Tanyada 13 - Febrer de 2015

Tanyada

Publicació nacional d'Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional. Núm 1 3, V època. Febrer de 201 5

13febrer2015

Editorial2Seguim obrint camí: desobeïm

Malgrat que els fruits que se’n puguin recollir acurt termini puguin ser escassos, mai no es valo-rarà prou, o potser caldrà la perspectiva històri-ca adequada per fer-ho, tot allò que els darrersvuit anys han significat per al desenvolupamentde la consciència política de les classes populars.

El somni de l'"encaix” a Espanya s’ha esvaït. AlPrincipat això s’ha manifestat d’una maneramolt explícita que no cal detallar. A la resta delsPaïsos Catalans sota ocupació espanyola s’ha fetevident que si no ataquem nosaltres, ataquenells, i que de res no serveix fer-se el mort davantl’espanyolisme recentralitzador.

Però aquest no és l’únic somni que s’ha esvaït.Aquells que creien, i eren majoria, que la històrias’havia acabat i que el futur del capitalisme ana-va de la mà d’un benestar i d’una democràciacreixents o han canviat d’opinió o han hagutd’adoptar narratives menys amables.Diu la rondalla lerrouxista que al Principat totanava molt bé, que el poble s’havia alçat decidi-dament contra l’opressor fins que els «naciona-listes» van estendre una cortina de fum (elprocés sobiranista) i van desviar l’atenció. La re-alitat és tota una altra: les mobilitzacions contrala crisi i les receptes neoliberals (causa i con-seqüència alhora de l’esmentada crisi) van pren-dre, després d’un breu període d’estupor, unaembranzida important arreu del país. Peròaquest episodi ens ha deixat una lliçó que caldràno oblidar en el futur: no és pot sostenir molt detemps un pols d’aquest tipus si no hi ha un pro-grama revolucionari i una voluntat de confronta-ció que vagi més enllà de la simple protesta. I elprocés sobiranista va venir, ni que sigui com afarsa, a omplir aquest buit al Principat i a obrir laporta a una ruptura política real amb el règimdel 78, si més no, en la imaginació de la gent.

El fet que tant al País Valencià com a les I lles lescoses no hagin anat diferent malgrat que ningúhi hagi estés cap cortina de fum vol dir moltescoses. I que part d’aquestes energies es canalit-zin cap al regeneracionisme de Podemos o Com-promís reforça encara més la idea que lesmobilitzacions del 2008-201 1 no van morir perinhalació de fum sinó per la manca d’un progra-ma i d’un pla d’acció.

No només el procés sobiranista ha omplertaquest buit. Ni tampoc Podemos és un fet aïllat.Els sectors més moderats de l’esquerra anticapi-talista i, amb aquests, una part gens menysprea-ble de l’Esquerra Independentista participen enaquests moments d’una mena de «miratge boli-varià». Aquest miratge consisteix a la creençaque el camí de l’alliberament passa per l’accióinstitucional (Compromís, Podemos, Guanyem,CUP) i per canvis en el marc legal (procés consti-tuent). Ningú no reconeixerà explícitament queel camí passa només per aquí, però no hi ha méscera que la que crema i, amb l’honrosa excepcióde la CUP, aquest és l’únic contingut d’aquestsprojectes.

Hi ha sectors que han menyspreat olímpicament

la perspectiva marxista durant tots aquests anys,de vegades en nom d’un esquerranisme pseudo-llibertari, de vegades des d’un revisionismepostmodern. Que aquests hagin arribat a aquestpunt és el preu normal que han de pagar per lamanca de referents teòrics dignes d’aquest nom.Que d’altres que publiquen manuals sobre mar-xisme s’hi afegeixin denota o bé un fariseismesense límits o bé unes capacitats teòriques moltreduïdes.

La més elemental comprensió de la teoria mar-xista de l’Estat ens ha de recordar que l’estat ca-pitalista és l’instrument mitjançant el qual laburgesia exerceix la seva dictadura i no un campneutral on uns idealistes més o menys ben inten-cionats poden realitzar els seus somnis deredempció jugant a fer el polític. Com en el règimdel 39, en el sistema politicoinstitucional espa-nyol només hi ha lloc per a les diverses fraccionsde la classe dominant, tant al govern com a la ju-dicatura, l’exèrcit, la policia, etc. La «democràcia»consisteix a permetre a la resta (és a dir, a nosal-tres) fer una mica de soroll al Parlament (i encaraaixò els és molt desagradable) i fora del Parla-ment (drets d’associació, d’expressió, etc.) sem-pre que mantenim les nostres grapes lluny delpoder real.

Però aquestes derives no s’expliquen només perles debilitats ideològiques o el liquidacionismedescarat d’alguns. No s’hi poden menysprear elscomponents psicològics: la urgència d’obtenir re-sultats, l’afany de notorietat, el cansament, l’àn-sia de convertir la pròpia militància en unasortida professional, la petulància envanida dedeterminada «esquerra acadèmica», els dubtessobre la conveniència de seguir donant-se copsde cap contra la mateixa paret, etc. Tot això ex-plica, però no justifica.

Des de la segona meitat dels 90 tant el movi-ment anticapitalista en conjunt com l’EsquerraIndependentista en concret hem viscut un procéslent però segur d’acumulació de forces que ensha permès socialitzar l’alternativa, enfortir el tei-xit organitzatiu, unificar i créixer, crear mitjansde comunicació lliures, normalitzar idees queeren marginals, superar l’estigma juvenil del mo-viment i unir generacions en la lluita. I això s’hafet mantenint un cordó sanitari estricte enversl’esquerra institucional i totes les formes de re-formisme polític i sindical; construint poder po-pular i contraposant-lo, com a arma i com aalternativa, al sistema institucional; i , finalment,prenent com a ensenya el rebuig dels pactes dela Transició.

Ara que es reparteixen poltrones a l’esquerra delsistema i assistim a una mena de segona Transi-ció, podem aprendre’n moltíssimes coses de laprimera. Són aspectes que líders de la «nova es-querra», d’àmplia formació acadèmica, no podenignorar en absolut:- La falsedat de la idea que hi ha parts de l’AnticRègim amb qui es pot comptar.- El preu de compartir victòries amb l’enemic.- La impossibilitat de la transformació socialistades de les institucions burgeses.- La impossibilitat de compartir un projecte d’alli-

Llicència Creative Commons

Reconeixement compartir amb la mateixa

llicència (by-sa) 3.0

Sou ll iure de copiar, distribuir i comunicar públicamentl 'obra amb les condicions següents:

- Reconeixement: heu de reconèixer-ne l 'autoria- Si transformeu o modifiqueu aquesta obra per generar-neuna obra derivada, només podreu distribuir l 'obra resultantamb la mateixa l l icència, una de similar o una de compatible.

Tanyada

sumari4.El municipalisme popular enl’escenari 201 6Reflexions al voltant del'emergència de noves forcespolítiques i socials

9.La construcció nacional delsPaïsos Catalans, la clau de latransformació

1 5.Reptes del feminisme de classe

21 .La lluita sociolaboral: de laresistència al contrapoder, per laconstrucció del socialismefeminista als Països Catalans

Coberta: Graciela Sacco

Muntatge de la sèrie Cos a cos (1 996)

Edita: Endavant (OSAN)

Consell editor, comissió de comunicació

Barcelona, La Barraqueta

c.Tordera 30, baixos, 0801 2 Barcelona.

València, Nou Racó de la Corbella

c. Maldonado 46, baixos, 46001 ,València

www.endavant.org

berament o, com a mínim, de construcció naci-onal amb la burgesia.

La característica més cridanera d’aquest nousubjecte és el fetitxisme jurídic. La incapacitatd’imaginar tan sols la possibilitat d’obtenirtransformacions profundes mitjançant la lluitade masses, la lluita obrera, la lluita feminista,l’autonomia de classe i la impugnació del mo-nopoli estatal de la violència. La incapacitatd’imaginar, en definitiva, la construcció delcontrapoder.No en va aquestes incapacitats i aquestes cre-ences continuen sent majoritàries en la socie-tat. I com que tenen pressa per guanyar, si lamuntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a lamuntanya: en lloc de construir l’hegemoniaideològica i cultural que faci majoritari, o com amínim viable, el projecte revolucionari, s’optaper submergir-se en els consensos socials queaspiren encara a una sortida reformista delfangar.

El que tot això té de greu és que disgrega, de-bilita i desorienta el subjecte rupturista que elmoviment anticapitalista i l’Esquerra Indepen-dentista mateix hem construït durant els úl-tims vint anys. I qüestiona principisfonamentals com la no-col·laboració amb l’ene-mic, el caràcter instrumental de l’acció institu-cional, la indestriabilitat de la lluita nacional ila lluita social o la integritat territorial de la na-ció: principis que havien anat conformant ambèxit el nostre programa i la nostra pràctica.En un context així s’imposa establir líniesclares de demarcació. Per una banda, cal de-mostrar que el projecte de l’Esquerra Indepen-dentista enfonsa les seves arrels en la classetreballadora i no en les institucions burgeses,que no atribuïm cap legitimitat ni a la Constitu-ció, ni als estatuts d’autonomia, ni als parla-ments autonòmics. Per l’altra banda, lademostració que el quid de la qüestió està enfranquejar o no el Rubicon de la desobediènciai de la confrontació.

La qüestió de la desobediència no és més queuna variació sobre el dilema entre la reforma ila ruptura. Creiem que el Parlament de Catalu-nya pot ser un instrument d’autodeterminacióo més bé l’autodeterminació passa per impug-nar la legitimitat del Parlament? Creiem que unprocés constituent favorable a les classes po-pulars és possible mentre la judicatura, l’exèr-cit, la policia i la burocràcia de l’Estat estan enmans de la burgesia? La resposta a aquestespreguntes estableix una línia de demarcacióclara entre els i les revolucionàries d’una ban-da, i els profetes de la reforma impossible del’altra.

Cal apostar per la desobediència com a con-cepte i com a praxi, no només per impugnar lalegitimitat dels estats sinó també per dester-rar l’ambigüitat del nostre discurs i de la nostrapràctica. El creixement previsible de la il·lusióinstitucionalista durant un determinat períodeno ha d’intimidar ningú, perquè d’on no hi ha,no en raja.

El municipalisme popular enl’escenari 2016Reflexions al voltant de l'emergènciade noves forces polítiques i socials

La reflexió al voltant del municipa-lisme com a eina i com a espai degeneració d'alternatives està ocu-pant una certa centralitat. Podrienexplicar aquest fet factors com lacrisi econòmica, social i institucio-nal, i lligat a aquestes crisis, un ciclede llu ites que ha vist créixer velles inoves resistències i l'aparició denous actors polítics i socials. I pot-ser també, molt especialment, elpòsit de descrèdit del sistema derepresentació vigent.

Des de les candidatures alternati-ves arreu del país, l’ impuls renovatper les CUP com a aposta de l’Es-querra Independentista el 2002 il’actual aparició de candidaturesvinculades a Podem i Guanyem, lesproperes eleccions municipals delmaig del 201 5 sembla que esdeve-nen un escenari d ’excepció. D’unabanda, pel context polític i socioe-conòmic existent, de l’altra, pel ba-gatge acumulat per lescandidatures de l’Esquerra Inde-pendentista, i també i en darrerlloc, per l’expectativa que han ge-nerat les candidatures de Podem iGuanyem, sobretot a les ciutatsmés importants dels Països Cata-lans.

