UJ

ce H UJ

•fe;8ííPS%^:

Fotografía de Xauier -. Monsalvatje dedicada -,1

a Caries Rahola, V-

Xavier Monsalvatje, un olotí apassionat per Girona

ALEXANDRE CUÉLLAR í BASSOLS

160) 52 Revista de Girona ; Núm. I 39 man; - abril 1990

uan parlem deis Monsalvatjes. mes o menys vinculáis a Girona, ens cal posar molí en ciar que. d aquesl llinatge, tres generacions consecutivas ens

_ han donat un personatge re-llevant.

En primer lloc, fill d'Olot i resident molts anys a Girona, trobem en Francesc Mon-salvatje i Fossas, ¡Ilustre historiador nas-cut l'any 1853, autor de nombrosos estudis —la majoria referits al comtat de Besalú— agrupats en 26 volums gruixuts, amb el títol genéric de «Noticias históricas^,

«Don Francisco", com l'anomenava tothom, va casar-se amb Virginia Iglesias i va teñir una filiada nombrosa. Un deis seus filis (nascut a Olot) el batejaren amb el mateix nom del seu pare, pero ell es va decantar peí de Francesc Xavier fins aca­bar amb el de Xavier a seques. Aquest per­sonatge —del qual ens volem ocupar avui— es va casar amb Mercé Bassols i Bassols i va teñir quatre filis: Xavier, Joan, Dolors i Jordi.

Avui només queda en Xavier que ha esdevingut un compositor tamos i un crí-tic musical de primer ordre, i el seu germá Joan, professord'agricultura, homed'una gran delicadesa i elegancia espiritual, com el seu pare, el qual m'ha proporcionat tota la documentació per a la redacció d'aquestes notes.

ment tot el batxillerat. «Don Francisco", el seu pare, per

ampliar el negoci de banquer (que tota la vida va compaginar amb la investigació histórica) no va teñir altra déria que la d'ins-tal.lar la casa central a Girona. I tal dit tal fet, lany 1896 s'hi va traslladar amb tota la familia, i ocupa un pis de la plaga del Vi, cantonada carrer Álvareda.

La vida a Girona

El jove Xavier va arribar, dones, a Girona, en el moment tremoladis deis quinze anys, quan la jovenalla comenga a obrir els ulls a la vida. 1 allá s'hi va fer home i s'hi va arralar fermament en eos i ánima,

Els seus amics van ser gironins, els seus amors, gironins, també. De seguida es va familiaritzar amb la catedral, amb la Devesa, amb Sant Pere deis Galligants, la valí de Sant Daniel, el carrer de la Forga, els ponts de la vella ciutat,,, Olot, al cap de tDen poc temps, ja només era un record d'infantesa,

A Girona, Xavier, ajudant el seu pare, feia de banquer, Pero era un banquer a contracor. Eli mai no havia estat ocell de gábia.

• í

Xavier Monsalvatje i

Mercé Bassols, de viatge de

noces a Venécia,

Un esperit refinat

Físicament Xavier era alt, prim com una candela, vestia elegantment amb una americana de vellut cenyida fins al coll, un bastonet flexible a la má ' i un clavell a Torella^.

Josep Pía- ens diu que «sempre va vestir dacord amb les seves idees, amb aquella americana de pana finíssima que portava tan bé".

Espiritualment, Monsalvatje Iglesias era ~ h o deia tothom— un esperit refinat, el que se'n diu un <<honest home»'^ en el sentil francés de la paraula, que designava en els segels XVII i XVIII l'home cuite, l'home exquisit. l'home desinteressada-ment gustador de les purés coses de l'esperit, en particular les escaients a les belles arts i a les bellos lletres. Monsalvatje era exactament aquest tipus d'home. Tots els que Ihavien conegut en destaquen de la seva persona, aquests trets d'home bo, sensible, d'una finor serena, dellcat i idea­lista consumat. Segons Pía-'' Xavier Mon­salvatje va ser la flor el producto social mes determinat del moüernisme gtroni,

Nascut a Olot el dia 19 de gener de 1831 va ingressar al CoLlegi deis Escola-pis el día 15 de setembre de 1889 —tenia vuit anys— i allá, com un alumno de bon comportament", va cursar-hi practicá­

is

Revista de Girona / Nüm, 1 59 marq - abril 1990 53 1161

Xavier Monsaívatje " ""^•iitjfíi^í.*^' en un retrat al carbó

d'A. Martorell.

iíAil*'^''

Ex-libris de Monsaívatje.

