56 domèstica | 57

p

El conjunt dels habitatges construïts a Catalunya els dar-rers anys sembla el resultat d’una aplicació correcta de la normativa vigent i de les directrius que tant els promo-tors públics com privats estableixen en nom d’un client hipotètic, que sempre és interpretat de la manera més reaccionària i vulgar. Enmig d’aquesta situació, resulta encoratjador trobar exemples com l’edifici d’habitatges de Josep Llinàs, acabat de construir el 2005 a la plaça de Sant Agustí Vell de Barcelona. Casos com aquest són exemplars per la utilització d’alguna cosa fora de lloc. En alguns dels habitatges de l’edifici la cuina s’utilitza també com a rebe-dor. Un exemple que ens fa pensar en el que anomenem innovació: a vegades tan sols es tracta d’utilitzar les peces tot mirant de fer una lectura que no contradigui la nor-mativa, però aprofitant els àmbits que aquesta no defineix clarament.

Aquest és l’interès d’aquest text, fer algunes observaci-ons sobre plantes d’habitatges que semblen que han anat més enllà d’una simple distribució funcional, si per això entenem quelcom proporcionat, ordenat i ben aprofitat. Per a aquestes plantes el terme distribució resulta estret.

Distribució és un terme massa estret!

Layout is too narrow a term!

All of the housing built in Catalonia over the last few years seem to be the result of the correct application of current regulations and the guidelines that both public and pri-vate development companies establish on behalf of hypothetical clients. The clients are always interpreted in the most reaction-ary and common way. This situation is mod-erated by some examples such as Josep Llinàs’ block of flats, which were completed in 2005 in plaza Sant Agustí Vell, Barcelona. Cases such as these contain examples of the use of some elements outside of their usual place. In some of the dwellings in Josep Llinàs’ building, the kitchen is also used as the entrance hall. This example makes us consider that what is called “innovation” sometimes means simply interpreting the use of rooms in a way that is not at variance with the regulations, but that takes advan-tage of areas that are not clearly defined in such regulations.

This document will focus on this topic. We will make some comments about the ground plans of dwellings that seem to have gone beyond a simple functional distribution, if we understand this to mean something that is proportioned, ordered and well-planned. The term layout is too narrow for such ground plans.

¡Distribución es un término demasiado estrecho!

El conjunto de las viviendas construidas en Cataluña los últimos años parece el resulta-do de una correcta aplicación de la normati-va vigente y de las directrices que tanto los promotores públicos como privados estable-cen en nombre de un cliente hipotético, que siempre es interpretado de la manera más reaccionaria y vulgar. En medio de esta situa-ción, resulta estimulante encontrar ejemplos como el edificio de viviendas de Josep Llinàs, acabado de construir en 2005 en la plaza de Sant Agustí Vell de Barcelona. Casos como éste son ejemplares por la utilización de algo fuera de lugar. En algunas de las viviendas del edificio, la cocina se utiliza también como recibidor. Un ejemplo que nos hace pensar en eso que llamamos “innovación”; a veces simplemente consiste en utilizar las piezas tratando de hacer una lectura que no contradiga la normativa, pero aprovechando los ámbitos que ésta no define claramente.

Éste es el interés de este texto. Hacer algu-nas observaciones sobre plantas de vivien-das que parecen haber ido más allá de una simple distribución funcional, si es que por eso entendemos algo proporcionado, orde-nado y bien aprovechado. Para estas plantas el término distribución resulta estrecho.

domèstica secció a càrrec de Xavier Monteys, amb Eduard Callís i Anna Puigjaner

Josep LlinàsC. Serra d’en Xic, 3Barcelona, 1998-2005Quarta planta

0 5m

56 domèstica | 57

Entrar per la cuinaEntrar per la cuina o dormir al rebedor poden ser possi-bles si es fa a més a més…1 Exactament això és el que passa a alguns dels rebedors de l’edifici Mitre de Francisco Juan Barba Corsini2. Els rebedors del costat oposat de l’escala i l’ascensor poden ser més fondos i tenir una finestra al pati. Aquesta amplada s’aprofita per a instal·lar-hi un llit plega-ble que permet que hi dormin les visites ocasionals.

Els rebedors de l’edifici de la plaça de Sant Agustí Vell no tenen cap separació amb la cuina, malgrat que el lloc de pas queda perceptiblement fora del seu àmbit, és a dir, aquesta és tangencial a l’espai del rebedor. El rebedor cui-na forma subtilment un rosari d’espais successius amb el menjador i la sala. La voluntat és de diferenciar-los clara-ment i col·locar, almenys així està dibuixat, el menjador en el lloc de més penombra, és a dir, en una posició cen-tral de l’habitatge. Si mirem amb atenció la planta, en dos d’aquests habitatges això és particularment clar.

L’exemple és il·lustratiu de les maneres de fer respecte a l’habitatge. Tant en aquest cas com en els següents casos plantejats s’actua de manera contrària a allò que sovint entenem com a la solució correcta.

Això ens porta a pensar que generalment treballem segons un estàndard de distribució. Una distribució que sembla que es decanta per certes idees comunes que cre-iem que són la manera adequada de resoldre un habitat-ge i que, tot i acceptant-ne la correcció, també podríem plantejar-nos que alguns cops esdevenen un impediment perquè l’habitatge pugui evolucionar.

1 Això ens porta a una vella anècdota sobre dues delegacions religioses que van anar a Roma per demanar permís per a fumar mentre passaven el rosari. “Es pot fumar mentre es passa el rosari?” va preguntar al Sant Pare la representació dels franciscans. “No!” va ser la resposta. A continuació va entrar la representació dels jesuïtes i van for-mular la petició així: “Es pot resar el rosari mentre es fuma?” La resposta va ser que sí.

2 Monteys, Xavier; Fuertes, Pere. Mitre. Barcelona 1959-64. F.J. Barba Corsini. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998. En aquest llibre es pot veure el llit plegable que l’arquitecte va dissenyar expressament per als apartaments.

Enter through the kitchen

Entering through the kitchen or sleeping in the entrance hall could be possible if we do it increasingly.1 This is exactly what happens in some of the entrance halls of the Mitre’s Francisco Juan Barba Corsini building.2 The entrance halls on the opposite side of the staircase and the lift could be made deeper and have a window out onto the courtyard. This width is made good use of by the installation of a folding bed that enables occasional visitors to sleep here.

The entrance halls in the plaza Sant Agustí Vell building are not separated at all from the kitchen, despite the fact that the passage is noticeably out of its area, i.e. it is tangential to the entrance hall. The entrance hall-kitchen subtly forms a chain of successive spaces with the dining room and the living room. The aim is to clearly define these spaces and to situate - at least in the plans - the dining room in the shadi-est place, i.e. in a central position in the dwelling. If we look careful at the ground plan, we can see this particularly clearly in two of the dwellings.

This example illustrates different ways of dealing with dwellings. In this case and in the following examples the dwelling is treated in a way that is contrary to what is often understood as the correct solution.

This leads us to consider that we usually work according to a standard layout. A layout that seems to opt for some common ideas that we believe to be the appropriate way to arrange a dwelling. Even if we accept the correctness of this design, we can also consider that it sometimes represents an obstacle to the evolution of the dwelling.

Entrar por la cocina

Entrar por la cocina o dormir en el recibidor pueden ser posibles si se hace además1… Exactamente eso es lo que pasa a algunos de los recibidores del edificio Mitre de Fran-cisco Juan Barba Corsini.2 Los recibidores del lado opuesto de la escalera y el ascensor pueden ser más hondos y tener una ventana en el patio. Esta anchura se aprovecha para instalar una cama plegable que permite dormir a visitas ocasionales.

Los recibidores del edificio de la plaza de Sant Agustí Vell no tienen ninguna separación con la cocina, aunque el lugar de paso queda perceptiblemente fuera de su ámbito, es decir, ésta es tangencial al espacio recibidor. El recibidor-cocina forma sutilmente un rosario de espacios sucesivos con el comedor y la sala. La voluntad es de diferenciarlos claramente y colocar, al menos así está dibujado, el comedor en el lugar donde hay más penumbra, es decir, en una posición central de la vivienda. Viendo con atención la planta, en dos de estas viviendas eso es particularmente claro.

El ejemplo es ilustrativo de las maneras de proceder con respecto a la vivienda. Tanto en este caso como en los siguientes casos planteados se procede de forma contraria a aquello que a menudo entendemos como la solución correcta.

Eso nos lleva a pensar que generalmente tra-bajamos según un estándar de distribución. Una distribución que parece decantarse por ciertas ideas comunes que creemos que son la forma adecuada de resolver una vivienda y que, aun aceptando su corrección, también podríamos plantearnos que algunas veces se convierten en un impedimento para que la vivienda pueda evolucionar.

9

Interior d’un dels habitatges de Josep Llinàs.

1 Eso nos lleva a una vieja anécdota sobre dos delegaciones religiosas que fueron a Roma para pedir permiso para fumar mientras se reza el rosario. ¿Se puede fumar mientras se reza el rosario? preguntaró al Santo Padre la representación de los franciscanos. ¡No! fue la respuesta. A continuación, entró la representación de los jesuítas y formularon la petición así: ¿Se puede rezar el rosario mientras se fuma? La respuesta fue que sí.

2 Monteys, Xavier; Fuertes, Pere. Mitre. Barcelona 1959-64. F.J. Barba Corsini. Barcelona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998. En este libro se puede ver la cama plegable que el arqui-tecto diseñó expresamente para los apartamentos.

1 This is linked to an old anecdote about two religious delega-tions who went to Rome to ask for permission to smoke whilst telling the rosary. “Can one smoke whilst telling the rosary?” the Franciscan representative asked the Holy Father. “No!” was the reply. Then the Jesuit representative entered and asked in the following way, “Can one tell the rosary whilst smoking?” The answer was yes.

2 MONTEYS, Xavier, FUERTES, Pere. Mitre. Barcelona 1959-64. F.J. Barba Corsini. Col·legi d’arquitectes de Catalunya. Barcelona, 1998. The folding bed that the architect designed expressly for these dwellings can be seen in this book.

JAU

ME

ORP

INEL

L

JAU

ME

ORP

INEL

L

58 domèstica | 59

La planta “clau”

Aquesta distribució estandarditzada la podríem assimilar al perfil d’una clau de butxaca. La clau té una part pla-na que prenem amb els dits, que sol estar foradada per a poder-la penjar d’un clauer, i una tija que és on hi ha les dents que fan de cada clau una peça única. La nostra distribució té una sala d’estar menjador, de la qual surt un passadís on s’arrengleren les habitacions, la primera de les quals és la cuina. Aquesta forma estàndard permet distingir entre el que sovint anomenem zona de dia i zona de nit, la sala menjador i les habitacions, respectivament. L’èxit d’aquest esquema és que representa a la perfecció la família. És jerarquia en estat pur. Doncs bé, els exem-ples que ens interessen donarien lloc a claus impossibles. Claus que traduïdes a distribucions correspondrien a for-mes distintes de sales i agrupacions diverses de les habita-cions en relació amb la sala menjador.

La planta “Klein”

Les distribucions que hem vist dels habitatges de Josep Llinàs tenen aquest interès, el de desdibuixar la clau que es converteix en el patró de l’habitatge funcional i “ben empaquetat”.3 De fet, l’interès per aquestes distribucions

“incorrectes” es pot despertar en veure el vell esquema proposat per Alexander Klein i recollit al text Vivienda mínima 1906-1957.4 En aquest esquema Klein compara dues plantes d’habitatges, una de convencional i una de funcional. L’habitatge de l’esquerra se suposa que és de-ficient perquè les línies que es creuen al centre són cir-culacions que evidencien que les persones de la casa, en

“circular-hi” toparien les unes amb les altres, tot i que no ens consta que els ingressos per urgències dels accidents domèstics esmentats estiguin relacionats amb aquest pro-blema. Per contra, l’habitatge de la dreta, molt més funci-onal, ha resolt el problema de la circulació i no s’hi produ-eixen encreuaments ni, per tant, accidents.

The “Key” ground plan

This standardised layout can be compared to the cross section of a key. A key has a flat head that we hold with our fingers. This usually has a hole in it so that it can be put on a key ring. A key also has a shaft that contains the teeth that make each key unique. Our layout has a living-dining room from which you go into a passageway where the rooms are lined up. The first of these rooms is the kitchen. This standard form enables us to distinguish between what is usually called the “day area” and the

“night area”: the dining room and the bed-rooms respectively. The success of this plan lies in it perfectly representing the family. It is hierarchy in its purest state. However, the examples that we are interested in would give rise to impossible keys. Keys that when translated into layouts correspond to dif-ferent shapes of living room and different groupings of rooms in relation to the dining room.

The “Klein” ground plan

The layouts that we have seen in Josep Llinàs’ dwellings are interesting for this reason: they blur the key that has become the template for the functional and “well packaged”3 dwelling. In fact, interest for these incorrect layouts can be inspired by looking at the old plan proposed by Alexander Klein and described in the text of Vivienda mínima 1906-1957. 4 In this plan, Klein compares a functional dwelling with a conventional dwelling. It is assumed that the dwelling on the left is inadequate because the lines that cross in the centre are circulations showing that the people in the house will bump into each other as they “circulate” around the house. However, there are no records showing that admissions to accident and emergency for what is known as domestic accidents are related to this problem. In contrast, the dwelling on the right is much more functional. The circulation problem has been resolved, there are no crossed lines and therefore there are less accidents.

La planta “llave”

Esta distribución estandarizada la podríamos asimilar al perfil de un llavín. La llave tiene una parte plana que cogemos con los dedos, que suele estar agujereada para poder col-garla de un llavero, y un tallo que es donde se encuentran los dientes que hacen de cada llave una pieza única. Nuestra distribución tiene una sala de estar comedor, de la que sale un pasillo en el que se alinean las habi-taciones, la primera de las cuales es la cocina. Esta forma estándar permite distinguir entre lo que a menudo llamamos “zona de día” y

“zona de noche”, la sala comedor y las habi-taciones, respectivamente. El éxito de este esquema es que representa a la perfección a la familia. Es jerarquía en estado puro. Pues bien, los ejemplos que nos interesan darían lugar a llaves imposibles. Llaves que traducidas a distribuciones corresponderían a formas distintas de salas y agrupaciones varias de las habitaciones en relación a la sala comedor.

La planta “Klein”

Las distribuciones que hemos visto de las vi-viendas de Josep Llinàs tienen este interés, el de desdibujar la llave patrón de la vivienda funcional y “bien empaquetada.3”De hecho, el interés por estas distribuciones incorrectas puede despertarse al ver el viejo esquema propuesto por Alexander Klein y recogido en el texto Vivienda mínima 1906-1957.4 En este esquema Klein compara dos plantas de viviendas, una convencional y otra funcional. La vivienda de la izquierda se supone que es deficiente, porque las líneas que se crean en el centro son circulaciones que evidencian que las personas de la casa, al “circular”, chocarían unas con las otras. En cambio, no nos consta que los ingresos por urgencias de los llamados accidentes domésticos estén relacionados con este problema. Sin embargo, la vivienda de la derecha, mucho más funcional, ha resuelto el problema de la circulación y no se producen cruces ni, por lo tanto, accidentes.

3 Ben empaquetat és una expressió que s’utilitza sovint per a designar les plantes dels habitatges que tenen molta claredat gràfica i s’ordenen amb franges molt clares.

4 Klein, Alexander. Vivienda mínima 1906-1957. Barcelona, Gustavo Gili, 1980.

3 “Bien empaquetado” es una expresión que se utiliza a menudo para designar las plantas de aquellas viviendas que tienen mu-cha claridad gráfica y que se ordenan con franjas muy claras. .

4 KLEIN, Alexander. Vivienda mínima 1906-1957. Gustavo Gili. Barcelona, 1980

3 “Well packaged” is an expression that is often used to describe the ground plans of dwellings that have a lot of graphic clarity and are arranged with very clear borders.

4 KLEIN, Alexander. Vivienda mínima 1906-1957. Gustavo Gili. Barcelona, 1980

DO

MÈS

TICA

58 domèstica | 59

“A. Klein, estudios de distribución para la Reichsforschungsgesellschaft (1928)”. Làmina amb dues plantes, “dolenta” i “bona”, i els corresponents estudis de circulacions.

Planta simètrica de la segona, per poder-la comparar més fàcilment amb la primera.

La planta dolenta permet ser moblada de diferents maneres utilitzant els mateixos elements de la original.

Si s’observa més detingudament l’habitatge criticat des de l’òptica de l’encreuament i si es compara amb la pro-posta “correcta” (que aquí hem girat 180º per a poder-la comparar més clarament), descobrim que s’han corregit una sèrie de virtuts de la solució dolenta. Una és, sens dubte, la supressió de la peça central que tenia una funció molt més enllà de la simple virtut circulatòria, és a dir, era alguna cosa més que un distribuïdor. De fet, el petit vet-llador amb tres cadires dibuixat en aquesta peça expressa que aquest espai podria servir per a alguna cosa més que per a topar amb els altres. La mida permet aquests altres usos, cosa que la solució de la dreta ignora. Així mateix, aquesta peça central permet establir una cadena més pro-porcionada entre les peces de la casa, actua com un como-dí de qualsevol i afavoreix una utilització de la casa amb portes obertes. Aquesta virtut es completa amb un altra no menys important: la mida més regular de les peces. Mentre que la “funcional” cau en l’equivocació d’especia-litzar-les i d’adjudicar grandàries proporcionades a la seva funció, fet que comporta un error greu: són proporciona-des a una sola funció, com per exemple dormir al petit dormitori o fer àpats ràpids al petit racó menjador.

Cal incidir en una cosa més que no pot passar per alt. La planta dolenta permet quelcom molt senzill: moblar les habitacions intercanviant els usos mentre que la funci-onal no ho permet. Senzillament la funcional és pitjor.

If we look in more detail at the dwelling that is criticised from the perspective of “crossroads” and compare it with the “correct” proposal (that we have rotated 180º in the text to make the comparison clearer) we discover that a series of virtues in the bad solution have been corrected. For example, the central room has been removed. This space had a function that went beyond its circulatory function, i.e. it was more than just a hallway. In fact, the small pedestal table with three chairs that is drawn in this room, indicates that this space could serve for other things than bumping into people. Its dimensions enable it to be used for other functions. This fact was ignored in the solution on the right. Likewise, this central piece enables better links to be established between the dwelling’s rooms. It can fulfil all kinds of functions for any of other rooms, and favours an “open door” use of the dwelling. This virtue is complemented by another that is no less important: the rooms have more regular sizes. The “functional” design falls into the trap of specialising the rooms by giving them sizes in proportion to their functions. This leads to a major error: the rooms are only adapted to “one function”, such as sleeping in the small bedroom, or having fast meals in the small niche of a dining room.

It is important to mention one other factor. The “bad” ground plan enables the users to do something very simple: to change the rooms functions and furnishings around. The

“functional” ground plan does not allow this. Simply put, the “functional” design is worse.

Observando más detenidamente la vivienda criticada desde la óptica de “el cruce” y comparándola con la propuesta “correcta” (que aquí hemos girado 180º para hacerla más claramente comparable), descubrimos que se han corregido una serie de virtudes de la solución mala. Una es, sin duda, la supresión de la pieza central que tenía una función mucho más allá de la simple virtud circulatoria, es decir, era algo más que un distribuidor. De hecho, el pequeño velatorio con tres sillas dibujado en esta pieza expresa que este espacio podría servir para algo más que para chocar con los otros. Sus medidas permiten otros usos, cosa que la solución de la derecha ignora. Asimismo, esta pieza central permite establecer una cadena más proporcionada entre las piezas de la casa, actuando como un comodín para cualquiera y favoreciendo una utilización de la casa con puertas abiertas. Esta virtud se completa con otra no menos importante: las dimensiones más regulares de las piezas. Mientras que la casa “funcional” cae en el error de especia-lizarlas, adjudicando tamaños proporciona-dos a su función, hecho que supone un error grave: estar proporcionadas para una sola función, como por ejemplo dormir en el pe-queño dormitorio o hacer comidas rápidas en el pequeño rincón comedor.

Debe señalarse una cosa más, que puede pasar por alto. La planta “mala” permite algo muy sencillo: amueblar sus habitaciones intercambiando los usos, mientras que la

“funcional” no lo permite. Sencillamente, la planta “funcional” es peor.

DO

MÈS

TICA

60 domèstica | 61

La sala al mig?

L’observació de la peça central de la planta empleada per Klein ens porta a mirar més detingudament altres plantes d’habitatges que l’han emprada. Una és, sens dubte, la plan-ta de la casa d’habitatges del carrer Amigó, 76, de Francesc Mitjans, construïda del 1941 al 1943 i coneguda entre altres coses per la manera de relatar els noms i usos de les peces de la casa5. Aquesta casa, com moltes de les dissenyades per Mitjans i altres arquitectes en aquella època, desdobla la sala en una meitat al centre de la casa, associada a la llar de foc, i l’altra amb sortida a la terrassa. La sala, en partir-la, pren una dimensió més equivalent a altres peces, com ara el menjador o, fins i tot, el rebedor, que en aquest cas és força gran. Les tres peces, les dues de la sala i el rebedor (subtil-ment segregat del distribuïdor de les habitacions), resulten tot un exemple d’encadenament de peces de mida equiva-lent i disposades lleugerament en diagonal.

La sala al mig també és present en el projecte d’un edifici d’habitatges al carrer de Rosselló dels arquitectes L. Nadal, J. Duró, J. Goday i A. Ubach. La planta tipus (pàg. 65) té una peça, moblada com a menjador, que serveix també de distribuïdor general gràcies a la seva posició central. Aquest fet no podria veure’s separadament si s’hagués sabut aprofitar la profunditat edificable partint en dues parelles les habitacions, col·locant-ne dues al carrer i dues a l’interior, amb la qual cosa el menjador central adquireix una consideració distinta. Un cas de força interès sobre el qual tornarem a parlar més endavant.

Francesc MitjansC. Amigó, 76. Barcelona, 1941-1944

The living room in the centre?

The comment about the central room in the ground plan used by Klein leads us to look in more detail at the ground plans of other dwellings in which this design has been used. The ground plans for the dwellings by Francesc Mitjans in carrer Amigó 76 are a clear example of this. The building was constructed between 1941 and 1943. It is known, among other factors, for the way that the names and uses of the rooms in the dwellings are noted.5 This building, like many others designed by Mitjans and other architects of the period, divides the living room. Half is in the centre of the dwelling and is associated with the fireplace. The other half has a door onto the terrace. As the living room is split, its dimensions are more similar to those of other rooms such as the dining room and even the entrance hall, which is quite large in this case. The three rooms - the two living rooms and the entrance hall (that is subtly separated from the hallway leading to the other rooms)

- are a true example of linking of rooms of the same size that are laid out on a slight diagonal.

The “living room in the centre” is also found in the project for a block of flats in carrer de Rosselló, designed by the following architects: L. Nadal, J. Duró, J. Goday, and A. Ubach. The type of ground plan (p. 65) has one room that is furnished as a dining room and also serves as a general hallway, due to its central position. This design is closely tied to the fact that the architects have made good use of the whole building depth. The rooms are split into two pairs; two overlooking the street and two facing the interior. Therefore, the central dining room should be considered in a different light. This is an interesting case that we will return to later on.

¿La sala en el medio?

La observación de la pieza central de la planta empleada por Klein nos lleva a mirar más de-tenidamente otras plantas de viviendas que la han utilizado. Una es, sin duda, la planta de la casa de viviendas en la calle Amigó 76, de Francesc Mitjans, construida de 1941 a 1943 y conocida entre otras cosas por la forma de relatar los nombres y usos de las piezas de la casa5. Esta casa, como muchas diseñadas por Mitjans y otros arquitectos en aquella época, desdobla la sala, con una mitad en el centro de la casa, asociada a la chimenea, y la otra mitad con salida a la terraza. La sala, al estar partida, toma una dimensión más equivalente a otras piezas, como el comedor o incluso el recibidor, que en este caso es bastante grande. Las tres piezas, las dos de la sala y el recibidor (sutilmente segregado del distribuidor de las habitaciones) resultan todo un ejemplo de encadenamiento de piezas de medidas equivalentes y dispuestas ligeramente en diagonal.

La sala en el centro también está presente en el proyecto de un edificio de viviendas en la calle de Rosselló, de los arquitectos L. Nadal, J. Duró, J. Goday y A. Ubach. La planta tipo (pág. 65)tiene una pieza, amueblada como comedor, que sirve también de distri-buidor general, gracias a su posición central. Este hecho no podría verse separadamente si se hubiera sabido aprovechar la profundi-dad edificable dividiendo las habitaciones en dos parejas, colocando dos en la calle y dos en el interior, con lo cual el comedor central adquiere una consideración distinta. Un caso de bastante interés, sobre el que volveremos a hablar más adelante.

5 “En esta terraza el servicio tiende la ropa y canta” o “el dormitorio de los niños al sol, salita estudio o cuarto de jugar con salida a la terraza” o “la sala de estar que es doble”. Aquests comentaris estan escrits sobre el plànol de distribució de la planta en lloc dels telegràfics: “dormitorio”, “sala” o lavadero” habituals. Són mostres d’una ironia i d’una finor poc corrents.

0 5m

5 “En esta terraza el servicio tiende la ropa y canta” o “el dormito-rio de los niños al sol, salita estudio o cuarto de jugar con salida a la terraza” o “la sala de estar que es doble”. Estos comentarios es-tan escritos sobre el plano de distribución de la planta en lugar de los telegráficos “dormitorio”, “sala” o “lavadero” habituales. Son muestras de una ironía y de una finura poco corrientes.

5 “In this terrace the maid hangs out the washing and sings” or “the bedroom for the children in the sun, the little studio room or the playroom with a door to the terrace” or “the living room that is double”. These comments are written on the layout of the ground plan instead of the usual “bedroom”, “living room” or “utility room”. They show unusual irony and refinement.

60 domèstica | 61

q

Interior i planta dels habitatges d’Òscar Tusquets, Carles Díaz i Carles Bassó, C. Mas de l’Abelló. Reus, 1986-88

9

Interior de l’habitatge de Francesc Mitjans a l’edifici del C. Amigó.

0 5m

Peces encadenades

L’existència de la peça central en relació amb d’altres per-met un encadenament en diagonal, tal com hem vist a l’edifici de Mitjans. Aquesta idea és radicalment visible a la planta dels habitatges construïts entre el 1986 i 1988 al sector Mas Abelló de Reus d’O. Tusquets, C. Díaz i C. Bassó. En aquesta planta queden encadenades en diago-nal quatre peces de mides diferents. Tres d’aquestes tenen una forma peculiar com a resultat d’aixamfranar dos ex-trems. Els marcs de pas entre elles estan disposats clara-ment per a convidar a utilitzar les estances amb les portes obertes i així lligar-les visualment. Conformen una planta amb una peça central essencial gràcies a la terrassa fonda que fa possible disposar al centre de la casa d’una sala, o tal vegada d’un menjador. A més, els enginyosos passos als laterals permeten circular sense emprar aquesta peça com a distribuïdor únic.

Aquí, reduir les peces a la terminologia de servits i ser-vidors és massa simple i no expressa la riquesa d’espais i possibilitats que ofereix aquesta planta, de la mateixa ma-nera que no explicita l’habilitat de traçar els envans del passadís que conformen dos nínxols cara a cara entre la sala i aquest últim.

Aquests exemples són, com podem veure, contraris a la idea de la sala d’estar disposada a l’extrem de l’habitatge que hem vist abans i obren alguns interrogants sobre la disposició de la sala d’estar menjador tan estesa entre els nostres habitatges. De fet, els casos examinats són exem-ples de sales i menjadors separats que probablement te-nen més possibilitats d’ús que una sola peça, encara que sigui més gran.

Linked rooms

The existence of a central room in relation to the others enables the rooms to be linked on a diagonal as we have seen in the Mitjans building. This idea is totally visible in the ground plan of the dwellings built between 1986 and 1988 in the Mas Abelló area of Reus. This building was designed by the architects: O. Tusquets, C. Díaz and C. Bassó. In this ground plan, four rooms of different dimen-sions are linked on a diagonal. Three of these have an unusual shape due to chamfer-ing at the two ends. The route for passing between these rooms is clearly arranged so as to invite the use of the dwelling with open doors, thus linking the rooms visually. The rooms make up a ground plan with an essential central room, due to a deep terrace that makes it possible to have a room or a dining room in the centre of the dwelling. In addition, the ingenious passages at the sides enable people to circulate without having to use this central room as the only hallway.

Here, reducing the rooms to the terminology of servers and served is too simple and does not express the richness of the spaces and the possibilities that this ground plan offers. Likewise, such terminology does not express the cleverness of drawing two partition walls of the passageway, which make up two niches side by side between the living room and the passageway.

These examples go against the idea that we have seen in the past of the living room at the end of the dwelling. They raise some questions about the layout of the living-din-ing room that is so widespread in our houses. In fact, the aforementioned cases provide examples of living rooms and dining rooms being separated. This probably gives them a greater number of options for uses than one room, even if this one room is bigger.

Piezas encadenadas

La existencia de la pieza central en relación con otras permite un encadenamiento en diagonal, como hemos visto en el edificio de Mitjans. Esta idea es radicalmente visible en la planta de las viviendas construidas entre 1986 y 1988 en el sector Mas Abelló de Reus, de O. Tusquets, C. Díaz y C. Bassó. En esta planta quedan encadenadas en diagonal cuatro piezas de medidas diferentes. Tres de éstas tienen una forma peculiar, como resultado de achaflanar dos extremos. Los marcos de paso entre ellas están claramente dispuestos para invitar a utilizar las estancias con las puertas abiertas y así ligarlas visual-mente. Conforman una planta con una pieza central esencial, gracias a la terraza profunda que hace posible disponer de una sala, o tal vez un comedor en el centro de la casa. Además, los ingeniosos pasos en los laterales permiten circular sin utilizar esta pieza como único distribuidor.

