A U R I G AR EVISTA DE DIVULGACIÓ I DEBAT DEL MÓN CLÀSSIC

NOVEMBRE 20129,00 €

62NÚMERO

ENTREVISTA A VALERIO MASSIMO MANFREDIENTREVISTA A VALERIO MASSIMO MANFREDI••XXI PREMIS AURIGA(2013)XXI PREMIS AURIGA(2013)••

EL PROFESSOR DE CLÀSSIQUES AL CINEMA ANGLÈS•EL PROFESSOR DE CLÀSSIQUES AL CINEMA ANGLÈS•

3

S U M A R I

3. Presentació4. Entrevista amb el professorValerio Massimo ManfrediJoan Pedrola i Xavier Yáñez10. La promoció i divulgaciódel món antic és un elementde desenvolupament econò-mic, segons els participantsdel VIII Fòrum AurigaTarragona 201211. El professor de clàssiquesal cinema anglès.José Luis Bartolomé19. Reconstrucció musical irecreació escènica a partir defonts clàssiques: Evocació.Ressons de l’OlimpM. Isabel Panosa Domingo23. Manifest dirigit al pre-sident del Govern de l’Estatespanyol per assegurar lapresència de les llengües clàs-siques promogut per la SEEC24. LÈXICON: Neollatí i afersbancàris. Maria Jesús Espuña25. Convocatòria delsXXI Premis Auriga (2013)

AURIGA

El mes d’octubre el professor Valio MassimoManfredi va visitar Barcelona i vam tenir l’oportunitatde fer-li una entrevista, que trobareu en aquest segonnúmero digital i bimensual d’AURIGA.

Aquest mes de novembre hem celebrat a Tarragona elVIII Fòrum Auriga amb la participació de més de 120persones, i tot i que les actes seran al número 63 arahem inclòs una primera valoració.

També trobareu en aquest número el Manifest dirigital President del Govern de l’Estat espanyol per assegu-rar la presència de les llengües clàssiques promogut perla Sociedad Española de Estudios Clásicos, que formapart de l’intent de modificar la proposta del ministred’Educació d’Espanya de pràcticament liquidar lesmatèries de llatí, grec i cultura clàssica del currículumde l’ensenyament secundari.

Aprofito aquest editorial per recordar-vos que en elweb d’AURIGA (www.auriga.cat) podeu trobar moltesde les activitats del món antic, que podeu enllaçarvosaltres mateixos a través de la dinàmica xarxa socialsTwitter, sempre que poseu els hashtags #RevistaAurigao bé, #revistaauriga.

Finalment ens plau incloure la convocatòria dels XXIPremis Auriga.

Montserrat Tudela

P R E S E N T A C I Ó

Editor: Xavier Tudela i PenyaDirectora: Montserrat Tudela i PenyaConsell de Redacció: Ma. Jesús Espuña i Ferrer

Pere Izquierdo i TugasFrancesca Mestre i RocaMònica Miró VinaixaJoan Pedrola i SantamartaXavier Yáñez i Such

Consell Assessor: Norbert Bilbeny i GarcíaJoan Busqueta i RiuSebastià Giralt i SolerBàrbara Matas i BellésCarles Miralles i SolàMercè Otero i VidalIsabel Rodà de LlanzaJoan SanmartíEulàlia Vintró i Castells

Col·laboradors número 62:José Luis BartoloméM. Isabel Panosa Domingo

La revista AURIGA no comparteix necessàriament lesopinions dels autors dels articles. Aquesta publicació espot reproduir, citant-ne, però, la procedència.

AURIGARda. Universitat, 7, 3r, 4a. 08007 BarcelonaTelèfon: 93 412 32 94. Fax: 93 412 68 71E.Mail: auriga@ccc.catwww.auriga.cat

Dipòsit Legal : B-12032-91ISSN Auriga paper: 1131-50087ISSN Auriga digital: 2014-7856

Correcció: Lídia FernàndezDisseny, assessor informàtic i webmaster:Miquel Fernández i Barta

AURIGA és membre de l’Associació de PublicacionsPeròdiques en Català (APPEC).

Fotografia de portada: Valerio Massimo Manfredi aBarcelona el dia 15-X.2012. (X.Yáñez)

4AURIGA

Quines obres i autors grecollatins consi-dera els més representatius a nivell gene-ral i quins li han resultat més atractiusdins de l’àmbit més personal?

Evidentment, en grec Homer, Tucídides,Heròdot i els grans tràgics són autors quetothom coneix i en els quals es fonamentengran part dels estudis sobre la civilitzaciógrega. En llatí tenim Tàcit, Tit Livi i Virgili.Són autors de referència. Quan un investi-gador s’apropa a un territori més especialit-zat, hi ha una sèrie de fonts més específi-ques: per al topògraf, per exemple, sónimportants Estrabó, Xenofont, el mateixHeròdot, Pausànies, inclús la TabulaPeutingeriana, els periples i tota la literaturade viatges. Són obres que permeten a l’espe-cialista centrar la seva investigació, no estracta d’un interès pròpiament literari.

Com a docent en diferents països i univer-sitats, com veu la situació actual dels estu-dis clàssics a Europa i als Estats Units?Canvia molt d’un país a l’altre o es potparlar d’una certa tendència general?

Fa uns mesos el New York Times feia un critd’alarma sobre l’eliminació de molts itine-raris d’estudis clàssics. En temps de crisicom l’actual, la disponibilitat financera esconcentra sobretot en les disciplines quepermeten un ràpid retorn, un profit efec-tiu de les investigacions que donin resul-tats més concrets i immediats. En aqueststermes, el risc és crear una generació d’és-

Vostè ha obtingut una notorietat com aarqueòleg i com a escriptor, però la sevaformació acadèmica és la llicenciatura enllengües clàssiques per la Universitat deBolonya. Ens podria parlar de la transcen-dència que el coneixement del grec i el llatíha tingut en els seus estudis posteriors?

Ha estat fonamental perquè al final em vaigdedicar a la investigació com a topògraf delmón antic, i com a investigador necessitesllegir les fonts en la seva llengua original. Siles llegeixes a través d’una traducció, algúja ha fet una elecció i ha pres una decisió.Així doncs, tota investigació seriosa s’ha defer en la seva llengua original. Tota traduc-ció no deixa de ser una interpretació, al-menys una interpretació en clau personal. I,de fet, llegeixo regularment en grec i en llatíper mantenir un exercici.

I aquesta formació de base li ha servit desuport i d’ajuda a l’hora d’afrontar elsseus estudis arqueològics, les seves inves-tigacions de caràcter més material?

Sobretot si ets un topògraf. El topògraf fauna feina preliminar a la investigació prò-piament arqueològica. La investigació topo-gràfica es basa sobretot en el testimoni de lesfonts i fa una recerca, una correspondènciaamb les dades materials que emergeixen delterritori. Així que, quan la font històrica i lesdades materials coincideixen, s’aconsegueixun fonament, un punt en el qual es pot fona-mentar la part següent de la investigació.

ENTREVISTAAMB EL PROFESSORVALERIO MASSIMO MANFREDI

Joan Pedrola i Xavier Yáñez

El 15 d’octubre el professor i arqueòleg Valerio Massimo Manfredi va ser entrevistat permembres del consell de redacció d’AURIGAmoments abans que participés en la sessió inau-gural de la interessant sèrie Converses a la Pedrera, organitzada per la Fundació Cata-lunyaCaixa. Des d’aquí volem agrair l’acurada atenció i disponibilitat de l’entitat esmenta-da, així com la del mateix entrevistat, les quals, en un ambient relaxat, van fer possible quefluís un riquíssim diàleg sobre el món clàssic i l’actualitat que ens envolta.

5AURIGA

lització, els grups de professors i estudiantssorgien de manera espontània. Però des delsinicis de la Universitat de Pàdua (la segonadesprés de Bolonya, la qual va començar elsseus cursos l’any 1089), els primers cursos esfonamentaven en l’estudi del dret i de la lite-ratura, i tot en llengua llatina. El grec va arri-bar més tard, amb la caiguda deConstantinoble. Molts filòlegs van emigrar aEuropa; Giovanni Boccaccio es vantavad’haver estat el primer europeu que vaescoltar Homer en la seva llengua original.

Què li ha aportat el coneixement dels clàs-sics en un àmbit més personal?

Personalment vaig començar a estudiarllatí als 11 anys i des de sempre he tingutclar que el coneixement directe de les llen-gües clàssiques m’ha reportat una confian-ça, una seguretat, una tranquil·litat que elsaltres no tenen, perquè és com una casa quees fonamenta en unes estructures molt pro-

sers tecnològics que sempre diguin que sí,que estiguin ben organitzats, ben dispo-sats a obeir, que siguin poc flexibles, efi-cients. Es produeix, doncs, una pèrdua delsentit de la llibertat, de la independència,de la individualització de la persona. Elconeixement de les arrels culturals és unelement d’estabilitat tant per a l’individucom per a la comunitat, perquè ningú potviure sense memòria; la memòria es con-verteix en identitat, i ningú pot viuresense identitat.

En aquest context, poden els clàssics con-vertir-se en una eina per lluitar contra launiformitat de les societats tecnològiques?

Els clàssics s’anomenen clàssics perquèestan en condicions de parlar a totes lesgeneracions humanes; sempre mantenentrets i valors que són entesos per qualsevolgeneració. Sempre són redescoberts perquèel diàleg és continu, perquè els personatgeses converteixen en un model del gust i dela mentalitat de l’època; els grans heroisdel mite i de l’èpica sempre generen unafascinació imponent al llarg de tots elssegles entre els intel·lectuals de tots elstemps. L’estudi de les llengües que ja noexisteixen és un exercici únic per adonar-sedel mecanisme lògic de les cultures quehan creat el programa de la nostra manerade pensar; el programa del nostre cervell jas’escrivia al segle V aC amb els filòsofs, elsgrans poetes, els tràgics. El gust també, allòque és bell, el sentit estètic, la percepció dela realitat, resideix en els cànons estètics del’origen de la nostra civilització. Aixídoncs, renunciar al mitjà lingüístic i cultu-ral que ens posa en contacte amb aquestacultura és como una amputació, i confinar-lo als límits d’una especialització acadèmi-ca és un suïcidi.

