FITXA BIBLIOGRÀFICA Títol original: anglés. Empty Cages Traducció: castellà Jaulas Vacías. Autor/a Regan, Tom. Traductor/a Boillat de Corgemont Sartorio, Marc Editorial Fundació Altarriba Barcelona. Edició 2006. 226 pàgines. Col·lecció Cuadernos para dialogar sobre animales. Aquest document és una ressenya del llibre citat, que organitza els temes tractats per a una consulta ràpida.

Introducció. Marc de treball. L’anàlisi de la condició animal presentada a la 4ª part d’aquest llibre, fonamentalment, es limita a descriure el que passa als EUA (Informació de tot el món: www.tomregan-animalrights.com) ...

Hi ha altre límit a aquest treball que hem de subratllar. Els éssers humans exploten tantes espècies animals diferents, de tantes maneres distintes, que no resulta possible ocupar-se de cada tipus d’abús. Pròleg, p. 19-20.

ALIMENTACIÓ. Pels emplaçats existeixen moltes coses a aclarir abans d’estar preparats a renunciar a la carn (...) L’autèntica sorpresa no consisteix en el menjar vell i conegut al que renunciem, sinó en el nou i meravellós que anem descobrint. Una cosa que tots nosaltres tenim que aprendre a soles, ja que ningú en ho ensenya. En canvi, una cosa que podem aprendre dels demés és com es tracta als animals criats per a convertir-se en carn. P. 96.

El que veiem és la seua vida observada des de l’exterior. El que no veiem, i que ens podem només imaginar, és la seua vida des de l’interior, des dels subjectes que la viuen. La major part d’aquests animals, milers de milions d’animals, pateix cada instant de la seua existència. Estan físicament malalts, minats per malalties cròniques i debilitants. Estan psicològicament anorreats, oprimits per l’efecte acumulatiu de la desorientació i la depressió (...) Malgrat tot, curiosament, la plenitud del seu ser es conserva, en l’esperança de ser alliberada, com ens ensenyen els santuaris per als animals de producció. P. 97.

[Als EUA] 10.000 milions d’animals matats cada any, més de 27 milions al dia, més d’1 milió cada hora. Un milió cada hora només als EUA ...

El mite de la vella granja McDonalds és difícil d’eliminar. Fora el que fos la raó, i malgrat el compromís dels ARA, que des de fa anys tracten d’educar l’opinió pública, moltes persones continuen creient que els animals de producció viuen en condicions bucòliques. La veritat és molt diferent (...) Els criaders intensius són la regla, no l’excepció ...

Les raons de l’expansió de la producció industrial no són difícils d’explicar. Els guanys, juntament amb les ajudes estatals, constitueixen la força motora d’aquesta indústria. Al cap i a la fi, la cria és un negoci, l’objectiu del qual és maximitzar el lucre econòmic reduint al mínim les inversions ...

La producció industrial exigeix que els animals siguen criats tancats. Açò és fonamental. La cria a cobert permet un nombre relativament petit d’empleats, criar centenars, a vegades centenars de milers d’animals (com en el cas de les gallines ponedores i dels pollastres), el que no seria possible si els animals estigueren lliures.

Els productors han de fer, a més, tot allò possible per col·locar els animals en el mercat en el menor temps possible. Açò significa, entre altres, la necessitat de limitar la mobilitat dels animals, alterar la seua gana de manera que mengen més del que farien en condicions naturals, i estimular el seu creixement afegint els productes hormonals adequats al pinso. Per a utilitzar les paraules de l’”Stall Street Journal”, és essencial “produir vedella [o pollastres, porcs, etc.] del major pes possible en el menor temps possible. Els criadors que no segueixen aquesta regla no són competitius en el mercat de la producció industrial. I molts fan fallida. Incapaços de competir amb les companyies més grans, impotents front a les economies a gran escala i les massives ajudes del Govern de les que gaudeixen les multinacionals, les antigues granges són una espècie en extinció (...) La industrialització ha substituït els mètodes tradicionals.

(...) Com que se’ls considera una mercaderia, els animals de producció no tenen dret a un tracte respectuós. Ja que no posseeixen aquest dret, el dolor i les privacions a les que estan sotmesos no precisen justificacions. I ja que el seu dolor i privacions no han de ser justificats, dolor i privacions se’ls acumulen damunt en una proporció que va molt més enllà de la nostra imaginació. P. 100-102.

Els ARA haurien de ser perdonats per la seua ingènua esperança que el reconeixement creixent de les capacitats cognitives dels animals de granja, puga accelerar l’arribada del dia que les gàbies queden buides. Tristament, la indústria dels animals de granja veu les coses de manera diferent. Comentar les dades segons les quals els porcs aconseguien, en algunes proves d’intel·ligència, els mateixos resultats que els primats no-humans, el responsable de l’estudi, el Dr. Mike Mendel, digué als periodistes que “[una] millor comprensió de la intel·ligència animal podria ajudar els criadors a afrontar problemes tals com l’agressió entre els porcs, causa de morts i incidents responsables de la pèrdua de 20 milions de lliures esterlines anuals, només a la Gran Bretanya”.

En altres paraules, en lloc d’extreure d’aquestes noves proves sobre la intel·ligència dels porcs un motiu per a reconsiderar l’ètica de la manera que son tractats, ells esperen utilitzar aquests nous coneixements per a explotar-los de manera encara més eficient. P. 113-114.

La postura dels ARA és, al mateix temps, senzilla i clara. Hauríem de deixar de menjar els cossos dels animals (allò que es denomina “carn”) així com Hauríem de deixar de menjar productes de derivació animal, com llet, formatge i ous. La indústria de les granges no pot existir sense la violació concomitant dels drets dels animals criats, inclosa la violació del seu dret a la vida. Encara més fonamentalment, la indústria grangera viola el dret dels animals a ser tractats amb respecte. No tenim justificació per a violar la integritat física dels animals, limitar la seua llibertat o llevar-los la vida, per a que els humans obtinguen benefici, encara que Açò no siga veritat. Encara que infreqüent en aquesta fase històrica, i encara que puga, en ocasions, causar inconvenients, no és difícil alimentar-se de manera respectuosa amb els animals ...

(...) D’entre les moltes coses memorables que digué Gandhi, una em sembla apropiada per a terminar aquest capítol: “la grandesa d’una nació i el seu progrés moral es poden jutjar per la manera en la que tracta els seus animals”. Sent haver d’admetre que els EUA, el País que més estime sobre tots, no és de cap manera avançat, quan es valora en base a aquest senzill criteri. P. 114-115.

DOWNERS (extenuats, deprimits). (1) Indústria. Exemple del tracte “humà” que els animals reben als escorxadors. Aquests animals estan tan malalts o greument ferits que no poden aguantar-se drets i caminar. Segons l’activitat dels escorxadors, els downer poden jeure al terra durant un o més dies sense rebre aigua ni menjar ni, encara menys, atenció veterinària. Vius o morts, al final són arrossegats a l’escorxador per mitjà de cadenes o transportats amb un carretó elevador. Un sondeig de l’agència demoscòpica Zogby America ha mostrat que el 79% dels adults entrevistats és contrari a la matança dels downer.

La indústria làctia no és de la mateixa opinió, i exerceix una forta pressió en contra d'una llei presentada al congrés el 2001, l’objectiu de la qual era prohibir la venta dels downer. Per quina raó la indústria dels lactis s’oposà a una modificació legislativa tan nímia? Perquè “la major part dels downer són vaques lleteres que arriben a l’escorxador en tornar-se improductives”. P. 108-109.

(2) Afirmació desconnectada. La indústria càrnia també s’oposà fermament a la nova llei sobre els downer. Per què desaprofitar un animal? Segons l’American Meat Institute: “Un aspecte comú a tots els credos religiosos és el respecte pels animals, evitar-los patiments i agrair l’aliment que ens proporcionen (...) Aquells que treballen en la indústria càrnia es preocupen pel benestar del ramat i reconeixen cada vegada més els beneficis d’un tracte humà i de l’atordiment abans del sacrifici”. P. 109.

ESCORXADORS “HUMANITARIS”. (1) Indústria. Tot el món hauria de visitar un escorxador, al menys una vegada en la vida (...) Molts dels treballadors diuen que els animals saben perquè estan allí, i que molts d’ells lluiten desesperadament per a que no els empenten desesperadament

pel tobogan del que ja no hi ha tornada cap enrere. Els animals que es resisteixen més són aquells que reben colps més violents, amb punxons elèctrics, cadenes i puntades. P. 107.

(2) Afirmació desconnectada. Gail Eisnitz, en la seua investigació amb càmera oculta sobre la indústria nord-americana dels escorxadors (...) entrevistà un expert. Roberto Macias s’ha passat tota la seua vida en la indústria càrnia. Expresident Nacional del Joint Council of Food Inspections Local, Macias afirma clarament que “la Humane Slaugther Act no es respecta”. Efectivament, la situació dels 2.700 escorxadors nord-americans és tan dramàtica que Macias estima que “quasi un 90% dels veterinaris no fa respectar ni tan sols les regles de seguretat alimentària. I [diu, deixant-nos petrificats] no aconseguisc imaginar un inspector que ature la cadena per violacions humanitàries” . En altres paraules, qualsevol idea de “tracte humà” als escorxadors, ix per la finestra quan els animals entren per la porta. P. 108.

GALLINES PONEDORES. (1) Indústria. Als Eua, al voltant de 300 milions de gallines posen ous cada dia. La producció anual mitjana per cada gallina equival aproximadament a 250 ous, sent la mitjana de duració de la seua vida de 2 anys.

La gran majoria de gallines ponedores està emmagatzemada en bateries de gàbies de metall, apilades en diversos pisos. Les gallines dels pisos més baixos viuen constantment submergides pel flux dels excrements de les gallines tancades a les gàbies superiors (...) Fins a 10 gallines ponedores (la mitjana és de 7-8) comparteixen un espai equivalent, grosso modo, al d’un calaix de carpetes.

(...) Totes estan sotmeses al trauma i el dolor de l’amputació del bec. La “muda forçada” és pràcticament comú. Per a induir ràpids cicles successius de posta d’ous, les deixen sense menjar 10-14 dies, durant els quals perden fins el 25% del seu pes. A causa d’aquest procediment, fins a un 10% de les gallines mor.

(...) Els pollets resulten inútils per a les granges de gallines ponedores. Ja que Açò succeeix aproximadament en el 50% dels naixements, cada any, al voltant de 150 milions de pollets mascle son matats el mateix dia que ixen a la llum. Els mitjans varien. A vegades, els pollets són (literalment) tirats en poals de fem on els del fons moren asfixiats; altres vegades, en canvi, són triturats vius. Els anestèsics no s’utilitzen mai. P. 105.

(2) Conseqüències. Les gallines ponedores no estan predisposades, anatòmicament, a romandre dempeus durant anys a terres fets de fil d’aram. Quasi la meitat d’elles presenta lesions a les potes o a les ungles. La majoria es produeix ferides i excoriacions a causa del frec amb les gàbies. P. 105.

(3) L’individu. Karen Davis, de la United Poultry Concerns (Karen constitueix un exèrcit d’una sola persona en la defensa de pollastres i altres aus): “Penny i Sweet Pea havien viscut de manera horrible abans d’arribar a la United Poultry Concerns. Havien passat tota la seua vida a una petita gàbia d’aram (...) No podien fer altra cosa que posar ous i menjar pinso en pols, a transformar en més ous. Penny i Sweet Pea mai no havien vist la llum del sol abans de ser rescatades, un dia de març (...) Ara carretegen pel pati amb les seues potetes i un bonic plomatge blanc, amb unes crestes roges i la mirada radiant. Voletegen al voltant com a ballarines”.

(...) La nostra cultura ens ensenya no considerar gallines com Penny i Sweet Pea com a individus. P. 111-112.

Després hi ha els proverbials “cervell de gallina”, segurament els animals més difamats i ultratjats de la faç de la terra i (també segurament) entre les aus més intel·ligents i sociables. Estudis recents confirmen el que Karen Davis i els Bauston sabien ja: les gallines no són capaces només d’aprendre, sinó també d’aprendre l’una de l’altra. P. 113.

(4) Afirmació desconnectada. La indústria avícola està fortament a favor del benestar dels animals i és, així mateix, contrària a la crueltat amb ells. A les seues “Línies guia per a la cura

i el benestar dels animals”, l'US Poultry and Eggs Association (USPOULTRY) afirma que en cap cas s’haurien de tolerar abusos respecte als animals”. I en què consisteix el citat tracte? Doncs, quina casualitat!, coincideix amb el que es fa rutinàriament. L’actual sistema industrial “és coherent amb els criteris generalment acceptats per al tracte humà dels animals ...

També en aquest cas val la regla general sobre l’Afirmació Desconnectada. El que afirmen els portantveus de la indústria avícola, no concorda amb el que aquesta indústria fa. P. 106.

A l’abril de 2001, els activistes COK [Compassion Over Killing] s’assabentaren de les condicions deplorables en les que vivien les gallines d’una granja en bateria. Aleshores, escriviren a la companyia titular demanant visitar la granja, però no obtingueren cap resposta. Així doncs, amprats en la foscor, 4 membres de COK penetraren sense autorització a les instal·lacions, i descobriren que la situació era encara pitjor del que havien pogut creure: gallines mortes tancades a les mateixes gàbies amb les vives, algunes d’elles amb les potes o les ales lligades a les malles de les gàbies, moltes estaven ferides de diverses formes. Els COK documentaren tot Açò en vídeos i fotografies preses durant el curs de diverses “visites”.

Armats de documentació tan poderosa, demanaren que s’obrís una investigació. “Ho sentim”, els contestaren, “el fiscal obre investigacions només a petició de les forces de seguretat”. Així que els COK es dirigiren al sheriff local amb la mateixa petició. Això succeí fa més de 2 anys. El sheriff encara no ha contestat.

Així doncs, els COK decidiren actuar per ells mateixos. En finalitzar la seua última incursió, se’n portaren 8 gallines, totes necessitades de cures veterinàries urgents. Després, els COK feren allò correcte. Digueren de manera clara i planera: “Hem violat la llei, em furtat aquestes gallines. Per favor, deteniu-nos”. I, sabeu el que passà? Que no foren detinguts, i les gallines que havien salvat foren adoptades i finalment visquercom a gallines durant la resta de les seues vides (...) Els més importants diaris i programes televisius donaren la notícia de l’acció de COK de forma detallada i positiva. Centeners de milers de persones s’assabentaren que les gallines estan ficades dins de gàbies a les que no haurien d’estar (...) Ken Klippen, vicepresident de les relacions governatives de United Egg Producers (...) assegurà els periodistes (Això no ens hauria de sorprendre) que “tindre gallines engabiades és l’única manera humana de produir ous”. A aquells que encara estiguen buscant una bona raó per a deixar de menjar ous, el Sr. Klippen els ha proporcionat una de molt vàlida. P. 204.

OVELLES. (1) L’individu. Ha estat demostrat que les ovelles posseeixen una memòria extraordinària. No només aprenen ràpidament a reconèixer els rostres (ja siga d’ovelles com d’humans) sinó que poden recordar-los, fins i tot, si no els han tornat a veure durant més de dos anys. La persona que ha aconseguit aquests resultats, el Dr. Keith Kendrick, del Babraham Institute, a la Gran Bretanya, sosté que “la seua sofisticada capacitat de reconeixement dels rostres implica que les interaccions socials amb els companys de ramat, així com amb alguns humans, són molt importants per a les ovelles”. P. 113.

PEIXOS. (1) Indústria. La indústria nord-americana del peix mata, cada any, 7.000 milions de peixos (aquesta xifra no inclou els crustacis). En estar explícitament exclosos, les mesures mínimes de protecció de l’Animal Welfare Act (AWA) no s’apliquen als peixos, tant en els mètodes de cria, com en la captura, l’ús en la investigació, i al sacrifici. Com es mata els peixos? Joan Dunayer descriu alguns mètodes utilitzats per a matar els peixos a les piscifactories.

“Al moment de la matança, la majoria de les truites [les que venen de criadors especialitzats] és descarregada en una barreja d’aigua i gel. Mentre lluiten per a respirar, pateixen terriblement fins que, després d’uns 10 minuts, la falta d’oxigen les deixa inconscients”

“La major part dels salmons es descarrega dins d’aigua amb diòxid de carboni, que torna la respiració dolorosa. El diòxid de carboni els paralitza, però la gran majoria dels salmons continuen conscients quan els tallen les ganyes per a desagnar-los.”

“Habitualment, els silurs són paralitzats mitjançant descàrregues elèctriques als tancs de cria. Com que la corrent no s’aplica directament al cervell, perceben la descàrrega. Si aquesta és massa feble, estaran conscients quan se’ls decapite amb la serra elèctrica de cinta o altre instrument de tall”. P. 109-110.

(3) Afirmació Desconnectada. Malgrat que els peixos estan exclosos de l’aparent protecció legal, la indústria pesquera desitja que tot el món sàpiga que els maten de manera humanitària. Per exemple, en el cas dels criaders de truites, a Anglaterra, la Humane Slaughter Association informa orgullosament els seus lectors que s’estan experimentant uns instruments elèctrics que “permetran matar els peixos de manera humanitària, mantenint la velocitat i eficiència dels mètodes actuals”. P. 110.

(2) Pesca privada o “esportiva”. Els nord-americans que es dediquen a la pesca “esportiva” (245 milions de morts cada any) afirmen també que utilitzen mètodes “humans”, com els que ací es descriuen:

“Maça: (...) És una xicoteta porra per a matar peixos (...) Si el colp és massa feble, el peix pot quedar estabornit i recuperar-se més tard; es parla de peixos ressuscitats d’imprevist ja a la cuina. En cas de dubte, copejar sempre dues vegades. Si s’aplica correctament, és un mètode humà, i una de les tècniques utilitzades amb més freqüència pels pescadors”.

“Copejar el cap del peix contra una superfície dura. S’ha de mantindre el peix boca per avall i copejar-li el cap contra una roca, una barana, una caixa d’eines, etc. Aquest sistema funciona be amb els peixos petits, com els llucets o les cavalles, però de difícil aplicació amb espècies més grans”. P. 110.

(4) Afirmació desconnectada. Quan afirmacions tals es defineixcom a humanes, sabem estar davant d’una afirmació desconnectada (...) Res de tot Això hauria de succeir si els peixos foren titulars de drets (...) Les raons per a considerar els peixos com a subjectes-d’una-vida són tan plausibles que, personalment, prefereix passar-me de prudència moral i concedir-los el benefici del dubte (el que explica perquè considere que Hauríem de pensar i actuar com si els peixos foren titulars de drets). Els dies dels vegetarians que mengen peix estan comptats. O, al menys, haurien d’estar-ho. P. 111.

POLLASTRES. La indústria avícola no s’ocupa només de pollastres, sinó també d’oques, ànecs, faisans, coloms, guatlles i titots. Però els pollastres constitueixen el seu major camp d’interès (...) La manera en la que són tractats és representativa de les altres granges avícoles ... P. 104.

(1) Indústria. Cada any, als EUA, es maten al voltant de 9.000 milions de pollastres. Aquests animals són normalment criats al terra de grans naus metàl·liques amb el sostre baix, algunes de les quals arriben a albergar 30.000 caps. De mitjana, l’espai disponible per a cada animal és inferir a 930cm2 ...

De mitjana, els pollastres mascle viuen 6 setmanes, les femelles, 7, abans de ser transportades a l’escorxador. Donada la duració de la seua vida natural (els pollastres poden viure fins a 12-15 anys, i a vegades fins i tot més), els pollastres que es porten a l’escorxador són, pràcticament, pollets. I l’ínfima porció de vida que poden viure, està caracteritzada per la privació crònica i el profund patiment. P. 104-105.

(2) Escorxador. Humana Slaugther Act (HSA) de 1958 (...) Els pollastres, els animals de granja industrial matats en quantitat més gran, són explícitament exclosos de la HSA. P. 107.

(3) Conseqüències. A causa de les pràctiques de selecció, els actuals pollastres de taula, en el moment de la seua matança, pesen quasi el doble que els seus avantpassats. Malgrat Això, ja que l’esquelet d’aquests animals no s’ha modificat, els traumes vertebrals, les fractures i l’artritis són fenòmens freqüents. A més, a causa de l’augment de pes, el sistema cardiovascular està tan sobrecarregat que els infarts són cosa diària ...

L’asfixiant olor d’amoníac que impregna les granges de pollastres és el resultat de la descomposició dels seus excrements. Les malalties d’amoníac danyen el sistema immunitari i les vies respiratòries d’aquests animals; malalties dels ulls, que poden causar encegament, són freqüents. P. 104-105.

PORCS (1) Indústria. Als EUA, es maten aproximadament 100 milions de porcs cada any. La major part passa els primers 4/6 mesos de vida dempeus o tirats sobre reixes metàl·liques i, després, en llistons de ciment o de metall (...) Als porcs acabats de nàixer se’ls amputa la cua i les orelles sense anestèsia (...) Els garrins que no creixen suficientment ràpid (els més petits de la camada) es maten copejant els seus caps contra el terra de ciment. P. 102.

“Les porques de reproducció haurien de ser considerades, i tractades, com a valuoses màquines”, suggereix un directiu de la Wall’s Meat Company, “la funció de les quals és bombejar porquets igual que una màquina per a fer embotits”. P. 104.

Les porques, que arriben fins als 180 quilos, estan confinades en boxs de 60cm d’ample durant la major part de la seua vida de reproductores, que pot durar fins a 4 anys. Lligar els animals a la paret del seu box, redueix a més la seua mobilitat. Un etòleg holandès descriu així el comportament de les porques: “(...) es tiraven violentament cap enrere, mentre es retorçaven i retornaven i revoltaven en la temptativa d’alliberar-se. Es sentien forts crits i, de vegades, alguna es tirava contra les parets dels boxs i, com a conseqüència, les porques caien al terra amb un col·lapse”. P. 102.

(2) Conseqüències. Lesions als peus i les potes, així com abrasions cutànies i contusions, són la norma i, habitualment, no són ateses. Disenteria, còlera, triquinosis i altres malalties, són freqüents (...) Amuntegats l’un damunt de l’altre, aquests animals, normalment dòcils, en ocasions desenvolupcomportament de canibalisme.

(...) A causa de la pols i l’amoníac que impregnen l’aire de les granges, la majoria dels porcs pateix malalties respiratòries; s’estima que el 70% d’ells pateix pulmonia en el moment de la matança. P. 102.

Matthew Scully (...) autor de discursos per al President George W. Bush (...) descriu així el que veié en una de les millors granges de Carolina del Nord: “Ferides, tumors, úlceres, lesions, quists, abrasions, orelles arrancades i potes inflamades per totes bandes. Crits de dolor, gemecs, coles mossegades, baralles i altres “vicis”, com es defineixen en termes industrials. El mossegar frenètic dels barrots i les cadenes, els comportaments esterotipats consistents en mastegar en buit, barrigar i construir llits amb palla imaginària. I, a més, les “despulles”, cada 3 o 4 box, un animal jeu completament anihilat, i comprens que està encara viu només perquè parpelleja i et mira (...) Criatures impossibles d’ajudar, més enllà de qualsevol recurs de la pietat o de la misèria de la indiferència; mortes pel món, excepte com a simples peces de carn”.

(...) Dos científics escocesos alliberaren, en un petit parc, un grup de porcs criats en una granja de producció intensiva per a observar com haurien viscut. Bernard Rolling descriu així el que observaren: “Es descobrí que els porcs construïren junts una sèrie d’amagatalls comuns. Aquests caus tenien algunes característiques constants, com parets adequades per a protegir els animals del vent, i una ampla entrada que els permetia veure qui s’apropava. Els caus estaven lluny de les àrees utilitzada per a alimentar-se. Abans de retirar-se, els porcs portaven més material per a afegir a les parets, i reordenaven els llits. En despertar-se, els animals s’allunyaven al menys 7 metres abans d’orinar o defecar (...).

Els porcs establiren un complex sistema de llaços socials, i els nous individus introduïts en el lloc foren acceptats després de prou temps. Entre alguns, es crearen llaços particulars; per exemple, dues de les porques, després de parir, menjaven i dormien sempre juntes. Els membres del mateix sexe d’una camada tendien a estar junts i a prestar-se atenció recíprocament, en els seus respectius comportaments exploradors. Els mascles joves imitaven, així mateix, el

comportament dels més majors. Els joves dels dos sexes, mostravcomportaments de joc social. A la tardor, el 51% del temps estava destinat a barrinar.

Les porques prenyades escollien un refugi adequat diverses hores abans de parir, a una distància considerable dels caus comuns (en un cas, fins a 6 quilòmetres). En ocasions, els refugis tenien parets de fusta. La porca no permetia, durant alguns dies, que altres porcs entraren al seu refugi, però podia deixar que altra porca amb camada, amb la que hagués establert un llaç anteriorment, compartís el niu amb ella (...) Els porquets començaven a explorar l’entorn aproximadament als 5 dies del seu naixement”.

Comentant aquestes observacions, Scully parla en nom de tots els humans de veritat quan observa que aquests “porcs, amb poques paraules, conserven una extraordinària semblança amb els porcs de veritat (...) Aconsegueixen romandre, miraculosament, com a éssers vius dotats de natura pròpia”. P. 103-104.

(3) L’individu. Com a resultat del prejudici cultural a través del qual veiem aquests animals, la majoria de nosaltres pensa que, una vegada vist un porc, és com si els haguérem vist tots ...

Sue Coe, qui, amb els seus quadres i estampes ha fet més que qualsevol altre artista de la història per a ajudar els animals, trobà Lorri Bauston, cofundadora, juntament al seu marit Gene, de la Farm Sanctuary. L’escena: una exhibició d’algunes obres de Sue. Sue havia utilitzat una de les obres utilitzant una foto d’un porc (...) Quan Lorri veié penjat l’obra penjant de la paret, es llençà a plorar i exclamà: “Aquesta és Esperança!”. “Si, si”, digué Sue, “sempre hi ha esperança”. “No”, insistí Lorri encara més, plorant i indicant, aquesta vegada, el porc representat al quadre (...) “Vull dir el porc del quadre: li diuen Esperança, i viu amb nosaltres!” (...) L’ensenyament de la història? Si de veritat veiérem un porc, sabríem, com ho sap Lorri Bauston, que no els hem vist tots. “Però, per què plorava Lorri?”, em pregunten sempre quan conte aquesta història. “Plorava”, explique, “perquè al quadre de Sue, Esperança havia estat retratada camí de l’escorxador”. P. 112.

El que pot sorprendre són el resultat d’estudis que demostren que els porcs poden desenvolupar comportaments que els situen en el mateix nivell cognitiu que els primats no humans. P. 112.

(4) Escorxador. La matança dels porcs no és més que una variació sobre el tema principal de la indústria càrnia. Els fan pujar per una rampa estreta, on un “atordidor” els dona una descàrrega elèctrica que els hauria de deixar inconscients, conforme per allò establert per la llei Human Salugther Act (HSA), de 1958 (...) Després d’haver-los atordit, els encadenen i els pengen per les potes de darrere, de manera que queden cap per avall, sobre una cintra transportadora que els condueix cap el “carnisser”, la tasca del qual és degollar-los. Després de morir dessagnats, els col·loquen a uns tancs d’aigua bullint i, després, els trauen les vísceres, sense que hagen tornat a recobrar la consciència. Això és el que succeeix en teoria. En la pràctica, com ha demostrat Gail Eisnitz en la seua investigació amb càmera oculta sobre la indústria nord-americana dels escorxadors, les coses, sovint, no van exactament així.

(...) D’entre les deficiències que denúncia, destaquem el següent:

1. Sovint, els treballadors dels escorxadors ni tan sols coneixen l’existència de quelcom que s'anomena HSA.

2. Els inspectors encarregats de fer complir l’HSA no tenen l’obligació d’estar presents a les àrees de sacrifici.

3. Els inspectors que detecten les activitats il·legals a les citades àrees poden ser acusats de “negligència laboral”. El raonament és el següent: si han torbat quelcom d'il·legal, és perquè es trobaven on no es requeria la seua presència. Per Això, si es trobaven allí, no estavcomplint amb el seu deure, és a dir, eren negligents al seu treball.

4. Els inspectors que han tractat de parar “la línia” (d’animals per a sacrificar) com a resultat d’infraccions de l’HSA “han estat amonestats, traslladats, agredits físicament pels treballadors

de les instal·lacions i, després, castigats disciplinàriament per haver-se involucrat en baralles; les valoracions del seu treball han estat negatives; han estat investigats, acomiadats o sotmesos a altres formes de represàlies amb la finalitat de “neutralitzar-los”.

5. És freqüent que els porcs acaben encara conscients al tanc d’ebullició. D’acord amb allò afirmat per un treballador: “Açò és la regla”. P. 107-108.

(4) Afirmació desconnectada. El propietari de les instal·lacions assegurà Scully que els porcs eren tractats “humanament”. En efecte, a la pregunta sobre que pensaven els porcs de les seues condicions de vida, l’amo contestà amb entusiasme: “A ells els agrada així!”. P. 103.

Evidentment, les condicions que trobà Scully a aquella granja de porcs de Carolina del Nord són acords (o, al menys, compatibles) amb un “tracte humà dels porcs”.

Sota l’epígraf d’Investigació i producció, el National Pork Producers Council (NPPC), al seu estatut, afirma: “Els productors de carn de porc sempre han reconegut el seu deure moral de donar als porcs un tracte humà”. El que valia en el passat, és valuós encara hui, donat que “els productors de carn de porc es prodiguen en assegurar un tracte humà als porcs” (...) Gràcies al cel tenim “lleis que protegeixen [els productors de carn de porc] de la violència d’aquells que recolzen la causa dels drets animals”. I gràcies al cel tenim també el NPPC que “es resisteix amb força a adoptar lleis o reglaments inspirats per la noció dels drets animals”. P. 104.

VAQUES LLETERES. (1) Indústria. Al menys la meitat de les vaques lleteres nord-americanes és criada permanentment tancada, quasi sempre sobre ciment, un tipus de terra per al que aquests animals no estan fets anatòmicament (...) Gran part dels bovins criats a l’aire lliure viu a l’interior de recintes de terra, sense un bri d’herba per a pasturar ni una mica de palla on descansar.

De mitjana, les vaques lleteres queden prenyades una vegada a l’any durant 3 o 4 anys, després de la qual cosa moltes d’elles es vencom a carn de segona qualitat (un bon 40% de la carn de les hamburgueses prové de la carn de vaques lleteres esgotades). A conseqüència de la manipulació genètica i de la selecció, algunes lleteres poden produir fina a 45 litres de llet diària, 10 vegades més que la seua capacitat normal. P. 106.

(2) Conseqüències. Per consegüent, per a la major part d’ells, només alçar-se o romandre dempeus resulta una font de dolor ...

El pes excessiu deforma els braguers i empitjora les lesions de les potes i malucs. Al menys un 20% d’aquests animals pateix mastitis, una inflamació de les mamelles. Una vaca lletera sana, tinguda a un ambient adequat, pot viure fins a 25 anys. P. 106.

VAQUES I BOUS. (1) Indústria. Els bovins venuts per a producció de carn (35 milions només als EUA) són marcats, se’ls amputen les banyes i, els mascles, es castren; tot Això sense cap tipus d’anestèsia. No és infreqüent que aquests animals nasquen en un estat, cresquen en altre i es maten en un tercer. Ni tan sols durant els viatges de centenars de quilòmetres se’ls ofereix aigua, menjar i cura veterinària.

La major part dels bòvids carnis passa gran part de la seua vida en terreny d’engreix (els així anomenats feddlot). Alguns dels més grans medeixen centenars d’acres i acullen més de 100.000 animals. El ramat viu constantment a l’aire lliure, sense abric ni llit, sumit en la brutícia, el fang i les femtes. Aquests animals són remugants, i la seua dieta natural està constituïda per herba i fibres. Als feedlot, la seua dieta es composa principalment de cereals (juntament amb dosis massives d’estimulants del creixement) que acceleren l’augment de pes i confereixen a la carn les característiques vetes blanques dels talls de bou més cars. P. 106-107.

(2) L’individu. Les vaques tenen records? Succeeix alguna cosa darrere d’aquells grans ulls marrons? A altra pel·lícula de James LaVeck i Jenny Stein, amb el títol “The Peaceable Kingdom”, trobem Harold (...) Decidí adoptar un vedell jove anomenat Snickers. Harold arriba al Farm Sanctuary, passa un temps amb Snickers i se’n va (...) Passa un any, i Harold

torna al Farm Sanctuary. Heus ací com descriu el que passà: “Totes les vaques estaven al recinte. Snickers estava al racó més llunyà (...) Aní cap a ell i, obrint els braços, el mirí i cridí: “Snickers!”. Fou increïble. Va córrer cap a mi tant com una vaca pot córrer. Em ve a l’encontre i recolza el seu cap justament al meu pet. Pega el front al meu pit i es queda allí, recolzant-se en mi”. P. 113.

(3) Afirmació desconnectada. Per a evitar que algú tinga la temptació d’eliminar les hamburgueses de la seua dieta a causa de la manera que tracten els bòvids carnis, la National Cattlemen’s Beef Association assegura que “els criadors de bòvids estan compromesos a proporcionar el seu ramat el tracte més humà possible”. En efecte, ells són “moralment responsables” del citat tracte. P. 107.

VEDELLES I VEDELLS. (1). Història. Els vedells de carn blanca són vedells excedents, la majoria dels quals procedeix de vaques de llet de raça Holstein. Mentre que la major part dels vedells excedents, tant mascles com femelles, son criats i venuts com a bou, als EUA, aproximadament 800.000 a l’any entren i ixen d'un mercat particular: el de la vedella de llet.

Aquests vedells son separats de les seues mares a les poques hores o pocs dies del seu naixement (la indústria de la vedella recomana menys de 7 dies) per a ser venuts en subhastes o ser entregats per criadors professionals. Des de sempre, la demanda de vedella ha superat l’oferta. De fet, els vedells es mataven quan eren encara molt joves, abans que menjaren massa aliments rics en ferro, com la llet de les seues mares o l’herba, el que hagués enrogit les seues carns blanques i reduït, d’aquesta manera, la demanda dels consumidors.

Es comprcom aquests animals eren de dimensions reduïdes, i pesaven només 40 quilos aproximadament. Ja que eren tan petits, l’oferta de la seua carn, tendra i blanca, era reduïda i el seu preu elevat. Òbviament, la vedella d’altra qualitat apareixia només a les taules dels rics.

Amb el temps, les coses canviaren; abans a Europa, als anys 1950, després als EUA, als 1960. Efectivament, s’introduí un nou mètode de producció que permetia els vedells viure 4 o 5 mesos, durant els que arribaven a un pes fins a més del triple del de naixement, sense que la seua carn perdés el color pàl·lid i la tendresa desitjada. Amb l’arribada de vedells més grans, la indústria de la vedella pogué oferir les seues carns a un mercat més ample, gràcies a un preu més assequible. P. 98.

(2). Indústria. Els vedells han d’estar confinats permanentment a boxs individuals. Als EUA, les dimensions aconsellades són de 61cm d’ample per 165cm de llarg. Els criaders de vedells poden tindre de 50 a 3.000 box, amb una mitjana de 200 (...) Com que els vedells llepen tot el que els envolta, i ja que els boxs metàl·lics contenen un excés de ferro, i que Això pot contribuir a tornar roja la seua carn, utilitzen boxs de fusta ...

Per descomptat, si s’eliminés completament el ferro de la seua dieta, la vida dels vedells perillaria i, per consegüent, també els guanys dels criadors. Així, doncs, s’afegeix un poc de ferro a una dieta totalment líquida (una barreja de pols, vitamines, minerals, sucre, antibiòtics i fàrmacs estimuladors del creixement) que els vedells reben dues vegades l dia durant la seua vida breu. Açò, i no la llet de les seues mares, constitueix l’historial alimentari de l’anomenada així vedella de llet.

Negar els vedells l’autèntica llet, així com altres aliments rics en ferro, resulta perfectament lògic als ulls dels seus criadors. En paraules del Stall Street Journal: “El doble objectiu de la producció de vedella és, en primer lloc, produir vedells del major pes possible en el menor temps possible i, en segon lloc, mantindre la seua carn el més clara possible per a satisfer les exigències del consumidor”.

Per als vedells, Això significa créixer en una condició de carència crònica de ferro (és a dir, ser crònicament anèmics).

Quan els vedells són petits i, per tant, capaces de donar-se una volta als seus caixons, una cadena de metall o de plàstic s’ho impedeix. Més endavant, aproximadament quan arriben als 200 quilos de pes i són massa grans per a moure’s dins dels citats caixons minúsculs, la cadena pot ser eliminada. Amb cadena o sense, els animals estan completament immobilitzats (...) Les condicions del seu confinament fan que els seus músculs s’atrofien, de manera que les seues carns conserven el grau de tendresa que, segons el Journal, “satisfà les exigències del consumidor.

Els boxs on els vedells són confinats individualment tenen el terra de llistons de fusta o de ferro, recoberts de plàstic. En teoria, l’espai entre els llistons hauria d’impedir que els orins i excrements s’acumulen. En la pràctica, Això no succeeix, i quan els animals es giten ho fan, de fet, als seus propis excrements. Quan s’alcen, tenen grans dificultats per a mantindre l’equilibri als llistons relliscosos. Ja que no es poden girar, els vedells no poden netejar-se. Com que no poden moure’s sense relliscar, aprenen a quedar-se dempeus durant llargs períodes, una adaptació passiva a l’ambient per la que paguen un preu molt alt en termes de benestar, particularment els seus genolls, sovint visiblement inflamats i adolorits. P. 98-99.

(3) Conseqüències. Científics independents han confirmat el que la gent de sentit comú ja sabia. Els vedells de llet pateixen, tant física com psicològicament. Físicament, la major part d’aquests animals ha de suportar el dolor i la penúria d’articulacions inflamades, alteracions digestives i diarrea crònica. Psicològicament, perquè la seua vida de solitari confinament es caracteritza per una degradant privació ...

Resumint, a aquests vedells criats en minúsculs cubicles se’ls nega tot el que necessiten naturalment. El fet que presentcomportaments estereotipats (per exemple, moviments repetitius i de rotació de la llengua) no haurien de sorprendre. Aquests animals no estan be, ni física ni psicològicament. Quan arriba el dia de la matança, es pot comprendre com, per a ells, la mort sense esperança siga millor que l’única vida que han conegut. P. 99-100.

(4) Afirmació desconnectada. No sorprèn, per tant, que la indústria de la vedella es cobra de preocupacions humanitàries pel benestar d’aquests animals. L’American Veal Industry afirma: “Tenint compte que els criadors de vedells de llet són conscients que la seua supervivència depèn de la salut i benestar dels seus animals, la producció de vedella conforme a estàndards humanitaris és una de les principals prioritats d’aquesta indústria”.

(...) Açò és el que diuen, no m’ho estic inventant. Se’ns demana que creiem que els criadors de vedells de llet tracten els seus animals amb compassió, pietat i gentilesa, amb una autèntica preocupació pel benestar. Se’n recordeu de l’Afirmació Desconnectada? El que fan aquestes indústries no concorda amb el que diuen (...) El terme “tracte humà” no és mes que una eina retòrica en mans dels portantveus de la indústria de la vedella. No té fonament en els fets.

(...) Si alguna cosa fos equivocada, els inspectors del Govern i els portantveus de l’American Veterinary Medical Association ens ho dirien, no? I, malgrat Això, res del que he descrit viola la llei. I res del que he dit va en contra del recolzament apassionat de l’AMVA per un tracte “humà” als vedells de llet. Serà així perquè tot està be així. P. 100.

ARA. Animal Rights Advocates. Milers de milions d’animals viuen miserablement i troben la mort a les urpes insensibles de la crueltat humana. Es tracta de veritats doloroses, però és la realitat. Un desafiament que al que els ARA s’enfronten és el de fer visible allò invisible. Pròleg, p. 20.

Les persones com jo, aquelles que recolzen els drets dels animals, consideren àguiles i elefants, porcs i marsopes de la mateixa manera que la majoria de nosaltres considera gossos i gats (...) Els ARA no volen que els porcs dormen als seus llits o que Els elefants viatgen als seus cotxes. P. 17.

La gran majoria dels ARA és gent corrent: veïns i companys de treball (...) Liberals i conservadors (...) A més, mentre que el missatge que es proporciona al públic és invariablement negatiu (els ARA estan en contra de les carreres de llebrers, contra la caça esportiva, contra els rodeos) rarament es presenta el costat positiu de la història. Fora de casos excepcionals, els ARA estan a favor de la família i del seu país, a favor dels drets humans i de la justícia, la llibertat i la igualtat, la compassió i la pietat, la pau i la tolerància, mostrant-se particularment atempts cap els més necessitats (nens, febles, ancians, etc), per un entorn net i sostenible, pels drets dels fills dels nostres fills, els drets de les generacions futures. P. 33.

El reconeixement dels drets d’aquests animals comporta conseqüències d’ample abast. En efecte, les indústries d’explotació animal fan servir milers de milions d’aquests animals. Per exemple, són justament aquests animals als que es priva de la vida, la integritat física dels quals es viola, i la llibertat dels quals és negada per la indústria des de les pells a la carn. Tot Açò és èticament inacceptable, una vegada reconeguts els seus drets morals. Tot Açò es transforma alguna cosa que ha de cessar necessàriament, i no quelcom que ha de tornar-se, simplement, “més humà”. La tasca dels ARA és enorme: hem de buidar les gàbies, no fer-les més grans.

Quines són les nostres obligacions morals quan uns éssers humans incapaços de defensar-se són utilitzats com a mitjans? Crec que la resposta a aquesta pregunta és, al mateix temps, clara i ineludible. Tenim el deure d’intervindre, de prendre posició en la seua defensa ...

Igual que no és menys autèntic quan les víctimes són animals no humans. Tenim el deure d’intervindre en el seu lloc, el deure d’assumir la seua defensa. Els devem assistència, a aquestes víctimes animals; la nostra ajuda és quelcom al que tenen dret, no quelcom “extremadament bonic” que s’ofereix per part nostra. La seua total incapacitat de defensar els seus propis drets no disminueix, sinó que incrementa el nostre deure de proveir-los d’assistència. P. 72.

