Els quartets de Schubert

Vilabertran - del 16 al 25 d’agost de 2012

Quartet Casals

schubertiadavilabertran.cat

INDEX

PRESENTACIÓ

SEMBLANÇA DE SCHUBERTCaterina Autuori

ELS QUARTETS DE FRANZ SCHUBERTJordi Cervelló

APUNT FINAL

LA INTEGRAL DELS QUARTETS DE SCHUBERTQuartet Casals

CONCERT I - dijous, 16 d’agost

CONCERT II - divendres, 17 d’agost

CONCERT III - dissabte, 18 d’agost

CONCERT IV - divendres, 24 d’agost

CONCERT V - dissabte, 25 d’agost

9

15

42

45

49

50

51

52

53

6

6

20 ANYS DE LA SCHUBERTÍADA

Semblava una empresa de bojos. Un festival de música de cambra i

dedicat, ni més ni menys, que a Schubert a l'Empordà, quan l'estiu

toca a la seva fi i la tramuntana comença a bufar amb força. Però ja

són 20 anys, 20 anys de fidelitat. Fidelitat a un projecte, fidelitat d'un

públic entès i exigent i fidelitat d'uns intèrprets que permeten aquest

petit miracle.

Hem de dir que tot això no hagués estat possible si no fos per tota la

gent que, any rere any, ha anat posant el seu gra de sorra, però,

tampoc hagués estat possible sense la col·laboració inoblidable de

Brigitte Fassbaender, qui protagonitzà el primer concert i qui donà

l'impuls a aquest projecte gràcies a la seva presència enlluernadora.

Sense Matthias Goerne i Juliane Banse, que van arribar a Vilabertran

com dos joves desconeguts i que avui són referents mundials d'aquest

repertori.

Tampoc podem oblidar a Wolfram Rieger, o al Quartet Casals, que

aquest estiu ens regala, pel XXè aniversari, la integral dels quartets de

Franz Schubert.

Tots ells, i tants d'altres que no podem esmentar aquí per manca

d'espai, són els “culpables” que, avui dia, la Schubertíada a

Vilabertran sigui un referent.

Conseqüència de tot això, és que enguany es transmeti en directe a

tot Europa cinc concerts d'aquesta edició de la Schubertíada. Una

fita que ha estat possible gràcies a la inestimable col·laboració de

Catalunya Música.

7

Schubertíada a Vilabertran

Aquest 20 anys de Schubertíada han coincidit amb la mort de qui,

possiblement, ha estat el més important difusor de l'obra de Franz

Schubert: el baríton Dietrich Fischer-Dieskau. No és lloc aquest, ni

és ja necessari, glossar la figura d'una personalitat com la de Fischer-

Dieskau. Només ens queda gaudir del seu immens llegat. És per

aquest motiu que, la XXª Schubertíada a Vilabertran està dedicada

íntegrament a l'insigne cantant que l'any 1971, i després de moltes

gestions, va estar ben a prop de venir al IXè Festival Internacional de

Música a Barcelona. Finalment no va ser possible, però amb motiu

d'aquell concert que no va ser, Fischer-Dieskau va escriure un

interessant article fins ara inèdit que fem públic per primer cop. Una

publicació que, juntament amb d'altres activitats, configura aquest

merescut i sentit homenatge.

També el compositor Jordi Cervelló ha tingut la generositat

d'escriure, especialment per l'edició d'enguany, un magnífic estudi

sobre els quartets de Schubert. Un estudi que complementa el “tour

de force” que suposa, per al Quartet Casals, la interpretació, en pocs

dies, de la integral d'aquestes obres cabdals de la història de la música

de cambra de tots els temps. A tots ells, a Jordi Cervelló i al Quartet

Casals, moltes gràcies. I, és clar, moltes gràcies a tots els que feu

possible que, any rere any, aquest petit miracle laic que és la

Schubertíada a Vilabertran, continuï essent possible. No cal dir que

sense la vostra presència i suport res de tot això no s'hauria pogut fer.

Maria GarrigaPresidenta de Joventuts Musicals de Figueres

Jordi RochPresident de Joventuts Musicals d'EspanyaPresident de l'Associació Franz Schubert

SEMBLANÇA DE SCHUBERTCaterina Autuori

La família

“Senyor, papa, em sembla que hi ha hagut un error”. Qui de forma

tan respectuosa s'adreçava al seu progenitor era el petit Franz

Schubert i l'ocasió, l'execució familiar d'un quartet de corda compost

per ell mateix.

La pràctica de la música de cambra era habitual per als Schubert.

Quan li fou possible Franz ocupà el faristol de la viola amb el quartet

completat pels seus germans grans Ferdinand i Ignaz, bons

instrumentistes, respectivament primer i segon violí, i pel pare, que

es feia càrrec del violoncel amb menor fortuna.

Les extraordinàries aptituds musicals de Franz Schubert es van fer

patents ja en la seva primera infància. “Em vaig quedar sorprès

—escrigué Ignaz— quan, després d'uns pocs mesos de classe

—classes de piano— declarà que ja no necessitava les meves classes i

que volia espavilar-se sol”. També Ferdinand deixà constància de la

precocitat del seu germà menor. “Per al violí i el piano, així com per al

cant, rebé més tard classes del mestre de cor Michael Holzer, el qual

aviat va afirmar que mai no havia tingut un deixeble com ell, perquè

—deia— quan li vull ensenyar una cosa nova, ell ja la sap.” Quan es

van produir aquests fets, el noi de qui es parla tenia uns deu anys. Un

nen prodigi? Sense cap dubte, Franz Schubert fou un prodigi musical

tan dotat i gairebé tan precoç com W.A. Mozart. Amb aquest també hi

tingué en comú una mort prematura, constants dificultats

econòmiques i un catàleg compositiu extraordinàriament extens.


9

Segons Ferdinand, el 1808, és a dir als seus 11 anys, Franz era primer

soprano al cor de l'església parroquial, executava els solos de violí i a

vegades substituïa Michael Holzer en l'orgue. Componia també

petites peces per a cant i violí. Davant d'una vocació musical tan

clara, el pare Franz Theodor Florian Schubert, mestre d'escola i bon

pedagog, començà a preocupar-se per proporcionar al seu fill menor

una formació més completa.

L'Stadt Konvict

L'ocasió es presentà al maig del 1808 quan s'anuncià a la premsa la

convocatòria d'un concurs que s'havia de fer al mes de setembre, per

cobrir dues places de cantors a la capella de la Cort Imperial. Els

aspirants havien de tenir com a mínim deu anys, tenir algunes

nocions musicals, demostrar que eren bons estudiants i que tenien

bona salut. Eren les condicions ideals per a Franz Schubert i,

efectivament, després d'una severa selecció, obtingué la plaça. “Fra li

soprani —escrigué Antonio Salieri, que formava part del jurat— li

migliori sono: Francesco Schubert e Francesco Müllner.”

El 8 d'octubre Franz Schubert entrà com a alumne intern a l’Stadt

Konvict, una institució fundada el 1803 que acollia, a més dels petits

cantors, nois d'edats diferents que pertanyien preferentment a la

burgesia i que es preparaven per entrar a la universitat.

