HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

LA NOVA ERA INDUSTRIAL

INTRODUCCIÓLa Revolució Industrial va obrir un període de creixement

econòmic sense precedents fins llavors, durant el qual es va produir la implantació d’un nou model econòmic: el capitalisme. Aquest procés iniciat a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII, es va anar estenent per tota Europa, els Estats Units i el Japó, encara que no pas de manera homogènia ni simultània (diferents temps, diferents ritmes). Els antecedents d’aquesta primera Revolució Industrial els trobem en la proto-industrialització, període previ (segles anteriors) en què es donen les condicions que permetran l’inici d’aquest procés d’industrialització: mercat supralocal, iniciatives empresarials, desenvolupament tecnològic, mobilitat de capitals, etc. Entre El 1740/80 i el 1850 es va produir una transformació radical dels sistemes de producció de béns: la Revolució Industrial. Les màquines van anar substituint la feina manual i els antics artesans van donar pas a obrers concentrats en grans fàbriques. A més, una nova font d’energia, el vapor, es va aplicar a les màquines i als nous mitjans de transport (el ferrocarril).

La industrialització va originar una nova organització de l’economia, el capitalisme, un sistema basat en la propietat privada i la lliure iniciativa. La indústria va modificar l’antic equilibri camp-ciutat i va propiciar l’aparició de dos noves classes socials, antagòniques: la burgesia i el proletariat. Entre el 1870 i el 1914 l’economia dels països industrialitzats va experimentar un nou període de creixement, que es coneix amb el nom de Segona Revolució Industrial.

EL CONCEPTE DE REVOLUCIÓ INDUSTRIALEls dos termes són, en realitat, erronis:

revolució (concepte pres de la política), perquè, en realitat es va tractar d’un procés de llarga durada, no sobtat, i industrial perquè els canvis van afectar a més de l’agricultura i la població, a la societat en general. No obstant això, aquest concepte ens permet comprendre la importància i transcendència dels canvis.

FACTORS IMPULSORS DE LA INDUSTRIALITZACIÓLa Revolució Industrial, denominació que inclou fenòmens

molt diversos, transformarà la vida dels homes, les relacions entre els pobles i l’estructura de les societats.

Es pot considerar que són quatre les bases de la Revolució Industrial: 1. Creixement demogràfic (la població creix de pressa).

Aquest creixement demogràfic no es pot entendre sense un augment dels recursos alimentaris (= revolució agrícola)

2. Unes matèries primeres, que són imprescindibles per satisfer les necessitats d’aquesta població creixent

3. Noves fonts d’energia per transformar aquestes primeres matèries

4. La mecanització.

La revolució agrícola

L’augment de la producció d’aliments va ser possible gràcies a dues grans transformacions: la privatització del sòl i l’aplicació de noves tècniques i nous mètodes de conreu.

La Revolució Industrial posà fi a la propietat senyorial i als béns comunals, característics de l’Antic Règim, i la terra va passar a ser una propietat privada amb el tancament de les terres comunals (openfields) que comportaren la privatització de la propietat mitjançant les Enclosure Acts (lleis de tancament de terres). Aquesta individualització de la terra va estimular els conreadors a introduir millores tècniques per augmentar la producció i obtenir així més beneficis.

El canvi fonamental dels sistemes de conreu va ser la supressió del guaret, substituït per la plantació de farratgeres (sistema Norfolk). Això permetia no haver de deixar cap tros del camp sense conrear i, alhora, obtenir conreus herbacis amb els quals es podia alimentar el bestiar.

Unes altres millores van ser les noves arades, como la Rotherham (que removia la terra amb més facilitat) i les noves sembradores com la Jethro Tull. Finalment, la introducció de nous conreus, com el blat de moro i la patata, i l’expansió de la ramaderia van afavorir una dieta més rica i més variada.

La revolució demogràfica

L’augment de l’oferta d’aliments des de mitjans del segle XVIII va provocar un creixement demogràfic elevat per l’augment de la natalitat, amb la disminució de l’edat de contraure matrimoni i del nombre de celibataris i, per una altra banda, per la reducció de la taxa de mortalitat donada la millor alimentació i els avanços en medicina i higiene. L’esperança de vida també va créixer notablement i, a la darreria del segle XIX, ja se situava al voltant dels 50 anys.