La més que satisfactòria constata-ció que centenars de persones es

disposen a organitzar-se per tal dedonar resposta col·lectiva a la situ-ació generada, més enllà de les di-ferències, reforça aquella ideasegons la qual tota política que nosigui feta per nosaltres pot ser fetacontra nosaltres i permet constatarque ha anat molt més enllà dels nu-clis militants i organitzats de lesdarreres dècades. A banda, les es-tructures existents, tant pel que faa les organitzacions polítiques comdels moviments populars probable-ment també, han tingut dificultatsper acollir un espectre social prouampli , fent que hagin estat ne-cessàries noves plataformesd’ intervenció per a interpel·lar de-terminats sectors com a agents ac-tius que fins ara no se n'haviensentit.

A banda, però, aquestes noves for-macions, sorgeixen, justament,perquè les existents no els sónútils, no s’adeqüen als objectiusque es plantegen o no es basen enuna mateixa lectura de la realitat.Tot alhora però en diferents dosis,segurament, és el que explicaquines són les discrepàncies políti-ques existents. Més enllà del debatque s’ha pretès tenir per les xarxessocials, i més enllà també de con-frontacions allunyades del quehauria de ser propi d ’una nova cul-

4 Núm. 1 3 V època. Febrer 201 5 Tanyada

La seva concepciódel canvi sembla

consolidar una ideasegons la qual el

procés de“reapropiació” de

les institucions siguil'element

fonamental quedetermina el canvi,

enfront la ideadefensada per

l'EsquerraIndependentista i

també perl'autonomia social,segons la qual és lacreació, l’articulació

i l’ampliació d'unpoder popularautònom de lesinstitucions de

l'estat i del capitall'element

fonamental perconstruir unaalternativa al

capitalisme i a laresta de sistemes

de dominació, i queés en aquest

esquema estratègicon la participació ales institucions ha

d'encaixar.

Independentisme 5Tanyada Núm. 1 3 V època. Febrer 201 5

defensat, i que en certa ma-nera és contradictòria ambaquesta primera, és que eldebat sobre l'autodetermina-ció, o com també s'hi han re-ferit, “el debat nacionalista, eldebat identitari” és un debatsecundari respecte les qüesti-ons socials, que són la sevaprioritat.

Guanyem Barcelona, com aprimera marca Guanyem quees presentà en públic, sí quees va posicionar favorable a laparticipació al procés del 9N,però en canvi, no planteja , encap dels seus documents oplantejaments el subjectepolític dels Països Catalans nifa cap posicionament favora-ble a la independència. A ban-da, utilitza el bilingüisme ambcerta assiduïtat en les sevescomunicacions públiques tro-

tura política o del que podriasemblar una comparativad’encerts i greuges, miraremde situar els tres grans eixosque diferencien l’aposta deles opcions electorals nascu-des de Podem o Guanyem iles de les CUP i el municipalis-me popular.

Els Països Catalans com aproblema

En relació a la qüestió delsPaïsos Catalans el debat sem-bla girar al voltant de dos pro-jectes que, en certa manera,es retroalimenten i que sónhegemònics encara avui entreels projectes que es pretenenalternatius al règim vigent:l’esquerra regeneracionistad’arrel estatal i el nacionalis-me gradualista català.Aquests dos projectes es de-baten avui entre la necessitatde buscar una nova articulacióde l’Estat que tingui en comp-te els drets de les diferentsnacionalitats, i la de fundar unestat per a Catalunya, que po-dria articular-se federalmentamb la resta de l’Estat espa-nyol.

Constatem, doncs, que mal-grat que l’articulació de múlti-ples llu ites populars reforcenla virtualitat present i de futurdel projecte dels Països Cata-lans, i en reforcen i hi subrat-llen el contingut rupturista,les propostes constituents al-ternatives a l’actual marc ins-titucional i polític continuensense contemplar l’articulaciód’aquest subjecte nacional o,en molts casos, malden direc-tament per combatre’l.

Podemos, per exemple, noplanteja avui la ruptura ambl’arquitectura institucional

forjada a la Constitució. Ésmés, aposta per centralitzarel motor del canvi i situar elprocés constituent a les cortsespanyoles com a pas previper a l’obertura d’altres pro-cessos constituents a la restade pobles. El programa políticde la formació Podemos a leseleccions europees contenia,en el seu punt 2.2 “ampliació iextensió de la figura del re-ferèndum vinculant, tambéper a totes les decisions sobrela forma d’Estat i les relacionsa mantenir entre els diferentspobles si sol·licitessin el dretd’autodeterminació”. També,en el punt 5.7 “Reconeixe-ment del dret a decid ir” ,s’apunta: “Reconeixement deldret dels diferents poblesd’Europa a constitu ir-se com atals i decid ir democràtica-ment el seu futur”. 1

Cal acabar de veure com esresitua Podemos en el marcdel debat sobre el dret a l'au-todeterminació al conjuntdels Països Catalans. De mo-ment, s'organitzarà d'acordamb el marc autonòmic disse-nyat per la Constitució de1 978, i està per veure si reco-neixerà d'alguna manera larealitat nacional dels PaïsosCatalans. També caldrà veureen els propers temps comevoluciona el seu discurs i laseva pràctica en relació al dreta l'autodeterminació. Unaidea que han defensat i queés coincident amb la idea i lapràctica de l'Esquerra Inde-pendentista es basa en la ideaque el dret a decid ir no es potcircumscriure a la qüestió dela independència, perquè so-birania significa dret a decid irsobre tots els afers polítics isocials que afecten un país;l'altra idea que Podemos ha

Malgrat quel’articulació demúltiples lluitespopulars reforcen lavirtualitat present ide futur del projectedels Països Catalans,i en reforcen i hisubratllen elcontingut rupturista,aquestes propostesconstituentsalternatives al’actual marcinstitucional i políticcontinuen sensecontemplarl’articulació d’aquestsubjecte nacional o,en molts casos,malden directamentper combatre’l.

1. Programa polític de Podemos a les eleccions europees del maig de 2014. Consultable a http: //podemos. info/programa

bant la justificació en el fetque s’adrecen a majories depoblació i no tan sols a sectorsmilitants.

Pel municipalisme de l’Esquer-ra Independentista, en canvi,l’esgotament a diversos nivellsdel mapa autonòmic forjat du-rant la Transició amb la guerrabruta estatal –i la connivènciapolicial i de l'extrema dreta,encara ara– remet a la necessi-tat d’articular un projecte peral conjunt dels Països Catalanscom a alternativa als marcsinstitucionals estatal i autonò-mic, funcionals als interessostant de les classes dominantsespanyoles, com de les dife-rents classes dominants a es-cala regional.

Aquest és doncs un dels reptesi oportunitats que un munici-palisme de ruptura pot assumiri ha d’assumir, i no tan sols desde la perspectiva de l’articula-ció institucional, sinó, sobre-tot, des de la perspectiva de laconstrucció nacional i social.

La reapropiació de les insti-tucions com a resposta al’emergència social

Les transformacions econòmi-ques impulsades des d’organis-mes internacionals opacs iantidemocràtics com la UnióEuropea –ja abans de la crisi ,però també amb les polítiquesd’austeritat que utilitzenaquesta crisi com a coartada–,ens recorden que el capitalis-me és crisi , i que és necessariun programa de transformacióeconòmica i social d ’arrel quesubstitueixi un sistema basaten la mercantilització de totaforma de relació social amb elbenefici com a únic horitzó, perun altre sistema de relacionssocials i econòmiques que posila satisfacció de les necessitatshumanes com a motor principalde la vida.

Fins el moment, i sobretot enclau de municipalisme popular,les candidatures locals, peròsobretot els moviments popu-lars, sabien que difícilment po-drien assentar bases sòlides de

canvi només canviant la cor-relació de forces en les insti-tucions. I al mateix temps, imalgrat que, fins i tot en elsmoments de bonança econò-mica, el sistema capitalistamanté percentatges alar-mants de pobresa estructu-ral, espais d’explotació i deprecarietat laboral així comelevadíssimes dosis de con-sumisme i individualisme,existeix el convenciment queno hi ha encara les condicionssubjectives, o per dir-ho mésclarament, que la majoria so-cial no està disposada a ferallò que requeriria un canvide sistema i a la transició versel socialisme.

Per les candidatures de mu-nicipalisme popular, doncs,l’objectiu final és el de des-muntar el discurs hegemònictraient gent al carrer i posanten marxa estructures de llu i-ta i estructures de vincle so-cial que permetin que la forçapopular generi canvis en l’es-tructura social i econòmica. Icap d’aquestes dues coses,en les darreres dècades, s’hapogut fer de forma revoluci-onària ni ha trobat acollida enla majoria de la població.

Darrerament, en canvi, la lec-tura que es fa de la situacióactual, en clau d’emergènciasocial, apunta a la necessitatde “reapropiar-se les institu-cions per tal de posar-les alservei de les majories i delbenestar comú”. 2

A la pràctica, existeix unacoincidència entre els discur-sos de Podemos i els de Gua-nyem en tant que considerenque hi ha les condicions polí-tiques i socials per guanyarunes eleccions que permetininiciar un canvi polític i social


2. Manifest de Guanyem Barcelona. Consultable a https: //guanyembarcelona. cat/signa/

Independentisme 7Tanyada Núm. 1 3 V època. Febrer 201 5

gent, i la denúncia, constata-da per amplis sectors de lapoblació en els primers mo-ments de la crisi amb el rescatmilionari a la banca, que laclasse política feia més de re-presentant dels grans podersfinancers i empresarials, queno de la població a qui supo-sadament representava.

Aquesta crisi democràticasembla haver trobat respostaen les formacions ja citades,especialment Podemos, quees postula com a força gua-nyadora a les properes elecci-ons estatals espanyoles.Sembla que la desafecció dela població, la manca de con-fiança en els representants iles crítiques envers un siste-ma que ha beneficiat deter-minades oligarquies i cúpulesde partits i sindicats, es con-verteix en poc temps enl’aposta per una formaciópolítica que presenta un pro-grama que es basa, sobretot,en la crítica a la casta i en laidentificació de la formacióamb el contrari a això: la nova

important. Aquestes condici-ons responen a una situaciód'emergència social que seriaqualitativament diferent res-pecte a anys anteriors i quefan que el 201 5 hagi de ser“l'any del canvi” , un canvi queno està programàticamentdefinit, però que sí que ha po-sat molt d'èmfasi en els seusaspectes ètics o formals.

Aquesta concepció del canvisembla consolidar una ideasegons la qual el procés de“reapropiació” de les instituci-ons sigui l'element fonamen-tal que determina el canvi ,enfront la idea defensada perl'Esquerra Independentista itambé per l'autonomia social,segons la qual és la creació,l’articulació i l’ampliació d'unpoder popular autònom deles institucions de l'estat i delcapital l'element fonamentalper construir una alternativaal capitalisme i a la resta desistemes de dominació, i queés en aquest esquema es-tratègic on la participació ales institucions – àdhuc en elseu govern – ha d'encaixar.

