Sumari

Editorial Festa Major ........................................................................................................................................................................................ 3

Dossier La Festa al segle XIX ............................................................................................................................................................... 4XAVIER RIPOLL

Les Festes Majors del barri després de la Guerra Civil...................................................................... 10NICASI CAMPS

Temps de canvis ............................................................................................................................................................................ 18JOSEP M. HUERTAS

Pregoneres i pregoners de la Festa Major ..................................................................................................... 20JOAN CARLES LUQUE

La festa major en imatges ............................................................................................................................................... 22

Temes El vapor de la llana: trajectòria històrica .......................................................................................................... 28MARTÍ CHECA

Barcelona Activa........................................................................................................................................................................... 36ANTONI OLIVA

75 anys de l’Atletic Poblenou ........................................................................................................................................ 38MONTSERRAT SINTES

El David, un fórmula 1 fet al Poblenou. Fàbrica Nacional de Cyclecars David ......... 42JORDI FOSSAS

Ulls a l’infinit: Miquel Clivillé, un noucentista poblenoví reivindicat.................................... 46BERNAT CASSAIGNE BORRÀS

Plaça de la Llibertat d’Expressió ................................................................................................................................ 52JOSEP M. HUERTAS

Entrevista Tres Poblenovins superen els cent anys ............................................................................................................. 56NICASI CAMPS, YOLANDA PIRLA I LUNA, ELENA DE LA CRUZ ASTASIO

Dietari Agenda de l’any ............................................................................................................................................................................ 62

CONSELL DE REDACCIÓ: Nicasi Camps, Elena de la Cruz, Jordi Fossas, Josep Maria Huertas, Joan CarlesLuque, Andreu Mitjans, Robert Nebot, Antoni Oliva, Pere Parera, Yolanda Pirla, Josep Sarsanedas,Montserrat Sintes.

REDACCIÓ: Arxiu Històric del Poblenou. Carrer de Pallars, 277 - 08005 BARCELONA Telèfon 932 664 441http://www.geocities.com/Athens/Acropolis/3324

ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC: Joan Lluís Quilis

IMPRESSIÓ: Tam Tam - Ramón Turró, 100-104 - 08005 BARCELONA

FOTO SUPERIOR COBERTA:Festa Major. La Rambla, el Casinol’Aliança a l'esquerra.Setembre 1956

FOTO: BRANGULI

Festa MajorEDITORIAL

2 3

P er fer aquest nou número d’Icària ens hem posat la nostra millor cara

i la roba més elegant i ens hem anat de festa. El que us proposem és un

recorregut per les Festes Majors del nostre barri en tres moments ben

diferents. Que comenci, doncs, la festa!

D’entrada ens situem al convuls i ja llunyà segle XIX. A partir d’un repàs a les

nombroses publicacions locals de l’època, en Xavier Ripoll ens porta a conèixer

com es forjaren unes festes populars i sornegueres i, també, com es reflectiren

a les celebracions molts dels esdeveniments que marcaren el segle, ja fos local-

ment o mundialment. Des de la conflictiva annexió de Sant Martí a Barcelona

fins a les pèrdues de les colònies i la crisi econòmica, sense oblidar les males con-

dicions de vida dels treballadors i la conflictivitat social.

Fem un salt endavant i visitem la grisa i magra postguerra. En Nicasi Camps

fa un detallat recorregut per les festes sota el franquisme. Amb la prohibició de

tot el que recordés el passat i la imposició d’una nova escenografia, sempre ben

assajada. Però també amb l’alegria que volia venir als balls, als carrers guarnits,

a les pinyates i a les activitats per a la canalla.

I per acabar el recorregut, uns apunts d’en Josep Maria Huertas sobre els anys

1974 a 1977, temps de canvi, com diu el títol. No solament perquè moria un

règim i en naixia un de nou, sinó també perquè la crisi començava a deixar al

barri un tel de decadència industrial que vam trigar a treure’ns de sobre.

Per complementar el repàs, en Joan Carles Luque ens parla dels pregons i els

pregoners, que des de l’any 1979 s’ocupen d’obrir les festes.

No podia faltar un recull gràfic de més d’un segle de Festa Major. Hi trobareu

fotografies, programes, cartells i ressenyes de diaris. Són el testimoni d’un barri

que a mitjan setembre sap oblidar penes i diferències i surt al carrer a celebrar

la seva Festa Major.Jocs a la Festa Major 1956. Plaça Dr. Trueta F. MONTEJANO

La festa al segle XIX

Retrobar el present en el passat és unafórmula habitual per aplicar en algunsaspectes històrics. Les festes majors for-men part d’aquest emmirallament en eltemps, perquè bona part de les activitatsque avui s’hi desenvolupen no són mésque un procés de continuïtat –actualit-zat– de les que se celebraven fa més d’unsegle, i que van quedar reflectides a lapremsa martinenca, que va aparèixerentre el 1872 i el 1898 a través de vint-i-set publicacions, de les quals nomésdues eren totalment en català.

La Festa Major del Poblenou no sem-pre es va fer pel setembre. Fins al 1872se celebrava l’11 de novembre, data ofi-cial de celebració de Sant Martí de Pro-vençals. El canvi de data l’explica el diariEl Provensalense, del 17-11-1895:

«Cuando se abrió al culto la iglesiaque actualmente es Parroquia del Tau-lat, como que su patrona fue SantaMaría y regalo de la esposa de un fabri-cante la imagen de la Purísima Concep-ción que adorna su altar mayor, los feli-greses de aquella parroquia celebraroncon festejos extraordinarios la fiesta desu patrona y á medida que fue poblán-dose aquella barriada y se constituye-ron sociedades recreativas, fue aumen-tando la importancia de aquella FiestaMayor á la cual asistía el Ayuntamientode este pueblo, concurriendo á las fies-tas religiosas en corporación y sin quenunca hubiesen celebrado fiestas porSan Martín. Este estado de cosas duróhasta el año 1872 en que los habitantescomprendidos en la Parroquia del Tau-lat determinaron trasladar su FiestaMayor al mes de septiembre.»

El Poblenou –o barri del Taulat, comse l’anomenava sovint en aquella època–no era l’únic cas; de fet, a Sant Martí, eldarrer trimestre de l’any s’hi celebravenquatre festes majors, localitzades alPoblenou, el Clot, la Sagrera i la carre-tera de Mataró, per raó de la topografiadel municipi. Aquesta divisió en elcalendari festiu va ser deplorada peralguns diaris locals del moment, que

que «donantli cada barri lo carácter defesta de tot Sant Martí, creant verdadersllassos de germanó que deuhen existirper pertanyer tots á un mateix poble»(21-9-1884).

La celebració de la festa el setembreno treu que hi hagués algun dissidentnostàlgic que preferís continuar cele-brant-la pel novembre, com ara elCasino Colón que, el 1889, encara s’ad-heria a la data oficial.

Comissions de festesEls agents socials que van fer possible lesfestes majors populars –enfront de lesoficialistes– van ser els mateixos veïns.Organitzats en comissions de festes, lapreocupació principal dels seus repre-sentants ja era l’econòmica, que enaquells moments es resolia per mitjà dedonatius, una operació que obligava apresentar posteriorment un estat decomptes públic i detallat:

“Se nos ha pasado para su inserción elescrito que suscribe la Comisión de fes-tejos públicos, que con celo trabaja paraque todos los habitantes de esta feligre-sía puedan participar de las diversionesque se propone llevar á cabo durante losdias de nuestra próxima fiesta mayor.También se nos ha notificado que algu-nos vecinos de la calle de Mataró traba-jan con plausible actividad con el fin deamenizar las mismas fiestas.

»Comisión de Festejos. Los indivi-duos que la componen y suscriben, sinperjuicio de admitir á cuantas personaslo deseen, manifiestan al público delbarrio del Taulat que en la tarde de hoyy probablemente mañana, pasarán ádomicilio para recoger el donativo deaquellas personas que convengan encelebrar con festejos públicos, la pró-xima fiesta mayor. Advierta el público,que el número é importancia de talesfestejos serán proporcionados á las can-tidades recogidas; y que en el númeropróximo de este periódico, insertará estaComisión un estado de lo recaudado éinvertido.» (Eco del Taulat, 8-9- 1872)

La procedència social dels membresque formaven les diferents comissionssovint estava relacionada amb el tipusd’entitat. No era el mateix el veïnatgevoluntari de la comissió de festes d’uncarrer que els representants de la Junta iels socis de l’Aliança; per als sectorsbenestants del barri –i municipi–, for-mar part d’una comissió implicavaassolir un cert poder i protagonismesocial. Algunes de les activitats que s’hirealitzaven durant la festa reforçaven laimatge de solidesa –i classisme– d’unaentitat. És el cas dels balls engalanats iels actes de caritat de la Societat L’A-liança, que denotaven ostentació debéns i generositat paternalista.

«[…] La Comisión de festejos públi-cos con celo trabaja para que todos loshabitantes de esta feligresía puedan par-ticipar de las diversiones que se proponellevar á cabo durante los dias de fiesta.También se nos ha notificado que algu-nos vecinos de la calle de Mataró traba-jan con plausible actividad con el fin deamenizar las mismas fiestas.» (Eco delTaulat, 8-9-1872)

Però la major part dels voluntaris quefeien possible les festes sortien dels sec-tors populars, que en garantien l’orga-nització, els guarniments dels carrers il’aixecament dels envelats. La festagarantia el reforçament dels papershabituals de la gent i dels vincles de soli-

DossierDossier

4 5

Suplement del diari local Al Eco del Taulatpublicat el 1872, on es detallen tots els actes de les festes del barri

Portada del diari de Sant Martí El Vigilante del 1877, on apareix el programa de la Festa Major de l’encara barri del Taulat

sols es va arribar a esbossar una coordi-nadora d’entitats amb l’objectiu demancomunar-se per a la confecció delsprogrames i els festeigs. Altres publica-cions, com ara el diari en català L’Archde Sant Martí, veien inevitable la seces-sió festiva per motius geogràfics, encara

veien com s’esmicolava la festa única dela població martinenca, alhora que esdispersaven els esforços de participacióen l’organització festiva i es donava pocrelleu als actes. Davant de tot això, algu-nes persones van intentar –sense èxit–tornar a unificar les diverses festes, però

en el grau de divertiment dels socis,l’elegància dels balls o els guarnimentsde carrers i envelats a cura de les comis-sions o les entitats era una preocupacióconstant en les gasetes de la premsamartinenca en què, d’altra banda, abun-den les referències a les senyores com el«bello sexo», la «ignorancia», la «ino-cencia» i altres expressions sexistes delmoment.

«Podemos y aun debemos decir queha sido este año lucida la Fiesta Mayoren la barriada del Taulat. Varias de suscalles estaban adornadas y especial-mente de del Triunfo. En cada uno delos estremos de la rambla se levantó unarco. En el del que desemboca en lacalle Mayor constaba de tres grandesarcadas; la central mas elevada que lasotras dos. En la parte superior veíase elescudo de la población y debajo de estese leía lo siguiente: “Fiestas y Ferias delTaulat”.» (La Unión de los Pueblos, 18-9-1887)

daritat, l’inici d’un període de relaciósocial, d’establiment de lligams i de con-tactes personals necessaris per a la vidacol·lectiva. La festa –a més del seu com-ponent lúdic– engendrava noves amis-tats, prometatges, relacions professio-nals, etc.

Activitats de tota menaA grans trets, les activitats festives esdividien entre les de caire religiós, espe-cialment les relacionades amb els pro-grames de festa major oficialistes i queincloïen els oficis solemnes cantats, elrosari, les processons, el retoc de cam-panes, etc., i les culturals i recreatives,que òbviament eren les que dominavendins de l’univers festiu en forma de tea-tre, concerts, balls, sardanes, corals, cer-caviles, jocs infantils i populars, focsartificials, toros, etc., i eren les tres pri-meres –sobretot la del ball– les més con-corregudes. Les competicions esportivesencara no estaven generalitzades i eslimitaven a finals d’aquell segle a cursesde velocípedes o de dones amb càntirssobre el cap. Capítol a part era l’enlaira-ment de globus aerostàtics, un especta-cle molt apreciat. Pel que fa a les corri-des de toros (toretes), alguns gasetillersde l’època els qualificaven de «bárbaros»i «denigrantes».

Els actes de caritat formaven part deles actuacions d’algunes entitats com apart de la festa. És el cas de L’Aliança,que hi repartia certa quantitat de carn,arròs i pa a un nombre determinat degent necessitada; o bé a través de subs-cripcions: «En medio del fausto y la ale-gría, ha habido quienes convencidos deque mientras unos la celebrarían conmás ó menos desahogo, había otros quefaltos de recursos […], no podían éstoscelebrarla en modo alguno.

»[…] De esos desaventurados, deesos infelices se acordó La Alianza […],abriendo una suscripción entre sussocios […] 750 pesetas fueron el resul-tado de dicha suscripción. Cantidadrelativamente crecida pués si bién figu-

falta es que se abandone algún tanto elasendereado método de los farolillos ylas banderolas y se adopte algo más el delos certámenes y las cosas útiles.

»[…] Podemos fomentar los certá-menes industriales, las transaccionesfabriles, los concursos teórico-prácticosde aquello que más íntimamente estáenlazado con nuestra vida social, y deeste modo sacar honra y provecho de loque hoy sacamos únicamente esparci-miento y algazara.» (El Porvenir, 9-9-1894)

La festa complia una funció evasiva;allunyava temporalment dels mals decap quotidians, de la rutina i dels pro-blemes socials del moment:

«Todo va mal. Oígase á un políticoque no coma del presupuesto, á uncomerciante, á un industrial, á un capi-talista, á un obrero, todos dicen esto vamal. Los negocios se paralizan y el trabajo méngua. ¿Cómo olvidar pues, ó mejor dicho, cómo salir siquiera

momentáneamente de ese mar de tribu-laciones y desdichas?

»Ocho dias atrás encontramos elmodo. Invitados cortesmente á los fes-tejos con que celebró su fiesta mayor elbarrio del Taulat, allí acudimos y en élolvidamos las quejas y los lamentos delpobre y del rico, del fabricante y delobrero. No lo duden ustedes, una fiestamayor es capaz de convencernos de quela marcha social ha cambiado.

»Desde el capitalista más opulento almás humilde operario, todos modificansu habitual modo de vivir […]. El fabri-cante cierra la cárcel y permite al obreroque respire un par de dias el aire libre.(El Vigilante, 16-9-1877)»

Alhora, la festa relaxava els costums iinvertia certs valors establerts que esnotaven sobretot en els balls, com ara elmajor consum d’alcohol o els acuditsatrevits. Era com un desfogament enmassa però que acabava en el restabli-ment de l’equilibri social. L’èxit assolit

Dossier Dossier

6 7

ran en la lista personas de posición desa-hogada, los más son simples obreros queviven con el producto de su jornal.» (LaUnión de los Pueblos, 18-9-1892)

Des del punt de vista d’organització,les festes majors s’articulaven de maneraprivada –aquells actes celebrats en lesrespectives entitats– o pública, com araels balls dels envelats; i la gresca i les tra-dicions al carrer, com ara les corals, lessardanes o els castellers. Les activitats espresentaven ordenades en el temps, dinsdel marc d’un Programa de Festa Major,i és que el factor «temps» era important,ja que comportava un canvi per unsquants dies en els costums (anar a dor-mir més tard, etc.). El temps festiu ésantagònic del laboral, i més en el marcd’una barriada industrial i treballadora.

«Fue notable en todos conceptos elconcierto vocal é instrumental, dirigidopor el inteligente maestro de coros, D.José Anselmo Clavé, que la Sociedad LaAlianza verificó en su entoldado. Elajuste y precisión habidos en todas laspiezas del programa dieron una pruebaevidente de la reputación que goza esedistinguido músico-poeta, como tam-bién el buen concepto en que se tiene laacreditada Orquesta dels Fachendas deSabadell.» (Eco del Taulat, 22-9-1872)

Un programa estàndard de festamajor de la segona meitat del XIX eraaquest:

«Programa Fiesta Mayor barrio Tau-lat:

Dia 8. A las 7 de la mañana saldrá unpregonero con dos tambores anun-ciando la fiesta por toda la parroquia.

A las 10, sortija de caballos en la callede Guald-Ras (Ciudad de la Plata) convarios premios. A las 11 llegarán las dul-zainas haciendo la pasacalle.

A las 4 de la tarde, corrida de toretesen un cercado de la calle del cementerio.A las 8, función dramática en el teatroLa Alianza, poniéndose en escena eldrama L’Hereu y la pieza La Maruja. Alas 10, baile en el entoldado de la calle deS. Pedro.

Dia 9. Diana de dulzainas. A las 8 ymedia, concierto vocal-instrumental,por los coros Apolo, Fraternidad deGracia y Euterpe, formando un con-junto de 100 coristas y 30 profesores delGran Teatro del Liceo.

A las 2 de la tarde, sortijas infantilesy otros juegos en varias calles. A las 3.sardanas en varios puntos y cucaña en laplaza del Arangade, continuando losbailes al son de las dulzainas. A lamisma hora, bailes en los entoldados deLa Alianza y de la calle de S. Pedro.

Noche: continuan los bailes en loslocales indicados.

Dia 10. Cucaña en varios puntos;seguirán por la mañana y tarde sardanasy bailes en las mismas horas del diaanterior y en los referidos entoldados.

Observaciones: los bailes que ten-drán lugar en el entoldado de la calle deS. Pedro serán públicos, siendo el pre-cio de entrada 8 reales en los de la nochey 4 en los de tarde.

Habrá servicio especial de tram-viaspara los que deseen regresar á Barcelonaal terminar los bailes de noche.» (ElVigilante, 9-9-1877)

En aquest programa, les «corridas detoretes» formaven part dels actes:

«Dejamos sin describir la corrida detoretes porque no sabemos si fue unensayo para los años venideros ó undesengaño para los aficionados. Fortunafue que, no obstante de tanto desbara-juste, no hubo incidentes deplorables sise exceptua la triste muerte de aquellospobres irracionales que huian de losracionales como el cordero huye dellobo.» (El Vigilante, 16-9-1877)

Aquesta darrera ressenya no ens hade fer creure que tothom participava enactes festius més que discutibles; hihavia sectors que defensaven una festamajor més culta:

«[…] En San Martín se trabaja y seprospera, hay todo lo indispensablepara hacer una fiesta mayor útil á la parde bella. Lo que falta es algo de cohe-sión, de unidad, de estímulo; lo que

Número 29 d’El Eco de las Afueras del 1884, on es detallen els actes de la festad’aquell any a la Sociedad La Alianza i el Casino del Triunfo

Article publicat al periòdic polític“L’Arch de Sant Martí” del 21 desetembre de 1884 on es posa demanifest el rebuig a la celebració, elsdies 14,15 i 16 de setembre, de lafesta major al Poblenou –FestaMajor del Taulat– independent deSant Martí.

Número de Las Afueras del 1880, on surt una notícia sobre la Festa Major delTaulat

A final de segle, entre els diversoscarrers guarnits, destaquen, atenent-nosals noms d’aleshores, els carrers deWad-Ras, Major, passatge de Rovira,Llatzeret, passatge de Cantí, Pujadas,Sant Pere i Barri de la Plata.

Les casetes d’atraccions representa-ven un negoci petit i rendible. Les peti-cions per instal·lar-les a la Rambla erennombroses. Als botiguers i a les tasquesdel passeig i rodalies també els provava,tot i les habituals tronades del setembreque més d’una activitat havia aigualit.

«Debido sin duda á la menuda y con-tinuada lluvia que cayó, la fiesta mayordel barrio del Taulat ofreció poco atrac-tivo, pues hubo necesidad de suspenderla mayor parte de festejos públicos queestaban anunciados. […] De maneraque á no haber sido los diversos casinosde la barriada, la fiesta mayor ni hubierapodido dársele el nombre de tal, y á queel mejor atractivo para el público, elramillete de fuegos artificiales, resultóuna “pifia” por efecto de la humedadque se dejó sentir. (La Voz de las Afueras,16-9-1888)

»En la Rambla del Triunfo era impo-sible transitar por ella. Todo el lado Eestaba cuajado de garitas, que vendíanalfeñiques, pañuelos, sortijas, aderezosde similor y mil otros objetos de quin-calla. En la parte O vimos algún saca-muelas y algún “sacadinero”, amén deun entoldado de que nos ocupamos enotro lugar.» (La Unión de los Pueblos,20-9-1891)

Els obrers no sempre estaven «per festes»Com altres indrets populars, Sant Martíde Provençals va patir una forta conflic-tivitat social al llarg del segle XIX: nom-broses vagues el 1854, una greu crisiindustrial deu anys més tard, gran con-flictivitat laboral durant la dècada delsanys setanta i vuitanta, etc. Problemesals quals cal afegir les epidèmies moti-vades per la manca d’infraestructura deserveis sanitaris a conseqüència del caos

urbanístic que afavoria els interessosdels propietaris fabrils. Tot plegat vadesanimar més d’una Festa Major.

Malgrat tot, el municipi va esdevenircentre d’atenció de molts immigrants dela resta d’Espanya, cosa que va ocasio-nar un creixement demogràfic i unaconcentració obrera a Sant Martí. Nou-vinguts que a poc a poc es van anar inte-grant a la nova terra.

«[…] No faltarán expatriados en supatria que al son de peteneras y jotasecharán una cana al aire con sus canta-res por el estilo: “Fiestas en extraña tie-rra poco son y poco valen; los cantaresde mi pueblo esos sí que son cantares.”Que no es decir poco, cuando ni esextraña la tierra que habitan, ni sus can-tares tienen más valor en otras partesque aquí.» (La Voz de las Afueras, 13-9-1891)

Però no tots els treballadors i les tre-balladores, inclosos els menors, podiengaudir de la festa, perquè els torns labo-rals o, simplement, el cansament quearrossegaven motivat per la duresa delstreballs manuals i els llargs horarisfabrils feien que més d’un s’ho pensés.

«Mientras unos se acicalan lo bas-tante para producir buen efecto en ladiversión á que van á tomar parte, otrostoman las herramientas para irse al tra-bajo; es decir, que mientras aquellossudan divirtiéndose, estos sudan traba-jando.» (El Vigilante, 12-9-1875)

Tot i que els actes oficials, les publi-cacions, els programes, etc., es fessin encastellà, els sectors populars continua-ven expressant-se en català i mostrantl’estimació per la seva terra, entre altresmaneres per mitjà de la celebració d’ac-tivitats tradicionals catalanes durant lesfestes.

«Es la Festa Major una festa emi-nentment catalana y com á tal devémestimarla ab totas nostras forsas, ella esuna penyora inequívoca de la manera deser de nostres antepassats y debém reve-renciarla sense parar may.» (L’Arch deSant Martí, 9-11-1884)

L’abril del 1897, Sant Martí de Pro-vençals va ser annexat a Barcelona. Mal-grat la disconformitat dels seus habi-tants i els esforços de la premsa marti-nenca per frustrar l’agregació, l’annexióva ser un fet. Quan les festes majors vanarribar, els ànims del veïns no eren elsmateixos dels anys anteriors:

«[…] Así es que la fiesta de San Mar-tín descontando los festejos de las socie-dades, resultó deslucida, desanimada ymuy lluviosa, dando á la localidad talestado de tiempo, un aspecto monó-tono, indiferente y sombrío, como que-riendo significar que no siendo SanMartín ya un pueblo independiente,débanse los vecinos excusar de prepararningun alegre entretenimiento que pormodo directo trasciende al dominiopúblico.» (Las Afueras de Barcelona, 14-11-1897)

Anècdotes de festaLa pèrdua de les colònies espanyolesd’ultramar a la darreria d’aquell segle vatrastocar l’opinió pública i, també, lavida política i econòmica. El desànim esva estendre entre els veïns dels barris deSant Martí –annexats a Barcelona– ientre els gasetillers de les publicacionsen castellà:

«La fiesta mayor de la barriada delPueblo Nuevo este año no da señales devida. Y se explica que así suceda, puescon las actuales circunstancias y tristezasque no solo afligen al pais sino que afec-tan profundamente los bolsillos decuantos deseáramos divertirnos, instan éinducen á suprimir festejos que en otrosaños se celebraban con regocijo y aguar-dar el próximo que seguramente lasituación de España no será tan crítica.»(Las Afueras de Barcelona, 11-9-1898)

Anècdotes a part, no hi mancaven lesapostes, que devien posar el punt méslúdic de la festa:

«En las próximas pasadas fiestas delPueblo Nuevo tuvo lugar una apuestaconsistente en hacer entrega de 50 ptas.á Juan Giró si permanecía todo el día

expuesto á las agudezas y ocurrenciasdel público sin reirse lo más mínimo.No hay por qué decir que los chascarri-llos de todas clases menudearon durantediez horas consecutivas, pues quienlograra hacer reir al Giró tenía ofrecidoun premio de 25 ptas. Ni por esas. Másserio que un Sócrates estuvo el Giróescuchando frases gedeónicas y chistesepigramáticos, y transcurrido el tiempoprefijado, se le hizo entrega de las 50ptas.» (El Provensalense, 20-9-1896)

Industrials i propietaris amb interes-sos a la barriada sovint eren blanc delscomentaris de periodistes que coneixienles dures condicions de vida i de treballdels treballadors de l’època.

«Nunca hubiéramos creído que enun pueblo como San Martín, y en plenafiesta mayor se verificaran actos propiosde un país por civilizar.

»El Sr. Godó, que todos ya conocenpor sus “humanitarios sentimientos”,mandó construir un entoldado exclu-sivo para sus trabajadores, al efecto lesrepartió varias invitaciones, más comose repartieron tan profusamente (según

creemos unas ¡8 mil!) al inaugurarse elentoldado, el domingo por la noche, fueinvadido por un sin fin de personas, queno hubo otro remedio que llamar á laguardia civil de acaballo y á variosmunicipales, que dieron varias cargas álos “invitados” para restablecer la con-fusión que se produjo en los primerosmomentos. Esto fue la “sinfonía”.

»[…] ¡Cuánto más hubiera estadoacertado Sr. Godó repartiendo el dineroempleado en aquella babel, para lospobres de aquella barriada ó tal vez paralos mismos trabajadores! El desprendi-miento del Sr. Godó ni ha ensalzado ála fiesta mayor, ni á la cultura, ni á lamoral y decencia pública.» (La Unión delos Pueblos, 20-9-1891)

Els polítics –la majoria dels qualseren còmplices dels sectors econòmicsdirigents– tampoc no s’escapaven del’escarni.

«En estos momentos entró el Sr.Gobernador de la provincia […]. Al lle-gar el Sr. Antunez al palco escénico sen-tóse en el trono destinado á la Reina defiesta, por lo que hubo quién creyó que

8 9

esta vez seria Rey y no Reina el que pre-sidiría la repartición de los premios. ElSr. Agustí y demás individuos de la Juntano sabían, preocupados, que partidodebian tomar y así transcurrieron unos 5minutos; hasta que el Sr. Agustí se deci-dió, cobrando aliento para ello, á deciral señor Gobernador que no era aquel elsitio que debía ocupar en dicha fiesta.

