FILOSOFIA1r BATXILLERAT

CURS 2015-2016

IES CTEIB

1

123456

7

8

9

10

11

12131415161718192021222324252627282930313233343536373839404142

2

ÍNDEX

Sobre l’autorFerran Carreras és Doctor en Pedagogia, Llicenciat en Filosofia, Llicenciat en Psicologia i Diplomat en Mestre especialista en Ciències Socials per la Universitat de les Illes Balears. A més, és Titulat en Cicle Formatiu de Grau Superior en Administració i Gestió. És professor des de l’any 1993, impartint docència a Primària, a Secundària, i com a becari de doctorat a Universitats d’Argentina, Xile i Paraguai entre 1996 i 1999. Professor associat a la Facultat d’Educació de la UIB des de l’any 1997 fins al 2006, ha rebut els premis Infància i Prevenció (1996), de la Diputació de Barcelona; el Premi Serra i Moret (1997), de la Generalitat de Catalunya; el Premi Nacional al Foment de la lectura de premsa escrita (2008), del Ministeri d’Educació I Ciència (Madrid); el Premi a la millor experiència didàctica (2009), del Govern Balear, i els Premis d’Assaig Pedagògic Frederic Company i Franquesa (edició de 2009 i edició de 2012), del Col·legi Oficial de Pedagogs de Catalunya. Ha publicat més de quinze articles en revistes especialitzades i ha col·laborat en la redacció de capítols de llibres en diferents publicacions centrades en l’àmbit de la Pedagogia i la Didàctica de la Filosofia.

ÍNDEX

Introducció........................................................................... 7

LLIÇÓ 1. EL SABER FILOSÒFIC................................................ 13

2

3

43444546474849505152535455565758596061626364656667686970717273747576777879808182

83

84

85

86

87

88

89

4

ÍNDEX

1.1. La Filosofia, superació del mite...................................................... 141.2. Els lligams i les diferències entre Filosofia i Ciència....................... 171.3. Principals problemes filosòfics....................................................... 191.4. La Filosofia i la seva història.......................................................... 20Preguntes............................................................................. 22

LLIÇÓ 2. ANTROPOLOGIA FÍSICA............................................. 232.1. Explicacions sobre l’origen de l’ésser humà.................................. 232.2. Antropologia física: Lamarck i Darwin............................................ 252.3. Teoria sintètica de l’evolució......................................................... 272.4. Anàlisi del procés d’Hominització................................................... 272.5. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme biològic.................. 31Preguntes............................................................................. 33

LLIÇÓ 3. ANTROPOLOGIA SOCIAL........................................... 353.1. Anàlisi de procés d’Humanització.................................................. 353.2. El binomi Natura - Cultura.............................................................. 373.3. La cultura humana: concepte i trets.............................................. 393.4. Evolució cultural humana............................................................... 403.5. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme cultural.................. 413.6. Actituds davant la diversitat cultural............................................. 42Preguntes............................................................................. 44

LLIÇÓ 4. ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA..................................... 454.1. Explicacions dualistes.................................................................... 454.2. Explicacions monistes.................................................................... 474.3. El problema Ment – Cervell actual.................................................. 474.4. Repercussions filosòfiques del dualisme - monisme antropològic.. 49Preguntes............................................................................. 50

LLIÇÓ 5. FÍSICA..................................................................... 515.1. El món físic.................................................................................... 515.2. El Cosmos al món antic.................................................................. 535.3. El Cosmos al món medieval........................................................... 545.4. El Cosmos al món modern............................................................. 545.5. La visió actual del Cosmos............................................................. 555.5. Repercussions filosòfiques de la Física.......................................... 56

3

5

90

91

92

93

94

95

96

97

98

99

100

101

102

103

104

105

106

107

108

109

110

111

112

113

114

115

116

117

118

119

120

121

122

123

124

125

126

127

128

129

67

ÍNDEX

Preguntes............................................................................. 58

LLIÇÓ 6. METAFÍSICA............................................................. 596.1. La pregunta per “l’Ésser”............................................................... 60

6.1.1. L’Ésser a Parmènides....................................................... 616.1.2. L’Ésser a Plató................................................................. 616.1.3. L’Ésser a Aristòtil............................................................. 62

6.2. Metafísiques espiritualistes............................................................ 646.3. Metafísiques materialistes............................................................. 646.4. Crítiques a la Metafísica................................................................. 65Preguntes............................................................................. 68

LLIÇÓ 7. FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA......................................... 697.1. Concepte de Ciència...................................................................... 707.2. Tipologia de Ciències..................................................................... 717.3. El mètode a les Ciències................................................................ 727.4. Els límits de la Ciència................................................................... 747.5. Determinants de la Ciència............................................................ 787.6. El problema de la Veritat............................................................... 787.7. Criteris de veritat a la Ciència actual............................................. 807.8. L’actitud davant el Coneixement................................................... 837.9. Orígens i límits al Coneixement..................................................... 847.10. La solució Kantiana...................................................................... 85

7.10.1. Primer nivell “Sensibilitat”............................................. 857.10.2. Segon nivell “Enteniment”............................................. 867.10.3. Tercer nivell “Raó”......................................................... 87

Preguntes............................................................................. 89

LLIÇÓ 8. FILOSOFIA POLÍTICA................................................. 918.1. Concepte d’Estat........................................................................... 928.2. Teories sobre l’Estat...................................................................... 93

8.2.1. Teories Naturalistes......................................................... 948.2.2. Teories Contratualistes.................................................... 95

8.3. Teoria Política de John Rawls......................................................... 978.4. El sistema d’Estat actual................................................................ 998.5. Formes de Govern......................................................................... 1028.6. El Poder......................................................................................... 1028.7. El Dret............................................................................................ 103

4

8

130

131

132

133

134

135

136

137

138

139

140

141

142

143

144

145

146

147

148

149

150

151

152

153

154

155

156

157

158

159160

161

162

163

164

165

166

167

168

169

9

ÍNDEX

Preguntes............................................................................. 106

LLIÇÓ 9. FILOSOFIA MORAL.................................................... 1079.1. Dimensions de l’Ètica..................................................................... 1089.2. Tipus d’ètiques al llarg del temps.................................................. 1109.3. La solució de Kant.......................................................................... 114

9.3.1. Ètiques autònomes i Ètiques heterònomes...................... 1149.3.2. L’Imperatiu Categòric...................................................... 115

9.4. Els problemes ètics actuals............................................................ 117Preguntes............................................................................. 118

Model d’examen i criteris d’avaluació.................................... 119

5

10

170

171

172

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195

196

197

198

1112

ÍNDEX

INTRODUCCIÓAquest llibre no és un llibre. És un aplec d’apunts resumidíssims del temari general de 1r de Filosofia, on hi sol haver moltes més idees i conceptes explicatius dels que hi ha aquí. Vull dir que no és un típic manual d’ús de batxiller com els que es poden comprar a qualsevol editorial ―d’una extensió i aprofundiment molt més gran.

I per què és més breu? ―us demanareu: perquè s’ha tret tot allò que sobra a fi de comprimir al màxim les idees exposades ―sovint denses

6

13

199

200

201

202

203

204

205

206

207

208

209

210

211

212

213

214

215

216

217

218

219

220

221

222

223

224

225

14

ÍNDEX

i complicades― per tal de facilitar-vos-en la comprensió i l’estudi. Sé que teniu molt poc temps, que esteu cansats en arribar a casa i que anireu molt estressats. Ho sé. El temari, però, és molt extens i la PAU de l’any vinent és igual per a tothom. No és culpa meva.

Aleshores, com ho hem fet? S’ha tirat pel dret i s’han suprimit tots els continguts secundaris amb la finalitat que el material estigui ben explicat ―en poc espai i llenguatge planer― cara a la prova. La idea és que tothom aprovi. Aquest és l’objectiu.

Ara bé: el fet que aquests apunts estiguin tan esquematitzats i resumits no significa ―de cap de les maneres― que la vostra exposició escrita als exàmens hagi de ser resumida i esquemàtica. No. A Filosofia puntua negativament la resposta curta. Us ho dic per experiència. Les respostes a les preguntes 2 i 3 de la PAU ha de tenir una exposició aproximada de ¾ de full. Per tant: s’ha de contestar extensivament a partir d’uns apunts exposats intensivament. Ha quedat clar?

I com es fa això? ―us preguntareu. Molts de vosaltres soleu dir que no teniu habilitats escrites suficients per a contestar extensivament, i us limiteu a respondre fotogràficament els apunts explicats aquí. Això no es pot fer, com he dit. Hi ha, però, algun truc per evitar-ho? Sí: s’ha de contestar a una pregunta de filosofia com si li expliquessis a sa padrina. Literalment!

Què vol dir això? Que no has de donar res per suposat. Res. L’examinador és com sa padrina: ni flowers! És a dir: cal explicar cada paraula, cada frase, cada teoria, quasi cada punt i cada coma que posis. Una pregunta de filosofia mai no es despatxa amb quatre frases i prou. Ni de conya: et posaran un zero.

7

15

226

227

228

229

230

231

232

233

234

235

236

237

238

239

240

241

242

243

244

245

246

247

248

249

250

251

252

253

254

255

256

257

1617

Començament

ÍNDEX

Per tant: s’ha d’interpretar in extenso cada frase que fas servir. I per què tant rotllo? ―pentura pensaràs. El motiu és simple: perquè en filosofia fem servir idees molt abstractes, i les paraules que se’n deriven van canviant de significat al llarg del segles ―ben distint del sentit col·loquial actual. ‘Raó’ pot voler dir ‘racional’ en un autor, però en un altre vol dir ‘allò oposat a la informació provinent dels sentits’, o fins i tot en un altre autor ‘Raó’ significa ‘continguts que la ment pot pensar però no pot conèixer’. Un altre exemple: el terme ‘Idea’ canvia molt de sentit a Plató, Aristòtil, Hume o Kant...

Uff! Així ―i per no complicar-nos la vida―, el truc que farem servir en aquest Institut serà el següent: en primer lloc, numerarem les línies –una per una- del text a comentar. En segon lloc, explicarem el fragment –línia per línia-, literalment. En tercer lloc, s’exposarà la teoria que se’n desprèn amb aquest model de resposta obligatori:

=Examen-tipus=

A L’INICI, la teoria (o el text o l’autor), diu que____________________________________(punt). FRASE 2 ENTRECOMETES________________ (punt). Això vol dir que______________________(punt). FRASE 3______ _______________________(punt). De la línia 3 a la 5 diu que_________ _____________________ (punt). FRASE 4 ENTRECOMETES___________ ______________________(punt). De la línia 6 a la 9 diu que__________ ______________________________(punt). FRASE 5 _________________________________(punt). Això s’entén com_____________________________________________________(punt). FRASE 6 ENTRECOMETES ________________________________(punt). Això s’interpreta com___ _____________________________________________(punt i apart).

8

18

258

259

260

261

262

263

264

265

266

267

268

269

270

271

272

273

274275

19

Desenvolupament

Finalització

ÍNDEX

SEGUIDAMENT, la teoria (o el text o l’autor) diu que___________________________(punt). Això significa que___________________(punt).FRASE 7_______________________________(punt). Això vol dir que ____________________________(punt). FRASE 8________________________(punt). això s’interpreta com_______________(punt i apart).

FINALMENT, la teoria (o el text, o l’autor), diu que____________________________________(punt). Això significa que_______________(punt).FRASE 9 ENTRECOMETES________________________(punt). Això vol dir que_______________________(punt). FRASE 10________________això s’interpreta com___________________________________(punt final).

LES IDEES O PARAULES-CLAU VAN ENTRE “COMETES” O SUBRATLLADES.

Extensió una pàgina din-A 4

Per tant, la consigna serà: No donar res per sabut. Frase curta i resposta llarga; amb lletra no egípcia, sense redundàncies ni brutors. Òbviament, les paraules-clau van entre “cometes” (i a continuació s’expliquen). I, sobretot sobretot sobretot: molts punts (punts i seguits, punts i apart, punts i comes.... no passis pena: són gratis!). Gasta paper, repeteixo: frase curta i resposta llarga, sisplau!

Fetes aquestes observacions prèvies, ara cal explicar com es desenvoluparà aquesta assignatura al vostre primer curs de Batxiller al CTEIB. Tenim tres classes setmanals i molta matèria. Enguany ―a diferència de 2n curs―, els continguts van per temes (Antropologia, Física, Lògica, Metafísica, Política, etc.) i no per autors (Plató, Aristòtil, etc). El desenvolupament serà el següent:

TEMESLLIÇÓ 1 LLIÇÓ 2 LLICÓ 3 LLIÇÓ 4

Saber filosòfic Estudi de l’home físic Estudi de l’Home social

Estudi de l’home filosòfic

-Què és la Filosofia?-Hi ha diversos tipus de sabers?-Per que la Filosofia no

-D’on sorgeix l’ésser humà?-Com és el seu desenvolupament?

-Què ens fa humans: la natura o la cultura?- Què és cultura?- Quines formes hi ha

-Què és l’ésser humà?-Quina relació hi ha entre cos i ment?-Existeix l’ànima o som

9

20

276

277

278

279

280

281

282

283

284

285

286

287

288

289

290

2122

ÍNDEX

és ciència? d’enfocar la cultura? pura matèria, i prou?

↑FILOSOFIA

↑ANTROPOLOGIA

FÍSICA

↑ANTROPOLOGIA

SOCIAL

↑ANTROPOLOGIA

FILOSÒFICATEMES

LLIÇÓ 5 LLIÇÓ 6 LLIÇÓ 7 LLIÇÓ 8Estudi de la realitat Estudi de l’origen de

la físicaEstudi del saber Estudi de la societat

-Què és la realitat?- Té origen el cosmos?-El cosmos sorgeix del no-res, o és pur atzar?

-Què és l’Ésser?-Essència i aparença-Hi ha principis últims explicatius de tota la realitat?

-Què vol dir ‘conèixer’?-Què puc ‘saber’?-Quins límits hi ha al coneixement-Què és ‘ciència’?-Quina relació hi ha entre ‘ciència’ i ‘saber’?

-Què és la societat?-Quins són els diversos models de societat?-Quin és el fi de la polis?

↑FÍSICA

↑METAFÍSICA

↑FILOSOFIA DE LA

CIÈNCIA

↑FILOSOFIA POLÍTICA

Si ens queda temps, veurem una darrera lliçó 9, referida a la FILOSOFIA PRÀCTICA (Filosofia moral o Ètica). Els objectius fixats per a tota l’assignatura són aquests tres:

1. Aprendre a identificar els problemes filosòfics plantejats al llarg de la història de la Filosofia en relació amb l’ésser humà, la realitat, el coneixement i l’acció, els 4 eixos temàtics centrals de la matèria.

2. Aprendre a Argumentar de manera coherent els propis punts de vista en relació amb temes filosòfics, i contrastar-los amb altres posicions i argumentacions.

3. Aprendre a adoptar una actitud reflexiva i crítica davant la pròpia vida i la realitat que ens envolta.

A més dels continguts inclosos en aquest manual, es proporcionarà un altre text específic referit als continguts de LÒGICA FORMAL (Matemàtica Discreta), en un volum apart. Aquesta part de l’assignatura es desenvoluparà a partir del segon trimestre.

10

23

291

292

293

294

295

296

297

298

299

300

301

302

303

304

305

306

307

308

309

310

311

312

24

ÍNDEX

Espero que aquest material us serveixi per a entendre millor els continguts filosòfics per al seu estudi —preludi dels que veurem a segon de Batxillerat—, del tot necessaris per a superar amb èxit la Prova d’accés a la Universitat. Ha quedat clar? Idò, posem-nos-hi ja!

Bona feina!F. Carreras

11

25

313

314

315

316

317

318

319

320

321

322

323

324

325

326

327

328

329

330

331

332

333

334

335

336

337

338

339

340

341

342

343

344

345

2627

ÍNDEX

1LLIÇÓ PRIMERA EL SABER FILOSÒFICQuè és la Filosofia? No existeix una resposta fàcil. De cap manera. Ara bé: des dels seus orígens, la Filosofia s’ha presentat com un tipus de saber no científic que tracta de satisfer racionalment la inquietut (ascholia) que sent l’ésser humà davant l’admiració (thaumazein) per tot allò que l’envolta, i no entén. Aquesta mena de saber ha rebut, des de l’època grega, el nom de Filosofia (de philos: amor1; sophia: saber). Inquietut + admiració= voler saber.1 Els grecs tenien 3 paraules per definir amor: eros, philia i agapé. Eros era l’enamorament físic, no sempre durador. Philia tenia a veure amb l’amistat i amb pertànyer al grup i al clan. Agapé designava l’amor cap a persones del mateix sexe (més tard, en el món romà, designà l’amor sense sexe).

12

28

346

347

348

349

350

351

352

353

354

355

293031

32

ÍNDEX

També podem observar que fer Filosofia pressuposa adoptar un punt de vista especial davant del món i davant d’un mateix. Una actitud que es porta a terme mitjançant l’exercici de pensar. Per tant, qui pensa amb rigor i de forma sistemàtica, està filosofant. El producte d’allò pensat, les idees, és la Filosofia. Ara bé, la pregunta és: què cal fer en aquesta assignatura, filosofar (ensenyar a pensar) o estudiar Filosofia (aprendre idees d’altres que han pensat)?

Diferències entre filosofar o estudiar Filosofiafilosofar Fer Filosofia

Aprendre a donar opinióAprendre a tenir esperit críticAprendre a construir raonament sòlidsAprendre a fugir dels prejudicis

Aprendre idees sobre com opinarAprendre idees per tenir esperit críticAprendre idees per a raonar sòlidamentAprendre idees per evitar prejudicis

És un procediment És un producte

Veiem com, en realitat, la pregunta anterior és una trampa: ningú no pot filosofar (procediment) si abans no té idees (producte) sobre les quals pensar. Pensam amb idees. Conclusió: filosofar i fer Filosofia són indivisibles. Per tant: l’essència de la Filosofia és la curiositat i l’actitud crítica. L’actitud filosòfica consisteix a una recerca del saber per si mateix (no aplicat), en un desig de fugir de la ignorància, evitant el risc de la falsificació, el fanatisme, o acceptar idees falses sense anàlisi prèvia (ex: “els immigrants ens roben la feina”).

TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: l’origen de la Filosofia]"Som éssers racionals i fer preguntes forma part de la nostra naturalesa humana. Els moixos i els cans viuen en un ‘món de percepció’, com diu Shopenhauer. Per als animals, l’experiència del present ho és tot, i el pensament només és un pont fràgil de l’anticipació que enllaça una experiència amb la següent. A nosaltres els humans, en canvi, ens persegueix la necessitat d’explicar. Davant les coses insòlites no pensem ‘què ve després?’ sinó ‘per què?’ i, contestant la segona pregunta podem contestar la primera."

 R. Scruton, Filosofia per a persones intel·ligents

En definitiva, la Filosofia es constitueix com un saber crític que es distingeix de la religió, de les creences o dels prejudicis pel seu caràcter racional i metòdic: una novetat mundial. Però, quan sorgeix?

1.1. LA FILOSOFIA, SUPERACIÓ DEL MITE 13

33

356357358359360361362

3435

ÍNDEX

La Filosofia s’origina a Grècia durant el segle VII aC. Representa el “primer pas de superació del mite (Mithos), al lógos (Logei)”. Això vol dir que, per primera vegada, es configura una manera de pensar que s’allunya de la mitologia i dels grans relats èpics com a mecanisme explicatiu dels fenòmens físics. A partir d’aquest moment, s’enceta un tipus de pensament racional que busca un “per què” a tot allò

14

36

37

EL SABER FILOSÒFIC

que “és”, la qual cosa és una novetat absoluta a tot el món. La manera com nosaltres pensem actualment neix a partir d’aquí. Això és el que significa la superació de l’explicació miticocèntrica a una explicació logocèntrica. L’admiració (thaumazein) meravellada davant la realitat es allò que els fa buscar-la.

DEFINICIÓ DE MITE I LÓGOSMITE (mithos) LÓGOS (logéi)

Explica la constitució de la realitat a través de relats sobrenaturals que creen del no-res (ex nihilo) mitjançant causes externes a l’origen de tot allò que “És”. Es tracta d’una interpretació transcendent.

Explica la constitució de la realitat a través d’arguments racionals que busquen les causes internes a l’origen de tot allò que “És” físic (physis). Es tracta d’una interpretació immanent.

mitocentrisme logocentrisme

Un fet cabdal de la Filosofia el constitueix el seu propi origen, cap allà el s. VII aC a Grècia. Abans de la Filosofia, hi havia narracions mítiques que també tractaven d’explicar la realitat, el funcionament del món i el seu origen. Homer o Hesíode, als seus poemes èpics, fabriquen una explicació per tot el que és inexplicable, recorrent a llegendes, déus o éssers de caràcter mitològic o fantàstic.TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: el pensament mític]"Digueu-me, oh, Muses de les estances olímpiques!, quin dels déus va ser el primer. Abans que totes les coses, va ser el Caos, i després la Terra (Gea), seu sempre sòlida de tots els Immortals que habiten els cims del nevat Olimp (...). I del Caos va sorgir Èreb i la negra Nit (Nix); i de la Nit van néixer l’Èter (aire) i el Dia (Hémera), perquè els va concebre en unir-se amb Èreb. I primer va engendrar la Terra al Cel estrellat (Urà), similar a ella en grandesa, perquè tot ho cobrís i fos una estança segura per als Deus benaurats."

Hesíode, Teogonia

Davant d’una explicació basada en imatges i comparacions, en mites o déus, la Filosofia recórrer a una explicació en què els personatges són substituïts per causes naturals, i el principi mitològic del món és substituït per una explicació física (physis). Els primers filòsofs s’adonen que l’origen (arkhé) del món físic també ha de ser una cosa física (i no un Déu, o una força invisible).

Diferències entre tipus de sabersPensament mític Pensament racional

1. Es basa en explicacions 1. Es basa en explicacions naturals que

38

363364365366367368369

39

sobrenaturals que inclouen déus i éssers imaginaris.2. Segueix un model antropomòrfic: es personifica i divinitza la natura.3. Malgrat l’intent d’introduir ordre en el món, aquest món continua sent imprevisible i atzarós.4. És una explicació simplista i poc racional basada en la imaginació.5. És una explicació finalista on els fenòmens naturals actuen d’acord amb intencions.6. És un pensament dogmàtic (s’afirma sense comprovar) i no pot ser demostrat.7. El mite recórrer sempre a una explicació des de fora (transcendent). Ex: plou perquè Déu està trist.

parteixen del que es pot observar.2. Rebutja l’antropomorfisme i redueix els fenòmens a lleis físiques.3. Predomini de l’ordre (cosmos) i la necessitat (no contingència): els fenòmens són previsibles.4. És una explicació lògica i coherent basada en la raó.5. És una explicació causal immanent: que exclou tota finalitat transcendent.6. És un discurs crític i contrastable.7. La raó recórrer sempre a una explicació des de dintre (immanent): Ex: plou perquè l’aigua es condensa.

De tot el que s’ha dit fins ara podem veure com, de sabers, n’hi ha de 5 tipus:

Tipus de sabers1. Saber ordinari

2. Sabermític

3. Saberreligiós

4. Saberfilosòfic

5. Saber científic

Prové de l’experiència de la vida. És un saber no verificat: parteix de creences.

És un saber basat en narracions fantàstiques per justificar fenòmens inexplicables de la realitat.

És un saber basat en dogmes NO comprovables centrats en la idea de Déu i la vida al més enllà.

És un saber racional basat en arguments sobre fenòmens visibles i no visibles.

És un saber contrastat basat en arguments verificats sobre fenòmens que es poden veure o tocar.

S’ha de suposar S’ha d’obeir S’ha de creure S’ha de raonar S’ha de demostrarEx: La xocolata és un substitut del sexe.

Ex: Gea i Tetis crearen l’Univers.

Ex: Jesús nasqué de Maria, que era verge.

Ex: el plaer és el principi d’una vida feliç.

Ex: l’àtom és el fonament de la matèria.

NO són racionals SÍ són racionals

A l’Antiguitat només existien el saber ordinari i el saber mític. A partir del segle VII aC comença a Grècia el saber filosòfic. Durant

40

41

EL SABER FILOSÒFIC

l’Edat Mitjana coexisteixen el saber religiós i el saber filosòfic. A partir de l’Edat Moderna, s’inicia el saber científic. Actualment, coexisteixen gairebé tots els tipus de sabers a la nostra societat, amb el predomini del saber científic.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: l’’admiració com a font per filosofar]"Els éssers humans comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració (thaumazein); al principi, admirats pels fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant de mica en mica i plantejant-se problemes més grans, com ara els canvis de la lluna i els relatius al sol i als esteles, i a la generació de l’Univers. Però qui es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància (...). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per cap mena d’utilitat."

 Aristòtil, Metafísica

1.2.LLIGAMS ENTRE FILOSOFIA I CIÈNCIA La Filosofia i la Ciència constitueixen les 2 úniques maneres racionals d’investigar la realitat, però són molt diferents. La Filosofia és teorètica (sense utilitat pràctica), i la Ciència és un coneixement aplicat. Així, podem observar com la vida humana es pot dividir en 2 vessants: Pensar i Actuar, Teoria i Praxi:

1. VITA CONTEMPLATIVA 2. VITA ACTIVAÉs la dimensió pensant. No implica acció: és teorètica o contemplativa (theorein). Pensar és un afer solitari.

És l’activitat lligada al fer i a l’acció. Implica una activitat pràctica (praxi). Actuar es fa amb altres.

Bios theórétikos Bios politikós

Durant tota l’antiguitat fins al final de l’Edat Mitjana Filosofia i Ciència eren el mateix. A partir del Renaixement, i sobretot a partir del segle XVII, la Ciència se separa de la Filosofia: des d’aquest moment, Pensar i Conèixer NO seran el mateix (ex, Jo puc pensar la mort, però no la puc conèixer). Conclusió: La Ciència tractarà del coneixement (aplicat), i la Filosofia tractarà del pensament (teorètic). La pregunta és: ¿per què la Filosofia NO és Ciència, avui dia? Per 4 motius bàsics:PRIMER MOTIULa Filosofia no sempre pot comprovar amb dades allò que afirma (l’amor, la immortalitat de l’ànima, la mort, la llibertat, etc.) En canvi, la Ciència sempre ha de demostrar amb dades

TERCER MOTIULa Ciència moderna només es preocupa de fenòmens que pot observar i mesurar. En canvi, la Filosofia es preocupa per tot el que hi ha, no només del que es pot veure o tocar.

42

370371372373374375376377

43

allò que afirma.

SEGON MOTIULa Filosofia no té caràcter predictiu, com la Ciència. La Filosofia analitza i descriu, però la ciència, -a més d’analitzar i descriure- prescriu fenòmens que es poden produir en el futur (ex, la Vulcanologia, la Química, la Geologia, o la Meteorologia).

QUART MOTIUEl mètode científic modern és molt rigorós i es basa en la observació, la formulació d’hipòtesis, i la seva comprovació i posterior generalització en una teoria universal. En canvi, el mètode de la Filosofia és especulatiu i reflexiu.

Aquesta separació entre Filosofia i Ciència ha conduït a plantejar quins són els àmbits específics d’ambdós sabers (recordem que fins al final de l’Edat Mitjana tota la Ciència estava dins la Filosofia).

CLASSIFICACIÓ DELS ÀMBITS D’ESTUDI DE LA CIÈNCIA I LA FILOSOFIA

FILOSOFIA CIÈNCIA

FÍSICA (la realitat, l’univers)

METAFÍSICA (l’origen de la Física)

LÒGICA (el pensament racional)

EPISTEMOLOGIA (el coneixement)ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (l’home)ÈTICA (la felicitat)ESTÈTICA (la bellesa)POLÍTICA (l’acció humana)

CIÈNCIES DE LA NATURALESA(Física, Astronomia, Química, etc.)

CIÈNCIES HUMANES(Sociologia, Dret, Història, etc.)

CIÈNCIES APLICADES(Enginyeria, Farmàcia, etc.)

CIÈNCIES MIXTES(bioètica, Sociobiologia, Bioquímica, etc.)

TEXT PER COMENTAR [TEMA: el coneixement; TESI: la relació entre mite, ciència i Filosofia]"Són múltiples les relacions que podem establir entre mite, ciència i Filosofia. Cadascun d’ells designa una manera peculiar d’entendre i interpretar la realitat. D’una banda, el mite i la Filosofia ofereixen respostes últimes i radicals als interrogants fonamentals que es planteja l’ésser humà. Tracten d’arribar al fons mateix de les qüestions. En això es diferencien de la ciència, l’objectiu de la qual són els fenòmens i les seves causes immediates, però no allò que es troba “més enllà” dels fenòmens. D’altra banda, la Filosofia i la ciència constitueixen maneres racionals d’investigar la realitat, davant del mite, que associem més aviat amb la imaginació poètica. En filosofia i ciència estem obligats a argumentar de forma lògica i coherent les nostres afirmacions (...). En definitiva, la Filosofia es constitueix como un saber crític que es distingeix de la mitologia i la literatura pel seu caràcter racional i metòdic, i la Filosofia es distingeix també de la ciència per la seva manca d’aplicació pràctica i pel seu enfocament global i radical.”

M. Orriols, Mite, Ciència i Filosofia

La característica de la separació entre Filosofia i Ciència és la hiperespecialització d’aquesta última a partir del s. XIX.

Molta gent creu avui dia que la Filosofia no serveix per res: Fals. És l’únic saber que proporciona una visió total del món i l’ésser humà.

44

378379380381382383384385386387388389390391

45

EL SABER FILOSÒFIC

Com? Fent-se preguntes. Sòcrates (s.V ac) va dir que una vida sense preguntes no val la pena ser viscuda. Per tant:filosofar ens fa millors.

1.3.PRINCIPALS PROBLEMES FILÒSOFICS Hem dit abans que la Filosofia no és cap altra cosa que fer-se preguntes. Algunes SÍ tenen solució científica (la dóna la Ciència, amb els seus avenços), i d’altres NO tenen ara per ara resposta científica (o no encara, o bé no la donarà mai: la dóna la Filosofia). Idò bé: els anomenats problemes filosòfics centren l’estudi d’aquesta assignatura a primer de Batxillerat des d’una perspectiva sincrònica (problema per problema), i no des d’una perspectiva diacrònica (autor per autor, al llarg del temps), com farem l’any que ve a 2n de Batxillerat.

En aquest curs, doncs, mirarem de tractar tots aquests problemes concretats en aquests 8 temes: l’ANTROPOLOGIA FÍSICA (Hominització); l’ANTROPOLOGIA CULTURAL (Humanització); l’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (dualisme i monisme antropològic); FÍSICA (la realitat, l’univers); la METAFÍSICA (Ontologia, l’origen de la realitat); la LÒGICA (el raonament); l’EPISTEMOLOGIA (el coneixement); la FILOSOFIA POLÍTICA (l’acció humana) I l’ÈTICA (la bona vida). Cadascun d’aquests 8 temes, doncs, constituïran l’exposició de les lliçons exposades en aquest llibre que teniu a les mans, preparat expressament per a vosaltres.

Així, els problemes filosòfics més comuns en què s’han centrat els filòsofs durant 2600 anys són, en síntesi, els següents:

Problemes filosòfics més importants al llarg de la història*TEMES

1. ONTOLOGIA 2. OBJECTE 3. SUBJECTE 4. ACCIÓEstudi de l’Ésser Estudi del Món Estudi de l’Home Estudi de la Praxi

Què és la realitat?Essència i aparença?Hi ha principis últims explicatius de tota la realitat?

