35

Llegendes, contalles i tradicions

Pere el Gran: història, tradició, llegenda...

Sebastià Herreros +de1000 Històries. Sant Climent de Llobregat

A Sant Climent de Llobregat és tradició que el 27 d’octubre de 1285, el rei Pere el Gran es va trobar malament i va fer nit a Sant Climent. Olesa de Bonesvalls és tradició que el 27 d’octubre de 1285, el rei Pere de Gran es va trobar malament i va fer nit a l’Hospital de Cervelló, també denominat Hospital d’Oleseta.

El fet històric és la sortida del Rei des de Barcelona cap a Saragossa, ja que havia passat al seu fill l’encàrrec d’encapçalar l’estol que s’havia de dirigir a Mallorca per apoderar-se dels dominis del seu germà, Jaume II de Mallorca, qui havia fet costat al rei Felip III de França a la croada contra el rei Pere (1283-1285).Els fets tradicionals climentó i olesenc segueixen les paraules de les cròniques de Ramon Muntaner i Bernat Desclot, respectivament. Com que fins ara no s’ha pogut demostrar quin dels dos cronistes te raó, aquest fet històric s’ha incorporat al cistell de les tradicions de Sant Climent i d’Olesa de Bonesvalls. Com a climentó accepto la tesi de Muntaner, amb certs dubtes que explicaré a continuació.

Història, tradició, llegenda.Començarem analitzant el significat d’aquestes tres paraules tal i com les defineixen el Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll (DCVB) i el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC).Història: DCVB: Narració ordenada d’una sèrie d’esdeveniments; especialment, Exposició sistemàtica dels esdeveniments que afecten un poble, una institució, una ciència, etc.DIEC: Narració ordenada i verídica dels esdeveniments relatius a una persona, a un objecte, d’un succés, d’un afer.Tradició: DCVB: Transmissió oral de pares a fills, de fets històrics, creences, doctrines, etc.DIEC: Transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc.Llegenda: DCVB: Narració que té per fonament un fet o fets més o menys reals, però transformats per la tradició.DIEC: Narració popular d’esdeveniments sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició.Veiem que les tres paraules tenen un denominador comú: Un fet històric. En el nostre cas, el fet històric és la mort del rei Pere el Gran, II de Catalunya i III d’Aragó.L’anàlisi d’aquest fet històric es pot estudiar des de molts punts de vista i sobre cadascun d’ells s’han escrit estudis i llibres que els descriuen perfectament, així que en aquesta comunicació presentarem unes pinzellades dels temes que envolten el fet descrit per animar els estudiosos a aprofundir en els fets històrics.

36

Baronia d’Eramprunyà.

Desembarcament a Trapani, Sicilia. Nuova

Cronica f.127r

- Pere el Gran, II de Catalunya i III d’Aragó.- El Camí Ral.- L’Hospital d’Oleseta.- La malaltia del rei Pere a les cròniques de Muntaner i Desclot..- Defunció i enterraments de Pere el Gran.- Imatge recuperada de Pere el Gran.

Pere el Gran, II de Catalunya i III d’Aragó.Els 45 o 46 anys de vida de Pere el Gran (1239-1285) van ser molt actius i productius, doncs al veure tancades les portes de l’expansió del regne heretat del seu pare, Jaume el Conqueridor, pel sud, oest i nord pels regnes de Castella i França, va dirigir els seus ulls cap el Mediterrani i amb la conquesta de Sicília i Malta va posar la primera pedra de l’expansió de la Corona d’Aragó que en temps dels seus fill i net es va convertir un una potència reconeguda arreu d’Europa.Personalment, Pere el Gran portava un ADN molt divers que li van donar una gran potència física. Repassem la llista dels seus rebesavis:

- Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona- Peronella d’Aragó- Alfons VII, rei de Castella- Riquilda de Polònia-Silèsia- Guillem VII, comte de Montpeller- Matilde de Borgonya- Manolis I, emperador de Bizanzi- Maria de Poitiers- Geza II, rei d’Hongria- Evfrosiniya, princesa de Kiev- Rénaud de Châtillon- Constança d’Antioquia- Pere Capet, fill de Lluís VI, rei de França- Elisabet de Courtenay- Balduí VIII de Flandes-Hainaut- Margarita de Lorena

Deixem aquí a Pere el Gran per caminar pel Camí Ral.

