Recull de

Premsa

8 ELPAÍS Jueves 15 de septiembre de 2016

CATALUÑA

Es preceptivo pero no vincu-lante. La Junta de Museos deCataluña reunida ayer acordóno descatalogar los 44 bienesde Sijena que se conservan enel Museo de Lleida, requisitoindispensable para poderlasentregar a Aragón, como exigela ejecución de una sentenciadel juzgado de primera instan-cia deHuesca. La comisión eje-cutiva de este organismo “rati-ficó los informes que se redac-taron en 1998 que sirvieronpa-ra avalar la catalogación y pro-tección de los bienes del mo-nasterio de Sijena que hay enLleida”. Según la Junta, la co-lección “no puede ser disgrega-da” de acuerdo con la legisla-ción de patrimonio.

El consejerodeCultura San-ti Vila explicó que este organis-mo “haría su trabajo” para“dar cumplimiento a la senten-cia”. Destacó que “ir más alláde lo que hemos hecho hastaahora violentaría el ordena-miento legal en Cataluña” y pi-dió paciencia para ver cómo“evolucionaun temamuycom-plejo y en el que debe habercriterio de prudencia por to-das las partes”. El posible en-vío de la policía para llevarselas obras lo calificó de “actoque tiene un punto de violen-cia desproporcionado”. Trasasegurar que la relación conAragónes “cordial” y que “exis-te una actividad de complici-dad total”, anunció que maña-na en Lleida presentará “unainiciativa estratégica de apoyoa las grandes instituciones cul-turales de la ciudad”, algo “his-tórico”. En los próximos díasel Institut d'Estudios Cata-lans, con carácter de urgen-cia, también se pronunciaráen contra de descatalogar.

Verdi siempre es Verdi. Inclusoen su Misa de Réquiem, lejos dela escena, late el sentido teatraly el alma lírica de un composi-tor que otorgó una nueva di-mensión expresiva al teatro mu-sical. Y esa teatralidad brilló deforma espectacular en la ver-sión dirigida por GianandreaNoseda que el lunes abrió lanueva temporada de Palau 100en un clima triunfal.

Al frente de la poderosa Or-questa Sinfónica de Londres yel Orfeó Català, el director ita-liano ofreció una lectura impac-

tante, muy operística, de hondolirismo y explosivas dinámicas:pura emoción verdiana.

No ha sido casual la elecciónde un reto coral para abrir elnuevo curso. Con ella se ha pre-sentado al nuevo director titu-lar de los coros del Palau, elbritánico Simon Halsey, prime-ra espada en la escena interna-cional, que compaginará el car-go con la titularidad del coro dela Sinfónica de Londres. Y elOrfeó Català, reforzado para laocasión con las voces del CorJove, vivió con ilusión y entu-siasmo el reto coral que marca

el inicio de una esperanzadoraetapa.

La Sinfónica de Londres esuna orquesta sensacional a laque Noseda sacó el máximo par-tido, recreando episodios degran refinamiento gracias a laductilidad de las cuerdas, la bri-llantez de los metales y la sono-ridad, dulce pero sin empala-gos, de las maderas. Fue un Ré-quiem rotundo, conducido con

tempi de vértigo, tensión dra-mática y avasalladora potencia,demasiada para las limitacio-nes acústicas del Palau.

Fue también un Réquiem es-peranzador en el plano coral.Halsey ha insuflado nuevasenergías al Orfeó Català, pocoacostumbrado al estilo verdia-no, pero entregado a la tareasin reservas. El nuevo directortrabaja con rigor, oficio y talen-

to en busca de la afinación exac-ta, la transparencia y la homo-geneidad de las voces, y, aun-que queda mucho trabajo porhacer, se evidenciaron mejorasen una formación que sonómás dúctil en los matices, des-de el delicado Requiem aeter-nan inicial a la explosión de fu-ria del Dies Irae.

Cumplieron, sin llegar a en-tusiasmar, los cuatro solistasvocales. La soprano Erika Gri-maldi tiene una voz bella, perodemasiado ligera para salvarlas exigencias de una parte quedesbordó sus medios y acabócon un Libera me decepcionan-te.

Lamezzosoprano Violeta Ur-mana salvó su cometido conmás temperamento y clase quebrillo en los agudos. Si que bri-llaron, en cambio, la nobleza delínea del bajo Michele Pertusi ylos agudos del tenor Saimir Pir-gu, aunque el uso de un falsetepoco natural restó encanto a sunotable prestación.

Las fotografías y el testimonio deFrancesc Boix (Barcelona 1920-París, 1951) fueron vitales en el jui-cio a dirigentes nazis tras finalizarla II GuerraMundial. Boix fue tes-tigo en 1946 ante elTribunal Inter-nacional de Núremberg y en elproceso celebrado enDachau con-tra 61 acusados de crímenes enMauthausen, donde se emplearonalgunas de las 2.000 fotografíasque había realizado, a escondidas,durante sus años de cautiverio enlos campos de concentración. Co-nocido su papel en estos aconteci-mientos, lo que no se sabía eraque Boix también fue el autor deuna serie de 706 fotografías querealizó durante junio de 1937 y fi-nales de 1938 durante la GuerraCivil, en los frentes de Aragón,

mostrando la vida diaria de la tro-pa, tras ser reclutado como solda-do de la quinta del Biberón. Estematerial, tras un complicado pro-ceso de adquisición e identifica-ción ingresó ayer en el Arxiu Na-cional de Catalunya, después de lala firma de Josep Cruanyes, porta-voz de la Comisión de la Dignidadque lo ha donado, el consejero deCultura Santi Vila y el director delarchivo Francesc Balada que haasegurado que este fondo será ac-cesible desde la próxima semana.

