Cabanyal Portes Obertes Edició X 02

10 ANYS DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA A VALÈNCIA:REPORTERS GRÀFICS

X CABANYAL PORTES OBERTESELS PRIMERS 10 ANYS [1998-2008]Del 17 d'octubre al 2 de novembre de 2008

1U ANYS DE MOBILITZACIÓ Cl UTAREPORTERS GRÀFICS

TEXTOS

SALVEM EL CABANYAL DIARI DELS

PRIMERS DEU MALS ANYS, I EN VINDRAN

MÉS I RESISTIREM PERQUÈ SIGUEN MILLORS 7

FAUSTINO VILLORA NICOLAU

IMPACTES MEDIÀTICS DE LES REVOLTES 14

ALVARO DE LOS ÁNGELES

ELS «SALVEM»! EL SEU FUTUR 1 8

VICENTE TORRES CASTEJÓN

Al, VALÈNCIA!: BASTIONS I SETGES 2 5

CARLA GONZÁLEZ COLLANTES

SALVEM EL CABANYAL:

UNA CIUTADANIA D'ALTA INTENSITAT 3 3

JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO

DANA A VALENCIA:

CARRERS IREPORTERSGRÀFICS TRADUCCIONS

CARRER D'EUGENIA VINYES, 46,1 ° 3 9 1 1 6

JUAN JOSÉ MONZÓ

CARRER D'EUGENIA VINYES, 58,1 ° 4 7

FERRAN MONTENEGRO

CARRER DR. LLUCH, 159 5 7

RAFA GIL

TRAVESSIA DELS PESCADOnS, 32 67

JESÚS CISCAR

CARRER DE LA BARRACA, 179 77

JOSÉ GARCÍA POVEDA «EL FLACO»

CARRER DE JOSÉ BENLLIURE, 214 B 8 7

SANTIAGO CARREGUI

CARRER DELS ÀNGELS, 32 9 7

MANOLO MOLINES

CARRER DE SANT PERE, 83 1 07

TANIA CASTRO

Étienne de La Boétie, joven amigo de Michael de Montaigne, veía la pasividad de laspoblaciones con respecto a sus dirigentes como un vicio primero adquirido y posteriormenteheredado, una obstinada «voluntad de ser gobernado» que llega a ser tan arraigada«que incluso el amor a la libertad no parece del todo natural», y en 1549 escribía:

Es increíble ver cómo la población, una vez que ha sido sometida, cae de repente en un olvidotan profundo de su independencia anterior que le llega a ser imposible despertarse y recuperarla;de hecho se apresta a servir tanto sin que la inciten, tan libremente, que, al verlo, uno diríaque no ha perdido su libertad sino ganado su servidumbre. Quizá sea cierto, de entrada, queuno sirve porque ha de hacerlo, porque le obligan a ello, pero quienes vienen después sirvensin que les pese, y por su propia voluntad hacen lo que sus predecesores hicieron bajocoacción. Resulta así que los hombres, nacidos bajo el yugo, criados en servidumbre,se contentan en vivir como nacieron... . ,

[Discours de la servitude volontmre, ETIENNE DE LA BOETIE]

Bien dicho. Sin embargo, La Boétie se equivoca en un aspecto importante. Las alternativasno son la plácida servidumbre por un lado y la rebelión contra la servidumbre por el otro.Existe una tercera vía, elegida por millares y millones de personas todos los días.Es la vía del quietismo, de la oscuridad voluntaria, de la emigración interior.

J.M. CoetzeeDiario de un mal año

pàgs. 22 i 23

Editorial Mondadori

DIARI DELS PRIMERS DEU MALS ANYS, I EN VINDRAN

MÉS I RESISTIREM PERQUÈ SIGUEN MILLORS

FAUSTINO VILLORA NICOLAU, Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar

La Junta de Govern de l'Ajuntament de València va acordarel 1997 la redacció d'un pla de reforma interior per tal deprolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar. Un pro-jecte que amenaça amb partir el barri en dos enderrocant1.700 habitatges, aproximadament 570 edificis.

El Cabanyal hi estava acostumat. Des de fa més de centanys i fins en sis ocasions s'havia intentat, i en les sis es vadesistir davant de la fèrria voluntat dels seus habitants deconservar el seu patrimoni i la seua cohesió social. Però enaquesta ocasió no seria ¡gual, el poder havia estat treba-llant des de feia uns anys comprant voluntats i prenent de-cisions que no s'havien d'estroncar per res ni per ningú.Aquesta vegada, segons els oracles d'alguns regidors del

districte, no hi havia d'haver ningú en el maltractat Caban-yal-Canyamelar capaç d'oposar-se a la decisió presa.

La situació empitjora el gener de 1998 quan el Ple del'Ajuntament amb majoria absoluta del Partit Popular, grà-cies a la col·laboració prestada per dos regidors trànsfu-gues d'Unió Valenciana, aprova la suspensió de llicènciesen tot l'àmbit d'actuació del Cabanyal-Canyamelar. Conti-nua empitjorant quan s'ignoren els resultats d'una consultaorganitzada pel mateix Ajuntament. A partir d'aquest fet elsveïns mobilitzats en contra del projecte de prolongació del'avinguda, comencem a prendre consciència que els dausestaven canviats i que ja havien estat jugats. El que no ensimaginàvem en aquell moment és quantes regles bàsiques7

de la democràcia seria capaç d'ignorar o de tergiversar elPartit Popular per aconseguir el seu objectiu.

En els mesos previs a l'estiu de 1998 l'Ajuntament va orga-nitzar una exposició pública de les tres alternatives que ha-via preparat i, a més, una votació popular que els guiara enl'elecció d'acord amb la manifestació de la voluntat popu-lar. No deixàrem passar de llarg l'oportunitat de participaren les decisions que tan directament ens afectaven, aixíque l'Associació de Veïns i la Plataforma Salvem El Caban-yal-Canyamelar es van posar mans a l'obra. Es va redactarun escrit on se sol·licitava una nova planificació urbanaamb participació veïnal que respectara el patrimoni, la tra-ma urbana i que no suposarà demolicions generalitzades.En pocs dies aconseguim més de tres mil (3.000) vots desuport a l'escrit. Però, quina sorpresa ens esperava quan,amb total desvergonyiment, es publicà que l'opció més vo-tada havia estat l'opció dos, la prolongació de l'avingudafins al mar amb dues grans rotondes al principi i al final,amb catorze vots. I són els mateixos redactors del pla, elsarquitectes Corell i Monfort, mercenaris ben pagats, que

no tenen cap objecció perquè figure així en la MemòriaJustificativa del PEPRI.

En la Memòria Justificativa, sense cap vergonya, es va in-cloure aquest episodi per a justificar la «participació ciuta-dana». Crec que és convenient analitzar detalladament elmuntatge de mentides i per això transcric de forma literall'explicació que en va donar l'equip tècnic encarregat dejustificar el Pla:

«Fuente: Memoria Justificativa del PERI de El Cabanyal-Canyamelar. Autores Corell y Monfort, arquitectos.

Concluyendo, los escritos diferenciados (no sometidos arecogida de firmas) que se pronunciaban sobre la del Planse pueden desglosar del siguiente modo:

Alternativa n° 2 (48 m) 34,37%


Ninguna de las tres 16,67%

Ninguna de las que les afecte directamente 14,58%

Alternativa n° 3 (Plaza) 12,50%

TOTAL 100,00%

TIPO A

TIPOB

TIPOC

TIPO D

TIPOE

TIPOF

TIPOG

TIPOH

TOTAL

N° ESCRITOS

2 escritos

3 escritos de oposición a cualquiera de las propuestas del Avance

2 escritos

36 escritos

En contra de las propuestas (según les afecte)

Propuestas concretas de mejora de equipamientos y dotaciones públicas

Resolver intereses privados

Escritos no procedentes o sin contenido

Serv. De circulación/ Colegio Arquitectos

N° 1 3.136 firmantes

N° 10-91 91 firmantes


Oposición a las propuestas si no van ligadas aun proceso de rehabilitación integral del barrio

A favor de la A1 8 firmantes


A favor de la A1-A2 5 firmantes


En contra de cualquiera 3 firmantes

7 firmantes

2 firmantes

5 firmantes

5 firmantes

3.308 firmantes 8

Indicar por último, que los escritos de oposición frontal a lasalternativas presentadas y sometidos a «recogida de firmas»fueron tres (n° 1,10 y 11) con un total de 3.249 suscriptores.

És a dir, d'un total de 3.308 signants, 3.249 es manifestenen contra de la prolongació. Només 19 signants (14+5) esmanifesten a favor de l'Alternativa 2.»

Van començar uns anys de treball organitzatiu del dur, dereunions constants, vam anar teixint la xarxa de confiança iamistat que ha fet possible tota la resistència i activitatd'aquests primers deu anys. En les assemblees setmanalsque duem a terme des d'aleshores tots els dimecres, vamanar unificant criteris i propostes, tot es diu i tot s'acordaen aquestes assemblees que són obertes a qualsevol per-sona que decidisca assistir-hi.

Quan l'Ajuntament va poder aprovar el projecte definitiu,l'any 2001, la Plataforma ja havia organitzat cinc manifesta-cions, quatre al barri i una al centre de la ciutat, havíem fetuna vaga de fam de 22 dies de durada amb l'única reivindi-cació de diàleg i discussió sobre l'interés general del pro-jecte, havíem organitzat innombrables actes de protesta,havíem participat en totes les taules redones sobre urba-nisme que se celebraven... La ciutadania va començar aentendre que la lluita era seriosa, que la resistència estavaorganitzada i que el camí seria llarg i difícil.

Durant tots aquests anys s'ha consolidat una organitzaciósocial basada en la transparència interna I externa que hasigut la llavor d'una gran confiança mútua entre tots elsafectats: «la Plataforma feia el que deia i sempre deia elque feia». I, el millor, ens vam anar fent amics i vam apren-dre a estimar-nos i a voler el nostre entorn. Com que vivimen un tipus de democràcia europea i, per sort, la integritatfísica de les persones està com molt garantida, el PoderMunicipal va entendre que aquesta situació era insosteni-ble, que l'autoestima havia de tindré un límit, i van tirar màdels manuals de l'urbanisme especulatiu i van començar adestrossar el nostre entorn, les nostres vides. Va començarla degradació patrimonial i vital dirigida i patrocinada finan-cerament amb pressuposts públics, utilitzant primer AUM-SA i després Cabanyal 2010 S.A.

El govern municipal no podia canviar la condició de Béd'Interès Cultural que té en barri des de 1993 perquè aixòés de competència autonòmica, però sí el catàleg d'edificisprotegits. Recordé que M. Domínguez, regidor responsa-ble d'Urbanisme, va declarar: «para qué están los catálo-gos? (d'edificis protegits) pues para descatalogar lo quepierda el Interés». Segons tan «bon administrador», els ca-tàlegs de patrimoni protegit no es fan per a prendre lesmesures oportunes d'atenció i protecció, i en cas quel'Administració no compiisca amb la seua tasca poder-lidemanar responsabilitats. Es protegeix per complir amb unexpedient i «ja ens encarregarem que les coses evolucio-nen de manera que es puga desprotegir». I ho fan amb to-tal impunitat. N'hi ha prou amb recordar l'espai verd prote-git de la Punta, seu durant anys de bases il·legals decontenidors del port que van contribuir de forma descara-da a la seua degradació, fet que va ser utilitzat pels tribu-nals per a justificar-ne el canvi de protecció i que es po-guera destruir i convertir en un immens solar; qui va ser elresponsable de la degradació per permetre el funciona-ment de les bases il·legals de contenidors? qui va ser elresponsable de consentir la degradació d'un espai prote-git? Tot el món sap que ens enfrontem a la impunitat delsresponsables polítics administradors. Però no passa res.

L'alcaldessa de València, Rita Barberà, deia el 2001 reivin-dicant més autonomia local: «vivimos días de invasión decompetencias y no estaría de más recordar a Montesquieugarantizando la autonomía local». Ella, que dies desprésd'aquestes declaracions va crucificar la Sindica de Geu-ges, Emilia Caballero, institució encarregada de defensarels ciutadans dels abusos de l'Administració, per atrevir-sea donar la raó als veïns de El Cabanyal en les seues reivin-dicacions. Quin exemple de respecte a la independència Iautonomia de les institucions democràtiques! I damunt Ritacitant Montesquieu!

Perdoneu les exclamacions, és que creia que tenia superatideològicament el segle XVIII, però donades les circumstàn-cies de les nostres vides en aquests darrers anys estic se-gur d'haver retrocedit més enllà de la Revolució francesa.No podem parlar amb seguretat ni de la divisió de poders,són ja massa dies de «cabdillisme» els que estem sofrint.9

Abril 2001. La Conselleria de Cultura destitueix del seu llocl'arquitecte-inspector encarregat de vigilar el patrimoni histo-ricoartístic a València. José Ignacio Casar va ingressar alseu lloc d'inspector el 1994. Després de guanyar una plaçaen propietat en la Conselleria d'Obres Públiques va seguir alseu lloc per la concessió d'una comissió de servei avaladaper la pròpia Direcció General de Patrimoni, a fi de garantirla continuïtat de les tasques d'inspecció. Però l'AdministracióValenciana tampoc no va poder suportar la integritat i inde-pendència professional d'aquest tècnic i va ser destituït.

En aquesta època ja no s'acontenten amb reivindicar frau-dulentamente Montesquieu, comencen a utilitzar el quartpoder, els mitjans de comunicació, contra els veïns de ElCabanyal. Des d'aleshores les campanyes de propagandaper avalar les seues propostes i desmoralitzar els resistentshan estat nombroses i, com no podia ser d'altra manera,amb gran ressò a Canal 9 i també en la premsa escrita.

Vegem un exemple entre els molts que podria triar. Al junyde 2001 Alfonso Grau va assegurar que «mil (1.000) pro-pietarios afectados por la prolongación de Blasco Ibáñezestan dispuestos a llegar a un tracto directo, lo que acele-rará los trámites del plan urbanístico» (Las Provincias, 4-6-2001).

Set anys després, al juliol de 2008, ens assabentem per lapremsa escrita que «el balance de los tres años de gestiónde la sociedad Cabanyal 2010, creada por la Generalitat yel Ayuntamiento de Valencia, a través del Ivvsa y Aumsa,para desarrollar el plan especial de El Cabanyal y la prolon-gación de Blasco Ibáñez, es limitado. De las 1.600 vivien-das que se tienen que derribar para abrir Blasco Ibáñez almar la sociedad sólo ha comprado previo acuerdo con lospropietarios un centenar, apenas un 6%. Las once promo-toras que forman el accionariado privado han puesto a laventa sus acciones al no ver claro el negocio» (Levante,8-7-2008).

Encara es queden curts en la valoració del fracàs, ja queals tres anys de Cabanyal 2010 cal afegir els 4 anys ante-riors d'AUMSA amb la mateixa gestió. És a dir, en set anysi amb totes les pedres que ens han plogut han aconseguit100 cases de 1.651, on estan els 1.000 de Grau?

Es van concretar les amenaces i els càstigs. Vam patir unaaltra sotragada per part de l'Ajuntament quan al gener de2002 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Va-lenciana dictà una sentència en què paralitzava cautelar-ment el projecte de prolongació de l'avinguda de BlascoIbáñez a través del barri de El Cabanyal. Repassem les de-claracions de Rita per entendre l'estratègia que han seguitfins ara, aquests dies en què celebrem els deu anys de re-sistència:

1. Anuncia que no flexibilitzarà les seues posicions, ni obriràcap tipus de diàleg. «Yo no quiero ninguna retirada [de losrecursos judiciales]. Después de dos elecciones y muchodiálogo hemos llegado a una conclusión que ha pasadopor todos los trámites legales», (El País 1-2-2002). Molt dediàleg!, s'atreveix a declarar sense que li canvie el color dela cara.

2. Anuncia la degradació urbana. L'alcaldessa considera lasentència «un contratiempo que pagarán los vecinos de lazona afectada». L'alcaldessa no flexibilitzarà les seues posi-cions ni reobrirà cap tipus de diàleg «en términos políticosesto es un contratiempo porque se va contra el tiempo deejecución [de la obra] en el perímetro suspendido e implicainactividad gestora en el ámbito suspendido que va a pro-ducir un deterioro en el ámbito comprendido en la suspen-sión [la zona del barri de El Cabanyal protegida per on hau-ria de passar l'avinguda)» (El País 1-2-2002).

3. No assumeix cap responsabilitat, sinó al contrari, res-ponsabilitza de tot el PSPV, que va deixar de governarl'Ajuntament de València el 1991; s'atribueix la defensa iprotecció del barri —«Hemos invertido 4.400 millones depesetas en diez años en El Cabanyal»—; i llança un «men-saje de tranquilidad al 52% de los 447 propietarios afecta-dos por la paralización cautelar del proyecto que según elequipo de gobierno municipal habían 'mostrado intenciónde llegar a un acuerdo con el Ayuntamiento'» (El País, 1-2-2002).

En aquells moments, l'activitat de la Plataforma continuavasent febril, ja havíem fet sis manifestacions, quatre edicionsde Portes Obertes com la que estem presentant en aquest 10

jecte. Les reaccions es resumeixen en el titular del Levantede 27-3-2004: «El equipo de gobierno de Rita Barberà, porboca de su portavoz municipal, Alfonso Grau, rechazó ayerla posibilidad de negociar con los vecinos una nueva orde-nación del barrio de El Cabanyal y explicó que la prolonga-ción de la avenida Blasco Ibáñez es «innegociable». Mien-tras que la plataforma Salvem El Cabanyal pedía ayerdiálogo y consenso para rehabilitar la zona».

El 2005 van començar els tràmits per canviar la Llei de Pa-trimoni de 1998 que havia votat el mateix Partit Popular, ellegislatiu entra en acció, es coordina amb l'executiu. I per sifóra poc el Tribunal Superior de Justícia de la ComunitatValenciana va retardant la sentència del Cabanyal —moltespersones ben informades pensen que per trobar el momentadequat de formar el Ple convenient on s'asseguren els votsnecessaris per acontentar el poder executiu. Davant del re-tard injustificat ens vam veure obligats a presentar duesqueixes, una al President del TSJ i una altra al C.G.P.J., enaquest sentit: «després de més de tres anys de tramitació,ens trobem que la Sala Segona està dictant recursos demenys antiguitat que el que ens ocupa, el nombre delsquals ja ha arribat a una xifra important, i a data de hui con-tinua sense existir assenyalament per dictar-se sentència.Tot això, sense que hi haja cap causa que justifique la para-lització de les diligències, ja que des del passat mes de se-tembre han finalitzat les actuacions processals».

Pobre Montesquieu, ja es van unint els poders!

Finalment el TSJ-CV va dictar sentència favorable al'Ajuntament amb el següent resultat: 11 vots a favor de lalegalitat del projecte, 8 vots en contra de la legalitat delprojecte. L'assumpte es va resoldre de la següent manera:el ponent a qui se li va assignar el cas per sorteig presenta-va una ponència favorable a les tesis de Salvem El Caban-yal, però el president de la Sala del Contenciós Administra-tiu, Díaz Delgado, llevant protagonisme al ponent titular, vapresentar la seua pròpia ponència que va obtindré els onzevots que li van donar la majoria necessària. Cal assenyalarque immediatament després Díaz Delgado va ser nome-nat, en la quota del Partit Popular, magistrat del TribunalSuprem (el càrrec és vitalici).

catàleg, ens coordinàvem amb altres col·lectius socials, re-bíem solidaritat de la Universitat, d'incomptables arquitec-tes reconeguts per la seua trajectòria professional, del De-partament de projectes de l'Escola Superior d'Arquitecturade la Universitat Politècnica de València, de tots els partitspolítics de la nostra demarcació, és clar, menys el PartitPopular.

Comencem a reivindicar una participació ciutadana real iorganitzem, junt amb molts col·lectius del País Valencià,una altra manifestació a la ciutat de València en què vanparticipar milers de persones amb el lema de «democràciaparticipativa».

El maig de 2003, un mes abans de les eleccions locals iautonòmiques, el govern municipal va enderrocar dos ca-ses que havia adquirit AUMSA. Encara no havia creatl'enginy financeromafiós Cabanyal 2010, S.A. Cinc anysdesprés, els solars d'aquestes cases encara es poden visi-tar ja que continuen sense tancar i sense netejar. Per si te-nen curiositat els oriente, es tracta dels solars que hi ha alcarrer Serrería, quasi davant de l'estació de RENFE. Els mi-tjans de comunicació van esbombar la notícia que lesobres de la prolongació de Blasco Ibáñez havien començat(any 2003, recorden), foto a primeres pàgines en els diaris inotícia en les televisions, per cert, una notícia tan importantque va obrir el telenotícies de Canal 9 i de Punt 2. En fi, hanpassat els anys i ací estan els solars i ací està el barri enca-ra dempeus.

Amb tot això, va arribar la Copa de l'Amèrica i les seues 32guiñees, dos més que Judes amb la inflació que hi ha ha-gut des d'aleshores. Molta gent pensà que d'aquesta nopassàvem, vam haver de convèncer molta gent que resisti-ríem, que la Copa i els seus «guateques» passarien i El Ca-banyal seguiria dempeus. I vam anar a Brussel·les a plante-jar les nostres reivindicacions i vam obtindré la solidaritatde parlamentaris europeus, però ací no va canviar res. Enaquests moments l'únic que no se sap amb claredat és quise la va beure, la copa.

És possible que l'any 2004 el Tribunal Suprem encara noestiguera políticament posat a punt, igual que li havia pas-sat al TSJ-CV, i va confirmar la suspensió cautelar del pro-11

L'organització i el funcionament del Tercer Poder, el Judi-cial, és una de les millors bases que es guarden els pode-rosos, els que manegen els fils del poder econòmic i polític.Però si s'analitza a fons un cas t'adones que el mètode ques'utilitza és senzill, esperen les circumstàncies favorables,sotgen, aprofiten els límits de la interpretació i aconse-gueixen el maquillatge necessari per disfressar una sentèn-cia de legalitat. Aquestes qüestions sempre queden sanesi estàlvies perquè si hi ha un gremi opac, tancat i de mútuadefensa, és el de la judicatura. Fonts ben informades ensvan explicar com Díaz Delgado es va assegurar els 11 votsnecessaris. La cosa degué anar així: en primer lloc va pre-parar la seua ponència, privilegi d'un president. Després vaesperar el moment adequat que no era altre que el que lipermetera formar un Ple favorable. En la votació van parti-cipar dos magistrats nomenats pel «pla de xoc» i un jubilaten «situació especial» (pel que sembla el nomenamentd'aquests magistrats depenia en bona mesura del presi-dent mateix). D'aquesta forma pogué assegurar-se els vots,així de fàcil.

Per descomptat, demanem explicacions sobre tot això alTribunal i la resposta fou que «com el que demanàvem se-gurament seria utilitzat per impugnar el tribunal, la sol·licitudhavia d'anar dirigida a la mateixa Sala del Contenciós». Idesprés ens van contestar que com ja era una sentènciaen ferm ja no es podien donar explicacions. Què hi farem?Però va succeir que la sentència va passar a no ser fermaperquè el Tribunal Suprem havia acceptat el recurs de cas-sació, així que vam tornar a demanar la informació. Durantel temps transcorregut vam tenir ocasió d'ampliar la pre-gunta i millorar-la, ara, a més de conèixer les normes quepermeten als magistrats formar un Ple de Sala, volem sa-ber les normes de repartiment dels expedients quan entrenen el registre.

Aquesta última qüestió ens l'han tornat a contestar ambevasives, sense afrontar la pregunta concreta que formu-lem, el tema ja comença a ser greu si considerem que estracta d'informació que ha de ser de domini públic. Sobrel'altre assumpte que ens ocupa, la composició dels Plensde Sala, ni es contesta.

Cansats de no rebre la informació a què tenim dret com aciutadans i la judicatura obligació de facilitar, es van inter-posar sengles contenciosos administratius contra el presi-dent del TSJ-CV, sr. De la Rua, i el president de la Sala delContenciós del TSJ-CV, Sr. Narvon que en l'actualitat estanpendents de resoldre.

Per part del col·lectiu social continuem resistint la degrada-ció i les agressions, cada vegada més fortes, en l'entorndel carrer Sant Pere, on havien traslladat tota la seuaagressivitat des que el 2005 paralitzem les demolicions dela zona B.I.C. del carrer Escalante. I seguim amb les nos-tres reivindicacions socials:

«La Plataforma Salvem El Cabanyal realizó ayer la primeraprotesta de 2007 con la entrega simbólica de varios kilosde carbón al presidente del Tribunal Superior de Justicia(TSJ) de la Comunitat y al presidente de la Sala de lo Con-tencioso, Edilberto Narbón, en la sede del TSJ. Tres miem-bros del colectivo vestidos de Reyes Magos lo entregaronmientras recordaban la necesidad de que todos los pode-res públicos, y en especial el judicial, defiendan a todospor igual». (Levante 6-1-2007)

La batalla és casa a casa, demolició a demolició. En totalhan enderrocat a juny de 2008 uns vint edificis, tots adqui-rits prèviament per les societats instrumentals del'Ajuntament en una operació de compra-venda mercantil,és a dir, que hi ha uns pocs propietaris que han cedit lesseues cases a la destrucció.

La crònica d'aquest temps de lluita i resistència és tan dra-màtica com extensa i per no excedir-me en aquest article,intente resumir-la utilitzant alguns titulars de diaris.

- «El TSJ autoriza un nuevo derribo en el barrio de El Ca-banyal» (El País 10-03-2007).

- «El edificio de El Cabanyal cuyo derribo autorizó el TSJtiene una torre Miramar» (Levante 13-03-2007).

- «Barbera ha abierto ocho solares en nueve años en ElCabanyal. Los vecinos denuncian el deterioro causadopor los derribos» (El País 31-03-2007).

coo(OLLJ1 -ccIIImo

oQ.

zCfl

üX

12

- «Salvem El Cabanyai critica el abandono que sufre el ba-rrio. Diez solares con basura junto al mar». Metro 02-04-2007.

- EN POCO MÁS DE 500 METROS DE COSTA. El nuevo'Beverly Hills' de Valencia mira al mar frente a la playa dela Malvarrosa (El Mundo, 11-04-2007).

- Ratas, basura y ruinas se adueñan del bulevar San Pe-dro (Levante 03-05-2007).

Al mig d'aquesta vorágine vam organitzar la IX edició dePortes Obertes «Trobada d'escriptors pel Cabanyai», queva estar dedicada a la literatura, per reconèixer el compro-mís dels autors amb El Cabanyai. Hi van participar JoséLuis Sampedro, Fernando Delgado, Julio Llamazares, Be-lén Gopegui, Olga Lucas, Quique Falcón, Manel Rodríguez,Alfons Cervera, Benjamín Prado, Susana Fortes, Martí Do-mínguez, Juan Cruz. Va ser quan ens van enviar les prime-res cartes anunciant l'expropiació del carrer Sant Pere.

La resposta de l'organització social no tarda a arribar, el 13de juny de 2007 es publica a El País: «Salvem El Cabanyaise prepara para otra batalla en el largo contencioso contrael plan del PP de prolongar la avenida de Blasco Ibáñezpor el barrio. El gobierno encabezado por la alcaldesa, RitaBarbera, inició la semana pasada la notificación de la ex-propiación de alrededor de 120 inmuebles para su derribocon el fin de construir el bulevar de San Pedro, previsto enel plan. La plataforma no ha tardado en reaccionar y alre-dedor de 300 personas se reunieron ayer en asamblea ge-neral para analizar la situación y organizar la oposición auna expropiación que afecta fundamentalmente a perso-nas mayores».

Ha passat més d'un any des de la primera «comunicacióurgent» per part de l'Administració i a dia de hui, setembrede 2008, no s'ha tornat resposta a les al·legacions presen-tades pels veïns. Queda demostrada la urgència.

El 13 de març de 2008 coneixem que el Tribunal Supremdesestima el recurs dels veïns contra el pla de El Cabanyaii addueix que és competència autonòmica. El govern mu-nicipal dóna per resolt el tema, s'autoaplaudeix en els mit-jans, dóna per liquidada la Plataforma i aprofita per atribuir-li tots els mals que pateix el barri.

Però resistim. Com hem fet sempre, respectem les deci-sions judicials encara que en sospitem, però tenim clar quela raó jurídica no beneeix la bondat del projecte de des-trucció del barri. La sentència diu que el projecte municipalés legal, no que és bo. Nosaltres continuem pensant quees va haver de declarar il·legal, i estem convençuts que ésuna aberració contra les persones i contra el patrimoni his-tòric valencià.

La Plataforma reuneix els veïns i, com ha fet sempre, elsinforma dels fets, els explica què pot passar a continuació,hi sotmet la possibilitat de presentar recurs davant del Tri-bunal Constitucional. S'escolta, es discuteix, la gent parti-cipa. Finalment l'Assemblea decideix mantenir-se viva i po-sar el seu esforç en dues direccions: primer, donar suportals veïns que així ho desitgen i que puguen ser objected'expedient d'expropiació. La Plataforma entén que és es-sencial que es respecten els drets de les persones i que, sil'alcaldessa acaba traient-los de les seves cases, que elspague el que aquestes valen. Segon, seguir en la lluita perdefensar el nostre patrimoni històric, exigir el respecte a laintegritat del barri —rehabilitació sense destrucció—, i utilit-zar tots els mitjans jurídics i d'acció social col·lectiva per-què els que ostenten el poder treballen per l'interés públic,no per interessos privats.