37

Llegendes, contalles i tradicions

El Camí Ral.Gràcies a aquestes trobades de l’Eramprunyà, el Camí Ral de Barcelona a Vilafranca ha estat estudiat per activa i per passiva i, per això crec que només cal recuperar alguns paràgrafs dels treballs referenciats a la bibliografia i presentar-vos una imatge de 1913, desconeguda per a mi fins ara.El camí Ral està perfectament documentat a l’edat mitjana i probablement seguia i segueix el traçat d’una via romana complementaria a la Via Augusta. Vives Tort (2008: p. 419) ens diu:

El camí́ que en època romana anava des de Sant Boi a les Gunyoles, passant per Begues i Olesa de Bones Valls és evident que seguia vigent. Cal només esmentar la topada entre cristians i musulmans del 898 a Bighassh, “al camí de Barcelona”. Però l’emplaçament del castell que centrava la baronia d’Eramprunyà lluny d’aquesta ruta demostra que la situació era més complexa. Totes aquestes mencions de camins medievals pel massís de Garraf no han de fer perdre de vista, sinó confirmar-ho, que el camí més important que anava del Llobregat al Penedès creuant pel centre del Garraf seguia sent el que naixia a Sant Boi i, passant per Sant Climent, Begues i Olesa de Bonesvalls, desembocava al Penedès per les Gunyoles. A més de la ja citada menció de Begues el 898, el camí és ben documentat, encara que, com és habitual en la documentació d’aquest període, amb citacions puntuals.

Jordi Moners al blog ‘La joia de viure’ fa una descripció del primer tram entre Barcelona i Sant Climent, tram que va recórrer Pere el Gran el 1, 285, que sempre m’ha agradat, que reprodueixo a continuació:

Encara avui es conserva el nom antiquíssim de Camí Ral per designar el camí medieval que unia per la via més directa Barcelona amb Vilafranca del Penedès i totes les altres viles catalanes de ponent i del sud.També se’n conserven les pedres i el nom en el lloc que, mig carenejant, va des del damunt del cementiri enllà, passant pel costat de la capella del Roser cap al peu del Puig d’Endi i, ja en el terme de Begues, continua cap a can Bruguera, roca del Barret, can Grau, en direcció a l’hospital d’Oleseta de Bonesvalls.Aquest camí sortia de Barcelona pel portal de Sant Antoni cap a la Creu Coberta i per la carretera de la Bordeta cap a Santa Eulàlia de Provençana i l’Hospitalet. Un cop passat Cornellà travessava el riu més o menys a l’altura de l’actual pont del Carrilet –abans hi havia hagut, segons les èpoques, una barca o un pont, i probablement un gual no gaire lluny-. Passat el riu s’enfilava pel carrer del pont de Sant Boi cap el mercadal –l’actual Plaça de la Constitució- i pel carrer de l’Alou, el Pou Comú i el Camí Vell de Sant Climent -avui carrer vermell- es dirigia cap el Cap de la Vila, El Bori, l’Estret de Roques i d’aquí guanyava una mica d’altura i baixava finalment per darrera de l’actual torre d’en Barraquer, passava pel lloc on avui hi ha les cases de la Costa i torre del senyor Paco (el caminet estret que avui és la reminiscència és el resultat de l’arbitri en benefici de la propietat privada), i travessava l’actual carretera per enfonsar-se en l’actual fondalada, avui encara misteriosa que duu al fons de la riera de Sant Climent, al lloc on travessa altra vegada la carretera moderna, després d’haver creuat tot el poble continuava cap al Coll de la Creu i enllaçava amb el tros que ja hem descrit més amunt. El pas pel poble devia fer-se pel carrer Major i el de l’Església...

... i travessava l’actual carretera per enfonsar-se en l’actual fondalada, avui encara misteriosa que duu al fons de la riera de Sant Climent, ... Anys 30. Foto: Isaac Galan Cesteros (1883-1950)

38

Baronia d’Eramprunyà.