La nova política, els de baixcontra la casta

La crisi democràtica ha posatsobre la taula que els principisde la democràcia formal que-den sense materialitat i que laconstrucció d’una societat re-alment democràtica passa perl’articulació des de baix d’unaestructura de presa de decisi-ons basada en l’autogestiópopular, la responsabilitat i lademocràcia directa. El munici-palisme popular, sempre haentès que no només no podia

restar al marge d’una alterna-tiva sistèmica que es basa, en-tre d’altres, en aquesta tríada,sinó que en podia ser un ins-trument fonamental. És peraixò que, al mateix temps quedefensava que es podien for-jar candidatures als ajunta-ments, sobretot es treballavaen experiències al voltant del’economia social, la cultura ila defensa dels drets socialsmés bàsics i fonamentals.

Darrerament, mobilitzacionsciutadanes com les que vacomportar el 1 5M, el darrercicle de vagues generals o elscontinuats casos de corrupcióals principals partits de go-vern i institucions del país,han generat una situació queinicialment s’ identificava coma desafecció però que actual-ment és considerada com acrisi de sistema. L'altre ele-ment que va posar sobre lataula el 1 5M i que el munici-palisme alternatiu feia anysque defensava, era el pro-gressiu allunyament dels cen-tres de decisió respecte de la

política que fan els de baixcontra els de dalt, defugint lavella dicotomia “esquerres”versus “dretes” i substitu int-laper aquesta.

Els discursos del municipalismealternatiu i popular al voltantd'aquesta qüestió, en principicoincidents amb els de les no-ves formacions emergents,han estat molt clars, i han anatacompanyats d'una pràcticaque ja ha generat una certacultura política al nostre paísabans de l'arribada de Pode-mos. Una cultura política queentén la política no com unaprofessió orientada a la gestió,sinó com una pràctica popularorientada a la transformacióde la societat; un cultura quees basa en l'assemblea coml'espai de debat i de decisiócol·lectiva, i que, per tant,entén els càrrecs de represen-tació com una funció que cal li-mitar temporalment, i que enel cas que hagi de ser retribuï-da, ho sigui d 'acord amb uns lí-mits; una cultura política queentén els lideratges com a ne-cessaris, però que els enténdes de la lògica col·lectiva i nonecessàriament lligats a la re-presentació dins les instituci-ons.

Una gestió socialdemòcratade les institucions?

No són pocs els economistesque afirmen que en el desen-volupament actual del capita-lisme, o en la seva novaadaptació després de la crisi ,és impossible la reedició delprojecte socialdemòcrata tal icom es va conèixer en algunspaïsos europeus. Les normati-ves supranacionals dictadesper la UE, les directrius del BCEi FMI , l' ingent endeutamentdels governs, i la retirada deles administracions públiques

de la prestació de molts ser-veis públics fan que qualsevolmesura que es pugui preveu-re per recuperar els serveispúblics únics i sota gestió ipropietat privada o bé perresituar el paper de l'estatcom a planificador de l'eco-nomia, siguin mesures quecontravinguin la llei (paga-ment del deute, complimentdels topalls de dèficit, libera-lització dels serveis marcadaper la UE, etc.) i/o suposin uncost econòmic inabastableper als governs de torn.

En el cas de Podemos, el pro-grama sobre el qual estantreballant ha passat de parlarobertament del no-pagamentd'una part del deute a "nego-ciar amb els mercats paga-ments flexibles del deute" ,cosa que en la pràctica suposauna reestructuració. Tambéha passat de preveure la naci-onalització dels sectors es-tratègics (telecomunicacions,energia , transport, sanitat,farmacèutiques i educació) através d'una adquisició públi-ca que pugui garantir la parti-cipació majoritària enaquestes empreses, a eliminarsobrecàrregues "procedentsdel monopoli en sectors coml'electricitat, energia , teleco-municacions, financer i altresserveis bàsics" . En el seu pro-grama actual no es preveuriauna renda bàsica sinó mínima,i es retornaria al sistema depensions que preveu la jubila-ció als 65 anys.

En el cas de Guanyem, comque presenta un programamunicipal, certs aspectes queno són competència munici-pals no s’hi tracten. Els ques’hi inclouen, com els serveispúblics, es tracten en genèricon es parla obertament d'eli-minar les privatitzacions dels

8 Núm. 1 2 V època. Agost 201 4 Tanyada

serveis públics. En l’apartat sani-tari , però, no es contempla aca-bar amb la cohabitació pública iprivada, que no seria vist comuna privatització de la sanitatper Guanyem. En el cas de l'en-senyament, igual que en la sani-tat, es parla de disminuir elsconcerts però no d'eliminar laconcertació de manera definiti-va. També es parla de les exter-nalitzacions com part delproblema que ha generat preca-rietat laboral però no es con-templa, almenys explícitament,com a externalització l'operaciócontinuada de l'Ajuntament deBarcelona dels 30 últims anys decrear "ens instrumentals" (em-preses, consorcis o agències)allunyats del control administra-tiu públic i que gestionen ser-veis públics com és el cas deTMB, o altres casos de serveisde gestió com Parcs i Jardins,Funeràries, etc. Sobre la gestióde l'a igua no hem sabut trobarl'aposta de Guanyem més enllàd'un article publicat a un diarid 'un dels seus membres, que nodeixa clar si s'aposta per la mu-nicipalització del servei o no.

En definitiva, la ubicació de lesdues formacions en la "novapolítica que fan els de baix”, quesupera els eixos clàssics esquer-ra/dreta, impregna la part tangi-ble dels programes de lesformacions per ara, programesque s'aniran desenvolupant ique caldrà seguir analitzant afons. Sense renunciar a la dico-tomia “nosaltres/ells” , “la gentde baix/la de dalt”, el municipa-lisme popular i alternatiu es se-gueix reivindicant nítidamentd'esquerres, i prefereix introduircom a eix vertebrador dels seusprogrames transformadors lanecessitat de superar el capita-lisme.

Tanyada Núm. 1 3 V època. Febrer 201 5

Ningú ha dit que fer una revoluciósigui tasca fàcil, de poca volada. Ifer-ho en ple món occidental al se-gle XXI , tampoc. Amb tot, unprocés d’alliberament és l’únicaopció plausible per albirar algun ti-pus de futur per al conjunt dequalsevol societat d’aquest entorngeogràfic, polític, cultural, econò-mic…

I quan parlem d’alliberament nopodem reduir-ho exclusivament ala construcció d’un estat, a la inde-pendència formal, aquell estadique, fa encara no 40 anys, esdeve-nia garantia de transformació per-què les elits no estaven permodificar res: el negoci funciona-va.

Avui, les coses han canviat. La vellaEuropa, descentrada i amb pocaprojecció en el conjunt globalitzat,i molt fràgil davant la pressió queexerceixen ingents masses huma-nes provinents de l’exterior de laimaginada inexpugnable fortalesade la UE, busca fórmules per ga-rantir un paper més actiu en la no-va reordenació del capital. Avui, un

estat de grans dimensions i feixucsmoviments, no és útil per a les acci-ons immediates a les quals calrecórrer per aconseguir bons preusi millors guanys en el mercat, tantel més alambinat tecnològicament,com el més precari i a peu de car-rer.

Els estats protectors, tan útils entemps d’ industrialització i de com-bat a peu de fàbrica, avui han des-muntat els serveis i la memòria dela força col·lectiva, i els seus orga-nitzadors es dediquen a vendredrets a través de la mal anomenadaexternalització. Avui, el capital de-mana eficàcia i despotisme a sacsplens, tot parlant de democràciacom a sinònim de seguretat per aunes classes mitjanes cada cop méspobres, espantades i convertidesen simple excusa del que podriahaver estat i ara ja no és.

La vella Europa fa anys que utilitzales seves regions per anar guanyantterreny a la llibertat, a la justícia , ala solidaritat, a la revolució cultu-ral… al desig d’un futur col·lectiuper a ser viscut i gaudit.

La construcció nacionaldels Països Catalans?

la clau de la transformació

...el cas delsPaïsos Catalans,una cartografia

contra-hegemònica,alternativa i

revolucionària,confrontada als

mapes delsestats ocupants,

als del’autonomisme, i

als delssobiranismes

que assumeixenles cartografiesdels ocupants,dels regene-

racionistes i deles oligarquies i

elitsautonòmiques

9

Nom i cognoms:Direcció: Codi Postal:Població: Comarca:Telèfon: Correu Electrònic:

Subscripció 10€ Col·laboració 20€

Número de compte:Banc o caixa: _ _ _ _ Oficina: _ _ _ _ Num Control: _ _ Compte: _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Aurtoritzo que carregueu al cc o llibreta indicqda els rebuts que se us presentaran en concepte de subscripció a larevista Tanyada.

Signat:

La Polònia de Solidarność, lesrepúbliques bàltiques, el des-mantellament de l’URSS o dela gran Sèrbia…, juntamentamb els informes de la Funda-ció Carnegie sobre la im-portància del reconeixementde les realitats dels poblesd’Europa si aquests seguien lespautes del capitalisme, ensmarquen les pautes a seguir.

Fa ben poc, una de les garanti-es que tenia qualsevol plante-jament a Europa era el marcdemocràtic imperant que im-pedia determinades aventuresmilitars i violentes. Bòsnia iUcraïna ha estat les mostresque el plantejament democrà-tic no té res a veure amb totaixò, i que l’únic que val ésl’ interès de la dreta per garan-tir el control dels recursos i delmoviment del diner.

D’altra banda, l’Europa de lallibertat i la democràcia ha ser-vit d ’empara per al manteni-ment del feixisme on haconvingut —a casa nostra, alPaís Valencià—, com a altra ei-na d’organització de la imposi-ció, el control i la planificaciódel poder.

El nostre cas, a l’Estat es-panyol

Per situar-nos en el momentactual, cal que fem una breurepassada als antecedents méspropers i que han condicionatels darrers quaranta anys de

l’anomenada etapa democrà-tica —o millor, tardofran-quista.

Precisament, el pacte de latransició espanyola del fran-quisme té dos elements cen-trals: la garantia del’assumpció “democràtica” delcapitalisme i el mantenimentde la unitat d’Espanya. Amb-dues coses queden ben expli-citades en la vigentConstitució espanyola i perfer-les possibles es van fer unseguit de gestos que van per-metre l’aval a la proposta desdel PCE fins a CDC-PNV. I ésen el terreny nacional on lamaquinària ve fer un esforçespecial i ben clar per intentarevitar que el “problema” basci català enviés en orris eltraspàs de la clau de la caixade les mans dels franquistesgenuïns a l’aliança postfran-quista liberal i socialdemòcra-ta. D’una banda, canviarregions per nacionalitats i re-gions i passar-les a la catego-ria de comunitats autònomes.D’una altra, oferir privilegis alsinterlocutors de CDC-PNV viapolítica econòmica exterior irègim foral, respectivament.En el cantó del garrot, articlesconstitucionals restrictius,amenaçadors i impositius, i ac-cions d’estat com la Batalla deValència o la repressió da-munt dels moviments socials il’esquerra independentista ola prohibició de qualsevol re-ferència a l’autodeterminació.