Aquells que critiquen la noció de drets animals, en ocasions no es limiten a denigrar els ARA, sinó que, més be, tracten de discutir la veritat dels seus principis. Malgrat la nostra reputació d’extremistes irracionals, nosaltres preferim aquest tipus de discussió que els insults (...) Per utilitzar una expressió volguda pel President Lyndon Jonson: “Veniu i raonem junts”. P. 73.

Moviment Animalista. La decisió de tornar-me vegetarià fou una esdevinença privada (...) Ni imaginava que existiren organitzacions i publicacions que fomentaven un estil de vida vegetarià, ja siga per motius de salut (la dieta vegetariana fa sentir-se be) o per raons ètiques (la dieta vegetariana respecta els animals). Per a la meua gran sorpresa, vaig descobrir que s’organitzaven convencions nacionals i internacionals dedicades al vegetarianisme en particular, i a la protecció animal en general. Hi havia quelcom que es semblava a un “moviment” o, tal vegada, quelcom que estava tractant de ser-ho. P. 44.

Estratègia. Hi ha límits al que podem fer en defensa de les víctimes de la injustícia. No està al nostre abast fer tot allò possible per cada víctima (...) Aquests límits no equivalen a zero. El fet que no podem fer tot el que està al nostre poder per a defensar aquells que no ho poden fer a soles, no significa que ens podem acontentar no fent res. P. 72-73.

Els drets dels animals són un gènere difícil d’ubicar. Nosaltres, els ARA, podem fer quant estiga a les nostres mans (...) Què obtenim (no sempre, però molt a sovint)? Obtenim resistència. Fins i tot la gent amb una consciència animalista en formació, que ja es preocupa genuïnament pel que els succeeix als animals, que està llesta pel canvi, que es fa preguntes i busca respostes –és a dir, els emplaçats d’aquest llibre-, molta d’aquesta gent, fins i tot després que els ARA han gastat totes les seues paraules i donat tots els seus passos, senzillament, no aconseguisca pujar l’últim graó. Si, el que abans era invisible, ara és visible. Si, veuen els rostres on abans només veien els vasos, o viceversa. Malgrat Això, el que veuen és encara dubtós, va i ve, li falta estabilitat i permanència ...

Per què? Què obstrueix el camí cap a un canvi real de percepció, cap a la ferma convicció que si, que els animals posseeixen drets? No existeix una sola resposta. Cada emplaçat té les seues raons per no moure’s (...) Una llarga llista de motius per a resistir-se al canvi radical que implicaria abraçar la causa dels drets animals, motius que, normalment s’expressen amb la frase, “Si..., però...”.

En aquest punt, entenc els emplaçats. La seua resistència està perfectament motivada considerant l’entitat d’allò que està en joc (ni més ni menys que com Hauríem de viure la nostra vida). Jo mateix vaig ser un emplaçat. Sé el que significa trobar-se a la vora del precipici de la indecisió. Els emplaçats tenen totes les raons per a dubtar abans de convertir els drets animals en part de les seues vides. P. 189.

Els ARA afrontem molt desafiaments. Segurament, els majors són: 1) el nostre exigu nombre i 2) la falta de credibilitat que tenim davant l’opinió pública. Com podem fer créixer el moviment pels drets dels animals? Com podem passar d’on som hui, és a dir, al marge de les preocupacions socials, on volguérem ser, a saber, al centre de l’agenda moral de la nostra cultura? Com podem desfer diversos milions d’anys d’història i costums? En altres termes, com podem buidar el mar amb un poal?

Els ARA no som uns ingenus. Ens donem compte que el futur dels animals serà infaust si som massa pocs els que volem transformar en realitat els objectius del moviment (...) Els emplaçats són el futur dels drets animals (...) Per la qual cosa, nosaltres, els ARA, devem als emplaçats unes respostes honestes cada vegada que els escoltem dir: “Si..., però...”. P. 190.

La bona gent d’Anglaterra constitueix un model per a nosaltres (...) Tenen una visió tan desencantada sobre els parcs aquàtics, que han deixat de visitar-los. Uns autèntics terroristes dels drets animals, aquests britànics. L’efecte? Que, junts, han fet fer fallida a tots els parcs aquàtics britànics.

Després tenim la bona gent de Carolina del Sud. Els seus legisladors tingueren el coratge (malgrat que Carolina del Sud tinga la seua costa atlàntica, amb totes les possibilitats de guany que pot oferir) d’aprovar una llei que prohibeix, a tot l’estat, els espectacles i les exhibicions amb balenes i dofins.

Quan es produeixen canvis abolicionistes importants a regions tan diferents entre si, amb cultures tan diverses, i recorrent a apropaments tan diferents, no es pot més que creure que, amb una justa combinació d’estratègies intel·ligents i dur treball, els ARA poden aconseguir canvis a qualsevol banda. P. 149.

Interruptors. Alguna de les raons més freqüents (les anomenaré “interruptors”) en virtut de les quals els emplaçats volen analitzar molt be els drets animals abans de donar el salt. P. 189.

Interruptor “Alegre bufó”. “No vull que se'm confonga amb un moviment que transforma qüestions serioses de justícia social en desfilades de carnaval (com quan els ARA es disfressen de pollastres o vaques per a protestar contra les granges industrials, o salten i donen voltes, disfressats de goril·les, per a protestar contra la vivisecció)”.

Qualsevol resposta a aquesta preocupació comença per un recordatori sobre la mentalitat dels mitjans de comunicació, que representa un problema pels ARA i per a qualsevol grup que tracte de fer escoltar la seua veu. Pregunta: Com podem obtindre l’atenció dels mitjans? Resposta: fent quelcom d’il·legal o excèntric. En ambdós casos, aquesta classe de publicitat mediàtica repugnarà a alguns dels emplaçats.

(...) Els ARA estan obligats a jugar el paper dels alegres bufons. Però, de veritat és una mala idea? No ho crec. Per exemple, protestar contra els abrics de pell corren nus pel carrer pot (noteu la cursiva) ser una part legítima del procés educatiu, sempre que el soroll que s’ha alçat no ofegue el missatge, que ha de ser sempre el mateix: els animals estan en unes gàbies i no haurien d’estar allí. Si (com pot succeir) alguns grups s’excedeixen en la seua excentricitat, la

resposta correcta a tal comportament és la de demanar-li’ls que baixen el to o la de recolzar altres grups, però, segurament, no demanar-li’ls que abandonen definitivament el seu recolzament a favor dels drets animals.

(...) Altres moviments per a la justícia social baixaren a aquest mateix terreny per a aconseguir l’atenció mediàtica. Si teniu dubtes, participeu a la desfilada Gay Pride de San Francisco: els gays que es disfressen de branques de raïm, de taronges o plàtans (de “fruites”) són extravagants [fruita, “fruti”, en argot nord-americà significa exactament homosexual]. No hi ha altre terme per a definir-los. Pot ser la manera que tenen de disfressar-se una raó suficient per a negar el recolzament als seus drets? Realment no crec que es puga sostindre la dita postura amb seriositat (...) No Hauríem de condicionar decisions d’importància existencial al fet que algú estiga cloquejant pel carrer. P. 191-192.

Interruptor “Anti”. Els ARA són percebuts sovint com una congregació de persones “anti”: anti-carn, anti-lactis, anti-pells, anti-cuir, anti-cacera, anti-rodeo (...) “Si, recolzaria els drets animals, però, qui té ganes de veure’s envoltat de persones tan negatives?”.

(...) Existeix altra cara, corresponent a allò en el que creiem i que apreciem, la cara dels “pro”. Excepte rares excepcions, els ARA defenen l’amor per la pròpia família i el propi país, els drets humans i la justícia, la llibertat i la igualtat humana, la compassió i la pietat, la pau i la tolerància, una atenció especial per a aquells que més el necessiten, un entorn net i sostenible, els drets dels fills dels fills dels nostres fills, les generacions properes.

(...) Estem més que encantats de parlar dels valors positius en els que creiem. Si el públic no coneix aquest aspecte, si escolta parlar sempre i res mes que de l’aspecte negatiu dels defensors dels drets animals, Açò s’explica fàcilment. L’aspecte positiu no “sagna” prou, no és prou ric en celebritats per a que supere el filtre mediàtic. P. 190-191.

Interruptor “Celebritat”. Alguns emplaçats s’allunyen del moviment dels drets animals perquè els ARA busquen el recolzament dels famosos (...) “Si, els drets animals són una idea important, diuen alguns emplaçats, ‘però no vull formar part d’un moviment que confia en el recolzament de famosos’”.

(...) No és bon signe que qui parla estiga considerat més important que el que diu (...) Admetem-ho. Les celebritats obren portes font a les que molts de nosaltres, tal vegada, només rebrem una portada. Que Kim Basinger o Paul McCartney no mengen carn, no serà mai un bon motiu per a fer-se vegetarià. Però alguns (especialment entre els emplaçats més joves) podricomençar a fer-se preguntes sobre les seus costums alimentaris en saber què mengen o què no mengen aquests famosos. És difícil oposar-se a aquest avantatge potencial.

A més, altres moviments per a la justícia social jugaren la carta dels famosos. El moviment pels drets civils no s’evaporà quan personatges del calibre de Burt Lancaster, Quincy Jones, Carmen McRae i Josephine Baker uniren les seues veus a les de les manifestacions que cantaven We Shall Overcome (una de les banderes del moviment nord-americà a favor dels drets civils i del moviment sud-africà d’abolició de l’apartheid). I cap dels activistes contraris a la guerra de Vietnam protestà quan Joan Baez, Contry Joe McDonald i Jane Fonda s’uniren als altres activistes, inclosos Nancy i jo, en la protesta contra eixa guerra. El poder de les celebritats ha estat, i continuarà estant, un fet (...) A vegades, podem acceptar les coses com son sense obstinar-se perquè el món no és exactament com ens agradaria que fos. P. 192-193.

Interruptor “Mal gust”. Els ARA poden realment fer coses de mal gust. Un exemple: una associació ARA llança una campanya publicitària amb l’intent suposat d’afavorir la causa dels drets dels animals, explotant públicament les adversitats de la gent. Suposem que una família està tractant de superar el dolor per la mort d’una filla a mans d’un assassí en sèrie. És la notícia del dia. L’associació ARA explota la situació difonent pòsters amb el missatge: “Si creus que és dolent que les xiques moren a mans d’un assassí en sèrie pensa en les coses que els succeeixen als animals als escorxadors”. Aquest és el quadre: els mitjans es tiren a sobre de la

campanya dels ARA com mosques a la mel, i l’organització considera que Açò indica un èxit. Haurien a tornar a pensar-s’ho.

(...) La gent compassiva sent empatia cap a qui es troba en dificultats. La gent compassiva no tracta de treure profit de les tragèdies personals alienes. Els ARA que s’inventen eslògans com el citat, evidentment, viuen fora del món real. Molta gent s’allunya d’ells a causa de lemes d’aquest tipus. Tots haurien de sentir aversió per aquests eslògans (...) Una publicitat d’aquest tipus, que confirma l’estereotip dels ARA com a misantrops, no beneficia ni el moviment ni els animals. No es convenç la gent per a que siga compassiva cap els animals mostrant una falta de compassió cap els humans amb problemes.

Quan els ARA es comporten d’aquesta manera, no parlen en el meu nom ni en el de la gran majoria dels ARA (...) Per tant, quan els emplaçats diuen: “Si, m’afegira als ARA, però fan coses de tan mal gust!”, se’ls ha de fer notar que “fan” es refereix a un grup limitat d’ARA. P. 193.

Interruptor “No hi ha esperança”. Els drets animals són una idea tan revolucionària que alguns emplaçats la consideren irrealitzable (...) “Però Açò mai succeirà. No hi ha esperança!”.

(...) Primer, durant diversos milers d’anys, la civilització occidental no ha fet més que ensenyar-nos que els animals tenen només la funció de satisfer les necessitats i desitjos dels humans.

Segon, tenim una gran massa d’humans bevent de l’antiga saviesa.

Tercer, tenim les principals indústries d’explotació animal, que a l’empara de la llei, gasten centenars de milions de dòlars en campanyes publicitàries que no fan més que repetir a les masses que els animals serveixen només per a satisfer les necessitats i desitjos humans.

Finalment, estan les estructures i convencions socials (per exemple, el sistema escolar, les institucions religioses, les tradicions legals, els restaurants, les tendes de roba, la diversió “per a famílies”, el conjunt de les indústries biomèdiques, i el que ens ve venut com a esports d’aventura en el camp i aquàtics). (...) Jo conteste així a aquesta objecció. No és funció del moviment dels drets animals crear gent optimista. Els ARA han de tindre una actitud positiva a l’interior del moviment. Aquell que no creu en la bondat humana, que no manté l’esperança d’un futur millor pels animals, que no aconsegueix veure aquesta lluita amb una perspectiva ampla, no durarà al moviment (...) La lluita pels drets animals no és per a pusil·lànimes ni per a qui busca el moviment més de moda. Pels ARA convençuts, el temps, les forces i els recursos invertits en aquesta batalla, no son una deixalla ...

La nostra confiança en un món millor està fortament arrelada en la història. Hi hagué un temps en el que molts pensaven que era utòpic, no realista i sense esperança d'aconseguir drets pels nadius americans, els afroamericans, les dones, les persones discapacitades mental o físicament. Si els nostres avantpassats hagueren acceptat aquest status quo, haurien donat l’esquena als que requerien major igualtat (...) Per descomptat, la lluita per la igualtat entre humans està lluny d’haver conclòs. Per descomptat, la tasca que els ARA han d’afrontar és increïblement àrdua, fins i tot si es compara amb la dels defensors dels drets humans d’antany. Els veredictes de la història, però, ens ensenyen que les pràctiques socials consolidades no només poden canviar, sinó que han canviat. Per descomptat, mai sense lluitar. P. 200-201.

Interruptor “No tinc res a aportar”. Una justa dosi d’humilitat ens ensenya que cap de nosaltres és indispensable. Hi ha límits evidents a allò que pot fer cadascú. Partint d’aquestes consideracions, de vegades resulta fàcil concloure que, per tant, no podem fer res ...

Intel·ligent, si, però aquesta manera d’evitar el desafiament dels drets dels animals té també un inconvenient. Cada ARA aporta alguna cosa. Per exemple, cada ARA ensenya amb el seu exemple personal. En convertir-se en ARA, ningú es torna “pur”, Per descomptat. Però aquest

fet li dona la possibilitat de testificar a favor dels animals, amb la seua manera de viure (...) Simplement Açò, ja és una forma d’activisme. Simplement Açò, ja dona a la resta (sobre tot família i amics) quelcom sobre el que reflexionar. Simplement Açò, ja és una aportació.

A més del testimoni que cada ARA dona amb el seu estil de vida, els emplaçats que s’afegeixen al moviment pot aportar també la seua contribució personal, la que siga (...) La diversitat de les nostres contribucions, finalment, és sempre motiu de satisfacció. I Açò no val solament per allò que ja s’ha fet. L’aportació de cadascú de nosaltres és senzillament única i necessària. P. 201-202.

Interruptor “Outing”. Un mètode que els ARA utilitzen cada vegada més a sovint és el definit com a outing, és a dir, informar els veïns sobre el que fan certes persones per a guanyar-se la vida. Així funciona. Imagineu que la veïna deixa cecs els gats com a professió o que altre veí ajude a matar desenes de milers de porcs cada any. Outing significa fer que la gent del barri s’assabente que aquestes persones no treballen a un supermercat o a un taller mecànic.

Hi ha maneres diferents de fer Açò. La clàssica es descriu ràpidament. Els ARA demanen i obtenen un permís per a reunir-se prop d’una determinada direcció, dins del perímetre autoritzat (alguns estats tenen reglaments diferents sobre aquestes distàncies); després, mitjançant megàfons i altres instruments d’amplificació, revelen la identitat d’aquests veïns. Altres formes d’outing preveuen la distribució de fulles informatives, així com posar cartells (a pals, tanques, etc.). L’element comú és difondre el missatge “quan els vostres veïns van al treball, ja sabeu el que fan amb els animals”.

Les accions outing poden tindre com a objectiu persones que no violen directament els drets animals. Per exemple, aquells que concedeixen pòlisses de segurs per a les principals indústries d’explotació animal (...) o banquers que els concedeixen préstecs. El dia o la nit acordat, els ARA podrien presentar-se davant de la casa d’alguna d’aquestes persones, i informar els seus veïns de com contribueixen a causar els terribles patiments que s’infligeixen als animals.

Les persones implicades no passen una bona estona. Elles (i les seues famílies) poden sentir angoixa, frustració i ràbia. En ocasions, Açò no és agradable ni tan sols pels veïns. Imagineu-vos l’escena: desconeguts al carrer, sorolls que alteren la tranquil·litat i la pau habituals; el trànsit aturat i la policia per totes bandes. Penseu també com tot això repercuteix negativament sobre el valor dels habitatges.

(...) “No puc deixar-me implicar en un moviment que tolera comportaments d’aquesta classe”. Una resposta adequada a això podria ser: “A quin tipus de comportament et refereixes?” (...) Sempre que no es contravinga cap llei (i no fa falta transgredir cap) l’outing no és més que una forma de llibertat d’expressió garantida per la Constitució. A aquells que no són ARA, pot que no els agraden les accions outing; personalment, a mi no m’agraden. Però tots, inclosos els ARA, haurien de defensar el dret fonamental a la Llibertat d’expressió. Cada vegada que algú perd una part de les seues llibertats civils, tots perdem alguna cosa. P. 195-196.

Interruptor RADICALISME NO: “Vandalisme i violència”. (...) El vandalisme és la forma que assumeix la violència quan l’objecte directe de danys i destrucció són les coses, i no les persones (...) El vandalisme implica violència, però a escala reduïda.

No hi ha dubte que alguns ARA són responsables d’actes vandàlics. Tampoc existeixen dubtes que molta gent s’allunya del moviment quan llegeix que ela ARA han fet malbé l’aparador d’una pelleteria o l’oficina d’un científic viviseccionista, o quan una acció d’outing es torna violenta i danya habitatges i vehicles.

Així doncs, deixeu-me dir de la manera més clara possible el que pense: la gran majoria dels ARA no es dedica a actes vandàlics (...) La frustració no ho justifica. Malgrat el que diguen de nosaltres, la majoria no som delinqüents agitadors.

Alguna vegada cometen els ARA accions que vajen més enllà del vandalisme? Recorren a la violència autèntica? Segons l’FBI, si. L’FBI, efectivament, estima que l’ALF i l’Earth Liberation Front “són responsables, des de 1996, de més de 600 accions criminals als EUA, accions que han causats danys valorats en més de $43 milions” (...) Per la seua banda, el membres de l’ALF demostren que l’Afirmació Desconnectada no és prerrogativa exclusiva només de les principals indústries d’explotació animal. Sostenen que les accions de l’ALF dirigides a danyar la propietat formen part “d’una campanya no violenta en la que els activistes prenen totes les precaucions per no danyar els animals (humans i no humans)”. (...) Algú que incendia una clínica abortiva o una sinagoga buides, sense causar danys físics a cap ésser viu, però tracta de qualificar aquests actes voluntaris com a accions no violentes, distorsiona el significat del terme violència. Quan l’American Heritage College Dictionary defineix la “violència” com a “força física exercida amb la finalitat de realitzar actes agressius, damnants o abusius”, no afegeix també que el dany ha d’implicar un ser sentint (...) Si l’ALF utilitzés mitjans incendiaris per a esfondrar un edifici, seria responsable d’un greu acte de violència. Parlar de la “destrucció violenta de la propietat” no és una contradicció de termes. Per què continuar negant l’evidència? En la meua opinió, llevat que o fins que els portantveus de l’ALF reconeguen la natura violenta de moltes de les seues accions, qualsevol altra cosa que diguen a l’opinió pública caurà a oïdes sordes. Mai obtindrem el recolzament pel que fem si no estem disposats a admetre la seua natura.

Molts emplaçats es tiren enrere per la violència atribuïda als ARA (...) De tots els interruptors dels ARA, aquest és el més difícil d’apagar (...) i, de totes formes, el que he de dir no liquida el tema.

(...) Els contraris als drets animals han orquestrat una estratègia que exigeix difondre actes de violència realitzats en nom dels drets animals. I no només un poc; la seua estratègia exigeix molta d’aquesta violència. Personalment, no dubte que part de la violència atribuïda als ARA haja estat portada a terme per altes, probablement, fins i tot, per sicaris contractats per les principals indústries d’explotació animal (...) Considereu, a més, com aquesta discussió es desenvolupa sempre en una sola direcció. Per una banda tenim totes les persones meravelloses respectuoses de la llei, que treballen per a les principals indústries d’explotació animal. Per l’altre, tenim tots (tal vegada no tots, però quasi) els delinqüents ARA. Campions de la no-violència per una banda, i incendiaris amb els ulls injectats de sant per l’altra. No només Açò és absurdament fals sobre els ARA, sinó que no és més que una tapadora pel que fan les dites indústries ...

(...) La violència portada a terme pels ARA (i amb això em refereix a la destrucció violenta de la propietat) (...) no és res comparació amb la violència que exerceixen les principals indústries d’explotació animal; comparació, és una gota d’aigua a l’oceà. El fet que una professió siga legal, fins i tot prestigiosa (com en el cas de la vivisecció), no significa que no siga violenta. Cada dia, la major part de la violència que es produeix en l’anomenat així món “civilitzat”, està representada pel que els humans fan als animals. Que aquesta violència estiga legalitzada, no és més que un agreujant.

No sóc un pacifista gandhià. No crec que el recurs a la violència siga sempre injustificat. En particular, no crec que siga erroni utilitzar la violència per a defensar uns innocents (per exemple, per a apartar uns nens de les mans d’un pare malalt mental que amenaça de matar-los). Per descomptat, no s’hauria d’utilitzar més violència que la que siga necessària. I no s’hauria de recórrer a la violència, en absolut, fins que no haguem esgotat totes les possibles alternatives no violentes que les circumstàncies del moment ens permeten. Els no-pacifistes com jo (és a dir, quasi tot el món) no tenim per què ser uns anarquistes de gallet fàcil. Des d’un punt de vista moral, per tant, els ARA podrien intentar satisfer les dites condicions a través d’aquest raonament:

1. Els animals són innocents.

2. Es recorre a la violència només quan és necessari rescatar-los de patiments atroços.

3. Mai s’utilitza una violència excessiva.

4. S’exerceix violència només després d’haver esgotat totes les possibles alternatives no-violentes que les circumstàncies del model permeten.

5. Per la qual cosa, en aquests casos, l’ús de la violència està justificat.

Què Hauríem de contestar davant aquesta argumentació? (...) Personalment, no crec que la segona premissa siga autèntica per a tota, o la major part, de la violència portada a terme en nom dels drets animals. Per què no? Perquè la gran majoria d’aquesta violència no implica l’alliberament d’animals. La major part (probablement el 98%) no és més que una pura i simple destrucció de propietat ...

I pel que fa a l’altre 2% dels casos (...) Per exemple, imagineu que un laboratori valorat en diversos milions de dòlars siga incendiat després que els animals que hi havia dins hagen estat alliberats. Quedaria aquest tipus de violència justificada, segons l’argumentació mencionada?

Una vegada més, estic convençut que no, ja que no crec que s’haja complert la premissa número 4. Personalment, no crec que els ARA en general, i els membres de l’ALF en particular, hagen fet sempre tot allò possible per a esgotar les alternatives no-violentes. Per descomptat, fer-ho exigeix temps i paciència, associades a un treball dur i una forta motivació. Per descomptat, el resultat d’aquests esforços és incert. Per descomptat, els animals patiran i moriran, cada hora de cada dia que els ARA utilitzen en la lluita per a aconseguir el seu alliberament per mitjans no-violents. Encara així, fins que els ARA hagen portat a terme aquest difícil treball no-violent, recórrer a la violència continua estant, en la meua opinió, moralment injustificat. A més, l’ús de la violència és també un greu error tàctic. Fins i tot en el cas que els animals siguen alliberats, el que els mitjans de comunicació trauen a la llum són els actes “terroristes” dels ARA, no les terribles violències comeses contra els animals. L’únic que la violència ARA aconsegueix sempre, és portar més aigua al molí de les principals indústries d’explotació animal.

Els seguidors de l’ALF són, per descomptat, lliures de posar en dubte la meua crítica a la violència que exerceixen, sostenint que aquesta es justifica així mateix davant condicions diferents de les que he mencionat abans. Per exemple, podrien dir que l’ús de la violència està justificat quan causa un dany prou greu com per a portar al fracàs activitats lligades a l’explotació animal. En aquest cas, no s’allibera animals però (s’argumenta) a alguns animals se’ls estalvien, per exemple, els horrors de la vivisecció o de tota una vida de penúries en una granja industrial pelletera. Abans de considerar aquesta argumentació, però, els seguidors de l’ALF haurien de convenir que l’ALF, en ocasions, fan ús de la violència, el que, com s’ha vist, no estan disposats a admetre.

El paper de la violència en els moviments per la justícia social, fa brotar qüestions complexes que des de sempre divideixen els activistes, i els dividiran sempre, sobre qüestions fonamentals, ètica i estratègies en particular (...) Conec ARA que es passen anys de presó per haver violat la llei en accions violentes, així com jo les entenc. Segons alguns, aquests acitivistes consideraren que les alternatives no-violentes s’havien esgotat. Segons altres, que el temps de les paraules havia passat. Segons altres, creien que el moment de l’acció havia arribat.

Mai he dubtat de la sinceritat i compromís –ni del coratge- d’aquests activistes. Recorde una observació (encara que no aconseguisc trobar la referència) de Gandhi on afirma admirar més qui té el valor de recórrer a la violència que els que abracen la doctrina de la no-violència per simple covardia (...) No obstant, la violència comesa pels ARA és, en la meua opinió, errònia, no serveix per a res, i danya el moviment dels drets animals.

Pot ser haurien els emplaçats d’interrompre el seu camí a causa de la violència atribuïda als ARA? Aquesta no seria una bona raó per no adherir-se a la causa dels drets animals, com no ho hagués estat si Nancy i jo haguérem deixat el moviment en contra de la guerra perquè un

petit grup d’activistes s’havia pres la molèstia de prendre foc a un edifici de la ROTC [Reserve Officers’ Training Corps, una escola militar per a la formació d’oficials de l’exèrcit nord-americà] en el Campus de l’Ohio State University. La gran majoria dels ARA (persones corrents, precisament) s’oposa a l’ús de la violència. És l’aparell propagandista de les principals indústries d’explotació animal que ha transformat a violència i drets animals en sinònim als ulls de l’opinió pública. Aquest aparell és el que ha treballat (i segueix fent-ho) amb la fi de rentar el cervell a la gent. P. 196-200.

Interruptor RADICALISME SI: “Pensava que açò era un moviment radical”. Mentre alguns emplaçats s’allunyen del moviment dels drets animals per considerar-lo massa extremista, altres poden fer-ho per considerar-lo massa conservador (...) Pensen que els ARA són una tropa de simpàtics benefactors, la idea dels quals es redueix a vendre galetes veganes el diumenge pel matí. Els emplaçats que desitgen formar part d’un moviment radical (perquè consideren, amb raó, que es precisen canvis radicals) busquen alguna cosa més que la rutina d’un moviment pels drets animals: distribució de fulles informatives, recollida de signatures, assegudes, enviament de cartes de protesta (a polítics, diaris, representants de les principals indústries d’explotació animal) accions de boicot, manifestacions i recollida de fons. Totes aquestes accions són, sense dubte, lloables, però poc útils per a identificar el moviment pels drets animals com un moviment que pugna per aconseguir canvis radicals, i encara menys per a donar energia al moviment mateix o per a crear un sentit de solidaritat (...) “Si, pense que els drets animals tenen un objectiu revolucionari”, afirmen alguns emplaçats, “però no contemplen mètodes revolucionaris. Fa falta quelcom més abans que jo creue la línia”.

“Fa falta quelcom més?”. Estic perfectament d’acord (...) La meua anterior discussió sobre l’ALF podria haver donat la impressió errònia que sempre considere equivocat infringir la llei. Açò no correspon a la meua forma de pensar més del que correspon al de Gandhi o al de Martin Luther King. Jo vaig infringir la llei amb el mateix esperit amb el que ho feren ells: l’esperit de la desobediència civil. La consigna del moviment de desobediència civil és exposar-se, no amagar-se: la no-violència, i el no a la violència. Quan es realitzen actes de desobediència civil, aquell que els fa no corre a amagar-se ...

Penseu en Rosa Park. Quan es negà a abandonar el lloc que ocupava a l’autobús [1 de desembre de 1955 a Montgomery, Alabama.] es convertí en l’encarnació mateixa del moviment de desobediència civil. Es col·locava fora de la llei, però no era una delinqüent violenta. Crec que tots els ARA haurien d’estar disposats a realitzar actes de desobediència civil, inclòs si comporten presó. Crec, a més, que fins que no estem disposats a fer-ho, no de manera causal, sinó en l’àmbit de campanyes ben organitzades i conduïdes, no haurem esgotat aquells mètodes no-violents que s’han de portar a terme abans de poder plantejar-se el recurs a mètodes violents.

Altra manera de moure les coses és seguir l’exemple de Compassion Over Killing (COK) [Associació per a la defensa dels drets dels animals, amb seu a Washington. COK es dedica, principalment, a l’abolició de l’ús dels animals amb finalitats alimentàries i la difusió del veganisme, a favor d’un món més compassiu cap els animals, tant humans com no humans]. La seua especial forma de violar la llei és definida com a rescat en públic. En aquestes accions, contràriament a allò que succeeix amb la desobediència civil clàssica, els participants infringeixen la llei furtant “bens de propietat”, però sense cometre cap tipus de violència.

(Acció COK: referida a ALIMENTACIÓ - GALLINES) Decidiren actuar per ells mateixos. En finalitzar la seua última incursió, se’n portaren 8 gallines, totes necessitades de cures veterinàries urgents. Després, els COK feren allò correcte. Digueren de manera clara i planera: “Hem violat la llei, em furtat aquestes gallines. Per favor, deteniu-nos”. I, sabeu el que passà? Que no foren detinguts, i les gallines que havien salvat foren adoptades i finalment visqueren com a gallines durant la resta de les seues vides.

Ací va altre fet digne de menció. Els més importants diaris i programes televisius donaren la notícia de l’acció de COK de forma detallada i positiva. Centeners de milers de persones s’assabentaren que les gallines estan ficades dins de gàbies a les que no haurien d’estar. A més, des del principi fins al final, aquesta història es referí a les gallines, sense haver de competir amb el que un famós o un ARA disfressat de gallina hagués de dir sobre menjar ous. I sense que fera falta cridar els bombers!.

(...) Sense haver d’emprendre la via indicada per l’ALF, el moviment pels drets animals ofereix moltes possibilitats d’accions il·legals no-violentes. Fins i tot Gandhi i Martin Luther King estarien d’acord amb mi. P. 202-205.

Interruptor “Rosegaaltars”. Alguns emplaçats s’allunyen del moviment ARA a causa que el troben rosegaaltars. “Si, els drets dels animals són una causa noble”, diuen, “però mireu el que succeeix en tornar-se ARA; es creuen tan bons i tan purs. Qui voldria ser així?”. És difícil dissentir. Conec uns ARA tan puritans que preferisc canviar de vorera per no haver de trobar-me amb ells. Heus ací un exemple.

Els ARA tenen bons motius per no portar pells, cuir o llana (...) Fins ací, tot be. Però conec uns ARA que, amb un ull a la seua roba i altre a les vostres sabates, volen que sapigueu com de dolents sou vosaltres, i com de bons són ells. Conec ARA disposats a escopir sentències de foc contra qui no es vesteix de manera correcta.

Els ARA que es comporten així, no tenen sentit de la realitat (...) Prengueu el cotó com a exemple. No es produeixen peces de roba de cotó sense danyar animals. El cotó és un dels cultius que exigeix més productes químics. Herbicides, nematodicides, fungicides. S’utilitzen tots els “cides” químics (cida significa mort) en el cultiu del cotó. Quan plou, la pluja s’emporta els “cides” i acaben als rierols i torrents propers, causant d’aquesta manera la mort de peixos i altres animals. Però, a banda d’Això, molts animals terrestres moren a causa dels aladres que preparen el terreny per a la sembra. Per tant, cada vegada que un ARA compra una peça de cotó, es porta alguna cosa tacada de sang d’uns animals.

En allò referent al calçat i cinturons de pell sintètica, es tracta de subproductes de la indústria petroquímica. Açò significa pèrdues de cru i una innumerable quantitat d’animals morts o ferits. Cada vegada que un ARA es calça sabates de pell sintètica, es posa als peus la sang d’animals.

Heus ací com descriuria la situació dels ARA. Imagineu una enorme i intricada teranyina. La teranyina té un centre i unes vores externes. Ara imagineu que aquesta representa tots els mals del món: el pitjor d’ells al centre, i els mals menors als límits més llunyans.

(...) Cada any, la integritat física de milers de milions d’animals és intencional i deliberadament violada. La llibertat de centenars de milions d’animals és intencional i deliberadament negada, cada hora de la seua vida. La mateixa vida és intencional i deliberadament eliminada en desenes de milers d’animals cada minut. Els ARA pensen que les grans indústries d’explotació animal es troben en el centre o molt pròximes al centre d’aquesta hipotètica teranyina. El que se’ls fa, per a nosaltres, és injust.

Pel contrari, on pensem trobar el mal causat als animals per la indústria del cotó i la petroquímica? Segurament, no a prop del centre de la teranyina. El mal provocat per aquestes indústries no és intencional ni deliberat. Des del punt de vista dels ARA, Açò marca la diferència. El nostre deure principal és negar la nostra contribució directa a les indústries d’explotació animal, evitant comprar els seus productes. No faltem a aquest deure quan comprem productes d’altres indústries, encara que, en aquest cas també, una consciència animalista més ampla aconsellaria renunciar a les coses supèrflues. Hauríem de viure senzillament, de manera que altres pogueren, senzillament, viure.

Així doncs, els ARA no tenen motiu per a ser puritans, com si el món es dividís en Purs (que seriem nosaltres) i Impurs (que serien tots els demés) Moralment, tots tenim zones d’ombra. Dit Açò, els emplaçats haurien de recordar que un ARA petulant que escup sentències de foc sobre la roba que altres porten és un individu particular, i un sol individu no pot parlar en nom de tots els ARA. P. 193-195.

Desqualificació. Els ARA segueixen camins diferents per a arribar al mateix destí (...) Un dels motius pel que em vaig fer ARA és que vaig estudiar filosofia. Els meus mestres m’ensenyaren a valorar els raonaments clars, rigorosos, lògics i objectius i em desafiaven (i tant!) a fer el mateix ...

Existeix una opinió estereotipada dels ARA, que ens descriu com uns desequilibrats emotius i mel·liflus confusos que no saben reconèixer un argument lògic, ni tan sols si topen amb ell (...) El dit estereotip pot ser apartat. Existeix una filosofia lògica i rigorosa que recolza les idees dels ARA i que interactua racionalment amb aquells que estan en desacord.

Explicar aquesta visió filosòfica ofereix, així mateix, altra oportunitat, la de discutir altre lloc comú sobre els ARA: el que ens defineix com a misantrops (...) Mai hagués pogut convertir-me en un ARA si abans no hagués estat un defensor dels drets humans, especialment d’aquelles persones (els molt joves i els molt vells, per exemple) que no poden comprendre o que no tenen la força per a reivindicar els seus drets. Els ARA no odien la humanitat. Com podríem? Tots i cadascun dels èxits que podríem abastir en el futur demanen la cooperació d’altres éssers humans ... Pròleg, p 17-18.

Els que s’oposen al reconeixement dels drets animals, pensen que es tracta d’una idea extremista i, per consegüent, etiqueten d’”extremistes” els defensors d’aquests drets (...) Aquesta etiqueta s’utilitza com a eina retòrica, per a evitar una discussió documentada i correcta ...

“Extremisme” i “extremistes” són termes ambigus. Segons certa interpretació, serien extremistes aquells que estan disposats a realitzar qualsevol acte per a assolir els seus objectius (...) Fins i tot els més integristes entre els defensors dels drets animals (per exemple, els membres de l’Animal Liberation Front, ALF) sostenen que existeixen límits morals infranquejables al voltant del que es pot fer en nom de l'alliberament animal (...) Per exemple, l’ALF s’oposa a les lesions i, amb més raó, l’assassinat d’éssers humans.

Segons altra accepció, la paraula “extremista” es refereix a la incondicionalitat d’allò en el que es creu. En aquest sentit, els ARA si són extremista (...) Malgrat Això, en aquest sentit, qualsevol és un extremista, ja que és lloable que tots nosaltres ens oposem a determinades accions sense reserves (...) Per a ser clars, les idees radicals a vegades són les correctes (...) La pregunta no és: “Són els ARA uns extremistes?, sinó, “Tenim raó?”. P. 24-25.

Amb poques paraules, la gran majoria dels ARA són gent corrent (...) Posem fi, doncs, a les mentides que les grans indústries d’explotació animal fan circular sobre els “animalistes extremistes” (...) Dit Això, també s’ha de reconèixer que els ARA són... som..., diferents de la major part de les altres persones. P. 33.

Cada vegada que els ARA critiquem els portantveus de les principals indústries d’explotació animal, en realitat, ens busquem problemes. Aquesta gent és molt poderosa i està convençuda que la seua reputació és amplament merescuda (...) Els ARA han d’estar preparats per a patir molts atacs verbals en el moment que s’atreveixen a dubtar d’aquestes persones que pensen saber-ho tot o, en tot cas, molt més que nosaltres ...

Justament per a donar un exemple: havia estat convidat a donar una conferència pública a una universitat nord-americana de la que no mencionaré el nom. Les facultats que realitzaven investigació sobre animals estaven furioses (...) Un dels portantveus no dubtà en definir-me com el Jim Jones dels drets animals [El reverend Jim Jones fou el fundador de l’església de culte

cristià-baptista coneguda com el “Temple”, i fou l’inspirador del més gran suïcidi col·lectiu del segle passat (18-11-1978) al qual moriren 911 membres de la secta. El reverend Jones i la seua secta foren investigats, així mateix, per violació dels drets humans i acusats de l’assassinat del diputat Ryan, que estava portant unes investigacions en la seua contra].

A causa de la meua activitat com a conferenciant, els investigadors m’acusaren de difondre la violència i la mentida, de ser anticientífic i irracional; d’afirmar tenir el dret d’imposar sobre els demés, mitjançant mètodes violents, la meua visió ètica, així com d’incitar el públic a cometre actes il·legals.

Calfades per aquestes afirmacions, altres facultats intervingueren a la disputa, sostenint que jo era l’”home punta” de les irrupcions als laboratoris (una vegada vaig visitar un campus universitari, doní una conferència, vaig fer les maletes i, al dia següent, l’ALF destruí un laboratori i alliberà els animals). Tot allò anava seguit pel “suggeriment” de revocar la meua invitació perquè em trobava entre els principals sospitosos per la mort d’un investigador, mort d’un tir en el camí d’entrada a sa casa ...

Ni una paraula del que digueren era veritat; era tot pura ficció. Aleshores, per què parlar d’Això? Perquè aquest exemple demostra fins a on estan disposats a arribar, en ocasions, els experts que no volen sentir a parlar dels drets animals, per a tractar de desacreditar a aquells que s’atreveixen a no estar d’acord amb ells. P. 89-90.

En general, quan afirmem alguna cosa falsa, es donen dues possibilitats. O sabem que el que diem és fals, o no ho sabem. Si la primera alternativa és veritat, no serem sincers en el que diem i, consegüentment, som uns mentiders. Pel contrari, si és veritat la segona alternativa, serem sincers en el que diem i, simplement, ens estem equivocant ...

(...) La crítica que estic fen és de diferent natura; no preveu cap missatge “provocador” ni pretén expressar judicis negatius sobre el caràcter moral d’aquestes persones (per exemple, no estic afirmant que els portantveus de la indústria és “gentola mentidera, nazi i sàdica”). Pel contrari, vull suposar que tots els portantveus de la indústria creuen sincerament que les seues indústries fan el que sostenen estar fent, és a dir, que tracten els animals humanament i amb el debut respecte per al seu benestar. Una vegada acceptada la seua bona fe, la meua crítica és la següent: (...) el que afirmen aquests portantveus, el que diuen, no és a vegades fals i a vegades no, ho és sempre.

(...) Quan els portantveus de les principals indústries d’explotació animal parlen la llengua de la “cura humana”, repeteixen en to emfàtic les paraules que el Govern els ha dit que repetiren. Els dos primers articles del Congressional Statement of Policy de la Llei sobre Benestar Animal (Animal Welfare Act) afirmen:

“1) Amb la finalitat de garantir que els animals de laboratori, d’espectacle o de companyia siguen objecte de tractes i cures dignes” i

“2) Amb la fi de garantir un tracte humà als animals durant el transport comercial”.

No és casualitat que els portantveus de les principals indústries d’explotació animal parlen de la mateixa manera. Totes diuen la mateixa cosa perquè Açò és el que el Govern vol que diguen.

(...) El 1990, un any absolutament dins de la mitjana, s’efectuaren 13.050 inspeccions, a les que seguiren només 27 denúncies. Açò coincideix amb una taxa de conformitat amb la llei del voltant del 98%. No demostren aquestes dades estadístiques, clarament, que les principals indústries d’explotació animal treballen correctament, proporcionant els animals “tracte i cura humans”?

(...) El tipus de protecció legal oferida als animals és part del problema, i no la seua solució. El fet que les violacions de les lleis siguen molt poques no demostra que es tracte be als animals, sinó que els estàndards legislatius per al seu tracte “humà” son massa baixos i la seua aplicació ridícula ...

Per últim, el paper dels veterinaris en legitimar les pràctiques rutinàries de les principals indústries d’explotació animal és una tragèdia inexpressable. La seua traïció als animals és senzillament immensa. Amb poques excepcions (...) els abusos que es perpetren respecte als animals (...) concorden perfectament am les regles aprovades per l’American Veterinary Medical Association (AVMA).

