PRESOCRÀTICS

Pas del Mite al LogosEs produeix a les colònies gregues de Jònia al segle VI aC

Mite Logos

Antropomòrfic

Imaginació

Causes sobrenaturals

Màgia i ritual

Abstracte

Raó

Causes naturals

Ciència, filosofia i tècnica

Per què a Grècia?Societats obertes al contacte amb altres cultures.Religió politeista no dogmàtica. No hi ha una

classe sacerdotal poderosa. Permet la llibertat de pensament.

Actitud crítica respecte a la tradició. Les Polis gregues floreixen gràcies al comerç i els

ciutadans s’interessen per qüestions “teòriques” en tenir solucionades les qüestions “pràctiques”.

Ja existeix l’escriptura, base material per deixar constància del pensament.

La moneda va afavorir el pensament abstracte.

Mapa dels primer filòsofs

La recerca dels primers filòsofs gira entorn d’interrogants sobre la natura o physis (φύσις)

De la natura, en cerquen el principi o arkhé (α̉7ρχή)Tres significats bàsics d’α̉7ρχή:

Origen, inici, començamentFonament, base, elementPoder, autoritat, govern

En cercar un principi, volen saber:Quina és la realitat material que ha generat tota la natura?Quin és l’element de què estan fetes totes les coses

naturals?Quina és la llei que governa la natura?

No estan d’acord sobre quina és la matèria o la quantitat d’aquest principi.

L’explicació racional de la natura

El primer bressol: l’escola de Milet.

MONISTES: la naturalesa s’ha format a partir d’un sol element

material.

Quin és el principi oarjé de totesles coses?

L’escola de Milet

Tales: αρχή = aiguaHilozoisme: tot està ple de vida

Anaximandre: αρχή = àpeiron (indefinit)

Anaxímenes: αρχή = aire (pneuma)

TALES De Milet (624-546 aC aprox)

Tales fou un dels 7 savis, era matemàtic, astrònom, aconsellava als polítics, tenia visió pels negocis...i també se’l considera el primer filòsof.

És el primer que va predir un eclipsi, el de l’any 585 aC.En filosofia va sostenir que tota la realitat actual, plural

quant al nombre d’elements, es redueix a una única causa al principi. L’arkhé de tot és l’aigua.

Ho argumentava observant que res pot sobreviure sense aigua, que allà on hi ha vida hi ha aigua, que la terra ferma sembla surar sobre aigua.

ANAXIMANDRE De Milet (610-545 aC aprox)

L’arkhé no pot ser un element determinat, dels que existeixen a la realitat. L’arkhé ha de ser indeterminat, indefinit, en grec “apeiron”.

L’univers va néixer en separarse els contraris. Allò fred i humit es va separar d’allò calent. Tot neix i torna a ell, és etern

«El principi i element de totes les coses és l’apeiron... Ara bé, a partir d’on hi ha generació per a les coses, cap allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen les culpes unes per les altres i la reparació de la injustícia, segons l’ordre del temps.» Simplici, Física 24, 13-20

Anaximandre de Milet

La terra és cilindríca com un pastís. Està en repòs i no es

recolza en cap lloc

?Els humans procedeixen dels peixos

ANAXÍMENES De Milet (584-524 aC aprox)

L’arkhé ha de ser l’aire.Tot prové de la condensació o la

rarefacció de l’aire.

“Així com la «nostra vida», en ser aire, «ens manté cohesionats», «el buf i aire» abarca tot el cosmos”.

El segon bressol: els pitagòrics.

Explicació matemàtica del Cosmos

PITÀGORES De Samos (572-496 aC aprox. )

Va fundar el que avui en diríem una “secta” místico-religiosa. Els seus membres anaven aprenent per fases els secrets matemàtics de l’univers.

Als més avançats se’ls proporcionava el coneixement d’un poliedre regular que tothom desconeixia: el dodecaedre (veure pantalla següent).

L’univers és formulable matemàticament, és més, l’arkhé de les coses són els nombres. Principi formal.

Pels pitagòrics el número 1 és un punt a l’espai, “existeix”, per tant, totes les coses estan compostes de nombres. 2 punts formen una línia, 3 una figura plana i 4 un volum.

També creien en la transmigració de les ànimes o metempsicosi. Importància de la purificació amb el coneixement.

TETRACTYS

Identificació amb els elements de la naturalesa.

PROBLEMA FILOSÒFIC: EL CANVI.Heràclit versus Parmènides

Un problema derivat de les teories anteriors és que no poden explicar convincentment per què les coses canvien. Observem que les coses canvien constantment, neixen i moren. Com podem dir que “són” si mai estan “quietes”?