El pas del temps ha posat enevidència que aquesta pràcticafragmentadora de la realitatnacional dels Països Catalansno era fruit de la casualitatsinó que es tractava d’un líniade treball que, precisament,volia evitar que els drets nacio-nals esdevinguessin un ele-ment de trencament de l’Estati , per a això, calia l’aquiescènciade CDC i PNV. Amb tot, la llu itad’alliberament nacional aEuskal Herria i la resistèncianacional i popular arreu delsPaïsos Catalans han mostratamb tota cruesa que el factornacional no només no s’elimi-nava sinó que podia tenir unaltre interès per als mateixossectors que ja van pactar ambl’Estat amb la mort del dicta-dor Franco. Ara calen nousreptes per al poder i Europademana noves funcions als es-tats i als seus actors.

Conseqüents amb el pacte dela transició, els sectors més de-cid its i agressius de les elits ca-talunyeses reclamen un paperque la casposa jerarquia espa-nyola no té en compte. I da-vant d’a ixò es posa en marxauna gran aposta per estar bensituats en el debat que inevita-blement es prepara per alspropers temps. El terreny dejoc està marcat i no és altreque el que s’estableix en elpacte de la Transició: les co-munitats autònomes. El com-bat serà dur, els interessos sónde molt volum.


Curiosament, el nou escenari ensplanteja uns decorats fa ben poctemps inimaginables, encara quepotser no hauria estat difícil deconsiderar-los. D’una banda, unaEsquerra Independentista moltcombativa i amb una trajectòriallarga —i també amb moltes feri-des— que no ha establert capprecís full de ruta per a la cons-trucció nacional dels Països Cata-lans, més enllà de consignes i unainacabable cronologia de llu ita.D’altra, els responsables de la pau“nacional” en el pacte amb elfranquisme, ara esdevenen inspi-radors i promotors d’un full deruta “regional” que parla d’ inde-pendència, i prenen de formacontundent el protagonisme enaquest discurs a la pròpia Esquer-ra Independentista.

La cruïlla

No hi ha dubte que l’actualprocés que es viu a Catalunyaplanteja un seguit de facilitatsdiscursives front als planteja-ments de l’Esquerra Independen-tista:

-Un marc “nacional” que no tren-ca res amb l’estat/estats atès ques’adiu a una comunitat autònomaespanyola.

-Un marc “nacional” que confir-ma, amb diferents excuses i retò-riques, que no s’aposta per lanació, els Països Catalans

-Una dinàmica sobiranista/inde-pendentista que es planteja i esdesenvolupa per damunt dequalsevol ideologia

-Un discurs que no considera ladiversitat del territori nacional ientronitza un model agitatiu es-sencialista molt lligat als senti-ments.

-Un enemic extern, Madrid —més

que l’Estat espanyol—, respon-sable de tots els mals i quepermet amagar les malesintencions de les elits catalu-nyeses.

En resum, un escenari adequatper a plantejar una dinàmicad’ambientació independentistasense cap projecte de cons-trucció nacional que interessi lamajoria de la població en lamesura que pugui representaruna proposta de canvi socialmés enllà de les estructuresd’estat.

Així doncs, l’Esquerra Indepen-dentista es troba en una cruïllarealment important que es po-dria resumir en dues opcions:continuar fent seguidisme d’unprocés que no garanteix l’alli -berament nacional i social oplantejar una proposta deconstrucció nacional adreçadaa la majoria i en beneficid ’aquesta.

La construcció nacionaldels Països Catalans. Unprocés popular

Des de l’Esquerra Independen-tista hem defensat sempre quel’alliberament nacional i socialsón indestriables i que no estansotmesos, en l’elaboració d’unfull de ruta, a conjuntures alie-

nes als objectius plantejats.Avui, veiem com aquests objec-tius no han estat assumits pelprocés catalunyès, i el tacticis-me de certs sectors fa que s’ha-gin quedat ubicats en unterreny teòric i de desitjos, im-propi de qualsevol propostapolítica transformadora, obrintuna escletxa social que dónaales a sectors oportunistes oespanyolistes, o simplementconjunturalistes, sobretot a lesI lles i al País Valencià , i allunyenla majoria dels objectius d’alli -berament nacional per als Paï-sos Catalans.

Cal partir del fet, en si mateixpositiu , que els Països Catalansni són ni han estat un país ho-mogeni, uniforme —de fet comla immensa majoria de païsosdel món!—, per la qual cosa noes poden fer plantejaments enaquest sentit, sinó, ben al con-trari , cal partir de la riquesa i va-rietat de realitats territorials,socials, econòmiques, polítiquesque conviuen al si de la nació.Diversitats lligades a la pròpiahistòria però també d’altresfruit de la voluntat dels estatsdominants d’ impedir la cohesiónacional. No podem oblidar queel nostre país està divid it entretres estats, que alhora s’orga-nitzen en estructures regionalsque subdivideixen el territori en

11Tanyada Núm. 1 3 V època. Febrer 201 5

diverses comunitats autòno-mes i departaments, i encaraaquestes estructures es tornena divid ir en províncies…

A banda, la diversitat territoriali de realitats urbanes, rurals,industrials i agràries, de zonesaltament poblades mentre al-tres tenen una mínima densi-tat de població, configurenuna realitat tan diversa quedemana un plantejament naci-onal deslliurat de les pressionsi les lògiques dels estats, per laqual cosa cal que definim lesnostres necessitats en un relatde país que trenqui amb lesdinàmiques imposades pels es-tats ocupants. L’única visió iopció que pot permetre cons-truir unes tàctiques i estratègi-es adreçades a la construcciónacional i a l’alliberament, pre-cisament perquè el seu centrede gravetat no gira a l’entornde les lògiques alienes a lesclasses populars del país.

I parlar de diversitat i pluralitatal si dels Països Catalans no hade ser excusa per justificar lafragmentació del país, sinó,ben al contrari , per dibuixar idesenvolupar un projecte naci-onal a favor de la majoria , ric iacollidor.

Com dèiem abans, al segle XXI ,un procés d’alliberamentnomés té sentit des de la pers-pectiva de les majories socials,per la qual cosa cal fer evidentque les necessitats socialsavançaran en la mesura queavanci un procés de trenca-ment amb els interessos delsgrups dominants, siguin esta-tals o regionals, i a ixò passaper atacar on els fa més mal.

En aquest sentit, cal ser pro-fundament crítics amb elprocés que es desenvolupa aCatalunya, basat en una ideauniforme del país —pròpia-ment, la comunitat autònoma

de Catalunya—, que reclamauns drets “nacionals” senseqüestionar el paper dirigent enel mateix procés dels respon-sables de les polítiques antiso-cials, i que situa la poblaciócom a subsid iària de les direc-trius i interessos de les institu-cions i les direccions polítiques.

Igualment, cal desemmascararels sectors que volen ubicar eldiscurs social, en la conjunturaactual, com una concessió al’espanyolisme. Precisament,l’única manera d’evitar el crei-xement de propostes que fre-nin l’alliberament nacional delsPaïsos Catalans és desenvolu-pant un procés popular—d’unitat popular i no defrontpatriotisme— que esta-bleixi les bases de la nova soci-etat que ha de néixer a redósde la llu ita i el procés d’allibe-rament nacional.

Per això, és fonamental fer vi-sible el país en el seu conjunt,de forma clara i sense conces-sions, alhora que obertamentplural i d ivers front a planteja-ments uniformistes i utilitaris-tes. La cartografia , en aquestsentit, juga un paper fona-mental, i ha de deixar de seruna anècdota lligada al tempsque fa o farà. En les llu itesd’alliberament nacional i dedescolonització la llu ita per lacartografia , pels mapes, ha es-tat sempre fonamental.D’Amèrica a l’Àfrica, del Viet-nam al Kurdistan, passant perPalestina, i també a Europa,on, per exemple, el cas d’ I rlan-da en demostra la trans-cendència. Llu itar contra elsmapes i cartografies imposa-des ha estat sempre una tascarevolucionària i alliberadora,


així com imposar i mantenir ma-pes ha estat i és també una tascacontinuada per part d’estats i po-ders colonials i ocupants. Els ma-pes tenen un gran pes evident anivell polític, legal i administratiu ,econòmic, cultural, i , molt impor-tant, mental i emocional.

Un primer pas, per tant, és no do-nar mai per bo el mapa de l’ad-versari , confrontar les sevescartografies plenes de raons i re-ferències pretesament històri-ques, juríd iques, identitàries ipragmàtiques. L’altre pas impres-cindible és oposar-hi una carto-grafia alternativa, ambreferències polítiques, culturals,socials i econòmiques contrahe-gemòniques, en què basar unprojecte nacional alternatiu i re-volucionari .

Aquest és també el cas dels Paï-sos Catalans, una cartografia con-trahegemònica, alternativa irevolucionària , confrontada alsmapes dels estats ocupants, alsde l’autonomisme, i als dels sobi-ranismes que assumeixen les car-tografies dels ocupants, delsregeneracionistes i de les oligar-quies i elits autonòmiques.

Propostes

· Escampar i estabilitzar una xarxade treball municipal al voltant del’expansió de la CUP al conjuntdels Països Catalans. En aquestsentit, cal intensificar els contac-tes arreu del país per anar vincu-lant col·lectius diversos i animarla pròpia gent de l’Esquerra Inde-pendentista a crear nuclis munici-palistes, independentment de sies presenten o no a les eleccionsperò amb clara voluntat d’ inter-venció política local, i fer efectiu ,d ’aquesta manera, el trencament

dels límits administratius i delscodis polítics imposats.

· Crear i desenvolupar l’Assem-blea Municipalista dels PaïsosCatalans com a eina de treballinstitucional en àmbits diversoscom l’economia social, el turis-me cultural, la potenciació icreació de serveis públics, l’es-tructuració de xarxes d’ inter-canvi territorial… Unainstitució nacional de construc-ció social, o sigui nacional, ambplantejaments indubtables peral conjunt del país, i obrint unnou front d’acció pràctica iefectiva arreu dels Països Cata-lans des de l’àmbit local.

· L’elaboració del currículumescolar dels Països Catalans.Una de les eines que ajuden deforma més efectiva a la conso-lidació de la referència nacionali a trencar les imposicions delsestats i les seves lògiques calque comenci i es desenvolupien l’àmbit escolar. Cal una feinaplanificada i concreta entre

tots els sectors organitzats vin-culats al món educatiu —sindi-cats de mestres i estudiants,col·lectius de mestres, associa-cions de pares i mares, movi-ments socials…— per crearaquesta eina on haurà de re-flectir-se el país, plural i d ivers,que tenim i que som.

· Definició i potenciació de re-ferències identificadores i dellu ita nacional: d iada, himne,bandera, mapa… Arreu delmón, la construcció nacional co-mença amb la voluntat de dis-posar d’uns referents nacionalsclars i comuns. La realitat tanfragmentada que viuen els Paï-sos Catalans demana un esforçafegit a aquesta tasca i ubicarcada manifestació i espai de rei-vindicació nacionals en el llocadequat. Per això calen accions iin iciatives que permetin identi-ficar quin és l’h imne nacionaldels Països Catalans, quin és elmapa nacional, quina és la ban-dera, el nom de la llengua i delpaís. Cal treballar en la proposta


i generar un ampli debat queacabi consolidant unes imatgesque ajudin a configurar un uni-vers com a país, ara tan impos-sible de trobar.