I així estem. De manera que ací està el barri de El Caban-yal-Canyamelar, amb un altre Portes Obertes, decidit a nosotmetre's, decidit que estos primers deu anys siguin no-més l'avantsala dels altres que vindran i que, per a aixòestem, seran molt millors.

13

IMPACTES MEDIÀTICS DE LES REVOLTES


La fotografia de premsa és el registre dels esdevenimentsmereixedors de ser notícia. Així ho sabem després de mésd'un segle de premsa diària il·lustrada amb fotografies, a laqual acudim desitjosos de confirmar les nostres idees ambles seues imatges. No sempre coincideixen, però no tantper la falta de precisió com per l'absència de visibilitatd'idees i opinions minoritàries. La minoria és allò que had'existir en qualsevol estat de dret que es pree, perquè lamajoria seguisca obviant-la, o desitjant-ne la desaparicióràpida i asèptica. Mentre que saber quan un esdevenimentés mereixedor de convertir-se en notícia és tant o méscomplicat com descobrir què naix abans, si l'esdevenimento la necessitat de continuar aportant informació diària. Elpas d'un esdeveniment de l'estat de succés al de notícia ósmés ràpid i accessible que el que ha de fer una opinió mi-noritària per a convertir-se en majoritària. Al mig hi ha, enambdós casos, el paper dels mitjans de comunicació; peròl'economia, ja ho hem comprovat àmpliament, sempreguanya a la ideologia... fins i tot en èpoques de crisi.

La velocitat dels successos i la necessària ocupació del'espai dels mitjans de masses semblen conciliar els seusesforços per a deixar-nos igualment sorpresos davantl'afluència de dades i davant la seua narració quasi idènti-ca, llevat d'alguns detalls cada vegada més imperceptiblesen el to o en l'enfocament del discurs. És per això, tal vega-da, que les transformacions en les maneres de difondre lesnotícies han ajudat a la banalització de la informació escritatant com han afavorit l'eclosió de la comunicació audiovi-sual, especialment amb les prestacions que ofereix Inter-net, que s'ha convertit en el termòmetre de l'actualitzacióperpètua. Una sabata perfecta per al peu d'una societatcada vegada més disposada a viure els successos entemps real i a assumir-los al mateix temps que es pro-dueixen, oblidant-los al cap de poc amb la mateixa fruïció.

A les ciutats contemporànies ha anat contagiant-se global-ment una necessitat de veure's i mostrar-se com a objectede desig que no atén a fronteres i que necessita seguir fu-gint permanentment cap endavant per a conservar la seuaimatge il·lusòria. Un panorama on han tingut molt a dir elsmitjans de comunicació de tota índole i condició i les imat-ges promocionals. Aquesta actitud ha arribat a Valènciatan tardanament i amb una força tan inusitada que no potfer altra cosa que provocar-hi un amor desenfrenat entreels qui estiguen a favor de la mercantilització de la imatgede la ciutat i la conversió del seu patrimoni en un gran platótelevisiu, o un desamor profund entre els qui esperaven uncomportament més madur i contingut per part dels res-ponsables públics, ja que la trama i el desenllaç d'aquestargument són coneguts. I més encara si és possible quanl'escenografia d'aquesta ciutat, per la qual un dia va passarun riu i que deu la seua ubicació original i la seua idiosin-cràsia geogràfica a una sèrie d'elements que han desapa-regut, s'encamina cap a un gegantisme tan deshumanitzaten les seues proporcions com irreversible en la seua exe-cució; que és admirat i qüestionat alhora.

En aquesta voluntat transformadora, les corporacions pú-bliques valencianes refusen els lògics antagonismes ciuta-dans, ja que els consideren les notes desafinades dins dela simfònica de les seues polítiques inapropiadament de-nominades de «progrés»: un altre triomf neoliberalista enl'ús llenguatge, com diria George Lakoff. Representen lagrava que es cola a les seues sabates institucionals i quedesapareix després d'un espolso lleu i precís. Moltes vega-des l'espolso no és tan lleu i s'ha de passar pels tribunalsper a llevar-se-ia de damunt; fins i tot pot tardar anys i ne-cessitar una retafila de recursos i contrarecursos, però noimporta si el fi justifica els mitjans. En aquests casos,l'aparell institucional maneja els fils de la seua posició deprivilegi per a lluitar contra grupuscles ciutadans als quals 14

15

no sembla atendre en igualtat de condicions que a altres,en concret als qui no es mostren obertament crítics. Elsseus discursos es mouen en la controvertida línia de flota-ció de les identitats nacionals, regionals, populars... i se so-len emprar instrumentalment aspectes com ara banderes,llengües pròpies més o menys minoritàries, religió, carac-terístiques geogràfiques i fins i tot condicions climàtiquesper a dirigir les opinions no tant en una direcció com sí cla-rament en contra d'una altra. D'altra banda, el so de lesveus antagonistes té el timbre de les cassoles abonyega-des, dels xiulets de colors, de les agudes proclames envers lliure; l'aspecte de les seues demandes és el text di-recte sobre teles i llençols, pancartes als balcons i sama-rretes amb tipografies de pal. I, a pesar del que poguerasemblar per aquesta lírica, no demanen impossibles sinóque són pur realisme social.

Salvem El Cabanyal-Canyameral és ja història recent del'associacionisme ciutadà global pel seu esforç, infatigable imantingut, per fer-se escoltar. D'entre les variades formesde les seues demandes, Cabanyal Portes Obertes suposauna fita a la permanència dins de les manifestacions ciuta-danes, però encara més dins de les pròpiament artístiques,entenent l'art com una reflexió constant sobre la seua prò-pia naturalesa inserit dins de la societat contemporània.Enfront de la representació inútil o ja assumida històrica-ment, aquest tipus de manifestació artística anteposa lapreocupació activa de qüestionar-se la seua funció i la seuaacció al benefici personal i econòmic. Una autoexigènciaque ja voldríem els ciutadans per als partits polítics en elpoder, institucionalitzats al màxim per les seues pròpiesinstitucions.

En aquesta desena edició de Portes Obertes es donen citadues propostes complementàries. Per una banda, es pre-senta una exposició amb caràcter antològic que convocaartistes participants en alguna de les nou edicions ante-riors, i el treball de la qual té una relació directa ambl'associació. Per una altra s'ha reunit un grup de fotògrafsdocumentalistes que han sigut testimonis (i transmissors através de diferents mitjans d'informació) de les variadesmanifestacions ciutadanes esdevingudes en l'àmbit valen-cià o autonòmic. Aquests dos plantejaments posen sobre

la taula un debat interessant a propòsit de la fotografia coma mitjà, entesa com a expressió artística d'una banda, icom a document social d'una altra. És una discussió anti-ga, si bé rejovenida des que l'art ha assumit sense com-plexos la fotografia com un altre llenguatge més dins delseu sistema i una quantitat important de reporters gràficsha canviat les pàgines dels diaris i setmanaris pels cubsblancs de les galeries d'art i els museus. Una particularitatafegida a aquesta transmutació de gènere és l'engran-diment dels formats, pròxims cada vegada més a la panta-lla cinematogràfica —i, així, a un tipus de documentalismeque beu de la representació ficcional— que a la fotografiade format tradicional.

No obstant això, continua quedant oberta la qüestió sobrela denominació, si més artística o més funcional, d'aquestprocés discursiu; és a dir, sobre la diferenciació entre untreball visual realitzat com a ampliació informativa d'un es-deveniment i un altre destinat a la confirmació d'una auto-ria, a través d'un corpus d'obra que s'espera i s'exigeix au-tèntica i personal. D'altra banda, cada vegada s'hademostrat amb més claredat que ambdues posicions nosón apartats estancs i que hi ha una voluntat d'hibridacióque deslligue allò artístic d'un procediment netament auto-ral, així com una voluntat de diferenciació personal en elsprocessos creatius més utilitaris, com pot ser la fotografiade premsa.

El grup de huit fotògrafs ací reunits realitza la seua tascadocumental en diferents suports de premsa escrita editadaen l'àmbit municipal i autonòmic valencians i comparteix laseua qualitat com a testimonis i registradors de diversossuccessos socials. Ferran Montenegro i Manuel Molines enLevante-EMV; García Poveda «El Flaco» en Cartellera Túria;Rafa Gil en El Temps; Juan José Monzó en Las Provincias;Jesús Ciscar, Tania Castro i Santiago Carreguí, en El País.Un espectre ampli de tendències i maneres d'interpretar larealitat diària, setmanal o mensual. Així mateix, els succes-sos mostrats comparteixen una temàtica: mostren diferentsmobilitzacions ciutadanes en relació amb temes patrimo-nials, bé entenent el patrimoni com una riquesa natural omediambiental a preservar, bé prenent-lo com a part de laidiosincràsia de l'arquitectura o l'urbanisme de les ciutats.

En el procés complet fins a la publicació d'una notícia esgenera una mena de transmissió on es troben involucratsdiversos agents. Tot comença amb una decisió general-ment pública que afecta un grup concret de ciutadans,després de la qual una part del col·lectiu afectat gesta unaprotesta. Aquesta fase és essencial perquè la transmissiócompleta puga produir-se i implica ja una lluita despropor-cionada que s'haurà d'assumir. Posteriorment, la protestaadquireix forma i se situa en un moment i un lloc concrets;generalment el lloc ha d'estar comprès entre els margesafectats per la decisió institucional o, si no, davant de laseu principal de l'organisme provocador del malestar. Elsmitjans de comunicació se'n fan ressò a través dels perio-distes que escriuen sobre la mobilització i els fotògrafs quela immortalitzen. L'opinió pública rep la notícia passada pelfiltre ideològic del mitjà que l'edita. S'hi generen opinions afavor, en contra o indiferents davant la demanda. La institu-ció afectada genera al seu torn informació per a disminuirl'efecte de la seua decisió i, sobretot, per a contrarestarl'opinió del col·lectiu mobilitzat, el qual generalment és acu-sat d'anar en contra dels interessos generals de la ciutat.Conceptes subjectius com «prosperitat», «generació de ri-quesa» o «progrés» són elevats a la categoria de ciència,com si no sabérem a estes altures que també allò que esdenomina científic com a sinònim d'objectivitat és una clarainstrumentalització.

Aquesta visió de l'entramat és només una possible lecturade la complexitat real de tot el procés, però la seua síntesivoldria delimitar l'àmbit que ens ocupa. A excepció de lesimatges del Flaco, que representen exclusivament una ca-talogació de pintades a murs i façanes, amb gent o sense,les fotografies dels altres sis fotògrafs mostren amb mésfreqüència els moments concrets de les mobilitzacions i elsdisturbis. Demandes a favor del territori, contra la seuatransformació injustificada o el seu deteriorament, com elscol·lectius Xúquer Viu, Per l'Horta, contra la ZAL i els desa-llotjaments de la Punta, Salvem el Botànic, Salvem El Ca-banyal-Canyameral, contra la subestació elèctrica de Pa-traix, Jo no t'espere... es mesclen amb altres demandesd'àmbit més general com l'històric No a la Guerra o les ma-nifestacions a favor de l'avortament, temes que semblaria

que ja no necessitaren a estes altures més mobilitzacions.No pareix que aquestes demandes concretes, perfecta-ment delimitades en la seua intenció i en el seu espaid'acció, estiguen demanant res que puga anar en contrade l'interès general de la ciutat d'on sorgeixen i on habiten.Tanmateix, com bé ens ha il·lustrat Chantal Mouffe a travésdel seu concepte de «democràcia radical», la democràciaés un organisme feble que ha de guanyar-se diàriament,sense donar per suposada la seua existència immutable.

Una qualitat afegida d'aquestes fotografies és la seua ca-pacitat de mostrar allò que és proper. Allò local, que s'hadenigrat en determinats moments i ridiculitzat desd'instàncies concretes, adquireix ací una dimensió globalit-zada gràcies als avanços tecnològics per a la generació idifusió de notícies i a la possibilitat de creació de xarxesque permeten l'intercanvi ràpid i exhaustiu d'informació.Una fotografia de Juan José Monzó mostra una escena dela Setmana Santa Marinera amb tres elements perfecta-ment compostos: la part principal d'una imatge del Cristportant la creu, un balcó guarnit amb la pancarta «SalvemEl Cabanyal» i una senyora major recolzada a la barana,veient passar la processó. Com també dues de les fotogra-fies de Ferran Montenegro on observem unes quantes do-nes de mitjana i avançada edat participant en una cassola-da mentre porten les seues bosses de la compra, algunade les quals encara està buida. En la mateixa línia trobemuna fotografia de Manuel Molines en què una altra senyoraintenta vanament raonar amb l'alcaldessa Rita Barberà qui,pel seu gest, sembla que vol llevar-se-la de damunt davantde l'atenta vigilància d'un policia municipal. Rafa Gil apro-fundeix en aquesta direcció: cassolades amb paelles queporten adherides una imatge de l'alcaldessa i protestes deSalvem El Cabanyal-Canyameral, incloent l'acció històricaen què els seus integrants van poder despenjar una granpancarta en una de les torres de l'Ajuntament mentre mos-tren les mans, cares i samarretes tacades de roig.

Les protestes per la defensa del territori o contra la guerrad'Iraq aconsegueixen un caire poètic en les fotografies deSantiago Carreguí que, no per això, resulten menys crues iimpactants. L'excavadora que està a punt de derrocar elque queda d'una casa típica de la Punta, o la jove que por- 16

ta un cartell de «No a la guerra», la seua mirada fixa en unlloc elevat i clamant l'eslògan, són síntesi adequada de mo-ments que ja són història recent. Tania Castro aporta unamirada fresca i oportuna a aquestes mateixes situacions, ales quals s'afegeixen la protesta a favor de l'avortament,l'espectacular imatge de Xúquer Viu, pròxima estèticamenta l'afer Prestige, o la desenfadada acció dels ciclistes nu-distes de «Jo no t'espere», ajustada acció davant els dog-mes religiosos que continuen condemnant comportamentsnaturals i naturistes. Les fotografies de Jesús Ciscar sinte-titzen amb precisió, més que il·lustren, els esdevenimentsmostrats. Això es deu tant a l'encertat ús del mig fotogràficcom als detalls que conformen les composicions, on sem-pre existeix una informació addicional que enriqueix la in-terpretació. Valga com a exemple la imatge que mostra unadona jove portant un paper on es llegeix la frase: «Relaciód'igualtat, amor de qualitat», per associar-la a les deman-des contra la violència de gènere.

Aquests exemples representen només una mínima part deltot, dins del qual es repeteixen situacions que són repre-sentades amb lleus canvis en I' enfocament. El cas mésajustat el representa aquella imatge que molts conservemen la memòria: dues barraques aïllades i semiafonades pelmoviment de terres previ a la construcció de la Zonad'Activitats Logístiques, ZAL, del Port de València. MentreJ. José Monzó destaca la rematada de la barraca ambcreu inclosa contra un mur de contenidors per a transportmarítim, M. Molines obri l'objectiu i mostra la desoladorasensació d'una transformació que inclou la fi d'una manerade vida. Un símbol perfecte del nul interès que ha demos-trat el PPCV per conservar un determinat patrimoni rural o

industrial. Contra aquest neoliberalisme econòmic de nouencuny, ja s'ha dit repetidament, el progressisme assumeixel rol anacrònic del conservacionisme. És important adver-tir aquesta dislocació en els rols: són les associacions ciu-tadanes les que porten molt de temps defensant els inte-ressos generals de la ciutadania, mentre l'avidesatransformadora del territori que mostren els consistoris igoverns autonòmics s'impulsa en mitges veritats o interes-sos partidistes per a dur a terme la seua comesa.

L'associació Salvem El Cabanyal-Canyamelar són ja un re-ferent en la lluita per una identitat pròpia, que és com diruna manera de vida particular i genuïna. La prolongació del'avinguda Blasco Ibáñez dissenyada per l'Ajuntament deRita Barberà, en altre temps de València, és un tall fred iinnecessari en el caràcter temperat, eminentment medite-rrani, dels Poblats Marítims. No hi ha hagut victimisme enles seues demandes, per més que s'haja intentat devaluaro exagerar les seues accions depenent del context. Laprova palpable d'això la representen les deu edicions, deu!,de Portes Obertes: l'ambient que es respira quan es realit-zen les visites per les cases intervingudes, el treball de pu-blicació seriós i constant que s'ha anat generant, el nom-bre i la qualitat d'artistes, escriptors, intel·lectuals, ciutadansen general, que hi han col·laborat des del principi, la sen-sació que la seua demanda, després de conèixer-la tansols lleument, és pura lògica. Només cal acostar-s'hi iveure-ho, experimentar-ho individualment, per a adonar-seque oblidar d'on venim és errar la direcció que prendremen el futur. Tota la resta (o quasi tota) és pura propagandainstitucional, la més corrosiva i la més persistent de totes.

17

ELS «SALVEM» I EL SEU FUTUR

VICENTE TORRES CASTEJON

A partir de la consolidació de la Transició Política, havíemviscut un llarg període de debilitament de les Associacionsde Veïns, la forma d'organització creada durant el final delfranquisme per a lluitar per les necessitats de barris i po-bles, i forçar la participació ciutadana en la gestió munici-pal. La gran oportunitat per a discutir sobre el model deciutat de forma participativa va ser la redacció del Pla Ge-neral d'Ordenació Urbana de València (PGOU 1984-1988),però les decisions clau van quedar en mans de tècnics,polítics i promotors, de manera que la redacció definitiva il'aplicació pràctica van anar perdent quasi tots els tretsprogressistes inicials. L'aparició en la ciutat de València, apartir de 1994, de col·lectius ciutadans de nou tipus, cone-guts popularment com «els Salvem», ha suposat un impor-tant revulsiu per a la recuperació del debat ciutadà en laciutat de València, i en tot el País Valencià.

Les notes que segueixen són una reflexió personal, a partirde l'experiència pròpia en diversos d'aquests col·lectius, ide l'intercanvi d'idees amb alguns companys. Es referiràprincipalment a la ciutat de València, amb algunes genera-litzacions o comentaris sobre altres realitats. No preténsinó ordenar les nostres idees, i en tot cas promoure el de-bat sobre una realitat social de creixent importància.

Una novetat incòmodaEls «Salvem» van ser rebuts amb sorpresa o desconfiançatant per les Administracions públiques com per alguns par-tits polítics, i fins i tot des de certes organitzacions socialsprogressistes. Alguns autors, que no val la pena mencio-nar, han valorat aquests moviments com «inestables i maljerarquitzats, antipolítics, perjudicials per al joc polític nor-mal de la societat», ja que alteren els procediments de de-cisió habituals, i augmentarien la desconfiança social cap ales institucions democràtiques. La seua resistència a cer-

tes transformacions urbanístiques portaven a dir d'aquestscol·lectius que eren «antiurbans».

El seu protagonisme social ha sigut rebutjat o ignorat perl'Ajuntament, que mai ha entès el seu caràcter independent,unitari, no partidista. La seua presència molesta és consi-derada com un instrument dels partits de l'oposició, el seuapèndix del carrer, i d'aquesta manera no els accepta coma interlocutor vàlid i independent. És cert que, més recen-tment, també persones vinculades a alguns partits tradicio-nals han impulsat plataformes per a oposar-se a projectesmunicipals, davall l'etiqueta de «Salvem». Però açò no inva-lida el caràcter independent, autònom, de la gran majoriadels col·lectius ciutadans, ni el seu dret a ser escoltats.

Als polítics els costa entendre el caràcter d'aquestscol·lectius, potser perquè no representen estrictament elsinteressos (econòmics o particulars) de les persones afec-tades directament pels projectes, sinó que incorporen ambfacilitat persones d'altres barris o àmbits, que se sentenpart afectada. S'oposen a un projecte per una visió decol·lectivitat, per la defensa d'una visió global de la ciutat,d'un concepte de qualitat de vida, de la conservació delpatrimoni urbà. També són incòmodes perquè aqueixos in-terlocutors no són fàcils de controlar o de portar al terrenyde la «paciència», de l'espera dels tràmits burocràtics i laconfiança en l'Administració. Algunes organitzacions tradi-cionals van manifestar a l'inici una certa desconfiança capals moviments ciutadans, perquè consideren envaït el seuàmbit de «competències», sentint-se desplaçades, o peruna visió «patrimonialista» de l'activitat social.

D'on veníemNo cal oblidar que la principal missió de la dictadura fran-quista va ser l'arrasament de la societat civil, l'eliminació de 18

19

qualsevol tipus d'organització social, incloent-hi l'exterminifísic o l'exili dels seus militants més destacats. Al llarg de40 anys aquest treball va ser metòdicament realitzat, ambtots els mitjans de l'Estat, de manera que la por, així com ladesconfiança en l'organització i en la lluita va calar profun-dament en la nostra societat. Només l'aparició de novesgeneracions, encara no escarmentades i amb ganes delluitar, juntament amb el debilitament i la creixent íneficièn-cia dels aparells repressius, va permetre la penosa recons-trucció d'un xicotet teixit social independent (Associacionsde Veïns, sindicats, partits polítics...), que moltes vegadeshavia d'infiltrar-se o recolzar-se en les úniques organitza-cions permeses: els sindicats oficials, l'associacionismecatòlic, col·lectius professionals. Amb dificultats, patint avegades un dur càstig, aquestes organitzacions van tenirun paper important (encara que sovint silenciat) en la millo-ra de la vida de la gent treballadora, i van accelerar el finaldel franquisme i la recuperació de la democràcia.

La Transició política, amb el restabliment del joc polític de-mocràtic, i la creació d'institucions polítiques (ajuntaments,autonomies), i socials (sindicats, partits legals) van buidarde militants i de protagonisme les dèbils organitzacionsciutadanes, com va ser el cas de les associacions de Veïns.Alguns partits polítics consideraven que el protagonismesocial «normal» corresponia ja en exclusiva a les institu-cions i partits polítics, mentre que altres defeníem la neces-sitat de mantindré moviments i organitzacions socials inde-pendents de les dites estructures. La societat espanyola,per la por o l'amnèsia forçada, no ho oblidem, tampoc sen-tia molta necessitat de participar en eixes organitzacionssocials, i es va prestar encantada al joc de «jo et vote, tuem soluciones els problemes, jo no em preocupe de res».

Al final, el balanç va ser desolador per a les associacions omoviments ciutadans, que amb tanta dificultat es van cons-truir sota el franquisme: el drenatge de militants ciutadansincorporats a partits, administracions o nous col·lectius so-cials, junt amb el desencant social a causa de les expecta-tives frustrades. Els retalls socials duts a terme pels partitsd'esquerra en el poder, i el cansament de la generació queva lluitar sota el franquisme (amb escàs relleu generacional)van contribuir a una gran desmoralització i desmobilització,

i també a la forta abstenció electoral que va permetre eltriomf del PP.

Aquesta situació comença a canviar des de mitjans delsanys 90, quan es produeix una confluència de diverses cir-cumstàncies. D'una banda, la creixent desconfiança cap ala bondat de molts projectes públics, per una major cons-ciència ambiental, fa a la societat més receptiva davant deplantejaments crítics. La pèrdua de poder institucional del'esquerra, substituïda pel PP, i els retalls de llibertats i dretssocials consegüents, així com els agressius projectes ur-banitzadors o d'infraestructures que aquest partit impulsao tolera, provoca majors reaccions socials. La creixent per-meabilitat de la societat espanyola cap als corrents depensament crític i emancipatori mundials, com els movi-ments antiglobalització o contra la guerra d'Iraq, provocal'incipient despertar al compromís social d'una nova gene-ració de jóvens. Gent lluitadora que seguia activa (o que esreincorpora a l'activitat social), aporta la seua experiència ila seua capacitat. Tot aquest conjunt de factors, possible-ment, han contribuït que apareguen noves organitzacions,noves formes de lluita, noves perspectives de participació,que han renovat i reactivat el Moviment Ciutadà.

L'exemple esténAl llarg del País Valencià (com en tota Espanya) han prolife-rat en els úlüms anys els moviments (urbans i rurals) de de-fensa del territori. De fet, en l'última dècada s'han multipli-cat les agressions contra el patrimoni natural, el medi urbà,o la qualitat de vida, consentides o impulsades des de lesinstitucions. L'experiència de «Salvem el Botànic», de Va-lència (des de 1994), va crear prompte escola, i es va es-tendre pertot el país, en multitud de «Salvem», Plataformeso Coordinadores ciutadanes, agrupant a col·lectius, orga-nitzacions, persones a títol individual i de vegades fins i totinstitucions (com algunes corporacions locals).

Alguns d'aquests col·lectius (gràcies al suport de profes-sionals i de jóvens voluntaris entusiastes) han organitzatconvocatòries de manifestacions, de concentracions, etc.amb gran impacte. Les seues imaginatives accions i inicia-tives han aconseguit mantindré l'interés de la premsa, a

pesar de la tendència d'aquesta a ignorar els temes quanpassa algun temps. S'ha aconseguit explotar les contradic-cions entre els polítics de les diverses administracions, iguanyar el suport d'institucions, que normalment estavenal marge d'aquestes polèmiques ciutadanes: la Universitat,el Consell Valencià de Cultura. L'elaboració de manera cla-ra i impactant de materials explicatius dels problemes i deles alternatives, han contribuït de manera molt significativaa la receptivitat social i a l'èxit de les mobilitzacions.

Després de «Salvem el Botànic» (1994), nous col·lectiushan sorgit en diversos barris de la ciutat de València, ambdiferent èxit. «Salvem el Pouet», en Campanar (1996), «De-fensem La Punta», «Salvem El Cabanyal» (1998), «l'Atzucac»(1998), «Salvem Russafa» (1998),» Salvem l'Horta de Beni-maclet» (2001)...com a conseqüència d'altres agressionsurbanístiques, però també d'iniciatives culturals nefastes ode la mala gestió d'institucions públiques («Amics del'IVAM...»). Molts col·lectius han fracassat, han tingut menysèxit, o una activitat més efímera, mentre que altres hanaconseguit èxits, o continuen una lluita difícil però encarano resolta. Però el camí està marcat, i en la ciutat de Valèn-cia i la seua comarca qualsevol grup d'afectats o implicatsen un problema sap ja que tenen dret i possibilitatd'organitzar-se per a afrontar-ho.

Les organitzacions tipus «Salvem» s'han estés per tot el te-rritori valencià, com a conseqüència del «boom» (altres lidiuen Tsunami) urbanístic de l'última dècada. La cultura dela «pilotada», els plans urbanístics (generalment en sòl nourbanitzable), els famosos PAI, els projectes d'infra-estructures viàries o energètiques que els donen suport (lí-nia d'Alta Tensió per la Valldigna...), són enfrontats per una«nova cultura del territori», sota el paraigua de «Compromíspel Territori» més d'un centenar de col·lectius de qualsevoltipus i de totes les comarques van participar en les mani-festacions convocades entre 2003 i 2006. Contra projectesespeculadors a Alacant, Castelló, Altea, Calp, Llíria, Nàque-ra, Alcoi...; contra instal·lacions de tractament de residusen la Foia de Bunyol, en Real de Montroi, en comarques deCastelló...; organitzacions temàtiques com les Plataformes«Tren si, AVE no», o «Per l'Horta»... En altres territoris es-panyols es produeix també aquest fenomen (Catalunya,

Illes Balears, Canàries, Andalusia...), encara que senseaconseguir l'extensió i el ressò de les mobilitzacions valen-cianes, potser precisament pel número i la gravetat de lesagressions que patim ací.

Els «Salvem» i les organitzacions tradicionals

Sobretot a l'inici, la relació dels «Salvem» amb els movi-ments tradicionals (associacions de Veïns, Federació d'AV,grups Ecologistes, Partits...) va estar marcada per unescertes desconfiances per part d'aquests últims, que consi-deraven «envaïda» la seua àrea pròpia d'activitat. Algunspareixien zelosos dels èxits mobilitzadors dels nouscol·lectius, que contrastaven amb la relativa paràlisi de lamajoria dels moviments tradicionals. No acabavend'assimilar el paper dels nous col·lectius, als que criticavenper ser «efímers» i «monotemàtics», oposant l'estabilitat as-sociativa i l'amplitud de perspectiva dels moviments ecolo-gista i veïnal tradicional, o la representativitat política delspartits. La situació ha canviat prou al llarg del temps, aug-mentant el respecte i la col·laboració entre organitzacionsde distint tipus.

Encara que els «Salvem» participen parcialment dels ob-jectius d'altres col·lectius, no compleixen les mateixes fun-cions, ni tenen perquè entrar en competència. Les Asso-ciacions de Veïns, el Moviment Ecologista, les Associacionsde Consumidors, jubilats, etc., són organitzacions efectiva-ment més estables, amb una estructura permanent que elsdóna continuïtat al llarg del temps, però els crea un impor-tant problema, ja que les tasques organitzatives, la neces-sitat de mantindré un local, i el problema del finançament,la caça de miserables subvencions... els ocupa molt detemps i energies.

Els col·lectius de nou tipus, en canvi, són més espontanis,sense dependències financeres per a mantindré infraes-tructuras, secretaris, locals... sense haver de plantejar-se elrecurs a les subvencions públiques, sempre incòmodes icontradictòries. Els recursos econòmics vénen de la vendade materials, de les aportacions dels simpatitzants, i tambéde la col·laboració de les organitzacions estables. Pràcti-cament la totalitat dels ingressos es dediquen a les activi- 20

21

tats i a la propaganda. Evidentment, molts membres delsnous col·lectius han participat en altres organitzacions, icontinuen sent membres de les mateixes. La seua forma-ció i la seua ideologia participa de les entitats tradicionals,amb les quals tenen llaços personals que els permetenampliar les convocatòries per a les mobilitzacions. Els nouscol·lectius es reuneixen sovint en els locals d'aquestes enti-tats associatives o culturals.