»Entonces pasó á ocupar un “tabu-rete” que hizo las veces de silla ó sillónpresidencial de nuestro Ayuntamiento.Ante este cámbio hubo un chistoso queexclamó: –¡Qué descenso tan rápido ynotorio; pasar de un trono á ocupar untaburete! ¡Por los clavos romanos!» (LaUnión de los Pueblos, 19-9-1886)

La Festa Major del Poblenou sempreha abraçat aquells trets definidors de lesfestes populars de qualsevol comunitat,com són el protagonisme de la gent i lafesta del poble i per al poble, enfront dela continuïtat de les festes tradicionals ide la rigidesa de les festes oficials.

XAVIER RIPOLL

Concís programa de festes de la parròquia del Taulat aparegut al setmanari La Unión del 1879

Portada de les mateixes dates però un any més tard: la parròquia ha esdevingutja el barrio del Taulat

Dossier

Dossier

11

Les Festes Majors del barri desprésde la Guerra Civil

En aquest ampli dossier sobre les festesmajors del barri que presenta la nostrarevista Icària, se’m demana que parli deles celebrades després de la GuerraCivil.

Diuen que no és correcte que unescrigui parlant en primera persona.Sempre ho he cregut així i he procuratseguir aquesta norma, però avui, comque els records són tan vius, demanopermís als lectors per fugir una micad’aquest precepte i amb els meusrecords humanitzar els programes ofi-cials de la Festa Major dels anys 1940-1948, que tenim la gran sort de guardar,i entre uns i altres ens ajudaran a perfi-lar molts aspectes d’aquells temps.

Antecedents històricsAbans, però, creiem que seria necessarisituar-nos, encara que només sigui depassada, uns noranta anys abans perparlar dels seus orígens. Com totssabem, el barri es va configurar cap allàl’any 1850 a l’entorn d’una capella sotal’advocació de Santa Maria del Taulat idedicada a la Puríssima Concepció, queté la diada el 8 de desembre; per tant, laFesta Major va quedar establerta en taldata. Però l’any 1872, els nostres avant-passats, cansats de fer la festa quasi al’hivern, van demanar a les autoritatscivils i eclesiàstiques celebrar-la el 12 desetembre, dia del Dolç Nom de Maria.Posteriorment, al·legant que el dia 12sempre plovia, es va passar al segon diu-menge de setembre, però… sempre hacontinuat plovent!

Tenim poca, quasi nul·la, docu-mentació d’aquest llarg període denoranta anys, però per la conversa delsnostres veïns de més edat sabem quesempre es va anar fent, més o menysanimada al llarg dels temps.

Al nostre Arxiu tenim unes quantesexcepcions: uns programes de mà deFesta Major del Centre Moral dels anys1926 i 1929, que podrien ser d’avuimateix, i unes fotografies prou elo-qüents. Una de les fotografies, de la

dècada 1920-1930, és del carrer de Puja-des, quasi davant de la Tintoreria Bar-celonesa, on veiem no solament uncarrer guarnit, sinó també el que s’ano-menava un envelat descobert, amb llot-ges i tot. En una altra, el carrer de MariàAguiló amb Llull guarnit indicant-nosl’any: 1921. I en una tercera, una imatged’uns dotze anys més tard la Ramblatocant al carrer de Joncar, on podemveure els clàssics barracons ambulantsde fira que solien acompanyar les atrac-cions.

La Festa major als anys quarantaDiem els anys quaranta, però el 1939 jas’havia celebrat. En sóc testimonidirecte. Tenia 7 anys i feia vuit mesosque havia arribat al barri. Estava malalt,enfebrat, i em va venir a buscar unaambulància per portar-me a l’Hospitalde Sant Pau. Enmig de la febrada i la set–es veu que havien prohibit donar-meaigua– vaig veure un esclat de barraquesde fira, música i alegria pertot arreu, iem sembla recordar, o m’ho va fer veurela febre o la imaginació, els famososcaballitos, la popular atracció que giraamb animals de fusta, principalmentcavalls, que, al mateix temps que l’apa-rell gira, ells pugen i baixen.

La propaganda del RègimEn els programes oficials d’aquests anysno hi manca mai una arenga del «Dele-gado de Propaganda del Distrito y Pre-sidente de la Comisión de Festejos».Unes vegades signa només amb el càrreci d’altres ho fa amb el nom complet:José Segura Sanfeliu. Hem seleccionatunes quantes de les seves «perles»:

De l’any 1940, comença així: «ElMovimiento Nacional Sindicalista rein-corpora a la nueva España lo tradicio-nal, típico y glorioso, ya que es reflejode sanas costumbres y honrosas haza-ñas.» Després continua: «La ola de libe-ralismo, en su marcha arrolladora, seinfiltró con preferencia en esos reductos

de auténtico espititu patriótico, deste-rrando la paz hogareña para semblar ladiscordia y el odio.» I continua: «Hasido preciso una Guerra larga y difícilpara llegar a la implantación de unnuevo Sistema en el que todo ello ésincompatible.» El final lògic és: «UNA,GRANDE y LIBRE.» El 1942 diu: «Nadamejor que el léxico falangista, orienta-dor de la España recuperada a costa desangre y dolor […].» I el 1943 afirma:«[…] a los hogares laboriosos y humil-des del más humilde y laborioso barriobarcelonés, las sonrisas y el calor que elCaudillo, providencial conductor de losdestinos de España, quiere que sea labase de su grandeza.» I per reblar més elclau, els de la Comisión afegeixen:«GRATITUD a nuestro GLORIOSOCAUDILLO, que está haciendo de ESPA-ÑA un oasis de paz venturosa y fértil.»

I el Delegado continua el 1944: «[…]Se impone una sincera meditación paradar amplia cabida en nuestro interior ala gratitud que debemos a quien hasabido librarnos de tales desastres desde1936 a 1939.»

El 1945 seguia: «[…] Entregarse avariadas diversiones donde predominala admiración por las damas ricamenteataviadas de ceñidos y cimbreantestalles, con peinados complicados pararealce de rostros siempre tentadores(?)[...].» Finalment fa una menció a la fi dela Segona Guerra Mundial: «El derechoa participar en forma definitiva a a losbeneficios de la Paz […].»

El 1946 s’acaben les arengues delDelegado de Propaganda però conti-nuen, encara que una mica més mode-rades, les de la Comisión.

La nostra parla va continuar bande-jada del programa oficial fins al 1974,quan, encara que la Salutación fos encastellà, el text ja era català. I el 1975,per primera vegada, es va fer totalmenten la nostra llengua, fins i tot el PuebloNuevo de la portada va passar a serPoble Nou, que és com s’escrivia ales-hores.

Dossier

10

Nens i mares en un berenar popular al passatge de Cantí cap al 1950

La Junta de Festes posa al passatge de Cadena (dècada dels anys cinquanta)

Barcelona –sense dir el nom–, el gover-nador civil, una comissió oficial i uncomitè executiu presidit per un veí, elsenyor Mani, delegat d’Educación yDescanso, un secretari i vuit vocals, totsells representants d’entitats del barri.

Ah! En aquest any 1945, el capitàgeneral i el governador civil havien estatrellevats, ara eren José Solchaga i Barto-lomé Barba. És la darrera vegada queaquests càrrecs s’esmenten pel nom dequi els ostenten.

El teatre i altres espectaclesL’art de Talia ha estat sempre la based’entitats com el Centre i ho era d’Edu-cación y Descanso, que alternava ambla sarsuela. Per tant, per Festa Majorprocuraven fer alguna obra sonada.Repassant les comèdies d’aquells anysveiem que són bandejades les escritesen català. Només l’any 1946 semblenhaver rebut una forta empenta. De lescinc representades, quatre són catalanes.

Els presidents d’Honor, els de la Comissió, les autoritats, etc. Els paraments del Règim creava unasèrie de presidències d’honor, de comis-sions efectives, i d’autoritats convidadesque feien feredat. Posem com a exempleel programa de l’any 1944. Entre els pri-mers figuraven el tinent d’alcalde delDistricte X, el senyor Carlos de Monto-liu, baró d’Albí (?); el Concejal-Dele-gado del Distrito y Jefe de FET y de lasJONS, el senyor Pedro Fonfreda Puig, iel rector de Santa Maria, mossèn PiusBosch Creus. La Comisión era formadapel president, el sotspresident, el secre-tari, el tresorer i el vocal. De ben segurque tots ells eren gent amant del barri ino necessàriament franquistes. Entre lesautoritats invitades hi trobem el capitàgeneral de la IV Regió Militar, José Mos-cardó, i el governador civil Antonio deCorrea Veglison. Altres anys hi trobemcom a presidents d’honor l’alcalde de

Però els anys següents tornem a perdreper dos a un, tres a dos, etc.

Al Casino, durant tres anys seguits esva representar òpera, i també sarsuela,igual com a Colón i a Can Descanso. AlCentre i a La Pau, més esporàdicament.El 1940 també es va representar teatre isarsuela en un misteriós «Salón de Fies-tas del Gran Café de la Victoria».

Més tard, la Comissió va fer sortir elteatre al carrer, concretament a la plaçade la Piscina.

Els carrers guarnitsJa hem dit que, els anys vint, els carrerses guarnien, però es van deixar de feramb la guerra i, els primers anys de ladècada del 1940, mentre que a altresbarris es feia, al nostre no. Va costararrencar una mica, però després es vananimar força. En sóc testimoni, ja quetot i viure a la Rambla, la finestra de lameva habitació era al passatge de Cantí.El primer any en què consten va ser el

La carrossa de l’Esbart Montseny passant davant del Tío Che a la cavalcadadel 1961 BRANGULI

DossierDossier

12 13

1943, i s’esmenta als carrers de Llatzereti Marià Aguiló, entre Joncar i Pons iSubirà.

Després van seguir Amistat i MariàAguiló, en els seus diversos trams.També el carrer de Pujades (entre Bilbaoi Lope de Vega), fins a fer-hi passar eltramvia 53, i Lutxana (entre Pujades iPallars), fins al moment de fer-hi circu-lar el troleibús F.P. També en un punttan allunyat del centre com el passatgedel General Bassols, més conegut com apassatge de la Cadena, i alguns altrescarrers com ara Pallars amb Rambla,Curtidors, Tortellà, Enna, Bac de Roda,Castanys, Lope de Vega, passatge Casa-mitjana, etc. Anys més tard, en treure eltramvia 41, s’hi va afegir el Wad-ras (araDr. Trueta) entre Granada i Badajoz. Elspremis per ser els millors carrers erenatorgats per la Comissió de Festes i lesquanties eren bastant minses; al llargdels anys van ser diversos els carrers que

van obtenir premis. A part dels premisoficials, el passatge de Cantí –no sócpartidista– popularment va tenir dosanys d’impacte. Un, quan arran de lapel·lícula de Walt Disney Pinocho, vanguarnir-lo amb escenes del film, i a mésvan presentar un nen del carrer com elPinotxo. L’any següent, van tornar a ferforrolla amb «Xauxa, és un país moltgran», amb el carrer ple d’arbres d’onpenjava tot tipus de menjar, i presentantdos pagesos, el Tano i la Tuies, i el seu fillde visita a Xauxa.

El carrer de l’Amistat també va asso-lir un gran èxit amb el tema d’un altrefilm, La Canción de Bernardette, sobrela vident de Lourdes. Fins van obtenirel permís de la Paperera Godó per tallarel pas de la fàbrica. Però hi va haver dis-crepàncies pel fet d’adornar un llocd’esbarjo amb una temàtica religiosa.Coses de l’època, però la sang no vaarribar al riu.

Cap allà la dècada dels anys seixanta,es va produir una crisi alimentada per lanovetat de la televisió, ja que tothom esquedava a casa i els caps de setmana enfugia amb el 600, i ens vam quedar sensefestes als carrers. Al programa de l’any1965 només s’esmentava el passatge delGeneral Bassols i el carrer de MariàAguiló entre Llull i Pujades. D’aquestllarg parèntesi no ens en vam recuperarfins a uns vint anys més tard.

El ball als carrers i a lessocietatsNo cal ni dir-ho. El ball formava part dela major part de la programació tant alscarrers com a les societats recreatives–Casino, Colón, Pau, Artesana– i cadaun procurava anunciar-los amb la mésextensa quantitat de qualificatius. D’aquesta manera, teníem ball, amb elsnoms següents: «escogidos», «selecto»,«de gala», «de 10», «extraordinario»,

«de sociedad», «populares», «deslum-brante», «lucido», «perfumado», «gran»,«solemne», «lucidísimo», «magnífico»,«ochocentista», «de confetti», etc. A partd’aquests, els de carrer tenien mésadjectius: «del farolillo», «de la silla»,«de sobremesa», «multicolor», «delcaramelo», «discofónico» –o sia ambdiscos–, etc. Encara que aquests carrersportaven igualment orquestres, segura-ment més assequibles per a les sevesbutxaques –però res de conjunt de tres,quatre o cinc músics, sinó autèntiquesorquestres de catorze o més membres–però entre setmana, generalment erasense música en directe. I sobretotdurant el dia funcionava el «disco-dedi-cado», allò de «Pepito dedica a unachica rubia maravillosa la canción…», ial cap d’una estona senties: «Una chicarubia dedica a un muchacho muy sim-pático con bigote, el disco…». Tots ambtema amorós, cosa gens difícil. D’aquells

anys i per les finestres que donaven alpassatge de Cantí, encara recordo lle-tres senceres d’aquelles cançons.

Els balls del Casino eren consideratsmés fins, amb orquestres de fama i, enalgun cas, com el ball de deu, amb lesnoies amb vestit llarg. Els de Colón i LaPau eren més populars i els músics noeren tan coneguts.

Sardanes i «danzas regionales»Sardanes, poques, però se’n van fer deseguida. Ja figuren al programa del 1940.Alguns anys fins i tot promogudes per lamateixa comissió oficial, però «casual-ment» en llocs tan allunyats, i no volempas dir que els pocs habitants d’aquellsindrets no hi tinguessin dret, però fer-lesa «Pedro IV, esquina Pujadas, junto alpaso a nivel del tren de M.Z.A.» i «frentea la parróquia del Sagrado Corazón» voldir alguna cosa que no és pas descentra-lització, sinó mala milk, que diria aquell.

Tot i aquesta aparent tolerància, elCentre va tenir problemes en intentarprograma-les juntament amb un con-curs poètic en català, i el seu EsbartDansaire Santa Maria era anunciat coma «conjunto de danzas regionales», cosaque li continuava passant, anys moltmés tard, a l’Esbart Montseny.

Esports i altres activitatsL’Agrupació Excursionista Icària, elClub Natació, la Penya Ciclista, la Socie-tat Colombòfila, el CD Júpiter, el Frentede Juventudes, el Frontón PuebloNuevo, entre altres, se sumaven a laFesta Major amb diversos actes i provesesportives: marxes atlètiques, carreresde bicicleta, volada de coloms, acampa-des, partits de futbol, rugbi, «pelotanacional», etc. També Educación y Des-canso oferia partits de «balompié» illuita lliure, i el Centre i La Pau, de bàs-quet, tennis de taula i torneig d’escacs.

El regidor Leoncio Domènech a les festes de la Mercè del 1955, envoltat de camisesblaves

Les autoritats locals inaugurant una exposició a l’envelat del carrer de Taulat amb laRambla. Darrere apareix el regidor Leoncio Domènech. Any 1964

Missatge del Delegado de Propaganda del Distrito y Presidente de la Comisión de Festejos inserit al programa de festes del 1940

15

I, no cal dir-ho, jocs de tota mena pera la mainada: carreres de sac, trencarl’olla. I a més, en tots els carrers es feiala tradicional xocolatada o el berenar, enels quals molt sovint eren convidats elsmenors acollits a l’asil, o Protección deMenores, del barri.

També era molt corrent els concur-sos d’imitadors de cantants i còmics. Apoc a poc van anar venir les proclama-cions primer de miss o reines i desprésde pubilles d’entitats o carrers. Al deCastanys (1948) es va fer un concursde «Belleza masculina», amb juratfemení! Més endavant van començaraltres modes: bingo, majorettes, gim-canes, cineclubs, castells de sorra, elpasacalle –que amb el temps va esde-venir cercavila–; més tard s’inicià elpregó, els recitals de la nova cançó, lesproclamacions dels Premis Sant Martí,etc.

Els caballitos o els caspolinos Però per damunt de tot això, el PobleNou tenia fama de tenir el millor i elmés extens parc d’atraccions de totamena. En cap altre barri no hi podríemtrobar una cosa igual. Els motius erendiversos: per l’amplada dels seus carrersi per ser alguns un cul-de-sac que noprovocava problemes d’espai, i les líniesde transport públic –autobusos i tram-vies– eren poques i estaven concentra-des en uns carrers molt concrets. Peròno hi era aliena la família Orús, empre-saris d’aquest ram, coneguts com elscaspolinos.

En obrir nous carrers o línies detransport, les atraccions van anar direc-ció a Taulat, fins a fer el salt mortal allloc d’ara a Calvell amb Carmen Amaya,on es pot dir que ha significat el capítolfinal de la fira al barri.

L’art i la Festa MajorSempre ha estat la Festa Major, i ho con-tinua sent, motiu perquè els artistes delbarri i fins i tot els forans exposessin lesseves obres. Totes les entitats, en unmoment o altre, han donat cabuda en elsseus locals a un o diversos artistes. Unany es van comptar sis exposicionssimultànies de diverses disciplines. Potserpodríem destacar l’Ateneu Colón que,durant llargs anys, a part de l’exposició,feia un concurs de pintura a l’oli. Tambéles exposicions de La Caixa, al local quetenien a la Rambla amb Pujades, i Icàriai les seves fotos de muntanya sempre erenmolt visitades. Igualment volem recordaruna exposició insòlita pel marc que la vaacollir: el grup El Quatrameró, formatper quatre pintors i pintores pobleno-vins, va instal·lar l’any 1964, a l’inici de laRambla amb Taulat, un envelat en el qualmostraven les seves creacions.

Amb l’aparició de l’Escola d’Art dela Rambla, cada setembre, igualment,els alumnes ens mostren la seva obra i,a més, la dècada dels setanta, la Comis-sió de Festes convocava un concurs depintura ràpida. L’obra guanyadora erareproduïda a la portada del programaoficial de festes de l’any següent.

La Rambla sempre ha estatl’eix No ho recordo exactament, però ambl’ajut dels programes esmentats, podemdir que, a part que ha estat i és l’eix ver-tabrador de la festa, la Rambla fouil·luminada per primera vegada l’any1944 i que ho continuà sent en anysposteriors, malgrat les greus restriccionselèctriques, que en certs mesos ens dei-xaven sense ni llum ni força durantdotze hores, des de les vuit del matí finsa les vuit del vespre.

14

Un grup de dones a la Rambla cantonada Llull, amb la fira al fons,a la dècada dels anys cinquanta

Berenar infantil de Festa Major el 1946. A més dels tres-cents nens, veïns del Poblenou, hi assistiren centdel Patronat de Protecció

Volada de coloms al carrer de Pujades per part de l’Associació Colombòfila del Poblenou, el 12 desetembre de 1951, i amb la presència de les autoritats

Amb aquest nom eren conegudes les atrac-cions de la família de Marcos i AnunciaOrús ja que eren nascuts a l’Aragó, concre-tament a Casp. Tant era així que algú arri-bava a dir, en comptes del nom popular decaballitos, els caspolinos. Cap allà els anysvint van establir-se al barri, concretamental carrer de Llacuna xamfrà amb Llull,davant de l’església dels protestants. Vanaixecar casa i hi van fixar la seva residènciaestable, quan no anaven pels pobles i elsbarris de festa major o fira. Als baixos de lafinca i per darrere tenien un ampli magat-zem i un taller de muntatges de noves atrac-cions que donava al passatge de Ferrer iVidal. Per a ells treballaven bona part d’in-dustrials i artesans del barri.

Parlant amb dos dels néts, EncarnacióMoreno Orús i Josep Orús, uns bons amics,m’expliquen coses de la família, sobretot dela seva àvia, una dona emprenedora com poques. No contentsamb les clàssiques atraccions d’aquells anys, viatjaven a l’es-tranger a la recerca de novetats i de França van portar a l’Estatel primer «auto de xoc». Més endavant d’un lloc més proper,Andalusia, fan implantar el primer «Látigo» català.

Tinc dues anècdotes i una cella partida relacionada ambels caspolinos. El meu pare ens tenia prohibit, a les mevesgermanes i a mi, pujar als seus «Voladors», ja que els consi-derava perillosos, però la temptació era massa forta, i tots

tres vam decidir no fer-ne cas. Mentre ensesperàvem per pujar-hi em devia aproparmassa i una cadireta impulsada per l’ocu-pant va anar parar a la meva cella esquerra,que encara conserva la cicatriu. A corre-cuita cap al dispensari de primeres curesque hi havia a la Rambla, al costat de lacomissaria de policia. La versió per al meupare va ser una caiguda i topada contra lavorera del carrer. No crec que s’ho arribés acreure, però no va dir res.

La segona anècdota és millor. Com queels Orús eren clients de Can Furró, elgaratge de Rambla amb Taulat on jo treba-llava, alguna Festa Major m’havien donatpassis per pujar a les seves atraccions.

La família va tenir cinc fills i una filla, totsdedicats al mateix negoci. L’any 1941 vanobrir al Paral·lel, davant del Teatre Espan-yol, un local fix d’atraccions i, uns anys més

tard, un altre a la plaça de Gal·la Placídia, just a la boca de sor-tida dels FGC. Una part de la família Orús encara continuaanant per les fires amb el nom de Caspolino o sense. Altressón més sedentaris, com els meus amics, que conserven, unamica per nostàlgia, el local de Gràcia, reconvertit només per ainfants, ja que el del Paral·lel els el va expropiar l’Ajuntament.És allí, envoltats de cartells retro, on parlem i em confirmenque el negoci va de baixa, el jovent d’ara necessita atraccionsmés fortes, etc.

Dossier

16 17

Volien sentir-se bonsA part del berenar als nens de l’asil,també els de la Comisión volien sentir-se bons i, l’any 1943, van crear l’«Im-portantísimo Reparto de Premios a laVirtud, Laboriosidad y Pobreza»; l’anysegüent van destinar 20.000 pessetesrepartides en 1.000 bons de 20 pessetesentre els necessitats. Igualment, laFalange, molt generosa ella, oferia –elsanys 1945 i 1946– «un espléndidoreparto de 50 canastillas para reciénnacidos de familias humildes». Sensecap més comentari!

Punt finalNo. No acabarem dient allò de qualse-vol temps passat va ser millor. Millor,ben segur que no, però diferent sí…Molt diferent, sobretot políticament!

Encara que… Diferent? No havíemparlat d’uns programes dels anys 1926 i1929 molt iguals al que es fa ara? Potserés que la diferència només és aparent…Potser sí!

NICASI CAMPS I PINÓS

El Caspolino

Dossier

Sí. La Rambla, per bé o per mal, sem-pre ha estat el carrer que ha aglutinatels diversos actes: ja sigui per donar eltret de sortida a una cursa de bicicletes,d’atletes o el punt d’arribada d’unaaltra; per donar pas al «regimiento decornetas y tambores» de la Falange, operquè ells o el Frente de Juventudesplantessin les seves tendes i fessin acam-

pada a la rodona de Pallars o a la dePujades; també per sonar la traca inicialde Festa Major, o ara per fer la cercavilaamb els gegants i els capgrossos.

El concert de la banda i els focs artificialsEls primers anys d’aquesta època, la festas’allargava fins al dilluns i el dimarts pos-

teriors al segon diumenge. El dilluns erael tradicional concert de la Banda Muni-cipal, i el dimarts, els focs artificials. Des-prés es van incloure dins de la mateixasetmana, com ara. Els marcs de la festapirotècnica, abans d’anar a la platja, vanser diversos: davant del Casino, davant deColón, al carrer de Pallars amb Rambla,als jardins del doctor Trueta, etc.

Relació de totes les despeses efectuades durant la festa major de l’any 1948, amb un total de 30.400 pessetes.Cal destacar el cost del castell de focs que va ser de 2.522 pessetes.

La Rosa i en Joan en una atracció de fira,durant la festa del 1950 LLUÍS CASTANY

Nens passejant per un carrer guarnit a la Festa Major, durant la dècada dels anys cinquanta

N.C.P.

organitzar un acte que ha esdevingut unclàssic: un concert d’havaneres. Ho vafer a la platja per reivindicar-la, ja queestava catatònica, sense res més que labrutícia i el mar. L’acte més popularentre els joves, però, va ser el Ball del’Estatut, a la plaça de Sant BernatCalvó. Es va celebrar el dissabte 10 desetembre, per agafar forces per a l’en-demà, el famós 11 de setembre, per anara la manifestació del milió de personesque diuen que van ser menys, però...

Van ser quatre anys molt especials,els del darrer franquisme i els de la tran-sició, que van servir per revifar la FestaMajor. Aquell 1977, l’Associació deVeïns del Poblenou, que tenia un full aQuatre Cantons, va reivindicar que l’or-ganització de la Festa Major passés a lacoordinadora i deixés d’estar en mansdel districte, un districte que, recordem-ho, era encara franquista. Deien que «lesfestes majors, els darrers anys, s’hancomençat a recuperar com a autènti-ques festes populars dins de les poquespossibilitats que oferia la darrera etapafranquista». I afegien: «Que ningú noho dubti: a la Festa Major del Poblenou,la Catalunya democràtica i autonòmicahi serà present.»

JOSEP M. HUERTAS

19

Nicasi Camps, al Quatre Cantons del’octubre del 1974, comentava que elsnostàlgics estaven d’enhorabona, ja queun carrer havia tornat a guarnir-se des-prés de molts anys sense que aquest cos-tum fos present a la Festa Major delPoblenou. I era cert. El dissabte 7 desetembre de 1974 s’havia inaugurat lafesta amb una petita expectació perveure el passatge de Cantí engalanat. Vala dir que bona part de la redacció de larevista poblenovina hi va fer cap, i s’haconservat una fotografia on es distingei-xen Francesc Macià, Àngela Vinent iPedro Morante, aleshores un semina-rista del Sagrat Cor.

L’endemà, els comentaris eren ben béuns altres. Es va saber que hi havia cincpoblenovins entre els 67 detingutsd’una trobada de l’Assemblea de Cata-lunya a Sabadell. Sobretot es va saberquan l’Àngela Vinent, que tenia entra-des per anar a sentir Lluís Llach alCasino, no hi va arribar. Els altres detin-guts van ser Josep Maria Torres, EsteveSerra, Joan Pallarés i Josep Cañada. La

Festa Major, doncs, va tenir un prota-gonisme polític poc corrent.