· Potenciar estructures com laXarxa de Casals i Ateneus delsPaïsos Catalans o Som PaïsosCatalans. D’aquella vella con-signa de “tot d’àmbit nacio-nal” , cal reprendre’n ladinàmica i potenciar aquellesestructures que en si mateixesja ens ajuden a configurar unarealitat quotid iana on el marcnacional i la pràctica en aquestterreny esdevinguin indestria-bles i ben evidents. La xarxa deCasals i Ateneus és una einabàsica, com a generadora dedinàmiques locals i nacionals icom a espai de trobada i d ’or-ganització d’ importants sec-tors del país. Som PaïsosCatalans és una altra eina fo-namental per a aquesta tascade posar el país damunt la tau-la.

· Consolidar una estructurasindical nacional. No se li esca-pa a ningú que la importànciadel treball sindical, adaptat alsnous temps que ens toca viure,és fonamental. Per això, alsPaïsos Catalans ens cal consoli-dar eines i un espai sindicalque treballi al servei de laconstrucció nacional posant lesbases de com ha de ser la soci-etat lliure que volem al serveide la majoria . La COS és avui lamàxima expressió de tot això, iel creixent espai sindical alter-natiu que augmenta arreu delpaís ha d’acabar de consolidaraquest àmbit.

· Utilitzar de forma prioritàriaespais com la presència al Par-lament de Catalunya o altresper mostrar les llu ites, les inici-atives o la repressió sobre elmoviment popular arreu de lanació. Si actualment l’Esquerra

Independentista disposa d’unespai de privilegi informatiucom el Parlament de Catalu-nya, cal que aquest sigui alta-veu de la realitat nacional,d ’allò que passa al carrer arreudel país, lluny de les dinàmi-ques regionals i de les lògiquesde les polítiques regionals.Caldrà treballar per aconseguirque els Països Catalans es fa-cin visibles al “faristol” del Par-lament regional de la CAC.

· Promoure la coordinació sec-torial nacional reivindicativa:urbanisme, defensa del terri-tori , cooperativisme, defensade la llengua, polítiques de gè-nere, drets socials. Massa so-vint, el realisme ens porta adefensar, sense parar-nos apensar-hi massa, que les lògi-ques polítiques van lligades alsmarcs administratius domi-nants. A banda de ser un argu-ment inconsistent, la immensamajoria de les iniciatives soci-als no tenen cap més marc dereferència que els objectius dela seva llu ita i aquests semprevan per davant i sobrepassenels marcs establerts, per laqual cosa, cal potenciar i evi-denciar que les llu ites socialspoden tenir el marc nacionalde la forma més fàcil possible.

· Estructurar la nació en base amunicipis i comarques. Darre-rament, tant en l’àmbit estatalcom en l’autonòmic, es parlade reformes legals, sempreamb l’excusa de la despesa pú-blica, per reduir el nombre demunicipis o altres estructurescom les comarques. Cal quedes de l’Esquerra Independen-tista fem una clara aposta pelmanteniment de les estructu-res municipals i la potenciacióde les comarcals com a àmbitsnaturals d’organització territo-rial i institucional del país, ifem les apostes que calgui perla comarcalització i la seva ins-


titucionalització. D’aquestamanera, la llu ita per l’organit-zació territorial es traslladaràal nostre terreny, que és d’onel volen treure els defensor deles reduccions i de les estruc-tures provincials —oficials ono—, autonòmiques i departa-mentals. Aquesta és una llu itaestratègica que caldrà poten-ciar des de l’Assemblea Muni-cipalista dels Països Catalans.

· Impulsar mitjans de comuni-cació generalistes nacionals ipotenciar els existents. Un al-tre dels terrenys d’ intervencióprioritària per configurar ununivers nacional compartit iper fer créixer la conscièncianacional són els mitjans de co-municació, en general, però elsde caire generalista, especial-ment. Per aquest motiu , caltreballar per potenciar els mit-jans nacionals, però sobretotper aconseguir disposar demitjans que parlin amb natura-litat d’allò que s’esdevé a qual-sevol lloc del país i que arribi almàxim de gent. Les aposteslocals, comarcals, regionals…són importants i poden ser ne-cessàries però en cap cas asso-leixen l’objectiu d’ informar delconjunt.

· Animar la coordinació de lesdiferents associacions, grups,penyes esportives… d’arreudels Països Catalans. En la líniad’altres vies de treball, cal co-mençar a consolidar estructu-res nacionals en qualsevolàmbit, com ara les colles de di-ables, les penyes esportives oles penyes de bous al carrer,per posar exemples ben diver-sos, i controvertits. L’estructu-ració autonòmica potserserveix per temes de caire ad-ministratiu , però en cap casserveix per ampliar i millorar laperspectiva de les pròpies ne-cessitats i interessos.

Tanyada Núm. 1 3 V època. Febrer 201 5

El patriarcat el podríem definir, deforma ràpida i esquemàtica, com elsistema de dominació social, polític,econòmic i simbòlic basat en la je-rarquia entre els sexes de formaprimordial (tot i que també hi ha al-tres jerarquies d’edat i origen quehi interactuen) , en què l’homeblanc, heterosexual i cap de famíliarestaria en l’esglaó més alt. El pa-triarcat s’ha combinat històrica-ment i geogràficament ambdiferents sistemes econòmics, ambvariacions en els seus mecanismesde dominació. En aquests mo-ments d’ implantació del mode deproducció capitalista a escala glo-bal, el patriarcat per existir necessi-ta de l’acumulació capitalista, i pertant, és indestriable del sistemad’explotació i les relacions de domi-nació capitalistes. El “progrés” de lahumanitat ha beneficiat històrica-ment, tant sols, la meitat masculinade la població. La pèrdua de filiaciómaterna, és a dir, el procés d’ im-plantació del patriarcat, va ser lagran derrota històrica del sexe fe-mení que transformà aquest en unmer instrument de reproducció,com assenyalà Friedrich Engels enla seua anàlisi de la família , l’Estat ila propietat privada.

Tant la divisió sexual i social deltreball com la precarietat social ilaboral són elements essencialsper al desenvolupament capitalis-ta. En aquest sentit, la llu ita per unlloc de treball d igne ens permetplantejar la qüestió de la reduccióde la jornada laboral i la necessitatdel temps per a l’alliberament per-sonal i social, com ha remarcat Sil-via Federici . "El sistema capitalistaen crisi necessita formes novesd’acumulació de capital, basadesen la baixada generalitzada delssalaris, l’empitjorament de lescondicions laborals i en la despos-sessió dels béns comuns i públics:sanitat, educació, serveis socials icomunitaris. Despossessió queafecta més directament les donesja que són les dones qui principal-ment s’ocupen de la cura dels al-tres. L’any 201 1 el 93,8% delspermisos d’excedència per a la cu-ra dels fills i fi lles varen ser atri-buïts a dones, i són el 83% de lespersones ocupades a temps parci-al per cuidar altres persones de-pendents. L’ofensiva contra lesdones i , sobretot, contra aquellesdones més combatives organitza-des col·lectivament és un objectiucentral pel manteniment del siste-ma patriarco-capitalista" . Agafant

Reptes delfeminisme de classe

Cal superar lapoca visibilitat

del feminisme declasse i enfortir-

lo davant delsistema dominant

però també had’exercir demotor del

feminisme engeneral.

La recuperació dela memòria

històrica de lestreballadores i elsuport mutu a leslluites concretes

de les donestreballadores ésuna eina per talque això sigui

així.

15

O com avançar des del feminisme cap a laconstrucció d’un projecte socialista,independentista i feminista per canviar-hotot

l’anàlisi de Cristina Carrasco i elcanvi de paradigma que supo-sa l’economia feminista, queno tan sols té en compte la ri-quesa que es produeix en elsistema de mercat sinó tambétota aquella riquesa difícilmentquantificable que suposa eltreball de cures, el treball quesustenta el treball productiu .Resulta clar que el modeld’acumulació capitalista i patri-arcal està significant una redis-tribució salvatge de la renda ila riquesa contra les classestreballadores que treballen almercat laboral a canvi d ’un sa-lari . Aquest model depredadorestà afectant, encara més, lapoblació migrada, les joves i lesdones. En situacions de crisicapitalista induïda, com l’actu-al, el sistema provoca la reduc-ció de la població productivaexcedent. Per aconseguir-ho,el poder fa servir diverses es-tratègies, com son la precarit-zació generalitzada mitjançant

polítiques antinatalistes direc-tes i indirectes, al costat del’aplicació de polítiques geno-cides com les retallades en sa-lut i sanitat, l’ incentiu al mal úsdels aliments, alcohol, tabac,etc., amb una estratègia, prè-viament definida, per controlarel conflicte social mitjançant elcontrol ideològic, amb la sevamàxima expressió en el consu-misme compulsiu de la gent.No cal oblidar que les donesjoves pateixen una precarietatlaboral molt alta i que són ellesles principals protagonistes dela simbiosi entre classisme, ra-cisme i sexisme.

Al sistema patriarcal-capitalistali cal la creació de “còmplicesnecessaris” per a mantenir elsistema d’opressió i explotació.Aquests còmplices han estat alllarg de gairebé tot el segle XXla socialdemocràcia i els seussindicats afins. Així, van signarels pressupostos de les guer-

res imperialistes amb les sevesburgesies nacionals durant laprimera guerra mundial en uncontracte de divisió social i se-xual del treball (els homes a laguerra i les dones a la fàbrica)que va significar la derrota deles diverses revolucions euro-pees, especialment l’alemanya,l’ascens dels feixismes desprésde la Gran Depressió del 1 929,el pacte social després de la I Iguerra mundial o l’abandona-ment dels partisans antifeixis-tes a Grècia. Com a torna del’avortament dels processosrevolucionaris, la socialde-mocràcia , els partits comunis-tes d’obediència soviètica i elssindicats van certificar un pac-te contra les dones que supo-sava el seu retorn a les tasquesdomèstiques a canvi d ’un “es-tat del benestar” que invisibi-litzava les feines domèstiquesgratuïtes de les dones. No vaser fins els anys 70, amb la se-gona onada feminista, que les


renovació generacional del fe-minisme que es vincula i fa seuel llegat del feminisme de classei confrontació dels anys setanta ique ha d’assegurar la continuï-tat de la llu ita de les dones perla seva pròpia emancipació encontra del patriarcat i del capi-talisme. Múltiples col·lectius dejoves feministes (i no tan joves)arreu dels Països Catalans s’hananat creant al llarg dels últimsanys (Cau de Llunes, Gatamaula,la Ruda, Malapècora, Justa Re-volta, Dones Llibertàries, Femi-nistes Indignades, Grup dedones Feministes de Gràcia , Ho-ra Bruixa etc.) . El més rellevantés, sobretot, que aquesta reno-vació és clarament de caràcterantipatriarcal, anticapitalista iamb voluntat de confrontació.Aquesta és la principal força dela renovació del feminisme declasse als Països Catalans, i laseva pervivència i creixements’ha de convertir en un dels nos-tres grans reptes.


dones van aconseguir el dret“formal” a la incorporació almercat laboral i el dret a decid irsobre el seu cos (tot i que enca-ra amb terminis i supòsits) . Comha remarcat Silvia Federici , lallu ita feminista per la incorpora-ció de les dones al mercat labo-ral va significar la conquesta dela independència econòmica,condició necessària , tot i que nol’única, per evitar la transaccióde relacions sexuals per béns iserveis. Al mateix temps, vapermetre abocar una gran partde la feina domèstica al mercatlaboral i la creació de llocs detreball ocupats per dones, enaquest cas llocs de treball sovintdins l’economia submergida,que invisibilitzen i precaritzenper enèsima vegada el treballreproductiu . Perquè el que estàdevaluat en el sistema ideològici simbòlic patriarcal són les do-nes, en conseqüència també eltreball a elles assignat.