Después de ponerse a la ventaen dos ocasiones —la primera vezen 2010 en la casa de subastas So-ler i Llach por 23.000 euros, sinencontrar comprador—el lote for-mado por 1.369 negativos en blan-co y negro —706 de Francesc y663 de su padre Bartomeu Boix,

un sastre apasionado de las fotos,con imágenes de Barcelona y loca-lidades de los alrededores— fuead-quirido en 2013 por la Comisiónde la Dignidad tras ser avisadapor la Asociación Fotoconnexió,dedicada a promover el estudio,investigación, conservación y difu-sión de la fotografía, mediante laaportación de 47 personas.

Tras limpiar, clasificar, descri-bir e identificar los escenarios quereproducían las imágenes, solo fal-taba saber quién las había realiza-do. La difusión de algunas de lasimágenes del llamadoFondoArge-lès, porque se presuponía que ha-bía pertenecido aun soldado repu-blicano que había estado en estecampode concentración, hizo quese recibieran muchas llamadasaportando pistas.

En una de las fotos aparecía uncapitán republicano y su prometi-da. Los nietos de la pareja los iden-tificaron como Ventura Pau yMontserrat Sureda. Pau no era elfotógrafo, tal y como se pensaba,pero en el reverso de la copia queconservaban los familiares podíaleerse: “2 de junio de 1938, Vilano-va de Meià, por el fotógrafo de la30ª División, Francesc Boix”. Otrade las llamadas reconoció aMariaFabregat, secretaria en la sede delas Joventuts Socialistes Unifica-des (JSU) en el hotel Colón de Bar-celona, que recordaba que por allí“había un fotógrafo llamadoBoix”. En una tercera, RicardoMarco, de Fotoconnexió, identifi-có al dirigenteGregorioLópezRai-mundo abrazado a un joven mili-ciano que no era otro que Boix, enuna especie de selfie de la épocarealizado en el Hotel Colon. Por sihubiera duda, se comparó la gra-fía de las notas que aparecían enlos negativos con textos escritospor Boix que acabaron de confir-mar lo que ya era una evidencia.

Exposición en LleidaEl resto ya era sabido. Tras la gue-rra, con apenas 19 años, Boix seexilió pasando por los campos deVernet d’Ariège y Setfonts. En1940 fue capturado por los alema-nes y despuésde pasarpor diferen-tes campos, llegó en 1941 a Mau-thausen, junto a otros 7.000 repu-blicanos. Por sus conocimientosfue destinado al servicio de identi-ficación del campo, un laborato-rio en el que se retrataba a lospresos. Gracias a la ayuda de otroscompañeros realizó y escondió2.000 negativos que se guardaronen un domicilio. Luego se utiliza-ron para mostrar la crudeza delgenocidio nazi tal y comomostra-ba el documental Francisco Boix,un fotógrafo en el infierno, realiza-do por Llorenç Soler en el 2000.

En noviembre se expondránpor primera vez parte de estasimágenes. Será en Lleida. Luegoviajara a Zarauz y posiblementetambién se verán en Sant Cugat,en la sede del ANCo enBarcelona,pero no está confirmado. Coinci-diendo con la exposición, Ara Lli-bres editará un libro catálogo concerca de 200 de estas fotografías.

La Junta deMuseos nodescatalogarálos bienesde Sijena

Explosiva energía deVerdi en el PalauEl ‘Réquiem’ con la Sinfónica de Londresy el Orfeó Català abren la temporada

Gloria para el fotógrafoperdido de la Guerra CivilEl Arxiu Nacional de Catalunya recibe el fondo de Francesc Boix

La Sinfónica de Londres y el Orfeó Català, durante la actuación.

JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS, Barcelona

Gregorio López Raimundo (izquierda) y Francesc Boix, en el Hotel Colón de Barcelona en junio de 1937. / ANC

J. Á. M., Barcelona

JAVIER PÉREZ SENZ, Barcelona

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CATALUNYA

101000

20657

Diario

339 CM² - 30%

3225 €

8

España

15 Septiembre, 2016

ORFEO CATALA; PALAU DE LA MUSICA CATALANA

30 DIJOUS, 15 DE SETEMBRE DEL 2016 ara cultura

La mirada vitalista d’Horacio Seguí a la música dels 60

Casa Golferichs dedica una exposició a l’obra del gran fotògraf català centrada en l’àmbit musical

Va fotografiar Elton John quan, com aquell qui diu, encara era un nen. Va anar a buscar Cliff Richard a l’aeroport del Prat quan encara to-cava amb The Shadows. A Tom Jo-nes el va acompanyar a la plaça del Sol per la festa major de Gràcia. Va passejar Adamo per Barcelona amb la seva moto. Amb Charles Azna-vour van caminar una llarga estona abans del seu concert al Palau de la Música. Quasi ni se’n recorda però li va fer fotos a Raquel Méller quan ja era molt gran. Al jove Joan Manu-el Serrat ni se sap les vegades que el va fotografiar. Els Diablos, els Salva-jes, els Sirex i els Mustang enlloc se sentien més còmodes que davant de la seva càmera.

