La personalitat i l'homosexualitat
61
1 La Personalitat i l’Homosexualitat Elena Poch Higuera Dirigit per: Conxita Costa INS Montserrat – Barcelona 5/11/14
-
Upload
biblioteca-institut-montserrat -
Category
Documents
-
view
233 -
download
1
description
Autora: Elena Poch Higuera | Tutora: Conxita Costa | Tema: Personalitat, Homosexualitat
Transcript of La personalitat i l'homosexualitat
1
La Personalitat
i l’Homosexualitat
Elena Poch Higuera
Dirigit per: Conxita Costa
INS Montserrat – Barcelona
5/11/14
2
“Las personas son tan hermosas como las puestas de sol, si se les
permite que lo sean. En realidad, puede que la razón por la que
apreciamos verdaderamente una puesta de sol, es porque no
podemos controlarla."
Carl Rogers.
3
Índex
1. Introducció del treball de recerca...................................................................5
2. Hipòtesi...........................................................................................................7
3. Cos teòric.......................................................................................................8
3.1. La Personalitat.........................................................................................8
3.1.1. Introducció a la personalitat............................................................8
3.1.2. Etimologia de la paraula Personalitat.............................................8
3.1.3. Conceptes relacionats i definició....................................................9
3.1.4. Teories sobre la Personalitat........................................................10
3.1.4.1. Teoria de Sigmund Freud...................................................11
3.1.4.2. Teories sobre els Trets i Tipus............................................13
3.1.4.3. Teoria humanista de Carl Rogers.......................................18
3.1.4.4. Teories sobre l’Aprenentatge Social...................................20
3.2. L’Homosexualitat....................................................................................27
3.2.1. Introducció a l’Homosexualitat......................................................27
3.2.2. Conceptes relacionats i definició..................................................27
3.2.3. Historia de l’Homosexualitat.........................................................29
3.2.4. Teories sobre l’Homosexualitat.....................................................34
3.2.4.1. Sigmund Freud...................................................................35
3.2.4.2. Alfred Kinsey......................................................................35
3.2.4.3. Dean Hamer.......................................................................37
3.2.4.4. Bailey i Pillard.....................................................................39
4
4. Cos pràctic....................................................................................................40
4.1. “Homosexuals de poble, no ho tenen fàcil”, diari ARA, març de 2014...40
4.2. Enquesta: “Què pensa la gent sobre la seva personalitat?...................41
4.3. Entrevistes.............................................................................................47
4.3.1. Comentari de les entrevistes........................................................53
4.4. “Homonots”, Francesc Soler..................................................................54
5. Conclusions..................................................................................................56
6. Agraïments...................................................................................................60
7. Bibliografia....................................................................................................61
5
1. Introducció del treball de recerca
Primer de tot, vaig interessar-me pel tema de la Personalitat perquè, sent
de la opinió de que cadascú és diferent, vaig pensar que seria interessant
cercar el perquè d'aquesta qüestió i d'on prové allò que diem Personalitat o
“manera de ser”.
Quan vaig aprofundir en aquest concepte de seguida vaig veure que era
molt més complex del que pensava al començament i amb una ampla
controvèrsia. Vaig començar a pensar sobre els elements que ens defineixen i
que jo creia que feien canviar la nostra conducta, així com la Felicitat, la
Maduresa, l'Educació... o la Sexualitat. Em va cridar més l'atenció aquesta
última; deia jo que, com és un tema tan íntim i personal en cadascú, deu tenir la
seva importància.
Llavors vaig veure el que deien els teòrics sobre l'Orientació Sexual de
les persones, el seu origen i el que aquesta suposava en relació amb la seva
manera de ser.
Vaig centrar la recerca en la homosexualitat perquè al llarg de la història
ha anat canviant radicalment l’opinió de la societat envers els gais i les
lesbianes i s'ha donat molta importància a la seva condició, fet que, segons la
meva opinió és donar-li més voltes del necessari, i que potser afecta als gais o
lesbianes d'ara en la seva relació amb la seva sexualitat o en la seva manera
de ser.
6
Al llarg de les següents pàgines, doncs, es presentaran per separat la
Personalitat i l’Homosexualitat i, seguidament, al cos pràctic s’exposarà
informació de diverses fonts per poder contrastar amb la teoria. Finalment, a les
conclusions, es donarà una resposta i comentari de la hipòtesi que es mostra a
continuació.
7
2. Hipòtesi
Aquesta recerca d'informació té com a objectiu comprovar quina
influència té l'Orientació Sexual, i més concretament l'Homosexualitat, en la
Personalitat.
La hipòtesi que m’agradaria demostrar és la següent:
L’orientació sexual no té perquè afectar la personalitat d’un individu. El
que afecta a aquesta són les experiències que es van vivint al llarg de la vida i
la reacció que tenim sobre elles. Per això, la personalitat és en gran part
originada per la nostra vida social. A més, no es pot considerar la orientació
sexual com a part de la personalitat ni com una característica més d’aquesta,
perquè presenten diferències importants entre elles. L’orientació és més íntima,
està més interioritzada a dins de nosaltres i es podria dir que té un origen més
biològic que no social; no es pot canviar per més que s’intenti. Contràriament,
la personalitat, entesa com la manera de comportar-se un individu, és més
superficial i variable.
Mitjançant entrevistes i lectures sobre el tema es recolzaran o es
rebutjaran aquestes informacions.
8
3. Cos teòric
3.1 La Personalitat
3.1.1 Introducció a la Personalitat
Abans de parlar sobre aquest concepte cal tenir clar que la psicologia de
la personalitat no és una ciència. Ho sembla perquè es basa en la observació i
en la experimentació per tal d’obtenir coneixements, però no ho és perquè els
investigadors encara no han acordat un model global que expliqui el seu
funcionament. Aquests investigadors són i han sigut molt nombrosos, ja que es
tracta d’una branca molt important i discutida de la psicologia.
3.1.2 Etimologia de la paraula Personalitat
La paraula personalitat prové de persona, que traduït al grec és
prosopon. S’utilitzava per denominar a la màscara dels actors en les
representacions teatrals. Així podem deduir que des d’un principi la paraula
personalitat es va emprar per referir-se a la imatge que mostrem davant dels
altres, o al paper que fa a la vida cadascú de nosaltres. És a dir, el reflex de la
interacció de les nostres característiques a les nostres accions. En un altre
sentit tenir personalitat significava tenir prestigi i atractiu social perquè volia dir
tenir qualitats admirades per la societat com la bellesa o la bona educació.
9
3.1.3 Conceptes relacionats i definició
Per començar, podem definir la Personalitat sense decantar-nos per cap
teoria, tenint en compte el significat dels conceptes Temperament i Caràcter.
El Temperament és la part biològica de les nostres característiques, és a
dir, la que hem heretat dels nostres progenitors. Aquests caràcters son els mes
difícils de modificar, ja que naixem amb ells.
El Caràcter engloba els hàbits de comportament que hem adquirit durant
la vida, influïts directament pels valors i costums de la societat en que viu.
Amb això podem definir la Personalitat com la conjunció del
temperament i el caràcter en una única estructura, la interacció de la herència
genètica i les característiques adquirides durant la vida, que va variant segons
canviïn les circumstàncies. Es tracta de trets cognitius (de coneixements),
afectius i conductuals manifestos, que persisteixen durant llargs períodes de
temps, i alguns d’ells, per sempre. Les seves característiques bàsiques són les
següents:
o No té una existència física, es dedueix a partir de la conducta que
mostra cada individu. Partint de la observació dels actes d’un individu
podríem predir el seu comportament en situacions específiques.
o És la forma habitual de comportament de cada individu. Comprèn tant la
conducta manifesta com la experiència individual.
o És una interacció de la herència genètica i l'ambient de la persona, per
això es desenvolupa y canvia al llarg de la vida.
10
o És individual i social. Som diferents i també iguals. Hi ha trets que ens
uneixen i uns altres que ens diferencien. Cada persona es diferent i sol
estar condicionada pel seu entorn, però a la vegada són les persones les
qui constituïm l' entorn.
