QUÈ SAPS DE...?

• El nostre cos es relaciona amb l’entorn através dels sentits. Recordes quins són? Coms’anomenen els òrgans responsables de cadascund’ells?

• Pots explicar la causa del mareig durant unviatge?

• L’esquelet humà té més de 200 ossos. Quantsn’ets capaç de nomenar?

• Digues si aquestes frases són vertaderes o falses:— La membrana de l’ull sensible a la llum es diu

coroide.— L’oïda té dues funcions: l’audició i el manteni-

ment de l’equilibri.— A la pell hi tenim receptors sensibles al contac-

te, la pressió, la temperatura i el dolor.— Existeixen tres tipus de teixit muscular: llis, ru-

gós i cardíac.

APRENDRÀS A…

— Explicar el funcionament dels òrgans delssentits.

— Conèixer les parts de l’esquelet i el nom delsossos que el componen.

— Comprendre com actuen els músculs per amoure el cos.

— Comprendre la causa i saber prevenir algunesmalalties relacionades amb els sentits així comdiferents lesions de l’aparell locomotor.

6RELACIÓ I COORDINACIÓ: SENSACIONS I MOVIMENT

Tot esser viu ha de relacionar-se amb l’ambient que l’envolta i només serà capaç de viure si les condicions del medi li ho permeten. Amb esta finalitat, tots els animals han desenvolupat unes estructures molt especialitzades a través de les quals obtenen una àmplia informació sobre el medi en què viuen: són els sentits. L’entorn varia i els sentits reaccionena aquestes variacions. Quan el cos captainformació de l’exterior a través dels òrgans dels sentits, el sistema nerviós respon fent treballar l’aparell locomotor, llavors els músculs i elsossos produeixen el moviment.

No hi ha res en la nostra intel·ligència que no hi hagi arribat a través dels sentits.

Aristòtil (384 a. C.- 322 a. C.)

SENSIBILITAT «A FLOR DE PELL»La nostra pell és sensible a diversos estímuls, però no ho és perigual, sinó que hi ha unes zones més sensibles que les altres.Podem comprovar-ho d’una manera senzilla.

La prova es pot realitzar per parelles. Un alumne toca a un altrerepetidament, a la pell, amb les puntes d’un compàs. El companyha d’endevinar, sense mirar, si el contacte ha estat amb una solapunta o amb les dues. S’ha de començar amb el compàs moltobert i anar tancant-lo a poc a poc, cada vegada. Hem d’anaramb compte de no punxar la pell del company. Seria més segursubstituir l’agulla del compàs per una vareta de punta arrodonida.

En les zones més sensibles es percep el contacte de les puntesencara que estiguin molt juntes. Si es repeteix l’experiència moltesvegades es pot arribar a determinar l’obertura mínima del compàsamb la que s’arriben a distingir les dues zones de contacte. Persuposat, la persona amb la qual s’experimenta no ha de saber ambanterioritat si s’utilitzaran una o les dues puntes del compàs encada contacte.Les zones del cos amb les que s’ha de realitzar aquesta provapoden ser les mans, els braços, la cara, l’esquena, les cames,etcètera.

• Construeix una escala de sensibilitat en funció dels resultats,des de les parts més sensibles a les menys sensibles.

• Compara els resultats amb els que ha obtingut la resta de laclasse. Són iguals?

124

6 ENS RELACIONAM AMB ELS SENTITSCom ja sabem la funció de relació podria representar-se segons l’esquema se-güent:

Receptor Integració EfectorÒrgans Sistema Glàndules/músculs

dels sentits Nerviós Central

El nostre organisme posseeix distintes estructures que són sensibles a diferents estí-muls, gràcies a les quals en podem percebre una àmplia varietat. Aquests receptors sensorials estan localitzats en diferents parts del nostre cos i poden captar estímuls lluminosos, mecànics, químics i canvis de temperatura. Les cèl·lules sensibles solen ser neurones, encara que en els sentits del gust i de l’oïda es tracta d’un altre tipus de cèl·lules, modifi cades per a realitzar la mateixa funció.

LA VISTA

Els òrgans relacionats amb el sentit de la vista són els ulls. Cadascun està format per un globus ocular i unes estructures annexes que l’envolten i el protegeixen.

L’ull, comparat moltes vegades amb una càmera fotogràfica, té una estructura molt complexa, que està especialitzada en captar la llum emesa o reflectida pels objectes. En el seu interior forma una imatge i l’envia, en forma d’impulsos nerviosos, al cervell.

El globus ocular

Els globus oculars se situen a l’interior de les òrbites del crani. Són aproximadament esfèrics i mesuren uns 2,5 cm de diàmetre. Les seves parets estan formades per tres membranes: escleròtica, coroide i retina.

— Escleròtica. És la més externa. Es tracta d’una capa blanquinosa i dura que dóna forma a l’ull. Sol anomenar-se «el blanc dels ulls». La part davantera, anomenada còrnia, és transparent i bombada cap a fora.

— Coroide. És la capa mitjana. Posseeix molts vasos sanguinis que nodreixen les cèl·lules de l’ull.

La seva part anterior s’anomena iris, i pot ser d’una certa varietat de colors, que depenen de la quantitat que posseeixi d’un determinat pigment. L’iris deixa en el centre una obertura circular, la pupil·la, que es dilata o es contreu de manera involuntària, segons la quantitat de llum que arribi a l’ull.

Entre la coroide i l’iris es troba el cos ciliar, del qual surten uns músculs que s’uneixen al cristal·lí, una lent que enfoca les imatges damunt la retina.

— Retina. És la capa més interna. Està formada per neurones, ja que es tracta de teixit nerviós. Es relaciona amb el cervell a través del nervi òptic, que surt de la part posterior del globus ocular.

Les cèl·lules especialitzades en captar les imatges (estímuls lluminosos) i transfor-mar-les en impulsos nerviosos són els fotoreceptors. N’hi ha de dos tipus: cons i bastons.

— Cons: distingeixen els colors de la llum, però requereixen una certa intensitat d’il·luminació per a funcionar. N’existeixen de tres tipus, i cadascun percep un dels tres colors primaris: blau, verd i vermell.

— Bastons: són els més abundants i els responsables de percebre les diverses in-tensitats de la llum (distingeixen entre llums i ombres). Funcionen fi ns i tot en baixes condicions d’il·luminació, però no distingeixen els colors.

11

AA

A1A1

El còrtex sensitiu.Fig. 6.1

Elements que componen el globus ocular.

Fig. 6.2

Moviments bàsics

Movimentsde destresa

Comportamentsi emocions

Percepció

Reconeixement visual

Centre dela visió

Equilibri i coordinació

muscular

Centre de l’audició

Centrede la parla

Escleròtica

Retina

Fòvea

Punt cec

Nervi òptic

CoroideCristal·lí

Pupil·laHumor aquós

CòrniaIris

Pestanyes

Parpelles Humor vitri

125

Els cons i els bastons es relacionen amb les cèl·lules nervioses, els àxons de les quals formen el nervi òptic. En la retina existeixen dues zones singulars: el punt cec i la fòvea.

— El punt cec és el lloc on els àxons formen el nervi òptic. Aquesta regió està man-cada de fotoreceptors, per la qual cosa no pot ser estimulada.