Anglaterra va tenir un creixement demogràfic vertiginós: de set milions d’habitants el 1750 va passar a catorze milions el 1831, arribant als 40 milions a finals de segle.

Noves fonts d’energia

Successivament, el carbó, l’electricitat i el petroli seran les fonts d’energia principals de la Revolució Industrial. El carbó substitueix la fusta com a combustible. Els primers grans centres industrials sorgiran a prop de les mines. D’altra banda, es comença a utilitzar l’electricitat, una forma d’energia més neta i barata. Primer s’aplica als llums (Edison inventa la bombeta el 1879) i després al transport. Cap a la fi del segle, el petroli possibilita, junt amb l’electricitat, una Segona Revolució Industrial.

La mecanitzacióLa industrialització està estretament lligada a una cadena

contínua d’invents: la màquina de vapor, gran símbol de la primera industrialització; cal destacar també invents en el camp de la indústria tèxtil i la siderúrgia, i, finalment, la locomotora (locomotora de vapor). Watt va inventar la màquina de vapor, l’invent decisiu. Després de tretze anys d’experiències va aconseguir fabricar una màquina moguda per l’energia que desprenia un corrent continu de vapor d’aigua. La primera patent, o títol de propietat, es va concedir a Watt el 1769. Abans de començar el nou segle ja s’havien construït cinc-centes màquines al tallers de Boulton, un dels socis de Watt. La màquina de vapor va transformar en pocs anys els sistemes de treball, és per això que es diu que és un dels invents transcendentals de la història.

Pel que fa a la siderúrgia, la substitució del carbó vegetal pel carbó de coc (Darby, 1732), amb molt més poder calorífic, i la seva fosa en un alt forn van permetre, d’una banda, un creixement extraordinari del sector miner del carbó, i de l’altra, la producció de ferro en grans quantitats. La fosa del ferro exigia l’eliminació de les impureses del carboni i l’acceleració de la combustió mitjançant poderosos corrents d’aire. Va ser Cort, un agent navilier, qui trobà un nou procediment de forja amb el qual s’eliminaven les escòries. El 1885, Bessemer inventa un convertidor que transformà grans quantitats de ferro fos en acer (l’acer és més mal.leable i té menys impureses que el ferro).

La revolució dels transportsEls transports van experimentar també una enorme

transformació amb l’aplicació de la màquina de vapor, una transformació que es concreta amb l’aparició del ferrocarril i el vaixell de vapor.

El ferrocarrilEl ferrocarril té el seu antecedent en les vagonetes de les mines, mogudes sobre rails amb la força de l’home. Stephenson construeix la primera locomotora (Watt s’havia oposat sempre a la utilització d’una màquina d’aquest tipus); la primera locomotora és la primera màquina de vapor que utilitza la seva energia per arrossegar càrregues sobre rails. El primer tren, exclusivament miner, va circular el 1825 entre Stockton i Darlington a 25 km/h. Davant hi anava un home a cavall, agitant una bandera advertint la gent dels perills d’aquell monstre de ferro fumejant.

Fins el 1830 no circula el primer tren de passatgers que fa el trajecte Manchester-Liverpool a una velocitat mitjana de 30 km/h [la premsa anglesa es demanava alarmada “si l’organisme humà podia ser capaç de resistir gaire temps aquelles velocitats”]. És important assenyalar que el ferrocarril ja tripliqués les velocitats assolides per les diligències de cavalls i en multipliqués la capacitat de càrrega. L’explotació de nous territoris no pot explicar-se prescindint del ferrocarril. Als Estats Units la marxa cap a l’oest s’accelera, i de la mateixa manera comencen a arribar a la zona costanera els productes (blat, fusta i pells) de l’interior del Canadà. Al darrer terç del segle ja són construïdes les grans línies que travessen els Estats Units i, a Europa, es construeix el transsiberià que uneix Moscou amb Vladivostok.

