Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

1

Unitat 2. Quès és poder polític?

1. Política i poder.

2. Força, influència i autoritat.

3. Com es manifesta el poder polític?

4. La legitimitat del poder.

5. Legitimitat, legalitat i constitució.

1. Política i poder.

La ciència política ha estat considerada per alguns com “cratologia” (del grec, kratos, poder):

una ciència del poder, encarregada d’estudiar la seva naturalesa, la seva distribució i les seves

manifestacions. Per tant, com es relaciona la nostra idea de política amb la idea de poder?

Hem descrit la política com a gestió del conflicte social per mitjà de decisions vinculant. Hi ha

un component d’obligació o d’imposició en l’acció política, que ens porta de manera natural a

certa idea de poder. Amb tot, hem de ser conscients que hi ha moltes maneres diferents de

definir poder. Aquí tractarem el concepte de poder des de dues perspectives: la que entén el

poder com un recurs disponible i la que concep el poder com un resultat d’una relació.

Quan s’interpreta el poder com un recurs es té tendència a percebre’l com a una cosa

que es té o es posseeix: “el poder polític està en mans de tal grup o de tal persona”.

Per tant, la qüestió important en política és com apoderar-se del poder. Tot seguit,

d’administrar-lo. Des d’aquest punt de vista, el poder és un recurs controlat per

individus, grups, classes o elits. Aquesta visió és en la que es basen les concepcions

teòriques preocupades per saber qui té i on resideix el poder (Hobbes, Marx).

Quan es pensa en el poder com a efecte d’una relació, el poder no es posseeix:

acompanya a la situació de que es gaudeix en relació a una altra persona o grup. No és

tant una substància com una situació. Qui desitja poder, no ha d’apoderar-se de res,

ha de situar-se. Per això, s’atribueix poder a qui està ben situat o té una bona situació.

En aquesta visió relacional, el poder no es pot prendre, no s’emmagatzema ni

s’acumula. Frueix de les relacions socials i es difon contínuament com un flux constant

que passa per totes elles. Es presenta més com una oportunitat que com un recurs. No

és vist com a un instrument que s’aplica sobre els altres per tal d’aconseguir un

determinat efecte, sinó que és vist com la probabilitat de que es produeixin certs

resultats favorables per a un determinat actor, a partir de la relació que aquest actor

manté amb els altres. En aquesta relació es manifesta tant la imposició o el predomini

que exerceixen uns, com l’acceptació que ofereixen els altres. En aquest punt de vista,

l’important és preguntar-se “quines posicions faciliten el domini d’uns actors i els

sotmetiment dels altres”. Dóna lloc a les anomenades concepcions estratègiques o

pluralistes, centrades en analitzar quines estratègies col·loquen en situació

d’avantatge. Entre els autors clàssics més destacats: Maquiavel, Tocqueville, Dahl,

Foucault.

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

2

Com a conclusió, podem dir que la primera visió (el poder com a recurs) subratlla

l’element d’imposició que va annex a tota idea de poder. El poder s’identifica amb la

capacitat d’imposar límits i privacions de la capacitat de decisió dels altres, obligant-los

a conductes no desitjades. En canvi, la segona visió (el poder com a resultat d’una

situació) descobreix la relació de poder en l’intercanvi o la comunicació que mantenen

diversos actores, sense perdre de vista que l’acceptació d’uns acompanya l’acceptació

dels altres. Tot i això, recursos i situació estan relacionat, perquè és el control de

determinats recursos o capacitats el que situa a alguns actors en situacions

estratègicament d’avantatge que a altres i els confereix més poder.

A mode d’exemple, si admetem que disposar d’un major nivell cultural o d’educació

confereix major capacitat per a imposar-se sobre els altres, també haurem de

reconèixer que aquesta capacitat es basa en el control dels recursos necessaris

(coneixement, informació, capacitat de comunicació, diners, ...) per a consolidar la

situació d’avantatge de la que es parteix.

