Presocràtics i Sòcrates

25
EL PENSAMENT RACIONAL: LA FILOSOFIA COM A RESPOSTA A LA RECERCA DE SENTIT Al segle VI aC va aparèixer a la polis jònica de Milet un grup de pensadors que inauguraren una nova manera de reflexió sobre la naturalesa, la qual prengue- ren com a objecte d’investigació sistemàtica: era el naixement de la filosofia. La filosofia va néixer com una crítica al mite, però amb una actitud tan ambicio- sa en els seus desitjos explicatius com aquell. Els primers filòsofs buscaven resposta a les preguntes sobre l’origen del món (cosmogonia), i els fenòmens meteorològics, sense haver d’acudir ni al mite ni a les explicacions donades per les teogonies antigues. Del primer que tenim evidència en aquestes explicacions és de l’absència d’ele- ments sobrenaturals. No s’anomena cap divinitat i tot s’explica per l’acció de la pròpia naturalesa (naturalisme). No hi ha res que no sigui naturalesa i, per tant, tot el que s’hi esdevingui s’haurà d’explicar des d’aquesta, des de la seva es- tructura i el seu ordre. On abans es feia referència a déus, ara hi trobem quali- tats (el que és calent, el que és fred, etc.) o elements naturals (el foc, l’aire, la terra, etc.) que interactuen entre si (processos naturals). L’explicació apareix no ja com un discurs revelat, sinó com a fruit d’una indaga- ció racional (racionalisme) que és el resultat de la combinació de l’observació de la naturalesa (sentits) i la reflexió racional a la recerca de les seves regulari- tats (aquells fenòmens que es repeteixen sempre de la mateixa manera). L’origen i la naturalesa de les coses ja no segueixen un model en el qual es comprenen com si fossin fruit i reflex de les relacions entre uns déus arrosse- gats per un comportament capritxós (arbitrarietat), sinó que s’expliquen prenent com a model el comportament del que quotidianament podem observar en la naturalesa i que sembla mostrar un ordre que sempre es repeteix, que sembla que és així i no pot ser d’una altra manera (necessitat). Els primers filòsofs es van enfrontar a una tasca summament complicada ja que tenien la dificultat de partir de zero en aquesta nova manera d’explicar les coses. No obstant això, van aguditzar l’enginy per intentar explicar, des d’a- questes noves bases, no solament l’origen o la formació de l’univers, sinó tam- bé tant els esdeveniments quotidians com els que són excepcionals. Podem concloure, per tant, que en aquest pas del mite al logos, com models de comprensió de la realitat (paradigmes), els déus són substituïts pels elements naturals (que són concebuts abstractament) i el model antropomòrfic, que feia dependre tots els fenòmens i esdeveniments de la seva voluntat (aritrarietat), és substituït per unes lleis (necessitat) que fan intel·ligibles (donen explicació racional) l’ordre de la naturalesa i l’univers.

Transcript of Presocràtics i Sòcrates

Page 1: Presocràtics i Sòcrates

EL PENSAMENT RACIONAL: LA FILOSOFIA COM A RESPOSTA

A LA RECERCA DE SENTIT Al segle VI aC va aparèixer a la polis jònica de Milet un grup de pensadors que inauguraren una nova manera de reflexió sobre la naturalesa, la qual prengue-ren com a objecte d’investigació sistemàtica: era el naixement de la filosofia. La filosofia va néixer com una crítica al mite, però amb una actitud tan ambicio-sa en els seus desitjos explicatius com aquell. Els primers filòsofs buscaven resposta a les preguntes sobre l’origen del món (cosmogonia), i els fenòmens meteorològics, sense haver d’acudir ni al mite ni a les explicacions donades per les teogonies antigues. Del primer que tenim evidència en aquestes explicacions és de l’absència d’ele-ments sobrenaturals. No s’anomena cap divinitat i tot s’explica per l’acció de la pròpia naturalesa (naturalisme). No hi ha res que no sigui naturalesa i, per tant, tot el que s’hi esdevingui s’haurà d’explicar des d’aquesta, des de la seva es-tructura i el seu ordre. On abans es feia referència a déus, ara hi trobem quali-tats (el que és calent, el que és fred, etc.) o elements naturals (el foc, l’aire, la terra, etc.) que interactuen entre si (processos naturals). L’explicació apareix no ja com un discurs revelat, sinó com a fruit d’una indaga-ció racional (racionalisme) que és el resultat de la combinació de l’observació de la naturalesa (sentits) i la reflexió racional a la recerca de les seves regulari-tats (aquells fenòmens que es repeteixen sempre de la mateixa manera). L’origen i la naturalesa de les coses ja no segueixen un model en el qual es comprenen com si fossin fruit i reflex de les relacions entre uns déus arrosse-gats per un comportament capritxós (arbitrarietat), sinó que s’expliquen prenent com a model el comportament del que quotidianament podem observar en la naturalesa i que sembla mostrar un ordre que sempre es repeteix, que sembla que és així i no pot ser d’una altra manera (necessitat). Els primers filòsofs es van enfrontar a una tasca summament complicada ja que tenien la dificultat de partir de zero en aquesta nova manera d’explicar les coses. No obstant això, van aguditzar l’enginy per intentar explicar, des d’a-questes noves bases, no solament l’origen o la formació de l’univers, sinó tam-bé tant els esdeveniments quotidians com els que són excepcionals. Podem concloure, per tant, que en aquest pas del mite al logos, com models de comprensió de la realitat (paradigmes), els déus són substituïts pels elements naturals (que són concebuts abstractament) i el model antropomòrfic, que feia dependre tots els fenòmens i esdeveniments de la seva voluntat (aritrarietat), és substituït per unes lleis (necessitat) que fan intel·ligibles (donen explicació racional) l’ordre de la naturalesa i l’univers.

Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Page 2: Presocràtics i Sòcrates

EL PROBLEMA DE LA NATURALESA I DEL CONEIXEMENT EN ELS PRESOCRÀTICS

Una de les preguntes fonamentals que guia tot el desenvolupament de la histò-ria de la filosofia occidental és la pregunta per la realitat: Què és la realitat? Quins elements la componen i quines característiques tenen aquests? La pri-mera pregunta, de caràcter general, la respon la metafísica. Quan intentem concretar més, com en la segona pregunta, ens situem en el terreny de l’onto-logia. La pregunta sobre què és la realitat, els primers filòsofs la van respondre amb la paraula physis (naturalesa). Atès que li atribuïen un sentit diferent del que té per a nosaltres actualment, haurem de conèixer els diversos significats que li van atorgar. EL CONCEPTE DE PHYSIS Què entenien per naturalesa (physis) els primers filòsofs? Podem destacar-ne tres sentits diferents:

1. La physis com el conjunt de la naturalesa.

Un primer sentit fa referència a la naturalesa en la seva accepció més general: com el conjunt de les coses que no han estat produïdes per l’és-ser humà. L’àmbit del que és natural s’identifica aquí amb la totalitat del Cosmos. Però etimològicament, el pensament grec entén per Cosmos un tot orde-nat, bell i dinàmic. Així, no solament tot el que existeix és natural, sinó que està sotmès a canvis continus (dinamisme del que és natural: el canvi és una propietat de les coses naturals) que es produeix d’acord amb unes lleis (ordenat). És aquest ordre, en el qual es mostra la seva bellesa, el que ho dota d’intel·ligibilitat, el que ho fa comprensible per al logos (raó humana).

