Núm. 1 Gener de 2014

Església de Tarragona

Butlletí Oficial de l’Arquebisbat

ESGLÉSIA DE TARRAGONABUTLLETÍ OFICIAL DE L’ARQUEBISBAT

Tarragona, gener de 20143a època. Núm. 4831

1

Secció oficial

Arquebisbe

Agraïment de la Secretaria d’Estat per l’òbol de sant Pere i la coŀlaboració econòmica amb les necessitats de la Santa Seu fet per l’Arxidiòcesi de Tarragona .................................................................................................................. 3

Agraïment de la Secretaria d’Estat per la felicitació en l’aniversari del Papa Francesc el 17 de desembre ................................................................................... 4

Telegrama al cardenal Lluís Martínez Sistach, Arquebisbe de Barcelona, amb motiu de la mort del Cardenal Ricard M. Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona el dia 17 de desembre de 2013 ...................................... 4

Als Quatre Vents

479. El compte enrere .............................................................................................. 4

480. Un aplaudiment per la Mare de Déu .......................................................... 6

481. Una Església solidària ..................................................................................... 8

482. La llum de Nadal ............................................................................................. 9

483. Déu, en el centre de la família ....................................................................10

Activitats pastorals de l’Arquebisbe durant el mes de desembre .......................12

Secretaria General i Cancelleria

Nomenaments del mes de desembre 2013 .............................................................17

Decret de 31 de desembre de 2013 pel qual s’erigeix l’Associació Santuari Mare de Déu del Tallat en associació privada de fidels, se li concedeix personalitat jurídica privada i se n’aproven els Estatuts ...............................17

Decret de 17 de desembre de 2013 pel qual es modifica el límit que dividirà la Parròquia de Santa Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del

( 48 p. )

Redacció i Administració: Pla de Palau, 2. Telèfon: 977 23 34 12 o també 977 65 70 10. 43003 Tarragona

Portada: Tarragona murallada vista des de la llunyania (Torre del Cucurull de Roda de Berà).

Fotografia particular

Dip. Legal: T. 2 – 1958Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. C/ Cartagena, 12. Tel. 977 22 45 58. 43004 Tarragona

Director, composició i muntatge: Jaume Roig Roig, pvre. – correu electrònic: boat@arqtgn.catPublicitat: Arquebisbat de Tarragona - Secretaria General - Tel. 977 23 34 12 ext. 212 (Montserrat)

2

Penedès i la Parròquia de Santa Maria de Santa Oliva .................................18

Secció documental

Francesc, Papa

Homilia del dimarts, 24 de desembre de 2013, a la Basílica Vaticana en la Missa de la nit de la solemnitat del Naixement del Senyor ........................20

Missatge “urbi et orbi” del dimecres, 25 de desembre, en la solemnitat del Naixement del Senyor ..........................................................................................21

Missatge del 6 de desembre en ocasió de la XXII Jornada mundial del Malalt 2014 ............................................................................................................23

Missatge del 8 de desembre, per a la celebració el dia 1 de gener de 2014, de la XLVII Jornada mundial de la Pau ...........................................................25

Missatge de 26 de desembre de 2013, per a la Quaresma 2014 ........................34

Audiències Generals en l’any de la fe

Crec en la resurrecció de la carn - II ..................................................................37

Crec en la vida eterna ............................................................................................39

Sínode dels bisbes (III Assemblea extraordinària)

Document preparatori : Els desafiaments pastorals sobre la família en el context de l’evangelització ...................................................................................41

3

secció oficialArquebisbe Metropolità

Agraïmentde la Secretaria d’Estat per l’òbol de sant Pere i la coŀlaboració econòmica amb les necessitats de la Santa Seu fet per l’Arxidiòcesi de Tarragona

4

Agraïment de la Secretaria d’Estat per la felicitació en l’aniversari del Papa Francesc el 17 de desembre

5

Telegramaenviat per l’Arquebisbe Jaume al cardenal Lluís Martínez Sistach, Arque-bisbe de Barcelona, amb motiu de la mort del Cardenal Ricard M. Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona el dia 17 de desembre de 2013

Benvolgut Lluís, cardenal arquebisbe de Barcelona:

En nom propi i de tots els fidels de l’arxidiòcesi de Tarragona us manifesto el meu condol per la mort del cardenal Ricard M. Carles.

Elevem al Senyor les nostres pregàries perquè l’aculli al seu si i li doni el pre-mi merescut per tota la seva vida, lliurada al servei de l’Església.

En comunió, una fraternal abraçada.

† Jaume Pujol.Arquebisbe de Tarragona.

Escrits setmanals “Als quatre vents”

479. El compte enrere1 de desembre de 2013

Aquest diumenge comença l’últim mes de l’any, marcat per les festes nada-lenques, que tenen un pròleg, l’Advent, i una primera gran festa, la Immaculada Concepció. L’Advent és la preparació immediata per a un dels dies més gran de l’any: el naixement de Jesús. Recordem que durant segles la humanitat es va anar preparant per a aquesta data que va dividir la història en dues parts: abans de Crist i després de Crist.

L’Antic Testament és preparació del Nou. Els profetes van anunciar alguna cosa gran al poble d’Israel, que va arribar amb la plenitud dels temps. I ho va fer de manera inesperada, sense glòria humana, sense reialesa aparent, sense poder manifest: en una cova de la perifèria de Betlem, en la pobresa i la humilitat més absolutes.

Són tantes, les lliçons del Nadal! Aprofitem aquestes setmanes prèvies per a preparar-nos interiorment. Jesús neix en els nostres cors, en les nostres famílies, amb un amor renovat que es manifesta en trobades, festes, símbols, com el pesse-bre o l’arbre nadalenc.

6

El Nadal és la festa més familiar de l’any. És una ocasió, per a les famílies cris-tianes, per a transmetre als fills no diré els principis, però sí l’ambient de la nostra fe, que ha de ser un ambient d’alegria.

Hi ha moltes maneres de fer-ho. Sant Francesc d’Assís va inventar la més po-pular. Tres anys abans de la seva mort, dues setmanes abans del 25 de desembre de 1223, trobant-se a prop de Greccio, va encarregar a un amic del lloc que preparés una recreació del que podria haver estat el naixement de Jesús segons l’Evangeli.

Per a això va disposar d’una cova o una cabana que va encatifar amb palla, va portar un bou i una mula i va representar el Naixement alhora que muntava el primer pessebre. Des d’aquella llunyana data, milions de pessebres s’han constru-ït a tot arreu, amb les seves variacions segons el país i els costums, com va quedar reflectit en el bell llibre que es va editar fa uns anys, amb pessebres del món reu-nits per una missionera tarragonina que va passar molts anys al Japó.

Al segle XIX va néixer a Alemanya la iniciativa del Calendari d’Advent. Els nens són els encarregats de retirar cada dia, a manera de joc, la casella correspo-nent, amb l’aŀlicient de trobar-hi a sota alguna reflexió o sorpresa, com caramels o xocolatines. És una manera innocent però no gens menyspreable de fer el compte enrere dels dies que falten per al Nadal.

Com Joan Baptista, tots nosaltres, també i sobretot els pares cristians, hem de «preparar els camins del Senyor». L’Advent és temps d’iŀlusió i d’esperança. La paraula mateix, en el seu significat llatí, expressa que el Senyor ve a nosaltres. El que cal és que no li tanquem la porta, sinó, al contrari, que sortim al seu encon-tre. Ell és l’esperança de la nostra vida.

Els llums dels carrers i dels aparadors comercials anuncien el Nadal. No hem de contraposar aquest costum a la veritable preparació del Nadal, però tampoc quedar-nos en ella. No és en el bullici només, sinó en la intimitat silenciosa del nostre cor on Jesús vol fer posada.

480. Un aplaudiment per la Mare de Déu8 de desembre de 2013

El 8 de desembre de 1965, el papa Pau VI va clausurar el concili Vaticà II, que havia durat tres anys. Va escollir per a això la festa de la Immaculada Con-cepció en honor a la Mare de Déu i en petició de protecció sobre la gran obra conciliar. Poc temps abans, quan el mateix papa, en l’aprovació de la Constitució sobre l’Església, va dir, de manera solemne: «proclamem Maria Santíssima Mare

7

de l’Església», els pares conciliars es van posar drets i van començar a aplaudir. Era la manera humana de retre homenatge a la Verge, Mare de Déu i mare nostra.

Maria, en efecte, no sols té una relació singular amb la Santíssima Trinitat, sinó que a més la té amb el gènere humà. Ja en el Gènesi es prefigura aquesta dona, nova Eva, de la qual vindrà la redempció del pecat a través de Jesucrist.

La devoció cristiana li ha donat molts títols al llarg de la història. Les lle-tanies del rosari n’inclouen un pom. Són com maneres de veure-la, atribucions que posseeix, i que pronunciem amb el cor i els llavis com jaculatòries de lloança, floretes a la Mare de Déu. Entre els títols hi ha el que dóna nom a la festa d’avui: la Immaculada, anomenada també la Puríssima, amb una devoció popular tan arrelada.

Recordo molt bé que al meu poble, com en tants altres, algunes persones quan anaven de visita a una casa, des de l’entrada, ja que la porta del carrer solia deixar-se oberta, avisaven de la seva presència cridant: «Ave Maria Puríssima!», a la qual des de dalt se li contestava: «Sens pecat fou concebuda.»

José María Pemán refereix que a Andalusia aquest costum l’administraven els serenos afegint a la invocació dades horàries i climatològiques per a informa-ció dels que estaven al llit, per si no dormien i estaven interessats a conèixer-la. Enmig de la nit, deien amb veu alta: «Ave Maria Puríssima!… Les tres i ennuvo-lat!»

Fa temps que ha desaparegut aquesta invocació coŀloquial, i de fet també han desaparegut els serenos. Però penso que no ha de decaure en els cristians la devoció a la Mare de Déu. A qualsevol hora, i en qualsevol temps meteorològic, podem elevar el cor a la nostra Mare del Cel.

Especialment hem de demanar-li guardar cada un la virtut de la puresa, que ens porta a estimar d’una manera més neta i autèntica Déu i els altres. El papa Benet XVI, en el seu diàleg permanent amb la cultura moderna, reconeixia que a vegades l’home viu amb la sospita que l’amor a Déu crea en ell una dependència, i necessita desempallegar-se’n per ser plenament ell mateix; actua com si Déu fos un competidor, algú que li prohibeix experimentar per ell mateix, fins i tot fent el mal, per poder tenir un coneixement més complet de les coses.

La Verge Immaculada és, per contra, exemple de qui es lliura totalment a la voluntat de Déu i li diu: «Heus aquí l’esclava del Senyor», és més lliure, té el cor més gran per a l’amor.

8

481. Una Església solidària15 de desembre de 2013

L’Església, fundada per Jesucrist, té un origen i una fi sobrenatural, però això no la distreu d’atendre les necessitats socials bàsiques de les persones. A imitació del seu Fundador, es preocupa dels pobres, dels malalts, dels que pateixen per qualsevol motiu, i això no com un complement de la seva activitat pròpia, sinó com a objectiu principal de la caritat.

En el context de la pobresa que assota àmplies zones del món, i dels que pateixen també entre nosaltres, com a conseqüència de la crisi, l’Església desen-volupa la seva acció solidària a través de les diverses institucions o organitzacions que promou i acull.

Fa unes setmanes vaig participar, com tinc per costum, en el «berenar de la fam» que organitza Mans Unides a Tarragona. Cada any s’esforça per recaptar donacions que van destinades a projectes concrets del Tercer Món. Són mitjans econòmics que mai no es perden pel camí. L’última campanya té com a destinació una zona de Cisjordània, propera a Betlem, molt necessitada.

Amb anterioritat, Càritas havia presentat la memòria de la seva activitat a la nostra arxidiòcesi l’any 2012. En aquest any van ser 16.000 les persones ateses en les seves necessitats d’alimentació, roba, higiene, habitatge i treball principal-ment. No sols se les atén, sinó que se les ajuda en molts casos a organitzar-se i a administrar de la millor manera possible la seva llar.

Gràcies als seus menjadors, com Cafè i Caliu, a Tarragona, o els de Reus i Montblanc, per citar-ne alguns, Càritas atén diàriament centenars de persones en les seves necessitats alimentàries bàsiques, oferint, a més, un espai on poden relacionar-se i beneficiar-se d’un tractament personal.

Aquest any hem tingut el goig d’inaugurar les noves dependències de Cà-ritas Diocesana de Tarragona al carrer Armanyà, i d’enfortir la coŀlaboració de la Càritas Interparroquial de Tarragona amb la Fundació Bonanit cedint l’ús de dues plantes de la Casa de Sant Auguri per part de la Fundació de l’Arquebisbat Obra Pia Montserrat, perquè li atorgui un ús social. Gràcies a això, han entrat en servei quinze llits diaris més per a les persones «sense sostre», augmentant el nombre dels atesos el curs passat, que va ser de 357.

Aquestes pinzellades de la tasca social de l’Església són només un botó de mostra de les moltes iniciatives que es realitzen i que passen desapercebudes, com ajudes parroquials a tantes famílies per necessitats molt variades: des de pagar un deute de lloguer per a no ser desnonades fins l’auxili necessari per evitar que se’ls

9

talli la llum, passant per la compra de llibres de text per als fills o la possibilitat d’anar de colònies a l’estiu.

Gràcies, per altra banda, a la coŀlaboració amb el Banc d’Aliments, i a les aportacions en espècie dels fidels de les parròquies, són moltes les famílies que es beneficien de la solidaritat dels que donen a vegades del poc que tenen per a ajudar-ne d’altres encara més necessitats.

Aquesta solidaritat de l’Església és expressió de la caritat evangèlica, que no distingeix entre persones, perquè en totes veu el rostre del Crist necessitat.

482. La llum de Nadal22 de desembre de 2013

L’esdeveniment més gran de la història va passar de nit, en una perifèria, emprant el llenguatge del papa Francesc. Betlem era perifèria del gran imperi romà. El centre era Roma i la civilització tenia altres centres: Atenes, Alexandria, Cartago… Allí van viure grans filòsofs, com Plató i Aristòtil; poetes, com Homer i Virgili; físics i matemàtics, com Arquímedes i Pitàgores; guerrers, com Alexan-dre, Anníbal i Cèsar. Però quina potent llum podria il·luminar el món des d’un llogaret perdut de Judea?

El Llibre de la Saviesa havia apuntat, amb paraules plenes de poesia, com en seria, d’inesperat i incògnit, el naixement de Jesucrist: «Mentre un silenci tran-quil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel com un guerrer im-placable» (Sv 18,14-15). És una profecia massa difícil per a reconèixer-hi l’arri-bada del Messies quan es va produir.

Va ser de nit, quan la naturalesa dorm i descansen els homes, també els pas-tors dels voltants. I va ser en silenci, en la pau que va venir a proclamar i que una altra profecia d’Isaïes va descriure com si contés una faula: «El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó…» ( Is 11,6-9).