Al seu arxiu hi ha fotos dels Be-atles a l’aeroport, a l’Hotel Avenida Palace i a la Monumental. Raphael, el Dúo Dinámico, Paul Anka, Jimmy Fontana, Mari Trini, Bruno Lomas, Julio Iglesias, Massiel, Tony Ro-nald, Los Tres Sudamericanos, to-ta la Nova Cançó i els Setze Jutges (Espinàs, Pi de la Serra, Guillermi-na Motta...). La llista és de primera divisió. Durant els anys seixanta, dècada d’espurnes de llum dins la grisor del franquisme, Horacio Se-

BARCELONATONI VALL

sable capacitat de treball. Per trobar els orígens de la seva entrada en el món de la música, s’ha de remuntar fins a finals dels anys cinquanta, quan treballava al Banc Hispano Americà i feia les fotografies per al butlletí que editava l’entitat. A les festes organitzades pel banc hi veni-en cantants i artistes de tota mena i Seguí en donava fe a través del seu objectiu. Això el va introduir a poc a poc en les bambolines de la faràndu-la. Recorda amb especial emoció les fotos en una mítica actuació con-junta de Los Cinco Latinos amb The Platters l’any 1960. Recita la tira-llonga de publicacions amb què va començar a treballar: El Correo de la Radio, Música y Canciones, Sábado Gráfico, Discóbolo, Velocidad, Cine en Siete Días, El Caso... i fins a una trentena de diaris i revistes publica-ven les seves fotos. “Va ser una bo-geria, ara em sembla mentida que pogués arribar a treballar tant”, re-memora amb emoció.

També feia fotos per a les princi-pals discogràfiques: RCA, Hispavox, Zafiro i Belter. La seva especialitat era endur-se a passejar els cantants i els grups per Barcelona a la recer-ca d’espais estèticament potents per improvisar-hi la sessió de fotos. Tan podia servir una obra al mig del car-rer, un guardamobles o un parc amb encant. També el Barri Gòtic, Mont-

FOTOGRAFIA

guí (Barcelona, 1930) va fotografi-ar tothom del món de la música. Amb la seva inseparable Leica penjada al coll va testimoniar un període cabdal de la histò-ria de la cultura popular al nostre país.

Seguí es va convertir a par-tir de la dècada posterior en un imprescindible fotògraf futbolístic, sens dubte qui més i millor ha conegut els jugadors de futbol de la lliga espanyola al llarg de quaranta anys. La seva face-ta musical ha quedat amb el temps

un pèl eclipsada per l’ingent tasca futbolística. Ara, l’exposició La mú-sica dels 60 dins i fora dels escena-

ris, que s’inaugura avui al Centre Cívic Casa Golferichs de Barce-lona, contribueix a celebrar i reivindicar aquest patrimoni fotogràfic tan fabulós.

Fer memòria és un exerci-ci de gimnàstica mental que

entusiasma Seguí. Quan es po-sa a pensar es fa creus de la

quantitat de gent que ha conegut i fotografiat. De seguida es treu im-portància i ho atribueix a una incan-

Cultura

05

01 02

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

108000

12978

Diario

1360 CM² - 162%

6528 €

30-31

España

15 Septiembre, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

31ara DIJOUS, 15 DE SETEMBRE DEL 2016 cultura

01. Joan Manuel Serrat fent una foto a Seguí amb la Leica que li ha deixat. 02. Massiel interpretant el La, la, la. 03. Peret amb el seu fill. 04. Mary Santpere i Jimmy Fontana. HORACIO SEGUÍ 05. Horacio Seguí. FRANCESC MELCION

juïc, el rompeolas o una estació de tren. Menció a part mereix el seu màster accelerat pels principals fes-tivals de música del moment: Grècia, Viña del Mar, Benidorm, San Remo, Aranda de Duero, Mallorca, Màlaga i, sobretot Eurovisió. En l’edició del 1968 va presenciar en primera per-sona la famosa i mai prou ben expli-cada polèmica del La, la, la, escrit pel Dúo Dinámico, que Serrat es va ne-gar a cantar en castellà i que final-ment va dur Massiel al triomf. Tam-bé val la pena mencionar la visita dels Beatles de principis de juliol del 1965: “«Que vénen els melenuts!», ens deia el règim amb por que els jo-ves s’esvalotessin, però allò va ser un esdeveniment bestial”.

