F ò r u m Exemplar nº 5 (Gratuït).

Març de 2009.

Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació. IES Príncep de Girona.

Coordinació: Carmen Díaz Fernández. Col·laboració: Esther Vilà Orta. Autora de la fotografia de la portada: Belén Amérigo (4t A-ESO). © IES Príncep de Girona. La present publicació és propietat de l’Institut Príncep de Girona (Barcelona). Queda terminantment prohibida la reproducció total o par-cial de qualsevol dels seus continguts.

Esquiada 2009

Editorial 1

El Pla de Bolonya 2

Nit dels estels 4

L’assejament 5

Sensibilització ecològica 6

Cartes als Reis Mags 7

Jornada esportiva 9

Racó de la biblioteca 11

Vint anys després 13

Concert de Gerard Quintana 16

Una planta abstracta 17

Corren, corren pels carrers 18

Torna Sorolla 19

El pabelló Mies Van Der Rohe 21

Mona Lisa 24

El misteri del cos desaparegut 26

El racó de l’AMPA 27

Diari d’un robot Lego 28

Arròs murcià 34

Entreteniments 35

Printemps littéraire 36

Pàgs.

Nombre del trabajo

Félix García Primi Director

Editorial

1.

La satisfacción profesional, felicidad laboral o como queramos llamar-la, obedece a muchos factores dependiendo del tipo de profesión de la que estemos hablando.

Un “broker” estará satisfecho si acierta en sus previsiones y por con-siguiente sus inversiones son exitosas.

Un “arquitecto” estará satisfecho si sus proyectos son aceptados y se llevan a la práctica.

Un “medico” si acierta con el diagnóstico y el tratamiento pautado a un enfermo es eficaz, también estará satisfecho. Así podríamos hablar de cualquier profesión y actividad del ser humano.

El “profesor” necesita muy poco para sentirse satisfecho y feliz en su profesión, solo ser respetado y atendido en sus explicaciones por parte de los alumnos.

De manera continuada los pedagogos establecen formas diferentes y estrategias que permitan al docente empatizar con el alumno y a su vez transmitir unos conocimientos que en algunas ocasiones les importan muy poco. ¿Siempre ha ocurrido así? Seguramente sí, aunque no con la inciden-cia actual.

Los profesores no pueden asumir responsabilidades paternas hacia los alumnos.

Los padres no deben establecer relaciones de amigos con sus hijos haciendo dejación de sus responsabilidades de padres, que son otras.

El respeto de los hijos hacia los padres siempre tiene un reflejo en la relación con el profesor, positiva evidentemente.

Por tanto los profesores exigimos ser felices en nuestra profesión, co-mo único método de mejorar la formación personal, social e intelectual de los alumnos.

El pla de Bolonya és el nom amb el qual es coneix tot un conjunt de mesures que

pretenen configurar l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), siste-

ma que, en línies generals, intenta harmonitzar els diversos sistemes educatius euro-

peus. És un procés al qual s’adscriuen multitud de països europeus com ara Alemanya,

França, Rússia o la pròpia Espanya.

Aquest és un polèmic tema d’actualitat que enfronta gent de diversos àmbits com

la política i, sobretot, l’educació, a causa dels diversos canvis en el sistema educatiu

universitari que proposa. El cert és, però, que és difícil trobar informació clara i objecti-

va, de manera que resulta gairebé impossible aclarir què comporta i com canvia real-

ment el sistema actual. Una petita recerca de dades facilita, no obstant, extreure algu-

nes conclusions que, tot i no aclarir tots els punts del pla, sí permeten entendre una

mica millor els més controvertits.

L’objectiu principal és, en el nostre cas, equiparar Espanya en el terreny educatiu i

laboral amb la resta d’Europa. Això és, sens dubte, un aspecte positiu que, a més a

més, pretén potenciar la mobilitat dels estudiants que, gràcies al nou sistema es troba-

ran amb el fet que la titulació adquirida al seu país serà vàlida a tots els països adscrits

a la reforma. S’intenta també afavorir la incorporació dels joves al món laboral intro-

duint-los a les empreses mitjançant períodes de pràctiques. Com que s’intenta formar

autèntics professionals preparats per defensar la seva feina gairebé a qualsevol país,

s’augmenten també les hores d’estudi i de classe.

Analitzant aquestes dades, el cert és que el balanç és força positiu: ja era hora de

dur aquest país a l’alçada dels més avançats. D’on surten, doncs, tantes queixes i ma-

nifestacions? La resposta és clara: en els mitjans previstos per aconseguir els objectius.

Un dels punts més crítics és el que ha estat interpretat com una privatització de la

Carlos Prieto Espinosa 2n A - Batxillerat

2.

Universitat: les carreres, ara de qua-

tre anys i eliminant titulacions com

la Llicenciatura o la Diplomatura per

agrupar-se sota el títol de Graduat,

necessitaran d’un postgrau que com-

pleti els coneixements adquirits; sen-

se aquesta formació, l’estudiant amb

només el graduat serà “un més”.

Sembla ser que els preus seran

prohibitius, cosa que se solucionaria

treballant si no fos perquè l’ampliació de l’horari ho impedeix. Així doncs, només acce-

diran als estudis “superiors” aquells que puguin pagar-los

Un altre punt força discutit és el referit a les pràctiques a empreses privades. La

idea, sobre el paper, no és dolenta, però el cert és que suposa una mena d’explotació a

l’estudiant, que ha de treballar de franc amb l’excusa que s’està formant. Igualment,

això dificulta l’entrada al mercat laboral de persones ja titulades, que no podran cobrir

el lloc de treball ocupat ja pels estudiants. La conclusió és que si, per una banda,

l’estudiant adquireix pràctica a través, gairebé, de l’explotació, la persona titulada no

trobarà feina, en una curiosa paradoxa. Aquest no és, tampoc, un recurs aplicable a ca-

rreres humaniístiques com ara les Filologies; el perill que corren deixa clar el poc in-

terès que hi ha en reactivar-les.