La imatge que la gent té dels veterinaris és la de persones que amen els animals (...) L’AVMA decididament ha marcat les distàncies del moviment pels drets animals afirmant que “no pot aprovar les postures filosòfiques i les valoracions personals dels defensors dels drets animals quan aquestes resulten incompatibles amb l’ús responsable dels animals per a finalitats humanes tals com la producció d’aliments i robes, així com la investigació realitzada pel benefici d’humans i animals”.

En canvi, el benestar animal és altra cosa: “El compromís de l’AVMA per al benestar animal és indiscutible”, debut a la seua (de l’AVMA) “perenne preocupació i compromís pel benestar, el tracte humà i la cura dels animals”.

(...) La retòrica de l’organització nacional que representa la majoria dels veterinaris nord-americans –no tots els veterinaris, i segurament no els membres de l’Association of Veterinarians for Animal Rights (AVAR)- és idèntica a la de les principals indústries d’explotació animal. P. 91-93.

Possibilisme. Heus ací altra imatge. Davant de nosaltres s’alça una enorme muralla, representada per l’opressió que pateixen els animals. Els ARA tenen un objectiu primari: aconseguir que aquesta muralla es convertisca en un record del passat. Només hi ha un petit problema: no hi ha forma d’assolir aquest objectiu d’un sol colp o en un temps breu. Aleshores, què podem fer? Seguint amb la mateixa imatge, suggerisc que la muralla siga progressivament derrocada, llevant-li un atovó cada vegada. Encara que ara per ara no puguem abolir totes les formes d’explotació animal, si podem acabar amb algunes d’elles a partir de demà ...

(...) Primer, però, hem de suposar que hi haja una forta col·laboració entre els principals grups pels drets animals, així com una col·laboració activa i directa per part dels ARA. En alguns casos faran falta noves lleis, el que significa que els ARA han d’estar disposats a baixar a l’arena política, tenint compte les seues moltes insídies i defectes. Els ARA podrien, fins i tot, veure’s cridats a realitzar accions directes, ja siga de desobediència civil o de rescat públic. En ocasions, algunes persones podríem haver de fer alguna cosa il·legal. Heus ací alguns possibles exemples de les gàbies que podríem obrir:

Eliminació dels espectacles de circ amb elefants i altres animals.

Alliberament dels dofins que actualment es troben als aquaris.

Cesament complet de les batudes de caça en llauna.

Abolició total de les curses de llebrers

Eliminació de les granges d’animals per a pelleteria.

Fi de les massacres de foques.

Eliminació de l’ensenyament amb animals.

Fi dels dog lab.

Vet a l’ús d’animals en tests de toxicitat, començant pel LD50.

Fi de les “obtencions en gosseres”.

Total eliminació dels intermediaris de classe B.

(...) Alguns podrien preguntar-me: “De veritat creus que Açò és possible?”. I jo contestaria “Si, ho crec de veritat. Es tracta només de recollir tota aquesta energia que hi ha en cada ARA i

en cadascú dels molts nous ARA que fan falta, i dirigir-la cap a eixe objectiu que només un moviment unificat i basat en la col·laboració pot assolir. Si fen Açò, tot el que he llistat –i molt més del que mai m’haja atrevit a imaginar- serà possible” ...

És de veritat tan irreal (...)? Els que veuen amb pessimisme la capacitat moral de la humanitat contestaran que si. Però, qui crega com jo en la capacitat de l’home per a perseguir el be, respondrà “No”. Tal vegada no succeïsca durant el curs de la meua vida, però segurament arribarà el dia n que els ARA testimoniaran e triomf dels drets animals, el dia en el que, després d’anys de lluita, totes les gàbies estaran buides. P. 205-206.

La veritat pura i simple és que, de vegades, els ARA protagonitzen accions que desanimen la gent. Autocomplaença moralista. Campanyes de mal gust. Violència. Entenc els emplaçats en tots aquests casos. Però, dit Això, no s’haurien de detenir al seu camí cap a una major consciència animalista, només pel fet que no estan d’acord amb tot el que els ARA pensen o fan. Açò seria, en tot cas, impossible. Tampoc s’haurien de detenir perquè “només sóc un particular que no està capacitat per a aportar res” (...) Cada emplaçat que es queda a casa representa una aportació potencial a l’esforç col·lectiu que queda inutilitzada. P. 206.

La gata. La història de la gata blanca suggereix dues consideracions a posteriori. Primer, el cuiner del vídeo no fingia tractar la gata humanament, ni interessar-se pel seu benestar. La tractava de forma ruda, cruel i sense cap remordiment. Sobre ell es pot afirmar: al menys, era un home honest. Segon, no es simulava que els funcionaris governamentals estigueren treballant per a que la gata fos tractada “humanament”, a l’empara de l’equivalent xinès de l’Animal Welfare Act nord-americana (...) Al menys, eren honestos.

Es pot dir el mateix de les principals indústries d’explotació animal? Podem afirmar: al menys són honestos? Molts ARA pensen que no, creuen que els portantveus d’aquestes indústries menteixen vergonyosament. Jo no formule tal acusació; només acuse aquests portantveus de dir mentides. Pel que es refereix a l’honestedat, deixe el que fan aquestes indústries parle per elles, i em limite a convidar la gent imparcial a jutjar segons la seua consciència.

Com m’ha obsessionat aquesta suau gata blanca durant tots aquests anys! Crec que ha estat perquè la seua situació s’ha convertit, per a mi, en el símbol del tràngol patit per tots els animals sotmesos al torn de l’explotació humana. Tots absolutament innocents, i tots exempts de qualsevol culpa. Tots impotents front a la falta de respecte dels humans ...

Variació final: l’equip de l’HBO s’ha passat tot el dia preparant-se per a filmar l’episodi del restaurant. En arribar, al matí següent, el cuiner està furiós i els clients perplexos. “Quin és el problema?”, els pregunten. Porten l’equip on normalment es guarden els animals engabiats. Totes les gàbies estan buides. Tots els gossos han desaparegut. També els gats (la primera, la gata blanca). Ja no hi son. En el seu lloc ens trobem nosaltres dos, tu i jo, esperant, preparats per a explicar allò succeït, disposats a afrontar el que el futur ens depare. P. 208-209.

BENESTARISME. Primera variant: tot queda idèntic al que es veu al film [documental de la gata], amb l’excepció que gossos i gats estan a gàbies més grans (...) Segona variant: a més de viure en una gàbia més gran, el cuiner la remena amb dolçor i posa punt i final a la seua vida mitjançant una injecció de pentobarbital, gràcies a la qual sembla morir serenament. A banda d’aquestes variants, tot queda igual ...

Modifiquen aquests canvis la meua manera de veure? Podria dir, “com que la gata viu en una gàbia més gran, és tractada amb suavitat i mor serenament, no tinc objeccions sobre el que succeeix”? La meua resposta continua sent la mateixa. No, m’oposaria de totes maneres ...

Les gàbies grans són millors que les petites. Un tracte digne és millor que un de violent. No obstant Això, quan la suau gata blanca és escorxada per a ser servida com a sopar, encara que hagués viscut a una gàbia gran i hagués estat suprimida de manera indolora, seguiria cridant: “Prou! Què estàs fent? Prou!” ... Pròleg, p. 17.

Com a exemple, prengueu la següent declaració del Fur Information Council of America sobre benestar animal i drets dels animals: (...) “L’ètica del benestar animal ha estat promoguda ja des del segle passat per molts grups, inclosa la indústria de les pells. Les indústries que utilitzen animals, en col·laboració amb les institucions i associacions veterinàries, han adoptat estàndards elevats en el seu ús (...) Als últims anys ha nascut un moviment extremista a favor dels ‘drets animals’. La filosofia de base dels anomenats grups dictamina que els humans no tenen cap dret d’utilitzar els animals, per cap motiu ... P. 28-29.

CIÈNCIA, investigació. Quan ens pregunten què pensem dels animals utilitzats en la investigació, la majoria de nosaltres, normalment, contesta dient quelcom sobre els importants avantatges per a la medicina. Operacions quirúrgiques salvavides (...) fàrmacs que allarguen la vida (...) En quines condicions estaríem de no haver utilitzat animals? A l’Edat Mitjana, allí estaríem.

Aquesta conclusió està corroborada per les evidències? De veritat tot o gran part del progrés mèdic es deu a l’ús de “models animals”? I, encara que Açò fos veritat, justifiquen els beneficis per a l’home els danys patits pels animals? (...) La utilització dels animals amb aquestes finalitats està obsoleta; existeixen mètodes millors per a assolir els nostres objectius.

L’ús d’animals amb finalitats científiques pot dividir-se en tres categories: didàctica, proves de toxicitat i investigació. No sorprendrà que qui està a favor de l’ús d’animals amb finalitats científiques abraçe la filosofia del benestar animal (...) La National Association for Biomedical Research (NABR) s’autodefineix com “l’única organització nacional sense ànim de lucre, dedicada únicament a recolzar una sòlida línia política que reconega el paper vital de l’ús d’animals en la investigació biomèdica, en la didàctica i en les proves de toxicitat”.

Entre els membres de la NABR es troben “més de 300 centres universitaris, públics i privats, escoles de medicina humana i veterinària, hospitals universitaris, associacions sanitàries sense ànim de lucre, societats professionals, companyies farmacèutiques i altres indústries lligades a la investigació amb animals”. La NABR és “la veu de la comunitat científica sobre qüestions legislatives i normatives referides a la investigació de laboratori amb animals”. I què propugnen la NABR i els seus membres: “L’ús responsable i el tracte humanitari dels animals de laboratori en la investigació, la didàctica i les proves de toxicitat”. En altres paraules, la NABR i els interessos que representa són un terreny abonat per a que l’Afirmació Desconnectada puga prosperar. P. 168-169.

DIDÀCTICA. (1) Indústria. Els animals són utilitzats de manera comuna amb finalitats educatives. Els estudiants de les escoles superiors i de les universitats nord-americanes disseccionen, cada any, més de 6 milions d’animals (...) Tal vegada, i en part, com a resposta al moviment antiviviseccionista que estava creixent progressivament, la classe científica dirigent orquestrà uns canvis amb la finalitat de convertir la dissecció d’animals morts en normal, fins i tot obligatòria, per a tots els estudiants dels cursos d’anatomia, fisiologia i (com és el meu cas) biologia.

Els animals disseccionats poden ser animals salvatges capturats, adquirits a refugis, furtats, criats per a aquesta finalitat o proporcionats pels escorxadors. La majoria d’ells passa per una empresa especialitzada en subministraments biològics, abans d’acabar a les escoles (...) Actualment, als EUA, aquesta indústria mou alguns milions de dòlars. P. 169.

Per què es fa disseccionar animals amb finalitats didàctiques? “Perquè és l’única (o la millor) manera d’aprendre anatomia”. Aquesta és la resposta que probablement es dona amb més freqüència. Per desgràcia, és falsa (...) Jonathan Balcombe, qui dirigí una rigorosa avaluació sobre la bibliografia en aquesta matèria, conclou que els estudiants que utilitzen mètodes alternatius, com simulacions amb ordinadors, aconsegueixen notes superiors o iguals a les dels estudiants que han disseccionat animals. Balcome cita més de 30 estudis científics que arriben a

la mateixa conclusió. Òbviament, la dissecció d’animals no és necessària si la jutgem en base a allò aprés pels estudiants.

Tal vegada es podria insinuar que l’autèntica funció de la didàctica és la d’ensenyar els estudiants a utilitzar els instruments i eines científiques (com el bisturí, materials de sutura, etc.) Però, si aquesta és la tasca, no està clar per què tots els estudiants han de veure’s involucrats en aquesta activitat didàctica, ja que només una petita part d’ells elegirà carreres que impliquen l’ús d’aquests instruments (...) Hi ha vídeos interactius que permeten repetir més vegades els mateixos procediments sense haver de ferir repetidament el mateix “model” sobre el que es fa l’exercici. Programes d’aquest tipus s’utilitzen cada vegada més, tant en medicina humana com veterinària ...

Actualment, un nombre cada vegada major de professors de biologia, anatomia i fisiologia està trencant amb el passat, adoptant mètodes alternatius d’alta tecnologia (...) Argentina, Eslovàquia, Israel, els Països Baixos i Suïssa ja han eliminat la dissecció de les escoles primàries i secundàries, i aquesta pràctica està sent quasi totalment eliminada del Regne Unit, Alemanya i Suècia. En l’actualitat, un nombre creixent d’estudiants reivindica la seua pròpia integritat moral exercint el seu dret constitucional a “dir no” a exercicis obligatoris de dissecció i vivisecció. (...) Autèntics terroristes, aquests joves! Tenen, auténticament, un “escàs contacte amb la realitat”!. P. 170-171.

(2) Dog lab. Queden uns nínxols de resistència, inclús als nivells més elevats del sistema educatiu. La University of Colorado School of Medicine (CSMD) és un exemple eloqüent. Els administradors i docents de la CSMD han apuntalat els seus peus contra les forces del canvi per a mantindre amb vida el tristament conegut com “dog lab”.

El “dog lab” ha estat un ritu d’iniciació per a generacions de metges nord-americans, i tant l’American Medical Association com l’American Veterinary Medical Association no feren res per a detindre’l. Una classe al dog lab, normalment durant el primer any de medicina, contempla l’anestèsia prèvia d’un gos; a continuació, se li obre la caixa toràcica amb la finalitat que els estudiants puguen observar el batec cardíac i les seues modificacions sota l’efecte de diversos fàrmacs. Els procediments anestèsics no sempre resulten suficients. Documentació de la mateixa CSDM demostra com alguns gossos (els animals s’utilitzaven, en ocasions, durant 7 hores seguides) manifesten “reaccions al dolor”. En terminar la demostració, es mata el gos. D’aquesta manera, en opinió dels defensors del dog lab, els estudiants adquireixen importants nocions de fisiologia i farmacologia. Només a la CSMD, cada any moren desenes de gossos d’aquesta forma.

(...) Les facultats de medicina britàniques, incloses les de Cambridge i Oxford, no han previst mai laboratoris d’aquesta classe als seus programes de medicina. Alternatives millors (CD Rom, programes informàtics interactius, autòpsies i observacions d’operacions humanes) ja estan amplament disponibles i s’utilitzen. Alguns dels programes informàtics anomenats mostren detalladament la fisiologia humana i com diferents agents farmacològics modifiquen el batec cardíac i la tensió arterial. Dit Açò, algú dirà: tard o d’hora: “Un docent té dret a decidir com ensenyar! És una qüestió de llibertat acadèmica. Per tant (conclou aquesta argumentació que coneixem be) vosaltres, extremistes ARA, no penseu que podeu dir-nos el que hem de fer!

A falta de lleis que prohibisquen exercicis com els que es porten a terme als dog lab, els professor tenen el seu dret quan continuen exigint-se’ls als seus estudiants. Però, la llibertat, de qualsevol tipus que siga, inclosa l’acadèmica, ha d’anar sempre associada a la responsabilitat (...) L’autèntica qüestió és si l’han de fer, no només prenent en consideració la mort inútil dels gossos, sinó també l’eficàcia didàctica en la formació dels estudiants. Tots els elements disponibles condueixen a la mateixa conclusió: els dog lab no són la millor manera per a aprendre les matèries que s’ensenyen. Als EUA, 3 de cada 4 facultats de medicina (incloses les millors: Columbia, Harvard, John Hopkins, Standford i Yale, per exemple) no utilitzen animals vius en l’ensenyament, de cap manera i amb cap motiu ...

Durant anys, els ARA de Colorado han mantingut una aguerrida campanya contra el dog lab (i contra tot tipus d’utilització dels animals) a la facultat de medicina. El gener de 2003, els administradors sorprengueren tots anunciant l’abolició del dog lab per a tots els estudiants que havia començat el curs a la tardor. Per què? No per “consideracions ètiques”, Déu ens guarde, sinó per “motius econòmics” (ja que el manteniment del dog lab equival a $17.000 anuals) I si la facultat es trobés en millors condicions econòmiques en el futur? “La decisió no és definitiva” (...) Sense perseverància, no s’obtindrà mai cap canvi. P. 171-172.

(3) Refugis: robatoris i fraus. “Obtenció a les gosseres” és el nom d’una pràctica insidiosa que fa que alguns refugis i la indústria d’investigació amb animals esdevinguen socis comercials. A les jurisdiccions que ho permeten, la majoria (només 13 estats ham prohibit aquesta pràctica) l’”obtenció a les gosseres” funciona així: un intermediari amb llicència de classe B (definició governativa) compra animals de diferents orígens, fins i tot de persones que ofereixen cadells de gossos i gats i de refugis volen o han d’”alliberar-se” d’animals; l’intermediari, a la seua vegada, reben els animals a laboratoris biomèdics, companyies farmacèutiques o universitats, on seran utilitzats amb finalitats didàctiques. No es precisa una preparació especial o experiència per a ser intermediari amb llicència de classe B [la llicència de classe A autoritza la cria d’animals destinats a la venda, mentre que la llicència de classe B permet comercialitzar animals obtinguts de diverses formes] ...

Facen un experiment mental. Imaginem ser un intermediari amb llicència de classe B. Quins gossos buscaríem als refugis? (...) Animals de talla petita i mitjana, de bon caràcter, animals ben adaptats a l’ambient al que viuen i als que els agrade estar en la companyia de la gent. En altres paraules, compraríem justament els animals que serien més fàcilment adoptats, els que tenen majors possibilitats d’eixir de la gossera.

Hi ha altre aspecte que no s’ha d’oblidar. Aquests animals han aprés a confiar en els humans, fet que és utilitzat per intermediaris i investigadors com un avantatge. Cap lluita, cap mos. Només comportament calmat i confiat, enriquit per un remenar la cua o, en el cas dels gats, per un lleuger arqueig del llom (...) Existeix cap límit al grau de traïció al que nosaltres, els humans, estem disposats a baixar? P. 173.

(4) Afirmació desconnectada. Normalment s’oculta al públic el tractament que es dona als animals destinats a l’ensenyament. L’accés està “prohibit al personal no autoritzat”. Un breu vídeo realitzat amb càmera oculta per un investigador de PETA ofereix una rara possibilitat de fer una ullada a l’interior d’aquest món prohibit.

La pel·lícula mostra uns gats que acaben d’arribar a una empresa de subministraments biològics, tan amuntegats en gàbies que no poden ni posar-se dempeus. Alguns estan evidentment malalts, altres semblen a punt de morir. Després de l’arribada, “els gats atemorits es troben cara amb un treballador”, escriu l’investigador, “que els copeja violentament amb un ganxo metàl·lic, per a després comprimir en una sola gàbia els animals que ja estaven amuntegats en dues o tres. A continuació, la cambra de gas. Molts gats encara es mouen quan els tècnics els injecten formaldehid; segons el líquid s’expandeix pels seus cossos, encongeixen les urpes. Finalment, els gats són empaquetats, emmagatzemats i posteriorment enviats a les escoles de tot el país”. P. 169-170.

Les investigacions clandestines i les recerques bibliogràfiques són, però, dos possibilitats per a tractar de saber més. Una d’aquestes investigacions, feta per altre investigador de PETA, documentava el tracte rebut pels gossos “obtinguts de gosseres” i utilitzats en estudis sobre la sarna, en la Wright University de Dayton, a Ohio (...) “Als gossos se’ls induïa la sarna, una malaltia de la pell produïda per àcars microscòpics que s’estenen per tot el cos, provocant picors intensos i prolongats, ferides obertes que, finalment, porten a la mort. Una gossa de nom Genesse fou infectada tan greument que no parava de girar sobre ella mateixa per la picor. Quan la tocaven, cridava de dolor, no menjava, no bevia i havia perdut el sentit de l’equilibri; els seus anguniosos udols travessaven fins i tot les portes tancades. Finalment morí, sense cures

veterinàries, perquè aquestes haurien ‘interferit amb l’experiment” (...) A conseqüència d’aquesta investigació, a la que l’APHIS no prengué part, la Wright State University fou condemnada a pagar una multa de $20.000 per infringir l’Animal Welfare Act.

El treball de Robert Eckstein ofereix, per altra banda, un exemple del que les recerques bibliogràfiques poguen revelar. Mitjançant una recerca genèrica realitzada sobre la literatura rellevant, Eckstein descobrí el que ocorregué a 52 gossos “cedits” per refugis. En resumir aquestes dades, el Dr. Neal Barnard, fundador i President del Physicians Committee for Responsable Medicine (PCRM) escriu que “la duració mitjana dels experiments era de més de 10 dies. El 32% dels experiments durà més d’un mes. El més llarg fou de 5 anys i mig. El 66% dels experiments estava associat a un nivell elevat de dolor. El 13% comportava dolor greu sobre animals no anestesiats. Un gos de cada 10 moria accidentalment en el transcurs dels experiments”.

(...) Malgrat que les informacions així obtingudes siguen marginals, contribueixen a obrir les portes dels laboratoris, encara que siga una mica. Ens permeten fer una ullada a un món, d’altra manera, prohibit. I ens donen, així mateix, una base per a contestar a qui defèn l’”obtenció a refugis” dient que “aquells animals hagueren mort prompte de totes les maneres”. Per a aquests animals, la mort és preferible als dies, mesos o anys de reclusió a les gàbies, en molts casos, companyia de dolors no atesos. Els portantveus de la indústria de la vivisecció (per exemple, Americans for Medical Progress, AMP) enllesteixen ràpidament l’assumpte com “altra falòrnia posada en circulació pels defensors dels drets animals” ...

(...) AMP cita un estudi que demostra que “simplement, no hi ha una demanda suficient per part dels laboratoris d’investigació com per a sostindre un vast mercat d’animals de companyia furtats”, i que, simplement, “cap demanda, cap negoci”.

(...) Tot aquell que dubte que Açò succeeix, hauria de contactar amb Chirs DeRose, Presidenta de Last Chance for Animals, cosa que AMP mai va fer. D’haver-ho fet, sabria que existeix una llarga llista de persones els animals de les quals han acabat a un laboratori d’investigació. Només una part d’aquests animals fou trobada a temps de ser salvada [L’experiència personal de Chris DeRose en la lluita contra el comerç d’animals de companyia furtats i venuts a laboratoris d’investigació i, més en general, la seua batalla en defensa dels drets animals, es reflexa al llibre A muso duro, publicat a Itàlia el 2003, ed. Cosmòpolis]. P. 173-175.

INVESTIGACIÓ. (1) Indústria. Quan ens pregunten la nostra opinió sobre l’ús d’animals en la investigació, molts de nosaltres (com ja hem dit) pensa immediatament en el seu ús per a la investigació mèdica, associada amb importants avanços en la lluita contra malalties com el càncer o la diabetis (...) No s’ha d’oblidar la investigació que difícilment supera el filtre dels mitjans de comunicació:

- Investigació sobre l’agressivitat: s’estudien els efectes sobre el comportament agressiu amb factors tals com l’aïllament social, les disfuncions cerebrals induïdes i la privació del son.

- Investigació sobre cremades: els animals (per exemple, cobais, rates, ratolins i gossos) són cremats amb productes químics o radiacions, o experimentes “cremades tèrmiques” des de lleus fins 3er grau. Les cremades tèrmiques s’obtenen submergint total o parcialment el cos dels animals en aigua bullint, aplicant-los una placa bullint a la pell o mitjançant vapor.

- Investigació mitjançant descàrregues elèctriques: les respostes fisiològiques i psicològiques a les descàrregues elèctriques són estudiades en diferents espècies animals, però sobre tot en rates. S’apliquen unes descàrregues elèctriques de diversa intensitat, amb intervals variables, generalment a través de les potes i la cua.

- Investigació sobre l’estrès: els animals de l’experiment són exposats a condicions extremes de fred o calor, privats del son REM, immobilitzats o mal alimentats, amb la fi d’estudiar la seua fisiologia i comportament.

- Investigació militar: aquesta investigació finançada per l’US Department of Defense, sotmet diferents animals, inclosos els primats no humans, als efectes d’armes convencionals, biològiques i químiques, radiacions nuclears i microones d’alta potència.

- Investigació neurològica: s’estudia l’activitat del cervell i el comportament, entre altres, en gats, gossos, micos, conills i rates. Els animals són sotmesos a traumatismes experimentals (normalment produïts mitjançant un colp al cap), manipulacions quirúrgiques o estimulacions elèctriques (per exemple, després de la instal·lació quirúrgica d’un implant).

- Investigació oftalmològica: s’utilitzen conills, gossos, gats, micos i altres animals. Els ulls dels animals es cremen o danyen d’altres maneres; a vegades, se’ls tallen les parpelles o se’ls treuen els globus oculars.

- Investigació sobre radiacions: s’exposa el cos dels animals total o parcialment a radiacions o, en alguns casos, se’ls obliga a inhalar gas radioactiu. S’utilitzen gossos, micos, ratolins i hàmsters.

No es pot negar que els animals queden danyats per aquests procediments experimentals (...) És important comprendre que el que acabe de descriure succeeix regularment. Des de l’extracció dels ulls a les cremades tèrmiques, des de l’ofegament a la destrucció dels òrgans, res d’Açò descrit ha de considerar-se com quelcom d'excepcional. En tots aquests casos no s’infringeix cap llei, cap codi. Cada un dels procediments experimentals mencionats està perfectament en línia del que afirma la NABR, és a dir, “amb l’ús responsable i el tractament humanitari als animals de laboratori en la investigació”. P. 179-181.

Ningú sap exactament quants animals s’utilitzen per a fins científiques. Malgrat Això, tots estan d’acord que es tracta d’una xifra al voltant de diversos milions. Per la qual cosa, la discussió es desplaça fins a quants milions, quinze? Cinquanta? Una mitjana? Alguna xifra entre 25 i 50 milions, podria ser una estimació raonable. P. 182.

(2) Legislació i control. Als EUA, diferents lleis federals i estatals regulen la utilització dels animals en la investigació. En el plànol federal, l’Animal Welfare Act (AWA) controla exclusivament el tractament als animals no utilitzats en pràctiques d’investigació; exclou expressament el Govern Federal d’assumir un paper actiu en l’elaboració de “projectes, dissenys, línies-guia i conducció d’investigació i experimentacions previstes pels laboratoris d’investigació”.

A més, l’AWA designa amb el terme “animal” a “cada exemplar, viu o mort, de gos, gat, mico, primat [no humà] cobai, hàmster o altre animal de sang calent que la Secretaria [del Department of Agriculture] decidisca que siga o que puga ser utilitzat amb finalitats d’investigació, experimentació o exhibició”.

És interessant notar com falten de la llista les rates, els ratolins, les aus, els animals de granja i els peixos que, junts, constitueixen al menys el 90% dels animals utilitzats en la investigació.

A l’any 2000 es presentà una llei federal, l’objecte de la qual era la inclusió de rosegadors i peixos en la definició d’”animals”. L’esmena fou rebutjada (la NABR estigué entre els seus opositors més decidits) amb gran alleugeriment i satisfacció de la comunitat científica. La falta de sinceritat del Govern dels EUA respecte al “benestar dels animals” i del seu “ús humà i responsable” mai ha estat tan evident. P. 181-182.

Una vegada més és l’APHIS (la mateixa agència que aclara tan brillantment que els animals dels circs són tractats “humanament”) qui s’encarrega de garantir el compliment de l’AWA a l’interior dels laboratoris (...) S’estima que els inspectors de l’APHIS, la tasca principal del qual és la d’impedir la circulació interestatal de ramat i plantes infectats, dediquen un màxim del 6% del seu temps al control sobre el compliment de les disposicions de l’AWA.

Com a conseqüència dels continus retallaments de pressupost, durant la primera meitat dels anys 1990 es registrà una baixada superior al 20% en la quantitat d’inspeccions realitzades per

l’APHIS. El 2001 (...) només un centenar d’inspectors de l’APHIS prestaven encara servei. Els controls interns realitzats entre 1992 i 1995 per l’Oficina d’Inspecció General, han conclòs que “l’APHIS no podia fer front a totes les peticions d’inspecció” d’instal·lacions que havien estat ja denunciades per incompliment de l’AWA (...) Els infractors podien, per tant, seguir tractant els animals de forma que [segons l’APHIS] podien “posar en perill la salut i seguretat dels animals, sense que l’APHIS pogués intervindre”. P. 182.

La majoria dels laboratoris d’investigació ha de nomenar, per llei, un comitè intern per a la cura i l’ús dels animals (Institucional Animal Crew and Use Committe – IACUC) (...) Entre els criteris utilitzats pels IACUC, alguns fan referència a la invasivitat de la investigació, i la intensitat i quantitat de dolor que aquesta comporta. El principi rector és el de costos-beneficis. Els animals no haurien de patir “inútilment”. En termes clars, una investigació invasiva associada a un dolor important o a la mort només s’hauria de permetre si s’esperen resultats importants.

La il·lusió de la protecció garantida als animals per part dels IACUC fou denunciada per un estudi publicat al juliol de 2001 a la prestigiosa revista Science. L’estudi demostrava que, en la majoria dels casos, les propostes acceptades per un IACUC eren rebutjades per altres (...) “La fiabilitat dels judicis dels IACUC és igual a la de la simple casualitat: té el mateix valor del que tindria llançar una moneda”. P. 183.

(3) Afirmació Desconnectada. Seria segurament ingenu, concloure que “tot va be” darrere de les parets infranquejables que oculten l’opinió pública l’activitat diària dels laboratoris d’investigació. Fins i tot els funcionaris de l’APHIS que, per cert, no poden ser definits com uns extremistes ARA, negarien que tal afirmació siga creïble. P. 182.

Existeix només un argument seriós a favor de la vivisecció. Aquest argument és presentat més o menys així: els éssers humans obtenen beneficis de la vivisecció (...) Si no tots, la major part dels nostres avanços més importants en la milloria de la nostra salut i prolongació de la duració de la nostra vida es deuen a la vivisecció (...) la cirurgia a cor obert, les vacunes (per exemple, contra la poliomielitis i la verola), les operacions de cataractes i d’aplicació de pròtesis de maluc, així com l’establiment de tècniques de rehabilitació per la cura de lesions de medul·la espinal i de l’ictus ...

Els defensors de l’argument “beneficis” no són indiferents (al menys, Això diuen) a la manera en la que es tracta els animals. Estan d’acord amb que els animals utilitzats en la vivisecció de vegades pateixen, pel que fa a la investigació mateixa i per les condicions de vida als laboratoris. Els defensors de la vivisecció admeteixen que tot Açò és deplorable, i que es deu fer tot allò possible per a reduir al mínim el dolor dels animals. Per exemple, per a evitar els efectes de l’amuntegament, els animals haurien de disposar de gàbies més grans. Però desafortunadament (així procedeix l’argumentació) no hi ha altra forma d’obtindre els beneficis importants per a la salut humana que la vivisecció ha garantit en abundància, beneficis que justifiquen qualsevol patiment animal.

(...) L’argument “beneficis” no té absolutament cap rellevància sobre el debat sobre els drets animals (...) El que no pot demostrar és que viviseccionar els animals per a aquesta fi està moralment justificat. Si els animals són o no titulars de drets no és una qüestió que pot trobar resposta en la quantitat de beneficis que la vivisecció ofereix als humans.

(...) Qualsevol argumentació que es fonamente en l’equilibri entre danys i beneficis, no es pot limitar a llistar curosament només els beneficis, sinó que ha de fer el mateix, també, en el que es refereix als danys rellevants. Els defensors de l’argument “beneficis” fallen en ambdues vessants (...) En tot cas sobreestimen els beneficis per a la salut humana atribuïbles a la vivisecció, i no consideren els innumerables danys que està causant als humans mateixos ...

(...) Experts en epidemiologia han demostrat que, en la millor hipòtesi, l’experimentació ha contribuït modestament a la millora de la salut pública. La majoria dels avanços més

importants és, més aviat, el resultat d’unes millors condicions de vida (per exemple, la millora del sistema del clavegueram) i dels canvis en la higiene personal i l’estil de vida ...

Els que recolzen l’argument “beneficis” ignoren, a dretcient, els centenars de milions de morts i la innumerable quantitat de malalties i invalideses atribuïbles a la confiança posada en el valor dels “models animals”. De vegades, els danys provenen del que la vivisecció genera i altres, del desenvolupament que ella mateixa entorpeix. Els efectes secundaris dels fàrmacs comercialitzats són un exemple del primer cas.

Tots els fàrmacs passen per una llarga fase d’experimentació animal abans de ser posats a la venda. Com és sabut, no és fàcil extrapolar pels humans els resultats obtinguts en estudis elaborats sobre animals. En particular, molts fàrmacs que no són tòxics pels animals de laboratori es revelen altament tòxics per a l’ésser humà (...) Es calcula que moren 100.000 nord-americans cada any, i al voltant de 2.000.000 són ingressats, a causa dels efectes secundaris negatius dels medicaments que es comercialitzen. Açò eleva els fàrmacs a la quarta causa de mort dels EUA, precedida només per la mortalitat causada per patologies cardíaques, neoplàsiques i pels ictus; un fet que, sense excepcions, mai mencionen els defensors dels arguments “beneficis”.

Pitjor encara, l’FDA, l’agència nord-americana encarregada de regular la comercialització dels fàrmacs, considera que els metges informen només de l’1% dels efectes adversos ...

Mentre, que als EUA, els portantveus de la vivisecció insisteixen en aquesta via, els investigadors europeus estan desenvolupant tests farmacològics basats en la utilització de les cèl·lules sanguínies humanes. Aquestes proves no només són menys costoses i més senzilles, sinó que s’estan demostrant més sensibles que els tests amb conills, un dels “models” favorits de la indústria de la vivisecció.

Seriosos danys pels humans, també, són atribuïbles a allò que la vivisecció impedeix desenvolupar. Un exemple és el que representa el fum del tabac en el desenvolupament de tumors pulmonars. Ja a partir dels anys 1950, estudis epidemiològics humans revelaren una relació causal entre el tabac i el càncer de pulmó. Però, malgrat l’enorme quantitat d’estudis sobre aquest respecte durant més de 50 anys, difícilment s’ha aconseguit provocar aquest càncer als animals. Malgrat l’alarma llançada pels defensors de la salut pública, els governs de tot el món s’han oposat, durant dècades, a l’organització de campanyes informatives sobre els danys del tabac. Actualment, als EUA, 1 mort de cada 5 s’ha d’atribuir als efectes del tabac, i el 60% de la despesa directa en assistència sanitària va lligada a la cura de malalties degudes al tabac. Quants danys a les persones s’hagueren pogut evitat si els resultats de la vivisecció no hagueren regit la política sanitària del govern? ...

(...) Cap defensor de la vivisecció sap explicar com valorar costos i beneficis entre espècies diferents (...) No hi ha prou amb dir, per citar el filòsof nord-americà Carl Cohen (Cohen és el líder dels defensors de l’argument “beneficis”) que “el patiment de la nostra espècie sembla ser, d’alguna manera, més important que el patiment d’altres espècies”. No només Açò no explica quant de més important hauria de ser el nostre patiment, sinó que ofereix altres raons per a pensar que efectivament ho siga. P. 183-186.

No només els animals no humans, sinó també els humans, han estat utilitzats en experimentacions damnoses i no terapèutiques. No ha de sorprendre que la major part de les “cobais” humanes no fos de classes riques i cultes, ni de la raça dominant, ni d’aquelles classes capaces d’exigir i fer respectar els seus drets. No, les víctimes de la vivisecció humana han estat quasi sempre reclutades a la força entre les files dels nens petits (especialment els orfes) els ancians, els malalts mentals, els pobres, els analfabets, les races “inferiors”, els homosexuals, els presoners de guerra, els convictes o els discapacitats mentals.

El fonament científic que regeix la vivisecció no precisa moltes explicacions. Utilitzar éssers humans en la investigació elimina la dificultat d’extrapolar els resultats d’una espècie a altra.

Com a tal, la vivisecció humana comportaria avantatges encara majors que les que s’associen amb la vivisecció animal.

Però cap defensor seriós dels drets humans pot recolzar aquest tipus d’investigació. Aquest judici no és causal ni arbitrari, sinó que és la necessària conseqüència lògica dels nostres drets morals, inclòs el nostre dret fonamental a ser tractats amb respecte (...) És erroni violar la nostra integritat física, llevar-nos la nostra llibertat, o terminar les nostres vides només per a que altres puguen treure beneficis.

Els ARA sostenen aquesta postura també quan les víctimes de la vivisecció són altres animals. La fi no justifica els mitjans (...) No pot emanar cap be del mal que cometem. La vivisecció pertany a aquella classe de malesa que mai Hauríem de cometre. P. 186-187.

PROVES DE TOXICITAT. (1) Indústria. Les proves de toxicitat representen una de les moltes maneres a les que els animals s’utilitzen en nom de la ciència. L’objectiu d’aquests tests és esbrinar quins són els potencials efectes nocius d’una substància sobre l’home mitjançant la prèvia administració en animals. Les substàncies provades són diferents, des de fàrmacs experimentals a xampús, desodorants, detergents, perfums, productes antical, detergents per a plats, pesticides i diluents industrials ...

Hi ha vàries formes de testar aquests productes. De vegades, els animals són obligats a ingerir la substància provar, altres han d’inhalar-la i, altres més, la substància és aplicada a la seua pell o als seus ulls. Encara que es desconeix la xifra exacta, no hi ha dubte que són milions els animals utilitzats a aquestes proves, ni que el seu nombre seguirà creixent. Per exemple, els projectes actuals exigeixen que la indústria química realitze 5 tipus de tests de toxicitat sobre animals per a 3.000 agents químics, durant els pròxims 6 anys. Només aquestes proves, en la hipòtesi que es facen com en el passat, requeriran la utilització de centenars de milers d’animals [El projecte europeu REACH (Registration, Evaluation and Authorisation of Chemicals) es proposa avaluar la toxicitat de 30.000 substàncies químiques mai testades anteriorment, ja que es comercialitzaren abans de 1981. S’estima que, de portar-se a terme aquest projecte, comportarà la mort i el patiment d'uns quants milers d’animals] I Açò no és més que un dels molts estudis de toxicitat amb animals en curs o planejats pel futur. Si es consideren els estudis de toxicitat en general, la quantitat d’animals es pot estimar en desenes de milions. P. 175-176.

(2) LD50. Als últims anys, una de les proves de toxicitat més comuna realitzada sobre animals ha estat la LD50. LD és dosi letal (letal dosis), 50 és el 50% (...) Té, com a objectiu, establir amb quina dosi la substància testada resulta fatal (és a dir, mortal) pel 50% dels animals als que es subministra. Hi ha versions tant orals com cutànies de la prova. P. 176.

Opció oral: La substància objecte del test es subministra per via oral als animals, i a uns en forma més concentrada que a altres. En teoria, qualsevol substància té la seua pròpia dosi letal. Com observava Paracels (1493-1541) fa uns segles, “totes les substàncies són verinoses. No hi ha cap que no ho siga. La dosi correcta distingeix el verí del fàrmac”. Així mateix, l’aigua s’ha demostrat que és letal pel 50% dels animals testats: basta que una quantitat suficient es consuma en un temps suficientment breu. Amb la fi de controlar les variables experimentals, i donat que els animals no s’ofereixen com a “voluntaris” per a ingerir diluents per a esmalts o esprai per a arbres de Nadal, una quantitat determinada de les substàncies és introduïda a la gola dels animals mitjançant una sonda. Altra manera de controlar les variables experimentals és evitar el subministrament d’anestèsics. Normalment, s’utilitzen de 10 a 60 animals per prova. L’observació de les seues condicions pot durar fins a 2 setmanes, període durant el qual, normalment, mor el 50%, i després del qual els supervivents són sacrificats i els seus cossos disseccionats i examinats (...) Representen la història invisible oculta darrere les etiquetes amb escrits com “Danyí si s’ingereix”, que trobem, per exemple, als contenidors de líquids per a frens, lubricants i diluents industrials. P. 176-177.

Les crítiques científiques a la LD50, incloses les que procedeixen de la mateixa indústria de les proves de toxicitat, sostenen que aquest test és escasament vàlid (...) El sexe, l’edat i la dieta dels animals, així com l’espècie utilitzada, són factors capaços de modificar els resultats. Fins i tot si els resultats foren perfectament reproduïbles en el cas dels animals testats, la seua utilitat pels humans és, en la millor de les hipòtesis, irrellevant. Els metges que treballen en urgències, on s’acudeix en la majoria dels casos d’enverinament accidental, no prenen en consideració els resultats de la LD50 per a tractar els seus pacients. P. 177.

(3) Conseqüències. Les conseqüències de les proves de toxicitat estan lluny de ser irrellevants pels animals. Per a ells, la vida a un laboratori pot ser un autèntic infern. En el cas de la LD50, per exemple, els animals emmalalteixen greument abans de morir o ser sacrificats (...) Richard Ryder, un psicòleg experimental que, en el passat, utilitzà animals per a les seues investigacions a Cambridge i Columbia, descriu així les condicions dels animals utilitzats a les proves d’ LD50 realitzades per a la valoració de la seguretat de productes cosmètics: “Ja que la majoria de productes cosmètics no és particularment verinosa, es dedueix necessàriament que si una rata o un gos han de matar-se mitjançant aquests productes, es precisa que una gran quantitat d’aquests siga ficada dins dels seus aparells digestius, obstruint o destruint els òrgans interns; la mort d’aquests animals es deu, generalment, a efectes mecànics més que a efectes químics específics. Com és sabut, la mateixa alimentació forçada –fins i tot introduint menjar normal- és, per ella mateixa, una experiència desagradable, com està testimoniat per les sufragistes o altres presos en vaga de fam. Quan la substància empentada a l’estòmac no és menjar, sinó grans quantitats de pols facial, maquillatge o tints pel cabell, està clar que el patiment és molt major. Si, per la correcció formal de la prova, s’utilitzen quantitats suficients per a provocar la mort, la mort mateixa es produeix després d’una llarga agonia”.

I, llevat que pensem que en la majoria dels casos els animals utilitzats són “només rates” o “només ratolins”, paga la pena notar que les rates i els ratolins no podem perbocar, així que ni tan sols poden beneficiar-se de l’alleugeriment temporal d’aquest reflex.

Els ARA sostenen que la LD50 és errònia, ja que viola els drets dels animals. Podria ser d’altra manera? La seua integritat corporal és greument danyada, la seua llibertat negada, i les seues vides furtades. I, amb quin propòsit? Realitzar proves poc fiables i irrellevants amb la finalitat de donar una cobertura legal als fabricants, per si es dona el cas d’un enverinament o mort accidental. Al cap i a la fi, l’etiqueta diu la veritat quan afirma: “nociu o mortal si s’ingereix”. P. 178.

