Ateus de Catalunya

Sumari

Els talibans, la cara mésfosca de l’Islam, pàg. 2

Ateus es manifesten davantde la Casa Blanca, pàg. 5

En representació de Déuo dels ciutadans?, pàg. 8

El casament de Milingo, unsimple escàndol?, pàg. 9

El diner negre de l’Esglésiai Gescartera, pàg. 11

Hi han indicis que el Bisbatde Valladolid va ajudara encobrir el frau deGescartera, pàg. 12

Primer Encuentro Nacionalpor la Laicidad, pàg. 13

Els “mitjans” descobreixenl’ateisme, pàg. 14

El futur de l’extremismeislàmic, pàg. 15

Per a què una associaciód’ateus?, pàg. 17

Manipular les religions,pàg. 19

Biblioteca, pàg. 20

La llei islàmica,contrària alsdrets humansUna sentència del Tribunal d’Estrasburg, que dóna la raóa Turquia davant dels islamites, declara que la sharia ésincompatible amb el Conveni Europeu de Drets Humans.

En una sentència històrica el Tribu-nal Europeu de Drets Humansd’Estrasburg va refusar a finals dejuliol la demanda de l'islamita Partitdel Benestar turc (Refah), i va decla-rar vàlida la decisió presa pel governturc l’any 1998 d’il·legalitzar-lo per talde garantir i preservar la laïcitat i lademocràcia a Turquia.

La demanda interposada contral’Estat turc argumentava que la prohi-bició i les sancions imposades contrael Partit del Benestar, entre elles laconfiscació de tots els seus bens, icontra els principals dirigents del par-tit, com ara la inhabilitació per 5 anysde l’exprimer ministre Erbakan i d’al-tres destacats personatges, violaval’article 11 del Conveni Europeu deDrets Humans; però el Tribunald’Estrasburg ha respost amb con-tundència al·legant que aquest partitpretenia instaurar a Turquia un sis-tema jurídic antidemocràtic basaten la llei islàmica o sharia, que “es fo-namenta en regles divines decretadesper la religió”, que “es desmarcaclarament dels valors del ConveniEuropeu de Drets Humans”, i queper aconseguir-ho no descartava lapossibilitat de recórrer a la força peraccedir al poder si es donaven lescondicions propícies per a fer-ho.

Per això troba raonable que unEstat, en aquest cas Turquia, prenguimesures per impedir la realització

d’un projecte que és “incompatibleamb les normes del Conveni Europeude Drets Humans” i que “incita a laviolència i no respecta les regles dela democràcia o cerca la seva des-trucció”, fins i tot abans que es rea-litzin accions concretes que puguin“comprometre la pau civil i el règimdemocràtic del país”.

El Tribunal d’Estrasburg conside-ra que qualsevol partit pot marcar-se per objectiu canviar la legislacióo fins i tot el marc legal o constitu-cional d’un Estat, però sempre queper aconseguir-ho utilitzi mitjanslegals i democràtics i sempre que laseva pretensió sigui “compatibleamb els principis democràtics fona-mentals”, cosa que no es donaria encas d’instaurar-se la llei islàmica.D’aquesta manera declara implícita-ment que la llei islàmica és contràriaals drets humans i legitima els estatseuropeus per combatre qualsevolpretensió d’instaurar-la en el seuterritori.

El Tribunal Europeu de DretsHumans d’Estrasburg interpreta iaplica el Conveni Europeu de DretsHumans redactat l’any 1950 per talde protegir els drets fonamentals iles llibertats dels ciutadans europeus.Les seves sentències són vinculantsper a tots els estats signataris, entreels que hi han tots els de la UnióEuropea.

Ateus de CatalunyaButlletí d’informacions núm. 7, novembre de 2001

2

A rel dels atemptats del mes desetembre als Estats Units i de la con-següent resposta americana els tali-bans han passat a primer terme del’escena mediàtica mundial. Sónprobablement l’exponent més clar delfanatisme i de la intransigència religio-sa que hi ha al món, però això no ésquelcom nou que s’hagi descobert ara,ja fa anys que es ve denunciant públi-cament la seva actuació retrògrada finsel paroxisme que ha sumit l’Afganistanen el terror i en la misèria.

Els talibans sorgeixen l’any 1994com a milícia organitzada a partir delsnens i dels joves orfes provocats pelsdiferents conflictes que l’Afganistanve patint des de principis dels anys vui-tanta. Aquests joves, de confessió sun-nita i majoritàriament d’ètnia pushtun,van ser educats de forma gairebéexclusiva en l’estudi de l’Alcorà a lesmadrasses de Kandahar, a l’Afganistan,i a les principals ciutats del Pakistan,en ambients de gran exaltació religio-sa, fonamentalista, impregnats pelcontacte amb els resistents islàmicsarribats de tot el món musulmà al’Afganistan per lluitar durant els anysde la invasió soviètica.

La possibilitat d’instaurar un règimfort que acabés definitivament amb leslluites fratricides entre les diferentsfaccions de muhaidins, frenés la in-fluència de la minoria xiïta proirania-na i fos capaç de retornar la pau, o simés no una certa estabilitat a la regió,va pesar aleshores més pels EstatsUnits, interessats a construir un ole-oducte a la zona (projecte que mai vaprosperar), que el perill d’entregarel país a un potencial extremisme islà-mic que es considerava previsible i persobre de tot controlable gràcies a laseva dependència econòmica i a laseva proximitat ideològica a l’AràbiaSaudí. En aquest context el setembrede 1996 els talibans entren a Kabul iocupen el poder, sent considerats peralguns com un mal menor per impo-sar l’ordre i acabar amb el caos en quees trobava immers el país.

La realitat però va ser molt dife-rent. Un cop al poder els talibans vancomençar a actuar pel seu compte i aposar en pràctica la seva particularinterpretació fonamentalista de l’Islamque havien après a les madrasses,tremendament hostil cap a qualsevoldesviació de la seva doctrina i sensecap mena de projecte social ni polí-tic per a reconstruir el país.

Les primeres mesures ho deixavenben clar: l’adulteri seria castigat ambla mort per lapidació, el consum debegudes alcohòliques amb la mort ala forca i l’exposició publica del cosdurant tres dies, les execucions pú-bliques es farien els divendres a l’es-tadi de futbol... malgrat això la comu-nitat internacional es va inhibir del’assumpte perquè l’interès de lespotències estrangeres un cop supe-rada la guerra freda s’havia reduïtostensiblement.

Les que sortien pitjor parades ambla nova situació eren les dones. Seriaobligatori portar sempre posada la

burka, una peça de roba que cobreixíntegrament el cos de cap a peus i quesolament permet veure l’exterior ambdificultat a través d’una mena dereixeta, i es prohibia taxativament ales dones treballar i rebre educació oassistència mèdica. En la majoria decasos això condemnava les vídues,nombroses a causa de les guerres, iels seus fills, a la misèria més absolu-ta i en molts casos a morir de gana.Les imatges esgarrifoses de donessota la burka executades a l’estadi deKabul van donar la volta al món i vancomportar les primeres denúncies aoccident sobre la crueltat dels talibansi el tracte degradant contra elles.

Però això sols era el començament,disposicions demencials com la prohi-bició als homes de tallar-se la barbasota l’amenaça de ser empresonats finsque els hi tornés a créixer, la prohi-bició d’escoltar música, de veure latelevisió i de qualsevol altre mostrapública d’alegria, la tala indiscriminadad’arbres als parcs per evitar la temp-tació d’escenes amoroses i altres lleissimilars van posar de manifest que lasuposada religiositat dels talibans eracompletament malaltissa. Paral·lelamenten moltes zones els joves d’ètniahazarita, la minoria xiïta afganesa, erenassassinats i els seus cadàvers erenabandonats als carrers perquè fossinliteralment “devorats pels gossos”.

Un dels fets que més reaccions decondemna va aixecar entre la comu-nitat internacional va ser la procla-mació a finals de febrer d’aquestmateix any d’un edicte del muláMohammad Omar, líder espiritual delstalibans, que ordenava eliminar totesles imatges preislàmiques del país perconsiderar que afavorien la idolatria ique eren contràries a l’islam. Aixòcomportava la destrucció entred’altres de les dues estatues gegantsde buda de 55 i de 38 metres d’alça-da, excavades a la roca entre elssegles II i V a la vall de Bamiyan, queeren considerades les imatges debuda més grans del món.

Ateus de Catalunya Novembre de 2001

NOTÍCIES

Els talibans, la cara més fosca de l’IslamDes de la seva arribada al poder l’any 1996, el règim fonamentalista taliban ha imposatuna interpretació de l’islam que ha sembrat l’horror entre la població afganesa.

Un dels budes gegants de Bamiyanpoc abans de la seva destrucció.

Yunis Shaikh condemnata mort per “blasfèmia”

El doctor Shaikh, de 46 anys, pacifis-ta i membre actiu del movimentracionalista internacional, va serdetingut i empresonat al Pakistan elmes d’octubre de l’any passat, acusatde fer comentaris “poc respectuo-sos” sobre Mohamet durant una con-ferència sobre costums preislàmicsen un col·legi mèdic d’Islamabad onexercia com a professor de fisiologia.

El doctor Shaikh hauria comentatque ni Mohamet ni els seus parespodien ser musulmans abans quel’Islam fos revelat al Profeta, quanaquest comptava ja 40 anys, i que pertant abans de la revelació ni ell ni laseva família haurien pogut posar enpràctica molts dels costums associatsa l’islam, comentari que hauria estatconsiderat “insultant”.

El judici per aquest fet es va ce-lebrar durant el mes d’agost sensecap mena de garanties legals per lapresència de nombrosos extremis-tes islàmics que impedien el desen-volupament normal de les sessions,intimidant el jutge i la defensa.Malgrat que es va poder demostrarque alguns testimonis de l’acusació,membres d’una organització inte-grista, no estaven presents en elmoment dels fets, l’acusat va serfinalment condemnat.

El dia 18 d’agost de 2001 YunisShaikh, considerat un musulmà bonconeixedor de l’Alcorà però lliberali tolerant, va ser declarat pel tribunalculpable d’infringir la secció 295-Cdel codi penal del Pakistan sobre la“blasfèmia” (que viola els articles 17 i18 de la declaració de Drets Humansde l'ONU) i condemnat a morir a laforca, a més d’haver de pagar unamulta de 1.500 dòlars americans.

Actualment el seu cas es trobasota apel·lació, i malgrat que encarano s’ha penjat mai ningú al Pakistanper “blasfèmia”, també és cert quecentenars de persones han estat jacondemnades i empresonades durantanys en aquest país en condicionsinfrahumanes per aquesta raó. Elsgrups de defensa dels drets humans

denuncien també la situació delsacusats, que un cop alliberats esconverteixen automàticament enobjectiu d’atacs per part de grupsradicals i fanàtics.

La realitat és que tant al Pakistancom a altres països islàmics els ex-tremistes religiosos utilitzen aques-tes lleis, que permeten condemnarqualsevol qui realitzi comentaris quepuguin ser considerats poc respec-tuosos sobre l’Islam, l’Alcorà oel Profeta Mohamet, per silenciarl'oposició política i impedir qualse-vol crítica a les seves proclames ocreences, fent valer aquest recursper incrementar progressivamentel seu poder.

A la vista dels fets, la InternationalHumanist and Ethical Union (IHEU),amb la col·laboració d’altres orga-nitzacions vinculades al moviment ra-cionalista internacional ha convocatdiversos actes per demanar la lliber-tat del doctor Shaikh i l’abolició deles lleis de “blasfèmia”.

Amb aquest motiu el dissabte22 de setembre es va realitzar aWashington DC una manifestaciópacífica davant l’ambaixada de laRepública Islàmica del Pakistan alsEstats Units en el transcurs de la qualuna delegació va ser rebuda perMasood Kahn, responsable d’AfersEstrangers de l’ambaixada. Durantl’entrevista, que ambdós parts vandescriure com extremadament cor-dial i franca, es va fer entrega al sen-yor Kahn de les signatures recollidesdemanant la llibertat del doctor Saikhi es va comentar que el seu allibera-ment podria ser interpretat peroccident com un senyal de la volun-tat del Pakistan d’allunyar-se del’extremisme islàmic.

Per aquells qui desitgin col·labo-rar en aquesta campanya s’ha obertuna web http://free-drshaikh.org/ ones pot signar la carta de protesta. Lessignatures recollides seran entrega-des posteriorment a l’ambaixador delPakistan als Estats Units, doctorMeeha Lodhi.

Aquest anunci va provocar múlti-ples manifestacions de repulsa. LaUnesco, a través de la Lliga Àrab, vaintentar aturar la destrucció. Es vaproduir la mediació del president egip-ci Hosni Mubarak i una delegació d’altnivell del Pakistan va viatjar al paísveí per convèncer els talibans, peròels esforços van resultar inútils i a pri-mers de març es va confirmar que elsbudes gegants havien estat atacats ambcàrregues de dinamita, míssils i carrosde combat, i reduïts a escombrariesdavant de la perplexitat mundial.

L’assemblea general de l’ONU vacondemnar els fets i el català FrancescVendrell, delegat aleshores de l’ONUa l’Afganistan va comentar que elstalibans pagarien cara aquella acció.Però els budes gegants van ser sola-ment una mostra de la destruccióiconoclasta que l'exèrcit taliban vaportar a terme per tot el país i queva acabar amb bona part del patrimonihistòric de l’Afganistan, incloses lesescultures que hi havia al MuseuNacional de Kabul. Com a justificacióel ministre de cultura del règim WakilAhmed Mutawakel va declarar “Noestem en contra de la cultura, peròtampoc creiem en aquesta mena decoses”.