La conclusió és que el pla de Bolonya reuneix uns propòsits realment interessants

i necessaris però fracassa a l’hora

d’aplicar-los, donant com a resul-

tat alguns despropòsits força

grans. Les manifestacions i revol-

tes són, doncs, totalment com-

prensibles: s’ha de lluitar per un

ensenyament accessible a tothom

que asseguri una formació útil i

completa.

3.

Dins de l’any internacional de

l’astronomia

NIT DELS ESTELS

A L’IES PRÍNCEP DE GIRONA

2 d’abril de 2009 Al pati de l’institut,

de 22h a 24 h

L'objectiu principal d'aquest esdeveniment mundial és que el major nombre possible de persones descobreixi el cel a través d'un telescopi, tal i com va fer Galileu ara fa 400 anys. Durant aquests dies es podrà observar la Lluna en quart creixent i el planeta Saturn. Per fer possibles aquestes observacions ens cal la col·laboració de tots plegats: professors, alumnes, pares, mares i personal no docent. L'observació del cel es farà seguint el "Dossier Obser-vacional de les 100 hores" que trobareu a la pàgina web del centre.

4.

5.

Els nois i noies de quart d’ESO van practicar la redacció de textos expositius. Havien de parlar d’un tema que els interessés especialment, i fer-ho amb claredat i coherència. El resultat tan variat de temes (cinema, Anime, Muay Thay, L’escalfament global, etc.) demostra que no tots els joves són tan insensibles i passius com de vegades es diu. Llegim-ne alguns. Molt sovint veiem a la televisió casos d’assetjament escolar. Grups de nens que mal-tractaven a un altre nen pel seu físic, pel seu color, la seva raça, etc. Així doncs, quan parlem d’assetjament escolar ens referim a l’agressió física i psicològica d’un grup de nens cap a un altre. Tant pot ser nen o nena qui rep els abusos dels altres nens. A més, sol donar-se fora de la vista dels grans i acostuma a produir-se fora de l’escola, al ca-rrer, on les víctimes reben pallisses brutals. Molts cops pensem com pot ser que els amics de les víctimes no els defensin o facin al-guna cosa. Aquesta inhibició pot produir-se en molts casos per la por de convertir-se en una de les víctimes. Les causes que poden portar que un nen o nena sigui maltractat pels seus companys poden ser el seu físic, la seva raça o religió, la seva personalitat, etc. Però hem de dis-tingir quan es tracta d’un maltractament o simplement d’una baralla puntual entre dos companys. A vegades es produeixen baralles per tonteries i al cap de uns dies les parts implicades ja tornen a ser amics. El maltractament, però, sol ser constant i cada cop va empitjo-rant.

Sara Sauret 4t A-ESO

L’assejament

El reciclatge

Últimament s’han dut a terme diverses campanyes des de la Generalitat de Catalunya que ens fan prendre consciència sobre la mala utilitat que fem del planeta i sobre els desequi-libris que això provoca als ecosistemes naturals. Així doncs, disminuir la producció de residus pot ser una bona idea per millorar-lo. Els consumidors hem de ser conscients, doncs, de la necessitat de reduir els residus i del reciclatge dels materials. Quan mencionem la paraula reci-clatge la relacionem amb la recuperació de parts d’un article. Però, com hem de procedir per fer-ho? En primer lloc, haurem de fer una recollida selectiva; fàcilment hi podrem col·laborar dipositant cada residu al seu contenidor corresponent. Així, serà transformat en un nou pro-ducte, que més tard podrà ser reciclat. En definitiva, aquest procés el tornarà a introduir en el cicle de producció i consum de productes de materials obtinguts de residus. Aquest procedi-ment, doncs, permet estalviar recursos escassos i part de l'energia necessària per a la fabrica-ció dels productes a partir de matèries primeres verges. A més, el reciclatge cal posar-lo en pràctica ja, i que sigui un costum per a tots, ja que creix cada cop més la quantitat de residus, probablement perquè es fabriquen productes ben embalats, que fan augmentar el consum pel seu bon aspecte i a la vegada generen un bon nom-bre de residus. Cal afegir per acabar que la sensibilització ecològica ajudaria a mantenir la salut del ser humà en equilibri amb els ecosistemes naturals. Si tots participem en el moviment ecologista la qual cosa implica entre d’altres aspectes la gestió sostenible, la restauració i la defensa del medi ambient mitjançant el reciclatge o altres sistemes alternatius, podrem obtenir una vida més saludable per la baixa contaminació, al contrari que en aquests moments que patim un greu problema ambiental que creixerà si no ens conscienciem i actuem.

6.

Sensibilització ecològica

4t A-ESO Sandra Farré

Ja ha passat molt de temps des que els nens i nenes van “enviar” la carta als Reis Mags d’Orient. Hem volgut, però, publicar unes cartes molt especials, fora del temps, per així dir-ho. Són unes lletres que contenen desitjos no interessats, d’aquells que ningú no pot comprar amb diners. I són els que més il.lusió fa formular-los i els que més feliços poden fer als seus destina-taris. Veiem-ho: Molt estimats Reis de l’Orient, Us escric per expressar els meus desitjos immaterials per a mi, la meva família, els meus amics i, per últim però no per això menys important, per a tota la humanitat. Veureu, jo desitjaria poder tenir més confiança en mi mateixa per prendre les meves pròpies decisions i també voldria més saviesa per poder donar consells a tothom que ho necessités (i també per a mi mateixa). L’únic que us demano, Reis Mags, per a la meva família, és que es mantingui unida co-m sempre. Per als meus amics, els desitjo el millor, perquè vull que siguin molt i molt feliços. La humanitat té molts problemes, per això us demano, si us plau, que hi hagi pau i amor per a tothom, així doncs, que no hi hagi guerres perquè no són bones per a ningú. I no desitjo res més; per a mi, el més important és això. Moltes gràcies. Cordialment, Juliana Granja 2n d’ESO A 7.

