ITINERARIS DE LECTURA

Pau Joan HERNÀNDEZ

Edició: Institució de les Lletres Catalanes Portal de Santa Madrona, 6-8 08001 Barcelona Elaboració: Servei d’Ensenyament del Català Via Augusta, 202 08021 Barcelona Autores: Montserrat Corrius i Coll Carme Vilà i Comajoan Barcelona, desembre de 2000 Revisió i ampliació: Montserrat Corrius i Coll Carme Vilà i Comajoan Barcelona, juny de 2006

ÍNDEX

1. Qui és? . . . . . . . . . 5

2. Què escriu i com escriu? . . . . . . . 8

3. Itineraris de lectura . . . . . . . . 10

Tot et serà pres . . . . . . . 10

Una selva al replà . . . . . . . 13

Quan el cerç bufa al migdia . . . . . . 15

L’ombra del Stuka . . . . . . . 18

La Tripulació del Pànic . . . . . . 21

El mussol i la forca . . . . . . . 23

4. Què ha escrit? . . . . . . . . 29

5

PAU JOAN HERNÀNDEZ

1. QUI ÉS?

Pau Joan Hernàndez i de Fuenmayor va néixer el 27 de maig de 1967 a Barcelona, on va viure –concretament al barri de Gràcia– fins a l’any 1995. Des d’aleshores, viu a Bigues i Riells (Vallès Oriental).

De ben petit va manifestar interès per la lectura. En part, segurament, per l’ambient familiar (la seva mare és professora de llengua i literatura, i el seu pare és professor de filosofia) i perquè a casa seva hi havia molts llibres:

L’ambient familiar, sempre envoltat de llibres, ha influït molt sobre mi però el paper decisiu va ser el del meu avi Àngel, a qui dedico la novel·la El projecte Ictivela. El meu avi, que era marí, va influir en el fet que narri històries. Ell era pilot de la Marina Mercant i, com tots els homes de mar, sempre anava explicant històries de viatges i aventures que havia viscut. Et feien venir ganes de tenir coses pròpies que explicar, de saber històries i d’explicar-les d’aquesta manera.1

Les històries que li explicava l’avi i els quaderns de navegació que tenia, doncs, van predisposar Pau Joan Hernàndez a escriure narracions més que no pas la resta d’elements de l’ambient familiar, com es desprèn del fet que va dedicar a aquesta influència el parlament de cloenda de l’acte de lliurament dels Premis de la Institució de les Lletres Catalanes el dia 28 de novembre de 2000 al Palau de la Generalitat. En destaquem uns quants fragments:

Hi ha temps, doncs, per a les històries. Aquesta història sortia d’un llibre, perquè totes les històries surten de llibres o en generen, i fins i tot aquelles que en generen poden sortir de llibres, perquè la realitat i la ficció es copien mútuament de forma interminable. Però el llibre d’on surt aquesta història, que ve del temps de la meva infantesa, no tenia dibuixos, ni argument, ni gairebé narració escrita, sinó sobretot anotacions matemàtiques, rumbs, derives, vents, lectures de baròmetre i sextant... Aquest llibre de contes de la meva infantesa no era altre que un dels volums dels quaderns de navegació del meu avi, pilot de la Marina Mercant, que, en llargs matins mandrosos de diumenge, em parlava de terres i de mars llunyanes, d’anècdotes viscudes o sentides, o bé en prenia peu per bastir històries fabuloses de pirates i naufragis i feia néixer en mi la necessitat no només de trobar noves històries, sinó també de crear-ne les meves pròpies.

Que els avis expliquen contes, és gairebé un tòpic literari. Que aquests contes contribueixen a la creació de l’imaginari personal, de la infantesa mítica que tots portem a dins, és gairebé un tòpic pedagògic. Però oblidem de vegades que, com que la vida és literatura i la literatura és vida, aquests contes dels avis –que també són dels pares, oncles i germans grans– poden sortir del fet més trivial de la vida quotidiana. L’ésser humà té una gran necessitat d’històries, de sentir explicar històries, i qualsevol història ben explicada ens resulta apassionant. Explicada amb gràcia, la baixada de la iaia a plaça per comprar mig quilo de mongetes pot ser tan apassionant com el més fabulós conte de fades. És qüestió de posar-s’hi. De no delegar funcions ni competències. [...]

De ben jove, doncs, Pau Joan Hernàndez ja va sentir la necessitat d’escriure. Però a diferencia de la majoria d’adolescents, també va sentir la necessitat de publicar les

1 PERSIVA, R. “Los autores tenemos una responsabilidad ética” (entrevista). El Periódico, 6-11-1993.

6

seves obres, tant narracions com poemes. Als catorze anys presentava originals a editorials i a premis literaris, i ja havia decidit escriure d’una manera constant i regular. Per tant, molt abans que la majoria d’escriptors, Pau Joan Hernàndez es va plantejar la literatura com una professió. Havia decidit ser escriptor perquè, a més del fet que li agradava escriure, havia observat que quan llegia en veu alta les redaccions a l’escola els companys escoltaven amb molt d’interès. Sovint s’ha destacat aquesta precocitat a l’hora d’entrar en la literatura professional:

No crec que tingui res especial. Jo sempre he tingut molt clar que em volia dedicar a això. Vaig començar a escriure de molt jove i a enviar originals a editors a veure què passava. Em vaig presentar als premis Folch i Torres de La Galera als 14 anys i a partir d’aleshores he aconseguit mantenir la producció i enviant coses vaig aconseguir cridar l’atenció... [...] I com es fica un noi de 14 anys en el món editorial? Mira, posant-hi molta cara i presentant-me als editors, que és el que fan molts escriptors als 25 anys i que publiquen, amb sort, als 27. El que no sé és com m’ho vaig fer perquè jo, que sóc molt tímid, no sé com vaig tenir la cara de presentar originals a La Galera amb 14 anys, però em va sortir bé. El no ja el tenia...2

Si als 14 anys presentava originals a premis i a editorials perquè ja havia decidit ser escriptor, dos anys després havia escrit una novel·la que, amb retocs posteriors, publicaria als 18 anys: Tot et serà pres. La tenacitat a presentar el que escrivia a premis i a editorials (va quedar finalista en dos premis de poesia quan encara estudiava a l’institut) es va ajuntar amb un cop de sort:

El vaig deixar llegir al meu professor de literatura de BUP, Francesc Sales, que treballava a l’Editorial Empúries, i resulta que començaven una col·lecció en què volien barrejar autors de la talla de Robert Graves o Roal Dahl amb gent com jo.3

La crítica literària va acollir molt bé Tot et serà pres, amb l’acord unànime que no semblava una novel·la d’un autor tan jove, perquè tot i que s’hi tractaven temes freqüents en les novel·les adreçades a joves (com ara l’amor o l’amistat) bàsicament s’hi desenvolupava el tema de l’eutanàsia. Aquesta novel·la va tenir molt èxit, tant de vendes com de crítica, i actualment encara es continua reeditant:

Suposo que si a aquell noi de l’Institut Menéndez, que treballava a casa seva amb una màquina atrotinada, li haguessin dit que aquella primera novel·la, Tot et serà pres, vendria 33.000 exemplars, s’hauria fet un tip de riure. Ara, quan començo a escriure una novel·la intento tornar a ser aquell noi que no es preocupava gaire per les vendes. Miro de mantenir una certa puresa i continuar sent un adolescent davant l’ordinador.4

Quan va haver de decidir la carrera universitària, es va decantar per una de les que té més relació amb l’ofici que havia triat, Filologia Catalana. Paral·lelament, estudiava en profunditat altres idiomes, com ara el francès i l’euskera, la qual cosa li permetria posteriorment traduir desenes d’obres escrites en aquestes llengües. Va obtenir la llicenciatura en Filologia Catalana l’any 1991.

Però Pau Joan Hernàndez no va ser, com s’ha comprovat posteriorment, un autor d’una sola novel·la d’èxit. Si als dinou anys ja havia publicat dues novel·les (Tot et serà pres i SOS a sis mil metres) i un poemari (Si nego el bosc...), quan encara no n’havia complert vint-i-cinc, molts crítics literaris i periodistes el consideraven un escriptor 2 PERSIVA, R. 1993. 3 GALLARDO, À. “El escritor de los bachilleres” (entrevista). El Periódico, 3-2-1990. 4 CIÉRCOLES, M. “Pau Joan Hernàndez” (entrevista). Avui, 5-10-1995.

7

prolífic. L’any 1992 ja havia publicat cinc novel·les juvenils (a part de les esmentades, Porta falsa, Història fosca i Projecte Ictivela), un recull de contes per a adults (Una selva al replà) i tres reculls de poemes (Si nego el bosc..., Joc de daus i Camarades grecs). També havia estat inclòs en antologies poètiques: Ser del segle, de David Castillo, i 25 poetes del Premi Amadeu Oller. Abans dels vint-i-cinc anys també havia guanyat molts premis literaris, tant de narrativa infantil i juvenil com de poesia.