Personalment, el paràgraf que diu: ... i travessava l’actual carretera per enfonsar-se en l’actual fondalada, avui encara misteriosa que duu al fons de la riera de Sant Climent, ... m’arriba directament; doncs aquest tram és la façana de casa nostra, i només caldria comentar que ara, gràcies a la nova il·luminació instal·lada per l’Ajuntament, potser ha perdut misteri però ha guanyat seguretat.Acabarem aquest tram de la comunicació fent referència a dues fotos que acompanyen aquestes línies: una dels anys 30s d’Isaac Galan, i una altre, recentment trobada, d’en Francesc Xavier Parés, de 1913, que mostra el tram on el Camí Ral, després de passar per la ‘misteriosa fondalada’, arriba al punt de confluència del torrent del Querol i la riera de les Comes, on neix la riera de Sant Climent. Aquest és, molt probablement, un dels punts cabdals en l’origen del poble de Sant Climent, ja que allà es va ubicar la primera farga, senyal de la freqüència de pas de cavalleries.

L’Hospital d’Oleseta.Josep Arasa al seu blog ‘El Barrinaire’ ens diu:

“L’Hospital d’Olesa de Bonesvalls està situat a l’antic camí ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès per Sant Boi. El poble es va començar a formar al segle X, una de les cases rebia el nom d’Osevesa, que, podria ser l’origen del topònim Olesa.L’hospital va ser fundat el 1262 per Guillem (II) de Cervelló, senyor dels castells de Cervelló, Foix, Vilademàger, Gelida i molts d’altres, i es diu que a la seva inauguració hi estigueren presents el rei Jaume i Raimon de Penyafort.Guillem, en el seu testament, expressà la voluntat de la fundació d’un recinte hospitalari amb la intenció que acollís a pobres, pelegrins i viatgers tots els que en el nom de Déu hi demanessin acolliment. Va escollir Olesa per les condicions ideals i saludables del lloc. Envoltat de muntanyes i poca humitat ‘Hospitalis de Bonis Valius’. Guillem li cedí les rendes de la vila de Sant Joan d’Olesa, el molí de Planella sobre el Gaia, censals i delmes en els termes de Santa Perpetua, Viladeperdius, Valldeperes, Rocamora, Brufaganya i les quadres d’Ordal i de Vallirana, pel seu manteniment.(...)És un dels hospitals medievals més ben conservats de Catalunya. L’edifici, està emmurallat dins un recinte fortificat amb torre de l’homenatge de planta quadrada amb finestres geminades, és una obra de transició del romànic al gòtic, molt reformada als s. XVI i XVII. Un dels elements de l’hospital més interessants és la gran carassa de pedra que hi ha sobre el portal d’entrada. L’edifici té dues naus rectangulars de cinc trams superposades, formant dos pisos coberts amb arcs apuntats que culminen a la segona planta amb un sostre a dues aigües. La façana principal està feta amb un carreu molt ben escairat i, seguint el perímetre es poden distingir els escuts de la casa de Cervelló. Al segle XVIII, arran de la construcció del nou camí, futura carretera N-340, pel coll d’Ordal, Olesa deixà de ser lloc de pas obligat. El camí ral quedà obsolet i l’hospital va perdre interès.(...)Hospitals com el d’Oleseta (anomenat així en alguns documents) no tenien ni metge ni farmàcia, només oferien menjar, llit i serveis espirituals. L’Hospital disposava d’un eclesiàstic per batejar els infants i donar sepultura als qui hi morien. Els bords que s’abandonaven s’estaven un dia a l’Hospital i després, de bon matí eren portats per l’hospitaler en carro fins al següent hospital que feia camí cap a l’hospital de la Santa Creu a Barcelona. Als pelegrins se’ls donava una lliura de pa i vi, i si es quedaven a la nit, cuina i llit. Al segle XVIII encara es donava la mateixa ració i per la tarda, una sopa i una arengada”.

Acabarem aquest pessic amb les paraules de Salvador Llorach:“Indicarem que el conjunt monumental de l’Hospital d’Olesa, malgrat les modificacions sofertes al segle XVI i posteriors, és una obra medieval del segle XIII de les més importants servades al Principat en aquest aspecte (edifici fet fora del nucli urbà) i malauradament fins als moments actuals encara no s’ha fet res per a rehabilitar-lo i donar-li l’esplendor que es mereix. Una vertadera pena”.

Tanmateix, avui val molt la pena visitar l’Hospital i fer un petit reportatge fotogràfic com el us adjuntem.