En l’ordre natural festiu, a més, vanser presents, a banda de Lluís Llach,com a figures destacades, Raimon, laTrinca –que alguns trobaven car perquèla butaca costava 250 pessetes–, TeteMontoliu i una representació d’Elretaule del flautista. Un altre fet, a mésdel polític, preocupava la gent: moltesempreses tancaven i la gent perdia el llocde feina. Aquell setembre, els treballa-dors de l’empresa Iberia Radio s’havientancat a la parròquia de Santa Maria delTaulat i la seva amarga història planavasobre el barri els dies de la festa. 384obrers al carrer no eren una quantitatqualsevol. I, a més, hi havia les crisis deCan Felipa, de Parsons, etc.

La tómbola culturalEl 1975, vuit entitats van mancomunaresforços i van organitzar una tómbolacultural per Festa Major. Va néixer al’escalf del Congrés de Cultura Catalana.Van sortejar prop d’un miler de llibres i

300 discos, i es va considerar tot un èxit,a més d’un simulacre d’entesa entreentitats no sempre inclinades a fer cosesen comú. Com que els problemes socialscontinuaven, un nou grup teatral, RobaEstesa, va representar una obra contra lacontaminació que encara patia el Poble-nou per part d’indústries poc escrupo-loses amb el medi ambient. També vaser l’any que Comediants va actuar albarri, amb l’espectacle Catacroc.

El 1976, amb Franco ja mort, hi vahaver alguns intents d’espectacles mésagosarats, com un Holiday Sexy Showal Casino i una representació del musi-cal Hair, que inclou algunes escenesamb personatges sense roba. Eren elssignes dels nous temps. No hi van faltartampoc els nois de La Trinca, quedurant uns quants anys venien sempre,ja que eren èxit assegurat. També hi vaactuar l’orquestra Companyia ElèctricaDharma.

El 1977, l’any que havia tornat lademocràcia després de prop de 40 anys,l’Associació de Veïns del Poblenou va

Dossier Dossier

18

Temps de canvis

Decoració del passatge de Cantí amb la recuperadaretolació en català a la festa del 1980

Gegants i cercavila de Festa Major el 1981AMANCIO

Carrer guarnit darrere el cementiri, el 1983PEPE ENCINAS

Concurs infantil al passatge de Cantí,durant les festes del 1983PATRICIO SIMÓN

Un dels actes més populars de la FestaMajor, la sardinada a la Mar Bella(1980)

olímpica, l’any 1993, era el director deteatre i cinema Ricard Reguant qui s’a-dreçava als veïns amb un pregó forçairònic i divertit on posava en solfa nosolament alguna de les autoritats, sinótambé modes i costums socials delmoment.

No obstant això, la televisió conti-nuava sent la gran caixa de ressonància.D’aquesta manera, l’any 1994, dos actorstelevisius que no tenien res a veure ambel Poblenou –Lola Lizaran i AlfredLuchetti– eren els pregoners. El seumèrit consistia a donar vida a un matri-moni d’una mítica sèrie de TV3, Poble-nou. Per cert, Alfred Luchetti no es vapresentar al pregó. Continuant aquestafebrada mediàtica, la Coordinadora feiapregonera a Gemma Nierga, una altraperiodista. Els seus mèrits: haver actuatalgun cop com a actriu en alguns delsteatres del Poblenou. Aquests darrersanys 1994 i 1995, els pregons no tenienres a veure amb el barri, ni amb la vidaveïnal. Tot i la presumible bona fe de lespregoneres, el pregó hauria servit per ala Festa Major de Sant Joan de Medionao per Tombuctú, donada la manca d’a-rrels i el desconeixement del barri perpart dels pregoners. Aquest dèficit signi-ficà un canvi decisiu en el nomenamentdels pregoners, que a partir d’aquellmoment eren persones estretament vin-culades a la vida barri, encara que foradels límits poblenovins fossin autènticsdesconeguts. Així s’entén que el malau-rat Agapito Fernández, el gran impulsorde l’esport al barri, fes el pregó de l’any1996, i reclamés directament al regidorla millora dels serveis esportius del barri,sabent perfectament del que parlava.L’any 1997, la pluja va deslluir el pregóde l’actriu Cristina Dilla, que començavaa ser coneguda pels seus papers en obresde teatre i diferents sèries de televisió.

Emblemàtic fou el cas de l’any 1998,ja que per primer cop una botiguera erala pregonera. Parlem de la inefableTeresa Ferreres, la mestressa de La Lico-rera. Sens dubte, el seu pregó no va ser

una peça d’oratòria, però els veïnsveien i coneixien qui parlava i se sen-tien amb menor o major mesura iden-tificats amb aquella dona. L’any 1999,l’escriptor i periodista Joan Rendé s’a-dreçava als seus veïns. El pregó del 2000fou col·lectiu, ja que tornaven a repetirels membres de la Coordinadora d’En-titats, que aquell any commemorava elseu vint-i-cinquè aniversari. L’actriuVictòria Pagès era la pregonera de laFesta Major del 2001. La Coordinadoraexplicava en el programa de FestaMajor que en la mesura del possiblecada any hi hauria una alternança entrepregoners poblenovins i personesconegudes del món de la cultura vin-culades al Poblenou. Un botiguer, el lli-breter Alex Leris, era l’encarregat de lle-gir un pregó desenfadat, humorístic iforça heterodox, l’any 2002.

És aquesta la llista completa dels pre-goners i les pregoneres, molts méshomes que no pas dones –només unadona per cada dos homes–, lligats almón de l’art i l’espectacle. El gremi delsactors és el més representat; cap mem-bre del món de l’ensenyament, ni tam-poc cap obrer, ni cap membre del mónsindical, Com diu el refrany castellà «nison todos los que están, ni...», és certque hi ha poblenovins que han acumu-lat mèrits més que suficients per des dela tarima que hi ha davant del Casino odes de la balconada, com es feia els pri-mers anys, es puguin adreçar als seusamics i veïns, però malauradamentencara no els ha arribat el moment. Endefinitiva, els pregoners i les pregoneresno deixen de ser un signe del temps; elsprimers anys vam veure els poblenovinsil·lustres i més coneguts fora del barri;després ens vam deixar enlluernar perles figures televisives, tot i que la relacióamb el nostre barri era molt feble, ifinalment vam recuperar els nostresveïns més il·lustres, que són, en el fons,l’ànima de moltes institucions.

JOAN CARLES LUQUE

Dossier

21

Pregoner: «Personalitat encarregada defer el pregó de festes.» D’aquestamanera tan breu i senzilla –no hauria deser d’altra manera– defineix el mot pre-goner el Diccionari de la Llengua Cata-lana. Una mica més amunt de la plana1563 –a l’edició del 1995– defineix elmot pregó com: «Discurs literari quehom pronuncia en públic en ocasiód’una festivitat o celebració.»

D’aquesta manera trobem definidesles dues característiques del pregoner:la persona que en públic fa el discurs deFesta Major. Al llarg de més de vintanys, la rodona de Rambla amb el carrerRamon Turró ha vist desfilar cuiners,periodistes, botiguers, artistes, escrip-tors, actors, esportistes, actrius, fent–amb diferent sort i èxit– el paper depregoner o pregonera.

La primera personalitat a la qui laCoordinadora d’Entitats va demanarque fes de pregoner fou l’escriptorXavier Benguerel. En el programa deFesta Major de l’any 1980, a la primeraplana es pot trobar el text del seu pregó.L’escriptor defensava la necessitat deconvertir la Festa Major en un símbolde «pau i justícia» –no oblidem queérem a l’any 1980, en ple procés detransició democràtica. Un any després,un altre insigne poblenoví feia de pre-goner, en aquest cas era l’escultor JosepMaria Subirachs, qui apel·lava a la cul-tura com a essència de la Festa Major,tot i que més endavant establia unaconnexió directa entre la recuperacióde la festa major i el restabliment de lademocràcia.

L’any 1982, per fi, una dona feia depregonera, en aquesta cas fou l’actriuMaria Àngels Moll, qui s’adreça als veïnsdel barri des de la rodona del Casino.Com un any després ho va fer el perio-dista Josep Maria Huertas, qui afirmavaque les festes majors eren un dels signesd’identitats de barri al qual no es podiarenunciar. La Festa Major de l’any 1984va veure com a pregoner un capellà; eraJoan Enric Vives, aleshores arxiprest del

Poblenou i delegat episcopal a Justícia iPau. La Coordinadora d’Entitats com acol·lectiu fou el pregoner de l’any 1985,en motiu del seu desè aniversari.

Ramon Bou, membre de la junta delCasino, fou el pregoner de l’any 1986;paradoxalment és l’únic pregoner queno figura el seu nom en el programa de la Festa Major. L’esportista JordiDomingo era el pregoner de l’any 1987i gran part del seu pregó estigué dedi-cat a recordar el Poblenou de la sevajoventut, tan diferent del Poblenou«preolímpic» on ell era ara el pregoner;així mateix, reivindicava el paper de lesmúltiples associacions poblenovinescom la xarxa que mantenia viu l’esperitdel barri. L’any 1988 tornava a repetiruna actriu com a pregonera. Era el casde Marta Padovan que, com ellamateixa reconegué, féu un pregó moltpersonal on recordà, entre altres coses,

la vaqueria que posseïa la seva família alPoblenou.

El 1989, el pregoner fou el periodistaRamon Pellicer. El fet trencava unallarga tradició de pregoners nascuts alPoblenou; la Coordinadora apostavaper dur personatges populars, connec-tats en algun moment amb la vida delbarri, i l’invent es va repetir alguns anys.Un any després un altre personatgemediàtic, el periodista especialitzat encuina i alimentació, Llorenç Torrado,era el pregoner. L’impacte de la televisióera evident. L’escultor Josep Maria Subi-rachs tornava a repetir com a pregonerl’any 1991.

L’any olímpic va veure un esportistacom Joaquim Vilaplana era el pregoner.En Joaquim Vilaplana era un destacatjugador de tennis de taula que haviaparticipat en diferents campionats per atennistes minusvàlids. Passada la febre

Dossier

20

Josep M. Prochazka, pregoner de l’any 2000 com amembre de la Coordinadora d’Entitats. Darrere del’alcalde Joan Clos es pot veure mossèn Joan Soler,un altre dels membres històrics de la Comissió

Pregoneres i pregonersde la Festa Major

L’esportista paralímpic Joaquim Vilaplana, pregoner d’un any emblemàtic, el 1992

L’actriu Àngels Moll, primera dona encarregadad’obrir la Festa Major amb el pregó, l’any 1982

1980 Xavier Benguerel1981 Josep Ma. Subirachs1982 Maria dels Àngels Moll1983 Josep Ma. Huertas1984 Coordinadora d’Entitats1985 Joan Enric Vives1986 Ramon Bou1987 Jordi Domingo

1988 Marta Padovan1989 Ramon Pellicer1990 Llorenç Torrado1991 Josep Ma. Subirachs1992 Joaquim Vilaplana1993 Ricard Reguant1994 Lola Lizaran1995 Gemma Nierga

1996 Agapito Fernández1997 Cristina Dilla1998 Teresa Ferreres1999 Joan Rendé2000 Coordinadora d’Entitats2001 Victoria Pagès2002 Alex Leris2003 Colla dels Gegants del Poblenou

PREGONERS I PREGONERES DE LA FESTA MAJOR DEL POBLENOU

23

Dossier • Àlbum de fotos

1. Retrat de la reinadels Jocs Florals delPoblenou, l’any 1901

2. Envelat de FestaMajor a la cruïlla Llacuna – RamonTurró, a principis del segle XX

3. Dos nois benmudats passegendavant de les noies, alcarrer de Pujades entrela Rambla i Venero,l’any 1920

4. El carrer de MariàAguiló guarnit l’any1921, a la cantonadaamb Llull. A l’es-querra, la cooperativaL’Artesana

5. Àngela Lerme, reinadels Jocs Florals del’Ateneu Democràtic i Regionalista, acompanyada delpoeta premiat (1933)

Dossier • Àlbum de fotos

22

La festa major en imatges

L a festa, com acte fora del normal, trencador de larutina, ocasió especial és una excusa perfecte per

agafar la càmara i sortir al carrer. Són instantànies delmoment just en que el nen trenca la pinyata, de lesnoies veient passar els que després els demanaran perballar, del guarniment de carrers, dels jocs i els actespúblics.

Totes les fotos que hem seleccionat tenen el denomi-nador comú de la gent al carrer. Per que per Festa Majorla gent surt al carrer on es troba en massa amb tot elbarri. És una trobada alegre, cívica i popular, que noacaba fins altes hores de la matinada, si és que la plujaho permet.

Us convidem a fer una passejada per algunes imatges entranyables de lanostra Festa Major. Molts hi trobareu, de ben segur, escenaris, guarniments iactes que us són familiars, i potser fins i tot aquell/a noi/a amb el que aquellanit vau ballar. D’altres us ho mirareu extranyats, us agafa massa lluny.

També hi trobareu un recull de programes de festa, targes de ball i ressen-yes a diaris locals antics (llegint el text es veu com hi ha hagut de canvi en elllenguatge, el to, la ingenuïtat). Hem triat els més significatius, ordenats cro-nològicament de manera que s’apreciï l’evolució.

1

3

2

54

Dossier • Àlbum de fotos

25

1. Participants a la Cursa Ciclista de lafesta, l’any 1930, a l’encreuament delscarrers de Pallars, Badajoz i Pere IV

2. Elecció de miss Jardí, Ramona Anguera,al Centre Republicà Democràtic Federal,carrer de Marià Aguiló, el 1934

3. Balcó guarnit per la Festa Major alpassatge de Cantí (1940)

4. La família Borrego llueix el seu balcóguarnit a la Festa Major del 1940 alpassatge de Cantí

5. Ball de gala al passatge de Cadena, a ladècada dels anys cinquanta del segle XX

6. Un grup de veïns posen al guarnit carrerd’Amistat, a la dècada dels anys cinquantadel segle XX

7. El carrer de Llatzeret guarnit als anyscinquanta

8. Motius sardanístics serveixen perguarnir, també als anys cinquanta, elcarrer d’Amistat

9. Acte d’ entrega de premis durant unaFesta Major. Any 45-46

Dossier • Àlbum de fotos

24

9

7 8

61

2 3

4

5

Dossier • Àlbum de fotos

27

Dossier

1. Amb aquesta Torre Eiffel, el passatge de Cadena rep el premi al millor carrerguarnit l’any 1954

2. En Jordi Muntaner, l’any 1954, en unaatracció de fira al carrer de Llacuna

3. Carrossa de l’Ateneu Colón a la cavalcada del 1961

4. Grup de veïns davant del guarniment del carrer d’Aguiló (dècada dels cinquanta)

5. Un grup de nens escolten amb atenciópossiblement un pallasso amb gorretes deCola Cao (dècada dels anys seixanta)

6. La carrossa del Club Natació Poble Noudesfila per la Rambla a la cavalcada del1961

7. L’Envelat de Pintura, original exposició d’art a un envelat a l’antic finalde la Rambla (cruïlla amb el carrer deTaulat) organitzat pel grup d’artistes Els Quatre de l’Envelat (Engràcia Casas,Joan Casas, Emília Castells i Gonçal Sobré), el 1964

Dossier • Àlbum de fotos

26

1

2

3

4

5

6

7

Programes de les festesDossier • Àlbum de fotos

28

1. La Banda Munici-pal ofereix el tradi-cional concert a larodona de la Ramblaamb Ramon Turró

2. Portada del pro-grama de la FestaMajor de l’any 1976del Casino L’Aliança

3. Atraccions de fira ala cruïlla de RocBoronat – DoctorTrueta l’any 1979 o1980

4. Dracs i petards al’inici de la FestaMajor del 1982

A la plana següent:Recull de programes de festa de diferentsèpoques i tendències

1

2 3

4

tenia 280 treballadors i, si fem cas deles dades anteriors, en poc més de tresanys ha doblat el nombre de treballa-dors.

Un fet que confirma no tan sols l’èxitde l’empresa, sinó també l’avantatgecomercial que l’anomenada «fam delcotó» (1861-1868) li va proporcionar.La Guerra de Secessió americana varetallar dràsticament les importacionsde cotó i el sector que treballava aquestproducte va entrar en una profundacrisi. La llana barrejada d’Escubós iArañó no solament els va permetresuportar la davallada, sinó també supe-rar-la amb èxit i fer-se un forat al mer-cat del tèxtil.

Un èxit que es va refermar amb laseva participació a l’Exposició Universalde París del 1867. Aquell any, l’empresatenia 200 telers accionats per 80 CV deforça, i s’elaboraven 1,2 milions demetres l’any.

Com es pot observar, el nombre detelers havia passat del 23 del 1861 aaquests 200, un increment del 868%.

Aquest creixement en maquinària vaparal·lel a les necessitats de mà d’obra. Elmaig del 1868, la plantilla és de 133homes, 434 dones i 54 nens, és a dir, untotal de 621 treballadors.8 En sis anysha triplicat els operaris. Amb aquestesxifres, no sembla estrany que l’empresafos el primer contribuent industrial deSant Martí de Provençals,9 i que la veupopular consolidés el Vapor de la Llanacom el nom d’aquesta fàbrica.

Els Arañó controlen el Vapor(1868-1884) El 1868, l’empresa passa a anomenar-seEscubós i Aranyó, ja que el primer téproblemes de salut i força edat i es retirael 1873, per morir el 1877. En aquellsmoments, Antoni Escubós Roure no ésnomés un empresari amb una fortunarespectable, sinó també una persona a laqual cal tenir en consideració, com hodemostra el fet que Manel Duran i Bas(1823-1907), diputat del Partit Conser-vador que, a sol·licitud del primerministre Cánovas del Castillo, el va

incloure en el llistat d’empresaris cata-lans als quals calia visitar.10

Claudi Arañó i Arañó incorporà elseu germà Enric a la gestió de l’empresai a l’accionariat. Els nous administra-dors van decidir ampliar la fàbrica delcarrer de Sant Joan de Malta. El 17 demarç de 1870 sol·licitaven permís per a«un edificio para una màquina y calde-ras de vapor y otro para cuadra de teji-dos de lana y una chimenea».11

L’elevat volum de producció recoma-nava una millora de la maquinària queimpulsava els telers i una ampliació deles sales de fabricació. El projecte dis-senyat pel mestre d’obres Josep Mari-món i Cot,12 destaca per l’ús del maócom a element de suport i decoratiu,especialment a les finestres, i l’ús de vol-tes a la catalana. El nou edifici té 13metres d’alçada. També es construeix laxemeneia octogonal de 38 metres –totesdues construccions, actualment, es con-serven– i un edifici de calderes, avuidesaparegut. Cal parar atenció a lesdimensions de la maquinària que Escu-

Temes

31

El 1853, Antoni Escubós i Roure va ins-tal·lar-se al carrer de Sant Joan de Maltaper produir teixits de llana i estam. L’i-nici de la seva trajectòria empresarialestà lligada a dos fets clau. Un, que lanova indústria va apostar per produiruna novetat inèdita a Catalunya, teixitsde llana barrejats amb cotó i seda.1

Aquest fet fa suposar que el seu impul-sor coneix la innovació tècnica necessà-ria per tirar endavant la proposta.

La segona, el fet de localitzar la novafàbrica a l’antic camí de Sant Joan deMalta, cosa que mostrava una claravoluntat de desenvolupar el seu establi-ment en les millors condicions possibles–les aigües de la sèquia Madriguera pas-saven a la vora– i, sobretot, d’apostarper un nou espai, la urbanització delqual s’havia iniciat amb aquesta inicia-tiva,2 tot connectant amb el territori onla industrialització de Barcelona s’estavadesenvolupant, el Poblenou.

Antoni Escubós i Roure era nat aMataró, on la seva família mantenia unafàbrica de teixits de llana, Josep Escubósi fill, des del 1779. Era una indústriapetita que el 1862 tenia 10 telers i 16 tre-balladors.

Escubós, instal·lat a Barcelona iconeixedor de l’ofici, va voler desenvo-lupar una indústria pròpia, molt pro-bablement per haver desenvolupat unsimportants coneixements tècnics que esvan traduir, temps després, en dos pri-vilegis d’invenció de la seva propietat. Elprimer portava com a títol «Procedi-miento para fabricar fajas en telaresmetálicos», concedit l’agost del 1858, i elsegon, «Procedimiento para elaborar entelares mecánicos las fajas con que seciñen al cuerpo las clases labradoras»,concedit el novembre del 1859.3

A aquestes dues patents, amb unadurada d’aplicació de deu anys, s’ha d’a-fegir una tercera, del febrer del 1858,que pretenia l’explotació del greix extretde la llana per a l’enllumenat públic.4

Com es veu, Escubós va voler traslla-dar les innovacions que de ben segur

havia experimentat a l’empresa familiara la seva nova indústria i, segur del pro-cediment ideat, les va legalitzar conve-nientment.

D’aquesta manera, entre el 1853 i el1859, la fàbrica instal·lada al carrer deSant Joan de Malta adopta el nom d’An-toni Escubós i Cia. És una empresa decerta entitat si mirem el conjunt defàbriques martinenques de l’època i quela situa al mateix nivell d’altres, com lade Geroni Juncadella, la dels germansCanadell, la de Joan Framis, la JaumeRicart i fill o Jaumeandreu i Cia.

Pel que fa al nombre de treballadorsals quals donava feina, sabem que l’a-bril del 1857, arran d’un llistat del nom-bre d’operaris de les fàbriques de SantMartí, sol·licitat per la Reial Capitania deCatalunya, l’empresa ocupava un totalde 138 treballadors, dividits en 31homes i 107 dones.

Aquest predomini de la mà d’obrafemenina, gairebé el 80 % de la planti-lla, queda reafirmat en un llistat realit-zat el 23 de febrer de 1858 a tall de larevisió de l’anterior. En aquest llistat esprecisa que a la fàbrica hi treballen 28homes, 81 dones, 1 adult i 29 nens. Totplegat, 139 operaris.

Com es pot veure, predomina la màd’obra femenina i infantil,5 un fet ques’explica perquè aquests col·lectiusrebien salaris més baixos que els delshomes.

Pel que fa la fàbrica, es tractava d’unedifici de quatre pisos, de planta rectan-gular, amb pilars de fosa a l’interior igrans finestrals.6 Un model propi de lesfàbriques d’aquest moment, com és elcas de la fàbrica Estruch a Ciutat Vella,el Vapor Vell de Sants, el Vapor del Reca Sant Andreu o Can Saladrigues i CanJaumeandreu, ambdues a Sant Martí.7

Aquesta fàbrica havia estat construïdaen l’anomenat Prat de les Febres, propdel pas de la sèquia Madriguera, en unsterrenys que havien estat de la famíliaVilavecchia i de la comunitat de SantaMaria del Mar.

Creixement vertiginós: Escubós s’associa amb ClaudiArañó (1861-1868)Les innovacions tecnològiques de lesquals era propietari Escubós i el seuprojecte empresarial el van posar encontacte amb Claudi Arañó i Arañó.

Claudi Arañó, nascut el 1827, eral’hereu d’una nissaga de fabricants deteixits, originaris de Manresa i ambestabliment al carrer de Jonqueres,núm. 2, Gaietà i Lluís Arañó.

Claudi havia començat a treballar deben jove, i aviat va mostrar una especialatracció per la mecànica i la tècnica delsfilats, un fet que li va permetre ampliar lafàbrica familiar i situar-la entre les pri-meres de Barcelona.

D’aquesta manera, el 1851 figuravacom a principal soci de la seva empresa,ara a nom seu, Claudi Arañó i Cia.

Sembla versemblant que un pas méscap a l’expansió de l’empresa dels Arañóva ser la producció de teixits de mescla.Cal pensar que la seva família havia pro-duït, des del segle XVIII, teixits de seda,cotó i de llana.

L’establiment d’un productor dellana amb mescla com l’Antoni Escubósi que, a més, introduïa millores tècni-ques a la producció no va passar desa-percebut a Claudi Aranyó que, entre el1859 i el 1861, va entrar a formar partd’Antonio Escubós i Cia. com a accio-nista minoritari.

Era una estratègia comercial quecaminava cap al control de la producciódels teixits de llana i, sobretot, cap a unadiversificació de la clientela. Mentres-tant, Arañó, a la fàbrica del carrer deJonqueres, feia mocadors i cortines dellana i estam amb 79 telers i 266 treba-lladors i participava en la confecció dellana, ja que Antoni Escubós i Cia. tenia23 telers mecànics, 12 cardes i 2.550pues de filar per produir vestits de donade llana pentinada.

Segons la comptabilitat municipalde l’Ajuntament de Sant Martí sabemque, el 1861, Antonio Escubós i Cia.

Temes

30

El vapor de la llana: trajectòria històrica1

Antoni Escubós i Roure, un emprenedor amb unainnovació tècnica (1853-1861)

Dues portades del setmanari local El Martinense on apareix Can Jaumeandreu. A l’esquerra, del 1878, el diari s’exclama de la falta de treballque fa que la planta, amb una plantilla d’entre 300 i 400 treballadors, hagi d’estar aturada

rebé la meitat de la plantilla. La presèn-cia al carrer de Sant Joan de Malta deles seus d’algunes societats de treballa-dors del ram del tèxtil devien tambéincidir en la lluita obrera que, sensdubte, devia haver la factoria.

El Vapor de la Llana: lloguerper a empreses (1884-1976)D’altra banda, la mort de Claudi Arañóel 1884 comporta un canvi de nom,Vídua i Fills de Claudi Arañó, puix queal capdavant de l’empresa es posa la sevadona, Carolina Arañó i Matallana.

Tot i la davallada en la producció quel’epidèmia de còlera del 1885 i les ante-riors crisis havien provocat, Vídua iFills de Claudi Arañó, el 1886, encaraera el cinquè contribuent industrial deSant Martí.

Pel que fa al Vapor de la Llana, lesinstal·lacions, tot i utilitzades en partpels Arañó, són posades en règim de llo-guer. Una opció pròpia dels temps decrisi i que en aquell moment va perme-tre rendibilitzar les instal-lacions, lamaquinària i les calderes que acciona-ven els telers.18

Entre el 1877 i el 1887, sabem que lesempreses que tenen la mateixa adreçaque Vídua i Fills de Claudi Arañó són:19

Francesc BerenguelEusebio CattelainGermans GràciaGermans Macià Martí i RottierMas Riera San JoséPla Panadés i RottierRomà i Vivas Ventura i PujolVernís i Soler

Es tracta d’empreses petites amb unvolum de producció centrat en la manu-factura del cotó i, sobretot, en els aca-bats i els tenyiments, el que popular-ment es coneix com el «ram de l’aigua».

Per un Reial decret de 25 de maig de1900 del Ministeri d’Instrucció Públicai Belles Arts, que pretén recollir lesfàbriques amb més de 150 treballadorsque hi ha a l’Estat, sabem que quanparla de l’empresa Vídua de ClaudiAraño diu:

«Son varias las industrias que existenen dicha fábrica con diferentes amos,sin que ninguna de ellas llegue a los 150trabajadores.»20

Cal destacar el fet que el nou recinteindustrial va voler fer un dia festiu l’1 demaig de 1896, mentre que la resta de lesfàbriques de la zona continuaven treba-llant.21

Malgrat l’escassa informació, desta-quen tres empreses que van tenir unacerta continuïtat les dues primeres dèca-des del segle XX: Martí i Rottier, Romà iVivas i la que Francisco Berenguel vaengegar el 1926, que va perviure fins afinals de la dècada dels setanta.