Pau Joan Hernàndez es considera a si mateix més un narrador que no pas un poeta:

Jo sempre dic que sóc un novel·lista que fa poemes, perquè, per a mi, la novel·la és una cosa més de feina de cada dia, més sistemàtica, més planificada, mentre que el poema es treballa més espontàniament. Com a novel·lista sóc més seriós, més professional.5

A partir de 1992, Pau Joan Hernàndez ha continuat publicant novel·les juvenils (Cordada de rescat, Quan el cerc bufa al migdia, L’ombra del Stuka i Els cosacs de l’autopista, La Tripulació del Pànic i El misteri de les quatre punyalades), una obra de narrativa breu (El pic de la dama morta) i també ha fet incursions en novel·les per a nens i nenes d’uns deu anys (Aterratge a Ostadar, El problema amb els ferivals, Joana i els sis vint-i-cinc i Tàrik de la gran caravana). Darrerament continua, com al llarg de la seva carrera, rebent premis: per L’ombra del Stuka, el Premi de la Crítica Serra d’Or 1999 i el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de narrativa juvenil 2000, Premi Ramon Muntaner 2000 per El pic de la Dama Morta, el Premi Edebé de literatura juvenil 2004 per La Tripulació del Pànic i el Premi Columna Jove 2005 per El misteri de les quatre punyalades.

Pau Joan Hernàndez és considerat un novel·lista de literatura juvenil perquè, tret del recull de contes Una selva al replà i, en certa manera, la novel·la Història fosca, la resta de narracions s’adrecen especialment a lectors i lectores joves, tot i que ho són més aviat per la forma:

Personalment, em veig com un escriptor; el que passa és que fins ara tot el que tinc publicat entra en allò que en diuen narrativa juvenil, però quan escric no considero que ho faci només per a adolescents, sinó més aviat per a un públic que no té gaire hàbit lector i que, per tant, t’obliga a moure la novel·la per uns paràmetres d’una certa sobrietat de recursos. Potser aquestes són característiques meves que m’han portat a treballar més en literatura juvenil.6

Totes les activitats professionals que ha desenvolupat (feines diverses en editorials –corrector, assessor, etc.–, organitzador de tallers d’escriptura, agent cultural, traductor, guionista del programa de televisió de Barcelona Cafè Central, per exemple) estan relacionades amb la literatura. Actualment, a més d’escriure novel·les i poemes, continua traduint obres d’altres llengües (del francès, de l’euskera, del gallec i del castellà), fent tasques en diverses editorials, exercint de crític literari al diari Avui –especialment hi publica crítica divulgativa de poesia– i col·laborant en iniciatives culturals diverses de foment de la lectura (com ara "La meva ciutat en un joc", de la fundació Bertelsmann, o el programa Biblioteca Escola).

Per bé que Pau Joan Hernàndez ha exercit durant solament tres mesos de professor d’ensenyament secundari, està en contacte amb estudiants adolescents, perquè va molt sovint als centres a parlar amb nois i noies que han llegit els seus llibres. Fins i tot, algun personatge de les seves novel·les està inspirat en aquests interlocutors.

5 CIÉRCOLES, M. 1995. 6 CIÉRCOLES, M. 1995.

8

Tots els escriptors tenen certs costums, manies, característiques... a l’hora d’escriure. Pau Joan Hernàndez té una veritable obsessió per la documentació (pot posposar l’acabament d’una novel·la perquè no ha trobat un detall aparentment insignificant, com ara saber quants cavalls tenia el motor d’un avió com el que apareix a L’ombra del Stuka), escriu de manera constant i regular (com ja es va proposar d’adolescent), li costa de controlar la tensió en el moment d’acabar una novel·la (aquesta tensió li pot fer perdre cinc quilos i va provocar que fa anys cremés el motor d’una màquina d’escriure elèctrica) i no pot escriure més d’una novel·la alhora.

Actualment, Pau Joan Hernàndez ja s'ha pogut desempallegar de l'etiqueta d'escriptor jove, etiqueta amb la qual no ha cregut mai:

Si bé, personalment, sempre he trobat discutible el terme jove aplicat a la literatura: en aquest país un pot ser un jove autor fins a edats sorprenentment avançades, cosa que es mostra especialment risible en contacte amb cultures en què els autors joves tenen realment empenta, com ara la gallega.7

Tant abans com ara, la seva passió, l'escriptura, continua donant fruits que permeten que tot tipus de lectors gaudeixin d'arguments emocionants que, alhora, els permeten aprofundir coneixements sobre els temes que tracten les seves narracions i continua provocant el gust per la lectura.

2. QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU?

Una de les característiques més remarcables en Pau Joan Hernàndez és la seva indubtable vocació de lligar la seva vida a l’escriptura, ja sigui observant i interpretant la realitat en la seva faceta d’articulista, o com a consumat lector en la seva ocupació de traductor i de crític literari, al marge, evidentment, del seu doble paper d’escriptor, com a poeta i com a novel·lista.

Una part de la seva producció novel·lística ha estat classificada pels crítics com una mostra de novel·la infantil. Si exceptuem les obres que, òbviament, estan destinades a aquest públic, podem afirmar que la frontera entre el que seria infantil o juvenil, en aquest cas, és de fixació dubtosa. Obres com Tàrik de la gran caravana podrien il·lustrar l’afirmació anterior. El component aventurer del personatge, les reflexions que es fa sobre la vida, els somnis, les històries paral·leles que es narren a la novel·la, etc., tant poden interessar els més joves com els que no ho són tant.

Pel que fa a la literatura considerada juvenil, considerem que les seves novel·les són fruit d’un conjunt de factors que van més enllà de l’argument o dels personatges i on, també, hi intervé clarament la voluntat de reflexió personal. L’autor reconeix que el seu procés creatiu és lent i complex. Sempre té en compte el públic al qual s’adreça i el tipus d’història que vol narrar. A partir d’aquí, selecciona idees, possibles arguments, temes, comportament de personatges, etc. No és feina fàcil. Com diu ell mateix:

El fet de començar a escriure tampoc no és fàcil: la ‘por davant la pàgina en blanc’ existeix i es palesa justament en aquest moment. Els primers folis són els més difícils, i és en ells on és més probable el fracàs d’una novel·la: cal presentar els ambients, els personatges, la situació, i cal fer-ho prou detalladament com perquè el lector ho assimili, però amb prou agilitat com perquè la lectura no cansi.8

7 HERNÀNDEZ, P.J. “Jove, no immadur”. Avui, 13-11-2003. 8 HERNÀNDEZ, P. J. “Al final, sembla mentida”. El País, 23-4-1986.

9

Els temes que tracta són reflex de la realitat social que ens envolta: l’eutanàsia, les drogodependències, les angoixes de l’adolescència, l’amor, l’amistat... Pau Joan Hernàndez considera que l’escriptor té una responsabilitat moral envers els lectors, i més si aquest públic és adolescent. Cal oferir-los temes que els permetin trobar elements de judici a partir d’uns textos que no els deixin indiferents i que els facin reflexionar, això sí, sempre a partir d’un rerefons d’aventura. El lector adolescent, doncs, ha de ser capaç de jutjar i de criticar a fi de continuar el seu camí cap a la maduresa literària i personal.

Pau Joan Hernàndez considera que la temàtica també ha de respondre als referents culturals i als interessos dels joves actuals. Per aquests motius, dins del procés de creació, hem de destacar tot el treball de documentació, molt intens, que hi ha al darrere de cada llibre. Per exemple, a La Tripulació del Pànic, tots els pirates que hi apareixen van existir realment. A les seves obres hi podem trobar informacions culturals diverses, com ara religioses, històriques, esotèriques, mèdiques, esportives... –en funció de la temàtica–, que demostren un esperit de recerca per part de l’autor i una voluntat de transmissió de coneixements. Aquestes referències concretes també serveixen per a ampliar l’horitzó cultural dels joves lectors.

Els motius anteriors originen que el procés de creació dels seus personatges sigui molt elaborat, perquè necessiten tenir una gran complexitat psicològica. Són majoritàriament individualistes i violents, perquè tenen les idees molt clares i volen ser ells mateixos. Tot i que són persones situades enfront de la societat que les envolta, actuen amb una gran fe en el que fan. Al començament, en la fase de disseny, l’escriptor pot canviar la psicologia dels seus personatges, però un cop estan creats i tenen entitat pròpia ja són autònom i l’autor ja no els pot manipular. Per tant, l’autor assumeix la individualitat dels seus personatges i actua en conseqüència:

No vull que els personatges s’enamorin, encara que, un cop els he dissenyat una personalitat, i en nom de la meva exigència de respecte a la individualitat humana, he d’assumir les seves reaccions, encara que no m’agradin gens.9

Aquests plantejaments, que ja eren presents en el seu primer llibre, no han canviat malgrat els anys que han passat des de la publicació d’aquella novel·la.

Els mecanismes per atreure l’atenció del lector són diversos, variats, i van més enllà de temes o personatges. L’autor aconsegueix crear atmosferes tenses que enganxen l’adolescent dins d’un ambient amb molta intriga, com a L’ombra del Stuka, o fins i tot angoixant, com a SOS a sis mil metres. A Cordada de rescat l’angoixa es fa patent des del començament fins al final de la novel·la i es manifesta des de dues perspectives: els muntanyencs resguardats en un refugi d’alta muntanya han de lluitar contra la desesperació que provoca l’aïllament i el comportament d’alguns companys... i, d’altra banda, els components de la cordada de rescat han de lluitar contra la tempesta, contra el temps, i han d’arribar a l’hora perquè no succeeixi res terrible.

La intriga i l’emoció també són apreciables en altres narracions, com ara a Projecte Ictivela o a Aterratge a Ostadar, on apareix el gènere d’aventures en la seva forma més tradicional, o El mussol i la forca i El misteri de les quatre punyalades, que poden llegir-se com a novel·les policíaques.