Sant Climent de Llobregat, 16.11.1913. Vista general. Foto: Francesc Xavier Parés (1875-1955)

39

Llegendes, contalles i tradicions

Fotos: Anna Galan / Sebastià Herreros

40

Baronia d’Eramprunyà.

Crònica de Ramon Muntaner

Text de Bernat Desclot

La malaltia del rei Pere a les cròniques de Muntaner i Desclot.Aquest és el punt cabdal d’aquest treball. Començarem llegint el que diuen les Cròniques:Ramon Muntaner a la seva Crònica diu:

“ e con fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà e amb aquell refredament venc-li cremoreta de febre. Així que ell soferí per lo ca in de tal guisa que hac a romandre a Sent Climent aquell dia. E trameteren missatges a Barcelona, maestre Arnau de Vilanova...”.

Bernat Desclot diu que: “E hun dia, quant ell se fo partit de Barcelona, e

tenia son dret cami, e hac cavalcant tro tres o quatre llegues, sentis tant fort agreugat de sa malaltia, que hanch no hac poder de anar mes avant, ans hac a romanir llas e hujat e fort affeblit en un lloch qui es a quatre legues de Barcelona, per nom l’Ospital de Cervello; e de aqui hagueren lo a menar homens, en bastiment de fusta, tro a huna vileta sua qui es a mig lloch entre Barcelona e Taragona; e la vileta aquella es appellada Vila-Franca de Panades.”Aquesta és tota la documentació de que disposem per decidir on va passar la nit del 27 d’octubre de 1285 el rei Pere el Gran. Stefano Maria Cingolani, Doctor en Filologia Romànica per la Universitat La Sapienza de Roma, resident a Barcelona des de fa 20 anys i considerat per Andreu Barnils com ‘savi de la història medieval catalana’ ens proporciona a la seva obra ‘Pere el Gran. Vida, actes i paraula’ una informació precisa d’aquells dies (2011: 453-454). Vegem abans els fets, mínimament integrats amb el relat de Desclot, per tractar d’esbrinar els elements segurs, i els probables, de la seva narració, respecte als falsos o contradictoris. És tot allò que tenim per poder entreveure i percebre quelcom d’aquells darrers moments.El rei havia sortit el dia 27 d’octubre de Barcelona (reg. 57, f. 227v), aparentment amb bona salut, o no hauria emprés el viatge. Tot i així, Desclot (cap. 168) diu, en una formulació no gaire clara, que ja

s’havia posat malalt, cosa que li va impedir anar ell mateix a Mallorca i, malgrat això, igualment va sortir de la capital en direcció a Saragossa. Com narra Desclot, la malaltia l’agafà de sorpresa fent camí i l’han de “portar homes en bastiment de fusta” fins a Vilafranca del Penedès. Sempre segons Desclot, el comboi reial s’atura a l’hospital de Guerau de Cervelló, al costat d’Olesa de Bonesvalls, a la punta oest del massís del Garraf, mentre que, segons Muntaner, això ocorregué a Sant Climent de Llobregat. No tenim manera de comprovar si cap de les dues afirmacions és certa, però les dues ens garantirien que el rei no seguia el camí de la costa. D’altre banda, la documentació ens prova que va fer una aturada, aquell dia 27 d’octubre, sense que s’especifiqui amb claredat el lloc. Els documents entre el dia 27 (f. 228r) i l’1 de novembre (f. 229v) ens el mostren “a prop de Vilafranca”, només aquell mateix dia 1 el rei malalt va ser mogut i portat a Vilafranca (reg. 58, f. 115v). No és gens clar el perquè d’aquesta eventual parada d’uns dies “a prop de Vilafranca” (eventual perquè no sempre, en la documentació, “a prop” vol dir a certa distància, senzillament pot significar “als afores” de la vila i equivaldria, de fet, a una localització expressada amb ‘a’, com la d’un document del mateix dia 27, f. 82r), ni si de debò es va donar aquesta parada, perquè el traslladessin a Vilafranca.

