ANY 2010 — Nº 4 OCTUBRE - DESEMBRE

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO

VISITEU LA NOSTRA PÀGINA WEB AL: WWW.CCTORONTO.NET

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO

2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADÀ M6E 3S6 P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADÀ M6E 2J4

Email: casalpaisoscatalans@gmail.com Telèfon: (1) 416 784 9992

CONSELL DIRECTIU

2009—2011

President: Josep Lluís Pérez de Arce

Vicepresident: Joan Paül Batlle

Tresorer: Jordi Fornells Pla

Secretari: Salvador Peralta Mir

Consellers: Joan Subirana

Carlos Marcuzzi

Roser Balsells

Lluís Segura

Antonio Téllez

Delegada per Hamilton:

Mercè Masgoret

Delegat per Catalunya: Joan Paül Batlle

Revista “Flama”

Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce

Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto

Editors: Socis del Casal

Redacció: Josep Lluís Pérez

Col·laboradors: Socis del Casal

Pàgina 02

Aquest parc natural de la Vegueria de Lleida es troba a la capi-tal. Lleida és també coneguda per la boira. En la fotografia de la portada podem veure i apreciar ja l’inici de la tardor on la ciutat lleidatana es coberta de boira en les primeres hores del matí. Aquesta fotografia ha segut feta per el fotògraf lleidatà Sergi Muedra que ha presentat també unes diapositives sobre la ciu-tat de Lleida molt interessants. Els editors de la Revista FLAMA agreixen la donació de la foto per el seu autor.

Els articles publicats a la Revista, son exclusivament dels

seus autors. “FLAMA”, no es far responsable del seu con-

tingut i no necessariament compateix les opinions dels

escriptors.

Pàgina 03

Amics, socis i simpatitzants,

Ja hem arribat al final de l’estiu i, com molta gent diu, la tardor és una de les estacions més boni-ques de l’any. No tinc cap interès en contradir a ningú i solament vull afegir que la tardor es també l’an-unci de que l’hivern està, com aquell, a la cantonada.

Després d’haver tancat el Casal per dos mesos per l’estiu, les portes es varen tornar a obrir per commemorar l’Onze de Setembre. En aquesta activitat, celebrada el 12, varen participar unes 30 perso-nes on varem honrar la memòria de tots el catalans que des de el 1714 fins avui han donat la vida llui-tant, sigui per les armes o pacíficament, per la Independència de Catalunya. També en aquell dia varem fer un breu silenci per tots aquells catalans, membres de la nostra comunitat, que han deixat aquest món durant aquest darrers anys. Varem recordar, d’una forma molt especial, la Conxita Vallvé que per molts anys havia participat activament en la vida del nostra Casal. Gràcies Conxita nosaltres sempre et recor-darem perquè sempre ens has tingut present a tots nosaltres col·laborant desinteressadament en el Centre.

En l’ultima trobada realitzada el proppassat 24 d’Octubre el Casal va omplir el seu Local amb una participació molt superior a les 35 persones. Unes 8 persones trepitjaven per primera vegada el Cen-tre i es varen sorprendre per la quantitat de gent que participaven en les nostres activitats. Gent jove que estan disposats a treballar perquè el Casal continuï endavant en la tasca que els seus fundadors varen iniciar, ara far 33 anys, com és la promoció de la llengua, història i cultura catalanes. El Centre dona a tota aquesta joventut la benvinguda.

Tothom ja està informat que el proper 28 de Novembre el catalans aniran a les urnes a elegir els seus representats al parlament. Doncs be, segons la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) viuen fora de Catalunya uns 398.000 catalans. D’aquests, 133.800 viuen fora del territori de l’estat espa-nyol. Doncs be, tots aquells que s’han registrats als consolats, hauran rebut o rebran informació i docu-mentació per exercir el dret democràtic de votar. Molts de vosaltres, per discussions privades o en grup al Centre, coneixeu perfectament la meva ideologia política. Nosaltres els catalans tenim dret a decidir el nostre futur i en aquestes eleccions trobareu partits polítics com Reagrupament i Solidaritat Catalana que estan disposats a donar als catalans, si tenen majoria parlamentària, la Independència. Crec que cap d’aquest dos partits obtindran majoria però, existeix la possibilitat de que un d’aquest partits, Reagrupa-ment obtingui escons al parlament. Doncs be, ja sabeu quina és la meva decisió. Catalunya econòmica-ment, culturalment, lingüísticament i políticament, està més que preparada per arribar a ser un Estat In-dependent. Naturalment el Casal com a institució de cap manera pot influenciar als seus associats, amics i simpatitzants per quin partit han de votar però si te l'obligació d’informar el que està passant als Països Catalans. Jo hi pres la meva decisió i tots vosaltres, com jo, teniu dret a decidir el futur de Catalunya i aquesta oportunitat tots la tindrem aquest 28 de Novembre. Josep Lluís Pérez de Arce

Casal dels Països Catalans de Toronto Catalan Centre of Toronto

P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West TORONTO, ONTARIO - CANADA - M6E 2J4

Phone: 416 784 9992

RACÓ DEL PRESIDENT

Pàgina 04

Diàleg (*)

A reveure, Espanya! AVUI.cat

L’excel·lent documental de Do-lors Genovès a TV3, Adéu Espa-nya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els ca-talans, amb una audiència de gai-rebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre coloni-al: “Massa pensaves - en ton ho-nor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies - a mort els fills, / te satisfeies - d’honres mortals, / i eren tes festes - el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs eco-nòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic. Un text poètic, doncs, d’una profunditat històrica clarivident i, cent dotze anys més tard, d’una actualitat política acla-paradora.