Malgrat la força del movimentfeminista dels anys 70, la social-democràcia governant va acon-seguir la institucionalitzaciód’una part important delscol·lectius feministes, de tal ma-nera que l’essència dialècticabasada en la confrontació delmoviment amb el poder polítices va perdre mitjançant la coop-tació de les “líders” feministes.L'aculturació ideològica del gè-nere femení, l’ocultació del fe-minisme de classe, lasubordinació de les llu ites de lesdones de classe treballadoraafavorida per un sindicalismepactista amb el capital, es tro-ben entre els principals ele-ments que van afavorir la

domesticació del feminisme i lainvisibilitat del feminisme declasse i revolucionari .

La necessitat d’una nova acu-mulació capitalista mitjançantbaixades salarials massives, re-tallades en les condicions labo-rals i despossessió dels serveiscomuns i públics, ha provocatuna commoció traumàtica.L’ofensiva capitalista està pro-vocant l’expulsió de milers dedones del mercat laboral, laprecarització de la feina, la mi-gració massiva de joves, la im-plementació de la cultura de lapor, la pèrdua de drets i lliber-tats individuals i col·lectives i ,de manera especial, la repres-sió de les dissidències. Alhora,aquesta mena d’estat d’excep-ció permanent també generarespostes contra el sistema. Enaquests moments, després dela relativa aturada de la dècadadels noranta i primers 2000,s’està produint un procés de

Construir el feminisme declasse revolucionari i tresvoltes rebel

Si partim del fet que el nostrefeminisme revolucionari ha deser tres voltes rebel, agafant ladivisa de Maria Mercè Marçal, ique els nous col·lectius de do-nes s’estan definint com a “fe-ministes i anticapitalistes,hereves del feminisme de clas-se”, tal com ho fa el col·lectiuMalapècora de Girona i Salt,quines han de ser les nostreslínies d’acció i reflexió per aconsolidar i fer créixer el femi-nisme de classe als Països Ca-talans?

En primer lloc, la construccióde la memòria històrica de lesllu ites de les dones arreu delsPaïsos Catalans i del món, imés concretament, de lamemòria de les llu ites de lesdones de classes treballadores.Des de Louise Michel a Flora

Tristán, des de Teresa Clara-munt a Emma Goldman, Ale-xandra Kollontaï, SylviaPankhurst, Rosa Luxemburgfins a totes les llu ites corals icol·lectives de les dones perl’emancipació en la nostrahistòria recent.

· Defensa dels llocs de tre-ball. La majoria de les donescatalanes treballen al sectorserveis, on s’accentua la preca-rietat laboral i de la vida. Re-sulta més necessari que mai elsuport mutu a les llu ites de lesdones en defensa dels llocs detreball. La llu ita contra la pre-carietat laboral (baixades desou, augment d’hores de tre-ball, treballar en diumenges ifestius sense cobrar, impossi-bilitat de conciliar la vida labo-ral i personal-familiar, feines atemps parcial, horaris irregu-lars, alta càrrega de treball,tensió laboral, assetjament la-boral i sexual, foment de lacultura de la por) i contral’economia submergida han deser elements centrals de lallu ita feminista. La llu ita de lestreballadores de la llar, de Pan-rico, FNAC, Caprabo, etc., sonnomés alguns casos que mos-tren la necessitat de reforçarles llu ites des del feminisme ila potencialitat que ambduespoden produir.

· Defensa dels serveis pú-blics. La llu ita contra les reta-llades i les privatitzacions delsserveis públics universals con-tenen una clara dimensió se-xista al costat del componentclassista i racista. Per tant, ladefensa d’uns serveis públicsde qualitat i de gestió plena-ment pública ha de passar pelsuport i l’activació de les llu itesde les treballadores i usuàriesde la sanitat, l’ensenyament,les escoles bressol i els serveissocials. Tots aquests sectors

tenen un altíssim nivell de fe-minització que converteix enuna prioritat més queperemptòria la necessitat deportar a la pràctica la defensadels serveis públics des de lallu ita feminista. Igualment, enla llu ita per unes pensions dig-nes i públiques, la llu ita de lesdones que no han cotitzat a laSeguretat Social però que hantreballat de manera perma-nent pot ser un eix de llu itaidoni per a conjuminar la de-fensa dels serveis públics i lallu ita feminista.

· Avortament i dret al propicos. La proposta de reformade la Llei de l’avortament del201 0 era profundament clas-sista i afectava, sobretot, lesdones treballadores, pobres iempobrides. La contrareformasuposava una nova retallada aldret a l’atenció sanitària queimpossibilita la interrupció del’embaràs de forma segura pera les dones i les professionalsque fins ara, amb limitacionsimportants de terminis i supò-sits, a més de l’objecció deconsciència , es podia realitzar.Si la reforma s’hagués aprovatal parlament espanyol, granpart de les dones que fins arapodien avortar haurien quedatexpulsades del sistema sanitaripúblic, i s’haurien vist forçadesa avortar clandestinament, obé forçosament fora dels Paï-sos Catalans. De manera espe-cial i intencionada, la retalladadel dret a l’avortament afecta-ria novament les dones po-bres, sobretot joves imigrades, sense recursos perpagar un avortament a les clí-niques privades.

El dret al propi cos ha estatsempre una reivindicació de lallu ita feminista i el control delscossos de les dones és un delspilars fonamentals del sistema


Plantejar una«participacióantagonista»,

participar en lesinstitucions amb lafinalitat que esta

participació serviscaper a modificar les

relacions de força enfavor de les classespopulars, és a dir,

transfigurar algunesporcions de l’Estat en

instànciesantagòniques pel que

fa a la lògica delcapital.


reproductius o si volem que eldret a l’avortament sigui unaprestació més de la sanitat pú-blica a partir dels 1 6 anys i sen-se tuteles de pares, mares,jutges ni psiquiatres. I cal de-clarar la insubmissió i la deso-bediència a qualsevol llei queno defensi el dret a decid ir deles dones. El suport mutu i lacreació de xarxes feministessón claus en la llu ita per exig irel dret a una vida on la mater-nitat sigui lliure.

· La lluita contra les violènci-es patriarcals. Els factors queperpetuen i mantenen la vi-olència cap a les dones van mésenllà de les situacions econò-miques concretes de cada mo-ment. Però és clar que quipateix les pitjors conseqüènci-es de la crisi i la precarietatsempre són aquelles personesque parteixen d’una situaciód’ inferioritat, com és el cas deles dones i els infants, i s’ incre-menten els casos de violènciamasclista i la seva virulència enla mesura que les dones que lapateixen no tenen recursospropis i depenen de les sevesparelles, de tal manera que ésmolt més complicat el trenca-ment amb la relació abusiva.

La violència és estructural al sis-tema patriarcal-capitalista i lesrelacions de poder entre gène-res (patriarcat) i de classe (capi-talisme) creen desigualtats perse. Les desigualtats comencen ala família patriarcal nuclear, queno és altra cosa que la unitatbase del sistema dominant percrear persones submises i ex-plotables. La denúncia perma-nent de la misogínia social, lacreació de xarxes d’autodefensafeminista, la llu ita contra el sis-tema patriarco-capitalista i peruna societat d’ iguals són lesclaus per a construir una socie-tat lliure que permeti eliminar laviolència i els assassinats contrales dones que poden ser carac-teritzats, per la seva magnitud,com a feminicid i . Al mateixtemps, sense la independènciaeconòmica de les dones, el re-coneixement de les tasques dela llar, els drets de les treballa-dores sexuals, el dret a les dis-sidències sexuals, la llu ita activacontra tota mena de violències,des de les més subtils fins a lesmés evidents, no hi ha possibili -tat d’avançar seriosament con-tra tots els tipus de violènciapatriarcal.

· Per una Vaga General Femi-nista. Cal organitzar l’articulacióentre subjectes i les llu ites enclau antipatriarcal, anticapitalis-ta i contra totes les opressions idominacions del sistema. Perdecid ir-ho tot ens cal una llu itaconstant, i en un sistema queens individualitza, ens precaritzai ens nega el dret a viure ambdignitat cal evitar la jerarquitza-ció de les llu ites, ja que totes lesopressions ens afecten, i crearinterseccions entre les llu ites.Construir el subjecte revolucio-nari que unifiqui la llu ita contratotes les opressions i explotaci-ons és un dels gran reptes i una

patriarcal-capitalista. Tot i queaquesta reforma de llei s’ha ti-rat endarrere, el moviment fe-minista s’ha de mantenirsempre en tensió per mantenirles quotes de drets arrabassa-des al poder i a les elits ultra-catòliques, molt vinculades alobbies econòmics influents.

El mateix sistema que ens pre-caritza i fa impossible conciliarla vida laboral amb la materni-tat, ens obliga a ser mares endefensa d’uns valors patriarcalsde moral fonamentalista cristia-na. Les dones feministes tenimentre els nostres eixos centralsde llu ita el dret a l’avortamentlliure i gratuït, sense supòsits niterminis, sense objecció deconsciència , a càrrec dels pres-supostos públics, gestionat perles professionals de la salut i elmoviment feminista. Cal apos-tar per l’autogestió del dret a lasalut i l’accés als serveis sanita-ris, experiències històriquescom la llei de la revolució cata-lana de 1 936 i el dret a l’auto-determinació de les dones, o béel decàleg del moviment femi-nista del 1 984 per l’avortamentlliure i gratuït. Cal obrir el debatsobre la necessitat de tenir unallei catalana de drets sexuals i

de les tasques necessàries pera canviar el sistema. La VagaGeneral és una de les eines dellu ita sempre que prevegi elmón productiu i el reproduc-tiu . El món laboral però tambéel social, de cures, del territori ,que aconsegueixi donar la vol-ta a la situació de misèria enquè vivim. Començar donantsuport a les llu ites concretes almón laboral, però també a lespersones desnonades, exclo-ses, aturades, pensionistes, enllu ites en defensa dels serveispúblics, etc.

És necessari a juntar el mónproductiu i reproductiu , reva-loritzar aquest segon i socialit-zar-ne les tasques, aquest fetsuposa fer un canvi de para-digma posant-nos unes ulleresfeministes, integradores,empàtiques i creatives tot con-flu int amb diferents fronts iformes de llu ita sempre desd’un punt de vista rupturista.Aquest fet ens ha de permetreaprendre d’un procés de con-fluència de llu ites i de fer xarxaals barris i des dels barris, viles,pobles i ciutats, i donar valorno només al resultat sinó alprocés en si mateix d’aglutinarforces i conscienciar diferentspersones.

