Download - Crònica de la Barceloneta. Febrer 2014

Crònica de la Barceloneta Recull de premsa mensual

FEBRER de 2014

Juana Martín y Sara de Benítez brillan en Simof ........................................................ 2

El Celler de Can Roca franquiciará su heladería Rocambolesc .................................... 4

«A la Barceloneta, els llençols estesos fan olor de mar» ............................................ 7

Arquitectos con ‘R’ de modernos ............................................................................ 11

El Suquet de l'Almirall tanca per fer una remodelació completa .............................. 14

Concurs d'idees per donar nou ús al Mas d'en Pinc de Begur ................................... 15

Marta Pich: «Dels 15 als 23 anys la meva vida van ser tres lletres: S-A-U» ............... 17

Somorrostro, any 1958 ........................................................................................... 20

Els danys al port de Barcelona ................................................................................ 22

Pepe Rubianes dará nombre a una de las nuevas plazas del Paral·lel ....................... 24

Barcelona reserva el nom de Pepe Rubianes per una via al Paral·lel ........................ 27

El Arxiu Nacional recibe 73.000 fotografías de Ignasi Marroyo ................................ 29

Circuit per la llibertat .............................................................................................. 31

Candel, un Mandela català ..................................................................................... 33

Escritor Rubianes .................................................................................................... 35

L'hotel W Barcelona contractarà 100 persones per a la temporada d'estiu .............. 37

Crònica de la Barceloneta Recull de pr emsa mensual Febrer de 2014

2

ABC 03/02/2014 http://www.abc.es/cordoba/20140202/sevp-juana-martin-sara-benitez-20140202.html

Juana Martín y Sara de Benítez brillan en Simof

La diseñadora de San Pedro ha reinventado la imagen de Amaya que aparece en la película «Montoyas y Tarantos»

PER: VANESSA GÓMEZ

Un momento del desfile de Juana Martín en el salón de la moda flamenca de Sevilla, inspirado en la bailaora Carmen Amaya

Las diseñadoras cordobesas Juana Martín y Sara de Benítez fueron ayer protagonistas

en la pasarela del Salón de la Moda Flamenca de Sevilla (Simof). Martín presentó una

colección inspirada en la bailaora Carmen Amaya en la que destaca la sobriedad de las

formas.

La diseñadora de San Pedro ha reinventado la imagen de Amaya que aparece en la

película «Montoyas y Tarantos», del director Vicente Escrivá. Sara de Benítez mostró

su línea «Flamenc- à-Porter» en la que indaga en las tendencias actuales sin perder la

esencia de un buen traje.


3

Durante la presente edición del salón de la moda flamenca, han estado presentes otras

profesionales cordobesas de la costura. La firma cordobesa Aldebarán enseñó sus

trajes inspirados en la moda ecuestre. Rosa Rojo mostró su colección «Sueños de luz»

que sorprendió por su uso de los colores vivos. Los complementos de Trinitrán, de

Trinidad Revuelto, participa en la clausura de Simof 2014.


4

LA VANGUARDIA 04/02/2014 http://www.lavanguardia.com/ocio/20140204/54400822288/el-celler-de-can-roca-franquiciara-heladeria-rocambolesc.html

El Celler de Can Roca franquiciará su heladería Rocambolesc

Los hermanos Roca buscan un emplazamiento en Barcelona y proseguirán su expansión fuera de Catalunya.

PER: LOURDES LÓPEZ

Helados de Rocambolesc Rocambolesc

Tal y como avanzó Joan Roca tras su ponencia en Madrid Fusión sobre el proyecto de

recuperación de especies vegetales en el entorno de Girona, otro de los nuevos

proyectos que traen entre manos los hermanos Roca pasa por llevar Rocambolesc -su

heladería artesana en marcha desde la primavera de 2012-, por toda España. El

prestigioso chef valora que el proyecto como “una extensión, sin presiones”, de lo que

hacen en el restaurante: “Quisimos llevar una parte de El Celler, el postre, a la calle”. Y

así ha sido ya en parte porque, además del local de 30 metros en el centro de Girona,

los helados ‘Roca’ ya se podían encontrar en otra heladería en Platja d’Aro y en La

Guingueta de Bogatell y la Barceloneta desde este pasado verano.


5

Sin embargo se trata de dar un paso más para abrir el producto al mercado español. Ya

se conocen algunos datos más sobre cómo serán estas franquicias que permitirán

degustar el ingenio del menor de los Roca, Jordi, hecho helado, el mismo que se sirve

en El Celler de Can Roca (Girona) - hasta la fecha y mientras no haya una nueva lista

Restaurant, el mejor restaurante del mundo-. El salto empezará por Barcelona donde

se está buscando un local para un primer emplazamiento no demasiado grande pero

que esté en el centro. El siguiente peldaño será explotar la franquicia en España pero

únicamente exportando el carro de postres porque “es un modelo de negocio cuya

constancia de calidad es controlable” -en palabras de Joan Roca- y no el resto de

complementos que están a la venta en el establecimiento de Girona. La estética será

muy similar a la que ofrece el establecimiento de la calle Santa Clara, 50 y es probable

que corra a cargo de la interiorista Sandra Tarruella, autora también de la reforma de

El Celler de Can Roca.

Además de helados, elaborados con productos naturales y combinados con 34 tipos de

toppings en Rocambolesc se pueden comprar los libros de cocina de los Roca, por

ejemplo, el último de ellos, de gran formato y homónimo, que vio la luz el pasado abril

y que hace un generoso repaso a su historia y a su cocina (unas 90 recetas); también

está a la venta el perfume de Nube de Limón, elaborado por Jordi; caramelos y

postres, como el famoso láctico.

El precio estimado de cada licencia está entre los 90.000 y los 100.000 euros, algo no

demasiado desbocado teniendo en cuenta que el prestigio de la marca. “Creemos que

es un buen negocio porque tiene unos costes muy controlados, aunque nuestros

helados son como unos pequeños postres y no son baratos, pero es una prolongación

de lo que es nuestra cocina”, valora Joan Roca.

Jordi Roca siempre explica que el sueño de Rocambolesc nació para recuperar el

tradicional carro de postres de El Celler de Can Roca, que había desaparecido de la sala

del restaurante justo cuando él se hizo cargo de la parte dulce del menú.