El seu fill, el compositor Xavier Monsaí­vatje i Bassols'' diu que el recorda asse-gut darrere de l'única finesíra de vidre de restabliment, tot despatxant els clients. En una altra dependencia annexa, amb tam-borets molts alís i uns Ilibrots monstruosos hi havia un eslrany retrat d'un personatge barbut que ell no pedia identificar Anys després la seva mare li havia dil que l'esfinxera d'lbsen. Jaeradepreveureque sota aquesta presidencia el negoci bancari se n'havia d'anar de pernes enlaire, Aquest fet es va produir cap a l'any 1919.

Totjust arribat a Girona Xavier Monsaí­vatje, envoltat d'amics del seu mateix carácter, va fundar un periódic de tendén-cies obertament catalanistes que va titular «L'enderroc». Com a conseqüéncia d'algun article que removía Taire tranquil de la ciutat provinciana, ell i diferents redactors, un diadetesta, van anara-petar a la presó per haver proferit en pie carrer afguns chis contra els cacles. D'aquest inci-dent algún sector de la premsa se'n va plányer^ i el va condemnar enérgicainent considerant injusta la sanció de ficar-los de reixes endJns.

Aquesta va ser la primera campanada que va donar a Girona el nostre Xavier

Ben aviat va fer amistat amb Pruden­cia Bertrana, Caries Rahola i Llorens, Joa-quim Pía, Laurea Dalmau, Joaquim Ruyra, Rafael i Narci's Masó i Valentí, Santiago Rusiñol, Ceis Legar Llufs G. Pía Prev., Francesc Vayreda, Miquel de Palol, el fus-ter tallista Fidel Aguilar, el titellaire Narcis Constans, Joan Coromina... Molts d'ells formaren la plana major que fomenlava,

protagonitzava i dirigía la vida cultural (artística i literaria) de la Girona de les dues primores décades d'aquest segle XX.

De tots aquesís amics el predilecto va ser Caries Rahola, afusellat durant la repressió franquista de 1939. Amb ell van ser carn i ungía i congeniaven la mar de bé. Rahola l'apel.lava «gentil home» i el proclamava «el company que he eslimat mes; deis que he plorat més»^. Per la seva banda, a Caries Rahola. Monsaívatje l'anomenava «el meu millor amic».

Aquesta amistat entranyable va demostrar-se en la biografía sentimental que Rahola li va esoriure després de la mort del seu amic. En veritat cada página d'aquesta obra respira amor admirado, companyerisme envers l'amic que, poc temps després, quan només tenia qua-ranta anys (!), els va deixar per sempre més""^.

Monsaívatje, lany 1911. es va casar amb Mercé Bassols i Bassols. Va ser un casamenl amb tots els ets i uts, d'aquells que constitueixen un esdeveniment social. La pareíla de nuvis va emprendre viatge de noces cap a Venécia. Italia, per torga, havia d enlluernar i albora captivar d'una manera fascinant la sensibilitat del nostre personatge.

El matrimoni —exemplar en tots seníits— va viure tranquil.lament, sense mes adversitats que les económiques

El seu ideal catalanista i la seva activi-tat sócio-cultural el van portar a l'Ajunta-ment de Girona, del qual en va ser regidor per haver guanyat aquest carree en les eleccionsdel dia 11 denovembrede 1917, com a candidat per a la Lliga Regionalista, Forma part d'una comissió municipal nomenada per redactar un projecte de creació d'una Escola dArts i Oficis, que, al capdavall. no va arribar a implan-tar-se " .

Monsaívatje a mitjande 1919 vacaure malalt. Es trobava feble, no pedia fer esfor-gos i els metges li recomanaren repós. Lany següent, per refer-se va anar a pas-sar una temporada tot sol a la parroquia de Solius del terme de Platja d'Aro. Era convenient evitar tota mena de contagis.

Va passar un temps i semblava que millorava. Ell també s'ho creia. I fins i tot, els metges.