Aquí, reducir las piezas a la terminología de espacios “servidos” y “servidores” es demasiado simple y no expresa la riqueza de espacios y posibilidades que ofrece esta planta, de la misma manera que no explica la habilidad de trazar los tabiques del pasillo que conforman dos nichos vis a vis entre la sala y el pasillo.

Estos ejemplos son, como podemos ver, con-trarios a la idea de la sala de estar dispuesta en el extremo de la vivienda que hemos visto antes, y abren algunos interrogantes sobre la disposición de la sala de estar comedor, tan extendida entre nuestras vi-viendas. De hecho, los casos examinados son ejemplos de salas y comedores separados que probablemente dan mayor posibilidad de uso que una sola pieza, aunque ésta sea mayor.

JAU

ME

ORP

INEL

L

AN

NA

PU

IGJA

NER

62 domèstica | 63

Igualtat és llibertat

Els edificis d’Antoni de Moragas i Francisco Riba al carrer Gomis i a l’avinguda de l’Hospital Militar tenen una dis-tribució exemplar dels habitatges que esdevenen una pro-longació conseqüent amb la casa sencera. Una casa de pi-sos, que és el que sembla ser, ni més ni menys. Un projecte que avui és radicalment contemporani, amb el seu format compacte i la coberta de dues aigües. Parets de càrrega (probablement el més sostenible que es pot aconseguir) i uns habitatges formats per habitacions de mides molt semblants entre sí, sense aquestes estridències que pre-senten els habitatges amb grans sales d’estar menjador. La planta dels habitatges situats al centre és particularment interessant, amb la sala enmig de les habitacions.

La regularitat en la distribució de les peces, que es tradu-eix en una mida molt semblant, aporta una gran flexibilitat i llibertat en l’ús de l’habitatge. En aquest sentit també hi col·labora el distribuïdor situat al centre i il·luminat a través del safareig. Aquesta peça és el que podríem anomenar una peça ambigua, la principal virtut de la qual és no tenir un ús clarament assignat tal com apareix a la llegenda de la planta (salita-paso), de manera que pot servir per a moltes coses.

Hi ha una darrera qüestió que no ha de passar per alt. Una gran responsabilitat en aquesta distribució homogènia de peces rau en el fet que es tracta d’un edifici de murs portants, cosa que obliga a cercar una distribució de crugies amb la màxima regularitat a fi de garantir un millor comportament de la fàbrica6. Podríem concloure amb un avís a la mane-ra de Le Corbusier: l’estructura de pilars i lloses sembla que molt sovint aporta, “més que llibertat, desigualtat”. De fet, si anem una mica més lluny amb aquest raonament, el cas que ens ocupa serveix per a adonar-nos de dues de les coses que l’arquitectura moderna derivada d’una o altra manera dels CIAM ha proscrit: els patis i les cantonades. En l’exemple que ens ocupa totes dues hi són presents.

Probablement aquest fet està estretament relacionat amb la popularització de l’estructura de pilars i lloses. Tard o d’hora haurem de pensar en aquelles coses que hem adquirit com a hàbits constructius acrítics, entre els quals es troben sens dubte l’anomenada planta lliure o la coberta plana.

En nom d’aquestes dues es fan coses que farien avergo-nyir aquells que les van popularitzar. De fet no està escrit que la planta de pilars i lloses ens hagi de conduir neces-sàriament a una jerarquització de les peces tal com l’ente-nem avui dia. De la mateixa manera, la coberta plana idíl-lica proposada per a recuperar un espai lliure a la coberta ha acabat servint per a posar-hi antenes, “ritis”, plaques i acumuladors deixats al terrat de qualsevol manera.

Igualdad es libertad

Los edificios de Antoni de Moragas y Fran-cisco Riba en la calle Gomis y en la avenida del Hospital Militar tienen una distribución ejemplar de las viviendas que se convierten en una prolongación consecuente con la casa entera. Una casa de pisos, que es lo que parece ser, ni más ni menos. Un proyecto hoy radicalmente contemporáneo, con su formato compacto y la cubierta a dos aguas. Paredes de carga (probablemente lo más sostenible que se puede conseguir) y unas viviendas formadas por habitaciones de medidas muy parecidas entre sí, sin esas estridencias que presentan las viviendas con grandes salas de estar comedor. La planta de las viviendas situadas en el centro es particularmente interesante, con la sala en medio de las habitaciones.

La regularidad en la distribución de las piezas, que se traduce en unas medidas muy parecidas, aporta una gran flexibilidad y libertad al uso la vivienda. En este sentido también colabora el distribuidor situado en el centro e iluminado a través del lavadero. Esta pieza es lo que podríamos nombrar una pieza ambigua, y su principal virtud es no tener un uso claramente asignado, tal como aparece en la leyenda de la planta (“salita-paso”), y consecuentemente poder servir para muchas cosas.

Hay una última cuestión que no debe pasarnos por alto. Una gran responsabilidad en esta distribución homogénea de piezas radica en el hecho que se trata de un edificio de muros portantes. Eso obliga al buscar una distribución de crujías con la máxima regularidad con el objetivo de garantizar un mejor comportamiento de la fábrica6. Podríamos concluir con un aviso a la manera de Le Corbusier: la estructura de pilares y losas parece muy a menudo aportar, “más que libertad, desigualdad”. De hecho, yendo un poco más lejos con este razonamiento, el caso de que nos ocupa sirve para darnos cuenta de dos de las cosas que la arqui-tectura moderna derivada de una u otra manera de los CIAM ha proscrito: los patios y las esquinas. En el ejemplo que nos ocupa ambos están presentes.

Probablemente esta circunstancia está estrechamente relacionada con la popula-rización de la estructura de pilares y losas. Tarde o temprano tendremos que pensar en aquellas cosas que hemos adquirido como hábito constructivo acrítico. Entre éstos se encuentran sin duda la llamada “planta libre” y la “cubierta plana”.

En nombre de éstas se hacen cosas que avergonzarían a aquéllos que las popula-rizaron. De hecho, no está escrito que la planta de pilares y losas tenga que conducir necesariamente a una jerarquización de las piezas, tal como la entendemos hoy en día. De la misma manera, la cubierta plana, idílica propuesta para recuperar un espacio libre en la cubierta, ha acabado sirviendo para poner, sin orden ni concierto, antenas,

“ritis”, placas y acumuladores desarreglados en el terrado.

Evenness is freedom

The buildings by Antoni de Moragas and Francisco Riba in carrer Gomis and avin-guda d’Hospital Militar have an exemplary layout of rooms that become an extension that is in keeping with the whole house. A block of flats is what it appears to be, no more, no less. This is a project that is today radically contemporary, with its own com-pact format and a ridge roof. Load bearing walls (probably the most sustainable that can be obtained) and dwellings made up of rooms that have very similar dimensions. There is none of the harshness of houses that have large living-dining rooms. The ground plan of the central dwellings is of particular interest, as it places the living room in the middle of the other rooms.

The regularity of the layout of the rooms, which has resulted in all the rooms being of a similar size, means that there is great flexibility and freedom in the use of the dwelling. In this respect, the hallway situ-ated in the centre and lit by the utility room also plays its part. This room could be called an ambiguous space. Its main virtue is that it does not have a clear use assigned to it, as indicated by the plan’s label (small room-passageway). Consequently, it could serve for many purposes.

One last question should be addressed. One of the main factors that is responsible for this homogenous distribution of rooms is that it is a building with supporting walls. Therefore, the layout of the spaces between the supporting walls should be as regular as possible to ensure that the construction functions better.6 We could conclude with a warning in the style of Corbusier: the struc-ture of pillars and slabs often contributes

“more than freedom, unevenness”. In fact, if we take this reasoning a little further, the case we are concerned with serves to make us aware of the two things that modern ar-chitecture¸ as derived in one way or another from the CIAM, has banished: courtyards and corners. Both of these features are present in the aforementioned example.

This is probably closely related to the popularization of the structure of pillars and slabs. Sooner or later we will have to consider the things that we have acquired as non-critical constructive habits. Among these are, without doubt, what is known as an “open floor plan” and the “flat roof”.

On behalf of these two factors, things are done that would make those who popular-ized these ideas ashamed. Nowhere is it written that a ground plan of pillars and slabs has to lead to the organisation of rooms into a hierarchy, as interpreted today. Likewise, the flat roof, which is an ideal pro-posal for recovering free space on the roof, has ended up being used as a place to put antennae, telecommunications boxes, solar panels and accumulators in disarray.

6 Un article que il·lustra el pas que es dóna de l’estructura de murs de càrrega al sistemes de pilars i forjats és el d’Antoni Paricio.

Diversos autors. Residència urbana a Barcelona. 1945-1979. L’àrea de La Bonanova (Sarrià-Sant Gervasi). Barcelona, ETSAV, Edicions UPC, 2000. Col·lecció “Textos i documents d’arquitectura”.

6 Un artículo que ilustra el paso que se da de la estructura de muros de carga a sistemas de pilares y forjados es el de Antoni Parício.

Varios Autores. Residència urbana a Barcelona. 1945-1979. L’àrea de La Bonanova (Sarrià-Sant Gervasi). Barcelona, ETSAV, Edicions UPC, 2000. Colección “Textos i documents d’arquitectura”.

6 An article by Antoni Parício describes the steps that were taken towards a structure of load bearing walls, pillars and frameworks.

AAVV. Residència urbana a Barcelona. 1945-1979. L’àrea de La Bonanova (Sarrià-Sant Gervasi). Col·lecció Textos i documents d’arquitectura. ETSAV, Edicions UPC. Barcelona, 2000.

62 domèstica | 63

Fotografia exterior d’un dels edificis d’habitatges d’Antoni de Moragas i Francisco Riba

Antoni de Moragas, Francisco RibaAv. de l’Hospital Militar, 125. Barcelona, 1953-1954

64 domèstica | 65

Als extrems oposats

Podríem resumir aquesta forma de concebre la sala de la casa com el desig de transformar-la en quelcom més útil i més ambigu, com un conjunt de peces obertes i lligades entre si. És obvi que aquesta concepció de la sala es basa en una actitud oposada a la lògica habitual i que la con-testa clarament.

De fet això porta a una altra cosa: les habitacions no tenen l’obligació d’estar agrupades en el que anomenen zona de nit. A les habitacions, que no dormitoris, no sols hi passem la nit; a les habitacions hi fem altres coses, de la mateixa manera que a la sala no només hi estem de dia.

Les habitacions de la casa haurien de ser alguna cosa més essencial. La planta dels habitatges al barri de Pardi-nyes de Lleida, projectats el 2004 per Jaime Coll i Judith Leclerc, són un bon exemple d’una concepció de les ha-bitacions, i en conseqüència de la casa, ben diferent de la solució estàndard.

En aquesta planta les dues habitacions ocupen els dos extrems oposats de l’habitatge i ho fan de manera que no quedi cap dubte que no pretenen conformar cap zonifica-ció. És probablement per això que a més de col·locar-se en extrems oposats ho fan en dos costats diferents, una a la dreta i l’altra a la esquerra. Això queda clarament reforçat per les dues petites terrasses a banda i banda de la sala i del menjador, que permeten guanyar privacitat en relació amb la passera comuna d’accés. El resultat és una sala en ziga-zaga que pot veure’s com dues peces: sala i menjador, absolutament intercanviables, que són les que separen les dues habitacions.

Extreme opposites

We could summarise this concept of the dwelling’s living room as the desire to trans-form it into something more useful and more ambiguous, like a group of rooms that are open and linked together. This concept of the living room is obviously based on an attitude that is opposed to the usual logic and is in clear opposition to it.

In fact this concept leads to another factor: the rooms do not have to be grouped in what is known as a night area. In the rooms, not bedrooms, we do not only spend the night, we do other things. Likewise, we are not only in the living room in the day.

The dwelling’s rooms have to be some-thing more essential. The ground plan for dwellings in the Pardinyes neighbourhood of Lleida, which were designed in 2004 by Jaime Coll and Judith Leclerc, are a good example of a concept of rooms, and conse-quently of the house, that is very different to the standard solution.

In this ground plan, the two rooms occupy the two opposing extremes of the dwelling. This is done in such a way that it is clear that the aim is not to conform to a division into areas. Probably for this reason, in addition to being situated at opposite ends of the building, these rooms are located on differ-ent sides: one room is on the right and the other is on the left. This concept is clearly reinforced by the two small terraces on both sides of the living room and the dining room. This gives the dwelling more privacy from the footbridge that provides access to the building. The result is a living room in a zigzag that can be seen as two rooms: living room and dining room. These are totally interchangeable and separate the two other rooms.

En los extremos opuestos

Podríamos resumir esta forma de concebir la sala de la casa como el deseo de transfor-marla en algo más útil y más ambiguo, como un conjunto de piezas abiertas y ligadas entre sí. Es obvio que esta concepción de la sala se basa en una actitud opuesta a la lógica habitual y que la contesta claramente.

De hecho, esto lleva a otra cosa: las habi-taciones no tienen la obligación de estar agrupadas en lo que se llama zona de noche. En las habitaciones, que no dormitorios, no sólo pasamos la noche; en las habitaciones hacemos otras cosas, de la misma manera que en la sala no estamos sólo durante el día.

Las habitaciones de la casa tendrían que ser algo más esencial. La planta de las viviendas en el barrio de Pardinyes de Lleida, proyec-tadas en 2004 por Jaime Coll y Judith Leclerc, son un buen ejemplo de una concepción de las habitaciones y, en consecuencia, de la casa, muy diferente de la solución estándar.

En esta planta las dos habitaciones ocupan los dos extremos opuestos de la vivienda, y lo hacen de forma que no quede ninguna duda en que no pretenden conformar ninguna zonificación. Probablemente es por eso que, aparte de colocarlas en extremos opuestos, lo hacen en dos lados diferentes, una a la derecha y la otra a la izquierda. Esto queda claramente reforzado por las dos pequeñas terrazas a lado y lado de la sala y el comedor, lo que permite ganar privacidad en relación al pasillo común de acceso. El resultado es una sala en zigzag que puede verse como dos piezas: sala y comedor

—absolutamente intercambiables—, que son las que separan las dos habitaciones.

Jaime Coll, Judith LeclercSector Pardinyes. Lleida, 2002 0 5m

0 5m

64 domèstica | 65

Passos i galeries

L’interès d’alguns d’aquests casos està clarament vinculat a la relació que hi ha entre les peces de la casa. De fet, les pe-ces de pas són un factor determinant per a l’interès de la planta; ja ho hem vist en el cas Klein. Aquí en podem exa-minar alguns exemples més. Un és la planta de L. Nadal, J. Duró, J. Goday i A. Ubach al carrer de Rosselló, comenta-da anteriorment. En aquests habitatges hi ressalta un altre element que surt del normal: la galeria segregada de l’ha-bitació, col·locada entre l’habitació de matrimoni i la sala d’estar. La fusteria resol el problema de separar subtilment l’habitació respecte a la galeria, la qual es converteix o bé en un petit mirador, o bé en un pas entre la sala i l’habi-tació matrimonial, o bé acaba afavorint el fet d’utilitzar l’habitació petita com a saleta.

Aquesta galeria recorda la planta d’un altre edifici d’ha-bitatges al mateix carrer Rosselló construït per Emili Donato, uns anys abans, entre 1964 i 1966. Una solució atípica a l’Eixample que aprofita l’existència d’un passatge a l’illa de cases per a poder obrir l’edifici a tres façanes. Aquí el mostrem per a veure una galeria que se situa tant a l’interior d’illa com al carrer, el tret característic de la façana. Aquesta galeria és al mateix temps una part de les dues habitacions i un pas doble que permet unir-les amb la sala.

Passageways and galleries

In some of these examples, the interest is clearly linked to the relation between the rooms in the dwelling. In fact, the passage-ways are a determining factor in the interest of the floor plan, as seen in the case of Klein. Here we will look at some further examples. One is the aforementioned ground plan of the building by L. Nadal, J. Duró, J. Goday and A. Ubach in carrer de Rosselló. These dwellings have another unusual element. This is the gallery separating the “master bedroom” from the living room. The wood-work solves the problem of subtly separat-ing the room from the gallery. This makes the gallery either into a small viewpoint, a passageway between the living room and the master bedroom, or favours the use of the room as a small living room.

This gallery bears a resemblance to the ground plan of another block of flats in the same street Rosselló that was designed by Emili Donato one year earlier, between 1964 and 1966. This is an atypical solution in Barcelona’s Eixample, as it makes use of the existence of a passage into the block to open three facades of the building. We can see that a gallery is located both inside the block and on the street. This is the charac-teristic feature of the facade. This gallery is simultaneously part of the two rooms and a double passageway that enables these rooms to be linked to the living room.

A summary of the anomalies and errors in ground plans that are part of the culture that has formed us, must include La Pedrera. This building has ground plans that most clearly define a critical judgement of the typology of Barcelona’s Eixample. Apart from its structure, which is commonly seen as responsible for the ground plan (this is often called an open floor plan), La Pedrera’s layout represents an extreme that is rarely explored in the Eixample’s

Pasos y galerías

El interés de algunos de estos casos está claramente vinculado a la relación de las pie-zas de la casa entre sí. De hecho, las piezas de paso son un factor determinante para el interés de la planta; ya lo hemos visto en el caso Klein. Aquí podemos examinar algunos ejemplos más. Uno es la planta de L. Nadal, J. Duró, J. Goday y A. Ubach en la calle de Rosselló, comentada anteriormente. En estas viviendas resalta otro elemento que se sitúa fuera de lo común: la galería segregada de la habitación, colocada entre la habitación de matrimonio y la sala de estar. La carpintería resuelve el problema de separar sutilmente la habitación respecto de la galería, la cual se convierte en un pequeño mirador, en un paso entre la sala y la habitación matrimo-nial, o bien acaba favoreciendo la utilización de la habitación pequeña como salita.

Esta galería recuerda la planta de otro edifi-cio de viviendas en la misma calle Rosselló, construida por Emili Donato unos años antes, entre 1964 y 1966. Una solución atípica en el Eixample, que aprovecha la existencia de un pasaje en la manzana para poder abrir el edificio a tres fachadas. Aquí lo mostramos para ver una galería que se sitúa tanto en el interior de la manzana como en la calle, sien-do éste el rasgo característico de la fachada. Esta galería es, al mismo tiempo, parte de las dos habitaciones y un paso doble que permite unirlas con la sala.

Un repaso de incorrecciones y anomalías en las plantas próximas a la cultura en la que nos hemos formado no podría pasar por alto La Pedrera. Este edificio contiene las plantas que con más claridad definen un juicio críti-co de la tipología del Eixample barcelonés. Al margen de su estructura portante, a la cual se le atribuye corrientemente la capacidad de ser responsable de la planta (se habla a menudo de planta libre), la distribución de La Pedrera constituye un extremo poco

Emili DonatoC. del Rosselló, 152. Barcelona, 1964-1966

Lluís Nadal, Jaume Duró, Josep Goday, Antoni Ubach.C. del Rosselló entre Nàpols i Sicília. Barcelona, 1973 (projecte)

0 5m

66 domèstica | 67

Un repàs d’incorreccions i anomalies a les plantes prò-ximes a la cultura en què ens hem format no podria pas-sar per alt la Pedrera. Aquest edifici conté les plantes que defineixen més clarament un judici crític de la tipologia de l’Eixample barceloní. Al marge de l’estructura portant, a la qual normalment se li atribueix la capacitat de ser la responsable de la planta (es parla sovint de planta lliure), la distribució de la Pedrera constitueix un extrem poc ex-plorat de la planta tipus de l’Eixample. Òbviament no es pot deixar de fer esment d’alguns elements, com el doble accés, per ascensor i per l’escala, que fan possible la pe-culiar solució distributiva. Tanmateix, la conseqüència de tots els canvis és la modificació singular de la posició de la galeria disposada tradicionalment a la façana al pati in-terior d’illa. Aquí la galeria ha estat literalment “xuclada” cap a l’interior i s’ha convertit en el passadís. De fet, fa un paper molt similar al de les galeries tradicionals de l’Ei-xample, com és servir d’unió i d’il·luminació de les peces que hi donen: aquí són la cuina, l’office i l’habitació de servei. Això fa que les dues façanes, al carrer i al pati, no siguin gaire diferents i que el passadís prengui l’amplada i la llum que són pròpies de les galeries.

Potser la millor manera d’il·lustrar la peculiaritat d’aquesta peça a la Pedrera seria observar-la no com un passadís, sinó com una peça més de la casa. De fet, no seria estrany moblar-la com a sala o menjador. Això no fa més que posar en evidència el rosari de peces de pas que formen l’entrada de l’escala, la cuina, l’office, el distribuï-dor de les peces de la façana i, fins i tot, el clos de l’entrada i que en conjunt formen un altre passadís paral·lel a la galeria. Però el que més evidencien és que l’ús de les peces depèn moltes vegades del fet de voler emprar-les d’una altra manera, i evidentment no totes les peces d’una casa ho permeten. Paradoxalment, les peces que més ho fan possible són les que hem vist en aquest repàs, les peces

type of ground plan. Obviously, we should mention some features such as the double access by lift and staircase that make the unusual layout solution possible. However, the consequence of all the changes is the unusual alteration in the position of the gallery, which is traditionally situated on the facade of the block’s interior courtyard. Here, the gallery has literally been “sucked in” towards the dwelling’s interior and has become the passageway. In fact it has a similar role to the traditional galleries in the Eixample in that it serves to join and il-luminate the rooms that open onto it. In this case these are the kitchen, the office and the servant’s room. The means that the two facades, facing the road and the courtyard, are not very different. The passageway has the width and the light of a gallery.

Perhaps the best way to illustrate the singularity of this room in La Pedrera is to see it not as a passageway but as one more room in the dwelling. In fact, it would not be strange to furnish it as a living room or a dining room. This again provides evidence for the chain of passageway spaces formed by the entrance of the stairway, the kitchen, the office, the hallway for the facade’s rooms and the closet at the entrance. Together this makes up another passage-way parallel to the gallery. However, more than that, it demonstrates that the use of the rooms often depends on the desire to use them in another way. Clearly, not all rooms in a dwelling permit this change in use. Paradoxically, it is easiest to change the use of rooms such as those that we have looked at in this summary: rooms that are undefined and ambiguous, that lack the clarity of other rooms that are so functional. Such functional rooms can usually only be used for one particular purpose.

In a way that is analogous to the desire to ex-press the virtue of these undetermined rooms

explorado de la planta tipo del Eixample. Obviamente no se puede dejar de subrayar algunos elementos, como el doble acceso

—por ascensor y por la escalera—, que hacen posible la peculiar solución distributiva. Sin embargo, la consecuencia de todos los cambios es la modificación singular de la posición de la galería tradicionalmente dispuesta en la fachada en el patio interior de la isla. Aquí, la galería ha sido literalmente

“absorbida” hacia el interior y se ha conver-tido en pasillo. De hecho, realiza un papel muy similar al de las galerías tradicionales del Eixample, como es servir de unión e iluminación de las piezas adyacentes, que aquí son la cocina, el office y la habitación de servicio. Esto hace que las dos fachadas, a la calle y al patio, no sean muy diferentes y que el pasillo tome la anchura y la luz que son propias de las galerías.

Quizás la mejor manera de ilustrar la pecu-liaridad de esta pieza en La Pedrera sería observarla, no como un pasillo, sino como una pieza más de la casa. De hecho, no sería extraño amueblarla como sala o comedor. Eso no hace más que poner en evidencia el rosario de piezas de paso que forman la entrada de la escalera, la cocina, el office, el distribuidor de las piezas de la fachada e incluso el espacio de la entrada, y que en conjunto forman otro pasillo paralelo a la galería. Pero lo que más evidencian es que el uso de las piezas depende muchas veces del hecho de querer utilizarlas de otra manera, y evidentemente no todas las piezas de una casa lo permiten. Paradójicamente, las piezas que más lo hacen posible son las que hemos visto en este repaso, aquellas piezas indefinidas y ambiguas, sin la claridad de aquellas otras, tan funcionales, en las que no se puede hacer casi nada más que una sola cosa.

De una forma análoga a la voluntad de ex-presar la virtud de estas piezas indetermina-

9

Antoni GaudíPg. de Gràcia, 92. Barcelona, 1906-1910

En aquesta composició es fa evident la diferent disposició de la galeria en un pis de la Pedrera respecte d’un pis de l’Eixample.

0 5m

DO

MÈS

TICA

66 domèstica | 67

indefinides i ambigües, sense la claredat de les altres peces funcionals amb què no es pot fer gairebé res llevat d’una sola cosa.

D’una manera anàloga a la voluntat d’expressar la virtut d’aquestes peces indeterminades respecte a les que com-ponen la “planta clau”, Josef Frank va escriure respecte als pisos i a les golfes d’un mateix edifici:

“La casa moderna té l’origen als ateliers bohemis de sota les mansardes. Aquests espais sota la coberta, declarats inhabitables i poc higiènics pels arquitectes [...] i per l’au-toritat, i arrabassats a l’especulació i a l’ambigüitat de les lleis, edificats gairebé per casualitat, tenen aquella vitalitat que busquem en va als habitatges dels pisos inferiors, or-ganitzats segons criteris més racionals”7. s

Xavier Monteys

in contrast to the rooms in the “key ground plan”, Josef Frank wrote the following about flats and attic apartments in one building:

“The modern house has its origin in the bohemian ateliers under the attics. These spaces under the roof, which were declared uninhabitable and unhygienic by the archi-tects [...] and the authorities, which were battered by speculation and the ambiguity of the law and constructed almost by chance, have the vitality that we seek in vain in the dwellings on lower floors, which are organ-ised according to more rational criteria”.7s

Xavier MonteysTranslated by Gabinet de Llengua Catalana de la UAB

das respecto de las que componen la “planta llave”, Josef Frank escribió respecto de los pisos y las buhardillas de un mismo edificio:

“La casa moderna tiene su origen en los ate-liers bohemios, en las mansardas. Estos espa-cios bajo cubierta, declarados inhabitables y poco higiénicos por los arquitectos [...] y por la autoridad, y arrebatados a la especulación y a la ambigüedad de las leyes, edificados casi por casualidad, tienen aquella vitalidad que buscamos en vano en las viviendas de los pisos inferiores, organizados según criterios más racionales”.7s

Xavier MonteysTraducido por el Gabinet de Llengua Catalana de la UAB

7 Frank, Josef. “Das Haus als Weg und Platz”. Der Baumeister 29, 1931.

9

Galeries d’un parell d’habitatges de la Pedrera.

JORD

I PA

RÉ

Agraïm la col·laboració de:

Carmen Burgos, Emili Donato, Josep LLinàs, Guillem Martí, Joan Pablo Mitjans, Maria Teresa Sánchez, Tere Yglesias i als veïns del conjunt d’habitatges del carrer Mas de l’Abelló de Reus.

60 domèstica | 61

La casa está hecha de habitaciones. Si decimos esto es porque existe la creencia entre promotores, privados y públicos (esto último es muy importante y descorazona-dor), arquitectos y público en general, que el elemento principal de la casa es la sala de estar. En ella aún se vuel-can la mayor parte de los recursos de la arquitectura de la casa, comenzando por la superficie. Y mientras que en esta pieza se concentra toda la espacialidad, en las habi-taciones apenas se componen –racionalmente– unos po-cos elementos (una puerta y una ventana generalmente) y quedan relegadas a meros comparsas agrupándolas en la llamada “zona de noche”. Por contraste, la cada vez más tardía emancipación de los jóvenes, les lleva a convertir la habitación en “su” casa y cada vez cobran mas sentido viviendas con habitaciones de mayor superficie, aunque sea a costa de la sala de estar.

Decimos Habitación cuando generalmente se le llama Dormitorio. También se emplea Cuarto o, algunas veces, Estancia. Podemos usar Alcoba o Aposento. En algunos casos decimos Pieza o Habitáculo, al referirnos a un mínimo espacio vital. Apartamento, cuando una habita-ción es muy completa. La arquitectura naval ha bautiza-do como Camarote o Cabina a las habitaciones de los buques, una derivación de Cámara o (en Latinoamérica) Recámara. Y aún la arquitectura moderna ha gustado de emplear Cápsula o, en lugar de Celda, Célula, expresan-do sus simpatías por la biología. En total una colección de dieciséis términos.

Esta terminología contrasta con el escaso vocabulario que empleamos al referirnos a la habitación. En este sen-tido resulta evidente que mientras que en enciclopedias y diccionarios podemos encontrar numerosos términos para designarla, la normativa vigente es abrumadoramen-te estrecha al referirse a ella y la comercial aún más : “¡Pi-sos de 2,3 y 4 dormitorios!”.

Más preocupante aún resulta si este hecho no lo toma-mos como una simple pérdida de vocabulario, sino como la manifestación de una falta de ideas sobre la vivienda, mientras que la terminología ecológico/técnica ha au-mentado espectacularmente. Lo realmente grave de esto es que las ideas en el campo de la vivienda se han despla-zado al de una mala entendida técnica y han abandonado el de la arquitectura. Lógico, pues los que deciden sobre este campo sólo se han musculado en economía y ges-tión.

Se podrá decir, y con razón, que esta terminología es el fruto de cierta ambigüedad, ya que algunos términos se refieren al uso, otros se refieren a la parte de la casa a la que pertenecen y otros no son propiamente de la casa.