Només podrem dir que "és" allò que sempre sigui, que no esdevingui, que no canviï?

HERÀCLIT d’Efés (544-484 aC aprox)

Per Heràclit totes les coses estan en continu moviment, al dia succeeix la nit, al fred la calor, a la guerra la pau,... PANTA REI. Tot sembla que canvia cíclicament de forma ordenada: el cosmos està compost de contraris que es necessiten uns als altres. DIALÈCTICA

Aquesta lluita continua entre contraris és una harmonia, hi ha un “logos” intern, una raó. Les imatges d’aquesta tensió harmoniosa són la lira i l’arc: els dos costats que estiren es necessiten mútuament.

La concepció del temps d’Heràclit, així com de la cultura grega, diferent a la concepció cristiana, és que aquest és circular, cíclic, no lineal com després s’introduirà amb el cristianisme.

El cosmos, la natura, és com un foc que sempre crema, més viu a estones, més apagat de vegades, però sempre encès. L’arkhé de l’univers és el foc.

Aquest logos universal (foc, cosmos, physis, tot apunta al mateix) també és present en els humans, però els qui no ho entenen i creuen que el continu canvi és irracional estan “adormits”.

Teoria d’Heràclit

Sentits Moviment/canvi Multiplicitat Aparença Opinió

Raó Immutabilitat Unitat Realitat Veritat= = = =

PARMÈNIDES D’Elea (540-470 aC aprox)

La filosofia de Parmènides és rigorosament lògica i només pensant amb el significat estricte de les paraules es pot copsar.

La filosofia de Parmènides deriva de dos enunciats principals:“el que és és i el que no és no és”“pensar i ser són el mateix”.

Així, el que és, l’ésser, és tota la realitat, res hi queda fora. L’ésser és: inengendrat, imperible, íntegre, únic, realitzat plenament, continu, indivisible, homogeni, immòbil, complet, esfèric i finit.

Nega el canvi i el moviment.

PARMÈNIDES D’EleaEl que ara és una cosa, no pot arribar a ser-ne una altra,

perquè el no ser és impossible.

És nega així la realitat del canvi o del moviment, encara que

el camí de l’opinió el pugui considerar autèntic. El camí de la

veritat sap que el que no és, no és ni serà mai.

Un deixeble de Parmènides, Zenó, utilitzarà les famoses

apories d’Aquiles i la tortuga, l’arc i la fletxa, etc., per

demostrar lògicament que el moviment no és real.

Els pluralistesDesprés de Parmènides tots els filòsofs intentaran

resoldre el problema filosòfic de la realitat del canvi.Els anomenats “pluralistes” acceptaran les

característiques de l’ésser de Parmènides però sostindran que n’hi ha múltiples, i que les seves combinacions donen lloc al canvi i al moviment.

EMPÈDOCLES d’Agrigent (495-435 aC aprox)

Parteix de Parmènides: intenta resoldre el moviment i el canvi amb un ésser immutable.

Per Empèdocles hi ha 4 elements originaris: terra, aire, aigua i foc. Són les arrels de tot. Cada element té les característiques de l’ésser de Parmènides. Es mesclen donant lloc a les coses, tot són combinacions dels 4 elements.

Les forces d’unió i separació són Amor i Odi.En un principi els quatre elements estan

absolutament cohesionats per l’Amor, formant una esfera; després l’Odi separa i es genera el món plural. És un cicle etern, només romanen els quatre elements.

ANAXÀGORES de Clazomene (500-428 aC aprox)

També parteix de Parmènides, l’ésser no ha de tenir començament ni fi.

Els elements o principis de tot són unes petites partícules materials «spermata», «llavors o homeomeríes», segons Aristòtil. Són infinites en nombre i en la divisió.

«Tot és en tot»: les coses estan formades per totes les llavors però són el que són perquè hi predominen les de la seva essència.

En un principi totes les partícules estaven juntes en un remolí mogut pel NOUS (intel·ligència), després tot es mescla formant el món.

DEMÒCRIT d’Abdera (460-370 aC aprox)

L’ésser és una infinitat de partícules indivisibles (“àtom” significa “indivisible”). Aquests àtoms tenen les característiques de l’ésser de Parmènides, menys l’esfericitat —tenen qualsevol forma—, i la infinitud. Difereixen entre si per la figura, la posició i l’ordre.

Aquests àtoms es mouen en el buit, en qualsevol direcció i sense finalitat. A l’atzar van xocant i formant remolins: les coses.

Mecanicisme: no hi ha intel·ligència ordenadora ni forces externes als àtoms. El món canvia, es mou, mecànicament.