PLATÓ, 427-347 aC.

Plató i Aristòtil (fragment de L’Escola d’Atenes, 1509, de Rafael)

L’Escola de Atenes, frescos de Pellegrino Tibaldi (Biblioteca del monestir de El Escorial, 1586. Representa l’escola d’Atenes durant un debat entre els membres de

l’acadèmia platònica i els estoics).

EL PENSAMENT PLATÒNIC:

ONTOLOGIA (Teoria de la realitat: teoria de les formes separades o de les idees)

EPISTEMOLOGIA (Teoria del coneixement)

ANTROPOLOGIA (Teoria de l’ànima)

POLÍTICA

Lectura dels llibres II, IV i VII del diàleg REPÚBLICA

Lectura del diàleg FEDÓ

Orígens i influències de la teoria platònica de les idees (teoria de les formes separades o dualisme ontològic)

1. El problema ontològic de l’objecte d’estudi de les Matemàtiques (les entitats matemàtiques).

2. Influència del sophós presocràtic PITÀGORES de SAMOS (570-480 a.C.). (L’estructura matemàtica de la physis: arkhé = números).

3. Influència positiva del philo-sophós SÒCRATES (470-399 a.C.) i negativa (crítica) dels Sofistes. (Els valors morals: objectius, universals, absoluts).

4. Influència del sophós presocràtic HERÀCLIT d’EFES (550-480 a.C.) i l’Ésser com a Esdevenir (panta rei).

5. Influència del sophós presocràtic PARMÈNIDES d’ELEA (515-445 a.C.) i l’Ésser com a permanència i immutabilitat

El problema ontològic de l’objecte d’estudi de les Matemàtiques (les entitats matemàtiques).

Grècia arcaica i clàssica (VII, VI, V aC):Una cultura intel·lectualista que dóna molta importància al coneixement, al saber(la cultura que ha protagonitzat el pas del mite al logos)

(el savi com a model social)

Les matemàtiques: únic saberexacte, objectiu, universal, absolut,desenvolupat fins el moment(les matemàtiques obra de la racionalitat)

(el savi –Pitàgores- com a model social)

Tot saber es fonamenta en un objecte d’estudi: botànica, zoologia, astronomia... (concepte d’objecte d’estudi)

PROBLEMA DE LES MATEMÀTIQUES (s. V aC):1. Quin és l’objecte d’estudi de les matemàtiques? Els números i les formes

geomètriques.

2. Què són els números i les formes geomètriques?, què volem dir quan diem que els números i les formes geomètriques són? (idees, formes, eidos)

3. On són els números i les formes geomètriques (entitats matemàtiques)? (en el cosmos noetós del dualisme ontològic)

PITÀGORES i L’ESCOLA PITAGÒRICA, 1

• Pitàgores de Samos (570-480 a.C.): a ell s’atribueix la taula de multiplicar i el Teorema de Pitàgores. També és cèlebre pel fet d’haver fundat una escola. Més que una escola era una comunitat de caràcter religiós: les propietats eren comunes, professaven la metempsicosi (transmigració de les ànimes), eren vegetarians...

• Els pitagòrics són bàsicament matemàtics. La seva dedicació a les matemàtiques va influir molt en l’explicació de la naturalesa de les coses (la physis).

• Totes les coses poden explicar-se amb els números:– l’ordre existent és un conjunt que s’explica amb els números;– una unitat és un punt;– dues, una línia;– tres, la superfície, el pla;– quatre, el volum;– el número 10 és la suma dels quatres primers (la tetraktys).

PITÀGORES i L’ESCOLA PITAGÒRICA, 2

• Les coses, doncs, són números: uns punts formen una línia; diverses línies formen una superfície; diverses superfícies combinades formen un cos; és a dir, punts, línies, superfícies (números), són les unitats reals que componen tots els cossos.

• Per tant, tots els cossos han de ser considerats com a números; a cada cosa se li pot aplicar un número i, per tant, tota la naturalesa és un com- post de números.

• Així, el principi, l’Arkhé, constitutiu de la realitat no és quelcom físicament material (com l’aigua per a Tales, l’aire per a Anaxímenes, el foc per a Heràclit...), sinó que és quelcom de formal i abstracte: el número.

HERÀCLIT d’EFES (550-480 a.C.)Què vol dir que les coses “són”?

Què és Ésser?

Conceptes presocràtics: PHYSIS (ARKHÉ) - COSMOS / CAOS - LOGOS

Què és l’ARKHÉ (causa material), segons Heràclit, de la PHYSIS? El foc.

PHYSIS dinàmica, en canvi constant (PANTA REI = tot flueix, el perpetu fluir de totes les coses). Més enllà dels elements en

lluita del canvi constant, hi ha un ordre, una llei, un logos: l’oposició de contraris (l’ordre és l’enfrontament dialèctic dels

oposats).

Ésser = ESDEVENIR

(Influència en Plató: com és el TOPOS ORATOS)

PARMÈNIDES D’ELEA (515-445 a.C.)

Com Heràclit d’Efes s’ocuparà més de “què vol dir Ésser”, que no pas de “què són les coses”. Autor del poema Sobre la natura on s’exposen les “dues vies”:

-via de la veritat (alètheia) = coneixement (raó)-via de l’opinió (doxa) = engany, error (sentits)

Tesis:1. L’Ésser és (immutabilitat radical de la realitat; l’Ésser existeix).2. El No-Ésser no és (el no-res no existeix).3. Ésser = Pensar.

-Característiques de l’Ésser:No engendrat, indestructible, immutable, finit, compacte, homogeni, indivisible, esfèric, etern, perfecte...

(Influencia directament en la manera que té Plató de concebre el cosmos noetós)

L’Ésser com a Esdevenir-canvi (Heràclit) i com a Permanència-ésser (Parmènides)

(dues arquetípiques visions enfrontades del món)

-Parmènides d’Elea (sud d’Itàlia, Magna Grècia):

Només l’Ésser, que és únic i immutable, existeix vertaderament (els canvis que afirma Heràclit són només aparences sensorials, que la raó ens porta a negar).

-Heràclit d’Efes:

Afirma el perpetu fluir de totes les coses (panta rei). Ésser és el mateix que Esdevenir (canviar).

Diferències entre HERÀCLIT i PARMÈNIDES

Posició sobre el món

Hi ha un perpetu esdevenir; el món és canviant.

No existeix l’esdevenir; el món és estàtic.

La veritat Com a conseqüència de l’esdevenir, el camí cap a la veritat no és un de sol, i canvia en tot moment.

El camí cap a la veritat només és un.

Posició sobre el Ser (l’Ésser)

El Ser, entès com l’essència de les coses, pot al mateix temps Ser i no-Ser, car tot és canviant.

Considera el Ser com l’essència de les coses, però no el concep com a canviant. L’existència del Ser i del No-Ser només es manifesta en la via de la ignorància (doxa), però en la via de la veritat (aletheia) només es manifesta el Ser.

L’essència del món

No és possible captar-la degut al constant esdevenir. No és una posició racionalista.

El pensament pot captar l’essència del món tal com és. És una posició més racionalista.

Oscil·lació entre els contraris

És un dels grans temes d’Heràclit. Intenta trobar el per què dels canvis, la llei natural que els governa i dirigeix.