Què és la naturalesa?Què i com és el món?Què és l’Univers?

Què és l’ésser humà?Quina relació hi ha entre cos i ment?Existeix l’ànima?Quina és la relació de l’home amb els seus condicionants socials, històrics, econòmics, psicològics, etc.?

Què és la felicitat?Què és el deure?Quina relació hi ha entre felicitat i deure?Hi ha normes universals?Què són els valors morals?

46

47

Què és el llenguatge?ÀMBITS

↑METAFÍSICA

↑FÍSICA

COSMOLÒGICA

↑ANTROPOLOGIA

FILOSÒFICA

↑FILOSOFIA

MORALTEMES

5. BELLESA 6. POLIS 7. JUSTÍCIA 8. CONEIXEMENTEstudi de la techné Estudi d’allò social Estudi de la

organització políticaEstudi del saber

Què és la bellesa?Què és l’art?Quina relació hi ha entre ètica i estètica?

Què és la societat?Quins són els diversos models de societat?Quin és el fi últim de la polis?

Què és la justícia?Quins és el dret?Quina relació hi ha entre dret i justícia?Què significa el poder?Qui ha de manar?

Què vol dir ‘conèixer’?Què puc ‘saber’?Quins límits hi ha al coneixement?Què és ‘ciència’?Quina relació hi ha entre ‘ciència’ i ‘saber’?

ÀMBITS↑

ESTÈTICA↑

FILOSOFIA POLÍTICA

↑FILOSOFIA DEL

DRET

↑FILOSOFIA DE LA

CIÈNCIA* En aquesta assignatura no els veurem tots, per manca de temps: només veurem els més importants.

1.4. LA FILOSOFIA I LA SEVA HISTÒRIA La Filosofia ha tractat de reflexionar sobre aquells problemes que es plantejaven a cada moment històric. Se solen distingir diverses etapes (que estudiarem en detall a 2n de Batxillerat), cadascuna de les quals amb una identitat pròpia i una forma d’entendre l’activitat filosòfica:

1. FILOSOFIA ANTIGAEls orígens es remunten al S. VII aC a l’antiga Grècia. En contraposició a una visió teocèntrica o miticocèntrica, s’iniciarà una visió logocèntrica o antropocèntrica de la realitat i de l’existència humana. Són bàsicament astrònoms, físics i matemàtics.

3. FILOSOFIA MEDIEVALOcupa temporalment gairebé un milenar d’anys, des del S. V –l’ensorrament de l’Imperi Romà-, fins al S. XIV-XV –la fi del món feudal-. Es caracteritzarà per la omnipresència del Cristianisme. La Filosofia estarà al servei de la Teologia. “Per conèixer, cal tenir fe”: La veritat ontològica (divina) serà superior que la veritat lògica (física). Per tant, sense fe no es podrà accedir al coneixement vertader.

2. FILOSOFIA CLÀSSICASorgeix a partir del s. V ac amb Sòcrates, Plató i Aristòtil. Comença la Filosofia en majúscules: els grans pensadors que voldran explicar racionalment tot allò que afecta l’ésser humà.

4. FILOSOFIA MODERNAS’entén filosòficament la modernitat a partir de la recuperació de l’autonomia de la raó respecte de la Teologia. L’esfondrament del món medieval, a partir del S. XV, farà que allò que més preocuparà als filòsofs serà el problema del coneixement: saber que l’ésser humà és capaç de conèixer autònomament més enllà o al marge de veritats revelades celestials.

5. FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA

48

49

EL SABER FILOSÒFIC

Aquesta època és pròpiament la nostra, que s’inicia històricament a partir del s. XIX –a partir de la Revolució industrial-, fins a l’actualitat. Actualment, potser la característica més accentuada de la Filosofia sigui la recerca de sentit global, que es manifesta en totes direccions: ciberinformàtic, bioètic, genètic, deontològic, polític o científic.

Cadascun d’aquests períodes històrics han aportat un munt de filòsofs que han donat respostes als problemes citats abans. Alguns dels pensadors més importants, que veurem a 2n de Batx, són:

RELACIÓ DELS FILÒSOFS MÉS IMPORTANTS DE LA HISTÒRIA*1.FILOSOFIA CLÀSSICA

2.FILOSOFIA MEDIEVAL

3. FILOSOFIA MODERNA

4.FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA

SòcratesPlatóAristòtil

Agustí d’HiponaTomàs d’Aquino

René DescartesDavid HumeImmanuel Kant

Karl MarxFriedrich NietzscheHannah Arendt

Segles V-IV aC Segles V-XV Segles XVI-XVIII Segles XIX-XXCorrents filosòfics predominants

↑RacionalismeIdealismeEmpirisme

↑Neoplatonisme Neoaristotelisme

↑Racionalisme modernEmpirisme britànicIdealisme il·lustrat

↑Marxisme Vitalisme Posmodernisme

* Evidentment, hi ha moltíssim més autors i corrents. A més, cadascun d’aquests períodes se subdivideixen en altres períodes. A 1r de Btx els comentarem (aquests i d’altres) més superficialment, i a 2n els estudiarem exhaustivament perquè entren a la PAU.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA*

Filosofia és el saber especulatiu no científic que es deriva de les respostes a la pregunta genèrica “què és pensar”. Intenta qüestionar-se el fenomen humà, la realitat i la societat, des perspectives que les ciències empíriques no poden respondre completament (què és l’home, què el fa únic, quin possible sentit té la vida, cap a on anem, què és la mort....). Per tant: és un saber que reflexiona sobre les anomenades “preguntes fonamentals”; és a dir, sobre els problemes ―del fet de viure i de ser― home al món amb altres homes. En fer-se aquestes preguntes, la Filosofia es diferencia de la mitologia i la religió pel seu èmfasi en els arguments racionals, contra els arguments d’autoritat (“és així perquè –la bíblia, un mite, una autoritat- ho diu”). El seu mètode és l’anàlisi conceptual especulatiu. És un saber

50

51

teòric no aplicat, tot i que el seu saber ha contribuït decisivament al naixement i al progrés de la ciència aplicada.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Què vol dir la frase segons la qual el sorgiment de la Filosofia representa el “primer pas de superació del mite al lógos” (pàgs. 14-15)?2. Diferències principals entre pensament mític i pensament racional (pàg. 16)3. Diferències principals entre Ciència i Filosofia (pàgs. 17-18)4. Diferències entre filosofar i fer Filosofia (pàgs. 13-14)?5. Què significa que pensar i conèixer no són el mateix (pàg. 17)?6. Tipus de sabers i exemples (pàg. 16).7. Classificació dels àmbits específics principals de la Filosofia i la Ciència (pàg. 18).8. Problemes principals de la Filosofia i àmbits específics (pàgs. 19-20).9. Periodificació històrica de la Filosofia i problemes principals (pàgs. 20-21).10. Per què la filosofia no és una ciència (pàg. 18).

Preguntes de comparar 1. Compara el pensament racional i el pensament mitològic (pàg. 16).2. Compara el saber filosòfic i el saber científic (pàg. 16).3. Compara la Filosofia antiga amb la Filosofia medieval (pàg. 21).4. Compara la Filosofia medieval amb la Filosofia moderna (pàg. 21).5. Compara la Filosofia moderna amb la Filosofia contemporània (pàg. 21).6. Compara el saber ordinari i el saber religiós (pàg. 16).

2

52

53

EL SABER FILOSÒFIC

LLIÇÓ SEGONA ANTROPOLOGIA FÍSICADes que els homes i les dones habiten el món, s’han donat diverses maneres d’explicar la seva existència; és a dir, distintes explicacions sobre el propi origen de la humanitat. D’on venim? Abordem doncs, en aquest tema, una breu introducció a l’Antropologia Física, i la seva repercussió a la Filosofia.

2.1. EXPLICACIONS SOBRE L’ORIGEN HUMÀ Si tenim en compte la història del pensament, constatem que un dels més importants problemes és el referent a la relació de l’ésser humà amb la resta d’éssers vius. Qui som? Per contestar aquesta pregunta, veurem 2 menes d’interpretacions: la interpretació anomenada miticorreligiosa, i la interpretació racional.

Abans del sorgiment de la Filosofia, a la nostra cultura occidental es van anar configurant 2 models d’interpretació miticoreligiosa s’obre l’origen humà: el judeocristià i el grec.

INTERPRETACIÓ MÍTICORRELIGIOSA1. MODEL MONOTEISTA JUDEOCRISTIÀLa visió judeocristiana de l’origen humà es troba a la Bíblia. Al Gènesi tot allò que existeix (inclòs l’ésser humà), existeix perquè Déu ho ha volgut. Ho ha creat del no-res (ex nihilo), des d’un instant únic abans del qual res no hi havia.Segons l’enfocament judeocristià, l’home és vist com el centre de la creació, -androcentrisme- com l’ésser predilecte de Déu, diferent de qualsevol animal. Aquest model es diu creacionisme.

2. MODEL POLITEISTA GRECA diferència de la tradició monoteista jueva, els mites grecs són politeistes: descriuen les accions que els déus duen a terme per a ordenar el món. Hi ha tants déus com gairebé fenòmens inexplicables que han de ser explicats. La terra (gea), l’oceà (tetis), el vent (eolo), etcètera. En aquesta tradició grega, l’univers és concebut com a cosmos (ordre): conjunt ordenat en el qual tot segueix el seu curs, sense principi ni final (ningú NO l’ha creat: inengendrat: agenéton).

AMBDUES INTERPRETACIONS SÓN CREACIONISTESSón falses

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia física; TESI: l’origen religiós de l’ésser humà]

“Al principi Déu crea el cel i la terra (...) Déu digué: ‘Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els

54

392393

55

animals salvatges, i totes les cuques que s’arrosseguen per terra’. Déu creà, doncs, l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona.”

La Bíblia, Gènesi

A mesura que sorgeix la Racionalitat, es va substuint la visió mitoreligiosa per una interpretació logocèntrica sobre l’origen dels homes. En la nostra cultura occidental es va anar configurant 2 models d’explicació: el filosòfic i el científic.

INTERPRETACIÓ RACIONAL1. EXPLICACIÓ FILOSÒFICALa reflexió filosòfica sobre l’home s’inicia sobretot a partir d’Aristòtil (s. IV aC), que dedica una atenció especial als éssers vius (ell era biòleg). Aristòtil entén que les espècies NO són creades per cap Déu, però són fixes: es mantenen inalterables; és a dir, són idèntiques a si mateixes al llarg del temps. Aquesta teoria va rebre el nom de Fixisme i va constituir el paradigma de la ciència natural durant més de dos mil anys, fins al començament del segle XIX.

2. EXPLICACIÓ CIENTÍFICAA partir del segle XIX es produeix un canvi radical en la interpretació sobre l’origen dels homes, fonamentalment a partir dels experiments de Lamarck i Darwin. Capgiraran de dalt a baix la concepció que els humans tenim de la nostra existència com animals mortals. Actualment la teoria científica vigent és la Teoria Sintètica de l’evolució.

INTERPRETACIÓ FIXISTAÉs falsa

INTERPRETACIÓ EVOLUTIVASón parcialment vertaderes

2.2. ANTROPOLOGIA FÍSICA La ciència moderna emergeix com una organització sistemàtica del coneixement basada en explicacions que poden ser aprovades o rebutjades empíricament. A partir del S. XIX es produirà un canvi nuclear en les principals teories fins aleshores considerades fonamentades per a l’explicació de l’origen humà dins l’Antropologia Física: el Fixisme i el Creacionisme , descrites al punt anterior .

Les teories evolucionistes al s. XIX marcaran un abans i un després sobre com sorgí l’home i la dona al món, radicalment distintes a les visions anteriors. Les dues teories són:1. TEORIA DE LAMARCKAl s. XIX, l’any 1809 Lamarck va publicar la seva Filosofia zoològica on exposa la seva teoria de l’evolució. Segons Lamarck, les plantes i els animals, una vegada van emergir de la matèria inanimada per generació

1. TEORIA DE DARWINL’any 1859 Darwin va publicar L’origen de les espècies. L’evolució biològica, segons Darwin, s’explica mitjançant un procés de selecció natural i no per mitjà d’un procés d’adaptació al medi (com deia Lamarck), ja que té l’origen en el

56

394395

57

EL SABER FILOSÒFIC

espontània, formaren 2 línies evolutives diferents en què els éssers vius es van perfeccionant.

2. ADAPTACIÓ AL MEDIEn aquesta procés, les espècies no segueixen una línia contínua, sinó que els canvis que es produeixen en el medi ambient obliguen els éssers vius a la seva adaptació tot provocant nombroses diversificacions.

3. LA FUNCIÓ CREA L’ÒRGANPer tant, l’evolució seria el resultat de la necessitat que tenen les espècies d’adaptar-se al medi ambient. D’aquí ve la famosa frase de Lamarck: la funció crea l’òrgan.

4. TRANSMISSIÓ HEREDITÀRIAUna vegada adquirits els nous caràcters per l’adaptació al medi, es transmetrien hereditàriament per la reproducció sexual als descendents. Per tant, segons Lamarck els éssers vius s’adapten al medi, i el resultat d’aquesta adaptació es transmet generacionalment.

mateix ésser viu i NO en el medi. Per això, Darwin contradiu Lamarck.

2. SELECCIÓ NATURALSegons Charles Darwin, les variacions dintre d’una espècie sorgeixen de manera aleatòria (atzar). És la selecció natural la que actua eliminant les variacions perjudicials i preservant les que són beneficioses, de manera que els individus que han nascut amb variacions perjudicials moren, mentre que els dotats sobreviuen.

3. LLUITA PER LA SUPERVIVÈNCIAEl creixement de les poblacions obliga als individus de cada espècie a una lluita per l’existència en la qual tan sols sobreviuen els més aptes; variacions que són transmeses als seus descendents.

4. VARIABILITAT INTRAESPECÍFICAL’acumulació de petites variacions favorables al llarg de grans períodes de temps explicaria l’origen i la variació de les espècies conegudes avui.

Aquesta teoria és falsaAquesta teoria és parcialment

vertaderaUna síntesi gràfica de la idea lamarckiana segons la qual “la funció crea l’òrgan”, seria la següent (aquesta teoria es considera falsa):

Veiem, per tant, com els termes ‘adaptació’ i ‘evolució’ NO són el mateix, malgrat sovint s’utilitzen com a paraules sinònimes:

Diferències entre ‘Adaptació’ i ‘Evolució’1. ADAPTACIÓSeria una conseqüència de la teoria de

2. EVOLUCIÓSeria una conseqüència de la teoria de

58

59

Lamarck. Els canvis que es produeixen en el medi ambient obliguen els éssers vius a la seva adaptació, tot provocant nombroses diversificacions.

Darwin. Els canvis en els éssers vius tenen l’origen en el metabolisme de l’espècie i NO en el medi. Les variacions dintre d’una espècie sorgeixen aleatòriament per mitjà de mutacions.

S’ha demostrat falsa S’ha demostrat vertadera

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Antropologia física; TESI: Concepte de Selecció Natural]"Atès que es produeixen més individus que els que poden sobreviure, hi ha d’haver, en cada cas, una lluita per l’existència: bé sigui d’un individu amb un altre de la seva mateixa espècie, o amb individus d’espècies diferents, o bé sigui amb les condicions físiques de la vida (...)Veient que, indubtablement, s’han presentat variacions útils a l’home, ¿potser es pot dubtar que, de la mateixa manera, arribin a aparèixer, —en la gran i complexa batalla de la vida—, variacions útils als organismes mateixos en el decurs de moltes generacions successives? Si això s’esdevé, ¿podem dubtar —recordant que neixen molt més individus dels que potser poden sobreviure— que els qui tenen avantatge, per lleuger que sigui, sobre altres, tindran més probabilitats de sobreviure i reproduir la seva espècie? Al contrari, podem estar segurs que tota variació perjudicial, per poc que ho sigui, ha de ser eliminada rigorosament. A aquesta conservació de les diferències i variacions favorables als individus i a la destrucció de les variacions que són perjudicials, jo l’he anomenada selecció natural."

Darwin, L’origen de les espècies

2.3. LA TEORIA SINTÈTICA DE L’EVOLUCIÓ Ambdues teories anteriors, ―la de Lamarck i la de Darwin―, han quedat superades per l’actual Teoria sintètica de l’evolució, també anomenada Darwinisme actualitzat. La teoria incorpora els nous descobriments de la Genètica de mitjans del segle XX, que òbviament ignorava Darwin. Ell no va poder explicar com es produeixen les variacions intraespecífiques dins cada espècie.

Idò, com es produeix la variabilitat intrespecífica? Per les mutacions; és a dir, per les alteracions producte de canvis a la molècula d’ADN cromosòmic, que originen els caràcters que donen lloc a la variació progressiva de les espècies. Aquestes mutacions es produeixen a l’atzar. Conclusió: NO hi ha una idea de progrés o millora natural dins l’evolució dels éssers vius (milions s’han extingit atzarosament).

Amb el pas del temps, per efecte de migracions, canvis climàtics o fenòmens biològics, es produirien aïllaments entre grups d’una mateixa espècie, els quals diversificarien l’espècie. Així, la natura

60

396397398399400401402403404405406407408409

61

EL SABER FILOSÒFIC

s’encarrega de dirigir l’evolució atzarosament, regulant la variabilitat genètica de les poblacions i produint la millor evolució de tots els éssers vius.

2.4. ANÀLISI DEL PROCÉS D’HOMINITZACIÓ Avui sabem que la matèria es formà fa 13.500 milions d’anys. El planeta Terra es va originar fa 4500 milions d’anys. Els primers animals vertebrats van sorgir fa 500 milions d’anys, i els primers homínids australopitecus fa 6 milions. La subespècie, de la qual formem part els humans, va sorgir fa 200.000 anys. L’explicació de l’expansió de la nostra subespècie s’explica per selecció natural. Com? D’ençà entre 5-7 milions d’anys, es produí un canvi climàtic que va desforestar gran zones boscoses de l’Àfrica central, i obligà l’espècie a desplegar-se per altres indrets del planeta.

Línia temporal de la històriaAnys abans del present13.500 milions Apareix la matèria i l’energia. Inici de la física.

Apareixen els àtoms i les molècules. Inici de la química.

4.500 milions Formació del planeta Terra.

3.800 milions Aparició dels organismes unicel·lulars. Inici de la biologia.

6 milions Últim avantpassat comú d’australopitecus i ximpanzès.

2’5 milions Els australopitecus s’estenen des d’Àfrica a Europa. Evolució de les diferents espècies homo.

500.000 anys Els neardentals apareixen per evolució a Àfrica i Orient proper.

300.000 anys Ús quotidià del foc.

200.000 anys Aparició d’Homo sapiens per evolució a Àfrica oriental.

70.000 anys Revolució cognitiva. Aparició del llenguatge fictici. Els homo sapiens s’estenen fora d’Àfrica.

45.000 anys Els homo sapiens colonitzen Austràlia. Extinció de la megafauna autraliana.

30.000 anys Extinció dels neandertals.

16.000 anys Els homo sapiens colonitzen Amèrica. Extinció de la megafauna americana.

13.000 anys Homo sapiens és la única espècie humana supervivent, un cop extingides totes les altres.

12.000 anys Revolució agrícola. Domesticació de plantes i animals. Assentaments permanents.

5.000 anys Primers regnes, escriptura i diners. Religions politeistes.

2.600 anys Inici de la Filosofia.

62

63

La majoria dels antropòlegs actuals consideren que la necessitat de sobreviure en un nou medi —com a conseqüència de canvis climàtics sobtats—, va ser allò que inicià el procés evolutiu que portà l’homínid a l’ésser humà. És a dir: l’home va sorgir per pura casualitat, per atzar (no per cap Déu o miracle). El repte ecològic posaria en marxa el mecanisme de selecció natural, incidint sobre l’anatomia i la conducta dels individus.

Els primers registres fòssils que es van anar trobant a l'actual zona oriental d'Àfrica van constituir la base de l'estudi de l'evolució de les subespècies homo. A partir d’aquí van sorgir 2 hipòtesis:

HIPÒTESIS SOBRE L’EVOLUCIÓ DELS PRIMERS HOMÍNIDS1. MODEL LINIALEs pensava que cadascuna de les espècies evolucionava de l’espècie que la precedia temporalment. Per tant, un cop extingida, cada espècie substituïa l'anterior. Se suposava l’Homo erectus l’avantpassat dels humans actuals.

2. MODEL ARBORESCENT*Proposa que al mateix temps van coexistir diferents subespècies del gènere homo . Moltes es varen extingir. D'altres van sobreviure fins arribar a l'actual homo sapiens, un cop extingides totes les altres.

S’ha demostrat falsa S’ha demostrat vertadera

*La prova que el model arborescent és una teoria vertadera és que en recents estudis sobre ADN, s’ha descobert que els humans tenim entre un 2-5% d’ADN neardental, per la qual cosa els sapiens van tenir relacions sexuals, almenys, amb neardentals.

64

65

EL SABER FILOSÒFIC

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia física; TESI: origen de l’ésser humà]

“No hi ha cap dubte que una comprensió apropiada de la naturalesa humana requereix conèixer que l’home prové d’antropoides i que, a través d’aquests antropoides, prové d’organismes simples en un procés de milers de milions d’anys de canvi, gradual, però acumulativament enorme. (…) Els nostres parents més propers són els grans simis antropoides. Com ells, som animals i som primats, però l’home és un primat molt especial, radicalment diferent de tots els altres. La investigació de la naturalesa humana pot començar estudiant les semblances i diferències biològiques entre l’home i els antropoides. Partint d’aquest punt, s’arriba aviat a descobrir en l’espècie humana alguns caràcters únics que, malgrat que es fonamenten en la seva naturalesa biològica, van més enllà de la biologia i arriben a un món, nou al nostre planeta, dominat pel llenguatge la tecnologia, l’art, la moral i la religió.”

F.J. Ayala, Origen i evolució de l’home

Degut a la selecció natural, l’ésser humà presenta un seguit de trets específics que el fan diferent de la resta d’éssers vius. Així, s’entén per procés d’hominització: Els canvis anatòmics i conductuals que modelen l’individu a través del pas de milions d’anys, ―des dels australopitecus―, la coexistència amb diferents subespècies d’homínids al mateix temps, fins a l’ésser humà actual. El procés d’hominització ―produït durant milions d’anys―, és:

66

410411412413414415416417418419420421

67

1. BIPEDISMEEl primer que es posa de manifest és el desenvolupament progressiu de la configuració dels ossos per tal de possibilitar la postura erecta. Amb l’adaptació progressiva al terra, l’homínid necessitava mantenir-se dret amb la finalitat d’explorar i vigilar atentament l’entorn, deixant de desplaçar-se a quatre potes.

2. AUGMENT CAPACITAT CRANIALLa posició erecta, l’alliberament de les mans i una conducta més complexa aniria desenvolupament el sistema nerviós central de l’homínid. El cervell es va anar fent cada vegada més gran en volum i en complexitat.

3. TRANSFORMACIONS PSICOSOCIALSEls homínids es devien veure empesos per a agrupar-se a la recerca d’ajuda per menjar. Comença així una activitat típicament humana: compartir la seva activitat amb altres membres del grup: s’inicia el seu desenvolupament social.

4. ALLIBERAMENT DE LES MANSCom a conseqüència de la posició erecta i la marxa bípeda, es produí un altre tret anatòmic importantíssim: l’alliberament de les mans. Les mans, en no ser ja necessàries per als desplaçaments, es van anar fet més curtes i amples, i quedaren més ben disposades per servir-se d’eines.Avui dia es considera clau aquest fet: l’alliberament de les mans portà l’homínid a la possibilitat d’utilitzar-les per manufacturar eines que abans s’havien d’idear; fet que despertà el dispositiu racional del pensament primitiu.

5. APARICIÓ DEL LLENGUATGELa complexitat creixent de la conducta de l’homínid, aniria desenvolupant un progrés en la comunicació. Aquesta necessitat d’un llenguatge més complex és possible gràcies al desenvolupament del psiquisme, que desembocaria en el sorgiment de la paraula.

2.5. REPERCUSSIONS DE L’EVOLUCIONISME Les Repercussions filosòfiques derivades de l’evolucionisme foren enormes. Hem de pensar que són del s. XIX: fa poquíssim. Fins aleshores, es tenia la idea que l’esser humà era d’origen diví, creat per una divinitat, o bé per una força transcendent. La teoria de Darwin capgirarà completament aquesta visió. Una síntesi molt resumida d’aquesta repercussió, al camp de la Filosofia, són aquests 9 factors molt importants:

1. L’HOME NO ÉS CREAT PER DÉU, SINÓ FRUIT DE L’ATZARLa teoria de la selecció natural posa de relleu que l’home no és un ésser biològic estàtic: s’ha modificat al llarg dels temps, i aquestes mutacions s’han produït per casualitat. De fet, la pròpia supervivència de la nostra subespècie s’ha produït per l’extinció d’altres en la lluita per la supervivència.

2. L’HOME ÉS UN ANIMALQue avui es digui que l’ésser humà és un animal no ens sorprèn: però això era un escàndol fins al s. XIX perquè

5. L’HOME NO TÉ ORIGEN NI FINALITATSi l’ésser humà és fruit de la casualitat mutativa i adaptativa, aleshores la vida humana no té sentit: no té cap significat fora de la vida mateixa. Ni l’ésser humà està predestinat, ni el fet d’estar viu obeeix a cap motiu més enllà de la biologia.

6. L’EXPLICACIÓ RELIGIOSA QUEDA MOLT TOCADAL’impacte mundial que va provocar Darwin afectà molt la forma religiosa d’entendre l’ésser humà: des

68

69

EL SABER FILOSÒFIC

l’home era una criatura que no tenia res a veure amb un animal. (a finals del s.XIX caricaturitzaren Darwin com un simi: Anís el Mono).

3. L’HOME NO ÉS EL CENTRE DEL MÓN NI DE L’UNIVERSLa consideració religiosa que l’ésser humà ocupava un lloc central en l’univers i el món (geocentrisme), deixà de tenir sentit a partir de les teories evolutives.

d’aleshores, existia una teoria científica, comprovada, que desmentia la Bíblia.

7. CRISI DE LA NOCIÓ D’ÀNIMA IMMORTALLa teoria de Darwin suposa un atac frontal a la noció d’ànima immortal: si l’home és un animal, -com qualsevol altre ésser viu-, aleshores no hi ha cap motiu per pensar que té ànima, i menys encara que sigui immortal.

8. L’HOME POT EXTINGIR-SE PER CAUSES EVOLUTIVESSi l’ésser humà és el resultat de l’evolució, aleshores es pot deduir que la supervivència no està garantida: podem extingir-nos per causes biològiques (un virus mundial) o per causes del propi individu (guerres o contaminació).

9. DISSENY INTEL·LIGENTAquesta teoria està científicament descartada (només l’accepten les religions: l’origen de tot és Déu).

4. ESTEM SOLS A L’UNIVERSLa possibilitat de trobar altres éssers vius intel·ligents és gairebé impossible, per 2 raons: 1. no hi ha cap planeta conegut que tingui les mateixes condicions biològiques que el nostre, i 2. l’home és fruit de l’atzar, un cop extingides les altres subespècies. Aquest procés s’hauria d’haver produït exactament igual en un altre planeta: això és impossible biològicament parlant.

Les preguntes filosòfiques que sorgeixen actualment com a resultat de l’Evolucionisme, són: ¿l’Evolucionisme implica sempre un procés “cap a millor”?; ¿de quina manera afecten els canvis alimentaris, sedentaris, tecnològics i/o culturals actuals en aquesta

70

71

evolució física? Per a algunes d’aquestes preguntes encara no en tenim resposta. D’altres, les tractarem a la lliçó següent.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA*

L’Antropologia física és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “d’on sorgeix l’home”. És la ciència que estudia l’ésser humà en els seus aspectes biològics. Se centra en l’estudi de les diferències o variacions físiques entre les poblacions humanes al llarg del temps, i en les seves distribucions en l’espai geogràfic. Per tant: estudia la variabilitat i l’evolució orgànica de l’ésser humà, i els seus determinants culturals conductuals. Una de les qüestions centrals de l’antropologia física és la de situar l’home dintre del sistema ecològic dels altres éssers vius, esbrinar-ne el seu origen i la seva evolució. Per al seu desenvolupament, l’antropologia física precisa de l’ajut d’altres ciències, com ara l’anatomia, la fisiologia, la paleontologia, la biologia molecular i la genètica. Històricament l’Antropologia física és una ciència recent. Els seus inicis científics cal situar-los a partir de la meitat del s. XIX, amb Darwin. Actualment, podem considerar dos camps de treball principals dins l'Antropologia física: l'estudi anatòmic i osteològic de restes humanes, i l'estudi molecular i genètic de poblacions.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Diferències principals entre el model monoteista judeocristià i el model politeista grec, pel que fa a la interpretació de l’origen humà (pàg. 24).2. Diferències principals entre el model el fixista i el model evolutiu pel que fa a la interpretació racional de l’origen humà (pàg. 24).

72

73

EL SABER FILOSÒFIC

3. Diferències entre el creacionisme i el fixisme (pàg. 24).4. Diferències entre la teoria de Lamarck i la teoria de Darwin (pàg. 25).5. Diferències entre el concepte “d’adaptació” i el concepte “d’evolució” (pàg. 26).6. Explica la teoria sintètica de l’evolució (pàg. 27). 7. Diferències en l’hominització entre el model linial i el model arborescent (pàgs. 28-29).8. Defineix el concepte d’hominització i les seves parts principals (pàg. 27-30).9. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme darwinià (pàgs. 31-32).10. Elabora i explica la línia temporal de la història (pàg. 28).

Preguntes de comparar 1. Compara la interpretació fixista i científica (pàg. 24).2. Compara Darwin i Lamarck (pàg. 25).3. Compara Darwin i la teoria sintètica de l’evolució (pàgs. 25-27).4. Compara la interpretació creacionista i fixista (pàg. 24).

74

75

3LLIÇÓ TERCERAANTROPOLOGIA SOCIALL’aparició de l’ésser humà sobre la terra és el fet més notable de l’evolució humana. Una vegada aconseguits els caràcters que el van

76

422

423

424

425

426

427

77

EL SABER FILOSÒFIC

fer possible –procés d’hominització-, es produí un canvi qualitatiu de tendència –procés d’humanització. Hominització i humanització són interdependents, però diferents . En aquest tema abordarem la reflexió filosòfica al voltant de l’Antropologia Social i Cultural.

3.1. PROCÉS D’HUMANITZACIÓ El procés d’humanització incideix directament en la conducta social. Els canvis que es produeixen constitueixen el patrimoni cultural de la humanitat. Per tant, hi ha diferències importants entre el procés d’hominització i el procés d’humanització.1. HOMINITZACIÓ: allò innatSón els canvis anatòmics i conductuals que modelen l’individu a través del pas de milions d’anys, des dels australopitecus, passant per la coexistència de diferents homínids alhora, fins a l’ésser humà actual.

2. HUMANITZACIÓ: allò aprèsSón els canvis culturals, socials i tecnològics que han contribuït de forma prodigiosa al progrés humà fins a límits desconeguts, i que ha eixamplat abismalment la diferència entre els humans i la resta d’éssers vius.

HERÈNCIA BIOLÒGICA HERÈNCIA CULTURALTots dos processos –humanització i hominització- presenten una influència recíproca. Mentre l’hominització incideix en les successives modificacions anatòmiques (fisiològiques), la humanització incideix en els canvis conductuals (socials, culturals, tecnològics). Aquesta canvis conductuals tenen a veure amb allò que s’entén per cultura en general.

