Entrevista a Joan Manuel Tresserras

“Un dels requisits clau que ha de complir tota cultura per a poder adaptar-se i sobreviure a la globalització és tenir una indústria audiovisual potent”

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya durant la legislatura 2006-2010 i professor titular de la UAB, Joan Manuel Tresserras, parla amb l’investigador de l’InCom-UAB Josep Àngel Guimerà i reflexiona sobre els conceptes d’espai de comunicació, identitat i construcció nacional, posant especial èmfasi en la importància de dur a terme polítiques nacionals de comunicació i cultura. Tresserras també fa un balanç de l’acció de Govern coincidint amb el final del seu mandat.

BIOGRAFIAJoan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és professor titular del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En el moment de fer-li l’entrevista era conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del Govern de la Generalitat de Catalunya durant la legislatura 2006-2010. Dins de la UAB, va ser director del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació (1991-1993) i coordinador de la llicenciatura de Periodisme (1997-1999). En la seva vessant política i institucional, destaca per haver estat conseller de l’aleshores Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2000) i conseller del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2000-2006). Entre 2004 i 2006 també va ser membre de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat.

Com a investigador, la seva especialitat és la història de la comunicació camp en el qual ha impartit la major part de la seva docència , encara― ―

que també s’ha aproximat a l'anàlisi de la societat de la informació, i a l'estudi de les indústries culturals i la cultura de masses. També ha impartit classes de gestió cultural, comunicació política, polítiques de comunicació i anàlisi de mitjans. Entre les seves publicacions destaquen El Regne del Subjecte (1987) i Cultura de masses i postmodernitat (1994), conjuntament amb Enric Marín; D'Ací i D'Allà, aparador de la modernitat (1993), i La gènesi de la societat de masses a Catalunya 1888-1939 (1999), amb Francesc Espinet.

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

1 | 13

El 2007 va participar en una conferència conjunta amb el catedràtic de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Josep Gifreu, organitzada per la Fundació Escacc, on tots dos van debatre sobre la validesa del projecte d’articular un espai català de comunicació i el seu paper dins de les polítiques sectorials de l’executiu català. Els resultats d’aquesta conversa es van publicar amb el títol “20 anys de l’espai català de comunicació: un objectiu encara possible?”

La seva darrera publicació sobre aquest objecte ha estat Polítiques de comunicació i cultura i reconstrucció nacional, un recull dels seus principals textos i conferències elaborats com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació.

Tant en la seva condició d’acadèmic com en la de conseller del Govern de la Generalitat, s’ha referit i ha fet servir el concepte d’Espai Català de Comunicació (ECC). Al mateix temps, també ha fet servir els conceptes “sistema de comunicació català”, “ecosistema català de comunicació” o “espai català de comunicació i cultura”. Són el mateix fenomen? Quina relació tindrien amb la noció clàssica d’ECC, desenvolupada per Gifreu i Corominas el 1991?

J.M.T.: La idea que qualla i la idea que té èxit social i que tothom entén de manera immediata és la d’espai de comunicació. És una idea d’afirmació: existeix un espai de comunicació català. Però un cop has fet aquesta afirmació, has de veure si és vàlida. Llavors apareixen les matisacions. Des del meu punt de vista, en aquest espai hi viuen persones que estan connectades a xarxes de comunicació molt diferents, de manera que consumeixen continguts de procedències molt diverses i variades. Per tant la idea d’espai, si és un espai que té una sola naturalesa i unes característiques molt perfilades, per diferenciar-se d’uns altres que té al costat, no funciona. Ara, com a afirmació, com a reivindicació, és molt clara, entenedora i funciona.

En paral lel, la idea d’ecosistema que utilitzem un grup de professors des de· la UAB, permet separar més la xarxa de comunicació i els processos de comunicació del territori. En el sentit que un territori el pots ocupar tot, en pots ocupar una part i, també, que en un territori hi poden conviure diversos ecosistemes comunicatius. També el propi fet que els processos comunicatius tenen un component estructural. La idea d’ecosistema, que beu de l’ecologia com a font de metàfores discursives dins les ciències socials, permet formular la idea que els mitjans de comunicació no funcionen per separat, sinó que estan àmpliament relacionats entre ells. Al mateix temps, també permet introduir la idea que els hàbits de la gent afecten aquests mitjans i el seu funcionament. Ara, potser n’hi hauria prou amb parlar de sistema, però un sistema molt complex i on tot està interrelacionat.