No hauria d'haver-hi, per tant, una relació de competènciasinó de complementarietat. Les organitzacions tradicionalspoden complir unes tasques insubstituïbles, estables, allarg termini, però per diverses raons no estan en condi-cions de mobilitzar i arribar a l'opinió pública de la mateixamanera, amb l'originalitat, amb la força dels nous col·lectius.I, encara que seria desitjable, no tenen capacitat per aarreplegar als sectors jóvens, que tenen grans inconve-nients per a entrar en les organitzacions clàssiques, peròno tenen en canvi els mateixos inconvenients per a partici-par o col·laborar amb moviments no tan estructurats.

Interessos propis, interessos ciutadansMoltes de les mobilitzacions ciutadanes han sigut defensi-ves, evidentment, contra els efectes de nous projectes ur-banístics o d'infraestructures. En molts casos les resposteses produeixen quan els projectes estan ja molt avançats, apunt de ser irreversibles, i amb el temps just per a dir: «açòno» o «ací no». Però altres vegades no es limiten a oposar-se a un projecte concret, negant «la ciutat que no volem»,sinó que també avancen idees noves, alternatives als pro-jectes oficials, idees de «la ciutat que volem». En definitiva,imposen la participació ciutadana allí on no s'esperava, onno es volia. Són, més que mai anteriorment, lluites ciutada-nes, no sols lluites «de barri».

Nous mètodes, noves formes organitzativesEl tipus de col·lectiu, el tipus de funcionament, també témolt a veure amb l'èxit d'aquestes iniciatives ciutadanes.Participen en ells persones vinculades a partits o col·lectiusde tipus polític, però que coexisteixen sense problemes

amb la gent no vinculada a cap partit (que són la majoria),perquè des del principi està clara la independència respec-te a les instàncies polítiques. Aquesta independència per-met un treball no sectari, on les relacions amb les institu-cions o els partits polítics no estan llastades per posi-cionaments o desqualificacions a priori, i atrau simpaties icol·laboracions de molts sectors diferents.

Hi ha un repartiment consensuat de tasques, on s'aprofitenels coneixements de les persones més qualificades, peròsense produir-se la divisió «dirigents-dirigits». Hi ha tasquesnoves, o que no corresponen a cap especialització, on laparticipació és general. Les relacions personals fluides, laqualitat del tracte humà i la confiança mútua, fruit i condicióprèvia d'un treball tan continuat, són també una caracterís-tica general d'aquests col·lectius.

Per a tindré èxit, el treball d'aquests col·lectius ha de des-envolupar-se de manera paral·lela a quatre nivells: la infor-mació i mobilització ciutadanes; l'estudi tècnic i jurídic, ambl'ajuda d'experts; els contactes polítics i institucionals; i la«generació» de notícies de premsa. Els mitjans de comuni-cació, no acaben de donar-li importància als plantejamentsciutadans, i passada l'etapa inicial de la novetat del tema,tenen tendència a marginar-los, per la qual cosa les ac-cions han de ser sempre noves i imaginatives. Pareix quel'espectacularitat té més importància que el pes dels argu-ments. És la societat de l'espectacle. Altres vegades, elseditorialistes es permeten criticar-los per la fermesa (diuen«rigidesa») de les seues reivindicacions, i acaben desitjantque el tema siga recuperat i gestionat pels agents socials«de sempre».

La relació amb l'AdministracióLes dificultats per al diàleg amb les autoritats són, en totcas, molt grans, produint-se sovint una forta desproporcióentre la importància i massivitat de les mobilitzacions, i lapoca disposició al diàleg de l'Administració. No és, normal-ment, per part dels «Salvem» on hi ha un rebuig al diàleg oa la mediació política, sinó per part de les autoritats, pocinclinades a obrir processos de participació o a plantejar-se tan sols reconsiderar els projectes.

Moltes vegades, un gran esforç organitzatiu, propositiu i demobilització no aconsegueix fer canviar decisions ja pre-ses, ni tan sols incorporar propostes parcials, o (el que ésencara més greu) ni tan sols aconseguir una reunió per apoder ser escoltats. Aquest és el moment en quèl'alcaldessa de València, Rita Barberà, no s'ha reunit ambcap dels col·lectius, a pesar de reiterades peticions delsmateixos. Pot queixar-se que els afectats per la prolonga-ció de Blasco Ibáñez la perseguiren amb «cacerolades»per tota la ciutat?. La resposta de l'alcaldessa ha sigut laimposició d'un principi d'autoritat mal entès, l'amenaça deseguir avant coste el que coste, encara que el seu Ajunta-ment està endeutat fins a les celles, i la iniciativa privadahaja fugit d'un projecte que apareix inviable financerament.Però té ja en el seu haver la degradació de part del barri, ihaver provocat massa esforç personal, massa disgustos,molt de patiment.

Victòries, fracassos, i èxits parcialsEls «Salvem» han aconseguit alguns èxits, però tambémolts fracassos. Sens dubte han comès errors, i han rebutmoltes crítiques per això, prou vegades excessives. Esdestaca el seu caràcter temporal, «efímer», per a desquali-ficar-los, oposant-ho a l'estabilitat i continuïtat de les orga-nitzacions tradicionals. S'oblida que les organitzacions per-manents tampoc estan sempre a ple funcionament, quecom tot ser viu tenen períodes de molta activitat, i altres deletargia, que moltes d'elles sobreviuen alguns períodes no-més en teoria, encara que sense actuar realment.

És cert que, en molts casos, la funció del col·lectiu estàvinculada a la vida del projecte, i per tant un èxit (execució)com un fracàs (realització), o simplement la seua paralitza-ció, produeixen la dissolució del grup. La seua continuïtat,no obstant això, depèn molt també de l'ànim i del grau decohesió dels seus components. Podem parlar de «efímers»referint-nos a col·lectius que segueixen al peu del canó 14anys (Salvem el Botànic) o 10 (Salvem El Cabanyal)?

A aquests col·lectius se'ls exigeix més del que poden fer, jaque depenen del temps lliure i dels recursos personals delsseus components, sempre amb mitjans escassos, i no

sempre amb disponibilitat de professionals desinteressatsentre les seues files, la qual cosa els impedeix l'accés a re-cursos legals o tècnics.

Hi ha experiències que pareixen un fracàs, però que aca-ben aconseguint que s'incorporen parcialment els seusplantejaments. «Salvem el Pouet» s'oposava en 1996 a unmacroprojecte urbanitzador que suposava la demoliciód'un conjunt d'alqueries de l'horta de Campanar, algunesmolt antigues. No va aconseguir paralitzar les obres enmarxa, a causa de diverses raons: el tractar-se d'un pro-jecte urbanístic ja molt avançat, el ser un col·lectiu reduït,les poques famílies afectades, l'aïllament respecte al barride Campanar, la impunitat de les actuacions de les empre-ses (amb derrocaments no autoritzats judicialment)... Peròva servir perquè en la segona fase de la urbanització esrectificara el projecte per a conservar un bon nombred'alqueries, algunes d'elles integrades com a serveis oequipaments.

Encara que no sempre s'aconsegueix parar projectes, omodificar-los, la seua funció principal ja s'ha aconseguit:arribar a la gent (afectats o no), mobilitzar-los, fer reflexio-nar sobre les propostes públiques, la seua funció i la seuautilitat, sobre el model de ciutat, reanimar les ganes de llui-tar, de defendre idees, de pensar col·lectivament, d'im-plicar-se... No cal oblidar que el pitjor enemic d'un col·lectiuciutadà és la indiferència o l'individualisme de la gent, im-pregnats primer per la por del franquisme, i després per lapolítica-espectacle a l'estil nord-americà, que afavoreix a, iés afavorida per, els grans partits.

Política, justícia, participacióLa debilitat de la societat civil, i les seues limitacions nosón, de tota manera, les principals responsables del possi-ble fracàs dels col·lectius ciutadans. La principal responsa-bilitat recau sobre el rebuig de la participació per part delsgrans Partits i les Administracions que aquests controlen.«El que fem és democràtic, perquè ens han triat democràti-cament», això ho hem sentit en diferents ocasions, a polí-tics de distint signe. Estem parlant de les carències partici-patives de la nostra Democràcia representativa, que pretén 22

23

governar sense donar explicacions ni acceptar crítiques, li-mitant la seua activitat democràtica als ritualitzats tràmits idebats parlamentaris, on en definitiva la correlació de for-ces marcada pels vots ja determina els resultats a priori.

Cal assenyalar també la impermeabilitat de les estructuresburocràtiques i de govern, la inaccessibilitat dels cossosde funcionaris a consultes i rectificacions, acostumats aactuar al seu gust, de vegades sense control polític. Tambécal destacar la lentitud de la Justícia i la mateixa falta decultura ambiental dels jutges, el seu suport total al'Administració, a la que atribueixen quasi sempre la pre-sumpció de raó en les seues actuacions, i per consegüentno aplicant quasi mai el principi de prudència i la paralitza-ció cautelar.

La lluita de les veïnes i veïns de La Punta (1993-2003), zonad'horta qualificada com «d'especial protecció» pel Pla Ge-neral de València, va acabar amb la derrota del movimentciutadà (encara que els supervivents segueixen vinculats illuitant), la «deportació» i dispersió dels residents, i la des-trucció física de la zona. El Port Autònom de València vadecidir que allà havia d'anar una ZAL (Zona d'Activitats Lo-gístiques), í la Generalitat Valenciana (PSOE) li va aplanar elcamí creant una estranya figura jurídica («reserva de sòl»),perquè l'Ajuntament del PP poguera més tard requalificar.Es va expropiar i es va expulsar els residents (200 famílies),amb un ampli desplegament policial i ús de la força. Unaal·lucinant sentència del Tribunal Superior de Justícia de laComunitat Valenciana donava cobertura legal a l'atropell:els abocaments i parcs de contenidors il·legals (relacionatsamb el Port i tolerats per l'Ajuntament) havien degradat ja lazona, per la qual cosa havia perdut els valors que en el seumoment van motivar la seua protecció. Moralitat: si degra-des una zona legalment protegida, i ningú ho impedeix,podràs requalificar-la més tard amb tota impunitat. Percert: 5 anys després la ZAL encara no té cap activitat.

En definitiva, estem parlant de la insuficiència de la nostracultura democràtica. En altres països d'Europa, i també aCanadà o als Estats Units, mobilitzacions molt més xicote-tes que les nostres han aconseguit majors resultats, ambmenor cost. En els Estats Units, en els anys 60-70, una

sèrie d'iniciatives promogudes per urbanistes o col·lectiusciutadans va aconseguir paralitzar el pla d'autovies del Go-vern Federal (el que es coneix com la «Freeway Revolt»).Com a conseqüència, els funcionaris de transport van co-mençar a investigar tècniques i sistemes per a millorar eltransport, sense necessitat de construir nou viari, i fins i totes van posar en marxa importants sistemes de transportpúblic. Per la mateixa època (1978), en la comarca del'Horta Nord es va frenar un projecte d'autovia, el denomi-nat III Cinturó de ronda, però el dit projecte ha tornat a re-aparèixer amb sorprenent regularitat cada 10 anys, ambdiversos noms: En 1988 com a Corredor Comarcal, de nouen 1998, i enguany 2008 la comarca està de nou mobilit-zada contra un altre projecte molt pròxim, la Via Parc Nord.Ací no hi ha hagut aprenentatge per part de l'Administració,ni canvis de política.

Es tracta d'un tema que la transició política va deixar a mit-ges: es va aconseguir una democràcia representativa (po-dem votar), però es nega la democràcia participativa. Elque està pendent al nostre país és una ampliació de la cul-tura democràtica, l'ampliació de la democràcia, la poten-ciació de la democràcia participativa. L'existència a Espan-ya de lleis introduïdes a partir de Directives europees (dreta l'accés a la informació, obligació d'introduir procedimentsde consulta, fins i tot previs a la redacció dels plans i pro-jectes) no ha produït resultats apreciables. Les Administra-cions ignoren o burlen aquestes lleis (aquest és el momenten què els col·lectius que s'oposen al nou circuit de Fór-mula 1 encara no han rebut informació sobre el projecte,sol·licitada des de fa un any). I la majoria dels jutges tam-poc pareixen donar-los massa importància.

Els Salvem continuaran sent part del paisatgeAlguna gent, insistint en el caràcter «efímer» dels col·lectiustipus «Salvem», havien sentenciat el seu caràcter de «ano-malia» i la seua desaparició quan la política «real» recuperela centralitat. Altres, en canvi, vam veure en aquesta eclo-sió crítica un esperançador símptoma de normalització de-mocràtica. Com ens sol ocórrer a Espanya, per l'aïllamentrespecte a les tradicions europees, estem reinventant el ja

inventat. Aquest tipus de col·lectius són, en definitiva, unaforma d'organització i mobilització habitual des de fa moltde temps en països amb més llarga trajectòria democràticai major societat civil, que no contradiuen sinó que enri-queixen el paper de les organitzacions més estables i de lapolítica institucional. Es troben col·lectius així en tots elspaïsos, com a Alemanya (les «Burger Iniciativen»: IniciativesCiutadanes), els «Comitati di Cittadini» italians, o amb nomssemblants en molts altres països.

Es tracta de donar resposta a projectes privats o públicsdes d'una perspectiva independent, oposar-se, aportar crí-tiques, exigir actuacions, promoure iniciatives... Segons elgrau de maduresa d'aquestes societats, del tarannà delspolítics i de l'encert dels col·lectius, tenen major o menorincidència, però són rebuts amb normalitat. De vegades,els ajuntaments proporcionen locals socials («Hotelsd'entitats») per a ells, i fins i tot en la legislació d'alguns paï-sos es contemplen fons en els projectes per a afavorirla participació i subvencionar estudis professionals inde-pendents.

En la nostra societat, són cada vegada més les personesque senten Insatisfacció per la política institucional, quecontemplen amb desencant la prioritat concedida pels

partits a la política electoralista, amb poca o nul·la finalitatde transformació social, i s'acosten amb interés alscol·lectius que plantegen alternatives i projectes nous. Nosols són sectors més crítics o alternatius: moltes propostesde «recuperació de la ciutat» i d'oposició als projectes es-peculatius o destructius són compartits per persones dediversos espectres ideològics, que mai es comprometranamb partits allunyats de la seua ideologia, però que recol-zaran sense problemes les campanyes dels «Salvem».

Per totes aquestes raons, és previsible i desitjable que elsmoviments socials de defensa del territori i de la qualitat devida urbana, els col·lectius del tipus «Salvem...» continuentenint un paper important en la nostra societat. I això noinvalidarà altres tipus de treball, ni suposa un obstacle pera la consolidació de les organitzacions estables. Al contra-ri, suposen un símptoma de maduració social, d'una majorcomplexitat de la societat, que permetrà superar els greusproblemes d'intercomunicació social, de falta de participa-ció en les decisions, que caracteritzava el franquisme i lesseues seqüeles. Estem encara en una etapa de transiciódes de la dictadura a una democràcia satisfactòria. En de-finitiva, es tracta d'aprofundir la democràcia, de fer possibleuna societat més participativa, i per tant, necessàriament,més crítica.

cao(0UIHDC111moco1Ut-ccoa.

oX

24

Remor, soroll confús com el que s'alça d'una multitud, d'una tempestat, de la mar, etc.

Al, VALÈNCIA!: BASTIONS I SETGES


25

La ciutat dormida?Potser hi ha qui creu, encara, que València ha sigut i ésuna ciutat dormida sota l'asfalt. Potser hi ha qui opina que,silenciosament, s'ha deixat assetjar i que ha sigut una es-pectadora, impassible, que ha romàs callada en veurecom, amb els anys, el seu patrimoni natural i cultural que-dava soterrat sota el ciment. Potser hi ha qui pensa que resno es pot fer ja per recuperar una ciutat que, cada vegadamés, té una fesomia menys singular.

Tanmateix, València no dorm. No dorm perquè no la deixendormir. Una remor insistent la desperta cada vegada queintenta tancar els ulls. Els culpables no en són pocs i,d'entre aquests, trobem els Salvem: una col·lectivitat queha dibuixat, pertot arreu, petits bastions de resistència.Aquests, però, no naixen del no-res: els ciments, que sónben ferms, es remunten als anys de latència en què les ciu-tadanes i els ciutadans vivien amb els polsos bategants peldesig de llibertat.

Retrocedim en el temps i situem-nos a finals dels anys 60 iprincipis dels 70. És aleshores quan veuen la llum els nousmoviments socials (NMS), és a dir, el feminisme, l'eco-logisme i el pacifisme. Aquests moviments s'originen en elmarc del cicle de lluites i protestes d'un moviment socialmés ampli: les revoltes estudiantils del 68. En aquest perío-de també es forja un altre moviment social de base urbana

i organitzat per barris, les reivindicacions del qual s'en-tremesclen amb les d'altres moviments: és el movimentciutadà.

A la ciutat de València trobem mostres d'aquest darrer i in-cipient moviment. La dictadura no va poder silenciar lesveus que reclamaven la participació ciutadana. Així doncs,durant el període predemocràtic, quan governava AdolfoRincón de Arellano, es va articular la campanya El Salerper al poble, en defensa de la Devesa. Als anys 60 es vainiciar un pla urbanitzador típic de l'època que es mostravatotalment despreocupat per la conservació del medi natu-ral. Es va arrasar quasi tot el cordó de dunes per construirun passeig marítim i, amb l'arena procedent de l'arrasa-ment, es van omplir zones deprimides i mallades per aixe-car urbanitzacions (40 edificis de més de 8 altures), a mésd'habilitar les corresponents infraestructures (molts quilò-metres de carreteres, grans àrees asfaltades per a aparca-ments, xarxes d'aigua i sanejament, etc.). Un importantmoviment ciutadà, pres a Europa com a model de movi-ment social, va ser capaç de paralitzar el pla urbanitzadorsota el lema El Saler per al poble. Amb l'arribada del primerAjuntament democràtic es va realitzar un Pla Especial deProtecció, a partir del qual es va crear l'Oficina TècnicaDevesa-Albufera, un servei municipal que se n'encarregavade la gestió. L'aprovació d'aquest pla va possibilitar la po-sada en marxa de tot un seguit d'actuacions a la zona: de-

clarado de la Devesa com a primer espai protegit del PaísValencia; prohibició de l'accés als vianants a les zones méssensibles; tancament del trànsit rodat al 80% de la superfi-cie; campanyes divulgatives i educatives, etc.

Posteriorment a aquesta iniciativa, als anys 80, es va ges-tar una altra consigna: El llit del Túria és nostre i el volemverd. Arran del desviament del riu Túria als anys 60, es pre-tenia construir una gran autopista urbana que creuarà totValència. Tanmateix, la mobilització popular va obligarl'Administració a rectificar i a convertir el llit de l'antic riuTúria en el que és actualment: un espai verd, un pulmó pera la ciutat, una zona de gaudi. El llit del riu Túria és nostre iel volem verd —juntament amb la de Llibertat, Amnistia iEstatut d'Autonomia— fou la frase més enganxada i pinta-da a les parets valencianes durant aquells temps. Tambéva haver-hi manifestacions, arreplegada de signatures, etc.I, tot plegat, tota la mobilització generada, va obtenir l'èxitesperat. Finalment, l'antic llit del riu Túria va ser (i és) verd,tot i les crítiques que se'n puguen fer per la cura que se'nté actualment o l'aprofitament que se'n fa.

D'altra banda, les agressions a l'horta han generat tambésuccessives mobilitzacions. Entre 1978 i 1984 es va iniciarel primer alçament en defensa de l'horta. Just Ramírez,Pep Lluch Rellamp, Miquel Gil, Antoni Corell i Joan Olmos—agrupats a partir de 1980 en l'Associació Amics del'Horta— foren alguns dels que s'aixecaren en contra delprojecte del III Cinturó de Ronda del Pla Arterial de Va-lència.

De la latència a l'esclat: els SalvemAquest període d'efervescència ve seguit d'una etapa enquè es viu una (aparent) desmobilització. La remor, però,no tarda gaire a fer-se escoltar de bell nou. La gènesi delsSalvem a la ciutat de València la constitueix la coordinado-ra Salvem el Botànic-Recuperem Ciutat, que es va crearl'any 1995. Arran d'aquesta mobilització ciutadana co-mençaren a conformar-se altres iniciatives cíviques ambl'objectiu d'atendre nombrosos problemes urbans, territo-rials i mediambientals: Salvem el Pouet (1996), Defensem laPunta (1997), Salvem El Cabanyal-Canyamelar (1998), Sal-

vem Russafa (1998), Salvem l'horta de Benimaclet i Salveml'Alqueria del Barbut (2001).

El reviscolament que es produeix a la ciutat de Valencià ala dècada dels 90 es deu a la confluència de diferents cir-cumstàncies a nivell local, nacional i internacional. Enaquest context de mobilitzacions destaca l'anomenat «mo-viment antiglobalització», que és, en realitat, un movimentde moviments. Val a dir que, a València, aquest renaixe-ment es percep de manera. La concurrència de diferentsfactors possibiliten la (re)aparició de moviments socials dedistinta mena: d"una banda, trobem un seguit de mancan-ces (estructurals, organitzatives i ideològiques o valoratives)i, de l'altra, un context (més que) favorable (Ibarra, 2000:9-10).

Quant a les mancances estructurals, és evident que elsSalvem han sorgit, precisament, per tensions estructurals(urbanes o, tot dient les coses pel seu nom, d'especulacióurbanística). Tensions que han generat i generen vulneraciód'interessos molt concrets, visibles i sentits. Vulneració, finsi tot, de drets humans. Des de l'Ajuntament de València, talcom es denuncia des dels diferents Salvem, s'aplica unaestratègia molt senzilla: degradar per especular. La degra-dació que precedeix tot procés d'especulació ha sigut i ésevident en tots aquells barris on l'alcaldessa, Rita Barberà,ha volgut executar els seus projectes urbanístics.

Cal no oblidar, tampoc, les mancances organitzatives. ElsSalvem sorgeixen perquè altres organitzacions, que hau-rien de fer front a les agressions que pateix la ciutat de Va-lència, no s'hi impliquen. Apareixen davant la inexistènciad'un contrapoder que s'opose a l'especulació i a l'expansióurbanística. Per tant, els Salvem no només omplin el buitque han deixat els partits polítics de l'oposició, també elque no han ocupat les associacions de veïns.

Per últim, són evidents les mancances ideològiques o valo-ratives. Els Salvem estan formats per gent afectada —di-rectament o indirecta— per un problema concret. Tanma-teix, darrere del seu sorgiment, arrelament i expansió, hi hamolt més que un problema específic: els Salvem són laresposta d'una ciutadania inconformista, la conseqüènciadel ressorgir de la consciència i la participació ciutadana. 26

27

València s'ha convertit durant els últims anys en una «ciutatassetjada», una ciutat procliu al sorgiment dels Salvem id'altres moviments de protesta ciutadana. Amb l'arribadadel Partit Popular a l'Ajuntament de València (1993) i a laGeneralitat Valenciana (1995) es va produir un augment mésque considerable del nombre de projectes urbanístics id'infraestructures irrespectuosos amb el patrimoni. S'hi had'afegir, també, la deixadesa en què es troben molts barris,sobretot els de la perifèria. Tot i que no són els únics: eldistricte de Ciutat Vella (que inclou els barris de la Seu, laXerea, el Carme, el Pilar, el Mercat i Sant Franscesc), al bellmig del centre històric, també se'n veu afectat. Enfrontd'aquestes agressions creix la consciència patrimonial i, al-hora, decreix la confiança vers l'administració i certes ac-tuacions urbanístiques impulsades ben sovint per aquesta.

Així doncs, enfront de les mancances esmentades ante-riorment, tot aprofitant un context adequat, les ciutadanes iels ciutadans no es quedaren de braços creuats, ans alcontrari: s'organitzaren i es mobilitzaren. A poc a poc sesumaren persones de dins i de fora dels barris que anavenveient-se afectats per l'especulació urbanística i, finalment,es constituïren coordinadores i plataformes que apleguengent molt diversa i dispersa. Així és com nasqueren elsSalvem, que no són una altra cosa que una forma peculiarde contestació ciutadana en contra de la política urbanaoficial. I és que, a València, com a tantes altres ciutatsd'arreu del món, triomfa una concepció urbanística que esmostra agressiva amb les persones que l'habiten que, sor-tosament, no és acceptada per tothom.

No es pot obviar el paper que han jugat els mitjans de co-municació en l'existència dels Salvem. La premsa valencia-na, per raons òbvies, ha sigut la que més ressò se n'ha fet.Des d'alguns periòdics se n'ha parlat gairebé sempre bé(Levante-EMV, El Punt, El País...) i, des d'altres, malament(Las Provincias, El Mundo, ABC...). En relació a les expro-piacions que es van produir al Pouet, al barri de Campanar,Las Provincias, publicava un article en què s'afirmava: «Losprimeros beneficiarios del proyecto son los propios agricul-tores. El precio millonario que han obtenido por las hane-gadas les permitirá en el futuro vivir de rentas». Les princi-pals beneficiàries no serien les empreses constructores?

La tendenciositat d'aquesta notícia, però, es percep, ja, enel titular: «Las alquerías de la huerta de Campanar, amena-zadas por la inevitable expansión urbanística de Valencia».L'adjectiu «inevitable» és, sens dubte, del tot prescindible.

Un altre exemple de la manipulació a què estan sotmesosels Salvem (i altres moviments socials) per part dels mitjansde comunicació, el constitueix aquest article referent a Sal-vem El Cabanyal-Canyamelar: «Carteles y pancartas insul-tantes jalonan los itinerarios procesionales de SemanaSanta. Oportunismo, esa es la idea que se podría destacarde la actitud que en estos días han adoptado los compo-nentes de la Plataforma «Salvem El Cabanyal-Canyamelar».Aunque sus representantes anunciaron que no iban a boi-cotear o reventar ningún acto de la Semana Santa Marine-ra, lo cierto es que sí están interfiriendo, aparentemente deforma pasiva, en el desarrollo de algunas de las procesio-nes que se efectúan en las calles del distrito (...). La simbio-sis entre el tiempo de oración y penitencia, propio de laSemana Santa, y la manifestación pública de las reivindica-ciones vecinales son dos elementos que no deberían de irunidos... ». L'article segueix amb aquest to, que esdevécada vegada més i més groller.

Tampoc es pot obviar la manipulació a què els ha sotmèsla televisió pública valenciana. Com a exemple, una notíciaapareguda als «informatius» de Canal 9 en què es parlavade Cabanyal Portes Obertes i se silenciaven, per complet,fets transcendentals (els motius pels quals s'havia organit-zat, el treball i l'existència de la Plataforma Salvem El Ca-banyal-Canyamelar o la problemàtica sorgida arran delprojecte de prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez).Aquesta és la veu en off que s'escolta al llarg de la notícia:

«Més de 200 artistes han participat deixant la seua empre-mta particular en esta original proposta artística. Estemparlant dels actes del projecte Cabanyal-Canyamelar dePortes Obertes, a València. Tot el barri s'ha transformat peruns dies en una gegant sala d'art. El barri ha sigut literal-ment envaït. Una invasió artística que ha omplert tots elsracons. Pintors, escultors, fotògrafs, músics, etc., han tocatamb les seues mans diferents espais de El Cabanyal. Vorel'obra conjunta d'aquests artistes és un passeig, un recorre-

gut per edificis públics i privats de El Cabanyal. Este quadreestà fet de clòtxines i es diu 'Conserve-se'. Es troba a l'anticescorxador de El Cabanyal. I este és el Teatre La Estrella. Iaixò que escolten és el cor de El Cabanyal. Les cases parti-culars també han sigut envaïdes per obres d'art. Lola té 79anys i per sa casa estan desfilant les obres artístiques mésavantguardistes de l'art valencià. Manifestacions artístiquesque llueixen en cases, places i carrers de El Cabanyal dehui». I aquests són els totals amb què s'acaba de bastir lanotícia: «Desde lo que es la Lonja del Pescado hasta aquí,hasta lo que es la calle San Pedro. Hi ha projectes molt in-teressants. S'han ocupat espais públics i privats. Per exem-ple, hi ha artistes com el Equipo Límite i Mavi Escamilla quehan fet una instal·lació a una casa buida. El nom és 'Resis-te-te' (Maribel Domènech)»; «Aquí hay un barrio vivo. Ycomo decía la sra. Lola, aquí hay un barrio con espíritu»(Vicente Ortiz); «Ha habido una respuesta fantástica. Másde 200 artistas valencianos han presentado sus proyectos.Algunos individuales y otros colectivamente. Y se han pre-sentado finalmente 160 proyectos» (Pepe Romero); «Empareix molt bé que estos xics s'hagen interessat per nosal-tres. Tots estos xics que són meravellosos. I estan treballantmolt bé. I per això els he deixat, perquè em pareix que hofan molt bé i açò servirà com a propaganda del nostre ba-rri» (Lola Martí). Evidentment, les declaracions foren 'retalla-des', a consciència, sense miraments, sense vergonya. To-tes les reivindicacions, que no en foren poques, s'eludiren.Una vegada més, paraules silenciades».