Menys conegut, però no menys pertinent per als temps que cor-ren, és un escrit del mateix Joan Maragall del 1895 que mai no ha-via donat a publicar i que recull la seva Obra completa, amb el títol La independència de Catalunya. L’escrit comença: “El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d’-Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d’idees del món civilitzat. Per això, nosaltres que tenim cor de seguir dintre d’aquest moviment general, hem de creure arribada a

Espanya l’hora del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena de lligam amb una cosa morta”. Ma-ragall, en el seu text, s’adreça a la in-tel·lectualitat catalana i adverteix dels perills dels afalacs de Ma-drid als nostres artis-tes i escriptors, als quals s’intenta seduir aprofitant els seus possibles desenganys en la terra pròpia. El poeta alerta que “en aquesta sug-gestió hi ha un gran perill per la nostra independència intel·lectual”.

No crec pas que la situació actu-al sigui comparable a la descrita per Maragall en el pla in-tel·lectual, artístic o científic. Però sí que ho és en el terreny polític. Per als catalans, la política espa-nyola és morta, en el sentit que no és capaç ni d’escoltar les propos-tes que es fan des d’aquí, ni d’o-ferir res que ens pugui seduir. I una política que ni parla ni escol-ta, que no dialoga, és morta. Però davant d’aquesta constatació que ja comparteix gairebé tothom, hi torna a haver la mateixa temptació que denunciava Maragall fa més de cent anys: “Altres diran: «Enviem-hi llibres i quadros, in-vadim-los, dominem-los, donem-los la sang nostra, i nosaltres se-rem Espanya». Això és una il·lusió encara més perillosa: avui per avui no som prou forts per in-vadir res, ni per dominar res; nos-altres no serem mai l’Espanya in-

tel·lectual perquè en aquesta Es-panya actualment morta li resta una forta tradició literària i artísti-ca que en comptes de dominar-la, ens dominaria a nosaltres”.

En el pla polític, ara també, hi ha qui pensa que la sortida als problemes polítics de Catalunya és “dominar Espanya”, “ser Espa-nya”. O, si més no, és el que vaig entendre que proposava aquest diumenge passat l’amic Ferran Mascarell en aquest mateix diari, amb el seu Desconstruir l’Estat. Per Mascarell –i hi estic absoluta-ment d’acord–, “a Madrid hi ha una ofensiva intel·lectual, política i mediàtica contra el model auto-nòmic del 78”, i l’Estat espanyol actual és “ineficient i unitarista, contrari als interessos dels cata-lans i d’Espanya”. Ara bé, davant d’això –i aquí discrepem de fons– Mascarell troba que “no és hora de dir un adéu simbòlic i metafò-ric a Espanya”, sinó que els cata-lans ens hauríem d’imposar l’ob-jectiu polític de desconstruir l’Es-tat espanyol i de reconstruir-lo per

(Continua en la pàgina 5)

(*) L’autor d’aquest Diàleg es en Salvador Cardús I Ros. Professor de sociologia a UAB a més de ser periodista i escriptor. Aquest escrit es va publicar en el diari AVUI el Diumenge 6 de Juny, 2010.

Pàgina 05

A reveure, Espanya! (Ve de la pàgina 4)

una Espanya democràtica i plural on, llavors sí, “tal vegada, [el po-ble català] podrà construir l’-autogovern independent”.

He de dir que em reconforta co-incidir, des de la modèstia de la meva posició i perspectiva, amb la diagnosi ben fonamentada per la dilatada experiència política i la sàvia mirada d’historiador de Fer-ran Mascarell. Però, en canvi, i de moment, discrepem en la teràpia. Jo sóc, per dir-ho així, maragallià. Em sembla una empresa inútil ha-ver de desconstruir l’Estat per re-fer-lo a una mida que ens sigui còmoda, a més de ser un parany del qual no en sortiríem nacional-ment vius. Si sovint, amb tota la raó del món, ens demanen als qui volem la independència de Catalu-nya que precisem com s’hi ha d’-arribar i no ens és fàcil dir-ho, compareu-ho amb la dificultat d’i-imaginar quina estratègia ens po-dria dur, amb èxit, a desconstruir i reconstruir l’Estat espanyol se-gons un projecte que arrossega cent cinquanta anys de fracassos. ¿No és la proposta de Mascarell una invitació a un nou fracàs his-tòric dels catalans, que tornaríem

a posar l’esperança del remei dels nostres mals en el fet que un dia Espanya s’acomodés a la nostra voluntat? ¿I tot plegat, per dir-los que un cop desconstruïts i recons-truïts, encara, ens reservàvem la possibilitat, “tal volta”, d’un auto-govern independent?

No se m’ha escapat que el terme clau que explica aquest camí tan incert i ple de revolts que proposa Mascarell és el de la “unitat civil del poble català” que l’historiador pensa que, ara com ara, no exis-teix i sense la qual creu que no es pot aconseguir la independència. Quan ja són pocs els catalans que confien en un futur de plenitud nacional dins d’aquesta Espanya, és cert que l’últim –i a vegades l’únic– argument que queda per dubtar de l’oportunitat d’un pro-cés d’independència és el de la cohesió dels catalans. I a fe de déu que és un bon desafiament que necessita resposta. És per això que proposo tres consideracions. Pri-mera: reconeguem que si trenta anys d’autonomia política prudent i de tota la intel·ligència de tots els partits polítics catalans no han aconseguit encara aquesta unitat

civil dels catalans, llavors és que potser allò que precisament n’i-mpedeix la construcció és el bany maria polític en la qual l’hem tin-guda, per por o per conveniència. Segona: no és acceptable que s’a-nteposi la unitat civil a l’únic prin-cipi sobre el qual s’ha de legitimar la independència, que és el de l’existència d’una sòlida majoria democràtica. I tercera considera-ció: ¿per què no podem pensar que és el projecte de construir un país independent, just i pròsper, emancipat i lliure, allò que acon-seguirà més fàcilment la unitat civil dels catalans, més que no pas les aventures de desconstrucció i reconstrucció d’Espanya?

