www.malarrassa.cat

El periòdic independent i gratuït de Terrassa

Gener 2017 Número 23

Terrassencs de l’Any: Beta Marquès, Francesc Torras i Carles Llongueres

Rat Soriano, artista i mestre

SOCIETAT 13 CULTURA 16

El procés d’elecció del Síndic, un fiasco municipal

→ Les entitats demanen al Síndic de Catalunya que investigui les irregularitats del procés participatiu organitzat per l’Ajuntament SOCIETAT 3

Restaurant Cresol, Cuina de mercat i innovadoraMÓN COOPERATIU 13

Terrassa, trist lideratge en segregació escolar

→ La Comunitat Educativa exigeix responsabilitat i solucions SOCIETAT 8

Les condicions de vida i laborals seran molt pitjors

→ Informe sobre el futur dels joves

SOCIETAT 6

La patronal contra la decisió sobirana del Ple sobre l’aigua

→ El govern respon l’atac de CECOTPOLÍTICA 9

Diputació de Barcelona

→ Entrevista amb Isaac Albert (Comerç)POLÍTICA 4

SOCIETAT 5

Joguines sexistes

Quins valors volem transmetre a la canalla?

2 MALARRASSA Gener de 2017SOCIETAT

El darrer ple de l’any arriba amb un consens per acabar amb la penalització del joc al carrerMiquel Gordillo

A mode de regal avançat de Reis, al darrer plenari de l’any s’aprovà per unanimitat que

s’eliminin les sancions per realitzar jocs en espais allà on estan senyalitzats com a prohibits; en concret, es refereix als jocs de pilota al carrer, que segons l’ordenança de civisme es pot castigar amb multes de fins a 90 euros.

«El joc no és un problema de con-vivència, volem que els nens i joves es tornin a apropiar del carrer», afirmava Isaac Albert d’ERC-MES, el grup que presentà la proposta, i afegia que el que es pretén és «fer veure la importància de l’activitat i el joc al carrer».

Coneguda és la posició de la CUP, molt crítica amb «l’ordenança de cinis-me, la qual pretén ordenar l’espai pú-blic en base a la prohibició», en parau-les de Maria Sirvent. Per a TeC, cal fer més passes: «no hi ha espais a la ciutat per jugar a l’aire lliure o fer esport». Per això, la moció aprovada implica que es substitueixen els cartells de «prohibit jugar a pilota» per «respecta la convi-vència». Al temps, exigeix que s’iden-tifiquin espais idonis per a l’oci dels adolescents, on siguin inclosos esports com l’skate o el patí.

Una altra declaració aprovada fou la de demanar al govern espanyol rein-vertir el superàvit per tal que no s’hagi de destinar només a pagar el deute, tal com estableix la llei orgànica d’es-tabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. Això sí, es va aprovar amb els retrets de la dreta. «Vostès volen eliminar traves per tornar a gastar el que els doni la gana”, manifestava Javi González de C’s, i feia referència al «deute de 27 milions d’euros» de les arques municipals. Des d’ERC-MES es cridava directament a desobeir aquesta llei per injusta.

Una altra derivada del passat ple, és la congelació del preu del bitllet d’au-tobús per al 2017. Això sí, les targetes adquirides el 2016 només tindran va-lidesa fins el 28 de febrer.

Altra qüestió que s’arrossega i que de tant en tant protagonitza algun debat és el deteriorament de l’antic edifici dels Jutjats, en ple centre de la Ram-

bla d’Ègara. A proposta del PP, una comissió tècnica treballarà un projecte per revitalitzar l’espai, en desús des de fa vuit anys. La proposta es treballa-rà conjuntament amb la Generalitat, propietària de l’immoble.

També s’han aprovat de manera defi-nitiva les ordenances fiscals per al nou any, és el preàmbul a l’espera de que s’abordin els pressupostos municipals, que es discutiran en ple extraordinari el proper 19 de gener.

Laïcitat de l’Ajuntament?

La CUP es va quedar sola en la de-fensa de la laïcitat a les Administraci-ons públiques. I més concretament per l’Ajuntament de Terrassa. Els cupaires lamenten que tota la resta de grups fessin caure la proposta, que aposta per separar el poder públic de la religió, i van apostar per seguir amb el model vigent fins ara.

Malgrat que oficialment l’Ajunta-ment sigui aconfessional, la CUP afir-ma que és «públic i demostrable que tant l’actual Equip de Govern com tots els anteriors sempre han participat de la vida religiosa catòlica». I, afegeixen encara, que «ho han fet en qualitat del seus càrrecs institucionals».

Sense haver de fer una investigació gaire exhaustiva, expliquen, es pot tro-bar una «mostra variadíssima d’actes, presentacions i esdeveniments catò-lics en els què l’alcalde Jordi Ballart ha participat juntament amb el bisbe Saiz Meneses». Per tant, conclouen, tant l’equip de Govern com el bloc de dre-tes (PP i Ciuitadans) «menteixen». A sobre, al Ple es va voler ridiculitzar la proposta de la CUP, quan asseguraven que pretenia prohibir l’assistència a la cavalcada de Reis, fet que els cupaires van desmentir des de l’inici.

La proposta de la CUP demanava que les autoritats municipals, com ara l’alcalde i el conjunt de regidores i regi-dors, no participin (en exercici del seu càrrec) de cerimònies, oficis o litúrgies de caràcter religiós. Així com que tots els actes oficials de l’Ajuntament tin-guin caràcter laic. Per això, no s’hauria de fer ús de cap representació simbòli-ca associada a una religió concreta en els diferents actes institucionals.

Els cupaires consideren, en conse-qüència, que «caldrà retirar de tots els edificis públics de la ciutat qualsevol simbologia religiosa, excepte aquella que es pugui considerar patrimoni ar-tístic, cultural o històric».

La CUP presentà una breu mostra d’exemples d’actes catòlics en el que l’al-calde Ballart ha participat oficialment, que engloba misses, presidint lliura-ment de premis o de concursos bíblics.

S’aprovà exigir el govern central que el superàvit municipal no s’hagi de destinar només a pagar deute, tal i com estableix la llei d’estabilitat del PP

La CUP va organitzar una estripada de fotos del rei al darrer Ple amb motiu de la moció que Maria Sirvent, regidora del partit, va

presentar en suport a les 5 encausades per cremar fotos de Felip VI a la Diada. L’acció va ser realit-zada per prop de 10 persones, entre les quals hi havia la mateixa regidora i diversos simpatitzants de la CUP, a les 20:30 del vespre. El Ple va votar a favor de dos dels punts proposats pels cupaires: emmarcar la crema de fotos dins el dret legítim a la llibertat d’expressió i expressar la solidaritat amb les acusades per l’Audiència Nacional. El plenari va declinar, però, no reconèixer l’autoritat del Tribunal Constitucional espanyol i demanar la dimissió del conseller d’Interior, Jordi Jané.

L’estripada de fotos va provocar les reaccions ad-verses del representant del PP, Álex Rodríguez Ulloa, que va titllar l’acció de ser un atac “autoritari i feixista” i del de C’s, David Aguinaga, que va culpar la CUP de voler fer passar per heroïnes les encausa-des. Els herois reals, segons el regidor de Ciutadans, són “els membres dels cossos i les forces de seguretat de l’Estat, els regidors assassinats per ETA, els joves

de Societat Civil Catalana insultats i agredits a la UAB per feixistes disfressats d’antifeixistes o nosal-tres mateixos, quan estàvem a Rubí celebrant el dia de la Constitució mentre uns energúmens separa-tistes intentaven tapar-nos amb megàfons”.

En declaracions a aquest diari, Sirvent va explicar que la CUP Terrassa reivindica l’acció de la crema de fotos de la Diada com un gest de “desobediència que mostrava el rebuig a una monarquia que és he-rència del franquisme i que ha estat imposada a dit”, i lamenta “que els grups polítics que estan impulsant la construcció de la República Catalana des de la vessant institucional, així com també la Conselleria d’Interior, no han sabut estar a l’alçada d’un moment de ruptura com el que estem vivint”. La regidora va referir-se a les detencions com un símbol de “l’opres-sió nacional que pateixen els Països Catalans”.

La CUP Terrassa se suma, així, a les diverses mos-tres de recolzament a les 5 acusades dutes a terme a altres municipis, com l’estripada de fotos efectuada a Sallent i la Garriga, o la crema de fotos del passat 12 de desembre, executada a 15 termes diferents d’ar-reu del principat.

La CUP fa una estripada de fotos del rei Felip VI

El Ple va votar a favor d’emmarcar la crema de fotos dins el dret de la llibertat d’expressió i d’expressar la solidaritat amb les 5 encausades per l’Audiència Nacional.

▪ L’estripada es va realitzar en el darrer Ple del 21 de desembre

Malgrat els vots en contra del PP i l’abs-tenció de C’s (l’aliança PP-Ciutadans també existeix a Terrassa), el Ple muni-

cipal aprovà una proposta de resolució de TeC en suport a la “proposició de Llei relativa a la garantia de suficiència de la revaloració de les pensions per a l’any 2017”, aprovada per majoria de 178 Diputats/es al Congrés el passat mes de novembre, i instar al govern de l’Estat a garantir la revaloració de les pensions per a l’any 2017, d’acord a les previsions d’increment de l’1,2% de l’IPC. Una majoria que,

però, no pogué impedir que el passat 6 de desem-bre de 2016 el govern del PP, conjuntament amb Ciutadans, impedissin la seva realització mitjan-çant el mecanisme del veto, i ara la proposició pot dormir als llimbs de la burocràcia parlamentària fent que els 9 milions de pensionistes tornin a per-dre, una any més, poder adquisitiu. La resolució aprovada pel Ple de Terrassa s’emmarca en la cam-panya per pressionar social i institucionalment el Govern central, una pressió que ha de créixer molt encara, però.

En defensa de les pensions, amb PP i C’s voten en contra

3MALARRASSAwww.malarrassa.cat SOCIETAT

Denuncien el procés per escollir el Síndic a la Sindicatura de Greuges de Catalunya

Redacció

Les entitats OCM, Prou Barre-res i l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa han for-

malitzat una denúncia adreçada al Síndic de Catalunya, en relació al procés participatiu que l’Ajuntament ha dut a terme per escollir el Síndic de Greuges, i que ara per ara es troba suspès. El ressò que ha causat aquest assumpte havia suscitat l’interès, també, del mateix Síndic de Catalu-nya, tal com s’ha desprès durant la reunió mantinguda el passat dime-cres, quan les entitats van exposar els fets i van lliurar la queixa.

La denúncia, amb data del dia 28 de desembre, demana la mediació

del Síndic de Catalunya per tal d’in-vestigar les irregularitats detectades en el procés, al temps que defensa la seva anulació per incompliment de les lleis 10/2014, sobre consultes

no referendàries, aprovada pel Parla-ment, del Reglament de Participació Ciutadana aprovat el juliol del 2016 per l’Ajuntament, i de les mateixes Bases del Pla d’Acció Ciutadana.

Manca de garanties en el vot telemàtic i greuge comparatiu

En el document de denúncia, els citats col·lectius consideren que les candidates Isabel Cazorla i Anna Muñoz, qui van obtenir el nombre més alt de suports un cop finalitzat el procés, havien recollit dades per-sonals dels seus votants per suplan-tar el vot, i que el fet vulnera la la llei 68.1 sobre el dret de vot lliure, secret i directe. Les entitats recorden en el

seu escrit que ambdues candi-dates van reconèixer que havien preguntat via correu electrònic i telefònicament a la secretària del tinent d’alcalde, Alfredo Vega i a altres representants de l’Ajun-tament, si podien recollir dades personals i registrar-les elles ma-teixes com a vots electrònics, i que van rebre el vist i plau de l’ad-ministració per realitzar aquest procediment. Així, s’assenyala que hi va haver un greuge com-paratiu en les condiciones d’uns i altres candidats alhora d’acon-seguir més o menys nombre de suports.

En l’escrit es fa esment a que “en l’únic lloc de votació presencial

que s’havia habilitat a les oficines de la Plaça Didó, era necessària l’acre-ditació amb DNI de la persona que exercia el seu vot, i que en canvi es donés via lliure en la l’opció de vot

telemàtic amb el risc de suplantació del vot i la pèrdua de l’anonimat», es cita. Les entitats sostenen que «s’ha incomplert el principi fona-mental que regula tota votació elec-trònica: la identificació fefaent de l’elector/a», i continua, «el canal de votació – en referència a l’aplicació informàtica emprada – ha de garan-tir que qui vota és la persona legiti-mada per fer-ho».

Per als denunciants, resulta «inad-missible que un Secretari General d’un Ajuntament que ha de vetllar per la defensa dels interessos gene-rals de la ciutadania, accepti i doni

Les entitats sostenen que «s’ha incomplert

el principi fonamental que

regula tota votació electrònica: la

identificació fefaent de l’elector/a»

L’alcalde ajorna l’elecció de la Sindicatura sense admetre responsabilitats

Les entitats Observatori Ciutadà Municipal (OCM), Prou Barreres i l’Observatori dels Drets Socials de Terrassa han formalitzat una queixa, adreçada al Síndic de Catalunya, en relació al procés participatiu que l’Ajuntament ha dut a terme per escollir el Síndic de Greuges, i que ara per ara es troba suspès.

Les entitats demanen al Síndic que investigui les irregularitats detectades, centrades en el vot electrònic, i que vulnera diverses lleis de vot directe i secret.

Redacció

L’alcalde Jordi Ballart va deci-dir retirar de l’ordre del dia del Ple ordinari del passat 21

de desembre, la proposta de reso-lució en què elevava al Ple l’elecció de la persona que hauria d’ocupar el càrrec responsable de la Sindicatura Municipal de Greuges; o sigui, tal i com van anunciar fa només dos dies, de la candidata Isabel Cazorla, que segons el recompte qüestionat de forma quasi unànime per perso-nes, entitats socials, partits i grups municipals, hauria obtingut la ma-joria qualificada dels suports de la ciutadania.

L’equip de govern reconeix així, finalment, que no hi ha condicions mínimes suficients per imposar la seva opció, sobretot perquè aques-ta opció no és només diferent, sinó resultat d’un procés determinat per

la falta de garanties des del disseny del mateix, durant la realització i en el seu final.

Ara parlen de «vetllar per preser-var aquesta institució», en referència a la Sindicatura. No està malament, cert. Però quan ja l’han maltractat i arrossegat sense major respecte, rient-se a la pràctica de la ciutada-nia de la qual deien que havia de ser protagonista, i fent passar un mal tràngol a totes les persones impli-cades, les primeres les candidates, que amb més o menys innocència (depenent del cas i segons se’n des-prèn de les declaracions i missatges escrits d’algunes d’elles) van creure que això anava de procés democràtic i participatiu.

Parlar de «dubtes», en la nota de premsa feta pública per l’Ajunta-ment, és no voler reconèixer la prò-pia responsabilitat i carregar culpes sobre altres, com es va fer palès quan

en la Comissió de Transparència al-gunes candidates afirmaren que va ser des del mateix Ajuntament, fins i tot persones o funcionàries vincula-des a les oficines del govern, que se’ls va indicar la manera de recollir i fer efectius els vots.

Tot i així, l’alcalde Ballart sembla obrir la porta a assumir la proposta de l’oposició i les entitats socials que han demanat «consens» per resoldre el tema. Clar que, malgrat tot, sense voler «baixar del burro» ni acceptar d’haver de cedir ni un mil·límetre, la nota insisteix en que això «no impli-ca en cap cas l’anul·lació del procés», doncs considera que «no s’ha comès cap irregularitat». Ni sí ni no, sinó tot el contrari. L’alcalde i el seu partit semblen, com sempre, voler guanyar de totes formes, caure sempre dem-peus. Però ja no juguen sols o quasi, com fins fa poc. Potser que no ho han notat encara.

sortida a un reglament d’elecció de la Sindicatura sense llei que l’ampari, sense continguts i sense cap garantia democràtica».

En l’escrit es demana la mediació del Síndic de Greuges de Catalunya, per si ho considera oportú “investi-gui les irregularitats denunciades, i analitzi i determini quins han de ser els procediments més adequats per a aquests tipus de consultes per tal de garantir la fiabilitat dels processos, especialment en el vot electrònic”.

Malgrat tota la polèmica generada i denunciada, en un principi, l’equip de govern de PSC i PDECAT, amb

▪ Membres de les entitats OCM, Prou Barreres i Grup de Suport del Consell d’Entitats denunciaren la manca de garanties en l’elecció del Síndic, el passat 10 de desembre al Raval de Montserrat.

el suport de Ciutadans, no es van mostrar favorables a l’anul·lació i van prendre la decisió de portar al Ple del passat dia 21 de desembre el no-menament de la nova síndica. Per la seva banda, TEC, ERC-MES, CUP i PP, es posicionaren en favor d’anu-lar tot el procés participatiu, davant les irregularitats que s’havien posat de relleu. Poc abans de celebrar-se el plenari, l’alcalde va decidir posposar el debat sobre la sindicatura i ajornar la seva elecció, això sí, sense reconèi-xer responsabilitats i menys encara que s’hagin comès irregularitats.

▪ Moment del recompte de vots de l’única física que s’havia habilitat per poder votar el Síndic.