Alumnes de 2n ESO

Cartes als Reis Mags

CARTA ALS REIS MAGS D’ORIENT

Estimats Reis Mags d’Orient, L’any passat us vaig demanar regals materials com jocs per la PSP o algun aparell tec-nològic, però aquest any m’he proposat demanar regals inmaterials. Demano, per exem-ple, la pau a la terra i que no hi hagi guerres ni assasinats. També demano bona salut per a tota aquella gent que pateix alguna enfermetat greu i, per als qui estan bé, els desitjo que la conservin tota la seva vida. Si no és massa demanar i esteu de bon humor, quan passeu per casa meva, desitjaria que em donéssiu forces per aprovar l’ ESO i, si no és massa demanar, el batxillerat també. Us desitjo un bon viatge i fins un altre any. ALBERTO ÁLVAREZ BENAVIDES 2 ESO A

8.

18 de març de 2009

Jornada esportiva

9.

10.

Des de la Biblioteca de l’IES Príncep de Girona i amb la col·laboració de l’AMPA iniciem una nova activitat adreçada a tothom qui vulgui participar-hi: un CLUB DE LECTURA. Es tracta d’una trobada per parlar sobre una obra que prèviament tots haurem llegit. Un espai de tertúlia entorn d’un llibre, per posar en comú l’experiència lectora, per gau-dir del plaer de compartir un llibre.

Pensem que és una iniciativa no només cultural sinó també social i molt enriquidora tant per a l’alumnat, professorat, pares i mares i membres PAS del centre.

Sempre disposarem d’uns quants exemplars a la Biblioteca, que els deixarem en préstec.

El primer llibre escollit per iniciar el Club és El Lector de Bernhard Schlink . Podeu llegir-lo tant en català i castellà com en anglès.

Com que necessitem fer una previsió de persones interessades, cal que envieu un correu electrònic a l’adreça:

biblioteca.iesprincepdegirona@gmail.com

o bé que us adreceu a la Biblioteca a l’hora del pa-ti i deixeu el vostre nom i un telèfon de contacte.

Primera trobada: dimecres 20 de maig Hora: de 19 hores a les 20.15

Lloc: Biblioteca del centre.

Conductora del club: Mercè Carrillo

11.

Racó de la Biblioteca

Mercè Valls

Teresa Lladó

MERCAT D’INTERCANVI DE LLIBRES PER St Jordi Durant el mes de març i fins al 22 d’abril podeu portar a la biblioteca llibres en bon es-tat (que no siguin de text) que ja hàgiu llegit. Us donarem uns vals (un per cada exem-plar!) i així, durant la diada de St Jordi, a l’Institut, podreu bescanviar-los per uns al-tres.

CONCURS DE PÒSTERS D’ANIMACIÓ A LA LECTURA Aquest any us convidem a participar en aquest concurs. Trobareu les bases a la web del centre.

EXPOSICIÓ DE NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Trobareu exposats els llibres i DVDs que hem adquirit aquest segon trimestre perquè els fullegeu, llegiu o us els emporteu en préstec.

Aquí teniu els últims títols:

ABDEL-FATTAH, Randa. Per què tothom em mira això del cap? AUSTER, Paul. El palau de la lluna

KINNEY, Jeff. Diari del Greg" LARSSON, Stieg. Els homes que no estimaven les dones MEYER, Stephenie. Lluna nova SCHLINK, Bernhard. El lector SCOTT FITZGERALD, Francis. El curiós cas d’en Benjamin Button

SELZNICH, Brian. La invenció de l’Hugo Cabret

I, a més, noves aventures del Detectiu Conan i d’Inuyasha. Solucions als entreteniments de la pàgina 35:

12.

Merda! Ja s’ha tornat a descuidar el paraigües. I amb la que està caient… Es co-breix el cap amb la caputxa del jersei i corre cap a l’estació de metro, perquè no vol arri-bar tard a la feina. Des de quan el camí fins a la boca de metro és tan llarg? Déu meu, es refredarà. Això en el millor dels casos, perquè de ben segur que n’hi ha per agafar una pulmonia. I ja es veu havent d’anar a l’ambulatori a que li signin la baixa. I com sempre, l’estúpid del seu cap es traurà de la màniga un dels seus trucs per a no pagar-li el sou que li correspon, o trobarà alguna excusa per a fer-la fora. Mare meva, mare meva... com si no fos prou complicada la vida, perquè ara a sobre s’hagi de quedar a l’atur. Uf, per fi! Qui li havia de dir que se sentiria fins i tot millor entrant al metro que no pas a l’antre de casa seva. Sembla que avui hi ha poca gent. Això és perquè, com que plou, la gent haurà preferit agafar el cotxe, que els deixa a la porta del lloc on volen anar. Ai, un cotxe! Que més voldria ella que un cotxe. Prou que li costa pagar el gas i el llum. Encara que, pensant-ho bé, per a què el vol, ella, un cotxe? Que va, que va, si a sobre contaminen un munt. Però són tan còmodes i confortables... No, no, si després ni tan sols trobes aparcament. Òstres! Pobra dona... Cada dia, quan va a la feina, es troba aquesta senyo-ra estirada aquí al metro. De vegades li deixa una propina, perquè ella, tot i estar escurada, viu molt millor que el que aquesta pobre senyora pot imaginar. Tot i que mai sap si ho fa per ajudar a la dona, o per a sentir-se millor ella mateixa. Mare meva, si el terra és moll, i brut de fang, i se-gur que és molt fred. La veritat és que no es pot ni imaginar què passa-ria si ella visqués en aquestes condi-cions. Ni ella ni ningú. És per això que per a molts el millor és girar la cara i ignorar la gent així. Gent que són igual que nosaltres, que van néixer igual que nosaltres, i que fa vint anys probable-ment visquessin igual que nosaltres.

Continua...

Vint anys després

Silvia Borràs 3r ESO A

13.

14.

S’horroritza en mirar el seu reflex a l’aparador i veure els cabells que duu. Maleï-

da pluja! Ai senyor, i ara què pensaran d’ella les seves companyes de feina? Si sembla

una pidolaire, amb els cabells encrespats i aquestes sabatotes de fer esport... Si justa-

ment ahir s’havia comprat unes botes de pell maquíssimes (i caríssimes), però és clar,

no estrenarà sabates justament el dia que està plovent... I ara, perquè es trenquin o

s’embrutin, ni parlar-ne. A veure si almenys quan arribi al metro i pugui seure (si cap

vell pudent li ha tret el seient) es pot reto-

car una mica el maquillatge i el pentinat

amb el mirallet que duu sempre a la bos-

sa.

