Treball llati
55
CARLOS MARIMÓN I JOEL MORALES TREBALL LLATI
Transcript of Treball llati
CARLOS MARIMÓN I JOEL MORALES
TREBALL LLATI
Barcino
Ubicació
Barcelona és la capital de la Comunitat Autònoma de Catalunya i de la província homònima, en el nord-est d'Espanya.
Està situada a la vora del mar Mediterrani, uns 120 km al sud de la cadena muntanyenca dels Pirineus i de la frontera amb França, en una plana limitada pel mar, a l'est, la serralada litoral (Serra de Collserola) a l'oest, el riu Llobregat al sud, i el riu *Besós al nord.
Referència històrica
Roma va ser la primera potència que a partir del segle III a. de C. va aconseguir crear un gran imperi, l'Imperi romà, que va aconseguir unificar una gran diversitat de pobles.
Donis de principis del segle V a. de C. la Península Ibèrica es va dividir en dues parts: els íbers i els celtes. Són els anomenats pobles indígenes pre-romans.
L'arribada dels romans a la Península Ibèrica va ser conseqüència del seu enfrontament amb els cartaginesos amb tal d'aconseguir el control de la Mediterrània Occidental. El temps de la conquesta romana va ser molt llarg perquè en Hispánia no existia un Estat unificat sinó una disgregació de tribus.
Un dels factors que van afavorir la unificació per la seva funció militar i difusió de la romanització van ser les vies de comunicació.
El període de plenitud del domini romà correspon a l'instauració de l'Imperi per Augusto l'any 27 .C. fins a mitjan s. III d. de C.
Dins de la reorganització polític-administrativa de les províncies de Hispánia per part d'Augusto va fer aparèixer Barcino, nom en la qual era coneguda la Barcelona Romana.
El marc geogràfic
Iniciarem el recorregut situant Barcelona en el seu entorn físic.
La ciutat de Barcelona es troba en el terç central de la costa catalana, sent la capital d'aquesta comunitat autònoma, i al seu torn, de la província del mateix nom i de la comarca del Barcelonès.
El marc geogràfic està definit per quatre elements naturals. D'una banda trobem el mar Mediterrani, enfront del com existeix la serralada litoral, coneguda com Collserola. Dos rius, Llobregat i Besòs delimiten pels costats el pla que ens ocupa.
Tindríem al sud-est el mar, al nord-oest la serralada, al nord-est el riu Besòs i al sud-oest el curs del Llobregat. En el text s'usessin aquestes referències naturals quan es pretengui situar una zona o un monument.
Les restes de la Barcelona romana se situen al sud-est de l'acabo municipal actual, en el districte de Ciutat Vella, significant un petit espai del total de la superfície que ara aquest ocupa, que és de 99,07 km2.
BARCELONA, Ciutat Romana
La ciutat de Barcelona va ser fundada cap a l'any 15 a. de C. en època de l'emperador Augusto. Es tractava d'una colònia romana. Les colònies eren les ciutats que es fundaven per distribuir terres entre els soldats romans retirats de l'exercit.
El nom llatí de la ciutat era Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.
La colònia va ser fundada en la plana que obre la costa i la serra de Collserola i entre els rios Besós i Llobregat, espai que reunia les condicions necessàries.
Estava situada sobre el traçat de la via Augusta, la carretera que ajuntava Roma amb tot el litoral mediterrani de la Península Ibèrica. Abans de l'arribada dels romans al territori que era Barcelona, estava habitat pels Ibers.
Colonia Iulia Augusta Faventia Paterno Barcino
Colònia: Assentament militar de Veterans de guerra jubilats
Iulia: Fundada en honor de la gen Iulia Claudia, la qual pertany l'emperador sota el mandat del com s'aixeca aquesta colònia.
Augusta: Creada en temps de Octavio Augusto, primer emperador.
Faventia: Per favor dels déus.Patern: Ciutat fundada pels descendents dels romans
que vivian a Roma, considerats els pares.Barcino: Nom romanizado de l'antic poble d'origen
iberico assentat en Montjuïc.
L'organització social i política.
La societat de Barcino, era d'un caràcter molt obert i liberal, fins i tot el fill d'un esclau alliberat podia ser magistrat.
El paper dels libertos (els esclaus alliberats), va ser molt important en la part econòmica, ja que es van dedicar plenament a ella.
Els magistrats suprems, eren els Tumbiri, que equivalien als cònsols de Roma i per sota d'ells estaven els edils.
