Valerià Pujol - cossetania.comdirigia des del 1985, i excepcions puntuals a banda (Història de...

Valerià Pujol

Terra de crims

interior terracrims qfc 06.indd 5 28/12/17 09:47

Primera edició: gener 2018

Portada: Collage. Antoni Cabot, 1986

© del text: hereus de Valerià Pujol i Bosch

© de l’edició: 9 Grup EditorialCossetània EdicionsC/ de la Violeta, 6 • 43800 VallsTel. 977 60 25 [email protected]

en coedició amb

Quaderns de la Font del [email protected]

Disseny i composició: Ramon Martínezwww.rmdgdisseny.com

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-713-3DL T 2-2018


LA VIGÈNCIA D’UNA OBRA PRECURSORA

Després de dues primeres experiències narratives d’un enorme risc formal, la novel·la Interruptus (1981), premis Documenta i de la Crítica, i el conjunt de contes Mantis i altres transformacions (1983), un debut a joc amb el tempteig transgressor que conrea en poesia des del simbolista Doble Fons (1977), la narrativa de Valerià Pujol (Premià de Dalt 1952-1992) fa un gir vers certs gèneres i re-gistres de la literatura popular, tan inesperat i essencial com, anys després es veurà, precursor.

Així, un primer assaig amb la literatura eròtica sense em-buts a Els conys saborosos (1986), i després amb el gènere negre a Terra de crims (1987), suposen per a l’autor sengles experi-ències que, lluny de rebaixar el plantejament transgressor de la seva obra, l’enriqueix amb aportacions formals i temàtiques molt allunyades fins llavors del seu univers literari. El resultat d’aquesta mixtura esclatarà a la novel·la Palmira (1991), au-tèntic motlle final de l’estil d’en Valerià Pujol. Una obra que li obria un nou camí narratiu ample i clar si no hagués estat per la seva sobtada mort el 1992.

Els conys saborosos no va ser entès per la crítica, obnubilada amb el joc provocador del títol carnerià, però, per contra, li va obrir la porta a la recerca en el terreny de l’erotisme literari. Va publicar diversos articles sobre el tema a mitjans de comunicació de prestigi, va traduir clàssics com Història de l’ull, de Georges


Bataille, i va dirigir la col·lecció “La Piga”, d’editorial Pòrtic, on va tenir cura de l’antologia Deu claus al pany.

Terra de crims, però, no va tenir continuïtat. Fins i tot la trajec-tòria del llibre va ser limitada. En aquell moment, la literatura de gènere negre en català no gaudia de la popularitat que té avui en dia, i el catàleg d’autors i títols era reduït. Llevat de Pedrolo, Fus-ter, i les Seleccions de la Cua de Palla que l’enyorat Xavier Coma dirigia des del 1985, i excepcions puntuals a banda (Història de mort, la primera novel·la d’Andreu Martín en català, surt el 1988), els afeccionats al gènere havien de recórrer al castellà per poder satisfer les seves ànsies lectores.

En aquest context, Terra de crims és un llibre que s’aparta de tot estereotip i experimenta allunyant-se dels formalismes del negre. Fu-gint de l’ambient urbà i contemporani i del llenguatge sincopat i modern, tracta el gènere des de la tradició costumista i la parla popu-lar. Són relats més o menys reals i situats al món rural, i es configura com un seguit de contes que tenen com a nucli o com a marc narra-tiu la història d’un assassinat o un intent d’assassinat. Talment com una novel·la fragmentada; una idea del tot innovadora fa trenta anys i, com podeu suposar, llavors impròpia del gènere negre i policíac.

El registre pulcrament popular, viu i ple de modismes apresos per transmissió oral familiar. El caràcter quasi naturalista d’algu-nes de les històries; amb les tafaneries, les enveges, les baralles familiars i les punyeteries dels pobles; i els personatges del metge, el beneit, el marginat, l’indià, el ric, el pobre, tan rotundament reals, modelen una novel·la que els puristes potser dubtarien a qualificar de negra.

