NORMATIVA D’HONESTEDAT ACADÈMICA
ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERS INDUSTRIALS DE
VALÈNCIA
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA
(Aprovat en Junta d’Escola de 15 de juliol de 2014)
‐2‐
NORMATIVA D’HONESTEDAT ACADÈMICA DE L’ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D’ENGINYERS INDUSTRIALS
Preàmbul
En l’àmbit universitari, el principal indicador que s’empra per a l’accés a titulacions de màster, beques de formació i recerca, programes de mobilitat d’estudiants, estades en centres nacionals o estrangers, i fins i tot el primer lloc de treball, és l’expedient acadèmic de l’estudiant. Un bon expedient suposa la realització d’un esforç continu al llarg de diversos anys d’estudi i suposa la millor targeta de presentació de l’estudiant universitari en concloure els estudis.
La forta competència requereix, i especialment ara, en una època en què l’oferta de beques i ocupació és escassa, establir mecanismes per prevenir i, si s’escau, denunciar el frau en l’àmbit acadèmic. L’honestedat acadèmica ha de ser un dels pilars en què se sustente el sistema formatiu universitari.
L’Estatut de l’estudiant universitari, aprovat per Reial decret 1791/2010, de 30 de desembre, estableix de forma meridiana en l’article 13 que “els estudiants han d’abstenir‐se de la utilització de procediments fraudulents, o cooperació en aquests, en les proves d’avaluació, en els treballs que es realitzen, o en documents oficials de la universitat”, i no solament per la distorsió del sistema d’avaluació que això suposa, sinó també perquè la formació en valors és igualment part dels objectius formatius de les universitats, com s’indica en l’article 5.
Quant al paper que atorga la normativa vigent als centres en els processos d’avaluació dels seus estudiants, els Estatuts de la Universitat Politècnica de València, aprovats per Decret 182/2011 de la Comunitat Valenciana, estableixen en l’article 16.3 que correspon a les escoles establir els criteris d’avaluació de l’alumnat, així com aprovar, seguir i controlar les metodologies d’avaluació. En aquest mateix sentit es pronuncia l’article 14.7 de la Normativa de règim acadèmic i avaluació de l’alumnat, aprovada en Consell de Govern de 28 de gener de 2010, segons el qual és funció dels centres establir els criteris docents i d’avaluació de l’alumnat tenint en compte els objectius de cada titulació i els recursos disponibles.
Això no obstant, quant a la capacitat dels centres d’actuar davant una situació de frau, els mateixos Estatuts de la Universitat Politècnica de València estableixen en l’article 53 que correspon al rector, i solament a ell, adoptar les mesures corresponents en matèria de règim disciplinari dels estudiants; es deixa, per tant, als centres les tasques de prevenció, detecció i denúncia d’aquests actes.
En el marc universitari i a nivell estatal, el règim disciplinari dels estudiants universitaris està regulat pel Reglament de disciplina acadèmica aprovat per Decret del 8 de setembre de 1954 que, si bé està derogat parcialment per les sentències del Tribunal Suprem de 9 de setembre de 1988 i d’11 d’abril de 1989, està actualment en vigor i, si bé és cert que l’Estatut de l’estudiant universitari, en la disposició addicional segona, va donar un termini d’un any comptador des de l’entrada en vigor del mateix Estatut per a elaborar una llei reguladora de la potestat disciplinària en la qual es tipificaren les infraccions, sancions i mesures complementàries, aquesta encara resta pendent de fer.
En termes generals, el marc legislatiu actual estableix que els centres podran comunicar al rector les irregularitats que es detecten en el desenvolupament de les seues funcions, i serà aquest qui, si escau, incoarà un expedient sancionador o, prèviament, informatiu si cal recaptar informació que determine el caràcter de la falta. Després de ser nomenat, l’instructor
‐3‐
practicarà les diligències necessàries per a esclarir els fets, donant audiència a les persones interessades; després d’això es determinarà, si escau, la sanció que calga imposar, que podrà anar des d’una amonestació fins a l’expulsió de la universitat, i la reincidència serà un dels aspectes que determinen la gravetat de les faltes. És aquest factor, el de la reincidència, el que fa aconsellable que tots els fets constituents de falta siguen degudament comunicats per a la identificació efectiva de qui, sistemàticament, reincidisca. Totes aquestes accions són a banda, òbviament, de les denúncies a les autoritats que, de forma individual o institucional per part de la universitat, puguen fer‐se davant els tribunals si la falta és constitutiva de delicte civil o penal.