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

2 | 13

De tota manera, totes dues nocions es poden combinar. La primera fa més aviat referència a la idea d’àmbit, que necessita ajuda, que necessita una promoció, que necessita una protecció, que necessita un reconeixement. Segurament, també és una noció més geopolítica, en el sentit d’expressar l’existència d’una cultura determinada. I la pròpia noció d’espai és molt útil per contraposar-lo a altres espais. L’altra idea, en canvi, és la de sistema: que tot plegat no és tant la delimitació d’un espai com la creació d’una xarxa de mitjans de comunicació que fan possible la comunicació moderna, i sense la qual no pot existir cap espai lingüístic de comunicació en els temps actuals. En aquest sentit, seria més aviat un concepte que busca la descripció: quin sistema tenim, quins components el formen. En el fons, totes dues es refereixen a la mateixa idea però posen l’accent en aspectes diferents: “ecosistema” el posa en els mitjans i les articulacions, i “espai” ho fa en el resultat final d’aquests mitjans i articulacions.

Com a Conseller, vostè sol parlar de Polítiques Nacionals de Comunicació i Cultura (PNCC). És el mateix que als anys vuitanta aquí es van denominar, a seques, Polítiques Nacionals de Comunicació? O unes serien les que vostè ha denominat “velles polítiques de comunicació” i les altres les “noves PNCC” de les que vostè ha parlat abastament?

J .M.T.: La idea de referir-se a “comunicació i cultura” és més aviat un reconeixement a la importància dels llenguatges en les societats contemporànies. El que li dóna sentit a l’espai de comunicació és que aquells que hi participen intensament ho fan a partir d’uns sistemes preferents de comunicació, amb una mirada del món particular i emprant uns llenguatges determinats. A més, són aquests usuaris els qui, amb l’ús d’aquests sistemes, contribueixen a estimular i a recrear un llenguatge, una cultura.

Això és el que han fet històricament les cultures: reproduir-se a partir de l’ús dels llenguatges. Per tant, aquests sistemes de mitjans de comunicació actuen damunt una cultura i són el principal factor per a la seva reproducció. De manera que, quan parlem de sistema de comunicació i cultura, el que entenem és que en la nostra època, el sistema de mitjans de comunicació constitueix la infraestructura principal del sistema cultural. Per això a molts llocs del món hi ha hagut una creixent convergència entre el sector dels mitjans de comunicació i les indústries culturals, fins al punt que actualment constitueixen un macrosector per si mateix. I aquest macrosector consisteix bàsicament en la producció i distribució de continguts, que són imprescindibles per a qualsevol cultura. Per això també ara molta gent parla del sector de la creació, peça clau en les noves economies del coneixement –amb gran capacitat per generar PIB.

Cal tenir en compte que la nostra idea primera de mitjans –desenvolupada als anys vuitanta– venia d’una mirada molt periodística. Llavors, els informatius eren els instruments de conformació de les consciències, i nosaltres el que volíem era arribar a les consciències de la gent per

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

3 | 13

mobilitzar-la i canviar la realitat. Justament, la recerca sobre comunicació ha posat de manifest que la ficció és tan important com la informació. Que també conforma visió del món i que també forma part de les funcions socials dels mitjans de comunicació i com les duen a terme. Tot això també influeix en la nostra noció de comunicació i cultura, fins al punt que entenem que és impossible destriar tots dos fenòmens.

En aquest sentit, seguint les paraules de l’investigador Jesús Martin-Barbero, un dels requisits clau que ha de complir tota cultura per a poder adaptar-se i sobreviure a la globalització és tenir una indústria audiovisual potent. Per això, no es pot discutir que Catalunya tingui una política pròpia de cinema o de televisió. Si no tens cinema, acabaràs no tenint art, perquè el cinema és una síntesi de les arts. Si no tens això, acabaràs sent irrellevant.

Hi ha molts països amb estat propi que no tenen política nacional de cultura i comunicació, i això els aboca a tenir una paper molt secundari a mig i llarg termini. És molt important tenir una política global, nacional, de país, que permeti tenir una xarxa d’infraestructures culturals per mantenir i conservar el patrimoni cultural. Per això crec que tenir un Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, que primer s’havia proposat des dels estudiosos de la comunicació de la UAB i la UPF, és un èxit de la influència del pensament universitari en el sistema polític i d’una visió estratègica de país.

