HOMENATGE A

JOSEP VIVES I MIRET

I I

SANTES CREUS PUBLICACIONS DE L'ARXIU BIBLIOGRÀFIC

1971

HOMENATGE A VIVES I MIRET

Publicacions de l 'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus

29

HOMENATGE A VIVES I MIRET VOL II

HOMENATGE A

JOSEP VIVES I MIRET

I I

SANTES CREUS 1971

D I P Ò S I T L E G A L : T . 6 - 5 8

I M P . S U C . T O R R E S I V I R G I L I - S A N T F R A N C E S C , 1 4 — T A R R A G O N A

V O L U M I I

CICLES BÍBLICS DELS CAPITELLS DEL CLAUSTRE DE SANTES CREUS I DE L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE

MONTBLANC

Com remarca atinadament Vives i Miret en el seti llibre sobre Reinard des Fonoll, el conjunt de capitells o, millor, el fris liistoriat que corona la primera pilastra del claustre del Monestir de Santes Creus, "respon a un estil diferent de la resta dels capitells del Claus­tre" l . Més encara, afegiríem nosaltres, el contingut i l'esperit de llurs escultures formem un contrast ben agut amb el temari i la vo­lada genial i plena de fantasia de tota la decoració del claustre. Evi­dentment, tal com escriu ell mateix2, aquest fris-capitell és d'una mà diferent de la de Reinard i dels altres col·laboradors de l'obra.

Per bé que totes les Guies del Monestir fan menció, més o menys expressa, d'aquest important conjunt d'escenes bíbliques, gai­rebé cap no en dóna la reproducció3; la qual tampoc no és divul­gada com mereix per altres medis gràfics. Per això ens ha semblat

1. V I V E S I M I R E T , J O S E P , Reinard des Fonoll, escultor anglès renovador de l'art gòtic a Catalunya (1321-1362). Barce lona 1 9 6 9 , pàg. 9 0 .

2 . Ib idem, pàg. 8 9 . 3 . Vegeu-ne una a M A R T I N E L L , C É S A R , El Monestir de Santes Creus. Barce ­

lona 1 9 2 9 , pàg. 2 2 6 - 2 2 7 , làm. X X I I .

10

interessant d'acompanyar aquestes breus notes de comentari amb els gravats adjunts 1 que, de passada, intenten completar la mag­nífica sèrie d'il·lustracions del claustre de Santes Creus que l'esmen­tat llibre de Vives i Miret dedica, exclusivament, a l'obra atribuïda a Reinard des Fonoll. 5

Les escenes dels primers capítols del Gènesi segueixen un or­dre cronològic, corren de dreta a esquerra del fris-capitell de la pri­mera pilastra angular del claustre, enfront del portal d'entrada, i van formades per agrupacions de figures i arbres, sense cap altre solució de continuïtat. A la primera, Déu s'inclina paternalment i amb gest de benedicció damunt la figura d'Adam, assegut a una roca, mig recolzat a un arbre i expressant ja la vida que rep del buf diví. Segueix la creació d'Eva que Déu fa sorgir del costat de radormit Adam. Més enllà, Déu empeny suaument els primers pa­res cap al paradís (fig. 1).

Completant — i depassant-lo,— l'espai d'una columneta lobu-lada, hi ha l'escena del pecat: Adam, amb expressió d'ansietat, es posa la mà al coll com si sentís els efectes físics de la culpa; Eva es menja la pomà prohibida; l'un i l'altra cobreixen ja llurs nueses amb una fulla de figuera, la qual mo> està pas situada al mig de les dues figures, com sol trobar-se, sinó al costat esquerre; l'arbre que se­para els primers pares va carregat de fruita.

A l'escena següent, Déu crida Adam per reptar-lo. Adam i Eva s'amaguen sota uns arbres; les paraules divines van gravades en un ròtul desplegat que aguanta la mà de Déu; la inscripció diu, amb lletres gòtiques minúsuules: Adam adam ubi es / Respodit adam / Dne audivi vo / cem tua et ti(muï) (fig. 2).

4. D e fotografies de R a y m o n d . 5. També podem oferir altres referències del cognom Fonoll a L a Guàrdia

dels Prats ; V ives i Miret en dóna u n a a l a pàg. 43 del seu llibre. a) U n Miquel Fonol i l a seva esposa Berengaria d'Albaforte reconeixen u n

deute per l a venda que els feren Pere Mirales i l a seva esposa Berengaria ; fragment d 'un M a n u a l Notar ia l de L a Guàrdia dels Prats , de l 'any 1312, conservat a l ' A r x i u Històric Arxidiocesà de Tarragona .

b ) Poncius Fonol signa c o m a testimoni en el document de venda a què es refereix el document anterior; del mateix M a n u a l notarial .

c ) E n l 'acta de venda d'un tros de terra , feta per Bernat R e a l i l a seva muller a Pere B o r a , vé indicat entre els límits: affrontat cum Poncio Fonol; M a n u a l no­tarial de L a Guàrdia dels Prats , de l 'any 1318, del mateix A r x i u . (Notes comuni ­cades per Mossèn X a v i e r Ricomà, A r x i v e r Diocesà de Tarragona) .

11

Cobrint part de l'altre capitell, hom veu l'àngel desembeinant l'espasa (encara a la figura 2) i Adam i Eva, vestits amb túniques, que fan via fora del paradís, vers el qual Adam gira la cara amb gest d'enyorament (fig. 3).

Al capitell que s'escau de cara al jardí del claustre i que és de menor altura que els altres, Adam cava la terra i Eva, asseguda, ce-nyits el cabell i la cintura, treballa amb la filosa. Finalment, el dar­rer capitell presenta Caín, mans plegades i amb l'aixada sota el braç, i Abel amb um bastó, pasturant les ovelles (fig. 4).

* * *

A l'església arxiprestal de Santa Maria, de Montblanc, obra do­cumentada del mestre Reinard 6 , hom hi troba un altre cicle bíblic, més extens, als capitells de les columnes angulars que hi ha entre finestral i finestral de l'absis i que corresponen als contraforts exte­riors. Les escenes, començant per les columnes de la dreta, són: la creació del món representada per un gran colom que vola damunt de l'aigua ("L'Esperit de Déu aletejava damunt les aigües" 7 ) ; el pe­cat original; el càstig d'Adam i d'Eva (també amb la inscripció; Adam adam ubi es...); l'expulsió del paradís; Abel que ofereix un holocauste i el fratricidi de Caín; la darrera, el diluvi amb l'Arca de Noè s .

L'altura d'aquests capitells i el fet de trobar-se situats entre els finestrals, que donen un fort contrallum, destorben molt de fer-ne un estudi detallat i en fan problemàtiques les fotografies. Però, quan hom, enfilant-se per l'estructura del gran retaule barroc de l'Assump­ció, destruït l'any 1936, arribava gairebé a abastar-los, els poguérem veure d'aprop; la impressió llunyana que en guardem, ajudada ara per l'observació amb uns bons prismàtics, fa pensar en el concepte

6. T O D A , E D U A R D , Guia de Espana y Portugal, Barce lona 1892, pàg. 72. P a r ­lant de Montblanc , d i u : " iglesia parroquial , construïda en 1352 por Rodaldo F o -n y o l " , sense indicar d'on treu aquesta dada; vegeu-ne l a identificació a A G U S T Í A L -T I S E N T : El mestre Fonoll i Santa Maria de Montblanch, "Santes C r e u s " , I I I , (1968) pàgs. 377-381.

7. Gènesi, c. 1, v. 2. 8. P A L A U I D U L C E T , A N T O N I , Guia de Montblanch. Barcelona 1931, pàg. 86

12

i en les mans del mateix artista que col·laborava amb Reinard des Fonoll al claustre de Santes Creus i que hauria seguit treballant amb ell a l'obra de Santa Maria de Montblanc.

PERE BATLLE I HUGUET, prev.

R. Societat Arqueològica. Tarragona

3 .SP E

F i g u r a 3

LA PROPIETAT TERRITORIAL DEL MONESTIR DE SANTES CREUS (S. XIV)

En aquest treball, no creiem aportar grans novetats en el oo-íeixement de la propietat territorial i , en molts casos, senyorial, del monestir de Santes Creus, la qual ja ha estat inventariada per E. Fort i Cogul 1; i , a més a més ens n'ha donat interessants notícies històriques des dels seus inicis com a possessió santescreuina fins a l'any 1835, data de la supressió del monestir. Intentarem, només, situar geogràficament les propietats que trobem censades en els fogatges del segle xrv, i no prendrem en consideració les propietats que coneixem per l'inventari esmentat, tot i que tinguem la certesa que eren propietat santescreuina al segle xrv.

Aquest treball és, en realitat, part d'un de més extens, en el qual intentarem de fer un mapa de la propietat territorial dels monestirs catalans en el segle xrv utilitzant exclusivament els fogatges cone­guts d'aquest segle 2. El vam iniciar amb la confecció def mapa de la propietat territorial del monestir de Poblet3. Aquesta recerca ens permet un millor coneixement dels fogatges com a font històrica,

1. Eufemià F O R T I C O G U L : Santes Creus, Notes històriques i descriptives. Bar ­celona, 1936, p. 24 a 34.

2. U n primer intent de l'aprofitament dels fogatges c o m a font històrica e m v a permetre de presentar u n a comunicació t i tulada: Estado de la economia de los monasterios catalanes según los "fogatges" del siglo xrv a l a V Setmana d 'Estudis Monàstics ( E l Paular , 23-28 setembre 1962). L ' a m p l i t u d del tema i les aportacions posteriors dels investigadors Iglésies i Pons i G u r i ens v a aconsellar de fragmentar el treball , de donar l i u n a orientació més geogràfica i de no valorar c o m a tan fide­dignes les dades de poblament i llur' valoració econòmica de riquesa.

3. J o a n - F . C A B E S T A N Y I F O R T : La geografia de les propietats de Poblet segons els fogatges (s. x r v ) , " M i s c e l . l a n e a Populetana" . Poblet, 1966, p. 311 a 318, 1 mapa.

14

un estudi més aprofundit de la mecànica de la seva confecció i del seu valor estadístic de la demografia del poblament català en aques­ta segona meitat del segle xrv.

Utilitzarem per a aquest treball, igual que.per al citat anterior­ment sobre el monestir de Poblet, els fogatges del segle xrv, segons la cronologia que vam acceptar per a aquell treball. Fins al present no hem trobat cap raó que ens aconselli de modificar-la, tot i que no podem creure-la definitiva i que en molts casos és discutible. Els fogatges són tres: el de l'any 1358 4 , el de l'any 1365 5 , i les tres còpies de l'any 1378 6 . Hem pogut constatar que les tres còpies del fogatge de l'any 1378 no són idèntiques; hem trobat diferències en­tre els llocs censats a les dues còpies que agrupen les poblacions se­gons els bisbats a què pertanyen 7 , o la còpia que les agrupa per vegueries 8 . L'estudi de la propietat del monestir de Poblet ens va permetre de comprovar que les tres còpies del fogatge de l'any 1378 han censat els mateixos llocs 9 ; per contra, respecte a les propietats de Santes Creus, trobem quatre llocs: el Codony, Santa Margarida, les Gunyoles i Vilademàger, els quals figuren en dues còpies i no a la tercera 1 0. A l'anterior estudi de la propietat de Poblet vam po­der constatar que els llocs censats en els fogatges dels anys 1358 i 1365 eren els mateixos11; contràriament hem trobat algunes dife-

4. J . M . P O N S G U R I : Un jogatjament desconegut de l'any 1358. "Boletín de la Acadèmia de Buenas Letras de B a r c e l o n a " X X X (1963-1964), 323-498.

5. J . I G L É S I E S ; El fogaje de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la po-blación de Cataluna en la segunda mitad del siglo x i v . " M e m o r i a s de l a R e a l A c a ­dèmia de Ciencias y Artés de B a r c e l o n a " X X X I V , (1962), 249-356.

6. l . a còpia: A r x i u Històric de la Ciutat de Barcelona. Fogatges, X L X - 4 . F o u publicat per l a R e a l Acadèmia de l a H i s t o r i a : Cortes de los antiguos reinos de Ara­gón, Valencià y Principado de Cataluna. Cortes de Cataluna, vol . I V , p. 86 a 183.

. 2." còpia: A r x i u de l a C o r o n a d'Aragó ( = A . C . A . ) . R e i a l Patrimoni , re­gistre 2591.

3." còpia: A . C . A . Cancdlleria. R e g . 1548. H a estat publicat dues vegades: Cortes, vol . I I , p. 55 a 134, i Colección de Documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón. V o l . X Í I , 376 p p .

7. Cortes, vo l . I V , p. 86-183, i A . C , A . R e i a l Patr imoni , reg. 2591. 8. Cortes, vol . ïl, p. 55 a 134.

9. C A B E S T A N Y , o. C, p. 318.

10. Vegeu l'apèndix d'aquest treball .

11. C A B E S T A N Y , O. C, p. 318.

15

ròncies en comparar les propietats de Santes Creus en aquests fo­gatges. 1 2

Aquest doble estudi també ens permet de fer algunes observa­cions sobre la realitat del poblament a Catalunya, segons les xifres de focs que ens donen els diferents fogatges. Hem trobat una pe­tita davallada entre els valors numèrics donats pel fogatge de l'any 1358 i el de l'any 136513„ amb tot, també podem constatar en alguns casos un petit increment d'un o de dos focs, fenomen que atribuïm més a esmenes i correccions que no pas a un augment real de la població.1 4

Les diferències de les xifres dels focs entre els fogatges dels anys 1358 i 1365, i el de l'any 1378 són molt més importants i coin­cideixen en línies generals amb el que ja havíem observat per al monestir de Poblet 1 5; confirma la realitat d'una pèrdua de pobla­ció a les propietats dels dos monestirs, i no podem creure que fos una ocultació massiva per a eludir el pagament de les imposicions, perquè en molts casos tant a la propietat de Poblet com a la de

12. Vegeu l'apèndix: l a quadra d 'Albareda, Conesa i Salardèn, G u i l s , M o n t a ­gut, P a l a u , S t a . F e , que figuren al segon i no al primer fogatge, i les Oluges que només figura a l primer.

13. P O B L E T : Vegeu C A B E S T A N Y , O. C,

p. 318. F iguero la : 34 i 27. M i r a m a r i Prenafeta: 25 i 19. Montblanquet : 26 i 25. S e n a n : 26 i 24. F u l l e d a 65 i 64. les Basses : 27 i 23. 1 Sisquella 20 i 17. Verdú 201 i 175.

14. P O B L E T : Vegeu C A B E S T A N Y , O. C,

p. 318. Tarrés: 17 i 18. els T o r m s : 16 i 17. els Soleràs 17 i 18.

G r a n y a n e l l a : 14 i 15. el G o g u l : 28 i 32. l'Albagès: 23 i 30. J o n c o s a : 43 i 51.

15. Vegeu l'apèndix de C A B E S T A N Y , O. C, p. 318, per a l monestir de Poblet i el del present treball per al monestir de Santes C r e u s .

S A N T E S C R E U S : Vegeu l'apèndix del present treball.

F iguerola i St . G a l l a r d : els G a i a n s i R a m o n e t : l a Guàrdia dels P r a t s : l a Pobla de Montornès: Pontons: Puigtinyós: R o q u e t a : l a Secuita :

S A N T E S C R E U S : Vegeu l'apèndix del pre­sent recul l .

G r a m u n t e l l : Monto l iu : el Pont d 'Armentera : Vilagrasseta:

14 i 13. 26 i 21. 60 i 41. 46 i 37. 67 i 55. 37 i 36. 16 i 10. 57 i 44.

12 i 13. 31 i 32. 32 i 34. 24 i 25.

16

Santes Creus aquesta pèrdua és d'uin 50 % . 1 8 Creiem que aquest fenomen és una realitat; en cas contrari caldria pensar en una man­ca de policia fiscal o de completa ineficàcia dels censadors, per a permetre una ocultació tan important de focs i de llocs. A més, hem trobat una correcció en lai xifra dels focs de la vila de Montoliu fe­ta posteriorment i segurament per ,a posar al dia el fogatge: diu que la vila ha passat de 28 focs a 17 1 7 , i en aquest cas cal no dub­tar del despoblament, perquè considerar-lo com una ocultació és una hipòtesi molt arriscada. A més, tenim el aas de la Guàrdia dels Prats única looalitat que recupera entre el 1365 i el 1378, tot passant de 41 a 50 focs, després de la pèrdua entre el 1358 al 1365, de 60 a 41 focs 1 S . De moment no hem de creure que sigui una equivo­cació considerar els 41 de l'any 1365 com un 61; després^ conside­rar la davallada com a normal, seria conclusió una mica arriscada19.

La comparació entre les propietats dels monestirs de Poblet i de Santes Creus és molt difícil; un cop d'ull al mapa de la propietat de Poblet 2 0 i al mapa de Santes Creus, 2 1 ens permet de concloure que les dues propietats no s'interfereixen, sinó que més aviat són tangencials, com es pot comprovar en el mapa que adjuntem; no­més s'encavalca la propietat de Poblet a la de Santes Crus en les tres petites propietats de Miramar, Prenafeta i Montblanquet 2 2.

16. P O B L E T : Vegeu C A B E S T A N Y , O. C,

p. 418. Montblanquet: 26, 25 i 13. els Omells de n a G a i a : 30, 30 i 13. S e n a n : 26, 14 i 12. F u l l e d a : 65, 64 i 31. les Basses : 27, 23 i 12. la M a n r e s a n a : 7, 7 i 13. la Sisquella 20, 1 7 ^ 10.

17. A . C . A . R e i a l Patrimoni . R e g . 2591, fol . 40 v.

18. L a Guàrdia dels P r a t s : 60, 41 i 50. 19. D a v a n t l a raresa h e m comprovat el manuscrit ( A . C . A . R e i a l Patrimoni .

R e g . 2590, fo l . 26 v.) però d iu clarament X L I , i no podem creure que pogués és­ser L X I , per ta l de fer més fàcH ( 60, 61 i 50.

20. C A B E S T A N Y , O. C. Vegeu el mapa. 21. Vegeu el m a p a adjunt on hem marcat les possessions més orientals del

monestir de Poblet.

22. Vegeu el m a p a . Aquestes tres propietats del monestir de Poblet estan s i ­tuades més a l'est de l a possessió santescreuina de l a Guàrdia dels Prats . L e s altres propietats de Poblet sempre estan situades més a l'oest.

S A N T E S C R E U S : Vegeu l'apèndix del present treball.

A l t a - r i b a : 10, 10 i 4. Roqueta : 16, 10 i 5.

17

Això ens permet de creure en l'existència d'unes zones d'influència, si deixem de banda les propietats pirenenques dels dos monestirs, on s'encavalquen les unes sobre les altres 6 3.

La propietat del monestir de Santes Creus és dispersa dintre una zona geogràfica molt més extensa que l'ocupada per la propie­tat del monestir de Poblet; això no és conseqüència de la recerca d'una varietat a la producció agrària, sinó el resultat d'un procés històric. Segurament té l'origen en el llarg camí que va recórrer el monestir des de la fundació a Valldaura del Vallès fins a arribar a les ribes del Gaià 2 4 , la qual cosa fa que tingui propietats a la Cata­lunya dels monestirs dels monjos benets2 5. Si comparem les xifres numèriques dels focs de les dues propietats resultarà superior el nom­bre de focs del monestir de Poblet sobre els del monestir de Santes Creus 2 ( i. Amb tot, hem de fer les nostres reserves sobre el valor ab* solut d'aquestes xifres i hem de considerar no solament el nombre dels llocs censats, que no hi són tots, tant per al monestir de Poblet com per al de Santes Creus, com el valor del nombre de focs dels quals trobem xifres tan contradictòries. La nostra valoració de la su­perioritat numèrica de la propietat de Poblet és fonamentada en la comparança paral·lela de les propietats d'un i altre monestir tot i es­sent sempre superior la de Poblet. Com a exemple comparem les quatre propietats censades més importants de l'un i de l'altre 2 7 , amb

2 3 . M a n u e l R i u : Formación de las zonas de pastos veraniegos del monasterio de Santes Creus en el Ptrineo, durante el siglo x i l . "Santes C r e u s " , I I , núm. 1 4 ( 1 9 6 1 ) , 1 3 7 - 1 5 3 , 1 mapa. Assenyala zones de pastures cavalcades i dóna notícia de plets entre els dos monestirs per' aquesta causa.

2 4 . E u f e m i a n o F O R T I C O G U L : El primer Abad de Valldaura-Santes Creus y co­mentaria a la cronologia de los principios del monasterio. " Y e r m o " ( E l P a u l a r ) , I I , núm. 3 ( 1 9 6 4 ) , 2 2 5 - 2 4 2 . ••— Eufemià F O R T I C O G U L : El pretès monestir d'Ancosa.

" I Col·loqui d'Història del monaquisme «atalà". Santes C r e u s , 1 9 6 6 , I , 1 1 1 - 1 2 5 . 2 5 . A N T O N I P L A D E V A L L . Els monestirs catalans. Barcelona , 1 9 6 8 . V e g e u el m a ­

p a de l a plana 9 4 ; els priorats benedictins situats a l Penedès no passen a l'oest de la conca del r i u Gaià.

2 6 . C A B E S T A N Y . La geografia, p. 3 1 4 . L a suma dels focs atribuïts a l monestir de Poblet segons els tres fogatges són; 8 2 4 , 7 9 7 i 4 9 4 . L a s u m a dels focs del monestir de Santes C r e u s censats en els dos fogatges de l 'any 1 3 5 8 i 1 3 6 5 i a les tres còpies del de l 'any 1 3 7 8 : 4 9 1 , 5 8 3 , 4 0 1 , 4 0 1 i 3 7 6 ; l 'augment entre e l primer i el segon fogatge és degut a l a incorporació de C o n e s a ( 1 2 5 focs).

2 7 . P O B L E T : Vegeu C A B E S T A N Y , o. C, p. 3 1 8 .

Verdú: 2 0 1 , 1 7 5 , 1 2 8 .

S A N T E S C R E U S : Vegeu l'apèndix del pre­sent treball.

C o n e s a : 1 2 5 .

18

evident superioritat del primer sobre el segon. Tot i que les propie­tats de Santes Creus censades són superiors en nombre a les de Po­blet, són inferiors pel que fa a la xifra dels focs 2 8.

: Podem agrupar la propietat territorial de Santes Creus en tres nuclis: un a la Conca de Barberà, l'Alt Camp i el Tarragonès un altre a les comarques del Penedès i de l'Anoia, i un tercer a la Se­garra pels voltants de Cervera. Resten a part les pastures pirenen-ques a la Cerdanya.

A la Conca de Barberà el monestir de Santes Creus tenia les seves possessions més occidentals que eren: Conesa, Figuerola i Sant Gallard 2 9 , i la Guàrdia dels Prats 3 0. Conesa era indubtable­ment la més important, sobre la qual tenia completa jurisdicció se-nyorial 3 1 , cosa que fa que, com moltes altres vegades, no ens pe­guem explicar que només figuri al fogatge de l'any 1365. (Sobre Fi ­guerola 3 2 i Sant Gallard 3 3 tenia també jurisdicció senyoriai tret del mer imperi; no sabem la situació feudal de la Guàrdia dels Prats, tot i que Fort diu que fou una de les propietats més! estimades del monestir3 4. Aquestes possessions figuren als tres fogatges, al costat de la mlanca de Conesa a dos d'telis 3 5 .

A l 'Alt! Camp i pels voltants del monestir trobem cinc propie­tats; Fontscaldes 3 6 , el Pont d'Armentera, els masos dels Gaians i el

V i n a i x a : 100, 100, 58. Pontons: 67, 55, 45. Vimbodí: 105, 105, 77 l a Secuita : 57, 44, 40. F u l l e d a : 65, 64, 31. l a Guàrdia dels Prats : 60, 41, 50.

28. C A B E S T A N Y , O. C, p. 318. L e s possessions de Poblet censades són trenta. Ver geu l'apèndix del present treball . L e s possessions de Santes C r e u s són trenta-dues.

29. F iguerola és u n despoblat, i Sant G a l l a r d u n agregat de l 'ajuntament de les Piles.

30. És u n agregat de l 'ajuntament de Montblanc . 31. F O R T , Santes, Creus, p. 27. " H i tenia omnímoda jurisdicció amb el mer i

míx i m p e r i Jaume I I , en 1327, donà tots els drets que l i pertanyien i el seu fill Alfons els confirmà aquell mateix a n y " .

32. F O R T , Santes Creus, p. 27. " H i tenia e l castell , on Santes C r e u s tenia om­nímoda jurisdicció excepte el mer imperí".

33. F O R T , Santes Creus, p. 31. " H i tenia omnímoda jurisdicció, excepte el mer imperi .

34. F O R T , Santes Creus, p. 28. " F o u una de les més estimades possessions" .

35. C o n e s a 125 F i g u e r o l a : 9 j Sant G a l l a r d : 5 j l a Guàrdia dels P r a t s : 60 41 50

36. A v u i és u n agregat de l 'ajuntament de C a b r a del C a m p .

19

castell de Ramonet37, Montagut 3 8 i Puigtinyós 3 9 . El lloc de Fonts-caldes4 0 és censat juntament amb el lloc del Pont d'Armentera; aquesta darrera població va : prosperar sota la protecció del mones­tir de Santes Creus, i podem dir que la seva existència jurídica és deguda al monestir. L'any 1342 fou erigida la parròquia de la qual fins aleshores estava mancat 4 1. L'any 1481, el rei Catòlic va com­pletar la jurisdicció senyorial del monestir sobre els masos dels Gaians 4 - i una cosa semblant esdevingué amb el castell de Ramo­net 4 3 . La propietat de Montagut no fou important 4 4, pero sí la de Puigtinyós 4 5 . El monestir no tingué drets senyorials ni sobre un lloc ni sobre l'altre. Les tres primeres propietats figuren en tots tres fogatges; però no les i dues darreres46.

AI Tarragonès tenia tres possessions: la Pobla de Montornès, la Secuita i el Codony 4 7. La Pobla de Montornès fou també una creació del monestir, que n'afavorí el repoblament i sobre la |qual va exercir totes les jurisdiccions senyorials 4 8 . La Secuita fou també

37. És el territori que s'estén entre el monestir de Santes C r e u s i Val ldossera. 38. A v u i és un despoblat de l'ajuntament de Querol . 39. Des de l 'any 1917 es titula Montferri .

40. F O R T , Santes Creus, p. 28. " . . . e n 1188.. . el rei Alfons donà a l monestir alguns drets sobre aquell poblet. F inalment el rei F e r r a n , en 1481, concedí a Santes C r e u s el m e r imperi sobre Fontscaldetes " .

41. F O R T , Santes Creus, p. 30. " A l 'empar de Santes C r e u s creixé u n poble; en 1342 l'abat demana a l 'arquebisbe de Tarragona l'erecció d'una parròquia, puix que fins aleshores era feligresia de Q u e r o l . . . i en 1481 el rei F e r r a n en vengué el mer imperi al monest ir " .

42. F O R T , Santes Creus, p. 28. " . . . i en 1481 el rei F e r r a n vengué a Santes C r e u s el mer i m p e r i " .

43. F O R T , Santes Creus, p . 31. " G u e r a u A l e m a n y de Cervelló, en 1475, vengué alguns drets sobre R a m o n e t i e l rei F e r r a n en 1481 vengué el mer i m p e r i " .

44. F O R T , Santes Creus, p. 29. Només d i u : " G u e r a u de Cervelló h i féu algunes donacions en 1184" .

45. F O R T , Santes Creus, p. 31. Només d i u : " h i percebia censals provinents de l a deixa que féu G u i l l e m de M o n t c a d a e n 1229" .

46. el Pont d 'Armentera i Fontscaldetes : 32 34 27 els G a i a n s i R a m o n e t : 26 21 17 Montagut : 3 Puigtinyós: 37 36

47. A v u i és un agregat de l 'ajuntament de Perafort. 48. F O R T , Santes Creus, p. 29 i 30. " . . . e l comprà l'abat de Santes C r e u s a Ponç

de R a j a d e l l l 'any 1173. Santes C r e u s anà fent-hi adquisicions i aviat creixé allí u n poble important. E l monestir n'afavorí l a repoblació, donant molts avantatges als

20

una possessió de senyoriu on el monestir exercí tots els drets i ju­risdiccions tret del mer imperi 4 9 . El Codony, més que una posses­sió senyorial fou un conjunt de propietats sobre les quals sembla que no va tenir cap dret ni jurisdicció feudal 5 0 . Totes són posses­sions que va oomprar o l i foren donades molt abans del segle xrv, però com moltes altres vegades llur presència en els fogatges és contradictòria; les dues primeres són censades als tres, però el Co-dony només a dues còpies del fogatge de l'any 1378 5 1 .

Al Penedès en tenia nou entre possessions senyorials i petites propietats, algunes de les quals només tenien un foc. La més impor­tant era el castell i la vila de Pontons, la i segona de les propietats feudals de Santes Creus pel nombre de focs. Sobre ela exercia plena jurisdicció senyorial, inclòs el mixt i el mer imperi 5 2 . Un grup de propietats són censades juntes una vegada i d'altres agrupades de diversa manera; són la quadra de la Llacuneta 5 3, el castell de Ferran i Sant Pere Molanta 5 4 i les Gunyoles 5 5 . Sobre el castell de Ferran 5 6 , exercia plens drets senyorials, però no sobre la i quadra de la Llacuneta, que ignorem 5 T . Fort, a la seva llista, no esmenta Sant Pere Molanta ni les Gunyoles, que per la proximitat segurament

pobladors i súbdits seus. E x e r c i a allí omnímoda jurisdicció civi l i cr iminal , amb mixt i mer i m p e r i " .

49. F O R T , Santes Creus, p. 32. " H i exercia omnímoda jurisdicció excepte el mer imperi. E r a una de les dominicatures més importants de Santes C r e u s " .

50. F O R T , Santes Creus, p. 27. " F o u important aquesta pertinença... Santes C r e u s conservà gelosament, fins a l a fi dels seus dies, les propietats seves a l C o d o n y " .

51. el Pont d 'Armentera la Pobla de Montornès l a Secuita el C odon y

32 34 27 27 27 46 37 30 30 30 57 44 40 40 40

14 14

52. F O R T , Santes Creus, p. 31. " . . . E l castell fou adquirit l 'any 1271 i en ell tenia Santes Creus otruoímoda jurisdicció i mer i m p e r i . . . fins que en 1365 adquirí, per compra al re i , el mixt i mer imperi , no solament sobre el castell, sinó i tot sobre la vi la de P o n t o n s " .

53. L l o c del terme del castell de Castellet. A v u i és u n agregat de l 'ajuntament de l'Arboç del Penedès. 1

54. Són dos llocs avui agregats a J'ajuntament! d'Olèrdola.

55. A v u i agregat a l 'ajuntament d 'Avinyonet del Penedès. 56. F O R T , Santes Creus, p. 27 . " E l s homes de F e r r a n eren vassalls del mones­

tirs, que h i tenia omnímoda! jurisdicció, exceptuat el mer i m p e r i " . 57. F O R T , Santes Creus, p. 26. " B e r t r a n de Castellet, l 'any 1255, donà a Santes

C r e u s l a quadra anomenada l a L l a c u n a " .

21

eren dintre la jurisdicció del castell de Ferran. La quadra d'Albe-reda, dintre el terme del castell de Foix, que segons Fort, era pro­pietat del monestir, però no n'hem trobat cap referència als fogat­ges 5 S . Cal suposar que a la quadra d'Albereda exercia els drets se­nyorials propis de les quadres, però, amb tot, no ho sabem exac­tament. Tenia, a més, uns masos a les viles de Pacs 6 9 , de Santa Mar­garida 6 0 i de Santa Fe del Penedès 6 1 . Totes tres són citades per Fort en el seu treball, però en cap no cita drets feudals sobre aquests masos, per la qual cosa creiem que són propietats no feudals. En els fogatges, la propietat de Santes Creus al Penedès, és oensada molt irregularment. A més, com hem dit, algunes d'elles són agrupades de manera diferent segons els fogatges 6 2 .

A la comarca de l'Anoia tenia tres possessions: el castell de la Roquera 6 3, uns masos al terme del castell d'Orpí,, i el lloc d'Anoosa dintre el terme del castell de Vilademàger 6 4 . Sobre el castell de la Roqueta tenia complet senyoriu 6 3, i no sabem el tipus que tenia sobre els masos del terme d'Orpí 6 6 . La propietat d'Ancosa va tenir uns masos per a aprofitar aquesta possessió destinada a la fundació

67

U 2

55 18

58. F O R T , Santes Creus, p. 33. " E l castell l i fou donat en testament per G u i l l e m de T a r r a g o n a en 1230. D'aquest temps són les adquisicions per Santes C r e u s de les quadres d 'Albereda, Dosr ius , Dagues i M u s s a r r a . . . "

59. F O R T , Santes Creus, p. 30. " H i tenia uns drets sobre les masies de B a i o n a . . . "

60. F O R T , Santes Creus, p. 32. " H i tenia censals diversos i altres propietats en el segle x v m " .

61. F O R T , Santes Creus, p. 32. " E l mas de l a Peixera , donació de G u i l l e m de Malgrat en 1235" .

62. Pontons F e r r a n L l a c u n e t a Sant Pere Molanta les Gunyoles A lbereda Pacs Santa Margar ida Santa F e

63. A v u i agregat de l 'ajuntament de Sant Martí de T o u s . 64. A v u i u n despoblat del terme de la, L l a c u n a . 65. F O R T , Santes Creus, p. 31. " E l s homes de Roqueta eren vassalls del monest ir " . 66. F O R T , Santes Creus, p. 30. ' " A l terme del castell d'Orpí h i tenia dos masos ; el

mas: C a p e l l i les C o r t s . . . "

10 12

1 9 8

3 7

45 15

13

1 8 3 7

45 15

12

22

del monestir8 7. Als fogatges, aquestes propietats són censades de­ficientment 6 S .

A la Segarra tenia cinc possessions: el Hoc d'Alta-riba 6 9 , el lloc de Gramuntell 7 0, el castell de Montoliu, el lloc de Vilagrasséta71, i part del lloc de les Oluges. De la propietat d'Alta-riba no conei­xem les relacions senyorials amb el monestir 7 2 com tampoc les del lloc de Vilagrasséta73. A l castell i lloc de Gramuntell tenia el mixt imperi 7 4 i sobre Montoliu uns drets senyorials75. La propietat de les Oluges no és citada a l'obra de Fort. No hem identificat el lloc del Sepulcre. La majoria, si exceptuem Vilagrasséta, són censades als tres fogatges 7 6 .

Finalment tenim les dues viles de la Cerdanya: Guils i Palau 7 7, cap de les dues no citades a la relació de propietats de Fort, però que eren situades dintre les propietats de les pastures pirenen-ques 7 8 , i censades als dos fogatges del 1365 i del 1378 7 9.

JOAN-F. CABESTANY I FORT Universitat de Barcelona.

67. F O R T , Santes Creus, p. 25. " J a h e m dit c o m Benenguer I V l a donà als mon­jos de V a l l d a u r a l 'any 1153. . . E l senyoriu d 'Ancosa , subjecte a vicissituds i pledeja-ments en els segles successius, arribà fins a l 'any 1835, quan el monestir e n c a r a h i con­servava seixanta-vuit jornals de conreu i prop de tres milers de m u n t a n y a " .

68. la R o q u e t a : 16 10 5 5 5 Orpí : 6 6 6 A n c o s a : 3 3 A v u i u n agregat de l 'ajuntament d'Estaràs. A v u i u n agregat de l 'ajuntament de Sant Pere dels Arquel ls . A v u i u n agregat de l 'ajuntament de Montol iu de Segarra. F O R T , Santes Creus, p. 25. " H i tenia e l caste l l " .

" E l castell de Vilagrasséta l i fou donat per R a m o n

69. 70. 71. 72. 73. F O R T , Santes Creus, p. 34.

de C e r v e r a l 'any 1 2 2 7 . . . " 74. F O R T , Santes Creus, p. 28. 75. F O R T , Santes Creus, p. 29.

rers temps" .

76. A l ta -r iba : 10 10 Gramunte l l : 12 13 Montol iu : 31 32 les Oluges : 1 7 Vilagrasséta : 24 25

" H i tfioiz el mixt i m p e r i " . "D'allí , el monestir percebé senyoriu fins als dar-

4 12 28 3

18 17 18

77. M u n i c i p i de l ' A l t a C e r d a n y a . 78. M A N U E L R I U . Formación de las zonas de pastos veraniegos... "Santes C r e u s " ,

vol . I I (1961), p. 140. V e g e u el m a p a de l a zona de pastures dintre les quals estan s i ­tuades aquestes dues poblacions.

79. G u i l s : 31 29 P a l a u : 15 10

A P È N D I X

23

1378

I3581 1360-5* o s b 4 c5

Albareda 9 8 8 8 AJta-riba 10 10 4 4 4 el Codony 14 14 Conesa 125 Figuerola Sant Gallard

9 * 5 S

13 12 12 12

els Gaians i Ramonet 26 21 17 17 17 Gramuntell 12 13 12 12 12 Guàrdia dels Prats 60 41 50 50 50 Guils de Cerdanya 31 29 29 29 les Gunyoles 1 1 la Llacuneta ) 18 15 15 15 F e r r a n Sant Pere Molanta

\ 42 i - 12 13 12

Montagut 3 Montoliu de Segarra 31 32 28 28 28 les Oluges 17 3 3 3 Orpí 6 6 6 Pacs 3 3 3 Palau 15 10 10 10 la Pobla de Montornès 46 37 30 30 30 el Pont d'Armentera j Fontscaldetes \ 32 34 27 27 27

Pontons 67 55 45 45 45 Puigtinyós 37 36 la Roqueta 16 10 5 5 5 Sta. F e del Penedès 1 Santa Margarida 7 7 la Secuita 57 44 40 40 40 Sepulcre 2 2 2 Vilademàger 3 3 Vilagrasséta 24 25 18 17 18

1. J . M . P O N S GVSX, p. 4 0 1 . 2 . I G L É S I E S : pp. 7 6 , 7 8 , 7 9 , 8 0 , 8 2 , 8 3 , 8 5 i 1 0 3 . 3 . C O R T E S : I V , pp. 8 8 , 9 9 > 1 1 0 , 1 1 1 , 1 4 2 , 1 4 3 , 1 6 0 , 1 6 1 , 1 6 2 , 1 6 3 i 1 6 4 . 4 . A C A , R P , R e g . 2 5 9 1 , fi 2 , 2 v , 3 , 5 v , 6 , 4 0 v, 4 2 , 9 8 v, 9 9 v, 1 0 1 v , 1 0 2 ,

1 3 2 v, 1 3 3 , 1 3 4 , 1 3 5 , 1 3 5 v, 1 3 6 , 1 3 6 v, i 1 3 7 v. 5 . C O R T E S : I I , pp . 6 9 , 7 0 , 7 1 , 7 2 , 7 4 , 7 6 , 8 3 , 8 4 , 1 0 6 i 1 0 7 .

ESBÓS DE GENEALOGIA DELS ODENA

Com a antecedent d'un estudi mes minuciós i concret sobre dos personatges d'aquesta família traspassats en el segle xm, que en curs de redacció,1 ens ha semblat interessant de dreçar, en la me­sura del que ens és possible, un esquema genealògic d'aquest "que Desclot va anomenar "gran llinyatge de Catalunya" 2 , amb la inten­ció d'assenyalar-hi de passada, baldament fos d'una manera sumària, les seves relacions amb Santes Creus des del moment que les trobem testimoniades, puix que aquest treball ha d'ésser integrat en uns vo­lums de merescut homenatge a la memòria del que fou gran amic i assidu estudiós del monestir del Gaià, Josep Vives i Miret.

La tasca que ens hem assignat es justifica sobretot per la ne­cessitat de fer distinció entre personatges de nom igual o semblant que sovint no han estat ben identificats pels historiadors o els han deixat dubitatius. I afegim, encara, que algun d'aquells ha aparegut en algun text antic, i també en més d'un de modern, sota formes alterades, i no serà balder d'assenyalar-hi la indispensable correcció.

Partirem d'un Guillem Bernat d'Òdena que és el primer d'aquest llinatge que hem pogut trobar en la documentació. Ens apareix, ja adult i casat, el l . e r d'agost del 1054 3 . La seva muller és Ermengard. El text que ens el presenta és una venda que els fa Bernat Amat (sens dubte de Claramunt) del castell d'Arraona. El nom de Guillem Ber­nat, i el fet de trobar-nos a mitjan segle xi , ens fan creure que el seu

1. Estarà dedicat als que ací denominem G u i l l e m I i R a m o n G u i l l e m E U 2 . Crònica (ed. M . C O L L I A L E N T O R N ) , I I I , ENC, núm. 6 4 (Barcelona 1 9 4 9 ) , 2 0 .

3. Liber Feudorum Maior (ed. F . M I Q U E L I R O S S E L L ) , I (Barcelona 1 9 4 5 ) , 4 9 7 , doc. 4 6 8

26

pare es deia Bernat, però no hem pogut trobar-ne el rastre 4. Ens hau­rem d'aoontentar amb partir, doncs, de Guillem Bernat.

El trobem testimoniat també el 4 d'abril del 1057, el 22 de març del 1063, el 25 de juliol del mateix any, el 12 de febrer del 1064, el 15 d'abril del 1067, el 27 (en dos documents) i el 29 de juliol se­güent, el 19 de maig del 1085 i el 7 d'abril de l'any següent5. A través d'aquesta documentació se'ns apareix com un magnat dis­tingit de la cort de Ramon Berenguer I i dels seus immediats successors. El testimoni del mes d'abril del 1067 'ens el pre­senta rebent en comanda, junt amb la seva muller Ermengard, de mans d'aquell comte i de la comtesa Almadis, el castell de Pontons que aquests acabaven d'adquirir i que des d'aquest mo­ment formarà part del patrimoni dels Òdena i arribarà a donar nom a una branca de la família. En els textos del 1067 Guillem Bernat apareix en companyia del seu fill Ramon Guillem. El del 1085, que és una presa de posició de diversos magnats contra Berenguer Ra­mon I I el Fratricida, ens presenta entre ells Guillem Bernat d'Òdena acompanyat dels "seus fill's" com a cas únic entre aquelles persona­litats. Això ens fa creure que en aquell moment el nostre home té ja una edat avançada, cosa que sembla desprendre's també, tant del fet que el seu fill ja faci quasi una vintena d'anys que surt a la docu­mentació, com del llarg eclipsi que Guillem Bernat sofreix durant el mateix període 6.

Veurem) més endavant que els Òdena de la fi del segle xn i de la centúria següent van ésser homes difícils que viuen sovint al marge de la llei i que van distingir-se sobretot per llurs depredacions contra els

4 . J a suggerim més avall que potser pertanyia a u n altre llinatge i v a ésser l 'origen dels Ódena per haver imposat aquest cognom en transmetre a algun o a l ­guns dels seus hereus l 'honor d'ódena. Potser era e l mateix Bernat de Claramunt , i l a venda del 1054 seria una operació entre pare i fill, complementària de l'heretatge.

5. LFM, I , 223, doc. 214; 498 s, doc. 469; 150, doc. 149; 499-501, doc. 471; 244 s, doc. 235; 153, doc. 152; 154, doc. 153 ; 152, doc> 151; Pròsper D E B O F A R U L L , Los condes de Barcelona vindicados, I I (Barcelona 1856), 132; Jeroni P U J A D E S , Crò­nica universal del Principado de Cataluna, V I I I (Barcelona 1832), 53; i Antoni P L A D E V A L L , Et priorat de Sant Pere dels Arquells a la Segarra, Miscel·lània Història Catalana, Scriptorium Populeti, 3 (Poblet 1970), 59.

6. D e quasi divuit anys, amb aparicions esporàdiques el 1076, c o m a marmessor de R a m o n Berenguer I (LFM, I , 524, doc. 492), i en la consagració de Sant Salvador d ' A r r a o n a ( P L A D E V A L L , op. cit., 62), i el 1082 en u n a donació a l a canonja de B a r c e ­lona al costat de la seva muller E r m e n g a r d (Ibid.),

27

béns eclesiàstics. Guillem Bemat no sembla haver arribat als extrems dels seus néts i besnéts, però no va deixar de cometre alguna mali­feta, com ho testimonia un document del 26 d'octubre del 1062 pel qual Seniofré, anomenat Rull, es lliura amb els seus béns al monestir de Sant Cugat en esmena d'haver fet que Guillem Bernat d'Òdena tallés un peu a Ramon, vassall del dit monestir 7 .

Hem vist que el 1085 vivien diversos fills d'aquest primer dels Òdena, però els textos només ens donen el nom de dos d'ells, el ja esmentat Ramon Guillem, que apareix, ja adult, el 1067, i un Pere Guillem, documentat el 7 d'abril del 1086 al costat del germà i els pares, i el 1101 8. Trobem també Ramon Gui­llem el 20 de juliol del 1069, el 13 i el 19 de novembre del 1089, el 12 de, març del 1090 i en igual data de l'any següent9. Els docu­ments d'aquests dos anys darrers ens diuen que està a punt de rebre en comanda el castell de Cardona en nom, de Guillem comte de Cer­danya, el qual l'ha rebut al seu torn de Folc bisbe d'Urgell i senyor del castell esmentat. Pel text del jurament com a castellà de Car­dona, que no duu data, com s'esdevé amb molts documents d'aquesta mena, però que ha d'ésser del'1091, sabem que Ermengard, mare de Ramon Guillem, ja era morta. Després trobem encara Ramon Gui­llem d'Òdena el 10 de gener del 1097 i finalment ens apareix encara vivent el 4 d'octubre del 1131 1 0 . En aquesta darrera data el sabem casat amb Ermessèn en l'avinentesa que marit i muller s'avenen amb el monestir de Sant Cugat sobre abusos comesos pel d'Òdena en alous del cenobi. Entre els signants hi ha un Guillem Jofré d'Òdena que sembla haver estat un dels homes bons que havia gestionat l'a-vinença. No hem trobat elements de judici per a determinar el grau de parentiu que sens dubte hi havia entre Ramon Guillem i Guillem Jofré. Com pot veure's també aquest Ramon Guillem va participar de la tendència del seu llinatge a beneficiar-se indegudament dels béns eclesiàstics. Eh relació amb aquest Guillem Jofré cal posai

7. Cartulario de "Saní Cugat" del Vallès (ed. J . R i u s I S E R R A ) , I I (Barcelona 1946), 292, doc. 627.

8. LFM, I , docs. 152, 153 i 151 j a esmentats; P L A D E V A L L , op. cit., 59 i 61. 9. Ibidem, 185, doc . 174; 328, doc. 302; 403, doc. 385; 227, doc. 218; 229,

doc. 219; 231, doc. 221. 10. Sant Cugat, I I , 424, doc. 765; lbid., I I I (Barcelona 1947), 101 s, doc. 913.

28

sens dubte el Ramon Jofré d'Òdena que surt com a testimoni en un document del 13 de juliol del 1187, relacionat amb Santes Creus 1 1 . Guillem Jofré hauria estat probablement nét de l'hipotètic Bernat d'Òdena i fill d'un també hipotètic Jofré Bernat. Guillem Jofré i Ra­mon Jofré, vistos els cinquanta-sis anys que separen l'aparició de l'un de la de l'altre, més que germans han d'ésser pare i fill; tinguem present que ambdós són testímoniats dins el segle xn quan l'ús del nom del pare com a segon nom del fill ja no és una regla segura i cons­tant i hom té tendència a continuar usant el segon nom del pare com a segon nom del fill, en certa manera com a cognom, com s'esdevé amb els tres darrers Ramons Berenguers, comtes de Barcelona.

Sembla pertànyer a aquesta mateixa generació un Bernat d'Òde­na que apareix en un document de Santes Creus del dia 13 d'agost del 1173, i que és el primer que coneixem que relacioni un personatge d'aquesta família amb el cenobi del Gaià 1 3 . Probablement aquest Bernat seria nét del Guillem Bernat del segle x i i fill d'un dels fills d'aquest d'existència segura, però de nom inconegut.

Coneixem diversos fills del Ramon Guillem abans anomenat, en­cara que n'ignorem l'ordre de naixença. D'acord amb les dates d'a­parició en els documents i les de la mort hauríem de creure que el més gran fou una noia, Elicsèn, que després vindria Ramon, i final­ment una altra filla, anomenada Ermessèn com la seva mare.

Ignorem la data de la mort de Ramon Guillem, que devia tras­passar a una edat molt avançada, vers la meitat del segle xn.

Elicsèn d'Òdena va casar-se amb Arnau de Calluç. La trobem testimoniada, ja vídua, iSegons un document del 24 d'agost del 1181 relacionat amb Santes Creus 1 S . El seu germà Ramon en parla en el seu testament del 5 d'octubre del 11961 4 de manera que sembla vivent. El seu marit Arnau és testimoniat el 16 de novembre del 11781 5. Van tenir diversos fills dels quals parlarem després.

11. Eufemià F O R T I C O G U L , El llibre de Valldossera, IEC. Memòries de la Sec­ció Històrico-Arqueològioa, X X V I (Barcelona 1968), 95.

12. El "Llibre Blanch" de Santes Creus (ed. F . U D I N A I M A R T O R E L L ) (Barcelo­na 1947), 170, doc. 167.

13. Loc cit., 241, doc. 243.

14. Sant Cugat, I I I , 346, doc. 1215.

15. Ibid., 272, doc. 1119.

29

Ramon d'Òdena apareix en la documentació per nosaltres co-aeguda el 25 de febrer del 1186; el trobem també el 18 de març del mateix any, el 2 de desembre del 1187, el 30 de gener següent, el 16 de novembre del 1189, el 16 d'agost del 1190, el 20 de novem­bre del 1195 1 6 i finalment el 5 d'octubre de l'any següent, data, com hem dit, del seu testament que degué precedir de poc el seu traspàs. Per aquest document i els del 1188 sabem que estava ca­sat amb Berenguera, de la qual ignorem el llinatge, per bé que po­dria ésser una Sa-Guàrdia perquè el seu fill Guillem anomena "avoncle" a Guillem Sa-Guàrdia en el seu testament del 12261T. Berenguera hauria estat, doncs, germana de Guillem Sa-Guàrdia, el qual, per altra part, apareix com un dels marmessors de Ramon d'Òdena. Sabem d'aquest que era devot de Santes Creus puix que l i fa una deixa testamentària de cinquanta sous. Les seves preferèn­cies, amb tot, com sembla que es va esdevenir també amb els seus antecessors, són per a Sant Cugat, on vol ésser enterrat, i per a Montserrat, tan proper al castell pairal d'Òdena.

Quant a Ermessèn, que no coneixem més que pel que en diu el seu germà en el seu testament, potser va casar-se amb un Paga-ne! 1, pare d'una Berenguera de Paganell probablement muller el 1205 de Guillem de Montoliu. Ho conjecturem pel fet que una filla de Ramon en aquesta data parli de la dita Berenguera com a cosina seva i l i faci una deixa conjuntament amb l'esmentat Guillem 1 8 .

I passem ara a la generació isegüent. Com a immediats descen­dents del matrimoni Calluç-Òdena hi ha els germans Arnau, Bernat, Berenguer, Berenguera i Arnalda, esmentats per aquest mateix or­dre en el document del 24 d'agost del 1181, ja esmentat. Arnau devia ésser el primogènit entre els barons, però devia morir aviat

16. lhid., 304 s. doc. 1162, on signa c o m a testimoni l a seva germana Elicsèn; 306, doc . 1164; Llibre Blanch, 293, doc. 296; 296 ss, docs. 299-302;, 331, doc. 330; LFM, I 293, doc. 267; Sant Cugat, I I I , 399, doc. 1208.

17. A H N M . Perg. S C , núm. 495. Agraïm al nostre estimat amic F o r t i C o g u l que ens hagi donat a conèixer aquest document i ens n"hagi facilitat el text en foto-aòpia i en transcripció. E n l a frase que ací ens interessa d i u : "ítem deprecor Guüel-m u m de G u a r d i a , avunculum m e u m . . . "

18. Testament d'Elicsèn d'Alcarraç (Sant Cugat, I I I , 373 ss, doc. 1254): " D i m i -sit Berengarie de Paganello, consanguinee sue, et Gui le lmo de Monteolivo, omnem s u u m m o b i l e . . . "

30

i ésser substituït per Bernat, que trobem ja testimoniat el 29 d'a­gost del 11791 9 i que governava el castell de Calluç pel seu oncle Ramon el 1196 i havia de governar-lo, a la mort d'aquest, pel seu cosí germà Ramon I I . Probablement era filla d'aquest Bernat una Ermessèn de Calluç que sembla monja a Vallbona pel març del 12052 0. Trobem també Bernat en un document del 25 de febrer del 1186 2 1 .