És per tot això que, en la meva idea d’independència, l’objectiu no és el maragallià “Adéu, Espa-nya!”, sinó un encara més agosarat “A reveure, Espanya!”, refiat com estic que només des del reconeixe-ment d’una mateixa dignitat nacio-nal un dia Catalunya i Espanya es retrobaran i podran emprendre lla-vors noves aventures realment fra-ternals. * * * * *

Pàgina 06

Dictamen Jurídic sobre la Viabilitat del Concert Econòmic

Reagrupament Independentista ha encarregat un dictamen jurídic per analitzar la viabilitat jurídica real, dins el marc jurídic constitucional espanyol, d’obtenir la concessió d’un sistema de finançament equiparable al del País Basc o Navarra, tal com prometen algunes forces polítiques en el seu pro-grama electoral elaborat per a concórrer a les pro-peres eleccions al Parlament de Catalunya. Aquest dictamen ha estat sotmès a la consideració del Cer-cle Català de Negocis que ha validat els arguments jurídics que s’hi exposen i ha certificat la inviabili-tat d’un concert econòmic per a Catalunya, en el marc jurídic espanyol. Les conclusions del dictamen són les següents: 1er.- L’obtenció per a Catalunya d’un con-cert econòmic d’aquestes característiques vulneraria la Constitució espanyola. 2on.- Si es volgués instaurar a Catalunya un sistema de finançament de concert econòmic com el del País Basc o Navarra s’hauria de procedir necessàriament a reformar la Constitució espanyola, i aquesta reforma hauria de tenir el suport d’una majoria de 2/3 parts del diputats del Congrés dels Diputats i la majoria absoluta del Senat. La reforma, per entrar en vigor, necessitaria ser posteriorment ratificada per referèndum popular si ho demanessin una desena part dels diputats o senadors. En conclusió, Catalunya només podria aspirar a tenir el concert econòmic com a sistema de finançament, si el PSOE, el PP i la majoria dels ciutadans de l’Estat espanyol hi estiguessin d’acord, concurrència que s’ha de-mostrat del tot impossible.

Atesa aquesta dada objectiva, l’únic camí per a impedir la con-tinuació de l'espoli fiscal i econòmic de Catalunya, és que el Parlament de Catalunya declari unilateralment la independència i Catalunya es constitueixi com a Estat independent.

Manel Bargalló

Reagrupament Independentista

Barcelona, 14/09/2010.

Pàgina 07

OPINIÓ (*)

La decepció provocada per la derrota ajustadíssima del secessionisme quebequès al referèndum del 1995 va dur a molts defensors de la independència a moderar les seves posicions. El Parti Quebecois (PQ), impulsor del referèndum amb el govern de Jacques Parizeau, va encaixar malament la derrota i actualment ha ajornat sine die la proposta de referendar un altre cop la sobi-rania quebequesa. A més a més, després del 1995 apa-regueren diverses veus defensant la necessitat de reno-var el pacte federal canadenc de manera que permetés al Quebec exercir la sobirania dins d’un Canadà unit.

El cert és, però, que la idea de la separació del Canadà continua seduint gairebé la meitat dels quebequesos. Això és el que una nova organització sorgida de la so-cietat civil i formada majoritàriament per joves mili-tants recorda mitjançant actes públics des de fa gaire-bé tres anys. La Réseau de Résistance du Québecois (RRQ) és un moviment social radical emmarcat dins d’un discurs nacionalista de base que rebutja en certa manera la política institucionalitzada. Compta amb mig miler de membres repartits principalment entre les ciutats de Quebec i Montreal i organitza conferències, concerts i concentracions nacionalistes. L’any passat la RRQ s’oposà a la celebració dels 250 anys de la derrota quebequesa contra les tropes angleses a la ba-talla dels plans d’Abraham, situats al centre de la ciu-tat de Quebec. Els nacionalistes consideraren que la commemoració de la derrota del 1759 suposava una humiliació per tots els quebequesos i que havia estat organitzada pel govern federal, al que van titllar de “relíquia del colonialisme britànic”.

El passat 13 de desembre, arran de les consultes sobi-ranistes municipals a casa nostra, la RRQ va estrènyer els lligams amb l’independentisme català a través dels enviats com a observadors internacionals. Aquests, encapçalats pel periodista de Le Québécois Patrick Bourgeoise, van poder comprovar de primera mà la societat civil catalana organitzada en una de les inicia-tives més originals dels darrers anys. L’admiració pel cas català ha portat Burgeoise i els seus companys a explicar les consultes sobiranistes arreu del Quebec. La iniciativa catalana ha estat ben rebuda pels mem-bres de la RRQ, malgrat no l’han considerada exporta-ble ja que consideren que al Quebec el problema per l’independentisme ha estat la manca de valentia insti-tucional, ja que està permès organitzar un referèndum oficial sobre la qüestió; i el joc brut del govern federal al referèndum del 1995.