· La lluita contra les microvi-olències, els micromasclis-mes i totes les violènciescontra les dones. Si entenemel masclisme com la ideologia iles pràctiques de superioritatmasculina en les seves formesde micropoders, ni els movi-ments socialistes, independen-tistes i feministes sónimmunes a reproduir les relaci-ons de poder pròpies del siste-ma dominantpatriarcal-capitalista. Aquestes

relacions de poder no són ex-clusives de les relacions hete-rosexuals sinó que esprodueixen també entre ho-mes i entre dones. Per tal decanviar els rols de dominació ipoder cal treballar els rols degènere als espais públics, im-plicar totes les persones en elqüestionament dels privilegis,trencar la divisió entre treballmanual i intel·lectual, implicarels homes en la llu ita feministai contra la construcció dels gè-neres, treballar les masculini-tats, potenciar els col·lectiusde dones feministes, potenciarels col·lectius LGTB, empode-rar totes les persones i valorarles seves potencialitats, les re-lacions d’ igualtat, potenciar laformació en gènere i donar aaquesta el mateix valor que laformació de classe i nacional.Però també defensar el dret ala privacitat personal i la no-dissolució en el grup, evitar lesrelacions endogàmiques i ex-

pandir les relacions fora delcercle d’amistats personals ipolítiques, són altres maneresde tenir una vida militant salu-dable.

Com a conclusió

Els reptes del feminisme declasse per la construcció d’unnou model de societat lliured’explotacions i opressionss’han d’acomplir necessària-ment des del trencament deles resistències patriarcals i delcapitalisme, cal superar la pocavisibilitat del feminisme declasse i enfortir-lo davant delsistema dominant però tambéha d’exercir de motor del fe-minisme en general. La recu-peració de la memòriahistòrica de les treballadores iel suport mutu a les llu itesconcretes de les dones treba-lladores és una eina per tal queaixò sigui a ixí.


salari . L’empresa li d iu que si no liagrada hi ha molta gent disposadaa treballar. Les companyes de fei-na no volen protestar perquè ca-dascuna mira pel seu cantó.

Aquests són quatre exemples quepodrien il· lustrar el panorama la-boral que s’ha anat consolidant alsPaïsos Catalans. Amb dades queens parlen d’un 24% d’atur, un21 % de la població afectada per lapobresa, uns 40.000 desnona-ments anuals, l’augment de lesllars sostingudes per membresd’entre 50 i 64 anys i l’augmentd’un 38% del consum d’antide-pressius en l’última dècada. Totaixò acompanyat de retallades so-cials que contribueixen al desman-tellament i a la decadència deserveis públics tan importantscom la sanitat, mentre es promo-uen mútues per fer negoci i aca-bar privatitzant els serveis quepuguin ser solvents. També ambun aprofundiment de l’explotaciópatriarcal: la dona continua sentmenys remunerada pel mateix tre-ball que l’home, i recauen sobreella els treballs de cures familiars,agreujats pel procés de desmante-llament dels serveis públics.

En Jose ha treballat durant 30 anysen una fàbrica venuda a una multi-nacional. Han deslocalitzat la pro-ducció a un país amb la mà d’obramés barata. Fa més de dos anys queestà a l’atur i està pendent d’undesnonament. La multinacional se-gueix acumulant beneficis.

La Fàtima va emigrar d’un país em-pobrit pels Plans d’Ajust Estructuraldel Fons Monetari Internacional idel Banc Mundial. Actualment tre-balla per sota del salari mínim entasques de la llar. Viu en un barridegradat i sovint se sent rebutjadaper mirades de racisme.

La Júlia ha canviat de feina més dedeu vegades en els últims dos anys,treballa on pot per pagar-se els es-tudis universitaris cada cop méscostosos. Després d’estudiar i tre-ballar ha d’assumir les feines de lacasa. Està pensant en emigrar, comha fet la seva germana, ja que nopreveu un futur clar i no vol depen-dre més dels també minvats recur-sos familiars.

El Vicent sembla que hagi de donargràcies per tenir una feina. Cadaany li prenen drets i li rebaixen el


La lluita sociolaboral

Hem de sabervincular elsentimentd’injustícia

material (noarribar a final demes, que et facinfora de casa, que

t’explotin a lafeina...) amb el

sentimentd’injustícia ètica

(rebuig a lesdesigualtats

socials, defensadel medi ambient idel territori...), i

orientar-lo cap alrebuig al sistema

que funcionabuscant “l’interés

empresarialprivat”

De la resistència al contrapoder, per laconstrucció del socialisme feminista alsPaïsos Catalans


A la vegada, veiem com la ma-joria de grans empreses queapliquen els ERO ho fan tot itenir beneficis, com pugen elsimpostos que graven les ren-des del treball i el consum ibaixen els impostos que gra-ven les rendes del capital, comel 201 3 les empreses de l’ IBEX-35 guanyen 1 9.000 milionsd’euros, el 201 0 les quarantaempreses amb més beneficisdels Països Catalans obtenenuns guanys de 1 0.969 milionsd’euros, les 38 fortunes mésgrans dels Països Catalans acu-mulen 43.575 milions d’eurosel 201 4, el frau fiscal estimatde les grans corporacions ambmatriu catalana se situa en uns1 8.720 milions d’euros anuals(el 72% del total) i que en elsúltims 3 anys, amb els impos-tos de la població dels PaïsosCatalans s’han pagat 1 4.798milions d’euros anuals eninteressos de deutes bancaris.

Però si hem de parlar de laclasse treballadora dels PaïsosCatalans, no hem d’oblidar-nealtres exemples. Com el d’enXiang Li, que treballa en unafàbrica de componentselectrònics a la Xina, 1 2 hores

al dia per 1 20 euros al mes, oel de la Shapla, supervivent del’esfondrament d’un taller tèx-til a Bangladesh, i que ara espot quedar sense feina perquèla multinacional que els feia elsencàrrecs s’està plantejanttraslladar la producció a un al-tre país, després que el go-vern, condicionat perl’escàndol mundial dels esfon-draments, es plantegi millorarles condicions laborals. Elsproductes que elles manipulenarriben a un preu econòmic ar-reu del món, i amb la marca deprestig ioses multinacionals.Aquestes són dues de les mili-ons de proletàries que avui ensfabriquen gran part dels nos-tres productes de consum.

És per això que ens hem de re-ferir al capitalisme patriarcalcom un sistema d’apartheidsocial globalitzat i hem d’ana-litzar-lo, perquè tot i mantenirdiferències considerables en-tre els tradicionals “països en-riquits” i els “païsosempobrits”, tant l’explotaciólaboral com les desigualtats iles bosses d’exclusió social,s’estan estenent mundialment.

Estat del benestar i neoli-beralisme: la història de lalluita de classes

Ens trobem davant una recon-figuració dels pactes socialsassumits entre la classe treba-lladora europea i el seu em-presariat des de finals de laSegona Guerra Mundial. Des-prés d’aquest episodi bèl·lic,les burgesies estatunidenquesi europees tenien un interès enla reconstrucció industrial delspaïsos europeus de l’òrbita ca-pitalista, i necessitaven una màd’obra local massiva i estable.

La classe obrera, per la sevabanda, era qui havia posat lesmorts a la guerra, i també quihavia liderat la resistència con-tra el nazisme i el feixisme. Esdotava de sindicats i partitspolítics forts, i tenia com a mi-ratge un seguit de països del’Europa de l’Est que s’organit-zaven a partir d ’un modeleconòmic molt diferent, onpràcticament no existia l’atur,els serveis socials eren assu-mits per l’estat i encara hi pre-dominava una retòrica decomunisme i poder obrer.

Davant d’aquest panorama, lesburgesies europees, a imatgede les estatunidenques, vanrecórrer als coneguts “pactessocials”, seguint un premissaben clara: les grans organitza-cions obreres renunciaven alsseus ideals revolucionaris decontrol obrer de les terres i lesfàbriques, i a canvi es reconei-xien oficialment els sindicatsen les negociacions col·lecti-ves, es cedia un espai parla-mentari als partits obrers, is’acceptaven l’assumpció decerts serveis socials per part de


l’Estat i d ’augments salarials con-dicionats a la productivitat.

Aquests pactes van provocar unamillora de les condicions de vidamaterial de gran part de la pobla-ció de l’Europa occidental, men-tre el gran empresariat i la bancacontinuaven acumulant beneficisen les noves indústries europees,i en gran part sufragaven les des-peses socials del continent euro-peu amb la sobreexplotació deles velles colònies que política-ment s’anaven independitzant ique al mateix temps s’anaven en-deutant i continuaven venent elsrecursos a preu de saldo als con-glomerats multinacionals.

Però aquest model ja fa anys ques’ha anat estancant i quedant ca-duc. Per una banda, per la recon-figuració del capitalisme mundial,on els grans centres productiuss’han anat desplaçant a païsosamb la mà d’obra més barata,gràcies a la millora del sistema detransport comercial global i l’aba-ratiment de l’energia , a la vegadaque uns segments importants dela població dels anomenats “paï-sos emergents” han anat recla-mant i aconseguint més capacitatde consum, tot convertint-se enpotencials mercats solvents. Perl’altra banda, per la debilitat delsgrans sindicats i partits obrerseuropeus, que s’han anat conver-tint en simples gestories incapa-ces d’enfrontar-se al modeleconòmic liberal global, a ixí comper la desaparició del bloc soviè-

tic, que ideològicament ha dei-xat el camí lliure al capitalismepatriarcal global.

L’esclat de la bombolla finan-cera, que ha ensorrat de cop ivolta el nivell de consum basaten l’endeutament continud’una bona part de la classetreballadora, simplement hasignificat una darrera empenta.

Tot aquest procés ha provocatun desequilibri en la llu ita declasses que ha permès al granempresariat anar desmuntant adiferents ritmes l’Estat delbenestar dels països europeus

per abaratir despeses desti-nades a salaris i serveis soci-als, i per obligar a la classetreballadora europea a adap-tar-se al nou model de treba-lladora necessària pelcapitalisme: la treballadoraprecària , d isposada a adap-tar-se a canvis de feina, delloc de residència , pagant-seella mateixa les necessitatssocials. I evidentment, dei-xant tota aquella poblacióque les empreses ja no ne-cessiten ni per treballar niper consumir engrossir lesbosses d’exclusió social.

Qui s’ha enriquit amb totaquest procés és una classeempresarial representada pertenir la propietat i la direccióde grans hòldings de bancs iempreses multinacionals,aprofitant globalment la màd’obra més barata, apropiant-se de terres i de recursos natu-rals, controlant el transportmundial de mercaderies,oferint la major part de pro-ductes de consum i dominantels mercats i l’economia finan-cera. Lògicament, els gransaparells polítics i militars de lesgrans potències mundials, comla Unió Europea i tractats comel TTIP, o l’OTAN, funcionengarantint els seus interessosregionals.

Les protestes socials i lessortides liberals i social-demòcrates de la crisi

Aquest cop a la classe treballa-dora no és que hagi quedat ique avanci sense cap tipus de

resposta. Als Països Catalans,petits sectors provinents de lesorganitzacions obreres anti-franquistes sotmeses als Pac-tes de la Moncloa, el renovatmoviment de l’Esquerra Inde-pendentista, d iferents sectorsllibertaris i una amalgama demoviments socials centrats enreivindicacions sectorials, ja faanys que s’oposen als efectesdel capitalisme patriarcal: lide-rant l’oposició a la precaritza-ció laboral, amb les llu itescontra les Empreses de TreballTemporal, i amb la denúncia dela precarització social, amb lesllu ites contra l’especulació im-mobiliària en els anys 90 i in icisdels 2000; defensant el terri-tori contra la barbàrie ambien-tal de les centrals nuclears ode plans hidrològics i urbanís-tics; reclamant el dret d’auto-determinació i reivindicant laparticipació activa de la socie-tat en la vida política i social;acusant les grans empreses iels organismes multinacionals

de beneficiar-se d’una globalit-zació a costa de les misèries degran part de la humanitat, totdient “no” a les seves guerresimperials. . .