4 MALARRASSA Gener de 2017POLÍTICA

>Diputació de Barcelona, Isaac Albert, Delegat de Comerç

Gran superfície i comerç tradicional, sense cotxePep Valenzuela

P el que fa a comerç, des de la Di-putació treballen en la promo-ció i dinamització del comerç

urbà a pobles i ciutats, a partir, afirma l’Isaac Albert, «d’un model de comerç de proximitat, de trama urbana. Sota un enunciat: si no hi ha comerç urbà no hi ha ciutat, hi haurà altra cosa però no ciutat».

Un model de ciutat i de territori, en definitiva, i explica: compra de proxi-mitat, producte autòcton, on hi con-visquin un mixt comercial, hi pugui haver mitja superfície, gran i mitjana, comerç tradicional, que estigui tot en trama urbana, que es pugui anar a peu i no calgui agafar el cotxe.

En tema de mercats, subratlla, «par-lem de mercats municipals, que his-

tòricament representen un orgull, des del punt de vista arquitectònic, de poder oferir al ciutadà el producte de proximitat, són locomotores comerci-als perquè dinamitzen molt l’entorn». Inclou en aquest perfil les fires, que també dinamitzen el territori cultu-

ralment, econòmicament i social. «És el cas de la Modernista de Terrassa», assegura. En definitiva, comerços, mercats i fires per fer «una ciutat com-pacta urbanísticament i complexa eco-nòmicament, això és el que treballem».

On es veu un canvi clar és en els mercats: «L’aposta que fem perquè els mercats sobrevisquin i per potenci-ar-los és nova i ferma. És una peça im-portant dins les ciutats i en aquest mo-ment ens trobem en el territori molts mercats que estan en una situació molt delicada que cal revertir».

Aquí a Terrassa, el del Triomf pa-teix, afirma l’Isaac, mentre que el de la Independència està millor. Però, en tot cas, «cal redefinir el model. Perquè durant almenys 20 anys s’ha destruït un teixit i implantat altre model, ti-pus Parc Vallès o altres. Aquest està clar que no serveix, però tampoc hi ha marxa enrere. El mercat s’han de gesti-onar diferent, han de passar més coses, s’han d’oferir més serveis. Per això cal una aposta per ells. Però que el mercat és una locomotora comercial no hi ha cap mena de dubte».

El mercat, superat aquest temps, apareix com una proposta més pro-pera a l’exigència de qualitat, soste-nibilitat i relacions socials de la nova societat. Ara, explica, sense el conven-ciment d’alcalde i regidores no es pot fer massa des de la Diputació, però sí es pot «generar projectes per oferir-los».

Sobre problemes concrets, el diputat Delegat de Comerç assenyala, «aquí i en aquest moment, una normativa que és molt permissiva amb l’ús co-

Calen acords intermunicipals per fer front als grans capitals

«La Diputació és com un govern de segon nivell, com un ajuntament gran», declara l’Isaac Albert, Diputat delegat Comerç, membre Junta de Govern i portaveu adjunt grup ERC, intentant resumir molt, afegint que «però, per donar suport econòmic, tècnic i material als ajuntaments». Nascuda amb l’establiment de les províncies a principis del segle XIX, aquest govern de segon nivell pretén, en teoria, ser un element equilibra-dor i per donar cohesió territorial.

Critica l’Isaac el fet que, a diferència de les les vegueri-es i comarques catalanes, que són àrees territorials formades històricament i per això més cohesionades i que s’acosten més a la realitat viscuda, les diputacions són més estranyes i artificials. En tot cas, reconeix, «ara, de moment, són un instrument indispensable que ad-ministra i posa disposició uns recursos de l’Estat, o sigui partida de pressupostos amb origen ciutadà». I la Diputació de Barcelona, a més, és importantíssima,

la més gran de l’Estat espanyol, amb un pressupost potent.

Al plenari d’aquesta institució hi ha 51 diputades que representen o són escollides segons els resultats dels partits judicials (25), que vindria a correspondre a «una mena de cap de mercat», afirma amb detall. A Terrassa li pertoquen 4 (PSC, ERC, PDECAT, ICV).

El govern de la Diputació es forma com als ajunta-ments, a partir de l’elecció del president o presidenta pel plenari; que avui la Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat. Treballa amb un pressupost de 900 mi-lions d’euros, «tot molt finalista», matisa, «dirigit a 5 àrees»: presidència/govern, servei a les persones (edu-cació, salut), territori, urbanisme, promoció econòmica (comerç, mercats). Actualment, 25 diputats donen su-port al govern, un acord d’ERC-Pedecat amb suports del PSC, que té molts alcaldes i un pes polític molt important.

Diputació, “govern de segon grau”

▪ Plenari de la Diputació de Barcelona

mercial; les llicències per Aldi o Esclat les dóna la Generalitat a partir d’una normativa europea que és molt difícil d’evitar». Creu que si un ajuntament es posa dur pot evitar determinades im-plantacions. Però, afegeix, canviar els usos en el planejament urbanístic no és fàcil. Com és difícil també de supor-tar la pressió de molts interessos, o re-nunciar a eventuals impostos, «sobre-tot sinó no pots evitar que s’instal·lin en el poble del costat, de manera que tinguis els mateixos impactes negatius

i cap de positiu».Aquí, informa, treballen perquè el

territori s’organitzi més enllà dels mu-nicipis, «és a dir, que Terrassa s’ajunti amb Sabadell, Matadepera, Rubí i les poblacions de l’entorn per arribar a un acord sobre eventual implantació comercial que afectaria a tots i par-lar-ne».

Assegura, en tot cas, que «no tot és negatiu, des del meu punt de vista hi ha equipaments que estan en zones que són un error; però hi ha altres que,

encara que el model no m’agradi, crec que tindran un paper interessant ur-banísticament». No és el cas del Parc Vallès, que considera «un drama, un error gravíssim, tant comercial com d’oci, per a tota la ciutat. El cas dels cinemes és terrible».

Sobre altres casos, creu que «tenen coses negatives i positives, podem dis-cutir de model, que estic d’acord que és dolent, però aporta altres coses i en-tenc que un alcalde o regidor a l’hora de decidir ho tinguin en compte».

És, per tant, una institució on «debat polític n’hi ha poc», reconeix, «però cada vegada

més, perquè hem entrat nosaltres i els Comuns i la CUP, no com abans que essent tot PSC, CiU i algun PP n’hi havia molt menys». Es disse-nyen projectes, però amb poc color polític, perquè els recursos, com s’ha dit, «són finalistes, van a equilibrar el territori i cal bona conversa amb tots els municipis, tothom entén que ha de ser capaç d’ajudar».

L’Isaac Albert mira molt de trobar l’explicació justa del com es fa polí-tica a la Diputació: «és cert que es fa política en el disseny de projectes, però no és política partidista perquè estem en el territori, amb alcaldes de tots els colors i, més enllà del color polític, nosaltres estem al seu servei, estem per ajudar, els recursos van a la gent».

La responsabilitat d’equilibrar el territori és la primera, perquè «aquest és un territori molt desequilibrat, amb molta gent que viu a l’àrea me-tropolitana i molt poca a l’interior, de manera que els recursos econòmics se centren molt aquí i no a l’interior. I és urgent evitar que les diferències es facin més grans, no importa el partit de l’alcalde». Així doncs, conclou, «hi ha política, però en aquesta línia, no tant de partit».

En relació a la vella crítica de que la Diputació sigui un «cementiri d’ele-fants», per viure retirs ben còmodes i ben pagats, el diputat d’ERC afirma no tenir constància, però sí subratlla

que «manca transparència». Declara que «la renovació política que hi ha hagut als ajuntaments, alcaldes, regi-dors i partits nous, també es veu a la Diputació, és evident, però de totes formes hi ha un problema que és la manca de transparència».

Creu que pel propi caràcter de go-vern de segon grau o, fins i tot, «in-directe, mediàticament no interessa tant. Com que no fa un servei directe al ciutadà, aquest tampoc no recla-ma». Critica sense matisos el que en diu «manca d’eficiència», que no s’aprofita prou «l’expertesa tècnica que hi ha, que és molt bona; durant anys havia estat un cert laboratori d’innovació política, ara no».

Però és més contundent encara quan emfasitza que «les polítiques públiques municipals estan absoluta-ment aturades des de finals dels 90». Des de llavors, declara, «només es vegeta». Tot i les limitacions apunta-des, es pot fer anàlisi, «veure cap a on van les polítiques públiques munici-pals, de comerç en el meu cas, i cap a on van les polítiques de mercats». En aquesta àrea, concretament, s’han produït canvis gegantins en els 10 i 20 anys passats. Els ajuntaments te-nen serveis i tècnics que tracten amb el món comercial, amb la ciutadania, i cal «saber i entendre que hi ha nous sectors, nous operadors, noves for-mes de compra, internet, el col·labo-ratiu, per poder intervenir».

Assegura l’Albert que això passa, més o menys, en totes les àrees, «cal repensar constantment, i no ho ha de

fer la Diputació sola ni molt menys, però té responsabilitat i té l’expertesa tècnica i experiència com per poder generar aquesta innovació». D’altra banda, afegeix encara, el moment que viu el país ho fa indispensable: «Es-tem vivint la transició que ha d’anar de les diputacions als nous governs locals de la República».

Acabat el temps de les grans obres i construcció d’equipaments i infraes-tructures, al menys d’allò més bàsic, passat el temps que encara, diu sor-neguer l’Isaac, «els alcaldes guanya-

ven les eleccions perquè l’últim any es dedicaven a inaugurar escoles, cen-tres cívics, voreres... ara hi ha altres problemes. O sigui, ara les polítiques estan més centrades en les persones i això vol dir que la forma de fer po-lítica, d’acostar-se als problemes, a la realitat dels ciutadans ha canviat». En aquest punt, considera, «ja hi ha idees i coses noves però costa, i la Di-putació té un paper, perquè té el co-neixement, l’expertesa i el temps que un regidor, un equip de govern petit, de vegades li costa més».

“Les polítiques públiques municipals estan aturades des dels anys 90”

▪Isaac Albert

5MALARRASSAwww.malarrassa.cat SOCIETAT

COL·LECTIU EDITORPep ValenzuelaMiquel GordilloJordi F. FernándezMaria C.Júlia Velilla

DISSENY I MAQUETACIÓPep ValenzuelaMiquel Gordillo

COL·LABORACIONSJoan Tamayo, Adela Farré, Jordi Sellarès, Salvador Pérez, Miquel Mallafré, Emili Díaz, Iván Carrasco, Òscar Roca-bert, Laura Mendiluce, Eli RodGüell , Oriol Vicente

PUBLICITATpublicitat@malarrassa.cat

EDICIÓ DIGITALwww.malarrassa.cat

TIRADA7.000 exemplars

DIPÒSIT LEGAL:DL B 2072-2015

IMPRIMEIX:

El periòdic independent i gratuït de Terrassa

ADHERITS A:

COL·LABORA:

>Jugar en llibertat

Quins valors volem transmetre a la canalla amb les joguines?Maria C.

S ’acosta la Nit de Reis i amb ella un dels moments de l’any més esperats per la canalla: el mo-

ment en què els reis Melcior, Gaspar i Baltasar satisfan els desitjos de milers de nens entregant els regals. També és un dels dies més esperats pels comer-ciants, especialment de joguines, ja que aquesta és una de les festivitats més productives de l’any.

És al voltant d’aquests dies que el discurs dels col·lectius feministes posa l’accent en les conseqüències que les anomenades joguines sexistes po-den tenir sobre els infants. El passat diumenge 18 de desembre, al marc de la segona Fira Rebel, el col·lectiu feminista Rudes Rebels va organit-zar una taula rodona on van anar desgranant-se algunes de les raons que hi ha al darrera d’aquesta critica que es repeteix any rere any i on es va posar sobre la taula un desig: que el debat sobre les joguines sexistes sigui assumit per totes les parts implicades i deixi de ser una preocupació gairebé exclusiva del moviment feminista.

«Les joguines serveixen per trans-metre valors a persones que estan en una edat on són esponges que ho ab-sorbeixen tot… és important que tota la societat s’impliqui i decideixi quins d’aquests valors que transmeten al-gunes joguines ens agraden i quins considerem nocius, ja no només pels nens, sinó per la societat en el seu conjunt», ens diu una companya de Rudes Rebels.

El debat va començar amb una pe-tita i necessària explicació entorn al paper dels jocs alhora de potenciar habilitats bàsiques per al desenvolu-pament dels nens: habilitats físiques, socials, cognitives, emocionals, etc. L’Anabel, companya de la Guerrilla dels Cossos i una de les moderado-res del debat, va assenyalar la impor-tància de que la canalla tingui al seu abast un ventall variat de joguines que permetin la seva evolució en tots aquests àmbits. Cal, doncs, prioritzar varietat per sobre de quantitat.

Una de les altres grans preocupa-cions respecte les joguines és la per-petuació d’estereotips de gènere. Les

assistents al debat aproven els jocs de cuinetes o nadons, perquè són jocs que ajuden al desenvolupament de va-lors afectius i de cura cap els altres. «La cuina, a més a més, pot tenir un valor creatiu», afegeix un dels professors que participen al debat. Tots coincideixen en assenyalar el problema: que hi hagi joguines determinades que s’adrecen exclusivament a un sexe, com passa sovint amb cuinetes i nadons, dirigits a nenes, i camions, dirigits a nens.

Les tàctiques de màr-queting són jutjades amb duresa durant el debat: no agrada la publicitat enga-nyosa ni les empreses que utilitzen criteris igualitaris i inclusius només com a estratègia de venda. També es rebutja amb fermesa l’ús normatiu del color rosa i les tonalitats pastel en la publi-citat de joguines adreçades a nenes. Tot i que hi ha estudis que asseguren que el grau dels estereotips de gènere a la publicitat ja no és tan marcat com abans, es continua amb la dicotomia: els nens han de ser herois, les nenes princeses.

Durant el debat s’analit-za fins i tot el llenguatge corporal de nens i nenes als anuncis i catàlegs de joguines. Ells apareixen en

postures que impliquen moviment, expansió i ocupació de l’espai físic al seu voltant. El cos del nen ha de trans-metre acció mentre que el de la nena ha de ser més aviat el contrari. Elles apareixen en postures estàtiques, pas-sives i poc expansives i sovint se les ani-ma a explotar les virtuts físiques (han d’estar perfectes, han de ser boniques) per sobre d’altres característiques.

Exagerem amb aquestes crítiques que filen tan prim? No són simple-ment nens i nenes jugant, al cap i a la fi? Des de Rudes Rebels ens respo-nen: «algú pensarà “bah, només és un anunci” però és molt més complex. Ja està demostrat que la publicitat té un gran impacte, tant en adults com en nens, i la exaltació de la passivitat en les dones és una dinàmica que conti-

nua en l’adolescència i després a l’etapa madura».

«El problema no és que a una nena li agradi jugar a maquillar-se o a pen-tinar-se» -diu un jove durant el debat – «això és un acte d’imitació natural si la nena veu que altres dones al seu voltant ho fan. El que denunciem és que hi hagi tot un sistema que li diu a les nenes que han de ser boniques i perfectes i que s’han de maquillar per aconseguir-ho».

“El que denunciem és que hi hagi tot un sistema que li diu a les nenes que han de ser boniques i perfectes i que s’han de maquillar per aconseguir-ho»

Des de l’ajuntament s’ha arribat a un conjunt d’acords per a fomentar les joguines no sexistes. L’acord, impulsat pel grup municipal de TeC, destaca el paper del joc «alhora de definir la identitat de les persones» i subratlla que «en el joc es reflecteixen idees i valors però també contravalors, preju-dicis i estereotips contra els quals s’ha d’actuar».

Els acords, que tots els partits amb excepció del PP han votat a favor, in-clouen, entre d’altres, la implementació d’una campanya que fomenti la igual-tat a les joguines a partir de Nadal de 2017 i proposar a les escoles i AM-PES de la ciutat la realització de tallers dirigits a pares i mares per a fomentar la compra de joguines no sexistes.

Però més enllà de la perpetuació de rols de gènere que poden ser limi-tadors per a nens i nenes hi ha altres valors associats a les joguines que són motiu de crítica, i és que també preo-cupa, i molt, el consumisme derivat de la compra descontrolada de joguines o el material amb què aquestes són fabricades.

«Miro una d’aquestes cuinetes i no-més veig plàstic i més plàstic. Per què no les fan de fusta? Potser serien més cares però durarien més i serien menys contaminants», diu un dels assistents a la taula. Una altra es queixa de la quantitat de plàstic que s’utilitza en els embalatges, que molt sovint són més grans del que caldria i planteja «pres-

sionar les empreses fabricants perquè utilitzin materials reciclats al packa-ging de les joguines».

La necessitat de trobar jocs alter-natius als que trobem a les botigues tradicionals es va repetint com un mantra durant tota la estona. Per aconseguir-ho cal fer un exercici de creativitat però també de pragmatis-me. «No cal comprar un kit de cuine-tes, amb llegums de plàstic si a totes les cases ja hi ha material de cuina i lle-gums de veritat… D’aquesta manera es poden estalviar diners i ensenyem a la canalla a reutilitzar, reciclar i a espa-vilar-se amb les coses que hi ha a casa». Aquesta idea, a més a més, porta una altra implícita: per a jugar no cal una joguina com a tal, sinó un objecte, un material, fins i tot alguna cosa imma-terial, com una història, que esperoni la creativitat del nen o la nena.