Quant als fills de Ramon, ens plantegen un problema previ, perquè al costat dels que apareixen en el seu testament (1196): Guillem, Ramon i dues noies innominades, una de les quals ha d'és­ser monja, sabem que n'hi va haver almenys un altre que fou monjo de Sant Cugat i que duia el nom de Ramon de Pontons. Com que coetàniament, i en relació estreta amb els Òdena, trobem també un Guillem de Pontons i un Roderic potser també de Pontons, possible-blement cal pensar en una unió extramarrimonial de Ramon I d'Òde­na, que probablement fou prematrimonial perquè aquests Pontons semblen de major edat que els quatre fills que duran el cognom d'Òdena.

D'acord amb aquesta hipòtesi, els fills nascuts abans del matri­moni de Ramon i Berenguera, que apareixen ja casats, com hem vist, el 1188, serien Guillem de Pontons, testimoniat el 12 d'abril del 1182 en una donació a Sant Cugat i en diversos documents del 30 de gener del 1188 relacionats amb Santes Creus 2 2, i qui al seu torn seria pare d'un Arbert i potser d'un Bernat de Pontons que signen com a testimonis alguns d'aquests documents 2 3 . Un altre dels fills de Ramon I d'Òdena d'aquesta branca és l'esmentat Ramon de Pontons, dut per a monjo pel seu pare a Sant Cugat abans del 25 de febrer

19. Llibre Blanch, 224, doc. 226. 20. V e g . testament de R a m o n I d'Odena, referenciat a l a nostra n. 14: " ítem

dimito R a i m u n d o , filin meo, ipsum castrum de Cast luz , tali modo ut Bernardus de Cast luz , nepos meos, abeat per R a i m u n d u m , filium m e u m , c u m medietate omnium eximentorum ipsius c a s t r i . "

21. Sant Cugat, I I I , 305, doc. 1162. 22. lbid., 289, doc. 1141; Llibre Blanch, 296 ss, docs. 299-302, en dos dels quals

G u i l l e m actua so l entre els del seu cognom, en un altre, a l costat de Bernat de Pon­tons però precedint-lo, i en l 'altre, en n o m propi i dels seus, coses totes que fan creure que G u i l l e m és el major entre els seus germans.

23. lbid., 298 s, docs. 299 i 300.

31

del 1186 2 4 i potser també abans del 27 de febrer del 1181 que és la primera data en què el trobem testimoniat2 5; sembla aparèixer també l ' l i de maig del 1196 i sens dubte l l i d'octubre del 1204 en què el veiem exercint el càrrec de cambrer del dit monestir; i era ja mort el 23 de març del 12052 6. En fi, hi ha un Roderic que, per la forma d'ésser al·ludit) al costat de Ramon de Pontons en el document del 1181, sembla que duia el mateix cognom i llavors seria quasi segur que era germà seu 2 7 .

Per acabar amb la branca de1 Pontons diguem que potser van ésser fills de Bernat (i possiblement per tant néts de Guillem) un Folc de Pontons, marit de Bronda (segurament del llinatge de Cer­vera), hereus tots dos de Guillem de Cervera i pares de Ramon de Cervera, que apareix en documents del 21 de juliol i del 13 d'agost del 1225 relacionats amb el setge de Peníscola al qual concorre-gué 2 8 ; un fra Arbert de Pontons, monjo de Santes Creus testimo­niat almenys des del 26 de juliol i el 17 d'agost del 1226 2 9 ; un Ber­nat de Pontons al qual Jaume I concedeix guiatge el 17 de gener del 1260 durant la guerra contra el comte d'Urgell i el vescomte de Cardona 30': un Guillem de Pontons, mestre del Temple el 1262 3 1 ;

24. Sant Cugat, I I I , 304 s, doc. 1162, en el qual R a m o n I I d 'Odena diu que el seu pare v a fer una donació a l cenobi vallesà "propter hereditatem filli sui R a i m u n d i de Pontons, quem ibi i n m o n a c h u m obtulit " .

25. lbid., 284 s, doc. 1134, on és, esmentat R a m o n de Pontons c o m a conseller i home bo, junt amb altres sis, en una disputa que l 'abat G u i l l e m de Sant Cugat tenia amb Pere i G u i l l e m d'Estelella .

26. lbid., 342^ doc. 1212; 370, doc. 1250 ; 373 ss, doc. 1254, el j a esmentat tes­tament d'Elicsèn d'Alcarraç on aquesta disposa: " faceret semper diem obitus sui , et diem obitus filie sue Geralde , et diem obitus fratris sui R a i m u n d i de P o n t o n s . . . "

27. lb id . , 284, doc. 1134: " n e c n o n et R u d e r i c i atque R a i m u n d i de Pontons " . 28. J . M I R E T I S A N S , Itinerari de Jaume I el Conquistador (Barcelona 1918).

56 i 547, n. 1 que ve de l a pàg. anterior. E n el primer dels dos casos M I R E T transcriu " P o n t i v e s " sens dubte per error . V e g . també F . C A R R E R A S I C A N D I , Rebel·lió de la no­blesa catalana contra Jaume I en 1259, BRABLIB, X I I (1912), 503, n . 5.

29. F O R T , Regesta documental de sant Bernat Calvó com a abat de Santes Creus, Studia Monàstica, 11 (1969), 346, docs. 1 i 2; veg. el testament al·ludit de G u i l l e m I d'Òdena e l qual ordena que els seus marmessors actuïn " c u m consilio tamen venera-bilis abbatis Sanctarum C r u c u m [sant Bernat Calvó] et fratris A r b e r t i de Pontonis " i " t a m e n totum h o c fiat c u m consilio dompni abbatis de Sanetis C r u c i b u s et fratris Arbert i de Pontonis vel cuiuslibet discreti monachi eiusdem monasterii quem dictus abbas ad hoc constituere volueri t " .

30 C A R R E R A S I C A N D I , op. cit., 257 s, doc. X X X I I .

31. F e r r a n S O L D E V I L A , Pere el Gran, Priméra part: L'Infant, I , IEC. Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, X I (Barcelona 1950), 99.

32

un Ponç de Pontons que és oomanador del Temple a Granyena el 1272; i un Ramon de Pontons que apareix el 31 de març del 1274 com havent estat empresonat per Guillem Galceran de Cartellà32. Fills d'aquest Ramon, o de Bemat, van ésser potser una monja de Bonrepòs que trobem designada simplement pel cognom de Pon­tons el 13133 3, i un Dalmau de Pontons, doctor en lleis i vice-can-celler de Jaume I I , segons un document de] 27 de setembre del 13163 4.

Quant a l'altre grup de fills de Ramon I d'Òdena, probable­ment el nascut primer fou una noia, de nom Elicsèn, que surt com a muller de Guillem de Claramunt d'una manera expressa el 29 de desembre del 1187 3 5 , però d'un document del 25 de febrer de l'any anterior sembla desprendre's que ja aleshores era casada amb el dit noble 3 6 . Els trobem junts encara el 4 de gener del 1188 i el 27 d'abril del 1190, data del testament de Guillem, que devia mo­rir poc després37. El 15 de març del 1205 Elicsèn es troba casada en segones núpcies amb Guillem d'Alcarraç33, testimoniat des del juny del 11703 9. Aquest segon marit no va viure gaives dies després d'aquesta data perquè Elicsèn en el seu testament del 23 del ma­teix mes ja parla d'ell com a difunt. Ella mateixa va morir el 8 de maig del dit any 4 0 . Del primer matrimoni havia tingut una filla, de nomi Geralda, que va ésser presa per muller per Guillem ves-

32. M n t E T , Les cases de templers y hospitalers en Catalunya (Barcelona 1910), 517, i Itinerari, 498.

33. E . F O R T I C O G U L , El monestir de Santa Maria de Bonrepòs del Montsant (en premsa). Agraïm al S r . F o r t que ens hagi permès d'utilitzar aquest estudi seu encara inèdit.

34. lbid., doc. 43. 35. Sant Cugat, I I I , 313, doc. 1173. 36. lbid., 305, doc . 1162, en el qual l a signatura d'Elicsèn c o m a testimoni d'una

confirmació del seu germà R a m o n , precedeix immediatament l a de G u i l l e m de C l a ­ramunt.

37. lbid., 313 s, doc. 1174, i 314 s, doc. 1175; 319, doc. 1182. 38. lbid., 370 s, doc. 1251, en el qual , amb tot, G u i l l e m d'Alcaraç podria ésser

u n nebot homònim. 39. F O R T , El Llibre, 93, transcriu un document inclòs dins el Llibre de Valldos-

sera d e data 28 de juny del 1170, on G u i l l e m d'Alcarraç surt c o m a fill de G u e r a u de J o r b a i de S a u r i n a , muller d'aquest.

40. J a n 'hem referenciat el testament en les nostres notes 18 i 27.

Bernat d'Òdena (fi s. X-començament s. X I )

G u i l l e m Bernat (1054-1086) c. amb E r m e n g a r d (1054-t j a el 1091)

R a m o n Gui l lem I (1067-1131) c. amb Ermengard (1100-1102)

c. amb Etmessèn (1131)

Pere G u i l l e m (1086-1101)

R a m o n I (1186-1196) c. amb Berenguera Sa-Guàrdia (1188-1196)

G u i l l e m (1182-1188) R a m o n (1181-1204) de Pontons de Pontons

Roderic (1181) Elicsèn (1186-1205) (*) Gui l lem 1 (1196-t ja ab. 1232) de Pontons c . amb G u i l l e m de Claramunt (1160-1190) c . amb Elicsèn (1226)

R a m o n I I (1186-1235) c. amb Blanca (1235)

filla Berenguera (1196) monja a Vallbona (1215)

Arbsrt (1188) Bernat (1188) Geralda (1185 - t ja el 1205) c. amb Guil lem de C a r d o n a

R a m o n G u i l l e m I I (1226-1261) filla (1257) c. amb Sança ( t j a a l 1261)

c. amb Elicsèn (1261)

Guil lem 11 (1229-1278) R a m o n I I I (1239-1263) Elicsèn (1205) filla Ermessèn (1205)

F o l c (1225) Arbert (1226) Bernat (1260) Gui l lem (1262) Ponç (1272) R a m o n (1274) R a m o n F o l c I I I Sibília (1205) Geralda (1205)

c. amb Bronda de C e r v e r a

R a m o n de C e r v e r a «. amb Berenguera de Pinós

(1205)

Pontons (1313) D a l m a u (1316) monja a Bonrepòs

Elicsèn (1181-1196) c. amb A r n a u de Calluç (1178 - t ja el 1181)

Ermessèn (1196) Bernat (1173) c. amb A'. de Paganell

Arnau (1181) Bernat (1179-1196) Berenguer (1181) Berenguera (118) A r n a l d a (1181) Berenguera (1205) c. amb Guillem de Montoliu

Eunessèn monja de Vallbona (1205)

lo fre Bernat (mitjan s.

Gui l lem Jofré (1131)

l lamon Jofré (1187)

(*) C a s a d a en segones núpcies (1205) amb Guil lem d'Alcarraç (1174-1205)

33

comte de Cardona4 1. Els trobem casats el 15 de març del 1185 i segueixen junts el 29 de març del 1187, però Geralda ja era morta el 15 de març del 1205 4 2 . Ramon Folc I I I de Cardona va ésser fill d'aquest matrimoni i probablement també dues filles, de nom Si-büia i Geralda, que Elicsèn anomena "nétes" en el seu testament4S. Un altre fill del primer matrimoni d'Elicsèn degué ésser el Guillem de Claramunt que trobem testimoniat des del 19 de juny del 1217 fins el 8 d'agost del 1229 4 4 , i que sabem que va morir a Mallorca de la pesta vers la fi de gener o començament de febrer del 1230 *6. Aquesta daina sembla haver estat una dona prudent i equilibrada, a dissemblança de molts del seu llinatge que ens apareixen tan so­vint violents i arrauxats. Va sentir gran amistat i veneració per la dissortada reina Maria de Montpeller, de la qual fa grans elogis en el seu repetit testament i entre altres coses hi diu referint-sTú: sicut in ipsa post Dewn habébat fiduciam. Disposava d'una fortuna important si hem de judicar pel contingut d'aquell testament en el qual, entre moltes d'altres, va consignar una deixa de cinquanta sous per a Santes Creus. Les seves preferències són, però, per a Sant Cugat, on disposa que sigui enterrat el seu cos.

Quant a l'altra filla de Ramon I , la destinada al claustre segons el testament patern del 1196, podem conjecturar raonablement que és una Berenguera d'Òdena que trobem monja a Vallbona el 12

4 1 . Josep B A L L A R Ó I C A S A S i J o a n S E R R A I V I L A R Ó , Historia de Cardona (Barce ­lona 1 9 0 6 ) , 5 5 , i Bernat Josep L L O B E T , Declaración del àrbol de la genealogia y des­cendència de los vizcondés, condes y duques de Cardona (Barcelona 1 6 6 5 ) , f. 3 3 r°, l 'anomenen G e r a l d a de J orb a , però és segur que era filla d'Elicsèn d 'Odena, l a qual en el seu testament diu , entre 1 altres coses: " D i m i s i t domno suo G u i l l e l m d de C a r d o n a •M. solidos quos ei debebat pro filia sua G e r a l d a de C a r d o n a , et ipsa : dimisit e i in suo testamento" . >

4 2 . B A L L A R Ó , toc. cit.; Sant Cugat, I I I , 3 1 1 , doc. 1 1 7 1 ; 3 7 4 s, doc. 1 2 5 4 .

4 3 . J a referenciat en les nostres notes 1 8 , 2 7 , 4 0 , 4 1 i 4 2 . H i assenyala c o m a hereva d 'una part dels seus béns, en deficiència de R a m o n F o l c , "Sebf l ia nepta s u a " i, a falta d'aquesta, " G e r a l d e , nepte sue'\

4 4 . Itinerari, 2 1 i 8 0 . Pot haver estat fill d 'un anterior matrimoni del G u i l l e m de Claramunt , primer marit d'Elicsèn d'Odena, i és probable que fos així.

4 5 . Libte dels feytst o crònica de Jaume I , cap. 9 2 , el dóna c o m a mort tres o quatre setmanes abans que el comte d'Empúries de qui sabem que v a morir e l 2 3 de febrer.

34

d'octubre del 1215 4 6 . Fixem-nos que duu el mateix nom de la que suposem ésser la seva mare.

Segons l'al·ludit testament de Ramon I l'hereu principal és el seu fill Guillem. Diguem-ne ara només que després apareix a partir del 1210, i que fou de tots els membres del seu llinatge el que més afecció va mostrar vers el monestir de Santes Creus, l'abat del qual, Bernat Calvó, designa com a conseller dels seus marmessors 4 T . Dins l'estudi a què ens hem referit al començament donarem tota la in­formació que hem pogut recollir en relació amb ell. Ja era mort des de feia algun temps el 3 de setembre del 1232.

Ramon I I d'Òdena, que apareix també, com ja hem dit, en el testament del seu pare del 1196, i potser ja el 25 de febrer del 1186 (si el document dfaquesta data, ja referenciat, ha d'ésser atribuït a ell i no al seu pare), sembla ésser després veguer reial a Manresa. Va tenir disputes amb l'abat de, Sant Benet de Bages i el 21 de maig del 1223 l'invita a una entrevista a Calluç o a Súria sota amenaces poc dissimulades 4 S .

Per la tardor del 1232 el prior de Bages, Ramon, i la seva co­munitat es queixen a l'arquebisbe de Tarragona, Espàreg, de les malifetes de Ramon d'Òdena. Espàreg dóna ordre d'actuar en l'afer, però a la seva mort, al començament de l'any següent, la qüestió segueix en peu; per fi, el 18 de juliol del 1235 Ramon d'Òde­na i la seva muller Blanca, com a veguers, s'avenen amb labat de Bages i l i donen la pertinent satisfacció 4 9 .

En relació amb la generació que segueix hem d'afegir ara que l'únic fill de Guillem d'Òdena que aquest esmenta en el seu testa­ment del 17 d'agost del 1226 és Ramon Guillem I I , relacionat també

4 6 . Sant Cugat I I I , 3 4 6 , doc. 1 2 1 5 , que és el testament de R a m o n I , on aquest d i u : " E t dimito u n a m ex filiabus meis r e l i g i o n i . . . " ; F O R T , El monestir, doc . 1 8 .

4 7 . J o a q u i m M I R E T I S A N S , Itinerario de Pedró l de Cataluna, I I en Aragón, BRABLB, I I I ( 1 9 0 5 - 1 9 0 6 ) , 5 1 5 , i l a nostra nota 2 9 .

4 8 . D e v e m , el coneixement d'aquest document ( A r x i u de Montserrat , perg. B a ­ges) a l nostre estimat a m i c A n s c a r i M a n u e l Mundó. R a m o n I I h i d iu , adreçant-se a l 'abat : " E t , modb iterum rogo vobis et amoneo ut faciatis m i h i directum de TOS et de hominibus vestris; et i n posse de vobis medipso accipiam. E t s i h o c facere vultis, fiatis a d me a d Castro luci vel a d Sorisa die lunis v e l martis pr imo veniens. E t facito mihi scire i n qualem l o c u m amplius voluerítis, et ego ero ibi . S i autem n o n feceiit is , non ero vestrum tengud de m a h i m quod vobis f a c i a m . "

4 9 . A . R . B . , perg. Bages 6 7 3 , indicat també pel S r . Mundó.

35

d'alguna manera amb Santes Creus. Ens hi referirem minuciosa­ment en l'estudi que hem anunciat. Un document del 24 d'octubre del 1257 ens parla d'una filla de Guillem d'Òdena, llavors difunt, segons diu, sense expressar-ne el nom; en parlarem més avall 5 0 .

Quant als fills de Ramon I I , creiem que foren dos, Guillem i Ramon, i sabem que va tenir també dues filles. El primer signa com a testimoni una donació a Santes Creus del 26 de maig del 1229, i de­fineix al rei, el 28 de desembre del 1241 tot el dret i domini que l i cor­respon a la vila d'Igualada. El 10 d'abril del 1260 Jaume I fa una re­clamació contra ell per haver-li fet actes de guerra abans que es deseixís d'ell. El 6 de febrer del 1263 el dit rei perdona, a ell, al seu germà Ramon i a d'altres, els danys que l i havien inferit en aquella guerra en què l'havien acuindat o desafiat pel noble Ramon de Cardona. En fi, per l'octubre del 1278 intentava de reivindicar el castell d'Òdena51. És aquella, sense dubte, la revolta de gran part de la noblesa contra Jaume I de la darreria del 1259 i els primers mesos de l'any següent. Ramon I I I d'Òdena ens apareix per primer cop testimoniant una donació del seu cosí Ramon Guillem I I a Mont­serrat el 22 de) març del 12395 2.

Coneixem l'existència de les dues noies, filles de Ramon I I , pel testament de la seva tia Elicsèn del 1205. Potseï una d'elles es deia també Elicsèn i aquella n'hauria estat padrina, perquè en el dit tes­tament parla d'una neboda d'aquest nom i l'afavoreix condicional-ment d'una manera especial; altrament, no sembla que puguem col·lo­car aquesta neboda en un altre lloc més plausible dins el frondós ar­bre genealògic dels Òdena. L'altra potser és l'Ermessèn d'Òdena que trobem monja hospitalera a Cervera el 1245 5 3 .

Per acabar ens aturarem una mica a examinar el cas de la filla de Guillem d'Òdena a què abans ens hem referit. Comencem per dir

50. Itinerari de Jaume 1, 263.

51. F O R T , Regesta, 47, doc. 58; Itinerari, 147 (encara que M I R E T , creiem que erradament, ho atribueix al 1240 en comptes del 1241); C A R R E R A S I C A N D I , op. cit., 511 i 534, docs. L i L I ; Itinerari de Jaume 1, 333; A . R . B . , reg. 41, f. 8v.

52. Benet R I B A S , Anales de Montserrat, manuscrit , conservat al monestir, q. 14, f. 5 V, indicat pel S r . Mundó.

53. E n el dit testament, j a referenciat repetidament en el curs d'aquest estudi, és disposat; " D i m i s i t ad filias de R a i m u n d o de Otena, nepotas suas, . M . solidos inter amb a s " , i " s i R a i m u n d u s [Fo lc de C a r d o n a ] nollet habere, haberet El icsendis , nepota s u a . . . " M I R E T , Les cases, 213 ss.

36

que el testament d'aquest del 17 d'agost del 1226 no hi fa la més petita al·lusió. Com que aquest testament va precedir de poc la seva sortida del país i la seva mort sense haver-hi retornat, sembla que hem de pensar en una filla pòstuma o nascuda fora de matrimoni. Si fou pòstuma, però legítima, cal creure que, en dictar el seu tes­tament, Guillem desconeixia l'embaràs de la seva muller, perquè hom acostumava a fer referència en els testaments al fill que hom esperava5i. No havent-ho fet, hauríem de suposar que llavors la gestació estava en els seus inicis i que la naixença de la pòstuma no va produir-se per tant fins el 1227. Cal dir que el document del 24 d'octubre del 1257, o sigui de trenta anys més tard, fa referència a un rapte d'aquesta filla de Guillem d'Òdetia i al perdó que el rei concedeix a Berenguer de Manresa, habitant de Cervera, de tota pena per raó del dit rapte que hauria perpetrat en profit de Guillem d'Aguiló, a qui havia lliurat la raptada. Un rapte d'una dona que, com a mínim havia de tenir trenta anys, resulta estrany, àdhuc dins els mals costums del temps, si era dut a terme pels motius que acostumaven a donar lloc als raptes; si era per raons d'interessos, en canvi, el rapte podia produir-se evidentment a qualsevol edat. La cosa resulta més greu i sorprenent perquè Guillem d'Aguiló havia estat designat marmessor pel pare de la raptada en el seu repetit testament. Cal pensar que la liquidació de responsabilitats de Berenguer de Manresa per la malif eta va produir-se bastant des­prés de perpetrada aquesta. Vistos els temps i llocs en què apareix testimoniat Guillem d'Aguiló, caldrà pensar que el rapte va esdeve-nir-se vers la meitat del 1253 perquè després del 18 d'agost d'aquest any Guillem d'Aguiló desapareix per sempre del seguici reial, tot i continuar vivint encara durant molts anys. Anteriorment, sembla haver residit al regne de València des dels temps de la conquesta (juliol del 1237) fins a l'abril del 1252, amb una sola interrupció tes­timoniada de març a setembre del 1251 5 5 . En el moment del rapte l'antic heroi de la batalla del Puig devia tenir cinquanta anys ben complerts, i la raptada un mínim de vint-i-sis anys.

54. Així ho fan , per exemple, G u i l l e m de M o n t c a d a vescomte de B e a r n , R a m o n A l a m a n y i , condicionalment, G u e r a u de Cervelló, en fer testament quan estan a punt de sortir vers l a conquesta de M a l l o r c a pel juny i agost del 1229.

55. Itinerari de Jaume 1, 128 a 199; després el sabem a Barce lona i a L l e i d a

3 7

Per a la interpretació de l'arbre genealògic adjunt cal tenir en compte els aclariments següents:

l e r . Els mots en lletra cursiva es refereixen a personatges, cir­cumstàncies o relacions de caràcter hipotètic.

2°n. Les dates indicades al costat del nom dels personatges són les extremes en què els hem trobat documentats.

3 e r. Les ratlles de punts són indicatives de filiacions proba­bles, però no segures.

4 r t. L'hipotètic Bernat d'Òdena de la fi del segle x i comen­çament de l 'x i podria haver pertangut a un altre llinatge (possible­ment al de Claramunt) i haver estat, en adoptar el cognom d'Òdena (o en fer-lo adoptar a alguns dels seus descendents), el veritable fundador de la nova casa.

5. è . No sabem on col·locar un Guillem Ramon d'Òdena casat amb Ermengard els quals, segons Pujades, van fer una donació al 1102 5 6

Sembla que hi ha d'haver error en aquesta informació perquè no hem trobat altre rastre d'aquest Guillem Ramon. Probablement es tracta de Guillem Ramon casat, com sabem, amb una Ermengard, però aquesta era ja morta el 1091. Si es tractés del seu fill Ramon Guillem I , hi ha la dificultat que la seva muller es deia Ermessèn. Malgrat tot, podria haver tingut una primera muller de nom Er­mengard abans d'Ermessèn. Això lligaria amb un esment del 1100 que ens presenta un Ramon Guillem d'Òdena casat amb una Er­mengard 6 7.

6. è Un Ramon Guillem d'Òdena apareix el 1138 casat amb una Sança58. Sembla difícil que pugui tractar-se de Ramon Gui­llem I ni de Ramon I . H i hauria hagut un altre Ramon Guillem entre ambdós? O Ramon I , que sabem que algun cop era anomenat Ra­mon Guillem, hauria estat casat primer amb Sança i després amb Be-

(Ibid., 212 a 217), u n altre cop a València (lbid., 219 a 221) i novament a Barcelona i a L l e i d a (lbid. 223, 225 i 231).

56. Óp. cit., V I , 413. 57. P L A D E V A L L , op. cit., 59.

58. lbid., 63.

38

renguera? Seria Sança la mare dels Pontons i Berenguera la dels Òdena?

7. * En el cas d'Elicsèn, filla de Ramon I , hem cregut que el seu primer matrimoni fou amb Guillem de Claramunt i el segon amb Guillem d'Alcarraç, no solament perquè aquell desapareix de la documentació bastant abans que aquest, sinó perquè Elicsèn se'ns presenta autoanomenant-se "d'Alcarraç" en el darrer dels documents que ens la mostren vivent el 15 de març del 1205, i anomenada tam­bé amb el mateix cognom en la publicació sagramental del seu tes­tament datada l ' l i de juny del mateix any; i sembla més lògic que conservés el cognom del segon marit que no pas el del primer després d'haver contret noves núpcies. Els fills, si les coses són com hem suposat, ho haurien estat del matrimoni amb Guillem de Claramunt i no del contret amb Guillem d'Alcarraç, contra el que semblen implicar els genealogistes de la casa de Cardona. Guillem de Cla­ramunt, abans del seu matrimoni amb Elicsèn d'Odena, hauria es­ta casat amb una altra dama i n'hauria tingut almenys tres filles: Saurina, casada amb Ramon Sa-Guàrdia, Ermessèn i Alda 5 9 .

8. * Sembla que en algunes avinenteses Ramon I és anomenat també Ramon Guillem. Concretament ho és pels seus fills Ramon I I , en el document del 25 de febrer del 1186„ i Elicsèn, en el seu testa­ment del 1205. En ambdós casos, ja referenciats, la denominació de Ramon Guillem es produeix en fer al·lusió al seu fill Ramon de Pon­tons, monjo de Sant Cugat. Això podria fer creure que aquest mon­jo i els seus suposats germans amb cognom de Pontons serien fills de Ramon Guillem I i no de Ramon I , però aquesta hipòtesi (que hem considerat detingudament) ens obligava a suposar que aquell hauria tingut dues filles amb el mateix nom: Elicsèn, casada amb Arnau de Calluç, i Elicsèn, casada succesivament amb Guillem de Claramunt i amb Guillem d'Alcarraç, o bé que les dues Elicsens serien una sola persona que hauria contret tres matrimonis succes­sius, cosa ja poc corrent, i que en el seu testament, molt minuciós i meditat, no hauria recordat més que els dos darrers, cosa que no sembla admissible. Per altre cantó resulta quasi impossible que Ra­mon Guillem I , que ja apareix adult el 1067 i que no trobem vivent

59. Sant Cugat, I I I , 376 ss, doc. 1255.

39

després del 1131, tingués una filla que no morís fins el 1205 en un temps que el promedi de vida era molt més curt que entre nosal­tres i especialment quan es tractava de dones maridades i mares de família.

Davant tals dificultats, ens ha semblat que la menor distorsió era de considerar simplement que Ramon I era anomenat també algun cop, i especialment en el pla familiar, Ramon Guillem, se­guint la tendència que apareix vers la fi de segle x i de continuar usant el segon nom del pare com a segon nom del fill, tal com hem dit més amunt en parlar de Guillem Jofré i Ramon Jofré d'Òdena. Fet això, tota la resta sembla encaixar, a reserva que noves aporta­cions documentals obliguin a rectificar el nostre arbre genealògic.

9.è La documentació ens presenta altres persones que duen el cognom d'Òdena i que no hem esmentat en el nostre estudi, tant perquè no hi hem trobat cap indici que ens permeti de relacionar-los amb els Òdena que hem tingut en compte, com perquè pot trac­tar-se perfectament (i àdhuc probablement) de gent anomenada d'Òdena només perquè eren originaris del poble d'aquest nom. En­tre aquests hem d'esmentar els que segueixen:

Un Bernat d'Òdena que apareix en un testament del 27 d'a­gost del 1192 (i que per tant podria ésser el mateix Bernat d'Òdena del 1173 de qui ja hem parlat) í hi és anomenat germà per Arsèn vídua de Ponç panisser. Arsèn seria també d'Òdena? Potser ho creuríem si no fos que en el mateix document Arsèn, que és la tes-tadora, anomena també germans Bernat Sa-Grassa, Bernat de Moo-la, Bemat d'Alcantomt (d'Alentom?), Bernat de Vemet i Bernat de Narbona. tots de llinatge diferent i tots duent el mateix nom de fonts, la qual cosa ens indueix a pensar més aviat en una fraternitat espi­ritual, potser d'inspiració cistercenca 6 0 .

Un altre Bernat d'Òdena, ciutadà de Barcelona que vivia prop de la capella de Marcuç, al qual Jaume I es refereix en sengles do­cuments del 15 de setembre i del 27 de desembre del 1257 relatius a una autorització donada al dit Bernat i a altres tres ciutadans per a constnrir voltes entre llurs cases i unes de veïnes 6 1 .

60. Llibre Blanch, 360 s, doc. 361. 61 . Itinerari de Jaume I, 262 i 267.

40

En fi, una Anglesa d'Òdena, mare d'uns fills adulterins de nom Eixemèn i Nicolaua, que són autoritzats a heretar els béns paterns i materns, malgrat el que disposa el fur de València, segons llicèn­cia reial del 28 de desembre del 1260 6 2 . Es tractaria de la filla de Guillem I d'Òdena raptada per ordre de Guillem d'Aguiló en temp^ anteriors a octubre del 1257?

MIQUEL COLL I ALENTORN

Institut d'Estudis Catalans. Barcelona.

62. lbid., 309

L'AFER DELS ESCAPULARIS

LES NOTÍCIES FINESTBESIANES

Els monjos cistercencs de Santes Creus havien portat, des del seu establiment a la nostra terra, els hàbits regulars blancs amb l'es-capulari del mateix color. Aquesta pràctica no era exclusiva del nostre monestir, ans la creiem general de tots els monestirs de l'or­de establerts als reialmes de la Corona d'Aragó; concretament aquesta pràctica consta dels monestirs de Santes Creus i de Poblet, a Catalunya; dels de Valldigna i de Benifassà, al reialme de Valèn­cia; i dels de santa Fe i de Piedra, al d'Aragó. Mentrestant l'uni­versal orde cistercenc havia anat generalitzant l'ús d'escapulari ne­gre al damunt de l'hàbit blanc, de tal manera que a la primera mei­tat del segle xv l'ús que als estats de la confederació catalano-ara-gonesa es feia de l'escapulari blanc constituïa una veritable excep­ció que va arribar a no ésser ben vista i que va motivar diverses incidències originades pel seu intent d'unificar l'hàbit i el color ne­gre de l'escapulari, i la resistència dels nostres monestirs a modificar la pràctica de l'escapulari blanc, oonsueta de sempre. L'adopció de l'escapulari negre els devia semblar una renúncia molt penosa pot­ser la pèrdua d'un privilegi, d'una distinció que precisament els nostres monestirs van demostrar que tenien en molta estima.

L'afer fou sorollós. Pel que va afectar el monestir català de Po­blet, ja en va deixar una notícia bastant detallada lTiistoriador Fi ­nestres x. Cal que ací, tan abreujadament com escaigui, aportem les notícies finestresianes a l'afer del color dels escapularis; si més

1. Jaime F I N E S T R E S Y D E M O N S A L V O : Historia de Poblet. 111 (Barcelona, 1 9 4 8 ) pp. 2 7 7 - 2 7 8 .

42

no per tal d'engalzar-les amb les altres notícies que ací divulguem, alguna d'elles ja coneguda; però d'altres absolutament inèdites.

El Capítol General de l'orde del Císter celebrat l'any 1434 —diu Finestres— havia manat als abats dels monestirs de la Gran Selva del Llenguadoc i de Fontfroide, que eren les cases mares dels nos­tres monestirs de Santes Creus i de Poblet que, en virtut d'aquesta filiació que els donava una certa autoritat, constrenyessin les cases filials que deixessin els escapularis blancs que usaven des dels temps de la fundació de les llurs abadies, i que els substituïssin pels esca­pularis de color negre per tal de conformar-se així amb els altres monestirs de l'orde cistercenc que ja els hi duien comunament. El voler del Capítol General, però, no es concretava a la modificació de l'escapulari als sols monestirs de Santes Creus i de Poblet, sinó que s'estenia a tots els altres de la confederació. Però d'aquest acord del Capítol General no se'n va parlar més. L'abat de Poblet, pel que sembla a Finestres, no va rebre del de Fontfroide, del qual era filial, cap mena d'indicació en aquest sentit. L'acord del Capítol General de l'any 1434, doncs, de fet no va arribar a Poblet, com no devia arri­bar tampoc a Santes Creus ni a cap d'altre monestir de la confederació.

El Capítol General de l'orde cistercenc de nou anys més tard, és a dir, de l'any 1443, es va tomar a ocupar de la qüestió dels escapu­laris, i fou informat com els monestirs de la Corona d'Axagó continua­ven portant-los de color blanc. I , —diu Finestres— que va diputar els mateixos abats de la Gran Selva i de Fontfroide que, amb la plenària autoritat de tot l'orde constrenyessin que els nostres monestirs els can­viessin per escapularis de color negre. Però —diu Finestres— no sem­bla que l'abat de Poblet fos intimat al canvi, perquè els monjos d'a­quell monestir van continuar usant els escapularis blancs. Tres anys més tard —1446— segueix dient Finestres—, va venir a Poblet 1 abat Joan de Císter, que així mateix era l'abat General de tot l'orde, del qual havia estat nomenat reformador tant pel Capítol General, com

* pel mateix Papa Eugeni IV; i trobant-se al monestir va dictar diverses reformes que no fan al nostre cas, i , entre elles, va obligar l'abat i la comunitat pobletana que es despullessin dels escapularis blancs i els substituïssin pels de color negre. Però els monjos de Poblet van esti­mar que aquesta novetat de canvi d'escapulari, més que reforma sig­nificava relaxació, i van acudir a la reina Maria per tal que els empa­rés contrai aquella imposició de l'abat General.

43

Els reis n'informaren el Papa, i aquest amb data de 6 d'agost d'a­quell mateix any 1446 va contestar als reis de Catalunya acompanyant la seva contesta amb una còpia del Breu que sobre el cas enviava a l'abat General de l'orde cistercenc, i que substancialment l i manava que revoqués les censures fulminades contra l'abat de Poblet i l'en ab­solgués^ i que autoritzés que la comunitat seguís en l'ús de l'escapulari blanc. Una altra còpia del mateix breu papal fou enviada directa­ment des de la cúria romana a l'abat de Poblet, amb la qual el papa deia a aquest abat com confiava que l'abat General del Císter obeiria el breu; però per si per algun motiu es retrassava l'absolució del su­perior regular, mentrestant el papa ja l'absolia ad cauteL·m·

ELS ACORDS DELS CAPÍTOLS GENERALS DE L'ORDE

Tal com ja insinua Finestres el Capítol General de l'orde cister­cenc es va ocupar, que sapiguem, almenys dues vegades de l'afer dels escapularis. Canivez2 ens informa circumstancialment com, re­unit al Císter el dia 27 de maig de 1443, el Capítol va dictar una disposició basada en el fet que havia obtingut amplíssima informa­ció de com els monestirs de Santes Creus, de Poblet, de Valldigna, de santa Fe, de Piedra, i d'altres diversos dels estats del rei d'Ara­gó, tant els abats com els monjos i conversos, contradint els estatuts i el costum de l'orde cisteroenc, usaven els escapularis de color blanc. I el Capítol General va resoldre de preceptuar i manar als abats, als monjos i als conversos dels esmentats monestirs, sota la pena dexoomunió ïate seniencie que per tot el dia de la festa de Totssants prop vinent, Uevats tots els escapularis blancs, havien d'ésser substituïts per altres de color negre. En virtut d'aquest acord capitular es decretava ara ja per llavors que s'havia de considerar excomunicada tota persona i cadascuna d'elles pertanyent a l'orde que sobre aquella disposició d'alguna manera, o personalment o per mitjà d'una tercera persona directament o indirecta hi fessin oposició i n'impedissin el compliment. Igualment el Capítol Gene­ral manava als abats dels monestirs de la Gran Selva, casa mare

2. Josephus M a r i a C A N I V E Z : Statuta Capitulorum generalium or dinis Cister-ciensis ab anno 1116 ad annum 1786 (Lovaina , 1933-1941), I V , pp . 544 i 545.

44

del monestir de Sanes Creus, i de Fontfroide, casa mare del de Po­blet, a cadascú d'ells solidàriament que comuniquessin la present definició o acord del Capítol General als abats esmentats, que els n'expliquessin l'abast i que els contrenyessin fortament amb la ple­nària potestat de tot l'orde a la seva observància.

El mateix Capítol General, per resolució presa aquell maeix dia 27 de maig de 1443, va disposar que per l'abat del monestir de Fontfroide fossin citats a comparèixer al primer Capítol General els dits abats dels monestirs de Poblet i de Santes Creus, i també el de Valldigna, per tal que responguessin a totes i a cadascuna de les objeccions que ells formulaven per boca del promotor de les causes de l'esmentat Capítol General8.

A part de la gestió encomanada als repetits abats de la Gran Selva i de Fontfroide, que probablement tampoc aquesta vegada no van complimentar, com no havien complimentat la disposició ca­pitular de l'any 1434 retreta per Finestres, les superiors autoritats de l'orde van enviar als estats de la Corona d'Aragó i als dels reg­nes de Castella, als de Portugal, i als de Navarra, un especial Visi­tador i Reformador en la persona de fra Joan de Blasay, abat de Morimond. No hem trobat notícies de la visita que aquest perso­natge indubtablement devia verificar tant a Poblet com a Santes Creus, com a d'altres monestirs de l'orde, almenys els principals, tota vegada que tenia poder i mandat exprés per a tots els de l'or­de, i d'ambdós sexes, és a dir, els monestirs masculins, i també els femenins. Però tenim diverses referències de la visita practicada a l'orde de Montesa, depenent de Santes Creus, i que llavors encara mantenia en tota la indiscutible vigència el priorat que hi exercia un monjo daquell monestir. Precisament per tal de practicar aque­lla visita a Montesa d'acord amb les disposicions canòniques que la regulaven, calia la presència de l'abat de Santes Creus, el qual con­vocat a ella, no hi va poder acudir i en lloc d'ell ho va fer el del monestir de Valldigna, tal com subsidiàriament estava disposat. La visita de l'abat de Morimond a Montesa es va iniciar el dia 17 d'a­bril de 1444 4 .

3 . C A N I V E Z , I V , p. 5 3 7 .

4 . Hipólito de S A M P E R : Montesa ilustrada (Valencià, 1 6 9 9 ) I , pp . 3 5 0 i 4 8 .

45

A mitjans del següent mes de maig d'aquell mateix any 1444 l'abat Visitador i Reformador ja havia tornat al monesir de Císter, on va informar àmpliament el Capítol General reunit allí dels re­sultats de la visita diputada i efectuada. Pel que concerneix la qües­tió del color dels escapularis l'informe no podia desplaure més del que en realitat va desagradar als abats capitulars. L'abat de Mo­rimond es va queixar adoloridament de les diverses i múltiples des­obediències, rebel·lions i traves que es va trobar en l'exercici de la seva visita, i el Capítol General declara i denuncia excomunicat l'abat de Santes Creus nominalment, i diversos altres abats que no detalla, però pertanyents a l'orde, per haver desatès les coses ma­nades. En virtut d'aquesta excomunió capitular, doncs, calia que els abats afectats fossin considerats realment i de fet excomunicats, i inhabilitats a qualsevol graus de l'orde, als càrrecs i a les honors, així com a tota mena de promocions i beneficis, i contra els quals fins i tot era possible d'arribar a la sentència de deposició de I V badia 5 .

Probablement que ni a Poblet, ni a Santes Creus, ni als altres monestirs afectats, no es devia fer gaire cas de les censures i penes del Capítol General. I , tal com diu Finestres, l'abat General va ve­nir a practicar una visita als monestirs catalans i a constrènyer llurs abats que canviessin els escapularis de l'hàbit que portaven els mon­jos i els conversos de color blanc pels de color negre, tal com havia disposat el Capítol General i s'intentava vanament de fer complir.

LA INTERVENCIÓ REIAL

El viatge de l'abat General a Catalunya es devia realitzar als primers mesos de l'any 1446. Malgrat ell els abats dels monestirs efoctats pel canvi de color de l'escapulari en la visita practicada no es van conformar a acceptar la imposició de la màxima auto­ritat de l'orde, i van resoldre de portar la qüestió a la consideració de la cúria papal de Roma. I es van valer de la inflència de la casa reial d'Aragó per a decantar el parer del Papa.

5 . C A N I V E Z : I V , pp . 5 5 3 i 5 5 4 .

46

Els abats catalano-aragonesos van resoldre d'enviar un propi a Roma a presentar al papa les raons de la seva resistència al canvi de color de l'iescapulari i la petició que fos revocada per la suprema autoritat de l'Església l'ordenació capitular cistercenca que els hi volia obligar. Aquest emissari se'n va anar devers Roma molt ben recomanat. Ho sabem per quatre curiosos documents que transcri­vim a l'apèndix, tots quatre datats a València el dia 13 d'abril de 1446.

El primer d'aquests documents fou el que la reina Maria, es­posa i lloctinent del rei Alfons el Magnànim va adreçar directament al papa. En aquest document reial es feia memòria de com aquells monestirs a favor dels quals s'intercedia havien estat fundats pels reis predecessors seus. Per això els problemes que els afectaven no podien ésser-li indiferents, i calia que intercedís a llur favor. Fa un elogi prou encomiàstic de la vida regular dels abats i dels monjos d'aquells monestirs, entre els quals esmenta nominalment els de Santes Creus, de Poblet, de Piedra, de Benifassà i de santa Fe. I es­tén l'encomi a l'esplendor del oulte que s'hi practica, de l'erudició dels seus monjos i de l'exemplar devoció que respiren. Per això els abats desitgen obtenir alguna gràcia de la santedat papal, signifi-cadament la conservació de l'hàbit acostumat portat pels monjos des de la fundació dels esmentats monestirs i d'altres que el porta­dor del document informarà degudament. La reina suplica al papa amb la major afecció que pot que vulgui escoltar els precs dels abats i monjos dels esmentats monestirs i atendre'ls favorablement, donant tota la fe que calgui a totes les coses que el portador de la present faci avinent a la seva santedat. De la qual mercè la reina en fa gràcies per l'endavant al papa com l'assenyalat favor que, fet als abats i monjos recurrents, serà estimat com atorgat a la prò­pia reial persona (Apèndix, núm. 1).

El segon document és escrit igualment per la reina Maria i adreçat al seu espòs, el rei Magnànim, resident llavors al regne de Nàpols. En ell l i comunica com els abats dels monestirs de Santes Creus, de Poblet, de Piedra, de Benifassà i de santa Fe trameten a Roma el portador de la present carta, perquè l'abat General de l'orde cistercenc, que els ha passat la visita regular, pretén d'inno­var i mudar els hàbits que en aquells monestirs s'és acostumat de portai? des que estan fundats. L'objecte primordial de l'ambaixador

47

dels abats a la santa Seu és la confirmació de l'hàbit consuet. Per això ans d'acudir a la cúria pontifical l'esmentat ambaixador anirà a informar-ne el rei, i demanar-li lletres de recomanació favorables al propòsit esmentat. La reina recorda al seu espòs com hi està obli­gat per causa que aquells monestirs són fundació dels seus predeces­sors al tron, que aiximateix els van dotar. I per la lloable vida que s'hi practica l i demana que vulgui escriure al sant Pare a favor de la causa referida, tota vegada que la reina està convençuda que el canvi de l'hàbit havia portat una greu perplexitat als monjos per moltes raons, que el portador exposarà a la reial majestat. Per tant l i prega que vulgui tenir aquells abats i monestirs per favorablement recomanats i que vulgui manar despatxar a favor de l'ambaixador totes les lletres fjavorables que l i calguin per a obtenir del papa la gràcia desitjada (Apèndix, núm. 2).

La tercera escriptura de la qual era portador l'ambaixador aba-cial era una carta de l'infant Joan, rei de Navarra, germà del rei Al­fons el Magnànim al qual amb el temps va succeir i que llavors fun-gia el Govern General dels regnes de la Corona d'Aragó i de Sicília. En aquest document el príncep Joan fa avinent al Papa com el rei d'Aragó té als seus dominis molts monestirs i alguns d'ells molt no­tables pertanyents a l'orde cistercenc, la majoria dels quals foren magníficament fundats i dotats pels reis de la confederació catalano-aragonesa. Majorment els cinc monestirs de Poblet, de Santes Creus, de Piedra, de santa Fe i de Benifassà, on es practica santament la vida religiosa; i que el rei Ferran, pare del signant, i d'altres d'ante­cessors volgueren ésser enterrats en alguns d'aquells monestirs. De sempre les persones reials els han afavorit amb llurs almoines i els han enriquit amb els seus donatius. Però vet ací que la vida regu­lar d'aquests monestirs, que més sembla practicada per àngels que per homes, es veu fortament sacsejada i conturbada pels superiors majors i d'altres que amb el títol de Visitadors de l'orde cistercenc amb diversos pretensions i execucions pecuniàries i d'altres menes els venen onerant. Darrerament cal referir la visita de l'abat del Císter, el qual, entre altres coses, els volgué obligar sota diverses penes a canviar l'escapulari blanc que sempre han dut des de la fundació de llurs monestirs, és a dir, des de dos-cents o més anys ençà. Els abats i monjos s'han escandalitzat de la vexació que aque-

48

lla pretensió i la manera com era executada comportava i per això havien resolt de recórrer a la santedat del papa. Al qual rinfant de­mana tan calorosament com pot que vulgui eximir els monestirs de la Corona d'Aragó de la visita i de la jurisdicció de l'esmentat abat del Císter nomenant-los altres visitadors, principalment d'algun dels monesirs esmentats, a fi que tots puguin disfrutar de la quietud que els cal i obtinguin el consol que necessiten per a llur regular i santa observància. La qual mercè regracia a la bestreta com a molt considerable atorgada a la reial majestat (Apèndix, núm. 3).

Cal que remarquem la gravetat de les proposicions contingudes en aquest document del príncep Joan, que planteja al papa un con­flicte que depassa moltíssim una simple qüestió d'indumentària, i que arriba a proposar com a resolució una veritable escisió dels mones­tirs catalano-aragonesos de la disciplina jeràrquica de l'orde cister­cenc. Si més nq, aquest document ens proporciona una visió molt notable de la virulència aconseguida per una qüestió tan banal com era el color de l'escapulari. Igualment considerem gravíssims els càrrecs que el mateix infant formula en l'escrit que esmentem segui­dament.

El quart document és igualment lliurat pel rei Joan de Navarra, i adreçat al seu germà el rei Alfons el Magnànim, que, com ja hem dit, llavors residia a terres italianes. Eh ell l i comunica com l'abat General de l'orde del Císter havia vingut als seus regnes amb co­missió del Capítol General de tot l'orde i de l'abat de Morimond per a visitar els monestirs cistercencs existents als seus regnes. L'in­fant Joan és una mica sever en. l'apreciació dels procediments de l'abat General i visitador, i no s'està de dir al rei son germà que mentre havia deixat estar els monjos que vivien fora de l'observància monàstica amb els seus abusos sense esmenar-los de cap manera, ha volgut constrènyer els abats i monjos de Poblet, de Santes Creus, de Piedra, de santa Fe i de Benifassà —la santa i lloable vida i ob­servància regular dels quals la vostra altesa no ignora, diu textual­ment— a deixar els escapularis blancs que de sempre han usat des de la fundació de llurs monestirs i canviar-los pels de color negre. El rei de Navarra s'admira i nq s'està de comunicar al seu germà com l'abat General, per contra, no ha aprovat l'abstinència de men­jar cam que els monestirs esmentats observen perquè deia que no

49

hi estaven obligats, ni la tal abstinència no servia de res a la religió. Encara acusa d'altres actituds poc edificants, l'abat General. Asse­nyaladament sobre el canvi del color dels escapularis l'infant Joan diu al seu germà com ell, a instància dels abats interessats havia par­lat personalment; amb l'abat General visitador, i que l i havia encar­regat que deixés que els monestirs portessin l'escapulari del color acostumat; però que no hi va voler accedir i llavors l i va pregar que almenys sobresseís la qüestió fins a saber el parer del rei, sense la llicència del qual —diu textualment, el seu germà, l'infant— que no permetria que res no s'innovés en aquelles coses que el rei estimava per tan peculiars. Segueix informant l'infant al rei son germà que, segons l i havia dit, l'abat General s'havia repensat, i que hom temia que vexaria els monestirs; per això semblava que seria d'un gran bé si la seva majestat demanava al papa .per a tots els monestirs dels seus regnes, l'excepció i l'exempció de subjecció a l'autoritat dels esmentats abats del Císter i de Morimond, i que els visitadors fos­sin monjos designats d'alguna de les cases esmentades dels seus regnes. Amb això s'obtindria no solament la pau i la quietud d'a­quells monestirs, ans hom creia que totes les altres dels dominis de la reial majestat, essent visitades per monjos d'aquelles, es reduirien fàcilment a l'observància, amb assenyalat servei de Déu i honor del rei, D'altra manera es bandejarien les exaccions amb què els visita­dors graven l'economia dels monestirs visitats (Apèndix, núm. 4).

Ja hem vist com Finestres ens parla d'una carta dels reis al pa­pa. Cal no dubtar que, ultra les dues que directament van arribar a la santedat papal signades per la reina Maria i l'infant Joan rei de Navarra, no hi va mancar la del propi rei Alfons el Magnànim, al qual amb tanta insistència l i ho demanaven la seva esposa i el seu germà. Finestres ens parla d'una resposta del papa, certament obtinguda ben aviat, 6 d'agost del mateix any 1446, consentint al voler dels abats dels nostres monestirs tan abundosament recoma­nat a la cúria romana.

LA RESOLUCIÓ FLNAI.

Segons la relació finestresiana sembla que l'afer del color dels escapularis i d'acord amb la decisió pontifícia del 6 d'agost de 1446

50

va restar en el seu primitiu estat. És a dir, que els nostres monestirs van continuar vestint els escapularis de color blanc.

Però aquest estat de coses va durar poc. Les supremes autori­tats de l'orde cistercenc no s'hi devien avenir i devien remoure totes les influències i possibilitats per tal d'obligar l'escapulari negre. Ens ho fan palès dues notes que hem trobat, totes dues de l'any 1448 i que sembla que esdevenen definitivament resolutòries de l'afer.

La primera és datada del 30 de març de l'esmentat any 1448. Es refereix a la revocació de les lletres apostòliques que havien es­tat concedides al monestir de Poblet i a d'altres monestirs amb mo­tiu del color negre dels escapularis. Aquesta revocació s'havia dic­tat a instància de l'abat de Císter, General de tot l'orde, i dels qua­tre abats de les abadies anomenades primàries, un dels quals era el del monestir esmentat de Morimond. Aquesta revocació fou dic­tada pel papa Nicolau V la data que hem dit. Quedà, doncs, esta­blert que els escapularis tant a Poblet i a Santes Creus, com als al­tres monestirs s'havien de portar de color negre. (Apèndix, núm. 5).

Laltra nota fa referència a una procura dictada i firmada pel Rdm. abat General de l'orde el dia 8 de juny del mateix 1448, esta­blerta a favor de tres monjos de Santes Creus: el prior fra Esteve de Viladeures; el cellerer, fra Bernat Abellar; i el basser, fra Jaume Roig i a d'altres. Que els abats i monjos de Poblet, de Piedra, de santa Fe, i de Benifassà compareguin a Císter a ésser coneixedors de la revocació sobre el procés dels escapularis blancs, i que des­prés sigui determinat allò que- fosl de justícia i de raó (Apèndix, n.° 6).

Res més ja no sabem sobre aquesta qüestió, veritablement de tan poca entitat, però que va arribar a moure un tan sorollós enrenou.

ARTEMI FOLCH

Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus.

51

A P È N D I X i .

1446, abril, 13, Vallència. Carta, de la reina Maria al Papa.

