LA VARIACIÓ DIALECTAL DEL CATALÀ

L’estudi de la variació geogràfica en el territori on es parla determina els dialectes geogràfics.Així, en el cas del català, parlem de dos grans blocs, oriental i occidental, que es distingeixen per tota una sèrie de variants estructurals i que afecten:

–La manera concreta de pronunciar algunes paraules (variació fonètica).

–La forma d’algunes paraules o la manera de construir algunes frases (variació morfosintàctica)

–La forma i el significat d’alguns mots (variació lèxica).

Això ens permet identificar l’origen geogràfic d’una persona mitjançant la seua manera de parlar.

•Hi ha qui creu que això de parlar un dialecte és parlar malament o parlar una llengua de segona divisió. Això no és així de cap manera. Tothom parla un dialecte d’una llengua (recordeu que la llengua és la suma de tots els dialectes), no hi ha ningú que parle la llengua.

•La nostra llengua no és una excepció en aquest assumpte. També n’hi ha de dialectes.

•En la nostra llengua es distingeixen dos grans blocs dialectals: l’oriental i l’occidental. Vegem-ne les diferències fonamentals atenent els tres tipus de variacions (fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques):

BLOC OCCIDENTAL

BLOC ORIENTAL

1. VARIACIÓ FONÈTICA:DIALECTE OCCIDENTAL:

•distinció de a, e àtones: pare [pare], casa [kaza]

•distinció de o, u àtones: posar [pozar]

DIALECTE ORIENTAL:

•confusió (neutralització) d’a, e àtones en [ə] : pare [parə]

•confusió (neutralització) de o, u àtones en [u]: posar [puzar]

1. VARIACIÓ FONÈTICA:DIALECTE OCCIDENTAL:

•Pronúncia africada de la palatal sorda inicial o postconsonàntica: [ʧ’inʧa], [p’anʧa]

•Palatal fricativa sorda intervocàlica o final va precedida de iod: [k’aiʃa]

DIALECTE ORIENTAL:

• Pronúncia fricativa de la palatal sorda inicial o postconsonàntica: [ʃ’inʃa], [p’anʃa]

• Palatal fricativa sorda intervocàlica o final no va precedida de iod: [k’aʃa]

2. VARIACIÓ MORFOSINTÀCTICA:

•Primera persona del singular del present d’indicatiu:

DIALECTE OCCIDENTAL:

–Desinència en –o : jo canto, jo penso--NORD-OCCIDENTAL

–Desinència en –e: jo cante, jo pense ----VALENCIÀ GENERAL

DIALECTE ORIENTAL:

- Desinència en –i : jo canti, jo pensi ----ROSSELLONÉS

- Desinència en –o [u] : jo canto [kantu], jo penso [pensu]-CENTRAL

- Desinència en – : jo cant, jo pens--BALEAR I ALGUERÉS

•Present de subjuntiu:

DIALECTE ORIENTAL: amb –i (canti, cantis) // DIALECTE OCCIDENTAL: amb –e (cante, cantes) o –a (diga)

•Formes dels verbs incoatius:DIALECTE ORIENTAL: Present d’indicatiu: pateix.

Present de subjuntiu: pateixiDIALECTE OCCIDENTAL: Present d’indicatiu: patix

Present de subjuntiu: patisca•Altres:

DIALECTE ORIENTAL: Alguns mots en plural provinents d’antics esdrúixols acabats en n, perden aquesta consonant: homines >homesDIALECTE OCCIDENTAL: En els mateixos casos, aquestes paraulesen plural conserven la n: homines > hòmens

DIALECTE ORIENTAL: Possessius femenins en –v-: meva, teva, seves…DIALECTE OCCIDENTAL: Possessius fem. en –u-: meua, seves…

3. VARIACIÓ LÈXICA:

OCCIDENTALespillmelic

corderllaurador

fesolsgranera

xicroigeixirbes

ORIENTALmirall llombrígolxai/bepagèsmongetesescombranoivermellsortirpetó

OCCIDENTAL: ús de diminutius en –et, -etaORIENTAL: Ús de les formes «mica», «xic»…