La filosofia de Parmènides no accepta l’oscil·lació. L’ésser, únic i vertader, només ÉS, no canvia ni esdevé.

Protàgores d’Abdera (Tràcia), 480-410 aC... “Sobre els déus no puc saber si existeixen o no; és molt difícil saber-ho amb seguretat; l’assumpte és fosc i la vida curta.”L’home és la mesura de totes les coses

Homo omnium rerum mensura est πάντων χρημάτων μέτρον ἔστὶν ἄνθρωπος

Gòrgies de Leontini (Sicília), 485-380 aC. “No existeix res; si existís alguna cosa no podria

ser coneguda; si existís alguna cosa i pogués ser coneguda no podria ser comunicada”. (nihilisme ontològic, epistemològic i lingüístic)

Els sofistes: del relativisme de Protàgores a l’escepticisme de Gòrgies

Els sofistes: Protàgores i Gòrgies

La sofística és un moviment cultural amb diversos autors i constitueix una expressió de democràcia, en la mesura que la democràcia significa pluralisme de les opinions i llibertat d’expressió. Les seves tesis essencials es poden resumir de la següent manera:

NIHILISME ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent al canvi (contra l’ontologia platònica del cosmos noetós). FENOMENISME: L’aparença és l’única forma de ser real. SUBJECTIVISME: L’home és l’únic criteri de veritat dels judicis.SENSISME: L’experiència és l’única font de coneixement.ESCEPTICISME: No existeix veritat universal: Tot pot ser a la vegada veritable i fals CONVENCIONALISME: La societat no és un fet natural sinó que és el resultat d’un pactePOSITIVISME: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no pels déus.RELATIVISME: Les normes socials estan en funció de cada societat: de cada època i dels interessos de cada moment.

FILOSOFIA DE PLATÓ SÒCRATESIntel·lectualisme moral; dialècticaironiahomologia (maièutica)

DUALISME ontològic

REALITAT APARENÇA coneixement coneixement intel·ligible sensible

EPISTEME DOXA

món de les idees món de les cosescosmos noetós

ànima immortal

imaginació creença

cos material

Racional (filòsof) irascible (soldat) sensible (productor)

harmonia societat justa (dikaiosine)

Problema matemàtiquesPitàgoresHeràclitParmènides

Reminiscència(anàmnesi)Dialèctica

La teoria platònica de les Idees, I:

• En aquesta teoria ontològica, Plató ajunta en una visió única i integradora:

-d’una banda la concepció del presocràtic Parmènides segons la qual l’autèntica realitat és eterna i immutable (l’Ésser), que serà el món de les idees (cosmos noetós);

-i d’una altra, l’afirmació del també presocràtic Heràclit sobre el perpetu fluir de les coses (l’Esdevenir, expressat en el panta rei), que serà el món de les coses (topos oratos).

Així la teoria de Plató ofereix una solució conciliadora de l’oposició permanència – canvi.

La teoria platònica de les Idees, II:

La teoria platònica de les idees, a més a més:

-també ofereix una alternativa al relativisme i escepticisme dels sofistes (defensant l’existència de valors – idees objectius, absoluts i universals);

-dóna consistència teòrica a l’optimisme de Sòcrates sobre les capacitats humanes de coneixement (i converteix en idees realment existents fora de la ment humana els seus conceptes morals objectius);

-i manté, en el rerefons de tot plegat, les certeses matemàtiques dels pitagòrics, com a exemples evidents de veritats eternes.

TEORIA DE LES FORMES (IDEES, eidos)

COSMOS NOETÓS (ÉSSER)... veritat(Món intel·ligible o de les idees... Món de l’ésser-que-és: ontos on)

EIDOS: (models, formes, essències, idees) són entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals, independents del món físic, eternes

(Jerarquia de les idees: -de més a menys- 1. el Bé-Agathon; 2. Valors morals (p.e. Dikaiosine, kalós...); 3. Entitats matemàtiques; 4. Idees de coses).

-----DUALISME ONTOLÒGIC----------------------------------------------jorismós--------

TOPOS ORATOS (ESDEVENIR)... aparença (Món sensible o de les coses: món físic, material, món de la diversitat i

multiplicitat, món del CANVI i el MOVIMENT –metabolé, kínesis-)

EIDOLES: (còpies de les idees de les que PARTICIPEN -teoria de la MÈTHEXIS (participació)- )

Les formes –eidos- (essències, models...):

-no existeixen en el nostre món material, sinó en un altre món especial i realíssim, el món de les formes o cosmos noetós;

-les formes són eternes i intemporals;

-les formes són úniques, és a dir, a cada terme general correspon una i només una forma;

-les formes no es componen de parts, són simples;

-les formes són inalterables, no pateixen canvi ni transformació, romanen sempre idèntiques a si mateixes.

“A quienes la afirman, la doctrina de las Ideas se les ocurrió porque estaban convencidos de los razonamientos de Heráclito acerca de la verdad: que todas las cosas sensibles están en perpetuo fluir y, por tanto, si ha de haber ciencia y conocimiento de algo, tendrá que haber otras naturalezas permanentes aparte de las sensibles, ya que no hay ciencia de las cosas que fluyen.”

Aristóteles: Metafísica, XIII, 4-5 (1087b 12-1080a 11)

(Crítica a la teoria platònica de les idees)

LES IDEES O MODELS

ES REFLECTEIXEN TENDEIX A REALITZAR

EN EL MÓN SENSIBLE, EL QUAL (Teoria de la mèthexis o participació)

Jerarquia de les IDEES del Cosmos Noetós:

BÉ (agathon)(idea en-si i per-si)

VALORS MORALS (p.e. dikaiosine, kalós...)

IDEES MATEMÀTIQUES (entitats matemàtiques)

IDEES DE COSES

Al·legoria de la Línia (República, VI)

SABER = LLUMEPISTEMOLOGIA (nivells del coneixement) ONTOLOGIA (nivells de la realitat)

NOESI ARKHAIRaó intuïtiva Idees puresRaó pura, Intuïció pura Principis, Formes, Essències, Models

EPISTEME ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------NOETÀ (món(ciència, coneixement) intel·ligible, cosmos noetós)

DIANOIA MATEMATHIKÀRaó discursiva Objectes matemàticsConeixement matemàtic Entitats i Principis matemàtics

-------------------------------------------------------------------------jorismós-----

PISTIS ZOÀCreença Animals, coses

DOXA ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------DOXASTÀ (món(opinió) visible o sensible, topos oratos)

EIKASIA EIKONESImaginació Imatges, ombres, imitacions de

les coses

IGNORÀNCIA = FOSCOR

Al·legoria de la Línia (República, VI)

SABER = LLUMEPISTEMOLOGIA (nivells del coneixement) ONTOLOGIA (nivells de la realitat)

NOESI ARKHAIRaó intuïtiva Idees puresRaó pura, Intuïció pura Principis, Formes, Essències, Models

EPISTEME ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------NOETÀ (món(ciència, coneixement) intel·ligible, cosmos noetós)

DIANOIA MATEMATHIKÀRaó discursiva Objectes matemàticsConeixement matemàtic Entitats i Principis matemàtics

-------------------------------------------------------------------------jorismós-----

PISTIS ZOÀCreença Animals, coses

DOXA ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------DOXASTÀ (món(opinió) visible o sensible, topos oratos)