Però això no sempre ha estat d’aquestamanera…

És evident que cal dir que en el passat elsestudis eren voluntaris, no hi havia especia-

Valero Massimo Manfredi, el dia 5 d’octubre aBarcelona, poc abans de les seva intervenció a les

Converses a la Pedrera, organitzades per laFundació CatalunyaCaixa

6AURIGA

fundes i sòlides; no tens por de cap tornadoni terratrèmol. Al final es tracta d’una qües-tió d’equilibri.

Vostè ha protagonitzat diverses explora-cions, expedicions arqueològiques i/ocampanyes d’excavacions. Com valora lapercepció que té el gran públic de l’ar-queologia?

A Itàlia van tenir lloc dos esdevenimentsque han conferit a l’arqueologia una auramolt popular. El primer va ser el descobri-ment de dos monumentals bronzes, elsherois de Riace, als anys setanta. Van caldresis anys sencers per restaurar-los; de totamanera, l’exhibició pública, primer alMuseu Arqueològic Nacional de Florència idesprés al Quirinal de Roma, va comptaramb la presència de milers i milers de per-sones que van fer cues de centenars demetres, esperant per poder admirar aques-tes grans obres de l’escultura grega. La per-fecció total d’aquestes dues grans escultu-res, el gran ressò de la troballa, la meravellade les dues peces originals en condicionsabsolutament perfectes, la refulgència delsulls, la policromia dels llavis i les dents deplata van captivar els espectadors. Durantun any sencer es va parlar d’aquestes colos-sals estàtues i es va difondre una sensibili-tat. Això va donar lloc fins i tot al naixe-ment d’una disciplina específica, l‘arqueo-logia subaquàtica, i també al desenvolupa-ment d’un cos especial de funcionariat ambjurisdicció sobre el mar, que té l’encàrrec detutelar allò que es troba sota les aigües.També es va crear un cos de carabinieri espe-cialitzat en la recuperació d’objectesarqueològics perduts, robats i/o venuts almercat clandestí internacional.

I el segon esdeveniment?

El segon ha estat una saga cinematogràfica,Indiana Jones, que ha fascinat una quantitatimpressionant de joves que han identificatl’arqueòleg amb l’aventurer, l’home d’ac-ció. És veritat que en aquesta feina hi ha

una gran quantitat d’hores invertides entasques de descripció, classificació i catalo-gació, molt més rutinàries, però també hi éspresent la dimensió del protagonista d’undescobriment en estat pur. Sigui com sigui,el cert és que aquests dos esdevenimentshan motivat el sorgiment d’una generaciód’estudiants desitjosos de convertir-se enarqueòlegs.

Què ens pot dir de l’apogeu que en elsdarrers temps ha tingut l’arqueologiaexperimental?

D’una banda, tenim a Itàlia una quantitatingent d’associacions dedicades a l’arqueo-logia experimental, com cossos de legiona-ris romanes que construeixen armadures,armes, rellotges solars, instruments musi-cals, instruments de centuriació i que desfi-len a Roma el dia assenyalat com ab urbecondita. Hi ha també Ars Dimicandi, quetreballen el tema dels gladiadors, etc.

Parlant d’arqueologia experimental, quinaés l’acollida que reben aquests estudis aItàlia actualment, tant per part de la comu-nitat científica més tradicional com perpart del gran públic?

Hi ha un recorregut fet ara amb el tema del’arqueologia experimental. Es reproduei-xen monuments a través de diferents pro-grames informàtics, es recreen situacions dela línia de costa, el curs dels rius, es fanreconstruccions navals d’importància, comper exemple, la trirrem Olympia, en què jomateix he navegat.

Com veu les llengües clàssiques, l’arqueo-logia, la història, la filosofia al segle XXI?Comparteix el discurs recurrent que parlad’una decadència i/o d’un abandonamentprogressiu dels estudis humanístics en elmón actual?

Jo crec que hi ha un problema. El gran de-safiament és projectar un model econòmic

7AURIGA

diferent a la base de totes les nostres socie-tats. Estem veient que la liberalització del’economia ha conduït a una situació terri-ble, amb països que es troben enmig degrans dificultats. La idea que un país pròs-per i ben organitzat pot viure sol és unapura il·lusió; si, per exemple, es produís uncol·lapse a Itàlia, Alemanya seria la primeraa notar-ho, en una mena d’efecte dominóque arribaria a afectar també altres països.En aquest estat de coses, s’han reformatmolt les universitats i s’han privilegiat elsestudis tecnològics i científics, amb lacreença que són els que permeten competiren els mercats internacionals. Dins d’aquestcontext els estudis clàssics són consideratsmolt minoritaris i pertanyen al conjunt dedisciplines que no donen una respostaimmediata a la inversió duta a terme, i aixòés un perill. Fa tres anys em van entrevistara Escòcia amb motiu del tancament de ladarrera escola universitària d’estudis clàs-sics. Als Estats Units, l’ensenyament del llatía les escoles de secundària es va eliminar alsanys trenta del segle passat. I estudiar grecés una extravagància: per què cal estudiaruna llengua que ja no es parlarà més?

Certament, aquesta manera de pensar i acti-tud són molt pròpies d’un estat amb unahistòria relativament recent. Té sentit, alseu parer, la creixent especialització a quèhan arribat els nostres estudis avui en dia?

Això és molt típic d’una civilització que noté arrels. Jo penso que la reestructuració delsestudis clàssics es va fer inevitable, perquèla creixent i desmesurada tendència a l’es-pecialització ha arribat a afavorir la creaciód’una quantitat excessiva de disciplines, a lamanera de compartiments estancs. Perexemple, al meu departament de topografias’ha arribat a crear una càtedra de topogra-fia del món antic, topografia de Roma anti-ga, de geografia històrica del món antic, detopografia urbanística. Això no té sentit.Cada una d’aquestes disciplines tenia, en elmillor dels casos, sis o set estudiants. Estàclar que aquest tipus de situacions absurdesno han ajudat gens. Una única persona

especialista ha de poder fer-ho tot. Un topò-graf ha de poder atendre aquesta diversitatd’estudiants sense dificultats. També pensoque segurament serà inevitable que el llatí iel grec es fusionin en una sola càtedra per-què estem vivint una situació de crisi excep-cional, molt dura, molt difícil, en la qual ladespesa en educació, en sanitat, en segure-tat, exigeix una quantitat de recursos en unaèpoca en què això no és possible. La societati cada sector concret han d’acceptar limita-cions financeres.

Dins d’aquest context, podem entreveurealguna esperança?

Penso que el progrés dels instruments d’in-vestigació i els mitjans d’interpretació deles fonts, així com l’apropament als proble-mes des d’un punt de vista filosòfic, estanen camí de consolidar-se. En aquest sentit,m’ha interessat moltíssim el llibre del pro-fessor de filosofia nord-americà MarkRowlands El filósofo y el lobo, on narra laseva convivència al llarg de més de deuanys amb un llop anomenat Brenin, gràciesal qual va comprendre el sentit de la vida.De fet, el filòsof s‘adona que el llop té unadignitat i una filosofia de la vida de quènosaltres tenim molt per aprendre, des delmoment en què ens adonem que el llop ésun ser ancestral, portador d’un determinatsaber ancestral que no pot donar mai unacultura tecnològica i no hi té res a veure.

Considera que el qualificatiu de novel·lahistòrica és adequat per a la seva narrati-va? Quina pot ser la raó de l’èxit queaquest gènere ha experimentat en els dar-rers temps? De fet, vostè s’ha dedicat apresentar històries que tenen lloc en elpassat i són protagonitzades per personat-ges del passat, i les ha alternat amb argu-ments situats en l’actualitat i que facilitenque algun dels protagonistes s’hagi deremuntar a una civilització antiga.

En el fons jo crec que l’art de narrar és el mésantic del món. Primer de tot, hi va haver el

8AURIGA

conte: un caçador paleolític al voltant del focnarrava l’aventura de la persecució d’un ani-mal terrible, com patia per les condicions cli-màtiques, la gana que passava i com final-ment va poder abatre’l no sols en beneficipropi, sinó de tota la seva família. I mésendavant aquesta mateixa història es vadifondre perquè altres la van cantar i final-ment es va convertir en una història heroica.Després es va inventar l’escriptura; i a conti-nuació va venir Tucídides per declarar queels poetes havien de ser oblidats perquè par-laven i escrivien moguts pel plaer de l’audi-tori, mentre que els historiadors com ellmantenien una relació vertadera amb els fetsque narraven, bé presentant-se com a testi-monis oculars d’aquests mateixos fets iintroduint el concepte d’autòpsia, bé recor-rent al testimoni d’altres persones considera-des fidels. Amb la seva bona pau, com es diuen italià, Homer sobreviu Tucídides i se-gueix sent molt més popular per la guerra deTroia, el cavall d’Ulisses, el ciclop, les sirenes,etc. El desenvolupament de la ment humanaha creat un cervell complex, polimetis en diul’Odissea d’Ulisses, un cervell tan complexque al final va suggerir a Plató la idea de l’e-xistència de l’ànima, un principi vitalimmortal que sobreviu al cos. Aquesta mentés infinitament més gran que la vida decadascun de nosaltres, i per això hi ha unamena de buit entre la nostra ment i la nostravida que s’omple amb altres vides virtuals,que són les que narren els poetes, els autorsde contes, l’èpica. En la mateixa direccióactualment s’ha inventat el teatre, l’òpera, elcinema, etc.; són totes unes vides virtualsque el nostre destí personal ens hauria negat.

Els antics grecs i romans, fet i fet, conside-raven literatura tot el que s’havia escritamb la intenció de transmetre bellesa iaquí hi entrava tot: des de la poesia fins ala prosa historiogràfica...