Aquest va ser el fet que parado-xalment va posar els talibans en elpunt de mira de les crítiques mundials,molt més que les sistemàtiques vio-lacions dels drets humans contra lapoblació civil, que tampoc es van atu-rar malgrat les protestes. Durant elmes de maig una delegació de donesafganeses fugides clandestinament delseu país va visitar el ParlamentEuropeu per reclamar l’ajuda de laUnió Europea contra l’opressió delstalibans. Els testimonis aportats erenesgarrifosos, descrivien com els tali-bans pegaven la gent pels carrers ambbarres de ferro trencant-los els óssosper donar exemple a la població queno complia correctament algun pre-cepte religiós o assassinaven sensemés per delictes com tenir a casaalgun llibre “escrit en anglès”!

A finals de maig els talibans anun-ciaven un altre dels seus sinistresdecrets o fàtues: els afganesos no mu-sulmans, majoritàriament sijs d'origenhindú, doncs aleshores ja no queda-

3Ateus de CatalunyaNovembre de 2001

NOTÍCIES

ven minories jueva ni cristiana al país,haurien de lluir a la seva rova undistintiu perquè poguessin ser reco-neguts per la policia religiosa, talmentcom els nazis havien fet mig segleabans amb els jueus. Les protestesde l'Índia van ser molt dures, però uncop més els talibans van portarendavant el seu fanatisme senseescoltar ningú.

Finalment, durant el mes d’agostvan ser detinguts a Kabul vuitestrangers, quatre alemanys, dosamericans i dos australians, juntamentamb setze membres afganesos del'ONG Shelter Now International,dedicada a reconstruir habitatgesdestruits durant la guerra civil. El pre-sident del Tribunal Suprem del’Afganistan, Noor Mohamed Saqib,informava poc després que serien

jutjats sota l’acusació de propagar elcristianisme i que si es demostrava laseva culpabilitat podien arribar a serpenjats. Per confirmar les seves acu-sacions va mostrar algunes provescom bíblies traduïdes i imatges quesuposadament s’haurien utilitzat al’hora de fer proselitisme.

L’ONU va demanar un judici justi transparent pels detinguts, i repre-sentants dels països afectats van viat-jar a l’Afganistan per seguir el judicii donar assistència als acusats, peròel canvi d’escenari provocat pelsatemptats als Estats Units, l’inici delsbombardejos a l’Afganistan, l’ordred’abandonar el país donada pels ta-libans a tots els estrangers i eltancament de fronteres fa difícilesbrinar quina pot acabar sent la sortdels detinguts.

Ara sembla que l’esclat del con-flicte acabarà capgirant definitivamentla situació. El règim taliban pot arri-bar a la seva fi no tant per les barba-ritats comeses durant els darrers anyssinó per donar refugi a Bin Laden, elterrorista presumpte instigador delsatemptats de setembre contra elsEstats Units. És evident que el fet decol·laborar o de donar amagatall aaquest individu i als seus combatentsconfereix als talibans un alt grau deresponsabilitat que no pot ser obviat,però no deixa de ser irònic que des-prés de cometre infinitat de viola-cions contra els drets humans, ennom d’una perversa interpretació del’islam que han adaptat a la seva mi-da per poder justificar un fanatismeabsurd, puguin acabar sent apartatsdel poder per una altre causa.

NOTÍCIES

4 Ateus de Catalunya Novembre de 2001

Tant se val en nom de quin déu!Les al·lusions a Déu o a Alà en el conflicte de l’Afganistan mostren com la utilitzaciópartidista de la religió només contribueix a radicalitzar el fanatisme.Encara que costi de creure les duesparts en el conflicte de l’Afganistansemblen posseides per la mateixa irra-cionalitat religiosa. En el cas dels tali-bans i del terrorista Bin Laden semblafàcil de comprendre, que no de justi-ficar, perquè precisament el fanatismeestà en la base de les seves accions.

Així és, la misèria i les injustícies cer-tes o suposades que pateixen algunspaïsos islàmics poden ser causes objec-tives pel descontent i la frustració, i enconseqüència un cau per al cultiu de laviolència. Però quan les raons objecti-ves es vesteixen de fanatisme religiósi d’intolerància, quan les injustícies po-lítiques i econòmiques es transformenen guerra santa per defensar la preva-lença d’una religió, aleshores les raonsdeixen d’existir per convertir-se enaquelarres de violència i d’irracionali-tat sense justificació possible. Totes lescroades o les guerres santes acostumena començar de la mateixa manera.

Aquest problema és evident en elcas dels talibans i dels fanàtics d'AlQaida, però també és cert que algunssectors americans, amb el presidental front, mostren una preocupantdificultat per mantenir-se neutralsdavant la qüestió religiosa.

En el seu discurs del dia set d’octu-bre Bin Laden afirma que Alà, el seudéu, és el responsable final dels atacscontra els Estats Units, i que ell mateixnomés és un instrument de la voluntatd’Alà, que ell, un privilegiat, coneix:

“Gràcies a Alà, aquell a qui Alà guia,no perdrà mai. I jo crec que només hiha un Alà. I declaro que no hi ha un al-tre profeta que Mohamet. Aquí teniuAmèrica, Alà ha enviat un dels atacs i hadestruït un dels seus millors edificis. Aquíteniu Amèrica totalment atemorida denord a sud, est i oest, gràcies a Alà.”

“I quan Alà ha guiat un grup de mu-sulmans per ser la seva avantguarda idestruir Amèrica, una gran destrucció,desitjo que Alà els elevi.”

Fins aquí la visió coneguda delfanatisme islàmic, que arruina aixíqualsevol legitimitat per la seva lluitapolítica, però sobta constatar que elpresident Bush, cap d’una nació queafirma que la guerra no és contral’islam, sinó contra el terrorisme i endefensa de la llibertat, no abandonitampoc les referències a la religió entotes les seves aparicions públiques.També en el seu propi discurs del dia7 d’octubre comenta.

“El poble americà és amic de l’afganèsi dels quasi bé mil milions de persones queprofessen la religió islàmica al món”.

“Un comandant en cap envia els fills ifilles d’Amèrica a la batalla en un país es-tranger, però amb la màxima cura i des-prés de moltes oracions”

Aquí un es pregunta, quina menad’oracions? Oracions per què? I en totcas, és oportú fer referència a aques-tes oracions, que té tot el dret a fer enprivat però que no tenen res a veure ipoden interferir, no per la via místicasinó per la diplomàtica, és a dir enfon-sant, els esforços polítics per demos-trar a tothom que no és tracta d’unaguerra de cristians contra l’islam?

Per rematar-ho acaba el discurs ambel seu ja habitual “Que déu beneeixiAmèrica”. I per què no als altres? Elspolítics haurien de meditar i adonar-seque si un problema no és de caire re-ligiós no s’hauria de barrejar per resamb la religió, potser així clarificaríeml’abast real dels problemes i estaríemmés a prop de trobar-hi una solució.

Algú potser també hauria d’explicarperquè en qualsevol conflicte amb vin-culacions religioses déu en les sevesmúltiples interpretacions sempre aca-ba estant present en ambdós bàndols.


NOTÍCIES

Ateus es manifesten davant de la Casa Blanca Les associacions americanes de defensa dels drets civils surten al carrer en protesta perl’assignació de fons federals per finançar els programes socials de les confessions religioses.

L’arribada de Georg W. Bush alpoder ha suposat un canvi radical enla forma d’afrontar les relacions entreesglésia i estat als Estats Units respectea les últimes dècades. Ja abans de serinvestit el nou president havia decla-rat la intenció de finançar amb fonsfederals els programes socials que por-ten a terme les comunitats religioses,però aquest és solament el primer pasd’una reforma més àmplia que preténatorgar les religions més protagonis-me en la societat americana, una ve-ritable involució que pot retrotreureels drets civils dels ciutadans més enllàde l’època de la cacera de bruixes delsenador McCarthy als anys 50.

Per fer front a aquestes perspecti-ves els col·lectius americans de defensadels drets civils han iniciat tot un se-guit de movilitzacions. American Atheistsha impulsat la campanya “preservingthe wall of separation”, en referènciaa la necessitat de preservar el mur deseparació entre religió i estat queestableix la Primera Esmena de laConstitució americana per tal degarantir la llibertat religiosa i els dretscivils de tots els ciutadans, inclosos elsprop de 26 milions d’americans ateuso no creients, que ara es veuran obli-gats també a finançar econòmicament

tota mena de programes religiosos.Ron Barrier, director de comunica-ció de l’organització va declarar quel’objectiu real del pla de Bush era pro-moure la religió a tot el país i conver-tir els circuits de serveis socials en unafórmula encoberta de fer proselitisme.

Tanmateix l’organització AmericanCivil Liberties Unión (ACLU) vamanifestar la seva preocupació per lanova situació, al considerar que els di-ners dels contribuents poden acabarservint per finançar el proselitisme de

les confessions religioses, ja que almarge de la tasca social que realitzenaquest és en molts casos el seu veri-table objectiu.

Per aquesta raó el dia 20 de generde 2001, durant la pressa de possessióde Bush com a president, es va cele-brar a Washington, DC una manifes-tació d’ateus i de defensors dels dretscivils arribats des de diversos estats dela Unió, que van recórrer els carrerssota els lemes “Separate Church andState” i “No Faith-based Partnerships”,i que després es van concentrar davantde la Casa Blanca per fer sentir lesseves reivindicacions. Les manifesta-cions es van repetir el dia 24 de febreren protesta per l’aprovació el 29 degener de la llei que posa en marxaaquestes iniciatives per una ordreexecutiva del propi president.

L’estratègia del govern Bush per tald’evitar entrar en conflicte amb laConstitució està a afirmar que el go-vern no finançarà mai les religions niles pràctiques religioses, sinó solamentprogrames socials. Els diners assignatsa les comunitats no es podran desti-nar a mantenir l’aparell de la pròpiaesglésia, ni a realitzar activitats dife-rents a les indicades, com celebracionsrituals, construcció d’infraestructureso bé a fer proselitisme. Per a justificar

Un grup de manifestants davant de la Casa Blanca

Malgrat el mal temps els manifestants van fer sentir les seves reivindicacions

Final trágico para MadalynMurray O’Hair, fundadora deAmerican Atheists, y su familiaEmotivo homenaje a la familia O’Hair durante laconvención anual de American Atheists celebrada en Florida.

detenidos y condenados previamen-te otros dos cómplices llamados GaryKarr y "Chico" Osborne.

En cuanto tuvo conocimiento de lanoticia Ellen Johnson, presidenta deAmerican Atheists, emitió una decla-ración a la prensa indicando queestas revelaciones “cierran una dolo-rosa y desafortunada tragedia”, yrefiriéndose a los comentarios que ladesaparición de la familia O’Hairsuscitó en su día en algunos mediosde comunicación, que llegaron aespecular malintencionadamente conla hipótesis de que se hubieran fuga-do apropiándose de dinero de lascuentas de American Atheists y que pu-dieran estar residiendo fuera de losEEUU, Johnson agregó que las reve-laciones de la investigación “refutan ydesacreditan las irresponsables impu-taciones hechas por algunos de que lafamilia O'Hair se había fugado delpaís con fondos de la organización”.Ella destacó que en su día la investi-gación había comenzado como unasunto de presunta apropiación de di-nero, pero que por sus característicasrápidamente se transformó en una in-vestigación de asesinato. “Para noso-tros, como organización, esto suponeel final del caso” concluyó Johnson.

Durante la apertura de la 27ªConvención Nacional de AmericanAtheists celebrada en Orlando(Florida) del 12 al 15 de abril, tuvolugar un emotivo acto de homenajeen memoria de la familia MurrayO'Hair, en el que intervinieron unaveintena de oradores, entre ellosEllen Johnson, presidenta de AmericanAtheist, Frank Zindler, director deAmerican Atheists Press, PhilippeBesson en representación de la LibrePensée francesa, el actor WilliamB. Davis, el astrofísico Philip Stahly el guionista y director de cineJohn Mendoza.


NOTÍCIES

En una rueda de prensa celebradaen Austin (Texas) el día 15 de marzode 2001, las autoridades federalesamericanas encargadas de investigarla desaparición de la familia O’Hairconfirmaron que la identidad de losrestos desenterrados a finales deenero en en una finca situada al oes-te de San Antonio (Texas) corres-ponden a los de Madalyn MurrayO’Hair, fundadora de AmericanAtheists, su hijo Jon Garth Murray yla hija adoptiva de éste y nietarespectivamente Robin MurrayO'Hair, desaparecidos al regreso deunas vacaciones por el oeste delpaís a finales de agosto de 1995.

Según cita el American AtheistsNewsletter de fuentes cercanas a lainvestigación, los restos fueron loca-lizados después de que un individuollamado David Roland Waters, de 53años, antiguo empleado de los O’Hairdespedido por apropiación de fondos,fuese imputado en la desapariciónde la familia O’Hair y aceptara cola-borar con la justicia para la resolucióndel caso, por el que ya habían sido

La familia Murray O’Hairen una imagen de archivo

la seva proposta Bush va declarar “unasocietat compassiva és aquella quereconeix el gran poder de la fe”.

Per engegar el projecte el presi-dent va ordenar la creació de la“White House Office of Faith-Basedand Community Initiatives”, l’oficinade la Casa Blanca per “IniciativesComunitàries i Religioses”, que tindràl’encàrrec de gestionar l’assignació demilers de milions de dòlars en sub-vencions dels fons federals a progra-mes d’assistència social coordinats perles comunitats religioses. De momentel projecte ha superat el tràmit legis-latiu del Congrés, però troba una for-ta resistència al Senat perquè algunssectors demòcrates consideren queel govern està violant la Constitució.A més plantegen dubtes sobre laforma com les propostes, en casd’aplicar-se, beneficiarien les comuni-tats, quins criteris es seguirien peratorgar les subvencions, com es con-trolaria la seva correcta utilitzaciói que s’exigiria a canvi.