(4) Afirmació desconnectada. Les proves de toxicitat s’emparen en la seguretat dels productes, en la temptativa de minimitzar el risc pels consumidors. Els reglaments federals són, en la millor hipòtesi, vagues. Utilitzant les paraules de la Food and Drug Administration, els fabricants “han de demostrar satisfactòriament la seguretat” dels productes abans de treure’ls al mercat (...) Malgrat que normalment es creu el contrari, les proves de toxicitat sobre animals en general no són obligatòries, i la llei no exigeix cap test en particular. P. 176.

Cap persona té dubtes respecte a que els fabricants tinguen la responsabilitat d’informar els consumidors sobre la seguretat dels seus productes. Ja s’ha acabat l’era en la que es limitaven a dir: “Consumidor, ves amb compte!”. Si recórrer a la LD50 realment passa aquesta responsabilitat als consumidors, i si l’ús d’animals per a descarregar aquesta responsabilitat és moralment raonable (vist el preu que ells han de pagar) són problemes que, pel contrari, la gent raonable ha de començar a considerar. P. 177.

Les coses empitjoren quan aprenem que els resultats de les proves de toxicitat en general, i de la LD50 en particular, no serveixen per a protegir la salut dels consumidors. Mindy Kursban, cap consultora del Physicians Committe for Responsable Medicine, fa notar que: “En lloc de considerar com a perillós un agent químic fins que es prove el contrari [...][la llei] permet l’ús d’agents notòriament tòxics en la major part de productes d’ús comú com sabons, xampús, tints pel cabell, perfums, diluents per a esmalts d’ungles, detergents, lleixiu, pintures, pegaments, olis

de motor, retoladors fluorescents, colors, gasolina, cosmètics, ciris, moquetes i netejadors de mobles”. Per tant, la “protecció del consumidor” és més una ficció que un fet. P. 177-178.

(...) Si els fabricants es preocuparen de veres pels consumidors, no utilitzarien proves de toxicitat poc fiables, quan existeixen altres més eficaces (...) mètodes (in vitro) que no precisen animals. Alguns científics suecs han demostrat que 4 test in vitro són capaços de predir la toxicitat per a l’home en un 80% dels casos, mentre que el percentatge d’èxit de l’ LD50 és del 65%. Un 15% de diferència no és poca cosa.

(...) Els diputats de la UE estan en l’avantguarda de l’intent de reformar la normativa sobre les proves de toxicitat. El 2003 es pronunciaren a favor de prohibir els tests de toxicitat respecte als cosmètics produïts als estats membres, així com de la prohibició de venda de productes fabricats a països als que aquests tests continuen realitzant-se ...

Ja puc imaginar les protestes que algú podria fer: “Aquests ARA volen que deixem de menjar carn i d’utilitzar robes de llana. Ara pretenen també que deixem de rentar-nos el cabell i de raspallar-nos les dents! (...) Es comercialitzen cosmètics i productes per a la higiene personal òptims i que no han estat testats sobre animals, molts dels quals estan disponibles al supermercat del barri, a qualsevol perruqueria o a tendes especialitzades als centres comercials.

Els ARA no són identificables pel seu cabell brut i el seu alè pudent. De fet, els ARA poden, fins i tot, mantindre netes les seues cases, des del terra fins a l’inodor, utilitzant productes cruelty-free. P. 178-179.

CONTRADICCIONS. La primera convenció internacional en la que Nancy i jo en prenguérem part quedarà sempre impresa a la nostra memòria. Aquesta convenció tingué lloc a la Universitat de Cambridge l’estiu de 1978. Estava organitzada per una de les organitzacions proteccionistes angleses més autoritzades, i tractava del llaç ètic que uneix els humans amb els altres animals. Hi participaven part dels més importants pensadors internacionals sobre el tema. Era un honor només veure’ls.

Us podeu, doncs, imaginar la sorpresa que Nancy i jo ens portàrem quan vérem que el plat principal del primer sopar de la convenció era fet a base de bou. A partir d’eixe moment, la situació començà a precipitar-se: el desdejuni comptava amb pernil, cansalada fresca, salxixes i arengades. Els dinars emetien fragàncies de tot tipus de carns, incloses les de plats que cap nord-americà havia tastat mai (com lletons de vedella o llesques de llengua). La segona nit es serví carn de cérvol, i la tercera cuixa de xai rostida. I per al banquet final? Cordon Bleu de vedella.

Entre els participants a la convenció hi havia algú de vegetarià. Junts demanàrem, amb la major urbanitat possible, si fos possible servir-nos una dieta més ajustada a les nostres exigències. Tenint compte que passàvem el dia discutint sobre els nostres deures cap els animals, Hauríem preferit no sopar a la seua costa.

La petició fou comparable a una heretgia. Com ens atrevíem a demanar un tracte especial? Si els organitzadors hagueren tingut a mà un ferro de marcar, no dubte en absolut que algú ens hagués imprès al front la lletra V, el càstig just per la nostra insolència vegetariana. Confinats a una taula al racó més obscur de la sala, i allunyats dels altres comensals (no fos que la nostra presència els contagiés) els rebels vegetarians foren tractats com pàries morals (...) Aquesta fou la primera vegada, però no l’última, comprenguérem que existien diferents maneres d’entendre que significa la protecció dels animals.

Fou una lliçó important. En regressar a casa des de Cambridge, ens havien tornat més forts. Havíem entès qui érem i en Què creiem. No teníem intenció de canviar (...) Huit anys més tard, amb ocasió d’altra reunió internacional, no serviren carn. Mentre, però, els vegetarians

d’abans s’havien tornat vegans, per la qual cosa tornaren a demanar que se´ls acontentés. Però aquesta és altra història. P. 44-45.

DAMASQUINS. Aquest “canvi de percepció” pot experimentar-se de diverses maneres, per diferents raons i en moments diversos. Algunes persones l’experimenten en un obrir i tancar d’ulls (...) Definisc aquestes persones com damasquins, per la història bíblica sobre el que ocorregué a Saül al camí de Damasc.

Tots sabeu que Saül fou convidat a Damasc amb la fi d’acabar amb els rumors sobre un home anomenat Jesús, cap el que Saül i els seus amics sentien una profunda hostilitat. Al camí de Damasc, diu la Bíblia, Jesús se li aparegué a Saül miraculosament, i li parlà. Aquesta aparició canvià per sempre la vida de Saül, Saül el detractor, que es convertí en Pau l’apòstol, autor d’alguns llibres del Nou Testament com la Carta als Romans o als Corintis.

Els damasquins adquireixen una consciència animalista de manera semblant. Un minut abans accepten el paradigma cultural dominant, i el minut següent ja no. Mereix la pena recordar el testimoni d’un vell activista alemany que, un dia, durant la II Guerra Mundial, en eixir d’un refugi antiaeri, es topà amb una egua que corria desesperadament pel carrer, completament envoltada per flames, ja que la gasolina que la recobria s’havia encès ...

A partir d’eixe moment, l’home adquirí una consciència animalista. Amb la seua ment i cor revolucionats, ara és capaç d’entendre la vida interior dels animals a través de l’empatia i la compassió, una cosa de la que mai havia estat capaç abans. El que succeïa als animals, ara li concernia. Ja que no tenien veu, ell parlaria per ells, plantejant als altres les mateixes preguntes que l’egua li havia fet a ell: Què han fet els animals per a merèixer el tracte que reben? Per què no els ajudem? P. 37.

Rebekah Harp, una professora d’educació especial a Jacksonville, Florida (...) “Estava assaborint un bistec a un bonic restaurant quan comencí a observar la gent que estava menjant amb mi. Quan pense en aquest episodi, em sembla com si s’estigués projectant a càmera lenta, com una escena d’una pel·lícula d’Oliver Stone. El soroll dels ganivets que s’enfonsaven en la carn s’intensificava progressivament i els rierons de sang i greix que es recollien als plats feren que em torbés malament. Una imatge de vaques aterrides que esperen la seua matança, creuà la meua ment –i eixe fou l’últim tros de carn que mengí. Aquestes vaques no eren diferents dels meus gossos o gats, així que, com podia justificar menjar carn?”. S’havia produït un canvi de percepció, un moment damasquí. P.95.

Una cosa semblant ocorregué a Gary i Gillian Cutick (Gary és fisioterapeuta i Gillian és una arquitecta que viuen a Raleigh) un dia que estaven a un embús de trànsit, justament darrere d’un camió farcit de porcs, camí de l’escorxador (...) Justament enfront de Gary i Gillian hi havia, al menys, uns 10 parells d’ulls que els observaven. I Gary i Gillian, sense cap via d’eixida, no podien fer més que tornar-los la mirada (...) El que abans havien considerat “quelcom que es compra embolicat en plàstic” es convertí en “algú que estava a punt de ser matat” (...) A la seua nevera hi havia moltes coses que desaparegueren només regressar a casa. Un cas rar de dos damasquins a preu d’un. P. 95-96.

Veure un elefant –literalment, veure un elefant- canvià la vida de Gary Yourofsky. Aleshores, Gary tenia 23 anys, i el seu pare adoptiu, que treballava com a pallasso, li acompanyà darrere de bastidors del seu circ quan aquest es trobava a la seua ciutat. Allí Gary veié un elefant aïllat, encadenat a un pal que es balancejava endavant i endarrere, endavant i endarrere, endavant i endarrere. I, cosa encara més important, l’elefant veié Gary, en el sentit que el copejà en el més profund del seu ser, traspalant-li la ment i el cor amb la seua mirada dolorida i desbordant tristesa i impotència (...) “Què he fet jo per a merèixer Açò? Per què no m’ajudes?”. Un llampec damasquí. Quan Gary Yourofsky se n’anà d’allí, s’havia convertit en altre home, tenia una nova raó per a estar al món. En aquell moment, es tornà un ARA. P. 138.

Ric O’Barry (...) probablement ha estat l’ensinistrador de dofins més famós de tots els temps, havent estat responsable de l’ensinistrament dels dofins utilitzats a la sèrie de televisió Flipper. En aquell temps, O’Barry estava d’acord amb que es mantingués els dofins en captivitat. En efecte, quan treballava al Miami Seaquarium, no només els ensinistrava, sinó que participava també en la seua captura al mar.

Hui, O’Barry és altra persona. El seu llampec damasquí es presentà quan Cathy, un dofí que havia ensinistrat pel seu programa televisiu, morí als seus braços (...) Finalment comprengué què són els dofins, i què estava fent amb ells. Des d’eixe moment, dedicà la seua vida completament a aconseguir l’alliberament de tots els dofins captius. P. 146-147.

DARWINISME. Abans de la publicació de l’obra de Charles Darwin sobre l’evolució de l’espècie, la creença en una voluntat creadora especial estava d’acord amb els coneixements científics de l’època. Després de Darwin, però, ja no fou així. No només allò que som, sinó també què som, no es pot comprendre ja separadament de les altres formes de vida, a partir de les quals hem evolucionat. Efectivament, Açò no és menys autèntic per als “animals inferiors”, terme amb el que Darwin designava comunament els altres mamífers (...) Compartim els mateixos avantpassats que aquests animals, els vestigis dels quals romanen en la semblança de les nostres capacitats mentals. Les ments d’aquests animals, escriu Darwin, “difereixen [de les nostres] per grau, i no per gènere”.

(...) Segons Darwin, els altres mamífers no només experimenten plaer o dolor, sinó també “(en major o menor grau) ansietat, aflicció, abatiment, desesperació, goig, amor, tendresa, devoció, ira, insociabilitat, determinació, odi, ràbia, desdeny, menyspreu, disgust, sentit de culpa, orgull, torbació, paciència, sorpresa, meravella, por, horror, vergonya, timidesa i modèstia”. P. 67.68.

DISCURS. A aquest llibre, Tom ens explica que s’han d’utilitzar paraules que tot el món entenga, i utilitzar-les de la manera com sempre s’han utilitzat i comprés ...

Ja no serà possible embolicar les coses (...) especialment per part dels que exploten els animals amagant-se darrere de la retòrica del “tracte humà” i de la “cura responsable”. Prefaci de Jeffrey Moussaieff Masson, p. 15.

Tercera variant [la gata]: tot està com al vídeo original, amb l’única excepció que, en aquesta versió, m’enfronte al cuiner i l’acuse de crueltat. Ell es queda sobtat en saber que pense així de mal d’ell, però, malgrat Això, insisteix en replicar que ell tracta els seus animals “humanament” i d’acord amb el “seu benestar”. Jo responc: “no estaran parlant seriosament!”. Ell contesta: “Per descomptat”.

Com es pot avaluar aquest desacord? Podem pensar, pot ser, que el cuiner tracta humanament la suau gata blanca només perquè així ho afirma ell mateix? (...) La humanitat del seu comportament no pot ser definida en base al que ell mateix afirma. El cuiner no es comporta humanament. Aquesta és una dada objectiva, no una avaluació subjectiva ...

Quarta variant: tot queda com en la versió original, amb la diferència que la gata que el cuiner es porta a la cuina és la vostra. En aquest cas, ningú de vosaltres afirmaria: “Per descomptat, està clar, el cuiner ha tractat la meua gata humanament; després de tot, Açò és el que ell afirma” (...) Faríem allò correcte si li contestàrem: “No, no és veritat” (...) Comparació amb el tracte que reben els animals per les nostres indústries, encara que aquestes i els respectius governs nacionals afirmen el contrari, la suau gata blanca del vídeo podria ser considerat entre els animals més afortunats. Pròleg, p. 18-19.

DIVERSIÓ. Els animals han estat utilitzats durant milers d’anys per a la diversió humana. A qualsevol part on Açò succeeix, la raó de fons és sempre la mateixa: els humans ensinistren els animals per a que executen uns exercicis que el públic troba divertits. En ocasions, existeix un estret llaç entre espectacle i esport. El rodeo, per exemple, es veu com a esport, així com les curses de cavalls (“l’esport dels reis”). Al mateix temps, rodeos i curses són també espectacles

d’entreteniment. Però els dos (espectacle i esport) difereixen en un aspecte fonamental. Efectivament, l’esport implica un element de competitivitat, amb vencedors i perdedors, però no és així per a les altres formes d’espectacle (s’ha de pensar en els concerts de rock o el ballet). Alguns esdeveniments esportius (per exemple, els partits de futbol o d’hoquei) són també espectacles. Alguns consideren que Açò és veritat també quan els animals estan implicats. Per exemple, consideren que les corregudes de bous i les curses de llebrers com a esports i com a espectacles d’entreteniment. P. 134.

Nosaltres [els ARA] considerem els animals salvatges com a tals, no coma comediants. Mai no haurien d’estat a circs i parcs aquàtics; l’ensinistrament necessari per a realitzar els diversos “exercicis”, no només és un agreujant d’aquesta violència. Els drets dels animals mai no haurien de ser atropellats per a que algunes persones es divertisquen i permetre altres gaudir d’una vida acomodada. El fet que ens puguen derivar uns beneficis, i siga quina siga la seua quantia, mai pot ser una justificació per a convertir animals salvatges comediants. Pels ARA, només quan totes les gàbies i tots els aquaris siguen buits –només quan tots els animals ensinistrats siguen lliures- s’haurà fet justícia. Sobre aquest punt, som realment extremistes. P. 148.

CIRC. (1) Indústria. Alguns circs presenten espectacles amb animals, altres no (...) El Cirque du Soleil i el New Pickle Family Circus estan entre els circs d’animals més famosos. Si no s’indica el contrari, la nostra anàlisi es limitarà a considerar els circs que inclouen espectacles amb animals salvatges (sovint definits com a “tradicionals” o “clàssics”).

El circ tradicional es presenta amb un aspecte alegre: els decorats són molt coloristes; la música, vivaç; els vestits, cridaners i plens de lluentons. Es fa tot allò possible per a assegurar el divertiment de “nens de totes les edats” (...) Dues hores sense llenguatge barroer, sense sang, ni esquarteraments, ni sexe; dues hores durant les quals els paren es veuen alliberats de la necessitat de protegir els seus fills d’aprendre coses que, per la seua edat, seria millor que no conegueren. No sorprèn, doncs, que el circ siga, per a molts, sinònim de sana diversió per a tota la família, i que els ARA que se li oposen siguen considerats com uns moralistes que fiquen cullerada a tot, contraris als valors de la família i determinats a privar la resta tant de la possibilitat de gaudir com de la llibertat d’elecció.

De fet, hi ha moltes raons per a criticar el circ. Darrere del seu tradicional aspecte alegre, hi ha un món fundat en la violació sistemàtica dels interessos dels animals, un món al qual, en el nom de l’”ensinistrament”, la crueltat és corrent, i un món al que l’existència de les lleis sobre el benestar dels animals i d’inspectors nodreix la falsedat que “tot va be”.

Que els interessos dels animals siguen violats, és implícit en la mateixa essència d’aquesta activitat. Els animals salvatges no pertanyen al circ, sinó a entorns als que són lliures d’expressar la seua natura, ja siga individual (com, per exemple, en el cas dEls elefants) o com a membres d’un grup social variable, el que cap circ pot assegurar. P. 134-135.

D’on provenen aquests animals [els de les caceres en llauna]? En efecte, l’antílop africà i el rinoceront no són exactament espècies autòctones dels EUA (...) De vegades, aquests animals provenen de criadors particulars implicats en el negoci dels trofeus de caça (...) Però, altres vegades, aquests animals arriben justament de dos dels majors còmplices d’aquests valors, és a dir, circs i zoos, inclosos els més famosos. P. 154-155.

(2) Falta d’espai. No fa falta ser Jane Goodall per a entendre que els circs no es semblen ni llunyanament a l’hàbitat natural dels animals salvatges. No és infreqüent, a un circ, moure’s durant 48-50 setmanes a l’any. Durant els desplaçaments entre espectacles, els animals són amuntegats en camions o trens. Una vegada arriben a destí, es veuen obligats a afrontar ulteriors restriccions: lleons i tigres engabiats, i Els elefants lligats amb una cadena.

Els principals reglaments federals relatius a les dimensions de les gàbies no només són imprecisos, sinó també totalment deshonests. La Secció 3.128 del Títol 9 del Codi de

Reglamentació Federal, a l’apartat Requisits d’espai, afirma: “Els recintes haurien d’estar construïts i mantinguts de manera que proveisquen l’espai suficient per a permetre cada animal assumir les normals adaptacions físiques i socials en adequada llibertat de Moviment”.

Què significa “espai suficient” o “adequada llibertat de moviment” no està especificat; Açò és el que vull dir mb imprecís. La deshonestedat, pel contrari, es deu al fet que aquests reglaments impliquen que unes gàbies amb “espai suficient” puguen satisfer els citats requisits. Açò és absurd.

(...) A la natura, els lleons tenen territoris que varien entre els 20 i els 400 km2; els tigres, entre els 20 i els 150 km2 a l’Índia, i entre els 20 i els 1.000 km2 a Sibèria. Per a que tingueu un terme de comparació, els territoris de San Francisco i Boston sumen respectivament 122 i 125 km2, el de Chicago, 590 km2, i el de Nova York, amb els seus 5 districtes administratius, 803 km2 (Ciutat de València: 134,4 km2; Barcelona: 100 km2; Comarca de L’Horta: 440,5 km2).

Cap persona raonable pot creure que els circs aconseguisquen, amb gàbies, oferir els lleons i tigres un “espai suficient” que els proporcione una “adequada llibertat de moviment” (...) Suposar que una gàbia d’11 metres de llarg proveisca lleons i tigres d’un “ample espai” al qual expressar la seua natura, resulta simplement absurd (...) Paul Binder, del Big Apple Circus, informa que el motiu pel que “mai ha presentat un número amb felins o altres animals engabiats” és “perquè no està capacitat per a donar-los un allotjament adequat”.

El que s’ha dit per a lleons i tigres val també pEls elefants. El seu territori varia entre els 13 km2 a una floresta pluvial, i els més de 3.500 km2 a l’àrida sabana, una àrea 4 vegades més gran que la de New York City. No és rar que Els elefants realitzen desplaçaments fins a 130 km diaris. P. 135-136.

(3) Pèrdua de l’estructura social. Quan arriben a un circ, pels grans felins s’acaba qualsevol aproximació d’estructura social. Al seu hàbitat natural, els cadells de tigre viuen amb les seues mares durant anys. Elles els ensenyen com sobreviure. Quan naix una nova tigrada, els joves tigres abandonen el grup. Encara que els mascles tendeixen a ser solitaris, de vegades interactuen amb altres individus durant la seua activitat predatòria.

Els lleons són animals socials que viuen en famílies constituïdes per diverses femelles, fins a una dotzena i totes emparentades, i pels seus cadells. Els petits es crien a l’interior del grup, però el llaç entre mares i fills resulta particularment fort, i dura tota la vida. Cada bandada té un mascle dominant o, de vegades, un grup de mascles, com a cap. Entre els lleons, les femelles es dediquen normalment a la caça, mentre que els mascles es dediquen a la defensa. En alguns casos, uns mascles poden formar la seua pròpia manada i viure junts durant anys.

Confinats a les seues amples verandes, els tigres i lleons del Circ Ringling no saben on anar ni què ensenyar. En les condicions de tinença d’aquests animals, no és possible que s’instaure una comunitat duradora, i no se’ls dona cap ocasió per a participar en activitats socials ...

Després tenim Els elefants. Tot el món sap alguna cosa sobre la seua complexa estructura social de tipus matriarcal. Els elefants viuen en grups formats per un nombre que va de 8 a 15 individus, liderats per una femella dominant. En arribar a la pubertat, els mascles es separen, mentre que les femelles es queden amb les seues mares tota la vida. Els grups emparentats tendeixen a romandre a la mateixa zona i retrobar-se sovint. Als moments de perill, es defensen unint les seues forces. Ja que el territori de l’elefant africà s’estén fins a 800 km, les rutes migratòries no són conegudes “per instint”, sinó que els individus més ancians les ensenyen als més joves.

Tot Açò no té sentit dins d’un circ. No hi ha matriarques, ni grups emparentats, ni rutes migratòries, res que recorde, encara que només vagament, la vida d’aquests animals a la natura. P. 136-137.

(5) Maltractament i tortura. Per a empitjorar la situació, els ensinistradors maltracten físicament i amenacen els animals, mentre es precien del títol de “professionals”. Les actuals eines de la professió són, en gran part, les mateixes que utilitzaven els ensinistradors del passat: fuets, pals amb punxons metàl·lics, barres, cadenes, punxes elèctriques, morrions i colps de puny.

(...) Els actuals portantveus del circ voldrien fer-nos creure que, hui, la gentilesa és la regla. Ens diuen que els mètodes d’ensinistrament contemporanis s’inspiren a Clyde Beatty: “Cap animal salvatge pot ser ensinistrat eficaçment per mitjans cruels”, afirma Beatty (...) Com si els ensinistradors convenceren els tigres per a que saltaren a través d’un cercle de foc xiuxiuejant-los dolces súpliques. La crua realitat és completament distinta.

Durant 4 generacions, el Carson&Barnes Circus ha viatjat per tota Amèrica del Nord oferint (segons diuen) “el més refinat i gran espectacle d’alt art de circ d’Amèrica”. A més d’elefants, lleons, tigres i cavalls, el circ posseeix “entre les atraccions principals, un gran zoo”.

(...) [Lloc web del Carson&Barnes Circus:] “Són ensinistrats exclusivament mitjançant mètodes de reforçament positiu. És important que, tant els animals com els ensinistradors, alimenten una confiança recíproca (...) Si un animal és presa del pànic, molt probablement no se’l podrà ensinistrar. És important estar calmats i ser pacients, i utilitzar només mètodes de reforç positiu”.

(...) Tim Frisco és director del grup per al benestar animal del Carson&Barnes’s. Els seus mètodes d’ensinistrament han estat gravats en vídeo realitzat amb càmera oculta per PETA (...) “Es veu [Frisco] cridant obscenitats, pegant durament Els elefants indis i sotmetent-los a descàrregues elèctriques. Els elefants emeten gemecs aterridors al temps que tracten d’escapolir-se dels colps. Frisco ensenya altres ensinistradors a pegar Els elefants amb les dues mans, i a enfonsar un afilat ganxo metàl·lic a les seues carns fins que xisclen de dolor. Frisco ensenya la resta d’ensinistradors que, entre bastidors, el càstig és eficaç, perquè ells, els ensinistradors, no poden fer res d’Açò davant de ‘miliars de persones’”.

En un punt particularment esgarrifós, Frisco diu els seus alumnes: “No els toqueu! Pegeu-los! Si no teniu el coratge de pegar-los, no entreu ací!”.

Barbara Byrd, copropietària del Carson&Barnes, declarà a l’Associated Press que el llenguatge de Frisco era “horrible i espantós”. Sembla que no ho fos la resta del seu comportament. La senyora Bird nega que el vídeo “prove que nosaltres haguem pegat mai un elefant”. Encara que continua empleat pel Carson&Barnes, Frisco fou destituït del càrrec d’ensinistrador d’elefants.

(...) És Frisco la regla o l’excepció? Desafortunadament, representa la regla (...) Sense possibilitat d’accés a les sessions d’ensinistrament, que es realitzen en el més absolut secret, i que són rigorosament tancades al públic, qui pot dir com sovint pateixen abusos els animals dels circs?. P. 139-140.

(6) La llei. Falta temps. Formació mèdica i pràctiques inadequades. Interessos polítics contrastats. L’afirmació que al “circ tot va be”, que “tots els animals estan protegits” perquè “tenim lleis”, s’esfuma de la realitat dels fets (...) El 2001, es censaren 9.000 instal·lacions amb permís de l’USDA [US Deparment of Agriculture] que abasten des dels circs viatgers fins a avançats laboratoris d’investigació. I, sabeu quants inspectors hi havia? (...) 100. Excepte comptades excepcions, la protecció “garantida per la llei” és una beneita il·lusió. P. 141-142.

Les persones il·luminades no esperen que el circ canvie perquè si. Brasil, Costa Rica, Finlàndia, Israel, Singapur i Suècia, es troben entre les nacions que ja han aprovat lleis que prohibeixen l’ús d’animals en espectacles de circ. Dihuit províncies i ciutats dels EUA, incloses Boulder (Colorado), Hollywood (Florida), Newporth Beach (Califòrnia) i Orange County (Carolina del Nord), han aprovat ordenances que prohibeixen les exhibicions amb animals

salvatges i exòtics. El mateix val per a diferents jurisdiccions a 4 províncies de Canadà. Afortunadament, hi ha signes que altra sensibilitat comença a arrelar-se i a créixer. P. 143.

(7) Conseqüències. A falta d’un llenguatge verbal comú, humans i animals es comuniquen entre si mitjançant l’observació dels seus respectius comportaments. Qualsevol que observe el comportament dels animals del circ, poden fàcilment comprendre el seu estat mental. El que observem en aquests animals, són exactament els mateixos comportaments repetitius dels animals tancats a les gàbies de les granges intensives o a les de les granges d’animals per a pells. Tigres i lleons que caminen anant i venint, anant i venint, sense desviar-se mai del seu recorregut limitat. Els elefants es balancegen endavant i endarrere, o espolsen el cap sense parar d’un costat a un altre. De vegades, el comportament és més clar que les paraules. Aquests animals són malalts mentals, són criatures psicològicament anul·lades. P. 138.

Els animals salvatges no es poden ensinistrar sense destruir la integritat més profunda de la seua identitat. Si l’ensinistrament funciona, una part de la natura originària de l’animal es perd. Cap ARA autèntic pot acceptar aquesta pèrdua; tots es faran sentir dient en veu alta: “Prou! Què esteu fent? Prou!”. P. 139.

(8) Alternatives: Cirque di Soleil. Els tradicionalistes no es poden imaginar un circ sense animals (...) No fa molts anys, la gent pensava que un circ sense números de persones deformes i discapacitades era “una contradicció de termes”: la dona cocodril, la xica amb cara de gos, el xic llagosta, l’acròbata sense cames, el nen amb dos caps, els siamesos (els favorits del públic). Afortunadament s’ha anat afirmant, i continua creixent, una nova sensibilitat que considera espectacles semblants com a moralment obscens i degradants. Els espectacles amb “monstres (freak) eren part integrant de la tradició del circ, però res més. Quan els circs deixaren de mostrar-los fou un be per als circs, així com per a qui els sostenen. Els espectacles amb animals també son part integrant de la tradició del circ, però res més. Quan els circs deixen de mostrar-los, Açò serà també un servei per a tots.

(...) Aquells que coneixen l’alternativa als circs tradicionals, són de diferent opinió. Com a comentari a un espectacle del Cirque du Soleil del 20 de juliol de 2002, el “Boston Herald” escriu: “Els animals ja no estan [...] Amb aquests canvis, el Cirque du Soleil ha redefinit el circ del segle XXI [...] el nou Barnum&Bailey. El Cirque du Soleil posa en escena un espectacle divertit, tant per als adults com per als nens”. P. 142-143.

(9) Afirmació desconnectada. Amb la mirada més posada en l’opinió pública que en el benestar dels animals, el circ Ringling Brothers s’ufana de tindre gàbies amb “extensions (conegudes amb el nom de verandes) semblants a les que es fan servir a les caravanes. Quan aquestes extensions estan completament desplegades, les gàbies arriben a amidar 11 metres de llarg, i ofereixen als animals que hostegen un ampli espai per a caminar, interactuar i fer exercici” (...) “Espai suficient”. “Adequada llibertat de moviment”. Humpty Dumpty no ens podria donar una millor descripció de la seua condició. P. 136.

En la temptativa de mantindre l’statu quo, alguns circs han adoptat l’estratègia de l’atac, introduïda per primera vegada per l’AMA. El Fingling Brothers és el circ més actiu en aquesta contraofensiva. Si es permet als ARA distribuir pamflets que critiquen el cric, ells poden distribuir pamflets que critiquen els seus detractors, (...) uns extremistes radicals a favor dels drets dels animals. Citem d’un pamflet dels Ringling (No us deixeu enganyar pels manifestants”):

“Els grups de defensa dels “drets animals” exploten el vostre amor pels animals per a recaptar fons per a difondre les seues visions radicals: “alliberament total” de tots els animals del l’”empresonament humà” [...] No confoneu les seues postures radicals amb el “benestar” dels animals, ni amb el tracte ètic, responsable i humà dels animals”.

Potser no hem sentit expressions tals com “benestar dels animals” i “tracte humà i responsable”? I, de nou, qui les pronuncia és el líder d’una gran indústria d’explotació animal. P. 142.

PARCS AQUÀTICS i els mamífers marins. (1) Indústria. Diferents espècies de mamífers marins són exhibides i utilitzades als espectacles dels parcs aquàtics de tot el món. Per exemple, el Sea World de San Diego té espectacles amb orques, morses, ossos polars, pingüins i raboses àrtiques. P. 143-144.

Molt s’ha escrit sobre la brutalitat associada amb la captura de dofins. Els vaixells els persegueixen fins que estan massa cansats per a seguir fugint. En aquest punt, se’ls llança una xarxa, i els dofins queden atrapats i son hissats a bord. Entre bastonades i els planys conseqüents (espetecs de llengua i xiulets) s’agafa els individus més interessants (generalment, els que tenen entre 2 i 4 anys d’edat) mentre que la resta són tirats novament al mar. Alguns moren pel shock. Molts queden ferits. L’harmonia social del grup és destruïda per sempre. Cadascú dels prop de 1.000 dofins mantinguts en captivitat a tot el món, té una història que contempla la seua captura al mar. P. 145-146.

Una vegada en captivitat, aquests animals són tancats en tancs de ciment (de vegades, no més grans de 7x7m, i 2m de profunditat) o en petites gàbies marines. En aquest món desolat, no hi ha grups ni successos significatius. Ni hi ha desafiaments naturals. No es troba res d’interessant perquè no hi ha res d’interessant. P. 146.

(2) Els dofins. Els dofins ocupen un lloc especial en la cultura dels antics grecs (...) Aristòtil comprengué que els dofins són mamífers i no peixos, i molts grecs pensaven que existia una forta afinitat espiritual i biològica entre els humans i els seus “cosins marins” (...) El dofí era tan venerat a la cultura grega que a l’oracle de Delfos, la divinitat que podia posar en contacte els comuns mortals amb Zeus no era altre que Apol·lo, el Déu Dofí.

Hui, tal vegada, sabem més sobre els dofins, però els apreciem molt menys. Sabem que han evolucionat durant milions d’anys. Amb els seus cervells grans i ben desenvolupats, aquests mamífers marins es troben entre els animals més intel·ligents del món. Així mateix, són també dels més actius: neden 65km al dia; fins i tot quan dormen, es mouen de costat o amunt i avall. Són capaces de romandre en apnea durant 20 minuts; i poden submergir-se sense esforç fins els 400m.

La vida social dels dofins no és menys extraordinària. Els dofins no són criatures solitàries; pel contrari, s’estimen viure en petits grups. Els petits es queden amb les seues mares 4 o 5 anys. La major part de les femelles mai abandona el grup originari, mentre que els joves mascles, a cert moment, formen un nou grup. Durant els seus primers anys de vida, tant els mascles com les femelles aprenen dels animals més vells de com aprofitar-se de les corrents marines, on trobar menjar, com reconèixer els depredadors. Vells i joves neden junts, busquen aliment junts i juguen junts. En la natura, la seua vida varia entre els 20 i els 50 anys.

Els dofins que han deixat el grup originari, de vegades poden tornar. Açò significa que diferents generacions de dofins emparentades entre si, poden viure junts en una dilatada família aquàtica. Els llaços socials són tan estrets que cada grup té formes de comunicació pròpies, comprensibles només pels seus membres. No hauria de sorprendre, doncs, que separar un dofí del seu grup siga un fet greu, tant per a l’individu que és allunyat, com per a aquells que queden. P. 145.

(3) Afirmació desconnectada. Anàlogament a les altres indústries que treuen profit de l’ús d’animals salvatges, “la indústria dels dofins en captivitat” també (...) emfatitza el seu paper educatiu i conservacionista. En allò que respecta a aquest últim aspecte, en la millor de les hipòtesis, és limitat, ja que a aquests parcs no hi ha animals d’espècies en perill d’extinció. Pel que respecta a l’educació, sense dubte, nens i adults que miren lleons marins ensinistrats per a arreglar manetes de porta i empaperar aprenen alguna cosa (...) A més, és difícil quadrar el

discurs promocional del paper educatiu i de conservació amb el que diuen els mateixos ensinistradors del Sea World de San Diego dels seus espectacles amb animals. L’autèntica finalitat, com s’ha vist, és el d’ensenyar un “divertit caos”, un espectacle que deixe “encantats”, un espectacle “ple d’esquitxades i energia”. L’autèntica finalitat, és la diversió a la manera antiga. P. 144.

Els portantveus de la indústria dels dofins en captivitat sostenen que es fa tot allò possible per a assegurar el benestar d’aquests animals. Per exemple, els principals parcs aquàtics tenen el seu veterinari, els animals reben menjar en abundància, neden en aigües netes i sempre a la justa temperatura. Què més es podria voler?

La depravació d’aquesta lògica deixa sense paraules. Dona ganes de dir: “No pots ser seriós. Si en fores de seriós –si realment et preocupares pel benestar d’aquests animals- per començar, no els tindries ací! A qui creus que prens a pèl?”. P. 146.

Per a ser clars, dir: “Nosaltres ens preocupem sincerament pel benestar dels nostres dofins”, és dir, d’animals que no tenen res més per descobrir, cap família amb la que viure, cap lloc on submergir-se i nedar durant quilòmetres és, com sostenen els ARA, quelcom simplement vergonyós i deshonest. Com afirma el professor Giorgio Pilleri, director de l’Institut d’Anatomia Cerebral de la Universitat de Berna: “Per molts esforços que es puguen fer, mantindre cetacis en captivitat ha [d’afrontar][...] la contradicció intrínseca en la que Això està basat, és a dir, tindre en llocs limitats uns animals acostumats a espais il·limitats [...] Els mateixos estàndards [utilitzats per a mantindre els cetacis en captivitat] es fonamenten en la ignorància humana”. P. 146.

Ric O’Barry [antic ensinistrador, molt famós, responsable dels individus utilitzats a la sèrie Flipper] i la seua dona dirigeixen el Dolphin Project. Helene posseeix un coneixement de primera sobre l’ensinistrament de dofins, i descriu la condició d’aquests animals com a una “situació d’impotència” perquè:

“Depèn completament dels seus ensinistradors pel que respecta a la seua alimentació. Una vegada els dofins famolencs es resignen a alimentar-se de peixos morts, els ensinistradors els ensenyen que només si realitzen el que se’ls demana [...] aconseguiran la seua recompensa, és a dir, un peix. Aquesta és la manera en la que es reforcen els comportaments anòmals als dofins.

(...) Òbviament, fer passar el control de l’aliment com a comunicació, és part essencial dels espectacles dels dofins en captivitat, i és irònic que, justament els exercicis que estan obligats a realitzar, es transformen en l’aspecte més convincent d’aquesta il·lusió (...) deixant el públic amb la falsa convicció que existeix realment un llenguatge comú entre dofins i ensinistradors. Pels dofins, Per descomptat, els comportaments apresos no tenen més significat que el de representar la clau per a obtindre la seua recompensa”.

En aquest context, parlar d’il·lusió és encertat. Aquests animals no “es diverteixen jugant a bàsquet” (...) Pensar que comprenen el que estan fent, estaria en contradicció amb una de les més importants lliçons pedagògiques del Sea World, “podríem arribar a atribuir, erròniament, característiques o motivacions humanes als animals. Aquesta actitud es defineix com a antropomorfisme. Eviteu aquestes valoracions errònies quan observeu el comportament dels animals!” (la cursiva és meua). Però, de quina altra manera nens i adults són induïts a interpretar l’”alegre jocositat” dels dofins, a menys d’atribuir-los “característiques humanes”? No és aquesta exactament la base de tota aquesta il·lusió? L’èxit de l’espectacle contradiu la seua mateixa raó de ser.

És difícil dir què és més degradant, si els dofins en captivitat ensinistrats comportant-se com a pallassos, l’existència de persones pagades per a ensinistrar-los o la de persones que, després d’haver-se lucrat a costa dels seus patiments, ens diuen que podem aprendre alguna cosa important sobre els dofins en observar-los actuar com a pallassos. Fins i tot els millors parcs aquàtics (els espectacles itinerants i altres manifestacions amb dofins, tots perfectament legals,

són encara pitjors) no són més que presons de ciment per a aquests animals, condemnats a una vida de privacions feta passar per “divertiment” (...) Com observa Jean-Michel Cousteau, els parcs aquàtics no som més que “lucratives empreses comercials; són, de fet, circs marins”. P. 147-148.

DRETS. Humans-Animals. Subjectes-d’una-vida. Tenen els animals drets? (...) Uns quants pensen que aquesta idea és fruit d’una benevolència cap els animals (...) Altres creuen que els drets animals són un sinònim de no ser cruels amb ells (...) Els drets animals són una idea senzilla perquè, portada a la seua essència, només significa que els animals tenen dret a ser tractats amb respecte. Simultàniament, aquesta també és una idea profunda, ja que les implicacions que hi broten són de gran abast. Heus ací, en efecte, uns exemples de com hauria de canviar el món una vegada hagen a tractar els animals amb respecte: - Hauríem de deixar de criar-los per la seua carn. - Hauríem de deixar de matar-los per les seues pells. - Hauríem de deixar d’ensinistrar-los per a la nostra diversió. - Hauríem de deixar d’utilitzar-los per a la investigació científica.

Cadascun d’aquests exemples és una il·lustració del mateix argument moral. Una vegada acceptat que els humans exploten els animals, reconèixer els seus drets exigeix ser abolicionistes, no reformistes (...) La petició ineludible dels drets dels animals es resumeix en tindre gàbies buides, no més grans. P. 23-24.

Els drets humans han conformat la nostra història. En la seua defensa moriren legions de gent comuna, i rodaren molts caps coronats (...) Els joves que foren enviats a lluitar a Vietnam eren titulars de drets morals, inclòs el dret a la vida, a la llibertat o a la integritat física. I també els nens vietnamites matats o ferits durant el conflicte. Cadascú d’ells era titular d’eixos drets, independentment que el govern dels EUA, o qualsevol altre govern, els reconegués o no.

Quan unes persones estan preparades per a immolar la seua pròpia vida o sacrificar altres, ha d’haver valors fonamentals en joc. Però, Què és precisament, o fins i tot vagament, el que està en joc? ...

La història nord-americana ha passat per períodes als que ens hem fet coses horribles. Les pitjors entre elles inclouen el programa de genocidi realitzat contra els nadius americans, l’esclavitud dels afroamericans i l'internament coactiu dels nipoamericans (...) La mateixa maldat pot, així mateix, manifestar-se a escala reduïda. El tristament famós estudi sobre la sífilis conduït a Tuskegee, és un bon exemple. P. 49.

Protecció moral: prohibit el pas. Ser titular de drets morals és com tindre una espècie de protecció que podem imaginar com un rètol invisible que diu: “prohibit l’accés”. Què prohibeix eixe rètol? Dues coses. Primer, la resta no estan moralment lliures de fer-nos mal; afirmar Açò significa que els demés no estan lliures de matar-nos o de violar la nostra integritat física al seu rampell. Segon, els demés no estan moralment lliures d’interferir a les nostres lliures eleccions; afirmar Açò significa establir que els demés no estan lliures de limitar la nostra llibertat al seu rampell. Als dos casos, el rètol d’accés prohibit vol protegir els nostres bens més importants (les nostres vides, la nostra integritat física, la nostra llibertat) limitant moralment la llibertat d’altres.

La situació canvia quan els demés superen els límits dels seus drets, violant així els nostres. Quan Això succeeix, estem en els nostres plens drets de defensar-nos, encara si així provoquem greus danys al nostre agressor (...) Tots els participants a aquest estudi eren innocents, no havien fet cap mal. Ningú amenaçava ningú. En aquest cas, tots els danys patits, totes les morts provocades, totes les limitacions a la seua llibertat personal eren immotivades i injustificables. Els investigadors que conduïren l’estudi, violaren els bens més grans de les seues víctimes. P. 50-51.