En relació a les “noves polítiques de comunicació i cultura”, ens sembla evident que vostè ha desenvolupat un discurs propi diferent del “tradicional” sobre les PNC. Sobre quins referents intel lectuals l’ha bastit? Ha rebut alguna altra influència a més dels· grans referents catalans com Gifreu, Moragas o Corominas?

J.M.T.: Hi ha uns anys, a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, en què vaig anar construint un cert discurs propi. Després, en el dia a dia polític has d’improvisar molt. I llavors, en aquest acte d’improvisació va sortint tot el que has metabolitzat de totes les lectures i converses que has tingut; totes les conferències i xerrades a què has assistit, etc... Hem parlat molt amb Miquel de Moragas, amb Josep Gifreu, amb Jesús Martín-Barbero, amb Manuel Castells, amb Ferran Mascarell. En la construcció d’aquest discurs també he emprat molt de material de tot el que hem explicat a les classes a la Facultat. En aquest sentit, crec que el meu discurs és el reflex de tot el que s’ha anat treballant des de les facultats de comunicació del país.

De tota manera, també he rebut influències de l’àmbit de l’economia de la cultura. I aquí ens trobem a Lluís Bonet o Xavier Cubeles, que han rebut una forta influència de Jesús Martín-Barbero. O el propi Jesús, que segurament és la persona de fora de l’àmbit català que més ha influït en tota una generació de professors i investigadors instal lats a les universitats de Barcelona com· ― jo mateix o l’Enric Marín. I des del Govern també coneixes ministres i

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

4 | 13

consellers d’altres indrets com per exemple els grecs o els de les repúbliques bàltiques. Tot això es barreja i elabores el teu discurs.

El fet de formar part d’un país que ha estat negat et permet tenir la pretensió de crear-lo de nou. Això és un fet molt excepcional: als altres països es dóna per descomptat. A França o a l’Estat espanyol això no s’ho han plantejat, no s’hi han trobat, no ho han hagut d’afrontar. Això, que ha estat una oportunitat històrica i que era gairebé una exigència, ens ha donat l’oportunitat de repensar-nos i de pensar com podríem construir un país que ja no es podia reproduir de manera espontània després de 40 anys de destrucció sota la dictadura franquista. Per tant, això ha estat un repte i un estímul intel lectual per a molta gent. ·

Ara bé, també correm el risc que amb l’obsessió per la nostra particularitat perdem el món de vista. Però si som capaços de mantenir i tractar aquesta singularitat com un objecte d’estudi i un camp d’acció interessants, però lligats i oberts als corrents de pensament que circulen pel món, et pots plantejar el repte de construir el país de nou amb els millors materials intel lectuals· possibles. Això és el que podem fer amb la nostra nació, en un entorn canviant, dinàmic, multilingüe com l’actual. Anar a fer la nació adaptada a la globalització i al nou món multicultural. El fet que ens ho van treure tot després de la Guerra Civil, ens obre la porta a fer-ho tot de nou amb l’avantatge de conèixer tot el que hi ha al nostre entorn. Sempre i quan tinguem la voluntat de fer-ho...

I en aquest procés, les polítiques de cultura i comunicació són imprescindibles. Són un element clau per a la construcció d’un nou projecte nacional. Per això hi ha tanta gent que hi està en contra, que les denuncia com un intervencionisme intolerable. Perquè entenen que és una eina sense la qual no es pot construir cap nació i volen evitar que Catalunya tiri endavant el seu projecte fent-les servir.

Des de la seva posició política, vostè ha afirmat que les polítiques nacionals de comunicació i cultura són, en el fons, polítiques socials. Pot aprofundir una mica més en aquest plantejament?

J.M.T.: Catalunya és un subjecte polític i és un subjecte històric. Per això nosaltres fem polítiques nacionals. En la nostra època, entenem que hi ha grans diferències econòmiques i polítiques i, per tant, moltes formes de desigualtat. I en aquest context històric, que s’ha anomenat societat de la informació o societat del coneixement, la forma en què s’expressa aquesta desigualtat és en l’accés a la informació, al coneixement i a la cultura. Per tant, una política democràtica i nacional ha de procurar que la gent d’aquell país, d’aquest subjecte col lectiu, tinguin un accés de qualitat i igualitari a· les fonts d’informació i de continguts culturals.