Sanctissime ac Beatissime Pater. Quia monasteriorum subscrip-torum reges Aragonum memorie recolende fuere fundatores illorum cura principalis ad serenissimum dominum regem virum et domi-num nostrum carissimum et nos spectat, nos tam hoc apud S.V. pro illorum; favore preces porrige affectuosas inducit quam vita lauda-bilis ,et honesta abbatum et aliorum religiosorum qui monasteria ha­bitant Sançtarum Crucouri!, Populeti, de Petra, de Benifaça et de Sancta Fide! Si enim religiosi divino cultui et servicio continue va-cantes erudicionem prebent gentibus et devocionis exemplar. C u m itaque abbates dictorum monasteriorum obtinere cupiant a V.S. gra-cias aliquas confirmaeionis videlicet eorum abitus a fundacione ci-tra dictorum monasteriorum assueta et àlias de quibus et nostra in-tencione presencium exhibitor informatus est, S.V. humiliter et de-vote maiorum qua possumus afeccione supplicamus ut abbates et religiosos dictorum monasteriorum ob eorum merita laude digna nostrorum quod huiusmodi supplicacionum intuitu dignetur in illo­r u m péticionibus exaudire suscipereque favorabiliter et misericor-diter recomissos eorumi nuncio seu procuratori harum exhibitori sú­per his fidem indubiam adhibendo. Hoc quippe Pater beatissime, ad donum regraciabimus gracie singularis nobisque premissis respec-tibus ascribemus quicquid favoris et gracie dictis abbatibus et reli-giosis impenderit S.V. quam altissimus conservaré dignetun feliciter per tempora dilatata.

Dat. Valencie die X I I I aprilis anno Domini M°.CCCC.XXXXVI». A r x i u de Poblet, armari I , calaix 29, Comunitat, f. 15v. doc. 11.

2.

1446, abril 13, València. Carta de la reina Maria al rei i espòs seu. Alfons el Magnànim.

Molt alt e molt excellent príncep e senyor. Los abbats dels monestirs de Sanctes Creus, de Poblet, de Pedra,

de Benifaçà e de Santa F e , sentints que lo abbat de Cistell qui és en aquestes parts per visitar entén fer novitat e mutació en los èbits que tostemps han acostumat portar, trameten lo exhibidor de la pre­sent a nostre sant Pare per haver confremació del dit àbit e altres gràcies e per consultar de tot vostra senyoria ,e haver de aquella le-tres de recomanació favorable e affectuoses perquè obünguen lo que volen. E per quant que la cura dels dits monestirs specialment pertany a vostra senyoria, los predecessors de la qual han fundat e dotat los dits monestirs, e per la honesta vida e loable dels dits abbats e, monges de aquells,, scrits a nostre sanct Pare en favor d.ells los quals me par serien mesos en gran perplex si novitat o mutació

52

feta del dit àbit per moltes rahons, les quals lo dit exhibidor expli­carà a V . S.

Supplich vos per tant senyor molt excellent, sia de vostra mercè los dits abbats e religiosos haver favorablement per recomanats, ma­nant fer e spatxar al que trametem per aquests affers totes les le-tres favorables que mester haurà per obtenir de nostre sanct Pare la dita confromació de àbit e altres gràcies a utilitat dels dits mo­nestirs. E açò per los sguarts dessús dits reputaré a singular gràcia e mercè , a V. S. la qual nostre Senyor Déu faça viure guart e pròs­per al compliment de sos desigs.

Scrita a Velència a X I I I dies de Abri l any mi l C O O C . X X X X V I . AP, arm. I , cal. 29, Com. f. 15, doc. 10.

3.

1446, abril 13, València.

Carta de l'infant Joan al Papa. Sanctissime et beatissime Pater. Post filialem recomendacionem et pedum oscula beatorum. Sunt i n his regnis que regia maiestas Aragonum et utriusque Sicilie fratris iet domini mei honorandissimi habet i n partibus Yspanie satis multa monasteria et valde riotabilia quipe oisterciensis ordinis, quò­r u m maior pars a bone memorie Aragonum regibus magnifice funda-ta et dotata fuerunt. E t inter omnia bona suht verumtamen i n quin­qué ex ipsis videlicet, Populeti, Sanctis Crucibus, Petra, sanota Flde et Benifaçano adeo sancte et religiose ac pro ferre vivitur ut reges Aragonum usque ad bone memorie Ferdinandum patrem et domi-num meum in aliquibus ex sibi sepulturas elegerunt habentque ih eorum domibus ex stillo et ordenacione regie domus semper elemo-sinarunt et epularunt maiorem ex monasteriis supradictis. Set ne pluribus vicibus et prosequamur et conflrmamus B. V . quemquam-que alia multa notabilia honesta et bona diversarum condicionum vidimus hec adeo cetera in sanctimonia vite excellunt ut pocius an-gelorum quam hominum citus videamur. Sane, beatissime Pater, discurrunt per has horas omnis fors singulis nonnulli fratres ordi­nis cisterciensis missi eb eorum maioribus seu capitulis sub titulo visitacionem, qui omnem istarum beatam vitam turbare conantur cum execucionibus pecouniarum cum aliis licenciis et exemplis que in prelatos cernere periculosum est. Novissime accèssit autem abbas ipse Cistercii qui propter horbe scapullaria que a ducentis annis et ultra quibus ipsa monasteria fundata fuere semper alba detulerunt ut illis dimissis nigra noviter varias eis attulit vexaciones. Cumque ipsi soliti sunt semper ab omni ... usu abstinere eciam de hoo eis re-prehensionem inferendo innuere non cessabat non eis tenere ad tantam prius discipline et religionis aspritatem, de quibus et aliis abbates et monachi predictarum domorum ... seandatlitzati^atque ve-xati, recurrunt ad B . V . cui quantum possumus supplicamus quod premissis attentis dignetur monasteria omnia ordinis predicti in dic­tis regnis constituta eximere a visitacione et iurisdiccione abbatis Cistercii predicti dareque eis ex se ipsis aliquem seu aliquos qui eos visitent et premaxime ex superius nominatis domibus. Unde monas-

53

teriis supradictis magna preserto quies et consolació redundabit. Sp.ectariíusque ut in brevi aliè omnes domus ordinis predicti qui sunt in regnis predictis ad regularem, et sanetam observanciam re-ducentur. I n quo servicium per magnum domino Deo ipsique sere-nissimo domino regi et nobis graciam immensam exhibebit S. V . quem altissimus confirmaré dignetur ad bonum regimen Ecclesie sue sancte.

Dat. Valencie X I I I a die aprilis anno a nativitate Domini Mille-simo C C C C . X L V P .

V . S. humilis fiLius et devotus J . rex Navarre infans et Guber-nator generalis Aragonum et Cicilie. PA, arm. I , cal. 261 tfom., f. 13, doc. 9.

4 .

1446, abril 13, València. Carta de l'infant Joan aL rei i germà seu, Alfons el Magnànim. (L'o­riginal presenta alguna falla inverificable, que va indicada entre claudàtors [ ] ) . Muy alto e muy excellent príncep muy honrado senyor hermano. E l abbat de Cistel ,es venido en estos vuestros regnos con comissión de Capítol General de su orden e del abbad de Morimon, por virtud de la qual ha querido visitar los monasterios de la dicha orden que son en los dichos regnos e dexando en sus abusos a los que viven fuera de observança sin emendarlos en cosa alguna, ha querido com-peler a los abbades e monges de Poblet, Santes Creus, Piedra, Santa F e e Benifaçà la 1 sancta e loable vida e observançia regular de los quales vuestra alteza no ignora, a dexar los scapularios blancos que después de sus fundaciones han siempre usado a tomar los negros. E assí mesmo ha mostrado no aprovar la abstinència de comer car-ne que los dichos monasterios observan afirmando ellos no se ven aquellos obligados ni haverlo por cosa útil a la religión e otras co-sas qua mayorment emprelado no hediflcan bien alguno sobre lo qual e senyaladament sobre la mutación de los scapularios a ins­tància de los abbades de los dichos monasterios yo fablé cont dicho abbat de Cistel, encargando lo que los dexasse en la manera acòs-tumbrada mayorment pues que los visten bien; E porque no lo gui­so fazer le rogué que alomenos sobreseyesse fins a auscultar a vues­tra senyoria, sin licencia de la qual le chxe que no permeteria seyer fecha novitat en aquellas cosas que vuestra alteza tiene por muy pecculiares.. Àgora, segund m.es dicho, el dicho abbad ha discurrido por las dichas cosas e rezelan que querrà procurar algunos exàme-nes a aquellas por lo qual parteria que seria un gran bien si plazera a vuestra senyoria impetrar del Papa a todos los monasterios de vuestros regnos exemción de los dichos abbades de Cistel e Mori­mon e que los de visitadores d.ellos mismos e senyaladament de las casas desuso nombradas. E n lo qual no solament se ganaria la quier tud e reposo de las dichas casas, mas encara se cr.ee fïrmement que todas las otras de vuestro regno seyendo visitadas por éstas se re-duzcan fàcilment a observançia, lo qual quanto servicio seria de Dios e honesto e meritorio a vuestra alteza de procurar. L a vuestra senyoria no lo ignora e no resmènos se [3 lletres] sarian las, exac-

54

ciones que damunt mes dicho estos visitadores fazen cada [8 o 10 mots] graves a los monasterios de comportar. Vea e n todo ello vues­tra senyoria lo que plazíent le sea.

Scripta en Valencià a X I I I dias de abril del anyo de mi C C C C . XJLVI . P A , arm. I , cal . 26, Com., f. 13, doc. 8.

5.

1448, març 30, Roma. Revocació de la concessió papal. Revocació litterarum apostolicarum concessarum monasterio Popu-leti et aliis súper gestaciones scapularis nigris ad instanciam Rdmi. Dni . Cisterciensis abbatis et quatuor primorum abbatum. Facta fuit per Smmüm. Dominum Nicholaum papam quintum anno incarnacio-nis Dni . M°. OOCC. X X X X V I I I 0 . X X X . die mensis marcií et quod defferantur nigri . Archivo Histórico Nacional de Madrid, Còdex 437, f. 190.

6.

•1448, juny 8. Císter. Sobre la revocació concernent els escapularis, Procuracio facta et firmata per Rdm. Dnum. Cisterciensem abbatem venerabilibus fratribus Stephano Viladeris prior, Bernardo Abella et cellerario, et Jacobo Roig burçario, monachis monasterii Sanctarurn Crucum et aliis ut intus lacius est videre quod abbates et monachi de Populeto, de Petra, et de Sancta Fide et de Benifíaçano ut com-pareant apud Cistercensem audituri revocacionem súper gestacione scapulariuni alborum et pestea determinetur quod iusti fuerit et ra­cionis. Anno Dni. M". C C C C 0 . X X X X V I I I 0 , , die V I I P . mensis junii .

A H N M , cod. 437, f. 190.

DISTINCIÓ A JOSEP VIVES I MIRET

El Patronat de Santes Creus, en reunió plenària del dia 10 de desembre de 1966, acordà unànimement nomenar membre seu el senyor Josep Vives i Miret, que ja ho era de l'Arxiu Bibliogràfic atès que es tractava d'una persona d'alt relleu per la seva capaci­tat i airípr al monestir, al qual havia dedicat diversos treballs d'in­vestigació.

Malauradament aquest nomenament no pogué arribar a ésser comunicat oficialmente a l'interessat, ja que pocs dies després ens assabentàvem de la seva defunció ocorreguda a Barcelona, on or­dinàriament residia i on estava domiciliat- El seu traspàs ens omplí de consternació, perquè a la pèrdua d'un amic de veritat i d'un perfecte cavaller s'unia la impossibilitat de fer-li arribar la grata notícia d'aquell nomenament que tant mereixia.

Vives Miret fou un de tants casos, oom ben sovint anem des­cobrint al llarg deia història, d'aquells homes que, anem a saber per quins fats o per quines misterioses circumstàncies, troben la ru­ta de la seva vocació autlèntica quan ja han fet bastants de jorna­des en el camí de la vida. Aquesta vocació la major part de les ve­gades, per no dir sempre, és ben bé altra que la pròpia ocupació ordinària, o almenys es produeix d'una manera autònoma. Es ales­hores quan l'ànim, mtimament deslligat de les ocupacions que ens subjecten als afanys diaris, descansa en una plenitud independent que cap altra dedicació no podria substituir. I una entera consa­gració personal i un deler de treball poden portar compliment àr­dues empreses.

La bibliografia de Vives i Miret és prou eloqüent per ella sola. La història i l'arqueologia, paricularment les de Santes Creus, s'en-

56

dugueren les seves preferències. I el seu amor a Traragona era sin­cer i lleial. Altres plomes competents l i han dedicat adients comen­taris crítics i encomiàstics. Aquí no ens escau res més que destacar aquesta ferma voluntat de l'home que trobà en l'estudi paoient i laboriós del nostre passat un camp apropiat a les seves inclinacions de perfece coneixedor de l'obra que ens han llegat les generacions anteriors. I no pel sol fet de conèixer per a satisfer una curiositat únicament seva, sinó també, en noble desig d'autèntic humanista, per a comprendre el present i preparar-nos convenientment per a un futur encara ignot.

Llargues hores de recerca i d'estudi pogué dedicar Vives Miret als seus temes preferits per a poder-nos llegar els substahciosos tre­balls i suggerènoies que molts especialistes podran utilitzar fructuo-sament. Vives Miret tingué l'encert d'obrir noves perspectives i fressar noves orientacions, i ho portà a terme per haver-se sadollat en l'estranya vida del nostre passat, ja que, a la curta o a la llarga, tot acaba essent l'expressió de Wiome damunt la terra, la nació o la comarca.

Ens plauria de fer notar que a través de l'extrema i promete­dora — i malauradament interrompuda— obra de Vives Miret, hom sent contínuament l'escalf del seu abrandat afecte per les coses dels nostres encontorns. Moltes més sorpreses agradables ens hauria de-parat l'amic, si la mort, massa prematura, no ens l'hagués pres per sempre. Però el seu record perdurarà entre nosaltres amb el major dels agraïments. Voldríem que aquella vida plena que encertà a aconseguir el seu pas entre nosaltres, no quedi gens minvada a l'al-tra banda de la frontera que ens separa del més enllà.

JOAQUIM ICAKT

EL CORREGIMENT DE TARRAGONA I LA SUBDELEGACIÓ DE MONTBLANC L'ANY 1763

Ens té molt d'interès el moviment de població de Catalunya a la meitat del segle xvm perquè el salt efectuat entre els 406-280 habitants que es classifiquen l'any 1719 i els 875.400 que se n'hi atribueixen el 1787 és molt considerable i cal justificar-lo. Ekitre les dues dates, l'any 1768 hom féu un altre recompte de població que. en acusar un ascens de més del cent per cent sobre la xifra obtinguda el 1719, permet de duir que la gran puixança demogràfica ja era realitzada en aquella data. Però del cens del 1768 només en tenim les xifres de conjurat dels bisbats i , com que les diòcesis de Tortosa i de Lleida ultrapassaven aleshores, amb molt d'escreix, els confins ad­ministratius de Catalunya, l'aprofitament dels seus resultats presenta problemes per tal com manquen els detalls de les poblacions. La ca­rència d'aquests detalls també lleva profit a les xifres dels altres bisbats.

De cinc anys abans de la data indicada, és a dir, del 1763 tenim a les nostres mans dues relacions coincidents de les xifres de veïns de cadascun dels llocs habitats del corregiment de Tarragona i de la sub­delegació de Montblanc. Es tracta de còpies coetànies, d'autenticitat reconeguda, amb dates coincidents, en una de les quals s'especifica; "El vecindario de los Pueblos del Corregimiento de Tarragona està dentro de la Consulta de 18 de marzo de 1763"; i en una altra nota; "Los demàs pueblos del Corregimiento de Tarragona, en que no se ha sefialado el vecindario, no se hallan continuados en el estado de Baredes".

El fet que aquestes relacions ens donin les xifres de veïns i menystinguin les d'habitants, representa un entorpiment per. a les nos-

58

tres possibles deduccions, per tal com les dades en veïns són molt menys representatives que les dels habitants, i llur multiplicació per un índex convencional a fi de deduir aquestes darreres es presta a errades greus en l'ordre demogràfic. Però com que el cens del 1719 ens proporciona ambdues estimacions, podem comparar poble per poble el moviment experimentat quant a caps de casa en el curs dels 44 anys que s'escolen entre ambdues dates. No podem anar més enllà del 1763, perquè el cens immediatament posterior del 1787 només subministra les xifres dels habitants i omet les dels veïns.

Transcrivim a continuació la relació més completa de les dues que posseïm. L'anotació, que fa de les jurisdiccions de cada locali­tat, per ella mateixa ja la faria digna d'ésser donada a conèixer. La sola diferència que advertim entre les dades numèriques d'amb­dues la proporciona Falset, que en una és indicat amb 278 veïns i en l'altra amb 178. Nosaltres hem acceptat la primera xifra, induïts pel fet que l'any 1819 ja comptava amb 201 veïns i 837 habitants, i l'any 1787 aconseguia 2437 habitants. A part, la primera relació fa constar que "se han puesto el de La Nou y Salmella, que en el es-tado de Baredas de Villafranca se hallan continuados como de aquel CoiTegimiento y lo mismo Virgili con 20 vecinos, hiendo co­mo va en Tarragona unido con La Riera".

Considerada la castellanització característica de l'època, hem modificat les grafies incorrectes dels noms i , sobre elles, hem refet l'ordenació alfabètica.

COHREGIMENT DE TARRAGONA Partit de Tarragona

Pobles Jurisdicció Veïns

l'Albiol arquebisbe de Tarragona 45 Alcover arquebisbe de Tarragona 265 Alforja arquebisbe de Tarragona 240 Alió infermer de l'església de T. 53 Almoster (el Muster) arquebisbe de Tarragona 75 Altafulla marquesa de Tamarit 166 l'Arbocet arquebisbe de Tarragona 11 l'Argentera arquebisbe de Tarragona 20 Bellavista comte de Peralada 5

59

Pobles Jurisdicció Veïns

castell de la Boella Ramon de Siscar 1 les Borges del Camp arquebisbe de Tarragona 120 Botarell marquesa de Tamarit 4 Bràfim comte de Peralada 121 el Burgar arquebisbe de Tarragona 7 Burguet arquebisbe de Tarragona 1 Calafell reial 56 quadra de la Cambrería capítol de Tarragona 1 Cambrils de Mar reial 240 la Canonja capítol de Tarragona 51 Casafort comte de Peralada 7 Castellvell del Camp arquebisbe de Tarragona 76 el Catllar comtessa de Santa Coloma 150 Centcelles reial — Clarà abat de Santes Creus 20 Cocons comanador de Renau 2 el Codony capítol de Tarragona 6 Colldejou arquebisbe de Tarragona 16 les Comes d'Ulldemolins arquebisbe de Tarragona 2 Constantí arquebisbe de Tarragona 272 Creixell de Mar reial 86 Cubelles reial 98 quadra de Cunit reial 23 Duesaigües arquebisbe de Tarragona 44 baronia d'Escornalbou arquebisbe de Tarragona — F e r r a n marquesa de Tamarit 7 la Font de l'Astor capítol de Tarragona — les Franqueses del Codony arquebisbe de arragona — les Franqueses d'Ulldemolins capítol de Tarragona 4 els Garidells abat de Santes Creus 13 la Granja dels Frares abat de Santes Creus 10 quadra dels Hospitals comanador de Selma 1 quadra de les Iries capítol de Tarragona 33 Mascalbó ajuntament de Reus 4 Mas de l'Abat Alexandre Grimau 1 Mas del Bisbe capítol de Tarragona — Mas de l'Obra, i Pineda ardiaca de St. Llorenç de Tarragona 1 Mas d'en Nots comanador de Selma — Masmolets ardiaca major de Tarragona — Masmunter arquebisbe de Tarragona 1 la Masó degà i capítol de Tarragona 27 Masricard comtessa de L l a r , baronesa de

Granera 30 el Milà arquebisbe de Tarragona 13 Monnars marquesa de Tamarit 4 Montbrió del Camp reial, batllia vella 147 Montbui comte de Santa Coloma 5

60

Pobles iv Jurisdicció Veïus

la Montoliva Josep Magrinyà 1 Mont-roig del Camp arquebisbe de Tarragona 231 el Morell Josepa Montoliu i B r u 63 la Nou de Gaià marquesa de Tamarit 21 Nulles comte de Peralada 27 els Pallaresos capítol de Tarragona 16 el Pedrós comanador de Renau -

Perafort capítol de Tarragona 14 Peralta abat de Santes Creus 6 la Pineda capítol de Tarragona 16 el P l a de Cabra arquebisbe de Tarragona 196 la Pobla de Mafumet capítol de Tarragona 34 la Pobla d'en Taudell arquebisbe de Tarragona — Prenafeta, i Miramar abat de Poblet 28 Puigdelfí capítol de Tarragona 14 Puigpelat comanador de Selma 40 Renau comanador de Renau 19 Reus arquebisbe de Tarragona 1168 Riba-roja capítol de Tarragona 3 la Riera de Gaià, i Virgil i arq. de T. i marquesa de Tamarit

(també reial i batllia nova) 103 Riudecanyes arquebisbe de Tarragona 170 Riudecols capítol de Tarragona 100 Riudoms arquebisbe de Tarragona 275 quadra de Rocacrespa, i Ga- reial 19

[llifa el Rourell Felip de Baldrich i de Vallgornera 25 la Secuita abat de Santes Creus 58 la Selva del Camp arquebisbe de Tarragona 454 la Serra reial 23 quadra de les Sorts arquebisbe de Tarragona 1 Tlamarit de Mar arq. de T. i marquesa de Tamarit 22 Tarragona reial 900 quadra de Tascals arquebisbe de Tarragona 4 el Territori de Tarragona arquebisbe de Tarragona 1 Tomanills capítol de Tarragona 1 Torel l capítol de Tarragona 1 la Torre de Fontaubella arquebisbe de Tarragona 10 Torredembarra comte de Santa Coloma 273 la T r i l l a arquebisbe de Tarragona 1 Vallmoll comte de Peralada 110 Valls arquebisbe de Tarragona 715 Vilabella arquebisbe de Tarragona 118 Vilafortuny Francesc de March , — Vilagrassa prior i monestir de Scala Dei — Vilallonga del Camp capítol de Tarragona quadra i terme de Vilallonga capítol de Tarragona —

61

Pobles Jurisdicció Veïns

Vilanova d'Escornalbou arquebisbe de Tarragona 67 Vilanova i la Geltrú reial i batllia vella 736 Vila-seca de Solzina arquebisbe de Tarragona 300 Vinyols arquebisbe de Tarragona 92 les Voltes arquebisbe de Tarragona 16

Suma 9.224

Partit de Montblanc

Albarca duc de Medinaceli 30 l'Albi baró de l'Albi 80 l'Aleixar duc de Medinaceli 180 Arbolí duc de Medinaceli 44 Barberà de la Conca prior de Catalunya 58 Belianes comanador de Barbens 49 Bellprat comtessa de Santa Coloma 25 Belltall comanador de l 'Espluga de Franc . 18 la Bisbal de Falset bisbe de Tortosa 25 Biure prior de Catalunya 15 Blancafort reial, batllia nova 62 Cabassers bisbe de Tortosa 80 Cabra del Camp marqués de Mortara 67 Cabrera duc de Sogorb — Capafonts duc de Medinaceli 25 Cervià de les Garrigues baró de l'Albi 15 la Cirera marquès de la Manresana i baró

de l'Albi 7 Ciutadilla marquès de Ciutadilla 61 quadra de Cogul prior de Catalunya 1 Conesa abat de Santes Creus (també reial

i batllia vella) 40 Cornudella de Montsant duc de Medinaceli 214 l 'Espluga Calba comanador de l 'Espluga Calba 74 l 'Espluga de Francolí comanador de l 'Espluga de F r a n c . 192 Falset duc de Medinaceli 278 Farena duc de Medinaceli 14 la Febró duc de Medinaceli 18 la Figuera de Falset bisbe de Tortosa 56 Figuerola del Camp abat de Poblet 48 el Fonoll abat de Santes Creus 1 Fontscaldes abat de Santes Creus 5 Forès abat de Santes Creus 32 Garcia duc de Sogorb 160 Glorieta comanador de l 'Espluga de F r a n c . 6 Gratallops prior de Scala Del 92

62

Pobles Jurisdicció Veïns

la Guàrdia dels Prats abat de Santes Creus 49 els Guiamets duc de Sogorb 50 Guimons (Guialmoas) duc de Peralada 8 l ' I l la reial, batllia nova 34 Llorac Josep Jover i Tarés 7 Llorenç de Vallbona mon. de Vallbona de les Monges 16 Maldà, i Maldanell baró de Maldà 52 Marçà comte de Castellar 45 Margalef de Montsant bisbe de Tortosa 16 Maspujols duc de Sogorb 78 el Masroig duc de Sogorb — Miralles Antoni Magarola 20 Montblanc reial 300 castlania de Montblanc Maria Minguella de Vilallonga i

Guzmàn — Montbrió de la Marca prior de Catalunya 13 Mont-ral, i Cabrera duc de Sogorb 31 la Morera de Montsant prior de Scala Dei 34 la Mussara duo de Sogorb 15 Nalec bisbe de Vic 28 Ollers prior de Catalunya 6 els Omellons abadessa de Vallbona de les M. 30 Passanant comanador de Barcelona 22 les Piles comte de Peralada 20 el Pinetell prior de Catalunya — Pira prior de Catalunya 33 terme rodó del monestir de abat de Poblet

[Poblet Poboleda prior de Scala Dei 110 el Pont d'Armentera abat de Santes Creus — Pontils marquès d'Aitona 18 Porrera prior de Scala Dei 112 Pradell de la Teixeta arquebisbe de Tarragona 28 Prades duc de Sogorb 128 comtat de Prades duc de Sogorb — Pratdip duc de Sogorb 50 Rauric comte de Santa Coloma 7 la Riba duc de Sogorb 31 quadra de la Riba abat de Santes Creus — Rocafort de Queralt baró de Rocafort 50 Rocafort de Vallbona abadessa de Vallbona de les M. 25 Rocallaura abadessa de Vallbona de les M. 17 Rojals reial* batllia nova 37 Sabella abat de Santes Creus 1 la Sala [de Comalats] abat de Santes Creus 5 Samuntà, i la Plana duc de Sogorb 15 Santa Perpètua de Gaià marquès d'Aitona 25

63

Pobles Jurisdicció Veïns

Sarral marquès de Mortara 280 Savallà del Comtat comte de Peralada 20 Seguer Joan de Marenosa 8 Segura capítol de Tortosa 9 Selmella baró de Rocafort 9 Siurana de Prades duc de Medinaceli 21 Solivella Galceran de Villalba 62 Tiv issa duc de Sogorb 180 la Torre de l 'Espanyol comanador d'Ascó 45 T|orroja del Priorat prior de Scala Dei 45 Turlanda abat de Santes Creus 2 Ulldemolins dub de Sogorb 95 Vallbona de les Monges monestir de Vallbona de les M. 44 quadra de Valldossera ajuntament de Sarral — Vallespinosa Domènec de Biure 16 Vallfogona de Riucorb comanador de Vallfogona de R. 32 Vallverd Domènec de Biure i prior de Ca

talunya 12 Vilanova de Prades duc de Sogorb 25 Vilaplana del Camp dur de Sogorb 65 Vilaverd arquebisbe de Tarragona 100 la Vilella Alta prior de Scala Dei 28 la Vilella Baixa bisbe de Tortosa 34 el Vilet (Vilamanyanó) monestir de Vallbona 6 quadra de Villaret abat de Santes Creus — Vinebre comanador d'Ascó 51

Suma 4.827

En coinparar els resultats anteriors amb els del cens del 1719, podem establir el següent resum:

1719 1763 veïns veïns diferència %

7.703 9.224 1.521 19,74 4.398 4.827 429 9,75

12,101 14.051 1.950 Ï6AÏ

El conjunt dels dos departaments entre el 1719 i el 1763 expe­rimenta un augment d'un 16,11 %, que no s'ajusta, ni de bon tros, al que hom assenyala per al conjunt de Catalunya a base de les xifres dels habitants entre el 1719 i el 1768. És possible que se'ns escapi o ens falli alguna cosa en la relació que presentem; altra-

64

ment, el 181,35 per cent d'augment de la població experimentat pel conjunt dels dos departaments, calculat a base de les xifres dels habitants entre el 1719 i el 1787, s'hauria hagut d'esdevenir prin­cipalment a partir del 1763, és a dir, en el curs dels 24 amys passats entre aquesta darrera data i l'any 1787.

L'increment que delata la relació transcrita és de més del do­ble al departament de Tarragona que al de Montblanc; al primer representa un 19,74 % i el segon es redueix a un 9,75 %. El ca­ràcter planer de la majoria dels termes municipals que formen el corregiment pròpiament anomenat de Tarragona, el fet de formar part alguns d'ells del litoral, i de contenir els nuclis- urbans de més consideració poden justificar la major prosperitat demogràfica respecte a la subdelegació montblanquina que té caràcter munta­nyenc i , si més no, és ubicat en superfícies interiors.

Constatem que la localitat, que l'any 1763 presenta una xifra més alta de veïns dintre el conjunt dels dos departaments, és Reus, amb 1.168, tot ultrapassant la capital tarragonina, que resta amb 900 veïns. A la capital corregimental segueix Vilanova i la Geltrú amb 736 i tot seguit Valls amb 715, la Selva del Camp amb 454, Montblanc i Vila-seca de Solzina igualades a 300, Sarral amb 280, Falset amb 278, Riudoms amb 275, Torredembarra amb 273, Cons­tantí amb 272, etcètera. Cal advertir que l'any 1719, Reus, amb 740 veïns, era per sota de Tarragona que aleshores en sumava 808, i Vilanova i la Geltrú, amb 531 veïns, era per sota, així mateix, de Valls, que en registrava 666.

Tot seguit fem una distribució per comarques, per tal com els dos departaments corregimentals, tal com foren establerts, conte­nen zones geogràfiques molt diversificades. Ens trobem, però, que el Tarragonès i l 'Alt Camp resten incomplets, perquè una part de les localitats de la vora esquerra del riu Gaià pertanyien al corregi­ment de Vilafranca del Penedès, També és incompleta la Conca de Barberà, que tenia poblacions dins els corregiments de Cervera i de Lleida. Només podem presentar completes les comarques del Baix Camp i del Priorat; resten a part unes quantes localitats del litoral del Penedès, perquè el corregiment tarragoní comprenia tota la costa llevantina fins a Vilanova i la Geltrú, i també resten al marge uns altres grups de localitats de la Ribera d'Ebre, de les

85

Garrigues, de l'Urgell, de la Segarra i de l'iAnoia, que figuraven a la tinença de Montblanc.

ALT CAMP

Municipis 1719 veïns

1763 veïne

diferencia %

Aiguamúrcia (L) .— • . , Alcover 309 265 —44 —14,23

Burguet 2 1 —1 —50,00 la Plana, i Samuntà 16 15 —1 — 6,25

Alió 37 53 +16 +43,24 B r M m 90 121 +31 +34,44 Cabra del Camp 70 67 — 3 . —4,28

Fontscaldetes —. — ' — — Figuerola del Camp — 48 +48

Miramar — — — ' — Masllorenç (1) — — •— • —•• la Masó 25 27 + 2 +8,00 el Milà 17 13 — 4 —23,52

Riba-roja 5 3 — 2 —40,00 Montferri (Puigtinyós) — — — ' — Mont-ral 41 31 —10 —24,39

l'Aixàviga — — — — Cabrera — — — — Farena 13 14 + 1 +7,69

Nulles 26 27 + 1 +3,84 Bellavista 6 5 — 1 —16,66 Casafort 9 7 — 2 22,22

el P l a de Cabra 135 196 +61 +45,18 el Pont d'Armentera (1) — — — —

Selmella — 9 + 9 +900,00 Puigpelat 14 40 +26 +185,71

Torrelles 2 0 — 2 —.100,00 Querol (1) — — — — la Riba 20 31 +11 +55,00 Rodonyà (1) — — — • — e l . Rourell 42 25 —17 -40,47 Vallmoll 104 110 + 6 +5,76 Valls 666 715 +49 +7,35

Fontscaldes 5 5 — : — Vilabella 110 118 + 8 +7,27 Vüa-rodona — — — —

la Serra 7 23 +228,57

1.771 1.969 +198 +11,18

1(1) Corregiment de Vi la franca del Penedès.

66

L'any 1763 aquesta comarca presenta sis localitats de més de cent veïns con Ta cinc que en tenia el 1719. El volum de pobla­ció, després de Valls (715 veïns) —que entre el 1719 i el 1763 no­més experimenta un increment, quant a nombre de veïns, del 7,27 %— ve Alcover (265 veïns), que s'ha incrementat, durant el mateix període, en un 14,23 %. El Pla de Cabra figura en tercer lloo i , en passar de 135 veïns a 196, augmenta de 45 %. No pas to­tes les localitats prosperen quant al nombre de veïns. N'hi ha onze que desmereixen en aquest aspecte contra 13 que presenten aug­ment. Les que disminueixen són totes de caràcter rural accentuat.

El conjunt de localitats de més de cent caps de casa —inclosa Bràfim— el 1719 sumava 1.411 veïns, i 1525 el 1763. H i ha un aug­ment de 114 veïns, que representa un 8,07 %. Les localitats de menys de cent caps de casa sumaven 360 veïns el 1719, i 144 el 1763, de manera que havien perdut 216 veïns, és a dir, un 60 % del nombre de caps de casa.

BAJX CAMP

M u n i c i p i s 1719 v e ï n s

1763 v e ï n s

d i f e r è n c i a %

l'Albiol 37 45 + 8 +21,62 l'Aleixar 150 180 +30 +20,00 Alforja 170 240 +70 +41,17

Cortiella —. — — — Almoster 68 75 + 7 +10,29 l'Argentera 16 20 + 4 +25,00

la Tri l la 1 1 — — les Borges del Camp 106 120 +14 +13,20 Botarell 60 61 + 1 +1,66

la Quadra de Tascals 5 4 — 1 —20,00 Cambrils de Mar 240 240 — —

Vilafortuny 10 — —10 —100,00 les Comes de Vilafortuny 2 2 — —

les Franqueses de Vila-[fortuny 1 — — 1 —100,0

les Franqueses d'Ullde-[ molins — 4 + 4 +100,00

Mas del Bisbe 3 — — 3 —100,00 Vilagrassa 1 — — 1 —100,00

Capafonts 24 25 + 1 +4,16 Castellvell del Camp 61 76 +15 +24,59

67

Municipis 1719 veïns

1763 veïns

diferència %

Colldejou 20 16 — 4 —20,00 Duesaigües 31 44 + 13 +41,93 la Febró 16 18 + 2 +12,50 les Iries •— 33 +33 + 100,00 Maspujols 60 78 + 18 +30,00 Montbrió del Camp 140 147 + 7 + 5,00 Mont-roig del Camp 200 231 +31 + 15,50 la Mussara 12 15 + 3 +25,00 Prades 133 128 — 5 —8,76 Pratdip 43 50 + 7 + 16,27 Reus 740 1.168 +428 +57,83

el Territori de Tarragona 18 1 —17 —94,44 el Burgar 6 7 + 1 +16,66 Mascalbó 1 4 + 3 +300,00

Riudecanyes 140 170 +30 +21,42 Riudecols 98 100 + 2 +2,04

les Iries, i les Voltes 15 16 + 1 +6,66 Riudoms 280 275 — 5 —1,78 la Selva del Camp 343 454 + 111 +32,36

la Font de l'Astor 3 — — 3 —100,00 Vandellòs (1) — — — — Vilanova d'Escornalbou 55 67 +12 +2131

l'Arbocet 11 11 — — Masmunter 2 1 — 1 —50,00

Vilaplana del Camp 60 65 + 5 +8,33 Vinyols i Sant Joan dels Arcs 96 92 — 4 —4,16

3.478 4.284 +806 +23,17

El conjunt del Baix Camp experimenta un increment del 23,17 per cent pel que fa a la xifra dels veïns, la meitat de la qual l'ab­sorbeix, només, la localitat de Reus que entre les dues dates de l'es­tudi passa de 740 veïns a 1.168, amb un increment que representa el 57,83 %. La Selva del Camp, en passar de 343 a 454 veïns, aug­menta en 111, amb un coeficient del 32,36 %. H i ha 27 localitats que guanyen veïnat, i 12 que en perden. Aquestes darreres són, pe­rò, les de població més reduïda, a part de Riudoms. Cal advertir que Cambrils presenta la mateixa xifra a les dues dades conside­rades.

Les localitats de més de cent caps de casa —inclosa Riude-

(1) A m b Tivissa .

«8

cols— l'any 1719 sumaven 2.740 veïns i 3.473 el 1763. Hi ha un augment de 713 veïns én 44 anys, que representa un 26 %. Les lo­calitats de menys de cent caps de casa sumaven 738 veïns el 1719 i 831 el 1763. La diferència és de 93, és a dir, d'un 12,60 per cent.

TABRAGONÈS

Municipis 1719 1763 diferència %

Altafulla 192 166 —26 —13,54 Bonastre (1) — — — — la Canonja 31 51 +20 +64,51

Masricard .16 30 +14 +87,50 la Boella 3 1 — 2 —66,66

el Catllar 138 150 +12 +8,69 Cocons 5 2 — 3 —60,00

Constantí 150 272 +122 +81,33 Centcelles 6 — — 6 —100,00 Requesens 6 — 6 —100,00 les Franqueses 10 — - 1 0 —100,00

Creixell de Mai- 71 86 + 15 +21,12 els Garidells 17 13 — 4 —23,52 el Morell 40 63 +23 +23,52

la Granja dels Frares 10 10 — '— Tpmanills,i els Hospitals 2 2 — —

la Nou de Gaià .— 21 +21 + 100,00 èls Pallaresos 14 16 + 2 +14,28 Perafort 13 14 + 1 +7,69

Puigdelfí . 13 14 + 1 +7,69 el Codony 4 6 + 2 +50,00 les Sorts 1 1 — .—

la Pobla de Mafumet 24 34 +10 +41,66 quadra de la Cambreria — 1 + 1 . +100,00

la Pobla de Montornès (1) — — — — • Renau 20 19 — 1 —5,00

Peralta 9 6 — 3 —33,33 la Riera de Gaià 100 103 + 3 +3,00

Ardenya (1) — — — — Montoliu (1) — — — — Virgil i (1) — — — — quadra de la Riera — — — - — '

Roda de Rerà (1) — — — — Salomó (1) — — — — la Secuita 60 58 — 2 ^3,33

l'Argilaga 4 — 4 —100,00

( 1 ) Corregiment de Vi la franca del Penedès.

69

Municipis 1719 1763 diferència %

les Gunyoles . — — — — Tamarit de Mar 60 22 —38 —63,33

F e r r a n 8 7 — 1 —12,50 Monnars 9 4 — 5 —55,55

Tarragona 808 900 +92. +11,38 Torrell — 1 + 1 +100,00

Torredembarra 196 273 +77 +39,28 Clarà 11 20 + 9 +81,81

Vespella de Gaià (1) — — — — Vilallonga del Camp 73 90 + 17 +23,28

Mas de l'Obra 2 1 — 1 —60,00 la Montoliva 1 1 —. —,

Vila-seca de Sòlzina 220 300 +80 • +36,36 là Pineda 12 16 + 4 +33,33

• Mas de l'Abat 2 1 — 1 —50,00

2.361 2.775 +413 +17,48

El conjunt del Tarragonès, entre el 1719 i el 1763 augmenta en 413 veïns, la qual cosa representa un 17,48 %. A l'estimació manquen, però, les localitats de Bonastre, de la Pobla de Montor­nès, Ardenya, Montoliu, Virgili, Roda de Berà, Salomó i Vespella, que pertanyien al corregiment de Vilafranca del Penedès. En xifres absolutes, l'augment local més important és experimentat per Cons­tantí, en passar de 150 veïns a 272, amb un augment de 122 veïns que representa el 81,33 %. Tarragona, a desgrat que parteix d'una xifra més important, només havia augmentat en 92 veïns, que re­presenten un 11,38 %. Un altre augment remarcable és el de Vila­seca de Solana, que passa de 220 veïns a 300, amb un increment de 80, és a dir, del 36,36 %.

H i ha 19 localitats que experimenten un increment en la xifra de caps de casa, i 16 que pateixen pèrdues. Les reduccions són molt petites o bé reduïdes a localitats rurals de demografia escas­sa. Les poblacions de més de cent veïns sumen en conjunt 1.804 caps de casa el 1719, i 2.164 el 3,763. La diferència és de 360 veïns de guany, és a dir, un 19,95 %. Les de menys de cent veïns sumen 556 caps de casa a la primera data i 611 a la segona, amb un in­crement de 55, que representa un 9,89 %.

70

PBIOBAT

Municipis 1719 veïns

1763 veïns

diferència %

l'Arbolí 30 44 +14 +46,66 la Bisbal de Falset 11 25 +14 + 127,27 Cabassers 127 80 —47 —37,00 Capçanes (1) — — — — Cornudella de Montsant 119 214 +95 +79,83

Albarca 24 30 + 6 +25,00 Falset 201 278 +77 +38,30 la Figuera de Falset 31 56 +25 +80,64 Gratallops 63 92 +29 46,03 els Guiamets ( D 50 50 + 100,00 Marçà 39 45 + 6 +15,38 Margalef de Montsant 8 16 + 8 •. +100,00 el Masroig — — — — la Morera de Montsant 33 34 + 1 +30,30 Poboleda 60 110 +50 +83,33 Porrera 95 112 +17 +17,89 Pradell de la Tteixeta 25 28 + 3 + 12,00 Siurana de Prades 32 21 —11 —34,37 la Torre de Fontaubella 9 10 + 1 +11,11 Torroja del Priorat 38 45 + 7 +18,42 Ulldemolins 73 95 +22 +30,13 la Vilella Alta 23 28 + 5 +21,73 la Vilella Baixa 22 34 +12 +54,54

1.063 1.447 +384 +36,12

El conjunt del Priorat és el que presenta un coeficient més alt d'increment pel que fa a la xifra dels veïns sobre totes les que in­clou el corregiment de Tarragona, la subdelegació montblanquina compresa. Augmenta en 384 veïns, la qual dada permet de deduir un coeficient del 36,12 %. Totes les localitats que formen part de la comarca guanyen veïnat, tret de Cabassers i de Siurana de Pra--des. La primera perd un 37 % de veïns, i la segona un 34 %. En xi­fres absolutes, Cornudella de Montsant, amb un guany de 95 veïns, obté un coeficient del 80 %, mentre Falset, amb 77 veïns d'incre-«íent, s'assigna un 38,30%. Poboleda guanya 50 veïns, que repre­senten un 83,33 per cent més dels que tenia el 1719. Els Guiamets, inclòs abans al recompte de Tivissa, no té estima en aquesta darre-

(1) A m b Tivissa .

71

ra data, de manera que el guany suposat de 50 veïns, que hom pot deduir de la taula, esdevé fictici.

Les localitats de més de cent caps de casa sumen 447 veïns l'any 1719, i 572 el 1763, amb un augment de 122, és a dir, d'un 27,29 %. Les inferiors a la quantia indicada sumaven 616 veïns el 1719, i 875 el 1763, amb un increment de 259, és a dir, del 42,04 %. Hom pot veure, doncs, com el coeficient d'augment en aquesta co­marca ós superior a les localitats rurals, per sobre d'aquelles a les quals és possible d'atribuir una incipient consideració urbana.

CONCA DE BARBERÀ

Municipis 1719

veïns 1763 veïns

diferència %

Barberà de la Conca 83 58 —25 —30,12 Ollers 10 6 — 4 —40,00

Blancafort 100 62 —38 —38,00 Conesa 36 40 + 4 + 1,11

TTürlanda 3 2 — 1 —33,33 Cogullons 2 — — 2 —100,00

l'Espluga de Francolí 150 192 +42 +28,00 Forès 24 32 + 8 +33,33

Sabella — 1 + 1 + 100,00 Llorac 9 7 — 2 —22,22

Rauric 7 7 — — la Cirera 7 7 — —

Montblanc 250 300 +50 +20,00 la Guàrdia dels Prats 32 49 +17 +53,12 Miramar, i Prenafeta —. 28 +28 + 100,00 l ' I l la 34 34 — —

Montbrió de la Marca 16 13 — 3 —18,75 Vallverd 16 12 — 4 —25,00

Passanant 31 22 — 9 —29,03 Belltall 21 18 — 3 —14,28 el Fonoll 2 1 — 1 —50,00 Glorieta 4 6 + 2 +50,00 la Pobla de F e r r a n 4 — — 4 —100,00 la Sala [de Comalats] 6 5 — 1 —16,66

les Piles 18 20 + 2 +11,11 Biure de Gaià 22 15 — 7 —31,81 Guimons 11 8 — 3 —27,27 Sant Gallard — — — — Figuerola — — — —

Pira 16 33 +17 +106,25

72

1719 1763 diferència % Municipis " veïns veïns

Rocafort de Queralt 62 50 —12 —19,35 Cogul — 1 + 1 ' —

Rojals 35 37 + 2 • +5,71 Santa Coloma de Queralt (1) — • — — —

Agunó) (1) — — — .— Santa Perpètua de Gaià 24 25 + 1 +4,16

Pontils 19 18 — 1 —6,26 Vallespinosa 20 16 — 4 —20,00 Sant Magí de Rocamora 8 — — 8 —100,00 Sèguer 8 " —'" — 8 ' —100,00

Sarral 230 280 +50 +21,73 Savallà del Comtat 20 20 — —

castell de Savallà 2 — — 2 —100,00 Segura . 14 9 — 5 —35,71

Senan (2) — — — — Solivella 45 62 +17 +37,77 Vilanova de Prades 32 25 — 7 —21,87 Vallclara (2) . — — — • — Vilaverd : 71 100 +29 +40,84 Vimbodí (29) — — — — -

1.504 1.621 + 117. . , + 7,77

El conjunt de la demarcació, entre les dades objecte d'estudi, augmenta en 83 veïns, és a dir, un 5,52 %, sense comptar-hi Santa Coloma de Queralt, que formava part del corregiment de Cervera, ni Senan, Vallclara i Vimbodí, que pertanyien al corregiment de Lleida.

Sarral i Montblanc s'incrementen amb 50 veïns cadascuna, la qual cosa representa un 21,73 % per a la primera i un 20 % per a la segona. Advertim l'escassa diferència entre el nombre de veïns d'ambues localitats. Quant al nombre d'habitants , les diversitats devien ésser més acussades, perquè el 1719 Sarral tenia 929 habi­tants i passava a 2.383 en arribar el 1787, mentre Montblanc, que a la primera data obtenia 1.115 habitants, n'aconseguia 3.101 a la darrera, sense comptar-hi les localitats agregades. L'Espluga de Francolí ofereix un coeficient més gran d'increment entre èl 1719

(1) Correginient de Cervera

: (2) Corregiment de L l e i d a .

73

i el 1763, en obtenir un 28 % amb un guany de 42 veïns. Vilaverd supera, al seu torn, l'Espluga de Francolí en obtenir un 40,841% d'augment pel guany, de 29 veïns sobre els 71 que tenia l'any 1719.

Hi ha 12 localitats que experimenten guany i 26 que experimen­ten pèrdua de població. Les de més de cent veïns el 1719 en su­maven 801, i 934 el 1763, amb un augment del 16,60,;%. Les de menys de cent veïns en sumaven 703 el 1719 i 651 el 1763, amb una pèrdua de 52, és a dir, del 7,39 % de menys. Aquest fet pale­sa un cert agermanament econòmic entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà durant el període, atès que semblen iniciar un moviment paral·lel en l'aspecte que ens ocupa.

LA COSTA DEL PENEDÈS

17X9 1763 diferència Municipis veïns veïns

Calafell 38 56 +18 +47,36 Segur de Calafell — 8 + 8 +100,00

Cubelles 120 98 —22 —18,33 Rocacrespa, i Gallifa 17 19 + 2 +10,50

Cunit 41 23 —18 —43,90 Vilanova i la Geltrú 531 736 +205 +38,60

747 940 + 193 +25,83

L'extensió donada al corregiment de Tarragona per la costa de llevant fins a incloure Vilanova i la Geltrú, l i assigna les locali­tats que figuren a la taula anterior, amb un conjunt de 747 veïns. Aquesta xifra ascendeix a 940 en arribar l'any 1763, amb un guany de 193, absorbit en la major part per la puixança de Vilanova i la Geltrú, que es beneficia d'un 38,60 % d'augment en obtenir 205 veïns de guany sobre els 531 que tenia el 1719. Contradiuen l'incre­ment de Vilanova i la Geltrú i de Calafell les pèrdues que declaren experimental- Cubelles i Cunit.

74

RIBERA D'EBRE

1719 1763 diferència % Municipis veïns veïns

Garcia 168 160 — 8 —4,76 els Masos de Móra (agregat) 30 —30

—4,76

Tivissa 334 180 —154 —46,10 la Torre de l 'Espanyol 50 45 — 5 —10,00 Vinebre 47 51 + 4 +8,51

629 436 —193 —30,68

Cal advertir que el terme de Tivissa, durant aquell període, comprenia els actuals de Vandellòs (Baix Camp), Capçanes i els Guiamets .(Priorat). Ja hem vist com aquest darrer, el 1763, tenia una estima particular de 50 veïns, que caldria afegir als 180 que, per a la mateixa data, hom assigna a Tivissa. De manera que la pèrdua consignada per a aquesta localitat resta reduïda a 104 ve&'ns, amlb un coeficient del 31,33 % en menys, en lloc del que figura a la taula. La manca d'estima dels Masos de Móra l'any 1763 cal su­posar que és deguda al fet que els seus veïns figuraven a Móra d'E­bre que pertanyia al oorregimeint de Tortosa. Formaven part, tam­bé, del corregiment tortosí' la majoria de les altres localitats de la Ribera d'Ebre, tret de la Palma d'Ebre, que era assignada al de­partament de Lleida.

Les localitats de la Ribera d'Ebre que figuren al corregiment de Montblanc, arrossegades per les minves que s'assignen a Tivissa i a la Torre de l'Espanyol, redueixen llur nombre de veïns en 193, és a dir, en un coeficient negatiu del 30,68 %.

URGELL

1719 17C3 diferència % Municipis veïns veïns

Belianes 46 49 + 3 +6,30 Torre de Mossa 1 — — 1

Ciutadilla 84 61 —23 —27,38 Maldà 50 52 + 2 +4,00 Nalec 16 28 + 12 +75,00 els Omells de na Gaia 24 30 + 6 +25,00 Rocafort de Vallbona 19 25 + 6 + 31,57

75

Llorenç de Vallbona 13 16 + 3 +23,07 el Vilet (Vilamanyanó) 6 6 — —

Rocallaura 15 17 + 2 + 13,33 Vallbona de les Monges 40 44 + 4 +10,00

314 328 + 14 + 4,45

Dels 32 ajuntaments que consitueixen la comarca de l'Ugell n'hi ha 8 que figuraven al subcorregiment de Montblanc, que són els únics que considerem, segons la taula establerta. En el conjunt d'aquests 8 ajuntaments, entre el 1719 i el 1763 hi hagué un guany modest, de 14 veïns sobre els 314 que sumaven a la primera data. Cap de les localitats considerades no arribava al centanar de veïns. Ciutadilla, que era la més important, només n'aconseguia 84, i es mostrava en decadència durant aquell període, per tal com experi­menta una pèrdua de 23 veïns, amb un coeficient del 27 %. La lo­calitat que presenta un increment més notable és Nalec, que sobre 16 veïns en guanya 12 amb un coeficient del 75 per cent.

Municipis

GARRIGUES

1719 veïns

1763 veïns

diferència %

l'Albi 60 80 +20 + 33,33 Cervià de les Garrigues 17 15 — 2 —1,17 l 'Espluga Calba 66 74 + 8 +12,12

143 169 +26 +18,18

Tres localitats de la comarca de les Garrigues pertanyien a la subdelegació corregimental de Montblanc. Dues d'elles experimen­ten un increment quant a la xifra de veïns, i l'altra pateix una pèr­dua lleu. L'Albi, amb un guany de 20 veïns sobre els 60 que tenia l'any 1719, es beneficia d'un 33 % d'augment, mentre l'Espluga Calba només en té un 12%. Cap de les esmentades localitats no assoleix el centenar de veïns.

SEGARRA

1719 1763 diferència % Municipis veïns veïns

Vallfogona de Riucorb 40 32 —8 —50,00

76

Una sola localitat de la Segarra figura a la subdelegació de Montblanc. Es tracta de Vallfogona de Riücòrb. L'ariy 1763 hàyia perdut un 20.% dels seus caps de casa, sobro els 40 que tenia el 1719. Si aquestes xifres són certes, Vallfogona de Riucorb havia dé recuperar-se ben aviat, perquè, pel que fa al nombre d'habitants, s'incrementava en un 55 % .en. arribar ï'any 1787, sobre la xifra de 109 ànimes que l i eren consignades l'any 1719,

Municipis

ANOIA

1719 veïns

1763 veïns

diferència .. %.

liallprat 23 25 . + 2 . • +8,69 Santa Margarida de Montbui — i 5 + 5 ...— Santa Maria de Miralles 28 20 —8 —28,57

51 45 —6 —11,76

Tres termes de la comarca de l'Anoia apareixen incloses a la subdelegació corregimental de Montblanc. Llur conjunt guanya sis veïns en( el període que és objecte de la present informació, sobre els 51 veïns que registrava l'any 1719. Santa Maria de Miralles re­dueix la seva xifra de veïns, mentre les altres dues localitats 1 aug­menten modestament.