Però el pas dels anys i la mateixa evolució i diversificació del gè-nere han acabat convertint Terra de crims en una obra precursora d’una accepció molt més diversa i contemporània de la literatura popular per excel·lència.


11TERRA DE CRIMS

L’INDIÀ

No gosaria dir que el nostre no és un poble tranquil encara que algú en pugui dubtar si para esment en dos assassinats i un o dos suïcidis. Però això són coses que passen i ja se sap que les desgrà-cies no venen mai soles. Al capdavall, què són uns instants de vio-lència en centenars d’anys de vida bucòlica... No voldria però que, amb això que us he dit, tampoc no us penséssiu que als del nostre poble totes els ponen, perquè d’enveges i envegetes i de xiu-xiu i de que si tomba que si gira en podríeu trobar a cada cantonada. Que si la vaca s’ha posat on no s’havia de posar; que si no s’han respectat els torns de l’aigua; que si la Maria això, que si la Joana arrencaria els ulls de la Pepita perquè sembla que mira amb massa insistència el seu home... Però, al capdavall, joc de poques cartes. De totes maneres, a voltes sembla que la història es llança per un tobogan i els esdeveniments es precipiten; i així s’esdevingué al nostre poble als anys trenta. Però ningú no hauria pogut predir que les coses es començarien justament a torçar després de la tor-nada d’en Ramon Grau.

Era una xafogosa tarda d’estiu quan en Ramon arribà a la plaça del poble. Baixà del cotxe de línia del Tendre i feu una ampla mi-rada al seu voltant com per recuperar les imatges perdudes. Havi-en passat prou anys perquè ningú no el reconegués. Aquell xicot il·lustrat i mig barbamec que s’havia embarcat cap a l’Argentina perquè a ell no se li havia perdut res a la guerra de Cuba era ben


12 VALERIÀ PUJOL

lluny d’aquest senyoràs de barba blanca, barret, levita i armilla que acabava de baixar del cotxe de línia de cal Tendre i que ara pregun-tava per l’hostal. Pogué comprovar que aquest darrer encara era al mateix lloc i que havia passat de pares a fills. Ben poques coses ha-vien canviat, li semblà al fill pròdig. La plaça era exactament com l’havia deixada anys enrere. L’ajuntament al mateix lloc, l’església al mateix lloc..., cal ferrer, ca l’apotecari. Com si s’hagués deturat el temps per esperar-lo. Ell sabia, però, que el temps no s’hauria deturat damunt la pell dels homes i que n’hi aniria descobrint ine-vitablement les marques. El temps i l’espai havien cavat una pro-funda fossa de silenci. Qui viuria, qui hauria mort? En Ramon, des de la seva fugida, havia trencat tot contacte amb el passat i ara el volia recuperar al galop.

El sol queia a plom i pel carrer no corria ni una rata. Era l’ho-ra de la migdiada. En Ramon demanà als de cal Tendre que li guardessin les maletes, els donà una bona propina i s’encaminà a l’hostal. No tingué cap problema. A l’hostal hi havia cambres sobreres i demanà la més confortable. Ningú no l’havia reconegut. Digué que tenia les maletes a l’oficina del cotxe de línia i preguntà si podrien enviar-hi algú a buscar-les. Aleshores digué el seu nom.

—El nom consta a l’etiqueta de l’equipatge.Com són les coses! El nom feu que l’hostaler se’l mirés amb

més insistència, com volent confirmar alguna dada als arxius de la memòria, una memòria que no podia existir, una memòria feta pel ressò d’un nom sentit als pares. Per això es retirà momentà-niament com per ajustar les connexions i aparegué sa mare, la Maria, grossa, vermella de cara, una mica pengim-penjam per ser hostalera i, si fa no fa, de la mateixa edat d’en Ramon Grau. Se’l mirà inquisitiva i de sobte esclafí en una d’aquelles rialles que fan trontollar tots els palpissos.

—Tu no ets el Ramon del Panxeta?