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

5 | 13

Dins d’aquestes polítiques necessàries hi ha una part que correspon a l’ensenyament, amb un sistema educatiu ben dotat que garanteixi la formació bàsica però també al llarg de tota la vida. Però aquest accés al coneixement i a l’educació també es fa a través dels mitjans de comunicació i de la cultura. És en aquest sentit que s’ha d’assegurar accés de tothom a tots els mitjans. Per tant, cal assegurar l’accés de tothom a la TDT, fins i tot en zones aïllades i de baixa densitat de població. Per això hem fet un esforç tan gran en aquest aspecte. Però també cal fer un Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat), que fixi quins són els mínims que ha de tenir cada part del territori pel que fa a biblioteques, teatres, centres de capacitació, auditoris, etc. Per això hem fet aquest Pla, a llarg termini, que preveu 3.500 equipaments a tot el país dels quals ens en falten uns 400.―

El que plantegem és que, a la nostra època, a Catalunya, s’ha de considerar que les polítiques culturals estan en el cor de les polítiques socials. Al nostre país, ara aquesta és una pota imprescindible de l’estat del benestar, juntament amb la política sanitària, la política educativa i la política assistencial. Una mala dieta cultural també et condemna a la misèria intel lectual, i això et porta a la desigualtat. Per això hem de bastir una· política de cultura i comunicació ben dotada pressupostàriament per tal de poder-li donar la centralitat que es mereix, equivalent als altres eixos bàsics. Ha de formar part d’una concepció de la nació, formada per gent lliure perquè és gent culta. Si vol, sense que hi hagi cap discriminació per raó d’origen social o geogràfic.

Malauradament, no crec que aquesta idea estigui encara massa estesa dins dels programes de tots els partits catalans. Tot i que lliga amb plantejaments d’organismes com la UNESCO o amb els postulats formulats des de la recerca universitària catalana. Fins i tot lliga amb una certa tradició il lustrada,· republicana pròpia de Catalunya i que tant important ha estat històricament –sobretot als anys 30. Per això la nostra lluita per la cultura és la lluita contra l’exclusió. Per això quan nosaltres fem aquest plantejament de les PNCC com a cor mateix de les polítiques socials, el que fem és adaptar tota aquesta tradició al marc d’un govern que fa polítiques progressistes de construcció nacional en el marc de la globalització.

És cert que a hores d’ara tot això és més aviat un discurs intel lectual que no· pas una altra cosa. Però és un discurs que conté sintetitzada tota una concepció sobre el paper de la cultura i sobre el model social que vols construir. I des d’aquest punt de vista sí que em sembla alliçonador.

Així mateix, vostè ha lligat aquestes PNCC de fort component social a la creació d’un consens social, cívic i polític a partir del qual Catalunya es podrà (re)construir i ser nació. Són inseparables, aquestes dimensions de reconstrucció nacional i PNCC? Poden haver-hi PNCC sense un projecte nacional polític al darrera?

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

6 | 13

J.M.T.: Sí que es poden fer. Fins i tot es pot fer com a estratègia. Fins i tot per a altres comunitats autònomes que no tenen aquest sentiment nacional tan marcat. Si més no, que agafin la idea de PNCC com a referència: són clau en el context d’una societat de la informació com la que s’està bastint. Però per a nacions com nosaltres, amb problemes tant evidents, es fa encara més imprescindible. Sobretot, perquè volem ser una nació i aquesta nació s’ha d’anar construint des de les polítiques per poder-ho ser cada dia una mica més.

En aquest sentit, aquesta concepció que intentem aplicar que el país està constantment en construcció, que no està mai acabat, és molt revolucionària. I aplicar-la ens permet anar definint com volem que sigui la nova Catalunya i també anar definint com ha de ser la nova catalanitat, la nova manera de ser català. Per això penso que quan Catalunya tingui un Estat, en algun sentit serà semblant al dels estats-nació històrics i en d’altres no. Perquè per arribar a ser com són aquests estats-nació i l’acció dels quals tant hem patit a Catalunya, no val la pena. Hem d’aconseguir, també en PNCC, la capacitat de prendre decisions i de fer les nostres polítiques, de poder pactar amb els altres d’acord amb els nostres interessos. Però, a partir d’aquí, tot es pot repensar.