Si bé va significar la separació de la família i l'estada en un lloc fred i

poc confortable, l'admissió al Konvict fou per a Franz Schubert una

sort absoluta. Allà hi va cursar els estudis secundaris, va rebre un

ensenyament de gran qualitat i va trobar les millors condicions per a

la seva formació musical. A més del cant, els petits músics rebien

classes de piano, d'instruments de corda i vent, practicaven la música

de cambra i tocaven en l'orquestra. Una orquestra que, gràcies a

10

l'entusiasme del director del Konvict, Innocenz Lang, arribà aviat a

un nivell més que satisfactori. Tocant en l'orquestra, Schubert es

familiaritzà amb les simfonies de Haydn, Mozart i Beethoven així com

també amb obres de Cherubini, Mehul i de diversos compositors

vienesos del moment, i també s'inicià seriosament en la composició.

Entre el 1810 i el 1814 va compondre els seus primers set quartets de

corda, els quals amenitzaren les entranyables sessions familiars. Són

obres encantadores per la seva frescor i espontaneïtat i per unes

troballes tècniques sorprenents, atesa la joveníssima edat de l'autor.

Més endavant Schubert crearia la seva personal i originalíssima

escriptura quartetística que sorgeix de la fusió de la forma clàssica

amb el lirisme del lied.

Els lieder

És impossible parlar de Shubert sense citar el lied. Els lieder

representen el sector més significatiu i important de la seva

producció i no només pel nombre —603 composicions— sinó perquè

s'hi troba la pròpia essència de la seva inspiració i la base de tota la

seva música. El lied és un gènere musical típicament alemany, nascut

a l'edat mitjana i revalorat pel romanticisme. No és cançó ni ària, sinó

poesia-música; música que sorgeix de la paraula i paraula que esdevé

música. Si no es pot dir que Schubert va inventar el lied modern

perquè Haydn, Mozart, Beethoven i sobretot els músics alemanys J.F.

Reichardt (1754-1814), J. Schultz (1747-1800) i J.R. Zumsteeg

(1760-1802) havien escrit lieder, sí que es pot afirmar que Schubert

inventà el seu propi lied en què va aconseguir la perfecta

compenetració dels dos elements que el constitueixen. La línia vocal,

dúctil i refinada posseeix, a més, l'espontaneïtat del cant popular,

mentre que l'acompanyament és al mateix temps expressió de

sentiments, descripció i creació d'atmosferes.


11

Com a textos, Schubert emprà preferentment els de poetes

contemporanis alemanys i austríacs a més de versos d'Anacreont,

Aristòfanes, Èsquil, Ossian, Petrarca, Goldoni, Shakespeare i W.

Scott. Sobre textos de Goethe (n'utilitzà uns 80) va escriure els seus

lieder més bonics com Gretchen am Spinnrade (“Margarida a la

filosa”), Erlkönig (“El rei dels elfs”), Heidenroselein (“La rosa del

bosc”) o el Gesang der Geister über den Wassern (“Cant dels esperits

sobre les aigües”).

Els amics

Tornant al petit Schubert, alumne del Konvict, hi va haver un fet molt

important per a ell: va conèixer qui seria el seu més estimat i fidel

amic, Joseph von Spaun. Donada la diferència d'edat —Franz tenia

11 anys i Joseph, 19— coincidien només en els concerts vespertins de

l'orquestra del Konvict. Tots dos eren violinistes i compartien el

mateix faristol. Joseph ben aviat s'adonà que aquell noiet era ja un

músic notable i es va començar a interessar per ell, primer per

curiositat, però després perquè li va agafar un afecte sincer que

l'acompanyaria tota la vida. Potser no és una casualitat que el catàleg

oficial de Schubert comencés el 1810 amb la Fantasia en sol major

per a piano a quatre mans, primera d'una àmplia sèrie d'obres —més

de trenta— compostes en aquesta modalitat pianística, que bé podria

ser considerada com un símbol d'amistat. En efecte, què hi pot haver

de més bonic per a dos veritables amics que interpretar música

compartint el mateix teclat?

Després de la família, els amics foren el més important en la vida

adulta de Schubert. En coneixem els noms: Schober, Hüttenbrenner,

Mayrhofer, Kupelweiser, Chwind, Hartmann i el prestigiós baríton

Michael Vogl, intèrpret dels seus lieder, entre altres. Ells el van ajudar

i l'acolliren en els moments difícils, però també van rebre la seva

12

influència. Tots intuïen que aquell jove tímid i sensible, físicament

insignificant, tenia la força d'un geni i una personalitat captivadora

que els atreia al seu voltant com un imant. «A través de Schubert

—escrigué von Spaun— tots ens fèiem amics”, i fou així com les seves

alegres i enriquidores reunions s'anomenaren Schubertíades. El que

Schubert significà per a tots ells es desprèn de les desolades paraules

que Joseph von Spaun escrigué a Schober el Nadal de 1828:

«Schubert ha mort, ha mort i amb ell tot el que teníem de més pur i de

més bell».

Caterina Autuori


13

ELS QUARTETS DE FRANZ SCHUBERTJordi Cervelló

Un gran regal musical és el que ens ofereix aquesta nova edició de la

Schubertíada: la interpretació de la integral dels quartets de corda de

Franz Schubert. Aquest corpus de quinze obres és un dels pilars

fonamentals de l'obra del compositor vienès. En la pràctica, els

darrers quatre quartets són els més programats i, en conseqüència,

els més coneguts. Ens sembla que és més que just conèixer i escoltar

a fons la seva producció anterior, sense la qual Schubert no hauria

arribat a l'emotivitat i el mestratge dels últims quartets.

Schubert escrigué més de vint obres per a quartet de corda. Tres

s'han perdut i unes altres quatre són fragmentàries o incompletes. De

les que queden, deu foren escrites abans del 1817, és a dir, abans que

fes els vint anys. Els tres quartets arran dels quals se'l coneix millor

daten dels anys 1820-1826.

El Quartet núm.1 en diverses tonalitats, D 18, fou compost entre el

1810 i el 1811, juntament amb uns altres quatre quartets que va

compondre durant el període que va del 1808 al 1813, quan era

alumne del Konvict. En aquest període el compositor va pertànyer al

Cor Imperial, on va rebre una educació musical completa, i va arribar

a conèixer el que és essencial de la tècnica compositiva així com de la

tècnica orquestral i de cambra.

Aquest primer quartet és realment una obra excel·lent, si es té en

compte que Schubert no passava dels 14 anys. La seva inquietud vers

la varietat tonal queda ben reflectida en aquesta obra, que es

considera escrita en “diverses tonalitats”, una actitud audaç que


15

persistirà tota la seva vida. En aquest quartet, hi trobem ja color i

calor, un miracle que començava a albirar-se. Ja en la introducció,

andante - presto vivace, dramàtica i continguda, demostra una

personalitat superior (Ex. 1) i serà en els fràgils menuetto i andante

on, pel seu delicat i exquisit melodisme, es deixa veure un pensament

fora del comú (Ex. 2). El presto final és mordente, grazioso i, tot i la

seva brevetat, condensa un bon nombre d'elements tècnics sense

excloure connotacions contrapuntístiques.

El Quartet núm. 2 en do major, D 32, forma part d'aquest tipus

d'obres incompletes; se'n va publicar una primera edició incompleta

el 1890. El moviment lent que faltava i la primera part del final van

trigar a aparèixer. Fruit d'una casualitat foren trobades a Suècia el

1950. El quartet complet va ésser editat una mica més tard, el 1954,

per Breitkopf&Härtel. És semblant al primer pel que fa a la seva

escriptura. Línies simples, correcció en el desenvolupament de les

veus i amb la intenció d'establir l'escriptura per a quartet. Sorprèn el

presto inicial amb els unísons i la seva frescor juvenil (Ex. 3).