13TERRA DE CRIMS

Feia anys que ningú no l’anomenava pel motiu i això el feu somriure. El respectuós don Ramon de la gent de San Antonio de Areco havia soterrat la gràcia del renom. La memòria, de sobte enjogassada, el portà cavalcant pels camps de cotó, donant ordres al capatàs, o el retornà al seu despatx passant comptes amb l’ad-ministrador, o ensenyant a llegir els seus alumnes de l’escola pri-mària. Molts quilòmetres (millor milles) de mar el separaven ara de tot això. Tant com temps separava el don Ramon del Ramon del Panxeta.

—Sí, jo soc aquest, encara que de panxeta en fas més tu que jo.—Quina sorpresa, noi. Jo soc la Maria. Em recordes, oi? Com

hem canviat, punyeta, però com hem canviat! Qui m’ho havia de dir! l ai! En Ramon. Els farts de ballar que ens havíem fet tu i jo, eh, Ramon? Te’n recordes? Ai carai de Ramon. Te’n recordes que, quan vas marxar, la gent deia que si érem promesos perquè havíem ballat junts més balls del compte?

I aquest record la feu esclafir en una altra riallada d’aquestes olímpiques. I reprengué el discurs de benvinguda:

—Ai carai de Ramon. Ben cert que no sabíem ni si eres viu ni si eres mort. I pel que es veu les coses t’han anat bé. Sembles tot un senyoràs —i se’l mirà de dalt a baix amb mirada aprovadora.

—No em puc pas queixar —respongué en Ramon.—Segur que tens un munt d’històries per contar.—Sí, però no voldreu pas que us les expliqui ara —puntualitzà

el noi de la Maria—. Hi ha més dies que llonganisses.—Tens raó, noi. A més, en Ramon deu estar cansat del viatge.—Sí, m’agradaria pujar a fer una mica de migdiada.De sobte, semblà renéixer el codi de la sang i preguntà:—Com estan els de casa?Els de casa volia dir el pare, el germà i els possibles fills; perquè

la mare ja era morta quan ell emigrà a l’Argentina.


14 VALERIÀ PUJOL

—Ton pare va morir fa un grapat d’anys i en Josep ha mort ara en fa de quatre a cinc. Només queda la vídua i el fill.

En Ramon pujà escales amunt, s’ajaçà a l’ample llit de la cambra —una cambra ben parada, sense luxes— i agafà el son tot seguit.

La notícia s’estengué com la pólvora: «El Ramon del Panxeta ha tornat. Les coses li han anat bé. Ara deu venir a retirar-se. I di-uen que està carregat de duros. Un bon bot que farà el nebot. Sí. Podran treure el ventre de pena, perquè el seu tros raja menys que una mamella seca. I se’l veia ben fresc. Feia patxoca amb barret, levita, armilla i barba blanca. Es veu que li han provat els bons aires.» I reien de l’acudit i de l’enginy de la sil·lepsi (ells no sabien que es deia d’aquesta manera, que quedi clar). Així doncs, quan a l’horabaixa sortí de l’hostal amb la intenció d’anar al Casinet el camí se li convertí en mig processó, mig calvari. Qui no sortia al carrer mirava per la finestra, i els grans refrescaven la memòria de la gent de mitjana edat i aquests recordaven als menuts un nom oblidat als cataus del temps, com si fos el d’un heroi de llunyanes terres, aventurer també d’aventures equinoccials.

Sorprengué, val a dir-ho, el fet que en Ramon no anés de pri-mer a visitar els parents. Semblava, si més no, un deure de cor-tesia. Calgué treure a fons la pols de les galeries de la ment per recordar que en Ramon mai no havia vist amb bons ulls la relació del seu germà petit amb la Francina, aquella mossa tibada i pre-sumida que semblava la reina de Saba. Però en aquells temps, en Josep n’estava ben encaterinat i no tolerava ni el més mínim co-mentari del germà. El que la gent no sabia —perquè si ho hagues-sin sabut haurien entès millor aquesta mena d’actitud distant que lluïa l’indià— és el que va passar el dia abans de marxar. Aquell dia, en Ramon del Panxeta aprengué i desaprengué moltes coses i se n’anà amb el cap ple de fum i de vòmit, i més decidit que mai, a trencar amb el passat. Si aleshores en Ramon mirava amb mals