A la vegada, els elements fantàstics són presents, en major o menor intensitat, en el conjunt de la seva obra. A Una selva al replà trobem un conjunt de relats que combinen l’humor fantàstic i el de l’absurd. A Història fosca es barreja la fantasia amb

9 GALLARDO, À. “El escritor de los bachilleres” (entrevista). El Periódico, 3-2-1990.

10

la ironia. Molt sovint també apareixen elements no racionals, si més no aparentment, com ara els vells mites llegendaris del Cantàbric d'El presoner del Casal del Diable, el vodú de La Tripulació del Pànic, les llegendes barcelonines d'El mussol i la forca... A Porta falsa podem conèixer uns fets inexplicables que passen en un institut d’una ciutat relativament tranquil·la. Aquests fets, lligats a la presència d’una alumna, provoquen una investigació exhaustiva per part del seu professor de llengua, que ha de plantejar-se què hi ha de sobrenatural en aquestes situacions. Tot, però, té una explicació lògica: en podrem trobar la clau en el coneixement de la teosofia, de la mitologia i de les religions. La fantasia arriba al seu punt àlgid quan es posa en dubte el que és tangible i s’arriba a aniquilar la realitat en el darrer paràgraf de la narració:

–I què és, la realitat? La realitat quotidiana és només un muntatge que ens hem organitzat per viure còmodes. És una cambra tancada, fora de la qual volem pensar que no existeix res, que tot és imaginari. Tanmateix, la cambra és plena de portes falses, i només, Arnau, n’hem oberta una.

També volem destacar un altre grup temàtic, en aquest cas lligat amb la preocupació social i l’idealisme que manifesten determinats col·lectius davant el món actual. A Tot et serà pres se’ns manifesta la necessitat de meditar sobre un assumpte tan controvertit com és l’eutanàsia, tema gairebé inèdit en la literatura juvenil. A L’ombra del Stuka s’hi planteja, implícitament, el tema de la pau, amb el rerefons de la Guerra Civil espanyola. A Quan el cerç bufa al migdia, els personatges fan reflexionar sobre el paper que compleix en l’actualitat el voluntariat social o la marginació a què condueixen determinades conductes i addiccions. En moltes obres de Pau Joan Hernàndez hi ha protagonistes que tenen alguna discapacitat, la qual cosa fa que, encara més que la resta de personatges, tinguin un gran afany de superació de dificultats: la Rosanna de Projecte Ictivela i la Joana de Joana i el sis vint-i-cinc tenen diferents paraparèsies, la Sònia d'El mussol i la forca és cega i en Bernat d'El misteri de les quatre punyalades té la síndrome de Down.

En definitiva, podem considerar que els temes que planteja Pau Joan Hernàndez pertanyen a la realitat més immediata, a través dels quals se’ns mostren uns personatges que manifesten preocupacions socials fortament arrelades en la societat. Per tot això, la lectura d’aquests llibres no deixarà indiferent a ningú i es generaran discussions i debats a l’aula al voltant de les diferents qüestions plantejades, que contribuiran a un coneixement millor del món que l’autor vol retratar i enriquiran personalment el lector.

3. ITINERARIS DE LECTURA

���� Tot et serà pres

Edat de lectura

La profunditat del tema tractat a Tot et serà pres i les reflexions que se’n deriven fan recomanar aquesta lectura a alumnes de catorze a setze anys. S’ha de tenir present, però, que en funció de l’edat i la maduresa de l’estudiant es podran treballar amb major o menor intensitat les situacions que s’hi plantegen, perquè un dels atractius més grans que presenta la lectura d’aquesta obra és que el tema de l’eutanàsia (escassament novel·lat) interessa la joventut i tothom en té formada una opinió.

Argument

La història comença en una cambra d’hospital. Un personatge, Xavier Albà, ens fa conèixer el protagonista principal, un noi malalt del qual no sabem el nom, a qui una

11

greu malaltia portarà irreversiblement i ràpidament a la mort si no se sotmet a una llarga hospitalització i a un tractament hormonal estricte. Aquest tractament, que li pot allargar la vida i que està en fase d’estudi per part d’uns laboratoris americans, no és pas inofensiu: el durà a una decadència física fins arribar a convertir-lo en un vegetal, si abans no es troba un medicament que eviti aquestes conseqüències.

Tres persones, joves també, són conscients del drama d’aquest noi: en Xavier, l’amic; la Maria, la seva infermera, i l’Albert, el company de la Maria. Tots tres vetllaran per fer-li més suportable la vida. Finalment i de manera lliure, el noi decideix que vol morir dignament i així ho manifesta al seu metge. Però, davant la negativa de les autoritats mèdiques a practicar-li l’eutanàsia, el malalt, amb l’ajut del seu amic Xavier, fugirà de l’hospital per aconseguir morir en pau, en contacte amb la naturalesa i fora de l’ambient hospitalari.

La seva escapada el durà a la muntanya, on coneixerà una noia que també fuig, de la qual només hem conegut l’evasió i el procés d’adaptació a la vida al bosc. En les vivències que compartiran tots dos trobaran la força per a poder superar les pors i les angoixes que experimenten, fins que es convertiran en persones madures. Després d’un mes de convivència, aquesta parella haurà conegut l’autèntica amistat i, al final, l’amor.

Estructura

L’estructura narrativa permet fer una anàlisi complexa de la novel·la, que consta de dues parts ben diferenciades. En la primera part se’ns barregen dues històries, aparentment sense cap relació, que ens presenten els dos personatges centrals: un noi i una noia. En la segona, podem observar com conflueixen aquestes històries. Els dos personatges es troben i s’esdevenen unes accions que són conseqüència de les decisions preses a la primera part.

Cal destacar que dintre de la segona part també podem trobar una altra font d’anàlisi: el canvi de veu narrativa, a l’estil d’un diari personal, en què es narren les mateixes accions, vistes des de l’òptica de cadascun dels personatges centrals.

Tema

El tema central de la novel·la és el dret que té tota persona a morir d’una manera digna, és a dir, el dret a l’eutanàsia, si la persona malalta ho decideix lliurement. Aquest tema en desencadena uns altres de col·laterals, plantejats a partir de les reflexions que es fa la persona que ha de prendre una decisió d’aquest tipus. Així, com a subtemes, apareixen la por, la mort, l’amistat i l’amor.

Personatges

Un dels aspectes que sobten en aquesta obra és l’escàs nombre de personatges amb entitat pròpia i la profunditat amb què són tractats. La descripció és fonamental, tant en l’aspecte físic com en la complexitat psicològica de cada un d’ells.

Els dos personatges centrals, que s’anomenen entre ells noi i noia, són unes persones en evolució constant. La necessitat d’abandonar el passat (que fins i tot els fa renunciar al nom) i el desig de cercar la solitud els uneixen en una masia, amagada enmig d’un bosc. En aquest indret, i amb la por de ser localitzats, intentaran sobreviure sense l’ajut de ningú. Podem considerar, doncs, que aquesta aventura és per a ells com un viatge iniciàtic el final del qual és el seu creixement personal.

12

Els altres personatges es contraposen i permeten meditar sobre el fons de la novel·la: un grup el formen els amics del noi (l’antic i els nous), que són respectuosos amb la seva decisió i l’ajuden en el tràngol de la fugida. L’altre grup, el dels metges, planteja un debat mèdic important: l’experimentació amb el malalt per damunt dels seus desitjos personals.

Suggeriments didàctics

1. La lectura de Tot et serà pres permet introduir diferents debats al voltant dels temes que s’hi presenten: l’eutanàsia, la por, l’amistat, l’amor... El debat es pot plantejar de manera tradicional (tothom manifesta la seva opinió i el moderador organitza els torns de paraula o algú o algun grup enceten el tema i la resta de companys van opinant, etc.) o imitant la situació que trobem a la novel·la. A partir d’un fet (inventat o seleccionat en una hemeroteca) podem plantejar una situació que l’alumnat haurà d’intentar entendre i justificar, sempre des de dues òptiques diferents.

2. La presència de frases o mots que sacsegen la sensibilitat del lector, sense utilitzar ni un to tràgic ni lacrimogen, pot originar un exercici de lectura comprensiva i, posteriorment, d’imitació d’aquesta forma d’escriptura. Es podria prendre com un primer exemple la interpretació dels dos poemes inicials de Salvador Espriu i Xavier Oró.

Després, es podria analitzar la força expressiva dels títols de determinats capítols o es podrien triar els recursos poètics amagats darrere alguns paràgrafs novel·lats com ara aquest: Tinc dret a la lluita, Maria, i en sóc conscient. Morir d’una manera o d’una altra només depèn de mi. Els meus camins només són els viaranys de la fosca. Finalment, es podria recrear per escrit el mateix món, prenent com a exemple les mostres anteriors.

3. Una anàlisi de les característiques formals de la novel·la permetrà aprofundir en l’estudi d’aquesta obra. Cal destacar-ne, principalment, els elements descriptius, l’espai, l’ambientació i, sobretot, el discurs. S’haurien de seleccionar, però, els elements que no apareguin habitualment en un relat i que contribueixin a donar-hi força expressiva. Podríem plantejar un exemple amb el sobtat canvi de persona narrativa que es produeix a la pàgina 111 i els efectes que té sobre la narració.

