CONTES BREUS PER LLEGIR AL LLIT
Traducció lliure i personal d’en Guillem de Castro
Francisco Ayala
CONTE VELL
Life is as tedious as a trice tod tale.
Shakespeare, King John, III, IV
To bid Eneas tell the tale twice o’er.
Shakespeare, Titus Andronicus, III, II
A la Comtesse Serafina San Severino, née Porcia:
Obligé de tout lire pour tâcher de ne rien répéter, je
feuilletais, il y a quelques jours, les trois cents contes plus
au moins drolatiques del Il Bandello, écrivain du seizième
sìècle, peut connu en France et publiés dernièrement en
entier à Florence dans l’édition compacte des Conteurs
italiens: … Je parcourais pour la première fois Il Bandello
Dans le texte original, et j’ai trouvé, non sans surprise,
chaque conté, ne fût-il que de cinq pages, dedié par une
lettre familière aux rois, aux reines, aux plus illustres
personnages du temps… J’ai vu aussi combien Il Bandello
avait de noblesse dans son caracteres: s’il a orné son
oeuvre de ces noms illustres, il n’a pas trahi la cause de
ses amitiés privées. Après la signora Gallerana, comtesse
de Bergame, vient le medecin à qui il a dedié son conté de
Romeo et Julieta:… Après le duc d’Orleans, un
prédicateur; après une Riario, vient messer magnifico
Girolamo Ungaro, mercante lúchese, un homme vertueux
auquel il raconte comment un gentilhuomo navarese sposa
una che era la sua sorella et figliola, non lo sapendo, sujet
qui lui avait été envoyé par la reine de Navarre
HONORÉ de BALZAC, Les employés.
Fugint en el seu temps de la peste negra, varis persones
nobles i cultas – ens diu Boccaccio – es reuniren a una
finca próxima a Florencia, van entretenir allì el oci
contàndose por turno, un conté cada dia – de donde saldría
el Decameron famos, que mes tard hauria de imitar amb el
seu Heptameron la reina Margarita de Dinamarca.
Fugin també nosaltres de aquesta nova plaga que a l’estiu
afligeix a Europa: La agobiant multitud turística, uns pocs
amics, aficionats a les lettres, ens hem reunits per charlar
en el desert de Madrid estival; i durant aquestes desmaiades
converses nostres, algú va invocà aquells precedents per
suggerir que perquè no haviem de seguir nosaltres el
exemple de tan il·lustres precursors. La iniciativa fou
aceptada; però, menys imaginatius o mas mandrosos,
decidim al final limitar-nos a contar una u altre d’aquelles
velles histories en lloc de arriscar-nos, referint les
anècdotes dels nostres pròxims, a incórrer en el acudit
maldient.
Quan va arribar el meu torn, vaig optar per refer amb
paraules pròpies la nouvelle número trenta del Heptàmeron.
Advertí que, en atenció a la estirp de la dama que
protagonitza el relat, la reina Margarita s’havia abstingut de
consignar el seu nom, i no mes ens informa que, havent
quedat vídua molt jove la senyora, i mare de un fill únic,
havia resolt pietosament , tant pel dol degut al seu difunt
espòs com per amor al nen, no tornar a casar-se. Així
doncs, es va recloure en el recés de una vida devota que la
guardes de qualsevol temptació.
Arribat el noi als set anys, la seva mare l’hi posà un savi i
discret preceptor; però transcorreguts altres set anys i quan
ja s’acostava als quinze, la natura, que es una mestressa
molt secreta, trobant-se ben nodrit i amb molt temps de
lleure, l’hi va ensenyar una lliçó molt diferent de les que
aprenia amb el seu preceptor. Començà el noi a fixar-s’hi
en les coses belles, i a desitjar-les; entre d’altres en una
dameta que dormia a la cambra de la seva mare i que –
tenint-t’ho totes per un nen – no cuidava molt de cobrir les
seves formes. A la fi, el fogós jovenet va començar a
assetiar sempre que podia a la desprevinguda damisel·la
que, veient-se apurada, acabà per explicar a la seva senyora
del que passava. I, com anava la pietosa mare a creure una
cosa tan lletja de la seva tendre criatura? Mes aviat pensà
que tot seria una calumnia envejosa de la minyona.
Però com aquella insistís i apresses amb les seves queixes,
disposà amb prudència: “Anem a veure que hi ha de cert en
això que m’expliques. Si es veritat, el castigaré com
mereix; però si la teva acusació es falsa, seràs tu qui rebi el
càstig”. I per sortir de dubtes, ordenà a la noia que cités al
galant per acollir-li-ho en el seu llit cap a la mitja nit. Ella
obeí, i li va dar cita; però a la hora de enllitar-se, la senyora
es posà al lloc de la donzella i allà va esperar, amb ànim –
si es que l’acusació de la minyona era certa – de castigar el
fill de manera tal que se l’hi anessin les ganes de enllitar-se
mai mes amb dona alguna.
Per suposat, el noiet acudí puntual a la cita i es ficà a les
palpentes al llit on la seva progenitora esperava: la qual,
veient –l’hi arribar tant diligentment, no es podia creure
encara que el seu nen intentés aquella malifeta. Encesa de
còlera, es va mantenir doncs, en silenci fins estar-ne segura
de que ell no buscava sols innocents moixaines, sinó que es
proposava passar a majors i anar a fons; però ¡ay! La
maternal paciència fou tan llarga i la natura de la dona tan
fràgil que la seva còlera es transformà mica en mica en un
plaer massa abominable. I així com l’aigua contendida a la
força – explica la excel·lent reina Margarita – corre amb
mes ímpetu quan se la deixa anar, així aquesta pobre
senyora va veure canviar en exuberància la restricció a que
tenia reduït el seu cos. Aquella nit quedaria prenyada de
aquell a qui ella volia impedir que prenyes a d’altres.
No mes consumat l’horrible pecat, ja els remordiments
van començar a emmetzinar-la. Es llevà de junt al seu fill,
que pensava que havia jagut amb la donzella de la seva
mare, i es retirà a un gabinet on va passar tota la nit plorant
a soles, afligida al considerar com el seu bon propòsit havia
tingut una execució tan dolenta. Però – reflexionà,
moralitzant, la reina – en lloc de humiliar-se i reconèixer la
impossibilitat de la nostre carn que, sense l’ajuda de Deu,
es incapaç de evitar el pecat, ordí una trama que, allunyant
la ocasió, l’impedís reincidir en ell. Arribat el matí, va
cridar al preceptor del noi, i l’hi va dir: “el nen ja s’ha fet
un home, i deu sortir al mon. Vull que s’allisti-hi a la
companya del capità senyor de Montesson, el meu cosí, al
altre banda de les muntanyes. Dugui’l ara mateix; i per
evitat que jo tingui pena, impedeixi que es vingui a
acomiadar de mi”. El jove va marxar tot content, doncs
desprès de haver gaudit de la seva amiga, el que mes
desitjava era anar a la guerra...
El conte te una llarga i complicada seqüela. Aquella gran
dama, mentrestant la seva gestació avançava, fingí estar
malalta per vestir el mantell que cobris la seva deformitat, i
es refugià al final a casa de un seu parent a qui va confiar la
seva desgràcia, sense detallar el que va passar ni dir-l’hi
qui va ser l’autor del fet. Va donar a llum a una formosa
criatura, que es va haver de criar al camp, mentre que la
malaurada senyora es dedicava a les pràctiques mes
austeres, entre dejunis, disciplines i cilicis.
Passats els anys, el seu fill l’envià comanda que desitjava
tornar a casa, cosa que ella el negà, tement recaure en el
mal del que s’havia alliberat; per davant la insistència del
jove soldat, i no tenint excusa alguna per impedir-l’hi el
retorn, l’hi va posar com condició que tornès casat, i que
per triar esposa no atengués raons de fortuna, doncs lo
important era que s’estimessin molt.
Mentrestant, el parent que havia criat a la nena fruit del
pecat, veient-la crescuda en bellesa i honestedat, a la edat
de dotze anys, la va encomanar a la protecció de la reina
Catalina a la cort de Navarra. I volgué la fatalitat que, de
pas per aquella cort, el jove cavaller que era el seu pare
desconegut la trobés allà, s’enamorés de ella, i sense
sospitar res, demanés la seva ma i es casés, duent-la amb
ell a presencia de la seva mare.
Quan aquesta va saber – i va ser aviat – qui era la seva
nora va tenir un sentiment tan gran que va creure morir de
dolor: quan mes feia per allunyar la seva desgràcia, mes
contribuïa a augmentar-la. Va anar, desolada, la infeliç
senyora a un gran dignatari de la església. Li confessà la
enormitat de la seva culpa, i li demanà consell sobre que
hauria de fer en la situació sorgida dels seus successius
errors. La autoritat espiritual decretà que no devia revelar
res de tot això als seus fills, innocents en la seva
ignorància, mentre que ella, per la seva part, hauria de fer
penitencia la resta de la seva vida.
La reina Margarita acabà el seu relat dient que , una
vegada instal·lats sota el sostre matern els recents casats,
molt ben avinguts entre si – doncs la esposa era filla,
germana i dona del seu marit, i aquest, pare, germà i marit
de la seva muller – la pobre mare, en la seva extrema
aflicció, sempre que els veia estimar-se tant i ser tan feliços
no podia per mes que retirar-se a plorar.
Així es el conte. Però el que la reina Margarita havia
narrat, ¿seria – segons vol donar-se’ns a entendre –
quelcom que efectivament va ocórrer entre persones de
quins ella tenia noticia certa, tal qual nosaltres poguéssim
haver referit de extraordinari o picant succeït a coneguts
nostres (que casos semblants mai falten a la realitat
quotidiana), o mes be va atribuir a suposats personatges del
seu temps una història que la tradició literària venia
repetint des de un passat immemorial? Aquest dubte ha
sorgit en els comentaris dels meus amics després de haver
escoltat el meu relat, perquè, com va dir un d’ells, alguns
dels contes popularitzats per italians i els seus imitadors
francesos en aquella època tenen, sens dubte, un remot
origen oriental.
De esser així – si la versió que jo he parafrasejat fou en el
seu dia adaptació de altres anteriors – tal vegada el que jo
hagués hagut de fer, era no recordar la reina de Navarra,
sinó entomar els fets, i encaixar-los-hi a gent
contemporània nostre, amb noms, cognoms i
circumstàncies actuals.
He cedit a la peresa o sucumbit a la falta d’imaginació.
Altre vegada ho intentaré.
Mario Benedetti
VAIVÉ
Ven a dormir conmigo;
No haremos el amor, él nos hará.
Julio Cortázar.
Com quasi sempre, al descobrir-se, el nu i la nua es
sorprenen de les seves nueses. Com quasi sempre, aquestes
son millors que les de la memòria. Òbviament son joves.
Ell es el primer en trencar el encanteri i la inèrcia. Les
seves mans s’estofen per cercar i trobar els pits de ella, que
amb el primer contacte, llueixen, es renoven. Llavors,
acaronant persuasivament entre l’índex i el polze els
radiants extrems, ell diu o pensa: “No es que no tingui
sentit de culpa, però la veritat es que no em turmenta. Les
sensacions arriben i se’n van, son aus migratòries, i quan
tornen, si es que tornen, ja no son les mateixes. Van marxar
fresques i espontànies, recent nascudes, i tornen madures,
inevitablement programades. Llavors, perquè ofegar-se en
el deure? El deure, al igual que el dolor (o serà altre filial
del dolor?) es un parany. Això ho em de saber d’un cop per
sempre, si volem que el seu gest amarg i rancuniós, no ens
sorprengui o ens frustri”.
El nen, calat com un àngel sense ales, innocent de la seva
pròpia innocència, camina per la platja deserta i matinera,
enfonsant acuradament els seus peus, encara rosats,
encara freds, en aquella mudant frontera que separa la
sorra de la onada. Descobreix un tebi plaer en aquell gest
neutre, misteriós, que llepa els seus turmells. No
reflexiona. No mes frueix. La mar no te, per ell, ni passat ni
futur. Es tant sols una llengüeta que ve a acaronar-lo, a
donar-li benvingudes. I ell, correspon i somriu, de vegades
riu amb breus riallades. En realitat, juga amb ell mateix i
amb la mar. I encara no sap que aquesta no se’n
assabenta, encara ignora que la mar es de una indiferència
insuportable, que la mar es la única tomba mòbil, que la
mar es la mort en estat de puresa. En aquest punt, el nen
s’atura i veu la nena.
Les colonitzadores mans de ella acaronen la colonitzada
esquena de ell, i el comencen a envair, a abraçar-ho, a
tenir-ho. Llavors ella diu o pensa: “Tot això ja ho se. Però
en mi hi a una vocació de permanència, que d’altre banda,
mai he vist que es compleixi. Es obvi que el futur està ple
de amenaces, de riscos,de inseguretats, però jo crec ( de
creure en i de crear), per el meu us personal, un cel
asserenat. D’altre forma, el goig se’m gasta avant de temps.
Vos t’aferres al instant, es el teu estil. El meu instant, en
canvi, vol ser pròleg d’un altre, encara que el mes probable
es que després, aquell instant no es presenti. Algú o
quelcom pot matar el meu futur, però vull que sàpigues que
el meu futur no es suïcida”.
Lluny, en termes infantils, però bastant prop en qualsevol
des altres, la nena calada com altre àngel però també
sense ales, ve al seu encontre per la sorra que aquí i enllà
s’aixeca i vola gràcies al aire matiner i marí. No gosa a
trepitjar encara l’aigua, no mes permet que la fina sorra
lleugeríssima pugi i baixi per entre els seus dits fins del
seus brevíssims peus. Allà amunt, entre pins i eucaliptus, hi
son les cases dels seus pares, els tiets, els adults, a la fi,
que encara es refan de la festa de ahir nit. Igual que el nen,
ella tampoc reflexiona. No mes sent una sobtada curiositat
per aquella imatge rosada que s’apropa (o tal vegada es
ella la que s’està apropant? O seran ambdós?) i l’hi venen
ganes de fer-li una senyal, una salutació, un signe. La
nena obre els braços i veu que la imatge rosada també
obre els seus. Llavors es forma als seus llavis un somriure
primari, en soledat, tan espontània com autosatisfeta.
Ara la boca del home s’atura a la orella de ella i opta per
pensar o dir: “Saps una cosa? La teva orella no sempre està
nua. No mes ho està quan tu ho estàs. M’agrada la teva
orella nua, potser perquè tu m’agrades així, així com estàs
ara. Desprès de tot, tens raó: l’instant es el meu estil. Es
allà que ho jugo tot. No estalvio que frueixis per viure
aquella renta a la tercera edat. Beso la teva orella com si
mai hagués besat un altre orella. Per això la teva oïda
escolta aquestes paraules que mai va escoltar abans. Ni
vaig dir o pensar abans. L’amor no es una repetició. Cada
acte de amor es un cicle en si mateix, una òrbita tancada en
el seu propi ritual. Es, com t’ho podria explicar, un puny de
vida. L’amor no es repetició”.
El nen i la nena s’han anat apropant i es detenen quan no
mes un metre els separa. O ja no. Perquè la nena avança
una ma fins posar-la a la espatlla del nen, i nota que es
una mica mes alt que ella. “Com et dius?”, diu ell per
d’alguna manera expressar el gust que li dona aquell
contacte. “Clàudia, i tu?” “Marc.” Ell assoleix suficient
coratge com perquè el seu braç dret també avenci vers el
braç esquerre de la Clàudia. “Sempre vens a la platja?”,
preguntà ell. “No, però des de ara vindré tots els dies.”
Marc sent que està commogut i la Clàudia veu com
s’enrojola . Ella també s’enrojola, però per solidaritat.
Durant la pausa, ambdós es miren en el que son i en el que
es diferencien. Clàudia diu, encara innocent en de la seva
innocència: “Que tens aquí?”. I li toca. Es un contacte
lleu, per`en Marc experimenta la primera alegria
important dels seus sis anys de vida.
La dona mou el cap fins que els seus llavis freguen ells
de ell i llavors diu o pensa: “Ja ho veus, has repetit el que
no es repetició. I això vol dir quelcom. Diguem-ne que es i
no es. Tot es veritat. En a mi, per exemple, m’agrada
repetir l’amor, encara que reconec que cada fase te un final
diferent, una frontissa original que l’uneix amb la fase que
vindrà. La repetició està al començament i es com un eco,
un recordatori de la pell. A mi sempre m’entendreix
recordar la teva pell, però sobre tot que la teva pell em
recordi la teva pell. No tinguis por, a l’amor (al menys en el
meu amor) la repetició no esdevé rutina. L’acte mecànic,
físic, pot (o no) ser igual o semblant, però el teu cos i el
meu cos, mai son els mateixos. El sexe que avui
m’ofereixes no es el mateix del passat dissabte ni serà, estic
segura, que el del proper dimarts, i el solc meu que ho rebi
tampoc es ni serà el mateix. L’amor es i no es repetició”.
El veterà ha tingut una son molt fràgil i bastant mes jove
que els seus anys reals. Mira el rellotge a la tauleta de nit i
son les tres de la matinada. Al seu costat la veterana dorm
i somriu, i es un somriure que ell fa temps que no veu. La
calor s’introdueix a traves de les persianes. També entra el
soroll de la discoteca del pis baix. El veterà aprofita l’oasi
del insomni per avaluar la seva pròpia nuesa. Les varius
l’insulten i ell es resigna. Les articulacions es queixen i ell
voldria oliar-les, però ja no en venen d’oli per tals
frontisses. A la seva dreta, el llençol de ella ha lliscat al
terra i ell te ocasió de comprendre una vegada mes aquell
cos conegut i proper. Ella aixeca un braç per recolzar o
mesurar el seu propi cap i el ble canós es confon amb la
blancor del coixí. Ell apropa la ma, sense tocar-la encara,
i ella roman immòbil, amb els ulls tancats, desperta. Ell
retira la ma. Allà baix, la discoteca es com altre rellotge:
marca el temps, el desvetlla i revela.
Ell es retira una mica per millor ajuntar-se, o sigui per que
les seves mans, i a estones els seus llavis, puguin anar
recorrent turons i fondalades, recons i planures. La seva
pell alternativament, s’esborrifa o s’abandona, mentrestant
allà dalt la boca se entreobre i els ulls comencen a aclucar-
se . Llavors el pensa o diu: “Com haig de programar o
calcular l’amor de demà o de demà passat, si tinc aquí
aquesta concreta recompensa (o càstig) que ets tu, avui?.
No t’enganyo si en aquest moment et confesso que et vull
tota, cos, ànima i voltants, però, perquè haig de fer-ne
descomptes en aquest deliri pronosticant que sentiré
dimarts o dijous? Si retiro la meva mirada del teu ventre
humit i miro allà en front el mur blanc, o mes enllà, si
tracto d’albirar el infinit tallat, em trobaré amb aquella
darrera biga que es la mort, i aquesta, per definició, es el
no-amor. Com no preferir mirar-te a tu, que ets la vida o al
menys una de les seves mes incitants imitacions?”.
La veterana sent que quelcom o algú s’immisceix al seu
somni i llavors es disposa amb dificultats a obrir els seus
ulls. Allà, a la seva esquerre, està la mirada de ell. Li
pregunta si no pot dormir, i ell respon que si pot però que
no vol. Ella comenta que, per la estació, aquesta es una nit
massa calorosa i que el soroll de sota sembla inacabable.
El assenteix i desprès diu: “Demà es compleixen vint i vuit
anys, recordes?”. Ella no fa comentaris, no mes arrufa el
front, que s’encongeix i s’estira, ves a saber el perquè. Ell
inicia un altre recorregut amb el seu braç. Ella no el mira
però intueix que el braç s’està acostant. Quan aquest
s’atura a pocs centímetres del seu rostre, ella apropa el
seu cap fins aconseguir que la seva galta reposi sobre el
palmell que s’ofereix.
Hi ha un càlid silenci,inexpugnable, que envolta els dos
cossos. De sobte, l’home decideix recolzar la seva oïda
sobre el poderós melic de la dona. Es com si a través del
omphalos, aquella cicatriu genèrica, aquella boca muda, la
doma mormolés o vibrés el la oïda del home: “Voldria
tenir-te sempre però em conformo en tenir-te avui. Tal
vegada la diferència sigui en que, mentre el teu gaudi es
explosiu, fulgurant, el meu, que potser es mes profund, te
olleres de melangia. No puc evitar preveure des de ara, junt
a la bona sort de tenir-te, l’avenç de la nostàlgia que sentiré
quan no hi siguis. Ja ho se. Massa que ho se. Tot es clar.
Tot va estar clar des de un bon començament. Però que em
resigni no inclou que et menteixi. I això que jo, melic,
deixo en tu, oïda, es perquè alguna vegada et bronzegi i
que, al menys, et preguntis que serà aquest brunzit”.
El veterà sent l’altre cos. No com abans, porus a porus,
però ho sent. Ambdós saben de memòria quina conca de
ella es correspon amb un altell de ell. Encaixen l’una en
l’altre, l’altre en una; com si conformessin un paisatge
clàssic, de postal o museu. No mes que abans eren
paisatges del darrer Van Gogh i ara son del primer
Ruysdael. El tarda en encendre’s i ella ho sap però no
s’impacienta. El missatge de la discoteca es filtra
implacable per entre les persianes. La humitat de la
matinada els remet a d’altres tardors. Ell sap que aquí no
val recordar la passió com qui recorre un vell còdex. Però
aquesta mateixa distància el commou i se’n adona al final
que aquesta filtrada emoció es la legatària, la penúltima
Thulé, el corol·lari normal de antiga passió. No mes
llavors se sent créixer. No mes llavors ella sent que ell
creix.
Ni el nu, ni la nua, senten campanes. Això passava abans,
en les faules familiars de les avies o, mes càndidament, en
alguna marcida pel·lícula de Burguess Meredith. Aquests
d’ara senten trons sorollosos allunyadíssims, botzines
d’ansietat, ambulàncies que udolen, rock en onades, i mes
confidencialment, llavis que frueixen, comunió de salives.
L adona s’estira en tota la extensió de la seva pell saborosa,
obre braços i cames, tal com si es desemperesint-se però
mes aviat com emperesint-se. Sent que la boca del home va
ascendint cap a la seva boca i quan al final cada llengua es
troba amb la del l’altre, ambdues proposen o gemeguen:
“Que importa si es o no repetició, que importa si es pròleg
o desenllaç. Estem. Hi som. Tan prop de tu que soc tu. Tan
prop de mi que ets jo. Una+un = uneix. S’uneixen, doncs.
El mon es queda fora, amb les seves culpes, els seus
deures, les seves robes. El nu i la nua son els únics
testimonis del amor sense testimonis. Un sobre l’altre, o al
inrevés, la humitat dels seus ventres es de ambdós. Els
cossos (aquells futurs, inevitables proveïdors de cendres)
esborren d’un gran goig les seves condemnes i també es
reconeixen i treballen. Treballen i es frueixen, únics al
mon, per sort oblidats”. Llavors ella pensa o crida: “Vine”,
i ell canta o pensa: “Vinc”. I així, poc a poc ( i al final, molt
a molt), s’abstreu i celebra, s’al·lucina i consuma el vaivé.
Luis Mateo Díez
EL SOMNI
Vaig somnià que un nen em menjava. Vaig despertar
sobresaltat. La meva mare m’estava llepant. La cua encara
em tremolà una estona.
Carlos Fuentes
UN ÀNIMA PURA
A Berta Maldonado
Mais les manoeuvres inconscientes
D’un âme pure sont encore plus
Singulières que les combinaisons du vice.
Raymond Radiguet Le Bal du Comte d’Orgel.
Juan Luis. Penso amb tu quan prenc el meu lloc al bus que
em durà de la estació a l’aeroport. Em vaig avançà exprés.
No vull conèixer abans d’hora les persones que volaran
amb nosaltres. Aquest es el passatge de un vol de Alitalia a
Milà; nomes en una hora hauran d’abordar el bus els
viatgers de Air France a Paris, Nova York i Mèxic. Tem
plorar, descompassar-me o fer quelcom de ridícul i desprès
suportar mirades i comentaris durant setze hores. Ningú ha
de saber res. Tu també ho prefereixes així, oi? Jo sempre
pensaré que fou un acte secret, que no ho vas fer per... No
se perquè penso aquestes coses. No tinc dret a explicar res
en nom teu. I pot ser, tampoc en el meu. ¿Com haig de
saber, Juan Luis? Com m’haig d’ofendre afirmant o negant
que, pot ser, en aquell instant, o durant una llarga
temporada – no se ni com ni quan ho vas decidir;
possiblement des de la infància; perquè no? – foren el
despit, el dolor, la nostàlgia o la esperança els teus motius?
Fa fred. Està bufant aquell vent glaçat de les muntanyes
que passa com un hàlit de mort sobre la ciutat i el llac. Em
tapo la meitat del rostre amb les solapes del abric per
retenir la meva pròpia calor, encara que el bus estigui
calent i ara arrenca suaument, envoltat també en el seu baf.
Sortim de la estació de Cornavin per un túnel i jo se que no
veuré mes el llac i els ponts de Ginebra, doncs el bus
desemboca a la carretera a esquenes de la estació i segueix
allunyant-se del Leman, rumb al aeroport. Passem per la
part lletja de la ciutat, on viuen els treballadors temporers
arribats de Itàlia, d’Alemanya i de França a aquest paradís
on no hi va caure ni una sola bomba, on ningú va ser
torturat, assassinat o enganyat. El propi bus dona aquella
sensació de pulcritud, de ordre i de benestar que tant et va
cridar l’atenció des de que vas arribar, i ara que netejo amb
la ma la finestra entelada i veig aquestes cases pobres
penso que, malgrat tot, no es te de viure malament en elles.
Suïssa acaba per conhortar-nos massa, deies en una carta;
perdem el sentit dels extrems que en el nostre país son
visibles i insultants. Juan Luis: en la teva darrera carta no et
feia falta dir-me – ho comprenc sense haver-lo viscut:
aquest va ser sempre el nostre nexe de unió – que aquest
ordre de tot lo exterior – la puntualitat dels trens, la
honradesa en el tracte, la previsió del treball i el estalvi al
llarg de tota la vida – estava exigint un desordre intern que
ho compensés. M’estic rient, Juan Luis; darrere de una
ganyota que lluita per retenir les llàgrimes, començo a riure
i tots els passatgers a mirar-me i a mormolar entre ells; es
el que volia evitar; menys mal que aquests son els que van
a Milà. Ric pensant que vas sortir del ordre de la nostre
casa a Mèxic al desordre de la teva llibertat a Suïssa.