Com que la Banca Monsaívatje, caso-lana i patriarcal, se n'havia anal a rodar, Xavier va acceptar la gerencia del Banc de Terrassa, sucursal d'Olot. Pero ja era tard. La malaltia que el rosegava per dins i l'enyoranga de la seva estimada Girona. el van acabar d'enfonsar i a Ca La Plaga —t'edifici pairal de la familia de la seva dona a Olot (c. Carnisseries, 2) a dos quarts de sis de la tarda del dia 26 de febrer de 1921 va morir d'una congestió cerebral, com va certificar el metge i amic, senyor Evelí' Barnadas '^. Tothom el va plorar

621 Sit Revista de Girona -' Núm. 159 marq - abril 1990

La seva obra

Poíser el gran mérií de Xavier Monsal-vatje i Iglesias va ser el d'haver estat a Girona el promotor de qualsevol activitat organitzada a favor de la seva ciutat d'adopció. Removía cel i térra per acon-seguir els seus propósits.

Per si aixó no fos prou va ser per damunt de tot un mecenes auténlic. Rahola coníessava'^ que donava la má «ais joves escriptors i ais artistes gironins del seu temps, i si de vegades algún li cor-responia amb ingratitud, no se'n planyia pas; car feia el bé espontániament per imperatiu cordial, sense propósits ulteriors i sobretot sense aquell aíany espectacular que fa antipátiques i odioses les accions mes generoses».

Per a Joan de Paiau, Xavier fvlonsal-vatje, durant els primers vint anys d'aquest segle influí en l'afinamenl cultural i artistic de Girona «a la qual tan estimava»'''.

Si aquesta faceta és una de les mes importants de la seva obra, no va pas ser l'ünica.

En el fons, essencialment, ell va ser un literat en el sentit mes estríete de la paraula.

Col.labora amb articles literaris de bona llei a «Lo Geronés« (1902-1903); "Patria'^ de Sant Feliu de Guíxols; «Alma-nac del Cuout» (1908); ^Joventut» de Bar­celona, utilitzant el pseudónim Aífons Trinxet; «El Poblé Caíala» (1906 a 1914); «Estil»; «Revista olotina« (1908); «Lesquella de la Torratxa»; «El Norte» de Girona; «Flirt», revista gironina; «Les nostres lletres»; «Ciar i net»; «El Girones»; «La Comarca d'Olot»; «Diario de Gerona» (1917-1918).

Va fundar revistes d'un nivell tan digne com «Lleíresí', «Cultura», «Ploma i llapisí> i «L'enderroc» (esmentat mes enrere) la majoria de les quals, de vida efímera i no pas per la seva culpa.

Ara bé, el Monsalvatje literat l'hiem d'anar a buscar en «Ombres» (recuil d'onze articles, alguns publicáis a la revista barcelonina Joventut), que li va prologar Caries Rahola en el qual, entre altres coses, ens diu 'Tots em plauen; car jo aymo les llegendes, les visions, els somnis; lo incomprensible (,,,} la paraula dita amb misten que no sabem de quina ombra ha vingut (..,) pero aymo també ¡a realitat de tots els dies: la dona de carn que estrenyem palpitanta en nostres bragos,,.»^^.

La critica ^̂ va rebre «Ombres» amb els bragos oberts i amb oomentans favo­rables. Era la seva primera obra i ja s'hi endevinava un escriptor de mérit, enamo-rat deis ideáis modernistes i amb certes influencies de Maupassanl, Lorrain, Pierre Luys, Mirbeau,,, Uns remarcaven la seva ironía, la seva pulcritud i el fustigament suau en la forma; sense pietat en el fons; altres el titllaven d'artista refinadíssim, d'ánima de visionari. d'enamorat eterna-

ment de la bellesa. Aquests serán els trets que millor caractentzaran la seva prosa.

Després d'«Ombres», Monsalvatje publica, en col,laborado amb Joaquim Pía, la joia bibliográfica «Terra de Gestes i Beutat», Girona^'' que és, per a mi, el lli-bre que reflecteix —pe! que fa ais seus autors— un amor mes viu, ardent i apas-sionat envers aquella ciutat. El volum té l'aparengad'un breviari, que vulgueso no vulgues, s'ha de llegir a poc a poc, assa-borint paraula a paraula, com els versets de la Biblia.