2. La physis com la naturalesa de les coses.

En un segon sentit, el terme physis fa referència a la manera de ser prò-pia de cada cosa. Els filòsofs la van anomenar també essència, ja que designa aquells aspectes que caracteritzen un determinat tipus d’éssers i el diferencien de la resta. Si dèiem que la naturalesa, entesa com a totalitat, era un tot ordenat, el lloc i la funció (el dinamisme) de cada cosa dins del conjunt vénen deter-minats per la seva pròpia naturalesa (la seva essència).

Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Hanke-Mac
Page 3: Presocràtics i Sòcrates

3. La physis com a arjé.

Finalment, etimològicament physis significa “néixer”, “desenvolupar-se” o “emergir”. En aquest sentit, trobem combinats dos significats comple-mentaris, ja que es refereix tant al principi (arjé) del qual sorgeixen les coses, com al procés dinàmic mitjançant el qual canvien. Quant a principi (arjé), designa allò del que procedeix i del que és fet, en últim extrem, tot el que existeix. Quant a procés, designa el mateix principi del canvi del que és real, que és intern (immanent) a les pròpies coses. Allò que és “per physis” (natural) es caracteritza per posseir una força in-terna que és el principi del moviment i els canvis als quals està sotmès en el seu desenvolupament i evolució.

LA RECERCA DE L’ARJÉ I L’ORIGEN DEL COSMOS En l’intent de comprendre i explicar la naturalesa des d’un pensament racional, els primers filòsofs van plantejar-se com el primer i fonamental problema la re-cerca de l’arjé, aquell principi últim del qual totes les coses procedeixen i en el qual tornen a convertir-se quan desapareixen. Tal com indicàvem abans, l’arjé designa la realitat última de la qual són consti-tuïdes totes les coses, però també és el principi que possibilita l’explicació del moviment (se li atribueix aquest sentit de physis) com a força interna i principi del moviment), dels canvis, i també de la pluralitat i la diversitat de les coses existents. Juntament amb la recerca de l’arjé, i com a manera d’explicar la naturalesa, els primers filòsofs abordaren el problema de l’origen de l’univers i la seva evolució posterior fins a arribar a la naturalesa tal com ara l’observem. La qüestió principal era explicar com, partint del Caos, s’havia pogut establir l’ordre (Cosmos). L’esquema general que es va seguir, generalitzant i a grans trets, era el següent: el Caos es concebia com una situació inicial en què ja existia tot però barrejat i indiferenciat. El procés cosmogònic s’inicià a partir d’una progressiva diferenciació de les diverses qualitats naturals (els oposats o contraris: el que era fred i el que era calent, el que era humit i el que era sec, el que era pesant i el que era lleuger); de la combinació d’aquestes van sorgir els elements naturals bàsics (aigua, aire, foc i terra); i de la d’aquests últims, la res-ta de les coses existents. L’arjé desenvolupà el paper fonamental en aquest procés com a base o substrat sobre la qual s’esdevingueren els canvis i com a causa del moviment (de l’arribar a ser de les coses). Malgrat que l’esquema (l’organització general del pensament) que utilitzaven per intentar resoldre el problema cosmogònic és similar al que s’havia seguit en el pensament mític, canviava la manera com s’hi donava resposta: no era fruit

Hanke-Mac
Page 4: Presocràtics i Sòcrates

de la inspiració divina (ja no era una veritat definitiva i dogmàtica), sinó de la in-dagació racional (i, per tant, era una proposta més, debatible i criticable a l’àgo-ra, com qualsevol altra qüestió). EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT El saber filosòfic sorgeix com a resultat de la indagació racional. Per intentar comprendre i explicar què és la realitat, cal establir primer com la podem conèi-xer. Ens situem en el terreny de la teoria del coneixement. Assenyalàvem que la tasca dels primers filòsofs era difícil ja que havien de co-mençar de zero. Inicialment van partir de l’observació del que tenien al seu vol-tant, de la seva experiència quotidiana, per proposar, des d’aquesta, teories so-bre el funcionament general de la naturalesa. Això significa que, ja des del prin-cipi, el coneixement apareix com a resultat de la combinació del que ens mos-tren els sentits (l’observació de la naturalesa) i allò que és capaç de compren-dre o elaborar la nostra raó (buscar les regularitats que sembla que puguin do-nar-s’hi per poder fer-ne generalitzacions). L’ús simple dels sentits no és suficient, ja que aquests, per si sols, no són capa-ços d’accedir a la realitat profunda de les coses (allò que és constant i perma-nent en aquestes, el que abans anomenàvem la seva essència). Aquests ens mostren les coses com a múltiples i canviants (una realitat que en molts autors es considera una simple aparença). Quan descriguem les diferents teories dels primers filòsofs, veurem com, des de l’inici, es van configurant les dues teories del coneixement clàssiques. Uns consideraran que la informació dels sentits (empirisme) és el punt de partida imprescindible per a tota teoria racional. Altres, al contrari valoraran aquesta in-formació com un simple engany, una mera aparença, i proposaran una teoria fi-losòfica elaborada exclusivament mitjançant l’ús de la raó (racionalisme).

Page 5: Presocràtics i Sòcrates

L’ESCOLA DE MILET Al segle VI aC es desenvolupa a les ciutats de la costa jònica (actualment Tur-quia) una nova saviesa i una nova forma de societat que es contraposa a les explicacions mítiques i a la societat aristocràtica fins aleshores dominants. El centre es localitza a la ciutat de Milet, on, successivament, els filòsofs Tales, Anaximandre i Anaxímenes, juntament amb Xenòfanes de Colofó, van desen-volupar les seves teories. Aquests van forjar una nova mentalitat que va influir en pensadors posteriors com Alcmèon de Crotona i Anaxàgores de Clazò-menes. Aquests primers filòsofs tenen en comú que els mou la idea de repensar el món des de bases racionals. Es tracta de buscar com es va forjar (cosmogonia) i quines són les lleis que ara el regeixen (cosmologia). Se centren, doncs, en la investigació natural, i d’aquesta manera neixen la filosofia i la ciència alhora, com un mateix saber. A més, participen de les idees de la polis, les quals es veuran reflectides en la seva concepció del món. TALES DE MILET Per Tales, l’aigua és el principi (arjé) de totes les coses. Per què tria l’aigua com a principi? Potser per la seva importància còsmica –és el més actiu dels elements (les substàncies humides experimenten els canvis més diversos, tal com es pot observar en les maresmes i els deltes)- i per la seva importància per a la vida dels animals i de les plantes. ANAXIMANDRE DE MILET La recerca de l’arjé Anaximandre parteix d’una crítica al seu mestre, Tales: seria erroni pensar que un dels elements és el principi (arjé) dels altres, perquè si manés un, aquest ex-terminaria els altres, ja que alguns són oposats entre si. Com, per exemple, de l’aigua podria procedir el foc sense ser extingit? Ell proposa com a primer principi l’àpeiron (el que és indefinit o indeterminat) i li atribueix les característiques següents: no és cap dels elements, sinó la base que els genera (n’és el seu origen, en procedeixen), és etern i imperible (ja que tots els elements en neixen i, en morir, hi retornen), té la capacitat per moure’s a si mateix i governar altres coses que no poden moure’s per si mateixes, i, fi-nalment, controla i encoratja des del límit de l’Univers la lluita dels oposats. Cosmologia: el funcionament de la naturalesa (physis) La physis és el resultat de la lluita dels oposats (el que és fred i el que és ca-lent, el que és humit i el que és sec) que es produeix segons llei i mesura (ne-