6

Ahora gracias a esta expansión será más fácil encontrarlos fuera de Catalunya aunque,

en la práctica, los helados del postrero de Can Roca ya habían llegado a Madrid gracias

a un acuerdo de Rocambolesc y Ron Santa Teresa por el que se venden desde este

pasado verano en las dos tiendas Isolée de la capital. Una exclusiva colección de

sabores de inspiración en la coctelería caribeña elaborados con este ron envejecido

hasta cinco años en barrica y toneles de roble: mojito, cubalibre, cocoloco y chocolate

blanco con naranja.


7

EL PERIÓDICO 05/02/2014 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ciutat-vella/barceloneta-els-llencols-estesos-fan-olor-mar-3072997

«A la Barceloneta, els llençols estesos fan olor de mar»

Antoni Miquel Cerveró, “Leslie” en el seu nom artístic com a vocalista de Los Sírex, va néixer

i ha viscut sempre a la Barceloneta. Al barri on va desembarcar un dia el seu pare i va

conèixer la seva mare, el cantant és l'Anxoveta, malnom que va heretar del seu avi, que

venia salaons.

PER: CARME ESCALES

Guitert, 20 El colmado de Jaume i

Montserrat.

SÓN DE SANT SADURNÍ I FA 40

ANYS QUE DESPATXEN FRUITES,

VERDURES EMBOTITS I CONSERVES

A CLIENTS DE LA BARCELONETA

COM LESLIE.

Bar Hispano Cap i pota i rialles

amb amics del barri. AMB UNA

DE LES MOLTES COLLES QUE

LESLIE TÉ A LA BARCELONETA,

ELS DIVENDRES SE CITA AL

PASSEIG DE JOAN DE BORBÓ,

21 PER ESMORZAR.


8

Esperant que el seu pare arribés carregat de sardines, verat i seitons, un nen anomenat

Antoni Miquel Cerveró (Leslie, de Los Sírex) dibuixava a la seva llibreta les barques i el

vaivé de l'onatge marí que les movia. Tenia 9 anys. Avui, 60 anys després, l'Anxoveta -

el sobrenom que identifica el cantant de Los Sírex a la seva Barceloneta natal- segueix

deixant-se inspirar pel mar. «Puc passar tot un matí assegut en una terrassa amb una

cervesa i les meves anotacions», afirma el veí del barri mariner. Hi va néixer la seva

mare, Angeleta, que va conèixer un dia un mariner, Jaume, que va arribar d'alta mar.

«El meu pare era de la Vilajoiosa (Alacant) i, quan es va establir a la Barceloneta, es va

fer pescador», explica el cinquè i últim fill de Miquel Cerveró, que va néixer a la

vivenda familiar de la Barceloneta -al carrer de Meer- el 9 de juliol del 1944.

Pare mariner, barri mariner i una estima i necessitat vital de veure el mar cada dia han

ancorat la residència de Leslie sempre a la Barceloneta. «Mai m'he mogut d'aquí

perquè sé que sóc en un barri extraordinari. És un sentiment», expressa. «Fa 50 anys,

la Barceloneta podia ser considerada per molts la claveguera de Barcelona, però avui

és un dels millors barris mariners d'Europa, i encara té molt a guanyar. El potencial

d'aquest barri no el té cap altre en cap ciutat -considera-. Fins i tot a les millors platges

de Rio de Janeiro no hi ha vivendes just davant del mar, com passa a la Barceloneta»,

diu.

El pati de la platja

L'Anxoveta, el nom heretat del seu avi patern, que despatxava salaons al poble de la

Vilajoiosa, porta el salnitre mediterrani en el seu ADN. «De petits, la platja era el

nostre pati. Sortíem del col·legi per anar a la platja a jugar», rememora. «El mar és savi

-apunta-. A l'hivern ens portava pedres, amb les quals jugàvem, i a l'estiu, sorra. Ara

això ja no passa per tants dics que han construït».

En aquella platja de petit jugava amb els seus amics a llançar-se pedres «fins que a

algun se li obria el cap, i havíem de portar-lo a l'alcaldia, que era l'ambulatori»,

recorda. «A tirar-nos pedres només hi jugàvem els nens -puntualitza-. Nens i nenes


9

jugàvem al bote. Posàvem una llauna buida a la chala, la claveguera. Ens amagàvem

darrere d'un dels dos cotxes que només hi havia en aquells temps, tres carretons i en

els portals», explica qui avui reconeix les llambordes que donen entrada al port de

pescadors. «Són les que abans hi havia als carrers de la Barceloneta on jugàvem a colar

bales als forats entre llambordes», afegeix. I del joc, a la seva primera feina.

Amb els diners que va fer als 13 anys, com a ajudant d'un joier, Leslie es va comprar la

seva primera guitarra i va formar una banda de rockabilly amb xavals del barri. I en un

concurs de ràdio va conèixer la resta de Los Sírex, amb qui va fer la seva primera

temporada musical tot un estiu a Calella de la Costa. «Tenia 17 anys i els meus pares

em van haver de firmar una autorització», diu. Cançons com La escoba, èxit a tot

Espanya el 1965 -el mateix any en què Los Sírex van ser teloners dels Beatles a la

Monumental-, van consolidar el grup en una carrera en què encara avui Guillermo,

Pepe, Juanjo, Ernest i Leslie actuen. Els seus pròxims concerts, homenatges en directe

al seu mig segle als escenaris, seran a Riudoms i Vilassar de Mar, l'1 i el 15 de març,

respectivament.

La música i el xiringuito

Durant 25 anys, Leslie va alternar les actuacions amb l'atenció als clients del xiringuito

Catalunya -el restaurant dels seus sogres que fins al 1991 va estar sobre la sorra de la

Barceloneta. «A mi mai em van caure els anells per treballar del que fos», reconeix.

També va ser sis anys regidor de l'Ajuntament de Barcelona i avui assessora en temes

musicals l'equip municipal de les Corts.

Els diumenges al matí, el veí de la Barceloneta presenta la secció Que se mueran los

feos -títol de la cèlebre cançó de Los Sírex-, dins del programa de ràdio de Jordi

Margarit La primera pedra, a RAC-1. «Parlo de tot, menys de política», diu. Tot el que

la seva mirada recull al carrer, ho comparteix. «Sóc com un far», reconeix.


10

Leslie és un far impregnat de sal, per fora i per dins, que contempla la sortida del sol

des de casa seva. «A la meva Barceloneta, on els llençols estesos fan olor de mar»,

expressa. «I on em sento feliç, envoltat de la meva gent, gent sàvia, que va fer dels

bars el seu club social perquè en pisos de 30 metres, què vols...», explica el veí. «Les

dones passaven tres hores al mercat i els nostres dos clubs de natació tenien molts

socis del barri sense dutxa a casa», diu l'Anxoveta.