Alguns grups religiosos també hanexpressat certa preocupació perquèels fons aportats puguin condicionarles seves relacions amb el poderpolític. Hi han organitzacions que hanmanifestat que no sol·licitaran les aju-des per evitar el control i la ingerèn-cia del govern en les seves creences ipràctiques. Davant d’aquests comen-taris Bush va declarar que no dema-narà mai a cap organització un com-promís que pugui posar en qüestió laseva independència espiritual.

Però la involució impulsada perBush no s’atura aquí. Una altra de lesseves iniciatives és estendre la reduc-ció d’impostos per donacions solidà-ries a una sèrie de grups reconeguts, iun darrer punt que ha aixecat forçacrítiques és la proposta de convertirel popular “God Bless America” (Déubeneeixi Amèrica), una cançó patriò-tica escrita entre 1888 i 1889 pel com-positor jueu d’origen rus Irving Berlin,en l’himne oficial dels Estats Units.Encara que per molts americansaquesta peça té un fort componentsentimental és bàsicament un elogi ala creença en déu, i per això el fet deconvertir-lo en himne nacional supo-sa per a molts altres un menyspreu ales seves creences o opinions.

La mujer que dio a conocer el ateísmoen los Estados Unidos

Madalyn Murray O'Hair pasó alprimer plano de la escena mediáticaamericana a raíz del histórico pro-ceso ante el Tribunal Supremo delos EEUU conocido como Murrayversus Curlett, que el 17 de junio de1963 declaró inconstitucional la obli-gación de leer la Biblia y de recitaroraciones en las escuelas públicasamericanas.

Durante el proceso MadalynMurray insistió en dejar claro queella y su familia se oponían a dichasprácticas religiosas porque eranateos, por ello el tribunal le pidióque redactase una breve declaraciónexplicando qué significaba ser ateo.Esta declaración alcanzó ampliadifusión al ser reproducida por losmedios de comunicación, y permi-tió dar a conocer por primera vezal gran público una visión del ateís-mo positiva expuesta por lospropios ateos. La declaración, tradu-cida al castellano por Ateus deCatalunya, dice así:

“Vuestros peticionarios son Ateosy definen su forma de vida de la si-guiente manera: un Ateo se ama a símismo y ama a sus semejantes en lu-gar de amar a un dios. Un ateo pien-sa que el cielo es algo por lo que de-beríamos trabajar ahora –aquí en latierra– para que puedan disfrutarlojuntos todos los hombres. Un Ateoacepta que no puede conseguir nin-guna ayuda por medio de la oración,pero que debe hallar en sí mismo lafuerza interior y la convicción nece-saria para afrontar la vida, luchar conella, someterla y poder disfrutarla. UnAteo piensa que sólo conociéndosea sí mismo y a sus semejantes puedehallar la comprensión que le permitadisfrutar con plenitud de la vida.

Por consiguiente un Ateo buscaconocerse a sí mismo y a sus seme-jantes en lugar de conocer a un dios.Un Ateo piensa que debería con-truirse un hospital en vez de una igle-

sia. Un Ateo piensa que debe reali-zarse un acto en vez de recitar unaoración. Un Ateo se esfuerza por par-ticipar de la vida en lugar de escaparhacia la muerte.

Un Ateo desea vencer la enfer-medad, erradicar la pobreza, acabarcon la guerra. Desea que el hombrellegue a comprender y a amar a sussemejantes. Desea un modo de vidaético. Sabe que no podemos confiaren un dios ni dirigir nuestras accioneshacia la oración ni depositar nuestraesperanza para acabar con los pro-blemas en un más allá. Sabe que no-sotros somos los guardianes de nues-tros hermanos pero que somos,primero, responsables de nuestras vi-das; que somos personas responsa-bles, que el trabajo por hacer estáaquí y que ahora es el momento.”

Como consecuencia de dichoproceso Madalyn Murray fundó laorganzación American Atheists con elobjetivo de luchar por los derechosciviles de los ateos y defender laslibertades recogidas en la PrimeraEnmienda de la Constitución ameri-cana. Por ello fue insultada y calum-niada por algunos sectores de lasociedad americana llegando a serdenominada por determinadosmedios de comunicación como la“mujer más odiada de américa”.

Sin embargo su hijo Jon Murray ysu nieta Robin Murray continuaroncon su trabajo y hoy MadalynMurray O'Hair es valorada real-mente por las cosas que hizo. A ellase deben la primera biblioteca yarchivos americanos sobre ateísmo,la primera convención nacional deateos realizada en los EstadosUnidos, así como la primera radio yprograma de televisión por cablecreados para difundir la opinión delos ateos.

Pero sobre todo es recordadapor muchos como un hito de la lu-cha por la separación entre la Iglesiay el Estado, como la persona que seatrevió a desafiar públicamenteel dogmatismo y la intolerancia desu época para proclamarse comouna ciudadana atea, orgullosa desu condición y dispuesta a defenderun modelo de vida alternativo queapelara a la responsabilidad huma-na en lugar de dejar el destino delhombre en manos de los dioses yde sus representantes.

Actualmente casi un 10% de lapoblación americana (unos 26 mi-llones de personas) se reconocen así mismos como ateos, agnósticoso librepensadores. Aunque el ateís-mo organizado no ha logrado aglu-tinar más que a una pequeña partede ese potencial, bien puede decir-se que gracias a la decisión y valen-tía de personas como MadalynMurray O'Hair podemos disfrutaractualmente de cierto margen delibertad para exponer nuestra opi-nión sin temor a ser represaliadosni estigmatizados por una sociedaddonde las confesiones religiosassiguen conservando aún demasiadasparcelas de poder. Todavía quedamucho trabajo por realizar paralograr una sociedad más libre y to-lerante y por ello Madalyn Murrayes un buen ejemplo a seguir.


NOTÍCIES

Madalun Murray trabajandoen su despacho durante

la preparación del proceso.

si fos així podem assegurar que noseria un fet estrany. En altres cerimò-nies similars és el més habitual.

En realitat no ens hauria de sor-prendre tant, si tenim en compte queaquesta és una pràctica recurrententre els polítics que prenen posses-sió dels seus càrrecs públics. Hi haprecedents molt més significatius,doncs és el mateix que van fer el pre-sident del govern José Maria Aznar itots els seus ministres l’abril de l’anypassat, o el que va fer el lehendakaribasc, Juan José Ibarretxe, el mes dejuliol d’enguany a la Casa de Juntes deGernika, qui davant del ple extra-ordinari del Parlament Basc, seguintla fórmula tradicional que va instaurarAntonio Aguirre l’any 1936, comen-çava el seu jurament tot dient “AnteDios humillado, en pie sobre latierra vasca…”

La qüestió és bastant evident: hemd’acceptar que el jurament o la pro-mesa de càrrecs públics es realitzidavant de símbols religiosos, quanla legitimitat d’aquests càrrecs noprocedeix de cap inspiració divina,sinó del poble, que és l'única base quepot donar legitimitat a les institucionsi als seus representants? O bé

hem d’enten-dre que enca-ra estem enaquella èpocafosca en quèels governantsno ho erenpel fet de serelegits pelsseus conciuta-dans sinó “porla gracia deDios”?

Tots els ciu-tadans tenendret a teniri a mantenirles opinions oles creencespersonals quevulguin o quesiguin capaços,mentre siguinrespectuoses


NOTÍCIES

En representació de Déu o dels ciutadans? Per tractar-se d’un fet que es repe-teix periòdicament sembla ja com sifos la cosa més natural del món. Ésdimecres 7 de novembre, uns per-sonatges, ben vestits, en un marcsolemne, celebren una cerimònia ondeclaren la seva disposició a ocupardignament els càrrecs que els hanestat conferits, per altres càrrecsrepresentatius o bé per elecciópopular, tant se val, en qualsevol casper delegació de la voluntat sobiranadels ciutadans.

Però vet aquí una fotografia del’acte. Una persona distingida, enaquest cas un magistrat, legítimamentescollit pels membres del poder judi-cial, al seu temps triats pel Parlament,jura o promet el seu càrrec pels pro-pers cinc anys com a nou presidentdel Consell General del Poder Judiciali del Tribunal Suprem de l’Estat.

La imatge no tindria més història sino fos per un petit detall. El juramentes realitza en una sala del Palau dela Sarsuela, al davant dels Reisd’Espanya, del president del govern…i d’un santcrist de gairebé mig metred’alçada! No es pot dir, doncs nos'aprecia prou, si també ho fa amb lamà al damunt o no de la Bíblia, però

amb les demés persones i amb elsseus drets, però la legitimitat delscàrrecs públics que ocupin procedeixsempre dels ciutadans, és a dir del po-ble sobirà, i per tant els juraments oles promeses d’aquesta mena s’hau-rien de realitzar al davant de laConstitució —que defensa l’aconfes-sionalitat de l’Estat— o de l’ordena-ment jurídic en virtut del qual hanestat escollits per a representar al po-ble, en absència absoluta de símbolsreligiosos o partidistes que puguinposar en qüestió la neutralitat ide-ològica de les institucions que, noho oblidem, representen a tots elsciutadans independentment de llurscreences, o no creences.

Que dirien els qui protagonitzenaquests juraments si un dia el presi-dent del govern, el lehendakari basco qualsevol alt càrrec de l’estamentjudicial efectués el seu jurament aldavant de l’Alcorà, d’una estàtua delBuda o del Manifest Comunista? Quedirien si assistís cobert amb la burkaque estan obligades a portar les do-nes afganeses, tocat amb un turbantsikh o equipat amb la samarreta delseu equip de futbol preferit?

Com es poden sentir els nocreients, o els creients d’altres reli-gions, quan contemplen aquest espec-tacle, com si fos la creu la que donéslegitimitat a la presa de possessió?Com podem, en definitiva, tenir con-fiança en la neutralitat de les institu-cions, si els seus representants no sóncapaços de mantenir-se neutrals ni tansols en el moment de fer-se càrrec deles seves obligacions?

Juan José Ibarretxe pren possessiódel càrrec de lehendakari

José Maria Aznar jura com a president del govern

Aquest estiu hem assistit a un espec-tacle mediàtic que en alguns momentssemblava més propi d’una telesèrieque no pas d’una institució que pre-tén ser èticament modèlica i exem-plar com l’Església Catòlica. Ens re-ferim a l’esperpèntic enfrontamentque han protagonitzat la secta Mooni el Vaticà per fer ser seu el contro-vertit arquebisbe Milingo.

Tot va començar el diumenge 27de maig quan l’arquebisbe emèrit deLusaka (Zàmbia) Emmanuel Milingo,de 71 anys, es va casar amb una acu-puntora coreana anomenada MariaSung Ryae de 43 en una cerimòniacol·lectiva amb 60 parelles méscelebrada per Sun Myung Moon, líderde la secta Moon, a l’hotel Hilton deNova York.

El fet que un arquebisbe catòlics’uneixi en matrimoni amb una donahem de reconèixer que és realmentinsòlit, i segons l’església hauria decomportar l’excomunicació automà-tica de l’esgarriat, sense necessitat queaquesta sigui pronunciada pel Papa, elque es diu tècnicament “latae sen-tenciae”. Però mira per on el Vaticàva considerar que era massa fort quetot un arquebisbe se li escapés dela cleda per casar-se amb una dona ique a sobre fos captat per una sectadestructiva amb la fama dels Moon.No podia ser, les primeres reaccionsd’incredulitat van donar pas a l’acció.El Vaticà va veure que aquest prece-dent era massa perillós i es va mou-re per demostrar que no estavadisposat a entregar un dels seus pre-lats tan fàcilment.

Sun Myung Moon, de 81 anys és unmultimilionari coreà que l’any 1954 vafundar l’Església de la Unificació deCorea del Sud —més coneguda comla secta Moon— que a més de nego-cis multimilionaris manté entre altrescoses l’afirmació que Jesucrist no vaaconseguir completar totalment laseva missió a la terra pel fet que noes va arribar a casar, i per això un dels

objectius principals de la secta és anarcasant tothom en cerimònies multi-tudinàries com la que es va celebraren aquest cas.

Tot i això el propi Milingo, en unintent d’evitar la ruptura definitiva,afirmava en un comunicat poc desprésdel casament que no pensava aban-donar l’església, ja que ell sol s’haviacasat, però no s’havia convertit: “elSenyor m’ha cridat a fer un pas quecanviarà la meva vida i farà de mi unmitjà de la seva gràcia i la seva bene-dicció per l’Àfrica i per tot el món”.

L’Església Catòlica immediatamentva acusar el reverend Moon d’influiren Milingo per aconseguir el seu ca-sament i, donat que aquest manifestàla seva intenció de mantenir-se dinsel catolicisme —una mica sorprenenttot plegat— el Vaticà va decidirdeixar en suspens la seva excomuni-cació. Per alguns responsables delVaticà Milingo hauria estat una vícti-ma de la secta que, aprofitant-se delseu carisma, intentaria utilitzar-lo perpoder introduir-se en alguns païsosafricans.

Des d’aquesta perspectiva el prin-cipal perill per l’Església Catòlica entot l’assumpte no vindria doncs del fetque se li pogués escapar un bisbedel ramat, sinó que la seva fuga podriaoriginar un veritable cisma dins del’església africana, on Milingo és unlíder molt carismàtic. La possibilitatde comptar amb Milingo obriria lesportes del continent africà als adep-tes de la secta Moon, que disposariend’un popular ambaixador per fer arri-bar el seu missatge a una població pocdisciplinada doctrinalment i per tantrelativament fàcil de canviar les seveslleialtats.

L’objectiu de l’església va ser apar-tar Milingo de la secta, perquè es con-siderava que mentre estigués sota elseu influx els Moon continuarien el seuprocés d’adoctrinament i al final seriaimpossible recuperar-lo. Per tant totsels esforços del Vaticà es van centraren fer-lo retornar a Itàlia d’algunamanera.