LA FLAMANo et limites a contemplar aquestes hores queara venenbaixa al carrer i participa,no podran res davantun poble unit alegre i combatiuAmb l'espurna de la historia,i avançant a pas valent,hem ences dins la memoriala flama d'un sentiment.Viure sempre corrent,avançant amb la gentrellevant contra el venttranportant sentimentsViure mantenint vivala flama a través del tempsla flama de tot un poble en moviment.(bisAmb columnes de paraules,i travessant la llarga nit,hem fet de cels, mars i muntanyes,els escenaris d'un nou crit.Viure sempre corrent,avançant amb la gentrellevant contra el venttranportant sentiments.Viure mantenint vivala flama a través del temps,la flama de tot un poble en moviment.(bis

JEAN LUCEns vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu pla era tornar aviat però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se'ns va fer tard, va dir: “No agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar, que al pis hi tinc un quarto exprés per convidats” I et deixo aquí sobre un cobrellit perquè ara no però després fot rasca, ja veuràs. Si tens gana o vols aigua tu mateix, pots fer, pot fer com si fossis a casa. La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment malinterpretable. Vaig augurar una nit per la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable. Però allàno passava res només aquell silenci trencat pel meu somier potser no era el seu tipus millor que no fes res. I en una paret al fons imprès en blanc i negre hi havia un poster d'en Godard potser podria dir-me perquè em ballava el cap Ai Jean-Luc, ai Jean Luc, vull entendre-ho però no puc. Ell va dir que en casos com aquest no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig, sinó d'estar convençut de fer-ho Jo vaig dir “ja, però si ara hi vaig i ella no ho vol després què, després tot això acaba siguent un rotllo patatero” Em va convidar a fumar i en un plano seqüència una frase magistral una dona és una dona, no et preocupis, tant se val L'endemà vam esmorzar ni tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar ella em va fer un petó que encara no sé interpretar Ai Jean-Luc, ai Jean Luc, vull entendre-ho però no puc.

http://www.youtube.com/watch?v=5xzsmQ7Uw4ohttp://www.youtube.com/watch?v=7FfYsRuwEaE

CATALÀ OCCIDENTAL:

1.Varietat nord-occidental

2.Valencià general

La varietat nord-occidentalS’estén per Andorra, les comarques

de Lleida, la Franja de Ponent a l’Aragó, sud de Tarragona i el nord de Castelló (aquestes dues últimes com a zona de transició).

1.La varietat nord-occidentalFONÈTICA

-Pronúncia de la –a àtona final com una [E]: lluna[E], artista [E]

-Pronúncia de la e- àtona inicial (especialment en els grups en- i es-) com una a-: escala-ascala; entendre-antendre.

-Diftongació de la –o àtona inicial que es converteix en –au: ofegar- aufegar

-Pronúncia amb una –e final de la 3a pers.sing. d’alguns temps: canta- cante; cantava- cantave.

MORFOSINTAXI

•Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo.

•Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics.

•Pretèrit imperfet de subjuntiu amb les desinències –és, -ís: cantés, temés, patís en comptes de cantara, temera o patira.

2. El valencià generalFONÈTICA-En general, el vocalisme manté les mateixes característiques que hem apuntat en parlar del bloc occidental, coincidint en alguns trets amb el nord-occidental: per exemple en la pronúncia de la e- àtona inicial (especialment en els grups en- i es-) com una a-: escala-ascala; entendre-antendre.

-En la terminació –ada i –ador procedent del llatí es perd la –d-: aixà (aixada), llauraor (llaurador).

-Sol pronunciar-se la –r final: senyor, dir...

-Solen pronunciar-se les oclusives finals: font, dent...

2. El valencià generalMORFOSINTAXI•Pronoms i adjectius demostratius distingeixen tres graus de localització: este, eixe, aquell.

•Desinència –e en la 1a persona del present d’indicatiu: jo cante, jo treballe.

•Pretèrit imperfet de subjuntiu amb les desinències –ara, -era, -ira: cantara, volguera, sentira.

http://youtu.be/Tw8SQPArQwM

2. El valencià general

2.1. El valencià septentrional

2.2. El castellonenc

2.3. L’apitxat

2.4. El valencià meridional

2.5. L’alacantí

2.1. El valencià septentrionalEs parla als Ports,

l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat.

FONÈTICA

•Pèrdua de la –r final: anar > anà, menjador>menjadó.

•Manteniment de la –d- intervocàlica en el sufix –ador: caçador > caçadó.

•Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie.

MORFOSINTAXI

•Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo.

•Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics.

•Pretèrit imperfet de subjuntiu amb les

desinències –és, -ís: cantés, temés, patís

en comptes de cantara, temera o patira.

De matí me'n vaig a podar los garrofers i l´albercocar,i allà venen los americans, tirant taronges a fer la mà.No cal parlar tampoc dels "cirés", se paguen com ara fa trenta anys o més,si no estàs conforme les importaran de Marroc, Aràbia, Israel, Egipte o Àfrica tropical.Tinc garrofes, tinc "cirés", i al mercat no em donen res.Fes-me cas a mi si vols viure una aventura, vinga, crida en "natros”: agricultura.Fes-me cas a mi si vols viure una aventura, passa ja de "ponting" vine a l’ agricultura. Dis-me “pa”què vaig plantar "cirés", tant de patir no ha valgut “pa” res,l´any passat me va pedregar, i la collita me va arruïnar. L'altre dia el tractor se'm va parar, allà al mig del bancal me va gripar,dis-me tu ara com ho pagaré si entre deutes i factures no arribo a final de mes.

2.2. El castellonenc

Es parla a l'Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa.

2.2 El castellonenc

FONÈTICA

•Canvi en la pronúncia d’algunes consonants:

- la ts es pronuncia com la tx :

potser >potxer.

- la tz es pronuncia con la tg i la tj :

dotze > dotge.

MORFOSINTAXI

•Terminació –e per a la 3a persona del present d’indicatiu (ell parla>ell parle) que s’estén a la 1a i 3a de l’imperfet d’indicatiu, condicional i imperfet de subjuntiu: cantave, cantarie, cantare.

2.3. El valencià apitxat

Es parla a les comarques del Camp de Morvedre,

l’Horta, el Camp de Túria,

la Ribera Alta, part de la Ribera Baixa iles ciutats de Gandia i

Xàtiva

FONÈTICA

Ensordiment de la esse sonora que es transforma en sorda: casa > cassa.

Ensordiment de les consonants g, j, tg i tj que es pronuncien com a tx: gent > txent, platja > platxa, germà > txermà.

MORFOSINTAXI

•Ús quasi exclusiu del perfet simple: aní, vinguí, torní.

LÈXIC

•Abundància de castellanismes: *entonces, *después, *adiós, *roïdo.

Dins del valencià meridional s’inclou el parlar de les localitats de Tàrbena i de la Vall de Gallinera, que, com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, van ser repoblades per mallorquins al segle XVII i en mantenen alguns trets, com ara l’article salat : es=el, sa=la, es cotxe, sa cadira.

CATALÀ ORIENTAL

1.La varietat septentrional o rossellonés

2.La varietat central

3.La varietat balear

4.L’alguerés

1. La varietat septentrional o rossellonés

Es parla a les comarques de la Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent i Capcir), les quals passaren a dependre de l’estat francés l’any 1659 en virtut del Tractat dels Pirineus.

1. La varietat septentrional o rossellonés

FONÈTICA

El vocalisme tònic del rossellonés no té e ni o obertes. També desconeix els mots esdrúixols: musica, botanica...

Pas de la o tancada del llatí vulgar a u: mosca > musca, món > mun...

Els grups QUÁ-, GUÁ- es pronuncien CO-, GO-: quatre>cotre, enguany>engony.

Es produeix neutralització de /a/ i /e/ àtones i de /o/ i /u/ àtones, com és general en la varietat oriental, encara que la [ə] tendeix a perdre’s o a passar a [i]: raïm> rim, família>famili, petit>pitit.

2. La varietat central

És, juntament amb el valencià, el parlar de més pes demogràfic, econòmic i polític i el de més vitalitat. S’estén per les comarques de Girona, Barcelona i nord de Tarragona.

FONÈTICA

El vocalisme tònic és el del català general format per set fonemes: /a/, /e/, /ɛ/, /i/, /o/, /ɔ/ i /u/.

El vocalisme àton està format per tres fonemes, ja que es dóna neutralització en [ə] i [u]: acta i acte [aktə], pontet i puntet [puntet].

Emmudiment dels sons oclusius final en els grups -mp, -nt, -rt, -lt: camp>cam, cant>can.

MORFOSINTAXI

Desinència –o en la 1a per.pres.ind., que es pronuncia [u]: canto>cantu.