El vaixell de vaporSi el ferrocarril travessa els continents, el vaixell de vapor fa la travessia dels oceans. Els vaixells de xemeneies fumejants, amb hèlices i buc de ferro garanteixen primer als rius i després a les mars, una major capacitat de càrrega i una velocitat constant, ja que no depèn dels capricis del vent. En una primera fase el vaixell de vapor va donar un nou valor comercial als grans rius europeus: l’Elba, el Vístula i el Rin; i als Estats Units, cap el 1860, quasi mil vaixells efectuaven la travessia del Mississipí. En una segona fase és als oceans on s’intensifica el trànsit. El vapor (vaixell mogut per una màquina) desplaça definitivament el veler (mogut per l’impuls del vent sobre les veles). Els nous mitjans de transport reforcen les antigues rutes comercials i n’originen altres de noves, l’interior del continents s’uneix amb les costes i els oceans acosten les nacions més allunyades

L’impuls del mercatLa millora de les infraestructures de transport

va implantar una economia de mercat o capitalista, és a dir, ja no es produiria per a l’autoconsum com a l’Antic Règim, sinó per a la venda, passant-se d’un àmbit d’intercanvi local i comarcal a un mercat integrat d’àmbit nacional i internacional que, en certa manera, podem considerar l’inici de la globalització (si descomptem els gran descobriments geogràfics del segle XVI).

LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES

Un dels factors que va contribuir més a la Revolució Industrial va ser la contínua innovació tecnològica. Cada progrés tècnic comportava un augment de la productivitat i una disminució dels costos de producció i dels preus de venda. El primer sector que es va mecanitzar fou la indústria del cotó; les primeres màquines estaven accionades per la força humana i després per l’energia hidràulica (per això les fàbriques se situaven al costat dels rius). Però la font d’energia que va revolucionar la producció i els sistemes de transport va ser el vapor (màquina de vapor).

El naixement de la indústria moderna

La mecanització i la introducció de noves fonts d’energia van impulsar la generalització del sistema fabril de producció. Aquest sistema consisteix en la concentració d’obrers i màquines en les fàbriques, on es produeix la divisió del treball, és a dir, cada obrer fa només una petita part de la cadena de producció. Els primers canvis revolucionaris pel que fa a la producció van començar a la Gran Bretanya i afectaren primer a la indústria tèxtil i més endavant a la indústria siderúrgica. Una primera innovació de la indústria cotonera va ser la llançadora volant de Kay (1733), que va augmentar la velocitat de fer el teixit i l’amplada de les peces. Més endavant es van fabricar noves màquines de filar, que augmentaren la quantitat de fil produït pel filador. Finalment, el teler mecànic (1785) va completar el procés de mecanització tèxtil.

BAINES, E. (1835): Historia de la manufactura del algodón en Gran Bretaña

Un tejedor manual muy bueno, de 25 a 30 años de edad, podía tejer por semana dos piezas de nueve octavos de tela de camisa, de 24 yardas de longitud cada una, y de una trama de cien hilos por pulgada(...).En 1823 un tejedor de 15 años que atendiera dos telares mecánicos, podía tejer siete piezas semejantes en una semana.En 1826, un tejedor de 15 años, al frente de los telares mecánicos, podía hilar por semana doce piezas semejantes, y algunos podían hacer hasta quince.En 1833 un tejedor de 15 a 20 años, ayudado por una niña de unos doce, al frente de cuatro telares mecánicos, podía hilar en una semana dieciocho piezas de este tipo, y algunos podían llegar hasta 20.

Un altre sector capdavanter de la industrialització va ser la indústria siderúrgica. Abans ja es produïa ferro, però en poques quantitats, ja que els alts forns funcionaven amb carbó vegetal d’escàs poder calorífic. L’invent que va permetre la producció de ferro en grans quantitats va ser la utilització, per part de Darby (1732), del carbó de coc, de gran potència calorífica. La gran demanada de ferro (provocada per la renovació de les eines agrícoles, les màquines tèxtils i la construcció del ferrocarril) estimulà l’aparició de nous invents: eliminació de les escòries, fabricació de làmines de ferro, etc

Les bases del capitalismeLa generalització del sistema fabril de producció

(concentració d’obrers i màquines en grans edificis industrials: les fàbriques, on es produeix la divisió del treball, és a dir, cada obrer, s’encarrega d’una part de la cadena de producció; d’això se’n diu treball en cadena) es va produir juntament amb la consolidació del capitalisme industrial i el sorgiment d’una nova societat de classes.

