La fantasma Rusca Lleda vivia en un castell ple de

cuines: una cuina a cada habitació.

Cada any, pel dia de Tots Sants, sortia i animava

tots els personatges fantasmes del castell a fer una

festa culinària.

Era molt divertit perquè cada u portava un plat. El

presentaven, li feien les fotografies que tocava i

després el deixaven en un dels menjadors del

castell on havien preparat una taula molt ben

parada, amb tot de detalls. Però ningú no se’l

menjava.

Ja sabeu que els i les fantasmes no mengen, oi?

Però si els agradava de cuinar, com s’ho havien

de fer?

Doncs la Rusca Lleda va tenir una gran idea:

farem una gran festa i convidarem a totes les

persones que hi vulguin venir.

Per fer-ho saber, van posar tot de cartells pel

poble:

Us fem saber que el dia 1 de novembre, festa de

Tots Sants, sortirem de l’amagatall i us convidarem a

sopar. No ens veurà ningú, però podreu menjar un

gran àpat.

Ara, això sí! Haureu de venir a la festa amb vestits

antics, tal com nosaltres us imaginem, amb roba de

l’any 1524. Tots i totes ben guarnides, que la festa

s’ho valdrà.

Hi haurà els millors vins i begudes del Penedès.

La Rusca era molt organitzada i meticulosa i tenia

cura de tots els detalls. Havia de saber quants serien

per posar plats i tovallons a tothom. Qui fossin o com

fossin, li era ben igual, del poble o de fora, de pell

blanca o fosca, homes o dones o nens o nenes o

avis o àvies; alts o més alts i petits o més petits; ara,

això sí, havien de tenir el do de la simpatia i

presentar-se amb un somriure als llavis.

Aquesta norma valia per a tots i totes!

Caram, noi! Un àpat de la Rusca Lleda i sense

pagar? Tothom s’hi va apuntar!

A l’entrada hi havia un porró i un canti. Les persones

grans, agafaven el porró, feien un xerric de vi dolç,

deien el seu nom i passaven.

Les persones petites també feien un xerric però era

amb aigua fresca, amb un canti fet a la mida; n’hi

havia de totes les mides, perquè moltes persones

adultes també xerricaven aigua clara.

Aquest era el control d’entrada.

A dins els esperava una festa fantasma: aperitiu amb

suc de fruites del bosc....els plats i les menges i els

begudes pròpies dels fantasmes...

Els fantasmes ho serveixen tot.

Van de fantasmes blancs i porten llacet tal com si

fossin cambrers o cambreres.

La gent fa bona cara.

Després fan ball. Ballen els fantasmes amb la gent i

es barreja tothom, grans petits, blancs o negres.

Acaben fent una rotllana i hi ha tanta alegria que fan

una mena de castell... fan pujar el més petits dalt de

tot.

Amb l’ajuda dels fantasmes els castells són alts i alts

i més alts: gairebé toquen la lluna amb les mans.

S’ho han passat tant bé que cada família del poble

s’emporta un fantasma cap a casa, el conviden a passar

uns dies... però els fantasmes posen la condició que els han

de deixar amagar en un racó, ja que és la seva manera de

viure.

Així ho parlen i així ho fan. Els fantasmes surten cada nit,

passegen pel poble quan tothom dorm ben tranquil.

Canten cançons pacífiques, ballen una mena de dansa

etèria, riuen, ploren, xisclen, salten molt enlaire... fins que

arriba la Rusca Lleda, quan ja falta poc per sortir el sol i els

crida a retirar-se.

Al cap de sis dies tots tornen al castell de els cuines

atrets per una música especial i tornen a fer assajos

dels plats que comencen a preparar per al proper

any!!!

La Rusca Lleda està contenta, es frega les mànigues

del vestit de fantasma.. La gent de Ventdelaplana ja

han oblidat el fet i només el tenen com un somni que

un dia els va passar. Però si algú es lleva prou matí,

just abans que surti el sol, senten música i corredisses,

com un vent fresc que els passa prop de la cara....

La Rusca Lleda, des del terrat del castell,

somriu satisfeta i saluda als nens i les nenes,

còmplices fidels del seu secret.

Fi