Amb aquests antecedents elcardenal Joseph Ratzinger, prefectede la Congregació per a la Doctrina


NOTÍCIES

El casament de Milingo, un simple escàndol?L’enllaç del polèmic arquebisbe amb l’acupuntora coreana Maria Sung obligael Vaticà a intervenir per conjurar un possible cisma a l’església africana i per aturarla penetració de la secta Moon en aquell continent.

L’arquebisbe Milingo i Maria Sung el dia del seu casament a Nova York

10

de la Fe —l’antiga Inquisició—, elguardià de l'ortodòxia catòlica, dónael dia 17 de juliol un ultimàtum aldissident perquè desfaci el seu ma-trimoni, abandoni la seva dona,defensi públicament el valor delcelibat, trenqui la seva relació ambla secta Moon i declari inequívoca-ment la seva fidelitat al Papa… abansdel dia 20 d’agost, o serà formalmentexcomunicat.

En aquest punt intercedeix direc-tament el Papa. Milingo és rebut perJoan Pau II a la seva residènciad’estiu de Castelgandolfo i l’esglésiaemet un comunicat dient que el polè-mic arquebisbe ha escrit una carta enla que demana “retornar a l’EsglésiaCatòlica i renunciar a la seva vidaen comú amb Maria Sung”. A partird’aquest moment la història esdesborda i es transforma en un veri-table show. Maria Sung declara quepodria estar embarassada i acusa elVaticà de segrestar Milingo i tenir-loretingut sota l’efecte de les drogues.A continuació inicia una vaga de famexigint entrevistar-se amb el seu ma-rit, però l’església es nega a aques-tes pretensions dient que Milingos’ha pres “un període de reflexió id’oració”. Sun Yung Moon manifestael suport total dels Moon a la causade Maria Sung.

Milingo desapareix de l’escenadurant gairebé dues setmanes. AlVaticà es poden veure parcartesreclamant Where is Milingo? —Onés Milingo?—. Mentre, Maria Sungplorant es deixa retratar a la plaça deSant Pere. Finalment Milingo reapa-reix davant les càmeres del telenotí-cies de la nit a la RAI on declara quees va equivocar en casar-se ambMaria Sung i que desitja retornara l’església. També acusa els Moond’amagar-li a la seva dona una cartade comiat, que va llegir per la televi-sió, on li deia coses com “t’estimocom a una germana”. La trobadaentre els dos conjugues s’acaba rea-litzant el 29 d’agost a un hotel deRoma amb la mediació de l’ambaixa-dor de Corea del Sud Yang Il Bae.

El desenllaç s’acosta. Un cop con-firmada la separació i desmentit elsuposat embaràs de la coreana Milingoes reintegra a l’església, però és apar-


NOTÍCIES

Un personatge excèntric queha portat de cap al Vaticà

El casament deMilingo pel ritus dela secta Moon vasuposar una verita-ble commoció pelVaticà, però aquestpersonatge ja haviadonat molts malde-caps a l’esglésiaabans i per això desdel 1999 estavaapartat de qualsevolresponsabilitat.

En el seu tempsEmmanuel Milingova ser però unajove promesa per l’Església Catòlica.Nascut a Zàmbia l’any 1930 dinsd’una família d’origen zulu, va viureen una pobresa extrema fins que als12 anys descobreix la seva vocaciócristiana. Als 28 és ordenat sacer-dot i aviat comença a destacar perla seva capacitat d’organitzar inicia-tives a favor de l’església en l’àmbitde la sanitat, muntant una xarxa declíniques. Per això i gràcies al desigde Pau VI de comptar amb perso-natges locals a l’Àfrica que ajudessina consolidar el paper de l’esglésiaen aquest continent, l’any 1969Milingo és nomenat arquebisbe deLusaka, capital de Zàmbia, a l’edatde 39 anys.

Malgrat un inici de carrera pro-metedor Milingo va ser vist sempreamb desconfiança per alguns sectorsde l’església, que des del primermoment van considerar preocupantsels rituals de curació i d’exorcismeque introduïa a les seves misses.“Cadascú té la seva vocació i lameva és lluitar contra el dimoni”sembla que hauria dit en aquellaèpoca.

L’any 1983 és cridat a Roma perrespondre davant d’una comissiód’investigació de les seves pràctiquesi de certes acusacions d’apropiacióde diners a la seva diòcesi, i per po-der-lo controlar millor se’l nomenavicepresident del Consell Pontifici

dels Emigrants, uncàrrec més simbò-lic que amb poderefectiu, però l’ar-quebisbe aviat tor-na a donar mal decaps a causa d’unanova faceta desco-neguda fins aquellmoment: les sevesfacultats musicals.Milingo començaa cantar en zulutemes amb títolstant suggeridorscon Gubudu, gubudu

—Borratxo, borratxo— i altrescoses similars. L’èxit com a compo-sitor i intèrpret el porta a gravardiscs i a la televisió, i finalment alfestival de Sant Remo, on actua ambel seu grup de sacerdots i religio-ses cantant i ballant cançons d’aireafricà.

Paral·lelament celebra missesmultitudinàries en les que sempreacaba barrejant rituals exorcistes ode curació que el fan força popular,però que li guanyen la enemistat debona part de la cúria. Fins i tot al-guns destacats caps de l’esglésiaconeguts pel seu caràcter moderatcom Carlo Maria Martini, bisbe deMilà, li prohibeixen discretament ac-tuar a la seva diòcesi. L’animadversióal Vaticà puja de to, se li retiren totsels càrrecs i se li nega l’accés al SantPare.

Milingo s’allunya de l’església is’acosta a la secta Moon, que pro-bablement véu en la popularitat del’arquebisbe una oportunitat d’orper introduir-se als països delcontinent africà. La ruptura ambl’Església Catòlica es materialitza almes de maig a rel del seu casamentamb Maria Sung en una cerimòniade la secta Moon, punt que marcal’esclat de la crisi i el principi d’unescàndol que ha fet trontollar elstradicionalment serens passadissosdel Vaticà.

tat de qualsevol activitat pública i sel’obliga a fer una cessió de poders deles institucions que encara controla:tres importants congregacions reli-gioses a Kènia i Zàmbia, diversesassociacions, centres missioners, fun-dacions, editorials, hospitals, granges,empreses agrícoles. La gestió de totaquest entramat econòmic és enco-manada a l’actual arquebisbe deLusaka, Josep Medardo Mazombe, queés rebut abans pel Papa per prepararel traspàs de poders. Encara caldrà feruna crida a l’ordre a algun altre bisbedespistat com Alessandro Maggiolini,titular de Como, a Itàlia, qui tél’ocurrència de manifestar que s’hand’assumir les responsabilitats delmatrimoni i que no es pot facturarMaria Sung “amb un parell de cartesi una petició de perdó”, sinó que seli hauria de reconèixer el dret a rebreuna pensió.

Finalment Milingo és enviat al’exili. El cardenal Giovanni BattistaRe, prefecte per la Congregació pelsBisbes i un dels candidats amb méspossibilitats de sustituir Wojtyla enel càrrec l’informa personalment deles condicions: primer haurà de pas-sar per Fàtima per seguir un procésde penediment i una cerimònia oficiald’exorcisme, i després discretamentanirà, al menys de moment per unany, a meditar a un monestir de ladiòcesi de Winnipeg (Ontario), a lesgelades estepes del Canadà, ben llunyde tot contacte amb el públic i elsmitjans de comunicació.

L’església ha aconseguit salvar lasituació, però a un preu considerable.La imatge d’una dona abandonada pelseu marit bisbe ha donat la volta almón i ha fet qüestionar la vigència delcelibat a l’església. Malgrat això s’hasalvat el patrimoni econòmic i, el queés més important, el futur de l’or-todòxia catòlica al continent africà.També s’ha parat els peus a la sectaMoon. El Vaticà ara ja no pot feraltre cosa que tirar sorra sobrel'assumpte i esperar que el tempsfaci oblidar l’escàndol. Com solpassar a l’església, la hipocresia i elsinteressos temporals acaben passantdavant dels valors espirituals quetan orgullosament afirma sempredefensar.


NOTÍCIES

L'afer Gescartera ha destapat forçavergonyes a tot el país, uns invertiensense que ho sabessin els seus caps,altres oferien interessos increïbles, hiha qui utilitzava el nom d'institucionsi de persones, altres es deixavenutilitzar, regals sumptuosos pel mig,llengües viperines que apliquen la lleide l'embut, i... diner negre per a totsells, a carretades.

Tot i l'opacitat de les operacionshisenda ha trobat milers de milions dediners no declarats al fisc, que no co-titzaven impostos, i que per tantes poden anomenar tècnicament coma “diner negre”. I vet aquí que entreels propietaris d’aquests diners hiha diverses institucions de l'EsglésiaCatòlica.

En un primer moment la jerarquiava intentar dissimular i va voler apli-car el dit que “la millor defensa ésl'atac”. El bisbe de Mondoñedo-Ferrol,monsenyor José Gea Escolano il'arquebisbe d'Urgell, Joan MartíAlanis, acusaven els qui reclamavenexplicacions de ser uns "anticlericalsressentits i antiquats". Aquest argu-ment no va convèncer ningú, ja queveus solvents fins i tot de dins de l'es-glésia seguien demanant explicacions.

Aleshores es van decantar perexplicar-nos que cada institució,ordre religiosa, diòcesi, parròquia...

eren coses diferents i independents,que encara que el seu conjunt formaallò que en diem “església” en reali-tat no tenen res a veure entre sini amb la jerarquia. Tampoc aixòva convèncer les persones que noobeeixen cegament els designis del'església, siguin creients o no.

Per últim han intentat treure’s lespuces de sobre amb el més peregrídels arguments: si l'església no té quepagar impostos, no pot tenir diner ne-gre, i per tant no se li pot retreureres de res. Aquí la patinada és ja del'alçada d'un campanar. Encara quemolts no hi estem d'acord és veritatque l'Església Catòlica està exemptadel pagament de molts impostos, peròno de tots, i un dels que ha de pagarreligiosament és l'impost sobre elsbeneficis del capital. Precisamentper això és diner negre l’invertit aGescartera, perquè en cap cas eradiner declarat ni es pagaven a l'Estatels corresponents impostos.

Segurament tornaran a dir-nos “an-ticlericals ressentits i antiquats”, peròno els farem feliços enfadant-nos pertant poca cosa. Nosaltres no som an-ticlericals, al menys no en aquest sen-tit, però sí lluitem perquè l'Estat siguilaic i perquè l'església compleixi ambles lleis com qualsevol altre organit-zació o ciutadà, que és el que toca.

El “diner negre” del’Església i Gescartera

Un agnòstic a la BBCEn una decisió no exempta de polè-mica la BBC va nomenar el passatestiu Alan Bookbinder, de 45 anys,com a nou responsable del seu de-partament de religió i ètica. AlanBookbinder és un agnòstic declaratque no amaga la seva condició, peròtambé és un professional reconegutamb diversos premis per la seva tra-jectòria en la realització de sèries comThe Human Body i Brain Story

El nou responsable de religió iètica substitueix en el càrrec ErnestRea, un religiós que va dimitir perconsiderar que la BBC no tenia prou

sensibilitat de cara a la religió i quesemblava més interessada a afavorir elprocés de secularització que afecta lasocietat que no pas a promocionarla religió.

Malgrat que alguns líders del’església anglicana expressaven els seusdubtes per aquest nomenament vanestimar prudent donar un cert margede confiança al nou càrrec, que perfacilitar la seva tasca va mantenirentrevistes amb significats responsa-bles religiosos per tal de recollir lesseves preocupacions i alhora poderexplicar-los els seus projectes.

Les investigacions sobre el casGescartera han acabat treient a lallum algunes conclusions que han es-quitxat de ple l’Església. Al marge deles institucions religioses que podienmés o menys especular a l’ombra del’entitat financera, s’ha posat de ma-nifest que el Bisbat de Valladolid vajugar l’any 1999 un paper crucial perevitar la intervenció de Gescarteraper la Comissió Nacional del Mercatde Valors.

El director de supervisió de laCNMV a l’època que s’estava inves-tigant la situació econòmica deGescartera, David Vives, va revelar elmes de setembre davant la comissiód’investigació del Congrés que elBisbat de Valladolid, mitjançant el seuresponsable econòmic EnriquePeralta, havia presentat documentsencobrint el deute de l’entitat finan-cera amb el Bisbat, que aleshoreshaurien impedit detectar el forat queexistia a Gescartera.

Segons aquest inspector, davantdels requeriment de la Comissió, elBisbat hauria aportat en un primermoment un certificat dient que sola-ment tenia un compte de 30 milions

en aquesta entitat, però dies despréses va veure obligat a reconèixer quela seva inversió real era de 1.105milions. A diferència de la majoria declients el Bisbat hauria pogut recu-perar la seva inversió mitjançant untaló cobrat el 30 de març de 1999amb fons procedents d’altres comp-tes, com per exemple de la Mutualitatde la Policia, el que seria completa-ment irregular.

David Vives va arribar a afirmarque “El Bisbat de Valladolid col·labo-rava amb Gescartera a intentar en-ganyar la comissió” presentant saldosdiferents completament contradicto-ris davant dels requeriments de laCNMV. També va assegurar que “elsdiners que es van tornar al Bisbatno eren del Bisbat, ja que van sortird’un compte en el qual el Bisbat notenia participació”.

Per la seva part Jesús Ibarra, l’ex-director d’inspecció de la CNMV queva obrir expedient a Gescarteral’abril de 1999, va explicar que a unareunió amb el responsable econòmicdel Bisbat de Valladolid aquest vaarribar a comentar que “no sabia sihavia invertit 30 o mil milions a

Gescartera i que seria el que diguésel senyor Camacho, propietari deGescartera, perquè tenia moltaconfiança en ell”. Els inspectors nopodien sospitar que el bisbat acaba-va de cobrar més de mil milions deGescartera.