Un laboratori al safareig Tot plegat un devessall d’experièn-cies i d’emocions viscudes intensa-ment per un fotògraf autodidacte que va aprendre a enquadrar, dis-parar i revelar gràcies als rudimen-taris manuals de fotografia de l’època. El seu primer laboratori el va improvisar al safareig de casa els seus pares. Van ser uns anys irrepe-tibles, una escola de coneixement i de vivències professionals sempre enriquidores i algun cop dures. Com la vegada que de camí al Festi-val de San Remo, a la frontera entre França i Itàlia, la policia li va rete-

TENA BUSQUETS, PREMI SEBASTIÀ GASCH La gestora i directora del festival Sismògraf d’Olot, Tena Busquets, ha rebut el 40è Premi FAD Sebastià Gasch, que distingeix la innovació escènica. El Premi FAD d’Honor és per a la ballarina Asunción Aguadé.

TENLa gerebutescèn

CRYSTAL FIGHTERS, AL NOU CICLE ‘CRUÏLLA DE TARDOR’ El Cruïlla estrena edició de tardor amb Crystal Fighters, iLe, Andrew Bird, Kate Tempest o Caravan Palace. El nou cicle se celebrarà del 15 d’octubre al 7 de desembre en diverses sales de Barcelona.

nir el material de fotografia i va ha-ver de desembutxacar quasi tots els diners que portava. El resultat? Els quatre dies que va ser a la ciutat ita-liana l’estómac li va protestar més d’una vegada. Però va valer la pena.

Són milers els records entranya-bles que se li acumulen a la memò-ria. Com per exemple veure néixer el decisiu esclat de la Nova Cançó. En aquest terreny, va ser coetani d’artistes de la llum com Xavier Mi-serachs, Oriol Maspons i Colita, àm-pliament i merescudament recone-guts com a fotògrafs rellevants de l’època. Seguí, junt amb altres fotò-grafs com Pep Puvill i Joana Biarnés –rescabalada fa poc gràcies a un fan-tàstic documental–, ha quedat en un discret –i injust– segon pla, segura-ment per haver dedicat molts més anys de la seva trajectòria professi-onal a un terreny igualment artístic i apassionant però molt més funci-onal i menys lluït com la fotografia esportiva, de la qual és sens dubte el representant més experimentat.

L’exposició de fotos que ara es pot veure a l’espai Golferichs, co-missariada per Gemma Fàbregas, demostra la vàlua immensa de la seva mirada. Valgui tan sols la pre-ciosa foto de Peret a casa seva amb el seu fill en braços jugant alegre-ment, per resumir l’esperit huma-nista i vital del gran Horacio.e

03 04 El llarg viatge de les imatges del soldat fotògraf

tes pistes falses, es va descobrir que eren de Francesc Boix i el seu pare. Ahir la Comissió de la Dignitat va fer donació a l’Arxiu Nacional de Cata-lunya del fons: 1.369 negatius en blanc i negre, 706 dels quals són de Francesc Boix i 663 de Bartomeu Foix. Fotoconnexió s’ha encarregat de netejar-les, instal·lar-les a les cai-xes de conservació, classificar-les i descriure-les.

Francesc Boix, que era soldat i for-mava part de la columna Macià-Companys, va captar amb la seva cà-mera moltes escenes de la Guerra Ci-vil. Al fons, hi ha imatges d’entre el juny del 1937 i finals del 1938 al front d’Aragó, amb escenes de la zona de Terol, Saragossa i Osca, i al front del Segre, a la zona de Vilanova de Me-ià, a Badaüll, a Vilanova de la Barca i altres pobles del Pla d’Urgell i el Se-grià. Bartomeu Boix va fotografiar la ciutat de Barcelona, les platges de Ba-dalona, el Garraf, Castelldefels i Sit-ges, les eleccions del 1939, la visita de Macià a Valldoreix o la propaganda electoral de les diferents eleccions entre el 1930 i el 1936.

Identificar les fotografies que van fer el soldat fotògraf i el seu pa-re no ha sigut fàcil. Els membres de Fotoconnexió i de la Comissió de la Dignitat han hagut de recórrer el territori català i aragonès per iden-tificar les localitzacions de les imatges. Alguns dels rostres que hi apareixen ja tenen noms i cog-noms, però en queden molts altres que continuen sent anònims: “Quan tothom les pugui veure, se’n podran identificar més”, afirma Cruanyes. Les imatges es podran veure a Lleida al novembre i des-prés circularan per altres llocs de Catalunya. D’altra banda, Ara Lli-bres editarà un llibre-catàleg. e

Gregorio López Raimundo i Francesc Boix a l’Hotel Colón, seu de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya el juny del 1937. F. BOIX

L’arxiu de Francesc Boix, rescatat per la Comissió de la Dignitat, ja és patrimoni públic

El fotògraf Francesc Boix (Barcelo-na, 1920 - París, 1951) va ser un per-sonatge oblidat durant molt de temps. Va morir amb només 30 anys, i ningú en va parlar fins a la dècada dels 90. Va tenir una vida força tràgica: va anar al front amb només 17 anys, va patir l’exili en so-litari quan en va fer 19 i va passar pels camps de concentració france-sos i per Mauthausen. Al camp d’ex-termini va ocultar 2.000 imatges que després van ser un testimoni clau contra la barbàrie nazi als judi-cis de Nuremberg. Desafortunada-ment, molta de la seva obra es va perdre. La insistència i la solidari-tat d’un col·lectiu de ciutadans, pe-rò, han fet possible recuperar una part del seu llegat, que des d’ahir forma part de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Els pròxims dies tot el fons estarà penjat a internet.