EIKASIA EIKONESImaginació Imatges, ombres, imitacions de

les coses

IGNORÀNCIA = FOSCOR

Al·legoria de la Línia (República, VI)Ontologia (part superior) i Epistemologia (part inferior)

FORMES DE CONEIXEMENT TIPUS DE REALITAT (epistemologia) (ontologia)

RAÓ

SABER, CIÈNCIA IDEES (episteme)

SENTITS

OPINIÓ, CREENÇA COSES (doxa)

DUALISME

ONTOLÒGIC

(Realitat)

Cosmos

Noetós (idees)

EIDOS

Topos

Oratos (coses)

EIDOLES

DUALISME

EPISTEMOLÒGIC

(Coneixement)

Episteme

(la raó coneix idees)

Doxa

(els sentits “coneixen” coses)

DUALISME

ANTROPOLÒGIC

(Home)

Psique (ànima)

(la raó coneix idees)

Soma (cos) (els sentits “coneixen” coses)

El Mite de la Caverna (República, VII)

• Plató narra en el Mite de la Caverna el dolorós i escarpat camí del coneixement. L’home encadenat a l’interior de la foscor simbolitza la condició humana inicial, ignorant i enganyada. El món de l’interior de la caverna és el món de les coses. El camí de sortida representa el procés de coneixement. Així, els dos mons del mite es corresponen als dos mons de la seva metafísica, i l’escarpat i costerut camí de sortida ens mostra el difícil accés al coneixement. Podem comprovar, doncs, que la teoria de la idees (ontologia) i la teoria del coneixement (epistemologia) van entrelligades.

El Mite de la Caverna (República, VII)

...com tot mite és susceptible de diferents nivells d’interpretació. La caverna tant és el món sensible on són presoners els homes com el cos que empresona l’ànima, etc. Com que els presoners han viscut en aquesta situació des del naixement, no en són conscients. No es poden imaginar una altra llum que la petita resplendor del foc. Les ombres que passen són per a ells l’única realitat. El presoner que és arrabassat de la seva posició creu, al començament, que l’arrenquen del seu món propi, ja que, en el moment de girar-se, la llum de la sortida l’encega de tal manera que li produeix un terrible mal als ulls. És, doncs, un procés dolorós. Però un cop s’acostuma a la llum i veu la vertadera realitat, comprèn que el que ha vist a la caverna són pures ombres. I quan hi retorna i intenta explicar les seves experiències, els presos el prenen per boig i, fins i tot, intenten matar-lo a fi que no els incordiï més (Plató expressa aquí tant la seva expulsió de Siracusa com la condemna, execució i mort de Sòcrates el 399 a.C.). Davant d’això els presos encara s’aferren més a la seva situació, no fos cas que algú intentés conduir-los cap a l’exterior i els passés el mateix...

ALGUNS SÍMBOLS DEL MITE DE LA CAVERNA

Els mites són ambigus per definició, però una llarga tradició tendeix a identificar alguns dels símbols del mite de la caverna amb elements de la teoria del coneixement. Oferim aquí una petita síntesi d'alguns d'aquests tòpics culturals.

1.- Els presoners: som tots nosaltres en la mesura que vivim empresonats en el món sensible, en la matèria, i que no hem estat educats en el coneixement de la idea de Bé. Al límit els presoners són els qui viuen -enganyats per la Sofística- en la pura opinió.

2.- Les ombres del fons la caverna: les conjectures, el coneixement originat en els sentits, purament material, del quan no ens podem refiar.

3.- La llum del foc de la caverna: les creences -febles, enganyoses i incomparables amb el Sol. 4.- L'alliberament del presoner: l'inici del procés d'alliberament de l'ànima. 5.- Les cadenes: la ignorància que els humans que viuen en l'opinió tenen respecte l'autèntic

saber, els prejudicis que ens vinculen al món material sensible. 6.- La sortida al món exterior: l'esforç dialèctic de coneixement de les Idees, demana fiar-nos

de la raó. 7.- Les coses exteriors, la lluna i els objectes celestials coneguts en la nit: les idees

superiors adquirides per la intel·ligència. 8.- El Sol: la idea de Bé, el coneixement perfecte que ho il·lumina tot. 9.- El retorn a la caverna: la funció del filòsof com a educador de la ciutat. De vegades

s'identifica amb el paper del filòsof-rei. 10.- La mort del presoner retornat a la caverna: el destí socràtic de la filosofia.

(http://www.alcoberro.info/planes/plato5.htm)

NIVELLS i PAUTES DE LECTURA DEL MITE DE LA CAVERNA

-Relacions i comparacions entre l’interior de la caverna i l’exterior:

topos oratós cosmos noetóscos (sentits) ànima (raó)ignorància coneixement

-Simbologia de la Llum i la Foscor.

-Relació amb l’Al·legoria de la Línia (República, VI).

-Paper del presoner alliberat: paper pedagògic i paper polític (el saber al servei de la comunitat).

-Procés epistemològic de dialèctica ascendent i dialèctica descendent. El coneixement com a experiència d’ascens dolorós.

-La Idea del Bé (àgathon). Les idees com a causa (aitia).

-Elements biogràfics de l’experiència de Plató a la ciutat de Siracusa i de l’episodi de la mort de Sòcrates.

-Retrat antropològic pessimista de la condició humana. (...)

El dualisme antropològic: ÀNIMA – COS

-L’home és fonamentalment la seva ànima.-Malauradament, l’ànima humana (psique) està unida accidentalment i

incòmodament al cos (soma).“Quan l’ànima i el cos estan plegats, la natura disposa que l’un serveixi com un esclau i sigui manat, i que l’altra mani i faci d’amo.” (Plató, Fedó, 79 e)

-Aquesta és, doncs, una visió dualista, en la qual l’ànima és altament valorada i el cos, infravalorat.

-Ànima i cos són dues entitats totalment distingibles i desiguals. El cos és físic, mortal, sensible i imperfecte (el cos pertany al món de les coses sensibles i temporals). L’ànima és immortal, intel·ligible i perfecta, és allò que defineix l’home i que li permet realitzar el més elevat (l’ànima és originària del món de les idees eternes).

“...allò que més s’assembla al diví, a la immortalitat, a l’intel·ligible, al que té forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell mateix és l’ànima.” (Plató, Fedó, 80 b)

Home = cos (soma) + ànima (psique)

El cos (soma):

-presó de l’ànima (Fedre, 250, d)

-és un mal: 1. Perquè distreu l’ànima del seu

veritable objectiu: conèixer les idees;

2. Perquè allunya l’ànima de les idees i la porta cap a les coses (ell mateix és una cosa material)

3. Perquè es mou en l’àmbit de les malalties, desigs, sentits, etc.

-és una càrrega de la que ens hem d’alliberar = purificació (pas previ per a arribar a les idees).

-condueix l’home cap a les possessions materials i aquestes cap a l’enveja, la violència, la guerra...

L’ànima (psique):

-principi de vida, principi vital (Fedó);-principi de moviment (Fedre);-immortal (Gòrgies, Fedó, República...).

-completament superior al cos.-és el nostre jo, la identitat, la nostra

essència... El cos és una ombra, un destorb...

-és el lloc on hi ha les facultats superiors: les facultats morals i les facultats intel·lectuals (influència de Sòcrates).