A diferència dels animals, els trets culturals distintius de l’ésser humà són: el llenguatge articulat –dimensió comunicativa-, l’organització social –dimensió política-, la fabricació d’instruments –dimensió tecnològica- i finalment la prolongació del període d’aprenentatge –dimensió educativa-. Aquests són els principals trets del procés d’humanització:Els homes hem desenvolupat una dimensió comunicativa que ens permet transmetre idees, pensar i relacionar-nos amb els altres. El llenguatge és l’eina cultural més important que té l’home.

2. ORGANITZACIÓ SOCIALEls ésser humans tenen una dimensió política dirigida a cooperar i conviure

3. FABRICACIÓ D’INSTRUMENTSEls ésser humans han superat les seves limitacions biològiques gràcies a la seva dimensió tecnològica, ideant artefactes i productes sofisticadíssims que han sotmès les seves condicions biològiques i les condicions de la naturalesa.

4. APRENENTATGE MÉS LLARGEls humans han prolongat la seva

78

428

429

430

431

432

433434

435

436

437

438

439

440

441

442

443

444

445

446

447

448

449

450

79

en contextos grupals degut a la seva interdependència amb la resta d’individus: junts som més forts.

formació amb la transmissió de coneixements de generació en generació a través de la seva dimensió educativa. El període formatiu dels individus cada cop és més llarg degut a l’especialització tècnica i a la major complexitat social.

Per tant, hi ha diferències notables entre hominització i humanització:

80

451452

453

81

EL SABER FILOSÒFIC

3.2. EL BINOMI NATURA - CULTURA Tant en termes antropològics com en termes filosòfics, el binomi natura i cultura, ha estat motiu d’una gran controvèrsia al llarg dels segles. ¿Què ens fa humans: la natura o la cultura?; ¿pesa més en nosaltres allò biològic o allò après?; ¿allò que s’hereta genèticament és modificable a través de la cultura, o no?; ¿la cultura heretada determina l’herència biològica, o és a l’inrevés? Veiem les diferències entre els 2 conceptes:1. NATURAEl terme natura (physis, en grec) significa néixer créixer, brotar, moure’s. Per tant, s’identifica amb tot allò que es té per naixement: innat, allò que ens ve donat per raons biològiques.

2. CULTURAEl terme cultura prové de la forma cultus, que significa cultivar. Per tant, s’identifica amb tenir cura d’alguna cosa, amb el conjunt de tècniques productives, amb tot allò que cada individu aprèn (no és innat).

Adonem-nos com allò que hom aprèn (cultura, hàbits, llengua, costums, conductes, modes, etc.) és infinitament més gran que allò que hom té de forma innata (color ulls, alçada, capacitat intel·lectual, forma física, etc.).

Conclusió: el procés d’humanització és molt més important que el procés d’hominització. Així, la cultura seria com una mena de segona naturalesa: primer naixem al món (naixement biològic), i després naixem a la societat (naixement cultural). Les nostres limitacions biològiques (no podem volar, no som veloços, no podem respirar sota l’aigua, etc.) han estat superades per les conquestes culturals mitjançant tecnologia (avió, cotxe, submarí, etcètera).

Veiem, per tant, que la cultura per a l’home suposa una potent arma adaptativa, que no disposen la resta d’éssers vius. Això és degut ―evidentment, a la seva intel·ligència, molt per sobre de qualsevol altre animal. Ara bé: el debat natura i cultura té també més repercussions a molts àmbits. Veiem-ho amb exemples:

Àmbit ètic

82

454455456

457

458

459

460

83

¿Som lliures per naturalesa, o no?1. NATURAAlguns filòsofs afirmen que l’home és lliure per naturalesa, neix lliure: des del moment que hom neix, tot està per fer i tot és possible. La vida humana és pura potencialitat.

2. CULTURAD’altres filòsofs afirmen que l’home està completament determinat per la cultura, la biologia, la família, la classe social, etc. i els marges de llibertat són quasi inexistents.

Àmbit criminal¿un abusador sexual ho és per natura o per cultura?

1. NATURAAlguns criminòlegs afirmen que l’home abusador SÍ està determinat genèticament i, per molt que es vulgui reeducar o ingressar a la presó, gairebé no es modifica la seva conducta sexual delictiva (ex: debat a França sobre la castració química dels delinqüents sexuals reincidents).

2. CULTURAD’altres criminòlegs afirmen que el delinqüent sexual no neix abusador: s’hi converteix degut a unes condicions familiars, socials o culturals per aprenentatge de conductes sexuals inadequades. Per tant: la conducta delictiva es pot corregir i reeducar.

Veiem, amb aquests exemples, com el binomi natura-cultura té repercussió filosòfica en el debat determinisme–indeterminisme.

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia social; TESI: la segona naturalesa de l’ésser humà]

“L’ésser humà no està esperant mutacions que li permetin adquirir ales; la conquesta de l’aire ha estat duta a terme més eficaçment construint avions. Igualment,, l’esser humà viatja i viu durant llargs períodes en els rius i els mars encara que no tingui brànquies ni aletes (...) La nostra espècie ha colonitzat la Terra i colonitzarà l’espai no gràcies a l’adaptació dels seus gens a l’ambient, sinó a la modificació de l’ambient d’acord amb les seves necessitats biològiques.”

F. J. Ayala, La naturalesa inacabada

3.3. LA CULTURA HUMANA Antropològicament parlant, la cultura és una forma peculiar d’adaptació per a l’espècie humana; adaptació que NO es fa mitjançant canvis genètics, sinó creant el medi més adequat per a la seva supervivència superant les limitacions biològiques. Per això diem que la cultura està per sobre de la biologia.

Què s’entén per cultura? La cultura engloba tots aquells coneixements, idees, instruments tècnics i maneres de viure que els éssers humans han produït per tal de poder adaptar-se al medi. En aquest sentit, totes les societats humanes tenen un caràcter cultural, independentment del seu grau de desenvolupament o civilització. No hi ha cap ésser humà sense cultura. Per què?

84

461462463464465466

85

EL SABER FILOSÒFIC

Perquè l’home i la dona només poden realitzar-se com a individus si només pertanyen a una determinada cultura.

La cultura s’ha d’entendre com tot allò que l’ésser humà ha dit i fet objectivant les seves activitats en productes de diversa naturalesa que constitueix la seva pròpia manera de viure. Per tant, cultura és tot allò produït per l’ésser humà: des d’un quadre fins a una cadira, passant per un llibre, un cotxe o una bomba. La noció de cultura presenta 6 trets fonamentals. Són els següents:

Característiques de la Cultura1. ÉS SÓCIAL La cultura humana és un procés que s’hereta socialment. Ve configurada com un sistema de relacions que connecta un grapat d’individus entre si.

2. ÉS PLURALLa cultura no és una cosa única i uniforme, sinó que cada grup humà té maneres de ser i de viure propis.

3. ÉS SIMBÒLICALa cultura és simbòlica perquè s’expressa mitjançant símbols lingüístics i artístics.

4. ÉS CANVIANTLa cultura no és quelcom estàtic: va canviant al llarg del temps, incorporant aspectes nous i eliminant-ne d’altres.

5. ÉS APRESAL’adquisició de la cultura humana requereix l’exercici, instrucció i orientació en els fills per part dels seus pares. L’individu es beneficia de l’experiència dels seus avantpassats i pot elaborar més fàcilment la seva conducta per tal de fer front a les condicions del medi.

6. ÉS HISTÒRICAL’ésser humà ―quan neix, no comença de zero: arrenca de la tradició, d’allò que els components del grup, i la humanitat en general, han fet de si mateixos en els seus processos vitals.

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia social; TESI: la capacitat adaptativa de l’evolució cultural en l’ésser humà]

“L’evolució de l’ésser humà, a diferència de la resta d’organismes, té dues dimensions: una biològica i una altra cultural. L’evolució cultural és específicament humana; no es produeix, almenys en sentit propi, en cap altre organisme. En l’ésser humà, l’evolució biològica i l’evolució cultural es lliguen mútuament (...). D’una manera semblant, l’evolució biològica i la cultural depenen l’una de l’altra. La cultura només pot existir sobre una base biològica apropiada i depèn completament de la natura i de les qualitats d’aquesta base. Al mateix temps, la cultura estén d’una manera molt gran el poder adaptatiu de la natura biològica i constitueix la font més important dels canvis ambientals que determinen l’evolució biològica humana (...). La cultura s’adquireix no tan sols dels pares, ni de l’escola, sinó de tots els ésser humans amb els quals s’entra en contacte directament o indirectament. Els mecanismes de transmissió no són les cèl·lules sexuals, sinó la comunicació directa, oral o gesticular, els llibres, la premsa, internet, la ràdio, la televisió, el cinema, etc.”

F. J. Ayala, La naturalesa inacabada

86

467468469470471472473474475476477478479480

87

3.4 EVOLUCIÓ CULTURAL HUMANA Sabem que el motor de l’evolució de la vida ve constituït pels canvis mediambientals i la necessitat d’adaptar-s’hi. Hem dit que la Cultura és una potent arma adaptativa, molt més potent que l’evolució genètica. Ara bé: hi ha aspectes positius i negatius pel que fa al desenvolupament cultural de la humanitat.

Aspectes positius i negatius de la CulturaASPECTES POSITIUSa) Gràcies a l’evolució cultural l’home i la dona han assolit el grau màxim de desenvolupament fins ara conegut.

b) Si l’evolució genètica requeria milions d’anys, l’evolució cultural tan sol requereix de poques generacions.

c) L’evolució cultural ofereix a l’ésser humà una possibilitat molt més gran de realitzacions que l’evolució biològica. L’ésser humà és actualment la intel·ligència dominant al planeta terra.

ASPECTES NEGATIUSa) La confiança amb el progrés tecnològic i científic, resultat de la cultura, ha portat a la desforestació de grans zones verges amb un impacte ambiental irreversible.

b) El progrés cultural també ha produït la fabricació de bombes atòmiques, armes d’extinció massiva, o productes similars.

c) La cultura globalitzada ha propagat la idea que hi ha cultures més ‘bones’ que les altres, eliminant les varietats culturals petites per mitjà de cultures econòmicament molt més potents.

3.5. REPERCUSSIONS de L’EVOLUCIÓ CULTURAL Les repercussions filosòfiques derivades de l’evolució cultural són:1. L’HOME ESTÀ MOLT MÉS CONDICIONAT PER LA CULTURA QUE PER LA BIOLOGIAAllò que els éssers humans són, es determina per les decisions que aquests han pres a l’hora d’adaptar-se a la societat.

2. L’HOME POLÍTICLa manifestació més clara de la dimensió cultural de l’home és la política: amb l’acció que fan els homes entre ells construeixen un nou espai públic per dialogar, posar-se d’acord, i construir un futur en comú.

88

89

EL SABER FILOSÒFIC

3. L’HOME ÉS PENSAMENT I ACCIÓL’evolució cultural posa de manifest com l’ésser humà pot, a través del pensament, intervenir sobre la naturalesa i sobre la seva pròpia condició humana.

4. L’HOME ÉS AGENT ACTIU DE LA SEVA TRANSFORMACIÓLes possibilitats tecnològiques i científiques obren horitzons desconeguts per al futur de l’home, la seva supervivència, i el seu destí futur com a humanitat.

5. SUPERVIVÈNCIA CULTURALDel resultat de les decisions dels homes se’n deriva el manteniment, consolidació i supervivència de la riquesa cultural de la humanitat.

6. CULTURA PER CONSTRUIR O PER DESTRUIRL’evolució cultural demostra que la història no és linial ni està dirigida cap a una millora: també es pot donar el cas que la humanitat evolucioni cap a la seva pròpia autodestrucció.

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia social; TESI: la segona naturalesa de l’ésser humà]

“Els éssers humans no han esperat que sorgeixin combinacions genètiques que produeixin ales, sinó que han conquerit l’aire de manera més eficient i versàtil, construint màquines voladores. La humanitat viatja pels rius i mars sense necessitat d’aletes, servint-se de vaixells. L’exploració de l’espai ha començat sense cap necessitat que apareguessin mutacions genètiques que permetessin als homes d’actuar en absència de la gravetat i respirar en absència d’oxigen (...). Partint d’un humil origen africà, l’home s’ha convertit en el mamífer més abundant de la terra. L’aparició de la cultura, que és una manera superorgànica d’adaptació, ha fet de la humanitat l’espècie més pròspera del planeta.”

F. J. Ayala, Origen i evolució de l’home

3.6. ACTITUDS DAVANT LA DIVERSITAT La cultura humana es desplega en una gran multiplicitat de formes. Aquest fenomen és conegut com a diversitat cultural.

Els antropòlegs culturals expliquen la diversitat cultural per 3 raons: 1. raons ecològiques (cada grup humà s’adapta al seu segment o ètnia), 2. raons històriques (cada grup evoluciona des del seu passat tot transformant-se), i 3. raons geogràfiques (cada grup humà depèn del seu contacte/aïllament amb altres grups humans).

Des d’aquesta perspectiva, totes les cultures es presenten com a sistemes complets (són resultat del lloc i del grup humà que l’ha construïda). Per tant, NO és correcte parlar de cultures bones i dolentes, o cultures primitives i modernes, o cultures subdesenvolupades i ultradesenvolupades: una anàlisi científica seriosa implica que cadascuna —en la seva evolució canviant— ha de ser estudiada des de dins, al marge de les pròpies opinions personals.

90

481482483484485486487488489

91

Per tot plegat, existeixen 4 actituds bàsiques enfront de la diversitat cultural:

1. LA VISIÓ ETNOCÈNTRICAAquesta actitud és negativa perquè pretén creure que la pròpia visió és superior a la cultura dels altres. Segons aquest prejudici etnocentrista, les formes de vida pròpies són considerades ‘normals’, mentre que els costums aliens, com ‘anormals’.

2. LA VISIÓ RELATIVISTAEntén que tota cultura és bona per si mateixa. Aquesta visió també és negativa perquè ho relativitza tot: fa que qualsevol tradició cultural (ablació de clítoris, discriminació de la dona, discriminació dels negres, etc.) s’hagi de respectar pel fet cultural.

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia social; TESI: els perills de l’etnocentrisme i el relativisme en l’anàlisi cultural]

Els primers antropòlegs jutjaven les cultures dels altres pobles amb els patrons de la seva cultura pròpia. Els pobles exòtics eren salvatges estúpids i immorals. La bona societat de l’Anglaterra victoriana representava el cim més alt de la cultura. Aquesta visió etnocèntrica deformava greument la imatge de les altres cultures, i contra ella van reaccionar al començament del segle XX els antropòlegs amb preocupacions més científiques. Una cultura només pot ser entesa des de dintre, d’acord amb els seus propis principis, patrons i valors. No té sentit jutjar una cultura des dels valors d’una altra. Les cultures són “incomparables”.Molts antropòlegs van portar la seva reacció contra l’etnocentrisme fins a l’extrem oposat, i van caure en el relativisme, en el “tot és igual” [la submissió de la dona, l’ablació de clítoris, el burka, el racisme cultural, etc.], i es van prohibir a si mateixos tota crítica o comparació avaluativa. Aquesta reacció també va ser un desastre.”

J. Mosterín, Filosofia de la cultura

3. LA VISIÓ ASSIMILACIONISTAAquesta actitud adopta la visió segons la qual qualsevol grup cultural que viu en una societat de cultura diferent, ha d’integrar-se per la via d’assimilar-se als patrons culturals del lloc d’acollida, negant-ne la pròpia. També és una visió negativa perquè no respecta les diferències culturals.

4. LA VISIÓ MULTICULTURALLa multiculturalitat fa referència a la possibilitat que, dins una mateixa societat, coexisteixin pacíficament dues o més cultures.Tot i que sembla una actitud positiva, sovint es confon amb (falsa) tolerància: sempre hi ha un cultura predominant que acaba ‘menjant-se’ la cultura minoritària en contacte. El mite de Babel és utòpic.

La globalització mundial, internet i la mobilitat social, les noves tecnologies, etc. han portat a la constatació que les cultures es van, mica en mica, barrejant i homogeneïtzant. Ara bé: el dilema actual és saber com influiran les noves tecnologies i internet en la modificació cultural i socials dels habitants del planeta Terra.

92

490491492493494495496497498499500501502

93

EL SABER FILOSÒFIC

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA*

L’antropologia social és la ciència que estudia l’ésser humà en els seus aspectes sòcio-culturals. És una disciplina que estudia la variabilitat de les cultures humanes. Centra el seu estudi en el coneixement de l’ésser humà a través dels seus costums, relacions parentals, estructures polítiques, econòmiques, urbanístiques, mitjans d’alimentació, mites, creences, etc. i relacions dels grups humans amb l’ecosistema. L’antropòleg social estudia totes les cultures, tant si provenen de societats tribals, com de nacions civilitzades complexes. La perspectiva d’estudi és transcultural ―pel seu interès en les relacions interculturals―. Aquesta disciplina es caracteritza metodològicament per l’ús de l’etnografia, consistent en treballs de camp in situ com a forma d’investigació específica. Ofereix una contribució decisiva en l’estudi i la intervenció en temes socials, com ara el multiculturalisme o els processos migratoris.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Diferències entre el procés d’hominització i el procés d’humanització (pàgs. 27-30; 35). 2. Característiques centrals del procés d’humanització (pàgs. 36-37).3. Diferències entre natura i cultura i les seves repercussions (pàgs. 37-38).4. Concepte antropològic de Cultura i trets centrals (pàgs. 39-40).5. Aspectes positius i negatius de la noció de Cultura (pàg. 41).6. Principals actituds antropològiques enfront de la diversitat cultural (pàgs. 42-43). 7. Repercussions filosòfiques de l’evolucionisme cultural (pàg. 41).

Preguntes de comparar 1. Compara l’etnocentrisme i el multiculturalisme, d’entre les actituds bàsiques enfront de la diversitat cultural (pàgs. 42-43).2. Compara els punts de contacte i els punts de diferència entre natura i cultura (pàgs. 37-38).3. Compara l’antropologia física i l’antropologia social (pàg. 42-43).

94

95

4. Compara les repercussions filosòfiques de l’evolucionisme biològic i cultural (pàgs. 31-32; 41).

4LLIÇÓ QUARTAANTROPOLOGIA FILOSÒFICAQuè és l’home? Totes les èpoques, per antigues que siguin, tenen una determinada manera d’entendre l’ésser humà. Per què? Perquè l’home és l’únic animal que es pot preguntar a si mateix qui és. L’home té auto consciència (jo sóc ‘2 en 1’); sap coses que d’altres animals no saben: que hem de morir, que existeix el temps, que tenim un passat, etcètera: som éssers pensants mortals.

Als inicis de la història, alguns filòsofs els va sobtar una cosa molt rara: l’home està fet d’una cosa material, però també d’una cosa que pareix immaterial (i els animals, no). Conclusió: entendran que l’home està constituït de 2 tipus de realitats diferents: són dualistes. Al contrari, d’altres filòsofs entendran que es tracta d’una realitat única: són monistes. Ara els explicarem.

4.1. EXPLICACIONS DUALISTES Els filòsofs dualistes coincideixen a afirmar que l’ésser humà és un compost unificat de 2 entitats que tenen identitat i funcions

96

97

EL SABER FILOSÒFIC

pròpies: una és de naturalesa material (corporal), i l’altre es de naturalesa no material. Dins aquest corrent, hi ha el dualisme radical, i el dualisme moderat.

EXPLICACIONS DUALISTES1. DUALISME RADICALPlató (428-347 aC) és considerat dualista perquè estableix l’existència de dues realitats radicalment diferents. Per Plató, l’home és cos (soma) i ànima (psiqué), i l’ànima preexisteix al cos.

Agustí d’Hipona (353-423 dC) és neoplatònic i afirma que l’home és un composta de matèria (carn) i esperit, lligat a la part divina. Quan el cos mor, l’esperit sobreviu.

2. DUALISME MODERATPensen que hi ha dues entitats diferents, però ambdues desapareixen amb la mort. Aristòtil (384-322 aC) pensava que l’ésser humà era un composta de matèria (cos) i forma (ànima) però quan el cos moria, l’ànima també.

Descartes (1596-1650 dC) també és dualista. L’essència de l’ésser humà és el pensament (substancia racional o res cogitans), que existeix per ella mateixa i no pot procedir del subjecte perquè aquest és cos o substància material (res extensae). Segons Descartes, el pensament no necessita el cos per existir. Però quan el cos deixa d’existir, el pensament no té existència pròpia.

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Antropologia filosòfica; TESI: dualisme cos-ànima]“-Vaig a explicar-vos-ho. Els filòsofs, en veure que la seva ànima està veritablement lligada i enganxada al cos, i forçada a considerar els objectes per mitjà del cos, com a través d'una presó fosca, i no per si mateixa, coneixen perfectament que la força d'aquest llaç corporal consisteix en les passions, que fan que l'ànima mateixa encadenada contribueixi a prémer la lligadura. (…) El cos és la presó de l’ànima.”

Plató, Fedó

El Dualisme arrenca a l’Antiguitat amb la diferència cos-ànima. Això es modificarà a l’Edat Mitjana amb la distinció carn-esperit, i a l’Edat Moderna, amb el binomi pensament-extensió. A l’actualitat es diferencia entre ment-cervell. Vegem-ho al següent requadre:

Evolució històrica del Dualisme Antropològic1. PERÍODE

CLASSIC2. PERÍODE MEDIEVAL

3. PERÍODE MODERN

4. PERÍODE ACTUAL

Cos,Soma

Ànima,Psiqué

CarnSoma

EsperitPneuma

PensamentRes cogitans

CosRes extensae

Ment Cervell

L’ànima és immortal

L’esperit té origen diví i és immortal

El pensament se serveix d’un cos i és autoconscient

Els processos mentals sorgeixen del cervell

És més important l’ànima

És més important l’esperit

És més important el pensament

És més important la ment

4.2. EXPLICACIONS MONISTES

98

503504505506507508

99

Afirmen que l’ésser humà és un tot unitari inseparable, una única realitat, —o bé material o bé no material (espiritual)—, que es desplega en el seu desenvolupament en 2 dimensions, o bé corporals o bé psíquiques. Dins aquest corrent, hi ha el monisme materialista, i el monisme espiritualista.

EXPLICACIONS MONISTES1. MONISME MATERIALISTADemòcrit (460-370 aC) sostenia que tota realitat és un compost material. Tot és pura matèria, per Demòcrit. Per tant, l’ésser humà també: àtoms que s’uneixen i se separen de manera atzarosa. Res més. Demòcrit, en conseqüència, no creu en la immortalitat de l’ànima (psiqué).

2. MONISME ESPIRITUALISTAPensen al revés que els materialistes. Segons els espiritualistes, tot el que és real és mental. Per Kant (1724-1804 dC) la única realitat vertadera és la mental. No hi ha pròpiament matèria (o potser sí), però el que és segur és que, per als éssers humans, ‘tot el que “és”, és percebut’ (propietat de la ‘ment’) més enllà de la qual no en podem tenir cap seguretat de res.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Antropologia filosòfica; TESI: Monisme espiritualista]“L’ànima i el cos són una sola i mateixa cosa que es concep, bé sigui sota l’atribut del pensament, bé sigui sota l’atribut de l’extensió [cos], d’on resulta que l’ordre de les coses és un de sol, tant si es concep la natura sota tal atribut [pensament], com si es concep sota l’altre [cos], i, per consegüent, que l’ordre de les accions i passions del nostre cos es correspon per naturalesa amb l’ordre de les accions i passions de l’ànima (…).¿No és cert que l’experiència també ens ensenya que si el cos està inert, l’ànima és alhora inepta per pensar? Doncs quan el cos reposa durant el son, l’ànima resta també adormida, i no té el poder de pensar, com quan es troba en vigília.”

Spinoza, Ètica

4.3. EL PROBLEMA MENT-CERVELL ACTUAL La ciència moderna, a partir de Darwin, considera l’ésser humà com una realitat no creada per cap Déu, ni menys encara un ésser fet del no-res (ex nihilo). És producte de l’evolució biològica a través de milions d’anys, ―des de l’homínid fins a l’ésser humà actual.

La discussió científica avui es polaritza entre aquells científics que consideren tots els fenòmens físics (ment) són únicament processos cerebrals (cervell). Aquesta postura s’anomena materialisme reduccionista. Pel contrari, hi ha els científics que pensen que els processos psíquics (ment) són alguna cosa més que simples fenòmens físics (cervell). Aquesta postura s’anomena emergentisme. Vege-m’ho al següent requadre:

100

509510511512513514515516517

101

EL SABER FILOSÒFIC

EL DEBAT ACTUAL1.MATERIALISME REDUCCIONISTAAquesta teoria defensa que existeix una identitat ment-cervell. Tots els fenòmens psíquics o mentals són reduïbles a fenòmens fisiològics. Per tant, allò anomenat ment no és altra cosa que el conjunt de processos neuronals que produeix el cervell. Aquesta és la postura de les modernes neurociències, dintre la Psicologia actual.

2. EMERGENTISMEDefensa que ment i cervell interactuen, però són completament diferents. Els fenòmens mentals són resultat de determinats processos del cervell, però no s’hi confonen: són una propietat emergent del cervell. Això vol dir que allò produït per la ment emergeix del cervell, però és un producte no reduïble exclusivament a processos cerebrals.

Aquesta teoria és monista Aquesta teoria és dualista

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Antropologia filosòfica; TESI: problemàtica ment-cervell]

“Fa molt temps, l’home escoltava amb estupor el so d’un batec regular dintre del seu pit i es preguntava què era. No podia identificar-se amb una cosa tan estranya i desconeguda com era el propi cos. El cos era una gàbia i dins d’ella hi havia alguna cosa que mirava, escoltava, tenia por, pensava i se sorprenia; aquella alguna cosa, aquella resta que va quedar després de la sostracció del cos, allò era l’ànima. Avui, naturalment, el cos ha deixat de ser un misteri; sabem que allò que batega dins del pit és el cor (...). D’ençà que l’home en sap anomenar totes les parts, el cos no el preocupa tant. Ara també sabem que l’ànima no és res més que l’activitat de la matèria grisa del cervell. La dualitat d’ànima i cos ha quedat substituïda pels temes científics i ens en podem riure alegrement com d’un prejudici passat de moda.”

M. Kundera. La insostenible lleugeresa de l’ésser

Cap d’aquestes 2 teories citades és ―per complert― científica actualment. No es té clar. En definitiva, el problema està obert. La dualitat ànima-cos avui se centra en el tema ment-cervell: la mort és un punt i final, o no; el pensament es detura amb la mort?

4.4. DUALISME ANTROPOLÒGIC I FILOSOFIA Les Repercussions filosòfiques derivades del dualisme antropològic també foren enormes. La teoria de dualista de Plató en fou l’origen, però també veurem com l’oposició d’Aristòtil tindrà àmplies

102

518519520521522523524525526527

103

repercussions a l’Edat Mitjana i a l’Edat Moderna. Una síntesi molt resumida d’aquesta repercussió, a la Filosofia, és la següent:

1. ÈPOCA CLÀSSICAEl dualisme platònic suposarà una novetat mundial, ja que fins aleshores no es creia que l’ésser humà tingués una ànima immortal. La repercussió central serà que la psiqué és més important que el cos, (el Pensament, més important que l’Acció), ja que amb la psiqué es pot arribar a la contemplació de les idees eternes.

2. ÈPOCA MEDIEVALL’herència platònica repercutirà a l’Edat Mitjana a partir de la cristianització de la seva teoria: l’ànima és l’esperit (pneuma, que ens connecta amb el món celestial, i és bo), i la carn (que és allò que ens lliga al món terrenal, i és dolent). El dualisme es farà més radical amb Agustí d’Hipona. La visió religiosa segons la qual tot allò que prové del cos és dolent, i allò que prové de l’esperit, és bo, sorgeix d’aquí (amb origen a Plató).

3. ÈPOCA MODERNALa noció d’ànima o esperit serà substituïda per la noció de JO o pensament: “jo sóc una substància que pensa”, amb una extensió corporal. No coneixem “les coses”, sinó “allò que pensam de les coses”. L’individu pensant és autoconscient: sap que pensa i dubte. El dubte és el motor del pensament. El pensament per si mateix elabora idees independents dels sentits, i són autoevidents.

4. ÈPOCA CONTEMPORÀNIAEl dualisme actual se situa en el debat neurobiològic ment-cervell. La noció segons la qual allò produït per la ment (les idees) van més enllà de connexions purament neuronals (cervell), és la tesi científica actual amb més defensors. És a dir: les idees surten del cervell, però són MÉS COSA que simple cervell o matèria.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA*

L’Antropologia filosòfica és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és l’home”. Intenta qüestionar-se el fenomen humà des de perspectives que les ciències empíriques no poden respondre completament (què és l’home, què el fa únic, quin sentit té la vida humana, cap a on anem, què és la mort....). Per tant: és un saber que reflexiona sobre les anomenades “preguntes fonamentals”; és a dir, sobre el problema ―del fet de viure i de ser― home. En un sentit ampli, les

DUALISME CARTESIÀ

DUALISME PLATÒNIC

DUALISME ACTUAL

Ànima

Cos

DUALISME CRISTIÀ

Esperit

Cos

Cogito

Cos

Ment

Cervell

104

105

EL SABER FILOSÒFIC

preguntes poden semblar obscures o confuses, ―pel fet d’incidir en aspectes que no tenen una clara resposta empírica―. Aquest saber no crea ni inventa els problemes de l’home: només se’ls troba, els reconeix, els assumeix, els examina críticament, i prova d’explicar-los racionalment. La tasca de l’Antropologia filosòfica actual és reunir les conclusions de les ciències especialitzades i la resta d’àrees filosòfiques, cara a respondre aquestes qüestions fonamentals de manera sistemàtica. Tot i que ―per la seva pròpia complexitat―, no tinguin gairebé mai una conclusió definitiva.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Explica la diferència entre el dualisme i el monisme filosòfic (pàgs. 45-47).2. Explica l’evolució històrica del dualisme (pàg. 46).3. Explica la problemàtica actual entorn al binomi ment-cervell (pàgs. 47-49).4. Repercussions filosòfiques del dualisme antropològic (pàg. 48).

Preguntes de comparar 1. Compara el dualisme moderat i el monisme espiritualista (pàgs. 46-47).2. Compara el dualisme medieval i el dualisme modern (pàg. 46).3. Compara el dualisme radical i monisme materialista (pàgs. 46-47).4. Compara el materialisme reduccionista i l’emergentisme (pàgs. 44-49).5. Compara el Creacionisme i el Dualisme medieval (pàgs. 24; 46).

5LLIÇÓ CINQUENA

106

528

529

107

FÍSICAQuè és la realitat?, què és allò que “real”?, ¿només matèria?; ¿d’on prové?; ¿sempre ha existit? La necessitat de comprendre l’entorn que envolta l’ésser humà va portar ―des de temps antiquíssims, a tractar d’establir explicacions capaces de donar coherència a allò observat. Amb aquesta lliçó (i la següent) abordem introductòriament un dels àmbits essencials de la Filosofia, segons Aristòtil: la reflexió sobre la Física (Filosofia Segona) i la Metafísica (Filosofia Primera).

5.1. EL MÓN FÍSIC, L’UNIVERS Hem dit abans que la preocupació per saber què és la realitat (allò real) fou font de maldecaps ja des de l’època presocràtica (s. VII aC), i fins i tot abans. Trobem, així, diverses interpretacions precientífiques al voltant del tema: les cosmogonies, les teogonies i les cosmologies.