Tot el marc normatiu descrit deixa clar que els centres i el seu professorat no tenen competència en matèria de sanció davant un cas de frau acadèmic, atès que resten limitats, com ja s’ha dit, a la prevenció, detecció i denúncia d’aquests casos. Això no obstant, cal no oblidar que una de les competències generals dels títols que s’imparteixen a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials, i que, per tant, és objecte d’avaluació en totes les seues matèries, és la formació de l’estudiant en valors que permeta comprendre la responsabilitat ètica. És per això que, depenent de l’acte d’avaluació o treball acadèmic de què es tracte, del pes que aquest tinga en la qualificació final de l’assignatura, de la naturalesa del fet i de l’abast d’aquest, la falta d’honestedat acadèmica ha de poder repercutir en l’avaluació de l’alumne, sempre atenent el principi bàsic de proporcionalitat.
Els alumnes, en passar per l’Escola, han de prendre consciència clarament des del primer curs que, quan un company seu copia en un acte d’avaluació o presenta un treball acadèmic d’una altra persona com a seu, qui defrauda perjudica els altres. Per això cal marcar unes normes sobre allò acadèmicament avaluable que determinen què es pot fer i què no, que establisquen mecanismes per a prevenir el frau, i que determinen quin camí cal seguir per a sol∙licitar sancions. És més: l’estudiant ha de conèixer aquestes regles del joc des del primer curs, de manera que, arribat el moment d’iniciar possibles procediments sancionadors, no càpia l’excusa del desconeixement d’aquests criteris generals.
Els elements avaluables en els quals se centra aquesta norma són dos: els actes d’avaluació escrits i els treballs acadèmics.
Quant als actes d’avaluació escrits, el desenvolupament tecnològic actual possibilita tenir a l’abast durant un acte d’avaluació dispositius electrònics, com ara un telèfon mòbil, a l’interior dels quals es pot emmagatzemar tota una biblioteca sobre la matèria d’examen. Si es considera, a més, una eventual connexió sense fil, el resultat és una possible comunicació amb altres companys que estiguen fent la mateixa prova o l’obtenció d’ajuda exterior. Els darrers anys s’han registrat a l’Escola casos, durant actes d’avaluació, d’ús fraudulent de telèfons mòbils, suplantació d’identitat i, fins i tot, robatori de claus d’intranet del professorat. D’altra banda, les accions que es proposa dur a terme en aquesta normativa davant un cas fefaent de frau depenen essencialment de la premeditació de l’acció: així, per exemple, i tot i ser reprovable, la cerca d’informació durant un acte d’avaluació en un company pròxim sembla menys greu que el fet d’acudir a l’acte amb informació gravada en un dispositiu electrònic o la coordinació de més de dues persones en l’intercanvi d’informació (en tots dos casos es requereix una intencionalitat clara).
En l’àrea dels treballs acadèmics s’observa en general un sorprenent desconeixement, potser no del tot inconscient, sobre com cal emprar la informació consultada per a no caure en el plagi. Per això, abans d’elaborar una normativa respecte al plagi en els treballs acadèmics, ha de fer‐se entendre a l’estudiant que hi ha formes de citar i parafrasejar perquè l’autoria dels seus treballs no quede en dubte. Amb aquest objectiu, s’annexa a aquesta normativa una Guia
‐4‐
de bones pràctiques en l’elaboració de treballs acadèmics a fi que, novament, el desconeixement sobre com cal citar no servisca de pretext. Ací el plagi, a més, es considera no solament en la versió informàtica, és a dir, en allò que es denomina ciberplagi, sinó també amb relació a l’intercanvi d’informació entre grups de treball d’una mateixa assignatura per a la realització de treballs acadèmics. En concret, la posada en comú entre tots els alumnes d’un curs de plantilles de resolució d’exercicis acadèmics no hauria de donar‐se en una universitat de prestigi com la UPV. Una vegada definit el plagi i com cal evitar‐lo, una normativa sobre aquesta qüestió ha d’establir mecanismes per a prevenir‐lo i detectar‐lo, i també criteris d’actuació.