3.1.4 Teories sobre la Personalitat
Les diferents teories de la personalitat són conjunts d’hipòtesis que
relacionen dades empíriques amb l’objectiu de comprendre-la.
A continuació s'expliquen algunes de les teories més importants on els
científics tracten d’explicar el perquè del comportament de les persones.
Generalment, aquestes teories intenten respondre a diverses incògnites com
les següents:
o Quina és la organització de les característiques que defineixen les
persones?
o Causes per les quals els individus no ens comportem d'igual manera
davant d'una mateixa situació?
o Hi ha interacció entre la genètica amb l'ambient que determini la nostra
manera de ser?
11
3.1.4.1 Teoria de Sigmund Freud
Freud va ser un important psicòleg, nascut a Viena en 1856, que va
desenvolupar la teoria de la Psicoanàlisi.
La Psicoanàlisi és el mètode de teràpia que té com a objectiu trobar la
causa de les malalties mentals mitjançant la associació lliure d’idees de
l’inconscient. Segons aquesta teoria la gran majoria dels nostres actes o
comportaments son causats per elements del nostre inconscient, per això
podem dir que les característiques de la nostra personalitat depenen de la part
no conscient de la nostra ment.
Aquest inconscient és el lloc psíquic compost pels records, sentiments,
pulsions, desitjos que han sigut activament relegats i que son controlats per
una censura que no els deixa emergir a la consciència. Freud defensava que
12
les experiències infantils en la vida adulta i el desenvolupament psicosexual
són factors molt influents en l’inconscient.
Les altres dos instancies psíquiques són el conscient i el preconscient; el
primer està format pels conceptes i accions presents a la consciència al
moment actual; el preconscient, en canvi, és una espècie de consciencia latent
amb records que poden fer-se presents en qualsevol moment. Aquests tres
conceptes constitueixen la primera tòpica de Freud.
El psicòleg, més tard, va elaborar una segona tòpica definint els
següents conceptes; l’allò es tracta de la part inconscient de la nostra ment,
regida pel principi del plaer, que ens impulsa a obtenir satisfacció, evitar el dolor
i a l’autoconservació del nostre jo i de les nostres necessitats fisiològiques
bàsiques. El jo, en canvi, és la part mes racional de la nostra ment, regida pel
principi de realitat. Podríem dir que el superjò és aquella censura que controla
les pulsions agressives i sexuals del allò, està format per pautes de conducta
adquirides, prohibicions i exigències socioculturals. La seva funció és
assenyalar com es tindria que comportar el jo i reprimir el allò.
Podem resumir que, segons Freud, la personalitat és com un iceberg; hi
ha una petita part que sobresurt, que és la conscient, i una part oculta però molt
important, que és l’inconscient. També podem dir que la personalitat és el
resultat de la interacció entre aquestes forces psíquiques i que és fruit, no tant
de la herència genètica, sinó dels conceptes reprimits al inconscient juntament
amb els caràcters adquirits del medi. La infància de cada persona i el seu
desenvolupament sexual tenen un paper decisiu en la formació del seu allò.
13
3.1.4.2 Teories sobre els Trets i Tipus
Definim Tret com una forma específica de comportar-se en determinades
circumstàncies.
Els Tipus son un conjunt de trets estables que es manifesten en diversos
individus. Un conjunt de individus amb trets comuns, és a dir, amb models de
comportament semblants, constitueixen un tipus de personalitat.
És clar que els trets que constitueixen les persones mai coincideixen
completament però, al llarg de la historia molts personatges s’han servit
d’aquesta teoria per classificar les diferents personalitats, encara sabent que no
hi havien dos persones iguals al món.
Hipòcrates
Hipòcrates és un home que va viure durant els segles V i IV abans de
Crist i que és considerat el pare de la medicina per ser el primer que va pensar
que les malalties no són causades pels déus, sinó per algun defecte cerebral
físic.
Va crear una tipologia per classificar les diferents formes de ser o de
comportar-se basada en desequilibris dels humors (és a dir, dels fluïts
corporals) de cada persona:
o El predomini de sang al cos d’una persona comportava que aquesta
actués amb alegria i esperança.
o L’excés de bilis groga li provocava ira i còlera.
14
o L’augment de flegma, apatia i peresa.
o L’excés de bilis negra feia sentir tristesa.
En conclusió, el que determina, segons Hipòcrates, el comportament o
personalitat d’un individu és simplement la composició de fluïts corporals que
disposa aquest.
Avui dia, ningú pren com a vàlida aquesta teoria, però ens serveix per
veure que ja es va deduir al segle V aC l’existència de diferents tipus de
personalitats, en aquest cas, determinats per una causa biològica.
Gordon Willard Allport
Allport va ser un psicòleg americà nascut al 1897. Va viure i estudiar uns
anys a Europa però després retornà als Estats Units.
15
És un dels principals representants d’aquesta teoria. Ell va definir la
personalitat com la organització dinàmica, dins de l'individu, d'aquells sistemes
psicofísics que determinen la seva conducta i el seu pensament.
Allport va viure el segle XX, però en cert sentit, la seva teoria era
semblant a la de Hipòcrates; partia de que tots tenim els mateixos trets
(dependència, ansietat, agressivitat, sociabilitat), però el predomini a cada
persona d’uns per sobre d’altres era el que ens diferenciava.
Hi havia uns trets que classificava com a comuns; eren els que
compartien un grup de persones pel fet de pertànyer al mateix context social o
cultural. En canvi, els trets individuals diferenciaven els individus entre sí. Va fer
una classificació d’aquests últims: Els trets cardinals eren els dominants al
caràcter d’un individu, els centrals són els que es manifesten en la forma que té
l’individu de relacionar-se amb el món i els secundaris tenen menor importància
al comportament de l’individu, només es manifesten en algunes situacions.
Allport diu que el que motiva als essers humans en la vida és poder
satisfer les seves necessitats biològiques, per tant actuem de manera que
podem aconseguir això.
En quant a l’origen, defensa que tots el trets es desenvolupen durant la
infància, sobretot entre els 4 i 6 anys.
16
Hans J. Eysenck
Nascut al 1916, va ser un psicòleg d'origen alemany que va estudiar i
residir a Anglaterra, on desenvolupà la seva teoria sobre la personalitat.
La defineix com “una organització més o menys estable i perdurable del
caràcter, temperament, intel�lecte i físic d'una persona, cosa que determina la
seva adaptació única al ambient”.
Segons la seva teoria, només existeixen tres tipus de personalitat:
extraversió, neuroticisme i psicoticisme. Cadascun d'aquests estan compostos
per una sèrie de trets.
Els individus del primer tipus, els extravertits, solen ser sociables, vitals,
despreocupats, actius, aventurers, en busca de sensacions, dogmàtics i
dominants.
Els neuròtics tenen les següents característiques: tímids, reprimits,
tensos, ansiosos, irracionals, trists, emotius, amb poca autoestima i amb
sentiments de culpabilitat.
Els psicòtics són: agressius, impersonals, freds, antisocials,
incommovibles, egocèntrics, mai empàtics, creatius i impulsius.
Eysenck dóna una base biològica a la seva teoria; diu que les
desigualtats entre aquests tipus resideixen a una diferència de funcionament
dels sistemes nerviosos(SN) dels individus.
17
Els del primer tipus, els extravertits tenen una baixa activació del sistema
activador reticular ascendent (SARA), una regió del cervell amb moltes
connexions amb el sistema nerviós; una de les seves funcions és transmetre
informació per algunes vies al cervell i es podria dir que de la seva funció
depèn la consciència de la persona. Per tant, es podria dir que les persones
extravertides tenen menys consciència sobre els seus actes.
Al contrari, els neuròtics tenen alta activació del SARA, és a dir, molta
consciència sobre els seus actes, i també es caracteritzen pel poc control del
seu sistema nerviós autònom (SNA), que es veu afectats en situacions tenses o
de perill per l'individu.
El sistema nerviós central (SNC) de les persones psicòtiques no
compleix bé les seves funcions, que són bàsicament donar respostes als
estímuls del medi. Per això, aquestes persones solen tenir una visió
distorsionada de la realitat i no la poden veure de manera objectiva.