Martí i Rottier documenta la sevapresència entre el 1887 i el 1918. Estracta d’una empresa dedicada al tint il’acabat de teles de cotó, estam i mescla.Sembla versemblant la seva relacióempresarial amb la companyia queEmilio Rottier tenia al carrer de Pere IV,403, dedicada a la manufactura de tei-xits de cotó.

Romà i Vivas, documentada tambédes del 1887. El 1920 tenia 142 telersmecànics destinats a la manufactura deteixits de cotó. Es tracta d’un nombresignificatiu, que la convertia en ladesena empresa del sector per maquinà-ria i un dels primers 50 contribuentsindustrials de Sant Martí.22

Francisco Berenguel era un indus-trial dedicat al tenyiment i els acabats de

teixits. El 1926 va comprar gran part deles instal·lacions del Vapor de Llana alsArañó. Es tractava d’una empresa prousòlida, puix que el 1933 figurava entreels 25 primers contribuents industrialsde Sant Martí. El 1954, l’empresa esconverteix en Industrial Berenguel, SA.El 1963 figura com a dissetè contribuentindustrial de Sant Martí. En aquest anydocumentem domiciliada a la mateixaadreça Industrial de Tintes y Acabados,SA.

A partir del 1969, alguns locals delrecinte fabril han estat llogats, un fetque fa pensar que els Arañó han centratdefinitivament les seves activitats a lafàbrica de Santa Perpètua de Mogoda ia la del carrer de Tànger. Es tracta depetites empreses vinculades encara ambalguns processos de la producció deltèxtil, però també hi trobem tallers inegocis de sectors aliens al tèxtil. Laconstrucció de nous habitatges a tocarde la fàbrica el 1967 i la planificacióurbanística que proposa una futuraobertura de la rambla del Poblenousemblen anunciar canvis que han decomportar la desaparició del vapor. Elsnous usos de l’espai van ser:

Taller de planxisteria de vehicles,propietat de Pascual Morote Sánchez.

Temes

33

bós i Arañó instal·len. Són quatre gene-radors de vapor amb una pressiómàxima de 5 atmosferes i les quatre cal-deres cilíndriques tenen una força de 60CV cadascuna. Com es pot veure, lapotència de la maquinària que havia demoure els embarrats que accionaven elstelers era considerable.

A aquesta ampliació de la fàbricasegueix la sol·licitud d’un permís, el 18de maig de 1872, per a la construcciód’una nova factoria als carrers d’Alí Beii Ausiàs Marc, un projecte signat pelmateix Marimón i que exemplifica lesnecessitats d’expansió de l’empresa delsArañó.13

Aquest projecte es va haver d’aturarper diverses circumstàncies. D’unabanda, Antoni Escubós deixà l’acciona-riat de l’empresa, cosa que va implicar elretorn del capital que ell havia aportat.De l’altra, es van haver d’eixugar lesinversions fracassades fetes per ClaudiArañó a la Companyia del Ferrocarril iMines de Sant Joan de les Abadesses.Finalment, es va haver de fer front alsefectes dels aranzels afavoridors de lesimportacions de manufactures de llana,a la sobreproducció del sector i a la crisieconòmica que afectava el país.

Eren els inicis d’una crisi del sectorque va adquirir caràcter definitiu entreel 1877 i el 1879. Claudi Arañó, com amàxim productor de manufactures dellana, és convocat per la comissió quehavia de revisar els aranzels afavoridorsde les importacions. Arañó, defensor delproteccionisme14 com a única eina per ala supervivència de la seva indústria,deixa constància de la situació de la sevaempresa:

«En los establecimientos de nuestracasa, el trabajo ha debido reducirse lasdos terceras partes, la importación haduplicado y continúa aumentando deun modo asombroso, arrebatando a laindustria lanera el poco mercado que lequedaba. Y lo más sensible es que nohay medios de sostener una competen-cia tan desigual.»15

La greu situació econòmica va obli-gar a fer una forta reducció dels opera-ris de la fàbrica, de la qual es fa ressò lapremsa local de l’època de la manerasegüent:

«Establecimiento fábrica de los Sres.D. Claudio y Enrique Arañó Hermanossituada en la calle San Juan de los Caba-lleros de Malta, de esta población ocú-

pase en hilar, teñir y tejer la lana; entiempos normales trabajan de 1000 a1200 operarios; hoy en dia debido a lacrisis general que pesa sobre Cataluña yEspaña entera se ocupan 500.»16

Segurament, aquesta reducció deplantilla va provocar incidents i vagues,i va deixar com a anècdota el fet que unade les poques empreses tèxtils de SantMartí que no va acceptar la reducció dela jornada a deu hores, proposada pelsindicat de les Tres Classes del Vapor el1873, fos l’Arañó.17

Malgrat la crisi, els Arañó van recon-duir la situació i van passar a produirteixits de cotó. Van continuar la cons-trucció de la nova factoria al carrer deTànger que, en un primer moment, síque es va destinar a la producció de tei-xits de llana i va donar feina a 200 per-sones, per passar als inicis de la dècadadels vuitanta del segle XIX a la manufac-tura de teixits de cotó. No van tornar afer teixits de llana fins al 1892.

Aquesta factoria incrementa la sevaproducció els anys successius fins a dis-posar d’un ampli mercat a Espanya iAmèrica del Sud. De fet, els Aranó vanobrir una nova fàbrica a Santa Perpètuade Mogoda, que va continuar fins al1997.

Altrament, Enric Arañó, sense desferla seva relació amb el seu germà, adqui-reix l’empresa d’Ignasi Vidal, situada atocar de la fàbrica, al carrer de Sant Joande Malta, 54. Es tracta d’un establimentque fou utilitzat per alguna de les fasesde la producció de la nova factoria, puixque aquesta factoria va continuar cotit-zant com a productora de manufacturesde cotó. La continuïtat de l’establimentva arribar com a mínim fins al 1920.

Aquests anys, la fàbrica dels Arañó estroba envoltada d’altres establimentsfabrils. Són a tocar la tintoreria de JohnParsons, popularment coneguda com

Can Baldú. i la fàbrica de filats de llanad’Ignasi Vidal que ha comprat EnricArañó.

Qui treballava al Vapor de la Llana?Ja hem vist que, des dels seus inicis, elVapor de la Llana va donar feina a unimportant nombre d’obrers. De fet, elvolum de mà d’obra va créixer demanera espectacular des del 1857 fins al1875.

Predominava la mà d’obra femenina,que constituïa més del 80% dels treba-lladors, i també es donava feina a nensd’entre 4 i 14 anys. Les condicions detreball eren força dures. Jornades d’11hores o més, amb condicions higièni-ques dolentes, poca llum, soroll conti-nuat i moments de descans escassos.

Pel volum de producció i l’elevatnombre de telers, la secció de teixirdevia ocupar gran part de la zona de tre-ball. Aquí apareixia la figura del contra-mestre, que vigilava el funcionamentdels telers i el treball en aquests telers.Paraules com ordit, trama, llisos, caladai llançadora devien surar en l’ambient iformaven part de l’univers vitals delstreballadors.

Sembla probable que la fàbrica notan sols fes manufactures teixits i quetambé treballés el filat i fins i tot el ten-yiment i l’acabat. Aquesta darrera partde la producció va ser la que amb motiude la crisi s’abandonà i es deixés a mansd’alguna de les empreses que van llogarl’espai fabril i que treballaven el tenyi-ment.

Sabem que la factoria no va seguir lavaga de 1873 promoguda pel sindicat deles Tres Classes de Vapor, que reclamavauna jornada laboral de 10 hores, i quela crisi d’aranzels del 1879 va afectarnotablement les relacions laborals, puixque va provocar l’acomiadament de gai-

Temes

32

Evolució del nombre de treballadors del Vapor de la Llana (1858-1879)

1858 1861 1868 1875 1877-79

Homes 28 133

Dones 81 434

Nens 29 54

Altres 1

Total 139 280 621 1.000-1.200 500

Anunci publicitari de l’empresa Martí i Rottier, una de les que va tenir més continuïtat entre les establertesa Can Jaumeandreu a partir del 1884

Temes

35

Aquest taller ocupa 90 m2 des de l’oc-tubre del 1969. Pel que fa a la maquinà-ria cotitzava per un compressor, unequip de soldadura autògena, un lliga-dor portàtil i una mola de polir elèc-trica.

L’abril del 1975, ha canviat de mans iés dirigit per Pedro Vinyals Vinyals. Ladarrera informació del taller és deldesembre del 1980.23

Taller de manipulació de filats, pro-pietat d’Eduardo Garcia Vivas. Les pri-meres informacions són del juliol del1971. Es tracta d’un local de 55 m2 queben aviat triplica la seva superfície i elnombre de màquines en funcionament.Aquesta empresa de bobinatge de filsperdura com a mínim fins al 1993.24

Un taller d’enconar fil, propietat dePedro Garcia Ponsirem. Ocupava 40 m2

i pel que fa a la maquinària cotitzava peruna màquina d’enconar fil. La primeranoticia és d’abril del 1975.25

El desembre del 1980 sembla que hacanviat de propietari i ha passat a mansde Joan Trenchs Valls.26

Un taller de decoració de vidres,propietat de Maria Teresa MoreraMonge, instal·lat des del 1975 i que coma mínim segueix fins al 1979. Es tracta,però, d’una instal·lació complexa tantpel que fa a maquinària i la manipulacióde productes corrosius com per lanecessitat de tenir dipòsits amb mate-rials perillosos.27

Un magatzem de maquinària per ala construcció i taller de reparació,propietat de Carlos Tarruell Vilardon,instal·lat des del 1971 i que tenia unasuperfície de 180 m2. 28 Probablement,va perdurar fins al 1995, a mans d’unaltre propietari.29

El Vapor s’omple de tallers i petites empreses (1976-1995)El 1976, l’antic Vapor de la Llana passaa mans d’Isidro Iglesias, SA. I el 1978 ésadquirit per Prestaciones Mobiliarias,SA. La qualificació urbanística de l’in-

dret, la futura obertura de la rambla delPoblenou i, sobretot, el fet que elsterrenys veïns hagin estat urbanitzatsper a promocions d’habitatges fan delsolar un espai prou interessant per enca-bir-hi futures promocions d’habitatges.

Mentrestant, entre el 1978 i el 1980,el Vapor de la Llana es compartimentaen diferents espais, ja que les gransempreses han marxat. Ara s’omple detallers i petites empreses. En moltscasos, la instal·lació és en precari i alllarg del temps d’ocupació els faran suc-cessius requeriments per desmuntar elstallers. Aquestes empreses són:

Una fusteria, que figurava amb l’a-dreça carrer de Sant Joan de Malta, 62interior, local D. Ocupava 250 m2 i pelque fa a la maquinària cotitzava per uncompressor, una serra combinada, unade circular, un tupí mecànic i unaregruixadora.

D’aquesta figura, la primera inspec-ció industrial és del desembre del 1980 iel seu propietari era Pedro BermúdezZorio. L’abril del 1985, ha canviat demans i és portat pel seu cosí, EusebioZorio Bermúdez. La darrera informacióde la fusteria és del gener del 1989.30

Un taller mecànic, que figurava ambl’adreça carrer de Sant Joan de Malta, 62interior, local 15-A. Ocupava 57 m2 i pelque fa a la maquinària cotitzava per untrepant, una mandrinadora, un polis-past, un torn cilíndric i una rectifica-dora.

D’aquest taller, la primera inspeccióindustrial és d’abril del 1985 i el seupropietari era Eduardo FernándezHerrera. Deu anys més tard, encarafigurava en aquesta adreça.31

Una empresa de recobriment demetalls per immersió. Es tracta deMicrometal, SA. El juliol del 1986,aquesta empresa sol·licita una llicènciaen precari per poder-se instal·lar en unlocal de la fàbrica amb 250 m2 de super-fície. L’empresa continua en aquellesinstal·lacions fins al 1993. Actualment, latrobem a Polinyà.32

Un taller de planxisteria i pinturaInstal·lat des del 1985 per Santiago PérezVicente. Ocupava 70 m2 i tenia unacabina de pintura, un equip de solda-dura i una estassadora de planxa. El1993 encara hi romania.33

La vela de vaixell (1995-2000)A la dècada dels noranta va continuaraquesta ocupació de microempreses ipetits tallers. De fet, constatem una pro-ductora cinematogràfica, un taller d’es-cultura, un laboratori fotogràfic i unestudi d’interiorisme i de disseny d’es-tands. Aquesta ocupació, més dins delmarc de la cultura, sembla coincidiramb el projecte d’instal·lació que l’ar-tista plàstic Hans Haache presenta entreel juny i el setembre del 1995 a la Fun-dació Antoni Tàpies. La proposta prete-nia convertir el Vapor de la Llana en unamena de vaixell amb una vela de la lonade 170 m2, amb una estructura d’acerorientable amb rodaments que feia ser-vir la xemeneia octogonal com a pal dela nau. El projecte, emmarcat dins del’obra d’aquest artista, no es va dur a lapràctica.34

Finalment, l’Ajuntament va procedira expropiar l’espai fabril per destinar-hoa equipament. El 2000 s’iniciava unaescola taller des de Barcelona Activa perrecuperar l’edifici i convertir-lo en unequipament d’ús col·lectiu per desenvo-lupar activitats de formació i experièn-cia per prevenir l’atur juvenil de baixaqualificació.

MARTÍ CHECA

Temes

34

NOTES

1 Autor de la recerca: Martí Checa Artasu, per a TRI REME Servicios Integrales para la Cultura (www.trirems.com).

1. Més informació a CABANA, F., Fàbriques i empresaris.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994, p.166-176.

2. CABALLÉ, F., La formació urbana del sector Diagonal-Poblenou. L’Eixample de Barcelona en una àrea de SantMartí de Provençals (1859-1976). Barcelona, 1994, MHC-CM Districte de Sant Martí), p. 180-188

3. Oficina Española de Patentes y Marcas. Archivo Histó-rico. Sección Privilegios de Invención. Exp. 1757 i 2027.

4. Oficina Española de Patentes y Marcas. Archivo Histó-rico. Sección Privilegios de Invención. Exp. 1690.

5. Informes sobre les fàbriques del ram de l’aigua delterme de Sant Martí, amb el nom dels seus propietaris,el nombre d’operaris, dones i nens que hi treballen(1857-1858). Carpeta 7.3.6. Conflictes/ fàbriques. ArxiuMunicipal del Districte de Sant Martí.

6. Aquesta descripció del primer edifici està realitzada apartir del gravat aparegut a El Martinense, núm. 9, del 8de setembre de 1878

7. Vegeu CHECA, M. (coord.), Barcelona, ciutat de fàbri-ques. Ed. Xavier Basiana, Barcelona, 2000.

8. Informació extreta a partir de la «Petición del Gober-nador civil de la provincia del número de trabajadores dela fàbrica del municipio de San Martín de Provençals a finde evitar alteraciones entre los operarios». Llistat lliuratl’1 de maig de 1868 pel municipi martinenc. «Resumende todas las fábricas que existen en este pueblo, su des-tino y número de operarios» (1868). Carpeta 7.3.6. Con-flictes/fàbriques. Arxiu Municipal del Districte de SantMartí.

9. NADAL, J., TAFUNELL, X., Sant Martí de Provençals.Pulmó industrial de Barcelona (1847-1992). Columna,1993, p. 300.

10. Això es confirma amb la carta tramesa per Duran iBas a Cánovas el 19 de desembre de 1873, en la qual lipassa un llistat de «personas a las que es convenientevisitar». Juntament amb Antoni Escubós, hi eren: JoanJaumeandreu, Josep Ferrer i Vidal, Frederic Ricart i Joan

Sert, pel que a empresaris de Sant Martí. Vegeu DERIQUER, B., «El conservadurisme polític català: del fracàsdel moderantisme al descencís de la restauració», Recer-ques, núm. 11, Barcelona, 1979, p. 71-73.

11. Permisos d’obres. Indústria, 14/1870. Arxiu Municipaldel Districte de Sant Martí.

12. Títol de mestre d’obres el 8/4/1854 i actiu entre el1870 i el 1895. Vegeu BASSEGODA NONELL, J., Los maes-tros de obras de Barcelona. Barcelona, 1973, p. 89.

13. Es tracta de la instal·lació fabril coneguda actualmentcom Ca l’Arañó on l’Ajuntament està impulsant el pro-jecte del Campus Audiovisual, amb l’objectiu d’oferirunes instal·lacions on es construirà el Centre Audiovisualde Ca l’Arañó. Per a informació sobre aquesta fàbrica,vegeu: VILANOVA OMEDES, A., «La indústria tèxtil de Cal’Aranyó a Sant Martí de Provençals (1872-1986), Icària,Papers de l’Arxiu del Poblenou, núm. 3, 1998, p. 29-32. Itambé: VILANOVA, A., «La indústria tèxtil de Ca l’Aranyó»,Butlletí d’Arqueologia Industrial i Museus de la Ciència ila Tècnica, núm. 33, hivern del 1997.

14. Als Països Catalans, l’aparició del corrent proteccio-nista al segle xix es localitzà sobretot al Principat i fouconseqüència, d’una banda, del procés d’industrialitza-ció operat entre el 1830 i el 1860, que implicava la pro-tecció a la indústria naixent, i, d’altra banda, del marcteòric traçat pels primers prohibicionistes i proteccionis-tes, que es formà durant el període 1768-1840, amb figu-res com ara Francesc Romà i Rossell (Las señales de lafelicidad en España y medios de hacerlas eficaces, 1768),Eudald Jaumeandreu i Triter (Rudimentos de economíapolítica, 1816; Curso elemental de economía política...,1836), Jaume Amat (Observaciones de un comerciante...,1789), A. B. Gassó (España con industria, rica y fuerte,1816), Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols (La riqueza delas naciones nuevamente explicada, 1817) i el mallorquíGuillem Oliver i Salvà (Vindicación de la industria de Cata-luña..., 1834). Durant el període 1840-1906, el proteccio-nisme experimentà una enorme difusió de la mà delsdeixebles de la càtedra d’economia política de Jaume-andreu a la Junta de Comerç de Barcelona. Els autorsestrangers més utilitzats foren l’alemany Friedrich List iel nord-americà Henry Charles Carey, introduïts bàsica-ment per Joan Güell i Ferrer. Cal destacar, entre els prin-cipals teòrics d’aquesta segona etapa, Joan Illas i Vidal

(Memoria sobre los perjuicios que ocasionaría enEspaña, así a la agricultura como a la industria y comer-cio, la adopción del sistema del libre cambio, 1849),Ramon Anglasell i Serrano (Compendio de las leccionesde economía política, 1858), Joan Güell i Ferrer (Estudioseconómicos, 1880), l’historicista i positivista Pere Esta-sen i Cortada (La protección y el libre cambio, 1880) i elsecretari del Foment del Treball Nacional Guillem Graell iMoles (El arancel, los tratados y la producción, 1905). AlPrincipat, els trets principals del proteccionisme defen-sat per la burgesia industrial foren donar prioritat al crei-xement industrial i defensar els interessos de la «nacióespanyola» i demostrar que Catalunya no explotava laresta de l’Estat espanyol.

15. «Contestación de Claudio Arañó, fabricante de Bar-celona, al interrogatorio formulado por la Comisión deInformación Arancelaria para la cuestión lanera», 13 degener de 1879. Extret de CABANA VANCELLS, F., Op. cit.nota 1, p. 173.

16. El Martinense, núm. 8, de l’1 de setembre de 1878, inúm. 9, del 8 de setembre de 1878.

17. Carpeta 7.3.6. Conflictes/fàbriques. Arxiu Municipaldel Districte de Sant Martí.

18. MIRRI, T., Vida quotidiana en un poble industrial. SantMartí de Provençals, 1862-1925. Ajuntament de Barce-lona, 2001. p. 17.

19. Op. cit. nota 18. Aquesta autora ha consultat els lli-bres de matrícules industrials per aquesta adreça, elsanys 1877-1878, 1884-1885 i 1887-1888, que es troben al’Arxiu de la Corona d’Aragó.

20. El llistat definitiu va ser lliurat pel districte desè a l’A-juntament l’11 de juliol de 1900. Carpeta 7.3.6. Conflic-tes/fàbriques. Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

21. Antecedents a l’1 de maig (1895-1986). Carpeta 7.3.6.Conflictes/fàbriques. Arxiu Municipal del Districte deSant Martí.

22. NADAL, J., TAFUNELL, X., Sant Martí de Provençals.Pulmó industrial de Barcelona (1847-1992). Columna,1993, p. 146 i 305.

23. Antecedents 64754 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

24. Antecedents 72935 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

25. Antecedents 72935 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

26. Antecedents 81488/3A (Servicio de Inspección Indus-trial Municipal). Arxiu Municipal del Districte de SantMartí.

27. Antecedents 73164 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

28. Antecedents 19821 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

29. Antecedents 99426 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

30. Antecedents 81422 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

31. Antecedents 99419 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

32. Antecedents 61170 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

33. Antecedents 99418 (Servicio de Inspección IndustrialMunicipal). Arxiu Municipal del Districte de Sant Martí.

34. DIVERSOS AUTORS, Obra social. Fundació AntoniTàpies, Barcelona, 1995.

El 1868, els Arañó agafen el control de Can Jaumeandreu. La seva entrada implicauna ampliació de les sales de fabricació i la renovació de tota la maquinària

empreses que necessiten professionalspreparats.

El programa inclou:

• Tallers per a l’aprenentatge d’oficis• Espai d’autoús de recerca de feina• Accions de formació ocupacional• Accions de formació per aconseguir

certificats de professionalitat• Accions d’iniciació i perfeccionament

en tecnologies de la informació i les comunicacions

• Assessorament personalitzat

El viver d’empreses de BarcelonaActiva ha estat el primer dels equipa-ments anomenats 7@. Aquests equipa-

ments formen part de la Modificació delpla general metropolità que va crear eldistricte d’activitats 22@. La funció d’a-quests nous equipaments és la de lluitarcontra la fractura digital que es pot pro-vocar pel desconeixement d’amplis sec-tors de la societat de l’ús i el potencial deles noves tecnologies de la informació.També van adreçats a promocionar laformació especialitzada i a propiciarentorns de col·laboració entre la univer-sitat i el sector empresarial. Els equipa-ments 7@ han de dedicar parts iguals ala formació, la divulgació i l’espai pro-ductiu.

L’illa de Can Jaumeandreu es conver-tirà en el segon equipament 7@, on s’al-ternaran els usos de divulgació i forma-

ció de l’antiga fàbrica amb la construc-ció de nous espais productius.

Les successives ampliacions de lesinstal·lacions de Barcelona Activa de-mostren l’aposta de l’Ajuntament perun model de polítiques actives d’ocu-pació que no ha deixat de donar fruits.A més, amb la finalització de les darre-res obres, l’agència municipal hauràcontribuït al projecte del 22@ creantuna zona d’especialització en ocupaciói noves tecnologies al voltant del carrerde Perú i la rambla del Poblenou.

ANTONI OLIVA

Temes

37

Barcelona Activa ha dirigit la res-tauració de Can Jaumeandreu i ja haocupat les instal·lacions recuperadesamb una nova seu. Però, què és i quèfa Barcelona Activa? Aquest articletracta de respondre a aquesta pre-gunta i d’explicar el sentit de lesampliacions de l’entitat, entre lesquals figura l’edifici esmentat de CanJaumeandreu.

La dècada dels vuitanta (del segle XX)va estar marcada per una forta crisieconòmica. L’atur era molt elevat i afec-tava gairebé tots els sectors del país. Enaquest context, l’Ajuntament de Barce-lona decideix crear Barcelona Activacom a eina de promoció d’empreses ide la cultura emprenedora. El planteja-ment de bon principi és el de passar deles polítiques d’ocupació passives (enquè l’accent es posa a poder oferir commés llocs de treball, millor) a polítiquesactives, basades a estimular l’esforç deldesocupat, ajudar-lo a millorar les seveshabilitats i facilitar-li l’accés a informa-ció i coneixements que l’ajudaran en larecerca de feina o en la creació d’unanova empresa.

La primera activitat de BarcelonaActiva és la de viver d’empreses: un llocon s’ajuda petites empreses i emprene-dors a fer els primers passos, de maneraque quan deixin les instal·lacions muni-cipals tinguin ja una certa força que elspermeti trampejar els temporals delmercat.

El viver comença el 1986 amb quinzeempreses, que s’instal·len ja al barri delPoblenou, concretament al lloc on l’O-livetti tenia el magatzem i el jardí d’in-fants, al carrer de Llacuna.

Des d’aquells inicis fins avui, Barce-lona Activa ha canviat qualitativament iquantitativament, de manera que avuies defineix com una agència de desen-volupament local que té per missió pro-moure la creació d’empreses i d’ocupa-ció de qualitat i en sentit de futur. Elplantejament de les polítiques d’ocupa-ció actualment és sensiblement diferent

del que hi havia dues dècades enrere. Les seves actuacions s’agrupen enquatre tipus de serveis:

Promoció econòmicaTot allò que tingui relació amb la capta-ció d’inversió estrangera a la ciutat,especialment en sectors que es conside-ren estratègics.

Servei per a l’ocupacióProgrames per a la millora de l’accés al’ocupació (reciclatge de treballadors,formació continuada, alfabetitzaciódigital, orientació en la recerca de feinai altres).

Servei d’atenció a l’emprenedorReuneix tots aquells serveis que tenen perobjectiu convertir idees d’emprenedorsen projectes viables econòmicament ioperativament. Entre els diferents serveistrobem la possibilitat d’ocupar un delslocals de l’actual viver si la idea té unsmínims requisits i el projecte és realista iestà ben treballat. Els locals van de 25 a100 m2 i el termini màxim de lloguer ésde tres anys. A les empreses instal·ladesse’ls fa un seguiment especial amb untutor, que assessora sobre els passos quecal seguir en cada moment. A més a més,s’organitzen cursets sobre les diferentsàrees de negoci i s’assessora en la recercade finançament per tirar endavant elnegoci.

Serveis a l’empresaLes petites empreses ja creades que bus-quin informació per tal d’integrar-se axarxes internacionals, buscar proveï-dors, etcètera, tenen també tècnics aBarcelona Activa que els ajudaran en laseva tasca.