Qui serà anomenat «príncep de la pau» — diu Guardini — no va venir a predicar una nova filosofia, ni a afegir una teoria més a la sèrie de coneixements adquirits fins llavors per la humanitat, ni a conquerir cims superiors als assolits, ni una nova escala de valors. Des de la plenitud del cel, des del cor del Pare, porta un riu de vida per al món assedegat. Dos mil anys després el món continua asse-degat i ell continua sent la «font d’aigua viva» que va revelar a una dona al costat d’un pou de Samaria.

10

El Nadal és una ocasió propícia per a trobar Jesús com el van trobar els pas-tors, i després els Mags, i tants veïns que no apareixen citats a l’Evangeli, i que de-vien contemplar aquell nen nounat en una menjadora, fill d’uns pares procedents de Natzaret que no havien trobat posada a Betlem.

Nosaltres el trobarem en el nostre cor si guardem el silenci necessari. Potser el trobem davant del pessebre familiar, com el que molts hem fet a les nostres cases, amb ajuda de troncs, molsa, papers de colors, guix per a les muntanyes i farina per a la neu.

O potser el descobrim, inesperadament, en el bullici del carrer, amb els llums de Nadal penjats des de novembre i els aparadors de les botigues reclamant que fem regals.

Jesús està en el silenci de les esglésies, en els sagraris, amb una presència de la qual ens avisa una espelma o un fanal amb llum amable, però està també en qual-sevol lloc on el busquem amb sinceritat de cor: a la família, a l’autobús, al forn, al cinema, a l’hospital… està en cada persona que ens surt al pas i de manera molt especial en els pobres i en els malalts.

Que per a tots arribi la llum del Nadal en aquesta nit de pau i d’amor.

483. Déu, en el centre de la família29 de desembre de 2013

El 1917, en plena Primera Guerra Mundial, el papa Benet XV va afegir a les lletanies del rosari la jaculatòria Regina pacis, implorant la pau del món. A la clausura del concili Vaticà II, Pau VI va demanar que n’afegíssim una altra: Mater Ecclesiæ, per posar l’Església sota la protecció de la Mare de Déu. L’últim afegit a les lletanies és de Joan Pau II i va ser Regina familiæ. Són tres preocupacions, ex-pressades d’aquesta manera, per diferents pontífexs: la pau, l’Església, la família.

Aquest diumenge últim de l’any l’Església celebra la festa de la Sagrada Fa-mília, presentant l’exemple de la llar de Natzaret en què van confluir les tres per-sones més estimades pels cristians: Jesús, Maria i Josep.

Són un model de fe i fidelitat. Allí hi ha la Mare de Déu, aquella que «con-servava totes les coses en el seu cor», aquell cor que havia de ser traspassat de dolor, segons la profecia de l’ancià Simeó al temple.

L’alegria i el dolor es van barrejar en les vides de Maria i de Josep. Els evange-listes ens deixen poques paraules de la Mare de Déu i cap del sant Patriarca, però

11

sí que ens expliquen les seves accions, sempre mogudes pels missatges que Déu li enviava, des de l’acceptació de la seva esposa en moments de dubte, fins a la fugida i retorn d’Egipte.

A la família de Natzaret, Déu ocupa un lloc central. El cap de la família, Josep, i la mare, Maria, viuen en funció de Jesús. I aquí podem preguntar-nos: ocupa Déu un lloc central a casa nostra?, o l’ocupa el televisor?, per posar un exemple.

Tot el que constitueix una llar és bo —també el televisor, és clar— però hem de procurar que quedi espai preferent per a Déu. Que no passi com en algunes llars que jo he vist, on hi ha tanta quantitat de mobles, tauletes, quadres, catifes, gerros i altres ornaments que pot resultar incòmode viure-hi.

Suposo que m’enteneu. El que vull és alertar perquè la quantitat d’ocupa-cions i preocupacions que pugui tenir una família no la porti a deixar en darrer terme la seva relació amb Déu, que és el segell de tota família cristiana.

Recordo que quan era petit, al meu poble i en tants altres, arribava a casa una capelleta de fusta que contenia tres figures: la Mare de Déu, sant Josep i el nen Jesús al mig. La deixaven a casa uns dies, li enceníem una espelma i resàvem davant seu. Després, els nens generalment, la portàvem a una casa veïna perquè continués el recorregut.

CONSTRUCCIONS I REHABILITACIONS

C/ Sant Carles i Sant Josep, 4-6 - 43201 Reus (Tarragona)Tel./fax 977 320 368 · Mòbil 617 467 919 · fulgenciovillar@terra.es

12

Falta molt poc perquè s’acabi un any i en comenci un altre: el 2014. Amb aquest motiu es preparen tota mena de celebracions. Està molt bé, però donem un sentit a aquest canvi en el calendari, més enllà de les campanades, el raïm i els focs artificials. Fem el propòsit de rebre, junt a l’Any Nou, Jesús en els nostres cors i en la nostra família. I demanem que Jesucrist sigui sempre el centre de les nostres vides.

Desembre : Activitats pastorals de l’ArquebisbeDiumenge 1

Ƿ A l’església parroquial de Santa Clara de Tarragona, celebra la missa estacional de la visita pastoral, durant la qual administra el sagrament de la confirmació a un grup d’adolescents.

Ƿ A l’església parroquial de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, dins la visita pastoral, celebra l’eucaristia per als fidels romanesos catòlics de la Parròquia.

Ƿ A la tarda, a Vila-seca, participa en els actes inaugurals de les festes quinquennals de la Mare de Déu de la Pineda: portada de la imatge en processó des de l’ermita fins al poble, acollida per part del seguici festiu i les autoritats civils i celebració de la Paraula a l’església parroquial de Sant Esteve Protomàrtir.

Dilluns 2 Ƿ Amb motiu de la visita pastoral a la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, visita els locals de Càritas i es reuneix amb els coŀlaboradors i voluntaris. A continu-ació manté una trobada amb els professors de religió de les escoles de la demarcació parroquial.

Dimarts 3 Ƿ Al palau arquebisbal, presideix la reunió n. 287 del Consell Episcopal.

Ƿ A l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona, administra el sagrament de la re-conciliació.

Ƿ A la tarda, amb motiu de la visita pastoral a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Tar-ragona, es reuneix amb els catequistes.

Dimecres 4 Ƿ En ocasió de la visita pastoral a la Parròquia de Sant Salvador de Tarragona, visita el Col·legi Sant Salvador, saluda l’equip directiu i manté una trobada amb alumnes de 4t, 5è i 6è de Primària a la sala d’actes. A continuació visita el Centre de Minusvàlids.

Divendres 6 Ƿ A les esglésies parroquials de Sant Miquel Arcàngel d’Alforja i de Sant Pere Apòstol de Riudecols, administra el sagrament de la confirmació.

13

Dissabte 7 Ƿ Al Seminari, presideix la reunió n. 26 del Consell Pastoral Diocesà.

Ƿ A la capella major del Seminari, presideix la Vetlla de la Immaculada.

Diumenge 8 Ƿ A la Catedral, celebra la missa conventual amb motiu de la solemnitat de la Immacu-lada Concepció de Maria.

Ƿ A Montblanc, al Seminari Laïcal, pronuncia una conferència i manté una trobada amb els joves que s’hi formen.

Dilluns 9 Ƿ Fa una conferència via web sobre el sagrament de l’orde, dins les trobades on-line de reflexió i estudi sobre el Youcat que es realitzen al web Evangelización Digital (www.evangelizaciondigital.org).

Dimarts 10 Ƿ Al palau arquebisbal, presideix la reunió n. 288 del Consell Episcopal.

Ƿ A l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona, administra el sagrament de la re-conciliació.

Ƿ Al vespre, a l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de Tarragona, dins la visita pas-toral a la Parròquia, presideix la celebració de lliurament de la Bíblia que fan les Co-munitats Neocatecumenals.

Dimecres 11 Ƿ A Barcelona, a la seu de la Facultat de Teologia de Catalunya, participa en la primera jornada del Simposi Internacional sobre el Concili Vaticà II.

Ƿ A la tarda, com a clausura de la visita pastoral a la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona, es reuneix amb els infants de la catequesi i amb els catequistes.

Dijous 12 Ƿ Al palau arquebisbal, presideix la reunió n. 27 del Consell del Presbiteri.

Ƿ A la tarda, a la Catedral, presideix l’acte dels Sembradors d’Estels de Nadal, organitzat per la Delegació diocesana de missions.

Ƿ Al vespre, a la Catedral, presideix l’eucaristia en la festa de la Mare de Déu de Guada-lupe.

Divendres 13 Ƿ A l’església parroquial de Santa Maria de l’Albi, administra el sagrament de la confir-mació.

14

Dissabte 14 Ƿ Al Seminari de Tarragona, presideix la VII trobada de Nadal de pares de preveres, dia-ques, seminaristes majors i menors i laiques amb missió pastoral.

Ƿ A l’església prioral de Sant Pere de Reus, administra el sagrament de la confirmació.

Ƿ Al vespre és convidat al sopar commemoratiu del XXV aniversari del Cor i Orquestra dels Amics de la Catedral.

Diumenge 15 Ƿ A la Casa Maria Immaculada de les Missioneres Claretianes de Reus, predica el recés d’Advent al grup de la Renovació Carismàtica Catòlica, celebra l’eucaristia amb ells i comparteix el dinar de germanor.

Ƿ A l’església parroquial de Sant Vicenç Màrtir de Castellvell del Camp, administra el sagrament de la confirmació.

Dilluns 16 Ƿ Al Seminari, presideix el recés d’Advent de preveres i diaques.

Ƿ Rep la visita de la superiora provincial de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell.

Ƿ Amb motiu de la visita pastoral a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Tarragona, es troba amb els pares i els infants de primer curs de primera comunió.

Ƿ A la casa dels Concilis, es reuneix amb l’equip de la demarcació dels Minyons Escolta i Guies Sant Jordi.

Dimarts 17 Ƿ Al palau arquebisbal, presideix la reunió n. 289 del Consell Episcopal.

Ƿ A l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona, administra el sagrament de la re-conciliació.

Ƿ A la tarda, a la seu del Círcol de Reus, participa en l’acte d’inauguració de l’exposició L’ànima de Gaudí, a càrrec dels artistes Antoni Oteiza i Neus Segrià.

Dimecres 18 Ƿ A la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Tarragona, dins la visita pastoral, es troba amb els pares i infants de segon curs de catequesi de primera comunió. A continuació es reuneix amb els membres de la junta del Gremi de Marejants, amb els de la Confraria de Pescadors, amb els de l’Associació de Veïns, la Coral i la Colla Castellera.

Dijous 19 Ƿ Al matí, a la Catedral de Barcelona, concelebra la missa exequial pel cardenal Ricard M. Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona.

Ƿ A la tarda, també a Barcelona, presideix la reunió mensual dels delegats d’ensenyament

15

de les diòcesis amb seu a Catalunya.

Ƿ Al vespre, a la casa d’espiritualitat dels pares Rogacionistes del santuari de la Mare de Déu de Loreto de Tarragona, és convidat a participar en el sopar de Nadal dels cate-quistes de la Parròquia de Sant Cosme i Sant Damià del Molnars.

Divendres 20 Ƿ Al matí, amb motiu de la visita pastoral a la Parròquia de Santa Clara de Tarragona, visita malalts als seus domicilis,.

Ƿ A la tarda, al Centre Tarraconense el Seminari, participa en un acte organitzat per l’As-sociació d’Amics del Camí de Sant Jaume de Tarragona, durant el qual rep la distinció de soci d’honor.

Ƿ Al Seminari Menor, comparteix el sopar amb els seminaristes majors i menors i amb els corresponents equips rectors.

Dissabte 21 Ƿ Al matí, dins els actes organitzats pels ermitans de Sant Joan de Montblanc, amb mo-tiu de la clausura del XX aniversari de l’Associació, puja a l’ermita de Sant Joan de la Muntanya, on celebra l’eucaristia i participa en els diversos actes festius.

Ƿ A l’església parroquial de Sant Jaume de Riudoms, administra el sagrament de la con-firmació i és convidat a sopar amb el Consell Parroquial.

Diumenge 22 Ƿ A l’església parroquial de Sant Pere Apòstol de Tarragona, celebra la missa estacional de la visita pastoral i visita malalts als seus domicilis.

Ƿ A la tarda, als locals de la Parròquia de Santa Clara de Tarragona, també amb motiu de la visita pastoral, es reuneix amb diversos fidels i coŀlaboradors parroquials.

Dilluns 23 Ƿ Visita la comunitat del Cenacle del Mas d’en Lluc i hi celebra l’eucaristia.

Ƿ Visita la Residència Sacerdotal Sant Fructuós.

Dimarts 24 Ƿ Rep visites que vénen a felicitar-li el Nadal, entre d’altres el Capítol de la Catedral de Tarragona i el personal de la cúria diocesana.

Ƿ Visita mossens malalts.

Ƿ A la capella del Sanatori Villablanca de Vila-seca, celebra la missa de la vigília de Nadal.

Ƿ A mitjanit, a la Catedral, celebra la solemne missa del gall.

16

Dimecres 25

Ƿ A la Catedral, celebra l’eucaristia de la solemnitat de Nadal.

Ƿ Dina amb els preveres i les Carmelites Missioneres Teresianes de la Residència Sacer-dotal.

Ƿ Visita les Germanetes dels Pobres de Reus.

Ƿ Visita el pessebre vivent de la Pobla de Montornès.

Dijous 26

Ƿ Visita les germanes Mínimes de Valls.

Ƿ Visita les germanes Carmelites Descalces de Tarragona i dina amb elles.

Ƿ Visita les germanes Clarisses de Reus.

Ƿ A Reus, assisteix a la representació dels Retaules de Nadal i visita la mostra pessebrista de la Congregació Mariana.

Divendres 27

Ƿ Visita la comunitat cistercenca de Vallbona de les Monges.

Ƿ Visita els ermitans del Santuari de la Mare de Déu del Tallat i la comunitat cistercenca del Monestir de Poblet.

Dissabte 28

Ƿ A Guissona, participa amb els seus germans en el dinar familiar de Nadal.

Diumenge 29

Ƿ A la Catedral, celebra l’eucaristia conventual amb motiu de la festa de la Sagrada Famí-lia, durant la qual es ret homenatge als matrimonis que enguany han complert els 25, 50 i 60 anys de matrimoni.

Dilluns 30

Ƿ Rep la visita de Mn. Josep Cabayol.

Ƿ Celebra l’eucaristia de Nadal a la presó provincial.

Dilluns 31

Ƿ Visita els joves de la Comunitat del Cenacle del Mas d’en Lluc.

Ƿ Al santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Tarragona, celebra l’eucaristia de la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu, amb l’Adoració Nocturna.

17

Secretaria general i Cancelleria

Nomenamentsdel mes de desembre de 2013

El Sr. Arquebisbe va signar durant el mes de desembre els següents nome-naments:

Amb data 10/12/2013Mn. Maciej Pawlak,

vicari de la Parròquia de Sant Cristòfol de Cunit i de la tinença de l’As-sumpció de Segur de Calafell.

Amb data 17/12/2013Mn. Joan M. Ferrer Calvo,

consiliari diocesà de l’Adoració Nocturna Masculina.