Cal dir que els tipus neuroticisme i psicoticisme portats als extrems són
considerats com personalitats anòmales.
18
Model dels cinc grans
Aquest model descriu la personalitat com a una composició de cinc
dimensions bàsiques: extraversió, amabilitat, responsabilitat, estabilitat i
obertura a l’experiència. Cada dimensió d’aquestes engloba un gran nombre de
trets, que cada persona pot presentar en major o menor intensitat.
Aquesta teoria va ser discutida al llarg del segle XX. Els qui van
començar a buscar trets vam ser Allport i Odbell al 1936, que van agafar dos
grans diccionaris d’anglès i en van treure 4504 adjectius que descrivien la
personalitat. Al 1940 Cattell va agafar aquella llista i va treure sinònims fins a
aconseguir una altra de 171 paraules, que van ser classificades en cinc tipus.
Finalment, al 1993, Goldberg va dur a terme una investigació mitjançant
la descripció de la personalitat que moltes persones s’havien fet mútuament. Ell
confirmà quins eren aquests cinc grans tipus de personalitat.
3.1.4.3 Teoria humanista de Carl Rogers
Rogers va néixer l’any 1902 als Estats Units, on va acabar sent un
influent psicòleg i fundant l’enfoc humanista de la psicologia.
Va desenvolupar la seva teoria durant el segle XX i aquesta va ser
recolzada per molts altres psicòlegs. Defensa la tendència de l’organisme cap
al creixement personal. Té una visió de l’esser humà molt optimista; és un tot
19
organitzat amb l’objectiu de desenvolupar les seves capacitats positives i
actualitzar el seu potencial de creixement personal.
Així doncs, la personalitat no segueix cap estructura, cada persona és
única i individual. El “sí mateix” de cada individu és la configuració organitzada
de percepcions conscients, valors i ideals que formen la seva imatge personal.
Existeix el sí mateix real, que és com som en realitat, i l’ideal, que representa
allò que volem arribar a ser.
Carl Rogers és conegut per les seves aportacions en l’àrea terapèutica.
Segons la seva teoria un terapeuta ha de ser empàtic, autèntic i obert envers
el pacient, qui expressa sentiments i assumeix el procés de canvi personal. El
procés terapèutic adequat segons Rogers ha de seguir els següents passos:
1. Deixar que la personalitat es desenvolupi perdent la por a lo
desconegut. Agafar confiança en un mateix i comportar-se sense voler
aparentar el que un no és.
2. Dirigir la conducta pròpia sense preocupar-se pels “hauria de”.
3. Escollir propis objectius, motivacions i metes deixant de banda
pressions externes.
4. Valorar el que un pensa, deixar de costat el que poden pensar els
altres de un mateix.
5. “Sapere aude”, expressió llatina que incita a tenir valor de servir-
nos del nostre propi enteniment.
6. Madurar vol dir adaptar-se als canvis personals i ambientals.
7. Començar a ser tota la complexitat del seu jo. Assumir
responsabilitat de la individualitat pròpia. Saber-se diferent.
20
8. Obrir-se a l’experiència, que aportarà coneixements. No estar a la
defensiva.
9. Acceptar les altres persones del meu ambient també tal com són i
crear empatia.
10. Confiar en un mateix. Acceptar l’experiència pròpia i viure els
valors personals.
3.1.4.4 Teories sobre l’Aprenentatge Social
Les teories de la personalitat basades en l’aprenentatge social defensen
que el comportament d’un individu no està determinat per les seves
característiques biològiques o genètiques, sinó per la seva relació amb els
altres individus en cada circumstància.
Julian Rotter
Rotter, nascut l’any 1916 a Nova York, va ser el primer en parlar de
l’aprenentatge social .
Ell va descriure la personalitat com la interacció de l’individu i el seu
ambient significatiu i defensava que adquirim la nostra conducta a partir de les
nostres experiències socials. Va presentar detalladament la seva teoria
publicant al 1954 la seva obra “Social learning and clinical psychology”, on
criticà a altres psicòlegs per estudiar els individus aïllats del seu entorn social i
21
per dur a terme investigacions amb animals per entendre el funcionament de la
conducta humana.
La seva teoria es sustenta sobre dos idees bàsiques:
o La personalitat és apresa, és a dir, descarta les idees que diuen que
gran part d’aquesta és determinada pels gens.
o La nostra conducta està motivada cap a objectius específics, o sigui que
les nostres accions depenen de la recompensa que espera desprès
d’elles.
Els següents són uns conceptes bàsics interrelacionats que serveixen per
explicar el funcionament de la personalitat segons la teoria de Rotter:
� El Potencial Conductual és la probabilitat que una conducta
específica es produeixi en una situació determinada. Després d’una
impressió personal de la situació, seleccionem una conducta, és a dir,
uns determinats moviments, expressions verbals, reaccions en front
d’uns altres. El potencial conductual depèn de l’expectativa i del valor del
reforç.
� El Reforç es la recompensa que seguirà a la acció, és el que ens
serveix de motivació per actuar. Cada individu li dóna un valor subjectiu
a cada reforç, el grau de preferència d’uns valors per sobre d’altres ens
caracteritza i diferencia dels demés.
� L’Expectativa és la esperança que tenim d’obtenir un reforç quan
fem una conducta determinada. Aquesta es basa en l’experiència de
cada subjecte.
22
� La Situació Psicològica: depèn de com una persona interpreta la
seva situació. La importància d’això queda fixada per la capacitat de
l’individu a adaptar-se a canvis ambientals, de discriminar unes
situacions d’altres i avaluar conseqüències de les accions en situacions
especifiques. És una part molt important del procés perquè cada
persona té una situació psicològica diferent, que determina la manera en
que rebrà l’estímul i donarà una resposta.
Llavors, podem afirmar que la teoria de Rotter diu el següent: davant
d’una situació determinada, existeixen possibilitats de que l’individu realitzi
segons quines accions, que es determinaran quan aquest interpreti la situació,
sempre influenciat per la seva situació psicològica. El potencial conductual serà
més gran quan el reforç i l’expectativa d’aconseguir-lo siguin més valuosos.
Albert Bandura
Bandura va néixer a Canadà el 1925 i va ser un important psicòleg i
pedagog.
Va desenvolupar una teoria que deia que l’aprenentatge i, per tant, el
desenvolupament de la personalitat d’un individu, consta d’una una sèrie de
processos; el primer consisteix en la observació dels models i l’anàlisi de les
seves conductes per part del individu; el segon és la retenció a la memòria
d’aquestes conductes i les seves característiques; tercerament l’individu sent el
desig de dur a terme aquestes determinades accions que ha observat, és a dir,
les copia; per últim venen les conseqüències dels seus actes, dit d’una altra
23
manera, la reacció del seu entorn desprès de dur a terme la conducta
determinada; les persones del seu entorn poden mostrar una opinió negativa o
positiva a les accions de l’individu i això probablement també modificarà
novament la seva conducta.
La imatge també explica el funcionament de les conductes d’un individu.
Aquest observa les persones del seu voltant i les seves conductes i, per altra
banda, també depenent del seu autocontrol, realitzarà o no les accions vistes.
Una vegada hagi dut a terme aquell comportament es donarà el determinisme
recíproc entre aquest i l’ambient; el que vol dir que les persones del seu voltant
poden recriminar o aprovar els seus actes, cosa que també pot fer variar el
comportament de l’individu.
Th. Millon i G. Everly
Aquests psicòlegs estudiaren la personalitat com a pas previ al
tractament de les malalties psíquiques. Van seguir el següent esquema
d’anàlisis per avaluar personalitat dels individus:
1) Observació de la conducta aparent, que és la manera en què un
es mostra als altres.
24
2) Observació de la conducta interpersonal, és a dir, de com
interactua l’individu amb els altres.
3) Anàlisi del seu estil cognitiu o del procés de pensament de
l’individu.
4) De la seva expressió afectiva o d’emocions.
5) Estudi de la percepció de si mateix del pacient.
6) Finalment, determinar quin és el seu mecanisme de defensa.