Bellíssim l'andante en la menor amb el cant agut d'una innocent

melodia i sorprenent també el menuetto pel seu caràcter incisiu que

contrasta amb el trio central per la seva gràcia i una lleugeresa

gairebé immaterial. El quart moviment (allegro con spirito) és

totalment flexible i es desenvolupa per camins que poden considerar-

se inesperats (Ex. 4). La temàtica és més subtil que concreta i cap al

final apareix una ombra misteriosa ja típica en Schubert, que remata

l'obra amb contundència.

Molt poc després, entre el novembre de 1812 i el febrer de 1813,

escrivia el seu tercer Quartet en si bemoll major, D 36, obra que va fer

sota la tutela d'Antonio Salieri, que fou el seu mestre entre el 1812 i el

1817. Salieri apreciava molt Schubert. El dotà d'una excel·lent

tècnica compositiva i s'interessà des d'un punt de vista personal per

16


17

les obres que anava component, una de les quals, aquest quartet. En

aquesta partitura, de major extensió que les altres dues precedents,

queda reflectida la constància i l'interès del compositor emergent en

busca de la perfecció formal, que prendrà per model els clàssics

vienesos, influència que es troba determinada ja al primer moviment

allegro (Ex. 5). Les veus comencen a individualitzar-se, ja no és tan

ingenu com en els dos anteriors. L'allegro de què parlem té ritmes i

dinàmiques més variats i serveix d'introducció perfecta als bells

moviments següents: andante i menuetto - allegro ma non troppo. En

tots dos hi trobem les típiques filigranes de Schubert que semblen

flotar en l'aire. L'andante, entretallat amb un passatge ombrívol en el

registre greu, que canvia el caràcter del moviment, i el menuetto -

allegro ma non troppo, de caràcter molt vienès però molt difícil

d'executar (Ex. 6). L'intercanvi de dos temps contrastats requereix

una fluïdesa difícil d'aconseguir. L'allegretto finale és grazioso,

elegant i sense preocupacions contrapuntístiques. Està basat en un

tema lleuger i volàtil. Schubert explota sense complexos el registre

agut del primer violí i incorpora ràpides figuracions rítmiques que

enriqueixen la tècnica de l'arc.

Un canvi important s'observa en el Quartet núm. 4 en do major, D 46.

Aquest, més compacte que l'anterior, s'inicia amb un adagio seguit

d'un allegro con moto. L'adagio inicial sorprèn per la seva profunditat

i el caràcter greu (Ex. 7). Un lent cromatisme, que anirà

d'instrument a instrument, crea un clima trist i obscur quan, de

sobte, apareix l'allegro con moto, desacomplexat amb ràpids tresets,

que tant agraden a Schubert, però sense oblidar el cromatisme de

l'inici. Aquest reapareix en dues ocasions, però fragmentat. Llargues

pauses contribueixen a crear un clima molt particular. Tendre i

amorós és l'andante con moto que segueix (Ex. 8). Amb aquest

trobem, novament la vaporositat de Schubert, que utilitza un tema

cantabile així com un velat contrapunt per obtenir cert dinamisme.

18

El menuetto que segueix és una veritable delícia: alegre i desimbolt

dins la tonalitat del si bemoll major, comença amb una introducció

enèrgica per, més tard, submergir-nos en un refinadíssim puntejat de

negres. Aquesta fórmula no passà desapercebuda a Xostakóvitx, que

la recull de manera semblant en el seu Quartet núm.3 (moderato con

moto). El trio que segueix està en do major, un canvi tonal inesperat,

però perfectament col·locat. Veloç i juganer és el darrer moviment,

allegro. Està en do major i té una espontaneïtat admirable. És un joc

entre quatre i no hi ha dubte que fa les delícies de qualsevol quartet. El Quartet núm. 5 en si bemoll major, D 68, escrit també el 1813, té

només dos moviments. Dos allegro que lògicament eren els extrems, i

falten els dos moviments intermedis que possiblement estan perduts.

L'allegro inicial és ja de gran mestre i, en canvi, que n'era de jove el

nostre Franz! Està basat en una figura rítmica que després serà

essencial en el famós quartet Der Tod und das Mädchen (“La mort i la

donzella”) (Ex. 9). La figura és la successió d'una nota llarga amb una

altra de breu, és a dir corxera amb punt i semicorxera, recurs que

Haydn emprà en el seu Quartet en do major, op. 76, i Beethoven en

l'allegro assai vivace del Quartet núm. 11, op. 95, compost el 1810, i

que Schubert utilitzà per primera vegada amb gran profusió en

aquest allegro animat pels seus estimats tresets. Les combinacions

harmòniques són extraordinàries, i provoquen un original joc de

contrastos. Novament l'humor i la filigrana en el segon allegro, un

altre moviment que dóna satisfacció als quartetistes (Ex. 10). El seu

ritme no té novetat i recorda l'escriptura de l'allegretto del tercer

quartet, encara que aquí és més ràpid. Schubert sap el que vol i com a

petit detall val la pena posar atenció en les corxeres en spiccato i en

pianissimo que apareixen després d'una pausa. És un moviment

exemplar per la seva naturalitat discursiva.


19

Schubert escrigué el Quartet núm. 6 en re major, D 74, expressament

per al seu pare, que celebrava el dia del seu sant. Fou el 4 d'octubre de

1813. Hi va escriure la dedicatòria: “Per al dia del sant del meu pare.

El seu fill Franz”. És una obra de reminiscències mozartianes i amb

un estil més orquestral que de cambra, possiblement pel fet que

anava destinat a una celebració. El primer moviment, allegro ma non

troppo, s'inicia amb un re, que fa de pedal, en el registre baix del

violoncel, al qual s'afegeixen el segon violí i la viola amb ràpides

corxeres en legato, mentre apareix un bell tema del primer violí, dolce

e grazioso (Ex. 11). Aviat sorgeix una segona idea de caràcter rítmic

(negra, negra, blanca) que serà la base del moviment sencer.

Interessant és l'andante que segueix en 6/8 i a ritme de siciliana (Ex.

12). El tema dolç i tendre conclou en diverses ocasions amb notes

ràpides en forma d'escala i en spiccato. No hi ha grans sorpreses al

menuetto que segueix, així com a l'últim moviment, un allegro també

en re major i proper a l'escriptura del primer moviment. S'ha de

pensar que Schubert, a més de compondre una obra per a un acte

festiu, estava treballant en la seva primera simfonia, D 82, també en

re major, que va acabar al mes següent. És possible que el seu poder

creatiu incidís més en aquesta primera simfonia.

Un altre gran quartet de Schubert és el número 7, D 94. La gràcia

vienesa aflora ja en el primer allegro que ofereix contrastos

admirables. Abans que res, la introducció: apareix amb notes

llargues, ombrívola i en pianissimo. El primer violí introdueix

tímidament el tema principal (Ex. 13). Amb una breu escala

cromàtica de la viola i el violoncel comença el veritable allegro.

Canten el primer i el segon violí animats per la viola, mentre emet un

ritme breu i amb anacrusi. Les ombres a temps lent es van intercalant

en l'animat moviment, i introdueixen una altra novetat que cal

destacar: a partir de la meitat del moviment, quatre ràpides fuses en

forma d'escala donen una empenta anacrúsica molt particular.

