Pròxima parada: Girona. És l’avís que ens indica que estem a punt d’arribar a la ciutat de Girona. Miro el rellotge i veig que arribarem sobre l’hora prevista. El silenci que m’acompanyava durant tot el viatge, s’ha trencat! És moment, doncs de començar-me a posar punt. L’entrada a Girona, es fa lenta i llarga. Començo a veure els canvis que la ciutat està patint amb l’arribada del tren de llarga distància i m’adono que he tardat massa temps en tornar a visitar la ciutat, que viu sota el lema : Girona m’enamora. Girona té tot l’encant de les grans ciutats, però sense multituds; una ciutat feta a escala humana per badar en cadascun dels seus racons. Perquè és una ciutat viva i que sempre té sorpreses per oferir-nos en qualsevol època de l’any.

...

50

Fora l’estació m’espera la Maria, amb ella ens uneix una relació d’amistat de fa molts anys. Estudiant d’arquitectura com jo, m’acompanyarà al llarg dels quatre dies que estaré a la ciutat. Em té sorpreses preparades… i jo ja estic impacient per saber a on em portarà i quina és aquesta ruta d’arquitectura de la que tant m’ha parlat, confio amb ella i sé que d’aquesta visita aprendré coses . La Maria, només necessita 2 minuts i l’espera obligada que ens provoca el vermell d’un dels semàfors de la concorreguda carretera de Barcelona, per explicar-me que l’edifici on fins fa uns anys hi havia el concessionari de cotxes de la marca SEAT, ha passat a ser un bloc d’habitatges. M’adono que la façana ha patit algun canvi en la fusteria i en el revestiment de les superfícies opaques. La Maria em recorda que l’edifici obra de l’arquitecte Josep Mª Ribot i Batlle (1957), ha estat objecte d’un canvi d’ús .

51

El projecte ha tingut en compte la conservació de la rampa helicoïdal, element característic de l’edifici. Tanmateix l’estructura a base d’una retícula de pilars, jàsseres i forjat unidireccional, és respectada sobre una distribució en caixes o boxes dels nous habitatges.

La distribució d’aquests nous habitatges segueix una retícula que recorda a la malla que es resol quan s’estacionen els cotxes. Aquesta és doncs la idea base del projecte i que ha tingut en compte les premisses i el record de l’antic garatge de cotxes. Ens dirigim a l’interior de l’edifici, és una gran sorpresa per mi comprovar amb primera persona aquelles quatre paraules que minuts abans m’ajudaven a fer-me una idea d’aquell gran projecte de reforma i canvi d’ús.

52

Aquí és una realitat arribar al peu de la porta de casa teu amb moto, així ho permet la rampa helicoïdal que gira al voltant del buit provocat per aquesta. A mesura que anem pujant, em vaig fent la idea d’aquesta nova arquitectura que ha de participar d’aquells espais en desús que trobem a les nostres ciutat. És una oportunitat, veure aquells espais buits i condicionar-los a les necessitats que avui dia ens envolten i que són partícips de la nostra ciutat. Gràcies, a un amistat de la Maria, en Joan, tenim la oportunitat de poder entrar en un d’aquells habitatges.

…

En Joan ens parla de com és el dia a dia dins d’aquell edifici. Zones de pas àmplies i comunes envolten les entrades de tots els habitatges. Ens expliquen que són habitatges de 70 m2 aproximadament, que estan modulats respecte un nucli central i que permet una molt bona flexibilització dels espais segons quines siguin les necessitats de cadascú. Una de les característiques principals dels habitatges són la gran tribuna que pot formar part en cadascuna de les habitacions que donen en aquest espai i que a la vegada ens fa de filtre amb el carrer, creant un doble tancament i una càmera d’aire que neutralitza el soroll del carrer. La majoria dels habitatges estan dotats amb un dormitori doble amb bany, una zona de treball, menjador-estar relacionat amb una cuina i un bany auxiliar.

53

Em crida l’atenció la gran altura dels sostres i de la gran llum que entra en cadascuna de les estances, provocant-me una gran sensació d’amplitud.

… En Joan, ens convida a pujar a la coberta de l’edifici. De camí cap a dalt, em vaig imaginant el dia a dia, un espai on tothom té el seu racó i on el sentit de comunitat hi podria tenir cabuda. En un tres i no res, arribem a la part superior de l’edifici. És una sorpresa veure el tractament d’aquella coberta transitable que amb l’ajuda d’un gran treball de jardineria i l’ adequació del mobiliari, acaba essent un espai comunitari a disposició de tots els residents.