Al ser interrogat per la comissióparlamentària Enrique Peralta es vadefensar de forma absolutamentperegrina dient “Jo crec que invertiren borsa no és especulació”, i vaargumentar que “les empreses quecotitzen en borsa ajuden a crear llocsde treball”. El que no va dir és quela inversió del Bisbat era pura espe-culació perquè sempre es produïa enquantitats petites en operacions d’uno molt pocs dies i en renda variable(en contra del que ell va afirmar) grà-cies a les quals el bisbat va guanyar142,4 milions de pessetes en tresanys. Tampoc es va aconseguir acla-rir l’origen dels fons invertits quesegons alguns medis podrien proce-dir en part de les aportacions del’Estat, encara que Peralta ho vanegar rotundament.

Per acabar d’adobar-ho el Bisbatde Valladolid va distribuir el 30 desetembre un full pastoral amb un edi-torial titulat Els comptes clars on cri-ticava el tractament que la premsa hadonat al cas pel fet de denunciar laimplicació del Bisbat i on aprofitavaper demanar més diners als fidels: “siaportéssim més de les 1.000 pesse-tes de mitjana a l’any actuals noserien necessàries tantes economies”.També va aprofitar per reclamar mésconfiança: “És important que els cris-tians i els ciutadans de bona fe no ensdeixem confondre per aquesta cam-panya de descrèdit i que reforcem laconfiança en aquelles persones queel Senyor ha designat per dirigir lacomunitat”. Hem d’interpretar quepotser volen traspassar les sevesresponsabilitats temporals al Senyorpel fet suposat d’haver-los designat?


NOTÍCIES

Hi han indicis que el Bisbat de Valladolidva ajudar a encobrir el frau de GescarteraL’actuació del responsable econòmic del bisbat va resultar cabdal per despistar lesinvestigacions de la Comissió Nacional del Mercat de Valors sobre Gescartera.

Certificats aportats pel Bisbat de Valladolid amb saldos contradictoris

Un programa de alto nivelEl encuentro ha contado con ponentes reconocidostanto en el ámbito nacional como en el extrangero.


NOTÍCIES

Primer Encuentro Nacional por la LaicidadPor primera vez colectivos laicos se reúnen en nuestro país para evaluar la situaciónde la laicidad en España y poner en común sus experiencias sobre esta cuestión.

Con el título de “Laicidad en España:estado de la cuestión a principios delsiglo XXI” se ha celebrado durantelos días 13 y 14 de julio en la Casade Palma de Motril (Granada) elPrimer Encuentro Nacional por laLaicidad en España, organizado porla Asociación Pi y Margall por laEducación Pública y Laica, con la co-laboración del Ayuntamiento deMotril y la Consejería de Educaciónde la Junta de Andalucía.

El objetivo del encuentro ha sidoanalizar la situación real de la acon-fesionalidad del Estado que sederiva del artículo 16.3 de laConstitución, poniendo especial én-fasis en el ámbito educativo y reali-zando una comparación con la si-tuación de otros estados europeos.El encuentro también ha servido pa-ra constituir un foro destinado al in-tercambio de ideas sobre el estadode la laicidad en nuestro país y paratener ocasión de conocer las dis-tintas iniciativas de los colectivos quetrabajan en España en favor del re-conocimiento del carácter laico dela sociedad. Asimismo ha permitidoconocer e intercambiar informaciónsobre iniciativas similares de organi-zaciones de otros paises de la UniónEuropea como Francia, Italia oPortugal.

Según los organizadores el foro hapuesto de relieve la “necesidadimperiosa desde el punto de vistalaico de corregir el ambiguo respal-do que la ley proporciona a unaconfesión en concreto, que lleva másde dos décadas sustentándoseexclusivamente de las aportacionesdel Estado, en base a un concordatoque debería desestimarse por sec-tario, por favoritista, por poner enentredicho la aconfesionalidad delEstado, y por condicionar la vidapública de este país, donde se legis-la, se educa, se procrea o se reci-ben determinados servicios médicosen función de lo que dicta dichaconfesión”.

El encuentro ha contado con po-nencias de diversos expertos sobre eltema y con una mesa redonda titula-da Enseñanza Laica: aspectos legales ysociales. Al final se ha procedido a laaprobación del llamado Manifiesto deMotril y se ha acordado la convocato-ria para el año próximo del SegundoEncuentro Nacional sobre Laicidad,

que en principio se acordó celebrar denuevo en las instalaciones de la Casade Palma de Motril, aunque se estáestudiando la alternativa de hacerlo enBarcelona. Para más información o pa-ra acceder a las actas del encuentro re-comendamos consultar la página webde la organización en http://www.terra.es/personal2/laccom/alamo.htm

La Casa de Palma de Motril, sede del encuentro

Laicidad y diferencias, por M. HenriPena–Ruiz, profesor de filosofía enel Instituto de Ciencias Políticas deParis, y autor del libro Dieu etMarianne. Philosophie de la laïcité.

Una aproximación laica a lo religioso,por José Antonio Pérez Tapias,profesor titular de Filosofía de laUniversidad de Granada.

Libertad de conciencia, laicidady tradiciones constitucionales comu-nes en los países miembros dela Unión Europea, por DionisioLlamazares Fernández, catedrá-tico de Derecho Canónicodel Estado de la UniversidadComplutense de Madrid.

Ritos civiles de paso, por MiguelFernández Sañudo, filósofo y psi-cólogo, miembro de la asociación“Europa Laica”.

Del Anticlericalismo a la Laicidad, porJavier Otaola Bajeneta, licenciado enDerecho, letrado de los ServiciosJurídicos Centrales del GobiernoVasco, y autor de La Masonería hoy,Razón y Sentido, Editorial Haranburu,1996, y de Laicidad, una estrategia pa-ra la libertad, Edicions Bellaterra, 1999.

Contra la censura: la laicidad no basta,por Bruno Courcelle, profesor de in-formática y vicepresidente de laUniversidad de Burdeos. Miembrodel “Mouvement Europe et Laicité”.

14

El reportatge de gairebé una pàginasignat per la periodista Mercè Conesaamb el títol Els ateus s’organitzen queva aparèixer el diumenge 14 d’octu-bre a El Periódico, ha suposat pelsmitjans de comunicació el descobri-ment de la presència d’un importantcol·lectiu de ciutadans ateus a la nos-tra societat. El reportatge, elaborat apartir de la informació recollida perEl Periódico en una entrevista mantin-guda a les instal·lacions d’aquest diariamb dirigents d’Ateus de Catalunya,recollia com a elements destacats quel’associació era la primera legalmentreconeguda al nostre país que agru-pava ciutadans no creients i quedenunciava els privilegis de lesconfessions religioses, preferentmentde l’Església Catòlica.

També feia referència a les cam-panyes recolçades per l’Associació,destacant la “Campanya per al canvid’estatus del Vaticà a l’ONU”, im-pulsada per aconseguir modificar laseva condició d’Estat no membreobservador permanent i col·locar-loen la posició que li correspondria perles seves característiques, que és elmateix de qualsevol altre organitza-ció no governamental.

L’aparició del reportatge va des-pertar l’interès d’altres periodistescom Àngel Montoto, que poc des-prés publicava una columna al mateixdiari amb el títol de Elogi de l’ateisme,parafrasejant el conegut llibre deGonzalo Puente Ojea, on destacavael paper de l’associació i denunciavaque sovint la llibertat religiosa ha es-tat al nostre país un eufemisme queha permès a l’Església Catòlica gau-dir d’uns privilegis immorals.

La publicació d’aquests articles vafer que altres mitjans de comunicaciós’interessessin per conèixer de pri-mera mà més detalls sobre la qüestiói alguns d’ells van contactar amb Ateusde Catalunya per poder comptar en elsseus programes amb la presència delsseus dirigents.

A rel d’això alguns membres del’associació han participat durant elsdarrers dies a diversos programesde ràdio: el dimarts 23 d’octubre almigdia el presentador Jordi Duran,de l’emissora Ona Catalana, va en-trevistar Albert Riba i Joan Serrano,president i secretari respectivamentde l’associació, i el mateix dia a la tar-da en el seu programa Versió Originala Catalunya Ràdio, Toni Clapésentrevistava durant mitja hora altresdirigents de l’associació.

Per la seva banda el dia 1 de no-vembre a les nou i cinc de la nit lacadena Barcelona Televisió en el seuespai L’Entrevista de Joan Barril, vaemetre una entrevista d’aquest po-pular periodista amb Joan C. Marset,membre de la junta i portaveu del’associació. Aquesta entrevista es vatornar a emetre al dia següent a la una

i cinc del migdia i després va serrepetida per altres televisions localsd’arreu de Catalunya.

Finalment, el programa sobreactualitat informativa titulat Catalunyaen Plural de Sílvia Cóppulo, que pre-tén analitzar la realitat social i ques’emet a partir de les onze del matí aCOMRàdio, ens ha comunicat el seuinterès per efectuar un programasobre Ateus de Catalunya, peròde moment no s’ha concretat encarala data per a la seva emissió.

Aquest increment de l’interésinformatiu s’ha traduït també en unconsiderable augment de les conne-xions a la pàgina web de l’associació,que en poc més de dues setmanes varebre més de 1.500 consultes, moltesde les quals han servit després perestablir contacte amb nous possiblessocis i col·laboradors.


NOTÍCIES

Els “mitjans” descobreixen l’ateismeUn reportatge publicat el passat mes d’octubre per El Periódico de Catalunya desfermal’interès dels mitjans de comunicació per conèixer més detalls sobre Ateus de Catalunyai per poder recollir l’opinió dels seus dirigents sobre temes d’actualitat.

Reproducció de l’article publicat per El Periódico de Catalunya el dia 14 d’octubre.

Tots hem assistit commocionats al’atac terrorista dels radicals islàmicsde Bin Laden als Estats Units. Finsaleshores el nucli de l’Imperi sem-blava inexpugnable, inabastable pelregne del terror, que solament podiapicotejar aquí o allà alternativament,provocar petites ferides a la fera peròsense arribar mai a fer-li mal de debò.Era un inconvenient suportable, unpeatge a pagar per apoder ser els amosdel món. Però decop el molest pico-teig s’ha transformaten un atac seriós,planificat, coordinat,terrorífic, que haferit greument lafera i ha fet tronto-llar l’ordre mundial.

L’atac ha fetsentir pànic, terror,desolació, i no sola-ment als ciutadansamericans sinó atots els qui per béo per mal formempart de l’anomenatprimer món; per la magnitud de latragèdia, però també perquè ha po-sat de manifest la nostra feblesa i ensha fet sospitar que si els Estats Unitspoden ser colpejats d’aquesta mane-ra salvatge potser aleshores també anosaltres ens pot arribar a passarqualsevol cosa.

Aquest fet ha portat tots elsgoverns occidentals i alguns enemicstradicionals a sumar-se, més enllàd’una condemna unànime, en unacoalició disposada a defensar l’ordreestablert allà on s’amaguin els culpa-bles de la iniquitat. És lògic que siguiaixí, doncs és una forma de prote-gir-se plegats d’un enemic lliscadís,líquid, difícil de localitzar i per tant

difícil de castigar o d’eliminar, i men-tre això no s’aconsegueixi tots estempotencialment en perill. És quelcomque cal fer, l’agressió no pot quedarimpune, però també és una formad’alinear-se amb els qui manen. En elsmoments difícils és quan la solidari-tat es valora més profundament iquan es recorda qui són els qui estanamb nosaltres.

Fins aquí els fets i les reaccions decondemna absoluta i de solidaritatamb les víctimes de la tragèdia, a lesque ens sumem incondicionalment,però un cop refets de la commociói digerida la indignació inicial seriaingenu no anar a cercar les causesprofundes de la catàstrofe, perquèaquest atac en el fons no és mésque un pas endavant, més sofisticatestratègica i tecnològicament, mésagosarat, més a prop de la bogeriaabsoluta que els que s’havien portata terme fins ara, però en definitivano massa diferent a altres vinculatsa l’extremisme islàmic que vénenproduint-se des de fa anys i quetenen les seves arrels en unes

terres castigades per conflictes ques’eternitzen sense que les potènciesels prestin massa atenció, potser per-què tampoc, fins ara, semblava queels afectessin directament.

Només cal veure les primeresreaccions que els atemptats vandespertar en alguns punts del mónislàmic. Les imatges de ciutadanspalestins celebrant els atemptats als

carrers durant lesprimeres hores po-den haver estatfilmades o no, se-gons es diu, pelsserveis d’intel·li-gència israelitesper mostrar al mónamb qui han detractar ells cada dia,però no canvien elfet que mostravenla reacció espontà-nia d’un poble o almenys d’una partdels seus ciutadans,i els esforços poste-riors dels seus lídersper distanciar-se

d’aquestes actituds difícilment acon-seguiran esborrar aquelles imatgesdels ulls dels ciutadans americansque van patir la tragèdia. Tampoc aju-daran gaire a la causa islàmica decla-racions posteriors de personatgessinistres com ara Omar Bakri, porta-veu a Londres del Front InternacionalIslàmic, qui l’endemà dels fets decla-rava per telèfon al diari italiàLa Reppublica: “Solament el movimentislàmic que creu en la Yihad, en laGuerra Santa, pot haver portat a ter-me aquest atac sense precedentssobre la base de la fe en el martiri”.“Pel món islàmic és un dia de festa,a les mesquites de tot el món, tambéa la de Londres, estem distribuint


ARTICLES

El futur de l’extremisme islàmicJ. Carles MarsetGeòleg i editor. Portaveu d’Ateus de CatalunyaLes darreres accions terroristes als Estats Units posen de relleu que l’integrismeislàmic, alimentat per la pobresa i la humiliació dels països del “tercer món”, és elprincipal repte que la comunitat internacional haurà d’afrontar durant els propers anys.