La vida és plena d’atzars, i el 2013 part de les fotografies de Boix i tam-bé del seu pare, Bartomeu, van apa-rèixer en una pàgina de compra i venda per internet. Les va oferir un ciutadà francès que havia adquirit el material en un mercat d’antiguitats a prop de Perpinyà. Quan les imat-ges es van subhastar no se sabia qui n’era l’autor. El seu valor testimoni-al i la seva qualitat, però, va alertar el col·lectiu Fotoconnexió, que es va posar en contacte amb la Comissió de la Dignitat. El portaveu de l’en-titat, Josep Cruanyes, es va mobilit-zar perquè no sortissin de Catalu-nya i va aconseguir els 7.500 euros que van costar de mecenes particu-lars, i amb l’ajuda d’Ara Llibres i Sà-piens. Després de seguir unes quan-

BARCELONASÍLVIA MARIMON

SECCIÓN:

E.G.M.:

O.J.D.:

FRECUENCIA:

ÁREA:

TARIFA:

PÁGINAS:

PAÍS:

CULTURA

108000

12978

Diario

1360 CM² - 162%

6528 €

30-31

España

15 Septiembre, 2016

PALAU DE LA MUSICA CATALANA

BTV Notícies

14-9-2016

La pàgina web de BTV Notícies publica el teaser (vídeo promocional) del concert

inaugural del cicle Simfònics al Palau, el dissabte 17 de setembre de 2016, amb el

programa “Pere i el llop amb Brodas Bros”, i informa de la temporada 2016-17 de

Simfònics al Palau.

Enllaç:

http://www.btv.cat/btvnoticies/2016/09/14/pere-llop-brodas-bros-inaugura-cicle-

simfonics-palau-musica/

INICI LA FONOFERNEMLANDTECA AMFORTAS, EL

CORRESPONSAL SUGGERIMENTS

Cerca

CERCADOR

CERCA

L’AGENDA DE IN FERNEM LAND

*

Espai disponible per a anunciar l'activitat musical.

Interessats poseu-vos en contacte amb mi a

infernemland2007@gmail.com

11 ja heu valorat

La Messa da Requiem de Giuseppe Verdi és una obra extraordinària ideal per inaugurar

una temporada, sobretot si es compta amb els elements que puguin garantir superar tots

els reptes que per a tots ells va reservar el compositor amb quelcom més que solvència.

L’ocasió era important perquè suposava la presentació de Simon Halsey, el nou director

dels cors de l’Orfeó Català, així, en plural com ens informa el programà de mà, el que vol

dir que tot el projecte coral de la casa recau sota la seva responsabilitat i personalitat, per

tant iniciar el seu “regnat” amb una obra coral tan protagonista, era tota una targeta de

presentació, tot i que ben mirat potser hagués estat bé acabar la temporada amb aquest

Rèquiem i així haguéssim copsat encara més el treball que ja es va evidenciar en aquest

primer concert.

Amb l’Orfeó Català tot sòl no n’hi havia prou per garantir el nivell exigible en una ocasió

tan especial i en lloc d’anar a buscar el reforç habitual del Cor de Cambra, el mestre

Halsey s’ha estimat més confià en l’excel·lent Cor Jove premiant d’aquesta manera

l’excel·lent tasca feta per Esteve Nabona des de l’any 2002 que va agafar el relleu de

Conxita Garcia que havia estat la primera directora des de la fundació del cor l’any 1986.

Ja ho anirem veient, però crec que aquesta no serà una col·laboració aïllada i el Cor

Jove, malgrat la seva personalitat pròpia ha d’acabar sent la pedrera real de l’Orfeó

Català, ja que aquest necessita un relleu evident. La suma dels dos cors sota un mateix

PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (GRIMALDI-URMANA-PIRGU-PERTUSI-ORFEO CATALÀ-COR JOVE-LSO;NOSEDA)POSTED ON 13 DE SETEMBRE DE 2016 1:46 BY JOAQUIM

JOAQUIM

La vida, un pretext per anar a l'òpera

Post Date 13 Setembre 2016

Post Tags Cor Jove de l'Orfeó Català, Erika

Grimaldi, Gianandrea Noseda, Giuseppe Verdi,

London Symphony Orchestra, Messa da Requiem,

Michele Pertusi, Orfeó Cartalà, Palau 100, Saimir

Pirgu, Violeta Urmana

Anterior PROMS 2016: THE LAST NIGHT o

JUAN DIEGO FLÓREZ FA L’INDI.

Següent PROMS 2016: THE NIGHT

BEFORE THE LAST ONE o EL RÈQUIEM DE VERDI

(Wilson-Kolosova-Pitta-Robinson;Alsop)

IN FERNEM LANDla vida com a pretext per anar a l'òpera

Segueix

Accepta i tancaÚs de cookies Aquest web utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Our

Cookie Policy

Pàgina 1 de 10PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-Urmana-P...

15/09/2016https://ximo.wordpress.com/2016/09/13/palau-100-20162017-messa-da-requiem-de-v...