Aquest llistat ja deixa veure que aquests psicòlegs es basen en la teoria
de l’aprenentatge social perquè donen molta importància a la relació de
l’individu amb els qui l’envolten, encara que també s’hi fixin molt en la forma de
pensar i el comportament intern de la persona.
Van fer una classificació de 11 personalitats anòmales, és a dir, que
consideraren fora de lo normal, de menys a més gravetat. A aquestes
personalitats són les que ells anomenaren trastorns de personalitat:
o Personalitat antisocial. L’individu que la té sol ser aparentment fred, sec,
insensible, agressiu, satisfet amb si mateix. No intenta evitar els perills.
No mostra interès en tenir relació amb els altres i evita les emocions. Els
seus processos cognitius són rígids i inflexibles.
o Personalitat narcisista. Aquest individu sembla ser presumptuós, esnob,
capriciós, exhibicionista... Sobrevalora la seva pròpia importància,
enfoca més afecte cap a si mateix que cap als altres. És emocionalment
làbil o poc estable.
25
o Personalitat dependent. Aquest es caracteritza per la seva poca habilitat
social. Interpersonalment el defineix la permanent inseguretat, sensació
de falta d’ajuda i suport, la baixa autoestima, els sentiments d’inferioritat.
Sol subordinar els seus desigs als dels altres per guanyar-se la seva
acceptació.
o Personalitat histriònica. Aquesta és semblant a la narcisista. Es tracta
d’una persona superficial, frívola, poc empàtica, afectivament làbil. Les
seves relacions són immadures; es serveix de la seducció i manipulació
de les persones, buscant noves sensacions interpersonals.
o Personalitat passiva-agressiva. La seva actitud és malhumorada,
pessimista, de descontent, desmoralitzadora. Presenta ràpids canvis
d’humor, sembla inestable i erràtic en els sentiments, mai se’l veu
complagut.
o Personalitat compulsiva. Es tracta d’un individu generalment seriós, que
reprimeix les seves emocions, no sol expressar afecte als demés per por
a no controlar les seves emocions. Té una tendència excessiva a
construir el seu món a partir de regles i esquemes, els quals es sent
obligat a seguir estrictament.
o Trastorn de la personalitat per evitació. Aquesta persona se sent jutjada i
criticada constantment, sent també por a l’aïllament i al rebuig. Es
caracteritza per la seva hipersensibilitat i la seva baixa autoestima, que
comporten que tingui tendència a sentir-se ofès i reprimit habitualment.
o Trastorn esquizoide. Es tracta d’individus emocionalment freds, poc
comunicatius i poc expressius. Es mostren indiferents a la relació amb
26
altres, inclús es solen aïllar dels demés. Les seves accions són
monòtones, indecises, lentes, com si patissin fatiga crònica.
o Trastorn esquizotípic. També se sol aïllar socialment. Té un estil cognitiu
reflexiu i autístic, presenta dificultat en orientar pensaments de manera
lògica. Actua i s’expressa de forma apàtica, insensible i extravagant.
Interpersonalment es troba buit, desemparat, desmotivat i sense sentit
de vida.
o Trastorn límit. Aquest pateix crisis espontànies, i trastorn d’identitat que
sorgeix dels seus desitjos de dependència i d’individualisme
contraposats. Sol amagar la seva necessitat d’afecte amb un
comportament imprevisible, contradictori i manipulador.
o Trastorn paranoide. És una persona desconfiada, suspicaç, orgullosa.
No sol aporta-hi compromís a les relacions personals, prefereix ser lliure
d’elles. No accepta els propis errors i debilitats, evita el seu descontrol.
Respon amb ira a la desconsideració. Manté la seva autoestima atribuint
deficiències als altres per sentir-se superior.
Tanmateix, aquests trastorns no sorgeixen sobtadament per casualitat; com
a tipus de personalitats són causats , d’acord amb la teoria, per factors socials,
com poden ser experiències traumàtiques.
27
3.2 L’Homosexualitat
3.2.1 Introducció a l'Homosexualitat
L’homosexualitat ha existit des de les primeres cultures, però encara no
s’ha trobat una explicació científica i universal de la seva causa de ser o del
seu origen històric. Més endavant veurem les teories de diversos científics que
intentaren donar-ne una.
A més, ha sigut i és un tema molt polèmic entre la societat. A continuació
s’explicarà la historia de l’homosexualitat en algunes cultures importants i el
canvi d’opinió de la societat envers els homosexuals al llarg del temps. També
observarem la legislació actual sobre aquests en diferents parts del món.
3.2.2 Conceptes relacionats i definició
Cal diferenciar diferents conceptes com la Identitat i la Orientació
Sexuals abans de capficar-s’hi en l’Homosexualitat:
La Identitat Sexual és el sentiment de pertànyer a un sexe o a un altre,
la percepció d’un mateix com a home o com a dona. Normalment les persones
s’identifiquen amb els seu sexe natural i això fa que, degut a diferències
biològiques i psicològiques actuïn de la manera pròpia d’aquest. Això no vol dir
que si una persona té gustos o comportaments generalment propis de l’altre
sexe s’identifiqui íntimament amb aquest.
28
Una persona transsexual és un home o una dona que se sent
íntimament identificat o identificada amb l’altre sexe i es sotmet a operacions o
tractaments de canvi de sexe per tal d’aconseguir la imatge que vol.
En canvi, una persona intersexual neix presentant característiques
genètiques i físiques pròpies dels dos sexes.
L’Orientació Sexual és l’atracció sexual cap a homes, dones o ambdós
indistintament. La majoria dels qui ho han estudiat estan d’acord en que hi ha
graus intermedis d’orientació. La classificació general de les orientacions
sexuals és la següent:
L’atracció cap a una persona del sexe contrari es diu heterosexualitat; és
la més comú.
La que es dóna entre dos individus del mateix sexe és la homosexualitat.
La indiferència entre un sexe i un altre és la bisexualitat.
Les estadístiques demostren que entre un 5 i un 10% de la població
confirma que pertany a un dels dos últims grups.
També existeixen orientacions més estranyes com la necrofília (atracció
sexual envers els cadàvers) o la zoofília (atracció sexual envers els animals),
però aquestes solen ser considerades pròpies de personalitats anòmales.
29
3.2.3 Historia de l’Homosexualitat
Ara mateix, les altres orientacions que no siguin la heterosexual poden
semblar relativament noves, com si aquesta fos la primera vegada en la historia
en la què part de la població comença a manifestar-les.
Això ens pot semblar perquè, en la majoria de cultures del món la
homosexualitat no acaba de ser acceptada. Com veiem a la imatge de la
pàgina posterior, molts països tenen lleis restrictives en contra de la
homosexualitat i inclús la condemnen de diferents maneres: amb la pena de
mort, practicada en els països marcats en granat, cadena perpètua als
vermells, o amb la presó o penes menors en els països taronges i grocs,
respectivament. Uns altres, els roses, continuen suprimint més i més drets a
les persones homosexuals. En el tema de les unions entre dos persones del
mateix sexe, els països dels colors ja esmentats i els grisos no permeten cap
tipus d’unió. Els de blau fosc són els que permeten el seu matrimoni, els blaus
accepten les unions civils i els blaus més clars només reconeixen aquestes
unions si es fan a altres països.
30
Aquestes dades són de gran ajuda per entendre la situació a cada país,
però tot i així, en els països més liberals com gran part d'Amèrica de Sud,
Amèrica del nord i part d'Europa, l'homosexualitat segueix sense ser ben vista
per part de la societat i és sovint discriminada.
Podem pensar que, des de sempre, lo normal ha sigut l’atracció entre
homes i dones, perquè aquesta té una raó natural i biològica, que és la
reproducció per aconseguir la continuïtat de l'espècie. Si més no, estudis
antropològics han demostrat que l'homosexualitat ha estat present i
normalitzada en tot tipus de cultures des del principi dels temps.
31
A la cultura precolombina (Sud Amèrica i Centre Amèrica abans de
l'arribada dels conquistadors espanyols) les persones homosexuals eren vistes
com a éssers especials, molt respectats, amb poders sobrenaturals i portadors
de bona sort.