20


21

Acaba amb l'ombrívola introducció en què el primer violí executa en

pianissimo la idea principal. L'andante con moto que segueix

comença en un clima com entretallat que, tot i això, es converteix en

volàtil i aeri. El primer violí, amb el suport de les gracioses corxeres en

spiccato dels altres tres instruments, ens regala un tema

extraordinari pel seu refinament original (Ex. 14). El moviment es

desenvolupa alternant aquestes dues particularitats. Segueix el

menuetto, aquest cop molt simple, així com el trio central. Tot ell és

tranquil. Arribem al presto final que, de fet, és un rondó. Novament

sorgeix el geni de Schubert. El moviment és fàcil pel que es refereix a

l'escriptura, ja que no planteja problemes difícils de resoldre. Però

compte! Tocar-lo bé, extreure'n el que en realitat amaga, és molt

difícil. El tema encomanadís del primer violí és tan simple com

admirable. Els arcs ballen, es diverteixen, voletegen... Tot ell és alegre

i el seu clima es pot considerar proper a Haydn.

Genial tot el Quartet núm. 8 en si bemoll major, D 112. Schubert el va

compondre en pocs dies al mes de setembre de 1814 i la primera

audició pública es va fer el 23 de febrer de 1862, al Musikverein de

Viena, amb el Quartet Hellmesberger. S'inicia amb l'allegro ma non

troppo a compàs de quatre, tot ell de caràcter interioritzat i d'un

mestratge absolut. Violí primer i viola inicien en piano un llarg i

simple cant recollit després pel violoncel (Ex. 15). Una segona idea,

melòdica, completa el tema. Novament Schubert amb les seves

pauses de respir que creen expectació. Després de la presentació

incorpora la figura de tresets, que serviran tant d'empenta com

d'ornament graciós i picaresc. Un apunt que cal citar són els dos

breus compassos espaiats l'un de l'altre en què el primer violí fa tres

ràpids trinats descendents en piano. És com una picada d'ullet

inesperada plena de gràcia (Ex. 16). Enmig d'un dinamisme canviant

destaquen els quatre compassos de rodona com a moment de calma

per continuar després amb el genial recorregut.

22

L'andante sostenuto en sol menor que cerca certa unitat amb el

moviment anterior presenta diversos estats d'ànim. El greu inici de

color obscur i que queda segellat per la insistència de notes repetides

pel violoncel; una secció tranquil·la i somrient de la qual sorgeix un

dibuix de suaus semicorxeres per després donar pas al que

constitueix el tema principal, que serà animat per grups de sisets tant

en legato com en escales ascendents en spiccato. Tot aquest material

ens porta a diverses i contrastades emocions. El moviment conclou

amb l'ús de sisets com a element de força i dramatisme.

El menuetto (allegro) que segueix té el més autèntic caràcter de

menuetto. Somrient del principi a la fi, arriba com un refresc i

contagia també la secció de trio que serà destacada per pizzicati

captivadors de la viola i el violoncel. En darrer lloc, el presto, viu i molt

enginyós. La simplicitat al servei de la música. Schubert juga amb

poquíssims elements per crear una atmosfera absolutament

personal. Un teixit harmònic a la manera de pedal en pianissimo

entre el segon violí, la viola i el violoncel, permet un contrast

encisador amb el ràpid spiccato del primer violí, que actua com un

ocell virtuós (Ex. 17). Estava Schubert potser contemplant algun

paratge en ple bosc? L'estructura és sempre la mateixa en tot el

moviment, i demostra que es pot fer música sense necessitat de

recórrer a un desenvolupament que, en aquest cas, faria que el

moviment perdés tota l'espontaneïtat.

Schubert és sempre Schubert, però és sempre diferent. Va

compondre el seu Quartet núm. 9 en sol menor, D 173, el 1815, quan

també acabà la seva segona simfonia i va compondre la tercera. A

més, evidentment, continuava amb els seus lieder, que eren la seva

principal evasió (textos de Goethe, Schiller, Körner, Klopstock).

Entre les dues simfonies va escriure el quartet mencionat en tonalitat

menor; és el primer cop que utilitza el to menor per a un quartet.


23

La primera audició pública del Quartet núm. 9 fou el 29 de novembre

de 1863, a càrrec del Quartet Hellmesberger. L'allegro con brio

comença amb una idea absolutament schubertiana (Ex. 18). Brio i

delicadesa al mateix temps. En la introducció s'hi afegirà un tema

deliciós que serà recurrent. Corre a càrrec del primer violí, al qual s'hi

afegeix el segon (Ex. 19). Al violoncel correspon la novetat consistent

en pizzicati en negres; tot en pianissimo. L'efecte és extraordinari.

Una altra novetat d'aquest moviment la tenim en la segona part: un

pedal a base de rodones lligades que es transformarà en un trèmolo en

crescendo mentre el primer violí canta delicadament el motiu

principal. Amb tot aquest material segueix fins al final, que acaba amb

quatre acords amplis.

Un altre exemple de volatilitat: l'andantino que segueix. Tendre i

delicat amb simples ornamentacions (Ex. 20). Qualsevol nota serà

important per més breu que sigui. Ràpides figuracions de tresets en

legato al segon violí i viola, mentre violoncel i primer violí estableixen

un subtil diàleg de la màxima simplicitat rítmica. Tot el moviment és

com una brisa suau.

Com si res, apareix somrient i decidit el menuetto, però canvia

totalment de color amb la secció del trio, d'una absoluta lleugeresa. Per

fi, l'allegro final, que s'inicia com una estrella fugaç. El temps és

vertiginós, però molt agraït per la seva habilitat d'escriptura. Schubert,

que coneixia bé el violí i sobretot la viola, utilitza els més simples

elements de la tècnica de l'arc, així com de la mà esquerra, per tal

d'aconseguir un efecte de gran virtuosisme. Els arcs salten d'alegria i el

to de sol menor és transformat en un ambient de joia.

El Quartet núm. 10 en mi bemoll major, D 87 (op. post. 125 núm.1) fou

escrit el 1813, però no va ser fins a la Primera Guerra Mundial que va

ser descobert. És considerat el darrer de la sèrie de quartets escrits el

1813.

24

25


El seu aire joiós i serè coincideix amb l'espontaneïtat dels quartets

precedents. El primer moviment, allegro moderato, comença amb un

tema molt tranquil entretallat per subtils pauses, fins que apareix

una bella melodia de caràcter mozartià (Ex. 21). Inicia el

desenvolupament del moviment en el qual apareixien els habituals

tresets en spiccato, donant un caràcter de lleugeresa. Alternança de

forte e piano amb “faccions” emocionals típiques del compositor. Un

pedal del violoncel en pianissimo ens porta al final, que consta de dos

acords amplis i forts.

Un ràpid scherzo ocupa el lloc del menuetto. Es tracta d'un curiós

moviment que es distingeix per sobtats salts descendents (nota aguda

- nota greu) en un ritme més aviat sever (Ex. 22). El trio que segueix

és, tot i això, d'una subtilesa total. Un llarg pedal del violoncel amb la

quinta greu do-sol servirà de suport a un fraseig en pianissimo que

consisteix en un tema simple a mode de cançó. L'adagio següent,

escrit en sis per vuit, és típicament schubertià. Tallat per breus

silencis, és com si volgués passar desapercebut. Un nou detall

d'interès el provoca la repetició de sis semicorxeres en picat, que com

que és de la mateixa nota, adquireix encara una major calma.