— La fòvea o taca groga és una petita depressió en la qual la visibilitat és màxima. Està formada únicament per cons.

El moviment de l’ull està controlat per sis músculs ancorats al globus ocular.

Què hi ha dins del globus ocular?

L’interior del globus ocular no està buit ni ple d’aire. Es troba dividit en dos com-partiments pel cristal·lí i les fi bres musculars que l’envolten: la cambra anterior i la cambra posterior.

— El cristal·lí funciona com una vertadera lent capaç de deformar-se per enfocar les imatges, és a dir, per veure els objectes amb nitidesa. Són les fi bres musculars les que el deformen en contreure’s o relaxar-se.

— La cambra anterior, situada entre la còrnia i el cristal·lí, conté una substància líquida anomenada humor aquós.

— La cambra posterior, darrere del cristal·lí, està ocupada per un altre líquid, l’humor vitri.

Ambdós líquids contribueixen a mantenir la forma del globus ocular.

A2A2

De nit no percebem els

colors dels objectes.

Fig. 6.3

1 Respon les següents preguntes:

a) Per què la còrnia és trans-parent?

b) Què signifi ca que els va-sos sanguinis nodreixen les cèl·lules de l’ull?

c) Quina funció té la varia-ció de grandària de la pupil·la?

d) De nit, quan a penes hi ha llum, podem percebre les formes dels objectes i el seu moviment, però no els seus colors. Segons això, quins són els fotore-ceptors responsables de la visió nocturna?

Activitats

La retina humana posseeix al vol-tant de 130 milions de bastons i 7 milions de cons.

Sabies que...

Activitat resolta

A aquest moix no li ha fet cap gràcia trobar-se amb un ca. En pots fer desaparèixer un d’ells davant els teus propis ulls. Tapa’t l’ull esquerre amb la mà i mira fixament el ca amb l’ull dret. Apropa el llibre a la cara lentament i veuràs com de sobte el moix desapareix. Si et tapes l’ull dret i mires amb l’esquerre llavors serà el ca qui desaparegui. Quina explicació pot donar-s’hi?

La raó d’aquestes misterioses desaparicions és que, en apropar-nos al llibre, la imatge captada per l’ull es desplaça cap al punt cec. Com que en aquest lloc no hi ha fotoreceptors el cervell no rep cap estímul i, per tant, deixa de veure el dibuix corresponent.

Els òrgans annexos a l’ull

Els òrgans annexos a l’ull són les parpelles, les pestanyes, les glàndules lacrimalsi les celles. La seva funció bàsica és protegir el globus ocular.

— Les parpelles i les pestanyes (unes 200 en cada ull) eviten l’entrada de pols.— Les glàndules lacrimals, que s’obren al costat intern de l’ull (el pròxim al nas),

produeixen un líquid que humiteja i neteja la còrnia, el mateix que es vessa quan ploram.

— Les celles eviten que la suor o la pluja caiguin dins els ulls.

De quina manera es produeix la visió?

La llum entra en l’ull per la pupil·la. Tot seguit arriba al cristal·lí, que s’acomoda per enfocar la imatge damunt la retina. Aquesta imatge està invertida. Els cons i els bastons transformen l’estímul lluminós en impulsos nerviosos que arriben al nervi òptic i aquest envia la informació a l’àrea de visió del còrtex. El cervell interpreta els impulsos i construeix la sensació d’una imatge real, no invertida.

De cada ull surt un nervi òptic i ambdós es creuen en el seu camí cap al cervell, de manera que part dels impulsos nerviosos generats per l’ull d’un costat arriben al costat contrari del cervell. Això permet que el cervell integri la informació d’ambdós ulls en una sola imatge.

La visió tridimensional s’aconsegueix gràcies a l’existència de dos ulls i al fet que aquests estiguin separats entre si uns centímetres. La imatge que obté un ull és lleugerament diferent de la de l’altre. La integració de totes dues en un una sola produeix la sensació de profunditat.

L’OLFACTE

L’òrgan relacionat amb l’olfacte és el nas. Mitjançant aquest sentit es poden detectar nombroses substàncies químiques que es troben a l’aire.

Perquè un objecte tingui olor; per exemple, un menjar, un perfum, unes fl ors, ha de desprendre molècules a l’aire. Les parets de les fosses nasals estan recobertes per un

teixit epitelial molt fi , anomenat pituïtària. La major part de la pituïtària és de color vermell, ja que posseeix nombrosos capil·lars sangui-nis. La seva funció és encalentir, humitejar i fi ltrar l’aire que entra pel nas.

La part superior de la pituïtària és de color groc i és la zona sensible a les molècules que oloram. Està formada per cèl·lules receptores de l’olor, neurones proveïdes de petits cilis en la seva part superior, que capten l’estímul. Per l’altre extrem, les neurones es reuneixen i formen diversos nervis olfactoris que des-emboquen en el bulb olfactori, una petita estructura del cervell que comunica amb l’àrea olfactòria del còrtex.

A3A3

A4A4

BB

126

6Les celles també tenen una funció social: transmetre a qui ens mira missatges com per exemple una salutació, sorpresa, enuig, tristor, i d’altres sentiments.

Som capaços de percebre aproxi-madament 3.000 olors diferents que són el resultat de combinar set olors bàsiques.

No coneixem la manera mit-jançant la qual l’olor excita els cilis. Possiblement la substància olorosa es dissolgui en ells i es produeixi una reacció estimulant dels impulsos nerviosos.

2 Quins són els òrgans annexos a l’ull? Quines són les se-ves funcions? Podríem viure normalment si n’estiguéssim mancats?

3 Enrotlla un full de paper i mira-hi a través com si fos una ullera de llarga vista, però mantenint tots dos ulls ober-

ts. Ara col·loca la mà lliure, oberta i amb el palmell cap a tu, al costat del full. Què veus al cap d’uns segons? Quina explicació pot tenir?

4 Explica breument el mecanisme pel qual percebem les olors.

Activitats

Sabies que...

En la retina es projecta una imatge invertida.

Fig. 6.4

Objecte

Cristal·lí

Imatge

Retina

Sabies que...

Sabies que...

Interior de les fosses nasals.Fig. 6.5

Cornets nasals (recoberts per la

pituïtària vermella)

Nervis olfactoris

Pituïtària groga

Bulbolfactori

Úvula(campaneta)

Llengua

127

EL GUST

L’òrgan relacionat amb el gust és la llengua, encara que també hi intervenen altres parts de la boca. A més a més, en la sensació del sabor hi intervé el sentit de l’olfacte, ja que els aliments també desprenen molècules gasoses, que són

captades pels receptors olfactius.

Quan menjam alguna cosa, les dents i la llengua ho trituren. A més a més, l’aliment es mescla amb la saliva, s’humiteja i, en part, s’hi dissol. Només d’aquesta manera, en estat líquid o dissolt, les partícules químiques poden arribar als receptors del gust: les papil·les gustatives.

Com són les papil·les?

Les papil·les són unes protuberàncies petites distribuïdes per la superfície superior de la llengua, a la qual donen un aspecte rugós. També n’existeixen en el paladar, en la faringe i en les amígdales.