Article 1. Objecte de la normativa
La present normativa estableix i regula els criteris de desenvolupament de l’avaluació de l’alumnat de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials (ETSEI) de la Universitat Politècnica de València (UPV), sota els principis d’honestedat acadèmica i responsabilitat ètica.
Article 2. Àmbit d’aplicació
La present normativa és aplicable als actes d’avaluació que es desenvolupen en els títols que siguen responsabilitat de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de la UPV, i és de compliment obligat per al seu alumnat i per al professorat que impartisca docència a l’ETSEI, amb independència de la seua adscripció.
Article 3. Difusió
1. L’ETSEI promourà la difusió periòdica d’aquesta normativa entre l’alumnat matriculat en alguna de les seues titulacions i entre el professorat que hi impartisca docència.
2. Els alumnes de nou ingrés que es matriculen en qualsevol titulació impartida a l’ETSEI han de signar durant el procés de matrícula una declaració de coneixement i lectura de la present normativa.
Article 4. Responsabilitat ètica
1. La responsabilitat ètica en l’àmbit acadèmic serà objecte d’avaluació en totes les assignatures que s’impartisquen a l’ETSEI, la qual cosa es farà constar en les guies docents respectives.
2. L’avaluació de l’alumnat en matèria de responsabilitat ètica serà de no superada en una assignatura quan qualsevol dels seus actes d’avaluació no es faça sota el principi d’honestedat acadèmica. Les activitats fraudulentes en els actes d’avaluació es consideren com una demostració inequívoca de falta de responsabilitat ètica, i aquests actes d’avaluació reben una qualificació de zero (suspens). Les implicacions que, com a conseqüència d’aquesta qualificació, es deriven del sistema d’avaluació previst en la guia docent de l’assignatura, seran responsabilitat de l’estudiant.
3. Les reclamacions en matèria d’avaluació que s’originen per l’aplicació d’aquesta normativa s’han de fer en la forma escaient i dins del termini establit, segons allò que dispose la Normativa de règim acadèmic i avaluació de l’alumnat de la UPV (BOUPV 35).
‐5‐
4. En l’aplicació de la present normativa no es tindran en consideració, en cap cas, les conseqüències que tinga aquesta aplicació en el progrés i la permanència de l’estudiant en la titulació que curse, ni el retard que li ocasione en el possible accés a altres titulacions.
5. Les activitats fraudulentes, a més de repercutir en l’avaluació de la responsabilitat ètica en l’àmbit acadèmic, podran donar lloc a procediments sancionadors en la forma que dispose la UPV.
Article 5. Actes d’avaluació escrits
1. Es considera actes d’avaluació escrits en l’àmbit d’aquesta normativa aquells realitzats per l’alumnat de forma individual i simultània, en una aula, i que conclouen amb el lliurament per part de l’estudiant d’un document escrit amb les seues respostes.
2. Els actes d’avaluació i l’execució d’aquests els planifica el professor responsable de l’assignatura amb el suport de la resta de professors amb crèdits docents assignats a aquesta.
3. Dins dels períodes fixats pel Calendari oficial de l’ETSEI per a exàmens, el centre ha de proporcionar prou recintes per a albergar els alumnes que puguen presentar‐se a cada acte d’avaluació, en quantitat adequada per a assegurar una distància suficient entre els alumnes que dificulte la transmissió d’informació entre aquests.
4. Cadascun dels recintes ha de vigilar‐lo almenys un professor de l’assignatura i, si cal, el departament ha de proporcionar professors addicionals a bastament per a la vigilància.
5. El professor encarregat de la vigilància de cada recinte és el responsable que el desenvolupament de l’acte d’avaluació es faça segons la present normativa. Amb aquest objectiu, el professor ha de portar a terme una vigilància activa que dissuadisca de l’intercanvi d’informació i, si s’escau, el detecte.
6. Els alumnes que observen activitats fraudulentes en el transcurs d’un acte d’avaluació, o una vigilància passiva del professor, poden informar d’això a través de la Delegació d’Alumnes, fent ús dels recursos previstos per la UPV.
7. L’estudiant ha de presentar‐se a l’acte d’avaluació al lloc i l’hora indicats en la convocatòria amb el DNI, el passaport, el permís de conduir o el carnet de la UPV amb foto recognoscible, sempre originals i en aquest ordre de preferència, que podran ser requerits per a fer‐ne la identificació. A l’estudiant que no puga identificar‐se amb aquests documents se li podrà impedir l’accés a l’acte d’avaluació i, a l’efecte d’avaluació, es considerarà com no presentat.