AVIS IMPORTANT

A partir d'ara, els arxius d'àudio i vídeo tindran un

temps de disponibilitat de descàrrega limitat,

sense possibilitat de recuperació una vegada

deixin d'estar disponibles

TRADUCTOR

Este blog traducido al castellano

This blog translated in English

Diesen Blog ins Deutsche übersetzt

ce blog traduit en français

NOVETATS I RECICLATGES

IN FERNEM LAND

ELS DARRERS COMENTARIS

jordifosal on PROMS 2016: THE NIGHT

BEFORE T…

Fernando S.T. on Daniele Gatti i l’Orques…

Pepa MG on PROMS 2016: THE LAST

NIGHT o J…

Pepa MG on NADJA MICHAEL CANTA

MEDEA DE…

Fernando S.T. on PALAU 100 2016/2017:

MESSA DA…

SANTI on PALAU 100 2016/2017: MESSA

DA…

colbran on PROMS 2016: THE LAST NIGHT

o J…

Joan on A L’ENTORN DE DIE ZAUBER…

GLORIA ABRAS POU on PROMS 2016: THE

LAST NIGHT o J…

Leonor on PROMS 2016: THE LAST NIGHT

o J…

projecte no pot donar més que gratificants fruits, tot i que ahir encara era massa aviat per

evidenciar-se amb engrescador entusiasme. Si que es va apreciar una tasca de conjunt,

de treball a la recerca d’un so molt més corpori, dúctil i expressiu, que es va evidenciar

més en les cordes masculines que en les femenines, encara massa tímides i en moments

de màxima exigència, massa febles, però el treball d’equilibri i homogeneïtzació de

colors, timbres i intensitats es va fer palès en molts moments, des dels encoratjadors

compassos inicials en un pianíssim prou corpori per fer-se audible, als temibles

crescendos i esclats d’ira divina, que malgrat evidenciar el treball que encara cal fer en

les notes més agudes en forte, per tal de no posar en risc la qualitat de l’emissió i la

contundència corpòria amb notes blanquinoses i projeccions escanyolides, ja denotaven

un canvi i una millora, sent molts més els moments de feliç resolució que no pas els de

preocupant limitació.

El Rèquiem de Verdi s’ha dit moltes vegades que és una òpera més del seu catàleg,

però és que sota les mans de Gianandrea Noseda esdevé una de les òperes més

importants del catàleg verdià. Jo n’hauré escoltat molts de Rèquiems de Verdi, en

gravació i en les sales de concert o al Liceu, però cap tan operístic com el que ahir ens va

oferir el mestre milanès. Aquesta teatralitat tan accentuada no va beneficiar gaire a

l’Orfeó actual, fins ara més habituat a sonoritats més toves i deliqüescents i a exigències

molt menys extremes i ves per on que en un concert on se’ls ha exigit tant, han estat

capaços, sense ser encara el cor ideal per fer front a la versió de Noseda, de cantar amb

unes ganes que sobrepassaven en molt aquella voluntat de complir amb dignitat el repte

que fins ara sabien que no podrien superar. Es notava il·lusió, concentració i ganes,

l’actitud era tota una altra i malgrat que queda molt per fer és possible que per fi s’hagi

encetat el camí correcte.

Dient que la direcció de Gianandrea Noseda va ser molt teatral ja he deixat intuir que

m’ha agradat, perquè aquesta obra es fa difícil entendre-la des d’una vessant espiritual i

de recolliment, ja que estem davant d’un clam dramàtic contra la mort i mai l’havia

escoltat tan virulent, esquinçat i irat com ahir. Un Rèquiem sense treva, amb un tempo

endimoniat, amb unes dinàmiques vorejant l’accident, que sortosament no va tenir lloc,

amb una intensitat sonora que en alguns moments posava en perill la integritat dels

fonaments del Palau i òbviament els oïdes del públic que entre atònit, atemorit i

bocabadat patia/gaudia la ira divina o l’esclat fugat d’un Sanctus vertiginós. El mestre

Noseda sabia que amb la fantàstica London Symphony Orchestra podia exigir-ho tot,

perquè la precisió, afinació i qualitat sonora són màximes i el mestre va treure dels

musics, veritables gemecs i sospirs d’una orquestra envejable, en estat de gràcia i

predisposada en tot moment a llençar-se amb seguretat pel precipici emocional que els

proposava el seu director. No sé si admirar més la brillantor dels seus metalls o l’extrema

precisió de la corda capaç de seguir el vertigen desenfrenat o l’aclaparadora

contundència del Dies Irae més temible. I entremig de tanta teatralitat hi havia lloc per

moments de meditació i pregària, petites illes de confort o consol en els que la corda i les

fustes semblaven levitar.

Davant d’aquesta radicalitat el quartet solista corria el perill de morir esclafat entre tantes

sotragades sonores, però per sort els van situar en mig de l’abarrotat hemicicle, entre

l’orquestra i el cor, de tal manera que les veus es projectaven molt millor, i tot i que en

algun moment van ser engolits o quedaven més anònims, van poder ser quasi sempre

presents , sense necessitat de deixar-hi la vida.