11

EL PAIS 05/02/2014 http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/02/04/catalunya/1391549798_845646.html

Arquitectos con ‘R’ de modernos

El Macba repasa el papel del Grup R en la década de 1950 que se enfrentó a la

estética academicista del franquismo.

PER: JOSÉ ÁNGEL MONTAÑÉS

Varios de los proyectos realizados por los arquitectos del Grup R que se pueden ver en el Macba. / MASSIMILIANO

MINOCRI

No construyeron nada juntos, pero, tras organizar cuatro exposiciones, impartir

conferencias y publicar artículos donde explicaban sus trabajos, el Grup R de

arquitectura se convirtió, a partir de 1950, en la llama viva de la modernidad de la

arquitectura catalana. Frente a la arquitectura oficial empeñada en buscar un estilo

para el imperio a imitación del Tercer Reich alemán basada en el clasicismo, el Grup R

se abrió a Europa en busca de aire fresco, en una época gris en la que la información

era escasa.


12

El Macba analiza en Motor de Modernidad. Grup R. Arquitectura, arte y diseño el papel

de este grupo de profesionales que tuvieron como referente al GATCPAC de los que se

sentían herederos, que se nutrió de racionalismo y de las vanguardias, pero también

del modernismo y de la arquitectura popular mediterránea.

El grupo estaba formado por arquitectos de dos generaciones: unos, contemporáneos

de la Segunda República y titulados en la década de los cuarenta como Josep

Pratmarsó (considerado su presidente), Josep Antoni Coderch, Antoni Moragas,

Manuel Valls, Joaquim Gili, Josep Maria Sostres, Francesc Bassó y Josep Antoni Balcells.

La segunda consiguió el título a principios de los cincuenta como Oriol Bohigas, Josep

Martorell, Guillermo Giráldez, Manuel Ribas, Pau Monguió y Francesc Vayreda.

En 1952 organizaron la primera exposición. Fue en la galería Layetana y expusieron 20

de sus trabajos. Había clubes náuticos, viviendas, cines, bares y una cruz de término.

Fue el acto sobre arquitectura más importante celebrado en Cataluña en décadas.

Casa Ugalde, construida por Coderch en Caldes

d'Estrac

El Macba arranca la exposición,

comisariada por Fernando Marzà, con

una enorme pantalla donde se

proyectan imágenes del NODO en el

que se suceden inauguraciones llenas

de dirigentes franquistas. Le siguen los

primeros proyectos de estos

arquitectos y algunas de sus realizaciones como el cine Fémina (1952) y el hotel Park

(1954), de Moragas; el edificio de viviendas de la calle Pallars (1960), de Bohigas y

Martorell; la Casa de la Marina en la Barceloneta (1952), de Coderch y Valls; la


13

Editorial Gustau Gili (1959), de Gili y Bassó; las casa Agustí (1955) y Moratiel (1957), de

Sostres o el edificio de la Facultad de Derecho (1958), de Giráldez, López Iñigo y Subias.

Poco a poco, el grupo supo, se explica en la exposición, introducirse en la vida artística

y social, relacionándose con grupos como Dau al Set. Eso le llevó a instalarse en los

órganos de opinión, como la dirección de la revista Cuadernos de Arquitectura y del

Colegio de Arquitectos y del FAD. Según Marzà, fue Francesc Català-Roca, el fotógrafo

del grupo el que creó, con sus puntos de vista y la elección de los detalles, un estilo

que acabó unificándolos. La selección de imágenes ampliadas del autor, muchas

inéditas, es de lo mejor de la exposición.

El grupo se disolvió en 1961 cuando estalló el debate en Europa en el que se

cuestionaba la continuidad del racionalismo (representado por el Edificio N de

Guillermo Giráldez) o el acercamiento a nuevos planteamientos historicistas (Avenida

Meridiana de Bohigas y Moragas), en un momento en el que la colectividad dejaba

paso en arquitectura al individualismo. De hecho, el Grup R había perdido su razón de

ser: la arquitectura moderna había triunfado.


14

ARA 08/02/2014 http://www.ara.cat/premium/media/Suquet-lAlmirall-tanca-remodelacio-completa_0_1081091899.html

El Suquet de l'Almirall tanca per fer una remodelació completa

El restaurant de Quim Marqués a

la Barceloneta, Suquet de

l'Almirall, tanca deu dies per iniciar

una reforma completa del local i de

la seva oferta gastronòmica. A

partir del dilluns 10 de febrer

aquest reconegut restaurant del

passeig de Joan de Borbó

començarà una posada al dia que

s'hauria d'haver acabat el 20 de

febrer. És a dir, les obres hauran

d'estar enllestides quan arribin els

visitants del Mobile World

Congress.

Segons expliquen fonts pròximes a l'empresa, la finalitat de la reforma és "evolucionar

com a restaurant tal com ho fa la Barceloneta". Un objectiu que obligarà a renovar no

només l'espai, sinó també els plats que acull la carta.

Per això, Marquès i el seu equip ja han llançat un vídeo que deixa entendre que una de

les novetats del rejovenit local serà a la carta en forma de paella DO Catalunya. Una

creació amb arròs del delta de l'Ebre i productes km 0 que podria entrar en

competència amb la DO Barceloneta que tanta fama ha donat al restaurant.


15

EL PUNT AVUI 09/02/2014 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/715559-concurs-didees-per-donar-nou-us-al-mas-den-pinc-de-begur.html?cca=1

Concurs d'idees per donar nou ús al Mas d'en Pinc de Begur

L'antiga casa de Carmen Amaya es va cedir a l'associació Nereo el 1993 El municipi li vol donar un gir més cultural

PER: EMILI AGULLÓ

Panoràmica del Mas d'en Pinc de Begur, ara seu de l'associació Nereo Foto: A.V.

El govern de CiU a Begur vol convocar

aquest any un concurs d'idees per

donar un nou enfoc al Mas d'en Pinc,

la casa que la bailaora de flamenc

Carmen Amaya va adquirir al municipi per passar els últims anys de la seva vida. Des

de l'inici dels anys noranta, l'associació ambiental Nereo ha gestionat l'espai de

manera estable, però el darrer acord de cessió, per a vint anys, expira al març.

L'alcalde, Joan Català, va apostar en el darrer ple per obrir el mas a “nous projectes de

caire cultural, fins i tot per part de promotors privats”.