Mitjançant Decret:

Amb data 10/12/2013Sr. David Brumós Balcells,

president diocesà de l’Acció Catòlica General de l’arxidiòcesi de Tarrago-na, per a un termini de tres anys.

Sr. Miguel Ángel Menor Pérez,delegat del Sr. Arquebisbe en l’exercici de la presidència del Patronat de la Fundació Llar Santa Anna del Vendrell, per a un termini de cinc anys.

Amb data 17/12/2013Mn. Estanislau Figuerola Gual, diaca,

consiliari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus, per a un termini de 4 anys.

Decretde 31 de desembre de 2013 pel qual s’erigeix l’Associació Santuari Mare de Déu del Tallat en associació privada de fidels, se li concedeix personalitat jurídica privada i se n’aproven els Estatuts

Atès l’escrit dels germans ermitans Jordi Senpau Garrabou i Antoni Cardo-

18

so Cantillo en qualitat de membres fundadors de l’Associació Santuari Mare de Déu del Tallat, de 23 d’agost de 2013 en un primer moment i de 29 de desembre de 2012 en darrera instància, en què presentaven els Estatuts d’aquesta Associa-ció per a la seva aprovació,

Atès l’informe fiscal preceptiu, que és favorable,

Atès que els referits estatuts són conformes al Codi de Dret Canònic,

Tenint en compte els cànons 299, 304, 321 i següents,

PEL PRESENT decret, erigeixo l’Associació Santuari Mare de Déu del Ta-llat, la qual queda constituïda en associació privada de fidels en aquesta arxidiò-cesi, i li concedeixo personalitat jurídica privada. Així mateix, aprovo els Estatuts pels quals es regirà l’esmentada Associació.

† Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Ho decreta i signa l’Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe de Tarragona.

Davant meu,Rosalia Gras MinguellaSecretària general i cancellera

Decretde 17 de desembre de 2013 pel qual es modifica el límit que dividirà la Parròquia de Santa Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del Penedès i la Parròquia de Santa Maria de Santa Oliva

Vista la petició del Sr. Rector de la Parròquia de Santa Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del Penedès, rebuda en aquest Arquebisbat el dia 21 de juny de 2013, en què demana que el nucli de Saifores, que actualment depèn de la Parròquia de Santa Maria de Santa Oliva, passi a dependre de la Parròquia de Santa Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del Penedès,

Atès que el Rector de la susdita Parròquia de Banyeres del Penedès atén pastoralment el nucli de Saifores des de fa més de trenta anys,

Atès que Saifores és pedania del municipi de Banyeres del Penedès i que els seus habitants fan tots els tràmits i gestions en aquest municipi,

Atès que el Rector de la Parròquia de Santa Maria de Santa Oliva i l’Ar-xiprest del Baix Penedès han manifestat la seva aprovació perquè es faci aquest

19

canvi de jurisdicció parroquial,

Vist que el Consell del Presbiteri ha aprovat, en la seva reunió n. 27, de 12 de desembre de 2013, la proposta de modificació de límit de les susdites parrò-quies de Santa Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del Penedès i Santa Maria de Santa Oliva,

PEL PRESENT DECRET disposo que el límit entre les parròquies de San-ta Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del Penedès i Santa Maria de Santa Oliva coincideixi amb el límit municipal que hi ha entre ambdues poblacions, i que el nucli de Saifores, així com la resta de masos del municipi de Banyeres del Pe-nedès que l’any 1868 van passar a dependre de la Parròquia de Santa Maria de Santa Oliva, passin a dependre de la Parròquia de Santa Eulàlia Verge i Màrtir de Banyeres del Penedès a tots els efectes. A partir de la data de signatura d’aquest decret, per tal de no crear confusions, es farà constar a l’inici de tots els llibres sacramentals vigents i en els següents immediats que s’iniciïn, que els sagraments dels feligresos del nucli de Saifores i de la resta de masos de Banyeres del Penedès als quals s’ha fet referència a l’inici d’aquest paràgraf, celebrats entre l’1 de gener de 1868 i la data del present decret, estan inscrits en els llibres sacramentals de la Parròquia de Santa Maria de Santa Oliva.

† Jaume Pujol BalcellsArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Ho decreta i signa l’Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe de Tarragona.

Davant meu,Rosalia Gras MinguellaSecretària general i cancellera

20

secció documentalFrancesc, Papa

Homiliadel dimarts, 24 de desembre de 2013, a la Basílica Vaticana en la Missa de la nit de la solemnitat del Naixement del Senyor

1. «El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum» (Is 9,1).

Aquesta profecia d’Isaïes no deixa de commoure’ns, especialment quan l’escoltem en la litúrgia de la nit de Nadal. No es tracta només de quelcom emotiu, sentimental; ens commou perquè diu la realitat del que som: som un poble en camí, i al nostre voltant —i també dins nostre— hi ha tenebres i llums. I en aquesta nit, quan l’esperit de les tenebres cobreix el món, es renova l’esdeveniment que sempre ens sorprèn: el poble en camí veu una gran llum. Una llum que ens invita a reflexionar sobre aquest misteri: misteri de caminar i de veure.

Caminar. Aquest verb ens fa pensar en el curs de la història, en el llarg camí de la història de la salvació, començant per Abraham, el nostre pare en la fe, a qui el Senyor va cridar un dia a sortir del seu poble per anar a la terra que ell li indicaria. Des de lla-vors, la nostra identitat com a creients és la de pelegrins vers la terra promesa. El Senyor acompanya sempre aquesta història. Ell roman sempre fidel a la seva aliança i a les seves promeses. Perquè és fidel, «Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena» (1Jn 1,5). Per part del poble, en canvi, s’alternen moments de llum i de tenebra, de fidelitat i d’infi-delitat, d’obediències i de rebeŀlió, moments de poble pelegrí i moments de poble errant.

També en la nostra història personal s’alternen moments lluminosos i foscos, llums i ombres. Si estimem Déu i els germans, caminem en la llum, però si el nostre cor es tanca, si prevalen l’orgull, la mentida, la cerca del nostre interès, llavors les tenebres ens envolten per dins i per fora. «El qui odia el seu germà» —escriu l’apòstol sant Joan—, «està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls» (1Jn 2,11). Poble en camí, sobretot poble pelegrí, que no vol ser un poble errant.

2. En aquesta nit, com un raig de llum claríssima, ressona l’anunci de l’Apòstol: «Déu ha manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tothom» (Tt 2,11).

La gràcia que s’ha manifestat en el món és Jesús, nascut de Maria Verge, Déu i home vertader. Ha vingut a la nostra història, ha compartit el nostre camí. Ha vingut a lliu-rar-nos de les tenebres i a donar-nos la llum. En ell ha aparegut la gràcia, la misericòrdia, la tendresa del Pare: Jesús és l’Amor fet carn. No és sols un mestre de saviesa, no és un ideal al qual tendim i del qual ens sabem per força distants, és el sentit de la vida i de la història que ha plantat la seva tenda entre nosaltres.

21

3. Els pastors van ser els primers que van veure aquesta «tenda», que van rebre l’anunci del naixement de Jesús. Van ser els primers perquè eren dels darrers, dels margi-nats. I van ser els primers perquè estaven en vetlla aquella nit, guardant els ramat. És con-dició del pelegrí vetllar, i ells estaven en vetlla. Amb ells ens quedem davant l’Infant, ens quedem en silenci. Amb ells donem gràcies al Senyor per haver-nos donat Jesús, i amb ells, des de dins del nostre cor, lloem la seva fidelitat. Us beneïm, Senyor, Déu Altíssim, que us heu despullat del vostre rang per nosaltres. Vós sou immens, i us heu fet petit; sou ric, i us heu fet pobre; sou omnipotent, i us heu fet dèbil.

Que en aquesta nit compartim l’alegria de l’Evangeli: Déu ens estima, ens estima tant que ens ha donat el seu Fill com a germà nostre, com a llum per a les nostres tene-bres. El Senyor ens diu una vegada més: «No tingueu por» (Lc 2,10). Com van dir els àngels als pastors: «No tingueu por.» I també jo us repeteixo a tots: «No tingueu por.» El nostre Pare té paciència amb nosaltres, ens estima, ens dóna Jesús com a guia en el camí a la terra promesa. Ell és la llum que dissipa les tenebres. Ell és la misericòrdia. El nostre Pare ens perdona sempre. I ell és la nostra pau. Amén.

Missatge“urbi et orbi” del dimecres, 25 de desembre, en la solemnitat del Naixe-ment del Senyor

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Déu estima» (Lc 2,14)

Estimats germans i germanes de Roma i d’arreu del món, bon dia i bon Nadal!

Faig meves les paraules del càntic dels àngels, que es van aparèixer als pastors de Betlem la nit de Nadal. Un càntic que uneix cel i terra, elevant al cel la lloança i la glòria i saludant a la terra els homes amb el desig de la pau.

Us invito a tots a fer vostre aquest càntic, que és de cada home i dona que vetlla en la nit, que espera un món millor, que es preocupa pels altres, intentant fer humilment allò que té encomanat.

Glòria a Déu

A això ens convida el Nadal en primer lloc: a donar glòria a Déu, perquè és bo, fidel, misericordiós. En aquest dia el meu desig és que tothom pugui conèixer el rostre veritable de Déu, el Pare que ens ha donat Jesús. M’agradaria que tothom pogués sentir Déu a prop, sentir-se a la seva presència, que l’estimés, que l’adorés.

I que tots nosaltres donem glòria a Déu, sobretot, amb la vida, amb una vida lliu-rada per amor a ell i als germans.

22

Pau als homes

La pau veritable —com bé sabem— no és un equilibri de forces oposades. No és pura «façana» que amaga lluites i divisions. La pau és un compromís quotidià, i la pau és també artesanal, s’aconsegueix comptant amb el do de Déu, amb la gràcia que ens ha donat Jesucrist.

Veient l’Infant al pessebre, infant de pau, pensem en els nens que són les víctimes més vulnerables de les guerres, però pensem també en els ancians, en les dones maltrac-tades, en els malalts… Les guerres destrossen tantes vides i provoquen tant de sofriment!

Massa vides ha destrossat en els últims temps el conflicte de Síria, generant odis i venjances. Continuem pregant el Senyor perquè l’estimat poble sirià es vegi lliure de més sofriments i les parts en conflicte posin fi a la violència i garanteixin l’accés a l’ajuda humanitària. Hem pogut comprovar la força de la pregària. I m’alegra que avui s’uneixin a la nostra pregària per la pau a Síria creients de diferents confessions religioses. No per-dem mai la força de la pregària, la força per dir a Déu: Senyor, concediu la vostra pau a Síria i a tot el món. I convido també els no creients a voler la pau amb el seu desig, aquest desig que eixampla el cor: tots units, amb la pregària i amb el desig. Però tots per la pau.

Concediu la pau, infant Jesús, a la República Centreafricana, sovint oblidada pels homes. Però vós, Senyor, no us oblideu de ningú. I voleu que regni la pau també en aquella terra, turmentada per una espiral de violència i de misèria, on a moltes persones els manca el sostre, l’aigua i l’aliment, i no tenen el mínim indispensable per a viure. Que es garanteixi la concòrdia al Sudan del Sud, on les tensions actuals ja han provocat massa víctimes i amenacen la convivència pacífica en aquest jove Estat.

Vós, príncep de la pau, convertiu el cor dels violents, allí on es trobin, perquè deixin les armes i emprenguin el camí del diàleg. Vetlleu per Nigèria, ferida per violències con-tinuades que no respecten els innocents ni els indefensos. Beneïu la terra que vau escollir per a venir al món i feu que arribin a feliç terme les negociacions de pau entre israelians i palestins. Guariu les llagues de l’estimada terra de l’Iraq, assotada encara per atemptats sovintejats.

Vós, Senyor de la vida, protegiu els qui sofreixen persecució per causa del vostre nom. Encoratgeu i conforteu els desplaçats i refugiats, especialment a la Banya d’Àfrica i a l’est de la República Democràtica del Congo. Feu que els emigrants, que cerquen una vida digna, trobin acolliment i ajuda. Que no assistim altre cop a tragèdies com les que hem vist aquest any, amb els nombrosos morts a Lampedusa.

Infant de Betlem, toqueu el cor dels qui estan involucrats en el tràfic d’éssers hu-mans, perquè s’adonin de la gravetat d’aquest delicte contra la humanitat. Poseu la vostra mirada sobre els nens segrestats, ferits i assassinats en els conflictes armats, i sobre els que es veuen obligats a convertir-se en soldats i els han robat la infància.

Senyor del cel i de la terra, mireu el nostre planeta, que sovint la cobdícia i l’egois-

23

me dels homes explota indiscriminadament. Assistiu i protegiu els qui són víctimes dels desatres naturals, sobretot l’estimat poble filipí, greument afectat pel recent tifó.

Estimats germans i germanes, en aquest món, en aquesta humanitat, avui ha nascut el Salvador, Crist, el Senyor. No passem de llarg davant l’Infant de Betlem. Deixem que el nostre cor es commogui: no en tinguem por. No tinguem por que el nostre cor es commogui. Tenim necessitat que el nostre cor es commogui. Deixem-lo que s’inflami amb la tendresa de Déu; necessitem les seves carícies. Les carícies de Déu no produeixen ferides: les carícies de Déu ens donen pau i força. Tenim necessitat de les seves carícies. L’amor de Déu és gran; a ell la glòria pels segles. Déu és la nostra pau: demanem-li que ens ajudi a construir-la cada dia, en la nostra vida, en les nostres famílies, a les nostres ciutats i nacions, arreu del món. Deixem-nos commoure per la bondat de Déu.

Missatgedel 6 de desembre en ocasió de la XXII Jornada mundial del Malalt 2014

Fe i caritat : «també nosaltres hem de donar la vida pels ger-mans» (1Jn 3,16)

Estimats germans i germanes,

1. En ocasió de la XXII Jornada Mundial del Malalt, que enguany té com a tema «Fe i caritat: “També nosaltres hem de donar la vida pels germans” (1Jn 3,16)», em dirigeixo particularment a les persones malaltes i a tots els qui les assisteixen i cuiden. Estimats malalts, l’Església reconeix en vosaltres una presència especial de Crist que so-freix. En efecte, juntament amb el nostre sofriment, o encara millor, a dins seu, hi ha el de Jesús, que en porta el pes al nostre costat i en revela el sentit. Quan el Fill de Déu va ser crucificat, va destruir la soledat del sofriment i va il·luminar-ne la foscor. D’aquesta manera som davant el misteri de l’amor de Déu per nosaltres, que ens infon esperança i valor: esperança, perquè en el pla d’amor de Déu també la nit del dolor s’obre a la llum pasqual; i valor per a fer front a qualsevol adversitat en companyia seva, units a ell.