(*) Publicat en el diari Tribuna.cat el 24 de Febrer, 2010

Quebec i Catalunya

Pàgina 08

Business is not the first activity that springs to mind when most outsiders think of Catalonia. This autonomous region of north-east Spain is better known abroad for its artists and sportsmen, living and dead: Antoni Gaudí in archi-tecture; Salvador Dalí and Joan Miró in painting; Ferran Adrià, the chef who shocked the world’s gourmets with his January an-nouncement of the El Bulli restau-rant’s two-year closure from 2012; Juan Antonio Samaranch, the Olympics administrator who died last month; and footballing names such as Joan Laporta, Catalan na-tionalist and president of the Bar-celona club. Yet among Spanish regions, only the Basque country comes even close to Catalonia in terms of industrial heritage and the vi-tality of its small and medium sized export companies. All layers of business are repre-sented. They include: the Catalan financial giant La Caixa and its listed Criteria holding company; the 3,300 multinationals – such as chemicals group BASF – that have a presence; family- owned groups such as Roca, the global bathroom brand; and a host of smaller local and foreign companies. Fashion, design and biotechnology have all developed from the traditional manufacturing base. It is rare to go out for the eve-ning in the cosmopolitan regional capital of Barcelona and not chance upon a Briton, a French-

man, a Filipina or an American who launched a small business and chose Barcelona as a base because of its climatic, geographical and cultural advantages. “We’re not competing with the poorer regions of Europe. We com-pete with regions such as Lom-

bardy, Rhône-Alpes and Bavaria,” says Antoni Castells, the Catalan finance minister. “We’ve closed the gap with the main European industrial regions, and in some cases we’ve passed them.” Last year Catalonia, whose popu-lation of 7.4m puts it in the same demographic league as Austria and Switzerland, accounted for nearly 19 per cent of Spain’s gross do-mestic product. The region did not escape the

economic crisis, which in Spain began with the collapse of the housing market bubble and was worsened by recession in bigger economies such as Germany, to which exporters send much of their output. Tax revenues from stamp duty on house sales in Catalonia

dropped from €4bn in 2006 to just €1.3bn last year, Mr Castells says. Officials, employers and bank-ers, however, say they see tentative signs of recovery, both in indica-tors such as electricity consump-tion and in anecdotal reports from entrepreneurs and investors. They hope “contagion” from the Greek sovereign debt crisis, in-cluding a sovereign debt crisis,

(Continua en la pàgina 09)

DOING BUSINESS IN CATALONIA A jewel in the crown – but with flaws

Victor Mallet explains why business likes the region but wants less bureaucracy and reform of the labour market

Restaurant “El Bulli” d’en Ferran Adrià. Fotografia: Carlos Rafael, Abril 2010

Pàgina 09

DOING BUSINESS (Continua en la pàgina 08

including a sovereign debt down-grade for Spain from Standard & Poor’s last week, will not stop a revival in its tracks. “All the indica-tors show the worst is past,” says Mr Castells. Joan Rosell, chairman of Foment del Treball Nacional, the employ-ers ‘group, is more cautious: “There are signs of recovery be-cause we are comparing the figures for 2009, which was a disaster.” There is almost universal agree-ment among employers and econo-mists that Catalonia and Spain – having lost competitiveness relative to Germany since the introduction of the euro a decade ago – need to reform the inflexible labour market, invest in innovation and high-technology industries and services and bring government spending un-der control after a national budget deficit of 11.2 per cent of GDP last year. In spite of protestations to the contrary from the Catalan govern-ment, both foreign and local com-panies also say the regional authori-ties’ nationalistic policies to pro-mote the Catalan language and de-fend the region’s already high de-gree of constitutional autonomy create bureaucratic obstacles for business and simply cost too much taxpayers’ money. According to Mr Rosell, Spain’s central government and the 17 autonomous regions generate nearly 700,000 pages a year of offi-cial bulletins on regulation. The constant debate about auton-omy and separatism, which has in-

tensified ahead of regional elections this autumn, means the tripartite Catalan government spends too much time debating independence and not enough on important mat-ters such as the need to improve education, says one local consultant in Barcelona. “There’s an immense political noise which makes it hard to focus on important commercial or educa-tional initiatives,” he says. Defending the Catalan govern-ment, Mr Castells is particularly incensed by the accusation that the autonomous regions and their ex-pensive bureaucracies are to blame for the overall Spanish budget defi-cit that has so spooked international investors. “That seems to me profoundly unjust and false,” he says, noting that figures show regions account for 2 percentage points of the total deficit of more than 11per cent of GDP. The strongest argument in the long term for shunning excessive autonomy, or independence, for Catalonia is probably the economic one that arises from recent analysis of the region’s competitiveness by professors Pankaj Ghemawat and Xavier Vives of the Iese business school. They identified weaknesses in Catalonia and Spain, including a low rate of research and develop-ment, a shortage of innovation and patenting of new products – despite increases since the 1990s – and a “potentially dysfunctional” educa-tional make-up of the population

for such an industrialised region. But they also found Catalonia’s economic strengths lay in its pro-pensity to import from outside Spain and add value to make prod-ucts that are then reexported to other Spanish regions. Catalonia is thus an important trading and import hub, a status that might be diminished in the event of separation. “Catalonia trades more with [the neighbouring Spanish region of] Valencia than it does with France,” says Prof Ghemawat. Even so, for all the criticism of policy priorities and implementa-tion, Catalonia continues to attract business. The key advantages are a mix of tangibles and intangibles, including the region’s high quality of life, a useful location, good transport in-frastructure and wages competitive with those of northern Europe. Erwin Rauhe, managing director for BASF in southern Europe, grumbles about the cost of electric-ity and water and, like many corpo-rate executives in Barcelona, would like to see improved productivity and better rail freight links to France. However, he is full of praise for Catalonia’s educated workforce and international outlook. “The infra-structure that Spain has built up in the past 10 years is something that doesn’t disappear,” he says. Note: This article is from the Finan-cial Times - Special Report - and it was published on Thursday May 6, 2010