Català explicava ahir que han rebut dues o tres propostes d'explotació interessants,

que volen sotmetre a un procés participatiu previ al debat dels grups del plenari

municipal. L'alcalde també avança que seria positiu el dictamen d'un comitè tècnic


16

d'experts, amb l'objectiu que el nou acord de cessió es prengui sobre un debat

fonamentat.

Pròrroga per a Nereo

D'altra banda, l'associació Nereo de moment ha retirat l'avantprojecte que havia

presentat per renovar la cessió del mas, tot i que el govern begurenc dóna per fet que

serà un dels projectes que es presentaran al concurs. L'executiu local, com a

contrapartida, li prorrogarà el conveni actual durant 12 mesos més. La proposta,

avança Català, es podria aprovar en el ple de final de mes. Per bé que l'hipotètic canvi

d'inquilins de l'equipament no es podrà fer abans de l'estiu del 2015. L'alcalde creu

que la cessió del mas, segons les conclusions del concurs d'idees, l'haurà de prendre el

govern sortit de les municipals de la primavera del 2015.

Edifici emblemàtic del segle XVII

El Mas d'en Pinc és un dels millors exemples de masia tradicional del terme begurenc.

Datada el segle XVII, un dels atractius és la torre de defensa per prevenir als seus

residents d'atacs de pirates per saquejar els territoris costaners. El 1961, Carmen

Amaya el va adquirir, a través d'una fotografia, durant una estada als Estats Units. Va

ser un regal d'un amic nord-americà perquè tingués una propietat davant del mar, on

ella volia, tot i el seu esperit nòmada. En una sala de la casa encara hi ha una col·lecció

de pertinences de la bailaora.


17

EL PERIÓDICO 09/02/2014 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/marta-pich-dels-als-anys-meva-vida-van-ser-tres-lletres-s-a-u-2314394

Marta Pich: «Dels 15 als 23 anys la meva vida van ser tres lletres: S-A-U»

Vam quedar amb Marta a la Barceloneta, on el 1962 va néixer Carles Sabater. Ella no

sap en quina porteria es va criar, ni en quin carrer jugava, ni l'escola on va anar, així

que vam acabar davant de l'església de Sant Miquel, per on gairebé tot el barri ha

passat almenys un cop a la vida.

FOTO: Jordi perdigó

-Vostè no és la típica fan que se sap fil per randa la vida de l'artista . -Nosaltres volíem distanciar-nos de la connotació negativa de la paraula fan. Encara que el 1991 es va crear el primer club de fans de Sau, de seguida vam passar a dir-nos Club Sau i finalment Clam Sau, que vol dir Club d'Amics de Sau, que és en el que per a mi va acabar convertint-se la nostra relació, en una amistat. -¿Com va arribar a Sau? -Tenia 15 anys quan el meu germà gran em va demanar que li comprés el casset de Quina nit per Reis.


18

-¿Vostè els havia sentit? -No, i no va ser un amor a primera vista. L'escoltava i no tenia pressa per posar la cara B; ni m'agradava especialment Boig per tu, que ara està a tot arreu. Però a poc a poc em va anar agradant, i un dia, de camí cap a l'institut, vaig pensar que havia de fer alguna cosa per aquella gent que m'aportava tant musicalment. -Però, ¿per què? -Perquè sóc així, em surt. Tinc la necessitat vital de fer alguna cosa per les persones que, encara que sigui indirectament, em fan feliç. -¿I què podia fer amb 15 anys? -Vaig agafar el casset i vaig buscar el telèfon de la discogràfica. Hi vaig trucar i em van derivar a l'oficina de management. Allà, una persona que estava arrencant el que seria el primer club de fans de Sau em va dir que passés per l'oficina de Barcelona. ¡Imagini's! Jo, una nena de 15 anys d'una masia perduda en un poblet anomenat Rajadell, ¡a Barcelona! -¿I què feia allà? -Llavors no hi havia mòbils, ni internet, ¡ni Eix Transversal! L'oficina es va traslladar a Vic i jo i dues noies més ens vam passar anys anant els dissabtes a recollir les cartes, a ensobrar enviaments, a contestar el telèfon, a enviar marxandatge... -I així li va passar l'adolescència. -Dels 15 als 23 anys la meva vida van ser tres lletres: s-a-u. Quan el Carles va morir, tot es va estroncar i em vaig quedar absolutament buida. El 13 de febrer de 1999 va marcar un abans i un després: tota la meva vida es va desmuntar, durant mesos només vaig sentir tristesa i un buit interior. Em vaig fer gran de cop. -¿Com va saber de la seva mort? -Era el primer concert d'una nova gira, a Vilafranca, i a l'acabar ens van comunicar que se l'havien emportat a l'hospital. Vam anar a casa amb una sensació estranya. Al matí vaig encendre el mòbil i tenia un missatge. El vaig escoltar i no m'ho podia creure; estava mig adormida i em semblava irreal. Estava en estat de xoc, però el mòbil de Clam Sau era el meu i la gent va començar a trucar. -¿Què fa cada 13 de febrer? -Instintivament em llevo i poso una cançó de Sau. El Carles ja no hi és, però amb el temps em queda la sensació que vaig ser afortunada de viure aquella època i de conèixer-los.


19

-Demà és la trobada en memòria seva que vostè organitza des de fa 14 anys a Llançà (Alt Empordà). -Molts dels adolescents que coincidíem als concerts ara vénen amb els seus fills. Quan els expliquen què era Sau i què representava el Carles veig que és veritat allò que ningú mor si no se l'oblida. Si aquesta trobada serveix per mantenir la seva memòria, em dono per satisfeta. -¿Com va tornar a connectar-se a la vida després del 1999? -Treballava al diari Regió 7, a l'administració. Em sentia molt vulnerable i em vaig agafar al bon ambient que hi havia entre els fotògrafs. Em vaig comprar una càmera, vaig començar a anar a concerts i el 2003 em vaig convertir en fotògrafa de Los Secretos. El seu cantant, Enrique Urquijo, també havia mort el 1999... -Ha retratat Alejandro Sanz, Andrés Calamaro, Fito Páez, Bosé... -Curiós, ¿no? Una noia de Rajadell, ¡gent corrent total! Em queda l'espina que no vaig poder fotografiar Sau en condicions. ¡No tinc cap foto seva que valgui la pena!


20

EL PERIODICO 10/02/2014 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/somorrostro-any-1958-3092110

Somorrostro, any 1958

El centre cívic Besòs mostra a partir d'avui les fotografies que Manel Gausa va fer a les

barraques del Somorrostro un matí de novembre del 1958.