15TERRA DE CRIMS

ulls la Francina, aquesta el corresponia menyspreant el qui havia de ser el seu cunyat i mirant-se’l com si fos un cuc apte només per ser esclafat sota la sola de les seves sabates de cristall. Però ja se sap que les aparences enganyen i els sentiments a voltes es tenyeixen del contrari. Així fou com en Ramon, abocat damunt la maleta on endreçava les peces que s’havia d’endur l’endemà, no sentí entrar la Francina. Només sentí com una mà decidida se li arrapava al sexe i com una erecció volcànica li feia trontollar les cèl·lules. Es girà amb les ulleres torçades per l’ensurt i aguantant la respiració, i es trobà amb la Francina regalimant desig per tots els porus i amb la brusa mig descordada mostrant-li uns pits inesperats. En Ra-mon quequejà com si de sobte se li haguessin creuat tots els fils de la parla en un procés d’afàsia resoluda i es posà bé les ulleres, però les mans no l’obeïen amb gaire precisió i només hi reeixí a mit-ges. Els sentiments més contraposats li copejaven la cavorca del pit i guspirejaven com fils elèctrics pelats en nit de ventada. Ella s’acostà més, insinuant-se amb estil serpentívol en veure l’exercici de maroma que realitzava l’improvisat equilibrista dels desitjos. Li passà un dit pels llavis i l’erecció feu, dialècticament parlant, un salt qualitatiu, és a dir, ja era una altra cosa, era una llança impara-ble, un marrameu de gat en zel, una mena de metàfora eròtica de l’estri de Caín. La imatge del germà s’esborrà emportada pel terra-trèmol que alçà onades de deu metres i la reina de Saba era només un pou de desig, un pou al desert, un oasi. La Francina se li acostà definitivament i enganxà cos contra cos com amb cola de fuster. S’ensorrà el palafit, les ulleres s’esclafaren contra el terra i mentre en Ramon les recercava amb força dificultats visuals la Francina, que ja havia palpat l’erecció imparable, passà la clau a la porta, l’arrossegà suaument cap al llit i el despullà força destrament. Li retirà els pantalons i aparegué un ceptre poderós que la Francina gaudí i sabé fer gaudir.


16 VALERIÀ PUJOL

L’embriagament, com ja us podeu pensar, o no podia durar gaire o havia de ser definitiu i provocar a la casa un daltabaix d’aquells que fan història. Pel que sembla, la Francina portava aquesta segona intenció perquè tal vegada aspirava a casar-se amb l’hereu, no pas amb el cabaler, malgrat fer ja un mes que l’havien tirada trona avall. Però el Ramon no volia ni que les coses se li giressin ni mantenir amb la Francina cap més relació que no fos el record d’aquest assalt de trinxera a pit obert. La Francina es mostrà encara amorosa demanant-li que abandonés la idea de saltar l’oceà i li feu quatre magarrufes més. Però en Ramon sabia bé el que vo-lia i no estava disposat a perdre el seu passatge al vaixell d’Antoni López i Cia. Bon pic refet de l’ensurt li ho digué clar i aleshores ella s’enravenà, es tornà a vestir i eixí de la cambra d’aquella ma-nera tibada i presumida que semblava la reina de Saba.