Pàgina 10

ACTIVITATS DEL CENTRE Diumenge 12 de Setembre

Commemorant l’Onze de Setembre 1714

Fotografies: Carlos Marcuzzi, Setembre 12, 2010

Casal dels Països Catalans de Toronto

Recordar per no oblidar

Pàgina 11

ACTIVITATS DEL CENTRE Diumenge 24 d’Octubre Festa de la Castanyada

Fotografies Carlos Marcuzzi, Octubre 24, 2010

Pàgina 12

Cristòfol Colom: fal·lera per sortir de l'ocultació

La història oficial espanyola que atribueix un incert origen genovès a Cristòfol Colom i el mite que les joies d'Isabel de Castella van finançar la primera expedició que va aixecar acta de l'existència del conti-nent americà dóna pas progressivament a noves aportacions que dibuixen una matrícula catalana a l'empresa. L'interès de molts estudiosos a catalanitzar la figura de Colom genera molt d'interès, però també dures controvèrsies.

Article : Descoberta Catalana d'Amèrica. (*) Ismael Carbó

Que l'aventura encapçalada per Cristòfol Colom d'ai-xecar acta oficial del descobriment del continent ame-ricà –inicialment la ruta atlàntica a les Índies Orien-tals–, va ser una empresa catalana és una reivindica-ció d'aquest país des de fa segles. Sense anar més lluny i al nivell més popular possible, el monument construït l'any 1888 amb motiu de l'Exposició Univer-sal a la Porta de la Pau de Barcelona n'és un exemple, encara que la història oficial espanyola sempre ha omès aquest fet i s'ha decantat per situar l'origen del navegant a Gènova, una república, per cert, enfronta-da amb els catalans pel domini de la Mediterrània en aquella època.

Potser per aquest motiu, qualsevol notícia sobre la figura del navegant desferma passions, començant pel seu origen, que cada cop més científics, investigadors i erudits situen a Catalunya amb més afany o prudèn-cia, segons els casos. La durada en el temps d'aquest debat dins la societat catalana provoca també aferris-sades controvèrsies que alguns denuncien com a con-traproduents per a la credibilitat d'un Cristòfol Colom amb origen en els Països Catalans, mentre altres criti-quen una falta de convicció per trencar un mur de fal-sedats i d'anorreament de Catalunya o una pretesa

acomodació de l'estructura acadèmica oficial.

Una informació que plantejava la hipòtesi que Cristò-for Colom hagués iniciat el seu segon viatge a Amèri-ca des de Barcelona, segons una investigadora del Cercle Català d'Història, ha provocat la immediata re-acció de col·lectius i estudiosos de la figura de Colom i de la seva relació amb Catalunya per desautoritzar aquesta dada, tot i mantenir la tesi de fons. La recent publicació de Colom, 500 anys enganyats, per què s'a-maga l'origen català del descobridor d'Amèrica, del professor de la Universitat de Mount Saint Mary, als Estats Units, Charles J. Merril (Cossetània Edicions), publicat el juliol de 2009, es va exhaurir en un mes, o també El ADN de los escritos de Cristóbal Colón, de la lingüista i investigadora de la Universitat de Geor-getown Estelle Irizarry.

Origen polèmic

A diferència d’altres treballs escrits per autors cata-lans, aquests no tracten de demostrar que Colom va néixer en una població en particular, sinó determinar quina teoria sobre l’origen de Colom té més argu-ments científics a favor. Els investigadors de casa

(Continua en la pàgina 13 )

(*) Aquest Article i la fotografia van ser publicades al Diari Avui el 26 d'Abril 2010.

Monument a Cristófol Colom, al portal de la Pau de Barcelona. Fotografia: Josep Losada

Pàgina 13

Cristòfol Colom (Ve de la pàgina 12)

nostra, per la seva banda, a partir de la tesi formulada pel peruà Luis Ulloa el 1927, han intensificat en al-guns casos els seus esforços a identificar l'origen de Colom. Alguns el situen a Barcelona, d'altres a l'Em-pordà -entre Púbol i Colomers-, Tortosa, Felanitx o Eivissa.

Miquel Manubens, president del Centre d’Estudis Colombins una institució que es defineix com una delegació funcional d'Òmnium Cultural que agrupa estudiosos de la teoria catalana sobre Colom, asse-nyala la importància d'anar pas a pas. "O trobem pro-ves científiques o no ens hi posem, per tal de donar el màxim rigor científic a l'argument". Per Manubens, de Colom atrau el fet que "en un sol personatge s'a-junten moltes coses". "Té coneixements d'astronomia i va observar la declinació magnètica. Era un in-tel·lectual molt complet. Sap hebreu, llatí, castellà, portuguès i català."

Miquel Manubens veu en l'explicació oficial sobre la vida i la gesta de Colom "la punta de l'iceberg de tota la mentida sobre els catalans i la seva participació al descobriment d'Amèrica ". Tot i que demana prudèn-cia a l'hora de formular hipòtesis sobre el personatge, deixa oberta la porta a noves aportacions, com la més recent de la investigadora Dolors de Gual, que plan-teja la semblança entre l'escut anterior als afegitons a l'escut d'armes que els reis Ferran II i Isabel atorguen a Colom, que presenta semblances amb els blasons de les famílies empordaneses dels Caramany i dels Campllong.