A mesura que avança la conversa es fa palesa la seva complexitat i queda clar que jocs i joguines, per la seva potencialitat individual i col·lectiva, han de ser un assumpte en què cal implicar no només a famílies i esco-les. Potser els fabricants de joguines i els establiments, acusats sovint de disposar les joguines amb una mar-cada segregació per sexes, tenen molt a dir. També l’administració. Es recla-ma una major implicació de les insti-tucions públiques, amb mesures com la «limitació o fins i tot prohibició de tot tipus de publicitat dirigida a nens o la recuperació de l’espai públic», no en va una de les queixes principals durant la taula rodona és que «ja no es veuen nens jugant al carrer». Per solucionar-ho es planteja la possibi-litat de que l’ajuntament converteixi en zona de vianants alguns carrers «durant els caps de setmana o les va-cances escolars de la canalla».

Tenint en compte aquests i altres criteris exposats, doncs, ens pregun-tem: quina seria la joguina ideal per nens i nenes?

«Joguines que aportin vivències respectuoses amb les pròpies criatu-res i amb el seu entorn» ens diu la mare d’una de les alumnes de l’espai d’educació viva que hi ha als afores de Terrassa. «A l’escola de la meva filla tenen el bosc a prop i allí es poden

proveir de materials pels seus jocs: troncs, pedres…». El component creatiu és fonamental, també el di-dàctic: puzzles, jocs de taula, jocs de construcció…i sobre tot, joguines que no portin components elèctrics ni electrònics.

«No penso que existeixi la joguina perfecta però si que hi ha joguines menys imperfectes», diu la Mai, pedagoga i militant feminista. «La joguina ideal me la imagino diverti-da, creativa, innocent, lliure i creada per una nena o nen». I novament el desig de recuperar l’espai públic: «jo li trauria importància a les joguines materials i pensaria més en el joc lliu-re al carrer.»

El col·lectiu feminista Quart Crei-xent, en la seva recent campanya #NoComprisSexisme ho resumei-xen amb encert: les joguines sexistes limiten i etiqueten els infants.

No ho permetem. Deixem-los ju-gar en llibertat, deixem-los ser lliures.

MARIA C.

▪ Campanya del col·lectiu feminista Quart Creixent #NoComprisSexisme

6 MALARRASSA Gener de 2017SOCIETAT

>Informe de la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya

Les condicions laborals dels joves són molt pitjors que les de la generació anteriorRedacció

E ls joves menors de 30 anys estan molt pitjor que les gene-racions anteriors pel què fa als

nivells d’estudis, la remuneració men-sual i els contractes laborals, conclou un informe de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Temporalitat, parcialitat involuntària, la sobrequalificació, els baixos salaris i la inexistent protecció social, són les característiques de les ofertes de treball per aquestes persones i confi-guren un model d’ocupació precària amb una pèrdua de drets socials i eco-nòmics que s’albira com el “model” que romandrà en el futur.

Tenir una ocupació no és garantia de poder emancipar-se

A Catalunya ha passat d’una taxa d’atur dels menors de 25 anys del 13,4% l’any 2007 al 42,3% l’any 2015, comparativa que posa de manifest que el nivell de desocupació de les persones joves s’ha multiplicat per 3,2. Tenir una ocupació no és garantia de poder emancipar-se. La remunera-ció mitjana mensual en tots els nivells educatius dels menors de 30 anys s’ha reduït, i la reducció per als que han assolit educació universitària de entre 26 a 30 anys és de 446 euros menys de mitjana. En el tram de 26 a 30 anys, la diferència entre el nivell educatiu “fins a graduat escolar” i el “d’educació su-perior” s’ha escurçat, de forma que la diferència mitjana entre els dos nivells educatius i entre les dues generacions ha passat de 533 euros a 387 euros mensuals.

Per primera vegada, un informe d’aquestes característiques constata que els joves menors de 30 anys d’avui estan molt pitjor que els joves menors de 30 anys de l’any 2000 pel que fa als nivells d’estudis, la remuneració mensual i els contractes formalitzats. La Taula del Tercer Sector alerta que actualment, les ofertes de treball adre-çades a les persones joves es caracterit-zen per la temporalitat, la parcialitat involuntària, la sobrequalificació, els baixos salaris i la inexistent protecció social, configurant un model d’ocupa-ció precàri amb una pèrdua de drets socials i econòmics que s’albira com el “model” que romandrà en el futur.

L’informe presentat avui analitza quin ha estat l’impacte de la crisi eco-nòmica en l’ocupació juvenil, quina ha estat la trajectòria laboral entre gene-racions, quina és la situació laboral de les persones joves de més de 16 i menys de 30 anys a data 2016 i, final-ment, avalua la implementació de la Garantia Juvenil a Catalunya

La Taula del Tercer Sector alerta que els joves a Catalunya viuen en una situació laboral precària fruit de la suma d’un conjunt de factors que posen de manifest les dades referides a Catalunya l’any 2016: dificultat d’ac-cés al mercat de treball, temporalitat dels contractes de treball, involuntari-etat en la jornada laboral a temps par-cial, sobrequalificació, baixos salaris i baixa protecció social.

Segons l’informe publicat a mitjans de desembre, les últimes xifres perme-ten exemplificar i justificar la situació de precarietat juvenil que viuen molts joves al nostre país. A Catalunya ha

passat d’una taxa d’atur dels menors de 25 anys del 13,4% l’any 2007 al 42,3% l’any 2015, comparativa que posa de manifest que el nivell de desocupació de les persones joves s’ha multiplicat per 3,2.

Actualment, la crisi ha comportat, a més, que tenir una ocupació no és garantia de poder emancipar-se i, per tant, les polítiques d’ocupació han de tenir en compte, no només les per-sones joves desocupades, sinó també aquelles que tenen una ocupació pre-cària i que en cap cas els hi permet la seva emancipació i construir el seu projecte de vida. Aquestes afirmacions a Catalunya es fonamenten, en primer lloc, en l’evolució dels salaris, que se-gons les dades facilitades per l’Agència Tributària, situen el salari mig anual dels perceptors de salaris de més de 25 anys, l’any 2015, en 3,5 vegades su-perior al de les persones joves menors de 25 anys i la reducció del salari mig d’aquestes (de 16 a 25 anys) ha estat 5,5 vegades major.

L’informe també ressalta que el nivell d’educació redueix la taxa d’atur, de forma que aquesta taxa corresponent a les persones joves amb educació primària és el doble de les que tenen estudis universitaris. Per altra part, presenten una taxa de temporalitat del 45,7% (percentatge molt superior a la resta d’universitaris dels altres trams d’edat: 24,5%;15,3% i 7,3%). I la taxa d’ocupació dels menors de 30 anys amb estudis universitaris és el doble respecte a les persones joves que tenen, com a molt, estudis primaris.

Gairebé 4 de cada 10 joves aturats, menors de 30 anys, fa més de 12 mesos que estan aturats (37,4%). Percentatge que, si es posa en relació amb la resta de franges d’edat, permet concloure que l’atur de llarga durada, com alerten les organitzacions internacionals, és un problema estructural.

L’informe també alerta que el per-centatge de persones joves que no tre-ballen, ni cursen cap formació reglada o no reglada (en situació NOEF) és preocupant, ja que és el 20% del total de persones joves menors de 30 anys. Tant aquest col·lectiu com el de les persones joves aturades que tenen com a molt estudis secundaris de primer grau (50%), corren el risc de passar a ser aturats de llarga durada i de patir dificultats per integrar-se en el mercat laboral en el futur, tal com alerta l’OC-DE (2015).

Per primera vegada, un informe d’aquestes característiques compara els nivells d’estudis, la remuneració mensual i els contractes formalitzats entre els joves que ara tenen entre 15 i 30 anys i els joves que el 2000 tenien entre 15 i 30 anys. Aquest anàlisi con-clou que:

la remuneració mitjana mensual en tots els nivells educatius dels menors de 30 anys s’ha reduït, i la reducció per als que han assolit educació universi-tària de entre 26 a 30 anys és de 446 euros menys de mitjana.

En el tram de 26 a 30 anys, la dife-rència entre el nivell educatiu “fins a graduat escolar” i el “d’educació su-perior” s’ha escurçat, de forma que la diferència mitjana entre els dos nivells educatius i entre les dues generacions ha passat de 533 euros a 387 euros mensuals.

Quant a la durada dels contractes, l’anàlisi de la trajectòria laboral del període 2008-2015, també per als me-nors i majors de 30 anys, mostra que:

a) la diferència mitjana en dies entre persones amb un nivell educatiu “fins a graduat escolar” i “educació superior”, en el grup dels menors de 30 anys és de 28 dies, mentre que en l’altre grup és de 78 dies.

b) el percentatge mig de contractes temporals és el doble en el col·lectiu de les persones joves menors de 30 anys.

c) i en relació a l’indicador d’apro-ximació a la sobrequalificació –per-centatge de contractes formalit-zats- aquest és major per als nivells educatius “educació secundària de se-gon grau” i “educació superior” en amb-dós col·lectius, però en major mesura per al col·lectiu de joves menors de 30 anys, és a dir, aquests formalitzen un percentatge major de contractes pels quals es requereix menys qualificació de l’assolida l’any 2015.

L’informe que es va presentar a l’Ate-neu Barcelonès, també fa un balanç sobre la implementació de la Garan-tia juvenil al nostre país. La Taula del Tercer Sector sosté que la implemen-tació de la Recomanació sobre l’Esta-bliment de la Garantia Juvenil reque-reix una administració proactiva que reforci i fomenti la col·laboració i la cooperació entre associacions de joves, centres educatius, corporacions locals i entitats del Tercer Sector Social, per tal de dur a terme des del disseny de les actuacions fins a les campanyes de sensibilització, difusió i captació, es-pecialment del col·lectiu de joves en situació NOEF. Aquesta aliança cal fer-la extensiva, a Catalunya, a tots els programes de polítiques actives d’ocu-pació juvenil.

A l’octubre de 2016, a partir de l’informe de la Comissió Europea, es constata que a Espanya, fins l’any 2015, només un 10,7% de les persones joves en situació NOEF van ser bene-ficiàries de la Garantia Juvenil, front a Àustria i França que es situen per damunt del 80%, essent novament la difusió de la Garantia Juvenil un dels punts febles que han tingut repercus-sions en la seva prompta i eficaç apli-cació.

Extret de: tercersector.cat

En relació a la Garantia Juvenil a Catalunya l’informe proposa:

1 Exigir la supressió dels requisits establerts per a la inscripció, de forma que qualsevol persona jove aturada o que estigui sense rebre estudis o formació pugui inscriure’s immediatament, sense un temps d’espera.

2 Garantir que totes les persones joves tinguin accés a la informació, als serveis i al suport adequat, mitjançant una orientació personalitzada i plans d’actuació individuals fets a mida, vetllant per la seva ocupabilitat.

3 Fer compatible més d’una acció provinent del Sistema de Garantia Juvenil per tal de consolidar competències professionals, com per exemple, una oferta de treball amb continuar rebent una acció formativa.

4 Donar compliment al termini màxim dels quatre mesos per a que la persona jove rebi una actuació adequada al seu perfil, en els termes establerts per la Recomanació europea.

5 Crear una base de dades personalitzada de seguiment de les actuacions rebudes per poder-ne valorar l’impacte i evitar l’abandonament de les persones joves i el seu retorn a una situació d’exclusió social.

6 Crear la figura del gestor de projectes de Garantia Juvenil per alleugerir les tasques burocràtiques derivades de la gestió dels programes que s’hi vinculen atorgant una subvenció a l’efecte.

7 Crear un organisme de caràcter permanent en el que estiguin representades les entitats juvenils, centres educatius, corporacions locals i les entitats del Tercer Sector Social, com a laboratori d’idees, de disseny de mesures a implementar en la Garantia Juvenil i en altres programes de polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones joves.

La Taula del Tercer Sector considera que sense un canvi de model de creixement econòmic, sense un nou marc de relacions laborals, sense una voluntat de situar les polítiques de joventut en el centre de les polítiques públiques, difícilment es podrà frenar el model de precarietat laboral en el que s’han situat avui les persones joves a Catalunya. La Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, que agrupa més de 3.000 entitats socials, ha presentat l’informe ‘La precarietat laboral juvenil. Una realitat incòmode’. Aquest informe ha estat elaborat per M. Àngels Cabasés, professora Titular d’Economia aplicada de la Universitat de Lleida, Agnès Pardell, catedràtica del Dret del treball i de la Seguretat Social de la UdL i Carles Feixa, catedràtic d’antropologia Social de la UdG per encàrrec de la Taula del Tercer Sector.

7MALARRASSAwww.malarrassa.cat SOCIETAT

>Pobresa energètica i precarietat

Campanya de suport a les famílies sense llum d’un pis recuperat a l’Abat MarcetRedacció

Quinze famílies amb els seus fills sobreviuen en un bloc d’habitatges recuperat al número 22 de l’avinguda Abat Marcet, sense llum, des de fa dos mesos. I així han passat totes les festes de Nadal. L’empresa Endesa els va dei-xar sense subministrament elèctric, just quan començava el fred i l’hivern.

El bloc de pisos és propietat del Banc de Sabadell. Les famílies, com moltes altres sense recursos i amb dificultats per aconseguir feina, porten dos anys residint en el bloc, un de tants dels abandonats arrel del ja famós i trist boom immobiliari

Les famílies, que porten 2 anys i que fins el moment tenien la llum punxada, demanaren l’Ajuntament que exercís com a mediador amb les companyies, amb l’objectiu d’assolir una solució per obtenir contractes de subministrament legals. Era el camí que s’havia seguit amb els blocs recuperats de Les Are-nes i de Ca n’Anglada, que disposen recentment d’una solució per poder tenim llum.

Compten amb el suport del Colecti-vo sin Vivienda, des del qual s’assegura que el banc es nega a negociar una solu-ció, i que només busquen desallotjar les famílies, posant-se d’acord amb Endesa

per poder fer-los fora com abans.Com a forma de denunciar les difi-

cultats de l’accés a un habitatge en con-dicions dignes, i com que les empreses no estan donant cap sortida negociada, des del Colectivo s’està duent a terme una campanya de suport a les famílies afectades, que desitgen una solució que no es pot posposar més.

L’objectiu ideal per a les afectades, i la principal reivindicació del col·lec-

▪ Pancartes reivindicatives al bloc de l’avinguda Abat Marcet

Redacció

E l reconeixement públic, institu-cional i polític de la necessitat imperiosa de construir resi-

dències públiques per a gent gran a la ciutat ha assolit en el passat mes de desembre un nivell i qualitat inèdites fins ara. De totes formes, des de l’AV de Sant Pere Nord, alerten que »no vol dir que es farà, però sí que és re-alment un pas endavant que no havia passat mai». Així doncs, el mes podria passar a formar part de la història gran d’aquesta ciutat. Però, malauradament, també a la d’aquella infausta i misera-ble que hom preferiria oblidar.

En tot cas, el moviment veïnal ter-rassenc, per la seva part i sense espe-rar ni confiar més que en les pròpies forces, ha creat una coordinadora que compta, d’entrada, amb el suport de les entitats següents: FAVT, associacions veïnals de Can Roca, Montserrat, La Cogullada, Poble Nou-zona esportiva, les Carbonelles, la Maurina, Font de l’Espardanyera, Pere Parres i Sant Pere Nord; les associacions de Iaioflautes de Terrassa, Casal de Gent Gran de Ca N’anglada, Federació d’Associaci-ons per la vivenda digna de Catalunya i Marea Pensionista de Terrassa.

Tal i com explica el president de l’as-sociació veïnal, Jaume Àvalos, hi ha un «reconeixement públic, una declaració política i un compromís explícit, signat

i gravat amb càmeres fotogràfiques i de vídeo», o sigui que «s’ha avançat». Va ser, finalment, via aprovació d’una pro-posta de resolució presentada per Ca-talunya Sí Que es Pot (CSQP), però amb abstenció de Junts pel Sí i la CUP que encara debatien sobre la concreció dels pressupostos, o sigui la peça clau de l’engranatge. La CUP, en un gest que la delegació egarenca no acabà d’entendre i, com qui vol donar una de calç i altra de sorra, proposà una esme-na per crear un grup de seguiment que faci anàlisi de la mancança de places a Terrassa.

Donades les circumstàncies d’aquest llarg procés de reivindicació, més de 10 anys, arribar en aquest punt produeix una sensació contradictòria, con s’ha dit. L’abstenció de JxS i la CUP deixa de fet tot en l’aire, perquè la volatilitat de la situació política al país és molt gran. D’altra banda, com apunten re-presentants veïnals, sorprèn l’abstenció de la CUP al Parlament, quan a l’ajun-tament havia donat tot el suport. I més enllà, pel fet que una organització que fa un discurs tan radical pugui tenir problemes o dubtes en un moment com aquest.