Tot això els vilatans no ho sabien i tampoc no sabien que quan es casà la cosa ja se li havia retirat una vegada; és a dir, que segons els càlculs erronis del poble el primogènit fou prematur. Evident-ment, en Ramon del Panxeta tampoc no n’estava assabentat d’això darrer. Per a o per b, en Ramon degué pensar, doncs, que no tenia pressa a complir els deures familiars. Arribà així en olor de multi-tuds i d’heroïcitats suposades a la porta del Casinet, on l’espera-ven alguns de la Junta amb el seu president, en Cinto Folguera, que també era l’alcalde per la llista d’Esquerra Republicana. Les felicitacions, les preguntes i les abraçades no tenien aturador i en Ramon del Panxeta digué que tothom estava convidat a prendre el que volgués i el president digué que això ho havia d’haver dit ell, però, com que era més aviat rata, no hi insistí gaire. Algú que també era regidor insinuà que se li hauria de fer una rebuda a l’ajuntament i en Cinto deixà anar: «Es veu que les coses t’han anat bé». En Ramon reconegué que no es podia queixar i que havia vingut per retirar-se tot i que no descartava la possibilitat


17TERRA DE CRIMS

de tornar cap aquelles terres perquè encara se sentia jove i valent. En Cinto digué finalment: «Em plauria que passessis per l’ajunta-ment o que dinéssim un dia plegats per poder-te explicar quina és la situació del poble.» En Ramon deixava dir i fer, perquè encara no sabia ben bé quin era el terreny que trepitjava i pensava que calia ser prudent. La vida li havia ensenyat moltes coses. Prengué doncs una copeta, feu petar la xerrada una estona, saludà i després d’això pensà que ja seria hora d’anar a veure la família.

La Francina, que previsiblement estava assabentada de la tor-nada d’en Ramon, l’esperava tota sola i es mostrà distant. En Ra-mon pensà que encara mantenia unes maneres tibades i presumi-des que la feien semblar la reina de Saba. Així d’entrada era difícil lligar conversa. El convidà a vi i galetes i li parlà de les terres més aviat minses que portava el seu fill. En Ramon li notificà la seva intenció d’establir-se al poble i de construir un pont per lligar amb el passat. Parlaren del germà mort però la conversa no era fàcil, semblaven talment dos boxadors mesurant les distàncies.

—l què penses fer? —preguntà la Francina—. Suposo que et quedaràs a viure amb nosaltres. Et podem arreglar la cambra dels pares.

En Ramon digué que no era aquesta la seva intenció. I ho em-bolcallà de tot un seguit de justificacions o excuses: que pensava comprar-se una caseta, que no volia ser cap càrrega per a ningú...

—Però on pots estar millor que amb la família? —feu la Francina.

En Ramon somrigué amb un somriure ambigu i digué: «Ja en parlarem més endavant de tot això. El temps tampoc no ens apres-sa. Avui pararé a l’hostal i després ja ho veurem.»

No es quedà gaire estona més ni esperà la tornada del nebot.—Demà pots venir a dinar i així parles amb el noi.En Ramon assentí.


18 VALERIÀ PUJOL

L’endemà l’entesa amb el nebot va semblar molt més fàcil i ben aviat lligaren conversa sobre el temps, les collites, les dificultats de la pagesia, la poca rendibilitat de les terres, les coses que es podrien fer si hi haguessin diners. Al Ramon li plagué l’esperit emprenedor del nebot i no li sabé greu desenterrar els diners. Així doncs, canvià d’opinió i no trigà gaire a viure amb la família. Tot semblava una bassa d’oli: compraren més terres, formaren un ra-mat que menava en Rabassó, l’enze del poble. Semblava com si per a ells no s’haguessin fet els aldarulls que començaren el 36. Els maldecaps s’iniciaren però quan en Ramon ullà la vídua Tresserres i començà a mostrar-hi una notable inclinació. La vídua tenia dos fills: en Joan i en Pere, i aquests esdevenien així una competència deslleial per al nebot.

La bassa d’oli es convertí ben aviat en un mar enfurit. Les con-verses es feien difícils i, a la taula, els silencis cada vegada eren més llargs i profunds. En Ramon havia estat sempre home de decisions ràpides. Mai no li havia agradat deixar podrir les coses i així decidí enfrontar el problema de cara i reivindicà el seu dret a relacionar-se amb qui volgués sense cap tipus d’interferència. La resposta fou el silenci i en Ramon tornà a fer estada a l’hostal. Sembla mentida com a voltes es torcen les coses i la rella més dreturera comença a llaurar de tort. Els vents empresonats han eixit moltes vegades de la presó dels déus i ara semblava que el tap havia saltat una altra vegada. El vernís de l’interès s’havia deslluït per deixar veure una pintura barroca feta d’enveja i ressentiment. La rancúnia i la mala sang començaren a teixir una teranyina apegalosa i el nebot i la Francina exercien d’aranya. La vídua Tresserres els robava el futur. Tot era incert.