L'allegro final apareix com una estrella fugaç. El ritme és rapidíssim;

els arcs presumeixen de les seves possibilitats i tot el moviment és

extraordinàriament alegre i graciós.

El Quartet núm. 11 en mi major D 353 (op. post. 125 núm.2), el va

compondre el 1816, un any molt fructífer, ja que Schubert, a més de

moltes obres per a veu, música religiosa i piano, va compondre dues

noves simfonies: la Simfonia núm. 4 en do menor (“Tràgica”) i la

Simfonia núm. 5 en si bemoll major. El Quartet en mi major

probablement va ser compost entre les dues simfonies. Hi ha una

evident influència mozartiana sobretot en el primer moviment.

Aquest és un allegro con fuoco, que tot i el terme fuoco, ens sembla un

26

moviment mal·leable, sense pes i gratificant. Fins i tot, malgrat les

indicacions de forte, no arriba a ser un veritable forte, sinó un quasi

forte. El motiu inicial és enèrgic (Ex. 23), mentre que el tema

mozartià és diàfan i escorredís (Ex. 24). Durant el moviment hi ha un

lleu contrapunt, però tot ell és fluid i delicat. Destaca en la

reexposició el segon tema, que es presenta en un inesperat sol major. Tendre i generós és l'andante que segueix, en compàs binari. Aquí,

per contra, trobem diversitat de ritmes i ornamentacions a sotto voce.

La simplicitat temàtica contrasta amb els freqüents arabescos. El

primer violí fa tota una cadena de dibuixos virtuosístics, el darrer dels

quals realment espectacular per l'amplitud de registre. La dificultat

del moviment es troba en la sincronització dels diversos ritmes que,

per la seva escriptura tan precisa, ha de ser perfecta.

Segueix un menuetto impetuós en allegro vivace escrit de manera

clàssica. Uníson i corxeres en picat descendents donen un nou aire a

l'escriptura per a quartet. Contrastarà la nitidesa del trio amb un

graciós tema que canta el primer violí, al qual després s'afegeix el

segon violí. Un simpàtic puntejat de corxeres a càrrec de la viola i el

violoncel octavats faran de suport.

Un altre moviment que atrau per la seva espectacularitat: el rondó

final. Aquest s’inicia en pp i amb una ràpida i graciosa anacrusa (ex.

25). De nou la lleugeresa. Els recursos de la tècnica de l'arc seran

nombrosos i Schubert ja demostra aquí una mestria absoluta. Viola i

violoncel, són tractats en igualtat respecte als violins. Destaquen

novetats com les semicorxeres lligades a dos pels quatre instruments

i els ràpids salts d'octaves en els violins, que confereixen encara un

efecte més virtuosístic.

Arribem al famós Quartettsatz (“moviment de quartet”) núm. 12 en

do menor, D 703, compost el 1820. Música total. Un sol moviment

27


condensa del

murmuri amb què s'inicia i que serà molt semblant al que dos anys més

tard utilitzaria en la Simfonia incompleta (Ex. 26). Després de la

introducció, apareix un tema meravellós que canta el primer violí (Ex.

27). Amb aquesta obra Schubert trenca els llaços amb la realitat i ens

porta al seu món amb un domini inigualable. Al Quartettsatz condensa

les seves inquietuds per oferir-nos un ventall en què alterna amb

fermesa el dolor, el misteri, la tendresa, el vol líric, tot enllaçat amb un

pols creatiu magistral i autèntic. Com es pot aconseguir d'exposar

estats anímics tan dispars en un sol moviment? Sense dubte, per la

seva força interior i el domini de la seva escriptura. No té cap problema

a confiar al primer violí escales ràpides com si d'una obra de

virtuosisme es tractés (Ex. 28), així com l'ús de semitons cromàtics per

tal d'augmentar el seu caràcter misteriós i d'angoixa. Schubert

escrigué el Quartettsatz en un moment de la seva vida molt especial.

D'una banda, per la impossibilitat de matrimoni amb Teresa Grob i, de

l'altra, per l'ambient de repressió que es va instal·lar com a

conseqüència de l'assassinat del dramaturg Leopold Kotzebue,

protegit de Metternich, aleshores cap de policia. Un control policíac

estricte s'establia a Alemanya i Àustria, principalment sobre estudiants

i intel·lectuals sospitosos de liberalisme. Schubert comença un segon

moviment, andante, en la bemoll major, que abandonà després

d'haver-ne escrit quaranta compassos. La seva decisió de no continuar

fou probablement deguda a la singular entitat del primer moviment. El

manuscrit d'aquesta obra va pertànyer a Brahms, que més tard el cedí

a la Societat Vienesa d'Amics de la Música.

L'any 1823 va ésser molt important perquè, a més de la seva Sonata per

a piano en la menor, D 784, i diversos lieder, apareix el primer dels seus

grans cicles per a veu i piano: Die schöne Müllerin (“La bella

molinera”), D 795, amb textos de Wilhelm Müller. Un any més tard, el

1824, a més dels quartets núm. 13 i 14 apareixen també l'Octet per a

totes les emocions possibles. Tot ell és apassionant ja des

28

corda i vent en fa major, D 803, obres per a piano a quatre mans i la

famosa sonata Arpeggione en la menor, D 821.

Cal comentar que el 1823 Schubert diu textualment: “les meves

creacions existeixen pel coneixement de la música i pel meu dolor”. Per

a ell fou terrible el fet de contraure una malaltia venèria en aquells

moments incurable. Va perdre la confiança en si mateix, però una gran

força va fer que superés aquell moment tan difícil. Tant ell com el seu

admirat Beethoven van saber desafiar la fatídica realitat component

obres d'una profunditat sense límits. Amb el Quartettsatz hi hagué un

canvi significatiu que repercutirà en els tres darrers quartets. No cal

dir que Schubert, sense l'experiència acumulada, no hauria arribat a

assolir la gran personalitat que es mostra en el quartet de corda. Sense

la seva producció anterior, aquesta fita no hauria estat possible! Ja en el

primer quartet escrit en “diferents tonalitats”, escrit als catorze anys,

donava fe de la seva inquietud vers la varietat tonal. El que és trist és

que la majoria dels seus quartets són ignorats. Per a una gran part

d'agrupacions quartetístiques, programadors i discogràfiques només

compta el bloc final a partir del Quartettsatz i aquesta actitud, a més

“d'antimusical” i poc respectuosa, no es correspon amb la realitat. La

realitat diu que hi ha molta, moltíssima música en les altres obres.

Schubert va compondre un cicle complet que evoluciona al llarg dels

anys i arriba a un final impressionant. I no és només el cas de

Schubert, ja que amb altres grans autors succeeix el mateix. En

música ja s'ha fet una tria absurdament rigorosa de compositors, però a

més també s'ha fet una tria de les seves pròpies obres. Només es valora

allò que és sublim. El que és extraordinari queda relegat.

El 1824 Schubert va escriure una carta a Leopold Kupelwieser en la

qual deia: “no he fet res de nou en els lieder, però m'he dedicat a diverses

composicions instrumentals, he compost dos quartets i un octet, i vull

escriure un altre quartet”. Els quartets núm. 13 i 14, D 804 i D 810,

respectivament, foren escrits l'un darrere l'altre, entre febrer i març.