Per poder oferir els seus serveis al conjunt de la ciutadania, Barce-lona Activa té una adreça virtual(www.barcelonanetactiva.com, on s’o-fereixen bona part dels serveis esmen-tats), una xarxa de centres als districtesi quatre grans equipaments. D’aquesta

manera, la gestió és alhora descentra-litzada i propera al ciutadà i especialit-zada. Els quatre equipaments especia-litzats són:

• L’actual viver d’empreses, situat alcarrer de Llacuna i que actualment técapacitat per allotjar més de 90 empre-ses. En aquesta seu es porten a terme, amés, els serveis d’assessorament empre-sarial.• El Fòrum Nord de les Tecnologies,situat al carrer de Marie Curie, a NouBarris, on s’ubiquen els equipamentsrelacionats amb la divulgació i la capa-citació en noves tecnologies, com ara elCibernàrium. També hi ha un Centred’Empreses Innovadores, pensat per apetites empreses ja existents que centrinla seva activitat en noves tecnologies ique busquin treballar en ambients inno-vadors. Actualment, hi ha instal·ladesmés de 40 empreses.• L’equipament Porta 22, de properainauguració, on hi haurà més de 2.000m2 per a la informació i la divulgació denoves ocupacions i de la nova culturadel treball. Es constituirà un observa-tori i un centre d’informació i coneixe-ment per estudiar els canvis en el mer-cat del treball i les noves oportunitatsd’ocupació.• Can Jaumeandreu, que tractem mésdetalladament a continuació. Aquestedifici recuperat com a equipament vaadreçat a la millora de l’ocupabilitat depersones amb dificultats especials (atu-rats de llarga durada, dones o col·lectiusd’immigrants, entre altres). L’edificiofereix espais a la ciutat per a les perso-nes que busquen activament ocupació.1.200 m2 dedicats a orientar, motivar,formar, experimentar i divulgar estratè-gies per millorar l’ocupabilitat de per-sones que busquen feina.

Can Jaumeandreu disposa d’un pro-grama d’activitats flexible i adaptat a lesdiferents necessitats professionals tantde les persones aturades com de les

Temes

36

Barcelona Activa

Nova seu de Barcelona Activa, a l’antiga nau de Can Jaumeandreu al carrer de Perú

tidors amb Bac de Roda–, el camp delPoblenou (al carrer de Perú) i el campdel Centre Moral (avinguda Diagonalamb carrer de Bilbao), avui tots desapa-reguts. El problema és que, com tantsaltres clubs esportius i associacions delbarri, l’APN sempre s’ha vist condicio-nat per problemes econòmics i per lamanca d’uns terrenys de joc adequats.Aquest fet va provocar que al finalhagués de jugar fora del barri. D’aquestamanera, cap als volts de l’any 1975,abandona el camp del Centre Moral delPoblenou, on fins aleshores havia jugat,perquè estava afectat per nombrososplans urbanístics, i es trasllada a uncamp de la Federació Catalana a Sant

Adrià de Besòs. Més endavant i momen-tàniament, el futur del club va passar adependre de la construcció d’un campde futbol situat a la zona de la platja dela Marbella. La conselleria d’esports delDistricte de Sant Martí, en veure que elPoblenou s’estava quedant pràctica-ment sense camps d’esports, inicià lesgestions oportunes per resoldre aquestadeficiència. Una de les solucions mésviables era aprofitar els terrenys guan-yats al mar per ubicar uns equipamentsesportius, que van trigar encara anys aveure la llum. «Ahora bien, hay que dis-tinguir entre lo que es un campo de fut-bol con todos los servicios imprescindi-bles de vestuarios, agua, luz, etc., y apla-

nar un terreno para poder jugar a fútbolo a lo que sea. Aquí radica el quid de lacuestión», comentava Pepe Comas, ales-hores secretari de l’entitat, en una entre-vista a la revista local Quatre Cantons,tot comparant les grans despeses públi-ques en grans infraestructures esporti-ves en detriment de les destinades a pro-moure l’esport de base.

Una bona època per a l’Atlètic PoblenouEntre els anys 1967 i 1982 es viu lamillor època de la història de l’Atlètic.Aquest llarg període s’inicia, l’any 1967,amb un partit de la final de la Lligad’Adherits al camp del Fabra & Coats, a

Temes

39

L’any 1929, en plena efervescència del’Exposició Internacional de Barcelona,un grup d’amics i aficionats fundenl’«Atlético Club Pueblo Nuevo» i la pri-mera junta directiva d’aquesta veteranaentitat, amb el simple propòsit de prac-ticar l’esport i el futbol en un ambientd’amistat. De fet, aquest ànim ha pre-valgut durant tots els anys de la seva tra-jectòria i, avui dia, encara es pot mante-nir que l’Atlètic Poblenou, més que unclub de futbolistes, continua sent unclub d’amics.

L’APN, durant els seus inicis, va mili-tar en la lliga amateur de la FederacióCatalana de Futbol i va participar en lescompeticions d’aficionats fins a l’any1957, moment en el qual abandonaaquesta categoria per dedicar-se exclusi-vament al futbol juvenil i infantil. A par-tir d’aquest moment, l’APN se centra enla formació de la pedrera de base.

L’origen dels colors i el nom del clubEls socis fundadors de l’APN es troba-ven en un bar bodega, situat al carrer deLlatzaret número 35. Allà es devien reu-nir els components de la que fou la pri-mera junta directiva: Francisco Sala(president), Palentino Sánchez (secre-tari), José Soriano (tresorer), RafaelSánchez, Francisco Sánchez, GinésNorte, Eduardo Revuelta, Justo Torno iMiguel Rojo (vocals). A banda de repar-tir responsabilitats i formalitzar els pri-mers estatuts, en aquest local també esvan debatre temes importants, com arael nom del club i els seus colors. El casés que alguns d’aquests fundadors erentreballadors d’una fàbrica de botons,situada al carrer de Bac de Roda ambPujades, on treballaven un grup d’o-brers d’origen basc, seguidors de l’Ath-letic de Bilbao, i amb els quals van esta-blir una forta relació. De la simpatia perl’equip bilbaí i del seu esperit de jocsorgí la idea. Es va decidir jugar amb elscolors blanc i roig, i es va sol·licitar elpermís a la direcció de l’Atlètic de Bil-

bao per adoptar el nom del nou equip.D’aquesta manera naixia l’única entitatfutbolística del barri que duu el nom dePoblenou.

De la fallida Olimpíada Popularde Barcelona a la postguerraEl primer camp on va jugar l’APN va seral del Rancho Grande (cruïlla delscarrers de Sant Martí de Provençals,Selva de Mar i avinguda Diagonal), talcom ho demostra un dels documentsfotogràfics més antics de l’entitat. Al’actual seu social de l’APN es conser-ven, ben arxivats, força documents (fac-tures d’obres i material esportiu, recap-tacions dels partits, correspondènciaamb altres clubs esportius, llibres d’ac-tes, etc.) que ens ajuden a reconstruir lapetita història d’aquest modest equip defutbol de la nostra barriada, com tambéla convocatòria a participar en la fallidaOlimpíada Popular, promoguda perEsquerra Republicana de Catalunya i

que s’hauria d’haver celebrat el juny del1935 a Barcelona.

L’any 1936, l’APN i el Gladiador –una altra entitat futbolística històricadel barri amb seu social al bar La Tertú-lia, de la Rambla– juguen un partit enbenefici de les víctimes del feixisme alcamp de la Penya.

Acabada la Guerra Civil, la FederacióCatalana de Futbol aprova la comissiógestora de l’APN i el club torna a la«normalitat», no sense deixar de patirla censura i les traves de la dictadura.D’aquesta manera, el 16 de setembre de1940, una comunicació de la FederacióCatalana de Futbol sanciona un juga-dor, Santiago Marco, a no jugar més perhaver format part del «Ejército Rojo».L’octubre del 1941 va patir una altraimposició: el canvi de nom de l’equipcastellanitzant-lo com a «Club AtléticoPueblo Nuevo». Però aquesta històriano finalitzà aquí. A finals del 1941, laFederació Catalana de Futbol proposa ala direcció de l’APN un altre canvi, aconseqüència d’una petició formuladaper la Unió Esportiva Poblenou. L’ob-jectiu era evitar les reiterades confusionsque la mateixa denominació d’ambdósclubs ocasionava. Com a contrapartida,la Federació proposà dues noves possi-bilitats per escollir: Club Atlético Hér-cules o Club Atlético Castillejos. Final-ment, la junta directiva d’aleshoresacceptà la de Club Atlético Castillejos,nom que es perllongà fins a l’any 1947.

D’aquesta mateixa època destaca lacelebració de les noces d’argent, l’any1954, amb un partit amistós contra l’Es-panyol al camp del veterà club del Júpi-ter.

Manca d’uns terrenys de joc adequatsA banda del camp del Rancho Grande,l’APN –a causa de no disposar d’uncamp propi– també utilitzava altres ins-tal·lacions, com ara el camp del Joven-tut –conegut popularment com el campdel Gas o de la Paella, al carrer de Cur-

Temes

38

Formació al complet de l’equip de la primera època

75 anys de l’Atletic Poblenou (1929-2004)

«Més que un club»

Manel Carretero, jugador de l’Atlètic Poblenou,al camp del Rancho Grande

Temes

41

Sant Andreu, contra la Penya Barcelo-nista Cinco Copas. L’APN en resultàsubcampió. En aquells moments, l’e-quip blanc i roig figurava entre els setzeclubs més importants de Catalunya ientrà a formar part de la categoria pre-ferent. D’entre els seus jugadors van sor-gir noms importants (Olivé, Fortuny,Castillo, Roig, Quílez, José Díaz, etc.)que van acabar jugant a l’amateur delBarça, a categoria preferent i a terceradivisió.

Durant la temporada 1976-1977,l’Atlètic va tornar a arribar a la final dela Lliga de Clubs Adherits, una lliga quees va crear per protegir els clubs mésmodestos, sense categoria nacional, i vaguanyar en categoria A contra la PenyaBarcelonista de Sant Just, un dels seustriomfs més celebrats.

El setembre del 1976, l’APN tornavaa ser notícia. Sota la presidència deJosep Barberà, en plena Festa Major, s’i-naugurava l’esperat local social propi.Fins aleshores el tenia, de manera infor-mal, al bar Los Picos de Europa, alcarrer de Marià Aguiló amb Joncar. L’es-pai el van trobar al «rovell de l’ou» delbarri, al carrer de Marià Aguiló número119, però estava en pèssimes condi-cions. Van invertir mans i mànigues perconvertir-lo en un lloc acollidor, on elsjoves es poguessin trobar i crear unclima de joc. Pepe Comas, el secretari enaquell moment, fou qui s’ocupà de tras-lladar al nou local part de la documen-tació del club que fins aleshores s’haviaguardat al bar esmentat.

I sense adonar-se’n arriben a lesnoces d’or, l’any 1979. És una altravegada al camp del Júpiter on se celebrael festival esportiu del 50 aniversari del’Atlètic, tot i que el temps no els vaacompanyar, i la forta pluja va convertirel camp en un autèntic bassal d’aigua.L’obtenció d’una medalla de reconeixe-ment públic, en categoria esportiva,dins dels Premis Sant Martí, per part dela regidoria del Districte, un sopar desocis i un partit amistós entre jugadors

i directius van cloure els actes d’aquestacelebració.

«El futbol de barri està tocatde mort a Barcelona»Continuant tenint el mateix entusiasmede sempre, el setembre del curs 1984-1985 es crea l’Agrupació de Veterans del’APN, que encara avui continua bata-llant per fer possible el futbol de base ipopular.

Mentrestant, el temps passa i el dèfi-cit d’un terreny de joc esdevé perpetu.El 26 de març de 1988 s’inaugura elComplex Esportiu Municipal Maresme(carrer del Maresme amb Pujades), ambun partit inaugural presidit per l’alcaldePasqual Maragall, el qual inicia l’acteamb un simpàtic i simbòlic xut depilota. I així és com, des d’aquestamateixa data, l’APN trasllada el seucamp de joc a les noves instal·lacions,una altra vegada fora dels límits delPoblenou.

Coincidint amb la Diada de Cata-lunya de l’any 1991, l’APN organitza elPrimer Torneig de Futbol Juvenil NovaIcària, gràcies al patrocini de la Genera-litat de Catalunya, la Caixa de Catalunyai el Cor Comercial del carrer de MariàAguiló. Aquesta vegada, el Club Espor-tiu Europa quedà campió, seguit de

l’Hospitalet, que obté el segon premi.Coetàniament, per primera vegada en lahistòria del club, l’APN obté l’esponso-rització de Nova Icària, fins a l’any 2001,moment en què aquesta empresa es vadesfer. Actualment tenen el patrocini deCitroen Poblenou, tot i que cal destacarque Pintures Titan sempre els ha ofert elseu suport econòmic.

El club, com tants altres de la sevaíndole, està patint les vicissituds de lanostra època. Avui, els nois de divuitanys ja no tenen interès per «passar l’es-tona» en un equip modest. Aquest fet,juntament amb els problemes organit-zatius, la manca de compromís i el pocsuport al futbol de barri, generalitzat,per part de l’Administració pública,porta molts mals de cap a la juntaactual. Pagar l’usdefruit de les instal-lacions és el gran problema, juntamentamb les despeses que comporten lamutualitat dels futbolistes, el lloguer dellocal social, els sous dels entrenadors idels àrbitres, entre altres. El cas és quel’Ajuntament de Barcelona no dóna capmena d’ajut als equips esportius debase. «El futbol de barri està tocat demort a Barcelona», anoten els dirigentsi els simpatitzats del club.

«Caminem cap als 75 anys»Però no ens enganyem, aquesta situa-ció no és pitjor ni millor que en altresèpoques, si bé és el preu que han depagar totes les associacions i les entitatsmodestes pel que fa a categoria, nom-bre de socis i solvència econòmica. Unaplantilla de 80 jugadors, de diferentscategories infantils i juvenils, és unabona prova de pes per tirar endavant.L’actual junta directiva, composta perantics jugadors i socis fidels –DídacPérez (president), Joaquim Pruna(vicepresident primer), Antonio Mar-tín (vicepresident segon), JaumeEixarch (tresorer), Ramon Vilà (secre-tari) i els vocals Óscar Brun, Joan Serra,Tomàs Tejedor, Pasqual Felius, JoanCarles Sayo, Manuel Valentín Ordóñez

Temes

40

i Ramon Almoguera–, no es rendeix i fatemps que ha engegat la campanya«Caminem cap als 75 anys» per celebrarel 75 aniversari de l’Atlètic durant l’any2004. Un dels actes, al qual han dedicatmés esforços i temps i que ha tingut elgran suport de Joan Pedrola i Serrano–un simpatitzant del club– és unaexposició gràfica i documental sobre lahistòria de l’entitat i del barri, i quepodrem veure de l’1 al 30 de maig de2004, a la sala d’exposicions del centrecívic de Can Felipa. Paral·lelament,també es muntarà una exposició debanderins i cartells a la seu social del

BIBLIOGRAFIA

• «Los equipos modestos de fútbol», Quatre Cantons,núm. 105 (juliol del 1974).

• CABALLERO, Mercè et al., «Equipos a examen. Arco irisfutbolístico», Quatre Cantons, núm. 117 (juliol del 1975).

• CAMPS I PINÓS, Nicasi, «Nou estatge per a l’AtlèticPoblenou», Quatre Cantons, núm. 132 (octubre del 1976).

• Paco i Luis, «Éxito del Atlético Pueblo Nuevo», QuatreCantons, núm. 113 (març del 1975).

• PEDROLA SERRANO, Joan, Atlètic Poblenou: petit retalld’una gran història (vídeo). Barcelona, 1992. [Vídeo]

• TERRADO, Francisco, «Atlético Pueblo Nuevo: algo másque un club de futbol». Quatre Cantons, núm. 111 (generdel 1975).

Equip de la temporada 1976-77, Campió de la Lliga de Clubs Adherits

carrer de Marià Aguiló. Entre altresactivitats, sopars i festeigs, hi ha la pro-posta, encara per confirmar, d’organit-zar un partit amb un equip de l’Atlèticde Bilbao.

MONTSERRAT SINTES

dècada es van construir, aproximada-ment, 1.500 vehicles David de diversostipus.

L’èxit aconseguit per la FábricaNacional de Autociclos David va sermolt gran, fins al punt que les revistesdedicades al món del motor franceses,angleses i fins i tot japoneses demana-ven a l’empresa fotografies dels seusvehicles i van arribar a pagar el preu de200 pessetes per foto, una suma gensmenyspreable a l’època.

Moltes van ser les curses en les qualsva participar el David, i en la majoria vaaconseguir la victòria. Una de les pri-meres i de més ressò fou l’obtinguda perArmangué, el 5 d’abril de 1914, en elcircuit Barcelona-Sabadell-Barcelona,en la qual fou premiat amb la medallad’argent, i en la prova per equips delReial Moto Club de Catalunya, el 6 d’oc-tubre de l’any següent, en la qual vaguanyar Morè, aleshores gerent de lacompanya David.

El Reial Moto Club de Catalunya vaorganitzar l’any 1916 la cursa deresistència Barcelona-Madrid-Barce-lona, que es va celebrar de l’1 al 4 de

juny. En la cursa hi van participar, a mésdel David, els Ideal, els Díaz & Grillo ialtres, tots fabricats a Barcelona, amb untotal de 22 inscripcions, dels quals vanprendre la sortida 18 i van arribar 10.

La cursa es va desenvolupar en qua-tre etapes, totes molt dures –cal recor-dar que l’estat de les carreteres de l’è-

poca era molt precari. El primer classi-ficat fou un David, pilotat per Gué, queva fer el recorregut en 28 hores, 28minuts i 24 segons a una mitjana de44,120 km per hora.

Una de les majors adversitats que vatenir l’empresa David la va experimen-tar el mes d’octubre del 1917, amb

Temes

43

Un gran automòbil català, o millor ditl’autocicle, traducció de la paraulaanglesa cyclecars, el David, sense caixa decanvis, però amb un enginyós sistema detransmissió per politja trapezoïdal,resolgué amb enorme dignitat les neces-sitats de l’època. Aquest automòbil esfabricava l’any 1915 a Cyclecars David,del carrer de Pallars, 71, prop del carrerde Marina, al Poblenou.

La gènesi de l’empresa David és moltcuriosa i poc comuna. L’any 1907, elCentre Excursionista de Catalunya(Club Alpí Català) adquirí un bobsleighper participar en una prova on es dis-putava la copa donada pel president dela República Francesa. Per pilotar-lo, vaser designat un jove esportista anome-nat Josep Maria Armangué. La cursa noes va arribar a disputar per falta de neu.

Aquest contratemps va aguditzar l’en-giny del jove pilot, que va idear aplicarrodes de bicicleta a l’aparell i, d’aquestamanera, poder fer a la carretera unaprova que no es podia efectuar per faltad’una pista adequada. Aquest va ser elprototip que va donar pas a uns rudi-mentaris vehicles, similars a bobsleighsamb rodes, que van prendre el nom dedown cars, similars a un automòbil peròsense motor.

Els germans Armangué, cofundadorsdel Down Car Club, van pensar a aco-blar un motor als down cars, però va serla casualitat la que va donar la soluciódefinitiva. Una vegada va actuar com aremolcador dels vehicles una motoci-cleta i, d’aquesta manera, va ser comcol·locant un motor de moto als downcars quedava el problema resolt.

Frick Armangué, que treballava alstallers de la casa Eduardo Schilling iCia., situada al carrer de Llull, 58, delPoblenou, va construir les politges d’uncanvi de marxes d’una sola reducció,que el seu germà Josep Maria haviapatentat.

L’automòbil dissenyat va prendre elnom de David, com a símbol que senttan lleuger i petit podia superar altresclàssics de major envergadura, i imme-diatament es va pensar a constituir unaempresa mercantil per a la fabricació ensèrie d’aquests petits automòbils espor-tius.

Aleshores, els germans Josep Maria iFrick Armangué, Ramon i Josep MariaMorè i Ferran Comes van formar unasocietat amb un capital inicial de 13.000duros, el 14 de juliol de 1914. La raósocial que va adoptar l’empresa fouFábrica Nacional de Cyclecars David.Des de la seva fundació i per espai dequasi trenta anys fou presidida pel doc-tor Raul de Roviralta i Astoul, marquèsde Roviralta de Santa Clotilde –Lloretde Mar–, gran esportista i mecenes.

Inicialment es van construir dotzeunitats i es va arribar a fabricar mésd’un centenar de vehicles a l’any. En una

Temes

42

Un altre aspecte de la línia de muntatge dels DAVID un cop acabats els xassís.

Fàbrica dels automòbils IDEAL i TH, competidors del DAVID, situada al carrer de Almogàvers, Independència i Vilanova.

Aspecte dels xassís DAVID durant el muntatge dels seus motors a la fabrica del carrer Pallars del Poblenou.

El David, un fórmula 1 fet al Poblenou.Fàbrica Nacional de Cyclecars DavidCarrer de Pallars, 71 (1915-1930)

Aspecte interior de la fabrica DAVID. En primer terme els motors MAG de dos cilindres, que van portarles primeres unitats.

Temes

45

motiu de la tràgica mort del seu crea-dor i impulsor de la fabricació delsautocicles, Josep Maria Armangué. Por-tat per la seva passió per tot el relacionatamb el motor i sent amic íntim del pilotaviador Salvador Hedilla, el primeraviador civil, director de l’Escola Cata-lana d’Aviació i fundador de l’empresaPujol, Comabella i Cia., fabricant d’ae-roplans i hidroplans, també ubicada alPoblenou, al carrer d’Almogàvers, 163,van perdre tots dos la vida en un arris-cat vol d’acrobàcia.

Poc després de l’accident, la famíliaArmangué es va separar de la compan-yia David, en la qual van continuar elsgermans Josep Maria i Ramon Morè.L’empresa es va constituir com a Socie-dad Anónima David, i va ampliar elcapital d’1 milió de pessetes a 2 milions.

En aquesta època i vist l’èxit obtinguta Barcelona per la implantació de lesmotocicletes amb sidecar per al serveidel taxi, es va pensar a introduir elsautocicles David en substitució de les

Temes

44

motos i, d’aquesta manera, va començarl’explotació, per part de David, SA, de laindústria del cotxe de lloguer a la ciutatde Barcelona, l’any 1922.

Fins a l’any 1930, la fàbrica David vaestar instal·lada en un rudimentarigaratge del carrer de Pallars, 71, que,encara que espaiós, no reunia les condi-cions per a l’embranzida i la magnitudque havia adquirit l’empresa, i fou lla-vors quan es va inaugurar un monu-mental edifici de vuit plantes al carrerd’Aribau, amb rampes interiors i mun-tacàrregues, i va començar una novaetapa, allunyada del món de la compe-tició i del barri del Poblenou.

Nota. L’article és un resum del capí-tol dedicat a David del llibre Historia delautomóvil en España, d’EdicionesCEAC i del qual és autor Joaquín Ciuro.

JORDI FOSSAS

Un dels vehicles denominats “down cars”, conduït per en Josep Maria Armangué, baixant la barcelonesaavinguda del Tibidabo. El copilot esta atent a la palanca del freno.

Els primitius tallers de la DAVID estaven ubicats al carrer Pallars del Poblenou. La façana dels mateixos s’aprecia a la present fotografia.

Un dels primers automòbils DAVID, conduït per Josep Maria Moré esperant rebre la sortida en una prova esportiva.

Anunci de la fabrica Schilling del Poblenou publicat al Catalogo de Exportadores y Productores Españolesde 1928, on treballava Frick Armangué, inventor del canvi de marxes d’una sola reducció dels DAVID.

Anunci de la fabrica Cyclecars DAVID, publicat a“Barcelona Artística e Industrial” el 1915.

El periodisme fou una activitat cons-tant de Miquel Clivillé des del 1923 finsal començament de la Guerra Civil. A larevista Poble Nou va escriure més decinquanta articles sobre qüestions cul-turals (teatre, exposicions) i de la vidadel barri. Fou redactor en cap del but-lletí Teatre el 1933-1934 i va escriureuns articles signats al setmanari Mira-dor i, també de manera anònima, unsarticles breus i tafaners per al «Miradorindiscret».

Miquel Clivillé no era sarcàstic, peròera molt irònic i no hesitava a atacarpersonalitats de l’entorn cultural. Vegeuel to d’aquest portrait dels mecenes: «Altrobar-se repapats en un silló conforta-ble, tot d’un plegat els hi ve un vehe-ment desig de lluita, d’ideal. Del bonhabano sorgeixen interrogants fumosesque conviden a divagacions amables», ol’article sobre Josep Pla, «un inconfor-mista de l’olla», o la insolència de la seva«galeria d’intel·lectuals».7 Sebastià Sán-chez Juan8 li va suggerir de col·laboraramb les seves «frases tan deliciosamentfacecioses» al «Mirador indiscret». La

llibertat d’estil de Miquel Clivillé pothaver indisposat certes persones i frenatl’èxit de la seva carrera artística.

Després de la desaparició de la revistaPoble Nou el 1928, un altre compromísde Miquel Clivillé estigué relacionat ambuna aventura col·lectiva dels «actualscatalans»: el Consell de les Arts. Ubicatal número 82 del carrer de Martí Vila-nova (la casa on Lluïsa Marí feia les seveslliçons de piano i de rítmica), és formatd’una varietat de persones de la vida cul-tural barcelonina, entre les quals hi haviaJosep Tosquelles, Ramon Calsina, PereSoulere, Fèlix Dedeu, Emili Sabater iMiquel Clivillé. El seu objectiu: «Inter-vindrem en totes aquelles qüestions queafecten la vida pública, l’art, les lletres,l’urbanisme, emprant tots els mitjanslegals que estiguin al nostre abast.» L’es-tatut afegeix, a propòsit de les reunions,«cada u exposarà els seus punts de vista,i també dirà el que vulgui que es pren-gui en consideració. Res de política.»L’any 1933, el Consell de les Arts és par-ticularment actiu, amb intervencions ala premsa, a l’alcalde de Barcelona (per

millorar els monuments de la ciutat) o ala comissió de política social de l’Ajun-tament. En aquest cas, el Consell de lesArts presenta el 16 de novembre de 1933un llarg estudi amb l’ambiciós objectiude «trobar una solució al problemaeconòmic». Conté una crítica radical alsistema capitalista: «El règim liberal hamatat la consciència del productor, halliurat la producció als apetits i a les pas-sions individuals. Ha fet del productorun individu que cerca solament els gransbeneficis, sense fre.» Unes considera-cions sorprenents quan recordem el «resde política» de l’estatut del Consell, i quecontinuen analitzant, profèticament,«l’actual conflicte sinojaponès, que ame-naça de degenerar en un conflicte deproporcions formidables que repercutiràa Europa». El Consell de les Arts es pre-ocupa també de qüestions molt concre-tes, i suggereix a l’Ajuntament de fer«construir al subsòl de cada immoble unpou mouràs que reculli les aigües delsWC i urinaris de tot l’edifici […], la qualcosa tindria per conseqüència la desapa-rició de les rates de claveguera».