D’altra banda la guerra també anava de mal borràs.La República anava perdent una a una les peces de l’escaquer.

Era una guerra paral·lela. Tot trontollava. El front de Catalunya


19TERRA DE CRIMS

era greument amenaçat i cada cop era més probable que mobi-litzessin la quinta del sac. Al nebot el corsecava la inquietud. No acabava de pair la deserció de l’oncle i veia planar damunt seu, amenaçador i burxant en pròpia carn, el fantasma de la mobilit-zació general. Una ombra li enterbolia la mirada. Els Tresserres i els Panxeta no es parlaven i si ara fos el 36 potser la sang hauria xarbotat. Altrament, però, l’odi es mantingué soterrat i no provo-cà cap explosió furient. Ningú no volia intervenir en aquesta altra guerra civil. Tothom estava prou preocupat pel propi destí perso-nal. Tanmateix el verí s’anava congriant i l’hereu Panxeta estava decidit a torçar el destí al seu favor; només calia saber aprofitar el vent de popa. Calia preveure el triomf dels nacionals i fer-ne, d’això, els fonaments del futur. Si ho sabem fer bé, pensava, la sort se’ns pot girar decididament de cara.

A ningú no se li escapava el republicanisme d’en Ramon del Panxeta ni l’esquerranisme dels Tresserres. Si sabia treballar fi tot podia anar a parar al seu sac: la nova casa i les noves terres de l’oncle i fins i tot les terres dels altres. El cap barrinava dia i nit, però en canvi a taula, amb sa mare, els silencis eren cada dia més pregons, més densos, com si gairebé es poguessin tallar a llesques. La Francina pensava i pensava i començava a tenir por dels pro-pis pensaments secrets i del pensament dels altres i temia que el fill fes algun mal pas. Li retornava a la memòria l’escena de feia quaranta-un anys i s’alçà ofegant un crit perquè en el somni ha-vien aparegut els cossos sangonosos d’en Ramon i de l’hereu. La Francina llegia als ulls del fill alguna decisió terrible i temia saber les coses pel seu nom. Pensà si no fora bo de parlar amb ell, però no s’hi atreví i cada dia se li anaven embolicant més els fils de les decisions i dels desitjos. Dormia malament i li feia mal el cap, un mal que no li passava amb aspirines. No sabia si parlar amb en Ra-mon, no sabia si parlar amb el fill. Només sabia que tenia por, una


20 VALERIÀ PUJOL

por estranya que no havia sentit mai, una por que se li endinsava per tots els ossos i per totes les cèl·lules i s’implantava sota la pell; i tenia la sensació d’inflar-se, com si la pell estigués desenganxa-da del cos, com si el cos informe gairebé ballés dins el sac d’una pell vella i arrugada. No podia dormir i una nit tingué l’estranya sensació d’enfonsar-se en un pou sense fons i el tremolor li feu repicar les dents. L’endemà el fill li preguntà si no es trobava bé. La Francina no li tornà resposta. Sortí i vagà pel poble com una ombra i a la caiguda del sol la trobaren morta a la bassa. La versió oficial parlava d’un rodament de cap i així la pogueren enterrar en sagrat. L’hereu ja no podria saber mai que per les seves venes corria la sang d’en Ramon Grau.