Desinències del present de subjuntiu en –i : digui, escolti

Possessius femenins amb v: meva, teva, seva.

LÈXIC

Gran nombre de castellanismes, sobretot a les ciutats.

Lèxic propi.

ET DONO CASA MEVA

Arrenca l'any i arriba abril; hi ha un país que és país nostre i és país com les arrels.

I dient sud diem país, que és dir arrels, dir que vivim, perquè volem, perquè existim.

Quilòmetres fan Delta avall, els ponts de l'Ebre, i tot el que els nostres governs volen canviar.

I quan passem per Burjassot, recordem i no oblidem companys i amics que ja no hi són.

Cap a Alacant, tenim concert, pel 9 d'octubre, mil carrers; seran mil cops que guanyarem.

T'estimo, Alcoi, i et beso els peus,potser són cendres, o la gent, barranc del Cint; et veig, on ets?

Tocar la mar un juliol, per La Marina, prop de Xàbia, arribar a Eivissa aquell agost.

De Santa Eulàlia a Llucmajor, Tramuntana és dir amor; "amor, t'espero a Maó".

Et dono casa meva, et dono tot allò que porto a dins de les butxaques.Et dono la mirada, et dono i només dono; no perdrem mai la batalla. Voldria dir-te, avui, que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules. I, algun dia, amiga, fer l'amor sense posar preu a les nostres cares.

Amb avions s'escurça el món, i el meu món comença aquí, aquí et deixo una cançó.

A les espatlles, llibertat; el dibuix de poder ser, d'esdevenir sense horitzons.

Bec de La Tet fins a Canet, que és beure el cel, beure't a tu, i ser un setembre al Rosselló.

Sempre hi haurà un mur obert, damunt dels Ports, camí a Beseit; tens el país sota els teus peus.

Et dono casa meva...

3. La varietat balear

Es parla a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, les quals foren repoblades durant el segle XIII per parlants de la varietat oriental. És, amb l’alguerés, el dialecte més diferenciat de tots, a causa del seu aïllament geogràfic.

FONÈTICA

Caiguda de la –a final d’alguns esdrúixols: família > famili.

Iodització: abella > abeia.

Supressió de la –r de la majoria de monosíl·labs: cor>co.

Caiguda de –s- entre vocals: camisa >camia

MORFOSINTAXI

Ús de l’article salat procedent del llatí IPSE, IPSA, IPSUM: es, sa, es, ses, sos.

La 1a persona del present d’indicatiu no té desinència: jo cant.

Desinències –am, -au en la 1a i 2a persones del plural dels verbs la 1a conjugació: cantam, cantau.

Desinències –às, -asses, -às... en l’imperfet de subjuntiu: cantàs, cantasses...

LÈXIC

Lèxic específic:

al·lot / al·lota (xic / xica),

moix (gat), ca (gos),

doblers (diners)

VOS ESTIM A TOTS IGUAL

Tenc un zoo dins ca meva,ses lleones se jalen sa penya,ses goril·les mengen herba, realment són bones ties.I ses àguiles marines són més putes que ses gallines,sa gallina diu que no, que és més puta es gorrió.

Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.I es canaris sedentaris tornen locos dins sa gàbia,i ses guàtleres, què bones, sempre n´he de dur de noves.I es mussol sap metafísica i sa física no falla,què difícil separar ses coales des coals!

Des meus vidres entelats, des meu cel insuficient,de carrers abandonats, d´arbres tan indiferents.Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.

Ses mones en es arbres mengen plàtans de Canàries,ses cotorres discuteixen, es mussol fa tres capades.I de serps no en vull ni veure que m´espanten ses clientes,unes nines que se pensen que la verge nom Esteve.

Perquè sou irracionals, perquè sou elementals,perquè sou de mar i cel i terrestres com es fang.Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.

4. L’alguerés

A la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya, s’hi va instal·lar al segle XIV un grup de catalans per repoblar-la. Des d’aleshores s’hi ha mantingut la llengua amb moltes interferències del sard i de l’italià.

4. L’alguerés La 1a persona del present d’indicatiu desinència –Ø: jo cant, jo pens. Formes de l’imperfet d’indicatiu en –eva(creieva), -iva (colliva). Arcaismes: gonella (faldilla), llong (llarg), ver (veritat). Sardismes i italianismes: assai (prou)