Altres exemples de l’ús de poder polític: si el poder polític equival a aquesta aptitud

per a incidir en la regulació del conflicte podem atribuir poder polític al govern que

pren un a decisió. O al partit, que alhora controla el govern. O a una diputada que

participa que participa en un debat parlamentari i atorga el seu vot favorable a un

projecte de llei. Però també, a un mitjà de comunicació que és capaç de provocar la

dimissió d’un ministre, al denunciar un escàndol de corrupció. O una associació

patronal que aconsegueix que aconsegueix que s’adopti una política econòmica que

els sigui favorable. O una organització religiosa que bloqueja l’aprovació de certes

disposicions legals, mitjançant la mobilització dels seus afiliats. O un grup ecologista

que obliga a canviar el traçat d’una carretera per a evitar la destrucció del medi

natural. O un funcionari que endarrereix l’aplicació aprovada per un govern.

Per tant, la intervenció en la regulació de conflictes socials està oberta a un conjunt

d’actors diversos que s’esforcen per a orientar aquesta regulació en benefici propi.

Aquests actors, o subjectes socials, tindran poder polític segons quina sigui la seva

capacitat de proposta i d’impulsió, de resistència i de bloqueig.

2. Força, influència i autoritat.

Quadre 1. Els components del poder polític.

Exerceix Recorre a Vol produir actituds de

Vol obtenir

Força Amenaça Temor Acció o inacció d’altre actors. Influència Persuasió Convicció

Autorictas Reputació Confiança

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

3

Aquests són els tres components del poder polític: força, influència i autoritat.

Parlem de força o de coacció quan existeix la capacitat per a negar o limitar als altres

l’accés a determinats béns o oportunitats: la vida, la integritat física, la llibertat, el

patrimoni, el treball. Així ho fan les institucions públiques quan engarjolen, embarguen

o multen. Ho fan els grups terroristes quan segresten o maten. I també ho fan altres

actors polítics quan tallen una carretera, paralitzen un servei públic, ocupen un local,

... Aquesta força també es pot exercir de manera menys aparatosa i subtil. Per

exemple, quan es controlen informacions, difonent-les, manipulant-les o retenint-les

segons interessi. Una altra forma de coacció exercida per alguns actors quan se

serveixen de la seva capacitat financera per a condicionar la llibertat d’acció dels

altres: quan l’FMI supedita la concessió de crèdits a un govern a la condició de que

aquest adopti una determinada política social i econòmica. O quan les empreses

amenacen amb la suspensió de la seva activitat quan no aconsegueixen contrapartides

de l’administració. O quan un cacic o un notable amenaça amb deixar sense feina

aquells que no li donin el seu suport electoral.

Parlem d’influència quan el poder polític es basa en la capacitat per a persuadir als

altres de que convé adoptar o abandonar determinades conductes. Per a exercir-la es

poden fer servir dos instruments: propaganda i organització.

Finalment, el poder polític també es manifesta com a autoritat quan les indicacions

d’un subjecte individual o col·lectiu són ateses pels altres, perquè compta amb un

crèdit o solvència reconeguts.

La pràctica efectiva del poder ha de recórrer amb freqüència a combinacions que

integren els tres elements, per a que la seva intervenció sigui el més eficaç possible.

Activitat 1. Poder, fusells i baionetes.

Relaciona les següents oracions amb els conceptes de força, influència i autoritat.

“Amb les baionetes, tot és possible. Menys asseure’s damunt.” Charles de Telleyrand (1754 –

1830), eclesiàstic, polític i diplomàtic francès.

“El poder polític neix en el canó dels fusells.” Mao Tse Tung (1893 – 1976), líder comunista

xinès i fundador de la República Popular de la Xina.

Activitat2. Stalin i Wojtyila.

Quan els aliats occidentals van fer un advertiment a Stalin sobre la importància política del

Vaticà es diu que el dirigent soviètic va replicar despectivament: “Quantes divisions té el

Papa?” El que volia era donar a entendre que pel poder polític del papat li semblava

insignificant. Quaranta anys més tard, l’elecció d’un Papa polonès el 1985 – el cardenal Karol

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

4

Wojtyila, conegut com a Joan Pau II – va ser un dels factors determinants en la crisi del règim

comunista de Polònia i, més endavant, de la desintegració de la URSS el 1989.

Quina lliçó pot extreure’s d’aquests episodis per a una més ajustada concepció del poder?