M’entens? De la seguretat del país dels punyals
ensangonats a la anarquia del país dels rellotges de cucut.
Diu-me sinó te gràcia. Perdó. Ja ha passat. Tracto de
calmar-me veient les cimes nevades del Jura, aquest
enorme penya-segat gris que ara cerca en va el seu reflex
en les aigües que de ell van néixer. Tu em vas escriure que
a l’estiu el llac es l’ull dels Alps: els hi reflecteix, però els
transforma en una vasta catedral submergida i deies que al
llençar-te al aigua et capbussaves cercant les muntanyes.
Saps que tinc les teves cartes amb mi? Las he llegit a l’avió
que em va dur de Mèxic i mentre he estat a Ginebra, als
moments lliures les he tingut. I ara, les llegiré de tornada.
No mes que en aquest viatge tu m’acompanyes.
Hem viatjat tant plegats, Juan Luis. De nens anaven tots
els caps de setmana a Cuernavaca, quan els meus papàs
encara tenien la casa coberta de buguenvíl·lies. Em vas
ensenyar a nedar i a anar en bicicleta. Anàvem els dissabtes
a la tarda en bicicleta al poble i tot ho coneixia per els teus
ulls. “Mira, Claudia, els volantins, mira, Claudia, milers de
ocells als arbres, mira, Claudia, les polseres de plata, els
barrets de charro, les neus de llimona, les estàtues verds,
vine, Claudia, anem a la roda de la fortuna”. I per les festes
de Any Nou, ens duien a Acapulco i tu em despertaves de
matinada i corríem a la platja de Hornos perquè sabies que
a aquella hora el mar era el millor: nomes llavors els
cargols i els pops, les fustes negres i esculpides, les
ampolles velles, sortien, llançades per la marea i tu i jo
plegaven tot el que podíem, encara que sabíem que desprès
no ens permetrien dur-les a Mèxic i, realment, aquella
quantitat de coses inútils no cabien al cotxe. Es curiós que
cada vegada que desitjo recordar com eres als deu, als
tretze, als quinze anys, pensi de seguida en Acapulco. Serà
perquè durant la resta del any cadascú anava a la seva
escola, i no mes a la costa, festejant precisament el pas de
un any a l’altre, totes les hores del dia eren nostres. Allà
representàvem. Als castells de roca on jo era una presonera
dels ogres i tu pujaves amb una espasa de fusta a la ma,
cridant i lluitant amb els monstres imaginaris per alliberar-
me. En els galions pirates – un esquif de fusta – on jo
esperava aterrada que acabessis de lluitar al mar amb els
taurons que m’amenaçaven. A les selves atapeïdes del Pié
de la Cuesta, per on avançàvem agafats de la ma, cercant el
tresor secret senyalat en un planell que varem trobar dins
de una ampolla. Acomboiaves les teves accions taral·lejant
una música de fons inventada al moment: dramàtica, en
permanent clímax. Capitan Sangre, Sandokan, Ivanhoe: la
teva personalitat canviava amb cada aventura: jo era
sempre la princesa amenaçada, sense nom, idèntica a una
nebulosa prototipus.
No mes hi va haver un buit: quan tu vas complir quinze i
jo només en tenia dotze, et va dar vergonya de anar amb
mi. Jo no ho vaig entendre, perquè et vaig veure com
sempre: prim, fort, cremat, amb el cabell bru i arrissat i
envermellit per el sol. Però, l’any següent ens aparellarem i
ven anar altre vegada plegats, però ara no recollint conxes
o inventant aventures, sinó cercant la prolongació de un dia
que començava a semblar-nos massa curt i de una nit que
ens vedaven, es convertia en la nostra temptació i era
idèntica a les noves possibilitats de una vida tot just
descoberta, tot just estrenada. Caminaven per el Farallón
desprès del sopar, agafats de la ma, sense parlar, sense
mirar els grups que tocaven la guitarra al voltant dels focs a
terra o a les parelles que es besaven entre les roques. No
havíem de dir que els demés ens donaven pena. Perquè no
necessitàvem dir que el millor del mon era caminar plegats
a la nit, agafats de les mans, sense dir res, comunicant- nos
en silenci aquella xifra, aquell enigma que mai mes, entre
tu i jo, fou motiu de una burla o de un pedantisme. Érem
seriosos sense ser solemnes, oi? I possiblement ens
ajudaven sense saber-ho, de una manera que mai he sabut
explicar be, però que tenia a veure amb la sorra calenta sota
els nostres peus descalços, amb el silenci de la mar a la nit,
amb el fregament de les nostres malucs mentre caminàvem,
amb els teus nous pantalons blancs llargs i entallats, amb la
meva nova faldilla vermella i ample: havíem canviat tot el
nostre guarda-roba i havem fugit de les facècies, les
vergonyes i la violència dels nostres amics. Saps, Juan
Luis, que molt pocs varem deixar de tenir catorze anys –
aquells catorze anys que no eren els nostres – El masclisme
es tenir catorze anys tota la vida; es una por cruel. Tu ho
saps, perquè tampoc ho vas poder evitar. En canvi, a mida
que la nostra infància quedava al darrere i tu provaves
totes les experiències comunes a la teva edat, vas voler
evitar-me a mi. Per això et vaig entendre quan, desprès de
anys de no parlar-me casi (però t’espiava des de la finestra,
et veia sortir en un convertible ple d’amics, arribar tard i
amb nàusees), quan jo vaig entrar a Filosofia i Lletres i tu
a Economia, em vas buscar, no a casa, com hagués estat
natural, sinó a la Facultat de Mascarones, i em vas convidar
a prendre un cafè en aquell subsòl xafogós i ple
d’estudiants, una tarda.
Em vas acaronar la ma i vas dir: - Perdona’m, Claudia.
Jo vaig somriure i pensà que, de cop i volta, tornaven tots
els moments de la nostra infància, però no per perllongar-se
sinó per trobar un cim, un reconeixement singular que al
mateix temps els dispersava per sempre.
- De què? – et respongué – M’agrada que ens tornem a
parlar. No falta res mes. Ens hem vist tots les dies , però era
com si l’altre no hi fos present. Ara em plau que tornem a
ser amics, com abans.
- Som mes que amics, Claudia. Som germans.
- Si, però això es un accident. Ja veus, essent germans ens
hem estimat molt de nens i desprès ni ens hem parlat.
- Marxo, Claudia. Ja ho he dit al papà. No està d’acord.
Creu que haig de acabar la carrera. Però jo necessito
marxar.
- On?
- He aconseguit un lloc a les Nacions Unides a Ginebra.
Allà puc seguir estudiant.
- Fas be, Juan Luis.
Em vas dir el que ja sabia. Em vas dir que no suportaves
mes els prostíbuls, l’ensenyament de memòria, l’obligació
de ser mascle, el patriotisme,la religió de llavis en fora, la
manca de bones pel·lícules, la manca de veritables dones,
companyes de la teva mateixa edat que convisquessin amb
tu... Fou tot un discurs, dit en veu molt baixa sobre aquella
taula del cafè de Mascarones.
- Es que aquí no pots viure. T’ho dic de debò. Jo no vull
servir ni a Deu ni al dimoni; vull cremar els dos caps. I aquí
no pots, Claudia. Sinó mes vols viure, ets un traïdor en
potencia; aquí t’obliguen a servir, a prendre posicions, es
un país sense llibertat de esser un mateix. No vull ser gent
decent. No vull ser cortès, mentider, molt mascle, llepaire,
fi i subtil. Com Mèxic no hi ha dos..., per sort. No vull
seguir de bordell en bordell. Desprès, per tota la vida, has
de tractar les dones amb un sentimentalisme brutal i
dominant perquè mai vas arribar a entendre-les. No vull.
- I la mamà que diu?
- Plorarà. No te importància. Plora per tot, no?
- I jo, Juan Luis?
Va somriure com un nen: - Vindràs a visitar-me, Claudia,
Jura que vindràs a veure’m!
No només vingué a veure’t. Vaig venir a buscar-te, a dur-
te de tornada a Mèxic. I fa quatre anys, al acomiadar-nos,
no mes et vaig dir:
- Recorda’m molt. Busca la manera de estar sempre amb
mi.
Si, em vas escriure pregant-me que et visités; tinc les
teves cartes. Vas trobar un cambra amb bany i cuina al lloc
mes bonic de Ginebra, la Place du Bourg-de-Four. Vas
escriure que estaves en un quart pis, al centre de la part
vella de la ciutat, des de on podies veure les enlairades
taulades, les torres de les esglésies, les finestretes i les
estretes lluernes i mes enllà el llac que es perdia de vista,
que arribava fins Vevey i Montreux i Chillon. Les teves
cartes estaven plenes del goig de la independència. Tenies
que fer el teu llit i escombrar i preparar-te l’esmorzar i
baixar a la lleteria del costat. I prenies copes al cafè de la
plaça. Vas parlar tant de ell. Es diu Le Clémence i te un
tendal amb ratlles verds i blanques i allà en donen cita tota
la gent que val la pena freqüentar a Ginebra. Es molt estret;
tot just sis taules en front de una barra on les cambreres
serveixen cassis vestides de negre i a tothom els hi diuen
“M’sieudame”. Ahir em vaig seure a prendre un cafè i vaig
estar mirant a tots aquells estudiants amb llargues bufandes
i gorres universitàries, a les donetes indùes amb els saris
descomposts per els abrics d’hivern, als diplomàtics amb
rosetes a les solapes, als actors que fugissen dels impostos i
es refugien en un xalet prop del llac, a les joves alemanyes,
xilenes, belgues, tunicines, que treballen a la OIT. Vas
escriure que havien dues Ginebras. La ciutat convencional
i ordenada que Stendhal descriví com una flor sense
perfum; la habiten els suissos i el teló de fons de l’altre, la
ciutat de pas i del exili, la ciutat estrangera de trobades
accidentals, de mirades i de converses immediates, sense
cap subjecció a les normes que els suissos s’han donat
alliberant als altres. Tenies vint-i-tres anys al arribar aquí, i
imagino el teu entusiasme.
“Però prou d’això (vas escriure). T’haig de dir que estic
fent un curs de literatura francesa i allà vaig
conèixer...Claudia, no et puc explicar el que sento i ni tant
sols ho intento perquè tu sempre m’has entès sense
necessitat de paraules. Es diu Irene i no saps com es de
maca, llesta i simpàtica. Estudia la carrera de lletres aquí i
es francesa; que curiós estudia el mateix que tu. Tal vegada
per això em va agradar de seguida. Ja,ja.” Crec que va
durar un mes. No ho recordo. Va ser fa quatre anys.
“Marie-José parla massa, però em distreu. Vem anar a
passar el cap de setmana a Davos i em va posar en ridícul
perquè es una esquiadora formidable i jo no en faig una al
dret. Diuen que s’ha de aprendre de petit. Et confesso que
se’m va entravessar i els dos vem tornar a Ginebra dilluns
com havíem sortit divendres, no mes que jo amb un turmell
torçat. No et fa gràcia?” Desprès arribà la primavera.
“Doris es anglesa i pinta. Em sembla que te molt de talent.
Vem aprofitar les vacances de Pasqua per marxar a
Wengen. Diu que fa el amor per que el seu subconscient
treballi i salti del llit a pintar els seus gouaches amb el cim
blau de la Jungfrau al front. Obre les finestres i respira fons
i pinta nua mentre jo tremolo de fred. Riu molt i diu que
soc un esser tropical i subdesenvolupat i em serveix kirsch
per que m’escalfi” Doris em va fer riure l’any que ens vem
estar veient. “Em fa falta la seva alegria , però va decidir
que un any a Suïssa era suficient i va marxar amb les seves
caixes i els seus faristols a viure a la illa de Mikonos.
Millor. Em divertí, però no era una dona com la Doris la
que m’interessava” Una se’n va anar a Grècia i l’altre
arribà a Grècia. “ Sophia es la dona mes bella que he
conegut, t’ho juro. Ja se que es un tòpic però sembla una de
les Cariàtides. Encara que no el sentit vulgar. Es una
estàtua perquè la pots observar des de tots els angles: la
faig girar, nua, en la cambra. Però lo important es l’aire que
la envolta, l’espai al voltant de la estàtua, em comprens? El
espai que ocupa i que la permet ser bella. Es fosca, te les
celles molt espesses i demà, Claudia, se’n va amb un tipus
riquíssim a la Costa Blava. Dessolat, però satisfet, el tau
germà que t’estima, Juan Luis.”
I Christine, Consol, Sonali, Marie-France, Ingrid... Les
referències foren cada vegada mes breus, mes
desinteressades. Et va dar per preocupar-te per la feina i
parlar molt dels teus companys, dels seus tics nacionals, de
les seves relacions amb tu, del temari de les conferències,
de sous, viatges i fins i tot pensions de jubilat. No volies
que aquell lloc, com tots, acaba per crear les seves tranqui-
les convencions i que tu anaves caient en las del funcionari
internacional. Fins que va arribar una postal amb una
panoràmica de Montreux i la teva lletra atapeïda explicant-
me el dinar en un restaurant fabulós i trobant a faltar la
meva presència amb dos firmes, el teu gargot i un nom
il·legible però curosament repetit, a sota, en lletres de
motlle: Claire. Ah, si, el vas anar graduant. No la vas
presentar com les altres. Primer fou un treball que anaven a
encomanar-te. Desprès que es relacionava amb la següent
sessió del consell. De seguida que t’agradava tractar amb
els nous companys, però que senties nostàlgia dels vells.
Desprès que el mes difícil era habituar-se als oficials de
documents que no coneixien les teves costums. Al final,
que havies tingut la sort de treballar amb un oficial
“compatible” i en la següent carta: es deia Claire. I tres
mesos abans m’havies enviat la postal des de Montreux.
Claire, Claire, Claire.
Et vaig respondre: “Mon ami Pierrot”. Ja no series sincer
amb mi? Des de quan, Claire? Volia saber-ho tot. Exigia
saber-ho tot. Juan Luis, no érem els millors amics abans de
ser germans? No vas escriure en dos mesos. Llavors va
arribar un sobre amb una foto dins. Tu i ella amb l’alt
brollador darrere, i el llac a l’estiu; tu i ella recolzats a la
barana. El teu braç al voltant de la seva cintura. Ella, tan
mona, amb el seu sobre el pedrer ple de flors. Però la foto
no era bona. Era difícil esbrinar el rostre de Claire. Prima i
somrient, si, una mena de Marina Vlady mes prima però
amb el mateix cabell llis, llarg i ros. Amb talons baixos. Un
suèter sense mànigues. Escotat.
Ho vas acceptar sense explicar-me res. Primer les cartes
dient-me els fets. Ella vivia en una pensió de la Rue Emile
Jung, El seu pare era enginyer, vidu i treballava a
Neuchatel. Tu i Claire anàveu a nedar plegats a la platja.
Preníeu te a La Clémance. Veieu velles pel·lícules
franceses en un cinema de la Rue Mollard. Sopàveu els
dissabtes al Plat d’Argent i cadascú pagava el seu compte.
Entre setmana, us servíeu a la cafeteria del Palau de les
Nacions. De vegades preníeu el tramvia i us anàveu a
França. Fets i noms, noms, noms com en una guia: Quai
des Berges, Grand Rue, Cave à Bob, Gare de Cornevin.
Auberge de la Mère Royaume, Champelle, Boulevard des
Bastions.
Desprès converses. El gust de Claire per algunes
pel·lícules, certes lectures, els concerts, i mes noms, aquell
riu de substantius de les teves cartes (Drôle de Drame, i Les
Enfants du Paradis, Scott Fitgerald i Raymond Radiguet,
Schumann i Brahms) i desprès Claire va dir, Claire pensa,
Claire intueix. Els personatges de Carné viuen la llibertat
com una conspiració vergonyosa. Fitgerald va inventar les
modes, els gestes i les decepcions que ens segueixen
nodrint. El Rèquiem Alemany celebra totes les morts
profanes. Si, et vaig respondre. Orozco acaba de morir i en
Belles Arts hi ha una gegantina retrospectiva de Diego. I
mes voltes, tot transcrit, com t’ho vaig demanar.
Cada vegada que l’escolto, em dic que es com si ens
donéssim conte que es necessari consagrar tot el que fins
ara ha estat condemnat, Juan Luis; giravoltar el guant. Qui
ens va mutilar, amor meu? Hi ha tan poc tems per
recobrar tot el que ens han robat. No, no em proposo res,
o veus? No fem plans. Crec el mateix que Radiguet: les
maniobres inconscients de un ànima pura son encara mes
singulars que les combinacions del vici.
Que et podia contestar? Aquí, el de sempre, Juan Luis.
Papà i mamà estan tristíssims de que no ens puguis
acompanyar a les seves noces de plata. Papà ha esta
ascendit vicepresident de la asseguradora i diu que es
millor regal d’aniversari. Mamà, pobreta cada dia s’inventa
mes malalties. Ha començat a funcionar el primer canal de
televisió. Estic preparant els exàmens de tercer any,
Somnio una mica amb tot el que tu vius; en faig la il·lusió
de trobar-ho tot als llibres. Ahir explicava en Federico tot
el que fas, veus, llegeixes i sents i pensem que, potser, al
rebre’ns podríem anar a visitar-te. No penses tornar algú
dia? Podries aprofitar les vacances següents, no?
Vas escriure que la tardor era diferent al costat de la
Claire. Sortien a caminar molt els diumenges, agafats de la
ma, sense parlar; restava als parcs un aroma final de jacints
podrits, però ara la olor de fulles cremades els perseguia en
aquells llarga passejos que et recordaven aquells nostres
per la platja fa anys, perquè ni tu ni la Claire gosaven a
trencar el silenci, per mes coses que se’ls acudissin, per
mes suggeriments que avancés aquell enigma de les
estacions fallides a les seves ribes, en el seu contacte de
gessamins i fulles seques. Al final, el silenci, Claire, Claire
– em vas escriure a mi – ho has entès tot. Tinc el que vaig
tenir sempre. Ara ho puc posseir. Ara torno a trobar-te,
Claire.
Vaig dir altre vegada en la meva següent carta que
Frederic i jo estàvem preparant junts un examen i que
aniríem a passar el cap d’any a Acapulco. Però ho vaig
eliminar abans de enviar-te la carta. A la teva no
preguntaves qui era en Frederic – i si poguessis fer-ho avui,
no sabria que contestar – Quan arribaren les vacances, vaig
dir que no em passessin mes les seves trucades; ja no el
vaig haver de veure mes a la escola; vaig anar sola, amb els
meus papàs, a Acapulco. No et vaig explicar res de això.
Vaig deixar-te escriure alguns mesos, però les teves cartes
seguien arribant. Aquell hivern, la Claire es va anar a viure
amb tu a la cambra de Bourg-de-Four. Perquè recordar les
cartes que van seguir. Aquí hi son, a la bossa. “Claire, tot
es nou. Mai havíem estat junts a l’alba. Abans, aquelles
hores no comptaven; eren una part morta del dia i ara son
les que no canviaria per res. Hem viscut tan units sempre,
durant les caminades, al cine, als restaurants, a les platges,
fingint aventures, però sempre vivíem en habitacions
diferents. Saps tot el que feia, solitari, pensant en tu? Ara
no perdo aquestes hores. Passo tota la nit darrere teu, amb
els braços al voltant de la teva cintura, amb la teva esquena
enganxada al meu pit, esperant que llostregi. Tu ja ho saps i
em dons la cara i em somrius amb els ulls tancats. Claire,
mentre jo aparto el llençol, oblido els recons que tu has
entebionat tota la nit i et pregunto si no es això el que
sempre havíem desitjat, des de un bon començament, quan
jugàvem i caminàvem plegats en silenci agafats de les
mans. Havíem de enllitar-nos sota el mateix sostre, a la
nostra pròpia casa, oi? Perquè no m’escrius, Claudia?
T’estima, Juan Luis.”
Tal vegada recordis les meves bromes. No era el mateix
estimar en una platja o a un hotel envoltat de llacs i neu que
viure junts tots els dies. A mes a mes, treballaven a la
mateixa oficina. Acabarien per avorrir-se. La novetat es
perdria. Despertar plegats. No era molt agradable, la
veritat. Ella veurà com et rentes les dents. Tu la veuràs
desmaquillar-se, posar-s’hi cremes, posar-s’hi els
lligacames... Crec que has fet malament, Juan Luis. No
anaves a buscar la independència? Perquè t’has posat
aquesta càrrega al damunt? En aquest cas mes hagués
valgut quedar-te a Mèxic. Però, veig que es difícil fugir de
les convencions en la hem estat criats. Al fons, encara que
no hagis complert les formes, estàs fent el que el papà i la
mamà i tots sempre han esperat de tu. T’has convertit en un
home ordenat. Tant que ens vem divertir amb la Doris i la
Sophia i la Marìa José. Llàstima.
No ens vem escriure un any i mig. La meva vida no
canvià res. A carrera es va tornar una mica inútil,
repetitiva. Com t’han de ensenyar literatura?. Un cop em
van posar en contacte amb algunes coses, vaig saber que
em corresponia volar tota sola, llegir, escriure i estudiar pel
meu compte i no mes vas seguir anant a classe per
disciplina, perquè havia de acabar el que havia començat.
Es torna tan idiota i pedant que segueixin explicant-te el
que ja sap a base de esquemes i cuadrets sinòptics. Es el
mal de anar per endavant dels mestres, i ells ho saben, però
u oculten, per no quedar-se sense lloc. Anaven entrant al
Romanticisme i jo ja estava llegint a Firbank i a Rolfe i fins
i tot havia descobert en William Golding. Tenia als
professors una mica espantats i la meva única satisfacció en
aquella època era els elogis a la Facultat: Claudia es una
promesa. Em vaig tancar cada cop mes a la meva cambra,
vaig ordenar els meus llibres, vaig penjar les meves
reproduccions, vaig instal·lar el meu tocadiscos i mamà
s’avorria de dir-me de sortir a ballar i a conèixer nois. Em
deixaren tranquil·la. Vaig canviar una mica el meu guarda-
roba, dels estampats que tu coneixies a la brusa blanca amb
faldilla fosca, al vestits sastre, al que em fa sentir-me una
mica mes seriosa, mes severa, mes allunyada.
Sembla que hem arribat al aeroport. Giren les pantalles de
radar i deixo de parlar-te. El moment serà desagradable. Els
passatgers es remouen. Prenc la meva bossa i el meu estoig
de maquillatge i el meu abric. Em quedo assentada esperant
que els altres baixin. Al final, el xofer em diu:
- Som aquí, senyoreta, L’avió part en mitja hora.
No. Aquest es l’altre, el que va a Milà. Em poso el barret
de pell i baixo. Fa un fred humit i la boira ha tapat les
muntanyes. No plou, però l’aire te milions de gotes
trencades i invisibles: las sento als cabells. M’acarono el
cabell ros i llis. Entro al edifici i em dirigeixo a la oficina
de la companya. Dic el meu nom i el funcionari assenteix
en silenci. Em demana que el segueixi. Caminem una
estona per el paviment fins arribar a una mena de hangar.
Camino amb els punys tancats. L’home no intenta
conversar amb mi. Em precedeix, una mica cerimoniós.
Entrem al dipòsit. Fa olor a fusta humida, a palla i quitrà.
Hi ha molts calaixos disposats en ordre, així, com cilindres
i fins i tot un gosset que borda. La teva caixa està una mica
amagada. El home me la mostra, inclinant-se amb respecte.
Toco el canto del fèretre i no parlo en uns minuts. El plor
se’m queda al ventre, però es com si plorés. El empleat
espera i quan ho creu convenient em mostra els diferents
papers que he estat tramitant els últims dies, els permisos i
el vist i plau de la policia, la salubritat, el consolat mexicà i
la companya de aviació. Em demana que signi la
conformitat el document final del embarcament. Ho faig i
ell llepa el revers engomat de unes etiquetes i les pega
sobre el badall del fèretre. Ho segella. Torno a tocar la tapa
gris i tornem al edifici central. El empleat mormola les
seves condolences i s’acomiada de mi.
Desprès de arreglar els document amb la companya i les
autoritats suïsses, pujo al restaurant amb el meu passis
entre els dits, m’assec i demano un cafè. Estic asseguda a la
vora del finestral i veig als avions aparèixer i desaparèixer
per la pista. Es perden a la boira o surten de ella, però el
soroll dels motors els precedeix o es queda enrere com una
estela sonora. Em fan por. Si, tu saps que em fan una por
horrorosa i no vull pensar en el que serà aquest viatge de
retorn amb tu, en ple hivern, ensenyant a cada aeroport els
documents amb el teu nom i els permisos per que puguis
passar. Em duen el cafè i el prenc sense sucre; m’assenta
be. No em tremola la ma al beure’l.
Fa nou setmanes vaig esquinçà el sobre de la teva primera
carta en divuit mesos i vaig deixar caure la tassa de cafè
sobre el cobretaula. Em vaig ajupir ràpidament a netejar-lo
amb la faldilla i després vaig posar un disc, caminà per la
cambra mirant els lloms dels llibres, encreuada de braços;
fins i tot vaig llegir uns versos, lentament, acaronant les
tapes del llibre, segura de mi mateixa, lluny de la teva
desconeguda carta amagada dins del sobre esquinçat que
jeia sobre un braç de la butaca.
¡Oh dolces peces, per mi trobades,
Dolces i joioses quan Deu volia!
Juntes esteu a la memòria meva
I amb ella en la meva mort conjurades.
“ Es clar que ens hem barallat. Ella surt colpejant la porta
i jo quasi ploro de ràbia. Tracto de ocupar-me però no puc i
surto a buscar-la. Se on es. En front, a La Clémence, bevent
i fumant nerviosament. Baixo per la escala grinyolant i
surto a la plaça i ella em mira de lluny i es fa la desentesa.
Creuo el jardí i pujo al nivell mes alt del Bourg-de-Four
lentament, amb els dits fregant la balustrada de ferro; arribo
al cafè i m’assec al seu costat en una de les cadires de
vímet. Estem assentats al aire lliure; a l’estiu el cafè
envaeix les voreres i s’escolta la música del carilló de St.