Nova York minuts després de l’atemptat terrorista de l’11 de setembre.

16

dolços en senyal d’alegria”. Hi hanmoltes altres mostres igual de patè-tiques.

Són exemples que la tragèdia noes va viure igual a tot arreu. Quementre occident plorava els morts is’esgarrifava davant la magnitud deldesastre a determi-nats indrets hi haviagent que el sentia comuna suposada victòriasobre les forces del’opressió, com unarevenja pels patimentsque havien hagut desuportar davant dela indiferència occi-dental, com un allibe-rament de la sevaabsoluta desesperació.Aquesta demostracióde ràbia i d’odi ens hade fer reflexionar so-bre la frustració acu-mulada per aquestspobles, que necessà-riament ha de tenir unorigen més enllà del’apreciació subjectiva i malaltissa delsfets, però també sobre els paràme-tres ètics i culturals que podenconduir una comunitat a engendrarsuïcides assassins capaços de portara terme aquestes accions.

La prepotència occidental, amb elsEstats Units al capdavant, en tractaramb els països del tercer món, basa-da exclusivament en l’interès propi irecolzada en el seu poder tecnològici militar, sense interessar-se en elsefectes que la seva actuació té pelsciutadans d’aquests països, promouel sentiment d’exclusió de l’ordremundial i alimenta la set d’odi i derevenja. Revertir aquesta situaciócomportarà molts sacrificis, però serànecessari fer-ho si es vol retornar laconfiança i la seguretat als ciutadansdels països occidentals.

No és fàcil dir com es podrà acon-seguir això. Per acabar amb l’odicaldrà la implicació i la generositat delspaïsos rics per afavorir el desenvolu-pament dels més endarrerits, reduintla misèria i el patiment d’aquests i res-pectant la vida i els drets dels seusciutadans, suprimint d’aquesta formales causes objectives per a la propa-

gació de l’odi criminal, però tambéserà necessari eradicar els prejudicisque frenen el desenvolupament i lallibertat, acabar amb la intransigènciamoral i religiosa que no ens traurà deles nostres misèries i que per tant nomereix tant de dolor ni patiment.

Això plantejarà nous reptes ques’hauran d’afrontar amb determina-ció. Un desenvolupament generalitzatde la humanitat comportaria un pro-vable increment de la població, quepotser s’haurà de restringir d’alguna

El futur passaràinexorablement per

una societat cada copmés multicultural, mésglobal, i per assumir

que cal reduir lesdesigualtats entreels diferents pobles

de la terra

manera, i generaria un ingent consumde recursos que ens pot acabarofegant a tots si no es regula adequa-dament. Per aconseguir-ho seràimprescindible comptar amb dirigentslúcids i confiar en la capacitat de

l’home per a construir un futurmillor, al menys si volem sobreviureen aquest món a un termini mitjào llarg.

L’altre alternativa seria un mónfonamentat en el patiment i larepressió, on occident, gràcies a la

seva capacitat coerci-tiva, subjugués cadacop amb més con-tundència la resta depobles i fos capaçde construir una for-talesa per garantir laseguretat dels seusciutadans, el que ensduria a perdre unapart important dela llibertat que tantens ha costat aconse-guir, i en definitiva aempobrir notable-ment la nostra formade vida.

Però aquesta alter-nativa tampoc encai-xaria gaire bé amb lamentalitat dels països

occidentals, fonamentats en la ideade la llibertat individual i de lademocràcia representativa de la vo-luntat general, que són les bases quehan permès el desenvolupament i elprogrés de les nostres societats finsels nivells actuals, malgrat elsabusos i les injustícies provocadespels seus propis excessos, perquètambé és aquesta mateixa essènciala que és atacada pel fanatisme ila intransigència que es nega a res-pectar els principis de convivènciamés elementals.

S’ha de saber treure força deldolor per superar la difícil prova a laquè s’enfronta la civilització. El futurpassarà inexorablement per unasocietat cada cop més multicultural,més global, i per assumir que calreduir les desigualtats entre elsdiferents pobles de la terra. No éssolament una qüestió egoista perpoder mantenir el nostre nivell devida privilegiat, és probablement unaqüestió de supervivència. Solamentaixí es podrà acabar amb la intran-sigència i evitar que fets tan de-plorables com els que ens ha tocatviure es tornin a repetir.


ARTICLES

Manhattan entre la pols després d’esfondrar-se la primerade les dues torres del World Trade Center

1. L’ateisme no és una filosofia.Exclou simplement algunes filosofiesparticularment irracionals. Exclou sim-plement una idea falsa concreta, sen-se implicar necessàriament per aixòaltres opinions o finalitats positives,tal com farien per exemple l’alamiis-me (la no creença en bruixes) o bél’achloranthropisme (la no creença enhomenets verds). Com aquestes duesdarreres “no creences” mencionades,a les que en podríem afegir en princi-pi moltes més, estan força esteses ofins i tot són universals, ni tan solsexisteixen termes per a designarles niningú els troba a faltar. Amb “l’ateis-me” passaria el mateix si no fos per-què la creença en un o més ésserssobrenaturals està tant estesa. Unaorganització específica per ateus, enel sentit que pogués ser necessària perdefensar una filosofia, inclús una filo-sofia racional més o menys elabora-da (sense organització per exempleno hi hauria ciència), és doncs supèr-flua considerant la naturalesa dela qüestió.

2. L’absència d’un déu o de con-ceptes similars en la ment de les per-sones està, en canvi, amenaçadaper forces exteriors. La immensamajoria de la humanitat viu sota ladominació o la influència permanentd’organitzacions que pretenen obligar-la a acceptar aquestes idees. Com quela idea d’un déu no pot ser concebu-da ni mantinguda si no hi ha un mínimde precisió i d'homogeneïtat entrediferents individus és necessari la ino-cular-la des de l’exterior mitjançant lamanipulació o la violència. Per això,totes les religions sense excepció fanús de l’engany o de la violència, od’ambdós, i no renuncien mai a ex-plotar situacions de feblesa (infància,malaltia, dificultats socials i econòmi-ques). Elles s’adonen d’això i sabenque no podrien existir si s’abstin-guessin de fer-ho.

3. Com que la creença en un déués falsa, està sempre amenaçada. Ha

de ser per tant fomentada i protegi-da permanentment, de vegades ambun esforç considerable, de les per-cepcions o de l’activitat intel·lectualque la neutralitzen i l’anul·len. Donatque l’instrument més important pera la seva instauració i manteniment ésla pressió social continuada —un pro-cés que és descrit per exemple en l’o-bra “El rinoceront” d’Ionesco—,aquesta creença està sempre en pe-rill per l’existència d’inevitables llacu-

nes en el propi procés de justificacióideat per mantenir-la. Per posar-hoen altres paraules: tot no creient, con-templat per un creient, fa sempre po-tencialment l’efecte del nen del con-te de fades d’Andersen “El nou vestitde l’emperador”. Per tant, aquestefecte es dóna per la mera existènciadel no creient. Per aquesta raó totesles organitzacions religioses procuren,quan tenen oportunitat de fer-ho, eli-minar cada ateu individual. El millormètode per aconseguir-ho és sensdubte la seva eliminació física, a la qualno renuncien mai si tenen l’ocasió. Sino estan en condicions d’aconseguir-ho aleshores intenten minimitzar elperill que representa la seva existèn-cia per altres camins, preferentment

impedint-li expressar les seves opi-nions o bé pressionant-lo a la sevavida social. Per tant, mentre hi ha-gin creients, tots els ateus esta-ran amenaçats. Com que aquests,per la seva simple existència, repre-senten un perill potencial pels creientscom a tals, els creients aleshores tam-bé amenacen la dels ateus —però notant per la seva existència, sinó perla seva inevitable agressió—. Donatque els creients han d’esforçar-se acreure i en canvi l’absència d’una cre-ença no demana cap esforç especial,la força de cada exemple, per dir-hod’alguna manera, contagiós, augmen-ta l’esforç que els creients han de fer(és a dir els tortura subjectivament) iels porta a desitjar i a cercar la desa-parició de la font de contagi. (El fetque pretenen imposar a tothom elsmodels de comportament que ellsconsideren desitjables —cal pensartan sols en la pressió que les esglésieso els ulemes exerceixen sobre lalegislació en temes com l’avortamento la cria de porcs, per exemple— ésquelcom que es menciona aquí demés a més, però que no té unaimportància tan fonamental com elque s’ha explicat abans.)

4. Com que tot ateu està doncs, almenys potencialment i en la majoriade casos efectivament, amenaçat pelsol fet que hi ha religió —si es vol unexemple ben actual i significatiu n'hiha prou a pensar en els països islà-mics, i potser aviat en els païsossorgits de la fragmentació de la UnióSoviètica— és aconsellable en lamida del possible la unió de tots elsateus sota una associació per raonsdefensives. Aquesta defensa s’hauràde dirigir preferentment contra lesmesures de l’Estat que permetin lesreligions, de forma privilegiada, treu-re avantatge de les situacions defeblesa, sobretot en l’adoctrinamentd’infants, o bé restringint la llibertatd’expressió amb la finalitat d’evitar lacrítica de la religió, i finalment pro-


ARTICLES

Per a què una associació d’ateus?Fritz Erik HoevelsPsicòleg. Fundador de la Bund Gegen Anpassung

18

veint les organitzacions religioses ambsubsidis, privilegis o concedint-losaccés preferencial als aparells de pro-paganda i als òrgans de decisió del’Estat, deixant d’aquesta manera queparticipin de la seva autoritat. (En lameva opinió també seria importantque una associació d’ateus, en la mi-da que no pugui abolir les religions,exigís al menys l’equiparació de totesles religions independentment del seunombre de seguidors, perquè una or-ganització religiosa única que s’oposia la raó i al coneixement pot resultarconsiderablement més peri-llosa que la diversitat dereligions —de fet la com-petència entre religions pro-dueix, segons el principi demútua paròdia, un efectemolt similar al descrit en elpunt 3 en relació amb l’odique les religions senten capa les persones sense reli-gió—. En conseqüència, se-gons la meva opinió, és unaactitud completament errò-nia i insensata per a unaorganització atea contemplaramb complaença la persecu-ció dels grups religiososmés petits, les anomenadessectes —com passa en elmeu país, on després delsSanyassins ara són perseguitsels membres de l’Església dela Cienciologia—, o inclúsrecolzar-la d’una forma acti-va.) Una altre tasca de tota associacióatea consistirà a immunitzar oportu-nament els seus propis membres con-tra la propaganda religiosa mostrant-los, com a mesura preventiva, elsprincipals errors dels raonaments queutilitzen; ja que les religions disposend’un enorme aparell burocràtic a sou,i tenen capacitat de mantenir un enor-me nombre d’apologistes especialit-zats, en molts casos camuflats en llocsde treball pagats per l’Estat (periodis-tes, professors), que tenen com a mis-sió principal cultivar certs errors par-ticulars del raonament, per exemplela petitio principii, l’explotació propa-gandística de les llacunes verdadereso fictícies existents en el coneixementcientífic (una d’aquestes seccionspodria estar englobada sota el nom de

“teologia quàntica”), la confusió so-bre la qüestió de la responsabilitat dela prova en el cas d’afirmacions posi-tives, etc. Com que un individu per sisol no té capacitat suficient per opo-sar-se a una estructura ben entrena-da durant segles de funcionament i,sobretot, contra un aparell profes-sional amb el treball ben distribuït—l’individu en el millor dels casos potintentar trobar per si mateix elserrors individuals del raonament ela-borat per protegir la religió amb quèes bombardeja la societat des dels es-

taments més diversos, però no seràcapaç de comprendre, de cop i vol-ta, la distribució dels errors del rao-nament preparats amb cura entrediferents persones, que poden inclússimular posicions oposades entre si,etc.— li pot resultar útil que l’asso-ciació d’ateus li eviti una partd’aquesta feina i l’ajudi a preparar-seper una possible trobada amb elsadvocats de la religió, siguin declaratso encoberts. L’associació el desca-rrega així d’un important volum detreball, que podria arribar a esgotaro a ofegar a un individu mitjà.

5. Donat que la religió, per lesraons exposades abans, no podrà maideixar de ser una amenaça per a totsels lliurepensadors (o ateus), s’enderiva que l’estratègia defensiva ha

d’incloure també una estratègia ofen-siva, consistent a eradicar la religiócompletament, si és possible. El caràc-ter innat de les religions, en especialde les religions dogmàtiques (les ano-menades religions del llibre), que exi-geix explícitament el sacrifici del’intel·lecte per a poder subsistir, nodeixa altre alternativa als ateus, sivolen sobreviure ells mateixos. Seràper tant un dels objectius d’una asso-ciació atea sostreure a les religions elmàxim número de seguidors possiblemitjançant la informació, la sàtira i

altres medis apropiats, finsque no els hi quedin mésadeptes.

6. En analogia amb la me-dicina, que té per finalitat lacuració de la malaltia però nol’exercici de la influènciapolítica o ideològica sobreels seus portadors actuals opotencials, la substànciao l’objecte de l’ateisme és denaturalesa negativa-defensiva,ja que és la supressió d’unaparticular forma d’alteraciómental. (Si aquesta no esti-gués induïda i fomentada perla societat i per tant protegi-da contra la teràpia, proba-blement la lluita contra ellaseria incomparablement méssenzilla.) Qualsevol altre co-sa pel que respecta a aques-ta característica de l’ateismeha estat ja esmentada al co-

mençament de l’article; la conse-qüència indispensable del qual és, pertant, que una associació d’ateus ha demantenir-se neutral ideològica i polí-ticament, i que ha d’acceptar a laseva organització almenys tot aquellque es declari ateu, sense fer-nediferències. El coneixement que no hiha déus de cap naturalesa o estadis dedilució no dóna lloc a cap actitud par-ticular sobre el fet de “raspallar-se lesdents” per exemple o, per referir-nosa temes més actuals, sobre la vivi-secció, el vegetarianisme, la lluita con-tra les epidèmies, el termini establertper a l’avortament legal, la guerra, etc.Una associació d’ateus no hauria dedemanar als seus membres sosteniropinions determinades sobre aques-tes qüestions ni sobre cap altre


ARTICLES


ARTICLES

assumpte relacionat amb la forma devida o amb la legislació en general, tretde les referides a les lleis que ator-guen privilegis especials a la religió i,és clar, a les que reclamen l’exclusióde totes les organitzacions religiosesdel propi procés legislatiu. Per la sevapart les religions solament haurien depoder demanar alguna cosa als seusseguidors (sempre que estigui garan-tida la pertinença voluntària dels seusmembres a la religió), però no hauriende poder disposar de l’aparell de l’Estatper imposar les seves demandes, siguiper anar contra els seus adherents, oper anar contra tots els ciutadans.