A Ràdio 9, la «ràdio» «pública» dels «valencians», tambése'ls ha menyspreat. En canvi, algunes emissores de ràdioalternatives, els han obert sempre els micròfons (RadioKlara, Radio Funny). Fou Radio Funny, precisament,l'emissora que va col·laborar amb Miguel Molina per dur aterme un «happening» al si de la primera edició de Caban-yal Portes Obertes. Molina va organitzar —juntament ambLeopoldo Amigo— un Concierto para cacerolas y radios.Rita y Nerón se parecen mogollón i Cacerola, rola, rola fo-ren els temes interpretats per Producciones El Diu de laBestia i el Grup de Percussió del Ritme, respectivament.L'acció, que va tenir lloc al CSO Pepica La Pilona (c/Pavia,43), va aconseguir aplegar un munt de gent carregada amb

cassoles i altres objectes amb què fer soroll. Tampoc nofaltaren els aparells de ràdio ja que s'hi va connectar en di-recte amb Radio Funny, que va retransmetre a través deles seues ones aquesta original aposta i proposta. A més amés, aquesta emissora va emetre durant els dies previsuna falca per convocar la gent a participar-hi: « Produccio-nes El Diu de la Bestia en colaboración con Radio Funnyretransmitirán en vivo y en directo el viernes día 11 a las 20horas desde Pepica La Pilona la obra contestadora y con-testataria Rita y Nerón se parecen mogollón. Conciertopara cacerolas y radios desde El Cabanyal. No lo olvides.El viernes, a las 20 horas, te esperamos».

Per combatre la manipulació o el silenci informatiu a quèsovint es veuen sotmesos, els Salvem cerquen les seuespròpies maneres de comunicar-se. Utilitzen diferents mit-jans —complementaris a la premsa, la ràdio, la televisió—que els permeten oferir una altra versió (i visió) dels fets: laseua pròpia. Per difondre les seues reivindicacions, aixícom les accions que duen a terme, els Salvem utilitzen su-ports d'allò més diversos: adhesius, cartells, samarretes,pintades, pancartes, pamflets, fullets, etc. En aquesta tas-ca de (contra)informació, cal no oblidar, tampoc, la impor-tància de l'anomenat «quart mitjà», eina privilegiada d'acció,comunicació i organització. Internet permet, gràcies al seubaix cost, que els Salvem elaboren les seues pròpies infor-macions per difondre-les a través del ciberespai.

L'existència dels Salvem va unida a la paraula, a l'elaboracióde discursos carregats de raó. Aquests moviments han dit«no» a la destrucció de l'horta (de la Punta, del Pouet o deBenimaclet); han dit «no» a l'enderrocament de 1600 casesal Cabanyal, un barri, recordem-ho, declarat Bé d'InterésCultural (BIC) l'any 1993; han dit «no» a la construcció de«tres tristes torres» al Solar de Jesuïtes. Han dit i diuen «no»i, alhora, han elaborat i elaboren alternatives. Alternativespossibles que aposten per una ciutat més sostenible; unaciutat que mira al futur sense renegar del passat; una ciutatque vol créixer construint i no destruint. Diu Jorge Riech-mann que els NMS «son al mismo tiempo movimientos«negativos» de protesta, de rechazo frontal de muchos ras-gos perversos de las sociedades industriales avanzadas, ytambién portadores «positivos» de una alternativa o imagen 28

de la sociedad mejor: otra forma de vivir, relacionarse y tra-bajar; nuevos modos de producción, convivencia y consu-mo» (1994: 60). El paper dels Salvem ha sigut, per tant,alertar sobre perills i malestars i, alhora, proposar solucionsper tal d'inventar una ciutat més habitable.

La paraula, però, sempre ha anat unida a l'acció. Els movi-ments socials parlen, també, o sobretot, a través de lesseues actuacions. Més enllà dels eslògans i de la retòrica,els moviments socials transformen els discursos en fets,les paraules en accions. Mitjançant el que fan (i la maneraen què ho fan) posen de manifest que existeixen uns altrescamins, amb i sense dreceres. Les passes dels movimentssocials no ressegueixen les línies marcades pel(s) poder(s)públics i privats. Ells avancen (fent, desfent i refent) per tra-jectes encara invisibles que, a poc a poc, omplin d'em-premtes.

Una de les novetats que aporten els nous moviments so-cials respecte als vells (el moviment obrer i sindical), rau enles formes d'acció que empren. Rucht les analitza i les sin-tetitza així: I) els grups i les organitzacions dels nous movi-ments socials actuen més autònomament que els vells irebutgen el model leninista de «avantguarda revolu-cionària»; II) emfasitzen la importància de la política local i,per tant, no centren la seua acció a nivell nacional; III) hadisminuït el significat de la participació en les eleccions i dela representació parlamentària; IV) contràriament, han aug-mentat altres formes de participació, com ara l'acció admi-nistrativa i judicial; V) les accions violentes, especialmentaquelles que impliquen l'ús d'armes, també han perdut im-portància en pro de la desobediència civil; VI) el repertoride les formes d'acció s'ha ampliat a bastament (1992: 222-226). Les accions dels Salvem es construeixen, potser sen-se que ells ho sàpiguen, a partir d'aquests sis trets que, enmajor o menor mesura, es troben presents en les accionsdesenvolupades pels moviments de tot arreu.

Si es ressegueix la trajectòria activista dels Salvem, es per-cep que el seu repertori d'accions traspassa l'acció con-vencional. Un dels motius, que en són diversos, té a veureamb la difusió mediática. McAdam afirma que els movi-ments socials han de superar sis tasques importants per

tal que els seus propòsits tinguen un impacte en la societati, una d'aquestes, és «conseguir cobertura en los mediosde comunicación, e idealmente (aunque no necesariamen-te), favorable a sus puntos de vista» (1999: 477). I és peraquest motiu que els moviments socials centren les seuesaccions en tàctiques mediàtiques que els permeten ésservisibles davant la societat. Els mitjans de comunicació, pertant, condicionen l'acció ja que «los medios visibilizan o in-visibilizan los movimientos sociales» (Zubero, 1996: 167).Una manifestació ja no és notícia. I, això, ells ho saben. Ésper aquest motiu, entre d'altres, que des dels movimentssocials s'ha apostat per accions no ordinàries, tot pensanten l'impacte que aquestes puguen tenir als mitjans de co-municació (Dalton, Kuechler i Bürklin, 1992: 35).

Per tant, els Salvem no es limiten a convocar vagues i mani-festacions, com feia el vell moviment obrer, sinó que inten-ten aportar elements espectaculars (i, per tant, mediàtics)com a mesura per assegurar-ne la difusió. Objectivamentcal dir que res (o poc) queda ja per inventar pel que fa alsrepertoris d'acció. Trobem, en l'espai i en el temps, pràcti-ques anàlogues al si dels diferents moviments socials. Tan-mateix, s'intenta (re)inventar en cada nova acció, tot intro-duint-hi petits matisos. S'hi ha d'afegir que els Salvem són,tot seguint la línia general d'altres moviments socials, moltpragmàtics i, per tant, no s'adapten a un motlle d'acciócol·lectiva prefixat. Cada Salvem elegeix els recursos queconsidera més útils per resoldre el conflicte pel qual es mo-bilitza. Les diferents agressions que estan en l'origen del'aparició dels Salvem, tot i que són de la mateixa mena,estan sotmeses a factors diversos (factors referents a laubicació geogràfica del conflicte, d'una banda, i a la com-posició social de la gent que hi participa, de l'altra) queafecten a l'evolució de la mobilització en cada cas concret.

Aquest repertori d'acció no és només mediàtic, però, tam-bé és ben divers: campanyes de mail action; exposicions;concerts; visites guiades; xarrades, debats i taules redo-nes; murals; recollida de signatures; cassolades... Tampocno manquen les manifestacions i les concentracions, tot ique s'intenta «amanir-les», sempre que es pot, amb ele-ments originals. Una concentració, per exemple, esdevé29

una «besada», una «abraçada» o un «encintament» pel Bo-tànic. La poètica, entra en joc.

Com s'ha dit, els Salvem cerquen un efecte de testimoni id'expansió mitjançant les accions que duen a terme. Espretén, així, que la resta de la ciutadania s'incorpore i sesolidaritze amb la seua lluita. La visibilitat de l'acció és es-sencial. És per això que les accions dels Salvem tenen coma escenari l'espai públic, un espai obert a l'abast i a la vistade tothom. Tot i que un espai vulga ser obert (un centresocial okupat, Ca Revolta, la Casa Verda, Ca la Dona...), lesparets sempre limiten. Les portes i les finestres —tinguen ono aquestes panys i barrots— són un barrera, sovint infran-quejable, que en dificulta l'entrada. Tot i la idea utòpica quecerquen aquests espais, tot i el missatge d'aquella famosacançó de Jaume Sisa («Oh, benvinguts, passeu, passeu,/que casa meua és casa vostra/si és que hi ha casesd'algú»), les ciutadanes i els ciutadans sempre considera-ran més seu un espai obert (un carrer, una plaça, un parc)que no un espai envoltat per quatre parets, per molt obertque aquest es desitge. És per això que des dels Salvem esplanteja eixir al carrer i ocupar els espais públics per ator-gar-los un nou significat. Val a dir que, una vegada més,l'ocupació de l'espai públic com a escenari del repertorid'accions dels Salvem no és patrimoni d'aquests. Elsexemples d'ocupació de l'espai públic abunden de nord asud i d'est a oest del planeta. Es tracta de recuperar I dereclamar els carrers.

Dins d'aquest repertori d'accions ha sigut molt important elpaper dels artistes (especialment professors i estudiantsde la Facultat de Belles Arts de València). Aquests han fet,del compromís i la solidaritat amb els Salvem, els argu-ments de les seues obres. S'hi han implicat com a creatius,però també com a ciutadans. Els diferents Salvem han fetde l'art —emparats per l'ajuda desinteressada que, des delprincipi, els han ofert el artistes— un mitjà amb què fer arri-bar les seues reivindicacions a la societat. Cabanyal PortesObertes, Un jardí d'art, Art per al Botànic, Estar en La Pun-ta i Els ulls de l'abraçada representen exemples ben explí-cits de com s'ha articulat la protesta de la ciutadania valen-ciana amb l'art.

La lluita dels Salvem té com a objectiu últim l'anul·lació deprojectes urbanístics que agredeixen el patrimoni. Enl'assoliment d'aquesta fita l'art té un paper important. Tot iaixò, s'ha de tenir en compte que aquesta transformacióno s'assoleix únicament i exclusiva a través de l'art.L'activisme artístic posa el seu gra de sorra —un entretants— en la consecució d'aquests objectius. Lart serveixals Salvem per difondre la seua lluita, per fer-se veure i es-coltar. Aquesta estratègia, com ha quedat ben palés, hafuncionat. Tanmateix, les victòries aconseguides fins al mo-ment pels Salvem no són el resultat immediat d'aquestesintervencions artístiques. Tot i que és importantíssima lafunció social, política i cultural de l'art(ivisme), cal no oblidarque els vertaders protagonistes de les protestes públiquesno són ells, sinó totes i cadascuna de les persones que,d'una manera o d'una altra, fan que les petites revolucionssiguen possibles.

Altres veus

A més a més, ha de quedar constància que, a València, nosón únicament els Salvem els que es mobilitzen en defen-sa del patrimoni. Algunes associacions veïnals —ja exis-tents— també s'han mobilitzat enfront d'aquestes escome-ses (l'Associació de Veïns La Boatella, Amics del Carme il'Assemblea de Veïns de Benimaclet en són algunes d'elles)i, d'altres, s'han creat arran de problemàtiques especulati-ves concretes (com ara l'Associació de Veïns de la PuntaLa Unificadora o l'Associació Atzucac). També s'han sumata la defensa del patrimoni altres col·lectius de divers taran-nà (Per l'Horta, Revolta, Jove Germania, Maulets, Enda-vant, Acció Ecologista Agró i Marfull, per posar algunsexemples).

D'altra banda, els okupes han constituït, també, un frontcontra l'especulació urbanística, tot esdevenint còmplices ialiats del moviment ciutadà: «los temas clásicos vecinalesson reapropiados por otras organizaciones más jóvenes yradicales (ecologistas y okupas, por ejemplo)» (Adell, 2000:42). D'altres vegades, però, ha sigut el moviment ciutadà elquè ha trobat suport i ajuda en l'okupa: «El movimiento ve-cinal (...) se acerca y se alia, con muchos matices propios 30

de su heterogeneidad, a las reivindicaciones y luchas delmovimiento por la ocupación» (Gonzàlez/Pelàez/Blas:2002: 201). A la ciutat de València aquestes «aliances» esfan paleses en alguns casos concrets. A la Punta, el veïnatva fer una invitació a diversos col·lectius socials perquèocuparen terres i cases amb el consentiment dels propie-taris. Fou el juliol de 2000. A partir d'aleshores, un grupimportant de joves va traslladar-se a viure a la Punta, fetque va possibilitar la recuperació de cases i terres per alcultiu. Al mateix temps, es va produir una transmissió del'herència cultural, així com un intercanvi generacionald'experiències i vivències. El documental A tornallom,d'Enric Peris i Miguel Castro, ho testimonia amb escreix.

Al Cabanyal es trobaven ubicats alguns centres socials jadesallotjats, com el Pepica la Pilona o el Malaspulgas. Elsveïns que s'oposaven i s'oposen a l'ensorrament del barritambé comptaren, com a aliats, amb els seus «okupants»,encara que aquesta aliança no es va materialitzar en el ma-teix sentit que a la Punta. A banda de considerar-los«amics» en la defensa del barri, s'han defensat mútuamenten algunes ocasions: «La Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar manifesto, en un comunicado de prensa, sucondena al «desalojo forzoso» de okupas del denominadopor ellos «centro social Pepica la Pilona» y «el rechazo decualquier intervención en él (...) Los representantes de laPlataforma argumentan que el «centro de Pepica la Pilona»,ubicado en la calle Pavía número 43, en el Paseo Marítimo,«ha sido ocupado y rehabilitado por jóvenes desde hacedos meses», con la intención de «realizar actividades for-mat ¡vas, de distracción, sociales, así como actuaciones».Este local que, según explicaron algunos miembros de laasociación Salvem El Cabanyal, «ha estado abandonado ysin ninguna intervención en infraestructuras culturales du-rante muchos años», ha pasado de ser «un local abando-nado en estado de inminente ruina, foco de suciedad, ratas

y jeringuillas», a convertirse en un lugar salubre». En aques-ta mateixa notícia es fa referència al caràcter recíprocd'aquest suport: «Por su parte, según comunicaron losokupas del centro a la plataforma Salvem El Cabanyal, sualternativa es otra manera válida de oponerse a la especu-lación inmobiliaria que puede llegar a sufrir el barrio de ElCabanyal-Canyamelar, si continúa el proyecto de prolonga-ción de la avenida de Blasco Ibáñez». Del suport dels oku-pes a la Plataforma també es va fer ressò El País: «Contrala prolongació, okupació i imaginació. Una pancarta de vi-vos colores y presidida por este lema corona desde la se-mana pasada la fábrica de Metalúrgica Valenciana, unaempresa abandonada hace años, ubicada en la calle Pa-vía, frente al paseo marítimo y en la zona que será derruidapor la prolongación de Blasco Ibáñez. La pancarta ha sidocolocada por el grupo de jóvenes que ha limpiado, pintadoy apuntalado el edificio, y todo, según afirman en un pan-fleto repartido por el vecindario, con un solo objetivo: soli-darizarse con los habitantes de El Cabanyal que perderánsu vivienda y mostrar su rechazo al proyecto del Ayunta-miento de Valencia... ».

10 anys...Malgrat que l'any 2008 ha sigut, malauradament, un any demolts laments, també ha sigut, i és, un any de celebra-cions. Enguany, la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canya-melar suma 10 anys. 10 anys en què han lluitat, de valent,per recuperar molt més que un barri. 10 anys en què hanhagut de navegar, contracorrent, amb l'anhel de justícia al'horitzó. 10 anys en què han cridat, ben alt i fort, que elsdeixen «en pau» i «en peus». 10 anys de resistències. 10anys de remor. «Perquè tot està per fer i tot és possible»:Salvem El Cabanyal-Canyamelar! Ara, més que mai.

31

Referències bibliogràfiques

ADELL, R (2000): «Los movimientossociales en los noventa: Volumenmovilización», dins de GRAU, E. iBARRA, R (coord.): Anuario sociales. Un

mirada sobre la red, Ed. Icaria, pàg. 27-54,Barcelona.

CASTELLS, M. (1973): Luttes urbaines, Ed.Cahieres Libres 244, París.

DALTON, R., KUECHLER, M., BÜRKLIN,W. (1992): «El reto de los nuevosmovimientos», dins de DALTON, R.i KUECHLER, M. (eds.): Los nueuosmouimientos sociales: Un reto al orden

político, Ed. Alfons el Magnànim,pàg. 19-44, València.

GONZÁLEZ, R.; PELÀEZ, LI.; BLAS, A. (2002):

«Okupar, resistir y generar autonomía.

Los impactos políticos del movimientopor la okupación», dins d'IBARRA, R;MARTÍ, S.; GOMÀ, R. (coords.): Creadoresde democracia radical. Mouimientos socialesy redes de políticas públicas, Ed. Icaria,pàg. 187- 220, Barcelona.

GONZÁLEZ COLLANTES, C. (2006):Mouiments socials i defensa del patrimoni ala ciutat de Valencia: el cas deis Saluem, Ed.UPV, València.

LARAÑA, E. i GUSFIELD, J. (eds.) (2004): Losmouimientos sociales. De la ideología a laidentidad, Ed. Centro de InvestigacionesSociológicas (CIS), Madrid.

GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.) (2000):

Anuario mouimientos sociales. Una mirada

sobre ¡a red, Ed. Icaria, Barcelona.

McADAM, D.; McCARTHY, J. I ZALD, M.

(1999): Mouimientos sociales: perspectiuas

comparadas, Ed. Istmo, Madrid.

RIECHMANN, J. i FERNÁNDEZ BUEY, F.:(1994): Redes que dan libertad. Introduccióna los nuevos mouimientos sociales, Ed.Paidós, Barcelona.

RUTCH, D. (1992): «Estrategias y formasde acción de los nuevos movimientos»,dins de DALTON, R. i KUECHLER, M.(eds.): Los nueuos mouimientos sociales:Un reto al orden político. Ed. Alfons elMagnànim, pàg. 219-246, València.

ZUBERO, I. (1996): Mouimientos socialesy alternatiuas de sociedad, Ed. HOAC,Madrid.

32

Si la modernitat original era pesant en el cim, la modernitat actual és lleugera en el cim,després d'alliberar-se dels deures «emancipadors» tret el de delegar el treball de l'emancipacióen les capes mitjanes i baixes, sobre la qual ha recaigut la major part de la càrrega de lacontínua modernització. «No més salvació per la societat», proclamava el famós apòstoldel nou esperit comercial Peter Drucker. «No existeix societat» declarava més rotundamentMargaret Thatcher. No mires cap amunt ni cap avall; mira adins teu, on se suposaque resideixen la teua astúcia, la teua voluntat i el teu poder, que són totes lesferramentes que et caldran per progressar en la vida.

Zygmunt BaumanModernidad líquida

Buenos Aires (2003), FCE

SALVEM EL CABANYAL:

UNA CIUTADANIA D'ALTA INTENSITAT

JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO, Facultat de Ciències Socials.

Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València

En memòria de Josep Vicent Marqués, mestre i amic.

33

Les democràcies de baixa intensitat promouen ciutadaniesde baixa intensitat; contràriament, els moviments ciutadansd'alta intensitat impliquen una aposta per la regeneraciódemocràtica, les seues pràctiques propicien sempre unademocratització de la democràcia. En les darreres dèca-des, tret de notables excepcions, les democràcies occi-dentals han estat de baixa intensitat, és a dir, cada vegadamés, formalment representatives i, cada vegada menys,realment participatives. Per a entendre les coordenadesbàsiques d'aquest procés de des-democratització i com-prendre els moviments alternatius ciutadans que l'enfronten—entre els quals Salvem El Cabanyal n'és un exemple pa-radigmàtic—, convé descriure breument el context socio-històric que l'emmarca.

La democràcia dèbil de les societats totalitàries

Com és sabut, a partir de 1980, la reorganització del siste-ma capitalista es va caracteritzar per un gir radicalmentconservador pel que fa a la ideologia i explícitament neoli-beral pel que fa a l'economia. Les transformacions econò-miques, polítiques, socials i culturals d'aquesta revolucióconservadora han sigut immenses. Han suposat el creixe-ment de la vulnerabilitat social i de les desigualtats socials.Han generat nous espais de des-regularització i privatitza-ció totalitària, espais de precarització de la condició labo-ral, però també precarització i prívatització d'altres dimen-sions de la condició ciutadana: des de l'accés a l'educacióo a la sanitat pública fins a la reducció dels mecanismes dela participació política a un simple simulacre formal. En

aquest nou capitalisme neoliberal el benefici és l'únic quecompta i la corrupció és el mètode que permet accedir aaquest objectiu. Una corrupció que, com ha escrit VidalBeneyto1, no és un comportament ocasional o 'amoral'd'unes persones o grups sinó alguna cosa més intrínseca iessencial, la corrupció no és altra cosa que l'acomplimentdel destí actual de l'ordre econòmic capitalista. De la ma-teixa manera, continuant amb l'anàlisi del sociòleg valencià,que l'estalinisme corrompé i acabà amb les esperances delcomunisme, l'èpica de l'enriquiment a qualsevol preu del'actual capitalisme i les seues pràctiques, cada vegadamés agressives, d'explotació de les persones i del medinatural amenacen de no deixar ni un sol espai indemne2.

Com assenyalàvem abans, per a entendre el debilitamentdemocràtic de la nostra modernitat líquida hem de com-prendre la centralitat social de la corrupció, però també,simultàniament, la centralitat del fenomen social del'explotació. Ja siga, d'una banda, l'explotació de la natura-lesa, del territori i de l'hàbitat més immediat que transformaaquests mitjans en un sentit que els impedeix de continuarfuncionant com a mitjans, destrueix i privatitza les reservesd'energia i degrada irreversiblement el patrimoni comú dela humanitat. Ja siga, d'altra banda, l'explotació dels éssershumans que els transforma de finalitat en sí mateix en mit-jans per als fins dels altres. D'ací que, una part de la civilit-zació industrial capitalista: els treballadors, les dones, elsimmigrants, els xiquets, les minories ètniques, els que viuenen zones rurals o en països anomenats del Tercer Món,siga tractada per l'altra part, els propietaris, els hòmens,els autòctons, les majories dominants, els adults, com amitjà per als seus fins. El capitalisme contemporani, guiatper la lògica de la maximització del benefici econòmic, duucap a l'extrem ambdós tipus d'explotació.

La confluència d'ambdues dimensions: explotació i corrup-ció, dirigeixen el món de finals del segle passat i principis delpresent cap a un nou règim de civilització i regulació socialque, seguint el sociòleg portugués Boaventura de Sousa

VIDAL Beneyto, J.: Corruptos y Gloriosos 1, El País, 9 d'agost de 2008.

VIDAL Beneyto, J.: Corruptos y Gloriosos 2, El País, 6 de setembre de 2008.

Santos, podríem caracteritzar-lo com a 'feixisme societal'.Es tracta d'un nou tipus de totalitarisme, distint del feixismedels anys trenta i quaranta, de caràcter pluralista que no ne-cessita sacrificar la democràcia representativa davant lesexigències del capitalisme, sinó que contràriament la fomen-ta, en les dimensions més formals i virtuals, fins al punt queja no resulta necessari, ni tan sols convenient, sacrificar-laper a promoure el capitalisme. Aquest nou règim de regula-ció social és el que està en la base de la utopia conservado-ra, el que exigeix i imposa democràcies de baixa intensitat.En definitiva és el que permet els governants de fer el con-trari del que diuen en nom del que diuen: ja es tracte de'Guerres humanitàries', de lleis d'immigració o de classesd'educació per a la ciutadania, en anglès.

El neoconservadurisme valencià o lapromesa d'una 'terra mítica* (en anglès)El País Valencià no ha estat una excepció. Ha presenciat,perplex i estupefacte, com la insípida Tercera Via que ani-mava el bastiment polític del govern autonòmic anterior do-nava pas a una utopia neoconservadora, en vies de realit-zació, per part del nou govern del PP. El neoconser-vadorisme a la valenciana ha il·lustrat exemplarment en elsseus anys de govern l'estreta vinculació entre creixementeconòmic capitalista, destrucció del territori i desmobilitza-ció de la participació democràtica de la ciutadania. Tot ique, des de finals del franquisme, la modernització econò-mica de la societat valenciana 'es va edificar' contra el seuhàbitat, el pitjor —qui ho haguera dit fa vint anys?—, encarahavia d'arribar. La dècada dels noranta i el programa políticneoliberal.

El govern valencià mostra amb aquesta fanfarronada —unamalifeta pròpia de polítics educats en col·legis religiosos depaga—, un profund menyspreu per la democràcia i l'escolapública.

34

35

Dirigit a convertir o propiciar la conversió de tots els pro-ductes, tots els espais i totes les activitats humanes enmercaderies, de la mateixa manera que el seguiment quese'n fa per part de l'administració autonòmica valencianaens condueix al paroxisme. La proliferació de ciutats vir-tuals i territoris mítics i d'il·lusió ha estat acompanyada perla retallada -o la resistència a aplicar- dels drets bàsics dela ciutadania social, de la participació democràtica en lapresa de decisions i, per la degradació, sota el criteri totali-tari del benefici privat, de l'hàbitat real. Tot això, per invers-emblant que semble, no és incompatible, en la versió va-lenciana del totalitarisme social, amb propostes de lleis pera la protecció de l'horta o per a la participació ciutadana.Són lleis que oculten mostrant, que promouen el contraridel que diuen en nom d'allò que diuen. La seua concepcióde la participació ciutadana és la pròpia de les democrà-cies de baixa intensitat amb poca autoritat compartida enla presa de decisions, poca reciprocitat en el principid'igualtat i poc reconeixement en la diferència. En termespràctics, aquesta concepció es tradueix en l'absència degaranties per a rebre una informació pública mínimamentversemblant sobre els assumptes públics (Canal 9, Tele-madrid... ); en la inexistència real del dret de consulta i,més encara, del dret a la cogestió dels assumptescol·lectius. En resum, una concepció de la participació ciu-tadana que sembla que s'inspire en el model dels manualsd'autoajuda. En aquest cas, d'algun manual d'autoajudaper a la participació individual que ho prometerá tot per laparticipació i que indicara com aconseguir-ho sense ne-cessitat de cap participació.

Una nova ciutadania ja ha sigut possible:l'experiència de 'Salvem El Cabanyal'

L'agressivitat amb què s'han imposat en les darreres dèca-des les dinàmiques de corrupció, explotació i manipulacióinformativa en la societat valenciana han sigut molt efecti-ves en la promoció de l'autisme ciutadà; tot i així, no hanpogut aconseguir la desmobilització de la participació ciu-tadana i la consciència de responsabilitat col·lectiva. La so-cietat valenciana també ha sigut la societat dels 'Salvem'.

Sorgits en la segona meitat dels noranta, aquests nousmoviments socials agrupats al voltant de la denominaciógenèrica dels 'Salvem' han revitalitzat i, en alguns casos,reinventat la participació ciutadana al País Valencià. Entreells Salvem El Cabanyal ha sigut des dels inicis una referèn-cia fonamental. Assenyalaré, molt breument i esquemàtica,per a concloure aquestes pàgines quines han estat lesaportacions més significatives. En primer lloc, les seuesdinàmiques mobilitzadores han afirmat públicament que unaltre territori, una altra ecologia política que l'habite i unaaltra participació ciutadana eren possibles. En segon lloc,davant la reducció neoconservadora de la vida valencianaa una tómbola i l'exitosa promoció de l'autisme ciutadà, lesseues actuacions han suposat un contrapunt fonamental.Les mobilitzacions que mantenen en defensa de les seuesreivindicacions concretes suposen una aportació fonamen-tal per a la reinvenció de la nostra condició ciutadana. Pera recuperar, mitjançant la participació pública, la ciutat, lapolítica, la cultura, la democràcia radical i, en definitiva, laparaula. En tercer lloc, han mantingut obert el camí de laresponsabilitat ciutadana amb les seues exigències i per-manents mobilitzacions per la democratització de les deci-sions i la democratització de la informació sobre les qües-tions públiques. Finalment, ens han mostrat que la demo-cratització real de la democràcia va més enllà de la con-quista del govern pel vot popular, necessita articular dosfocus de poder: un originari del vot; ['altre originari de lesinstitucions directes de participació ciutadana.