8. Abans que comence l’acte d’avaluació, a l’estudiant que incomplisca qualsevol punt d’aquesta normativa se l’advertirà d’això i, si no s’hi adapta, el professor encarregat de la vigilància podrà expulsar l’estudiant del recinte i, a l’efecte d’avaluació, es considerarà com no presentat.
9. Des de l’inici de l’acte d’avaluació fins a l’acabament d’aquest, l’estudiant no podrà tenir a l’abast llibres, anotacions, quaderns, motxilles, bosses ni cap altre objecte que no haja sigut expressament permès en la convocatòria; el professor ha d’exigir, per tant, que aquests es dipositen en algun lloc a l’interior del recinte d’avaluació. En aquest cas, la pèrdua, sostracció o qualsevol deterioració d’aquests elements no serà responsabilitat ni del professor ni de la Universitat.
10. L’estudiant no podrà tenir a l’abast cap dispositiu electrònic com ara telèfons mòbils o qualsevol mitjà electrònic d’emissió, recepció i/o emmagatzematge d’informació, i en
‐6‐
qualsevol cas aquests han de romandre completament apagats i fora del seu abast, amb l’excepció dels que siguen permesos expressament en la convocatòria d’examen. L’Escola pot proveir el professorat de mitjans electrònics per a la detecció d’aquests dispositius.
11. Durant el desenvolupament de l’acte d’avaluació, queda terminantment prohibida la comunicació entre els estudiants de forma oral, escrita o per qualsevol mitjà que implique transmissió d’informació relativa a l’examen.
12. L’estudiant és el responsable de la custòdia del seu propi exercici i ha de mantenir‐lo fora de l’abast visual d’altres alumnes; pot sol∙licitar al professor el canvi d’ubicació posat cas que tinga sospites que algun alumne intenta obtenir informació del seu examen, petició que el professor ha de concedir sempre que l’espai físic ho permeta.
13. Una vegada iniciat l’acte d’avaluació, l’estudiant no podrà abandonar el recinte que tinga assignat, excepte per a donar per acabat l’acte d’avaluació. Les eixides momentànies del recinte s’han de fer sota l’expressa autorització del professor, i l’estudiant ha de deixar la seua prova d’avaluació degudament protegida.
14. Durant el desenvolupament de la prova d’avaluació, o immediatament després d’acabar‐la, l’estudiant pot sol∙licitar al professor un document en què es faça constar la seua assistència a aquesta, document que ha d’incloure necessàriament la titulació, l’assignatura, el lloc de celebració i l’hora d’inici i finalització de la prova.
15. Una vegada iniciat l’acte d’avaluació, l’estudiant que incomplisca qualsevol punt d’aquesta normativa, o siga sorprès de forma manifesta obtenint o facilitant informació, àdhuc en grau de temptativa, sobre la resolució de la prova de qualsevol altra font i per qualsevol mitjà, serà expulsat del recinte i, a l’efecte d’avaluació, l’acte rebrà una qualificació de zero (suspens), amb independència de les conseqüències que aquesta qualificació tinga en l’avaluació de l’assignatura d’acord amb la guia docent corresponent, i sense perjudici de les accions addicionals a què el fet done lloc.
16. Donaran lloc a una qualificació definitiva de zero (suspens) en l’acta de l’assignatura les activitats fraudulentes en actes d’avaluació, àdhuc en grau de temptativa, que impliquen reincidència dins d’una mateixa assignatura; la implicació organitzada de tres o més alumnes; i la suplantació d’identitat, sempre sense perjudici de les accions addicionals a què el fet done lloc.
17. Davant qualsevol incidència esdevinguda durant la realització d’un acte d’avaluació, el professor responsable de l’assignatura ha d’emetre un informe sobre els fets dirigit al cap d’estudis de l’Escola, en el qual ha de fer constar detalladament tant les circumstàncies en què tingué lloc la incidència com les mesures que s’adoptaren.
Article 6. Actes d’avaluació per mitjans informàtics
1. Es considera actes d’avaluació per mitjans informàtics en l’àmbit d’aquesta normativa aquells realitzats per l’alumnat de forma individual i simultània, en una aula i per ordinador.