Una de les fotos del llibre i l'exposició / MANEL GAUSA

Un matí de l'any 1958, un jove de nom Manel Gausa va arribar al Somorrostro equipat

amb la seva càmera Rolleiflex. Anava amb una companya de treball que feia tasques

socials al barri de barraques. Va estar unes quantes hores retratant cares, escenes,

gent, barraques, somriures, vida... Va fer gairebé 40 fotografies que van quedar

inèdites durant dècades. El barri va desaparèixer l'any 1966. Els seus habitants es van

escampar per la perifèria barcelonina. I les fotografies van quedar en l'oblit. Fins a l'any

passat. Primer les va recuperar un llibre: Somorrostro. Crònica visual d'un barri oblidat.

I ara -des d'avui fins al dia 28 de febrer-, una exposició que es pot veure al centre cívic

Besòs. A prop del Somorrostro.


21

La mostra està organitzada per l'editorial Líniazero, que va publicar el llibre en

col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona. Es podran veure totes les fotografies que

va fer Gausa aquell matí de novembre del 1958. Fins i tot aquelles que va fer

pràcticament sense enfocar. Per no molestar, per no interrompre la vida del barri.

Potser alguna té poca qualitat fotogràfica, però totes són un document històric únic de

l'enclavament que va veure néixer Carmen Amaya i que ara, en ple procés de

recuperació de la memòria històrica, ressorgeix de l'oblit.

L'exposició neix amb vocació d'itinerància. Inicia el seu periple al Besòs perquè és el

barri més pròxim als antics poblats de barraques. I programa algunes activitats

paral·leles, com una taula rodona que tindrà lloc dijous que ve, dia 13 (a les 19.30

hores). Hi assistirà Manel Gausa, la historiadora Mercè Tatjer (autora del text del

llibre) i dos antics veïns del Somorrostro.

Cartell de la mostra.


22

EL PUNT AVUI 12/02/2014 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/713062-els-danys-al-port-de-barcelona.html?cca=1

Els danys al port de Barcelona Una imatge del port de Barcelona amb

vaixells enfonsats i els ‘tinglados'

absolutament destrossats.

Foto: EDITORIALE AERONAUTICA.

Sense cap mena de dubte, una de les infraestructures i indrets més danyats com a

conseqüència dels bombardejos va ser el port de Barcelona. Els testimonis orals i

escrits que ens han arribat així ens ho ensenyen. El general d'aviació franquista José

Gomá Orduña ho recollia en una publicació dedicada a l'aviació durant la guerra:

“Terrible era l'espectacle que oferia el port de Barcelona en l'arribada dels nacionals.

Molls destrossats, magatzems destruïts, vagons bolcats. Els dipòsits de CAMPSA

destruïts. Hi ha un gran nombre de vaixells danyats o incendiats.”

La premsa franquista ben aviat també es va fer ressò dels danys que s'havien registrat

al port de Barcelona. Després de publicar una breu nota el 4 de febrer del 1939, on

s'apuntava que el port començava a recuperar l'activitat, el 23 d'aquest mateix mes es

publicava a La Vanguardia Española un extens article en què es detallaven els danys

acumulats a la instal·lació portuària. Aquest article era un reproducció d'un altre

aparegut a la premsa italiana, concretament al Giornale d'Italia, on curiosament es


23

feia gala de la bona feina que havia realitzat l'aviació legionària a l'hora de destruir

aquell objectiu militar: “El port ens mostra plenament el que ha estat l'acció aèria

procedent de les Balears. Entre les dàrsenes i els molls hi ha 29 vapors enfonsats [...].

Un cementiri de naus que és un mostrari macabre de les infinites maneres en què un

vaixell pot acabar la seva existència de navegant [...]. Però mentrestant cal prendre

nota no només dels 29 vapors enfonsats al port de Barcelona, sinó també de l'estat de

devastació en què es troben els molls, les dàrsenes, els fondejadors, els magatzems i

els dipòsits. En alguns punts ofereixen un espectacle d'infern dantesc.”

Aquesta mateixa sensació va ser compartida pels pocs barcelonins que es van decidir a

visitar el port pocs dies després del final de la guerra. Aquest va ser el cas del pintor

Josep Renart, qui en les seves memòries va deixar constància de l'estat del port

barceloní: “A la tarda hem anat al moll per veure les destrosses causades per l'aviació

nacional. Tot està desfet. L'espectacle és imponent: magatzems, molls de càrrega,

edificis, vies, estació marítima... tot està destruït. Molts dels vaixells estan enfonsats i

sols se'n veuen els pals. El moll va ser un lloc d'objectiu diari i ara podem comprendre

que els bombardejos fossin sempre a la Barceloneta.” Una situació que no es

començaria a solucionar fins a final del 1942, quan moltes obres de reparació van

finalitzar i, sobretot, quan els vaixells que van quedar malmesos als molls van ser

rescatats. Aquests treballs van ser realitzats per la Marina, a través de la Comisión de

la Armada para el Salvamento de Buques.


24

EL PERIÓDICO 13/02/2014 http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/pepe-rubianes-dara-nombre-una-las-nuevas-plazas-

del-parallel-3097218

Pepe Rubianes dará nombre a una de las nuevas plazas del Paral·lel

Trias asumió como propia la promesa de Hereu de rendir homenaje al actor y ya ha

dado su 'ok'

El ayuntamiento no descarta dedicarle un rincón en la Barceloneta, pero dar con él

alargaría el proceso

PER: CARLOS MÁRQUEZ DANIEL

ARCHIVO / JOAN CORTADELLAS

Mural en homenaje a Pepe Rubianes en la

plaza de las Tres Xemeneies.

Será en la avenida de los teatros, en el Paral·lel, donde Barcelona recordará para

siempre la figura de Pepe Rubianes. La reforma que el ayuntamiento tiene previsto

emprender en la avenida entre abril y mayo generará cuatro nuevas plazas. Una de

ellas llevará el nombre del actor, fallecido el 1 de marzo del 2009, según confirmó a

este diario el propio alcalde, Xavier Trias, que une su voz a cuantos han reclamado que

la ciudad recuerde al actor galaico-catalán.


25

Tras la muerte del cómico y el posterior clamor para dedicarle un espacio público en la

ciudad, el gobierno de Jordi Hereu se anotó esa petición en la carpeta de tareas

pendientes de la ponencia del nomenclátor. El entonces alcalde, de hecho, ya dio por

«seguro» que Barcelona rendiría homenaje al único actor que ha sido capaz de llenar

un teatro con la misma función durante casi diez años. Ahí quedó la promesa, hasta

que en mayo del 2011, el consistorio pasó a manos de CiU, y más concretamente, a

manos de Xavier Trias.