Què hi fa Erika Grimaldi cantant la part de soprano del Rèquiem de Verdi? És una

pregunta de difícil resposta perquè només es pot entendre des de la inconsciència més

absoluta, degudament permesa i encoretjada per un director (Noseda) que la

destrossarà, de seguir així, en pocs anys. Grimaldi és una soprano lírica ideal per cantar

Nanetta del Falstaff, però com que el seu volum vocal és generós, el mestre Noseda la

utilitza com si estiguéssim davant d’una “soprano assoluta” capaç de fer tots els rols de

l’auca i jo em temo que de seguir així aviat no en farà ni un. La veu es projecta molt bé,

quan no força és fins i tot bonica, però sovint quan ha de fer aguts, els força i els fa

vorejar el crit. Tots sabem que Verdi exigia a les sopranos un cos vocal molt ampli, amb

un centre consolidat i un greu que ofereixi prou consistència com per poder passejar per

la zona sense parlar o obrint les vocals canviant el color. Grimaldi no pot assumir la part

amb homogeneïtat, oferint amb una veu capaç d’altres exigències, evidents mostres

d’incapacitat per cantar amb la deguda convicció i transcendència el “Libera me”, que

apunta bé en la primera part però que s’estavella quan el drama s’apropa a la fi. Crònica

d’una decepció anunciada. Segueix

Accepta i tancaÚs de cookies Aquest web utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Our

Cookie Policy

Pàgina 2 de 10PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-Urmana-P...

15/09/2016https://ximo.wordpress.com/2016/09/13/palau-100-20162017-messa-da-requiem-de-v...

2 THOUGHTS ON “PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI

(GRIMALDI-URMANA-PIRGU-PERTUSI-ORFEO CATALÀ-COR JOVE-

LSO;NOSEDA)”

PROMS 2016: THE NIGHT BEFORE

THE LAST ONE o EL RÈQUIEM DE

VERDI (Wilson-Kolosova-Pitta-

Robinson;Alsop)

PROMS 2016: THE LAST NIGHT o

JUAN DIEGO FLÓREZ FA L'INDI.

jaumeM on JOHAN BOTHA (1965-2016)

alex on Daniele Gatti i l’Orques…

Joaquim on Daniele Gatti i l’Orques…

Joaquim on Daniele Gatti i l’Orques…

Joaquim on Daniele Gatti i l’Orques…

IN FERNEM LAND AL MÓN

*

CERCA PER CATEGORIES

Selecciona la categoria

CALENDARI

Setembre 2016

M T W T F S S

1 2 3 4

5 6 7 8 9 10 11

12 13 14 15 16 17 18

19 20 21 22 23 24 25

26 27 28 29 30

« ago

FINS AQUEST MOMENT A IN FERNEM LAND

4,802,240 visites

PÀGINES AMB ELS MILLORS FILS

La gran Violeta Urmana conserva tota la categoria artística que sempre ha tingut. La veu,

per errors del passat mostra tres colors diferenciats, l’agut més propi al d’una soprano

gastada que al d’una mezzosoprano en plenitud, un centre vellutat de mezzosoprano

com cal, i el greu una mica “poitriné” que dirien els francesos, propi de les

mezzosopranos que s’han deixat temptar per tessitures pos apropiades i que després del

penediment intenten recuperar amb poca sort. Tot i així Urmana és una gran cantant, i

malgrat que la conjunció tímbrica amb Grimaldi no va ser del tot reeixida i no pas per

culpa seva, sortosament va demostrar que encara ens pot fer gaudir de nits magnífiques,

com la d’ahir.

Saimir Pirgu substituïa a Pieo Pretti. Pirgu es troba a Barcelona assajant el Macduff del

Macbeth inaugural al Liceu i l’han pogut aprofitar per aquesta sobtada baixa. Em va

agradar, però com sempre, li trobo aspectes a millorar que només amb una mica més de

cura podrien fer que la seva prestació passés de solvent a excel·lent. El seu agut és segur

i això per a un tenor és mitja vida, però també cal dir que no ho és tot i ja que no té

aparents problemes en el que per a molts és un veritable trauma, podria dedicar-se a

treballar millor algunes projeccions i algunes sonoritats que o bé són massa nassals o no

s’emeten amb la naturalitat que les hauria d’acabar fent belles, per exemple els seus

falsets, quasi obligats en el “Ostias preces”, no detenen el temps i l’espai, són intents

més voluntariosos que efectius. Pirgu és un tenor que no fa patir, però no acaba de

rematar la feina i és una llàstima perquè no tenint gaires veus a l’abast, tan generoses i

fàcils, no esforçar-se més per superar aquests handicaps em sembla un pecat.

Michele Pertusi potser no és el basso verdià que imposa, però canta deliciosament

gràcies a una carrera belcantista de primera. No va destacar molt però tampoc va deixar

d’estar mai present. Es va conjuntar molt bé amb la resta del quartet i mai va defallir,

malgrat que segurament dels quatre és el que té una intensitat sonora més feble. La seva

experiència cal dir que és un actiu importantíssim per assolir de manera notable els seus

objectius. Un gran professional

Al final un gran èxit per tots, però especialment pel mestre Noseda i també per Simon

Halsey i els dos cors. Noseda fins i tot va aconseguir uns bons segons de respectuós

silenci al final i això que durant el concert hi van haver mostres preocupants i indicis de

terrabastalls que no es van acabar produint, com un mòbil tot just iniciats els primers

compassos inicials, alguns estossecs inoportuns o un intent immediatament frustrat

d’aplaudiment després del Sanctus (algun familiar emocionat d’algun dels coristes?).