Com és possible de veure, els resultats obtinguts de la compa­ració de les xifrés dé veïns de les comarques i lòcaütats, conside­rats èhtije els anys 1719 i 1763, són magres, i no Sembla què es re làcíonin gaire amb els que podem establir comparant les xifres dels habitants entre el 1719 i el 1787. Només cal repetir quej entre aquestes dues darreres dates, el conjunt dels dos departaments cor-règimentàls dé Tarragona i de Montblanc augmenten en un 181,35 per cent pel que fa a les xifres dels habitants; i és precisament la subdelegació de Montblanc, amb el 186,44 % d'increment, que su­pera la de Tarragona, que resta amb un 178,16 %. S'inverteixen els termes pèl que fa àl que hem deduït de les xifres dels veïns du­rant els 44 anys primers del període, ja que hem vist qüé Tincre-merit era superior per al departament tarragoní.

77

Referent a les comarques, mentre l'Alt Camp entre el 1719 i el 1763 només es beneficia d'un 11,801% pel que fa al nombre de veïns, en considerar els habitants entre el 1719 i el 1787 l'augment esdevé d'tan 162,22 per cent. El Tarragonès, que en els càlculs pre­sentats en aquest treball només obté un guany —quant als veïns en els 44 anys inicials del període— d'un 17,48 %, en considerar les xifres d'habitants entre el 1719 i el 1787 resulta que s'incrementa en un 133,18 %. Al seu torn, el Baix Camp es remunta a un aug­ment d'un 212,06 % en considerar-ne les xifres d'habitants entre els 68 anys transcorreguts entre el 1719 i el 1787, mentre qu© hem vist que només ho feia en un 23,17 % en la consideració dels veïns, se­gons el moviment registrat entre el 1719 i el 1763. El Priorat acon­segueix, així mateix, un 25,23 % d'increment quant als habitants entre els esmentats anys 1719 i 1787, i es redueix, només a un 36,12 per cent pel que fa als veïns entre el 1719 i el 1763. La Conca de Barberà guanya un 155,10 % en el primer cas i només un 5,52 % en el segon.

Pel que fa referència al corregiment de Tarragona i a la tinen­ça de Montblano cal deduir que, o el gran augment demogràfic consignat al segle xvin s'hi esdevingué passat l'any 1763, o bé que les xifres que hom consigna sobre veïns —segons ens són donades a les relacions i damunt les quals hem especulat en el present tre­ball— no reflecteixen la quantia veritable de la població. Potser la categoria de veí era subjectada a una restricció o a una discri­minació de la qual ©s lliurava la condició natural d'habitant. Aquest és un supòsit que, de moment, ens cal deixar al marge.

Josep Iglésies

Acadèmia de Ciències, Barcelona.

EL CASTELL DE TURALADA, FEU DE SANTES CREUS

Del darrer quart del segle xn, concretament del dia 13 d'octu­bre de l'any 1178, tenim la primera notícia documentada del castell de Turlanda, antigament anomenat de Segura, del qual Alfons el Cast i la seva muller Sança feren donació als cònjuges Bernat de Pi­les i Saurina, i a Berenguer Company.

En la donació d'aquella força quedaven compresos els seus cor­responents termes, amb les confrontacions que en delimitaven el territori, i la descripció de les pertinences del mateix castell, el qual estava situat al comtat de Barcelona, dins el terme del castell de Montclar.

L'esmentada concessió de la reialesa era condicionada per tal que fos per al servei i en feu del rei, de la reina i dels seus, amb determinats pactés ï condicions que ometem de descriure perquè són molt llargs d'enumerar1.

1. M I Q U E L R O S S E L L , F R A N C I S C O . Liber Feudorum Maior. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Sección de Estudiós Medievales. I . Barcelona, 1945, pà­gina 286. E l tonònim de Segura, el trobem citat l'onze de gener de l 'any 1038, en l'escriptura de cessió de terres a l comtat de Barcelona, feta pel comte R a m o n Be­renguer el V e l l i la seva esposa Almodis , a Miró Foguet i a Bernat L l o p .

lbidem, p. 278, doc. 257. U D I N A M A R T O R E L L , F E D E R I C O . El "Llibre Blanch" de Santes Creus (Cartulario

del siglo x n ) . Consejo Superior de Investigaciones Científicas. E s c u e l a de Estudiós Medievales, Sección de Barcelona. Barcelona, 1947, p. 14, doc. 10.

E l terme de Segura també el trobem citat en u n a escriptura del 10 d'abril del 1066, amb el topònim de " S e g u r " " . . . d e parte orientis in rivo de V i c i a n a , de circi in termini de Segur " .

M I Q U E L R O S S E L L . Liber Feudorum Maior, pp. 306-307, d. 280. D e l 12 de novembre del 1076 trobem citats els castells de C a m a r a s a i de " S e -

c u r a " , en l 'acta del judici del testament de R a m o n Berenguer el V e l l . M I Q U E L R O S ­S E L L . Liber Feudorum Maior, p. 5 2 5 .

80

Dos dies després, Bernat Piles i la seva muller Saurina, junt amb l'altre beneficiari Berenguer Company, signaren un conveni amb els esmentats monarques per raó de la tinença del dit castell de Turlanda, amb determinades i esteses condicions 2.

Simultàniament els esmentats cònjuges Piles, i àdhuc Berenguer Company, prestaren el protocolari jurament de fidelitat a Alfons el Cast i a la seva esposa la reina Sança, per la qual cosa aquestes au­gustes persones convingueren de concedir-los la potestat del castell de Turlanda i de totes les fortaleses radicades en aquell territori 8 .

Vers la segona meitat de la següent centúria, Jaume I , de Llei­da estant, el 29 de maig del 1263, feia una especial declaració rela­cionada amb el castell de Turlanda. Així sabem que èl rei Conque ridor, atenent que Alfons el Cast i la seva muller Sança anterior­ment havien fet donació als dits cònjuges Piles i a Berenguer Com­pany, "consanguineo suo" del castell de Turlanda amb les seves pertinences i que a l'escriptura de la dita cessió es declarava que ells tindrien les dues parts de la recapta dels impostos provinents d'a­quell feu, mentre que les reials persones es reservaven la restant tercera part d'aquella contribució. Així doncs el rei Jaume I decla­rava que calia entendre que hi restaven compresos els drets de la col·lecta de la quèstia, és a dir, un tribut feudal a satisfer en diners i en fruits i altres drets, per tal que l i fos reservada la tercera part 4 .

A principis del segle xrv la possessió del castell de Turlanda passà a Sibilla, muller de Bernat de Sanou, la iqual, el 25 de desem­bre del 1301 per raó d'aquest títol atorgava poder especial al seu marit, per tal que en nom seu i en representació seva prestés sagra­ment i homenatge de fidelitat al rei Jaume I I , per raó de la tinença d'aquella força5.

Vint-i-set anys després, és a dir, l ' l i de gener del 1328, fou tra­mesa la mateixa possessió a Pere Aguiló, mitjançant la prestació d'un homenatge semblant al rei Alfons el Benigne 6.

Amb data del 23 d'agost del 1329, Marc de Pontons ho feia

2. M I Q U E L ROSSELL , F . Liber Feudorum Maior, I , p. 287. 3. lbidem, I , p. 289, doc. 264. 4. A C A ( = A r x x i u de l a C o r o n a d'Aragó), reg. 12, f. 84. 5. A C A . L i b r o de Enajanaciones del R e a l Patrimonio en Cataluna, Rosellón

y Centena . V I , f. 1413, n . 8. 6. lbidem, f. 1413, n. 9.

81

també al mateix monarca, aleshores trobat al palau reial de Valèn­cia, per raó de la castlania del castell de Turlanda, la qual per títol de venda tenia i posseïa en feu del rei, que l i donà la investidura, salvat el dret reial i el d'altre qualsevol que es pogués esdevenir.

Després de les prestacions d'homenatge que acabem d'assenya­lar en el transcurs de l'any 1372, el 9 d'agost, sabem com l'abat de Santes Creus ostentava determinats títols per raó dels quals prete­nia el feu de Turlanda, que abans fou de Marc de Pontons, i que es tenia pel dit monestir. Amb aquest motiu el batlle general de Catalunya, que era a Barcelona, disposava la presentació d'un manament al possessor d'aquell feu per tal que dintre de deu diès presentés les cartes i títols acreditatius de la seva possessió, a fl que el reconegués a favor del rei 8 .

Gairebé a l'any següent, en un document datat a Barcelona èl 25 de juny del T373, consta que el batlle general de Catalunya, sa­bedor que Berenguer de Monpeó, per mitjà de compra havia ad­quirit el feu de Turlanda, declarava que en virtut de la declaració del rei Jaume I I aquella possessió feudal pertanyia a l'abat i mo­nestir de Santes Creus, així com la firma de domini i el dret de fo-riscapi, i , àdhuc, la prestació del servei i homenatge, que l i era concedit per ésser vassall propi del rei¬

Al mateix temps el batlle general manava a Berenguer de Mont-peó que s'avingués amb l'esmentat abat a la pràctica efectiva del cerimonial de la investidura i homenatge al rei, declarant, a més, que el dret del laudemi corresponia a la dignitat abacial santes­creuina 9 .

En una provisió disposada pel batlle general de Catalunya, ex­pedida el 15 de desembre del 1375, adreçada a Berenguer de Mont-peó, se l i ordenava que després d'haver satisfet el laudemi a l'abat de Santes Creus, havia de comparèixer davant aquest a fi de prestar el protocolari sagrament i homenatge, i alhora rebre i acceptar la investidura del feu de Turlanda 1 0.

El mateix Berenguer de Montpeó, el 28 de setembre de l'any

7. A C A . R . P. Classe la D . 8. f. 19. 8. A C A . R . P . Classe l.» D . 8. f. 19. 9. A C A . R . P . Classe ï:*f D 4. f. 23.

10. A C A . R . P . Classe 1.» D . 8, f. 27.

82

1383, com a castlà dtl castell de Turlanda, segons es declara en el territori de la batllia de Real, formalitzà la prestació d'idèntics sagra ment i homenatge en poder i mans de l'abat de Santes Creus i l .

Seguint l'historial d'aquesta força, objecte de les presents no­tes, registrem com anteriorment, és a dir el 12 d'agost del mateix any, l'infant Joan, duc de Girona, durant la seva estada al monestir de Santes Creus, confirmava a l'abat i comunitat del cenobí la per­muta anteriorment feta dels castells de Forés "Vetula", Feniculo i de Turlanda amb els llocs de Conesa i Saladern "Aladern" ja venuts amb carta de gràcia que dit príncep ja havia revocat en l'ocasió del dit canvi, mitjançant la compensació feta per part d'aquella dignitat abacial de tres mil florins.

En aquella permuta quedava compresa la percepció de tots els emoluments derivats de la dita jurisdicció, i , àdhuc, els drets del tribut de la quèstia d'aquells feus, castlanies, castells, escrivanies, delmes, lluïsmes, censos, etc. 1 2.

Per altra part, el rei Joan durant la seva eventual estada al mo­nestir de Valldonzella, del territori de Barcelona, el 18 d'abril del 1388, acollint-se a la privilegiada concessió de vot, protecció i co­manda, disposada pel seu pare Pere el Cerimoniós, confessava l'e-fectiva incorporació dels castells de Conesa, Forés, de Sa Sala, Tur­landa, Savellà ("Çavellà"), Fonoll i Saladern, situats en el territori i jurisdicció de la Baronia de Montblanc, que eren alous propis i lliures de l'esmeaitat monestir de Santes Creus, amb l'exercici de tota judisdicció civil i criminal, que el primogènit de Pere I I I , posava sota la seva custòdia, salvaguarda i protecció1S.

Posteriorment Ferran el Catòlic, que era a Barcelona el 2 de desembre de 1480, confirmava els privilegis fins aleshores concedits pels seus antecessors en el tron al monestir de Santes Creus en els quals restava compresa la possessió del castell de Turlanda 1 4.

Vuit anys després, al refetor de la casa abadial de Santes Creus, el dia 13 de juny del 1488 Cristòfol Comí, mercader de Santa Co­loma de Queralt, compareixia davant l'abat dtl dit monestir Pere de Mendoza i del prior d'aquell mateix cenobi Joan Salvador.

11. lbidem, í. 34. 12. A C A . reg. 1703, f. 180v». 13,. A C A . reg. 1895, f. 35. 14. A C A . reg. 3547, £. 25.

83

La finalidad de la compareixença de Cristòfol Comi, fou de de­clarar que ell posseïa el feu del lloc o terme de Turlanda, de la ve­gueria de Montblanc, que abans fou d'un tal Montpeó, indubtable­ment Bernat Montpeó, personatge que ja ens és conegut, i que ales­hores aquella possessió recentment havia passat a ésser dels Argenso la, com a conseqüència de l'execució feta per ell del dit feu, a la cúria del veguer de Montblanc, per certs drets que l i corresponien pel pagament de l'import de pensions vençudes d'un censal de deu lliures de prestació anual, les quals per raó del domini feudal de Turlanda eren obligades a satisfer.

Complement del que Cristòfol Comi acabava d'exposar, consta a més com declarava que tenia aquell feu del castell de Turlanda sota el domini i alou de l'abat i el seu monestir de Santes Creus amb la promesa formal d'estar de dret en poder de l'abat, com a senyor alodial, oferint-se a prestar jurament i homenatge de fidelitat, i de tenir el feu per deu sous amb augment, prometent estar de dret, i de prestar jurament i homenatge amb la mateixa conformitat com ho feren els seus predecessors, segons la condició i qualitat que el dit feu requeria.

En la seva declaració verbal Cristüfòl Comi, afegia una súplica per tal que fos admès i investit en la possessió de l'esmentat castell de Turlanda, segons requeria l'embargament fet de la quantitat de­guda de la dita pensió de censal.

L'abat de Santes Creus després de prendre consell del prior del mateix monestir, digué que l'admetia i el facultava per fer la firma. S'oferí a investir-lo en el feu, ja que de dret l i pertocava, però amb la reserva que la investidura no fos feta sense perjudici de l'esmentat cenobi.

Tot seguit Cristòfol Comi abans de la pràctica de la pretesa investidura del feu de Turlanda, s'agenollà per tal de prestar el re­glamentari, previ i indispensable jurament i homenatge de paraula i mans en poder de l'abat, d'acord amb el que havia estat establert als Usatges de Catalunya i els Costums de Barcelona.

Després, Cristòfol Comi s'oferia a fer complir i tenir l'exercici del dret, segons la condició i la qualitat del feu amb la mateixa conformitat que els seus predecessors en la possessió havien acos­tumat de tenir-

Acabada aquesta protocolària cerimònia, l'abat de Santes Creus

84

digué a Cristòfol Comi, que atenent el feu de Turlanda, només el podien posseir les persones nobles o bé les del seu llinatge, i que per tant, per aquesta especial circumstància, Cristòfol Comi no es­tava capacitat per obtenir l'esmentat feu per via de dret, per la qual cosa estaria obligat a alienar-lo o transferir-lo dins el termini d'un any.

No obstant això, l'abat Pere de Mendoza, per gràcia especial i sense perjudici del seu dret alodial, per tal de complaure el noble Dalmau de Queralt, oferia a Cristòfol Comi que dintre el termini de tres anys comptadors d'aquell dia en endavant, pogués cedir aquell feu a persona idònia i capacitada.

Transcorregut el termini dels tres anys, Cristòfol Comi podria continuar o no la dita possessió sempre a voluntat i beneplàcit de l'abat, fins que el traspàs de l'esmentat feu fos fet a persona digna d'obtenir aquell dret.

Així mateix, amb pacte establert entre ambdues parts, per si convenia de pagar algun terç o laudemi per a l'adquisició o adjudi­cació del feu de Turlanda feta per Cristòfol Comi, en aquest cas ell només es podia obligar fins a la quantitat de deu lliures.

I amb els esmentats pactes i condicions, l'abat Pere de Mendo­za procedí al protocolari cerimonial de la investidura del dit feu de Turlanda, amb tots els drets corresponents a Cristòfol Comi, que tot seguit prestà jurament i homenatge de fidelitat a l'abat de San­tes Creus. Aquest, poc després, l i féu lliurament d'una espasa en senyal d'investidura, que Cristòfol Comi acceptà en senyal de ve­ritable, real i actual possessió, i acabà amb l'acostumat besament de la mà de l'abat, però amb la formal promesa de tenir, atendre i complir, segons la condició i naturalesa del feu com els seus ante riors possessors fins aleshores l'havien posseït.

Signaren com a testimonis instrumentals de lacta notarial que. acabem de comentar, l'insigne baró Dalmau de Queralt, senyor de la vila de Queralt; Joan Gaver i Antoni de Huerta, habitant a la vila senyorial15.

JOSEP MARIA MADURELL I MARIMON

Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.

15. A r x i u Històric de Protocols de Barcelona, R a i m o n d Berenguer Dez-Çlergue, lligall 1, man. anys 1487-1490.

PEDRÓ DE PENYAFRETA, ESCULTOR DE JAUME II, DE ARAGÓN

Los sepulcros reales de Santes Creus han sido objeto de la aten-ci3n de diversos investigadores: H. Finke, Rubió y Lluch, Carde-rera, del Arco, Martínez Ferrando y finalmente Vives y Miret, a cuya memòria van dedicadas estàs pàginas, publicaran en extracto diferentes documentos o dieron noticias de ellos con referencias a los mencionados sepulcros 1

Dos maestros lapicidas intervinieron, entre otros, en estàs obras, Ramon de Penyafreta y su hijo Pedró de Penyafreta, al cual hacen

1. A R C O Y G A R A Y , Rioardo del : Sepulcros de la Casa Real de Aragón ( M a ­drid , 1945X pàgs. 1 8 8 , 2 1 1 , 2 4 9 y 2 5 2 .

C A L D E R E R A , Valentín: Iconografia Espanola, t. I , núm. X V . C R E U S Y C O R O H I N A S , Teodoro : Santes Creus. Acadèmia de l a Historia . Papeles históricos inéditos del A r c h i v o de la Secretaria. ( M a d r i d , 1 9 2 0 , pà­

ginas 5 2 9 - 5 4 0 .

F I N K E , Heit irich. Acta Aragonensia, t. I I (Berlín y Leipzig , 1 9 0 8 ) , pàginas 9 0 6 - 9 0 7 .

G I M É N E Z S O L E R , Andrés: Los panteones reales de Santes Creus, "Boletín de l a R e a l Acadèmia de Buenas L e t r a s " , Barcelona ( 1 9 0 3 ) , t. I I , pà­ginas 1 8 9 - 1 9 2 .

M A R T I N E L L , César: El Monestir de Santes Creus, Barcelona ( E d . Barcino) , 1 9 2 0 , vol. X X - X X I , pàg. 1 8 1 .

M A R T Í N E Z F E R R A N D O , Jesús-Ernesto: Jaime I I de Aragón. Su vida familiar (Barcelona, 1 9 4 8 ) , I < pàg. 1 8 .

R U B I Ó I L L U C H , A . : Documents per la història de la cultura catalana mig-eval (Barcelona, I . E . C l ) , I I , pàg. 2 3 .

V I V E S I M I R E T , Josep : Els sepulcres reials del Monestir de Santes Creus, " S t u d i a Monàstica" (Montserrat) , 6 , 2 ( 1 9 6 4 ) , pàg. 3 7 0 - 3 7 1 .

Véase también l a reciente bibliografia reunida por Amadeo Soberanas, en " I Col·loqui d'Història del Monaquisme Català". (Santes C r e u s , 1 9 6 9 ) ,

vol H , pàgs. 1 6 5 - 2 0 6 .

86

relación los que insertan aquí. Por éstos se advierte la interven-ción de Pedró de Penyafreta en las obras del castillo real de Lé­rida; a Pedró concedió el rey, en 21 de mayo de 1297, en atención a los servicios prestados por su padre, los derechos de alojamiento —statica— del castillo de Lérida y al propio tiempo un beneficio personal de 300 sueldos jaqueses amuales sobre las rentas de la al-hóndiga de la bladeria de la misma ciudad, que antes tenia Pedró de Puigverd, de por vida, cuando falleciese Ramón de Penyafreta, por razón de las obras que Pedró llevaba a rabo en el mencionado castillo, objeto de especial interès del monarca.

Afios después, en 1 de septiembre de 1312, Jaime I I , desde Ge-rona, ordeno a Pedró de Penyafreta que se entrevistase en Santes Creus con Bertran de Riquer, maestro de obras del Palacio Real de Barcelona, con el fin de darle las medidas y formas de los sepulcros que se hacían en la iglesia de aquel monasterio. El aspecto estilís-tico de éstos, fiel a la tradición italiana, lo confirman los estudiós de F. Duran y Cafiameras 2 y de Vives y Miret.

Los documentos que se transcriben a continuación, el primero de ellos desconocido, se refiere a las intervenciones de los mencio-nados maestros hpicidas; permiten perfilar la personalidad de este artífice Pedró de Penyafreta, a quien se atribuye la obra del men­cionado túmulo de Jaime I I y Blanca de Anjou, y los restos que se conservan en el claustro de la Catedral de Lérida3.

MABIA DOLORES MATEU IBARS

Archivo dei la Corona de Aragón de Barcelona.

2 D U R A N Y C A N A M E R A S , Fèlix: La influencia italiana en los sepulcros reales de Santes Creus. "Santes Creus . Boletín del A r c h i v o Bibliogràfico", núm. 1 5 , vol. 11 ( 1 9 6 2 ) , pàg. 1 8 7 - 1 9 0 .

3. T O R R E S B A L B A S , Leopoldo : Ars Hispània (Madrid , 1 9 5 2 ) , I I I , p. 4 8 .

87

A P É N D I C E

i 1297, mayo 21. Lérida:

Jaime I I concede a Pedró de Penyafreta, hijo de Rainón de Penya­freta, los " s tat ica" del castillo de Lérida y 300 sueldos jaqué-ses en los réditos de los obradores de la alhóndiga de Lérida, miemtras trabajase en las obras del castillo de esta ciudad y aun después del fallecimiento de su padre. Noverint universi quod Nos Jacobus Dei gratia etc. Attendentes

grata et accepta servicia per Raimundum de Pennafracta predece-ssoribüs nostris et nobis exibita, idcirco damus et concedimus tibi Petro de Pennafracta filio dicti Raimundi, quod post mortem dicti patris tui, habeas et teneas dum vixeris et bene et legaliter te ha-bueris, staticam castri nostri civitatis Ilerde, ita quod tu tenearis operari et diccare omnia opera lapidea que facere vel construere vo-luérimus, tam in dicta civitate Ilerde quam in aliis quibuslibet locis terre et domrnacionis nostre, fideliter iuxta tue sciencie facul-tatem.

T u vero habeas et percipias in benefiçium personalem C C C solidos jaccenses annuatim in redditibus illorum ium operatorio-r u m nostrorum bladerie Ilerde, que consuevit tenere Petrus de Po-dioviridi et que afrontant ex una parte in operatoriis qui fuerunt Petri Balb et ex alia in aliis operatoriis nostris, quos C C C solidos perci­pias annuatim in illis terminis i n quibus dicti redditus solvi consue-verunt toto tempore, ut predicitur, vite tue, prout ipsos hodie recipit pater tuus predictus.

Damus etiam et concedimus tibi dum vixeris, post mortem tamen dicti ipatris tui, portionem in cúria nostra ad immam equitaturam quam percipias diebus singuiis ubicumque in nostra cúria fueris per-sonaliter constitutos et ubicumque extra civitatem Ilerde fueris per nostris operibus faciendis, te tamen operanfce et dictante omnia opera lapidea supra dicta ut superius est expresum. Ita quod racioné laboris vel magisterii tui nichil aliud tibi nisi dictos C C C solidos et portio-nem predictam dare aliquatenus teneamur. Datum Ilerde X I I Kalen-das juni i anno predicto. A. C. A. Canc. Reg, 195, fol. 12v. y 13 r.

I I 1312, septiembre, 1 Gerona:

Jaime I I ordena a Bertran de..Riquei·, maestro de obras del Palacio Real d» Barcelona, qne se entrevi^íe con Pedró de Petnyafreto que teula el castillo de Lérftda, el dia 15 de septiembre, de 1302, en Santes Creus, para recibir las medidas y formas del sepulcre-

88 que hacía construir allí y presentarse al Tesorero que le daria lo necesario para la obra. Jacobus etc. Fidel i suo Bertrando Riquerii civi Barchinone et

magistro operis palacii nostri civitatis Barchinone eiusdem eto-[rotura] . . . ordinasse quod in Monasterio Sanctarum Crucum fiat et construatur quoddam sepulcrum seu tumba similem i l l i in quo sepultum est corpus illustrisimi domini regis Petri clare memo­rie patris nostri et providimus quod vos, una cum Petro de Penna­fracta, tenentem Castrum nostrum civitatis Ilerde, intersitis perso-naliter in monasterio supradicto, X V die presentis mensis septem­bris ut ambo insimul, inspecto dicto sepulcro, recipiatis mensuras et formas eiusdem quare vobis dicimus et mandamus expresse, quate-nus i n dicto monasterio die prefixa infalibiliter intersitis, et dum ibi fueritis, vos.. . [rotura] una cum dicto Petro, cui sicut hoc scri-bimus, recipiatis mensuras et formas predictas, quibus receptis, di-misso predicto Petro, qui ad dictam civitatem Ilerde continuo redi-bit, vos accedatis cum dictis mensuris et formis, ad fidelem thesau-rarium nostrum Petrum Marti qui vobis tradeat pecuniam pro.. . [rotura] lapidibus apud Gerundam et aliis necessariis operi supra­dicto, que pecunia recepta ext... [rotura] in dicto opere procedèatis et hoc aliquatenus non mutetis. Datum Gerunde kalendas septembris anno domini millesimo C C C X I I .

A. C. A. Canc. Reg. 240. fol. 64.

I I I

1312, septiembre ( 1. Gerona

Jaime I I ordena a Pedró de Penyafreta que se entrieviste en Santefe Creud el 15 de septiembre con Bertran de Riquer, maestro de las obras del Palacio R e a l de Barcelona, para recibir las formas y me-<didas del; sepulcro que se construïa en la iglesià de aqupl monas­terio.

. . .Petro de Pennafracta tenenti castrum nostrum civitatis Ilerde etc. Significamus vobis nos quod in monasterio [rotura] . . . Sanctarum Crucum. . . [rotura] . . . similis i l l i in quo sepultum est corpus Illustris-simi domini Regis Petri clare memorie patris nostri, quare providimus quod vos una cum Bertrando Riquerii magistro operis Palacii nostri ci-vitjatis Barchinone, intersitis personaliter in Monasterio supradicto X V die presentis mensis septembris, ut ambo insimul in supradicto se­pulcro, recipiatis mensuras et formas eiusdem quare vobis, dicimus et mandamus exprese quatenus in dicto monasterio die prefixa infa­libiliter intersitis et cum ibi fueritis vos, una cum dicto Bertrando cui súper hoc scribimus recipiatis mensuras et formas predictas quibus receptis ad proprium hospicium redeatis dictus enim Bertrandus nece-saria predicto operi procurabit Datum Gerunde kalendas septembris anno predicto.

A. C. A. Canc. Reg. 241. fol 64 y 64 v.

VIVES I MIRET A MORELLA

L'amable invitació d'Eufemià Fort i Cogul a prendre part en aquest homenatge al plorat amic Josep Vives i Miret em fa reviure, a la memòria, un plegat de records de la més íntima dilecció.

Fa quaranta anys que, amb l'amic Fort i Cogul, arribava a Santes Creus en un viatge des de Tarragona, on tenia llavors al meu càrrec la Biblioteca "Provincial" i el Museu Arqueològic. Les im­pressions rebudes a Santes Creus, les noves impressions, puix que no era la primera vegada que m'hi meravellava davant d'aquell in­signe monument, eren inesborrables i com a tals varen restar a l'ar-xiu dels records personals.

Ja lluny de la Tarragona del 1931, tot vivint a Madrid i treba­llant al Museu Arqueològic Nacional, l'any 1934 escrivia un llibre, amb la màxima il·lusió: Les relacions del Principat de Catalunya i eh Regnes de València i Mallorca amb Anglaterra i el parallelisme monetari d'aquests països durant els segles xm, xiv i xv (Notes per a un assaig) que va editar la Societat Castellonenca de Cultura, amb el número V I I de les seves Obres d'investigació històrica, amb 125 pàgines i sis planxes.

No havia estat encara a aquell país, però m'atreien les seves relacions amb aquests de l'antiga Corona d'Aragó; el títol donat era una mica llarg, però vaig triar-lo per la seva clara expressió. Crec que encara es manté ferm en les seves conclusions i resultats, com a obra de síntesi, documentada a bastament. En arribar al regnat de Jaume I I i d'Alfons el Benigné, a les pàgines 62-63, escrivia: "En altres aspectes de les relacions internacionals recordarem que un mestre anglès, Reinard Fonoyll, contractà l'obra del claustre de Santes Creus, on el trobem en 1331 i 1340, com va estudiar, segons uns documents tarragonins trobats pel plorat Mn. Sanç Capdevila,

90

Puig i Cadafalch. Aquests documents fan referència a Raynardus dez Fonoyll anglicus lapicida. Tot i no semblar anglès el susdit cog­nom —car l'hauria de reduir a Fovoyll, Fauvai o Funnel i encara més possible que el cognom el prengués el mestre pel seu casament amb una noia catalana— hom no pot dubtar de la nacionalitat d'a­quell. La seva presència a Santes Creus ha motivat l'interessant es­tudi de Puig i Cadafalch, del qual ens caldrà traslladar algun parà­graf com aquest: "La data de 1332 del document correspon a l'An­glaterra a un període històric; temps de riquesa i d'aotivitat arqui­tectònica sota els del regnat, ple de prosperitat i de grandesa, d'E­duard I I I , que és el moment de l'evolució de l'art gòtic janglès cap a l'estil gòtic flamejant o flamíger. Al contrari, era aquesta una ièpoca de penalitat i de misèria a França, la qual ha estat quasi sempre per a nosaltres la transmissora dels nous corrents de Fart. Assolada i destruïda per la guerra dels cent anys, havia parat la seva activitat arquitectònica i quasi cap església en aquest temps no hi fou com­pletament aixecada. M. Enlart creu demostrar —diu En Puig— que el gòtic flamíger d'origen anglès dóna les formes que S'intro­dueixen en els països del Continent. A França fixa com a data d'a­parició de l'estil l'any 1370, a la catedral de Roan, i a Castella, diu Enlart, fa sa aparició en temps de Enric I I I (1379-1406), al claustre de Santa Maria de Nieva, fundat per la reina Catalina de Lancàs-ter. Probablement mestre Fonoyll fou també l'importador d'aquella forma a Catalunya".

Fins ací allò escrit al 1934 amb els préstecs, també, de Puig i Cadafalch i , en aquest, d'Enlart. I així va quedar tot, per part meva, del que sabia i podia dir de Raynardus dez Fonoyll.

Però aquesta figura havia de trobar el seu investigador entu­siasta, monografista, plenament dedicat i amb l'esperó d'una intensa amor a la seva comarca santescreuina, al Monestir, a la seva his­tòria: seria Josep Vives i Miret, l'obra del qual ben clarament i pa­lesa resta a les pàgines del "Boletín del Archivo Bibliogràfico de Santes Creus" i en altres revistes i monografies. Un bon dia vaig estrènyer per aquests motius les relacions amb Josep Vives i Miret per mitjà de l'amic Fort i Cogul i així varen anar passant anys, sempre fent-me, per part seva, coneixedor de les seves descobertes sobre Fonoyll. Naturalment, Vives i Miret recordava aquelles pàgines me-

91

ves del 1934, les coneixia i les millorava; ningú no sabia tant de mestre Fonoyll com ell. I fins i tot amb l'amic Fort em va mostrar una vegada més Santes Creus i em va fer col·laborar, per part meva amb el més íntim plaer, a una de les sessions anuals: Aspectos de^ la Historia de Santes Creus ert el siglo xn va ésser el tema de la confe­rència o disertació, que va veure la llum al dit butlletí de l'any 1958, número 6.

Mai Vives i Miret no va deixar de comunicar-me els seus des­cobriments: El proyectado cL·ustro cirterciense de Santes Creus (1959); El Maestro Reinard des Fonoll lapicida inglés en Cataluna (\1320-1360) (1961); Itinerari històríco-arqueològic de Santes Creus (1967) publicació pòstuma; moltes d'altres m'eren molt conegudes per la seva bibliografia: així els seus estudis sobre l'altar d'Angle­sola, el Monestir de Pedralbes, els sepulcres reials de Santes Creus, de des Fonoll veí de Montblanc, el retaule major de Santes Creus, l'obra a Poblet de des Fonoll, l'arquitectura catalana à la segona meitat del segle xn i altres encara que varen anar sortint als anys 1960-1966 en diferents publicacions.

Però mancava encara un altre aspecte a estudiar des del ter­reny del mestre Fonoll, i era Morella. Amb l'esperança que el lapi­cida anglès ens hauria de donar tota la seva obra, Vives i Miret va anar a Morella. El dia 1 de maig, tot justament des de l'Hostal del Cardenal Ram, m'escriví: "Dr. Felip Mateu i Llopis. Barcelona. Dis­tingit senyor i amic: Referències que havia tinigut de l'escultura dels portals de l'església arxiprestat de Morella, em feien sospitar la in­tervenció en aquella obra de l'artífex anglès Reinard des Fonoll, de l'obra del qual vinc seguint-ne les traces des de fa alguns anys. Per tal de comprovar-ho he vingut a conèixer-la personalment i he po­gut veure confirmada la meva sospita, veient a més, que també era obra de l'anglès el famós cor de Tarxiprestal en els seus inicis i al­gun portal de la muralla de la ciutat en la seva perllongació. Aques­ta circumstància fa variar la hipòtesi que jo havia apuntat de la vin­guda de Fonoll a Catalunya per l'obra de la Seu de Tarragona, con­seqüència de les relacions de Jaume I I amb Eduard I I d'Anglaterra, vers l'any 1320. Ara resulta que l'obra de Morella fou consagrada amb assistència del rei eri 1318 i , per tant, cal suposar l'arribada de Fonoll a Morella vers 1315.

92

El reverend arxiprest Francesc Macià em comunica que vostè freqüentà aquest arxiu i em permeto molestar-lo per si podria vostè donar-me alguna llum que em permetés establir alguna suposició sobre com podia haver-se dut a terme la vinguda del mestre anglès per l'obra de Morella. Per tot allò que pugui aclarir-me, moltes grà­cies. Demà torno a Barcelona i des de casa l i enviaré les fotogra­fies obtingudes referents a l'obra en qüestió. L i prego que vulgui excusar-me la llibertat i reiterant-li la meva gratitud el saluda cor­dialment el seu admirat i afectíssim amic, J. Vives i Miret".

Qui mereixia admiració veritablement era ell. La meva contesta seria, després, telefònica, verbal, així que vaig tenir avinentesa de fer-la. Vaig dir-Ii, com calia, que l'historiador de Morella era, i és, Mnj. Manuel Milian i Boix i que fóra convenient que ambdós; es po­sessin en contacte. El dia 3 del mateix mes m'escrivia l'amic Vives i Miret: "Distingit amic: Avui envio a Don Manuel aquest opuscle junt amb altres treballs meus sobre Fonoll. Per poc que pugui aquest estiu penso tornar a Morella a continuar les investigacions sobre la possible investigació de l'autor dels portals i el cor de Santa Maria la Major. Em faria molta il·lusió poder-ho posar en clar. Cordials salutacions. J. Vives y Miret. 3-V-65".

El dia 8 del mateix mes i any, em va tornar a escriure. "Dr. Fe­lip Mateu i Llopis. Barcelona. Distingit senyor i amic: Suposo que deuria rebre la meva lletra des de Morella i tal com l i anunciava em plau enviar-li adjunt algunes fotografies d'aquella arxiprestal tre­tes la setmana passada, les quals demostren amb tota evidència la intervenció de l'artífex anglès Reinard des Fonoll en aquella obra. Fins ho acaben de confirmar els senyals lapidaris de la creu pomada pròpies del mestre. A més de l'obra dels portals, és així mateix de Fonoll el famós cor elevat muntat sobre arcs rebaixats, a més d'al­gun portal de la muralla on el seu signe apareix igualment. Ara més que mai el dubte m'agullona: ^Quins foren els motius que du­gueren el mestre anglès —que vers 1315 deuria tenir 25 anys— a Morella, per a aquella obra? Es comprèn que quan la consagració de 1318, Jaume I I degué conèixer-lo i se l'endugué a Tarragona per a l'obra d'aquella catedral. Però, per a l'anada a Morella, quins mo­tius existiren? Mil gràcies per tot quant pugui aclarir-me, estimat

93

Dr. Mateu, i , sincerament, perdoni la llibertat d'aquesta oonsulta. Cordialment el saluda s. s. i amic, J. Vives i Miret".

Les meves recerques a l'Arxiu arxiprestal no anaven encamina­des per aquest costat, sinó més aviat cap a l'ordenació, desinteres­sada, de documents i còdexs, amb motiu d'uns cursets d'estiu, in­vitat als quals per Mn. Manuel Milian, el millor coneixedor de la història de Morella, amb qui vaig posar en relació el Sr. Vives i Mi­ret/Per altra banda cal dir que l'Arxiu arxiprestal, que ja a les guer­res carlines havia sofert immenses pèrdues, ara als vandàlics esde­veniments i robatoris del 1936, n'havia experimentats de nou. Com hauria estat de content si hagués pogut oferir a l'amic Vives i Miret el sospitat document inèdit! Lluny del trobar-lo ens hem quedat, però, amb el seu sorollós dictamen, perquè com a tal pot comparar-se el text d'aquestes lletres particulars, amb què em va honorar l'any 1965.

Ara, Manuel Milian Mestre, el seu llibre, Morella y sus puertos (Barcelona, 1966) ha escrit quant a l'arxiprestal: "Se ignora el autor del proyecto, aunque en estos momentos las investigaciones de don Manuel Milian Boix parelcen estar a punto de alumbrarlo- Con to-do, denota u» evidente parentesco con la obra de la catedral de Ta­rragona, que se construïa por aquel tiempo, resultando la puerta dels Apòstols muy superior artísticamente a la de Tarragona. El historiador Vives i Miret, de Barcelona, formulo una hipòtesis, se-gún la cua'l la puerta fue esculpida por el mestre Fonoyll o Fonoll, iqglés de origen, que interyino en las obras de Poblet, Tarragona y Santes Creus". Així a leis pàgines 152 i 153.

La visita a Morella era un deute més de gratitud que l'antic Regne de València tenia amb Vives i Miret bon coneixedor del país. Deu anys abans havia publicat aquell sentidíssim llibre Or i flama. Poemes de València (Barcelona, 1955, imprès a Tarragona, Torres & Virgili, 116 p.), pel qual ja n'era mereixedor d'un homenatge.

La pèrdua de l'amic Vives i Miret ens ha privat de conèixer les seves darreres investigacions sobre Fonoll. Quan l'any 1961 l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus l i va editar El maestro Reinard des Fonoll, lapicida inglés en Cataluna, hom deia al pròleg que l'autor, "por deducciones puramente especulativas, llega a satisfacer razo-nes históricas hasta el presente incógnitas'. Així era, veritablement,

94

el seu modus operandi; sense una prèvia base documental arribava à resultats que després les recerques d'arxiu han confirmat.

Per a Morella el viatge de Vives i Miret serà sempre molt d'a­grair, i , si les proves documentals, que tant esperem dels seus his-r toriadors, confirmen les conclusions del plorat amic, seran, una ve­gada més, prova del seu encertat criteri arqueològic.

Per la nostra part tornem a Eduard I I d'Anglaterra, com en 1934; recordem les relacions de Jaume I I amb l'anglès; 'la mort d'Al­fons el Liberal, germà del rei, l'any 1291, quan anava a contreure matrimoni amb Elionor, filla del rei d'Anglaterra, com recorda un altre amic desaparegut i que ho era, entranyablement, de Vives i Mi ­ret, Jesús-Ernest Martínez i Ferrando, tan coneixedor de la vida de Jaume I I ; fem-nos una cronologia, com a resultat de les recerques de Vives i Miret, per a emimarcar la figura de Reinard des Fonoll a Santes Creus, a Morella, a Montblanc, a Tarragona, el lapicida an-glicus nat el 1290; el 1291 començava el regnat de Jaume I I ; el 1310 s'obria el finestral de Santes Creus; el 1311 era beneïda una part de ï'arxiprestal de Morella; el 1314 començaven les obres del clausre primer de Santes Creus; a l'any següetít hom acabava el oimborii; el 1317 es trobava quasi acabada Ï'arxiprestal morellana. L'any 1318 fou una fita gloriosa: era creat l'Orde de Montesa, el Maestrat de la qual era a Sant Mateu; i fou consagrada Ï'arxiprestal de Morella. L'any 1321 Fonoll es trobava a Tarragona; segons les conclusions de Vives i Miret, hauria estat abans a Morella; el 1326, Pedralbes; el 1331, la consagració de la catedral de Tarragona; el 1332 a San­tes Creus; el 1336 Pere el Cerimoniós sospenia les obres del palau reial del monestir; llavors hom treballava a la Seu de Lleida, la qual anava aixecant-se com Poblet, Anglesola i Tarragona. El 30 de juny de 1356, Pere Cerimoniós es trobava a Morella. De 'l'estada de Fo­noll en aquesta vila, vila reial, no del Maestrat, en tenia Vives i Mi ­ret forts arguments, com ho palesen aquestes dues lletres, que guarr dem amb l'afecte del més sentit record per a un amic de venerable memòria.

F. MATEU I LLOPIS

Biblioteca de Cataluníja.

LA ORDEN DE SAN JAIME DE ALTOPASCIO, DE LUCA, EN EL HOSPITAL DE

"LA FONT DEL PERELLÓ" (1316 - 1 4 2 2 )

No existiendo al presente una monografia que abarque la his­toria completa del Hospital de la Font del Perelló y, sobre todo, tras el equivoco en que han incurrido los historiadores, confundien-do e identificando este hospital con el fundado por el infante don Pedró, conde de Prades, en 13441, entendemos positivo ofrecer a los estudiosos aportaciones documentadas sobre puntos concretos y par-ticulares, para que disipen tinieblas y se haga luz clara sobre esta institución, para que la síntesis pueda poseer todos los cabos suel-tos con los que borde la autèntica historia de uno y otro hospital.

Nuestro propósito es inicialmente modesto. No pretendemos ni siquiera agotar la matèria sobi-e el tema enunciado; pero sí recoger unos granitos de arena, que poseemos, con los que queremos contri­buir a la edifïcación de la documentada Historia del Hospital de la Font del Perelló 2 .

ORIGEN DEL HOSPITAL DE LA FONT DEL PERELLÓ

La protección de los viandanites por los caminos difíciles y, aun, por los frecuentados medievales —recordemos las rutas jaoo-

1. F e r r a n V A L L S I T A B E R N E R : L'hospital del Coll de Balaguer fundat per l'In­fant fra Pere d'Aragó, en " E s t u d i s F r a n c i s c a n s " , X X X I X (Barcelona, 1927), p. ; 278.

2. Véase: Eufemià F O R T I C O G U L : Els hospitals del Coll de Balaguer. " E s t u d i s d'Història M e d i e v a l " , I I I , (Barcelona, 1970) pp. 13-38.

96

beas compostelanas y el puerto de Somport (Aspensi Purtu)— íue una obra acometida por los mumicipios, por los monarcas y por la Iglesia que, en el postulado de la caridad y beneficència, impulsa-ron la hospitalidad, la consolidaron con rentas y la estimularan con indulgencias, cada promotor en lo propio de su campo. Constituïa, en la Baja Edad Media, una necesidad social la protección de los peregrinos, viajeros, trajinantes y los pobres andariegos o trotamun-dos que frecuentaban los caminos por parajes fragosos, desérticos despoblados y que, por eso, fàcilmente eran víctimas de las incle-mencias naturales y de los nombres perversos facinerosos, ladrones, maleantes y salteadores codiciosos.

Por la ruta Tortosa-Tarragona existia el difícil despoblado y empinado Coll de Balaguer. Pegado este camino al descender de Fullola —poblado desaparecido, al límite de Tortosa y Perelló, del que sólo subsisten las ruinas de la Torre Romana, en su emplaza-miento y de su iglesia romànica— siguiendo la calzada romana Der-tosa-Tarraco y, siempre, ladeando la costa mediterrànea, era un i t i -nerario real atravesando un prolongado campo desértico, e inhóspi-to, plagado de salteadores y piratas. Para la protección de los cami-nantes en esta zona se erigieron los dos hospitales; uno, el de la Font del Perelló, antes de llegar al Coll de Balaguer, y otro, traspasado éste, que fue creado por el infante don Pedró, conde de las Monta-nas de Prades, conocido por el Hospital del Coll de Balàguer y si-tuad en la vertiente opuesta, y a cuya sombra, pegado al mismo, na­ció el pueblo de Hospitalet de l'Infant. Otra institución protectora y defensiva contra las incursiones moras y de la pirateria, situada en el Castillo de Saní Jordi d'Alfama, frente al golfo de este nom­bre y en el punto umbilical de esta zona desèrtica, creada por el rey Pedró I I de Aragón (24 septiembre 1201)3 e intitulada Orden Militar de San Jorge de Alfama—• constituían estàs tres instituciones el sistema protector y de seguridad de esta zona. La Orden de San Jorge de Alfama desapareció al ser incorporada en la de Montesa, con la aprobación de Benedicto X I I I otorgada en Avinón, el 24 de

3. M I R E T I S A N S : Cases de Tempíers y Hospitalers a Catalunya, Barcelona, 1910, p. 403.

9Z

enero de 14004. Los predichos hospitales prosiguieron su marcha con sensibles altibajos.

El Hospital de la Font del Perelló estaba situado en la pobla-ción, detràs del actual edificio nuevo del Ayuntamiento, de cuya estructura primitiva no queda nada y sobre su solar se edificaran casas. Sólo resta su memòria, en el ambiente popular, por el nom­bre Hospital que le dan los ciudadanos a la calle donde estuvo es-tablecido. Fue creado por voluntad de la reina dona Blanca de An-jou, fallecida el 13 de octubre de 1310, quien en su testamento otor-gado en Valencià, el 18 de agosto de 1308 5, aseguró la fundación por el legado de 2.500 libras barcelonesas ad canstruendum e# edi-ficandum hospitale in populatione Fontís del Paraylon. La tradición dice que el hospital había sido comenzado en vida y por la misma reina; pero su regió esposo Jaime I I y la completa colaboración de los otros albaceas de dona Blanca dieron cima a esta fundación. Las obras continuaron hasta 1314, opinamos, por cuanto, mientras no estuvo el hospital en condiciones mínimas de habitabilidad, don Jaime I I no estableció la primera y conocida renta para su mante-nimiento, según documento otorgado en Valencià, el 15 de abril de 1313, consistente en la imposición de 800 sueldos anuales sobre las rentas reales de Tortosa, mientras él o sus sucesores no paguen los 14.000 sueldos legados por la reina dona Blanca f l.

Es de destacar la característica finalidad para que la reina qui-so crear este hospital: para que se albergarà, atendiera y socorriera a los pobres, como lo patentiza la clàusula testamentària real 7 . En esta misma línea se produce Jaime I I en todos los documentos re-ferentes a esta fundación. Mas, diria, acentúa y resalta esta carac­terística subrayando nisi tantum paupefes lesu Cristis,

Para la buena marcha del hospital, Jaime I I , en Poblet, 28 de

4. Vicente F E R R A N : El Castillo de Montesa. Valencià, 1926, p. 41, nota 2 y p. 172, D o c . 1 3 .

5. J . Ernesto M A R T Í N E Z F E R R A N D O : Jaime 11 de Aragón. Su vida Familiar. I I (Barcelona, 1 9 4 8 ) p. 3 7 , D o c . 5 7 .

6. A H N (Archivo Histórico Nacional) , Cód. 459 f. 106 v.

7. Documento 1.

8. Documento 4.

junio de 1313, confio la protección real del mismo y su comanda a un religioso del Monasterio de Santes Creus 8 que, por causas des-conocidas, no resulto efectiva. Muchas pudieron influir, entre las cuales no descartamos, tales como el paraje inhóspito, falta de se-guridad personal contra posibles salteadores, facinerosos y piratas, y la incongruidad de las rentas o ingresos para el manítenimiento de la institución. Cabria, también, cierta displicència por parte del iey; pero tal como se desenvuelve la gènesis, opinamos que Jaime I I està empenado en la perpetuidad del mandato de su difunta con-sorte y, conociendo una Orden dedicada a esta específica, caritativa y asistencial institución, confia este Hospital de la Font del Perelló a la Orden de Altopascio.

LA ORDEN DE SAN JAIME DE ALTOPASCIO EN PERELLÓ 1 0

Esta orden caballeresca-religioso-militar, nacida en la Toscana (Itàlia), lugar de Altopasso o Altopascio, municipio actual de Valdi-nievole y provincià de Lucca, se remonta su origen por la mitad del siglo X I 1 1 , siendo conocida bajo el titulo da Ordim eqüestre di San Iacopo d'Alto Passo dé Lucca y, también, por Canonici Ospeda-licri di San Giacomo di Altopascio da Lucca. Los orígenes son un poco confusos y la tradición popular refiere su creación a doce ciu­dadanos luqueses, dedicados a facilitar el paso del río inmediato a Altopascio y que incorporaron seguidamente el socórrer, alojar y hòspitalizar a los viajeros y peregrinos oontra los riesgos por causa de malhechores, enfermedad y desfallecimiento, fàcil de contraer

9 . A H N , Cód. 4 5 9 f. 5 9 v.

1 0 . Bibliografia utilizada: B R A U D I I X A R D - R I C H A R D - R O U Z I E R S - V O O T : Dictionaire d'Histoire et de

Geographie Ecclésiastiques, I I (Paris , 1 9 1 4 ) col . 8 3 1 - 8 3 6 . Enciclopèdia Italiana I I ( 1 9 2 9 ) p. 7 2 0 - 7 2 1 .

Gaetano H O N O R I R O M A N O : Dizionario di erudizione Storico Ecclesiastica, 1 (Venezia , 1 8 4 0 ) p. 2 9 0 - 2 9 1 .

R . P . H É L Y O T : Dictionnaire des ordres monàstiques, I I (Paris) p. 5 0 3 5 0 6 . F . M U C I A C C I A : I Cavalieri delí Altopascio, en " S t u d i S t o r i c i " V I ( 1 8 9 7 ) p. 3 9 - 9 2 ; V I I ( 1 8 9 9 ) p. 2 1 5 - 2 3 2 ; V f f l ( 1 S 9 9 ) p. 3 4 7 - 3 9 7 .

1. B R A U D I L L A R D ; Dictionaire, t. I I col . 8 5 2 . E n esta època Altopascio pertenecía a l municipio o común de Montecarlo , del que fue segregado en el siglo xix y crea-do el " c o m u n e " actual de Valdenievole (Enciclopèdia Italiana, t. I I p. 7 2 1 ) .

99

en esta zona desèrtica y palúdica. La Orden integrada por seglares y eclesiàsticos, estos fueron considerados canónigos regulares hospi-talarios 3 2 . Todavía se conserva el hospital, transformada su arqui­tectura primitiva; la iglesia, de 1065, y la torre-campanario, de es­tilo romànico, dedicado a San Jacopo Maggiore, levantado en 1328 1 3 .

Gregorio IX les dio la Regla de los Caballeros Jerosolimitanos, en 1239 Pío I I , el 18 de enero de 1459, suspendió la Orden en todas sus fundaciones de Itàlia, Espana y Francia por donde ha-bíase extendido, reduciéndola solamente a la Casa de Altopascio, y la incorporo a la creada por el mismo papa bajo el titulo de Ordime di Santa Maria di Betlemme15, lo que constituyó el principio del fin. La Orden de Altopascio, reducida a esta única casa, dejó de existir totalmente en 1588, en virtud de la bula de Sixto V, erigien-do el Hospital de Altopascio en encomienda de la Orden de Saint-

12. M O R O N I : Dizionario, t. I p. 291.

13. Enciclopèdia Italiana, t. I I p. 710-721.

14. M O R O N I . Dizionario, t. X X X I I p. 762.

15. lbid., t. Vi p. 195. E s abundante l a biografia afecta a Ha O r d e n de S a n J a i ­me de Altopascio, de L u c c a ( C f r : Enciclopèdia Italiana, t. I I p. 721 y B R A U D I L L A R D t. I I , col . 836) y m u y estimable la documentación del A r c h i v o V a t i c a n o , del que entresacamos una pequefía muestra:

Honor io I I I , en Anagni , el 10 de marzo de 1222, concede indulgencias a quie-nes contribuyan con limosnas para el hospital de transeuntes. — P E T R U S P R E S S U T I : Regesta H o n o r i i pape I I I (Roma-Vat icano , 1895) núm. 3.836.