41

Llegendes, contalles i tradicions

Recorregut del Rei

L’anàlisi dels documents que fa Cingolani ens obre noves preguntes, impossibles de respondre, que també ens portaran a noves elucubracions. Analitzem:- El rei va sortir de Barcelona el 27 d’octubre, es va sentir malalt i va fer nit a Sant Climent o a Olesa de Bonesvalls.- El rei va arribar a Vilafranca l’1 de novembre.- On va passar les nits del 28, 29, 30 i 31 d’octubre? Quatre nits!- Els documents diuen, “a prop de Vilafranca”.- Pel camí ral, des de Sant Climent, tot està a prop de Vilafranca.

A partir d’aquí podem obrir un reguitzell de possibilitats.

- Va passar totes les nits al lloc de la primera parada?- Van anar pel camí més a poc a poc degut a l’estat del rei?- Va repartir les 5 nits entre dos o tres llocs?- Es possible que s’aturés a Sant Climent, a Oleseta i a un altre lloc “a prop de Vilafranca?

Sembla que mai podrem respondre a aquestes preguntes amb certesa històrica. Així que queda clarament obert el camí a la llegenda popular. Com que la meva formació és de ciències vull afegir uns quants números.De Barcelona a Sant Climent, a peu, hi han 21 km., de Sant Climent a Olesa de Bonesvalls, 19 km. i d’Olesa a Vilafranca, 17,7 km. Acceptant que la distància a peu pot ser similar a la que anava pel Camí Ral i que si la llegua antiga catalana equival a 6,7176 km, tindrem que entre Barcelona i Sant Climent hi han 3,13 llegues, entre Sant Climent i Olesa de Bonesvalls, 2,83 llegues i entre Olesa i Vilafranca, 2,63 llegues. Aquestes distàncies donen moltes opcions a les aturades del viatge entre Barcelona i Vilafranca.

Defunció i enterraments de Pere el Gran.El rei Pere el Gran va morir a Vilafranca del Penedès l’11 de novembre de 1285. Quina va ser la causa de la mort?Al treball ‘Les tombes reials de Santes Creus’ de Miquel, Malgosa i Subiranas (2012: 348) trobem les respostes de la ciència:

És coneguda la incertesa històrica sobre les causes que provocaren la mort del rei als 45 anys, ateses les grans imprecisions de la documentació de l’època i l’existència de dues versions contradictòries sobre això. En els Annals de 1285 s’explica que durant la batalla de Santa Maria d’Agost “va ser greument ferit a la cara per una llança” i “... quasi morí”. També Guillaume de Nangís amb relació a aquest fet diu “Pere, ferit mortalment, va fugir turpement, i d’aquelles ferides va morir poc temps després...”. En canvi, el cronista Bernat Desclot esmenta que la seva mort es va produir per l’esgotament físic i les tensions sofertes des del 1282. L’estudi no ha permès concretar cap causa directa de mort; d’una banda el meningioma detectat al parietal dret és un tumor de tipus benigne i de petites dimensions. El mateix es podria dir amb relació al paràsit intestinal Trichurus trichura. Tenint en compte les troballes de l’anàlisi externa i interna del cos del rei Pere, les analítiques i les possibilitats interpretatives d’aquestes, es pot descartar en primer lloc que el rei morís a causa d’una ferida de llança ocorreguda a la batalla de Santa Maria d’Agost. Es pot afirmar, en canvi, que hi ha

42

Baronia d’Eramprunyà.

Tombes de Pere el Gran (esquerra) i de Jaume i

Blanca (dreta)

indicis que el rei podria haver patit una “malaltia potencialment letal” de tipus pulmonar, tot i que no se’n pot precisar la gravetat, és a dir, si era avançada o no. Atesa l’absència d’altres troballes anatòmiques patològiques relacionables amb situacions letals, concloem que aquesta podria haver estat la causa de mort. En aquest sentit, cal tenir present que hi hauria una concordança entre aquest diagnòstic i les dades històriques, procedents de la crònica de Desclot, del relat de la seva mort.