Bon inici Palau 100, l’enhorabona.

COMPARTEIX:

20Facebook Correu electrònic Twitter Google Imprimeix

POSTED IN CONCERTS, MÚSICA CORAL, MÚSICA RELIGIOSA, PALAU | TAGGED COR JOVE DE L'ORFEÓ CATALÀ,

ERIKA GRIMALDI, GIANANDREA NOSEDA, GIUSEPPE VERDI, LONDON SYMPHONY ORCHESTRA, MESSA DA

REQUIEM, MICHELE PERTUSI, ORFEÓ CARTALÀ, PALAU 100, SAIMIR PIRGU, VIOLETA URMANA

M'agrada

4 bloggers like this.

Related

EL REQUIEM DE VERDI

INAUGURA LA

TEMPORADA MUSICAL

2016/2017 DE

BARCELONA

PROMS 2016: THE NIGHT

BEFORE THE LAST ONE o

EL RÈQUIEM DE VERDI

(Wilson-Kolosova-Pitta-

Robinson;Alsop)

PALAU 100: EL REQUIEM

ALEMANY

Segueix

Accepta i tancaÚs de cookies Aquest web utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Our

Cookie Policy

Pàgina 3 de 10PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-Urmana-P...

15/09/2016https://ximo.wordpress.com/2016/09/13/palau-100-20162017-messa-da-requiem-de-v...

DEIXA UN COMENTARI

TAMARA WILSON CANTA WAGNER

(Brünnhilde) ALS PROMS 2016

PALAU 100 2016/2017: MESSA DA

REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-

Urmana-Pirgu-Pertusi-Orfeo Català-

Cor Jove-LSO;Noseda)

Daniele Gatti i l'Orquestra del

Concertgebouw: inauguració de la

temporada 2016/2017

La Gustav Mahler Jugendorchester,

Christian Gerhaher i Philippe Jordan

interpreten a Bach i Mahler

SCHUBERTÍADA DE VILABERTRAN

2016: MAURO PETER I HELMUT

DEUTSCH INTERPRETEN DIE

SCHÖNE MÜLLERIN

JOHAN BOTHA (1965-2016)

EL REQUIEM DE VERDI INAUGURA

LA TEMPORADA MUSICAL

2016/2017 DE BARCELONA

SCHUBERTIADA DE VILABERTRAN

2016: MATTHIAS GOERNE

ALEXANDER SCHMALCZ

SEGUEIX-ME A TWITTER

Incrusta-ho Mostra-ho al Twitter

Tuits de @InFernemLand

TAMARA WILSON CANTA

WAGNER (Brünnhilde) ALS

PROMS 2016

ximo.wordpress.com/2016/09/15/ta

…m

Joaquim

@InFernemLand

IN FERNEM LAND A FACEBOOK

SANTI

13 DE SETEMBRE DE 2016 A LES 12:01

L’orquestra i Noseda de fàbula

Urmana, Pirgu, Pertusi i Grimaldi, per aquest ordre.

Els dos cors bé, més justets en els moments de plenitud i ajudats o

perjudicats, depenent de com s’escolti, per un col·lapse acústic que em va

fer patir per la integritat dels timpans del personal.

El Dies Irae impressionava molt i feia por de veritat. Déu sota els ulls de

Noseda estava molt enfadat.

Una gran nit

Respon

Fernando S.T.

13 DE SETEMBRE DE 2016 A LES 15:43

A mi manera de entender esta obra, no me gustaron los solistas tanto como

a ti.

Lo de Noseda es otro tema y ante la contundencia de su propuesta

solamente cabe aplaudir sin reparos.

Es cierto lo que dices cuando te refieres a que una dirección más lirica y

menos radical hubiera favorecido al Orfeó y al Cor Jove, pero también lo es

que esa dirección los elevó hasta cotas que hacía años que no alcanzaban.

Bravo por Noseda y por los responsables del Palau por poner el Coro de la

casa en manos de um director de prestigio.

Finalmente una pregunta ¿Qué hay que hacer o a que ente superior nos

hemos de encomendar para tener aquí una orquesta como la LSO?

Y una sugerencia a los responsables de la sala: Con la temperatura

veraniega, una sala a rebosar y un escenario donde no cabía ni un alfiler,

mantener el aire acondicionado bajo mínimos fue asfixiante, para futuras

sesiones ténganlo en cuenta.

Respon

Segueix

Accepta i tancaÚs de cookies Aquest web utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Our

Cookie Policy

Pàgina 4 de 10PALAU 100 2016/2017: MESSA DA REQUIEM DE VERDI (Grimaldi-Urmana-P...

15/09/2016https://ximo.wordpress.com/2016/09/13/palau-100-20162017-messa-da-requiem-de-v...