2. Els departaments poden, en el marc de les seues assignatures, portar a terme actes d’avaluació per mitjans informàtics sempre que s’adopten les mesures oportunes que garantisquen adequadament la prevenció d’activitats fraudulentes.
3. Durant el desenvolupament de la prova d’avaluació, queda terminantment prohibida l’execució de qualsevol altra aplicació informàtica diferent de les autoritzades expressament pel professor.
‐7‐
4. Els serveis informàtics de l’Escola poden incorporar als seus sistemes els mitjans tècnics necessaris per a registrar i/o visualitzar en temps real les aplicacions que s’executen en cada terminal.
5. En la preparació i el desenvolupament dels actes d’avaluació per mitjans informàtics serà aplicable l’article 5 d’aquesta normativa.
Article 7. Treballs acadèmics
1. Es consideren treballs acadèmics en l’àmbit d’aquesta normativa tots aquells encarregats pel professorat en el transcurs d’una assignatura per als quals, individualment o col∙lectiva, calga lliurar un document sotmès a avaluació. S’inclouen entre els treballs acadèmics el treball final de grau (TFG) i el treball final de màster (TFM).
2. Per a encarregar el treball acadèmic, el professor de l’assignatura determina l’objecte del treball, els continguts que cal incloure en el document, la forma de presentació, el termini de lliurament i les fonts que es poden consultar per a fer‐lo. A més, en el cas dels treballs col∙lectius, ha d’indicar el nombre d’alumnes per grup i la forma d’agrupació.
3. En el cas dels treballs col∙lectius, llevat que el professor determine el contrari, el mateix grup pot distribuir les tasques entre els seus membres, si bé cadascun d’aquests ha de dominar el treball realitzat pels altres.
4. Llevat que el professor determine el contrari, el treball acadèmic s’ha d’elaborar a partir dels coneixements transmesos en l’assignatura, les consultes que es facen al professor, qualsevol font bibliogràfica o d’Internet, i el material docent de l’assignatura; queda exclòs l’intercanvi d’informació entre grups de treball.
5. Les fonts d’informació usades per a l’elaboració del treball acadèmic sempre s’han de citar i referenciar en el document seguint les indicacions de l’annex I d’aquesta normativa: Guia de bones pràctiques en l’elaboració de treballs acadèmics.
6. En general, l’absència de citacions i referències en parts del document que les requerisquen pot repercutir negativament en la qualificació del treball acadèmic de forma proporcional a l’extensió d’aquestes parts amb relació a la del document.
7. Llevat que hi haja autorització expressa del professor, els treballs acadèmics que de forma inequívoca empren parcialment o total altres treballs acadèmics de la mateixa naturalesa com a font d’informació, fent passar com a cosa pròpia part o la totalitat d’un treball aliè, es consideraran com a activitat fraudulenta en un acte d’avaluació i es qualificaran amb un zero (suspens), amb independència de les conseqüències que aquesta qualificació tinga en l’avaluació de l’assignatura d’acord amb la guia docent corresponent. En aquests casos, el professor responsable de l’assignatura ha d’emetre un informe sobre els fets dirigit al cap d’estudis de l’Escola, en el qual ha de fer constar detalladament les circumstàncies en les quals van tenir lloc els fets i també les mesures que s’adoptaren.
8. Els tutors de TFG i TFM i els seus tribunals de qualificació han de vetlar per l’originalitat dels treballs presentats i pel compliment d’aquesta normativa. Les observacions que es facen sobre això i la influència que aquestes tinguen en la qualificació del treball s’han de comunicar a l’autor durant la defensa oral del treball.
Article 8. Incoació d’accions disciplinàries
‐8‐
1. El cap d’estudis de l’Escola registra i tramita els informes enviats pel professorat amb relació a activitats fraudulentes en actes d’avaluació escrits i en treballs acadèmics.
2. A la vista dels informes rebuts, el cap d’estudis dóna audiència als alumnes involucrats en presència del secretari de l’Escola, que estén acta de les declaracions i les annexa a l’informe.
3. Els informes elaborats sobre activitats fraudulentes en actes d’avaluació escrits que impliquen premeditació anterior a l’inici de l’acte d’avaluació, o aquells que sense requerir premeditació impliquen la reincidència d’un alumne en activitats fraudulentes, s’eleven directament a la Comissió Permanent amb la proposta de sol∙licitar a la Universitat la incoació d’expedient disciplinari a l’estudiant.