El Ilibre, per ell tot sol és una joia tipo­gráfica. Hi son refinadamenl cuidats tots els detalls: tipus de lletra, la mida de les pagines, les il.lustracions. les vinyetes, la qualitat del paper i el disseny general. Evi-dentment delata lespiritualitat d'uns homes pulcres i d'una sensibilitat equilibrada. Els monuments, les glories, la beutaí de la ciu­tat, Girona en la pintura, en la literatura.., Aquests i altres per l'estil son els grans temes que configuren el Ilibre.

AIgú va dir que era una guia espiritual de les belleses de Girona '^. No en va, en comentar-la molts prodiguen la paraula «somni" I «somniadors» en el sentit seráfic i eteri del mot, Qui vulgui aprendre a esti­mar la ciutat de TOnyar, de la Devesa, deis vells carrers i deis llocs oblidats que agafi aquesta joia de paper i es posi a llegir-la en un pregón silenci, a l'ombra de la cate­dral o deis racons del passeig arqueológic'^.

La idea que millor resumeix el contin-gut del Ilibre és la que trobem a la página 52 que literalment transcrivim: «Nosaltres volem reivindicar per a Girona una gloria mes excelsa que la mes o menys migrada d'uns fets hercios i sagnants. Es refereixen a la guerra de la Independencia), I que aquesta gloria que avantposem ais llorers. ja un xic marcits de la guerra, és la gloria de les gestes de la pau: la de les lletres gironines; la de l'aristocrácia i noblesa de la ciutat i la deis humiis artesans feinadors que en la soledat i migradesa deis seus

«Terra de gestes i de beutat», breviari

gironí.

Girona en un dibuix original de Xavier

fvlonsalvatje

j ' " ^

(i*-«^^. 7 r 1 -í-^^P^Uti'

k-

- ' 1

Revista de Girona -• Nüm, I 59 man; - abt 1990 55 [165)

NOTES 1. Caries Rahola. «Xavier Mon-saivatje. Assaig per a una biogra­fía senl imental». Girona. Gráf iques Darius Rahola. Premsa, 5. 1934. Pag. 16-17. 2, Prudencia Berlrana. "La publicilat" 19-3-1925. 3 Josep Pía. «Relrats de passa-port" dedicat al músic Xavier Monsalvatje i Bassols. 4. Josep M. Junoy. "La Veu de Catalunya», 25-5-1922. 5. Josep Pía, "Relrats de passa-port" ja citáis. 6. Vila Pala C. «Escue'as Pías de Olot». Imprenta Calatrava. Sala­manca 1974. 7. Xavier Monsa!val)e i Bassols. "Papeles autobiográiicos". Fun­dación Banco Exterior Madrid. 1988. 8. "La Lucha", 12-1-1902. 9. "La Pubficital", 8-6-1927. 10. Caries Rahola. «Biograiía senlimental" ja citada. 11. ídem. Nota a la página 5. 12. Registre Civil d'Olot. Partida de defunció. 13. Caries Rahola. "Biograiia sentimental'' pág. 17, 14. Joan de Palau. "La Publici-tal" 2-4-29. 15. "La Publicital", 11-12-1906. 16 Critiques d'"Ombres" es van publ icar a «SCherzandO" Girona, Juliol 1906, «Lo Cero­nes», 7-7-1906; «El Pacte., de Sabadell, 7-6-1906; "Lllusiració Catalana" 1906; «La Crónica" de Palairugell, 3-7-1906: «Catalónia", Barcelona, 25-7-1906; "Patria Nova» de Reus, 16-6-1906; «El Aulonomisla", Girona, 16-6-1906 i allres.

17. Eslampada ais obradors tipográiics de Dalmau Caries Pía i cia. Girona 1-8-1917. 18 "El Autonomista>>, 5-9-1917, 19. Publicaren critiques de «Terra de Gestes i Beutat", Girona: «La Veu de Calalunya" 2-1-1919; «El Girones» 20-9-1917; "La Publici-tat". 30-9-1917: «El Deber» Olot, 22-9-1917: «Vida Ololina.., núm, 107.: «Ciar i nel». Girona, 23-9-1917; "Lllustració catalana», 21-10-1917; <<Diario de Gerona», 2-9-1917 i allres.