-Timeu, 40-42: l’ànima ha estat creada directament pel demiürg (demos, ergon – poble, creador), basant-se en el model etern de les idees(mite de la construcció del món)

-ànima preexistent i posseïdora de tot el coneixement de les idees

Manuscrit medieval del Timeu de Plató

El demiürg,W. Blake, 1757-1827

-influències pitagòriques (metempsicosi) i òrfiques (doctrina del soma-sema)

-preexistència i anàmnesis (mathesis es anàmnesis)

-maièutica socràtica i anàmnesis platònica

-vinculacions:anàmnesis (epistemologia)

preexistència (antropologia)

dualisme (ontologia)

Cicle de les reencarnacions:

• Savi• Rei just• Polític, home d’estat,

financer, negociant• Atleta, metge• Profeta, sacerdot, iniciat• Poeta, artista• Obrer, artesà, camperol• Sofista, demagog• Tirà

Els 5 arguments de la immortalitat de l’ànima en el diàleg Fedó (I)

1. L’argument dels contraris:

“Realment és cert que hi ha un retorn a la vida, que els vius neixen dels morts, que les ànimes dels morts existeixen [i que les bones tenen una sort millor i les dolentes, pitjor]” (Fedó, 72 e).

“Perquè, si l’ànima ja existia d’abans, i necessàriament ella mateixa no ha pogut venir a l’existència a partir de cap altra cosa que no sigui el que és mort i està mort, ¿no és necessari que ella mateixa, encara que hagi mort, segueixi existint, si és que realment ella ha de tornar a néixer?” (Fedó, 77 d).

2. L’argument de la reminiscència (anàmnesi):

“-Certament - intervingué Cebes -, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates, tens costum de repetir sovint, a saber, que per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar. Si és així, necessàriament nosaltres hem d’haver après en un temps anterior allò que ara recordem, cosa que no seria possible si la nostra ànima no hagués estat en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. De manera que també segons això l’ànima sembla que és quelcom immortal.” (Fedó, 72 e – 73 a).

Els 5 arguments de la immortalitat de l’ànima en el diàleg Fedó (II)

3. L’argument a partir de la simplicitat de l’ànima:

“-Examina ara, Cebes -digué-, si la conclusió de tot el que hem dit no és aquesta. L’ànima és allò que és més semblant al diví, a l’immortal, a l’intel·ligible, al que té una forma única i no es disgrega, al que roman estable sempre de la mateixa manera; en canvi, el cos és el més semblant al que és humà, mortal, de formes múltiples, impensable, dissoluble i mai no roman idèntic a ell mateix. ¿Tenim alguna altra raó, amic Cebes, que ens porti a dir que això no és així? -No en tenim cap. -Què, doncs? Si les coses són així, no li escau al cos el disgregar-se ràpidament, mentre que a l’ànima li escau no disgregar-se gens, o gairebé gens?...” (Fedó, 78 c – 80 b).

Els 5 arguments de la immortalitat de l’ànima en el diàleg Fedó (III)

4. L’argument de la participació de l’ànima en la idea de vida:

“...Mira, doncs, si ho pots definir així: no solament un contrari no admet el seu contrari, sinó que allò que aportaria una qualitat contrària a la realitat a la qual es fa present tampoc no admet mai en ell una qualitat contrària a allò que ell aporta... [...]

-Respon-me, doncs, què és el que s’ha de donar en un cos perquè sigui vivent?

-L’ànima -digué.-I això sempre és així?-No pot ser de cap altra manera –respongué.-Així, doncs, quan l’ànima s’empara de quelcom, sempre ve aportant-hi vida?-Ve així -respongué.-I la vida, té un contrari o no en té?-En té.-Quin és?-La mort.-Per tant, l’ànima mai no admetrà allò que es contrari al que ella sempre aporta, segons que s’ha convingut a partir del que abans dèiem?...” (Fedó, 105 a – e)

Els 5 arguments de la immortalitat de l’ànima en el diàleg Fedó (IV)

5. L’argument ètic del domini del cos:

“-Però, amics, el que és just que considerem és això: si l’anima és immortal cal que tinguem cura d’ella no sols en el temps que anomenem la nostra vida, sinó en tot temps; i ara sí que sembla ben greu el perill que corre el qui no té aquesta cura. Perquè si la mort fos l’alliberament de tot, seria una sort per als malvats trobar-se que ella els allibera a la vegada del cos i de la maldat pròpia que acompanya la seva ànima. Però ara, ja que l’ànima ens sembla immortal, aquesta no tindrà altra escapatòria ni salvació dels mals llevat d’esdevenir tan bona i tan assenyada com li sigui possible. En efecte, quan l’ànima se’n va a l’Hades, no s’emporta amb ella res més que el seu bon comportament i la seva criança, coses que, segons diuen, poden beneficiar o perjudicar en gran manera el que ha mort quan emprèn el seu viatge al més enllà.” (Fedó, 107 c).

L’ÀNIMA (Mite del carro alat)

“Imaginem-nos, doncs, que l’ànima s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues del déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable.

Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és ànima s’encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma ara una altra. Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’Univers; però, quan ha perdut les ales, és emmenada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure’s ell mateix a causa de la força d’aquella; aquest conjunt, ànima i cos íntimament units, s’anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal.”

PLATÓ, Fedre, 246 a-d.

Antropologia platònica Teoria de l’ànima Teoria política

Tipus d’anima Mite carro

alat

Mite de les

races (metalls)

Virtut

(areté)

Classe social

Ànima

Racional

NOUS

(cap)

auriga Homes

d’or

Sophia

Phronesi

(prudència i

saviesa)

Governants

(arkontes)

(funció: dirigir)

Ànima

Irascible

THYMOS

(pit)

cavall

blanc

Homes

d’argent

Andreia

(valentia,

coratge,

fortalesa)

Guardians,

militars

(phylakes)

(funció: protegir)

Ànima

Concupiscible

EPITIMETIKOS

(ventre)

cavall

negre

Homes

de ferro

o bronze

Sophrosine

(moderació,

temperança)

Productors

(funció: proveir)

ESTRUCTURA TRIPARTIDA DE L’ESTAT: ISOMORFISME ÀNIMA - ESTAT

Tipus d’ànima Virtut Classe social

NOUS

SOPHIA

PHRONESI

GOVERNANTS

THYMOS ANDREIA GUARDIANS

EPITIMETIKOS SOPHROSINE PRODUCTORS

JUSTÍCIA

(dikaiosine)

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/05/Plato_Republic_1713.jpg

L’experiència històrica de Plató en la política. La República (Politeia = ciutadania, forma de govern): del caos al cosmos

Els antecedents:

-Plató, descendent de Soló.-L’enfrontament Esparta-Atenes a les Guerres del Peloponès. -El govern oligàrquic dels Trenta Tirans imposat per Esparta a Atenes

(liderat pel sofista Críties -oncle de Plató-).-La mort de Sòcrates durant la democràcia de Trasíbul.-Els tres viatges a la cort de Siracusa.-El relativisme moral i polític que defensen els sofistes.

Les propostes: (1)(la filosofia de Plató vol solucionar els problemes ètics i polítics del seu temps)

-La recerca de la recta filosofia.-La recerca de l’organització social i política justa i modèlica (filla de la

teoria ontològica, epistemològica i antropològica).-L’estat model (la utopia model d’utopies) i la societat regida pel Bé

(agathon) i la Justícia (dikaiosine).-De l’ànima justa a l’Estat just (de l’home just a l’Estat just).