EXPOSICIÓ


Acció contra la ZAL, Port de València

40

Abraçada convocada per 'Salvemel Botànic1, al solar de Jesuïtes

41

Manifestació'Per l'Horta' ' Local ocupat a Benimaclet

Setmana Santa, El Cabanyal

43

Local ocupat a Benimaclet

L'Horta de València | L'Horta de València

Enderrocs a La Punta I Desallotjament d'una casa, 06/02/2003

Enderrocs a La Punta. Desallotjament d'una casa, 06/02/2003

Cassoolada de protesta de Salvem El Cabanyal, 23/02/1999 52

Cassoolada de protesta de'Salvem El Cabanyal1, 23/02/1999

Inici d'una valga de fam de tres membres del col·lectiu 'Salvem El Cabanyai' 54

55 Els veïns de Patraix formen una cadena humana per protestar contra la subestació

Pancartes contra la prolongacióde Blasco Ibáñez, El Cabanyal

58

Concentració convocada per 'Salvem El Cabanyal'. Els veïns passen a la porta de l'Ajuntament

la nit abans de l'aprovació inicial del PEPRI de El Cabanyal, 25 de febrer de 1999

Cassolada convocada per 'Salvem El Cabanyal'

61

Acció de membres de la Plataforma 'Salvem El Cabanyal' el dia de l'aprovació Regidors del Partit Popular en l'Ajuntament de València votantdefinitiva del PEPRI de El Cabanyal per l'Ajuntament de València, 26 de gener de 2001 a favor del PEPRI de El Cabanyal, 26 de gener de 2001

Acció de membres de la Plataforma 'SalvemEl Cabanyal' el dia de l'aprovació definitivadel PEPRI de El Cabanyal per l'Ajuntamentde València, 26 de gener de 2001

63

Concentració convocadaper la Plataforma 'Salvem

El Cabanyal' davantl'Ajuntament de València

Lola Martí, veïnade El Cabanyal

Presentació de la IIIa Edicióde Cabanyal Portes Obertesdedicada a Josep Renau al

Parterre de València, durant lavaga de fam convocada per

la Plataforma 'SalvemEl Cabanyal', abril de 2000

Manifestació de 'SalvemEl Cabanyal' davantl'Ajuntament de València

Manifestació en defensa de l'Horta, ciutat de València

Manifestació en defensa de La Punta, ciutat de València

Antonieta, Pepa i Lola, d'esquerra adreta, veïnes del barri de Valencia de El Cabanyal.Les seues cases formen part de la setenaedició de Cabanyal Portes Obertes,en la que s'exposaran les fotografiesd'Agustí Centelles, maig 2004

Manifestació 'Contra el racisme ila xenofòbia', i pel 0,7% a València

Concentració amb motiu deldesè aniversari de 'Salvem el Botànic',de València. La concentració es va ferperquè volen construir, al costat deljardí Botànic i d'un antic col·legi delsJesuïtes, un hotel d'11 plantes.L'acte va ser realment pacífic, jaque els manifestants es vanexpressar amb petons, juny 2005

Un transvestit, participa en la manifestació del 'Dia de l'orgull gai' a Valencia, juliol 2006

Concentració d'immigrants sense sostre a les portes de l'ajuntament de València. En la fotografia, els Immigrants que malviuen sota el pont d'Ademús, gener 2006 72

Tancament d'immigrants en el local del'associació de veïns de Benimaciet (València),demanant 'papers' per regularitzar lessituacions il·legals, febrer 2001

Tancament d'immigrants a l'església del Pilar,València, reclamant la regularització de laseva situació legal a Espanya, gener 2001

73

Dia internacional contra la violència de gènere.En la fotografia, una participant en ¡a manifestació queva recorrer els carrers de * 'alenda amb el lema 'Relacióde igualtat, amor de qualitat', novembre 2005

Josep Segarra, tio Llussma, i la seva dona, la tiaLlavoreta. En el seu '.amp de Pinedo. Amenaçats perl'expropiació de la r ava horta i la seua caseta

75

BLASCO IBANEZi

78

Rotonda Avinguda de Catalunya ' Avinguda Blasco Ibañez

El Cabanyal

Barri del Carme, València Barri del Carme, València

El Cabanyal

Horta d'Alboraia I Camí de Pinedo i Plaça de la Reina

82

Camí de Pinedo

Barri del Carme, València

Barri del Carme, València

Cadena humana en el solar del Botànic

84

Cassolada a l'Ajuntament de València contra la demolició de El Cabanyai, 25/02/1999

València: noms de morts en accidents laborals, 28/04/1998

Acció contra la ZAL, Port de València

Una jove mostra un cartell deNo a la guerra front a la seudel PP de València, 20/03/2003

91

Tala d'arbres a València. Barri de la Torre, 22/04/1998

Una excavadora entra en un habitatge. Natzaret, 06/11/1991

València: més de 8.000 personeshan visitat 'Cabanyal Portes Obertes'en menys d'un mes, 17/06/2001

Un veí de El Cabanyal, València 16/01/2001

Protesta de 'Salvem' en la Conferència Tercer Mil·leni, 1998

Manifestació dels veïns de Campanar, 1996 I Manifestació de veïns de El Cabanyal contra la droga, 1991

L . la

99

S/N, 2003

L'últim oasi d'horta enfront del'ampliació de la ZAL del Port, 2004

Cartells de protesta veïnal ala Plaça de l'Àngel, 2002

Inauguració del poliesportiu de Sant Marcel-li. Rita Barberà enfadada amb els veïns, 2003 Concentració i protesta contra la guerra, 22/03/2003

Manifestació de veïns de 'Salvem El Cabanyal', 1998 102

Entitats ciutadanes es manifestenenfront de l'Ajuntament, 28/04/2006

Debat del Ple municipal. Veins ambenganxines de protesta, 27/10/2006

Protesta de veïns de Russafa demanant méscol·legis davant de l'Ajuntament, 19/05/2006

La plataforma 'Salvem el Botànic' pinta i instal·la una pancarta al solar de Jesuïtes, octubre, 2004 108

Concentració a l'hortad'Alboraia en contra del'especulació. València, 2005

Un grup d'ecologistes de lapaltaforma 'Xúquer Viu', es vanendinsar amb granotes blanques enel riu Xúquer, en un tram del mateixal seu pas per Algemesí, per ademostar oom està de contaminatel riu. Eixiren tots bruts detarquím, juliol 2005

Excavadora a la zona de la Punta, juliol 2002

Manifestació dels veïns del barride la Punta, juliol 2002

110

111 Veïns de la Punta intenten recuperar el poc que els queda després de l'ensorrament de la seua vlvenda, maig 2002

Manifestació ciclonaturista contra la visitadel papa Benet XVI a València amb el lema'Jo no t'espere', juliol 2007

Manifestació 'No a la guerra', marzo 2003

Dia de la dona. Diverses dones esmanifesten alletant als seus nadons, davantuna pancarta: 'Mare = Dret a treballar +Dret a criar. Conciliar la maternitatamb el treball', març 2008

112

113

RET A CRIA

Manifestació del 'Dia de la dona' al seu

pas pel carrer Colom, març 2007

TRADUCCIONS


En la Memoria Justificativa, sin reparosni vergüenza, se incluyó este episodiopara justificar la «participación ciuda-dana». Creo conveniente analizar de-talladamente el encaje de mentiras ypor ello transcribo de forma literal laexplicación que le dio el equipo técni-co encargado de justificar el Plan:

Fuente: Memoria Justificativa del PERIdel Cabanyal-Canyamelar. Autores Co-rell y Monfort, arquitectos.

Concluyendo, los escritos diferencia-dos (no sometidos a recogida de fir-mas) que se pronunciaban sobre la delPlan se pueden desglosar del siguientemodo:



Ninguna de las tres 16,67%

Ninguna de las que les

afecte d i rec tamente 14,58%

Alternativa n° 3 (Plaza) 12,50%

TOTAL 100,00%

TIPO A 2 escritosTIPO B 3 escritos de oposición a cualquie-

ra de las propuestas del Avance

TIPO C 2 escritos

TIPO D 36 escritos

TIPO E En contra de las propuestas(según les afecte)

TIPO F Propuestas concretas de mejorade equipamientos y dotacionespúblicas

TIPO G Resolver intereses privadosTIPO H Escritos no procedentes o sin

contenidoTOTAL

Indicar por último, que los escritosde oposición frontal a las alternativaspresentadas y sometidos a «recogidade firmas» fueron tres (n° 1,10 y 11) conun total de 3.249 suscriptores.

Es decir, de un total de 3.308 firman-tes, 3.249 se manifiestan en contra dela prolongación. Tan sólo 19 firmantes(14 +5) se manifiestan a favor de la Al-ternativa 2.

Comenzaron años de duro trabajo or-ganizativo, de reuniones constantes,fuimos tejiendo la red de confianza yamistad que ha hecho posible toda laresistencia y actividad de estos prime-ros diez años. En las asambleas sema-nales que realizamos desde entoncestodos los miércoles fuimos unificandocriterios y propuestas, todo se dice ytodo se acuerda en estas asambleasque son abiertas a cualquier personaque decida asistir.

Serv. De circulación/ Colegio ArquitectosN° 1 3.136 firmantes



Oposición a las propuestas si no vanligadas a un proceso de rehabilitaciónintegral del barrioA favor de la Al 8 firmantesA favor de la A2 14 firmantesA favor de la A1-A2 5 firmantesA favor de la A3 6 firmantesEn contra de cualquiera... 3 firmantes

7 firmantes

2 firmantes

5 firmantes5 firmantes

3.308 firmantes

Para cuando el ayuntamiento pudoaprobar el proyecto definitivo, año2001, la Plataforma ya había organi-zado cinco manifestaciones, cuatroen el barrio y una en el centro de laciudad, habíamos realizado una huel-ga de hambre de 22 días de duracióncon la única reivindicación de diálogoy discusión sobre el interés general delproyecto, habíamos organizado innu-merables actos de protesta, participa-do en todas las mesas redondas sobreurbanismo que se celebraban... Laciudadanía empezó a entender que lalucha iba en serio, la resistencia estabaorganizada y el camino iba a ser largoy difícil.

Durante todos estos años se ha conso-lidado una organización social basadaen la transparencia interna y externaque fue la semilla de una gran confian-za mutua entre todos los afectados: «laPlataforma hacía lo que decía y siem-pre decía lo que hacía». Y, lo que fuemejor, nos fuimos haciendo amigosy aprendimos a querernos y a querernuestro entorno. Como vivimos en untipo de democracia europea y, por suer-te, la integridad física de las personasestá como muy garantizada, el PoderMunicipal entendió que esta situaciónera insostenible, que la autoestima de-bía tener un límite y echaron mano delos manuales del urbanismo especula-tivo y comenzaron a destrozar nuestroentorno, nuestras vidas. Comenzó ladegradación patrimonial y vital dirigi-da y patrocinada financieramente conpresupuestos públicos utilizando pri-mero a AUMSA y después a Cabanyal2010 S.A.

El gobierno municipal no podía cam-biar la condición de Bien de Interés 118

119

Cultural que tiene en barrio desde 1993por ser de competencia autonómica,pero sí el catálogo de edificios protegi-dos. Recuerdo que M. Domínguez, con-cejal responsable de urbanismo, decla-ró: «para qué están los catálogos (deedificios protegidos) pues para desca-talogar lo que pierda el interés». Segúntan «buen administrador» no se hacenlos catálogos de patrimonio protegidopara que se tomen las medidas oportu-nas de cuidado y protección y en casode que la administración no cumplacon su tarea se le pueda pedir respon-sabilidades. Se protege para cumplircon un expediente y ya nos encargare-mos de que las cosas evolucionen deforma que se pueda desproteger. Y lohacen con total impunidad, basta re-cordar el espacio verde protegido deLa Punta, sede durante años de basesilegales de contenedores del puertoque contribuyeron de forma descaradaa su degradación, hecho utilizado porlos tribunales para justificar su cambiode protección y que se pudiera des-truir y convertir en un inmenso solar,¿quién fue el responsable de la degra-dación por permitir el funcionamientode las bases ilegales de contenedores?¿quién fue el responsable de consentirla degradación de un espacio protegi-do? Todo el mundo sabe que nos en-frentamos a la impunidad de los res-ponsables políticos administradores.Pero no pasa nada.

La alcaldesa de Valencia, Rita Barbera,decía en 2001 reivindicando mayor au-tonomía local: «vivimos días de inva-sión de competencias y no estaría demás recordar a Montesquieu garan-tizando la autonomía local». Ella, quedías después de estas declaracionescrucificó a la Síndic de Geuges, Emilia

Caballero, institución encargada dedefender a los ciudadanos de los abu-sos de la administración, por atreversea dar la razón a los vecinos de El Ca-banyal en sus reivindicaciones. ¡Quéejemplo de respeto a la independenciay autonomía de las instituciones de-mocráticas! ¡Y encima Rita citando aMontesquieu!

Perdonen las exclamaciones, es quecreía tener superado ideológicamenteel siglo XVIII, pero dadas las circuns-tancias de nuestras vidas en estosúltimos años estoy seguro de haberretrocedido más allá de la revoluciónfrancesa. Ni de la división de poderespodemos hablar con seguridad puesson ya demasiados días de «caudillis-mo» los que estamos sufriendo.

Abril 2001. La Conselleria de Culturadestituye de su puesto al arquitecto-inspector encargado de vigilar el patri-monio histórico-artístico en Valencia.José Ignacio Casar ingresó en su pues-to de inspector en 1994. Tras ganar unaplaza en propiedad en la Conselleriade Obras Públicas siguió en su puestomediante la concesión de una comi-sión de servicio avalada por la propiaDirección General de Patrimonio, conel fin de garantizar la continuidad delas labores de inspección. Pero la Ad-ministración Valenciana tampoco pudosoportar la integridad e independenciaprofesional de este técnico y fue des-tituido.

En esta época ya no se contentan conreivindicar fraudulentamente a Mon-tesquieu, comienzan a utilizar el cuar-to poder, los medios de comunicación,contra los vecinos de El Cabanyal.Desde entonces las campañas de pro-paganda para avalar sus propuestas y

desmoralizar a los resistentes han sidonumerosas y, como no podía ser deotra manera, con gran eco en Canal 9 ytambién en la prensa escrita.

Veamos un ejemplo entre los muchosque podría elegir. En junio de 2001 Al-fonso Grau aseguró que «mil (1.000)propietarios afectados por la prolonga-ción de Blasco Ibáñez están dispuestosa llegar a un trato directo, lo que ace-lerará los plazos del plan urbanístico»(Las Provincias 4-6-2001).

Siete años después, en julio de 2008,nos enteramos por la prensa escri-ta que «el balance de los tres años degestión de la sociedad Cabanyal 2010,creada por la Generalitat y el Ayunta-miento de Valencia, a través del Iwsay Aumsa, para desarrollar el plan es-pecial de El Cabanyal y la prolongaciónde Blasco Ibáñez, es limitado. De las1.600 viviendas que se tienen que de-rribar para abrir Blasco Ibáñez al marla sociedad sólo ha comprado previoacuerdo con los propietarios un cente-nar, apenas un 6%. Las once promoto-ras que forman el accionariado priva-do han puesto a la venta sus accionesal no ver claro el negocio.» (Levante8-7-2008)

Aunque se quedan cortos al valorar elfracaso, ya que a los tres años de Ca-banyal 2010 hay que añadir los 4 añosanteriores de AUMSA con la mismagestión. Es decir, en siete años y contodas las piedras que nos han llovi-do han conseguido 100 de 1.651 casas¿dónde están los 1.000 de Grau?

Se concretaron las amenazas y los cas-tigos. Sufrimos otra vuelta de tuercade parte del ayuntamiento cuando enenero de 2002 el Tribunal Superior deJusticia de la Comunidad Valenciana

dicta un auto en el que paraliza caute-larmente el proyecto de prolongaciónde la avenida de Blasco Ibáñez a travésdel barrio de El Cabanyal. Basta pres-tar atención a las declaraciones de Ritapara entender la estrategia que hanseguido hasta estos días en que cele-bramos los diez años de resistencia:

1. Anuncia que no flexíbilizará sus po-siciones, ni abrirá ningún tipo de diá-logo. «Yo no quiero ninguna retirada[de los recursos judiciales]. Despuésde dos elecciones y mucho diálogo he-mos llegado a una conclusión que hapasado por todos los trámites legales',concluyó.(El País, 01-02-2002) ¡Muchodiálogo! Se atreve a declarar sin que lecambie el color de las mejillas.

2. Anuncia la degradación urbana. Laalcaldesa considera al auto «un con-tratiempo que pagarán los vecinos dela zona afectada». La alcaldesa no vaa flexibilizar sus posiciones ni reabri-rá ningún tipo de diálogo «en térmi-nos políticos esto es un contratiempoporque se va contra el tiempo de eje-cución [de la obra] en el perímetro sus-pendido e implica inactividad gestoraen el ámbito suspendido que va a pro-ducir un deterioro en el ámbito com-prendido en la suspensión [la zona delbarrio de El Cabanyal protegida por laque debería pasar la avenida», (El País,01-02-2002).

3. No asume ninguna responsabilidad,antes al contrario responsabiliza detodo al PSPV, que dejó de gobernar elAyuntamiento de Valencia en 1991; seatribuyó la defensa y protección del ba-rrio —«Hemos invertido 4.400 millonesde pesetas en diez años en El Caban-yal»—; y lanza un «mensaje de tran-quilidad al 52% de los 447 propietarios

afectados por la paralización cautelardel proyecto que según el equipo degobierno municipal habían 'mostradointención de llegar a un acuerdo con elAyuntamiento» (El País, 01-02-2002).

Para entonces la actividad de la Plata-forma seguía siendo febril, íbamos porseis manifestaciones, cuatro edicionesde Portes Obertes como la que estamospresentado en este catálogo, nos coor-dinamos con otros colectivos sociales,recibíamos solidaridad de la Universi-dad, de incontables arquitectos reco-nocidos por su trayectoria profesional,del Departamento de proyectos de laEscuela Superior de Arquitectura de laUniversidad Politécnica de Valencia, detodos los partidos políticos de nuestrademarcación, claro está, menos el Par-tido Popular.

Comenzamos a reivindicar una partici-pación ciudadana real y organizamos,junto con muchos colectivos del PaísValenciano, otra manifestación en laciudad de Valencia en la que participa-ron miles de personas con el lema de«democracia participativa».

En mayo de 2003, un mes antes de laselecciones locales y autonómicas, elgobierno municipal derribó dos casasque había adquirido AUMSA. Todavíano había creado el ingenio financiero-mañoso Cabanyal 2010, S.A. Cinco añosdespués, los solares de estas dos casastodavía se pueden visitar ya que si-guen sin vallar y sin limpiar. Por si tie-nen curiosidad les oriento, se trata delos solares que están en Serrería casienfrente de la estación de RENFE. Losmedios de comunicación publicarona bombo y platillo que las obras de laprolongación de Blasco Ibáñez habíancomenzado (año 2003, recuerden), foto

en primeras páginas en los periódicosy noticia en las televisiones, por ciertotan importante noticia abrió el teledia-rio en Canal 9 y en Punt 2. En fin, pasa-ron los años y ahí están los solares yaquí está el barrio todavía en pie.

Y estando en estas llegó la Copa delAmérica y sus 32 guineas, dos másque Judas con la inflación que ha habi-do desde entonces. Muchos pensaronque de esta no pasábamos, a muchostuvimos que convencer de que íbamosa resistir, que la Copa y sus guatequespasarían y El Cabanyal seguiría en pie.Y fuimos a Bruselas a plantear nues-tras reivindicaciones y obtuvimos lasolidaridad de parlamentarios euro-peos, pero aquí nada cambió. En estosmomentos lo único que no se sabe conclaridad es quien se la bebió, la copa.

Es posible que en el año 2004 el Tribu-nal Supremo todavía no estuviera po-líticamente puesto a punto, igual quele había sucedido al TSJ-CV, y confirmóla suspensión cautelar del proyecto.Las reacciones se resumen en el titulardel Levante de 27-3-2004: «El equipo degobierno de Rita Barbera, por boca desu portavoz municipal, Alfonso Grau,rechazó ayer la posibilidad de negociarcon los vecinos una nueva ordenacióndel barrio de El Cabanyal y explicó quela prolongación de la avenida BlascoIbáñez es «innegociable». Mientras quela plataforma Salvem el Cabanyal pe-día ayer diálogo y consenso para reha-bilitar la zona».

En 2005 comenzaron los trámites paracambiar la Ley de Patrimonio de 1998que había votado el propio Partido Po-pular, el legislativo entra en acción, secoordina con el ejecutivo. Y por si fuerapoco el Tribunal Superior de Justicia de 120

121

la Comunidad Valenciana va retrasan-do la sentencia de El Cabanyal, muchaspersonas bien informadas piensan quepara encontrar el momento adecuadode formar el Pleno conveniente dondese aseguren los votos necesarios paracontentar al poder ejecutivo. Ante elretraso injustificado nos vimos obliga-dos a presentar dos quejas, una al Pre-sidente del TSJ y otra al C.G.P.J., en estesentido: «después de más de tres añosde tramitación, nos encontramos quela Sala Segunda está dictando recur-sos de menor antigüedad que el quenos ocupa, cuyo número de los dicta-dos ya alcanza una cifra importante, ya la fecha de hoy sigue sin existir se-ñalamiento para dictarse sentencia.Todo ello, sin que exista causa algunaque justifique la paralización de lasdiligencias dado que desde el pasadomes de septiembre han finalizado lasactuaciones procesales».

¡Pobre Montesquieu, ya se van uniendolos poderes;

Finalmente el TSJ-CV dictó sentenciafavorable al Ayuntamiento con el si-guiente resultado: 11 votos a favor dela legalidad del proyecto, 8 votos encontra de la legalidad del proyecto. Elasunto se resolvió de la siguiente ma-nera, el ponente al que se le asignó elcaso por sorteo presentaba una po-nencia favorable a las tesis de SalvemEl Cabanyal, pero el Presidente de laSala de lo Contencioso Administrativo,Díaz Delgado, quitando protagonismoal ponente titular, presentó su propiaponencia que obtuvo los once votosque le dieron la mayoría necesaria.Hay que señalar que inmediatamentedespués Díaz Delgado fue nombrado,en el cupo del Partido Popular, magis-

trado en el Tribunal Supremo (el cargoes vitalicio).

La organización y el funcionamientodel Tercer Poder, el Judicial, es uno delas mejores bazas que se guardan lospoderosos, los que manejan los hilosdel poder económico y político. Perosi se analiza a fondo un caso te dascuenta que el método que se utilizaes sencillo, esperan las circunstanciasfavorables, acechan, aprovechan los lí-mites de la interpretación y consiguenel maquillaje necesario para disfrazaruna sentencia de legalidad. Estas cues-tiones siempre quedan a salvo porquesi hay un gremio opaco, cerrado y demutua defensa, ese es el de la judi-catura. Fuentes bien informadas nosexplicaron cómo Díaz Delgado se ase-guró los 11 votos necesarios. La cosapudo suceder así: en primer lugar pre-paró su ponencia, privilegio de un pre-sidente. Después esperó al momentoadecuado que no era otro que el que lepermitiera formar un Pleno favorable.En la votación participaron dos ma-gistrados nombrados por el «plan dechoque» y uno jubilado en «situaciónespecial» (al parecer el nombramientode estos magistrados dependía en bue-na medida del propio presidente). Deesta forma pudo asegurarse los votos,así de fácil.

Por supuesto que pedimos explicacio-nes sobre todo esto al Tribunal y la res-puesta fue que «como lo que pedíamosseguramente iba a ser utilizado paraimpugnar el tribunal la solicitud debíair dirigida a la propia Sala de lo Con-tencioso». Y después nos contestaronque como ya era una sentencia firmeya no cabía dar explicaciones. En fin.Pero sucedió que la sentencia pasó a

no ser firme al haber aceptado el Tri-bunal Supremo el recurso de casación,así que volvimos a pedir la informa-ción. Durante el tiempo transcurridotuvimos ocasión de ampliar la pre-gunta y mejorarla, ahora, además deconocer las normas que permiten a losmagistrados formar un pleno de sala,queremos saber las normas de repartode los expedientes cuando entran enel registro.

A este último asunto nos han contes-tado de nuevo con evasivas, sin afron-tar la pregunta concreta que formula-mos, el tema ya empieza a ser grave siconsideramos que se trata de informa-ción que debe ser de dominio público.Sobre el otro asunto que nos ocupa, lacomposición de los Plenos de Sala, nise contesta.

Cansados de no recibir la informacióna la que como ciudadanos tenemosderecho y la judicatura obligación defacilitar, se interpusieron sendos con-tenciosos administrativos contra elpresidente del TSJ-CV, Sr. De la Rua, y elpresidente de la Sala de lo Contenciosodel TSJ-CV, sr. Narvon que en la actuali-dad están pendientes de resolver.

Por parte del colectivo social segui-mos resistiendo la degradación y lasagresiones, cada vez más fuertes, enel entorno de la calle San Pedro dondehabían trasladado toda su agresividaddesde que en 2005 paralizamos los de-rribos de la zona B.I.C. de la calle Esca-lante. Y seguimos con nuestras reivin-dicaciones sociales:

Levante 06-01-2007«La Plataforma Salvem El Cabanyalrealizó ayer la primera protesta de2007 con la entrega simbólica de varios

kilos de carbón al presidente del Tribu-nal Superior de Justicia (TSJ) de la Co-munitat y al presidente de la Sala delo Contencioso, Edilberto Narbón, en lasede del TSJ. Tres miembros del colecti-vo vestidos de Reyes Magos lo entrega-ron mientras recordaban la necesidadde que todos los poderes públicos, y enespecial el judicial, defiendan a todospor igual».

La batalla es casa a casa, derribo a de-rribo. En total han derribado a juniode 2008 unos veinte edificios, todosadquiridos previamente por las socie-dades instrumentales del ayuntamien-to en una operación de compra-ventamercantil, es decir, que hay unos pro-pietarios que han cedido sus casas a ladestrucción.

La crónica de este tiempo de lucha yresistencia es tan dramática comoextensa y para no excederme en esteartículo intento resumirla utilizandoalgunos titulares de periódicos.

- «El TSJ autoriza un nuevo derribo enel barrio de El CabanyaK El País 10-03-2007.

- «El edificio del Cabanyal cuyo derri-bo autorizó el TSJ tiene una torre Mi-ramar». Levante 13-03-2007.

- Barbera ha abierto ocho solares ennueve años en El Cabanyal. Los veci-nos denuncian el deterioro causadopor los derribos. El País 31-03-2007.

- «Salvem El Cabanyal critica el aban-dono que sufre el barrio. Diez sola-res con basura junto al mar». Metro02-04-2007

- EN POCO MÁS DE 500 METROS DECOSTA. El nuevo 'Beverly Hills' deValencia mira al mar frente a la pla-

ya de la Malvarrosa. El Mundo, 11-04-2007

- Ratas, basura y ruinas se adueñandel bulevar San Pedro. Levante 03-05-2007

En medio de esta vorágine organiza-mos la IX edición de Portes Obertes«Trobada de escriptors pel Cabanyal»,que este año se dedicó a la literaturapara reconocer el compromiso de losautores con El Cabanyal. ParticiparonJosé Luis Sampedro, Fernando Delga-do, Julio Llamazares, Belén Gopegui,Olga Lucas, Quique Falcón, Manel Ro-dríguez, Alfons Cervera, Benjamín Pra-do, Susana Fortes, Martí Dominguez,Juan Cruz. Fue cuando nos mandaronlas primeras cartas anunciando la ex-propiación de la calle San Pedro.

La respuesta de la organización socialno tarda en llegar, el 13 de junio de2007 se publica en El País: «Salvem ElCabanyal se prepara para otra batallaen el largo contencioso contra el plandel PP de prolongar la avenida de Blas-co Ibáñez por el barrio. El gobierno en-cabezado por la alcaldesa, Rita Barbera,inició la semana pasada la notificaciónde la expropiación de alrededor de 120inmuebles para su derribo con el finde construir el bulevar de San Pedro,previsto en el plan. La plataforma noha tardado en reaccionar y alrededorde 300 personas se reunieron ayer enasamblea general para analizar la si-tuación y organizar la oposición a unaexpropiación que afecta fundamental-mente a personas mayores».

Ha pasado más de un año desde laprimera «comunicación urgente» porparte de la administración y a día dehoy, septiembre de 2008, no se ha vuel-

to a tener respuesta a las alegacionespresentadas por los vecinos. Quedademostrada la urgencia.

El 13 de marzo de 2008 conocemos queel Tribunal Supremo desestima el re-curso de los vecinos contra el plan deEl Cabanyal y aduce que es competen-cia autonómica. El gobierno municipalda por resuelto el tema, se autoaplau-de en los medios, da por finiquitada laPlataforma y aprovecha para atribuirletodos los males que padece el barrio.

Pero resistimos. Como hemos hechosiempre, respetamos las decisiones ju-diciales aunque sospechemos de ellas,pero tenemos claro que la razón jurídi-ca no bendice la bondad del proyectode destrucción del barrio. La sentenciadice que el proyecto municipal es legal,no que es bueno. Nosotros seguimospensando que debió declararse ilegal,y estamos convencidos de que es unaaberración contra las personas y con-tra el patrimonio histórico valenciano.

La Plataforma reúne a los vecinos y,como ha hecho siempre, les informade lúa hechüs, les explica qué puedepasar a continuación, somete a ellosla posibilidad de recurrir en amparoante el Tribunal Constitucional la re-solución del Supremo. Se escucha, sediscute, la gente participa. Finalmentela Asamblea decide mantenerse viva yponer su esfuerzo en dos direcciones:primero, dar apoyo a los vecinos quelo deseen y que puedan ser objeto deexpediente de expropiación. La Plata-forma entiende que es esencial que serespeten los derechos de las personasy que, si la alcaldesa acaba quitándolessus casas, que les pague lo que éstasvalen. Segundo, seguir en la lucha pordefender nuestro patrimonio histórico,

123

exigir el respeto a la integridad del ba-rrio —rehabilitación sin destrucción—,y utilizar todos los medios jurídicos yde acción social colectiva para que losque ostentan el poder trabajen por elinterés público, no por intereses priva-dos. Y así estamos.

De modo que aquí está el barrio de ElCabanyal-Canyamelar, con otro PortesObertes, decidido a no someterse, a noaceptar la servidumbre, decidido a queestos primeros diez años sean sólo laantesala de los otros que vendrán yque, para eso estamos, serán muchomejores.