Adam Smith va establir els principis del liberalisme econòmic, base del capitalisme. Segons aquest autor, l’interès personal és el motor de l’economia i el seu objectiu és la recerca del màxim benefici. D’aquesta manera, el capitalisme és un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans o instruments de producció (fàbriques, maquinària i estocs). L’Estat no ha d’intervenir en el funcionament de l’economia, que només es regula per la llei de l’oferta i la demanda.

ADAM SMITH La riquesa de les nacions

(1776)

L’Estat s’ha d’abstenir d’intervenir en el funcionament de

l’economia i ha de permetre el

desenvolupament lliure dels interessos

particulars.

L' interès personal i la recerca del

màxim benefici són el motor de

l’economia.

Els diversos interessos

s’equilibren al mercat gràcies al mecanisme

dels preus que adapta l’oferta a la

demanda.

Generalment la manca de planificació i l’augment constant de la producció han estat la causa de l’aparició de crisis econòmiques que es repeteixen cíclicament. Es tracta de crisis de superproducció perquè l’oferta tendeix a augmentar més ràpidament que la demanda, la qual cosa acaba comportant la fallida de les empreses que han acumulat massa estocs i també el posterior augment de l’atur obrer, que n’és la conseqüència més dramàtica. Les crisis periòdiques són un fenomen inevitable; les de mitjan segle XIX, la de 1847, la de 1857 i la de 1866 van adquirir grans dimensions i es van convertir en el teló de fons d’algunes revolucions. Amb el desenvolupament industrial les empreses necessitaven grans aportacions de capital que un sol empresari no podia subministrar. Aleshores, es van crear les societats anònimes, per mitjà de les quals el capital d’una empresa es reuneix amb l’aportació de moltes persones (els accionistes). La persona que té accions d’una empresa rep una part dels beneficis proporcional al nombre de les seves accions. La compra i la venda d’accions es fa a les borses (borses de valors).

Els bancs subministraven valors a les empreses (préstecs), actuaven d’inversors directes (comprant accions) o facilitaven els pagaments mitjançant xecs o lletres de canvi. D’aquesta manera, la banca es va convertir en intermediària entre els estalviadors, que lliuraven els diners en dipòsit, i els industrials, que necessitaven diners per a invertir.

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

Amb la Revolució Industrial l’estructura de la societat es modifica. Suposa el pas d’una societat estamental, de grups tancats, a la societat de classes, de grups oberts. Fins el segle XVIII els homes no eren iguals davant la llei. La societat es concebia a la manera d’un cos humà: els cap, les mans, els peus, etc. tenen diferents funcions, serveixen per a coses diferents. De la mateixa manera, a la societat, la funció d’un estament és governar, la d’un altre, treballar; això explica que els nobles consideressin el treball manual com una cosa vergonyosa, indigna de la seva alta condició.

Una nova societat

Amb la Revolució Industrial s’enfonsen els fonaments d’aquesta societat. Les transformacions que es succeeixen conviden al dinamisme i al canvi. Els homes neixen iguals (doctrina Rousseau), sense privilegis. La capacitat personal pot permetre d’entrar en el grup social més elevat. En el govern col•laboren els homes sortits de les universitats, gairebé tots procedents de les classes mitjanes. La llei és la mateixa per a tothom. Malgrat tot, la igualtat va quedar reduïda a l’àmbit dels principis teòrics; grans diferències de fortuna, de poder i de cultura van continuar separant uns homes dels altres. Els protagonistes ara eren les classes mitjanes, una denominació que inclou tres grups: 1. Banquers, comerciants i industrials. La riquesa proporciona

l’accés al poder i els atorga drets polítics especials. 2. Intel.lectuals, professionals liberals (metges, advocats, etc.),

enginyers etc. La major part dels governants són advocats de carrera.

3. Militars i alts funcionaris, grup que desenvolupa la seva carrera a l’administració de l’Estat.

Els obrers i els pagesos queden en una situació inferior. Però, des d’ara, el naixement no determinarà la vida de l’individu: cada home té la possibilitat d’elevar la seva condició valent-se de la seva capacitat personal.