Es pot proposar, també, un exercici comparatiu: com, a la pàgina 113, un mateix fet és narrat de manera diferent segons qui l’explica. Una altra mostra podria ser el combat d’elements que es desencadena, arran de la tempesta narrada a la pàgina 90, quan els dos personatges es troben refugiats a dins de la masia. Cal explicar la importància d’aquest combat i, òbviament, quina relació té amb l’estat anímic de la parella protagonista.

4. Els diàlegs, molt abundants, són àgils i manifesten d’una forma molt didàctica la manera de pensar dels personatges. A partir d’una acurada selecció de diàlegs es poden plantejar exercicis de reconversió, com ara transformar-los en textos expositius en què un personatge expliqui els seus principis davant del tema plantejat o en textos argumentatius on es manifestin clarament els principis en què es basen determinades postures dels personatges, o bé elaborar un diari personal en què s’expressin les angoixes del moment, etc.

5. Una contraposició evident entre la primera i la segona part de la novel·la és l’entorn i l’ambient en què s’esdevenen els fets. Un treball de selecció del lèxic de l’hospital i de la muntanya permetrà contrastar les diferents sensacions d’empresonament o de llibertat en aquests indrets i els sentiments contradictoris que sotraguegen la vida

13

interior dels personatges en un entorn o un altre, a més de treballar i ampliar el vocabulari específic d’aquests dos camps semàntics.

� Una selva al replà

Edat de lectura

Tot i que Una selva al replà és una obra que es pot considerar per a adults, pot ser llegida per nois i noies a partir de catorze anys. Amb tot, l’alumnat de més de setze en farà una lectura més completa, ja que copsarà més referències culturals incloses en els contes i, consegüentment, gaudirà molt més del subtil humor que se’n desprèn.

Argument

Una selva al replà és una obra formada per un seguit de contes entrellaçats, perquè els protagonistes són una sèrie d’habitants, ben singulars, d’un edifici també singular, anomenat l’Onze o edifici Europa. Aquest gratacels (de cinquanta-una plantes, amb vint-i-sis portes cadascuna i amb una població fixa que passa de les quatre mil persones) esdevé un microcosmos, ja que la majoria de situacions es resolen recorrent a persones que viuen en el mateix edifici.

Les situacions protagonitzades pels seus habitants semblarien inversemblants en un altre lloc, però són ben lògiques i versemblants en aquest. Així, observem com una de les poques reaccions d’estranyesa, davant d’un fet sorprenent, d’un habitant de l’Onze que apareix en diversos contes (el senyor Provenci) són convertides en lògiques per un altre personatge, el doctor Cerimoni:

–¿Misteri? –es va estranyar el doctor Cerimoni–. ¡I ara, home, quines paraules més solemnes fa servir! No sabia que fos un romàntic [...]. En realitat, es tracta d’una cosa ben senzilla... [...] l’Onze té l’honor de ser l’únic edifici de la ciutat que allotja un clan de caçadors recol·lectors. [...] estic en condicions d’afirmar que probablement es tracti d’un grup massai Kung. El senyor Provenci es va quedar veient visions. –¿Però vostè ho troba normal, això? –No veig per què no ho havia de trobar normal. Han arribat aquí, han llogat un pis i ara es dediquen a caçar i a recol·lectar per tot l’edifici... –Però, escolti, ¿aquesta gent no és de l’Àfrica? –Del desert de Kalahari –va exposar, condescendent, el doctor Cerimoni, tot fent una llarga xuclada a la seva pipa. –¿I què hi fan, aquí? –Són nòmades, senyor Provenci. No els ve pas d’uns milers de quilòmetres amunt o avall. (pàg. 144-145)

En el primer conte del recull, «Horts de porteria», se’ns presenta l’edifici i alguns dels seus habitants. A partir d’un fet ben normal –en una reunió de l’associació de veïns se suggereix que, en el vestíbul, s’hi podria posar alguna planta– el porter de l’edifici esdevé jardiner i, com que es pren la seva nova activitat amb tant d’interès, al vestíbul creix una selva que gaudeix, fins i tot, d’un microclima propi.

Hi ha altres contes en què les situacions també ocorren dins del mateix edifici i els seus protagonistes són persones que hi viuen des de fa temps, com ara a «L’aede» (en què un dels veïns recita poemes, la qual cosa té conseqüències positives per al veïnat), «Allà, a la mina...» (en què descobrim una activitat d’economia submergida), «El dia que les tietes es revoltaren» (aquí, part de l’acció es desenvolupa al carrer, perquè unes velletes respectables esdevenen terroristes per lluitar contra un problema de trànsit que afecta els nebots), «El discret encant de la licantropia» (perquè a l’Onze

14

“hi ha” un home-llop i tot), «¡Vive l’Empereur!» (en què un historiador de l’edifici és requerit per a una tasca ben especial: dirimir en una batalla de soldadets de plom) i «Cal preservar el cos» (on veiem quin sentit tan diferent al que li atorgaven els veïns tenia una sentència que repetia sempre el vell senyor Juvenciol).

En la resta de contes, els protagonistes són nouvinguts: a «Matines» uns monjos construeixen tot un monestir al pis vint-i-cinquè, a «Kung» s’instal·la a l’Onze una tribu africana i a «Hores baixes d’horabaixa» arriba a l’edifici un jove executiu que hi acaba fent petites reparacions.

Estructura

Una selva al replà és un recull de deu contes. Excepte el primer i l’últim, la resta s’haurien pogut ordenar d’una altra manera. Ara bé, cal llegir-los per l’ordre establert, perquè el narrador fa referència a fets que ja han aparegut en contes anteriors.

La primera narració, «Horts de porteria», serveix per a presentar l’edifici i algunes de les persones que hi viuen. L’última, «Hores baixes d’horabaixa», fa de cloenda del recull en el sentit que és l’única en què s’esdevé un fenomen sobrenatural exterior a l’edifici i acaba de demostrar fins a quin punt el fet d’anar a viure a l’edifici Europa pot transformar una persona.

D’aquest recull, cal destacar-ne el tipus de narrador. Es tracta d’un narrador interposat, una mena de cronista grandiloqüent i de llenguatge una mica arcaïtzant, que fins i tot parla d’ell mateix i que actua com a iniciador de la trama per als lectors i lectores.

Tema

A més de l’argument dels contes (en què es tracten temes diversos, com ara la solidaritat entre veïns), el més destacable d’aquest recull són les referències culturals, històriques, literàries, lingüístiques... contínues. Segons Mercè Giralt (autora de la introducció d’Una selva al replà), la iconoclàstia cultural és una de les característiques que donen cos i unitat a l’obra, a més de l’humor de l’absurd, la utilització humorística del narrador interposat i els noms propis.

Personatges

En general, els personatges són habitants de l’edifici Europa, que hi viuen des de fa molt temps o que acaben d’instal·lar-s’hi. En algun cas, també hi ha personatges de fora de l’edifici, com ara un carter o uns policies.

La majoria són, en principi, persones normals. L’únic que sorprèn de seguida són els noms, que són molt peculiars. Sempre es tracta de persones que es prenen molt seriosament el seu ofici (jutge, historiador, mestressa d’un bar, porter, antropòleg, etc.), la tasca que desenvolupen dins l’edifici (com l’abnegat president de l’associació de veïns, el senyor Provenci, o el seu opositor, el senyor Mocolmoc) o l’objectiu que persegueixen. Una altra característica és que sempre busquen la col·laboració d’altres persones del mateix edifici.

Suggeriments didàctics

1. Per a moltes activitats es podrien repartir les deu narracions d’Una selva al replà entre diferents grups d’alumnes, de manera que cada grup fes una mateixa activitat aplicada a un conte diferent i, més tard, es podrien exposar els resultats

15

col·lectivament a tot el grup classe. Si cal, prèviament es podria fer, entre tots i amb l’ajut del professor, l’exercici proposat sobre el primer conte, «Horts de porteria».

Una activitat d’aquest tipus seria confegir una fitxa amb les dades bàsiques de cada conte. Aquesta fitxa, que hauria de contenir, com a mínim, les dades dels personatges que hi apareixen (noms, oficis, procedències, pisos en què viuen, etc.), serviria per recordar-ne l’argument i d’eina per a plantejar altres exercicis més concrets.

2. Un aspecte ben peculiar són els noms dels protagonistes (els noms de pila, encara que no ho semblin, són tots –menys Pàfols– autèntics). Per tant, moltes activitats poden partir d’aquest aspecte o d’altres relacionats amb la ludolingüística. Per exemple, es poden proposar exercicis de relacionar alguna característica dels personatges amb el seu nom, de buscar altres noms per a personatges inventats, de buscar combinacions còmiques per a noms d’establiments com ara les que es formen amb el mot bar (bar Rut, bar sa, bar beta, etc.) en el conte «Allà, a la mina...».

3. En el segon conte, «L’aede», hi apareixen molts poemes que parodien poemes d’autors catalans de diverses èpoques. Per tant, es poden plantejar diverses activitats a l’entorn d’aquest aspecte: identificar els poemes parodiats, comparar els aspectes mètrics i formals entre els poemes originals i les paròdies, fer noves paròdies, etc.

4. Una selva al replà conté deu contes, però, sens dubte, en podria contenir molts més, perquè a l’edifici Europa hi viuen unes quatre mil persones i podem suposar que moltes són similars als personatges que hem conegut.