2. El Fill de Déu fet home no ha eliminat de l’experiència humana la malaltia i el so-friment, sinó que, prenent-los sobre seu, els ha transformat i delimitat. Delimitat perquè ja no tenen l’última paraula que, contràriament, és la vida nova en plenitud; transformat, perquè en unió amb Crist, d’experiències negatives poden passar a positives. Jesús és el camí, i amb el seu Esperit podem seguir-lo. Així com el Pare ha lliurat el Fill per amor, i el Fill es va lliurar pel mateix amor, també nosaltres podem estimar els altres com Déu ens ha estimat, donant la vida pels nostres germans. La fe en el Déu bo es converteix en bon-dat, la fe en Crist crucificat es converteix en força per estimar fins al final i fins i tot els enemics. La prova de la fe autèntica en Crist és el do d’ell mateix, que es difongui l’amor al proïsme, especialment a qui no el mereix, a qui sofreix, a qui està marginat.

3. En virtut del baptisme i de la confirmació som cridats a configurar-nos a Crist,

24

el Bon Samarità de tots els qui sofreixen. «Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels ger-mans» (1Jn 3,16). Quan ens acostem amb tendresa als qui necessiten atenció, portem l’esperança i el somriure de Déu enmig de les contradiccions del món. Quan el lliura-ment generós vers els altres esdevé l’estil de les nostres accions, donem espai al cor de Crist i el nostre s’inflama, oferint així la nostra aportació a l’arribada el regne de Déu.

4. Per a créixer en la tendresa, en la caritat respectuosa i delicada, nosaltres tenim un model cristià a qui adreçar amb seguretat la nostra mirada. És la Mare de Jesús i Mare nostra, atenta a la veu de Déu i a les necessitats i dificultats dels seus fills. Maria, animada per la misericòrdia divina, que en ella es fa carn, s’oblida d’ella mateixa i s’encamina ràpi-dament de Galilea a Judà, per anar a l’encontre i ajut de la seva cosina Isabel; intercedeix davant el seu Fill a les noces de Canà quan veu que falta el vi per a la festa; al llarg de la seva vida, porta en el seu cor les paraules de l’ancià Simeó que li anuncien que una espa-sa li traspassarà l’ànima, i resta amb fortalesa als peus de la creu de Jesús. Ella sap molt bé com se segueix aquest camí i per això és la Mare de tots els malalts i de tots els qui sofreixen. Podem recórrer confiats a ella amb devoció filial, segurs que ens assistirà, ens sostindrà i no ens abandonarà. És la Mare del crucificat ressuscitat: roman al costat de les nostres creus i ens acompanya en el camí vers la resurrecció i la vida plena.

5. Sant Joan, el deixeble que era amb Maria als peus de la creu, fa que ens remuntem a les fonts de la fe i de la caritat, al cor de Déu que «és amor» (1Jn 4,8.16), i ens recorda que no podem estimar Déu si no estimem els germans. Ell és vora la creu amb Maria,

25

aprèn a estimar com Jesús. La creu és «la certesa de l’amor fidel de Déu per nosaltres.» «És un amor tan gran que entra en el nostre pecat i el perdona, entra en el nostre sofri-ment i ens dóna força per suportar-lo, entra també en la mort per a vèncer-la i salvar-nos. […] La creu de Crist invita també a deixar-nos contagiar per aquest amor, ens ensenya així a mirar sempre el proïsme amb misericòrdia i amor, sobretot a qui sofreix, a qui li cal ajuda» (Via crucis amb els joves. Rio de Janeiro, 26 de juliol de 2013).

Confio aquesta XXII Jornada Mundial del Malalt a la intercessió de Maria, perquè ajudi les persones malaltes a viure el seu sofriment en comunió amb Jesucrist i sostingui els qui els cuiden. A tots, malalts, agents sanitaris i voluntaris, imparteixo de cor la be-nedicció apostòlica.

Missatgedel 8 de desembre, per a la celebració el dia 1 de gener de 2014, de la XLVII Jornada mundial de la Pau

LA FRATERNITAT, FONAMENT I CAMÍ PER A LA PAU

1. En aquest primer Missatge meu per a la Jornada Mundial de la Pau, voldria de-sitjar a tothom, a les persones i als pobles, una vida plena d’alegria i d’esperança. El cor de tot home i de tota dona allotja en el seu interior el desig d’una vida plena, de la qual forma part un anhel indeleble de fraternitat, que ens invita a la comunió amb els altres, en qui trobem no enemics o contrincants, sinó germans a qui acollir i estimar.

De fet, la fraternitat és una dimensió essencial de l’home, que és un ésser relacional. La viva consciència d’aquest caràcter relacional ens porta a veure i a tractar cada persona com una germana veritable i un germà veritable; sense ella, és impossible la construcció d’una societat justa, d’una pau estable i duradora. I cal recordar que, normalment, la fra-ternitat es comença a aprendre en el si de la família, sobretot gràcies a les responsabilitats complementàries de cadascun dels seus membres, en particular del pare i de la mare. La família és la font de tota fraternitat, i per això és també el fonament i el camí primordial per a la pau, perquè, per vocació, hauria de contagiar el món amb el seu amor.

El nombre cada vegada més gran d’interdependències i de comunicacions que s’en-trecreuen en el nostre planeta fa més palpable la consciència que totes les nacions de la terra formen una unitat i comparteixen un destí comú. En els dinamismes de la història, malgrat la diversitat d’ètnies, societats i cultures, veiem sembrada la vocació de formar una comunitat composta per germans que s’acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres. Això no obstant, sovint els fets, en un món caracteritzat per la «globalització de la indiferència», que de mica en mica ens «acostuma» al sofriment de l’altre, tan-cant-nos en nosaltres mateixos, contradiuen i desmenteixen aquesta vocació.

A moltes parts del món, contínuament es lesionen greument els drets humans fo-namentals, sobretot el dret a la vida i a la llibertat religiosa. El tràgic fenomen del tràfic

26

d’éssers humans, amb la vida i desesperació dels quals especulen persones sense escrúpols, representa un exemple inquietant. A les guerres portades a terme amb enfrontaments armats se sumen altres guerres menys visibles, però no menys cruels, que es combaten en el camp econòmic i financer amb mitjans igualment destructius de vides, de famílies, d’empreses.

La globalització, com ho ha afirmat Benet XVI, ens acosta als altres, però no ens fa germans.1 A més, les nombroses situacions de desigualtat, de pobresa i d’injustícia reve-len no sols una profunda manca de fraternitat, sinó també l’absència d’una cultura de la solidaritat. Les noves ideologies, caracteritzades per un difús individualisme, egocentris-me i consumisme materialista, debiliten els llaços socials, fomentant aquesta mentalitat de «descartar», que porta al menyspreu i a l’abandó dels més febles, de tots aquells que són considerats «inútils». Així la convivència humana s’assembla cada cop més a un mer do ut des pragmàtic i egoista.

Al mateix temps, és clar que tampoc les ètiques contemporànies no són capaces de generar vincles autèntics de fraternitat, ja que una fraternitat privada de la referèn-cia a un Pare comú, com a fonament últim, no aconsegueix subsistir.2 Una fraternitat vertadera entre els homes suposa i requereix una paternitat transcendent. A partir del reconeixement d’aquesta paternitat, es consolida la fraternitat entre els homes, és a dir, aquest fer-se «proïsme» que es preocupa per l’altre.

«On és el teu germà?» (Gn 4,9)

2. Per comprendre millor aquesta vocació de l’home a la fraternitat, per conèixer més adequadament els obstacles que s’interposen en la seva realització i descobrir els ca-mins per superar-los, és fonamental deixar-se guiar pel coneixement del designi de Déu, que ens presenta lluminosament la Sagrada Escriptura.

Segons el relat dels orígens, tots els homes procedeixen d’uns pares comuns, Adam i Eva, parella creada per Déu a imatge i semblança seva (cf. Gn 1,26), dels quals neixen Caín i Abel. En la història de la primera família llegim la gènesi de la societat, l’evolució de les relacions entre les persones i els pobles.

Abel és pastor, Caín és pagès. La seva identitat profunda i, alhora, la seva voca-ció, és ser germans, en la diversitat de la seva activitat i cultura, de la seva manera de relacionar-se amb Déu i amb la creació. Però l’assassinat d’Abel per part de Caín deixa constància tràgicament del rebuig radical de la vocació a ser germans. La seva història (cf. Gn 4,1-16) posa en evidència la dificultat de la missió a què estan cridats tots els homes, viure units, preocupant-se els uns dels altres. Caín, en no acceptar la predilecció de Déu per Abel, que li oferia el millor del seu ramat —«el Senyor es va fixar en Abel i en la seva ofrena, però no es va fixar en Caín ni en la seva ofrena» (Gn 4,4-5)—, mata Abel per en-veja. D’aquesta manera, es nega a reconèixer-lo com germà, a relacionar-se positivament

1 Cf. Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.2 Cf. Francesc, Carta enc. Lumen fidei (29 juny 2013), 54: AAS 105 (2013), 591-592.

27

amb ell, a viure davant Déu assumint les seves responsabilitats de cuidar i protegir l’altre. A la pregunta «On és el teu germà?», amb què Déu interpeŀla Caín demanant-li comp-tes pel que ha fet, ell respon: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9). Després —ens diu el Gènesi—«Caín es retirà de la presència del Senyor» (4,16).

Hem de preguntar-nos pels motius profunds que han portat Caín a deixar de cos-tat el vincle de fraternitat i, amb ell, el vincle de reciprocitat i de comunió que l’unia el seu germà Abel. Déu mateix denuncia i recrimina a Caín la connivència que té amb el mal: «El pecat aguaita a la porta» (Gn 4,7). Això no obstant, Caín no lluita contra el mal i decideix igualment llançar-se «sobre el seu germà Abel» (Gn 4,8), rebutjant el projecte de Déu. Frustra així la seva vocació originària de ser fill de Déu i de viure la fraternitat.

El relat de Caín i Abel ens ensenya que la humanitat porta inscrita en ella una vo-cació a la fraternitat, però també la possibilitat dramàtica de la traïció. Dóna testimoni d’això l’egoisme quotidià, que es troba en els fons de tantes guerres i injustícies: molts homes i dones moren en mans de germans i germanes que no saben reconèixer-se com a tals, és a dir, com a éssers fets per a la reciprocitat, per a la comunió i per al do.

«I tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8)

3. Sorgeix espontàniament la pregunta: els homes i les dones d’aquest món podran correspondre alguna vegada plenament a l’anhel de fraternitat que Déu Pare va imprimir en ells? Aconseguiran, només amb les seves forces, vèncer la indiferència, l’egoisme i l’odi, i acceptar les diferències legítimes que caracteritzen els germans i germanes?

Parafrasejant les seves paraules, podríem sintetitzar així la resposta que ens dóna el Senyor Jesús: Ja que hi ha un sol Pare, que és Déu, tots vosaltres sou germans (cf. Mt 23,8-9). La fraternitat està arrelada en la paternitat de Déu. No es tracta d’una paternitat genèrica, indiferenciada i històricament ineficaç, sinó d’un amor personal, puntual i ex-traordinàriament concret de Déu per cada ésser humà (cf. Mt 6,25-30); una paternitat, per tant, que genera eficaçment fraternitat, perquè l’amor de Déu, quan és acollit, es converteix en l’agent més sorprenent de transformació de l’existència i de les relacions amb els altres, obrint els homes a la solidaritat i a la reciprocitat.

Sobretot, la fraternitat humana ha estat regenerada en Jesucrist i per Jesucrist, amb la seva mort i resurrecció. La creu és el «lloc» definitiu on es fonamenta la fraternitat, que els homes no són capaços de generar per ells mateixos. Jesucrist, que ha assumit la naturalesa humana per redimir-la, estimant el Pare fins a la mort, i una mort de creu (cf. Fl 2,8), mitjançant la seva resurrecció ens constitueix humanitat nova, en total comunió amb la voluntat de Déu, amb el seu projecte, que comprèn la realització plena de la vo-cació a la fraternitat.

Jesús assumeix des del principi el projecte de Déu, concedint-li la primacia sobre totes les coses. Però Crist, amb el seu abandó a la mort per amor al Pare, es converteix en principi nou i definitiu per a tots nosaltres, cridats a reconèixer-nos germans en ell, fills

28

del mateix Pare. Ell és l’Aliança mateixa, el lloc personal de la reconciliació de l’home amb Déu i dels germans entre ells. En la mort en creu de Jesús també queda superada la separació entre pobles, entre el poble de l’Aliança i el poble dels Gentils, privat d’es-perança perquè fins aquell moment era aliè als pactes de la Promesa. Com llegim en la Carta als cristians d’Efes, Jesucrist reconcilia en ell a tots els homes. Ell és la pau, perquè dels dos pobles n’ha fet un de sol, enderrocant el mur de separació que els dividia, l’ene-mistat. Ell ha creat en ell mateix un sol poble, un sol home nou, una sola humanitat (cf. 2,14-16).

Qui accepta la vida de Crist i viu en ell reconeix Déu com a Pare i s’entrega to-talment a ell, estimant-lo sobre totes les coses. L’home reconciliat veu en Déu el Pare de tots i, en conseqüència, sent la crida a viure una fraternitat oberta a tots. En Crist, l’altre és acceptat i estimat com a fill o filla de Déu, com a germà o germana, no com un estrany, i menys encara com un contrincant o un enemic. En la família de Déu, on tots són fills d’un mateix Pare, i tots estan empeltats en Crist, fills en el Fill, no hi ha «vides descartables». Tots gaudeixen d’una mateixa i intangible dignitat. Tots són estimats per Déu, tots han estat rescatats per la sang de Crist, mort en creu i ressuscitat per cada un de nosaltres. Aquesta és la raó per la qual no podem quedar-nos indiferents davant la sort dels germans.

La fraternitat, fonament i camí per a la pau

4. Tenint en compte tot això, és fàcil comprendre que la fraternitat és fonament i camí per a la pau. Les encícliques socials dels meus Predecessors aporten una ajuda valuosa en aquest sentit. Seria suficient recuperar les definicions de pau de la Populorum progressio de Pau VI o de la Sollicitudo rei socialis de Joan Pau II. En la primera, trobem que el desenvolupament integral dels pobles és el nou nom de la pau.3 En la segona, que la pau és opus solidaritatis.4

Pau VI afirma que no sols entre les persones, sinó també entre les nacions, ha de regnar un esperit de fraternitat. I explica: «En aquesta comprensió i amistat mútues, en aquesta comunió sagrada, hem […] d’actuar a una per edificar el futur comú de la humanitat.»5 Aquest deure concerneix en primer lloc els més afavorits. Les seves obli-gacions enfonsen les seves arrels en la fraternitat humana i sobrenatural, i es presenten sota un triple aspecte: el deure de solidaritat, que exigeix que les nacions riques ajudin els països menys desenvolupats; el deure de justícia social, que requereix el compliment en termes més correctes de les relacions defectuoses entre pobles forts i pobles febles; el deure de caritat universal, que implica la promoció d’un món més humà per a tots, on tots tinguin quelcom per donar i rebre, sense que el progrés dels uns sigui un obstacle per al desplegament dels altres.6

3 Cf. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 87: AAS 59 (1967), 299.4 Cf. Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 39: AAS 80 (1988), 566-568.5 Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 43: AAS 59 (1967), 278-279.6 Cf. ibid., 44: AAS 59 (1967), 279.