Un gravíssim problema de ciutat i comarcal

A Terrassa, avui amb una població entorn als 215.000 habitants i a on només hi ha una residència pública per a gent gran, construïda a principis

>Residències de gent gran

Hi ha l’acord polític, falten els pressupostos

dels anys 70, amb només 100 places en servei, fa 40 anys que no s’ha fet res més, tot i l’augment de la població i el seu envelliment, i l’agreujant del canvi de model familiar a la societat. Segons dades de l’ajuntament, actualment hi hauria registrades 1.348 sol·licituds de reserva de plaça residencial.

Com diuen des de la recentment creada coordinadora: «La importància d’aquest equipament social no es pot subratllar massa, en el conjunt de la ciutat i també la comarca. De fet, hom parla d’una necessitat creixent, tenint només en compte l’envelliment de la població. Les tendències econòmiques i socials fan que les famílies i nuclis familiars tinguin dificultats creixents, quan no impossibilitat total, de donar l’atenció i cura mínima necessària a moltes persones grans. D’altra banda, tothom coneix els elevats preus que comporten les residències privades, a la pràctica impossible d’assumir per a moltes famílies».

El viatge quotidià

El soroll molesta; el silenci, encara més

Enric Soler Raspall

En el decurs dels nostres viatges quotidians per la vida de cadascú, feines i treballs tenim per rescatar uns minuts (escassos) de silenci al dia. No cal que sigui absolut, aquest silenci; només que sigui relatiu i escadusser

ja n’hi ha prou, sempre que sigui conscient... un breu silenci, beatífic i reverent (com quan quedem embadocats amb la mirada perduda qui-sap-on); un si-lenci que deixi sorgir del nostre interior el broll de la pròpia veu...

Ja sé que potser em guanyaré molts enemics a partir d’aquest paràgraf; i tam-bé sé que potser em prendreu per antiquat, romàntic o tocacampanes (i tal vegada tindreu tota la raó del món, no us ho nego). No sé si us n’heu adonat, però per a tots aquells que cometem l’acte heroic de preferir desplaçar-nos en transpo rt públic (i dic «preferir» entenent que molta gent no té cap altra opció que fer-ho en transport privat i llavors, naturalment, no hi ha res a fer); doncs, com deia, adreçant-me a aquells que sí que en tenen l’opció i prefereixen tras-lladar-se a través de la seva quotidianitat mitjançant el transport públic, no tan sols han de conviure més sovint del que voldrien amb les extravagàncies a què ens tenen sotmesos (subjugats?) els responsables d’ADIF (trens com un ou a les hores puntes, retards, incidències, etc., però aquest no és el tema d’avui), sinó que, a més, per a totes aquelles «rara avis» (que encara n’hi ha!) entestats a omplir els seus trasllats amb lectures diverses, han (hem) de patir amb con-descendent paciència els decàlegs de la compra d’alguns usuaris, transmesos a ple pulmó a través dels seus dispositius mòbils; o bé han (hem) d’entomar les converses quilomètriques (quilomètriques, sí, perquè poden ser mesurades en distància lineal a mesura que el comboi avança per les vies) i, el que és pitjor, els sorollets enutjosament periòdics que tenen la facultat de treure’ls (treure’m) de polleguera cada vegada que un bon passatger del tren rep un whatsapp, un twitter, un missatge al facebook, o una fotografia d’instagram... I ja no parlem de tots aquells (joves i grans, que m’he trobat de tot durant les meves quotidia-nitats al ferrocarril) que pugen al tren amb la ràdio posada, escoltant un partit, o la música que més els agrada ( a ells, naturalment!) i que tenen la «patxorra» d’anar sense auriculars, i com si res... Pot ser que no s’adonin que molesten? Doncs sí: molesten (molesteu), i molt! (Encara que ja sé que la culpa és tota meva, per voler anar en tren; i per no portar uns taps de cera, és clar, només faltaria: que insolidari i inadaptat!...)

Reso perquè arribi el dia (arribarà ben aviat segons els meus bons amics que coneixen els devessells de la tecnologia punta) en què tothom portarà el mò-bil integrat dins de l’organisme (no serà un implement extern, sinó que, pel que sembla, formarà part de nosaltres mateixos); a veure si aleshores deixo d’escoltar tot aquest soroll ambiental tan extraordinari, caòtic i inútil que «em regalen» sense demanar-ho, per gaudir del meu viatge quotidià amb una mica més de silenci (no cal que sigui absolut, com deia). Moltes vegades he fantasie-jat sobre què passaria si m’aixequés tot d’una enmig del vagó i em posés a llegir en veu alta, davant de tothom, el que estigués llegint en aquell moment. Sens dubte, seria un experiment sociològic interessant, encara que, n’estic segur, ben aviat cauria en la banalitat de ser “etiquetat” de qualsevol cosa extravagant (una performance d’artista guillat, per exemple) i el públic respectable del vagó de tren em prendria per un sonat sense possibilitat de remei, i punt.

I és que, en definitiva, com vaig llegir fa poc en una interessant entrevista periodística, no hi ha res que actualment ens molesti més que el silenci. El soroll més histriònic el podem entomar i processar; però el silenci... ai, amics meus, com costa d’estar en silenci. Com de difícil és deixar (ni que sigui una mica de no res) que aflori de ben endins nostre el que veritablement som, volem, desitgem; tot allò que, dia rere dia, anestesiem de forma metòdica, amb una efectivitat tan espaordidora com minuciosa, rere qualsevol tipus d’estímul (cada vegada més, visuals i sonors, que estaborneixen més), perquè de fet, cada vegada ens fa més mandra llegir, més por el silenci i més terror, pensar en un mateix (que és on comença i on acaba tot; i si no, ja m’ho direu quan ens trobem en el més enllà, si és que n’hi ha).

Punt i final (per avui).

tiu, és arribar a tenir un lloguer social i assequible que els permetés viure en condicions de legalitat i sense patir entrebancs amb les companyies sub-ministradores. Per això, es demanen suports a entitats i persones .

La signatura de suport es pot realit-zar a través de la web del col·lectiu:

http://colectivo-sin-vivienda.blogspot.es

MG

8 MALARRASSA Gener de 2017SOCIETAT

>Un problema greu de ciutat que s’ha d’abordar aquest any

Terrassa, líder en segregació escolarMiquel Gordillo

Terrassa és una de les ciutats amb més segregació escolar de Catalunya. De fet, és la

ciutat amb l’índex més alt de segre-gació en els centres de primària. Se-gons dades aportades, el 2006 l’índex era del 50%, i el 2013 ja s’arribava al 60%. És el tercer municipi amb més centres de primària amb els valors més alts, per darrere només de Salt i de Lleida. La situació requereix una intervenció ràpida, amb mesures per corregir una dinàmica que no s’atu-ra des de fa anys, i que suposa una vulneració dels drets dels infants i la seva educació.

Les alarmes s’encengueren arran de l’estudi que es va publicar el passat juliol per la Sindicatura de Greuges de Catalunya, i que va tenir una con-tinuació el novembre amb una sego-na part, centrada en les condicions d’escolarització. L’informe adverteix que la segregació escolar suposa una «vulneració dels principis de no-dis-criminació, d’igualtat d’oportunitats i de cohesió social en l’exercici del dret a l’educació, protegits per la Conven-ció de les Nacions Unides dels drets dels infants, i que limita les oportu-nitats dels infants d’assolir el seu mà-xim desenvolupament possible», ja que dificulta les seves possibilitats de socialització en els entorns escolars.

El document té com a referència un informe anterior sobre segregació presentat l’any 2008. D’ençà d’aquell primer informe, la situació no ha mi-llorat i el desequilibri en la compo-sició social dels centres es manté en proporcions similars: dins d’un ma-teix barri, continuem tenint escoles amb perfils d’alumnat molt diferents entre elles, i diferents també de la composició social de l’entorn. De fet, si es pren com a referència la distri-bució de l’alumnat estranger, s’obser-va que els desequilibris s’han man-tingut estables en la darrera dècada. No hi ha dubtes de que s’ha convertit en un problema estructural, i de que la manca d’avenços significatius fa parlar d’una «dècada perduda», tal com referia Bernat Albaigés, asses-sor d’educació del Síndic de Greuges, en la presentació que va realitzar de

l’informe, convidat per la Comunitat Educativa, el passat 2 de desembre.

Evitar els guetos escolars

La Comunitat Educativa de Ter-rassa porta des de fa temps denun-ciant aquesta situació, la qual s’ha evidenciat amb l’informe de la Sin-dicatura. I esperen que la publicació i difusió dels citats informes provo-qui que les institucions accelerin l’es-tabliment de mesures encaminades a corregir la dinàmica. Cert que la primera responsabilitat recau en la Generalitat, com a òrgan que té les competències en educació, i on s’han anat patint retallades de forma siste-màtica. És per tant a qui s’adrecen la major part de demandes a l’hora de posar-hi remei a aquest problema. La segregació escolar està relaciona-da amb les regles del joc en el procés d’admissió per part de l’administra-ció, i de les opcions de tria per part de les famílies.

Una altra conclusió de l’informe, i que cal tenir en compte, és que la segregació escolar és més gran que la urbana. Ja el 2013, l’Associació de Veïns de Ca n’Anglada avisava que al col·legi Antoni Ubach, el 90% de l’alumnat era estranger, quan en cap cas la població d’aquest barri no arri-ba a aquests nivells.

La segregació per raons econòmi-ques, recalcava Albaigés en aquesta presentació, implica perdre l’opor-tunitat d’escolaritzar-se, «i això quan socialitzar fora del centre esdevé en-cara més complicat».

Un altre factor són els grans de-sequilibris en les demandes dels centres. A Terrassa, el 45% tenen sobredemanda, i el 25% una deman-da feble. En tot això, el perfil social de l’alumnat és determinant. Com més sol·licituds té un centre, menys alumnat estranger n’hi ha. És a dir, les famílies no trien els centres per què siguin millors. La lògica de tria de les famílies és desigual: les més desafavorides ho fan per proximitat del centre, la qual cosa vol dir que en el fons no estan triant. La conse-qüència és que el 50% de les famílies descarten un centre pel seu perfil més desafavorit.

Del segon informe es destaca que

en una mateixa zona o barri, hi ha centres que tenen una demanda con-solidada, mentre n’hi ha d’altres que presenten greus problemes per co-brir l’oferta de places existents. Més greu encara, molts centres tenen una demanda similar, ja sigui d’alumnat socialment afavorit o desfavorit, que no reflecteix la diversitat social del territori on s’ubica. Per això, els dis-cursos són importants per abordar la qüestió: «quan l’administració diu que el 95% de les tries s’han assolit, és un argument que reforça la segre-gació», afirma Albaigés.

Per això, tal com resumeix l’in-forme del Síndic, l’objectiu de les polítiques de lluita contra la se-gregació social ha de ser que la realitat social de cada centre sigui representativa de la realitat del propi barri. Per aconseguir-ho, s’ha de fer que tots i cada un dels centres, sense distinció, resulti igualment atractiu per a les famí-lies, i que totes les famílies tinguin les mateixes oportunitats de triar escola.

Desequilibris entre els centres pú-blics i els privats concertats

«L’administració ha de desenvolu-par polítiques per preservar l’equitat del sistema del bé comú», destacava Albaigés. «Observem desequilibris pels costos d’accés. Hi ha centres concertats que exclouen alumnes per no poder pagar, i que estableixen quotes a les activitats complementà-ries».

D’entre les causes que han derivat a la segregació, es troben factors com el desigual finançament privat dels centres, la coexistència de projectes educatius desiguals entre els centres, i sobretot el transvasament alumnat que passa del sector públic al privat. Les successives retallades que afecten els centres públics comporten alhora mancances per assignar més i millors docents als centres amb més dificul-tats.

En aquest sentit, el Síndic recorda els desequilibris entre centres públics i els concertats, amb una escolaritza-ció tres vegades superior de l’alumnat

▪ Presentació de l’’informe del Síndic sobre segregació escolar amb l’assessor Bernat Albaigés, el passat 1 de desembre al Centre Cívic Francesc Macià

Comunitat Educativa: no s’està fent prou i calen mesuresDes de la Comunitat Educativa avisen que per abordar

la problemàtica de la segregació escolar falten concreci-ons, i és necessària urgència i valentia a l’hora d’aplicar mesures de forma immediata, i capgirar la situació de cara el proper curs. Com a observadors directes, es desta-ca una discriminació publica-concertada en una mateixa zona, com pot ser per exemple al barri de Sant Llorenç. Tenen clar que no s’està fent prou, ja que el problema va a més.

Una de les demandes és que s’ha d’elaborar un pla d’ac-tuació, i es recrimina que els partits no han donat encara cap proposta, citant com a exemples Vic, Mataró, Banyo-les com a exemples a seguir. La fórmula, arribar a obtenir un equilibri en totes les escoles. Anuncien també que està en marxa una auditoria conjunta amb l’Observatori Ciu-tadà Municipal.

Dies després de la presentació de l’informe del Síndic, la plataforma organitzà el 12 de desembre una taula rodo-na amb representants dels grups polítics locals per veure quines propostes es feien de cara a revertir aquest pro-cés. Hi ha un acord en que combatre el problema de la segregació escolar és molt complex, i requereix que tota

la comunitat educativa entomi el problema, i no es deixi només en mans dels polítics. I també de que hi ha escassa consciència col·lectiva per combatre-la. Encara que s’esti-guin vulnerant els drets bàsics.

Entre les propostes plantejades, Isaac Albert (ERC), proposa establir un protocol per detectar necessitats especials, per augmentar la reserva d’aquestes places als centres. Al seu torn, oferir més oferta d’activitats extraes-colars compartides, i donar suport a projectes que ajuden com els plans d’entorn o els de desenvolupament comuni-tari. En una línia similar, Marcel Pagès, de la CUP, aposta per fomentar l’escola pública i fer-la més atractiva.

Per a Anna Rius (TeC) el problema rau en la manca de recursos per als centres, i aposta per una escola «demo-cràtica i transformadora, en detriment d’una escola selec-tiva o segregadora, i que impliqui a tots els actors, pares, nens, mestres». Identificar i potenciar els talents també esdevé bàsic, «els alumnes que vénen de fora s’han de veu-re com una potencialitat, no pas com un problema».

La regidora de TeC afirma que s’ha de treballar «amb les escoles abandonades per les administracions, que pro-voquen professors abandonats». Altres propostes men-

cionades: fer un procés de matrícula diferent, identificar les diferències dintre dels centres, augmentar els 47.000 euros que es van destinar al Plans Educatius d’Entorn, un projecte comunitari per millorar la implicació de les escoles en els barris en què es troben, treballar més els extraescolars,

La regidora d’ensenyament, Rosa Ribera, anuncià que s’està treballant per un pacte de ciutat que abordi la qües-tió, i que ha d’estar presentat a finals de gener. L’anunci causà la sorpresa de la resta dels grups presents, que fins ara manifesten no conèixer res de la proposta. «Ho estem treballant al Consell Escolar Municipal», afirmà Ribera durant la taula rodona, «el qual inclou les direccions dels centres públics i privats, més les Ampes representades en la FAPAC”.

Algunes propostes plantejades doncs des del govern lo-cal són compartides: baixar les ratios a les escoles, la passa per canviar el decret, una major formació al professorat per treballar amb els nouvinguts, destinar més recursos als Plans d’entorn, o recuperar els tallers d’acollida a nou-vinguts. «El passat estiu han arribat 350 nens a la ciutat, que s’han de reubicar», afegia en aquest sentit.

estranger en el sector públic, i amb mancances de coresponsabilitat en l’escolarització de l’alumnat social-ment desafavorit per part del sector concertat.

La llibertat d’elecció de centre no és un dret il·limitat ni té caràcter abso-lut perquè la seva aplicació incondi-cionada reprodueix la segregació es-colar i el mateix ordenament jurídic el condiciona a l’escolarització equili-brada de l’alumnat.

Entre altres mesures, recomana que es despleguin les proporcions màximes d’alumnat amb necessitats educatives específiques per centre. També que se suprimeixin els cri-teris discriminatoris d’accés prefe-rent a determinats centres, com ara el de familiars d’exalumnes. Evitar les situacions de sobreoferta abans del procés de preinscripció, amb un equilibri entre la demanda potencial i la demanda real (sol·licituds) i les places ofertes per zona, encara que aquest fet suposi suprimir grups en determinats centres, sense que hagin de ser necessàriament centres públics.

9MALARRASSAwww.malarrassa.cat POLÍTICA

Redacció

L ’Equip de Govern va respon-dre puntualment a un mani-fest, fet públic el passat 21 de

desembre a la pàgina web de Cecot, signat per diferents organitzacions empresarials de la ciutat i encapçalat per Cecot, en el qual aquests grups entren obertament en el debat sobre la futura forma de gestió del servei públic de subministrament d’aigua, un dret bàsic i fonamental de totes les persones.

Però la seva no és només una opi-nió ni només sobre l’aigua, al contrari, hi ha una crida i advertència, per no dir amenaça, explícita sobre l’activitat econòmica en general: «Podem anar fent plans d’indústria que si no venen acompanyats per fets que els sostin-guin i valoritzin positivament, només provocarem un clima de manca de confiança per als inversors i una desa-fecció d’aquells empresaris que se sen-ten més compromesos amb la ciutat».

Exacte, els grups empresarials han decidit saltar a l’arena de la política, potser perquè no tenen qui defensi, o tingui prou força per fer-ho, els seus interessos al Ple municipal.