Pierre. Claire parla amb la mesadera. Diuen bestieses sobre
el clima amb aquella odiosa cantarella suïssa. Espero que
Claire apagui la cigarreta al cendrer i faig el mateix per
tocar els seus dits. Em mira. Saps com, Claudia? Com em
miraves tu, enfilada a les roques de la platja, esperant que
et salvés del ogre. Havies de fingir que no sabies si jo venia
a salvar-te o a matar-te en nom del teu carceller. Però de
vegades no et podies aguantar el riure i la ficció es venia
avall un instant. El plet començà per in descuit meu. Em va
acusar de ser descuidat i de crear-l’hi un problema moral.
Que hem de fer? Si al menys jo tingués una resposta
immediata, però no, simplement m’havia amagat, silenciós
i esquerp, i ni tan sols havia fugit de la situació per fer
quelcom de intel·ligent. A la casa hi havien llibres i discos,
però jo em vaig dedicar a fer mots encreuats a les revistes.
-T’has de decidir, Juan Luis, sisplau.
-Estic pensant.
-No siguis tonto. No em refereixo en això. A tot. Ens
dedicarem tota la vida a classificar documents per la ONU?
O no més estem vivint una etapa transitòria que ens permeti
ser quelcom mes, quelcom que encara no sabem? Estic
disposada a qualsevol cosa; Juan Luis, però no puc prendre
decisions tota sola. Diguem si la nostra vida plegats i el
nostre treball es nomes una aventura; i estaré d’acord.
Diguem si les dues coses son permanents; també i seré
d’acord. Però no podem actuar com si el treball fos
passatger i l’amor permanent, ni al inrevés, m’entens?
“Com l’explicava, Claudia, que el seu problema em
resulta incomprensible? Creu-me, assentat allà a La
Clémence, veient passar als joves en bicicleta, escoltat les
rialles i murmuris dels que ens envoltaven, amb les
campanes de la catedral repicant la seva musica, creu-me,
germana, vaig fugir de tot aquest mon al voltant, vaig
tancar els ulls i en vaig enfonsar en mi mateix, vaig afinar a
la meva pròpia foscor una intel·ligència secreta de la meva
persona, vaig aprimar tots els fils de la meva sensibilitat
perquè al mes mínim moviment del ànima els fes vibrar,
vaig escampar tota la meva percepció, tota la meva
endevinalla , tota la trama del present com un arc, per
disparar al futur i revelar-lo ferint-l’hi. Aquesta sageta va
sortir disparada i no hi havia un blanc, Claudia, no hi havia
res cap endavant i tota aquella construcció interna i
dolorosa – sentia les mans fredes per l’esforç – s’enrunés
com una ciutat de sorra al primer atac de les onades; però
no per perdre’s sinó per tornar al oceà de allò que en diuen
memòria; a la infantesa, als jocs, a la nostra platja, a una
alegria i una escalfor que tot el altre no mes tracta de
imitar, de perllongar, de confondre, de confondre amb
projectes de futur i reproduir amb sorpreses de present. Si,
le vaig dir que estava be; cercaríem un apartament mes
gran. Claire ha de tenir un nadó.”
Ella mateixa em dirigia una carta amb aquella lletra que
no mes havia vist a la postal de Montreux. “Se l’important
que es vostè per a Juan Luis, com van créixer junts i tot el
demès. Tinc moltes ganes de tractar-la i se que serem bones
amigues. Cregui’m que la conec. Juan Luis parla tant de
vostè que de vegades inclús sento gelosia. Tant de bo ens
pugui venir a veure un dia. Juan Luis ha fet molt bona
carrera i tots l’estimem molt. Ginebra es petita però
agradable. Hem posat afecte amb la ciutat pels motius que
pot endevinar i aquí farem la nostra vida. Encara podré
treballar alguns mesos; tot just estic al segon mes
d’embaràs. La seva germana, Claire.”
I del sobre va caure la nova foto. T’has engreixat i m’ho
adverteixes al revers: “Massa fondue, germaneta” I te estàs
quedant sense cabells, com el papà. I ella es molt bonica,
molt Botticcelli, amb el seu cabell llarg i ros i una boina
molt coqueta. T’has tornat boig, Juan Luis? Eres un jove
formós quan vas sortir de Mèxic. Mira’t. T’has vist? Cuida
la dieta. No mes tens vint-i-set anys i sembles de quaranta.
I que llegeixes, Juan Luis, que et preocupa? Els mots
encreuats? No pots trair-te, sis plau, saps que jo depèn de
tu, de que tu creixes amb mi; no et pots quedar enrere. Em
vas prometre que seguiries estudiant allà; ho vas dir al
papà. T’està cansant la feina de rutina. No mes tens ganes
de arribar al teu apartament, llegir el diari i treure’t les
sabates. No es cert? No ho dius, però jo se que es cert. No
t’arruïnis, sis plau. Jo he estat fidel. Jo mantinc viva la
nostra infantesa. No m’importa que siguis lluny. Per`hem
de seguir plegats en el que importa; no podem concedir res
al que ens exigeix ser altre cosa, recordes?, fora del amor,
la intel·ligència, la joventut i el silenci. Volen deformar-
nos, fer-nos com ells; no ens suporten. No serveixis, Juan
Luis, t’ho prego, no oblidis el que em vas dir aquella tarda
al cafè de Mascarones. Un cop es dona el primer pas en
aquella direcció, tot està perdut; no hi ha retorn. Vaig haver
de ensenyar la teva carta als nostres pares. Mamà es va
posar molt malalta. La pressió. Està a Cardiologia. Espero
no dar-te una mala noticia en ma següent carta. Penso en
tu, et recordo, se que no em fallaràs.
Arribaren dos cartes. Primer la em vas dirigir dient-me
que la Claire havia avortat. Desprès la que vas enviar a
mamà, anunciant que et cassaves amb la Claire en un mes.
Esperaves que tots poguéssim anar a la boda. Vaig demanar
a la mamà que em deixés guardar la seva carta junt amb les
meves. Las vaig posar de costat i vaig estudiar la teva lletra
per saber si les dos estaven escrites per la mateixa persona.
“Va ser una decisió ràpida, Claudia. L’hi vaig dir que era
prematur. Som joves i tenim dret a viure sense
responsabilitats algun temps. Claire va dir que estava be.
No se si va comprendre tot el l’hi vaig dir. Però tu si, oi?”
“Vull aquesta dona, ho se. Ha estat bona i comprensiva
amb mi i, de vegades, fins la he fet sofrir; vostès no
s’avergonyiran de que la vulgui compensar. El seu pare es
vidu; es enginyer i viu a Neuchatel. Ja està d’acord i vindrà
a la boda. Tant de bo que tu, papà i Claudia pugueu venir a
fer-nos companya. Quan coneixes a Claire la estimaràs tant
com jo, mamà.”
Tres setmanes desprès Claire es va suïcidar. Ens trucà per
telèfon un dels teus companys de feina; va dir que una
tarda ella va demanar permís per sortir de la oficina; tenia
mal de cap; entrà a un cinema aviat i tu La vas buscar, com
sempre, al apartament, la vas esperar i desprès t’hi vas
llençar a buscar-la per tota la ciutat, però no la vas poder
trobar; estava morta al cinema, havia pres el veronal abans
de entrar i s’havia assegut a primera fila, on ningú la podia
molestar; vas trucar a Neuchatel, vas tornar a recórrer els
carrers, els restaurants i vas asseure’t a La Clémence fins
que van tancar. No mes al dia següent et van cridar de la
morgue i vas anar a veure-la. El teu amic ens va dir que
hauríem d’anar a buscar-te, obligar-te a retornar a Mèxic:
estaves embogit de dolor. Jo l’hi vaig dir la veritat als
nostres pares. Els hi vaig ensenyar la darrere carta teva.
Ells es van quedar callats i desprès papà digué que no
t’admetria mes a casa, Cridà que eres un criminal.
Va acabà el cafè i un empleat senyalà cap on era
assentada. L’home alt amb les solapes del abric aixecades,
va assentir i caminà envers mi. Es la primera vegada que
veig aquell rostre torrat, de ulls blaus i cabell blanc. Em
demana permís per asseure’s i em pregunta si jo soc la teva
germana. L’hi dic que si. Diu que es el pare de Claire. No
em dona la ma. L’hi pregunto si vol prendre un cafè. Nega
amb el cap i treu una caixeta de cigars de la butxaca del
abric. Me’n ofereix un. L’hi dic que no fumo. Tracta de
somriure i jo em poso les ulleres fosques. Torna a posar la
ma a la butxaca i treu un paper. El col·loca, plegat, sobre la
taula.
- Le-hi dut aquesta carta.
Tracto de interrogar-lo amb les celles aixecades.
-Te la seva firma. Està dirigida a la meva filla. Estava
sobre el coixí del Juan Luis el matí que el van trobar mort
al seu apartament.
- Ah, si. Em preguntava que hauria esta de la carta. La he
buscat per tot arreu.
Si. He pensat que l’hi agradaria conservar-la – ara somriu
com si ja em conegués – Es vostè molt cínica. No es
preocupi. Perquè? Ja res te remei.
S’aixeca sense acomiadar-se. Els ulls blaus em miren amb
tristor i compassió. Tracto de somriure i recullo la carta. El
altaveu:
- ... le dèpart de son vol numéro 707...Paris, Gander, New
York et Mèxico...priés de se rendre à la porte numéro 5.
Prenc les meves coses, m’arreglo la boina i vaig a la porta
de sortida. Duc la bossa i els estoig de mans i el passis
entre els dits, però aconsegueixo, entre la porta i la escala
del avió, trencar la carta i llençar els seus trossos al aire
fred, a la boira que potser els dugui fins el llac on et
capbussaves, Juan Luis, a la recerca de un miratge.
Almudena Grandes
AMOR DE MARE
Es ella, no se’n recorden?, la meva filla Marianne, la
joveneta que es al meu costat en aquesta diapositiva, la
mateixa...Avia’m, vaig a sortir del davant per que la vegin
millor...Es clar, si ja sabia jo que la recordarien, amb la de
disgustos que m’ha donat durant tants d’anys, un mal de
cap permanent, no s’ho poden ni imaginar, o be, potser que
si que s’ho imaginen, perquè si no hagués tocat en sort una
filla així, no seguiria venint jo a aquestes reunions, tots els
dilluns i tots els dijous, sense faltar-ne un, en fi... No saben
lo maca que era de petita, però maquíssima, de veritat, un
cel de nena, alegre, dòcil, ordenada, obedient. Quan era
bebè, i la treia amb el seu cotxet a dar un passeig per la
avinguda, tardava mes de mitja hora en fer cent metres, de
debò, per que al veure-la tan grassoneta, tan rosadeta..., en
resum, tan maca, totes les senyores s’aturaven a mirar-la, i
li acaronaven les manetes, li feien carantoines, i li enviaven
petonets amb les puntes dels dits, be, tota aquella classe de
coses que es feien als nens que es crien tan formosos com
aquesta, que semblava un anunci de Nestlé, es el que
semblava. De mes gran, al col·legi, feia cada anys de Verge
Maria, a la funció de Nadal – però cada any, eh?, no un ni
dos, no es creguin, sinó tots, jo estava tan cofoia! – i a les
nits, quan es treia la brusa, em trobava el coll i els punys
tan nets com li havia posat al matí, el mateix, blanquíssims.
La meva Marianne no feia esports violents, no es tirava per
terra, no es pegava amb les seves companyes, ni parlar-ne,
res d’això. Era una alumna exemplar, totes les mestres ho
deien, tan simpàtica, tan oberta, tan sociable que, com es
sol dir, se’n anava amb qualsevol. Qui ens anava a dir, a les
seves mestres i en a mi, que amb el temps el principal
problema de la meva filla acabaria sent precisament aquest,
que s’escapoleix va amb qualsevol!
Al arribar a la adolescència, començà a tòrcer-se, es la
veritat. Abans de complir els vint anys, ja s’havia
afeccionat una atrosses escenes, i s’arribava a posar com
una fera, de veritat, cridant, espernetegant, em feia passar
unes vergonyes espantoses, unes cuites, tots els veïns la
sentien, a mi em resultava tan violent... Al final, prenia la
porta i sortia sense permís, cridant que ja n’estava farta de
que no la deixés fer res. Res! S’ho poden creure? Doncs
això en deia, que no la deixava fer res, i a mi em donava
per plorar, perquè... quina barbaritat!, que desagraïts que
poden ser els fills! Crec que va ser llavors quan em vaig
permetre una que altre copeta, ho confesso, se que no està
gens be. Però la Marianne estava allà fora, al carrer,
envoltada de perills, i jo no podia viure, es la veritat, que
no podia ni respirar ni tan sols imaginant els riscos que
correria la meva nena, sola entre estranys, en locals
soterranis, aquell aire mefític, carregat de fum, i de vapors
alcohòlics, i del producte dels cossos de tant d’homes
suosos, aquelles enormes taques humides que sens dubte
exhibirien les seves samarretes fosques quan aixequessin
els braços per deixar-se anar a aquells ritmes infernals, i les
motos, això era el que por em feia, que la Marianne pugés
en una moto, amb la quantitat de accidents que hi ha a cada
cantonada, i violadors, i assassins, i drogoaddictes, i
estrangers, que no hi ha dret, es que no hi ha dret, no cal
dir-ho, treure endavant a un àngel per condemnar-lo
després a viure al infern, per que després diguin que la
maternitat no es un drama... Be, que era un no viure, els hi
juro que era un autèntic no viure, i fixeu-vos que ho vaig
intentar tot, tot, per retenir-la, però ella es negà a seguir
celebrant festes a casa, com abans, deia que les seves
amigues no volien venir, amb lo bones que em surten a mi
les mitjanits, que els hi poso mantega per les dues bandes,
quina ingratitud, i llavors em deixava sola, i jo em prenia
una copeta, i després altre, i després altre, fins que sentia el
xerric de la clau al pany, a les deu, o a dos quarts de onze
de la nit, perquè la molt desaprensiva mai arribava abans,
que va, i be que ha sabut sempre que a mi m’agrada sopar a
dos quarts de nou...
Es clar que el pitjor encara estava per arribar. El pitjor no
faria mes de un metre cinquanta set, tenia el cabell negre,
cresp, llarg, i una cara peculiar, desimbolta per els costats i
atapeïda de trets al centre, com si les celles, els ulls, el nas,
els pòmuls i els llavis – uns morros grossos, però
grossíssims, els hi ben juro, talment com els de una mona –
s’estimessin tant que volguessin muntar-se uns a sobre
dels altres, ajuntar-se, apinyar-se, competir per l’espai. Es
deia Nestor Roberto, tocava la trompeta – que era el que li
faltava, amb aquella boca! – i havia nascut al El Salvador.
Era salvadoreny! S’ho poden imaginar? Salvadoreny!
Veiem, digui’m vostès... pot una mare europea conservar la
calma quan la seva única filla s’enreda amb un
salvadoreny? Segur que no. Per això li vaig dir a la
Marianne que havia de triar. I la Marianne va triar. Se’n va
anar de casa amb el salvadoreny.
En els següents tres anys quasi no la vaig veure mes que
algun diumenge a l’hora de dinar. Reconec que el meu vici
va augmentar – em vaig passar al conyac, vaig deixar de
imposar-me un límit diari, m’endollava alguna que altre
copa als matins – però haig de dir, en el meu descàrrec, que
el vici de la meva filla va empitjorar molt mes intensament
que el meu. Després del salvadoreny, va venir un pakistaní,
darrere del pakistaní, es va embolicar amb un algerià, i va
acabar abandonant aquell moro per un terrorista – activista
en deia ella, la molt embolicadora – nord-americà del Black
Power. El cas es que aquest últim em sonava, i per això em
vaig interessar bastant en ell, no fos que siguès un atleta, o
basquetbolista, no se, o músic de jazz, perquè podria estar
folrat de pasta, i això significaria que la meva filla no havia
perdut del tot el seu seny, perquè sincerament, en qualsevol
de aquests casos, el color de la seva pell, sent un detall
important, doncs tampoc...importaria tant, les coses com
son, però en quin moment se’m va ocórrer preguntar!, Deu
meu, en quina hora, Jesús, Maria i Josep em valguin
sempre! No, mamà, em va dir la Marianne, et sona perquè
fa uns anys, quan vivia a Nova York, va ser model de un
fotògraf molt famós, aquest que ha mort de la sida...Jo no
queia, i ella va pronunciar un cognom indesxifrable, que si,
dona, seguí, si, aquell que ara s’ha posat de moda perquè li
censuren les exposicions...Quan em va mostrar les fotos – i
això que les anava triant, que es guardava en la butxaca al
menys dos de cada tres, com si jo fos ximpleta – be, doncs
quan al final veig veure aquelles fotos, em volia morir, que
queia rodona al terra, però ella va seguir xerrant com si res,
sense comprendre que m’estava matant, que jo m’estava
morint escoltant cada síl·laba que em deia. No posis
aquesta cara, mamà, això em va dir, si les fotos son de fa
molt de temps, de quan vivia a Amèrica, i era homosexual,
es cert, però ara també li agraden les noies. No et preocupis
per mi, val, si mai he estat tan feliç... Això em va dir, que
mai havia estat tan feliç, i jo vaig estar borratxa tres dies ,
tres dies sencers, ho reconec, tres dies, quan em va trucar
per explicar-me que se’n anava amb ell en moto, fins a
Moscú, de vacances, ni tan sols vaig ser capaç de espantar-
me.
En aquelles circumstancies, vostès comprendran que el
accident fou com un regal de la Divina Providència. La
Marianne tornava a ser a casa, al seu llit, envoltada dels
seus ninos, dels seus peluixos – que estaven nous, perquè jo
els havia estat rentant a ma amb un detergent neutre inclòs
desprès que m’abandonés, fixeu-vos, si no trobaria a faltar,
que els raspallava i tot, de veritat que semblaven recent
comprats – vestida amb una camisa de dormir blau cel
sobre el que jo mateixa havia aplicat un davanter de ganxet,
i tapada amb una matiné de llana fent joc, teixida també per
mi, o sigui, igual, igual que quan era una nena, encara que
amb tots els ossos trencats. Quan era dormida em seia al
seu costat, a mirar-la i em sentia tan feliç que em prenia
una copa per celebrar-ho. Quan estava desperta es queixava
constantment de un grans dolors, i jo no podia suportar
veure-la així, tant jove, la meva nena, patint tant, així que
em prenia altre copa, per fer-me forta i li donava un parell
de pastilles mes. el metge es posava pesadíssim, m’ho
havia advertit un centenar de vegades, que era perillós
sobrepassar la dosis, que aquells calmants creaven adició,
però, es clar, que sabran els metges del dolor de una
mare...! I els dies passaven i la Marianne millorava, el seu
rostre recobrava el color, les ferides es tancaven sobre la
seu pell blanca, llisa, i el seu caràcter tornava a ser el
d’abans, dòcil i mansoi, dolç i sumis, jo li posava a la boca
aquelles pastilles meravelloses, l’inclinava el cap per que
les empassés, li donava un glop d’aigua i la mirava després,
i ell em somreia amb els ulls en blanc, estava tan contenta, i
ja no em duia la contraria, ja no, mai, dormia moltes hores,
com quan era un bebè, i a les nits s’asseia al meu costat a
veure la televisió, i mai se li ocorria canviar de canal, tot li
semblava be, les dos unides i felices altre vegada, igual que
abans.
Quan aquella bruixa em va dir que no podia seguir venent-
me aquell medicament sense una recepta, vaig creure que el
mon em queia a sobre. Haig de confessar, perquè per això
soc aquí, per confessar que soc alcohòlica, que al tornar a
casa em vaig cruspir una ampolla sencera del brandy
espanyol mes corrent que vaig trobar al supermercat, i
encara no havien tocat les dotze del migdia. Però... facin
vostès càrrec de la meva angoixa, de la meva desesperació!
Encara se’m salten les llàgrimes al recordar-ho, pensar en
tornar-la a perdre altre vegada, tan aviat, quan quasi no
l’havia recuperat, a ella, que tan abatussada havia tornat als
meus braços, que estava desfeta, pobre filla meva, quan per
fi va encertar en buscar refugi en mi, la seva mare, la única
persona que de veritat la estima, que la ha estimat i que la
estimarà la resta de la seva vida... Llavors vaig decidir que
ens vindríem a viure aquí, a la casa on va transcórrer la
meva meravellosa infància, a aquest poblet de les
muntanyes on la meva millor amiga del col·legi va
instal·lar, al acabar la carrera, una farmàcia assortidísima,
els hi asseguro, perquè te de tot, la meva amiga, això em va
dir, i es mare de quatre fills, com no havia de entendre ella
una cosa així? A grans mals grans remeis, això em va dir,
posant un munt de caixes a sobre el taulell, i aquí hi som. A
Marianne li agrada molt viure al camp, ja li agradava de
petita, quan veníem a estiuejar, i ara, doncs el mateix,
perquè mai diu res, no es queixa de res, no mes somriu, tot
el dia somriu, pobreta, ara es tan bona altre vegada...
El noi? Ah! El noi es diu Klaus, i es el nuvi de ma filla...
Es clar que els hi te que sonar, era el caixer del banc, no
se’n recorden? Quan el vaig veure, m’ho vaig dir, aquest si
que m’agrada per la Marianne. Alt, prim, ben plantat, res a
veure amb la fauna de fa uns anys, però res, eh!, i ben
simpàtic, si senyora per aquí, si senyora per allà, fins quan
vostè vulgui, senyora, encara que una mica curtet si que
m’ho va semblar, la veritat,perquè el primer dia que vem
parlar jo li vaig explicar que tenia una filla maquíssima, i el
vaig convidar a sopar, però no va venir. Em va estranyar,
però vaig pensar que tal vegada era tímid. Un parell de dies
desprès el vaig tornar a veure, i li ensenyà una foto de la
Marianne, però es va limitar a donar-me la raó com als
boixos, doncs si que es maca la seva filla, va dir, molt
guapa, senyora, es clar que si. El vaig tornar a invitar a
sopar i es va excusar , no podia. Be, doncs vingui demà,
oferí, i ell, erra que erra, tampoc podia l’endemà , ni l’altre,
ni l’altre, em va donar una ràbia! Llavors vaig deixar de
parlar amb ell, i quan necessitava diners, anava al caixer
automàtic. Apa!, pensava per mi, empipat, que no vals mes
que aquesta màquina!
Però no em resigno a no ser avia, es la veritat, que no em
resigno. I la Marianne farà trenta anys, per molt feliços que
estem vivint plegades, necessita casar-se, i jo necessito que
es casi, celebrar la boda, vestir el vestit tradicional que la
meva mare dugué a la meva, deixar anar alguna llagrimeta
quan ella digui que si... Be, quina mare rebutjaria un plaer
així! Mes que res, perquè, ben mirat, això no es un plaer...,
es un dret! Així que, un dijous a la tarda, quan venia a una
de aquestes reunions de Alcohòlics Anònims, vaig veure en
Klaus tancant les portes del banc, i vaig elaborar un pla
perfecte. Una setmana desprès, el mateix dia, em vaig
apropar en ell per darrere i li vaig posar a la templa
esquerre la pistola del meu difunt marit, que al cel sigui.
Hala, Klaus!, li vaig dir, ara vindràs amb mi... Deixi’m,
senyora, li darè tot el que duc sobre, deia, el molt
desgraciat. Però si això no es un atracament, fill, li vaig
dir..., això es un segrest! I el molt marieta se’m va posar a
plorar, a gemegar com una nena. S’ho poden creure? Ja no
queden ni homes en aquest fastigós mon!
Ara vivim els tres plegats, Klaus, Marianne i jo. Que de
quan es aquesta foto? De fa quatre dies... Si, ell no es veu
massa content, sempre intenta escapolir-se, es la veritat,
que ho haig de lligar al llit amb uns grillons per que no
marxi a les nits, però ja s’acostumarà, ja...Jo miro que
estigui distret, tallant llenya, treballant al camp, arreglant el
tancat, perquè així ho du millor i ens surt tot molt mes
barat, per cert, que ja no necessitem ningú, ho fem tot entre
els dos, ell treballa i jo vaig al seu darrere, amb la
pistola...La Marianne? En ella tot li sembla be, ja veieu
com somriu, estirant la ma per acaronar-lo. Un gest
estrany? Be, si, es que des de que pren les pastilles, te els
braços com tous, fa moviments un tant bruscs, inconnexes,
en fi... A mi si que se’m veu satisfeta, oi? Es clar, perquè
estic segura de que al final tot sortirà be. L’únic que em fa
falta ara es deixar de beure, i desprès, un bon dia, ells es
miraran als ulls i comprendran, i tots els meus sacrificis
hauran servit per quelcom, perquè, a veure... Que no faria
una mare per la seva única filla?
Joaquin Leguina
L’ ALLEUJAMENT
Els meus pares vivien a Santander quan va esclatar la
guerra. S’havien traslladat a la capital, des de Laredo, al
1935, al poc de casar-se. La meva mare, que era nascuda a
Ampuero, es va fer novia del meu pare a la Batalla de Flors
de 1931. Explicava que aquell any la festa laredana fou
molt animada i alegre. “Aquell va ser un estiu en el que no
va ploure. No va caure una gota durant els tres mesos”,
assegurava. Mes de una vegada he preguntat si el primer
estiu de la República no havia plogut i ningú m’ho ha
avalat. Però la meva mare seguia afirmant la seva idea de
una sequera que, segons semblava, no va existir mai. El sol
de la felicitat devia enlluernar la seva ànima enamorada. El
únic núvol que recordava era una imaginària. “Vaig viure
aquells anys en un núvol”, repetia. Els pares es van casar al
començament del 1935, quan la industria de conserves on
treballava el meu pare el va enviar des de Laredo, lloc del
seu naixement, a Santander per dirigir les oficines i el
magatzem que la empresa acabava de instal·lar al carrer
Mendez-Nuñez. Nosaltres vivíem al mateix carrer, en un
pis molt ample, amb dos envitrallades galeries, no lluny de
la estació i del moll.
Jo vaig néixer al juliol de 1935, una molt mala data per
arribar al mon, i no vaig conèixer el meu pare. Se’l va
endur la guerra l’estiu del 1937, pocs dies abans que les
tropes italianes i algunes de nacionals entressin a
Santander. De nen i fins i tot de jove no vaig aconseguir
saber quina havia estat la aventura bèl·lica del meu pare.