29

Així mateix, si es considera la pau com a opus solidaritatis, no es pot esquivar que la fraternitat n’és el principal fonament. La pau —afirma Joan Pau II— és un bé indivisible. O és de tots o no és de ningú. Només és possible aconseguir-la realment i gaudir-ne, com a millor qualitat de vida i com a desenvolupament més humà i sostenible, si s’assumeix en la pràctica, per part de tots, una «determinació ferma i perseverant de comprometre’s pel bé comú».7 Això implica no deixar-se portar pel «afany de guany» o per la «set de poder». Cal estar disposats a «“perdre’s” pel proïsme en comptes d’explotar-lo, i a “servir-lo” en lloc d’oprimir-lo per al nostre profit. […] L’“altre” —persona, poble o na-ció— no [pot ser considerat] com un instrument qualsevol per a explotar-ne a baix cost la capacitat de treball i resistència física, abandonant-lo quan ja no serveix, sinó com un “semblant” nostre, una “ajuda”».8

La solidaritat cristiana entranya que l’altre sigui estimat no sols com «un ésser humà amb els seus drets i la seva igualtat fonamental amb tots», sinó com «la imatge viva de Déu Pare, rescatada per la sang de Jesucrist i posada sota l’acció permanent de l’Esperit Sant»,9 com un germà. «Llavors la consciència de la paternitat comuna de Déu, de la germandat de tots els homes en Crist, “fills en el Fill”, de la presència i acció vivificadora de l’Esperit Sant, conferirà —recorda Joan Pau II— a la nostra mirada sobre el món un nou criteri per a interpretar-ho»,10 per a transformar-ho.

La fraternitat, premissa per a vèncer la pobresa

5. A la Caritas in veritate, el meu Predecessor recordava al món sencer que la manca de fraternitat entre els pobles i entre els homes és una causa important de la pobresa.11 A moltes societats experimentem una profunda pobresa relacional deguda a la carència de relacions familiars i comunitàries sòlides. Assistim amb preocupació al creixement de diferents tipus de descontentament, de marginació, de soledat, i a formes diverses de dependència patològica. Una pobresa com aquesta només pot ser superada redescobrint i valorant les relacions fraternals en el si de les famílies i de les comunitats, compartint les alegries i els patiments, les dificultats i els èxits que formen part de la vida de les persones.

A més, si per una part es dóna una reducció de la pobresa absoluta, per una altra no podem deixar de reconèixer un greu augment de la pobresa relativa, és a dir, de les desi-gualtats entre persones i grups que conviuen en una determinada regió o en un determi-nat context historicocultural. En aquest sentit, es necessiten també polítiques eficaces que promoguin el principi de la fraternitat, assegurant a les persones —iguals en la seva dignitat i en els seus drets fonamentals— l’accés als «capitals», als serveis, als recursos educatius, sanitaris, tecnològics, de manera que tots tinguin l’oportunitat d’expressar i realitzar el seu projecte de vida, i puguin desenvolupar-se plenament com a persones.

7 Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 38: AAS 80 (1988), 566.8 Ibid., 38-39: AAS 80 (1988), 566-567.9 Ibid., 40: AAS 80 (1988), 569.10 Ibid.11 Cf. Carta enc. Caritas in veritate (29 juny 2009), 19: AAS 101 (2009), 654-655.

30

També calen polítiques dirigides a atenuar una excessiva desigualtat de la renda. No podem oblidar l’ensenyament de l’Església sobre l’anomenada hipoteca social, segons la qual, encara que és lícit, com diu sant Tomàs d’Aquino, i fins i tot necessari, «que l’ho-me posseeixi béns propis»,12 pel que fa a l’ús, no les té «com a exclusivament seves, sinó també com a comunes, en el sentit que no li aprofitin sols a ell, sinó també als altres».13

Finalment, hi ha una forma més de promoure la fraternitat —i així vèncer la pobre-sa— que ha d’estar en els fons de totes les altres. És el despreniment de qui escull viure estils de vida sobris i essencials, de qui, compartint les seves riqueses, aconsegueix així experimentar la comunió fraternal amb els altres. Això és fonamental per seguir Jesu-crist i ser autènticament cristians. No es tracta només de persones consagrades que fan professió del vot de pobresa, sinó també de moltes famílies i ciutadans responsables, que creuen fermament que la relació fraternal amb el proïsme constitueix el bé més preuat.

El redescobriment de la fraternitat en l’economia

6. Les greus crisis financeres i econòmiques —que tenen el seu origen en l’allunya-ment progressiu de l’home de Déu i del proïsme, en la recerca insaciable de béns mate-rials, per una part, i en l’empobriment de les relacions interpersonals i comunitàries, per una altra— han portat a molts a cercar el benestar, la felicitat i la seguretat en el consum i el guany més enllà de la lògica d’una economia sana. Ja l’any 1979 Joan Pau II advertia del «perill real i perceptible que, mentre avança enormement el domini per part de l’ho-me sobre el món de les coses, perdi els fils essencials d’aquest domini seu, i de diverses maneres la seva humanitat quedi sotmesa a aquest món, i ell mateix es faci objecte d’una manipulació múltiple, encara que a vegades no directament perceptible, a través de tota l’organització de la vida comunitària, a través del sistema de producció, a través de la pressió dels mitjans de comunicació social».14

El fet que les crisis econòmiques se succeeixin una darrere l’altra hauria de por-tar-nos a les revisions oportunes dels models de desenvolupament econòmic i a un canvi en els estils de vida. La crisi actual, amb greus conseqüències per a la vida de les persones, pot ser, això no obstant, una ocasió propícia per a recuperar les virtuts de la prudència, de la temprança, de la justícia i de la fortalesa. Aquestes virtuts ens poden ajudar a supe-rar els moments difícils i a redescobrir els vincles fraternals que ens uneixen els uns als altres, amb la confiança profunda que l’home té necessitat i és capaç de quelcom més que desenvolupar al màxim el seu interès individual. Sobretot, aquestes virtuts són necessàri-es per a construir i mantenir una societat a mesura de la dignitat humana.

12 Summa Theologiæ II-II, q. 66, art. 2.13 Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 69. Cf. Lleó XIII,

Carta enc. Rerum novarum (15 maig 1891), 19: AAS 23 (1890-1891), 651; Joan Pau II, Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 42: AAS 80 (1988), 573-574; Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina social de l’Església, n. 178.

14 Carta enc. Redemptor hominis (4 març 1979), 16: AAS 61 (1979), 290.

31

La fraternitat extingeix la guerra

7. Durant aquest últim any, molts dels nostres germans i germanes han patit l’ex-periència denigrant de la guerra, que constitueix una ferida greu i profunda infligida a la fraternitat.

Molts són els conflictes armats que es produeixen enmig de la indiferència general. A tots els qui viuen en terres on les armes imposen terror i destrucció, els asseguro la meva proximitat personal i la de tota l’Església, que té la missió de portar la caritat de Crist també a les víctimes inermes de les guerres oblidades, mitjançant la pregària per la pau, el servei als ferits, als qui passen fam, als desplaçats, als refugiats i a tots aquells que viuen amb por. A més l’Església alça la seva veu per fer arribar als responsables el crit de dolor d’aquesta humanitat sofrent i per fer cessar, al costat de les hostilitats, qualsevol atropellament o violació dels drets fonamentals de l’home.15

Per aquest motiu, vull adreçar una encarida exhortació a tots els qui sembren vio-lència i mort amb les armes: Que redescobreixin, en els qui avui consideren només un enemic a qui exterminar, el seu germà i no alcin la mà en contra seu. Que renunciïn a la via de les armes i vagin a l’encontre de l’altre amb el diàleg, el perdó i la reconciliació per reconstruir al seu voltant la justícia, la confiança i l’esperança. «En aquesta perspec-tiva, sembla clar que en la vida dels pobles els conflictes armats constitueixen sempre la negació deliberada de tota concòrdia internacional possible, creant divisions profundes i ferides agudes que requereixen molts anys per cicatritzar. Les guerres constitueixen el rebuig pràctic al compromís per aconseguir aquestes grans fites econòmiques i socials que la comunitat internacional s’ha fixat.»16

Això no obstant, mentre hi hagi una quantitat tan gran d’armament en circulació com en l’actualitat, sempre es podran trobar nous pretextos per a iniciar les hostilitats. Per això, faig meva la crida dels meus Predecessors a la no proliferació de les armes i al desarmament per part de tots, començant pel desarmament nuclear i químic.

No podem deixar de constatar que els acords internacionals i les lleis nacionals, encara que són necessàriament i altament desitjables, no són suficients per elles mateixes per protegir la humanitat del risc dels conflictes armats. Cal una conversió dels cors que permeti a cadascú reconèixer en l’altre un germà de qui preocupar-se, amb qui coŀlaborar per construir una vida plena per a tots. Aquest és l’esperit que anima moltes iniciatives de la societat civil en favor de la pau, entre les que es troben les de les organitzacions religio-ses. Espero que l’interès quotidià de tots continuï donant fruit i que es pugui aconseguir també l’aplicació efectiva en el dret internacional del dret a la pau, com un dret humà fonamental, precondició necessària per a l’exercici de tots els altres drets.

15 Cf. Consell Pontifici Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina social de l’Església, n. 159.16 Francesc, Carta al President de la Federació Russa, Vladímir Putin (4 setembre 2013): L’Osservatore

Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 setembre 2013), 1.

32

La corrupció i el crim organitzat s’oposen a la fraternitat

8. L’horitzó de la fraternitat preveu el desenvolupament integral de tot home i tota dona. Les justes ambicions d’una persona, sobretot si és jove, no es poden frustrar i ul-tratjar, no es pot defraudar l’esperança de poder-les realitzar. Això no obstant, no podem confondre l’ambició amb la prevaricació. Al contrari, hem de competir en l’estimació mútua (cf. Rm 12,10). També en les disputes, que constitueixen un aspecte ineludible de la vida, cal recordar que som germans i, per això mateix, educar i educar-se a no con-siderar el proïsme un enemic o un adversari a qui eliminar.

La fraternitat genera pau social, perquè crea un equilibri entre llibertat i justícia, entre responsabilitat personal i solidaritat, entre el bé dels individus i el bé comú. I una comunitat política ha d’afavorir tot això amb transparència i responsabilitat. Els ciuta-dans han de sentir-se representats pels poders públics sense menyscabament de la seva llibertat. En canvi, sovint, entre ciutadà i institucions, s’infiltren interessos que en defor-men la relació, propiciant la creació d’un clima perenne de conflicte.

Un autèntic esperit de fraternitat venç l’egoisme individual que impedeix que les persones puguin viure en llibertat i harmonia entre elles. Aquest egoisme es desenvolupa socialment tant en les múltiples formes de corrupció, avui tan capiŀlarment difoses, com en la formació de les organitzacions criminals, des dels grups petits fins a aquells que operen a escala global, que, minant profundament la legalitat i la justícia, fereixen el cor de la dignitat de la persona. Aquestes organitzacions ofenen greument Déu, perjudi-quen els germans i malmeten la creació, encara més quan tenen connotacions religioses.

Penso en el drama agut de la droga, amb la qual alguns es lucren menyspreant les lleis morals i civils, en la devastació dels recursos naturals i en la contaminació, en la tragèdia de l’explotació laboral; penso en el blanqueig iŀlícit de diners així com en l’es-peculació financera, que sovint assumeix trets perjudicials i demolidors per a sistemes econòmics i socials sencers, exposant a la pobresa milions d’homes i dones; penso en la prostitució que cada dia capta víctimes innocents, sobretot entre els més joves, ro-bant-los el futur; penso en el tràfic abominable d’éssers humans, en els delictes i abusos contra els menors, en l’esclavitud que encara difon el seu horror a moltes parts del món, en la tragèdia sovint desatesa dels emigrants amb què s’especula indignament en la iŀle-galitat. Joan XXIII va escriure respecte d’això: «Una societat que se sostingui només en la raó de la força ha de qualificar-se d’inhumana. En ella, efectivament, els homes es veuen privats de llibertat, en comptes de sentir-se estimulats, contràriament, al progrés de la vida i al perfeccionament propi.»17 Això no obstant, l’home es pot convertir i mai no es pot excloure la possibilitat que canviï de vida. M’agradaria que això fos un missatge de confiança per a tots, també per a aquells que han comès crims atroços, perquè Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui (cf. Ez 18,23).

En el context ampli del caràcter social de l’home, pel que fa al delicte i a la pena, també hem de pensar en les condicions inhumanes de moltes presons, on el reclús sovint

17 Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 34: AAS 55 (1963), 256.

33

queda reduït a un estat infrahumà i humiliat en la seva dignitat humana, impedit també de cap voluntat i expressió de redempció. L’Església fa molt en tots aquests àmbits, la major part de les vegades en silenci. Exhorto i animo a fer cada cop més, amb l’esperança que aquestes iniciatives, dutes a terme per molts homes i dones audaços, siguin cada cop més recolzades lleialment i honestament també pels poders civils.

La fraternitat ajuda a protegir i a conrear la natura

9. La família humana ha rebut del Creador un do comú: la natura. La visió cristiana de la creació comporta un judici positiu sobre la licitud de les intervencions en la natura per treure’n profit, a condició d’obrar responsablement, és a dir, acatant aquella «gramà-tica» que està inscrita en ella i emprant sàviament els recursos en benefici de tots, respec-tant la bellesa, la finalitat i la utilitat de tots els éssers vius i la seva funció en l’ecosistema. En definitiva, la natura és a la nostra disposició, i nosaltres estem cridats a administrar-la responsablement. En canvi, sovint ens deixem portar per la cobdícia, per la supèrbia de dominar, de tenir, de manipular, d’explotar; no custodiem la natura, no la respectem, no la considerem un do gratuït que hem de cuidar i posar al servei dels germans, també de les generacions futures.

En particular, el sector agrícola és el sector primari de producció amb la vocació vital de conrear i protegir els recursos naturals per alimentar la humanitat. Pel que fa a això, la vergonya de la fam persistent en el món em porta a compartir amb vosaltres la pregunta: Com utilitzem els recursos de la terra? Les societats actuals haurien de reflexi-onar sobre la jerarquia en les prioritats a què es destina la producció. De fet, és un deure de compliment obligatori que s’utilitzin els recursos de la terra de manera que ningú no passi fam. Les iniciatives i les solucions possibles són moltes i no es limiten a l’augment de la producció. És prou sabut que la producció actual és suficient i, això no obstant, milions de persones pateixen i moren de fam, i això constitueix un veritable escàndol. És necessari trobar les maneres perquè tots es puguin beneficiar dels fruits de la terra, no sols per evitar que s’ampliï la bretxa entre qui més té i qui s’ha de conformar amb les en-grunes, sinó també, i sobretot, per una exigència de justícia, d’equitat i de respecte envers l’ésser humà. En aquest sentit, voldria recordar a tothom el necessari destí universal dels béns, que és un dels principis clau de la doctrina social de l’Església. Respectar aquest principi és la condició essencial per a possibilitar un accés efectiu i just als béns bàsics i primaris que tot home necessita i als quals té dret.