Igual que els mites, els poemes suposen laidentificació del lector-espectador amb l’he-roi de la dicció. La finalitat d’aquest tipusde literatura és comunicar emocions moltmés que no pas coneixements, perquè el ser

humà necessita tant l’emoció como el conei-xement, la memòria, la identitat. La vida nodeixa de ser allò que recordem més, allòque més ens ha emocionat, una mirada, unpaisatge natural; el sofriment, inclús el ter-ror, és millor que res. La majoria de perso-nes viu una vida sempre igual, tenen unavida plena de rutines; no tothom té la fortu-na, que nosaltres tenim, de viure una exis-tència interessant d’estudis, d’experiències,de coneixements, d’investigacions, de des-cobriments. Hi ha gent que, en realitat, lasocietat utilitza com si fossin màquines;gent que reviu cada dia, cada mes i cadaany els mateixos gestos i les mateixes situa-cions vitals; inclús en temporada de vacan-ces acaben anant als mateixos llocs i fent lesmateixes coses. Aquestes persones, però,tenen un cervell com el d’Alexandre elGran, com el de Dante Alighieri: si hagues-sin tingut una oportunitat, potser haurienarribat a ser... De fet, les persones volemtenir una vida alternativa i paral·lela; tenimaquesta necessitat, que es pot satisfer ambla imaginació, amb la creació d’històriesoriginals que ja coneixem però que podemretornar a la vida una vegada rere l’altra.

Es percep, en la seva obra, una voluntatd’explorar les relacions entre història iliteratura. Es pot arribar, a ulls de l’escrip-tor, a un equilibri satisfactori entre larealitat i la ficció? Té sentit que la realitatprevalgui sobre la ficció en un relat que espretén de caràcter històric?

La veritat és que el que distingeix la litera-tura de la història és que la literatura potrecrear la vida. Mai en una pàgina d’histò-ria, pròpia del món científic, conviuen elmenjar, els costums, els gestos, el vestit enun sol discurs, sinó que ho trobem en obresespecialitzades; el menjar a la Grècia antigadel segle V aC, la vida quotidiana en laRoma del primer segle, etc. Es tracta d’o-bres separades i especifiques. Però en unapàgina literària, sense exposició didascàli-ca, tot remet a una visió, a una panoràmica;la literatura té aquest privilegi. D’altrabanda, la història ha evidenciat en més

9AURIGA

d’una ocasió que el seu motor no ha estat lareflexió, la racionalitat, la consideració pau-sada de les situacions i les decisions, sinómés aviat l’acció de les passions: la recercadel poder, del sexe, del diners... Això haestat en gran part el motor de la història.Així doncs, explorant darrere una narracióbasada en la restitució de la vida i de lespassions podem convenir que a vegadespodem apropar-nos a una possible veritat overacitat més que no pas a partir de lainvestigació històrica. També cal tenir encompte que no sempre es produeix unaseparació dràstica entre història i literatura:l’epitafi de Tucídides és un cas d’obra ora-tòria perquè no és Pèricles qui parla, sinó elmateix Tucídides; a més, el diàleg entre elsatenesos i els melis és un cas evident depeça teatral: ell no va assistir a aquellaassemblea, sinó que el diàleg és fruit de laseva imaginació. Això és literatura. D’altrabanda, hi ha pàgines literàries que són veri-tables retrats històrics que recreen ambrigor i coneixement un determinat momento situació històrica: Robert Graves, perexemple, va rehabilitar la figura de l’empe-rador Claudi vint anys abans que ho fessinels acadèmics.

Donat que ens acostem cap al final, podriadir-nos alguna paraula sobre la seva darre-ra creació literària?

La meva darrera obra de ficció es publicaràa Espanya el 8 de novembre amb el títol Nitd’hivern. El títol original és Otel Bruni, per-què és la història de la meva mare i de lameva àvia, que tenien per cognom Bruni ique oferien sostre a qualsevol persona quees trobés a la carretera, sense protecció,sense casa ni diners, sota una tempestat osota la neu. Tothom s’allotjava en un enor-me estable on rebien alguna cosa per men-jar i un vas de vi, i on podien dormir sobrela palla neta amb l’escalfor produïda pelsanimals. En aquest estable se celebravatambé el ritual de la narració: el meu avi eraun narrador popular que contava en dialec-te local de manera fantàstica. Exemple detradició oral, l’avi dominava totalment la

matèria i cada cop la recreava d’una mane-ra absolutament original. Els Bruni són unafamília que viu tots els esdeveniments trà-gics de la primera meitat del segle passat.Set fills i dues filles; els set han d’anar a laPrimera Guerra Mundial i la segona gene-ració també va a la Segona Guerra Mundial.Entre totes dues guerres hi ha l’experiènciadel feixisme i del conflicte civil que trenca idesintegra la família. És una història que joconeixia molt bé, l’últim acte de la qual vaser l’assassinat del doctor, del metge delpoble el 19 de maig de 1946, un assassinatde què van acusar Armando Bruni, el tietde la meva mare, o més ben dit, els carabi-nieri li van fer signar una confessió tres anysdesprés en què es declarava culpable, men-tre que els veritables assassins restavenimmunes. El cert és que la guerra fredaexigia els seus tributs i va aniquilar total-ment un pobre i fràgil home. El meu fill hainvestigat aquest succés en la seva tesi doc-toral i ha interrogat testimonis que en aque-lla època no van parlar o inclús van mentir.Finalment, s’ha restaurat l’honor delsBruni, i crec que és el moment oportú perparlar d’aquest tema.

Per acabar, hi ha alguna novetat en la sevafaceta de guionista de documentals histò-rics o pel·lícules de ficció?

Pel que fa al cinema i la televisió, es tracta deprojectes que no depenen de mi; són projec-tes amb uns costos altíssims i, per tant, estanenmans dels productors. Hi ha diverses pro-postes per a programes culturals i també pera un guió cinematogràfic. De totes maneres,és un món molt efímer en què tot canviatotalment d’un dia per l’altre.

Professor Manfredi, moltes gràcies peltemps que ha dedicat als lectors de la revis-ta AURIGA.

10AURIGA

LA PROMOCIÓ I DIVULGACIÓ DEL MÓN ANTIC ÉS UNELEMENT DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC,

SEGONS ELS PARTICIPANTS DELVIII FÒRUM AURIGA TARRAGONA 2012

Els dies 17 i 18 de novembre es va celebrar a la Capital de la Cultura Catalana Tarragona2012 el VIIIè Fòrum Auriga, promogut per la revista AURIGA, de divulgació del món clàs-sic. El número 63 de la revista estarà dedicat íntegrament a publicar les comunicacions ques’hi van presentar.

A la trobada hi van assistir més de 130 professionals de diverses disciplines i institucionsculturals, que hi han presentat un total de 21 projectes i han reflexionat sobre el rendimentsocial que aporta el patrimoni cultural material i inmaterial que ens ha deixat el món antic.

Les principals conclusions que vam poder treure els participants del Fòrum AurigaTarragona 2012 van demostrar que el món antic és un motor de desenvolupament econòmic,aporta progrés i cohesió social i situa Catalunya al món.

El Fòrum Auriga és l’única trobada interdisciplinària dels professionals i interessats en elmón antic a Catalunya, i se celebraanualment en el marc de la progra-mació dels actes de la Capital de laCultura Catalana; i també per aixòs’aprofita la trobada perquè elsdiversos territoris de llengua cata-lana puguin mostrar als partici-pants algunes de les seves joiesarqueològiques. En aquest vuitèfòrum vam visitar la Vil·la romanadels Munts, a Altafulla, el jacimenton hi ha el mitreu d’època romanamés ben conservat del món.

La revista AURIGA ha organitzataquest VIII Fòrum Auriga amb lacol·laboració de l’OrganitzacióCapital de la Cultura Catalana,l’Ajuntament de Tarragona, elMuseu Nacional Arqueològic deTarragona, l’Institut Català d’Ar-queologia Clàssica, el Col·legi deDoctors i Llicenciats en Filosofia iLletres i en Ciències de Catalalunya,el Departament de Grec de laUniversitat de Barcelona i l’Ajun-tament d’Altafulla.

Cartell del VIII Fòrum Auriga

11AURIGA

grama exclusiu dels actuals plans d’estudidel segle XXI.

L’ambientació d’aquests films és en tots elscasos una prep school (15-16 anys) per a noisbritànics o americans de nivell social benes-tant o elitista, llevat de The History Boys. AAdiós Mr. Chips (1939) es relata la llarga tra-jectòria d’un professor a la BrookfieldSchool al cor d’Anglaterra. El film estàbasat en la novel·la sentimental Good-Bye,Mr. Chips de James Hilton (1934). ArthurClipping havia de ser un professor de clàs-siques al prestigiós col·legi de Harrow, peròva romandre a Brookfield educant moltesgeneracions de nois durant 63 anys ininter-romputs des de 1870.

Mr. Chips és el prototip de professor boni-faci, que considera que es pot aprendremillor el llatí fent riure (Latin with laughter),com quan ha d’explicar què era la LexCanuleia: Era la llei que permetia als patricis

L’estudi dels clàssics, al meu parer, és la base dela nostra cultura. I la cultura no és res més quel’expressió del que hi ha a la societat. La filoso-fia, un govern honrat, la justícia, l’art, l’idioma.La nostra herència clàssica ja no es valora prou.Com ajudarem a modelar éssers humans civilit-zats si ja… si ja no creiem en la civilització?

Pot sorprendre saber que aquest text noprové d’una conferència d’associats de larevista AURIGA o d’un discurs d’investi-dura d’un nou acadèmic de la RealAcademia de la Lengua. És una cita, en partmemorable, de les paraules de comiat delprofessor Andrew Crocker-Harris al finalde la pel·lícula La versión Browning. I és que,efectivament, el valor de les llengües i lacultura clàssiques també ha estat tractat alcinema, sens dubte sense la magnitud delvolum de les peces de recreació històrica,de pèplum o mitològiques (Gladiator, Troia,Alexandre, Els 300, Furia de titanes, Jàson i elsargonautes, per citar-ne només algunes deles més recents).