IMPACTOS MEDIÁTICOS

DE LAS REVUELTAS

Impactos mediáticos de las revueltas

La fotografía de prensa es el registrode los acontecimientos merecedoresde ser noticia. Así lo sabemos tras másde un siglo de prensa diaria ilustra-da con fotografías, a la que acudimosdeseosos de confirmar nuestras ideascon sus imágenes. No siempre coin-ciden, pero no tanto por su falta deprecisión como por la ausencia de vi-sibilidad de ideas y opiniones minori-tarias. La minoría es aquello que debeexistir en cualquier estado de derechoque se precie para que la mayoría siganinguneándola, cuando no desean-do su pronta y aséptica desaparición.Mientras que saber cuándo un aconte-cimiento es merecedor de convertirseen noticia es tanto o más complicadocomo descubrir qué nace antes, si elevento o la necesidad de seguir apor-tando información diaria. El paso deun acontecimiento del estado de su-ceso al de noticia es más rápido y ac-cesible que el que tiene que hacer unaopinión minoritaria para convertirseen mayoritaria. Entre medias está, enambos casos, el papel de los mediosde comunicación; pero la economía, yalo hemos comprobado sobradamente,siempre gana a la ideología... inclusoen épocas de crisis.

La velocidad de los sucesos y la nece-saria ocupación del espacio de los me-dios de masas parecen conciliar susesfuerzos para dejarnos asombradospor igual ante la afluencia de datos yante su narración casi idéntica, salvo

detalles cada vez más imperceptiblesen el tono o en el enfoque del discur-so. Es por eso, tal vez, que las transfor-maciones en los modos de difundir lasnoticias hayan ayudado a la banaliza-ción de la información escrita tantocomo han favorecido la eclosión de lacomunicación audiovisual, especial-mente con las prestaciones que ofreceInternet, convertido en el termómetrode la actualización perpetua. Perfectahorma al zapato de una sociedad cadavez más dispuesta a vivir los sucesosen tiempo real y a asumirlos a la parque se producen, olvidándolos al pococon similar fruición.

En las ciudades contemporáneasha ido contagiándose globalmenteuna necesidad de verse y mostrarsecomo objeto de deseo que no atiendea fronteras y que necesita seguir enmantenida huida hacia adelante paraconservar su imagen ilusoria. Un pa-norama donde han tenido mucho quedecir los medios de comunicación detoda índole y condición y las imágenespromocionales. Esta actitud ha llegadoa Valencia tan tardíamente y con unafuerza tan inusitada que no puede másque provocar un amor desenfrenadoentre quienes estén a favor de la mer-cantilización de la imagen de la ciudady la conversión de su patrimonio enun gran plató televisivo o un desamorprofundo entre quienes esperaran uncomportamiento más maduro y con-tenido por parte de los responsablespúblicos, sabiéndose como se sabe latrama y el desenlace de este argumen-to. Más si cabe si la escenografía deesta ciudad por la que un día pasó unrío y que debe su ubicación original ysu idiosincrasia geográfica a una seriede elementos que han desaparecido,

se encamina hacia un gigantismo porigual deshumanizado en sus propor-ciones e irreversible en su ejecución;admirado y cuestionado a un tiempo.

En esa voluntad transformadora, lascorporaciones públicas valencianas re-husan los lógicos antagonismos ciu-dadanos, al considerarlos las notasdesafinadas dentro de la sinfónica desus políticas inapropiadamente deno-minadas de «progreso»: otro triunfoneoliberalista en el uso lenguaje, comodiría George Lakoff. Representan lagravilla que se cuela en sus zapatosinstitucionales y que desaparece trasuna leve y certera sacudida. Muchasveces la sacudida no es tan leve y sedebe pasar por los tribunales para qui-társela de encima; incluso puede tar-dar años y necesitar una retahila derecursos y contra recursos, pero tantoda si el fin justifica los medios. En esoscasos, el aparato institucional manejalos hilos de su posición de privilegiopara luchar contra grupúsculos ciuda-danos a los que no parece atender enigualdad de condiciones que a otros,en concreto a quienes no se muestranabiertamente críticos. Sus discursos semueven en la controvertida línea deflotación de las identidades naciona-les, regionales, populares... y se suelenemplear instrumentalmente aspectostales como banderas, lenguas propiasmás o menos minoritarias, religión,características geográficas e inclusocondiciones climáticas para dirigirlas opiniones no tanto hacia una di-rección como sí claramente en contrade otra. Por otro lado, el sonido de lasvoces antagonistas tiene el timbre delas cacerolas abolladas, de los silbatosde colores, de las agudas proclamas enverso libre; el aspecto de sus deman-

das es el texto directo sobre telas y sá-banas, pancartas en los balcones y ca-misetas con tipografías de palo. Y, pesea lo que pudiera parecer por esta lírica,no piden imposibles sino que son purorealismo social.

Salvem El Cabanyal-Canyameral es yahistoria reciente del asociacionismociudadano global por su esfuerzo, infa-tigable y mantenido, por hacerse escu-char. De entre las variadas formas desus demandas, Cabanyal Portes Ober-tes supone un hito a la permanenciadentro de las manifestaciones ciu-dadanas, pero aún más dentro de laspropiamente artísticas, entendiendo elarte como una reflexión constante so-bre su propia naturaleza inserto dentrode su sociedad contemporánea. Frentea la representación inane o ya asumidahistóricamente, este tipo de manifes-tación artística antepone la preocupa-ción activa de cuestionarse su funcióny su acción al propio beneficio perso-nal y económico. Una auto exigenciaque ya quisiéramos los ciudadanospara los partidos políticos en el poder,institucionalizados al máximo por suspropias iiibLiLuLÍuiies.

En esta décima edición de Portes Ober-tes se dan cita dos propuestas comple-mentarias. Por un lado se presenta unaexposición con carácter antológico queconvoca a artistas participantes en al-guna de las nueve ediciones anterio-res, y cuyo trabajo tiene una relacióndirecta con la asociación. Por otro ladose ha reunido a un grupo de fotógrafosdocumentalistas que han sido testi-gos (y transmisores a través de dife-rentes medios de información) de lasvariadas manifestaciones ciudadanasacaecidas en el ámbito valenciano o

autonómico. Estos dos planteamientosponen sobre la mesa un debate intere-sante a propósito de la fotografía comomedio, entendida como expresión ar-tística por un lado, y como documentosocial por otro. Es una discusión anti-gua, si bien rejuvenecida desde que elarte ha asumido sin complejos la foto-grafía como otro lenguaje más dentrode su sistema y un número importantede reporteros gráficos ha cambiado laspáginas de los diarios y semanariospor los cubos blancos de las galeríasde arte y los museos. Una particula-ridad añadida a esta transmutaciónde género es el agrandamiento de losformatos, cercanos cada vez más a lapantalla cinematográfica —y así puesa un tipo de documentalismo que bebede la representación ficcional— que ala fotografía de formato tradicional.

Sin embargo, sigue quedando abiertala cuestión sobre la denominación, simás artística o más funcional, de esteproceso discursivo; es decir, sobre ladiferenciación entre un trabajo visualrealizado como ampliación informati-va de un acontecimiento y otro desti-nado a la confirmación de una autoría,a través de un corpus de obra que seespera y exige auténtica y personal.Por otra parte, cada vez se ha demos-trado con mayor claridad que ambasposiciones no son apartados estancosy que existe una voluntad de hibri-dación que desligue lo artístico de unprocedimiento netamente autoral, asícomo una voluntad de diferenciaciónpersonal en los procesos creativos másutilitarios, como puede ser la fotogra-fía de prensa.

El grupo de ocho fotógrafos aquí reu-nidos realiza su labor documental en 124

diferentes soportes de prensa escritaeditada en el ámbito municipal y auto-nómico valencianos y comparte su ca-lidad como testigos y registradores dediversos sucesos sociales. Ferran Mon-tenegro y Manuel Molines en Levante-EMV; García Poveda «El Flaco» en Car-telera Turia; Rafa Gil en El Temps; JuanJosé Monzó en Las Provincias; JesúsCiscar, Tania Castro y Santiago Carre-guí, en El País. Un espectro amplio detendencias y modos de interpretar larealidad diaria, semanal o mensual.También esos sucesos mostrados com-parten una temática: muestran dife-rentes movilizaciones ciudadanas enrelación a temas patrimoniales, bienentendiendo el patrimonio como unariqueza natural o medioambiental apreservar, bien tomándolo como partede la idiosincrasia de la arquitectura oel urbanismo de las ciudades.

En el proceso completo hasta la publi-cación de una noticia se genera unasuerte de transmisión donde se en-cuentran involucrados diversos agen-tes. Todo comienza con una decisióngeneralmente pública que afecta a ungrupo concreto de ciudadanos, tras lacual parte de ese colectivo afectadogesta una protesta. Esta fase es esen-cial para que la transmisión comple-ta puede producirse e implica ya unalucha desproporcionada que deberáasumirse. Posteriormente, la protestaadquiere forma y se sitúa en un mo-mento y un lugar concretos; por lo ge-neral el lugar debe estar comprendidoentre los márgenes afectados por ladecisión institucional o, por otro lado,delante de la sede principal del orga-nismo provocador del malestar. Losmedios de comunicación se hacen ecoa través de los periodistas que escriben

sobre la movilización y los fotógrafosque la inmortalizan. La opinión públi-ca recibe la noticia pasada por el filtroideológico del medio que la edita. Segeneran opiniones a favor, en contra oindiferentes ante la demanda. La insti-tución afectada genera a su vez infor-mación para disminuir el efecto de sudecisión y, sobre todo, para contrarres-tar la opinión del colectivo movilizado,al que generalmente se le acusa de iren contra de los intereses generales dela ciudad. Conceptos subjetivos como«prosperidad», «generación de rique-za» o «progreso» son elevados a la ca-tegoría de ciencia, como si no supié-ramos a estas alturas que también lodenominado científico como sinónimode objetividad es una clara instrumen-talización.

Esta visión del entramado es sólo unaposible lectura de la complejidad realde todo el proceso, pero su síntesisquerría delimitar el ámbito que nosocupa. A excepción de las imágenesde El Flaco, que representan exclusiva-mente una catalogación de pintadas enmuros y fachadas, con o sin gente, lasfotografías de los otros siete fotógrafosmuestran con mayor frecuencia losmomentos concretos de las moviliza-ciones y los disturbios. Demandas a fa-vor del territorio, contra su transforma-ción injustificada o su deterioro, comolos colectivos Xúquer Viu, Per l'Horta,contra la ZAL y los desalojos de LaPunta, Salvem El Botànic, Salvem Ca-banyal-Canyameral, contra la Subesta-ció Eléctrica de Patraix, Jo no t'espere...se mezclan con otras demandas de uncalado más general como el históricoNo a la Guerra o las manifestaciones afavor del aborto, temas que parecieraque ya no necesitaran a estas alturas

más movilizaciones. No parece que es-tas demandas concretas, perfectamen-te delimitadas en su intención y en suespacio de acción, estén pidiendo nadaque pueda ir en contra del interés ge-neral de la ciudad de la que surgen yen la que habitan. Sin embargo, comobien nos ha ilustrado Chantal Mouffe através de su concepto de «democraciaradical», la democracia es un organis-mo «frágil y algo nunca definitivamen-te adquirido (...) Por tanto, se trata deuna conquista que hay que defenderconstantemente».

Una cualidad añadida de estas foto-grafías es su capacidad de mostrar locercano. Lo local, que se ha denigradoen determinados momentos y ridicu-lizado desde instancias concretas, ad-quiere aquí una dimensión globalizadagracias a los avances tecnológicos parala generación y difusión de noticias ya la posibilidad de creación de redesque permiten el intercambio rápido yexhaustivo de información. Una foto-grafía de Juan José Monzó muestra unaescena de la Semana Santa Marine-ra con tres elementos perfectamentecompuestos: la parte principal de unaimagen del Cristo portando la cruz,un balcón engalanado con la pancar-ta «Salvem El Cabanyal» y una señoramayor apoyada a la barandilla, viendopasar la procesión. Como también lomuestran dos de las fotografías de Fe-rran Montenegro donde observamos avarias mujeres de mediana y avanzadaedad participando en una caceroladamientras portan sus bolsas de la com-pra, alguna de las cuales aún está va-cía. En esa misma línea encontramosuna fotografía de Manuel Molines enla que otra señora intenta vanamenterazonar con la alcaldesa Rita Barbera125

quien, por su gesto, parece querer qui-társela de encima delante de la aten-ta vigilancia de un policía municipal.Rafa Gil profundiza en esta dirección:caceroladas con paellas que llevan ad-heridas una imagen de la alcaldesa yprotestas de Salvem El Cabanyal-Can-yameral, incluyendo la acción histó-rica en que sus integrantes pudierondescolgar una gran pancarta en una delas torres del Ayuntamiento mientrasmuestran sus manos, caras y camise-tas manchadas de rojo.

Las protestas por la defensa del terri-torio o contra la guerra de Irak alcan-zan un cariz poético en las fotografíasde Santiago Carreguí que, no por eso,resultan menos crudas e impactantes.La excavadora que está a punto de de-rribar lo que queda de una casa típicade La Punta o la joven que porta uncartel de «No a la guerra», su miradafija en un lugar elevado y clamandoel eslogan, son síntesis adecuadas demomentos que ya son historia recien-te. Tania Castro aporta una miradafresca y oportuna a estas mismas si-tuaciones, a las que se añaden la pro-testa a favor del aborto, la espectacularimagen de Xúquer Viu, cercana estéti-camente al affair Prestige, o la desen-fadada acción de los ciclistas nudistasde «Jo no t'espere», ajustada acciónante los dogmas religiosos que siguencondenando comportamientos natu-rales y naturistas. Las fotografías deJesús Ciscar sintetizan con precisión,más que ilustran, los acontecimientosmostrados. Esto se debe tanto al acer-tado uso del medio fotográfico como alos detalles que conforman las compo-siciones, donde siempre existe una in-formación adicional que enriquece lainterpretación. Sirva como ejemplo la

imagen que muestra una mujer jovenportando un papel donde se lee la fra-se: «Relació de igualtat, amor de qua-litat», para asociarla a las demandascontra la violencia de género.

Estos ejemplos representan sólo unamínima parte del todo, dentro del cualcoinciden situaciones que se expo-nen, sin embargo, con leves cambiosen su enfoque. El caso paradigmáticoestá simbolizado en una imagen quemuchos conservamos en la memoria:dos barracas semi hundidas y aisladaspor el movimiento de tierras previo ala construcción de la Zona de Activida-des Logísticas, ZAL, del Puerto de Va-lencia. Mientras J. José Monzó destacael remate de la barraca con cruz inclui-da contra un muro de contenedorespara transporte marítimo, M. Molinesabre el objetivo y muestra la desolado-ra sensación de esta transformación,que incluye el fin de un modo de vida.Perfecto símbolo del nulo interés queha demostrado el PPCV por conservardeterminado patrimonio rural o in-dustrial. Contra este neoliberalismoeconómico de nuevo cuño, ya se hadicho repetidamente, el progresismoasume el rol anacrónico del conserva-cionismo. Es importante advertir estedisloque en los roles: son las asocia-ciones ciudadanas las que llevan mu-cho tiempo defendiendo los interesesgenerales de la ciudadanía, mientrasla avidez transformadora del territo-rio que muestran los consistorios ygobiernos autonómicos se impulsa enmedias verdades o intereses partidis-tas para llevar a cabo su cometido.

La asociación Salvem El Cabanyal-Can-yamelar es un referente en la luchapor una identidad propia, que es como

decir un modo de vida particular y ge-nuino. La prolongación de la avenidaBlasco Ibáñez proyectada por el Ayun-tamiento de Rita Barbera, otrora de Va-lència, es un corte frío e innecesario enel carácter templado, eminentementemediterráneo, de los Poblats Marítims.No ha habido victimismo en sus de-mandas, por más que se haya inten-tado devaluar o exagerar sus accionesdependiendo del contexto. La pruebapalpable de esto lo representan lasdiez ediciones, ¡diez! de Portes Obertes:el ambiente que se respira cuando serealizan las visitas por las casas inter-venidas, el trabajo de publicación serioy constante que se ha ido generando,el número y calidad de artistas, escri-tores, intelectuales, ciudadanos todos,que han colaborado desde entonces,la sensación de que su demanda, trasconocerla siquiera levemente, es puralógica. Sólo hay que acercarse y verlo,experimentarlo individualmente, paradarse cuenta de que olvidar de dóndevenimos es errar la dirección que to-maremos en el futuro. Todo lo demás(o casi todo) es pura propaganda ins-titucional, la más corrosiva y la máspersistente de todas.

126

127

VICENTE TORRES CASTEJON

LOS «SALVEM»Y SU FUTURO

A partir de la consolidación de la Tran-sición Política, habíamos vivido unlargo período de debilitamiento de lasAsociaciones de Vecinos, la forma deorganización creada durante el finaldel franquismo para luchar por las ne-cesidades de barrios y pueblos, y forzarla participación ciudadana en la ges-tión municipal. La gran oportunidadpara discutir sobre el modelo de ciudadde forma participativa fue la redaccióndel Plan General de Ordenación Urbanade Valencia (PGOU, 1984-1988), pero lasdecisiones clave quedaron en manosde técnicos, políticos y promotores, demanera que su redacción definitiva, ysu aplicación práctica, fueron perdien-do casi todos sus rasgos progresistasiniciales. La aparición en la ciudad deValencia, a partir de 1994, de colectivosciudadanos de nuevo tipo, conocidospopularmente como «los Salvem», hasupuesto un importante revulsivo parala recuperación del debate ciudadanoen la ciudad de Valencia, y en todo elPaís Valenciano.

Las notas que siguen son una reflexiónpersonal, a partir de la experienciapropia en varios de estos colectivos, ydel intercambio de ideas con algunoscompañeros. Se referirá principalmen-te a la ciudad de Valencia, con algunasgeneralizaciones o comentarios sobreotras realidades. No pretende sino or-denar nuestras ideas, y en todo casopromover el debate sobre una realidadsocial de creciente importancia.

Una novedad incómoda

Los «Salvem» fueron recibidos consorpresa o desconfianza tanto por lasAdministraciones públicas como poralgunos partidos políticos, e inclusodesde ciertas organizaciones socialesprogresistas. Algunos autores, que novale la pena mencionar, han valoradoestos movimientos como «inestables ymal jerarquizados, antipolíticos, perju-diciales para el juego político normalde la sociedad», ya que alteran los pro-cedimientos de decisión habituales, yaumentarían la desconfianza socialhacia las instituciones democráticas.Su resistencia a ciertas transformacio-nes urbanísticas llevaban a decir de es-tos colectivos que eran «antiurbanos».

Su protagonismo social ha sido recha-zado o ignorado por el Ayuntamiento,que jamás ha entendido su carácterindependiente, unitario, no partidista.Su presencia molesta es consideradacomo un instrumento de los partidosde la oposición, su apéndice callejero,y de esta manera no los acepta comointerlocutor válido e independiente. Escierto que, más recientemente, tam-bién personas vinculadas a algunospartidos tradicionales han impulsadoplataformas para oponerse a proyectosmunicipales, bajo la etiqueta de «Sal-vem». Pero esto no invalida el carácterindependiente, autónomo, de la granmayoría de los colectivos ciudadanos,ni su derecho a ser escuchados.

A los políticos les cuesta entender elcarácter de estos colectivos, quizásporque no representan estrictamentelos intereses (económicos o particula-res) de las personas afectadas direc-tamente por los proyectos, sino queincorporan con facilidad personas de

otros barrios o ámbitos, que se sientenparte afectada. Se oponen a un proyec-to por una visión de colectividad, porla defensa de una visión global de laciudad, de un concepto de calidad devida, de la conservación del patrimo-nio urbano... También son incómodosporque esos interlocutores no son fá-ciles de controlar o de llevar al terrenode la «paciencia», de la espera de lostrámites burocráticos y la confianzaen la Administración. Algunas organi-zaciones tradicionales manifestaronal inicio una cierta desconfianza ha-cia los movimientos ciudadanos, por-que consideran invadido su ámbito de«competencias», sintiéndose desplaza-das, o por una visión «patrimonialista»de la actividad social.

De dónde veníamos

No hay que olvidar que la principalmisión de la dictadura franquista fueel arrasamiento de la sociedad civil, laeliminación de todo tipo de organiza-ción social, incluyendo el exterminiofísico o el exilio de sus militantes másdestacados. A lo largo de 40 años estetrabajo fue metódicamente realizado,con todos los medios del Estado, demanera que el miedo, así como la des-confianza en la organización y en lalucha caló profundamente en nuestrasociedad. Solamente la aparición denuevas generaciones, aún no escar-mentadas y con ganas de luchar, juntoal debilitamiento y la creciente inefi-ciencia de los aparatos represivos, per-mitió la penosa reconstrucción de unpequeño tejido social independiente(Asociaciones de Vecinos, sindicatos,partidos políticos...), que muchas vecestenía que infiltrarse o apoyarse en las

únicas organizaciones permitidas: lossindicatos oficiales, el asociacionismocatólico, colectivos profesionales. Condificultades, sufriendo a veces un durocastigo, estas organizaciones tuvieronun papel importante (aunque frecuen-temente silenciado) en la mejora de lavida de la gente trabajadora, y acelera-ron el final del franquismo y la recupe-ración de la democracia.

La Transición política, con el restableci-miento del juego político democrático,y la creación de instituciones políticas(Ayuntamientos, Autonomías), y socia-les (Sindicatos, Partidos legales) vacia-ron de militantes y de protagonismo alas débiles organizaciones ciudadanas,como fue el caso de las Asociacionesde Vecinos. Algunos partidos políticosconsideraban que el protagonismosocial «normal» correspondía ya enexclusiva a las instituciones y parti-dos políticos, mientras que otros de-fendíamos la necesidad de mantenermovimientos y organizaciones socialesindependientes de dichas estructuras.La sociedad española, por el miedo o laamnesia forzada, no lo olvidemos, tam-poco sentía mucha necesidad de parti-cipar en esas organizaciones sociales, yse prestó encantada al juego de «yo tevoto, tú me solucionas los problemas,yo no me preocupo de nada».

Al final, el balance fue desolador paralas Asociaciones o movimientos ciu-dadanos, que con tanta dificultad seconstruyeron bajo el franquismo: eldrenaje de militantes ciudadanos in-corporados a partidos, administracio-nes o nuevos colectivos sociales, jun-to al desencanto social debido a lasexpectativas frustradas. Los recortessociales llevados a cabo por los parti-

dos de izquierda en el poder, y el can-sancio de la generación que luchó bajoel franquismo (con escaso relevo ge-neracional) contribuyeron a una grandesmoralización y desmovilización, ytambién a la fuerte abstención electo-ral que permitió el triunfo del PP.

Esta situación empieza a cambiar des-de mediados de los años 90, cuando seproduce una confluencia de diversascircunstancias. Por una parte, la cre-ciente desconfianza hacia la bondadde muchos proyectos públicos, por unamayor conciencia ambiental, hace a lasociedad más receptiva ante plantea-mientos críticos. La pérdida de poderinstitucional de la izquierda, sustituidapor el PP, y los recortes de libertades yderechos sociales consiguientes, asícomo los agresivos proyectos urbani-zadores o de infraestructuras que éstepartido impulsa o tolera, provoca ma-yores reacciones sociales. La crecientepermeabilidad de la sociedad españolahacia a las corrientes de pensamien-to crítico y emancipatorio mundiales,como los movimientos antiglobaliza-ción o contra la guerra de Irak, provocael incipiente despertar al compromisosocial de una nueva generación de jóve-nes. Gente luchadora que seguía activa(o que se reincorpora a la actividad so-cial), aporta su experiencia y su capa-cidad. Todo este conjunto de factores,posiblemente, han contribuido a queaparezcan nuevas organizaciones, nue-vas formas de lucha, nuevas perspecti-vas de participación, que han renovadoy relanzado el Movimiento Ciudadano.

El ejemplo cunde

A todo lo largo del País Valenciano(como en toda España) han proliferado

en los últimos años los movimientos(urbanos y rurales) de defensa del te-rritorio. De hecho, en la última déca-da se han multiplicado las agresionescontra el patrimonio natural, el mediourbano, o la calidad de vida, consen-tidas o impulsadas desde las institu-ciones. La experiencia de «Salvem elBotànic», de Valencia (desde 1994), creópronto escuela, y se extendió por todoel país, en multitud de «Salvem», Pla-taformas o Coordinadoras ciudadanas,agrupando a colectivos, organizacio-nes, personas a título individual y enocasiones incluso instituciones (comoCorporaciones Locales).

Algunos de estos colectivos (gracias alapoyo de profesionales y de jóvenesvoluntarios entusiastas) han organi-zado convocatorias de manifestacio-nes, de concentraciones, etc. con granimpacto. Sus imaginativas acciones einiciativas han conseguido mantenerel interés de la prensa, a pesar de latendencia de ésta a ignorar los temascuando pasa algún tiempo. Se ha con-seguido explotar las contradiccionesentre los políticos de las diversas ad-ministraciones, y ganar el apoyo deinstituciones, que normalmente es-taban al margen de estas polémicasciudadanas: la Universidad, el ConsellValencià de Cultura. La elaboración demanera clara e impactante de mate-riales explicativos de los problemas yde las alternativas, han contribuido demanera muy significativa a la recepti-vidad social y al éxito de las moviliza-ciones.

Después de «Salvem el Botànic» (1994),nuevos colectivos han surgido en di-versos barrios de la ciudad de Valencia,con diferente éxito. «Salvem el Pouet», 128

en Campanar (1996), «Defensem LaPunta», «Salvem El Cabanyal»(1998),«L'Atzucac» (1998), «Salvem Russafa»(1998),» Salvem L'Horta de Benimaclet»(2001)... como consecuencia de otrasagresiones urbanísticas, pero tambiénde iniciativas culturales nefastas o dela mala gestión de instituciones públi-cas («Amics del I VAM... »). Muchos co-lectivos han fracasado, han tenido me-nos éxito, o una actividad más efímera,mientras que otros han conseguido éxi-tos, o continúan una lucha difícil peroaún no resuelta. Pero el camino estámarcado, y en la ciudad de Valencia ysu comarca cualquier grupo de afecta-dos o implicados en un problema sabeya que tienen derecho y posibilidad deorganizarse para afrontarlo.

Las organizaciones tipo «Salvem» sehan extendido por todo el territoriovalenciano, como consecuencia del«boom» (otros le dicen Tsunami) urba-nístico de la última década. La culturadel «pelotazo», los planes urbanísticos(generalmente en suelo no urbaniza-ble), los famosos PAI, los proyectos deinfraestructuras viarias o energéticasque les dan soporte (línea de Alta Ten-sión por la Valldigna...), son enfrenta-dos por una «nueva cultura del territo-rio». Bajo el paraguas de «Compromíspel Territori» más de un centenar decolectivos de todo tipo y de todas lascomarcas participaron en las mani-festaciones convocadas entre 2003 y2006. Contra proyectos especuladoresen Alacant, Castelló, Altea, Calp, Llíria,Naquera, Alcoi...; contra instalacionesde tratamiento de residuos en la Hoyade Bunyol, en Real de Montroi, en co-marcas de Castelló...; organizacionestemáticas como las Plataformas «Trensi, AVE no», o «Per l'Horta»... En otros

territorios españoles se produce tam-bién este fenómeno (Catalunya, UlesBalears, Canarias, Andalucía...), aun-que sin alcanzar la extensión y el ecode las movilizaciones valencianas,quizás precisamente por el número yla gravedad de las agresiones que su-frimos aquí.

Los «Salvem» y lasorganizaciones tradicionales

Sobre todo al inicio, la relación de los«Salvem» con los movimientos tra-dicionales (Asociaciones de Vecinos,Federación de AV, grupos Ecologistas,Partidos...) estuvo marcada por unasciertas desconfianzas por parte deestos últimos, que consideraban «in-vadida» su área propia de actividad.Algunos parecían celosos de los éxitosmovilizadores de los nuevos colectivos,que contrastaban con la relativa pará-lisis de la mayoría de los movimientostradicionales. No acababan de asimi-lar el papel de los nuevos colectivos, alos que criticaban por ser «efímeros» y«monotemáticos», oponiendo la estabi-lidad asociativa y la amplitud de pers-pectiva de los movimientos ecologistay vecinal tradicional, o la representati-vidad política de los partidos. La situa-ción ha cambiado bastante a lo largodel tiempo, aumentando el respeto y lacolaboración entre organizaciones dedistinto tipo.

Aunque los «Salvem» participan par-cialmente de los objetivos de otroscolectivos, no cumplen las mismasfunciones, ni tienen porqué entrar encompetencia. Las Asociaciones de Ve-cinos, el Movimiento Ecologista, lasAsociaciones de Consumidores, jubi-lados, etc., son organizaciones efec-

tivamente más estables, con una es-tructura permanente que les da conti-nuidad a lo largo del tiempo, pero lescrea un importante problema, ya quelas tareas organizativas, la necesidadde mantener un local, y el problema dela financiación, la caza de miserablessubvenciones... les ocupa mucho tiem-po y energías.

Los colectivos de nuevo tipo, en cam-bio, son más espontáneos, sin depen-dencias financieras para mantenerinfraestructuras, secretarios, locales...sin tener que plantearse el recurso alas subvenciones públicas, siempre in-cómodas y contradictorias. Los recur-sos económicos vienen de la venta demateriales, de las aportaciones de lossimpatizantes, y también de la colabo-ración de las organizaciones estables.Prácticamente la totalidad de los in-gresos se dedican a las actividades ya la propaganda. Evidentemente, mu-chos miembros de los nuevos colecti-vos han participado en otras organiza-ciones, y siguen siendo miembros delas mismas. Su formación y su ideo-logía participa de las entidades tradi-cionales, con las cuales tienen lazospersonales que les permiten ampliarlas convocatorias para las movilizacio-nes. Los nuevos colectivos se reúnenfrecuentemente en los locales de estasentidades asociativas o culturales.