Conclusió

10. La fraternitat té necessitat de ser descoberta, estimada, experimentada, anun-ciada i testimoniada. Però només l’amor donat per Déu ens permet acollir i viure plena-ment la fraternitat.

El necessari realisme de la política i de l’economia no pot reduir-se a un tecnicisme privat d’ideals, que ignora la dimensió transcendent de l’home. Quan falta aquesta ober-tura a Déu, tota activitat humana es torna més pobre i les persones queden reduïdes a

34

objectes d’explotació. Només si accepten moure’s en l’ampli espai assegurat per aquesta obertura a aquell qui estima cada home i cada dona, la política i l’economia aconseguiran estructurar-se sobre la base d’un esperit de caritat fraternal autèntic i podran ser instru-ment eficaç de desenvolupament humà integral i de pau.

Els cristians creiem que a l’Església som membres els uns dels altres, que tots ens necessitem els uns als altres, perquè a cadascun de nosaltres se’ns ha donat una gràcia segons la mesura del do de Crist, per a la utilitat comuna (cf. Ef 4,7.25; 1Co 12,7). Crist ha vingut al món per portar-nos la gràcia divina, és a dir, la possibilitat de participar en la seva vida. Això comporta teixir un entramat de relacions fraternals, basades en la reciprocitat, en el perdó, en el do total d’ell mateix segons l’amplitud i la profunditat de l’amor de Déu, ofert a la humanitat per aquell que, crucificat i ressuscitat, atrau a tots a ell: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» ( Jn 13,34-35). Aquesta és la bona no-tícia que reclama de cadascun de nosaltres un pas endavant, un exercici perenne d’em-patia, d’escolta del sofriment i de l’esperança de l’altre, també del més allunyat de mi, posant-nos en marxa pel camí exigent d’aquell amor que es lliura i es gasta gratuïtament pel bé de cada germà i germana.

Crist es dirigeix a l’home en la seva integritat i no desitja que ningú es perdi. «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell» ( Jn 3,17). Ho fa sense forçar, sense obligar ningú a obrir-li les portes del cor i de la ment. «El més important entre vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix» —diu Jesucrist—, «jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix» (Lc 22,26-27). Així doncs, tota activitat ha de distingir-se per una actitud de servei a les persones, especialment a les més llunyanes i desconegudes. El servei és l’ànima d’aquesta fraternitat que edifica la pau.

Que Maria, la Mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i a viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar pau a tots els homes en aquesta estimada terra nostra.

Missatgede 26 de desembre de 2013, per a la Quaresma 2014

Es va fer pobre per enriquir-nos amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9)

Benvolguts germans i germanes,

En ocasió de la Quaresma us proposo algunes reflexions, a fi que us serveixin per al camí personal i comunitari de conversió. Començo recordant les paraules de sant Pau: «Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa» (2Co 8,9). L’Apòstol

35

es dirigeix als cristians de Corint per encoratjar-los a ser generosos i ajudar els fidels de Jerusalem que passen necessitat. Què ens diuen, als cristians d’avui, aquestes paraules de sant Pau? Què ens diu avui, a nosaltres, la invitació a la pobresa, a una vida pobra en sentit evangèlic?

La gràcia de Crist

En primer lloc, ens diu quin és l’estil de Déu. Déu no es revela mitjançant el poder i la riquesa del món, sinó mitjançant la debilitat i la pobresa: «Essent ric, es va fer pobre per vosaltres.» Crist, el Fill etern de Déu, igual al Pare en poder i glòria, es va fer pobre; va descendir enmig nostre, es va acostar a cadascun de nosaltres; es va despullar, es «va fer no res», per ser en tot semblant a nosaltres (cf. Fl 2,7; He 4,15). Quin gran misteri és l’encarnació de Déu! La raó de tot això és l’amor diví, un amor que és gràcia, generositat, desig de proximitat, i que no dubta a donar-se i sacrificar-se per les criatures a les quals estima. La caritat, l’amor és compartir en tot la sort de l’estimat. L’amor ens fa semblants, crea igualtat, enderroca els murs i les distàncies. I Déu va fer això amb nosaltres. Jesús, en efecte, «va treballar amb mans d’home, va pensar amb inteŀligència d’home, va obrar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat» (Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, 22).

La finalitat de Jesús en fer-se pobre no és la pobresa en ella mateixa, sinó —diu sant Pau— «perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa». No es tracta d’un joc de paraules ni d’una expressió per a causar sensació. Al contrari, és una síntesi de la lògica de Déu, la lògica de l’Amor, la lògica de l’Encarnació i la Creu. Déu no va fer caure sobre nosaltres la salvació des dalt, com l’almoina de qui dóna part del que per a ell és superflu amb aparent pietat filantròpica. L’amor de Crist no és això! Quan Jesús entra a les aigües del Jordà i es fa batejar per Joan Baptista, no ho fa perquè li calgui penitència, conversió; ho fa per estar enmig de la gent, necessitada de perdó, entre nosaltres, pecadors, i carregar amb el pes dels nostres pecats. Aquest és el camí que ha elegit per a consolar-nos, salvar-nos, alli-berar-nos de la nostra misèria. Ens sorprèn que l’Apòstol digui que vam ser alliberats no per mitjà de la riquesa de Crist, sinó per mitjà de la seva pobresa. I, això no obstant, sant Pau coneix bé les «insondables riqueses de Crist» (Ef 3,8), «hereu de tot» (He 1,2).

Què és, doncs, aquesta pobresa amb què Jesús ens allibera i ens enriqueix? És pre-cisament la seva manera d’estimar-nos, de ser a prop nostre, com el bon samarità que s’acosta a aquell home que tots havien abandonat mig mort a la vora del camí (cf. Lc 10,25-37). Allò que ens dóna llibertat vertadera, salvació vertadera i felicitat vertadera és el seu amor ple de compassió, de tendresa, que vol compartir amb nosaltres. La pobresa de Crist que ens enriqueix consisteix en el fet que es va fer carn, es va carregar les nostres debilitats i els nostres pecats, comunicant-nos la misericòrdia infinita de Déu. La pobre-sa de Crist és la riquesa més gran: la riquesa de Jesús és la seva confiança iŀlimitada en Déu Pare, és encomanar-se a ell en tot moment, cercant sempre i només la seva voluntat i la seva glòria. És ric com ho és un nen que se sent estimat pels seus pares i els estima, sense dubtar ni un instant del seu amor i la seva tendresa. La riquesa de Jesús rau en el fet

36

de ser el Fill, la seva relació única amb el Pare és la prerrogativa sobirana d’aquest Messies pobre. Quan Jesús ens invita a prendre el seu «jou suau», ens invita a enriquir-nos amb aquesta «pobresa rica » i «riquesa pobra» seves, a compartir amb ell l’esperit filial i fra-ternal, a convertir-nos en fills en el Fill, germans en el Germà primogènit (cf. Rm 8,29). S’ha dit que l’única tristesa veritable és no ser sants (L. Bloy); podríem dir també que hi ha una única misèria veritable: no viure com fills de Déu i germans de Crist.

El nostre testimoni

Podríem pensar que aquest «camí» de la pobresa va ser el de Jesús, mentre que nosaltres, que venim després d’ell, podem salvar el món amb els mitjans humans ade-quats. No és així. En tota època i en tot lloc, Déu continua salvant els homes i salvant el món mitjançant la pobresa de Crist, el qual es fa pobre en els sagraments, en la Paraula i en la seva Església, que és un poble de pobres. La riquesa de Déu no pot passar a través de la nostra riquesa, sinó sempre i només a través de la nostra pobresa, personal i comu-nitària, animada per l’Esperit de Crist.

A imitació del nostre Mestre, els cristians estem cridats a mirar les misèries dels germans, a tocar-les, a fer-nos-en càrrec i a realitzar obres concretes a fi d’alleujar-les. La misèria no coincideix amb la pobresa; la misèria és la pobresa sense confiança, sense solidaritat, sense esperança. Podem distingir tres tipus de misèria: la misèria material, la misèria moral i la misèria espiritual. La misèria material és la que habitualment anome-nem pobresa i toca tots aquells que viuen en una condició que no és digna de la persona humana: privats dels seus drets fonamentals i dels béns de primera necessitat com el menjar, l’aigua, les condicions higièniques, el treball, la possibilitat de desenvolupament i de creixement cultural. Enfront d’aquesta misèria l’Església ofereix el seu servei, la seva diakonia, per a respondre a les necessitats i curar aquestes ferides que desfiguren el rostre de la humanitat. En els pobres i en els últims veiem el rostre de Crist; estimant i ajudant els pobres estimem i servim Crist. Els nostres esforços s’orienten així mateix a trobar la manera de fer cessar en el món les violacions de la dignitat humana, les discriminacions i els abusos, que, en tants casos, són l’origen de la misèria. Quan el poder, el luxe i els diners es converteixen en ídols, s’anteposen a l’exigència d’una distribució justa de les riqueses. Per tant, és necessari que les consciències es converteixin a la justícia, a la igualtat, a la sobrietat i a compartir.

No és menys preocupant la misèria moral, que consisteix a convertir-se en esclaus del vici i del pecat. Quantes famílies viuen angoixades perquè algun dels seus membres —sovint jove— té dependència de l’alcohol, de les drogues, del joc o de la pornografia! Quantes persones han perdut el sentit de la vida, estan privades de perspectives per al futur i han perdut l’esperança! I quantes persones es veuen obligades a viure aquesta misèria per condicions socials injustes, per manca d’un treball, la qual cosa els priva de la dignitat que dóna portar el pa a casa, per manca d’igualtat respecte als drets a l’educació i a la salut. En aquests casos la misèria moral bé podria anomenar-se gairebé suïcidi incipi-ent. Aquesta forma de misèria, que també és causa de ruïna econòmica, sempre va unida a la misèria espiritual, que ens colpeja quan ens allunyem de Déu i rebutgem el seu amor. Si considerem que no necessitem Déu, que en Crist ens dóna la mà, perquè pensem que

37

ens bastem a nosaltres mateixos, ens encaminem a un camí de fracàs. Déu és l’únic que veritablement salva i allibera.

L’Evangeli és l’antídot veritable contra la misèria espiritual: en cada ambient el cris-tià està cridat a portar l’anunci alliberador que hi ha perdó del mal comès, que Déu és més gran que el nostre pecat i ens estima gratuïtament, sempre, i que estem fets per a la comunió i per a la vida eterna. El Senyor ens invita a anunciar amb goig aquest missatge de misericòrdia i d’esperança! És bonic experimentar l’alegria d’estendre aquesta bona nova, de compartir el tresor que se’ns ha confiat, per a consolar els cors afligits i donar esperança a tants germans i germanes sumits en el buit. Es tracta de seguir i imitar Jesús, que va anar a la recerca dels pobres i dels pecadors com el pastor amb l’ovella perduda, i ho va fer ple d’amor. Units a ell, podem obrir amb valentia nous camins d’evangelització i de promoció humana.

Estimats germans i germanes, que aquest temps de Quaresma trobi tota l’Església disposada i soŀlicita a l’hora de testimoniar a tots els qui viuen en la misèria material, moral i espiritual el missatge evangèlic, que es resumeix en l’anunci de l’amor del Pare misericordiós, disposat a abraçar en Crist cada persona. Podrem fer-ho en la mesura que ens conformem a Crist, que es va fer pobre i ens va enriquir amb la seva pobresa. La Qua-resma és un temps adequat per a desposseir-se; i ens farà bé preguntar-nos de què podem privar-nos a fi d’ajudar i enriquir d’altres persones amb la nostra pobresa. No oblidem que la pobresa vertadera fa mal: no seria vàlid donar el que ens sobra sense aquesta di-mensió penitencial. Desconfio de l’almoina que no costa i no fa mal.

Que l’Esperit Sant, gràcies al qual «ens tenen per miserables, però n’enriquim molts; sembla que no tenim res, però som amos de tot» (2Co 6,10), sostingui els nostres propòsits i enforteixi en nosaltres l’atenció i la responsabilitat davant la misèria humana, perquè siguem misericordiosos i agents de misericòrdia. Amb aquest desig, asseguro la meva pregària per tots els creients. Que cada comunitat eclesial recorri profitosament el camí quaresmal. Us demano que pregueu per mi. Que el Senyor us beneeixi i la Mare de Déu us guardi.

Audiències generals “en l’Any de la fe”

Crec en la resurrecció de la carn - II4 de desembre de 2013

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui retorno altra vegada a l’afirmació «Crec en la resurrecció de la carn». Es trac-ta d’una veritat gens senzilla ni òbvia, perquè, vivint immersos en aquest món, no és fàcil comprendre les realitats futures. Però l’Evangeli ens iŀlumina: la nostra resurrecció està estretament relacionada amb la resurrecció de Jesús. El fet que ell ressuscités és la prova

38

que hi ha la resurrecció dels morts. Voldria, doncs, presentar alguns aspectes referits a la relació entre la resurrecció de Crist i la nostra resurrecció. Ell va ressuscitar, i perquè ell va ressuscitar també nosaltres ressuscitarem.

En primer lloc, la Sagrada Escriptura mateixa conté un camí cap a la fe plena en la resurrecció dels morts. Aquesta s’expressa com a fe en Déu creador de tot l’home —ànima i cos— i com a fe en Déu alliberador, el Déu fidel a l’aliança amb el seu poble. El profeta Ezequiel, en una visió, contempla els sepulcres dels deportats que es tornen a obrir i els ossos secs que tornen a viure gràcies a la infusió d’un esperit vivificant. Aquesta visió expressa l’esperança en la futura «resurrecció d’Israel», és a dir, en el renaixement del poble derrotat i humiliat (cf. Ez 37,1-14).

Jesús, al Nou Testament, condueix aquesta revelació cap a la seva realització, vin-cula la fe en la resurrecció a la seva persona i diu: «Jo sóc la resurrecció i la vida» ( Jn 11,25). Efectivament, el Senyor Jesús serà qui ressuscitarà el darrer dia els qui hagin cre-gut en ell. Jesús va venir entre nosaltres, es va fer home com nosaltres en tot, menys en el pecat; d’aquesta manera ens va prendre amb ell en el seu camí de retorn al Pare. Ell, el Verb encarnat, mort per nosaltres i ressuscitat, dóna als seus deixebles l’Esperit Sant com a anticipació de la comunió plena en el seu Regne gloriós, que esperem vetllant. Aquesta espera és la font i la raó de la nostra esperança: una esperança que, si es conrea i es custo-dia —la nostra esperança, si nosaltres la conreem i la custodiem— es converteix en llum per a il·luminar la nostra història personal i també la història comunitària. Recordem-ho sempre: som deixebles d’aquell que va venir, que ve cada dia i que vindrà al final. Si acon-seguíssim tenir més present aquesta realitat, estaríem menys cansats de la quotidianitat, menys presoners de les coses efímeres i més disposats a caminar amb cor misericordiós pel camí de la salvació.