L'estructura Urbana de Barcino
La colònia de Barcino va ser construïda seguint el sistema habitual d'urbanització de les colònies romanes. La ciutat era de planta rectangular i estava envoltada per una sòlida muralla.
L'espai interior estava creuat pels dos carrers principals, el card maximus i el decumanus maximus. En el punt on es creuaven aquestes dues vies, s'obria el fórum , la plaça publica de la ciutat on estaven establerts els edificis de significació política i religiosa, el temple i la basílica.
Podem seguir l'antic card maximus als carrers actuals "de la Llibreteria" i el "Call". El decumanus *maximus correspon amb els actuals carrers del "Bisbe" i de la "Ciutat". L'espai del fórum, està situat prop de la *plaça "Sant Jaume".
Bona part dels antics carrers de la ciutat romana van ser transformats, però, al llarg de tota l'Edat Mitjana.
Les ciutats romanes estaven molt bé planificades i la seva construcció obeïa a uns plans detallats i precisos. En les vies d'entrada es trobaven els espais funeraris, constituïts per monuments de diferents mesures i tipus, alineats paral·lelament al camí. Un exemple d'això són les restes que es poden veure a la plaça de la Vila de Madrid, datats als segles I i II de la nostra era.
El Fòrum
L'espai central de la ciutat, el lloc on es creuen els dos carrers principals, és el fòrum, àrea on es concentren els espais i les construccions dedicades als negocis, la justícia o les reunions de les autoritats de la ciutat, amb edificis com la Cúria o la Basílica, que delimitaven una àrea rectangular. Un edifici que contenia unes termes es trobava en la part posterior de la plaça de Sant Jaume.
En el cas de Barcelona, aquest lloc no estaria situat en el centre geogràfic de la superfície emmurallada, sinó que es troba desplaçat cap al nord. Actualment, la forma i la situació de totes les construccions que ho formarien, no es coneixen realment, futures investigacions arqueològiques proporcionessin la informació necessària.
Actualment la plaça de Sant Jaume està delimitada per dos edificis d'origen gòtic, situats un enfront de l'altre. El del costat mar és l'Ajuntament de Barcelona, mentre que el del costat muntanya és el de la Generalitat de Catalunya. Des de la seva fundació, el centre de decisions polítiques de la urbs, no ha variat.
El Temple d'August
El temple era l'edifici destinat a la celebració de les cerimònies religioses. Estava situat a un costat de l'antic forum, i al damunt d'un petit tur El conjunt
del forum estava presidit per un o més temples. Va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, al segle I d. de C. El temple era un edifici de planta rectangular, envoltat amb columnes decorades
per capitells d'estil corinti. Està construït damunt d'un suport, anomenat *podium. Dins hi havia una
habitació, cridada cel·la, on es custodiava una imatge de l'emperador Augusto, a qui estava dedicat el temple.
Les cerimònies, no es feien mai a l'interior, si no, en el *fórum, davant de façana principal del temple.
El conjunt del forum estava presidit per un o més temples. En el nostre cas, coneixem l'existència d'un situat en el punt més elevat del Mons Taber, i del com solament es conserven en la seva posició original tres columnes amb els seus respectius capitells d'ordre compost i part de l'arquitrau, i que actualment podem veure en el nº 10 del carrer del Paradís. Sabem que era un temple hexàstil i períptero, de trenta-cinc metres de llarg i disset i mitjà d'ample, dedicat a l'emperador August.
L'aqüeducte
Els aqüeductes eren les canalitzacions que conduïen l'aigua potable a les cases de la ciutat.
Per salvar els desnivells del terreny, s'aixecava sobre fileres d'arcs de mitja punta.
Barcino constava de dos aqüeductes que portaven l'aigua des de la porta *decumana de la ciutat a l'actual "Plaça Nova".
Un des del riu Besós i un altre des de Collserola. L'aigua es distribuïa mitjançant conductes i canonades de
plom. Les aigües residuals eren conduïdes fora de la ciutat a través d'una xarxa de clavegueram.
Dels aqüeductes es conserven molt poques restes, perquè van servir de suport per a la construcció de diverses cases en l'època medieval.
Un d'ells transcorria al llarg del carrer "dels Arcs". De l'un altre es conserven algunes arcades al carrer "Duren i Bas".
A mes del consum domestico i industrial de l'aigua, els romans necessitaven disposar d'aigua abundant per a les termes públiques, que consumien en gran quantitat.