Moltes coses per explicar

Jordi Bilbeny que fa uns anys va atraure l'atenció amb la tesi que Colom havia sortit de Pals, és un abrandat defensor de l'argument que el navegant era barceloní, germà del president de la Generalitat Fran-cesc Colom. "Colom té títols que es donen només a membres de la Casa Reial. És impossible que sigui jueu, perquè la seva família es va passar molts anys pledejant contra la Casa Reial", afirma. Bilbeny de-nuncia una censura sistemàtica contra tot el que en-volta la figura de Colom i defensa la necessitat de proclamar la seva catalanitat: "La gent veu que li han amputat una part del cervell... La gent s'adona que és restituir una part del cervell i una part del passat col·lectiu", afirma.

Nito Verdera és un pilot naval que ha dedicat 47 anys

de la seva vida a estudiar Colom. Per ell, Cristòfol Colom és "una figura enigmàtica" en molts aspectes, tot i que per ell és "claríssim" que utilitza moltes pa-raules catalanes quan s'expressa en ladino (parla jue-va que barreja les diverses llengües de la península Ibèrica), escrivia en castellà amb catalanades, i que fa servir "molts topònims que són d'Eivissa i Formente-ra". Verdera recolza també la seva tesi en els treballs d'Estelle Irizarry, segons la qual Colom va ser un con-vers, potser amb experiència com a escrivà i que va aprendre a expressar-se en algun lloc on es parlava el català com a llengua pròpia i el ladino com a llengua vehicular. Irizarry exposarà aquesta tesi el proper 23 d'abril a la Biblioteca del Congrés de Washington i a Barcelona el 15 de juny.

Casa a Barcelona?

Pel catedràtic del departament d'història moderna de la Universitat de Barcelona Ernest Belenguer, l'interès sobre Cristòfol Colom a Catalunya ve donat per la importància de l'empresa americana i també pel fet que durant molts anys Catalunya en va quedar exclosa a nivell econòmic i comercial. A parer seu, en canvi, és inqüestionable que el navegant va rebre finança-ment de la Corona d'Aragó. Sense dades documentals específiques sobre l'origen del navegant, Belenguer no s'arrisca a afirmar que era català.

Belenguer, en canvi, destaca que des de fa temps existeix la hipòtesi que a l'arxiu de protocols notarials de Barcelona hi ha dipositat un poder notarial atorgat des de Sevilla per Diego Colom, fill del descobridor, perquè un mercader pogués comprar una casa del seu pare a Barcelona. El document, d'existir realment, se-ria una prova de la residència de Cristòfol Colom a la capital catalana. El document, però, no ha pogut ser localitzat malgrat l'interès de molts estudiosos i inves-tigadors.

L'historiador veu en el caràcter aventurer del perso-natge i en les llacunes que envolten la seva identitat alguns dels motius que provoquen l'interès d'estudio-sos d'arreu del món. La mateixa introducció de les Capitulacions de Santa Fe suggereix un coneixement previ de l'existència de les terres que van aparèixer a la vista dels navegants el 12 d'octubre de 1492.

Belenguer assegura que la segona expedició de Co-lom a Amèrica va ser "totalment mediterrània” pel

( Continua en la pàgina 14)

Pàgina 14

Cristòfol Colom (Ve de la pàgina 13)

que fa al seu finançament i pels personatges que van assistir el navegant. L'historiador destaca també que globalment l'empresa americana gestada entre Co-lom i els Reis Catòlics va tenir un protagonisme ca-talà fora de dubte i que el fet les - Capitulacions de Santa Fe - el document en què Colom va acordar amb els reis les condicions sobre qualsevol nou terri-tori conquerit abans d'iniciar el primer viatge– no-més s'hagin trobat a la cancelleria de la Corona d'A-ragó deixa clar fins a quin punt hi va intervenir Fer-ran. Aquest paper tan rellevant, però, no va traduir-se després en una participació equivalent en el rèdit de l'aventura. Però aquesta és també l'explicació de l'interès que per als catalans té la figura de Colom.

Conspiració per burlar l'statu quo?

Tot i que sembla provat que s'ha reescrit diversos relats sobre la gesta de Colom, o fins i tot s'ha traduït noms dels seus protagonistes, els estudiosos acadèmics no dubten de la veracitat dels documents originals que, cada cop més, poden ser consultats. Alguns fins i tot suggereixen que la "conspiració" per amagar l'origen català de l'empresa americana té el seu origen en el context dels pactes entre potències de l'època per al repartiment d'influències polítiques i econòmiques, sota l'arbitratge del Papa.

Després, però, aquesta ocultació hauria resultat perjudicial per als interessos catalans durant segles.

Text legal del Document “Capitulacions de Santa Fe “ que en Colom va firmar per finançar el seu projecte on segons en Juan Manzano existeixen algunes anomalies.

El dia 15 d0ctubre s’acompliren 70 anys de l’afusellament de Lluís Companys i Jover (el Tarròs, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940) president de la Genera-litat de Catalunya. La memòria de la seva figura i, especialment, de la seva mort ha estat reivindicada en qualitat de símbol de Catalunya i d'un govern democràtic suprimit per la força de les armes d'un règim totalitari. La societat civil catalana (especialment la Comissió de la Dignitat), una part dels partits polítics catalans i també de la Generalitat de Catalunya, han exigit a l'Estat espanyol l'a-nul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, demanda que ha estat desatesa o rebutjada pels governs espanyols i les altes instàncies judicials de l'Estat.