Ai, el metro! Què hi farà ella, en un

lloc com el metro... La veritat és que no

sol baixar gaire a aquell infern on fa pu-

dor de suor i aixelles , però el seu Wol-

kswagen és al taller, perquè l’inconscient

del seu exnòvio (si, tan sols fa dos dies

que el va deixar), en una de les seves cur-

ses il·legals va tenir un accident, i el cot-

xe va quedar destrossat. I per culpa seva

ara ha de baixar cada matí a aquest sub-

món, que no havia trepitjat en la vida. Què pensaria la seva pobre àvia si la veiés?

I aquesta donota, aquí estirada... com si aquest lloc no fos prou repugnant com perquè

a sobre la gent s’hi vagi estirant pel terra. Ja no només per l’efecte visual que produeix,

és que a més és antihigiènic, segur que té puces i tot. El que hauria de fer es posar-se a

treballar d’una vegada, home, i deixar de demanar. Que en aquesta vida ningú no et

regala res. Ben segur que sa mare ja era captaire, i s’ha criat en mig de les escombrari-

es i les rates de claveguera. Això si algun cop ha tingut mare. Potser fa vint anys encara

vivia en un orfenat on almenys tenia per menjar i que, malgrat tot, és millor que estar

al carrer.

Continua...

15.

Sembla ser que avui plou… quina hora deu ser? Tant se val, no l’importa. Mi-ra aquella noia tan atrafegada. Deu fer tard a la feina una altra vegada, com ahir i com abans d’ahir. Pobre, tant jove com és i la cara d’estressada que duu. S’ha fixat en ella perquè cada dia passa per davant seu, i de vegades li deixa una propina. És de les típiques persones que els agrada veure gent malament per així creure que elles estan millor. Molt probablement tan sols li deixa la propina per sentir-se bé amb ella mateixa, i no pas per ajudar-la. Però la veritat és que tant li fa perquè ho faci, la qüestió és que gràcies a ella pot menjar de tant en tant un dels pastissets que tant li agraden. I ara passa la pija, que és nova per aquí. Segurament deu tenir el descapota-ble o la limusina avariada, si no no entén què hi pot fer una noia com ella aquí. Què pensarien les seves amigues si la veiessin caminant per aquí abaix, barrejada amb gent com ella, una desgraciada sense sostre. Tot i que sembla que s’està adaptant a l’estil suburbà, o potser se li ha trencat el mirall de casa, perquè com es pot atrevir a sortir al carrer amb aquests cabells i aquestes sabates. Té gràcia que ella faci aquests comentaris. Ella, que fa dues setma-nes que no es renta el ca-bell, i que no té més roba que la que recull als con-tenidors. No obstant, ella hi entén molt de moda. Des de ben petita havia estat molt presumida, i amb quinze anys ja havia fet de model per a diver-ses marques de roba ju-venils. D’això ja en fa vint anys. Ho recorda perfectament, però aquells dies queden llunyans, i de vegades tan sols semblen un somni que mai va ser realitat. No recorda com ha arribat fins aquí, com un dia la felicitat de la infància se’n va anar. Tampoc entén perquè li va tocar a ella. Fa vint anys, quan tenia diners, una casa, un plat calent sempre a taula, una família que l’estimava, si li haguessin preguntat com es veuria en un futur no se li hauria ni acudit veure’s d’aquesta ma-nera. Perquè quan un és feliç pensa que sempre ho serà. Mentre que quan s’és po-bre... Sempre s’espera el dia que això canviarà.

El dimecres 4 de febrer al matí, els grups de 4t d'ESO i 1r de batxillerat vam anar al Teatreneu, a Gràcia, per veure una actuació de Gerard Quintana. Per començar, va agafar el micròfon, ens va mirar somrient i, amb els llargs cabells sobre la roba fosca, ens va dir: “A l'hora d'escriure o de dibuixar, és necessari un paper en blanc; a l'hora de fer música, és necessari el silenci”. I, d'a-questa original manera, va aconseguir prou atenció per introduir-nos al món de la música, que és un llenguatge universal, i de la poesia, que és “la música del llenguatge” i, amb la unió d'ambdues, la cançó. Tot explicant-nos l'evolució de la música catalana i, amb certes pinzellades, mundial, vam aprendre quina importància tenien els grups de música de la Nova Cançó, que van lluitar per a retornar el català a la música i a la societat durant el franquis-me; com va esclatar el Rock Català, anys després, com una reacció grollera i infor-mal al classicisme anterior; com va arri-bar “la moguda madrilenya”, com van aparèixer nous grups... fins a arribar a l'actualitat, en què tot és variat i permès. Sempre defensant l'esperit reivindicatiu de la música, ens va recitar (més aviat, cantar), acompanyat per un excel·lent guitarrista, obres d'autors tan diversos com Joan Alcover; el seu antic grup, So-pa de Cabra, Lluís Llach... Personalment, crec que ha estat una ex-periència molt agradable: en Gerard Quintana és una persona senzilla, nor-mal i té una veu profunda, directa, amb moltes possibilitats melòdiques i molta força per transmetre. A més, ha estat un exemple perfecte per a relativitzar el mite dels “artistes” que s'ha estès els darrers anys a causa d'actors i actrius que han saltat a la fama només per la seva imatge. En Gerard Quintana, com molts altres músics, té una rica experiència al món de la seva feina, però també en molts altres àmbits: teatre, política, cultura... I ens l'ha sabuda transmetre amb les cançons i la xerrada que hem fet després. Com ens ha dit, l'important no és fer música, poe-sia i concerts per a guanyar-se la vida, sinó per transmetre una emoció. Si el cantant, actor, etc. l'aconsegueix transmetre, que el públic la rebi i la senti, llavors s'haurà fet música, i pagarà la pena dedicar-s'hi.

Núria Egidos Plaza

1r B-Batxillerat

Concert de Gerard Quintana

16.

La consigna per a la redacció era: transgredim els límits de la realitat, fem aparèixer algun element màgic o fantàstic en els nostres textos. Havíem llegit un conte de Pere Calders i una narració d’en J.R.R. Tolkien... era qüestió només d’intentar emular-los...