Amb la conquesta espanyola d'aquestes terres, sobre el segle XVI, la
cultura d'allà va ser substituïda pel catolicisme. Aquesta religió per aquell temps
ja estava imposada a gran part d'Europa, i considerava una abominació la
homosexualitat. Entre els segles V i XVIII a Europa, durant l'Edat Mitjana, va
tenir lloc la Santa Inquisició, en el nom de la qual eren perseguits i assassinats
infidels i homosexuals.
A la cultura de l'Antic Egipte, que va durar aproximadament des del 3150
aC al 31 aC, quan van ser conquerits pels romans, també hi trobem referències
sobre el tema. Segons semblava abans, els egipcis no acceptaven la
homosexualitat, però s'han trobat jeroglífics amb contingut homosexual i
imatges de dos homes, com la següent, a alguna tomba, on normalment s'hi
mostrava la imatge del matrimoni enterrat en la mateixa. Pel que se sap,
aquesta cultura només condemnava les lesbianes, i acceptava els gais.
32
L'Antiga Grècia i la seva cultura van tenir lloc des del 1200 aC fins a la
invasió romana del 146 aC. Dins d'aquesta societat era normal que els homes
joves tinguessin relacions sexuals amb altres joves, però més tard, a l'edat
adulta no mantenien relacions amoroses homosexuals, sinó que es casaven
amb dones. Tot i així, una vegada casats, era normal que l’adult tingués
relacions amb altres homes, normalment més joves, com es pot veure a la
imatge inferior.
Respecte a elles, no existeixen testimonis sobre l'activitat lèsbica, ja que
la dona grega pràcticament mancava d'importància. Tot i així, la paraula
lesbiana procedeix d'aquesta cultura, ja que el nom prové d'una illa grega amb
el nom de Lesbos.
A l'Antiga Roma, fundada el 753 aC i finalitzada aproximadament el 300
dC amb la caiguda del Imperi Romà, passava més o menys igual que a Grècia
33
amb el tema del lesbianisme. Les relacions gais eren ben vistes inicialment si
es donaven entre un home més poderós i un servidor o esclau que jugava el
paper d'amant passiu. Més tard tot tipus de relació homosexual ja era jutjada
com un signe de degeneració moral o decadència cívica.
Durant els últims segles la societat a dins de la cultura occidental va anar
adoptant del tot l'opinió cristiana en vers aquest tema i l'homosexualitat ha
sigut completament rebutjada. Moltes persones inclús defensaven que
qualsevol orientació que no fos la heterosexual era considerada una malaltia. El
més sorprenent és que algunes d'aquestes persones eren científics que ho
classificaven com una deficiència psíquica.
El principi del canvi de mentalitat europeu d'aquests últims anys el
marcaren diversos moviments reivindicatius des de finals del segle XIX, quan
alguns activistes protestaren per intentar abolir les penalitzacions legals que
existien en contra de les pràctiques homosexuals. Malauradament, aquestes
iniciatives van ser ignorades quan el règim nazi va ascendir al poder. Després
de la Segona Guerra Mundial, entre el 1945 i el 1960 sorgeix el moviment
homòfil; aquest va ser políticament moderat i pacífic, es va intentar canviar la
imatge negativa dels homosexuals, emfatitzant més en l'amor que no en el
sexe i transmetent a la societat que els gais i les lesbianes no són persones
diferents a qualsevol heterosexual. Més tard, cap al 1969 va començar un nou
moviment d’alliberació de LGBT (Lesbianes Gais Bisexuals i Transsexuals) que
exigia els mateixos drets per a totes les persones independentment de la seva
orientació sexual.
34
Actualment, dins la nostra cultura, encara hi ha persones de mentalitat
rígida que consideren aquest tipus d'amor o d'atracció com un error, o una
deficiència mental o biològica. Però la majoria de la societat accepta l'existència
de persones homosexuals i les respecta, sobretot la gent més jove, ja que les
persones d'edat més adulta han viscut en altra època on aquest tema no era
tan comú, i se'ls hi pot fer estrany veure dos persones del mateix sexe com a
una parella.
3.2.4 Teories sobre l’Homosexualitat
Encara no existeixen gaires professionals que s’hagin dedicat a realitzar
una teoria per determinar exactament la causa de ser de l’homosexualitat.
Seguidament s’exposaran algunes de les poques teories que hi ha i
l’opinió de Freud novament, degut a la seva influència en la psicologia.
35
3.2.4.1 Sigmund Freud
Com hem vist abans, Freud dóna molta importància a les experiències
de la infància tant pel desenvolupament de la personalitat com pel de la
orientació sexual o, com ell diu, el comportament psicosexual. És a dir, ell
considera que els dos conceptes tenen el mateix origen, ja que un pertany a
l'altre.
Per tant, per a Freud la orientació sexual d’una persona era un factor
important, quasi be determinant, en la seva personalitat. Segons ell, aquesta
determina part de la seva conducta.
Freud no mirava amb bons ulls als homosexuals, els considerava una
pervertits i ell, encara que no ajudés als pacients a superar aquest “problema”,
els ajudava mitjançant la psicoanàlisi a arribar al seu perquè. En conclusió,
tractava aquest tema con un trastorn mental més.
3.2.4.2 Alfred Kinsey
Aquest investigador americà de principis del segle XX va estudiar a fons
el comportament sexual dels homes i les dones. El 1975 va ser fundat l’Institut
d’investigació sexològica de Kinsey, on, partint de les seves teories, es va
seguint estudiant sobre el tema.
És conegut per l'escala Kinsey; aquesta consta de sis graus i porta a un
extrem la heterosexualitat absoluta i a l'altre la homosexualitat absoluta. La
sexualitat de tots els individus es troba entre aquests dos extrems, apropant-se
36
més a un o a l'altre. Existeix un senzill test de 13 preguntes que determina
aproximadament la nostra posició en aquesta escala.
Kinsey va fer un estudi al qual participaren 12.000 persones, el 50% de
les quals havien tingut contacte sexual amb algú del seu mateix sexe. Després
d’aquest estudi va arribar a la conclusió de que existia una mena d’escala com
aquesta.
Respecte a l'origen de la orientació sexual, Kinsey considerava que els
factors genètics i hormonals determinen una base temperamental per la
infància, i que després, segons la seva relació amb l'ambient, l'individu es
decanta per cert grau de l'escala.
Allan Bell i Martin Weinberg van seguir investigant al seu institut i
arribaren a la conclusió de que cada persona, sigui homo o heterosexual, es
comporta diferent, i se’ls entén millor quan se’ls considera éssers humans
complets i no únicament en termes del seu ‘comportament sexual’.
37
3.2.4.3 Dean Hamer
Genetista dels estudis nacionals de salut dels EEUU i divulgador
científic, ens parla al programa Redes, del biòleg Eduard Punset, del possible
origen genètic de la personalitat en general i més específicament també de la
orientació sexual.
Comença el programa dient “si la espiritualitat té una base genètica,
significa que va tenir algun propòsit evolutiu”. Defineix espiritualitat com a les
accions humanes que fem amb el fi de millorar la qualitat de la nostra vida
interior, tals com el desig de veure la vida amb optimisme, aferrar-se a una
religió, afrontar les coses dolentes... tot això sabent que finalment ens espera la
mort. Si a aquesta tingués assignat una funció evolutiva seria la de motivar
l’espècie per a perdurar, ajudar a afrontar els problemes de la vida.
Ell, com molts altres científics actuals, considera la felicitat, l’espiritualitat
i la orientació sexual com a part de la personalitat, per això s’han fet diversos
estudis per investigar si hi ha gens relacionats amb la seva presència. Se sap
que el gen dopamina és el que regula la nostra felicitat. També, després de que
moltes persones fessin un test que quantifiqués la seva espiritualitat es va
trobar un gen relacionat amb ella, el gen VMAT2, que regula la síntesi de
diverses substàncies lligades al plaer, la motivació o l’ansietat.