Plató, 427-347 aC

• Pèricles, 495-429 aC

• Època de Pèricles (estrateg): 478-432 aC, democràcia

• 432 aC, reacció conservadora

• Guerres del Peloponès: 431- 404 aC, (¿l’oligarquia de la terra contra la democràcia del mar?): triomf d’Esparta

• 404 aC, Govern dels trenta Tirans (oligarquia) a Atenes

• 403 aC, “democràcia” de Trasíbul

• 399 aC, mort de Sòcrates

• Plató viatja tres cops a Sicília...

La filosofia de Plató està dirigida a solucionar els problemes ètics i polítics del seu temps, tal com explica a la Carta VII:

"No sé per quin atzar, certs homes poderosos van dur Sòcrates, l'amic de qui us parlava, davant els tribunals, fent-li retret de la

més injusta acusació: la que, de totes menys podria aplicar-se a Sòcrates; és per impietat que uns el dugueren davant de la

justícia i uns altres el condemnaren, i feren morir l'home que no havia volgut participar en l'arrest injust d'un dels seus amics

(...). Lleis i costums estaven tan corromputs que jo, que m`havia sentit ple d'il·lusió per treballar per la cosa pública, veient

aquestes coses i constatant que tot anava a la deriva, vaig acabar marejat; i no deixava de mirar de quina manera podria

algun dia produir-se una millora en aquestes circumstàncies en el règim polític en general, mentre esperava sempre el moment

oportú per a actuar."

Les propostes: (2)

-L’home no és autosuficient, per tant necessita la polis per satisfer les seves necessitats. Així, la polis (la ciutat) es converteix en la responsable, tant de la supervivència de l’individu, com de la possibilitat de la felicitat dels ciutadans. Només en la polis pot ser feliç l’home, que és un ésser polític o social per naturalesa (l’home com a zoon politikon). Per viure bé i ser feliç s’ha de viure d’acord amb la virtut (areté). Només en la polis es pot actuar virtuosament.

-Plató defensarà una ciutat-Estat (polis) com a societat de classes determinada per l’estructura tripartita de l’ànima (isomorfisme ànima/Estat). En la societat no hi ha, pròpiament, ni igualtat, ni llibertat, car tot s’estructura al voltant del determinisme anímic.

-La justícia (dikaiosine) és la màxima virtut, que afecta i incumbeix tots els membres de les tres classes (arconts, phylakes, i productors), en una harmonia constituïda per: tres principis anímics / tres virtuts / tres classes.

-La utopia de la monarquia o l’aristocràcia del saber, o la teoria del filòsof-rei (filòsofs-reis, reis-filòsofs...).

Les propostes: (3)

-¿quina serà la clau de la ciutat-estat, o polis utòpica de Plató?, ¿com s’assegura la viabilitat de la Cal·lípolis platònica?

Amb un sistema educatiu (PAIDEIA) al servei d’una societat millor (només es vetlla pels interessos de la comunitat, i no pels dels individus entesos aïlladament... L’objectiu és el bé comú i la justícia col·lectiva).

L’Estat com a instrument d’educació, de socialització.

-Paideia:-controlada, òbviament, per l’Estat... (impossibilitat de

l’educació privada)...-destinada especialment a les classes dels governants i dels

guardians...-organització de la classe dominant en una vida comunitària

(eliminació total de qualsevol forma de propietat privada, també de la família...); comunisme radical; matrimonis concertats; educació tant per a homes com per a dones (Rep. VII, 540 c)...

-expulsió dels artistes en general, i dels poetes en particular, de la Cal·lípolis ideal... (teoria estètica i eròtica platòniques)...

"-I, possiblement, ens hem posat d'acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l'ànima de cadascun, i en nombre igual.  -Així és. -No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia (justa) la ciutat, i pel mateix principi que ho era, així també, i pel mateix principi, sigui savi (just) també l`individu? -Per què no?  (...) -I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat. -També això és totalment necessari."

PLATÓ, República IV

De l’home just a la ciutat justa (del microcosmos de l’ànima al macrocosmos de l’Estat)

L’home i la seva ànima

nous

(racional)

thymos

(irascible)

epitimetikós

(sensible)

La polis (la ciutat-estat)

arkonts

(governants)

phylakes

(guardians)

productors

Classe Funció

Governants

-arconts-

Serà l’única que exercirà el poder polític de prendre decisions. La constituirà la classe de les persones sàvies, de les persones que han accedit al coneixement i contemplació de les idees, especialment de la idea de justícia, d’ordre i d’Estat. Aquesta classe es nodrirà de la classe dels militars, d’aquells militars millors, dels qui hagin superat una llarga selecció. És la classe dels governants-filòsofs (seguint la teoria del filòsof-rei o del rei-filòsof).

Guardians /

militars

-phylakes-

Serà la que protegirà i defensarà la ciutat tant de qualsevol enemic extern com de qualsevol conflicte intern; la seva valentia, la virtut o excel·lència pròpia, farà possible aquesta protecció.

Productors No exerceix cap activitat política: no és aquesta la seva tasca. Els treballadors han d’oferir a la polis, a la totalitat dels seus membres, els recursos indispensables i suficients, però no més, per a satisfer les necessitats bàsiques. El seu comportament ha d’estar caracteritzat per la temperança.

• L’Estat perfecte que Plató suggereix és un Estat utòpic. Es tracta d’un Estat aristocràtic en el sentit més original del mot aristocràtic: d’aristos, els millors (mot emparentat amb areté, excel·lència), i de kratós, poder, força.

“Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cadascun d’aquests camins les múltiples naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d’això ni es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del Sol, l’organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil d’advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida privada com en la pública.” (Plató, República, V, 473 d-e)

Teoria del filòsof-rei (o del rei-filòsof):

...que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia... (la fusió de poder i saber)

-El govern de les ànimes racionals (les ànimes nous), que es constitueix en una:

MONARQUIA o en una ARISTOCRÀCIA del SABER

Formes d’Estat Origen Governants Característiques

TIMOCRÀCIA

militars

degeneració de l’aristocràcia

els homes d’acció, la classe dels militars

Es caracteritza per l’ambició de la classe militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal.

OLIGARQUIA

rics

degeneració de la timocràcia

la classe dels poderosos i adinerats

Es caracteritza per la cobdícia de la classe dirigent, que només busca el propi enriquiment. Aquesta classe es converteix en explotadora de les altres.

DEMOCRÀCIA

poble

degeneració de l’oligarquia

el poble Es caracteritza per la llibertat i la igualtat. Això no és positiu ja que tothom fa i diu el que pensa. Els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis, els corruptes als virtuosos. La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors.

TIRANIA

tirà

degeneració de la democràcia

un líder ambiciós i carismàtic

És la degeneració política extrema, conseqüència de les baralles i guerres civils fruit de la democràcia. En aquest clima d’inestabilitat, s’alça un “salvador” que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint els altres.