Page 6: Presocràtics i Sòcrates

cessitat). La llei còsmica que regeix el funcionament de l’Univers es descriu amb aquesta fórmula:

D’aquests els ve el naixement, a les coses existents, i en aquests es converteixen, en morir, “segons la necessitat; ja que es paguen mútua pena i retribució per la seva injustícia segons la disposició del temps”, i així el descriuen en termes bastant poètics. Simplici Física

Els oposats mantenen una lluita contínua i cap no pot prevaler. Un exemple d’aquest funcionament és la successió de les estacions, una clara mostra de com es busca un equilibri mitjançant una fórmula que reflecteix les idees que regeixen el pensament polític de la nova polis. ANAXÍMENES DE MILET Anaxímenes torna a establir com a arjé un dels quatre elements, l’aire, que invi-sible i sempre en moviment és el principi del qual sorgeixen tots els cossos per condensació i rarefacció (disminució de la densitat). El tria també per la impor-tància que té per a la vida (la respiració, la combustió, etc.).

Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, company d’Anaximandre, diu, com aquest, que la naturalesa substant és una i infinita, però no indefinida, com ell, sinó definida, i l’anomena aire; es distingeix en la seva naturale-sa substancial per rarefacció i condensació. En fer-se més subtil, es con-verteix en foc i en vent, i si es densifica més, a continuació en núvol; si es condensa més, es converteix en aigua, després en terra, després en pedres i la resta dels éssers sorgeixen d’aquestes substàncies. Fa tam-bé etern el moviment, pel qual neix també el canvi. Teofrast, en Simplici Física

El més destacable és que explica les transformacions a partir d’un mecanisme uniforme i observable quotidianament: els canvis de densitat. D’aquesta mane-ra, les diferències qualitatives entre les coses es deuen a diferències quantitati-ves: tenir més o menys aire i estar aquest més o menys comprimit. En aquest, el paper dels contraris és menys important: el que es comprimeix i condensa és fred, el que es laxa o rarifica és calent.

Page 7: Presocràtics i Sòcrates

L’ESCOLA PITAGÒRICA De la primitiva comunitat fundada per Pitàgores de Samos se’n coneixen po-ques coses, ja que hi regia com a principi vital el secret (el fet de revelar la doc-trina era castigat durament). Al principi té molt pocs deixebles, als quals, per poder entrar a l’escola, sotmet a ritus d’iniciació. Es comenta que el mestre s’a-dreçava als seus deixebles sense que aquests el poguessin veure, ja que s’a-magava darrera una cortina i només s’il·luminava per la llum d’una espelma. Però molt aviat la figura de Pitàgores esdevingué llegendària, cobrà fama i aug-mentaren els seus seguidors. L’escola pitagòrica va combinar l’activitat científica (són rellevants les seves in-vestigacions en música, matemàtiques i astronomia) amb les seves idees religi-oses (els seus membres van sostenir les doctrines òrfiques, que després van influir notablement en la filosofia de Plató) i l’activisme polític (de tendència cla-rament antidemocràtica. Van exercir el poder en diverses ciutats fins que a mit-jan segle V aC van ser enderrocats per una rebel·lió de caràcter democràtic en la qual van morir la majoria dels seus membres, incloent-hi Pitàgores). LA RELIGIÓ PITAGÒRICA: LES DOCTRINES ÒRFIQUES La doctrina òrfica es basa en l’afirmació del dualisme cos-ànima. L’ànima és immortal i resideix en el cos mortal. De tots dos no hi ha una mateixa valoració. Segons la seva doctrina del soma-sema, el cos (soma) és una presó o tomba (sema) per a l’ànima. L’ànima transmigra d’un cos a un altre i es reencarna mentre no es purifica. La manera de purificar l’ànima és mitjançant el control del cos (sotmetent-lo a les regles pitagòriques, que impliquen el seguiment d’un sistema de vida rígida-ment regulat per prohibicions) i mitjançant la contemplació de la veritat (la dedi-cació al coneixement a través de la filosofia té com a objectius investigar el principi de l’ordre manifestat en l’univers per intentar assemblar-nos-hi). Només així el cos es purifica i s’allibera de la cadena de reencarnacions. De la mateixa manera, el no-control del cos (el fet de deixar que sigui arrosse-gat per les seves passions i necessitats) comporta la contaminació de l’ànima i l’allunyament de l’alliberament del cercle de reencarnacions. Quan el cos mor, l’ànima transmigra a un altre ésser, que pot ser un animal o una planta, per això Pitàgores estableix la màxima del parentiu de tots els éssers vius, que compor-ta l’abstinència de molts d’aquests. LA RECERCA DE L’ARJÉ: LA TEORIA MUSICAL La seva teoria musical constitueix la base del sistema pitagòric i la seva princi-pal inspiració. Se sustenta en una altre dualisme: el que és limitat i el que és il-limitat. Elaboren la seva teoria a partir del descobriment que els intervals musi-cals principals (les consonàncies perfectes de l’escala musical) poden expres-

Page 8: Presocràtics i Sòcrates

sar-se en simples relacions numèriques entre els quatre primers nombres. Les relacions descobertes en l’escala musical són l’octava 2/1, la quinta 3/2 i la quarta 4/3. Si la bellesa, l’harmonia, l’ordre, és a dir, les consonàncies perfectes (el que és limitat), són fruit d’imposar un límit (proporció o nombre) al que és il·limitat (a l’indefinit continu del so), els mateixos principis (el límit i el que és il·limitat) no poden ser subjacents en tot l’univers? Vegem com ho generalitzaven en la seva teoria dels nombres. Com que els quatre primers nombres enters contenen el secret sencer de l’es-cala musical, la seva suma, el nombre 10 o dècada pot –com diu Aristòtil- “semblar que abraça la naturalesa total del nombre” i, per això, segons els pita-gòrics, la dècada era digna de veneració. TEORIA DELS NOMBRES: L’ARJÉ DELS PITAGÒRICS La inexistència d’una notació numèrica va fer que els pitagòrics representessin els nombres per mitjà de punts o codolets. La conseqüència va ser una barreja dels principis aritmètics i geomètrics. Van concebre els nombres extensos es-pacialment i van confondre el punt geomètric amb la unitat aritmètica, ja que van imaginar que tots dos tenien magnitud. Aquestes unitats-punts funcionaven també com la base de la matèria física: de fet, les consideraven com una forma primitiva d’àtom. La connexió entre les seves descobertes musicals i les matemàtiques la van portar a terme mitjançant la relació i la identificació del que és il·limitat amb el que és parell i del que és limitat amb el que és senar. Això és així perquè en la seva representació dels nombres en forma de diagrames el que és parell és in-finitament divisible en parts iguals, mentre que no passa el mateix amb el que és senar, que impideix aquesta divisió infinita. A partir d’aquests dos parells d’oposats construeixen la taula dels deu oposats fonamentals, principis que permetran explicar la constitució de la realitat en la seva ontologia:

limit i il·limitat senar i parell un i múltiple

dret i esquerre masculí i femení

estàtic i en moviment recte i corb llum i foscor bo i dolent

quadrat i oblong

Page 9: Presocràtics i Sòcrates

L’ONTOLOGIA PITAGÒRICA: LA PHYSIS DE CADA COSA Tot el que existeix és compost de nombres, buit i oposats en diferent proporció. Les diferències qualitatives entre els objectes vénen donades per la proporció que dels diferents oposats posseeixen i la quantitat de buit que continguin. Aquesta creença va portar els pitagòrics a buscar les diferents equacions de les coses. L’equació dels objectes a nombres és la composició de cada un d’a-quests per un nombre definit d’unitats-punts. Per a tots els objectes i concep-tes, els pitagòrics van buscar la seva equació en nombres malgrat que gairebé sempre tenien un significat simbòlic.