En tot cas, a l’equip de govern ega-renc, que per raons vàries (al menys

pel que fa a l’aigua) ja no sembla que li serveixi «la col·laboració públic-privat» que «a Terrassa li ha anat tan bé» i als grups empresarials que afirmen això molt més, i responen al citat «manifest» amb aquest comunicat públic del dia 23 de desembre:

Posicionament de l’Equip de Govern en relació al manifest signat per dife-rents organitzacions empresarials de la ciutat, encapçalat per Cecot.

Davant del comunicat que ha fet pú-blic la Cecot en nom d’alguns gremis sectorials i associacions empresarials, en relació al procés de debat sobre l’ai-gua que estem realitzant actualment a la nostra ciutat, el Govern Municipal mos-tra la seva perplexitat i vol transmetre als ciutadans i ciutadanes de Terrassa el seu posicionament:

Primer.- El Govern Municipal ha dis-senyat i impulsat la seva estratègia de treball, diàleg i presa de decisions fona-mentada exclusivament sobre la defensa dels interessos generals de la ciutat, el respecte a la legalitat vigent i la transpa-rència.

Segon.- El valor fonamental que actua com a referència de tot el procés de de-bat sobre l’aigua és la defensa exigent i ri-gorosa de l’autonomia i sobirania del Ple Municipal, en el marc de la Constitució, l’Estatut i les lleis vigents, per a la presa de decisions democràtiques en relació

>La patronal esbronca el govern

El govern local respon el ‘manifest’ amb què Cecot i grups empresarials entren en el debat de l’aigua

als interessos generals de la ciutat i les competències municipals. Lamentem la subjectivitat de les afirmacions que po-sen en qüestió les decisions democràti-ques adoptades per una àmplia majoria del Ple de l’Ajuntament de Terrassa.

Tercer.- El Govern Municipal valora i respecta totes les opinions, crítiques i aportacions constructives al debat ciu-tadà, vinguin d’on vinguin i representin els interessos que representin. I per això mateix, ha creat un dispositiu de parti-cipació per escoltar totes les veus, sense preferències, on lamentem l’absència de la Cecot.

Quart.- El Govern Municipal rebutja qualsevol forma de pressió, directa o in-directa, que pretengui influir en l’exercici sobirà de les competències municipals, forçar actuacions de dubtosa legalitat, promoure interessos privats que col·li-deixin amb els interessos generals o limitar la transparència de tot el procés.

Cinquè.- El Govern Municipal ha apostat fermament per la reactivació econòmica de la ciutat, amb la implica-ció i participació de tots els agents. La cooperació públic privada impregna, des dels inicis de la democràcia les polítiques en aquest àmbit.

Una mostra d’això la tenim en el Pacte per la Ocupació, referent a tot el país, i que ha comptat amb la col·laboració d’agents socials i econòmics. Fins al mo-ment, no hem sentit cap qüestionament de les entitats signants i que formen part d’alguns òrgans de cooperació amb el propi Ajuntament. La nostra política econòmica es basarà sempre en el pro-grés econòmic, la creació de riquesa i la seva redistribució.

Sisè.- Tot i no haver compartit algu-nes decisions de la Cecot en els darrers temps, el Govern Municipal ha estat sempre lleial, respectuós i comprensiu amb les mateixes, defensant sempre el caràcter terrassenc i vallesà de la patro-nal.

Setè.- El Govern Municipal està com-promès a vetllar pel diàleg constructiu, lleial i respectuós al llarg de tot el debat sobre l’aigua i a complir amb rigor i ho-nestedat els seus compromisos amb la ciutadania, de la qual emana el mandat democràtic expressat a les eleccions municipals. És per tot això que dema-nem una reflexió profunda i acurada de les greus manifestacions realitzades pels signants del comunicat.

Opinió

Pensions? Quines pensions?

José Luis Fernández CaballeroResponsable Àrea Interna UGT Vallès Occidental

Per arribar a entendre l’actual situació del sistema públic de pensi-ons, hauríem de fer un anàlisi objectiu d’allò que ha succeït en aquest país els últims 8 anys.

Amb l’aparició en escena de la tan maleïda crisi econòmica, fruit de la bombolla immobiliària, les elits econòmiques i les dretes polítiques d’arreu d’Europa van veure l’oportunitat d’imposar les seves receptes econòmic-ideològiques per intentar reduir a la mínima expressió el tan preat Estat del Benestar, i van dissenyar un full de ruta molt bé elaborat.

En primer lloc, van sensibilitzar als governs i als governats que no hi havia una altra opció que rescatar el sistema financer i bancari. A l’es-tat espanyol això li va significar posar a disposició dels bancs 100.000 milions d’euros de diners públics, provocant un increment exponen-cial del deute públic, amb la qual cosa començaven a adobar el terreny perquè germinessin les polítiques restrictives i de retallades que vo-lien vendre. Avui en dia l’Estat només ha recuperat poc més del 4% d’aquells 100.000 milions d’euros i tot i les agressives polítiques de retallades de drets i de serveis públics, el deute de l’Estat a setembre del 2016 supera el 100% del PIB (1.107 bilions).

La següent fase hi era destinada a rescatar al sector empresarial, i patronals i governs van pactar la implantació d’una reforma laboral que va suposar la convocatòria d’una vaga general el 29 de març de 2012. Aquesta reforma laboral, que les centrals sindicals majoritàries UGT i CCOO van qualificar d’Injusta, Inútil i Ineficaç, es va con-vertir en una eina de destrucció massiva de drets laborals, tot i que va significar una ajuda indispensable per als empresaris, amb l’objectiu d’aconseguir des regularitzar les relacions laborals, afeblir el paper de la negociació col·lectiva, devaluar els salaris i precaritzar l’ocupació.

Els empresaris van aconseguir molt més del que mai havien somiat, flexibilitat, precarietat, temporalitat i salaris a la carta. D’altra banda els treballadors som cada cop més vulnerables, avui el 28% dels treba-lladors amb feina són pobres, els joves han de marxar fora per poder portar a terme el seu projecte vital, els majors de 45 anys que es tro-ben a l’atur s’han vist expulsats del mercat laboral i ara la gent gran veu perillar les seves pensions, ingressos que en molts casos són la base del sosteniment de moltes famílies.

És per això que pensen que és el moment d’obrir el debat de la sos-tenibilitat del Sistema Públic de Pensions i ho fan una vegada han aconseguit tot allò que he explicat anteriorment. És evident que els ingressos a la caixa única de la seguretat social han minvat substanci-alment i que el Fons de Reserva es troba sota mínims, però algú hau-ria de respondre perquè motius ens troben en aquesta situació. No fa massa temps, en 2011, el Fons de Reserva gaudia d’una magnífica salut, ni més ni menys que 70.000 milions d’euros, avui les previsions són d’esgotament total per al 2017. És massa evident que algú en un moment molt determinat va decidir llançar primer la fletxa i més tard va dibuixar la diana, els objectius eren clars i van provocar la tempesta perfecta.

Però tenim l’obligació de denunciar que ens trobem on ens trobem i no ha sigut fruit de la casualitat. Que no és cert, que tenim un Sis-tema Públic de Pensions sòlid i sostenible, que hi ha propostes i so-lucions. Que cal revertir totes aquelles polítiques que ens han portat fins aquí, i per això, els sindicats tenim la responsabilitat d’explicar a la ciutadania les nostres propostes i ho hem de fer des de la negociació als centres de treball, però també des de la mobilització al carrer. No podem permetre que ningú gosi carregar-se un sistema de pensions que és el bé més preuat de la classe treballadora, i hem d’aconseguir que segueixi sent un sistema solidari, sostenible, de qualitat i que per-duri en el temps.

I per això, és necessari crear ocupació estable i de qualitat, que es deroguin les reformes laborals que han ferit de mort la negociació col·lectiva, que s’incrementin els salaris perquè s’activi el consum i augmentin els ingressos de les cotitzacions de la Seguretat Social. És necessari crear un Fons de rescat de les pensions a conte dels Pressu-postos Generals de l’Estat, s’hi ha estat possible rescatar el sistema bancari amb diners públics, ens veiem amb el dret d’exigir que ens tornin els diners per poder rescatar a les persones. Necessitem una fiscalitat més justa i equilibrada, que pagui més qui més riquesa acu-mula i per sobre de tot necessitem polítiques i polítics que governin pensant en els interessos d’una majoria i no pensant en el benefici d’una minoria per molt poderosa que sigui.

10 MALARRASSA MÓN COOPERATIU

De què parlem quan parlem d’economia feminista? Maria C.

Tot i que no és un concepte nou cada vegada es parla més de l’anomenada economia fe-

minista o economia de les cures. Amb motiu de la visita de l’activista social i sociòloga Sandra Ezquerra a Terrassa hem volgut fer-nos algunes preguntes al respecte d’aquest paradigma que cada cop pren més embranzida a dins de l’economia.

Sandra Ezquerra va visitar Terrassa el passat 26 de novembre com a invi-tada al cicle de pensadores organitzat per la llibreria Synusia per a conversar sobre aspectes comuns de les nostres vides tals com la defensa dels espais socials, la reivindicació d’una econo-mia que posi a les persones al centre o la manera com teixim vincles.

Ezquerra és una de les organitzado-res del Congrés Estatal d’Economia Feminista a la Universitat de Vic, que va començar a celebrar-se al 2010. Uns anys després, al 2014, es celebra-va la primera Fira d’economia femi-nista a Barcelona i posteriorment, la FESC (Fira d’Economia Solidaria de Catalunya) articulava la seva edició de 2015 al voltant de l’economia feminis-ta. Sens dubte, aquest nou paradigma interdisciplinari que busca estudiar l’economia allunyant-se de paràme-tres androcentristes ha esdevingut un dels marcs teòrics essencials des d’on construir els nous feminismes però, de què parlem exactament quan par-lem d’economia feminista?

Per ajudar-nos a entendre-ho, San-dra Ezquerra va començar la seva in-tervenció fent una petita i aclaridora explicació al voltant de conceptes ne-cessaris bàsics.

És fonamental conèixer, per exemple, les diferències entre treball productiu i treball reproductiu ja que l’economia feminista entén que sense les tasques reproductives -generalment no remu-nerades i desenvolupades per dones- no hi hauria treball productiu.

Hi ha un treball productiu que ge-nera valor de canvi, explicà Ezquerra, i que s’emmarca al que seria el circuit del capital, de producció, distribució, consum...però també hi ha tota una altra esfera de treballs i activitats, de comunitats, de xarxes de suports que els analistes econòmics clàssics obli-den i no tenen en compte tot i que ha estat essencial per a la reproducció de la vida.

Dit d’una altra manera, les activitats comercials que es porten a terme a la societat només són possibles perquè hi ha al darrera un altre seguit d’ac-tivitats, invisibilitzades i relegades a l’àmbit domèstic, que han hagut de ser assumides per les dones.

La crisi ha portat una onada de

privatitzacions i reformes fiscals

que han accentuat la desigualtat entre els gèneres, sent la població femenina

la part més perjudicada.

Moltes d’aquestes activitats havien estat, en el passat, en mans no de per-sones individuals sinó del gruix de comunitats senceres que s’organitza-ven de manera molt diferent a com ho fem en l’actualitat. Per a explicar el salt d’aquesta organització «dels comuns» a la nostra societat actual, sotmesa al capitalisme més individualista i ferot-ge, cal apel-lar a un terme marxista, l’acumulació primitiva, i a una de les persones que millor ho ha explicat en

els darrers temps: la filòsofa i activista italiana Silvia Federici.

Federici és l’ autora de Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria (Traficantes de sueños, 2010) una de les obres clau en el fe-minisme actual. A Calibán y la bruja Federici explica com va ser la transició, violenta i profundament misògina, del feudalisme al capitalisme actual i es serveix de la cacera de bruixes per a res-seguir els processos d’acumulació que el marxisme assenyala com a condició indispensable pel naixement i desen-volupament del sistema capitalista.

Sandra Ezquerra defineix l’acumula-ció originària o primitiva com el procés mitjançant el qual es separa als pro-ductors dels seus mitjans de produc-ció i reproducció ja sigui a través de la destrucció de la economia autòctona, la pirateria, l’esclavisme o l’expropia-ció de terres entre d’altres. La tesi que Federici sostenia a Calibán y la bruja i que ha estat posteriorment adaptada i recolzada amb entusiasme per bona part del feminisme anticapitalista -entre d’elles la propia Ezquerra- és que el treball productiu també va ser sotmès a un procés d’expropiació. És a dir, el mateix procés que encerclava practiques, formes organitzatives i co-neixements propis del comunalisme als temps feudals va afectar a les do-nes, contra les quals es va llençar una violenta ofensiva que havia de facilitar l’establiment de les bases del sistema capitalista mundial.

Establint un paral·lelisme entre els anomenats encercaments de les terres comunals i els processos actuals de privatitzacions i retallades, Ezquerra ens va convidar a reflexionar sobre els perills derivats de la transferència a mans privades de tasques que les lluites sindicals i feministes havien aconseguit, fins ara, alliberar de l’àm-bit domèstic tot forçant la implicació dels agents públics. Segons l’activista, la crisi ha portat una onada de privatit-zacions i reformes fiscals que han ac-centuat la desigualtat entre els gèneres

Gener de 2017

sent la població femenina la part més perjudicada.

En la mateixa línia discursiva que Ezquerra, les persones assistents a la sessió van compartir experiències per-sonals que evidencien l’agreujament de la crisi de les cures i van aportar possibles formules d’organització so-cial alternatives com podrien ser els grups de criança compartida que por-ten alguns anys funcionant arreu del país.

La part final de la conversa va girar al voltant de l’estat i el seu paper da-vant d’aquestes formes alternatives

d’organització social. Es va qüestionar quin és el marge de moviment que te-nen o haurien de tenir les institucions públiques alhora d’articular les seves polítiques tot arribant a una conclu-sió: urgeix deixar de considerar que les practiques competitives de l’economia capitalista són la base de la nostra so-cietat. La experiència ens diu que la veritable base de l’organització social són tots aquells processos que soste-nen la vida i que l’economia feminista vol posar al centre del debat: les cures, la cohesió social, el suport mutu i la cooperació.

PDSPT

Segona Fira Rebel, la fira anticapitalista, anticonsumista i feminista de TerrassaL’esdeveniment impulsat per diferents entitats egarenques va celebrar-se el passat diumenge 18 de desembre, i van assistir-hi prop de 80 persones

Júlia Velilla

Diumenge 18 de desembre es va realitzar la segona Fira Rebel de Terrassa, una inici-

ativa anticapitalista, anticonsumista i feminista plantejada com una jorna-da d’intercanvi dedicada al consum responsable. En aquesta edició, que va tenir lloc a la plaça de la Creu Gran, varen assistir als diferents ta-llers i activitats un total d’unes 80 persones. Les entitats implicades (les Rudes Rebels, el Kasalet, l’Atzur i la CUP) han cregut oportú organitzar una segona Fira just abans del Nadal.

Entre les 10h i les 16h s’hi va instal-lar un mercat lliure econòmic de roba de segona mà i un espai d’artesania. Seguidament es duia a terme una taula rodona sobre joguines sexistes i una mostra de joguines fetes a mà. Xavier Sucarrats va oferir, també, un taller de kokedamas (un mètode japonès que permet cultivar plantes sense usar test), i finalment s’ha pre-

parat una paella popular musicada.Francesc Argemí, del Kasalet, ex-

plica que la segona Fira Rebel “recull una mica la tradició que tenim alguns col·lectius de Terrassa de fer una ac-tivitat durant les festes de Nadal que critiqui el consumisme compulsiu. Volíem, per una banda, que la gent pogués venir a establir algun tipus de relació no basada en la moneda, i per l’altra, donar una oportunitat als artesans de la ciutat que trenqués amb les grans superfícies i les zones comercials”.

La primera Fira Rebel va ser l’1 d’octubre d’aquest mateix any i va néixer com una resposta a la Denim Street Life, la fira del texà emplaçada a Terrassa. Les entitats organitza-dores d’aquella primera edició, que consideraven que la fira del Denim participava de la producció deslo-calitzada i la precarietat laboral, van decidir tirar endavant la Fira Rebel com una alternativa sostenible a la festa del texà. ▪ Taller de kokedamas a la Fira Rebel, el passat 18 de desembre MARIA C.

▪ Imatge publicada originalment al llibre Dones de La Maurina. Itineraris històrics escrit per Isabel Segura i editat per la Regidoria de Polítiques de Gènere.

ANA SERRANO

11MALARRASSAwww.malarrassa.cat MÓN COOPERATIU

>Cresol restaurant, Mercat de la Independència

Cuina de mercat innovadora, productes de proximitatPep Valenzuela

Amb molt poc temps d’activitat, el restaurant Cresol-cuina de merCat s’ha fet un nom i es-

pai a la guia gastronòmica local. Com ja anuncia el nom, «cuina de mercat», sí, però amb sabors i flaires de la Terra Alta i tocs màgics d’innovació. Una proposta d’en Jordi Vargas i Jordi Se-reno per fer gran allò més quotidià, productes de proximitat i temporada, agroecològic sempre que possible, i un cap de pont a Prat de Comte, del que deixen nítida constàncies els vins de la comarca tarragonina.