En total tenim unes 9.000 papil·les, de les quals se’n distingeixen diversos tipus, segons el seu aspecte: les principals són les caliciformes, les fungiformes i les fi liformes.

En els laterals de les papil·les es troben les cèl·lules sensorials allargades i proveïdes de cilis, els quals són estimulats per les substàncies químiques dissoltes.

Les cèl·lules sensorials formen grups, anomenats botons gustatius, que estan en contacte amb les fi bres nervioses. Les fi bres recullen i transmeten les sensacions al nervi gustatiu. Aquest nervi duu la informació al centre gustatiu del cervell.

Les papil·les també posseeixen terminacions nervioses sensibles a les variacions de temperatura, al dolor i al contacte, la qual cosa fa de la llengua un òrgan dotat d’una gran sensibilitat.

Existeixen quatre sabors bàsics, que percebem millor en unes zones concretes de la llengua que en d’altres: dolç, salat, àcid i amarg. Encara que, gràcies a la intervenció de l’olfacte, en realitat percebem més sabors que aquests quatre.

Quan ingerim i mastegam l’aliment, la seva olor entra en les fosses nasals. La combi-nació de les sensacions gustatives i olfactives confi gura la percepció fi nal del sabor en el còrtex cerebral.

CC

C1C1La llengua és la principalresponsable del sentit del gust.

Fig. 6.6

Estructura de les papil·les caliciformes.Fig. 6.8

Imatge de papil·les.. Fig. 6.7

5 Realitza aquesta petita experiència amb una altra persona. Talla uns trossos de ceba i posa’ls en un reci-pient. L’altra persona es posarà una bena als ulls i es taparà el nas amb els dits. Introdueix la ceba a la seva boca i demana-li quin sabor percep. La resposta sol ser

poma o patata. A continuació, ha de destapar-se el nas i respirar. Llavors identifi carà el sabor de la ceba. Qui-na conclusió es pot extreure d’aquesta experiència? En quina situació, relacionada amb una afecció física, ens ocorre exactament el mateix?

Activitats

Les papil·les caliciformes, fungi-formes i fi liformes reben aquests noms perquè les seves formes re-corden les d’una copa, un bolet i un fi l respectivament.

Sabies que...

Fossa

Botó gustatiu

Cèl·lules sonsorials ciliades

128

5 L’OÏDAL’òrgan de l’oïda intervé en dos processos: l’audició i el manteniment de

l’equilibri.Es pot considerar dividit en tres parts: orella externa, orella mitjana i orella

interna. Les dues darreres s’allotgen a l’interior de l’os temporal del crani.

• Orella externa. Està formada pel pavelló auditiu i el conducte auditiu ex-tern:

— El pavelló auditiu, que anomenam orella, està dotat d’un teixit cartilaginós, que li dóna forma estesa per recollir les ones sonores. La seva part inferior, el lòbul, no té cartílag.

— El conducte auditiu extern. Mesura uns 2,5 cm de llargada i condueix les ones sonores al timpà. En el seu interior hi té pèls i glàndules productores de cera, que protegeixen la resta de l’oïda de l’entrada de partícules estranyes, microorganismes o animals petits.

• Orella mitjana. Hi trobam el timpà, la cadena d’ossets i la fi nestra oval:

— El timpà és una membrana de forma parabòlica que vibra en rebre les ones sonores.

— La cadena d’ossets està constituïda per tres petits ossos, anomenats mar-tell, enclusa i estrep, que transmeten la vibració del timpà cap a l’orella interna.

— La fi nestra oval és una membrana petita unida a l’estrep que comunica amb l’orella interna.

De l’orella mitjana s’obre un conducte, anomenat trompa d’Eustaqui, que acaba a la faringe. Això permet igualar la pressió en un i altre costat del timpà, i evita que es pugui rompre quan es produeix un renou molt intens.

• Orella interna. S’anomena també laberint per la seva gran complexitat. S’hi identifi quen tres estructures: el caragol, el vestíbul i els canals semicirculars.Tots ells tenen cèl·lules sensorials responsables de les diferents funcions de l’oïda. Són cèl·lules ciliades que estan en contacte amb neurones.

— El caragol o còclea és un tub enrotllat en espiral com la closca d’un cara-gol. El seu interior està dividit al llarg en tres cambres plenes d’un líquid que condueix el so. En la cambra intermèdia es troba l’òrgan de Corti, una estructura que conté cèl·lules ciliades sensibles a les ones sonores. Les ones mouen els cilis i això genera impulsos nerviosos que arriben al nervi auditiu. Aquest els envia a l’àrea auditiva del cervell, situada en la seva zona temporal.

DD

La majoria dels animals mouen les orelles per captar millor el so. Ho fan gràcies a uns músculs pe-tits que en l’esser humà a penes estan desenvolupats.

Interior de la còcleaamb l’òrgan de Corti.

Fig. 6.10

Estructura de l’orella.Fig. 6.9

Sabies que...

Conducte vestibular

Òrgan de Corti

Conducte mitjà

Cèlul·les ciliades

Conducte timpànic

Nervi coclear

Pavelló auditiu

Conducte auditiu extern

TimpàOrella

mitjanaEstrep Finestra

ovalCòclea

Nervi auditiu

Vestíbul

Conductes semicirculars

EnclusaMartell

Trompa d’Eustaqui,

129

— El vestíbul es troba a continuació del caragol. Està format per dues cavitats en forma de sac, l’utricle i el sàcul. Ambdues informen de la posició del cap en relació amb el terra. Damunt dels cilis de les seves cèl·lules sensorials hi ha uns petits cristalls de carbonat càlcic, anomenats otòlits. Quan movem el cap, aquests cristalls es desplacen a causa de la gravetat de manera que les cèl·lules generen impulsos nerviosos que, en aquest cas, arriben al cerebel, la qual cosa ens permet mantenir l’equilibri encara que realitzem desplaça-ments, girs o acceleracions.

— Els canals semicirculars són tres tubs corbats, disposats en les tres direccions de l’espai, que es troben en la part fi nal de l’orella interna, i l’interior dels quals està ocupat per un líquid. En un dels seus extrems, cadascun d’ells conté les cèl·lules ciliades. Si el cap fa qualque moviment de rotació, el líquid es desplaça dins d’aquests canals i mou els cilis. Això provoca la generació d’impulsos nerviosos, que són enviats al cerebel, l’òrgan encarregat de proporcionar una sensació de moviment en tres dimensions.

Com és el mecanisme de l’audició?

El so es transmet mitjançant ones sonores. El pavelló auditiu les recull i passen pel conducte auditiu extern. En arribar al timpà, el fan vibrar. La vibració és amplificada per la cadena d’ossets; després, travessa la finestra oval i arriba al caragol. Allí, mou els cilis de les cèl·lules sensorials, fet que provoca la gene-ració d’un impuls nerviós, que és transmès pel nervi auditiu a l’àrea auditiva cerebral.

Disposició dels canalssemicirculars.

Fig. 6.11

Per què ens marejam quan donam voltes?

Fig. 6.12

Activitat resolta

Per què la còclea està enrotllada en espiral?