Diverses concepcions sobre la Realitat1. COSMOGONIAExplicació mítica de l’origen de la realitat.

Les cosmogonies afirmen que éssers superiors van portar a terme la construcció de tot allò físic a partir d’algun material preexistent. Són relats mítics que expliquen l’origen i l’estructura del món. (Les cosmogonies són inicialment teogonies: la constitució del món s’explica mitjançant successives generacions de divinitats: Zeus, Apol·lo, etc.)

2. TEOGONIA Explicació divina de l’origen de la realitat.

Les teogonies afirmen que Déu va ser capaç de crear tota la realitat, el món i l’univers sencer, a partir del no-res per la seva omnipotència. Per tant, Déu està fora del món i l’univers i, en un moment precís, crea del no-res l’Univers, els planetes i la Terra. En conseqüència, la terra no és eterna, sinó que té un principi –el Gènesi- i, també, un final –l’Apocalipsi-.

3. COSMOLOGIAExplicació racional de l’origen de la realitat.

Les cosmologies son teories sobre la constitució i la naturalesa de l’Univers entès com a pluralitat d’allò existent, i format des de sempre per una matèria primigènia. Reflecteix els coneixements i el moment històric i sociocultural.

ORIGEN MITOLÒGIC ORIGEN RELIGIÓS ORIGEN FILOSÒFIC

108

530

531

532

533

534

535

536

537

109

EL SABER FILOSÒFIC

A partir de la Cosmologia, es va començar a construir una nova explicació del món, el fonament de la qual es troba en l’elaboració racional d’allò observat a la natura. Els primers filòsofs, centrats a qüestionar-se això, eren astrònoms i matemàtics: d’aquí que l’origen de la Física es trobi dins la Filosofia. I l’origen de la Ciència (com avui l’entenem) es trobi en la Física (a partir de la Matemàtica). Per tant, la Ciència Física ha tractat d’explicar ‘allò que existeix’. Les respostes han estat múltiples, com veurem seguidament. TEXT PER COMENTAR

[TEMA: Física; TESI: l’herència dels coneixement sobre física anteriors als grecs]“(…) les grans civilitzacions anteriors [als grecs] van transmetre als grecs, no només el valuós patrimoni dels seus mites i de les seves experiències religioses, sinó també el molt notable patrimoni de les seves investigacions científiques. Sobretot, [pel que fa a] les matemàtiques i les observacions astronòmiques, el nivell aconseguit pels assiri-babilonis i pels egipcis era (…) alt; i més aviat, respecte d’alguns problemes, va caldre molt de temps abans que els grecs conquerissin una maduresa semblant.El problema de les relacions entre la ciència dels grecs i la de les civilitzacions anteriors és tan complex, que només s’hi pot fer un al·lusió: d’una banda, en efecte, és ben clar que els grecs són deutors en moltes nocions dels assiri-babilonis i dels egipcis, però de l’altra també és veritat que van saber introduir en la ciència alguna cosa nova –sobretot un nou mètode de tractament- que els va posar molt aviat en condicions de fer progressos decididament superiors a tots els que s’havien fet fins aleshores.”

L. Geymonat, Història de la Filosofia i de la ciència

5.2. EL COSMOS AL MÓN ANTIC Una de les primeres constatacions que feren els filòsofs dedicats a la Física fou que el cosmos, tot allò que és, tenia una característica principal: l’ordre (cosmos, en grec, vol dir ordre). És a dir: la realitat física, el món, l’univers, estava regit —segons ells— per uns principis físics basats en Lleis naturals. Conclusió: l’Univers estava ordenat. Quina conseqüència té això? Que si estava ordenat, aleshores la ment humana podia captar (conèixer) aquest ordre i desxifrar-lo. Per què? Perquè el funcionament mental de l’home s’ordenava —segons els antics— amb les mateixes Lleis. Conclusió: a l’Univers no hi ha atzar ni casualitat. Ara bé: quines són aquestes Lleis naturals? Aquest serà l’anomenat problema cosmològic.

En el món antic hi havia 2 models cosmològics per explicar l’ordre còsmic: l’aristotèlic –grec- i el ptolomaic –egipci-:

Cosmologia antiga (geocèntrica, sense intervenció divina)

110

538539540541542543544545546547548549550551

111

1. MODEL GREC: AristòtilEl model aristotèlic (384-322 aC) sosté que el cosmos estava format per un conjunt d’esferes concèntriques d’acord amb els cossos celestes coneguts aleshores. El límit exterior era l’esfera dels estels fixos i al centre hi havia la Terra. L’univers era finit.. Mentre que els astres estaven fixos, les esferes estaven dotades d’un moviment circular. El centre estava ocupat per la Terra, que tenia forma esfèrica i es trobava immòbil.

2. MODEL EGIPCI: Claudi Ptolomeu Prové de l’astrònom egipci Ptolomeu (85-165 dC). El seu Univers estava format per una esfera celeste giratòria i una terra esfèrica immòbil. Cada planeta girava amb un moviment circular en una petita circumferència, el centre de la qual es movia al seu torn en una altra circumferència més gran a l’entorn de la Terra. L’univers també era finit, i el centre era la Terra.

La teoria és falsa La teoria és falsa5.3. EL COSMOS AL MÓN MEDIEVAL Durant tota l’edat mitjana la interpretació predominant era creacionista i fonamentada en una Teogonia cristiana, segons la qual Déu creà del no-res la Terra i l’Univers. A partir del segle XII es va anar imposant el model d’interpretació aristotèlic. En canvi, a partir del segle XIII es va anar imposant el model de Ptolomeu. Ambdues són geocèntriques. Cap teoria, però, podia contradir la Bíblia (són falses). Si algú s’atrevia desmentia la Bíblia el torturaven i cremaven.

5.4. EL COSMOS AL MÓN MODERN Amb el Renaixement va començar una transformació. El primer canvi és la substitució del model geocèntric (la Terra és el centre de l’Univers), pel model heliocèntric: el Sol és el centre del sistema solar, l’Univers és infinit, i la terra dóna voltes sobre si mateixa i alhora al voltant del Sol en formes el·líptiques:

Cosmologia moderna (heliocèntrica)

112

113

EL SABER FILOSÒFIC

1. MODEL DE COPÈRNICA partir de Copèrnic (1473-1543), la Lluna gira a l’entorn de la terra, i aquesta a l’entorn del Sol, com els altres planetes. El Sol es va convertir així en el centre del sistema solar. La rotació de la Terra a l’entorn del sol exigia admetre que la mida de l’univers era més gran que allò que fins aleshores s’havia imaginat.

2. MODEL DE KEPLER* I GALILEU A partir de Galileu (1564-1642) i Kepler (1571-1630), la cosmovisió canvia de dalt a baix. Comença a construir-se la idea d’univers infinit, la unicitat de la matèria en l’Univers, i les òrbites el·líptiques. Per tant: la distància del planeta Terra al sol varia al llarg de l’òrbita.

La teoria és falsa La teoria és vertadera*El model de Kepler ja l’havia intuït la matemática egípcia Hypatias d’Alexandria (355-415 dC), i abans d’ella, el grec Aristarc de Samos (310-230 aC).

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Física; TESI: la visió de l’Univers a partir de Newton]

“Després de Newton, la ciència va regnar com a autoritat definidora de l’univers i la Filosofia es va definir a si mateixa en relació amb la ciència: predominantment en qualitat de suport a vegades crítica i provocativa, a vegades independent i interessada en altres terrenys, però, en última instància, mai en una posició contradictòria amb els descobriments cosmològics i les conclusions de la ciència empírica, que governaven cada cop més la cosmovisió occidental.En efecte, els èxits de Newton van establir la visió moderna de l’univers físic (...) i, alhora, la visió moderna de l’home, la intel·ligència racional del qual havia abraçat l’ordre natural del món. De tal manera que l’home no era un ésser noble pel fet de ser el focus central d’un pla diví (tal com es revela a la Bíblia), sinó perquè, amb la seva pròpia raó, l’home s’havia apoderat de la lògica subjacent a la natura i, en conseqüència, n’havia arribat a dominar les seves forces.”

R. Tarnas, La passió pel pensament occidental

5.5. LA VISIÓ ACTUAL DEL COSMOS La continuïtat de l’Astronomia a partir del segle XIX, va capgirar la visió de la cosmologia degut als avenços en noves tecnologies i els nous descobriments al camp de la Física.

La nova imatge contemporània de l’univers trenca amb una idea estàtica. Hubble, l’any 1929, va descobrir que les galàxies distants s’estaven allunyant del sistema solar i, per tant, de la Terra. Si

114

552553554555556557558559560561562563

115

actualment l’univers es troba en expansió, és lògic pensar que hi va haver un moment en què les galàxies estaven més properes, fa tretze mil cinc-cents milions d’anys, i fins i tot formaven un bloc únic, per la qual cosa la seva densitat era infinita. Aquest seria el moment zero del temps, l’inici de l’Univers. Aquest ‘moment’ inicial és conegut com a big bang, ―l’explosió primordial, l’inici de tot, i es produeix per atzar.

Des d’aquest moment l’Univers no ha fet més que seguir l’expansió derivada de l’explosió. Es va generar també la matèria tal i com la coneixem avui a partir dels elements primordials. Es va iniciar, així, un procés evolutiu que afecta tots els éssers naturals, des dels organismes unicel·lulars, després els organismes pluricel·lulars, fins als éssers vius actuals: tot produït sense disseny previ; per atzar.Aquesta nova visió de l’Astrofísica planteja qüestions filosòfiques molt importants. L’explosió no és un acte ordenat (cosmos), ni dirigit per un disseny intel·ligent, ni menys encara per Déu. La seva estructura correspon al caos (desordre). Caos→ Cosmos.TEXT PER COMENTAR

[TEMA: Física; TESI: l’expansió de l’Univers]“Quan la majoria de la gent creia en un univers essencialment estàtic i immòbil, la pregunta de si aquest univers tenia o no un principi, era realment una qüestió de caràcter metafísic o teològic. Es podien explicar igualment de bé totes les observacions: tant amb la teoria que l’univers sempre havia existit, com en la teoria que havia estat posat en funcionament en un temps finit determinat, de forma tal que semblés com si hagués existit des de sempre. Però, el 1929, Hubble va fer l’observació crucial: que, mirem on mirem, les galàxies distants s’estaven allunyant de nosaltres. O, en altres paraules, l’univers s’estava expandint. Això significa que en èpoques anterior, els objectes deurien haver estat més junts entre ells. De fet, sembla ser que hi va haver un temps, fa uns deu o vint mil milions d’anys, en el qual tots els objectes estaven en el mateix lloc exactament, i que, per tant, la densitat de l’univers era infinita. Va ser aquest descobriment allò que finalment va portar la qüestió del principi de l’univers [big bang], als dominis de la ciència.”

S.W. Hawking, Història del temps

116

564565566567568569570571572573574575576577

117

EL SABER FILOSÒFIC

5.6. RELACIÓ ENTRE FÍSICA I FILOSOFIA Els vincles són molt importants fins al s. XVII. Una síntesi molt resumida d’aquesta repercussió, al camp de la Filosofia és la següent:1. ÈPOCA CLÀSSICAEls principals astrònoms i matemàtics són filòsofs que es preocupen fonamentalment de l’origen de l’univers. La novetat principal serà que aquests filòsofs, a partir del s. VII aC, intenten buscar en l’univers un origen de tipus físic (i no diví o mític).

2. ÈPOCA MEDIEVALLes connexions entre Teologia i Filosofia faran que la cosmologia estigui al servei de justificar el relat bíblic de la creació del món. Per tant: insistirà en el model geocèntric i androcèntric, que es deriva de les sagrades escriptures.

3. ÈPOCA MODERNAEls descobriments de Copèrnic, Galileu, Kepler i Newton suposaran per primer cop que la Física se separi de la Filosofia al s. XVII i, a partir d’aquí, la Ciència com a tal es constitueixi com un saber completament separat de la Filosofia. El descobriment del telescopi en fou el detonant principal.

4. ÈPOCA CONTEMPORÀNIAA l’actualitat la Física i l’Astronomia s’han unit: l’Astrofísica és la disciplina que s’encarrega d’estudiar els fenòmens de l’univers. La Geofísica ha quedat substituïda per l’Astrofísica. La Filosofia ja no hi té res a veure.

118

119

El Big Bang, constitueix el moment ‘zero’ ―fa 13.500 milions d’anys― en què emergeix tota la matèria de l'Univers. La matèria, fins aleshores, era un punt de densitat infinita. En un moment zero "explota" generant l'expansió de la matèria en totes les direccions i creant l’Univers.

Immediatament després de la "explosió", cada partícula de matèria d'hidrògen i heli van començar a allunyar-se molt ràpidament una de l’altra. En refredar-se, es condensaren en estrelles i galàxies.

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Física; TESI: la separació entre veritat científica i veritat filosòfica a partir de la invenció del telescopi]

“[A l’època moderna] no era la raó [la Filosofia], sinó un aparell construït per l’home, -el telescopi-, allò que canviava el punt vista sobre el món físic; no era [la Filosofia], (...) allò que portava al nou coneixement, sinó la intervenció activa [la ciència] de l’homo faber, la seva capacitat de fabricar. (...) L’experiència fonamental (…) fou precisament que la set de coneixements de l’home solsament es podia satisfer si confiava en la inventiva de les seves mans [homo faber]. Des d’aleshores [a l’època moderna], la veritat científica i la veritat filosòfica se separaren.”

H. Arendt, La condició humana QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA*El terme Física fa esment a allò que Aristòtil anomenava Filosofia Segona. És el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és matèria”. En concret, es pregunta per l’origen, la dinàmica, l’evolució i el destí de l’Univers. Des dels presocràtics més antics, la filosofia s’ha preguntat sobre l’origen de la physis, intentant de buscar una causa primera a tot allò que “és”. Des de les teories monistes i pluralistes es passà a un model geocèntric, que perdurà fins a Copèrnic. A partir de la teoria de la Relativitat d’Einstein, actualment aquest saber s’ha desvinculat de la Filosofia, i rep el nom de Cosmologia física (o Astrofísica). És la ciència que estudia l’origen i l’evolució de l’Univers com un tot. És a dir: és l’estudi a gran escala tant de l’estructura com de l’evolució de l’Univers, així com del lloc que ocupa la humanitat en aquest ‘tot’. Avui, l’experimentació ―especialment les sondes enviades a l’espai i les radiacions que es mesuren des del cosmos a la Terra―, estan impulsant una època daurada en la teoria cosmològica.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 0. Diferències entre Cosmogonia, Teogonia i Cosmologia (pàg. 52).1. Diferències entre el model cosmològic aristotèlic i el de Ptolomeu (pàg. 53).

120

578579580581582583584585

121

EL SABER FILOSÒFIC

2. Característiques principals del model cosmològic medieval (pàg. 54).3. Diferències entre el model de Copèrnic, i el de Kepler i Galileu (pàg. 54).4. Visió actual de l’Univers (pàgs. 55-56).5. Repercussions de la Física al camp de la Filosofia (pàgs. 55-56).6. Quina relació hi ha entre l’Astrofísica moderna, les Teories Sintètiques evolucionistes, i el camp de les Neurociències, en la manera com han influït en la forma de pensar l’home i el món actual (pàgs. 27; 56-57)?

Preguntes de comparar 1. Compara el pensament cosmològic aristotèlic i el model medieval (Pàgs. 53-54).2. Compara els punts de contacte i els punts de diferència entre Copèrnic i Aristòtil (pàgs. 53-54).3. Compara el concepte de teogonia i el concepte de cosmogonia (pàg. 52).

6LLIÇÓ SISENAMETAFÍSICAPer Metafísica s’ha d’entendre com aquell tipus de saber resultat de la reflexió per l’origen de ‘tot el que “És”. Els primers pensadors es preguntaven per l’ésser de les coses, amb la problema filosòfic següent: ¿què són, essencialment, les coses, l’aspecte de les quals se’ns apareix divers? Aquest era l’objecte primer de la Metafísica, la qual neix com una reflexió sobre “l’Ésser”; és a dir, sobre el substrat primigeni de la realitat. Per tant, aquest tema és

122

586

587

588

589

590

591

592

593

594

595

123

continuació de la lliçó anterior, però a un nivell més abstracte, que també s’anomena nivell ontològic (ontos, en grec "de l'Ésser", i lógos, "estudi o teoria": l'estudi de l'Ésser): el problema de l’’Èsser.

De sempre, molts filòsofs han afirmat que l’home té una predisposició natural a la metafísica. Kant la qualificà de “necessitat inevitable” i Shopenhouer definí l’home com a “animal metafísic”. A l’Antiguitat la Metafísica l’inaugurà Parmènides, però sobretot l’estudià Aristòtil, que ell l’anomenà inicialment amb el nom de Filosofia primera. Aquesta Filosofia primera és, segons la seva mateixa definició, “ la ciència de l’Ésser en allò que és Ésser” ( ciència en sentit aristotèlic, no l’actual); és a dir, el saber que resulta del nivell més alt d’abstracció ( meta tà physikà ). Per Aristòtil, la Metafísica té dos àmbits fonamentals de saber:

1. ONTOLOGIA (ontos logei)Saber que s’ocupa del l’origen primer de “l’Ésser”.

2. TELEOLOGIA (telos logei)Saber que s’ocupa de la finalitat última de “l’Ésser”.

La Metafísica concep la realitat constituïda de coses individuals, concretes ―un moix, un cotxe―, que aquí s’anomenen “Éssers” (Té diversos noms: “Ens”, “Ser”, “Ousia”, “Substància”, “Entel·lèquia”). Podem veure alguns exemples d’éssers singulars:

ÉssersÉsser humà Ésser animal Ésser natural Ésser artificial Ésser celestial

home vaca pedra taula lluna

6.1. LA PREGUNTA PER “L’ÉSSER” Ara bé: si els “Éssers” són tan diversos i canviants, la pregunta filosòfica és: quin és el substrat primer de tots aquests “Essers”? És a dir: ¿quin és l’ÉSSER –en majúscules- de tota aquesta pluralitat d“éssers” –en minúscules-?

Allò que primer s’adonen els primers metafísics és que l’ÉSSER ―en majúscules- pot ser explicat per 2 característiques: essència i

124

596

597

598

599

600

601

602

603

604

605

606

607

608

609

610

611

612

613

614

615

616

617

618619

620

621

622

623

624

625

125

EL SABER FILOSÒFIC

aparença. Allò fonamental de les coses és que apareixen, se’ns apareixen a nosaltres: les podem veure, tocar, escoltar, ensumar, etc. Les percebem. Les coses són objectes , i se’ns apareixen a nosaltres, que som subjectes . Ara bé: nosaltres –que som subjectes- alhora també som objectes, perquè apareixem al món i als altres (que també apareixen). La pregunta filosòfica subsegüent serà: en un món d’aparences, ¿on està l’essència d’aquest ÉSSER -en majúscules-?: 1. bé en la seva aparença mateixa, 2. bé en una essència interna, 3. bé en cap de les dues; o 4. a les dues alhora? Parmènides, Plató i Aristòtil hi donen respostes diferents.

6.1.1. L’ÉSSER A Parmènides (540-470 aC) Al filòsof presocràtic Parmènides li preocupava establir la distinció entre dos àmbits de l’ÉSSER –en majúscules-: l’aspecte aparent , subjecte al canvi i a la modificació; i l’aspecte essencial , que té caràcter de permanència i constància. Aquest autor s’adona que l’ÉSSER –en majúscules- pot explicar-se en la seva dualitat: “Essència” (“ÉSSER”) i “Aparença” (No-Ésser). Per ell, això significa que l’ESSER –en majúscules- no canvia, però NO és perceptible sensorialment: està ocult: només s’hi accedeix per la Raó. Mentre que allò que percebem —l’aparença: allò que apareix— sempre canvia, es mou (dynamis): SÍ és perceptible pels sentits. Conclusió: l’essència d’allò visible (captable) estaria en allò invisible (no captable):

Ésser Essència (“ÉSSER”) Aparença (“apareix”)

No canviaÉs invisibleÉs allò que es percep per la raó (lógos)L’”ésser” és independent dels sentitsL’”ésser” és únic, necessari, indivisible, universal, objectiu i etern

Sí canviaÉs visibleÉs allò que veiem a través dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte, gust)És contingent, subjectiu i relatiu

6.1.2. L’ÉSSER a Plató (427-347 aC) Amb Plató (nomia Aristocles: Plató significa “d’esquena ampla”), va quedar constituïda la Metafísica. En distingir entre dos mons, el de les idees i el de les coses, va quedar separada definitivament el món

126

626

627

628

629

630

631

632

633

127

de la Física2 (les aparences dels Éssers –en minúscula-) i el món de la Metafísica (l’essència de l’ÉSSER –en majúscula-). Aquests dos mons estan completament separats, segons Plató:

MÓN INTEL·LIGIBLE MÓN SENSIBLEÉs el món de les formes pures i constitueix l’autèntica realitat. En el món de les Idees es troben les formes pures (és a dir, els models perfectes).

És el món de la matèria, de l’aparença, en el qual els objectes són còpia, imatge o reproducció de les formes pures. El món que coneixem pels sentits.

MÓN DE LA METAFÍSICA MÓN DE LA FÍSICALes idees per Plató no són un producte mental, com actualment: són allò objectiu, allò real en sentit ple, gaudeixen de totes les perfeccions del l“ÉSSER” –en majúscules-. És per això que només hi pot haver ‘ciència’ (saber rigorós) en el món intel·ligible.

El món de la matèria és una còpia d’un altre món suprasensible: el món de les idees, que existeix per si mateix sense intervenció divina i és etern. El món sensible és aparença, pluralitat, dispersió.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: el Mite de la caverna: el dualisme ontològic entre món sensible i món intel·ligible]

“Aquesta és (...) la imatge completa que cal aplicar (...), tot associant el món que se'ns apareix [món sensible] a través de la vista amb l'habitatge de la presó, i la llum del foc que hi ha amb l'energia del Sol; i si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l'ascens de l'ànima cap al món intel·ligible, no et desviaràs pas de la meva conjectura (...). És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible [la idea més important] és la del Bé [el sol] i amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebuda, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món sensible és ella [la idea del bé] la que va engendrar la llum (...); en el món intel·ligible ella [la idea del bé] és la sobirana i la fornidora de veritat i d'intel·ligència, i cal que la contempli aquell [el filòsof] que es proposi actuar amb seny, tant a la vida privada com a la pública.”

Plató, República

2 Així, la lliçó anterior que hem vist tractava de la Física: és a dir del ‘món de les aparences’, en termes filosòfics (la Fisica en filosofia s’anomenava antigament Filosofia Segona).

128

634635636637638639640641642643644645

129130

131

EL SABER FILOSÒFIC

6.1.3. L’ÉSSER a Aristòtil (384-322 aC) Aristòtil pensa molt diferent de Plató (el seu mestre): sosté que l’essència de l’ÉSSER –en majúscules- i l’aparença són inseparables. Per a ell, allò que realment existeix són els Éssers singulars –en minúscules- (‘ousia’ o ‘substància’). Així, segons ell, un Ésser és una substància. Distingeix entre allò que “existeix per si mateix” (Substància), i allò que “afecta” a la substància (Accident). En termes lògics, si “S és P”, el subjecte es correspon amb la Substància, mentre que el predicat es correspon amb l’Accident. Vegem-ho amb diferents exemples:

Substànciahome vaca pedra taula Lluna

Accident (o atributs de la substància)*Home vell Vaca blanca Pedra porosa Taula rodona Lluna densa

* Per Aristòtil, hi ha 8 categories o accidents de la substància, però això ho veurem a 2n btx.

Substància Allò que existeix en si mateix i no en un altre (terra, aigua, aire, foc, etc). NO canvia.

Accident És allò que existeix en la substància sense ser necessari ni constant (seria un atribut o qualitat de la substància). SÍ canvia: pot ser o no ser.

ESSÈNCIA EXISTÈNCIAEx: Maria és dona (“S és S”) Ex: Maria és arquitecte (“S és P”)

* Per Aristòtil, essència i existència són dues entitats inseparables.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Substància i accidents]“Així també l’ens [“Ser” o substància] es diu de diverses maneres [categories]; però tot ens [“Ser” o substància] es diu en ordre a un sol principi. Uns, en efecte es diuen

132

646647

133

ens perquè són substàncies [substància primera], d’altres [ens] perquè són afeccions [atributs] de les substàncies [substància segona]; altres, perquè són camí [moviment] cap a la substància, o corrupcions o privacions de la substància, o perquè produeixen o generen la substància o les coses dites en ordre a la substància, o perquè són negacions d’alguna d’aquestes coses o de la substància.”

Aristòtil, Metafísica

Així doncs, ―d’aquí, és a dir: de l’oposició entre les idees de Parmènides, Plató i Aristòtil―, neix una forma doble d’entendre la Metafísica. D’una banda, aquelles formes de Metafísica que expliquen el fonament de la realitat a partir del pensament –metafísiques espiritualistes-. De l’altra, aquelles formes de Metafísica que per explicar el fonament de la realitat tenen en compte les dades dels sentits –metafísiques materialistes. Ara ho veurem.

6.2. METAFÍSIQUES ESPIRITUALISTES Des dels primers moments en què els pensadors van tractar de trobar una explicació al món, van ser conscients que hi havia una diferència entre allò pensat i allò sentit:

Diferència entre la raó i els sentitsPENSAMENT SENTITS

Dintre del món pensat hi ha ‘realitats’ que poden ser enteses i percebudes amb constància.

En el món sentit, -el món físic –, la variació, el canvi, és un fet constatable sensorialment (vista, oïda, gust, tacte..)

En conseqüència, les metafísiques espiritualistes afirmen que el pensament (raó) és l’únic capaç d’accedir a la veritat ÚLTIMA de la realitat i descobrir, ―darrere la variabilitat dels objectes (sentits), allò que és permanent i per tant objectiu.

Metafísiques espiritualistes1. Teoria platònica 2. Teoria cartesiana 3. Teoria kantiana

Plató afirma que l’Ésser ha de tenir les característiques de permanència i perfecció i, per tant, no es troba en el món de les coses. Aquest es compon per coses que canvien, neixen i moren.

D’aquí neix la seva

La metafísica cartesiana és hereva de l’Escolàstica medieval. La realitat és tripartida:1. Res cogitans: JO2. Res extensae: Món 3. Res infinitum: Déu. Són substàncies innates. La més important és el Jo, tot i que les tres són causades per Déu (no

Kant distingeix, per això, entre ‘la-cosa-en-si’ (noümen), allò que les coses són per si mateixes independentment de la nostra percepció; i ‘la-cosa-per-mi’ (fenomen), allò que les coses són segons se’ns apareixen a nosaltres (vegeu pàg. 80).

134

648649650651652

135

EL SABER FILOSÒFIC

concepció de dos mons separats. D’una banda, el món de les Idees o formes pures, el món intel·ligible. De l’altra, el món físic, el món de les coses sensibles (pàg. 62)

religiós).

CAUSA CAUSA

CAUSA

Segons Kant, només és possible conèixer ‘la-cosa-per-mi’, atès que ‘la-cosa-en-si’ és impossible de poder ser captada per a la persona humana.

6.3. METAFÍSIQUES MATERIALISTES La consideració que el món físic és real en si mateix, i que l’ésser humà està capacitat per conèixer-lo, fonamenta una concepció Metafísica materialista. Del que es tracta no és buscar alguna cosa permanent darrere el que canvia (la recerca de l’Ésser, segons la Metafísica espiritualista), sinó explicar aquest mateix canvi com a propietat ineludible dels objectes.

Metafísiques materialistes1. El materialisme atomista 2. El materialisme modern

Demòcrit (460-370 aC) ja va proposar que la realitat és exclusivament reduïble a àtoms i buit. En aquest sentit, els àtoms són l’Ésser, allò que és; mentre que el buit és l’espai en què no hi ha àtoms, allò que Parmènides entendria com a no-ésser. Per a Demòcrit, aquestes dues realitats són les úniques que constitueixen el cosmos. Res més.

La seva Metafísica és materialista perquè, segons Demòcrit, és impossible pensar cap realitat immaterial con a origen de la realitat.

Thomas Hobbes (1588-1679), empirista, reafirma la tesi de l’Atomisme antic de Demòcrit: tot allò que existeix són cossos en moviment, i tot això que no és cos, NO forma part de l’univers. Per tant, segons aquest autor, tot es redueix a matèria i moviment. No és possible per tant pensar en una substància pensant a l’estil de Descartes.

Durant el Segle XIX s’imposa un materialisme d’acord amb la nova concepció del món físic que considera tota realitat com a matèria-energia, i que admet la indeterminació i l’atzar en el funcionament dels sistemes físics.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: la realitat és reduïble a àtoms i buit]“[Demócrito dice que] Los principios de todas las cosas son los átomos y el vacío; todo lo demás es dudoso y opinable. Dice que hay infinitos mundos, sujetos a generación y corrupción. [Dice] Que de lo que no existe, nada se hace; ni en lo que no es, nada se corrompe. Que los átomos son infinitos, tanto en la magnitud como en el número (…). [Dice] Que [los átomos] se mueven en giro y van por el Universo, con lo cual se hacen todas las concreciones de fuego, agua, aire y tierra [los 4 elementos]; pues todas estas cosas constan de ciertos agregados de átomos, los cuales por su solidez son impasibles e inmutables.”

Diógenes Laercio, Vidas de filósofos ilustres

6.4. CRÍTIQUES A LA METAFÍSICA

DÉU

JO MÓN

136

653654655656657658659660

137

El declivi de la Metafísica s’inicia a partir del s. XVIII, amb Hume. Com sabem, una afirmació és metafísica quan afirma alguna cosa que escapa a qualsevol experimentació sensorial (meta tà physikà). Degut a això, Hume nega que l’home sigui capaç de comprendre’ls. Per què? Perquè per a ell només són un feix d’idees buides de contingut ―estructures lingüístiques sense cap reflex a la realitat―.

La decadència de la Metafísica s’inicia amb el sorgiment de la Ciència Moderna. Comença amb l’Empirisme Britànic de David Hume i l’Idealisme Kantià ―al s. XVIII, i segueix a l’Època Contemporània amb el Materialisme de Marx ―al s. XIX, i el Positivisme lògic ―al s. XX. En conseqüència, hi ha 4 crítiques principals:

Principals crítiques a la Metafísica1. Empirisme britànic (s. XVIII) 2. Idealisme Kantià (s. XVIII)

Una idea només pot ser vertadera si prové d’una impressió sensible. Redueix el món a fenòmens observables. Només es pot fer ciència d’allò que es pot demostrar.

Els Empiristes neguen a la Metafísica qualsevol estatus de coneixement demostrable, perquè parla de qüestions que s’escapen a l’espai, al temps, i a qualsevol capacitat sensorial.

Perr Kant, l’únic que es pot conèixer són els fenòmens: l’objecte de la Metafísica són ídees pures al marge de l’experiència sensorial (noümens): per tant, són incognoscibles. Kant, per primer cop a la Història, distingirà entre Pensar i Conèixer. Ex: SÍ puc pensar Déu, però NO el puc conèixer. Conclusió: la Ciència tracta del coneixement (veritat lògica), mentre que el Pensament tracta d’un tipus de saber (veritat ontològica) que no pot ser científic de cap de les maneres.