K psa tios!!Vocabulario de la habitación

domèstica secció a càrrec de Xavier Monteys, amb Eduard Callís i Anna Puigjaner

Q pssa tios!!Vocabulari de l’habitació

La casa és feta d’habitacions. Si diem això és perquè entre els promotors, tant privats com públics (això darrer és molt important i descoratjador alhora), hi ha la creença que l’element principal de la casa és la sala d’es-tar: encara s’hi aboca bona part dels recur-sos de l’arquitectura de la casa, començant per la superfície. I, mentre que en aquesta peça es concentra tota l’espacialitat, les habitacions amb prou feines es componen

—racionalment— d’uns pocs elements (una porta i una finestra, generalment) i queden relegades a mers comparses, agrupades en l’anomenada “zona de nit”. Per contrast, el fet que els joves s’emancipin cada cop més tard els duu a convertir l’habitació en “la seva” casa i cada cop cobren més sentit ha-bitatges amb habitacions de més superfície, encara que sigui a costa de la sala d’estar.

Diem habitació quan generalment se l’ano-mena dormitori. També fem servir quarto o, algunes vegades, estança. Podem utilitzar alcova o estatge. En alguns casos diem peça o habitacle, en referir-nos a un mínim espai vital. Apartament, quan una habita-ció és molt completa. L’arquitectura naval ha batejat amb el nom de cabina les ha-bitacions dels vaixells. Així mateix, parlem també de cambra i recambra. I l’arquitec-tura moderna s’agrada d’emprar càpsula o, en lloc de cel·la, cèl·lula, tot expressant les seves simpaties per la biologia. Tot plegat, una bona quinzena de termes.1

Aquesta terminologia contrasta amb l’escàs vocabulari que emprem en referir-nos a l’habitació. En aquest sentit, resulta evident que, mentre que a enciclopèdies i dicci-onaris podem trobar nombrosos termes per a designar-la, la normativa vigent és enutjosament escarransida en referir-s’hi i, la comercial, encara més: Pisos de 2, 3 i 4 dormitoris!

Encara és més preocupant si aquest fet no el prenem com una simple pèrdua de vocabulari, sinó com la manifestació d’una manca d’idees sobre l’habitatge; mentres-tant, la terminologia ecologicotècnica ha augmentat espectacularment. El que és realment greu d’això és que les idees en el camp de l’habitatge s’han desplaçat al d’una tècnica mal entesa i han abandonat el de l’arquitectura. Lògic, ja que els que decideixen sobre aquest camp només s’han especialitzat en economia i gestió.

Hom pot al·legar, i amb raó, que aquesta terminologia és el fruit d’una certa ambigüi-tat, ja que alguns termes es refereixen a l’ús,

Wos hpnin?!!Vocabulary of the room

The house is made up of rooms. If I say this, it is because of the widely held belief among developers, both private and public (the latter case being very widespread and disheartening), architects and the general public, that the principal element in the house is the living room. It is still the focus of most of the resources of domestic architecture, starting with surface area. While this room concentrates all the spatial-ity, the bedrooms—rationally—comprise barely a few elements (generally a door and a window) and are relegated to mere extras, grouped into the “sleeping area”. By contrast, young people leaving home ever later are turning their bedrooms into “their” houses, and dwellings with larger bedrooms are taking on more meaning, even at the cost of the living room.

In Spanish, we say habitación, or room, when it is generally called dormitorio, or bedroom. Other words used are cuarto or, on occasion, estancia. We can also say alcoba or aposento. In some cases, we say pieza or habitáculo to refer to a minimum living space. Or apartamento, if the room is very complete. Naval architecture calls a room on a ship camarote or cabina, a derivation of cámara or (in Latin America) recámara. And modern architecture has chosen to use cápsula or, instead of celda, célula (cell), expressing its sympathies with biology. In total, a collection of 16 terms.

This terminology contrasts with the scant vocabulary we use to refer to the room. Whereas encyclopaedias and dictionaries provide us with numerous terms, current regulations are overwhelmingly narrow in referring to it, and the commercial use even more so: 2, 3 and 4 bedroom apartments!

This is even more worrying if we take this fact not as a simple loss of vocabulary, but as the manifestation of a lack of ideas about the dwelling; meanwhile, the increase in ecological and technical terminology has been spectacular. What is really serious here is the fact that ideas in the field of housing have abandoned that of architecture and been transferred to that of poorly under-stood technique. This is only logical, as the field’s decision-makers have specialized purely in economy and management.

It might be said, quite rightly, that this ter-minology is the product of some ambiguity, as some terms refer to the use, others to the part of the house to which they belong, and still others are not, strictly speaking,

60 domèstica | 61

De hecho estos últimos son términos que ha introducido la arquitectura moderna, tomándolos prestados de otros campos. En cualquier caso esta ambigüedad, lejos de pa-recernos negativa, nos resulta en cierto modo estimulan-te y podemos contemplarla como la manifestación más exacta de la vitalidad de la casa. Lo que no nos explicamos es cómo podemos haber reducido la casa a apenas cuatro palabras –incompletas– que nos recuerda precisamente el vocabulario empleado en los SMS.

K psa tios!! quiere decir que falta vocabulario porque faltan ideas en este campo y también quiere decir: ¿qué le ocurre a la vivienda actual?, tan vulgar, repetitiva, abu-rrida y… cara. Desde el punto de vista conceptual la casa contemporánea está tan deteriorada como las habitacio-nes del Inmueble Narkomfin con el que ilustramos estas líneas.

Presentamos a continuación una especie de vocabu-lario ilustrado de la habitación, añadiendo una imagen a la definición que propone el diccionario de estos die-ciséis términos. Lo hemos hecho con cierta libertad, de tal modo que permita ilustrar la variedad de conceptos vinculados a la habitación. Entre estas ilustraciones no se encuentra ninguna fachada ni ningún aspecto exterior de ninguna casa. Tampoco hay salas de estar ni piscinas tratadas como láminas de agua. Son habitaciones pero en cada una hay tanta complejidad como en una vivienda. Son también una invitación a comenzar a proyectar la casa por la habitación.

altres a la part de la casa a la qual pertanyen i d’altres no són pròpiament de la casa. De fet, aquests darrers són termes que ha introduït l’arquitectura moderna, després d’haver-los manllevat d’altres camps. En tot cas aquesta ambigüitat, lluny de semblar-nos negativa, ens resulta d’alguna manera estimulant i la podem contemplar com la manifestació més exacta de la vitalitat de la casa. El que no ens expliquem és com hem pogut reduir la casa a quatre paraules mal comptades —i encara incompletes—; un vocabulari que ens recorda precisament el que empren els SMS.

Q pssa tios!! vol dir que manca vocabulari perquè manquen idees en aquest camp i també vol dir: què li passa a l’habitatge actual?, tan vulgar, repetitiu, avorrit i car. Des del punt de vista conceptual, la casa contemporània està tan deteriorada com les habitacions de l’immoble Narkomfin que il·lustren aquestes línies.

Presentem tot seguit una mena de voca-bulari il·lustrat de l’habitació, amb l’afegit d’una imatge a la definició que proposa el diccionari d’aquests 15 termes. Ho hem fet amb una certa llibertat, de manera que permeti d’il·lustrar la varietat de concep-tes vinculats a l’habitació. Entre aquestes il·lustracions no hi ha cap façana ni cap aspecte exterior de cap casa. Tampoc no hi ha sales d’estar ni piscines tractades com làmines d’aigua. Són habitacions, però en cadascuna hi ha tanta complexitat com en un habitatge. Són també una invitació a començar a projectar la casa per l’habitació.

related to the house. The latter, in fact, are terms that have been introduced by modern architecture, borrowed from other fields. In any case, this ambiguity is far from negative, and seems in fact to be stimulat-ing; we might view it as the most exact manifestation of the vitality of the house. What I cannot understand is how we have been able to reduce the house to barely four words—incomplete ones at that—a vocabulary reminiscent of texting, in fact.

Wos hpnin?!! means there is a lack of vo-cabulary due to a lack of ideas in this field. It also means: what is happening to today’s dwelling, so vulgar, repetitive, dull and expensive. From the conceptual viewpoint, the contemporary home is as dilapidated as the rooms of the Narkomfin building that illustrate this article.

Below is a kind of illustrated vocabulary of the room with an image to accompany the definition offered by this 16-term dictionary. It has been compiled fairly freely to illus-trate the variety of concepts associated with the room. There are no façades or exterior views of houses among these illustrations. Nor are there any living rooms or swimming pools treated as sheets of water. They are rooms, but each contains as much complex-ity as an entire dwelling. They are also an invitation to begin the design of a house with the bedroom.

Estado actual de una de las células tipo K en el edificio semi-colectivizado Narkomfin.Moisej Ya. Ginzburg, Ignaty Milinis. Moscú, 1928-1930.

62 domèstica | 63

Dormitorio: Pieza destinada para dormir en ella. Conjunto de muebles de esta pieza.

En los manuales nos encontramos frecuentemente con un ejercicio que tiene a la vez algo de inventario y de expe-rimento científico, llevado a cabo con el espíritu del que no da nada por sabido. Aquí hemos tomado la página Dormitorio, del Arte de proyectar en Arquitectura de Ernst Neufert en la que se “clasifican” algunos ejemplos.

El inventario científico se pone de relieve en el orden con el que se muestran los 28 ejemplos. Paso a paso, añadiendo cada vez pequeñas modificaciones en las di-mensiones, vemos como van apareciendo distintas posi-bilidades de colocación de los cuatro elementos básicos: ventana, puerta, cama y armario. Según el vocabulario re-cogido aquí podemos ver la evolución de una celda hasta convertirse en un apartamento.

Los dibujos son, sobre todo, descripciones precisas y en cierta manera minuciosas, aunque ésta no se traduzca en un exhaustivo catálogo de objetos y muebles, sino de posicio-nes relativas y de formas. Un ejercicio a partir de esos cuatro elementos, desde 6 m2 hasta más de 30. Según la superficie podrán alojar otros muebles, pero estos dos, cama y arma-rio, son esenciales. Aunque la ventana y, sobretodo, la puerta indican que forman parte de una entidad mayor, aquí están aisladas, como si cada una de ellas fuera una casa completa.

Cuarto: Parte de una casa, destinada para una familia. Habitación, aposento.

Un cuarto lleno de gente. Cuarto también sugiere una par-te, una división de un edificio mayor. Una habitación en la que conviven nueve personas dedicadas a diversas tareas, aunque la que predomina es la que da nombre al retrato:

“mujeres bordando”. La habitación tiene unas dimensiones generosas y permite reunir, no sólo a estas personas, sino a un número de muebles de buen tamaño. La gran chimenea, en la que parece que se está cocinado, sugiere una cierta autosuficiencia de esta pieza y hace verosímil que un cuarto así sea ocupado por una familia. Esto se refuerza por la pre-sencia del asiento con orinal situado en la pared del fondo, que viene a decir que en este cuarto se puede trabajar, dor-mir (hay un cama con dosel al fondo a la derecha), cocinar y probablemente comer, es decir, en esta pieza se puede ha-cer todo aquello que normalmente hacemos en casa.

Entre este cuarto y un loft, no hay apenas diferencias. Representan una habitación convertida en apartamento y, en cierto sentido, una casa antes de ser distribuida.

Dormitori: cambra o sala destinada a dor-mir-hi. Mobiliari d’aquesta cambra.

Als manuals trobem sovint un exercici que té alhora una part d’inventari i una altra d’ex-periment científic, dut a terme amb l’esperit del que no dóna res per sabut. Aquí hem pres la pàgina sobre el dormitori de l’Art de projectar en arquitectura, d’Ernst Neufert, en la qual es “classifiquen” alguns exemples.

L’inventari científic es fa palès en l’ordre amb què es mostren els 28 exemples. Pas a pas, afegint-hi cada cop petites modifica-cions en les dimensions, veiem les diverses possibilitats de col·locació dels quatre elements bàsics: finestra, porta, llit i armari. D’acord amb el vocabulari aplegat aquí, podem veure l’evolució d’una cel·la fins que esdevé un apartament.

Els dibuixos són, sobretot, descripcions precises i, d’alguna manera, minucioses, tot i que no es tradueixen en un exhaustiu ca-tàleg d’objectes i mobles, sinó de posicions relatives i de formes. Un exercici a partir d’aquests quatre elements i de la superfície: des de 6 metres quadrats fins a més de 30. Segons l’espai, hi podrem encabir altres mo-bles, però aquests dos, el llit i l’armari, són essencials. Tot i que la finestra i, sobretot, la porta indiquen que formen part d’una entitat més gran, aquí estan aïllades, com si cadascuna d’elles fos una casa completa.

Quarto: part d’una casa destinada a una família. Habitació, cambra.

Un quarto ple de gent. Quarto també sug-gereix una part, una divisió d’un edifici més gran. Una habitació en la qual conviuen nou persones dedicades a tasques diverses, tot i que la que predomina és la que dóna nom al retrat: Dones brodant. L’habitació té unes dimensions generoses que permeten reunir no tan sols aquestes persones, sinó també un nombre de mobles de bona mida. La gran llar de foc, en la qual sembla que s’està cuinant, suggereix una certa autosuficiència d’aquesta peça i fa versemblant que un quarto així sigui ocupat per una família. Això queda reforçat per la presència del seient amb orinal que hi ha a la paret del fons, que ens ve a dir que en aquest quarto hom pot treballar, dormir (hi ha un llit amb dosser al fons a la dreta), cuinar i, probablement, menjar; és a dir, en aquesta peça podem fer tot allò que normalment fem en una casa.

Entre aquest quarto i un loft amb prou fei-nes hi ha diferències. Representen una habi-tació convertida en apartament i, en un cert sentit, una casa abans de ser distribuïda.

Dormitorio, bedroom: a room for sleeping in. The furniture with which this room is fitted.

In manuals, we frequently find an exercise that has something of both the inventory and the scientific experiment, carried out in a spirit that takes nothing for granted. Here I have taken the page about the bedroom from Arte de proyectar en arquitectura, by Ernst Neufert, which “classifies” some examples.

The scientific inventory is manifest in the order in which the 28 examples are shown. Step by step, making minor modifications to the dimensions, we see the different possible arrangement of the four basic ele-ments: window, door, bed and wardrobe. To use the vocabulary listed here, we see the evolution from a celda or cell to an apartamento.

The drawings are, above all, precise, even meticulous descriptions, though the latter translate as a comprehensive catalogue not of objects and furniture but of relative positions and forms. An exercise using these four elements and the surface area: from six square metres to over 30. Depending on the space, there may be room for other furniture, but these two, the bed and the wardrobe, are essential. Although the window and particularly the door indicate that they form part of a larger entity, here they are isolated, as though each were a complete house.

Cuarto, or room: part of a house assigned to a family.

A cuarto full of people. With its meaning of quarter, cuarto also suggests a part, a division of a larger building. A room in which nine people live together, intent on different tasks, though the predominant provides the title of the portrait: Women embroidering. The room is spacious enough to hold not only these people but also a number of goodly sized items of furnishing. The large fireplace, where cooking appears to be in progress, suggests that this room is self-sufficient and makes it plausible that a cuarto like this could be occupied by a fam-ily. This is reinforced by the presence of the seat with a chamber pot against the far wall, which suggests that in this room it is pos-sible to work, sleep (there is a canopied bed at the rear on the right), cook and probably eat—that is, in this room, it is possible to do everything that we normally do in a house.

There is little difference between this cuarto and a loft. Both represent a room turned into an apartamento and, somehow, a house before its layout is decided.

u

Dormitori0“Dormitorios”, según Ernst Neufert, en Arte de proyectar en arquitectura.

9

CuartoMujeres bordando. Giovanni Stradano (Jan van der Straet, 1523-1605).

62 domèstica | 63

Habitación: Acción y efecto de habitar. Cualquiera de los aposentos de la casa o morada. En sentido estricto, dormitorio. Edificio o parte de él que se destina para habitarlo.

Pocas veces un dibujo resulta tan lleno de sugerencias. Louis Kahn define con algunos trazos los elementos que componen la arquitectura de una habitación. Además de su envolvente, representada por la estructura de arcos que sostienen el techo, hay un hogar –en el centro del dibu-jo– y una ventana a la derecha. Pero probablemente son las dos personas conversando las que mejor ayudan a de-finir la estancia. Peter Kohane1 ha hecho ver en estas dos personas el origen conceptual y formal de la habitación y, tal y como señala, las curvas del dintel de la ventana y de los arcos del techo parecen ser réplicas consecutivas de la espalda de los que conversan. Estas personas representan la acción y efecto de habitar al que alude la definición de habitación.

Hemos dicho al comenzar que se trataba de un dibujo, pero es algo más, el texto que lo acompaña también forma parte de él: “The place of the mind”. El texto envuelve

–como un aura–, dota de base y amuebla esta Pieza. En cierto sentido el dibujo, es un breve manifiesto que coloca la habitación en el origen de la arquitectura. Parte de su interés reside en las cosas que quedan abiertas o indefini-das, como la forma y la posición del fuego o el alféizar de la ventana, demasiado bajo en relación a la arquitectura que parece querer dibujarse. El hogar no se sabe si está si-tuado en una cavidad al fondo o en otra Habitación, como tampoco se adivina si el elemento de la izquierda, junto a la columna, es una puerta abierta. La arquitectura de L. Kahn parece estar hecha de la suma de piezas, no muy grandes. Como ésta.

Estancia: Mansión, habitación y asiento en un lugar, casa o paraje. Aposento, sala o cuarto donde se habita ordinariamente

La pintura se presta a ilustrar la definición propuesta por el diccionario ya que bien podría ser una habitación en una casa o un asiento en un paraje. Probablemente Louis Kahn conocía esta pintura y sin duda su dibujo y ésta for-man una buena pareja. San Jerónimo está sentado frente un escritorio que queda protegido por algunos anaqueles que ayudan a conferirle el aspecto de un escueto aposento. En la composición del cuadro juega un papel determinan-te el arco en primer término. Es algo así como un segundo

Habitació: acció i efecte d’habitar. Cadas-cuna de les peces d’una casa. Especialment, cambra o dormitori. Espai cobert i delimitat destinat a ser habitat.

Poques vegades se’ns presenta un dibuix tan ple de suggeriments. Louis Kahn defi-neix amb alguns traços els elements que componen l’arquitectura d’una habitació. A més de l’envoltant, representada per l’estructura d’arcs que sostenen el sostre, hi ha una llar —al centre del dibuix— i una fin-estra a la dreta. No obstant això, probable-ment són les dues persones conversant les que contribueixen millor a definir l’estança. Per a Peter Kohane,1 aquestes dues persones encarnen l’origen conceptual i formal de l’habitació i, tal com assenyala, les corbes de la llinda de la finestra i dels arcs del sostre sembla que siguin rèpliques consecutives de l’esquena dels que con-versen. Aquestes persones representen l’acció i l’efecte d’habitar al qual al·ludeix la definició d’habitació.

Hem dit en començar que es tractava d’un dibuix, però és alguna cosa més; el text que l’acompanya —The place of the mind— també en forma part. El text envolta —com una aura—, dota de base i mobla aquesta peça. D’alguna manera, el dibuix és un breu manifest que col·loca l’habitació a l’origen de l’arquitectura. Una part del seu interès rau a les coses que queden obertes o indefi-nides, com ara la forma i la posició de la llar, o l’ampit de la finestra, massa baix en rel-ació amb l’arquitectura que sembla que es vol dibuixar. La llar no se sap si és situada en una cavitat al fons o en una altra habitació, com tampoc no s’endevina si l’element de l’esquerra, al costat de la columna, és una porta oberta. L’arquitectura de Louis Kahn sembla que sigui feta de la suma de peces, no gaire grans. Com aquesta.

Estança: lloc on s’està algú habitualment; apartament, habitació.

La pintura es presta a il·lustrar la definició proposada pel diccionari, ja que tant pot ser una habitació d’una casa com un lloc en un paratge. Probablement Louis Kahn coneixia aquesta pintura, ja que no hi ha dubte que forma una bona parella amb el seu dibuix. Sant Jeroni seu davant d’un escriptori que queda protegit per algunes lleixes; tot plegat contribueix que l’espai tingui l’aspecte d’un es-tatge escarit. L’arc que apareix en primer terme té un paper determinant en la composició del quadre. És una cosa així com un segon marc dins la tela que emmarca l’escena. L’altre factor de la composició és l’estructura del palau dins el qual es troba instal·lat l’estudi.

De la visió conjunta de totes dues il-lustracions queden paleses algunes coses.

Habitación, habitation or room: action and effect of inhabiting. Any of the rooms of the house or dwelling. In the strict sense, bedroom. Building or part of it assigned for dwelling.

It is rare to find a drawing so full of sugges-tions. In a few lines, Louis Kahn defines the component elements of the architecture of a room. In addition to its envelope, represented by the structure of arches supporting the ceiling, there is a hearth in the centre of the drawing and a window on the right. But it is probably the two people talking that most go to define the room. For Peter Kohane,1 these two people embody the conceptual and formal origin of the room and, as he points out, the curves of the edges of the window and the arches in the ceiling seem to imitate the backs of those talking. These people represent the action and the effect of inhabiting to which the definition of room refers.

I have already said it is a drawing, yet it is something more; the accompanying text also forms part of it: The place of the mind. The text envelops, like an aura, provides a base and furnishes this room. In a sense, the drawing is a short manifesto that places the room at the origin of architecture. Part of its interest lies in the things left open or undefined, like the form and the position of the fire, or the windowsill, too low in rela-tion to the architecture that is suggested. We do not know whether the fire is burning in a hearth at the rear or in another room, just as we are unsure whether the element on the left, beside the column, is an open door. Louis Kahn’s architecture seems to be made of the sum of rather small rooms. Like this one.

Estancia: mansion, large room or stay in a place, house or spot. A room in which one usually lives.

This painting lends itself to illustrating the definition proposed by the dictionary since it could be a room in a house or occupation of a place. Louis Kahn was probably familiar with this painting, and his drawing and this form a good pair. Saint Jerome is sitting at a writing desk that is protected by shelves that help to give it the appearance of a con-cise room. The arch in the foreground plays a determinant role in the composition of the painting. It is rather like a second frame inside the painting, this time framing “the scene”. The other factor in the composition is the structure of the palace in which the study is contained.

A joint examination of the two illustrations brings certain things to light. One is the role given to the shelter structure that,

u

Habitación“The Room”. Dibujo de Louis I. Kahn incluido en la publicación de su conferencia en el acto de recepción de la medalla de oro del American Institute of Architects, 1971.

9

EstanciaSan Jerónimo en su estudio. Antonello da Messina (1456-1479). The National Gallery, Londres.

1. Vegeu “The Space of Human Agreement. Louis Kahn and the Room”. Comunicació de Peter Kohane presentada al seminari Universal versus individual, celebrat a Hèlsinki a l’agost-setembre del 2002. Organitzat per la Fundació Alvar Aalto (www.alvaraalto.fi/conferences/universal/papers.htm).1. See “The Space of Human Agreement. Louis Kahn and the Room”. Paper by Peter Kohane presented at the seminar “Universal versus individual” in Helsinki, August-September 2002. Organized by the Alvar Aalto Foundation (www.alvaraalto.fi/conferences/universal/papers.htm).1. Véase “The Space of Human Agreement. Louis Kahn and the Room”. Comunicación de Peter Kohane presentada en el seminario Universal versus individual, celebrado en Helsinki en agosto-septiembre de 2002. Organizado por la Fundación Alvar Aalto (www.alvaraalto.fi/conferences/universal/papers.htm).

64 domèstica | 65

marco dentro del lienzo que encuadra “la escena”. El otro factor de la composición es la estructura del palacio den-tro del cual se halla instalado el estudio.

De la visión conjunta de ambas ilustraciones se ponen de relieve algunas cosas. Una es sin duda el papel que se le da a la estructura de cobijo que, en cierto modo, parece lle-var casi en solitario la representación de “la arquitectura”. Otra, de una escala muy distinta, son los objetos alrededor de las figuras y que en ambos casos parecen tener una altu-ra similar. En una es la esquina que forman los anaqueles con sus huecos y en el otro son los perfiles del hogar y la ventana que parecen estar desplegados como un biombo que ayuda a acoger la reunión de los dos conversadores.

La diferencia más notable es sin lugar a dudas la soledad de san Jerónimo encerrado en sus pensamientos mientras escribe y sin más compañía que los animales que mero-dean a su alrededor, en contraste con la pareja del dibujo de L. Kahn. Tal vez sea esta, en última instancia, lo que establezca una clara diferencia entre un Estudio y una ha-bitación.

Alcoba: Aposento destinado para dormir. Mobiliario de este aposento.

La sola enumeración de los objetos que se reúnen en esta esquina de lona parece invitarnos a realizar un ejercicio de destilación2. Aquí lo que se muestra es el mobiliario de la estancia y no la estancia misma. De ello se deduce que puede hacerse una habitación con la ayuda “esencial” de unos pocos muebles y enseres. Sin embargo en el aspecto espartano de esta Alcoba desentona el gramófono, y con él se acaba lo esencial. Una cama y una banqueta o una silla y, tal vez, unos estantes, podrían haber valido para imaginar una celda. Pero el gramófono, sobre ese velador metálico plegable, lo desbarata. ¿En que convento o en que cárcel, hubiesen permitido tener un gramófono en la celda?

Más bien tiene un aire de campamento de safari o de tienda de un oficial en campaña y esto es lo que le da este aspecto tan extraño. Las paredes de lona no aguantarían ni la silla plegable, colgada en una de ellas, ni los estantes de cristal. Así pues la lona ”representa” a las paredes, el suelo y el techo de esta habitación. La habitación es su equipo o, dicho de otro modo, existe porque hay un equi-po. El gramófono con su altavoz apuntándonos es el “aura” de la habitación, su atmósfera. Desde el punto de vista material es innecesario pero funciona como un cataliza-dor y convierte esta escena en un espacio habitable más allá de la estricta necesidad.

Una és el paper que es dóna a l’estructura de recer, que, d’alguna manera, sembla que dugui quasi en solitari la representació de

“l’arquitectura”. Una altra, d’una escala ben diferent, són els objectes al voltant de les figures i que, en tots dos casos, sembla que tinguin una alçària semblant. En una és la cantonada que formen les lleixes amb els seus buits i en l’altra són els perfils de la llar i la finestra, que semblen estar desplegats com un paravent que ajuda a acollir la reunió dels dos conversadors.

No hi ha dubte que la diferència més notable és la solitud de sant Jeroni, tancat en els seus pensaments mentre escriu i sense cap altra companyia que els animals que ronden al seu voltant, en contrast amb la parella del dibuix de Kahn. Potser és això, en darrer terme, el que estableix una clara diferència entre un estudi i una habitació.

Alcova: cambra petita que dóna a una altra de més gran, o una de les parts en què és dividida una cambra (per un arc, vidrieres, etc.) destinada a contenir un o més llits.

La mera enumeració dels objectes que es reuneixen en aquesta cantonada de lona sembla que ens inviti a fer un exercici de destil·lació.2 Aquí el que es mostra és el mobiliari de l’estança i no l’estança en si. Se’n dedueix que es pot bastir una habitació amb l’ajut essencial d’uns pocs mobles i béns. No obstant això, en l’aspecte espartà d’aquesta alcova hi desentona el gramòfon, i amb ell acaba l’essencial. Un llit i una ca-dira i, tal vegada, una prestatgeria, podrien haver valgut per imaginar una cel·la. El gramòfon, però, damunt d’aquest vetllador metàl·lic plegable, ho desbarata. En quin convent o en quina presó haurien permès de tenir un gramòfon dins la cel·la?

Més aviat té un aire de campament de safari o de tenda d’un oficial en campanya: això és el que li dóna aquest aspecte tan estrany. Les parets de lona no aguantarien ni la cadira plegable, penjada en una d’elles, ni els prestatges de vidre. Així, doncs, la lona

“representa” les parets, el terra i el sostre d’aquesta habitació. L’habitació és el seu equip, o, altrament dit, existeix perquè hi ha un equip. El gramòfon, amb l’altaveu apuntant-nos, és l’aura de l’habitació, la seva atmosfera. Des del punt de vista material és innecessari, però funciona com un catalitzador i converteix aquesta escena en un espai habitable més enllà de l’estricta necessitat.

somehow, seems to embody the repre-sentation of “the architecture” almost on its own. Another, on a very different scale, is the objects around the figures, which in both cases seem to be of a similar height. In one, it is the corner formed by the shelves with its pigeonholes, and in the other it is the outlines of the fireplace and the window that seem to be pulled out like a screen that helps to host the meeting of the two speakers.

The most notable difference is undoubtedly the solitude of Saint Jerome, cloistered in his thoughts as he writes, with no company other than the animals who prowl around him, in contrast with the couple in Kahn’s drawing. Perhaps it is this, ultimately, that establishes a clear difference between a study and a room.

Alcoba: room for sleeping in. The furnish-ings of this room.

A simple enumeration of the objects found in the corner of this canvas space seems to invite an exercise in distillation.2 What is shown here is the furnishing of the room, not the room itself. From this we can deduce that a room can be made with the “essential” assistance of a few pieces of furniture and fittings. However, the gramophone is out of place in the spartan appearance of this alcoba, marking an end to the essential. A bed and a stool or a chair and maybe some shelves would have sufficed to imagine a celda, or cell. But the gramophone, on that folding metal table, is a disruption. What convent or prison would have allowed a gramophone in the cell?

It is more like a camp on safari or an officer’s field tent, and this is what gives it such a strange appearance. The canvas walls would support neither the folding chair, hanging from one of them, or the glass shelves. The canvas, then, “represents” the walls, the floor and the ceiling of this room. The room is its furnishings or, to put in another way, it exists because of the fur-nishings. The gramophone, with its speaker pointing at us, is the “aura” of the room, its atmosphere. From the material viewpoint, it is unnecessary but it functions as a catalyst that turns this scene into a habitable space beyond strict necessity.

9

AlcobaHabitación Co-op. Hannes Meyer, 1926. Forma parte de la escenografía de la obra “El obrero cooperativo” representada en la Siedlung Freidorf, Basilea.(Véase en Carlos Martí, La cimbra y el arco, Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos, 2005)

2. Vegeu Carlos Martí Arís: “Interior vacío”, dins La cimbra y el arco, Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos, 2005 (col·lecció “La Cimbra”, 1).