Així doncs, la causa de la mort podria haver estat una malaltia inflamatòria/infecciosa pulmonar. Al mateix treball (Miquel, Malgosa i Subiranas. 2012: 339-340) trobem una excel•lent informació dels panteons:

“Pere II disposà en el seu testament (1282) que el seu cos rebés una sepultura “decent i honorífica” al monestir de Santes Creus. Segons el cronista Bernat Desclot, primerament fou enterrat davant l’altar major de la seva església. Per honorar la grandesa del seu pare i convertir la seva memòria en un instrument de propaganda política al servei de la dinastia catalana, el seu fill Jaume II el Just, decidí de dedicar-li un monument funerari que fes justícia a la seva figura. Amb aquest objectiu, féu traslladar de Sicília a Santes Creus una magnífica banyera de pòrfir d’època baiximperial, que havia de servir de sepultura. La inspiració de Jaume II per al disseny de la tomba provenia del seu co- neixement del panteó dels reis sicilians a la catedral de Cefalú i Palerm, i especialment dels de dos dels seus avantpassats materns, els emperadors Enric VI i Frederic II de Hohenstaufen, enterrats en dos sarcòfags de pòrfir. (…)El 1291, Jaume II, rei de la Corona d’Aragó a la mort del seu germà Alfons, encarregà la construcció de la nova tomba del seu pare al mestre Bartomeu de Girona, que des del 1277 treballava a la catedral de Tarragona. També hi participaren el picapedrer Guillem d’Orenga i els pintors Gil, Pere Sanç i Andreu de la Torre. En la part superior de la banyera de pòrfir, que actua de sepulcre del rei Pere II el Gran, se situa un templet, un cos arquitectònic esculpit amb imatges dels apòstols, de sants i de la Mare de Déu; setze figures que s’allotgen als espais entre arquets gòtics trevolats que decoren el templet exteriorment. El templet és cobert per una tapa a manera de sarcòfag, culminat amb un pinacle o agulla que s’eleva des del centre de la coberta. El sepulcre descansa sobre el llarg llom de dos lleons de dolomia blanca i tot el conjunt resta a l’aixopluc d’un baldaquí o d’un dosser d’estil gòtic. Tant el baldaquí com el templet han conservat la seva policromia original. En aquest sentit, els estudis analítics portats a terme en el marc del projecte de restauració han posat de manifest que originàriament l’urna, els capitells i la volta del templet estaven decorats, a més de amb làmines d’or, amb làmines de plata, avui dia no apreciables a causa del seu ennegriment

43

Llegendes, contalles i tradicions

Imatge recuperada de Pere el Gran

Epitafi

irreversible. Aquest fet permet considerar el treball de policromia del taller d’Arnau de la Torre com una obra extraordinària, sense paral·lels en aquesta època”.

L’epitafi de Pere el Gran es troba al transsepte de l’església davant del costat est del mausoleu del rei Pere. Està embotit al pilar esquerre d’accés al presbiteri i diu:

1 [Petrus,] quem [petra tegit, gentes et reg]na su[be]git, [fortes confregit, que cepit] cu[ncta] pe[regit]. [Audax, magnanimus, sibi miles qui]sque fit ymus, [qui bello primus inerat iace]t hic modo limus;5 [constans proposito, verax] sermone, fidelis [rebus promissis fuit hic et] strenuus armis; [fortis iustitia vivens equa]lis ad omnes, [istis laudatur vi mentis lau]s superatur, [Christus adoratur dum penitet] unde beatur.10 [Rex Aragonensis, comes et dux] Barchinonensis, [deficit membris undena nocte no]vembris, [anno milleno cen]tum [bi]s et octuageno [quinto. Siste pia] sibi tutr[ix] virgo Maria.

Pere, que cobreix la pedra, sotmeté gents i regnes,els forts humilià, allò que emprengué, tot ho portà a terme.Audaç, magnànim, davant d’ell qualsevol cavaller és ínfim,aquell que primer anava a la guerra, ara jau aquí (tornat) fang;constant en els seus propòsits, veraç en les paraules; fidelen les coses promeses, va ser, i estrenu en les armes;enèrgic en fer justícia, vivint igual a tots;ell és lloat, però, per la força de la seva ment, (que) supera qualsevol lloança;Crist és adorat mentre es penedeix, de què serà beat.Rei dels aragonesos, comte i duc dels barcelonesos,abandonà el cos l’onzena nit de novembre,l’any mil·lèsim dues vegades cent i vuitantacinquè. Siguis per a ell una pia tutora, verge Maria.Amen.