Una activitat de creació podria consistir a escriure contes nous (tant amb personatges que han aparegut com amb d’altres d’inventats), o bé situacions noves per a personatges que ja són protagonistes d’un conte. Els alumnes més grans de setze anys podrien, fins i tot, imitar el narrador cronista i la iconoclàstia cultural tan característics d’aquest recull.

5. Com que en aquest recull de contes hi ha molts referents culturals, paròdies, jocs lingüístics, etc., una activitat imprescindible seria recollir i organitzar tots aquests elements. Si volen exhaurir-los tots, potser caldria que els alumnes fessin llegir els contes a persones més grans o, si més no, que posessin en comú tots els elements trobats. Aquest tipus d’activitat també es podria plantejar en forma de concurs.

� Quan el cerç bufa al migdia

Edat de lectura

La complexitat narrativa, la selecció de mots i els referents culturals que apareixen a Quan el cerç bufa al migdia fan que sigui una lectura recomanable per a un públic a partir de catorze anys. També és convenient que, abans de la lectura, s’introdueixin a l’aula alguns dels temes plantejats en la segona part del llibre, sobretot entre aquell alumnat menys avesat a llegir.

Argument

En un poble abandonat, el declivi del qual va començar fa més o menys mig segle i que havia tingut una gran esplendor centúries enrere, s’hi instal·la una comunitat que treballa per a la rehabilitació de persones toxicòmanes o que han tingut problemes

16

d’índole diversa: amb les sectes, amb la justícia, etc. El primer impacte que rep el visitant quan hi arriba és bastant desolador: ruïnes d’edificis, matolls i un vent sec i sorrenc, el cerç, que assota la plana on està situat el poble.

En aquesta plana, hi viuen uns personatges desconfiats i supersticiosos, hereus de la decadència per què han passat aquestes terres i que veuen amb mals ulls l'arribada d’aquesta comunitat, ja que consideren com una amenaça el passat i els costums que portaran les persones que s’hi han instal·lat. Per aquest motiu els murmuris i les picabaralles entre els membres de les dues comunitats, tan contraposades, seran constants.

Un grup heterogeni (un extoxicòman, una noia violenta i que ha estat acòlita d’un grup paramilitar, un homenàs fort i embrutit per les drogues, i una voluntària d’una ONG) és empès a una aventura fantàstica. Primerament, el grup comença a patir una sèrie de visions estranyes i difícils d’interpretar. Després, s’adona que la resta d’habitants del poble presenten signes de nerviosisme. Per acabar, és arrossegat al centre de la Terra per unes forces tel·lúriques desconegudes, que duran els seus components irremissiblement a la mort si no són capaços de superar tots els perills que es troben en el camí.

Aquesta aventura es connecta estretament amb un fets succeïts durant l’edat mitjana, relacionats amb la història d’un frare i d’una bruixa o curandera. Al llarg de tota l’expedició podran observar coses fantàstiques, difícils de creure en un món real. El sentit comú d’aquests personatges i la saviesa de la voluntària social (coneixedora de llegendes i de filosofia medieval, alquímia i altres sabers), la qual ha de lluitar també contra els seus companys de viatge, faran arribar a bon port l’expedició. Amb la resolució dels enigmes i la sortida a la superfície, aquests personatges s’hauran redimit i, amb ells, hauran redimit també tots els habitants de la plana.

Estructura

Quan el cerç bufa al migdia és una obra dividida en dues parts que retraten situacions diferents. La primera, introdueix les relacions que es donen entre els estadants del poble i pertany al món real i cronològic que vol retratar l’autor. El lèxic i les accions que s’esdevenen formen part, per tant, de la quotidianitat. La segona, entra en el món de la fantasia, del simbolisme i de l’atemporalitat, i retrata el procés de trobada anímica i superació personal que experimenta cadascun dels personatges. En aquesta part, tant el vocabulari com els esdeveniments es tornen complexos. Ambdues parts tenen, però, un denominador comú: la versemblança.

Tema

Tot trencant els límits entre la realitat i la fantasia podem apreciar diferents temes, detallats en la descripció dels diferents mons: la marginació, la reinserció i el poder de les creences. El tema central, però, dintre d’un món simbòlic, és l’esforç de salvació i superació personal que efectuen algunes persones per rehabilitar-se.

Personatges

A Quan el cerç bufa al migdia trobem uns personatges –els habitants de la plana i els habitants del poble abandonat– que, sense ser pràcticament descrits, compleixen una clara finalitat: són elements oposats que desencadenaran una tragèdia i possibilitaran el camí que hauran de recórrer els personatges principals.

17

Els protagonistes són quatre persones: dues noies –la Kàtia i la Bolly– i dos nois –el Bou i el Demy. Hi podem apreciar clarament dos comportaments antagònics. La Carme (Bolly per als toxicòmans) és una assistent social que treballa voluntàriament en la reinserció dels interns. Els altres tres, en canvi, provenen del món de la marginació: les drogues i la violència. Aquesta marginació els ha creat una sèrie de dubtes i de desconfiances i els ha convertits en personatges asocials. Tot i que el món exterior ha castigat durament la Kàtia, el Bou i el Demy, tots quatre, per diferents motius, són persones torturades per la seva vida interior.

Hi ha també uns altres personatges que apareixen en el món simbòlic. Formen part d’una vella llegenda segons la qual a les ruïnes del poble hi ha presoners, des de fa segles, uns esperits condemnats injustament. Aquests personatges es donaran a conèixer, de formes diferents, perquè volen ser alliberats per algun habitant de la plana. Els quatre joves, sense saber-ho, seran els encarregats de fer-ho, amb la qual cosa també aconseguiran la seva salvació personal.

Suggeriments didàctics

1. El vent, el cerç, compleix un paper essencial en la novel·la. És un element vertebrador que apareix en moments claus de l’obra i contribueix a donar relleu als personatges humans. Per tant, és interessant que l’alumnat estudiï el paper que té dins de la narració. Es pot fer una anàlisi de quan apareix el vent en l’acció novel·lística (en el títol, a l’inici, al final, de dia, de nit...), com està descrit (com un nexe entre el simbolisme i la realitat, com un espectador a través del temps...), quines figures retòriques utilitza el narrador per a realçar-ne la importància (personificacions, anàfores, metàfores...), etc.

2. Una de les característiques més destacades en aquesta narració és la lentitud amb què transcorre el temps. La descripció és la tècnica més utilitzada per a alentir o aturar les accions i detallar les situacions anímiques dels personatges. Un bon exercici que demostraria l’afirmació anterior seria fer seleccionar a l’alumnat un conjunt de paràgrafs descriptius que afectessin diferents situacions, espais i personatges: la descripció inicial del poble i la plana, les situacions per què han de passar els personatges principals, les conjectures que han d’elaborar els protagonistes per sortir de les situacions adverses, etc.

3. Les diverses referències culturals (conceptes filosòfics, símbols religiosos, al·lusions a divinitats, etc.) que apareixen en la novel·la permeten posar a l’abast de l’estudiant tot un món cultural que habitualment és difícil de treballar. Per aquest motiu podríem dirigir una doble pràctica:

a) D’una banda, seleccionar els conceptes que pertanyin al món del pensament màgic occidental, com ara cultes, creences antigues o creences esotèriques.

b) D’una altra, fer conèixer els elements simbòlics de les diferents religions que hi figuren, a partir de les al·lusions que es fan a edificis, conceptes filosòfics o divinitats.

Finalment, podríem fer la comparació entre el pensament màgic i el religiós i establir les diferències més representatives entre tots dos.

4. La trama de la segona part del llibre mostra el procés de creació d’un món simbòlic. Per fer veure a l’alumnat com es realitza aquest procés creatiu, hauríem d’estudiar un mínim de dos elements que permetin copsar-ho fàcilment: la recerca de tots els elements que tenen a veure amb la pedra filosofal o amb l’alquímia i l’anàlisi de

18

totes les referències que puguem relacionar amb els quatre elements que, segons els filòsofs antics, formaren el món (l’aigua, el foc, la terra i l’aire).

Després d’observar tots aquests materials, es pot plantejar a l’alumnat que segueixi el mateix procés creatiu: la invenció, de manera individual o en grup, d’un món simbòlic.

5. Un cop creat el món simbòlic, es pot continuar el procés creatiu donant vida a uns personatges, diferents i amb interessos oposats, que hi puguin arribar a entrar per començar un viatge iniciàtic amb una finalitat concreta, tal com passa a la novel·la. Dins de la trama argumental apareixen diferents al·lusions a llegendes cultes. Una possibilitat pot consistir a triar una llegenda del llibre i relacionar-la amb els personatges i el món simbòlic inventats.

Per a l'alumnat que presenti més dificultats, es pot seguir el mateix procés, però fent situar els seus personatges dins d’una llegenda popular. La introducció de diferents llegendes, ja siguin cultes o populars, tindrà com a objectiu ampliar l’horitzó cultural de l’alumnat.

� L’ombra del Stuka

Edat de lectura

L’ombra del Stuka és una novel·la adequada per a lectors i lectores a partir de catorze anys. La presentació dels episodis desencadenants de la intriga (de l’època de la Guerra Civil espanyola), la manera en què s’exposa aquesta intriga i alguns temes col·laterals com l’amistat, el coneixement d’una religió –el judaisme–, les relacions familiars... i, sobretot, l’aventura que suposa la investigació d’un misteri, contribueixen a fer que la lectura de L’ombra del Stuka esdevingui apassionant per a un públic adolescent. Ara bé, l'alumnat de més de setze anys en podrà fer una lectura més aprofundida, perquè s’interessarà més per alguns temes com la Guerra Civil i les seves conseqüències o com el judaisme, l'antisemitisme, els antecedents de la Segona Guerra Mundial...