Des de la universitat, ens sembla evident que a Catalunya hi ha hagut una mútua influència entre l'acadèmia i el sector polític amb relació a les polítiques necessàries en comunicació. Hi està d’acord? Quins serien els principals exemples d’aquesta influencia mútua, i en quin sentit?

J.M.T.: Sí que hi és, sense cap mena de dubte. Et dic una sèrie de noms de persones que m’han ajudat a pensar aquestes dies que he estat en el Govern, però que també ho van fer quan jo mateix estava a la universitat. Per exemple, una conversa que vaig tenir fa uns dies amb Jesús Martín-Barbero, Josep Gifreu, Miquel de Moragas i Enric Marín. M’han influït articles de gent com Joan B. Culla, Manuel Castells, Gemma Calvet, Jordi Coca, Salvador Cardús, Ferran Mascarell, Josep Lluís Carod-Rovira, Ferran Requejo, Jordi Sánchez, Xavier Rubert de Ventós. Pràcticament tots són professors d’universitat. I en el cas concret del estudis universitaris sobre cultura i comunicació, no tinc cap dubte que la influència ha estat decisiva en els darrers anys.

En aquest sentit, crec que la universitat també ha de tenir un compromís de treball pel seu país, de contribuir a la millora social. No s’ha de limitar solament a aplicar projectes de recerca que no se sap molt bé a on porten. Hi ha d’haver objectius de caràcter social, que retornin la inversió que fem com a país a la Universitat. Per això hem volgut convertir el projecte de l’Arts Santa Mònica en un centre difusor de coneixement amb les universitats, amb convenis amb la UAB i la UB.

En el context actual europeu, on la concertació i la coregulació semblen les línies

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

7 | 13

d’actuació política preferent, quin camí els queda a les PNCC? Com creu que es pot articular aquesta forma de concertació en casos de cultures minoritzades com la catalana?

J.M.T.: En aquesta etapa del capitalisme, sobretot en els subjectes històrics i polítics com Catalunya, les empreses tenen més pes i importància. Per això hi ha estats que fan polítiques per afavorir les seves empreses privades. En aquest sentit, la privatització de monopolis públics que s’ha viscut a Europa en les darreres dècades té a veure amb la voracitat d’empreses preexistents per obtenir encara més beneficis. I en el cas de l’Estat espanyol, els monopolis públics s’han convertit amb el suport de bancs i altres que van― acudir al procés de privatització en les llavors de grans empreses que ara― condicionen les polítiques del Govern central.

En el cas de Catalunya, que tenim una posició de fragilitat política, no hi haurà construcció política si no tens capacitat d’influir en el sector empresarial. Si tu tens a Barcelona un grup editorial que és entre els quatre més importants del món i tu vols que el teu país continuï sent una potència editorial, has d’anar parlant amb aquesta gran empresa per mirar de conciliar els interessos de tots dos, encara que després cadascú pugui acabar fent el que li convé.

Passa una cosa semblant en el camp audiovisual. Totes les seus de les grans televisions estan ubicades a Madrid, i això ha provocat una davallada en indústries associades com la publicitat, on Barcelona havia tingut un pes històric molt important. Som líders en producció, d’acord. Però després passa que molts projectes de cultura catalana, d’expressió catalana, tenen solament a TV3 com a client exclusiu. Això suposa una restricció excessiva i una pressió massa alta per a la Corporació. Per tant, com a país, ens convindria que a Barcelona s’instal lessin empreses de televisió que· empaquetessin continguts i que fessin de clients de la indústria de producció catalana.

Durant un temps es va intentar que hi hagués algun canal d’abast estatal ubicat a Barcelona, però s’ha demostrat una estratègia poc eficaç. Hem treballat perquè el canal cultural de TVE s’instal li a Sant Cugat. I ens aniria· molt bé que a Barcelona tinguéssim canals, ni que fossin temàtics, de projecció global. I a partir d’aquí, que hi hagués un entorn de producció al voltant d’aquest canal que permetés l’especialització productiva d’algunes d’aquestes empreses. Ho hem intentat, negociant amb responsables de projectes internacionals i amb empreses d’aquí, per a aconseguir-ho. Com per exemple, a través del projecte de la Secretaria de la Unió per a la Mediterrània: ens agradaria molt que el canal de televisió de la Mediterrània tingués la seu aquí. També entenem que Barcelona està ben posicionada per acollir canals sobre cultura de la pau, vida saludable, gastronomia. S’hi està treballant en aquest sentit però sempre pensant en el paper que han de tenir

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

8 | 13

en la promoció de la indústria catalana, especialment la de producció audiovisual.