Era un tema tabú a la meva família, tant a la materna com a
la paterna. La meva àvia, que ja era vídua quan jo vaig
néixer , imposava el silenci al voltant del seu fill, pensant,
tal vegada, que així ens protegia. Molts anys després, quan
ja era mort en Franco i va haver-hi ocasió de sol·licitar una
pensió de viduïtat per ma mare, vaig poder veure el
expedient militar del meu pare i, a la fi, em vaig assabentar
que havia arribat a capità del exercit republicà. Quan vaig
voler retreure a la meva mare que m’ho hagués amagat ,
tant sols em va saber dir, trencada la veu: “Estava tant
guapo amb l’uniforme..., no t`hagués beneficiat saber-ho”.
Llavors vaig comprendre les raons que la meva àvia, una
rígida beata, que ens ajudava amb els seus diners, tenia per
denigrar al seu fill davant meu amb frases despectives que
em martiritzaven. “El teu marit fou sempre un capsigrany”
deia, i la meva mare callava.
A la casa de Mendez-Nuñez, per sobreviure en el seu estat
de vídua sense recursos, la meva mare va posar una pensió
que freqüentaven mariners, ferroviaris i agents comercials.
Una dona fixa i una interina, que venia tots els matins,
treballaven amb ella per tirar endavant el negoci. De les
dues galeries, la meva mare havia reservat una per us
familiar, allà estava la nostra saleta i, retirades de la pensió
talment dita, dues cambres. A una de elles dormíem la
meva mare i jo, i l’altre destinada a convidats, que estava
quasi sempre buida. Els àpats els fèiem a la cuina, molt
amplia, i no al menjador, reservats pels hostatges.
Fou al 1947, en tot cas després de la guerra mundial,
doncs recordo a dos mariners anglesos i rossos que
s’allotjaven a casa aquell dia, que era diumenge. Marucha
va aparèixer acompanyada del seu oncle, don Alberto, un
senyor alt i fort, abillat amb una gavardina blanca i un
barret negre que va deixar penjats sobre el penja-robes
d’arbre al hall. L’home duia un vestit blau i, no mes entrar,
va voler tancar-se amb la meva mare i la neboda a la saleta
reservada per nosaltres, on escoltàvem la radio i
berenàvem. Després Marucha i el seu oncle van marxar a la
cambra de convidats. Ja al vespre, l’oncle de la Marucha es
va acomiadar i des de la galeria el vem veure marxar
conduint un cotxe negre.
Marucha era de Lejona. “De Bilbao no, de Lejona”, solia
corregir als que sovint confonien tota Biscaia amb la seva
capital. Tindria aleshores, penso ara, poc mes de vint anys i
era maca. Gran i formosa. Amb el cabell molt negre, els
ulls foscos, les ungles pintades de un vermell fort i
s’empolainava molt quan es decidia a sortir. Els llavis
sensuals i pintats la convertien en objecte de atenció. Jo,
que sovint era el pretexta de les seves sortides i que exercia
involuntàriament de petita carrabina, vaig haver de escoltar
al nostre pas no pocs comentaris. Desmarxats, laudatoris i
en veu alta quan venien dels homes. Arters, maliciosos i
plens de verí quan era una dona la que els deia. M’agradava
que els homes la confonguessin, alternativament, amb la
meva mare o la meva germana. “Quina mare que tens mes
guapa, xaval”, i ni ella, fent-se la desentesa, ni jo dèiem res
per treure’ls del seu error.
L’arribada de la Marucha va ser per mi un gran canvi, una
joguina divertida, la ruptura amb la monotonia. Anava a
buscar-me al col·legi, em duia al Sardinero i al cinema. Les
llaminadures i els capricis que la meva mare em negava, els
hi tria en ella. I, per sobre de tot, em llegia contes. Algunes
vegades, quan jo ja era al llit, s’apropava per desitjar-me
bona nit i llavors m’explicava histories de bruixes i de
fantasmes que em feien por. Morbós, jo, els hi demanava
amb insistència.
L’oncle de Marucha, la visitava alguns caps de setmana.
El ritual era sempre el mateix. Arribava els dissabtes a la
tarda i es tancaven a la cambra, de la que sortien primer per
sopar a la saleta, i després, per esmorzar el diumenge, al
mateix lloc. Un esmorzar extraordinari: xocolata, xurros,
pastes..., que anàvem a comprar la minyona i jo amb els
vint duros que l’home deixava sempre sobre la calaixera de
la saleta abans de anar-se’n al llit. Mai sortien plegats al
carrer.
No mes una vegada li vaig preguntar a la mare sobre la
anomalia de per mi representava el fet que l’oncle i la
neboda compartissin la mateixa cambra. “A molts llocs es
costum”, em va dir, falsament distreta.
L’oncle de la Marucha, home de poques paraules, malgrat
que era generós amb mi, no m’era simpàtic. Be sabia jo que
la seva presencia significava la absència de la Marucha,
que aquells diumenges no sortiríem plegats a missa ni a
comprar pastissos. Que tampoc hi hauria cinema. Marucha,
encara que ni ella ni la mare ho sabessin, era meva, i el seu
oncle arribava a la nostra casa per arrabassar-me-la.
A aquella edat, ni carn ni peix, en trànsit cap a la pubertat,
en la que pels demès ets un nen i al teu interior et sents un
home, l’enamorament desparellat, desigual i confós sol fer
cap amb la obsessió per company inconfessable, i així va
ocórrer en el meu cas. Si alguna vegada, ben poques,
Marucha sortia al carrer amb la mare, era el moment de
escorcollar la seva cambra cercant els secrets que
s’amagaven dins dels calaixos on ella guardava la roba. Jo
buscava especialment aquelles que, per haver estat en
contacte amb el seu cos, mes me’l recordava. Així vaig
descobrir un parell de lligacames amb una utilitat que no
vaig ser capaç de descobrir, donada la seva complexa
construcció i el inimaginable lligam al voltant de la cintura.
Per que podia servir aquell embolic de tires elàstiques? En
alguna ocasió, com qui no vol la cosa, intuint que era a la
seva cambra vestint-se o desvestint-se, jo obria la porta i
mai en rebutjava. Continuava la seva tasca de posar-se o
treure les mitges , de mirar-se al mirall, de col·locar-se o
treure’ls el vestit , de mirar-se al mirall i jo podia, amb tota
tranquil·litat, contemplar les llargues i nues cames. Amb
habilitat m’ajupia i, amb sort, veia, allà al fons de les seves
atapeïdes cuixes, la lluentor negre de les calçes. Acumulava
llavors , com els dromedaris, l’agua neta que serviria per
assedegar els meus naixents desitjos durant moltes nits.
En els dies solejats del estiu, Marucha em duia a la platja.
Preníem el tramvia a Correus i ens baixàvem al Rhin, en
front de la primera. Jo xipollejava a la riba mentre ella, si
les onades no eren fortes, si ficava una mica al mar. “Aquí,
a la riba, no es pot nedar”, deia.
Fou l’estiu de 1950, poc abans de que ocorris el desastre,
quan després de abandonar la platja, un dia, com qualsevol
altre, vem seure a prendre un refresc amb olives a la
terrassa del Rhin. De sobte, vaig veure un home que feia
senyals a la Marucha. Ella s’aixecà i em va dir que no em
mogués d’allà, doncs havia de parlar amb ell. Junts, i en
actitud discutidora, travessaren la avinguda per entrar al
Hall del hotel Sardinero. Després de una bona estona,
Marucha tornà. “Era un amic de Bilbao”, em va dir per tota
explicació.
Aquella encontra li havia deixat un pòsit de inquietud que
va alterar el seu ànim. Els següents dies, vaig notar en ella,
nervis i neguit. S’absentava de la conversa en els àpats,
somreia sense la espurna de humor amb que solia fer-ho,
pasava pietosament la seva ma pel meu cap rapat, em
besava amb mes freqüència i menys alegria que abans. En
fi, alguna preocupació la torturava.
El dia de la Verge de Agost lluïa el sol com poques
vegades. Bufava un vent suau del sud que enlairava les
temperatures provocant xafogor a l’ambient. “Aprofiteu per
anar a la platja, que quan pari el vent, plourà”, ens va dir la
mare. I tot seguit sortirem cap el Sardinero. Marucha duia
posat un vestit estampat de màniga curta sobre el seu
banyador i als peus unes sandàlies de cuiro sense talons.
De la seva espatlla penjava una bossa de color palla i unes
ulleres de carei completaven el seu abillament. Arribant al
edifici de Correus em va dir que esperés un moment, que
havia de comprar segells.. En lloc de quedar-me a la plaça,
vaig pujar rere ella els pocs graons i, a l’ombra, des de la
porta oberta, vaig veure con el lloc de arribar-se al taulell,
va anar cap un dels telèfons i des de allà va parlar amb
algú. No li vaig preguntar res. Vem prendre el tramvia i
arribarem a la primera platja que, al ser festa, hi havia mes
gent que d’habitud en dies laborables. Vem estar una
estoma xapotejant a la riba i després ella es va estirar a
torrar-se. Mentre, jo seguia al aigua,, advertit com sempre
que no devia endinsar-me al mar per sobre dels genolls,
advertència que, als meus catorze anys, em mortificava i
solia saltar-me-la per tirar-me de cap contra les onades a
punt de trencar. Així vaig ser sorprès per la Marucha, que
no em va renyar, però si em va exigir que m’assegués i que
vigilés la nostra roba mentre ella nedava una estona. Encara
que era molt avorrit estar sense fer res, vaig obeir y, cansat
de mirar els banyistes que s’arrombollaven, agafant-se de
una maroma ancorada, mar en dins, que servia per no ser
arrossegats per la, inexistent aquell dia, ressaca, em vaig
posar a llegir un llibre, propietat i herència del meu pare,
que la Marucha havia dut a la platja per entretenir-se
mentre prenia el sol. Mister Witt en el Cantón, aquell era el
títol.
Marucha trigava mes del que era habitual en ella, i em
vaig començar a inquietar-me. Potser s’hauria despistat
entre tanta gent, però no vaig voler anar a buscar-la. Si ho
faig, ens perdrem tots dos, vaig pensar. Va passar el temps i
començà a tenir por. Una difusa sensació de abandó, una
sensació que em fugia de les mans i m’emmetzinava.
Vencent la meva timidesa, vaig preguntar la hora a un
senyor vestit tant sols un pantalon mil ratlles i mitjons
grisos, que cuidava de dos nenes molt petites, bessones,
nues i arrebossades a la sorra. Ja era l’hora de tornar a casa.
Una bola de angoixa se’m regirà a l’estomac. Desitjava
posar-me a plorar, cridant que m’havien deixat sol, però un
noi de catorze anys “ja es un home”, així m’ho repetien
familiars i desconeguts.. Vaig esperar i esperar, fins que la
gent va començar a abandonar la platja. La desaparició de
la Marucha m’oprimia, però no podia imaginar que li
hagués passat res sense jo assabentar-me. “No crec que
s’hagi ofegat”, em va dir un guàrdia quan no vaig poder
aguantar mes i em vaig dirigir als serveis de platja que eren
sota la terrassa del Rhin per dir-li allà que “la meva tieta”
s’havia perdut. En contrast amb la gansoneria que mostrava
la autoritat municipal amb uniforme blanc, un grup de nois
musculats i en banyador, que allà feien de salvavides, van
organitzar tot d’una una “batuda”, es la paraula que van dir.
Els de la batuda tardaven en tornar i a cada minut
augmentava la meva angoixa, a la que es va sumar la
dessabor de intuir el que estaria passant a aquelles hores pel
cap de la meva mare, que ja n’era d’alarmista. A la
companya gens amatent dels dos municipals, que
endrapaven uns entrepans regats amb un vi que es duien,
alternativament, a la boca, la meva desesperació
contrastava amb la conversa intranscendent, trivial i
burocràtica que tenien ambdós guàrdies. Al final, sense
esperar que tornessin els mossos de la batuda, em vestí i
tragué de la bossa de la Marucha la cartera amb els diners.
Els hi vaig demanar als guàrdies que cuidessin de les
poques robes de “la meva tieta” i, dient –lis que no tardaria
massa en tornar acompanyat , em dirigí cap el tramvia.
Corre’ns, treien el fetge per la boca, al final arribà a casa i
encara vaig tardar a respondre a les entrecreuades
preguntes de ma mare que m’entuixegava amb les seves
ànsies de informació.
Vem tornar de presa a El Sardinero i ja, durant el viatge
de retorn, que vem fer en un taxi pres a la vora de la
estació, la meva mare va començar a treure les primeres
llàgrimes que es van incrementar quan, ja a la platja, els
joves de la batuda ens van dir la infructuosa que havia estat
la seva recerca. “El cadàver tornarà a la costa, sempre
tornen”,va dir, sentenciós, un dels municipals. Al sentir
aquestes paraules funeràries, sense cap tacte, la mare es va
desfer en plors i jo, el lloc de mantenir el tipus, com
corresponia a un “home fet i dret”, em van sortir singlots
que aviat es van transformar en plor.
El vent del sud s’avia aturat i uns amenaçadors núvols
grisos van cobrir sobtadament el cel per començar, poc
després , un fort ruixat que va buidar la platja. El mar es va
enfosquir, però al horitzó es veien alguns raigs de sol
jugant amb l’aigua.
Un dels municipals ens va acompanyar a la comissaria per
fer la preceptiva denuncia. Un home de paisà, que duia un
bigotet estret i fumava Ideales, es va col·locar darrera la
Olivetti i ens va prendre declaració. “Li aconsello, senyora,
que avisi a la família de la noia, tot i que mentre no apareix
el cadàver, si es que realment s’ha ofegat , els jutge no
autoritzarà la inscripció del decés en el registre”. Las
paraules cadàver i decés van desfermar una vegada mes,
els plors de la meva mare. L’home sortí de darrere del
escriptori i ens va acompanyar fins la porta, no sense abans
oferir-nos “un cafè o potser una til·la”. Però ella li va agrair
sense acceptar.
Vem passar el que quedava de la tarda anant i venint del
edifici de Correus a casa. La mare registrà la cambra de la
Marucha fins trobar del seu oncle i amb la direcció del
pares a Lejona. El telèfon del home corresponia a la seva
fàbrica de Baracaldo, i al ser festa, va ser respost per un
guarda. Respecte als pares de la Marucha, després de
dubtar-lo molt, i sense saber que havia de posar, la mare
decidí enviar un telegrama. “Marucha desapareguda,
ofegada, morta... ¿que posar?” Al final escriví: “Poseu-vos
en contacte amb mi per un assumpte greu” i afegí el
número del telèfon del veí del quart , un advocat, el únic
que tenia telèfon en tot l’edifici.
Serien les onze de la nit quan la dona del advocat va
baixar avisant de la trucada. Era el pare de la Marucha a
qui la meva mare, entre singlots, va explicar el havia
succeït. El pobre home va dir que arribaria l’endemà del
dia següent.
Aquella nit vaig tardar en dormir-me, i quan, al final, vaig
prendre la son, les imatges que em dugueren em van
desvelar i espantar. Ja de matinada, esgotat, vaig poder
descansar profundament. A les onze em va despertar ma
mare i em comunicà que Don Alberto, el oncle de la
Marucha, estava estiuejant a Palància amb la família i que
no vindria. Millor, així no l’hauré de veure, vaig pensar
sense dir res.
Els pares de la Marucha van arribar poc desprès. Eren dos
llogarrencs que es van passar aquell dia, ella gemegant i ell
apocat, de la comissaria al jutjat, sense poder resoldre
absolutament res. Era nit quan els vem acompanyar a la
estació.
Uns dies desprès, encara a l’Agost, la mare va pagar una
missa i ven anar a la iglesia acompanyades per les noies de
la pensió, a pregar per l’anima de la Marucha, la qual
perduda havia deixat en el meu cor de adolescent un forat
que s’omplí d’amargura.
El cos de la Marucha mai va aparèixer, se ho va empassar
el mar, però quan, de tard en tard, per algun naufragi o altre
desgracia marinera, la radio anunciava que a alguna platja o
a sobre de algun remot penya-segat havia aparegut un cos
sense identificar, la mare i jo anàvem al dipòsit amb la
trista i inútil esperança de poder dar-li a la Marucha el
definitiu descans. “Es impossible que apareix-hi ja”, ens
dèiem, però hi anàvem allà contra tota lògica.
Aviat vaig canviar la meva vida de col·legial per la de un
aleví de mariner. Començà a estudiar a la Escola de
Nàutica, disposat a vestir l’uniforme de oficial i enrolar-me
en un vaixell quan abans millor. Encara que ella sabia que
aquell ofici viatger significava perdre’m la major part del
temps, la mare prengué la carrera com si de ella depengués,
no sols la meva professió sinó la vida eterna. Seguia les
meves qualificacions i els meus avatars amb una atenció
obsessiva. Ja no hi va haver obstacle, esforç o herència, en
aquest cas la de la avia, que no estès disposada a sacrificar
per els meus estudis. De manera que, poguen estudiar a
Santander, em va enviar a Bilbao, on mi estava de dilluns a
dissabte, tornant els caps de setmana, “doncs a aquella
escola, segons m’han dit, es surt millor preparat i amb molt
bones perspectives”.
Molts anys després, al abril de 1968, estant ja embarcat
com oficial en un vaixell de bandera espanyola que feia la
ruta Bilbao, Santander, Vigo, Lisboa, Cádiz, Canarias i
retorn, cosa que em permetia passar a Santander i a Bilbao
aproximadament una setmana de cada mes, un matí, havent
entrat a port amb la marea matinera, vaig arribar molt aviat
a casa, tant que la meva mare encara no s’havia aixecat.
Vaig entrar a la seva cambra a saludar-la, i abans de
preguntar-me per la travessia, em va dir: “A que no saps
qui ens ha escrit?” I, sense esperar resposta a la seva, mes
aviar retòrica pregunta, em comunicà: “Marucha!... Es viva
i a Buenos Aires!”. La noticia em va deixar de una peça y,
en lloc d’alegrar-me va produir en mi la decepció de qui
se’n ha sentit burlat. Tants plors, l’enyor de anys, el buit de
la pèrdua... es desfeien en un vulgar engany.
La carta, que la mare em va passar de immediat, no anava
dirigida a nosaltres sinó en ella, encara que en el text
s’interessava per mi amb mots afectuosos. Intentava
justificar la seva imperdonable acció. Segons ella, don
Alberto, el seu oncle, a qui deia detestar, la hagués seguit
per terra, mar i aire, si s’ha hagués fugat, sense mes, de la
presó on la tenia tancada, primer a Bilbao i després a
Santander. Un paisà seu, de Lejona, el seu primer nuvi,
maquinista en un vaixell de la Transatlàntica, havia
preparat amb ella la fugida. Es disculpava, al final, pels
danys causats.
“Quina impostora”, va ser el meu comentari quan vaig
acabar de llegir els dos fulls. La meva mare, que de la seva
boca no en va sortir cap retret, sinó que com carcellera
involuntària, es va sentir solidaria i concernida a la
aventura, va iniciar amb la desofagada, una
correspondència que incloïa intercanvi de fotos i noticies
locals. Fotografies meves, sempre vestit de uniforme, entre
elles. A les seves, arribades per correu, es mantenia
formosa, encara que als seus ulls em va semblar veure una
barreja de duresa i amargura.
Abandonada per el seu llibertador pocs anys després de la
fugida, assegurava haver tingut molta sort i disposar de un
bon treball estable i cap ganes de tornar a Espanya. “Aquí,
a Argentina, a ningú l’importa el meu passat”, afeixí.
Al 1970 vaig canviar de companya, passant a un petroler
amb bandera de conveniència que treballava a Espanya, per
la Campsa. Primer cap als Emirats i poc després amb
travessies fins Veneçuela, Sao Paulo i Buenos Aires. La
primera vegada que vem atracar al port de la capital
argentina duia a la butxaca la adreça de la Marucha, però
no em vaig decidir a visitar-la. Vaig témer una decepció i,
per sobre de tot, que li fes retrets per aquell abandó, el
engany dolorós dels meu catorze anys, que no estava
oblidat ni suficientment submergit. Però al gener del any
següent, quan vem amarrar a la dàrsena nord, ja estava
decidit a esborrar de la meva ànima qualsevol reticència i,
no sense temor a una gran decepció, a intentar recuperar
tants anys de absència. Ens va rebre un esplèndid dia de
estiu i, després de passejar una bona estona per la ciutat, ja
vesprada, vestit amb el uniforme recent estrenat , em dirigí
al carrer Arenales, quasi a la cantonada amb la avinguda
Pueyrredón. El edifici, de començament de segle, era sòlid
i senyorial. Vaig trucar al timbre del porter automàtic i
sense preguntar qui era em van obrir des de dalt. No mes
es va sentir una veu femenina que manava “Pugi”. Era el
segon pis i, una mica inquiet, vaig trucar a la porta. Em va
obrir una senyora de mitjana edat vestida amb el uniforme
habitual de les mucames, negre i guarnit de puntes
blanques. “Que desitja?”, em va dir. Li vaig donar els noms
de la Marucha i el meu, i li vaig afegir la referència
geogràfica “de Santander”. Va marxar i de seguida va
tornar per acompanyar-me cap el fons de un inacabable
passadís, ple de quantitat de portes que vaig suposar que
donaven pas a un bon nombre de habitacions, fins arribar a
una modesta saleta en la que hi havia una llibreria i un
televisor. Allà vaig esperar tant sols uns instants. Es va
obrir la porta i ella va aparèixer. Venia com si es disposés a
assistir a una recepció presidencial. Vestit negre, llarg i
escotat, talons, recent pentinada i al coll un senzill collar de
perles, que em van semblar autèntiques. Pronuncià el meu
nom i s’apropà amb els braços oberts per acollir-me en ells
amb una forta abraçada que es va anar convertint en
carícies i petons.
La seva bellesa havia madurat i el contacte amb aquell
cos, que vaig percebre amb nitidesa sota la lleu tela del
vestit, em va fer oblidar qualsevol greuge i vaig sentir que
se m’acumulava tot el desig juvenil retingut tants d’anys.
Al seu ventre va haver de notar el entusiasme que no vaig
ser capaç de evitar, però no es va retirar, ben al contrari,
fregant mes si fos possible el seu cos contra el meu, va
agafar amb les seves dues mans la meva cara per dir-me:
“Però que maco estàs amb aquest uniforme tan bonic!” I
em besà altre vegada, però els seus llavis vermells no es
van dirigir a una de les meves galtes sinó a la meva boca,
que es va obrir com la de ella per estar així durant molt de
temps.
“No t’enganyaré mes, t’ho prometo”, va dir, quan, al final,
vem seure. “Aquí, en aquest negoci que jo dirigeixo,
treballen moltes noies, però no deixaré que t’engalipin”, en
va dir somrient, sense que jo l’hi hagués demanat cap
explicació. “Vaig haver de treballar en això molts d’anys,
però ara ja no. Dirigir un prostíbul, perdona la paraula,
dona molta plata” Fa temps que no necessito
treballar...Me’n alegro tant de veure’t.”
Va fer que ens serveixin el sopar i després va voler que
sortíssim a escoltar tangos. Ja tard, la vaig acompanyar de
tornada i, quan tímidament li digué que havia de tornar al
vaixell, doncs no havia dut amb mi ni el raspall de les
dents, em va comminar a quedar-me. “Demà anirem a
cercar les teves coses. Ara es molt tard”. Vem entrar a la
casa, on es percebia un discret trafegament. “Et duré a la
teva cambra”, em va dir. Llavors m’atreví a suggerir-la: “I
a la teva no hi ha lloc per mi?”. Em va mirar, seriosa, però
es fa desfer de seguida en un somriure. “Si – va respondre
– però amb una condició: la teva mamà no s’ha de
assabentar”.
Manuel Longares
MORBO
La meva piba diu que exagero encara que es ella la que
desvarieja. I Jo, honestament li dic:
- Busques el que no hi ha.
Però ella vol carnada i m’obliga a repetir lo de aquella
tarda de estiu, quan al creuar per la sastreria de Bergasa em
surt una veu d’home des de el subsòl on treballen les
models:
Te la fico al biaix?
A mi no m’estranya que la gent demani gresca a la
migdiada perquè el calor acuita lo seu. Però també pot ser
el que diu la piba ennuegant-se de riure, quan li explico:
- El sexe et cega.
Li dic que això mateix vaig pensar en escoltant la veu a la
botiga de Bergasa, perquè amb quaranta graus a l’ombra jo
m’escorro. Però quan ja m’anava sento altre vegada que
reclamen gresca des de el subsòl. Aquesta vegada es una
dona la que respon al home que se la volia ficar:
- Prova pel dret.
I sempre que ho explico a la piba, afeixego el que vaig
sentir a la susdita – i que em mori si menteixo:
- Però si t’agrada mes me la entafores doblada.
La meva piba ho viu com si fos ara que passés. I encara
que sigui femella, segurament hagués fet el mateix que jo
al escoltar la proposició, aturar-se a veure que passava allà
baix. Així que estava forçant les frontisses per ajeure’m a
la vorera tot el llarg que soc i albirar el subsòl a través del
reixat que hi ha a nivell del terra, quan sento dir a l’home:
- Te la fico.
I no diu on ni com ni em dona temps a albirar-lo doncs ja
no tinc articulacions de nano, però el tio punxa en os o
encerta de ple perquè en qualsevol cas ella crida com si la
matessin. I llavors la meva piba es peta de riure encara que
li hagi explicat mil vegades. I en a mi no m’importa repetir-
ho altres tantes perquè li estaria dient tota la vida:
- Te la fico.
Em rellepo al dir-ho i la meva piba es commociona i
belluga el seu bust de deessa. Moment en el que em
descomponc i sense retirar la vista dels seus encants li
plantejo seriosament la meva necessitat. Dic:
- Ens acoblem, cuchicuchi?
Però la molt meuca no vol fer-ho aquí. Diu amb damería:
- Aquí, com els gitanos, no.
I tampoc al ascensor ni al aparcament perquè assegura que
no es el seu estil. Jo li he plantejat molt claret:
- No ho vols fer ni al carrerany ni al cinema X ni al parc,
très bien. Doncs anem a cal Saturi, que es de confiança i
posa llençols nets.