Estat moral: igualtat. Els drets morals es funden en la igualtat. Són iguals per a tots aquells que són titulars d’ells, encara que siguem diferents sota múltiples aspectes. Açò explica per què a cap ésser humà se li poden negar els drets per motius arbitraris, perjudicials i faltats de rellevància moral. La raça és un d’aquests motius ...

(...) Alguns dels nostres amics són cristians, altres hebreus, altres musulmans. Alguns són agnòstics, altres ateus. Al món, poques persones són molt riques, infinitament més, són molt pobres. Aquesta és la realitat. Els homes són diferents sobra molts aspectes. Ningú ho nega.

Els que creuen en els drets humans no poden pensar, malgrat Això, que aquestes diferències siguen rellevants. Si els drets humans tenen un sentit és perquè tots nosaltres som titulars en igual mesura. I som titulars en igual mesura independentment de la nostra raça, sexe, credo religiós, riquesa, intel·ligència, lloc i data de naixement. Els investigadors de l’estudi de Tuskegee eren titulars de drets morals, així com els pacients als que haurien d’haver curat. P. 51.

Pes moral: cartes de brisca. Tot seriós defensor dels drets humans considera que els nostres drets morals tenen major pes que altres valors humans, també importants.

(...) Hi ha molts valors importants a considerar quan es deu prendre una acció moral. Heus ací alguns exemples: Quin benefici personal obtindríem de prendre una decisió en lloc d’altra? I quin avantatge obtindria la nostra família, els nostres amics i veïns, els nostres compatriotes? Estendre aquesta llista no seria difícil. Quan diem que “els drets són com brisques”, volem afirmar que el respecte dels drets de la persona és allò més important a considerar al “joc de la moralitat”. En altres termes, pensem que els beneficis que puguen manar pels demés de la violació dels drets d’algú, mai justifiquen la violació.

Els investigadors de l’estudi de Tuskegee pensaven que el que estaven fent era quelcom de positiu per a la humanitat (...) L’estudi de Tuskegee demostra com una bona fi no justifica mitjans infames. El que feren els investigadors estava equivocat, perquè havien situat el be de molts per damunt del respecte dels drets de pocs. P. 51-52.

Pretensions morals: justícia. Durant 40 anys, els participants a l’estudi de Tuskegee confiaren en els metges, però, una vegada la veritat isqué a la llum, reivindicaren els seus drets. Què significa “reivindicaren els seus drets”? La diferència entre exigir respecte per als propis drets i la petició d’un favor, hauria d’aclarir el significat d’aquesta expressió.

(...) Quan reivindiquem els nostres drets, no estem demanant algú que siga generós amb nosaltres. No diem: “Per favor, gentilment, em donaries quelcom que meresc?”. Tot el contrari, quan reivindiquem els nostres drets, demanem un tracte just, estem demanant que se’ns reconega allò que se’ns deu.

(...) Després de desenes de morts i de generacions de malalts, al final arribà un dia en el que els supervivents finalment entengueren. Quan reivindicaren els seus drets no estaven demanant cap favor. P. 52-53.

Injustícies morals: assistència. L’estudi de Tuskegee indica com les víctimes de la injustícia, en ocasions, no aconsegueixen comprendre quan i com estan sent violats els seus drets. Els membres de categories febles (per exemple, els nens i els pobres) són víctimes freqüents de dites violacions (...) Quan les persones més vulnerables són utilitzades com a mitjans, aquells que tenen la capacitat de reconèixer les injustícies tenen el deure d’intervindre, de posar-se al costat de les víctimes i denunciar obertament allò que ha succeït. Aquest deure és una exigència de la justícia, no una crida a la generositat. Les víctimes tenen dret a la nostra assistència; ajudar-les és una cosa deguda, no quelcom “extremadament bonic” que els oferim. Quan més siguen els humans incapaços de defensar els seus propis drets, major és el nostre deure d’implicació en el seu lloc.

Vists els límits de la nostra autoritat i influència, ens veiem impossibilitats per a defensar cada víctima d’injustícia. El que podem fer és, malgrat això, millor que res. El fet de no poder defensar totes les víctimes de la injustícia, no es tradueix en poder conformar-nos no fent res per ningú. P. 53.

Unitat moral: respecte. Havia d’haver una manera per a unificar i simplificar totes aquestes idees. És llavors quan entra en joc la idea de respecte.

En sentit general, els drets examinats en aquest capítol (vida, llibertat, integritat física) són variacions d’un tema principal, el tema del respecte. Us demostre respecte quan respecte els vostres drets fonamentals. Vosaltres em demostreu respecte fent exactament la mateixa cosa (...) El nostre dret fonamental, el dret que unifica tots els altres, és llavors el nostre dret a ser tractat amb respecte. P. 53-54.

EXPLICAR ELS DRETS HUMANS. Dir què són els drets humans i per què són importants, no explica per què posseïm els drets que tenim ...

(...) Durant centenars d’anys, els filòsofs han tractat de trobar una resposta a aquesta pregunta. I, de nou, he tractat de simplificar el problema, aquesta vegada seguint el model de demostració matemàtica:

Donat que: els éssers humans posseeixen drets morals.

Donat que: les pedres i els pals no posseeixen drets morals.

Pregunta: Per què? Què tenen els éssers humans que no tenen les pedres i els pals que puga explicar per què nosaltres, i no ells, som titulars de drets morals? ...

He confrontat aquesta pregunta començant per tractar de definir les respostes més autoritzades que s’han proposat aquest respecte (...) Per tota una sèrie de motius, considere que aquestes respostes no són satisfactòries. P. 55.

1. Els humans són titulares de drets perquè els humans són humans. Aquesta és una idea parcialment correcta, encara que totalment irrellevant (...) El que ens diuen és que una cosa determinada (humans o pedres) és idèntica a ella mateixa, però Açò no és rellevant per a comprendre per què nosaltres no posseïm drets i les pedres no.

(...) Malgrat Això, tal vegada, aquesta afirmació oculta altres significats. Tal vegada signifique que els humans posseeixen drets per pertànyer a una espècie particular – l’espècie humana, l’espècie Homo sapiens sapiens. Interpretada d’aquesta manera, a més de ser una asserció científica (biològica) la resposta no perd veracitat, però tampoc adquireix més rellevància (...) Veritats d’aquest tipus no ajuden a comprendre per què nosaltres posseïm drets i els llops no (admès que siga veritat que ells no els posseesquen). Tot el que aquest tipus d’afirmacions diuen és que alguns éssers (els humans) pertanyen a una espècie biològica determinada, mentre que altres éssers (els llops) pertanyen a altra. P. 55-56.

2. Els humans són titulars de drets perquè els humans són persones. Òbviament, decidir si aquesta resposta és correcta depèn del que s’entén per “persona”. Entre els filòsofs hi ha un acord universal sobre el concepte de “persona”. Tècnicament, es defineix com a persones aquells individus que són moralment responsables de les seues accions ...

A diferència de la primera resposta, el que ací s’afirma sembla ser rellevant. Admès que tots els humans són titulars drets, amb major raó ho seran aquells entre ells que són moralment responsables de les seues accions ...

(...) Encara que estiguem capacitats per a comprendre perquè els humans que són persones posseeixen drets, aquesta segona resposta no diu res dels drets d’aquells humans que no són persones. I Açò exclou de la protecció centenars, si no milions d’éssers humans. Per a donar uns exemples, els humans a punt de nàixer, així com els nens al seu primer any de vida no són persones en el sentit mencionat. Cap d’ells, en efecte, és responsable de les pròpies accions.

Per la qual cosa, mentre que el concepte de persona pot ser útil per a explicar perquè alguns humans són titulars de drets, no serveix per a comprendre perquè un gran nombre d’humans també posseeix drets. P. 56-57.

3. Els humans són titulars de drets perquè els humans són autoconscients. La consciència d’un mateix és una facultat que es pot il·lustrar amb un exemple (...) És com si poguérem veure’ns “des de l’exterior”. Aquest més elevat nivell de consciència (ser conscient de ser conscient) és el cor de l’autoconsciència ...

Es podria argumentar que l’autoconsciència és factor necessari per a poder témer la pròpia mort (...) Podem anticipar el pas successiu d’alguns filòsofs. Ells sostenen que aquells que no són capaços de comprendre que són mortals, no poden reivindicar un dret a la vida. Ja que no és possible anticipar la pròpia mort a menys que es siga autoconscient, aquests filòsofs conclouen que solament els éssers autoconscients són titulars del dret a la vida.

(...) Resultaria difícil entendre perquè ser autoconscients implica també el dret a la integritat física. Aquesta tercera resposta no és suficient, així mateix, per altres aspectes. Efectivament, els psicòlegs ens ensenyen que els nens no són capaços d’entendre la idea de la mort fins els 9-10 anys d’edat. Açò signifique que centenars, milers de milions d’humans no caben dins d’aquesta definició ... P. 57.

4. Els humans són titulars de drets perquè els humans posseeixen el llenguatge. (...) Molts dels humans que no satisfan les exigències de les respostes 2 i 3 –per exemple, els nounats- no compleixen tampoc allò requerit per la resposta 4 ...

(...) Però Açò no és tot. A diferència de les respostes 2 i 3, la resposta 4 es basa en una facultat (posseir el llenguatge) que no té cap importància per a cap dels drets que hem analitzat (dret a la vida, a la integritat física i a la llibertat) ... P. 58.

5. Els humans són titulars de drets perquè els humans pertanyen a una comunitat moral. Els filòsofs que emparen aquesta resposta defineixen “comunitat moral” una comunitat a la que els drets morals són reivindicats i entesos ...

(...) Com hem vist, moltes de les propostes avançades anteriorment són insuficients. (...) La resposta 5 tracta de remeiar aquesta insuficiència desvinculant la possessió de drets de les capacitats individuals (per exemple, l’autoconsciència). Pel contrari, la resposta 5 implica que tots els éssers humans posseeixen drets, malgrat les seues capacitats individuals, ja que tots els éssers humans són membres d’una comunitat moral.

(...) El fet que una idea siga reivindicada i compresa per una comunitat sencera, no demostra la veritat d’aquesta idea.

Agafem, per exemple, la creença en les bruixes. Pel que sabem, aquesta creença sorgí sols i únicament entre els humans. Imaginen que siga veritat i imaginem que ens preguntem per què existeixen les bruixes. Ni tan sols el pensador menys aplicat podria respondre: “les bruixes existeixen perquè aquesta idea és reivindicada i entesa per la nostra comunitat (humana)”. Que nosaltres posseïm la idea que les bruixen existeixen, no és en absolut rellevant pera explicar la seua existència (o no existència) ... P. 58.

6. Els humans posseeixen drets perquè els humans posseeixen ànima. Ací ens topem amb el primer dels dos arguments religiosos més comunament utilitzats per a emparar els drets humans (...). Afirmar que tenim ànima immortal és el mateix que dir que la nostra fi no coincideix amb la del nostre cos, sinó que seguirem vivint, malgrat la mort.

Creure en l’existència de l’ànima és una idea reconfortant. Quan ens trobem davant la mort d’un o un parent o un amic estimat, la nostra tristesa pot ser suavitzada si creiem en el més enllà (...). Des de fa molts anys, malgrat Això, em resulta també clar que posseir una ànima és irrellevant per a explicar perquè posseïm drets ...

(...) Hauria de resultar evident que el fet de posseir una ànima immortal, assumint que Açò siga veritat, és rellevant per a contestar la pregunta: “Seguirem vivint després de la mort?”, però és així mateix obvi que Açò és totalment irrellevant a l’hora de contestar la pregunta “És equivocat matar persones, danyar la seua integritat física, limitar la seua llibertat mentre viuen a aquest món?”. Dit d’altra manera, el que ens passe després de la mort no serveix per a explicar per què som titulars de drets mentre estem vius. P. 59.

7. Els humans són posseïdors de drets perquè Déu així ho volgué. Aquesta és la idea religiosa més difosa per a explicar els drets humans (...). A causa dels nostres límits, no estem capacitats per a crear drets morals. No obstant, Açò és possible per a Déu, ja que és omnipotent ...

Aquesta manera de pensar no troba el favor d’agnòstics i ateus. Si la resposta 7 és autèntica, els humans no tindrien drets de no existir Déu ...

(...) Fins i tot els creients més perseverants haurien de tindre molt clar perquè la resposta 7 ha de rebutjar-se. El motiu pot ser il·lustrat utilitzant el Cristianisme com a exemple.

(...) Els nostres pares fundadors (alguns dels quals, siga dit, no eren cristians), pot ser no afirmaren que “el Creador ens ha atorgat alguns drets inalienables”?. Si no podem confiar en els pares fundadors, en qui podríem confiar?.

Encara que açò, en altres circumstàncies, pot no ser cert, en el nostre cas, els pares fundadors no són guies de fiar. Presteu atenció: són persones a les que Déu atorgà drets en base a alarmants prejudicis. El seu Déu, en efecte, no atorgà drets a les dones, els nens, els discapacitats mentals, els esclaus, els nadius americans, els ciutadans sense propietats. El seu Déu considerà just distribuir els drets per a afavorir homes com els pares fundadors, i perjudicar tots els demés (...) Els grans homes no estan exempts de cometre grans errors.

Per tant, una simple qüestió de prudència ens suggereix que busquem més enllà (...). A la Bíblia no es troba cap afirmació ni tan sols llunyanament semblant a aquesta.

(...) L’ètica bíblica, especialment la del Nou Testament, és una ètica de l’amor (àgape) i no una ètica dels drets. La nostra existència és un do del gran amor de Déu per nosaltres i, segons el seu exemple, l’amor que hem de donar al pròxim és quelcom de gratuït, no és quelcom que el nostre pròxim tinga dret a exigir-nos com a acte de justícia. El nostre deure d’amar al pròxim no es fonamenta en el dret del nostre pròxim a ser amat ...

No obstant, acceptem, per amor a la discussió, que Déu no sols existeix, sinó que siga de veritat la font de drets. En altres termes, tot aquell que és titular de drets ho és perquè Déu decidí atorgar-se’ls. Fins i tot en acceptar aquest supòsit, encara no sabem qui és titular de drets i per què (és a dir, què caracteritza els posseïdors de drets, i què motivà Déu a concedir-los justament a ells). A més, com demostra l’exemple dels pares fundadors, els humans no sols poden equivocar-se, sinó que poden, així mateix, equivocar-se clamorosament quan tracten de respondre la pregunta: “A qui ha concedit Déu els drets? ... P. 59-61.

Tots estem al món, som conscients del món, i som conscients del que ens succeeix. No només Això: el que ens succeeix –tant si afecta el nostre cos, la nostra llibertat o la nostra pròpia vida- ens interessa, ja que, com sabem, tot allò condiciona la qualitat i duració de les nostres vides, independentment que algú en tinga d’interès o no. Siguen les que siguen les nostres diferències, aquestes són les nostres semblances fonamentals.

(...) Aquestes semblances són tan importants com per a exigir una expressió específica. Personalment, suggeriria utilitzar l’expressió “subjectes-d’una-vida” ...

(...) Quins humans són subjectes-d’una-vida? Tots aquells humans que presenten eixe conjunt de semblances anteriorment indicades ...

(...) Per què ser subjectes-d’una-vida és una idea important? Perquè té èxit on les altres possibilitats que hem considerat han fallat ...

(...) Des del punt de vista moral, una xica genial que és capaç de tocar Chopin amb una mà lligada a l’esquena no té “més valor” que un nen amb greus discapacitats mentals, que mai sabrà què és un piano ni qui és Chopin (...). Des d’un punt de vista moral, cadascú de nosaltres és igual perquè cadascú de nosaltres és, malgrat Això, un algú, no un quelcom; és subjecte-d’una-vida, i no una vida sense subjecte.

(...)

Com a subjectes-d’una-vida, som tots iguals perquè estem tots en el món.

Com a subjectes-d’una-vida, són tots iguals perquè tots som conscients del món.

Com a subjectes-d’una-vida, són tots iguals perquè el que ens succeeix ens interessa.

Com a subjectes-d’una-vida, són tots iguals perquè el que ens succeeix (al nostre cos, a la nostra llibertat, a la nostra vida) ens interessa, independenment que li interesse a altres o no.

Com a subjectes-d’una-vida, ningú és millor o pitjor, ningú és superior o inferior.

Com a subjectes-d’una-vida, som tots moralment el mateix.

Com a subjectes-d’una-vida, som tots moralment iguals.

(...) A diferència de les pedres i pals, nosaltres som subjectes-d’una-vida. P.61-63.

ELS DRETS ANIMALS. La possibilitat que els animals posseesquen drets depèn de la resposta a la pregunta: “Són els animals subjectes-d’una-vida?”. Açò és el que ens hem de preguntar respecte als animals, ja que és la mateixa pregunta que ens hem de fer respecte a nosaltres mateixos. Per descomptat, no podem afirmar: “El que explica per què som igualitàriament titulars de drets és el fet que som tots subjectes-d’una-vida, però, els altres animals, que són exactament igual que nosaltres subjectes-d’una-vida, no posseeixen cap dret!” ...

(...) D’entre els milers de milions d’animals no humans que viuen al planeta, existeixen alguns que siguen conscients del món i del que els passa? De ser Açò veritat, és el que els succeeix rellevant per a ells, independentment del fet que interesse a altres o no? Si un animal satisfà aquests requisits, aleshores és subjecte-d’una-vida. I si és subjecte-d’una-vida, aleshores és titular de drets, exactament com ho som nosaltres. P. 64.

No ens podem sorprendre si no existeix un sol fet o una sola argumentació que resolga la qüestió en la seua totalitat (...) Malgrat que siga veritat que, de vegades, uns lladres són sorpresos amb les mans a la massa proverbial, en la majoria de casos és el conjunt de més fets (on es trobava l’acusat en el moment del delicte, la prova de l’ADN i demés), juntament amb la relativa força de les argumentacions contraposades, el que fa inclinar el plat de la balança a un costat o un altre ... P. 64.

Sentit comú: (...) Consideràvem, Nancy i jo, el Gleco com a subjecte-d’una-vida? (...) Penseu que el Gleco siga conscient del món? Que siga conscient del que el succeeix? Creieu que el que el succeeix és per a ell rellevant, independentment que Açò li interesse a algú? Nancy i jo hauríem contestat sense dubte: Bromeges? Clar que si!.

(...) No és més que una consideració de sentit comú reconèixer que, darrere la seua mirada, els nostres companys animals són criatures psicològicament complexes, que no són menys subjectes-d’una-vida del que ho som nosaltres (...) Està fora de dubtes que no tindríem dificultats en llistar els motius pels quals les nostres vides difereixen de les seues. Però (i aquest és un però cabdal) hi ha una semblança al mig de totes aquestes diferències. Quan se’ls arriba a considerar subjectes-d’una-vida, estem tots al mateix vaixell. P. 64-65.

Llenguatge idèntic: Imagineu que el vostre veí tinga uns gossos a una gàbia molt petita les 24 hores. Cada vegada que passeu per davant de sa casa, els gossos lladren i udolen, excitant-se en veure-us. Us pareu per a acaronar-los, ells remenen les cues i us llepen les mans (...) El vostre veí us intimida per a que us quedeu lluny de la seua propietat, si no... Vosaltres no us moveu i, a més, li contesteu: Però és que no veus que volen eixir, que volen moixaines, i que estan avorrits a mort per estar confinats dins d’aquesta gàbia tot el dia?

Hi ha algú que no podria comprendre el que voleu dir? Potser esteu parlant de manera incomprensible? Podem imaginar situacions a les que Açò podria passar. Si diguéreu que els glaçons de gel volen eixir del congelador o que la grava de la carretera demana atenció, ens podríem preguntar de què diables esteu parlant. Però, qualsevol que posseïsca una competència lingüística normal, no tindria la mínima dificultat en entendre què volen dir respecte als gossos del veí. Hi ha algú darrere d’eixa mirada de gos, algú amb desitjos i necessitats, records i frustracions. P. 65-66.

Comportament idèntic: (...) El seu comportament s’assembla al nostre en molts aspectes. Si estic ficat dins d’una gàbia i vull eixir, tractaré d’aconseguir-ho (per exemple, intentant eixamplar l’espai entre els barrots o empentant-los); si els gossos del veí volgueren eixir de la seua gàbia, ells també intentarien aconseguir-ho (per exemple, gratant amb les potes) (...). Igual que el meu comportament “us informa” que vull eixir de la gàbia, sense que haja de dir: “Vull eixir!”, així, un comportament semblant per part dels gossos ens “informa” que ells també volen eixir, sense que en ho hagen de dir amb paraules.

(...) No hi ha cap dubte que, en ocasions, algunes persones exageren quan parlen sobre animals. Malgrat Això, el comportament dels animals, a diferència del dels glaçons de gel de la nevera i de la grava, és sovint tan semblant al nostre en circumstàncies similars, que tenim raons per a inferir que la seua experiència és semblant a la nostra. P. 66.

Cossos idèntics: Si tots els altres animals tingueren cossos radicalment diferents dels nostres, tal vegada resultaria més difícil considerar-los com a subjectes-d’una-vida. Suposeu, per exemple, que els animals no posseesquen sentits com els nostres (vista, olfacte, oïda, etc) ni òrgans com els nostres (cor, pulmons, ronyons, etc), ni res que puga semblar-se llunyanament a un sistema nerviós central, que no tinguen ni tan sols un petit indici de cervell. Podríem imaginar aquests animals com a uns protoplasmes indiferenciats que fluctuen a l’univers.

Imagineu un protoplasma així, tancat a una gàbia. Podríem imaginar el protoplasma comportant-se d’una manera semblant a la que ens comportaríem nosaltres en la mateixa situació, com per a induir-nos a dir: “El protoplasma vol eixir de la gàbia”? ...

(...) Moltes espècies animals posseeixen cossos semblants al nostre en molts aspectes rellevants. Per exemple, comparteixen amb nosaltres els 5 sentits, i posseeixen els mateixos òrgans. Les semblances estructurals (anatòmiques) entre humans i molts altres animals són obvies i sorprenents. Des d’aquesta òptica, posseïm cossos iguals. P. 66-67.

Fisiologia idèntica: (...) Quan quelcom de nociu entra en contacte amb el nostre cos, la informació sobre el que s’està produint (que ens fa conscients del dany patit), és immediatament transmesa pel cervell, a través de les rutes nervioses i gràcies a uns neurotransmissors ...

(...) El que es produeix en nosaltres i en ells és idèntic sota tots els punts de vista rellevants. Quan quelcom danyí afecta el nostre cos, la informació transmesa viatja cap el mateix destí, tant en el nostre cas com en el seu. Als dos casos, va al cervell, i no al pàncrees. Així com les nostres estructures físiques i les seues són essencialment les mateixes en tots els aspectes rellevants, el sistema nerviós és essencialment idèntic. P. 67.

Orígens idèntics: (...) A propòsit de la pregunta tocant a la vida humana, tocant a com començà, les principals respostes són dues. La primera sosté que la vida humana podria tindre el seu origen en la voluntat creadora de Déu; en aquest supòsit, la nostra existència podria explicar-se

independentment de la comprensió de l’origen i el desenvolupament d’altres formes de vida, inclosa l’animal (...) La segona resposta, pel contrari, sosté que la vida humana podria haver tingut origen tot seguit d’un llarg procés evolutiu, que podria fins i tot haver estat guiat per Déu; en aquest cas, la nostra existència podria explicar-se a partir de la comprensió de l’origen i desenvolupament d’altres formes de vida, inclosa l’animal.

Abans de la publicació de l’obra de Charles Darwin sobre l’evolució de l’espècie, la creença en una voluntat creadora especial estava d’acord amb els coneixements científics de l’època. Després de Darwin, però, ja no fou així. No només allò que som, sinó també què som, no es pot comprendre ja separadament de les altres formes de vida, a partir de les quals hem evolucionat. Efectivament, Açò no és menys autèntic per als “animals inferiors”, terme amb el que Darwin designava comunament els altres mamífers (...) Compartim els mateixos avantpassats que aquests animals, els vestigis dels quals romanen en la semblança de les nostres capacitats mentals. Les ments d’aquests animals, escriu Darwin, “difereixen [de les nostres] per grau, i no per gènere”.

(...) “La teoria de l’evolució ens condueix a esperar continuïtat, i no salts sobtats. Implica que, d’examinar la natura amb ulls implacables, trobarem una complexa tama de similituds, a més de diferències. A saber, trobarem en els humans traces del seu passat evolutiu, i en les altres espècies –particularment aquelles estretament emparentades amb nosaltres des del punt de vista filogenètic- traces de característiques que poden trobar-se més o menys desenvolupades en nosaltres” [James Rachels, filòsof contemporani americà].

(...) Segons Darwin, els altres mamífers no només experimenten plaer o dolor, sinó també “(en major o menor grau) ansietat, aflicció, abatiment, desesperació, goig, amor, tendresa, devoció, ira, insociabilitat, determinació, odi, ràbia, desdeny, menyspreu, disgust, sentit de culpa, orgull, torbació, paciència, sorpresa, meravella, por, horror, vergonya, timidesa i modèstia”.

(...) Fins i tot si un escèptic volgués barrinar tocant a alguns d’aquests apartats, totes les persones de bon sentit comú i dotades de competències lingüístiques normals estarien d’acord en afirmar que gossos i gats, així com els altres mamífers, poden portar-se de maneres que posen de manifest la seua ansietat, goig, determinació, sorpresa, meravella i por, per citar solament alguns dels possibles sentiments.

(...) Moltes persones no consideraran que la teoria de l’evolució siga veritat (...) Per a elles, la prova de la ment animal, proporcionada per la teoria de l’evolució, no és en absolut una prova. (...) Totes les religions del món contesten a l’uníson a la pregunta sobre el nostre origen. Llegiu la Bíblia, la Torah o l’Alcorà. Estudieu la doctrina confucionista, la budista, la hinduista o els escrits espirituals dels nadius d’Amèrica. El missatge no varia. Ovelles i balenes, cabres i vaques, gats i gossos, són sense excepció conscients del món. Aquests animals són sense excepció conscients del que els succeeix. Des d’aquest prisma, l’ensenyament de totes les religions del món és idèntica. (...) Qui creu tant en Déu com en l’evolució, està en possessió de dos motius diferents per a reconèixer la vida mental dels altres animals. P. 67-69.

EXISTEIXEN ANIMALS QUE SIGUEN SUBJECTES-D’UNA-VIDA?. Al menys en el cas dels mamífers, existeix una evidència fulminant que sustenta la resposta afirmativa.

(...) Si tractem de respondre amb “ull imparcial” la pregunta que ens hem fet, ens trobaríem front a un món replet d’animals que, no només són els nostres parents biològics, sinó també els nostres parents estrets des d’un punt de vista psicològic. Igual que nosaltres, aquests animals estan al món, són conscient del món, i són conscients del que els passa. I exactament com a nosaltres, a aquests animals els importa el que els passa, independentment que aquest fet ens importe o no a altres. Malgrat les moltes diferències, els humans i els altres mamífers són iguals sota un aspecte fonamental i cabdal: nosaltres i ells som subjectes-d’una-vida (...) La conclusió és evident: aquests animals també són titulars de drets, inclòs el de ser tractats amb respecte. P. 69-70.

TRAÇAR LA LÍNIA. Les consideracions que emparen el fet que els mamífers són subjectes-d’una-vida, no exclouen que el mateix valga per als altres animals (...) Una vegada més, el sentit comú i el significat que tenen les paraules en l'ús corrent del llenguatge, permeten arribar a aquesta conclusió (...) Els ocells aprenen de l’experiència; poden aprendre l’un de l’altre; raonen de manera il·lògica; són, fins i tot, capaços de modificar el seu comportament si creuen que altres ocells els estan observant. Per exemple, les garses dels matolls tornen a amagar el menjar, a soles, quan se n’adonen que altres garses dels matolls han vist com l’amagaven al lloc inicial. P. 70.

Seguim? Podem afirmar que tots els vertebrats, peixos inclosos, posseeixen una vida mental? (...) Com els humans, els peixos tenen una complexa fisiologia i anatomia; posseeixen un cervell i medul·la espinal. Addicionalment, posseeixen unes terminacions sensorials altament desenvolupades, especialment al voltant de la boca. Seguint la petja de Voltaire, no Hauríem de considerar com una estranya broma de la natura dotar els peixos d’òrgans per a sentir dolor, i després negar la seua capacitat d’experimentar-lo?. Això no és antropomorfisme d’anar per casa. La veterinària Thelma Lee Gross ha resumit d’aquesta manera els actuals coneixements sobre la matèria: “L’experiència directa en clínica veterinària i la investigació científica han portat [als experts que s’ocupen dels peixos] a concloure que aquests animals senten dolor”.

Altres experiments han demostrat que els peixos que viuen en grups estables (“famílies”) es reconeixen mútuament, ja siga a través de l’olfacte o per l’oïda. Poden recordar com es portaren amb ells els seus congèneres, i modifiquen el seu comportament en conseqüència. Les capacitats mnemotècniques dels peixos els permeten recordar característiques de l’ambient al que viuen, com els confins dels seus territoris o de les seues dels seus caus. En altres paraules, els peixos saben on estan i on van. Els peixos més vells ensenyen els més joves què menjar i de què amagar-se, i els peixos de totes les edats tenen capacitat de trobar aliment observant el comportament d’altres peixos. Els peixos han demostrat també posseir el que els etòlegs defineixen com a pensament associatiu, és a dir, la capacitat de recordar allò que han aprés en el passat per a aplicar-ho en el context d’una situació nova. Hi ha algú darrere d’eixos ulls inexpressius? Algú titular de drets?.

Estic convençut que algunes persones pensaran que estem exagerant quan atribuïm drets i ments als peixos. Ens diran que els seus cervells són massa primitius, que el seu sistema nerviós central és massa rudimentari com per a donar compte d’un repertori psicològic tan ric. Hauria de prevaldre el sentit comú. Hauríem de “traçar la línia” en un punt de l’escala filogenètic que excloga els peixos. P.71.

(...) Mentre hauria d’estar clar com pense, per amor a la discussió, estic disposat a limitar les conclusions que propugne als casos menys controvertits, és a dir, mamífers i aus (use el terme “menys controvertits” perquè alguns filòsofs sostenen que els animals no humans, mamífers i aus inclosos, estan mancats de facultats mentals). P. 72.

OBJECCIONS ALS DRETS DELS ANIMALS. En la majoria dels casos serà el cúmul d’un conjunt de fets rellevants, juntament amb la força global de les argumentacions, el que farà inclinar la balança de la justícia a un costat o a l’altre (...) No existeix un sol fet, no existeix una sola argumentació capaç de fer valdre una o altra de les dues postures. Els drets animals són una qüestió complexa. Ningú, a favor o en contra, hauria d’esperar una resposta senzilla. El nostre principi-guia hauria de ser: deixem que totes les opinions s’expressen lliurement (al contrari del que succeeix en el cas dels mitjans) sense interrupcions. Al cap i a la fi, decidir on es troba la veritat, a vegades, exigeix temps. P. 73-74.

1. I les plantes? L’objecció més freqüent en contra dels drets animals es concreta en la pregunta: I les plantes? (...) La seua argumentació no té res a veure amb la botànica, sinó que té la pretensió de ser una objecció lògica.

Açò és el que pensen: si els ARA sostenen que els animals (com els gossos i gats, lleons i rinoceronts) tenen drets, aleshores els ARA ha de sostindre, per coherència, que els vegetals també (com les tomates i ruibarbres, kudzu [vinya perenne d’origen asiàtic utilitzada des de fa segles en la medicina tradicional xinesa] i branquetes de festuca) posseeixen drets. Malgrat Això (continua l’objecció) com que és evidentment fals que el ruibarbre posseïsca drets, d’Això es deriva que és igualment fals sostindre que els rinoceronts tinguen drets.

(...) Recordeu consideracions fetes a favor de la idea que els animals mencionats siguen subjectes-d’una-vida. Per exemple, les consideracions tocant al sentit comú i les semblances de llenguatge, anatomia i fisiologia (...) Té el kudzu un sistema nerviós central i un cervell com el nostre? Si algú digués: “Les branquetes de festuca volen eixir a donar un passeig”, ens aconseguiríem formar una idea, encara que vague, sobre el significat de l’afirmació? No ho crec ...

(...) Hi ha moltes bones raons per a caminar per la terra amb pas lleuger; hi ha molts valors que respectem, quan tractem de minimitzar el dany que causem a tots els éssers vivents. P. 74-75.

2. Els animals no són humans. (...) La interpretació més generosa d’aquesta afirmació és que els animals no posseeixen drets perquè no són membres de la nostra espècie –l’espècie humana, l’espècie Homo sapiens sapiens. Cam ja he dit, veritats com aquesta (biològiques) no tenen cap rellevància moral (...) Qui pertany a quina espècie no és rellevant en termes morals ...

Considereu també allò següent: els drets morals no es poden negar justificadament per motius arbitraris, perjudicials o irrellevants moralment. La raça és un d’aquests motius. El sexe és altre. En altres termes, les diferències biològiques són diferències desproveïts de rellevància moral (...) En termes morals, aquesta asserció indica, en canvi, un prejudici del mateix tipus que el racisme i el sexisme, un prejudici conegut com especisme. P. 75.

3. La idea dels drets animals és absurda! (...) Normalment, quan es tracta de justificar aquesta afirmació, descobrim que, simplement, consideren absurd sostindre que els gats tinguen (o hagen de tindre) el dret de vot o que els gossos tinguen (o hagen de tindre) el dret a elegir lliurement el seu credo religiós. D’Això es deriva la deducció sobre com és d’absurd i estúpid afirmar que els animals tinguen qualsevol tipus de dret.

Aquesta argumentació és fal·laç. Efectivament, assumeix que els animals no puguen tindre cap dret si no els poden tindre tots. Cap defensor seriós dels drets humans considera Això con a veritable. Per exemple, ningú pensa que els nens haurien de tindre el dret a vot abans de tindre el dret a ser tractats amb respecte. És evident que no és necessari que els éssers humans hagen de ser titulars de tots els drets per a poder posseir cap d’ells ... P. 75-76.

4. Els animals no comprenen què son els drets. És un fet (...) Ningú pot pensar realment que, abans de posseir alguna cosa, s’haja de comprendre que és eixa cosa. Intentem veure on ens portaria aquesta manera de penar. Els nens petits no posseeixen fetge ni ronyons. Per què? Perquè no comprenen que són el fetge i els ronyons (...) En general, no exigim que s’haja de comprendre la natura d’una cosa abans de poder posseir-la ...

Noteu, a més, on ens conduiria aquest pensament aplicat a l’àmbit intrahumà. Els nens petits no entenen els drets. És possible, així mateix, que molts adults (Això ha estat veritat en el meu cas) no comprenguen que són els drets. Diríem, doncs, que tots aquests humans no són titulars de drets? ... P. 76.

5. Els animals no respecten els nostres drets. (...) L’objecció del Serengeti (...) Hem d’imaginar un grup de filòsofs passejant pel Serengeti quan, sense cap motiu, és atacat per una bandada de lleons famolencs. “Un moment, per favor!”, diuen els filòsofs, “Ni penseu en violar els nostres drets!”. Però, desgraciadament, la seua protesta cau en sac foradat, i els lleons, finalment, es donen un festí amb els nostres filòsofs (...) Si els animals no respecten els nostres drets, no poden reclamar un dret anàleg a ser respectat per nosaltres.

(...) En primer lloc, s’ha de notar que nosaltres no exigim els humans que respecten els nostres drets abans que els reconeixem els seus (...) Segon, fins i tot si un nen causés danys a tercers (per exemple, si causés la mort a algú manipulant incautament una escopeta) no Diríem mai, “Ho veus? Està clar. Aquest nen ja no té drets!” ... P. 76-77.

6. Què seria de nosaltres? (...) Imaginem que una bandada de rates estiga contagiant la pesta bubònica a Paris. Si volem respectar els seus drets, no podem intervindre. I aleshores, què serà de nosaltres, si no podem defensar-se dels animals) ...

Definisc aquesta objecció com la del dia del Judici. Aquesta objecció por ser impactant, però desproveït totalment de fonament. Cap defensor dels drets humans es considera coherent solament si es sent obligat a consentir tot i qualsevol atac que amenace la nostra vida, integritat física o llibertat. Cada persona coherent, pel contrari, reconeix un dret a l’autodefensa, mitigat per altres consideracions tals com la proporcionalitat (no s’ha d’utilitzar més força de la que siga necessària). Per la qual cosa, estem completament en el nostre dret si utilitzem una força suficient per a copejar qui, agredint-nos, viola els nostres drets i amenaça seriosament la nostra integritat física ... P. 77.

7. Els animals no respecten els drets dels altres animals. (...) Assenyalen, per exemple, que els lleons mengen gaceles, no només filòsofs, i a continuació pregunten com pot ser erroni menjar carn. La diferència més obvia entre aquestes dues situacions és que els lleons han de menjar gaceles per a poder sobreviure. Nosaltres no ...

(...) La major part dels que s’emparen en aquesta objecció, condueixen cotxes, porten roba, utilitzen ordinadors, firmen talons. Els altres animals no fan res de tot això. Hauríem, doncs, deixar de viure com vivim, deixar de fer el que fem per a començar a imitar els animals? (...) Aleshores, per què Hauríem de considerar el que mengen els animals carnívors com a una categoria independent, és a dir, com l’únic aspecte que Hauríem d’imitar? ... P. 78.

8. Els animals no són conscients. El filòsof René Descartes (1596-1650) és famós per haver mantingut aquest argument (...) Seria un alleujament el poder dir que els filòsofs han deixat el cartesianisme a la seua esquena. Desafortunadament, no és així. Encara hui existeixen professors ordinaris de filosofia que sostenen serenament la idea que tots els “bruts” estan desproveïts de ment. I el seu argument? Invariablement, aquesta és la seua argumentació: els animals no són conscients de res perquè no poden dir res ...

(...) Hauria de resultar evident que la consciència del món és independent de la capacitat d’utilitzar el llenguatge (...) Si tindre consciència del món fos impossible per a tot aquell que és incapaç d’utilitzar el llenguatge, els nens no podrien aprendre mai a parlar. Per què? Per què per a aprendre a parlar, han de ser, en primer lloc, conscients que diem “pilota” i que assenyalem la pilota. En altres paraules, els nens han de ser pre-verbalment, és a dir, no-verbalment conscients del món abans de poder aprendre a utilitzar el llenguatge (...) Una vegada admès la consciència no verbal dels nens, ja no és possible negar sumàriament el mateix tipus de consciència en els animals. L’objecció cartesiana no s’aguanta. P. 78-79.

9. Els animals no posseeixen ànima (...) De natura religiosa (...) Si els animals no posseeixen una ànima, per a ells no hi ha “una vida en el més enllà”. Quan els seus cossos moren, s’anihila completament, també, l’algú que eren. Per a res val que no totes les religions coincidisquen sobre aquest punt. L’hinduisme i moltes tradicions dels nadius americans són evidents contra-exemples; fins i tot teòlegs cristians tradicionalistes (John Wesley és un d’ells) troben a la Bíblia argumentacions a favor de l’ànima dels animals.

(...) Pel que respecta a la racionalitat: la possessió d’una ànima no té cap rellevància tocant a ser titular de drets o no (...) Preguntar-se qui posseeix una ànima immortal és tan rellevant, des del punt de vista racional sobre la titularitat dels drets, com preguntar-se qui té els ulls verds o les dents postisses.

Des del prisma teològic, seria simplement infame ensenyar que, ja que els animals no tindran una vida després de la seua mort, aleshores els podem fer tot allò que se’ns antulle mentre estan en vida. En tot cas, una teologia creïble hauria d’ensenyar exactament el contrari. Ja que els animals no podran tindre mai una vida després de la mort, Hauríem de fer qualsevol cosa a la nostra mà que els garantisca que aquesta, la seua única vida, siga com més llarga i plaent siga possible ... P. 79.

10. De totes formes, Déu ens ha donat el domini sobre les altres criatures! Les persones amb una inclinació religiosa, especialment els cristians que prenen la Bíblia en seriosa consideració, sovint estan d’acord que la noció de drets no és la moneda moral de la seua ètica, basada en la fe. La Bíblia, simplement, no parla de drets morals. En el seu lloc, el que es pot trobar inqüestionablement és que Déu ens concedí el domini sobre els altres animals, en pronunciar aquestes paraules:

“1:26 Aleshores digué Déu: Fem l’home a la nostra imatge, conforme a la nostra semblança; i senyoreje els peixos del mar, les aus dels cels, les bèsties, tota la terra, i tot animal que s’arrossega sobre la terra”.

“1:28 I els beneí Déu, i els digué: fructifiqueu i multipliqueu-vos; ompliu la terra i subjugueu-la, i senyoregeu els peixos del mar, les aus dels cels, i totes les bèsties que es mouen sobre la terra”.

(...) El fet que Déu ens haja atorgat el domini sobre les altres criatures, no significa que Déu ens haja donat llibertat, també, de satisfer les nostres necessitats i saciar les nostres apetències. Tot el contrari, Això significa que hem estat gravats amb la responsabilitat enorme de ser representats del creador a l’interior de la creació; en altres paraules, Déu ens ha cridat a amar i cuidar del que Déu mateix ha creat, de la mateixa manera que Déu el va amar i el va cuidar mentre el creava ...

(...) A la Gènesi (...) Déu creà els altres animals el mateix dia, el sisè, que creà Adam i Eva. Sempre he llegit aquesta descripció de l’ordre de la creació com a una classe de reconeixement precientífic de l’estreta parentela que enllaça els humans als altres animals ...

(...) El que ensenya la Bíblia: L’”aliment” que ens dóna Déu com a menjar, no és la carn dels animals, sinó, com es llegeix a la Bíblia: “1:29 I digué Déu: Heus ací que us he donat tota plante que dona llavor, que està sobre la terra, i tot arbre al que hi ha fruit i que dona llavor, us seran per a menjar”. El missatge no hauria pogut estar més clar. A l’Edèn no hi ha caçadors, només recol·lectors. Al nivell més perfecte de la creació, els humans són vegans ...

Els animals, al Jardí de l’Edèn, vivien al Paradís exactament perquè ningú violava els seus drets –que és, en la meua opinió, el que els cristians haurien de desitjar, encara, pels animals hui en dia.