Page 10: Presocràtics i Sòcrates

HERÀCLIT D’EFES LA CONCEPCIÓ DE LA NATURALESA

Heràclit diu en alguna part que totes les coses es mouen i res no està quiet i, comparant les coses existents amb el corrent d’un riu, diu que no et podrien submergir dues vegades en el mateix riu. Plató Cràtil

Aquest aforisme reflecteix el principi fonamental de la filosofia d’Heràclit: Panta rei (tot flueix): el continu devenir de les coses. Tot canvia, però aquest canvi no és un devenir irracional (alògic, caòtic, sense ordre), sinó que està regit per una llei, el logos, i té com a principi (arjé) el foc. EL LOGOS: LA LLEI I EL PRINCIPI EXPLICATIU DE TOT L’UNIVERS El logos en Heràclit té dos sentits. En primer lloc, és la llei que regeix el món:

Convé saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia és discòrdia i que totes les coses sobreviuen per la discòrdia i la neces-sitat. Orígenes Cels La guerra és el pare i el rei de totes les coses; a uns els mostra com si fossin déus i a uns altres com si fossin homes, a uns els fa esclaus i a uns altres, lliures. Hipòlit Refutatio

El principi del dinamisme de l’univers és la lluita d’oposats, per això “la guerra és el pare i el rei de totes les coses”. L’equilibri total del Cosmos només pot mantenir-se si el canvi en una direcció en comporta un altre d’equivalent en di-recció oposada. L’harmonia dels oposats resideix en la lluita que aquests man-tenen, la qual engendra un equilibri tens i dinàmic. Cal destacar aquests aspec-tes de la seva manera d’entendre-ho:

• Visió agonística: no és una lluita en què hi hagi oposats bons o dolents com en l’escola pitagòrica.

• Tots dos oposats són mútuament dependents: plaer/dolor, salut/malaltia, vida/mort, etc. Podríem saber què és la salut si mai no haguéssim estat malalts? Cada un és impossible sense l’altre i el predomini total d’un és l’anihilació de tots dos (cal pensar, per exemple, en la felicitat).

• El logos és el principi que manté la proporcionalitat. Un canvi en una direcció en comporta un altre d’equivalent en la direcció oposada.

• Els oposats són de fet expressions diferents d’una mateixa realitat. De tot això podem concloure una idea fonamental d’Heràclit: la unitat profunda de les coses:

Page 11: Presocràtics i Sòcrates

És el mateix vida i mort, vetllar i dormir, joventut i vellesa; aquelles coses es canvien en aquestes i aquestes en aquelles.

Plutarc: Cons. Ad Apoll. 10, 106 E

El segon sentit que adquireix el logos és com la raó (logos) que capta la llei (lo-gos) que regeix el món. L’objectiu del filòsof és captar aquesta unitat que està situada sota el devenir: captar el logos. I això es fa des del logos (raó/llenguat-ge), que és també el que és comú. Per a això els sentits són imprescindibles, però no podem deixar-nos enganyar per aquests. En la seva teoria del coneixement, sentits i raó ens mostren les dues cares de la realitat. Mentre els sentits ens mostren el continu fluir de les coses, el devenir, la raó (logos) ens mostra la seva unitat profunda. Ambdues posseeixen valor ontològic; no hi ha una preeminència o una realitat més gran d’una o de l’altra. EL FOC COM A ARJÉ

Aquest cosmos [el mateix de tots] no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser, és i serà foc etern, que s’encén segons mesura i s’extingeix segons mesura. Climent, Strom

En Heràclit, l’arjé –que posseeix un caràcter metafòric-, és el foc perquè simbo-litza aquesta realitat en canvi continu.

Page 12: Presocràtics i Sòcrates

PARMÈNIDES D’ELEA EL POEMA DE PARMÈNIDES: L’ANÀLISI DE LES CONDICIONS DE RACIONALITAT Parmènides defensa la forma de racionalisme més extrem. A partir de l’ús ex-clusiu de la raó, dedueix totes les característiques de la realitat, tot el que es pot saber i tot el que es pot dir o pensar. És a dir, fa una anàlisi de les condici-ons de racionalitat. El resultat és l’atac més important que no s’hagi fet mai con-tra el sentit comú, ja que nega les característiques del món tal com ens el mos-tren els sentits. Parmènides presenta les seves tesis a través d’un poema en forma de revela-ció que una deessa li brinda només a ell. El divideix en tres parts: una introduc-ció (o proemi) i les dues vies del coneixement (una es correspon amb la via de la veritat i l’altra, amb la via de l’opinió). El proemi és una introducció al·legòrica religiosa en la qual es descriu el trànsit de l’error a la il·luminació. Li atorga un to grandiloqüent per fer la sensació que ens trobem davant d’una revelació religiosa. Narra el viatge en el qual les dees-ses se l’emporten per revelar-li la veritat. Abandona la “casa de la nit” (les apa-rences, el cos, el que enganya) i arriba a una porta darrera de la qual hi ha la llum, que simbolitza la veritat. Aquesta porta està custodiada per la deessa jus-tícia (diké), i només poden passar-hi els iniciats. En la llum regna la deessa ne-cessitat. La veritat es presenta com a indiscutible, eterna i immutable. Respecte a les dues vies del coneixement, distingeix entre la via de la veritat (que es correspon amb l’ús de la raó) i la via de l’opinió (que es correspon amb l’ús dels sentits). Mentre la primera ens mostra la veritat de les coses, la sego-na només ens mostra les aparences (per això a aquesta via no li donarà cap valor, ni veracitat, ni realitat). LA VIA DE LA VERITAT: DEDUCCIÓ DE LES CARACTERÍSTIQUES DE L’ÉSSER La desenvolupa en la segona part del poema, en la qual fa un exercici sense precedents de deducció lògica. Parteix d’una premissa bàsica per fer els seus raonaments: “L’ésser és i el no-ésser no és”.

Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i retingues les meves paraules, que t’en-senyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ésser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que ne-cessàriament el no-ésser és. Aquest camí és un estret sender, en què res il·luminarà els teus passos. Perquè no pots comprendre el que no és, ja que no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. Perquè el mateix és pensar i ésser. Parmènides, Fragments

Page 13: Presocràtics i Sòcrates

A partir d’aquesta premissa, Parmènides comença a reflexionar sobre el que és, es pot dir o pensar:

1. L’ésser és: és a dir, existeix, es pot dir, es pot pensar. 2. El no-ésser no és: és a dir, no existeix, per tant, ni es pot dir, ni es pot

pensar. A continuació, intenta descriure les característiques de l’ésser (allò que existeix, que es pot dir o pensar, que es pot conèixer) i obté les conclusions següents:

• L’ésser és únic (nega la pluralitat de les coses), homogeni, compacte i in-divisible.