El temps semblava baixar per un tobogan imparable, al final del qual no se sabia ben bé què hi havia, encara que molts hi veien una mort segura o la fi de les il·lusions; i altres, a contrallum, hi veien una nova vida i la fi dels patiments. Entre aquests darrers s’hi podia comptar el fill de la Francina, que poc temps després de la mort de sa mare desaparegué sense deixar cap rastre. Ja us podeu imaginar el bum-bum que hi havia pel poble. A manca de bona teca i bona vianda els esdeveniments serviren per omplir més d’una i més de dues boques i per distreure’s tèrbolament de les penalitats de cada dia: «Que si havia fugit a la zona franquista, que si s’havia amagat perquè no l’agafés la lleva de reservistes.» Hi havia fins i tot qui parlava d’ell com de l’assassí de la pròpia mare.

S’havia perdut el front de Catalunya i les tropes franquistes avançaven amb pas segur. Era la fi. Hi havia qui començava a preparar l’exili. En Ramon del Panxeta no sabia què fer, però els seus dubtes no duraren gaire perquè un mal dia aparegué mort a la porta del cementiri amb un trau al cap. Semblava com si una mena de maledicció divina hagués caigut implacable sobre el po-ble. L’endemà bombardejaren i la Societat de Pagesos es convertí


21TERRA DE CRIMS

en runes. El pànic s’apoderà de la gent i els qui pogueren se n’ana-ren a viure a les barraques del tros o en refugis fets a corre-cuita. La mort d’en Ramon fou ja gairebé només un episodi més d’un daltabaix col·lectiu.

Secretament, tothom sospitava del fill de la Francina, i el dit més temorenc en altre temps l’hauria assenyalat com a culpable. Però ningú no sabia on parava i els qui ara tenien les de perdre eren uns altres, com en Ramon i els del seu braç. La mort d’en Ramon era només la primera mostra. Bufaven uns aires verinosos i no es podia esperar res de bo. Així doncs, els fills Tresserres deci-diren deixar el poble i darrere d’ells anaren també molts dels qui havien tingut alguna actuació política.

I un matí del 39 el poble s’aixecà per comprovar que l’absurd era just en tombar la cantonada. El fill de la Francina aparegué també mort davant del cementiri amb un trau al cap. No hi havia cap trencaclosques on encaixar aquesta peça d’estrany perfil. On era ara l’assassí? Era una pregunta absurda tanmateix, perquè els nacionals eren a dos dies de marxa.

Els carrers es despertaren deserts i el cel era tapat amb un llen-çol d’angoixa. Tot era silenci. Només algun lladruc de gos o el cant d’algun gall fendia per un moment l’espai. Tot era capgirat. Fins i tot en Rabassó, el pastor que mai no baixava al poble, vagarejava esmaperdut pels carrers deserts, com la contrafigura d’un món que s’ensorra. La seva veu rogallosa era com una mena de paròdia tragicòmica d’un ototoi hel·lènic, una mena d’escarni a les preo-cupacions polítiques. Com si després Fellini n’hagués pres model, cridava des del centre seminal de l’ànima: «Vull una dona! Vull una dona!». La gent tancava la finestra i no entenia res.

Passaren només unes hores i el silenci tens anà reculant engolit per un fimbreig de terratrèmol. El soroll acompassat dels soldats desfilant s’imposà amb autoritat rotunda. Ningú no sortí encara


22 VALERIÀ PUJOL

a rebre’ls. Només el pastor mig esparracat que amb cara de foll i discurs incomprensible alçava el braç enlaire. «Sí —deia—, jo he estat, jo. Ell m’havia promès que aniríem a ciutat i em compraria una dona si matava en Ramon, que en Ramon era dolent i li volia fer mal. Jo perdria el ramat. Sí, jo volia una dona. Però no me la va donar. Ell era igual que en Ramon i ara també és mort. Tots els amos són iguals.»

El capità el copejà amb la culata i caigué a terra amb un trau al cap. El soroll de l’exèrcit feia trontollar els vidres, com si el timbal repiqués a execució. Dos dies després trobaren el pastor penjat d’una figuera.


Valerià Pujol - cossetania.comdirigia des del 1985, i excepcions puntuals a banda (Història de...

Documents

Transcript of Valerià Pujol - cossetania.comdirigia des del 1985, i excepcions puntuals a banda (Història de...