No li dic que anar al Carib sinó a cal Saturi, a la mateixa
boca de metro. Però la piba argumenta que en Saturi està
lluny de casa amb el que no em deixa altre opció que
acomiadar-me a la francesa i buscar-me la vida amb les titis
del sex shop. Però el dia que em venti el siroc, on primer
se’m acudeixi li dic:
- Permets?
I sense esperar resposta, en un no res li endosso la lletra al
que marqui el comptador. Perquè soc un virtuós en fer-les
parpellejar, que la que m’ha provat ho sap.
- O es que no et mola el ñaca-ñaca?
Això hauria de dir-li a la meva piba cada volta que em
rebutja. Per`no estic explicant la meva vida sinó la del sàtir
del subsòl. Que desprès de endolcir-li la vida a la model,
encara que no si pel dret, doblegada o al biaix, afegeix amb
amor:
- Millor ara?
I quan transmeto les seves paraules a la piba la veig
pasadissima, igual que jo aleshores, al sentir i no poder
veure. Així que sempre que arribo a aquest punt del relat li
dic, entre parèntesis, per si s’estova amb la expectativa i te
un detall amb mi:
- Li dona bava al tio perquè ha sucat.
I subratllo estrenyent-li la ma perquè se’n adoni de la
doble intenció del meu missatge:
- Els tios es fonen desprès de ficar-la.
No es pot mostrar amb mes educació l’entrellat del tema
però la piba, que si vols, encarcarada i desmenjada. Perquè,
adverteix, com si sabés quelcom de la vida:
- No hi ha per tant.
Amb el que, per no para-la amb ella, prossegueixo la
història tal com la vaig sentir, estirat sobre la vorera com
un captaire; i menys mal que es tractava de la hora de la
migdiada, i a l’estiu, ni Deu va pels carrers; que si fos en
altre temps i algú per casualitat em sorprèn en aquella
invalidesa de sargantana, bocaterrosa i esmolant la vista a
traves del reixat del subsòl, segur que sospita i em denuncia
als pitufos.
- A que et sents bé?
Juraria haver entès això però aviat me’n adono de que el
tio del subsòl no ha mullat on devia o ella es insaciable,
perquè en resposta al interès del home la molt trinxa diu:
- Per davant, em val, mira per darrere.
I jo, com no domino el panorama per mes que m’esclafo a
la vorera i que refilo la pupil·la, estic imaginant-me a la titi
atacada per darrera i bramulant com una porca quan el del
subsòl reconeix:
-Per darrera, superior.
I el cert es que jo li dono la raó, perquè jo també galopo
millor per allà. Però a la titi, com sempre passa, li pot mes
el vici perquè no sembla tenir-ne prou. Insinua:
- Ja has provat per les bandes?
Amb les mateixes paraules li explico a la piba i sempre
s’esbalaeix.
- Per les bandes?
Ho coreja feta una bullida. Indubtablement atònita, ja se
sap com son les femelles.
- Això vaig entendre, t’ho juro.
De tant que es menja el coco m’ignora i monologa sense
fre, igual que els dements del psiquiàtric quan passegen:
- Dius que se la fica per els costats. Per quins costats? Si
jo no en tinc de forats als costats...
La destaroto tant que es dilata. Ho juro per els meus
morts. Amb el que jo, tranquil i dominador, li confirmo,
avia’m si se’n entera:
- Per les bandes.
Ella m’admira, ho se. Així que no li descric la meva
estampa de aleshores, quan al sentir al subsòl lo de les
bandes vaig quedar tan encuriosit de la novetat que
clarament m’espaterrà tot, encastà el musell a la escletxa i
agegantí els ulls per captar la formula. Perquè tindria gracia
que desprès de corre el mon cantidubi em vinguessin amb
un invent.
- Explica’m com ho feien.
Això em diu la piba pessigant-me de nervis. Està
bocabadada.
- Res nou – concedeixo per treure-li il·lusions del cap.
Perquè les fantasies li creo jo.
- No em neguis que els vas veure – molt ufanosa diu ella
molt ufanosa – Com es posava ella?
La piba sap que soc un expert i demana detalls. Jo no vull
que es deprimeixi.
- Te ho demostro a cal Saturi – hauria de dir – i et calles
per sempre.
Però em perd la compassió i li dic el primer que em passa
pel cap:
- Ella estava a mig vestir, amb les cames tal que així,
entens?
I encara que hi siguem al bar o en meitat de la avinguda,
al arribar a aquest punt del relat jo sempre em poso a quatre
potes, de costat i marca’n maluc. Amb el que la gent, per
que vol mes, fa rotlle mirant-me embadalida. Però jo per la
meva piba faig amb gust el mes gran dels ridículs. Perquè
si no li explico gràficament a la piba lo del sexe, amb tota
seguretat se equivoca a la nit de noces. I jo la vull cuidar el
mateix que a una flor de hivernacle, per que el dia de demà
m’aprofiti.
- Així?
La piba se m’acosta i pretén imitar-me. La piba gaudeix
quantitat amb aquesta història. Em jugaria els ous a que se
l’inunden els baixos.
- Mes o menys així – li dic per tranquil·litzar-la.
Però ella està enervada i demana canya:
- I el potorro? Com posava el potorro?
Això em diu la molt porca. I jo, la veritat, no em queda
altre remei que ser exacte:
- El potorro? Tal com nana el metge.
- O sigui, aproximadament...
- Equilicuà.
La piba s’apunta al cap el mateix que els resos de la
missa. Però vol mes:
- I el bollamen?
Quina pregunta per fer-la al mig del carrer i amb el
personal amatent. Però jo haig de ser explícit:
- El bollamen, comsí, comsà, avia’m si m’entens el que et
vull dir.
De tot pren bona nota la meva piba, molt aplicada. Però
després de assimilar-ho reincideix:
- I amb el bullarengue, què?
De veritat que no en puc fer net amb ella. Perquè quan
acabo de explicar-li com manejava la model el bullarengue
em talla la sortida amb la pregunta prohibida:
- I les breves?
Per mes que li he dit que les breves son secret de Estat,
sempre em posa en el compromís de faltar a la meva
paraula d’home. Hauria de saber que un mascle com jo no
parla de les breves ni amb la mare dels seus fills. Però està
clar que m’insisteix perquè li falta vergonya o per que la
venç la curiositat femenina.
- Explica’m el de les breves – implora – i acabo amb el
interrogatori.
Es el mal de ser Deu. Es la meva creu, ho se, tot i que ho
duc divinament.
- Les breves son com son i es posen com es posen – la
tallo – Així que a callar i no em maregis mes.
Però a bon lloc i anat a parar. Perquè la molt ignorant te
menjat el coco amb les meves explicacions i vol tela
marinera. Amb el que em contrasta el resum per veure si
s’ha fet compte cabdal:
- De manera que els vas veure així: el potorro teta, el
bollamen empalmat...
- Al inrevés t’ho dic – interromp – El bollamen teta i les
breves empalmades.
- I el potorro?
- Com vols que tingui el potorro, tonta! – dic perden el
oremus – Entre Pinto i Valdemoro, i quasi blau per la
congestió.
- Així que el potorro collonut i el bullarengue ocellaire, o
sigui, amarat, cert?
- De amarat, nasti de plasti – recalco, perquè no se com
haig de dir les coses per que se m’entengui – Per
retambufa!
- Canvi i tallo – diu ella, concloent la controvèrsia i
quedant-se com enlairada. I jo, automàticament, em poso a
la defensiva, mutis, quiet parat, perquè se la que em
prepara.
- Però ell, llavors...
Sempre comença així, com dubtosa i tímida, per desprès
descarregar la bateria.
- Com li donava ell al chindasvinto?
Ho diu per tirar-me de la llengua. I jo, es clar, sense
passar-me. Perquè si li desmarxo el chindasvinto desprès
em demana la intemerata. I tot te un límit.
- Frena, vacaburra – li dic – que el del chindasvinto es
altre cosa.
La meva piba es molt llesta. Perquè es dona per entesa i
canvia de registre.
- Total, que mentre estaven en aquella moguda – comença
melosa la molt porca – ell li emmidonava les tonencies, oi?
Boig de sinedocualo!
Es el mal de la piba, que va de escolta i es delata. Li dic
honestament:
- Te equivoques. Ell la mesurava el cos com un
professional del tema.
Però la meva piba no afluixa, xopa tota. Doncs
prossegueix electritzada:
- I li engrunava la pelussera del solitró en pla sisebut. Ho
he sentit a la doctora Ochoa.
Jo dic:
- Te equivoques, top model.
Ella insisteix, defallida:
- I li emasculava la emfiteusis per les franquícies. Hi ha
molta desavinença als carrers.
I jo dic:
- Te equivoques, top model.
Però ella no es conté:
- I capbussava la purrela als melindros, pase misí, pase
misà, per matar-la de sendiremoclausia.
I jo dic:
- Te equivoques, top model.
I així continuà baladrejant-me parides fins que s’entrega:
- Llavors, perquè volia el instrument?
M’acorrala amb la pregunta com si fos carregada de raó i
no em queda altre remei que desenganyar-la:
- Per ficar-li la cisa i corsar-li el vestit, lluç.
Mira que li explicat vegades, i sempre acaba igual, perquè
espera descobrir morb a la sastreria de Bergasa.
- Dona havies de ser.
Això ho dic, dons no se de que va. I que em matin si se de
que va la cosa. Perquè la piba se’m queda mirant i mirant, i
al veure que no li dong aquell morb, es mosqueja.
- Tu m’enganyes.
Diu. I sempre que comencem aquesta història acabem de
morros, perquè jo, fart de contemplacions, la casco una
mica. Però no em val per res perquè no canvia. I al
moment, em solta lo sabut:
- En el fons, et comprenc.
Vol treure’m de polleguera. Sap que res em fot mes que
les ties comprensives. I jo sempre hi caig:
- Que es el que tu comprens? – salto – Però si tu no saps
ni entens ni ho has tastat!
I ella, amb la cara mes trista del mon, em reboteix:
- Et comprenc. Perquè com soc senyoreta, m’amagues les
marranades.
Javier Marias
AL VIATGE DE NOCES
La meva dona s’havia sentit indisposta i havíem tornat
ràpidament a la cambra del hotel, on ella s’havia enllitat
amb calfreds, una mica de nàusees i una mica de febre. Ne
vem voler cridar de seguida al metge per veure si se li
passava i perquè érem en el nostre viatge de noces. I en
aquell viatge no es desitja la intromissió de un estrany,
encara que sigui per un reconeixement. Havia de ser un
lleuger mareig, un còlic, qualsevol cosa. Érem a Sevilla, a
un hotel que quedava resguardat del tràfic per una
explanada que el separava del carrer. Mentre la meva dona
es dormia (semblà adormir-se quan la posà al llit i la vaig
tapar), decidí mantenir-me en silenci, i la millor manera de
aconseguir-ho i no veure’m temptat a fer soroll o a parlar-
hi per avorriment era abocar-me al balcó i veure passar la
gent, las sevillans, com caminaven i com vestien, com
parlaven, encara que per la relativa distància al carrer i al
tràfic, no sentia res mes que un murmuri. Vaig mirar sense
veure, com mira el que arriba a una festa en la que sap que
la única persona que l’interessa no hi serà allà perquè s’ha
quedat a casa amb el seu marit. Aquella persona única
estava amb mi, a la meva esquena, vetllada pel seu marit.
Jo mirava cap al exterior i pensava en el interior, però de
sobte vaig individualitzar una persona, i la vaig
individualitzar perquè a diferència de les altres, que
passaven un moment i desapareixien, aquella persona
romania immòbil al seu lloc. Era una dona de uns trenta
anys de lluny, vestida amb una brusa blava quasi sense
mànigues i una faldilla blanca i sabates de taló també
blancs. Estava esperant, la seva actitud era de una
inequívoca espera, perquè de quan en quan feia dos o tres
passes a dreta o a esquerra, i a la darrera passa arrossegava
una mica el taló esmolat de un peu a l’altre, un gest de
continguda impaciència. Penjat del braç duia una bossa
gran, com els que a la meva infància duien les mares, la
meva mare, una gran bossa negre penjada del braç
antiquadament, no tirat a la espatlla com es du ara. Tenia
unes cames robustes, que es clavaven sòlidament al terra
cada vegada que es tornava a aturar al punt triat per la seva
espera desprès de un mínim desplaçament de dos o tres
passes i el taló arrossegat del últim pas. Eren tan robustes
que anul·laven o assimilaven aquells talons, eren elles las
que es clavaven sobre el paviment, com una navalla en una
fusta mullada. De vegades flexionava una per mirar-se
enrere i allisar-ne la faldilla, com si temès que algun plec li
fes lleig el cul, o potser s’ajustava les calçes rebels a travès
de la tela que las cobria.
S’estava fent fosc, i la gradual pèrdua de llum em va fer
veure-la cada cop mes solitària, mes aïllada i mes
condemnada a esperar en va. La seva cita no arribaria. Es
mantenia al mig del carrer, no es recolzava a la paret com
ho solen fer els que esperen per no entorpir el pas dels que
no esperen y passen, i per això tenia problemes per
esquivar els vianants, algú li va dir quelcom, ella el va
respondre amb ira i li va amenaçar amb la bossa enorme.
Tot d’una, alçà la vista, fins al tercer pis on jo hi era, i
hem va semblar que fixava els ulls en mi per primera
vegada. Escorcollà, com si fos miop o dugués les llentilles
brutes, guinyava una mica els ulls per veure millor, i em va
semblar que era en a mi que em mirava. Però jo no
coneixia ningú a Sevilla, es mes, era la primera vegada que
era a Sevilla, en el meu viatge de noces amb la meva dona
tant recent, a la meva esquena, tant de bo no fos res. Vaig
sentir un murmuri provenint del llit, però no vaig girar el
cap perquè era un gemec que arribava del son, un aprèn a
distingir de seguida el so dormit de aquell amb qui dorm.
La dona havia donat unes passes, ara en direcció meva,
estava creuant el carrer, esquivant els cotxes sense buscar
un semàfor, com si volés aproximar-se ràpid per
comprovar, per veure’m millor abocat al meu balcó. No
obstant, caminava amb dificultat i lentitud, com si els
talons li fossin desacostumats o les seves cames tan
cridaneres no estiguessin fetes per ells, o la desequilibrés la
bossa o estigués marejada. Caminava com havia caminat al
sentir-se indisposta, al entrar a la cambra, jo la havia ajudat
a despullar-se i a ficar-se al llit i l’havia tapat. La dona del
carrer va acabar de creuar , ara estava mes prop però encara
a distància, separada del hotel per la amplia explanada que
l’allunyava del tràfic. Seguia amb la vista alçada mirant cap
a mi o a la meva altura, la altura del edifici en el que jo hi
era. I llavors va fer un gest amb el braç, un gest que no era
de salutació ni de apropament, vull dir de apropament a un
estrany, sinó de apropiació i reconeixement, com si fos jo
la persona a que havia estar esperant i la seva cita fos amb
mi. Era com si amb aquell gest del braç, coronat per un
remolí veloç dels dits, volés agafar-me i digués: “Tu, vine
aquí ” o “Ets meu”. Al mateix temps cridà quelcom que no
vaig poder sentir, i per el moviment dels llavis no mes vaig
comprendre la primera paraula, que era “Eh!”, dita amb
indignació, com la resta de la frase que no m’arribava. Va
seguir avançant, ara es tocà la faldilla per darrera, amb mes
motiu, perquè semblava que qui havia de jutjar la seva
figura ja era davant ella, i el esperat podria apreciar ara la
caiguda de aquella faldilla. I llavors pogué sentir el que
estava dient: “Eh!, però que fas aquí?” El crit era molt
audible ara, i vaig veure millor a la dona. Potser tenia mes
de trenta anys, els ulls encara nàuts em van semblar clars,
grisos o color pruna, els llavis gruixuts, el nas una mica
ampla, les aletes vehements per l’enuig, havia de dur molt
de temps esperant, molt mes temps del transcorregut des
de que jo l’havia individualitzat. Caminava trontollada i va
ensopegar caient al terra de la explanada , tacant-se de
seguida la faldilla blanca i perdent una de les seves sabates.
S’aixecà amb esforç, sense voler trepitjar el paviment amb
el peu descalç, com si temés embrutar-se també la planta
ara que la seva cita havia arribat, ara que havia de tenir nets
els peus per si els veia l’home amb qui havia quedat.
Aconseguí calçar la sabata sense recolzar el peu al terra, es
sacsà la faldilla i cridà: “Però, que fas aquí! Perquè no
m’has dit que ja havies pujat? No veus que duc una hora
esperant-te? (Ho va dir amb accent sevillà, amb papissot). I
al mateix temps que deia això, tornà a fer el gest de
agafada, un cop sec del braç nu en l’aire i el voleteig dels
dits ràpids que ho acompanyaven. Era com si em digués
“Ets meu” o “Jo et mato”, i amb el seu moviment em
pogués agafar i després arrossegar-me, una urpa. Aquesta
vegada cridà tant i ja estava tan prop meu que vaig témer
que pogués despertar a la meva dona al llit.
- Què passa? – va dir la meva dona dèbilment.
Em girà, estava incorporada al llit, amb ulls de esglai,
com els de una malalta que es desperta i encara no veu res
ni sap on es ni perquè se sent tan confusa. La llum era
apagada. En aquells moments era una malalta.
- Res, torna a dormir – respongué jo.
Però no em vaig apropar a acaronar-la el cabell o a
tranquil·litzar-la, com hagués fet en qualsevol altre
circumstància, perquè no podia apartar-me del balcó, i amb
prou feines apartar la vista de aquella dona que estava
convençuda d’haver quedat amb mi. Ara em veia be, i era
indubtable que jo era la persona amb la que havia
convingut una important cita, la persona que la havia fet
patir a la espera i la havia ofès amb la meva prolongada
absència. “No m’has vist que t’estava esperant aquí des de
fa una hora? Perquè no m’has dit res!” Cridava furiosa,
aturada davant el meu hotel i sota el meu balcó. “Vas a
sentir-me! Jo et mato!”, cridà. I de nou fa fer el gest amb el
braç i els dits, els gest que m’agafava.
- Però que passa? – va tornar a preguntar la meva dona,
atabalada des de el llit.
En aquell moment em vaig tirar enrere i ajustà les portes
del balcó, però abans de fer-ho vaig poder veure que la
dona del carrer, amb la seva antiquada i enorme bossa i les
seves sabates de taló d’agulla i les seves robustes cames i el
seu caminar trontollant, desapareixia del meu camp visual
perquè ja entrava al hotel, disposada a pujar a la meva
recerca i a que tingués lloc la cita. Vaig sentir un buit
pensant que li podria dir a la meva dona malalta per
explicar-li la intromissió que estava a punt de passar. Érem
al nostre viatge de noces, i en aquest viatge no es vol la
intromissió de un estrany, encara que jo no fos un estrany,
crec, per la que pujava les escales. Sentí un buit i vaig
tancar el balcó. Em preparà per obrir la porta.
José María Merino
LOLITO
La senyora es atractiva, brusa lleugera que permet albirar
les pits sense sostenidor, pantalon curtet, la justa
abundància de carns. Encara que estava tancant, la deixa
entrar i desprès tira el pestell, i posa el cartellet. Ara el mira
amb ulls riallers: I perquè vols Lolita de Nabokov, rei meu?
Es un regal pel meu cosí Onio, diu, i se sent envermellir.
Lo del cosí Onio es el erotisme. L’estiu anterior, a la platja,
amb to de confidència important, li havia explicat: Lito, lo
meu es l’erotisme. Dit així, de sobte, en ell li va semblar
que li confessava una anomalia, una malaltia, però quan va
saber de que es tractava es va quedar una mica perplex de
que quelcom així es pogués ennoblir amb un
col·leccionisme. Com Onio vivia en aquell poble tan
llunyà, una vegada li encarregà comprar unes píndoles. Va
embogí cercant-les, i quan el va trucar per dir-li que no les
trobava l’altre va esclatar a riure: No et preocupis, hi son a
Internet. Altre vegada el va fer anar a una botiga de San
Bernardo a recollir uns tebeos tan porcs que li dava
vergonya que els poguessin veure a casa. Vaja encàrrecs
que em fas, li va retreure pel telèfon. Val, Lito, altres son
filatèlics. Aquesta tarda he recorregut la fira cercant el
llibre del que li havien parlat els companys, les relacions de
un vell amb una nena, molt de sexe, - no mes remors, doncs
ningú l’havia llegit – per regalar-li al Onio. A la fira del
llibre no va ser capaç de trobar-ho, no es novetat, l’havien
venut. Al final, a una caseta li diuen que segur que el tenen
a la llibreria, prop del metro tal, no massa lluny. I aquí hi
es, a la mateixa hora de tancar. La senyora passa prop de
ell, fregant-li amb els seus grans pits, tant ferms com suaus.
Passa dins i espera’m, rei meu, que te’l vaig a buscar. Al
fons de les prestatgeries carregades de llibres, una petita
estança amb una taula de despatx, un sofà molt usat i un
ventilador lluitant contra l’aclaparament de la calor. La
senyora arriba amb el llibre. S’ha deixat anar dos botons
mes de brusa. El erotisme, pensa Lito, sentint despertar
amb el seu torbament una inesperada ansietat. La senyora
s’asseu al seu costat al sofà. Per conjurar el silenci, ell
explica que el seu cosí viu a un poble, prop de Sevilla, que
el llibre es un regal d’aniversari, que li enviarà per correu.
Quina casualitat, rei meu – exclama la senyora, envoltant-
li amb els seus flairosos braços – avui també es el meu
aniversari.
Juan José Millàs
SOL DE MOTO
A les nits, quan es ficava al llit, Vicente abraçava la seva
dona per la cintura, s’enganxava al seu cos i imaginava que
ambdós anaven en una moto conduïda per ella. De vegades
circulaven per carreteres estretes i plenes de corbes, que
cenyien el perímetre de una fantàstica muntanya que
ascendien vers el seu cim. D’altres ocasions es perdien a
dos-cents per hora per infinites autopistes de divuit carrils.
Algunes nits li agradava imaginar que la moto lliscava
suaument, sense preses, per carreteres de tercer ordre els
costats de les quals eren flanquejats per pollancres que
arribaven al cel. Pensava de si mateix que era un “paquet”
perfecte, doncs amb els moviments del seu cos equilibrava
els de la moto als moments mes difícils i, quan s’havia de
córrer, s’enganxava a la esquena de la seva dona de tal
modus que ambdós semblaven formar un sol volum.
Encara que ja havien arribat a la maduresa, la imatge que
capissava de ell mateix i de la seva dona en aquestes
excursions era la de dos joves àgils i prims que encara
creien a l’eternitat, al menys a la seva. Pel matí, quan es
mirava el cabell revolt davant el mirall de la sala de bany,
fruïa atribuint aquell desordre capil·lar al vent dels paratges
travessats a les nits. Mai duia casc perquè en ell li agradava
notar la cabellera de ella fuetejant el seu rostre.. D’altre
banda, a les seves carreteres imaginàries no hi havia ni
guàrdies ni senyals de tràfic; tampoc hi havia cotxes ni
altres vehicles amb els que competir.
Quan sortia a treballar, s’aturava sempre uns moments al
carrer per contemplar una moto que in veí aparcava prop
del seu portal. Mes que una moto, semblava una escultura
en la que els cromats es combinaven amb el vermell
metàl·lic del enorme dipòsit i amb el negre de les rodes i el
seient de pell. Estudiava les seves parts, les seves
característiques, per fer mes versemblant el seu viatge
nocturn. Aquella activitat arribà a ser una passió que
desbordava. Va haver-hi un moment que no podia pensar
en altre cosa. El dia no era mes que un passadís que
conduïa al instant en el que es posava al llit, s’agafava de la
cintura de la seva dona, s’enganxava al seu cos i sentia,
embadalit, la simfonia del motor.
Es comprà un pijama que evocava vagament el mono
negre que solen vestir els motoristes professionals, i
després unes ulleres que es col·locava sota el coixí i que es
posava als ulls quan sentía que la seva dona s’havia dormit.
Sopava amb preses, sempre cuitat per la necessitat de anar
al llit de seguida i el molestava que la seva dona volés
veure la televisió abans de enllitar-se. Ella va pressentir,
sobre tot a rel de la compra del pijama negre, que passava
quelcom però ignorava de que es tractava exactament.
Algunes nits feien el amor, encara que el corria molt per
acabar aviat i apujar-se a la moto. No es que no l’hi agradés
fer l’amor amb ella, mes aviat es que preferia deixar-ho per
mes tard, doncs de vegades viatjaven per indrets estranys,
plens de vegetació i de ocells, amb algú riu proper on li
agradava descansar del viatge i dedicar-se sense preses a
fer el amor. El curiós es que, no importava on anessin,
sempre acabaven arribant al mateix paisatge imaginari , on
ella es despullava per tirar-se al riu provocant-li amb el seu
desig, com quan eren mes joves.
Un dia la seva dona descobrí les ulleres de motorista sota
el coixí, però no li va preguntar perquè servien, doncs si
havia anat habituant de forma progressiva a les rareses del
Vicente. El silenci de la dona en front a aquest fet li va
servir per baixar la guàrdia i així altre dia, desprès de
posar-se el pijama negre i les ulleres, es nua al coll una
mena de fulard que li agradava veure onejar al vent mentre
devoraven paisatges. Era molt feliç.
Desprès començà a visitar les millors botigues de motos i
va anar coneixent les característiques de cada una de les
marques. Tenia la casa plena de follets amb fotografies en
colors. Va estudiar també un poc de mecànica, car encara
que la moto no els havia donat mai cap problema, començà
a témer que una avaria els deixés tirats en algú de aquells
llocs fantasmals als que solien anar darrerament. De sobte,
la possibilitat de haver de tornar per culpa de una avaria es
va convertí en una amenaça que es va anar convertint en
dies en una pèrdua de passió. Ara era ell el que volia veure
la televisió fins molt avançada la nit per endarrerir el viatge
tot el que fos possible. I mai arrencaven fins que hagués
revisat totes les peces del motor.
També va començar a dir-li a la seva dona que conduís
mes a poc a poc a retreure-li el fer algunes imprudències
que abans no solia cometre. De seguida decidí que havien
de deixar de anar als paisatges fantasmals i anar per
carreteres normals, plenes de prohibicions i de avisos, però
amb pals de telèfon des de on es podés demanar socors en
cas d’avaria. Òbviament, es comprà un casc per protegir-ne
el cap.