No debería haber, por tanto, una rela-ción de competencia sino de comple-mentariedad. Las organizaciones tra-dicionales pueden cumplir unas tareasinsustituibles, estables, a largo plazo,pero por diversas razones no están encondiciones de movilizar y llegar a laopinión pública de la misma manera,con la originalidad, con la garra de los129

nuevos colectivos. Y, aunque sería de-seable, no tienen capacidad para reco-ger a los sectores jóvenes, que tienengrandes reparos para entrar en las or-ganizaciones clásicas, pero no tienenen cambio los mismos inconvenientespara participar o colaborar con movi-mientos no tan estructurados.

Intereses propios, intereses ciudadanos

Muchas de las movilizaciones ciudada-nas han sido defensivas, evidentemen-te, contra los efectos de nuevos pro-yectos urbanísticos o de infraestructu-ras. En muchos casos las respuestas seproducen cuando los proyectos estánya muy avanzados, a punto de ser irre-versibles, y con el tiempo justo paradecir: «esto no» o «aquí no». Pero enotras ocasiones no se limitan a opo-nerse a un proyecto concreto, negando«la ciudad que no queremos», sino quetambién avanzan ideas nuevas, alter-nativas a los proyectos oficiales, ideasde «la ciudad que queremos». En defi-nitiva, imponen la participación ciuda-dana allí donde no se esperaba, don-de no se quería. Son, más que nuncaanteriormente, luchas ciudadanas, nosóln luchas «de barrio».

Nuevos métodos,nuevas formas organizativas

El tipo de colectivo, el tipo de funcio-namiento, también tiene mucho quever con el éxito de estas iniciativasciudadanas. Participan en ellos perso-nas vinculadas a partidos o colectivosde tipo político, pero que coexisten sinproblemas con la gente no vinculadaa ningún partido (que son la mayoría),porque desde el principio esta clara

la independencia respecto a las ins-tancias políticas. Esta independenciapermite un trabajo no sectario, dondelas relaciones con las instituciones olos partidos políticos no están lastra-das por posicionamientos o descali-ficaciones a priori, y atrae simpatíasy colaboraciones de muchos sectoresdiferentes.

Hay un reparto consensuado de tareas,donde se aprovechan los conocimien-tos de las personas más cualificadas,pero sin producirse la división «diri-gentes- dirigidos». Hay tareas nuevas,o que no corresponden a ninguna es-pecialización, donde la participaciónes general. Las relaciones personalesfluidas, la calidad del trato humano yla confianza mutua, fruto y condiciónprevia de un trabajo tan continuado,son también una característica generalde estos colectivos.

Para tener éxito, el trabajo de estos co-lectivos ha de desarrollarse de maneraparalela a cuatro niveles: la informa-ción y movilización ciudadanas; el es-tudio técnico y jurídico, con la ayuda deexpertos; los contactos políticos e ins-titucionales; y la «generación» de noti-cias de prensa. Los medios de comuni-cación, no acaba de darle importanciaa los planteamientos ciudadanos, ypasada la etapa inicial de la novedaddel tema, tiene tendencia a marginar-los, por lo que las acciones tienen queser siempre nuevas e imaginativas. Pa-rece que la espectacularidad tiene másimportancia que el peso de los argu-mentos. Es la sociedad del espectáculo.En otras ocasiones, los editorialistas sepermiten criticarles por la firmeza (di-cen «rigidez») de sus reivindicaciones,y acaban deseando que el tema sea re-

cuperado y gestionado por los agentessociales «de siempre».

La relación con la Administración

Las dificultades para el diálogo con lasautoridades son, en todo caso, muygrandes, produciéndose frecuente-mente una fuerte desproporción en-tre la importancia y masividad de lasmovilizaciones, y la poca disposiciónal diálogo de la Administración. No es,normalmente, por parte de los «Sal-vem» donde existe un rechazo al diá-logo o a la mediación política, sino porparte de las autoridades, reacias a abrirprocesos de participación o a plantear-se siquiera reconsiderar los proyectos.

En muchas ocasiones, un gran esfuer-zo organizativo, propositivo y de mo-vilización no consigue hacer cambiardecisiones ya tomadas, ni siquieraincorporar propuestas parciales, o (loque es todavía más grave) ni siquie-ra conseguir una reunión para poderser escuchados. Este es el momentoen que la Alcaldesa de Valencia, RitaBarbera, no se ha reunido con ningu-no de los colectivos, a pesar de reitera-das peticiones de los mismos. ¿Puedequejarse de que los afectados por laprolongación de Blasco Ibáñez la persi-guieran con «caceroladas» por toda laciudad?. La respuesta de la Alcaldesaha sido la imposición de un principiode autoridad mal entendido, la ame-naza de seguir adelante cueste lo quecueste, aunque su Ayuntamiento esteendeudado hasta las cejas, y la inicia-tiva privada haya huido de un proyectoque, aunque aparece inviable finan-cieramente. Pero tiene ya en su haberla degradación de parte del barrio, yhaber provocado demasiado esfuerzo 130

personal, demasiados disgustos, mu-cho sufrimiento.

Victorias, fracasos, y éxitos parciales

Los «Salvem» han conseguido algunoséxitos, pero también muchos fraca-sos. Sin duda han cometido errores, yhan recibido muchas críticas por ello,bastantes veces excesivas. Se destacasu carácter temporal, «efímero», paradescalificarlos, oponiéndolo a la esta-bilidad y continuidad de las organiza-ciones tradicionales. Se olvida que lasorganizaciones permanentes tampocoestán siempre a pleno funcionamien-to, que como todo ser vivo tienen pe-ríodos de mucha actividad, y otras deletargo, que muchas de ellas sobrevi-ven algunos períodos sólo en teoría,aunque sin actuar realmente.

Es cierto que, en muchos casos, lafunción del colectivo está vinculada ala vida del proyecto, y por lo tanto unéxito (ejecución) como un fracaso (rea-lización), o simplemente su paraliza-ción, producen la disolución del grupo.Su continuidad, sin embargo, dependemucho también del ánimo y del gradode cohesión de sus componentes. ¿Po-demos hablar de «efímeros» refirién-donos a colectivos que siguen al piédel cañón 14 años (Salvem el Botànic)o 10 (Salvem El Cabanyal)?

A estos colectivos se les exige más delo que pueden hacer, ya que dependendel tiempo libre y de los recursos per-sonales de sus componentes, siemprecon medios escasos, y no siempre condisponibilidad de profesionales des-interesados entre sus filas, lo que lesveda el acceso a recursos legales o téc-nicos.

Hay experiencias que parecen un fra-caso, pero que acaban consiguiendoque se incorporen parcialmente susplanteamientos. «Salvem el Pouet» seoponía en 1996 a un macroproyectourbanizador que suponía la demoli-ción de un conjunto de alquerías de lahuerta de Campanar, algunas muy an-tiguas. No consiguió paralizar las obrasen marcha, debido a diversas razones:el tratarse de un proyecto urbanísticoya muy avanzado, el ser un colectivoreducido, las pocas familias afectadas,el aislamiento respecto al barrio deCampanar, la impunidad de las actua-ciones de las empresas (con derribosno autorizados judicialmente)... Perosirvió para que en la segunda fase dela urbanización se rectificara el proyec-to para conservar un buen número dealquerías, algunas de ellas integradascomo servicios o equipamientos.

Aunque no siempre se consigue pararproyectos, o modificarlos, su funciónprincipal ya se ha conseguido: llegar ala gente (afectados o no), movilizarlos,hacer reflexionar sobre las propuestaspúblicas, su función y su utilidad, so-bre el modelo de ciudad, reanimar lasganas de luchar, de defender ideas, depensar colectivamente, de implicar-se... No hay que olvidar que el peorenemigo de un colectivo ciudadanoes la indiferencia o el individualismode la gente, impregnados primero porel miedo del franquismo, y luego porla política-espectáculo al estilo norte-americano, que favorece a, y es favore-cida por, los grandes partidos.

Política, justicia, participación

La debilidad de la sociedad civil, y suslimitaciones no son, de todas formas,

las principales responsables del posiblefracaso de los colectivos ciudadanos. Laprincipal responsabilidad recae sobreel rechazo a la participación por partede los grandes Partidos y las Adminis-traciones que éstos controlan. «Lo quehacemos es democrático, porque noshan elegido democráticamente», eso lohemos oído en diferentes ocasiones, apolíticos de distinto signo. Estamos ha-blando de las carencias participativasde nuestra Democracia representativa,que pretende gobernar sin dar explica-ciones ni aceptar críticas, limitando suactividad democrática a los ritualiza-dos trámites y debates parlamentarios,donde en definitiva la correlación defuerzas marcada por los votos ya de-termina los resultados a priori.

Hay que señalar también la imper-meabilidad de las estructuras burocrá-ticas y de gobierno, la inaccesibilidadde los cuerpos de funcionarios a con-sultas y rectificaciones, acostumbradosa actuar a su gusto, en ocasiones sincontrol político. También hay que des-tacar la lentitud de la Justicia y la mis-ma falta de cultura ambiental de losjueces, su apoyo total a la Administra-ción, a la que atribuyen casi siempre lapresunción de razón en sus actuacio-nes, y por consiguiente no aplicandocasi nunca el principio de prudencia yla paralización cautelar.

La lucha de las vecinas y vecinos deLa Punta (1993-2003), zona de huertacalificada como «de especial protec-ción» por el Plan General de Valencia,terminó con la derrota del movimientociudadano (aunque los supervivien-tes siguen vinculados y luchando), la«deportación» y dispersión de los re-sidentes, y la destrucción física de la131

zona. El Puerto Autónomo de Valenciadecidió que ahí debía de ir una ZAL(Zona de Actividades Logísticas), y laGeneralitat Valenciana (PSOE) le allanóel camino creando una extraña figurajurídica («reserva de suelo»), para queel Ayuntamiento del PP pudiera mástarde recalificar. Se expropió y expul-só a los residentes (200 familias), conun amplio despliegue policial y uso dela fuerza. Una alucinante sentenciadel Tribunal Superior de Justicia de laComunidad Valenciana daba coberturalegal al atropello: los vertidos y par-ques de contenedores ilegales (relacio-nados con el Puerto y tolerados por elAyuntamiento) habían degradado ya lazona, por lo que había perdido los va-lores que en su momento motivaronsu protección. Moraleja: si degradasuna zona legalmente protegida, y na-die lo impide, podrás recalificarla mástarde con toda impunidad. Por cierto: 5años después la ZAL todavía no tieneninguna actividad.

En definitiva, estamos hablando de lainsuficiencia de nuestra cultura de-mocrática. En otros países de Europa,y también en Canadá o en los EstadosUnidos, movilizaciones mucho máspequeñas que las nuestras han con-seguido mayores resultados, con me-nor coste. En los Estados Unidos, enlos años 60-70, una serie de iniciativaspromovidas por urbanistas o colecti-vos ciudadanos consiguió paralizar elplan de autovías del Gobierno Federal(lo que se conoce como la «FreewayRevolt»). Como consecuencia, los fun-cionarios de transporte empezarona investigar técnicas y sistemas paramejorar el transporte, sin necesidadde construir nuevo viario, e inclusose pusieron en marcha importantes

sistemas de transporte público. Por lamisma época (1978), en la comarca del'Horta Nord se frenó un proyecto deautovía, el denominado III Cinturón deRonda, pero dicho proyecto ha vuelto areaparecer con asombrosa regularidadcada 10 años, con diversos nombres:1988 como Corredor Comarcal, de nue-vo en 1998, y este año de 2008 la co-marca está de nuevo movilizada con-tra otro proyecto muy próximo, la ViaParc Nord. Aquí no ha habido aprendi-zaje por parte de la Administración, nicambios de política.

Se trata de un tema que la transiciónpolítica dejó a medias: se consiguióuna democracia representativa (pode-mos votar), pero se niega la democra-cia participativa. Lo que está pendienteen nuestro país es una ampliación dela cultura democrática, la ampliaciónde la democracia, la potenciación de lademocracia participativa. La existenciaen España de leyes introducidas a par-tir de Directivas europeas (derecho alacceso a la información, obligación deintroducir procedimientos de consulta,incluso previos a la redacción de losplanes y proyectos) no ha producidoresultados apreciables. Las Adminis-traciones ignoran o burlan estas leyes(este es el momento en que los colec-tivos que se oponen al nuevo circuitode Fórmula 1 aún no han recibido in-formación sobre el proyecto, solicitadadesde hace un año). Y la mayoría delos jueces tampoco parecen darles de-masiada importancia.

Los Salvem van a seguirsiendo parte del paisaje

Alguna gente, insistiendo en el carác-ter «efímero» de los colectivos tipo

«Salvem», habían sentenciado su ca-rácter de «anomalía» y su desaparicióncuando la política «real» recupere lacentralidad. Otros, en cambio, vimosen esta eclosión crítica un esperan-zador síntoma de normalización de-mocrática. Como nos suele ocurrir enEspaña, por el aislamiento respecto alas tradiciones europeas, estamos rein-ventando lo ya inventado. Este tipode colectivos son, en definitiva, unaforma de organización y movilizaciónhabitual desde hace mucho tiempo enpaíses con más larga trayectoria de-mocrática y mayor sociedad civil, queno contradicen sino que enriquecenel papel de las organizaciones más es-tables y de la política institucional. Seencuentran colectivos así en todos lospaíses, como en Alemania (las «BurgerIniciativen»: Iniciativas Ciudadanas),los «Comitati di cittadini» italianos, ocon nombres semejantes en muchosotros países.

Se trata de dar respuesta a proyectosprivados o públicos desde una perspec-tiva independiente, oponerse, aportarcríticas, exigir actuaciones, promoveriniciativas... Según el grado de madu-rez de estas sociedades, del talante delos políticos y del acierto de los colecti-vos, tienen mayor o menor incidencia,pero son recibidos con normalidad. Enocasiones, los Ayuntamientos propor-cionan locales sociales («Hoteles deentidades») para ellos, e incluso en lalegislación de algunos países se con-templan fondos en los proyectos parafavorecer la participación y subvencio-nar estudios profesionales indepen-dientes.

En nuestra sociedad, son cada vez máslas personas que sienten insatisfac- 132

ción por la política institucional, quecontemplan con desencanto la prio-ridad concedida por los partidos a lapolítica electoralista, con poca o nulafinalidad de transformación social, yse acercan con interés a los colectivosque plantean alternativas y proyectosnuevos. No sólo son sectores más crí-ticos o alternativos: muchas propues-tas de «recuperación de la ciudad» y deoposición a los proyectos especulativoso destructivos son compartidos porpersonas de diversos espectros ideo-lógicos, que nunca se comprometeráncon partidos alejados de su ideología,pero que apoyarán sin problemas lascampañas de los «Salvem».

Por todas estas razones, es previsible ydeseable que los movimientos socialesde defensa del territorio y de la cali-dad de vida urbana, los colectivos deltipo «Salvem... » continúen teniendoun papel importante en nuestra socie-dad. Y ello no invalidará otros tipos detrabajo, ni supone un obstáculo parala consolidación de las organizacio-nes estables. Al contrario, suponen unsíntoma de maduración social, de unamayor complejidad de la sociedad, quepermitirá superar los graves problemasde intercomunicación social, de faltade participación en las decisiones, quecaracterizaba el franquismo y sus se-cuelas. Estamos todavía en una etapade transición desde la dictadura a unademocracia satisfactoria. En definitiva,se trata de profundizar la democracia,de hacer posible una sociedad másparticipativa, y por tanto, necesaria-mente, más crítica.


¡AY, VALENCIA!:

BASTIONES Y ASEDIOS

Rumor, Ruido confuso como el quese alza de una multitud, de unatempestad, del mar, etc.

¿La ciudad dormida?

Quizá hay quien cree, aún, que Valen-cia ha sido y es una ciudad dormidabajo el asfalto. Quizá hay quien opinaque, silenciosamente, se ha dejadoasediar y que ha sido una especta-dora, impasible, que ha permanecidocallada al ver como, con los años, supatrimonio natural y cultural quedabaenterrado bajo el cemento. Quizá hayquien piensa que nada se puede hacerya por recuperar una ciudad que, cadavez más, tiene una fisonomía menossingular.

No obstante, Valencia no duerme. Noduerme porque no la dejan dormir. Unrumor insistente la despierta cada vezque intenta cerrar los ojos. Los culpa-bles no son pocos y, de entre estos, en-contramos a los Salvem: una colectivi-dad que ha dibujado, por todas partes,pequeños bastiones de resistencia. Es-tos, sin embargo, no surgen de la nada:los cimientos, que son muy firmes, seremontan a los años de latencia en losque las ciudadanas y los ciudadanosvivían con los pulsos agitados por eldeseo de libertad.

Retrocedamos en el tiempo y situémo-nos a finales de los años 60 y princi-pios de los 70. Es entonces cuando ven .la luz los nuevos movimientos sociales(NMS), es decir, el feminismo, el ecolo-

gismo y el pacifismo. Estos movimien-tos se originan en el marco del ciclo deluchas y protestas de un movimientosocial más amplio: las revueltas estu-diantiles del 68. En este período tam-bién se forja otro movimiento social debase urbana y organizado por barrios,las reivindicaciones del cual se entre-mezclan con las de otros movimientos:es el movimiento ciudadano.

En la ciudad de Valencia encontramosmuestras de este último e incipien-te movimiento. La dictadura no pudosilenciar las voces que reclamabanla participación ciudadana. Así pues,durante el período predemocrático,cuando gobernaba Adolfo Rincón deArellano, se articuló la campaña El Sa-ler per al poble, en defensa de la De-vesa. En los años 60 se inició un planurbanizador.típico de la época, que semostraba totalmente despreocupadopor la conservación del medio natural.Se arrasó casi todo el cordón de dunaspara construir un paseo marítimo y,con la arena procedente del arrasa-miento, se llenaron zonas deprimidasy mallades para levantar urbanizacio-nes (40 edificios de más de 8 alturas),además de habilitar las correspon-dientes infraestructuras (muchos ki-lómetros de carreteras, grandes áreasasfaltadas para aparcamientos, re-des de agua y saneamiento, etc.). Unimportante movimiento ciudadano,tomado en Europa como modelo demovimiento social, fue capaz de para-lizar el plan urbanizador bajo el lemaEl Saler per al poble. Con la llegada delprimer Ayuntamiento democrático serealizó un Plan Especial de Protección,a partir del que se creó la Oficina Téc-nica Devesa-Albufera, un servicio mu-nicipal que se encargaba de su gestión.133

La aprobación de este plan posibilitó lapuesta en marcha de toda una serie deactuaciones en la zona: declaración dela Devesa como primer espacio prote-gido del País Valenciano; prohibicióndel acceso de los viandantes a las zo-nas más sensibles; cierre al tráfico ro-dado en el 80% de la superficie; cam-pañas divulgativas y educativas, etc.

Posteriormente a esta iniciativa, en losaños 80, se gestó otra consigna: El Hitdel Túria és nostre i el volem verd. Araíz del desvío del río Turia en los años60, se pretendía construir una granautopista urbana que cruzara todoValencia. No obstante, la movilizaciónpopular obligó a la Administración arectificar y a convertir el cauce del an-tiguo río Turia en lo que es actualmen-te: un espacio verde, un pulmón parala ciudad, una zona de goce. El Hit delTúria és nostre i el volem verd —jun-tamente con la de Llibertat, Amnistiay Estatut d' Autonomia— fue la frasemás pegada y pintada en las paredesvalencianas durante aquellos tiempos.También hubo manifestaciones, reco-gida de firmas, etc. Y, al final, toda lamovilización generada, obtuvo el éxitoesperado. Finalmente, el antiguo caucedel río Turia fue (y es) verde, a pesar delas críticas que se puedan hacer por elestado en que está actualmente o porel aprovechamiento que de él se hace.

Por otro lado, las agresiones a la huertahan generado también sucesivas mo-vilizaciones. Entre 1978 y 1984 se inicióel primer alzamiento en defensa de lahuerta. Just Ramírez, Pep Lluch Rel-llamp, Miquel Gil, Antoni Corell y JoanOlmos —agrupados a partir de 1980 enla Associació Amics de l'Horta— fue-ron algunos de los que se levantaron

en contra del proyecto del III Cinturónde Ronda del Plan Arterial de Valencia.

De la latencia al estallido: los Salvem

A este período de efervescencia siguióuna etapa en la que se vivió una (apa-rente) desmovilización. El rumor, sinembargo, no tarda mucho en hacerseescuchar de nuevo. La génesis de losSalvem en la ciudad de Valencia laconstituye la coordinadora Salvem elBotànic-Recuperem Ciutat, que se creóel año 1995. A raíz de esta movilizaciónciudadana comenzaron a conformarseotras iniciativas cívicas con el objetivode atender a numerosos problemas ur-banos, territoriales y medioambienta-les: Salvem el Pouet (1996), Defensemla Punta (1997), Salvem El Cabanyal-Canyamelar (1998), Salvem Russafa(1998), Salvem l'Horta de Benimaclet ySalvem l'Alquería del Barbut (2001).

El renacimiento que se produce en laciudad de Valencia en la década de los90 se debe a la confluencia de diferen-tes circunstancias a nivel local, nacio-nal e internacional. En este contextode movilizaciones destaca el llamado«movimiento antiglobalización», quees, en realidad, un movimiento de mo-vimientos. Se puede decir que, en Va-lencia, este renacimiento se percibe demanera clara. La concurrencia de dife-rentes factores posibilitan la (reapari-ción de movimientos sociales de dis-tinto tipo: por una parte, encontramosuna serie de carencias (estructurales,organizativas e ideológicas o valorati-vas) y, por otra, un contexto (más que)favorable (Ibarra, 2000: 9-10).

En cuanto a las carencias estructura-les, es evidente que los Salvem han

surgido, precisamente, por tensionesestructurales (urbanas o, diciendo lascosas por su nombre, de especulaciónurbanística). Tensiones que han ge-nerado, y generan, vulneración de in-tereses muy concretos, visibles y sen-tidos. Vulneración hasta de derechoshumanos. Desde el Ayuntamiento deValencia, tal como se denuncia desdelos diferentes Salvem, se aplica unaestrategia muy sencilla: degradar paraespecular. La degradación que precedetodo proceso de especulación ha sido yes evidente en todos aquellos barriosdonde la alcaldesa, Rita Barbera, haquerido ejecutar sus proyectos urba-nísticos.

No hay que olvidar, tampoco, las ca-rencias organizativas. Los Salvem sur-gen porque otras organizaciones, quedeberían hacer frente a las agresionesque sufre la ciudad de Valencia, no seimplican. Aparecen ante la inexisten-cia de un contrapoder que se oponga ala especulación y a la expansión urba-nística. Por lo tanto, los Salvem no solollenan el vacío que han dejado los par-tidos políticos de la oposición, tambiénel que no han ocupado las asociacio-nes de vecinos.

Por último, son evidentes las carenciasideológicas o valorativas. Los Salvemestán formados por gente afectada—directamente o indirectamente—por un problema concreto. No obstan-te, detrás de su surgimiento, arraigoy expansión, hay mucho más que unproblema específico: los Salvem sonla respuesta de una ciudadanía incon-formista, la consecuencia del resurgirde la conciencia y de la participaciónciudadanas. 134

Valencia se ha convertido durante losúltimos años en una «ciudad asedia-da», una ciudad proclive al surgimientode los Salvem y de otros movimientosde protesta ciudadana. Con la llegadadel Partido Popular al Ayuntamientode Valencia (1993) y a la Generalitat Va-lenciana (1995) se produjo un aumentomás que considerable del número deproyectos urbanísticos y de infraes-tructuras irrespetuosos con el patri-monio. A eso hay que añadir, también,la dejadez en la que se encuentranmuchos barrios, sobretodo los de laperiferia. Aunque no son los únicos: eldistrito de Ciutat Vella (que incluye losbarrios de la Seu, la Xerea, el Carme, elPilar, el Mercat y Sant Franscec), justoen medio del centro histórico, tambiénse ve afectado. Frente a estas agresio-nes crece la conciencia patrimonial y,al mismo tiempo, decrece la confianzahacia la administración y ciertas ac-tuaciones urbanísticas impulsadas fre-cuentemente por ésta.

Así pues, frente a las carencias men-cionadas anteriormente, y aprove-chando un contexto

adecuado, las ciudadanas y los ciu-dadanos no se quedaron de brazoscruzados, antes al contrario: se orga-nizaron y se movilizaron. Poco a pocose sumaron personas de dentro y defuera de los barrios que iban viéndo-se afectados por la especulación urba-nística y, finalmente, se constituyeroncoordinadoras y plataformas que reco-gen gente muy diversa y dispersa. Asíes como nacieron los Salvem, que noson otra cosa que una forma peculiarde contestación ciudadana en contrade la política urbana oficial. Y es que,en Valencia, como en tantas otras ciu-

dades de alrededor del mundo, triun-fa una concepción urbanística que semuestra agresiva con las personas quelo habitan que, por suerte, no es acep-tada por todo el mundo.

No se puede obviar el papel que hanjugado los medios de comunicación enla existencia de los Salvem. La prensavalenciana, por razones obvias, ha sidola que más eco se ha hecho. Desde al-gunos periódicos se ha hablado casisiempre bien (Levante-EMV, El Punt, ElPaís...) y, desde otros, mal (Las Provin-cias, El Mundo, ABC...). En relación alas expropiaciones que se produjeronen el Pouet, en el barrio de Campanar,Las Provincias publicaba un artículoen el que se afirmaba: «Los primerosbeneficiarios del proyecto son los pro-pios agricultores. El precio millonarioque han obtenido por las hanegadasles permitirá en el futuro vivir de ren-tas». ¿Las principales beneficiarías noserían las empresas constructoras?La tendenciosidad de esta noticia, sinembargo, se percibe, ya, en el titular:«Las alquerías de la huerta de Cam-panar, amenazadas por la inevitableexpansión urbanística de Valencia». Eladjetivo «inevitable» es, sin duda, deltodo prescindible.

Otro ejemplo de la manipulación ala que están sometidos los Salvem (yotros movimientos sociales) por par-te de los medios de comunicación, loconstituye este artículo referente aSalvem El Cabanyal-Canyamelar: «Car-teles y pancartas insultantes jalonanlos itinerarios procesionales de Sema-na Santa. Oportunismo, esa es la ideaque se podría destacar de la actitudque en estos días han adoptado loscomponentes de la Plataforma «Sal-

vem El Cabanyal-Canyamelar». Aun-que sus representantes anunciaronque no iban a boicotear o reventar nin-gún acto de la Semana Santa Marinera,lo cierto se que sí están interfiriendo,aparentemente de forma pasiva, en eldesarrollo de algunas de las procesio-nes que se efectúan en las calles deldistrito (...). La simbiosis entre el tiem-po de oración y penitencia, propio dela Semana Santa, y la manifestaciónpública de las reivindicaciones vecina-les son dos elementos que no deberíanir unidos... ». El artículo sigue con estetono, que se vuelve cada vez más ymás grosero.

Tampoco se puede obviar la mani-pulación a la que les ha sometido latelevisión pública valenciana. Comoejemplo, una noticia aparecida en los«informativos» de Canal 9 en qué sehablaba de Cabanyal Portes Obertes yse silenciaban, por completo, hechostrascendentales (los motivos por loscuales se había organizado, el trabajo yla existencia de la Plataforma SalvemEl Cabanyal-Canyamelar o la proble-mática surgida a raíz del proyecto deprolongación de la avenida Blasco Ibá-ñez). Esta es la voz en off que se escu-cha a lo largo de la noticia: «Más de 200artistas han participado dejando suhuella particular en esta original pro-puesta artística. Estamos hablando delos actos del proyecto Cabanyal-Can-yamelar de Portes Obertes, en Valen-cia. Todo el barrio se ha transformadopor unos días en una gigantesca salade arte. El barrio ha sido literalmenteinvadido. Una invasión artística que hallenado todos los rincones. Pintores,escultores, fotógrafos, músicos, etc.,han tocado con sus manos diferentesespacios del Cabanyal. Ver la obra con-135

junta de estos artistas es un paseo, unrecorrido por edificios públicos y pri-vados de El Cabanyal. Este cuadro estáhecho de mejillones y se titula 'Con-sérvese'. Se encuentra en el antiguomatadero de El Cabanyal. Y este es elTeatro de la Estrella. Y eso que escu-chan es el corazón de El Cabanyal. Lascasas particulares también han sidoinvadidas por obras de arte. Lola tiene79 años y por su casa están desfilandolas obras artísticas más vanguardistasdel arte valenciano. Manifestacionesartísticas que lucen casas, plazas ycalles de El Cabanyal de hoy». Y estosson los totales con qué se acaba de re-dondear la noticia: «Desde la Lonja delPescado hasta aquí, hasta la calle SanPedro. Hay proyectos muy interesan-tes. Se han ocupado espacios públicosy privados. Por ejemplo, hay artistascomo el Equipo Límite y Mavi Escami-lla que han hecho una instalación enuna casa vacía. El nombre es 'Resiste-te' (Maribel Domènech)»; «Aquí hay unbarrio vivo. Y como decía la sra. Lola,aquí hay un barrio con espíritu» (Vi-cente Ortiz); «Ha habido una respuestafantástica. Más de 200 artistas valen-cianos han presentado sus proyectos.Algunos individual y otros colectiva-mente. Y se han presentado finalmen-te 160 proyectos» (Pepe Romero); «Meparece muy bien que estos chicos sehayan interesado por nosotros. Todosestos chicos que son maravillosos. Yestán trabajando muy bien. Y por esolos he dejado, porque me parece que lohacen mucho bien y esto servirá comopropaganda de nuestro barrio» (LolaMartí). Evidentemente, las declaracio-nes fueron «recortadas», a conciencia,sin miramientos, sin vergüenza. Todaslas reivindicaciones, que no fueron po-

cas, se eludieron. Una vez más, pala-bras silenciadas.