Formes de govern de l’ànima racional

(governs justos - nous):

Monarquia

Aristocràcia

Formes de govern de l’ànima irascible

(governs injustos - thymos):

Timocràcia

Oligarquia

Formes de govern de l’ànima sensible

(governs injustos - epitimetikos):

Democràcia

Tirania

Aristòtil exposa a la Política la teoria clàssica de les formes de govern (que serà defensada durant molts segles). La cèlebre teoria de les sis formes de govern es basa en el fi (la finalitat o telos) del règim polític (el bé comú o el bé particular). Els règims polítics que cerquen el bé comú (purs) són:

Si governa una sola persona: MONARQUIA Si governen poques persones: ARISTOCRÀCIASi governen moltes persones: REPÚBLICA

Les degradacions d’aquest règims es converteixen en:

La degradació de la monarquia és la TIRANIA La degradació de l’aristocràcia es l’OLIGARQUIA La corrupció de la democràcia es la DEMAGÒGIA

Aristòtil defineix la monarquia com el govern d’una sola persona, la més virtuosa i noble de la polis; l’aristocràcia com el govern de pocs (els més virtuosos), i la república com la barreja entre l’oligarquia (que cerca el bé dels rics) i la democràcia (que cerca el bé dels pobres).

Per Aristòtil hi ha una gradació entre les formes de govern. El més “diví”, pel que té de just però també per la dificultat de la seva realització, és la monarquia. Després vindran l’aristocràcia i la república. La desviació del primer règim és la pitjor forma de govern: la tirania, seguida per l’oligarquia. La desviació més moderada, en quant a la corrupció, és la democràcia.

PAIDEIA platònica (República, VII)-Fins els 20 anys: fonaments de MATEMÀTICA i GIMNÀSTICA.

-Dels 20 als 30 anys: una primera selecció entre els que més han destacat en el coneixement, comença a estudiar les relacions de les diferents ciències matemàtiques entre si, i amb la realitat (estudis propedèutics per a la Dialèctica):

ARITMÈTICA (nombres, càlcul…)

GEOMETRIA (espai, formes…)

ESTEREOMETRIA (mesura dels sòlids…)

ASTRONOMIA (geometria del cel…)

HARMONIA (matemàtica pitagòrica del so…)

-Dels 30 als 35 anys: després d’una selecció definitiva, els millors comencen amb la DIALÈCTICA (dialektiké: la ciència del Bé).

-Dels 35 als 50 anys: servei militar i polític (…tornen a baixar a la caverna i participen en les tasques de la guerra i de la pau).

-Als 50 anys, als millors de tots, se’ls permet tornar a la dialèctica, i són conduïts cap a la seva culminació: la visió del Bé. Havent arribat a aquest punt, passen la resta dels seus dies com a filòsofs, però en torns fan ús del coneixement adquirit com a governants.

Dialèctica. Mètode per accedir al món de les idees

La noció de dialèctica (dialektiké) té diversos sentits en la filosofia platònica. La dialèctica entesa com a mètode racional: s’identifica amb la filosofia i la ciència. Les característiques que atribueix Plató a aquest coneixement són:

A. És es una activitat cognoscitiva, perquè és tracta de l’exercici de la raó.

B. El seu objectiu és el coneixement del món intel·ligible (cosmos noetós, o món de les idees) i de les relacions existents entre les idees.

C. La seva aspiració última és el coneixement de la idea del Bé (agathon), de manera que ella sigui el fonament últim de tota la realitat; així, Plató definirà la filosofia com una ascensió a l’ésser (la dialèctica és un procés ascendent). La dialèctica és la ciència del Bé. La dialèctica és el procés que porta el coneixement de l’home del múltiple a l’u.

D. Per ser una activitat estrictament racional no es fonamenta ni recolza en la percepció; per utilitzar-s’hi únicament la pura raó, el coneixement que acaba produint és coneixement estricte, universal, i necessari (a diferència del “coneixement” sensible que és sempre subjectiu, relatiu, i contingent).

E. No accepta hipòtesis: no accepta com a vertadera cap premissa que no hagi estat qüestionada, cerca el sentit últim, la raó més profunda de qualsevol tema que tracti.

(Existeix un altre tipus de dialèctica: la dialèctica entesa com a impuls eròtic (la dialèctica de les emocions, de l’amor, o eròtica, centrada en la idea de bellesa (II)).

El coneixement de les relacions entre les idees, de com unes determinacions participen en altres i es defineixen unes en relació amb les altres és el que Plató anomena dialèctica (légein: determinar, definir; dià: passant de l’un a l’altre). La dialèctica en si mateixa conté la noció d’unitat dels contraris.

La dialèctica tindrà dos moments:

a) una dialèctica ascendent: anairein, que s’eleva d’idea en idea fins a eliminar tota hipòtesi, fins arribar a la idea de totes les idees, el Bé. La dialèctica ascendent va, doncs, del múltiple a l’u, per a descobrir el principi de cada cosa i, finalment, el principi dels principis; aquesta és la dialèctica que Sòcrates empra en els seus diàlegs maièutics morals.

b) una dialèctica descendent: diairesis (διαίρεσις) dialèctica descendent (és el nivell de la dialèctica en el qual mitjançant la divisió es descomponen les idees més generals en idees més particulars...). Es tracta de desenvolupar, mitjançant el poder de la raó, les diferents conseqüències d’aquell principi sobre el qual tot reposa, i de reconstruir així la sèrie d’idees sense haver de recórrer a l’experiència.

En el pensament de Sòcrates dialèctica i diàleg són

termes sinònims: la dialèctica és un diàleg orientat a la recerca de la veritat. Amb Plató el concepte de dialèctica agafa un

significat més complex. La dialèctica és la tècnica de coneixement per excel·lència. La dialèctica és la forma a

través de la qual, en la conversa, l’ànima es purifica i passa del món sensible (de les opinions - doxa -) al món

intel·ligible (veritat en si, forma pura, idea - episteme-). La dialèctica és, doncs, en Plató, tant un mètode de coneixement com una ciència (un saber, que consistiria en la contemplació

intel·lectual de les Idees).

-La dialèctica té sis característiques:

1. Tècnica d’investigació i no de demostració: vol dir que és un procés de recerca a través del qual l’ànima es va purificant en la seva recerca de les idees.

2. És un coneixement no hipotètic: vol dir que el progrés en el perfeccionament de l’ànima es fa palès a través de la millora de la vida moral i en la recerca del bé.

3. Implica una apologia: defensa que el sentit de la vida es troba en l’esforç de perfeccionament en el camí cap al món de les Idees.

4. És ascendent: significa una pujada a un nivell millor de coneixement (el cosmos noetós o món intel·ligible).

5. És positiva: desemboca en un coneixement consolador. Vol dir que el qui culmina el procés obté com a recompensa la contemplació del món pur i perfecte.

6. És racional: vol dir que rebutja la mística i implica un esforç fet a través de l’enteniment, com ho demostra el fet que les matemàtiques siguin la porta d’entrada al món de les idees o formes pures (de les eidos: concepte universal, essència, ideal, model, causa, i finalitat).

La idea del Bé (agathon), 1

- Les idees (del cosmos noetós) constitueixen un sistema ordenat i jerarquitzat on totes es vinculen i coordinen entre si. En el grau més alt hi trobem la Idea del Bé.