La trajectòria de Lluís Companys com a polític pot ser controvertida, però no podem oblidar com era de turbu-lenta la situació del nostre país en el temps que ell en va tenir la responsabilitat. El que no es pot negar és que el judici/farsa a què va ser sotmès i el posterior afusellament tenien una intencionalitat ben definida: es tracta-va d’anorrear la identitat de tot un poble. Aquell era el propòsit i encara persisteixen, de maneres molt diver-ses però incansablement, les accions que mantenen viva la mateixa pretensió.

Pàgina 15

L'altra cara de la "Fiesta Nacional de España" Ramon Boixet (*)

L'any passat, tal dia com avui, vaig escriure un comentari sobre la festa que a nivell nacional Espanya cele-bra. Com que res ha canviat, em per-meto repetir el text:

"El dia d’avui ha rebut a Espanya moltes denominacions a través del temps, totes elles ostentoses, am-pul·loses, com correspon a un poble convençut del seu gran destí històric al arribar al continent americà un 12 d’octubre. Recordem que se n'ha dit “Fiesta de la Hispanidad”, “Día de la Raza”, “Día de la Hispanidad” i des l’any 1987 “Fiesta Nacional de Espa-ña”.

Considero un fet apart la celebració de la Mare de Déu del Pilar, que és molt anterior al viatge de Colom i que només coincideix amb la data encara que a la Verge del Pilar també li han penjat els títols de «Patrona de la Raza» i «Patrona de la Hispani-dad».

Per damunt de tot el rebombori que comporta una “Fiesta Nacional”, amb desfilades militars, banderes i recep-cions, voldria recordar l’altra cara de la data d’avui copiant un fragment (en llenguatge espanyol actual) de la «Brevísima Relación de la Destruc-ción de las Indias» publicada l’any

1552 per Fray Bartolomé de Las Ca-sas, dominic defensor dels indígenes. «Entraban los españoles en los pobla-dos y no dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas que no desbarriga-ran e hicieran pedazos. Hacían apues-tas sobre quién de una cuchillada abr-ía un indio por medio o le cortaba la cabeza de un tajo. Arrancaban a las criaturitas del pecho de las madres y las lanzaban contra las piedras. A los hombres les cortaban las manos. A otros los amarraban con paja seca y los quemaban vivos. Y les clavaban una estaca en la boca para que no se oyeran los gritos... Yo soy testigo de todo esto y de otras maneras de crueldad nunca vistas ni oídas».

Fray Bartolomé de Las Casas no va arribar mai a ser sant ni beat però les seves obres són les primeres en de-fensar els drets humans del pobles conquerits. En un dia com avui crec que convé dedicar uns instants a l’alt-re cara de la medalla triomfalista de a Fiesta Nacional de España.

* * * * *

Fray Bartolomé de las Casas 1484 - 1566

Portada d’un llibre d’en Bartolomé de las Casas “Història de les Indies “

(*) En Ramon Boixet, és químic i escriptor nascut a Manresa i fa 41 anys que resideix a Suïssa.

Pàgina 16

Els corredors de la llibertat

Una de les sèries televisives dels anys 60 que més va enganxar fou Daniel Boone. Es tractava d'un pio-ner nord-americà que es movia amb facilitat pels boscos i tenia amics amerindis. Boone, que mai es deixa-va a casa una gorra de castor acabada amb cua, és considerat avui un heroi d'Estats Units perquè en el segle XIX va traçar noves sendes vers l'Oest llunyà.

Aquestes vides de frontera, on calia conviure a tothora amb l'ai al cor, esdevindran el substrat a partir del qual Jules Verne s'adonarà de la mà-gia del viatge. No passem per alt que un dels oncles de Verne, com tants altres bretons del segle XIX, va fer llargues estades al Quebec, un terri-tori aleshores atapeït de boscos, rius d'aigua abundant i natura salvatge.

L'oncle deixava enlluernat el jove Verne cada cop que tornava a Nan-tes. I és que en els àpats familiars la canalla quedava embadalida amb el relat de les seves aventures en regi-ons habitades per amerindis i ani-mals desconeguts.

Entre els europeus que s'establiren a Nova França, n'hi ha que crearan granges i d'altres que desapareixeran per un temps indefinit (o per sempre més) país endins. Per aquests se-gons, anomenats coureurs des bois, la llibertat serà una de les principals motivacions. En paral·lel, aprendran a fer negocis, en el mercat negre de pells de visó i de castor, amb els hu-rons i altres tribus (o qualsevol client potencial).

La figura del rodamón de bosc apa-reixerà sobretot al Baix Canadà, el que ve a ser l'actual Quebec, on la societat que s'implanta és una imita-ció del feudalisme europeu. Els cor-redors de bosc, segons la traducció literal, seran bàsicament joves intrè-pids, que de retruc exploraran els confins boreals, movent-se sobretot en canoes a través dels inacabables rius i llacs d'aquesta part del conti-nent. Al capdavall, es tractarà d'ho-mes lliures, capacitats per sobreviure en topants feréstecs i, en molts ca-sos, adaptats al sistema de vida indí-gena. La seva independència i habi-litat en els tractes comercials desvet-llarà admiració i prestigi entre la ciu-tadania de l'època.

És probable que les narracions de sobretaula que deixaven glaçat Ver-ne tinguessin un fil directe amb que-

bequesos d'aquest tremp, fruit de les coneixences del seu oncle viatger. El Verne adolescent no en tindrà prou, i seduït per l'univers que hi ha rere la terra ignota, s'emocionarà amb la lectura Voyage a Amérique (1826) del també bretó François René de Chateaubriand. I és que pel goig de la descoberta, l'escriptor romàntic prendrà nombroses notes, que anirà reflectint en la seva bibliografia, ar-ran de les rutes que emprendrà el 1791 des de l'Atlàntic fins al gran nord. Boone, els coureurs des bois i Chateaubriand foren corredors de fons, en un període que res no era fàcil. La seva labor entusiasmava perquè era creïble, arriscada, valen-ta.