Argument

Ja en el primer capítol, el lector s’adona que hi ha dos “temps” importants en l’argument de la novel·la. L’acció es desenvolupa en el temps actual, contemporani al lector; però també és fonamental el temps de la Guerra Civil, que esdevé tan “present” (a través dels records, de les referències, de les investigacions dels protagonistes, etc.) com el contemporani.

L’acció se situa durant un estiu a Benissuda i a Sant Joan del Pla, dos pobles imaginaris a prop de l’Ebre. A Benissuda, hi viuen l’Elvira Ferrer i en Roger Arganyol, dos joves amics de quinze anys. Si bé ells tenen una excel·lent relació d’amistat, les seves famílies, no tant.

Un dia, al principi de les vacances, l’Elvira, en Roger i el seu gos topen –el gos, també en el sentit literal del mot– amb en David Tischler, un jove jueu alemany que ha fet un viatge des d’Hamburg amb tren i amb bicicleta per esbrinar la desaparició, seixanta anys enrere, d’uns familiars (un besavi, el germà d’un avi, la seva esposa i els seus tres fills) que van fugir de l’Holocaust i que van viure durant quatre anys a Sant Joan del Pla.

19

La investigació que suposa, a partir de la meitat de la novel·la, resoldre la desaparició dels membres de la família d’en David, és assumida com a pròpia també per l’Elvira i per en Roger. Gràcies a les investigacions que fan, junts o per separat, totes les peces aparentment inconnexes de la intriga (símbols jueus, una balada jiddisch del guetto de Varsòvia que ha esdevingut una cançó popular al poble barrejada amb una llegenda sobre l’Ebre, objectes amagats en una cambra secreta a la qual s’accedeix a través d’un pou, crims inconfessables...) acabaran encaixant.

A Benissuda també hi viu en Franz Wigobald, un alemany que tripulava el bombarder Stuka que va fer caure el catorze d’abril de 1938 la bateria antiaèria que hi havia al poble i que hi va tornar després de la Segona Guerra Mundial. El que va veure en Franz aquella nit –i que havia oblidat durant seixanta anys– serà la peça que resoldrà definitivament el trencaclosques.

Però els tres joves no descobriran pas només com van desaparèixer els parents d’en David –el que estaven buscant explícitament– sinó també altres aspectes sobre els seus avantpassats, tant de la família de l’Elvira com, sobretot, de la família d’en Roger. I al final, tots hauran d’aprendre a perdonar.

Estructura

L’ombra del Stuka consta d’un capítol inicial sense numerar i de dotze capítols numerats. En els primers capítols trobem la presentació dels protagonistes: en el primer, l’exaviador Franz Wigobald; en els tres següents, en Roger (capítol 1), l’Elvira (capítol 2) i en David (capítol 3). En el capítol 4, un capítol de transició, coneixem més bé aquests tres joves. En el 5, el central, sabrem la història de la família d’en David, que constitueix l’enigma que resolen els tres protagonistes. Des del capítol 6 fins a l’11 es produeix la investigació pròpiament dita. L’últim, el 12, és el del desenllaç.

Tema

Un tema present en tota la novel·la és la dicotomia entre oblit i coneixement del passat, tant des de l’òptica individual com col·lectiva. Si, al principi de la novel·la, l’Elvira i en Roger s’interessen poc pels esdeveniments de l’època dels seus avis (a diferència d’en David), al final ho faran i hauran d’assumir aquest passat.

Els temes més concrets d’aquesta època passada són la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial (especialment la situació dels jueus). Del present, trobem temes propis de moltes novel·les juvenils com ara l’amistat, l’amor, la família i les preocupacions pròpies dels joves. A més, a través d’en David, s’introdueix el tema del judaisme.

Personatges

Els tres joves protagonistes (l’Elvira, en Roger i en David) són semblants a molts joves. L’Elvira i en Roger, tots dos de quinze anys, són amics des de sempre. A l’hivern en Roger estudia a Tortosa, però a l’estiu es poden passar tot el dia junts. L’Elvira és una noia molt maca a qui sap greu ser-ho tant. En Roger és molt ric. Tots dos són simpàtics, oberts i tenen moltes ganes de passar-s’ho bé. En David és una mica més gran que l’Elvira i en Roger, i, a diferència dels seus dos nous amics catalans, s’ha interessat per aspectes del passat.

De la resta de personatges vius també n’hi altres d’importants, com ara en Franz Wigobald (l’exaviador alemany), l’àvia Alexandra (l’àvia paterna de l’Elvira) o en Josep

20

Anton Arganyol (el pare d’en Roger). La resta d’habitants dels pobles on ocorre l’acció són secundaris, si bé també compleixen una funció dins la novel·la.

També esdevenen transcendents per a la resolució de l’enigma, tot i que ja són morts, els avis paterns de l’Elvira i d’en Roger (en Carles Ferrer i en Josep Arganyol, respectivament). Uns altres personatges que el lector coneix indirectament són els protagonistes de la història que explica en David (sis persones que van fugir de l’Holocaust i es van acabar refugiant a Sant Joan del Pla). D’aquests, el més important és Rebeca Tischler, una noia que a l’any 1938 tenia l’edat de l’Elvira i en Roger quan investiguen la seva desaparició: quinze anys.

Suggeriments didàctics

1. Per a preparar l'alumnat per a la comprensió del rerefons històric de la novel·la, podria ser útil repassar sumàriament el tema de la Guerra Civil espanyola, en general (fent èmfasi en les aliances internacionals del bàndol insurrecte), i del que va suposar la batalla de l’Ebre, en particular.

Com que el tema de la Guerra Civil és fonamental a L’ombra del Stuka, també es podrien proposar altres activitats al seu entorn. Després de la lectura de la novel·la, l’alumnat podria recollir testimonis (d’avis, de besavis, de veïns, de personatges significats de la seva població, etc.) que expliquessin les seves experiències de la guerra. Així, com els protagonistes de la novel·la, els estudiants també coneixeran més aspectes d’aquest esdeveniment a través de testimonis orals.

També podria ser útil plantejar activitats a l’entorn de la Segona Guerra Mundial, incidint especialment en el tema de la situació dels jueus.

2. L’argument que trobem a L’ombra del Stuka no es podria pas haver desenvolupat en una altra zona geogràfica, perquè un dels elements fonamentals és una batalla que va ocórrer realment: l’anomenada batalla de l’Ebre. Per aquest motiu, es podrien proposar activitats a l’entorn de la geografia en el sentit més ampli, que podrien partir de treballs sobre el riu Ebre o sobre les comarques per on passa (especialment la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre): població, història, activitats econòmiques, origen de la toponímia de la zona, etc.

3. En molts passatges de la novel·la abunden els diàlegs. Una activitat sobre un aspecte lingüístic podria consistir a transformar fragments dialogats en fragments escrits per un narrador en tercera persona. Fent aquesta activitat, l’alumnat practicaria el pas d’estil directe a estil indirecte i altres aspectes lingüístics implicats en aquesta transformació, com ara l’ús dels temps verbals, de pronoms, de connectors...

4. En tota la novel·la hi ha anticipacions d’esdeveniments que seran transcendents més endavant, anticipacions que potser els estudiants no veuran quan llegeixin la novel·la per primera vegada. Perquè se n’adonin, podria ser interessant que les busquessin un cop ja coneixen l’argument.

Es poden trobar diverses estratègies que no obliguin l’alumnat a tornar a fer una lectura completa de tota la novel·la com, per exemple, proposar aquesta activitat paral·lelament a d’altres que obliguin a rellegir fragments o bé fer rellegir a cada alumne només unes pàgines de manera que entre tota la classe repassin l’obra sencera.

21

5. En el moment de llegir la novel·la, seria molt útil que l’alumnat confegís els arbres genealògics dels tres protagonistes joves, perquè els facilitaria activitats posteriors (com per exemple, fer resums o exercicis sobre els protagonistes). Després de la lectura, a partir de diferents passatges de l'obra, el lector pot arribar a saber molt bé com són l’Elvira, en Roger i en David, tant per les descripcions del narrador com pel que en diuen els altres personatges. Per tant, es poden proposar activitats a l’entorn dels tres personatges principals com ara buscar les citacions en què són descrits físicament o explicar-ne l’evolució al llarg de l’obra.

� La Tripulació del Pànic

Edat de lectura

La Tripulació del Pànic és una novel·la adequada, sobretot, per a alumnes de segon cicle d’ESO o, fins i tot, de batxillerat. Els estudiants més joves, de primer cicle d'ESO, també poden seguir fàcilment el fil argumental, però potser es fixaran més en el viatge físic i no tant en el viatge iniciàtic del protagonista. Potser a aquests lectors més joves, caldria que, prèviament o simultàniament a la lectura, el professor o la professora els expliqués certs referents històrics i els indiqués, a més, els temes presents a la novel·la més enllà de l'argument central.