3. Com es manifesta el poder polític?

Hem de distingir tres nivells d’intervenció política, que van del més visible al menys

perceptible. Prenem com a exemple la situació creada per la implantació d’una fàbrica que

genera residus tòxics i examinem a continuació els tres nivells en els que es reflecteix l’acció de

poder.

Primer, el poder es manifesta obertament quan els diferents actors s’esforcen per

incidir sobre el desenllaç final del conflicte obert per la implantació de la fàbrica. Per

tant, discutiran públicament sobre la conveniència (social, econòmica, tècnica) o la no

conveniència d’ubicar la instal·lació en un lloc concret. Plantejaran propostes,

discutiran sobre elles, i, finalment, s’adoptarà una decisió: autoritzar l’obertura de la

instal·lació o denegar-la. Tots els actors (administracions, associacions ecologistes, de

veïns, mitjans de comunicació, sindicats, etc) intervindran en el procés, aplicant

l’autoritat, la influència o la capacitat de coacció de que disposin.

En un segon nivell, el poder polític adopta formes menys visibles. Així succeeix quan es

fan accions encaminades a evitar que un determinat conflicte es “polititzi”: és a dir,

que sigui inclòs entre les qüestions sotmeses a una decisió vinculant per a tota la

comunitat. En aquest cas, hi ha actors que prefereixen deixar el tractament de la

qüestió al marge del debat polític. Exerceixen poder aquells qui són capaços de

determinar què és i què no és objecte de la política, assenyalant l’agenda de l’esfera

pública. En aquest cas, s’ha arribat a definir la política com a l’art d’impedir que la gent

participi en els assumptes que els incumbeixen.

En un tercer nivell, des del que es condiciona de manera encara més encoberta la

política, un actor aconsegueix que una situació de desigualtat o de desequilibri no sigui

vista com a problemàtica. És a dir, que passi socialment inadvertida l’existència d’un

determinat problema. Es tracta de que ni tan sols arribi s’arribi a percebre la

implantació d’una indústria contaminant com a un assumpte d’interès social.

Per tant, podem dir que s’exerceix poder polític quan s’aconsegueix presentar com a situacions

socialment acceptables determinades relacions de desigualtat: entre homes i dones, entre

classes o altres grups socials, ètnics o religiosos. En aquests casos, els actors amb capacitat per

a fer-ho, argumenten que aquestes situacions són efecte inevitable de la naturalesa, la

providència divina, la tradició o el progrés.

En conclusió, gràcies al poder que confereix el control de les idees dominants (una hegemonia

ideològica) no només s’aconsegueix la no - decisió sobre un problema: s’aconsegueix també

que la situació aparegui com a un no – problema.

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

5

Quadre 2. Com es manifesta el poder polític?

Nivells Posició dels actors

Primer nivell Tots els actors participen – amb els respectius recursos, exigències i propostes – en un conflicte polític sobre la qüestió X, percebuda com a problemàtica.

Segon nivell Un o varis actors són capaços d’impedir que la qüestió X es converteixi en un conflicte polític, perquè controlen l’agenda institucional i impedeixen que la qüestió sigui objecte de regulació vinculant.

Tercer nivell Un o varis actors són capaços d’influir sobre la consciència d’altres – mitjançant la conservació de mites o ideologies – aconseguint que la qüestió X no sigui percebuda com a problemàtica.

Activitat 3. Una altra idea de poder.

Quan s’exerceix poder polític, cada individu o grup fa ús dels recursos que té al seu abast per a

aconseguir una posició més avantatjosa respecte a altres actors. Alguns aspiren a superar una

situació desfavorable; uns altre apunten a conservar o incrementar l’avantatge de que

gaudeixen. En aquests conflicte produïts per la desigualtat de situació, el poder s’expressa com

a una relació de competència. El poder, des d’aquesta perspectiva, és concebut com la

diferència de capacitats de tot ordre que separen a uns i a altres. I aquesta diferència s’aplica a

limitar les possibilitats dels altres, “Power is the excess of the power of one above the power of

another” (Hobbes). Estem davant d’una visió que concep el poder com a un joc de suma zero: el