2. See Carlos Martí Arís, “Interior vacío”, in La cimbra y el arco (Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos, 2005. Colección La Cimbra, 1).

2. Véase Carlos Martí Arís: “Interior vacío”, en La cimbra y el arco, Barcelona: Fundación Caja de Arquitectos, 2005 (Colección La Cimbra, 1).

64 domèstica | 65

Aposento: Cualquier cuarto o habitación de una casa. Posada, hospedaje.

Al contrario de lo que ocurre en la habitación amueblada por H. Meyer, de la que podríamos decir que está “desnu-da”, ésta de Heirich Tessenow está vestida. Sólo los mar-cos de los tres cuadros y la estructura de la silla no están revestidos de tela. La alfombra, el tapete de la mesita de noche -que la cubre totalmente-, la lámpara, el armario la cama y el arrimadero, están cubiertos por telas, todas distintas, una para cada función. Por la caída de éstas se pueden deducir distintas urdimbres y calidades apropia-das para cada función. Sin embargo esto le otorga cier-ta uniformidad y hace que si, en la habitación Co-op las paredes, el suelo y el techo,; estaban ”representadas” por telas, aquí son los muebles los que están “representados”. De este modo los percibimos como géneros. Cama, me-silla de noche, lámpara, armario… Cualquiera, ninguno en particular.

El ensamblaje de este mobiliario genérico con la ar-quitectura de este Aposento se realiza a través de la cama situada en la esquina. El arrimadero es el elemento más importante en esta colaboración entre las paredes y el mobiliario. De nuevo, significativamente, es algo no “es-trictamente necesario” lo decisivo para que la reunión de lo que vemos, dé cómo resultado una habitación.

Pieza: Cualquier sala o aposento de una casa.

Esta habitación adquiere en esta casa una importancia trascendental. El croquis que podemos llamar “fundacio-nal” de la casa le otorga, aún si cabe, más importancia ya que esta Pieza es la única que está suelta. Tratándose además de un esquema de piezas “encadenadas”, este es-labón suelto puede ser tomado como el elemento “clave”, que parece ser el origen de toda la casa. Ésta está hecha de piezas iguales que se han unido, más o menos vagamente, hasta formar un organismo complejo. La habitación con-yugal fue construida aislada y quedó unida con el resto de la casa mediante una galería enteramente acristalada para mantener pura la concepción original.

Esta habitación es un representación de La Ricarda. Está construida alojándose bajo una bóveda igual que las doce restantes que forman la casa. En ella hay una sala, un lugar para la cama, el vestidor y el baño –que es la única parte de esta habitación tabicada hasta la bóveda– (bastaría un mueble cocina para ser totalmente autóno-

Estatge: habitatge o habitació, lloc on hom s’està.

Al contrari del que passa a l’habitació moblada per Hannes Meyer, de la qual podríem dir que és despullada, aquesta de Heinrich Tessenow està vestida. Només els marcs dels tres quadres i l’estructura de la cadira no estan revestits de tela. La catifa, el cobretaula de la tauleta de nit —que la cobreix totalment—, el llum, l’armari, el llit i l’arrambador són coberts per teles, totes diferents, una per a cada funció. Per la caiguda d’aquestes teles, podem deduir diferents ordits i qualitats apropiades per a cada funció. Això, però, li atorga una certa uniformitat, i, si a l’habitació Co-op les parets, el terra i el sostre eren “representats” per teles, aquí són els mobles els que estan

“representats”. D’aquesta manera els perce-bem com a gèneres. Llit, tauleta de nit, llum, armari... Qualsevol, cap en particular.

L’encaix d’aquest mobiliari genèric amb l’ar-quitectura d’aquest estatge té lloc a través del llit situat a la cantonada. L’arrambador és l’element més important en aquesta col·laboració entre les parets i el mobiliari. De nou, significativament, el que és decisiu perquè la reunió del que veiem doni com a resultat una habitació és una cosa no estrictament necessària.

Peça: cadascuna de les sales, cambres i d’altres espais interiors en què és dividida una casa o un pis.

Aquesta habitació adquireix en aquesta casa una importància transcendental. El croquis que podem anomenar fundacional de la casa li atorga encara més importància, si això és possible, ja que aquesta peça és l’única que és solta. Com que es tracta, a més, d’un esquema de peces encadenades, aquesta baula solta pot ser presa com l’element clau, atès que sembla que és l’origen de tota la casa. La casa és feta de peces iguals que s’han unit, més o menys vagament, fins a formar un organisme complex. L’habitació conjugal es construí aïllada i va quedar unida a la resta de la casa mitjançant una galeria totalment vidrada per mantenir pura la concepció original.

Aquesta habitació és una representació de la Ricarda. És construïda sota una volta igual que les altres 12 que formen la casa. Hi ha una sala, un lloc per al llit, el vestidor i el bany —que és l’única part de l’habitació tapiada fins a la volta—; n’hi hauria prou amb un moble cuina per ser totalment autònoma. Tot plegat és disposat de tal manera que hem de descriure un moviment en espiral cap a la dreta per anar endin-sant-nos en el nucli íntim de l’habitació i descobrir-ne les diverses parts.

Aposento: any room in a house. Inn, lodging.

Unlike the room furnished by Hannes Mey-er, which we could call “naked”, Heinrich Tessenow’s is clothed. Only the frames of the three paintings and the chair structure are not covered with fabric. The carpet, the bedside table (concealed beneath its decorative cloth), the lamp, the wardrobe, the bed and the dado rail are draped with different pieces of cloth, one for each function. The fall of the different fabrics suggests different weaves and qualities ap-propriate for their respective functions. This does, however, give the whole a degree of uniformity and, if in the Co-op interior, the walls, floor and ceiling were “represented” by cloth, here it is the furniture that is “represented”. In this way, we perceive it as types. Bed, bedside table, lamp, ward-robe… Any and none in particular.

The assembly of these generic furnishings with the architecture of this aposento is produced by the bed, situated in the corner. The dado is the most important element in this collaboration between walls and furniture. Once again, significantly, it is something not “strictly necessary” that is decisive in the combination of what we see resulting in a room.

Pieza: any of the rooms of a house.

This room takes on momentous impor-tance in this house. What we might call the generative outline of the house gives it, if possible, even greater importance, because this is the only room that is separate. Since, furthermore, we are dealing with an outline of interlinked rooms, this separate link can be taken as the key element, as it apparent-ly constitutes the origin of the whole house. The house is made up of rooms of the same size joined together, more or less vaguely, to form a complex organism. The master bedroom was built apart and is joined to the rest of the house by a completely glazed gallery to leave the original conception untouched.

This room is a representation of La Ricarda. It is constructed beneath a vault, like the other 12 that make up the house. It contains a living room, a place for the bed, a dressing room and a bathroom, the only part of this room with walls that reach the ceiling; it only needs a kitchen unit to be completely independent. These elements are arranged in such a way that we have to describe a right-hand spiral movement to enter the private centre of the room and discover its parts.

9

AposentoHabitación de un profesor de la Escuela Estatal de Klotzsche, Dresde. Heinrich Tessenow, 1926.

9

Esquema generativo de la casa La Ricarda, de Antoni Bonet.

66 domèstica | 67

ma. Todo ello está dispuesto de tal modo que hemos de describir un movimiento en espiral hacia la derecha para ir adentrándonos en el núcleo intimo de la habitación y descubrir sus partes.

Habitáculo: edificio o parte de él destinado a habitación.

La planta de esta casa en Brejas de Azeitao, cerca de Se-túbal, expresa a la perfección la idea de habitaciones suel-tas y autónomas. Éstas no son el resultado de dividir una superficie, sino más bien son piezas concebidas a priori y reunidas bajo la cubierta común, al igual que las capillas de la catedral de san Basilio en Moscú. Piezas sueltas que no comparten sus cuatro paredes. Sugieren que la casa es el resultado de la suma de unos Habitáculos, concebidos como piezas singulares y no encadenadas, como en el caso de La Ricarda. A estas estancias se sube mediante unas es-caleras que permanecen ocultas, dando la impresión de que se encuentran dentro de los muros. Gravitan sobre un espacio longitudinal que ocupa toda la planta baja.

Ambos casos, La Ricarda y esta casa, resultan ejemplos casi opuestos. Mientras una toma la forma de la disper-sión después del alumbramiento la otra parece aún emba-razada de cinco habitaciones.

Apartamento: Habitación, vivienda. Vivienda más pequeña que el piso, compuesta de uno o más aposentos, generalmente con cocina y servicios higiénicos, situada en un edificio donde existen otras viviendas análogas.

La definición parece hecha para esta habitación del Rich-mond, uno de los casos más llamativos de lo que supone imaginar una “arquitectura” también para la habitación. En este caso ésta organiza sus partes a través de distin-tos niveles, dando lugar a lo que Adolf Loos denominaba raumplan, “(la planta en el espacio).

Los niveles juegan un papel determinante para conver-tir lo que no hubiera sido más que un habitación de hotel en un Apartamento. Resulta esencial la compleja sección del edificio en la que se engranan las habitaciones, dando lugar a un corredor de acceso para las tres plantas, lo que comporta unos Apartamentos con diferentes niveles que ayudan a distribuir los distintos usos. Ayudan además las distintas calidades de los revestimientos, la terraza, la chi-menea, la escalera, las barandillas …

La forma de entender lo pequeño es aquí distinta que en aquellos casos en los que la escasa superficie agudiza la

Habitacle: construcció, edifici o lloc desti-nat a ésser habitat; habitació.

La planta d’aquesta casa a Brejos de Azeitão, prop de Setúbal, expressa a la perfecció la idea d’habitacions soltes i autònomes. Aquestes no són el resultat de dividir una superfície, sinó que més aviat són peces concebudes a priori i reunides sota la coberta comuna, igual que les capelles de la catedral de sant Basili a Moscou. Peces soltes que no comparteixen les seves quatre parets. Suggereixen que la casa és el resultat de la suma d’uns habitacles, conce-buts com peces singulars i no encadenades, com en el cas de la Ricarda. A aquestes estances s’hi puja mitjançant unes escales que romanen ocultes i que fan l’efecte que es troben dins els murs. Graviten sobre un espai longitudinal que ocupa tota la planta baixa.

Tots dos casos, la Ricarda i aquesta casa, resulten exemples gairebé oposats. Mentre que una pren la forma de la dispersió des-prés de l’infantament, l’altra sembla encara embarassada de cinc habitacions.

Apartament: peça d’una casa; conjunt de cambres que formen un habitacle inde-pendent. Habitatge, dins d’un bloc, format generalment per dues o tres habitacions i els serveis corresponents.

La definició sembla feta per a aquesta habitació del Richmond, un dels casos més cridaners del que representa imaginar una arquitectura també per a l’habitació. En aquest cas n’organitza les parts mitjançant diversos nivells i dóna lloc al que Adolf Loos denominava raumplan (la planta a l’espai).

Els nivells tenen un paper determinant per a convertir el que no hauria estat més que una habitació d’hotel en un apartament. Re-sulta essencial la complexa secció de l’edifi-ci en què s’engranen les habitacions, creant un corredor d’accés per a les tres plantes, la qual cosa comporta uns apartaments amb diferents nivells que ajuden a distribuir els diversos usos. Hi contribueixen, a més, les distintes qualitats dels revestiments, la terrassa, la llar de foc, l’escala, les baranes...

La manera d’entendre el que és petit aquí és diferent d’aquells casos en què l’escassa superfície aguditza la inventiva funciona-lista, que es tradueix invariablement a fer gala d’aprofitar bé l’espai. Aquí, no. Més que no pas reducció, sembla que el que hi ha aquí és concentració. Tot el que conforma un habitatge burgès s’ha concentrat en aquesta habitació.

Habitáculo (dwelling); building or part of it for living in.

The floor plan of this house in Brejos de Azeitão, near Setúbal, is the perfect expres-sion of the idea of separate, independent rooms. Rather than being the result of dividing a surface, they are rooms designed beforehand and brought together under a single roof, like the chapels of the cathedral of Saint Basil in Moscow. Separate rooms that do not share their four walls. They suggest that the house is the result of the sum of a series of habitáculos, designed as singular, unlinked rooms, as in the case of La Ricarda. Access to these rooms is via stairways that remain concealed, giving the impression that they are contained inside the walls. They gravitate over a longitudinal space that occupies the entire ground floor.

The two cases, La Ricarda and this house, are almost opposite examples. Whereas one takes the form of dispersion after birth, the other seems to be still pregnant with five rooms.

9 Apartamento: room or dwelling. A smaller dwelling than a flat, made up of one or more rooms, generally with a kitchen and bathroom, in a building that contains other similar dwellings.

This definition seems to have been written for this room in the Richmond, one of the most striking cases of what is represented by imagining an “architecture” for the room. Here, its parts are organized over different levels, generating what Adolf Loos called the Raumplan (space plan).

The levels play a determinant role in converting what would have been merely a hotel room into an apartamento. An essen-tial part is the building’s complex section in which the rooms are engaged, creating a corridor that leads to the three floors, pro-ducing apartamentos with different levels that help to distribute the various uses. This is reinforced by the different qualities of the claddings, the terrace, the fireplace, the stairs, the banisters, and so on.

The way in which small is understood here is different to how a lack of surface area sharpens functional resourcefulness, which invariably translates as making the most of space. Not here; rather than reduction, what we have is concentration. Everything that goes to make up a bourgeois dwelling has been concentrated into this room.

u

PiezaHabitación conyugal de la casa La Ricarda, en el Prat de Llobregat (Barcelona). Antonio Bonet, 1949-1963.Planta redibujada por Fernando Álvarez y Jordi Roig.

0

HabitáculoHabitaciones de una casa en Brejas de Azeitão, Setúbal. Manuel Rocha de Aires Mateus, 2001-2003.

66 domèstica | 67

inventiva funcionalista que se traduce invariablemente en un alarde de aprovechamiento del espacio. Aquí no. Más que reducción aquí parece haber concentración. Todo lo que conforma una vivienda burguesa se ha concentrado en esta habitación.

Cabina: Camarote de un buque. Camarote: Habitación en los barcos para el alojamiento de los pasajeros y de la tripulación.

Una prueba de que la habitación trasciende la casa y se encuentra en muchos otros lugares, incluso en navíos, como en este caso. El Camarote –o la Cabina– es la habi-tación de un navío. No es extraño que los pioneros de la arquitectura moderna recurrieran a estos ejemplos para denunciar los excesos decorativos superfluos del “Art Decó”. Escogieron sin embargo los camarotes mas simples alejados por razones prácticas y económicas de los de las cubiertas altas, decorados del mismo modo que cualquier lujoso hotel. Por exigencias de la navegación los muebles son poco “móviles”, están fijados a las paredes, como las literas, y sus bastidores hechos con el mismo material que las paredes, el techo y el buque entero.

En este estancia no existe disociación apenas entre de-coración y estructura. El techo, con el armazón metálico roblonado, adquiere la apariencia de una extraña buhar-dilla. La elección del Camarote tampoco es ajena al hecho de ilustrar una vivienda temporal y en cierto sentido no familiar. Este Camarote representa perfectamente el mo-delo de habitaciones de muchos edificios racionalistas de residencias colectivas.

Cámara: Antiguamente, sala o pieza principal de una casa; actualmente, aposento que por uno u otro motivo adquiere especial importancia. Alcoba o aposento donde se duerme. Recámara: Aposento después de la cámara destinado para guardar los vestidos u objetos de valor. (AMER) Alcoba o aposento.

Una de las habitaciones mas interesantes y completas que podemos encontrar, Ocupa una posición especial dentro de la casa constituyendo por si sola la mitad del ala sur-este. Es un ejemplo perfecto para ilustrar que una habitación también puede ser distribuida y por tanto tiene los mismos atributos que la casa entera. La pieza en primer término es el espacio principal de esta habitación que queda sepa-rado del estudio mediante esta pared gruesa que aloja la

Cabina: cambra petita d’una nau, destinada a l’allotjament o al dormitori d’un tripulant o passatger.

Una prova que l’habitació transcendeix la casa i es troba a molts altres llocs, fins i tot a naus, com en aquest cas. La cabina és l’habitació d’una nau. No és estrany que els pioners de l’arquitectura moderna recorre-guessin a aquests exemples per a denunciar els excessos decoratius superflus de l’art déco. Van triar, però, les cabines més simples, allunyades per raons pràctiques i econòmi-ques de les de les cobertes altes, decorades de la mateixa manera que qualsevol hotel luxós. Per exigències de la navegació, els mobles són poc mòbils, estan fixats a les parets, com les lliteres, i els seus bastiments són fets del mateix material que les parets, el sostre i tota la nau.

En aquesta estança amb prou feines hi ha dissociació entre decoració i estructura. El sostre, amb la carcassa metàl·lica reblada, adopta l’aparença d’unes estranyes golfes. L’elecció de la cabina tampoc no és aliena al fet que il·lustra un habitatge temporal i, d’alguna manera, no familiar. Aquesta cabina representa perfectament el model d’habitacions de molts edificis racionalistes de residències col·lectives.

Cambra: habitació, local, peça, d’una casa. Especialment, habitació destinada a dormir o per a l’ús d’una persona o de diverses. Cabina. Recambra: cambra situada al costat d’una altra de més gran o més important, destinada a dormir-hi, a vestir-s’hi, a guar-dar-hi roba o joies, etc.

Una de les habitacions més interessants i completes que podem trobar. Ocupa una posició especial dins la casa i constitueix per ella mateixa la meitat de l’ala sud-est. És un exemple perfecte per il·lustrar que una habitació també pot ser distribuïda i que, per tant, té els mateixos atributs que la casa sencera. La peça en primer terme és l’espai principal de l’habitació, que queda separada de l’estudi mitjançant aquesta paret grui-xuda que allotja el llit. El llit és col·locat de tal manera que esdevé el lloc de trobada de l’estudi i el dormitori. La composició ordena tres obertures: la que ocupa el llit —que hi encaixa perfectament—, el pas a l’estudi i la porta que condueix a la part superior on dormia el criat de Jefferson —il·luminada per tres finestres ovalades—, un espai que es presta perfectament al terme recambra.

La solució és una anomalia digna de ser re-collida, ja que el llit representa, pel cap baix, una interpretació de l’alcova absolutament original: en lloc de formar un racó —apar-tant el llit de l’activitat de l’habitació—, es col·loca precisament enmig. Així, tant des de

Cabina: the cabin of a boat

Camarote, cabin: room on a ship to accom-modate the passengers or crew.

Here is proof that the room transcends the house to be found in many other places, in-cluding ships, as in this case. The camarote or cabina is a room on a ship. No wonder the pioneers of modern architecture used these examples to denounce the decora-tive excesses of Art Deco. They did however choose the most simple camarotes, differing greatly for practical and economic reasons from those on the top decks, which are decorated the same as any luxury hotel. The demands of shipping require that the furnishings have little mobility—they are fixed to the walls, like the berths, and they are built using the same material as the walls, ceiling and the rest of the ship.

In this room, there is barely any dissocia-tion between decoration and structure. The ceiling, with its riveted metal structure, looks like a strange attic. Nor is the choice of this camarote irrelevant in illustrating a temporary, if you like unfamiliar, dwelling. This camarote represents perfectly the model for rooms in many rationalist-built collective dwellings.

Cámara, chamber: formerly, main room in a house; today, a room that has a particular importance for some reason. Room for sleeping in. Recámara: room beyond the cámara where clothes or valuables are kept. (Latin American) Room for sleeping in.

One of the most interesting and complete rooms we can find. It occupies a special po-sition in the house and in itself constitutes half of the south-east wing. It is a perfect example to illustrate that a room can also be laid out and therefore has the same attributes as the whole house. The space in the foreground is the main part of this room, which is separated from the study by this thick wall that accommodates the bed. The bed is positioned in such a way that it becomes the meeting point of the studio and the bedroom. The composi-tion organizes three openings: the one occupied by the bed, neatly set into it, the way through to the studio and the door that leads to where Jefferson’s manservant slept, an upper area lit by three oval windows, a space that lends itself perfectly to the term recámara.

The solution is an anomaly worthy of record, as the bed is, at least, an absolutely original interpretation of the alcove since, instead of forming a corner, removing the bed from the activity in the room, it is placed right in the middle. Therefore, both

u

ApartamentoUna de las habitaciones del hotel Richmond en Madrid. Luis Gutiérrez Soto, 1953-1954.0

CabinaCamarote de un navío publicado por Le Corbusier en L’art décoratif d’aujourd’hui. París, 1925.

68 domèstica | 69

cama. La cama esta colocada de tal modo que se convierte en el lugar de encuentro del estudio y del dormitorio. La composición ordena tres aberturas, la que ocupa la cama

-perfectamente encajada en ella-, el paso al estudio y la puerta que conduce a la parte superior donde dormía el criado de Jefferson-iluminada por tres ventanas ovaladas-, una parte que se puede perfectamente prestar a el término Recámara.

La solución es una anomalía digna de ser recogida ya que la cama supone, cuando menos, una interpretación de la alcoba absolutamente original, pues en lugar de for-mar un rincón -apartando la cama de la actividad de la habitación- se coloca precisamente en medio. Así, tanto desde el estudio, como desde la habitación es inevitable

“ver” la cama, que sin duda es el elemento más importante del mobiliario y a la que la arquitectura le presta el dosel.

Cápsula: (astronáutica) En las naves tripuladas da además acomodo a los astronautas.

La carrera espacial sin duda acabó teniendo influencia en la arquitectura y en concreto en la arquitectura doméstica ya que el habitáculo de una nave espacial contenía todo lo necesario para vivir. Esta idea parece aquí llevada al máxi-mo. El equipamiento de la habitación sustituye a la idea de amueblarla. Las paredes se moldean hasta convertirse en lo que se desea. El plástico ayuda a camuflar las distin-tas funciones, paredes moldeadas que se transforman en baño, cama, escritorio, armario, TV o Hi Fi. Ausencia de aristas y continuidad espacial.

La habitación es aquí un compacto autosuficiente y to-talmente equipado, como las Cápsulas espaciales a las que parece imitar. Pero la idea de Cápsula conlleva la inca-pacidad para asociarse adecuadamente. Las Cápsulas no

“comparten” paredes ni cierres y, consecuentemente, aca-ban sujetándose cada una de ellas al tronco de hormigón armado de la torre que les proporciona soporte y acceso. La torre y las Cápsulas se asemejan a los caracoles sujetos a los tallos de hinojo junto a los caminos y trae a la me-moria lo que Adolf Benhe decía:

“La concha del caracol por ejemplo, es una parte del cuerpo del caracol individual, y nadie más la utiliza –or-gánicamente- como casa. Crece con el individuo caracol y muere con él. Cuando la naturaleza concibe espacios para muchos lo hace de acuerdo con un principio normaliza-dor y mecánico: las células del panal de abejas”.

l’estudi com des de l’habitació és inevitable veure el llit, que sens dubte és l’element més important del mobiliari i al qual l’arquitectu-ra li presta el dosser.

Càpsula (cosmonàutica): secció tripulada (és a dir, la que enclou la cabina) d’un vehi-cle espacial de petites dimensions.

No hi ha dubte que la cursa espacial va acabar exercint una influència sobre l’arqui-tectura i, concretament, sobre l’arquitectura domèstica, ja que l’habitacle d’una nau espacial contenia tot el que era necessari per a viure-hi. Aquí sembla que aquesta idea es porta a l’extrem. L’equipament de l’habitació substitueix la idea de moblar-la. Les parets es modelen fins que es conver-teixen en allò que hom vol. El plàstic ajuda a camuflar les diverses funcions; parets modelades que es transformen en bany, llit, escriptori, armari, TV o hi-fi. Absència d’arestes i continuïtat espacial.

L’habitació és aquí un compacte autosufi-cient i totalment equipat, com les càpsules espacials a les quals sembla imitar. La idea de càpsula, però, implica la incapacitat d’as-sociar-se adequadament. Les càpsules no comparteixen parets ni tancaments i, per tant, cadascuna d’elles s’acaba subjectant al tronc de formigó armat de la torre que els proporciona suport i accés. La torre i les càpsules s’assemblen als cargols agafats a les tiges de fonoll a la vora dels camins i ens fa venir a la memòria el que deia Adolf Behne:

La closca del cargol, per exemple, és una part del cos del cargol individual, i no la fa servir ningú més —orgànicament— com a casa. Creix amb l’individu cargol i mor amb ell. Quan la naturalesa concep espais per a molts, ho fa d’acord amb un principi normalitzador i mecànic: les cel·les de la bresca d’abelles.

from the study and the room, it is inevitable to “see” the bed, which is certainly the main furnishing element, to which architecture provides the canopy.

Cápsula, capsule: (astronautics). In crewed spacecraft, it also houses the astronauts.

The space race certainly ended up influenc-ing architecture, specifically domestic ar-chitecture, since the interior of a spaceship contained everything needed to live. Here, this idea is taken to an extreme. The fittings of the room substitute the idea of furniture. The walls are moulded to turn them into whatever is needed. The plastic helps to a camouflage the various functions; moulded walls that are transformed into a bathroom, a bed, a writing table, wardrobe, TV or hi-fi. Absence of edges and spatial continuity.

Here, the room is a fully equipped, self-suf-ficient compact, like the space capsules it sets out to imitate. However, the idea of capsule carried with it the incapacity to as-sociate adequately. Capsules do not “share” walls or enclosures and, consequently, are each subjected to the reinforced concrete trunk of the tower that provides support and access. The tower and the capsules are reminiscent of snails stuck to the stalks of fennel plants along a path, and remind us of the words of Adolf Behne:

The shell of a snail, for example, is a part of the body of the individual snail, and no one else uses it—organically—as a home. It grows with the snail individual and dies with it. When nature conceives spaces for many it does so according to a mechani-cal, normalizing principle: the cells of honeycomb.

0

CámaraHabitación de Thomas Jefferson en su residencia de Monticello, Charlottesville (Virginia, Estados Unidos), 1768-1782.

68 domèstica | 69

Celda: Aposento destinado al religioso o religiosa en su convento. Aposento, generalmente antigua celda de religioso, destinado al alquiler público. Aposento individual en colegios y establecimientos análogos. Cada uno de los aposentos en las cárceles celulares. Alojamiento o camarote que tiene el patrón en su nave. Cámara o aposento. Célula: Pequeña celda cavidad o seno.

Le Corbusier propone esta habitación que bautiza como Célula de 14 m2 en respuesta a las autoridades de la URSS que preconizaban en espacio vital de 9 m2 por habitante. Esta es una parte de su “Réponse à Moscou” contenida en las planchas con las que se expone “La Ville Radieuse”. Los bloques en redent de la VR se forman por agregación de esta célula básica. Así surgirán los apartamentos de 28 m2, 42, 56, etc. agregados a lo largo de las “rues interieures” de estos inmuebles.

Célula aquí indica no tanto la mínima estancia habi-table como el elemento mínimo de agregación. De este modo esta Célula de 14 m2 es la base de todos los apar-tamentos de los bloques residenciales y en realidad po-demos concluir que es la pieza que forma la ciudad: La Ville Radieuse es una ciudad de habitaciones. El título de la sexta conferencia pronunciada en Buenos Aires en 1929 en la que Le Corbusier anticipa en cierto modo las ideas de la VR, no podía ser más explícito “Un hombre = una célula. Unas células = la ciudad”3.

La comparación de esta pequeña habitación con la cáp-sula de la torre Nagakin deja ver dos actitudes casi opues-tas. Mientras que la cápsula representa lo individual y en cierto modo el aislamiento (el caracol), la Célula repre-senta la agregación y la comunidad (las abejas). Mientras que en una la envolvente exterior tiene un aspecto defi-nido y muy explícito -con sus aristas romas-, la otra está diseñada para encajarse. Se podría decir que forma parte de un engranaje, el de la ciudad. s

Xavier Monteys

Cel·la: Petita cambra individual o dormitori d’un edifici religiós, d’un col·legi, d’una presó. Cèl·lula: petita cel·la, cavitat o si.

Le Corbusier proposa aquesta habitació que bateja amb el nom de cèl·lula de 14 me-tres quadrats com a resposta a les autoritats de l’URSS, que preconitzaven un espai vital de 9 metres quadrats per habitant. Aquesta és una part de la seva “Réponse à Moscou” continguda a les planxes amb les quals s’ex-posa La ville radieuse. Els blocs en redent de la VR es formen per agregació d’aquesta cèl-lula bàsica. Així sorgeixen els apartaments de 28 m2, 42 m2, 56 m2, etc., agregats al llarg de les rues intérieures d’aquests immobles.

Cèl·lula indica aquí no tant la mínima estança habitable com l’element mínim d’agregació. Així, aquesta cèl·lula de 14 metres quadrats és la base de tots els apar-taments dels blocs residencials i, en realitat, podem concloure que és la peça que forma la ciutat: la Ville radieuse és una ciutat d’ha-bitacions. El títol de la sisena conferència pronunciada a Buenos Aires l’any 1929, en la qual Le Corbusier anticipa d’alguna manera les idees de la VR, no podia ser més explícit:

“Un home = una cèl·lula. Unes cèl·lules = la ciutat”.3

La comparació d’aquesta petita habitació amb la càpsula de la torre Nagakin deixa veure dues actituds gairebé oposades. Men-tre que la càpsula representa l’individual i, d’alguna manera, l’aïllament (el cargol), la cèl·lula representa l’agregació i la comunitat (les abelles). Mentre que en una l’embolcall exterior té un aspecte definit i molt explícit

—amb les arestes esmussades—, l’altra s’ha dissenyat per encaixar-se. Podríem dir que forma part d’un engranatge, el de la ciutat. s

Xavier MonteysTraducció de Jordi Palou

Celda, cell: room assigned to a monk or nun in a convent. Room, generally a former monk or nun’s cell, for public rental. Individual room in schools and similar es-tablishments. Each of the rooms in a prison. Accommodation or cabin occupied by the captain on his ship. Room.