… El temps s’ ens tira a sobre. Després de despedir-nos amb en Joan i quedar entesos que ens tornaríem a veure al llarg d’aquesta setmana, hem d’agafar les nostres coses i marxar cap a casa la Maria

.…

54

De camí cap a casa la Maria, ella m’explica que des da fa uns mesos, juntament amb els seus pares viuen a Torre Catalunya. Em fa cinc cèntims, del projecte atès a la última planta de l’edifici, i és que en aquesta planta s’hi han projectat 12 habitacions satèl·lits. És la primera vegada que ho sento i em costa d’imaginar una planta d’habitatges que comparteix habitacions individuals que són propietat dels residents de les plantes inferiors. Una de les primeres idees que em ve el cap en són les referències d’una planta d’hotel tipus, on cada habitació és una unitat independent. Em comenta que són una bona opció per aquelles famílies que necessiten d’un espai independent a la seva llar habitual, i que per falta d’espai o simplement el fet de voler adquirir una certa independència pot esdevenir-se un gran lloc per satisfer les necessitats que esdevinguin en cada família. Enfilem els últims metres d’un dels coneguts eixos comercials de Girona –el carrer de Joan Maragall- per arribar al centre de Plaça Catalunya. Des d’aquest punt, m’indica que ella viu en un dels habitatges de la vuitena planta de Torre Catalunya

55

– com m’havia explicat abans - ella és una de les afortunades de les que disposa una habitació satèl·lit. Segons la Maria, les actuacions i canvis en l’estructura de la darrera planta, no han tingut massa dificultat, perquè l’estructura de Torre Catalunya es recolza sobre una estructura reticular de pilars, on només s’han tingut en compte els nuclis d’accés vertical i els nuclis d’instal·lacions. Tanmateix, les divisions entre habitacions s’ha realitzat a través de paraments verticals de formigó lleuger i un sistema de cartró guix laminat. Després d’uns minuts, assegudes en un dels bancs de Plaça Catalunya, decidim abandonar-lo per pujar cap a Torre Catalunya, obra de l’arquitecte Antoni Perpiñà i Sebrià.

... De nou el retrobament amb la família de Maria. Feia temps que no els veia i entenc la seva alegria. M’ofereixen la seva disponibilitat amb tot el què em faci falta, em quedo amb la frase: Anna, aquí volem que et sentis com a casa! M’agrada, saber que després de tant temps continuen sent tant amables i servicials.

Entre tots, em fan un petit “tour” per casa seva. Un gran habitatge obert a la ciutat de Girona. Mentrestant, em van identificant les peces de les que disposa el seu gran habitatge d’uns 140 m2, m’expliquen el motius del canvi de residència, i entre opinió i opinió, entenc que el canvi ha acabat de satisfer les necessitats de la família.

56

L’hora del sopar s’acosta, i entre conversa i conversa, la mare de la Maria ens convida a passar al menjador, allà i tenim la taula parada.

...

Estic a molt a prop de descobrir el què serà la meva habitació satèl·lit per uns dies. Agafem l’ascensor i pujar fins la darrere planta de l’edifici –el sota coberta- .

...

Entrem a l’habitació 307, aquesta és la que correspon a la família de la Maria. I l’habitació que per uns dies jo habitaré. Són aproximadament 17 m2, on tot hi té cabuda. Un petit office situat al fons de l’habitació, un parell de cadires per l’estudi/treball, un armari que un cop obert s’hi amaga un llit articulat, un petit bany i una terrassa, que un cop oberta la finestra forma part d’aquella habitació on cada hi té cabuda el mínim detall.

57

Començo entendre la voluntat del projecte i que aquest respon a les necessitats d’aquelles persones que necessiten d’un espai independent al seu dia a dia, i que dies com avui ajuden a organitzar visites. Sento la ciutat de Girona als meus peus. Amb la Maria, juguem a identificar els edificis històrics de la ciutat, que des de la terrassa podem observar. S’ha acabat convertint en una visita virtual aèria que demà acabarem de materialitzar-la en visites a peu de carrer. Després d’una llarga conversa sota la llum de la lluna plena, és moment de dir-nos bona nit i fins demà!

...

58

Un gran sol ens acompanya en el camí d’entrada al barri Vell. Ens endinsem Rambla avall, la gent camina, somriu, és el dia, d’una ciutat que es desperta per un nou dia. Caminem entre pedres i som testimonis de la historia d’una gran ciutat.

Em sento afortunada, de perdre’m sota la mirada de la Catedral de Girona. Aquest edifici que es troba en un dels punts més alts de la ciutat, acaba essent una fita per tots aquells que visiten o viuen a la ciutat de Girona.

…

Les hores han anat passant, sense donar-nos compte… un bon àpat ens espera a la pujada de Sant Domènec.

Entaulades en un dels replans de l’escalinata, la Maria continua amb la seves explicacions en la historia dels edificis que ens envolten.

Ens trobem en un del lloc més fotografiats de la ciutat.

Davant tenim la Casa dels Agullana, edifici construït al llarg del s. XVII.

59

Estructuralment presenta una planta irregular i la seva façana principal s’hi mostren entre els balcons diferents escuts de la família. Cal destacar el pati interior a més a més del pòrtic de la planta primera i que acaba esdevenint un punt simbòlic de la ciutat.