Imatge recuperada de Pere el Gran.De l’estudi anatòmic que es va realitzar s’han deduït les característiques físiques del rei:

Pel que fa a l’aparença física, el rei Pere era un home de tipologia alta, d’entre 175 i 180 cm, una alçada destacable tenint en compte l’alçada mitjana d’altres homes de l’època recollits en altres estudis. Es pot afirmar que tenia una cara allargada i un maxil·lar inferior més prominent que el superior.

Philippe Froesch, de l’empresa Visualforensic, va rebre l’encàrrec, per part del Museu d’Història de Catalunya, de fer l’estudi i l’elaboració dels models de restitució facial del rei Pere II el Gran i de la reina Blanca d’Anjou. Aquí tenim el resultat definitiu de la imatge del rei.

La seva figura i personalitat va ser tan potent que va ser utilitzada per el Dant, el Boccaccio i Shakespeare (Soldevila. 2016: 89-90).

44

Baronia d’Eramprunyà.

Conclusions.Tornem a la pregunta inicial: a on va passar la nit del 27 d’octubre de 1285 el rei Pere el Gran, a Sant Climent de Llobregat o a Olesa de Bonesvalls?Com diu Cingolani, ‘No tenim manera de comprovar si cap de les dues afirmacions és certa’; però, si tenim en compte les quatre nits “desaparegudes” podem obrir la ment i la imaginació i compartir les tradicions.Muntaner ens diu que el dia 27, el rei va arribar malalt a Sant Climent. Que van decidir tornar a Barcelona a buscar al seu metge, Arnau de Vilanova, i que amb ell van tornar a Sant Climent. El metge el reconeixeria i faria els primers tractaments. Em pregunto: tot això es pot fer en un dia? Desconec quin era el recorregut normal de llegues/dia pel Camí Ral; tanmateix, podria ser que el rei es quedés a Sant Climent 2 nits, 27 i 28 d’octubre?Desclot ens diu que ‘e de aquí hagueren lo de menar homens, en bastiment de fusta’ (Desclot indica que ho van fer des de l’Hospital de Cervelló, en qualsevol cas, ho van fer des de la primera parada). Amb el rei malalt a sobre d’un bastiment de fusta i a peu, el camí seria més lent. Quan trigarien en fer les quasi tres llegues?. Tot el 29 d’octubre i es quedarien a Oleseta una altre dia per descansar, el 30?Com que ens queden 2,63 llegues entre Olesa i Vilafranca i al rei el situen l’1 ‘a prop de Vilafranca, seria possible que la nit del 31 la passés, per exemple a Les Gunyoles que dista de Vilafranca poc més d’una llegua?. En aquest cas, no ens consta cap tradició. O potser passaria 3 nits a Sant Climent o a l’Hospital de Cervelló?Després d’aquesta elucubració, crec molt factible que el rei Pere el Gran, camí de la seva mort a Vilafranca l’11 de novembre de 1285 va fer nit (o nits) a Sant Climent de Llobregat i a Olesa de Bonesvalls i que, per tant ambdues poblacions podem mantenir les nostres tradicions basades en aquest fet històric.