Suposem que existeix la pluralitat. Observem el dibuix en el qual apareix una interrogació i veurem que hi ha dues possibilitats. Primera, si és dife-rent hauria de ser no-ésser, però no-ésser no existeix. Segona, si també fos ésser, entre els dos cercles hi hauria d’haver alguna cosa que els se-parés. Si el que els separa és ésser, no hi hauria separació; per tant, hau-ria de ser no-ésser, però aquest no existeix.

• L’ésser és immutable (nega el canvi). En aquest cas, si pogués canviar, què passaria a ser?

Si el primer és ésser, a la força l’altre hauria de ser no-ésser, però el no-ésser no existeix.

L’ésser

?

L’ésser

? canvi

Page 14: Presocràtics i Sòcrates

Si el canvi fos al revés, si fos abans una altra cosa, només podria ser no-ésser, però aquest no existeix. Aquí trobem un dels principis fonamentals que assumirà la filosofia grega: la negació que el que existeix pugui pro-cedir del no-res.

• És immòbil (nega el moviment). Perquè es pugui moure hi ha d’haver buit, però el buit “no és” i, per tant, no existeix.

• És etern, indestructible i inengendrat (nega el temps). El passat “no és” i

el futur “no és”; per tant, el present és un, continu i etern.

• És finit i esfèric. L’esfera és per als grecs la forma perfecta, ja que s’auto-limita a si mateixa, de tal manera que alhora queda justificada la seva fini-tud (el concepte d’infinitud era un concepte negatiu per a ells).

LA VIA DE L’OPINIÓ En aquesta part del poema, Parmènides exposa les creences de l’ésser humà comú, que, en lloc de seguir la raó, està enganyat pels sentits. Presenta un complex de teories físiques, probablement d’inspiració pitagòrica, i es limita a descriure una cosmogonia similar a altres de l’època.

?

L’ésser

canvi

Page 15: Presocràtics i Sòcrates

ELS PLURALISTES LES CLAUS PER ENTENDRE LA FILOSOFIA DELS PLURALISTES Els filòsofs pluralistes del segle V aC rescaten el món de les aparences per fer possible una investigació de la naturalesa sense violar les lleis de la racionali-tat. Políticament i filosòficament estan connectats amb el pensament joni. Han d’explicar, per superar els problemes plantejats per Parmènides, com són pos-sibles el moviment, el canvi i la pluralitat, i han de desenvolupar teories que pu-guin fer-los racionals. Ho fan mitjançant aquestes dues afirmacions:

1. No hi ha un únic principi (monisme), sinó que els principis són infinits en nombre (pluralisme).

2. No hi ha generació ni corrupció, sinó composició i descomposició. EMPÈDOCLES Empèdocles recupera la importància de l’observació dels primers filòsofs natu-ralistes unida a l’abstracció racionalista de Parmènides, cosa que el porta a plantejar en Sobre la natura una física que conjuga el moviment i l’ésser: la physis es defineix com un procés de canvi, però en els canvis allò material ro-man. La realitat és un cicle còsmic que va del que és únic al que és múltiple. Segons Empèdocles, quatre són els elements bàsics –aigua, aire, terra i foc- que es combinen entre si per l’acció de l’Amor –una força que uneix- o de la Discòrdia –una força que disgrega- per formar les diferents substàncies que co-neixem. De la barreja o la separació d’aquests elements en l’”esfera” de l’exis-tent –seguint la idea de l’ésser rodó de Parmènides-, es produeixen els éssers i els fenòmens de la natura. Així, el naixement i la mort es donen per la unió o la separació de cossos més petits. ANAXÀGORES DE CLAZÒMENES La recerca de l’arjé i la naturalesa de les coses: les homeomeries Per poder explicar la pluralitat, parteix d’una afirmació bàsica: “Tot existeix des de sempre”. Les coses no neixen ni moren (no hi ha generació ni corrupció), si-nó que es componen i es dissolen a partir del que existeix. Són agregats de lla-vors. Les llavors són unitats materials que posseeixen una porció d’oposats i de cada una de les substàncies naturals (encara que no en la mateixa proporció, això és el que les fa diferents entre si). Cada una és divisible infinitesimalment sense perdre les seves qualitats. Això es deriva d’un altre principi bàsic de la fi-losofia d’Anaxàgores: fins i tot el que és infinitesimalment petit té una porció de tot. Aristòtil va anomenar aquestes llavors homeomeries o parts homogènies, cosa que suposa una interpretació incorrecta de la seva naturalesa. Segons la qualitat que domina en les llavors, les coses se’ns apareixen sota un aspecte qualitatiu o un altre, però contenen, en germen, una infinitat d’altres

Page 16: Presocràtics i Sòcrates

qualitats irreductibles i diferents entre si (recordem que en cada llavor hi ha una porció de tot). Això permet explicar les transformacions (una de les formes del canvi): com l’aliment que ingerim, per exemple, pot transformar-se en carn, os, pèl, etc. Cosmogonia: l’origen de l’univers i l’explicació del moviment Al principi el Caos era una barreja de totes les coses, infinites en nombre i peti-tesa. Com que “tot existeix des de sempre”, originalment conté els oposats tra-dicionals i innombrables llavors dissemblants entre si. El procés cosmogònic s’inicià quan aquesta barreja entrà en moviment per ac-ció d’un principi exterior a aquesta, la Ment o Nous (intel·ligència ordenadora), que li va imposar un moviment circular, al llarg del qual aquella massa homogè-nia es disgregà progressivament en una successió de coses particulars. Les lleis que conformen l’univers fan que les coses lleugeres es dirigeixin cap a l’ex-terior i les pesants, cap al centre i que el que és igual s’atregui. Sota aquests principis es van formant les diverses coses existents. Anaxàgores introdueix aquest principi exterior que anomena Ment o Nous per poder explicar el moviment. És important, ja que més endavant Plató el repren-drà i el reinterpretarà. El Nous és infinit, autònom i no està barrejat amb cap co-sa, sinó que només és per si mateix. És la més subtil i més pura de totes les coses, té coneixement sobre cada cosa i el màxim poder. Va iniciar el movi-ment, va posar ordre en tot allò que posseeix vida (els éssers vius porten en si un fragment del Nous per mitjà del qual participen del moviment) i va existir, existeix i existirà. És corpori i deu el seu poder a la seva subtilesa, i, malgrat la seva presència en la barreja, queda sense barrejar-se. És important destacar que és un principi ordenador, no pas creador (recordem que la idea de creació a partir del no-res és aliena als grecs i entra en contradicció amb els principis de Parmènides). Aquesta cosmogonia segueix un model mecanicista atenuat. El Nous, després d’haver iniciat la rotació, només n’és el responsable últim, una vegada impartit el moviment original comencen a actuar factors purament mecànics i la seva acció esdevé menys directa. ELS FILÒSOFS ATOMISTES: LEUCIP I DEMÒCRIT D’ABDERA La recerca de l’arjé: els àtoms i el buit Demòcrit, juntament amb el seu mestre Leucip, va oferir una resposta audaç i radical a Parmènides i accepta dues de les condicions de la seva filosofia:

1. D’una única realitat no pot originar-se la pluralitat. La realitat és constituï-da per multitud de realitats: els àtoms.

2. El que és real té totes les característiques descrites per Parmènides menys tres: la unicitat, la immobilitat i l’esfericitat com a forma única. Ai-

Page 17: Presocràtics i Sòcrates

xí, cada àtom és material, inengendrat, indestructible, indivisible, immu-table, finit, compacte i homogeni. A més, són infinits en nombre i figura. No són visibles a simple vista. Es diferencien entre si per la forma, l’or-dre i la posició.