Nous problemes socialsAquest principi d’igualtat (principi teòric) no va impedir que hi

hagués en el si de la nova societat problemes i tensions. La competència entre les empreses fa que es busquin tots els procediments per vendre els productes a preu més baix; un d’ells és la mà d’obra barata. Apareix així el treball de les dones i el dels nens a una edat primerenca. Dones i nens rebien una salari inferior als dels homes.

Els horaris inacabables (de 12 a 14 hores) varen convertir moltes fàbriques en centres de sofriment. Davant l’explotació dels nens, s’aniran aprovant, de forma progressiva, lleis fixant edats mínimes cada cop més altes per permetre el treball dels nens. Els salaris eren escassos. Les cases on vivien els obrers eren de mala qualitat.

La feina esgotadora, sobretot de dones i nens, els horaris excessius, els salaris baixos i els habitatges inadequats són l’altra cara de la contribució, que en el transport, la tècnica i la ciència la Revolució Industrial va oferir a la humanitat.

El creixement de les ciutatsEl desplaçament de la població rural cap a les ciutats és un

dels processos més visibles de la Revolució Industrial. La intensificació de les comunicacions provoca el creixement de les ciutats-port (Londres, Rotterdam, Nova York); la industrialització reclama una mà d’obra abundant, i apareixen prop de les mines noves aglomeracions humanes (Manchester, Pittsburg, Johannesburg). Abans del 1800 només hi havia 21 ciutats que passessin dels 100.000 habitants, i totes es trobaven a Europa. L’any 1927 ja n’hi havia 537, la meitat a l’Àsia i 90 als Estats Units. Es tracta d’un fenomen mundial.

Avui dia es parla constantment dels problemes dels problemes de les grans ciutats: contaminació, soroll, trànsit, etc. Al segle XIX els problemes no eren tan greus, però els governs municipals van haver de fer front a problemàtiques que, sovint, desbordaven les seves possibilitats i els recursos de què disposaven.

Els problemes més greus en aquells moments eren: 1. Problemes d’habitatge. Hi havia barris amb edificis elegants i

altres amb cases fosques i incòmodes. Els obrers s’instal.laven a barris que no tenien les condicions necessàries de salubritat i higiene; la majoria dels carrers no estaven asfaltats i no tenien clavegueram, i als habitatges hi vivien moltes persones en un espai molt reduït (les epidèmies de tifus o de còlera s’estenien amb una gran rapidesa).

2. Problemes de circulació. Les estacions de ferrocarrils es van construir al centre de les ciutats, la qual cosa significa que a moltes ciutats europees fos necessari destruir les antigues muralles. Es van haver de buscar nous sistemes de transport urbà; el tramvia és la màxima novetat (el primer tramvia a Espanya comença a utilitzar-se a partir de 1870).

3. Problemes d’aprovisionament i de sanejament. Es necessiten grans quantitats d’aliments, transport ràpid, sistemes d’enllumenat, subministrament d’aigua potable, sistemes d’eliminació de residus, etc.

4. Problemes psicològics. S’ha parlat de la soledat de l’home en mig de la massa. El contacte humà, la comunicació i la solidaritat entre els homes va desapareixent poc a poc.

La gran ciutat provoca, ara, problemes nous, fins ara desconeguts. Cada ciutat creix amb un estil diferent. Londres coneix un creixement precoç: dels 555.000 habitants el 1700 ha passat als 900.000 de 1800. La màxima preocupació de les autoritats londinenques va ser el manteniment i engrandiment de les zones verdes (els parcs).

A París, el baró de Haussmann dissenyà nous barris, avingudes radials (els bulevards, els camps Elisis) i places immenses (La Concòrdia, L’Estrella).

A Madrid, al final del segle XIX, Arturo Soria inicià el traçat de la Ciudad Lineal (via ample, plena d’arbres per on es canalitza tot el trànsit, i cases de poca alçària a banda i banda). Aquest projecte s’estudiarà més tard a totes les escoles d’arquitectura del món.