Célula or cell: small cell or cavity.

Le Corbusier proposed this room, which he called a 14-m2 cell, in response to the Soviet authorities that recommended a living space of nine square metres per inhabitant. This forms part of his “Réponse à Moscou” contained in the plates he used to exhibit “La Ville Radieuse”. The VR’s blocks à redent are formed by aggregation of this basic cell. This generated apartments of 28 m2, 42 m2, 56 m2, etc., aggregated along the rues intérieures of these buildings.

Here, cell indicates not so much the mini-mum habitable room as the basic element of aggregation. In this way, this 14-m2 cell is the basis of all the apartments in the residential blocks and, we may conclude, it is the room that forms the city: “La Ville Radieuse” is a city of rooms. The title of the sixth lecture given in Buenos Aires in 1929, in which to some extent Le Corbusier anticipated the ideas of the VR, could not be more explicit: “One man = one cell. A series of cells = the city”.3

A comparison of this small room with the capsule in Nagakin tower reveals two almost opposing attitudes. Whereas the capsule represents the individual and, somehow, isolation (the snail, singular), the cell represents aggregation and commu-nity (bees, plural). While in one, the outer envelope has a defined, very explicit ap-pearance, with its blunt edges, the other is designed to fit together. It could be said to form part of an assembly, that of the city. s

Xavier MonteysTranslated By Elaine Fradley

u

CámaraInterior de una de las cápsulas de la torre Nagakin en Ginza, Tokyo. Kisho Kurokawa, 1970-1972.

0

CelulaLa célula de 14 m2 según Le Corbusier, publicada en La ville radieuse en 1932.

3. Le Corbusier: Precisiones respecto a un estado de la arquitectura y del urbanismo, Barcelona: Poseidón, 1978, pág. 163.

62 domèstica | 63

I si les peces d’un habitatge estan situades en un local discontinu?

domèstica secció a càrrec de Xavier Monteys, amb Eduard Callís i Anna Puigjaner

Diu el Decret 259/2003, de 21 d’octubre, sobre Requisits mínims d’habitabilitat en els edificis de habitatges i de la cèdula d’habitabilitat (pàg. 21327), a l’Annex 1, punt 2.5.4.

Si les peces d’un habitatge estan situades en un local discontinu, la comunicació entre elles s’ha de fer per mitjà d’un espai d’ús exclusiu del mateix habitatge.

Aquest és el punt de partida d’aquest article

En primer lloc el text introdueix una idea que és interes-sant, malgrat ser contestada immediatament pel mateix Decret. Es tracta de la idea de discontinuïtat en l’habi-tatge. “Si les peces d’un habitatge estan situades en un local discontinu...” És clar que aquest punt està pensat precisament per corregir aquest “defecte”, però la idea és que potser no hagi de ser contemplat sempre com un defecte, sinó com un camí a explorar.

No es tracta de fer aquí uns comentaris que puguin considerar-se una crítica genèrica a la Normativa en ma-tèria d’habitatge. Creiem que la Normativa, malgrat tot, té moltíssims aspectes positius. Però una cosa és criticar la Normativa, apuntant-nos al que s’ha convertit en una frase feta, i l’altra és explorar-ne alguns aspectes com l’origen d’una reflexió sobre l’habitatge contemporani. Aquesta darrera és la intenció d’aquestes quatre ratlles.

En anteriors números d’aquesta secció de la revista ja hem defensat una mirada menys gastada sobre l’habitat-ge. Resulta evident que la manera de repensar-lo, des del nostre punt de vista, rau justament en no partir de l’habi-tatge com una unitat ja consolidada i completa, sinó com la suma de peces que és. La novetat, alguns cops, pot estar lligada a les peces i a la relació que estableixen entre elles i amb el conjunt de l’habitatge, més que en el tipus d’ha-

Aquest text és una argumentació a partir del Decret 259/2003, del 21 d’octubre, i de les idees sobre la dispersió de l’habitatge que van ser publicades a la revista Arquitectos, 176 editada pel Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España.

This text is an argument based on Decree 259/2003, of 21 October, and on the ideas on housing dispersion that were published in the magazine Arquitectos 176, by the Higher Council of Associations of Architects of Spain.

Este texto es una argumentación a partir del Decreto 259/2003, de 21 de octubre, y de las ideas sobre la dispersión de la vivienda que fueron publicadas en la revista Arquitectos 176, del Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España.

Decree 259/2003, of 21 October, regarding Mini-mum habitability requirements in buildings for housing and for the certificate of habitability (page 21327), in Annex 1, point 2.5.4, states:

If the rooms of a dwelling are situated in a discontinuous building, communication between them must be via a space for the exclusive use of the same dwelling.

This is the starting point for this article.

Firstly, the text introduces an interesting idea, although it is already answered im-mediately by the Decree itself. The idea is that of discontinuity in the dwelling. “If the rooms of a dwelling are situated in a discon-tinuous building...” It is clear that this point has been intended precisely to correct this “defect”, but the idea is that perhaps it does not always have to be contemplated as a defect, but as a path that should be explored.

It is not a case of making comments here that can be considered a generic criticism of housing regulations. We believe that the regulations, despite everything, have some very positive aspects. But it is one thing to criticise the regulations, following what has become a set phrase, and another to explore some aspects such as the origin of a reflection on contemporary housing. The latter is the intention of these few lines.

In previous issues in this section of the magazine we have already defended a less hackneyed view of housing. It is evident that the way of re-thinking it, from our viewpoint, lies precisely in not starting off from the dwelling as an already consoli-dated and complete unit, but as the sum of parts that it is. The novelty, sometimes, may be linked to the parts and the relationship between them and with the rest of the dwelling, rather than to the type of dwell-

What if the rooms of a dwelling are situated in a discontinuous building?

Afirma el Decreto 259/2003, de 21 de octubre, sobre Requisitos mínimos de habitabilidad en los edificios de vivienda y de la cédula de habi-tabilidad (pág. 21327), en el Anexo 1, punto 2.5.4:

Si las piezas de una vivienda están situadas en un local discontinuo, la comunicación entre ellas debe hacerse por medio de un es-pacio de uso exclusivo de la propia vivienda.

Este es el punto de partida del presente artículo

En primer lugar, el texto introduce una idea que es interesante, a pesar de que ya está contestada inmediatamente por el propio Decreto. Se trata de la idea de discontinui-dad en la vivienda. “Si las piezas de una vivienda están situadas en un local disconti-nuo...” Está claro que este punto se ha pensa-do precisamente para corregir este “defecto”, pero la idea es que quizás no tenga que ser contemplado siempre como un defecto, sino como un camino a explorar.

No se trata de hacer aquí unos comentarios que puedan considerarse una crítica genérica a la normativa en materia de vivienda. Cree-mos que la normativa, a pesar de todo, presen-ta muchísimos aspectos positivos. Pero una cosa es criticar la normativa, apuntándonos a lo que se ha convertido en una frase hecha, y otra es explorar algunos de sus aspectos como el origen de una reflexión sobre la vivienda contemporánea. Esta última es la intención de estas cuatro líneas.

En anteriores números de esta sección de la revista ya hemos defendido una mirada menos gastada sobre la vivienda. Resulta evidente que el modo de repensarla, desde nuestro punto de vista, reside justamente en no partir de la vivienda como una unidad ya consolidada y completa, sino como la suma de piezas que es. La novedad, algunas veces, puede estar vinculada a las piezas y a la relación que guardan entre sí y con el

¿Y si las piezas de una vivienda están situadas en un local discontinuo?

62 domèstica | 63

bitatge en sí. Així, aquesta reflexió apunta en la mateixa direcció.

La discontinuïtat de la casa

Discontinuïtat per a nosaltres suposa poder pensar en una casa que té alguna peça en un altre lloc de l’immo-ble, a la que s’accedeix pels espais comuns de l’edifici i no mitjançant cap pas exclusiu. Per a nosaltres, doncs, dis-continuïtat equival a imaginar una casa “dispersa”, una casa que té alguna habitació fora del seu perímetre, el que podríem anomenar una “habitació satèl·lit”.

Tornant a la “discontinuïtat” a la que fa esment el De-cret, és versemblant que el comentari apunti, probable-ment, a evitar que es faci passar per habitatge una suma de peces sobrants en un immoble, ja que algú, sense massa escrúpols, podria treure’n un benefici, fent passar per habitatge alguna cosa que no ho és. Però, acceptant aquesta intenció per bona, sorgeixen com a mínim dues ocurrències.

Una és clara. Per tal d’evitar que es produeixin algu-nes irregularitats el Decret impossibilita que la idea de discontinuïtat pugui desenvolupar-se. A això hi podem afegir que de fet aquest punt del Decret no pot garantir l’eradicació de pràctiques que podríem classificar “d’es-clavistes” i que es donen en el lloguer “d’infrahabitatge” o d’habitacions soles a l’àrea metropolitana de Barcelona i que sovint la premsa recull, com els que mostrem aquí. Són, en qualsevol cas, un indicador més de la situació en la què es troba l’accés a l’habitatge en aquest país, amb uns preus abusius i que, de moment, no s’aturen de pujar. Però el fet que això es pugui donar no vol dir que també pugui tenir coses positives.

L’altra és simple, però no menys evident. I si a algú li convé tenir alguna peça de la casa discontinua en un im-moble? Per exemple una habitació d’uns 12 o 14m2, però

9

Fotografia publicada a El País acompanyant una notícia sobre la rehabilitació de façanes a Ciutat Vella.

ing itself. Thus, this reflection follows in the same direction.

House discontinuity

Discontinuity, for us, means being able to think of a house that has any of its rooms in another place in the property, which is ac-cessed via the building’s communal spaces and not via any exclusive access. For us, then, discontinuity is equivalent to imagin-ing a “dispersed” house, a house that has some room outside of its perimeter, which we could call a “satellite room”.

Returning to the “discontinuity” which the Decree mentions, it is likely that the com-ment refers, probably, to avoiding a sum of leftover rooms in a property being passed off as a dwelling so that somebody with few scruples doesn’t try to take advantage of it, passing off something that is not a dwelling as one. If we accept, however, this intention as good, at least two thoughts emerge.

One is clear. In order to avoid irregularities taking place, the Decree makes it impos-sible to develop the discontinuity idea. To that we can add that, in fact, this point of the Decree cannot guarantee the eradica-tion of practices that we could classify as slavish and that occur in the rental of infra-housing or single rooms in the metropoli-tan area of Barcelona and are often picked up on by the press, as we show here. They are, in any case, a further indicator of the situation in which access to housing in this country finds itself, with abusive prices that, for the moment, continue rising. But the fact that this can take place does not mean that it may also have positive things.

The other is simple, but no less evident. What if someone wants some part of their house discontinuous within a property? For example, a room measuring 12 or 14 square metres, but located one floor up or down,

conjunto de la vivienda, más que al tipo de vivienda en sí. Esta reflexión, pues, apunta en la misma dirección.

La discontinuidad de la casa

Discontinuidad, para nosotros, significa poder pensar en una casa que tiene alguna pieza en otro lugar del inmueble, a la que se accede por los espacios comunes del edificio y no mediante ningún paso exclusivo. Para nosotros, pues, discontinuidad equivale a imaginar una casa “dispersa”, una casa que tiene alguna habitación fuera de su perímetro, lo que podríamos denominar una “habitación satélite”.

Volviendo a la “discontinuidad” menciona-da en el Decreto, resulta verosímil que el comentario apunte, probablemente, a evitar que se haga pasar por una vivienda una suma de piezas sobrantes en un inmueble para que alguien sin demasiados escrúpulos pueda sacar un beneficio de ellas, haciendo pasar por vivienda algo que no lo es. No obstante, si aceptamos esta intención como buena, surgen como mínimo dos ocurrencias.

Una es clara. Para evitar que tengan lugar algunas irregularidades, el Decreto imposi-bilita que la idea de discontinuidad pueda desarrollarse. A esto puede añadirse que, de hecho, este punto del Decreto no puede garantizar la erradicación de prácticas que podríamos clasificar de “esclavistas” y que se dan en el alquiler de “infraviviendas” o de habitaciones sueltas en el área metropolita-na de Barcelona y que a menudo recoge la prensa, como las que se muestran aquí. Se trata, en cualquier caso, de un indicador más de la situación en que se encuentra el acceso a la vivienda en este país, con unos precios abusivos y que, de momento, no dejan de subir. Pero el hecho de que esto pueda darse no significa también que pueda tener cosas positivas.

SILV

IA T

. CO

LMEN

ERO

64 domèstica | 65

situada en un pis més amunt o més avall, on poder fer coses que a casa no vol o no pot fer. Però que potser no la vulgui tenir sempre, perquè tal vegada d’aquí a uns anys un altre veí hi pot estar interessat. I si algú vol pre-cisament això? De fet se suposa que el mercat ja regula aquestes coses. Així doncs, perquè no deixar que el fe-nomen existeixi, es conegui, es quantifiqui i se’n puguin treure conclusions? Unes conclusions que tal vegada po-drien donar alguna llum més quan demanem, entre tots, allò tan amanit que “cal cercar solucions imaginatives” (és de les poques ocasions que se sent la paraula, “imagi-nació”, per part dels responsables de l’administració en matèria d’habitatge). Com pot donar-se la imaginació si ens capfiquem en clausurar tots els camins que conduei-xen a les rareses? Creiem que les noves solucions sorgei-xen sovint de les anomalies. Així dons cal observar les anomalies i no avortar-les. Això és imaginatiu! El que no és imaginatiu es que cada vegada els formularis i la normativa a complir sigui més extensa i més comparti-mentada. Un exemple d’això és el nou Llibre d’Estil dels Habitatges de l’Institut Català del Sòl.

La discontinuïtat no és cap invent contemporani.

Monique Eleb-Vidal diu a Architectures de la Vie Privée. Maisons et mentalités XVII-XIX siècles1, parlant de la pro-miscuïtat i la polivalència en els segles XVI i XVII:

Dans ces habitations, le partage des espaces se fait plutôt verticalment. Ainsi une même famille pouvait avoir une salle à un étage et des chambres réparties à d’autres étages. Il était donc quelquefois nécessaire de laisser son voisin traverser certaines pièces. Le découpage horizontal en appartements logeant chacun une famille, qui nous semble sí naturel et fonctionnel aujourd’hui, n’existe pas jusqu’au débout du XVIIIe siècle2.

Resulta evident que actualment no podem reclamar que

9

Retalls de premsa que alerten de l’existència de pisos sobreocupats. El País, secció Cataluña: 02-10-2005, 28-02-2006 i 18-03-2007

where one can do things that one does not want or cannot do at home. But perhaps one doesn’t want it forever, because perhaps in a few years another neighbour may be interested in the said room. What if someone wants precisely this? In fact, supposedly the market already regulates such cases. Thus, why not let the phenom-enon exist, be known, be quantified and conclusions be extracted from its existence? Conclusions that perhaps could shed some additional light when we ask, between us, for that hackneyed thing of “it is necessary to seek imaginative solutions” (this is one of the few occasions when we can hear the word imagination from those in the admin-istration responsible for housing matters). How can we use our imagination if we insist on closing off all paths that lead to rarities? We believe that new solutions often emerge from anomalies. Therefore it is necessary to observe anomalies, not abort them. That is imaginative! What is not imaginative is that the forms and the regulations that need to be met are increasingly extensive and compartmentalised. An example is the new Llibre d’estil dels habitatges (Housing Style Guide) from the Catalan Land Institute.

Discontinuity is no contemporary invention

Monique Eleb-Vidal says in Architectures de la vie privée. Maisons et mentalités XVII-XIX siècles,1 when talking about promiscuity and polyvalence in the 16th and 17th centuries:

Dans ces habitations, le partage des espaces se fait plutôt verticalment. Ainsi une même famille pouvait avoir une salle à un étage et des chambres réparties à d’autres étages. Il était donc quelquefois nécessaire de laisser son voisin traverser certaines pièces. Le découpage horizontal en appartements logeant chacun une famille, qui nous semble si naturel et fonc-tionnel aujourd’hui, n’existe pas jusqu’au début du XVIIIe siècle.2

La otra es simple, pero no menos evidente. ¿Y si a alguien le conviene tener alguna pieza de la casa discontinua en un inmueble? Por ejemplo, una habitación de unos 12 o 14 metros cuadrados, pero situada en un piso más arriba o más abajo, donde uno pueda hacer cosas que en casa no quiere o no puede hacer. Pero que quizás no la quiera tener siempre, porque tal vez de aquí a unos años otro vecino podría estar interesado en dicha pieza. ¿Y si alguien desea precisamente esto? De hecho, se supone que el mercado ya regula estos casos. Así, pues, ¿por qué no dejar que el fenómeno exista, se conozca, se cuantifique y puedan extraerse conclusiones de su existencia? Conclusiones que tal vez podrían arrojar alguna luz adicional cuando pedimos, entre todos, aquello tan manido de que “hay que buscar soluciones imaginativas” (es de las pocas ocasiones en que podemos oír la palabra “imaginación” en boca de los res-ponsables de la administración en materia de vivienda). ¿Cómo puede darse imaginación si nos empeñamos en clausurar todos los cami-nos que conducen a las rarezas? Creemos que las nuevas soluciones surgen a menudo de las anomalías. Lo que hay que hacer, pues, es observar las anomalías y no abortarlas. ¡Eso es imaginativo! Lo que no es imaginativo es que los formularios y la normativa a cumplir sean cada vez más extensos y compartimentados. Un ejemplo sería el nuevo Libro de estilo de las viviendas del Institut Català del Sòl.

La discontinuidad no es ningún in-vento contemporáneo

Monique Eleb-Vidal afirma en Architectures de la vie privée. Maisons et mentalités XVII-XIX siècles,1 hablando de la promiscuidad y la polivalencia en los siglos XVI y XVII:

Dans ces habitations, le partage des espaces se fait plutôt verticalment. Ainsi une même famille pouvait avoir une salle à un étage et des chambres réparties à d’autres étages. Il était donc quelquefois nécessaire de laisser son voisin tra-

1 ELEB, Monique i DEBARRE-BLANCHARD, Anne: Architectures de la Vie Privée. Maisons et mentalités XVII-XIX siècles. Bruxelles: Archives d’Architecture Moderne, 1989.

64 domèstica | 65

els veïns passin per la nostra habitació per anar a la seva, però hi poden haver passos compartits, i no exclusius d’un sol habitatge, que suposarien un ús diferent d’aquest si tingués alguna habitació fora del seu perímetre.

Això ens porta als espais comuns d’un immoble. Evi-dentment a l’hora d’introduir una qüestió com la de la discontinuïtat els espais comuns de l’immoble prenen un altre sentit. De fet aquests han estat considerats des de fa uns anys, sobre tot en l’habitatge públic, com els espais en els que es fa l’estalvi més radical. A això hi han contribuït diverses normatives entre les que podem destacar-ne dues, les antigues “Condicions de Protecció contra Incendis als edificis” ara integrades en el nou

“Codi Tècnic de l’Edificació” i el “Codi d’Accessibilitat de Catalunya”; que han estat decisives per acabar observant aquests espais com alguna cosa que es troba a un pas de no poder-ho considerar arquitectura. Si els passos i dis-tribuïdors d’un immoble no fossin comuns, sinó com-partits, potser començarien a canviar algunes coses i no abocaríem tots els esforços en diferenciar aquests espais dels de l’interior dels habitatges. Per expressar-ho d’una altra forma, avui en dia aquests espais els imaginem més vinculats al carrer que a la casa, i hauríem d’anar en la direcció contraria, fer que la casa arribés a la vorera. De fet per què escombren el carrer els veïns?

En qualsevol cas, el fragment de Monique Eleb, pot suggerir formes d’observar l’edifici en relació a l’habitat-ge que ens duen a una concepció més complexa i en certa

It appears evident that we cannot now demand that neighbours go through our room to reach theirs, but there could be shared passages, not exclusive to a single dwelling, that would represent a different use from the dwelling if it had some room outside of its perimeter.

All this leads us to the communal spaces of a property. Evidently, when introducing a question such as that of discontinuity, a property’s communal spaces take on another meaning. In fact, these spaces have been considered, for some years – and especially in public housing – as the places where the most radical savings are made. Several regulations have contributed to this, and we could highlight two: the old Conditions for protection against fires in buildings, now part of the new Building Technical Code, and the Accessibility Code of Catalonia. These regulations have been decisive for us to end up observing these spaces as if they stand a step away from even being considered architecture. If the passages and landings of a property were not common, but shared, perhaps some things would start to change and we would not use every effort to differentiate those spaces from those of the interior of the homes. In other words, nowadays we imag-ine these spaces as more linked to the street than to the home, and we would have to go in the opposite direction, make the home extend up to the pavement. In fact, why do neighbours sweep the street?

verser certaines pièces. Le découpage horizontal en appartements logeant chacun une famille, qui nous semble si naturel et fonctionnel aujourd’hui, n’existe pas jusqu’au début du XVIIIe siècle.2

Resulta evidente que no podemos reclamar ahora que los vecinos pasen por nuestra habitación para ir a la suya, pero pueden existir pasos compartidos, y no exclusivos de una sola vivienda, que representarían un uso distinto de ésta si tuviera alguna habitación fuera de su perímetro.

Todo esto nos lleva a los espacios comunes de un inmueble. Evidentemente, a la hora de introducir una cuestión como la de la discon-tinuidad, los espacios comunes del inmueble toman otro sentido. En realidad, dichos espacios han sido considerados, desde hace algunos años —y sobre todo en la vivienda pública— como los lugares donde se realiza el ahorro más radical. A ello han contribuido varias normativas, entre las cuales podemos destacar dos, las antiguas Condiciones de protección contra incendios en los edificios, ahora integradas en el nuevo Código técnico de la edificación, y el Código de accesibilidad de Cataluña: estas normas han sido decisivas para que acabemos observando estos espacios como algo que se encuentra a un paso de no poderlo considerar arquitectura. Si los pasos y distribuidores de un inmueble no fueran co-munes, sino compartidos, quizás empezarían a cambiar algunas cosas y no emplearíamos to-dos los esfuerzos en diferenciar estos espacios de los del interior de las viviendas. Dicho de otro modo, hoy en día estos espacios los imagi-

2 En aquests edificis d’habitatges la partició dels espais es feia més aviat verticalment. Així una mateixa família podia tenir una sala a un pis i habitacions repartides a altres pisos. Era doncs necessari alguns cops deixar al veí travessar certes peces. La partició horitzontal en apartaments per una família, que ens sembla tan natural i funcional avui en dia, no va arribar fins a començaments del segle XVIII

2 En estas viviendas, la partición de los espacios tenía lugar más bien verticalmente. Así, una misma familia podía tener una sala en un piso y habitaciones repartidas en otros pisos. Algunas veces, pues, era necesario dejar que el vecino atravesase algunas piezas. La partición horizontal en apartamentos para una familia, que nos parece tan natural y funcional hoy en día, no llegó hasta principios del siglo XVIII.

2 In these homes, the partition of spaces was rather more vertical. Thus, the same family could have a living room on one floor and bedrooms distributed over other floors. Sometimes, therefore, it was necessary to let a neighbour cross some rooms. The horizontal partition in apartments for one family, that nowadays seems so natural and functional to us, did not arrive until the beginning of the 18th century.

66 domèstica | 67

q

Fotogrames de la pel·lícula Mon Oncle de Jacques Tati, 1958. “L’àtic” de Monsieur Hulot es configura a partir de la juxtaposició de locals discontinus i situats a diferent nivell. Si no fos per l’existència d’una única porta ens podríem pensar que el seu habitatge corona tres edificis diferents.

q

A la portada de La Vie mode d’emploi apareix la secció habitada d’un edifici d’habitatges amb mansarda.

mesura difosa de la casa en el sí de l’immoble. L’escena de la pel·lícula Mon Oncle, de Jacques Tati, en la que el protagonista puja a casa seva, situada a les darreres plan-tes d’un vell immoble, proposa una idea de casa dissolta en el conjunt de l’edifici en el que resulta difícil assegu-rar on comença i on acaba. Però el text de Monique Eleb també suggereix una altre cosa, i és que la idea de divisió horitzontal no ha de ser exclusiva. Evidentment no ens estem referint als dúplex, sinó al fet que un habitatge pot tenir peces en una altra planta d’un immoble. Això es dóna a molts edificis d’habitatges a París, en els que es troben els habitatges i les seves corresponents chambres de bonne, situades sota les mansardes i que van ser re-collides magistralment per George Perec a La vie mode d’emploi. Aquestes habitacions, situades sota la coberta, pertanyen, cadascuna, a diferents habitatges de les plan-tes inferiors, i són, sense cap mena de dubte un exemple d’habitacions satèl·lits.

Les observacions sobre el passat són útils per varies raons, sobretot en matèria d’habitatge. Una d’elles és perquè la millor manera de posar les coses al seu lloc és admetre que, en el camp de l’habitatge col·lectiu, no sempre hem donat passos en la “direcció correcte”. I també que poden continuar existint altres solucions al problema que no són les estrictament funcionalistes. I malgrat l’indubtable benefici que ha suposat l’arquitec-tura moderna en aquest camp, no veiem cap inconve-nient en fer una mirada a algunes situacions que, tot i llunyanes en el temps, poden rescatar-se de l’anacronis-me per a convertir-les en els desencadenants de noves solucions aplicables a la realitat actual.

t

Més que escombrar el carrer, aquí es convida fins i tot a ocupar-lo com si fos una prolongació de la sala d’estar. Es tracta del conjunt habitacional Spangen construït a Rotterdam per Michel Brinkman el 1919.

namos más vinculados a la calle que a la casa, y tendríamos que ir en dirección contraria, hacer que la casa llegara a la acera. De hecho, ¿por qué barren la calle, los vecinos?

En cualquier caso, el fragmento de Monique Eleb puede sugerir formas de observar el edificio en relación con la vivienda que nos llevan a una concepción más compleja y, en cierta medida, difusa de la casa en el seno del inmueble. La escena de la película Mon oncle, de Jacques Tati, en la que el protago-nista sube a su casa, situada en las últimas plantas de un viejo inmueble, propone una idea de casa disuelta en el conjunto del edi-ficio en la que resulta difícil asegurar dónde empieza y dónde acaba. El texto de Monique Eleb, sin embargo, también sugiere otra cosa, y es que la idea de división horizontal no debe ser exclusiva. Evidentemente, no nos estamos refiriendo a los dúplex, sino al hecho de que una vivienda puede tener pie-zas en otra planta de un inmueble. Esto se da en muchos edificios de viviendas en París, en los que están las viviendas y las correspon-dientes chambres de bonne, situadas bajo las mansardas, y que quedaron magistralmente recogidas por Georges Perec en La vie mode d’emploi. Estas habitaciones, situadas bajo la cubierta, pertenecen, cada una, a distintas viviendas de las plantas inferiores, y son, sin duda alguna, un ejemplo de habitaciones satélite.

Las observaciones sobre el pasado son útiles por varias razones, sobre todo en materia de vivienda. Una de ellas es porque el mejor modo de poner las cosas en su lugar es admitir que, en el campo de la vivienda colectiva, no siempre hemos dado pasos en la “dirección correcta”. Y también que pueden seguir existiendo otras soluciones al proble-ma que no son las estrictamente funciona-listas. Y, a pesar del indudable beneficio que ha representado la arquitectura moderna en este campo, no encontramos inconveniente

In any case, the fragment from Monique Eleb may suggest forms of observing the building in relation to housing that take us to a more complex, and to a certain extent more diffuse conception of the house at the heart of the property. The scene from the film Mon oncle, by Jacques Tati, in which the protagonist goes up to his home, located on the top floors of an old property, proposes the idea of a house dissolved in the entirety of the building which it is difficult to assure where it starts ad where it ends. The text by Monique Eleb, however, also suggests something else: the idea that horizontal division does not have to be exclusive. Evidently, we are not referring to duplexes, but to the fact that a home can have rooms on another floor of a building. That occurs in many residential buildings in Paris, where there are the dwellings and their corresponding chambres de bonne, situated under the attics, and which were superbly portrayed by Georges Perec in La vie mode d’emploi. These rooms, located under the roof, each belong to different homes on the lower floors, and are, un-doubtedly, an example of satellite rooms.

Observations on the past are useful for several reasons, above all in housing mat-ters. One reason is because the best way of putting things in their place is to admit that, in the field of collective housing, we have not always taken steps in the “right direction”. And also that other solutions to the problem that are not strictly functional-ist may continue to exist. And, despite the undoubted benefit represented by modern architecture in this field, we have no objec-tion to taking a look at some situations that, although distant in time, we can rescue from anachronism to convert them into the triggers of new solutions applicable to current reality.

HER

MA

N H

ERTz

bERg

ER

66 domèstica | 67

68 domèstica | 69

Altres precedents més propers

La idea que l’habitatge disposi les habitacions de forma diferent a l’agrupació per zones, la podem trobar en diver-sos exemples. Un d’ells és la planta dels habitatges per la siedlung Dammerstock a Karlsruhe, projectada per Otto Haesler el 1929, (1) o alguns dels habitatges del conjunt Charlotemburg-Nord construïts a Berlín entre el 1956 i el 1961 i projectats per Hans Scharoun. (2) En ambdós casos una habitació queda desconnectada de les altres, de ma-nera que a la Dammertstock és la peça que primer tro-bem a l’entrar a l’habitatge. La seva posició permet una independència envejable del conjunt, podent accedir a la cuina i al bany sense haver de passar per la sala. Aquestes habitacions eren molt útils en una època en la que era freqüent llogar una peça de la casa a algú. Evidentment aquesta independència pot utilitzar-se per altres situ-acions; només cal saber treure partit de la seva posició anòmala. El cas de Charlotemburg-Nord és una mica di-ferent, ja que aquesta habitació és complerta. Inclou un bany petit i una cuina, i té dues portes, una al replà de l’escala i una altra que el comunica amb l’apartament del costat, que és més gran. Així la converteix, a la pràctica, en un apartament associat a l’habitatge principal.