Bibliografia bàsica consultada.• Arasa i Ferrer, Josep: L’Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Blog ‘El Barrinaire’. Històries del Penedès. 7 juny 2014. https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire//?s=oleseta • Barnils, Andreu: Stefano Maria Cingolani: ‘Muntaner és l’imperi’. VilaWeb. Notícies. 11.4.2015 https://www.vilaweb.cat/noticia/4239603/20150411/stefano-maria-cingolani-muntaner-limperi.html • Campmany Guillot, Josep: Sant Climent de Llobregat a d’edat mitjana. Toponímia, camins principals i morfologia urbana. Tercera versió. Centre d’Estudis de Gavà. 2010.http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2009/09/cami-ral-medieval-sant-climent_20099.pdf • Carmaniu, Xavier: “Senyors del mar”. A Sàpiens, número 186, “Quan érem sobirans. Cinc segles del Casal de Barcelona: de Guifré el Pilós a Martí l’Humà”. Barcelona, setembre 2017.• Castellano y de la Peña, Gaspar: Crónica de la Corona de Aragón. Extraída de los Anales de Zurita. Zaragoza, 1919.• Cingolani, Stefano Maria: Pere el Gran. Vida, actes i paraula. Barcelona : Editorial Base, 2011.• Cingolani, Stefano Maria: Crónica (Libro del rey Pedro). Visat. PEN català. http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/esp/articles/63/118/0/5/0/bernat-desclot.html • Desclot, Bernat. Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats / per Bernat Desclot; ab un prefaci sobre’ls cronistas catalans per Joseph Coroleu. [Capítol CLXVIII] Barcelona, Imp. La Renaixensa, 1885. Alacant : Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, 2005. http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/cronica-del-rey-en-pere-e-dels-seus-antecessors-passats--0/html/ff384cde-82b1-11df-acc7-002185ce6064_7.html#I_180_ • Hinojosa Montalvo, José Ramon: Pedro III el Grande (1240-1285). Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2003. http://www.cervantesvirtual.com/bib/historia/monarquia/caragon.shtml • Hospital de Cervelló. https://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-3013-cat-hospital_de_cervelly.htm • Llurba Rigol, Josep [Josep i Gemma]: Guillem II de Cervelló i la seva època, segle XIII. Blog ‘Marges i vinyes del nostre passat’. Publicació 19. Cervelló, 2013. http://margesivinyes.blogspot.com.es/2013/11/guillem-ii-de-cervello-i-la-seva-epoca.html • Llorach, Salvador: “L’Hospital de Cervelló, a Olesa de Bonesvalls. Un equipament de primer ordre al Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès i altres indrets del país pel massís de Garraf, des de la segona meitat del segle XIII fins a inicis del XIX”. Actes de la “II Trobada d’estudiosos i centres d’Estudis d’Eramprunyà. El camí ral, camins antics i altres temes”. Begues, 2011. http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/diba_document/ponencia-convidada-de-linstitut-destudis-penedesencs/ • Malgosa, Assumpció / Guerrero, Rosa: Pere II el Gran. El que la mort ens explica. Web a “Pàgines de la UAB”. Universitat Autònoma de Barcelona, 2016. http://pagines.uab.cat/pere-II-restes/content/presentació • Miquel, Marina / Malgosa, Assumpció / Subiranas, Carme / Museu d’Història de Catalunya: “Les tombes reials de Santes Creus”. Tribuna d’Arqueologia 2010 – 2011. 2012 : Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. http://calaix.gencat.cat/handle/10687/91766?show=full • Moners i Sinyol, Jordi: Història de Sant Climent de Llobregat. El Camí Ral. Blog “La joia de viure”. 2013. http://ciclem.blogspot.com.es/2013/03/historia-de-sant-climent-de-llobregat.html • Moreno Cullell, Vicente: Pere el Gran. Sàpiens. Ciències socials en marxa. El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art. http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/13/pere-el-gran/ • Muntaner, Ramon: Crònica.1325, [fol. 83v]. Alacant : Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives ; Madrid : Biblioteca Nacional, 2006. http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/cronica-manuscrit--0/html/003bfd1a-82b2-11df-acc7-002185ce6064_171.html • Obertura de la tomba de Pere el Gran. El rostre de la història gràcies a la recerca científica. Històries del patrimoni. Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya. http://patrimoni.gencat.cat/ca/histories/obertura-de-la-tomba-de-pere-el-gran • Sánchez i Torres, Xavier: El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona a Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat. Sant Boi, maig de 2005. http://www.raco.cat/index.php/Materials/article/download/139912/327026.• Sobrequés i Vidal, Santiago: Els barons de Catalunya. Barcelona : Editorial Base, 2011.• Soldevia, Ferran: Jaume I. Pere el Gran. Biografies Catalanes, volum 5. Barcelona : El Observador de la actualitat. Edició especial per acord entre Edicions Vicens-Vives, S.A. i Predeusa, 1991.• Soldevila, Ferran: Pere II el Gran. Barcelona : Editorial Base, 2016.• Vives, Miquel: “L’evolució de la xarxa viària de l’antiga baronia d’Eramprunyà. Una aproximació”. Actes de la “II Trobada d’estudiosos i centres d’Estudis d’Eramprunyà. El camí ral, camins antics i altres temes”. Begues, 2011. http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2013/11/Xarxa-viaria-Miquel-Vives.pdf • Vives Tort, Miquel: L’evolució històrica de la xarxa entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX. Tesi doctoral. Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. 2008. http://www.tdx.cat/handle/10803/2604?show=full