Al cinema anglès –i en certa mesura tambéal cinema occidental en general– es pot par-lar del gènere dels teachers movies, ja quesón nombroses les peces cinematogràfiquesde les darreres set dècades que giren al vol-tant de la professió docent. Dins dels recullsselectes de més de cent títols se’n pot gar-bellar un petit grapat on és l’estudi del llatío del grec, i la literatura clàssica en sentitmés ampli, el que esdevé fil argumentalmajor o menor, on l’element rellevant haestat el personatge del professor, el seu per-fil pedagògic, psicològic i moral. Tenint encompte els temps de descrèdit que vivimenvers la cultura clàssica, la visió i comen-tari d’aquests films poden resultar unainjecció de moralina i/o d’autocrítica perals professionals, estudiosos i amants d’a-questes llengües. També serveixen perconstatar que el problema del vigor de l’en-senyament de les humanitats no és un foto-

EL PROFESSOR DE CLÀSSIQUES AL CINEMAANGLÈSJosé Luis Bartolomé

12AURIGA

que arribarà a ser presidida per un presi-dent de la junta de rectors (John Colley)“sense idea dels verbs llatins”. Durant laPrimera Guerra Mundial Mr. Chippingesdevindrà el director de l’escola, minvadaper l’allistament de docents en l’exèrcit bri-tànic. És també indeleble l’escena durant unbombardeig mentre la classe tradueix LaGuerra de les Gàl·lies: El assumptes de JuliCèsar a la Gàl·lia fa dos mil anys són de secun-dària importància. No es poden jutjar les cosespel soroll que produeixin. Hi ha algun volunta-ri per interpretar el text? [tots els nois aixe-quen la mà] Aneu a la pàgina 40 i comenceu enla línia inferior. [Maynard llegeix i tradueixen paral·lel “This was the kind of fightingin which the Germans busied themselves”.

Veieu que les llengües mortes sí que ressuscitende vegades, oi?, va sentenciar Mr. Chips.Sense cap mena de dubte, el mestre de fic-ció literària i cinematogràfica més popular aAnglaterra al segle XX.1

Als antípodes de la pedagogia de Mr. Chipstrobem l’esmentat Andrew Crocker-Harris.The Browning Version (1948) és una peça tea-tral d’un únic acte de Terence Rattigan queva tenir un èxit renovat a les pantalles, amb

casar-se amb plebeus. Una llei pràctica perquè siMr Patrician deia a Miss Plebs que lamentavano poder-se casar amb ella, aquesta podia dir: “Itant que pots, mentider! [rialles dels alumnesper la paròdia del professor]. El seu virtuo-sisme no coneix extrems: el mateix dia quela seva dona moria en el part d’un nadótambé mort, un dia que es prestava a lagresca i bromes escolars (April Fool, el diadels innocents), Mr Chips va anar a classe,no va acceptar cap substitut i va fer traduiren paral·lel als alumnes un text de lesGuerres Púniques: The Roman ambassadorscrossed from Carthage as it had been comman-ded to them in Rome into Spain in order thatthey might approach the state and entice theminto an alliance. Un text suggeridor del pro-fund sentit del deure que tenia el docentper la seva professió.

És memorable la seva conversa amb eldirector de l’escola, que vol modernitzar-lafent que Mr. Chipping (que representa latradició) es jubili:

– Mireu quina toga porteu. És el tema dediversió de l’escola. Fa un any us vaig dir quevolia el nou estil de pronunciació del llatí i noem vau fer cas.

– Tonteries! De què serveix ensenyar als noisa dir “Kikero” quan la resta de les seves videsencara diran “Cicero”? En comptes de “vicis-sim” els faríeu dir “wekissem”.

– Intento posar al dia Brookfield i vós insistiua quedar enganxats amb el passat. El món can-via, Mr. Clipping.

– Ja sé que el món canvia, Dr Ralston. He vistmorir les tradicions antigues una per una. Lafinor, la dignitat, el sentiment pel passat. Tot elque importa avui dia és un suculent comptebancari. Intenteu dirigir l’escola com una fàbri-ca per formar esnobs lucratius. Els mètodesmoderns –la preparació intensiva– són bajana-des. Doneu al noi un sentit de l’humor i de laproporció i superarà qualsevol prova. Jo no emretiraré. Ja podeu fer el que vulgueu.

Els vents del canvi bufaran a Brookfield,

13AURIGA

El seu estat d’ànim canvia i és capaç d’ex-pressar emocions, compassió i humanitatcontingudes quan un dels seus alumnes–Taplow– va a casa seva a acomiadar-se i liregala una versió del text que han treballat aclasse: la versió que el poeta anglès RobertBrowning havia fet de l’Agamèmnon d’Èsquil,amb una dedicatòria que li fa l’alumne deldiscurs de l’heroi grec a la seva esposa: “Quimana dolçament, els déus se’l miren de llunyamb complaença.”. Millie vol ensorrar el seumarit dient que Taplow només cercava afala-gar-lo i evitar el suspens que provocaria des-cobrir que havia estat imitant el seu profes-sor. Malgrat tot, Crocker-Harris aconsegueixcommoure a tothom en el seu discurs decomiat 3:

[Abandonant el faristol i la tarima]

Ara ho sento, ho sento perquè crec que m’hemerescut l’epítet de “Hitler de cinquè curs”. Hosento perquè no he aconseguit donar-vos el queteniu dret a exigir-me com a professor: compas-sió, ànims, humanitat. He degradat la professiómés noble que pugui exercir un home: la cura iformació dels joves. Quan vaig arribar a aquestcol·legi encara creia que tenia una vocaciódocent, sabia el que volia fer i, tanmateix, no hovaig fer. No puc donar cap excusa, he fracassatmiserablement i només puc esperar que trobeuen els vostres cors, vosaltres i els alumnes queus han precedit, la manera de perdonar-me per-què us he fallat. No em serà fàcil perdonar-me ami mateix. Això és tot.

Aquestes paraules autoflagel·latòries no sónla millor crítica universal que els docents iels ministres d’educació de les darreres èpo-ques podrien fer de la davallada dels valorshumans a les nostres aules? La versió de1994 acaba amb una trobada cordial del pro-fessor i l’alumne Taplow, a qui li desitja enllatí que no faci barbaritats quan faci experi-ments científics al laboratori.

Avui dia als Estats Units es valoren molt almercat de treball els estudiants universitarisde filosofia o llengües “mortes” per la disci-plina, llibertat, rigor i inconformismeintel·lectual que demostren. Com que no

dues versions que complementen en perío-des diferents (1951, 1994) les lliçons de l’es-cenari del Phoenix Theatre de Londres. Enun sentit clàssic podríem parlar d’un dramamodern de hybris i katharsis en una publicschool del sud d’Anglaterra.2

El professor Crock (un dels epítets amb quèés obsequiat pels alumnes) és un erudit bri-llant, però rebutjat pels pupils perquè ésensopit, pedant, punyent, insensible. Sovintexagera la seva idiosincràsia, fet que facilitales paròdies i imitacions entre els alumnes.La classe de grec en què disserta sobre laque considera la millor obra de la literaturauniversal (l’Agamèmnon d’Èsquil) és para-digmàtica del seu sentit del sarcasme,sadisme verbal i la humiliació amb quètracta els joves estudiants incapaços de tra-duir i sentir el vers del grec antic. Aquestaescena, tant en la interpretació de MichaelRedgrave com en la d’Albert Finney, ésantològica i hauria de ser motiu de discus-sió en un màster de formació per a profes-sorat de secundària. El seu perfil contrastaamb el tarannà més alegre i empàtic de Mr.Hunter, el professor de ciències.

El professor Crocker-Harris està vivint unfinal de curs que representa la seva sortida, iuna mena de calvari físic i moral. El motiuaparent de jubilació és una malaltia cardía-ca, i la junta de govern li nega una pensióper no crear un precedent que ja havia creatamb un professor d’educació física (que feiaguanyar partits de rugbi i prestigi a la insti-tució). Ha d’instruir el seu jove substitut devint-i-dos anys, Mr. Gilbert, que involuntà-riament el traumatitza en comentar que eldirector de l’escola l’anomena “el Hitler delcinquè curs [Himmler a la peça teatral]” per-què fa servir una disciplina i metodologia debastó de ferro. Amés, ha de sobreposar-se almelodrama de les infidelitats de la sevaClitemnestra domèstica (la seva esposa,Millie) amb el professor de ciències.Juntament amb el descrèdit professional,haurà d’afrontar un futur professional i eco-nòmic incert: com a preparador d’exàmens(crammer) a la versió de 1951, i com a profes-sor d’anglès per a estrangers a la de 1994.

14AURIGA

En aquesta primera lliçó Mr Keating traslla-da el tresor literari del Carpe diem, quamminimum credula postero d’Horaci (CarminaI, XI), així com el Collige, virgo, rosas…d’Ausoni (“De rosis nascentibus”). El títol iels quatre primers versos que recita enanglès són del poeta anglès Robert Herrick(1591-1674), que va revifar l’esperit de l’an-tiga lírica clàssica i és recordat justamentpel vers “Gather ye rosebuds while yemay” (Colliu poncelles mentre sigueu atemps). La segona lliçó, molt més profunda,es podria anomenar “Free thinkers at 17”:

Aprendreu a pensar per vosaltres mateixos.Aprendreu a assaborir les paraules i la llen-gua. No importa el que us puguin dir, lesparaules i les idees poden canviar el món. ¿Quela literatura del segle XIX no té res a veureamb la Facultat d’Economia o de Medicina?No llegim i escrivim poesia perquè sigui boni-ca. Llegim i escrivim poesia perquè som mem-bres de la raça humana... i la raça humana ésplena de passió. I la medicina, el dret, els nego-cis, l’enginyeria… aquestes són nobles recer-ques i afanys, i necessàries per mantenir lavida. Però la poesia, la bellesa, la literatura desentiments, l’amor… aquestes són les coses perles quals seguim vius.