Aquests dos casos podríem veure’ls com un estadi en-tremig entre la casa complerta i contínua i el cas del que volem parlar. Ambdós mostren alguna habitació a la casa que té un accés independent o gairebé independent; ara tan sols mancaria que estigués situada en un altre lloc de l’edifici. Aquest és el cas de l’edifici residencial Schwitter, construït a la Allschwilerstraβe de Basilea entre 1985 i 1988 per Jacques Herzog i Pierre de Meuron (3), propo-sant una forma d’habitatge dispers a l’agrupar unes safa-tes semblants a grans terrasses separades dels habitatges i atorgant al sistema d’accés dels habitatges, amb passe-res entorn un pati interior d’illa, la manera d’apropiació d’aquesta forma d’organització. Amb el temps aquestes safates s’han ocupat de diverses maneres, però mante-nint la relació amb els habitatges de l’edifici.

Aquest casos comentats posen sobre la taula la qüestió de l’autonomia d’una peça de la casa en relació al conjunt i la seva idoneïtat per resoldre situacions que cada cop són el centre de l’interès de tots. Ens referim a l’emanci-pació dels joves respecte a la família, però també, gairebé a l’extrem oposat, a la cura dels grans i per tant del retorn d’aquests a la família, però amb certa independència. O més genèricament a les situacions que plantegen les ano-menades extended families (famílies ampliades).

Convé també refrescar algunes excepcions estranyes, com ara el cas de les Cèl·lules Ventoses de Jean Louis Chenéac, del 1968 o el de la habitació pel seu fill pro-jectada com una ampliació de casa seva, la Ski House de Kiyonori Kikutake el 1958. Ambdós aconsegueixen posar en evidència el creixement de la casa expressat en forma d’una peça afegida. Amb la seva manera pe-culiar de solucionar el problema, el que fan és deixar-ne constància. La mateixa que ens permet veure dues altres fotografies. Una que ens mostra a Roser Capdevila, l’au-tora dels contes de Les tres bessones, a l’estudi improvisat

“discontínuament” a la terrassa de casa seva. I una altra de les habitacions que la gent s’ha autoconstruït a Xile per augmentar la capacitat de la casa.

1Planta i fotografia exterior dels anys vui-tanta dels habitatges de la Siedlung Dam-merstock a Karlsruhe projectats per Otto Haesler el 1929. L’inte-rès d’aquesta planta rau en l’habitació a cavall de l’escala i la resta del pis. La lògia oposada i la interpo-sició de bany i cuina són els mecanismes que fan possible el seu funcionament independent.

2Planta d’un dels àtics i vista exterior del con-junt Charlottemburg-Nord construït a Berlín entre el 1956 i 1961 per Hans Scharoun. Una de les habitacions és molt més equipada que la resta. Al voltant de l’espai central de planta quadrada es disposen com a exten-sions, un racó d’estudi, una terrassa, una mini cuina amb taulell, un bany i un vestíbul amb dues portes.

3Planta de l’edifici Schwitter situat a la Allschwilerstaβe de Basilea i construït per Jacques Herzog i Pierre de Meuron entre 1985 i 1988. La part principal dels habitatges es dis-posa en corba seguint aquesta avinguda. S’acaba de tancar el cap d’illa prolongant els forjats fins a la mit-gera. El del primer pis desapareix per formar una generosa entrada al bloc a doble alçada. A les tres safates supe-riors es recinten quatre habitacions per planta amb panells de fusta. El seu ús s’associa als habitatges del mateix edifici.

en hacer una mirada sobre algunas situa-ciones que, aunque lejanas en el tiempo, pueden rescatarse del anacronismo para convertirlas en desencadenantes de nuevas soluciones aplicables a la realidad actual.

Otros precedentes más próximos

La idea de que la vivienda disponga las habitaciones de forma distinta a la agrupa-ción por zonas, podemos hallarla en varios ejemplos. Uno de estos es la planta de las viviendas para la siedlung Dammerstock en Karlsruhe, proyectada por Otto Haesler en 1929 (1), o algunas de las viviendas del conjunto Charlottenburg-Nord construidas en Berlín entre 1956 y 1961 y proyectadas por Hans Scharoun (2). En ambas instancias, una habitación queda desconectada de las demás, de modo que, en el caso de la Dammerstock, es la pieza que encontramos primero al entrar en la vivienda. Su posición permite una independencia envidiable del conjunto; desde ella podemos acceder a la cocina y al baño sin tener que pasar por la sala. Estas habitaciones eran muy útiles en una época en la que era frecuente alquilar una pieza de la casa a alguien. Evidente-mente, esta independencia puede utilizarse para otras situaciones; basta con saber sacar partido de su posición anómala. El caso de Charlottenburg-Nord es algo distinto, ya que dicha habitación es completa. Incluye un pequeño baño y una cocina, y tiene dos puertas, una al rellano de la escalera y otra que la comunica con el apartamento conti-guo, que es más grande. Esto hace que, en la práctica, se convierta en un apartamento asociado a la vivienda principal.

Podríamos ver estos dos casos como un estadio intermedio entre la casa completa y continua y el caso del que queremos hablar. Ambos muestran alguna habitación en la casa que cuenta con un acceso independien-te o casi independiente; ahora sólo faltaría que estuviera situada en otro lugar del edi-ficio. Este es el caso del edificio residencial Schwitter, construido en la Allschwilerstraße de Basilea entre 1985 y 1988 por Jacques Herzog y Pierre de Meuron (3), que proponen una forma de vivienda dispersa al agrupar unas bandejas similares a grandes terrazas separadas de las viviendas y otorgando al sistema de acceso de las viviendas, con pasaderas en torno a un patio interior de manzana, el modo de apropiación de esta forma de organización. Con el tiempo estas bandejas se han ocupado de varias formas, aunque manteniendo la relación con las viviendas del edificio.

Estos casos comentados ponen sobre la mesa la cuestión de la autonomía de una pieza de la casa en relación con el conjunto y su idoneidad para resolver situaciones que cada vez son el centro del interés de todo el mundo. Nos referimos a la emancipación de los jóvenes respecto a la familia, pero también, casi en el extremo opuesto, al cuidado de los mayores y, por tanto, del regreso de estos a la familia, pero con cierta independencia. O, más genéricamente, a las situaciones que plantean las llamadas extended families (famílias ampliadas).

Conviene asimismo refrescar algunas excep-ciones extrañas, como el caso de las Células ventosas de Jean-Louis Chenéac, de 1968, o el de la habitación para el hijo proyectada como una ampliación de su casa, la Sky House de Kiyonori Kikutake en 1958. Ambos consiguen poner en evidencia el crecimiento de la casa expresado en forma de una pieza añadida. Con su peculiar modo de solucionar el problema, lo que hacen es dejar cons-tancia de él. La misma que nos permite ver dos fotografías más. Una que nos muestra a Roser Capdevila, la creadora de los cuentos de Las tres mellizas, en el estudio improvi-sado “discontinuamente” en la terraza de su casa. Y otra de las habitaciones que la gente se ha autoconstruido en Chile para aumentar la capacidad de la vivienda.

Other closer precedents

The idea that the dwelling has rooms ar-ranged in a different way to grouping by zones can be found in several examples. One of these is the layout for housing for the Dammerstock siedlung in Karlsruhe, de-signed by Otto Haesler in 1929 (1), or some of the dwellings in the Charlottenburg-Nord group built in Berlin between 1956 and 1961 and designed by Hans Scharoun (2). In both cases, one room remains discon-nected from the others, so that, in the case of the Dammerstock, it is the room that we find first of all when entering the house. Its position allows an enviable independence from the rest; from it we can access the kitchen and the bathroom without having to go through the living room. These rooms were very useful in an era in which it was frequent to rent out a room in the house to somebody. Evidently, this independ-ence can be used for other situations; it is only necessary to take advantage of its anomalous position. The case of Charlotten-burg-Nord is a little different, as this room is complete. It includes a small bathroom and kitchen, and has two doors, one to the staircase landing and another that com-municates with the adjacent apartment, which is larger. This means that in practice, it became an apartment associated with the main dwelling.

We could view these two cases as an inter-mediate stage between the complete and continuous house and the case we wish to talk about. Both show a room in the house with independent or almost independent access, now all that is needed is for it to be situated in a different part of the building. This is the case in the Schwitter residential building, built on Allschwilerstraße in Basel between 1985 and 1988 by Jacques Herzog and Pierre de Meuron (3), who propose a dispersed dwelling form by grouping trays similar to large terraces separate from the homes, and providing the system with access from the dwellings, with passages around a block interior courtyard, as the way of approaching this form of organi-sation. With time these trays have been occupied in different ways, maintaining, however, the relationship with the build-ing’s homes.

The cases commented put the question on the table of the autonomy of one room of the house in relation to the rest of it and its usefulness in solving situations that are increasingly a focus of interest for all. We refer to the emancipation of children with respect to their family, but also, almost at the opposite extreme, the care of elderly people, and, therefore, their return to the family but with a certain independence. Or, more generically, the situations that arise from so-called extended families.

It is also useful to refresh some strange exceptions, such as the case of the Cellules Ventouses by Jean-Louis Chanéac, from 1968, or that of the bedroom for the soon planned as an extension of his own home, the Sky House, by Kiyonori Kikutake in 1958. Both manage to place in evidence the growth of the house expressed in the form of an added room. With their peculiar way of solving the problem, they also leave a record of its existence. The same one that allows us to see two more photographs. One shown to us by Roser Capdevila, author of the tales of the The Triplets, in the study improvised “discontinuously” on the terrace of her home. And another of the rooms that people have self-built in Chile to increase the capacity of their homes.

68 domèstica | 69

1

2

3

b.bu

Rg

HER

Au

SgEg

EbEN

VO

N P

ETER

PfA

Nku

CH

70 domèstica | 71

Cèl·lula Ventosa de Jean Louis Chenéac instal·lada el 1968.

L’estudi de la Roser Capdevila és una habitació de fusta instal·lada a la terrassa de casa seva.

Kiyonori Kikutake penja una habitació pel seu fill al forjat inferior de casa seva el 1958.

Ampliació autocons-truïda d’una habitació en una casa de Xile

fRA

NC

ESC

CA

SAC

ubE

RTA

I EV

A T

ARR

IdA

MA

RCEL

·LÍ S

AEN

z

70 domèstica | 71

La discontinuïtat ja existeix

Cal simplement estendre la mateixa comprensió que mostrem envers la planta d’aparcament o el traster, a al-guna altra peça de la casa. De fet, la plaça del cotxe i, en alguns casos, el traster ja són peces de l’habitatge que, encara que es trobin en una altra planta, en formen part; n’acceptem la seva discontinuïtat, són, de fet, satèl·lits de la casa. L’habitatge de fet està format per una superfície principal contínua i altres, com aquestes que assenyalem, que estan fora del seu perímetre. Així, tan sols ens sepa-ra de la discontinuïtat de l’habitatge un pas relativament petit; n’hi hauria prou en considerar que en un edifici d’habitatges, a més de trasters i places d’aparcament, hi poden haver també habitacions independents.

Per a il·lustrar-ho, no se’ns acut res millor que recórrer a la vella imatge de la mà introduint un dels apartaments de la Unité d’Habitation de Marsella a la seva estructura de formigó, com si es tractés d’una ampolla en un pres-tatge. Aquesta imatge ha resultat al llarg del temps ben explícita de l’autonomia de l’apartament respecte a “l’es-tructura” de l’edifici d’habitatges. Ara podríem proposar, amb una petita modificació, una variant d’aquesta imat-ge per il·lustrar l’autonomia d’alguna habitació respecte a l’habitatge en el mateix bloc. Podríem imaginar que la mà extreu un habitatge, en separa un fragment i col·loca l’habitatge i el fragment segregat en llocs diferents de l’estructura del bloc. De fet l’hotel de la planta quarta de la Unité de Marsella, no és una agrupació d’habitacions satèl·lit que es lloguen per dies?

Des d’aquest punt de vista, i això ens hauria de fer pen-sar, no admetre la discontinuïtat real (sense cap pas d’ús exclusiu) és també no admetre cap altra relació entre els membres d’una família que les de la família tradici-onal. La discontinuïtat d’alguna peça vol dir relacions diferents entre alguns membres. De fet, aquests casos de certa independència -que expressa molt bé la disconti-nuïtat i no tan bé l’existència d’una habitació més a la casa- estan clarament vinculats a les formes que la fa-mília té de relacionar-se al llarg de la seva vida. Això és particularment així en el model familiar dels països del sud d’Europa, en els que és més habitual que les famílies s’ajudin amb petits serveis i que s’aproxima al que s’ano-mena extended family (família ampliada).

Tot això per assenyalar, si no ha quedat clar fins ara, que la quantitat de superfície -tot i tenir una importància que no volem discutir- no és el factor clau aquí. El factor clau és la forma discontínua d’aquesta superfície i sos-tenim la idea que, en molts casos, una casa discontínua amb habitacions que –com hem dit més amunt- podríem anomenar satèl·lits, pot suposar formes d’usos que ara senzillament no podem observar amb claredat.

On poden situar-se les habitacions satèl·lits?

Volem acabar amb algunes referències a la ubicació d’aquest tipus d’habitacions en els edificis. En primer lloc, dient alguna cosa molt simple: es poden col·locar on es vulgui. Però pot ser interessant pensar en algunes conseqüències que té la posició d’aquestes habitacions en un bloc d’habitatges.

Comencem pel cas de la rehabilitació d’edificis. En aquest supòsit, sobre tot si tenen un nombre considera-ble d’habitatges, seria possible reformar alguna planta sencera o parcialment per introduir-hi un conjunt d’ha-bitacions satèl·lit. La planta pot estar situada en qualse-vol lloc del bloc, però en aquests casos potser seria inte-ressant fer-ho en alguna planta intermèdia que podria convertir-se en una comunicació entre escales i facilitar la comunicabilitat del conjunt del bloc. Aquí il·lustrem un exemple prenent com a excusa un dels blocs del polí-gon de Bellvitge.

La discontinuidad ya existe

Simplemente hay que extender la misma comprensión que mostramos hacia la planta de aparcamiento o el trastero a otra pieza de la casa. De hecho, la plaza del coche y, en algunos casos, el trastero, ya son piezas de la vivienda que, a pesar de hallarse en otra planta, forman parte de ella; aceptamos su discontinuidad y constituyen satélites de la casa. La vivienda, en realidad, está formada por una superficie principal continua y otras, como estas que señalamos, que quedan fuera de su perímetro. Así, tan sólo nos separa de la discontinuidad de la vivienda un paso relativamente pequeño; bastaría con considerar que, en un edificio de viviendas, además de trasteros y plazas de aparca-miento, puede haber también habitaciones independientes.

Para ilustrarlo, no se nos ocurre nada mejor que recurrir a la vieja imagen de la mano que introduce uno de los apartamentos de la Unité d’habitation de Marsella en su estruc-tura de hormigón, como si se tratara de una botella en una estantería. Esta imagen ha resultado a lo largo del tiempo bien explícita de la autonomía del apartamento respecto a la estructura del edificio de viviendas. Ahora podríamos proponer, con una pequeña modificación, una variante de dicha imagen para ilustrar la autonomía de alguna habi-tación respecto a la vivienda en el mismo bloque. Podríamos imaginar que la mano extrae una vivienda, separa un fragmento y coloca la vivienda y el fragmento segre-gado en lugares distintos de la estructura del bloque. De hecho, el hotel de la planta cuarta de la Unité de Marsella, ¿no es una agrupación de habitaciones satélite que se alquilan por días?

Desde este punto de vista, y esto tendría que hacernos reflexionar, no admitir la disconti-nuidad real (sin ningún paso de uso exclusivo) también representa no admitir ninguna otra relación entre los miembros de una familia que las de la familia tradicional. La disconti-nuidad de alguna pieza significa que pueden existir relaciones distintas entre algunos miembros. De hecho, estos casos de una cier-ta independencia —que expresa muy bien la discontinuidad y no tan bien la existencia de una habitación más en la casa— están clara-mente vinculados a las formas de relacionarse que tiene la familia a lo largo de su vida. Esto es particularmente así en el modelo familiar de los países del sur de Europa, en los que es más habitual que las familias se ayuden con pequeños servicios y que se aproxima a lo que denominamos extended family (familia ampliada).

Todo esto para señalar, por si no ha quedado suficientemente claro hasta ahora, que la cantidad de superficie —a pesar de tener una importancia que no queremos discu-tir— aquí no es el factor clave. El factor clave es la forma discontinua de esta superficie y sostenemos la idea de que, en muchos casos, una casa discontinua con habitaciones que —como se ha dicho más arriba— podríamos denominar satélites, puede representar formas de usos que ahora sencillamente no podemos observar con claridad.

¿Dónde pueden estar las habitaciones satélite?

Queremos acabar con algunas referencias a la situación de este tipo de habitaciones en los edificios. En primer lugar, diciendo una cosa bien simple: podemos colocarlas donde queramos. Puede ser interesante, sin embargo, pensar en algunas consecuencias que tiene la posición de estas habitaciones en un bloque de viviendas.

Empecemos por el caso de la rehabilitación de edificios. En este supuesto, sobre todo si estos tienen un número de viviendas suficientemente grande, sería posible refor-mar alguna planta entera o parcialmente, introduciendo en ella un conjunto de habita-

Discontinuity already exists

It is simply necessary to extend the same understanding we show towards the car park floor or the box room to another part of the home. In fact, the parking space, and in some cases, the box room, are already rooms of the home that, although on an-other floor, form part of it; we accept their discontinuity and they are satellites of the home. The dwelling, in reality, is formed by a main continuous surface are and others, like those we have mentioned, that are located outside of its perimeter. Thus, only a relatively small step separates us from the discontinuity of the home; it would be enough to consider that, in a building of homes, in addition to box rooms and park-ing spaces, there can also be independent rooms.

To illustrate this, nothing better occurs to us than to resort to the old image of the hand that one of the apartments of the Unité d’habitation of Marseilles introduces into its concrete structure, as if it were a bottle on a shelf. This image has, over time, turned out to be very explicit of the autonomy of the apartment with respect to the structure of the apartments building. Now we could propose, with a small modification, a variation of this image to illustrate the autonomy of a room with respect to the rest of the dwelling in the same block. We could imagine that the hand extracts a dwell-ing, separates a fragment from it, and puts the dwelling and the fragment back into different places in the block’s structure. In fact, isn’t the hotel on the fourth floor of the Unité in Marseilles a grouping of satellite rooms that are rented out by the day?

From this viewpoint, and this should make us reflect, not admitting real discontinuity (without any exclusive right of way) means also not admitting any other relation-ship between the members of a family than those of the traditional family. The discontinuity of a room means that differ-ent relationships can exist between family members. In fact, these cases of a certain independence - which is expressed very well by discontinuity and not so well by the existence of an extra room in the house - are clearly linked to the forms of relating that the family has throughout the course of its life. This is particularly so in the family model of countries in southern Europe, in which it is more usual for families to help themselves with small services and comes close to what we call extensive family.

All this is to underline, if it has not yet been made clear enough, that the quantity of the surface area – even though it has an importance that we do not want to debate - is not the key factor, here. The key factor is the discontinuous form of this surface area and we hold the idea that, in many cases, a discontinuous house with rooms that - as we said above - we could call satellites, may represent forms of use that now we simply cannot observe with clarity.

Where can satellite rooms be?

We would like to finish with some refer-ences to the situation of these types of rooms within buildings. First, we can say something very simple: we can put them where we want. It may be interesting, how-ever, to think about some consequences that the position of these rooms has in a residential block.

Let’s start with the case of building rehabili-tation. In this case, especially if they have quite a large number of homes, it would be possible to reform an entire floor or part of it and introduce a set of satellite rooms. The floor could be situated in any part of the block, but in these cases it could be inter-esting to do it on an intermediate floor that could become a communication between stairways and facilitate the communicability

72 domèstica | 73

Una altra possibilitat, en blocs de nova planta, és la planta baixa. Aquest és un territori poc explorat. En el planejament actual un edifici d’habitatges pot tenir dos usos en planta baixa: comercial o habitatge. Sovint no pot destinar-se tota la superfície de la planta baixa a ús comercial. Un ús que, d’altra banda, es troba regulat per diversos decrets i que en molts casos restringeixen aquesta dedicació. Òbviament altres activitats, com per exemple les industrials, no són en tots els casos compa-tibles amb l’ús residencial de les plantes superiors. Així ens trobem que molt sovint la planta baixa es destina a habitatge. Existeixen alguns casos interessants en els que s’ha promogut un ús mixt, anomenant-los habitatges-taller. Amb la seva enriquidora indeterminació, obren la porta a què sorgeixin altres possibles activitats a les plantes baixes i, per tant, que caracteritzin el carrer. En molts casos es podria pensar en la planta baixa com el lloc on situar habitacions independents dels habitatges per a usos diversos en el temps. Una mena d’habitació satèl·lit de l’habitatge principal que es troba unes plantes més amunt.

Ara només falta que l’administració reaccioni i es pre-gunti: I si alguna de les peces de la casa es trobés en un lo-cal discontinu? Una pregunta simple per a un gran canvi.

Xavier Monteys

ciones satélite. La planta puede estar situada en cualquier lugar del bloque, pero en estos casos quizás sería interesante hacerlo en alguna planta intermedia que podría conver-tirse en una comunicación entre escaleras y facilitar la comunicabilidad del conjunto del bloque. Aquí ilustramos esta posibilidad tomando como ejemplo uno de los bloques del polígono de Bellvitge.

Otra posibilidad, en bloques de nueva planta, es la planta baja. Este es un territorio poco ex-plorado. En el planeamiento actual, un edificio de viviendas puede tener dos usos en planta baja: comercial o vivienda. A menudo no se puede destinar toda la superficie de la planta baja a uso comercial. Un uso que, por otra parte, está regulado por varios decretos que, en muchos casos, restringen esta dedicación. Obviamente otras actividades —como por ejemplo las industriales— no son en todos los casos compatibles con el uso residencial de las plantas superiores, y así nos encontramos que muy a menudo la planta baja se destina a vivienda. Hay algunos casos interesantes en los que se ha promovido un uso mixto con lo que se ha dado en llamar viviendas-taller, que en cualquier caso abren una puerta, con su enriquecedora indeterminación, al surgi-miento de otras posibles actividades en las plantas bajas y, por lo tanto, que caractericen la calle. En muchas ocasiones podría pensarse en la planta baja como el lugar donde situar habitaciones independientes de las viviendas para usos diversos en el tiempo. Una especie de habitación satélite de la vivienda principal que se encuentra unas plantas más arriba.

Ahora solo falta que la administración reaccione y se pregunte: ¿Y si alguna de las piezas de la casa se encontrara en un local discontinuo? Una pregunta simple para un gran cambio.

Xavier MonteysTraducción de Jordi Palou

of the entire block. Here we illustrate this possibility taking as an example one of the blocks from the Bellvitge housing estate.

Another possibility, in newly built blocks, is on the ground floor. This is fairly unexplored territory. In current planning, a residential building may have two uses on the ground floor: commercial or residential. Often it is not possible to dedicate the entire surface area of the ground floor to commercial use. A use that, moreover, is regulated by several decrees that, in many cases, restrict this dedication. Obviously other activities - such as industrial activities - are not in all cases compatible with the residential use of the upper floors, and thus we often find that the ground floor is devoted to housing. There are some interesting cases in which a mixed use has been promoted, with what is called workshop-homes, which in any case, with their enriching lack of determination, open the door to the emergence of other possible activities on ground floors and, therefore, that characterize the street. In many cases one could think of the ground floor as the place to situate rooms independent of the homes for diverse uses in time. A kind of satellite room of the main dwelling that is found some floors above.

Now, only it is necessary that the admin-istration reacts and wonders: What if the rooms of a dwelling are situated in a discontinuous building? A simple question for a great change.

Xavier Monteys Translated by debbie Smirthwaite

Esquema d’un dels blocs de Bellvitge actualment, i un cop substituïts els habitatges de la cinquena planta per habitacions satèl·lit.

72 domèstica | 73

9

L’habitatge discontinu explicat en base a la maqueta de Le Corbusier per exemplificar la relació de l’estructura i les cèl·lules bàsiques de la unité d’habitation. Imatge original procedent de: Le Corbusier et Pierre Jeanneret, Oeuvre complète 1938-1946. Zurich: Editions d’Archietecture Erenbach, 1946

1L’habitatge al bloc

2S’extreu l’habitatge

3S’en separa una habitació

4Es col·loca l’habitatge i l’habitació separadament

58 domèstica | 59

domèstica secció a càrrec de Xavier Monteys, amb Eduard Callís i Anna Puigjaner

Una notícia ens serveix per iniciar aquestes línies. Va aparèixer al diari el mateix dia que s’ensorrava el túnel del Carmel, un fet arran del qual van haver de ser desa-llotjades unes 850 persones. La notícia explicava que el 2004 Espanya havia construït més habitatges que Alemanya, França i Itàlia juntes. És a dir, un país de 44 milions d’habitants havia fet més habitatges que tres pa-ïsos que sumen 204 milions d’habitants, gairebé cinc vegades més. Més o menys durant els darrers anys hem pogut llegir –amb petites variacions– aquesta mateixa informació, confrontant la xifra de 800.000 habitatges anuals amb la imparable degradació del nostre paisatge. Aquestes dades, d’altra banda, són avui d’una innegable actualitat, ja que es troben en el rerefons de la crisi eco-nòmica que, de manera especial, afecta el sector immo-biliari.

També és cert que la crisi, més enllà de l’economia, ens empeny a una revisió de diversos factors, en especi-al d’aquells que determinen o han determinat la nostra manera de fer habitatges fins ara. Aquesta qüestió va ser explícitament assenyalada per la Sra. Beatriz Corredor, ministra d’Habitatge, durant la darrera edició de Cons-trumat. El moment, doncs, és interessant, perquè potser no tindrem una altra ocasió per revisar a fons les nostres propostes en matèria d’habitatge. El que segueix aquí és justament el nostre punt de vista sobre aquesta revisió, en la qual indubtablement hi pesen consideracions més actuals. De fet, el plantejament és ben simple i es podria expressar així: “Abans de fer res nou, pensem si hem utilitzat adequadament el que ja està fet”. En definitiva, aprofitar millor el que tenim. El conjunt de reflexions que apunten en aquesta direcció les hem batejades amb el nom de rehabitar.

Rehabitar és també el nom del projecte proposat al Ministeri d’Habitatge per iniciativa del grup de recerca de la UPC “Habitar”, en el qual participen els autors d’aquesta secció, a més dels arquitectes Magdalena Mària, Pere Fuertes, Carles Marcos, Óscar Linares i Roger Sauquet, tots vinculats a la UPC, que tracta de portar al públic el conjunt de reflexions que apunten en aquesta direcció. En aquest sentit, Rehabitar adopta la forma d’un conjunt d’exposicions que es podran veure a Madrid al llarg del 2010.

Rehabitar enfront de sostenibilitat

Una de les coses que ens crida més l’atenció és la impa-rable aparició de notícies a diversos mitjans sobre com han de ser els nous habitatges. Mentre escrivim aquestes línies, a la televisió ens expliquen una casa ecoeficient feta amb materials reciclats (en el fons es tracta d’un horrible xalet de fusta amb els gadgets habituals per a la seva ecoeficiència): “Això sí, encara és fora de les possi-bilitats econòmiques de la majoria”, diu la locutora. No seria millor reciclar, és a dir rehabitar, els habitatges que ja estan fets, en lloc de fer-ne de nous però amb materials reciclats?

Rehabitar L’art d’aprofitar les sobresXavier Monteys

Una noticia nos sirve para iniciar estas líneas. Apareció en el periódico el mismo día en que se hundía el túnel del Carmel, suceso que motivó el desalojo de unas 850 personas. La noticia explicaba que en 2004 en España se habían construido más viviendas que en Alemania, Francia e Italia juntas. Es decir, un país de 44 millones de habitantes había edificado más viviendas que tres países que suman 204 millones de habitantes, casi cinco veces más. Más o me-nos durante los últimos años hemos podido leer con pequeñas variaciones esta misma información, confrontando la cifra de 800.000 viviendas anuales con la imparable degradación de nuestro paisaje. Estos datos, por otra parte, son hoy de una innegable actualidad, ya que se encuentran en el tras-fondo de la crisis económica que de forma especial afecta al sector inmobiliario.

También es cierto que la crisis, más allá de la economía, nos empuja a una revisión de distintos factores, en especial aquellos que determinan o han determinado nuestra forma de hacer viviendas hasta ahora. Esta cuestión fue explícitamente señalada por la Sra. Beatriz Corredor, ministra de Vivienda, durante la última edición de Construmat. El momento, pues, es interesante, quizás porque no tendremos otra ocasión para revisar a fondo nuestras propuestas en materia de vivienda. Lo que sigue en estas páginas es justamente nuestro punto de vista sobre esta revisión, en la que sin duda pesan consideraciones más actuales. De hecho, el planteamiento es muy sencillo y podría resumirse como sigue: “Antes de hacer algo nuevo, pensemos si hemos utili-zado adecuadamente lo que ya está hecho”. En definitiva, aprovechar mejor lo que tenemos. El conjunto de reflexiones que apuntan en esta dirección las agrupamos bajo el nombre de rehabitar.