Cap associació d’ateus hauria dedemanar als seus membres opinionso afirmacions concretes més enllàd’aquest consens mínim; doncs per-dria la seva pretesa naturalesa actuantd’altre manera i adquiriria el caràcter

d’una associació política o ideològica.Ha de poder ser lliure per discutir,denunciar o combatre la influència dela religió en qualsevol àmbit de la so-cietat, evidentment també de lalegislació sobre temes que no facinreferència a assumptes religiosos, peròs’ha d’abstenir de tota afirmació posi-tiva sobre qualsevol qüestió relacio-nada amb ells. La religió és un granmal, però tampoc no és l’únic; qual-sevol qui vulgui combatre altres malsha d’ésser lliure per fer-ho en el llocon desitgi i en la forma que considericonvenient, però no hauria d’utilitzarl’associació d’ateus pels seus propò-sits addicionals contra un mal concretdiferent de la religió, ni molt menysobligar-la a participar en aquest com-bat; ni tan sols a adoptar per a aquestcombat el mètode que a ell li semblaoportú.

La raó és, per desgràcia, un feno-men històric tant com el seu contra-ri; no floreix de la mateixa manera entotes les èpoques ni sota totes lescondicions, ni amb les mateixes prio-ritats. En conseqüència, com hi handiferents camins que, procedint detradicions diferents, permeten alsindividus escapar de les xarxes de lareligió, existeixen també diferentscol·lectius d’ateus potencials, i peraixò considero que és recomanableper tots els defensors d’una associa-ció d’ateus acceptar els meus prin-cipis, encara que només sigui permotius pràctics —si més no, si és quevolen guanyar.

© Traduït per Ateus de Catalunyaamb autorització de Bund gegenAnpassung. Friburg, Alemanya(www.ahriman.com).

Manipular les religionsTeresa PàmiesEscriptora. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2001Aquest estiu i en començar la tardor,les religions de tot signe han estat i sónprotagonistes d'inquietants esdeveni-ments, involucrades en guerres fratri-cides, abusos, estafes, injustícies i crimstan paorosos com els comesos el 30d'agost a la vila algeriana d'Aures perun escamot d'integristes islàmics quedegollaren sis persones sospitosesd'heretgia, incursions que han costatcentenars de vides d'infants, dones ivells algerians, atrocitats a les quals enshabituem.

La trobada de 200 líders de totesles religions celebrada a Barcelona ainiciativa de la Comunitat de Sant Egidino podia abordar un fet que ja és crò-nic, ni entrar en els conflictes armatsde Palestina, ni en la repressió religio-sa a Egipte, a les Filipines i a Belfast,emparades en religions antagòniques.La declaració final de la trobada qua-lificà l'integrisme com "l'origen de laviolència entre els pobles" però s'ob-vià el rerefons polític que mou els filsde l'integrisme. A Gaza i a Jerusalem,jueus i islamistes es mataven entre ells:els primers, armats amb tecnologia

punta, i els segons pel sistema kami-kaze, esclatant amb la bomba adossa-da al pit entre les víctimes designadespels estrategs integristes palestins, ex-pressió suprema del fanatisme al qualsón ensinistrats els infants d'aquell po-ble màrtir.

El rabí en cap de l'Estat d'Israel, pre-sent a la trobada, digué que la solucióal conflicte entre Israel i el poble pa-lestí passa per unes negociacions en-tre Estats "on la paraula no s'utilitzi perinvitar a matar o a suïcidar-se" i el teò-leg musulmà Mohammed Raoun, resi-dent a l'Afganistan dels taliban, atribuía la colonització europea "l'autènticabatalla entre religions i la situació histò-rica responsable de l'enfrontament".Un debat sobre aitals plantejamentsha de ser forçosament polític, peròl'amable trobada dels 200 líders reli-giosos no s'ho podia proposar.

El dia de la clausura, 52 egipcis erenprocessats al Caire denunciats per ho-mosexuals, torturats per policies fanà-tics en aplicació de la llei islàmica ano-menada xaria, base de la legislacióegípcia. El mateix dia, les imatges es-

cruixidores de les nenes de famíliacatòlica terroritzades per 200 inte-gristes protestants barrant-los el pascamí de l'Escola de la Sagrada Creu fanreflexionar sobre el sentit mateix deles religions en el nostre temps i elsinteressos polítics que les manipulen.Els taliban demanant pena de mort perals que prediquen el cristianisme, il'Episcopat espanyol acomiadant unaprofessora de religió catòlica per ha-ver-se casat amb un divorciat. No ésintegrisme? En aquest cas, és evidentla responsabilitat política del governAznar, que, per conveni signat el 1999amb els bisbes, assumeix el pagamentdels mestres triats, contractats i aco-miadats per l'Episcopat. No és mani-pulació partidista de la religió catòlica?És, Espanya, un Estat confessional? I totaixò quan l'Església invertí 2.500 mi-lions en l'estafadora Gescartera. Ens hiresignarem amb l'excusa de no ferirsentiments religiosos? Esperem que no.

© Reproduit amb autoritzacióde diari Avui, Premsa Catalana S.A.,10 de setembre de 2001.


BIBLIOTECA • CRÍTICA

“Dios es el primer expediente con queconseguimos de algún modo evacuarel desamparo y el enigma de nuestraexistencia.”

Déu seria un concepte en el qualell ens adverteix des d’un principi queno acaba de creure massa:

“Ahora bien, el hecho de no acabar decreer ni en ese mismo Dios, legitimasegurament mi escepticismo respectoa la larga lista de sus sucesores osucedáneos. ¡Si usted no cree en laCreación o en la Comunión de losSantos, ya me dirán ustedes cómo vaa creer en la Historia o en laRevolución!”

Estudiant el concepte del déu cris-tià s’adona que té unes connotacionsparticulars, és un déu que en tan solssetanta anys va passar de lluitar per unaposició dins l’Imperi Romà a prohibir iperseguir a tots els seus competidorsgràcies a una singularitat: conjuga elcompromís espiritual transcendent ambun compromís terrenal, que és el me-di on ha de realitzar el seu projecte im-mediat, sempre distant, instrumental,perquè en realitat ell “no és d’aquestmón, sinó que està en ell.” És un déuque no parla ja al ciutadà, sinó al cor del’individu. El cristianisme es convertiràen una religió absorbent que s’apro-piarà de tots els racons de l’existència.

A continuació llença l’argument queningú no pot creure en déu lògicament,però que tampoc s’hauria de creureen déu des d’un punt de vista moral.Per ell el fet de creure no es quelcomque es pot escollir, la fe no és vo-luntària, es té gratuïtament. Un no triael que vol creure igual que no escullel que li agrada, tret que s’enganyi a simateix. La veritat és que nosaltres nopodem compartir aquesta afirmació.És cert que un no tria creure comno tria el desig, però també és certque l’educació pot orientar les pre-ferències o els desitjos de les perso-nes. No pot agradar la música deTristany i Isolda sense un aprenentatgeprevi, com no es pot comprendre

James Joyce o Thomas Bernard senseun mínim de preparació.

Però el raonament de Rubert deVentós no s’atura tampoc aquí, segueixexplorant altres tòpics. No sols opinaque no es pot creure, sinó que afirmaque tampoc no vol creure, perquè tro-ba injustificable el mal del món. Aquestés un argument conegut, però la sevaproposta és força original. Afirma queno vol creure per causa de l’inevitablepatiment del món animal, on tots elséssers són víctimes d’una dinàmicacruel en la que individus i espècies hande morir sense excepció perquè altrespuguin sobreviure. Un patiment que asobre es conserva quantitativamentconstant, invariable, al llarg del temps.

“Del infortunio animal, nada tiene eseDios que decirnos; del humano vemosque sólo parece cuidar escrupulosa-mente de que mantenga su ecuaciónconstante a lo largo de la historia.”

Un capítol apart es refereix al paperde l’Església i a la figura del Papa.L’autor es pregunta com pot encaracreure en la institució algú que en for-ma part i que coneix des de dins lesseves misèries. Per ell l’Església esbasa en la hipocresia de mantenir unadoctrina rígida per després actuar deforma laxa i intentar apropar-se a unarealitat que se li escapa, amb mètodessubtils de dispensa per justificaraquests despropòsits. Però això l’es-taria condemnant a una irrellevànciasocial progressiva perquè els ciutadans,cada cop més informats, s’adonen d’a-questes contradiccions.

Altres inconvenients tracten de te-mes tan diversos com el control delnostre propi destí gràcies a la tecno-logia, el pensament únic, la influènciade la televisió a les nostres vides, lacooperació amb els països subdesen-volupats o la pròpia funció de les avant-guardes i dels intel·lectuals, no sempretant crítics com caldria esperar, doncstambé viuen a aquest món… i tenen elsseus propis interessos inconfessables.

XAVIER RUBERT DE VENTÓSDios, entre otros inconvenientesEditorial Anagrama

Es tracta d’una recopilació d’articlesque fan referència a conceptes que enbona mida constitueixen el fonamentde la nostra existència, però que lanostra cultura acostuma a donar perbons sense qüestionar-se amb massadetall. Per això Rubert de Ventós volfer l’esforç de com-pensar com diu ell,o sigui revisar-los amb el seu pensa-ment per denunciar els excessos quesempre s’amaguen darrera d’unaopinió excessivament unànime.

“La experiencia me dice que cuandotodo el mundo se pone de acuerdo encriticar algo, es más la complicidad delgrupo que la objetividad del juiciolo que està a menudo en juego. Unexceso de unanimidad me ha pareci-do siempre algo sospechoso, cuandono temible.”

Cosa certa, sens dubte, i per tantell s’atura a explorar aquests concep-tes, aquests inconvenients tant arrelatsque són acceptats majoritàriament,perillosament diríem inclús, amb unavisió més crítica, més corrosiva, delque acostuma a ser habitual.

Comença amb una primera seccióde sis capítols titulada “¡Dios mío!”, queexplora el concepte de déu, el primerdels pilars que afecten l’enigmade l’existència humana, en el qual perraons òbvies centrarem el nostreinterès, tot i que el segon bloc, titulatInconvenientes menores, és força mésampli, doncs abasta vint i tres capítolsmés sobre temes diversos.

El autor parte de una hipótesis suge-rente, que a lo largo de la historia sehan producido tres defunciones, tresmuertes de dios. La primera fue aque-lla en que Cristo murió en la cruz. Lasegunda en las obras de los pensado-res del siglo XIX, como Marx yNietzsche, que acabaron racional-mente con el concepto de dios: “¡Diosha muerto!”, gritó Nietzsche, pese alo cual dios sobrevivió en la mente demuchos europeos, porque su falleci-miento racional, argumentado, nologró calar suficientemente en la men-talidad de la población, aunque dejólo bastante tocado a dios como paraque a lo largo del siglo XX se produ-jera su tercera muerte, acaso defini-tiva, la que se refiere a la indiferenciarespecto a dios en la vida cotidiana delos ciudadanos europeos de finales delsiglo XX y de principios del XXI.

“¿Ha muerto Dios en Europa?”,se preguntaba el titular de unaportada de la revista americanaNewsweek publicada en julio de 1999.“Sí, así es”, concluye Glucksmann. Esdecir, certifica que Dios no existe enEuropa, para los actuales ciudadanosde Europa, pero que dicha afirmaciónes más una constatación (reconocidaindirectamente incluso por las distin-tas confesiones religiosas, “es precisoevangelizar de nuevo Europa”, dicenalgunos…) que un razonamiento.Significa que observando la forma depensar y, sobre todo, de actuar de los

europeos de hoy puede decirse queviven exactamente como “si dios noexistiese”.

“No se aventura un progreso decisivode la ilustración, no se predice el apo-calipsis. Los pronósticos son reserva-dos, el acontecimiento se impone demanera incontestable, pero neutra,hasta un punto que nadie sospecharía.”

“Las múltiples teorías que atribuyennuestra descristianización a una luci-dez repentina o a un exceso de racio-nalismo me parecen anacrónicas y queno se enteran. La aduladora presun-ción de un europeo que se ha hechoadulto, que se ha emancipado de lamagia gracias a su ciencia, que se haliberado de las ideologías gracias a suprudencia, me provoca auténticascarcajadas.”

No responde por tanto en la men-te de los ciudadanos a una reflexiónelaborada y consciente, sino a unaactitud que viene provocada por eldesencanto derivado de no encontrarrespuesta a la conmoción sufrida por las convulsiones acontecidas a lolargo del siglo XX (y del comienzo delXXI, podríamos añadir a la vista lasituación actual), como si dios sehubiese retirado de la escena euro-pea a lo largo del siglo pasado yhubiese permitido la extensión delmal, o por lo menos de la barbarie,por la faz de la tierra.