Els àtoms componen els diferents cossos perceptibles per agregació. Les dife-rències qualitatives entre els cossos depenen de la constitució d’aquests con-glomerats. A més, i en contraposició amb Parmènides, els atomistes afirmen l’existència del buit. El paper que fa el buit és decisiu. No solament fa possible la pluralitat, sinó que també fa possible el moviment. Així doncs, els elements essencials de l’atomisme són els àtoms i el buit. Cosmogonia: l’origen de l’univers A diferència d’Anaxàgores, per als atomistes no hi ha un moviment o impuls ini-cial. Des de sempre, l’univers ha estat ple d’àtoms infinits que s’han mogut eter-nament i lliurement en el buit. El procés s’inicia quan els àtoms, que es mouen per si mateixos en el buit, formen un remolí en el qual xoquen i s’entrellacen formant les coses i l’univers en el seu ordre actual. Les lleis per les quals es re-geix el procés són les següents: els àtoms més lleugers surten cap enfora i els més pesants cauen cap al centre; després de diferents etapes van apareixent els diferents elements que configuren l’univers com a resultat de la unió dels di-ferents tipus d’àtoms. La concepció atomista és un model mecanicista de la naturalesa portat fins a les seves últimes conseqüències. L’univers no és presidit per cap pla traçat per una intel·ligència transcendent, ni tampoc no existeix una finalitat immanent que presti intel·ligibilitat als processos naturals. Aquesta manera d’entendre la gènesi de l’univers va provocar crítiques totalment oposades en filòsofs posteri-ors. Per a Plató, el Cosmos (tot ordenat) no pot haver sorgit del que ell entén que és pur atzar, sense la intervenció d’una intel·ligència ordenadora (similar a la d’Anaxàgores) que seguixi un model o pla previ. En l’hel·lenisme, el filòsof Epicur entén que el mecanicisme de Demòcrit té com a conseqüència el més ferri determinisme (en què l’atzar no existeix), i es veurà obligat a modificar la teoria física de Demòcrit per combatre la idea de la creença en el destí. La teoria del coneixement: el sensisme L’ànima és formada per àtoms esfèrics i està escampada per tot el cos. El mo-viment dels àtoms explica també el coneixement humà. La sensació neix de les imatges que les coses produeixen en l’ànima mitjançant fluxos o corrents d’à-toms que emanen d’aquestes anomenats eidola. Tota la sensibilitat es redueix, doncs, al tacte, ja que les sensacions són produïdes pel contacte amb el cos de l’ésser humà dels àtoms que produeixen les coses (sensisme). La ment és una concentració d’àtoms-ànima, i el procés del pensament és anàleg al de la sen-sació.

Page 18: Presocràtics i Sòcrates

ELS SOFISTES LA IL·LUSTRACIÓ GREGA I LA DEMOCRÀCIA ATENENCA Al segle V aC, el segle de Pèricles (495-429 aC), Atenes esdevingué, després de liderar la victòria davant dels perses, la polis amb més poder econòmic, polí-tic i cultural de tota l’Hèl·lade. La polis atenenca vivia el seu moment cultural més àlgid i es convertí en una ciutat cosmopolita oberta a tothom. És el que es coneix com la il·lustració grega, un moviment cultural caracteritzat per la difusió dels sabers que deixaren de ser accessibles només a una elit minoritària i pas-saren a estar a l’abast de la majoria dels ciutadans. La victòria enfront dels perses havia exigit la participació de les capes populars en la guerra, que fins aleshores havia estat exclusivament per a la noblesa. Si els ciutadans havien arriscat la vida per defensar la polis, ara, després de la victòria, reclamaven el seu dret a participar en les decisions que s’haguessin de prendre per al bon govern de la ciutat. D’aquesta manera, Pèricles inicià un conjunt de reformes polítiques que donaren a llum un nou sistema polític, la de-mocràcia, i una nova manera de pertànyer a la polis: la ciutadania. Aquesta possibilitat de participar en la discussió i la resolució dels assumptes públics, i també en l’exercici dels diversos càrrecs legislatius, judicials o admi-nistratius, va afavorir una gran identificació del ciutadà amb la polis i la mateixa activitat política, que deixava de ser una cosa exclusiva de les capes aristocràti-ques (determinada pel llinatge). En la nova forma de govern, la democràcia, les decisions es prenen per votació popular en l’assemblea després d’haver exposat cada un les seves propostes. D’aquesta manera, la paraula adquireix una importància vital. Posseir els conei-xements adequats del que pot ser millor per a la ciutat i saber expressar-los de manera eloqüent i persuasiva serà la clau per poder tenir èxit en l’assemblea. És té consciència que “Saber és poder”, però aquest saber versa fonamental-ment sobre tot allò que és important de conèixer per poder complir eficaçment el paper de ciutadà. OBJECTIUS I MÈTODE DE LA FILOSOFIA SOFÍSTICA Els sofistes eren un conjunt d’intel·lectuals, gairebé tots estrangers, que posseï-en una cultura de caràcter enciclopèdic (dominaven gairebé tots els sabers, so-bretot els de caràcter humanístic) i que, en la segona meitat del segle V aC, ar-ribaren a Atenes atrets per la seva esplendor cultural. Eren cosmopolites, viat-gers i per això coneixien els costums i les lleis de moltes altres polis gregues. Com que venien de fora, tenien una visió més oberta i desarrelada de la tradi-ció. Eren especialment crítics amb els valors i l’educació tradicional, cosa que els va fer guanyar-se la simpatia dels més joves i l’animadversió de l’antiga no-blesa.

Page 19: Presocràtics i Sòcrates

Originalment, el terme sofista (sophistés, del grec sophós, “savi”) designava simplement aquell que posseïa un cert saber teòric o pràctic. Però amb ells es-devé sinònim de professional del saber, ja que es van dedicar a llogar petits lo-cals en els quals impartien els seus ensenyaments a canvi de diners. En aquests locals oferien tant el seu saber (coneixements de política, moral, dret, història, geografia, ciències, etc.) com les tècniques per saber parlar bé (clas-ses d’oratòria i retòrica, imprescindibles per aconseguir expressar-se amb elo-qüència i persuasió, una cosa fonamental per tenir èxit en l’assemblea). La preocupació dels sofistes era formar veritables ciutadans que estiguessin preparats per poder participar amb èxit com a membres de la comunitat en el nou règim democràtic. Se centren en la paidéia ciutadana (capacitació en la vir-tut política) amb una intenció moralitzadora i educadora: potenciar la democrà-cia i els seus valors. Els sofistes tenien diferents maneres de fer servir el poder que tenien sobre la paraula i, per extensió, sobre els seus auditoris. Els més honestos i democrà-tics es van esforçar a intentar buscar el millor per a la ciutat i fer una crítica po-sitiva de les tradicions i dels valors que havien quedat desfasats. Altres, més exhibicionistes, es van dedicar a la recerca del lluïment personal i del reconei-xement social i van demostrar a través de l’art de la improvisació i el doble dis-curs el seu poder de persuasió. Sobretot en el seu últim període, molts d’ells van esdevenir simples oradors a sou disposats a defensar qualsevol tipus de causa per injusta que fos mitjançant arguments enganyosos (sofismes). De l’a-bús de la demagògia, d’aquesta utilització de raonaments incorrectes amb ànim d’enganyar, es deriva el to pejoratiu que al final va acabar adquirint la paraula sofista. EL PROBLEMA DE LA NATURALESA I DEL CONEIXEMENT El gir antropològic Els filòsofs presocràtics se centren en la investigació de la naturalesa o en l’es-peculació abstracta sobre l’ésser. En l’ambient intel·lectual dels sofistes es te-nia la impressió que s’havia arribat fins on era possible. S’havien elaborat una àmplia diversitat de sistemes, però cap no era capaç, per si sol, d’aparèixer com una explicació prou convincent. Per als sofistes, i també per a Sòcrates, aquell era un tipus de saber que es mostrava inútil per resoldre els problemes que plantejava la nova situació de la polis, per la qual cosa van abandonar la investigació natural per centrar la seva reflexió filosòfica en l’ésser humà i la se-va vida en societat (en l’ètica i la política). Relativisme gnoseològic Els sofistes qüestionaren la possibilitat de poder establir una única veritat, ob-jectiva, vàlida per a tothom (relativisme). Un exemple clar el tenien en les diver-ses propostes fetes pels presocràtics, les quals no es podia provar que es cor-responguessin amb la realitat i, a més establien principis que es contradeien