Era un poble molt llunyà i bonic, tenia pocs habitants. En una casa molt antiga va viure una noia de dotze anys que es deia Maria, amb la seva mare malalta .El seu pare havia mort feia dos anys a causa d’un accident de cotxe. Va ser llavors quan la seva mare va enmalaltir. La María hagués donat tot perquè la seva mare es recuperés. Ara vivien soles , quasi no tenien diners. Tenien molts problemes, la casa era una ruïna i no podien arre-glar-la, el menjar era molt car per a elles, tampoc podien cultivar res perquè no hi havia cap home a casa que les ajudés. Un dia d’hivern , quan la manta blanca va cobrir el terra i la neu brillava com el sol, va passar una cosa molt curiosa. En el jardí de la María no hi havia res, tan sols unes pedres i, de sobte, va créixer una planta estranya i abstracta .Tenia una flor rosa i llargues fulles de color lila clar. Era una planta deformada que brillava molt i tenia una olor insoportable. La María no podia entendre com podia haver sortit la planta mis-teriosa de la neu. La mare es va allunyar de la planta, però la María tenia molta curio-sitat. La noia pensava que era una planta màgica, i ho era , però ningú no ho sabia. Quan ja havien passat tres dies , la María, decidida, va arrencar la planta de la neu i va demanar un desig: ”Que la meva mare es recuperi” . Llavors, la flor de la planta va brillar com en un conte màgic i va sortir una altra flor. La noieta pensava que era una cosa natural , però quan va entrar a la casa , quasi va caure de sorpresa perquè va veu-re a la seva mare curada. Tenia a la cara un somriure ample. La María va explicar-li tot el que li havia passat i les dues estaven sorpreses, alegres i emocionades. Però després del desig, la planta va parar de brillar i les fulles van començar a caure, i es va tornar de color gris fosc. Era molt horrible. La gent no sabia què havia passat , volien traslladar-la , però era imposible, era com si no es deixés. La María va creure que la planta havia agafat la malaltia de la seva mare i llavors s’havia quedat així, sense vida. La nena i la seva mare van ser felices, i cada dia dona-ven les gràcies a la planta, però la planta mai va dir “de res”.

17.

Una planta abstracta

Yuliya Koval 3r A-ESO

Maricel Gil 3r A-ESO

“Corren, corren pels carrers, corren, paraules que no s’esborren, imatges que se’n

van. I ploren, ploren pels carrers, ploren…” Diu una i una altra vegada la cançó… I això és l’avorriment d’un dilluns a la tarda. Ja he acabat els deures, he llegit els capítols correspo-nents del llibre de català, Alexandra. Només em queda escoltar música. -Laura! Crida la meva mare. _ Què vols? Contesto. _Baixa el gos, que no ha sortit en tot el dia. I jo, amb gest de burla, m’aixeco del llit i crido: _ Dana! I de seguida apareix el meu gos que, en veure que tinc a la mà la corretja es posa a bor-dar i a córrer girant al meu voltant. I jo li dic fent veure que m’enfado: _ Calla! Que són quasi les nou i la Patrícia està dormint. En escoltar-me, para de bordar. Ens dirigim cap a l’ascensor i li poso la corretja. Sortim al ca-rrer i anem cap a la dreta, com sempre. En caminar, em fixo que el cel està especialment clar i no hi ha ni un núvol. I això? Hi ha un parc allà al fons? És impossible! Aquests carrers me’ls sé de memòria. _ Anem, Dana. Investiguem, li dic a la gosseta. Noto que la Dana té una mica de por, està es-tranya. En endinsar-me en el parc, al fons d’un caminoi veix una velleta que, de mica en mica, se m’acosta. Quan és a vora meu, em diu: -On és la sortida, noia? I jo, em giro per assenyalar-li el camí, però, sorpresa i espantada, no el veig. Quan torno a diri-gir-me a la dona, però ja no hi és tampoc. Agafant tot l’aire que puc, començo a córrer amb la Dana. Sense rumb. Escolto un soroll que prové segurament d’un arbre proper. Miro i… Ah! Quin ensurt! Un mussol! Uf, només és un mussol inofensiu! El miro fixament, em mira fixa-ment i em diu: _ No sortiràs mai,,,, Ahhh! Corro i corro tan de pressa, que em faig una ferida amb una branca que m’arriba des del colze fins al canell. No puc parar de córrer. Caic. De sobte, m’adono que sóc a la meva habitació, al llit, amb el llibre sobre la panxa. _ Sort que ha estat només un malson! _ Però, què és això? Tinc un tall que m’arriba des del colze fins al canell…

Corren, corren pels

carrers

Sant Jordi

18.

El passat dia 27 de febrer els alumnes d’Història de l’Art de 2n de Batxillerat vam fer una sortida al MNAC per estudiar la pintura moderna catalana. Aprofitant la visita al museu vam poder contemplar l’exposició temporal de les pintures de Sorolla.

“El ‘efecto Sorolla’ abarrota el MNAC” (El País, 15.3.09) LA EXHIBICIÓN ‘VISIONES DE ESPAÑA’ DEL PINTOR VALENCIANO ALCANZA YA LOS 70.000 VISITANTES Y VA CAMINO DE SER LA MÁS CONCURRIDA EN TODA LA HISTORIA DEL CENTRO Desde el 20 de febrero hasta el 3 de mayo se puede visitar, en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, una exposición de obras pictóricas que Joaquín Sorolla pintó para de-corar la Hispanic Society de Nueva York. Es la primera vez que esta exposición pisa su país de origen, y ya ha pasado por Valencia, Bilbao, Sevilla y Málaga, con un éxito de visitas inaudito hasta el momento. Aquí en Barcelona la exposición va camino de récord, ya que se cree que en total habrán pasado más de un millón de personas por la exposición. Este éxito también es compartido por la tienda exclusiva de productos de Sorolla, que ha tenido un éxito enorme. Algunas de las impresiones que aporta la obra de Sorolla están reflejadas en comenta-rios del público, como: “¡Qué pasada!” o “Los colores son alucinantes”, e incluso se bromea con el uso habitual de la absenta en aquellos tiempos. “Conectar con Sorolla es fácil. Cuando te sumerges en su obra, te olvidas de lo demás”, incluso a personas totalmente apartadas del arte, les atrae el color y la luz que Sorolla transmite.