En Radio 9, la «radio» «pública» de los«valencianos», también se les ha me-nospreciado. En cambio, algunas emi-soras de radio alternativas, les hanabierto siempre los micrófonos (RadioKlara, Radio Funny). Fue Radio Fun-ny, precisamente, la emisora que co-laboró con Miguel Molina para llevara cabo un «happening» en el seno dela primera edición de Cabanyal PortesObertes. Molina organizó —junto conLeopoldo Amigo— un Concierto paracacerolas y radios. Rita y Nerón se pa-recen mogollón y Cacerola, rola, rolafueran los temas interpretados porProducciones El Diu de la Bestia y elGrup de Percussió del Ritme, respecti-vamente. La acción, que tuvo lugar alCSO Pepica La Pilona (calle Pavía, 43),logró congregar un montón de gentecargada con cazuelas y otros objetoscon los que hacer ruido. Tampoco fal-taron los aparatos de radio ya que seconectó en directo con Radio Funny,que retransmitió a través de sus ondasesta original apuesta y propuesta. Ade-más, esta emisora emitió durante losdías previos una cuña para convocar ala gente a participar: « Producciones ElDiu de la Bestia en colaboración conoRadio Funny retransmitirán en vivo yen directo el viernes día 11 a las 20 ho-ras desde Pepica La Pilona la obra con-testadora y contestataria Rita y Nerónse parecen mogollón. Concierto paracacerolas y radios desde El Cabanyal.No lo olvides. El viernes, a laso 20 ho-ras, te esperamos».

Para combatir la manipulación o elsilencio informativo al que frecuente-mente se ven sometidos, los Salvem

buscan sus propias maneras de co-municarse. Utilizan diferentes medios—complementarios a la prensa, la ra-dio, la televisión— que les permitenofrecer otra versión (y visión) de loshechos: la suya. Para difundir sus rei-vindicaciones, así como las accionesque llevan a cabo, los Salvem utilizansoportes muy diversos: adhesivos, car-teles, camisetas, pintadas, pancartas,panfletos, folletos, etc. En esta tareade (contra)información no hay queolvidar, tampoco, la importancia delllamado «cuarto medio», herramientaprivilegiada de acción, comunicación yorganización. Internet permite, graciasa su bajo coste, que los Salvem elabo-ren sus propias informaciones para di-fundirlas a través del ciberespacio.

La existencia de los Salvem va unidaa la palabra, a la elaboración de dis-cursos cargados de razón. Estos mo-vimientos han dicho «no» a la des-trucción de la huerta (de la Punta,del Pouet o de Benimaclet); han dicho«no» al derrocamiento de 1600 casasen El Cabanyal, un barrio, recordémos-lo, declarado Bien de Interés Cultural(BIC) el año 1993; han dicho «no» a laconstrucción de «tres tristes torres» enel Solar de Jesuítas. Han dicho y dicen«no» y, al mismo tiempo, han elabora-do y elaboran alternativas. Alternativasposibles que apuestan por una ciudadmás sostenible; una ciudad que mira alfuturo sin renegar del pasado; una ciu-dad que quiere crecer construyendo yno destruyendo. Dice Jorge Riechmannque los NMS «son al mismo tiempomovimientos «negativos» de protesta,de rechazo frontal de muchos rasgosperversos de las sociedades industria-les avanzadas, y también portadores«positivos» de una alternativa o ima- 136

gen de la sociedad mejor: otra formade vivir, relacionarse y trabajar; nue-vos modos de producción, convivenciay consumo» (1994: 60). El papel de losSalvem ha sido, por lo tanto, alertarsobre peligros y malestares y, al mis-mo tiempo, proponer soluciones parainventar una ciudad más habitable.

La palabra, sin embargo, siempre haido unida a la acción. Los movimien-tos sociales hablan, también, o sobretodo, a través de sus actuaciones. Másallá de los eslóganes y de la retórica,los movimientos sociales transformanlos discursos en hechos, las palabrasen acciones. A través de lo que hacen(y la manera como lo hacen) ponen demanifiesto que existen otros caminos,con y sin atajos. Los pasos de los mo-vimientos sociales no siguen las líneasmarcadas por lo(s) podere(s) públicos yprivados. Ellos avanzan (haciendo, des-haciendo y rehaciendo) por trayectosaún invisibles que, poco a poco, llenande huellas.

Una de las novedades que aportan losnuevos movimientos sociales respetoa los viejos (el movimiento obrero ysindical), está en las formas de acciónque emplean. Rucht las analiza y lassintetiza así: I) los grupos y las organi-zaciones de los nuevos movimientossociales actúan más autónomamenteque los viejos y rechazan el modeloleninista de «vanguardia revolucio-naria»; II) enfatizan la importanciade la política local y, por lo tanto, nocentran su acción a nivel nacional;III) ha disminuido el significado de laparticipación en las elecciones y de larepresentación parlamentaria; IV) con-trariamente, han aumentado otras for-mas de participación, como la acción

administrativa y judicial; V) las accio-nes violentas, especialmente aquellasque implican el uso de armas, tambiénhan perdido importancia en pro de ladesobediencia civil; VI) el repertorio delas formas de acción ha crecido am-pliamente (1992: 222-226). Las accionesde los Salvem se construyen, quizá sinque ellos lo sepan, a partir de estas seiscaracterísticas que, en mayor o menormedida, se encuentran presentes enlas acciones desarrolladas por los mo-vimientos de todas partes.

Si se sigue la trayectoria activista delos Salvem, se percibe que su reper-torio de acciones traspasa la acciónconvencional. Uno de los motivos, queson diversos, tiene que ver con la di-fusión mediática. McAdam afirma quelos movimientos sociales deben supe-rar seis tareas importantes para quesus propósitos tengan un impacto enla sociedad y, una de estas, es «con-seguir cobertura en los medios de co-municación, e idealmente (aunque nonecesariamente), favorable a sus pun-tos de vista» (1999: 477). Y es por estemotivo que los movimientos socialescentran sus acciones en tácticas me-diáticas que les permiten ser visiblesante la sociedad. Los medios de comu-nicación, por lo tanto, condicionan laacción ya que «los medios visibilizano invisibilizan los movimientos socia-les» (Zubero, 1996: 167). Una manifes-tación ya no es noticia. Y, eso, ellos losaben. Es por este motivo, entre otros,que desde los movimientos sociales seha apostado por acciones no ordina-rias, siempre pensando en el impactoque estas puedan tener en los mediosde comunicación (Dalton, Kuechler yBürklin, 1992: 35).

Así pues, los Salvem no se limitan aconvocar huelgas y manifestaciones,como hacía el viejo movimiento obre-ro, sino que intentan aportar elemen-tos espectaculares (y, por tanto, mediá-ticos) como medida para asegurarsela difusión. Objetivamente hay quedecir que nada (o poco) queda ya porinventar en cuanto a los repertoriosde acción. Encontramos, en el espacioy en el tiempo, prácticas análogas enel seno de los diferentes movimientossociales. No obstante, se intenta (re)inventar en cada nueva acción, intro-duciendo pequeños matices. Se debeañadir que los Salvem son, siguiendola línea general de otros movimientossociales, muy pragmáticos y, por tanto,no se adaptan a un modelo de accióncolectiva prefijado. Cada Salvem eligelos recursos que considera más útilespara resolver el conflicto por el quese moviliza. Las diferentes agresionesque están en el origen de la apariciónde los Salvem, siendo del mismo tipo,están sometidas a factores diversos(factores referentes a la ubicación geo-gráfica del conflicto, por una parte, y ala composición social de la gente queparticipa, por otra) que afectan a laevolución de la movilización en cadacaso concreto.

Este repertorio de acciones, que no essolo mediático, es también muy diver-so: campañas de mail action; expo-siciones; conciertos; visitas guiadas;charlas, debates y mesas redondas;murales; recogida de firmas; cacero-ladas...Tampoco faltan las manifesta-ciones y las concentraciones, aunquese intenta «aliñarlas», siempre que sepuede, con elementos originales. Unaconcentración, por ejemplo, se convier-te en un «beso colectivo», un «abrazo137

general» o una «encintada» por el Bo-tànic. La poética, entra enjuego.

Como se ha dicho, les Salvem bus-can un efecto de testimonio y de ex-pansión mediante las acciones quellevan a cabo. Se pretende, así, que elresto de la ciudadanía se incorpore yse solidarice con su lucha. La visibili-dad de la acción es esencial. Es por esoque las acciones de los Salvem tienencomo escenario el espacio público, unespacio abierto al alcance y a la vistade todo el mundo. Aunque un espa-cio quiera ser abierto (un centro socialokupado, Ca Revolta, la Casa Verda, Cala Dona...), las paredes siempre limi-tan. Las puertas y las ventanas -tengano no éstas cerraduras y barrotes- sonun barrera, a menudo infranqueable,que dificulta su entrada. Y a pesar dela idea utópica que buscan estos espa-cios, y del mensaje de aquella famosacanción de Jaume Sisa («Oh, bienve-nidos, pasad, pasad,/que mi casa escasa vuestra/si es que hay casas dealguien»), las ciudadanas y los ciu-dadanos siempre considerarán mássuyo un espacio abierto (una calle, unaplaza, un parque) que no un espaciorodeado por cuatro paredes, por muyabierto que éste se desee. Es por esoque desde los Salvem se plantea salira la calle y ocupar los espacios públi-cos para otorgarles un nuevo signifi-cado. Hay que decir que, una vez más,la ocupación del espacio público comoescenario del repertorio de acciones delos Salvem no es patrimonio de estos.Los ejemplos de empleo del espaciopúblico abundan de norte a sur y deeste a oeste del planeta. Se trata de re-cuperar y de reclamar las calles.

Dentro de este repertorio de accionesha sido muy importante el papel delos artistas (especialmente profesoresy estudiantes de la Facultad de BellasArtes de Valencia). Estos han hecho,del compromiso y la solidaridad conlos Salvem, los argumentos de susobras. Se han implicado como creado-res, pero también como ciudadanos.Los diferentes Salvem han hecho delarte -amparados por la ayuda desinte-resada que, desde el principio, les hanofrecido los artistas- un medio con elque hacer llegar sus reivindicaciones ala sociedad. Cabanyal Portes Obertes,Un jardí d'art, Art per al Botànic, Estaren La Punta y Els ulls de l'abraçada re-presentan ejemplos muy explícitos decomo se ha articulado la protesta de laciudadanía valenciana con el arte.

La lucha de los Salvem tiene como aobjetivo último la anulación de proyec-tos urbanísticos que agreden el patri-monio. En la consecución de este hitoel arte tiene un papel importante. Sedebe tener en cuenta, pero, que estatransformación no se consigue única yexclusivamente a través del arte. El ac-tivismo artístico pone su grano de are-na -uno entre tantos- en la consecu-ción de estos objetivos. El arte sirve alos Salvem para difundir su lucha, parahacerse ver y escuchar. Esta estrate-gia, como ha quedado muy patente, hafuncionado. No obstante, las victoriaslogradas hasta el momento por los Sal-vem no son el resultado inmediato deestas intervenciones artísticas. Aun-que es importantísima la función so-cial, política y cultural del arte(vismo),no hay que olvidar que los verdaderosprotagonistas de las protestas públicasno son ellos, sino todas y cada una delas personas que, de una u otra mane-

ra, hacen que las pequeñas revolucio-nes sean posibles.

Otras voces

Además, debe quedar constancia deque, en Valencia, no son únicamentelos Salvem los que se movilizan en de-fensa del patrimonio. Algunas asocia-ciones vecinales -ya existentes- tam-bién se han movilizado frente a estasacometidas (la Associació de Veïns LaBoatella, Amics del Carme y la Assem-blea de Veïns de Benimaclet son algu-nas de ellas) y, de otros, se han creadoa raíz de problemáticas especulativasconcretas (como la Associació de Veïnsde la Punta La Unificadora o la asocia-ción Atzucac). También se han sumadoa la defensa del patrimonio otro colec-tivos de diverso talante (Per l'Horta,Revolta, Jove Germania, Maulets, Enda-vant, Acció Ecologista Agro y Marfull,por poner algunos ejemplos).

Por otro lado, los okupas han consti-tuido, también, un frente contra la es-peculación urbanística, convirtiéndoseen cómplices y aliados del movimientociudadano: «los temas clásicos vecina-les son reapropiados por otras organi-zaciones más jóvenes y radicales (eco-logistas y okupas, por ejemplo)» (Adell,2000: 42). Otras veces, sin embargo, hasido el movimiento ciudadano el queha encontrado apoyo y ayuda en elokupa: «El movimiento vecinal (...) seacerca y se alia, con muchos maticespropios de su heterogeneidad, a lasreivindicaciones y luchas del movi-miento por la ocupación» (González/Pelàez/Blas: 2002: 201).

En la ciudad de Valencia estas «alian-zas» se hacen patentes en algunos ca- 138

sos concretos. En la Punta, los vecinoshicieron una invitación a diversos co-lectivos sociales para que ocuparan tie-rras y casas con el consentimiento delos propietarios. Fue en julio de 2000.A partir de entonces, un grupo impor-tante de jóvenes se trasladó a vivir ala Punta, hecho que posibilitó la recu-peración de casas y tierras para el cul-tivo. Al mismo tiempo, se produjo unatransmisión de la herencia cultural, asícomo un intercambio generacional deexperiencias y vivencias. El documen-tal A tornallom, de Enric Peris y MiguelCastro, lo testimonia con creces.

En Cabanyal se encontraban ubicadosalgunos centros sociales ya desaloja-dos, como el Pepica la Pilona o el Ma-laspulgas. Los vecinos que se oponíany se oponen al derrumbamiento delbarrio también contaron, como a alia-dos, con sus «okupantes», aunque estaalianza no se materializó en el mismosentido que en la Punta. Aparte de con-siderarlos «amigos» en la defensa delbarrio, se han defendido mutuamenteen algunas ocasiones: «La PlataformaSalvem El Cabanyal-Canyamelar mani-festó, en un comunicado de prensa, sucondena al «desalojo forzoso» de oku-pas del denominado por ellos «centrosocial Pepica la Pilona» y «el rechazode cualquier intervención en él (...) Losrepresentantes de la Plataforma argu-mentan que el «centro de Pepica la Pi-lona», ubicado en la calle Pavía núme-ro 43, en el Paseo Marítimo, «ha sidoocupado y rehabilitado por jóvenesdesde hace dos meses», con la inten-ción de «realizar actividades formati-vas, de distracción, sociales, así comoactuaciones». Este local que, segúnexplicaron algunos miembros de laasociación Salvem El Cabanyal, «ha es-

tado abandonado y sin ninguna inter-vención en infraestructuras culturalesdurante muchos años», ha pasado deser «un local abandonado en estado deinminente ruina, foco de suciedad, ra-tas y jeringuillas», a convertirse en unlugar salubre». En esta misma noticiase hace referencia al carácter recípro-co de este apoyo: «Por su parte, segúncomunicaron los okupas del centro enla Plataforma Salvem El Cabanyal, sualternativa es otra manera válida deoponerse a la especulación inmobilia-ria que puede llegar a sufrir el barriodel Cabanyal-Canyamelar, si continúael proyecto de prolongación de la ave-nida de Blasco Ibáñez». Del apoyo delos okupas a la Plataforma también sehizo eco El País: «Contra la prolonga-ción, okupación e imaginación. Unapancarta de vivos colores y presididapor este lema corona desde la sema-na pasada la fábrica de MetalúrgicaValenciana, una empresa abandonadahace años, ubicada en la calle Pavía,frente al paseo marítimo y en la zonaque será derruida por la prolongaciónde Blasco Ibáñez. La pancarta ha sidocolocada por el grupo de jóvenes queha limpiado, pintado y apuntalado eledificio, y todo, según afirman en unpanfleto repartido por el vecindario,con un solo objetivo: solidarizarse conlos habitantes de El Cabanyal que per-derán su vivienda y mostrar su recha-zo al proyecto del Ayuntamiento deValencia... ».

10 años...

A pesar de que el año 2008 ha sido,desgraciadamente, un año de mu-chos lamentos, también ha sido, y es,un año de celebraciones, este año, laPlataforma Salvem El Cabanyal- Can-

yamelar suma 10 años. 10 años en losque han luchado, con firmeza, por re-cuperar mucho más que un barrio. 10años en los que han debido navegar,contracorriente, con el anhelo de justi-cia en el horizonte. 10 años en los quehan gritado, muy alto y fuerte, que losdejen «en paz» y «en pie». 10 años deresistencias. 10 años de rumor. «Por-que todo está por hacer y todo es posi-ble»: Salvem El Cabanyal-Canyamelar!Ahora, más que nunca.

Referencias bibliográficas

ADELL, P. (2000): «Los movimientossociales en los noventa: Volumenmovilización», dins de GRAU, E. iIBARRA, P. (coord.): Anuario sociales. Unmirada sobre ¡a red, Ed. Icaria, pàg. 27-54,Barcelona.

CASTELLS, M. (1973): Lurtes urbaines,Ed. Cahieres Libres 244, París.

DALTON, R., KUECHLER, M., BÜRKLIN,W. (1992): «El reto de los nuevosmovimientos», dins de DALTON, R.i KUECHLER, M. (eds.): Los nuevosmovimientos sociales: Un reto al ordenpolítico, Ed. Alfons el Magnànim,pàg. 19-44, Valencia.

GONZÁLEZ, R.; PELÀEZ, Ll.; BLAS, A.(2002): «Okupar, resistir y generarautonomía. Los impactos políticosdel movimiento por la okupación»,dins d'IBARRA, P.; MARTÍ, S.; GOMÀ, R.(coords.): Creadores de democracia radical.Movimientos sociales y redesde políticas públicas, Ed. Icaria,pàg. 187- 220, Barcelona.

GONZÁLEZ COLLANTES, C. (2006):Mouiments socials i defensa del patrimonia ¡a ciutat de València:el cas dels Salvem, Ed. UPV, València.

LARAÑA, E. i GUSFIELD, J. (eds.) (2004):Los mouimientos sociales. De la ideología a la139

identidad, Ed. Centro de InvestigacionesSociológicas (CIS), Madrid.

GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.) (2000):Anuario movimientos sociales. Una miradasobre la red, Ed. Icaria, Barcelona.

McADAM, D.; McCARTHY, J. I ZALD, M.(1999): Movimientos sociales: perspectivascomparadas, Ed. Istmo, Madrid.

RIECHMANN, J. i FERNÁNDEZ BUEY, F.:(1994): Redes que dan libertad. Introduccióna los nueuos mouimientos sociales, Ed.Paidós, Barcelona.

RUTCH, D. (1992): «Estrategias y formasde acción de los nuevos movimientos»,dins de DALTON, R. i KUECHLER, M.(eds.): Los nueuos mouimientos sociales:Un reto al orden político. Ed. Alfons elMagnànim, pàg. 219-246, València.

ZUBERO, I. (1996): Mouimientos sociales yalternatiuas de sociedad, Ed. HOAC, Madrid.

JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO,

Facultad de Ciencias Sociales.Departamento de Sociología y AntropologíaSocial. Universidad de Valencia

'SALVEM EL CABANYAL':

UNA CIUDADANÍA DE ALTA

INTENSIDAD

A la memoria de Josep Vicent Marqués,maestro y amigo.

«Si la modernidad original era pesadaen la cima, la modernidad actual es li-viana en la cima, luego de liberarse delos deberes «emancipadores» salvo elde delegar el trabajo de la emancipa-ción en las capas medias y bajas, sobrela que ha recaído la mayor parte de lacarga de la continua modernización.«No más salvación por la sociedad»,proclamaba el famoso apóstol del nue-vo espíritu comercial Peter Drucker.«No existe sociedad «declaraba másrotundamente Margaret Thatcher. Nomires hacia arriba ni hacia abajo; miraadentro tuyo, donde se suponen resi-den tu astucia, tu voluntad y tu poder,que son todas las herramientas quenecesitarás para progresar en la vida»

ZYGMUNT BAUMAN

Las democracias de baja intensidadpromueven ciudadanías de baja inten-sidad; por el contrario, los movimien-tos ciudadanos de alta intensidad im-plican una apuesta por la regeneracióndemocrática, sus prácticas propiciansiempre una democratización de lademocracia. En las últimas décadas,salvo notables excepciones, las demo-cracias occidentales han sido de baja

intensidad es decir, cada vez más, for-malmente representativas y cada vezmenos, realmente participativas. Paraentender las coordenadas básicas deeste proceso de des-democratizacióny comprender los movimientos alter-nativos ciudadanos que lo enfrentan—entre los cuales 'Salvem El Cabanyal'es un ejemplo paradigmático—, con-viene describir brevemente el contextosocio-histórico que lo enmarca.

La democracia débil de lassociedades totalitarias

Como es sabido, a partir de 1980, la re-organización del sistema capitalista secaracterizó por un giro radicalmenteconservador en lo ideológico y explí-citamente neoliberal en lo económi-co. Las transformaciones económicas,políticas, sociales y culturales de estarevolución conservadora han sido in-mensas. Han supuesto el crecimien-to de la vulnerabilidad social y de lasdesigualdades sociales. Han generadonuevos espacios de des-regularizacióny privatización totalitaria, espacios deprecarización de la condición laboral,pero también de precarización y pri-vatización de otras dimensiones de lacondición ciudadana: desde el accesoa la educación o la sanidad públicahasta la reducción de los mecanismosde la participación política a su sim-ple simulacro formal. En este nuevocapitalismo neoliberal el beneficio eslo único que cuenta y la corrupciónes el método que permite acceder adicho objetivo. Una corrupción que,como ha escrito Vidal Beneyto, no esun comportamiento ocasional o 'amo-ral' de unas personas o grupos sinoalgo mucho más intrínseco y esencial, 140

la corrupción no es otra cosa que elcumplimiento del destino actual delorden económico capitalista. De lamisma manera, siguiendo con el aná-lisis del sociólogo valenciano, que elestalinismo corrompió y acabó con lasesperanzas del comunismo, la épicadel enriquecimiento a cualquier preciodel actual capitalismo y sus prácticas,cada vez más agresivas, de explotaciónde las personas y el medio naturalamenazan con no dejar ni un sólo es-pacio indemne.

Como señalábamos antes, para enten-der el debilitamiento democrático denuestra modernidad líquida hemos decomprender la centralidad social dela corrupción, pero también, simultá-neamente, la centralidad del fenóme-no social de la explotación. Ya sea, poruna parte, la explotación de la natura-leza, del territorio y del habitat más in-mediato que transforma estos mediosen un sentido que les impide seguirfuncionando como medios, destruye yprivatiza las reservas de energía y de-grada irreversiblemente el patrimoniocomún de la humanidad. Ya sea, porotra, la explotación de los seres huma-nos que los transforma de fines en símismos en medios para los fines deotros. De ahí que, una parte de la civi-lización industrial capitalista: los tra-bajadores, las mujeres, los inmigran-tes, los niños, las minorías étnicas, losque viven en zonas rurales o en paísesllamados del Tercer Mundo, sea trata-da por otra parte, los propietarios, loshombres, los autóctonos, las mayoríasdominantes, los adultos, como mediopara sus propios fines. El capitalismocontemporáneo, guiado por la lógicade la maximización del beneficio eco-

nómico está llevando hacia el extremoambos tipos de explotación.

La confluencia de ambas dimensio-nes: explotación y corrupción, dirigenal mundo de finales del siglo pasado yprincipios del presente hacia un nue-vo régimen de civilización y regulaciónsocial que, siguiendo al sociólogo por-tugués Boaventura de Sousa Santos,podríamos caracterizarlo como 'fascis-mo societal'. Se tratra una nueva clasede totalitarismo, distinto del fascismode los años treinta y cuarenta, de ca-rácter pluralista que no necesita sacri-ficar la democracia representativa antelas exigencias del capitalismo sinoque, por el contrario la fomenta, en susdimensiones más formales y virtuales,hasta el punto que ya no resulta nece-sario, ni siquiera conveniente, sacri-ficarla para promover el capitalismo.Este nuevo régimen de regulación so-cial es el que está en la base de la uto-pía conservadora, el que exige e impo-ne democracias de baja intensidad. Endefinitiva, es el que permite a los go-bernantes hacer lo contrario de lo quedicen en nombre de lo que dicen: ya setrate de 'Guerras humanitarias', de le-yes de inmigración o de clases de edu-cación para la ciudadanía, en inglés.

El neoconservadurismovalenciano o la promesa deuna 'tierra mítica' (en ingles)

El País Valenciano no ha sido una ex-cepción. Ha presenciado, perplejo yestupefacto, como la insípida TerceraVía que animaba el armazón políticodel gobierno autonómico anterior dabapaso a una utopía neoconservadora, envías de realización, por parte del nuevogobierno del PP. El neoconservaduris-

mo a la valenciana ha ilustrado ejem-plarmente en sus años de gobierno laestrecha vinculación entre crecimientoeconómico capitalista, destrucción delterritorio y desmovilización de la parti-cipación democrática de la ciudadanía.Aunque desde finales del franquismo,la modernización económica de la so-ciedad valenciana se 'edificó' contrasu propio habitat, lo peor —¿quién lohubiera dicho hace veinte años?—, to-davía estaba por llegar. La década delos noventa y el programa político neo-liberal dirigido a convertir o propiciarla conversión de todos los productos,todos los espacios y todas las activida-des humanas en mercancías, así como,su piadoso seguimiento por parte dela administración autonómica valen-ciana nos está llevando al paroxismo.La proliferación de ciudades virtualesy territorios míticos y 'de ilusión' haestado acompañada por el recorte —ola resistencia a aplicar— de los dere-chos básicos de la ciudadanía social,de la participación democrática en latoma de decisiones y, por la degrada-ción, bajo el criterio totalitario del be-neficio privado, del habitat real. Todoello, por inverosímil que parezca, no esincompatible, en la versión valencianadel totalitarismo social, con propues-tas de leyes para la protección de lahuerta o para la participación ciudada-na. Son leyes que ocultan mostrando,que promueven lo contrario de lo quedicen en nombre de lo que dicen. Suconcepción de la participación ciuda-dana es la propia de las democraciasde baja intensidad con poca autoridadcompartida en la toma de decisiones,poca reciprocidad en el principio deigualdad y poco reconocimiento de ladiferencia. En términos prácticos, esta141

concepción se traduce en la ausenciade garantías para recibir una informa-ción pública mínimamente verosímilsobre los asuntos públicos (Canal 9, Te-lemadrid...); en la inexistencia real delderecho de consulta y, más aún, delderecho a la cogestión de los asuntoscolectivos. En resumen, una concep-ción de la participación ciudadana queparece inspirarse en el modelo de losmanuales de autoayuda. En este caso,de algún manual de autoayuda para laparticipación individual que prometie-ra todo por la participación y que se-ñalara como conseguirlo sin necesidadde ninguna participación.

Una nueva ciudadanía yaha sido posible: la experienciade 'Salvem El Cabanyal'

La agresividad con la que se han im-puesto en las últimas décadas las di-námicas de corrupción, explotación ymanipulación informativa en la socie-dad valenciana han sido muy efectivasen la promoción del autismo ciudada-

no; aún así, no han podido conseguirla desmovilización de la participaciónciudadana y su conciencia de respon-sabilidad colectiva. La sociedad valen-ciana también ha sido la sociedad delos 'Salvem'. Surgidos en la segundamitad de los noventa, estos nuevosmovimientos sociales agrupados entorno a la denominación genérica delos 'Salvem' han revitalizado y, en al-gunos casos, reinventado la participa-ción ciudadana en el País Valenciano.Entre ellos 'Salvem El Cabanyal' hasido desde sus inicios un referenciafundamental. Señalaré, muy breve yesquemáticamente, para concluir estaspáginas cuales han sido sus aportacio-nes más significativas. En primer lugar,sus dinámicas movilizadoras han afir-mado públicamente que otro territo-rio, otra ecología política que lo habitey otra participación ciudadana eranposibles. En segundo lugar, frente a lareducción neoconservadora de la vidavalenciana a una tómbola y su exitosapromoción del autismo ciudadano, susactuaciones han supuesto un contra-

punto fundamental. Las movilizacio-nes que mantienen en defensa de susreivindicaciones concretas suponenuna aportación fundamental para lareinvención de nuestra condición ciu-dadana. Para recuperar, mediante laparticipación pública, la ciudad, la po-lítica, la cultura, la democracia radicaly, en definitiva, la palabra. En tercerlugar, han mantenido abierto el cami-no de la responsabilidad ciudadanacon sus su exigencias y permanentesmovilizaciones por la democratizaciónde las decisiones y la democratizaciónde la información sobre las cuestionespúblicas. Por último, nos han mostradoque la democratización real de la de-mocracia va más allá de la conquistadel gobierno por el voto popular, nece-sita articular dos focos de poder: unooriginario del voto; otro originario delas instituciones directas de participa-ción ciudadana.

142

PLATAFORMA SALVEM EL CABANYALCANYAMELAR

Cabanyal Portes Obertes Edició X 02

Documents

Transcript of Cabanyal Portes Obertes Edició X 02