Ales classes del professor Keating es conreala poesia romàntica i vitalista (Thoreau,Whitman, Cowley, Alfred Lord Tennyson,Robert Frost…) en detriment dels autorsrealistes. És celebèrrima l’escena en quès’estripa la pàgina del llibre UnderstandingPoetry de J. Evans Pritchard (títol i autor sónficticis), que defensa una aproximaciópedant i geomètrica de la poesia. Els mèto-des poc ortodoxos de Keating són motiud’amonestació verbal per part de Mr.Nolan, el director de Welton:

[Keating] Sempre vaig creure que la idea del’educació era aprendre a pensar per tu mateix.[Nolan] Tradició, disciplina. Prepareu els vos-

tres alumnes per a la universitat i la resta jas’arreglarà tota sola.

El final de la història té elements de tragè-dia grega: el ritual del suïcidi de Neil Perry

sempre ha estat així, ens podríem preguntarsi hi ha tingut alguna cosa a veure el fenomensocial de la pel·lícula del director australiàPeter Weir El club de los poetas muertos (1989).És paradoxal que el guió cinematogràfic (deTom Schulman) que millor ha venut un pro-ducte de la tradició clàssica (el carpe diemhoracià) no giri al voltant d’un professor declàssiques sinó de literatura anglesa.

L’any és el 1959. En un indret de paisatgearcàdic es troba la millor escola preparatò-ria dels Estats Units: l’Acadèmia Welton deVermont, que es vanagloria d’enviar el 75%dels alumnes a l’Ivy League. Aquí set estu-diants coneixeran un professor que els ins-pirarà per cercar en la poesia passions indi-viduals transgressores més enllà dels plansd’estudis. Els quatre pilars de la institució(tradició, honor, disciplina, excel·lència)trontollen amb l’arribada del professor JohnKeating (antic alumne de Welton, ara provi-nent de la Chester School de Londres) persubstituir Mr. Portius del departament d’an-glès. Aquí s’ensenya llatí estàtic de pissarra(a declinar rex, regis, i agrícola, agricolae, o aconjugar el present dels verbs amo o esse) illatí peripatètic (“herba” és gramen, “pedra”lapis, tot l’edifici aedificium, recita el magistermentre caminen per l’exterior nevat), peròsón les inusuals classes de literatura les quegeneren dinamisme i el canvi de visió delmicrocosmos escolar. Mr. Keating és profes-sor, però també un filòsof i orador que per-met el tracte informal i proper:

A partir d’ara em podeu dir “Oh capità, moncapità!”.

També em podeu dir Mr. Keatings o “To theVirgins to make much of time”. [Recita]

Gather ye rosebuds while ye may,Old time is still a-flying

And this same flower that smiles todayTomorrow will be dying

El terme llatí per a aquest sentiment és “Carpediem”. Qui coneix el que vol dir?

[Meeks, l’alumne aplicat] Carpe Diem. Aixòés “Recull el que el dia t’ofereix” (Seize the day)[Keating] L’escriptor diu aquestes paraules

perquè som menjar per als cucs, nois!

15AURIGA

Vint-i-cinc anys més tard el professorHundert ha dimitit, perquè la junta degovern no ha acceptat que sigui el nou direc-tor de l’escola per la seva incapacitat per pro-moure donacions econòmiques per a l’escola.Rep una invitació per retrobar-se amb els seusalumnes en una festa on l’amfitrió,Sedgewick Bell, ofereix al professor un dona-tiu per construir una nova biblioteca a St.Benedict’s amb la condició que es jugui unconcurs-revenja de l’“Emperor’s Club”.Torna a tenir de competidors Masoudi iMehta. Vestits amb togues i esmòquing idavant l’audiència de les dones i fills delsantics alumni, Masoudi s’autoelimina ambuna resposta humorística amb noms romans(“Gassius Flatulus”). A la final, Hundert per-cep que Bell torna a fer trampes (ara a travésd’un estudiant graduat que li passa les res-postes per uns auriculars clandestins) i peraixò formula una pregunta no oficial (“Qui vaser Shutruk-Nahhunte?”)4 que atorgarà nova-ment el títol de “Mr. Julius Caesar” a Mehta.

Bell aprofita l’esdeveniment per anunciarque competirà per un escó de senador comel seu pare, i que a la seva campanya insis-tirà que cal que els contribuents es paguinla seva educació. Hundert s’adona que latrobada ha estat una excusa de Bell perobtenir el suport dels seus excompanys i, enprivat, li recrimina la seva immoralitat. “Noimporta que fes trampes, la vida és plenad’estafadors”, és la seva rèplica cínica.Hundert se sent doblement fracassat per no

i l’expulsió de John Keating, que recorda encerta manera el mite d’Èdip com a metàfo-ra de l’antic ritual de la víctima propiciatò-ria (scapegoat en anglès). El final no és feliç,però és que la poesia també ens instrueix enla mort. La pedagogia cinematogràfica deKeating tindria més tard un emulador en lafigura d’Hector a The History Boys.

El mateix escenari de prep school per a famí-lies benestants nord-americanes el trobemdues dècades més tard a The Emperor’s Club(El club de l’emperador, 2002). És l’any 1976, iel lloc, fictici, St. Benedict’s Academy aAndover, Massachussets. El professorWilliam Hundert (Kevin Kline) és un apas-sionat professor de clàssiques que inspiratenacitat i treball dur entre els seus alumnesper arribar a ser un dels tres concursants de“The Emperor’s Club”, en què el guanya-dor és coronat “Mr. Julius Caesar” desprésde superar nombroses preguntes sobre cul-tura clàssica. El tarannà dels alumni és moltdivers: el despreocupat (Louis Masoudi),l’introvertit (Martin Blythe), l’acadèmica-ment brillant (Deepak Mehta). A aquestaplec s’hi afegeix Sedgewick Bell, el fill fat-xenda i destorbador d’un senador, a quiHundert humilia quan demana a la classeque numerin en ordre cronològic tots elsemperadors romans, posant en evidència laseva ignorància.

Hundert intenta establir una relació méscàlida professor-alumne esdevenint el seumentor i ajudant-lo a millorar. Bell practicala cultura de l’esforç i arriba a ser el quartcandidat per a la fase final del concurs.Hundert modifica la nota del seu darrer tre-ball per donar-li l’oportunitat de demostrarel seu talent acabat d’estrenar: això elcol·loca en tercer lloc en detriment d’unabatut Blythe. Hundert sent certs remordi-ments per aquest fet. Durant el concurs, enquè Hundert actua com a quiz masterdavant tota l’escola, el professor sospita deles trampes que fa Bell quan es porta la togaal cap per pensar les respostes i li formulauna pregunta que no era als llibres: “Qui vaser Amílcar Barca?” Bell queda eliminat iMehta és coronat Mister Julius Caesar.

16AURIGA

El guió de la pel·lícula The History Boys, deldirector Nicholas Hytner (2006), és del dra-maturg Alan Bennett, que l’havia estrenatdos anys abans a Londres i des d’aleshoresés una de les peces més representades arreudel món (als escenaris catalans també). Latrama dibuixa el maniqueisme de dues for-mes d’aplicar la pedagogia en una grammarschool de Sheffield que vol millorar la sevaposició al rànquing en la première league enquè s’han convertit els centres de secundàriaanglesos aquestes dues darreres dècades.Vuit alumnes candidats a poder accedir a lesuniversitats d’Oxford o Cambridge(Oxbridge) viuen el trimestre final del curscompartint l’estil del professor Irwin, jove,astut i arribista, i Hector, vell i excèntric peròmés carismàtic. L’heroi és Hector, professord’estudis generals que inclouen la literaturaclàssica anglesa. Sembla que el missatge odenúncia del film és que no hi ha espai oracó per als estudis generals, per als modelsclàssics, en els nous currículums escolars. Iaquí el professor Hector podria molt ben serun professor de llatí o de grec en l’essènciadel seu personatge pedagògic, que ha delluitar per dignificar el rol d’unes matèriesmenystingudes:

No existeixen els estudis generals; aquests sónuna pèrdua de temps. El coneixement no ésgeneral, sinó específic.

haver rehabilitat Bell i per haver “traït”Blythe, amb qui reconeix la seva deslleialtatde vint-i-cinc anys abans. Es qüestiona elseu llegat com a docent, però al final retor-na a les aules de la St. Benedict’s Academy(ara ja coeducativa) quanMehta (que tambéés professor) l’obsequia amb una placa enquè s’elogia la seva vàlua com a mentor.

El director, Michael Hoffman, va voler criti-car amb aquest film (basat en el relat curt“The Palace Thief” d’Ethan Canin) la filoso-fia maquiavèl·licodarwiniana del tot s’hi valper aconseguir els teus propòsits. El termeClub de l’Emperador és una metàfora de l’ex-cel·lència social. Bell no havia pogut resistir lapressió de no poder guanyar i per això va fertrampes traient-se “xuletes” de la mànega dela toga. Molts pares ianquis no perdonentenir fills perdedors. A The Emperor’s Club escontraposa l’ètica del foul play (joc brut) de lessocietats plutòcrates amb el fair play (joc net)dels clàssics refinats. El professor Hundertrepresenta així el perfil de Petroni, un arbiterelegantiarum, un jutge d’autoritat en matèriade gustos i moral davant els mètodes nero-nians del senador Bell:

Una gran ambició i la conquesta sense unaacció de contribució no tenen cap transcendèn-cia. Quina serà la vostra aportació? Com usrecordarà la història?

17AURIGA

amb arguments que ens remuntarien a latradició clàssica del gymnasion grec:

– La transmissió del coneixement és per simateix un acte eròtic. Al Renaixement…– A prendre pel cul el Renaixement, Plató,

Miquel Àngel, Oscar Wilde i totes les altres vio-letes marcides amb qui esteu alineat.