La frase “defensors cristians dels drets animals” no conté un oxímoron. Està clar que el cor de l’ètica cristiana és l’amor, i no els drets. Malgrat Això, “defensors cristians dels drets animals” és una expressió inútil per a definir aquells que, per motius religiosos, persegueixen els mateixos objectius que els ARA: gàbies buides, no més grans (...) Quan es dibuixe el retrat de família dels ARA, inclourà persones de qualsevol credo religiós. Aquest és el seu lloc. Que persones alienes al moviment pels drets animals ho tinguen difícil per a comprendre com uns individus de fe poden ser ARA, confirma solament l’èxit de les grans indústries d’explotació animal en inventar i mantindre viu un retrat erroni del que som en realitat. P. 80-82.

CONCLUSIÓ. Si es presta atenció, cap d’aquestes objeccions resulta fundada. Per una raó o altra, totes són fal·laces (...) El resultat final que s’obté no ens pot portar més que, unívocament, a aquesta única conclusió: milers i milers de milions d’animals, entre ells (al menys) mamífers i aus, són titulars de drets. P. 83.

ECOLOGIA. Viu en el respecte als animals, també si ja estàs entestat en viure respectant les persones. Llegiu aquest llibre i us convencereu que és la millor esperança per al nostre planeta, en el moment més perillós de la seua existència. Prefaci de Jeffrey Moussaieff Masson, p. 15.

EMPLAÇATS. Si la meua experiència és fidedigna, la major part dels ARA no és vinciana ni damasquina. Res és innat. Res és dramàtic. La majoria de les persones es torna ARA avançant a les palpentes, aprenent primer una cosa, després l’altra; experimentant Açò primer, després Això altre; fent preguntes, i trobant algunes respostes; prenent una decisió cada vegada. Crec que els éssers humans posseïm una facultat especial per a prendre’ns els problemes amb comoditat. Tendim a exigir cada vegada més proves racionals, més demostracions lògiques. Hi ha tantes coses que pensem que “s’han de tenir en consideració” abans de prendre una posició a favor dels drets dels animals. Tot Açò és veritat, al menys en el meu cas ...

(...) Però, fins i tot així, el canvi és notable i, una vegada que s’ha produït, és definitiu. Per als emplaçats, sempre hi ha un dia en el que es sorprenen en mirar-se al mirall i veure que es reflexa un ARA. P. 38.

Una de les coses que vaig entendre de seguida fou com és de difícil parlar de tot el que volia parlar sense aturar-me de vegades per a respirar. Fou necessari un temps, però finalment vaig comprendre que no fa falta creure en els drets animals com a concepte filosòfic, per a pensar que els animals no han d’acabar transformats en menjar i roba (...) Quan s’arriba al nucli del problema, el com s’hagen format unes conviccions és menys important que quines siguen eixes conviccions (...) Vincians, damasquins i, d’aconseguir completar el seu camí, emplaçats, tots arriben a la mateixa conclusió, encara que seguint camins distints.

(...) Seguiré parlant (com ho he fet fins ara) d’ARA, per a indicar les conviccions abolicionistes compartides pels que han arribat a una plena consciència animalista, indiferentment del camí que hagen recorregut. P. 46.

He dedicat aquest llibre als emplaçats, on siguen, per dos motius. El primer (...) Els emplaçats representen el futur dels animals: el moviment pels drets dels animals no arribarà enlloc (només, tal vegada, per a retrocedir) si són pocs emplaçats els que s’afegeixen a nosaltres. Els emplaçats són, de veritat, molt importants.

El segon motiu és personal. Ja que jo mateix vaig ser un emplaçat, em sent solidari amb aquells que s’afanen, fent-se preguntes i trobant respostes; intentant per un camí, després per altre; progressant, de vegades ràpidament i més lent altres cap a una major consciència animalista; considerant els altres animals, malgrat que de reüll, com a individus mereixedors de respecte.

(...) Tal vegada tu sigues un emplaçat. I, tal vegada, per a tu també arribe el dia que, amb sorpresa, et mires al mirall i (com m’ocorregué a mi) veges reflectit en ell un defensor dels drets dels animals. La meua esperança és que algunes de les paraules que he escrit puguen haver-te ajudat en el teu camí. P. 206-207.

ESPORT. No sabem amb exactament quan els humans començaren, per primera vegada, a realitzar “activitats esportives” que comporten l’ús d’animals. Però es sap que, a les Olimpíades, ja a partir de l’any 680aC, s’incloïen carreres de carros, i que les tribus nòmades d’Àsia Central organitzaven carreres de cavalls ja al 4500aC ...

Independentment de l’origen de les citades pràctiques, en l’actualitat, un nombre descomunal d’animals, prop de 100 milions, és explotat en activitats esportives. Que la major part d’aquests animals patisca ferides o mora a causa d’Açò, no sembla constituir un motiu de preocupació pels esportistes (i les esportistes). Ans al contrari, com es veurà, estan ansiosos de parlar de “benestar animal” i de la seua responsabilitat per tractar els animals “humanament”. P. 150.

Els esports analitzats són representatius de la situació en general, i haurien d’ajudar els lectors a comprendre per què els ARA són extremistes quan es discuteix sobre els animals transformats en “esportistes”, qualsevol que siga aquest i a qualsevol modalitat.

No hi ha “esport” a la cacera, el rodeo, les curses de llebrers ni a qualsevol altra activitat semblant, com les curses de cavalls, les baralles de galls, les corregudes de bous o l’Iditarod [competició de trineus arrossegats per gossos durant més de 1.000km, i amb una duració de 17 dies, que es celebra cada any a Alaska sota condicions climàtiques extremes] Ans al contrari, hi ha domini, explotació, avidesa i crueltat per part dels humans. A una vida en la que el respecte pels drets dels animals té cabuda, no pot haver lloc per a barbàries semblants.

(...) Albert Schweitzer: “Arribarà un moment al que l’opinió pública ja no tolerarà la diversió fonamentada en el maltractament i la matança d’animals”. Els ARA estan profundament convençuts d’Això, així com de les següents paraules d’Schweitzer: “Vindrà el moment, però, quan?”. P. 166-167.

CACERA. (1) Indústria. La gent que caça per esport és una espècie en extinció. Hui, menys del 5% dels nord-americans tenen llicència de caça, és a dir, la meitat dels que l’aconseguiren el 1970, i significativament menys dels que caçaven quan jo envejava els xics més majors als que es permetia anar de cacera. Malgrat Això, la caça esportiva és un negoci enorme. El Fund for Animals estima una despesa anual total (en armes, municions, peces de roba, etc.) pel 2000, equivalent a $21.000 milions. Una suma tal, es tradueix en una quantitat ingent d’animals morts. El Fund for Animals xifra en 134 milions el nombre d’animals morts cada any, només als EUA, una xifra que inclou 35 milions de coloms, 13 milions de conills, 26’5 milions d’esquirols, 12 milions de guatlles, 7 milions de faisans i 16’5 milions d’ànecs.

Mentre els caçadors tracten sempre de limitar el debat sobre la cacera del cérvol (segons el Found for Animals, en tot cas, cada any maten 6 milions de cérvols) la gran majoria dels animals matats pels caçadors no són parents de Bambi.

Les espècies la caça de les quals està reglamentada (és a dir, limitada a certs períodes de l’any) inclouen aus aquàtiques i de muntanya, i coloms, mentre que les espècies la cacera de les quals no està reglamentada (en qualsevol moment i sense límits quantitatius) comprenen coiots, porcs espins, corbs i gossos de la pradera.

Un dels motius pels que la cacera està perdent popularitat és molt senzill: la majoria de nosaltres no aconsegueix considerar-la un esport. La caça es presenta, tradicionalment, com a una competició lleial (...) No importa que els caçadors de hui estiguen equipats amb armes i tecnologia el cost de les quals està en centenars, si no miliars, de dòlars –reclams per a faisans, cérvols, ànecs i ants; reclams per a cérvols fets de gel d’estro de femella; peces de roba anti-detecció olfactiva; instruments GPS d’ultima generació o (el meu favorit) el sistema “3D pelut de camuflatge (de Rancho Safari, www.ranchosafari.com) (...) Pel que respecta a les ferotges oques, ànecs, esquirols, coloms, cérvols i animals diversos, com van armats? Només amb els seus sentits. I, malgrat Això, conserven moltes possibilitats de fugida, i per Això tractar de matar-los obstinadament és un esport. P. 150-151.

(2) Col·leccionisme. A la cimera de la classificació dels “caçadors humanitaris”, es situen els denominats caçadors col·leccionistes, o siga, aquells que gaudeixen col·leccionant trofeus d’animals morts, igual que altres col·leccionen segells o còmics (...) El Cinc Grans d’Àfrica inclouen lleopards, lleons, elefants, rinoceronts i búfals. El Gran Slam de l’Àrtic compren caribues, bous almesclers, ossos polars i morses. Durant la major part del segle XX, les morses han estat una espècie protegida; però Açò canvià el 1994 i, des d’aleshores, un nombre creixent de col·leccionistes està disposat a pagar $6.000-6.500 per a tindre el privilegi de completar el seu Gran Slam Àrtic.

L’enviat del New York Times, C.J. Chivers, descriu una d’aquestes batudes de cacera, dirigides per Meter Studwell, un reeixit home de negocis de Connecticut. Uns guies esquimals acompanyaren Studwell sobre els bancs de gel on descansaven dues morses mascle. Quan els homes s’aproparen, una de les dues morses els observà amb més curiositat que por. Quan

estigueren a menys de 5m de distància, el cap dels guies digué Studwell que disparés. Ell ho va fer, i l’animal morí d’un sol tir.

Studwell afirma haver matat animals pertanyents a 45 espècies diferents, d’entre les quals, 11 ossos, 10 ants, 6 caribues, 3 ants americans, 2 bous almesclers, 1 bisons, 1 puma i al voltat de 300 cérvols. De les parets del seu saló pengen 147 trofeus. La morsa els alçarà als 148. Studwell no podria estar més orgullós: “És la cosa més gran que he matat”, declarà. “Açò o tal vegada el bisó”.

Com a bon observador que és, Chivers ens dóna una adequada descripció de la cacera d’Studwell: “És una meta no particularment sorprenent, ja que la cacera de morses, amb guies esquimals, és més o menys l’equivalent d’una llarga excursió en vaixell per a disparar un enorme puf”. P. 152-153.

(3) Caceres en llauna. Molts més (encara que siga difícil establir el nombre exacte) participen amb entusiasme en una cosa encara menys exigent que disparar un enorme puf. Segons les estimacions, als EUA hi ha al voltant de 1.000 vedats per a la cacera en llauna. Hi ha a molts estats (només 14 han prohibit aquesta classe de cacera) i, sovint, són publicitades com a “reserves de caça”.

Els animals que es “cacen” a aquestes batudes inclouen antílops asiàtics i africans, bisons, ossos, zebres i ants. Aquests animals, molts criats per l’home i que, per la qual cosa, no desconfien d’ell, estan tancats en recintes. Després d’haver decidit quin va a ser matat, els clients són acompanyats, caminant o en cotxe, fins a una posició avantatjada. Mentre s’apropen, els animals no s’espanten, ja que per a ells es tracta només d’altre visitant. Però, a continuació, els caçadors posen la mira i abaten la seua presa.

En aquest cas, l’anomenada “caça lleial” és un exercici de pura imaginació. Aquestes caceres equivalen a capturar peixos tancats a un barril. Estan pensades per a aquells caçadors “esportius” que desitgen un trofeu per a la seua sala d’estar, però que no tenen la intenció de perdre temps i energia per a anar a buscar-se’l als boscos. El segueix és una descripció d’una batuda de caça en llauna recollida per observadors clandestins de la Humane Society of the United Status:

“El carner cors es detingué immòbil, alçà el cap per a ensumar la brisa i tractà de fer una ullada més enllà de les frondes. El caçador, camuflat de cap a peus, alçà lentament, al nivell del muscle, la moderna meravella tecnològica formada per palanques, rodes i politges, i disparà la fletxa (...) “Si has de caure”, cridà al carner, “fes-ho pel costat just. No voldria fer malbé les fletxes”. L’animal, agonitzant, s’agotnà prop de la base de la tanca. Després que la sisena fletxa toqués el seu blanc, el guia posà fi a l’agonia de l’animal amb un tret de pistola”.

A $350 per animal, els carners corsos estan entre les preses més econòmiques. Afegir a la llista un rinoceront pot costar $20.000, sense contar el viatge, allotjament, menjar i la mà d’obra de l’embalsamador.

D’on provenen aquests animals? En efecte, l’antílop africà i el rinoceront no són exactament espècies autòctones dels EUA (...) De vegades, aquests animals provenen de criadors particulars implicats en el negoci dels trofeus de caça i que poc tenen a dir sobre el “benestar animal” i de les “cures humans responsables”. Però, altres vegades, aquests animals arriben justament de dos dels majors còmplices d’aquests valors, és a dir, circs i zoos, inclosos els més famosos.

El paper fet pels zoos és particularment educatiu. Els millors zoos nord-americans formen part de l’American Zoo and Aquarium Association, la qual ha redactat regles que prohibeixen expressament la venta directa per part dels zoos dels animals “excedents” (és a dir, d’animals nascuts a aquestes instal·lacions, però per als que no hi ha suficient espai). Però res prohibeix els zoos vendre els animals en excés a comerciants que, a la seua vegada, els tornen a vendre a

qui organitza batudes de caça en llauna. Després de dos anys d’investigacions, el San José Mercury News descobrí que “dels 19.361 mamífers que abandonares els zoos autoritzats del país entre 1992 i la meitat de 1998, 7.420 (38%) acabaren en mans de diversos comerciants i de particulars no identificats o feren venuts a reserves de caça o a zoos no autoritzats”. És interessant notar que molts dels animals de trofeu (gaceles, zebres i, fins i tot, rinoceronts) que animen els caçadors humanitaris a embarcar-se en caceres en llauna, provenen de circs i zoos. La hipocresia dels administradors de circs i zoos és simplement vergonyosa. P. 153-155.

(4) Afirmació desconnectada. Pensar que la possibilitat de fugir converteix la cacera en un esport és una distorsió, no una descripció, de la realitat. Com ens recorda Humpty Dumpty, es pot atribuir les paraules el significat que més ens agrada (...) La paraula “esport” no és una excepció. El terme “cacera lleial”, per ell mateix, no significa esport. No importa el que diguen els caçadors (i el mateix s’ha de dir dels que consideren un “esport” la pesca, els rodeos i les carreres de llebrers o de cavalls) participar en un esport, en el seu significat més autèntic, exigeix la voluntària intervenció de tots els competidors. Per això, el beisbol, el futbol i el golf són esports, mentre que no ho era la massacre de cristians al Coliseu.

La cacera esportiva no és com el beisbol, el futbol i el golf; és anàloga als “jocs” de l’antiga Roma. Els cristians eren obligats a enfrontar-se a lleons al Coliseu, no eren uns participants voluntaris d’un episodi de Survivor, així com tampoc els milions d’animals que els caçadors maten cada any. Si voleu, anomeneu-la “cacera recreativa”, però no cacera “esportiva”. P. 151-152.

No agrada els caçadors que se’ls considere unes persones cruels (...) Ann S Causey: “L’autèntic caçador esportiu, gràcies al seu genuí respecte cap a les preses, és normalment molt sensible al patiment i al dolor dels animals, i tracta de limitar-los per tots els mitjans. Unes armes adequades i ensinistrament poden minimitzar el trauma patit pels animals. En termes d’humanitat global, una vida passada en llibertat, i una mort ràpida a mans del caçador, és molt millor del que poden oferir la indústria de les granges intensives, i és segurament molt millor que la major part de les morts a mans de la Mare Natura”.

On hem anat a parar. Aquell qui rebenta el cap d’un esquirol o d’un coiot d’una escopetada es converteix en un model d’humanitat, pietat, compassió, empatia, consideració i gentilesa. De no ser per altra cosa, al menys sota aquest aspecte, els caçadors són millors que els grangers industrials, per no parlar d’altres abusos.

(...) Els caçadors no poden demostrar la seua humanitat acusant altres de tractar els animals pitjor del que ho fan ells. Des d’un punt de vista lògic, el que diu Causey és exactament el mateix que dir que els violadors que violen només dones deixant-les primer inconscients (i que, per la qual cosa, són “sensibles al dolor i el patiment de les seues víctimes”, i fan tot el que poden per a minimitzar el trauma”) som més humans que els que gaudeixen fent-les patir. Però nosaltres tendim a creure que la definició de “violador humanitari” és una cruel contradicció de termes. Els apologistes de la caça esportiva com Causey, no ens proporcionen cap motiu per a pensar que la definició de caçador humanitari siga quelcom de diferent. P 152.

Alguns caçadors (aquells que s’autodefineixen com a “autèntics caçadors”) rebutgen participar en batudes de caça en llauna o a les dels col·leccionistes del tipus Studwell. Disparar animals engabiats o morses mig adormides, equival a la caça autèntica com comprar un salmó al mercat equival a l’autèntica pesca. Una lògica fèrria. Des d’aquesta òptica, els “autèntics” caçadors tenen la raó. Pel contrari, no la tenen quan pensen que el que fan siga un esport. Al menys, s’equivoquen des del punt de vista conceptual: no hi ha esport on no es preveu la lliure participació.

Els “autèntics” caçadors no només consideren que tenen el dret de caçar, sinó que pensen que caçar és just (...) Senten la necessitat d’explicar les seues raons (...) Algunes de les seues “justificacions” principals:

1. “Ho porte a la sang”. “El motiu pel qual els humans cacen, ha de buscar-se en la genètica. Matar altres animals forma part integrant de la natura humana” (...) Darrere d’aquesta línia de pensament trobem alguns dels pesos pesats intel·lectual a favor de la caça esportiva (tals com Aldo Leopold, Ortega i Gasset i Ted Nugent). Agafem Leopold, un guardabosc acreditat i visionari, famós pel seu A Sand County Almanac. Leopold volgués fer-nos creure que la “febre de la caça és inherent a la nostra espècie”. Ortega i Gasset va més enllà quan afirma que el desig de caçar és un sentiment profund i immutable de la condició humana”, quelcom d’”innat, part integrant de la nostra natura d’espècie”.

Només existeix un problema associat a aquesta hipòtesi genètica. L’evidència està completament en la seua contra. Com es pot explicar, en efecte, que el 95% dels nord-americans (i percentatges anàlegs es troben a moltes altres nacions) no cacen? Pot ser ens falta un gen? Tal vegada han de reprimir els ARA un impuls innat de matar animals cada vegada que s’acosten a un bufet d’amanides? (...) Les persones que cacen no poden atribuir la culpa del que fan als seus gens. P. 155-156.

2. “Ho faig per amor”. Altra justificació a favor de la cacera té matisos orgiàstics. Ortega també apadrina aquesta explicació. La sang (possiblement la dels demés) té “una càrrega orgiàstica única”. Si algú substituís la caça per un safari fotogràfic, segons Ortega, podria, de la mateixa manera, substituir l’amor carnal pel platònic. Com declara Randall Eaton (un apassionat defensor de la cacera esportiva) “el del caçador per la presa és un sentiment de profunda passió i èxtasi [...] El caçador estime l’animal que mata”.

Ací, alguna cosa no funciona com deuria. Estime la Nancy i els meus fills, i sóc feliç que ells també m’estimen. Però no és el nostre costum tractar de matar-nos mútuament a causa d’Açò (...) Per exemple, ha hagut mares que ofegaren els seus fills exactament perquè “els estimaven així”. No obstant, tots valoren aquests casos com el que són: tràgiques aberracions de persones que no entenen el que fan. Per què Hauríem de pensar diferent en el cas dels caçadors que sostenen estimar els animals morts de la part de darrere de la seua furgoneta? P. 156.

3. “És quelcom espiritual”. S’han dit moltes paraules amb el propòsit de celebrar la cacera com a una experiència espiritual. En aquest cas, es vol creure que, matant els animals, se’ns obre una porta cap a allò diví. Per a utilitzar les paraules de David Petersen, la cacera “és la cosa més propera a una experiència espiritual que jo conega”. James A. Swan descriu aquesta experiència encara més detalladament: “Qualsevol pot declarar especial, fins i tot sagrat, un animal. Però una cosa es torna realment sagrada només si es sap, en la profunditat de l’ànima, que aquell objecte o aquella criatura port servir com a tràmit cap a un regne que transcendeix l’esfera d’allò temporal”.

(...) És difícil comentar alguna cosa sobre aquestes profundes meditacions (...) Però tal vegada siga bo intentar una analogia per a arribar a una conclusió raonable. Suposem que algú digués: “Qualsevol pot declarar especial, fins i tot sagrat, un ésser humà. Però una cosa es torna realment sagrada només si es sap, en la profunditat de l’ànima, que aquell objecte o aquella criatura port servir com a tràmit cap a un regne que transcendeix l’esfera d’allò temporal”.

Si abracem una certa visió del món, és difícil refutar el que s’ha dit. No hi ha raó per a considerar impossible que un ésser humà puga ser “especial, fins i tot sagrat”. Però, si immediatament després se’ns digués que matar éssers humans pot servir com a “tràmit cap a un regne que transcendeix allò temporal”, tots nosaltres, és d’esperar, Hauríem de posar objeccions. P. 156-157.

4. “Els estem fent un favor”. Un dels comptes favorits dels caçadors, és el que els descriu com els millors amics dels animals salvatges morts. La trama de la història es resumeix fàcilment. L’hivern és molt dur pels animals. Molts d’ells moren per causes climàtiques o de fam; les dues són morts lentes, que sobrevenen després d’una llarga agonia. Afortunadament pels animals,

existeixen els caçadors, que no veuen l’hora de poder ajudar-los. Els animals abatuts per tiradors experts, poden considerar-se afortunats. Moren ràpidament i sense dolor ...

“Hipocresia” és la definició més apropiada per a aquesta historieta (...) Primer, la major part dels animals abatuts pels caçadors no pertany a espècies en risc de mort o congelació durant l’hivern (...) Segon, els animals amb un major risc de mort durant l’hivern són els molt joves, els vells i els malalts. Si els caçadors pensaren realment que matar els animals els evita un final trist, aleshores haurien d’abatre individus joves, vells i malalts. Però, pel contrari, són justament aquests els que els caçadors no es volen emportar cap a casa després d’un dia de cacera. Efectivament, prefereixen matar els més grans i sans, exactament aquells que tenen majors probabilitats de superar l’hivern sense danys. P. 157.

5. “És divertit”. Darrere de tots els discursos sobre l’amor i l’espiritualitat, s’amaga una veritat simple i incontrovertible: els caçadors els agrada caçar (...) Una vegada dissipat el nuvolot retòric, l’impuls primari del caçador és matar. Sobre Açò no es pot albergar cap dubte: basta fer una ullada a una revista de caça al quiosc de sota de casa. Els caçadors immortalitzats a aquestes pàgines no podrien estar més feliços mentre mostren els seus instruments de mort amb somriures d’orella a orella ...

Ací està, crec, l’autèntica raó per la que cacen. La simple perspectiva de matar uns animals ja és excitant. Un estudi realitzat al William Beaumont Hospital, a Michigan, mostrà “el batec cardíac arribava quasi al doble a la vista d’un cérvol, encara que ells [els caçadors] romanien immòbils”. Imagineu l’onada de divertiment que han d’experimentar quan efectivament maten (no només veuen) un animal; una manera de divertir-se que, si ho penseu un moment, és prou desagradable. Imagineu dir: “Si, crec que m’ho passaré bé aquest cap de setmana matant uns quants animals!”. Alguns caçadors pot que es senten còmodes en afirmar quelcom de semblant, però crec que la majoria no. I eixe és el motiu pel qual conten totes eixes historietes (...) Aquests comptes serveixen per a ocultar la veritat. Divertir-se matant no és quelcom del que puga estar orgullosa una persona que vol definir-se com a “humana”. Qui podria afirmar: “Digueu-me el que vulgueu, però no em digueu “humà”?”. P. 158.

Les organitzacions favor de la cacera, com la Nacional Rifle Association (NRA) no estan de cap manera contentes quan els violents ARA perden els estreps amb la cacera. La resposta de l’NRA és fàcilment previsible. “La nostra tradició cinegètica es veu amenaçada per personatges desinformats i marginals que desitgen imposar, per qualsevol mitjà, els seus principis a tota la societat. Els activistes anti-cacera critiquen l’activitat cinegètica mitjançant campanyes enganyoses, falsos projectes educatius a les escoles, amenaces físiques a esportistes, homes i dones respectuosos amb la llei, així com actes vandàlics contra la propietat privada”.

Espere que resulte clar que l’NRA no pren en consideració el missatge inherent a la noció de drets animals, sinó que posa en escena la tàctica de descrèdit de sempre, contra que vol difondre aquest missatge. Aquesta tàctica, encara que feble des del punt de vista lògic, és molt potent en la pràctica. En política, l’NRA desenvolupa el paper del clàssic titellaire que mou els fils, com els ARA saben bé (...) El que els ARA esperen sobre la cacera és que es puga debatre tranquil·lament, que es puga raonar junts. Ni tan sols l’NRA pot impedir que Això succeisca.

Al seua article al New York Times, al que es descriu el mencionat episodi de cacera de la morsa, C.J. Chivers diu haver sentit un jove guia esquimal comentar a altre: “De vegades no entenc per què li diuen cacera esportiva. Els acompanyem mentre es queden còmodament asseguts. Els trobem les morses, els diem com apropar-se i quan disparar. Després som nosaltres els qui rematem els animals i els hissem a l’embarcació. Els, una vegada en terra, només són capaços de cridar: ‘Ho he aconseguit! He matat una de morsa!’”.

Hi ha molta de veritat en aquestes paraules; no hi ha esport en aquest tipus d’activitat cinegètica, així com tampoc es troba en cap altra. Ara entenc per què ho hauria d’haver envejat

els xics més majors del barri que eixien de cacera. En prohibir-m’ho, els meus pares m’educaren bé. P. 158-159.

Curses de LLEBRERS. (1) Indústria. Els llebrers competeixen a tot el món (...) Als EUA hi ha 48 canòdroms a 15 estats, una tercera part d’ells a Florida. Segons l’American Greyhound Track Owners Association, les curses de llebrers es situen al 6é lloc dels esports més populars, amb més de 30 milions d’espectadors de pagament cada any.

Es crien 34.000 llebrers anualment per a aquesta indústria. Els gossos més ràpids i més en forma comencen a competir als 18 mesos d’edat, continuant fins als 5 anys, l’edat de “jubilació” obligatòria; la majoria es “jubila entre els 3 i 4 anys. Els accidents (per exemple, fractures i atacs de cor) són part dels desagradables greuges econòmics amb els que els propietaris estan obligats a carregar.

Aproximadament 1/3 dels gossos mai arriba a córrer, ja que resulten ser febles, malaltissos o no prou ràpids. S’estima que al voltant de 20.000 llebrers moren cada any per accident atribuïbles a la indústria de les curses. Els mètodes utilitzats en aquests casos van del tir de pistola, a les bastonades o l’electrocució.

Tal vegada la injúria més cruel cap a aquesta raça noble es produeix quan els gossos són venuts o donats a laboratoris d’investigació. Aquests animals, mansos i confiats gràcies, també, a la seua homogeneïtat genètica, constitueixen “models” ideals per a diversos experiments. El nombre d’animals implicats als citats experiments no és fútil. Entre 1995 i 1998, els investigadors de la Colorado State University utilitzaren 2.650 llebrers donats per criadors locals. Les xifres relatives a altres universitats per a períodes semblants, també són preocupants: Kansas State University: 111; University of Alabama: 254; Iowa State University: 595.

La vida quotidiana dels llebrers de cursa està caracteritzada per una privació crònica. Els gossos estan tancats a petites gàbies, no majors de 90x90cm. Quan no competeixen, poden romandre a les seues gàbies, de vegades amuntegades una damunt de l’altra, fins a 22 hores seguides. Excepte quan mengen, sempre porten morrió. P. 164-165.

(2) L’individu. Sabem que els llebrers ocuparen un lloc especial a la història de la humanitat. A l’antic Egipte, per exemple, anaven associats a la reialesa; les cerimònies funeràries de llavors preveien que els seus cossos foren momificats juntament amb els dels seus amos. Homer menciona el gos Argos com a l’únic ésser viu que reconegué Ulisses quan tornà a casa després d’anys d’absència. Argos era un llebrer ...

A més de pertànyer a una de les races més antigues, els llebrers són els gossos més ràpids (...) Quan estan en forma, poden arribar a velocitats superiors als 70km/h en distàncies curtes, i mantindre una velocitat mitjana de 50km/h en distàncies fins a 1’5km. Per desgràcia per a ells, la seua gran velocitat ha estat explotada pels humans, més interessats en els guanys econòmics que en el respecte als seus drets. P. 163-164.

(3) Dauchau per a gossos. Els informes de particulars crueltats (gossos morts de fam, abandonats i copejats) són abundants, i per res limitats als EUA. L’estiu de 2000, els ARA de tot el món patiren un shock quan es soterraren de la notícia sobre les atrocitats comeses a Medina del Campo, una petita ciutat a prop de Madrid. Loles Silva, una periodista de la revista Interviu, informava que centenar de llebrers que ja no eren competitius havien estat penjats a un pinar a prop del poble. Evidentment, els seus propietaris consideraren que els gossos s’havien merescut una mort “humanitària”. Però, encara que resulte difícil de creure, hi ha més: els gossos massa lents per a competir acabaren penjats a una altura suficient per a que les seues potes de darrere fregaren el terra. Ningú sap el temps que lluitaren eixes criatures per a mantindre’s amb vida, fins que, vençudes per l’esforç, exhalaren l’últim sospir (Nota de l’editor: Aquesta és una pràctica més utilitzada a Espanya pels caçadors que utilitzen llebrers i que contínuament denunciem els ARA).

(...) El 22 de maig de 2002, el New York Times informà del descobriment de foses comunes a un terreny agrícola abandonat als afores de Lillian (Alabama) amb miliars de llebrers soterrats a elles. Jutjats com a massa lents per a córrer, havien estat venuts a Robert L. Rhodes, que els havia matat “humanament” amb un sol tir al cap. “No s’assabentaren de res”, digué a les autoritats que investigaven la carnisseria.

David Whetstone, fiscal del districte del Comptat de Baldwin, i encarregat de les investigacions sobre aquest cas, dubtà d’allò afirmat per Rhodes, sostenint que els gossos no havien mort a l’acte. Whetstone admeté haver assistit en el passat a curses de llebrers, però canvià d’idea només descobrir el que definí com “un Dauchau per a gossos”.

“Ja hem vist tot Això”, digué Whetstone. “Un boig de nom Hitler ho fa amb la temptativa de crear una super-raça. Aquesta gent cria gossos en excés amb la finalitat d’obtindre uns super-gossos. Aquests no estaven malalts, només eren lents”. P. 165-166.

(4) Afirmació desconnectada. La National Greyhound Association, l’entitat que regula el registre oficial dels llebrers de cursa als EUA, expressa clarament la filosofia de les curses de llebrers: “La filosofia del benestar animal considera just i necessari que els humans utilitzen els animals per a menjar, roba, investigació, ensenyament, esport, diversió i companyia, sempre que es faça amb responsabilitat i humanitat. La filosofia dels drets animals, pel contrari, rebutja qualsevol ús que es faça d’ells, independentment de com d’humanitari puga ser [...] Els defensors del benestar animal accepten la responsabilitat de tractar humanament els animals dels que tenen cura”. P. 164.

A la pregunta sobre per què els gossos romanen engabiats tant de temps, la Greyhound Lover’s League respon que “els gossos són animals mandrosos per naturalesa. Una vegada assolida la maduresa, els de companyia passen la major part del dia tirats a qualsevol racó de la casa. Per a un llebrer, la gàbia és el seu llit”.

El morrió és altra expressió de la preocupació d’aquesta indústria pel tracte humanitari a aquests animals. Després de tot, si se’ls llevés el morrió els gossos podrien ferir-se la boca, les dents i genives en mossegar els barrots de les seues gàbies. En altres paraules, el remei de la indústria per a un tipus de privació (estar engabiats) és la imposició d’altra classe de privació (portar morrió) el millor que es pot concebre per a tractar-los humanament. A l’entorn de les curses de llebrers, l’Afirmació desconnectada reina sobirana. P. 165.

Existeixen diverses organitzacions especialitzades en adopció de llebrers, tant als EUA com a altres països (...) Per molt importants i admirables que siguen, aquests esforços arriben, en tot cas, massa tard per a aquells gossos que han hagut de patir la intrínseca crueltat d’aquesta indústria. L’autèntica solució als “problema llebrers” consisteix en posar punt i final a les curses. Els ARA no s’acontenten amb menys d’Açò. P. 166.

RODEO. (1.0) Indústria. El rodeo està considerat com un “esport”, “competicions” que posen en confrontació el coratge i l’habilitat dels competidors humans (quasi sempre del sexe masculí) amb la força i velocitat dels animals. Els que assoleixen la millor puntuació global a les diferents proves reben premis en diners, o en altra forma. La popularitat del rodeo està en ascens. L’any passat, més de 25 milions de persones acudiren, al menys, a un rodeo. Wrangler, l’”altra” marca de texans, fou el principal sponsor del campionat nacional de 2002. Altres sponsors importants foren la marca de cervesa Coors i la de whisky Jack Daniel´s. A partir de 2001, el campionat nacional es retransmet per a tots els EUA a través de la cadena televisiva ESPN.

El rodeo és, encara, menys esport que la caça esportiva. En l’activitat cinegètica normal, al menys, els animals tenen alguna possibilitat de fugida, el que no tenen els vedells i bous (i, a vegades, tampoc els cavalls) utilitzats als rodeos. L’única possibilitat d’eixida que els deixen a aquests animals és la de morir a la sorra o la d’acabar a un escorxador. P.160.

(1.1) Munta de cavalls. Els espectacles amb cavalls salvatges muntats a pèl són un “clàssic” dels rodeos, un “clàssic” que la PRCA fa remuntar al temps quan els cowboys es desafiaven entre ells per a establir qui muntava millor, i amb més estil, cavalls no domats. Per a aconseguir punts, els moderns vaquers han d’esperonar els seus cavalls amb igual estil. Altres elements que puntuen per a obtindre premis són la resistència en la cadira, el control, i l’esforç del cavall. En efecte, el 50% dels punts s’atorguen en base a la força amb que el cavall (o el bou) salta. És comprensible que competidors i organitzadors facen tot allò possible per a que els cavalls salten i donen guitzes.

Els cavalls que participen en aquestes competicions no són cavalls salvatges. Més aviat, són professionals que van d’espectacle en espectacle. Si se’ls deixés lliures d’actuar com la seua natura permet, en absolut donarien guitzes. En efecte, aquest comportament s’indueix mitjançant una sèrie variada d’intervencions humanes, com l’ús de punxons elèctrics just abans que el cavall isca del recinte, o corretges de cuir col·locades una mica per sota de la caixa toràcica, on acaba la protecció òssia. Premuts així a la zona dels intestins i altres òrgans, alguns crítics sostenen que aquests cinturons afecten els angonals i els genitals. P. 160.

(1.2) Vedells enllaçats. Ací estem parlant d’uns valents cowboys moderns que agafen amb el llaç un petit espantat, atordit i desorientat (els vedells utilitzats tenen tots entre els 4 i 5 mesos d’edat) i els ocasionen traumatismes al coll i l’esquena, contusions, fractures i hemorràgies internes. P. 161.

De nou, la PRCA fa remuntar els orígens de la captura de vedells amb llaç al Vell Oest, quan els cowboys immobilitzaven d’aquesta manera els vedells que necessitaven cures veterinàries. Les competicions de captura de vedells no duren molt. Després d’haver donat el vedell cert avantatge, cavall i genet es llancen a una impetuosa persecució. Una vegada agafat amb el llaç, el vedell ha de ser, en primer lloc, immobilitzat, després tirar a terra i, finalment, se li han de lligar les extremitats a lliure elecció. En acabar aquesta operació, el cowboy alça les mans, munta el cavall i afluixa el llaç. Si el vedell s’allibera en menys de 6 segons, el cowboy no haurà guanyat punts. Els participants s’entrenen durant hores per a millorar la seua tècnica, és a dir, repeteixen l’exercici fins a l’infinit, sovint amb el mateix vedell i fora de tot control legal. P. 161.

[C.G. Haver, veterinari-inspector de l’USDA]: “Quan ja no són útils pels rodeos, s’envien als escorxadors. P. 162.

(2) Conseqüències. Peggy Larson, veterinària de grans animals i antiga amazona de rodeo, considera que el dolor és causat, principalment, pels esperons: “L’exigència de la PRCA de llimar els esperons, de manera que els cavalls no queden ferits [...] és enganyosa. El problema no són les ferides, sinó el dany causat als teixits pels traumatismes repetits, encara que els esperons estiguen descantats. Debut a que, normalment, el cavall es Munta de nou abans que les ferides es tanquen, el dany que se li ocasiona no pot fer més que empitjorar. El sentit comú ens deuria suggerir que quan la carn xoca amb el metall, és la carn la que ix perjudicada”.

Així, doncs, per què salten els cavalls? Per por i per dolor. Per què uns es boten més que altres? Perquè estan més espantats i senten més dolor. Aquesta és la lògica perversa d’un “esport” on la puntuació s’atorga en base al nivell de por i dolor experimentat pel cavall. P. 160-161.

Anàlogament a tots els animals utilitzats en rodeos, tampoc els vedells poden protestar. Faran la seua part, vulguen o no (...) Pels vedells no hi ha res més. Poden arribar a velocitats de 50km/h abans de ser caçats pel llaç; sovint, es veuen tirats bruscament cap enrere i llançats a terra (malgrat que Açò és tècnicament il·legal, rarament es sanciona). Quan més ràpid estan corrent en el moment de la captura, major serà la tracció que pateixen. I quan major és aquesta tracció, majors seran els estiraments del coll i la violència de la caiguda. Alguns vedells no repeteixen. Realitzen un sol exercici i moren a la sorra o poc després.

(...) Carta del veterinari E.J. Finocchio, dirigida a l’Assemblea Legislativa de Rhode Island, amb la finalitat que es prohibisca, a aquest estat, la pràctica de l’enllaçat de vedells: “En qualitat de veterinari en exercici durant més de 20 anys [...] he assistit personalment a la mort instantània de vedells agafats amb un llaç, per haver-se seccionat la seua medul·la espinal a causa de l’estirada brusca mentre corrien a 50km/h. Així mateix, he vist vedells paralitzats [...] amb la tràquea parcial o totalment seccionada [...] En alguns caos, la violenta caiguda causa als vedells uns traumatismes als òrgans interns que provoquen la seua mort després d’una llarga agonia”. I ho defensen com a esport”.

Però Peggy Larson no està d’acord amb aquesta definició. “En base a la meua llarga experiència amb grans animals, he arribat a la conclusió que els rodeos són intrínsecament inhumans. I els espectacles més cruels són, exactament, els del llaç”. La doctora Larson cita també altre expert, C.G. Haver, un veterinari amb 30 anys d’experiència en qualitat d’inspector de la indústria càrnia a l’USDA: “Quan ja no són útils pels rodeos, s’envien als escorxadors, on [...] vaig veure animals amb ferides tan extenses que les úniques zones on encara hi havia pell pegada [al cos] eren el cap, el coll, les cames i la panxa. Vaig veure animals amb 6 o 8 costelles trencades, en ocasions amb perforació dels pulmons. He vist fins a 10 i 15 litres de sant acumulats sota la pell despresa”. P. 161-162.

(3) Afirmació desconnectada. La Professional Rodeo Cowboys Association (PRCA) també està a favor del benestar animal, però en contra de tots els drets animals. Segons la filosofia dels drets animals, hem de deixar d’utilitzar animals als rodeos, i molt més. La PRCA no vol que Això succeïsca. La filosofia del benestar animal, pel contrari, es basa “en principis humanitaris de cura i ús. Les organitzacions [com la PRCA] que sostenen aquests principis tracten de millorar el tracte i el benestar dels animals. Recolzar aquests principis significa sostindre que els humans tenen dret a utilitzar els animals i que en aquest dret està implícita la responsabilitat de donar-los un tracte i unes cures adequats i humans”. La PRCA afirma fer tot Això i més. No només posseeix regles severes respecte al benestar animal, sinó que exigeix també la presència d’un veterinari a tot acte que patrocine.

(...) Dels aproximadament 5.000 rodeos que tenen lloc cad any als EUA, el 85% no està patrocinat per la PRCA (...) Encara que fos veritat que els emparats per la PRCA estigueren exempts de crítiques, Això no s’estendria a la gran majoria de rodeos. P. 159.

En l’esforç de canviar la realitat canviant-la de nom, els creatius de la PRCA han substituït “captura de vedells amb el llaç” per “captura i inmobilització al terra”. D’aquesta manera, les víctimes –els vedells- desapareixen.

Molts grups locals i nacionals per a la defensa dels drets animals mantenen campanyes contra el rodeo. La SHARK (Showing Animals Respect and Kindness) sota la guia d’Steve Hindi, està traient a la llum la violència amagada als rodeos, gràcies a la utilització de càmeres de llarg abast capaces de filmar a la foscor ...

Els que coneixen la crueltat oculta dels rodeos saben que el que transmet la televisió no és el que succeeix de veritat. A la televisió no es veuen els punxons elèctrics ni les torçades de cua. No es parla de corretges premudes al voltant del ventre ni per a que serveixen. Tot Açò és previsible, considerant qui són els promotors comercials, i la necessitat de presentar el rodeo com a un “espectacle per a tota la família”. Açò comporta la censura de mort i ferides.

A un article per a “Extra”, la revista de Fairness and Accuary in Reporting, Karen Chapman relata la mort d’un cavall a les finals del rodeo de 2001: “Great Plains, un cavall salvatge de 14 anys, es fracturà la columna i hagué de ser tret en llitera davant de 17.000 persones. Però la cadena ESPN, que oferia l’espectacle, retransmetia amb un retard de 7 segons, i als teleespectadors no se’ls mostrà allò succeït. Les preses es tallaren poc abans de la caiguda del cavall, i cap comentarista mencionà l’accident. L’animal fou sacrificat una hora més tard”.