Un altre aspecte: què significa ressuscitar? La resurrecció de tots nosaltres tindrà lloc l’últim dia, al final del món, per obra de l’omnipotència de Déu, el qual restituirà la vida en el nostre cos reunint-la amb l’ànima, en virtut de la resurrecció de Jesús. Aquesta és l’explicació fonamental: perquè Jesús va ressuscitar, nosaltres ressuscitarem; nosaltres tenim l’esperança en la resurrecció perquè ell ens va obrir la porta a aquesta resurrecció. I aquesta transformació, aquesta transfiguració del nostre cos es prepara en aquesta vida per la relació amb Jesús en els sagraments, especialment en l’Eucaristia. Nosaltres, que en aquesta vida ens hem alimentat amb el seu cos i amb la seva sang, ressuscitarem com ell, amb ell i per mitjà d’ell. Com Jesús va ressuscitar amb el seu propi cos, però no va tornar a una vida terrenal, així nosaltres ressuscitarem amb els nostres cossos que seran transfi-gurats en cossos gloriosos. Això no és una mentida! És veritat. Nosaltres creiem que Jesús va ressuscitar, que Jesús és viu en aquest moment. Però vosaltres creieu que Jesús és viu? I si Jesús és viu, penseu que ens deixarà morir i no ens ressuscitarà? No! Ell ens espera, i perquè ell va ressuscitar, la força de la seva resurrecció ens ressuscitarà a tots nosaltres.

Un darrer element: ja en aquesta vida tenim en nosaltres una participació en la resurrecció de Crist. Si és veritat que Jesús ens ressuscitarà al final dels temps, també és veritat que, en cert sentit, amb ell ja hem ressuscitat. La vida eterna comença ja en

39

aquest moment, comença durant tota la vida, que està orientada cap a aquest moment de la resurrecció final. I ja estem ressuscitats, efectivament, mitjançant el baptisme estem integrats en la mort i resurrecció de Crist i participem en la vida nova, que és la seva vida. Per tant, en l’espera del darrer dia, tenim en nosaltres mateixos una llavor de resurrecció, com a anticipació de la resurrecció plena que rebrem en herència. Per això també el cos de cadascun de nosaltres és ressonància d’eternitat. Per tant, sempre s’ha de respectar; i, sobretot, s’ha de respectar i estimar la vida dels qui pateixen, perquè sentin la proximitat del regne de Déu, de la condició de vida eterna vers la qual caminem. Aquest pensament ens dóna esperança: estem en camí cap a la resurrecció. Veure Jesús, trobar Jesús: aquesta és la nostra alegria! Estarem tots junts —no aquí a la plaça, en un altre lloc— però joio-sos amb Jesús. Aquest és el nostre destí!

Vull ara invitar-vos a tots a pregar per la monges del monestir grecoortodox de San-ta Tecla a Ma’lula (Síria), que fa dos dies van ser segrestades per la força d’homes armats. Preguem per aquestes monges, per aquestes germanes, i per totes les persones segrestades a causa del conflicte en curs. Continuem pregant i treballant plegats per la pau. Resem a la Mare de Déu. (Avemaria…)

Crec en la vida eterna11 de desembre de 2013

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Avui voldria iniciar la darrera sèrie de catequesis sobre la nostra professió de fe, tractant l’afirmació «Crec en la vida eterna». En especial em detinc en el judici final. No hem de tenir por: escoltem el que ens diu la Paraula de Déu. Respecte d’això, llegim en l’Evangeli de Mateu: Llavors, «quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor destria les ovelles i les cabres, i po-sarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. […] I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna» (Mt 25,31-33.46). Quan pensem en el retorn de Crist i en el seu judici final, que manifestarà, fins a les seves últimes conse-qüències, el bé que cadascú haurà realitzat o haurà deixat de realitzar durant la seva vida terrenal, percebem que ens trobem davant un misteri que ens sobrepassa, que no aconse-guim ni tan sols imaginar; un misteri que gairebé instintivament suscita en nosaltres un sentit de temor, i potser també d’ànsia. Això no obstant, si reflexionem bé sobre aquesta realitat, eixampla el cor d’un cristià i constitueix un gran motiu de consol i de confiança.

Pel que fa a això, el testimoni de les primeres comunitats cristianes ressona més sug-gestiu que mai. Aquestes comunitats, efectivament, acompanyaven les celebracions i les pregàries amb l’aclamació Maranathà, una expressió formada per dues paraules aramees que, segons com se siŀlabegin, es poden entendre com una súplica: «Veniu, Senyor!», o bé com una certesa alimentada per la fe: «Sí, el Senyor ve, el Senyor és a prop.» És l’exclamació amb què culmina tota la Revelació cristiana, el terme de la meravellosa con-

40

templació que ens ofereix l’Apocalipsi de Joan (cf. Ap 22,20). En aquest cas, és l’Església-esposa qui, en nom de tota la humanitat i com a primícia, es dirigeix a Crist, el seu espòs, no veient l’hora de ser embolcallada per la seva abraçada: l’abraçada de Jesús, que és ple-nitud de vida i plenitud d’amor. Així ens abraça Jesús. Si pensem en el judici en aquesta perspectiva, qualsevol por i vaciŀlació disminueix i deixa espai a l’espera i a una alegria profunda: serà precisament el moment en què finalment serem jutjats disposats per a ser revestits de la glòria de Crist, com amb un vestit nupcial, i ser conduïts al banquet, imatge de la comunió plena i definitiva amb Déu.

Un segon motiu de confiança ens el dóna la constatació que, en el moment del ju-dici, no estarem sols. Jesús mateix, a l’Evangeli de Mateu, anuncia que, al final dels temps, els qui l’hagin seguit tindran lloc en la seva glòria, per jutjar juntament amb ell (cf. Mt 19,28). L’apòstol Pau, després, en escriure a la comunitat de Corint, afirma: «¿No sabeu que el poble sant judicarà el món? […] Doncs molt més hem de resoldre els litigis de cada dia!» (1Co 6,2-3). Que bonic és saber que en aquesta circumstància, a més de Crist, el nostre Paràclit, el nostre Defensor davant el Pare (cf. 1Jn 2,1), podrem comptar amb la intercessió i la benevolència de molts germans i germanes nostres més grans que ens han precedit en el camí de la fe, que han ofert la seva vida per nosaltres i continuen esti-mant-nos de manera indescriptible. Els sants ja viuen en presència de Déu, en l’esplendor de la seva glòria intercedint per nosaltres, que encara vivim a la terra. Quant de consol suscita en el nostre cor aquesta certesa! L’Església és veritablement una mare i, com una mamà, cerca el bé dels seus fills, sobretot dels més allunyats i afligits, fins que no trobi la seva plenitud en el cos gloriós de Crist amb tots els seus membres.

Una suggestió ulterior ens arriba de l’Evangeli de Joan, on s’afirma explícitament que «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per sal-var-lo per mitjà d’ell. Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu» ( Jn 3,17-18). Llavors, això significa que el judici final ja està en acció, comença ara en el curs de la nostra existència. Aquest judici es pronuncia en cada instant de la vida, com a confirmació del nostre acolliment amb fe de la salvació present i operant en Crist, o bé de la nostra incredulitat, amb la consegüent foscor en nosaltres mateixos. Però si ens tanquem a l’amor de Jesús, som nosaltres mateixos els qui ens condemnem. La salvació és obrir-se a Jesús, i ell ens salva. Si som pecadors —i ho som tots— li demanem perdó; i si anem a ell amb ganes de ser bons, el Senyor ens perdona. Però per a això hem d’obrir-nos a l’amor de Jesús, que és més fort que totes les altres coses. L’amor de Jesús és gran, l’amor de Jesús és misericordiós, l’amor de Jesús perdona. Però tu has d’obrir-te, i obrir-se significa penedir-se, acusar-se de les coses que no són bones i que hem fet. El Senyor Jesús es va entregar i continua entregant-se a nosaltres per omplir-nos de tota la misericòrdia i la gràcia del Pare. Per tant, podem convertir-nos, en cert sentit, en jutges de nosaltres mateixos, autocondemnant-nos a l’exclusió de la comunió amb Déu i amb els germans. No ens cansem, per tant, de vetllar els nostres pensaments i les nostres actituds, per a pregustar ja des d’ara la calor i l’esplendor del rostre de Déu —i això serà bellíssim—, que en la vida eterna contemplarem en tota la seva plenitud. Endavant, pensant en aquest ju-

41

dici que comença ara, que ja ha començat. Endavant, fent que el nostre cor s’obri a Jesús i a la seva salvació; endavant sense por, perquè l’amor de Jesús és més gran i si nosaltres demanem perdó pels nostres pecats ell ens perdona. Jesús és així. Endavant, doncs, amb aquesta certesa, que ens conduirà a la glòria del cel.

Sínode dels Bisbes

III Assemblea general extraordinària

Document preparatoriEls desafiaments pastorals sobre la família en el context de l’evangelització

I. EL SÍNODE: FAMÍLIA I EVANGELITZACIÓ

La missió de predicar l’Evangeli a tota la humanitat ha estat confiada directament pel Senyor als seus deixebles i és l’Església qui porta endavant aquesta missió en la histò-ria. En el temps que estem vivint, l’evident crisi social i espiritual arriba a ser un desafia-ment pastoral, que interpeŀla la missió evangelitzadora de l’Església per a la família, nucli vital de la societat i de la comunitat eclesial. La proposta de l’Evangeli sobre la família en aquest context resulta particularment urgent i necessària. La importància del tema sorgeix del fet que el Sant Pare ha decidit establir per al Sínode dels Bisbes un itinerari de treball en dues etapes: la primera, l’Assemblea General Extraordinària de 2014, or-denada a delinear l’estatus quæstionis i a recollir testimonis i propostes dels Bisbes per anunciar i viure de manera creïble l’Evangeli de la família; la segona, l’Assemblea General Ordinària de 2015, per a cercar línies operatives per a la pastoral de la persona humana i de la família.

Avui es presenten problemàtiques inèdites fins fa uns pocs anys, des de la difusió de parelles de fet, que no accedeixen al matrimoni i a vegades n’exclouen la idea, a les unions entre persones del mateix sexe, a les quals sovint és consentida l’adopció de fills. Entre les nombroses noves situacions, que exigeixen l’atenció i el compromís pastoral de l’Esglé-sia, bastarà recordar: els matrimonis mixtos o interreligiosos; la família monoparental; la poligàmia, difosa encara a no poques parts del món; els matrimonis concordats amb la consegüent problemàtica del dot, a vegades entesa com a preu per adquirir la dona; el sistema de castes; la cultura de la manca de compromís i de la pressuposada inestabilitat del vincle; formes de feminisme hostil a l’Església; fenòmens migratoris i reformulació de la idea de família; pluralisme relativista en la concepció del matrimoni; influència dels mitjans de comunicació sobre la cultura popular en la comprensió de la celebració del casament i de la vida familiar; tendències de pensament subjacents en les propostes legislatives que menyspreen l’estabilitat i la fidelitat del pacte matrimonial; difusió del fenomen de la maternitat subrogada (lloguer d’úters); noves interpretacions dels drets humans; però, sobretot, en l’àmbit més estrictament eclesial, la debilitació o l’abandó

42

de fe en la sacramentalitat del matrimoni i en el poder terapèutic de la penitència sacra-mental.

A partir de tot això es comprèn la urgència amb què l’episcopat mundial, cum et sub Petro, considera atentament aquests desafiaments. Per exemple, si només es pensa que en el context actual molts nens i joves nascuts de matrimonis irregulars no podran veure mai els seus pares acostar-se als sagraments, es comprèn el grau d’urgència dels desafiaments que presenta la situació actual, per altra banda difosa àmpliament en el «veïnatge universal», a l’evangelització.

Aquesta realitat presenta una correspondència singular amb l’àmplia acollida que està tenint en els nostres dies l’ensenyament sobre la misericòrdia divina i sobre la ten-dresa en relació amb les persones ferides, a les perifèries geogràfiques i existencials: les ex-pectatives que es deriven d’això sobre les decisions pastorals sobre la família són moltes. Per tant, una reflexió del Sínode dels Bisbes sobre aquests temes sembla tan necessària i urgent com imperativa, com a expressió de la caritat dels Pastors, no sols davant tots aquells que els són confiats, sinó també davant tota la família humana.

II. L’ESGLÉSIA I L’EVANGELI SOBRE LA FAMÍLIA

La bona notícia de l’amor diví ha de ser proclamada a tots els qui viuen aquesta experiència humana personal fonamental, de vida matrimonial i de comunió oberta al do dels fills, que és la comunitat familiar. La doctrina de la fe sobre el matrimoni ha de ser presentada de manera comunicativa i eficaç, perquè sigui capaç d’aconseguir els cors i de transformar-los segons la voluntat de Déu manifestada en Jesucrist.

En relació amb la citació de les fonts bíbliques sobre el matrimoni i la família, s’in-diquen en el present text només les referències essencials. Així, també per als documents del Magisteri, sembla oportú limitar-se als documents del Magisteri universal de l’Es-glésia, integrant-los amb alguns textos del Consell pontifici per a la família i invitant els Bisbes que participen en el Sínode a referir-se als documents dels seus respectius orga-nismes episcopals.

Des de sempre i en les més diverses cultures no ha mancat mai l’ensenyament clar dels pastors ni el testimoniatge concret dels creients, homes i dones, que en circumstàn-cies molt diferents han viscut l’Evangeli sobre la família com un do incommensurable per a la seva vida i per a la dels seus fills. El compromís del proper Sínode Extraordinari és impulsat i sostingut pel desig de comunicar a tots, més incisivament, aquest missatge, esperant que, d’aquesta manera, «el tresor de la revelació encomanat a l’Església vagi omplint els cors dels homes» (DV26).

El projecte de Déu creador i redemptor

La bellesa del missatge bíblic sobre la família té el seu fonament en la creació de l’home i de la dona, ambdós fets a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,24-31; 2,4b-25).

43

Units per un vincle sacramental indissoluble, els esposos viuen la bellesa de l’amor, de la paternitat, de la maternitat i de la dignitat suprema de participar així en l’obra creadora de Déu.

En el do del fruit de la seva unió assumeixen la responsabilitat del creixement i de l’educació d’altres persones per al futur del gènere humà. A través de la procreació, l’ho-me i la dona compleixen en la fe la vocació de ser coŀlaboradors de Déu en la custòdia de la creació i en el creixement de la família humana.

El beat Joan Pau II va comentar aquest aspecte a la Familiaris consortio: «Déu ha creat l’home a imatge i semblança seva (cf. Gn l,26s): cridant-lo a l’existència per amor, l’ha cridat al mateix temps a l’amor. Déu és amor (cf. Jn 4,8) i viu en ell mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a imatge seva i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió (cf. Gaudium et spes, 12). L’amor és, per tant, la vocació fonamental i innata de tot ésser humà» (FC, n. 11).

Aquest projecte de Déu creador, que el pecat original ha trastornat (cf. Gn 3,1-24), s’ha manifestat en la història a través de les vicissituds del poble elegit fins a la plenitud dels temps, quan, amb l’encarnació del Fill de Déu no sols va quedar confirmada la vo-luntat divina de salvació, sinó també, amb la redempció, va ser oferta la gràcia per obeir aquesta mateixa voluntat.