Hector mor en un accident de moto. Els noiscantaran al seu funeral i s’evocarà el seuentusiasme i passió per les paraules. Hectorés un romàntic de la pedagogia clàssica,d’aquella que segons el headmaster de laCutlers’ Grammar School només produeixresultats imprevisibles no quantificables, “ien el clima actual de l’educació, això no ser-veix per a res”. El professor Irving subscriuaquest parer: “L’Hector és un bon home,però ja no és moment per a aquesta manerad’ense-nyar”. Tanmateix, Hector els corre-geix amb un missatge d’ultratomba: “No.Juntament amb l’amor, aquesta és l’únicaeducació digna de ser rebuda. Passeu elrelleu, preneu-lo, palpeu-lo i transmeteu-lo.Aquest és el joc que vull que aprengueu,nois. Transmeteu-lo!”6

Hector és un heroi tràgic. El seu perfil psi-cològic té fortes arrels clàssiques. De fet, elseu nom real era Douglas; el motiu Hectorqueda inexplicat a l’obra de teatre i al film.Però fent ús del subjuntiu, seria molt pro-

Més tard cita el poeta romàntic i pessimistaA.E. Housman (catedràtic de llatí delUniversity College del Londres victorià) perrecordar que Tot coneixement és preciós tant siserveix com si no al més petit dels usos humans.Malgrat les restriccions d’horari lectiuHector és capaç d’inspirar els seus alumnes,als quals fa cantar, actuar, recitar poesia, oaprendre citacions literàries de memòria(Keats, Hardy, Auden, Stevie Smith…), unacosa del tot obsoleta en el bagatge del pro-fessor jove o del mateix director, que les con-sideren coneixement inútil.

L’assignatura impartida pel professorHector no està pensada per figurar als exà-mens semblants a la nostra selectivitat sinóper ajudar a fer persones més madures.Convèncer del valor atemporal, intangibleperò autèntic de la poesia és una tasca queno és gens fàcil. Sembla que Hector en elsegüent diàleg evoca el sentit grec de la sen-tència de Tucídides (1,22,4): “l’art o la lite-ratura són una adquisició per sempre”. Noés gens estrany que sigui un enamorat delsubjuntiu, el mode per expressar el quepodria haver passat o no o el que hom potimaginar:

Timms: Senyor, no sempre entenc la poe-sia.Hector: Que no l’entens sempre? Jo nol’entenc mai. Però l’ entenc ara, la coneixesara i aleshores sempre l’entendràs.Timms:No veig com la podem entendre. Lamajor part del que conté encara no ens hapassat.Hector: Però us passarà, Timms, us passa-rà. I quan això us passi tindreu a punt l’an-tídot per quan experimenteu el dolor, la feli-citat, fins i tot quan estigueu morint.

Com a la resta de pel·lícules, es planteja lajubilació anticipada d’Hector, que ell provo-ca quan es denuncien els tocaments sexualsa què sotmet ocasionalment els alumnes“paquet” a la seva moto. La seva homose-xualitat no era un secret a l’escola. Intentajustificar-se amb metàfores senequianesdavant del director (The tree of man was neverquiet / Then ‘twas the Roman, now “tis I”)5 o

A U R I G ARda. Universitat, 7, 3r, 4a. 08007 Barcelona. Telèfon: 93 412 32 94. Fax: 93 412 68 71

www.auriga.cat auriga@ccc.catBUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓNom

Cognoms

Adreça

Població i CP

Telèfon

E. mail

DOMICILIACIÓ BANCÀRIANom

Cognoms

Banc/Caixa(4 dígits i nom)

Agència (4 dígits)

Dígits de control (2 dígits)

Compte (10 dígits)

Adreça

Població

Preu de subscripció anual:40 € (6 números i matrícula al Fòrum Auriga)

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ REVISTA AURIGA

es trasllada el marc temporal: Mr Chipsenceta la seva carrera al segle XX i l’acaba ala Segona Guerra Mundial.2. La versió de 1951 va ser dirigida perAnthonyAsquit, amb guió delmateix drama-turg. El director de la versió de 1994 va serM.Figgis amb guió de Ronald Hardwood.3. El discurs final de “mea culpa” no és pre-sent a la peça teatral. A la versió de 1951 nohi ha la referència al estudis clàssics com abase de la nostra cultura, afegit que resultaproverbial en la versió dels anys noranta,en què la formació acadèmica en estudisclàssics estava ja en decadència.4. Un rei d’Elam (1185-1155 aC) conegut perles seves conquestes i megalomania. PerHundert és exemple de la manca d’aporta-ció a la història, ja que és molt desconegut.5.Manlleva novament un vers de Housman(del poema “On Wenlock Edge”), queexpressa que cap generació té el monopolide la tristesa o del dolor.6. Tradueixo aquí lliurement pass the parcel,un joc infantil en què els nens desemboli-quen un paquet i el fan passar de mà en mà.

bable que l’hagués triat seguint una de lesetimologies qüestionades del nom del guer-rer troià: hektoreon (esculpir, formar, educar;persona formada, amb cultura).

Finals majoritàriament dissortats. El profes-sor Keating és expulsat; el de History Boysmor després d’haver estat convidat a dimi-tir quan la seva homosexualitat deriva capals “abusos pederastes” amb alumnes;Crocker-Harries és un jubilant forçós ques’ha guanyat la fama de “Hitler de lesaules”. Però aquest to grisós de les cloendesdramàtiques, mancades d’un happy ending,no entelen la imatge de dignitat de la figuradel professor de clàssiques que acaba rebentel reconeixement dels seus alumnes (l’esce-na de comiat del Club dels Poetes és èpica).

NOTES

1. El director de la versió de 1939 va ser SamWood. Hi ha una segona adaptació al cine-ma (1969) en forma de musical protagonit-zat per Peter O’Toole i Petula Clark, en què

19AURIGA

ció sonora, sense cant, composta per MauricioMolina i basada en fonts textuals i iconogràfi-ques que aporten indicacions sobre els instru-ments, el mode musical i el caràcter dels ritualsque se celebraven en honor de Dionís.Finalment, una selecció de fragments literarisadaptats s’intercalaven en la música, declamatsen català segons traducció de Ramon Torné,que també va actuar com a assessor literari en laproducció de l’obra.

2. El context: Arqueoescena

L’obra s’inscriu dins d’una línia pionera queintegra la recerca sobre el patrimoni històric icultural amb la nova creació escènica. Aquestalínia es condueix des de la plataformaArqueoescena , que ha endegat i està desenvo-lupant projectes en el camp de l’arqueologia dela música i l’arqueologia del moviment. Tambéaborda l’estudi de la interpretació teatral en elmón antic.(http://grupsderecerca.uab.cat/arqueoescena)

El principal antecedent d’aquesta línia és el lli-bre Grècia i Egipte en l’origen del drama. El contextsagrat, que exposa els resultats d’una recercacomparativa sobre els primers drames sagrats iles pràctiques musicals en aquestes dues civilit-zacions amb relació als patrons culturals i ideo-lògics imperants. La primera derivació escèni-ca, com a proposta de transferència sobre elpatrimoni egipci a l’àmbit de la difusió cultural,és l’obra Set Moviments – Egipte, estrenada alTeatre Zorrilla (Badalona) el 15 de desembre de2009 (www.guizeb.com/setmoviments). L’hanseguit l’activitat didàcticaMúsica i dansa de l’an-tic Egipte (desembre de 2010) i l’obra que escomenta en aquest article.

El programa d’Arqueoescena es basa en unametodologia transversal que encadena les tresfases del procés –recerca, creació i producció–per assolir l’objectiu de transferir els resultats

1. PresentacióEvocació. Ressons de l’Olimp, estrenada el 15 degener de 2012 al Teatre Can Rajoler (Parets delVallès), és un treball de recreació escènica imusical basat en la recerca i la reconstruccióhistòrica sobre el llegat hel·lènic.

La formació Vox Feminae ja havia presentatbona part de les peces musicals el 15 de juliol de2010 en el concert titulat Aplacaren el déu amb elcant al llarg del dia... Cants místics de l’antigaGrècia i dels primers cristians, amb ocasió del cursLa música en l’antiguitat i l’antiguitat en la música,organitzat per la SCEC. En la posada en escenad’Evocació, els himnes van ser interpretatssegons una nova ordenació per ajustar-se a lanarrativa i a la dramatúrgia de l’obra. Tambés’hi van incorporar una sèrie d’improvisacionsque servien com a fons sonor, per il·lustrardeterminats moments de la seqüència de movi-ment o com a breus interludis en els punts detransició. Es va crear també una nova peçamusical per abordar el tema dionisíac en la dar-rera part de l’obra. Aquesta peça és una recrea-

RECONSTRUCCIÓ MUSICAL I RECREACIÓ ESCÈNICAAPARTIR DE FONTS CLÀSSIQUES:

EVOCACIÓ. RESSONS DE L’OLIMPM. Isabel Panosa Domingo

mpanosa@icac.netGrup de recerca Produccions Artístiques i Ciències de l’Antiguitat (ICAC)

20AURIGA

nàlisi bibliogràfica com el treball de camp.S’investiga i es recull informació a partir defonts arqueològiques, filològiques, musicològi-ques, de representació teatral, etnogràfiques,etc. Posteriorment s’aplica un tractament trans-versal a les dades obtingudes, que es vehiculamitjançant el treball en equip entre investiga-dors de l’àmbit acadèmic i creadors artísticsprofessionals adscrits a l’Institut del Teatre deBarcelona i a conservatoris de música.

Per a cada cas concret es duu a terme, en primerlloc, una immersió en fonts iconogràfiques(ceràmica, relleus, escultures, pintures,mosaics, monedes, etc.) sobre música, dansa,codis gestuals, símbols, rituals, celebracions itemes mitològics adients a la proposta escènicaque es planifica. Aquesta tasca es complementaamb l’estudi de fonts filològiques sobre lírica,gènere dramàtic, tractats de música i dansa(teoria i formes d’execució) amb relació a unaproposta comunicativa.

Després ve la cerca i selecció de partituresmusicals o –en la seva absència– d’informacióescrita sobre aspectes musicològics de l’època.L’estudi organològic basat en instrumentsantics avui conservats i en les seves representa-cions aporta elements fonamentals per a la pro-posta de reconstrucció musical.