que uns guanyen, els altre ho perden. És possible una altra concepció del poder, que no

comporti aquesta limitació de les possibilitats d’altres? En una societat sense desigualtats no

deferències, la idea de poder se centraria en la capacitat de cadascú per a desenvolupar les

seves potencialitats, sense distorsionar la posició dels altres. En aquesta capacitat de

desenvolupament personal es manifestaria llavors una aptitud que no s’exerciria perjudicant a

ningú, sinó en benefici de tots: una realització personal més completa repercutiria positivament

sobre el conjunt social (Macpherson). No es tractaria aquí, doncs, d’un joc de suma zero, sinó

d’un joc de suma positiva: el que uns guanyarien, no restaria res als altre i incrementaria el

benefici de tots. Fins a quin punt s’hauria de seguir anomenant poder a aquesta capacitat?

Llegeix el text i respon a les dues preguntes que s’hi plantegen.

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

6

4. La legitimitat del poder.

Qui exerceix poder imposa certs límits a la voluntat d’altres actors. Tant és així, que aquests

quan intervenen en un conflicte aspiren a que la seva intervenció no s’hagi de fer

exclusivament amb la seva capacitat de forçar la voluntat dels altres: aspira a que aquests

admetin les seves propostes sense necessitat de recórrer a la coacció. Per això, pretén

justificar la seva intervenció: és a dir, presentar-la com justa i mereixedora de l’acceptació

voluntària de tots els actors. I inclús quan es recorre a l’aplicació d’un cert grau de violència o

coacció es presenta com a necessària. Aquesta capacitat per a aconseguir que siguin acceptats

els límits que el poder imposa se sol conèixer com a legitimitat.

D’aquesta idea se’n desprenen els esforços d’aquells que exerceixen el poder per tal de

recórrer al món dels símbols i dels valors. Promovent els que millor poden servir a les seves

pretensions i interessos, legitimen les seves intervencions.

Per aquest motiu, el poder polític aspira a oferir sempre sues cares indissociables. Amb la

primera exhibeix coacció i amenaça. Amb la segona – la de la legitimitat – aporta arguments i

intenta convèncer de que la seva presència és convenient i adequada. Maquiavel va escriure

que el Príncep (una personificació del poder polític) ha de dotar-se de la força del lleó i de

l’astúcia de la guineu.

Per tant, cal saber d’on surt aquesta legitimitat. Haurem de tenir en compte que les decisions

seran preses com a legítimes en la mesura en que s’ajustin als valors i a les creences que

dominen en una societat. En canvi, quan més lluny estan de les idees i valors dominants,

només l’aplicació d’una major dosi de coacció podrà fer-les efectives.

Segons Weber, la que mostrarem a continuació podria ser una tipologia dels diferents modes

de legitimitat del poder polític:

La tradició. El que justifica les propostes del poder és la seva adaptació als usos i

costums del passat. És arrel de polítiques conservadores.

La racionalitat. El fonament d’un ordre o d’una demanda és aquí l’adequació entre les

finalitats que persegueix i els mitjans que proposa. Normalment aquesta relació acaba

establint-se en una regla o llei.

El carisma. També pot donar legitimitat a una proposta o una decisió una qualitat

extraordinària o excepcional de qui la formula o adopta.

El rendiment. El poder pot fonamentar la seva legitimitat en el resultat de les seves

actuacions.

5. Legitimitat, legalitat i constitució.

La legitimitat del poder en els sistemes liberals se suporta des de finals del s.XVIII en

l’existència d’una constitució, en la que una comunitat política estableix unes regles

fonamentals de la seva convivència. No obstant, el concepte de legitimitat és molt més ampli

Bloc 1. Societat, política i poder. Apunts de Ciència política.

7

que el de legalitat. Aquesta fa referència a l’adequació a un conjunt de lleis, en canvi, el

concepte de legitimitat no només fa referència a l’adequació a aquestes lleis, sinó que a més,

també s’ha d’adequar a tot un conjunt de valors i creences socials.

Quan es doni la màxima coincidència entre allò legítim i allò legal, serà sinònim de que el

poder polític sigui estable i acceptable per la comunitat.