Torna Sorolla

Visita dels alumnes de 2n de Batxillerat a l’exposició

19.

LES NOSTRES IMPRESSIONS:

Un quadre que em va impactar especialment fou El encierro (1914), dedicat a Andalu-sia. Les seves increïbles dimensions (358 x 766,5 cm) magnifiquen el contrast que pro-dueixen els colors freds del fons (verd de la natura i blau del cel) amb el marró del pri-mer pla, que es complementa alhora amb el negre i blanc del bestiar. Carlos Prieto. Les impressions que m’aporten el quadres vistos de Sorolla són que per al pintor valen-

cià tenia gran importància l’ús de colors vius, feia de la seva pintura una alegria, la feia molt vistosa i agradable a l’ull humà. Va plasmar la mediterraneïtat d’algunes zones de l’Estat, mitjançant un color molt viu que evidenciava els trets principals del clima mediterrani: com el Sol, els arbres, la fruita, etc. La seva pintura és clarament realista, ja que Soro-lla representa la societat espanyola tal i com era a principis del S.XX, en la qual les tradicions estaven molt arrelades . So-rolla també volia mostrar la diversitat de paisatges del territori espanyol amb les seves particularitats folklòriques.

Marc Vila.

L'exposició és un recorregut per l'Espanya més popular, cada quadre representa una província espanyola i un episodi popular que succeeixi en aquesta. Per exemple: la pes-ca, les processons, episodis relacionats amb el món dels toros... Són quadres costumistes, perfectes exemples de l'Espanya popular. La característica més destacable de Sorolla és l'ús del color: són quadres molt vistosos, amb colors vius. Penso que aquesta característica pot provocar rebuig al principi, és a dir, l'espectador se sent com presoner del quadre. A mesura que l'espectador es va fa-miliaritzant amb l'obra i l'explora, el rebuig disminueix. Malgrat no trobar el Sorolla que coneixia, l'exposició em va servir per aprendre una mi-ca més i ampliar el meu coneixement sobre aquest pintor. Mireia Moreno. 20.

21.

Autora del mosaic: Adriana Ayats

Fotografies: Alumnes de 2n – A de Batxillerat

El pabelló Mies Van Der Rohe

Visita dels alumnes d’Història de l’Art

22.

23.

Irene Palazón

24.

L’alumnat del crèdit de 3r d’ESO “La literatura a través dels contes” tenia una consigna: escriure una narració situada a París i al Museu del Louvre. S’havia de produir el ro-batori del quadre de Leonardo da Vinci, Mona Lisa i un assassinat. Els personatges s’havien de dir Mario, Luiggi, Fiorella i Dexter. El cas del museu del Louvre Era un dia gris. El principal motiu que passegés de matinada pels carrers de París era el robatori del famós quadre de Leonardo da Vinci, “La Mona Lisa”. Un policia conegut anomenat Dexter, m’havia trucat per anar a investigar aquest cas i tant havia insistit que no m’hi vaig poder negar. Encara que suposo, que com jo, milers de detectius i poli-cies estarien investigant el cas a fons. Quan vaig arribar a la porta del museu, vaig veure en Dexter parlant amb dues persones més. Em vaig dirigir cap a ells i en Dexter me’ls va presentar. L’home es deia Luiggi, era bas-tant alt i duia l’uniforme de se-guretat del museu, ja que era qui estava fent guàrdia davant del quadre quan el van robar. La dona que estava al costat seu es deia Fiorella i feia cara d’haver estat plorant tota la nit; ella deia que era perquè l’home amb qui s’anava a casar dintre d’una set-mana s’havia suïcidat la nit del robatori. Vam anar a veure l’escena del crim i em van explicar els fets. Cap a les vuit s’en va anar la llum de tot el museu, i a les 9, quan van tornar, es va veure per la càmera de segure-tat que controlava el quadre que aquest ja no hi era. La vitrina on estava no tenia cap tall ni l’havien trencada, així que haurien de haver utilitzat una clau. En Luigi em va dir que ell i en Mario, l’home que s’havia suïcidat, feien guàrdia del quadre aquella nit i, pel que sembla, els van adormir amb un gas i no van veure res fins a un quart de deu, quan en Luigi es va despertar.

Mona Lisa

3r B-ESO

Però el cadàver d’en Mario va aparèixer quan es van tornar a encendre els llums de tot l’edifici. Estranyat per això, ja que si en Mario hagués estat adormit fins aquella hora no haguessin trobat cap cadàver, vaig demanar a la Fiorella que em portés fins a la sala on s’havia suïcidat el seu xicot. Ella, durant el camí, em va explicar que treballava fent la neteja en el museu. Estava espantada i li tremolava la veu. Varem arribar fins a la sala dels fets, allà encara jeia en Mario. La policia estava tan ocupada que ni tan sols havia enretirat el cadàver. El vaig examinar i em va semblar estrany,però no semblava haver mort d’asfíxia sinó, de la contusió al cap que tenia, era evident que l’havien matat. Durant tota la tarda,vaig investigar aquests cas a fons, vaig estar entrevis-tant a més de 20 funcionaris del mu-seu. Tots tenien una coartada, i vaig recórrer el museu a la cerca d’alguna prova. I la vaig trobar. En una habita-ció, entre els productes de neteja hi havia el marc del quadre de “La Mona Lisa”, era un marc senzill que no crida-va gaire l’atenció si no hagués estat per la taca de sang que tenia a la vora, lla-vors vaig estar segur de qui havia robat el quadre. Vaig emmanillar la Fiorella i en Luiggi i vaig reunir els policies en una sala per explicar-los els fets. En primer lloc, a les 8 se’n va anar el llum. La persona que els va apagar necessitava tenir les claus de l’habitació, llavors havia de ser una persona que es dediqués al manteniment , com la Fiorella. Quan se’n va anar la llum, el Luigi, que era qui estava vigilant el quadre amb el Mario, va aprofitar per obrir la vitrina del quadre sense que en Mario s’adonés i va estabornir-lo colpejant-lo amb el marc del quadre. Llavors, su-poso que en Luiggi va trucar la Fiorella, que va venir i es va emportar el quadre a la sala de neteja, mentre que en Luigi va portar en Mario a una altra sala i ho va pre-parar tot de manera que creguessin que s’havia suïcidat. La Fiorella es va posar a plorar i ho va confessar tot. Va dir que ella no es volia casar amb en Mario, i en Luigi i ella ho van planejar així per desfer-se’n d’ell. A més, volien robar el quadre per vendre’l a una màfia i poder anar a viure junts i lluny. Van confes-sar que el quadre era a una casa d’un barri marginal de Paris, on en Luigi i la Fiorella es veien d’amagat, i allà varem trobar el quadre.