Les partitures són seleccionades amb vista alguió de l’obra. Aquests documents són analit-zats tant en els seus aspectes musicals (mode,escala, ritme, dinàmica, estructura, fraseig, estil,etc.) com amb relació al contingut del text queels acompanya i al seu context d’ús segons elperíode històric a què pertanyen. A continuacióes fa una proposta argumentada d’instrumenta-ció que va seguida de l’execució musical en viu.El text es treballa primer en forma declamada,atenent a les regles de pronunciació, prosòdia iritme de la llengua en què està escrit (en aquestcas la grega), i d’acord amb assessorament filo-lògic. A continuació s’incorpora al conjuntsonor mitjançant el cant.

Del corpus d’imatges recollides se seleccionenles que estan directament relacionades amb lesdiferents parts de la seqüència del guió i queconstitueixen la base sobre la qual es construeixla coreografia de l’obra. Aquestes imatgestambé serveixen per al plantejament gestual idramàtic dels artistes que l’han de representar.És important remarcar que la cerca i anàlisi dereferents iconogràfics va més enllà d’imatges

de la investigació a la difusió cultural mitjan-çant propostes innovadores i amb rigor cientí-fic. El procés es duu a terme sobre la base d’undiàleg continuat entre investigadors, creadorsescènics i intèrprets, en el marc d’un equipespecialitzat en la reconstrucció i la recreacióhistòrica de caràcter professional, que comptaamb el valor afegit del talent artístic.

La versatilitat de les obres resultants permet laseva presentació pública tant en teatres o audi-toris convencionals com en espais monumen-tals –teatres grecs i romans, parcs arqueològics,espais històrics, espais museístics, etc.– i fins itot –considerant la seva significació global–projectar-les a l’exterior i desenvolupar-les en elmarc d’un xarxa de cooperació internacional.

En contextos monumentals o museístics, larepresentació s’adapta a l’espai específic perressaltar-ne el valor patrimonial i dotar-lo d’uncaràcter singular: el monument es converteix enun espai escènic amb característiques pròpies.

Aquesta simbiosi entre el monument o museu il’esdeveniment escènic té per finalitat promou-re el seu llegat històric mitjançant una nova lec-tura, que dinamitza les possibilitats narrativesde la seva memòria històrica i contribueix alho-ra a reforçar-ne tant la identitat com la capacitatper atraure visitants. Aquests s’amplien i diver-sifiquen per incorporar també els assistentshabituals de les activitats de música, teatre idansa, a més dels amants de la cultura en gene-ral. Aporta, doncs, un vincle dinàmic entrerecerca, creativitat, talent artístic i difusió delpatrimoni cultural.

3. El procés de recerca i creació

El traçat de les línies mestres que orienten laproducció escènica és precedit per un períodede recerca interdisciplinària que afecta tant l’a-

21AURIGA

planteja segons un punt de vista essencial: s’hade crear sobre bases científiques, però s’ha detransmetre per mitjà del llenguatge artístic id’una interpretació dramàtica que, més enllà dela simple imitació, persegueixi l’autenticitat; és adir, l’expressió versemblant d’una realitat prè-viament entesa i interioritzada per l’intèrpret.

Aquest model de transmissió persegueix l’objec-tiu d’aconseguir en l’espectador una captaciódirecta no sols mitjançant la cognició, sinó tambéper la via sensorial. El resultat deriva en una assi-milació de coneixements per mitjà de la vivència,en una aportació de gaudi estètic i en una portaoberta a la reflexió sobre allò que s’ha presenciat.

4. Estructura de l’obra

L’obra té l’afany de comunicar i evocar deter-minats aspectes de la psicologia humana trans-mesos per la mitologia grega que són perfecta-ment corrents en el món actual. Per aquesta raó,en la interpretació s’ha perseguit la conciliaciódels continguts extrets durant el treball científicamb uns criteris estètics comprensibles des del’òptica contemporània.

Es tracta d’un espectacle de nova creació i prin-cipalment de dansa, però en el qual el llenguat-ge corporal constitueix el contrapunt principald’una dramatúrgia integrada també pels altreselements, ja descrits. La part musical comprènuna selecció d’himnes grecs dels quals s’ha con-servat la partitura en documents epigràfics,papirològics o en textos de transmissió posterior.La interpretació musical, en directe i d’acord

concretes per a moments estrictament de dansa.En realitat, se n’examina un ventall molt mésampli per confegir un corpus que permeti crearun model global de representació. En aquestmodel s’estableixen els estats i els codis ges-tuals que es desprenen de la iconografia, i quehan d’emprar els artistes com un llenguatgegenuí per interpretar el conjunt de la narraciómitjançant l’art del moviment amb coherènciahistòrica. És a dir, els artistes aporten el recorre-gut dinàmic que s’amaga darrere l’aparençaestàtica de les “instantànies” contingudes enels elements arqueològics i artístics del llegatantic. Aquestes accions congelades es desple-guen, doncs, en l’escena, al llarg de tota la líniadramàtica.

Una altra tasca del procés consisteix a seleccio-nar i adaptar determinats fragments literarisque s’adeqüen a la temàtica de l’obra. Aquestsfragments, traduïts aquí al català per RamonTorné, s’ordenen amb relació al fil narratiu perser declamats durant l’espectacle. Tenen la fina-litat de descriure accions o posar en relleu lacaracterització o el simbolisme dels personatgesi els conceptes que l’obra recull. S’hi integren,així mateix, una sèrie d’imatges, prèviamentescollides i tractades, que es projecten enmoments particulars per afegir relleu al textdeclamat i a l’acció.

Finalment, es fa un estudi d’ambientació i posa-da en escena que afecta tant el vestuari com lail·luminació i altres elements escenogràfics. Secerca per damunt de tot la coherència històrica,però també s’apunta vers la construcció d‘unespai autònom d’expressió que evoluciona ambun batec propi i dins d’una dimensió d’evoca-ció especialment configurada per a l’ocasió.

Tots els elements compositius de l’obraque deriven del treball previ de recerca ianàlisi (elements musicals, gestuals, tex-tuals i visuals) s’incorporen a una dra-matúrgia que es tradueix en una narrati-va particular, en un llenguatge integratque té per missió transferir el propòsitcomunicatiu de partida.

Així doncs, la dramatúrgia es construeixa partir d’aquests continguts i elements,i té per finalitat conferir al conjunt unformat coherent i definitiu. Cal subrat-llar que, des de la nostra perspectivad’Arqueoescena, l’estil comunicatiu es

Evocació, 15 de gener de 2012. Foto: Ramon Torné

22AURIGA

Musa el ritme és iàmbic, i en la dedicada aCal·líope, dactílic.

III. HèliosHimne al Sol, de l’autor anterior. Està escrittambé en mode dòric i gènere diatònic, ambritme anapèstic.

IV. NèmesiHimne a Nèmesi, del mateix autor. El gèneretambé és diatònic i el ritme, anapèstic.

V. HadesEpitafi de Sícil, concretament el cant gravat apartir de la sisena línia d’una inscripció sepulcralprocedent de Trales (Cària). L’epígraf es conser-va al Museu de Copenhaguen i data del s. I dC,encara que el cant podria ser anterior. La peçamusical és de gènere diatònic, amb un àmbitd’octava i indicacions de temps i accentuació.

VI. DemèterHimne homèric XIII a Demèter, possible prelu-di de sols tres versos que possiblement precediaun cant més extens. Està en mode hipolidi,segons notació musical de B. Marcello.

VII. DionísNova composició musical sense cant i en modefrigi. S’executa amb instruments de vent i percus-sió, a més d’efectes sonors vocals. S’acompanyaamb fragments d’himnes declamats.

amb criteris històrics, és a càrrec de músics pro-fessionals amb una destacada trajectòria com amembres de formacions de cambra i com a solis-tes. En aquesta ocasió interpreten amb rèpliquesd’instruments originals: lira, pandouris, tympa-non, aulos, krotala i kymbala, entre d’altres.

Evocació. Ressons de l’Olimp s’exposa com unanarració visual i sonora en set moviments queevolucionen sense solució de continuïtat. Laseqüència inclou les peces musicals següents:

I. Apol·loa) Primer himne dèlfic a Apol·lo, gravat endiversos fragments d’una inscripció sobresuport lapidi procedent de l’edifici del tresordels atenesos, al santuari de Delfos. La datacióproposada per Marsà és el 279-278 aC pel que faa la composició musical, i del 138 aC quant a laseva interpretació als Jocs Pítics. La peça, escri-ta amb ritme peònic i en un registre agut, escaracteritza pel fet d’emprar sovint l’escalapentatònica.

b) Primera Oda Pítica atribuïda a Píndar, peçade gènere diatònic basada en el polèmic frag-ment transcrit per A. Kircher.

II. MusaHimne a la Musa i a Cal·líope, de Mesomedesde Creta, s. II dC. La peça està escrita en modedòric i gènere diatònic. En la part dedicada a la

Díptic de l’obra

23AURIGA

Les persones signants d’aquesta petició, mogudes pel seu interès demostrat per l’educació ila cultura a l’Estat espanyol, i més concretament, pel manteniment de la seva relació estretaamb els seus orígens grecs i llatins, desitgem fer-li arribar la nostra alarma després de llegirl’avantprojecte acabat de conèixer d’una nova reforma de l’ensenyament secundari(LOMCE), que en la seva formulació actual representa la mort real dels ensenyaments clàs-sics en el sistema educatiu d’aquest Estat.

Es tracta, al nostre parer, d’un assumpte d’interès nacional en què ens arrisquem a posar l’e-ducació de l’Estat per darrere dels sistemes d’altres països europeus amb què volem i hemde comparar-nos.

Efectivament, si aquest avantprojecte arribés a aprovar-se i posar-se en pràctica, els resultatsserien, entre d’altres, la desaparició immediata no només d’una matèria instrumental que hagaudit de la màxima acceptació per part dels alumnes, com és la Cultura Clàssica, sinótambé la desaparició virtual del grec, i molt aviat també del Llatí.