En aquesta línia, durant la marxa afroamericana de 1963 cap a Was-hington en bé dels drets civils, Mar-tin Luther King va constatar que era la primera vegada que els blancs ve-ien els negres embarcats en una ocu-pació seriosa: «L'estereotip del negre va patir un revés» (El País, 24-5-10). Als catalans, en les nostres reivindi-cacions de llibertat, ens passa una cosa per l'estil. Entre la paraula i el gest no hi ha coherència. I, llavors, no entusiasmem perquè és una lluita que no esdevé creïble (més aviat, transmetem feblesa, covardia, por...). En el moment en què els espanyols vegin que estem embarcats en un projecte d'alliberament nacional seri-ós, que a hores d'ara passa per la uni-tat de l'independentisme, l'estereotip català també patirà un revés.

En Joaquim Gibert en una de les se-ves visites al Quebec l’Agost del 2010

(*) En Joaquim Gibert és de Fraga. psicòleg i coautor de “Removent consciències” i va venir a Toronto a l’agost del 2010.

Joaquim Gibert Font (*)

Pàgina 17

Necrologia Joan Solà i Cortassa 1940 - 2010

Joan Solà i Cortas-sa neix a Bell-lloc d'Urgell (Pla d'Ur-gell) el 1940. Estudia Magisteri a Lleida i el 1965 obté el títol de Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, on també realitza el doctorat en Filologia Catalana (1970). Posterior-ment amplia els estu-dis en Lingüística General a les Uni-versitats de Reading i d'Exeter (Gran Bre-tanya).

Des de 1966 és professor de Lingüística Catalana a la Universitat de Barcelona i a finals de 1983 obté la càte-dra de Llengua i Literatura Catalanes de la mateixa uni-versitat. També ha estat professor de Lingüística Cata-lana i d'altres matèries de lingüística general en diverses institucions, públiques o privades. Per exemple, a la Universitat Autònoma de Barcelona (1968-1970), a l'Escola de Mestres Rosa Sensat (1965-1970 i 2001-2002), a l'Escola de Periodisme de l'Església (1967-1969), a la Universitat d'Estiu de Prada (1971), a la Cà-tedra Ramon Llull de Mallorca (1977-1990 i 1995), a la Universitat d'Estiu de Lleida (1995), a la Universitat Rovira i Virgili o a la Universitat de Girona. A més ha impartit màsters i postgraus de Lingüística Aplicada, d'Edició i de Lexicografia.

Tenint com a principals referents Pompeu Fabra, Joan Coromines i Noam Chomsky, Joan Solà es converteix en un referent en el món acadèmic i en el panorama in-tel·lectual català. La seva presència és habitual en els congressos internacionals de Llengua i Literatura Cata-lanes. Entre d'altres, podem citar Estrasburg (1968), Roma (1982), Tolosa (1988), Vancouver (1990), Was-hington (1994), Indiana (1995), Sant Petersburg (1996), Tubinga (2006) o Berlín (2007), en els quals ha fet aportacions en el camp de la lingüística catalana. Des de 1999 és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, del qual va ser nomenat vicepresi-

dent segon el juny del 2009. També ha format part de la Comissió Catalana de Relacions amb la UNESCO.

És autor d'una quarantena de llibres sobre sintaxi, histò-ria de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia, bibliogra-fia i altres matèries de lingüística i sociolingüística. En-tre d'altres, és codirector amb, Jordi Mir, de l'edició de les Obres completes de Pompeu Fabra (avui ja s'han publicat 5 dels 9 volums), editor de L'obra de Joan Co-romines: cicle d'estudi i homenatge (1999) i director de la Gramàtica del català contemporani, (la quarta edi-ció, definitiva, és del 2008). Ha treballat en la redacció de la sintaxi de la nova gramàtica normativa de l'IEC. També ha fet tasques d'assessorament lingüístic, com el conegut mètode multimèdia Digui, digui de català per a estrangers (1984), a l'Ajuntament de Barcelona (1991-1995), en el Consorci per a la Normalització Lingüísti-ca (des del 1991) i a la Caixa.

Paral·lelament, porta a terme una extensa tasca divul-gativa als mitjans de comunicació. Des de l'any 1974 ha publicat més de vuit-cents articles en la premsa dià-ria. Cal destacar els publicats al Diari de Barcelona, El Món i, preferentment, a la columna «Parlem-ne», del suplement Cultura del diari Avui. I, encara, ha estat col·laborador al programa Bon dia, Catalunya de TV3 entre 1994 i 1997 i també ha participat en tertúlies ra-diofòniques.

Entre els premis obtinguts, cal mencionar: el Premi a la investigació lingüística de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1991) i el Premi de recerca Crítica Serra d'Or per l'obra Història de la lingüística catalana, 1775-1900. Repertori crític (1999), el Premi Sanchis Guarner de la Fundació Jaume I per la Gramàtica del català contemporani o la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, per la seva tasca de recerca sin-crònica i diacrònica en la llengua catalana, així com per la persistent tasca social de divulgació dels coneixe-ments sobre aquesta llengua. El 2005 rep la Creu de Sant Jordi. L'any 2009 és nomenat Doctor Honoris Cau-sa de la Universitat de Lleida i rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Mor a Barcelona el 27 d'octubre de 2010.

Reportatge informació i fotografia de la pàgina web:

http://www.escriptors.cat/autors/solaj/index.php

Pàgina 18

Pàgina 19