En el traspaso de poderes se incluyó la petición de que se estampara el nombre de

Pepe Rubianes en una placa de mármol. Tenían que pasar cinco años desde su

desaparición, cosa que sucederá el 1 de marzo. «Rubianes amaba Barcelona y

Barcelona sigue queriendo a Rubianes. Es justo que le devolvamos algo de lo que nos

dio con tanta generosidad», apunta Trias. Mercè Homs, concejala de Ciutat Vella, ya

exhibió hace dos días una ilusión y una convicción que un político solo comparte

cuando sabe que el pescado está vendido. «Sería un honor que se le dedicara un

espacio. Por su arraigo al territorio, creo que es una gran idea», dijo.

UNA DECISIÓN PERSONAL / Confirmado el sí de CiU, la única oposición a la iniciativa

llega desde el PP, pues consideran que sus polémicas declaraciones sobre España

quizás merecerían darle una vuelta a la propuesta. Su opinión, como la del resto de

partidos, es escuchada, pero en ningún caso resulta vinculante, puesto que la decisión

final corre a cargo del alcalde de Barcelona, previa aceptación por parte de la ponencia

del nomenclátor, presidida por el concejal de Cultura, Jaume Ciurana, y del pleno del

distrito escogido.

Si se cumplen los plazos, la reforma de Paral·lel podría estar lista a mediados del 2015.

Está previsto que las obres empiecen en abril y crearán cuatro nuevos espacios

abiertos, en los cruces con Entença y Tamarit, Rocafort y Manso, Viladomat y Campo

Sagrado y en la intersección con Borrell y Aldana. Es probablemente esta última la que

tiene más números de convertirse en la plaza de Pepe Rubianes, según admite un

portavoz municipal, por su proximidad con la zona de los teatros, a un par de suspiros


26

del Molino. Muchos de los comentarios recibidos a través de Twitter o la página web

de Change.org, donde se han recogido más de 8.000 firmas en dos días, señalaban que

Rubianes era un personaje transversal, capaz de gustar a jóvenes y mayores, hombres

y mujeres, gente de izquierdas o de derechas. Por eso la idea de darle una plaza, nexo

de unión entre calles que en este caso, además, es un punto de unión entre Ciutat

Vella, Eixample y Sants-Montjuïc, cobra todavía más sentido. «Porque con su humor y

su carácter provocador era capaz de hacernos reír y reflexionar sobre todo aquello que

nos rodeaba. Ahora, más que nunca, necesitamos tener presentes a personas como

él», asegura Trias.

DOS ALTERNATIVAS / En la última reunión de la ponencia del nomenclátor, celebrada

el 29 de enero, ya se trató el tema. El alcalde no descarta buscar una ubicación en la

Barceloneta, pero eso alargaría el proceso, ya que obligaría a cambiar el nombre de un

espacio ya bautizado o esperar a que surja uno nuevo, y el alcalde no quiere dilatar

este homenaje a un barcelonés de adopción «comprometido con el resto de la

ciudadanía».


27

EL PERIÓDICO 13/02/2014 http://www.lavanguardia.com/encatala/20140213/54400250381/barcelona-reserva-nom-pepe-

rubianes-via-paral-lel.html

Barcelona reserva el nom de Pepe Rubianes per una via al Paral·lel

La ponència del nomenclàtor aprova la proposta sense descartar altres ubicacions, com La

Barceloneta

RECONOCIMIENTO. Rubianes recibió de mano del entonces alcalde Joan Clos el premio 'Ciutat de

Barcelona' en el ámbito de 'Las Artes Escénicas' EFE / Toni Albir

Barcelona (ACN).- L'actor Pepe Rubianes, mort l'1 de març de 2009, donarà nom a una

de les quatre noves places que es començaran a construir a l'Avinguda del Paral·lel de

Barcelona entre l'abril i el maig. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha destacat que

"és just" que se li reconegui tot allò que l'actor autodenominat "galaicocatalà' "va

oferir" a la ciutat dedicant-li un espai. Si es compleixen els terminis, la reforma del

Paral·lel serà una realitat a mitjans de 2015. Amb tot, l'Ajuntament no descarta dedicar

a Rubianes un espai a la Barceloneta, cosa que allargaria el procés, ja que obligaria a

canviar el nom d'un espai ja batejat o a esperar a que se'n faci un de nou.


28

Gairebé ja han passat cinc anys de la mort de Pepe Rubianes, que va morir de càncer

l'1 de març del 2009. Un cop ha passat aquest període de temps, la nomenclatura de

carrers permet utilitzar el nom de l'actor per recordar-lo i per retre-li homenatge. Per

això, el 29 de gener, des de la Ponència del Nomenclàtor, es va acordar reservar una

de les places que es farà amb la remodelació urbanística del Paral·lel perquè portés el

nom de Pepe Rubianes. Amb aquesta decisió, Trias ha assumit la promesa que va fer el

govern de Jordi Hereu de retre homenatge a l'actor.

L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha destacat que "Rubianes estimava Barcelona i

Barcelona segueix estimant Rubianes". Per això, creu que "és just" que se li reconegui

"allò que ens va oferir amb tanta generositat, dedicant-li un espai a la ciutat".

"Barcelona segueix recordant Rubianes amb molt d'afecte", ha remarcat l'alcalde, que

està "convençut" que "ara més que mai" els ciutadans necessiten tenir presents

"persones com ell".

La Barceloneta, la segona opció

Tot i que l'opció de posar el nom de Pepe Rubianes a una la plaça al Paral·lel és la que

té més números, l'Ajuntament de Barcelona no descarta buscar una ubicació "més

adient" a la Barceloneta, tot i que això allargaria el procés, ja que obligaria a canviar el

nom d'un espai o esperar fins que en sorgeixi un de nou.


29

EFE

13/02/2014 http://www.europapress.es/catalunya/noticia-arxiu-nacional-catalunya-recibe-casi-73000-fotografias-ignasi-marroyo-20140213192939.html

El Arxiu Nacional recibe 73.000 fotografías de Ignasi Marroyo Foto: ANC / FONS IGNASI MARROYO

El Arxiu Nacional de Catalunya ha recibido 72.989 imágenes del fotógrafo Ignasi

Marroyo, que se tomaron entre el 1950 y el 2010.