El restaurant ocupa, a més, un espai emblemàtic al mercat de la Indepen-dència, el del bar del famós i molt es-timat Tito.

En Jordi Vargas arriba al mercat després d’estudiar enginyeria agrícola, però d’experiència de més de 6 anys de treball al Celler de Matadepera i al-tres restaurants, fins arribar al Cresol Restaurant del carrer Pare Llaurador, precedent de l’actual. «Vaig arribar al món de l’hostaleria com la majoria de gent que estudia i treballa a la vegada», explica tot afirmant que ara, però, ni se l’acut canviar de feina.

El primer Cresol era el projecte d’en Sereno, cuiner vocacional i amb títol, tot i que havia iniciat carrera en Belles Arts. «Un cresol, a la Terra Alta, és un llum d’oli, una llàntia i per això el local es diu així», el vincle d’en Jordi amb el seu poble, Prat de Comte, i comarca, «òbviament, per això també fem al-guns plats típics de l’allà».

En saber que el local es traspassa-va es vam interessar de seguida. Van crear una societat i canviar el nom per l’actual Cresol Cuina de MerCat. Ara, fa només i any i un mes que hi són, «però la veritat és que estem molt contents», emfasitza de seguida en Vargas. Ells dos sols més el suport pel caps de setmana d’una tercera perso-na.

L’oferta actual és bastant el que feien abans, «tot i ser, ara, més de mercat i menys innovadora, però combinant les dues», declara en Vargas, «per-què són dos conceptes que es poden ajuntar bastant, creiem». En tot cas, treballen per «fer les coses amb perso-

nalitat pròpia, i no maltractar el pro-ducte, que crec que és un defecte de molta gent. Sempre ens basem en la cuina de mercat, que pivota entorn als productes de proximitat i els de tem-porada», subratlla.

A partir d’aquí, «mirant d’innovar, tot i que tampoc ho diem, o ho diem d’altra manera». Per exemple, amb coccions a baixa temperatura i altres tècniques de cuina més avantguardis-ta, però amb la cuina de mercat. «En aquest punt, ens sembla que no fa res escriure que és un ou cuit a baixa tem-peratura; perquè la gent ens demana-rà què és això. En aquest cas de l’ou en diem un «ou mollet», que és de fet com queda l’ou a baixa temperatura».

En Jordi Vargas assegura que no vo-len ser crítics amb cap tipus de cuina, «simplement, som cuina de mercat, hi creiem i és el que volem fer», sense cap menyspreu per noms més o menys consagrats ni experiències com la dita cuina molecular i altres de moda.

En tot cas, aquí sí emfasitza, «no som de cap manera cuina industrial, aquí fem plat a plat... tots nosaltres, des del principi fins al final». La ma-joria dels productes els compren al

mateix mercat i els proveïdors de fora són quasi sempre gent ja coneguda i als que demanen productes de pro-ximitat; «clar que tot no pot ser, i de vegades la proximitat no és tan a prop, per exemple el mar i els peixos, però intentem que siguin d’aquí». La ma-jor part de la verdura, per exemple, la compren a la parada de la Masia Ca n’Oliveró, que és tot de producció pròpia i ecològica, «intentem contri-buir amb allò que es diu agroecològic i kilòmetre 0».

Cresol ofereix des d’esmorzars de forquilla a entrepans de tota mena, aperitius al migdia, menú diari i tam-bé sopars per grups, que són menús tancats d’acord amb el client. Els plats que agraden més, informen, són els callos, el cap i pota i els peus de porc; com a peix, el bacallà, «que de totes les formes acostuma a triomfar bastant»; i les amanides i cremes. De postres, la crema casolana i el cremós de xocolata són els que més triomfen.

La beguda, en la seva gran majoria, la porten de fora. La denominació d’origen Terra Alta té un espai prin-cipal i predominen a la carta, on hi ha també bones propostes de priorats,

PV ▪ Jordi Vargas i Jordi Sereno a la parada del bar restaurant Cresol en el Mercat de la Independència

Registrats com a treballadors autònoms, volien inscriure el restaurant com a SCP (Societat Civil Particular), però els canvis de la llei ara

ja no ho permeten, han optat per registrar-se com a SA. De totes formes, «el que volem, és treballar, més o menys, en aquest nivell actual, guanyar uns salaris dignes, no pensem en créixer, sinó més aviat en una activitat autosostenible». La marxa del restaurant, de moment, sembla bona, «ens traiem el salari, costa, però surt, sí; i la perspectiva, si ens mantenim així, és molt bona, la veritat», confessa satisfet en Vargas.

Això, en un context en què sembla un lloc comú dir que els mercats no arrenquen i no acaben de funcio-nar bé; i en Jordi reconeix que, «tot i que a nosaltres ens va bé, és cert que a altres parades els costa més». Creu que la gent «ha perdut el costum d’anar al mer-cat, s’ha tornat més pràctica»: vas amb el teu cotxe fins al pàrquing, puges a la planta i ho tens tot, vas amb el teu carro omplint i ho pagues tot d’una a la sortida i baixes al teu cotxe i descarregues.

Al mercat és diferent: s’ha d’anar parada per parada, si vols carro l’has de portar tu mateix. Clar que hi

altres coses millors: «aquí el tracte amb els clients és molt diferents, molt més proper i personal, nosaltres ho defensem també». Però clar, hi ha problemes que no són en rigor «de mercat», que es podrien soluci-onar, però no hi ha manera, com és la climatització: «aquest matí, aquí, anar sense jaqueta era impensa-ble».

Participen a l’Associació de concessionaris del mercat, o sigui paradistes, perquè les parades només són una concessió de l’ajuntament. A on no hi són és al Gremi d’Hostaleria ni al Terrassa Gastronò-mica, «els dos grans de la ciutat en aquest sector gastronòmic». En Vargas explica que «al Gremi no hi som pel fet que, primer, no ens han vingut a dir que existeixen ni si volíem associar-nos; però, a ban-da, creiem que només es beneficien els mateixos de sempre, és la nostra perspectiva». Pel que fa Terras-sa Gastronòmica, comenta que els interessa partici-par d’una entitat on «t’obliguen a comprar una sèrie de productes on ells volen, així com tampoc creiem que ens hagin de dir quin producte hem de gastar».

montsants, costers del Segre, empor-dans i també sempre algun rioja.

«Viure d’un restaurant, certament, és difícil, sí», declara en Vargas, «per-què hi ha molts factors que no pots controlar», com, per exemple, fer una

previsió de menjars i aquell dia servir només la meitat, «és menjar que no llences», explica, «però no li pots do-nar la utilitat que voldries».

L’espai, en aquest cas, ajuda. A dins del mercat hi ha més volum de gent, «estem contents pel canvi per això. La dinàmica del mercat ajuda». Ni tan sols l’horari del mercat, que sol ser un dels problemes de què es par-la, els dificulta la feina. Potser, argu-menta en Vargas, «perquè anem una mica a part, sí que obrim a les 6 del matí, però el mercat tanca a les 14 hores i nosaltres continuem fins les 16h o 17h que és l’hora que acabem el menú diari. I tenim la possibilitat d’obrir per les nits si fem sopars de grups i s’obre el mercat només per això, que llavors estem entre 21 hores i la 1h, més o menys».

En aquest espai, hom no pot deixar de pensar en el Tito. A més, hi ha les connexions. Diu en Vargas que va ser el fill qui els va passar la parada, «som amics des de fa temps». D’altra banda, aquesta «personalitat pròpia i característiques de país» que clara-ment intenta imprimir aquest equip de joves, «només cal veure el nostre logo, en la paraula mercat hem des-tacat amb altre color el Cat, bé, un detall només, però...» segurament té a veure.

Viure dignament fent l’ofici que t’agrada

12 MALARRASSA CULTURA Gener de 2017

>La Colla dels Federins organitza un gran concert al febrer

Història, carnestoltes, cultura popular i amistatPep Valenzuela

Ressons de la darrera carlinada és el títol d’un recorregut mu-sical per un dels períodes més

convulsos de la història de Catalunya, que tindrà lloc el proper 12 de febrer, de la mà de Marian Vayreda, escrip-tor i pintor que recollí les vivències com a soldat carlí al llibre homònim. La Cobla Mediterrània oferirà obres d’Agramont, Bizet, Carreras i Dagas, Ventura, i cançons populars, en la veu de la mezzosoprano Marta Valero.

Organitzat per la Colla dels Federins (Associació Trabucaires de Terrassa), el concert havia estat programat l’any passat, però es va ajornar per força dels elements i es presentarà, finalment, aquest febrer, a l’Auditori. «Ho orga-nitzem uns amateurs», explica sorne-guer en Josep Sellarès, un dels fun-dadors de la colla i actual president, «però és un concert ben professional, amb aquesta famosa mezzosoprano, la cobla i tal». L’espectacle, detalla, fa unes «pinzella-des del conflicte, bestial com tots, però que ens ho mirem ara una mica com el far-west de la histò-ria catalana, ho dic aprofitant la trobada d’en Jaume Grau en el seu llibre Les carlinades. El ‘far-west’ a la catalana.

La proposta cultural és un reflex dels motius i objectius d’aquesta colla de cultura popular nascuda al 2010. Diversos interessos i trajectòries con-fluïren per donar vida a l’Associació, relata en Josep, com és l’entusiasme per les festes infantils i els carnestol-tes, junt amb les ganes de participar activament en la Fira Modernista.

«Això, tot plegat, ens portà a donar valor als fets històrics del 22 de juliol del 1872 a Terrassa, perquè simbolit-zen un moment de canvi històric fo-namental per a la ciutat», argumenta

el trabucaire, «marquen un canvi de cicle, Terrassa passa de Vila a Ciu-tat, i la victòria del poble en rebutjar l’agressió carlina va tenir un impacte durador en l’imaginari popular», com mostraria el record dels caiguts Jaume Jover i Valentí Alagorda: 40 anys més tard es va inaugurar un monòlit que estava al passeig de Joan Miró que va ser erigit per subscripció popular, ex-plica en Sellarès.

Coincideix, a més, que en els anys següents es viu un període important de creixement econòmic i el moder-nisme, precisament. Afegeix encara en Josep, que el 1876. acabada la 3a guerra carlina es va fer a Terrassa una Festa de la Pau on per primer cop es presentà el Ball de Plaça que encara es balla cada diumenge de Festa Major. «O sigui, no sé si tot això mostra o demostra alguna teoria», considera, «però, en tot cas, sí són elements amb coherència i informatius que perme-ten crear una història, l’argument his-tòric que nosaltres agafem».

Arguments més que suficients per tirar endavant amb la colla dels Fe-

derins, que ha anat buscant el vestuari més es-caient. Es van fixar de seguida en els uniformes dels destacament de «suavos» (imitant uns famosos desta-caments fran-co-belgues), molt vistosos amb pe-

ces copiades o inspirades en el vestuari nord-africà.

En aquest punt, confessa en Josep, la roba no correspon amb la dels car-lins que vingueren a Terrassa, que no eren pas d’aquests suavos. Així mateix, explica que els trabucs tampoc no eren un element central en el disseny primer: «Es tractava fer una mica de cercavila, pensàvem en una desfilada amb música, més semblant a les des-filades de moros i cristians, però com que no érem molta colla ni teníem música, al final vam optar pels trabucs que sense molta colla ofereixen una

bona solució, fan soroll i es fan notar. Així, al 2010 vam néixer, en el context de la Fira Modernista».

La colla recrea, el 22 de juliol, l’ar-ribada dels carlins a Terrassa i l’en-frontament en el qual la resistència popular va derrotar l’intent d’assalt. Tot plegat, de federals (federins) a la ciutat no n’hi havia, però sí a Sabadell, assegura en Josep. En tot cas, durant la recreació dels enfrontaments es cridaven consignes i alertes com «que vénen els carlins!», «que vénen els federals!». A la fi, com en el cas de l’uniforme, potser més per estètica i afinitat política que per rigor històric, la colla decidí adoptar el nom de Colla dels Federins (oficialment dita Asso-ciació Trabucaires de Terrassa).

Es fa també una ofrena floral al mo-nòlit dels dos caiguts en la defensa de la ciutat, recreant una processó cívica que es feia a Terrassa des del temps dels fets, fins al Cementeri Vell per honorar els dos màrtirs. La dictadu-

▪ Membres de la Colla dels Federins en una celebració recent. COLLA DELS FEDERINS

El 22 de juliol com a data emblemàtica, punt d’inflexió històrica, especialment pel que fa a la ciutat, així ho veuen a la colla dels Federins, que ho vinculen a l’esplendor del modernisme i tota una època de creixement econòmic i cultural important a la ciutat.

ra de Primo de Rivera la prohibí i els Federins l’han recuperat, «amb altres característiques, clar. Això és aigua passada. Tot i que, segons explica l’historiador local Verdaguer, aca-bada la Guerra Civil, en aquest lloc es va fer un acte de desgreuge amb vells carlins», informa en Sellarès, tot afegint: «pensa que la 22 de juliol, durant el franquisme es deia Héro-es de Codo en homenatge al Terç de Requetès de Montserrat».

Actualment, la colla és constituïda per unes 20 persones. Hi ha una jun-ta, però a efectes pràctics funciona més de forma assembleària. La roba i les armes són responsabilitat de cadascú. El trabuc necessita permís d’armes. Encara que es tracta d’armes de fogueig, cal també un permís es-pecial de la Delegació del Govern per cada actuació. El vestuari és respon-sabilitat personal, però d’acord amb els criteris d’uniformitat que s’han apuntat, la dels suavos carlins, amb la

jaqueta blava.A la Fira Modernista els acom-

panyen la colla sardanista Amunt i Crits i altra gent i músics que parti-cipen ocasionalment per fer l’esceni-ficació. El Toni Comas, que és de la Pàjara i col·labora amb altres colles, també amb l’altra de trabucaires ban-dolers, els va compondre una marxa que es diu Marxa de Trabucs i Pis-tons. L’any passat van estrenar un campament i també el dit «esmorzar de l’obrer», de pa amb tomàquet i arengada.

Finalment, però no menys impor-tant, la colla està creant escola amb el ja tradicional concurs de ratafi-es artesanes. I és que, a la fi, resum aquest trabucaire federí: «sempre tot acaba menjant i bevent i aquí també es tracta d’això, som un grup d’amics, no volem canviar la història, fem això sense més voluntat que l’interès cul-tural, la convivència i passar-ho bé».

13MALARRASSAwww.malarrassa.cat SOCIETAT

>Terrassenc de l’any 2016

Drets humans, cooperació internacional i culturaPep Valenzuela

Defensa dels drets humans i socials, cooperació internacional pel desenvolupament i enfortiment de la cultura popular i tradicional del país estan en el centre del reconeixement de la tasca i trajectòria de vida que l’Associació Centre Cultural El Social ha valorat i tingut més en compte a l’hora d’escollir les persones que han rebut el guardó «Terrassenc de l’any 2016» (47na edició): l’ex-Síndica de Greuges Municipal de Terrassa Isabel Marquès, el president de l’ONG de cooperació internacional al desenvolupament Francesc Torras i el músic, membre i fundador dels Ministrils i destacat promotor de la cultura popular en Carles Llongueres.

▪ Acte de lliurament del premi Terrassenc de l’any 2016

Isabel Marquès

La tasca feta com a Síndica de Greuges en defensa dels drets humans a la ciutat i, abans, en l’associació Alba de cooperació internacional, dibuixen una trajectòria

que va ser el motiu principal amb que s’argumentà la con-cessió d’aquest guardó de Terrassenca de l’any 2016 a la Isa-bel Marquès. Bromeja entre tímida i cofoia: «és un premi que sento familiar, perquè ho segueixo cada any, però, per-sonalment, perquè el meu avi i el meu pare també ho van rebre anteriorment. Ara, els meus fills em diuen si s’hauran de portar bé per guanyar també...».

Fora alguna incomoditat personal («no m’agrada ser pro-tagonista»), considera que «els motius eren bons, sí, crec, i els dos companys molt macos, va ser emocionant, em va agradar molt». En Francesc en nom dels tres va «refermar el compromís de continuar treballant per Terrassa».

El fet que el premi només s’entregui a persones pot deixar en segon grau el paper de les altres persones que fan les entitats o associacions, comenta la Isabel, tot afirmant al temps que creu que «hi ha moltes persones que estan fent grans tasques en el món social de la ciutat, jo veig en temes de salut, social, gent voluntària que fa una gran tasca». En tot cas, posa en valor el fet que el Social «ho fa bé, perquè qui tria, realment, via una ampla consulta, són les entitats, moltes entitats».

La celebració del guardó va coincidir amb el procés per l’elecció de la nova Sindicatura de Greuges local sobre la qual, en un gest que ho diu tot, la Isabel Marquès va pre-ferir no fer comentaris. «Com saps, vaig presentar la dimis-sió de Síndica perquè crec que és un figura prou important. Vaig voler contribuir a fer-la millor, crec que cada vegada és més important a les ciutats que n’hi hagi, s’ha de potenciar més».