Conclusió: la Metafísica és incomprovable

Conclusió: la Metafísicano és ciència (però és un saber)

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Crítica de l’Empirisme a la Metafísica]“Alguns filòsofs es figuren que allò que anomenam el nostre JO [res cogitans de Descartes] és ‘algo’ del qual en tot moment en som íntimament conscients; que en sentim l’existència, i que, més enllà de l’evidència d’una demostració, coneixem amb certesa la seva perfecta identitat i simplicitat (...). Malauradament, totes aquestes afirmacions són contràries a l’experiència advocada en favor d’aquesta concepció del JO; no tenim cap tipus d’idea del JO de la manera que aquí s’ha explicat. En efecte, ¿de quina impressió podria derivar-se aquesta idea? (...) Si hi ha cap impressió que origini la idea del JO, aquesta impressió haurà de ser invariablement idèntica durant tota la nostra vida, ja que se suposa que el JO existeix d’aquesta manera. Però no existeix cap impressió que sigui constant i invariable. (…) Per tant, la idea del JO no pot derivar-se de cap d’aquestes impressions, ni tampoc de cap altra. I, en conseqüència, no existeix aquesta idea.”

Hume, Tractat de la naturalesa humana

3. Materialisme (s. XIX) 4. Positivisme lògic (s. XX)

138

661662663664665666667668669670671672

139

EL SABER FILOSÒFIC

El materialisme és el corrent filosòfic de Marx, però té antecedents a l’època presocràtica, amb Demòcrit, com hem vist. Marx sosté que la major part de filòsofs han basat les seves concepcions en una visió transcendent de la realitat, tot formulant principis metafísics sense cap fonamentació en la vida real. Per tant, la clàssica distinció entre ‘essència’ i ‘existència’ ha estat falsament construïda sobre la base que l’essència és extrasensorial (Metafísica) i l’existència, en canvi, basada en allò material. Marx dirà que això és fals: l’autèntica ‘essència’ de l’ésser humà es troba en la seva existència material.

A principis del S. XX l’anomenada Filosofia positivista va concloure que, al món científic, només existeixen 2 tipus de proposicions:

1.‘Proposicions analítiques’ (quan el procés de verificació és intern a la pròpia proposició).

2.‘Proposicions empíriques’ (tracten sobre fets que poden ser veritables o falses si estan ―o no d’acord amb la realitat reflectint el món).

L’anàlisi de les proposicions metafísiques porta a la conclusió que ni són analítiques ni són empíriques. Conclusió: el seu contingut NO pot ser verificat.

Conclusió: buscar una ‘essència’ és una pèrdua de temps.

Conclusió: la Metafísicano té sentit.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Metafísica; TESI: Crítica del Positivisme a la Metafísica]“Hem establert amb anterioritat que el sentit d’una proposició [analítica o empírica] descansa en el mètode de la seva verificació. Una proposició afirma solsament tot el que resulta veritificable respecte d’ella. Per això, una proposició, quan diu alguna cosa, només pot enunciar un fet empíric. Una cosa que estigués en principi més enllà d’allò experimentable, no podria ser dita, ni pensada, ni plantejada.”

R. Carnap, La superació de la Metafísica

Actualment, les anàlisis fetes al voltant d’aquesta qüestió, es plantegen en els termes següents: si Pensar i Conèixer són dues coses diferents, la pregunta és, ¿es pot pensar sobre coses sense necessitat de demostrar-les? És a dir: ¿podem pensar la mort sense poder-la conèixer? La resposta és SÍ. De fet, la història del pensament demostra que els homes corrents (no només els filòsofs) pensen sobre preguntes sovint irresolubles. Per què? per la necessitat mateixa de donar sentit (significat) a allò que el coneixement no pot (o no encara) verificar. Conclusió: quan pensam (a un nivell molt abstracte, metafísic), busquem el significat de coses indemostrables. En conseqüència: Pensar i Conèixer NO són el mateix, i Significat i Veritat tampoc NO són el mateix.

Diferències entre Significat i Veritat1. SIGNIFICAT 2. VERITAT

Quan pensem al nivell més abstracte, busquem el sentit que atorgui significat a coses del món físic, encara

Quan coneixem, el saber que en resulta ha de ser verificat i demostrat amb fets que sorgeixen del món físic.

140

673674675676677678

141

que no puguin ser verificades (ex: la mort, la llibertat, l’amor, el mal). És el saber metafísic: el pensament És el saber científic: el coneixement

Aquesta distinció demostra que conèixer i opinar són coses molt diferents.

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA*

La Metafísica fa esment a allò que Aristòtil anomenà Filosofia Primera. És el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és l’Ésser”. És a dir: es demana per l’origen primer ―Ontologia―i la finalitat última ―Teleologia― de la realitat com un ‘tot’ : el nivell més elevat d’abstracció. La Metafísica s’entén, per tant, com el ‘primer saber’, a partir del qual es deriven tots els altres sabers. La Metafísica aborda problemes centrals, com ara els fonaments de l’estructura de la realitat, o el sentit i la finalitat última de tot allò que ‘És’. Estudia aspectes de la realitat que són inaccessibles a la investigació científica moderna. Per regla general, una afirmació és metafísica quan afirma alguna cosa substancial que ―per principi― escapa a tota possibilitat de ser experimentada sensorialment. Degut a això, (al fet que els seus enunciats són extraordinàriament abstractes), alguns es pregunten si l’home és capaç de comprendre’ls ―o s’escapen a l’enteniment humà―, o més aviat es tracta d’un feix d’idees buides de contingut ―estructures lingüístiques sense cap reflex a la realitat―. Actualment, gran part de les reflexions al voltant d’aquest tema han estat absorbides per la Cosmologia física.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Què és l’Ésser –en majúscules-? Concepte d’Ésser a Parmènides, Plató i Aristòtil (pàgs. 59-63).2. Què són les metafísiques espiritualistes? Tipologia (pàg. 64).3. Què són les metafísiques materialistes? Tipologia (pàgs. 64-65).4. Metafísica cartesiana i tipus de substàncies (pàgs. 64-65).5. Principals crítiques a la Metafísica (pàgs. 65-66).6. Diferències entre Significat i Veritat (pàg. 67).

Preguntes de comparar

142

143

EL SABER FILOSÒFIC

1. Compara la Metafísica de Plató i d’Aristòtil (pàgs. 61-64).2. Compara la Metafísica espiritualista i la Metafísica materialista (pàgs. 64-65).3. Compara la crítica positivista i la crítica empirista a la Metafísica (pàg. 66).4. Compara la diferència entre Pensament i Coneixement en el debat metafísic actual (pàg. 67).5. Compara la Física i la Metafísica (pàgs. 58; 68).

7LLIÇÓ SETENAFILOSOFIA DE LA CIÈNCIAA la lliçó anterior hem parlat de la diferència entre Pensar i Conèixer: el terme Pensament es reserva a allò propi de la Metafísica, i, el Coneixement, a allò propi de la Ciència. La Metafísica busca el significat; la Ciència busca la veritat. Conclusió: en Filosofia la paraula veritat només és atribuïble a la Ciència, NO a la Metafísica. Ara veurem aquesta segona part: què és ‘Ciència’?

Una de les expressions amb les quals es pretén afirmar la veritat absoluta d’un coneixement determinat, és dir que es tracta d’un punt de vista científic. Dir avui dia que una teoria és científica és atorgar-li un estatus d’absoluta veritat. Per tant, en aquesta lliçó abordarem aspectes relatius a la Filosofia de la Ciència, àmbit

144

679

680

681

682

683

684

685

686

687

688

689

690

691

692

693

694

145

conegut com Epistemologia (epistéme, saber; lógos, teoria o ciència), o també anomenat Gnoseologia (del grec gnosis,

coneixement) o Teoria del Coneixement (aquests termes tenen matissos conceptuals diferents, però aquí no filarem tan prim).

7.1. CONCEPTE DE CIÈNCIA Actualment la ciència és una activitat humana que dóna lloc a un cos sistemàtic i organitzat de coneixements demostrats empíricament que fa ús de lleis o principis generals. Recordem ara breument que la paraula “Ciència” canvia molt de sentit segons l’època històrica.

El concepte “Ciència” al llarg del tempsÈpoca antiga Època clàssica Època medieval Època moderna

Heràclit: “No es possible banyar-se 2 cops en un mateix riu”: Tot coneixement és simple aparença. NO és possible un coneixement cert.

Plató: Només es pot fer ciència del món intel·ligible.(no té en compte les dades sensorials).

Agustí d’Hipona:El saber és inseparable de la fe: per conèixer, cal creure. (No té en compte les dades sensorials).

Descartes: La ciència ha de partir d’idees innates, i de la seva combinació per obtenir per deducció noves idees. (No té en compte les dades sensorials).

Parmènides:Distingeix entre dóxa (opinió) i 68pisteme (saber). (No té el compte les dades sensorials.)

Aristòtil: La ciència parteix del món sensible. (Sí té en compte les dades sensorials).

Tomàs d’Aquino:Distingeix entre Teologia (saber revelat) i Filosofia (saber racional). Sí té en compte les dades sensorials.

Hume: Només és veritat una idea si prové d’una impressió. (Sí té en compte les dades sensorials).

s. VI-V aC s. V-IV aC s. V-XIII dC s. XVI-XVIII

La ‘Ciència’ ―com la coneixem avui dia, s’inicia al s. XIX. Cal, però, recordar —com hem dit a la lliçó 1— que Ciència i Filosofia foren sinònims fins al s. XVII. Ara ja no.

FILOSOFIA CIÈNCIAFÍSICA (la realitat, l’univers)

METAFÍSICA (l’origen de la Física)

LÒGICA (el pensament racional)

EPISTEMOLOGIA (el coneixement)ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (l’home)FILOSOFIA MORAL (la felicitat)ESTÈTICA (la bellesa)POLÍTICA (l’acció humana)

CIÈNCIES DE LA NATURALESA(Física, Astronomia, Química, etc.)

CIÈNCIES HUMANES(Sociologia, Dret, Història, etc.)

CIÈNCIES APLICADES(Enginyeria, Farmàcia, etc.)

CIÈNCIES MIXTES(bioètica, sociobiologia, bioquímica, etc)

146

695

696

697

698

699700701702

703

704

705

706

707

708

709

710

147

EL SABER FILOSÒFIC

No són empíriques Sí són comprovables

Per Ciència avui solem entendre el saber cert de les coses, i solem identificar-ho amb el ‘coneixement’: prové de dades sensorials. Per tant, allò cert, allò veritable se sol dir que és allò científic (recordem que ‘Pensar’ i ‘Conèixer’ en Filosofia NO són el mateix).

7.2. TIPOLOGIA DE CIÈNCIES La divisió científica segons especialitats, ve marcada pels objectes d’estudi de cadascuna. Això dóna com a resultat l’existència de 2 tipus de ciències: empíriques i formals.

Tipus de Ciències, actualment3

1. Ciències Formals 2. Ciències EmpíriquesEs defineixen com aquelles els enunciats de les quals NO diuen res sobre fets observables i, per tant, la veritat de les seves conclusions depèn únicament de la correcció en l’ús de la deducció. Ex: (a+b)²=a²+2ab+b²

El punt de partida d’aquestes ciències s’anomenen axiomes: són proposicions que ‘s’admeten sense demostració’. Aplicant regles axiomàtiques, se’n dedueixen ‘teoremes’.

Són aquelles segons les quals els fets de les seves afirmacions han de poder ser demostrats a partir de la comprovació experimental, i SÍ han de referir-se a fets observables.

Les ciències empíriques tracten d’explicar els fets i d’establir lleis i teories universals que permetin predir el que s’esdevindrà en determinades circumstàncies. Per tant, la ciència té com a objectiu descriure, explicar i predir la realitat.

TIPOLOGIAMatemàticaGeometriaLògica

Ciències naturals (biologia, química)Ciències humanes (història, antropologia)Ciències aplicades (enginyeria,farmàcia)Ciencies mixtes (bioètica, sociobiologia)

Veiem com el terme “Ciència”, a l’actualitat està molt vinculat al concepte “Empíric”. La paraula “Empirisme” prové del grec empeireia que significa “experiència”: el coneixement racional es fonamenta en l’experiència: la interacció entre l’individu i la realitat sensible (el món, el cosmos, la realitat).

Veiem també com el concepte “Empíric” es relaciona amb el concepte “evidència”. Avui dia una idea és evident si és

3 Recordem que la Filosofia NO és una ciència, com vam dir a la lliçó 1. (punt 1.2.). Per tant, no és ni empírica ni formal (tot i que la Lògica sigui una de les parts de la Filosofia).

148

711

712

713

714

715

716

717718

719

720

721

722

723

724

725

726

727

728

729

149150151

152

comprovable pels sentits. Ara bé: abans de l’Empirisme, la noció d’evidència feia referència a una idea produïda espontàniament per la ment, sense relació amb dades sensorials: una idea autoevident per la pròpia consciència, no apresa ni relacionada amb l’experiència (ex: A≠B, la idea contradicció). Aquestes idees al s. XVII s’anomenavan innates (avui dia, no).

Comparació concepte Evidència*Racionalisme Empirisme

Una idea és evident si es manifesta com una producció espontània de la ment (ex: A=A, la idea idèntic). Per tant: prescindeix dels sentits.

Una idea és evident si es prové d’una sensació física com si es tractés d’una còpia impresa (ex: color blau). Una idea és evident resultat de l’observació i l’experiència.

*Avui dia el terme Evidència s’utilitza en sentit Empirista, NO en sentit Racionalista.

7.3. EL MÈTODE EN LES CIÈNCIES La ciència ha tractat de dissenyar un camí d’investigació (methodos, en grec, vol dir camí, itinerari): un mètode que condueixi amb seguretat a assolir un coneixement veritable, del tot cert.

La ciència utilitza conceptes, hipòtesis, lleis i teories mitjançant les quals construeix i exposa la seva forma d’entendre el món d’acord amb la veritat.

Components de la ciència actual1. CONCEPTESPer mitjà dels conceptes, cada ciència defineix el seu propi llenguatge, i el mitjà d’expressió de les seves explicacions. Allò característic dels conceptes científics és definir un ús específic en cada ciència. Els conceptes també són imprescindibles per tal de formular hipòtesis, lleis i teories.

2. HIPÒTESIS Una hipòtesi és una resposta provisional a un problema determinat. Quan es vol donar resposta a un problema científic, se suggereix alguna solució que, en forma d’hipòtesi, caldrà ser confirmada mitjançant l’experimentació: si es confirma, la hipòtesi, passa a convertir-se en Tesi (Llei o Teoria). Si queda rebutjada,

3. LLEISLa comprovació de la veritat d’una hipòtesi fa que aquesta es converteixi en un enunciat mitjançant el qual s’explica un fenomen, amb la qual cosa s’assoleix el primer esglaó de l’explicació científica.

Poden existir lleis històriques, físiques, econòmiques, etc, ja que es poden atribuir les seves pròpies lleis a cada grup de fenòmens estudiats. Les lleis tenen un caràcter Universal.

4. TEORIESUn conjunt ampli d’enunciats o lleis es converteixen en teories. Una teoria, per tant, és un marc des del qual s’interpreta la realitat. Ha d’estar formada per un conjunt de coneixements sobre un determinat tipus

153

730

731

732

733

734

735

736

737

738

154

EL SABER FILOSÒFIC

aleshores es converteix en Antítesi (falsa teoria).

d’objectes. Les teories, a la vegada, possibiliten noves hipòtesis, enunciats i lleis, fent possible així el progrés científic.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: les lleis, les hipòteis i les teories com a components de la ciència actual]

“Una llei científica és una hipòtesi d’un determinat tipus, a saber: una hipòtesi confirmada [comprovada] de la qual se suposa que reflecteix un esquema objectiu. La posició central de les lleis a la ciència es reconeix en dir que l’objectiu capital de la investigació científica és el descobriment d’esquemes o estructures [objectives]. Les lleis condensen el nostre coneixement d’allò actual i allò possible; si són profundes, arribaran a prop de les essències. En qualsevol cas, les teories unifiquen lleis, i per mitjà de les teories –que són teixits de lleis- entenem i preveiem els esdeveniments [la realitat].”

M. Bunge, La investigació científica

Entre els mètodes científics més utilitzats avui dia hi ha: Mètodes de la Ciència actual

1.MÈTODE INDUCTIUConsisteix a admetre que a partir de casos particulars determinats de la realitat física, es poden obtenir enunciats generals. És una forma de generalització dels fets, elevats a categoria universal (ex: com els coloms, les perdius, les àguiles... tenen ales, aleshores tots els ocells tenen ales.). És un coneixement probabilístic.

2. MÈTODE AXIOMÀTICConsisteix a sostenir que tota explicació ha de partir d’uns principis indemostrables per evidents, universalment admesos (A=A, per exemple), a partir dels quals es poden deduir d’altres coneixements.

Un sistema axiomàtic pot ser consistent o inconsistent. És inconsistent si dels seus axiomes se’n pot deduir una contradicció [p^¬p]. És consistent si se’n pot deduir una conclusió [((p^q)→p)┤p].

3. MÈTODE HIPOTÈTICO-DEDUCTIUAquest mètode consisteix a observar fenòmens físics, establir hipòtesis a partir d’allò observat, experimentar-les, deduir conseqüències demostrables i comprovar-les amb noves observacions o per mitjà d’experiments de camp o d’assaig clínic.

4. MÈTODE DEDUCTIUConsisteix a admetre que a partir principis, teories o lleis generals es poden obtenir l’extracció de casos particulars. (ex: de la premissa major ‘Tots els homes són mortals’, i del fet ‘Jo sóc home’, puc deduir la conclusió lògica ‘Jo sóc mortal’.)

5. MÈTODE HERMENÈUTICÉs el propi de les Ciències Humanes. Des d’aquest àmbit s’entén que els fets socials o humans fan que el propi investigador-observador s’impliqui en els fets observats. L’investigador interpreta la realitat a partir de les pròpies creences i intencions; com també la realitat observada és filtrada pels ulls de l’investigador a partir del seu bagatge cultural, ideològic o històric.

Aquest mètode no pretén explicar sinó que la seva finalitat és comprendre. (ex: interpretar els fets de la Revolució Francesa de 1789).

Aquest mètode és el més subjectiu: tracta d’interpretar fenòmens a partir de fonts primàries o secundàries.

155

739740741742743744745746

156

Avui dia la ciència només tracta de fets observables que es donen a la realitat física, i prescindeix dels fenòmens de caràcter suprasensible.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: els riscos de la generalització en el mètode inductiu]

“La necessitat humana de generalització és tan gran que sovint ens impacientem amb els qui assenyalen la insuficiència lògica dels elements de judici ordinari sobre els quals basem les nostres generalitzacions. Si ens aventurem més enllà del que ja sabem, ¿com podrem aprehendre l’experiència? Això és absolutament cert. Tanmateix, els ésser humans cauen també en generalitzacions agosarades: un exemple notori en són els prejudicis racials [els negres són menys intel·ligents].Sigui com sigui, el procediment científic exigeix que fins i tot les generalitzacions que no puguin ésser provades de forma concloent, tinguin el màxim grau possible de probabilitat. ¿Com ens n’assegurem? Òbviament, això depèn del nostre coneixement del camp en el qual es fa la generalització.”

M. Cohen i E. Nagel, Introducció a la lògica i al mètode científic

La generalització és un terme sinònim al d’inducció (punt 1, pàg. ant.). Què significa generalitzar? extrapolar a partir d'uns casos Aⁿ per a totes les observacions possibles (que poden ser infinites...). Aquest mètode té, però, problemes. Vegem-ho amb un exemple: els cignes sempre havien estat blancs, però això només va ser veritat fins que a Austràlia es varen descobrir cignes negres (a partir d’aquí la frase per inducció ‘tot els cignes són blancs’ va ser falsa). Conclusió: la inducció és sempre la generalització d’una veritat provisional.

7.4. ELS LÍMITS DE LA CIÈNCIA Els Filòsofs de la Ciència o epistemòlegs actuals coincideixen el caràcter no infal·lible de la ciència; és a dir, que les teories científiques també es poden equivocar, com s’ha demostrat al llarg del temps (ex: durant 3000 anys tothom estava convençut que el Sol es movia al voltant de la Terra: el telescopi en verificà la falsetat). És

157

747748749750751752753754755756

158

EL SABER FILOSÒFIC

per això que sorgeix allò que s’anomenen els Criteris de Demarcació: el mitjà a partir del qual es pot delimitar els límits entre ciència i no-ciència, entre veritat o falsedat de les teories o lleis. Els 2 Criteris de Demarcació més importants són:

Criteris de demarcació científica 1. Criteri de verificabilitat 2. Criteri de falsabilitat

Verificar un enunciat significa comprovar si succeix allò que afirma.

(Ex: trobem, per tant, enunciats que sí es poden verificar (l’aigua s’evapora als 100ºC), i d’altres que no4 (l’ànima és immortal).

Es tracta de negar una proposició afirmada i mirar de confirmar-la. Si es confirma la falsació, la teoria és falsa; si no, és vertadera.

(Ex: la proposició ‘tots els metalls són conductors’ és científica perquè podem concebre la possibilitat que sigui falsa; per contra, la proposició ‘l’univers és etern’ és un enunciat no científic perquè no pot ser refutat per cap fet ni experiència.)

Els criteris són molt estrictes: tot aquell saber que no passa aquests filtres no es considera científic. Conclusió: aquests dos criteris permeten destriar la ciència de la pseudociència.

Aplicació dels Criteris de demarcació (exemple)Ciència Pseudo ciència

- Química- Psicologia

- Astronomia- Farmacologia

- Psiquiatria- Astrofísica

- Neurociència

- Alquímia- Parapsicologia- Astrologia- Homeopatia- Futurologia- Ufologia- Psicoanàlisi

4 Evidentment, el fet que determinats enunciats no puguis ser verificats (Ex: Déu existeix) no demostra que siguin falsos (ni vertaders); l’únic que queda clar és que són enunciats que no poden ser considerats científics dintre dels marges metodològics actuals.

159

160161162163

164

Ciència Pseudociència1. Inclou resultats favorables i desfavorables. Analitza arguments a favor i en contra. Dubta constantment dels seus avenços.

1. Només pren en compte els resultats favorables. Tanca els ulls a l’evidència contrària. No dubta.

2. La crítica és la seva forma de progressar.

2. Quan se la critica, els seus promotors ho assumeixen com un atac personal.

3. La majoria de les referències provenen de revistes internacionals de prestigi, amb criteris molt estrictes.

3. NO hi ha referències, o bé provenen de revistes o congressos del mateix cercle pseudocientífic.

4. Utilitza conceptes i magnituds ben definides per descriure i analitzar els fenòmens.

4. Utilitza conceptes difusos, barrejant-los amb conceptes de la ciència.

5. Les conclusions són resultat d’experiments, reproduïbles i amb exposició estadística.

5. Les conclusions són resultats d’exemples anecdòtics, aïllats. Si hi ha experiments, estan mal dissenyats.

6. Tracta de buscar mecanismes explicatius basats en experiments i en el coneixement científic anterior.

6. No proposa mecanismes explicatius. Quan ho fa, no es basa en el coneixement científic previ, sinó que ho inventa del no-res.

7. Els conceptes canvien i milloren per tal d’ajustar-se als nous avenços, amb la contribució de molts científics.

7. Defensen idees preconcebudes i invariables, usualment “descobertes” per una sola persona.

8. Ràpida difusió i aplicació massiva dels nous descobriments pràctics.

8. Les seves idees no progressen perquè, segons ells, “les grans companyies perdrien doblers si s’acceptassin”.

9. Sempre es té en compte l’anomenat Efecte placebo5.

9. Als seus estudis, “L’efecte placebo” mai no es menciona.

La proliferació de les pseudociències avui dia és una tendència nova que neix d’una doble mentida, bastant generalitzada: 1. la convicció que (tota!) la Ciència està en mans de poderoses

5 “L’efecte Placebo” consisteix reproduir ―en condicions de laboratori―, una situació mèdica controlada en què s’administra la ingesta d’un nou fàrmac a un primer grup experimental d’individus, i es compara el seu resultat amb la ingesta d’una substància innòcua (una

165

166167168

169

EL SABER FILOSÒFIC

multinacionals al servei d’interessos aliens al Coneixement, i 2. la creença que la Ciència no ho resol tot i, ―d’aquí, confiar en altres formes de coneixement malgrat no siguin demostrables (i, sovint, en mans de persones sense escrúpols econòmics ni ètics).

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: el mètode científic no és infal·lible ni autosuficient]

“El mètode científic és un tret característic de la ciència, tant de la pura [teòrica] com de l’aplicada: on no hi ha mètode científic no hi ha ciència. Però [el mètode] no és infal·lible ni autosuficient.El mètode científic és fal·lible [es pot equivocar]: es pot perfeccionar mitjançant l’estimació dels resultats als quals porta i mitjançant l’anàlisi directa.Tampoc [el mètode científic] no és autosuficient: no pot operar en un buit de coneixement, sinó que requereix algun coneixement previ que pugui reajustar-se i elaborar-se; i ha de complementar-se mitjançant mètodes especials adaptats a les peculiaritats de cada tema.”

M. Bunge, La investigació científica

Avui es dóna la coexistència de diferents tipus de sabers ―no tots científics: encara hi ha gent que creu en sectes, en supersticions, en pseudo medicines ‘alternatives’, tot mesclat amb idees científiques i filosòfiques. Per això, és clau què és coneixement racional i què no.

7.5. DETERMINANTS DE LA CIÈNCIA

pastilla de sucre) a un segon grup control. Seguidament, s’avaluen comparativament els resultats. Cas que el grup control reaccioni a la pastilla de sucre, es parla d’efecte placebo (el compost químic del fàrmac, aleshores, no aconseguiria l’efecte adequat).

170

757758759760761762763764765

171172173

174

A més de la verificabilitat i la falsabilitat, el coneixement científic actual està determinat per factors que hi tenen força influència. Aquests factors tenen a veure amb: determinants socials, determinants històrics i determinats econòmics.

Determinants de la ciència actual1. DETERMINANTS SOCIALSLa ciència ha de ser crítica amb ella mateixa, mirant de superar les limitacions imposades per la societat, com ara els prejudicis, les idees preconcebudes, els estereotips, o els tòpics. Són formes esbiaixades i incorrectes de pensar, basades en distorsions ideològiques o inspirades en fonamentalismes polítics, geogràfics o religiosos.

2. DETERMINANTS HISTÒRICSTota forma de saber està socialment construït: cada individu assumeix –a través del llenguatge, el dret, les institucions socials, etc.- tot un seguit de pressupòsits que acaben condicionant l’activitat de conèixer.

3. DETERMINANTS ECONÒMICSActualment la investigació està en mans de multinacionals o bé universitats privades que paguen grans quantitats de doblers per a investigar en un àmbit o un altre depenent de factors molt sovint econòmics.

Per això, avui les relacions entre saber i interès econòmic tenen una enorme repercussió. (ex: en la investigació farmacològica de moltes malalties incurables es deu al fet que no es destinen doblers ja que afecten a països pobres: si fossin rics, aquestes malalties potser ja serien curables). Això és molt greu: aquí es pot veure la relació necessària entre coneixement i ètica.

7.6. EL ‘PROBLEMA’ DE LA VERITAT Un aspecte central pel que fa al coneixement científic és el següent: ¿com sabem que una teoria és veritat o no?; és a dir, ¿la veritat és un criteri fiable en si mateix?; ¿què és la veritat?

Etimologia del terme ‘Veritat’Veritat en grec Veritat en llatí

aletheia VeritasPropietat dels ‘objectes’ Propietat del que diu el ‘subjecte’

Si bé és cert que la veritat al principi de la història va ser considerada una propietat objectiva –interna- de les coses (veritat ontològica), avui dia es considera una propietat del coneixement: d’allò que els humans afirmen sobre els éssers o la realitat (veritat empírica, epistemològica). Hi ha 2 tipus de veritat:

Tipus de veritat Veritat Ontològica Veritat Lògica (empírica)

Per als grecs, la veritat (aletheia) era allò permanent de les coses; és a dir,

Un nou sentit del concepte de veritat s’introdueix a partir del terme en llatí

175

176

EL SABER FILOSÒFIC

allò que hi havia a sota de les aparences. Per això, es deia que si l’aparença era la part visible, aleshores la veritat era la seva part invisible (no captable pels sentits).

La veritat entesa així connectava amb l’essència de les coses, de forma que era gairebé una propietat objectiva de la cosa mateixa. Per tant, per captar la veritat, calia anar més enllà del que es captava pels sentits, per conèixer allò permanent, l’essència, l’autèntica realitat.

veritas, que fa referència més aviat a l’exactitud i el rigor en allò que s’afirma. Per tant, és vertader aquell relat que és fidel i exacte. D’aquesta manera, la veritat es desplaça dels objectes, a allò que es diu dels objectes (llenguatge).

En conseqüència, deixa de constituir una propietat de l’ésser, per convertir-se en una propietat del coneixement que els humans tenen de les coses. (Aquest tipus de veritat s’explica amb més detall en el punt 1. Pàg. 81).

Ex: “L’Ésser té essència i aparença” Ex: “Aquesta taula és de vidre”És la visió premoderna de la

veritatÉs la visió moderna de la veritat

A partir de la visió moderna de la Veritat, els filòsofs s’adonen que que la Veritat lògica, citada abans, (“tot prové dels sentits”) conduïa, però, a un dilema: ¿d’on prové el coneixement matemàtic? Per això, els Racionalistes, com ara Leibniz (1646-1716), distingiren 2 formes de Veritat: Veritats de Raó i Veritats de Fet:

Dos tipus de veritats, segons Leibniz (s. XVII)Veritats de Raó Veritats de Fet

Matemàtiques i Lògica Són les pròpies de les ciències naturalsSón veritats necessàries o tautològiques

Són contingents (poden ser o no ser)

Ex: [{(p∧q) → p}˧ p] Ex: l’hivern és fred Sempre són veritat Poden ser veritat, o no

Més importants Menys importants

David Hume, al s. XVII, canvia del tot els termes de Leibniz:

Dues formes de coneixement, segons Hume (s. XVIII)Relacions d’idees Qüestions de Fet

Matemàtiques i Lògica Totes les ciències empíriquesSón veritats a priori Són veritats a posterioriEx: 2+2=4 Ex:Llei de la gravetatNo cal l’experiència sensible És imprescindible l’experiència sensible

177

178

La demostració és intuïtiva La demostració és inductivaSempre és certa És probabilística

Menys importants Més importants

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: Relacions d’idees i qüestions de fet]“Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ésser dividits naturalment en dues classes, a saber: relacions d'idees i qüestions de fet . Pertany a la primera classe [...] qualsevol afirmació que és certa, o intuïtivament, o demostrativament [matemàtiques] Hom descobreix proposicions d'aquesta classe per la mera operació del pensament, sense dependència del que existeix arreu de l'univers [...]. Hom no [identifica] de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó humana: la nostra evidència de la seva veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet (...). [tot i que em semblen més importants les qüestions de fet, que no pas les Relacions d’idees.]”

Hume, Investigació sobre l'enteniment humà

Avui (s.XXI) sabem que els ‘fets’ o les ‘coses’ NO tenen ni veritat ni mentida (aletheia): només és veritat o mentida allò que diem sobre els fets o les coses (veritas). Això què significa? Que si els humans desapareixessin del planeta, allò que s’entén per Veritat (o per coneixement), NO existiria. D’aquí prové la frase: “la Veritat ha passat de ser una propietat objectiva de les coses o fets, a una propietat d’allò que els homes diuen sobre les coses o fets”.