En el seu discurs públic, sembla que la iniciativa cívica no té un paper gaire destacat en la creació d’un ECC. Històricament, però, aquesta ha jugat un rol de suplència del sector privat i, fins i tot, de les administracions públiques. Quin paper creu que pot jugar en la creació de la nova catalanitat i en la creació d’un ECC?

J.M.T.: Hi ha moments en què el moviment cívic i social ha d’actuar perquè les instàncies ordinàries no funcionen. Hi ha moments en què han de funcionar d’estímul, de manera que la classe política faci seva la reivindicació i la porti a les instàncies on s’ha de debatre. Però a Catalunya, de moviments cívics a favor de la cultura fa molt de temps que no se’n produeixen.

El que s’han donat són reaccions davant de certes agressions contra la llengua. Després, el que hi ha són un tipus de moviments que apareixen en un cert moment i que poden tenir funcions diferents. Per exemple, nosaltres hem intentant resoldre un dels grans problemes que té la cultura d’expressió catalana, com és la fragmentació del mercat, de l’espai nacional cultural, sobretot en televisió. Com a activista, això és pot reivindicar amb tota la potència que calgui. Però des del Govern, això s’ha de fer des d’un respecte institucional escrupolós cap a les administracions dels altres territoris. Aleshores, des de el Govern no es pot donar suport a un moviment que té per objectiu exercir una acció sobre un altre territori que tu no voldries sobre el teu propi territori.

Des del Govern no pots assumir el discurs activista i actuar davant dels altres governs d’acord amb això. De la mateixa manera que no ho fem amb les empreses, amb les quals intentem concertar objectius i estratègies. Encara que això em porti a desacords puntuals amb moviments socials dels quals, de fet, encara en formo part. També perquè entenc que algunes vegades els moviments d’aquestes entitats responen a plantejaments tacticistes que fan perdre molt de valor a les seves propostes. No es poden confondre, de cap manera, les funcions i les lògiques de les administracions i els moviments socials.

Una de les mostres de concertació entre moviments socials, entre administració i moviments socials, és la creació del domini .cat. En aquest sentit, estic convençut que no s’hauria pogut aconseguir sense l’impuls cívic. Però també estic segur que no s’hauria pogut fer sense el suport del Govern català i, tampoc, sense la presència de José Montilla com a ministre del ram. I, sense cap mena de dubte, la consecució d’aquest domini és un dels grans èxits en l’articulació d’un espai comunicatiu català que abasti tot el domini lingüístic.

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

9 | 13

Sota la seva direcció, el Departament ha pres decisions clarament orientades a l’articulació d’un espai de comunicació que abasti tota l’àrea lingüística, sobretot en l’àmbit televisiu. Per què creu que no s’ha fet fins ara? Per què s’ha intentat ara? Per què en el camp televisiu?

J.M.T.: Hi ha un condicionant clar per entendre el procés: els territoris de parla catalana estan dividits en administracions diferents. I totes han volgut ser molt escrupoloses i, al mateix temps, estrictes en la relació amb els altres.

Amb el Govern de les Illes Balears ens vam entendre de seguida. En canvi, amb el Govern valencià també ens vam entendre però va ser tot molt més complicat, ja que l’Executiu de Camps volia aprofitar la situació per treure’n un rendiment tangible: un altre canal múltiplex de TDT per a la comunitat. Primer, el Govern central amb el ministre Joan Clos es va avenir, però ho va incomplir. Després, des del Govern català es va intentar introduir aquest MUX en les negociacions per aprovar la llei audiovisual espanyola però després CiU la va pactar sense aquesta condició. Per tant, aquí tots hem jugat un cert paper...

Nosaltres la negociació amb el Govern valencià l’hem plantejat sempre en termes de racionalitat econòmica. Si tenim un mercat compartit i permetem que els actors de totes bandes operin per tot el mercat (siguin companyies de teatre o mitjans de comunicació), tot això permetrà viure millor a la indústria. Per exemple, què perd la indústria valenciana per no poder fer-se present amb normalitat al mercat català? Des d’aquesta perspectiva, segur que som el mercat cultural verge més gran d’Europa, on no hi ha un sol mitjà audiovisual que s’hi adreci íntegrament.