- El Bé, com a idea primera, com a principi suprem, és expressió de l’ordre, del sentit i de la intel·ligibilitat de tot el real. Al matemàtic, però sobretot al filòsof, correspon ascendir dialècticament en el coneixement de la idees fins assolir la Idea del Bé. La contemplació de la Idea del Bé és coneixement teòric i pràctic al mateix temps: teòric perquè fa possible la captació de l’ordre i de l’estructura de tot el real; pràctic perquè proporciona les normes de tota ordenació moral i política. Aquesta identificació d’ambdós tipus de saber, teòric i pràctic, fa que el savi sigui, per a Plató, el destinat a governar en tota comunitat humana.

La idea del Bé (agathon), 2

- La Idea del Bé és l’objectiu final del coneixement i, a partir d’ella, adquireixen sentit la justícia, la bellesa, la veritat, i tota la resta de la realitat. Al participar del món de les idees i, per tant, del Bé, els homes tendeixen a assolir-lo mitjançant un procés d’imitació o mímesi.

- On acaba la jerarquia del món de les idees?, quina és la idea més general de totes? La Idea del Bé. Perquè és precisament l’existència d’aquest ordre jeràrquic el que fa possible l’existència de les idees i, en definitiva, de tot. Plató identificava el Bé amb l’ordre.

- La Idea del Bé és el vèrtex suprem (el cim) de l’Ésser (del que és veritablement); és, doncs, la causa per la qual es pot conèixer la veritat, i la causa per la qual tot allò que pot ser conegut existeix i és el que és. De la Idea del Bé n’és imatge el Sol, que en el món sensible il·lumina i al mateix temps fa que les coses siguin (n’és la causa ontològica i alhora la causa que fa possible el seu coneixement).

La idea del Bé (agathon), 3

-Entre les idees pures, la superior és el Bé. El Bé és la idea de la raó per excel·lència. Plató utilitza la paraula agathon que no vol dir només el que nosaltres entenem per bé moral o acció bona sinó que a més significa excel·lència màxima i també el que és escaient o apropiat. La idea de Bé aplicada al món social i a la política s’identifica amb la idea de Justícia (el Bé és verdader, és bo, és bell, i és just).

-Plató compara la idea de Bé amb el Sol; el Sol il·lumina i dóna vida a totes les coses, així també la idea de Bé il·lumina i dóna sentit a totes les altres idees.

-El Bé proporciona existència, identitat i perfecció a totes les coses cognoscibles.

-El Bé és el principi de perfecció de les coses. Les idees són bones, expressen el Bé. El Bé no és una idea com les altres; vindria a ser una super-idea ja que és el principi i la fonamentació de totes les altres.

República, VII

(el llibre VI ha acabat amb l’al·legoria de la línia; Sòcrates, a la República, dialoga amb Glaucó –germà de Plató-)

1. El mite de la caverna (descripció de la situació dels empresonats).2. Procés de pujada a llum i tornada a davallar a la caverna.3. Explicació i aplicació de la imatge.4. Conseqüència: l’educació només és possible per un canvi total de

l’ànima.5. Paper dels filòsofs en el govern de la ciutat.6. Els sabers exigibles per a la formació del filòsof.(1. gimnàstica i música) (2. aritmètica, geometria, estereometria, astronomia,

harmonia) (3. Tots els sabers són propedèutics per a la dialèctica –la ciència del Bé-)

7. Selecció de les naturaleses indicades per a la formació.8. Mètode en la formació dels escollits.9. Últims nivells en la formació dels governants.

L’Escala de la Bellesa en el Banquet.L’eròtica (el coneixement de la idea de bellesa –kalós-):

una dialèctica de les emocions

5. El coneixement d’allò Bell-en-si

4. Les ciències matemàtiques

3. Les accions i les lleis justes

2. La Bellesa de les ànimes

1. La Bellesa dels cossos joves

FEDÓ, 1

-conegut amb el subtítol de Sobre l’ànima.

-és un dels cinc diàlegs del cicle del judici de Sòcrates.

-cal entendre’l com:

-el testament espiritual de Sòcrates

-una justificació del paper (del protagonisme) de l’ànima

-una lliçó vivent de filosofia

-no és un diàleg socràtic (per 4 raons), sinó un diàleg platònic de maduresa (amb el Fedre, el Banquet, i la República).

-és un diàleg programàtic.

-presència i significat dels pitagòrics en el diàleg.

-el diàleg es produeix a la presó on morirà Sòcrates.

-els personatges: Equècrates, Fedó d’Èlida, Símmies i Cebes, Critó; els absents Plató i Aristip de Cirene (què signifiquen); Querofont, i Xenofont.

FEDÓ, 2

-En el Fedó hi apareixen tots els grans temes de la filosofia platònica:

La teoria de les idees (ontologia)La teoria de la reminiscència (màthesi és anàmnesi) (epistemologia)La relació entre cos i ànima (antropologia)La teoria de la immortalitat de l’ànimaLa metempsicosi (d’influència pitagòrica)La relació entre filosofia i miteLa vida i la funció del filòsof

FEDÓ, 3

Parts:

1. Diàleg introductori de Fedó amb Equècrates.

2. Preàmbul al diàleg de Sòcrates amb els seus amics abans de morir: per què el filòsof (Sòcrates) no ha de témer la mort.

3. Primers arguments en favor de la immortalitat de l’ànima: a) l’argument dels contraris, b) l’argument de la reminiscència, c) l’argument a partir de la simplicitat de l’ànima. La reencarnació. Reelaboració dels arguments.

4. Objeccions de Símmies (l’ànima és una harmonia) i de Cebes (l’ànima pot sobreviure a diversos cossos i finalment morir).

5. Resposta de Sòcrates a Símmies. Resposta de Sòcrates a Cebes. Argumentació final: insuficiència de les interpretacions materialistes sobre la ment: l’ànima implica necessàriament la seva immortalitat. (Argument de la participació de l’ànima en la idea de vida)

6. El mite del més enllà. (Argument ètic del domini del cos)

7. Relat de la mort de Sòcrates.

“Quan ja tenia gairebé freda la part del ventre, es va destapar la cara –que la tenia coberta- i digué el que havien de ser les seves últimes paraules:

-Critó, li devem un gall a Esculapi. Heu de pagar el deute sense oblidar-vos-en.

-Així es farà –digué Critó-. Mira, però, si tens res més a dir.Aquesta pregunta ja no la va respondre, sinó que, al cap

d’una estona, es va estremir. L’home el va destapar: tenia la mirada fixa. En veure-ho, Critó li tancà la boca i els ulls.

-Aquesta, Equècrates, va ser la fi del nostre amic: un home del qual hauríem de dir que fou el més bo de tots els que hem conegut en el seu temps; més encara, el més intel·ligent i el més just.” (Final del diàleg Fedó)

SÒCRATES, 470-399 a.C.

(Detall de l’Escola d’Atenes)

Mort de Sócrates, Charles Alphonse Dufresnoy (1611-1668)(Florència, Uffizi)

Charles Alphonse Dufresnoy, Mort de Sòcrates, 1650, París, École des Beaux-Arts

Primer filòsof grec; nascut a Atenes, fill de Sofronisc, escultor, i de Fenàreta, d’ofici llevadora. La seva vida, i fins i tot la seva pròpia figura, es troba embolicada en l’escassetat i incertesa de dades. Sembla que va exercir per un temps el mateix ofici que el seu pare i que es va interessar en un principi per les doctrines físiques dels filòsofs jonis, potser apreses al costat d’Arquelau de Milet, deixeble d’Anaxàgores, cap a les quals després va adoptar una actitud crítica. Semblen fets referibles a dates certes que, durant les guerres del Peloponès (431-404), en les que pren part com a soldat hoplita -com corresponia a un ciutadà de nivell mitjà-, salva a Alcibíades ferit al lloc de Potidea (429), participa en la batalla de Delion (424), a Beocia, i, pròxim ja als 50 anys, en la d’Anfípolis (421), a Tràcia; així com també la seva oposició, en dates més tardanes, formant part del Consell dels Cinc-Cents, al procés contra els estrategs de les Arginuses (411) i la seva desobediència a l’ordre donada pel govern dels Trenta Tirans d’arrestar a Lleó de Salamina (404).