Alejandro I V , en Nàpoles, el 15 de marzo de 1255, confirma a ,1a O r d e n las i n -munidades y libertades concedidas por Inocencio I V y otros pontífices. ( A V . Reg. Val., 24 f. 28 v, carta 213); el 17 del \ mismo mes y ano, les exime, a los miembros de la Orden de Altopascio, del subsidio para T i e r r a Santa l lamado l a " v i c e s i m a " ( A V , Reg. Val., 24 carta 207), y en Roma-Letràn, .e l 11 de mayo de 1256, como la Institución " a d R o m a n a m E c c l e s i a m nullo medio pertinentes" es decir, es u n a or-ganización la ical , les concede al Maestre y hermanos de Altopascio que su capellàn pueda excomulgar a los miembros rebeldes y desobedientes ( A V , Reg. Val., 24 f. 168).

Nicolàs I V , en Santa M a r i a la M a y o r , el 23 de diciembre de 1288 les impone l a regla de la O r d e n Hospitalària de San J u a n de Jerusalén, l a m i s m a que les dio Gregorio I V , en el ano 837 ( A V , Reg. Vat., 44 f. 70 carta 308), y, hallàndose en Orvieto Nicolàs I V , el 3 de agosto de 1290, les autoriza para recoger limosnas p a r a los pobres hospitalizados por la Orden ( A V , Reg. Vat., 45 f. 4 v carta 1 21).

Clemente V , en Letràn, el 1 de marzo de 1314, les exime de pagar colectas, peage y otros impuestos ( M O N A C O R U M O R D I N I S S. B E N E D I C T Í : Regestum Clementis pape V, (Roma-Vat icano , 1888) núm. 10,301).

J u a n X X I I I , en Avinón, 1 de octubre de 1319, manda a los arzobispos' y obis-

100

Étienne16- En sus cinco largos siglos de existència había conseguido la Orden de Altopascio una honrosísima distinción: la de haber da-do supremacia al ejercicio de la caridad, misericòrdia y asistencia por encima y posponiendo el pomposo dictado ecuestre y militar de la misma.

Con esta prèvia noticia podemos entender mejor parte de los complejos motivos y el porqué de la presencia de la Orden de Al­topascio en el Hospital de Perelló- La edificación de este hospital debió conduir hacia 1316 y, con la experiència de 'los primeros afíos, regentado por Santes Creus, Jaime I I , en Tarragona, 5 de marzo de este ano, dio provisión real a Fray Martín de Lucca para que se posesionara del Hospital de la Font del Perelló, lo rigiera, admi­nistrarà y gobernara perpetuamente bajo el mandato del Maestre, rector general, y sus sucesores ari el cargo y Ordn de San Jaime de Altopascio, de la diòcesis de Lucca, bajo ciertas condiciones sub cer-tís conditionibtts17.

Es comprensible, así lo entendemos, que Jaime I I , conocedor de los objetivos y misión peculiar de esta Orden de Altopascio, co-incidentes con la finalidad objetiva del Hospital de la Font del Pe­relló y habiendo experimentado serias dificultades en el eficiente y buen funcionamiento de este hospital; asimismo, que nosotros conoz-camos, permaneciendo no completada la dotación del mismo, de acuerdo con la disposición testamentària de su regia esposa dona Blanca de Anjou, cabria pensarà el rey, insinuamos, que la Orden extranjera al establecerse por primera vez en Espaíia podria sentirse halagada y propicia para no sólo su prestación personal cuanto ver-ter la ayuda complementaria econòmica, por todo lo cual se deci­díem llamar a la Orden de Altopascio y darle a perpetuidad el di­cho Hospital del Perelló. Pero esta donacióri hecha "bajo ciertas

pos que nadie moleste a los hospitalarios de Altopascio que les devuelvan los hie­nes que les eran retenidos y que apoyen| las limosnas en favor de estos ( A V , Reg. Aven., 1 3 f. 5 7 - 5 9 ) .

Gregorio X I , en Villeneuve-lès-Avignon, el 3 0 de marzo de 1 3 7 5 , manda a los obispos de P i s a , L u c c a y Vol terra que hagan observar las constituciones hechas por L u c i o de C a g l i , difunto obispo de Vol terra , para l a reforma del H o s p i t a l de Alto ­pascio ( A V , Reg. Vat., 2 6 7 f. 2 2 ) .

1 6 . B R A U D I L L A R D : Ditionaire, t. I I col . 8 3 4 .

1 7 . F O R T , p. 1 8 .

101

condiciones ", que desconocemos, impuestas por Jaime I I , de buen acuerdo con los demàs albaceas de la reina fundadora dona Blanca, no debieron facilitar la toma de posesión del hospital, aunque fuera aceptada en principio la donación por la Orden de Altopascio. Tan-to fue así que, estando el rey en Tortosa, el 19 de mayo de 1318, con motivo de que el Comendador de este hospital —^sería Frey Mar­tín?— resigno y devolvió la comanda del mismo al rey. Por tal in-cidente Jaime I I la dio y concedió vitaliciamente a Pedró del Puig, en recompensa a sus servicios que le había prestado; haciendo cons­tar que estàs casas u hospital, fundado por dona Blanca, lo había dado y concedido con anterioridad a la Orden de Altopascio para uso y servicio de la misma. Otra particularidad de esta comanda en favor de Pedró del Puig consiste en que se la confia para que custodie y administre en nombre del rey. Asimismo manda, al mis­mo tiempo, a todos y cada uno de los oficiales reales y a sus súbdi-tos la tengan por firme y que por ningún motivo o razón procedan oen entra 1 8. El contenido de estos documentos parece indicar que la tal donación real a la Orden de Altopascio, sujeta a "ciertas con­diciones", afectaba al mero uso, usufructo, utilidad, servicio, admi-nistración y gòbierno del hospital, pero reservàndose el rey la nuda propiedad 1 9.

Tres semanas después Jaime I I evidencia su interès por el ul­terior progreso de este hospital, por su protección en su espacio ur-bano para evitar edificaciones inconvenientes o extranas al mismo y facilitarle espacio expansivo, pues hallàndose el rey en la villa de Valls, el dia 8 de junio, hace donación perpetua al Hospital del Pe­relló de San Jaime de Altopascio, de un trozo de tierra comprendi-do desde la esquina del Hospital hasta la esquina de las tapias o cerca de la vina de Ramón Ricart, situadas delante del mismo, en línea recta, hasta el torrente del dicho hospital 8 0, creemos se refie-re al torrente que media entre Les Torretes y la población. Esta do­nación clarividència dos exftremos: primero, se omite el primer y conocido nombre de Hospital de la Font del Pefíelló, y se adopta

18. Documento 2. 19. lbid. 20. Documento 3.

102

el definitivo: Hospital de San Jaime de Altopascio, aunque popular-mente, en la localidad se le conocía por Hospital de dona Blanca, y, en segundo lugar, se da como un hecho la presencia y actuación de la Orden Hospitalària de Altopascio en Perelló.

En las primicias del füncionamiento de eslte hospital debieron ocurrir situaciones delicadas pol causa de la acogdda de transeuntes sin ser pobres de Jesucristo, tal vez en perjuicio de estoss sus legíti­mes e institucionales usuarios; por otra parte, los hospitalaiios pu-dieron verse ooartados en el ejercicio especifico de los postulados de su Orden. En eviltación de lo cual, y para armonizar los fines de ambas instituciones, entendemos y nos explieamos, como Jaime I I , el mismo dia 8 de junio de 1318, y en la misma población de Valls, otorgara otro documento, en el que autoriza a perpetuidad al reli-gioso Frey Martín, hospitalario, del Hospital de la Font del Perelló, de la Orden de Altopascio, y a sus sucesores en el dicho hospital, para que, manteniendo preferentemente el objetivo fundacional de este hospital, creado por albergar y acoger a los pobres de Jesu-cristo, no admitan a nadie de cualquier estado y condición que sean, exceptuando a su juicio y el de los derriàs hospitalarios admi-tir aquellos que, no siendo pobres, lo consideraren oportuno. Para la observançia de esta disposición real les concede la protección real, mandando al Vicario civil de la ciudad de Tortosa y a todos los oficiales reales que, sobre esta concesión a Frey Maritín y a los demàs hospitalarios presentes y futuros, los sostengan, apoyen, pro-tejan y defiendan cuando y cuantas veces fuere reclamada, por és­tos, su intervención 2 1 .

En la documentación de estos primeros afios del naciente Hos­pital del Perelló figura en todo este preceso hisitórico el religioso hospitalario de Altopascio, Frey Martín. Según Francisco Carrreras Candi 2 2 , se apellida de Lucca,' entendemos que en este caso no es apellido, sino que indica su país originario: de la diòcesis de Lucca. Quisiéramos ilustrar un poco este personaje, que tuvo parte tan im-portante y eficiente en el establecimiento de su orden hospitalària en Perelló. Duraníte este período (1316-1340) llevan las riendas de

21. Documento 4. 22. La navegacióu en el bajo Ebro. Notas históricas. Barcelona, 1940, p. 92.

103

la Orden de San Jaime de Altopascio: el maestro Frey Bentivegna, bajo cuyo mandato se incorporo el Hospital del Perelló. Por causas que desconocemos —presumible la de incapacidad, por cualquier causa legal o senectud decrèpita, ya que tal cargo en este género de ordenes caballerescas era Vitalicio— fue relevado por mandato de Juan XXII , dado en Avinón, 11 de mayo de 1325, quien nombró para sustituirle a Frey Martín Lupo de Castiglion Fiorentino,, her-mano del Hospital de San Jaime de Altopascio; nombramiento que hizo el papa en virtud de especial reserva pontifícia23. Este nuevo maestre de la Orden lo identificamos por el Frey Martín, originario de la diòcesis de Lucca que se cita en los documentes de Jaime I I y fundación del Hospital del Perelló. Frey Martín Lupo, de Casti­glion Fiorentino, vivió en Altopascio hasta 1328, donde murió en el mes de diciembre y, por esta causa, Juan XXII , en Avinón, 8 de enero de 1328, nombró maestre de la Orden a Frey Amato,, hermano eamerio del Hospital de Altopascio24, quien, a su fallecimiento, es sucedido por Frey Bonoventura Casini, en 1351, también, por nom­bramiento pontificio del mismo papa, según bula datada en Avinón, el 5 de julio 2 3 . En lo sucesivo no hallamos otro maestre por nom­bramiento papal, lo cual evidencia el cese de la especial reserva pontifícia.

INCORPORACIÓN DE LA PARRÒQUIA DEL PERELLÓ ASU HOSPITAL

Una vez posesionada la Orden de Altopascio del Hospital de la Font del Perelló funciono con altibajos sensibles, debido a la inçon-gruidad de sus rentas y otros medios de mantenimiento, asistencia espiritual conveniente y al deseo de una equilibrada administración, llevada no por mercenarios, sino por sujetos responsables especial-mente dedicados a este ministerio de caridad, lo cual motivo la unión e incorpación a este Hospital de la iglesia parroquial del Perelló y la

23. A V (Archivo Vat icano) , Reg. Aven., 23 f. 59 r . — R e g . G . M O I X A T : Jean (1316-1334). P a r i s , 1907, núm. 22.313.

24. A V , Reg. Aven., 29 f. 489 r. — R e g . G . M O I X A T , núm. 30.969.

25. A V , Reg. Aven., 38 f. 435 r. — Reg . G . M O L L A T , núm. 54.150.

104

institución de la Vicaria Perpetua hospitalària en funciones de rec­toria parroquial, que, el papa Juan XXII autorizó y estableció me-diante bula otorgada en Avinón, el 12 de septiembre de 1327 2 6 , aun-que la ejecución no se efectuarà hasta 1335 2 7 . :

En esta concesión se vislumbra la intervención diplomàtica del anterior hospitalario del Perelló Frey Martín Lupo que, conocedor y testigo de las estrecheces económicas del Hospital del Perelló y la escasa nueva población del lugar mòdica et nova populatione —Jai­me I I le había otorgado carta de población, en Tortosa, el 19 de di-ciembre de 1294 2 8— y, contando con la buena disposición del rey, le urgió a Jaime I I solicitara del papa Juan XXII la unión e incorpora-ción de la iglesia parroquial a pesar de que sus réditos eran débiles y exiguos lióet eius redditus tènues et exiles existent; pero considerada muy conveniente la concesión de esta incorporación para la asis-tencia espiritual de los hospitalarios y hospitalizados continues et pia hospitalitas observetur. Por lo cual accedió el papa con estàs meti-culosas disposiciones.

1. Que el obispo de Tortosa, Berenguer de Prats, no verificarà la incorporación y unión mientras no vacaré la parròquia. Esto ex­plica por que no surtiera efecto hasta el 16 de jcnio de 1335, como nos lo refiere el escritor E. Fort 2 9 .

2. Para facilitar la anterior disposición y la corporal posesión de la iglesia con sus derechos y pertenencias inherentes, hubo que sanear primero las cargas de la parròquia y del hospital, eliminando obstàculos amoto ab ea quolibet detentore. Por eso, con anterioridad a esta fecha, el papa, en Avinón, el 17 de febrero de 1332, dio a Jaime Romeu una canonjía o prebenda expectativa en la catedral de Valencià, no obstando dè momento la posesión del beneficio o ca-pellanía de Altopascio, de la diòcesis de Tortosa 3 0 . La existència de una capellanía en una población naciente, teniendo su pàrroco, no

2 6 . Documento 5 2 7 . F O R T , p. 1 9 .

2 8 . lbid. p. 1 5 . 2 9 . lbid., p. 2 0 .

3 0 . E l amanuense equivocó la diòcesis, escribiendo "Valent inens is " en lugar de Dertusensis. E r r a t a que alguna vez se advierte en los Registros. A V , Reg. Aven., 41 f. 1 8 3 v.

105

parece lógico, aunque posible, por eso entendemos que la misión de Jaime Romeu en su beneficio o capellanía respondía a la asistencia del hospital local. El interès por facilitar el acceso a la canonjía y dejar libre esta capellanía del Perelló; nos lo revela el que para eje-cutores fueron nombrados el Prior y el Dean de Tortosa y el canó-nigo mallorquino Arnal Squerda 3 1 .

3. Institución por el Obispo de Tortosa de un Vicario Perpe­tuo, en funciones de rector y pàrroco, consignàondole cóngrua por-ción para su digna sustentación, y

4. Obligación al Comendador y hermanos hospitalarios de pa­gar los derechos episcopales y demàs cargas oorrespondientes a la iglesia parroquial y hacer propios los frutos, réditos, aprovechamien-tos, ingresos y obligaciones.

Algunos anos después, en tiempos del Maestre de Altopascio Frey Bonaventura Casini, habiéndose fortuitamente extraviado la aludida y comentada anterior concesión de Juan XXII , obtuvo de Clemente VI , Avinón, 29 de enero de 1342, no sólo la transcripción autenticada de la incorporoción sobredicha, sino la confirmación im­plícita, però sin conceder ningún nuevo derecho a nadie de las dos partes 3 2.

Desconocemos las causas del declive de este hospital. Si nos consta la continuidad de los hospitalarios de Altopascio en los afios 1382-1392, porque en este período se les exime, a varias localidades e instituciones de Espana, pagar la dècima oompensàndolo o permu-tàndolo por una cuota fija que deben ingresar, anualmente, en la Càmara Apostòlica, en cuya nòmina figura [el Hospital de] Alto Passu con la tasa de 12 florines33. Pero es lo cierto que, un centenar de afios después de su fundación, en 1422, ejercía la dirección y admi-nistración el seglar Ramón Trilla, y, en 1443, la reina dona Maria,

31. lbid. 32. Documento 5. 33. A V , Instr. Misc, núm. 5.978 f. 3. — C f . : M A N U E L M I L I A N B O I X , El fondo

"Instrumenta Miscellanea" del Archivo Vaticano. Documentes referentes a Espana (853-1782), en "Publicaciones del Instituto Espafiol de Historia Eclesiàstica" ( R o m a , 1969) [Subsidia Núm. 10] p. 200, doc. 431.

106

esposa de Alfonso el Magnànimo, confiaba el Hospital del Perelló al Monasterio de Santes Creus 3 4.

La orden de San Jaime de Altopascio, de Lucca, mucho antes que fuera suprimida por Pio I I , ya había abandonado Perelló- Tal vez la única casa que existió en la Comarca de Aragón y otr os reinos de la Espana peninsular.

MANUEL MILIAN BOIX

ACADÉMIGO C. DE LA REAL, DE LA HISTORIA

Roma. Iglesia Nacinal Espanola de Santiago y Montserrat.

34. F O R T , pp. 20-21.

107

D 0 C U M E N T 0 S

1 1308, agosot 18, Tortosa

Testaniento de la reina D . a Blanca de Anjou- Clàusulas : que afectan a la fundación del Hospital de la Font del Perelló

...Nos, domina Blancha, Dei gratia regina Aragonum, iuxta nostrum pueperium existens, partusque nostri periculum obstupentes...; cupientes itaque saluti nostre anime celeri remedio providere... ordinamus et concedimus testamentum... constituimus et ordinamus manumissores et executores huius nostri ultimi testamenti serenis-simum dominum Iacobum, Dei gràcia regem Aragonum, karissimum virum nostrum, ,et venerabilem Raimundum, Dei gràcia episcopum valentinum, et Gondisalvum Garcie, maiorem portarium domus nos­tre, et Raimundum de Montayana, cancellarium nostrum, et Vitalem de Villanovai maiorem domus nostre, seu alios qui sucesserint ini eis-dem officiis loco eorum .et fratrem Guillelmum Arenyon, ordinis fra-trum Psedicatorum, confessorem dicti domini Regis seu quemlibet alium confessorem eiusdem domini Regis qui successerit loco eius. . .

ítem dimissimus et legamus duo milia et quingentas libras mo-netes Barchinone predicte ad construendum et edificandum hospi-tale in populacione Fontis del Paraylon, et pro emendis redditibus ad sustentacionem pauperum declinancium et hospitancium in hos-pitali predicto, et sustentacionem eiusdem hospitalis ad arbitrium manumissorum nostrorum predictorum...

A C A , Cancillería R e a l . c) Casa Real. núm. 21 (13).

E d . : J . E R N E S T O M A R T Í N E Z F E R R A N D O , Jaime II de Aragón. Su vida y família. I I (Barcelona 1 9 4 8 ) p. 3 4 - 3 9 , D o c . 5 7 .

2 1318, mayo 19. Tortosa

Jaime I I el Justo nombra coinendador Vitalicio del "Hospital de la Font del Perelló" a Pedró del Pnig.

[Hospitalis Fontis Perilionis] Nos iacobus etc. Attendentes quod comendator hospitalis, quon-

dam ilustri domina Blancha memorie recolende Regina Aragonie, consors nostra, instituit in populatione Fontis de Perelione, resigna-vit seu reddidit nobis domos sive hospitium quod habenus in ipsam populationem, ideoque Ordinis de Altopasu dederamus et concessera-

108

mus ad usus et servicium dicti ordinis; idcirco, considerantes quibus-dam servitiis per te Petrum de Podio nobis exhibitis, in remunera-tionem ipsorum, tradimus et concedimus sive hospitium supradic-tum; ita quod cum ipsas domos seu hospitium pro nobis teneatis et custodiatis dum vita finiré tibi cúries- Mandantes per presentes uni-verssi et singulis officialibus et subditis nostri, per hanc traditio-nem et comandam nostram, firmam habeant et contra eam non ve-niant aliqua ratione. I n cuius testimonium presentem cartam tibi fie-r i et nostro sigillo pendenti iussimus conmuniri.

Data Dertuse X I I I I kalendis junü anno Domini M C C C X V I I I . A C A , Reg. 216 f. 12.

3. 1318, junio 8. Valls

Jaimie I I concede a perpetuidad al Hospital del Perelló, [de la Or­den] de San Jaime de Altopascio, un trozo de tierra contigua al hospital, debidamente delimitado.

Nos Iacobus etc. Per nos et nostros concedimus Domino Deo et Hospitali de Perilione Sancti Iacobi de Alto Passu perpetuo spacium terre, videlicet de illo cantone domus dicto hispitale usque ad cani-tonem tapiarum vinee Raimundi Ricardi, site coram hospitali pre­dicto recto tramite; ita quod, hospitalarii ipsius hospitalis, semper et in perpetuum habeant, sine aliquo contradictu, spacium terre pre-dicte usque ad torrentem dicti hospitalis. Mandantes, per presentem cartam nostram, universis et singulis officialibus et subditis nostris, presentibus et futuris, quod presentem concessionem nostram fir­mam habeant et observent et non contraveniant aliqua ratione.

Data in Vayls, V I idus junü anno Domini M C C C X V I I I . A C A , Cancillería Real, Reg. núm. 216 f. 33 r.

4. 1318, junio 8. Valls.

Jaime I I a l hospitalario Prey Martín [de Lmcca] del HoeÇrital de la Fu/ente del Perelló, de la Orden de San Jaime de Altopascio y a sus sucesores, les concede a perpetuidad el derecho de admisión para ser hospitalizados, sin 'ser pohres de Jesucristo, lo crean opiortumo; mandando, asimisino, al Vicario de la ciudad de Tor­tosa y a todos los oficiales reales ejerzan la protección al real mandato cuando y euantas veces fueren requeridos por los mis-mos hospitalarios.

109

Nos Iacobus etc. per nos et nostros, cum presente carta nostra, con­cedimus, in perpetuum, vobis religioso fratri Martino hospitalario Hospitalis Fontis de Perilíone ordinis Sancti Iacobi de Alto Passu, et aliia hospitalariis qui pro tempore fuerint in dicto Hospitali, quod non teneamini in ipso Hospitali recolligere ad hospitandum aliquem vel aliquos cuiuscumque status vel condicionis existant, nisi tantum pauperes Iesu Christi , nisi de vestra et aliorum hospitalariorum qui pro tempore fuerint, processerat voluntate. Mandantes, per presen­tem cartam nostram, universis et singulis fidelibus et subditis nos­tris, quod presentem concessionem nostram firman habeant et ob-servent et non contraveniant aliqua ratione. Mandantes, innsuper, vicarium Dertuse et aliis officialibus nostris quod, súper predictis, vos dictum fratres et alios hospitalarios manuteneant, protegant et defendant, quandocumque et quotiescumque a vobis inde fuerint re» quisiti. I n cuius rei testimonium persentem cartam vobis fieri et nos­tri sigilli comunis appenditio iussimus çomüniri.

Data n Vayls, V I idus iunii anno Domini M C C C X V I I I . ACA, Cancillería. Reg. 216 f. 33 r.

5. 1342, enero 29. Avinón

Clemente V I , a petición. del Maestre y hermanos del Hospital [de San Jaime de Altopascio, de la Orden de S a n Agustín de Lucca , con­firma l a unión e incorporación de la parròquia del Perelló, de la diòcesis 'de Tortosa), a l Hospital de la misma localidad, de acuerdo con la bula de Juan X X I I .

Ad perpetuam rei memoriam. T.enorem quarundam litterarum, felicis recordationis Iohannis pape X X I I predecessoris nostri, i n Re-gestro ipsius predecessoris repertum, ac dilectorum filiorum Magis-tri .et fratrum Hospitalis Sancti Iacobi de Altopassu, ed Romanam Ecclesiam nullo modo pertinentis, Ordinis Sancti Augustini Luca -nensis, asserencium easdem litteras casu fortuito amissas, supplica-cionis instanciarum de Regestro ipso de verbo ad ver bum transcribi et presentibus annotari fiecimus, qui talis est:

"Iohannes episcopus ; servus servorum Dei, venerabili fratri Episcopo Dertusensis, salutem et apostolicam benediccionem. Signi-ficavit nobis carissimus in Xpo. filius nostre Iacobus, rex Aragonum illustris quod clare memorie Blanca, regina Aragonum, consors eius, cupiens dum viveret terrena i n celestia et transitòria in eterna feli-ci commercio commutaré, Hospitale Fontis de Perelione, Dertusen­sis diòcesis in quo ad penes dilecti fiili Commendator et fratres ordi­nis hospitalis Sancti Iacobi de Altopassu existunt, ad laudem et ho-

110

norem Divini nominis fundavit, pariter et dotavit quodcumque pre-fata Regina sicut Domino placuerit premature de hac luce subtracta quale decuisset, dicto hospitali prestaré non potuit fundamentum. Qua re, dictus Rex nobis humiliter supplicavit, ut cum in dicto hos­pitali per Commendatorem et fratres predictos continua et pia hos-pitalitas observetur, ac indicto loco Fontis de Perilione, ubi mòdica et nova populatione esse dinoscitur, quedam sit parochiale ecclesia que licet eius redditus tènues et exiles existant, dicto tamen hospi­tali plurimum conveniret eidem hospitali uniré, auctoritate apostò­lica dignaremur Nos igitur ipsius Regis supplicationibus inclinati, sincertati tue per apostolicam scripta committimus et mandamus: quatenus predictam parochialem ecclesiam, cum eam vacaré conti-gerit, eidem hospitali cum omnibus iuribus et pertinentiis suis, in perpetuum auctoritate apostòlica incorporaré et uniré procures, in-ducentes eosdem Commendatorem et fratres post unionem histius in corporalem posessionem ecclesie ac iurium et pertinentiarum pre-dictorum et defendens inductos amoto ab ea quolibet detentore, re-servata tamen de ipsius ecclesie redditibus perpetuo vicario per te ibidem instituendo congrua portione ex qua valeat congrue susten-tari, episcopalia iura solvere et alia sibi incumbencia onera suppor-tare; faciensque eisdem Commendatori et fratribus iuxta huius incor-porationis et unionis tenorem de ipsius ecclesie fructibus, redditi­bus, proventibus, iuribus et obventionibus universis Íntegre respon-deri. Contradictores per censuram ecclesiasticam appellatione post-posita compescendo. Non obstantibus si aliqui súper provisionibus sibi faciendis de huius ecclesiasticis vel aliis beneficiis ecclesiasticis in illis partibus speciales vel generales nostras vel predecessorum nostrorum Romanum Pontificum aut legatorum sedis apostolice lit-teras impetrarint etiamsi per eas ad inhibitionem, reservationem et decretum vel alium quolibet fit processum, quas litteras et processus habitos per easdem ad dictam parochialem ecclesiam volumus non extendi / Sed nullum per hoc eis quo ad assecutionem ecclesiarum et beneficiorum aliorum preiudicium generari et quibuslibet previ-legiis, indulgentiis et litteris apostolicis generalibus vel specialibus quorumcumque tenorum existant per que presentibus non expressa vel totaliter non inserta efféctus earum impediri valeat quolibet vel differri, et de quibus quorumque totis tenoribus habenda sit in nos­tris litteris mentio specialis. Nos etiam ex nunc irritüm decernimus et inane. Si secus súper hiis a quoquam quavis auctoritate scienter vel ignoranter contigerit attemptari. — Datum Avinione, I I idus septembris pontificatus nostri anno duodecimo."

Ceterum ut earundem litterarum, tenor predictus sic insertus, omnimodam rei seu facti certitudinem faciat apostòlica auctoritate decernimus, ut illud idem robur, eamque vim, eundemque vigorem dictusque tenor per omnia habeat quem haberent originales lettere

111

supradicte, et eadem prorsus eidem tenore fides adhibeatur quando-qumque et ubicumque sive in iuditio vel alibi ubi fuerit exhibitus vel ostensus et eidem stetur firmiter in omnibus sicut eisdem origi-nalibus litteris staretur si forent exhibite vel obstense. Per hoc au-tem nullum ius de novo alicui acquiri volumus. — Datum Avinione, V I kalendis februarii anno [pontificatus nostri] quarto.

A V , R e g . V a t . , 168, f. 329, carta 316. y R e g . Vat . , 86, f. 68 r. carta 1.181,

/

EL DR. VICENÇ GARCIA I FRA JOSEP BARBERÀ NOVES NOTÍCIES SOBRE ELS O R Í G E N S DE LA SEVA AMISTAT

Amb aquests breus apunts intentarem demostrar que el famós Rector de Vallfogona, Dr. Francesc Vicenç Garcia i Torres (1582 f 1623), i fra Josep Barbeirà, futur abat quadriennal (1619 f 1624) de Santes Creus, es conegueren probablement al monestir de Vaïï-bona.

a) Estada de fra Josep Barberà a Vallbona

Tal com veurem després, el 15 d'abril de 1605, fra Josep Bar­berà, monjo de Santes Creus, es troba a Vallbona, on treu un tras­llat del Memorial de les relíquies que l'any 1583 havien fet dona Isabel de Sunyer, monja sagristana, i mossèn Lluís Marquès, cape­llà secular de l'església i notari del monestir.

Pel tipus de document que ressenyem a l'apèndix i pel paper que fra Josep Barberà acompleix en aquest acte, hem de descartar que es tracti d'una comesa feta mentre ell es trobava d|e pas; més aviat tot ens fa creure que el monjo santescreuí estava a Vallbona exercint el càrrec de confessor o de director espiritual de la reve­renda comunitat, com era costum aquella època. Encara que som bastant lluny del "plet de k paternitat" (1690-1694), que representà un trencament temporal amb Poblet, ja feia anys que l'abat d'a­quest cenobi pretenia d'intervenir en els afers de Vallbona, atri-

114

buint-se el títol de "pare immediat", fiscalitzant les eleccions de pre-lades i exercint el dret de visita. Per tots aquests motius, les monges preferien tenir confessors de Santes Creus.

Per altra banda, és evident que les religioses no haurien con­fiat la comesa de fer l'inventari de les relíquies a un monjo estrany, si tenim en compte l'altíssima estima en què aquestes eren tingu­des al segle xvu i la competència que s'establia entre els monestirs per tal de tenir-ne uns més que els altres. Durant certes èpoques, les relíquies dels sants i benaurats formen part del tresor espiritual d'una església i , moltes vegades, la importància dels cenobis es me­sura pel nombre i qualitat de relíquies insignes que posseeixen.

No sabem els anys que fra Josep Barberà exercí a Vallbona, ni tampoc la data en què començà a relacionar-se amb el famós Vicenç Garcia. Alguns autors parlen com si, des de l'inici d'aquesta amis­tat, el monjo santescreuí ja ostentés la dignitat abacial i els més documentats afirmen, d'una manera taxativa, que quan oficià en la benedicció de la nova capella de santa Bàrbara, el 16 de maig de 1617, ho féu com abat*; i això no és cert.

Segons Eufemià Fort, que es basa en unes quintetes del Rector

1. J . R U B I Ó I O R S , El Dr. D, Franciscà Vicente García, rector de Vallfogo­na: Su vida y sus obras poéticas, Barcelona, Suc . N . Ramírez, 1883, p. 13. — R . C O R B E L L A , LO nostre poble: Aplech de notícies fahents pera l'història de Vall­fogona, V i c , tip. Sant Josep, 1898, p. 161. — I D . , Història de Vallfogona, V i c , imp. Ausetana, 1913, p. 124. E n ambdues obres assegura mossèn R a m o n Corbel la que " l o primer dia oficià l'il·lustro'Abat de Santes C r e u s , fr . Joseph de Barberà.. . " ; en canvi , en les antologies que publicà després l i diu " l ' l i t r e , ex-abat de Santes C r e u s . . . " (1D., Mostra dels escrits del Rector de Vallfogona, V i c , tip. Sant Josep, 1902, p. 18, i Lo Rector de Vallfogona i los seus escrits, Barcelona, imp. " L a H o r -miga de O r o " , 1921, p. 29). N i l 'una cosa n i l 'altra no són veritat. És incompren­sible com u n home tan erudit com mossèn Corbel la , incorregués d'una manera rei ­terada en semblants errors i contradiccions, i molt més s i tenim e n compte que en cada una de les quatre obres que acabem d'esmentar té cura de transcriure la là­pida redactada pel mateix D r . Vicenç G a r c i a , la qual entre altres coses d i u : " . . . e r e c -tas aras sacravit anno 1617 X V I I kalendas junü, quo die R d u s . P . F r . Josephus Barberanus, monachus Sanctarum C r u c u m (postmodum Abbas), macte religione ac doctrina v i r . . . " ( I D . , p. 30)

A D D E N D A A L A N O T A 1. — Després d'escriure el present assaig, hem po­gut consultar el llibre d'Eufemià F O R T , El Rector de Vallfogona i Santes, Creus (San­tes Creus , A r x i u Bibliogràfic, 1950), i ens plau consignar la nostra mútua coincidèn­cia en aquest punt de vista (id., pp. 29-30) i en molts altrus. E l mateix autor, basat eh el fullet Verdad por sí misma, imprès durant el "plet de la paternitat" , afirma que fra Josep Barberà fou nomenat confessor de les monges de V a l l b o n a , pel G e ­neral de l'orde, l 'any 1604 (id. , p. 47).

115

de Vallfogona, escrites a manera de carta, i daten del 15 de juny de 16082. en aquesta època l'amistat entre els dos personatges "ja era latent" 3 . Tant aquests versos, com la "Resposta del autor a la citada carta" 4 , que s'insereix tot seguit, demostren amb evidència que, en efecte, llavors existia entre ells un tracte familiar. Aquestes dues composicions —com la major part de la producció literària de Vicenç Garcia, que es deixa endur per un excés de culteranisme— són difícils de desxifrar, per causa del llenguatge rebuscat i pedant i la munió de noms convencionals que utilitza. No obstant, al nos­tre entendre, una de les quintetes esmentades ens descobreix dos punts importants: el primer és que fra Josep Barberà ha deixat la seva residència habitual per tal de traslladar-se a Santes Creus i assistir a una elecció abacial; i el segon, que la data coincideix amb l'elecció del darrer abat perpetu, fra Jaume Carnicer (1608 t 1619). La quinteta de referència diu així:

"Lo Pare Fra Barberà també esperant; vos està; y, si bé ha poch que és anat, per elegir nou abat, vuy o demà tornarà" 5.

,jQuin era, en aquella època, el lloc de residència habitual de fra Josep Barberà? Primerament, cal descartar que fos Santes Creus. Després, tractant-se d'un monjo virtuós i observant, no podem su­posar tampoc que sigui Vallfogona, ja que amb aquesta actitud hau­ria faltat a la regla. Amb totes les probabilitats es tracta de Vallbona on, com hem vist, exerceix el ministeri espiriual, almenys des de l'a­bril de 1605. El que devia succeir era que, en els seus desplaçaments de Vallbona a Santes Creus i viceversa, fra Josep Barberà, em lloc de

2 . L e s quintetes de referència porten el títol de " C a r t a de u n rector amic del autor, a qui est anomenaba O c a r i , escrita en Santa C o l o m a de Queralt als 1 5 de juny de 1 6 0 8 " . Malgrat els seus defectes, citem sempre l'edició fixada per Joaquim Rubió i O r s , o sigui : Poesias jocosas y serias del cèlebre Dr.. Vicens Garcia, Rector de Vallfogona, B s r c e l o n a , imp. J . Torner , 1 8 4 0 , p. 6 3 .

3. B . F O R T , El Rector de Vallfogona, Barcelona, R . D a l m a u , 1 9 6 4 , p. 2 5 . ( C o l . " E p i s o d i s de la història", n.° 5 0 . )

4 . I d . nota 2 , pp. 6 3 - 6 6 . 5 . I d . , p. 6 4 .

116

dirigir-se via recta pel camí de Montblanc i el Pont d'Armentera, fent ús moderat de la interpretació benigna de la llei, tal com permet l'e-piqueia, tombava per Vallfogona de Riucorb, Rocafort de Queralt i el Pont d'Armentera, i així, de tant en tant, podria parar-se unes ho­res o uns dies a casa del seu amic, humanista i poeta, quan feia tjemps que aquest no es desplaçava a Vallbona, com veuremi després.

No posseïm gaires notícies del nostre gran monjo i prelat. Sabem que fou el primer abat quadiïennal, amb el qual comença la dava­llada de Santes Creus, que la seva elecció tingué lloc tel novembre de 1619 i que va prendre part a les lluites per implantar la Congrega­ció cistercenca d'Aragó i Navarra. Aquesta nova estructura de l'orde fou impulsada per Felip I I I , amb el suport del nunci i dels monestirs castellans, contra l'autoritat del Capítol General, que ho mirava amb mals ulls 6, i contra el parer de la majoria de cenobis de la nostra terra 7 . L'abat Barberà fou elegit tercer Vicari General de la Con­gregació, al capítol de Benifassà, el 4 d'octubre de 1620, i osbentà el càrrec fins que ocorregué la seva mort, el 8 d'abril de 16248.

Respecte als altres personatges esmentats en el document de l'apèndix direm que, segons les nostres notes, dona Isabel de Su­nyer figura per primer cop i entre les recents professes de la comu­nitat de Vallbona, en una llista del 20 de maig de 1531, essent aba­dessa dona Beatriu de Copons 9. L ' I de gener de 1575 consta ins-

6. A m b l 'excusa d'implantar les rciformes promulgades pel concili de Trento , el naixement de les congregacions representa una disgregació de l'orde. E l Capítol General s'ho prengué com una rebel·lió contra l'esperit de la Carta de Caritat . D e fet, veiem que desapareix el poder col·legiat del Capítol General , que a partir d'a­quests fets a penes es reuneix, i va adquirint preponderància el poder personal de l'abat de Cïteaux, amb categoria d'Abat General ; que sorgeixen els nacionalismes mesquins contra l 'internacionalisme de l'orde i que els abats són quadriennals i de " r e a l patronato" , amb les quals mesures d'intromissió política els cistercens perden l 'dutonomia espiritual.

7 . J . F I N E S T R E S , Historia de el Real Monasterio de Poblet, Cervera , imp. M . I b a r r a , 1 7 5 6 , t. I V , pp. 2 4 0 - 2 5 7 , 2 9 7 - 3 1 0 ; t. V (citem aquest volum de l'edició O r -bis, 1 9 4 9 ) , pp. 2 9 - 3 8 , 5 5 - 5 6 . Aquest gran historiador explica com l'abat Barberà implantà l a Congregació a Poblet, l'endemà de la mort de l'abat T r i l l a (t. V , p. 2 9 ) , i amb quina prudència preparà l a terna de la qual sortí elegit l'abat M e r o l a (id.., p. 3 1 ) .

8. I d . , t. V , loc. cit. — J . M.-T L Ó P E Z L A N D A , El monasterio de Nuestra Senora de Rueda, Calatayud, imp. R u i z , 1 9 2 2 , p. 1 6 5 .

9. F . B E R G A D A , Datos referents al monestir de Vallbona de les Monjes, extrets dels documents inèdits que obren en son riquíssim arxiíi. Ll ibreta de 1 0 2 pp. , es­crita cap a l 'any 1 9 2 3 , p. 9 6 .

117

crita a la Confraria dels Juraments i ocupa el desè lloc entre trenta-cinc professes 1 0 . El 24 d'agost del mateix any, ostenta el càrrec d'hospitalera, sota la prelatura de dona Estefania dc Piquer 1 1. Pocs anys després, trobem que té una criada que es diu Caterina Sanfe-l i u 1 2 . L'any 1583 —porta, almenys, cinquanta-dos anys de monja—, hem vist que acompleix el càrrec important de sagristana13.

Referent a mossèn Lluís Marquès, comprovem que en consti­tuir-se al cenobi de Vallbona la Confraria dels Juraments l ' I de ge­ner de 1575, hi consta en qualitat de "prevere" 1 4 . També es va ins­criure a la Confraria del Roser, fundada l'any 1587, amb el títol de "vicari", juntament amb un ecònom i dos vicaris més 1 B . Al Memo­rial de les relíquies, de' 1605, consta amb la notòria categoria de "ca­pellà de l'església del sobredit monestir i notari" 1 6 . A Vallbona hi hagué sempre diferents sacerdots seculars, que disfrutaven dels be­neficis eclesiàstics del monestir i de la rectoria de la parròquia de Santa Maria "la Vella", a més dels frares cistercencs que eren els directors espirituals de les monges. Igualment solia residir a Vall­bona el vicari de la parròquia sufragània de Llorenç (poblat que avui coneixem sota el nom del Llorenç de Vallbona). De manera que, quan el Rector de Vallfogona al·ludeix en els seus versos el "v i ­cari de Vallbona" 1 7, és difícil saber de qui es tracta.

Per últim, hem de situar la figura del Dr. Vicenç Garcia en con­nexió amb Vallfogona i la Segarra, i fent referència al monestir de Vallbona i al monjo fra Josep Barberà.

10. L l ibre de l a Confraria dels Juraments, dita també del Nom de Jesús. M» . s. í. (A. P . ) .

11. J . L L A D O N O S A , El real monasterio de Santa Maria de Vallbona, Lérida. 1957, pp). 81-82.

12. E l text d i u : " C a t e r i n a Senfaliua, criada de la senyora S u n y e r a " ; així cons­ta en la inscripció feta a l a Confrar ia dels Juraments, p o c després de 1576 (op. cit. nota 10).

13. Document que insertem a l'apèndix. 14. I d . nota 10. 15. Ll ibre de la Confraria del Roser. M s . s. f. (A.. P . ) . 16. Vegeu l'apèndix. F o u creat notari apostòlic per l a Santa Seu el dia 13 d'a­

bril de 1572, e:sent abadessa dona Estefania de Piquer (op. cit. nota 11, p. 80). E l dia 7 de novembre de> 1576 certifica l a mort d'aquesta prelada (op. cit. nota 9, p. 64). Degut al seu càrrec de notari , ocupa sempre el primer lloc entre els preveres.

17. Suplement a las poesias jocosas y sèrias del cèlebre Dr. Vicens Garcia, rector de Vallfogona, op. cit. nota 2, p. 8.

118

b) Primers so jorns de Vicenç Garcia a Vallfogona Hom ignora quin fou el primer apropament del poeta al pai­

satge adust de la Baixa Segarra i a la petita, i en algun punt rialle­ra, conca del riu Corb. Per altra banda, sabem que dos anys abans d'ésser ordenat sacerdot era familiar del bisbe de Vic, l'igualadi Francesc Robuster, i oficial de la cúria. La impressió que Garcia pogués tenir de la Segarra, a través de la secretaria de cambra de Vic, és possible que no fos gaire falaguera. Des del punt de vista eco­nòmic, els deganats18 de la Segarra han estat sempre tinguts pels més pobres de la diòcesi i era costum d'enviar-hi els sacerdots poster-gats. Entre els eclesiàstics de Vic, encara avui és sovint esmenjtat un refrany que pretén definir injustament la nostra comarca sota els aspectes més denigrants; diu així: "Terra de T O C S , terra dé rucs i terra de sufragànies".

Vicenç Garcia fou ordenat sacerdot a Vic el 24 de setembre de 1605. De moment continuà a la cúria, sense col·locació canònica, fins que el 6 de desembre de 1606 morí el seu antecessor en la rec­toria de Vallfogona, mossèn Pere Anton Moragues, i la vacant es posà a concurs el 16 del mateix mes. Es van presentar quatre oposi­tors. Els exercicis se celebraren el 28 de desembre, davant d'un tr i ­bunal presidit pel bisbe que, el mateix dia, després d'una votació unànime, elegí rector el nostre poeta. Aquest es possessionà de la rectoria el 9 de gener de 1607 i així passà a ésser rector "de dret": no obstant, deixà un vicari a Vallfogona i se'n tornà a la cúria de Vic, car es veu que no se sentia cridat per a la vida parroquial. El nou rector acabava de complir vint-i-cinc anys i les aptituds literà­ries que posseïa l'esperançaven d'obtenir un càrrec important. Ma­lauradament per a les seves pretensions, el 27 d'abril morí el bisbe Robuster, i Garcia es quedà sense prebenda; aquesta fou la causa que l'obligà a "agafar-se", no sense un desengany pregon, a la seva rectoria de Vallfogona de Riucorb.

Eh tots aquests punts seguim gairebé al peu de la lletra l'histo­riador mossèn Corbella 1 9, el qual no ens pot documentar l'estada

18. L a diòcesi de V i c estigué dividida en set deganats: A u s o n a , Lluçanès, R i ­poll , Moià, Bages, Segarra, Selves i Urge l l ( R . C O R B E L L A , LO nostre poble..., op. cit. nota 1, p. 134).

19. Lo Rector de Vallfogona..., op, cit. nota 1, pp. 13-22. A la nota 13 (p. 207)

119

de Vicenç Garcia a Vallfogona fins que aquest rep una carta de l'ex-secretari de cambra Dr. Antic Mas i Darder, datada a Sant Julià de Vilatorta, 1*11 de maig de 1609, referent a la tramesa d'un quarteT de cansalada, o bé fins que és visitat pel famós bandit Perot Roca-guinarda, a primers de setembre de 1609. Això no obstant, nosal­tres creiem que Garcia es troba a Vallfogona des d'abans d'escriure les famoses quintetes a les quals ens hem referit fa poc 2 0 i que la data que aquestes porten, del 15 de juny de 1608 —l'única composi­ció datada de tota l'obra poètica—, podria molt ben ser la del pri­mer sojorn com a rector "de fet" del petit municipi de la Segarra, és a dir, el senyal de la gran efemèrides que resulta de l'acceptació de Vallfogona com a parròquia on exercirà el ministeri i com oasi de pau on podrà desplegar la vena poètica. És estrany que mossèn Corbella no es fixés en el valor que pot tenir aquesta data i , eíncara més, en els elements descriptius que, a través dels versos de refe­rència, ens dóna de Vallfogona i la seva rodalia.

Deixant de banda els problemes que comporta la identificació d'Ocari, que figura ser el rector de Santa Coloma de Queralt, enca­ra que en realitat és' el propi poeta, direm que la "Carta de un rec­tor amich del autor.. ." 2 1 està adreçada a Vicenç Garcia i que entre aquest i Oeari regna una extraordinària familiaritat. Es desprèn que Ocari fa poc que* ha estat destinat a Santa Coloma, des d'un lloc llunyà, i celebra que ara estigui a prop. (Dues hores i mitja a pas de mula). Ocari diu que es mor de ganes de veure Garcia i que hi anirà "ans de Tots Sants". A més, suposa que Garcia i fra Josep Barberà es visiten sovint; per això l i encarrega que l i doni "los be-samans". D'aquí es dedueix que Ocari es troba en una situació d'in-

d'aquest valuós estudi, mossèn C o r b e l l a comet l 'error de suposar que les majordo-nei que tingué Vicenç G a r c i a foren dues ties carnals . E l sentit que l a paraula " t i a " té en l a literatura de l'època, és el de " d o n a soltera de molta edat" . Així l 'usa el propi G a r c i a en el sonet n.° V , que consagra " a l a majordona del autor" op. cit. nota 2, p. 3), a l a qual qualifica d ' "arrugada t i a " i de " v e l l a " desdentada, i en les quartetes r t " V , dedicades, sigui dit amb perdó, " a una latrinal que féu lo autor en lo hort de la sua rector ia " (id. pp. 53-54), de tema fastigós coprològic. Per cert quf aquestes cites desmenteixen la maliciosa contalla popular, que recull J o a n A m a ­des, segons l a quíl el Rector de Vallfogona sempre llogava majordones joves (El Rector de Vallfogona, Barcelona, Gràf. Ca'lmell, 1938, pp. 22-23; C o l . " N a r r a c i o n s populars " , voL I I I ) .

20. Vegeu les notes 2 i 4. 21. I d . nota 2.

120

ferioritat respecte de fra Barberà. El mateix hem de dir del Rector de Vallfogona, qui malgrat considerar el nostre monjo com "íntim y caríssim amich" 2 2 , el tracta sempre amb gran mirament i ve­neració. Això té més valor si considerem que Vicenç Garcia no respectava res ni a ningú i que fins i tot es va permetre ironitzar amb el terrible Rocaguinarda, a qui moteja en un sonet de "lo millor pillart del cristianisme" 2 3 . Per últim, cal subratllar la nota que ens dóna sobre el fred proverbial de la Segarra, que el destrempa per escriure:

"La musa se és rovellada en esta terra tan freda; y està ja tan desmayada que la vena se l i enreda, cuan pensa estar ben trempada" 2 4 .

c) Visió que el poeta té de la Segarra

En la humorística "Resposta del autor a la citada carta" 2 B , Vi ­cenç Garcia —aquí parla en primera persona, no d'una manera fi­gurada com en la missiva precedent— ens dóna els trets caracterís­tics de la seva visió del paisatge físic i humà que l'envolta. Primera­ment es complau de saber que la rectoria d'Ocari està a prop i ma­nifesta l'ànsia que sent de no poder-lo veure. L i diu, amb frase de gran respecte, que també "lo Pare Fra Barberà" l'està esperant26. Fa referència al mitjà normal de transport, valent-se de cavalcadu-res, i acaba aquesta part dient a Ocari que:

22. Text del testament de Vicenç G a r c i a , de data 31 d'agost de 1623 (op. cit . nota 19, p. 52). Q u a n en les quintetes anomena fra Barberà li anteposa els tracta­ments de " P a r e " i de " F r a " . Això vol dir que l i devia fer gran respecte i que el monjo tenia una personalitat molt forta.

23. O p . cit. nota 17, p. 10.

24. I d . nqta 2, penúltima quinteta. Tingueu en compte que això del fred ho escriu el 15 de juny.

25. I d . nota 4, p. 63.

26. Idj, nota 4, quinteta 10, p. 64. J a hem comentat abans el sentit d'aquests versos.

121

"Tot sia que vos vingau y a burla no os ho tingau; que quand al país veureu, tal vegada '1 trobareu molt millor que no us pensau" 2 7 .

Seguidament, d'una manera burlesca esmenta els rius més grans del món, per acabar dient, referint-se al Corb i als bells cultius de la contrada, que:

"Una petita riera banya esta nostra ribera, que tota 's conresa y llaura" 2 S .

El mateix fa amb les altures famoses de la terra i fins de la l lu­na, per tal de contrastar que allí solament compta amb la muntanya d'Albió29. Després, passa revista dels paquiderms i grans animals salvatges, per tal de poder dir, referint-se a la Segarra:

"Però basta, que hi fa niu la temerosa perdiu en lo terme a cada pasa, y apenas la llebra pasa cuand lo cunill descubriu" 3 0 .

Assegura que mai no s'han vist per Vallfogona de Riucorb ca­valcades "de gent rica y principal", ni tampoc "pisada de mula de cardenal"; però hi va un esmolet, fent una "rumor" estranya. A més, diu que integren el contorn espiritual del lloc, el "carretó" que la gent mira embadocada, el "cànter esportellat" d'on raja aigua com en la millor font de Roma, la història que conta el sabater, el

27. I d . , quinteta 19. 28. I d . , quinteta 21. E n lloc de " c o n r e s a " , ara diem " c o n r e u a " . 29. I d . , quinteta 23, p. 65. Poblet que està a l'est de Val l fogona de R i u c o r b

i al noroest de L l o r a c , que és e l cap del seu municipi . És situat dalt d 'un turó que arriba a 723 m. sobre el nivell del mar , mentre que Vall fogona no passa de 573 ir\.

3Q. I d . nota 4, quinteta 25, p. 65. Aquests animals de caça encara avui són abundants a la comarca i , pel que toca als conills , s 'han convertit en u n a veritable plaga.

122

cant del moliner i la comèdia Victoria Christi que han representat els de Cervera. Encara fa una al·lusió als sorollosos cascavells de les cavalcadures dels marxants. Parla també de les teles que usen les dones; diu que la que més abunda és la "mitja llana", però que amb el desig d'imitar les senyores de ciutat, també hi ha dona pa­gesa "que ja s'arrisca a mànega de satí... ab lo vellut carmesí sobre la grana morisca". I clou el tema amb la següent sentència, que en­cara avui no ha estat desmentida:

"Bé que en las festas movibles ja 's veuen cosas terribles que la ciutat no las iguala; que l'agricultura y gala no són tan incompatibles" S 1 .

Acaba fent menció de l'endèmic problema segarrenc de les se­cades, al mateix temps que torna a instar a Ocari que el visiti; puix que, de no trobar-se ell ocupat, l'aniria a veure a la nova parròquia, que designa de la forma següent:

"A eix castell que 'm té robat lo meu contento ordinari..." 3 2 ,

expressió amb la qual descobreix l'alegria i el benestar d'uns mo­ments de felicitat casolana.

Segons el nostre senzill entendre, els versos que acabem de co­mentar són una mostra palesa que el 15 de juny de 1608, Vicenç Garcia no solament es trobava a Vallfogona de Riucorb, sinó que ja havia copsat la psicologia de la gent.

d) Ambient religiós i cultural del monestir de Vallbona

Al segle xvn Vallbona es trobava més a prop de Vallfogona que ara. Actualment, passant per la carretera de Ciutadilla i Maldà, hi ha 25 quilòmetres i , si es fa la volta per Belltall i Rocallaura, n'hi ha 32. A l'època de Vicenç Garcia, ambdues poblacions es comunica-

31. I d . , quinteta 41 , p. 66. 32. I d . , quinteta 48.

123

ven per mitjà d'un camí de ferradura molt dret, ara mig desapare­gut, que sortia al Tossal dels Plans (terme de Ciutadilla) i vorejava els límits occidentals del Bosc de la Vila, de Nalec, fins a topar amb la cruïlla de camins del Coll de l'Olla. Per aquesta drecera hi ha escassament uns 15 km., o sigui, tres hores curtes a pas de mula o tres hores llargues a l'esquena d'una somera.