Aquesta necessitat d'aigua a les ciutats obligo als romans a edificar una sèrie de construccions, les mes importants, els aqüeductes.
Mitjançant un plànol poc inclinat es canalitzava l'aigua amb la pressió necessària perquè pogués circular. Normalment *eren construccions subterrànies que travessaven les muntanyes mitjançant túnels, però quan havien de salvar una vall profunda, es construïa un pont amb arcades.
La necròpoli
La necròpoli era el cementiri de les ciutats romanes. La paraula deriva de dues gregues, (necro i polis) que
signifiquen “ciutat de morts”. Els cementiris romans estaven situats fora del recinte
*enmurallado. Les tombes es col·locaven al llarg dels camins que romanien prop de la ciutat i acabaven en les portes de la ciutat.
A la plaça de "la Vila de Madrid" es van descobrir l'any 1964 algunes de les tombes que formaven part de l'antiga necròpoli romana de Barcino.
Hi ha tombes de diferents tipus, col·locades en dues fileres paral·leles enmig de les quals passava un dels camins d'accés a la ciutat.
El tipus de tomba que predomina, és l'esmentat "cupa" , un bloc de pedra lleugerament arrodonit on es reservava l'espai per posar una inscripció que recordés el nom del difunt.
Les termes
Molt prop del forum, se situaven les "termes" o banys públics.
Les termes eren per als romans a més d'edificis destinats a banys i exercici físic eren llocs de reunió i relaxació.
Constaven (normalment) d'un gimnàs, que podia estar a l'aire lliure o en sales. També posseïen sales de massatge destinades per a la seva pròpia fi.
La Muralla
La ciutat de Barcino estava envoltada per una muralla.
La muralla va ser construïda al segle I , poc temps després de la fundació de la ciutat.
Més tard, entre els segles IV i V, va ser reforçada donant més amplària als murs i afegint un conjunt de torres a la seva al voltant.
La muralla tènia quatre portes que coincideixen amb els accessos a les dues carrers principals de la ciutat, el card maximus , i el decumanus maximus.
La muralla va ser aprofitada en època medieval per construir diverses cases i palaus.
Domus
A Barcino hi ha cases senyorials, les “domus”, encara que també hi hagués cases més senzilles amb diversos pisos, les “insulae”
La domus romana, mirava cap a l'interior, i constava de 2 espais Alimentació, hàbits i rituals Menjaven 3 vegades diàries, i el menjar més important de totes
era el sopar. El “ientaculun” o desdejuni, era el més fluix, es basava en una
mica de fruita, pa i vi. Usaven tipus de salses, i sovint barrejaven menjar dolç amb
salada. Feien rituals en els menjars (Excepte en el desdejuni). En els
sopars seguien uns rituals, els esclaus de la casa a més de portar el vi i el menjar a la taula s'encarregaven de rentar els peus a la gent de la casa, era costum menjar descalç.
EMPURIES
Ubicació
Fou una antiga ciutat grega i romana. Estava situada al golf de Roses, avui dins el municipi de l'Escala, concretament a la vora de Sant Martí d'Empúries, que en conserva el nom.
Referència històrica
Es componia de quatre parts, situades al voltant d'un port natural: la primera fundació grega, situada en una península (avui Sant Martí d'Empúries) anomenada pels arqueòlegs Paleàpolis o ciutat vella; la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita Neàpolis (ciutat nova); la ciutat romana, situada damunt la Neàpolis, i el poblat iber dels indigets que es deia Indiké i que no ha estat localitzat fins avui.
El marc geogràfic
Empúries, va ser durant molts segles l'assentament de poblacions gregues-en un primer moment-i romans. Actualment pertany al territori espanyol. Els romans l'anomenaven Emporion que traduïda significa magatzem comercial, i precisament va ser aquesta la seva principal funció mentre que grecs i romans convivien a la ciutat.
El seu origen data de finals de l'Edat de Bronze i principis de l'Edat de Ferro amb poblacions de la cultura dels indigets que van deixar com a testimoni del seu pas per Empúries el Jaciment d'Ullastret. En un principi aquest poble ibèric tenia una economia de subsistència, fet que canviaria substancialment amb l'arribada dels grecs amb qui començarien a comerciar i intercanviar béns de consum per preuades mercaderies com el vi.