En un moment indeterminat de la seva vida canvia el seu interès inicial per les teories sobre la natura, per l’interès per un coneixement de si mateix i de l’home en general, seguint l’oracle que la Pítia de Delfos pronuncia a instàncies del seu amic Querofont, que li havia fet una pregunta sobre el més savi dels homes.

Tal com feien els sofistes en la seva mateixa època, va formar un grup de deixebles i amics, entre els quals destaquen Plató, Alcibíades, Xenofont, Antístenes, Critó, Aristip i Fedó, entre altres. Després d’una vida entregada a interpel·lar els seus conciutadans, obeint la veu interior del seu daimon, i a instar-los, segons Plató, que fossin «millors i més savis», restablerta ja la democràcia atenesa, és portat a judici acusat d’impietat (asebeia), de corruptor dels joves, i d’introduir nous déus, per Ànitos, en nom dels artesans i polítics, per Melet, en el dels poetes, i per Licó en el dels oradors. Condemnat a mort pel tribunal popular (enverinat amb cicuta) i després de rebutjar els plans de fugida que li ofereix Critó, mor a la presó d’Atenes, envoltat d’alguns dels seus amics i deixebles i manant decorosament a la seva

dona Xantipa, que portava al seu fill petit en braços, que s’absentés.

La mort de Sòcrates, J.L. David (1787), Metropolitan Museum of Art, New York

L’any 399 a. C. Sòcrates va ser acusat per Ànitos, Melet i Licó de: impietat (asebeia), de ser corruptor dels joves, i

d’introduir noves divinitats (daimon). Fou jutjat, condemnat i executat (morí per la ingestió de cicuta).

Σωκράτης

“Tanmateix, de més savi que aquest home bé ho sóc; perquè cap dels dos no sap res de bo; però mentre ell es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res, no em penso saber. Sembla, doncs, que jo sóc més savi que ell en aquesta mica: que, el que no sé, tampoc no em penso saber-ho.” SÒCRATES

La MAIÈUTICA socràtica

La MAIÈUTICA és un mètode. El concepte prové de MAIEO, MAIEUSI (infantar, parir, art de les llevadores –l’ofici de la mare de Sòcrates-). I què és el que cal parir? El coneixement que ja portem dins. Així, el filòsof serà qui (mitjançant el dia-logos) ajuda l’home a parir – treure a la llum – el coneixement que ja porta dins.

El mètode maièutic té tres fases:

– 1. IRONIA: reconèixer la pròpia ignorància (Jo només sé que no sé res...). Situar tots els interlocutors en un pla d’igualtat. Apareix, per tant, el tema de la docta ignorantia.

– 2. DIÀLEG: (o dialèctica) És l’art de fer preguntes i respostes. Dialogar és co-filosofar (filosofar en comú). És un SIMPHILOSOPHEIN. El diàleg comença sempre amb la pregunta Ti estí...? (Què és això?).

– 3. DEFINICIÓ UNIVERSAL (o conclusió general): es tracta de l’HOMOLOGIA (HOMOLOGOS). Estem d’acord que X és... S’arriba així a l’assoliment de coneixements universals i objectius (contra l’opinió dels SOFISTES que defensaven el relativisme i el subjectivisme dels conceptes).

SOFISTES (Protàgores, Gòrgies, Hípies, Pròdic, Trasímac, Críties, Calicles...)

Moral (axiologia o teoria dels valors):

valors subjectius particulars relatius

SÒCRATES:

Moral (axiologia o teoria dels valors):

valors objectius universals absoluts

PLATÓ: els valors morals són idees, essències (eidos) del món de les idees (formen part com a entitats ontològiques eternes i perfectes del cosmos noetós)

Com influencia la MAIÈUTICA socràtica la teoria del coneixement de Plató.

• “Si és vertader el que tu acostumes a dir sovint, que aprendre (mathesis) no és res més que recordar (anamnesis), cal que, en un temps anterior, haguem après allò que ara recordem. I això no seria possible si la nostra ànima no hagués existit en un altre lloc abans d’arribar a existir en aquesta forma humana. De manera que així també sembla que l’ànima és immortal.”

PLATÓ, Fedó, 72 e

• “Perquè estant íntimament connexes entre elles les parts de la naturalesa i havent après l’ànima totes les coses, res no impedeix que, recordant una sola cosa (els homes en diuen aprendre), hom retrobi totes les altres si és coratjós i no es cansa de cercar. Cercar i aprendre no són, al cap i a la fi, res més que recordar (anamnesis).”

PLATÓ, Menó, 81 d

CONCEPTES DE FILOSOFIA GREGA, 1physis

cosmos

caos

logos

arkhé

aletheia

doxa

panta rei

homomensura

simphilosophein

asebeia

daimon

maièutica

ti esti...?

ironia

homologia

eidos - eidola

cosmos noetós

topos oratos

metabolé

kínesis

jorismos

ontos on

methexis

agathon

demiürg

psique - soma

soma - sema

metempsicosi

mathesis

anamnesis

episteme – doxa

noetà - doxastà

noesi - arkhai

dianoia - matematika

pistis - zoa

eikasia - eikones

eros - eròtica

diairesis - anairein

areté

nous

thymos

epitimetikos

crateo

demos

oligos

time

aristos

CONCEPTES DE FILOSOFIA GREGA, 2dikaiosine

kalos

sophia

phronesi

andreia

sophrosine

isomorfisme

phylakes

monarquia

aristocràcia

timocràcia

oligarquia

democràcia

tirania

ontologia

metafísica

epistemologia

antropologia

mite de la caverna

al·legoria de la línia

mite del carro alat

mite de les races

gimnàstica

música - harmonia

aritmètica

geometria

estereometria

astronomia

dialèctica (dià – légein)

preexistència

reminiscència

intel·lectualisme moral

orfisme

aisthesis

kosmós aisthetós (o horatós)

(...)

Els DIÀLEGS de PlatóDiàlegs de joventut

(398-390 a.C.)

Transició

(390-385 a.C.)

Maduresa

(385-370 a.C.)

Vellesa

(370-347 a.C.)

Apologia de Sòcrates

Ió

Critó

Laques

Lisis

Càrmides

Eutifró

Protàgores

Gòrgies

Menó

Eutidem

Hípies menor

Hípies major

Cràtil

Menexen

Banquet

Fedó

República

Fedre

Teetet

Parmènides

Sofista

Polític

Timeu

Fileb

Críties

Lleis

Epinomis

Carta VII

Els poliedres regulars de Plató

Cub - terra

Tetraedre - foc

Octaedre - aireIcosàedre - aigua

Dodecaedre - model de l’univers