El fotógrafo y el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, han firmado

este jueves la donación de Marroyo, que integra reportajes sobre la Semana Santa, el

barrio desaparecido de Somorrostro, el Born de Barcelona y la tauromaquia,

enmarcados dentro del movimiento del realismo fotográfico.

La mayoría del material --60.000 fotografías-- proviene del archivo personal del

artista, que está casi todo compuesto por negativos de formato de 24x36, mientras

que el resto corresponde a su producción como fotógrafo industrial.

También integran el fondo cuatro colecciones de revistas fotográficas --'Art de la

llum', 'Sombras', 'Arte Fotográfico', e 'Imagen y sonido'-- y un conjunto de manuales de

técnica fotográfica de los años cuarenta y cincuenta.


30

Ignasi Marroyo se ha encargado estos últimos años de describir y organizar gran

parte de su obra, así como también de digitalizarla, material que también ha

entregado al Arxiu.

TRAYECTORIA

Marroyo nació en Madrid en 1928, pero su familia se trasladó a Barcelona un año

después, y se aficionó a la fotografía a finales de los años 40.

Fue a partir de los años 50 cuando empezó a participar en concursos, en los que

recibió premios de importancia, y fue parte del colectivo fotográfico El Musol, de

donde saldrían importantes figuras de la fotografía catalana.

El 1963 que empezó a dedicarse profesionalmente a la fotografía --en el campo de la

fotografía industrial-- hasta su jubilación, en 1993.


31

EL PUNT AVUI 14/02/2014 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/716878-circuit-per-la-

llibertat.html?cca=1

Circuit per la llibertat

Barcelona serà a l'estiu el marc d'un recorregut per set instal·lacions arquitectòniques

efímeres, dins dels actes del Tricentenari

PER: MONTSE FRISACH

L'estudi de Peter Cook i Yael Reisner

construirà un tendal sobre la plaça de la

Mercè Foto: PETER COOK/YAEL REISNER.

Espais emblemàtics de Barcelona com el parc de la Ciutadella, l'Arc de Triomf, la plaça

Nova i la plaça dels Àngels mostraran una fesomia significativament transformada

durant l'estiu. I és que set estudis arquitectònics ocuparan sengles espais ciutadans

amb instal·lacions efímeres sobre conceptes com la identitat, la llibertat, la

democràcia, la memòria i Europa, en un projecte emmarcat en la programació del

Tricentenari.

L'arquitecta Benedetta Tagliabue, a través del seu estudi i de la Fundació Enric

Miralles, i el director d'escena de La Fura dels Baus, Àlex Ollé, han coordinat aquest

projecte anomenat BCN Re.set a sis estudis d'arquitectura internacionals perquè hi

participin, inclosos ells mateixos.


32

“Per què se celebra un moment tan dolent per a Catalunya? –es pregunta Tagliabue–.

La celebració d'aquesta efemèride va començar a l'època del modernisme, quan la

idea de l'au fènix que reneix era molt present. Aquest, doncs, serà un moment perquè

la gent s'acosti als fets del 1714 tot passejant per aquestes instal·lacions”.

El tinent d'alcalde de Cultura de l'Ajuntament, Jaume Ciurana, ha assegurat: “No volem

que aquest projecte deixi a ningú indiferent, ni des del punt de vista estètic ni des del

conceptual, pel que fa als valors associats al Tricentenari.”

El tret de sortida del projecte tindrà lloc a finals de maig amb la instal·lació de

Tagliabue i Àlex Ollé al parc de la Ciutadella. En la peça, basada en la idea de mur, hi

col·laboraran artistes del grafit. Abans de Sant Joan, una acció festa transformarà

notablement la peça i s'inauguraran la resta d'instal·lacions dels sis estudis

d'arquitectura convidats.

Així, a la plaça Nova, el xinès Xiaodu Liu construirà una obra amb bambú que evocarà

els arcs romans i la volta catalana. A la plaça Salvador Seguí, l'arquitecta hindú

Anupama Kundoo al·ludirà al poder del coneixement a través dels llibres, en un pavelló

construït amb llibres i paper en el qual la gent podrà intercanviar lectures. A la plaça

del Mar de la Barceloneta, l'estudi de Zuric de Hubert Klumper hi construirà una gran

taula per compartir menjar. El concepte de pavelló també serà present a l'Arc de

Triomf amb una Capsa de memòria, ideada per l'estudi irlandès Grafton Architects.

La francesa Odile Decq penjarà 300 samarretes amb rostres de ciutadans de banda a

banda de la plaça dels Àngels, del Macba al Convent dels Àngels. A la plaça de la

Mercè, en canvi, la parella formada per Peter Cook i Yael Reisner col·locarà un tendal

amb el nou logotip dels drets humans.

El projecte, que costarà 539.000 euros, s'exposarà fins després de l'Onze de Setembre.

Posteriorment, els materials utilitzats seran reciclats per a projectes socials a Catalunya

per l'arquitecte Santiago Cirugeda.


33

EL PUNT AVUI 18/02/2014 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/718044-candel-un-mandela-

catala.html?cca=1

Candel, un Mandela català

- Mas compara l'autor d'‘Els altres catalans' amb el líder antiapartheid en l'acte institucional del 50è aniversari de l'obra

- Pujol en reivindica la doctrina migratòria

- ICV planta el govern per falta de pluralisme

PER: ODEI A.-ETXEARTE

L'expresident Jordi Pujol intervenint

en l'acte, amb Pere Baltà, Artur Mas i

Jaume Sobrequés Foto: ORIOL

DURAN.

Saló Sant Jordi, solemnitat institucional. “Paco Candel va ser, d'alguna manera, un

Mandela català. Potser a casa n'hem tingut uns quants.” Artur Mas entonava

l'agosarada referència en l'acte de celebració del cinquantè aniversari de la publicació

d'Els altres catalans. Ara que ha passat mig segle i que no queden ni “els altres” ni “els

uns” –i, si en queden, ja no n'hi hauria d'haver–, la Generalitat i la Fundació que duu el

nom de l'escriptor van reivindicar el llegat de Candel en un acte que era el principi d'un

2014 commemoratiu també pel que fa a aquest català de sentiment nat fora de

Catalunya. Explicava el sociòleg Salvador Cardús que Candel es va negar a titular el

llibre amb un “Nosaltres, els immigrants”, potser perquè aleshores ja es manifestava


34

com un vell nouvingut que havia assumit la catalanitat com a destí. Max Cahner i

Ramon Bastardas li havien encarregat el llibre per a Edicions 62. Se'n van vendre

30.000 exemplars en tres setmanes.