L’ESPN tampoc retransmet les escenes de captura dels vedells amb el llaç. No hi ha excepció, les càmeres no mostren mai el que succeeix quan el llaç frena el vedell i el tira al terra, empentant-lo cap enrere. No hi ha excepció, tot es talla. No és difícil trobar la resposta a la pregunta per què d’aquesta política televisiva. Quan se li va fer a Steve Hatchell, un funcionari de la PRCA, la seua resposta fou: “Posem molta cura en no ferir la sensibilitat d’aquells que podrien veure’s afectats per la captura dels vedells amb el llaç. Volem només presentar la millor imatge possible. Desitgem oferir un espectacle agradable a un públic més ample que el dels aficionats al rodeo” (...) “Som nosaltres [és a dir, la PRCA] qui determina el que s’emet”, declarà Hatchell al Wyoming Tribune Eagle, “l’ESPN no té veu al respecte”.

És difícil no tornar-se profundament cínic davant de tal poder, exercit només sobre els animals implicats, sinó sobre el que pot veure el públic. La PRCA sap molt be que un no pot oposar-se al que no veu. Així que, què importa si se’ls oculta la veritat als teleespectadors? El que compta és retransmetre un “espectacle agradable a un públic més ample que els aficionats al rodeo”. P. 162-163.

EXPLOTACIÓ. Dolor, patiment i mort és el que, fonamentalment, ha rebut la resta d’animals de nosaltres. I Això és encara més d’aquesta manera hui, fins a l’extrem que arriba a proporcions horroroses, probablement per la suma de diversos factors que, abans uns i altres després, venim arrossegant des de fa molt de temps i que conflueixen fent del nostre comportament amb els animals un dels pitjors estigmes, si no el pitjor, de la nostra condició humana posada al dia. Pròleg de l’edició espanyola, p. 7.

LA GATA. Fa uns anys, la cadena de televisió Home Box Office transmeté un film titular Amar o matar: homes i animals (...) Tots sabem que a alguns restaurants, els clients escullen llagostes o peix viu i, després, es mata l’animal per a que el cuiner prepare el plat seleccionat. Al restaurant xinès del documental, les coses funcionen de la mateixa manera, excepte per la composició del menú. A aquest restaurant, el client escollia entre gats i gossos vius ...

Primer, es veu els clients que observen gossos i gats apilats un damunt de l’altre en gàbies de fusta; després, se’ls veu discutir entre ells fins que arriben a una decisió; finalment, es veu un home (probablement, un cuiner) que amb unes llargues tenalles metàl·liques aferra una suau gata blanca i s’allunya cap a la cuina ...

Mentre la gata miola i es debat, el cuiner la copeja repetidament amb una barra de ferro. Després, la submergeix brutalment a un perol d’aigua bullint durant uns 10 segons (...) Encara viva, el cuiner l’escorxa de cap a cua amb un ràpid moviment. La gata, magallada, és seguidament tirada a una pila de pedra, i mentre la càmera ens la mostra en primer pla, es nota com engoleix amb dificultat creixent fins que els seus ulls es tornen vitris i, exhalant la seua última respiració, s’ofega ...

Igual que molts, ja sabia que a Xina, Corea i altres països es mengen gossos i gats. Aquell vídeo no m’ensenyava res de nou respecte als diferents hàbits alimentaris. El que era nou per a mi, i que em va fer saltar de la cadira, fou veure com succeïa Això, veure el procediment ...

Malgrat Això, el que em desorientà més fou el comportament dels clients. Per a ells, tot era banal, obvi, donat per fet. Per a ells dir: “Anem a prendre gata per a sopar” era el mateix que per a nosaltres dir: “Prendré un pastís amb un cafè”. I el cuiner? No estava per res interessat en el patiment de la gata ... Pròleg, p. 16-17.

INDIVIDU. El dolor, el patiment i la pròpia mort són experiències individuals que cada ésser viu, ells i nosaltres, sentim a la nostra natura, i no comprendre així aquest fet porta l’ésser humà a convertir-se, en ocasions, en una màquina anihiladora, freda i sense sentiments, dels demés. Les bombes que s’ordenà llançar sobre Hiroshima i Nagasaki no tingueren compte els individus, les seues particulars vives, el seu patiment, com el caçador que prem el gatell tampoc els té compte, ni qui va als bous, ni que experimenta amb éssers als laboratoris...

(...) Es diu que es profunditza en l’empatia amb els animals si se’ls mira als ulls (...) Els ulls que ens miren, atemorits o confiats, són l’expressió més rotunda que estem davant altre jo, ple de vida amb el jo que portem dins. Altre igual, en substància, a nosaltres. Pròleg, p. 7.

Efectivament, s’hem de preguntar, no nomes si els animals poden patir, també si són “subjectes-de-vida” (...) Els animals tenen un passat, una història personal, una biografia. Tenen les seues vicissituds. Visons i ossos, elefants i dofins, porcs i gallines, gossos i gats: cadascú és un individu únic, no quelcom a la nostra disposició ... Prefaci de Jeffrey Moussaieff Masson, p. 13.

Les seues vides poden millorar o empitjorar, independentment que la cosa interesse algú o no (...) Una vaca no vol la seua pròpia mort ... Prefaci de Jeffrey Moussaieff Masson, p. 14.

INFILTRATS. Manipulació. En haver adoptat una estratègia d’atac en el que un dels seus pilars és la descripció dels ARA com terroristes i bandits, les grans indústries d’explotació animal es troben ara front un gran desafiament. Per a que la seua estratègia funcione, és indispensable que es produïsquen activitats il·legals i terroristes per part dels ARA. I no poques, sinó moltes vegades. No passà molt de temps fins que les forces anti-ARA decidiren iniciar alguna activitat terrorista freelance.

Leon Hirsch, expresident de l’US Surgical Corporation de Norwalk, a Connecticut, ha interpretat el seu paper de figura prominent de la comunitat. La companya de Hirsch es dedica a la producció de grapes metàl·liques que s’utilitzen a moltes operacions en lloc dels tradicionals materials de sutura. Quan Hirsch estava al seu càrrec, quantitat de metges reberen instrucció sobre l’ús de les noves grapes amb exercicis amb gossos vius, que eren viviseccionats i després sacrificats. A finals dels anys 1980, els ARA (liderats per Friends of Animals, una associació també de Norwalk) organitzaren una campanya molt dura contra Hirsch i la seua indústria ...

(...) L’11 de novembre de 1989, un home al servei d’una companyia col·laboradora de Hirsch portava, de Nova York a Norwalk, una dona de nom Fran Trutt, que es definia com ARA, i dues bombes de fabricació casolana. Quan ella col·locà les bombes a la plaça de pàrquing de Hirsch, els amics que aquest tenia al departament de policia passaren casualment per allí i l’arrestaren.

El que esclatà (no els artefactes, que mai arribaren a detonar) fou l’autèntica notícia bomba: ‘terroristes animalistes atempten contra la vida d’una persona de be’ (...) Hirsch s’hagués eixit amb la seua de no haver estat per un sol detall: el procés que seguí tragué a la llum llargues transcripcions de cintes que implicaven tots aquells que, de Hirsch cap a sota, havien orquestrat el complot de descrèdit dels ARA. Friends of Animals es querellà contra Hirsch, que hagué de vendre US Surgical el 1998, encara que el procediment incoat contra ell no prosperà i ell mai fou condemnat. No ha de sorprendre que Fran Trutt fos l’única en pagar el compte amb la justícia amb un any de presó més un de llibertat condicional. Sembla que després abandonà el Moviment. P. 29-31.

Els llibres, no només les persones, poden ser enganyosos. El tenebrós cap del Ku Klux Klan, David Duke, ho sap be. Un dels seus llibres, African Atto, és un manual escrit per a l’ús i consum de les violentes bandes negres de carrer (...) Altre dels seus llibres (anàlogament al primer, Òbviament, no signat per Duke) és un manual sexual escrit per, i dirigit a, dones “emancipades” del tipus: dones oblidadisses dels “valors familiars” i desitjoses d’aventures sexuals amb el primer que arriba.

Als dos casos, els llibres de Duke tenen la finalitat de reforçar els prejudicis sobre els estereotips que ell mateix vol que els seus adeptes temen: l’agressiu home negre per una banda, i la dona emancipada, indiferent de la raça, per l’altra. P. 31.

Degut a l’estereotip com el que descriu els ARA com a violents, misantrops, bandits, anticientífics, irracionals, antiamericans i anti-qualsevol-valor-respectable, podríem esperar que

existica un tractadet fraudulent sobre els drets dels animals escrit per algú que simula ser un exponent ARA.

Això és el que succeí, efectivament, amb la publicació de Declaració de guerra: matar els humans per a salvar els animals i el medi ambient, un escrit anònim d’algú que signa com Screaming Wolf [llop udolant] (...) Qualsevol pot ser elegit com a víctima, legítima i justificada, per par de l’exèrcit dels “alliberadors”, una vegada s’haja pres la decisió que ha arribat el moment de matar persones per a salvar els animals i el medi ambient.

Pot ser no han dit el mateix les grans indústries d’explotació animal? Screaming Wolf no fa més que confirmar el que aquestes indústries venen sostenint des de fa temps sobre els ARA en la seua totalitat. Les dites indústries no hagueren pogut fer millor, per a desacreditar els ARA, que fitxar elles mateixes un fictici Screaming Wolf que escrigués aquest llibre (...) Declaració de guerra no és, ni més ni menys, que un treball de provocació fraudulenta, una novel·la feta passar per realitat. Una novel·la realment astuta. Els alliberadors rarament reivindicaran les seues accions, sinó que, en general, romandran anònims.

Considereu que aquesta lògica siga, en realitat, il·lògica. Imagineu que el vehicle d’una investigadora esclate pels aires. O que ella mora o desaparega misteriosament. O que uns desconeguts violen la seua filla. A aquest punt, els alliberadors podran reivindicar l’acte o no. Si ho fan, hauran estat ells. Si no ho fan, existeixen bones probabilitats que hagen estat ells de totes formes. D’aquesta manera, s’ha posat en marxa una estratagema infal·lible per a donar la impressió que el terrorisme ARA està creixent. P. 31-32.

INTERESSOS. El públic té, majoritàriament, una idea negativa dels ARA, no només a causa de l’interès dels mitjans pel sensacionalisme, sinó també perquè estan cebats pels organismes de relacions públiques de les principals indústries d’explotació animal (...) La indústria càrnia, la de les pells, la dels espectacles amb animals i investigació biomèdica. Els que treballen per a aquestes corporacions, parlen amb una sola veu, diuen les mateixes coses i, fins i tot, utilitzen els mateixos termes per a denigrar l’enemic comú: els extremistes dels drets dels animals. P. 25.

Fita històrica: 1989, publicació de l’article L’ús dels animals en la investigació científica: dubtes i respostes, de l’American Medical Association-AMA. Afirma que les persones que recolzen els drets dels animals “han de ser considerades, no només anticientífiques, sinó també: a) Responsables pels actes il·legals i violents que posen en perill vides i propietats. b) Una amenaça a la llibertat d’elecció de la col·lectivitat. Els ARA han de ser considerats com uns “radicals”, “militants” i “terroristes” que obstaculitzen el “benestar humà”. Pel contrari, les persones normals, sensibles i de be, són les que es mostren atentes pel benestar animal, en el sentit d’ús responsable i humà dels animals, conduïts pels humans per al seu propi profit ...

A partit de 1989, s’ha assistit, per part de l’AMA i de les oficines de relacions públiques d’altres indústries de la investigació biomèdica, a un constant flux de declaracions, comunicats de premsa, memòries, missatges de correu electrònic, rodes de premsa i llocs web dirigit a periodistes i directors de realització televisiva i de premsa, amb la fi de denunciar els extremistes ARA i teixir les lloances dels molt més raonables defensors del benestar animal.

Com funciona tot Això? Heus ací un exemple. La Foundation for Biomedical Research (FBR). S’autodefineix com “la més gran i antiga organització nacional per a la millora de la salut humana i animal, a través de la comprensió i el recolzament per part de l’opinió pública de l’ús humà i responsable dels animals en la investigació mèdica i científica”.

El lloc web de l’FBR conté una pàgina titulada informació per a periodistes (...) “L’FBR s’esforça per a que científics i periodistes puguen trobar-se amb la finalitat d’assegurar una constant cobertura de premsa de qualitat (...) Si preciseu informacions per part d’un expert de la comunitat científica americana, contacteu immediatament” (...) Tot Això és positiu i interessant. Qui podria no estar d‘acord?

(...) La segona opció, Consells FBR de com presentar la notícia, descriu com “una fulla mensual per a la premsa, amb l’objectiu que puguen millorar la comprensió i la consideració de l’opinió pública sobre l’ús humà i responsable dels animals en la investigació científica. Aquesta fulla resumeix els últims descobriments en el camp mèdic, i prové de fonts fefaents d’informació. Tots els estudis presentats demostren l’absoluta necessitat d’utilitzar animals de laboratori per a la investigació mèdica” (...) Aquesta vegada tampoc no es pot no estar d’acord ...

I la tercera opció? Es titula Activisme animalista. Ací l’FBR presenta “una llista de totes les activitats criminals perpetrades en nom dels “drets animals” des de 1981 fins a l’actualitat” (...) “Activisme animalista” és igual que dir “activitats criminals perpetrades en nom dels ‘drets animals”, el que, a la seua vegada, equival a dir “actes violents i il·legals” (...) Qui, a banda d’aquells que recolzen els actes criminals, violents i il·legals, podria ser favorable?

Així és com es delinea, una vegada més, la història de sempre: els moderats defensors del benestar animal contra els extremistes defensors dels drets dels animals (...) Aquest és el missatge proporcionat als mitjans pels grups amb interessos constituïts com l’FBR. És aquesta estratègia eficaç? (...) Per una banda tenim un seriós periodista d’uns 40 anys, suficientment afortunat com per a tindre un treball estable (...) Cada mes rep informacions de l’FBR. Cada dia rep l’última posada al dia sobre les declaracions d’”experts” a favor de l’ús d’animals en la investigació mèdica. I quan es precise, rep un llistat actualitzat d’”activitats criminals comeses en nom dels ‘drets animals”. Ara, pregunteu-vos: quantes són probabilitats que aquest periodista done una versió imparcial i correcta sobre els “últims descobriments mèdics obtinguts mitjançant l’ús d’animals?

(...) De veritat és necessari repetir que, entre els anunciants publicitaris de la premsa escrita més grans figuren les més importants indústries d’explotació animal, amb els seus potents interessos (com les farmacèutiques) representats per l’FBR? O que la major part dels fons de pensió del nostre periodista, així com els del seu cap i els altres membres de la redacció, son invertits en aquestes indústries? Una vegada considerats aquests fets objectivament, resulta auténticament lògic que la probabilitat d’una descripció imparcial sobre els “últims descobriments mèdics obtinguts mitjançant l’ús d’animals” siga realment possible?.

(...) La situació és senzilla: moltes persones tenen una mala opinió dels ARA perquè els mitjans de comunicació els presenten sota una mala llum ...

(...) Després que una prestigiosa associació com l’AMA hagués desplegat les veles, no tardà molt que altres grans indústries d’explotació animal pujaren a bord. La indústria càrnia. La indústria dels espectacles amb animals. Els caçadors i aficionats als rodeos. P. 26-28.

Fur Information Council of America sobre benestar animal: Les associacions pel benestar animal són favorable a un tracte humà i responsable dels animals, mentre que la filosofia rectora dels drets animals no només condemna la utilització de qualsevol animal per a qualsevol motiu, sinó que és coneguda per les seues tàctiques terroristes, cada vegada més freqüents. La mentalitat del moviment pels drets animals és ‘creu el que jo crec... si no...”. P. 29.

Igual que altres activistes per la justícia social, els ARA també cometen molts errors. Pròleg, p. 21. Hem trobat gent a la que no haguérem confiat els nostres fills. Misantrops i personatges essencialment menyspreables (...) També hem conegut ARA que poden definir-se (si volem ser caritatius) com a coratjosos, originals i rars, i altres que no tenen la racionalitat i la ciència en cap consideració. Finalment, hem conegut ARA convençuts que actes violents i criminals, així com amenaces dirigides als explotadors d’animals i els seus familiars, realitzats en nom de l’alliberament dels animals, serien moralment justificables. Si alguns ARA estan disposats a Això.

Per una sèrie de motius, aquestes idees i modes de pensar són deplorables. Un d’aquests motius concerneix a la percepció de l’opinió pública sobre la noció de drets animals (...)

Afortunadament per als portantveus de la indústria de l’explotació animal, alguns ARA els tiren un cable, sent exactament així. Ni tan sols fa falta inventar-s’ho. P. 32-33.

(...) D’entre les moltes coses que he aprés, una excel·leix particularment. Concerneix al significat d’algunes paraules importants, paraules com “humà” i “benestar”, paraules que, segons qui les utilitza, poden amagar la veritat tant com revelar-la (...) Abans, pot ser, estava massa disposat a creure que les persones de l’altre bàndol (els portantveus de les grans indústries d’explotació animal) digueren la veritat quan descrivien el que ocorre a les indústries.

(...) Ara ja no estic disposat a fer-les tal concessió. He arribat a pensar que eixes persones menteixen indecentment quan descriuen l’activitat de les citades indústries. Estic convençut que tots els emplaçats estaran d’acord amb mi, una vegada haja il·lustrat la sistemàtica discrepància entre el que diuen els portantveus, i el que fan les indústries que representen. P. 85.

AFIRMACIONS DESCONNECTADES. La lliçó de l’Alícia i l’arrogància de Humpty Dumpty. Alguns dels contraris als drets dels animals reconeixen el valor de les argumentacions quan no poden fer altra cosa, però no estan, en absolut, d’acord amb la idea (...) Aquells que s’oposen correctament als drets animals, entenen que han de respondre el missatge contingut en aquesta noció, i no basar la pròpia estratègia en l’atac personal contra els qui propugnen aquest missatge.

Com hem vist, les grans indústries d’explotació animal pensen diferent. Per a elles, l’atac és millor que el debat (...) Ceben diàriament els mitjans amb informacions positives sobre les seues indústries, i negatives respecte els ARA (...) Quanta confiança podem posar en allò que afirmen els portantveus de les principals indústries d’explotació animal, no només referent als ARA, sinó també sobre les seues mateixes indústries? ...

Penseu allò que vulgueu sobre els ARA: no tenim res a amagar. Allò que diem és allò que pensem, i viceversa. Al menys, som persones honestes (...) A més, pensem que l’única resposta adequada a la seua manera d’actuar és el seu tancament. Gàbies buides, no gàbies més grans. És difícil malinterpretar el nostre missatge.

No es pot dir el mateix a favor de qui parla en nom de les indústries. Quan es tracta d’atribuir un significat a les seues paraules, semblen inspirar-se en Humpty Dumpty (...) “Quan utilitze una paraula –insistí Humpty Dumpty amb un to de veu més aviat desdenyós- vol dir el que jo vull que diga..., ni més ni menys”.

Quan els portantveus de la indústria utilitzen expressions com benestar animal, tracte humà i cura responsable, és evident que, igual que Humpty Dumpty, pensen que poden atribuir a aquestes paraules el significat que volen. Però, conforme a allò que objectà Alícia, no posseeixen tal prerrogativa.

(...) El Webster’s Unabridged Dictionary defineix el terme humà de la següent manera: “Distingit per compassió, simpatia o respecte cap altres éssers humans o animals”. La definició de l’American College Dictionary només presenta una mínima diferència: humà és allò que es caracteritza per “benevolència, pietat o compassió”.

(...) Seguim reflexionant, aquesta vegada sobre el que significa actuar proporcionant l'atenció al benestar aliè deguda. El Random House College Dictionary defineix benestar com a “bona sort, salut, felicitat”. A aquesta llista, l’American Heritage College Dictionary afegeix “sentir-se be”. Ningú, amb competències lingüístiques normals, tindrà dificultats en aplicar aquests conceptes als animals.

(...) Veurem que els portantveus defineixen les condicions i tractes d’aquests animals com a “humans”, així com reafirmen el seu compromís a favor del “benestar animal”. Considerant que aquestes paraules tenen un significat precís, sabem que ens Hauríem d’esperar: per

exemple, tracte i condicions que reflexen compassió, solidaritat i pietat; condicions i tracte per a un increment de la bona sort, de la salut, de la felicitat i del sentir-se be d’aquests animals. En la pràctica, res més lluny de la realitat. Els anomenats portantveus juguen un paper quan parlen de “tracte humà” i “benestar animal” (i el mateix s’ha de dir de “cura responsable”), però el que fan no coincideix amb el que diuen.

Podria resultar útil assignar un nom a la idea que acabe d’expressar en cursiva. Suggerisc el terme “afirmació desconnectada” (...) Igual que un senyal de perill, l’afirmació desconnectada serveix per a alertar sobre alguna cosa important que, d’altra manera, no podríem notar, en aquest cas: les fórmules retòriques utilitzades per les principals indústries d’explotació animal. P. 87-89.

REGAN, Tom. El seu punt de vista ha estat sempre radical, en el sentit literal del terme: anar a les arrels ...

La reflexió filosòfica de Tom Regan sobre els animals és profundament original. No mana de cap esquema de pensament anterior. No mana de doctrines utilitaristes ni d'altres visions tradicionals ... Prefaci de Jeffrey Moussaieff Masson, p. 13.

Durant quasi la meitat de la meua vida, he tingut una percepció molt vaga del que pogués significar consciència animalista. Ja des de xiquet tinguí gossos i gats. Després de casar-nos, i abans de tindre fills, Jo i la Nancy tinguérem un gos, Gleco. Sempre he amat els animals de companyia. Res més que Això.

Com molts altres xics de la meua generació, m’agradava anar a pescar i, malgrat no haver caçat mai, sentia gels cap els meus veïns més majors que ho feien. Recorde que suplicava els meus pares per a que em compraren un rifle i em deixaren anar amb els amics al primer dia de caça del cérvol, però ells no m’ho permeteren mai. A l’institut, durant les classes de biologia, disseccionava animals sense cap problema. I no només menjava a gust qualsevol tipus de carn, sinó que vaig treballar com a aprenent a una carnisseria (...) Tenia el paradigma cultural dominant tan exitosament interioritzat que, en ocasió d’un aniversari, regalí un elegant barret de visó a la Nancy. La meua única excepció era que no em podia permetre regalar-li un autèntic abric de pell.

Malgrat que vaig escriure molt durant els anys de l’escola superior, i molt més després, quan continuí els estudis de filosofia a la universitat, no recorde haver escrit res sobre els animals. Únicament a una carta dirigida a Nancy, uns dos anys abans de casar-nos, mencionava la meua manera de veure els animals i, utilitzant com a exemple Els elefants (tenia només 20 anys) vaig escriure: “Crec que s’ha de diferenciar el nostre amor pels animals d’allò que sentim per les persones. La diferència radical entre la relació Jo-elefant i Jo-persona, està ben clara a Martin Buber. La meua manera de relacionar-me amb un elefant és del tipus Jo-allò, Jo-cosa ...”.

(...) Havia interioritzat el paradigma cultural tan cega i totalment, que em considerava com un pensador original justament perquè raonava d’aquesta manera! Si imaginem la falta de consideració pels animals com una gruta enorme i fosca, es podria dir que, a eixa fase de la meua vida, em trobava justament contra la paret del fons. Vivia al mateix planeta que els vincians, però no hi havia dubte que pertanyíem a dos universos morals totalment diferents.

Després del naixement dels nostres fills, Nancy i Jo i la Nancy els típics pares americans. Menjàvem carn tots els dies (d’altra manera, com hagueren pogut tindre els nostres fills les proteïnes suficients?). Cada 4 de juliol, posava salxixes i hamburgueses a la meua barbacoa. Nancy rostia un enorme titot el Dia d’Acció de Gràcies, i anàvem junts a McDonald’s, Burger King, el zoo i el circ, on gaudíem molt. P. 40-41.

La família Regan es divertí sempre, quan anava al circ. P. 135. Com un en tems jo mateix vaig ser part de la “molta gent”, entenc aquest punt de vista. A falta d’un canvi de perspectiva, la major part de les persones no trobarà res de dolent en els espectacles amb animals. P: 148.

Les meues creences i les meues actituds cap els animals han estat absolutament insignificants durant tota la meua joventut i la primera part de la meua vida adulta. Probablement, la meua consciència animalista no hagués sorgit si els EUA no hagueren entrat en guerra. P. 41.

Quan comencí a ensenyar filosofia es combatia a la guerra de Vietnam. Els motius que el Govern esgrimia a favor del conflicte es fonamentaven en la teoria del dominó; de no haver lluitat hui contra els comunistes de Vietnam, demà haurien arribat a les nostres llars.

Moltes persones de la meua generació, per no parlar dels més joves encara, s’oposaren activament a aquesta guerra. Nancy i jo no érem una excepció. Pensàvem que era una guerra equivocada i que la violència que comportava no era justificable (...) Estàvem convençuts que aquests joves tenien totes les raons per a negar-se a veure’s implicats en aquesta guerra, sense per això arribar a pensar, com els Quàquers, que totes les guerres són errònies. La gent havia de fer sentir la seua veu. Aquesta tràgica pèrdua de vides humanes s’havia d’acabar.

Amb aquesta fi, Nancy i jo, juntament amb un xicotet grup de persones, fundàrem l’associació North Carolina against the War (NCAW), una associació activista l’objectiu de la qual era acabar amb la implicació nord-americana a eixa guerra. Amb motiu del primer míting de la NCAW, que tingué lloc a casa nostra, Nancy rostí un pernil, i preparà un gran plat de creïlles amb ous i maonesa ...

En un moment donat vaig entendre que podia contribuir a favor del moviment contra la guerra inclòs en qualitat de filòsof, no només con a organitzadors i opositor. Al cap i a la fi, els filòsofs estan educats per a pensar de manera crítica i argumentar rigorosament ...

Armat del meu credo en la raó, em vaig submergir en la immensa literatura filosòfica sobre la guerra i els drets humans. Un dia, mentre estava a la biblioteca universitària, vaig traure d’una prestatgeria el llibre An autobiography: The story of my Experiments with Truth. L’autor era algú el nom del qual reconeguí de seguida, amb una visió del món que coneixia, al menys parcialment, de manera indirecta. El seu nom era Mahatma Gandhi.

Quina elecció plena de conseqüències! Aquest llibre contribuí a canviar el curs de la meua vida. No estava d’acord amb el pacifisme de Ghandi. Alguna vegada, creia (i encara ho crec) el recurs a la violència no és equivocat. Algunes guerres, creia (i encara crec) poden ser moralment justificades ...

(...) Encara que escrit per a tots, aquest llibre semblava parlar-me a mi personalment. Era com si volgués saber com jo, Tom Regan, podia oposar-me a la inútil violència de la guerra de Vietnam quan les víctimes eren humanes, i recolzar el mateix tipus de violència (una violència inútil) quan les víctimes foren animals (...) Per favor, expliqueu-me, com pot convidar a sa casa militants anti-guerra i, simultàniament, oferir-los la víctima d’altre tipus de guerra, la no declarada, que els humans condueixen contra els animals?

Decididament, Gandhi tenia raó en algunes coses. Menjar animals, menjar les seues carns, com ho feia jo, segurament contribueix a la seua massacre, la seua mort violenta i absolutament terrible; una cosa que vaig conèixer personalment quan, malgrat la profunda repugnància que em despertava, assistí a la fi horrible de porcs, gallines i vaques.

A més, pel que estava aprenent sobre alimentació, vaig descobrir que no era necessari menjar carn per a gaudir de bona salut. A aquest punt, tot estigué clar: la massacre d’animals amb fins alimentaris era inútil. Era la meua forqueta un arma violenta com el napalm? Havia de tornar-me vegetarià per motius ètics?

Aquesta no era una idea que desitgés abraçar. El canvi, especialment quan va a afectar costums arrelades, mai no rep la benvinguda (...) Vaig decidir dedicar-me en cos i ànima a qüestions molt més grans i impersonals, tals com la justícia al capitalisme, el futur de la civilització, l’amenaça de l’aniquilació nuclear. Malgrat Això, encara que intentés apaivagar el meu sentit

d’incoherència moral turmentat, adormit a amagatalls obscurs del meu subconscient, el fantasma de Gandhi seguia perseguint-me ...

Just a aquest període, Jo i la Nancy d’enfrontar-nos a la pèrdua sobtada de Gleco. Durant 13 anys havia estat el nostre company fidel, i en un sol dia havia mort ...

A partir de la lectura de Gandhi havia aprés que, a l’Índia, alguns consideren quelcom totalment repugnant alimentar-se de carn de vaca. Aleshores vaig entendre que a mi em passava el mateix amb gossos i gats. No hagués pogut menjar-los (...) Alguns dels animals dels que m’alimentava eren, potser, diferents de gossos i gats? Aquestes eren les preguntes que no em deixaven en pau i, encara abans de formular-les, ja coneixia les respostes.

Quan més reflexionava, més em convencia que estava a una cruïlla que exigia una de dues: o canviava les meues conviccions i sentiments sobre els animals i com s’han de tractar, o havia de canviar de conviccions i sentiments sobre el tracte als animals de producció. He de confessar que, encara incapaç de trobar una eixida honesta a causa del poder d’hàbits antics i del plaer per al paladar per les xulles de xai, pollastre fregit i hamburgueses a la graella, desitjava ardentment trobar una i, finalment, em vaig decidir per la segona opció.

La motivació per a iniciar el meu camí cap a una consciència animalista més ampla fou, així doncs, una combinació de consciència per la vida i el pensament de Gandhi, i la vida i mort d’un amic caní de quatre potes, és a dir, una típica barreja de sentiment i raó (...) Les meues consideracions de principis dels 1970 acabaren amb la decisió de convertir-me en lacti-ovo-vegetarià. D’alguna manera, a aquells temps pensava que, si era erroni alimentar-se d’animals, no hi havia cap problema en permetre que ous i lactis seguiren formant pert de la meua dieta quotidiana. P. 40-44.

El nostre primer pas cap a una major consciència animalista, fou seguit prompte per altres. Jo i la Nancy arribàrem a conèixer l’existència de productes cruelty-free com cosmètics, per a la higiene personal i per a la llar no testats sobre animals. Deixàrem d’anar al circ i al zoo, i el meu equip de pesca acabà al traster. L’abric de pell es convertí una cosa del passat, malgrat que no veiem cap contradicció en portar cinturons, guants o calçat de pell o comprar pantalons, jerseis i jaquetes de llana.

Pel que concerneix a l’ús d’animals per a objectius científics, afrontí el tema amb cautela, i les meues reflexions inicials estaven molt lluny de les abolicionistes de hui (...) Durant eixa fase de la meua vida, que no aconseguisca comprendre ja, defenia les grans indústries d’automoció com General Motors, quan sacrificaven els babuïns a les proves d’impacte per a incrementar l’eficàcia dels cinturons de seguretat. Contràriament als vincians i els damasquins existien uns límits per a la consideració moral que estava disposat a atorgar als animals. P. 45

Per a la meua sorpresa, la persona que veia reflexada al mirall era un ARA, Ara iniciava el meu treball autèntic. Hi havia tantes preguntes a les que contesta, en especial, les dels contraris als drets animals. P. 73.

(...) Aleshores, una cosa estava clara. Havia molt de treball per fer. Així que em vaig ficar de cap a la causa, amb la cremor del novell. Des del punt de vista professional, he escrit desenes d’assaigs, i prou llibres sobre cadascú dels aspectes dels drets animals. Un llibre en particular, The Case for Animal Rights, significa per a mi més que altres (...) A més dels escrits, comencí donar moltes conferències (a les universitats, a les manifestacions, davant els polítics, etc.) ...

Tots els filòsofs passen per unes etapes professionals importants. El primer curs acadèmic. El primer assaig. La primera presentació en una conferència internacional de filosofia. Per a mi, aquesta etapa fou el Congrés Mundial de Filosofia Social i del Dret, de Basilea, Suïssa, fa prou anys ...

(...) Allí, cap criatura pensant havia dedicat mai, ni tan sols un minut, a les idees que estaven començant a dominar la meua vida. Quina cosa millor que compartir eixes idees amb ells i

llançar un desafiament? Enfrontar-se a un públic incrèdul, explicar la meua postura, contestar hàbilment les seues preguntes: tot Això representà per a mi un ritual de transició, un bateig de foc. Vaig aprendre a no tindre por de sostindre el que crec, fins i tot en un context hostil. Fou un ensenyament que, des de llavors, sempre porte amb mi.

(...) En altres parts del meu procés formatiu, vaig ser simplement espectador i no protagonista. Sabia alguna cosa sobre el que es fa amb els animals, però no allò suficient respecte al que considerava que fos necessari saber. Havia de mirar al mal contra el que lluitava en tota la seua horrible realitat. Havia d’equipar-me contra l’impuls de desviar la mirada. P. 83-84.

Després de veure’m seduït pel pensament de Gandhi, vaig comprendre que havia de fer visible allò invisible, per dir-ho així, havia d’entrar als estables i veure el que passava ...

(...) Durant les setmanes següents vaig visitar altres escorxadors més grans i vaig observar centenars de porcs, i milers de pollastres, en el moment al que emanaven el seu últim respir a cadenes enormes de desmuntatge i mort (...) Mai oblidaré aquestes carnisseries, les proporcions de les quals no haguera pogut mai imaginar, de no haver-les vist amb els meus ulls. Però, sobre tot, no oblidaré mai aquell bou solitari. Era jove i totalment negre. Els seus grans ulls estaven plens de confiança, i sense traça alguna de por. Només quan caigué sobre ell mateix, tal vegada intuí haver estat traït. P. 96-97.

Quan ens pregunten què pensem dels animals utilitzats en la investigació, la majoria de nosaltres, normalment, contesta dient quelcom sobre els importants avantatges per a la medicina (...) Aquesta conclusió està corroborada per les evidències? De veritat tot o gran part del progrés mèdic es deu a l’ús de “models animals”? I, encara que Açò fos veritat, justifiquen els beneficis per a l’home els danys patits pels animals?

Abans pensava que si (...) Després començí a reflexionar: primer una pregunta, després altra, després altra més. Amb el temps, arribí a rebutjar les meues anteriors conviccions (...) Hui pense que és erroni utilitzar els animals per a la investigació, fins i tot si el seu patiment fos necessari. Hui pense que és equivocat disseccionar animals morts o fer patir els vius amb finalitats didàctiques, i que és erroni utilitzar-los a les proves de toxicitat (...) La utilització dels animals amb aquestes finalitats està obsoleta; existeixen mètodes millors per a assolir els nostres objectius. P. 168.

En l’actualitat, un nombre creixent d’estudiants reivindica la seua pròpia integritat moral exercint el seu dret constitucional a “dir no” a exercicis obligatoris de dissecció i vivisecció. Com admire el seu coratge! Com hagués volgut tindre la seua sensibilitat quan em donaven un bisturí i agulles de sutura durant les classes de biologia! P. 171.

SANTUARIS d’animals de granja. La definició del terme “santuari del Random House College Dictionary compren aquestes paraules: “qualsevol lloc apte per a proveir asil”. Els santuaris per a animals de granja serveixen exactament per a aquesta finalitat: oferir asil als animals de producció, a un ambient segur al que siguen lliures de ser el que son, normalment per primera vegada a la seua vida (...).

(...) L’Animal Place i el Suwanna Ranch, ambdós a Califòrnia (aquest últim regentat per la Humane Farming Association) es compten entre els principals santuaris per a animals de granja. El Farm Sanctuary, una institució pionera en el camp dels santuaris (...) descriu el fenomen creixent dels santuaris per als animals de granja amb aquestes paraules: “(...) Proveu asil per vida a les víctimes de la indústria de la producció animal, i informa l’opinió pública sobre el patiment dels animals utilitzats per a la producció càrnia, lactis, ous i falconeria” ... P. 111-112.

SÍFILIS: Estudi de Tuskegee. Any: 1932. Lloc: l’Institut Tuskegee (ara, Universitat de Tuskegee), a la ciutat homònima d’Alabama, un dels més antics i prestigiosos instituts afroamericans d’estudis superiors dels EUA. Patrocinador de l’estudi: el Servei Sanitari

Nacional. Els participants: 399 pobres diables afroamericans que acceptaren sotmetre’s voluntàriament, i sense despeses, al que es descrivia com un “tractament especial” per a la seua “mala sang”, sense saber que, efectivament, tenien sífilis, que la medicina que els subministraven no era en absolut una medicina i que, per consegüent, no haguera tingut cap efecte terapèutic.

Els participants, a més, no sabien que l’objectiu de l’estudi, que no era el de portar-los ca a la curació ni tampoc el de trobar un tractament eficaç contra la sífilis, era comprendre Què els haguera succeït d’haver estat tractats. Els investigadors estaven convençuts que l’estudi haguera permès conèixer els efectes a llarg termini de la sífilis. Gràcies a això, els malalts futurs de sífilis hagueren pogut comptar amb millors tractaments.

A un país fundat en els “drets de l’Home”, aquest estudi es conduí sobre homes confinats i enganyats des de 1932 fins a 1972 –durant 40 anys- amb els fons i la complicitat del govern dels EUA.

Tot Açò ja és suficientment horrible, però ho és encara més pel fet que els investigadors continuaren negant-se a tractar els desafortunats fins i tot després de 1957, quan es va fer evident que la sífilis podia ser curada amb eficàcia gràcies a la penicil·lina. Els resultats? Durant el temps necessari per a que els veritables objectius isqueren a la llum, 28 homes havien mort per la malaltia, altres 100 moriren per complicacions de la mateixa, 40 dones quedaren infectades, i 19 nens nasqueren amb sífilis. Aquesta és la trista herència de l’estudi de Tuskegee. D’haver aconseguit entendre per què els drets d’eixes “cobais humans” havien estat violats, hagueren entès el sentit general dels drets humans. P. 50.

SVPAP. Refugi significa “lloc de protecció”, “recer”, “asil”. Per tant, els “refugis per a animals” haurien de ser llocs on els animals troben recer, haurien de ser llocs al que els animals reben recer i són protegits. Per definició, l’última cosa que haurien de fer els refugis és entregar els animals a gent que després els faran mal; seria una contradicció de termes. Per desgràcia, per a alguns refugis, el fet d’estar en contradicció amb la pròpia funció no constitueix un problema. P. 173.

TRADICIÓ. És veritat que els humans hem estat i som els majors i més eficaços depredadors que xafem el nostre planeta, depredadors, fins i tot, de nosaltres mateixos, però seria terrible arribar a la conclusió que tot Açò justifica que l’hem de continuar sent en el futur, perquè forma part de la nostra condició. Pròleg, p. 7.

VEGANISME. Com es pot justificar la tortura i matança d’animals innocents? Si les gallines són subjectes-de-vida, era la meua decisió de comprar els seus ous respectuosa de la seua condició?...

No estic segur, però crec que fou Tom el primer que em va fer comprendre que furtar la vida a un animal, a qualsevol animal, és una qüestió important, un moment solemne que no s’ha de prendre a la lleugera. No ens podem amagar darrere de les paraules o mentir respecte el que fem, descrivint-ho de manera imprecisa o amb termes poc clars. En aquest precís moment, mentre estic escrivint aquestes línies, els nord-americans estan actuant exactament d’aquesta manera: oculten la matança de civils darrere expressions del tipus shock an awe [copeja i sorprèn], així com de mocions formals. Prefaci de Jeffrey Moussaieff Masson, p. 14-15.

L’explicació més comú de la dieta càrnia és la seua suposada necessitat. Qualsevol persona sana i robusta, ha de menjar carn (...) Açò és el que m’ensenyaren des de xiquet, i el que he seguit creient durant molt de temps com a adult.

Fins fa no molt, el mite de les proteïnes (s’ha de menjar carn per a assumir les proteïnes suficients) era molt popular, però la situació ha canviat. Hui, cada vegada més gent comença a comprendre que les proteïnes que necessitem per a gaudir d’una bona salut poden assumir-se sense haver de menjar carn (és a dir, mitjançant una dieta vegetariana) i, a més, sense haver de

menjar carn ni cap altre menjar de derivació animal com llet, formatge i ous (és a dir, mitjançant una dieta vegana).

Fins i tot la Food and Drug Administration (FDA) una institució per res favorable al vegetarianisme fins fa poc, finalment tingué que rendir-se davant l’evidència. Als seus documents més recents, l’FDA, efectivament, reconeix que el vegetarianisme i el veganisme constitueixen unes eleccions aconsellables i saludables. P. 116.

VESTIT. Un factor que la dieta càrnia ha tingut des de sempre al seu favor, és la seua presumpta necessitat per a dues coses molt importants per a la humanitat: salut i longevitat. Però Açò mateix no pot valdre per a altre capítol de la història de l’explotació dels animals no-humans per part dels humans. Tal vegada, si podria fórem esquimals que hem decidit romandre al nord llunyà, portar una pell perdria ser necessari per a la salut i la supervivència. Però, què dir de la gent dels carrers de Nova York? De qui freqüenta els centres comercials de Chicago o Atlanta? O de qui té un xalet a Aspen? Ni la salut ni la supervivència poden justificar que, a aquests llocs, es porten pells. L’única explicació possible és la moda ...

Les robes i els accessoris fabricats amb la pell o a pèl dels animals com, per exemple, les sabates i els cinturons de cuir o les jaquetes o els jerseis de llana, són articles de vestir cada dia per a la major part dels humans. Per la qual cosa, ens podríem preguntar qui podria realment ser contrari a comprar i portar cuir i llana. Jo mateix els he portat durant la major part de la meua vida. Si algú m’hagués dit que estava fent quelcom de dolent, hauria pensat que no hi tocava. Açò, però, era abans que arribés a saber quin preu paguen els animals per a “donar-nos” el seu mantell o la seua pell. P. 116-117.

El nombre d’animals utilitzats a la indústria de les pells ha anat variant amb el temps. El 2001 s’han matat per la seua pell al voltant de 4,5 milions d’animals, només als EUA. El visó és l’espècie més utilitzada, representant aproximadament el 80% dels guanys d’aquesta indústria.