Temes

47

No es pot dir que Clivillé sigui unartista compromès en el sentit estreta-ment polític. És cert Miquel Clivillétenia opinions polítiques i a vegades lesexpressava directament. Pertanyien alcatalanisme republicà; ho palesa la sevaobra escrita i pictòrica. Entre els textosdirectament polítics, destacarem «Elcorneta de la República» (Mirador, 3 demaig de 1934). El punt de partida és l’e-xistència de la nació («els homes repre-sentatius del nostre poble proclamarenla república») i l’aspiració a la llibertatcontra la dictadura i la monarquia amb«tots els crits subversius que covaven demolts anys en la sala i alcova del nostreesperit». Per a Clivillé, la república és unfenomen normal, que correspon a l’or-dre natural: «L’anunci de la naixentRepública tenia tota la normalitat d’unpart feliç, sense complicacions.» Nonecessita cap altra justificació. En aquestarticle del Mirador, Miquel Clivillé fal’elogi d’un humil servidor de la causa,el corneta Pere d’Ibars. No amaga lesseves simpaties escrivint: «Els bonspatriotes saben bé l’informe catalanís-sim (Acció Catalana) de Pere d’Ibars.»4

El contrast és clar amb la situació ante-rior, «el règim oprobiós que patíem[…], la tirania d’aquell temps».5

El compromís no és dubtós. Almateix temps, l’adhesió de Clivillé a laRepública no és pas sense matisos. Alfinal del seu article, recorda al lectorque Pere d’Ibars no ha rebut6 caprecompensa i sobretot cap funció, encorrespondència a la fidelitat política ia les capacitats de l’home, que li donésmés oportunitats professionals: «LaRepública […] no ha pas saldat ambbona moneda la gesta de Pere d’Ibars.»I doncs Pere d’Ibars es va quedar depregoner de l’Ajuntament. Al mateixmoment, quan escrivia aquest articleper al Mirador, Clivillé demanava uncàrrec a l’Institut de Teatre o a l’EscolaMassana. Tampoc amb ell la Repúblicano va saber reconèixer les seves capa-citats.

Temes

46

Miquel Clivillé en el seu taller, començament dels anys 30.El Sant Proletari.

Ulls a l’infinit: Miquel Clivillé, un noucentista poblenoví reivindicat

Mireu la imatge del Sant Proletari. És laportada de la revista Poble Nou,1 delPrimer de Maig del 1926.

L’home té força i poder. Dempeus, alcentre d’una icona del Manchestercatalà. És la seva obra. Circular, densa,aquesta ciutat industrial està represen-tada com la Jerusalem celestial de lespintures religioses.

L’artista, Miquel Clivillé, dóna al santuna eina impressionant. Aquest gegantpodria destruir-ho tot. Però és dolç i ésun màrtir, un sant Sebastià, el cap lleu-gerament de costat, sense les fletxes. Enel mateix número de la revista, MiquelClivillé, en un dels seus «Instants» sig-nats Xèspir, parla del Primer de Maig ide la «profunda i mística significaciód’aquesta festa». Ens explica: «Ha inter-vingut el treball, l’esforç feixuc, el mar-tirologi, fins moltes voltes el morir ensofriments horribles per crear riquesespels altres.» Ell coneixia la realitat d’a-questes vides esguerrades per l’universde les fàbriques. La frase té un ressò pre-monitori: Miquel Clivillé va morir eljuny del 1943, amb els pulmons cre-mats, després d’una explosió a l’em-presa on treballava. Fa seixanta anys.

Un poblenoví republicàI doncs, parlem de Miquel Clivillé,aquest creador polifacètic, home de tea-tre, escriptor, periodista, pintor, escul-tor, tan desconegut avui, i que volemtreure de l’oblit.

Miquel Clivillé i Esteve va néixer aReus (la família tenia una casa a Alforja;el patró del poble és Sant Miquel) el1897. El seu pare portava una petitaempresa de transport al Poblenou, onMiquel Clivillé va passar la seva infàn-cia. Va estudiar a l’Escola del Treball i,del 1919 al 1923, a l’Escola Catalanad’Art Dramàtic, al mateix temps que,amb el seu germà Isidor, ajudava l’em-presa familiar. Va dirigir l’empresa desde principis dels anys vint. Era ubicadaal número 82 del carrer de Catalunya(després Martí Vilanova, ara Ciutat de

Granada) i al número 12 del carrer delDos de Maig i, a partir d’octubre del1925, al número 33 del carrer de Lopede Vega (ara número 73), «davant delCD Júpiter».

Una activitat important era larecol·lecta de sorra i de vidre trencat quelliurava al «carrer del vidre», a la fàbricade can Vilella; també la recol·lecta d’os-sos per a la fàbrica de botons del carrerde Pujades (on va treballar com a quí-mic). L’empresa fou una reeixida econò-mica i permetia a Miquel Clivillé desen-volupar la seva activitat artística sensemassa inquietud material. Fou col·lecti-vitzada durant la Guerra Civil.

L’arrelament de Miquel Clivillé ambel barri tenia diverses formes: la sevaempresa, la col·laboració amb la revistaPoble Nou i la seva vida personal. El1926 es va casar amb Lluïsa Marí, fillad’un fuster del barri i professora depiano i de dansa rítmica al Poblenou. Vaprendre una part activa en la vida local.Era seguidor del Júpiter. El 1927 fou ele-git vicepresident de l’Ateneu.

Sobre Miquel Clivillé, l’home, tenimel testimoniatge de Xavier Benguerel enles seves Memòries: «Em dic MiquelClivillé, sóc coix,2 ateu i avantguardista–ens va dir el primer dia–, francòfil,antifloralesc –em mirà amb sarcasme–,anti-Les joies de la Roser i enemicpúblic de don Ángel. Per arrodonir-ho,en moral, sóc partidari del joc ras ipatada al cap.»3 Encara que la metàforafutbolística li doni un caràcter autèn-tic, és un portrait provocatiu i exagerat.Més lluny, Xavier Benguerel parla del«pobre Miquel Clivillé en un estat d’à-nim melangiós i avinagrat. –L’home ila lírica?– es preguntava. –L’home i lamerda!– es responia amb tristesa col-pint el terra de la rambla amb la sevasabata deforme.» Benguerel va utilitzaraquests trets psicològics enèrgics iaspres per crear el personatge de Ros-send en la seva novel·la Suburbi (1936),amb diferències humanes i polítiquesimportants.

d’escenografia de Clivillé.Per exemple, La nit d’octubrede Musset, en la traducció d’Al-fons Maseras, fou representadadurant la inauguració del curs de l’E-CAD 1922-1923 al Teatre Eldorado el 15d’octubre de 1922, després de la con-ferència de Ventura Gassol sobre «Elnacionalisme i el teatre català». En laseva presentació, Miquel Clivillé parlad’aquests «intents de nou teatre» ambl’orgull d’una generació formada a l’E-CAD: el llibre és «una simplificaciócapaç d’una nova orientació desvetlla-dora de les latents energies originals queportem nosaltres, els moderns, elsactuals catalans». Sentim un eco de laconferència de V. Gassol quan llegimque és «una gaia i profunda manera demesurar nostres possibilitats catalanes,[…] una afirmació definitiva de la nos-tra personalitat col·lectiva».

Una prova de la reputació de MiquelClivillé com a autor dramàtic és la cartad’Adrià Gual del 28 de març de 1933.Adrià Gual explica que té un programaradiofònic on vol «anar donant a conèi-xer la producció dels novells». En veri-tat, Clivillé no és un escriptor nou:havia començat a escriure 16 anysabans… Gual li demana: «El que m’in-teressaria és una cosa en un acte perradiar. La té? No hi fa res que sigui per-sonalíssima, i àdhuc el que la gent endiu estranya.» És important de notarcom subratlla l’originalitat de la inspi-ració de Clivillé.

La seva ambició era contribuir a l’e-xistència d’un teatre de qualitat. «El tea-tre bo vol élite competent. És l’especta-cle del bell dir, del bell gest, del color ide la musica.»12 Aquesta exigència,heretada d’Adrià Gual, el seu mestre al’ECAD, no vol dir elitisme en el sentitestret del mot. Tot al contrari. MiquelClivillé va consagrar molta energia adifondre i ajudar el «teatre bo». El puntde partida és que la qualitat no es trobaen el teatre professional, sinó en elsamateurs. En un article sobre les «Ter-

túlies Masriera»,13 diu que per a les«innovacions transcendentals» els ama-teurs són superiors als professionals.Però cal una estructura administrativaque permetrà al teatre «ara o més tard»funcionar «amb lleugeresa i força».

Fou particularment actiu a la FCTA(Federació Catalana de Teatre Ama-teur),14 com a primer vicesecretari iredactor en cap del butlletí Teatre.15

Informa de la vida dels elencs, del con-curs de teatre català amateur (35 agru-paments inscrits el maig del 1934) i elredactor presenta les seves concepcionssobre l’art teatral. Després del tanca-ment del Teatre Romea, al número 2(gener del 1934) parla de la crisi del tea-tre català. Pensa que els amateurs sónuna garantia de supervivència: «Mentreells rutllin, el prestigi i la difusió de lanostra escena persistirà per damunt detotes les defeccions.» Aquest teatre seràordenat i pulcre, «fet per amateurs dis-ciplinats i amb el goig inefable de fer l’o-bra ben feta»: una ambició noucentista.I com ja havia expressat en la presenta-ció de Teatre d’Art Prometeu, MiquelClivillé repeteix que el teatre és unatasca patriòtica, «fefaent de la persona-litat col·lectiva». En el número 6 (maigdel 1934), davant de l’èxit comercial i lamediocritat del cinema, Miquel Clivillédemana un esforç de l’Institut de Tea-tre16 per formar els homes necessaris:«Doneu-me un bon director i presenta-rem una gran obra escènica.» Participaa la feina formativa fent articles d’histò-ria teatral i il·lustra cada portada de larevista amb una proposta escenogràfica.

Obra pictòrica i escultura

L’obra escrita de Miquel Cli-villé té sempre un contrapunt

pictòric.D’aquesta manera, a Teatre d’Art Pro-

meteu, Clivillé subratlla l’aspecte gene-racional («els actuals catalans») amb ungrup d’ex-libris. Són amics i sovint exa-lumnes de l’ECAD. Com ho vol la tra-dició de l’ex-libris, Miquel Clivillé intro-dueix un tema simbolitzant: l’activitatpredilecta de la persona. Ho fa d’unamanera directa: en el cas d’Emili Ven-drell, el tenor i compositor, un piano,una partitura de Lieder i l’evocació del’interior d’una casa elegant. La mateixasenzillesa es veu en l’ex-libris de TeresaBoronat, la ballarina.17 Dansa al centred’una petxina i el seu moviment, suspès,és continuat per una sèrie d’espiralsvegetals que suggereixen la complexitati la gràcia del seu art, com el dibuixd’una coreografia.

Després del 1939, Miquel Clivillé vafer una nova sèrie de projectes d’ex-libris, de dimensions importants, dibui-xats amb tinta negra. Els destinatarissón persones d’un cert poder (com araJuan Vilella Puig, del «vidre») i es veu laintenció d’obtenir una protecció. L’estilés menys abstracte i idealitzat que en lasèrie del 1923, i sovint d’un literalismepesant (per exemple, «Pedro Rocaamb… una roca») o utilitzant clixés del’època.

Si l’ex-libris és una contribució dis-creta de Miquel Clivillé a l’activitatartística de la seva època, també trobemdiscreció i misteri pel que fa a l’escul-tura. El conreu per Clivillé de l’art del’escultura, en el seu cas de l’escultura deferro, no és pas una sorpresa completa.Com a alumne de l’ECAD especialitzaten escenografia, havia rebut la formaciótècnica per realitzar accessoris teatrals.A més, el seu treball és una extensió del’art del dibuix que practicava constant-ment. És un dibuix en l’espai.18 Demoment és difícil fer-se una opinió

Temes

49

En El menestral, acabat l’abril del1918, Miquel Clivillé fa seva la denúnciade l’alienació obrera, «una existènciarutinària, treballant com una bèstia decàrrega des de la matinada fins que fafosc, fent-se malbé la vista per guanyaruna brutícia que ni pots topar les neces-sitats que t’imposa el viure amb unamica de decència». Però Clivillé con-demna una agitació que s’equivoca d’e-nemic: és el senyor Ferré, amo d’unabotiga d’impremta i litografia, qui té laseva simpatia. El resultat de l’agitació ésla destrucció d’aquest «monument,símbol del treball i de l’honradesa».

Molt diferent, La sinfonia en re,9

comèdia en tres actes, acabada el setem-bre del 1929, és una variació divertidasobre els somnis d’un jove compositor.És com un exorcisme per a Miquel Cli-villé. Coneix les dificultats reals de lavida artística a Barcelona i sap que capsolució màgica no pot venir de París,10

com per a l’heroi de la comèdia. En unarticle parla del necessari voluntarismecontra les formes fàcils i comercialsd’esbarjo: «Naturalment que, per al quino té set, no hi ha res a fer. Però nosal-tres diem que cal fer-los venir la set[…].»

En sortir de l’ECAD i abans decomençar la seva col·laboració ambPoble Nou, Miquel Clivillé havia publi-cat el seu únic llibre, Teatre d’Art Pro-meteu.11 La concepció general (unacarpeta de 12 plecs), les il·lustracions ila selecció dels textos són de MiquelClivillé. Però és l’autor d’un sol text,Mortal angoixa, un text didascàlic quedescriu els últims instants d’una vida.Els altres textos són traduccions oadaptacions d’Anatole France, Musset,Chénier, o obres originals de Maragall,J.M. de Sagarra, Emili Vendrell, Cristò-for de Domènec o Josep Tosquellas. Elstextos són curts, d’una o dues pàgines;no són obres completes, sinó resums oextractes.

El llibre apareix com una imatge de lafeina feta a l’ECAD, amb els dibuixos

48

De cara al mar.

La passió del teatreÉs amb el teatre que Miquel Clivillé vacombinar afició personal i civisme.L’home que signava Xèspir els seus «Ins-tants» a la revista Poble Nou deia del tea-tre «és el somni meu de tota la vida».

Ja abans d’ingressar a l’ECAD haviaescrit nou o deu drames, entre el 1917 i

el 1919: Els records del passat, El festí delscorbs (també traduït al castellà), Elmenestral, El precipici, El marit pervers,etc. Els temes, dins d’un marc burgès,són els amors frustrats, els secrets defamília, a vegades vergonyosos. Totaaquesta obra teatral és inèdita i mereixun esforç de descoberta.

Ex-libris per Teresa Boronat.

Temes

Els 74 números de Poble NouPoble Nou va ser el fruit d’una amistat, la que hi hagué entre Salvador Roca iRoca i Xavier Benguerel. Ells dos van impulsar aquesta publicació que va durar74 números al llarg de tres anys i mig. El primer número va sortir el desembredel 1924, perquè «notàvem el buit de l’expressió escrita», deien en un escrit d’in-tencions. Va tenir periodicitat quinzenal i col·laboradors diversos, com ara eldoctor Riera i Puntí, Domènec Juncadella o el dibuixant Miquel Clivillé. Cos-tava 30 cèntims i tenia 16 pàgines, tot i que el 1927 van augmentar-les a 20.També buscaven col·laboradors il·lustres, com ara el poeta Sebastià Sánchez-Juano l’historiador Francesc Carreras Candi, que va establir que la manera correctad’escriure dos toponímics del barri eren Taulat i Marbella. Tenien la redacció aLope de Vega, 7, però la correspondència la rebien a Marià Aguiló, 124. El darrernúmero va sortir el 29 de juny de 1928, i ja hi explicaven que tenien dificultatsper aconseguir anuncis i que l’única solució per sobreviure podia passar per fermensual la publicació. No se’n devien sortir, perquè no consta que aparegués elnúmero 75.

Temes

51

completa sobre la seva producció. Hi hadues obres en la col·lecció de la família:una figura de Dafne i un arlequí.19

Miquel Clivillé va presentar les sevesescultures20 als Salons de Primavera del1932 i del 1934, i sabem que dues obresforen adquirides per l’Ajuntament, enparticular un Sant Jordi que ha passat apertànyer a la col·lecció de la Generali-tat. Aquestes escultures encara no estanlocalitzades. Es pot suposar que altresobres presentades foren comprades percol·leccionistes particulars, com aquestaballarina representada sobre una pin-tura de la col·lecció familiar. L’arxiuconté també un grup de dibuixos quehom pot considerar com preparatoris aescultures. Amb una simplificació pro-gressiva dels personatges i dels movi-ments, hi trobem la mateixa força queen els gravats. Per exemple, en una sèried’estudis de la Mare de Déu, Miquel Cli-villé aconsegueix, amb una quantitatreduïda de línies (a vegades seguint latècnica del calc), una mena de litoteplàstica. I des d’un punt de vista tècnic,aquest minimalisme fa més fàcil la

transposició en metall. Esperem quealgun dia aquestes escultures sortiran ala llum.

L’obra de Miquel Clivillé com a «pin-tor» és molt extensa i mereix una pre-sentació menys superficial que aquestesbreus remarques. A més dels ex-libris,hem pogut catalogar uns 140 dibuixos iaquarel·les i tres quaderns d’una vintenade pàgines cadascú. Les peces fetes des-prés del 1936 hi ocupen un lloc impor-tant. Miquel Clivillé es va refugiar enuna forma intimista de l’activitat pictò-rica. El sentiment de reconfort i d’equi-libri es palesa en una gran quantitat d’a-quarel·les de paisatges rurals: l’esglésiade Sant Martí vell, els camps de Mont-cada i els voltants d’Alforja.

Però el període clau, d’una inspiracióforta i infal·lible, correspon als anys1925-1928. Amb els seus gravats publi-cats a la revista Poble Nou, Miquel Cli-villé apareix com un autèntic represen-tant del noucentisme català.

De cara al mar, sobre la portada dePoble Nou del 5 de juliol de 1925, és unaicona perfecta del Mediterrani noucen-

Temes

50

NOTES

1. Poble Nou era una revista quinzenal, publicada des deldesembre del 1924 fins al febrer del 1928. L’article deMarçal Subiràs i Pugibet, La revista «Poble Nou», en elnúmero 141 (juny del 1999) de la Revista de Catalunyaés una anàlisi molt útil. Nogensmenys, sobre Miquel Cli-villé, l’autor fa una lectura massa ràpida de les Memòriesde Xavier Benguerel i, si esmenta els articles de Clivillésobre l’art teatral, no diu res de la seva contribució grà-fica a Poble Nou.

2. Miquel Clivillé va contreure la poliomielitis quan eranen.

3. Xavier Benguerel, Memòries (1905-1940). Madrid-Bar-celona, Alfaguara, 1971, p. 142.

4. En una carta a Ventura Gassol de la primavera o l’es-tiu del 1934, Miquel Clivillé escriu: «Tinc el document pri-mer sota del qual va anar cristal·litzant-se el partit d’es-querra.»

5. Com un leitmotiv, en cada número de la revista, lle-gim la frase: «Aquest número de Poble Nou ha estat pas-sat, prèviament, per la censura militar.» Més tard, pocsmesos abans de la seva mort, Miquel Clivillé, per prote-gir-se i protegir els seus, va escriure una carta a les auto-ritats franquistes de Barcelona. El tema era les perspec-tives urbanes, la prolongació de la Diagonal i de la ram-bla de Poblenou cap al mar. Per complaure els seuslectors va imaginar un instant dir de l’època de Primo deRivera «la dictadura dulce», però va suprimir l’expressióen l’esborrany de la carta. L’humor no hauria fet riureningú; si de cas s’haurien recordat del republicanismeproclamat de Clivillé en aquest article del Mirador.

6. El subtítol de l’article és «Tres anys després».

7. Poble Nou, número 63, 9 d’octubre de 1927.

8. Escrivia a Poble Nou i tenia una opinió molt alta deMiquel Clivillé; al número 5 (1 de febrer de 1925), parlade Clivillé com «el més genial dels nostres escassoshomes de teatre».

9. El 12 de juny de 2003, la Secció de Teatre del CentreMoral del Poblenou, sota la direcció de Nicasi Camps,en va fer una lectura pública. Aquella nit, un llarg silencies va trencar.

10. El viatge a França és un tòpic del món artístic català.Però és a casa seva on Miquel Clivillé vol fer teatre i pre-sentar dibuixos: l’art és al centre mateix del seu civisme.

11. Imprès al Poblenou per Enric Calvo, que publicavatambé la revista Poble Nou. Miquel Clivillé va enviar unexemplar del Teatre d’Art Prometeu a Lluís Companys, elmaig del 1934. En la seva carta d’agraïment, el presidentde la Generalitat parla de l’«exquisida realització» delrecull.

12. Poble Nou, número 54, 1 de maig de 1927.

13. Poble Nou, número 27, 21 de febrer de 1926; elogide la Companyia Belluguet, «l’única […] amb solvènciaartística que fa teatre bo de bo».

14. President: Lluís Masriera; vicepresidents: PompeuCrehuet i Josep Maria Folch i Torres; secretari: ClaudiFernàndez; president honorari: Apel·les Mestres.

15. Vuit números publicats del desembre del 1933 al junydel 1934. El butlletí fou continuat per altres, com ara larevista ATS, publicació de l’Associació de Teatre Selecte,que aparentment tenia més mitjans econòmics.

16. Clivillé critica el balanç de l’Institut de Teatre i esperamolt del nou director, Joan Alavedra. Més o menys almateix moment li va escriure una carta per proposar laseva col·laboració, sense èxit.

17. Teresina, la més jove dels alumnes de l’ECAD. For-mava part de la primera promoció, sortida el 1917.

18. Expressió utilitzada per Juli González per descriureles seves escultures metàl·liques. Vegeu: Dessiner dansl’espace, Zeichnen in Ram, Juli González, KunstmuseumBern, Skira, 1997.

19. Un dels ex-libris del Teatre d’Art Prometeu representaun arlequí. És l’ex-libris de Miquel Clivillé mateix. Lafigura d’arlequí, brillant, seductor i sobretot dotat d’unavarietat de talents, sembla molt apta per representar lapersonalitat de Miquel Clivillé.

20. El Diccionari Ràfols menciona dos escultors en con-nexió amb els Salons del 1932 i el 1934: el primer, ambel nom de Clivillé Mañé M., i el segon, Clivillé OlivaresMiguel, tots dos qualificats de «metalista», el primer per«algunas piezas de tipo escultórico, de metal cromado»,i el segon per «un conjunto de obras escultóricas reali-zadas en metal niquelado». La correspondència en l’ar-xiu familiar conté una carta rebuda al carrer de MartíVilanova adreçada per Alexandre Bardinell al senyor M.Clivillé-Mañé. La descripció del Diccionari Ràfols corres-pon al tipus d’escultura feta per Miquel Clivillé. Suposem,doncs, que havia adoptat aquests dos noms per introduirun cert grau de misteri i despistar el jurat.

AGRAÏMENTS

Sense la comprensió i la confiança de Miquel, Isabel iSusanna Rosselló Clivillé, aquest estudi sobre llur avi nohauria estat possible. Vull donar gràcies també al perso-nal de la Biblioteca de Catalunya, de la biblioteca de l’Ins-titut del Teatre, de l’hemeroteca de l’Arxiu Històric de laCiutat i de la biblioteca del Centre d’Études Catalanesde l’Université de París IV- Sorbonne per l’ajuda rebuda.B.C.B.

tista, organitzada d’una manera estrictai, alhora, flexible. A més, correspon auna preocupació cívica de Miquel Clivi-llé: la prolongació de la rambla delPoblenou fins al mar. En un article del1927 subratlla «l’encís que tindria lanostra Rambla si fos oberta fins a lamar». No es vol descoratjar; imagina elmoment del futur quan «els vianantsque des del carrer de Pere IV veuran elsrissos escumejant del nostre Medite-rrani». És clar que pensa en aquest gra-vat, fins a la conclusió de l’article: «Enstrobarem el dia menys pensat de cara ala mar i els ulls a l’infinit tot pressentintla vela que ha de venir […].»

Ens parla Miquel Clivillé, el ciutadàconscient de les lluites necessàries i l’ar-tista davant de l’afany d’ideal que la sevacreació implica.

BERNAT CASSAIGNE BORRÀS

Presentació per a una obra social.

Ex-libris per Emili Vendrell.

B.C.B.

miguera, el seu dirigent afusellat perFranco.

L’1 de juliol, en presència de l’actriuNúria Espert, del regidor Felip SoléSabarís, de la cantant Teresa Rebull i del’advocat Josep Maria Loperena, querepresentava els interessos d’Els Joglars,es va fer la festa i es va inaugurar laplaça. I aleshores van començar les pro-testes.

Cartes als diarisEls primers dies de juliol van aparèixeren alguns diaris cartes contra la decisiód’esborrar el nomenclàtor Sant BernatCalvó, que en té dedicada la parròquiaque dóna a la plaça. Van anar acompan-yades de dos articles contraris al canvi(Jaume Castell, Àlvar Maduell) i d’unfavorable (Joan de Sagarra). Aquest,molt càustic, deia a El Correo Catalán3:«Vamos, que San Bernat Calvó, santo,soldado, obispo, inquisidor, rico, payésy del Campo de Tarragona, no podíaestar contra la libertad.» Maduell, pelseu compte, tocava una fibra sensible:«Imposar democràcies amb procedi-ments antidemocràtics no és fer capfavor a la veritable democràcia.»4 Tambél’Associació de Veïns del Taulat vademanar que es mantingués el nom delsant a la plaça.

El 26 de juliol de 1978, vint-i-cincdies després de la festa, el PSC es va

adreçar a Joan Anton Solans, aleshoresdelegat d’Urbanisme i persona que haviad’agilitar els tràmits pel canvi de nom,per dir-li que, abans de qualsevol deci-sió, «valdria la pena deixar passar aquestagost tan xafogós que es presenta i par-lar-ne el setembre».

No va caldre. Algú va eliminar laplaca de la Llibertat d’Expressió, pagadapels benintencionats i precipitats socia-listes, i Sant Bernat va continuar essentel nom de l’indret.

JOSEP M. HUERTAS

NOTES

1. M.F., «Els nostres carrers recuperaran els seus noms»,Quatre Cantons, març del 1978.

2. La instància es va presentar el 19 de maig de 1978 al’Ajuntament de Barcelona.

3. SAGARRA, Joan de, «San Bernat Calvó, ora pro nobis»,El Correo Catalán, 12 de juliol del 1978. Catalanitzat, vapassar a escriure’s amb be alta.

4. MADUELL, Àlvar. «Vers un ‘carreram’ barceloní esta-ble», Hoja del Lunes, 7 d’agost del 1978.

53

Hi ha una frase feta que, més o menys,diu que «l’infern és empedrat de bonesintencions». Una dels temps de la tran-sició va ser quan el PSC del Poblenouva intentar rebatejar la plaça de SantBernat Calvó com a plaça de la Llibertatd’Expressió, en els difícils dies que ElsJoglars eren a presó per haver estrenatLa torna. Confio que explicar com vaanar exactament la història, ara que fa25 anys de l’incident, no aixecarà cappolseguera. El fet d’haver-ne estat undels protagonistes, com a militant delPSC aleshores, m’ha ajudat a conservarpapers i documents.