Amb l'arribada dels grecs en l'any 575 aC, aquest territori-actualment la ciutat de Sant Martí d'Empúries-es transformaria en un port comercial illenc conegut com Palaiapolis, traduïda com a ciutat antiga. Com a producte del comerç la ciutat aniria creixent i buscant territoris més amplis on instal.lar-se. És així que es funda una nova ciutat, en terra ferma i davant Palaiáolis, a la qual se li dóna el nom de Neàpolis, on viurien grecs i indigets separats només per una muralla.
Els romans van arribar al voltant de l'any 218 aC, producte de la Segona Guerra Púnica i establirien allí un exèrcit i posteriorment una ciutat cap a l'oest de Neapolis, això aproximadament l'any 100 aC La influència romana va influir de manera a la zona, que els indikites i grecs que vivien allà van sol.licitar la ciutadania romana, formant-se d'aquesta manera un poble d'influències ibèrica-indikites-, grega i romana. Cap al segle I dC, la ciutat cauria en decadència després de la conquesta de Roma. Els pobladors comencen a abandonar la ciutat i s'estableixen a l'antiga ciutat de Palaiapolis. L'any 935 la ciutat va ser destruïda per l'exèrcit de Abderramán III.
L'estructura Urbana de Empuries
La ciutat d'Empúries va ser projectada ex nouo en gran part seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la usual quadrícula de cardines i decumani. Després es va envoltar de la muralla i tot seguit es va començar a aixecar el fòrum. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, l'única conservada. Tanmateix un element misteriós distorsiona el traçat habitual de les fundacions romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. Segons alguns arqueòlegs, aquest seria en realitat el mur del qual parlen Estrabó i Livi, però no n'hi ha cap certesa.
La muralla
Conservada sobretot a la banda sud, es va alçar segons una doble tècnica constructiva:
La part inferior està feta amb gran blocs poligonals de pedra,
El cos superior està construïda amb formigó (opus caementicium), a la qual es va donar forma per mitjà d'un encofrat.
El buit de l'interior s'omplia amb materials com terra i pedres.
El fòrum
Ocupa quatre illes i s'articula en dues parts divides per un decumanus. La banda meridional estava limitada originàriament per una filera de tabernae. El cantó septrentrional estava presidit pel temple, del qual gairebé només es veu el podium i que devia estar dedicat a la Tríade Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). Darrere seu el fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma de U amb criptopòrtic (corredor semisubterrani) i precedit per un nimfeu. Probablement les dues parts tenien funcions diferents: la meridional servia per a les activitats comercials i polítiques i la septentrional per a les religioses.
En època d'August el fòrum va ser objecte d'una reforma total, d'acord amb la recent categoria de municipium. L'entrada de les tabernae es va girar cap al carrer, en comptes de mirar cap a dins el fòrum. Es va edificar un nou pòrtic en forma de U a tres bandes de la plaça meridional i, a la del sud, una basílica adjacent d'una sola nau amb tribunal (aedes Augusti) a la capçalera. A l'àrea sacra es van aixecar un templet a cada costat del principal, probablement dedicats al culte imperial. Finalment tot el recinte es va tancar amb tres portes
Al nord del fòrum es troben un mercat i les termes públiques, descobertes l'any 2000 i recentment excavades. Els altres edificis públics coneguts són l'amfiteatre i la palestra, tots dos bastits, el segle I d.C., extramurs però ben a prop de la muralla, a una banda i l'altra de la porta sud. L'amfiteatre emporità era un edifici molt modest en forma d'un òval de 93 x 44 m. En resta la base del podium i dels murs radials que sustentaven les grades, probablement de fusta
La palestra
Edifici destinat a practicar activitats físiques, només està testimoniada pel rectangle arrasat del seu pòrtic, que envoltava l'arena.
De l'àmplia extensió que ocupava la zona residencial se n'ha excavat una petita part. Tot i això s'ha calculat que hauria pogut arribar a tenir uns 4000 habitants. A banda d'uns habitatges humils veïns del fòrum, només es coneixen una sèrie de grans domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. L'estudi de l'evolució de les tres domus excavades il·lustra sobre el terreny l'enriquiment d'algunes famílies. Dues de les domus, les núm. 1 i 2B, es van ampliar en diverses fases a expenses de les cases veïnes. La domus 1 fins i tot va ocupar part del carrer i va saltar l'antiga muralla. Aquesta mansió tenia peristil, jardí (hortus) i, aparentment, banys privats, a més d'una esplèndida decoració, tal com es dedueix dels mosaics conservats, i una vista magnífica.