El que hem fet des del Govern és demanar-li una entrevista al Ministre per poder dir-li que, en el moment d’assignar el dividend digital, se li assigni al territori de parla catalana l’espai radioelèctric del què disposen alguns estats europeus de la nostra dimensió. Des del final de l’estiu de 2009, aquesta és la nostra prioritat pel que fa a la creació d’un espai audiovisual per a tot el domini de la llengua.

Tot això es pot fer ara perquè tenim una altra manera d’entendre la nació. Els Països Catalans no és construiran només per dir-ho. Però als territoris que els conformen hi ha eleccions de tant en tant i guanya qui guanya. Per tant, el projecte de Països Catalans serà possible quan hi hagi un sentiment majoritari a favor a tot arreu, ja que el projecte no és pot imposar des d’un dels territoris. Aquesta altra concepció, de Catalunya liderant el procés, és pròpia d’una època anterior, quan patíem el franquisme i ens havíem de recuperar com a país. No podem obligar els valencians a tenir una visió catalana dels Països Catalans. Han de tenir una visió pròpia des d’una valencianitat desacomplexada. Si no, el “projecte compartit” no ho serà. Si no, des de Catalunya tindrem una actitud i un comportament com el que

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

10 | 13

nosaltres denunciem que patim des d’altres territoris de l’Estat. En aquest sentit, el projecte de Països Catalans serà més interessant com més plural sigui: no s’ha de fixar una catalanitat central, la dipositària de la qual sigui el Principat.

Per això el concepte clau del procés, tal com l’hem plantejat des del nostre Govern, és el de reciprocitat. No es tracta de fer arribar TV3, d’una manera més imposada o menys, al País Valencià. Es tracta de trobar la forma perquè tots els territoris es sentin còmodes i puguin participar del projecte. Per tant, es tracta també de fer arribar Canal 9 al Principat. I així es poden construir uns projectes més plurals, integradors i democràtics.

En termes estrictes d’articulació d’un ECC, quina valoració faria dels seus quatre anys com a conseller? Quins han estat els principals frens a les seves polítiques? Quines qüestions queden pendents? Quins serien els grans èxits?

J.M.T.: La legislatura va començar una mica a la defensiva davant l’amenaça de desaparició de TVE-Catalunya. Llavors van saber convèncer la SEPI que això era un error. Vist amb perspectiva, creiem que ho vam fer força bé però va suposar un bany de realisme per a nosaltres. Dit això, que marca el punt de partida, crec que la valoració de la legislatura és positiva.

El principal èxit és que crec que podem dir que en aquesta legislatura s’ha encetat una nova etapa en les polítiques de comunicació i cultura, fet que es percep especialment en el camp de la cultura i no tant en comunicació. Hem posat punt i final a l’etapa Noucentista (que va construir el mite de la Catalunya–ciutat) encetada a principis del segle XX i que adopta una forma neonoucentista a partir de la Transició. Al segle XXI hi ha la constància que aquest model s’ha esgotat però que encara no s’ha avançat en la creació d’un de nou. Jo tinc la pretensió de pensar que durant aquesta legislatura hem avançat en la seva definició. Sempre amb un profund respecte per tot el que havien fet els consellers precedents des de 1980, sense posar res en dubte. Ara bé, estic convençut que el país ha de fer un pas endavant: de la protecció i salvació de les restes històriques a la creació d’una nova cultura, de la nova catalanitat.

En aquest sentit, hem volgut passar de la metàfora de la Catalunya–ciutat a la imatge de la Catalunya–xarxa: reforçant la capitalitat cultural de Lleida, ajudant Girona amb projectes com el festival Temporada Alta o amb el suport a Tarragona perquè demani la capitalitat europea de la cultura. El Pla d’Equipaments Culturals també va en aquesta línia de descentralització i creació d’un país en xarxa. Hem anat reforçant el paper d’altres ciutats i també donant pes als diferents territoris, descentralitzant fins i tot la pròpia estructura i pressupostos del Departament.