25.

Aquest reportatge és el fruit de la transformació d’una novel.la de Jordi Sierra i Fabra, Els focs de la memòria, en aquest gènere periodístic.

26.

Carla Pérez 4t A-ESO

Els records que emocionen a tot aquest poble s'han tornat a reviure últimament degut a la recent excavació de la fossa on eren enterrats els tretze homes morts durant la Guerra Civil. Un grup de voluntaris i estudiants de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica van dedicar diversos dies de treball per trobar les restes d'aquestes víctimes. L'actual alcalde de San Agustín va ser qui va fer possible l’obertura de dita fossa i, a més, va proporcionar el menjar i l'allotjament necessaris als voluntaris que participaven en l'excavació. Finalment, el dur treball que estaven fent aquests joves va acabar exitosament amb la trobada de les restes dels cadàvers dipositats en aquesta fossa. L'alegria que va produir la troballa dels cossos d'aquells éssers estimats que havien romàs tant de temps sota terra, es va haver de substituir per sorpresa i confusió quan van ser dotze els cadàvers trobats, en comptes de tretze, com afirmava el mite local. Es va excavar més enllà per si havien dipositat separat aquest tretzè cos, però no hi van trobar res. Els familiars de les víctimes van aportar dades i petits de-talls que van facilitar la identificació dels cadàvers i, després de reconèixer els dotze, es va arribar a saber que el cos que no havia aparegut era el de Damián Peñalver Frutos. La seva família es va trobar molt perplexa quan se'ls va comunicar la notícia; no tenien resposta a la pregunta que ells i els veïns es feien: què havia passat amb el cos?

En aquell estiu del 36, Damián Peñalver tenia 21 anys quan es va enfrontar als rebels. Estava feliçment casat amb Con-suelo Álvarez i, a més, estava esperant una filla. Tothom pensava que havia perdut la vida en aquell fatídic dia i, si no era així, no entenien perquè no havia tornat amb la seva estimada després. Ara, però, s'ha trobat la solució a aquest enigma, gràcies a la col·laboració d' Edelmira González, la filla d'un dels homes que formaven l'escamot d'afusellament i l'encarregat de disparar en Damián Peñalver aquell dia; i en Rogelio Alta-mirano, que va ser un fidel amic de Damián Peñalver fins a la seva mort. Edelmira va confessar a la Narcisa Peñalver, la filla d'en Damián, que, en el moment de l'afusellament, el seu pare no va tenir el valor suficient per matar l'home que havia sigut amic seu, per això va fallar el tret o va disparar enlaire. D'a-questa manera es va deduir que en Damián havia sobrevis-cut i s'explicava l'absència del seu cadàver a la fossa. Rogelio Altamirano va declarar que en Damián Peñalver i ell van romandre junts lluitant tota la guerra, fins que van haver d'anar cap a l'exili, a Mèxic. En Damián mai li havia explicat com havia sigut la seva vida a Espanya abans de conèixer-lo, simplement li havia dit que allà no hi tenia res. A Mèxic, van prosperar plegats en el negoci de transports: la seva flota de camions els van tornar molt rics. En Damián va refer la seva vida creant una nova família. Quan Peñalver va mo-rir, Rogelio va tornar a passar els seus últims dies a la seva terra natal i, poc després d'arribar, va assabentar-se de la recent exhumació dels cadàvers de la fossa comuna del poble de San Agustín. Rogelio va descobrir que el seu gran amic tenia una família i va voler fer una última cosa pel seu antic company: deixar en herència un milió d'euros a la filla d'en Damián, la Narcisa Peñalver, un altre milió per la seva néta, Clara Crespo, i tres milions pel seu jove besnét, en Germán, de tan sols divuit anys. Així es va resoldre el misteri que, dècades més tard, la memòria democràtica va aclarir.

El misteri del cos desaparegut

El racó de l’AMPA

27.

NECROLÒGICA

El dia 8 de març de 2009 ens va deixar, de manera sobtada, el senyor Jo-sep Albert Andel Ninot, marit de la Sole, presidenta de l’AMPA, pare d’en Marc, alumne de 4t d’ESO, representant dels pares en el consell escolar de l’institut i membre de la comissió econòmica.

Durant el temps que hem coincidit en el consell escolar de l’IES Príncep de Girona ha estat un exemple de col·laboració, exposant les critiques, si així ho creia convenient, oferint alternatives, si així ho estimava oportú, o felicitant quan alguna actuació n’era mereixedora.

Ha estat un digne representant de l’AMPA en la seva dedicació al nostre centre.

DESCANSA EN PAU.

MAI T’OBLIDAREM. “El meu avi va anar a Cuba

a bordo del Català, el millor barco de guerra

de la flota d’ultramar. El capità i el nostramo

i catorze mariners, eren nascuts a Calella

de Palafrugell. Quan el Català sortia a la mar,

els nois de Calella feien un cremat.

Mans a la guitarra, solien cantar:

Visca Catalunya! Visca el Català!

Arribaren temps de guerra, de perfídies i traïcions

i en el mar de Les Antilles retronaren els canons. Els mariners de Calella

i el meu avi en mig de tots, varen morir a coberta

al peu del canó. Quan el Català…”

ÉRIDES Curs 2008-2009

IES Príncep de Girona Trav. De Gràcia 357

Barcelona

Ariadna Pi Cervera Laura Egidos Plaja

Maria Gonzalez Casas Jing Heng (Montse)

Mª Rosa Riaza Lopez Alba Trigueros Moreno

Maria Delgado Garcia Gemma Ramirez-Cruzado Carrasco

Natalia Cena Wernicke Nora Wieczorek Masdeu Daniel Encina García

28.