29

Els tres últims quartets

El Quartet núm. 13 en la menor, D 804 (op. 28/1), fou compost entre

febrer i principis de març i es va executar per primera vegada el 14 de

març de 1824 al Musikverein de Viena, a càrrec del Quartet

Schuppanzigh. Un senyal rítmic i obstinat tindrà especial relleu en el

primer moviment del Quartet en la menor. El senyal anacrúsic

estableix el ritme del moviment i té una doble missió, la rítmica i

l'expressiva. En el moviment sorgeix ja des del principi i ha d'ésser

considerat com a senyal o motiu que representa el motor de tot el

moviment. L'allegro ma non troppo comença en pianissimo amb una

blanca amb punt i quatre semicorxeres a càrrec de la viola i el

violoncel. Mentrestant, apareix el deliciós tema principal (Ex. 29).

Amb tres acords en fortissimo s'inicia un primer desenvolupament

del qual apareixerà la viola amb un sever spiccato de tresets que

culmina amb acords contundents dels quatre instruments. Amb una

nova idea melòdica a càrrec del primer violí es tanca la primera part.

En la reexposició i després d'un enèrgic contrapunt, una llarga nota

dels quatre instruments en fortissimo, que disminueix d'intensitat,

ens porta al moment més sublim del moviment. Comença un episodi

màgic amb una base harmònica del segon violí, la viola i el violoncel,

que van al·ludint en pianissimo al motiu anacrúsic (blanca amb punt

i quatre semicorxeres) mentre que el primer violí, totalment

emocionat, fa tristes al·lusions al tema principal (Ex. 30). El

moviment continua amb tot aquest material enmig de diverses

modulacions per arribar a un final de caràcter lamentós.


31

32

En l'andante que segueix hi ha també una altra similitud amb el

famós coral que ocupa el segon moviment, andante con moto, de Der

Tod und das Mädchen (“La mort i la donzella”). El tema lent del

Quartet en la menor fa referència a un dels intermedis de

Rosamunda (Ex. 31). Després de la seva exposició, Schubert optarà

per la tècnica de la variació, encara que d'una manera molt lliure.

Juga i transforma el tema principal dins un clima volàtil i refinat.

Mentrestant, violí primer i viola van subratllant el motiu principal.

Acaba amb un tranquil do major.

El menuetto-allegretto que segueix és realment sorprenent. És trist,

obscur, però molt elegant... No s'allunya del seu ritme característic,

però sí del seu ritme de dansa habitual. Impressionant és l'ombrívola i

anacrúsica entrada del violoncel, que serà imitada pels altres tres

instruments (Ex. 32). Apoggiature insistents del primer violí en el

segon temps del compàs ternari, amb el suport de notes llargues a

càrrec de la viola i el violoncel. Novament el clima greu del violoncel

repetint en solitari i tres vegades l'anacrusi del principi, amb una

profunditat esfereïdora. Segueix el trio en la tonalitat de la major,

lleuger i melancòlic i amb caràcter de vals, conferint un moment de

descans abans de tornar al menuetto. El moviment final és un allegro

moderato a dos per quatre amb la tonalitat de la major. En aquesta

darrera part el clima canvia radicalment i és com una resposta a

l'optimisme (Ex. 33). Alguns elements temàtics i rítmics dels

moviments anteriors apareixen aquí, però amb un cert aire popular.

De fet, és un rondó amb un cert parentiu amb el rondó del Quartet

núm. 11, aquí més tranquil. Dos temes de caràcter graciós es van

alternant i s'arriba a un ritme d'embranzida (corxera amb punt i

semicorxera). Aquest, però, serà interromput dos cops per donar pas

a dos episodis de caràcter molt diferent. Arriba la primera interrupció

i entrem en un clima màgic i subtil. Dins un piano misteriós el violí

primer fa un ràpid i lleuger grup de notes en una arcada nova dins


33

l'escriptura quartetística de Schubert. Mentrestrant, els altres tres

instruments fan un ritme invariable. De nou el clima inicial i de nou

la interrupció. Aquest cop, directe vers el final. Violoncel, violí primer,

viola i segon violí s'acomiaden amb curioses escales ascendents de sis

notes. Acaba amb dos amplis acords en fortíssim.

La mort i la donzella

El Quartet núm. 14 en re menor, D 810, Der Tod und das Mädchen

(“La mort i la donzella”) és la seva obra més divulgada, pel que fa als

quartets de corda. Fruit d'un inesperat i profund dolor, està escrit en

un moment de ple domini d'aquesta forma. El gran repte

interpretatiu resideix en el seu contingut emocional i en les

dificultats tècniques, la qual cosa fa que requereixi una concentració

absoluta per part de qui l'executa.

Fou compost el 1824, pràcticament en el mateix moment que el seu

quartet anterior. La primera execució pública data del 12 de març de

1833, a Berlín, en el transcurs de les “sessions musicals” de Karl

Möser. El primer moviment, allegro, comença amb un senyal rítmic

beethovenià que es converteix encara més que en l'anterior quartet,

en el motiu conductor de tot el moviment (Ex. 34). En els primers

compassos sorgeix com un senyal fatídic i en fortissimo. Després de la

introducció el clima es relaxa i el tema principal és desenvolupat de

manera tranquil·la i força contrapuntística (Ex. 35). Per mitjà de jocs

de tresets emergeix el segon tema, de caràcter italianitzant, que

recorda molt Rossini. Schubert admirava molt el gran compositor

italià. El tema apareix en legato i dins d'un suau pianissimo (Ex. 36) i

és subjectat pel compositor com a figura clau de l'ampli i vigorós

desenvolupament, que acaba en la tonalitat de la menor.

34

Seguirà la música amb tota la seva intensitat fins que el violoncel —i

de manera sobtada— exigeix silenci per anar repetint en el seu

registre greu el motiu principal. El moviment anirà avançant amb tot

aquest material en un clima de potència i excitació on apareixen

modulacions constants i una alternança incessant dels més diversos

ritmes. Finalment, un llarg re en el registre greu del violoncel inicia la

coda, dramàtica i trista. Els quatre instruments se submergeixen en

l'acord de re menor.

L'andante con moto que segueix es pot considerar com l'eix central de

l'obra (Ex. 37). També aquí apareix una altra similitud amb l'andante

del Quartet en la menor, D 804. El seu ritme és gairebé el mateix,

però més allargat en aquest quartet número 14. El moviment està

basat en el famós lied escrit el 1817. Després de la seva presentació

en pp, Schubert decideix utilitzar la seva tan estimada tècnica de la

variació aquí totalment estructurada, per continuar amb el

moviment. En la primera és el violí primer el que va fragmentant el

tema mentre el violoncel el subratlla mitjançant pizzicati. (Ex. 38). A

la segona el tema és cantat àmpliament pel violoncel mentre la viola

anirà precisant el ritme. La tercera es basa en la cèl·lula inicial del

lied, però dins d'un ritme enèrgic. La quarta, en sol major, és un

moment de calma, una meditació a tres veus sobre el tema fatídic

mentre el primer violí ornamenta el passatge amb subtils tresets en

legato (Ex. 39). Finalment, la cinquena variació, és realment curiosa.

El violoncel es desmarca dels altres tres instruments i ofereix un solo

estrany i rítmicament desigual, que contrasta amb la regularitat dels

altres tres instruments. De manera progressiva i amb diminuendo

entrem a la coda, on de nou apareix el coral. Aquest, en ppp, es perd

en un clima transfigurat, quiet i de pau absoluta.