Al poc, la seva dona va fer un avançament imprudent, a
mes a mes de la multa, li van treure el carnet de conduir.
Quasi es va alegrar. Des de llavors s’adorm imaginant que
es un ocells i sobrevola el mar fins la matinada.
Rosa Montero
EL MEU HOME
Me hi casat amb un escorxador d’alvocats. Ja
comprendran que el meu matrimoni es un fracàs. Quan vaig
conèixer al meu marit jo tenia dinou anys. Aleshores jo
estava convençuda de que el dia mes formós a la vida de
una noieta era el dia de la seva boda, i cada vegada que
veia una núvia em posava a moquejar de emoció com una
tonta. Ara en tinc quaranta tres anys i no em divorcio
perquè em fa por viure sola.
Ell es un home molt bo. Es a dir, no em pega, no es gasta
els nostres sous en el joc, no tira pedres als gats del carrer.
Per altre, es de un egoisme insuportable. Ve de la oficina i
es tomba al sofà davant la tele. Jo també vinc de la meva
oficina, però arribo a casa dues hores mes tard i carregada
com una mula amb la compra del hiper. Que m’ajudes, li
dic. Ara vinc, respon. Mai diu que no directament. Però jo
acabo de pujar totes les bosses i el no ha bellugat el cul
encara del seient. Vaig a la sala, el crido, l’insulto,
manotejo en l’aire, em trenco una ungla. Ell ni s’immuta.
Llavors me sec en una cadira de la cuina i em poso a plorar.
Al ratet, apareix ell, en mitjons. “Que hi ha per sopar?”,
pregunta amb la seva veu mes innocent. Faig amàs d’aire
per fer-li una conversa llarga i verinosa, però ell
m’intercepta amb una habilitat nascuda dels anys de
pràctica: “Ja se, vaig a preparar-te una amanida que et
lleparàs els dits”, em diu amb cara de pillo. Aquella
amanida de alvocats, nous i pomes que tant li agrada. Així
que jo m’amanyago perquè soc idiota i, encara que
mormolant, l’ajudo a treure els plats, la fruita, els ganivets,
i el lligo a la esquena el davantal mentre ell manté els
braços pomposament estirats davant seu com si fos un
cirurgià a punt de realitzar una intervenció magistral a cor
obert.
Llavors ell comença a pelar els alvocats i jo, per fer
quelcom, rento i tallo l’enciam, pico la ceba, trenco i
esmicolo les nous, faig bocinets de dues pomes. El miro de
refilada i ell segueix pelant. De manera que trec les patates,
les pelo, les tallo fines, que es com li agraden; agafo la
paella, tiro el oli, encenc el foc, fregeix-ho primer les
patates ben daurades i després faig també un parell d’ous.
L’oli espetarrega i salta i, com no tinc posat el davantal, em
taco de greix la pitrera de la brusa. El miro: ell continua
impertèrrit manipulant curosament el seu alvocat. Tant
maldestre, tant lent i tan inútil que mes que tallar el fruit
sembla que li estigui fent una meticulosa autòpsia. “No
serveixes per res”, li rondino. I ell em mira amb cara de
dignitat ofesa. “A sobre no em miris així!”, crido
exasperada. Ell arrufa el front i es deslliga el davantal amb
parsimònia. Desprès se’n va a la sala i es deixa caure al
sofà, front al televisor, mentre es llepa el llardós verdet que
el alvocat ha deixat als seus dits. Jo se que ara posaré la
taula com totes les nits i soparem sense dir-nos res.
El mes terrible es que, al nostre fracàs com parella, quasi
no hi ha batalles de mes gran envergadura que aquets
sòrdids conflictes domèstics. I no es que m’importi massa
fer-me’n càrrec de les feines de la casa. No m’agraden,
però si hi ha que fer-les es fan. No, el que m’amarga la vida
es la seva presencia. Perquè me encanta cuinar per la meva
filla, per exemple, encara que, per desgràcia, ve molt poc a
veure’ns; però servir-lo en ell em desespera. Serà que
l’odio. Hi ha moments en els que no suporto ni la seva
manera de obrir el diari: estira els braços i sacseja el diari
davant seu, abans de dar-li la volta a la fulla, com qui oreja
una peça de roba. Fa molts d’anys ja que, sinó es per
discutir, quasi no ens parlem.
No sempre va ser així. Al començament tot era diferent.
Ell estudiava dibuix lineal als vespres. I somniava en ser
arquitecte. Volia ser quelcom. Es mes, jo creia que ell era
algú. Però mai es va atrevir a deixar la gestoria. No se quan
el vaig perdre la confiança, però se que em va decebre ja fa
molt. No era ni mes llest ni mes treballador ni pes capaç
que jo. Tampoc era mes fort, en refereixo a fort per dintre;
per exemple, no em va servir de res quan la nena va tenir la
meningitis. I jo, per estar enamorada, necessito admirar al
que ha de ser el meu home. M’has decebut, l’hi dit moltes
vegades. I ell calla i es posa a orejar el diari.
Està clar que jo potser també he canviat. Abans la vida em
semblava un lloc ple d’aventures, i a les nits, mentre em
dormia, el cap se m’omplia de imatges felices: nosaltres
dos amb la nostra filla petita, envejats per tothom; ell
treballant en un estudi d’arquitectura i envejats de tots;
nosaltres dos viatjant en avió per mig mon i envejats per
tots. Eren estampes aturades com les dels àlbums de
cromos de la meva infància. Desprès vaig deixar de pensar
en aquelles coses, perquè anava sempre tan cansada que em
dormia res mes enllitar-me. I desprès se’m va passar la
joventut. Arriba un dia que et despertes i et dius: així que
en això consisteix la vida. Poca cosa.
Li he enganyat en dos ocasions. Amb dos companys de la
oficina. Fou un desastre. Jo cercava el amor a traves d’ells i
em temo que ells no mes em buscaven a mi. Ambdós
estaven casats. Em vaig sentir ridícula. Entre uns i altres,
entre aquestes coses i totes les demès, se m’ha agrit el
caràcter. Jo, de jove, era molt alegre. Ell m’ho deia sempre:
m’encanta la teva vitalitat. I de nuvis em deia Cascabelito.
Ara que ho penso, tal vegada jo per ell hagi estat també una
decepció: darrerament no faig d’altre que rondinar,
protestar i estar de morros tot el dia.
De vegades em desperto de matinada sense saber on soc.
M’envolta las foscor, m’encalça el vertigen, em trobo sola i
indefensa a la immensitat de un mon hostil. Llavors el meu
braç ensopega amb una esquena tova i càlida. I el rítmic so
de una respiració molt coneguda cau en les meves orelles
com un bàlsam. Es ell, dormint al meu costat; reconec la
seva olor, el seu tacte, la seva tebiesa. Poc a poc, les
tenebres deixen de ser tenebres i la cambra comença a
refer-se al meu voltant: la tauleta de nit, el despertador, la
paret del fons, la brusa tacada de greix que em vaig treure
ahir nit i que descansa ara sobre la cadira. La quotidianitat
triomfa una vegada mes sobre el buit. M’abraço a la seva
esquena i, mig dormida, contemplo com l’alba posa una
línia de llum sobre la teulada del les cases veïnes. I llavors,
no mes llavors, em dic: es el meu home.
Augusto Monterroso
EL DINOSAURE
Quan es despertà, el dinosaure encara hi era allà.
Juan Carlos Onetti
LLUNA PLENA
Es deia Carmencita i tindria no mes de cinquanta anys.
Acabà la tercera volta al llit, es tragué el llençol de la cara i
va saber que no dormiria. Encara arribaven els sorolls de la
nit sabàtica de Buenos Aires.
S’acaronà els pits cansats i va estar una estona pensant en
la seva darrera menstruació, definitivament la darrera. El
noiet que la visitava quasi tots els dissabtes perquè no li
costava ni el suposava complicacions, no sabia res de
aquell final. Era un final per ella, exclusiu i ningú el podia
sospitar perquè continuava prima i es sabia pintar.
Desbaratada, va encendre la llum i una cigarreta. Desprès
manotejà la cortina de la finestra i quasi va creure que el
seu front picava contra la lluna rodona groga suspesa en la
negror del cel com la llotja de un tambor. Recordà:
La tardor grogueja ja la seva pell
Com un vell tambor de romeria.
La llengua es movia dins la boca repetint els versos.
Sempre en silenci. Recordà el ensurt dels tretze anys, la
primera vegada. Desprès, en curtes instantànies, les cares i
els cossos, els moviments, gestes i, quasi, les veus dels
homes, no tots, que havien barrejat les seves pells amb la
seva. Però no mes un es va quedar, el mes imbècil, un bon
proveïdor, com va saber quan es casaren. Dos anys i mig el
home llegint amb un somriure aprovatori, els poemes, els
contes que ella escrivia. Però allò no era del tot seriós i
cada lectura acabava amb una carícia al cap, al cabell
embolicat. Dos anys i mig, seixanta mesos, i ella es mudà
en un pis petit i obert a la llum, al carrer Ayacucho, el
mateix en que ara fumava trista i rabiüda i veia altres coses
passades, el primer llibre pagat per ella, els seus altres
llibres, lloats pel seus amics, els premis amb el que pagaren
les seves bondats. I Ella sempre sabent que tot el que havia
escrit podia desaparèixer sense que ningú se’n assabentés,
sabent que tot era mediocre i pretensiós. Sabent i odiant els
homes que usava i que la anaven usant. Tants d’anys.
Es va posar a resseguir, com si la trobada fos possible, el
moment, la línia que separà la joventut de la vellesa. En tot
cas ja havia passat massa temps del començament de la
desventura del cos. Perquè tot i que recordés
permanentment l’anell de arrugues que li marcaven el coll
– sempre cobert amb mocadors de seda, brillants, de colors
rabiosos i adolescents – ella es sentia encara jove, sana, i el
seu cervell, n’estava segura, no havia acompanyat la
desfeta del cos, la seva espaventable, voluntariosa,
insostenible, innegable inclinació vers la decadència,
l’arronsament i la mort.
També va aconseguir – i de aquella font de venjança vivia
– que un diari quasi no llegit li permetés dirigir un quart de
pàgina per fer crítica literària. I com tots, quasi tots els
homes que havien arribat i havien marxat pertanyen a la
fauna intel·lectual i de tant en tant publicaven llibres, li era
possible descarregar allà les seves bilis i el seu somriure de
burla, tan xacrosa ara, tant lluny de campanetes i
cascavells.
Va sentir la sirena de un cotxe de la policia que
s’allunyava del barri Norte i el cop de una portella de
automòbil. Alguna que torna de un llit, pensà sense dolor.
Recordà la seva conversa amb Mario, el passat estiu a la
sorra de una platja amagada, quasi privada, en Mar del
Plata. Era ella parlant mentre la ma d’en Mario jugava amb
la sorra. Ella deia que injust es Deu o la natura que fa
ridícula una dona de cinquanta anys embolicada amb un
noi de vint, i si es al revés tothom ho troba normal.
Al albirar la matinada va apagar l’ultima cigarreta i va
estar cercant als calaixos de la tauleta las píndoles
anticonceptives i el tub de somnífers. Aixecà la persiana i
llençà a la suau llum de la matinada les píndoles tan inútils
des de tant de temps enrere. Es va empassar les somnífers
amb l’ajut de xeres pres des de l’ampolla.
El que quedava de la nit, la negror envoltant-la, tractant de
convèncer-la de una necessitat de descens, enfonsament
lent i sense topalls. Es revelava contra sense forces i
aconseguia veure’s al centre de una kermesse de poble, on
el vi daurat no mes donava alegria i ningú estava embriagat
i el cercle de ballarins girava entrant a las cançons,
envoltant-se amb elles, el que havia estat de ella, amb un
vestit ramejat, movent-se sense cansament, feliç sense
pressentiments de arrugues ni dolors suaus a les
articulacions, tan neta, tan llisa la pell de la seva cara rossa
ara per el cansament feliç, i una clavellina al cabell, una
clavellina al pit, una clavellina a la boca. Tan feliç, tan
tement de deixar de ser-ho que manotejà a l’ombra per
agafar mes somnífers, me xeres; i llavors no va voler veure
la benaurança de la seva dansa sense pausa a la llum dels
fanalets, de les espelmes cobertes per cilindres arrugats de
papers colorejats, un de blau, un de verd, un de vermell; i la
succió del llit es reblà sàvia i sense violència i mestressa i
esclava de la negror acceptà enfonsar-se respirant per
darrera vegada el esmorteït olor a lavanda del llençol que la
tapava fins la barbeta.
Carme Riera
UNA MICA DE FRED PER WANDA
El motiu que decidí al vescomte de Boumond-Foullat a
triar l’hotel de Lluc-Alcari per passar les vacances fou el
mateix pel que el rebutjaven alguns dels possibles clients:
la mancança d’aire condicionat a les cambres de menys
preu. De qualsevol manera per el vell aristòcrata aquesta
carència no suposava cap inconvenient. Tot el contrari. El
fred artificial li semblava la cosa mes nefasta del mon,
generador de refredats, angines, laringitis, pulmonies i
altres mals encara pitjors. Però ningú hagués sospitat que
tan infamant enginy es relacionés amb sa arraconada vida
sentimental, que, malgrat tot, havia començat amb
boníssims auguris. Menada des de els seus primers passos
per son pare, que, al moment que va veure que els primers
galls s’havien instal·lat a la gola del seu primogènit, el va
introduir al cercle aristocràtic que freqüentava,
encomanant-lo a les mes experimentades dames nobles per
que tot quedés en família. De aquest modus tractava de
evitar que Heribert junior malgastés la seva virilitat, perdés
el seu temps i la llavor o, encara pitjor, proporcionés plaer,
a través dels excel·lents atributs que Deu i la natura li
havien concedit, a qualsevol representant mediocre de la
burgesia que desitjava aprofitar qualsevol esquerda per
introduir-se entre els membres de la vella classe. Fou
aleshores que el vescomte va comprovar amb orgull que el
seu fill havia heretat la seva capacitat per distingir a cop
d’ull la qualitat de la pell femenina, percebent molt abans
de acaronar-la si la seva finíssima textura era deguda a
l’atzar, a una transgressió de la naturalesa – el que estava
passant cada vegada mes sovint, per desgràcia – o era
proporcional al nombre de avantpassats que, a l’ombra del
arbre genealògic, s’havien dedicat a la vida contemplativa.
Boumond-Foullat creia que no mes uns rebesavis
igualment ociosos garantien que la bona disposició vers en
Eros, tramesa al codi genètic, es podés desenvolupar amb
tot luxe de exquisitats. No fou difícil convenci’l que la
quasi translúcida pell de algunes dames, que deixaven
endevinar unes venes de un blau heràldic per on no mes
circulava sang del mateix color, era la prova mes
indiscutible de la marca de fàbrica.
Així el futur vescomte de Boumond-Foullat, d’acord amb
el seu pare, decidí consagrar-se no mes a les belleses amb
pedigree i escollí, per estar ben segur de la seva
ascendència, las de la seva pròpia família. Tal vegada per
això, la seva única tia carnal, massa puritana, s’embarcà
precipitadament per donar la volta al mon enduent-se amb
ella les seves tres filles. Cap dels dos Heriberts li
perdonaria mai el menyspreu, que afectà molt mes al jove,
encaterinat amb la seva cosina petita. Per consolar-li,
Wanda von Languerlow, amant del seu pare i emparentada
amb els Boumond-Foullat, l’invità a pasar uns dies al
château que havia heretat de la seva mare, a les afores de
Paris.
Heribert havia sentit parlar molt mes de les excentricitats i
capricis de Wanda que de la seva bellesa, però al veure-la
va quedar sorprès i meravellat. La marquesa era una
esplèndida dona al millor moment de la seva quasi
maduresa.
El futur octau vescomte de Boumond-Foullat llanguia de
desig mentre imaginava Wanda i el seu pare exercitant-se
en l’amor. Res li va servir cansar automòbils amb carreres
embogides, atemorir el bosc amb la seva escopeta i
practicar gimnàs fins l’esgotament. Wanda li obsessionava.
No passava un segon que no la desitgés. Volia que fos de
ell o morir. La seva decisió fou ferma: apel·laria, en primer
lloc, a la generositat del pare, però si aquest no accedia a la
seva proposta el desafiaria a duel. Tot fou molt mes senzill
del que el enamorat esperava, ja que el vescomte es va
avenir de seguida a un tracte per tal de no desbaratar el fill
amb les seves melangies. Els dos Heriberts demanaren a
Wanda que arbitres un rigorós torn.
Sense dubte el jove Boumond, al mig de la seva alegria,
fou incapaç d’imaginar els riscos que anava a córrer ni la
fortuna que arribaria a dilapidar amb la pluja inútil de
diamants, llàgrimes i esperma. Els seus infortunis van
començar un any després, un fatídic estiu a Niza, un estiu
calurosissim, que fa ver agonitzar les begònies i marcir els
mirambells del jardí de la casa de Wanda. Pare i fill
rivalitzaven en regals, galanteries i gentileses. A Wanda
quasi no li quedava temps de obrir els infinits paquets que
procedien de les millors botigues de Paris, ni d’emprovar-
se els models exclusius que els seus chevaliers servants
havien encarregat per ella als mes cars modistes de Europa.
Wanda, agraïda, procurava complaure’ls quasi en tot. Els hi
dedicava somriures insinuants, les mirades mes torbadores,
els gestos mes voluptuosos i una veu que prometia totes les
deliqüescències possibles e impossibles. Cada mati, després
de sortir del bany – on es passava al menys dues hores
remullada en una maceració de pètals de roses i herbes
aromàtiques – embolicada en un insinuant deshabillé de
seda crème, els hi desitjava que la espera fos agradable.
Perquè Wanda no tenia habitud de dedicar-se al amor fins
que la calor minvava i apareixien les primeres bromes del
setembre. Si, era incapaç d’estimar a l’estiu. La xafogor la
posava literalment malalta i no resistia el mes lleu contacte
carnal si la temperatura sobrepassava els 18ºC.
Però al començar la tardor, la marquesa, estimulada per la
llarga abstinència estiuenca, s’entregava al amor i no vivia
mes que per donar i rebre plaer. Les seves carícies de
geisha, d’una sabia voluptuositat, produïen en els seus
amants uns efectes tan dràstics com memorables. Wanda
era una experta extraordinària en matèria amorosa i sabia
conduir als seus amants amb exquisida delicadesa i
refinament cortesà pels camins que, en cada ocasió, serien
mes plaents. Coneixia quin era el punt exacte i el temps just
en que, com si elaborés un suculent paté de fetge d’oca,
havia de afegir a la aromàtica trufa un polsim de pebre verd
a fi de aconseguir quelcom de insuperable cada vegada.
Aquell estiu fatídic feia una calor insuportable. Els
Boumond-Foullat observaven pesarosos com el termòmetre
no deixava de pujar i s’abstreien en cavil·lacions de tot
tipus, tractant de buscar una sortida al seu escalfeït estat. La
tardor els hi semblava tan bell, llunyà e inassequible com el
retorn de la monarquia a França. I Wanda estava cada dia
mes encisadora.
El senyor vescomte, desprès de consultar els meteoròlegs
dels mes importants observatoris de Europa las previsions
del quals li desanimaren molt, decidí oferir a Wanda un
creuer per mar del Nord, en un yacht que pensava regalar-li
si accedia, encara que sabent que tan desmesurat obsequi el
duria a la ruïna. Però a la marquesa els viatges no li
agradaven. Quina necessitat tenia de embarcar-se si estava
perfectament instal·lada a la seva villa de Niza?
El futur vescomte de Boumond-Foullat fou mes pràctic
que el seu pare. Decidí que lo realment necessari era
solucionar de un modus definitiu el problema de la calor,
no sols pel la resta de l’estiu sinó per tots les estius de la
seva vida, que sols tenia sentit amb la Wanda. Era
indispensable, per tant, trobar un sistema que al refrescar
l’ambient fes baixar la temperatura al menys 10º y això no
mes s’aconseguiria gracies a un artefacte mecànic. Els
serveis prestats per una brigada de ventallers no servirien
de res. Wanda mai permetria que cap obrer, per molta
afició que demostrés al seu ofici, per molt especialitzat que
hi fos en l’art de moure el paipai, la pogués veure mentre
ella s’entregava al amor. El jove Boumond, tot un
sporstman, tenia certs coneixement de mecànica. El mateix
es cuidava de posar a punt els motors dels seus automòbils,
inclòs havia corregut al rally de Montecarlo, del que havia
estat un dels principals organitzadors. I el automòbil . no en
tenia cap dubte – mantenia la temperatura adequada gracies
al ventilador. Però de ventiladors ja ni havien a casa i a
Wanda no li agradaven i, a mes a mes, bellugaven les aspes
amb tan poca gràcia i amb un ritme tan poc insinuant...No,
els ventiladors no servien. S’hauria de buscar altre sistema.
Pel grans enginyis, que havien inventat la gramola, el
telèfon, el motor de explosió, la cosa havia de ser fàcil.
Heribert junior digué a Wanda que marxava a cercar la
tardor. “Tu duré com regal – li va dir al acomiadar-se –però
vull a canvi un tracte de favor: la primera setmana en
exclusiva. Arregla-ho amb el meu pare”.
No mes els mes íntims de la marquesa foren convidats a la
inauguració del fred. Era el 20 de agost i el termòmetre
marcava no mes 15º al interior de la casa. Tots es van
quedar admirats dels moderns avenços de la tècnica. Un
enginyer belga havia estat l’autor del miracle que uns
obrers francesos acabaven de instal·lar desprès de treballar
setmanes sense descans. Es tractava de unes immenses
manxes que movien l’aire en remolí i ho mantenien a
temperatura constant.
Els efectes del nou sistema de refrigeració no es van fer
esperar. Tan sols unes hores desprès de la inauguració,
Wanda, coberta no mes per una bata de guipur malva, posà
sa dolça ma al pom de sicòmor de la cambra de Heribert
junior i entrà. El jove, fascinat per la aparició tantes
vegades evocada, oblidà per uns moments el odiós refredat
que acabava de agafar i que el feien esternudar sense remei.
Wanda avançà amb moviments de onada empentada per la
brisa. Com si fos la primera vegada que es despulles davant
algú, ho va fer amb púdica delicadesa. Desféu la bata
lentament. La seva carn, maurada amb pasta de ametlles i
clara d’ou a punt de neu, doncs odiava els banys de sol que
s’acabaven de posar de moda, emergia entre les suavitats
del guipur com una nova Venus. Els seus pits, nards
meravellosament arrodonits, tenien un lleuger toc de carmí
sobre els mugrons. Aquest detall embogia al futur
vescomte i ella ho sabia. A mida que es despullava anava
oferint als ulls plorosos del Heribert i als seus llavis
ansiosos una mes gran superfície de maniobra: el ventre
llis, el pubis recobert de borrissol ros, les esplèndides
cuixes, les llargues cames, el turmell breu, els peus petits i
grassonets...Wanda, amb un gest encantador, un gest felí,
silenciós, harmònic, aixecà lleument els braços i es va
treure la bata, que al caure al terra va formar una petita
duna de puntes. Desprès avançà vers el llit del seu amant,
amb les mans esteses, el cap inclinat cap endarrere i el
cabell deixat anar.
Quasi tres mesos d’abstinència, tres llargs mesos de
espera, tres mesos d’angoixa, tres interminables mesos
absolutament perduts serien finalment oblidats. Sotmès al
calor, la falsa tardor es presentava plena d’auguris. Dos
passes mes i al trobar-se els dos cossos tot el desig
acumulat es diluiria, per fi, feliçment satisfet.
Heribert prengué a Wanda entre els seus braços . Amb la
suavitat que s’acostuma en aquests casos la va empènyer
levement cap el costat esquerra del llit. Els llavis
assaboriren mútuament el gust de tants petons ajornats. El
futur vescomte va recórrer el cos de Wanda amb la llengua
mes morosa, molest, d’altre banda, per les persistents
destil·lacions del seu nas. Malgrat els terribles reclams del
desig, Heribert es va dar compte que havia de donar-se per
vençut. Un plebeu li hauria guanyat la partida.
- Prova amb el papa, estimada – li va dir, entre esternuts,
abans de adormir-se.
Però el vescomte tampoc la va poder complaure: estava
enllitat, amb febre i amb una gran tremolor. Va rebre a
Wanda amb l’únic aplaudiment del seu petar de dents.
Aquella mateixa tarda el metge li va diagnosticar una
pulmonia doble.
La marquesa es va tancar al seu gabinet. Es sentia
frustrada i, en certa manera, traïda. De que li servia el
fred?, perquè? Per qui? Es mirà al mirall. Duia la llarga
cabellera rosa recollida en un monyo. Estava fatigada.
Havia passat una nit de neguit pendent dels seus hostes.
Duia olleres. Tractà de dissimular-les amb pólvores
d’arròs. Després es maquillà suaument els ulls, s’arrissà les
pestanyes, es va pintar els llavis i, com sempre, vorejà amb
carmí els seus mugrons. Arranjada així es sentia millor. Si,
molt millor. Gràcies al fred havia recobrat per fi el desig.
Però, a qui podia oferir la seva bellesa, a qui entregaria les
seves ànsies irrefrenables de plaer? Sonava una música
dolça. Li agradava. La havia escoltat sense reparar en ella.
Resultava estimulant. Tenia ganes de ballar. Obrí els seus
braços i oferí el seu cos. No el va prendre ningú però va
notar com l’aire la enllaçava per la cintura, s’esllavissava
sobre la seva pell, s’aturava al seu pubis, es posava al
interior, i la posseïa per complert. I Wanda, que tenia una
llarga experiència en amants i orgasmes feliços, senti de
sobte que un instant de plaer podia durar segles.