Page 20: Presocràtics i Sòcrates

entre si. Pels sofistes hi ha una pluralitat de veritats en què cada una és rela-tiva. Per intentar fonamentar filosòficament aquesta constatació, reflexionen sobre les possibilitats i els límits del coneixement humà. Protàgores, a través de la se-va cèlebre afirmació “l’home és la mesura de totes les coses”, no expressa res més que la relativitat de tot coneixement humà. Els éssers humans perceben les coses de manera diferent segons quina sigui la seva situació particular. El mateix passa amb les valoracions ètiques (relativisme moral) i estètiques. Però, a més, el fet que les coses canviïn (Heràclit) comporta que també ho faci el nostre judici sobre aquestes. Per això, només és possible fer afirmacions relati-ves i subjectives que, situades en un pla d’igualtat, se sotmeten a la confronta-ció dialèctica. Les conclusions a les quals s’arribi sempre tindran el valor de ser merament probables (no absolutes o veritables). Ens situem, d’aquesta mane-ra, en el camp de l’opinió (doxa) i no pas en el del coneixement científic. L’escepticisme gnoseològic Gòrgies va encara més enllà. Com a reacció enfront del racionalisme extrem de Parmènides, encadena tres sentències en les quals queda expressat l’escepti-cisme més radical. Les sentències són aquestes: 1. Res no existeix; 2. Si algu-na cosa existís, seria incognoscible; 3. Si hi hagués alguna cosa cognoscible, seria incomunicable. Si partim de la concepció de la realitat que té Heràclit, “res no és”, ja que en es-tar tot en canvi continu res no roman igual i inalterable. Per això és impossible conèixer-ho, per què què es pot dir del que és així en un moment i deixa de ser com era en l’instant següent? Però fins i tot si fos cognoscible, seria incomuni-cable, pels equívocs del llenguatge, ja que ningú no dóna el mateix significat a les paraules. L’únic saber que es pot posseir no consisteix a intentar conèixer la veritat, cosa que és impossible, sinó a trobar els remeis més útils davant de les situacions concretes en què ens trobem (utilitarisme), a tenir les millors opinions que es poden imposar en l’assemblea, en la qual s’acceptarà com a vertader allò que demostri tenir una utilitat pràctica (pragmatisme). EL PROBLEMA DE L’ÉSSER HUMÀ, LA MORAL I LA POLÍTICA El relativisme i el convencionalisme de les normes morals i polítiques Una de les idees principals del pensament eticopolític dels sofistes és l’afirma-ció que no hi ha valors morals universals (relativisme moral). Això significa que la idea del que és just o injust, el que és bo o dolent és sempre relativa als cos-tums i a les lleis de cada ciutat, i fins i tot dins d’aquestes, a les circumstàncies de cada grup o individu. Que cada poble es regeix per unes normes morals di-ferents era una evidència que extreien de la seva pròpia experiència viatgera i el coneixement de diferents cultures.

Page 21: Presocràtics i Sòcrates

La segona idea rellevant respon la pregunta sobre l’origen de les lleis i les insti-tucions polítiques i afirma que són productes humans fruit de l’acord o la con-venció (convencionalisme) o de la imposició a la força. Tradicionalment, se’ls atribuïa un origen diví, i després d’aparèixer el pensament racional, es va esta-blir un origen natural de les lleis, de manera que s’entenia l’ordre polític com una extensió de l’ordre natural. Però els sofistes coneixien les constitucions de moltes ciutats i sabien de la seva diversitat com per admetre la possibilitat de valors universals o com per veure-hi un ordre natural. El conflicte entre physis i nomos Es van plantejar, no obstant això, si allò que els éssers humans consideraven com a moral o políticament correcte ho era per naturalesa (physis). Apareixien, així, confrontats dos termes: la physis (entesa com els drets naturals de l’indivi-du, que són absoluts i immutables, enfront de les pretensions “no naturals” de les institucions) i el nomos (el conjunt de lleis de caràcter convencional, dins de les quals s’incloïen els costums tradicionals, que són relatius i van canviant se-gons les circumstàncies en concret). De la comparació de tots dos van sorgir tota una sèrie de preguntes: Quina ha de ser la relació entre l’individu i les lleis (nomos)? Ha de seguir-les o ha de se-guir la seva pròpia naturalesa? Milloren l’ésser humà o només el reprimeixen?

Page 22: Presocràtics i Sòcrates

SÒCRATES

SÒCRATES I ELS SOFISTES Sòcrates tenia uns cinquanta anys en temps de la sofística. Compartia amb els sofistes els mateixos temes d’estudi: el seu desinterès per la investigació de la naturalesa (que com ja hem indicat considerava un saber inútil per resoldre els problemes de l’ésser humà en societat), la seva valoració de la importància del llenguatge (logos) en el coneixement i el seu intent d’establir unes bases racio-nals sobre les quals es pogués establir la pràctica eticopolítica de la polis. No obstant això, no era un sofista més, ja que es diferenciava d’ells en dos as-pectes:

1. En la manera com ensenyava, a qui i amb quina finalitat. No ho feia en locals tancats a una elit benestant, sinó en espais oberts, com la plaça pública (àgora), el gimnàs, els carrers de la ciutat o les cases dels amics, on intentava compartir amb qui ho volgués (no cobrava per ensenyar), preferentment els joves, el diàleg filosòfic. Aquest no consistia en un llarg discurs magistral ple de citacions erudites que buscava persuadir o convèncer, transmetre una veritat tancada, sinó en una conversa a dos o tres en la qual, a través del joc de la pregunta i de la resposta, s’indaga-va conjuntament en la recerca de la veritat i s’intentava que cada un la descobrís per ell mateix. La seva finalitat no era preparar els seus inter-locutors per a la carrera política, aconseguir l’èxit o la fama (que apren-guessin a seduir les multituds per fer-les canviar d’intenció de vot o d’o-pinió), sinó ajudar-los a intentar ser millors, més feliços, més justos, la qual cosa, per extensió, significaria una polis més justa, harmoniosa i feliç.