7.7. CRITERIS DE VERITAT Per tant, si s’entén per veritat allò que es diu sobre les coses, aleshores hi ha vincles entre veritat i llenguatge (vegeu pàg. 32). Pensem amb paraules, i la veritat depèn de l’adequació de les paraules, amb fets o coses. Però arribar a saber si un enunciat és vertader o fals no sempre és fàcil. Tenim diversos tipus d’enunciats:

El mar és blauDéu és immortalAquesta taula és de vidreA és B perquè tots els A són BEl triangle està tristDos més dos és igual a tres més uL’avortament és un dret

¿Quins d’aquests enunciats és veritat?; ¿com ho sabem? Hi ha 4 maneres d’entendre la veritat al camp científic actual:

Criteris de veritat1. veritat com a correspondència 2. veritat com a coherència

Ciències empíriques LògicaÉs vertader aquell enunciat que Una conclusió és formalment vertadera

179

766767768769770771772773774775

180

EL SABER FILOSÒFIC

concorda amb la realitat dels fets, i fals quan no es correspon amb aquesta realitat. (Ex: aquesta taula és de vidre). Aquesta veritat s’anomena lògica o bé veritat empírica (pàg. 79).

Aquesta manera d’entendre la Veritat pressuposa 2 premisses científicament discutible en alguns casos: 1. que existeix una realitat objectiva i independent del pensament; i 2. que el pensament pot accedir-hi sempre i en tots els casos (ex: el mar és blau).

si es dedueix dels enunciats inicials. Ex:

¬ p →¬ q¬ pr →q ┤¬ r

Aquesta tipus de veritat es defineix en forma lògica: sense comprovar-la amb l’experiència sensible. Alguns epistemòlegs anomenen aquesta Veritat com “Certesa”: allò que Leibniz anomenava “veritats de raó” i Hume “Relacions d’idees”, vist abans (pàgs. 79-80).

3. veritat com a evidència 4. veritat com a utilitatMatemàtica i Geometria Ciències socials i polítiques

Aquest criteri el va proposar Descartes, que va considerar que només són vertaderes aquelles proposicions que no contenen cap mena de dubte; és a dir, les proposicions que es presenten a la nostra ment de manera autoevident (A=A; A≠B; dos més dos és igual a tres més u; la hipotenusa és la suma dels quadrats dels catets.

Consisteix en la formulació pragmàtica de la realitat. La veritat coincideix amb allò que és útil; és a dir, amb allò que es verifica a la pràctica; allò que condueix a resultats positius. És una concepció dinàmica i provisional de la realitat.

Aquesta concepció pragmàtica de la veritat s’acosta molt al relativisme, de manera que allò que és vertader i allò que és fals depèn de les circumstàncies històriques o polítiques del moment. (ex: l’avortament és un dret (s.XXI; l’avortament és un crim (s. XV).

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: crítica a la noció de veritat com a correspondència]

“La qüestió és: què és allò amb què ha de coincidir la proposició, frase o judici, perquè sigui vertader? Es podria pensar que la cosa és clara: la frase ha de coincidir amb la situació, amb l’estat, amb la realitat de les coses, tal com es troben fora de nosaltres. Només així és vertader. Però també aquí apareixen objeccions. Tenim, per exemple, la proposició: “Aquesta rosa és vermella”. Si afirmem que la proposició és verdadera quan la rosa és efectivament vermella, observem que la qualitat de vermell no es dóna en el món extern, ja que els colors tan sols s’originen en els nostres òrgans visuals com a efectes de l’acció de determinades ones lluminoses que cauen sobre els nostres ulls. (…) No es pot dir, doncs, que la nostra frase és vertadera quan es verifica en la situació exterior, perquè NO existeix aquesta situació.”

J. M. Bochenki, Introducció al pensament filosòfic

Aplicant aquests criteris anteriors als anunciats citats abans, podem obtenir-ne els resultats següents:

Exemples d’aplicació dels tipus de VeritatEnunciat Tipus de veritat explicació

El mar és blau Veritat com a correspondència

Falsa: és una il·lusió de la veritat sensorial.

Déu és immortal* Veritat ontològica Ni vertadera ni falsa: NO

181

776777778779780781782783784785786

182

és una veritat sensorial.Aquesta taula és de vidre

Veritat com a correspondència

Vertadera.

A és B perquè tots els A són B

Veritat com a coherència Vertadera: és una veritat lògica.

El triangle està trist6 Veritat ontològica Ni vertadera ni falsa: NO és una veritat sensorial.

Dos més dos és igual a tres més u

Veritat com a evidència Vertadera: és una veritat mental autoevident.

L’avortament és un dret Veritat com a utilitat Vertadera o falsa segons l’acord entre la Societat.

TEXT PER COMENTAR[TEMA: Epistemologia; TESI: fonaments del concepte de Veritat com a Utilitat]

[Segons la teoria de la veritat com a correspondència] La veritat és una propietat d’alguna de les nostres idees. [veritat] significa adequació amb la realitat, com també falsedat significa inadequació amb la realitat. El pragmatisme [utilitarista] discuteix la qüestió sobre què cal entendre pels termes adequació i realitat.El pragmatisme (...) fa la seva pregunta: admesa com a certa una idea o creença, ¿quina conseqüència concreta se’n deduirà per a la vida real d’un individu? Com es realitzarà la veritat?, ¿Quines experiències seran diferents de les que s’obtindrien si aquestes creences fossin falses? En resum, quin és, en termes d’experiència, el valor efectiu [pràctic] de la veritat?

William James, Pragmatisme

Conclusió: els tipus de veritat científica poden ser molt diferents.

7.8. ACTITUDS DAVANT EL CONEIXEMENT Fins ara hem vist què entenem per ciència, evidència, empiria, veritat, i coneixement. Ara bé: ¿és possible, realment, conèixer? L’experiència humana davant el fet de conèixer ha oposat al llarg dels segles diferents visions sobre si és possible o no conèixer de forma certa. Alguns consideren que tota forma de coneixement és una forma subjectiva d’accedir a la realitat, mentre que d’altres consideren que l’ésser humà sí és capaç de conèixer

6 *De les proposicions anteriors, “el triangle està trist” és un enunciat que des de la Ciència és fals, però en altres àmbits (la poesia) pot tenir significat; és a dir, sentit. Conclusió: Significat i Veritat NO són el mateix, com hem vist abans (lliçó 6, punt 6.4).

183

787788789790791792793794795796

184185186187

188

EL SABER FILOSÒFIC

objectivament, encara que admet la possibilitat d’equivocar-se. Per tant, es poden distingir 3 tendències davant aquest problema:

Actituds filosòfiques enfront del Coneixement1.ESCEPTICISME 2. DOGMATISME 3. ACTITUD CRÍTICA

El coneixement no és possible‘tot coneixement és mera aparença’. Les capacitats humanes són del tot inservibles per a assolir l’objectivitat.

El coneixement sí és possible. Per què? Perquè les lleis racionals de la ment i les lleis físiques del món coincideixen.

És una barreja de les altres dues.

1.ESCEPTICISME 2. DOGMATISME 3. ACTITUD CRÍTICAL’Escepticisme té 2 vessants:

1. Escepticisme radical: nega de manera categòrica al segle V aC qualsevol forma de coneixement absolut.

2.Escepticisme moderat: sosté a partir del segle XVII la importància del dubte en el coneixement humà. El dubte és l’expressió de la seva saviesa.

El Dogmatisme té 2 vessants:

1. Dogmatisme radical:té una confiança il·limitada en la capacitat humana de conèixer.

2. Dogmatisme moderat: que confia en les possibilitats de la raó per assolir la veritat a partir d’una metodologia rigorosa fins a arribar a un coneixement indubtable.

L’actitud crítica exigeix 3 postures bàsiques: 1. No acceptar cap coneixement que abans no hagi estat analitzat críticament.

2. Buscar un fonament o punt de partida que asseguri que els coneixements adquirits són vàlids i sense errors.

3. Establir els límits del nostre coneixement, tot posant al descobert qualsevol intent d’anar més enllà d’aquests límits.

189

190

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Epistemologia; TESI: la visió escèptica devant el coneixement i la veritat]

“(...) quan l’escèptic, per a adquirir la serenitat de l’esperit, va començar a filosofar sobre allò de jutjar les representacions mentals i de captar quines són vertaderes i quines són falses, es va trobar envoltat en l’oposició de coneixements amb la mateixa validesa i, com que no va poder resoldre-la, va suspendre els seus judicis [epohé] i, en suspendre’ls, va arribar [a la serenitat de l’esperit] en les coses que depenen de l’opinió [dóxa]. [tot coneixement és mera aparença].”

Sext Empíric, Esbossos pirrònics

7.9. ORÍGENS I LÍMITS DEL CONEIXEMENT Malgrat els condicionants fins ara analitzats, encara es plantegen 2 qüestions prioritàries al món científic: 1. d’on prové el coneixement de les coses, i 2. fins a on ens és permès conèixer.

ORÍGENS DEL CONEIXEMENT1. Racionalisme 2. Empirisme

El Racionalisme representa la convicció en la capacitat de la raó humana per a assolir la veritat. La raó ens permet afirmar la validesa dels seus coneixements sobre el món, el qual és regit per estrictes lleis racionals.

Una idea és vertadera si prové d’una impressió sensible. Res més. Tot coneixement, doncs, comença i acaba amb l’experiència. Per tant, la raó per si mateixa és incapaç de produir cap mena de coneixement.

LÍMITS DEL CONEIXEMENT1. Racionalisme 2. Empirisme

El coneixement és potencialment il·limitat. Si s’empra bé la raó, es pot assolir qualsevol coneixement sense limitació de cap mena.

El coneixement és limitat. Per què? per les incapacitats humanes per accedir a un saber que és extrasensorial. Ex: Déu, ànima o infinit, són incaptables.

191

797798799800801802

192

EL SABER FILOSÒFIC

Conclusió: l’antagonisme entre Racionalisme i Empirisme és total.7.10. LA SOLUCIÓ DE KANT ¿Quin dels dos corrents anteriors tenia raó? Els dos i cap dels dos. Per què? Kant va tenir l’astúcia genial d’unir el Racionalisme i l’Empirisme amb una nova teoria, ―revolucionària, que actualment es considera l’encertada. Kant segueix amb la clàssica distinció grega entre coneixement sensible i coneixement intel·ligible. Cadascuna d’aquestes 2 formes de coneixement li corresponen 2 capacitats humanes distintes (“Sentits” i “Enteniment”):

Formes de coneixementTerminologia grega Terminologia kantiana

1. Coneixement sensible PRIMER NIVELL: ‘Sensibilitat’ 2. Coneixement intel·ligible SEGON NIVELL: ‘Enteniment’3. Nou àmbit que descobreix Kant TERCER NIVELL: ‘Raó’

193

194

Veurem ara com Kant amplia aquestes 2 formes de coneixement, introduint-ne una tercera (“la Raó”, en sentit kantià). Analitzarem cadascun dels tres nivells molt ràpidament seguint la terminologia kantiana, i veurem com supera el Racionalisme i l’Empirisme.

7.10.1.Primer nivell: “Sensibilitat” La “Sensibilitat” és l’estadi inicial de coneixement (com també ho deia Aristòtil). Rep en forma de sensacions (vista, oïda tacte, olfacte, gust), les dades que provenen de l’experiència (fins aquí està d’acord amb els Empiristes):

1r nivell: SENSIBILITATÉs la capacitat de REPRESENTAR ELS OBJECTES. És la capacitat de rebre impressions de les coses. Es tracta d’una capacitat receptora de dades.

Ara bé: les impressions produeixen en nosaltres la referència d’un objecte d’experiència que està present en la Sensació. Però allò que coneixem per mitjà de la Sensació NO SÓN LES COSES tal com són (la-cosa-en-si), sinó tal com ens APAREIXEN (la-cosa-per-mi): constitueixen allò que Kant anomena FENOMEN. Per tant, segons Kant hi ha una diferència entre la-cosa-en-si i la-cosa-per-mi.

La-cosa-per-mi La-cosa-en-siLa unió de les dades empíriques i les formes pures. És la barreja entre matèria i forma. És allò que conèixem.

És l’objecte “tal com ‘és”, independent del subjecte que el coneix. És impossible de conèixer,però sí pensarla.

FENOMEN NOÜMEN

Conclusió: Per ell, NO pensem idees7, sinó únicament “fenòmens” (phainomenon, en grec, vol dir ‘allò que apareix’). En aquest primer nivell “Sensibilitat”, distingeix Kant entre matèria i forma:

1r nivell: “Sensibilitat”FENOMEN (la-cosa-per-mi)

Matèria FormaÉs la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”

És a posteriori (experiència) És a priori (abans de l’experiència)Exemple: “intentem conèixer el que és una Taula”

7 La paraula idea canvia de significat amb el temps: per a Sòcrates, és un Universal; per a Plató, és forma pura del món intel·ligible (no és mental); per a Aristòtil, és un Concepte que prové del coneixement sensible; per a Descartes, és un contingut mental autoevident; per a Hume, és una còpia dèbil d’una impressió; per a Kant, és un concepte pur de la raó: un noümen, i NO prové dels sentits.

195

196197198199

200

EL SABER FILOSÒFIC

La fusta, les quatre potes, el suport i les peces d’enclavament.

L’espai i el temps són a priori: imprescindibles per a conèixer la taula.

7.10.2. Segon nivell: “L’Enteniment Rep les dades del primer nivell (Sensibilitat), estructurades a partir de les formes pures a priori (fins aquí està parcialment d’acord amb el Racionalisme).

2n nivell: ENTENIMENT És la capacitat de PENSAR els objectes i sempre ha de partir dels continguts de la “Sensibilitat” (1r nivell). És una capacitat activa. Unifica la pluralitat dels fenòmens.

La funció de “L’enteniment” és pensar els objectes, que organitzen els fenòmens mitjançant categories8 a priori:

2n nivell: “Enteniment”FENOMEN (la-cosa-per-mi)

Matèria FormaÉs la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”

“La taula” “Les categories a priori”És a posteriori (experiència) És a priori (abans de l’experiència)

7.10.3. Tercer Nivell: la “Raó” Per a Kant, el coneixement intel·lectual no acaba ni amb el primer nivell (“Sensibilitat”), ni en el segon nivell (“Enteniment”), sinó amb el tercer nivell: la “Raó”. Aquest tercer estadi és propi de Kant.

3r nivell: LA “RAÓ” (alerta! aquesta paraula no significa el mateix avui dia)És la capacitat d’UNIFICAR els coneixements de “l’Enteniment” (2n nivell). Les anomena “idees” o NOÜMENS, i NO poden ser captats per l’ésser humà.

Així com “l’Enteniment” (2n nivell) unifica la pluralitat dels fenòmens que capta la “Sensibilitat” (1r nivell), “la Raó” (3r nivell) unifica els coneixements de l’enteniment. El material de la “raó” o també anomenades per Kant “idees”. Són 3: Ànima, Déu i Món.

3r nivell de coneixement: “la Raó”NOÜMENS (IDEES: la-cosa-en-si)

La raó unifica els coneixements de l’enteniment (2n nivell)

8 Hi ha 12 categories de “l’Enteniment” (2n nivell), però això ho veurem a 2n de Batx.

201

202

203

ANIMA DÉU MÓNSón idees pures (sense relació amb la sensibilitat: NO es capten pels sentits)Són a priori: són “noümens”Són “idees”, NO “fenòmens”Són la “la-cosa-en-si”Són impossibles de captar: no en podem tenir cap coneixementSón la superació dels límits de la sensibilitat (1r nivell) i l’enteniment (2n nivell)

En aquest cas, aquesta tasca unificadora de la “Raó” (3r nivell) es fa amb l’aplicació de les anomenades IDEES9 PURES DE LA RAÓ (ànima, món i Déu). Constitueix la Unitat Suprema que pretén aconseguir la “Raó” (3r nivell). Conclusió: el “Coneixement” només tracta de Fenòmens (1r i 2n nivell), mentre que el 3r nivell, “Raó”, no és científic (no es pot demostrar: per tant, NO pot ser Ciència). Kant és l’autor que distingeix entre pensar i conèixer. El terme ‘pensar’ queda referit a l’àmbit de la Filosofia; el terme ‘conèixer’ queda referit a l’àmbit de la Ciència.

TEXT PER COMENTAR [TEMA:Teoria del coneixement; TESI: 3r nivell: Idees pures o Noümens]"Entenc per idea un concepte necessari de “La Raó” [noümen], del qual no hi pot haver un objecte corresponent en els sentits [sensibilitat: 1r nivell]. Els conceptes purs de la raó que ara considerem són, doncs, idees transcendentals. (...) No són invencions arbitràries, sinó que són plantejades per la naturalesa mateixa de “La raó” i, per això mateix, es refereixen necessàriament a tot ús de “l’Enteniment” [2n nivell]. Son, finalment, transcendentals, [és a dir] ultrapassen el límit de tota experiència [a posteriori], en el camp de la qual [l’experiència] no hi pot haver mai cap objecte que sigui adequat a la idea transcendental.”

9 Important: Adonem-nos com el terme “idea” només el reserva Kant per als Noümens, NO per als Fenòmens. En conseqüència, per a ell, no pensam amb “idees”, sinó amb “Fenòmens”. Molt alerta amb això als exàmens!

204

803804805806807808809810811

205206207

208

EL SABER FILOSÒFIC

Kant. Crítica de la Raó Pura¿La distinció entre ‘fenomen’ i ‘noümen’ es considera certa avui? Sí. L'experiència no expressa la realitat del món tal com és. Per què? perquè la realitat ‘tal com és’ està fora de l'abast de la raó humana: d’això, Kant en diu ‘cosa-en-sí’ o noümen.

Conclusió: és certa la sensació que sovint tenin, segons la qual hi ha conceptes a la nostra ment que són gairebé incognoscibles i que, Per tant, operen més enllà de l’enteniment humà. QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA*La Filosofia de la ciència és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “què és conèixer”. És a dir: es demana per la naturalesa del coneixement, el seu origen, continguts i límits que fan possible els diferents tipus de sabers objectius ―a diferència de simples opinions subjectives. És a dir: es pregunta què és ciència i què no és ciència, i com és possible distingir-ho. Tot i que amb matissos, Epistemologia, Gnoseologia i Filosofia de la ciència són termes equivalents. La Filosofia de la Ciència investiga què és coneixement científic i com és la pràctica científica modernes. S’ocupa de com es desenvolupen, avaluen i canvien les teories científiques, i els mètodes que utilitzen d’acord amb cada especialització científica. La Lògica i la Filosofia de la Ciència són àmbits connectats: analitzen els tipus de raonaments per a arribar a afirmacions científiques. L’Epistemologia es pregunta si les ciències empíriques són capaces de revelar (tota) la veritat de les entitats que investiguen. Finalment, la Gnoseologia es pregunta 3 aspectes bàsics: 1. si la realitat existeix (o no) independentment de la ment humana; 2. si (tota) la realitat es regeix per principis regulars captables, i 3. si l’ésser humà és capaç de comprendre aquests processos (o bé alguns s’escapen a la comprensió humana).

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Concepte de ciència, evolució històrica i tipologia (pàgs. 70-71).2. Defineix el terme Empíric (pàg. 71).3. Explica la noció d’Evidència i les seves dues visions contraposades (pàg. 72).4. Components bàsics de la Ciència actual (pàg. 72).

209

210

5. Tipus de mètodes a la Ciència actual (pàg. 73).6. Defineix què són els Criteris de Demarcació i tipologia (pàgs. 74-75).7. Diferències entre ciència i pseudociència (pàgs. 76-77).8. Principals determinants de la ciència actual (pàg. 77).9. Deferències entre Veritat Ontològica i Lògica (pàg. 79).10. Diferències entre Lebniz i Hume sobre la veritat durant el segle XVII-XVIII (pàgs. 79-80).11. Criteris de veritat dins la ciència moderna actual (pàgs. 80-82).12. Actituds bàsiques enfront del coneixement (pàg. 83).13. Orígens i límits del coneixement: el cas del Racionalisme i L’empirisme (pàg. 84).14. Teoria kantiana del coneixement (pàgs. 85-88).

Preguntes de comparar 1. Compara la noció de ciència d’Agustí d’Hipona i la noció de Hume (pàg. 70).2. Compara la diferència entre el Mètode Axiomàtic i el Mètode hermenèutic (pàg. 73).3. Compara la Filosofia de la Ciència i l’Antropologia filosòfica (pàgs. 50; 89).4. Compara la Verificabilitat i la Falsabilitat com a Criteris de Demarcació (pàg. 75).5. Compara el Dogmatisme i l’Escepticisme, en relació al coneixement (pàg. 83).6. Compara la Filosofia de la Ciència i la Metafísica (pàgs. 68; 89).

211

212

EL SABER FILOSÒFIC

8LLIÇÓ VUITENAFILOSOFIA POLÍTICAFins ara hem vist 7 aspectes centrals de la Filosofia, centrats en problemes filosòfics: l’ANTROPOLOGIA FÍSICA (l’hominització); l’ANTROPOLOGIA SOCIAL (l’humanització); l’ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA (el dualisme antropològic); la FÍSICA (el tot, l’univers); la METAFÍSICA (Ontologia, l’origen de la realitat); la LÒGICA (el Raonament) i la GNOSEOLOGIA (el Coneixement).

213

812

813

814

815

816

817

818

819

820

214

Aquesta part final de l’assignatura tratarem de l’acció humana, vista des de 2 perspectives: la FILOSOFIA POLÍTICA (l’acció entre homes ) i la FILOSOFIA PRÀCTICA: l’ETICA (l’acció bona). Com hem dit en lliçons anteriors, viure té 3 dimensions diferents:

La vida humanaEspai Privat Espai Públic

1. PENSAMENTNo implica acció: és teorètica o contemplativa (theorein, en grec, vol dir contemplar, pensar).

2. REALITATÉs allò que fa de pont entre el Pensament i l’Acció: pensam sobre la realitat, i actuam dins la realitat.

3. ACCIÓÉs l’activitat lligada a la voluntat lliure i a l’acció. Implica una activitat pràctica (praxi).

Es fa en solitari Es fa entre altres Es fa amb altresFORA DEL ‘MÓN’ DINS EL ‘MÓN’

Tot allò referit al Pensament i a la Realitat és el que hem vist fins ara a les 7 lliçons anteriors. Ara tractarem de l’Acció.

La tendència actual és a considerar que l’home, més que no pas Pensar, el que fa ordinàriament és Actuar. Tot i que l’Acció no està desvinculada del Pensament, l’Acció no implica necessàriament reflexió. L’ésser humà, sobretot, actua amb altres homes: es desenvolupa en relació amb ells, intercanvia idees, té sexe, i s’apropia de pautes de conducta, modes, valors o símbols compartits. En aquest tema ―i la lliçó següent final―, abordarem la reflexió

215

821

216

EL SABER FILOSÒFIC

filosòfica pel que fa a 2 àmbits de la Polis, l’espai públic de l’Acció: la Política i l’Ètica.

8.1. CONCEPTE D’ESTAT Un dels requisits de funcionament de qualsevol societat, implica un grau d’organització determinat, per mínim que sigui: un Estat.

DEFINICIÓ CLÀSSICASegons Max Weber (1864-1920), Estat és una institució política que s’encarrega de distribuir el Poder a la societat i constitueix el màxim organisme de control social. Per tant, per haver un Estat, hi ha d’haver una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera.

Com veiem Estat i Poder són inseparables. Ara bé: col·loquialment se sol confondre la idea de País, d’Estat i el terme Nació, però NO són el mateix:

Clarificació terminològicaPaís Estat Nació

Es una àrea geogràfica o territorial delimitada.

L’Estat té una fonamentació política, i és la forma unificada que adopta el poder i la sobirania d’aquell territori.

La Nació sol ser habitualment una comunitat unida per vincles, com ara la llengua, la cultura o un origen ètnic comú de la població.

Per tant, hi pot haver Nacions sense Estat (Catalunya o País Basc, segons alguns), i també Estats que comparteixen una sola Nació (EEUU). També es poden donar Estats molt centralitzats (França) i molt descentralitzats (Suïssa). També, dins un mateix país es poden donar regions molt descentralitzades (País Basc) sense tenir Estat propi. A més, hi pot haver Estats amb una organització federal (EEUU) o bé Estats confederals (Canadà).

8.2. TEORIES SOBRE L’ESTAT Els homes, a més de treballar i dedicar-se als afers domèstics (menjar, dormir, netejar-se, vestir-se), tenen una esfera pública, que és el lloc on se situa l’acció humana. Aquesta esfera pública es desenvolupava a l’època clàssica a l’Àgora, la plaça pública, on els homes dialogaven, intercanviaven idees: participaven de la Polis.

217

218

Aquest terme ve del grec, polis, que vol dir ciutat (allò públic). El terme civitas ve del llatí, que significa el mateix: la Política és allò que tracta dels afers de la ciutat: d’allò que ens afecta a tots per igual. La Política tenia una dimensió importantíssima ja a l’època grega: la Democràcia sorgeix d’allà cap el s. V aC., tot i que era molt diferent a l’actual (a Grècia, els esclaus, els nins i les dones NO tenien drets: no pintaven res!).

En el camp de la Filosofia política es poden distingir 2 tipus de teories a l’hora d’analitzar els afers de la Polis: les teories Naturalistes i les teories Contractualistes:

TEORIES SOBRE L’ORIGEN DE L’ESTAT1. TeoriesNaturalistes(La societat és un fet natural; l’ésser humà és un animal social).

Època Clàssica Plató / Aristòtil

Època Medieval Tomàs d’Aquino

2. Teories contractualistes(L’individu és anterior a la societat, i aquesta que és fruit d’un contracte o pacte social).

Època Moderna Thomas Hobbes

John Locke

Època Contemporània John Rawls

8.2.1 Teories naturalistes El Naturalisme se centra en dos principis bàsics: 1. l’Estat és quelcom natural, i 2. la finalitat de l’Estat és el bé comú. Es basa en el principi que l’home és social per naturalesa: és “un animal polític” (animale politikon). Un home sol no és home: la sociabilitat el porta a viure en societat. Això vol dir que la societat NO és una cosa estranya, aliena, afegida artificialment a l’individu, ni resultat d’un acord entre ciutadans. La societat és una cosa real (natural).

TEORIES NATURALISTESÈpoca Clàssica Època medieval

Aristòtil al s. IV aC creu que els humans som éssers socials per naturalesa. Per tant, la societat no és un afegit artificial. La fragilitat de l’ésser humà és tan gran, que l’home no és res sense la societat.

Tomàs d’Aquino al s. XIII proposava una idea semblant. De tendència neoaristotèlica, Tomàs afirmava que la societat és un fet natural, sense la qual l’individu està perdut i sotmès a l’anarquia, el desordre i el salvatgisme.

219

220

EL SABER FILOSÒFIC

TEXT PER COMENTAR10 [TEMA: Política; TESI: La polis és quelcom natural a l’home]“La comunitat constituïda naturalment per a la satisfacció de les necessitats quotidianes és la casa [oikos], i la primera comunitat [fratria] constituïda per diverses cases en vista de les necessitats no quotidianes és la ciutat [polis]. (...) La ciutat és per naturalesa anterior a la casa i a cadascun de nosaltres, perquè el tot és necessàriament anterior a les parts. És evident, per tant, que la ciutat és per naturalesa anterior a l’individu, perquè, si l’individu separat no es basta a si mateix [autarquia], serà semblant a les altres parts en relació al tot, i el qui no pot viure en societat [apolis], o no necessita res a causa de la pròpia (auto)suficiència, [aleshores] no és membre de la ciutat, sinó una bèstia [animal] o un déu [ésser sobrenatural].”

Aristòtil, Política8.2.2. Teories contractualistes El Contractualisme sorgeix a l’Epoca Moderna: és un conjunt de teories polítiques que veuen l’origen de la societat i el fonament del poder en un contracte social: un acord entre persones. Dins el contratualisme hi ha 3 visions: l’Absolutisme de Hobbes (1588-1679 ), i el Liberalisme de Locke (1632-1704), i el Soberanisme de Rousseau (1712-1778).

TEORIES CONTRACTUALISTES1. Absolutisme 2. Liberalisme 3. SoberanismeThomas Hobbes John Locke Jean-Jacques Rousseau

Té una visió pessimista de la societat. tot i que els individus som iguals per natura, en realitat NO som iguals dins la societat (ni ho serem mai). Això fa que la naturalesa de l’individu sigui l’enfrontament, la divisió. És a dir, el domini dels violents i dels poderosos, i la supremacia de l’egoisme personal. Hobbes considera l’Estat com la única possibilitat de salvaguardar l’ordre.

Considera l’existència d’un estat primitiu natural en què els humans vivien feliçment a la natura. Ara bé: l’Estat neix com a resultat de la voluntat dels individus, però aquests no renuncien a voler viure com abans, i aleshores sorgeix el conflicte. La missió de l’Estat per a Locke és servir als individus i procurar-ne el seu benestar, però també posar ordre i control a les tendències arbitràries i egoistes dels homes.

Sosté que el dret de governar no és d’origen diví, sinó que depèn de la voluntat general. La sobirania (poder) no resideix en una sola persona, sinó en el conjunt de la comunitat política. Els homes gaudeixen d’un estat de natura que es basa en la llibertat, la igualtat i la bondat. La societat, però, és egoista: per això es necessita un acord, un pacte per tal de mitigar les conseqüències d’una societat corruptora.

És racionalista És empirista És enciclopedista

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: La polis entès com a pacte o contracte social]“Així, doncs, quan uns quants homes han constituït una comunitat, mitjançant un acord [pacte o contracte] de cadascun dels individus, han fet d’aquesta comunitat un sol cos amb poder per actuar com a tal cos unit, cosa que només porta a terme a través de la voluntat i determinació de la majoria (…). En conseqüència, veiem que en les assemblees és l’acte de la majoria [que] passa per ser l’acte de la totalitat, i, per descomptat, les seves resolucions són definitives,

10 Per Aristòtil, l’Estat és una polis feta de petites comunitats o associacions (fratries), i aquestes, fetes alhora de philias (amistats) i, alhora, de oikos (cases). Creu que la Polis és la finalitat última de l’acció humana, basada en la justícia (kalós) i en el bé comú (aghaton).

221

822823824825826827828829830

831832833834835836

222223224

225

atès que s’entén, per llei natural i racional, que compta amb el poder d’aquesta totalitat.I així, cada home que consenti a reunir-se amb altres i formar un cos polític sota un govern, es posa a si mateix sota obligació, davant de tots els membres de la seva societat, de sotmetre’s a la determinació i resolucions de la majoria. [Si no fos així], el pacte originari, pel qual tant ell com els altres s’incorporen a una societat, no tindria cap significat.”

J. Locke, Segon assaig sobre el govern civil

Observem, tot i així, matissos de diferència entre Hobbes, Locke i Rousseau a l’hora d’entendre el Contractualisme:

DIFERÈNCIES ENTRE HOBBES, LOCKE I ROUSSEAUHobbes Locke Rousseau

Estat natural

Els homes estan dominats per les passions, l’egoisme i la violència.

Els homes gaudeixen de certs drets naturals: vida, llibertat i propietat.

Els homes viuen en un estat d’innocència i gaudeixen de llibertat, igualtat i bondat.

Contracte

Se cedeix tot el poder de l’individu a un sobirà, que ha de mantenir l’ordre i la pau.

Se cedeix el poder de l’individu a un representant de forma temporal.

S’eiminen els egoismes individuals amb la submissió a la voluntat general.

Estat Poder il·limitat Poder limitat Poder limitatAbsolutisme Democràcia liberal Democràcia

directa

Com veiem, dins la Filosofia Política sempre es produeix una contraposició entre Individu i Estat: bé per donar més importància al primer (l’individu), o bé al segon (l’Estat).