D’altra banda, s’han fet diversos estudis a Suècia, Virginia i Austràlia per
observar la influència genètica en la vida sexual o comportament sexual. Es va
concloure que els gens determinen el 50% de la orientació sexual d’una
persona. La majoria dels altres factors son biològics i es determinen abans dels
38
2 anys de vida. Però no se sap exactament què és el que ocorre que fa que
sigui homosexual. Sembla que lo natural, lo beneficiós per a la espècie és que
una persona se senti atreta per una altra del sexe contrari per poder reproduir-
se; per aquesta raó tampoc saben explicar la causa biològica de l’existència de
persones que no són heterosexuals.
En altre estudi en el que va examinar 114 homes gais i les seves
respectives famílies va veure que en aquestes hi havia molts més parents
homosexuals per part de la mare que per la del pare. Aquest fet va establir un
possible vincle entre una regió del cromosoma X i la homosexualitat. Altres
científics van proposar altres regions de l’ADN implicades amb aquesta.
Per finalitzar, Hamer i Punset es pregunten com pot ser que encara hi hagin
persones gais si al llarg de l’evolució només es conserven els trets biològics
que comporten benefici a l’espècie, en aquest cas, els que comportin relació
sexual amb descendència. Hamer té una hipòtesi al respecte; per una part, els
gens que codifiquen per la homosexualitat no la determinen al 100%, només
afavoreixen aquesta opció i l’ambient pren una part igual d’important. D’altra
banda, ser homosexual no exclou el fet de tenir fills, molts d’ells porten una vida
heterosexual i tenen família, o uns d’altres tenen fills amb una dona i els crien
amb la seva parella, fets que comporten que puguin transmetre el seu genoma
a la descendència.
39
3.2.4.4 Bailey i Pillard
Els primers estudis genètics en referència a l’homosexualitat es van fer amb
bessons. Aquests dos genetistes van trobar que hi havia una coincidència
d’aquesta orientació sexual entre bessons quan aquests eren monozigòtics, és
a dir, bessons formats del mateix òvul i el mateix espermatozou, el que
comporta que pràcticament tota la seva informació genètica sigui la mateixa. En
els bessons dizigòtics, nascuts de diferents cèl�lules sexuals, també hi existia
coincidència però en menor quantitat. Dels primers, un 57% de persones
homosexuals coincidien en això amb els seus bessons; dels segons un 23% ho
feien. En bessones lesbianes es donaren semblants coincidències: un 50% en
monozigòtiques i un 16% en dizigòtiques.
Aquestes demostracions fan pensar que algun gen codifica pel caràcter
sexual de les persones, però no es poden descartar altres teories perquè les
coincidències dites es poden deure també a que han crescut en un mateix
ambient i han sigut tractats pels pares els dos per iguals.
40
4. Cos pràctic
4.1 “Homosexuals de poble, no ho tenen fàcil.”
Diari ARA, març de 2014.
Aquest article va sortir publicat el 21 de març de 2014 al diari gironí ara,
redactat per Gerard Bagué. Parla sobre un fenomen dels pobles que anomena
sexili, que consisteix a l’emigració dels homosexuals dels pobles a les ciutats
properes.
El sexili és degut a l’escassetat d’homosexuals als pobles; les
estadístiques diuen que aquests representen un 5% de la població. Aquesta
escassetat fa que no puguin viure amb naturalitat la seva sexualitat i fa
augmentar l’homofòbia de la gent de poble; els homosexuals acaben emigrant
a les ciutats buscant llibertat i possibilitat de relació. Diu que a Girona encara
no hi ha cap local d’ambient homosexual, que en aquest sector és una ciutat
endarrerida. Però l’objectiu dels homosexuals, com defensa el col�lectiu LGTBI
(lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals, intersexuals) de Girona, no és tenir
locals, discoteques, barris, etc. propis, on marginar-se i invisibil�litzar-se, sinó
l’acceptació de la societat: “No volem un barri, volem el món sencer”.
Tanmateix, les generacions més joves són les obertes de mentalitat
envers els homosexuals, les lesbianes, per això, son bastant millor acceptades
que els gais, tot i així segueixen havent casos de bulling als instituts. Aquests
tampoc ho tenen tant difícil com abans per trobar gent com ells; això és gràcies
41
a les xarxes socials, que han revolucionat el món de les relacions socials
facilitant la interacció amb els altres.
4.2 Enquesta: “Què pensa la gent sobre la seva
personalitat?”
Aquest formulari, realitzat recentment, té com a objectiu fer-se una idea
del que la societat entén del concepte personalitat i el rol d’aquesta i de la
orientació sexual a la vida i a la relació amb altres persones. Les respostes dels
22 enquestats han sigut variades, com era d’esperar, perquè les seves opinions
al respecte no són les mateixes.
Cal tenir en compte que la majoria dels enquestats tenien entre 15 i 25
anys, i una minoria tenien més de 25 o bé menys de quinze, encara que
sembla que la edat no influeix gaire en les respostes.
42
El sexe, però, està bastant igualat, i també sembla ser irrellevant.
La primera pregunta (Creus que la personalitat és un fenomen físic?) ha
mostrat clarament que la majoria pensa que no, que la deduïm a partir del
nostre comportament. Només un parell de persones han defensat que es tracta
d’una part del cervell.
Malgrat això, a la segona pregunta (De on creus que prové la teva
personalitat?) molts dels primers han dit que una part de la personalitat prové
de la herència genètica, i l’altra part de l’ambient. Això vol dir que creuen que,
encara que aquest fenomen no es trobi físicament al cos, pot ser transmès de
pares a fills. Aquest fet és bastant improbable perquè tot allò que s’hereta es
troba físicament al cos, al menys a l’ADN. Només una enquestada ha dit que
43
no prové de res, sinó que es un fenomen que es desenvolupa aleatòriament.
Unes quantes persones han marcat només la opció de l’ambient social.
Respecte a la pregunta següent (Com series si haguessis crescut o
viscut molt de temps en un altre país, cultura, família...?) només una persona
ha dit que seria exactament igual que ara. Uns quants han dit que serien
totalment diferents, ja que havien ressaltat abans la importància de l’ambient en
el desenvolupament de la personalitat. Uns altres han dit que nomes canviaria
la cultura, els costums, etc.
44
A la quarta pregunta (és possible modificar la nostra personalitat?) (si,
no, una part) la meitat aproximada dels enquestats ha dit que només una part
d’ella, els altres han dit que si o que no, quedant bastant igualats. Una persona
a dit que nomes podem canviar-la aparentment.
En referència a l’orientació sexual, la majoria creuen que aquesta és
una part de la personalitat i, generalment, els que han dit això, també han dit
que a vegades el seu comportament es veu influenciat per la seva orientació.
Només alguns creuen que aquesta es tracta d’una característica a part i que
no influeix. En quant a la orientació dels enquestats; la majoria es declaren
heterosexuals i un parell d’ells són homosexuals o bisexuals. Aquesta dada
m’ha servit per comprovar que tots els enquestats que deien ser homosexuals
o bisexuals han dit que el seu comportament sí que es veu influenciat per això.
45
A la pregunta La teva conducta reflecteix la teva manera de ser? La majoria
han respost negativament, dient que hi ha coses que només sap un mateix o
que ni tals sols un mateix sap sobre ell. Aquesta resposta confereix més misteri
al concepte personalitat i reflexa que part de la societat la compren com un
fenomen complex. No obstant, uns quants han respòs afirmativament.
46
En quant a la relació social les respostes també estan bastant igualades,
però la pregunta és molt general; en el tema de la importància de la personalitat
de les persones a l’hora de relacionar-se es podria aprofundir molt més, ja que
hi han infinitat de teories. Dues persones han dit que les personalitats importen
a l’hora de la relació social, però que hi hagi semblança entre elles és
indiferent.
A la última pregunta (Som iguals o diferents?) gairebé tots els enquestats
estan d’acord en que no hi ha dos individus iguals. Unes quantes han dit que
tenim petites diferències i altres donen importància a la cultura o l’ambient en
com a base de les nostres diferències. Un enquestat ha marcat que encara que
tots som iguals, sovint ens sentim diferents.