20. Va reeditar-se a la "Biblio­teca olotina" núm. 55. juny 1954. Impremía Aubert. A cura de Joan Casulá. 21. Obradors, Dalmau, Garles Pía S,A. Girona, 1922, 22. "Diario de Gerona», 28 febrer de 1917. 23. "La Publicitat.., 2-4-1929, 24. Aquest article iigura íntegra-ment en "Terra de Gestes i Beu-tal". Girona. (pág. 75). 25. "El Girones.., 29-9-1916. 26 "La Publicital" 15-4-1923. 27, Caries Rahola. «Biograiia» ja cilada. pág. 21, 24 i 25, 28. Josep Tharrals: «L'espiritua-lilat d'En Xavier Monsalvatje". "El Autonomista», 26-2-1923.

«Proses del v iu re a Soí iuS" , r o b r a p o s t u m a de Monsa lva t je .

obradors i tallers, ens han Ilegal, en nobles meteríais, la delicadesa del seu enginy, el miracle de les seves mans i la inspirado del seu geni».

Monsalvatje va escriure, encara, un breu relat —«L'anell triangular de la Deessa»— que va publicar a la «Revista Nova de Barcelona^^^'^ ambientat en l'antiga Grecia. Pero sense cap dubte la seva millor obra és la titulada «Preses del viure a Solius» '̂' escrita un any abans de morir i editada, després de la seva mort, per un grup d'amics incondicionals.

Valia la pena que aqüestes preses sor-tissin a la llum pijblica per poder conéixer fins on arribava la capacitat d'observado, la puresa de llengualge. la sensibilitat i l'exaltació deis petits i insignificants inci-dents de cada dia i l'encís casóla de la vida humil, d"un escriptor com Xavier Monsal­vatje portaveu d'un modernismo exa-cerbat.

No podem allargar-nos mes. Ara hem de deixar el nostre escriptor per tal de descobrir-li altres mérits i altres activitats. Hem de repetir que, en alió que mes excel.lí va ser en la promoció cultural en tots els ordres.

Rusiñol. en dedicar-li «Lauca del senyor Esteve», el va qualificar de «Consol de l'Art a Girona».

Seguint aquesta línia, Monsalvatje va ser un deis fundadors —tal vegada el mes rellevant— de la societat cultural Attienea que va crear-se —si no ens equivoquem— capa l'any 1913. M'haoridat l'atenció, i lio dio ara que ve a tomb, la predilecció que sempre va teñir el nostre borne a utilitzar noms de llocs i personatges de l'anligüitat clássica i de la Biblia. Sena interessant reflexionar sobre aquesta qüestió i treure'n les conseqüéncies del cas. Jo només íaig

aquesta suggeréncia. Dones bé, Athenea va dur una vida ful­

guran! i profitosa. Va consagrar-se a tot tipus d'activitats culturáis. Per les seves sales til van passar Puig i Cadafaich, mos-sén Gudiol, Xénius, Carner, tvon l'Escop, Montaner Busquéis... S'tii van fer exposi-cions pictóriques d'importáncia i s'hi dona­ren concerts d'una veritable qualitat. Vet aquí un altre tema —la liistória i la vida d'aquesta societat— que podría ser objecte d'un estudi profund.

A Girona, Athenea va deixar-hi petja molt forta i poíser per aquest motiu i per la fidelitat catalanista que en tot momení va mantenir tingué els coneguts detractors de sempre.

Quan va desaparéixer l'any 1917 algún articulista intransigent li va dedicar un comentari alegrant-se de la desaparició total de l'Entitat i, no donant cap valor a la tasca de cultura que havia portat a cap la menyspreava gratuítament.

També cal esmentar com una altra faceta de l'obra seva, l'ordenació que va fer deis escrits inédits del seu pare recuperant-los a profit de la historia d'aquestes contrades.

Finalmení no podem oblidar, encara que siguí molt de passada, l'artista traguí que va ser en la talla d'arquetes de fusta, vertaderes filigranas de bon gust, l'autor de dibuixos i arabescos per a mosaics moder-nistes i també el pintor qualificat i consciení d'unes teles pienes de poesía.

La devoció gironina

Dir que Girona va ser sempre la niñeta deis seus ulls, no és descubrir cap Medi-terrá. A Girona. va dedicar els seus millors escrits i l'enyoranga de Girona va ser Tespina que no es va íreure mai de sobre; la que va portar clavada al pit fins ofegar-lo espiritualment i materialment.