Encara que molts no ho recorden, totva començar exactament al darrernúmero de la revista Quatre Cantons,del març del 1978, que va publicar unainformació de Maria Favà sobre el tema.Des d’alguna instància catalanista s’ha-via convidat la jove Coordinadora d’En-titats del Poblenou a dir la seva sobrequins noms de carrers i places podienser canviats al nostre barri amb el retornde la democràcia. La idea no va prendrecos fins que es van fer les primeres elec-cions municipals, que es van retardarfins a l’abril del 1979. La propostaincloïa catorze canvis, dels quals es vandur a terme, amb el pas del temps, qua-tre: Carlos I esdevingué Marina, Capi-tán López Varela tornà a ser Icària, elsjardins coneguts com Lope de Vega vanpassar a dir-se del Doctor Trueta, i elpasseig del Triomf acollí el nom popu-lar que ja tenia, el de rambla del Poble-nou. Entre els canvis demanats, però, sen’incloïa un altre: que «la plaça que estàdavant l’església de Sant Bernat Calvó»es dediqués a Na Quimeta (es posava«na» perquè donya, com es coneixia aaquesta mestra, no era una expressiócatalana1.

Ningú no va posar cap objecció en elseu moment, ni tan sols el capellà quefeia d’arxiprest al barri, convençut quela plaça no tenia nom, cosa que no eracerta. Tanmateix, la proposta de NaQuimeta no va prosperar.

La proposta del PSCEl Partit dels Socialistes de Catalunya(PSC) no devia saber res de la idea dedonar el nom de Quimeta Raspall a laplaça de Sant Bernat, i va acordar dema-nar que se li donés el nom de Llibertatd’Expressió, «nom prou significatiu alllarg de l’any actual»2. Signava la peticióGuillem Volart, en nom del secretariatde la secció XI de la Federació III delPSC. L’Ajuntament de Barcelona va dirque s’ho pensaria, però els entusiasmesdels socialistes poblenovins no van voleresperar la resposta oficial.

Van encarregar una placa al ceramistaTom Bel, que incloïa la famosa màscaracreada per Fabià Puigcerver, i van deci-dir que el dissabte 1 de juliol farien unagran festa i hi posarien la placa al costatde la de Sant Bernat Calvó –encara cas-tellanitzada– fins que es produís la deci-sió municipal. Van convidar entitats ialtres partits, encara molt tendres. Per lesmateixes dates, Unió Democràtica haviademanat que es canviés el nom de laplaça d’Adrià per Manuel Carrasco i For-

52

Temes

La plaça de la Llibertat d’Expressió

Temes

Núria Espert i el regidor Solé Sabarís a la plaça de Bernat Calvó, per unes hores plaça de la Llibertat d’Expressió

Jovent pintat amb la màscara creada per Puigserver a l’acte reivindicatiu

El cantant Pere Tàpies a la festa d’inauguració de la plaça de la Llibertat d’Expressió

Teresa Rebull també va participar als actes festiusde l’1 de juliol del 1978

alliberar-se de segons quins malsrecords, però per prudència nosaltresno els diem.

—Ens vam casar sí, però va ser undesastre. El colmo! La meva mare emdeia: «Mira, nena, t’has casat amb unhome que té el vici pitjor del món. El vicide jugar no el perdrà mai. Si són muje-riegos, el temps els cura; si són borratxos,el fetge ho soluciona, però els jugadorscom més va són pitjors.» I ho vaig podercomprovar, perquè ell era jugador decasino, de jugar fort! Quan va morir elseu pare, al cap de dos mesos de casats,era a Madrid en una farinera, i va fer eltestament sense acollir-se a les lleis i el vadesheretar a favor dels seus nebots, jaque veia el mal camí que portava.

—Va fer malversació de tots els nos-tres béns; per tant, al cap de dos anys jatornava a ser amb els meus pares, ambseparació de cossos i béns per l’Església.

—Imagineu-vos! En aquells anys unadona separada del marit i tan jove…Era una cosa molt greu! No podia anarmai sola, sempre anava acompanyadafins a l’autobús o el tramvia Però jo, deuanys després, encara continuava enamo-rada del que havia estat el meu marit.

I és aleshores quan, sortint-li del fonsdel cor, ens deixa anar la seva sentència:

—Diuen que un només es pot ena-morar una vegada a la vida, i no ésveritat!

S’imposa la pregunta de com i perquè ho diu i ella no es fa pregar i, som-niadora, ens ho explica.

—Era l’any 1929, havia mort el meupare i anava amb la meva mare pelcarrer de Marià Aguiló a casa de la mevacosina Rosita Buj, que vivia al carrer deLlull, i ens vam creuar amb un noi alt iben plantat, eren les nou del vespre i jovaig pensar: «Mira, aquest jove deu anara casa seva a trobar-se amb la seva dona,que bonic!», ja que jo el creia casat, per-què tenia 31 anys. Ell també en va mirarintensament. Era en Josep Oliva Bla-nich, també del Poblenou, i crec que enprincipi li vaig fer llàstima per la mevahistòria, però al mateix temps ens vamsentir atrets tots dos.

—Ens vam continuar veient sensedir-nos res, fins que en arribar la Repú-blica, un dia en ple carrer, la meva marehavia entrat en una botiga i ell se m’a-costa i em diu: «Jo vinc amb bonesintencions. Vinc per casar-nos, i araamb la nova llei del divorci ho podemfer!» Jo li vaig dir que no, que no hofaria mai, si no podia fer-ho per l’Esglé-sia. Ell em va dir que tampoc no li agra-dava la idea de fer-ho pel civil. Per tant,vam intentar aconseguir la nul·litat delmeu matrimoni. El senyor rector,mossèn Pius, em va dir que teníem unabase sòlida, ja que qui s’havia casat ambmi mai no ho va fer amb l’ànim de for-mar una família, que era la finalitat delmatrimoni, i tots els familiars del meuex em va donar suport.

—Sense acabar-se el procés, va escla-tar la guerra del 1936. En Josep estava aValladolid i jo al Poblenou. Ell a un bàn-dol i jo a un altre! La mare i jo vam venira Argelita. Vam trobar els de la CNT acasa, però jo els vaig fer fora i la gent delpoble em va donar la raó. I així van pas-sar els anys. Jo ja havia perdut l’espe-rança de tornar a veure el Josep, quanels darrers temps se’n devia assabentard’on érem i em va enviar un paquet ambtot de coses que aquí no teníem, comara sabó, que no n’hi havia!

—Malament ho van passar. L’esglé-sia, cremar-la no, però les imatges, sí, ila van convertir en un corral. El poble va

Entrevista

55

Sabedors que des de fa dos anys haviadeixat definitivament el Poblenou i s’ha-via retirat al poble d’Argeleta (en cas-tellà, Argelita), d’on eren nadius els seuspares i on des de l’any 1926 ella té unxalet, van decidir anar a visitar-la. Apro-fitem les primeres dates del mes de maigper fer-ho, ja que aquests dies hi ha unadoble festa.

Arribem a Villa Conchita, on ens repla seva propietària. Elegant i ben penti-nada. El primer que fa és preguntar-nospel barri i la seva gent i al nostre reque-riment comença a desgranar records:

–Vaig néixer al barri de la Plata el 27de març de 1902. De primer vaig anar auna escola de caganers a prop de casa,no recordo exactament on era, i desprésal carrer de Wad-Ras, 220, al col·legi dedonya Quimeta.

Abans que li diguem s’avança a lapregunta prevista.

–Em recordo molt bé de la SetmanaTràgica, jo tenia set anys. El meu paretenia un bar, i prop hi van aixecar unabarricada. Jo estava allí i m’ho miravaper una finestra. La meva mare voliaanar a recollir els meus dos germans, un

de més gran i l’altre més petit, i no ladeixaven passar, però ella s’hi va enfron-tar… i tant si va passar!

–Sí. Van fer molt de mal. Van matarun dels germans maristes, ells que feientant de bé!

–El meu pare va començar a comer-ciar amb oli, després amb el bar i va aca-bar com a majorista de vi, treballant al’engròs. El pare va fer venir al barrimolta gent del poble i els va ajudar, peròsabeu que li deia després més d’un? «Sí,el tío nos ha ayudado, però ahora nostiene como clientes».

—Vaig fer els estudis que eren nor-mals en una senyoreta d’aquells temps:piano, labors, francès, cosir de blanc, etc.

—Ho recordo perfectament. Anàvema comprar a la plaça de la Unió.

—No, no, aleshores no s’estilava queuna noia fos de cap societat.

—No, tampoc. No havia anat mai alball. Ni en sé.

—A la platja? Menys! Poques noies hianaven, només algunes mares amb elsnens.

—Doncs passava una vida molt tran-quil·la i molt obedient amb els meuspares… Fins que em vaig enamorar i esva acabar de cop i volta l’obediència. Jotenia 19 anys i ell també era del Poble-nou, vivia al carrer d’Atila [avui dia,Ebre] i a casa seva tenien una fàbrica deteixits.

La senyora Conxita no té cap pro-blema a dir el nom i el cognom d’a-questa persona, fins i tot sembla com

Entrevista

54

amagar la relíquia de la Santa Creu. Vanfer mal, però després hi va haverrepresàlies; per tant, no em puc posarni a favor d’una banda ni de l’altra.Encara que de l’Església ho he estatsempre i ho seré, si és que no em tras-toco més endavant.

Els seus ulls semblen humitejar-sepels records, però es reanima explicant:

—Teníem el front de guerra a pocsquilòmetres, i vam patir molt el bom-bardeig. Nosaltres érem l’últim pobleroig, encara que a mi em sap greu elnom. Un dia em vénen uns miliciansaconsellant-nos marxar, ja que nomésérem dones i hi havia perill que vin-guessin els moros, i jo li vaig dir: «¡Siallí están los moros, aquí hay los cristia-nos, que vengan!»

—En acabar-se la guerra en Josep vavenir, encara que els deu quilòmetresdes de Fanzara va haver de fer-los ambburro, que els peus li tocaven al terra.Ens vam veure poc i ell se’n va tornar ala seva feina per Castella. Es va instal·lara Madrid i jo al Poblenou. Aleshoresvivia a la casa de la viuda Lloveras, a laRambla, a tocar de l’antiga casa de fotosRafael. Si em venia a visitar sortíem apassejar pel Park Güell, això sí, sempreacompanyats per la Rafaela, per la mevafillola Lolita o per la seva germana.

La Rafaela era una senyora que vatenir 51 anys al seu servei i, en posar-semalalta del cor i no voler reposar, la vanenviar amb la neboda, «fent el que haviade fer per part meva».

—Va passar un temps i vam rebreuna esquela amb el nom del meu primer

Tres Poblenovins superen els cent anys

PròlegArribar als 101 anys no és fàcil; la prova és que són ben pocs els que ho aconsegueixen, però fer-ho com ho han aconse-guit els nostres protagonistes d’avui, amb el cap tan clar, la bona memòria i el seu bon estat de salut en general, encaraés més difícil. Es veu que l’any 1902 en què van néixer va ser un any fructífer per a la vellesa.

Tres senyores i un senyor era un programa de TV3 en el qual tres noies periodistes entrevistaven un personatge mas-culí, però gairebé podria ser el títol del present reportatge, ja que els protagonistes són dues senyores i un senyor.

Abans, però, voldríem remarcar que aquests tres centenaris eren descendents de persones vingudes d’altres terres alie-nes a les nostres i que aquí, com es remarca al llarg del reportatge, van trobar bona acollida, i ells van escollir la nostraterra com a pròpia. Començarem, doncs, per la més «veterana» dels tres i bona representant del que acabem de dir:

Conchita JuliánGallén, vídua OlivaUna poblenovina de 101anys, amb una vida depel·lícula.

marit, encara que allò no va ser marit,ni res… Vam fer indagacions i tothomel donava per mort; per tant, el dia 13 dejuny de 1941 ens vam casar a Sevilla,davant del Jesús del Gran Poder. Sí, aixòté una explicació: en Josep durant laguerra havia estat a Sevilla, i davant d’a-quella imatge va prometre que si enstornàvem a trobar i ens podíem casar,ho faríem allí.

Un cop casats i per la seva feina s’ins-tal·len a Madrid, «al carrer d’O’Donnell,número 8», ens concreta. Però aquestplàcid viure es va estroncar de sobte, jaque la vida també guarda sorpreses.

—Un dia inesperadament es pre-senta al despatx del meu marit el meuprimer espòs, dient-li que donaria faci-litats per anul·lar el meu primer matri-moni, si tenia una bona gratificació pelsseus serveis, i en Josep li va respondreque, si no sortia de seguida per la porta,ell el faria sortir per la finestra.

—Doncs vam recórrer a la Nuncia-tura Apostòlica reafirmant el nostredesig de continuar el nostre matrimoni,demanant l’anul·lació de l’anterior,però, sense acabar-se el llarg procés, alcap d’un parell d’anys, es va morir deveritat el qui s’havia casat amb mi perprimer cop.

«Diuen que només es pot estimar unavegada a la vida, i no és veritat», afirma.

Trobem la nostra protagonista envol-tada per la seva família, amb la qual viuactualment. Va néixer el 16 d’agost de1902; per tant, quan surti publicadaaquesta entrevista ja haurà complert els101 anys, i hem d’afegir que fins alsnoranta-quatre anys va viure tota sola.Ara viu en un bonic pis a la rambla delPoblenou, amb el seu fill petit, l’Albert,la seva jove l’Anna i la seva família.

És el seu fill qui a poc a poc l’ajuda arecordar i ens explica moltes anècdotesde la llarga història de la seva mare.Com, per exemple, que gairebé mai noha patit cap malaltia una mica seriosa,o que quan tenia uns setanta anys més omenys el metge li va dir que per l’edatque tenia no calia que s’operés de cata-ractes... I d’això ja fa uns trenta anys!

Aquesta tarda l’acompanyen el seufill, la seva senyora, els seus dos néts ifins i tot el seu besnét, qui es refereix ala nostra entrevistada com a la «iaiavelleta», per tal de diferenciar-la de laseva àvia, l’Anna.

Amb un fil de veu, la senyora Antò-nia ens comença a explicar detalls de laseva infantesa...

—No vaig anar gairebé a escola, jaque ajudava els pares a les feines depagès.

L’Antònia era la més petita de sis ger-mans. La família sembla que s’ha carac-teritzat per la seva longevitat, ja que laseva germana Maria Rosa també vaviure també fins als cent anys.

De petita, vivia al carrer de l’Amis-tat. Certament, no va anar massa aescola, només aprengué a llegir i a fer lasignatura. Ajudava els pares al camp, enuns terrenys que segons les indicacionsque ens dóna l’Albert situaríem prop del’antic camp del Júpiter1. El que reco-llien ho portava per vendre al Mercat dela Unió: bàsicament eren cebes, alls,algunes verdures, etc.2

També rememora que, amb vuit onou anys, li portava el menjar al seupare, que treballava al Gas Lebón, i ensparla que per arribar a la fàbrica s’havia

d’ajupir en passar per sota les vies deltren al costat de les pestilents aigües delBogatell.

Fem un salt en el temps i li demanemque ens parli del seu marit. Ella somriui ens diu dolçament:

—Era molt bo, no ens vam barallarmai... No em va deixar mai sola... Niuna nit.

Ens comenta que va conèixer qui fouel seu marit, en Santos Rodríguez, a tra-vés dels seus germans. Tot i que, a ells,no els hi agradava gaire com a preten-dent per a la seva germana. Era orfe itenia nou anys més que ella, i molta mésexperiència de la vida. Ell, per convèn-cer els seus futurs cunyats, els va pro-metre que no la deixaria mai sola, i ensafirma somrient:

Entrevista

57

—Vam ser molt feliços. Vivíem aMadrid, però tot sovint anàvem alPoblenou i a Argelita. Com que el paredel meu marit, també Josep de nom,havia estat regidor de l’Ajuntament deSant Martí de Provençals i havia partici-pat en els plans d’urbanització de laRambla, ell recordava que el seu pare lideia: «Quan estigui acabada del tot, seràmagnifica!»

Però tot té un final i el seu marit vamorir el 8 d’agost de 1976 a Madrid.Està enterrat a la capella de la Santa

Creu de la parròquia de Santa Ana deArgelita (any 1700, barroc valencià).Una làpida a l’esquerra de la capella horecorda: «José Oliva Blanich, 1898-1976». A la banda dreta hi ha un espaireservat perquè el dia de demà ella facicompanyia al seu marit.

—Privilegi? Bé… Crec que estavenagraïts perquè nosaltres vam fer tot elque vam poder tant per a l’església comper al poble.

Recordem, la torre, el parc… Lesmoltes imatges i joies. I ara, molt

Entrevista

56

Antònia Lluch i AlberichUna teixidora amb unasalut de ferro

—I ho va saber complir!El marit era natural de Santander, va

venir al Poblenou de ben petit, a laFrança Xica, i va treballar a Vicens Illacom a tintorer. Es van casar a SantaMaria del Taulat i tingueren dos fills,l’Antònia i l’Albert3.

Amb molt d’esforç es van construiruna caseta a uns terrenys que van com-prar al passatge de Piqué. Allà hi tenienbestiar (coloms, gallines, conills, etc.) igràcies a aquest bestiar van viure bé finsi tot durant la guerra del 1936 i la llargapostguerra dels anys quaranta.

—Jo també treballava al tèxtil. Erateixidora, però l’empresa va plegar...Sort que jo mateixa m’he pagat el retiro,ja que, si no, no hauria cobrat res... Amés, sempre comprava un cupó delscecs a un senyor que duia una cadira derodes i no em va tocar mai... La sort quehe tingut amb la salut no l’he tingudaamb el joc.

—Vaig ser teixidora a Can Marsal4.Treballava a preu fet de 6 del matí a 2 delmigdia, fent sacs, amb dos telers; no és

il·lusionada ens avança el secret reservatpel dia 3, festa de la Santa Creu. Al ja persi mateix valuós reliquiari hi ha fet afe-gir un brillant de quatre quirats que elseu marit li va regalar el dia del primeraniversari del seu casament.

—No. Ara, de joies, pràcticament nome’n queda cap. Com que ho he anatregalant tot… Ara que en fer-ho sem-pre també li donava, a qui fos, el meucor.

La senyora Conchita conserva lacoqueteria femenina. Llueix escollitsmodels de la senyora Teresa Oriol,(medalla de Sant Martí, 2001). Per a lafesta, porta un vestit de ras negre iestrena una elegant capa; una pell deli-cadament fina. Conserva una bonamobilitat i una pell molt fina. No liagrada però, finalment, acaba reconei-xent que una vegada va tenir unapneumònia, que va estar vuit dies a laTeknon, que va tenir un tumor benignei que porta marcapassos.

—Secret per viure tants anys? Cap…Potser portar una vida molt mode-rada… i no fumar!

La pregunta és obligada i ella en dónala resposta esperada amb vehemència:

—Fills…! És l’únic que he desitjat ino vam poder tenir. Com que ens vamcasar grans…

La llarga entrevista s’ha fet en duesetapes. En la segona la trobem al seudespatx llegint publicacions del barrique li vam portar, i en acabar ens acom-panya no sols a la porta d’entrada, comté per costum, sinó que surt al jardí i ensacompanya fins a la porta del carrer.

L’endemà, dia de la gran festa en sor-tir de l’ofici religiós, i mentre tots men-gen el «pan bendito», una espècie decoca, amb què som obsequiats els assis-tents, en pujar al cotxe ens saluda. Sem-bla emocionada, segur que mai no haestat entrevistada; mai no ha vist la sevahistòria escrita en lletres de motlle.Torna a donar gràcies a l’Arxiu pel nos-tre interès, i es recorda un cop més delspoblenovins. El cotxe se’n va. Em quedoevocant aquest senyora de 101 anys, queva viure intensament dos amors ambdos homes tan diferents i que tota laseva vida també la va compartir ambdues poblacions: una, on va néixer, il’altra, on finarà. El Poblenou i Argelita.

NICASI CAMPS I PINÓS

Bust de la Conchita Julián al poble on viu actualment, Argeleta, a València

Carrer batejat amb el seu nom al mateix poble

«Els meus llargs anys devida es deuen al fet quemai no m’he barallat ambningú», ens diu.

quan van fer la decoració de la sardana,la de la Bernardette o la de la bola delmón... Ballàvem, amb la Maria, unaamiga, i el «primet»... Amb ell ballavasovint...

Tornem a records menys agradables ili demanem que ens parli sobre la Set-mana Tràgica i la Guerra Civil al barri.

—La meva imatge de la Setmana Trà-gica són les barricades al carrer de Tau-lat i els canons al cementiri.

—Recordo que, durant la guerra, undia anava a buscar el pa i a mig camí vantocar les sirenes anunciant el bombar-deig. Vaig amagar-me a una escala alcarrer de Marià Aguiló i allà mateix vacaure una bomba, que va quedar-seenganxada a l’edifici i no va explotar.També al passatge de Piqué, on vivíem,van caure tres bombes; d’aquestes, duesvan quedar colgades i van fer moltesdestrosses però no van explotar; la ter-cera sí, a Can Piqué11.

A més, ens parla dels refugis antiae-ris.

—A prop de casa, a Lope de Vegaamb Ramon Turró, davant de la farmà-cia, n’hi havia un on ens amagàvem. Hiaccedien pel carrer i hi havia tamboretsper seure.

—Encara que fou una època demolta misèria, a nosaltres, gràcies alnostre hortet i l’aviram que criàvem, noens va faltar mai menjar...A més, comque també fèiem espardenyes...

L’Albert ens explica que la seva mare,tot ajudant el seu marit, feia esparden-yes de beta, trenant-les i cosint la roba iles cintes. Aleshores, en Santos anavapels pobles i les canviava als pagesos permenjar.

Viu al carrer de Marià Aguiló, 66, en lamateixa casa a la qual es van instal·larels seus pares i ell va néixer. La sevamare era d’Angostrina, de famíliabenestant, i volien casar-la per interès, iel seu pare era d’Age, a la Cerdanyafrancesa. Es van enamorar, van migfugir i es van casar a Puigcerdà i, des-prés, vingueren a Barcelona. El cognomMarty, d’origen català però afrancesat,es va tornar a catalanitzar quan es vanestablir aquí, i també el seu segon cog-nom tenia quelcom de francès, ja quel’escrivien amb d final, deixant constàn-cia de la procedència dels seus progeni-tors.

Arribem a casa de Francesc XavierMartí Duran, el nostre home centenaridel Poblenou. Només entrar podemveure el mostrador i altres elements del’antiga cansaladeria que era el negocifamiliar. Al pati conserven l’antic obra-dor, amb el privilegi de poder dir «Ela-boració pròpia», i ens endinsem en unaacollidora casa antiga, amb una granquantitat de records acumulats al llargsdels anys per una mateixa família i ontrobem el patriarca de la família còmo-dament assegut al sofà.

L’ambient de la casa pot produirmúltiples sensacions a una persona joveque no ha viscut intensament la vida alnostre barri. Es tracta de sensacionsmolt agradables, entre les quals destacauna: la sensació que allà dins el tempsno ha passat. La llarga vida de l’entre-vistat reforça aquesta imatge. La sevanéta, Mercè Borrego Martí, li anunciala nostra arribada.

Segons el seu DNI, el nostre prota-gonista va néixer el dia 12 d’octubre de1902. Curiosament, una partida de nai-xement estesa a Santa Maria del Taulatpel rector mossèn Pius Bosch l’any 1925–en aquells moments constava com aSanta Maria de Pueblo Nuevo–1 situa elseu bateig una setmana abans del seunaixement (5 d’octubre de 1902), o siaque, tal com era costum bastant correnten aquells temps, i més vivint com

Entrevista

59

per dir-ho, però era una bona treballa-dora.

Segons sembla, guanyava més dinersque el seu home i diu que no recordavagues ni conflictes.

A la fàbrica la tractaven força béperquè treballava de valent i nodonava problemes, i ens explica quesortia de casa quan sentia les sirenes deles fàbriques5 i anava corrents cap a lafeina. Tan bon punt entrava, el contra-mestre, que l’esperava, tancava les por-tes, ja que volia dir que era l’hora enpunt.

Quan li preguntem pel seu tempsd’oci, ens parla sobretot de quan era jove.

—Anava a ballar... Ballava molt bé,jo, anava a l’Estora, a l’avinguda d’Icà-ria, amb una veïna. Evidentment, no hipodia anar tota sola.

L’Antònia ens comenta els seusrecords sobre les festes de cavalls, comara els Tres Tombs, i ens canta suaumentuna caramella que parla de l’Aliança.

—Vaig anar a aprendre sardanes al’Aliança Vella, i anava també a patinaral Rellisquín7.

També té un record especial del bardel senyor Picón, al carrer de Curti-dors8, on hi havia un piano de maneta,o manubri, que era molt modern, iquan els clients descobrien una novamelodia la cantaven a l’amo del manu-bri i ell la traslladava al rodillo, que eme-tia la peça en qüestió9.

—També m’agradava anar al cinema.Al Rellisquín i al Catalunya10.

—Vivia al carrer de l’Amistat, tincmolts records de la Festa Major. Guan-yaven el primer premi de carrers moltesvegades, ho guarnien tot... Recordo

Entrevista

58

NOTES

1. Efectivament, els seus pares tenien uns horts, queper les indicacions que ens dóna la senyora Antòniadevien estar, més o menys, al que ara són els jardinsGandhi, prop d’on estava l’antic camp del Júpiter. Unssocis del nostre Arxiu, els germans Braut, tenen unesfotografies de la dècada dels anys 1910-1920 tambéd’uns horts situats al mateix indret.

2. Si la quantitat era important ho feien amb parada ofi-cial, pagant els corresponents arbitris municipals. Si no,lliurament, vigilant que els guàrdies municipals no elsprenguessin la mercaderia.

3. En aquest punt convé aclarir que l’Albert –que haviaformat part de la Junta del Casino–, emparant-se en lalegislació vigent, va alterar l’ordre dels seus cognoms iva passar a dir-se Lluch i Rodríguez. Els seus fills, pertant, es diuen Lluch Portell, ja que la seva esposa, AnnaPortell, era de la família de Can Portell, la popular indús-tria d’instal·lacions del carrer de Llull amb Rambla.

4. Hijos de Pablo Marsal, SA, una empresa situada dinsde Can Saladrigas.

5. Cal recordar que la majoria d’indústries del barri, unquart d’hora abans de començar el torn de feina, feiensonar les seves respectives sirenes. Un aspecte sonorque a moltes persones de certa edat els costa oblidar.

6. Segons sembla, es tracta de Sociedad Recreativa LaJuventud Obrera, del passeig del Cementiri, 202 (ara,avinguda d’Icària).

7. Tot i que teníem perfectament identificada aquestapista de patinar, de l’actual carrer del Doctor Trueta, queva donar el sobrenom de Rellisquín al cinema que es vaobrir en el mateix indret, ara ocupat pels Estudis Ideal, lasenyora Antònia és la primera persona que ens parladirectament d’haver conegut i patinat en aquelles anti-gues instal·lacions.