29.

Fèlix, director de l’institut i Antonio, professor de tecnologia, tenen una entrevista amb la Laia

Estem proporcionant un robot per a un concurs molt i molt fàcil…

No trobo una peça de l’ordinador. L’ heu vista? És molt important!

Obrim les caixes amb emoció. La Natalia Cena es va encarregar de muntar les fletxes, l’ Ariad-

na va construir la perforadora i l’ Alba l’ordinador.

Un sol noi, Dani, va ser acceptat com a coach. La raó serà sempre un misteri. Es va encarregar

de construir el robot

La Laura es va encarregar de construir la zona d’investigació i la Montse va muntar la boia.

Antonio llegeix les instruccions del camp de joc i les pro-ves que s’han de fer.

El Nestea és essencial per a la meva vida

Quin gust, no m’agraden gai-re les ulleres que duu!

Els “xupitos “de Nestea circulen sense parar.

30.

31.

L’equip prepara les proves per fer pel robot, la Rosa Maria, l’Alba, la Montse, la Gemma i en Dani.

Molts professors ens han ajudat: en Carlos, en Fèlix, en Jordi, en Sergi…. La Montse i l’Alba s’encarreguen de posar el robot al seu lloc.

Estem quedant pel dia de la competició. Haurem de matinar a les 7.30 am ...un diumenge. Estem tots emocionats i una mica neguitosos...En Dani tindrà uns dies de aniversari tensos. La memòria pot trair en el moment d’explicar el Projecte Científic o el Tècnic... El robot s’ha de posicionar correctament.... Molts professors i amics aniran al campionat....i hem triat una foto per a la nostra samarreta...

32.

33.

Preparant l’exposició del Projecte Científic

Així què us va ajudar el vostre professor?

Si, …però....

L’auditori estava de gom a gom amb amics i familiars. Varem quedar-nos en vuitens de final… per haver estat el primer cop que vam participar al campionat, la cosa va anar força bé! Hem rebut les medalles i anem a ensenyar-les als pares…Han estat uns dies meravellosos!...

Tots els que en gaudim a diari (professors, alumnes i personal no docent) coneixem les habilitats culinàries de la Carmen però, en el present número de la nostra revista, en-tra a col·laborar i ens fa a tots partíceps d’un dels seus secrets: la recepta de l’arròs murcià. Ingredients: • Coliflor • Carxofes • Pebre vermell • Alls tendres • Oli • Una mica de colo-

rant • Arròs • Aigua • Sal Elaboració: Es trosseja la coliflor, les carxofes, el pebre i els alls tendres i es sofregei-xen. S’afegeix l’arròs i el colorant. Després de sofregir-ho tot, s’afegeix l’aigua en la proporció d’una mesura d’arròs per dues d’aigua. Es deixa bullir l’arròs durant 15 o 20 minuts i després es deixa reposar 5 minuts més abans de sevir-lo.

Que vagi de gust!

Arròs murcià

Carmen Ruíz Responsable del servei de cafete-ria de l’Institut

34.

Sara

Completa el taulell (subdividit en 9 quadrats) de 81 caselles (disposades en 9 files i columnes), tot omplint les cel·les buides amb els números de l’1 al 9, de manera que cap xifra surti repetida en cap fila ni en cap columna, ni en cap quadrat.

Solucions a la pàgina 11

35.

Entreteniments

36.

Le 23 avril 2009

Présentez vos petits poèmes, vos acrosti-ches, vos calligrammes…en français , bien sûr !!!

Date limite : 20 avril 2009. Lieu : département de langues étrangères.

Pour en savoir plus, adressez-vous à votre professeur de français.

Printemps littéraire

Sant Jordi 2009

.

BASES DEL CONCURS LITERARI DE SANT JORDI 2009

1. Poden presentar‑se a concurs narracions breus i poemes de tema lliure redactats en llengua catalana o en llengua castellana. La forma pot ser literària, col·loquial o la pròpia de les noves tecnologies.

2. Les obres hauran de tenir una extensió que no superi els tres fulls per una sola ca-ra. Hauran d'estar escrites a doble espai amb ordinador en fulls DIN‑A4. Els textos podran anar acompanyats d'alguna il·lustració.

3. Les obres hauran de ser inèdites i individuals, hauran de tenir títol i hauran d’anar signades amb un pseudònim. Cada concursant podrà presentar tantes obres com vulgui.

4. Les obres s’hauran de presentar acompanyades d’un sobre petit.

5. A la part exterior d’aquest sobre hi ha de constar per escrit.

a)- el pseudònim amb el qual es concursa.

b)- el títol de l’obra.

c)- el grup d'ESO o BTX al qual es pertany.

d)- La modalitat escollida: prosa o poesia.

e)- la llengua de redacció: catalana o castellana.

6. A dintre del sobre hi haurà un paper amb el veritable nom i cognoms de l’autor/a.

7. Els textos s’hauran d’enviar com a documents adjunts a les següents adreces: Llenguacastellanailiteratura@gmail.com pgironacatala@gmail.com

8. Les obres es presentaran al professorat de català i castellà abans del DIA 2 d'ABRIL. No es retornaran els originals.

9. Els premis s'atorgaran dimecres 23 d’abril al matí i seran els següents:

En llengua catalana: un premi de poesia i un de prosa per a cada nivell (1r, 2n, 3r i 4t d'ESO; 1r i 2n Btx.)

En llengua castellana: un premi de poesia i un de prosa per a cada nivell (1r, 2n, 3r i 4t d'ESO; 1r i 2n Btx.)

Els classificats en 1r lloc tindran com a premi un xec valorat en 20 euros.

Algun dels premis pot quedar desert si així ho valora el jurat.

10. Les obres premiades en llengua catalana es presentaran al concurs literari del districte per tal de poder accedir als Jocs Florals de tot Barcelona.

IES Príncep de Girona. Seminaris de Català i Castellà.