4. Les activitats fraudulentes en actes d’avaluació no previstes en aquesta normativa poden donar lloc a accions sobre les quals decidirà el cap d’estudis de l’Escola seguint l’esperit general d’aquesta normativa.
Disposició addicional primera. Interpretació
La interpretació de la present normativa correspon, en conjunt, al director, al cap d’estudis i al secretari de l’ETSEI.
Disposició addicional segona. Denominacions
Totes les denominacions contingudes en la present normativa que s’efectuen en gènere masculí cal entendre que es fan i cal usar‐les indistintament en gènere masculí o femení, segons el sexe de la persona de què es tracte.
Disposició transitòria primera. Plans d’estudi en extinció i PFC
La present normativa també és aplicable als actes d’avaluació i treballs acadèmics que es desenvolupen en els títols no adaptats a l’espai europeu d’educació superior (cicles) mentre en dura el procés d’extinció. Així mateix, els projectes finals de carrera es consideren com treballs acadèmics i s’han d’ajustar a allò que es disposa sobre aquests en aquesta normativa.
Disposició final
La present normativa entrarà en vigor el mateix dia que l’aprove la Junta d’Escola.
‐9‐
Annex I: GUIA DE BONES PRÀCTIQUES EN L’ELABORACIÓ DE TREBALLS ACADÈMICS
● Què és el plagi
Plagiar és, bàsicament, fer passar com a pròpies obres realitzades per altri. Molt possiblement el frau existeix des de les primeres pintures rupestres, però és ara quan resulta més senzill portar‐lo a terme: d’una banda, Internet proporciona des del mateix terminal en què es fa el treball un accés immediat a una infinitat d’informació i, d’altra, aquesta es pot dur al document de treball de forma pràcticament instantània. En l’àmbit acadèmic, aquests dos aspectes –facilitat d’accés i de còpia–, units a eventuals sobrecàrregues de treball de l’alumnat i, sobretot, a la comoditat, fan que el plagi passe, per molts, de ser un frau a ser vist com una solució.
Si bé és cert que en moltes ocasions el plagi és intencionat, en moltes altres el frau ocorre per un vertader desconeixement de què és plagi, i n’hi ha molts que es pensen que allò que està en Internet és informació de lliure ús i, per tant, creuen també que poden copiar‐ho i enganxar‐ho en el seu treball sense cap problema. En general, no es comet plagi quan el treball s’elabora a partir de les idees pròpies obtingudes després de la lectura de diverses fonts, les quals han de citar‐se i referenciar‐se en la bibliografia del treball, mentre que, per contra, es plagia quan la lectura d’un text elaborat a partir d’altres fonts fa creure al lector que tant el text com la idea que enclou aquest són obra de l’autor del treball.
● Quines conseqüències té el plagi en l’entorn acadèmic
A més de les responsabilitats civils que pot implicar el fet de plagiar una obra, presentar un treball acadèmic totalment o parcialment plagiat suposa un frau al sistema d’avaluació de l’alumnat. Cal recordar que molts accessos es prioritzen a partir de la nota de l’expedient acadèmic, com ara l’accés a les titulacions de màster i als programes de mobilitat, la tria dels treballs finals de grau i màster i, fins i tot, determinades beques. En general, el plagi desvirtua el sistema de qualificacions, ja que atorga més nota a qui plagia i, per tant, el deixa en millor posició en els sistemes dependents de l’expedient. D’altra banda, els treballs realitzats sobre la base de la recol∙lecció de fragments d’altres textos donen com a resultat un treball amb estils de redacció inconnexos, amb enfocaments constantment canviants i sense una línia argumental definida. En aquest sentit, esdevé freqüent trobar alumnes que acaben el seu cicle formatiu a la universitat i tenen vertaders problemes a l’hora d’expressar‐se per escrit, com a conseqüència del fet que poques vegades s’han esforçat a sintetitzar les seues idees per si mateixos i a plasmar‐les en un document.