Glucksmann inicia su reflexión enArgelia, durante su estancia en esecastigado país del Magreb, tiene puesun cierto componente biográfico, setrata una reflexión ante el impacto dela transgresión ilimitada: “Llegué aSidi-Hammed veinticuatro horas des-pués de la carnicería (11 de enero de1998)”, y ante la barbarie de losasesinatos perpetrados por los inte-gristas se pregunta “¿De qué sirve lareligión en el año de gracia de 1998?”Su propia respuesta es que el hombremoderno ha franqueado definitiva-mente los límites de la barbarie y conello ha roto un equilibrio que nos obli-

ga a cuestionar si “el Altísimo siguesignificando algo”.

La respuesta a la tercera muertede Dios se hallaría precisamente ahí.El hombre durante mucho tiempoha basado su creencia en dios intuiti-vamente en el mundo, en la natura-leza, en el orden de todo lo que lerodea y que le da sentido a su vida,pero cuando ese orden se quiebra,cuando desaparecen las fronteras dela ética, de lo que puede ser consi-derado correcto, para sumirnos en elcaos y la aniquilación, desde la primeragran guerra de Europa hasta el geno-cidio de Ruanda, entonces el mundodeja de ser el medio por el que diosse revela al hombre y, en consecuen-cia, el hombre deja de percibir a dioscomo su fuente de sentido y sugarantía de seguridad.

“Para sorpresa general, Ruanda surgecomo principal argumento contra Dios.(…) Los preguntados eligen Ruanda yel genocidio de tutsis como la pruebanúmero uno de la no existencia deDios.”

“La religión es el vínculo social. Cuandoese vínculo se convierte en guerra,corrupción, tortura y exterminio, unareligión que aparta la mirada y se reti-ra de puntillas está fallando y pierdela partida. Jaque mate.”

Su planteamiento coincidiría en eseprimer punto con el que BertrandRussell expuso en su día en la cono-cida conferencia ¿Por qué no soyCristiano? donde defendía que lagente no cree en Dios en base aargumentos intelectuales, sino sim-plemente porque les han enseñado acreer desde su infancia. Por ello tam-poco serían los argumentos la causadel descreimiento actual.

A dicha crisis contribuye sin dudala avalancha de información que re-cibe el ciudadano–espectador actual,que cada día toma su dosis de catás-trofe, de genocidio en vivo y endirecto durante las comidas, desde el



ANDRÉ GLUCKSMANNLa tercera muerte de DiosEditorial Kairós

ERRAMUN GAMETXO

Ni Dios, ni DarwinEditorial Arabera

Inicia el llibre un breu pròleg deGonzalo Puente Ojea que ja ensavisa del que trobarem a l’interior:un exercici de lògica aparentmentrevolucionari, perquè d’acomplir-se les hipòtesis que proposa enresultaria una conclusió sorpre-

nent, desconcertant, que l’espai i el temps són essencial-ment idèntics, i que sols existeixen les senticions, cons-truccions geomètriques a cavall entre la percepció subjectivai la consciència que, de fet, serien pur espai.

I demostrar aquesta hipòtesi és el que pretén ferErramun Gametxo en una obra densa, espesa, enginyo-sa, plena d’arguments originals, sempre imprevisible, peròque al nostre parer no aconsegueix l’objectiu inicial, perla senzilla raó que l’exigència lògica que demana alsraonaments dels altres sembla que es relaxa una micamassa quan analitza els propis.

El text es desenvolupa en el nivell de la lògica formald’allò que l’autor denomina metaciència, és a dir no en l’àm-bit científic ni tampoc en el purament filosòfic. En un ni-vell de comprensió que no utilitza el llenguatge superficialde la vida quotidiana ni l’intermedi de les investigacionscientífiques, sinó que es mou en el nivell suposadamentmés profund de l’anàlisi lògica. La raó d’aquesta precisióés que sovint els errors del raonaments responen a salts

injustificats entre aquests tres nivells lògics, com posaràde manifest l’autor amb diversos i atractius exemples.

Un dels errors fonamentals que al nostre entendre cometGametxo és una perniciosa utilització de l’anomenada nava-lla d’Occam, segons la qual hauríem de preferir sempre lasolució més senzilla per explicar un fenomen. Diem erròniaperquè pensem que senzilla no vol dir exactament simple,ingènua, que és el que succeeix quan analitzem cada propo-sició completament aïllada del context i no considerem fenò-mens accessoris que també cal explicar per trobar respostacoherent als fenòmens observats que pretenem estudiar.

En qualsevol cas l’autor arriba a la conclusió que l'únicarealitat existent és la sentició, que no cau dins de l’esfera dela ciència, perquè aquesta explica com es mostra i quinessón les característiques de la seva aparença, però no laseva essència. D’aquesta premissa i per un elaborat procésargumental s’arriba a afirmar que el temps no és altre cosaque espai, i que per tant el passat, el present i el futur sónsimultanis i corresponen a regions de l’espai diferents.

En aquest món de sentició per descomptat déu no tin-dria cabuda —és molt recomanable el capítol on analitzai descarta alguns arguments clàssics dels apologetes— peròtampoc es pot acceptar que tot sigui resultat de les lleis dela naturalesa. A partir preferentment de l’obra El relojerociego de Richard Dawkins posa de manifest les imprecisionsi generalitzacions excessives de la teoria de l’evoluciódarwiniana, amb la qual s’acarnissa en alguns momentssense reconèixer altres encerts que, creiem, té el darwi-nisme, ni la importància real de l’evolució.

Però de poc serveix parlar d’evolució ni de lleis de la físi-ca, quan estem immergits en un univers on tot és sentició!


salón de su comodidad. La televisión,esa ventana que casi inconsciente-mente nos muestra todas las desgra-cias y barbaridades, es la misma quesin pretenderlo iniciaría el proceso aDios en las conciencias de los ciuda-danos europeos.

Pero Glucksmann no se limita acertificar la ausencia de dios, del diostradicional de la religión, sino de to-dos los dioses o concepciones fideís-tas del mundo, fórmulas de redencióno utopías, de todas las ideologías quedan o pueden dar un sentido a lavida del hombre, llámense religión opolítica, y nos informa de que lasúnicas que gozan aún de cierta saludserían nación o deporte.

Lo que se logró poner en cuestióndurante el siglo XIX es el tipo de fe quehabría de prevalecer, si la fe religiosao la fe en una nueva utopía Ahoraen cambio caminaríamos hacia un mo-delo generalizado de escepticismocomo forma de contrarrestar la fe

los supervivientes de hacerse cargode su destino. Sólo falta que el reco-nocimiento consciente de dicha muer-te suprima los obstáculos para laconstrucción de un hombre nuevo ca-paz de alcanzar su propio futuro, sindejarse manipular nunca más por losapóstoles de todo tipo de paraisos,que en aras de una nueva redenciónpretenden sacar siempre tajada de lasdebilidades de la existencia.

“Los mortales se unen ante un mal co-mún. Estar juntos sobre esta tierra sig-nifica estar juntos en peligro y a vecesdarse cuenta de ello. En ausencia de unDios absoluto, universal, reconocido,el ponerse de acuerdo a fin de retra-sar el vencimiento de las calamidades,el instituir una comunidad a partir delriesgo, hacerles frente, es lo que se de-nomina civilización.”

¿Exportará algún día Europa al res-to del mundo esa muerte de Dios, esenuevo modelo de civilización surgi-do de la conciencia de la barbarie?


excesiva del siglo XX en sistemas decreencias que sólo han conducido a lasmayores barbaridades conocidas.

“Para matar, hace falta mucho entu-siasmo, tanto en el sentido ordinariocomo en el etimológico, sentirse arro-pado por la divinidad. Para masacrara millones, hace falta una ideología dehierro que se reclame de la raza, dela clase, de una Nación por encima detodo, de un libro que tenga respues-tas para todo, la Biblia, el Corán, elCapital.”

“Ninguna religión tiene naturaleza in-tegrista, pero todos los integrismos ob-tienen su autoridad de una pasión reli-giosa. Se ve en el paganismo nazi, en lafe revolucionaria de diversos colores.”

La conclusión es que la muerte deDios refleja el desencanto de Europaante un Dios que ya no puede justifi-car la crueldad del mundo, que hasido expulsado del mundo por la pro-pia barbarie de los hombres. Lo queaflora del naufragio es la voluntad de

Fragments literaris


BIBLIOTECA • REFLEXIÓ

GORE VIDALJuliano el apóstataEditorial Edhasa

Capítulo II. Las Memorias de Juliano Augusto

«—Pero esos hombres son inocentes.—¿Inocentes? Ellos asesinaron al obispo Arrio. —Losojos de Galo brillaron de honestidad.—¿Esos dos? ¿Fueron en realidad ellos?—No —dijo Mardonio—, pero son discípulos del obispoAtanasio…—¡El peor hereje de todos los tiempos! —Galo se entu-siasmaba siempre que su necesidad de violencia coinci-día con lo que los demás consideraban como una acciónjusta.—Y se cree que Atanasio ordenó que envenenaran a Arrioen un concilio de la Iglesia, hace algunos años. Como con-secuencia, Atanasio fue condenado al exilio por vuestro di-vino tío. Y ahora, Juliano, debo recordaros por centésimavez que no debéis morderos las uñas.Dejé de morderme las uñas, un hábito que aún no helogrado desterrar del todo.—¿Pero no son también cristianos? —pregunté—. ¿Nocreen en Jesús y en los Evangelios?—Sí —dijo Mardonio—, ellos también son cristianos. Peroestán equivocados.Siempre he tenido una mentalidad lógica, incluso de niño.—Si son cristianos como nosotros no debemos luchar con-tra ellos sino ofrecerles la otra mejilla. Además es induda-ble que nadie debe matar, porque Jesús nos dice que…—Creo que no es tan simple como decís —replicóMardonio.Aunque sí que lo era. Hasta un niño podía notar la dife-rencia entre lo que los galileos decían creer y lo que enrealidad creían, a juzgar por sus acciones. Una religiónde hermandad y moderación que diariamente asesina a losque están en desacuerdo con su doctrina, sólo puede serconsiderada hipócrita, o algo peor. Aunque quedara biendecir en mis memorias que en ese momento dejé de sergalileo, no sería la verdad. Me preocupaba lo que veíapero aún tenía fe. Mi liberación del Nazareno todavía tar-dó bastante en llegar. Ahora, al mirar hacia atrás, piensoque el primer eslabón de la cadena se rompió aquel díaen la calle, cuando vi cómo los monjes golpeaban a dosancianos inocentes.»

Capítulo V

«Los cristianos quieren reemplazar nuestras hermosasleyendas por los registros policiales de un rabino refor-mador judío. A partir de este material inverosímil esperanlograr una síntesis final de todas las religiones conocidas.Ahora se apropian de nuestras festividades. Transformanlas deidades locales en santos. Nos quitan nuestros ritosde misterio, en particular el de Mitra. Los sacerdotes deMitra son llamados “padres”. Así los cristianos llaman“padres” a sus sacerdotes. Incluso imitan la tonsura, espe-rando impresionar a los nuevos conversos con los ador-nos familiares de un culto más antiguo. Han empezado allamar al Nazareno “salvador” y “curador”. ¿Por qué?Porque uno de nuestros más amados dioses es Asclepio,a quien llamamos “salvador” y “curador”.—Pero nada hay en Mitra que iguale al misterio cristiano—sostuve para mi mal—. Por ejemplo la Eucaristía, la tomadel pan y el vino, cuando Cristo dijo: “Aquel que coma demi cuerpo y beba de mi sangre alcanzará la vida eterna.”Máximo sonrió.—No descubro ningún secreto sobre Mitra si os digo quenosotros también somos partícipes de un alimento simbóli-co, al recordar las palabras del profeta persa Zaratustra, quedijo a aquellos que rendían culto al Dios Uno… y a Mitra:“Aquel que coma de mi cuerpo y beba de mi sangre, se haráuno conmigo y yo con él; él mismo no conocerá la salvación”Esto fue dicho seis siglos antes del nacimiento del Nazareno.»

UMBERTO ECOLa isla del día de antesEditorial Lumen

Capítulo 5. El laberinto del mundo

«—Señor —había contestado Saint-Savin—, la primera pren-da de un hombre de bien es el desprecio de la religión, quenos quiere temerosos de la cosa más natural del mundo, quees la muerte, aborrecedores de lo único bello que el desti-no nos ha dado, que es la vida, y aspirantes a un cielo dondede eterna beatitud viven sólo los planetas, que no gozan nide premios ni de condenas, sino de su eterno movimiento,en brazos del vacío. Que Vuestra Merced sea fuerte comolos sabios de la antigua Grecia y mire a la muerte con ojofirme y sin miedo. Jesús sudó demasiado esperándola. ¿Quétenía que temer, por otra parte, pues habría resucitado?»

En aquest apartat recollim alguns fragments literaris queconsiderem suggeridors per a reflexionar sobre temes vin-culats o propers a l'ateisme o que, per les seves caracte-rístiques poden ser un bon punt de partida per a debatrearguments filosòfics relacionats amb aquesta qüestió. Enqualsevol cas aquests fragments no són més que breusextractes d'obres literàries prou conegudes i, lògicament,recomanen la lectura completa de les obres per a poder

valorar íntegrament les argumentacions dels autors. Tambépensem que a l'hora això permetrà gaudir d'una lectura mésprofunda i gratificant. Considereu que en alguns casosaquests fragments poden ser simplement reflexions aïlla-des dins del context de l'obra, però en d'altres formen partdel nucli argumental. Per això mateix recordem que sem-pre resulta difícil valorar amb propietat un fragment d'unaobra literària despullat del seu context de procedència.

Ateus de CatalunyaApartat de correus núm. 13.112

08080 [email protected]

http://www.ateus.org

ISSN 1578-7621Dipòsit legal: B. 48.614-2001

Imprès a Catalunya

Les idees expressades als articles signats corresponen únicament als autors,i no són necessàriament compartides per la direcció d’Ateus de Catalunya.

Ateus de Catalunya

Documents

Transcript of Ateus de Catalunya