El cenobi de Vallbona havia d'exercir una suggestió molt forta sobre Vicenç Garcia, si tenim en compte l'escassa vocació que sen­tia per la vida parroquial i la seva sensibilitat de poeta. A més del que hem relatat i de les sortides llargues i constants de la parrò­quia amb la finalitat d'assistir a diversos certàmens poètics3 3 o per fer de bufó —o de ximple, com deia ell— als palaus dels aristòcra­tes 3 i , intenta novament alliberar-se de la vida parroquial, i 'passa a Girona el 12 de març de 1621, per tal d'exercir com a secretari del prelat Pere de Montcada, nebot de l'arquebisbe de Tarragona. El 29 de desembre, però, mor el bisbe: Garcia, doncs, es troba de bell

33. Torneig literari de G i r o n a , per a commemorar l a beatificació d'Ignasi de L o i o l a , que tingué l loc el 2 d'agost de 1610, i motivà l'absència d'un mes ( L o Rector de Vallfogona..., op. cit. nota 1, pp. 22-24); concurs de Barcelona, per a celebrar la beatificació de Teresa de Jesús, que se celebrà el dia 18 d'octubre de 1614, i s 'ignora el temps que estigué absent de l a parròquia (id. , p. 26), etc.

34. Viatge per a acompanyar D i J o a n de Montcada , en el seu ingrés a l a seu metropolitana de Tarragona , i també el seu germà D . Francisco Hurtado de M e n ­doza, marquès d'Almazàn i virrei de Catalunya (1611-1615), que anava amb la seva família i nombrós seguici d'invitats, el qual tingué l loc per mar , el 23 de setembre de 1613, festivitat de santa T e c l a , i que motivà l'absència del Rector de Vall fogona durant els mesos d'agost a novembre (Poesias jocosas.... op. cit. nota 2, pp. 381-44 i 72-75. — Lo Rector de Vallfogona, op. cit. nota 1, pp. 24-25. — B . M O R E R A , Tarragona cristiana, Tarragona , Diputació Provincial , 1955, t. I V , pp. 213-220).

A l final del romanç n.° 11, que es titula "Desenganyat de las vanitats munda-frias, lo autor se retira a l a soledat" (op. cit. nota 2, pp. 145-147), trobem la cone­guda quarteta en l a qual G a r c i a ens diu que j a està cansat de " fer lo s i m p l e " :

" J a acabí m o n personatge; y puix despullat me trob, isca a fer lo simple u n altre, que a fe que jo l'he fet p r o u " .

Sobre les absències freqüents de Vicenç G a r c i a , caj fer constar que aquella època eren molts els rectors que no residien en llurs parròquies, segons deduïm del " D e -cretum de residentia episcoporum et al iorum infer iorum" , promulgat en l a sessió V I del concili de Trento , celebrada el 13 de gener de 1547 (Conciliorum Oecumenicorum Decreta, Barcelona, Herder , 1962, pp. 657-659). Així mateix, del " D e c r e t u m de re-formatione" , promulgat en la sessió X X I , tinguda el 16 de juny de 1562, s'infereix que hi havia clergues de costums escandaloses (id. pp. 706-707, cànon 6).

124

nou sense col·locació35 i ha de tornar a raure amb els rústecs page­sos de la Segarra. Per això no és estrany que Vallbona constituís per ell, fins a cert punt, una mena de refugi literari i cultural d'a­quell món de grandeses que tant havia somniat.

És cert que, mentre ha de romandre a Vallfogona es preocupa del bé espiritual dels feligresos, als quals estima sincerament, i porta l'escrivania amb el rigor d'un notari, però són molts els testimonis que ens diuen que hi estava per força. La "soledat apacible" i el "sosegat silenci" 3 6 , són bons per a ser' cantats en un moment de des­engany o de simple esbargiment poètic, però ell no accepta de viu­re'ls. Eh el fons se'n riu, perquè se sent cortesà. Per això s'havia de trobar bé al monestir de Vallbona, que en aquella època era com una mena de petita cort matriarcal, integrada per senyores nobles i belles donzelles de cases principals que hi rebien educació,

No podem oblidar que Vicenç Garcia és un sacerdot molt se-ouL·iïtzat, com ho són la majoria dels religiosos intel·lectuals d'aquell segle, a l'estil de Calderón, Góngora i Tirso de Molina, encara que de talla inferior, els quals es permeten d'introduir-se en els camps de l'amor profà, de la picaresca, de l'obscenitat i , fins i tot, de la repugnant coprologia, amb un desvergonyiment que, donada la con­dició dels autors, de ser persones sagrades, avui no acabem de com­prendre 3 7 . Això ens explica el fet que tota la temàtica que el Rec-

35. F r u i t d'aquesta estada fou el sermó necrològic predicat a la catedral, el 12 de maig de 1621, en motiu de la mort de F e l i p I I I , que és l'única obra en prosa que es conserva del florejat poeta ( E . C . G I R B A L , Una obra en prosa del popular poeta Dr. Francesc Vicens Garcia, rector de Vallfogona, G i r o n a , imp. L l a c h , 1882.— Lo Rector de Vallfogona..., op. cit. nota 1, pp. 35-41). E l seu gran biògraf, mossèn Corbel la , diu que G a r c i a tornà a Vall fogona a mitjan gener de 1622, "retut per la desgfcràcia, empès per vents contraris, mut i arrupit com un canari quan m u d a " (id. , p. 41), però en arribar a mig abril tornà a desaparèixer. Aquí és on se solen col·lo­car el viatge per a doctorar-se en teologia (no se sap on) i l 'estada a M a d r i d , la qual tampoc no s'ha pogut documentar històricament.

36. Poesias jocosas , op. cit. nota 2, pp. 145-146. 37. Malauradament no posseïm cap edició crítica de le3 obres de Vicenç G a r ­

cia. Sembla que l'edició prínceps és una que es titula La Armonia de} Parnàs, més numerosa en las poesias vàrias del atlant del cel poètich, lo Dr. Vicent Garcia,.. (Barcelona, imp. R a f e l Figueró, 1703, 34 fols. s.n. + 314 pp. + 4 fols. s.n.). Ser­veix per a identificar aquesta edició la nota següent: " S e ven en c a s a J o a n Veguer , llibrater, a la Plaça N o v a " . C a l advertir que, entre altres, es citen unes edicions apòcrifes de 1700 i 1701. L a primera estampació fou a cura dels suposats rectors de Bellesguard (Joan B. Gualbes) , dels Banys (Joaquim Vives i Ximenes) i de P i -

125

iux de Vallfogona desplega, relativa a Vallbona, versi sobre supo­sats amors que ara hauríem de qualificar de sacrílegs.

Quan Vicenç Garcia passa a residir a Vallfogona, l'estiu de 1608, el cenobi de Vallbona fa quatre anys que ha implantat la clau­sura tridentina rigorosa i que és regit per l'extraordinària abadessa dona Dorotea de Ferrer i Lliure, nascuda a Nàpols de pares cata­lans. Durant la seva prelacia (1604 t 1626) vestí l'hàbit a vint-i-dues monges i emprengué obres importants: féu el retaule major (que s'havia cremat), el mirador del dormitori comú, el parlador nou, la custòdia gran i altres utensilis litúrgics de plata. Una cronista vall-bonina coetània escriu a l'abadiologi: "Regí i governà l'abbadia 22 anys ab gran prudència i satisfacció de totes les religioses, a les quals mostrà sempre entranyes de mare" 3 8 .

Entre les monges il·lustres d'aquella època, veiem al nostre claus­tre la priora Llúcia de Vallbona, amb les seves germanes Caterina i Victòria, cunyades del cronista tarragoní Lluís Pons d'Icart; Guio-mar i Lucrècia de Pons; Leocàdia i Isabel d'Icart; Eugènia, Anna Maria i Mariàngela de Sullà; Verònica de Cortit, Brianda de Ver-

talluga (fra M a n u e l de Vega, monjo de R i p o l l ) , els quüls pertanyien a l'Acadèmia dels Desconfiats, precursora de l a de Bones Lletres , i es publicà vuitanta anys des­prés de la mort del poeta. E l criteri seguit pels esmentats recopiladors fou bastant deficient, segons ells expliquen, puix que, sota el signe de la Inquisició, suprimiren molts versos i composicions senceres, per considerar-les " indignas de tenir.se" i "molt fora de l a devoció christiana lo l legir . las" ( id. , fol. 27v s .n. ) , i substituïren algunes «xpressipns i versos per medi de puntets (id. , fol. 28v s.n.); e n canvi , varen incloure dins de l a col·lecció les composicions vergonyoses de tema coprològic, c i r ­cumstància que diu ben poc a favor de l a censura de la Inquisició. T a m p o c no fou gaire afortunada l'edició de 1840, que preparà el l lavors jove estudiant Joaquim Rubió i O r s , el qual reconstruí arbitràriament els textos mutilats per l a Inquisició i addicionà a l 'obra no poques composicions que els primers editors deixaren per ver­des, l a paternitat vallfogonista de les quals no era fàcil de provar. A m b tot, tampoc no hem de creure, amb mossèn Corbel la , que tots els versos indecents, bruts i de doble sentit que llegim en l'edició de 1840 i en les altres que se succeïren, són obra exclusiva dels interpoladors i que l a producció autèntica de Vicenç G a r c i a és total­ment acceptable; per dissort, aquesta posició està força allunyada del món poètic, vulgar i cru , en que es mou l'autèntic vallfogonisme.

A l s qui vulguin analitzar l 'obra de Vicenç G a r c i a , recomanem l'erudit estudi de conjunt de Jordi R U B I Ó I B A L A G U E R , Vicenç Garcia, Rector de Vallfogona, en " H i s ­toria General de las Literaturas Hispànicas", Barcelona , B a r n a , 1956, t. I V , 1.» part, pp. 557-566, i les pàgines que h i dedica Joan R u i z I C A L O N J A , Història de la Lite­ratura Catalana, Barcelona, Teide , 1954, pp. 383-386.

38. Llibre de notas y resulacions del real monastir [de Val lbona] , que comen-san en lo any 1173. M s . del s. x v n , ff. 1 1 - l l v .

126

gós, Lucrècia d'Avinyó, Jerònima de Tamarit, Cecília de Montser­rat i Maria Anna de Guimerà. L'any 1604 el nunci apostòlic conce­deix llicència a Dorotea i Jerònima de Ferrer —segons sembla, ne­bodes de l'abadessa— per ingressar en qualitat de' "encomanades", amb la condició que no vesteixin de seda i que només hi estiguin fins a complir vint-i-cinc anys 3 9; podríem citar altres casos sem­blants. H i ha també tot un estol de "scholanes", que es diuen Elena, Victòria i Isabel de Duran; Guiomar, Maria i Franciscà de Ferrer; Maria i Mariàngela de Cortit; Oròsia, Clemència i Concòrdia de Sullà; Cecília d'Hospital, etc, la major part de les quals viuen dins del convent amb les ties monges. També hi ha una escolana que figura amb el nom de "dona Contesina" de Queralt. I no esmentem les novícies, donades i beates que igualment integren la comunitat4 U.

En un altre estudi hem explicat el règim que segueixen les es-colanes i les encomanades. La majoria ingressen a la clausura entre els quatre i els sis anys. Moltes es fan monges, però algunes surten del cenobi promeses o casades. Malgrat que no se'ls permet de fes­tejar als locutoris, i menys encara a través de les reixes i finestrals, és inevitable que els nois que les volen conèixer i les preteneri orga­nitzin albades i altres festes amb instruments de música i balls 4 1 . Per altra banda, a Vallbona es viu un ambient literari i estètic molt refinat; així ho podem veure per les cròniques i pels diaris espiri­tuals'que redacten les monges i a través del cultiu de les belles arts; de la poesia, de la música i de la pintura, i de les arts aplicades! com la confecció de puntes i brodats. Posseïm algunes estampes de per­gamí bellament decorades i a Vallbona es conserven bastants qua­dres pintats per religioses. Aquesta època les monges i escolanes estudien arpa i clavecí. També es cultiva l'orgue, que cap a l'any 1620 pren gran volada amb l'organista i mestra de música Isabel Anna de Pradell'4 2, Darrera una miinuta d'Antoni Porta, notari reial de l'abadessa Joana de Vilafranca, del 26 de març de 1548, relativa al compliment d'una sentència dictada per motiu de pasturatge il·le-

39. índex vell del arxiu, M s . de Val lbona , any 1713, f. 9. 40. H e m tret aquests noms de les llistes de les confraries dels Juraments i del

R o s e r (ops. cits. notes 10 i 15). 41. J , . J . P I Q U E R I J O V E R , Els monestirs cistercencs de dones de la Corona d'A­

ragó al segle x r x (Reformes de signe positiu promogudes pels monjos de l'orde ex-claustrats), en "Misce l lanea Populetana" , Poblet, 1966, pp. 559-570.

42. I d . nota 10.

127

gal per part d'uns veïns de Sant Martí de Maldà, hi hem trobat una nova versió coetània de la coneguda poesia que comença així:

Bella, de vos son amor ya fosseu mia, la nit e lo jorn com pens en vos mon cor sospira

Recordem encara les festes de les vesticions i professions que amb les "letrilles" i "villancicos" polifònics que es canten (i que constitueixen veritables mostres de mundanitat), i amb el sermó "de campanillas" que s'ha de declamar, semblen concursos literaris pro­fans 4 4 , tal com veiem a través de la collécció de fullets que nosal­tres posseïm. El mateix direm de les devocions i festes què es prac­tiquen davant dels altarets del claustre que les monges tenen indi­vidualment assignats, —cosa que recollim de la tradició que ha per-viscut fins ara, i es demostra pel Llibre de Goygs''5—, i de les xo­colatades que, per diversos motius, organitzen les mestres d'esco-lanes amb llurs alumnes a l'ermita de l'hort, etc.

Tot això, que és una mostra de la cultura femenina pròpia del temps (al costat de casos excepcionals com el de l'abadessa i escrip­tora Maria Roger de Llüiïa i de Magarola, o com el de les innom­brables flors de penitència i de virtut que, per l'estil de la passio-nària Jerònima de Castellví, no han deixat mai de criar-se al claus­tre de Vallbona), havia d'impressionar fortament Vicenç Garcia. El cenobi de Vallbona era, i encara avui és, un oasi de distinció i d'es­piritualitat enmig de l'aridesa de la Segarra. Nosaltres pensem que,

43. Fi txer de I'abadiologi, ordenat segons dates (A . P . ) .

44. E n t r e les peces oratòries vallbonines, carregades de barroquisme, de les quals tenim notícia, hem d'esmentar el sermó de Sant R o b e r t abat, que predicà a l nostre cenobi u n rector de N a l e c " ja io de 80 a n y s " i que comença així: " P a r a pre­dicar de u n àngel por àngeles, y entre àngeles, no u n hombre y u n hombre como yo abía de ser el predicador, sinó u n àngel, y u n àngel de superiores gerarquías a quien toca comunicar las noticias a los àngeles inferiores. Àngel fue nuestro san Roberto abad, fundador de l a esclarecida orden cisterciense, y àngeles considero son las senoras deodatas, a Dios dadas, que hoy consagran estos cultos a Nuestro S e n o r . . . " ( J . P A S Q U A L , Sacra Cathahniae Monumenta, M s . Biblioteca de C a t a l u n y a , t. V I , p 529).

45. M s . del s. xvir , procedent de Val lbona (ara a l ' A r x i u Històric M u n i c i p a l de Barcelona) . E l s altars de referència varen existir fins l 'any 1936.

1Ü8

fins i tot el contacte amb Vallbona havia de lliurar-lo de la grolleria i de la vulgaritat; però np fou pas així.

e) Producció poètica dc Vicenç Garcia relativa a Vallbona

Les composicions que en el Suplement a les poesies jocosas tj sèrias, el Rector de Vallfogona dedica d'una manera indubitable a Vallbona són tres. El sonet n.° XIV, en el qual glossa l'admiració que causà al vicari de Vallbona la formosor d'una monja "que vegé pregant un cert matí en lo cor de la... iglésia" 4 B ; les quaitetes nú­mero X I I , dedicades "al rector de Vallbona, que anaba anemorat de una monja" 4 7 , i el romanç n." 1, posat en forma de "carta que escrigué lo rector de Vallbona al de Vallfogona..." 4 8, que abando­nava massa sovint la parròquia. El sonet és una de les millors com­posicions líriques del poeta; malgrat l'atreviment del tema, mostra una finor excepcional de conceptes, guarda fins a cert punt les for­mes i apenes s'excedeix en cap sentit. No podem dir el mateix dels versos restants. Les quartetes són escrites fent cas omís dels prin­cipis morals i amb un to burlesc i vulgar que voreja la indecència. Per últim, el romanç conité una colla de consells, en els quals l'au­tor figurat fustiga els vicis de Garcia, dient que no vagi a Vallbona a "fer el llop", que no passegi tant pels carrers de Barcelona i que es cuidi millor de les "cabràs, dels anyells y dels moltons", que són els feligresos. Exi realitat, a través del romanç, el poeta fa examen de consciència i mostra públicament els seus torts, per demanar perdó a Déu, i a més ens confirma dos punts importants: que Vi­cenç Garcia anava sovint a Vallbona i a Barcelona, i que les seves sortides solien ser bastant llargues, ja que acostumava a deixar un vicari. La Inquisició impedí durant molts anys que les composicions dedicades a les monges de Vallbona es publiquessin i , per aquest motiu, no figuren en les primeres edicions, sinó tan sols en el Su­plement.

Les dues poesies de les quals és protagonista el rector de Vall­bona ens inviten a dir quelcom sobre qui podria ser aquest sacer-

46. Op. cit. nota 17, p. 8. 47. Id„ p. 29. 48. I d . , p. 30.

129

dot. No tenim encara format el rectorologi de la parròquia de Santa Maria de Vallbona de les Monges, municipi sorgit entorn del mo­nestir. Amb tot, podem manifestar que, aproximadament entre efis anys 1575 i 1602 hi ha mossèn Joan Fortuny, el qual adés figura com a rector, adés com a ecònom. A partir de 1602, trobem mossèn Macià Bover, que havia estat beneficiat de la capella de la Mare de Déu del Claustre. I l'any 1630, hi ha mossèn Jaume Rovira. És possible que dintre de poc temps puguem donar més detalls sobre aquest punt.

A part de les tres composicions comentades, n'hi ha d'altres re­latives a Vallbona. Ens referim, per exemple, al sonet n.° XXVII, que es titula "Queixas de un galan a una reixa, perquè l i impedia lo veurer a una hermosa Enoomanada" 4 9 ; el sonet n.° I I I del su­plement, dedicat "a una monja novícia, desdenyosa, que estava re­sant lo ofici de difunts per una tia sua" 5 0 ; les dècimes n,° V I I I , "a una senyora monja" 5 1 , n.° X, "a unas senyoras monjas" 5 2 , i n.° X I , "a unas sabatas y tapins que donaren a una monja..." 5 3. Totes aquestes composicions presenten clars indicis de probabilitat que es refereixen al monestir de la Segarra, perquè donen detalls con­crets de llocs i ambient i , a més, perquè no sabem que el Rector de Vallfogona dediqués versos a altres monges que les de Vallbona.

També podria ésser suggerit per una religiosa del nostre cenobi el romanç n.° IV, que dedica "a una senyora molt hermosa que, galantejant-la un caballer, se féu religiosa"; és aquella que comença amb els versos tan coneguts que diuen:

49. Op . cit. nota 2, p. 14. C o m hem dit, aquells anys a Val lbona h i havia no poques noies "encomanades " . També trobem una al·lusió a una " m o n j a escolana" en la lletra lírica titulada " Q u e las cosas de aquest món verdas y maduras s o n " ( id . , p. 70).

50,. O p . cit. nota 17, p. 2. Per medi de llibretes, les monges portaven el compte puntual de les obligacions particulars que tenien vers les religioses difuntes (i més encara s i eren llurs ties), per les quals, segons l'època, havien d'aplicar el rés de de­terminat nombre de saltiris i de l'ofici parvo de difunts. Això, naturalment, a més dels sufragis de l 'orde.

51. I d . nota 17, p. 16. L'al·lusió a la " m u r a l l a " , que contraposa amb el " p a r l a ­d o r " , sembla referir-se a Val lbona, on els murs eren especialment alts i forts davant de la porteria del cenobi, que dóna entrada als locutoris.

52. I d . p. 17. 53. I d . pp. 18-19., Per les cartes de visita de l'època, sabem que les nostres mon­

ges usaven sabates i tapins de damasc brodat, amb sivelles de plata i llaços de galó, tal c o m descriuen aquests versos.

130

"A vos, la lletra ferida, jo lo ferit de aquell arch a qui de fletxas mantenen aqueixos ulls soberans" 5 4 .

El mateix direm de les dècimes n.° VI , que consagra "a una despedida de una devoció mongil" B B, i de l'humorístic sonet n.° X, que dedica a D. Cristòfor d'Icart B 6, membre d una família noble de Tarragona, estretament vinculada amb Vallbona.

Ens manca espai i temps per fer una exegesi literària de les composicions. Com a impressió de conjunt, direm que l'única cosa de Vallbona que crida l'atenció de Vicenç Garcia és la bellesa cor­poral de les monges, a les quals atribueix els mateixos sentiments i passions que a les senyores que viuen al món. Segons ell, les ca­racterístiques amoroses de les dones són la versalitat, la traïdoria i la inconstància.

És curiós que ni l'art ni la virtut no l i diuen gran cosa. No men­ciona per a res les sumptuoses funcions litúrgiques vallbonines i tampoc no fa cap al·lusió al monument; de la mateixa manera que de la visita a Santes Creus tan sols esmenta les tombes reials i el sa­grari de les relíquies 5 7 (i ens en dóna una visió pintoresca).

Si tenim en compte que la major part de composicions del poeta són dedicades a dames joves i bdlles de ciutat, no és estrany que Vallbona l i inspirés tants versos, donat que aquell temps estava ple de monges, escolanes i encomanades filles de la noblesa. A Garcia l i agrada més de glossar les senyores fines i riques, que ocupar-se dels tipus humils de la classe baixa del poble d'on ell provenia, com de la "mossa grabada de verola" B 8, la "domsella que una matinada de ivern rentaba bugada a la bora de un r iu" B 9, la "hermosa amada

54. O p . cit . nota 2, pp. 78-79. D o n a t l'ambient intel·lectual que hem referit, tro­bem a Val lbona no poques monges " l letraferides" , és a dir , cultes i afeccionades a llegir i a escriure. A més, a l a quarteta setena d'aquesta composició hi ha una al·lusió a l 'obra De contemptu inundi, de sant Llorenç Justiniani (1380 t 1455), obra caracte­rística de l'espiritualitat benedictina, que fou molt estimada de les nostres monges.

55. I d . , p. 14. 56. Op . cit. nota 17, p. 6. 57. Op . cit. nota 2, pp. 72-75. 58. I d . , p. ». 59. I d . , p. 16.

131

del pastor" a o , la "jove hortelana" 6 1 , la noia "que estaba omplint un cànter a la font" 6~ i altres figures típiques de Vallfogona i la contrada, a les quals també dedica un sentit record. Perquè l i convé fer-se amb gent poderosa i principal per a poder prosperar.

La persona que tingui la curiositat i la paciència d'agafar el volum de les obres de Vicenç Garcia i llegir l'aplec de composicions amatòries que dedica a les monges i escolanes de Vallbona, veurà tot seguit que ni una sola d'elles correspon a la suposada passió del poeta. Per això les moteja de cruels i d'ingrates.

Ara bé, davant de tota la poesia amorosa i eròtica del Rector de Vallfogona, hom es planteja el problema de voler esclarir si l'afecte que el poeta sentia per les seves muses era un amor passional o pla­tònic, o si es tractava de meres elucubracions cerebrals. D'una part, trobem proves en els propis versos d'haver viscut Garcia una verita­ble experiència amorosa, no sabem si abans o després d'ésser orde­nat sacerdot; d'altra, ens fa l'efecte que es tracta d'una mena de Don Juan, insatisfet o impotent, que s'enamora amb una extrema facilitat de les dones, sabent per endavant que el seu amor és im­possible, i ací radica la humana tragèdia del poeta.

A les dècimes n.° IX. que titula "Desengany del món" 8 3 , llegim uns versos que ens donen peu a una interpretació benigna, en el sentit que les passions i sentiments reflexats en els poelmes amatoris del Rector de Vallfogona no passen d'ésser meres figuracions imagi­natives, que no transcendeixen a la vida privada del poeta i que tampoc no arriben al coneixement de les muses que ell adora i fus­tiga. Diuen així:

"...entre cel y terra hi ha una mossa que me agrada, mes sols pera ser mirada y beneir qui la crià.

VulLla ab amor clerical que mai me destorba'l son,

60. I d . , p. 55. 61. I d . , p. 66. 62. I d . , p. 110. 63. I d . , pp. 28-36.

132

y ella tanbé'm correspon ab un amor virginal" M .

És a dir, que les beutats femenines que se l i fan ostensibles, només l i agraden per a ésser mirades i mai no l i fan perdre el son.

Pensem que si Vicenç Garcia hagués estat un seductor i un l l i ­bertí com sembla deduir-se de molts dels seus versos, no s'hauria pogut aguantar tants anys a la parròquia de Vallfogona, ni tampoc se l'hauria admès al cenobi recent reformat de Vallbona, ni a les cúries de Vic i Girona, i és segur que el bon monjo de Santes Creus fra Josep Barberà l i hauria retirat l'amistat. La tradició viva de la Segarra, que tantes pistes ens dóna quan ens trobem amb un pro­blema obscur, ens pinta Garcia com un home bromista i despreocu­pat, com un fresc, però mai com un sacerdot que viu en la disbauxa.

Les deduccions evidents que s'imposen aquí són que tot és con­vencional —pur gongorisme—, que el poeta es resistia a publicar la producció àmatòria, que aquesta només era coneguda de cercles reduïts i que mai no transcendí al gran públic.

Al·lusions literàries a Santes Creus

Ja n'hem esmentat algunes de ben significatives a les pàgines precedents.

La primera referència al monestir de Santes Creus la trobem a les dècimes n.° V I I I , que porten per títol "Al desengany del món" 0 5 . Es tracta duna composició que Vicenç Garcia dedica a la seva

musa. De fet és un cant a l'amor inspirador dels seus versos, com declara a la tercera estrofa:

"Diuen que de la poesia lo amor ne és pare y autor; per cert, ja no tinc de amor cosa que de contar sia.. ." 6 6 .

64. I d . , p. p. 31. 65. O p . cit. nota 2, pp. 26-28. 66. I d . , dècima 3.U, p. 27. Aquests versos són u n a autoconfessió important

per a comprendre l 'arriscada temàtica que e l poeta cultiva, puix que en el camp ama-

133

Aquest poema ens fa penetrar dins la intimitat de l'ànima de Garcia, que es caracteritza per unes alternances de goig i de pena, segons se senti correspost o rebutjat, innocent o culpable, com veiem per l'estrofa següent:

"Y si per algun pecat torna ma melancolia, Tirsis de la ànima mia, me posaré a dromedari8 7

de Santes Creus o a vicari de la vostra rectoria" 6 8 .

La dècima que acabem de transcriure parcialment, amb què lou la composició que comentem, es presta a ésser explicada de la

forma següent: emportat per la tristesa, el poeta se situa en l'alter-nativa final de fer-se monjo de Santes Creus ("me posaré a drome­dari de Santes Creus") o d'acceptar una vicaria prop de Tirsis ("o a vicari de la vostra rectoria") 0 ! ) .

La present composició ha donat peu a moltes interpretacions;

tori s'atreveix a totes les llicències. N o obstant, impulsat ara pels nous pensaments as­cètics que l i brollen del cor , diu quei no té res a contar d'amor, perquè, tal c o m s'ex­pressa en l a continuació de l a mateixa dècima:

"Cremí la memòria mia en acte de inquisició, perquè en la lley de rahó fonch heretge declarada: y una memòria cremada iquè podrà escriure ab carbó?".

O sigui, que G a r c i a h a volgut esborrar — " c r e m a r " — de la memòria tots els re­cords d'un passat amorós que el turmenta.

67. L a paraula " d r o m e d a r i " , c o m a sinònim de " m o n j o " , és una de tantes extravagàncies del Rector de Vall fogona, que tant pot haver estat posada per les exigències de la r i m a , com suggerida per l a semblança que pot tenir l a silueta d'un frare encaputxat amb el gep d'aquell animal del desert.

E l doctor J o r d i R U B I Ó I B A L A G U E R ens h a suggerit que es podria tractar d 'una lectura errònia, que s'ha perpetuat a través de les diverses edicions, i que possible­ment l 'original dir ia " m e posaré a hebdomadari de Santes C r e u s . . . " . E n els mones-nirs i catedrals, t m b el nom d'hebdomadari o setmaner, és designada l a persona que durànt una setmana ha d'oficiar a l 'altar o al cor.

68. Op . cit. nota 2, dècima última, p. 28. 69. Q u i és T i r s i s ? Sembla que amb aquest nom pastoril G a r c i a designa un

poeta i rector, que no descartem que sigui ell mateix. E n el poema següent (pp. 28¬36) surt un altre poeta que es diu Fi l i sart , el qual moteja al primer de " T i r s i in ­flat" (p. 31). Vegeu J . R U B I Ó I B A L A G U E R , op. cit. nota 37, p. 539.

134

però, sigui com sigui, queda ben clar que expressa d'una manera sensible l'agredolç de la vida del nostre poeta, el qual, endut per un sentiment de pena i de culpabilitat, es planteja l'opció de fer-se monjo de Santes Creus.

A les quintetes que es titulen "Carta de un rector amich del autor..." 7 0 , el pastor Ocari l i diu;

"...Y dareu los besamans a fra Joseph Barberà" 7 1 .

I en les quintetes següents, que vénen designades amb el títol de "Resposta del autor a la citada carta" 7 2 , Garcia diu a Ocari els versos que hem transcrit en un capítol anterior:

"Lo Pare Fra Barberà també esperant-vos està; y, si bé ha poch que és anat, per elegir nou abat, vuy o demà tornarà' 7 3 .

En les pàgines precedents hem explicat el sentit i l'abast de les estrofes al·lusives a fra Barberà. Sobre aquest punt, no ens cal afe­gir res més.

Per últim, en el romanç n.° I , dedicat "Al hospedatge que do­nà lo Il·lustríssim Sr. Arquebisbe de Tarragona..."7 4, el poeta ex­plica amb cert detall les visites que féu a Santes Creus, Poblet i Scala Dei, i cita en primer lloc la nostra abadia. Aquesta excursió, que havia de realitzar-se acompanyat del Marquès d'Almazan i de la seva família, però que a l'últim efectuà Garcia sol, tingué lloc a la tardor de 1613y o sigui en temps del darrer abat perpetu Jaume Car-nicer.

Després d'explicar l'opípera manera com foren obsequiats els visitants per l'arquebisbe de Tarragona, diu que l'abat de Santes Creus es personà al palau per a suplicar als marquesos que visites-

70. I d . nota 2. 71. I d . , quinteta 5, p. 63. 72. I d . nota 4. 73. I d . , quinteta 10, p. 64. 74. Op . cit. nota 2, pp. 72-75.

135

sin el monestir; no obstant, les dificultats amb què topà D. Joan de Montcada per fer l'entrada oficial a la ciutat 7 6 , junt amb el mareig que tingueren les dames durant el viatge per mar, de Barcelona a Salou 7 6 feren que ho deixessin córrer. El poeta conta la tristesa del monj( bosser, que ja havia fet alguns dispendis, i després de fer constar que els invitats encara perderen més per no veure el cenobi, comença a descriure allò que l i ha cridat l'atenció.

En primer lloc, cita les tombes reials de Pere I I el Gran i de Jaume I I i Blanca d'Anjou, i la dels nobles Montcades. I després, descriu per alt el contingut del sagrari de les relíquies. No trans­crivim" aquests versos degut a l'extensió i a que ja foren publicats, entre altres, per Eufemià Fort, en el llibre que hem al·ludit abans 7 7 , dedicat totalment a aquest tema.

Dintre del tema cistercenc, a més de l'excursió a Poblet 1 8 i de tot el que hem relatat de Vallbona, en descriure la muntanya de Montjuïc, trobem la simple cita del lloc de Valldonzella7 9 i dues petites composicions, irreverents i humorístiques, posades al Suple­ment; la dècima n.° I I , que conté l'epitafi de la sepultura d'un "fra­re poeta, que morí d'infitadura" i que qualifica de "frare blanch" 8 0 , i la dècima n.° I I I , dedicada a "un cavaller de Alcàntara que, per escusar-se lo treball de saludar, portaba sempre lo sombrero en la mà" 8 1 .

De moment no recordem cap altre testimoni literari relatiu a Santes Creus o a altres monestirs cistercencs. No obstant, per tal d'arrodonir l'esquema de les relacions entre Santes Creus i el Rector de Vallfogona, hi afegirem algunes dades de caràcter històric.

El 16 de maig de 1617, festa de la inauguració de la capella de

7 5 . O p . cit. nota 3 4 . 7 6 . Op . cit. nota 2 , pp. 3 8 - 4 4 .

7 ^ , E . F O R T , El Rector de Vallfogona i Santes Creus, op. cit. nota 1, p. 4 2 . Sobre el tema de les cites santescreuines de Vicenç G a r c i a , vegeu tsrabé l 'obra de J . S E R R A V I L A R Ó , El Rector de Vallfogona Dr. Vicente García, autor dei Quijote de Avellaneda (Barcelona , 1 9 4 0 , p. 7 1 ) , el qual creu que l a composició Desengany del món (op. cit. , nota 2 , pp. 2 6 - 2 8 ) fou adreçada a fra Barberà.

7 8 . O p . cit. nota 2 , p. 7 4 . 7 9 . Idi., p. 9 0 .

8 0 . Op . cit. nota 1 7 , p. 1 2 . 8 1 . I d . , p. 1 3 . Orde militar fundada l'any 1 1 5 6 i adscrita a la disciplina regular

del Císter.

136

Santa Bàrbara, fra Josep Barberà oficia la missa i presideix la re­presentació de la "Comèdia" dedicada a la santa, original del nostre poeta 8 2. L'estiu de l'any 1623, trobant-se ja afectat del mal que el portarà a la tomba, Vicenç Garcia rep la relíquia de santa Bàrbara, de la qual són portadors fra Josep Barberà, abat de Santes Creus, fra Joan Carreras, prior del mateix cenobi 8 3 i fra Hilari Gil, monjo també de Santes Creus i prior de l'Eula (monestir del Rosselló)8*. La importància dels tres personatges que acompliren un darrer gest de delicadesa envers el famós rector, ferit de mort, ens subratlla la gran estima en què era tingut a Santes Creus.

El 31 d'agost del mateix any 1623, Garcia atorga testament86 i nomena prior marmessor fra Barberà, a qui fa els dos llegats següents:

"ítem. Deixo al Sr. Abat de Santes Creus, D. Fra Jo­seph de Barberà, íntim y caríssim amich meu, en senyal del amor que l i tinch, un quadro y pintura, que's quan deslligaren a Christo de la columna.

"ítem. Vull que de mos béns sien donades al Sr. Abat de Santes Creus, D. Fra. Joseph de Barberà, per lo que ell sab que l i tinch encomanat, cinquanta lliures moneda barcelonesa" 8 e .

A més, funda un aniversari, amb missa de "tres capellans", que es dirà l'endemà de la festa de santa Bàrbara, i deixa per adminis­tradors fra Barberà mentre visqui i , després, el rector de la parrò­quia. Aquest testament també constitueix una prova de l'amor deli­cat i profund que Vicenç Garcia sentí per l'abat de Santes Creus.

h) Cloenda Acabarem dient, en resum, que Vicenç Garcia freqüenta Vall-

82. Op . cit. nota 2, pp. 159-207. — R . C O R B E L L A , L O Rector de Vallfogona..., op. cit). nota 1, pp. 29-30.

83. D u f a n * el quadiienni de 1628-1632. 84. F r a H i l a r i obtingué la relíquia de R o m a el 19 d'abril de 1623, segons cons­

ta en el pergamí de l'autèntica (R. C O R B E L L A , id . nota 81, pp. 48-49). F o u també abat de Santes C r e u s a partir de 1640, i hagué d'abandonar l 'abadia per causa de la seva patriòtica conducta a favor de l a nostra terra. H a v i a ostentat els càrrecs de procurador i secretari de l a Congregació, prior de Muntesa i catedràtic de Perpinyà-

851. I d . , pp. 51-53. 86. I d . , p. 52.

- D

4)

es

u •a n •a C «

- D

T3

137

bona des de l'estiu de 1608, en què es fa càrrec de la parròquia de Vallfogona de Riucorb, fins que el 1623 expira allí, segons sembla, en braços de la seva mare. De l'esmentat monestir l'atreuen dos ob­jectius: la virtuosa comunitat de senyores nobles i un monjo cister­cenc de gran vàlua, que amb el temps serà abat de Santes Creus. Es tracta de fra Josep Barberà, que resideix al cenobi vallboní, pel cap baix, des del 15 d'abril de 1605 al 15 de juny de 1608, i que, probablement, era confessor o director espiritual de les monges. Els nomenaments per a aquests càrrecs solien durar quatre o més anys, durant els quals, segons totes les versemblances, el rector i el monjo es conegueren i posaren els fonaments d'una sòlida i lleial amistat.

JOSEP JOAN PIQUER I JOVER

139

APÈNDIX 1

E L M E M O R I A L D E L E S RELÍQUIES

Publiquem a continuació el Memorial de les Relíquies, autògraf de fra Josep Barberà, monjo de Santes Creus, que nosaltres posseïm en el nostre arxiu i que ha donat peu al present estudi. Aqjuest cu­riós document consta de dos fulls de paper, de tamany foli. E l ser gon full resta en blanc; més ben dit, només hi consta e l títol següent: Memorial de las Relíqvdas, posat per una altra mà.

L'autògraf de fra Barberà està contingut al primer full, que és escrit a dues cares i a dues columnes. L a conservació és deficient, per causa de la humitat, la qual dificulta la lectura de moltes ratlles. L a cal·ligrafia del nostre monjo, pròpia de llèpoca, és harmònica i clara.

Conté un inventari de les relíquies existents al monestir de Val l ­bona. Per ell sabem que algunes formaven part de les joies i orna­ments de les imatges de santa Petronella, santa Orpina i santa Cecí­lia; que altres estaven en el reliquiari de la Santa Espina , el qual tenia dedicat un altar a l'angle sud-o,est del claustre, que encara nos­altres hem aconseguit tocant a l'actual rebost (antiga cuina) ; que hi havia dues capses per a guardar relíquies: la "capseta vermel la " i la "capseta de plata", dita també de la L l e t de Nostra Senyora, i , per últim un reliquiari conegut sota el nom de "Testa del pare sant Bernat " que, a més de les relíquies del sant, contenia totes les que no posseïen "autèntiques". A la llista de relíquies, fra Josep Barberà hi afegeix el ligmun ci·iicis que el General de l'orde fra Edmond de la Croix donà a les monges " e n lo any proppassat de 1604, en lo mes de j u n y " 8 ? .

Algunes relíquies són ben pintoresques, però no difereixen de

87. A v u i sabem que e l G e n e r a l de l'orde arribà a Val lbona a les dotze de la nit de la vigília de C o r p u s , o sigui, el dia 15 de juny de 1604, per t a l de presidir l'elecció d'abadessa i implantar l a clausura tridentina. Romangué al cenobi, a l ­menys, fins el 27, e n què va tenir lloc l a benedicció de l a nova prelada Dorotea de F e r r e r (id. nota 38). Q u a n es trobava al priorat de Natzsret , de Barcelona , morí de malaltia el 21 d'agost del mateix any i rebé sepultura sota les grades del presbiteri de Poblet (op. cit . noi» 7, t. I , p. 329, i t. I V , p. 234. — E . F O R T , El sublime y es­tèril sacrtficio de un Abad General del Císter, a " C i s t e r c i u m " , X X I (1969), n."> 113, pp. 70-74).

140

les que guarden altres esglésies i monestirs de l'època 8 8. Respecte de la que es titula " L l e t de Nostra Senyora" , que és la que crida més l'atenció, ens permetem recordar l'aclariment del P . Jaume Villanue­va , el qual, referint-se a un cas semblant, diu: " D e lacte imaginis Beatae Mariae quae est in partibus Ultramarinis" 8».

Per tal de situar en el seu ambient el nostre Memorial de les Re­líquies, hem d'afegir que els objectes venerats són molt antics i que, durant l 'Edat Mitjana, la paraula "relíquies" tenia un sentit molt ampli, ja que es donava no solament a les cendres, als ossos i altres romanalles dels sants (reliquiae), sinó també als objectes que han estat en contacte amb ells (brandea) i , fins i tot, als records que els peregrins portaven de Palestina. Se sap també que alguns monjos poc escrupolosos i altra gent desaprensiva, muntaren a Terra Santa i, sobretot, a Roma, un tràfec de relíquies, fent passar per autènti­ques relíquies d'un màrtir o d'un confessor qualssevol restes hu­manes descobertes accidentalment prop d'alguna església o dins de les catacumbes. Moltes vegades no es tractava de fraus deliberats, sinó de casos d'excessiva bona fe.

Del present inventari no es desprèn si a l'època en què fou con­feccionat encara s'utilitzava a Vallbona el sagrari de les relíquies, que veiem quelcom mutilat a la dreta del cor.

M E M O R I A L D E L E S RELÍQUIES D E L P R E S E N T M O N E S T I R D E V A L L B O N A

Primo de sant Desyderi. De la pedra de sant Joan Baptista. Del vel de santa Elizabet. Os de santa Llúcia, De sant Jaume y de sant Audali, Y de sant Damià y de sant Potencià, Y de santa Susanna y de sant Víctor, Y de sant Jordi.

Pedra del monte Sinay. De la túnica y cabells de sant Pere.

88. Referent a Poblet, vegeu les llistes que publiquen Finestres (op. cit, nota 7, t. V . pp. 231-236) i Guitert (Col·lecció de manuscrits... de Poblet: ms. n.° 5 del P. J o a n de Vallespinosa; tot el llibre està dedicat al tema, però vegeu principalment l'Índex alfabètic de les pp. 58-79). Pe l que respecta a Santes C r e u s , recordem les al·lusions del malaguanyat historiador Tomàs Capdevi la (El monestir de Santes Creus, Tarragona , imp. Suc . Torres & V i r g i l i , 1935, pp. 48-49) i del mateix Vicenç G a r c i a , en la descripció que fa del nostre cenobi (op. cit. nota 2, p. 74).

89i. E s refereix a una "redomita pequefía" que es conservava a la catedral de V i c ( J . V I L L A N U E V A , Viage literario a las Iglesias de Espana, Valencià, imp. Oliveres, 1821, t. V I , p. 107).

141

De la túnica de sant Bernat. Y os de sant Ghristòfol, De sant Simón, De sant Valentí.

Dels pèsols que 's tornaren pedres. De sant Theodoro bisbe. De sant Nazari y Çelso. De sant Simonis-De la ossa de sant Bernat. Dels onze milia màrtyrs.

De la pedra del sepulcre del Senyor. Del drap prim o sudari de Christo. De sant Cerario. De las pedras de sant Esteve. Del monte Calvari.

Os de sant Sebastià, De sant Maximí, De sant Joan Batiste. De la costella de sant Colomari.

Os del dit de sant L l u c h . Dels cabells de santa Margarida. De la sepultura de Nostra Senyora. Del vel de santa Agueda. Dels cabells de santa Clara.

Porta santa Petronilla en les arracades relíquia del queixal de sant Pere, de [la] creu de sant Andreu y de la costella de sant Pau.

Porta santa Orpina al coll una medalla de plata daurada, y dintre l a medalla, dels cabells de santa Magdalena.

Porta també la testa de santa Petronilla, al coll, de la pell del camell de sant Joan Baptista y del dit del mateix sant

L o vel de santa Clara està en los pits de santa Cecília.

L a llet de Nostra Senyora y de la sepultura de Nostra Senyora estan en lo reliquiari de la espina.

142

De sant Blay y de sant Sebastià estan en una capseta vermella.

L o queyxal de santa Apolònia y totes les relíquies sense títols estan en la testa de sant Bernat.

Dins de la mateixa testa del pare sant Bernat estan les sues mateixes relíquies.

L a senyora Ysabel Sunyera, quondam religiosa y segristana del present monestir de Vallbona, y mossèn Lloís Marquès, capellà de la església del sobredit monestir y notari, compongueren [est] memo­rial de les sobre dites relíquies que trobaren perseverar encara ab títols en lo any 1583, del qual memorial he tret yo fra Joseph Bar­berà lo present trellat a 15 de abril de 1605.

Y en lo any proppassat de 1604, en lo mes de juny, trobant • se en lo present monestir de Vallbona lo Rsim. don fra Edmundo de la Cruz, general del nostre sagrat orde Cisterciense, concedí a les se ­nyores religioses y convent de dit monestir relíquia de lignmn cm-cis de Christo nostre redemptor, part de la ab si portava dit Rsim. , la qual depositaren dites senyores en la capseta de plata, dita de la llet de Nostra Senyora, la qual està dintre lo reliquiari de la espina.

[Rubricat]

NOTÍCIA DE LA DEDICACIÓ DE SANT JOAN DE LA MUNTANYA, A PONTONS

La petita vila de Pontons, de l'Alt Penedès, centra avui dia la vida d'una àmplia demarcació que segles enrera va senyorejar el monestir de Santes Creus. Pontons va entrar en l'òrbita de Santes Creus l'any 1161 per acabar essent totalment del monestir des de l'any 1271 fins als darrers temps del cenobi. Modernament, ara fa una quinzena d'anys, una modesta carretera ha enllaçat Santes Creus i Pontons, a través de les Pobles i Valldossera. Per aquesta íntima unió històrica i geogràfica d'ambdues localitats creiem justificada aquesta intromissió en la història de Pontons, encaminada a datar el seu monument més vell: la capella de Sant Joan de la Muntanya, primitiva parroquial del lloc.

E L MOTIU

A principis del mes de juliol de l'any 1968 el Sr. August Fer­rer i Dalmau, propietari local, d'acord amb Mn. Jaume Torres i Bat­lle, ecònom de Pontons, van emprendre la restauració de la capella de Sant Joan de la Muntanya.

Amb motiu de desfer la taula pètria de l'altar per a fer una neteja interior de l'absis va aparèixer una cavitat dintre la base de l'altar que contenia una petita capseta de fusta de tapa corredora. Aquesta capseta o lipsanoteca contenia relíquies, embolicades amb un drapet verd, i ún petit pergamí quadrat escrit amb lletra carac­terística del segle xi .

Tot seguit el Sr. Ferrer i Dalmau es va posar en contacte amb el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona que va desplaçar sobre el lloc alguns membres del

144

dit Servei i del Catàleg Monumental de la Província, encapçalats pel Sr. Camil Pallàs, l'arquitecte titular del Servei.

Fou aquesta circumstància la que ens va permetre de poder transcriure i estudiar l'esmentat pergaminet.

NOTÍCIES D'AMBIENTACIÓ HISTÒRICA

Per a valorar degudament el fet històric que pressuposava la troballa i per a emmarcar la importància de la capella en el seu passat calgué fer una petita enquesta sobre Pontons i la seva his­tòria religiosa de la qual s'exposen aquí els trets essencials.

El terme de Pontons va reorganitzar-se com tots els seus veïns vers l'any 975. Ho testifica una notícia de l'any 996 quan, amb mo­tiu de vendre Sendred, fill de Ballerone, els castells de Montagut, Querol i Pinyana a Hug de Cervelló, es diu que aquests termene-javen amb els termes de Santa Perpètua i Miralles i amb els cas­tells de Vilademàger i Pontons 1. Torna a fer-se esment de Pontons i de Vilademàger l'any 1056 en vendre Bonfill Fiter i la seva es­posa Ermengarda a Ot Guifré i a la seva esposa Ermessenda, per 20 mancusos d'or, un alou situat en els termes d'ambdós castells. En donar-se les delimitacions es diu que l'alou venut terminava amb la serra on hi ha la torre de Bernat Gerald, amb el cim del mont Anso-val, amb el coll de Galí i amb el camí que anava de Pontons a Vila­demàger 2 .

Els primers senyors coneguts del castell de Pontons són Gui-tard Guillem i família, que el 23 de juüol de 1066 van vendre als comtes Ramon i Adalmodis el castell i el terme per 300 mancusos, l'any següent, el 16 d'abril de 1067, els mateixos comtes van enco-

1. I G L É S I E S , J O S E P : La reconquesta a les Valls d'Anoia i del Gaià. Episodis de la història, 40. Barcelona 1963, pp. 18-19. E n t r e la redacció i l a publicació d'a­quest article han transcorregut u n parell d'anys; en aquest temps h a n aparegut dos treballs que complementen i estalvien aquestes notícies històriques ambientals. E n s referim a l 'article Castells —vell i nou-~ de Pontons, signat per P . C . i M . B . , apa­regut a l 'obra Els Castells Catalans. V o l . I I I (Barcelona 1971), pp. 685 a 691, i l 'obre-ta del Sr . August F E R R E R - D A L M A U , Reculls històrics de l'Edat Mitjana, de Pontons, el seu castell i la seva ermitat de Sant Joan de la Muntanya (Pontons 1971) 23 pp.

2. M I R E T I S A N S , J . Les cases de Templers i Hospitalers en Catalunya. Barce­lona 1910, p. 266.

145

manar el castell de Pontons a Guillem Bernat d'Òdena i a la seva esposa Ermengarda8.

Els Òdena són molt coneguts en la història catalana dels segles x i i xn per la seva destacada actuació i pels seus quantiosos béns radicats sobretot a la conca d'Òdena, prop d'Igualada, al castell de Raona o Sabadell i .a Rubinat, Montlleó i al seu veïnatge. El seu domini sobre Pontons es pot seguir per nombrosos documents: testaments, vendes, donacions i establiments, fins pels volst de l'any 1270. Fou segurament el seu darrer senyor, Guillem d'Òdena, el que va vendre el castell de Pontons a Santes Creus l'any 1271 4.

La història del castell i terme de Pontons no fou pas ben pa­cífica entre la seva restauració i mitjans del segle xn. El veïnatge de les terres àrabs ocasionà més d'un ensurt als seus habitants amb motiu de les expedicions guerreres dels àrabs o de llurs ràtzies, com la que entre els anys 1000 i 1002 va trepitjar aquestes terres arribant fins a Manresa o la que vers l'any 1050 va atènyer i destruir l'orga­nització de la veïna Llacuna o Vilademàger. Però, sens dubte, la que va donar la més forta sotragada a la repoblació de la contrada fou la invasió dels almoràvits de Fany 1115, quan van assolar la con­trada del Penedès i van arribar a les mateixes portes de Barcelona, a la qual van posan setge.

Aquesta maltempsada, acompanyada de l'emigració de gent vers les planes del Penedès i les noves terres que es reconqueriren a Tortosa i Lleida, foren causa d'un profund despoblament de tota aquesta part muntanyosa.

El ressò d'aquest despoblament a Pontons i a tot el seu veïnat­ge es troba encara els anys 1138 i 1148.

L'any 1138 en Ramon Guillem d'Òdena i la seva muller Sança donaren a l'orde de l'Hospital l'església de Sant Joan, del castell nou de Pontons, amb els delmes, les primícies, les ofrenes i tots els drets que tenia dita església abans de despoblar-se el territori, junt amb les sufragànies de Santa Maria i de Santa Fe, a més d'una terra

3. Aquestes i altres notícips històriques de Pontons les devem al fitxer de M n . Josep M a s , de l ' A r x i u històric de l a ciutat de Barcelona. E l segon document Thavem també trobat a l ' A . C . A . pergamí 376 del comte R e m o n Berenguer I .

4. F O R T I C O G U L , E U F B M I Í , Santes Creus. Notes històriques i descriptives. B a r ­celona 1936, i*. 31.

146

dita del Prat, de les cases del difunt Ramon, la meitat d'un molí i la tercera part d'un altre. Tot això era al terme de Pontons. Els Òdena ho cedeixen als cavallers-religiosos volentes redirigere et aplo-pare castmm de Pontons, quod diu stetit infestatione paganorum ere-mum et depopulatum s.

El text és de si prou eloqüent i estalvia tot comentari. Només ens cal remarcar que anteriorment hauria estat força poblat, com ho indica el fet de tenir dues sufragànies. Tot fa suposar que la donació als hospitalers va quedar inoperant, segurament per la impossibilitat dels cavallers de dur a terme la repoblació. Cap altre document no parla de llur domini sobre l'església de Pontons; al contrari hi ha tes­timonis que els Òdena van cedir més tard la mateixa església de Sant Joan al priorat o Pavordia de Sant Pere dels Arquells, de la Segarra, —filial de l'Estany— fundat pels mateixos Òdena l'any 1100. L'es­glésia de Pontons estava encara sotmesa al priorat dels Arquells a mig segle xrv i les seves rendes foren assignades com a dotació de l'ofici de la Cambreria d'aquell priorat 6.