Hi ha diversos exemples de polítiques que hem fet bé des del Govern. S’ha fet

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

11 | 13

bé el que s’havia de fer amb la TDT, amb una migració complexa però que ha anat molt bé. Encara que després hi ha hagut elements com la crisi econòmica o els problemes de les empreses televisives per adaptar-se al nou entorn multicanal en un context de caiguda de la facturació en publicitat. Hem fet bé el procés de la llei del cinema. Hem discutit molt, tant dins del Govern com amb els altres partits polítics i també amb el sector. A més, hem aprovat la llei amb el suport de la majoria dels professionals, tret de les distribuïdores i una part dels exhibidors. Hem fet una campanya reeixida de promoció de la lectura, però que s’ha de mantenir en el temps; evitant pensar que Internet acabarà amb tots els suports i que, per tant, no cal insistir en la importància de la lectura.

També s’ha fet bé la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta llei és jutjada a partir de la mala aplicació que s’han fet d’alguns preceptes, que s’ha polititzat. Però s’ha de tenir en compte que s’ha desgovernabilitzat la seva gestió: el Govern no ha influït en el funcionament. Fins i tot després del canvi de llei, que s’ha hagut de fer per evitar un ús partidista i sectari d’alguns preceptes de la llei que, emprats de manera malintencionada, pretenien donar un cop dins de la Corporació. De fet, s’intenta aquest cop a partir d’una interpretació que la pròpia llei no permet. I això s’ha explicat malament des del Govern, fet que ha portat a un judici molt negatiu.

La creació del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) és molt important, encara que actualment és massa difícil d’avaluar el seu impacte. És un tipus d’organisme, com ho era el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) quan es va crear, que és difícil d’explicar i d’avaluar, perquè no existeixen a nivell estatal i que estan pensants per actuar a llarg termini. De tota manera, crec que és un avanç important en termes de llibertat de creació artística que, tot i que encara ha de madurar, estic segur que la gent en farà un bon ús i tindrà un impacte notable a llarg termini...

En relació a tot el domini lingüístic, excepte el País Valencià, l’avanç ha estat notable tret del litigi que tenim pendent a la Franja per tota la qüestió de― l’art sacre de Lleida. I amb el País Valencià hi ha hagut moments en què semblava evident l’avenç tot i el Govern valencià en volia treure rendiments tangibles un altre canal múltiplex que depenien del Govern central.― ― Nosaltres, davant d’això, hem extremat la paciència, la cautela i l’escrúpol en el seguiment dels procediments legals i administratius: si no, perdem raó i en aquest camp no podem perdre res perquè és el que estem reivindicant. Som massa febles com per perdre la raó. En aquest sentit, dins de l’àmbit de les polítiques de comunicació ha estat vital la introducció de la noció de reciprocitat, que conté la llavor d’una concepció de l’àrea cultural catalana que crec que té vocació de durar en un entorn cada cop més multicultural i cada cop més radicalment democràtic.

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

12 | 13

Pel que fa a aspectes pendents que s’haurien pogut afrontar en aquesta legislatura, en el camp de la comunicació s’ha anat completant tot. En tot cas, tenim pendent l’adaptació de la TVC a la nova realitat de les televisions públiques del món. Hi ha tres branques de les despeses en el funcionament d’aquestes televisions: els costos de personal i estructura; el pressupost d’inversions en adquisicions de drets, i la tercera que és la de producció pròpia. En el cas de CCMA, la primera part pesa molt, pesa el 40%. Creiem que no hauria de superar el 33% perquè totes tres branques estiguin equilibrades, com ha de ser. S’ha de tenir en compte que la CCMA neix en un moment en què no hi ha indústria al seu voltant i, per tant, ha d’optar per la producció pròpia. Ara, en canvi, gràcies a TV3 hi ha sector i un dels papers que la llei li atribueix és estimular-lo, ajudar-lo a créixer i consolidar-se. El context ha canviat, i TVC s’ha d’adaptar, encara que tot això s’ha d’anar treballant amb calma i sense alarmismes.

Finalment, cal tenir en compte que hi ha hagut fortes limitacions per un context de crisi econòmica que ha fet que s’hagin posat en marxa els projectes que no costaven diners i/o permetien una millor gestió de les infraestructures i serveis ja existents. Clar, si el context hagués estat de creixement pressupostari, s’haguessin fet altres coses més ambicioses.

Barcelona, 2 de setembre de 2010

Trobareu aquesta entrevista al web d'Escacc .

Entrevista a Joan Manuel Tresserras

13 | 13