35


37

Amb aquest moviment, scherzo, allegro molto, el clima canvia

totalment. Tota la primera part està caracteritzada per un enèrgic

ritme sincopat que comença ja en el primer compàs fins a dominar

després la secció sencera (Ex. 40). Té un caràcter una mica eslau i tot ell és marcato, en què destaquen els sforzandi en les notes més

llargues. Schubert no dubta a escriure dobles notes a cada

instrument amb la finalitat d'enfortir i ampliar l'harmonia. El trio en

re major, tot ell en pp, s'inicia amb un tema suau en legato, en el qual

intervenen alternativament els quatre instruments. És deliciosa la

feina del primer violí, amb els seus arpegis volàtils. Com un ocellet en

llibertat.

El presto final està en re menor i el quartet arriba a un màxim de

vitalitat. Tot el moviment és de fet un rondó amb aire de tarantel·la

(Ex. 41). Una meravellosa combinació d'elements lleugers i puixants

demostra que Schubert coneixia molt bé les característiques dels

instruments d'arc. En aquest presto estableix una successió rítmica

de negra i corxera en un 6/8 molt ràpida. Aquest ritme, aparentment

difícil, en la realitat és còmode, ja que és un dels recursos més

naturals de la tècnica d'arc. Es combina de manera implacable amb

els indispensables tresets que abunden en tot el moviment. El dolor

sembla haver-se distanciat, però Schubert no oblida el seu primer

moviment. L'ús de les tres notes apareix aquí graciós i amb intencions

Any 1826. El darrer quartet

Recordem que Schubert escrigué l'any 1825 dues meravelloses

sonates per a piano: la Sonata en la menor, D 845, i la Sonata en re

major, D 850, així com dues obres per a piano a quatre mans

—Schubert va escriure més de trenta obres per a aquest gènere—

com el Divertimento, D 823, i les Sis poloneses, D 824. Ja el 1826,

juntament amb els seus inseparables lieder, escriu el seu últim

quartet, a més de dues obres per a piano: Sonata-fantasia en sol

major, D 894, i els Dotze valsos nobles, D 969.

El Quartet núm. 15 en sol major, op. post. 161, D 887, fou compost

durant el mes de juny de 1826, en només deu dies. La primera

audició d'aquesta obra completa no es va fer fins al 8 de desembre del

1850 al Musikverein de Viena a càrrec del Quartet Hellmesberger. Es

tracta d'una obra molt especial. La seva llibertat d'escriptura és la

primera cosa que cal destacar, i molt especialment en els dos primers

moviments: allegro molto moderato i andante un poco moto. En

aquest quartet trobem una similitud amb el Quartettsatz, en el qual

la imaginació vola sense un pla prescrit. El llenguatge és imprevisible

i Schubert no vol lligams formals. Els diversos estats d'ànim se

succeeixen segons l'impuls del moment en què escrivia.

38

més musicals que dramàtiques. I el seu paral·lelisme està

precisament en el fet que les empra tècnicament amb la mateixa

intervàl·lica. És a dir, en forma de breu escala ascendent i

descendent. La sorpresa pel que fa a les dinàmiques és una constant.

Passatges en pp, en ff. De forte subito, de piano subito, accents,

sforzandi... la coda final és un prestissimo que, iniciat en pp, va

creixent fins al final, amb dos contundents acords.

Inconscientment existeix com un control d'escriptura, però només

per la seva experiència acumulada. La realitat fou que només

pensava en emocions immediates. Màgia constant i un discurs potent

i intel·ligible.

Però Schubert, per complir els seus desitjos, necessitava una paleta

tecnicosonora de gran dimensió que l'obligà a incorporar nous

recursos i a augmentar la capacitat d'altres ja utilitzats, per exemple:

l'harmonia més plena, que aconsegueix amb l'abundància de dobles

cordes; salts intervàl·lics d'octaves o dècimes abans no explotats;

ràpids i perllongats unísons; una excitant varietat rítmica producte

de les emocions; el major protagonisme del violoncel, que equipara

amb el primer violí; també de la viola i, sobretot, l'ús dels trèmolos,

que Schubert fou el primer a utilitzar. Aquesta particularitat tècnica

mereix un punt i a part.

Schubert utilitza els trèmolos com a efecte de misteri, tenebrositat i

angúnia. Els quatre instruments en un pla d'igualtat han entrat de ple

en un discurs en el qual les dinàmiques constitueixen també un

paper preponderant. Del forte al piano o del piano al forte, gairebé

sempre improvisadament. És una rebel·lia emocional que actua

sense contemplacions. El primer moviment allegro molto moderato

obeeix a les noves incursions tècniques dins un clima enèrgic i

contundent (Ex. 42). Els trèmolos que utilitza són dins un pp

misteriós que pot recordar perfectament una simfonia de Brückner. L'andante un poco moto en mi menor que segueix sorprèn encara

més que el moviment anterior. Tota la primera part és tranquil·la i

serà el violoncel qui condueixi el moviment amb una simple i molt

bonica melodia (Ex. 43). Aquest clima és, tot i això, enganyós, ja que

es veurà alterat per un sobtat fortissimo en el qual Schubert es

rebel·la contra ell mateix i comença un frenesí absolutament

singular. Aquí, els trèmolos tenen un paper definitiu.


39

El crescendo entre pp i ff, repetit diverses vegades, és l'expressió

d'una desesperació (Ex. 44). Un passatge únic que tornarà novament

després d'un episodi més tranquil. En la conclusió serà novament el

violoncel el que cantarà més tristament la melodia inicial.

L'scherzo - allegro vivace i l'allegro assai que segueixen provoquen un

canvi radical: torna la gràcia, la ironia i el vol aeri que recorda els

quartets anteriors. Els dos moviments tenen en comú la repetició de

notes.

Mentre que en l'scherzo són sis corxeres que apareixen en tot el

moviment, en l'allegro assai, escrit en 6/8, la repetició serà constant.

L'scherzo, escrit a 3/4, és una obra d'art per la seva gràcia

schubertiana inconfusible. Els grups de sis notes, sempre en picat,

tenen resposta en tres negres que formen l'acord perfecte

descendent. En el trio apareix novament el violoncel amb un cant

pur, humil, que dialogarà amb el primer violí (Ex. 45). L'allegro assai

final —un moviment de gairebé deu minuts— a ritme de tarantel·la,

és com un deliri creatiu ple de vida (Ex. 46). Els breus motius rítmics

voletegen en màgia constant. L'extens moviment és tota una mostra

de l'habilitat de Schubert, ja sigui en la modulació, ja sigui en els

constants canvis de tonalitat. Els últims compassos són d'una bellesa

extraordinària. El violoncel repeteix sempre la nota sol mentre els

altres van baixant el seu registre en un diminuendo refinat.

Jordi Cervelló

Compositor


41

APUNT FINAL

Amb el Quartet núm. 15, Schubert completa la seva dedicació a aquest

gènere. Faltaven encara dos anys i mig per a la seva mort i resulta

increïble la quantitat d'obres importantíssimes que encara va

compondre, tenint en compte el seu estat de salut. El 1827 pateix un nou

estat depressiu i la seva soledat interior troba consol en els poemes de

Wilhelm Müller, sobre els quals compon Die Winterreise (“Viatge

d'hivern”). Aquell mateix any apareixerien obres magistrals com els trios

per a piano, violí i violoncel D 898 i D 929, la sèrie pianística

d'Impromptus i, ja el 1828, la Simfonia en do major (“La gran”), D 944; la

Fantasia en fa menor per a piano a quatre mans, D 940; la Missa en mi

bemoll, D 950; el cicle de lieder Schwanengesang (“El cant del cigne”), D

957, i, al setembre, el Quintet per a dos violoncels, una de les seves grans

creacions cambrístiques. A més, les tres sonates per a piano en do menor,

la major i si bemoll major.