L’expansió de Barcelona ofereix un interès especial. Ildefons Cerdà, autor del pla d’expansió barceloní (1859) va dissenyar carrers amples i rectes i les illes en xamfrà (o sigui amb les cantonades tallades), formant petites places a cada cruïlla.

La ciutat resumeix el segle XIX: canvis, transformacions a tots nivells, desplaçament de la població, tensions socials. Civilització industrial i gran ciutat són dos processos històrics inseparables.

LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL El capitalisme va iniciar una segona etapa de

creixement a partir de 1870, caracteritzada per la renovació de la tecnologia i en les noves formes d’organització, per la tendència a la concentració de capital i la internacionalització de l’economia.

Els efectes de la competència Per tal d’abaratir costos de producció, l’organització empresarial es

va orientar cap a la fabricació en sèrie. Basant-se en el taylorisme (nova teoria d’organització de les indústries) i en l’experiència de les empreses d’automòbils Ford, es van simplificar les operacions que duien a terme el treballadors i es van muntar cadenes de producció que elaboraven mercaderies en sèrie. No obstant això, tan sols les grans empreses va ser capaces d’invertir i rendibilitzar el cost d’aquestes millores.

Mitjançant el càrtel es van associar diverses empreses d’un mateix sector per controlar l’oferta i el preu d’un producte. Amb la finalitat de disposar d’un volum d’inversió molt superior, diverses empreses d’un mateix sector van constituir una de nova amb una nova direcció: el trust. De la mateixa manera, per coordinar i racionalitzar la producció, eliminant costos innecessaris i augmentant els beneficis, es van crear empreses (corporacions, hòldings, etc.) que reunien les que elaboraven totes les fases d’un procés productiu des la primera matèria fins a la comercialització. En tots els processos de concentració de capital solia haver-hi bancs que emparaven financerament les empreses; per això sol utilitzar-se l’expressió capitalisme financer per designar aquesta nova etapa.

La producció en sèrie: Frederick Taylor era un enginyer nord-americà preocupat per optimitzar les inversions industrials a través d’un sistema empresarial que rendibilitzés al màxim el treball dels obrers i l’ús de la maquinària. En la seva obra Principis de direcció científica de l’empresa (1911) va exposar les bases d’una organització empresarial que va servir de model a la fàbrica d’automòbils Ford. Conceptes clauCàrtel: Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera, decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència mútua.Trust: Agrupament d'empreses que comporten un poder de monopoli.Hòlding: Societat de cartera (societat que posseeix accions d’altres societats, del mateix sector o no).

Els nous sectors industrialsAl final del segle XIX., la industrialització va entrar en

una nova fase de creixement. Si la Primera Revolució Industrial s’havia limitat bàsicament a dues branques de la producció (tèxtil i siderúrgia), la Segona Revolució va abastar altres sectors, com ara la indústria química (colorants, adobs, productes farmacèutics, explosius), la metal.lúrgia (acer, níquel, alumini),la construcció (ciment), etc. Gràcies a la utilització de noves fonts d’energia (petroli i electricitat) es van desenvolupar indústries complementàries, com ara l’electrònica i l’automòbil. Els nous invents (ràdio, cinema, telèfon, fonògraf, automòbil) i l’ampliació de la xarxa ferroviària van revolucionar la vida quotidiana, ja que es propagaven extraordinàriament els mitjans de comunicació de masses.

Des del final del segle XIX, el desenvolupament de la indústria va estretament vinculat al coneixement científic. La Gran Bretanya va ser, altre cop, pionera en la col.laboració entre escoles tècniques universitàries i les empreses. Al final del segle XIX, gairebé tots els països europeus havien començat a industrialitzar-se. Alemanya es va convertir en la potència continental, els Estats Units ja rivalitzaven amb la Gran Bretanya en l’hegemonia mundial i el Japó es preparava per a la conquesta del mercat asiàtic.

La internacionalització de l’economiaEls grans grups industrials de les nacions més

desenvolupades (la Gran Bretanya, els Estats Units, Alemanya i França) van invertir en països més endarrerits (Rússia, Itàlia, Espanya), que necessitaven les infraestructures bàsiques per iniciar el procés industrial (ferrocarril, mines). A partir de 1870, la conquesta de colònies es va convertir en el vehicle idoni per proveir de primeres matèries, obtenir mercats on vendre els productes fabricats a la metròpoli i donar sortida al capital excedent d’una manera rendible.