A més de l’anterior, els treballs acadèmics són part essencial del procés d’ensenyament‐aprenentatge i estan dissenyats pel professorat amb la idea de reforçar i posar en pràctica els coneixements vistos a l’aula. Per això, quan un estudiant lliura un treball en aparença perfectament elaborat però que en realitat és còpia del treball d’un altre alumne, pot fer creure al professor que ha assimilat els conceptes, però això el sol conduir també al fracàs en l’avaluació escrita davant preguntes que, si haguera fet el treball, hauria de saber respondre. En resum, la còpia en els treballs acadèmics interfereix en el procés d’ensenyament‐aprenentatge i el distorsiona, i és un factor important en el fracàs acadèmic de l’estudiant.
‐10‐
● Què cal tenir en compte quan es fa un treball acadèmic en grup
Quan en el marc d’una assignatura es proposa un treball acadèmic, les condicions d’aquest treball han de determinar dos aspectes importants: d’una banda, si el treball és en grup o si és individual; i d’altra, quines fonts d’informació es poden consultar. En general, en els treballs en grup s’entén que el treball l’ha de desenvolupar un conjunt d’alumnes entre ells i per si mateixos, mitjançant el coneixement transmès en l’assignatura, la consulta de fonts bibliogràfiques o d’Internet –que hauran de referenciar‐se adequadament– i amb l’ajuda de les tutories que calguen. Dels integrants del grup s’espera que, a través de la posada en comú del treball proposat, troben conjuntament la solució. Això no obstant, sol acceptar‐se la distribució entre ells de les diverses tasques que comprenga el treball, si bé, en acabar‐lo, tots i cadascun d’ells són responsables dels continguts del treball acadèmic en conjunt i han de conèixer‐lo a fons.
Per contra, no s’admet l’intercanvi d’informació entre grups, ni molt menys l’ús de treballs acadèmics elaborats per altres persones: això elimina de l’exercici la part de creativitat i el redueix a adaptar el treball d’altri a les condicions particulars del grup. En qualsevol cas, si bé aquestes són reflexions genèriques, ha de ser el professor qui delimite quines són les regles de joc específiques dels treballs acadèmics encarregats en el marc de la seua assignatura.
● Com s’evita el plagi
És ben senzill: els membres del grup han de ser els propietaris de tots els continguts del document i, respecte d’aquells continguts de què no ho siguen, han d’indicar amb claredat meridiana a qui pertanyen aquests mitjançant el sistema de citacions i referències que trien. En general, sempre que s’use material d’un altre autor subjecte a copyright, ha de demanar‐se autorització al propietari per a usar aquest material. No obstant això, en l’àmbit acadèmic sol acceptar‐se l’ús de material d’un altre autor, àdhuc amb copyright, sense necessitat de demanar autorització sempre que se cite l’autoria correctament, l’extensió amprada siga raonable, no supose un benefici econòmic a qui usa el material amb copyright i aquest ús no ocasione cap pèrdua econòmica al propietari. És molt important subratllar que si el treball acadèmic s’ha de publicar posteriorment en el repositori de la UPV RIUNET, encara que no hi haja interès comercial en això, sí que és molt recomanable sol∙licitar els permisos escaients per a evitar seriosos problemes legals.
● Com se cita i referencia un text
Quan s’empra material d’un altre autor en una obra pròpia, hi ha diversos estàndards emprats habitualment per a citar i referenciar els treballs originals. Entre aquest es troben els estils Harvard, Vancouver, IEEE o el descrit en la norma UNE‐ISO, els detalls de la qual, que són extensos, poden trobar‐se amb facilitat en Internet. Tots són estils compostos per citacions –inserides en el text del document juntament amb el text o la idea de l’autor original– les quals apunten a referències situades al final del document i que recullen amb precisió la font d’informació que conté el material. En l’estil Harvard, per exemple, juntament amb el text extret d’una altra font s’indica, entre parèntesis, el cognom de l’autor i l’any de publicació i, al final del text, en un apartat dedicat a referències bibliogràfiques, s’enumeren tots els treballs citats, per ordre alfabètic del primer autor, seguint criteris que depenen de si es tracta d’un llibre, una revista, una pàgina web, etc. Altres estils, com el Vancouver, empren durant el text nombres correlatius, bé entre claudàtors bé com a superíndexs, que apunten a l’apartat de
‐11‐
referències bibliogràfiques en què s’enumeren, ordenats per nombre, els detalls dels documents citats. En qualsevol cas, una vegada triat l’estil, convé consultar‐ne els detalls.