8. Ara, carrer dels Pellaires.

9. Els manubris eren una espècie de piano sense teclati sobre rodes en els quals, mitjançant una maneta, esfeien sonar músiques conegudes, i donaven «concerts»pel carrer a canvi de passar el plateret per recollir unesquantes monedes. Molt de tant en tant, també es feienservir com a música de ball. En barris com el nostre erenmolt populars.

10. Ja ho hem dit, el Rellisquín o Ideal era als actualsEstudis Ideal, i el Cine Teatro Cataluña, a l’antic carrerde Catalunya, ara Ciutat de Granada, entre Llull i RamonTurró. Actualment és una caldereria.

11. La fàbrica del ram de l’aigua que, tot i tenir l’entradapel carrer de Lope de Vega, per darrere estava tocant alpassatge.

Francesc Xavier Martí DuranUna vida dedicada al treball i a l’esport

vivien els Martí davant mateix de laparròquia, el van batejar l’endemàmateix de néixer, però no van tenir cappressa a inscriure’l al Registre Civil.

En Francesc Martí Duran, malgratque d’entrada ens comença responent acada pregunta amb un rotund «No me’nrecordo», quan la seva néta li torna aplantejar la qüestió, amb tota fluïdesa iamb una veu potent comença a expli-car-nos la seva història:

—Van ser els meus pares els queobriren el negoci. Al principi, era unabotiga de queviures però amb el tempses convertí en tocineria. També vaig tre-ballar a l’escorxador de Sant Martí2 onhi havia una font i un merendero a dins.Anys després, vaig entrar a treballar alde Barcelona.

Allà, la calor els feia treballar migdescamisats; i en aquell àmbit el conei-xien com el pelut, però entre altres amis-tats, com les del barri, és conegut comel Paco.

—A la família jo era l’únic noi, teniamoltes germanes, moltes: la Consuelo,la Mercè, la Sabina... La Sabina s’haviade casar el mateix dia que jo, però es vamorir quinze dies abans, amb 22 anys.No, cap de les germanes ja no viu.

Sorprèn una mica com explica lamort de la Sabina, aparentment senseimmutar-se. De ben segur ha vist mol-tes desgràcies en tants anys que ha vis-cut i s’ha fet extraordinàriament fort.

—Estudiava al col·legi dels protes-tants de la Rambla, que estava tocant alque ara és el Casino3.

—Els nostres jocs eren ben senzills:jugàvem amb pilotes de drap, no hihavia gaire «diner».

—Sí, sí, encara recordo la SetmanaTràgica, hi havia molts canons i cavalle-ria militar. En aquella època van cremarSanta Maria.

Encara no havia fet els 7 anys i no ésestrany que el que realment l’impressio-nés fossin l’exèrcit a cavall i el granincendi i, en canvi, no conservi altrestràgics records4.

—No, no recordo res de la mort delrector.

—Als 9 anys vaig començar a treba-llar a les Galetes Viñas, al carrer de Cas-tillejos, cap a la banda de dalt. Anava apeu a treballar, trigava una mitja hora aarribar a la feina.

—Fèiem 10 hores al dia i treballàvemde dilluns a dissabte. Guanyava quatrepeles a la setmana; ara, que podia men-jar-me totes les galetes trencades quevolgués. Un bon dia em van augmentarde categoria, però no de sou. Em vanposar a empaquetar galetes senceres i, ésclar, com que ja no me les podia men-

«Sort en tinc de la meva néta», assegura

—També, al camp de la Bota, a Cal’Albert, una mena de merendero men-javen farinetes amb uns cupons.

I ja per acabar, la pregunta impres-cindible és la de com creu que ha arribata aquesta edat amb tan bona salut. Quindeu ser el seu secret?

—Segur que els meus llargs anys devida es deuen al fet que mai no m’hebarallat amb ningú.

La família ens confirma el seu boncaràcter de sempre. Nosaltres ho trans-metem així i pensem que seria una bonafórmula, senzilla i a l’abast de tothom.Potser hauríem d’intentar imitar-la.

YOLANDA PIRLA I LUNAL’Antònia Lluch al centre, envoltada pels seus quatre germans

sobte, vam venir viure en la mateixacasa que els meus pares i vam continuartreballant a la tocineria.

—La Mercè de seguida es va quedarembarassada. Sí, vam anar per feina.

L’altra Mercè, la néta, fa comptes:exactament nou mesos i una setmanadesprés del casament va néixer la sevaúnica filla: l’Anna, o Anita.

—Sí, és veritat el que us han dit: a lameva dona no li agradava massa parlarcastellà i quan despatxava sempre feiaservir el català, perquè n’aprenguessin.

—I tant si me’n recordo, de la guerradel 1936! Vaig anar-hi com a voluntarid’aviació, però mai no vaig pujar a unavió. Vam estar un temps al Prat i des-prés vam anar a parar a Cabanes. Vigi-lava els aparells; no vaig volar capvegada.

—En acabar la guerra, me’n vaiganar exiliat a França i vaig estar al campde concentració d’Argelers.

No va estar-s’hi gaire temps, perquèun cosí germà seu de Perpinyà el vareclamar aviat, afegeix la seva néta,mentre ens ensenya el paper del campde concentració. Encara conserva elpaper del camp de concentració esmen-tat; està molt doblegat perquè durantmolt de temps el va portar a la cartera.La seva néta ens explica que baixava deBourg-madame a Barcelona a peu perveure la família. Anava amagant-se dela Guàrdia Civil. Al cap de tres dies es

presentà al tribunal de depuració. Li vandir que es presentés cada mes i al cap dequatre o cinc mesos li donaren la lliber-tat definitiva.

De la seva vida al barri cal destacarque encara és soci d’Icària, fundada el1916 i que en principi es deia Júpiter6.Més tard va ser membre de la directiva.La seva néta ho corrobora, perquè va sersecretària de la junta. El seu gendre,Ferran Borrego Martí, va ser presidentd’Icària més de sis anys:

—En Ferran Borrego Martí era elmeu gendre, va ser president més de sisanys. Va ser molt bon president, va crearels Jocs Florals d’Icària, però morí jove,amb seixanta-quatre anys.

—Altres afeccions? Tenia molta afec-ció a la bicicleta, molta, vaig anar aMontserrat, a la collada de Tosses, a…En fi, a tot arreu.

El nostre protagonista va ser moltviatger, perquè, a més d’aquests petitsviatges amb bicicleta, també va estar adiferents llocs d’Espanya amb la marxade veterans, que va guanyar diversesvegades. Sembla que s’anima quan diu:

—Vaig anar a Múrcia, Oviedo, Palèn-cia, amb la marxa de veterans7.

Però no tot s’acaba aquí, perquènovament ens sorprèn enumerant viat-ges que tots hem somiat i que poca gentdel seu temps no va poder fer:

—He estat a França, Itàlia, Ale-manya, Àustria i Suïssa.

Marxava amb autocar mentre la sevasenyora es quedava atenent la botiga, jaque era molt complidora i no volia dei-xar la clientela desatesa.

—M’agradava el teatre i el cinemaque feien a l’Aliança i a la Barraqueta8.Anava a tot arreu. Anava tot sol mentrela senyora es quedava treballant; allòque deia de les obligacions d’una tenda.

— Sí. Jo l’estimava molt, a la mevasenyora.

La néta ens remarca que la generaciódel seu avi rebia una educació molt dife-rent a l’actual, i que realment la parellas’estimava molt.

L’any 1991 es va tancar la botiga quanla seva filla Anna Maria es va jubilar.L’Anita va morir amb 72 anys i és la sevafilla la que s’ocupa ara de l’avi, i no facas de qui li aconsella que el porti a enasil.

Francesc Xavier Martí Duran viuencara a la casa on van estar els seuspares, els seus fills i ara la seva néta, ambqui comparteix l’estatge. La mira dolça-ment mentre afirma:

–Sort en tenim, d’ella! Unes paraules significatives que li

dedica a la seva néta i que reflecteixenl’agraïment pel sacrifici d’una dona queha deixat de banda moltes coses a la sevavida per poder fer-se càrrec de qui haestat avui el nostre protagonista.

ELENA DE LA CRUZ ASTASIO

Entrevista

61

Entrevista

60

NOTES

1. Document històric degut a la crema arxiu parroquialel 1936.

2. L’antic Escorxador de Sant Martí de Provençalsestava a l’actual carrer de Perú, on hi ha l’escola VirreiAmat.

3. Després estigueren els populars Magatzems Jané.Ara hi ha un edifici d’habitatges nou.

4. Mort del rector, mossèn Ramon Riu i Ceriola, ofegatpel fum de l’incendi, i posterior profanació del seucadàver.

5. Amb la denominació de «ram de l’aigua» era cone-guda la indústria tèxtil.

6. Inicialment era una secció de l’equip de futbol CDJúpiter, del barri.

7. Veterans Icària.

8. Amb aquest nom era conegut el Cinema Triunfo, dela Rambla amb Pere IV, tot i ser reedificat de novaplanta.

Un cop rellegides les tres entrevistes, els tres redactors no volem dei-xar passar l’ocasió de fer remarcar el que –sense nosaltres proposar-nos-ho expressament– creiem que és el present treball. A part fer unapetita crònica dels descendents dels que van arribar d’altres indrets, ies van saber adaptar al nostre barri, creiem que el present text repre-senta quelcom més: els tres personatges signifiquen l’àmplia gammasocial del barri al llarg de més de cent anys.

Tenim el retrat d’una representació d’una família que, tot i d’ori-gen modest, fa fortuna i educa la seva filla com una autèntica senyo-reta, amb estudis de francès i piano, que es casa amb el fill d’un indus-trial.

El d’una senyora que, com moltes del Poblenou d’aquella època,amb prou feines pot anar a l’escola, ja que ha d’ajudar els seus pares idesprés ha de treballar a preu fet en una fàbrica.

El d’un home que des dels 9 anys comença a treballar, però que, grà-cies a la botiga dels pares, després acaba convertint-se en un petit boti-guer que elabora els seus propis productes porcins.

També la representació política és variada: monàrquica de tota lavida; republicà que s’apunta voluntari abans que la seva lleva elreclami al front; i la potser menys destacada, la d’una treballadoraque fa viu el somni d’en Macià de la caseta i l’hortet i que aconsegueixper als seus fills uns estudis que ella no va tenir.

Són també tres històries d’amor i de fidelitats, que fan que cadascúdels entrevistats parli amb afecte de la seva parella.

Igualment sense proposar-nos-ho, és també un retrat a favor delfeminisme: la noia de casa bona que no pot anar sola enlloc pel quedirà la gent; l’obrera que, malgrat que les dones siguin més mal paga-des, arriba a guanyar tant o més que el marit, i que a sobre encara acasa fa espardenyes de betes per ajudar l’economia familiar, i també elde la petita comerciant que per no desatendre la clientela no pot fervacances i deixar la botiga, mentre el marit viatja amunt i avall d’Eu-ropa.

Sí. Una entitat com la nostra no solament ha d’inventariar indús-tries, edificis, carrers i fets històrics, cosa que, sobretot en les notes apeu de text, també fem a bastament, sinó que també estem convençutsque hem de fer esment de la seva gent, dels poblenovins que, com lestres persones que us hem donat a conèixer, a la seva manera són unsveritables representants de tots els que formem el Poblenou.

NOTA DE LA REDACCIÓ

Estant en procès d’edició aquesta revista, ens arriba la notícia que en el barri tenimuna veïna de més edat. És tracta de la senyora Maria Felius Martínez, Vda. Fossas.Nascuda el 1901 i resident tota la vida al carrer Pujades quasi xamfrà amb Venero.

jar, vaig buscar un lloc nou per treballar.Vaig anar a treballar a la foneria CanLlopart, a la carretera de Mataró.

—No. Guanyava el mateix, peròcom a mínim no havia de caminar tant.A Can Llopart tampoc no hi vaig estargaire temps. Després vaig passar a tre-ballar al ram de l’aigua; era una feinaque em quedava lluny, gairebé a laRiera d’Horta5. Després d’això vaigcontinuar a Cal Negre, també del ramde l’aigua, situada a la carretera deMataró.

L’any 1925 va ser important a la sevavida. És l’any del seu casament ambMercè Viladrosa Garganté. Té quelcomde curiós la manera com la va conèixer.

—La vaig conèixer a casa del meuoncle, al carrer de Jerusalem, on estavade minyona i on aprengué també a des-patxar a la cansaladeria.

Era de Torà (Lleida), segons ensexplica la seva néta –que duu el mateixnom que la seva àvia. La Mercè haviavingut a Barcelona amb el seu germà iprimer va treballar en un forn de CiutatVella, on li feien anar a repartir el pa pelsprostíbuls d’aquell barri. Amb un migsomriure, ens explica que el dia que vanassassinar Salvador Seguí, el Noi delSucre; se’n va anar a veure’l amb el seucistell del pa a les mans.

—La meva germana Sabina i jo enshavíem de casar al mateix dia i ella s’ha-via de quedar a la botiga. En morir-se de

Epíleg

Francesc Xavier Martí en un sopar de l’Agrupació Excursionista Icària Francesc Xavier Martí amb la seva filla Anna i enFerran Borrego, el seu gendre, aleshores presidentde l’Agrupació Excursionista Icària

Dietari

63

Any 200207-09 Arrenca amb una cercavila laFesta Major del Poblenou. El pregó vaanar a càrrec d’Alex Leris, de la llibreriaEtcètera.

12-09 La comissió de govern del’Ajuntament de Barcelona aprova laconstrucció de 70 pisos de proteccióoficial, reservant una part per a joves,d’uns 70 m2 a la confluència dels carrersde Cristóbal de Moura i Josep Pla, dinsde l’àmbit d’influència del Poblenou22@.

21-09 Dins dels actes de les festes de laMercè s’inaugura el Parc de DiagonalMar, amb més de 12,5 hectàrees d’ex-tensió, el tercer parc més gran de la ciu-tat. El nou parc es caracteritza per lapresència d’espècies autòctones, al cos-tat d’un gran llac. El parc va ser dissen-yat per l’arquitecte Enric Miralles.

19-10 Se celebra la primera edició delFestival d’Arts Escèniques del Poble-nou, que ofereix un cap de setmana de30 espectacles diferents, tots gratuïts.

22-10 Es presenten les guies Viu al dis-tricte de Sant Martí i Plànol guia del dis-tricte de Sant Martí a la sala de plens delDistricte, amb la participació de MercèTatjer (geògrafa i professora de la Uni-versitat de Barcelona).

11-11 Atorgats els guardons dels 40Premis Sant Martí. Entre els guardonatsen la categoria esportiva hi ha l’equipinfantil de waterpolo del Club NatacióPoblenou, per tots els èxits assolits en latemporada 2001-2002.

20-11 El centre comercial BarcelonaGlòries acull l’exposició «Viure, treba-llar, aprendre. 22@BCN. El futur deBarcelona. El futur del Poblenou».L’alcalde Joan Clos inaugura la mostra,que resta oberta fins al 15 de desembre.

20-11 La Guàrdia Civil deté els far-macèutics Avelino Xalabarder i G.T.P.,propietaris d’una farmàcia del carrer dePujades, acusats de preparar fórmulesmagistrals amb presumptes substànciesprohibides.

22-11 L’Associació de Veïns i Veïnes delPoblenou celebra els seus 30 anys fentbarri amb un sopar a Can Felipa.

23/24-11 El mal temps s’emporta unaltre cop gran part de les platges delBogatell, la Mar Bella i la Nova MarBella.

28-11 Veïns del Front Marítim afectatspels defectes de construcció dels edificison viuen porten les seves queixes perescrit a l’Institut Català de Consum.

03-12 La companyía asseguradoraLiberty inaugura una nova seu de l’em-presa a Espanya al número 54 del carrerde Zamora (en l’àmbit del Pla 22@), enun solar que va ser amb anterioritat lafàbrica barcelonina de les samarretesDamart. La instal·lació de Liberty alPoblenou ha requerit una inversió de 5milions d’euros.

07-12 Els veïns del Poblenou porten laseva protesta contra la subestació elèc-trica que es vol construir en un solarqualificat com a equipament situat alcarrer de Tànger, entre la rambla delPoblenou i el carrer de Sant Joan deMalta, a l’exposició 22@ que se celebraal centre comercial Barcelona Glòries.

10-12 El regidor del Districte, FrancescNarváez, anuncia en el ple del Districteque l’alcalde Clos ha autoritzat la para-lització de la subestació elèctrica del22@ al carrer de Tànger amb la rambladel Poblenou.

10-12 Inauguració de la remodelacióde la vella fàbrica de Can Jaumeandreucom a escola d’oficis. Després d’una in-

versió de 2,7 milions d’euros, la fàbricadel carrer de Perú amb Sant Joan deMalta, també coneguda amb el nom deLa Llana, manté els murs de totxo i re-corda la seva història com una de lesprincipals fàbriques de la ciutat a finalsdel segle XIX, quan tenia 747 treballa-dors.

19-12 Diverses caravanes instal·ladessense permís en un solar del carrer deSelva del Mar són desallotjades per ope-raris de l’empresa propietària dels te-rrenys, amb el suport de la GuàrdiaUrbana.

Any 2003

05-01 Se celebra la Cavalcada dels Reisd’Orient, organitzada per l’Associacióde Comissions de Festes de Carrers dePoblenou.

06-01 Els Gegants del Poblenou com-pleixen 50 anys. La Colla de Gegants delPoblenou organitza diverses activitatsdurant l’any amb motiu del seu mig se-gle de vida. El programa va començaramb una cercavila pel barri.

07-01 S’inaugura Música & Co, centrede formació musical privat, a la plaça deCan Felipa.

10-01 Veïns del Poblenou surten al ca-rrer per clamar contra el tancamentamb reixes del passatge Fluvià que im-pedeixen l’ús públic de l’espai.

15-01 El Monopol celebra el seu 75èaniversari. Va ser fundat el 15 de generde 1928

16-01 A la biblioteca Xavier Benguereles presenta el llibre El cementiri delPoblenou, escrit per Margarida NadalPla i Jordi Pujol Forn. La presentació ésa càrrec del periodista i membre del’Arxiu Josep M. Huertas Claveria.

62

per cobrir el districte 22@. L’1 d’abril secelebra una jornada de portes obertesamb la visita de l’alcalde Clos.

04 S’obre un nou aparcament de rota-ció i abonaments mensuals al passeig deTaulat, entre els carrers Jonquera i Lopede Vega.

06-04 La Comissió contra el 22@ orga-nitza un acte popular amb actuacionsmusicals i diverses activitats infantilsper mostrar el seu rebuig a la trans-formació urbanística que ha patit el barri del Poblenou i que recull una ex-posició de fotografies als jardins de Cal’Aranyó.

08-04 La Guàrdia Urbana obliga JoséValderrama i Dolors Arambudo a dei-xar el seu pis de lloguer, a la confluènciade Diagonal i Pere IV, afectat per un plade reforma municipal.

14-04 S’inaugura al carrer Pallars, 277(davant del centre cívic de Can Felipa),l’exposició «Sant Martí. Bufa fort!», querecull l’activitat feta al Poblenou els úl-tims anys.

15-04 El Tribunal Superior de Justíciade Catalunya (TSJC) fixa en 30.000 eu-

ros la indemnització que haurà d’abo-nar el municipi de Barcelona a CarmenP., que es va lesionar el 1994 quan tra-vessava un pas de vianants a la cruïlladel carrer de Llull i la rambla delPoblenou.

24-04 Diversos joves ocupen l’antigadiscoteca Garatge Club del carrer dePallars. Segons l’Assemblea de Joves delPoblenou, l’acció va ser una mesura deprotesta per la falta d’equipaments pú-blics destinats als joves.

25-04 Obre la 32 edició de la Firad’Abril de Catalunya, al costat de la plat-ja de la Nova Mar Bella. El Real té aquestany 32.400 m2, a més de 16.000 m2 des-tinats a albergar les atraccions firals.

27-04 L’Associació de Veïns delPoblenou organitza a la Rambla unafesta reivindicativa per reclamar elsequipaments previstos en el pla per aldistricte 22@, com ara casals per a lagent gran, una àrea bàsica de salut i cen-tres de barri a Diagonal Mar i la VilaOlímpica.

13-05 El bisbe Joan Enric Vives, de 53anys, nascut al Poblenou, és el nou co-príncep d’Andorra.

Dietari

ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU

Agenda del setembre del 2002al juliol del 2003

30-01 Comencen els actes de celebraciódel cinquè aniversari de la ResidènciaVenero, situada al carrer de Venero, 4-6,de la fundació privada Pere Relats.

02-02 Un noi de 17 anys mor a la tardaa la rambla del Poblenou després de re-bre diverses punyalades de la mà d’unaltre noi.

09-02 Desenes de familiars i amics delmenor mort es manifesten pels carrersdel Poblenou per reclamar justícia.

14-03 Els centres educatius dels dife-rents barris del districte de Sant Martíes mobilitzen contra la guerra de l’Iraq.L’acte central és la lectura, entre les 12 iles 12.15 hores, a tots els patis dels cen-tres escolars, d’un text anònim musicati cantat per Ovidi Motllor.

15-03 Dins dels actes del 50 aniversaridels Gegants del Poblenou es projecta elvídeo Gegants i barri al centre cívic deCan Felipa.

26-03 Entra en funcionament el Parcde Bombers de Llevant, al carrer deCastella. La instal·lació obliga a tancar lavella caserna d’Almogàvers. El local es-tarà dotat amb vehicles especialitzats

Celebrant la desaparició del pont sobre la Gran Via, davant de la RamblaFOTO: VALENTÍN VIÑAS

64

05-07 S’inaugura l’exposició «Gegants ibarri» al centre cívic de Can Felipa, unacte lligat a la celebració del 50 aniver-sari d’en Bernat i la Maria, els gegantsdel Poblenou.

05-07 A partir de les 22 hores, amb unafesta popular, es comença a desmuntarel pont de la Gran Via a l’alçada de larambla del Poblenou, organitzada perl’Ajuntament de Barcelona amb el su-port de la Generalitat de Catalunya.

21-07 Lliurament de 55 pisos protegitsal Poblenou. El nou edifici, construïtper la societat Regesa a la cruïlla del ca-rrer de Fluvià amb Pere IV, serà ocupatper veïns afectats pel Pla especial de re-forma interior Diagonal-Poblenou.

24-07 El centre cívic de Can Felipa(Pallars, 277) exposa projectes per a laVila Olímpica, el Poblenou, DiagonalMar i altres barris de Sant Martí, en quèhan participat 365 alumnes d’arquitec-tura de la Universitat Internacional.

ARXIU HISTÒRIC DEL POBLENOU

Memòria de les activitats

15-05 El club Fitness Land, situat alsbaixos de l’antiga cooperativa Pau iJustícia al carrer de Pere IV, tanca les se-ves portes per dificultats de finança-ment bancari. El club va obrir l’octubredel 2002.

18-05 Celebració de les Festes de Maigdel Poblenou, que compleixen 25 anys(1979-2003).

31-05 Més de 200 motos de la llegendà-ria marca Harley-Davidson es reunei-xen a la plaça de Sant Bernat Calvó per recórrer després els carrers delPoblenou.

08-06 La policia fa una batuda de mati-nada a la discoteca Sr. Lobo, situada altriangle golfo del Poblenou, i deté cincpersones per presumpte tràfic d’estupe-faents.

17-06 Dos semàfors «frenen» la GranVia entre les Glòries i el Poblenou. Elregidor del Districte, Francesc Narváez,posa en funcionament dos semàfors a la Gran Via a l’alçada del carrer de

Llacuna i la rambla del Poblenou. Almateix temps, s’hi han col·locat passosde vianants per poder travessar la GranVia a peu.

23-06 A les 10 de la nit s’encén la fo-guera de Sant Joan al Poblenou, al ca-rrer de Taulat, davant del Parc de laPaperera. L’acte és organitzat per laColla del Drac del Poblenou.

30-06 Se celebra, a la Nau J de la fàbricaLa Escocesa, al carrer de Pere IV, 345, laprimera Jornada de Reflexió i Debat so-bre Llegat Industrial i Innovació. ElPatrimoni en el Futur al Poblenou.

01-07 Les obres d’estiu arriben alPoblenou. Els treballs de remodelaciódel carrer de Pere IV, entre el carrer deCastella i la Diagonal, obliguen a tallardos carrils en sentit Llobregat.

04-07 Dins dels actes de la Festa Majorde la Vila Olímpica se celebra la trobadaHavaneres a la Platja del Bogatell, ambla participació dels grups Xarxa,Bergantí i Barca de Mitjana.

Dietari

28-11 A la sala de teatre de Can Felipase celebra l’Assemblea General del’AHPN i es presenta el setè numero dela revista Icària: papers de l’ArxiuHistòric del Poblenou, dedicada a laplatja del Poblenou.

11-12 Presentació a la sala de conferèn-cies de Can Felipa de la pel·lícula de ci-nema independent MobyDick de DavidFernández i Jordi Vera, rodada en granpart al barri del Poblenou.

15-02 L’Arxiu Històric fa una sortidaamb autocar a Badalona, que consta dela visita la fàbrica Anís del Mono, un iti-nerari guiat pel barri del Progrés, dinaral Club Nàutic de Badalona i, a la tarda,visita al monestir de Sant Jeroni de laMurtra, situat a cavall dels municipis deBadalona i Santa Coloma de Gramenet.Som cinquanta els assistents i tothomqueda molt content.

29-04 Parteix de l’Arxiu la iniciativad’estudiar la possible conservació de lamasia coneguda amb el nom de CalGran, situada a l’interior de l’illa limita-da pels carrers Bac de Roda, Pallars iCamí Antic de València.

18-05 Dins de les activitats de les Festesde Maig del Poblenou 2003, l’Arxiu par-ticipa a la Fira d’Entitats i Artesans, quese celebra a la rambla de Poblenou.

31-05 Sortida per conèixer el nostre ba-rri, en especial algunes de les antiguesfàbriques amb nous usos. D’aquestamanera, es visita la fàbrica Talsa, encaraen funcionament, el restaurant Oven,on el seu propietari, Minos Digenis, ensobsequia amb un aperitiu, i l’interior deCan Jaumeandreu, rehabilitada fa poc iseu de Barcelona Activa, i es rematal’excursió del matí d’una manera benlúdica, prenent un complet vermut a

l’Ovella Negra, una antiga caldereria si-tuada en el conegut triangle golfo. A latarda es fa un recorregut pel cementiridel Poblenou comentat pel periodistaJosep M. Huertas.

12-06 Conjuntament amb el CentreMoral del Poblenou es presenta alCentre la lectura dramatitzada de l’obrateatral Simfonia en Re, de l’autor i di-buixant poblenoví Miquel Clivillé, se-gons adaptació de Nicasi Camps.

30-06 L’Arxiu participa amb una breuintervenció a la Jornada de Reflexió iDebat sobre Llegat Industrial iInnovació. El Patrimoni en el Futur alPoblenou, celebrada a la Nau J de LaEscocesa, del carrer de Pere IV.

05-07 L’Arxiu i, en especial, en RobertNebot col·laboren en el muntatge del’exposició «Gegants i barri».