Schubert va lluitar contra l'adversitat d'una manera gairebé ferotge; no

es va voler ensorrar. Va ser un músic genial, molt hàbil en l'escriptura,

amb una mà de rapidesa miraculosa i amb un llegat impressionat per la

seva qualitat i inspiració. A tot això cal afegir un fet commovedor i que

per a molts pot resultar increïble: tan sols dos mesos abans de morir,

Schubert va rebre algunes partitures d'oratoris de Haendel que el varen

impressionar molt. El seu amic, el cantant Ignace von Sonnleithner,

explica en els seus escrits personals que Schubert li va dir textualment:

“Ara m'adono del que em falta i vull treballar durament amb Sechter per

reparar el temps perdut”. Què va fer Schubert? Com un estudiant més es

va matricular a la classe del prestigiós musicòleg i compositor vienès el

nom complet del qual era Simon Sechter, amb la finalitat d'ampliar els

seus coneixements de contrapunt i fuga. A més, és sabuda la gran estima

en què el tenia Antonio Salieri, que al setembre de 1819 certificà que

Franz Schubert era apte per a ocupar el càrrec de Kapellmeister, càrrec

que aleshores encara ocupava Salieri. La humilitat al límit, a més d'una

absoluta falta de vanitat. Va assistir a una classe, però ja no a la segona.

Morí.

42


45

Quartet Casals

Vera Martínez-Mehner

Abel Tomàs

Jonathan Brown

Arnau Tomàs

Quartet Casals

Vera Martínez-Mehner, violí

Abel Tomàs, violí

Jonathan Brown, viola

Arnau Tomàs, violoncel

46

“A quartet for the new millennium if I ever heard one” – escrivia el

“Strad Magazine” després d'escoltar al quartet per primera

vegada, poc després de la seva formació l'any 1997.

Guanyadors dels primers premis dels Concursos Internacionals

de Londres i Brahms (Hamburg), el Quartet Casals s'ha establert

com a un dels quartets de corda més importants de la seva

generació, convidat habitual als festivals i cicles de concerts més

prestigiosos del món. El quartet ha actuat de manera assídua a

Wigmore Hall, Carnegie Hall, Musikverein de Viena, Kölner

Philarmonie, Cité de la Musique Paris, Schubertade

Schwarzenberg, Concertgebouw Amsterdam i Philarmonie Berlin

entre d'altres sales de referència al circuit internacional.

Tanmateix, el quartet ha realitzat una important producció

discogràfica amb “Harmonia Mundi” fent enregistraments des

d'autors del període clàssic fins a música del segle XX.

Les crítiques internacionals destaquen, d'entre moltes altres

qualitats, el gran registre de sonoritats del Quartet Casals.

Després de guanyar el prestigiós guardó de la fundació “Borlet-

Buitoni” de Londres, el quartet va començar a utilitzar arcs del

període barroc- clàssic per als compositors que van des de Purcell

fins a Schubert, aportant així al grup una nova dimensió acústica

que remarca encara més els seus diferents llenguatges estilístics.


47

El quartet ha rebut una profunda influència al seu treball amb

compositors vius de la nostra època com György Kurtag i ha

realitzat estrenes mundials dels compositors espanyols més

notables de l'actualitat.En reconeixement a la seva posició de primer quartet espanyol

amb una important carrera internacional, el grup ha guanyat

premis com el Premi Nacional de la Música i el Premi Ciutat de

Barcelona. El quartet ha estat convidat per la Casa Reial per a

acompanyar els Reis d'Espanya en visites diplomàtiques a

l'estranger i per a tocar amb els Stradivarius de la col·lecció del

Palau Reial a Madrid.Els concerts del Quartet Casals han estat retransmesos per

televisió i ràdio de forma regular, tant a Europa com als Estats

Units. El grup té una temporada pròpia de concerts a L'Auditori

de Barcelona, a més de donar classes a l'Escola Superior de Música

de Catalunya.

En directe!

Catalunya Música, en col·laboració amb la Unió Europea de Radiodifusió, transmet en directe els cinc concerts

de la integral dels quartets de Schubert

48

Concert I

Dijous, 16 d'agost a les 21 h

Quartet núm. 4, en do major, D.46 (1813)

Adagio – Allegro con moto

Andante con moto

Menuetto: Allegro – Trio

Finale: Allegro

Quartet núm. 1, en sol menor/si bemoll major, D.18 (1810)

Andante – Presto vivace

Menuetto – Trio

Andante

Presto

Quartet núm. 9, en sol menor, D.173 (1815)

Allegro con brio

Andantino

Menuetto: Allegro vivace – Trio

Allegro


49

Concert II

Divendres, 17 d'agost a les 18.30 h

Quartet núm. 2, en do major, D.32 (1812)

Presto

Andante

Menuetto: Allegro

Allegro con spirito

Quartet núm. 8, en si bemoll major, op. post.168, D.112 (1814)

Allegro ma non troppo

Andante sostenuto

Menuetto: Allegro - Trio

Presto

Quartet núm. 10, en mi bemoll major, op.125/1, D.87 (1813)

Allegro moderato

Scherzo: Prestissimo - Trio

Adagio

Finale: Allegro

50

Concert III

Dissabte, 18 d'agost a les 21.00 h

Quartet núm. 7, en re major, D.94 (1814)

Allegro

Andante con moto

Menuetto: Allegretto

Presto

Quartet núm. 5, en si bemol major, D.68 (1813)

Allegro maestoso

Allegro

Quartet núm. 14, en re menor, D.810 (1824)

“La mort i la donzella”

Allegro

Andante con moto

Scherzo: Allegro molto - Trio

Presto


51

Concert IV

Divendres, 24 d'agost a les 21.00 h

Quartet núm. 3, en si bemoll major, D.36 (1812/13)

Allegro

Andante

Menuetto: Allegro ma non troppo

Allegretto

Quartet núm. 6, en re major, D.74 (1813)


Andante

Menuetto: Allegro – Trio

Allegro

Quartet núm. 13, en la menor, op.29, D.804 (1824)

“Rosamunda”


Andante

Menuetto: Allegretto - Trio

Allegro moderato

52

Concert V

Dissabte, 25 d'agost a les 21.00 h

Quartet núm. 12, en do menor, D.703 “Quartetsatz” (1820)

Allegro assai

Andante (Fragment)

Quartet núm. 11, en mi major, op.125/2, D.353 (1816)

Allegro con fuoco

Andante

Menueto: Allegro vivace – Trio

Rondo: Allegro vivace

Quartet núm. 15, en sol major, op.161, D.887 (1826)

Allegro molto moderato

Andante un poco moto

Scherzo: Allegro vivace – Trio: Allegretto

Allegro assai


53

Organitza:

Amb el suport de:

Amb la col·laboració i el patrocini de:

Col·laboren:

2012

schubertiadavilabertran.cat

Els quartets de Schubert

Documents

Transcript of Els quartets de Schubert