Per això proposem:El manteniment de la Cultura Clàssica de 3r i 4t d’ESO com a matèria d’oferta obligatòria,atès que és el primer contacte dels alumnes amb el món antic i la porta d’entrada als estudisposteriors de llatí i grec.

El manteniment del Llatí a 4t d’ESO en condicions d’optativitat real, substituint l’opcionali-tat que la LOMCE proposa (quatre optatives de lliure elecció) per itineraris més clars:Geografia i Història i Llatí per a Humanitats i Ciències Socials; Física i Química i Biologiaper a Ciències. Això contribueix a millorar la formació dels estudiants i evita problemesd’horaris en grups als mateixos centes.

El manteniment del Grec I i II com a matèria obligatòria de modalitat en el Batxilleratd’Humanitats. La seva conversió en optativa, en competència directa amb la segona llenguaestrangera i Història de l’Art, la fa difícilment viable i la condemna a l’extinció.

Per això ens adrecem a vostè par instar l’actual govern a assegurar la presència dels estudisclàssics en els ensenyaments de l’Estat en consonància amb els més alts interessos educatiusi culturals.

Jaime Siles RuizPresident de la SEEC

MANIFEST DIRIGIT AL PRESIDENT DEL GOVERN DEL’ESTAT ESPANYOL PER ASSEGURAR LA PRESÈNCIA DELES LLENGÜES CLÀSSIQUES PROMOGUT PER LA SEEC

Reproduïm la petició adreçada al president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, que varedactar i promoure la Sociedad Española de Estudios Clàsicos.Aquesta petició ha estat redactada per la Comissió Executiva de la SOCIEDAD ESPAÑOLADE ESTUDIOS CLÁSICOSPodeu adherir-vos a aquest manifest, redactat originalment en castellà, amb la vostra signa-tura a:http://www.change.org/es/peticiones/mariano-rajoy-presidente-del-gobierno-que-se-asegure-la-presencia-de-las-lenguas-cl%C3%A1sicas-en-la-lomce?utm_campaign=peti-tion_created_email&utm_medium=email&utm_source=guides

24AURIGA

LÈXICON

NEOLLATÍ I AFERS BANCARISQuantum quisque sua nummorum seruat in arca, tantum habet et fidei

Juvenal, Sàtires, III, 143

Maria Jesus Espuña

A la Ciutat del Vaticà es troba l’Institut per a les Obres de Religió, una banca privada insti-tuïda l’any 1942 pel papa Pius XII, que custodia i administra béns mobles i immobles de per-sones físiques o jurídiques per a suport de les missions i altres obres de caritat. Tot i no ser elbanc de l’Estat del Vaticà, popularment l’anomenen Banca Vaticana o Banc del Papa, i a ladècada del 1980 va saltar a les planes dels diaris arran de l’escàndol de la Banca Ambrosiana.

A la seu de l’institut es troba un caixer automàtic que permet fer operacions bancàries enllengua llatina si es disposa d’una targeta de crèdit (Inserito scidulam quaeso ut faciundamcognoscas rationem).

Per si mai us trobeu en la tessitura d’administrar els vostres estalvis en aquest caixer, us ani-mem a incorporar uns quants termes financers al vostre vocabulari en llengua llatina, men-tre jugueu amb aquest senzill exercici de correspondències.

1. Treure diners

2. Saldo

3. Operació bancària

4. Agent bancari

5. Pensió

6. Descompte

7. Hisenda

8. Banca

9. Comptable

10. Reemborsament

a muneribus uacatio; argentaria; calculator; curator nummularius; deductio ex pecunia;domus effectoria; negotium argentarium; pecuniae redditio; pretii deminutio; rationumaexequatio.

SOLUCIONS1.- Deductio ex pecunia: treure diners. 2.- Rationum aexequatio: saldo. 3.- Negotium argenta-rium: operació bancària. 4.- Curator nummularius: agent bancari. 5.- A muneribus uacatio:pensió. 6.- Pretii deminutio: descompte. 7.- Domus effectoria: hisenda. 8.- Argentaria: banca.9.- Calculator: comptable. 10.- Pecuniae redditio: reemborsament

PREMI DIDASCÀLIAD’EXPERIÈNCIES DOCENTS

1. Poden optar a aquest premi els treballs oprojectes realitzats a les aules, així com ini-ciatives relacionades amb la docència delmón clàssic als Països Catalans.2. Els treballs poden presentar-se en qualse-vol dels suports que ens ofereixen les tecno-logies de la comunicació (disquets, pàginaweb, vídeo, etc.).3. L’experiència docent pot presentar-se indi-vidualment o en grup.4. Els guanyadors han d’enviar un abstract de6.000 caràcters abans de l’1 de setembre de2013.

PREMI NÚRIA TUDELA I PENYAPER A ESTUDIANTS

1. Poden optar a aquest premi els treballsrelacionats amb qualsevol aspecte del mónclàssic realitzats per estudiants d’ESO, batxi-llerat, cicles formatius, o ensenyament uni-versitari, bé individualment o en grup.2. Els premiats hauran d’enviar un resum d’unmàxim de 6.000 caràcters per a la posteriorpublicació abans de l’1 de setembre de 2013.3. Tots els treballs presentats hauran d’in-cloure el nivell educatiu de l’alumne o grupd’alumnes que l’ha realitzat i un escrit delprofessor/professora que ha supervisat eltreball per certificar-ne l’autoria.4. La valoració serà per nivell educatiu.

PREMI MUSAD'EXPOSICIONS SOBRE EL MÓN ANTIC

1. Poden optar a aquest premi les exposicionstemporals o permanents, o altres iniciativesde divulgació del món antic i la cultura clàssi-ca realitzades des dels museus d'arreu delsPaïsos Catalans.2. Poden presentar les candidatures tant elsmuseus com el seu públic, acompanyadesd'un breu dossier que inclogui imatges.3. Els premiats hauran de presentar una expli-cació del plantejament museogràfic de 6.000caràcters com a màxim, que podrà ser publi-cada a la revista AURIGA.

BASES

1. La revista AURIGA, convoca els PremisAuriga 2013 d’acord amb les bases gene-rals següents i les bases específiques quefiguren en cada premi.2. Les persones, o els col·lectius, que optinal premi hauran d’adreçar una còpia deltreball que es presenti, personalment o percorreu certificat, a: RevistaAURIGA, RondaUniversitat, 7, 3r, 4a. 08007. Barcelona.Hi hauran d’incloure el nom, adreça, telèfoni correu electrònic dels autors o institució.Aquells treballs que siguin presentats ambpseudònim inclouran en sobre tancat lesmateixes dades.3. El termini de lliurament de candidaturesde tots els premis finalitza el dia 15 de juliolde 2013.4. Els treballs que es presentin hauran deser originals i escrits en català.5. Els treballs presentats seran estudiats perun jurat, nomenat per la revista AURIGA, elqual resoldrà l’atorgament del premi, quepodrà ser concedit ex aequo o declarat desert.La composició del jurat es donarà a co-nèixer el dia que el premi es faci públic. Ladecisió del jurat serà inapel·lable.6. Els treballs presentats a concurs podranser retornats als autors que ho sol·licitinabans del 30 de setembre de 2013.7. Cadascun dels premiats rebrà un diplo-ma acreditatiu del seu guardó i la difusióde l’obra guanyadora.8. Qualsevol incidència no prevista en a-questes bases serà resolta per la revistaAURIGA.9. La presentació dels treballs comportal’acceptació d’aquestes bases.

Cartell de PremisAURIGA

XXI edició (2013)

Què tenien en comú els interessos de l'abat Oliba i la poetessa Maria Mercè Marçal; l'arqueòleg Pere BoschGimpera, el primer rector de la Universitat Autònoma de Barcelona; Joanot Martorell, Verdaguer, Maragall,

Josep Puig i Cadafalch, Maria Àngels Anglada, Joan Lluís Vives i Carles Riba? Fins a quin punt la culturacatalana s'ha creat a partir del món clàssic grec, romà i iber? Quin interès transversal fa néixer, a les

primeries del segle XX, alhora que les institucions nacionals, tantes excavacions arqueològiques i molts delsmuseus locals i comarcals arreu del Principat, les Illes, el País Valencià i Catalunya Nord? Per què les edicions iles traduccions de clàssics grecs i llatins han estat tan importants en la nostra cultura i la primera eina per a lanormalització ortogràfica del català? Què té a veure l'excavació de la ciutat antiga d'Empúries amb el naixement

de l'Institut d'Estudis Catalans i la seva presència com a membre de ple dret de la Unió AcadèmicaInternacional, el màxim nivell de les acadèmies estatals?.

Més de cent seixanta personatges de les nostres lletres i el nostre pensament han estat tractats i reunits enaquesta obra col·lectiva de descobriment i d'homenatge a un corrent de pensament que més que les arrels, és

la saba que ha nodrit i fet desenvolupar la nostra cultura des que el llatí, impregnat de mots i de fonèticaibèrica, enriquit pel grec i trufat de paraules germàniques, esdevingué el català.

Ja el teniu?El podeu adquirir al web d�Auriga �www.auriga.cat�

2016 Vic (Osona)

2015 Vilafranca del Penedès (Penedès)

2014 Barcelona (Barcelonès)

2013 Ripoll (Ripollès)

2012 Tarragona (Tarragonès)

2011 Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra)

2010 Badalona (Barcelonès)

2009 Figueres (Alt Empordà)

2008 Perpinyà (Rosselló)

2007 Lleida (Segrià)

2006 Amposta (Montsià)

2005 Esparreguera (Baix Llobregat)

2004 Banyoles (Pla de l’Estany)

LLaa ccaappiittaall ccuullttuurraall uunneeiixx ttoott eell tteerrrriittoorrii ddee ppaarrllaa ccaattaallaannaa

Organització Capital de la Cultura Catalana

Ronda Universitat, 7, 08007 Barcelona Tel: 934 123 294 Fax: 934 126 871 info@ccc.cat www.ccc.cat