La despoblació de Pontons i de la seva comarca continuava en­cara onze anys després de l'anterior document. El 12 de setembre de 1149 en Ramon Guillem d'Òdena, la seva muller Berenguera i el seu fi l l Guillem van donar a la vídua Ricsendis i als seus fills la part d'un alou, erm, de llur castell i terme de Pontons, situat al lloc dit Solanes, entre el coll de Galí —citat l'any 1056—la Guàrdia de Vul-tor i l'aiguavessant fins a la vall Oriola. També els dóna un lloc prop la riera de Pontons per tal que hi puguin edificar un molí. De mo­ment només els imposen el delme i la primícia més tard, quan la comarca tornarà a estar poblada, canviaran els tractes. Diu textual­ment el document:

Hoc autem vobis damus in tali pacto ut teneatis et habeatis et bene edificetis et laboretis et sitis ibi assidui habitatores et quantum vobis Deus dederit illic defera-tis, et quando ipsa castellà, que sunt erema, videlicet ipsum castrum de Monte Acuto et de Celma atque de

5. M I R E T I S A N S , J . Les cases..., pp. 33-34.

6. Sobre aquest priorat i l a seva relació amb Pontons tenim en curs de p u ­blicació un íreball titulat: El priorat de Sant Pere del Arquells, a la Segarra, que apareixerà tot seguit a "Miscel·lània Històrica C a t a l a n a " , del Scriptorium Populeti, 3.

147

Cherol sive de (Pinana?) erunt bene aprisiata ac popu-lata, quales usaticos homines ipsorum castrorum facient, tales vobis faciatis 7.

La repoblació del terme de Pontons comença a ésser un fet pal­pable des de mig segle xn. Es aleshores quan comença a aparèixer un nucli de població en el junyent dels rierals que formen la cap­çalera del riu Foix, al lloc de l'actual població, i que va tenir als segles finals de l'edat mitjana la consideració de vila fortificada també és l'època en què la parroquialitat es traslladarà de fet i prompte de dret, a l'església de Santa Maria Magdalena, una antiga filial de Sant Joan, situada al vessant oposat de la població. Els mo­lins de la riera de Pontons, que hem vist citats des del segle xn, fo­ren sempre un dels atributs dels senyors del lloc; fa pocs anys que encara en funcionaven dos8.

Santes Creus va començar a tenir propietats a Pontons l'any 1161, gràcies a una donació del bisbe de Barcelona. L'any 1187 va rebre l'esmentat mas de Solanes, i en anys successius altres masos i ter­res a l'Olmet, Cortadelles, Julià, Campdasens, a Subirats prop la Riambalda, Farreres i Peralta. L'any 1271 el monestir va comprar el castell i la jurisdicció i mer imperi del terme del castell, i arro­doní; el seu domini l'any 1365 amb la compra que féu al rei del mixt i mer imperi no solament del terme sinó també de la vila. A partir d'aquest moment Pontons quedà del tot sotmès a Santes Creus, ha-vent-se'n lliurat només la petita Quadra de Mas Pontons 9 .

La Quadra de Mas Pontons es troba entorn de Mas Pontons, en­cara existent. És probable que fos el solar dels antics cavallers i castlans del terme cognominats Pontons, ooneguts des del segle xn

7. U D I N A M A R T O R E L L , F . : El "Llibre Blanch" de Santes Creus. - Cartulario del siglo x n . C . S . I . C . Barcelona 1947, doc. 43, p p . 51.

8. L e s estadístiques generals més velles que hem trobat sobre Pontons les do­nen els fogatges dels anys 1358 i el dels volts de 1380. E l primer d'ells dóna 67 fa ­mílies per a tot e l terme especificant els noms dels caps de casa, i el segon, quan era més intensiva l a despoblació, dóna 45 focs pel terme del castell i 4 a l a Q u a d r a de M a s Pontons. E s troben a J . M. " - P O N S I G U R I : Un fogatjament desconegut de l'any 1358, en B o l . R e a l A c . B . L le tres , X X X , 1963-1964, pp. 401 i 406, i el segon és el publicat per Bofarul l a l a Colección de Documentos inéditos del A. C. Al, tomo X I I , Barcelona 1856, pp. 29 i 32.

9. F O R T I C O G U L , E . : Santes Creus. Notes històriques i descriptives, p. 31, i El Llibre de Valldossera. Barcelona 1868, pp. 48 i 105-108.

148

pels documents del Llibre Blanc de Santes Creus. L'any 1380 era propietat de Jaume d'Avinyó i tenia només 4 masos. Junt al Mas Pontons el castlà Lluís de Boixadors hi va erigir una capella dedi­cada a Sant Miquel l'any 16031 0.

LA CAPELLA DE SANT JOAN

L'església o capella de Sant Joan de la Muntanya es troba a mitja hora de la parroquial de Santa Magdalena, a la banda dreta del congost de la riera de Pontons o riu Foix que comunica l'aixam-plament on es troba la vila amb la resta del Penedès. Situada en un esperó rocós de la muntanya sobre la qual hi romanen abundants restes del castell de Pontons, és vorejada per l'espadat en els costats de llevant i de migdia, on hi ha un costerut corriol d'accés, mentre quefer la banda de ponent és unida a la roca que forma la peanya del castell. Enfront d'ella, a llevant i a l'altra banda del congost, s'hi veuen les restes d'una altra interessant edificació religiosa, for­ça conservada, que fou abans la capella de Sant Salvador.

Un petit examen fet entorn a la capella posa en evidència fo­naments de parets i encaixaments a la roca que indiquen que aques­ta església estigué abans unida a la fortificació del castell. S"arriba a la capella per la banda de migdia, on hi ha el portal principal i una petita balconada amb barana al capdamunt del costerut caminoi; també té una altra porta a la banda de tramuntana, on hi ha una petita esplanada, on hi hauria hagut l'antic cementiri, i on arriba el camí que ve de la banda de la població de Pontons.

Es coneixen poques dades de la història de la capella. No hi ha dubte que el seu primitiu titular és Sant Joan, encara que altres vegades aparegui unit al de Santa Maria. La frustrada donació als Hospitalers de l'any 1138 diu clarament que l'església de Sant Joan est sita in ipso castellà novo de Pontons, i que té com a sufragànies les esglésies de Santa Maria —tal volta una antecessora de l'actual Santa Maria Magdalena— i una església d'ubicació desconeguda dedicada a Santa Fe.

10. Vegeu el fogatge d'en Bofarul l , abans citat, i les notícies del fitxer històric de parròquies de Barcelona de M n . J . M a s , també citat.

149

La menció d'un "castell nou" fa pensar en un castell vell de Pontons, però tant pot tractar-se d'una recent construcció del castell quan els Òdena maldaven per a repoblar el terme, com de l'erecció d'un castell nou en un altre indret que el castell vell, que podria estar situat vers el Mas Pontons. Les restes actuals de murs i base de la torre del castell poden correspondre molt bé a principis del segle xn.

L'any 1196, en el testament de Ramon d'Òdena només hi tro­bem mencionada una església dedicada a Santa Maria de Pontons, però ben aviat torna a esmentar-se la de Sant Joan; més tard, a par­tir del 1282 i a principis del segle xrv, abunden entre els documents de l'Estany i les primeres visites pastorals barcelonines les mencions a una església amb el doble titular de Sant Joan i de Santa Maria n . Això porta a creure en l'aparició d'un segon altar amb la titular de Santa Maria, puix que és improbable que es tractés ja aleshores de l'actual parroquial de Santa Magdalena.

L'església de Santa Magdalena, —que com resta insinuat po­dria ésser una successora de la sufragània de Santa Maria existent l'any 1138—, devia aixecar-se dintre el segle xai, segons els testi­monis més vells de la seva arqueologia. Amb la naixença de la vila fortificada als seus peus devia anar prenent increment fins arribar a traslladar-s'hi el rector, dintre el segle xiv, La parròquia, però, va continuar intítulant-se de Sant Joan i de Santa Magdalena durant el segle xv i el següent. Encara l'any 1590 Mn. Jaume Calendraix es titulava rector de Sant Joan i de Santa Magdalena de Pontons 1 2 .

Les mateixes visites pastorals, que titulen la parròquia de Sant Joan i de Santa Magdalena, fan esment sovint de la capella de Sant Joan, com d'una simple ermita, encara que demostren que era viu el record del seu antic prestigi: així l'any 1511 es diu que abans fou matriu i parroquial i l'any 1777 es tornava a recordar que an­tigament era l'església parroquial del lloc.

11. R i u s , J , : Cartulario de Sant Cugat del Vallés, I I I , Barce lona 1947, doc. 1215, p. 345; i Arx . C a p . V i c , Cartulari da l'Estany, doc. 136, 137 i 141.

12. E l 18 de maig da 1590 v a rebre facultat del V i c a r i general del bisbat de Bi rcelona per a beneir l a capella del Roser, edificada a la parroquial de Santa Magdalena de Pontons. N o t a de M n . J . M a s .

150

Amb aquest record i amb moltes mutilacions artístiques i po­bresa ha arribat fins els nostres dies.

L'edificació material de la capella de Sant Joan mostra diverses etapes, algunes d'elles ben definides, altres no tant. Tal com es pre­senta avui dia la part més vella correspon a l'absis i principis de la nau que tot seguit fixarem com a aixecats entorn de l'any 1070. És un magnífic absis amb ascuacions cegues i faixes lombardes que té una finestra al mig, pariona de les altres dues dels inicis de la nau. És un absis i principi de nau de bona època i construcció romànica.

Aquest encapçalament d'edifici es devia fer per tal d'acoblar-lo a una església més primitiva, coberta de fusta, de la qual es va aprofitar la nau. Avui dia és difícil de trobar elements d'aquesta primera nau.

A mitjan segle xn, a l'època de la represa de la població, devia reforçar-se la nau per a cobrir-la amb volta romànica o de mig canó, la qual cosa va obligar a reforçar interiorment els murs per a fer-los capaços de suportar el pes de l'obra. D'aquesta etapa de construc­ció són uns arcs interiors, amb intenció evident de reforçar el mur, adossats a la paret de tramuntana, i una corniseta encara visible a l'exterior del mur que assenyala l'inici de la volta. També a l'inte­rior s'endevina l'arrencada de la volta, avui inexistent.

Altres obres posteriors, del segle xvi i més tardanes, feren trans­formar la coberta de la capella, substituint-la per un simple embi-gat a un sol vessant. És molt probable que va forçar a fer aquesta darrera transformació el fet d'haver fallat el mur de migjorn que es veu del tot renovat.

L A CONSAGRACIÓ DE LA CAPELLA

L'estudi de les etapes de construcció i de les renovacions so­fertes per la capella és possible gràcies a les esmentades obres de restauració empreses l'any passat. Ara hi ha l'intent de deixar ben visible l'obra romànica, desarrebossant-la i refent tant com es pugui l'antiga estructura.

Fou al moment de treure la llosa o pedra que feia de taula d'altar, per a enretirar-la un xic, quan va aparèixer al centre de la base, obrada en pedra i calç. la capseta de relíquies abans detallada.

Dissortadament tant la pedra de l'altar com la seva base ha-

151

vien sofert canvis amb posterioritat al segle xi. La pedra de l'altar és molt més moderna i presenta un encaix d'ara tapat amb obra, que revela que havia estat obrada tardanament i reaprofitada, tal volta al segle xvi quan es devia refer la coberta. La base, també presenta senyals d'haver estat retocada i els noms que s'endevinen gravats entorn del petit clot on hi havia la capsa de les relíquies es troben molt malmesos i alguns d'ells poden ésser molt tardans. Aquests noms que solien gravar-se els jorns de les consagracions, aquí estan gravats a la calç o morter, ti per la poca consistència del material es fa gairebé impossible de desxifrar-los; només poguérem llegir-ne un que sembla dir IGELA i altres de fragmentaris P... DIS i ERTI...

Al buit o forat on es trobava la lipsanoteca l i faltava la clàssica tapa de fusta o lloseta que solia aferrar-se amb ciment, on el bisbe gravava set vegades el seu anell episcopal. La mateixa capseta de relíquies també havia estat oberta anteriorment, com ho revela el drapet relativament modern que embolica les relíquies. El perga-minet, plegat en quatre dobles i un xic malmès al seu final, fou sortosament reposat amb les relíquies.

Aquest es troba en força bon estat de conservació. Mesura 10'5 x 10'8 cms. i consta de 19 ratlles d'escriptura. Té la caplletra ma­júscula A. força destacada, al principi, i dues altres més senzilles, però també destacades a la ratlla 10 i una altra al principi de là 12. El pergamí té alguns petits forats i es troba un xic mutilat, per la voracitat d'algun insecte rosegador, al principi de les cinc últimes ratlles, precisament al lloc on s'inicia el nom del bisbe i dels altres assistents a la consagració. L i falta la data.

La lletra és la típica notarial del segle x i i la tinta es troba força deslluïda per l'acció del temps i de les humitats.

Diu així: 1 — Audi Isfahel Dominus Deus tuus. Deus unus est. Non abebis

deos alienos coram me. Non facies 2 — tibi sculptibile. Neque omnem similitudinem que est in celo

desuper, et que in terra deorsum, nec eorum 3 — que sunt in aquis. Memento ut diem sabbati sanctifices. Ho­

nora patrem tuum et matrem tuam ut sis longevus

152

4 — súper terram. Non occides. Non mechaberis. Non furtum fa-cies. Non loqueris contra proximum

5 — tuum faslum testimonium. Non concupisces rem pròxim i tui. 6 —. Initium sancti evangelii secundum Matheum. Liber genera-

tionis Ihesu Christi, domini nostri, filii David, 7 — filii Abraham o o —— o o o o 8 — Sequentia sancti evangelii secundum Marcum. Initium evan­

gelii Ihesu Christi. filii Dei, sicut scriptum est in Ma-8 — lachia propheta . .

10 — Initium sancti evangelii secundum Lucam. Fuit in diebus He-rodis regis Iudee sacerdos quidam

11 — nomine Zacarias de vice Abia et uxor i l l i de filiabus Aaron et nomen eius Helisabet,

12 — Initium sancti evangelii secundum Iohannem, In prinoipio erat Verbum et Verbum erat apud Deum

13 — et Deus erat Verbum. Hoc erat in principio apud Deum. — 14 —• Hes reliquie de Sancti ...cr.u et Sancti N.l.erti et Sancti Pran-

chacii et Sanctas Mass(as). 15 — U(mber)tus episcopus cum omni congregatione clericorum

Sancte Crucis Sancteque Eulalie. ...mir 16 — dtuli cum omnibus parentibus suis vivis atque defuncfcis.

Riculphus cum omnibus paren-17 — (tibus suis) vivis atque defunotis. Mironis Donutii cum omni­

bus parentibus suis vivis atque 18 — de(func)tis. Poncii sacricustos cum omnibus parentibus vel

propinquis suis vivis atque defunctis 19 — re Bonarig. Remon Giribert cum omnibus parentibus suis

vivis atque defunctis.

FORMULARI I CONTINGUT DEL TEXT

Les consagracions d'esglésies i d'altars i la imposició de les re­líquies es trobaven minuciosament detallats en els antics pontificals de la nostra província religiosa. N'acaba de fer un estudi detallat Mn. Miquel S. Gros, vigatà, especialista d'estudis històrico-litúrgics,

153

en el qual diu, eu substància, que els antics pontificals manen posar, junt amb les relíquies, un pergamí en el que s'han escrit els deu manaments, els incipit dels quatre evangelis i , si el bisbe vol, altres detalls com els noms dels sants de les relíquies, de les persones pre­sents i també, de les persones ja difuntes. El ciment que uneix la placa que cobreix tot això dintre de l'altar ha d'ésser segellat set vegades amb l'anell pastoral del bisbe. Així consta en el Pontifical de Narbona del segle xi, del qual s'ha perdut l'original, i en el Pon­tifical de Vic de principis del segle xn. El propi Mn. Gros dóna al final del seu treball un formulari de dit pergamí, segons el pontifical de Vic 1 3 .

EI pergamí de Pontons s'adapta plenament al formulari precep-tuat pels pontificals puix que dóna el text dels deu Manaments, se­gons el text un xic abreujat de la Vulgata (Èxode 20, 2-17), els Inci­pit dels quatre evangelis. la relació dels sants als quals pertanyien les relíquies, entre els quals ens sembla llegir sant Norbert, sant Pancraci i les Santes Masses, i per fi el nom del bisbe i dels canon­ges o clergues que l'acompanyaven. El pergamí sembla ben sencer; per tant la data de la consagració es devia ometre des de la seva redacció.

S'han trobat diversos pergamins d'aquests al nostre país. A vol­tes s'escrivia tot en un sol tros de pergamí, com en el cas de Pon­tons i en el darrerament trobat de Sant Martí de la Nou, en d'altres, en canvi, s'acompanyava al pergamí principal d'altres tires de per­gamí amb el nom del bisbe dels assistents i dels sants de les relí­quies, com a Vilatorta i Coaner l i.

Les diferències de text observades en els diversos documents podria ésser un camí per a identificar altres tants tipus de fomularis de pontificals 1 B, altrament és lògic que existeixin variants donat que

1 3 . G R O S , M I Q U E L , S . : El Ordo Romano-Hispànico de Narbona para la consa-gración de iglesias, a "Hispània S a c r a " , vol . X I X , 1 9 6 6 , pp. 3 3 3 - 3 3 4 i 4 0 0 - 4 0 1 .

1 4 . E n t r e els treballs que fan esment de troballes de relíquies i de notícies de consagració c a l fer esment dels de dos investigadors vigatans: J t G U D I O L . Colocació de les Santes Relíquies en els altars, publicat a l a revista " L a V e u de Montserrat " 2 4 ( 1 9 0 1 ) , pp. 2 5 8 , 2 9 0 , 3 3 0 , 3 7 7 , 4 1 2 i 4 1 8 , i el d ' E . J U N Y E N T , La consagracióit de

San Juliàn de Vilatorta en 1050, a " A n a l e c t a Sacra T a r r a c o n e n s i a " , vol. X I X , 1 9 4 6 , pp. 2 7 9 - 2 9 2 .

1 5 . Pe l seu interès per a l a datació d'esglésies deixem constància dels perga­mins que hem pogut examinar directament o a través de fotografies o notícies fide-

154

aquesta pràctica i formulari el trobem utilitzat entre principis del segle xi i avançat el segle xm i e .

DATACIÓ DEL DOCUMENT

És corrent de trobar els pergamins de consagració datats, però tampoc no hi ha' uniformitat en el sistema de fer-ho puix que aquest va del simple mil·lèssim a diversos sincronismes: el pergaminet de la Nou, per exemple, dóna el mil·lèssim, el dia del mes, la lluna de l'any i la feria o dia de la setmana,

El de Pontons en canvi jno porta cap indicació cronològica lle­vat dels noms dels assistents i d'aquests, encara, alguns de mutilats. Per sort la mutilació del nom del bisbe consagrant no afecta a la reconstrucció segura del nom. El U ....tus no pot ésser altre que el bisbe Umbert de Barcelona que va exercir l'episoopat entre els anys 1069 i 1086.

També són llegibles els noms de Riculfus, Mironis DonuciU Pon-cii sacricustos i Remon Giribert, tots ells personatges que altres docu­ments ens mostren en el seguici del bisbe Umbert.

Efectivament repassant les signatures de la documentació de llèpoca trobem un Rioulf, levita, que signa documents entre els anys 1062 i 1072, Mirà üomici, que era sots-diaca l'any 1076, fou el notari

dignes: el de Coaner , de 1024, trobat fa pocs anys, en què només s'exposa l a data, el n o m del bisbe i alguns altres rssistents i l a imposició de les relíquies — e l bibbe consagrant fou Sant Ermengol ; el de Sant Martí de l a N o u , al Berguedà, trobat el 31 de gener de 1967 en desfer l 'altar barroc, té el formulari íntegre i diu que l'es­glésia fou consagrada Y-üay 1195 per Bernat, bisbe d 'Urgel l ; el de Santa Cecília de Figols , també del Berguedà, trobat vers l 'any 1895 i conservat f a cinquanta anys a l a rectoria del l loc , té el formulari c o m l'anterior i exposa que l'església fou con­sagrada l'any 1134 per Pere Berenguer, bisbe d 'Urgel l ; el de Sant Julià de V i l a ­torta, de l'any 1050, publicat pel D r . Junyent en el treball abans esmentat i ara guardat al M u s e u de V i c ; i el d 'un altar l i t e r a l de Sant Pere de Casserres, d 'Osona, de la mateixa data que l'anterior i guardat al mateix indret.

16. U n dels últims pergaminets amb el formulari íntegre és el de Sant Pere de H u i r e , al Ripollès, església consagrada per sant Bernat Calvó, dei qual només sabem que fou trobat el 10 de juny de 1656 pel rector Antoni Rot l lan per una nota seva que d i u : " L a consegratió està escrita ab un pergamí que son escrits los dau manaments en llatí y lo principi de quatra Evangelis y a l a fi son los seguens 6b lletra molt vella. Sub anno Domini millesimo docentessimo Irigesimo quinto, octavo idus setembris, benedictum est dicti altari et eclesia consecrata a Bemardo, Dei gratia Episcopus vicensis, in onore Beato Petro apostolo". Segons una nota del m i ­grat A r x i u de Sant Quintí de Puigrodon, matriu de H u i r e , ara a l 'arxiu diocesà de V i c .

155

que va redactar el testament del bisbe Umbert l'any 108617', Ponç, el sacricustos o sagristà, firma en documents dels anys 1067 a 1076, sem­pre especificant el seu càrrec, i per fi en Ramon Giribert era un nebot del bisbe, a qui el seu oncle va fer diversos llegats: en el seu testa­ment de 1086, que signa en diversos documents barcelonins des de l'any 1077 i que es diu sots-diaca en 10851 8.

Tot això ens porta a una aproximació cronològica que permet d'assegurar amb molt poc marge d'error que l'església de Sant Joan de Pontons va ésser renovada en la seva capçalera i consagrada en­torn a l'any 1075.

Altres raons de congruència històrica ajuden a precisar aquesta data. L'església de Pontons devia ésser renovada pels senyors Gui­llem Bernat d'Òdena i la seva muller Ermengarda que s'havien pos-sessionat de Pontons l'any 1067. Se sap per altres bandes que els Òdena eren molt afeccionats a aixecar noves esglésies, car l'any 1076 feien consagrar pel bisbe Umbert l'església de Sant Salvador de Rao­na, ara la parroquial de Sant Feliu de Sabadell, del terme del cas­tell de Raona o Arraona que ells havien adquirit l'any 1053. És dig­ne de remarcar que en aquesta acta de consagració, que s'ha con­servat, hi signen el bisbe Umbert, Poncii sacricustos i Mi-ranis Donucii subdiaconi, els mateixos que signen a Pontons 1 0 . Tam­bé l'any 1086 els mateixos esposos Òdena varen aixecar i dotar l'es­glésia de Sant Pere dels Arquells, de la Segarra, on el seu fill Ra­mon Guillem d'Òdena, l'any 1100, hi fundarà el priorat canonical depenent de l'Estany2 0.

D'aquesta manera resta datada l'obra romànica d'un temple que per la seva proximitat a la frontera serraïna és un dels més me­ridionals de l'àrea d'extensió de l'art romànic català, en la seva pe culiaritat d'ornamentació lombarda.

Amb gust oferim aquestes planes i aquestes divagacions pel camp de la història i de l'arqueologia al Sr. J. Vives i Miret, a.C.s.;

tan afeccionat als vells monuments arqueològics.

ANTONI PLADEVALL, prev.

18. Per aquestes constataciones i aproximacions cronològiques ens h e m servit, dels Rúbrica dels "Libri Antiquitatum", de M n . Josep M a s . 2.» part, vol . X , de les "Notes històriques del bisbat de B a r c e l o n a " , Barcelona 1914.

19. P U I G I P U I G , S . , Episcopologio..., ap. 52, pp. 395-396. 20. F e m esment més llarg d'aquest fet i de l'acció dels Odena en el treball en

premsa citat a la nota 6.

EL PRIVILEGI REIAL MAJOR DEL MONESTIR DE SANTES CREUS

Al segon col·loqui d'història del monaquisme català, que tin­gué lloc a Sant Joan de les Abadesses el 1970, presentàrem una po­nència sobre els aspectes socio-eoonòniios que cal estudiar dels mo­nestirs i , entre dits aspectes, hi figura el de les relacions amb la reia­lesa que contribuïren a originar i mantenir un status especial privi­legiat en la societat catalana de l'Edat Mitja.

Ens plau ara, en homenatge al senyor Vives i Miret i en testi­moniatge de la bona amistat, sostinguda de tants anys, amb el seu gendre l'arquitecte Josep M. Feliu Via, examinar un exemple —gai­rebé gosaríem dir "excepcional"— d'aquestes relacions de la reia­lesa amb el monestir cistercenc de Santes Creus, a través d'un do­cument reial conegut per la historiografia santescreuina amb el nom de "privielgi reial major" del monestir, car- comprenia els privilegis més importants aconseguits per la comunitat fins a les darreries del segle xui.

El document, conservat fins ara inèdit a l'Arxiu de la Corona d'Aragó en còpia coetània 1 , conté els elements essencials dels set privilegis reials següents:

1. Vegeu l'apèndix on es transcriu el text, la refenència arxivís­tica del qual ens fou faciliatada por l'amic Euifemià Fort i Cogul, qui ens encoratjà a estudiar*-^ significant-nos la importància que el do­cument té per a la història'del monestir. E n s plau agrair-li en aques­tes lmies.

158

N.o Sobirà

atorgant A b a t D a t a Privilegi concedit

1 Alfons I el C a s t Pere s. 1.,

29 -XII -1164

Prohibició total d'entrar als dominis del monestir sense permís dels monjos.

2 Alfons I el Cast

Pere Peipinyà, 2-V-1173

Confirmació de béns, facultat de compra-venda lliure, valide­sa del jurament en plets.

3 Pere I

el Catòlic Bernat d'Ager L l e i d a ,

1 9 - I I I - 1 2 U

Posa sota la seva especial pro­tecció a perpetuïtat els béns i persones del monestir, conce­deix dret de lliure pastura als ramats, i allibera els monjos i homes de Ueuda, peatge, por-tatge, tolta, e t c , concedint dret de notaria a l monestir.

4 Pere I

el Catòlic Bernat d'Ager Tarragona, 10-1-1209

Donació de béns a Vi lafranca i enfranquiment dels qui hi visquin.

5 Jaume I el Conqueridor G u e r a u

Calataiut, 30-XII -1255

Concessió en alou de tots eis béns i confirmació de tots els privilegis i atorgació de guiat­ge especial en totes les terres dels seus regnes, i llibertat de pastura i enfranquiment de mesuratge.

6 Jaume I el

Conqueridor Berenguer d 'E imeric

Calataiut , 13-V-1256

M a n a els seus oficials que no molestin amb exaccions els monjos i homes del monestir.

7 Jaume I I

e l Just Bonanat Barcelona, 15-V-1298

Atorgació de senyoriu i plena jurisdicció, relació de béns.

Vegem quelcom d'aquests set privilegis: 1) Pel primer, del 29 de desembre del 1164, Alfons I el Cast

que es titulava ja rei d'Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, en un privilegi segellat amb segell de cera, concedia al monestir de Santes Creus i al seu abat Pere i a la comunitat present i futura, que cap home o dona no pogués entrar en les cases, gran­ges o cabanes del monestir amb violència, ni prendre res per la for­ça o trencar-ho. I que si algun cavaller o home de peu acudia al

159

monestir, o a dites cases, i els monjos el rebien bé i després els feia algun mal, que no s'oblidés aquest dany.

El monestir, doncs, quedava lliure per a rebre qui volgués i hi anés en so de pau, però fins i tot si aquest, cavaller o peó rebut de bon grat, causava algun dany calia que fos castigat. En adver­tir el rei que ningú no gosés entrar per la força en les cases, granges 0 cabanes del monestir, s'erigia en protector dels monjos per a ga­rantir el càstig. I el fet que esmentés explícitament que, un cop entrat, no podia emportar-se res o fer-ho malbé, equivalia per part del rei a la protecció no sols dels béns immobles, sinó també dels mobles i semovents. Res no es deia, però, da les persones.

2) El segon privilegi del mateix rei Alfons, segellat també amb el seu segell i datat a Perpinyà el 2 de maig del 1173, cxmfirmava al monestir i als seus comunitaris, a pei-petuïtat, tots els honors o possessions adquirits per donació o per compra, a qualssevols per­sones, i els que es poguessin adquirir, amb l'ajuda de Déu, en l'es­devenidor.

També els concedia que en tots els dominis del regne poguessin vendre, comprar o transferir béns, sense pagar cap peatge ni usat-ge i que en qualssevols! plets o judicis que poguessin suscitar-se no calia que juressin ni prenguessin jurament de ningú, bastant la pa­raula d'iun monjo o d'un convers si el plet era de menor quantia, 1 la paraula de l'abat o del prior del monestir en els plets majors, sense possibilitat de contradicció.

Amb aquest segon privilegi, Alfons I garantia la lliure posses­sió dels béns al monestir, la possibilitat de transferir-los a tercers sense els pagaments dels impòsits habituals, o de transportar-los d'un lloc a l'altre lliurement, i garantia l'autenticitat de la paraula dona­da per l'abat, el prior, els monjos i els conversos del monestir —és a dir, els oomunitaris— sense necessitat, en cap cas, d'haver de prestar prèviament jurament. D'aquesta manera, abans de finir el segle xii , el rei havia deixat ben establertes les bases que facilita­rien la conservació del patrimoni monestirial lliure d'ingerències estranyes.

3) El seu fill, Pere I el Catòlic, en dos altres privilegis arro­donia les concessions del pare. El primer —quart del document que comentem—, datat a Tarragona el 10 de gener del 1209, atorgava

160

i confirmava al monestir les cases situades a Vilafranca del Pene­dès, sota l'església de Santa Maria, al carrer de N'Adalbert, que havia cedit a Santes Creus en Guillem Adalbertz, fill del qui donà nom al dit carrer. El rei, ultra confirmar la donació, enfranquí les cases a perpetuïtat i efe habitants que hi visquessin en el fuitur, amb tal que no fossin heredats a Vilafranca ni al seu terme. Dits habitants restaven alliberats de tota quèstia, tolta, força, prestació, bovatge, monedatge, socors, host i cavalcada i llurs redempcions dineràries, i de qualsevol exacció reial o veïnal, de demanda d'es­terilitat o eixòrquia, d'intestat o intèstia i de qualssevols altres usatges i serveis.

Explícitament, els habitants d'aquestes cases vilafranquines, restaven lliures i francs del tribut general amb què el rei podia gra­var la universitat o vila (quèstia), de requises reials (toltes),, de con­tribució a les fortificacions (força), de prestacions personals de tre­ball, del servei a pagar per la possessió de bous, de les1 imposicions que evitaven l'alteració del curs legal de la moneda per part del rei, d'auxilis o socors en metàl·lic, de la prestació dels serveis mi­litars, i de qualsevol altres exaccions del rei o del comú de la vi­la, així com els mals usos (com elis exigits en cas de morir intestart l'home o d'ésser estèril la dona) i qualsevol altres usatges i serveis reials i senyorials.

Cap batlle, veguer o castlà, o qualsevol altre oficial reial o se­nyorial, mo podria exigir en el futur dels habitants de les dites cases de Vilafranca, succeint-se en pau els diferents membres de la fa­mília, cap de les dites imposicions o exaccions, restant, si ho feien, obligats a pagar la pena de 500 monedes d'or.

4) Aquest privilegi de Pere el Catòlic, concretat a les cases que el monestir posseïa a Vilafranca, era completat per uh altre, del mateix rei, datat a Lleida el 19 de març del 1211 —tercer del document que comentem— i segellat amb bolla de plom, en el qual confirmava a Santes Creus tots els seus béns mobles, immo­bles i semovents que posseïa o posseís per qualssevols drets, ja fos per donació dels pares i reis, ja per oblació dels fidels, ja per com­pra, canvi o qualsevol altra adquisició justa i legal. Tots els ho­mes de les cases del monestir, amb els béns respectius, restaven també, sota la protecció reial a perpetuïtat, i tots els privilegis al

161

monestir eren confirmats per sempre, ordenant que mai ningú, ni tan sols per raó de deutes o pignoraoions, no podria apropiar-se o retenir béns del monestir, ni molestar la comunitat.

L'abast d'aquest important privilegi restaria encara augmentat amb l'afegit que tots els ramats i animals pertanyents al monestir i a les seves gents, podrien passar i pasturar lliurement i segura, per tota la terra del domini reial, sense haver de pagar cap dret d'her-batge, ni cap altre cens, servei o usatge ni consuetud vella o nova, ni cap altra exacció ni demanda. I que els monjos o conversos, o altres homes que conduïssin els ramats o els guardessin, podrien utilitzar les pastures dels dominis reials ense cap mena d'impedi­ment.

També confirmava, en el mateix privilegi, que els monjos i llurs homes jamai haurien de pagar, en tota la terra reial, ni lleuda, ni peatge, ni portatge, ni tolta ni cap altra imposició consuertudinària establerta o que s'establís en l'esdevenidor. O sigui que els decla­rava exempts de pagar els drets d'aranzel, de pas, d'entrada i de requisa, ben explícitament.

I afegia, encara, que els documents que qualsevol monjo del monestir de Santes Creus, per manament de l'abat o del prior del monestir, fes escriure per qualsevol fet, negoci o contracte, es con­siderarien plenament autèntics i tindrien plena força, com si ha­guessin estat escrits pels notaris públics de les viles i ciutats del regne.

La clàusula condemnatòria que clou aquest privilegi obliga els infractors a restituir doblat el dany que haguessin fet al monestir, i a pagar al rei la molt considerable suma de 2.000 monedes d'or, sense exousa de cap mena.

Hom veu que, amb aquest document, Pere I el Catòlic, reafir­mava l'obra del seu pare fins al punt que a la situació privilegia­da de les terres i homes del monestir afegia la plena protecció als ramats i als qui els conduïssin arreu, la possibilitat gens menysprea­ble d'aprofitar les pastures reials, l'exempció dels drets de trànsit, i la potestat de confeccionar-se els documents que els caiguessin sense necessitat de requerir els serveis dels notaris públics ja que els atorgava la mateixa validesa.

5) El paper dels sobirans de la Casa de Barcelona envers el

162

monestir de Santes Creus, no finalitzava pas encara aquí. El nét d'Alfons I , i fill de Pere el Catòlic, Jaume I el Conqueridor, no se­ria menys que els seus progenitors, car en altres dos privilegis, da­tats el 1255 i 1256 a Calataiut, venia a completar-los.

Pel primer, del 30 de desembre del 1255, segellat amb bolla de plom, el rei Jaume, que es qualificava de rei d'Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i d'Urgell i senyor de Montpeller, per ell i els seus successor, aprovava i concedia a peipetuïtat, per franc alou i lliure a l'abat Guerau i als monjos de Santes Creus, to­tes les possessions, heretats i els altres béns mobles i immobles i semovents pertanyents per qualssevols drets i títols al monestir, confirmant les donacions obtingudes de papes, de prínceps i de fi­dels, i les compres, canvis i altres medis d'obtenció de béns, a la ve­gada que aprovava tots els privilegis, cartes de gràcies, irnmumtats i franqueses que havien estat atorgades al monestir. -

Disposat a ampliar les gràcies i favors fins llavors obtinguts, rebia a perpetuïtat sota la seva protecció, fermesa, custòdia,, segura direcció i especial guiatge, als abats i monjos i tots els béns de dit monestir, i també als seus homes amb tots els béns haguts i per haver, per tots els llocs dels seus regnes i de tots els seus dominis, tant els béns i homes estants, fossin on fossin, com els que anessin i tornessin per terra, mar i qualsevulla aigua dolça.

Establint fermament i ordenant que ningú no s'atrevís, en oca­sió de préstecs o per altra raó, a molestar els monjos ni prendre pe­nyores, a menys que els deutors o avaladors ho fossin manifesta­ment, i prèviament s'hagués exercit el dret de tempteig. Desitjava encara el rei que tots els béns, incluits els ramats i altres animals del monestir, fossin considerats com a béns propis i especials del mateix sobirà, i que per tots els llocs de la terra reial poguessin pasturar lliurement sense haver de pagar cap dret d'herbatge, cens, servei, usatge ni qualsevol altra consuetud existent o establidora en el futur. 1 que els monjos i els homes que portessin o guiessin dits animals, poguessin -cercar pastures on volguessin del domini reial, sense que ningú pogués impedir-ho.

Finalment, afegia Jaume I que els monjos mai no haurien de pagar, en la terra dominical del rei, pels seus béns propis, ni drets de les mercaderies que portessin (lleudes), ni drets de pas, ni d'en-

163

trada a viles i ciutats murades (peatges ni portatges), ni drets de pesos ni mesures, ni cap altra imposició consuetudinària. La pena imposada als infractors o contradictors del privilegi era de 1.000 morabatins d'or.

6) El mateix sobirà, en altre privilegi atorgat quatre mesos i mig després de l'anterior i des del mateix lloc, el 13 de maig del 1256, segellat aquesta vegada amb el seu segell major, per tal de fer més efectiu aquell, ordenava amb fermesa i directament als seus oficials: veguers, batlles, cúries, pacificadors o paers, porters i a tots els altres funcionaris, nuncis i súbdits, presents i futurs, que mai per causa de cap imposició general, procura, donatiu o servei o per altra exaoció sol·licitada dels homes de les viles del do­mini del rei o de qualssevols altres llocs, no obliguessin els homes del monestir de Santes Creus ni llurs béns, ni els fessin pagar res, deixant-los sempre lliures i immunes.

Amb aquests dos privilegis darrers restava ben palesa la vo­luntat de Jaume I de deixar garantida al màxim la franquícia plena de què gaudirien en el futur el monestir i els seus homes a tots els seus dominis.

Passaren els anys, i no passaren en va. Una generació després, el 1298, calgué a l'abat Bonamat i als monjos del monestir de San­tes Creus agafar els sis privilegis i mostrar-los a Jaume I I , nét de Jaume I , per tal que aquest els vegés i confirmés. <iPer què aquests sis precisament entre els privilegis rebuts de la reialesa? Perquè, com hem pogut veure, en ells es contenien tots els elements essen­cials de les franquícies, immunitats, llibertats, donacions, conces­sions, liberalitats, gràcies, beneficis, guiatges i altres privilegis ator­gats pels seus predecessors a Santes Creus. I els monjos desitjaven que aquestes gràcies concedides al monestir i a tots els castells, vi ­les, llocs i altres terres i béns que la comunitat cistercenca posseïa, l i fossin aprovades i confirmades.

7) El rei, atesa la súplica de l'abat i els comunitaris, tant per pròpia devoció com per reverència als fets dels seus avantpassats, els atorgava el 15 de maig del 1298 a Barcelona el privilegi conegut per "privilegi reial major" car en ell, ultra transcriure l'essencial dels sis privilegis aportats i confirmar a perpetuïtat la validesa del

164

seu contingut, desitjant continuar la tasca dels seus familiars i afa­vorir amb majors gràcies el monestir, feia noves concessions.

Totes les franquícies, immunitats, concessions, liberatlitats, be­neficis i altres gràcies i privilegis rebuts per Santes Creus l i eren confirmats en aquest setè privilegi. I desitjant afavorir-lo amb les màximes gràcies i favors que podia atorgar la potestat reial en la se­va plenitud, per tal que tota la defensió expressada en els privile­gis fos efectiva, i encara amb desig d'augmentar-ne al màxim l'efi­càcia, de nou concedia a perpetuïtat a la comunitat i monestir de Santes Creus tots els castells, viles i altres lloos i béns que especifi­cava, assenyalant les cases, dominicatures, censals, possessions i granges adquirides fins a la fi del segle, i donant-nos una desorip-ció detallada de les possessions monestirials, del major interès.

Tots els homes i dones del monestir, que havitaven a aquests dominis, hi restaven explícitament compresos, i tot el conjunt de terres i persones era confirmat com a senyoriu propi del monestir, alodial i enfranquit, amb jurisdicció plena —era la primera vegada que el rei parlava del monestir com a senyoriu jurisdiccional—, amb monedatge, herbatge, terratge i els drets judicials propis de dita jurisdicció, a excepció del mer imperi o jurisdicció superior cri­minal. Declarava dites terres i persones lliures i immunes dels tr i ­buts generals imposats al regne o a les viles, com peites i qutsties, hosts i cavalcades i les corresponents redempcions pecuniàries, i del tribut de cena o hospitalitat, dels esmentats també de lleuda, peat­ge, portatge, pesatge, mesuratge i dels restants serveis i subsidis derivats de les peticions i exaccions reials.

Concedida la jurisdicció senyorial al monestir calia que el rei especifiqués l'àmbit de dita jurisdicció, i els drets, termes i perti­nences monàstiques- Per això, el privilegi traça, a continuació, la llista de dits béns:

a) El monestir pròpiament dit, amb les granges, i drets, ter­mes i pertinences pròpies d'ell.

b) Les tres granges de Codony, la Tallada i Xerta, aquesta darrera al terme de Tortosa i els altres béns de dita ciutat i terme.

c) Els dinou castells de Pontons, de Ferran (al terme d'Olèr­dola), de Montornès (Pobla de Montornès), de La Secuita, de Puig­tinyós (actual Montferri), de Montoliu (de la Segarra), de Gramun-

165

teli (a la Segarra), de Vilagrasséta, d'Oluja, d'Altarriba, de Montal-bà, de la Guàrdia dels Prats (a la Conca), de la Servera o Selmella (al municipi de Pont d'Armentera), de Quintapers, de Montbrió de la Marca, de Ramonet, de Roqueta, de Figuerola i de Sant Gallard (ambdós darrers a l'actual municipi de Les Piles, Conca de Bar­berà).

d) Els sis llocs del Pont d'Armentera, dels Gaians (tocant el monestir), de Fontscaldetes (terme de Cabra del Camp), de Ferre-res, d'Albareda (antic terme del castell de Foix) i la Llacuna (de Castellet) i les possessions dels termes de Castellet i l'Arboç del Penedès.

e) Els masos i finques de la quadra de Pinyana, d'Ancosa amb el seu bosc (a Vilademàger, avui La Llacuna), <el mas de la Riam-balda (al terme de Montagut, avui municipi de Querol), la quadra de Valldossera (al terme del castell de Pontons), la quadra de Puig-moltó (al terme del castell de Mediona, Alt Penedès) i els masos del castell d'Oipí, i de la Guilera de Pradell Menanç (al terme del castell d'Òdena), mas de les Colomines (al terme del castell de Que­ralt, Conca de Barberà), mas d'En Fonollar i mas de Serra Clara (al terme de Bagà).

f) Les quinze dominicatures i possessions de l'Espluga de Francolí, de Passanant, de Forès, de Cunill, d'Anguera, de Solivella, de la Fullola (al noroest de Tàrrega), de Timor (al terme de Mont­blanc), de la Panadella, de Copons, de Veciana, de Montfalcó el Gros, de Vicfred, de Rubió i de Font-Rubí del Penedès.

g) Els censals de Falset, Teniça (Tivissa), Les Piles, Tamarit, Vallmoll, Altafulla, de Sosses (a la Cerdanya), de la farga de Ter­rassa, del forn de Sarral i de Miralpeix.

h) Les cases de Girona i el censal que té el monestir a dita ciutat i diòcesi, les cases de Barcelona amb éls censals de dita ciu­tat i els censos corresponents a les cases del terme de Provençana (a Barcelona), les cases de Cerdanyola, de Sant Marçal (al mateix castell de Cerdanyola), de Sentmenat, de Calders, de Martorell, de Vilafranca del Penedès (amb tots els drets damunt del Penedès), de Tarragona i de Montblanc, amb els censals i drets que hi té el mo­nestir.

166

i) Les cases i censals de Cervera, amb els drets dels molins i forns,- i altres béns al dit terme de Cervera.

j) Les cases i censals de Tàrrega, amb les seves pertinences, terres, vinyes, i altres béns i drets.

k) Les cases i censals de Lleida, amb vinyes, censos i altres possessions i béns.

Si hom compara aquestes dades amb altres relacions dels béns del monestir de Santes Creus pot observar-hi algunes discrepàncies i diferències marginals, pròpies d'adquisicions i pèrdues de béns en les diverses èpoques. Creiem que la relació, no obstant, tradueix la situació del monestir en finir el isegle xni, amb força detall. Cal­dria situar damunt d'un mapa el conjunt de béns i drets per a obser­var que des de Tortosa fins a Girona; i de Lleida, passant per la Se­garra i l'Anoia o Conca d'Òdena, fins a Barcelona, les possessions abarcaven les quatre províncies catalanes actuals, si bé constituïen un senyoriu massa ampli i dispers per a poder ésser mantingut sen­se gaires contratemps.

El rei Jaume I I , una vegada confirmats els privilegis i detallats els béns monestirials, declarava reservar-se solament sobre els habi­tants dels castells, viles i llocs del monestir el mer imperi o juris­dicció criminal superior i el servei de bovatge, a excepte dels qui habitessin les cases que el monestir posseïa a Vilafranca del Pene­dès per donació de Guillem fill d'Adalbert, al carrer de l'Adalbert, car aquests restaven exempts també de bovatge, segons s'expressava en el privilegi de Pere el Catòlic del 1209, que en aquest moment el redactor del privilegi confonia amb Pere el Gran, car afirmava que havia estat concedit pel pare del sobirà regnant.

L'ordre als procuradors generals del rei, veguers, batlles, cú­ries', justícies i a tots els altres oficials reials presents i futurs, d'ob­servar i no contradir ni permetre que ningú contradís l'estipulat i concedit en el document, i la consabuda clàusula condemnatòria per als infractors, amb la multa de 1.000 monedes d'or i l'obliga­ció de restituir, clouen el privilegi major, que signaven, amb el so­birà i el notari reial Pere Llobet, cinc testimonis d'excepció: el com­te d'Urgell, Ermengol IV de Cabrera que acabaria cedint el com­tat al rei; Ramon Folc X, vescomte de Cardona, dit el Prohom; Pe-

167

re Conreí, antic capità general de la Unió aragonesa i home de con­fiança del monarca; Guillem d'Anglesola, un dels nobles catalans més influents, i Lop Ferrench de Luna, membre de família arago­nesa de molt relleu adscrit a la facció addicta al rei, i home de con­fiança també del sobirà.

Dels molts privilegis i donacions reials rebuts pel monestir de Santes Creus des de la meitat del seglei xn fins a la fi del xm, aquests set, adduits en el document que oomenten, revelen una protecció continuada i successivament engrandida que permeté al monestir consolidar-se i assolir una gran força econòmica i un ^ran prestigi moral. De mica en mioa, de la prohibició a totes les persones (in­duïts els oficials reials) d'entrar als dominis monestirials sense per­mís dels monjos, fins a l'atorgació o reconeixement ple al monestir de l'exercici de senyoriu sobre dits dominis alodials i tots els seus habitants, hom veu que es produïa la confirmació dels béns rebuts, la facultat per adquirir-ne de nous o vendre els menys convenients, per tal d'arrodonir el patrimoni, l'obtenció de l'especial protecció del rei, l'alliberament de les càrregues més comunes a la resta dels súbdits del reialme, l'enfranquiment, la concessió alodial dels béns aoonseguits, la confirmació dels privilegis i l'atorgació dels guiatges especials que permetien el lliure transport de béns i trasllat de per­sones, fins a l'ordre als oficials reials d'abstenir-se d'exigir res dels immunes ni de molestar-los. El senyoriu monàstic podia gaudir així dels avantatges de la protecció especial del rei i no restava obligat a la major part dels tributs i càrregues generals que sostenien la reiaelsa enfront dels senyorius feudals i garantien la pau. Damunt d'aquest senyoriu el rei es reservava únicament la jurisdicció su­prema o justícia criminal en aquelles causes que requerissin la im­posició de les penes més greus.

MANUEL R I U I R I U

Universitat de Barcelona.

169

A P È N D I X

Barcelona, 15 de maig de 1298

Confirmació de privilegis reials al monestir cistercenc de Santes Creus, atorgada per Jaume I I , en la qual resumeix el contingut es­sencial de sis privilegis anteriors i afegeix la concessió dominical so­bre el terme i rodalia, erigint el monestir en un senyoriu gairebé in­dependent del tot de la jurisdicció reial i amb plens drets damunt els súbdits. Detalla els béns i drets del monestir en finir el segle X I I I .

[ A ] , — Original extraviat, que es conservà a l 'Arxiu del mones­tir de Santes Creus.

B. — Còpia coetània, conservada a l 'Arxiu de la Corona d'Ara­gó, Secció Cancelleria, Registre n." 196, fols. 256 v - 259 r.°.

c. — Còpia parcial d'A, feta a les darreries del segle X V o prin­cipi del X V I , al còdex 532, folis 32 v - 33 v. de l 'Arxiu Na­cional de Madrid, procedent del monestir de Santes Creus.

d. — Edició del fragment transcrit per c, a Eufemià F O R T I C O G U L , E l Llibre de Valldossera, Institut d'Estudis Ca-lans, Barcelona, 1968. Pàgs. 104-106. Referència a E . F O R T I C O G U L , Regesta dels privilegis de Santes Creus, I X Premi Josep Massot i Palmés, Barce­lona, 1969, atorgat per ITnstitud d'Estudis Catalans. P r i ­vilegi n.° 115 (Esment inèdit encara).

L a nostra transcripció íntegra està feta directament de B. Aquesta còpia, en tinta sèpia pàl·lida i lletra clara, pròpia de la Cancelleria reial aragonesa de les darreries del segle X I I I , resta força ben conservada, a excepció d'uns forats de corcadura que a penes afecten el text.

Pro Monasterio Sanctarum Crucum. 256 v . y Nouerint uniuersi, quod coram nobis Jacobo, Dei gratia rege

Aragone et cetera, fuerunt per venerabiles a b b a t e m / 1 et conuen-tum Sanctarum Crucum, exhibita et hostensa quaedam priuilegia per felicis recordacionis prede/cessores nostros dicto monasterio fac­ta et indulta, súper franchitatibus, inmunitatibus, donacionibus, con/cessionibus, largicionibus, beneficijs, guidaticis et aljs gracijs datis et concessis, per eosdem predeces/sores nostros, monasterio prelibato.

Inter quae priuilegia sunt duo priuilegia felicis recordacionis / 3

illustrissimi domini Alfonsi, Dei gratia Aragonen Regis, comitis Bar­chinone et marchionis Prouincie, suis / sigillis cereis pendentibus sigillata, in quòrum, altero, inter cetera j continetur quod ídem Ilde-fonsus / dedit et concessit Deo et monasterio de Sanctis Crucibus, et Petro tunc abbati eiusdem loci, atque / fratribus ibidem Deo se ruientibus tam presentibus quam futuris, quod nullus homo uel fe-mina, casas, / grangias aut cabanas eorum, ausus sit uiolenter in-trare, uel aliquid inde vj abstrahere / 1 0 aut frangere. ítem quod si

170

aliquis miles uel pedanus ad eos uenerit et recipere placuerit ( si ali cuj / quicumque malj feeerit, quod hoc eum non dimitteat. Quod priuilegium fuit factum i i i j " kalendas januarias, / anno Dominicae Incarnationis M o . C . L X 0 . quarto. 257 r / I n altero uero priuilegio dicti domini regis Ilde-fonsi, inter /cetera continebantur quod idem dominus rex Ildefonsus donauit et laudauit atque imperpetuum propio suo si /gillo eonfir-mauit Deo et beate Marie et Petro tunc abbati et monasterio de Sanc-tis Crucibus, et conuentui / 1 3 eiusdem loci presenti et futuro, om-nes illos honores quos dono uel empcione alicuius persone v ir j aut fe/mine hactenus adquisierunt uel in antea, Deo cohoperante, adqui-rere ,poterunt iterum donauit atque con/oessit eisdern ut in omni Regno suo et in omnibus prouinciis suis uenderent et emerent et res suas / transfererent, sine omni pedatico atque usatico, et ut in nullo placito juramentum eis adjudicaretur, / videlicet ut juramen-tum alicui persone prestarent uel ab aliquo reciperent, set s i de pa-rua re fuerit / 3 0 placitum aut controuersia uerbo monachi uel co-nuersi simpliciter crederetur; si uero de magna re fuerit / placitum aut controuersia, uerbo abbatis uel prioris sine omni contradiccione crederetur. Quod priuilegium fuit / factum apud Perpinianum vj° nonas madij anno Domini MU.C°.LXX. tercio.

