Puxan, com ets!

Barcelona, Novembre del 2007

Retalls d’un bloc

Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!

“Visc una pau especial. El goig d'una Setmana Santa plena de vida. Sentint-me molt a prop de moltes persones que físicament no estàvem junts però sí, molt i molt a prop...”

Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!

“És un gran regal poder viure una malaltia, en aquest cas un càncer, tant i tant acompanyat (...) des de la fe units en la pregària, i des de l’estimació com una font constant d’energia.”

Feliços els humils: ells posseiran la terra!

“Voldríem ajudar-nos a viure amb realisme el moment present d’església i de societat, sense enyorances del passat, buscant de dur a terme la nostra missió evangelitzadora ara i aquí, partint dels que som, com les primeres comunitats, també reduïdes però plenes de la vitalitat de l’Esperit”.

Ja sé que els mitjans de comunicació no en diran res, de la seva mort...

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!

“Sé de l'empremta que ha deixat a Nou Barris i sobretot en el moviment veïnal”.

“Vem tenir la sort de disfrutar de companys de fatigues com el Josep M que amb el seu tarannà ens feia treballar de valent per ser bons "militants"...... això segurament no ho va aconseguir, era una tasca que no sols depenia d'ell! Però el que estic segura que sí que va aconseguir és que fòssim millors persones...”

Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!

“No t'atabalis! -em deies-, ara toca fer això, oblida't d'allò, no és el moment, viu el present, no et compliquis la vida, accepta, disfruta, celebra, confia, posa't les piles... Quanta realitat junta, quant tocar de peus a terra!”

“Deixa’t estar de punyetes”, solies dir. Que treballar vol dir posar-se a fer feina; que estimar vol dir dedicar temps; que pregar és pensar en l’altre.

Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!

“El cas és que tu, incansable, vas empènyer la cadira de rodes, en què jo anava aseguda, per tota la ciutat. Ben segur que, quan ens retrobem, tot serà joia i festa a desdir perquè estarem a la presència del Senyor”.

Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!

“Si mai he volgut una Esglèsia, ha estat l’Esglèsia del Puxan. El Josep Mª, i el pas per la JOBAC, forma part de la meva història i no vull ni puc renunciar-hi perquè sóc com sóc, en bona mesura, per aquelles reflexions dels divendres al capvespre”.

Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!

“Curiosament aquella última nit a la casa de colònies, abans que comencés el buidatge per a la venda, va ser la darrera vegada que vaig parlar amb el Puxi amb tranquilitat. El seu pragmatisme em va ajudar a entendre que les coses tenen un valor pel que han estat i no pel que seran”.

Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!

“L'alegria, el bon humor i la mà sempre a punt per ajudar són els trets que vam descobrir en aquest capellà singular, auster, humà...”

“Has fet el darrer viatge davant l’ordinador, treballant, com sempre.”

“Jo dono dono gràcies a Déu per l'oportunitat de sentir-me acompanyada pel consiliaris dels nostres moviments.”

Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!

“Durante muchos años he estado ligado al movimiento parroquial y no puedo olvidar el gran trabajo que hicieron y aun siguen haciendo muchos de estos curas de barrio, lejos de las intrigas vaticanas. Josep Maria era un cura de barrio amigo de sus vecinos tanto si iban a la iglesia como si no, siempre dispuesto a ayudar, dialogante, creyente pero comprensivo con aquellos que en algun momento decidimos dejar la senda de la Iglesia”.

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!

Quan no podíem mirar cap amunt miràvem cap al costat i et trobàvem a tu i ens déiem que no ens havíem de queixar... I anar per feina com sigui... Traginant garrafes fins a herniar-te, fent totes les colònies que es poguessin fer, totes les revisions que permetés l'agenda... Totes les dedicacions pastorals de militants i sense militar.

Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

El goig d’iniciar cada jornada, en aquesta hora quieta del dia, sense presses, deixant que el teu cor experimenti la joia de tenir Déu per Pare, d’agrair tot el que dia a dia reps, contemplar el que ahir vas rebre, posar-te a les seves mans per a poder ser testimoni del seu amor en tot el que faràs… per aquella velleta que vindrà a missa, per aquell butaner que trucarà oferint-te el butà, pel grup que avui tenim reunió, pels companys capellans amb qui dinarem, per les persones que vindran a la missa de difunts, per aquells infants de catequesi i la catequista…

Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.

La família Puxan, que quasi tots els estius ens reunim per dinar a Canet de Mar, gaudíem d'un gelat de torró que preparava cada any en Josep Maria. Jo en conservo la recepta que em va escriure, i ara que ve Nadal, podem guardar un d'aquests torrons de xixona (que triguen tant a caducar) per fer-ne gelat a l'estiu.

I els altres també ens n’hem alegrat i ens n’alegrem!“Tot va començar ja fa uns quants anys, (mes de trenta), quan va aparèixer per Martorell un mossèn amb pantalons curts i samarretes i camises llampants, que a més repartia vi.”

“De repente me veo a Josep Maria Puxan con unos niños y una mujer. Los niños le llamaban papa y la mujer pues lo trataba como su marido. Yo estaba tan alucinado que no supe como reaccionar asi que me escondi y guarde el secreto. Meses después un dia hablando con Josep Maria le comente lo que habia visto, él se puso a reir, yo alucinaba. Bueno resulta que tiene un hermano gemelo, sí, sí cierto”

I els altres també ens n’hem alegrat i ens n’alegrem!“ Potser és una mica poc

respectuós, però nosaltres sempre l'havíem anomenat així: el Puxan”“El Josep Mª repartia garrafes de vi (crec que de Cal Simó,si erro,m’ho dieu) i un dia no tenia diners per tornar el canvi i la meva tieta li va dir: “no cal: ja m’ho donaràs!” I la meva besàvia,l i va retreure, desconfiada. “Pero madre –li va dir la tieta Inés- como no voy a fiarme: ¡si es el cura!” i l’abuelita Anastasia va exclamar “¡cómo va a ser el cura con estos pelos y esta ropa!” Mossèn Garrafa.”

I els altres també ens n’alegrem!“ El retorn del rector era motiu

d’alegria per a tots. El goig d’un capellà que ha estat durant pràcticament un mes fora amb la tranquil·litat que tot havia de funcionar, i realment així ha estat. Poder pensar en la comunitat, però sense patir-hi gens: passi el que passi ja se’n sortiran.I el goig d’uns laics i religioses que han assumit la responsabilitat de la comunitat”.

“Només li coneixíem, a part de l'Evangeli, una única passió: la xocolata, que per sort nostra compartia amb tots nosaltres. Ens endolcia la vida preparant trufes i portant-nos pastissos”.

Gràcies, Josep Maria, per haver-nos estimat tant.

Burro, Puxan!

Burro, Puxan!