La còclea és un òrgan llarg que, com que ha adoptat la forma d’espiral, ocupa molt menys espai en el crani. La seva gran longitud permet percebre una àmplia gamma de sons. Els tons aguts són captats al principi del caragol. En els següents trams es reben tons progressivament més greus, fi ns a l’extrem fi nal (la punta del caragol), que recull els sons molt greus.

Activitat resolta

Saps per què ens marejam quan donam unes quantes voltes com una bal-dufa? Quina relació té això amb el sentit de l’oïda?

Quan estam girant, el líquid dels canals semicirculars es mou en el seu interior, desplaçant els cilis de les cèl·lules sensibles en el mateix sentit. Això informa del nostre moviment al cerebel. Quan deixam de girar, el líquid no es para de sobte, sinó que segueix movent-se i, per tant, el cervell segueix rebent informació de moviment. Aquest contrast entre el que percep el cerebel i la realitat provoca sensació de mareig.

6 Completa aquest esquema de les parts de l’orella i les seves funcions:

7 Explica per què ens marejam quan viatjam en co-txe. Quina és l’estructura implicada en el mareig?

Activitats

Orella

Externa

Pavelló auditiuCadena d’ossets

Interna

Còclea

Sàcul

Funcions

130

6 LA PELL I EL TACTELa pell és una membrana que ens separa del medi extern, però, al mateix temps, ens permet relacionar-nos-hi, ja que posseeix una gran quantitat de receptors tàctils.

Està constituïda per dues capes de teixit: l’epidermis, que és la més exter-na, i la dermis, la més interna.

En l’epidermis hi creix el pèl en diminutes fosses amb forma de tub, ano-menades fol·licles pilosos. Cada pèl s’eriça per la contracció d’un petit múscul unit al fol·licle. En les seves parets s’originen les glàndules sebà-cies, productores del greix que impermeabilitza el pèl i lubrifi ca la super-fície de la pell.

Les ungles són una modifi cació de les cèl·lules de la pell i la seva funció és protegir l’extrem dels dits. Estan compostes d’una proteïna anomenada queratina que també es troba en el pèl.

A la dermis hi arriben vasos sanguinis encarregats de nodrir la pell. A la dermis hi trobam els receptors del tacte. En la pell també estan situades les glàndules sudorípares.

L’òrgan associat al sentit del tacte és la pell. No està localitzat en un lloc concret, sinó distribuït per tota la superfície, inclosos els llavis i la cavitat bucal. En la pell existeixen estructures receptores que permeten percebre diverses sensacions:

contacte, pressió, dolor, fred i calor.

Es poden distingir dos tipus de receptors tàctils:

• Terminacions nervioses lliures. Són terminacions de nervis que es ramifi quen en la dermis i en l’epidermis. Transmeten sensacions de tacte i dolor. Algunes s’uneixen als fol·licles pilosos i són sensibles al moviment del pèl.

• Corpuscles tàctils. També són terminacions nervioses, però envoltades per diversos embolcalls (càpsules) que els hi proporcionen aspectes diferents. Els seus noms procedeixen dels científi cs que les varen estudiar:

— Corpuscles de Krause. Constituïts per una càpsula en forma de bulb. En el seu interior hi ha una terminació nerviosa molt ramifi cada. Són sensibles al fred.

— Corpuscles de Pacini. Amb forma ovoide, es tracta d’una terminació nerviosa no ramifi cada tancada en una càpsula, formada per moltes capes de cèl·lules aplanades. Responen als canvis de pressió.

— Corpuscles de Ruffi ni. La terminació nerviosa està molt ramifi cada i l’envolta una càpsula prima. Són sensibles a la calor.

— Corpuscles de Meissner. Formats per una càpsula de cèl·lules planes entre les quals es ramifi quen diferents terminacions nervioses. Són sensibles al tacte.

Els nervis als quals pertanyen les terminacions nervioses arriben, a través de la medul·la espinal, fi ns al còrtex cerebral.

Les terminacions nervioses estan distribuïdes de manera desigual per la pell. En algunes zones són molt abundants, com ara les mans, a les quals confereixen una gran sensibilitat.

EE

Imatge de la pell a través del microscopi electrònic.

Fig. 6.14

Els receptors de la pell capten diversos estímuls.

Fig. 6.15

8 Imagina que estàs prenent el sol un dia d’estiu. Indica quins receptors reben les sensacions següents:— Un amic t’aplica crema solar a

l’esquena.— Estàs estirat damunt una tova-

llola i qualcú et llença una pilota infl able damunt les cames.

— Dus una bona estona al sol i no-tes massa calor a l’esquena.

— Et banyes per refrescar-te.— Vas corrent i et copeges el peu

contra una pedra.— Prens un gelat i notes fred a la

boca.

Activitats

La pell és un teixit molt complex.Fig. 6.13

pèl

Epidermis

Dermis

Fol·licle pilós

Corpuscle de Ruffi ni

Glàndula sudorípara

Corpuscle de Pacini

Glàndula sebàcia

Corpuscle de Meissner

Terminació nerviosa

lliure

Múscul erectordel pèl

131

LES MALALTIESMÉS FREQÜENTSRELACIONADES AMB ELS SENTITSRelacionades amb els sentits, existeixen diverses malalties molt freqüents. Són moltconeguts els problemes de visió següents:

— Miopia. És la incapacitat de veure amb nitidesa els objectes llunyans. Es deu aque el cristal·lí no es relaxa (no s’estira) suficientment o bé que el globus ocularés massa allargat, de manera que la imatge s’enfoca per davant de la retina.

— Hipermetropia. Es tracta de la situació contrària, en la qual el cristal·lí està massaestirat i no és capaç de contreure’s o bé el globus ocular és més curt del normal,de manera que la imatge s’enfoca per darrere de la retina. El resultat és que nos’enfoquen bé els objectes pròxims.

— Daltonisme. També s’anomena ceguesa per als colors. Es deu a la falta d’undels tres tipus de cons, generalment els responsables del verd o del vermell. Lespersones que el pateixen no distingeixen aquests colors.

L’otitis és una malaltia de les orelles. Es tracta d’una inflamació de la part externao mitjana de l’orella, normalment causada per una infecció bacteriana. Produeix

un fort dolor d’orella i es cura amb antibiòtics.

La malaltia més comuna relacionada amb l’olfacte és la sinusitis, consistent enuna inflamació dels sinus nasals, causada per una infecció. Produeix mal de cap,

febre, obstrucció nasal i disminució del sentit de l’olfacte. S’ha de tractar ambantibiòtics si la infecció és bacteriana.

Hàbits saludables

Moltes de les anomalies que afecten els sentits tenen un origen genètic i, per tant,heretable de pares a fills, com per exemple el daltonisme.

No obstant això, uns hàbits adequats evitaran o reduiran, al menys, l’aparició i lagravetat de moltes d’elles.

La cura de la vista passa per llegir amb unes condicionsadequades de lluminositat i mantenir una separaciósuficient entre els ulls i el text.

La neteja de les orelles prevé l’aparició d’infeccions,però no hem d’introduir cap objecte en el seu interiorper netejar-les, ni tan sols bastonets de cotó, ja quepodríem danyar la delicada membrana del timpà.