Argument

L'Edgar Nau és un estudiant de Batxillerat de Cornellà, on va arribar, procedent de la República Dominicana, quan era un nadó. Viu amb la seva mare, perquè el pare els va abandonar. Des que era petit també n'ha tingut cura la Fernanda, una veïna cubana experta en Matemàtiques i en vodú. L'Edgar és un noi responsable, que no es lamenta de la seva situació més aviat precària i que confia que, treballant i esforçant-se molt, aconseguirà tenir èxit a la vida. Pel fet de ser descendent directe d'un pirata del Carib que va viure fa més de tres segles (Jean-François Nau, l'Olonès), un dia entra en contacte amb una empresa nord-americana, la Societat Clairbone d'Estudis Genealògics, que aparentment el contracta com a investigador. Com ja l'adverteix en Ferran, un amic seu expert en informàtica i hacker, aquesta empresa potser no és el que sembla.

L'Edgar, a partir de l'encàrrec de la Societat Clairbone, viurà unes experiències desconcertants amb altres persones, que, com ell, també són descendents de pirates famosos. I, des de quilòmetres de distància, en Ferran, gràcies als seus coneixements informàtics i ajudat per la Fernanda, salvarà l'Edgar d'un perill imminent.

Estructura

La novel·la consta d'una breu introducció sense títol, quinze capítols i un epíleg. Si cal fragmentar la lectura (perquè, per exemple, el professor vulgui comentar la part llegida pels alumnes), pot anar molt bé dividir-la en tres parts d'una extensió molt semblant, que corresponen a tres canvis importants en l'argument i a tres escenaris diferents: fins al capítol 5, l'Edgar Nau encara porta a terme la mateixa vida de sempre, a Cornellà, tot i que ja ha de fer alguna petita tasca com a documentalista de la Societat Clairbone que, com a màxim, l'obliga a anar a Barcelona; del capítol 5 al 10, el protagonista ja ha conegut els seus companys d'aventures, però no es mouen encara de La Guette (la casa propera a la ciutat de Saint-Nazaire, del departament de Loire-Atlantique, de França); del capítol 11 fins al final, l'Edgar i els seus companys viuen l'aventura, molt perillosa, pròpiament dita, a bord de la goleta Sans-Quartier.

22

La novel·la segueix el fil temporal de l'acció i els esdeveniments són presentats en passat (menys la introducció, en present, en què el narrador, el protagonista, es presenta abans d'iniciar el seu relat). Però s'alternen tres tipus de fragments, perquè s'expliquen accions que passen en diferent espai o temps: el que fa el protagonista, l'Edgar Nau, explicat en primera persona; la informació (bastant enciclopèdica) sobre personatges històrics, pirates, del segle XVII, en tercera persona, i el que fa en Ferran, també en tercera persona.

Tema

La Tripulació del Pànic és, per l'argument, una novel·la d'aventures. Per tant, l'aspecte principal és la intriga que, des del primer moment, ho impregna tot. Pel que fa a temes, el principal és el de la pirateria clàssica. Però n'hi ha dos altres d'importants, que són les passions dels dos personatges que seran els salvadors del protagonista: la informàtica a nivell de hacker i els ritus ancestrals tradicionals d'altres latituds, com ara el vodú.

Personatges

El protagonista és l'Edgar Nau, un bon estudiant de Batxillerat de Cornellà, d'origen dominicà, descendent directe de Jean-François Nau, l'Olonès (un pirata que va viure tres segles i mig abans que ell). Com que l'Edgar Nau. És un noi entusiasta, positiu, que s'apassiona per qualsevol activitat. També comparteixen protagonisme la seva mare i els seus amics i salvadors, la Fernanda (la veïna cubana, que és com una altra mare) i en Ferran, l'amic hacker. Uns altres personatges destacats són els tres companys d'aventures de l'Edgar, també descendents de pirates (una noia i dos nois: Iolanda Bonny, Donatien de Monbars i Warren Teach) i els pirates reals del segle XVII, presents en el record i en la trama (Jean-François Nau, l'Olonès; Edward Teach, Barbanegra; Anne Bonney; Mary Read; Monbars, l'Exterminador; William Lewis...).

Suggeriments didàctics

1. El primer capítol és molt interessant per llegir-lo a classe i comentar-lo conjuntament. Sempre va bé de començar a llegir un llibre a classe perquè encoratja els alumnes a continuar llegint i el professor s'assegura que els temes clau queden entesos. Després d'aquest primer capítol, es poden plantejar diverses activitats per debatre a classe oralment, fixar-se en certs aspectes lingüístics (per exemple, totes les referències figurades al mar), el tema de la immigració, etc. i proposar diverses hipòtesis sobre com continuarà el llibre o el caràcter del protagonista, que sens dubte facilitaran molt la lectura posterior ja individualment i fora de l'aula.

2. Especialment si llegeixen l'obra alumnes de primer cicle d'ESO, es poden proposar activitats prèvies, que es poden fer en grup, que facilitin la lectura. Per exemple, un grup d’alumnes pot fer una lectura ràpida dels quatre primers capítols i fer un mapa mural per penjar a classe, situant-t'hi els topònims que hi apareixen. Més endavant, s'hi poden afegir els que surten al llarg del llibre. Es poden escriure els topònims d'un color diferent segons el capítol en què apareguin, amb la qual cosa cada alumne, abans de llegir un determinat capítol, pot localitzar-hi els noms de lloc.

3. Uns altres alumnes poden treballar el vocabulari a l'entorn de camps semàntics relacionats amb el mar, els vaixells, la nàutica, els pirates, etc. i presentar les conclusions principals a la resta de companys i de companyes. Finalment, la resta d'alumnes podrien buscar informació sobre la pirateria "clàssica" i comparar-la amb

23

l'anomenada pirateria informàtica, com ja es comença a fer a La Tripulació del Pànic:

El meu amic Ferran és pirata, i tot i que la pirateria que practica és incruenta, això no el fa menys perillós per a les seves víctimes. El seu vaixell és virtual, i navega per l'oceà sense límits d'Internet, sempre a la recerca de noves preses.

4. Aquesta obra permet fer moltes activitats d'escriptura a l'entorn del narrador i del punt de vista. Per exemple, escriure algun fragment com si ho fes en Ferran en primera persona, o transformar els fragments explicats en primera persona pel personatge Edgar Nau com si fossin explicats per un narrador en tercera persona. O, fins i tot, els alumnes poden inventar-se escenes (com ara una en què la mare de l'Edgar i en Ferran parlin de com pensen diferent sobre l'encàrrec que la Societat Clairbone fa a l'Edgar).

5. La Tripulació del Pànic té molts fragments dialogats, especialment entre els descendents de pirates. És una obra que permet, afegint diàlegs o canviant fragments no dialogats per diàlegs, representar diverses escenes. El fet d'haver de representar escenes com si es tractés de petites obres de teatre fa que els alumnes aprofundeixin més en el coneixement dels personatges. Fins i tot es podrien representar escenes fent que la resta d'alumnes de la classe haguessin d'endevinar quins personatges de l'obra apareixen en els fragments representats.

6. L'Edgar, a partir de l'experiència tan impactant que viu, canvia moltíssim, com diu ell mateix en els dos últims paràgrafs del llibre. Quan els alumnes ja hagin llegit el llibre, és un bon moment perquè facin un resum de la novel·la tot fixant-se, sobretot, en el viatge iniciàtic del protagonista.

� El mussol i la forca

Edat de lectura

El mussol i la forca és una novel·la adequada per a alumnes de qualsevol curs d’ESO i, fins i tot, de batxillerat, perquè és alhora una novel·la d’investigació, d’amistat, de superació de discapacitats sensorials... Tracta temes, doncs, que interessen alumnes d'ensenyament secundari de qualsevol curs. Si es proposa aquesta novel·la com a lectura per a alumnes de 1r d'ESO caldria, però, llegir els dos primes capítols a classe en veu alta, perquè el professor pugui comentar aspectes formals i de contingut que permetin que després els alumnes puguin llegir la resta de la novel·la més fàcilment.

Argument

Dues noies joves —una periodista i una policia— i dues estudiants de secundària, una d’elles cega, investiguen unes desaparicions en el subsòl de Barcelona i altres fets (com l'accident d'una amiga de les adolescents) molt misteriosos (en els llocs de les desaparicions apareix el grafit d'un mussol).

La investigació aconseguirà salvar la ciutat d'un gran perill mentre gairebé tothom està distret mirant el final de la Copa del Rei de futbol. I, a més, les protagonistes hauran descobert molts aspectes de la ciutat que desconeixien, especialment la "ciutat" que hi ha a sota terra i les llegendes.

Estructura

24

El mussol i la forca consta de quinze capítols i d'un epíleg. Des del primer moment el lector sap què hauran de resoldre les protagonistes, perquè ja hi ha desaparicions en un desallotjament d'okupes.

En el primer capítol, apareixen les protagonistes més grans, la periodista (la Lara) i l'agent de policia (la Rosa) i en el segon, les dues adolescents (l'Íngrid i la Sònia). Fins més endavant, les protagonistes no actuen juntes: al capítol 5 es coneixen la Lara i la Rosa, i aquesta coneix les estudiants de secundària al capítol 6. Més o menys a la meitat de la novel·la, al capítol 7, apareix un nou personatge, un nen d'aspecte gitano amb un nom "literari", Gavroche, que és qui comença a insinuar el final de la investigació, especialment quan al capítol 10 dóna uns penjolls a les dues adolescents. A partir d'aquí, ja es pot considerar el desenllaç, tot i que pròpiament no es resoldrà fins ben bé al final.