● Un exemple
El text següent està extret d’un llibre hipotètic titulat Influència de la dieta en la malaltia de Wellington, l’únic autor del qual és Francesc Hernández i que va ser publicat el 2013 per l’editorial Casalud.
“Els resultats obtinguts en aquest estudi suggereixen que l’ús habitual d’hortalisses en la dieta de pacients amb malaltia de Wellington no solament disminueix significativament els símptomes de la malaltia, sinó que origina un lleu augment de l’hematòcrit en sang i una disminució moderada del factor de coagulació.”
Si en un text vol fer‐se ús d’aquesta afirmació, pot inserir‐se en el document tal com es reprodueix a dalt, emprant un format que no deixe dubte que es tracta d’un fragment d’un altre text, com podria ser posar‐ho entre cometes, amb els caràcters en cursiva i justificat amb uns marges més estrets que els de la resta del document. Si se segueix l’estil Harvard, el text podria anar precedit, per exemple, per “D’acord amb les observacions d’Hernández (2013):” Al final del document, en l’apartat de referències bibliogràfiques, es trobaria la referència corresponent a aquesta citació com:
Hernández, F. (2013). Influència de la dieta en la malaltia de Wellington. València: Casalud.
Aquesta forma de citar literalment sol reservar‐se per a aquells casos en què resulta important subratllar com es va expressar l’autor i en general no se n’ha d’abusar, ja que és més adequada la paràfrasi, com s’explica més endavant en aquesta mateixa guia.
● Com es parafraseja correctament
En el paràgraf usat com a exemple en l’apartat anterior, tant el text com la idea pertanyen a l’autor. Parafrasejar és amprar la idea de l’autor –per això es fa necessària la citació– però fent servir un text propi. És important destacar que parafrasejar no consisteix mai a canviar les paraules de l’autor original perquè el lector no detecte que és davant un plagi: com s’acaba d’indicar, la citació resulta necessària. Parafrasejar és llegir la idea d’un altre autor, interioritzar‐la i expressar‐la amb un estil propi o, fins i tot, combinar aquesta idea amb les llegides en altres fonts per generar una afirmació més àmplia. Així, seguint el mateix exemple, en un treball que tractara de les propietats de les hortalisses podria dir‐se:
Les propietats nutritives de les hortalisses no solament són saludables sinó que, en alguns casos com la malaltia de Wellington, proporcionen una millora simptomàtica quan són incorporades en la dieta habitual, la qual cosa resulta fins i tot en el restabliment dels paràmetres sanguinis del malalt (Hernández, 2013).
Per contra, no seria parafrasejar sinó simplement alterar el text dir:
Menjar usualment hortalisses fa minvar notablement els símptomes de la malaltia de Wellington, pujant l’hematòcrit i baixant el factor de coagulació (Hernández, 2013).
● I si la font d’informació és Internet?
‐12‐
Fins i tot els estàndards habituals usats per a citar i referenciar inclouen aquesta possibilitat i, depenent de quin es faça servir, es requereix un format o un altre. Així, per exemple, si el que es vol és referenciar l’article que té la Wikipedia en castellà sobre Referencia bibliográfica mitjançant l’estil ISO 690 de citacions, al final del text, en l’apartat de referències, cal incloure la següent:
Col∙laboradors de Wikipedia. Referencia bibliográfica [en línia]. Wikipedia, La enciclopedia libre, 2014 [data de consulta: 26 de juny del 2014]. Disponible en <http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=referencia_bibliogr%C3%A1fica&oldid=75182078>.
Article que, d’altra banda, resulta molt interessant consultar.
● Cal citar totes les afirmacions?
No, en absolut. No és necessari citar tot allò que forma part del coneixement general. De la mateixa manera, a la Unió Europea es considera que el material subjecte a copyright passa a ser de domini públic transcorreguts 70 anys després de la defunció de l’autor, si bé així i tot sempre es considera elegant citar‐lo.
● Els gràfics, taules i imatges
Segueixen el mateix tractament que el text, llevat que el format en què s’expressa la idea és diferent. L’equivalent a parafrasejar, en aquest cas, seria la generació d’un gràfic, una taula o una imatge que transmetera la mateixa idea. En qualsevol cas, el peu que figure al costat de l’element ha de contenir la referència a l’autor, de la mateixa manera que es fa amb el text.
Top Related