El Fill de Déu, el Verb fet carn (cf. Jn 1,14) al ventre de la Mare de Déu, va viure i va créixer a la família de Natzaret i va participar a les noces de Canà enriquint la festa amb el primer dels seus «signes» (cf. Jn 2,1-11). Ell va acceptar amb alegria l’hospitalitat familiar dels seus primers deixebles (cf. Mc 1,29-31; 2,13-17) i va consolar el dol de la família dels seus amics de Betània (cf. Lc 10,38-42; Jn 11,1-44).

Jesucrist va restablir la bellesa del matrimoni proposant novament el projecte uni-tari de Déu, que havia estat abandonat per la duresa del cor humà, encara en la tradició del poble d’Israel (cf. Mt 5,31-32; 19,3-12; Mc 10,1-12; Lc 16,18). Tornant a l’origen, Jesús va ensenyar la unitat i la fidelitat entre els esposos, reprovant el repudi i l’adulteri.

Precisament a través de l’extraordinària bellesa de l’amor humà —ja celebrada amb matisos inspirats en el Cohèlet i prefigurada en el vincle esponsalici exigit i defensat per Profetes com Osees (Us 1,2-3,3) i Malaquies (Ml 2,13-16)—, Jesús va confirmar la dig-nitat originària de l’amor conjugal de l’home i de la dona.

L’ensenyament de l’Església sobre la família

També en la comunitat cristiana primitiva la família apareix com «Església domès-tica» (cf. CCC 1655). En els anomenats «codis familiars» de les epístoles apostòliques neotestamentàries, la gran família del món antic és considerada com lloc de la solidaritat més profunda entre esposes i marits, entre pares i fills, entre rics i pobres (cf. Ef 5,21-6,9; Col 3,18-4,1; 1Tm 2,8-15; Tt 2,1-10; 1P 2,13-3,7; cf. a més la Carta a Filemó). En parti-

44

cular, la Carta als efesis ha vist en l’amor nupcial entre l’home i la dona «el gran misteri» que fa present en el món l’amor de Crist i de l’Església (cf. Ef 5,31-32).

En el curs dels segles, sobretot en l’època moderna fins als nostres dies, l’Església no ha deixat de fer el seu ensenyament constant i creixent sobre la família i sobre el matrimoni que la fonamenta. Una de les expressions més fortes ha estat proposada pel concili ecumènic Vaticà II, en la constitució pastoral Gaudium et spes, la qual, referint-se als problemes més urgents, dedica un capítol sencer a la promoció de la dignitat del matrimoni i de la família, com apareix en la descripció del seu valor per a la constitució de la societat: «Així, la família, lloc d’encontre de diferents generacions que s’ajuden mútuament per assolir una saviesa humana més completa i per harmonitzar els drets de les persones amb les altres exigències de la vida social, constitueix el fonament de la societat» (GS 52). D’especial intensitat és la crida a una espiritualitat Cristocèntrica per als esposos creients: «Els mateixos esposos, creats a imatge del Déu viu i constituïts en autèntica dignitat de persones, estiguin units per un mateix afecte, per uns mateixos sentiments, per una mateixa mútua santedat, a fi que, seguint el Crist, principi de vida, enmig de les alegries i dels sacrificis de llur vocació, a través de l’amor fidel, esdevinguin testimonis d’aquell misteri d’amor que el Senyor ha revelat al món amb la seva mort i amb la seva resurrecció» (GS 52).

També els Successors de Pere, després del concili Vaticà II, han enriquit amb el seu Magisteri la doctrina sobre el matrimoni i sobre la família, en particular Pau VI amb l’encíclica Humanæ vitæ, que ofereix ensenyaments específics sobre els principis i so-bre la praxi. Successivament el papa Joan Pau II, en l’exhortació apostòlica Familiaris consortio, va voler insistir en aquest aspecte, en proposar el designi diví sobre la veritat originària de l’amor dels esposos i de la família, en aquests termes: «L’únic “lloc” que fa possible aquesta donació total és el matrimoni, és a dir, el pacte d’amor conjugal o l’elec-ció conscient i lliure, amb què l’home i la dona accepten la comunitat íntima de vida i amor, volguda per Déu mateix (cf. Gaudium et spes, 48), que només sota aquesta llum manifesta el seu significat vertader. La institució matrimonial no és una ingerència inde-guda de la societat o de l’autoritat ni la imposició intrínseca d’una forma, sinó exigència interior del pacte d’amor conjugal que es confirma públicament com únic i exclusiu, per-què sigui viscuda així la plena fidelitat al designi de Déu creador. Aquesta fidelitat, lluny de rebaixar la llibertat de la persona, la defensa contra el subjectivisme i el relativisme, i la fa partícip de la Saviesa creadora» (FC 11).

El Catecisme de l’Església catòlica recull aquestes dades fonamentals: «L’aliança matrimonial, per la qual un home i una dona constitueixen entre ells una comunitat ínti-ma de vida i d’amor, fou fundada i dotada de les seves lleis pròpies pel Creador. Per la seva naturalesa està ordenada al bé dels cònjuges i a la procreació i educació dels fills. Entre els batejats, ha estat elevada pel Crist Senyor a la dignitat de sagrament (cf. GS 48,1; CIC c. 1055 §1)» (CCC 1660).

La doctrina exposada en el Catecisme es refereix tant als principis teològics com al comportament moral, tractats en dos títols diferents: El sagrament del matrimoni (n.

45

1601-1658) i el sisè manament (n. 2331-2391). La lectura atenta d’aquestes parts del Catecisme ajuda a la comprensió actualitzada de la doctrina de la fe, que ha de sostenir l’acció de l’Església davant els desafiaments del present. La seva pastoral s’inspira en la veritat del matrimoni considerat en el designi de Déu, que ha creat l’home i la dona i en la plenitud dels temps ha revelat en Jesucrist també la plenitud de l’amor esponsalici ele-vat a sagrament. El matrimoni cristià fonamentat sobre el consens i també dotat d’efectes propis, com els béns i les obligacions dels esposos, malgrat això no ha estat sostret al règim del pecat (cf. Gn 3,1-24), que pot procurar ferides profundes i també ofenses a la mateixa dignitat del sagrament.

La recent encíclica del papa Francesc, Lumen fidei, parla de la família en el seu vin-cle amb la fe que revela «fins a quin punt poden ser sòlids els vincles humans quan Déu es fa present enmig d’ells» (LF 50). «El primer àmbit que la fe iŀlumina a la ciutat dels homes és la família. Penso sobretot en el matrimoni, com a unió estable d’un home i una dona: neix del seu amor, signe i presència de l’amor de Déu, del reconeixement i l’accep-tació de la bondat de la diferenciació sexual, que permet als cònjuges unir-se en una sola carn (cf. Gn 2,24) i ser capaços d’engendrar una vida nova, manifestació de la bondat del Creador, de la seva saviesa i del seu designi d’amor. Fonamentats en aquest amor, home i dona poden prometre’s amor mutu amb un gest que compromet tota la vida i que recor-da tants trets de la fe. Prometre un amor per sempre és possible quan es descobreix un pla que sobrepassa els projectes propis, que ens sosté i ens permet entregar totalment el nos-tre futur a la persona estimada». «La fe no és un refugi per a gent pusiŀlànime, sinó que eixampla la vida. Fa descobrir una gran crida, la vocació a l’amor, i assegura que aquest amor és digne de fe, que val la pena posar-se a les seves mans, perquè està fonamentat en la fidelitat de Déu, més forta que totes les nostres debilitats» (LF 53).

III. QÜESTIONARI

Les següents preguntes permeten a les Esglésies particulars de participar activa-ment en la preparació del Sínode Extraordinari, que té per objectiu anunciar l’Evangeli en els desafiaments pastorals actuals sobre la família.

1. Sobre la difusió de la Sagrada Escriptura i del Magisteri de l’Església sobre la família

a) Quin és el coneixement real dels ensenyaments de la Bíblia, de la Gaudium et spes, de la Familiaris consortio i d’altres documents del magisteri postconciliar sobre el valor de la família segons l’Església catòlica? Quina és la formació dels nostres fidels per a la vida familiar segons l’ensenyament de l’Església?

b) Allí on l’ensenyament de l’Església és conegut, és acceptat integralment? Hi ha dificultats a l’hora de posar-la en pràctica? Quines?

c) Com es difon l’ensenyament de l’Església en el context dels programes pastorals en l’àmbit nacional, diocesà, parroquial? Quina catequesi es fa sobre la família?

46

d) ¿En quina mesura —concretament sobre quins aspectes— aquest ensenyament és realment conegut, acceptat, rebutjat i/o criticat en ambients extraeclesials? Quins són els factors culturals que obstaculitzen la plena recepció de l’ensenyament de l’Església sobre la família?

2. Sobre el matrimoni d’acord amb la llei natural

a) Quin lloc ocupa el concepte de llei natural en la cultura civil, tant en l’àmbit institucional, educatiu i acadèmic, com en l’àmbit popular? Quines òptiques antropolò-giques se sobreentenen en aquest debat sobre el fonament natural de la família?

b) El concepte de llei natural en relació amb la unió entre l’home i la dona ¿és co-munament acceptat com a tal per part dels batejats en general?

c) Com és contestada a la pràctica i en la teoria la llei natural sobre la unió entre home i dona amb vista a la formació d’una família? Com és proposada i aprofundida en els organismes civils i eclesials?

d) En el cas que demanin el matrimoni els batejats no practicants o els que es de-claren no creients, com s’han d’afrontar els desafiaments pastorals que en deriven?

3. La pastoral de la família en el context de l’evangelització

a) Quines són les experiències sorgides en els últims decennis pel que fa a la prepa-ració per al matrimoni? De quina manera s’ha intentat estimular el deure d’evangelitza-ció dels esposos i de la família? De quina manera s’ha de promocionar la consciència de la família com a «Església domèstica»?

b) ¿S’ha aconseguit proposar estils de pregària en família que aconsegueixin resis-tir la complexitat de la vida i cultura actuals?

c) En la crisi actual entre generacions, ¿les famílies cristianes, com han sabut rea-litzar la vocació pròpia de transmissió de la fe?

d) De quina manera les Esglésies locals i els moviments d’espiritualitat familiar han sabut crear camins exemplars?

e) Quina és l’aportació específica que parelles i famílies han aconseguit donar res-pecte a la difusió d’una visió integral de la parella i de la família cristiana que sigui actu-alment creïble?

f ) Quina atenció pastoral ha manifestat l’Església per donar suport al camí de les parelles en la formació i de les parelles en crisi?

4. Sobre la pastoral per afrontar algunes situacions matrimo-nials difícils

a) La convivència ad experimentum, ¿és una realitat pastoral de relleu a l’Església

47

particular? En quin percentatge es podria estimar numèricament?

b) ¿Hi ha unions lliures de fet, sense reconeixement ni religiós ni civil? ¿Hi ha dades estadístiques fiables?

c) Els separats i divorciats que es tornen a casar ¿són una realitat pastoral rellevant en l’Església particular? En quin percentatge es podria estimar numèricament? Com s’afronta aquesta realitat a través de programes pastorals adequats?

d) En tots aquests casos, com viuen els batejats les seves irregularitats? En són conscients? Manifesten simplement indiferència? ¿Se senten marginats i viuen amb so-friment la impossibilitat de rebre els sagraments?

e) Quines són les peticions que les persones divorciades i tornades a casar diri-geixen a l’Església, respecte als sagraments de l’eucaristia i de la reconciliació? Entre les persones que estan en aquesta situació, quantes demanen aquests sagraments?

f ) ¿La simplificació de la praxi canònica, respecte al reconeixement de la declara-ció de nuŀlitat del vincle matrimonial podria oferir una contribució positiva real per a la solució dels problemes de les persones implicades? En cas afirmatiu, de quina manera?

g) Hi ha una pastoral per acostar-se a aquests casos? Com es desenvolupa aquesta activitat pastoral? Hi ha programes sobre aquest tema en l’àmbit nacional i diocesà? ¿Com s’anuncia a separats i divorciats tornats a casar la misericòrdia de Déu i com es concreta el suport de l’Església en el seu camí de fe?

5. Sobre les unions de persones del mateix sexe

a) ¿Hi ha al vostre país una llei civil que reconegui les unions de persones del ma-teix sexe equiparades d’alguna manera al matrimoni?

b) Quina és l’actitud de les Esglésies particulars i locals tant enfront de l’Estat civil promotor d’unions civils entre persones del mateix sexe, com enfront de les persones implicades en aquest tipus d’unió?

c) ¿Quina atenció pastoral és possible tenir envers les persones que han elegit de viure segons aquest tipus d’unions?

d) En el cas d’unions de persones del mateix sexe que hagin adoptat infants, com cal comportar-se amb vista a la transmissió de la fe?

6. Sobre l’educació dels fills en el si de situacions matrimoni-als irregulars

a) Quina és en aquests casos la proporció estimada d’infants i adolescents en rela-ció amb els infants nascuts i criats en famílies regularment constituïdes?

b) Amb quina actitud els pares es dirigeixen a l’Església? Què soŀliciten? ¿Només

48

els sagraments o també la catequesi i l’ensenyament en general de la religió?

c) De quina manera les Esglésies particulars s’acosten a la necessitat dels pares d’aquests nens per oferir una educació cristianes als seus fills?

d) Com es desenvolupa la pràctica sacramental en aquests casos: la preparació, l’administració del sagrament i l’acompanyament?

7. Sobre l’obertura dels esposos a la vida

a) Quin és el coneixement real que els cristians tenen de la doctrina de la Humanæ vitæ sobre la paternitat responsable? Quina consciència hi ha de l’avaluació moral dels diferents mètodes de regulació dels naixements? Quins aprofundiments es podrien sug-gerir sobre això des del punt de vista pastoral?

b) Aquesta doctrina moral és acceptada? Quins són els aspectes més problemàtics que en fan difícil l’acceptació en la majoria de les parelles?

c) Quins mètodes naturals es promouen per part de les Esglésies particulars per ajudar els cònjuges a posar en pràctica la doctrina de la Humanæ vitæ?

d) Quina experiència hi ha sobre aquesta qüestió en la praxi del sagrament de la penitència i en la participació en l’eucaristia?

e) Quins contrastos s’evidencien entre la doctrina de l’Església i l’educació civil en aquest sentit?

f ) Com es pot promoure una mentalitat principalment oberta a la natalitat? Com es pot afavorir l’augment dels naixements?

8. Sobre la relació entre la família i la persona

a) Jesucrist revela el misteri i la vocació de l’home: ¿la família és un lloc privilegiat perquè això succeeixi?

b) ¿Quines situacions crítiques de la família en el món actual poden constituir un obstacle per a l’encontre de la persona amb Crist?

c) ¿En quina mesura la crisi de fe que poden patir les persones incideixen en la seva vida familiar?

9. Altres desafiaments i propostes

¿Hi ha altres desafiaments i propostes respecte als temes tractats en aquest qües-tionari, que siguin considerades com urgents o útils per part dels destinataris?