En general, predomina el narrador omniscient, tot i que de vegades adopta el punt de vista d'un personatge (com quan la Rosa no s'adona d'entrada que la Sònia és cega), i se segueix l'ordre cronològic de les accions. Hi ha uns quants fragments en cursiva, en segona persona, que semblen deslligats de l'argument però que al final es relacionen amb la resolució de la intriga.

Tema

Un tema present constantment a El mussol i la forca és l'afany de coneixement i de superació de les protagonistes: la Lara i la Rosa no es desanimen tot i que els seus caps no creuen en les seves intuïcions, la Sònia fa atletisme encara que sigui cega, etc. Però hi apareixen moltíssims altres temes, com ara les llegendes (les tradicionals i les urbanes), aspectes de la societat actual (els okupes, la importància del subsòl de les ciutats...).

Personatges

Les quatre protagonistes són dones molt joves. Per una banda, dues adolescents, estudiants de secundària i atletes, una de les quals és cega: l'Íngrid i la Sònia. Per altra banda, dues noies una mica més grans, però considerades encara inexpertes en la seva feina per part dels seus caps: una periodista, la Lara Codina, i una agent de policia, la Rosa. Totes quatre investiguen les estranyes desaparicions de persones o bé l'accident d'una companya de les adolescents, l'Anna. Els ajuda moltíssim una bibliotecària, la Berta, experta en llegendes de Barcelona, que la Lara i les estudiants de secundària coneixen des de fa molt temps.

Altres personatges que esdevenen importants en la resolució de la investigació són un nen d'aspecte gitano, en Gavroche, i, és clar, els culpables de les desaparicions.

La novel·la té també una altra "protagonista" omnipresent sempre: Barcelona, que a més de ser l'escenari de totes les accions (tant les d'arran de terra com també les subterrànies), és descrita, comentada, etc. com un personatge més.

Suggeriments didàctics

1. L'acció d'El mussol i la forca ocorre a Barcelona. Una activitat útil és que a mesura que els estudiants llegeixin la novel·la, situïn en un plànol de la ciutat (que es pot trobar a http://www.bcn.es/guia/welcomec.htm) tots els llocs que apareixen (tant de peu de carrer com del clavegueram) amb la indicació de la primera pàgina on es citen. Aquesta activitat és especialment útil per als estudiants que no són de Barcelona. Una altra activitat semblant, molt apropiada sobretot per a alumnes de

25

Barcelona, és que anotin coses que ja sabien abans i coses que desconeixien de Barcelona.

2. Com que l'escenari clau de la novel·la són les clavegueres de Barcelona, una activitat molt interessant és la visita guiada i comentada al clavegueram de Barcelona. Aquesta visita, ja preparada per a grups escolars10, pot constituir, a més una activitat interdisciplinària excel·lent (normalment és una activitat de Ciències naturals, a l'entorn de temes com ara del cicle de l'aigua). Potser és preferible fer aquesta activitat abans de la lectura d'El mussol i la forca, tot i que també pot ser interessant en un altre moment.

3. Una activitat interessant a l'entorn dels personatges és proposar als alumnes que comparin les dues adolescents, l'Íngrid i la Sònia, i les dues noies més grans, la Lara i la Rosa. També poden analitzar com han canviat aquests personatges des de l'inici de la novel·la fins al final. Després d'aquesta activitat, el docent pot fer reflexionar als alumnes sobre el procés de creació dels personatges per part de Pau Joan Hernàndez.

4. Tot i que El mussol i la forca és un llibre il·lustrat, és proposar als alumnes, en grup, que a mesura que vagin llegint l'obra facin dibuixos alternatius als del llibre o bé que busquin fotografies que il·lustrin certs passatges (per exemple, el del desallotjament ocupa de la p. 13). Fins i tot es pot fer una mena d'exposició ordenant els dibuixos i les fotografies per ordre d'indicació de pàgina.

5. Aquesta novel·la permet tractar a classe un tema de literatura popular que agrada molt als alumnes: el de les llegendes, tant el de les llegendes tradicionals com el de les llegendes urbanes, perquè totes dues menes de llegendes són ben presents a El mussol i la forca. Les activitats que es puguin fer a l'entorn d'aquest aspecte (activitats en part orals, com ara demanar a familiars quines llegendes coneixen, però que poden acabar-se com a activitats escrites, fent un recull de totes les llegendes trobades) és millor fer-les després de la lectura de la novel·la. El professor també pot plantejar alguna activitat relacionant les llegendes d'El mussol i la forca i el recull Llegendes de Catalunya, del mateix autor.

També es pot fer alguna activat perquè els alumnes coneguin aspectes de l'obra Els miserables, de Victor Hugo, com ara l'argument i els personatges de la novel·la francesa i que hi busquin semblances amb El mussol i la forca.

4. QUÈ HA ESCRIT?

Narrativa

• Tot et serà pres. 24a ed. Barcelona: Empúries, 2006. (L’Odissea; 7)

• SOS a sis mil metres. 3a ed. Barcelona: La Galera, 1992. (Cronos; 13) / SOS a sis mil metres. 5a ed. Barcelona: La Galera & Columna Edicions, 1996. (Clip; 3) Finalista del premi Folch i Torres 1985 de novel·la per a nois i nois amb el títol d’El silenci de la Coloma Blanca. [Traducció al castellà.]

• Porta falsa. 11a ed. Barcelona: Empúries, 1997. (L’Odissea; 24)

• Història fosca. Barcelona: Pòrtic, 1991. (El brot jove; 19)

10 Podeu trobar informació a http://www.clabsa.es/CAT/VisitaDiposits.asp

26

• Projecte Ictivela. Barcelona: Pòrtic, 1992. (El brot jove; 25)

• Una selva al replà. 3a ed. Alzira: Bromera, 1992. (Els nostres autors; 17) Premi Enric Valor de narrativa infantil 1987 per «Horts de porteria», la primera de les deu narracions del recull.

• Cordada de rescat. 2a ed. Barcelona: Columna Edicions, 1995. (Columna Jove; 57)

• Aterratge a Ostadar. Barcelona: La Galera, 1993. (Grumets; 60) [Traducció al castellà.]

• Quan el cerç bufa al migdia. Barcelona: Empúries, 1995. (L’Odissea; 83)

• El problema amb els ferivals. Barcelona: Grijalbo Mondadori, 1996. (Tren de fusta; 15) [Traducció al castellà.]

• L’ombra del Stuka. 6a imp. Barcelona: Empúries, 1998. (L’Odissea; 98) Premi de la Crítica Serra d’Or 1999 i Premi de la Institució de les Lletres Catalanes de narrativa juvenil 2000. [Traducció a l’euskera.]

• Joana i el sis vint-i-cinc. Barcelona: Edebé, 1998. (Tucan. Sèrie verd; 72) / Joana i el sis vint-i-cinc. Barcelona: Edebé, 2005. (Tucan. Sèrie verd; 3) [Traducció al castellà.]

• Tàrik de la gran caravana. 3a imp. Barcelona: Edicions Cadí, 1999. (Muntanya encantada)

• Els cosacs de l’autopista. Barcelona: Empúries, 2000. (L’Odissea; 109)

• El pic de la dama morta. Barcelona: Empúries, 2001. Premi Ramon Muntaner 2000. (L’Odissea; 114)

• El presoner del Casal del Diable. Barcelona: Cruïlla, 2002. (El vaixell de vapor. Taronja; 123)

• La Tripulació del Pànic. Barcelona: Edebé, 2004. Premi Edebé de literatura juvenil 2004. (Periscopi; 49) / La Tripulació del Pànic. Barcelona: Marjal, 2004. Premi Edebé de literatura juvenil 2004. (Periscopi; 10) [Traducció al castellà, a l'euskera i al gallec.]

• El mussol i la forca. 2a ed. Barcelona: Edebé, 2004. (Periscopi; 54) [Traducció al castellà.]

• El misteri de les quatre punyalades. Barcelona: Columna Edicions, 2005. Premi Columna Jove 2005. (Columna Jove; 206)

Poesia

• Si nego el bosc... Barcelona: Llibres del Mall, 1986. Finalista del Premi Amadeu Oller 1986. Publicat conjuntament amb Paisatge amb hivern d’Anna Dodas, recull guanyador del premi.

• Joc de daus. Barcelona: Columna Edicions, 1988. (Crema; 12) Premi Martí Dot de poesia 1987.

27

• Camarades grecs. Barcelona: Columna Edicions, 1992. (Crema; 86) Finalista del Premi Josep Munteis de poesia 1991.

Tradició popular

• Llegendes de Catalunya. Barcelona: Edicions Baula, 2002.

Multimèdia (textos)

• Les aventures d’Ulisses. Barcelona: L’Arca, 1996. (L’Arca multimèdia) Premi Mobius Internacional. [Traducció al castellà.]

Textos (poemes o contes) en antologies

• III Premi Joan Barceló. Barcelona: Robrenyo, 1985.

• Ser del segle. (David Castillo, antòleg) Barcelona: Empúries, 1989.

• Poesia en liberdade. Salvaterra do Minho: Sociedade Cultural e Deportiva Condado, 1993.

• Amb una altra mirada. Antologia de contes d’autors catalans. Madrid: Escuela Libre Editorial, Fundación Once, 1998.

Col·laboracions

• Diari de Barcelona, Avui, Faristol, Cavall Fort.