EMÈRITA AUGUSTA
Història
Entorn de l'any 25 a.C. August va fundar la colònia d'Emèrita Augusta -l'actual Mérida, a Extremadura- a la província de Lusitània, amb l'objectiu principal d'assentar els legionaris més veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs. La seva ubicació en una vall favorable per travessar el riu Guadiana i punt de trobada entre dues vies principals -la Via de la Plata, de nord en sud, i la que unia Còmplutum amb Olisipó, d'est a oest-, la convertia en nus de comunicacions de tot l'occident de la península Ibèrica. El territori era ric en recursos naturals: matèries primeres, terra per al cultiu, boscos i aigua. Capital de la província Lusitània des del 15 a.C., Emèrita es va transformar durant els segles I i II d.C. en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis propis d'una gran urbs romana.
Des de finals del s. III i el s. IV la ciutat experimenta un renovat desenvolupament gràcies a la reforma administrativa de Dioclecià, que la va convertir a la capital de la Diòcesi de les Hispànies i en una de les ciutats més importants del món romà. Es reconstrueixen diversos edificis públics, s'aixequen nombroses mansions urbanes i s'enriqueixen les vil·les rurals.
Al s. V els pobles germànics -sueus, alans i vàndals- van lluitar per apoderar-se de la ciutat. A mitjan segle VI Emèrita va ser capital del regne visigot, però la cort va acabar traslladant-se a Toledo. Des de llavors el buit provocat per la falta d'un poder polític fort va ser omplert pels bisbes de la metròpoli emeritense, la qual cosa va implicar un impuls constructiu de clara significació cristiana: es van edificar i van restaurar basíliques, monestirs, escoles i hospitals. La importància de la ciutat es mantindria després de la invasió àrab (713), fins a la fundació de Badajoz en l'últim terç del segle IX.
La ciutat
Emèrita disposava de dos fòrums, un per a la ciutat i l'altre per a la província. Del fòrum municipal es pot veure part del pòrtic i el Temple de Diana, d'època d'August. A desgrat del nom amb què es coneix, s'ha pogut determinar la dedicació del temple al culte imperial gràcies a les escultures allà trobades. Del fòrum provincial romanen la porta que el comunicava amb el fòrum municipal, mal anomenada Arc de Trajà, i restes del temple, també de culte imperial.
El teatre i l'amfiteatre formen un conjunt construït segons un únic projecte i sobre el mateix turó , sobre el qual recolzen les seves respectives graderies. El teatre és l'edifici més ben conservat i més grandiós de Mérida. Va ser inaugurat el 16-15 a. C. i reformat en diverses ocasions. La seva cauea graderia tenia capacitat per a 6.000 espectadors. El més destacable de l'edifici és el frons scaenae, compost de dos pisos decorats amb columnes de marbre i una sèrie d'escultures de déus i retrats imperials. Rere el frons scaenae hi havia un peristil o pòrtic enjardinat.
Inaugurat l'any 8 a.C., l'amfiteatre és de dimensions considerables, encara que està construït amb materials pobres (granit, maó i formigó). Medeix un poc més de 126 m x 102 m i la sorra 54'50 x 41'15 m. La seva estructura és l'habitual, amb una cauea o apta per a 15.000 espectadors i unes fossae en forma de creu
El circ va ser construït al s. I d.C. fora muralla, al fons d'una vall en el pendent de la qual es recolza un dels costats de la graderia, amb capacitat per a uns 30.000 espectadors. Les seves proporcions (440 x 115 m) són notables i la seva estructura és excepcionalment visible. L'arena ocupa l'extensió de 30.000 m2, dividida per la spina, decorada amb escultures i obeliscos, dels quals només resten les fonamentacions. En l'extrem oest es trobava la monumental porta pompae -d'on sortien les desfilades- i, a banda i banda, els carceres o cotxeres
Un altre aspecte molt destacat d'Emèrita Augusta són les infraestructures hidràuliques que es troben en l'interior de la ciutat i sobretot en el seu entorn. Així, es conserven restes dels aqüeductes que fornien aigua a la ciutat, alguns corresponents a galeries subterrànies i d'altres a canalitzacions elevades, com el tram més cèlebre, l'anomenat Acueducto de los Milagros. Dos dels aqüeductes prendrien l'aigua dels embassaments propers de Prosèrpina i de Cornalvo, encara que recentment s'ha posat en dubte l'origen romà d'ambdós pantans.
FI