ítem aliud priuilegium il / lustrissirni domini Petri, clare memo­rie, regis Aragone et comitis Barchinone, bulla plumbea sigillatum, / in quo inter cetera idem rex, Petrus j abbates et omnes fratres Sanc­tarum Crucum presentes et futuros, pos / 2 3 sessiones etiam et alia bona omnia mobilia et immobilia et se mouencia, que tunc ad dic-tum monasterium / aliquo jure pertinere noscebantur, et ea omnia quae in antea, dante Domino, donaciones pontiflcum, colla/tione prin-cipum, largitione et oblacione fidelium, empcsione commutacione et ad-quisicione aliqua seu / quibuslibet aliis justis modis, ipsum monasterium posserit adipisci; et omnes homines eiusdem domus / cum omnibus rebus suis habitis et habendis, cum dicto priuilegio perpetuo ualituro, sub sua speciali proteccione, / 3° firma custodia, securoque ducatu recepit et constituit imperpetuum ubique locorum terre sue et om-nium / amicorum suorum, et ea omnia predicta et singula, eidem domui aludauit, concessit et perpetuo confirmauit, / statuens firmi-ter et mandantes quod nulli persone, cuiuscumque dignitatis, pro-fessionis uel condicionis esset, / liceret nunquam, ullo tempore, oc-casione pignoris uel alia qualibet ratione, predictis abbatem et fra­tres presentes / uel futuros aut eorum bona aliqua uel homines pre-dicte domus perturbare, inuadere, impedire > d e t i / 3 5 nere, pignorare, marchare uel in aliquo molestaré.

Voluit etiam et statuit, ut omnes greges / et armenta ceteraque animalia tanquam sua propria specialia, per omnia loca tocius terre

ipsius domini Regis / franche, libere, quiete et sine aliquo herbati-co, censu, seruicio, usatico et consuetudine nouis uel ue/teribus, et etiam sine aliqua exaccione uel demanda quae dici uel nominari pos-set, salue et secure pasce/rentur, et fratres aliique homines qui ea

171

animalia ducerent uel eustodir'ent, pascuis ubique ipsius domini R e / 4 0 g i s et tocius terre sue uti ualerent, omni demanda et contra-rietate et. impedimento suo et alterius / cuiuslibet persone remotis.

Constituit etiam et sancciuit ut predicti fratres, uel eorum ho­mines, nusquam / in tota terra predicti domini Regis, léudam, peda-gium, portagium, toltam siue consuetudinem aliquam sta/tutam uel statuendam, de rebus suis propriis donarent aut dare nunquam ali-cuibus tenerentur, et decreuit / /257v.° preterea et uoluit et statuit imperpetuum, quod omnia instrumenta quae aliquis frater prenomi-nate domus Sanctarum Crucum, man/ 4 B dato abbatis uel prioris eius­dem faceret scriuere, aliquo facto uel negocio aut contractu, domus essent auc/tentica, et suum ualorem haberent, ac plenariam obtine-rent firmitatem, ac si a publicis notariis in villis suis / aut ciuitatibus scriberentur.

Quicumque autem contra predictum priuilegium uenire in ali­quo attemptaret, iram et / indignacionem ipsius domini Regis, se nosceret penitus incursurum, et dampno et grauamine illatis, / prius in duplum plenarie restitutis, pena duorum milium aureorum ab ip­so domino Rege sine aliquo / 5 0 remedio fierendum. Predicto priui­legio nichilominus in suo robore ualituro. Quod priuilegium fuit fac tum / Ilerde, xiiJ.° kalendas aprilis, anno Dominice Incarnacionis M°.OC\X°.

ítem aliud priuilegium eiusdem / domini regis Petri in quo, in­ter cetera, idem dominus rex Petrus laudauit concessit et confïrmauit imperpetuum domino / Deo et monasterio de Sanctis Crucibus, fra­tri Bernardi tunc abbati et fratribus eiusdem presentibus et futuris, / donacionem domorum que sunt in Villafrancha, subtus ecclessiam Beate Marie, in vicco nuncupato Adaï / 5 5 bertz, sicut in instrumen­to donacionis, a Guillermo Adalberti inde confecto, plenius contine-tür; et enfranchiuit / et franchas et liberas fecit, nunc et semper, predictas domos et omnem habitantem in eis cum uxore et / filiis uno scilicet post alium, qui tamem in Villa-francha uel terminis eius non sit hereditatus; scilicet / ab omni questia, tolta, forcia, prestito, bouatico, monetatico et succursu, et omni hoste el caual/cata et ea-rum redempcione, et ab omni etiam exaccione regali et vicinali, et ab omnibus alijs usaticig et seruiciis que dici, / intelligi uel nomi-nari possent, voluit etiam et mandauit. firmiter statuit ut nullus baiulus, v ica /r ius uel castlanus, uel aliquis alius homo uiuens, ip­sius domini rege uel alienis, in predictis domibus / aut earum habi tator, uel eius uxor uel filiis uno scilicet post alium, aliquid de pre­dictis que dicto / monasterio dabat et concedebat, cum dicto priuile­gio querere unquam aut demandaré attemptaret, / 6 B uel ad honorem aliquid dandum uel soluendum cogere illos uel forciare presumeret, sub pena quin/gentorum aureorum. Quod priuilegium fuit factum Terrachone, iiij° idus Januari j , anno Dominice Incar / nacionis M".CC°.VIII».

ítem aliud priuilegium ülustrissimi domini Jacobi, bone memo­rie, regis / Aragone, Maiorice et Valencie, comitis Barchinone et Ur-gelli et domini Montepesulani, sigillatum bulla plum/bea, in quo in-

172

tra cetera continetur quod idem dominus rex Jacobus ) per se et suos laudauit, concessit et per p r o p r i u m / 7 0 alodium franchum et liberum seienter et consulte, perpetuo confirmauit fratri G(uerardi) abbati et omnibus / fratribus monasterii Sanctarum Crucum presentibus et futuris, omnes possessiones, hereditates et omnia alia bona / mo-bilia et immobilia ac se mouencia que usque ad illam diem qua con­firmació predicta conficiebatur / ad dictum monasterius aliquo iure uel titulo aduenerant et pertinere noscebantur, tam donauione pon-tificum / quam collacione principum, largitione et oblatione fidelium, quam empcione, commutacione et adquisicione a l i q u a / 7 8 seu quibus-libet alijs modis, prout in eodem priuilegio sunt contenta, confir­mauit et perpetuo et ex certa scientia / laudauit, concessit et appro-bauit priuilegia omnia, cartas, immunitates ac franchitates ab ipso et a / predecessoribus suis prefato monasterio concessas pro ut in ipsis priuilegiis et cartis plenius et melius continetur / . /258r. Re-cepit autem ex ampliori gràcia et fauore ac constituit cum dicto pri­uilegio, perpetuo ualituro, sub sua proteccione, firma, / custodia se-curoque ducatu ac guidatico speciali, dictos abbates et fratres et om nia bona jam dicti monasterü nec / 8 0 non a omnes homines eiusdem, cum omnibus rebus suis habitis et habendis, per omnia loca regno-rum terrarum et tocius domina/cionls sue, in eundo, stando et re-deundo per terram uidelicet mare, stagnum et qualibet aquam dul-cem. Statuendo / firmiter et mandando quod aliquis non sit ausus occasione pignoris uel qualibet alia ratione predictum abbatem uel suc/cessores suos uel fratres etiam presentes et futuros aut bona eorum aliqua uel homines predicti monasterii aut bona / ipsorum perturbare, inuadere, impediré, marchare aut in aliquo molestaré, nisi debitores u e l / 8 3 fideiussores fuerint manifesü nec in hiis casi-bus nisi in ipsis prius inuenta fuerit fatica de directo. / Voluit etiam et statuit ut omnia bona dicti monasterii et etiam omnes greges ar­mènia ceteraque animalia, tamquam / propria et specialia ipsius domini regis, per omnia loca tocius terre eiusdem, franche, libere, quiete et sine aliquo her/batico, censu, seruicid, usatico ) et consue-tudinibus nouis et ueteribus, statutis uel statuendis, et etiam sine / aliqua exaccione et demanda que dici uel nominari possit, salue et secure pascantur, et fratres aliisque h o m i n e s / 9 0 qui ea animalia du-xerint uel custodierint, pascuis ubique dicti domini regis a tocius terre sue uti ualeant / omni demanda et contrarietate et impedi-mento ipsius et cuiuslibet alterius persone remotis.

Constituit etiam et / sancciuit ut predicti fratres nunquam in terra ipsius domini regis lezdam, pedagium, portatgium, pensuín, mensu/raticum siue consuetudinem aliquam statutam uel statuen-dam, pro rebus suis propriis donent aut donaré / alicui teneantur, pena mille morabatorum auri apposita contra uenientes in priuile­gio predicto. Quod p r i u i l e g i u m / 9 3 fuit factum Calate, iii° Kalendas Januarü anno domini M°.CC°L°. quinto.

ítem aliud priuilegium dicti domini / regis Jacobi, sigillo maj ori pendenti sigillatum, in quo ipse dominus rex mandauit firmiter et districte / vicariis, baiulis, curiis, paciariis, portariis et uniuersis

173

aliis officialibus, nunciis et subitis suis / presentibus et futuris, quod ratione alicuius' questie, procurationis, doni uel seruicii, seu cuius-libet exaccionis quam dictus / dominus rex exigebat uel decetero exigeret ab ordinibus uel ab hominibus vi l larum predicti domini re­gis u e l / 1 0 0 quorumlibet aliorum locorum, non compellerent jamdic-tum monasterium nec homines suos, nec bona eorum ad soluendum uel / contribuendum aliquid in ipsis uel eorum aliquo ) nec ratione huiusmodi ipsos in aliquo folestarent, nec molestari ab / aliquo per-miterent, set ipsos inde dimiterent liberos penitus et immunes. Quod priuilegium fuit datum Calate, / iiJ° Idus madii, anno Domini M0.CC°.L°.VI».

Quibus omnibus priuilegiis per predictos abbatem et conuen-tum / coram nobis exhibitis et hostensis, idem abbas et conuentus nobis humilem suplicauerunt ) ut p r i u i l e g i a / 1 0 5 ipsa franchitates, im-munitates, libertates, donaciones, concessiones, largiciones, cartas, beneficia, / guidatica et àlias gracias quaslibet per predecessores nostros ipsi monasterio indulta et concessa, et / omnia castra, vil las, loca et alia bona uniuersa et singula que dictum monasterium habet et possidet in regnis / et terris nostris dignaremur prefato monas­terio, abbati et conuentui eiusdem, de benignitate regia laudare, / approbare, concedere ac etiam confirmaré.

Unde nos Jacobus, Dei gratia rex, predictis s u p l i c a / 1 1 0 c i o n i ab­batis et conuentus predictorum, benigniter annuentes, attendentes piam deuocionem quam felicis / recordacionis predecessores nostros erga predictum monasterium habuerunt, volentes eorum uestigiis inherere / /258v et ipsum monasterium abbatem et conuentum eius­dem uberiori gratia prosequi et fauori, gratis et ex certa / scientia, per nos et heredes ac successores nostros ; laudamus, appiobamus, confirmamus ac etiam concedimus (in) gratia speciali / vobis vene-rabili Bonanato abbati et conuentui seu fratribus presentibus et fu­turis monasterii Sanctarum Crucum predicti, Z 1 1 5 et eidem monaste rio imperpetuum, omnia predicta priuilegia et contenta in eis, fran­chitates, immunitates; conces/siones, largiciones, beneficià et àlias gracias quaslibet et etiam cartas et alia priuilegia quecumque dic­tum / monasterium habet a predecessoribus nostris, prout in eis me-lius et plenius continetur. Suplentes ex certa scientia / in cumulum maioris gracie et fauoris ex plenitudine regie potestatis ; omnem def-fensionem si quid / in predictis priuilegiis uel eorum aliquod conti­netur, et augmentantes largitionibus nostre regie munifi / : 1 2 0 cencie, priuilegia et omnia alia et singula predicta, damus atque de nouo concedimus uobis abbati et con/uentui predictis, et eidem monaste­rio imperpetuum; que omnia castra, villas et cetera quecumque loca et bona / infrascripta, mansiònes, dominicaturas, censualia, posses-siones ac grangias que usque ad hec tempora / quocumque adquisi-cionis titulo adquisita sunt, et de cetero, dante Domino, adquirentur in nostro dominio / constituta, cum omnibus hominibus et feminis uestris habitantibus et habitaturis in castris et locis ac m a n / 1 2 B s i s atque villis dicti monasterii, habeatis et teneatis ac possideatis pro

174

'proprio libero et francho / alodio, cum omni jurisdiccione, moneta tico, herbatico, terratico et quibuslibet justiciis citra merum / impe-rium, et sint etiam libera et immunia, ab omni peyta et questia, hos­te et caualcata et redemp/cionibus eorundem, et ab omni cena nos­tra et successorum nostrorum et quorumlibet officialium nostrorum cons/titutorum seu constituendorum, et ab omni lezda, pedagio j por-tatico, penso, mensuratico et a b / 1 8 0 omni seruicio atque subsidio et quibuslibet aliis peticionibus atque exaccionibus regalibüs quocum-que ./ nomine censeantur. Videlicet ipsum monasterium cum gran-

giis et omnibus juribus, terminis et perti/nenciis suis. ítem grangie des Codoyn et de la Taylada, et de Exerta qvie est in termino Der-tuse, / et alia quecumque bona que habetis in ciuitate Dertuse et terminis eiusdem.- ítem castra de Pontons, / de Ferrary de Mont Tor­nés, de la Secuyta, de Puig Tinyós, del Mont Oliu, de Agramuntell, de / I 3 G Vi l la Grassa, d'Uluya, d'Alta Riba, de Munt Albà, de ça Guar­

dia, de la Seruera, et Quintapers / Montis Abrionis, de Ramonet, de Rocheta, de Figuerola et de Sent Gaylart. ítem loca del Pont / d'Ar­mentera, del Gayans, de Fonç Caldes, de Ferreres, de Albareda et de Çalacuna, et quicquid / habetis in terminis Castelleti et Arbucij . ítem mansi et possessiones de Pinyana, d'Anchosers cum ne/more, de ça Rambalda de Vayl l Dorçera et de Puig Moltó et d'Orpi, et de ça Guilela de P r a d e l l / 1 * 0 Menanç, (sic!) de çes Conamines et d.en Fonoyllar et de Serra Clara in termino Bagani. ítem dominica/ture et possessiones de les Splugues de Francul i , et de Passenant, de Fo­rés, de Cunyli, de / Anguera, de Soliuela, de ça Fuliola, de Timor in termino Montis Albi, de la Paladela, de / Copons, de Veciana, de Mont Falchó, de Bechfret, de Rubió, de Font Rubia. ítem censua/lia de Faucet, de Teuiça, de çes Piles, de Tamarit, de Vayl Moyl, de Al­ta Fuyl la , de A*t> Soses, fabrice Terçacie, furni de Regali, de Miral< peix. ítem hospicia Gerunde et cen- / /259r suale quod habetis in eadem ciuitate et eius diòcesis, Barchinone cum omnibus censualibus que habetis in eadem / ciuitate et (cens)ibus (?) que pertinent ad idem hospicium, qui sunt in termino eiusdem ciuitatis de Prohen sana, / de Serdanyola, de Sent Marçal, de Sent Menat, de Caldes,

de Martorell, Vil le Franche cum uni /uersis bonis et juribus que ha­betis in toto Penitense, Tarrachone, Montis Albi. Domus et censualia et a l i a / 1 5 0 bona et jura que ibi habetis. 'Ceruarie cum suis censuali­bus, furnis molendinis et aliis bonis 1/ uniuersis que habetis in toto termino eiusdem. Tarrage cum pertinenciis suis, cum terris, vineis, censua/libus et aliis bonis et juribus uniuersis. Ilerde cum vineis, censualibus aliisque possessionibus et juribus uni /ersis .

Hanc autem laudacionem, approbacionem, confirmacionem et concessionem facimus uobis abbatis et con/uentui, monasterii pre­dicti, et eidem monaster*io in perpetuum, sicut melius dici et intelligi potest ad uerum / « B nostrorumque saluamentum et bonum intellec-tum. Saluis tamen dumtaxat et retentis nobis et nostris / imperpe­tuum in omnibus hominibus et feminis habitantibus et habitaturis in castris, villis et locis aliis dicti / monasterii mero imperio tamen atque bouatico. Excepto quod ille qui habitauerit in domibus quas

175

dictum / monasterium habet in Vi l la Francha subtus ecclesiam Bea-te Marie, in uico nuncupato Adalberts, / sicut in instrumento dona-cionis a Guillermo Adalberti inde facto et confirmato per illustrissi-mum dominum regem / 1 6 0 Petrum, patrem nostrum lacius contine­tur. Bouaticum nunquam soluat, etc. in priuilegio per eundem i l lus / trissimum dominum regem Petrum facto dicto monasterio súper con-firmacione domorum predictorum enfranquimentum / domos predic­tas et omnem habitantem in eis cum uxore et filiis uno sicilicet post alium, qui cum in / Vi l la Francha uel terminis eius non sit heredi-tatus, ab omni bouatico et ab aliis pluribus, prout in f\ dicto priuile gio dicti domini regis Petri de quo serius fit menció, in hoc presen­ti nostro priuilegio lacius / 4 6 5 et plenius continetur. Mandantes pro curatoribus, vicariis, baiulis, curiis, justiciis, et uniuersis aliis /offi­cialibus et subditis nostris presentibus et futuris, quod predicta om­nia firma habeant et obseruent et non / contraueniant nec aliquis contrauenire permitant aliqua ratione. Quicumque autem contra pre­dicta uel aliqua / predictorum ausus uenire attemptauerit, iram et indignacionem nostram et penam mille aureorum absque / aliquo remedio se nouerat incursurum, dampno illato prius et plenarie res-tituto priuilegio / 1 7 0 nostro in suo robore perpetuo duaraturo.

Datum Barchinone, Idus madii, anno Domini M". CG°. XC°. oc-tauo. / Signum f Jacobi, Dei gràcia rege Aragonum et cetera. / Tes­tes sunt: Ermengaudus, comes Urgelli. Petrus Corneli. Lupus Fer -rench de [Luna] / . R. Fulchonis, vicecomes Cardone. Guillelmus de Angularia. / .

F u i t clausum per Petrum Luppeti, notario domini Regis. / 1 7 S .

LAS ELECGIONES DE ABAD EN BENIFASSÀ (1379 Y 1407)

Según la regla de la orden cisterciense, la elección de abad correspondía a los conventos monacales respeçtivos. Para su validez era necesaria la aprobación del padre abad. Padre abad del monas­terio Benifassà, era el abad de Poblet1. Con el transcurso del tiempo también participaron en la elección del abad el papa y rey 2 . Debido a que los puntos de vista con los cuales los participantes (convento, papa y rey) acompanaban la elección eran muy diferentes y que incluso podían llegar a ser contradictorios entre sí, dicha elección era a menudo un proceso complicado. Esto se puso claramente de manifiesto en tiempos del gran cisma occidental

Cuando el abad Pedró Torres de Benifassà 3 falleció, en 1379, el rey Pedró "el Ceremonioso" solicitó a ambos papàs Urbano V I en Roma y Clemente V I I en Avinón, que trasladasen al abad Bar­tolomé de Ladernosa de Santes Creus a Benifassà, y que a su vez proveyesen de la por este motivo vacante abadia de Santes Creus, a fray Andrés Porta, del mismo monasterio de Benifassà. Debido a que el rey afirmaba por su parte no estar segura de cual era el ver-dadero papa, sabiendo por otro lado que uno de ellos debía ser el go-bemador competente de la iglesia, lo fundamental era entonces para él. obtener la aprobación de ambos respecto a su proposición. No

1. J . V I L L A N U E V A , Viaje literarh a las iglesias de Espana, I V ( M a d r i d 1 8 0 6 ) , pàgs. 1 4 9 sigs.

2 . cf. J . V I N C K E , Die Krone von Aragón und das grosse abendlandische Schisma (Staatliche Akademie zu Braunsberg, Sommersemester 1 9 4 4 ) , pàgs. 4 sigs.: D i e Àbtwahlen der Zisterzienser.

3 . cf. H . G A R C Í A , Real monasterio de Santa Maria de Benifazà, " B o l . Soc . Cas -tellonense de C u l t u r a " , 2 7 ( 1 9 5 1 ) , pàgs. 5 7 - 6 3 .

178

obtuvo, sin embargo, satisfacción plena puesto que de ellos solo Clemente V I I dispuso el traslado de Ladernosa a Benifassà, de mo-do que la intención neutralista del rey permaneció sin obtener éxi-to, Los monjes de Benifassà, que tendían a favorecer al papa/ roma-no y que estaban insatisfechos con la provisión del papa avinonés, procedieron autónomamente a la elección, de la cual resulto electo Bemardo Fabregat, éste recibió también la aprobación del abad de Poblet y, a pesar de la oposición del rey, se hizo cargo de la abadia. Sin embargo, cuando se hizo confirmar por Urbano V I como abad, el rey presionó sobre él a fin de que renunciarà a la abadia debido a que oon su actitud había pasado por encima de la política neutra­lista de la corona.

El "Ceremonioso" se sentia tan senor de su "indiferència" ante ambos papàs, que él exigia de los demàs una estricta observançia de ella, aunque para sí mismo se permitió mayores libertades oca-sionales al respecto. En este caso era para él decisivo que fray An­drés Porta, de Benifassà fuese promovido abad de Santes Creus, aun­que el abad que allí gobernaba no quería abandonar su cargo sin ser recompensado con: la abadia de Benifassà. De este modo enton-ces el rey, con la ayuda del príncipe Juan, su primogénito y sucesor al trono, ordeno hacer todo lo posible en el oonvento a fin de que, después de la renuncia del abad Fabregat, en una nueva elección fuese favorecido el abad de Santes Creus. Esta era la situación en Septiembre de 1379. Però los monjes de Benifassà, al menos en su mayoría, no dieron satisfacción a los deseos reales, mienitras por su parte el rey reconocía la unilateral provisión decretada por el papa avinonés, esto es, la designación de Ladernosa como abad de Beni­fassà, y de Porta, como abad de Santes Creus. Ambos se comprome-tían al pago de los servitia a Avinón 4 . La oposición al nuevo abad permaneció activa en Benifassà aun cuando el abad de Poblet re-conoció el resultado —-cuyas cifras proporcionales nos son descono-cidas— de la elección de Ladernosa. Este entretanto se hizo prorro­gar las fechas de pago de los servitia, y el príncipe heredero Juan

4. C f . J . V I N C K E , Els comtes reis de Barcelona i els "servitia" papals vers el 1300, " A n a l e c t a S a c r a T a r r a c o n e n s i a " , V I I (1931), pàgs. 339-350; i d . , La corona de Aragó i el començament de les anualitats papals. lb id . V I I I (1932), pàgs. 87-92.

179

pidió en Septiembre de 1381 al papa que renunciarà, en estàs cir-cunstancias. parcial o totalmente a los servitia.

En este estado de cosas el rey puso en juego otros factores de poder, ordenando a los monjes de Benifassà que reconocieran como abad a Ladernosa, al menos durante el tieínpo de su "indiferència", amenazàndoles, en caso de que ofreciesen resistència, con la expul-sión de sus territorios 5. Para Ladernosa esto era una serial de que no debía considerarse poseedor definitivo del cargo„ y por ello pre-firió prorrogar el pago de los servitia, hasta que el rey Juan I se sometió a la obediència del papa avinonés en todas sus formas 6. Fi­nestres lo considera precisamente a partir de entonces, como abad de Benifassà 7.

En el ano 1396 se hizo cargo Martín el Humano, hermano de Juan I , del gobierno de los territorios vinculados a su corona, y también supo aprovechar las ocasiones propicias para él que se da-ban con ocasión de las elecciones de abades, tanto mas cuanto que desde 1394 su pariente Pedró de Luna llevo la tiara en Avifión bajo el nombre de Benedicto X I I I .

Apenas había quedado libre la abadia de Benifassà en Sep­tiembre de 1407 debido a la muerte del abad, cuando don Martín se puso en contacto con la cúria pontifícia. Su deseo mas ardiente era que fray Pedró Serraxó, monje en Santes Creus, "baccalaureus in sacra pagina" y lugarteniente del capellàn mayor de la çapilla real, recibiese esta dignidad. El cargo de capellàn mayor de la ça­pilla real lo poseía el abad de Santes Creus, el cual —de acuerdo con el rey—confiaba la lugartenencia a uno de sus monjes. Por lo demàs no era raro que el rey fuera útil en la obtención de una aba­dia a aquellos representantes que se habían hecho merecedores de su agradecimiento 8.

5. V I N C K , 1. cit . , pàgs. 3 3 sigs. 6 . C . M . S E I D L M A Y E R , Die Anjànge des grossen abendlandischen Schismas.

(Münster 1 9 4 0 ) , pàg. 1 1 7 .

7 . J . F I N E S T R E S , Historia de El Real Monasterio de Poblet, I I ( 1 7 5 3 ) . pàg. 3 0 5 . 8. D e este modo consiguió fray L u i s R u l l en 1 3 9 7 l a abadia de Val ldigna (Cf .

E . F O R T I C O G U L , Santes Creus ( 1 9 3 6 ) , pàg. 4 1 , y fray J u a n de B o n a en 1 4 0 2 , l a abadia de R u e d a ( A C A , Reg . 2 2 4 5 , fol 5 3 v). Algo semejante ocurrió c o n el lugar­teniente del capellàn mayor de l a capil la de l a reina. Capellàn mayor era el abad de V e r u e l a , O . Cis t . C o m o su lugarteniente en l a capil la de la reina M a r i a encon­tre fray Martín Duncasti l lo el renovado favor del rey Martín para obtener u n a abadia. A C A , Reg. 2 2 1 2 , fol. 1 0 8 .

180

A fin de dar mayor relieve a su deseo, el rey pidió al obispo cardenal Jean de Brogny "de Viviers", al arzobispo Pedró de Ça-garriga de Tarragona y a los obispos Juan de Valtierra de Tarazo­na y Luis de Prades de Mallorca, que por aquel tiempo estaban junto al papa en Perpinyàn, ejercieron su influencia a fin de lograr la promoción de Serraxó 9.

Al mismo tiempo era también un anhelo suyo ganar al con-vento de Benifassà para la elección de fray Pedró. De hecho el con­vento apoyó de modo unànime al candidato del rey. También el abad de Poblet, a través de su comisario, el abad de Valldigna, dio su aprobación.

Precisamente entonces el rey podia precisar mas eficazmente su súplica al papa. Si el convento no hubiese aceptado su petición o hubiese votado en discòrdia, entonces don Martín hubiera debido recurrir a la superioridad papal a fin de llegar a la meta por él an­helada. Pero debido a que los monjes se habían puesto de su parte, buscó dar aún mayor realce al acto electoral solicitando del papa la aprobación y la provisión del electo1 0.

Como abogados para la obtención de su súplica ganó al obis­po cardenal Berenguer de Anglesola, el cual simultàneamente go-bernaba el obispado de Gerona; a Francisoo Daranda, el cual go-zaba de la confianza incondicional del papa, y a Geraldo Alamany de Cervelló, gobernador de Cataluna, el cual también residia oca-sionalmente en la corte papal de Perpinàn n . El examen de la cues-tión se prolongo en la cúria papal hasta el fin del ano siguiente. Y cuando entonces el papa emitió su decisión, lo hizo a modo de provisión, porque previamente se había reservado para sí la nueya ocupación de la abadia y por ell'o la elección del convento era inefi-caz, de acuerdo con las disposiciones del derecho canónico.

Considerando la fecha de la provisión, es posible pensar que fue concedida en cierto modo como un regalo de Navidad para el rey y los monjes de Benifassà, a fin de lograr de ellos una mejor disposición para que reconociesen la tarifa de los servitia simul­tàneamente exigida y que ascendia a 300 florines. Pero quien así

9. Valencià, 1407, sept. 24. A C A , Reg . 2272, fol. 36 v. 10. V e r Apéndice n . 1. 11. Valencià, 1407, òct. 15, A C A , Reg . 2272, fol. 58.

181

pensase se equivocaba. El mismo rey Martín había objetado al abad de Poblet en 1403 el haberse declarado de acuerdo con la Santa Sede respecto al pago de los servitia y, para el futuro, le prohibió estrictamente llevar a cabo tales pagos a no ser que para ellò obtuviese el permiso explicito del rey 1 2 . En realidad don Mar­tín —al igual que su hermano— estaba dispuesto a un compromi-so. Los servitia de los monasterios cistercienses no podían ser eli-minados de sus territorios porque ello habría traído consigo una igual medida en otros países, y ello habría sido inaceptable para la Santa Sede respecto al pago de los servitia y, para el futuro, le rebajas. Esto también quedó d© manifiesto en el escrito que con-tiene tanto su agradecimiento por la provisión como su protesta contra la cuantía de los servitia.

Él explicaba al papa que para el nuevo abad era mejor con­tinuar sus funciones en la capilla real que obligarse a realizar un pago imposible. Y terminaba con la indicación urgente de la nece-sidad de una reducción del aporte tarifado y de una multiplica-ción de las fechas de pago 1 3.

Escrites parecidos envió también al cardenal de Gerona y a Ge-raldo Alamany de Cervelló. Junto con la expresión de agradeci­miento por su colaboración, les pedía emplear sus influencias a fin de obtener una reducción de la tarifa 1 4 .

Parece que el papa y los cardenales escuoharon el enérgico 11a-mamiento del rey. Mientras los abades anteriores habían sobrelle-vado con ocasióm de su promoción la tarifa completa (300 flor.), en tiempos de Benedicto X I I I fue rebajada a 120 'florines y con ella, después del cisma, la Santa Sede se declaro conforme15.

Naturalmente el rey Martín no esperó que el papa le respon-diese a la cuestión de los servitia para llevar adelante sus restan-tes decisiones. Ya al dia siguiente entregó al recién nombrado abad un escrito para el abad de Santes Creus. En él le comunicaba sus

12. Jérica, 1403, julio 13. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, V (1913-14), pàg. 527, n. 59.

13. 1407, D i c . 28. V e r Apéndice n. 2. 14. A C A , Reg . 2272, fol. 108 v 15. H . H O B E R O , Taxae pro communibus servitiis. " S t u d i e T e s t i " , 144 (Città del

Vaticano, 1949), pàg. 223.

182

deseos acerca del nombramiento de un nuevo lugarteniente en su capilla 1 6 .

Aquel cisma fue un episòdic- que conoció su final. Pero sus se-cuelas ejercieron durante largo tiempo influencia, y no en ultimo lugar, sobre el derecho de patronato que se iba desarrollando len-tamente y que favorecía a la corona en relación con los monaste­rios alcanzando la forma definitiva en los bien conocidos concor-datos.

JOHANNES VINCKE

Universidad de Friburgo (Brisgovia).

16. Tortosa 1408. D i c . 29. V e r Apéndice n, 3.

183

A P É N D I C E S

1. E l rey Martín pide al papa Benedteto X I I I la aprobación y la provisión de fr. Pedró Serraxó unànimemente elegido por los monjes abad de Benifassà. Valencià, 1407 oct. 15. Beatissime pater; C u m prior et conventus monasterii de Benifa-

cano ordinis Cisterciensis per obitum eorum pastoris eiegerint con-corditer fratrem Petrum Saraxo.. . in eorum abbatem et huius rei pretextu eleccionem inde factam iam per abbatem monasterii Vallis-digne comissarium in hiis electum per abbatem monasterii Populeti debite confirmatam vestre beatitudini miserint ut est moris, eidem humiliter supplicamus pro dono petentes gracie singuiaris, quatenus nostri honoris intuitu et dicti fratris Petri laudabiüum meritorum obtentu cui multum afficimur eleccionem iamdictam dighetur mise-ricorditer confirmaré eidemque fratri Petro de abbacia dicti monas­terii liberaliter providere... Datum Valencie sub nostro sigillo secreto XV» die octobris anno a nativitate Domini M°CCCC" septimo. Rex Martlnus.

Dominus rex mandavit michi Bernardo Medici.

A C A Reg. 2272 fol. 57 v.

2. Agradecimiento del rey al papa por la provisión de fr. Pedró Ser­raxó con la súplica simultanea de reducción de los " serv i t ia " que alcauzabas un importe de 300 florines. Tortosa, 1408, dic 28. Sanctissime ac beatissime pater et domine: Certificati quod ves-

tra sanctitas religiosum et dilectum locumtenentem capellani maio-ris capelle nostre fratrem Petrum Saraxo in abbatem monasterii de Benifacano nostra contemplacione prefecit. habentes gratissimam provisionem huiusmodi quam exhigentibus meritis quibus largitor bonorum personam dicti fratris Petri multipliciter decoravit et in­tuitu serviciorum que idem frater Petrus exacta diligència nobis im-pendit ferventer optavimus, de provisione huiusmodi eidem sancti-tati refbrimus graciarum devotissimas acciones.

Verumtamen, pater sanctissime, cum sicut percepimus dictum monasterium in solucione comunis servicii sive annate ad C C C fran-chos taxatum existat et taxació huiusmodi, attentis facultatibus dic­ti monasterii que ab aliquo tempore citra fuerunt plurimum dimi-nute, sit nimium excessiva, i n tantum quod ipsum monastòrium et minus dictus frater Petrus solucionem predictam complere non pos-set, vestre beatitudini humiliter suplicamus, quatenus taxacionem eandem dignetur debita equitate facere moderari factaque moderacio-ne supportabili monasterio antedicto summam peccunie quam ipsum fratrem Petrum racione promocionis iamdicte solvere opportebit per certas opportunas dilaciones facere et mandare persolvi; alioquin prevaleret dicto fratri Petro nostra continuaré servida quam seip-

184

sum et dictum monasterium ad impossibilia obligaré; quoniam nos compacientes inopie eiusdem monasterii magnam partem solucionis decime in qua nobis ipsum monasterium tenebatur opportuit facere relaxari. A lmam personam vestram.. . Datum Dertuse sub nostro si-gillo secreto X X V I I I a die decembris anno a nativitate Domini M ' C C C C octavo. Rex Martinus.

Dominus rex mandavit michi Gabrieli Marcaroni.

A C A Reg. 2272 -of 106

3. E l rey Martín comunica al abad Bernardo Dalmau de Santes Creus, como capellàn mayor de la capilla real, sus deseoe rela­tives al nombramlento de un nuevo lugarteniente para el servi­cio de la capilla. Tortosa, 1408, dic. 20. L o rey. Honrat abbat: axi com sabets lo religiós e amat lochti-

nent de capella maior nostre frare Pere Saraxo es stat provehit per lo sant pare de la abbadia del monastir de Benifaça, e com nosj haiam de necessari hauer prestament en nostre seruey altre lochtinent vos­tre hauem informat largament sobre aço de nostra intenció e voler lo dit frare Pere Saraxo, perquè us pregam affectuosament e volem que a tot ço queus dira de nostra part donets plena fe e creença, axi com si nos personalment vos ho dehirem e alio cumplats per obra si ns desitjats seruir e complaure. Dada en Tortosa sots nostre se­gell secret a X X V T I I I dies de decembre del any M C C C C V I I I . R e x Martinus. Dirigitur abbati Sanctarum Crucum.

Dominus rex mandavit michi Gabrieli Mascaroni.

A C A Reg. 2272 fol. 105v.

L'OBRA PÒSTUMA DE JOSEP VIVES I MIRET

Ans de cloure l'article bibliogràfic sobre Josep Vives i Miret, amb què pràcticament s'encetaven els treballs publicats en home­natge a la seva memòria, dèiem que, en redactar-lo, no havíem pogut establir el títol definitiu de l'obra que jutjàvem cabdal seva; i que no sabíem si el manuscrit, que suposàvem totalment redactat pel seu autor i a punt de publicar, seria editat o no. Certament diem amb joia avui, en cloure aquesta sèrie d'articles encomiàstics i en homenatge a l'amic desaparegut, que l'obra vivesiana que fou la il·lusió dels darrers temps de la seva vida, ha estat donada a l'es­tampa sota el patrocini del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Gata-lunya i Balears. Vet-ne ací la fitxa bibliogràfica:

Reinard des Fonoll, escultor i arquitecte anglès, renovador d& Fart gòtic a Catalunya (1321-1362) Editorial Blume (Barcelona, 1969) 240 pp. 27 x 21 cm. en paper cuxé, bellament editat i relligat. És una autèntica bona edició, de la qual creiem escaient de facilitar alguns detalls.

Obre el llibre un Pròleg de l'arquitecte senyor Cèsar Martinell —p. 13—• als bons oficis del qual fou degut que el Col·legi encarre­gués a Josep Vives i Miret el llibre que ens ocupa; que el redactés i que ara, afortunadament, hagi estat estampat amb veritable prodi-galitalt editorial, en la qual res no s'ha planyut que pogués conferir categoria a la publicació.

Segueix un Pòrtic —p. 17— que introdueix el lector en el tema fonolliàl i que l'autor aprofita per a regraciar diverses persones i en­titats, en la llista de les quals s'han escapat els inevitables lapsus tipogràfics —Moragas per Morgades; Cavestany per Cabestany— i , qui sap si alguna omissió, que cal no creure intencionada. Aquella

186

llista de col·laboracions resta completada per un apartat de Biblio­grafia —p. 2 1 — força densa, perquè conté més de setanta fitxes o títols.

L'obra de Vives i Miret es divideix en dues seccions ben defi­nides: a la primera tracta de refer, fins on l i és possible, la biogra­fia de Reinard des Fonoll; a la segona tracta d'identificar la seva obra. Fem-ne una síntesi, per a la qual no ens cal sinó anar seguint l'índex gairebé sempre prou expressiu:

ASSAIG DE HECONSTBUCCIÓ BIOGBÀFICA, Els Documents, (p. 27). Examina tots els coneguts, n'extreu les notícies, i els publica ínte­grament; són cinc: els tres primers ja publicats per Puig i Cadafalch; el quart prooedent de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de Barcelona, és inèdit; el cinquè, procedent de l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, igualment inèdit i que, a través dels microfilms que l'A. B. de S. C. n'havia fet treure l i vam identifilar i ja va exposar en am­pliació fotogràfica l'any 1961 en la festa anual de l'Arxiu Bibliogrà­fic de Santes Creus (3 de setembre).

Eh arguments (p. 37). tracta d'explicar la influència anglesa sobre l'escultura del claustre de Santes Creus comparada amb les característiques, que explica sumàriament, de l'art britànic.

Les hipòtesis (p. 43): a manera de referències documentals, Vi­ves i Miret s'endinsa pel món de les conjectures. Val a dir que les sap plantejar amb empenta, no exempt d'agosarament. I formula successivament un seguit d'hipòtesis molt suggestives, sobre la for­mació artística de Fonoll; i sobre els suggeriments derivats duna superficial —l'adjectiu és de Vives i Miret-— investigació sobre el nom i el cognom de l'artista que estudia.

La identificació i la localització de l'obra de Fonoll a Catalunya (p. 47) : on explica el procés seguit per a bastir una hipòtesi sobre els motius de l'arribada de l'artista anglès a Catalunya, i per a una orientació en la tasca de localitzar la seva obra pels àmbits de la nostra geografia.

Itinerari de Fonoll a Catalunya, segons la cronologia i distribució geogràfica de la seva producció (p. 13): que estableix així: 1321,

187

arribada de l'artista a Catalunya, on comença treballant a la cate­dral de Tarragona fins al 1326. Llavors va a Pedralbes, fins al 1327. Aquest any és adjudicada la primera intervenció fonolliana a Po­blet, i entre aquest monestir i la vila de Montblanch —l'autor, cau-tament, posa un interrogant— s'acompliria l'any 1331. El 1332 ja era a Santes Creus, on roman fins el 1336. Amb el 1337 comença un període que es clou amb un altre interrogant posat al darrera de l'any 1342, amb hipotètiques estades de Fonoll a Poblet, a Lleida, a Morella del Mestrat. Durant sis anys, 1343-1348, simultàniament s'esmerçaria en obres fonollianes a la seu tarragonina, a la lleidata­na, al monestir de Poblet, a Anglesola. El 1348 tornaria al monestir de Santes Creus, on deixaria escórrer tot el període de la pesta ne­gra per a sortir-ne el 1351 i establir un obrador-escola a Montblanc, on es perd el rastre de Fonoll; que Vives i Miret interrogativament, proposa fins al 1362. Com veiem, una síntesi densíssima de fets transcendentals, d'anants i vinents; tota la vida fonolliana a Cata­lunya durant un llarg terç de segle projectada en un sumari itine­rari que Vives i Miret sap suggerir amb interès moltíssim sostin­gut. És el capítol, probablement més sensacional de tot el llibre. Seguiran, és clar, i ho anirem remarcant en aquesta recensió, diver­ses notícies i comentaris molt categòrics; però tots més o menys conseqüència de les premises establertes en aquest apartat.

DESCRIPCIÓ I CARÀCTER DE LA PRODUCCIÓ DE FONOLL A CATALU­NYA. Aquesta segona part de l'obra esdevé accentuadament analíti­ca. Aquesta anàlisi sovint es contreu al fet que Vives i Miret s'en­fronta decididament amb les pedres. Ja hem dit que tota l'obra fo­nolliana només té una base documental de cinc peces, alguna d'e­lles, fins i tot, ben poc expressiva. Vives i Miret, quan pot, no re­cusa el recurs que l i proporcionen les dades bibliogràfiques; ja hem fet notar com ha travat el seu llibre amb una bibliografia abundosa, i sovintejadament seleccionada. Una bibliografia que té més d'ex-haustiva que de suficient. Vives i Miret no la menysté, ben al con­trari. Però, com que rarament amb ella pot arribar a conclusions sa­tisfactòries en la problemàtica que planteja, el seu gran recurs és l'interrogatori a les pedres. Per a la redacció del seu llibre Vives i Miret ha seguit pam a pam tots els monuments dels quals parla, sempre acompanyat de la màquina fotogràfica. A l'hora d'anar ela-

166

borant les seves hipòtesis i de treure'n les conclusions, l i calia ma­nejar a dotzenes, a centenars, a milers les ampliacions positives ob­tingudes del seu bregar fotogràfic El llibre de Vives, i Miret té un suport científic de cinc documents, de més de setanta obres biblio­gràfiques; ens ho diu ell mateix. El que ell no ens diu és la munta­nya immensa de fotografies que han passat per les seves mans al servei dels seus ulls escrutadors.

Les intervencions al monestir de Santes Creus. (p. 81): són les típicament conegudes de Fonol], ja divulgades. Però Vives les pre­senta amb noves suggestions i enfoca els seus comentaris des d'an­gles de consideració inèdits. La trajectòria fonolliana a Santes Creus; l'obra del seu meravellós claustre, hi és analitzada amb nova llum. I , naturalment, n'afloren una pila de nous coneixements. L'etapa fo­nolliana al claustre de Santes Creus resta enriquida amb una detin­guda observació vivesiana sobre les característiques de la producció de Fonoll; sobre la seva tècnica del baix relleu; sobre la tècnica dè l'alt relleu; i sobre la tècnica rudimentària, que, al criteri de Vives, de totes elles n'hi ha mostra allí. I assaja una descripció de tots els capitells, permòdols, gàrgoles del claustre, un per un; seriadament, l'un després de l'altre. Des de Creus ningú no s'havia entretingut en l'enumeració dels motius escultòrics dels capitells santescreuins; tots els tractadistes en feien un recompte temàtic compendiós; el mateix prolix de Creus no va més enllà d'una simple enumeració temàtica més completa, i prou. Vives i Miret s'acara amb cadascuna de les obres i les descriu, amb conceptes concisos, sovint aguts, sem­pre totals, suficients, entenedors. Esdevé un inventari fins ara no assajat; i totalment reexit al seu objecte i al servei de la curiositat i de l'estudi. I tan interessants són ela mots descriptius, com els so­vintejats comentaris que segueixen i que els relacionen oom a base de deduccions que aprofitarà amb la sagacitat que l i és característica.

És remarcable aquesta tasca vivesiana, perquè després del re­pàs sumari, però exhaustiu, amb què fa la descripció de tots i cadas­cun d'aquests elements escultòrics del Claustre de Santes Creus, en sistematitza un índex de temes molt orientador, que inventaria agru­pant-los en cino divisions i que destria en una quarentena de temes. Fins aquí, Vives i Miret sembla que trepitja un terreny molt sòlid que ajuda a afermar.

189

Ja es mou més entre la conjectura i la hipòtesi tot el que diu, d'enorme interès sempre, sobre les incidències del claustre de San­tes Creus després de Fonoll, amb desclosa de teories i de supòsits, que es mantenen en tractar del projectat palau reial. Val la pena de remarcar el que diu del portal del claustre, i l'esforç amb què en­caixa en la trajectòria biogràfica de Fonoll en el trienni de la pesta negra. La seva reiterada teoria sobre la remoció dels enterraments de Santes Creus, i les codificacions al seu claustre clouen aquest dens apartat de l'obra de Vives i Miret.

Corttiibució a l'acabament de la catedral de Tarragona (p. 121). L'enunciat d'aquest capítol és evident que l'aparta una mica de l ' in­terès immediat amb el nostre monestir1; però el solda amb una gran força al personatge. H i ha una referència analítica sobre les obres catedralícies del període 1321-1348, i s'entreté a examinar i treure conseqüències sobre diversos llocs de la fàbrica, com la sagristia, el frontispici, el cor i les trones; i , sobretot, la capella de Santa Maria anomenada "dels Sastres", la de les Verges, la de Sant Miquel, el campanar i altres obres contemporànies. A pertot sotja la petjada fonolliana amb un esforç molt sostingut. I el seu examen, la seva dèria escrutadora l'acara a les manifestacions heràldiques de la Ca­tedral de Tarragona que l i aporten suggeriments i en relaciona els llinatges amb l'obra fonolliana a la catedral metropolitana que sin­tetitza en una lluminosa llambregada final.

El monestir de Pedralbes, (p. 151), és un altre capítol en el qual l'autor analitza la incògnita de l'arquitecte constructor del singular monestir barceloní, que, a través d'un rigorós camí de coincidències cronològiques, de tècnica arquitectònica, i d'una conscienciosa judi-cació sobre l'escultura pedralbesiana, el fa concloure en la interven­ció de Fonoll en el procés artístic i arquitectònic del monestir.

La participació en- algunes obres de la catedral de Lleida (p. 165) ens trasllada Fonoll a la ciutat del Segre. No cal dir que s'han de referir a la seu vella, al cim de la ciutat. L'autor es fixa prin­cipalment en la capella de Jesús, en la de Sant Pere, en la de la Concepció per a bastir la deducció que el mestre anglès va deixar-hi una empremta notable del seu pas i del seu art.

190

L'obra executada al monestir de Poblet (p. 170) serà, probable­ment, un dels apartats més polèmics de l'obra de Vives i Miret. I precisament per l'interès que provoca l'examen que l'autor fa del monestir a les primeries del segle xrv, de la intervenció de Fonoll; i , ja suposada la dedicació fonolliana al cèlebre monestir de la Con­ca de Barberà, l'esguard i l'enumeració de tota una pila d'atribu­cions relatives a l'obra arquitectònica que Vives classifica com per-tanyents al primer període que hi va treballar, i la del segon. Na­turalment, Fonoll, que fou un arquitecte molt albirable, fou un es­cultor encara més remarcable; per això Vives, a l'encalç de l'em­premta del gran artista a Poblet, cal que s'entretingui a l'examen de l'obra escultòrica: els sepulcres de la noblesa principalment. I formula les seves deduccions atributives.

El pas per Morella (p. 186) és un capítol de profunda respon­sabilitat. Vives coneix bé la ciutat, i la seva puixança a la primera meitat del segle xiv. Els portals i el cor de l'església arxiprestal de Morella són atribuïts a Fonoll pel nostre autor. Atribució plena de risc, que Vives i Miret no amaga; però que estableix després de considerar la datació de l'obra situada a les acaballes de la primera meitat d'aquella centúria.

L'altar d'Anglesoh (p. 195). Emparant-se en l'important estudi que Duran i Sanpere té sobre l'altar de pedra d'Anglesola, Vives i Miret estableix un agosarat paral·lelisme de la seva escultura amb la del claustre de Santes Creus. Resulta un estudi molt detingut, que l i fa concloure la datació de l'altar d'Anglesola i la procedència d'aquesta obra com realitzada al taller que Fonoll tenia a Mont­blanc, ja a tocar del tombant del mig segle xrv.

Definitiva instal·lació de Fonoll a la seva residència de Mont­blanc (p. 205) és el capítol amb què pràcticament Vives clou el seu estudi. Ací Vives es pot aguantar amb referències documentals irre-cusables. L'obra coneguda de Fonoll a Montblanc el mena a la re­cerca de petjades fonollianes, no solament a Santa Maria, sinó a Sant Miquel i a d'altres obres. I a l'establiment de l'obrador mont-blanquí del mestre, d'on podien haver sortit una pila d'obres que Vives l i atribueix, i que es conserven escampades per diversos in­drets: el sepulcre d'Hug de Cervelló i el mausoleu de Bertran de

191

Castellet a l'església de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès: el relleu de Sant Jordi que, procedent de la parròquia eamptarrago-nina de Renau, actualment es conserva al museu arxidiocesà; en­cara unes efígies funeràries senyorials del mateix museu tarragoní; i escultures procedents de la petita localitat de Pontils, a l'alta con­ca del Gaià.

Jaume Cascalls, deixeble de Fonoll (p. 232) ja és un títol prou expressiu.

Segueixen els índexs de topònims (p. 235) i d'il·lustracions (pà­gina 237). Val a dir que les il·lustracions, totes són molt escollides, totes d'un gran valor documental, totes molt reeixides fotogràfica­ment i tipogràfica. N'hi hem comptat un total de 119; d'elles, 10 a tot color; i , en gran nombre, a tota plana. Una llarga quarentena són de Santes Creus; però són reproduïdes, també, les obres de Po­blet, de Pedralbes, de Morella, de Tarragona (catedral), de Mont­blanc, de Vilafranca, de Lleida, d'Anglesola, de Renau, de les Piles, de Bellpuig de les Avellanes, etc.

En la present recensió d'aquesta obra pòstuma de l'enyorat amic Vives i Miret només hem pretès donar notícia de la seva ven-turosa aparició, del seu abast i del seu contingut. Seran els tracta­distes especialitzats en la temàtica que escomet els que diran fins on són acceptables les conclusions de Vives i Miret, fins on han es­tat d'arriscades. Certament, i el primer que ho sabia era ell, hauran estat agosarades. És possible, presumible, que noves investigacions, tant documentals com arqueològiques, reiterin la temàtica desple­gada per Vives i Miret, i en poleixin les deduccions, n'enriqueixin les conseqüències. Potser i tot, que esperonin a rectificacions, a mo­dificacions, a formular conclusions controvertides. Tot és qüestiona­ble. Allò que no ho és de cap manera, és el fet de com Vives i Mi ­ret ha eixamplat obertíssimament la projecció d'aquests estudis amb una problemàtica densa, transcendent, captivadora, encomanadissa, engrescadora.

Un repàs a la bibliografia vivesiana que completava les notes biogràfiques publicades com a introductòries als treballs d'aquest homenatge a la memòria del gran amic de Santes Creus, ens explica de seguida com aquesta darrera obra seva que ell no va poder con-

192

templar impresa, no fou fruit d'improvisació. Ací hi refon tota la seva trajectòria científica que abans havia fornit amb nombrosos es­tudis.

Aquest llibre, el títol del qual no resulta específicament santes-creuí, cal que sigui considerat i arrenglerat entre els millors que s'han produït en el temari del nostre monestir, i els títols dels quals cal comptar ja per centenars llargs. Aquesta és la raó de l'es-merç de la present desgarbada recensió, si el sol fet de la seva apa­rició no hagués estat prou contundent.

ÍNDEX

Pàg.

Cicles bíblics dels capitells del claustre de Santes Creus i de l'església de Santa Maria de Montblanc, per P. Batlle 9

La propietat territorial del monestir de Santes Creus (s. xrv), per J.-F. Cabestany 13

Esbós de genealogia dels Òdena, per M. Coll 25 L'afer dels escapularis, per A. Folch 41 Distinció a Josep Vives i Miret, per J. Icart 55 El corregiment de Tarragona i L· subdelegació 'de Mont-

blac l'any 1763, per J. Iglésies 57 El castell de Turhnda, feu de Santes Creus, per J. M. Ma-

durell 79 Pedró de Penyafreta, escultor de Jaime 11, de Aragón,

per M. D. Mateu 85 Vives i Miret a Morella, per F. Mateu 89 La Orden de San Jaime de Altopascio, de Lucca, en el

Hospital de "La Font del Perelló" (1316-1422), per M. Milian 95

El Dr. Vicenç Garcia i fra Josep Barberà. Noves notícies sobre els orígens de la seva amistat, per J. J. Piquer 113

Notícia de la dedicació de Sant Joan dé la Muntanya, a Pontons, per A. Pladevall 143

El privilegi reial major del Monestir de Santes Creus, per M. Riu .' 157

Las elecciones de abad en Benifassà (1379 y 1407), per J. Vincke 177

L'obra pòstuma de Josep Vives i Miret, 185