Aquest aspeóte de la seva vida li reco-neix tothom.

Joan de Palau ^^ confessava que Xavier Monsalvatje va viure amb entrega total envers la ciutat «a la qual tant estima i que havia de deixar per sempre (al final de la seva vida) amb una recanga infinita». A mes a mes va aprofitar sempre totes les ocasions per fer-ne l'elogi i el del seu pal-satge. En un article que va publicar a «La Veu de Catalunya» del dia 9 de marg de 1919 (com ho havia fet abans al mateix

I 5 6 Revista de Girona ,'' Núm, 139 marí; - abril 1990

periódic el 16 de novembre) escriu aqües­tes cálides paraules que íranscrivim: <.Com els pastors de Ghirlandajo evocats per Maunce Barres, caldria que a Toració quo-tidiana «Senyor. el noslre pa de cada dia doneu-nos avui>>, hi ajuntéssim aquest altre prec «I mantingueu la ¡ola de viure en aquest bell paratge» '<Vulgueu Senyor, també conformar els nostres actes a remu­elo de la seva bellesa eternal. Car la bel-lesa de la ciutai será sempre el nostre mes preuat tresor>í^''.

En un article^^ defensava a punta d'espasa la Devesa, qué era i qué havia de ser per ais gironins,

Lluis G. Pía Prev, reafirmava aquest amor dient que <4otes les iniciatives d'art i lletresa Gironaconegueren lamor de la seva cot.laboració mes esforgada^>.

Si llegim entre ratlles les "Proses del viure a Solius» descobrirem, el que posa de relleu Ship-boy^^: Que Xavier Monsal-vatje «és, per damunt de tot, un enyorat de Girona».

Amb venadera emoció Caries Rahola insisteix en la mateixa idea tot dient: «El qui no s'hauria volgut moure de Girona per res del món (...) va veure's obtigat a anar a passar una llarga temporada a muntanya, al poblé de Solius! (...) Nom evocador (...) solitud i, per damunt de tot, Tensomni i l'enyoranga constant de Girona, que el malait potser no tornará a veure mal mes». (...) i ramio s'exíingirá (...) barrejant-se en el seu pensament, juntament amb els éssers estimats, la visió de Girona —que ho haurá estat tot per a ell amb les seves velles pedrés besados peí sol vermell de la posta^^

«Pensem —diu Rahola— en les coses que hauria pogut fer Xavier Monsalvatje, un cop assolits la serenitat i l'equilibri, si hagués viscut una liarga vida!... Jo cree que la ciutat distreta no s'ha adonat ben bé de la pérdua immensa que per a ella, especialment, significa la desaparició de qui sentía tan intensament les seves glo­ries i les seves beutats^'.

Després de la seva mort els tiomes mes disíingits d'aquest país s'algaren i agruparen per retre-li l 'homenatge i dedicar-li —en actes i articles necroló-gics— el testimoni de la seva entusiasta admirado-^.

Nosaltres, ara i aquí, reivindiquem —amb mes torga que mai— la seva meres-cuda memoria.

Alexandre Cuéllar és escriptor.

Olimpíada Cultural

LA COBLA i LA MÜSICA

Sisé premi musical de composició

per a cobla de les viles

de Ceret i Banyoles .^quesla CDuvocaióna ¿i uherla a lols t ls composilors naciunals i> «trangers, que pu­dran uoneórrer a qualscvol o a var i í deis p rcmi ! prapoials.

F.s convotiuci i els p r t m i s segútnis. O b n p«r B una c o b l ^ prcmi 50(1.tMMI ptcs. Obra p*r » dues cnbics. prcmi "(Ml.OOfl p<es.

Obra per » tres robles, prtmí l.OOfl.OOÜ pies.

Obra per a eablí i coc, premi 71)0.000 pies.

Premi «pec ia l jnvenlol p*r a composLlors nasculs a t u n i r del I r de Rener de 1%0, 500.900 pte«.

El Jural cui facuUal iwr conccdií atcessiis, en lots el^ i i remis. si {.-onsidera que alguna obra rcunei i pruu qual i ia l . També podra declarar descn el prcmi en el cas yuc les obres que í 'hi presenim mi assolcixin la qual i la l n«ceísária.