47
En conclusió, podem veure que segons els resultats d’aquest formulari,
la societat no té tant clar que es exactament la personalitat ni d´on prové
aquesta, però si defensen que la de cada persona és diferent a les altres en
molts aspectes i que és un subjecte molt més complex del que ens sembla.
4.3 Entrevistes
Les següents entrevistes s’han realitzat a tres adolescents homosexuals.
L’objectiu principal d’aquestes és obtenir informació dels els efectes d’aquesta
orientació sexual sobre la seva personalitat. Per aconseguir-ho se’ls hi ha
preguntat majoritàriament sobre el moment de manifestar la seva sexualitat i la
reacció personal i dels altres en saber-ho, sobre l’opinió personal sobre l’origen
de la orientació sexual i de la personalitat, i sobre la opinió que té la societat en
general.
El fet de ser homosexuals no els fa experts en el tema, però com a tals
ens poden donar una opinió que seria interessant de contrastar amb la d’alguns
teòrics de tots el temps.
48
Entrevista 1.
Sexe: Masculí.
Edat: 16 anys.
Quina és la teva orientació sexual?
Al principi dubtava, però ara estic segur que sóc completament homosexual.
A quina edat vas assabentar-te i vas dir-ho?
Als 13 anys.
Vas tenir dificultats per dir-ho als teus amics, la teva família, etc? Com
van reaccionar ells?
Exceptuant el meu avi, amb la meva família no va haver-hi cap mena de
problema, van acceptar-ho ràpidament i amb naturalitat. Vaig tenir por a la
reacció de la gent coneguda del col�legi. Amb alguns amics va ser incòmode i
vaig tenir algun problema, però totes les meves amigues van reaccionar bé.
Totes les persones del teu voltant t’accepten pel que ets?
El meu avi no acaba d’acceptar-ho, però totes les demés persones si.
Creus que la teva orientació ve determinada pels teus gens o l’has
adquirit pel teu ambient? I la teva personalitat?
Personalment crec que la meva orientació sexual és una part de la meva
personalitat i que totes dues les he adquirit per l’ambient on he crescut. Si hi ha
alguna teoria que digui que venen determinades per algun gen, segueixo
49
creient en el que he dit fins que no es demostrin completament aquestes
teories.
Llavors, si com has dit, la orientació forma part de la personalitat, penses
que el fet de ser homosexual determina part de la teva conducta.
Exacte. Si fos heterosexual part del meu comportament seria diferent.
Penses que aquest tema ja està normalitzat per la societat (al menys la
joventut) o que encara queda feina per normalitzar-ho?
No està normalitzat encara, perquè encara hi ha moviments per igualar els
drets dels homosexuals i encara hi ha moltes injustícies al món per aquest
tema. Quan ningú miri diferent a una persona per no ser heterosexual hi haurà
la situació adequada.
Entrevista 2
Sexe: Femení.
Edat: 17 anys.
Quina és la teva orientació sexual?
Sóc lesbiana, per a mi estar amb dones és lo normal. Podria fer el mateix amb
nois però seria estrany; com quan una noia hetero prova amb una amiga seva.
Ho saps des de sempre?
Si, des del començament de l’adolescència.
50
Vas tenir problemes a l’hora de comunicar-ho?
No, ho vaig dir de seguida, als 13 anys, i no va haver cap tipus de problema ni
amb la família ni amb els amics.
Et sents acceptada per la societat en aquest sentit?
Si, perquè no hi ha problema amb la gent que conec o dins el meu cercle,
encara que sé que fora puc trobar gent qui no m’accepti pel fer de ser
homosexual.
Penses que és una qüestió genètica o que ho has obtingut per l’ambient?
Penso que potser una part s’obté per l’ambient però segurament hi ha alguna
qüestió genètica. En part penso això perquè a la família de la meva mare ja hi
ha varies lesbianes i potser ho he heretat.
I la teva personalitat? El fet de ser homosexual forma part d’ella? També
diries que ve de les mateixes circumstàncies?
Si, crec que en forma part. Crec que l’ambient determina algunes
característiques generals. Jo, per exemple, he tingut la sort de que el fet de ser
lesbiana no m’ha causat problemes i dir-ho i no trobar rebuig en ningú m’ha fet
ser d’una manera determinada. Per això la personalitat en part es forma per
l’ambient on ens movem, l’anem constituint al llarg de la nostra vida.
51
Entrevista 3.
Sexe: Masculí.
Edat: 17 anys.
Quina es la teva orientació sexual?
Sóc homosexual però he tingut relació amb alguna noia i m’ha agradat.
Ho saps des de sempre?
Si, des de l’adolescència, però encara només ho he dit a certes persones.
Perquè no ho has fet públic?
Perquè em vaig criar en un col�legi catòlic on no estava ben vist perquè la gent
no era tan oberta de ment i aquest ambient em va fer no acceptar el que era y
veure’m diferent, fins al punt que volia deixar de ser gai.
Quan li diguis als teus amics o família com creus que reaccionaran?
La meva família bé, ja li he dit al meu pare, que era a qui més por em feia i la
seva reacció ha estat bona, i sé que la resta de la família es oberta en aquest
tema. Als amics els hi sobtarà, se’ls hi farà estrany i a mi també dir-los perquè
he estat molt de temps amagant-ho.
El fet d'amagar això ha afectat a la teva personalitat?
Òbviament, tendeixo a actuar com no sóc, fent coses de vegades que no faria
en realitat, no he pogut ser jo y m’he tancat més en mi mateix. Penso que quan
52
ho digui estaré millor amb mi mateix, perquè podré actuar com realment sóc
sense tenir por a ser jutjat per una cosa que realment sóc .
Creus que ets homosexual per una qüestió genètica o ho has adquirit pel
teu ambient?
No ho sé realment, però crec que pot haver-hi alguna causa genètica o
biològica perquè sinó no m’explico el perquè. Estic segur que l’ambient on he
crescut no té res a veure.
I el mateix amb la teva personalitat? Creus que la orientació sexual forma
part de la personalitat de les persones?
Si, ho crec. I crec que la personalitat bàsicament es forma de les experiències
que vivim al llarg de la vida.
Diries que l’homosexualitat està normalitzada per la societat o encara es
pot fer més?
No està normalitzada, perquè l’Església ha fet molt mal al llarg del temps i hi
han prejudicis dels quals la societat encara no s'ha lliurat per culpa d’aquesta
gran manipulació que ha existit.
53
4.3.1 COMENTARI DE LES ENTREVISTES
Els tres entrevistats, dos nois gais i una noia lesbiana, tenen entre 16 i
17 anys; a aquesta edat tots tres poden dir que saben de la seva orientació
sexual des de aproximadament els 13 anys, edat en què la majoria de nens i
nenes comencen a inquietar-se per temes com l'amor i la sexualitat.
En quant a el tema de “sortir de l'armari”, els dos primers diuen que han
sigut naturalment acceptats en la seva família i amics des del moment en què
ho van dir, que va ser al principi de l'adolescència. L'últim entrevistat, pel que
diu, no va tenir tanta sort. Encara no ho ha dit a gaires persones i dóna la culpa
d'aquest fet al seu col�legi, és a dir, a l'ambient on va créixer.
Tots tres defensen que la manera en que ho han portat des del principi
ha afectat a la seva personalitat; als dos primers els hi ha fet ser més naturals,
més confiats i, segons sembla, més segurs; el tercer culpa al fet d'haver hagut
d'amagar tot això de ser menys segur i més aïllat en sí mateix.
La pregunta en la qual han estat bastant en desacord ha sigut la referent
a l'origen de la homosexualitat. El primer entrevistat està bastant segur del
paper de l'ambient al seu origen, la segona creu que pot haver alguna causa
genètica i el tercer pensa en algun origen genètic o biològic i descarta l'ambient
totalment. Tanmateix, els tres han dit que no ho sabien, només deien
suposicions. Han estat d'acord, però, en què l'orientació sexual forma part de la
seva personalitat, i que aquesta depèn majoritàriament de l'ambient social en
què vivim.
54
Quan els he preguntat sobre la situació dels homosexuals en la societat
occidental d'avui dia, han estat d'acord en què no està normalitzada, però,
exceptuant el tercer entrevistat, han dit que dins el seu cercle social ningú no té
cap problema amb el tema, sobretot si parlem del jovent.