La marquesa va atendre amb amorosa sol·licitud la
pulmonia mortal del seu cosí i vessà abundantíssimes
llàgrimes sobre la seva tomba. Passats els rigors del primer
dol, Heribert fill, hereu del títol que amb tanta dignitat
havia ostenta el seu pare, li demanà a Wanda que recordés
les seves promeses. Havia millorat força del seu refredat,
però encara es trobava molt abatut. En certa manera ell,
involuntàriament, havia precipitat la mort del seu pare, al
que estimava moltíssim. No mes Wanda lliurant-se-li podia
intentar reconciliar-lo de nou amb la vida. La marquesa
accedí però el resultat fou un fracàs. El vescomte patia de
una impotència passatgera, segons va diagnosticar el metge
després de analitzar detingudament els símptomes. A
Wanda, no obstant, semblava no preocupar-li massa la sort
que pogués córrer el Heribert, però malgrat tot decidí
ajudar-lo. I per estimular-li li va permetre presenciar – per
ella, tan reservada, era un altíssim honor – el seu amor amb
l’aire. El vescomte de Boumond-Foullat es va quedar
perplex. La marquesa se entregava al seu nou amant amb
un paganisme de vestal, com si executés un ritu deífic.
Amb gest d’oferent, caminava amb els braços oberts cap el
lloc on els grans manxes del artefacte movien el aire en
giravolts. Enfebrada, com hipnotitzada, Wanda inicià una
dansa quasi frenètica. La seva respiració es feia mes densa,
mes entretallada. Heribert se li apropà ansiós, tens,
envermellit, quasi a punt de explotar, però Wanda el defugí
pendent no mes del seu propi plaer, del instant que
semblava interminable.
Els dies que van seguir a aquell matí, Wanda i el
vescomte es dedicaren als mateixos entreteniments, però
Heribert no va aconseguí posseir-la per mes que ho va
intentà.
Desconcertat i trastornat per el espectacle que podia veure
a totes hores, deixava que els seus humors fluïren per
qualsevol indret sense importar-li els tolls que es formaven
sobre les catifes ni els regalims deixats a les tapisseries ni
als cortinatges. Malgrat la seva joventut, Heribert
Boumond-Foullat emmalaltí greument. Els metges el
recomanaren repòs total i una rigorosa abstinència. El
vescomte, plorós, s’acomiadà de Wanda un dia de finals de
octubre. Marxava a un sanatori suís per intentar curar-se,
però sabia que la havia perdut per sempre.
Uns mesos mes tard va rebre una carta des de Niza. Era de
Languerfoll, l’administrador de la marquesa. Li anunciava
que aquesta acabava de morir. La seva donzella la havia
trobat agonitzant i nua abraçada a la única manxa que
encara funcionava.
Manuel Rivas
CARMIÑA
Així que no has estat mai a Sarandón? Fas be. A que
havies de anar? Un bruguerar tallat a navalla pel vent.
O’Lis de Sésamo no mes anava al bar els diumenges pel
matí. Acostumava a entrar quan les campanes avisaven per
la missa de les onze i les fondes petjades dels seus sabatots
eren les primeres en quedar impreses al terra de serradures
com al paper la tinta de un segell de cautxú. Demanava
sempre un xerès dolç que jo li servia en copa fina. Ell feia
el gest de brindar mirant-me amb els seus ulls de gat
munter i desprès es refugiava al finestral. Al fons, la mola
del Xalo, com un imponent bou tombat.
Si, noi, el vent gratant com un raspall de pues.
Brucs, quatre cabres, gallines pelades i una casa de
mamposteria amb una figuera mig nua. Això es tot el que
era Sarandón.
O’Lis de Sésamo begué un glop com fan els capellans
amb el calze, que fins i tot tanquen ells ulls, que no
m’estranya, amb Deu al paladar. Va fer un glop i després
va fer petar la llengua.
Vivia Carmiña i una tia seva que no sortia mai. Un
misteri. La gent deia que tenia barba i coses semblants. Jo,
si haig de dir la veritat, mai la vaig veure. Jo anava allà per
la Carmiña, es clar. Carmiña! Tu vas conèixer la Carmiña
de jove? No. Que cony l’havies de conèixer si no havies
nascut! Era una bona noia, la Carmiña, amb molt on agafar-
se. I es donava be.
Carmiña de Sarandón! Per arribar al seu costat s’havia de
arrossegar el cul pels tojos. I bufava un vent fred que
tallava com el tall de una navalla.
Sobre el mont Xalo es lliurava ara una guerra en el cel..
Feres núvols, fosques i compactes mossegaven els talons a
d’altres llanudes i ensucrades. Des de on jo era, darrere de
la barra, amb els braços arremangats dins de la pica, em
semblà sentir que la veu de O’Lis s’enrogallava i que al
contrallum se li esmolava un perfil de ermini o de fagina.
I havia també a Sarandón, un dimoni de gos.
Es deia Tarzán.
O’Lis de Sésamo va escopir a les serradures i després
trepitjà el gargall com qui esborra un pecat.
Deu, que dolent que era aquell gos!. Ni un dia, ni dos.
Sempre. L’havies de veure al nostre costat, bordant rabiós,
quasi sense descans. Però el pitjor no era això. Lo pitjor era
quan parava. Senties, senties el engranatge del odi, així
com un grinyol avariat al serrar les dents. I després aquella
rancúnia, aquella rauxa embogida de la mirada.
No, no s’apartava de nosaltres.
Jo, al començament, feia com si res, e inclòs iniciava unes
carantoines, i el molt cabró s’enfurismava encara mes. Jo
pujava a Sarandón al capvespre els dissabtes i diumenges.
No havia manera de que la Carmiña baixés al poble, al ball.
Segons deia, era per la vella, que nos valia per ella mateixa
i a mes a mes havia perdut el sentit i ja en una ocasió havia
calat foc al llit. I així havia de ser, perquè desprès la
Carmiña no resultava ser tímida, no. Mentre Tarzán
lladrava embogit, ella es donava be. Em duia de la ma vers
el rafal, m’estrenyia amb aquelles dues bones tetes que
tenia i deixava amb molt de gust i molts ays que jo fes i
desfés.
Carmiña de Sarandón Perdia el cap per aquella dona.
Estava calenta. Era calenta. Tenia molt de mèrit aquell
humor de la Carmiña.
Dimoni de gos!, mormolava jo quan no podia mes i sentia
les seves tenalles grinyolar darrere de mi.
Era una por de nen el que jo tenia. I el cabró ensumava el
meu pensament.
Ves-te’n de aquí, Tarzán!, deia ella entre rialles, per`sense
apartar-lo. Ves-te’n de aquí, Tarzaniño! I llavors quan el
gos rebufava com una manxa enverinada, Carmiña
s’apretava mes a mi, fermentava, i jo sentia campanes a
qualsevol indret de la seva pell. Per a mi que les
campanades de aquell cor repicaven en el cobert i que,
portades per el vent, tothom a la vall les estaria escoltant.
O’Lis de Sésamo deixà la copa buida a la barra i demanà
amb la mirada altre vi dols. Va paladejà un glop,
assaborint-lo, i desprès el va deixar anar com una nostàlgia.
Es molt nutritiu, va dir fent l’ullat. La gent sortiria de
seguida de missa i el local s’ompliria de veus fumejants de
diumenge. Per un moment, mentre tornava a ficar les mans
sota l’aixeta per fregar els gots, vaig témer que O’Lis anès
a deixar refredar la historia. Per sort, allà a la finestra
estava el mont, cridant-lo amb els seus records.
Jo n’estava molt enamorat, però hi va haver un dia que ja
no vaig poder mes. Li vaig dir: mira, Carmiña, perquè no
lligues aquest gos? Em va semblar que no escoltava, com si
fos en un altre mon. Era molt de sospirs. El que el va sentir
fou ell, el fill de mala mare. Va deixar de sobte de lladrar i
jo vaig creure que per fi podríem guimbar tranquils.
Que va!
Jo era sobre de ella, sobre uns munts d’herba. Abans de
dar-me conte del que passava, senti unes pessigolles
humides i que el cos sencer no em feia cas i perdia el pols.
Fou llavors quan sentí el monyó humit, ell musell que
olorava les meves parts.
Vaig dar un bot i digué una maledicció. Després vaig
agafar una estaca i la llençà al gos que fugí queixant-se.
Però el que mes em va irritar fou que ella, amb cara de
despertar de un mal son, sortís darrere de ell cridant-lo:
Tarzán, vine, Tarzán! Quan va tornar, sola i apesarada, jo
fumava una cigarreta assegut al tronc de tallar llenya. No se
perquè però vaig començar a sentir-me fort i animós com
mai ho havies estat. M’apropà en ell, i l’abraçà per menjar-
me-la a petons.
Et juro que fou com palpar un sac tofenc de farina. No
responia.
Quan vaig marxar, la Carmiña va quedar allà, amunt,
parada, muda, com atordida, no se si mirant cap a mi,
fuetejada pel vent.
A O’Lis de Sésamo se li havien envermellit les orelles. El
seus ulls tenien la llum verda del munter en un rostre de
terra aplanat per la reixa. En a mi em bullien les mans sota
l’aixeta del aigua freda.
Al vespre, continuà O’Lis, vaig tornar a Sarandón. Duia a
la ma una vara de agulló, de aquestes de cridar las bous. La
lluna surava entre grops i el vent xiulava amb rancúnia.
Allà era el gos, al reixat de la tanca de pedra. Hi havia
alguna sospita en la seva forma de bordar. I després va
lladrar sense massa estrèpit, desconfiat, fins que jo li vaig
posar la vara a l’alçada de la boca. I fou aleshores quan la
va obrir molt per mossegar i jo li vaig ficar com un estoc.
Li vaig ficar fins el fons. Vaig notar com el punxó
esquinçava la gola i anava foradant la blanesa de les
vísceres.
Ay, Carmiña! Carmiña de Sarandón!
O’Lis de Sésamo escopí al terra. Després begué l’últim
glop i el va fer durar al paladar. Va llençar un sospir i
exclamà: Que be que sap aquesta merda!
Va ficar la ma a la butxaca. Deixà els diners a la barra. I
em va donar una palmada a la esquena. Sempre marxava
abans que arribessin els primers clients no mes acabada la
missa.
Fins diumenge, xaval!
A les serradures quedarem marcats els seus sabatots. Les
petjades de un animal solitari.
Albert Sánchez Piñol
NO MES DIGUEM SI ENCARA ME ESTIMES
Es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan
maca que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló
les altres semblaven fregalls. Per això les dones la odiaven,
i quan mes l’odiaven, mes maca la feien. Ell es deia Alfred
i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un
home al qui ningú el desitja que sigui ric perquè es
preferible admirar a un pobre esforçat que a un ric privatiu.
Es van comprometre.
Segons la tradició els pares de la núvia aportaren la
aixovar. Arribaren al matrimoni amb cinc fundes de coixí,
cinc llençols i cinc vànoves. Molts tovallons, brodades
totes elles amb les inicials de ella. Les de ell, no. Dos
barrets amb forma de pastís, que van fer arqueologia a les
golfes, el xal de cotó blau, que era una tranyina de llana
prodigiosa, la faldilla amb el voraviu de seda i una
combinació negra, fina i treballada, que la filla del
matrimoni, als anys trenta, utilitzaria com vestit a les festes
dels artillers republicans, sense sostenidor. I també dugué
set culots gegants del color dels rovellons. Sortosament ell
mai les va veure posades: Eren un cataclisme que els
botiguers coneixien com “culots mataamor”.
La mare de la núvia, molt vídua, fou a mes a mes, tan
generosa que els hi cedí l’armari, una relíquia familiar qie
l’Alfred odià des de el primer moment. Era fet de una sola
peça, aspecte que sols veien els experts en fusta, que
quedaven admirats que hagués existit un arbre amb un
diàmetre tan ample. Segons la sogra era propietat original
de la sogra de la sogra.
La sogra els volia regalar l’armari, la seva dona el volia
tenir i l’Alfred es va oposar com si el llindar de la cambra
fos el pas de les Termopiles. Però la compenetració que
havia entre la seva dona i sa mare – un dia ho va entendre –
era una força mes potent que les aliances entre els nans
wagnerians. Ell deia: “No, no, estimada Marta, l’armari no,
tot menys l’armari”. I ella deia: “Si, si, estimat Alfred,
l’armari si, faltaria mes!” Fou que si, es clar, i l’armari es
quedà.
Les dues dones es van unir en un esforç de rehabilitació.
Van fregar l’interior amb un repel·lent de arnes acreditat a
Londres i a l’Argentina. La vídua posà a cada foradet un
líquid contra els corcs de la Casa Hermanos Cirera, útiles
químicos para el mantenimiento del hogar. En ell li
reservaren l’honor de cobrir-lo per enèsima vegada amb
una capa de pintura. Òbviament, de color negre.
I una vegada casats i amb allò incrustat a la habitació de
matrimoni, les dues dones ho contemplaren com si fos un
fresc del Vaticà. I la sogra digué: “Ay, filla meva, ja veuràs
quin bon servei et farà”.
Hi ha habitacions que tenen armaris i armaris que tenen
habitacions. El moble sabia crear al seu voltant una
atmosfera cúbica, concentrada i empetitida, on per pur
miracle s’havia acomodat la cosa. Presidia una paret,
amenaçava amb caure sobre els intrusos i aixafar-los. Tenia
quatre potetes en forma de gota que, incomprensiblement,
ho sostenien. Realitat tan científicament impossible – ho
havia llegit a algú lloc – com el que les ales de les abelles
fessin volar les abelles, que els egipcis bastissin piràmides
o que Saturn tingués anells. I, malgrat tot, les abelles
volaven, les piràmides existien, Saturn tenia anells i
l’armari s’aguantava. Era un horror i un prodigi de la física.
Un horror perquè amb la seva negror destacava com un
escarabat a la neu i, perquè amb les seves dimensions
ressaltava com un confessionari en una mesquita.
A part això, el seu matrimoni era tècnicament feliç .
L’amor de l’un alimentava el de l’altre, de manera que
s’establia un domini suau, no es sabia prou be de qui sobre
qui. No feia ni sis mesos que s’havien casat i ja eren dos
peces d’orfebreria marital; cada dia que vivien plegats
ajuntaven algunes de les petites escletxes que encara els
separaven, cada dia que es despertaven junts llimaven
alguna discrepància amb pactes, silencis o pactes de silenci,
segons convingués. El preu de tanta concòrdia,
naturalment, era la mort de la sorpresa i de la passió, si es
que alguna vegada la passió o la sorpresa havia tingut
cabuda en els seus plans de una llar humana. Alfred no
sabia si sentir-se culpable fins que va comprendre que
precisament allò, el conjunt de renuncies i rutines que feien
possible una convivència, eren les arrels del matrimoni.
Però un de aquells matins tan grises i tan dolces l’Alfred
sortí de casa. L’any s’acabava i els carrers eren xops per
culpa de una fina pluja. Amb un gest cridà al noi que venia
diaris. Just en aquell moment una dona s’acostà amb les
mateixes intencions. Casualment el noi havia venut l’últim
diari a l’Alfred. Ella va prorrompre en un enfilall de
malediccions i ell la mirà de cap a peus, sorprès pel seu
vocabulari, mes propi de un pirata.
Anava pel mon sense barret, escampant tants tirabuixons
que no es sabia si era el cabell pitjor desendreçat de Europa
o el pentinat mes elaborat de Amèrica. Duia un coll molt alt
i petits botons que li anaven del pit fins el melic, com una
filera de formiguetes. Havia nascut sota un cel diferent,
com delatava la seva pell, feliç producte de moltes
barreges. Quan l’Alfred li cedí gentilment el diari, ella ni
tan sols li va donar les gràcies. Es va concentrar en la
lectura en ple carrer, i se’n oblidà de ell al acte.
Ben aviat es descobrí espiant el seu propi diari per sobre
de una espatlla, com al tramvia. Llegí un titular, Fieros
combates en Manzanillo y Camagüey, i el seu nas fregà la
orella de la cubana. Ella feia escarafalls. No es queixava
del nas, sinó de les injustícies terrenals, i amb unes
malediccions increïbles. Per que notés la seva presencia,
l’Alfred va dir:
- No es preocupi. Se’l pot quedar.
Ella el va mirar com si encara no l’hagués vist, de cap a
peus, amb els ulls molt oberts, i va dir:
- Caram, quin tipus mes guapo.
El que menys s’esperava l’Alfred era aquella sinceritat tan
desinhibida. Per canviar de tema li va preguntar el primer
que li va passar pel cap. Ella va dir:
- Jo soc puta, i amb aquest treball es difícil trobar amics. I
vostè? A que es dedica?
A la seva veu no hi havia cap signe de por o de
penediment. Era puta, del mateix modo que hagués pogut
ser bruixa, reina o castanyera. Parlaren una mica mes i
Alfred notà que les paraules no eren mes que una cortina
per ocultar el que realment es deien.
Es va estremir. Era prou llest per entendre que estava
vivint un de aquells dies que es guanyen el dret a esser
recordats en el llit de mort. I tot per haver-la conegut.
Callà, la mirà i va saber que el amor no es pas el que
descobrim en els demés , sinó el que descobrim en
nosaltres. Havia trigat tres anys en decidir que Marta era
una bona dona i tres minuts en saber que la cubana era la
seva dona. Marta feia de la vida una casa; la cubana, que la
vida fos veritat.
La va dur a casa seva i van caure sobre el llit de
matrimoni. I quan ja la havia despullat va sentir la clau al
pany. Era el mes simple dels sorollets i un soroll capaç
d’enfonsar el mon. Mirà a la cubana com un ratolí
hipnotitzat per la serp.
En un obrir i tancar de ulls van desaparèixer els dubtes i
els tebiors: realment estava disposat a matar el seu
matrimoni, la seva reputació i el seu futur per ella, una puta
cubana de la que no sabia ni com es deia? Si allò era el
veritable amor, si es tractava de un sentiment tan excels,
perquè arribava del braç del pànic?
No mes va saber mormolar:
- Amagat.
La cubana entrà a l’armari. A l’Alfred no mes li havia dat
temps a allisar els llençols i fer-se la ratlla al cabell,
ambdues maniobres amb la mateixa ma, quan la Marta va
fer acte de presència.
Mai han existit dues persones amb perspectives tan
diferents de la mateixa situació. Per l’Alfred la seva
culpabilitat era òbvia: tots els indicis el delataven. Per la
Marta el culpable era el botiguer: tots els preus l’acusaven.
Venia carregada de bosses de roba nova i parlava i parlava,
indignada de les factures. Alfred preguntà: “Avui no havies
de anar al cementiri amb ta mare?”. Ella ni es va molestar
en respondre, en aquells moments odiava massa la industria
tèxtil catalana, italiana, mundial, universal. “Amor, a que
no saps quan val un parell de mitges de pacotilla?” En
qualsevol moment obriria l’armari per guardar les noves
adquisicions.
No, encara no. Mes esperances: es frega el miracle quan la
Marta deixa les bosses en un recó, com si la reclamessin
altres urgències.
Per`quan està a punt de sortir de la cambra, es gira. Torna.
Posa una ma sobre el pom de l’armari. Alfred vol aturar la
catàstrofe, no sap que dir i calla. S’obre una porta, es tan
gran que amaga el cos de Marta com una mampara. Alfred
taca els ulls.
No li arriba cap xiscle, no mes un cruixit de frontisses.
Desprès la boca del monstre es tanca. I la veu de la Marta
que diu:
- Amor meu, et trobes be? Estàs molt pàl·lid.
Ella se’n va al menjador. Alfred mira el interior del armari
i amb una ma busca entre les peces de roba que pengen.
Roba i no mes roba.
Abans de que l’armari devorés a la cubana havia passat lo
del gatet.
Setmana Santa, matí de Rams. Marta ja hi era a missa,
tota la família esperava per beneir la palma i ell s’afanyava
a triar una corbata de entre les que penjaven dins l’armari.
Mentre buscava va notar que un ser pelut es fregava amb
els seus turmells. Quan va baixar la vista va veure un cadell
de gat amb ratlles de tigre al llom, molt vulgar. Això si: la
punta de la cueta ara de color blanc. No podia entendre que
aquell animalet hagués sortit del interior del armari. Però
no tenia temps per misteris casolans. I mai li havien agradat
els animals. Li preocupava que Marta el volgués adoptar.
Sortí carregant amb el gat ambdues mans, mantenint-lo tan
lluny del seu cos com li era possible; ho va abandonar al
carrer i no va pensar mes en ell.
Però després que el armari engolés a la cubana,
casualment, Alfred va mantenir una conversa molt
inquietant.
La sogra havia esmorzat amb el matrimoni. A l’hora del
cafè les dues dones començaren una conversa trufada de
menudeses domèstiques, aquells arguments tan elevats que
redueixen als homes al silenci des de els temps de Adàn.
Alfred es va recloure al pati, fart de canalons. Estava
endormiscat al balancí de vímet quan, des de les fondàries
de la inconsciència, sentí la conversa que tenien les dos
dones. La sogra aconsellava a la Marta que no tingués
animals a la casa, “fes-me’n cas, nena, sinó et passarà com
a mi amb un gatet molt estimat que un dia va desaparèixer,
i després et sap greu...”.
Al pati feia una temperatura ideal; l’aire movia les fulles
de la figuera, tot era en ordre. En realitat no havia cap
motiu perquè l’Alfred preguntés:
- Com era aquell gatet?
Mirava la sogra amb aquells ulls endormiscats que
observen com si tot el mon fos un enemic. Per la seva part,
elles l’afusellaren amb quatre ulls, com si en lloc de una
conversa interrompis una confabulació.
- Ah, molt mono – respongué al final la sogra. Va
xarrupar la infusió i afegí – Tenia la punteta de la cua de
color blanc.
L’Alfred remugà al balancí. Era obvi que es tractava del
mateix bitxo, malgrat que no podia arribar a entendre com
havia arribat fins als seus turmells. Comentà:
- Tal vegada torni.
- No, fill, no ho crec – va riure ella – no tornarà. Fa massa
temps que es va perdre.
- Massa?
- Uns trenta cinc anys, mes o menys – va concloure la
sogra. De seguida va afegir en un to de perfídia continguda
i burleta, molt propi de ella – Segons on et perds, no tornes
mai mes.
Aquella nit no va poder dormir. Ho mirés com ho mirés,
la única possibilitat era la mes impossible: durant un
descuit de la sogra, feia trenta cinc anys, el animalet havia
entrat dins l’armari i no havia sortit fins el dia de
Diumenge de Rams. L’armari engolia criatures vives i les
vomitava quan li plaïa. I la qüestió no era ni com ni perquè,
la qüestió era un altre.
Tornaria. Qualsevol dia la cubana tornaria.
Davant l’insòlit, als homes els assisteix el recurs que han
tingut un mal son. Però, que fa un home sensat quan la cosa
es tant i tant extraordinària? Res. I, en realitat, no fer res
tal vegada sigui el millor que pot fer un home al qual un
armari se li ha engolit la seva amant. Podía ajudar la
víctima? No. Tenia la culpa de la seva desaparició? No.
Obtindria cap benefici si explicava el fet irracional a
persones racionals? No. Si els seus conciutadans no creien
coses tan reals com, per exemple, un amor boig, que en
pensarien quan els hi parlés d’armaris antropòfags?
De manera que, amb una frivolitat que el va sorprendre.
L’Alfred oblidà la qüestió. Els primers mesos encara
dedicava furtives mirades al armari, però cada vegada amb
menor freqüència. Després, ni això. Va tenir una filla. Al
començament del seu matrimoni Alfred va pensar que la
millor manera de ser una bona persona era ser un bon
marit. El dia que va néixer la seva filla va canviar
lleugerament l’enunciat: la millor manera de ser un bon
home era ser un bon pare. I aquells dies, per primera
vegada, va pensar en la cubana com una cosa llunyana.
Havia estat real el amor que un sol dia, no mes un, s’havien
dedicat? Mes encara: La havia estimat?
Durant una època ponderà la qüestió des de un punt de
vista científic. Quan la nena va complir cinc anyets li
regalà una caixa de sabates plena de cucs de seda. Com sol
ocórrer, la finalitat instructiva va resultar de mes profit al
mestre que per la alumne. Alfred els alimentava
rigorosament amb la seva dieta de fulles de morera. Els
cuquets s’engreixaven cada dia una mica mes, i cada dia
llençava un al interior del armari. Al final, no mes en
quedaren dos. Filaren el seu capoll de seda en un recó de la
caixa de sabates. Alfred respectà la incubació, inclòs va
permetre que les papallones resultants s’uneixin de aquella
forma tan obscena, una a la esquena de l’altre. No feien
mes que perpetuar una còpula sense plaer ni dolor. De
vegades, el mascle, que era mes petit que la femella, movia
les ales frenèticament. No es separaven mai.
El tercer dia de la còpula fou el darrer. Els dos insecte se
estaven marcint. El mascle en un angle de la caixa, la
femella envoltada d’ous, un centenar o mes, que estaven
escampats pel cartró. Es morien. La ell els hi queia com un
pol·len brut. I les ales, tan inútils que ja no els hi servien ni
per volar ni per lluir, es desarmaven com vells estels de
paper. Va tenir un rampell i abans que morissin va abocar
les papallones al interior del armari. No ho va fer en nom
de la pietat sinó de la ciència. La idea era que si llençava
cucs dins l’armari amb una periodicitat calculada, quan
tornessin podria deduir la pauta temporal que seguia el
fenomen. Setmanes desprès ho va descobrir.
Un dia, en un angle interior del armari. Tornaven tots
plegats, des de el cuquet minúscul i quasi invisible que
havia llençat el primer dia fins la parella agonitzant, per qui
el armari no mes havia significat una pròrroga de la
sentencia de mort.
Defraudat, va concloure que el armari era imprevisible,
que allà dins el temps es movia a escala còsmica, i que els
engolits seguien una ruta erràtica. Podien tardar vint dies o
vint anys a retornar, sense lògica. Va escombrar els cucs
amb un raspall i els va abocar per la finestra.
L’experiment no mes li va servir per confirmar les seves
incerteses. Per mes que ho volés negar, un dia qualsevol
ella tornaria, i tremolarien els fonaments de la seva llar. Els
anys passaven, la convivència havia situat la Marta per
sobre del amor. El vincle que els unía ja era mes estret i
mes sòlid que el del matrimoni, els hi resultava impossible
imaginar-se lluny de les seguretats que ella li
proporcionava. I, malgrat tot, mentre l’armari fos allà,
mentre la seva presencia demostrés que un amor com el de
la cubana havia estat possible, no podia viure tranquil. I si
el seu matrimoni fos un frau? Que faria quan tornés?