Després de 6 anys que van servir per posar aquesta res-ponsabilitat en el lloc que li toca, considera que «ja n’hi havia prou, calia canviar la persona, ho trobo important». El seu gest va esperonà l’aprovació d’un nou reglament del càrrec i l’obertura del procés d’elecció que, una vegada en mas del govern local, malauradament, ha tingut una estrena accidentada i desastrosa.

Diu que no va votar perquè feia poc que havia sortir, i perquè «no vaig voler votar, no fos cas..., perquè el sistema de votació molt secret no ho sé si és...». Però valora posi-tivament que es presentessin 8 persones, i espera que ara l’ajuntament amb la comissió de Transparència decideixi si és adequat tal com ha anat. «Jo no vull opinar en concret», declara. «Ara, s’ha de fer molt ben fet, amb seguretat, la seguretat jurídica és fonamental, tant pels ciutadans com per Sindicatura, si falla la seguretat jurídica llavors no és un procés democràtic».

Sobre l’any que tot comença, afirma veure’l «amb optimis-me, perquè a Terrassa hi ha molta gent interessant i molta energia, ho veig en els joves, m’animen en els cursos i xerra-des que faig a moltes escoles».

Francesc Torras

D’en Francesc Torras s’ha valorat principalment la tasca desenvolupada en l’àmbit de la cooperació internacional al desenvolupament a Guatemala, via

l’associació Oberts al Món. Ell també considera que rebre el guardó a títol personal no és massa just, però si ajuda a la feina ja val. Nascut el 1940, l’activisme social, explica, «l’hem fet sempre amb la meva esposa, junts a totes les coses, som cristians i d’església, amb un grup de matrimonis amics fa anys que ens trobem i anem tocant temes i analitzant-los; i sempre fent cosetes a Terrassa, sempre ens hem bellugat per fer coses pels demés».

Oberts al Món va néixer al 2004, a Montserrat, «escoltant mig casualment una conversa sobre Guatemala que ens va interessà». Un projecte de germanes dominiques que duien 25 anys intentant educar i ajudar la gent, «són molt pobres, sense recursos, i sense educació no se’n sortirien.

En el grup de base de Terrassa trobaren de seguida acord i empenta i començaren a treballar per finançar beques per escolaritzar, via subscripcions. Al 2005 van viatjar i conèixer la realitat, «i ens vam adonar que calia fer quelcom més per aquella gent».

Les Dominiques tenien col·legis en un l’àrea més pobre del país, departaments del Quiché i l’Alta Verapaz. Del primer pas, de buscar gent per pagar beques, que en tot aquests temps han estat més de 1.000 per a nens per estudis prima-ria i secundària; es va continuar amb 200 beques per estudis superiors i universitaris. L’associació manté una relació estre-ta i directa amb la gent a Guatemala: «parlem de la situació i l’ajuda que podem fer, i que estudiar ha d’estudiar cadascú, i ho fan, amb molta il·lusió, els canvia la vida».

Altra tasca que l’ONG egarenca fa és contribuir amb les infraestructures, i han muntat tallers de fusteria i de cuina amb tots els estris, eines i equipament. També informàtica, que als llocs on no tenen electricitat, s’ha de utilitzar un ge-nerador en alguns moments i dies. I encara, fent un gran pas endavant, la construcció de 15 escoles.

Tot i així, explica en Francesc, «quan em van dir que farien el reconeixement, primer no m’ho esperava; em van dir que havia fet tot això, i jo deia que no és veritat, que vaig ser pro-motor, amb gent que ha treballat». Assegura que va dubtar, però que a la fi va considerar que «és una manera de que es doni a conèixer la feina a molta gent que no la coneix, i així ha estat», emfasitza.

En Francesc informa que Oberts al Món funciona «només amb voluntariat, i tots els diners van directes a les persones a través de les germanes dominiques, cap organisme, anem i veiem els nens allà estudiant, d’aquestes persones ens podem refiar». Fan una auditoria anual, una empresa informàtica els cedeix programes gratis, un professional els fa gratis tots els tràmits legals i papers. Només gasten en els materials bàsics d’oficina. Un sistema altíssim d’eficiència i optimització de mitjans d’acord amb els fins, o sigui, com diu ell mateix, «per fer coses pels demés».

Carles Llongueres

Tot i ser un artista consagrat, en Carles Llongueres confessa estar «molt content» amb el guardó, per-què «em sento molt terrassenc, i el fet que una enti-

tat de la ciutat reconegui la trajectòria professional i cultural que he anat duent a terme és el millor que et pot passar».

En general, valora que «el premi l’estan enfocant molt en la tasca del dia a dia de les persones, i en aquesta ocasió han coincidit la cultura popular i món coral, la cooperació inter-nacional i la lluita pels drets humans, àmbits diferents però molt ben complementats». Aquest reconeixement del treball quotidià és prou interessant, perquè és la base de tot, «assajar cada dia, anar picant pedra».

A Terrassa, d’altra banda, «hi ha molta gent fent coses, hi ha un teixit social i cultural potent», afirma coincidint amb les altres guardonades. I això, a més, es reconeix també des de fora, assegura. Això, té un costat molt positiu, com mostra la vitalitat de la cultura popular, que «es reforça i renova amb força, fa il·lusió, i conviuen entitats i tradicions antigues amb noves».

Però, a nivell social, «com mostra la feina de la Beta i el Francesc, es veu que hi ha molta feina a fer pels drets hu-mans, en solidaritat, a la mateixa Terrassa molts col·lectius desfavorits i que cal atendre; per tant, hi ha moltes entitats socials i culturals, però també perquè hi ha mota feina a fer».

Sobre la seva feina amb els Ministrils, en Carles assegura que treballen amb forces renovades, ara busquen repertori antic per la fira modernista, música de l’època que cal prepa-ra i adequar als instruments.

En relació a les corals, treballa molt en la Rossinyol (d’adults) i la infantil CuCut, però fa temps es va engegar el Terrassa Ciutat Coral, agrupant la majoria de corals lo-cals, «aglutinar-les totes és difícil, perquè n’hi ha nivells i ca-racterístiques molt diferents, en espais molt diferents; vam començar amb més de 30, és molta activitat coral des de fa molts anys».

En Carles defensa que surten tantes de noves perquè «la gent necessita cantar, perquè en té ganes de cantar, no perquè sàpiga de l’Anselm Clavé o no, i es reuneixen i canten». Clar que, «amb consciència o no d’això, entren en una tradició d’autoorganització cultural i social». El Centre Excursionis-ta, assenyala, també recupera la seva coral, «històricament l’excursionisme i el cant coral havien anat molt lligats, fer excursions era la diversió del moment, i si sorties cantaves, sempre anaven molt en paral·lel, motles corals provenen del món excursionista».

En aquest punt, tradició i noves tecnologies s’hi troben molt bé. Al menys, és el que sembla apuntar «el bon mo-ment bo de creixement i afiançament actual, en el qual les xarxes socials ajuden molt també, al menys es fan servir molt per entrenar i captar gent; crec que hem sabut donar la volta, aprofitar les eines, però sempre tindrem necessitat de tor-bar-nos i quan se’n va la llum, sempre poden cantar i tocar un instrument».

14 MALARRASSA CULTURA Gener de 2017

>Martín Rodrigo, historiador, ha publicat ‘Los Goytisolo’

Grans capitals espanyols i catalans fruit de l’esclavismePep Valenzuela

En Martin Rodrigo ha retorna t fa poc a Sabadell, després de viure 22 anys a Terrassa. Especialitzat

en l’estudi de l’esclavisme d’empresaris espanyols i catalans a Cuba, ha rebutjat no poques invitacions a tertúlies amb objectius o propostes poc concretes i que sentís que veritablement tocaven allò de què podia parlar.

Llicenciat en Filosofia i Lletres i doc-torat en economia per la UAB, des del 1996 és professor d’Història Contem-porània a la UPF, a la facultat de Cièn-cies Polítiques i el màster en Història del Món, on una de les línies de recerca té a veure amb les relacions entre Es-panya i Cuba i, particularment, Catalu-nya i Cuba en el segle XIX. En aquest ambient es va interessar per la figura dels indians, i tingué l’oportunitat d’ac-cedir a un fons documental molt ric generat per la família Goytisolo que el permeté una recerca que ara ha sortit en forma de llibre, de l’editorial Marci-al Pons, amb el títol Los Goytisolo, una próspera familia de indianos.• La història de l’esclavisme encara

sembla una cosa que no té a veure amb Catalunya i l’Estat espanyol?

El llibre retrata el món de persones que van emigrar sense gaires recursos a Cuba, que van fer negoci i després tornaren. En aquest cas, els Goytisolo, tot i ser bascos d’origen, de Lekeitio, en tornar van decidir venir a Barcelona on van reinvertir un capital acumulat fonamentalment sobre les esquenes dels treballadors esclaus de la canya de sucre en les diferents explotacions de la família.

En la mesura que és un treball bio-gràfic és una anàlisi on surt tot el món del tràfic d’esclaus, tant de l’atlàntic com també l’intrainsular, i del foment de la canya de sucre, exportació de su-cre, del com acumula una fortuna gent que era d’origen humil, en aquest cas el patriarca de la família, Agustín Goyti-solo Lizarzaburu, fuster que al final de la seva vida va fer construir 9 edificis entre passeig de Gràcia, Pelai i plaça de Catalunya, una fortuna de les més grans al país.

Tot això es va fer, òbviament, amb molt de sacrifici i esforç de la seva part, però sobretot amb l’explotació de la

mà d’obra esclava i portant des d’Àfrica milers de persones esclavitzades, en un moment en què el tràfic ja era il·legal, a partir de 1820, cap a Cuba i Puerto Rico, però tot i així van arribar més de mig milió d’africans a treballar en camps de canya i enginys com els de la família Goytisolo.• El tràfic prohibit però no la propi-

etat?Brasil va ser l’últim país en abolir

d’esclavitud, al 1888, amb la Llei Àu-ria, però Espanya va ser l’últim país europeu en abolir l’esclavitud (a Cuba) dos anys abans, 1886. Però una cosa és l’esclavitud com a institució i altra el tràfic d’esclaus, i van tenir cronologies diferents. A Cuba, fins 1886 es podien tenir esclaus legalment, a la Península des del 1837 era il·legal. A Puerto Rico es va abolir l’esclavitud al 1873.

El tràfic, en el cas de Brasil, va durar fins el 1853, i un cop acabat aquest mercat l’únic que va quedar va ser Cuba, que es mantingué fins el 1866. Il·legal però tolerat, de fet. Estem rea-litzant un projecte de recerca sobre la participació espanyola en el tràfic d’es-claus i estem mirant sobretot els ports de Barcelona i de Cadis, intentant re-construir les fortunes que es van poder fer vinculades amb aquesta activitat.• Comerç i explotació de la mà

d’obra esclava com a acumulació de capital? Encara falta recerca, però jo m’atre-

viria a dir que l’acumulació de capital vinculada al tràfic d’esclaus no és gaire important; és molt més important la vinculada a la mà d’obra captiva amb unes condicions de treball molt dures, a més considerada propietat, això va permetre acumular molts capitals.

Cuba era un espai molt interessant per a l’acumulació de capital, però no per a la reinversió. Això era millor als Estats Units, Anglaterra, França i a la Península, en aquell temps, Catalunya i, en particular, la ciutat de Barcelona. Espai privilegiat, hi ha un nombre de famílies de la gran burgesia que acu-mularen els seus capitals a la Cuba esclavista, amb tràfic, explotació a la canya de sucre i negocis indirecta-ment relacionats; vegis el marquès de Comillas, Joan Güell, Vidal Quadras i altres que no són tan coneguts però que en el seu moment van invertir els

▪ Martín Rodrigo durant l’entrevista PV

seus diners, per exemple, a l’Eixample. Va coincidir la guerra dels 10 anys a Cuba amb la construcció de l’Eixample de Bar-celona.• Es pot relacionar per tant el crei-

xement econòmic català i espa-nyol amb aquest lucratiu ‘negoci’?La proporció és la gran pregunta, és

segur un tema rellevant, però no és l’únic factor que ajuda a explicar el perquè del creixement de l’economia catalana al se-gle XIX, però és un dels més rellevants. També tot el comerç colonial; un factor col·lateral però important: vaixells que van a Rio de la Plata portant oli, fruita seca, aiguardent, vi... allà carreguen tasa-jo pels enginys de Brasil i de Cuba; des-carreguen el tasajo i carreguen sucre pels EUA, on carreguen cotó per Barcelona, un cicle en el qual els vaixells sempre van carregats i permet acumulació de capital. També la construcció de vaixells, donant feina als constructors, els mariners, tot un món integrat, i una part d’aquest capital, amb el comerç, amb el tràfic d’esclaus i amb el sucre es reinverteix després a les finances i la indústria.• Això ja és un món plenament globa-

litzat, d’indústria, crim, capitals?Els EUA declaren el tràfic d’esclaus

il·legal al 1808, i què fan els traficants d’allà? Deixen Charleston i se’n van a La Havana. Quan parlem de la participació catalana o espanyola en el tràfic sempre s’ha d’entendre en un marc internacio-nalitzat, en un món globalitzat, sí, llavors no estaven en conflicte sinó en aliança, nord-americans des de l’Havana, amb andalusos des de Sevilla amb catalans des de Barcelona, mariners canaris, capi-tans de vaixell gallecs, diríem és un món molt integrat.

A més, Cuba és molt a prop dels EUA, hi havia molt de contacte, la major part dels vaixells que feien tràfic d’esclaus es van construir als EUA, uns quants a Catalunya i la resta a les drassanes de la Península, però la majoria, amb les dades que tenim, a drassanes nord-americanes.

En tot cas, el tràfic es va abolir més aviat, però l’esclavisme va quedar, en el cas dels EUA fins el 1865 (la segregació arribà fins a poques dècades fa...). Clar, el fet que una persona sigui propietat d’una altra i que com a tal no tingui drets, cap mena de dret, això es va acabar al 1865 i després hi va haver mecanismes de segre-

gació; però ja és una altra fase. Una de les coses que defi-

neix un esclau és que no té drets a tenir drets. En el cas espanyol i francès, en els pa-ïsos catòlics, els propietaris tenien obligacions amb els esclaus, però aquests no te-nien drets ni podien reclamar res. Hi havia una figura, un funcionari, que actuava com els fiscals de menors i podia rebre una reclamació i cur-sar-la. Aquesta idea que un esclau és una persona que està mort civilment, això can-via en el moment que acaba l’esclavitud. Després hi haurà altres mecanismes fins i tot legals de discriminació, però llavors un esclau podrà tenir propietats, que abans no po-dia tenir, des del punt de vista jurídic.• Conclusions?

El llibre en concret, com estudi de cas, encara i que no pots anar més en-llà, té avantatges perquè pots filar molt prim, per exemple per veure els me-canismes de transferència de capitals, que passen per EUA, França, Angla-terra, o sigui tot molt cosmopolita, una globalització financera.

De totes formes, a partir d’estudis de cas com aquest i altres recerques fetes abans i en curs sí que em sembla que es pot dir que, vist de l’òptica de Cata-lunya, el món colonial espanyol va ser molt important. Per això s’explica que la primera ciutat on hi ha una escul-tura de Colom sigui Barcelona, que es fes l’exposició universal de 1888, molt vinculada a ressaltar tot aquest lligam amb Amèrica; i hi ha tot un conjunt de llegats vinculats a l’esclavitud que és el que caldria encara estudiar, com els porxos d’en Xifré, els del famós Res-taurant de les 7 portes, un edifici que va fer una gran propietari d’esclaus de Cuba i que va heretat la família, que després de 50 anys d’haver marxat de l’Havana encara mantenien desenes d’esclaus i rebien diners des de Cuba.• Torno al principi, se sap poc

d’aquesta part de la història a casa nostra?Hi ha un passat esclavista important,

si ens remunten al segle XVI, a ciu-tats com Sevilla hi havia més d’un 10% de la població que era esclava africana. Ara fa poc s’ha defensat una tesi doctoral que explica que ja en el regnat de Ferran el Catòlic la mateixa ciutat de Barcelona te-nia esclaus negres. Jo m’he dedicat a l’esclavitud atlàntica, vinculada al món del Carib, però hi van haver esclaus a la ciutat de Barcelona fins a principis del segle XIX i es poden trobar anuncis a la premsa, «vendo negrito».

Un cop abolida l’esclavitud, al 1837, encara era molt comú tenir criats negres entre les famílies im-portants de Barcelona, que no eren ben bé esclaus però gairebé. Totes les famílies s’havien endut, sobretot les que tornaven de Cuba, minyona, cri-ats, dides, que apareixen a les novel-les, testaments, tot un món encara per conèixer del tot però que sabem que existia.

Ara investigo, i estic trobant més que pensava, capitans de vaixells negrers catalans que després van ser empresaris rellevants, noms que no són gaire coneguts, potser en el seu moment. El que m’agrada posar de relleu és que és tot un món que va bastant més enllà dels cognoms més coneguts.