D’on venen les pells? A un passat no molt llunyà, els paranyers eren la font principal, però, recentment, els mètodes de producció han canviat. Hui, la major part dels animals destinats al comerç de pells (2,5 milions) es crien a llocs que la indústria anomena “granges”, un terme que evoca imatges bucòliques (...) En veritat, una “granja per a la producció de pells” es sembla a una granja autèntica tant com un box per a vedells es sembla a una pastura. Un terme més apropiat seria el de “fàbrica d’abrics de pell”, ja que aquestes indústries fabriquen animals per a pelleteria com les foneries d’acer fabriquen bigues. P. 117.

Ja vinguen d’animals salvatges o animals de granja, les pells exigeixen un pesat tribut de mort, que és tant major quan més petita és la talla dels animals implicats. FOA ha calculat que un abric de pell de ¾, segons el tipus, necessita 8 foques, 15 castors, 16 coiots, 18 linxs, 20 llúdrigues, 40 mapatxes, 42 raboses roges, 45 sarigues, 50 martes, 50 rates almesqueres o 60 visons (...) S’hauria de calcular també el nombre de les víctimes no desitjades i la duració del patiment dels animals atrapats abans de morir (al voltant de 15 hores si Això succeeix en terra ferma, com hem vist, conforme a les estimacions de FOA). Una vegada portats a terme tots els càlculs necessaris, un abric de coiot, correspon a 16 coiots morts, més un nombre indefinit de víctimes intensitats, més 200 hores de patiments (...) Per a les pells, també s’amaga molt darrere del que es pot apreciar a simple vista.

No sabríeu res sobre el patiment dels animals si us limitareu a escoltar Marshall Cohen, Copresident de l’NDP Fashionworld, un grup especialitzat en l’avaluació de les tendències de mercat, amb seu a Port Washington, a l’estat de Nova York. Hi ha nord-americans rics, desitjosos de “mostrar al món que no han estat afectats pel difícil moment econòmic [...] Portant un abric de pell, és com si afirmàreu: tot el món pateix, però no jo”. P. 121.

Eren coses i compartien el mateix estatus moral que els cogombres i les baietes (...) Quan ho saps, tot canvia. Aquest tipus de coneixement fa que alguns emplaçats vegen el món amb ulls diferents.

Els ARA no troben cap explicació vàlida que justifique la cria d’animals per a pells, la caça dels salvatges, la massacre amb estaques al gel de l’Àrtic o que es maten uns quants d’ells abans de nàixer. Els ARA senten, per qualsevol tipus d’abric de pells, la mateixa repugnància que la major part dels occidentals sent pels abrics de pells de gossos i gats. Els ARA tampoc troben cap justificació per les pràctiques de transformació de les pells i pel d’animals en peces de roba. El tracte que aquests animals reben per part dels homes no és “humà”, i aquells caçadors que sostenen “estar a favor del benestar dels animals” són uns exemples paradigmàtics d’Afirmació desconnectada.

Tractar de justificar la manera en la que es tracta aquests animals emparant-se en el benefici econòmic que d’ell es deriva, és simplement il·lògic. El profit que es pot traure de la violació dels drets aliens, no constitueix mai una justificació moral per la dita valoració (...) El plaer que experimenta una dona en portar un abric de luxe o un home amb una jaqueta de pell, per a ells, evidentment les fa la vida més agradable. Però els plaers obtinguts no justifiquen ni remotament la violació dels drets aliens, siguen humans o no. L’únic lloc on han d’estar les pells, és damunt dels animals als que pertanyen.

Els ARA no es vesteixen amb sacs ni es cobreixen el cap amb cendres (...) Per exemple, es poden fàcilment comprar, fins i tot a les grans superfícies i fins per correu (...) calçat, cinturons, bosses i altres articles d’origen no animal. Pel que fa a la roba, els tradicionals productes de cotó i franel·la es poden aconseguir a totes bandes; així mateix, considereu també les noves fibres sintètiques, com el shearling i el tensel, un teixit en tot comparable amb la llana. P. 132-133.

ANIMALS DE GRANJA. (1) Indústria. La indústria de les pells comparteix bàsicament la mateixa arquitectura a tot el món. Consisteix en llargues fileres de gàbies de xarxes metàl·liques alçades prou centímetres per damunt del terra. Les gàbies estan protegides per un sostre, i la instal·lació està envoltada per un recinte (que té la finalitat de no permetre la fugida dels animals que, per un motiu o altre, aconsegueixen eixir de les seues gàbies). Una fàbrica de pells pot contenir des de 100 fins a 100.000 animals. D’entre els animals criats per aquesta indústria es troben: visons, xinxilles, mapatxes, linxs i raboses. Segons l'US Department of Agricultura, al 2001 funcionaven, als EUA, 324 granges d’aquest tipus.

Les gàbies dels visons, que empresonen les mares amb els seus petits, poden albergar fins a 8 animals. P. 118.

Siga la que siga la seua gravetat, l’estat mental dels animals criats no té conseqüències econòmiques directes per als seus criadors, però si la condició de les pells, prenent-se totes les precaucions necessàries per a preservar la seua integritat. Per exemple, sota les condicions estresants del seu captiveri, és freqüent que les raboses s’ataquen mútuament (...) Els criadors responen a aquest problema reduït la densitat de raboses, és a dir, reduint el seu nombre de 8 a 4, o fins a 2, per gàbia. Als casos més greus, els animals més “problemàtics” són eliminats. P. 118.

Els mètodes de matança, així mateix, estan dirigits a no fer malbé les pells. A aquesta indústria no es degolla, com es fa amb els vedells de llet; pel contrari, s’utilitzen mètodes no invasius, encara que cap d’ells contemple l’ús d’anestèsics. En el cas d’animals de talla petita, com visons i xinxilles, el mètode clàssic consisteix en trencar-los les vèrtebres cervicals.

Però, com aquest sistema necessita un excés de mà d’obra, sobre tot pel que f als individus de majors dimensions, sovint els animals són asfixiats mitjançant diòxid o monòxid de carboni.

En alguns casos, el mètode elegit és l’electrocució anal. Heus ací com és procedeix. Es fixa una pinça metàl·lica al muscle de l’animal, mentre que l’extrem del cable metàl·lic electrificat s’insereix a l’anus de la rabosa. Es fulmina a mort l’animal, se’l fregeix des de l’interior cap a l’exterior amb l’emissió de corrent elèctrica. A vegades, es deu repetir el procediment vàries

vegades abans que l’animal mora. Si s’apliquen correctament, aquests mètodes permeten obtindre pells sense defectes. P. 118.

(2) L’individu. Amb excepció de les petjades que deixen al seu pas, els visons en llibertat, que viuen a territoris que poden abastar els 4 quilòmetres de llarg, es veuen rarament. Els visons són animals nocturns que passen la majoria del seu temps en aigua, i la seua reputació d’òptims nedadors és, sense dubte, merescuda. Els visons tancats en gàbies són com peixos fora de l’aigua. Pesen la major part del dia caminant avant i arrere ininterrompudament dins dels confins de les seues vides mutilades, confins definits per les seues anades i vingudes repetides a l’infinit, a l’interior d’un món de xarxes metàl·liques. P. 118.

(3) Conseqüències. Els comportaments estereotipats d’aquesta classe són un clàssic símptoma de la penúria psicològica. Altres gests repetitius (per exemple, saltar per les parets de les gàbies, així com els moviments rotatoris del cap) tenen el mateix significat. Els visons de granja (però, també tots els animals per a pells posats en les mateixes condicions), empresonats a un entorn artificial i sense la possibilitat d’expressar el seu natural desig de moure’s i nedar, manifesten signes de neurosis al millor cas, i de psicosis al pitjor ...

(...) El canibalisme, desconegut entre les raboses a la natura, no és un fenomen rar a les granges. P. 118.

(4) Afirmació desconnectada. El Chinchilla Industry Council, en nom de les granges de xinxilla de tot el país, ens voldria fer creure que la indústria de les pells “aplica mètodes humans als animals criats y [s’esforça] per a evitar-los patiments inútils a cada fase de la seua vida”. Probablement, aquest és el motiu pel que el Chinchilla Industry Council considera el trencament de cervicals i l’electrocució anal com a mètodes acceptables.

(...) A Washington es pensa que les granges d’animals per a pells són l’autèntica encarnació de la humanitat. Els representats d’aquesta indústria parlen el seu mateix idioma. “Pel benestar dels animals”, afirma la Fur Comission USA, “la tradició i l’actual legislació es funden en la premissa que el dret de l’home a utilitzar els animals per al seu propi interès, comporta la responsabilitat de tractar-los humanament”. De fet, “hui, els animals per a pells estan entre els animals millor tractats del món” (...) una afirmació que, tràgicament, fins i tot podria ser autèntica. P. 118-119.

ANIMALS SALVATGES. (1) Indústria. Si la producció de pells intactes no constitueix un seriós problema per als criadors, si es converteix, sovint, en un malson per als caçadors d’animals salvatges de pell. Les pells d’aquests animals poden estar tan ensangonats i fetes malbé com per a resultar inútils per a fins comercials.

Aquest “malbaratament” (com se’l defineix) a vegades és produït per l’agressió de l’animal atrapat per un depredador natural. Altres vegades les pells es fan malbé a causa de les temptatives frenètiques dels animals atrapats per a alliberar-se o, simplement, es perden perquè l’animal aconsegueix escapar després d’haver-se amputat a mossegades l’extremitat atrapada.

Friends of Animals (FOA), que ha mantingut durant anys una campanya en contra de les pells, estima que ¼ part dels animals capturats per les seues pells (625.000 a l’any) es “perden” exactament per aquesta raó ...

Als EUA, els ceps i els llaços són les trampes més utilitzades. Els llaços atrapen els animals pel cap, el coll o la part superior del cos; els ceps, per una extremitat (...) Aquest mètode és tan cruel que fins i tot l’AVMA l’ha criticat. Malgrat Això, fins hui, els esforços legislatius per a prohibir el seu ús als terrenys de propietat federal no han tingut cap èxit.

(...) Els animals que viuen en contacte directe amb l’aigua, com a visons i castors, tampoc es lliuren de la caça amb trampes. Per a aquests animals s’utilitzen, sovint, trampes col·locades a nivell de la superfície de l’aigua. Els visons poden lluitar fins a 4 minuts per a alliberar-se, els

castors, 20. Al final, moren per ofegament. D’aquesta manera, els animals “perduts” per automutilació o altres motius, són relativament pocs. P. 119-121.

(2) Conseqüències. FOA considera que aquests animals poden tardar fins a una setmana (la mitjana és de 15 hores) abans de morir o ser matats pels paranyers.

(...) S’ha comparat el trauma físic que pateix l’animal amb el de la porta d’un cotxe tancada amb violència sobre els dits d’una mà. En opinió de l’etòleg Desmond Morris, el shock que pateixen els animals atrapats “és difícil d’imaginar, ja que aquests animals no aconsegueix comprendre el que els està succeint. Es troben bloquejats, no poden escapar. Sovint, la seua reacció instintiva és mossegar el metall de la trampa, trencant-se les dents, o la d’amputar-se a mossegades l’extremitat atrapada”.

(...) Qualsevol que siga el tipus de trampa utilitzada, a tots els casos funciona indiscriminadament, sense possibilitat de distingir entre animals per a pells i altres, com ànecs, aus rapinyaires i animals de companyia. Els caçadors de pells (demostrant així tota la seua compassió) defineixen aquestes víctimes com a “animals fem”. Ja que els caçadors de pells no estan obligats a registrar el nombre d’”animals fem” capturats o matats, és difícil fer una estimació del citat fenomen. FOA considera que el nombre total de víctimes ronda els 4-6 milions d’individus a l’any (...) és a dir, 14.000 al dia o 10 cada minut. P. 119-120.

(3) Afirmació desconnectada. S’han fet vàries temptatives per a dissenyar trampes més “humanes”, una idea amb tant de sentit com la de la “matança humanitària”. En lloc de les maixelles d’acer han fabricat, per exemple, ceps amb coixinets amortidors. Cap d’aquestes iniciatives ha tingut èxit als EUA, i el cep tradicional amb maixelles d’acer continua sent utilitzat (no es sap amb quina freqüència) pels prop de 100.000-130.000 caçadors, malgrat que fins i tot l’AVMA haja condemnat aquesta pràctica a causa de la seua crueltat.

Als països de la UE, pel contrari, l’ús de ceps amb maixelles d’acer ha estat declarat il·legal el 1995. Dos anys després, la UE, Canadà i Rússia signaren l’Agreement on International Humane Trapping Standards, un pacte l’objectiu real del qual, malgrat la retòrica sobre els “ceps humanitaris”, consisteix en difondre la ficció moral que existeixen trampes gentils, compassives i misericordioses. P. 120.

ASTRACANS. Corders perses o ovelles karakul. (1) Indústria. Son les pells i les robes amb detalls de pell importats de països d’Àsia Central, com Afganistan i Uzbekistan. Aquestes pells procedeixen dels fetus o els nounats de les ovelles karakul (també coneguts com a corders perses). Quan més creixen els corders, més s’allisa el seu pel: d’espès i rull, es fa llis. Però, com que es paguen els preus més elevats per les pells més rulles, denses i suaus, els corders es maten a una edat que va des dels 15 dies abans del naixement fins a 1-3 dies després. La mort d’uns corders abans del seu naixement comporta, també, matar la mare, cosa que, en un primer moment, resulta difícil d’entendre. Per què un granger mataria una femella criadora?

Una vegada més, la resposta està en els diners. Una pell de fetus d’ovella karakul arriba a un preu fins a dues vegades més que el d'una pell de les mateixes dimensions obtinguda de corders nounats; efectivament, per aquesta última es paguen fins a 12.000$, però per la primera s’arriben a pagar fins a 25.000$. Ralph Lauren i Karl Lagerfeld estan entre els modistos que utilitzen els corders perses. Fendi i Neiman Marcus estan entre les tendes que els comercialitzen. P. 126.

(2) Conseqüències. La web de la Humane Society of the United Status (HSUS) conté un vídeo realitzat el març de 2000 per un investigador clandestí. El film “mostra una ovella prenyada, tirada a terra, que és degollada i esbudellada per a treure-li el fetus, “la matèria prima” dels abrics de pell i altres articles de moda” (...) El grup animalista holandès Bont loor Dieren estima que es maten 4.000.000 de corders a l’any. Fan falta 60 per a confeccionar un abric de dimensions mitjanes. P. 127.

CUIR i altres pells colrades. (1) Indústria. Als EUA, s’utilitza la pell de porcs, cabres, corders, cavalls, serps, daines, granotes, taurons, bisons, zebres, cangurs, aligàtors, llangardaixos, anguiles i elefants. Dins d’aquest negoci, les pells d’origen boví superen amb escreix les obtingudes de tots els altres animals.

Els països de la UE són els principals proveïdors de pells, amb Itàlia al capdavant, seguida d’Espanya. Altres exportadors són Xina, Corea del Sud, Brasil, Pakistan, Tailàndia, Índia, Canadà i els EUA. Amb l’avanç de la globalització, la producció de pelleteria està trobant nous nínxols a Àsia i Amèrica del Sud.

Com és fabriquen les peces de pell i cuir? Quines són les fases des de l’escorxador fins a les tendes de roba?. Heus ací un resum, per Elliot Gang:

“El procediment bàsic consisteix en separar la pell del cos, polir-la dins d’una solució de sal i bactericides i, per últim, remullar-la per a netejar-la i rehidratar-la.

A continuació, es tracta amb sulfurs i hidròxid de calci per a llevar més fàcilment pels i possibles restes de carn.

La pell passa més processos químics (i sulfurs), es neutralitza, i es posa novament a remull (normalment a una solució d’àcid sulfúric) per a que absorvisca els agents que possibiliten el colrat. Aquest es realitza amb sals de crom.

S; s’escorre i es seca, abans de tornar a treballar-la per al seu ús final”. P. 128.

(3) Ecologia. Si pensem que s’utilitzen molts agents químics, és perquè en efecte és així. I a partir d’aquesta constatació, sorgeix una legítima preocupació per la salut dels treballadors i per la contaminació del medi ambient (...) No fa falta ser un ARA per a oposar-se a la producció de pell i cuir, però un ARA ha de ser-ho necessàriament. P. 128-129.

(4) Conseqüències. Una mostra del molt poc que sabem sobre els articles de pell (...) consisteix en preguntar-nos a quin país es tracta millor les vaques. És probable que molts contesten que aquest país és Índia. I ens equivocarem.

Un vídeo realitzat clandestinament per PETA-Índia mostra vaques velles, malaltes i coixes, obligades a caminar centenars de quilòmetres, o amuntegades a camions que circulen sorollosament per camins de terra. Molts animals moren durant el viatge. Molts més queden ferits. Uns estan tan exhausts que es deixen caure a terra i, igual que altres downers, han de ser arrossegats a la força cap a l’escorxador. Els que encara poden aguantar-se drets, són empentats amb punxons; per a que no s’aturen, els treballadors de l’escorxador els freguen els ulls amb pebreres i els trenquen la cua (...) Les vaques d’aquest vídeo –primes, raquítiques, poc més que pell i ossos- es maten per la seua pell i no per la seua carn. Tot Això, a un país on es creu que les vaques són sagrades. Si Gandhi pogués veure com tracten hui les seues volgudes vaques, apartaria la mirada amb horror i disgust. P. 129.

(2) Afirmació desconnectada. Mentre tots els americans (s’espera) rebutgen les peces de roba confeccionades amb pells de gossos i gats i, comparativament, molt pocs compren les pells d’altres animals, portar roba de cuir és tan normal com prendre’s una tassa de cafè pel matí. I no només bovina. P. 128.

Moltes persones creuen que comprar productes de pell i cuir és un fet moralment irrellevant. Al cap i a la fi, la pell procedeix d’animals que, en tot cas, moriran per a produir carn. P. 129.

A banda del cas de l’Índia, tant els grangers com els economistes saben que els guanys de la indústria de la pell constitueixen un ingrés necessari per a la supervivència de la indústria ramadera. Criar animals és car, i els ramaders no poden permetre’s renunciar a aquest 10% d’ingressos que els arriba dels “subproductes” animals i, en primer lloc, de la pell. Com ens recorda Gang, “les xifres proporcionades pel govern i la indústria indiquen que el valor de la

pell correspon al 6-7% del valor de l’animal sencer, és a dir, a poc més de $2.000 milions anuals als EUA.

Amb un marge de mitjana del 2%, molts grangers es veurien exclosos del mercat si els consumidors boicotejaren el mercat de la pell. De fet, cada vegada que comprem articles a pèl, recolzem els abusos que pateixen els animals (...) Les vaques i els porcs utilitzats per a produir calçat, cinturons, caçadores i altres articles i peces de roba, són els mateixos que es crien en condicions deplorables (...) Per tant, comprar objectes de pell, no és una acció moralment irrellevant. P. 129.

GOSSOS i GATS. (1) Indústria. Cada any, a Xina i altres països del sud-est asiàtic, es maten 2 milions de gossos i gats, segons les estimacions de l’HSUS, per les seues pells. Aquestes pells són utilitzades per a la producció d’objectes que s’exporten per tota Àsia, Europa i els EUA. Aquests productes van des dels animals dissecats, fins als ornaments per a caputxes i jaquetes. Els abrics exigeixen més de 20 gats o 12 gossos, i el nombre d’animals augmenta quan s’utilitzen cadells.

La majoria dels criadors són petits (constituïts, com a màxim, per un centenar d’animals) encara que l’estat de penúria cruel a la que estan sotmesos siga inenarrable. Els gats a pèl curt i els pastors alemanys són els animals favorits per la riquesa de la seua capa. La cria d’aquests animals és deplorable, sense cap consideració per la seua qualitat de vida.

Els mètodes de matança són horribles. Els amos dels gats els estrangulen o pengen o, després de penjar-los, els ofeguen tirant aigua per les seues goles. Els gossos se’ls penja amb un cable metàl·lic que els talla la gola, mentre es debaten inútilment per a alliberar-se; si no, després d’haver estat penjats, són degollats i deixen que moren dessagnats. L’escorxada és immediata, sovint, fins i tot abans que l’animal haja mort. En aquestes condicions tan bàrbares, l’anestesia ni es contempla ---P. 127.

(2) Afirmació desconnectada. Si a la Xina se’ls mengen, no hauria de sorprendre que s’utilitzen també les seues pells. Els occidentals fan substantivament el mateix quan utilitzen els bovins per a carn i cuir. Per què Hauríem de pensar que els xinesos es comporten diferent?. P. 127.

Com a mínim, els xinesos (i el mateix val per a qui mata els corders perses) no ens diuen que es preocupen pel benestar dels animals o per tractar-los humanament.

(...) Els nord-americans s’escandalitzaren quan, a partir de 1997, l’HSUS desemmascarà el comerç internacional de pells de gossos i gats, especialment en saber-se que les peces de roba venudes als EUA acabaven realitzades amb pells d’aquests animals, encara que etiquetats d’altra forma (per exemple, com a peces confeccionades amb pells de llop xinès o asiàtic). Els nord-americans protestaren, al·legant que no s’hauria de treure les pells a gossos i gats. És la seua pell, els pertany a ells, no a nosaltres. Matar gossos i gats per les seues pells no és civilitzat i és èticament inacceptable. Els ARA no podien estar més d’acord. Però nosaltres pensem que Açò també val per a la pell d’altres animals.

(...) Per a nosaltres, és una ocasió per a canviar de perspectiva. És tan senzill (o difícil) com reconèixer que l’estat moral de castors i coiots, visons i foques, no és diferent del de gossos i gats (...) Amb l’expansió de la consciència animalista, i amb el nostre canvi de perspectiva, no podem deixar de considerar igual uns que altres. P. 127-128.

FOQUES. La caça a l’Atlàntic nord-oest. (1) Història. Cap d’aquestes massacres és més vergonyosa que la que es perpetra cada any contra les foques de l’Atlàntic nord-oest. Molt abans que els europeus s’establiren a les terres que hui són el Canadà i Groenlàndia, la supervivència de les poblacions autòctones depenia de les foques. Caçadors per subsistència, els habitants originaris mataven només el que necessitaven per a la seua supervivència. Els nouvinguts no tardaren molt en canviar dràsticament la situació (...) L’autèntic mercat era, i és,

el de les pells de les foques. Amb el pas del temps, la indústria de les pells ha ocupat el lloc dels caçadors autòctons.

Hui, el nombre de foques que es maten al Canadà i Groenlàndia (500.000 és una estimació prudent; el 2003 es mataren 300.000 només al Canadà) representa la massacre més gran de mamífers marins del món. Als dos països s’ha demanat un augment de les quotes per al 2003. P. 121-122.

Es diu que els missioners cristians hagueren d’enfrontar-se a serioses dificultats quan recorregueren a la metàfora de “Corder de Déu”, en la temptativa de convertir els esquimals (...) Aleshores, els missioners substituïren el corder per un kotik, terme que en esquimal significa “cadell de foca”. És difícil imaginar una elecció millor. Com observa Wilfred Grenfell, “aquest animal, de natura gentil i indefensa, amb ulls innocents i commovedors, que descansa amb la seua capa perfectament càndida sobre un bressol de gel, és probablement el millor substitut que la natura pot oferir”. Així doncs, per què no matar uns quants milers a l’any? L’home és, de veres, l’obra d’art de la creació. P. 126.

(1) Indústria. La major part de les víctimes (aproximadament el 95%) són foques arpa cadells, joves i adultes. Observadors independents consideren que al voltant del 80% dels animals matats té entre el 12 dies i l’any d’edat.

Definir aquesta activitat com a “caça” és un exercici de creativitat lingüística (...) Hi ha unes foques amb els seus nadons tombades al gel; donat que no són velocistes, les foques es reuneixen en petits grups d’absoluta Innocència. Després, hi ha els “caçadors” valents, que les garrotejen a mort amb unes maces amb claus (pals amb un ganxo a una extremitat) o amb els seus rifles. Potser algú veu en tot Això alguna cosa semblant a una cacera? ...

Com succeeix sovint, també respecte a la caça de foques existeixen diferents opinions. Per exemple, no hi ha acord sobre el nombre de “caçadors” implicats; o sobre la importància que té aquesta pràctica per a l’economia del Canadà i Groenlàndia.

(...) Només poques persones (aproximadament 1/3 de les 15.000 activitats comercials que aconsegueixen la llicència necessària) prenen activitat a la caça. Així mateix, estic convençut que els lectors no trobarien dificultat comprendre que, una vegada sumats tots els costos (incloent les ajudes governamentals i altres formes indirectes de recolzament) la caça a Canadà i Groenlàndia, probablement, donarà pèrdues. La raó per la que aquesta caça continua existint és política, no econòmica.

Aquesta caça continua perquè només uns polítics que no volen oposar-se realment als interessos de la potent indústria del comerç de foques, i als de l’encara més poderosa indústria pesquera. John Efford, el Ministre de Pesca i Agricultura de Terranova, parla en nom d’aquests interessos econòmics quan afirma: “Voldria veure aquests 6.000.000 de foques –o qualsevol que siga el seu nombre- mortes i venudes, destruïdes o cremades. No m’interessa el que els passe [...] Quantes més moren, més feliç seré”. P. 122-123.

(3) Crisi de la indústria. A partir dels anys 1960, una opinió pública cada vegada més atenta començà a demanar amb força l fi de la caça de foques (...) Caçadors vestits de negre garrotejen a mort cadells indefensos, amb els seus grans ulls i la seua capa blanca, la sang innocent dels quals flueix sobre el gel. Com a resposta a aquesta proposta, el legislatiu canadenc prohibí la matança de cadells de foca d’edat inferior a les dues setmanes de vida (edat en la que inicien la muda i perden la seua capa blanca). Igual que altres normes que pretenen regular la caça, aquesta restricció es compleix més amb les infraccions que amb el seu respecte. Les inspeccions es produeixen esporàdicament. Groenlàndia és, al menys, suficientment honesta com per a dissociar-se de la hipocresia canadenca ...

A partir de 1983, els Països de la UE vetaren la importació de pells de cadells de foca. Als EUA existeix una prohibició semblant, a l’empara del Marine Mammals Protection Act de 1972. No

fou difícil preveure els efectes d’aquestes normes: el mercat de les pells de cadells de foca s’enfonsà exponencialment. P. 123.

(4) Recuperació. Hui, les pells de foca de millor qualitat s’exporten a Noruega (un país que no forma part de la UE) per a la producció d’abrics i cuir, mentre que a Canadà, el repugnant sabor de la carn de foca és “modificat” (gràcies a generoses subvencions estatals) amb additius químics que l’haurien de proporcionar un sabor semblant al salami o de la mortadel·la.

El pes polític d’una posició tan irracional no hauria de ser infravalorat. El 1994, la indústria canadenca de les foques estava lluny de ser pròspera; el 1995, després de la institució de les “ajudes per a la carn”, la caça de foques havia tornat als nivells de 1975 ...

Altre factor que ha contribuït a revigoritzar la caça de foques al Canadà ha estat el mercat dels seus penis. Productes tonificants que contenen extractes d’aquest òrgan es consumeixen, sobre tot, a Àsia, per les seues qualitats afrodisíaques (...) En un passat no molt remot, els penis de foques sencers es venien per preus que podien arribar als 500$. Amb la introducció de la Viagra per al tractament de les disfuncions sexuals masculines, el mercat dels penis de foca s’ha reduït a menys d’un ¼ del que era només fa poc anys. P. 123-124.

Per què continua la massacre de les foques? Fonamentalment, pel guany econòmic. Hi ha gent que ven les pells i gent que cobra un xec per cada transacció comercial. Si altres persones deixaren de comprar els productes fets amb pells, carn o oli de foca, tota aquesta tragèdia acabaria ràpidament. Això és tot el que fa falta. Només un mínim canvi de comportament per part d’un nombre relativament petit de gent. A banda d’Això, si els polítics tingueren el valor d’encarar-se davant els interessos dels caps de les indústries de la caça de foques, pesquera, i de les pells, la massacre anual podria cessar. Vist des d'una òptica política, el destí dels animals depèn del nostre vot. P. 126.

(5) Reflex corneal. El respecte dels reglaments sobre la caça, al Canadà, estan sota control del Department of Fisheries and Oceans (DFO). Aquests reglaments preveuen, entre altres, que els caçadors verifiquen el reflex corneal, per a assegurar-se que l’animal està mort abans de procedir a escorxar-lo. La valoració del citat reflex exigeix que es copeje les foques als ulls per a veure si tanquen les parpelles. P. 124.

(6) Conseqüències. Els patiments als que es refereix la doctora Roberts, són reals i tràgics. Algunes foques son bastonejades amb bats de beisbol. Aquelles a les que disparen, sovint moren lentament, després d’una llarga agonia. Altres, ferides però encara conscients, s’arrosseguen sobre el gel. Malgrat les afirmacions oficials, moltes foques són escorxades vives (...) Un estudi científic independent portat a terme per un grup de veterinaris el 2001, conclogué que, al menys, el 42% de les foques son escorxades vives. El que significa 130.000 foques a l’any. P. 124.

(7) Afirmació desconnectada. Mary Roberts, una veterinària independent: “He vist les proves de vídeo de l’IFAW [International Fund for Animal Welfare] ha recollit durant la temporada de caça de foques de 1998. Encara que hagués passat un any des que els films s’hagen distribuït, el 1999, resultà evident que ni el DFO, que és el responsable d’aquesta cacera, ni la Canadian’s Sealers Association, que sostenen que la mateixa està “ben reglamentada”, feren res per a assegurar-se que les foques no patiren i que les normes del Marine Mammal Regulations i del Codi Penal canadenc fossen respectades”.

La doctora Roberts no és una animalista radical, sinó una respectada professional que ocupà el càrrec de presidenta de l’Animal Care Review Board amb el fiscal general d’Ontario, així com el de directora d’Animal Welfare a l’Ontario Veterinary Medical Association. P. 124.

Només amb la publicació del llibre de Mickey J. Dwyer, Over the Side, Mickey. A Sealer’s First-Hand Account of the Newfounfland Deal Hunt, els lectors ho han entès perfectament. La realitat és molt pitjor del que podríem imaginar. Amarats per una cultura que educa en la crueltat, els caçadors cauen a abismes als que cap ésser humà no hauria d’arribar mai. El

següent és un exemple de la mà de Dwyer: “(...) La quantitat de barbàrie que un assumeix depèn de quant de temps s’està exposat a ella. Una vegada, poc després del començ de la cacera, havia apartat 10 caps [de foca] que utilitzarem durant dues hores per a jugar a “futbol”. Era com jugar a hoquei, però en lloc d’utilitzar sticks, utilitzaven els arpons per a llançar els caps entre els dos pals de la meta, marcada amb dues carcasses agonitzants (...) Al final, ulls, dents, fragments de crani i mandíbules, tot estava disseminat pel gel. Fou Darrel qui guanyà, encara que tots ens divertirem molt”.

(...) Ens neguem a creure el ministre canadenc de Pesca, el senyor Thibault, quan afirma que “els canadencs atorgar gran valor als mètodes humanitaris de cacera. En qualitat de ministre desitge aprovar aquest valor i vetllar per a que la caça de foques es porte a terme humanament i complint els reglaments actuals”.

Parlar, en aquest context, de mètodes i de tracte “humanitaris”, és molt més que deshonest. Fins i tot el Govern canadenc ho sap. En efecte, estan tan segurs que les foques són tractades “humanament” que han prohibit fotografiar o filmar aquesta cacera per part de “persones no autoritzades” ...

Rebeca Aldworth, de l’Inernational Fund for Animal Welfare de Canadà, no es deixà acoquinar. Heus ací algunes de les coses que veié durant la massacre de 2003: “Els mètodes de matança són cruels. Un caçador copejava amb un bat una foca, mentre ella estava immòbil. El caçador començava a escorxar-la, per sovint la foca tornava a moure’s. El caçador tornava a copejar-la amb el bat. La foca es quedava quieta i ell seguia escorxant-la. Per regla general, el caçador acabava d’arrencar-li la pell mentre aquesta seguia movent-se”. P. 124-125.

Segons la clàssica actitud que tendeix a culpa les víctimes, les foques son considerades com a les responsables de la disminució del bacallà de l’Atlàntic nord-oest. El nombre excessiu de foques fa que consumeixen massa peix i, per Això, és necessari reduir la seua població (...) Tan recentment com novembre de 1999, els biòlegs marins demostraren que “el nombre de foques matades pels caçadors [...] supera de 2 a 6 vegades el nivell previst per un programa genuïnament ‘preventiu’”. No és l’excés de foques el que origina la disminució del bacallà; l’explicació ha de buscar-se en l’esgotament dels recursos pesquers a causa de la indústria del sector. P. 126.

LLANA (1) Indústria. Peces de llana merina, poden trobar-se a totes les tendes de roba (...) Molts consumidors no coneixen l’origen de la llana, a banda que prové d’Austràlia.

Les ovelles merines són la resposta de la indústria a una forta demanda econòmica: com maximitzar la quantitat de llana produïda per cada ovella? Aquesta és la resposta de la indústria: augmentant la quantitat de pell a cada ovella (...) Una pell llisa ocupa una superfície x a la que creix la llana; una pell arrugada, que es plega sobre ella mateixa, com la barrera coral·lina, ocupa una superfície x+y, donant una major superfície que permet obtindre més llana de cada ovella.

(...) Aquestes ovelles posseeixen aquest tipus de pell perquè, durant generacions, els criadors australians les seleccionaren per a aconseguir aquesta característica. Tindre ovelles de pell arrugada representa un benefici pels criadors que, d’aquesta manera, maximitzen la quantitat de llana que produeix cada ovella. Però Això no és un benefici per a les ovelles. P. 129-130.

Sempre arriba el moment que les ovelles merines ja no produeixen llana de qualitat. Per a aproximadament 7 milions d’ovelles cada any, Açò significa ser destinades al mercat d’Orient Mitjà de la carn de carner. Les carreguen a la força en grans bucs de diverses plantes, alguns dels quals poden transportar fins a 125.000 animals. Es passen 3 setmanes a la mar, i en ocasions més, apilonades a espais que impossibiliten fins i tot els moviments més mínims. Una vegada arriben al destí, a Iran o Iraq, sempre i quan hagen sobreviscut (moltes arriben mortes) les descarreguen, les empenten i les punxen de nou, vàries vegades, fins que moren horriblement al sacrifici ritual. P. 131-132.

(2) Larves de tàvecs. Quan les ovelles merines orinen i defequen, les dejeccions s’infiltren als plecs de la seua pell. Els tàvecs, tot buscant un lloc humit on posar els seus ous, escullen aquests plecs. En menys d’un dia, les larves s’obren i es posen de seguida a buscar la font més propera d’aliment que, quina casualitat, és justament l’ovella amfitriona. Si no es cura, les voraces larves poden expandir-se a altres bandes del cos de l’ovella i, literalment, matar-la als pocs dies. Cabres i gossos també poden veure’s infestats pels tàvecs, especialment si pateixen incontinència. La mort es produeix per la pèrdua de líquids i proteïnes de la sang. P. 130.

(3) Mulesing. Amb el temps, la indústria llanera ha trobat una solució al problema gràcies al mulesing, el nom del qual procedeix del seu inventor, J.H.W. Mules, un criador australià d’ovelles del segle passat. Amb un ganivet afilat, els grangers tallen un tros de pell gros de la regió perianal amb la convicció que, una vegada sanada la ferida, ja no tornaran a eixir els plecs als que els tàvecs poden posar els seus ous. En altres paraules, per a eliminar el problema dels tàvecs, els criadors tracten d’eliminar (al menys, en part) justament la característica pell que seleccionaren durant generacions.

Òbviament, la ferida supurant, que tarda 3 o 5 setmanes en curar-se, ofereix per ella mateixa un entorn humit que atrau els insectes (...) “Després del mulesing, els corders es recargolen i corren lateralment, com els crancs, amb la vana temptativa d’alliberar-se del dolor”. P. 130.

(4) Llimadura de dents. El llimat de dents (...) segons els criadors hauria d’allargar la vida de les ovelles (...) Es llimen les dents fins la geniva o es tallen just per sota d’aquesta, mitjançant moles o freses de disc; en els dos casos, aquest mètode deixa al descobert les terminacions nervioses. Igual que el personatge interpretat per Dustin Hoffman en Marathon Man, les ovelles no són anestesiades. I com en el mulesing, després de la intervenció no se’ls subministra cap analgèsic. P. 130-131.

(5) Altres intervencions. Les ovelles merines estan sotmeses també a altres formes de dany físic directe, com les mosses a les orelles (per a la identificació), tall de les cues i, per als mascles, la castració. Tots aquests procediments es realitzen quan les ovelles tenen pocs dies de vida, sense cap tractament per a reduir a alleugerir el dolor. La castració pot realitzar-se de tres maneres diferents: amb ganivet, amb una eina que lacera el funícul espermàtic o mitjançant la lligadura de l’escrot. P. 131.

(6) Esquilada. La indiferència cap a allò que senten els animals és una característica, també, de l’esquilada (...) Jennifer Greenbaum descriu així la realitat de l’esquilada: “Es tiren les ovelles a terra i s’inmobilitzen, amb les potes en l’aire, mentre la maquineta per a esquilar passa per tot el seu cos. Tant en l’esquilada manual com en la mecànica, les ferides cutànies són freqüents. Una esquilada distreta, a més, pot ferir les mamelles, el penis i altres apèndixs i lligaments. Durant l’esquilada mecànica, les ovelles queden immobilitzades per uns torns aplicats al morro [...] L’ovella, fins i tot, pot morir si un esquilador particularment violent el posa en una posició que el causa danys a òrgans vitals, quan l’ovella està malalta o quan el procediment el causa un shock particularment greu [...] [Després de l’esquilada] les ovelles, nues, tornen a les pastures, on poden patir greus cremades o congelació”. P. 131.

(7) Afirmació desconnectada. Si aquestes lesions físiques de les ovelles us semblen cruels, és perquè ho són efectivament, segons M.D. Kirby, president de l’Australian Law Reform, cada any les ovelles són sotmeses a 50 milions d’intervencions invasives que, de realitzar-se sobre gossos i gats, es considerarien com a maltractament. Tots aquests procediments, cadascú dels quals viola el dret de l’animal a la integritat física, són perfectament legals si les víctimes són les ovelles (...) Des de l’òptica dels grangers, allò important és maximitzar la producció de llana, i com que el patiment dels animals no entra en el càlcul econòmic, no hi ha motiu per a prendre-ho en consideració.

(...) Si realment existís quelcom com l’etiquetat transparent, aquest reflexaria els últims i macabres dies de les ovelles merines. Heus ací l’etiqueta que voldria proposar: “Aquesta llana

prové d’ovelles que s’han passat la vida sotmeses a abusos de tot tipus per al profit d’alguns humans, i per al desig d’altres humans d’anar a la moda. Aquestes ovelles foren després transportades i sacrificades sense pietat, perquè més humans volen enriquir-se i menjar la seua carn” ...

(...) Les ovelles són criades per la seua carn i llana per a lucrar-se; com major siga el guany, millor haurà estat la inversió. El paradigma cultural reina sobirà (l’única finalitat dels animals és la de satisfer els desitjos i necessitats humanes). Segons aquest paradigma, les ovelles, així com els altres animals de granja, només tenen dues raons per a existir: ser menjades i ser portades pels humans. P. 131-132.

VINCIANS. Alguns nens semblen haver nascut amb el que definiria amb el terme de consciència animalista. Des de petits, aquests nens posseeixen la facultat de comprendre el misteri de la vida interior dels animals, de la vida “que flueix darrere els seus ulls”. No és que algú els haja ensenyat, no és quelcom que han d’adquirir, no és una conclusió a la que arriben després d’una llarga sèrie de raonaments científics i morals ...

El que vull dir és que, ja des de l’edat més tendra, alguns nens són capaços d’empaititzar amb els animals, de convertir la vida de”l’altre” en part de la pròpia d’una forma tan profunda com per a sentir-se realment emparentat amb ells ...

(...) Com poden aquests nens formidables saber el que saben? (...) Saben que el que succeeix als altres és important perquè ho coneixen (...) Aquest coneixement determina la manera en la que aquests nens, després, decideix comportar-se. P. 34-35.

M’agrada definir aquests nens amb el terme de vincians, del nom de Leonardo da Vinci (1452-1519) el més gran exponent del Renaixement italià (...) Molt menys notori, però igualment important per a les nostres consideracions, és l’amor innat de Leonardo pels animals (...) “Rei dels animals –així [l’home] es defineix [a ell mateix]. Diria, més be, rei de les bèsties, sent tu la més gran, perquè les cries per a que t’entreguen els seus fills per a omplir el teu estòmac, que has convertit en una tomba per a tots els animals” (...) “Per a produir formatge, s’ha de rober la llet dels petits de les bèsties”. P. 35.

No hi ha molts ARA vincians (...) Per a la majoria dels ARA, la comprensió inicial dels animals es fonamenta en un coneixement de segona mà. Educats exitosament, hem interioritzat de manera acrítica el paradigma cultural dominant. P. 36.

Kim Bartlett, qui, amb Merrit Clfton i el seu fill Wolf publicà Animal People, va descriure la seua experiència en aquests termes: “Crec que el procés educatiu mitjà dels nens (en quant a religió, sistema escolar, menjar carn o freqüència de la violència) [...] té l’efecte d’ofegar i bloquejar el creixement de qualsevol de les seues qualitats innates. Podrieu tenir un fill nascut en estat de gràcia que, després, es perd completament a causa del procés educatiu”. P. 39.

El recorregut d’Eddie cap a la consciència animalista s’inicià en el moment que se’l demanà cuidar d’un gat (...) Eddie experimenta quelcom que defineix com un canvi de percepció. P. 36. M’agrada comparar aquest sentit seu amb l’experiència connectada de les il·lusions òptiques, com quan mirem la imatge ací reproduïda (...) Mentre que abans veia els animals com instruments a disposició dels éssers humans, quelcom per a menjar, portar posat o amb el que experimentar, ara començava a veure’ls com els veuen els vincians, com individus únics, amb una vida pròpia, necessitant protecció. P. 37.

The WITNESS. Al 2000, dos directors independents, James La Veck i Jenny Stein, distribuïren The Witness. Aquesta pel·lícula conta la història intrigant d’Eddie Lama, un dur novaiorquès que havia acceptat el paradigma cultural dominant durant gran part de la seua vida.