Rehabitar es también el nombre del pro-yecto propuesto al Ministerio de Vivienda por iniciativa del grupo de investigación de la UPC “Habitar”, en el que participan los autores de esta sección, además de los arquitectos Magdalena Mària, Pere Fuertes, Carles Marcos, Óscar Linares y Roger Sauquet, todos ellos vinculados a la UPC, que trata de llevar al público el conjunto de reflexiones que apuntan en esta dirección. En este sentido, Rehabitar adopta la forma de un conjunto de exposiciones que podrán verse en Madrid a lo largo de 2010.

Rehabitar frente a sostenibilidad

Una de las cosas que llama más nuestra atención es la imparable aparición de noti-cias en varios medios sobre cómo deben ser las nuevas viviendas. Mientras escribimos estas líneas, en la televisión hablan de una casa ecoeficiente hecha con materiales re-ciclados (en el fondo se trata de un horrible chalet de madera con los gadgets habituales para su ecoeficiencia): “Eso sí, todavía está fuera de las posibilidades económicas de la mayoría”, afirma la locutora. ¿No sería mejor reciclar –es decir, rehabitar– las viviendas ya hechas en lugar de construir nuevas vivien-das con materiales reciclados?

A news item serves us as a starting point for this article. It appeared in the newspa-per the same day that the Metro tunnel collapsed in the Carmel neighbourhood, an event which led to 850 people being forced from their homes. The news article explained that in 2004, more new homes were built in Spain than in Germany, France and Italy together. In other words, in a country with a population of 44 million, more homes had been built than in three countries with a total of 204 million inhabit-ants, nearly five times more. During recent years we have been able to read more or less this same information with small variations, contrasting the sum of 800,000 new homes per year with the incessant deterioration of our countryside. These data, moreover, are of undeniable importance today, as they form part of the background to the economic crisis that is affecting the property sector especially.

It is also true that the crisis, beyond the economy, is forcing us towards a review of different factors, especially those that determine or have determined our way of building homes to date. This issue was explicitly pointed out by Ms. Beatriz Corredor, minister for Housing, during the last Construmat trade fair. So this is an interesting time, because we will perhaps not get another chance to review in depth our proposals in housing matters. What follows below is precisely our viewpoint on this review, in which undoubtedly more current considerations have weight. In fact, the approach is very simple and could be expressed thus: “Before doing anything new, let’s think about whether we have ad-equately used what has already been done.” We have grouped the set of reflections that point in this direction under the name of reinhabiting.

Reinhabiting is also the name of the project proposed to the Housing Ministry through the initiative of of the UPC research group

“Habitar”, in which the authors of this sec-tion are participating, along with architects Magdalena Mària, Pere Fuertes, Carles Marcos, Óscar Linares and Roger Sauquet, all linked to the UPC, which aims to take to the public the set of reflections that point in this direction. In this sense, Reinhabiting adopts the form of a set of exhibitions that will be run in Madrid during the year 2010.

Reinhabiting vs. sustainability

One of the things that most attracts our attention is the incessant string of news items appearing in different media about what new housing should be like. As we write these lines, on television they are talking about an eco-efficient house made of recycled materials (in fact it is a horrible wooden chalet with the usual gadgets to provide its eco-efficiency): “However, it is still outside the financial possibilities of the majority”, the announcer says. Wouldn’t it be better to recycle, in other words rein-habit, those homes that are already built, rather than make new ones with recycled materials?

Rehabitar El arte de aprovechar las sobras

Reinhabiting The art of using up leftovers

58 domèstica | 59

Durant la celebració de l’última edició de Construmat –al maig del 2009–, la secció “Casa Barcelona” va fer un plantejament d’acord amb la crisi. El requeriment per a les propostes exhibides era entorn del problema de la re-habilitació, fugint expressament del plantejament d’edi-cions anteriors, però la resposta va ser encara tímida i, en alguns casos, desenfocada. Els mateixos dies la premsa va fer diverses edicions monogràfiques, i en alguna hi van aparèixer diferents cases ecoeficients, moltes de les quals d’arquitectura deficient, i que presenten l’avantatge de poder ser desmuntades. De fet, avui dia, amb milers de pisos buits i de segones residències infraocupades, amb edificis industrials i d’oficines desocupats i en bon estat, continuar pensant a fer nous habitatges, encara que si-gui pensant en la seva prefabricació, ens sembla una cosa perfectament ajornable, o si més no debatible, encara que ens prometin que seran reciclables, desmuntables o de baixa incidència energètica. El fabulós parc d’habi-tatges desaprofitat a Espanya mereixeria un aprofundi-ment i un abordatge arquitectònic des del punt de vista conceptual. Mereixeria també que ens plantegéssim fins a quin punt una part del “discurs sostenible” no és sinó l’excusa per continuar construint de manera acrítica. El problema potser sigui el consum energètic, però també l’és l’excés i la sobreabundància.

Sobretot, però, mereix que reconsiderem el nostre punt de vista sobre les poques idees positives que tenim sobre el vell o sobre el que existeix. Per donar un parell d’apunts sobre aquesta actitud prou estesa, podem recórrer a dos anuncis, un de l’Ajuntament de Barcelona i l’altre de la Caixa de Catalunya; tots dos ja tenen uns quants anys, però estem convençuts que continuem pensant més o menys igual. “Ara li serà molt més còmode desfer-se’n” o

“Canviï-ho tot”, ens deien. Que sigui vell no vol dir que sigui mort o inútil. De fet, la seva vida útil pot ser encara

Durante la celebración de la última edición de Construmat –en mayo de 2009–, la sec-ción “Casa Barcelona” efectuó un plantea-miento acorde con la crisis. El requerimiento para las propuestas exhibidas giraba en torno al problema de la rehabilitación, huyendo expresamente del planteamiento de ediciones anteriores, pero la respuesta fue todavía tímida y, en algunos casos, desenfocada. Durante los mismos días la prensa publicó varias ediciones monográfi-cas, y en algunas de ellas aparecieron varias casas ecoeficientes, muchas de ellas de arquitectura deficiente, y que tienen como una de sus ventajas poder ser desmon-tadas. De hecho hoy en día, con miles de pisos vacíos y de segundas residencias infraocupadas, con edificios industriales y de oficinas desocupados y en buen estado, seguir pensando en construir nuevas vivien-das, aun pensando en su prefabricación, nos parece algo perfectamente aplazable, o como mínimo a debatir, aunque nos pro-metan que serán reciclables, desmontables o de baja incidencia energética. El fabuloso parque de viviendas desaprovechado en España merecería una profundización y un abordaje arquitectónico desde el punto de vista conceptual. Merecería asimismo que nos planteáramos hasta qué punto una par-te del “discurso sostenible” no es más que la excusa para seguir construyendo de forma acrítica. El problema quizás sea el consumo energético, pero también lo es el exceso y la sobreabundancia.

Pero sobre todo merece que reconsidere-mos nuestro punto de vista sobre las pocas ideas positivas que tenemos sobre lo viejo o sobre lo ya existente. Para dar dos apuntes sobre esta extendida actitud, podemos re-currir a dos anuncios, uno del Ayuntamiento de Barcelona y el otro de la Caixa Catalunya; los dos tienen ya algunos años, pero estamos convencidos de que seguimos pensando más o menos igual. “Ahora le será

9

El País, 4 de febrer de 2005.

During the last Construmat event – held in May 2009 – the “Casa Barcelona” section of-fered an approach in line with the crisis. The requirement for the proposals exhibited revolved around the problem of rehabilita-tion, expressly avoiding the approach of previous editions, but the response was still rather timid and in some cases, lacked focus. Those same days the press produced several special supplements and in some, different eco-efficient houses appeared, many of them with deficient architecture, with one of their advantages being that they can be dismantled. In fact, today, with thousands of homes empty and second homes under-occupied, continuing to think about building new homes, even when thinking about their prefabrication, seems to us to be something perfectly deferrable, or at the very least debatable, even if they promise us that they will be recyclable, detachable, or low-impact in energy terms. The fabulous wealth of homes unused in Spain would deserve tackling in-depth architecturally from the conceptual view-point. It would also be worth us considering to what point a part of the “sustainable discourse” is nothing more than an excuse to continue building in an acritical way. The problem perhaps is energy consumption, but it is also excess and overabundance.

But above all it is worth us reconsidering our viewpoint on the few positive ideas that we have about the old or about what already exists. To provide a couple of notes on this quite widespread attitude, we can resort to two adverts, one for Barcelona City Council and the other for the Caixa de Catalunya; both are a few years old, but we are convinced that we continue to think in more or less the same way. “Now, getting rid of it will be much easier”, and “Change everything”, they said to us. The fact that it is old doesn’t mean that it is dead or useless. In fact, its useful life may be even longer

60 domèstica | 61

més llarga que la d’un producte nou. Abans de llençar res o d’agafar el martell, podríem dedicar una estona a ru-miar com aprofitar millor les coses i a valorar si allò amb què substituïm les coses velles és necessàriament millor.

Aquesta és en realitat una qüestió central, ja que el Codi tècnic i ara el nou Decret d’habitabilitat de la Generalitat de Catalunya poden fer, a la pràctica, que els habitatges actuals quedin fora de la llei. Els impulsors d’aquestes normes tècniques deuen pensar que el que s’ha fet fins ara està malament i que el que farem a partir d’ara serà millor, una cosa més que dubtosa. Aquestes normatives són en realitat una invitació a continuar fent noves construccions amb l’excusa que les que tenim no estan bé i suposen que qualsevol modificació en un habitatge existent ha d’ajus-tar-se a la norma. Però tenen una cosa positiva, i és que fan que apreciem encara més el que tenim: vells pisos sense finestres ni baranes d’alçades absurdes, sense extractors permanentment connectats (en l’època de l’estalvi), sense finestres de mides faraòniques per garantir ventilacions impossibles de calcular, i sense un grapat desorbitat de luxs al país del sol. Rehabitar vol dir també fer una refle-xió crítica sobre aquestes normatives demencials.

Resulta en certa manera esperançador que l’edició de la Guia de l’habitatge del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, que recull des de consells per a la compra o el lloguer d’un pis fins a informació sobre ajuts per a la rehabilitació d’habitatges o les actuacions de la Generalitat envers els habitatges protegits, s’hagi il·lustrat amb un conjunt de fotografies d’un pis que podria ser a l’Eixample de Barcelona en el punt intermedi d’una mudança i que fa que, al seu costat, molts habitatges promoguts per aquest mateix organis-me quedin malparats. La Guia convida a cercar pisos així.

mucho más cómodo deshacerse de ellos” o “Cámbielo todo”, nos decían. Que sea viejo no significa que sea inútil o esté muerto. De hecho, su vida útil puede ser aún más larga que la de un producto nuevo. Antes de tirar algo o de coger el martillo, podríamos pasar un rato pensando cómo aprovechar mejor las cosas y valorando si aquello con que sustituimos lo viejo será necesariamente mejor.

Ésta es en realidad una cuestión crucial, ya que el Código Técnico y ahora el nuevo Decreto de Habitabilidad de la Generalitat de Cataluña pueden hacer, en la práctica, que las viviendas actuales queden fuera de la ley. Los impulsores de estas normas técnicas deben pensar que lo que se ha hecho hasta la fecha está mal y que lo que haremos a partir de ahora será mejor, cosa más que dudosa. A efectos prácticos, estas normativas son una invitación a seguir ha-ciendo nuevas construcciones con la excusa de que las que tenemos no están bien y suponen que cualquier modificación en una vivienda existente tiene que ajustarse a la norma. Pero tienen una cosa positiva, y es que hacen que apreciemos aún más lo que tenemos: viejos pisos sin ventanas ni baran-dillas de alturas absurdas, sin extractores permanentemente conectados (en la época del ahorro), sin ventanas de tamaño faraóni-co para garantizar ventilaciones imposibles de calcular, y sin un montón desorbitado de lux en el país del sol. Rehabitar significa también una reflexión crítica sobre estas normativas demenciales.

Resulta en cierta medida esperanzador que en la edición de la Guía de la vivienda del Departamento de Medio Ambiente y Vivienda de la Generalitat de Cataluña, en la que se recogen desde consejos para la compra o alquiler de un piso a información sobre ayudas para la rehabilitación de viviendas o actuaciones de la Generalitat

9

Cartell de l’Ajunta-ment de Barcelona anunciant la recollida domiciliària de mobles i trastos vells. Qui es desprendria del racó fotografiat?

than that of a new product. Before throw-ing anything away or taking up the hammer, we could dedicate some time to thinking about how to better make use of things and to value whether what we use to substitute old things is necessarily better.

This, in reality, is a central question, as the Technical Code and now the new Habit-ability Decree from the Catalan Govern-ment may mean, in practice, that current dwellings end up on the wrong side of the law. The promoters of these technical regulations must think that what has been done up to now is wrong and that what we will do from now on will be better, which is more than dubious. These regulations are, in practice, an invitation to continue build-ing new constructions with the excuse that the ones that we have are no good and they mean that any modification to an existing dwelling has to adapt to the regulations. But they have one positive thing, which is that they make us appreciate what we have even more: old flats without windows, nor banisters of absurd heights, nor perma-nently connected extractors (in the era of saving), no massive windows to guarantee ventilations impossible to calculate and without an exaggerated amount of luxes in the country of the sun. Reinhabiting also means a critical reflection on these demen-tial regulations.

It is hopeful to a certain extent that, the Guide to Housing published by the Catalan Government’s Environmental and Housing Department, which includes tips on buying and renting a home and information on grants for restoring homes or the Govern-ment’s own actions with respect to subsi-dised housing, has been illustrated with a set of photographs of a home that could be in Barcelona’s Eixample at the intermediate point of a move. It means that, compared to it, many homes promoted by this very same

60 domèstica | 61

Rehabitar i projectar

Rehabitar vol dir abordar de manera diferent el projec-te d’arquitectura. Almenys sempre que considerem, és clar, el projecte com l’eina per excel·lència per a la for-malització d’una nova proposta. Als nostres ulls resulta interessant que els resultats d’una casa modificada per reaprofitar siguin més propers a l’encert que aquelles propostes que es plantegen aconseguir una casa ideal. Per què aconseguim millors resultats millorant un edi-fici, encara que sigui puntualment, que no pas si el pro-jectem de nou?

Aquesta qüestió probablement està vinculada a la idea del projecte o de la proposta com a crítica del que ja exis-teix, més que com a idea abstracta. Qualsevol de nosal-tres ha sentit expressions com ara: “He volgut crear...”,

“El meu projecte proposa...”, etc. Aquestes expressions són en el fons la manifestació que el projecte és concebut com un acte creatiu original, com un punt d’arrencada com si no existís cap etapa anterior. Rehabitar pot ser també una manera d’enfocar el projecte d’arquitectura i discutir obertament les seves limitacions, particular-ment en un camp com el que ens ocupa.

Aquí això és especialment pertinent, perquè rehabitar no és rehabilitar, i en tot cas no ens referim a reformes o intervencions que persegueixin la posada al dia d’un edifici, estilísticament parlant, sinó de proposar modi-ficacions en l’ús dels edificis. Rehabitar és tornar a usar un edifici, però modificant-ne la manera de fer-ho. No és tracta d’intervencions plàstiques, que són molt fre-qüents, sinó d’una modificació de la manera.

en relación con las viviendas protegidas, se haya ilustrado con una serie de fotografías de un piso que podría hallarse en el ensan-che de Barcelona en el punto intermedio de una mudanza y que hace que, por compara-ción, numerosas viviendas promovidas por este mismo organismo queden malparadas. La Guía invita a buscar pisos así.

Rehabitar y proyectar

Rehabitar supone un abordaje distinto del proyecto de arquitectura. Por lo menos siempre que consideremos, claro está, el proyecto como la herramienta por excelen-cia para la formalización de una nueva pro-puesta. A nuestros ojos resulta interesante que los resultados de una casa modificada para reaprovechar sean más próximos al acierto que aquellas propuestas que se plantean conseguir una casa ideal. ¿Por qué conseguimos mejores resultados mejoran-do un edificio, aunque sea puntualmente, que cuando lo proyectamos de nuevo?

Esta cuestión probablemente está vincula-da a la idea del proyecto o propuesta como crítica de lo ya existente, más que como idea abstracta. Cualquiera de nosotros ha escuchado expresiones tales como “He querido crear...”, “Mi proyecto propone...”, etc. Estas expresiones son, en el fondo, la manifestación de que el proyecto se concibe como acto creativo original, como punto de partida, como si no existiera ninguna etapa anterior. Rehabitar puede ser también una forma de enfocar el proyecto de arquitectura y discutir abiertamente sus limitaciones, particularmente en un campo como el que nos ocupa.

Aquí esto es especialmente pertinente porque rehabitar no es rehabilitar, y en cualquier caso no nos referimos a reformas o intervenciones que persigan la puesta al día de un edificio, estilísticamente hablando, sino de proponer modificaciones en el uso

9

Anunci de préstecs per a la reforma de la llar de Caixa Catalunya, a mitjans de la dècada dels noranta.

body would end up worse off. The Guide invites readers to search for flats like this.

Reinhabiting and planning

Reinhabiting means a different approach to the architectural design project. At least providing that we consider, of course, the project as the tool par excellence in the formalisation of a new proposal. In our view it is interesting that the results of a house modified to be reused are a better idea than proposals that aim to achieve an ideal home. Why do we achieve better results when improving a building, even if ad hoc, than if we design it from scratch?

This issue is probably linked to the idea of the project or proposal as a criticism of what already exists, rather than as an abstract idea. All of us have heard expres-sions such as “I wanted to create...”, “My design proposes...”, etc. These expressions are, deep down, the manifestation that the project is conceived as an original creative act, as a starting point, as if no previous phase existed. Reinhabiting can also be a way of focusing the architecture project and openly discussing its limitations, particularly in a field such as that which concerns us.

Here this is especially pertinent because reinhabiting is not rehabilitating, and in any case we are not referring to reforms or interventions that pursue the updating of a building, stylistically speaking, but of pro-posing modifications in the use of buildings. Reinhabiting means re-using a building, but modifying the way of doing it. These are not plastic interventions, which are very frequent, but a modification of the how.

Presence. Wanting is enough

Reinhabiting means the predominance of the interior over the exterior aspect. In fact,

62 domèstica | 63

La presència. N’hi ha prou a voler

Rehabitar significa el predomini de l’interior sobre l’as-pecte exterior. De fet aquest predomini alguns cops es tradueix en una intervenció mínima o aparentment nul-la, però que en canvi té unes repercussions molt impor-tants en l’edifici sobre el qual operem i, per extensió, en la ciutat.

Rehabitar representa una de les coses més atractives des del punt de vista de l’arquitectura, com és aconse-guir un canvi radical en un espai alterant-ne simplement l’ús, sense intervencions “estructurals”, per dir-ho d’una manera radical, solament amb la presència. Un fet que podem relacionar amb l’impacte que ens produïen les vinyetes de còmics amb els diàlegs alterats que tant agra-daven als situacionistes, i que més a prop nostre produ-eix encara l’anunci d’Ikea “Redecora la teva vida”. En el mateix espai, un àmbit que sembla ressonar mitjançant les estances que s’obren darrere la porta i que queda transformat per la presència de diverses persones. Ells sols eren la casa, ells la feien diferent.

La qüestió de la presència és essencial. Això ens recor-da un comentari de Bruno Taut al qual hem fet referència alguna altra vegada: “El més important en les fotografies d’arquitectura no és l’aspecte dels espais amb gent, sinó l’aspecte de la gent en aquests espais”. Són les persones les que tenen aquesta capacitat de transformar un espai i, per tant, són essencials per rehabitar-lo; de fet l’expressió al·ludeix justament a això. Mentre que rehabilitar-lo fa re-ferència a l’objecte, rehabitar-lo fa referència a l’acció, per expressar-ho d’alguna manera. Per a aquesta idea resulta apropiat recórrer a la pel·lícula d’Antonio Luigi Grimaldi, Caos calmo (2008), en la qual el protagonista s’entossudeix a romandre en un banc de la plaça que hi ha enfront de l’escola de la seva filla. Contra tot pronòstic, acaba per con-vertir el banc –i, per extensió, la plaça– en la seva oficina i parcialment en casa seva i obliga “els altres” a desplaçar-se al que ell ha triat com a nou centre de la seva activitat.

Una forma més d’il·lustrar aquesta presència ens l’ofe-reix Marco Stanley Fogg, el protagonista de la novel·la El palau de la lluna (1989), de Paul Auster. En aquest cas la presència es completa amb els llibres i les caixes que els

de los edificios. Rehabitar es volver a usar un edificio, pero modificando la forma de hacerlo. No se trata de intervenciones plásticas, que son muy frecuentes, sino de una modificación del cómo.

La presencia. Basta con querer

Rehabitar significa el predominio del inte-rior sobre el aspecto exterior. De hecho este predominio se traduce algunas veces en una intervención mínima o aparentemente nula, pero que en cambio tiene repercusio-nes muy importantes en el edificio sobre el que operamos y, por extensión, en la ciudad.

Rehabitar supone una de las cosas más atractivas desde el punto de vista de la arquitectura: conseguir un cambio radical en un espacio alterando simplemente su uso, sin intervenciones “estructurales”, por decirlo de forma radical, sólo con la presen-cia. Un hecho que podemos relacionar con el impacto que nos producían las viñetas de cómics con los diálogos alterados que tanto gustaban a los situacionistas, y que más cerca de nosotros produce aún el anuncio de Ikea “Redecora tu vida”. En el mismo espacio, un ámbito que parece resonar mediante las habitaciones que se abren tras la puerta y que queda transformado por la presencia de varias personas. Ellos eran la casa y la hacían distinta.

La cuestión de la presencia es esencial, cosa que nos recuerda un comentario de Bruno Taut al que hemos hecho referencia alguna otra vez. “Lo más importante en las fotografías de arquitectura no es el aspecto de los espacios con gente sino el aspecto de la gente en dichos espacios.” Son las personas las que tienen esta capacidad de transformar un espacio y, por tanto, son esenciales para rehabitarlo; de hecho la expresión alude precisamente a esto. Mientras rehabilitarlo hace referencia al objeto, rehabitarlo hace referencia a la acción, por así decirlo. Para esta idea resulta apropiado recurrir a la película de Antonio Luigi Grimaldi, Caos calmo (2008), en la que el protagonista se obstina en permanecer en un banco de la plaza frente a la escuela de su hija. Contra todo pronóstico acaba por convertir el banco –y, por extensión, la plaza– en su oficina y parcialmente en su

9

Anunci d’Ikea amb diferents personatges en el mateix interior. A cada vinyeta hi percebem una casa diferent pel caràcter que imposen els ocupants.

this predominance sometimes means that a minimal or apparently negligible interven-tion is required, but one that in contrast has very important repercussions for the building on which we are operating and, by extension, for the city.

Reinhabiting represents one of the most attractive things from the architecture point of view, achieving a radical change in a space by simply altering its use, without

“structural” interventions, or to put it in a radical way, only with presence. A fact that we can relate with the impact made on us by comic strips with altered dialogues that were so liked by the situationists, and that closer to home is still made by the Ikea advertisement “Redecorate your life”. In the same space, a sphere that seems to resound through the rooms that open behind the door and that is transformed by the pres-ence of different people. They were the house and they made it different.

The question of presence is essential, something which reminds us of a comment by Bruno Taut to which we have referred at times: “The most important thing in architecture photos is not the aspect of the spaces with people, but the aspect of the people in these spaces”. It is people who have this capacity to transform a space and, therefore, they are essential for reinhabiting it; in fact, the expression alludes precisely to this. Whilst rehabilitating makes reference to the object, reinhabiting makes reference to the action, to express it somehow. For this idea it is appropriate to turn to the Antonio Luigi Grimaldi film, Quiet Calm (2008), in which the protagonist stubbornly remains on a bench situated in the square opposite his daughter’s school. Against all odds, he ends up converting the bench – and, by extension, the square – into his office and partially into his home and forces “the oth-ers” to travel to what he has chosen as the new centre for his activity.

Another way of illustrating this presence is offered to us by Marco Stanley Fogg, protagonist of the novel Moon Palace (1989), by Paul Auster. In this case the presence is completed with the books and the boxes that contain them which Marco has inherited. The books are everything: they act as the bed base, the table and the chairs.

62 domèstica | 63

contenen que ha heretat Marco. Els llibres ho són tot: fan de base del llit, de taula i de cadires. Els llegeix i, un cop els ha llegit, els ven per poder viure. Quan els ha venut tots, l’apartament queda desmoblat, no té res per viure i ha de marxar.

Rehabitar, remoblar

Si n’hi ha prou amb la presència, canviar els mobles re-sulta transcendent. Una manera d’il·lustrar això continua sent el vell dibuix que mostra eloqüentment en blanc i ne-gre les dues formes de moblament en el bloc d’habitatges construït per Oscar Niemeyer al Hansaviertel de Berlín entre el 1958 i el 1959. A totes dues plantes es mostra, d’una banda, la posició dels mobles associada a la planta del pro-jecte –sobre fons blanc– i, de l’altra, la que en realitat van realitzar els seus inquilins –sobre fons negre–. En veure-les juntes –separadament seria irrellevant– apareixen elements que estan en el fons de la qüestió que aquí ens ocupa. En primer lloc, perquè la proposta de moblament dibuixada suscita la idea que es tracta simplement d’una prova de la seva capacitat, una manera de fer evidents les possibilitats d’ús de l’apartament. Els mobles semblen po-sats per fer entendre que hi caben. Més enllà d’això, però, sabem del cert que el moblament forma part de les opera-cions que fem de manera quasi automàtica en dissenyar la planta de qualsevol habitatge. D’aquesta manera, la planta en negre no resulta tan inofensiva, ja que ens permet pen-sar no tan sols que el disseny podria haver estat diferent, sinó també que hi ha moltes possibilitats de moblar un apartament i, per tant, d’habitar-lo. Les dues plantes són perfectes per explicar en què consisteix rehabitar, perquè són una mena d’abans i després, com una segona possibi-litat. Però el més interessant és que es fa sense reformes i, per tant, sense projecte. O no?

Una altra manera de veure aquest mateix problema és la col·lecció de fotografies que vàrem demanar a Martí Català Pedersen l’any 2000 a propòsit de la monografia de l’edifici Mitre de Francisco José Barba Corsini.1 La

1 Pere Fuertes i Xavier Monteys, Mitre. F.J. Barba Corsini (Barcelona: Actar/COAC, 1998).

casa y obliga a “los demás” a desplazarse a lo que él ha transformado en nuevo centro de su actividad.

Una forma más de ilustrar esta presen-cia nos la ofrece Marco Stanley Fogg, el protagonista de la novela El palacio de la luna (1989), de Paul Auster. En este caso la presencia se completa con los libros y cajas que los contienen que ha heredado Marco. Los libros lo son todo: forman la base de la cama, hacen de mesa y de sillas. Los lee y una vez leídos los vende para poder vivir. Cuando los ha vendido todos, el aparta-mento queda desamueblado, no tiene nada para vivir y debe marchar.

Rehabitar, reamueblar

Si basta con la presencia, cambiar los muebles resulta trascendente. Una forma de ilustrar esto sigue siendo el viejo dibujo que muestra elocuentemente en blanco y negro las dos formas de amueblamiento en el bloque de viviendas construido por Oscar Niemeyer en el Hansaviertel de Berlín, entre 1958 y 1959. En las dos plantas se muestra la posición de los muebles asociada a la planta del proyecto –sobre fondo blanco– y la que en realidad realizaron sus inquilinos –sobre fondo negro–. Al verlas juntas –separada-mente sería irrelevante– aparecen elementos que están en el fondo de la cuestión que aquí nos ocupa. En primer lugar, porque la propuesta de amueblamiento dibujada sus-cita la idea de que se trata simplemente de una prueba de su capacidad, una forma de hacer evidentes las posibilidades de uso del apartamento. Los muebles parecen puestos para dar a entender que caben en él. Pero más allá de esto sabemos con seguridad que el amueblamiento forma parte de las operaciones que hacemos de modo casi au-tomático al diseñar la planta de cualquier vi-vienda. Así, la planta en negro no resulta tan inofensiva, ya que nos permite pensar no tan sólo que el diseño podría haber sido distinto, sino también que hay muchas posibilidades de amueblar un apartamento y, por tanto, de habitarlo. Las dos plantas son perfectas para explicar en qué consiste rehabitar, porque constituyen una especie de antes y después, como una segunda posibilidad. Pero lo más interesante es que se hace sin reformas y, por consiguiente, sin proyecto. ¿O no?

u

Cartell i escenes de la pel·lícula d’Antonio Luigi Grimaldi, Caos calmo (2008).

He reads them and once read, sells them to earn a living. Once he has sold them all, the apartment ends up unfurnished, he has nothing to live on and has to leave.

Reinhabiting, refurnishing

If presence is enough, then changing the furniture can be transcendental. A way of illustrating this continues to be the old drawing that eloquently shows in black and white the two forms of furnishing in the block of homes built by Oscar Niemeyer in Berlin’s Hansaviertel between 1958 and 1959. Both floors show, firstly, the position of the furniture associated with the design layout – on a white background – and secondly, what the tenants really did – on a black background.Seeing them together

– separately would be irrelevant – means that elements appear that are the crux of the question concerning us here. First of all, because the furnishing proposal drawn raises the idea that this is simply a test of its capacity, a way of making the possibilities for use of the apartment evident. The pieces of furniture seem to be placed to make it understood that they fit. Beyond that, how-ever, we know for certain that furnishing forms part of the operations which we do in an almost automatic way when designing the layout of any dwelling. Thus, the black layout is not so inoffensive, as it allows us to think not only that the design could have been different, but also that there are many possibilities for furnishing an apartment and, thus, for inhabiting it. The two floors are perfect for explaining what reinhabiting consists of, because they are a kind of be-fore and after, like a second possibility. But the most interesting thing is that it is done without reforms, and, therefore, without a design project. Isn’t it?