4.4 “Homonots”, Francesc Soler
“Homonots” és un llibre on l’autor, Francesc Soler, exposa 10
interessants converses en forma d’entrevistes amb 10 homes gais catalans
destacats amb gran diversitat social i professional entre ells. Alguns d’ells són
l’excapellà Jaume Santandreu, el polític Miquel Iceta, el director de cinema
Ventura Pons o l’activista Jordi Petit, però del qui s’exposarà el comentari és
del professor Jordi Llovet.
Llovet va néixer a Barcelona al 1947 i és catedràtic de Teoria de la
Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. L’entrevista
és dóna a la seva casa de l’Empordà.
Es pot comentar d’ell que és un home de lletres apassionat per la seva
feina que deixa el tema de la sexualitat en un pla secundari a la seva vida. Mai
no ha fet massa ostentació de la seva homosexualitat, diu que ell animaria a la
gent jove a prendre’s la seva sexualitat com la cosa més natural del món. La
seva condició sexual mai no li ha ocasionat problemes a la universitat, ni com a
alumne ni com a professor.
55
A la seva època sortir de l’armari, però, era la cosa més penosa i
complicada que es podia fer. Als 33 anys va començar a psicoanalitzar-se i poc
després va trobar una parella amb qui va durar uns 7 anys. El més complicat va
ser dir-ho als seus pares; ell prové d’una família burgesa i tradicional. Després
d’haver-ho confessat no van reaccionar molt bé, es va convertir en un tema
tabú i la relació amb ells es va refredar. Uns anys després tot va tornar a la
normalitat i es va sentir realment acceptat i estimat per la seva família.
També s’esmenta el tema de l’aparició del virus de la sida als anys
vuitanta, que va afectar majoritàriament a homes gais. Llovet no tenia gaires
possibilitats d’agafar el virus, ja que mai ha sigut dels que tenien moltes
relacions sexuals, però diu que va ser una època de tristor, perquè va perdre
molts bons amics.
Sobre els gais d’avui dia comenta que els hi té molta enveja per la
còmoda situació en que es troben vivint en una societat tan liberal, i critica la
forma que tenen de relacionar-se entre ells; més centrada en el sexe que no
pas en l’amor. “A aquest pas, els gais es tornaran muts per no fer servir el
llenguatge”, diu.
56
5. Conclusions
En aquest apartat compararé la informació obtinguda del cos pràctic, i
sovint també la teoria, amb les inicials hipòtesis del treball. Amb això sabrem si
aquestes son recolzades o rebutjades i el per què.
Comencem parlant de la part de la hipòtesi que diu que l’orientació
sexual no té perquè afectar a la personalitat ja que el que afecta a aquesta són
les experiències que es van vivint al llarg de la vida i la reacció que tenim sobre
elles.
Havent llegit l’article de Gerard Bagué al diari ARA, podem concloure
que en aquests casos l’orientació sexual de les persones pot afectar fortament
a la seva personalitat.
A la ciutat no ho podem veure tan clar, perquè els homosexuals solen ser
acceptats obertament i no se senten sols perquè poden trobar molts més. En
canvi, en els pobles ells tenen que fer grans esforços per acceptar-se a sí
mateixos, creixen en un ambient estrictament heterosexual, el que els fa sentir
diferents, incompresos.
Després de la pròpia acceptació, els hi cal enfrontar-se amb la dels seus
companys, amics, la seva família... en moltes ocasions aquests no saben obrir-
se a la situació i es converteixen en grans obstacles. El rebuig de les persones
del seu voltant fa que l’homosexual canviï de mentalitat, de manera de
comportar-se, o de personalitat, i actuï amb inseguretat i por, de manera que no
57
gosa de la llibertat que una persona necessita per desenvolupar la seva
personalitat/sexualitat; això fa que es produeixi el sexili.
Per part del formulari, el fet que la majoria dels enquestats hagi opinat
que la personalitat prové de l’ambient on ha crescut i que si hagués nascut a
una altre cultura o família seria diferent recolza aquesta part de la hipòtesi.
Els entrevistats també estan d’acord amb aquesta qüestió:
Cap dels tres diu que pel fet de ser homosexuals hagi variat la seva
personalitat, sinó que diuen que la manera en com ho viuen amb la societat i
amb ells mateixos ha canviat la seva personalitat, cap a millor o cap a pitjor.
Les experiències que han tingut no són pas les mateixes que si fossin
heterosexuals.
La conversa amb el Jordi Llovet demostra a la perfecció la meva
hipòtesi; ell té una altra manera de prendre’s la seva homosexualitat. El fet de
no donar-li molta importància ha fet que gairebé no variés el seu
comportament. Van ser altres experiències, com dedicar-s’hi a la seva passió,
la literatura, i perdre tants amics per culpa de la sida el que el va modificar com
a persona.
Continuem amb la part de la hipòtesi que diu que la personalitat és en
gran part originada per la nostra vida social.
58
L’article que parla de la gent del poble diu que la seva mentalitat canvia
pel fet de viure en aquell ambient. Amb això podríem dir que canvia la seva
personalitat, la seva manera de ser, al menys amb els homosexuals.
En l’enquesta la majoria creuen que la personalitat està originada per
l’ambient, i una quants també defensen l’opció de la genètica.
Els entrevistats també es mostren d’acord amb la hipòtesi, ja que tots
tres diuen que la personalitat es formada majoritàriament per experiències
socials, i una petita part per la genètica.
A una altra afirmació dic que no es pot considerar la orientació sexual
com a part de la personalitat i que la primera té un origen més basat en la
genètica i la natura, no està formada socialment.
Tant l’article dels homosexuals al poble com el tercer dels entrevistats i
en Jordi Llovet semblen demostrar que l’orientació sexual no està originada en
l’ambient on es viu. Això és perquè ells no se sentien acceptats als seus
entorns, els quals no constaven de gaires homosexuals ni conductes que
incitessin a ser-ho; tots tres són entorns on l’homosexualitat no és ben
acceptada.
A l’enquesta es mostra que la majoria de les persones pensa que la
sexualitat sí que forma part de la personalitat. Els tres entrevistats també
pensen així.
59
El fet que la segona entrevistada comptés amb diverses lesbianes a la
família de la seva mare pot demostrar la part de la teoria de Hamer on diu que
el gen que codifica per la tendència a ser homosexual es troba al cromosoma
X. Aquest fet també recolza la meva hipòtesi que defensa l’origen genètic de
l’orientació sexual.
En conclusió, és clar que, actualment, les meves hipòtesis no es poden
demostrar científicament, però, basant-me en l’opinió de totes aquelles
persones, puc dir que totes les meves afirmacions inicials han sigut
majoritàriament recolzades.
60
6. Agraïments
Vull agrair sincerament a la Conxita Costa, la meva tutora en aquest
treball, per guiar-me i ajudar-me en la recerca aportant sempre bons consells,
anècdotes interessants i algunes importants fonts d'informació.
També agraeixo la col�laboració de les persones que s'han ofert a ser
entrevistades, no només per aportar la seva part al treball, sinó també per fer-
me aprendre més sobre el tema donant les seves sinceres opinions. Valoro
igualment l'ajuda de les persones que han participat a l'enquesta.
61
7. Bibliografia
Per dur a terme la recerca d’informació, tant del cos teòric com d’una
part del cos pràctic, vaig servir-me de les següents fonts:
o El llibre de text de Psicologia per Batxillerat, tema 14 “la Personalitat”.
Editorial Mc Graw Hill.
o El llibre “Homosexualitat a l’inici del segle XXI”, del Dr. Antoni Mirabet i
Mullol i 48 col�laboradors/es.
o Vídeo del capítol del programa Redes on surt Dean Hamer, a la pàgina
web de la RTVE.
o El llibre “Homonots”, de Francesc soler. Angle Editorial.
o El diari ARA publicat el dia 21 de març del 2014, l’article per Gerard
Bagué.
o Altres pàgines web com Psicoactiva, Actiweb...