Oposició Individu-Estat durant l’Etapa PremodernaINDIVIDU ESTAT

-Els homes individualment considerats no són res sense l’Estat.

-Se subordina l’individu a l’Estat.

-El benestar col·lectiu és més important que el benestar individual.

-Un Estat fort és garantia de benestar per als individus.-L’Estat és més que la suma de les persones individualment considerades.-L’Estat és una estructura que es manté, mentre que els homes passen i moren.

Actualment NO es pensa així. L’individu és més important que la societat; no l’Estat per si mateix. Conclusió: l’individu és la finalitat; l’Estat és el mitjà. Ex: si un cap de govern deté un terrorista que ha posat una bomba, el pot torturar per salvar la vida als altres? NO.

226

837838839840841842843

227

EL SABER FILOSÒFIC

Oposició Individu-Estat durant l’Etapa ModernaINDIVIDU ESTAT

-Els homes individualment són el principi bàsic de l’Estat Modern. -Se subordina l’Estat a l’Individu. -El benestar individual és més important al bé col·lectiu.

-L’única cosa que ha de fer l’Estat és no interferir en la vida individual de les persones. -Els drets humans individuals estan per sobre dels drets d’un Estat.-Les estructures de l’Estat es poden alterar segons la voluntat dels ciutadans.

8.3. TEORIA POLÍTICA actual: JOHN RAWLS Ja dins el segle XX, el filòsof polític més rellevant és el nord-americà John Rawls (1921-2002). És la teoria actual. Rawls elabora la seva Teoria de la justícia (1971) ―de gran impacte mundial: és una versió actualitzada de les teories contractualistes. La teoria parteix de 3 condicions bàsiques: 1. el contractualisme, 2. la noció democràtica d’igualtat universal, i 3. el liberalisme. Segons Rawls, tota societat pressuposa la tensió entre dues forces oposades:

1. Conflicte constant d’interessos oposats entre individus

2. Voluntat de matenir una justícia per a tothom

Sembla una contradicció: per una banda els homes (si els deixessin fer) actuarien només moguts per egoismes individuals. Ara bé: els mateixos homes accepten ―voluntàriament― de mantenir una Justícia que sigui igual per a tothom. Conclusió: la concepció de la Justícia que proposà Rawls té bàsicament dos objectius: 1. oferir una explicació convincent dels drets i les llibertats bàsiques, i 2. defensar l'ideal de la igualtat democràtica. La teoria de Rawls té la

228

229

virtut d’unir dues coses contradictòries: la llibertat (que tendeix a la diferència) i la igualtat (que la rebutja).

La teoria de Rawls és molt important: és el nucli sobre el qual es basa el sistema democràtic contemporani. Es fonamenta en la idea d’igualtat (som iguals) i en la idea de llibertat (som diferents).

Aquests objectius són satisfets mitjançant dos principis de Justícia:

TEORIA DE JOHN RAWLS (1921-2002)

PRIMER PRINCIPI SEGON PRINCIPISosté que les institucions polítiques han de garantir que tots els ciutadans tinguin els mateixos drets i llibertats bàsiques.

Ara bé:

¿què passa amb les enormes desigualtats que existeixen entre rics i pobres en les societats modernes?

El tractament just de la desigualtat entre els ciutadans queda resumit en un “segon principi de justícia”.

Sosté, en primer lloc, que ja que els ciutadans són lliures i iguals, aleshores solsament es consideraran justes les desigualtats que resultin d'una igualtat d'oportunitats (ex: si un home i un discapacitat opten per una feina en igualtat formativa, es prioritzarà donar-li al lloc al discapacitat: discriminació positiva).

En segon lloc, sosté que únicament s'acceptaran aquelles desigualtats socials que treballin en benefici de les classes més desafavorides: el ric només pot mantenir el seu estatus si d'aquesta manera afavoreix als pobres; si no, la desigualtat és injustificable.

Per a implementar la teoria, sembla que Rawls pensava sobretot en l'establiment d'una fiscalitat sobre la renda de les persones de tipus progressiu (que els rics paguin molts més impostos que els pobres). A més, Rawls no creia que es pogués determinar d'entrada quin tipus de règim econòmic —capitalista o socialista— respectaria més els dos principis de justícia, abans al·ludits. Segons ell, per resoldre aquest problema, calia veure la situació de cada societat.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Filosofia política; TESI: teoria de la justícia de J. Rawls]“La justícia és la primera virtut de les institucions socials (...). Així mateix, les lleis i les institucions, independentment del seu grau d'eficiència i bon disseny, han de ser reformades o abolides si són injustes (...).Cada persona posseeix una inviolabilitat [drets] fonamentada en la justícia que ni el benestar de la societat en conjunt pot vulnerar. Per aquesta raó, la justícia nega que la pèrdua de llibertat per part d'alguns, pugui esdevenir correcta en virtut d'un

230

844845846847848849

231

EL SABER FILOSÒFIC

major bé compartit per uns altres. No permet que els sacrificis imposats sobre una minoria [rics, per ex], pesin menys que la suma més gran d'avantatges que pugui gaudir una majoria [tothom]. Per consegüent, en una societat justa, s'estableix que la ciutadania és igual i té les mateixes llibertats; els drets que garanteix la justícia no estan subjectes a la negociació política o al càlcul de l'interès social. L'única cosa que ens permet acceptar una teoria errònia és la manca d'una teoria millor; [pel mateix motiu], una injustícia és tolerable [només] quan és necessària per tal d'evitar una injustícia encara més gran [teoria del mal menor]. Per tant, la justícia és una virtut innegociable de les institucions socials.”

John Rawls, Teoria de la justícia

8.4. EL SISTEMA D’ESTAT ACTUAL Els Estats democràtics moderns gaudeixen d’allò que es coneix com ‘Estat de Dret’. Les característiques centrals dels Estats Moderns democràtics , en el món occidental, són les següents:

TRETS DE L’ESTAT MODERN OCCIDENTAL1. SEPARACIÓ DE PODERSEl poder no està concentrat: està separat en Poder Executiu (el govern), Poder Legislatiu (el parlament), i Poder Judicial (els jutges) ―Montesquieu.

2. LLEIS CONSTITUCIONALSLes lleis les aprova el Parlament per majoria, proposades pel Govern, i les aplica el poder judicial. Totes les lleis aprovades no poden contradir les lleis de la Constitució, aprovada per Referendum per tots els habitants de l’Estat.

3. REPUBLICA O MONARQUIA PARLAMENTARIAL’organització parlamentària comprèn: El Cap d’Estat, -el monarca-, o el Cap de govern -el president-; el Parlament –la representació del poble-; el Govern –el poder executiu-, format pel cap de govern, o primer ministre i la resta de ministres; i finalment, els jutges –el poder judicial-.

4. OPOSICIÓ PARLAMENTÀRIAL’oposició exerceix les funcions de control i anàlisi crítica de l’acció de govern del partit polític que exerceix el poder.

5. INDEPENDÈNCIA JUDICIALEl poder judicial és l’altra cama de la separació de poders d’un Estat, i és fonamental per a mantenir l’ordre social tot fent complir les lleis aprovades pel Parlament. La independència dels jutges respecte dels altres dos poders és una característica bàsica dels règims democràtics.

6. DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVALa democràcia representativa significa que el ciutadà elegeix amb el seu vot els seus governants. Els ciutadans participen per sufragi universal –votacions- cada quatre anys en l’elecció dels seus representants i, a partir d’aquí, d’aquelles majories que formaran Govern.

Avui dia les democràcies occidentals estan en crisi. Els grups antisistema, ‘els indignats’, ‘Podemos’, el moviment ‘11S’, els anti democristians, etc. estan fent fortes crítiques amb ampli suport social.

232

850851852853854855856857858

233

CRÍTIQUES A L’ESTAT DEMOCRÀTIC ACTUAL1. CORRUPCIÓ POLÍTICAEl polítics no són representants del poble: en realitat, serveixen als interessos de determinats grups de poder, o bé als seus propis interessos.

2. FALSA REPRESENTATIVITATLa democràcia no és representativa, si no delegada: els ciutadans només participen votant cada quatre anys, i ja està. Es produeix un distanciament entre la classe política i els ciutadans.

3. ELS JOVES PASSENEl desinterès dels joves per la política és un problema molt greu, per la desvinculació que representa davant tot allò que ens afecta a tots.

4. FALSA SEPARACIÓ DE PODERSEl poder judicial (els jutges) no és independent: els vocals i el President de l’Alt Tribunal són elegits pel govern.

5. BATALLA PARLAMENTÀRIAL’oposició fa tot el que pot per desacreditar l’acció del govern (manipular la premsa, demagògia, intoxicar amb mentides, judicialitzar l’acció de govern, etc.). La ideologia serveix com arma en una guerra entre bons i dolents.

6. DEMOCRÀCIA LIGHTLa gent s’adona que la llibertat i la igualtat —fonaments de la democràcia—són sovint trepitjats pels mateixos polítics (es pot votar, però no consultar als ciutadans; tots som iguals, però si tens influència, te’n pots escapolir).

7. MONARQUIA HEREDITÀRIAMolta gent observa com les formes monàrquiques de l’Estat actual no responen al s. XXI, sinó al XVIII: tenir un rei com a Cap d’Estat, que no es pot elegir, no és coherent amb el sistema democràtic de poder no heretat.

Fa 2300 anys, ja Plató féu una crítica frontal a la Democràcia. A la famosa carta VII de Plató, es pot veure la seva visió negativa pel que fa als afers públics, i la corrupció en què els governants utilitzen el poder: la política pertany al món sensible, i en el fons Plató considera la Vita Activa com el camp d’allò efímer, degenerat. És radicalment contrari a la Democràcia i en fa 4 crítiques:

CRITIQUES DE PLATÓ A L’ESTAT DEMOCRÀTIC GRECPRIMERA CRÍTICA:Quan governa tothom és com si no governés ningú; no hi ha ordre.

SEGONA CRÍTICA:A la Democràcia tothom té el mateix dret: el vot és independentment del coneixement, de manera que qüestions que afecten a tothom són decidides per

234

235

EL SABER FILOSÒFIC

ignorants.TERCERA CRÍTICA:A la Democràcia no governa el millor, sinó el més popular. De la mateixa manera que la nau no l’ha de governar el més popular sinó un capità expert, l’Estat ha de ser governat pel millor coneixedor de la idea suprema del Bé (Aristocràcia: aristos, el millor;kratos, poder; Democràcia: demos, poble).

QUARTA CRÍTICA:Plató no està gens d’acord amb la frase: “el que vol la majoria és bo o és veritat”. El que fa la majoria no és sinònim del que és correcte. La voluntat majoritària no és un mecanisme racional per a saber si una conducta o idea és bona o no.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Filosofia Política; TESI: crítica platònica a la Democràcia]“la massa popular (demos) és assimilable per naturalesa a un animal esclau de les seves passions i dels seus interessos passatgers, sensible a l’adulació, sense constància en els seus amors i odis; [per tant] confiar-li el poder és acceptar la tirania d’un [indidivu] incapaç de la menor reflexió i rigor (...),“pel que fa a la massa (demos), [quan] designa els seus magistrats (governants), ho fa en funció d’unes competències que creu haver observat –qualitats oratòries en particular- (i dedueix) d’això la capacitat política (...),“pel que fa a les preteses discusions a l’Assamblea [Parlament], no són més que disputes que oposen opinions subjectives, inconsistents, de les quals les seves contradiccions i llacunes tradueixen la seva insuficiència.”

Plató, fragments de Política

Avui, la Democràcia, per imperfecta que sigui, és el sistema polític que proporciona una esfera pública perquè els humans puguin actuar i pensar lliurement. Sobre la Democràcia i, en general, sobre la Política, tendim a ser molt crítics avui dia. En general, es presenta la Política com una cosa bruta (corrupció, manipulació, engany, etc.). Ara bé: la Democràcia és un sistema polític que afavoreix una visió negativa de la política perquè estimula la crítica al poder , i, per tant, no amaga tot allò negatiu de les accions humanes (la Dictadura franquista era molt més corrupta i ningú no se n’assabentava). La filòsofa Hannah Arendt (1906-1975) considera que aquesta crítica a la Política és injusta: no ens adonem que l’autèntic “perill seria que la política desaparegués completament”:

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Filosofia Política; TESI: Defensa de la Democràcia]“[Si no existís la Política], en el seu lloc obtindríem una forma despòtica de dominació ampliada fins allò monstruós, en la qual l’abisme entre dominadors i dominats prendria unes proporcions tan gegantines que ni tan sols serien possibles les rebel·lions, ni molt menys que els dominats controlassin d’alguna manera als dominadors.”

H. Arendt, ¿Què és la política?

236

859860861862863864865866867868

237

8.5. FORMES DE GOVERN La forma de govern és l’estructura que pren l’autoritat de l’Estat per tal d’exercir la seva funció de Poder. Són aquestes:

Formes de Govern de l’Estat1. Època Grega 2. Època Medieval

En el món clàssic, grec, la Ciutat-Estat de l’Atenes de Plató i Aristòtil al s. IV aC constitueix el primer exemple d’organització d’Estat. Aristòtil també considera que el bé comú és la fonamentació de l’Estat. ‘Bé comú’, ‘Virtut’ i ‘Coneixement’ formen un tot inseparable, segons ell.

Durant l’època medieval s’implantaran governs de tipus feudal on l’exercici de l’autoritat no prové de la participació de tots els ciutadans, sinó d’aquells que posseeixen un estatus o rang superior, d’entre els quals el poder eclesiàstic i els senyors feudals tindran un paper molt important.

↑República

↑Oligarquia

3. Època Moderna 4. Època ContemporàniaL’organització política més comuna entre els segles XVII i XVIII és la monarquia absoluta, d’herència feudal. Significa la concentració de tot el poder en una sola mà: el monarca. Només ell té capacitat absoluta d’exercir el poder i decidir qualsevol cosa (per petita que sigui) que afecti al seu país, que dirigeix com si fos de la seva propietat, inclòs els seus membres.

Després de les revolucions, dictadures i sistemes totalitaris produïts durant el segle XX, la majoria de països occidentals han adoptat la forma de govern democràtic com a sistema d’organització dels Estats. Bé com a monarquies parlamentàries, o bé com a repúbliques parlamentàries. Aquestes democràcies es fonamenten en la llibertat d’opinió, la representació política, i la separació de poders.

↑Monarquia Absoluta

↑Democràcia

8.6. EL PODER Un factor clau en la noció d’Estat o Nació, és el concepte de Poder. Literalment, poder significa ‘ la força de ser capaç de’ . Aquesta força és, per via impositiva –coactiva o violència positiva-, que s’atribueix a si mateix un Estat per tal de fer complir les lleis als ciutadans. La finalitat en l’ús d’aquesta força ha de garantir l’ordre social i el bé comú. Aquesta força li dóna legalitat a l’Estat a l’acció d’imposar;

238

239

EL SABER FILOSÒFIC

es a dir, de fer complir els drets i deures als individus i a les institucions que pertanyen a aquell Estat. Aquesta legalitat prové, en països democràtics, de la Constitució –poder legislatiu-, i les decisions les pren el Govern -poder executiu-, i l’encarrgat de portar-la a terme són els jutges –poder judicial–. Per tant, els elements en què consisteix el Poder de l’Estat són:

6 Elements clàssics del PODER de l’Estat1. Recaptació d’impostos centrals (IRPF, Impost de Societats, IVA)

2. Control de fronteres i duanes3. Emissió de Moneda pròpia i banc central

4. Existència de forces i cossos de seguretat (exèrcit i policia)5. Sistema burocràtic administrat per treballadors funcionaris

6. Poder legislatiu independent que garanteix l’aplicació de normes a) Poder legislatiu b) Poder executiu c) Poder judicial

El Parlament El Govern Els Jutges

Segons Max Weber (s.XIX), el poder de dominació que té l’Estat pot provenir de 3 tipus de legitimació11:

Legitimació del Poder dins l’Estat1. Dominació legítima 2.Dominació carismàtica 3. Dominació tradicional

Qui governa és elegit pel poble. Usa els instruments i el poder de l’Estat per a aplicar les seves polítiques.

Qui governa exerceix el poder un sol líder (heroi, cabdill, dictador), amb capacitat d’atracció sobre les masses.

Qui governa exerceix el poder que li atorga el fet de pertànyer a una cultura amb uns avantpassats ancestrals.

Democràcies Dictadures Oligarquies

8.7. EL DRET La forma d’exercir el Poder que té l’Estat és el Dret , i ho fa en forma de Lleis . Les societats necessiten regular els comportaments quan els individus vulneren les regles socials. Neix així el camp del

11 Legitimació significa el màxim grau de valor que s’atribueix a una acció. Legalitat i legitimitat s’assemblen, però NO són iguals: una llei pot ser legal (prohibir l’avortament) però NO ser legítima: no té el el màxim grau de valor perquè no compta amb la majoria social ni amb el valor d’igualtat i llibertat universal.

Burocràcia

Acció de governLleis

Coacció o violència positiva

240

241242243244

245

Dret. Les normes o Lleis constitueixen l’àmbit del Dret (dret penal, civil, administratiu, fiscal, mercantil, internacional, etc.).

Què és el Dret? Es defineix com el conjunt de normes reguladores del comportament humà en una societat determinada. El Dret es mostra com una imposició externa que ha de ser assumida si o si (coacció o violència positiva). Així, han existit diverses formes d’entendre el Dret a cada època històrica:

Tipus de Dret a l’època Clàssica (fins el s. V dc)1. Iusnaturalisme → 2. Dret humà

El iusnaturalisme (iustitia natural), d’origen romà, significa que les normes són en si mateixes veritables, justes, objectives, i estan escrites en la mateixa naturalesa humana perquè el dret és una institució d’origen natural.

la llei humana ha de reflectir la llei natural que el savi –el jurista, aquell que fa servir la raó-, és capaç de conèixer. Per tant, La llei humana seria una interpretació fidedigna (mai no contraposada) de la llei natural.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El Iusnaturalisme a l’època romana]“La llei veritable és una raó recta, congruent, perdurable, que impulsa amb els seus preceptes a complir el deure i aparta del mal amb les seves prohibicions; però que, encara que no inútilment condemna o prohibeix alguna cosa als [homes] bons, no commou als [homes] dolents amb els seus preceptes o prohibicions. [Per això] ha de ser una mateixa llei per a tots els pobles, perdurable i immutable.”

Ciceró, Sobre la república

El Dret a l’època medieval (s. V-XVI)1. Iusnaturalisme → 2. Dret Canònic

El iusnaturalisme medieval significa que les normes són en si mateixes veritables, immutables, inviolables, i directament sorgeixen de la naturalesa (obra de Déu).

Es considera que el dret diví és una conseqüència del Dret natural. Aquest dret li és atorgat a l’ésser humà per Déu –el dret diví o canònic-, que li revela a través dels seus representants damunt la Terra –els sacerdots o teòlegs-.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El Iusnaturalisme a l’època medieval]“La forma d’entendre el iusnaturalisme cristià està molt vinculada a la concepció de Tomàs d’Aquino (s. XIII), segons la qual existeix una llei eterna que solsament s’arriba a conèixer per la revelació, formada pel conjunt de disposicions amb què Déu ha ordenat la natura i la llei natural. Aquesta llei natural, pel seu caràcter racional, pot ser descoberta pels éssers humans. Es la base de la seva moralitat, per la qual aquests éssers humans entenen el sentit del bé i del mal. La llei natural, doncs, coincideix amb la llei eterna revelada per Déu, i cap llei humana pot contradir la llei natural (..).”

M. Orriols, El dret a l’època medieval

El Dret a l’època Moderna (s. XVII-XVIII)1. Crisi del Iusnaturalisme → 2. Dret Racional

El iusnaturalisme comença a entrar en crisi: les normes no sorgeixen

A partir del s. XVII i XVIII s’entén que l’anomenat dret natural o

246

869870871872873

247

EL SABER FILOSÒFIC

directament de la naturalesa ni són immutables: la raó és la última instància d’on ha de sorgir el dret.

iusnaturalisme és un dret de l’individu dictat per la pròpia raó, al marge de Déu o de la naturalesa.

A partir del s. XIX es produeix la crisi definitiva del Iusnaturalisme a partir del dret positiu (positivisme jurídic):

El Dret a l’època Contemporània (s. XIX)1. Negació del Iusnaturalisme → 2. Dret Positiu (Positivisme jurídic)

A partir del s. XIX es produeix una negació del iusnaturalisme pels avenços científics, demostrats empíricament. Per tant; el dret pretén ser tan científic com qualsevol altre Ciència Natural (com la Genètica).

El positivisme jurídic defensa que l’origen del dret és positiu; és a dir, demostrable, i aprovat pel Parlament. Aquesta teoria deixa de banda qualsevol consideració moral o divina.

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Política; TESI: El positivisme jurídic]“El positivisme entén que la ciència ha de tenir en compte només les dades [de l’experiència]. Per als positivistes jurídics, les dades són les lleis admeses en una societat determinada. La legislació canvia i per això depèn de les circumstàncies en què s’elabora. Kelsen afirma que per Positivisme jurídic s’ha d’entendre tota teoria del dret que concebi o accepti com el seu exclusiu objecte d’estudi el dret positiu, i rebutja com a dret qualsevol altre ordre normatiu, encara que se’l designi amb aquest nom, com és el cas del dret natural.”

U. Schmill, El positivisme jurídic

Avui dia (s.XXI) s’ha superat el Positivisme jurídic: es té clar que el Dret NO és, exactament, una ciència empírica (en el sentit com ho és la Genètica, per ex). Les Lleis són producte de l’acord social entre persones, aprovades pel Poder Legislatiu, i executades pel Poder Judicial, però no són infal·libles: van canviant amb el temps, d’acord amb els canvis (avortament, parelles gais, clonació, etc.) madurats dins la societat. Per tant: el Dret té una doble dimensió: conservadora ―de dretes― i progressista ―d’esquerres. Conservar els drets que preserven una determinada societat i progressar en la conquesta de nous drets socials d’acord amb els avenços que fa la societat. Esquerra-Dreta , en Dret, significa això .

248

874875876877878879880

249

QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__ TEMÀTICA*

La Filosofia Política és el saber que es deriva de les respostes a la pregunta “com conviure”. És a dir: és la branca de la filosofia que estudia l’Acció dels éssers humans, entesa com la ‘gestió’ de la pluralitat humana. Si l’home és la suma entre ‘allò que pensa’ i ‘allò que fa’, la Filosofia política aborda aquesta segona qüestió. Per tant: la Política tracta de l’Acció humana ―qüestió distinta del Pensament, que és allò que es fa sense els altres―. Tota Acció és política en la mesura que ‘actuar’ sempre vol dir interactuar amb altres, plurals: si fóssim tots idèntics, la política no existiria (ni tampoc l’ètica). En conseqüència, la Filosofia política tracta qüestions centrades en l’acció col·lectiva, com ara la naturalesa política dels homes, la relació problemàtica entre individu i estat, les formes de govern, la naturalesa del poder i l’autoritat, la llibertat, l’estudi de les institucions socials, i les normes i valors que les justifiquen. La Filosofia política té connexions amb la Filosofia del Dret i amb la Filosofia moral. Per tant, el subjecte de la Filosofia política és la societat, entesa com a pluralitat d’individus, amb opinions i interessos sovint contraposats. Per tal de ‘gestionar’ aquesta pluralitat, alguna forma de poder institucionalitzat ―que no erosioni la llibertat individual― ha de permetre debatre i consensuar decisions en favor de l’interès general. D’això tracta la Filosofia política.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Teories naturalistes sobre l’origen de l’Estat (pàg. 94).2. Teories contractualistes sobre l’origen de l’Estat (pàgs. 95-96)3. Explica la Teoria Política de John Rawls i les crítiques principals (pàgs. 97-99).4. Concepte d’Estat de Max Weber i Trets de l’Estat modern actual (pàg. 91; 99).5. Evolució històrica de les formes de govern (pàg. 102).6. Concepte de Poder de Max Weber i elements definitoris (pàgs. 102-103).7. Principals arguments de Plató contra la Democràcia (pàg. 100).8. Noció de Dret: evolució del Iusnaturalisme al llarg de la història (pàgs. 103-105).9. Diferències entre legitimitat i legalitat (peu pàg. 103).

250

251

EL SABER FILOSÒFIC

Preguntes de comparar 1. Compara el naturalisme d’Aristòtil i el contractualisme de Hobbes (pàgs. 94-96).2. Compara el dret canònic i el positivisme jurídic (pàgs. 104-105).3. Compara les crítiques de Plató i actuals a la Democràcia (pàg. 100).4. Compara la Filosofia Política i la Filosofia de la Ciència (pàgs. 89; 106).

9LLIÇÓ NOVENAFILOSOFIA MORALAbordem ―si tenim temps, la última part de la Filosofia anomenada Filosofia Pràctica: l’Ètica o moral. És molt interesant, malgrat l’hem situada al final de l’assignatura per qüestions d’organització temàtica.

¿Què significa la paraula Ètica? Prové del grec ethos, que significa caràcter, manera de ser. Moral ve del llatí mor mores, que significa el mateix12. És a dir: és un terme que afecta al comportament, a l’Acció amb altres homes (com la F. Política). Els grecs s’adonaren que, en el comportament humà, hi ha dos aspectes ben diferents:

12 Avui dia es distingeix entre Ètica i Moral, tot i que col·loquialment s’empren sinònimament. Ètica és allò que afecta a allò que els humans considerem ‘bo’ o ‘dolent’, adequat o no. La Moral es pregunta sobre conductes específiques en què aquest ‘bo’ o ‘adequat’ s’ha d’aplicar. Ex: la Moral es pregunta si acceptar l’eutanasia d’un malalt que ho ha demanat; l’ètica es pregunta pel ‘valor’ de la vida i la mort.

252

881

882

883

884

885

886

887

888

889

890

891

892

253254255256

257

Conducta humanaCaràcter Temperament

És tot allò de la conducta de l’individu que s’ha après en la interacció amb els altres (la família, els amics, l’escola, la parella, la feina, la societat). La forma d’aprenentatge sovint és per hàbit, costum o imitació. Es pot canviar.

És tot allò de la conducta de l’individu que posseeix per si mateix i està inscrit en el seu codi genètic. És hereditari. Aquestes conductes NO es poden canviar.

És après És innat9.1. DIMENSIONS DE L’ÈTICA Així, els grecs observaren que en la conducta hi havia trets que sí es podien modificar (podem canviar-los), i trets que no. Per exemple: ser extremadament tímid, ¿és qüestió de caràcter o de temperament? Doncs depèn. La timidesa com a tret de conducta pot ser degut a causes d’una banda, o de l’altra: si el teu pare és extremadament tímid, és probable que en -el teu cas- sigui una qüestió de temperament. Però també es pot donar el cas que siguis molt tímid perquè de petit vas viure una situació traumàtica que et va trasbalsar, i et va fer ser molt reservat: aquí ja seria una qüestió de caràcter. Ara bé: i això, ¿com es pot saber?

ExemplesCaràcter Temperament

1. Generós 2. Amable o apàtic3. Sentimental o inexpressiu4. Caràcter pessimista o optimista5. Caràcter solitari o social

1. Impulsiu o passiu2. Tímid extrem o agosarat extrem3. Introvertit o extravertit4. Temperament pessimista o optimista5. Temperament solitari o social

Es poden modificar Molt difícilment es modifiquen

Veiem com els exemples 1, 2 i 3 són ben clars. Però els exemples 4 i 5, no. Doncs bé: l’Ètica va de: a) quines són les conductes (que puc canviar) que em portaran a una vida més bona; és a dir, més feliç; b) eliminar aquelles altres (que tb puc canviar) que em fan menys feliç; i c) assumir aquelles altres (que no puc canviar) que he d’acceptar; si les accepto, és més probable que sigui més feliç.

Segurament, si et pregunten què és la felicitat NO saps què respondre, però si et preguntes quines conductes et fan feliç (i quines no), SÍ saps què respondre. Conclusió: la felicitat NO és abstracte: està relacionada amb persones, fets o coses concretes.

EXEMPLES DE FELICITAT

258

259

EL SABER FILOSÒFIC

SÍ em fa feliç (a mi) NO em fa feliç (a mi)Estar amb els meus amics Estudiar

Els gelats de maduixa amb cookies Dematinar molt d’horaEstar tirat al sofà sense fer res Fer dissabte a la meva habitació

Anar a veure un partit de bàsquet Que m’esborrin del facebookPer tant: l’Ètica està relacionada amb conductes concretes i amb la felicitat de cadascú. Ara bé: saber quines conductes són bones i quines no, per arribar a tenir una bona vida feliç, és bastant complicat, com veurem. El cas és que molta gent, malgrat tenir doblers i amics i parella i un bon treball, no és feliç. Per què? Un dels motius prové de la confusió entre allò que podem canviar, o no: el caràcter i el temperament. El que em fa feliç a mi, no et fa feliç a tu: NO és generalitzable.

Aquesta darrera lliçó parlarem d’això: quines han estat les diferents maneres d’enfocar la qüestió de la felicitat al llarg dels darrers 25 segles. Encara ara seguim preguntant-nos què és la felicitat, i on trobar-la. ¿Quines són les principals raons per les quals no som feliços?

Per què no som feliços?1. Perquè ens comparem amb els altres. 6. Perquè NO ens acceptem com som, i ens

passem el dia volent agradar als altres.2. Perquè confonem caràcter i temperament. 7. Perquè fem dependre la felicitat a

situacions que NO podem controlar.3. Perquè desitgem el que NO tenim, i no valoram allò que SÍ tenim.

8. Perquè tenim moltes pors (por a estar sol, a estar malalt, a no tenir parella, a no tenir feina, a no tenir amics, a no tenir...)

4. Perquè posposem la felicitat per demà, per quan tengui parella, quan tengui doblers, quan acabi batxiller, la carrera….

9. Perquè ens deixem emportar pel que pensa la gent de nosaltres.

5. Perquè pensam que la felicitat és tenir (comprar) coses, i ens obsessionam amb l’estatus social.

10. Perquè confonem els símptomes efímers de la felicitat (riure, passar-ho bé) amb l’essència estable de la felicitat (el benestar, la plenitud, la serenitat).

260

261

Si la felicitat es tractés d’una fórmula matemàtica, tothom seria feliç. Ara bé: les respostes, però, a aquesta pregunta no són fàcils; l’ètica se les fa d’ençà 2200 anys:

ÈticaIntel·lectualisme moral Felicitat lligada a la raó

Hedonisme moral Felicitat lligada al plaerEstoïcisme moral Felicitat lligada a l’absència de desitjos

Escepticisme moral Felicitat lligada a la ignorànciaCristianisme moral Felicitat lligada a DéuEmotivisme moral Felicitat lligada a les emocions

Idealisme moral Felicitat lligada a la conducta UniversalUtilitarisme moral Felicitat lligada a allò útil, pràctic

262

263

EL SABER FILOSÒFIC

9.2. TIPUS D’ÈTIQUES AL LLARG DEL TEMPS Començarem a fer aquest repàs en sentit cronòlogic; és a dir, analitzant quines han estat les propostes fetes pels filòsofs a partir de l’Antiguitat clàssica, fins a l’època actual.