2. En les idees que defensaven i que els portaren a enfrontar-se entre si.

Sòcrates combatia el relativisme moral dels sofistes i afirmava l’existèn-cia de valors morals universals sobre els quals s’establia la seva propos-ta ètica: l’intel·lectualisme moral. Per a Sòcrates, la diversitat d’opinions feia creure a molts que totes valien igual, que de l’única cosa que es tractava era de saber-les exposar per imposar-les als altres. Feia la sen-sació que tot era permès. A més, si no existeix cap veritat absoluta, el llenguatge es converteix en alguna cosa inútil, i debatre o reflexionar so-bre el que pugui ser millor per a la ciutat es fa impossible. Sòcrates volia ordenar racionalment la convivència i creia que això només era possible si es definien uns valors i unes lleis comunes (que eren aquells pels quals s’havia de regir la ciutat). Per això calia eliminar el relativisme i l’escepticisme sofistes, afirmant l’existència de valors de caràcter univer-sal i assenyalar la manera com podem arribar a conèixer-los. Segons Sòcrates, només podríem discutir si les lleis de la ciutat són justes o in-justes si tenim abans una idea clara del que és la justícia, i aquesta idea no pot ser relativa, sinó universal, ja que ha de servir per a tots. Per Sò-crates, el bon ciutadà serà el que sàpiga exercir les diferents virtuts cívi-ques, de tal manera que el seu objectiu serà buscar la definició correcta dels conceptes morals (que són els que concreten aquestes virtuts). Per

Page 23: Presocràtics i Sòcrates

això, i per poder superar l’escepticisme sofista, Sòcrates proposà utilitzar la raó (racionalisme socràtic): guiar-nos per allò que tot individu que utilit-zi la seva raó de manera objectiva comprengui amb claredat.

EL MÈTODE SOCRÀTIC: LA INDUCCIÓ MAIÈUTICA Com es pot aconseguir mitjançant la raó la definició d’aquests conceptes universals? Sòcrates assenyalà el camí del llenguatge, però no a través de la retòrica (la manera dels sofistes, la veritat persuasiva que es comunica), sinó a través de la dialèctica (el joc de la pregunta i la resposta en el qual la veritat es descobreix per un mateix). En aquesta tasca, ell, imitant l’art de la seva mare, que era llevadora, només feia una tasca d’assistència ajudant a concebre, a donar a llum els conceptes. El punt de partida és la màxima dèlfica “Coneix-te a tu mateix”. La veritat és de manera innata a l’interior de cada un de nosaltres. N’hi ha prou d’usar bé la nostra raó i iniciar un procés d’indagació en el qual Sòcrates tindrà un pa-per fonamental d’ajuda. El mètode que cal seguir és la inducció maièutica, una forma de diàleg filosòfic en el qual es distingeixen dos moments:

1. La ironia socràtica. Sòcrates busca que el seu interlocutor es desfa-ci de les falses opinions que posseeix sobre el concepte en qüestió i reconegui la seva pròpia ignorància per posar-se en disposició de buscar la definició correcta. Per això, ell mateix parteix de la seva cè-lebre confessió d’ignorància “Només sé que no sé res”, fingeix que desconeix les tesis del seu interlocutor i mitjançant preguntes l’acorrala i el porta a incórrer en contradiccions fins que aconsegueix fer-li negar les seves pròpies tesis.

2. La maièutica. Eliminades les idees relatives i subjectives, s’inicia la

cerca de la definició universal partint d’exemples de coses conegu-des concretes i particulars. A poc a poc es va depurant el concepte i es busca fer-lo més universal i absolut. Per exemple, si es busqués la definició de bellesa, es començaria per anomenar coses que ens semblen belles per, a partir d’aquestes, buscar-ne d’altres que siguin belles i trobar el que tenen en comú. Així un es va acostant a una idea més abstracta i universal. És el camí de les coses concretes i conegudes a les desconegudes i abstractes, del que és desitjat al que és desitjable. Sòcrates ajuda a “concebre” la definició universal, però hi ha sempre la possibilitat de continuar depurant-la, d’ascendir en la inducció cap a una idea una mica més universal a través del co-neixement que pugui proporcionar un nou diàleg.

Page 24: Presocràtics i Sòcrates

L’INTEL·LECTUALISME MORAL El saber (la raó) equival a la virtut Un cop definits aquells conceptes universals mitjançant la inducció ma-ièutica el ciutadà estava en disposició d’exercir les diverses virtuts cívi-ques: deixava d’actuar cegament i passava a actuar per saviesa. Distin-gim aquestes dues formes humanes d’actuar sense perdre el sentit d’ac-tivitat pràctica que donava Sòcrates a l’acció moral i política:

1. Actuar cegament (el que és desitjat). Qui no coneix el bé es guia espontàniament per l’instint, pel desig o per una tècnica particular. L’artesà, el metge, el polític, etc. Busquen fer les coses bé unes vegades per a si mateixos (moguts pels seus impulsos i desitjos egoistes) i altres vegades per satisfer les exigències del seu ofici. Però com que no defineixen el bé de manera universal, ja que el persegueixen només per un benefici particular i immediat, només l’aconsegueixen per la casualitat o la rutina de l’ofici.

2. Actuar per saviesa (el que és desitjable). Consisteix a saber resis-

tir-se als impulsos particulars, que són egoistes, per seguir els manaments universals de la raó. Això passa quan mitjançant la maièutica hem accedit al coneixement del bé (la seva definició universal). Una vegada descoberta racionalment la veritat per no-saltres mateixos, és tanta la força que té, que ja no es pot deixar de desitjar portar-la a la pràctica. Actuar de manera diferent signi-ficaria violentar la nostra pròpia consciència. Així, per Sòcrates, qui pensa correctament obra correctament, i el bé apareix com el desig essencial de la raó humana. L’ètica socràtica, com que identifica la virtut amb el saber, és una ètica intel·lectualista (intel-lectualisme moral).

Partint d’aquesta mateixa distinció, i mostrant un cert optimisme antropo-lògic, Sòcrates afirmava que “ningú no obra malament a posta”, voluntà-riament. Quan algú obra malament, actua cegament, segueix el que creu que és el seu bé, però en realitat no hi ha “maldat”, sinó ignorància. El mal és seguir un bé aparent i particular en contra del real i universal (que és el mateix per a tots els éssers humans: és el que és desitjable). Quan l’ésser humà obra malament, no fa res més que enganyar-se a si mateix. En conclusió, no hi ha éssers humans dolents, sinó simplement igno-rants. La virtut (el bé) equival a la felicitat: l’eudemonisme socràtic Si qui pensa correctament (raó) obra correctament (virtut), qui obra cor-rectament (bé) assoleix la felicitat. És la famosa equació socràtica: raó = virtut = felicitat. La virtut s’aconsegueix a través de la raó, i el seu exerci-ci (el bé) ens produeix un estat de benestar (eudaimonia), que és la feli-citat. Això es produeix tant en l’àmbit individual (ja que significa que actu-em d’acord amb la nostra pròpia consciència), com social (ja que afavo-

Page 25: Presocràtics i Sòcrates

rim la convivència en harmonia amb els nostres conciutadans reduint els conflictes). Però significa també un perfeccionament, ens fa millors (que era l’objectiu socràtic). És important destacar que en cap cas aquesta ètica no suposa la submissió passiva a l’ordre social existent, sinó que reivindica l’autonomia moral de l’individu. Aquest es guia en tot moment pels dictats de la seva pròpia consciència, que no són subjectius ni rela-tius, sinó universalment vàlids.