Els llocs de treball o de diversió molt renouers, comara les discoteques, poden dur a la disminució de lasensibilitat acústica o, fins i tot, a la sordesa.

La dutxa amb sabons neutres permet tenir una pell sana,contribueix a evitar infeccions i facilita la transpiració.

22

Els mosaics de colors com aquest serveixen per a diagnosticar el daltonisme, ja que els que el pateixen no poden veure el número que hi ha dibuixat.

Fig. 6.17

Projecció de la imatge invertida en cas de miopia i d’hipermetropia.

Fig. 6.16

El daltonisme fou descobert pel químic anglès John Dalton. Ell mateix en patia.

9 Quin defecte té a la vista una persona daltònica. Creus que pot di-ficultar la seva vida diària?

10 A més de les malalties de la vis-ta esmentades, n’existeixen d’altres,

també freqüents, com l’astigmatisme, la presbícia o les cataractes. Cerca in-formació sobre elles en enciclopèdies o a Internet i elabora’n un informe.

Activitats

Inflamació de l’orella per una otitis. Fig. 6.19

Les condicions adequades per

a la lectura són importants.

Fig. 6.18

Sabies que...

Miopia

Hipermetropia

132

6 OSSOS I MÚSCULS SÓN ÒRGANS PER ALMOVIMENTEls receptors sensorials capten informació i la transmeten al sistema nerviós. Desprésde processar-se, s’elabora una resposta que serà emesa pels òrgans efectors.

— Si la resposta és secretora serà duita a terme pel sistema endocrí.— Si la resposta és motora actuarà l’aparell locomotor.

L’aparell locomotor està format per ossos i músculs i la seva funció principal és elmoviment.

ELS OSSOS

Els ossos són estructures rígides formades pel teixit ossi, les cèl·lules del quals’envolten de substàncies minerals: carbonat càlcic i fosfat càlcic. El conjunt de

tots els ossos conforma l’esquelet.

Funcions de l’esquelet

Els ossos són l’element passiu del moviment. Els músculs, en contreure’s i estendre’s,executen el moviment en estirar dels ossos. Però, l’esquelet també té altres fun-cions:

— Dóna forma al cos i el sosté.— Envolta i protegeix els òrgans vitals, com el cervell, el cor i els pulmons.— Emmagatzema minerals en el seu interior, com ara el calci, que pot cedir a la

sang si el cos ho necessita.— Conté la medul·la òssia vermella, un teixit tou que produeix cèl·lules sanguínies.

Tipus d’ossos

No tots els ossos són iguals. Es poden classificar en tres grups:

— Ossos llargs: tenen forma cilíndrica i són els que formen les extremitats.— Ossos curts: són petits, com per exemple les vèrtebres, els ossos del canell i els

del turmell.— Ossos plans: tenen forma de làmina, com els omòplats i els que formen el crani

i el maluc.

Formació de l’os

Els ossos comencen a formar-se durant el desenvolupament de l’embrió. Inicialmentsón peces de teixit conjuntiu que, més tard, es transformen en teixit cartilaginós.Finalment, el cartílag és substituït gradualment per teixit ossi.

Després del naixement, els ossos van creixent en longitud i en amplada i, a poc a poc,s’enforteixen per l’acumulació de sals minerals. Cap als vint anys, els nostres ossosdeixen de créixer perquè ja estan suficientment durs. No obstant això, segueixenessent un teixit viu, i es remodelen contínuament, en funció del pes que han desuportar i de l’exercici físic que es realitzi.

33

AA

A1A1

A2A2

A3A3

Aspecte dels ossos llargs, curts i plans.

Fig. 6.20

Activitat resolta

Una persona menor d’edat necessita prendre molt de calci. Per què? Quins aliments tenen molt de calci?

Durant tota l’etapa de creixement, el cos demana una quantitat important decalci per a endurir els ossos a mesura que creixen. A més a més, el calci tampocha de faltar en la sang.

Els aliments rics en calci són la llet i els derivats lactis. També les sardines en oli i,entre els vegetals, les bledes i els ciurons.

133

Com són els ossos

Cada os està format per dos tipus de teixit:

• Un teixit extern, molt dur, anomenat teixit ossi compacte.

• Un teixit intern, igual de dur, però amb moltes cavitats, que és el teixit ossiesponjós. Els forats del teixit esponjós estan ocupats per la medul·la òssiavermella, que és la productora de cèl·lules de la sang, principalment, delseritròcits.

Els ossos llargs no tenen teixit esponjós a la part mitjana, que és buida, i conté lamedul·la òssia groga, un tipus de teixit gras.

Les parts de l’esquelet

L’esquelet humà consta de dues parts: l’esquelet axial i l’apendicular.

• Esquelet axial. Forma l’eix central del cos. El constitueixen els ossos del cap i elsdel tronc.

— Ossos del cap: són els que formen el crani (nou ossos) i la cara (catorzeossos).

— Ossos del tronc: format per la columna vertebral (24 vèrtebres, el sacre iel còccix) i la caixa toràcica. Aquesta darrera la formen les costelles (dotzeparells) i l’estern.

— Esquelet apendicular. Està format perles extremitats superiors i inferiors, quesegueixen un mateix esquema encaraque presenten alguna diferència, i elsossos que les uneixen al tronc, els qualsconstitueixen les cintures.

• Extremitats superiors:— Cintura escapular. Consta de dos ossos:

clavícula i omòplat.— Húmer. És l’únic os del braç.— Cúbit i radi. Ambdós formen l’avant-

braç.— Carp o canell. Està format per vuit ossos

alineats en dues files.— Metacarp. Són cinc ossos que formen el

palmell de la mà.— Falanges o ossos dels dits. En són tres, tret

del polze on només n’hi ha dues.

• Extremitats inferiors:— Cintura pelviana. Constituïda pel coxal,

que forma el maluc. En realitat, es tractade tres ossos soldats entre si: ili, isqui i pu-bis.

— Fèmur. És l’únic os de la cuixa i l’os més llargdel cos.

— Ròtula. És un os arrodonit que forma elgenoll.

— Tíbia y peroné. Són els ossos que formenla cama.

— Tars. Són set ossos que formen el taló.— Metatars. Són els cinc ossos de la planta

del peu.— Falanges. En són tres i el dit gros en té dues.

A4A4

A5A5

Estructura d’un os llarg. Fig. 6.21

Medul·la òssiavermella

Cavitatmedul·lar

Oscompacte

Medul·lagroga

L’esquelet humà. Fig. 6.22

Màfalanges

metacarpcarp

Braçcúbit

radihúmer

Cintura escapularclavículaomòplat

Caixa toràcicaestern

costelles

Cintura pelvianaili

isquipubis

Cuixafèmurròtula

Camatíbia

peroné

Peutars

metatarsfalanges

Cranio. parietalo. frontalo. occipitalo. temporalo. nasal

maxil·larmandíbula

Vèrtebrescervicals

Vèrtebrestoràciques

Vèrtebreslumbars

Sacre

Còccix

Columna vertebral

134

6

Les articulacions

Les articulacions són les zones on s’uneixen uns ossos amb uns altres. N’existeixende tres tipus: mòbils, semimòbils i fixes.