Un “alquimista de les relacions humanes”, segons Mas. Un “precursor” de la sociologia

a Catalunya, a criteri de Cardús. Un imprescindible per a una societat amassada per la

immigració de qui Europa sencera hauria de prendre exemple, d'acord amb

l'expresident Jordi Pujol. Ara que la Guàrdia Civil dispara pilotes de goma a Ceuta i es

continuen ofegant immigrants en l'intent de traspassar la frontera, Candel. Per Pujol, a

la Unió no hi ha encara una “consciència clara” ni una doctrina sobre com s'ha

d'abordar el problema, i diversos líders europeus li ho han admès: “La resposta que els

hem de donar és que vostès encara no han tingut un Candel.” També el director del

Centre d'Història Contemporània de Catalunya, Jaume Sobrequés, va reivindicar la

vigència del llibre més paradigmàtic de la prolífica carrera de l'escriptor.

Candel, un Mandela a la catalana? Potser sense preveure-ho l'exdiputat al Parlament

Rafael Hinojosa va complementar indirectament l'arriscada comparació parlant del

barraquisme. Perquè, en aquell franquisme fosc, la màxima pobresa del Somorrostro

et podia condemnar a l'ostracisme social allà on es perden abismes marginals de la

perifèria. Pere Baltà, president de la Fundació Paco Candel, va destacar l'obra literària

de l'home de la Zona Franca com “el màxim símbol de la cohesió social”.

Progrés nacional i progrés social, de bracet. Aquest va ser l'altre missatge de Mas,

decidit a recomanar els retrats de la realitat migratòria de Candel als dirigents polítics

que alerten de la divisió o de la fractura social per desgastar el procés sobiranista. Però

ahir, d'alguna manera, aquell “Catalunya, un sol poble” no hi era tot. ICV va plantar el

govern i va denunciar la falta de pluralisme en l'acte. Candel, que va ser senador i

regidor a l'Hospitalet de Llobregat, es declarava “fan del PSUC”.


35

EL PERIODICO 20/02/2014 http://www.elperiodico.com/es/noticias/gente/escritor-rubianes-3119494

Escritor Rubianes

Un libro con inéditos del actor recoge sus facetas menos conocidas

PER: ERNEST ALÓS

Carmen

Rubianes,

hermana del

actor, ayer,

en el teatro

Club Capitol.

FERRAN

NADEU

«Vi que moría porque dejó de escribir». Hasta tal punto estaba aferrado a la escritura

el actor Pepe Rubianes que su hermana Carmen, que le acompañó y atendió como

médico en su enfermedad, explica que ese fue el signo de que se acercaba el final, que

interrumpiese su costumbre de escribir dos horas diarias, en libretas grandes,

pequeñas o agendas («nunca en hojas sueltas, porque era muy meticuloso»). Páginas y

páginas que dejó acumuladas e inéditas a su muerte y de las que de momento solo han

aparecido unos poemas de tema africano y, ahora, un conjunto de textos inéditos,

Después de despedirme. Pepe Rubianes inédito (Editorial Alrevés), que dan cuenta de

las distintas facetas del Rubianes escritor. Catalogados y editados por Josep Forment,


36

artículos de actualidad que escribía para sí, cartas, poemas, monólogos que nunca

representó, notas de viaje, divertimentos como pequeños diccionarios...

«Aclaro, en primer lugar, que no soy escritor, aunque me encanta escribir. Es una de

las pasiones de mi vida», escribió Rubianes en una nota que funciona como texto

introductorio. «Pero llevaba un escritor dentro de él», puntualiza su hermana. Desde

los guiones que siempre escribió hasta notas tomadas compulsivamente («en África, si

veía animales iba escribiendo sobre la marcha sus sensaciones»). A la hora de

seleccionar el material, tocó buscar un enfoque. ¿El Rubianes viajero, por ejemplo? La

opción fue intentar mostrar más bien «el Rubianes escritor».

UNA «GIMNASIA» / Los textos publicados ahora no son una afición tardía («escribía

desde jovencito», explica su hermana). Hay cartas o poemas de cuando rondaba los 25

años y monólogos nunca representados más tardíos. De esa época en que el éxito de

Rubianes solamente le hizo representarlo año tras año mientras, cree su hermana, su

creatividad la iba volcando en estos textos. Hay espacio también para algunas

rememoranzas infantiles. Su hermana recordaba ayer al Rubianes que quería ser

«torero, o futbolista, o cura», que representaba misas en la cómoda de su madre, o las

fiestas en la pensión familiar del pasaje de la Paz, con un padre que cantaba y se

disfrazaba de Lola Flores y un pariente marinero, el tío Lelo, que se llevaba al

adolescente Rubianes de picos pardos al Paral.lel, donde una plaza llevará su nombre.

Cuando están a punto de cumplirse los cinco años de su muerte, Carmen tiene claro

que la memoria de Rubianes está muy viva. Cuando la identifican como su hermana,

no falla: «Lo primero que me dicen es que qué buena persona era». Y después, que

qué diría de lo que ha pasado en estos cinco años. «Nos serviría a todos para

movilizarnos y tomar las calles de una puta vez», aventura.


37

EL PERIODICO 25/02/2014 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/lhotel-barcelona-contractara-100-persones-per-

temporada-destiu-3134669

L'hotel W Barcelona contractarà 100 persones per a la temporada d'estiu

Està previst que es presentin uns 8.000 candidats

VICKY PIRATA (@vickypirata) /

INSTAGRAM

La gran vela de l'Hotel W al final de la

Barceloneta.

L'hotel W Barcelona ha obert aquest dimarts un procés de selecció per contractar 100

persones per a la temporada d'estiu, i farà un càsting a les instal·lacions de l'hotel

durant tres o quatre setmanes, en què s'espera la participació de 8.000 candidats,

segons ha informat el grup hoteler Starwood Hotels en un comunicat.

La companyia ha indicat que es busca personal per cobrir vacants en totes les àrees,

però principalment en la divisió d'alimentació i begudes, és a dir, cambrers, bàrmans,

supervisors i cuiners, entre altres, que s'incorporaran a la primavera per fer formació i

treballar durant la temporada alta, encara que es podrien prorrogar alguns contractes.


38

Després d'aquesta campanya de contractació, l'equip de W Barcelona arribarà a

comptar amb 400 treballadors de gairebé 60 nacionalitats diferents.