Antiguitat Clàssica (1)Ètiques intel·lectualistes

Intel·lectualisme Moral (Sòcrates) Teoria del Punt Mitjà (Aristòtil)És la teoria segons la qual s'identifica la virtut amb el coneixement. Segons Sòcrates, n'hi ha prou amb el coneixement d'allò bo per actuar correctament. ¿Què és allò bo? allò que ens fa millors persones: la virtut (areté). La virtut NO és innata (no és un temperament): es pot aprendre (és un tret de caràcter). Però, ¿Com sabem el que és bo? per la Raó: per l’autoconeixement (autognosis). Bo i bé són el mateix. La perfecció humana l'obtenim quan som conscients d'allò que realment val la pena a la vida (fer esport o fumar droga). Per això, cal el coneixement i la reflexió. "No és bo el que tothom diu, sinó el que està d'acord amb tu mateix".

Quan una persona adquireix coneixement s’adona que el millor és el bé. Quan un és un ignorant, s'equivoca a fer la tria sobre què és allò bo. Si coneixem el bé, ens veurem abocats a practicar-lo. Per què? perquè “la raó” sempre empeny cap a la virtut. Només aquell qui ignora que existeix el bé, pot fer el mal. Conclusió: el mal NO és racional; és irracional.

Aristòtil considera la felicitat (eudaimonia) com “l’art de viure bé”, i viure bé significa viure virtuosament (areté), igual que Sòcrates. La virtut és alhora un hàbit i un aprenentatge. Per a Aristòtil, hi ha uns lligams molt estrets entre racionalitat i felicitat. La raó porta a la felicitat per mitjà de l’exercici de la virtut (areté). Concep, així, la felicitat com el moment suprem de la contemplació intel·lectual (theorein). Segons Aristòtil, “viure bé és actuar racionalment”.

Si la vida és Pensament i Acció, el terme mitjà o Aurea Mediocritas és la base que equilibra ambdós factors (Pensament i acció). El terme mitjà no significa la meitat entre dos punts extrems (excés i defecte), sinó el terme equilibrador que, en cada persona, pot ser diferent. El problema ètic es redueix a aconseguir l’hàbit d’actuar a la vida buscant el terme mitjà, i ser capaç d’elegir-lo (raó) correctament.

És una ètica no individualista És una ètica no individualistaEl bé comú és més important que el bé individual

TEXT PER COMENTAR [TEMA: Ética; TESI: Teoria del terme mitjà]“Anomeno terme mitjà [aurea mediocritas] de la cosa (1) allò que és igual distant de tots dos extrems, i aquest [terme mitjà] és un i el mateix [en tots els casos]; i (2) en relació a nosaltres, el que ni és massa ni massa poc, i aquest [terme mitjà] NO és ni un, ni el mateix per a tothom. Per exemple, si 10 és molt i 2 és poc, es pren el 6 com a terme mitjà, quant 1. a la cosa, perquè sobrepassa i és sobrepassat en una quantitat igual, i en això consisteix el mitjà segons la proporció aritmètica.“Però (2) en relació a nosaltres, NO s’ha d’entendre així, perquè si per a un és molt menjar-se 10 lliures i poc menjar-se’n 2, l’entrenador NO prescriurà 6 lliures, perquè probablement aquesta quantitat també serà molt per a aquell [home] que ha de pendre-la, o poc per a Miló*; però per al gimnasta principiant, és molt. (...). Així, doncs, tot coneixedor [home amb enteniment] fuig de l’excés i del

264

893894895896897898899900901902903

265

defecte, i busca el terme mitjà i el prefereix; però el terme mitjà NO de la cosa (1), sinó el terme mitjà en relació a nosaltres (2)(...).”

Aristòtil, Ètica a Nicòmac

____* Miló de Crotona era un famós atleta del segle VI aC que es menjava una ració diària de més de 8 quilos de carn, la mateixa quantitat de pa, i gairebé 10 litres de vi. La seva força física era bestial.

Exemples del Punt mitjà o aurea mediocritasDefecte Punt mitjà ExcésCovardia Valor GosadiaTimidesa Modèstia ImprudènciaHostilitat Amistat AdulacióAvarícia Generositat Prodigalitat

Tacanyeria Solidaritat Altruisme DOLENT BO DOLENT

A partir de l’enfonsament de l’Imperi grec, els romans agafaran el relleu sobre les reflexions a l’àmbit de l’Etica (tema que els romans els va preocupar molt —juntament amb la Política—, més que no pas la Filosofia en si). Sorgeix el concepte d’ataràxia (despreocupació, vida imperturbable, benestar, pau interior). Què és l’ataràxia? Allò que hom obté quan és feliç. Conclusió: la felicitat en si NO és l’objectiu; la finalitat és arribar a l’ataràxia: és la conseqüència de ser feliç (quan ho som de veritat).

Ara bé: els tres corrents que ara veurem discrepen sobre la forma com arribar a l’ataràxia. Són el Materialisme moral, l’Estoicisme moral i l’escepticisme moral.

Antiguitat Clàssica (2)Materialisme moral Estoicisme moral Escepticisme moral

Els tres corrents busquen l’ataràxia com a mitjà per arribar a la felicitatL’objectiu d’una vida feliç és el plaer sensible i l’evitació del dolor. El materialisme moral remarca la importància del cos (i no la raó) com a criteri per saber el que és bo o no. “Res no és dolent si surt del cos”, diu Epicur. Conclusió: la felicitat no prové de la raó, si no de la matèria (el

Si pel materialisme, a l’ataràxia s’hi arribava a través del plaer, per a l’estoicisme moral s’hi arriba per la raó. El control de les passions (pathos) és vital, perquè la virtut principal per l’Estoic és l’autocontrol. S’assoleix mantenint la màxima distància possible de les emocions

És un corrent que nega l’existència d’una sola veritat absoluta (“res no és cert”), i, per tant, la dificultat d’afirmar o negar sobre qualsevol cosa o fet. Aquest relativisme absolut té repercusions en el camp d’ètica.

Per tal d’assolir

266

904905

267

EL SABER FILOSÒFIC

cos): hedonisme.

Hi ha tres tipus de plaers, segons Epicur: 1. Plaer naturals i necessaris (menjar, dormir); 2. Plaers naturals i no necessaris (beure alcohol, menjar dolç); i 3. plaer no naturals i no necesaris (drogues, luxe, cobdícia).

L’ataràxia per a arribar a la felicitat està en l’automoderació: gaudir dels primers, controlar-ne els segons, i evitar-ne els tercers. Tres són les fonts de la felicitat: l’amistat autèntica, el plaer natural, i la reflexió sobre la pròpia vida.

(apatheia) i els plaers que se’n deriven.

L’estoïcisme es resumeix en el lema “viu racionalment i serà feliç”, o també “No desitgis allò que no tens; desitja allò que tens i seràs feliç”. Això significa l’absència de tota passió i el rebuig absolut a tota mena de desitjos. Si no desitjes, no sofreixes: ets feliç.

l’ataraxia, els escèptics sostenen 2 actituds vitals bàsiques molt importants: 1. L’Epohé (no opinar), i 2. l’Aphasia (no parlar). Conclusió: la felicitat es troba en la ignorància.

L’origen del sentiment d’infelicitat es deu, segons els escèptics, al fet en part que existeix una veritat que cal seguir i adoptar, i això és negatiu, perquè porta a l’angoixa, la intranquil·litat, la por, etc. Per viure feliç cal no voler saber res: és absolutament inútil.

Les tres són ètiques que només afecten a la vida privada (són individualistes)

TEXTOS PER COMENTAR [TEMA: Ètica; TESI: Evitar el dolor i la por per ser feliç]“Tot el que fem [els homes] persegueix aquest fi: la supressió del dolor i de la por. Un cop que aquests [mals] es produeixen en nosaltres, es desencadena tota la tempesta de l’ànima, i l’ésser vivent no pot dirigir-se, per dir-ho així, a quelcom que li falta, ni a buscar cap altra cosa que no sigui omplir el bé de l’ànima i del cos. Perquè tenim necessitat del plaer precisament quan, per no trobar-se ell present, sentim dolor. Quan no sentim cap dolor no necessitem ja el plaer; i per això diem que el plaer és el principi i la fi de la vida feliç. Perquè coneixem el plaer com a bé suprem i congènit, i ell és el principi de totes les nostres eleccions i abstencions, i a ell [a aquest principi de plaer ens] atenem, jutjant tot bé pel sentiment, que prenem com a cànon [criteri].”

Epicur, Fragments

[TEMA: Ètica; TESI: Escepticisme moral: diferència entre temperament i caracter]“Hi ha coses que certament depenen de nosaltres, mentre que n'hi ha d'altres que no depenen pas de nosaltres. Sens dubte depenen de nosaltres la suposició, la tendència, el desig, l'aversió i, en un mot, totes les obres que ens són pròpies [Caràcter]. Tanmateix, no depenen pas de nosaltres el cos, l'adquisició de béns, la reputació, els primers rangs i, en un mot, totes les obres que no ens són pròpies [Temperament]. Alhora, les coses que depenen de nosaltres són per naturalesa lliures, sense impediments, sense traves, mentre que les coses que no depenen de nosaltres són febles, servils, capaces d'impedir, alienes. Per consegüent, recorda que si creus que són lliures les coses que per naturalesa són servils i creus que són

268

906907908909910911912913914915

269

pròpies les coses que són alienes, et trobaràs amb traves, t'afligiràs, et torbaràs, blasmaràs tant els déus com els homes. Al contrari, si creus que només és teu allò que és teu, si creus que és aliè, tal com és de fet, allò que és aliè, ningú no et constrenyerà mai, ningú no et posarà cap impediment, mai no blasmaràs ningú, no faràs cap retret a ningú, mai no faràs res contra la teva voluntat, no tindràs cap enemic, ningú no et perjudicarà, car no patiràs res que et sigui perjudicial.”

Epíctec, Enquiridió

Epoca medieval Segle XVIIICristianisme Moral Emotivisme moral (Hume)

La moral cristiana estarà determinada per la idea que la idea de ‘bé’ prové de Déu, i ‘el mal’ provés dels homes (de l’ús inadequat de la seva voluntat).

La moral cristiana NO posa l’accent en la Felicitat: el Cristianisme considera aquesta vida com un trànsit o una preparació per a una altra existencia.

Hume (1711-1776) fou empirista: tota idea “vertadera” prové d’una impressió sensible: vista, oïda, olfacte, tacte, gust. Ara bé: NO tenim cap impressió de la noció de bo o dolent. Per què? Perquè les coses (o els fets) no són bons ni dolents per si mateixos. Aleshores, ¿d’on provénen les idees ètiques? De les emocions i sentiments. Conclusió: minimitza la importància de la raó en la conducta. Fem allò que sentim “bo”, i inhibim allò que sentim “dolent”.

Important: les emocions NO són impressions, encara que ho pareixi. Les emocions, es fonamenten en creences, hàbits, (vivències internes, no externes), que són indefinibles, racionalment parlant. L’emotivisme ètic condueix a un utilitarisme ètic: és “bo” allò que és útil. Segons Hume, “cal que es desplegui un sentiment per tal de donar preferència a les tendències útils, sobre les pernicioses”.

Conclusió: tot i els avenços tecnològics, no sabem com ser feliços.

9.3. LA SOLUCIÓ DE KANT L’Ètica de Kant (1724-1804) és tan important que l’analitzarem amb més detall per separat. A més, entra a Selectivitat. Kant afirmarà,

270

271

EL SABER FILOSÒFIC

com Hume, que els termes ‘bé’ o ‘mal’ no són —en sentit moral—, aplicables a les coses per si mateixes (les coses, o les accions, no són en si mateixes fetes de ‘bé’ o ‘mal’), sinó que els termes bé o mal han de ser aplicades a la pròpia acció humana. L’Ètica de Kant es pot resumir en una frase: si una conducta no pot ser Universal, aleshores no és moral. Com arriba a aquesta conclusió? A mem a mem…

9.3.1. Ètiques heterònimes i ètiques autònomes Pensa Kant que la voluntat dels homes a l’hora de decidir, pressuposa que l’home és lliure. Aquesta condició és prerrequisit de l’Ètica. Ara bé: el pensador alemany distingeix 2 tipus d’accions o conductes:

1. ACCIÓ A POSTERIORILa conducta està en funció de les conseqüències o efectes a posteriori en vistes a un determinat objectiu.

Ex: estudio perquè, si aprovo, mon pare em regalarà un ipad.

2. ACCIÓ A PRIORILa conducta no està en funció de les conseqüències o efectes.

Ex: estudio perquè és el meu deure moral, per si mateix. I prou.

Kant hi està en contra Kant hi està a favor

Kant dirà que, fins al s. XVIII, totes les ètiques havien estat fonamentades per l’acció “a posteriori”: ell creu haver trobat una ètica que es pot fonamentar per la raó mateixa, “a priori”. Aquesta distinció entre acció (Raó Pràctica) a priori, i a posteriori, es pot veure

millor en el següent quadre comparatiu:

Comparació ètica de Kant i les ètiques anteriors a KantÈtica Kantiana Ètiques anteriors

Formal MaterialNo determina cap bé.Només la forma d’actuar moralment.

Determina el bé que s’ha d’assolir amb l’acció moral (premi o càstig).

Autònoma (auto nomos) Heterònima (hetero nomos)La llei moral té al seu origen en la pròpia consciència.

L’origen de la norma moral és exterior a la consciència.

A priori A posterioriLa moral NO deriva de l’experiència, es descobreix en la raó.

Les virtuts morals s’adquireixen per mitjà de l’experiència i l’hàbit.

Deontològica (deon, deure) Teleològica (telos, finalitat)L’acció moral no busca cap fi: el que hauria de ser, cal que sigui

L’acció moral persegueix un fi últim (la felicitat, la salvació, el plaer, etc.).

Universal ParticularL’acció moral ha de tenir caràcter necessari: no contingent.

L’acció moral és contingent (depèn de…)

272

273

Per tant, Kant rebutja totes les ètiques que hem vist fins ara. Kant afirmarà la necessitat de concebre una ètica que, igual que en la seva Teoria del Coneixement (vista a la lliçó 7, punt 7.10) es fonamenti només a priori (NO en la recompensa de l’acció). En això consisteix el caràcter UNIVERSAL que Kant exigeix a tota mena de judicis morals. Vol dir: si una conducta pot ser universal, aleshores és moral.

9.3.2. L’imperatiu categòric Kantià La presència del ‘Deure’ (el que hauria de ser cal que sigui) en la Voluntat es manifesta per mitjà de l’obligació que es reflecteix en els imperatius (fes això o allò). Hi ha 2 tipus d’imperatius:

1. IMPERATIU HIPOTÈTIC Ordena allò que s’ha de fer per assolir un determinat objectiu, recompensa o càstig.Ex: si vols aprovar, estudia!

Kant hi està en contra

2. IMPERATIU CATEGÒRIC Mana l’acció en si mateixa sense referència a cap objectiu, recompensa o càstig.Ex: no matar!

Kant hi està a favor

Kant només està d’acord amb l’imperatiu categòric. Per què? Perquè és universal: vàlid per a tothom. Repetim-ho: si una conducta no pot ser Universal aleshores no és moral. Ha quedat clar? Aquest principi ―molt molt molt imp.―es formula de 2 maneres diferents:

IMPERATIU CATEGÒRIC de KANT1. Obra [o fes] en la teva vida accions [conductes] com si la màxima* d’aquestes teves accions hagi de tornar-se, per la teva voluntat, en Llei* universal.2. Obra [o fes] en la teva vida de tal manera que usis la humanitat sempre com un fi [últim] al mateix temps, i mai no com un mitjà.*Màxima: És el principi subjectiu de la conducta. Per exemple: un diabètic no pren sucre perquè és perjudicial per a la seva salut. El sucre no és objectivament perjudicial però sí que ho és per a la seva salut en concret.*Llei: És el principi objectiu de la conducta: prescriu com ha d' actuar l’individu que actuï guiat només per la seva raó. Per exemple: "no robaràs": és conducta universal (ningú li agrada que el robin).

¿Com es pot traduir l’imperatiu categòric en llenguatge d’avui? 1. si un precepte no val com a Llei (universal), no pot ser moral, i 2. les persones són finalitats en elles mateixes: tenen valor i no preu. Aquesta doble tesi avui dia es considera el nucli dels Drets humans a tot el món. Ara bé: l’ètica kantiana també té algunes crítiques, centrades en l’excessiu formalisme racional. Són aquestes 4:1. IMPERATIU BUIT DE CONTINGUTNomés proposa limitacions a la manera

3. ÈTICA SENSE EMOCIONS¿Què passa si, a més de fer el bé,

274

275

EL SABER FILOSÒFIC

d'obrar (“no facis a ningú el que no vols que et facin a tu”), però no ens diu quines decisions cal prendre.

2. DIFÍCIL UNIVERSALISMEPrincipis com per exemple, "cal pagar impostos" no es poden universalitzar a tothom d'igual manera.

disfruto? El "respecte a la llei" sembla que hagi de ser incompatible amb el fet de gaudir (el ‘plaer', la inclinació, per Kant, era una cosa dolenta, perversa: recordau Epicur –a favor- o Aristòtil –en contra).

4. DEURES CONTRADICTORISPot haver-hi principis morals que siguin universals i -alhora- contradictoris, com ara la idea de llibertat (que tendeix a la diferència) i la igualtat (que la rebutja). Un altre cas: "no mentir" i "ajudar algú a fugir d'un enemic" (que comporta mentir).

Per exemple: no mentir pot ser un precepte Universal sempre?9.4. ELS PROBLEMES ÈTICS ACTUALS La característica central de l’Ètica actual és el Relativisme. Què vol dir això? que no existeix una ÚNICA manera de viure. Som plurals. La pluralitat és la condició de l’Acció humana. Aquest Relativisme s’ha instal·lat en el tema dels VALORS: a què donem importància a la vida? La gent avui creu que els valors són subjectius: depenen d’allò que els humans considerem valuós a cada moment històric.

Com veiem, els problemes de l’Ètica ―lluny d’estar resolts, plantegen actualment molts altres dilemes que no afecten només a la qüestió de la felicitat individual, sinó també al benestar col·lectiu: ambdues estan relacionades (contra el que la gent, erròniament, sol pensar). Els reptes actuals més importants d’aquest benestar col·lectiu són:

1.Problemes bioètics

2.Problemes ecològics

3. problemes socials

4.problemes econòmics

5. problemes professionals

BIOÈTICA ECOÈTICA DRETS HUMANS

ÈTICA DE L’EMPRESA

DEONTOLOGIA

-Genoma -Contaminació -Discriminació -Globalització -Codi de bones

276

277

-Eutanàsia-Clonació-Cèl·lules mare.-…

-Superpoblació -Desertització -Drets dels animals-…

positiva-Homofòbia-Xenofòbia-Violència domèstica-…

-Salari Just-Deslocalització-Empresa ètica-Banca ètica-…

pràctiques-Relacions laborals-…

Amb aquesta darrera lliçó donem per acabada l’assignatura. Espero que l’exposició sintetitzada d’aquests apunts us hagi servit. Molta sort als exàmens!

* * * * QÜESTIONS CLAU PER A LA PREPARACIÓ DE L’EXAMEN__

TEMÀTICA*Filosofia moral és el saber especulatiu no científic que es deriva de les respostes a la pregunta genèrica “què puc fer”. És una branca de la filosofia que proposa respostes a la pregunta sobre el comportament humà en societat, realitzant una anàlisi de les ‘raons’ que els homes tenen quan actuen. La Filosofia moral busca donar resposta a preguntes del tipus: com hem de viure, quines finalitats hauríem de perseguir a la vida; què ens fa feliços; com actuar bé?, etc. Aquestes preguntes han produït diverses tendències ètiques a l’hora d’afrontar-les, que estableixen principis útils per a guiar les accions dels homes al voltant del que és bo o adequat, just o injust, etc. El que fa problemàtica aquesta part de la filosofia és que allò que considerem bo (o adequat o just) canvia al llarg del temps i en diferents indrets del món. Per tant: una de les qüestions centrals de la Filosofia moral és saber si és possible (o no) establir principis universals de comportament que facin feliços als homes i alhora contribueixin al benestar global de la humanitat. Tot i que el terme ètica i moral s’utilitzin sinònimament, en termes tècnics són conceptes diferents. Ètica és allò que afecta a allò que els humans considerem ‘bo’ o ‘dolent’, adequat o no. Moral, en canvi, pregunta sobre conductes específiques en què aquest ‘bo’ o ‘adequat’ s’ha d’aplicar.

*Resposta a la preg. 1.a) de l’examen.

Comentari de text Sortirà algun dels textos analitzats en aquest capítol.

Preguntes de teoria 1. Concepte d’Ètica i dimensions (pàgs. 107-109).2. Intel·lectualisme ètic: Teoria de Sòcrates (pàg. 110).

278

279

EL SABER FILOSÒFIC

3. Intel·lectuaisme ètic: Teoria del punt mitjà aristotèlic (pàg. 110).4. Explica la teoria del Materialisme ètic d’Epicur (pàg. 112).5. Explica la teoria de l’Estoicisme ètic (pàg. 112).6. Explica la teoria de l’Escepticisme ètic (pàg. 112).7. Explica l’emotivisme moral de Hume (pàg. 113).8. Explica la teoria ètica de kant (pàgs. 114-116).9. Principals crítiques a l’ètica de Kant (pàg. 116).10. Problemàtica actual de l’ètica (pàg. 117).

Preguntes de comparar 1. Compara l’Ètica d’Epicur i Aristòtil (pàgs. 110; 112).2. Compara l’Ètica de Hume i Kant (pàgs. 113; 114-116).3. Compara l’Escepticisme ètic i l’Estoicisme ètic (pàg. 112).4. Compara la Filosofia Política i la Filosofia Moral (pàgs. 106; 118).

COM PLANTEJAR L’EXAMEN DE FILOSOFIA

 1.- De què va un examen de Filosofia?

Un examen en Filosofia gira sempre al voltant d’un problema filosòfic. Aquest problema es refereix a un dels 9 temes que estudiarem enguany: física, metafísica, lògica, filosofia de la ciència, antropologia filosòfica, antropologia, física, filosofia política o filosofia moral.

El quid de la qüestió consisteix a tenir claretat expositiva en la redacció, i una mica d’estratègia en la presentació i en la redacció dels arguments. Res més. Amb això ―i aquests apunts, en teniu prou per a aprovar.

2.- Entendre l’argumentació del text és central per decidir quina opció es tria

El més important a l’hora de triar quin text comentem en l’examen de Filosofia: comprendre clarament la problemàtica del text que se’ns proposa; saber què se’ns demana. D’aquesta manera, evitem allò que baixa més punts: dir coses sense sentit o presentar arguments que, tot i ser part del pensament de l’autor, NO estan en el text. Important: NO es pot respondre a coses si no ho demana la pregunta. Cal escriure amb frases curtes, evitar frases subordinades, repetitives, evitar llenguatge col·loquial de pati d’escola, i procurar no fer faltes d’ortografia: resten a la nota de l’examen fins a 2 punts de la nota final de l’examen (0’1 per falta).

3.- Presentació clara

En la redacció també és bàsic tenir cura de la presentació. Una escriptura deixada, lletra petita i il·legible, manca de marges, paràgrafs massa extensos, i frases mal puntuades, predisposen negativament a la correcció per part de l’examinador. Posa punts: són gratis! Punts i seguits, punts i aparts: ‘abulta’ la resposta i fes-la

280

281

llarga. Ho torno a dir: la resposta super breu puntua negativament. La resposta no és una fotocòpia dels apunts: és una elaboració pròpia escrita per tu.

4.- Saber argumentar amb cura

L’examen de Filosofia dóna una importància central a la maduresa en l’argumentació de l’alumne. A través de la redacció, cal mostrar a l’examinador que s’ha entès el sentit del text comentat, que se sap situar el text proposat en el pensament de l’autor, i que s’és conscient de la seva significativitat en el conjunt del pensament filosòfic. A les preguntes de teoria i comparació, passa exactament el mateix.

5.- Errors corrents en el Comentari de text

Hi ha alguns errors molt habituals a l’hora de plantejar el comentari de text de Filosofia. Sovint l’examen fracassa per cinc senzilles errades fàcils de prevenir:

a) No llegir amb calma les preguntes o no entendre el vocabulari del text: primer que tot cal entendre què t’han preguntat. Cap pregunta no es respon amb un “si” o amb un “no”. Cal respondre adaptant-nos al que se’ns demana, i tenir clar què signifiquen les paraules-clau. Així, per exemple, la paraula “Raó” en un text, es pot usar com a sinònim de “racional” (per oposició a “irracional”), de “raonable” (una persona “raonable” és una persona moderada), o de “propi de la raó” (per oposició a l’experiència, per exemple, a Descartes). També, la paraula ‘Idea’ canvia molt de sentit a Plató, Aristòtil, Hume, o Kant, per exemple. S’ha d’anar molt alerta! Posa sempre aquestes paraules entre cometes.    

b) El desordre: un comentari no consisteix en una sèrie d’afirmacions més o menys lligades per alguna associació d’idees. Un comentari de text s’ha de presentar ordenat, avançant pas per pas i no en una pura juxtaposició d’idees. Dir una idea, seguir amb una altra, i després tornar a la primera idea, és un desastre i puntua negativament.

c) La paràfrasi del text: sempre resta puntuació la repetició del que ja es diu al text, encara que es faci amb altres paraules. Per això és bo l’exercici de reformular el text en paraules més senzilles. Per a evitar la paràfrasi, val més citar entre guionets la frase que volem ressaltar.

d) La divagació: el que més perjudica un comentari de text és dir coses sense solta ni volta: que no tenen a veure amb la temàtica o amb l’autor estudiat. L’error més “car” que pots cometre és el d’omplir molts fulls sense dir res. El que s’ha de mostrar és que l’alumne domina la interpretació filosòfica, que és d’allò que va un examen de Filosofia, i res més.

e) La memorització: No es pot memoritzar: la comprensió és essencial. Si l’examinador veu que dius coses i no saps què dius, creurà que ho has memoritzat (o copiat), i no en tens ni idea. Important: no repetir mecànicament els apunts que teniu aquí: s’han de desenvolupar.

282

283

EL SABER FILOSÒFIC 284

285

286

287

EL SABER FILOSÒFIC

CRITERIS DE PUNTUACIÓ I AVALUACIÓ

L’alumne ha de triar entre l’opció A i la B. L’examen, tècnicament parlant, no és un Comentari de text: només la pregunta 1, ho és. Ara explicarem com s’ha de contestar, pregunta per pregunta. La puntuació total és sobre 6.

PREGUNTA 1 (EL TEXT). Val 3 punts en total.Es tracta d’un comentari de text filosòfic. Té 4 subpreguntes: 1.a) Temàtica (1 punt), 1.b) Tema i tesi del text (0’5 punts), 1.c) Explica el text (1 punt), i finalment 1.d) Valoració crítica (0’5 punt). Total: 5 punts.

1.a) Temàtica (1 punt)S’ha de parlar de quina temàtica tracta i definir-la (Antropologia Física, Antropologia Social, Antropologia Filosòfica, Física, Metafísica, Epistemologia, Filosofia Política (inclosa a cada qëstionari: extensió aproximada mig full).

1.b) Tema i Tesi (0’5 punt)El “Tema” vol dir si va de Política, Ètica, Metafísica, Teoria del coneixement, Física, Antropologia, etc. La “Tesi” significa la idea central del text exposada per l’autor (extensió aproximada una frase o dues: no un paràgraf sencer. A la pregunta 1.c. ja desenvoluparàs in extenso la Tesi).

1.c) Explica el text (1 punt)Explicació detallada (quasi línia per línia) dels continguts exposats al text i explicar-los què signifiquen. Posa cometes a paraules-clau. No es pot ser repetitiu. Frase curta (no de 6 línies seguides!). No es poden dir coses que no surten al text (però que tu saps i mires a veure si ‘colen’). Només es parla del text, i prou. Pensa que tu no ets Premi Nobel de Literatura: les ‘parrafades’ llargues descompten. Es pot utilitzar les cometes (“) per fer citacions literals, i després explicar què volen dir (extensió aproximada mig full).

1.d) Valoració del text (0’5 punt)Aquí l’examinador valora si ets capaç de tenir esperit crític en relació al text i opinar sobre ell. Ho farem de la manera següent: lliurement, cada alumne pot triar de comparar l’opinió de l’autor del text, amb l’opinió d’una altra corrent o teoría contraposada, mirant d’establir simil·lituds i diferències. En aquesta pregunta l’alumne/a hi pot afegir la seva opinió personal.

PREGUNTA 2 (TEORIA). Val 1’5 punts.És una pregunta de Teoria pura. La pregunta NO està relacionada amb el text ni amb el seu autor. Cal fer una exposició detallada i exhaustiva perquè val 1’5 punts (extensió aproximada ¾ de full). Només respon a allò que diu la pregunta (no allò que saps i no posa la pregunta). Ex: em pregunten la Teoria de la substància a Aristòtil, i contesto la Física aristotèlica: et posaré un zero.

PREGUNTA 3 (COMPARAR). Val 1’5 punts.Es una pregunta de relacionar dos autors o dues teories diferents. Aquesta pregunta tampoc no està relacionada amb el Text inicial de l’examen. Cal fer una exposició detallada de punts de contacte i diferències entre els dos autors o dues teories. No posar “fulano va dir això” i “Sotano va dir allò”, sense relacionar-ho, perquè val 1’5 punts (extensió aproximada ¾ de full).

LECTURA OBLIGATÒRIA: Yuval Noah Harari. De animales a dioses. Barcelona: Debate, 2014

288

289

CRITERIS D’AVALUACIÓ:

Enguany, el Departament de Filosofia de l’IES CTEIB ha decidit modificar els criteris d’avaluació de la matèria, per tal d’ajustar-la millor a la tipologia d’alumnes d’aquest Centre i evitar així confusions o malsentesos. El procediment enguany serà el següent:

1. Per tal d’aprovar cada trimestre:

Es faran 3 exàmens de continguts per trimestre, que comptaran un 70% de la nota trimestral. A més, es farà 1 examen de lectura per trimestre, que comptarà un 30% de la nota trimestral. El calendari es fixarà a principi de cada trimestre i no serà MODIFICABLE. De la suma ponderada (70%+30%) entre els exàmens, a partir de 5, queda aprovat el trimestre; menys de 5 quedarà suspesa (inclòs 4’94, per avall). Es desestimaran les dècimes resultants, que SÍ es tindran en compte per a la nota final.

2. Per tal d’aprovar el curs:

Es farà mitjana aritmètica de les tres avaluacions a partir de 5, incloent-hi les dècimes desestimades en les notes trimestrals. Amb nota inferior a 5 (inclòs 4’94, per avall) queda suspesa la matèria i cal anar a un examen final de tota l’assignatura, segons el model PAU amb 2 opcions, explicat a l’apartat anterior.

AVISOS IMPORTANTSAVÍS 1

Si es detecta que un examen està copiat PARCIALMENT O TOTALMENT, automàticament tindrà un 0 (zero), tant l’alumne/a que ha copiat com el que s’ha deixat copiar, si és el cas. Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final

de TOT EL TRIMESTRE.

AVÍS 2Si durant el desenvolupament de la prova es detecta que algun alumne/a xerra

amb un altre, automàticament tindrà un 0 (zero). Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final de TOT EL TRIMESTRE.

AVÍS 3Si durant la prova es detecta un mòbil, automàticament l’alumne/a des-moblitzat tindrà un 0 (zero). Aquest NO ÉS RECUPERABLE i es va a un examen final de

TOT EL TRIMESTRE.

AVÍS 4Cada falta ortogràfica RESTARÀ 0’10 fins a un màxim de 2 punts de la nota de l’examen (les faltes poden ser repetides i es comença a comptar des de la primera

falta ortogràfica).

290

291