— Mòbils: permeten amplis moviments entre els ossos que les formen. Són, perexemple, les del genoll, el canell, el maluc i el muscle.

— Semimòbils: permeten moviments molt limitats, com ara els que presenten lesvèrtebres entre sí.

— Fixes: no permeten cap moviment entre els ossos, com ocorre amb els que for-men el crani.

En les articulacions mòbils i semimòbils hi ha els lligaments, unes fibres de teixitconjuntiu no elàstic que mantenen units els ossos, i eviten que surtin del seu llocen l’articulació.

A6A6Els ossos del crani.Fig. 6.23

El nostre esquelet té unes cent articulacions.

11 Quan som majors, els nostres ossos es tornen frà-gils i es poden rompre amb una simple caiguda. Quina és la causa d’aquesta fragilitat?

12 Quines parts podem apreciar en un os? Quin altre element podem trobar en un os llarg?

13 A quins ossos es refereixen les frases següents?:

Actividades

Sabies que...

a. És l’únic os mòbil del cap. f. Formen un eix que recorre tot el tronc.

b. Els dos formen l’avantbraç. g. El polze només en té dues.

c. Té forma de corbata. h. En tenim dotze parells.

d. És l’os més rodó del cos. i. En són dos i formen la volta del crani.

e. En són vuit i set. j. Es troba en el muscle i és de forma triangular.

Els tres tipus d’articulacions.Fig. 6.24

Articulacionsfixes

Ossos delcrani

Articulaciósemimòbil

Vèrtebres

Articulaciómòbil

Fèmur Pelvis

Crestasupraorbitària

Esfenoide

Orificiinfraorbitari

Orificimentonià

FrontalParietal

Temporal

Nasal

Lacrimal

Maxil·lar superior

Maxil·lar inferior

Protuberànciamentoninana

Arczigomàtic

Orificiauditiu

Occipital

ParietalSutures

135

ELS MÚSCULS

Els músculs són la part activa del moviment. El teixit muscular està format perles fibres musculars, agrupades en feixos.

La seva activitat està controlada pel sistema nerviós, el qual envia ordresen forma d’impulsos nerviosos que provoquen la contracció

de les fibres musculars.

Els músculs no només s’ocupen del desplaçament. A més a més, mouenles diferents parts del cos i els òrgans interns, i també s’encarreguen delmanteniment de les postures que adoptam en cada moment.

Tipus de músculs

El teixit muscular s’ha especialitzat en tres funcions diferents, de maneraque existeixen músculs de diferents aspectes i característiques, adaptatsa la funció que realitzin. Se’n poden distingir tres tipus: llis, esquelètici cardíac.

• Llis. Es contreu de forma lenta i involuntària, el que significa queno som conscients del seu funcionament, ja que és estimulatpel sistema nerviós autònom. Reacciona lentament als estímuls,però pot mantenir-se contret durant períodes llargs. Recobreixels òrgans de l’aparell digestiu, des de l’esòfag fins a l’anus, i laseva contracció fa avançar els aliments. També es troba en elsaparells respiratori, urinari, reproductor i envoltant els vasossanguinis.

• Esquelètic. La seva contracció es ràpida i voluntària, controladapel sistema nerviós central. Reben aquest nom perquè la ma-joria estan units als ossos per a proporcionar moviment al cos.Per a exercir bé aquesta funció, aquest tipus de músculs pot contreure’sen centèsimes de segon i desenvolupar molta potència, però durant poctemps.

Els músculs esquelètics poden ser de tres formes diferents:

— Fusiformes: en forma de fus, com ara el bíceps o els bessons. — Plans: en forma de làmina, com ara el pectoral o el trapezi. — Circulars: en forma de cercle, com ara l’orbicular de l’ull o el dels llavis.

• Cardíac. És de contracció ràpida i involuntària. Forma el múscul del cor, anomenatmiocardi. Les seves cèl·lules es contreuen de forma rítmica, de manera que permetenque el cor es contregui durant tota la vida sense fatigar-se.

Com es produeix el moviment?

Els músculs encarregats de moure els ossos no s’hi uneixen directament. Els seusextrems són prims i acaben en un tendó, un teixit connectiu dur unit fortamenta l’os.

Els moviments de les extremitats estan controlats per parells de músculs anomenatsantagònics: un múscul es contreu alhora que l’altre es relaxa. Per exemple, per a flexio-nar el braç treballen dos músculs antagònics: el bíceps, situat en la part superior delbraç, i el tríceps, en la part inferior.

Com que treballen a les ordres del sistema nerviós, a cada múscul arriben un o diversosnervis, que posseeixen nombroses terminacions motores i sensitives.

També estan recorreguts per vasos i capil·lars sanguinis, que aporten els aliments il’oxigen que els músculs necessiten a causa de la seva gran activitat física i, natural-ment, també s’encarreguen d’eliminar els seus residus.

BB

B1B1

B2B2

Tenim més de 600 músculs es-quelètics distribuïts per tot el cos i formen el que vulgarment s’anomena carn.

Sabies que...

Els tres aspectes possibles dels músculs esquelètics.

Fig. 6.26

Fusiforme

Pla

Circular

Tipus de músculs vistos en un microscopi: llis (a), esquelètic (b) i cardíac (c).

Fig. 6.25

a)

b)

c)

136

6

Els principals músculs del cos.Fig. 6.27

14 Quins són els tres tipus de músculs? Indica les carac-terístiques que els distingeixen i digues en quines parts del cos es localitzen.

15 Explica com treballaran el bíceps i el tríceps per a flexionar i estendre el braç, tenint en compte que són dos músculs antagònics.

16 De quin tipus serà la musculatura que regula l’obertura de l’iris de l’ull en funció de la quantitat de llum?

Activitats

Frontal

Orbicular dels llavis

Esternocleidomastoïdal

Trapezi

Deltoide

Pectoral major

Bíceps

Tríceps

Serrat anterior

Oblicu externde l’abdomen

Recte del’abdomen

Éxtensors delsdits

Gluti major

Sartori

Bíceps femoral

Recte femoral

Tibial anterior

Orbicular del bessó

Tendó del bessó

Soli

Tensors i extensorsdels dits

137

ALGUNES LESIONS DE L’APARELL LOCOMOTORLes lesions de l’aparell locomotor es produeixen generalment a causa d’algun copviolent o d’un sobreesforç. Són tan comentades les lesions dels esportistes, que semblaque només ells les pateixin, però en realitat qualsevol persona pot patir-ne alguna alllarg de la seva vida. Totes resulten molt doloroses. Les més habituals són els esquinços,les luxacions, les fractures i els esquinçaments musculars.

• L’esquinç ocorre quan es força en excés un dels lligaments articulars. Les zonesmés propenses són els turmells, els genolls i els canells, a més de les articulacionsdels polzes de mans i peus.

Aquesta lesió produeix pell inflada i moradenca. No impedeix la mobilitat del’articulació, però el dolor la dificulta. El tractament consisteix a fer repòs abso-lut.

• La luxació és la sortida d’un os de la seva posició en l’articulació a causad’un moviment brusc o un cop violent. També produeix inflor, però no hi hamobilitat.

L’os desplaçat queda en una posició anormal, per la qual cosa s’observa unadeformitat en la zona afectada. El metge ha de tornar l’os al seu lloc i desprésimmobilitzar l’articulació.