PERMANÈNCIA D’ESTRUCTURES TRADICIONALSAlguns països s’industrialitzen de manera lenta o

tardana (Itàlia, Espanya o Rússia). Els fenòmens lligats a la industrialització segueixen, doncs, un procés lent. 1. El cas complex d’Espanya2. El cas clar de Rússia.

EspanyaLa Guerra contra Napoleó i els esdeveniments polítics durant el

regnat de Ferran VII retarden el procés d’industrialització fins a la segona meitat del segle XIX. Les comunicacions continuen sent precàries, l’economia no s’acaba de transformar totalment i la societat ho fa d’una manera titubejant. Però la història d’Espanya d’aquells temps presenta particularitats. Així, al començament del segle XIX Espanya continua essent un país agrícola on tan sols uns quants nuclis reduïts s’havien industrialitzat (Catalunya, País Basc, Astúries, Madrid ...)

La permanència d’un cert endarreriment agrari i un desenvolupament limitat de la indústria van fer que un nombre elevat de pagesos visquessin en unes condicions de vida miserables. Els terratinents (noblesa; s’ataca només les propietats de l’Església) van continuar gaudint d’una gran influència i la classe obrera i la burgesia industrial tingueren un creixement més baix que en altres països europeus.

Fa l’efecte que Espanya es modernitza políticament: constitucions, partits polítics, eleccions. Però encara conserva unes estructures arcaiques en l’economia i la societat.

RússiaRússia no s’industrialitza. Continua sent un món de

pagesos regit per l’autoritat absoluta dels tsar. No té parlament; els tsar controla tots els poders: decreta les lleis, designa els ministres i fins i tot posseeix l’autoritat religiosa. Els camperols són serfs, obligats a treballar per als seus senyors. La seva dependència és absoluta, els amos poden maltractar-los, separar els matrimonis, vendre’ls. És una societat sense classes mitjanes. És un món sense transports eficients i sense massa ciutats (un món ruralitzat).

La Guerra de Crimea (1854-1856), en la qual Rússia és derrotada per Anglaterra i França, demostra els perills que representa per a un país quedar-se endarrerit; la desfeta fa evident la necessitat d’un canvi.

A la segona meitat del segle XIX Rússia s’afanya per aconseguir un cert desenvolupament industrial, per construir ferrocarrils i vies de comunicació ràpides. Apareixen algunes ciutats grans i la població comença a desplaçar-s’hi progressivament des del camp. La societat russa es va transformant lentament. Una mesura fonamental és l’ucàs o decret d’alliberament dels camperols (1861). Seguidament es transforma la justícia: s’estableix la possibilitat de recórrer una sentència, els jutges professionals substitueixen els nobles en aquestes funcions, se suprimeixen les penes corporals i el judici és oral i públic en lloc d’escrit i secret. Rússia s’europeïtza.

Per tant, analitzant aspectes de la història espanyola, italiana, d’alguns països centreuropeus i, molt més clarament, tota la història russa, durant la primera meitat del segle XIX, es veu que són exemples d’estructures tradicionals oposades a la commoció que per al món suposava, en aquell moment, la Revolució Industrial.

RESUM La industrialització va ser un procés de transformacions

econòmiques i socials que es van donar a Europa, i després als Estats Units, durant el segle XIX. La Gran Bretanya fou el bressol d’aquesta Revolució Industrial.

Un seguit d’innovacions tècniques i econòmiques van permetre la mecanització de la producció i la generalització de la feina a les fàbriques. El sector del cotó i del ferro van ser els pioners d’aquest procés.

Un nou sistema econòmic, el capitalisme, es fonamentà en la propietat privada i en la lliure iniciativa. Dos classes socials antagòniques, la burgesia i el proletariat, estructuraven aquesta nova societat industrial.

Al final dels segle XIX s’inicia un nou període de creixement econòmic amb l’aparició de noves fonts d’energia: l’electricitat i el petroli. És l’anomenada Segona Revolució Industrial, caracteritzada per la producció en sèrie i el taylorisme.