Another way of seeing this same problem is the collection of photographs that we requested from Martí Català Pedersen in the year 2000 regarding the monograph on the Mitre building by Francisco José Barba Corsini.1 The idea arose to illustrate the versatility – the elasticity, as he called it – of the apartments, simply with the furnishing.

1 Pere Fuertes, Xavier Monteys: Mitre. F.J. Barba Corsini (Barcelona: Actar/COAC, 1998).

64 domèstica | 65

idea va sorgir per il·lustrar la versatilitat –l’elasticitat, com deia ell– dels apartaments, però també il·lustra a la perfecció els canvis que els inquilins operen sobre l’espai dels apartaments, simplement amb el moblament. Són els mateixos apartaments, però semblen diferents en veure’ls amb diferents mobles.

D’aquí que una de les manifestacions més clares d’això estigui relacionada habitualment amb el fet de canviar els mobles de lloc. Una cosa, d’altra banda, que molta gent practica de manera intuïtiva i també compulsiva. Potser és la millor manera de fer visible una “crítica” a l’espai que habitem. Canviar la disposició dels mobles

–que no vol dir canviar els mobles– és, per tant, la millor manera de posar a prova la capacitat de transformació de la casa en què vivim. Pensem que aquesta simple ope-ració no és un canvi formal, sinó un canvi estructural. En canviar la disposició dels mobles alterem la manera d’usar la casa; canviar els mobles de lloc és una invitació a rehabitar-la.

D’alguna manera, podríem comparar-ho amb el que Richard Sennett anomena reparació dinàmica, en el sen-tit de completar, de realitzar de fet una correcció en tota regla d’un objecte qualsevol. En tot cas, per a ell, fer i reparar formen part d’una única cosa. La reparació cor-regeix en certa manera, i aquí aquesta correcció ve pro-duïda per l’ús nou que en fem.2

Paradoxalment, els mobles –i de manera més precisa els nostres mobles– tenen la capacitat de convertir qual-sevol casa i fins i tot qualsevol espai en la nostra casa. Els mobles semblen estar per sobre dels espais; són els in-gredients per fer-lo habitable. Veure els mateixos mobles quan canviem de casa, en un espai diferent, produeix un efecte estrany i difícil de definir, si no és precisament considerant-lo com l’extensió de nosaltres mateixos, com una manifestació del nostre caràcter.

En veure les fotografies de la segona de les dues cases en què va viure Mario Praz, avui convertida en museu,3

2 Richard Sennett, El artesano (Barcelona: Anagrama, 2009).

3 Mario Praz, La casa de la vida (Barcelona: DeBolsillo, 2004).

Otra forma de ver este mismo problema es la colección de fotografías que pedimos a Martí Català Pedersen en el año 2000 a propósito de la monografía del edificio Mitre de Francisco José Barba Corsini.1 La idea surgió para ilustrar la versatilidad, la elasticidad, como decía él, de los aparta-mentos, pero también ilustra a la perfección los cambios que los inquilinos operan sobre el espacio de los apartamentos, simple-mente con el mobiliario. Son los mismos apartamentos, pero parecen distintos al verlos con distintos muebles.

De ahí que una de las manifestaciones más claras de esto esté relacionada habitual-mente con el hecho de cambiar los muebles de lugar. Cosa, por otra parte, que mucha gente practica de forma intuitiva y aun compulsiva. Quizás sea el mejor modo de hacer visible una “crítica” al espacio que habitamos. Cambiar la disposición de los muebles –que no es lo mismo que cambiar los muebles– es, por tanto, la mejor manera de poner a prueba la capacidad de transformación de la casa en que vivimos. Esta simple operación pensamos que no es un cambio formal; es un cambio estructural. Cambiando la disposición de los muebles alteramos la forma de usar la casa; cambiar los muebles de lugar es una invitación a rehabitarla.

En cierto sentido podríamos compararlo con lo que Richard Sennett llama reparación dinámica, en el sentido de completar, de realizar de hecho una corrección en toda regla de un objeto cualquiera. De todos modos para él, hacer y reparar forman parte de una única cosa. La reparación corrige en cierta medida, y aquí esta corrección viene producida por el nuevo uso que le damos.2

Paradójicamente, los muebles –y más precisamente nuestros muebles– tienen la capacidad de convertir cualquier casa e incluso cualquier espacio en nuestra casa. Los muebles parecen estar por encima de los espacios, son los ingredientes para hacerlo habitable. Ver los mismos muebles

1 Pere Fuertes y Xavier Monteys, Mitre. F.J. Barba Corsini (Barcelona: Actar/COAC, 1998).

2 Richard Sennett, El artesano (Barcelona: Anagrama, 2009).

9

Planta tipus dels habitatges d’Oscar Niemeyer al barri de Hansaviertel de Berlín, construïts entre el 1958 i el 1959. S’hi contra-posen la distribució proposada per l’arqui-tecte (esquerra) i la que van adaptar els habitants (dreta).

They are the same apartments, but they seem different when seen with different furniture.

Thus one of the clearest manifestations of this is related with the fact of moving the furniture around. Something, moreover, which many people practice in an intuitive and also compulsive way. Perhaps it is the best way of making visible a “critique” of the space that we inhabit. Changing the arrangement of the furniture – which is not the same as changing the furniture – is, therefore, the best way of testing the capac-ity for transformation of the house in which we live. We think that this simple operation is not a formal change; it is a structural change. In changing the arrangement of the furniture we alter the way of using the house; moving its furniture around is an invitation to reinhabit it.

In a certain sense we could compare it with what Richard Sennet calls dynamic repair, in the sense of completing, of carrying out a proper correction of any object. In any case, for him, doing and repairing form part of a single thing. The repair corrects to a certain extent and here this correction is produced by the new use that we give to it.2

Paradoxically furniture – and more precisely our furniture – has the capacity to turn any house and even any space into our home. Furniture seems to be above spaces; it is the set of ingredients that makes a space inhab-itable. Seeing the same furniture when we move house, in a different space, produces a strange effect that is difficult to define, if not exactly an extension of ourselves, then a manifestation of our character.

In seeing photographs of the second of the two houses where Mario Praz lived, today a museum,3 or of the small cottage to which Berthold Lubetkin4 retired with his wife at the end of his life to rear pigs, tired of the regulations and laws that afflicted archi-

2 Richard Sennett, The Craftsman (London: Allen Lane, 2008).

3 Mario Praz: La casa de la vida (Barcelona: DeBolsillo, 2004).

4 John Allan: Berthold Lubetkin. Architecture and the tradition of progress (London: RIBA, 1992).

64 domèstica | 65

o del petit cottage al qual Berthold Lubetkin4 es va retirar amb la seva dona al final de la seva vida a cuidar porcs, cansat de les normatives i lleis que afligien l’arquitectura, no podem evitar pensar en el fet de rehabitar. Especial-ment la casa de Lubetkin, perquè és el cas més conegut, en veure-la moblada amb els mateixos sofàs i objectes que tenia a l’àtic del Highpoint I londinenc.

Més enllà del moblament

Rehabitar, però, vol dir que el mateix espai pot servir per a dues funcions diferents: el grau de diferència no importa tant com el fet de la relativitat dels espais. Ens avorrim de llegir i de sentir constantment que l’espai s’ha d’adaptar a les necessitats “canviants” dels usuaris, però de fet aquesta qualitat la tenen molts espais que no van ser pensats amb aquest propòsit, com ara l’Eixample barceloní.

Potser una de les millors manifestacions de la capacitat d’estructuració del canvi de mobles es troba continguda en el text de Catherine Clarisse Recettes d’architecture,5 una invitació ben simple a reutilitzar la cuina tan sols pel fet de poder-hi posar una taula. Cal aclarir que no es tracta d’una taula per sortir del pas, d’una simple taula plegable d’aquestes que solen estar a la cuina, sinó d’una taula substancial que implica poder utilitzar la cuina com un espai més de la casa i, d’aquesta manera, esbor-rar o almenys matisar la idea que la cuina és un espai servidor, com una cosa que pertany als serveis de la casa, per expressar-ho de forma planera, com una peça que enrajolem, com els banys. Quasi com una prolongació del text de Catherine Clarisse és el cas de les fotografies que l’aleshores estudiant d’arquitectura de l’ETSAM Sara Márquez Martín va fer durant la seva estada a Venècia. Amb aquestes fotografies assistim a un vital exemple de modificació espacial en una casa de lloguer de poc més de 40 metres quadrats, en la qual els habitants resideixen

4 John Allan, Berthold Lubetkin. Architecture and the tradition of progress (Londres: RIBA, 1992).

5 Catherine Clarisse, Recettes d’architecture (París: Les Éditions de l’Imprimeur, 2004).

cuando cambiamos de casa, en un espacio distinto, produce un efecto extraño y difícil de definir, si no es considerándolo precisamente como la extensión de noso-tros mismos, como una manifestación de nuestro carácter.

Al ver las fotografías de la segunda de las dos casas en que vivió Mario Praz, hoy convertida en museo,3 o del pequeño cottage al que Berthold Lubetkin4 se retiró con su mujer al final de su vida a cuidar cerdos, cansado de las normativas y leyes que afligían a la arquitectura, no podemos dejar de pensar en el hecho de rehabitar. Especialmente la de Lubetkin, porque es el caso más conocido, al verla amueblada con los mismos sofás y objetos que tenía en el ático del Highpoint I londinense.

Más allá del amueblamiento

Rehabitar significa que el mismo espacio puede servir para dos funciones distintas; no importa tanto el grado de diferencia como el hecho de la relatividad de los espacios. Nos aburrimos de leer y de oír constantemente que el espacio debe adaptarse a las necesidades “cambiantes” de los usuarios, pero de hecho esta cualidad la tienen muchos espacios que no fueron pensados con este propósito, por ejemplo el ensanche barcelonés.

Quizá una de las mejores manifestaciones de la capacidad de estructuración del cambio de muebles se halla contenida en el texto de Catherine Clarisse Recettes d’architecture,5 una invitación muy simple que supone una reutilización de la cocina tan sólo por el hecho de poder colocar una mesa. Hay que aclarar que no se trata de una mesa para salir del paso, de una simple mesa plegable de esas que suelen estar en la cocina, sino de una mesa sustancial que supone poder utilizar la cocina como un espacio más de la casa y de este modo

3 Mario Praz, La casa de la vida (Barcelona: DeBolsillo, 2004).

4 John Allan, Berthold Lubetkin. Architecture and the tradition of progress (Londres: RIBA, 1992).

5 Catherine Clarisse, Recettes d’architecture (París: Les Éditions de l’Imprimeur, 2004).

u

Imatges de la mateixa estança de pisos dife-rents de l’edifici Mitre de Barcelona.

0

Els mobles de Berthold Lubetkin al seu pis de Highpoint I a Londres, i posterior-ment al cottage de Gloucestershire.

tecture, we cannot avoid thinking about the fact of reinhabiting. Especially with the house of Lubetkin, because it is the better known case, when seeing it furnished with the same sofas and items that he had in his London Highpoint I penthouse.

Beyond furniture

But reinhabiting means that the same space may serve two different functions: the de-gree of difference does not matter so much as the fact of relativity of the spaces. We get bored of reading and hearing constantly that the space has to adapt to the “chang-ing” needs of users, but in fact many spaces not designed with this purpose end up having this quality, for example Barcelona’s Eixample.

Perhaps one of the best manifestations of the capacity for structuring that rearrang-ing furniture has is found in Catherine Clarisse’s text Recettes d’architecture,5 a very straightforward invitation that means a reuse of the kitchen simply by putting a table into it. It should be clarified that this does not mean any table just to get by, one of those folding tables that are usually found in kitchens. It means a substantial table that allows the kitchen to be used as another space in the house and thus, eliminate or at least qualify the idea that the kitchen is a serving space, something that belongs to the services of the house, to express it plainly, a room that we tile, like the bathrooms. Almost like a prolongation of the Catherine Clarisse text is the case of the photographs that, as an architecture student at the ETSAM, Sara Márquez Martín took during her stay in Venice. With these photographs we observe a living example of spatial modification in a rental home of scarcely more than 40 square meters, in which the inhabitants reside for short peri-ods of time. Here the most important thing is the kitchen table; the reform can wait.

Catherine Clarisse’s proposal represents, perhaps more than a design project, a modification, not even a very large one, but one that is completely transcendental. This

5 Catherine Clarisse, Recettes d’architecture (París: Les Éditions de l’Imprimeur, 2004).

66 domèstica | 67

per estades curtes de temps. Aquí el més important és la taula de la cuina; la reforma pot esperar.

La proposta de Catherine Clarisse representa, potser més que un projecte, una modificació, fins i tot no gaire gran, però del tot transcendent. Aquest punt és també important: ens referim a la idea de la modificació. Re-habitar és clarament una invitació a modificar una es-tructura d’usos establerta, però sobretot la modificació és una forma de crítica aplicada.

Rehabitar, modificació i crítica de l’interior

Petites modificacions que resulten transcendents, però que (i això és molt important) no serien possibles, no existirien, sense l’objecte que es modifica. Aquesta de-pendència conceptual és finalment essencial. Un exem-ple per il·lustrar això el trobem en el camp dels objectes domèstics: aquest és el cas de la taula de tallar “Encanal”, dissenyada per Ernest Parera, que, amb la manipulació de dos angles, plegant-los lleugerament, aconsegueix ser més eficaç perquè li afegeix la funció d’embut.

Modificar l’ús, encara que pugui resultar extravagant, alguns cops es pot aconseguir canviant el sentit d’ober-tura d’una porta. Un petit canvi, però molt significatiu. L’exemple més sofisticat d’aquesta mena d’extravagància és potser la que pot convertir una porta en una taula de ping-pong. Una mostra de manipulació de les frontisses que permet jugar al ping-pong entre dues estances de la casa. Aquí ens trobem amb un exemple que ens ofereix la possibilitat d’afegir un nou ús, de duplicar-lo.

Una modificació exemplar en aquest sentit és el cas dels ascensors afegits a un conjunt de blocs d’habitatges del barri de la Trinitat de Barcelona. Els pisos resultants, tot i les incomoditats que implica la posició de l’ascen-sor, són millors que un pis que de bell nou tingui ascen-

borrar o al menos matizar la idea de que la cocina es un espacio servidor, como algo que pertenece a los servicios de la casa, por expresarlo llanamente una pieza que embaldosamos, como los baños. Casi como una prolongación del texto de Catherine Clarisse es el caso de las fotografías que la entonces estudiante de arquitectura de la ETSAM Sara Márquez Martín realizó durante su estancia en Venecia. Con estas fotogra-fías asistimos a un vital ejemplo de modifi-cación espacial en una casa de alquiler de poco más de 40 metros cuadrados en la que los habitantes residen por breves periodos de tiempo. Aquí lo más importante es la mesa de la cocina; la reforma puede esperar.

La propuesta de Catherine Clarisse supone, quizá más que un proyecto, una modi-ficación, incluso no demasiado grande, pero del todo trascendente. Este punto es también importante: nos referimos a la idea de la modificación. Rehabitar es claramente una invitación a modificar una estructura de usos establecida, pero sobre todo la mo-dificación es una forma de crítica aplicada.

Rehabitar, modificación y crítica del interior

Pequeñas modificaciones que resultan trascendentes, pero que (y esto es muy importante) no serían posibles, no existirían, sin el objeto que se modifica. Esta depen-dencia conceptual es finalmente esencial. Un ejemplo para ilustrar esto lo hallamos en el campo de los objetos domésticos: es el caso de la mesa de cortar “Encanal”, diseñada por Ernest Parera, que con la manipulación de dos ángulos, plegándolos ligeramente, consigue ser más eficaz porque le añade la función de embudo.

Aunque pueda resultar extravagante, al-gunas veces modificar el uso puede conse-guirse cambiando el sentido de abertura de una puerta. Un pequeño cambio, pero muy

9

Diferents usos que l’es-tudiant d’arquitectura Sara Márquez Martín va donar a la cuina del pis que ocupava a Venècia, gràcies a la presència d’una gran taula.

point is also important: we refer to the idea of modification. Reinhabiting is clearly an in-vitation to modify an established structure of uses, but above all the modification is an applied form of criticism.

Reinhabiting, modification and critique of the interior

Small modifications that turn out to be transcendental but that (and this is very im-portant) would not be possible, would not exist, without the object being modified. This conceptual dependence is finally es-sential. We find an example to illustrate this in the field of domestic objects: it is the case of the “Encanal” chopping board designed by Ernest Parera, which, with the manipula-tion of two corners, folded slightly upwards, manages to be more efficient because it has an added funneling function.

Modifying use, although it may seem extravagant, can sometimes be achieved by changing the way in which a door opens. A small change, but a very significant one. The most sophisticated example of this kind of extravagance is perhaps that which can convert a door into a ping-pong table. An example of manipulation of the hinges that allows table tennis to be played between two rooms the house. Here we find an example that shows us the possibility of adding a new use, of duplicating it.

An exemplary modification in this sense is the case of the lifts added to a set of housing blocks in Barcelona’s Trinitat neighbourhood. The resulting flats, despite the inconveniences caused by the position of the lift, are better than a flat that has a new lift. This is because now they have two accesses to two different places in the home, one via the stairs and another new one that allows access via the façade to the living room. The inconveniences that this represents and that mean that we wouldn’t

66 domèstica | 67

sor. Ho són, perquè ara tenen dos accessos a dos llocs diferents de la casa, un per l’escala i un altre de nou que permet accedir per la façana a la sala d’estar. Les inco-moditats que això representa i que fan que habitualment no ens plantejaríem aquesta manera d’accedir-hi, tenen, en canvi, un component quasi de joc que podríem com-parar a l’itinerari que Jacques Tati realitza per entrar a casa seva a la pel·lícula Mon oncle (1958).

Rehabitar també a l’exterior

La història de la ciutat i la de la casa no són alienes a aquest fenomen. Spalato o Arles són, en realitat, exem-ples d’aquesta vella idea. Una idea que sorgeix de la recer-ca d’una solució per resoldre un problema de la manera més pragmàtica possible. Es tracta de reciclatge en estat pur, rehabitar un edifici colossal per convertir-lo en una ciutat, fer de les seves crugies, de les seves obertures o de les seves torres, habitacions; i dels corredors, l’arena o els vomitoris, carrers i places. Rehabitar també alguns mo-numents o simplement edificis singulars. Mentre que en altres ciutats com ara Viena o Copenhaguen no fa gaire temps es van convertir antics gasòmetres en habitatges, aquí, al nostre país, no se’ns ha acudit res millor que fer centres d’esbarjo a les places de toros.

El gravat d’Arles és prou eloqüent en aquest sentit: una ciutat sencera compactada i comprimida fins a ocupar l’antic amfiteatre, que reformula la col·locació dels mate-rials utilitzant el monument com a pedrera a l’aire lliure. La ciutat que mostra el gravat és en realitat un monu-ment a la necessitat i un exemple magnífic per explicar què significa en arquitectura la paraula disponibilitat. Paradoxalment avui no tenim cap altra idea amb els vells monuments que restaurar-los per convertir-los en atrac-cions. Resulta tot un retrat de la nostra època.

significativo. El ejemplo más sofisticado de este tipo de extravagancia es quizás la que puede convertir una puerta en una mesa de ping-pong. Un ejemplo de manipulación de las bisagras que permite jugar a tenis de mesa entre dos habitaciones de la casa. Aquí nos encontramos con un ejemplo que nos muestra la posibilidad de añadir un nuevo uso, de duplicarlo.

Una modificación ejemplar en este sentido es el caso de los ascensores añadidos a un conjunto de bloques de viviendas del barrio de la Trinitat de Barcelona. Los pisos resul-tantes, a pesar de las incomodidades que supone la posición del ascensor, son mejores que un piso que de nuevo tenga ascensor. Lo son porque ahora tienen dos accesos a dos lugares distintos de la casa, uno por la escale-ra y otro nuevo que permite acceder a la sala de estar por la fachada. Las incomodidades que esto representa y que hacen que habi-tualmente no nos plantearíamos esta forma de acceso tienen, en cambio, un componen-te casi de juego que podríamos comparar al itinerario que Jacques Tati realiza para entrar en su casa en la película Mon oncle (1958).

Rehabitar también en el exterior

La historia de la ciudad y la de la casa no son ajenas a este fenómeno. Spalato o Arles son en realidad ejemplos de esta vieja idea. Una idea que surge de dar solución a un problema de la forma más pragmática posible. Se trata de reciclaje en estado puro, rehabitar un edificio colosal para convertirlo en una ciudad, hacer de sus crujías, de sus vanos o de sus to-rres, habitaciones; y de los corredores, la arena o los vomitorios, calles y plazas. Rehabitar también algunos monumentos o simplemen-te edificios singulares. Mientras que en otras ciudades como Viena o Copenhague no hace mucho tiempo se convirtieron antiguos ga-sómetros en viviendas, aquí, en nuestro país, no se nos ha ocurrido nada mejor que hacer centros de ocio en las plazas de toros.

u

Taula de tallar “Encanal”, d’Ernest Parera, comercialitza-da per la distribuïdora Amor de Madre.

u

Porta convertible en taula de ping-pong, de Tobias Fänzel.

0

Un dels blocs de Trinitat Nova a Barcelona, amb els nous accessos per ascensor i terrassa.

normally consider this way of accessing them have, in contrast, an almost play-like component that we could compare to the itinerary that Jacques Tati goes through to enter the house in his film Mon oncle (1958).

Reinhabiting outside too

The history of the city and the house are not alien to this phenomenon. Spalato and Arles are, in reality, examples of this old idea. An idea that emerges from seeking to resolve a problem in the most pragmatic way possible. It is a case of recycling in a pure state, reinhabiting a colossal building to convert it into a city, making its corridors, its openings, or its towers into rooms and its passageways, arena or vomitoria into streets and squares. Also reinhabiting some monuments or simply singular buildings. While not long ago in other cities such as Vi-enna or Copenhagen, old gasometers were converted into housing, here in our country, they have had no better idea than to build leisure centres in the bullrings.

The Arles print speaks for itself: a whole city compacted and compressed until it occupies the old amphitheatre and refor-mulating the placing of materials using the monument, like an open-air quarry. The city shown by the print is in reality a monument to need and a magnificent example for explaining what the word availability means in architecture. Paradoxically today we have no better idea for old monuments than to restore them and convert them into attrac-tions. It is quite a portrait of our age.

The city, at least Barcelona, does not seem to be very interested in this. While the only interesting thing in Barcelona’s Eixam-ple were its interiors, and their peculiar distribution and spatial structure, so clearly linked to the very urban structure of this part of the city, titanic efforts are being made to conserve its façades, which are of

68 domèstica | 69

La ciutat, almenys Barcelona, no sembla gaire inte-ressada en això. Mentre que l’única cosa interessant de l’Eixample barceloní eren els interiors i la seva peculiar distribució i estructura espacial, tan clarament lligada a la pròpia estructura urbana d’aquesta part de la ciutat, es realitzen esforços titànics per conservar les façanes, que tenen comparativament un interès minso, i s’enderro-quen els interiors sense haver fet cap esforç per rehabi-tar-los. Resulta evident que a Barcelona els esforços no es fan en la direcció de fer habitable la ciutat, sinó en la de conservar de manera fictícia la seva aparença, això que eufemísticament denominen el “paisatge urbà”.

L’art d’aprofitar

Espanya, i especialment Barcelona, és la capital de la novetat. És la manifestació urbana de la fal·lera incon-trolada per canviar el bany i la cuina. Qualsevol enge-ga nous projectes basats en aquesta idea, i el que és més greu, se’n proposen sempre alteracions radicals. L’únic valor que tenen és que les intervencions són noves, però amb el temps hem après que moltes vegades són també pitjors. Ben poques vegades es promouen com una veri-table millora.

Més que de rehabilitar es tractaria, des del nostre punt de vista, d’aprofitar. Observar els edificis o els objectes com coses que encara tenen una vida i que es poden aprofitar. No llençar, no enderrocar indiscrimi-nadament. Fins i tot la idea estesa, segons la qual “és més barat fer-ho de nou que arreglar-ho”, ens sembla en aquest context cada cop més indefensable. Ja fa més de cent anys del llibre El Practicón. Tratado completo de co-cina y aprovechamiento de sobras (1894). En aquest text, Ángel Muro defensava una cuina basada en aprofitar el que deixem a taula i, amb aquestes sobres, fer plats ex-

El grabado de Arles habla por sí solo, una ciudad entera compactada y comprimida hasta ocupar el antiguo anfiteatro y refor-mulando la colocación de sus materiales utilizando el monumento, como cantera al aire libre. La ciudad que muestra el grabado es en realidad un monumento a la necesidad y un magnífico ejemplo para explicar qué significa en arquitectura la palabra disponibilidad. Paradójicamente hoy no tenemos ninguna otra idea con los viejos monumentos que restaurarlos para convertirlos en atracciones. Resulta todo un retrato de nuestra época.

La ciudad, al menos Barcelona, no parece muy interesada en esto. Mientras que lo único interesante del ensanche barcelonés eran los interiores y su peculiar distribución y estructura espacial, tan claramente ligada a la propia estructura urbana de esta parte de la ciudad, se realizan esfuerzos titánicos para conservar las fachadas, que tienen comparativamente un escaso interés, y se derriban los interiores sin haber hecho ningún esfuerzo por rehabilitarlos. Resulta evidente que los esfuerzos en Barcelona no se hacen en la dirección de hacer habitable la ciudad, sino en la de conservar de forma ficticia su apariencia, eso que eufemística-mente denominan “paisaje urbano”.

El arte de aprovechar

España, pero especialmente Barcelona, es la capital de la novedad. Es la manifestación urbana de la manía incontrolada por cam-biar el baño y la cocina. Cualquiera pone en marcha nuevos proyectos basados en esta idea, y lo que es más grave, se proponen siempre alteraciones radicales... El único valor que poseen es que las intervenciones son nuevas pero con el tiempo hemos aprendido que muchas veces son también peores. Muy pocas veces se promueven como una verdadera mejora.

u

Imatge de la parella de gasòmetres reconvertits el 2005 en habitatges a Copenhaguen pels estudis d’arquitectura MVRDV i JJW.

0

L’amfiteatre d’Arles va esdevenir la ciutat mateixa durant l’edat mitjana, mentre servia per protegir-la i proveir-la de materials de construcció.

comparatively little interest, and the interi-ors are being demolished without any effort being made to rehabilitate them. It seems evident that in Barcelona, efforts are not be-ing made towards making the city inhabit-able, but towards fictitiously conserving its appearance, what we euphemistically call its “urban landscape”.

The art of reusing

Spain, and especially Barcelona, is the capi-tal of novelties. It is the urban manifestation of the uncontrollable craze for changing the bathroom and the kitchen. Anyone can launch new projects based on this idea, and what makes it more serious, radical altera-tions are always proposed. The only value that the interventions have is that they are new, but over time we have learned that often they are also worse. Very rarely are they promoted as a true improvement.

More than rehabilitating it should be a case, from our viewpoint, of reusing. Observing the buildings or objects as things that still have a life and can be used. Not throwing away, not demolishing indiscriminately. Even the extended idea, according to which

“it is cheaper to do it new than to fix it”, seems to us to be increasingly indefensible in this context. It is over one hundred years now since the book El Practicón. Tratado completo de cocina y aprovechamiento de sobras (1894) was published. In that text, Ángel Muro defended cookery based on making use of what we leave on the table,

68 domèstica | 69

quisits. Rehabitar hauria de ser alguna cosa semblant a l’art d’aprofitar les nostres sobres, abans que comencem a sobrar nosaltres mateixos.

Rehabitar representa sobretot voler tornar a emprar, donar un nou ús. Implica la curiositat de provar altres usos en un edifici. Pensar com es podria utilitzar d’una altra manera. Representa una valoració de la novetat en un sentit no formal. No és un nou objecte, no una cosa nova més: la novetat està en la forma d’usar-lo. Plantejar-se avui la casa del futur és senzillament pensar en el futur d’una casa vella. s

Xavier Monteys

Más que rehabilitar se trataría, desde nues-tro punto de vista, de aprovechar. Observar los edificios o los objetos como cosas que aún tienen vida y que pueden aprovecharse. No tirar, no derribar indiscriminadamente. Incluso la extendida idea según la cual “es más barato hacerlo de nuevo que arreglarlo” nos parece, en este contexto, cada vez más indefendible. Ya hace más de cien años del libro El Practicón. Tratado completo de cocina y aprovechamiento de sobras (1894). En este texto, Ángel Muro defendía una cocina basada en aprovechar lo que dejamos en la mesa y, con estas sobras, elaborar platos exquisitos. Rehabitar tendría que ser algo parecido al arte de aprovechar nuestras sobras, antes de que empecemos a sobrar nosotros mismos.

Rehabitar representa sobre todo querer volver a utilizar, dar un nuevo uso. Implica la curiosidad de probar otros usos en un edificio. Pensar cómo podría usarse de otro modo. Representa una valoración de la novedad en un sentido no formal. No es un nuevo objeto, no es una novedad más; la novedad radica en la forma de usarla. Plan-tearse hoy la casa del futuro es sencillamen-te pensar en el futuro de una casa vieja. s

Xavier Monteys Traducido por Jordi Palou

9

Els habitants de la casa del futur d’Alison i Peter Smithson s’han mudat al pis de la tieta.

and using these leftovers to make delightful dishes. Reinhabiting should be somewhat similar to the art of making use of our leftovers, before we start becoming surplus to requirements ourselves.

Reinhabiting represents above all wanting to utilise again, give something a new use. It involves the curiosity of trying out other uses in a building. Thinking about how it could be used in a different way. It represents an evaluation of newness in a non-formal sense. It is not a new object, not another new thing: the newness lies in the way in which it is used. Today, considering the house of the future simply means think-ing about an old house’s future. s

Xavier Monteys Translated by Debbie Smirthwaite