15MALARRASSAwww.malarrassa.cat CULTURA

HORITZONTALS: 1. Lloc on hi ha situat un edifici, un terreny o un objecte. 2. En plural, confús o in-tel·ligible. Matrícula espanyola. 3. En sentit contrari, “Centro de En-señanza de lenguas extranjeras”, amb seu a Mèxic. Abstenció total o parcial d’aliments. 4. Diferent, estrany. Tipus de societat mercan-til. En sentit contrari, segona lletra dels alfabets hebreu i arameu. 5. En plural, sentiment profund de malvolença envers algú. Mamífer remugant artiodàctil de la família dels cèrvids. Vocal. 6. En certs jocs de pilota, servir. Groc fosc. 7. La primera. En sentit contrari, estat de confusió. Sigles de societat. 8. La primera vocal. Nitrogen. Impost que suporten les empreses per la seva activitat. 9. Obrir de dalt a baix qualsevol animal. 10. Boira.

Dany material o moral.VERTICALS: Copiosa, abundosa. Preposició. 2. Composició poètica de l’antiga poesia lírica provençal. Ruc. 3. Relatius o pertanyents a Ibèria. Matrícula espanyola. 4. Privat del sentit de la vista. Estat d’una cosa que ha arribat a la ma-duresa o perfecció. Contracció. 5. En sentit contrari, matrícula espa-nyola. Consonant del plural. Que té una olor i un sabor desagradable per descomposició. 6. Ajudar. Cent romans. Vocals. 7. Dos-cents un romans. Existeix. Nitrogen. 8. En sentit contrari, acte d’obrir-se la flor. De nou en sentit contrari, cap vegada. 9. Vocal. Infusió. Fes us, utilitzara. 10. Prepòsit o prebost eclesiàstic de certes comunitats. Cinquanta.

SOLUCIONS (NOMÉS HORITZONTALS):1. UBICUACIO. 2. BABELICS. P. 3. ELEC. DIETA. 4. RAR. SA. TEB. 5. ODIS. REN. O. 6. SACAR. SAUR. 7. A. SOAC. SD. 8. A. N. IAE. 9. ES-BACONAR. 10. NEULIA. MAL.

→ MOTS ENCREUATS

D’aquesta partida entre Malysev – Kajdanov jugada a Bled el 1989 sor-geix aquesta posició on tots dos reis estan molt exposats a l’atac ene-mic. Juguen les negres i rematen brillantment.

Solució: 1….Txf2!!: 2. Rxf2 – Dxh2 + - 3. Rf1 – Te7 ; 4. Df5 – Tf7 ; 5. Df4 – h5 i les blanques van aban-donar la partida.

→ PROBLEMA D’ESCACS

Cesc Carceller

FITXA BIBLIOGRÀFICA

L’aquariDavid Vann

Traducció d’Albert TorrescasanaEdicions del Periscopi, Barcelona, 2016279 pàgines

Jordi Sellarès

Quan encetem un llibre de David Vann (1966) ens hau-ríem de trobar sempre amb un cartell d’aquells que diuen: «Alerta! Vénen corbes!». Qualsevol que s’hagi llegit algun dels seus llibres anteriors podrà donar fe d’aquest adverti-ment. Pensem en Sukkwan Island o en Goat Mountain, per posar-ne només dos exemples; són dues lectures que deixen una petja emocional inesborrable. Són obres que ens parlen de la relació dels homes amb la natura, però sobretot, de les relacions entre els homes, dins de les mateixes famílies; i de com aquestes s’esmicolen degut a girs inesperats, veritables clatellots emocionals.

Contràriament al que passa a les obres anteriorment es-mentades, L’aquari es desenvolupa a Seattle, ciutat freda de pluja constant. La Caitlin, de 12 anys i fascinada pel món subaquàtic, va cada tarda, després de sortir de l’escola, a l’aquari de la ciutat, l’únic oci que la seva mare li pot oferir. Allà aconsegueix abstreure’s de les dificultats i les penúries

que passen dia rere dia ella i la seva mare. Mentre obser-va els peixos comparteix l’estoma amb un home gran, vell, que per combatre, així, la seva solitud també es passa cada tarda observant els peixos, els seus hàbits i els seus secrets. Entre ells dos s’estableix una relació simbiòtica que emana-rà de l’interès comú pel mon subaquàtic i acabarà mutant en l’afecte que a tots dos sembla que els manca en el món exterior. Al conèixer-se la identitat del vell es desferma una tempesta emocional sobre ella i la seva mare, una tempesta que amenaça en engolir-les i que capgirarà per sempre les seves vides.

David Vann ens parla sobre el dolor, sobre els sacrificis que s’han de fer per la família, sobre decisions equivocades i visce-rals. És una historia sobre la lluita per la supervivència d’una mare que cria una filla tota sola, sense ajut de ningú; sobre les responsabilitats i sobre l’odi i la violència que es poden des-fermar en el moment més inesperat. Però L’aquari ens parla també sobre redempció i sobre la força del perdó, sobre el descobriment del món adult i de les relacions afectives (prò-pies i alienes) per part d’una nena pre-adolescent. La prosa de David Vann és profunda, gairebé abismal, d’una força espaterrant, comparable a la força que irradien els seus per-sonatges, sobretot la Caitlin i la Shery, la mare. Aquesta força ens arriba ara també mercè a la traducció de Yannick Garcia, precisa i magnífica però també tot un repte, com ell mateix va reconèixer a la presentació del llibre.

A  L’aquari  també hi destaca el capgirament dels punts comuns en les anteriors obres de Vann. Si a Sukkwan Is-land i Goat Mountain es parlava de naturalesa salvatge com a teló de fons de les històries tràgiques, l’aquari de la present obra, un espai tancat, encapsulat, és el que serveix de ca-talitzador de gran part de la narració. Les converses ictio-lògiques entre Caitlin i el vell, molts cops tenen una doble lectura; no són només anècdotes sobre el comportament dels peixos, sinó que també s’hi veuen reflectits alguns dels comportaments humans que s’esdevenen fora de l’oasi de pau que es l’aquari.

La presència de David Vann a Barcelona, i haver tingut l’oportunitat d’escoltar-lo i de parlar amb ell, em va servir per descobrir un individu d’una personalitat radiant, llumi-nosa i positiva, d’aquelles que no t’esperes en una persona que ha hagut de passar per una sèrie de mals tràngols capa-ços d’abatre a qualsevol. Potser això sigui una de les caracte-rístiques més destacables d’aquest llibre, L’aquari.

Una obra no gaire visceral, si el comparem amb Sukkwan Island i Goat Mountain, però igual de punyent i fascinant. Però, sobretot, diferent en la constatació de que hi pot ha-ver llum al final del túnel, és com si aquesta novel·la hagués servit de catarsi a l’autor. 

Amb aquest L’aquari es confirma que David Vann és un dels grans (en majúscules) noms de la narrativa america-na actual. Si és que algú en tenia algun dubte. Sumem-li la traducció a càrrec d’un dels escriptors i traductors amb més talent del país. I encara més, l’haver estat publicat per una de les editorials de més prestigi, reconeguda i llegida del país. Un altre encert, i ja en van la tira, de l’editor, de l’amic Aniol. Un llibre per no perdre-se’l.

→ LITERATURA

La llum al final del túnel

→ TIRES CÒMIQUES Suby Subaru

CLASSES D’ESCACSExperiència en escacs escolars i en organització

de tornejos/exhibicions.Personalitzades i/o en grups.

cesccarcellerf@yahoo.es 669 24 76 32

16MALARRASSAwww.malarrassa.cat

→ PERFILS

CULTURA

Rat Soriano (1971) és una artista plàstica terrassenca que també desenvolupa una activitat pedagògica adreçada a fomentar l’aprenentatge creatiu de les arts plàstiques entre els infants.

• Per què no comencem parlant de la teva fa-mília, del teu barri, de la teva relació amb la nostra ciutat... Sempre has viscut a la Mau-rina?

El meu pare prové d’Albacete i la meva mare, de Bell-lloc d’Urgell, però van arribar a Terras-sa d’infants. Jo, de petita, vivia a l’altra punta de Terrassa, al carrer Girona, a Sant Pere Nord. No he tingut mai relació amb cap associació de veïns, la veritat, però quan el meu fill era petit vaig estar molt embolicada amb les activitats de l’Ampa de la seva escola i també amb la gent que es dedicava a l’alfabetització de les dones mar-roquines.• A quina escola vas anar i quins estudis vas

fer?Dels quatre als disset anys vaig anar a Mare de Déu del Carme, però no vaig arribar a fer el Cou. Del batxillerat vaig passar a l’Escola Municipal d’Art, el meu somni era ser dissenyadora d’inte-riors, però tampoc vaig acabar, per desavinences amb un professor, precisament d’interiorisme.• I, abans de dedicar-te a l’ensenyament de les

arts plàstiques, en què vas treballar?De joveneta vaig començar a treballar a la pastis-seria d’on el meu pare era l’encarregat. Despatxa-va, però al meu pare no li agradava que treballés a l’obrador com jo volia. Coses del masclisme... al forn hi feia molta calor i la gent que hi treba-llava anava lleugera de roba. Després de deixar l’Escola d’Art, vaig estudiar Administració i vaig treballar uns quants anys en una gestoria i en una petita empresa, fins que va tancar. Després d’això vaig parlar amb el meu marit i vam decidir que em dediqués a fer allò que em venia de gust, l’art plàstic...• D’on et ve l’interès per l’art?El meu pare era un home molt creatiu, la pas-tisseria afavoria el conreu d’aquest aspecte. Feia unes mones de Pasqua molt treballades, era un perfeccionista. Veure’l treballar era un plaer. A més, a primària, vaig tenir una professora de plàstica magnífica, la Lourdes, intel·ligent, culta, motivadora... I a batxillerat el meu tutor va ser el Miquel Barneda, que tenia vocació artística i que em va donar molt suport.• Quan comences a fer obra plàstica seriosa-

ment, o sia, amb l’objectiu de treballar amb mètode i de manera sistemàtica, i d’exposar?

Cap al 1995 vaig començar a freqüentar al taller del Suri, que ja el coneixia dels tallers que ens va fer als carmelitans. Ens donava una gran lli-bertat, però també era molt exigent amb els re-sultats i et feia repetir i repetir la feina fins que assolies l’objectiu amb èxit. Després vaig entrar al GRID, el Grup de Recerques, Investigació i Divulgació de l’Art, que era un veritable grup, cada un teníem el nostre estil i potser objectius diferents, però no hi havia egoisme ni individua-lisme, realment érem un col·lectiu.• Com a pintora, quin era el teu referent? En aquell moment cap, anava explorant. Més endavant em va agradar moltíssim el mexicà Di-

ego Rivera. Però és que, com que mai m’ha atret gaire la pintura figurativa, més que per un artista model sempre m’he sentit influenciada pels pro-cediments de l’informalisme matèric, però sense dependència d’un mestre concret.• I ara cap on vas?Ara mateix, la pintura se’m queda curta per co-municar allò que vull dir. A la meva última expo-sició alternava la pintura amb la instal·lació, que és un gènere que m’està interessant cada vegada més, sobretot quan és del tipus en què la gent pot intervenir, per això i des de fa un parell d’anys m’estic plantejant anar cap a la performance...

“El meu objectiu és que desenvolupant la seva creativitat els meus alumnes s’ho passin tan bé com jo m’ho passava”

• Una pregunta impertinent, què feu els pin-tors amb les vostres obres? Ja teniu prou es-pai per guarda-les?

Mira, l’estiu passat jo no cabia a casa i vaig anun-ciar a Facebook que posava a la venda tota la meva obra a un preu molt raonable, tret de cinc o sis obres que m’estimo molt, i que les que no es venguessin em veuria obligada a destruir-les. Per cert, que va haver-hi qui em va preguntar que a quin contenidor les llençaria, per anar-les a buscar. Caram, no podien pensar que, a banda del temps que hi he esmerçat, m’he gastat uns diners en material i lloguers de sales d’exposici-ons; no es tractava de fer-me rica, només volia recuperar aquestes despeses. No tenim una cul-tura que valori el consum de la cultura...• Potser les arts plàstiques no són rebudes

ara a casa nostra de la mateixa manera que ho eren fa cinquanta anys, es troba a faltar entusiasme, ningú s’exalta discutint sobre diferents tendències com passava llavors, no hi ha polèmiques, i si existeixen no arriben a fer-se de domini públic. Artistes d’altres dis-ciplines han desplaçat els plàstics en l’interès de la gent...

Potser alguns artistes plàstics s’ho han cregut massa això de ser artistes. Els manca connectar amb la gent.• Recordo, per exemple, que fa uns anys un

que era llicenciat en Belles Arts criticava l’exposició d’un autodidacta amb l’argument que «aquest segur que ni sap qui era Puvis de Chavannes», com si el valor estètic d’una obra plàstica depengués dels estudis de l’au-tor, no d’allò que comunica. Però... parlem

d’una altra mena de valor, es pot viure de la pintura?

És impossible per a la majoria. Ja no parlo de viure’n, simplement de rebre una mínima com-pensació. Que quedi clar que tothom és molt lliure de gastar-se els diners en el que vulgui, però hi ha gent que no volen gastar-se quaran-ta euros en un quadre que els agrada perquè ho troben car i en canvi se’ls gasten en un sopar. No parlo d’un sopar de celebració, però sí d’un sopar de dissabte, que és cosa d’una nit. En canvi una obra és per a tota la vida.• Quins nous projectes tens? M’han dit que

t’has posat a estudiar. És que a hores d’ara vols un títol?

Disseny i creació digital. És un grau que fo-menta molt la creativitat, però també la reflexió. Tots els treballs que has d’entregar has d’acom-panyar-los d’un informe detallat sobre el seu procés de creació, una memòria de treball que pot ocupar més temps i ser més complexa que el treball en si mateix.I, sí, vull un títol, però no et pensis que idealitzo el fet de tenir un títol universitari, conec alguna persona que el té i fa pena el poc nivell que han assolit. Sobretot estudio perquè vull millorar, vull progressar en aspectes sobre els que encara no tinc prou domini... Fins i tot no sé si acabaré traient-me el títol, estudio perquè m’agrada i de moment faré les assignatures que em motiven i que em facin millorar com a creativa, no m’ho plantejo com una opció professional.• Parlem d’un aspecte de la teva trajectòria

que se’t valora molt i que ja he esmentat al començament de la nostra conversa: la teva activitat pedagògica. Com va començar tot?

Com moltes coses a la vida va ser per casualitat. Una professora de l’escola del meu fill em va de-manar un dia si podia parlar als seus alumnes de cicle superior de primària de l’obra de Tàpies i l’art matèric. Doncs la cosa va ser tan satisfactò-ria per a tots que de ser una activitat d’un dia es va convertir en un taller que va ocupar totes les classes de plàstica durant un trimestre. El que va agradar tant als alumnes com al professorat —i això s’ha mantingut en tots els cursos que he fet posteriorment, sobre Chillida, Barceló i altres— és que l’objectiu del taller no consistia a imitar a Tàpies, sinó a conèixer els seus conceptes i prac-ticar les seves tècniques perquè després els alum-

Gener 2017 Número 23

MALARRASSA és un mitjà de comunicació de COOPERATIVISME INFORMATIU de PROXIMITATpel DRET a una INFORMACIÓ DE QUALITAT

Rat Soriano, una artista i mestra entusiasta

▪ Rat Soriano al seu estudi, al costat de dues de les seves creacions

nes facin unes obres que no siguin mimètiques.• Quin experiència o formació prèvies tenies?Cap. Ha, ha, ha! Cal dir que el meu marit, que és professor universitari, em va ajudar molt a programar, preparar fitxes... a organitzar-me, vaja, però el plantejament era totalment meu, ni tenia cap model ni coneixia altres experiències. La fama del meu taller es va escampar ràpid i al curs següent el PAME, el Patronat Municipal d’Educació, el va incloure en el seu programa d’activitats i els segueixen oferint fins al present.• I la teva tasca a les escoles bressol?Quan portava tres anys d’activitat, cap al 2009, Coloraines, La Casona i Vallparadís van dema-nar un taller d’art contemporani per a infants de dos i tres anys i el PAME em va recomanar. Cada curs presento un projecte nou, dedicat a algun artista o alguna artista contemporània di-ferent, amb els seus conceptes i tècniques especí-fiques, i l’apliquem conjuntament, d’una manera molt transversal i també amb tota la retroali-mentació que calgui.• També has portat fins el curs passat el Taller

dels Amics Menuts a Amics de les Arts i Jo-ventuts Musicals...

Sí, quan la Teresa Jordà Vitó va plegar, jo era vo-cal d’Arts Plàstiques a la junta de l’entitat i l’Er-nest Castañé, el president que teníem llavors, em va proposar substituir-la. Com a tots els altres tallers, sempre tenia la programació completa i sencera abans de començar el curs, i feia un pro-jecte diferent cada any, amb un nou tema i pro-curant treballar noves tècniques, i cercava altres artistes perquè els alumnes coneguessin la seva obra i la manera de treballar o personatges que dominessin el tema a tractar. Per exemple, quan el tema va ser la volta al món, vaig buscar diver-ses persones per parlar dels seus països d’origen: Brasil, Mèxic, Suïssa...• T’agrada fer classes, es nota.M’agrada moltíssim. Jo m’ho vaig passar molt bé fent plàstica quan anava als carmelitans. Aquest és el meu objectiu, que desenvolupant la seva creativitat els meus alumnes s’ho passin tan bé com jo m’ho passava i, si és possible, que jo aconsegueixi millorar la bona feina que van fer els meus mestres.

Jordi F. Fernández