Els homes duien barrets blancs i rodons, i els banyistes
samarretes de ratlles blaves horitzontals. Un dia sortiren de
excursió ciclista en companya de altres matrimonis. Van
llogar tàndems, però, a última hora va haver-hi un desacord
amb el numero de assistents i les bicicletes disponibles. A
l’Alfred i a la Marta els hi va tocar un tàndem de tres
seients. Durant tot el dia pedalejaren amb aquell seient buit
o aquell passatger invisible, com es vulgui entendre.
Coincidència: l’Alfred no havia vist mai la Mata tan feliç.
El contacte amb la natura li oferia aires de llibertat i
coquetejava amb tots els homes de la romeria ciclista. Ell
sabia que es tractava de una llicencia tan fictícia com
inofensiva: de vegades les dones casades volen creure que
encara desperten afectes. Mes de un li va preguntar si era
difícil dur un tàndem de tres seients. I a sobre es reien.
Quan va complir els quaranta anys, l’Alfred ja sabia que
els amors mal païts segresten el passat i el futur. Pensava
sovint amb la Marta i pensava sovint amb la cubana, i el
armari l’impedia ser feliç amb cap de les dues. Al llarg de
aquells anys el seu ànim es va tornar en contra de la seva
dona.
Si al menys alguna vegada hagués sentit per ella la
mateixa passió que per la cubana, Alfred no hagués hagut
de batallar contra un fantasma que qualsevol dia podía
tornar a reviure. D’altre banda, si hagués tingut ocasió de
esbrinar les debilitats de la cubana li seria mes fàcil
renunciar en ella, perquè la veuria com el esser humà que
era, i no com un model amorós perfecte. Però allò no havia
pogut ser – quina ironia – per falta de temps.
En aquella època s’ho va plantejar mes de una ocasió:
perquè no sincerar-se amb la Marta, explicar-ho amb tot
luxe de detalls, esperant la seva credulitat i benevolència?
Eren marit i muller, es devien confiança mútua. Però el
caràcter de Marta li ho impedia. Era com si el dia que es
van casar haguessin firmat un contracte secret en el que
s’enumerava tot allò del que no es pot parlar en un
matrimoni.. Quan l’Alfred intentava violar aquells silencis,
ella utilitzava les seves debilitats com un escut. Les
malalties de la època la perseguien exactament igual que
les modes. Primer foren les síncopes: de vegades el cervell
de la Marta demanava oxigen i entrava en un sopor
espontani. Desprès es va convertir en un artista de la
histèria. Al final, dècades desprès fou víctima de una
depressió. No calia molta intel·ligència per entendre que la
Marta emmalaltia quan volia assassinar diàlegs.
Les nits, abans de dormir, la fantasia de l’Alfred feia que
li desitgés qualsevol mal: que la decapités un tramvia, o
que morís de unes febres estranyes, qualsevol desgracia
inesperada. Que desaparegués sense que ell hagués de
assumir cap responsabilitat. Allò l’hagués fet immensament
feliç en mig de una sincera tristor. Pensà: “I si la fiqués a
l’armari com qui apareda algú en vida?”. Un crim perfecte
sinó fos que oblidava un extrem: que l’Alfred no era un
criminal, que era un bon home i un bon pare. Abans de ferir
un sol cabell de la Marta triaria el martiri. Per`tot allò
l’obligava a viure en una mena de catacumbes del cor. No
mes ell sabia fins quin punt pot un home arribar a odiar
l’amor. Tota la vida enamorat de algú a qui no podia
estimar, i estimant algú de qui no estava enamorat.
Fou així com l’Alfred va entrar a la maduresa, una època
que essencialment consisteix en assumir que hi ha
preguntes que no mereixen resposta. Un dia descobrí que
feia trenta anys que la cubana havia marxat. També
descobrí que si havia viscut trenta anys sense ella, podria
viure, o malviure, tota una vida sense ella. Una vegada
assumit això ja no mes li quedava desfer-se’n del armari.
Quin descans treure-us de sobre aquella presencia
monstruosa. Però la Marta i la sogra s’oposaren totes dues.
Ell deia que el armari havia passat de moda i que era una
baluerna corcada, i elles al·legaven que no, que no, que el
armari havia superat totes les modes, “i un dia voldràs
llegar-li a ta filla, com Deu mana”. I fou que no,
evidentment.
Des de que la cubana havia estat endrapada pel armari el
país havia viscut una guerra colonial a ultramar, dos
guerres mundials als diaris i una guerra civil aquí mateix,
sota el balcó. I un dia l’Alfred va presenciar el naixement
de la seva pròpia vellesa.
Fou el primer matí que va obrir l’armari cercant una
corbata i ja no es preguntà: “Tornarà avui?” També es
veritat que les seves reflexions s’havien fet mes profundes i
menys apassionades. Al seu interior, la raó i els sentiments
s’havien mogut sempre en paral·lel. Ara es qüestionava si
havia tingut altre opció.
Aquella jornada remota, quan va impel·lí a la cubana a
entrar al armari, fou digne de ella? Es mereix fruir de un
tresor el que l’enterra? D’altre banda, se’l pot exigir a un
home jove que assumeixi els seus actes, màxim quan no es
conscient de la seva transcendència? Un error, una covardia
espontània i legítima, poden condemnar a un home a
cadena perpètua? Anul·lava la cubana el immens amor que
sentia per la marta, encara que fos de diferent qualitat?
Totes aquestes preguntes se les feia un diumenge a mitja
tarda, i de sobte va concloure: “Va, Alfred, ves-hi i pren-te
un cafetó”. Amb el cafè arribaren pensaments
reconfortants. Els cucs de seda havien tardat no mes uns
mesos en tornar. El gatet, mes de trenta anys. O sigui, que
quan mes gran era el cos, mes tardava l’armari en perbocar-
lo. Una idea tan lògica i no li havia ocorri’t fins arribar a
vell. Tal vegada tornès quan fos mort, o al cap i a la fi de
mil anys. Tota una vida patint i perquè? Per una
contingència que tal vegada no es presentaria mai mes.
Aquells dies va haver-hi una bona noticia: la sogra morí.
“Es terrible”, li va dir a la Marta. “Ja era hora que fessis un
pensament, cacatua espellissada!”, es va dir a si mateix
pensant en la morta. De tota manera, havia de reconèixer
que les darreres paraules de la morta foren nobles i
elevades. Al llit de mort mirà a l’Alfred i a la Marta, i
xiuxiuejà: “Cuida’l i seràs feliç”, i expirà.
Ja ho has sentit – plorà la Marta – Fes-me’n el favor de no
parlar mai mes de llençar-lo.
Es referia a l’armari.
Per estrany que sembli, la gran crisi no arribà fins que
l’Alfred es jubilà. Quan havia de aixecar-se tres vegades
cada nit per anar a pixar, aquella edat en que la felicitat es
resumeix en un llit calent, es va convertir en la mes agitada
del seu matrimoni. Es passava el dia discutint amb aquella
vella que roncava, tenia els turmells plens de venetes
blaves i el coll mes rebregat que una acordió.
Ambdós sabien que bona part de la culpa la tenia la
jubilació. Mentre l’Alfred feia de viatjant, les llargues
absències havien estat una mena de dinamo que acumulava
el amor per el rencontre. Ara, que havien de conviure les
vint i quatre hores del dia discutien per minúcies com si
fossin qüestions de Estat. “Hauria pogut viure una passió a
Maracaibo i Yucatàn”, es deia l’Alfred, “i soc aquí,
barallant-me per saber qui escalfa la bossa d’aigua, i així
moriré”.
El Estat legalitzà el divorci i aquells dies la Marta va
veure una mirada assassina als ulls del Alfred. En ella no
l’interessaven els clàssics, en ell si. En els Anales, de
Horaci havia llegit que el emperador Tiberi, després de una
vida virtuosa es va convertir en un sàtir als setanta anys. I
pensà: “Perquè no la envio a passeig, marxo a Cuba i em
busco una puta?” Va estar a punt. Per`van comprar una tele
i allò va salvar el matrimoni.
Mai havien tingut televisor perquè no anava amb la casa.
Van descobrir que la tele ens eximia de parlar. Quan un
dels dos començava a remugar, la engegaven i la pantalla
s’empassava els mals humors. Alfred es desfogava contra
el Govern, l’home del temps, els arbitres, i després ja no
l’importava dormir amb els peus freds.
Un matí no va voler encendre la tele. Volia estar amb la
seva dona. Tenien una tauleta rodona, ideal pels berenars,
el dominó i els invitats. Alfred demanà a Marta que
s’assegués amb ell. Li va dir amb una amabilitat que no
coneixia èpoques, ella rigué. Els joves no ho saben, però el
amor mes tendre comença passats els cinquanta anys de
convivència. Pel balcó obert es sentien les orenetes.
“Arriba l’estiu”, pensà l’Alfred, “quan s’escolta la primera
oreneta”. La estimava. Si, estimava la Marta. Mai ho havia
dubtat. La diferencia era que mai havia estat conforme amb
les limitacions de aquell amor.
I així estaven quan sentiren un sorolls procedents de la
habitació de matrimoni.
El mes curiós de tot fou que, després d’haver-la esperat
tant de temps, tant de temps imaginant-se el moment,
Alfred no va pensar que pogués ser ella. De fet, no va
pensar res. Girà mig cos, sense prendre’s la molèstia de
deixar la tassa de cafè sobre la taula, i no mes va exclamar:
- Qui collons...
El soroll va anant prenent forma fins convertir-se en un
clam. L’Alfred s’aixecà. Amb una ma estesa indicà la
Marta que es mantingués al marge, que ell enfrontaria el
perill. Per`girà el cap i va veure una Marta desconeguda.
Un rictus nerviós li estirava el llavi inferior. La cullereta
repicava contra la porcellana de cafè com si el cos de ella
patis una tremolor microscòpica. L’Alfred no entenia res.
La porta de la habitació s’obrí i va aparèixer un home. I
després altre. I altre, i altre. Sortiren dotzenes de homes,
atabalats i mig nusos, homes que no mes volien trobar la
porta. Alguns duien mitjons amb lligacames, altres
calçotets gegants de seda, modes de roba interior que
abastaven mig segle. Desfilaven a empentes i tomballons,
fugint i defugint-li. Saltaven per les finestres o entraven a
la cuina i tornaven a sortir desorientats, i quan trobaven la
porta correcta es sentien les seves passes trotant com un
ramat escales avall.
Quan varen marxar tots, l’Alfred mirà la marta. La havia
mirat mil vegades, cent mil, però aquella era la primera
vegada que la veia. Ella tremolava com un culpable davant
la forca, sense entendre que el seu marit havia arribat a una
postura en la que el ressentiment ja no tenia significat.
Va sentir altre soroll, mes suau. Era la cubana, descalça i
nua al llindar de la cambra. L’Alfred veié que després de
tantes dubtes, alegries i dolors, tantes malaurances i
vicissituds, els anys no havien afectat ni a la seva pell ni al
seu misteri. Ella encara era ella. Però ja no sabia si ell era
encara ell. Marta continuava assentada a la butaca, la
cubana no es movia del llindar. L’Alfred sospirà. Mirà a la
cubana, mirà la Marta, Va baixar la vista a les rajoles, i
amb el cap cot digué:
- No mes digues si encara me estimes.
Juan Eduardo Zúñiga
10 DE LA NIT, CASERNA DEL COMTE DUC
El pensament es va anar vers el color de la pell
il·luminada per les flames, cap els detalls de aquella hora
llarga al peu del forn. Seria difícil oblidar tot el que havia
aprés del que pot ser l’amor: la blanesa de la esquena, el
fregament dels colls, la carn freda del genolls, el pes dels
membres estesos sobre el cos, com de vegades aquest
semblava transparent i irisat i d’altres negre i abismal, taca
fosca a la que se havia rastrejat amb la boca els indrets mes
suaus, sempre de una manera nova de posar els llavis a la
espatlla o al tou coixí del estomac, cos inesgotable sobre el
que es defallís a punt de caure mort i precipitar-se en el no
res, de on es ressuscita per a l’instant reintegrar-se al mon i
als seus quefers, en mig dels quals es presenta de sobte la
imatge del amor i posa la seva ma calenta al record i de
enllà descendeix pels canals mes vitals i s’estén en íntim
goig que fins i tot pot obligar a un lleuger somriure o donar
als ulls una mirada suament velada per l’enyor. Als llocs
mes impensats es presenta la força que perviu al
pensament, entre altres instancies mes aspres e innòcues,
entre trivials objectes o llocs tan aliens i diferents a la
passió dels llavis units i els cossos enxarxats, pensaments
que arriben en moments inadequats, de nit o de dia, al
encendre les bombetes cobertes de pàmpols de paper per
evitar que la seva esmorteïda llum es pogués veure des de
el exterior, al carrer, de on havia desaparegut, amb
l’arribada de la nit, tot aguait de il·luminació, menys
l’esplendor difús que donava la neu; llavors s’anaren
minorant les converses al vestíbul, es va reduir les passes
dels soldats per la escala, varen anar cessant els sorolls a
les habitacions del primer pis; no be el menjador restà buit i
els coberts, plats i gots, amb el seu entrexocar estrident,
quedaren quiets i rentats als armaris, i les cuines tan
visitades i actives durant el dia, dormint buides i fosques,
vibrà al pati un cornetí d’ordres.
Després sobrevingué una calma encara mes gran i les
parpelles dels pocs que baixaven la escala pesaven com
plom i, encara que es duguessin la ma al front i als ulls, no
podien vèncer aquell desig de recolzar el cap i deixar que
tots els pensaments caiguessin i i no mes quedés una tendre
i serena foscor en la mirada per que els membres esgotats
s’alleugessin del cansament que penetrava fins el ossos.
Quan les passes del sentinella foren l’únic soroll i el eco
augmentava la amplitud del vestíbul i semblava que el
feixuc temps amb que la nit anava emparant-se del domini
dels homes i col·locant els seus dits a cada objecte per fer
créixer la seva natural ombra i ocupar la seva dimensió i
convertir aquells entorns en una extensa amalgama en la
que no mes destacaven les passes del sentinella que
incansablement passejava de una banda a l’altre de la porta,
trepitjant la neu gris de la vorera llavors un home amb un
llarg gavany i una boina encasquetada fins els ulls aparegué
davant la porta i feu una senyal al sentinella, que respongué
afirmativament amb el cap, i el home s’allunyà per la
vorera lliscant per la neu desgelada, però malgrat això
caminant de presa i girà la cantonada del enorme bastiment
ara tancades totes les finestres, un bloc inert flanquejat de
tapies al començament de les quals s’obria un passadís per
la foscor pastosa del qual entrà.
Piulà i en resposta sentí uns frecs i entre les ombres una
persona s’apropà en ell i el va tocar; ell també va estendre
els braços i subjectà un cos sota gruixudes robes que
donaven sa peculiar olor, i així agafats, com dos coixos o
cecs que es volguessin ajudar, sortiren al carrer banyat per
una claror lletosa que s’enfilava de la neu i baixava del cel
clar malgrat ser negra nit.
Davant la porta s’aturaren, el sentinella va fer una ullada
al vestíbul i els hi va fer un senyal, amb el que la parella,
entrà casi corrents i es van dirigir a una petita porta visible
a la vora la escala. Per ella passaren a una nau i després
anaren al llarg de un corredor flanquejat per patis, des de
on entrava una claredat borrosa que no mes permetia veure
les parets i grans taques negres de portes tancades. La
parella arribà a una que estava al final, la traspassà i va
trobar una escala a les fosques amb graons que baixaren a
les palpentes, i per primera vegada mormolaren unes
exclamacions fent-se costat l’un a l’altre i arrossegant el
terra amb els peus per comprovar on acabava la escala i
començava un passadís estret per el que avançaren fins una
porta que obriren amb clau i darrere de la qual havien
habitacions amb finestretes, gràcies als quals pogueren
veure el camí que havien de seguir. Tres graons els hi
dugueren a una nau en la lluïen uns punts vermellosos i una
suau glopada de calor i de olor dolça els hi va arribar a la
cara quan es dirigien – passant entre sacs i troncs alineats –
cap els forns encara encesos amb brases i calius, les
comportes dels quals va obrir el home perquè la seva llum
els il·luminés i la calor s’escampés. Prop, els prestatges,
les pasteres per amassar pa, les taules, i sobre de una, un
gat que els mirava amb recel, i munts de ginesta que ell va
agafar unes quantes per ficar-les als forns i que calessin foc
i les flames adonguessin mes llum. Llavors es girà cap la
dona, li donà un pessic a la galta i fa ver una rialla. Ella es
tirà enrere, també rigué i quan ell es va treure el gavany i
ho va estendre al terra, davant del forn, augmentà els seus
riures i els seus gests i no va oposar resistència al començar
ell a desfer-li l’abric, i després encara que les mans no
estaven gaire segures, a desfer-li el cinturó blanc que
encreuava el color verd del vestit, però ella, amb metòdics
moviments, s’ho va treure i com un peix sortí de ell i es va
desprendre de altres peces de vestir disposades de tal
manera, per ella o per una tècnica generalitzada que preveia
aquell moment, que caigueren acompassadament al terra. I
així nua s’apropà a la boca del forn per escalfar-se i
prendre el color vermellós de les flames que es feien amb
les ginestes amb els seus diminuts escarritxos i espetarrecs,
tot i que allà va ser-hi no mes uns segons, perquè l’home li
va donar unes manotades i la abraçà i la va fermar els llavis
a la boca, i es van quedar així una estona, sacsejats per
estremiments que varen estar a punt de fer-los caure. Però
no queien, sinó que semblaven sostenir-se mútuament i
donaven unes passes vacil·lants o es decantaven i seguien
aferrats en una estreta abraçada que donava esbufecs als
seus pits anhelosos, fins que en el silenci que els envoltava
sentiren un gemec del gat i es giraren cap ell i es van
desprendre lentament, encara que es quedaren amb les
mans subjectant-se pels avantbraços i en aquella postura
recobrats els sentits de aquella tensió encara amb els ulls
mig cecs, veieren al gat esborifar-se, tens el llom i els
bigotis, bufant amb expressió de terror al seu petit rostre de
ulls rodons.
Al veure’s contemplat, el gat fugí i la parella tornà al seu
contacte; aquesta vegada va haver un forcejament i ambdós
quedaren agenollats sobre el gavany, els cossos tornaren a
entrexocar i a trontollar sota el fuet sagnant del foc proper
que clavava els seus bris centellejants a la seva pell llisa.
De nou el gat miolà prop d’ells, semblava amenaçar-los,
sotjar-los disposat a saltar. L’home agità les dues mans,
donà una picada de mans i l’animal va desaparèixer entre
les taules, però el seu esbufec s’escoltà encara; la parella
tornà a agafar-se i tornaren a la seva perllongada abraçada,
tot i que els rostres seguien girades cap les zones de incerta
foscor per havia fugit el gat. I els seus planyívols udols es
sentiren en la fondària de la nau, tenint de vegades un
timbre semblant a la veu de un nadó o de una dona, i aquest
murmuri arribà a ocupar el tranquil espai i fou el eco del
plany de una víctima horroritzada o de una persona
perduda i suplicant, al recollir una sorprenent gama de
tonalitats. La parella seguia els moviments del animal: les
rostres seriosos i els ulls amatents als inesperats salts o
guimbaments, com si d’ells depengués el seu procedir, tot i
que el gat, des de que va miolar la primera vegada fins la
darrera que el van sentir entre les taules i la foscor del fons
de la nau, no mes va ser present uns minuts, escàs temps
per alterar la intimitat i el ardor que semblaven assegurats
per les precaucions preses. Però la veritat es que aquella
veueta, ni humana ni del tot animal, havia fet quelcom que
no mes un poderós impuls natural podia aconseguir al
contrarestar la tensió, quasi desesperada, del amor. Perquè
aquesta tensió sembla que es posa virtualment en marxa al
moment que entra en la consciència la possibilitat de
donar-li satisfacció , i un primer pas del seu assoliment real
es saber que hi haurà, esperant la parella, un indret apartat,
solitari, tebi, acollidor on trobi refugi i seguretat per aquells
minuts de mutu abandonament i distensió. I precisament
aquestes eren les qualitats que reunia el forn de pa de la
caserna, tal com aquell amic m’ho havia explicat i jo, dies
després, ho havia comprovat, jo mateix per evitar
sorpreses, i certament que aquell recó de la ciutat humida i
gelada semblava ser de una comoditat extrema, i la meva
certesa fou tan absoluta que no vaig dubtar en planejar la
cita i assaborir el assossec amb que podria lliurar-me allà al
amor al mateix lloc que va estar el meu amic.
Vaig encendre la llanterna i amb la seva llum vaig
recórrer la nau: les taules, els prestatges, sacs i troncs
apilonats, les finestres tancades i al fons els dos forns lluent
a la paret de totxos ennegrits. Vaig tancar amb clau i ella es
girà vers la porta, però jo la vaig estrènyer contra mi i la
vaig dur cap els portells, on encara parpellejaven brases de
un vermell clar, prop dels quals el fred desapareixia i una
corrent de temperància donava a la cara i les mans. Els hi
vaig tirar uns troncs petits i de seguida la flama es va alçà i
calà altre vegada; davant el forn, la claredat augmentà i va
descobrir les coses i en ella, rígida, amatent al foc, fixa en
ell. De les glaçades naus de la caserna havíem passat a una
nit d’estiu, i llavors ella va comprendre perquè la duia allà i
cercava com aliat el foc i la seva enervant temprança,
l’esclafit de alguna branca, la suau abraçada del ardor,
contemplant les flames que poc a poc anaven conquerint
els troncs i transformant en altre matèria les escorces
rugoses.
Tirà el meu gavany al terra davant les boques dels forns i
a poc a poc, amb tota suavitat, aparentava calma; vaig a
anar a desfer-li el seu, però ella em va dar una empenta i es
va creuar de braços disposada a no cedir. Li vaig fermar les
dues mans i vaig poder començar la lenta operació en la
que molts d’homes han fracassat per precipitar-se i manca
de tenacitat perquè un botó surti del seu trau o una beta
passi per on sembla que no pot; tot el que necessita cinc,
deu minuts, el temps que calgui, i saber esquivar un cop
traïdor o ungles que s’apropen a les pupil·les. Poc a poc, la
roba va caient al terra sense que es trenqui del tot i les
forces de la que lluita desesperadament van essent cada cop
menors.
Quan el esplendor dels pits, en va coberts, fou il·luminat
per les flames, em vaig dar per compensat del tot i vaig
pensar que tal vegada aquella dona era la primera que jo
desitjava intensament, per la seva mateixa negativa,
diferent de les complaents dones que solia cercar al carrer
de les Nacions, negativa que venia a retrotreure’m a la
meva adolescència, en la que somniava amb un ideal
meravellós i subjugador, que no podia explicar amb
paraules perquè ningú ho entendria, encara que fos buscant
temps i temps les paraules i les semblances. Les cercaria i
cap donaria una idea clara del que vaig sentir al veure el
seu cos encongit, tirada sobre el seu abric com una taca
vermella i negra a la llum del foc; no podia dir quina
qualitat tenia, quina expressió de sorprenent bellesa, i a la
vegada una fesomia demacrada, amb ulls esmorteïts i de
mirada distreta, com si estigués pensant en quelcom que no
tingués res a veure amb aquells minuts, o si de cas podria
ser que hagués descobert quelcom aquella nit, malgrat
l’insòlit de la situació, tal vegada un contacte mes sortós
que per ella fou revelador – com quan s’abracen les cuixes
per besar el ventre – capaç de donar una exaltació que no es
exclusivament física, sinó una segona natura que vingués a
envair tot el cos, perquè tu mateix deies que li vas notar
una distensió al llarg de les cames i la esquena, fins el punt
de que tota ella es va arquejar en una postura que semblava
molt forçada, quasi inaudita, però molt suggeridora, de una
arrabassadora bellesa que et compensava dels riscos i
vexacions que havies patit no ja tota la teva vida de amors
prohibits, sinó al llarg del glaçat corredor i de la maldita
escala que era igual que un parany, i també del fosc
passadís i cambres immundes que per força s’havien de
travessar per arribar al lloc desitjat, com sempre passa,
doncs qualsevol desig aconseguit ho ha estat a costa de
patiments i dessabors, de manera que quan ho assolim –
sigui diners, poder, vanitats o, simplement, un cos jove –
arriba tard i inclús cansa per el que s’ha fer esperar i ho
mirem amb rancúnia, i com tu be dius, les vexacions son
degudes a aquesta llei de la vida, que ens trastoca els
desitjos mes necessaris i ens retarda allò que no sols ens
farà feliços al moment de fruir-los, sinó que ens estimularà
beneficiosament, perquè tot plaer incrementa a qui el rep i
l’uneix a la vida i l’enriqueix. Però aquesta llei que impera
i s’entreteixís amb les existències humanes, encara que
permeti l’home fruir de quelcom al seu degut moment, li
exigeix a canvi una quantitat desmesurada que ha de pagar
i aquesta explotació es causa del odi que llueix als ulls del
que està aconseguint quelcom de estimat, motiu mes que
suficient perquè caminar pels passadissos de la immunda
caserna fos una interminable sèrie de cops de peu,
empentes, mutu menyspreu, insults dels que mai s’obliden,
vergonya per ambdós, i la major vergonya era que els dos
us éreu necessaris o quasi imprescindibles, en ella perquè
al mancar-li els senyorets del Casino que la mantenien, no
mes et tenia en a tu, i en a tu perquè la necessitaves
desesperadament, malgrat la seva abjecció, malgrat tot, i no
ho oblidem, malgrat a que si et descobrien, allà mateix os
haguessin dat un tir a cadascú, així que era qüestió de vida
o mort, quelcom de molt greu i molt seriós, perquè si us
trobaven, allà mateix, sense esperar res, us maten a tirs.
I això tu ho sabies i, tot i així, vas anar-hi allà, entrant en
una caserna quan les vides dels homes eren una moneda
menyspreada, quan l’ordre no era el amor, sinó la cruel
obsessió que dona la guerra als homes condemnats al seu
servei. L’únic que comptava al teu favor era l’hora: un
rellotge havia donat les deu i la son va anar donant a
cadascú la seva fabulosa felicitat; una gota a cada ull
donava fi a les enfurismades passions, als escruixidors
presagis que oprimien a tots i rabeixaven les rígides
decisions i un estat de puresa es possessionava dels oficials
als seus catres, dels soldats a les seves màrfegues, i els
canviava en altres homes, mes sincers i de mes benèvola
comprensió.
Barcelona, 2 de Febrer del 2012.
==========================================