Les obres serán íii/npt¡.\ii:i'.ins per a cobla. pero no satdanes. Les comporician.^ per a cobla I i'i/r, serán sobic el jioema iluc s'incUiu al f inal de les bases. Hauran de ser rígoriisa-mcni inédi ie i . No |X)iien haver c i ía i inlcrprc-tades púbi jcameni ni l i rennadts en eap allrc concurs.

Les obres es presentaran instrumemades per a cobla en la formapió habitual d 'on ie o i re t ie inslrumenLs, o per a duei o Ires cobles. En loes els casas ixxlrá haver-hi conp lcmen is de percusiió i i es consideren necessañs. També s 'admei r i la inclusi6 il 'algun insi ru-menl solisla, esligui o no diritre de ta fonnació habitual de la cabla. Les obres per a cobla i ixir serán per a una cobla i el cor podrá ser m i u e o de veus iguals.

Les panl lures hauran d' incloure la irans-cr ipció i>*r a piano en la seva parí, inferior i anar acompanvadcs de les corresponems particelles.

En les part i lurcs i paniccl les namés hi eans-lará el l í lo l de l 'nbta i un lema. Les dades de l'aulor Inom. cagnams. ádrela, leléfon, i si opla al premi especial jovenlut , dala de naiKemenl) f iguraran a p a n , en una largelaa T in l t r io r d 'un sobre clos. a rcx lenor del qual n<im¿s hi figurará el lema i el úxo\. QualsevDl indicanó o senyal sobre les pani-lurcs o particelles que pcrmcl i idcnlificar l'autar, l'eKckiuiá aulomáiicamcnl del concurs.

V i l Les ütires serán irameses a PR(^SOLE).^ S.\. Passeig de la InUi isma 2S, I 'RJI I Banyulcs. S'espPL'ificará claramenl en el subre; "Premi Exi raotd inat i de Composició per a Cob la ' , i el premi al qual op i in .

V I I I lU l em i in i d'admissió de les ubres acahara: Per les que opl in ais premis per a una coblu. ducs uilbles i especial j aven lu l : a les 2'i hiires del dia 15 de ju l io ! de 1^911. Per Icsque op i in ais premis pe ta ircscdbles i cobla i cur: a les 24 hores del día 1 ,í dagosl de 1910.

IX El JuraL será designa! per les enlitals orga-ni l íadores. E s u r i consl i lu i t per persones de reconeguda sulvéncia musical. La seva com-pasiuió no es farj publica fms després del vetc-dicle I les seves decisions serán jriapcl labtes.

X El JuraL estudiará lotes les obres presenlades I donará a conéinet el seu veredicle la pr imera selmana i l 'octuhre de 19^0. El vere-dicic es publicará en els mitjans hahiluals de ptemsa i radi i i . L'acle d'oberlura de pilques i Ihurament de premis es fará en una fesla especial progra. itiada din i re del ma ie i í mes d'uciubte.

X I IJ;S ubres premiadcs s'estrenaran en els Concerls de Música per a Cobla prugramals. a ISanyoles i podran ser dir igidcs pels scus auti irs.

X I I Els unginals de les obres prcmiadcs quedaran en piopietal del Eomenl de la Sardana de Banyoles. que es reserva el drel de poder ej;eculur-les, impr imir- les o en registrar-les. La prcppietal mteHecluul será de fautor, amb el compromís que sempre que s'edilin o s'inter-preiin constará "Premiada a Banyoles en el Premi Eslraotdmari de Composiciíi per a Co­bla de l'Olimpiada Cultural de Baicelona 13*

X I I I Hls l ir iginals no premiáis es returnatan a llurs aulors. sempre que bo sol l ic i t in perescrit a la mate i ía adrega de Prosoiba S A abans del 31 dedesembrcde \-)m

XIV Una vegada presentat, nu es pcrmeltá la reti­rada de cap onginai . El fel de parl ieipar al concuis impl ica la plena acceplaciú d'aquesius bases.

N01A t i poañ 1 dnpmiiiú ÜEII compotiiui cilin mj lrrul \itn\í pcl [Dneixem?ni ú Tahl flqucil milvnal eoiti les hascí nu i k l i wlllclLinli. en la l l l l . l u l r l l l . rim

1 dliooiioil

Revista de Cirona •' Nüm. 139 marc - abril 1990 57 11G5I