I a partir dels anys d’ in icid ’aquesta última crisi econò-mica, nous sectors socials em-pobrits i precaritzats s’han unita les diferents llu ites, creanttambé nous moviments socialsi de protesta que conviuen dediferent forma amb les orga-nitzacions i moviments ja exis-tents, com el fenomen del1 5M, les Plataformes d’Afecta-des per les Hipoteques, d iver-ses xarxes de suport mutu, etc.

Laboralment també s’ha viscutun enfortiment del sindicalis-me combatiu , des de l’expan-sió del sindicat de l’EsquerraIndependentista COS, fins al’augment de l’afiliació del sin-d icat CGT o l’ increment de l’ac-tivitat de la CNT.

Tot i a ixí, excepte casos exem-plars com la llu ita de les treba-lladores de Panrico i d ’altresempreses de menor enverga-dura, la població ha anat ac-ceptant i assumintsubmisament la precaritzacióde les condicions laborals, i elprotagonisme de les protestessocials s’ha centrat més foradels llocs de treball, on el dis-curs ha basculat sobretot en-torn a la problemàtica del’habitatge, un dels àmbits mésafectats per l’especulació fi-nancera, i entorn a les retalla-des socials, tot tenint una baseimportant en el funcionariat,que a dia d’avui és el sectorque queda més similar a la tra-dicional classe obrera industri-al (feina fixa, identificada amb



moltes treballadores de la matei-xa empresa, i amb un salari i unacapacitat d’endeutament que lipermet un nivell estable de con-sum).

En els darrers anys també hemviscut el fenomen de la instituci-onalització de part d’aquests sec-tors de protesta. Des del’Esquerra Independentista, lesCandidatures d’Unitat Popular,que a poc a poc ja s’havien anatconsolidant municipalment com aeina del propi moviment de l’EI id ’altres moviments socials per in-cid ir en aquestes institucions mu-nicipals, han crescutconsiderablement i han fet el saltal Parlament del Principat de Ca-talunya. En un àmbit més autonò-mic i metropolità també hansorgit o s’han enfortit partits so-cialdemòcrates que plantegenser una alternativa als desgastatspartits tradicionals, esquitxatsper múltiples casos de corrupció.En el mateix sentit, a l’Estat s’haviscut la irrupció de Podemos, ungegant amb peus de fang que hasabut captar un electorat afectatper la crisi , dominat per un òrgandirectiu provinent de l’àmbit uni-versitari i amb un programaeconòmic que es va estovant amarxes forçades.

Aquesta institucionalització, ambles grans diferències respectives,enlloc de reforçar les protestessocials i les experiències de con-trapoder popular, sembla quen’ha desviat els esforços i les es-perances, i ha situat un altre coples administracions burgeses del’Estat com l’espai des d’on im-pulsar els canvis socials.

En l’àmbit ideològic, el bombar-deig mediàtic per superar aques-ta crisi s’ha seguit basant en les

premisses liberals, situantl’empresariat com a protago-nista de la creació de riquesa ila classe treballadora com quis’ha d’adaptar a les seves con-dicions, tant per mantenir lesempreses locals com per seduirla inversió estrangera. Concep-tes com competitivitat i em-prenedoria s’han convertit endogmes de fe, i davant l’esclatde múltiples casos de corrupciópolítica i mala gestió econòmi-ca, s’està promovent la tec-nocràcia , per despolititzar lapolítica i fer-la més servil a lesnecessitats tècniques i admi-nistratives de les grans empre-ses. I aquestes premisses nonomés han penetrat dins elsplantejaments i d iscursos de ladreta política, sinó que tant lavella pseudoesquerra comaquests nous partits social-demòcrates i postmoderns hancaigut en l’assumpció de partd’aquests plantejaments, assu-mint com a naturals elementscom la propietat privada delsrecursos i els mitjans de pro-ducció, el treball assalariat i el

no-reconeixement del treballde cures gratuït que recausobre la dona.

A través del procés sobiranis-ta del Principat de Catalunya,el xovinisme també hi ha ju-gat un paper important, tantper a la dreta i per a la pseu-doesquerra espanyola, ques’han aferrat a un interès na-cional desclassat espanyolmentre justifiquen tot unprocés de recentralització,com per a la dreta i per a lapseudoesquerra catalanista,que s’han valgut del discursde l’espoli fiscal i fins i tot deretòrica racista pròpia degrups feixistes com “els decasa”, per justificar les reta-llades i el desmantellamentdels serveis públics autonò-mics.

La tasca d'Endavant: lestres línies de treball

Davant d’aquest panorama,la principal tasca d'Endavantrespecte de la llu ita sociola-

polítics i fi losòfics.

1 - El capitalisme patriar-cal ens explota, generadesigualtats i és insoste-nible

El capitalisme i el patriarcat ac-tualment no són sistemes pa-ral·lels, sinó transversals,funcionals l’un per l’altre. Peraixò podem parlar d’un sol sis-tema de “capitalisme patriar-cal” basat en l’explotació deles persones treballadorescom a classe i de la dona com agènere per maximitzar els be-neficis empresarials privats.

Aquest model és el que generales desigualtats, com a classe icom a gènere, tant interna-ment com mundialment, i a lavegada és insostenible pel quefa a l’explotació dels recursosnaturals i la preservació delmedi ambient.

Hem de saber vincular el senti-ment d’ in justícia material (noarribar a final de mes, que etfacin fora de casa, que t’explo-tin a la feina.. . ) amb el senti-ment d’ in justícia ètica (rebuiga les desigualtats socials, de-


fensa del medi ambient i delterritori . . . ) , i orientar-lo cap alrebuig al sistema que funcionabuscant “l’ interés empresarialprivat”.

2- La lluita desobedient il'enfortiment dels espaisde contrapoder són l'úniccamí

Per trencar qualsevol de lesseves explotacions i/o desi-gualtats, és indispensable lallu ita política i social contra elsistema en si. Per això cal po-tenciar les diferents llu itescontra aquestes explotacionsi/o desigualtats, a la vegadaque enfortim espais de con-trapoder que ens poden servird ’experiències de gestiócol·lectiva.

Donar suport a les vagues detreballadores i a la llu ita delssindicats combatius; enfortirles llu ites socials entorn a l’ha-bitatge, la sanitat, l’educació,la defensa del territori . . . ; con-solidar les xarxes de suportmutu.

El nostre paper dins d’aquestsespais, a part de contribuir al

boral que ens proposem mar-car en els propers anys és l’en-fortiment i la radicalitzaciódiscursiva i pràctica del movi-ment de resistència a les me-sures socioeconònomiquesque ens estan aplicant, i quepermeti l'articulació i la cons-trucció d'un contrapoder po-pular que faciliti tenir lasocietat al màxim d'organitza-da possible per, en un estadimés avançat de la llu ita, poderforçar una veritable transfor-mació social al marge de lesinstitucions.

En aquest sentit ens marquemtres línies de treball: introduirdins dels espais de llu ita la crí-tica al capitalisme patriarcalcom a sistema culpable de lesexplotacions i opressions, ana-litzant-hi el paper dels estats ide les empreses; apostar per lallu ita organitzada i l’enforti-ment de les estructures decontrapoder (Unitat Popular)introduint-hi la visió de globali-tat i la necessitat de la desobe-diència; i plantejar unprograma polític com a alter-nativa al sistema (socialismefeminista) que comprenguitant elements econòmics, com


seu bon funcionament i assumir-ne les tasques diàries, ha de ser eld’ introduir-hi la visió i el d iscursque és necessari un canvi de sis-tema en el seu conjunt, més enllàde reivindicacions sectorials, i queaquest canvi no pot venir del mo-del socialdemòcrata.

En aquest sentit, la necessitatd’apostar per la desobediència ,amb tota la responsabilitat quecomporta, serà imprescindibleper aturar l’ofensiva liberal i anarguanyant espais de contrapoder.

Davant el qüestionament delsatacs del capitalisme patriarcal ala classe treballadora hem d’im-pedir que la socialdemocràciatorni a apoderar-se dels espais deprotesta i a desinflar-los. Per això,intentant fer un discurs el mésassumible possible per la pobla-ció, hem de potenciar un discursde classe, defugir aliances es-tratègiques amb la vella i la novasocialdemocràcia i incid ir amb elnostre discurs tant dins de l’Es-querra Independentista com enels diferents moviments de pro-testa social. Evidentment, i se-guint la nostra pràctica política, el

que farà que els plantejamentsd’Endavant siguin acceptatsdins dels espais unitaris, serà laparticipació activa i l’exempleamb que les nostres militantscompleixen amb el compromísdel treball pràctic assumit.

3- Per la construcció delsocialisme feminista alsPaïsos Catalans

Només podrem trencar defini-tivament amb el capitalismepatriarcal mitjançant la cons-trucció d’un sistema contrarials seus interessos i que englo-bi les diferents reivindicacionssocials i nacionals en un modeltransversal. Plantejar la cons-trucció del socialisme feministaals Països Catalans situa aquestsistema que trenqui amb lesexplotacions de classe i de gè-nere de forma conjunta, i queel situï en el marc nacional delsPaïsos Catalans.

S’ha de deixar ben clar que perdefensar un model que busquiel “benefici social col·lectiu”, ique per tant sigui contrari al“benefici empresarial privat”,

necessitem el poder polític i elpoder econòmic, i que suposaun replantejament de l’orga-nització i les relacions del tre-ball productiu i reproductiu ,un canvi en l’escala de valors ien la confiança de l’acciócol·lectiva, i una responsabili-tat i compromís conseqüent.La juxtaposició dels planteja-ments socialistes i de la visióde l’economia feminista, enun marc d’alliberament nacio-nal i de desenvolupament odecreixement sostenible, seràimprescindible per bastir unsfonaments sòlids per avançarcap a la nova societat.

Situar els Països Catalans dins“l’economia-món” (divisióinternacional del treball, es-poli de recursos, i especulaciófinancera global) i des d’unaperspectiva de sostenibilitatecològica nacional i mundial,també ha de ser imprescindi-ble per trencar amb la social-democràcia i omplir decontingut internacionalista iecologista el projecte del so-cialisme feminista als PaïsosCatalans.

La nostra estratègia ha de ser nonomés plantar cara a l'imperi, sinóassetjar-lo. Privar-lo d'oxigen.Avergonyir-lo. Burlar-nos-en. Ambel nostre art, la nostra música, lanostra literatura, la nostratossuderia, la nostra alegria, lanostra brillantor, la nostraesmolada implacabilitat - i la nostracapacitat per explicar les nostrespròpies històries.Històries que són diferents de lesque ens volen fer creure rentant-nos el cervell.

Arundathi Roy

Tanyada 13 - Febrer de 2015

Documents

Transcript of Tanyada 13 - Febrer de 2015