• La fractura consisteix en el trencament d’un os després de patir un cop ouna caiguda violents, encara que en persones majors pot ocórrer en acci-dents menors, ja que els seus ossos són més fràgils per la pèrdua de calci.Són freqüents quan es realitza una activitat esportiva intensa sense entre-nament previ.

La fractura impedeix el moviment de l’articulació. Ha d’enguixar-se la zonaafectada perquè l’os trencat se soldi novament. En ocasions, l’os trencattravessa la pell i també es produeix una ferida amb hemorràgia si hi hahagut perforació d’algun vas sanguini.

• Un esquinçament muscular és la ruptura de les fibres d’un múscul o, fins i tot,d’un múscul sencer. Sol produir-se quan s’alça un objecte feixuc o es fa treballarmassa un múscul. S’ha d’aplicar un relaxant muscular i fer repòs.

PODEM PREVENIR AQUESTES LESIONS?

Sovint, les lesions es produeixen de forma accidental, per la qual cosa no podemprevenir-les. Però en la pràctica esportiva sí que és possible amb un bon escalfa-ment abans de començar l’activitat. En esports com per exemple les arts marcials,el principiant ha de saber que determinats exercicis requereixen un aprenentatgeprevi. Quan això no es té en compte, les lesions són habituals.

També és fonamental mantenir uns hàbits saludables, com per exemple:

— Evitar el sobreprès i seguir una dieta equilibrada, que inclogui la quantitat ne-cessària de calci (entre 800 i 1.500 mg, segons l’edat) i de vitamina D.

— Adoptar postures que no sobrecarreguin la columna vertebral o les extremitats.— Fer exercici físic moderat per estimular el procés de construcció de l’os i enfortir

els músculs al mateix temps.— No consumir alcohol, tabac ni cap altre tipus de drogues.

44

AA

Radiografia d’una fractura. Fig. 6.28

Una postura adequada en estar assegut és fonamental per evitar lesions de la columna vertebral.

Fig. 6.29

17 L’hèrnia discal és una lesió de la columna vertebral. Esbrina en què consisteix, de quina manera sol pro-duir-se i com prevenir-la.

18 Indica quins hàbits de la teva vi-da diària poden ser perjudicials per el correcte desenvolupament dels teus ossos i els teus músculs.

Activitats

138

6

138

ACTIVITATS FINALS6Per a repassar

1 La relació amb el medi que ens envolta es realitza a través dels sentits. Quins són els òrgans encarregats de cadascun d’ells? Quina estructura del sistema nerviós central interpreta la informació rebuda i elabora les res-postes? En canvi, l’encarregat de l’equilibri és el cerebel, Quina diferència suposa això? Quines són les parts del cos que executen les respostes?

2 Quin problema de visió tendran les persones que només hi veuen per un ull?

3 Completa les frases següents:

— Un envà divideix la cavitat nasal en dos .— Les seues parets estan cobertes per la ,

un teixit de tipus format per .— Una part d’aquest teixit és de color vermell i la seva funció

és i l’aire que respirem.— L’altra part del teixit té color i posseeix

proveïdes de cilis que capten els olorosos.

4 En quin òrgan es troben els canals semicirculars? Com estan col·locats? Quina finalitat té aquesta dispo-sició?

5 Escriu el camí que realitza el so des de l’orella fi ns a la formació de l’impuls nerviós i la seva arribada al cer-vell.

6 Fes una taula amb els tipus de receptors tàctils i els tipus d’estímuls als quals responen.

7 Els metges recomanen a les dones embarassades que prenguin major quantitat de calci, bé sigui en la dieta o, si és necessari, mitjançant algun medicament. Raona’n el motiu.

8 Fes un esquema dels ossos de l’esquelet i indica-hi el nombre d’ossos en cadascuna de les seves parts. Suma després el total d’ossos. Si ho has fet bé, te’n faltaran uns quants per a arribar als 206 que tenim. Quins no hem inclòs? Una pista: aquests ossos que falten pertanyen a un dels òrgans dels sentits.

9 Què són les articulacions? Nomena els diversos tipus i explica cadascun d’ells amb un exemple.

Per a aplicar

10 Compara l’ull humà amb una càmera de fotos i indica les parts que equivalen als elements següents i la funció que exerceixen en l’ull: tapa de l’objectiu, diafragma, lents, pel·lícula sensible (negatiu).

11 En el sentit del gust, signifi quen el mateix els termes «papil·la gustativa», «cèl·lules sensorials» i «botó gusta-tiu»? Explica-ho.

12 Copia el dibuix del crani i escriu-hi el nom dels ossos assenyalats.

13 Si t’hi fi xes, les extremitats superiors i les inferiors se-gueixen un mateix model, però amb lleugeres diferències. Indica quines són. On tenim més ossos, en l’extremitat superior o en la inferior?

14 Com s’anomenen els músculs assenyalats en el dibuix?

L’ull s’assembla a una càmera fotogràfi ca. Fig. 6.30

Ossos del crani.Fig. 6.31

Músculs del cos humà.Fig. 6.32

15 Quin tipus de múscul controla el moviment de cadas-cuna de les següents parts del cos?a) estómac, b) dits, c) cor.Com és la contracció en cada cas?

16 A partir dels símptomes presentats, pots reconèixer quina malaltia té cadascun dels pacients següents que han visitat un centre de salut?:

a) Estudiant de 15 anys que no veu bé el que hi ha escrit a la pissarra de la seva aula.

b) Home de 40 anys que es queixa de mal d’orelles i presenta infl amació de l’orella.

c) Dona de 22 anys amb mal de cap i que no pot respirar pel nas.

d) Home de 73 anys que es va rompre una cama en caure a la banyera.

e) Dona jove que no distingeix bé els colors.

Per a ampliar

17 Aconsegueix dos ous, un cru i l’altre cuit. Saps com distingir-los sense obrir-los? Fes-los girar damunt una taula, Mentre donen voltes, toca’ls per fer-los parar i im-mediatament deixa’ls anar. El comportament és el ma-teix? Pots explicar el motiu? Amb quin dels sentits podem relacionar el moviment de l’ou cru?

18 És cert que cadascun dels quatre sabors bàsics es per-cep millor en una zona concreta de la llengua? Podem rea-

litzar una prova de sabor per intentar-ho comprovar. Per aconseguir els quatre sabors, es preparen una dissolució de sucre, una altra de sal (ambdues al 5%, per exemple, 1 g de sal o sucre per cada 20 g d’aigua), suc de llimona i infusió de cafè. Les persones que identifi quen els sabors tendran els ulls tancats o tapats. Cada vegada que facin una prova, s’hauran de rabejar la boca i, després, eixu-gar-se la llengua amb paper. Amb un comptagotes, es col·loca una gota de les mostres en la punta de la llengua, després en els costats, en el centre i en la part posterior. S’anota en quina part s’aprecia millor el sabor. Es proce-deix de la mateixa manera amb les altres tres mostres. Fes un informe amb els resultats obtenguts i representa’ls damunt un dibuix de la llengua.

