Fa molts i molts anys, una muntanya es va

esnfadar amb un esquirol. L’esquirol

era molt espavilat i va començar a dir:

- No hi ha ningú més gran que jo!!!

Els altres animals van començar a riure molt i molt perquè tot allò

era mentida, però l’esquirol tan i tan ho

va repetir que la muntanya es va

enfadar:

- Calla, esquirol!!!

Damunt meu ets més petit que un cigró.

- Ja ho sé que sóc més petit que tu, però puc fer més coses que tu : saltar, pujar als arbres, córrer... Ho pots fer tu ?

- No, jo no ho puc fer, no puc moure’m, però no ho necessito perquè sóc tan alta – va dir la muntanya.

- I què hi guanyes?

- Puc portar tot un bosc a l’esquena. Pots fer-ho tu?

- No, no puc portar tot aquest pes, perquè sóc petit. Però visc dins del bosc, puc córrer d’un costat a l’altre i camino per damunt teu sense que em diguis res.

- Veig que tens pocs avantatges, esquirol!

- És veritat, tu ets molt alta i gran. El bosc és teu, l’herba, el riu,

els arbres, però no pots trencar

ni una sola avellana, ni pots saber quin gust tenen. Qui dels

dos és més feliç?

La muntanya, tan gran i tan alta i no va

saber què contestar. Els altres

animals del bosc van pensar que

l’esquirol tenia raó i els va semblar un

motiu tan prou raonable que van explicar aquesta història als seus fills i aquests els seus fills fins que me la van explicar

a mi.