19 Algunes persones creuen que els homes tenen una costella menys que les dones? És cert? D’on prové aquesta creença?

Prova de sabor.Fig. 6.33

139

Com seria un os sense les sals minerals?

Hem vist que els ossos estan formats per un teixit ossi impreg-nat de sals de calci que els hi dóna una gran duresa i rigidesa. Aquesta experiència ens permet extreure les sals de l’os sense que es desfaci.S’introdueix l’os d’una pota de pollastre en una proveta i s’hi aboca vinagre fi ns que el cobreixi totalment. Es deixa actuar el vinagre durant uns dies i es retira l’os amb unes pinces, col·locant-lo damunt un paper de fi ltre.

Ara, respon les següents preguntes:

— Si l’os abans era dur i rígid, com diries que és ara?— Què ha passat amb les sals de calci?— Quina substància conté el vinagre capaç de fer això?— S’allibera qualque gas durant el procés?— Recordes haver estudiat aquesta reacció química en alguna

unitat anterior?

Posa en pràctica

Fig. 6.34

Material:

— Os d’una pota de pollastre cuinada i sense carn.— Proveta de 100 cm3.— Vinagre.— Pinces.— Paper de fi ltre.

140140

1

140

INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA6PER A QUÈ SERVEIX EL DOLOR?Potser alguna vegada t’has demanat per què sentim dolor o si el dolor té qualque utilitat. Quan, per exemple, ens donam un cop o ens feim una ferida, el dolor fa acte de presència. Es tracta d’una sensació molt desagradable que desitjam que s’acabi aviat i que sembla que no ens benefi cia en absolut.

Segurament no només l’esser humà és capaç de sentir dolor, encara que resulta difícil comprovar-ho. Els estudis anatòmics realitzats en tot tipus d’animals han demostrat que posseeixen estructures capaces de percebre estímuls nocius i efectors per a respondre a aquests estímuls.

Per contra, sembla evident que als vegetals els hi manca aquesta sensació, ja que no s’ha pogut trobar cap estructura que pugui realitzar la funció dels receptors o del sistema nerviós.

En la nostra espècie, el desenvolupament del còrtex cerebral fa que el dolor sigui una sensació complexa en la qual hi estan implicades emocions i conductes apreses culturalment. El nostre cos és capaç de produir substàncies contra el dolor, semblants a la morfi na, per exemple, però crida molt l’atenció que aquest tipus de substàncies també siguin produïdes per tots els animals.

De la mateixa manera, podem comprovar que les nostres mostres de dolor, com per exemple l’intentar alliberar-se d’allò que ocasiona el mal, els laments, les contorsions, la suor, l’augment del ritme cardíac i d’altres, hi són també presents en molts animals. De tota manera, la percepció conscient del dolor podria ser exclusiva de l’esser humà i potser d’alguns altres mamífers. En orga-nismes més senzills, en lloc de dolor podria ser més adient parlar de nocicepció (capacitat de percebre sensacions nocives).

De quina manera arribam a sentir dolor?

Imagina que, sense adonar-te’n, has posat la mà en un recipient amb aigua molt calenta. Si la mantens dins, en uns segons s’haurà produït una lesió molt greu, ja que les cèl·lules del nostre cos moren a temperatures elevades.

Els receptors del dolor, situats en la pell, transmeten la informació, mitjançant impulsos nerviosos, a la medul·la espinal. Des d’allà, pujarà fi ns arribar al còrtex cerebral sensitiu. Però l’organisme no pot esperar que el cervell rebi i interpreti la informació, la resposta ha de produir-se immediatament.

Només els animals són sensibles al dolor.

L’experimentació amb animals en la investigació del dolor i en tots els altres camps de la Ciència, ha de mantenir-se sempre dins els límits de l’ètica professional, evitant causar-los-hi danys de manera innecessària.

141141141

Infl amació produïda per una ferida a la pell. Les cefalees o mals de cap solen produir un dolor pulsatiu.

Per això, és en la medul·la espinal on, a través d’un acte re-fl ex, s’envia l’ordre d’enretirar la mà de la font de calor. No passen més que unes dècimes de segons fi ns que apartam ràpidament la mà.

En la zona lesionada s’alliberen, a més, substàncies químiques, com per exemple la histamina, la missió de la qual és sensi-bilitzar els receptors del dolor perquè augmentin els senyals dolorosos que envien al sistema nerviós central.

Per consegüent, el dolor funciona amb un senyal d’alarma que ens permet reconèixer que s’ha produït o s’està produint un dany en alguna part del nostre cos. En aquest sentit hem de reconèixer la gran utilitat del dolor, ja que ens avisa que «alguna cosa va malament», perquè intentem posar-hi remei. Si no tenguéssim aquest mecanisme d’advertència, no prestaríem atenció a les le-sions o possibles malalties que acabarien amb la nostra vida ràpidament.

Tenim milions de receptors del dolor, repartits per tot el cos, que no només es troben en la pell. També n’existixen en els ossos i els músculs, en l’intestí i en els vasos sanguinis. Però d’altres òrgans no tenen receptors ni nervis sensitius, com, per exemple, el fetge o el cervell. Moltes vegades notarem mal de cap, però no de cervell. Aquest òrgan pot ser fi ns i tot operat per un cirurgià sense anestèsia.

Després d’una lesió, la zona afectada passa normalment per un procés infl amatori: allibera substàncies que dilaten els vasos sanguinis. Els teixits s’infl en i la pell envermelleix. Tot això augmenta el dolor, però signifi ca que s’ha posat en marxa la reparació de les parts danyades.

El dolor i la infl amació, que difi culten el moviment, ens dis-suadeixen de seguir utilitzant la zona danyada, ja que si ho féssim, podria augmentar la importància de la lesió. El que necessita el nostre cos és descansar, no estar obligat a realit-zar els treballs i els esforços que suposen l’activitat diària, i la seva forma de fer-nos-ho saber és molt efectiva: a través de les sensacions de dolor.

Com explicar el dolor que sentim?

Encara que la percepció de dolor pot semblar molt subjectiva, és a dir, que cadascú sent el dolor a la seva manera, la realitat és ben diferent. Gràcies a la nostra gran sensibilitat al dolor, el podem descriure i, de fet, als metges els resulta de molta ajuda per a poder emetre un diagnòstic, saber on senten el dolor els seus pacients, amb quina intensitat i com el senten.

Els estudis realitzats en aquest sentit, han permès d’establir mol-tes formes de dolor, de les quals en mostram alguns exemples:

• Dolor punxant. Es tracta d’un dolor molt localitzat, que sentim en una zona molt petita.

• Dolor cremant. Es una sensació molt semblant a la que produeixen les cremades.

• Dolor opressiu. Es percep com si alguna cosa pressionàs la zona adolorida.

• Dolor sord. És un dolor no localitzat, difús i difícil d’explicar.

• Dolor pulsatiu. Es rítmic, com una pulsació.

1 Quina és la funció del dolor? Per què resulta de vital importància?

2 On estan localitzats els receptors sensorials del dolor?

3 Explica el camí pel qual arriba una sensació dolo-rosa al cervell quan ens feim una ferida al peu.

4 Quin procés sol acompanyar una lesió? De quina manera ocorre? Quin signifi cat té?

Qüestions