...

Llargues cues s’originen als peus de l’escalinata que puja fins a l’església de Sant Domènech. És hora punta, i tothom espera poder menjar en aquell magnífic espai, on el temps es deté per deixar pas a grans converses mentres es va degustant grans plats de la cuina catalana.

…

Pugem a l’última torreta de la muralla, avui la recorrerem des de l’ inici al final. Un gran passejada per fer una bona digestió. Un gran lloc per relaxar-nos, desconnectar, sentir la ciutat a les nostres mans. Un gran lloc per passejar amb bona companyia.

Miro a l’horitzó i observo la caiguda del sol que es fon entre muntanyes deixant aquell cel rogenc que em fa sentir aquella sensació tan agradable.

60

De camí cap a casa, la Maria em comenta que sens falta hem de fer parada a casa els seus avis.

No hem de caminar gaire estona per trobar-nos amb ells. Hem arribat al carrer Sant Josep, i en el número 3 s’alça la casa Ruyra.

Una gran porxada ens dóna la benvinguda, un cop feta l’escalinata d’accés.

Són cinc voltes les que l’acompanyen i doten de gran personalitat el porxo, acabant-se materialitzant com un element regular al llarg de la façana.

Les acompanyen unes cortines venecianes, que trenquen amb el ritme constant i regular de l’edifici construït. Gran pilastres ressegueixen l’espai entre volta i volta, que acaben remarcant la verticalitat de l’edifici.

Els avis de la Maria viuen a la planta superior, és per això que hem d’agafar l’ascensor situat a l’esquerra de l’edifici per trobar-nos amb ells.

…

61

Abans d’entrar a l’interior, la Maria m’explica que des de fa uns mesos la coberta ha estat objecte d’una intervenció, en la què s’ha ampliat per donar pas a una nova galeria. D’aquesta manera s’ha guanyat un espai que fins aleshores estava sotmesa a les inclemències meteorològiques i que la familiar no podia fer-ne ús.

L’ampliació de la coberta, ha permès que sota un mecanisme de control de la llum, la família pugui gaudir del dia a dia sense haver de patir, per l’excés de sol o bé de la pluja.

Crec en el sentit de l’ampliació de la coberta, i és que és tal la importància de veure les possibilitats d’un gran espai que mira a la ciutat, que val la pena que amb un simple raonament teòric i pràctic, aquell espai s’acabi convertint en una zona de transició entre l’interior i la ciutat. Un espai que acaba adquirint nombroses escenes en el dia a dia de la família, des de prendre’s al cafè, a llegir, a passar-hi per entrar a casa, a dormir, a menjar...

62

Des d’aquest punt podem observar com la ciutat de Girona es va il·luminant, és moment doncs d’abandonar la casa Ruyra i tornar cap a casa

...

De camí, intercanviem les experiències que hem anat tenint en els nostres camins. L’arquitectura ens uneix, parlem el mateix llenguatge tot i el llegat acadèmic que ens separa... discutim com aquestes petites intervencions canvien el sentit d’edificis històrics, tot respectant el més mínim detall, sentim que és un arquitectura que és propera i que no vol vulnerar el sentit històric en el què és partícip.

...

63

Un nou dia s’alça a la ciutat de Girona. Estic a l’espera de que la Maria em truqui i jo pugui baixar a buscar-la. Sé que avui com ahir, em sorprendrà.

...

No hem de caminar gaire estona, per arribar al carrer Nou. Un carrer, caracteritzat per la vida comercial que dóna vida a un comerç especialitzat. Un punt a tenir en compte per les compres de molts ciutadans de la ciutat de Girona.

En la recta final del carrer Nou, ens plantem davant l’edifici Casa OlivettI, obra de l’arquitecte Josep Mª Ribot i Batlle. L’any 1958 projectà un edifici de vivendes sota un llenguatge amb clares referències italianes.

En destaca la façana que s’obra a l’avinguda Sant Francesc, que es materialitza sota una mesurada composició dels balcons i les obertures. De pujada a la última planta, la Maria em va donant detalls de la nostra visita a l’edifici. Ens dirigim a una botiga que comparteix espai amb un taller de costura i a la vegada aquesta última planta hi ha un habitatge propietari dels gerents de la botiga/taller.

Un gran vestíbul ens dóna la benvinguda d’un espai que resulta ser aprofitat com a zona d’exposició dels treballs realitzats.

Entrem a la dreta de l’edifici, allà ens rep la Laura, propietària i assistent de la botiga.

64

Observo les intervencions ateses en aquesta última planta ... un gran espai a doble altura genera un buit al centre de la botiga que a la vegada separa dues zones dedicades a

l’exposició de la roba. La roba, passa a un segon pla d’aquell gran espai, així que m’endinso en el més mínim racó per observar que a la part superior hi ha el taller, un espai dedicat a l’origen d’aquelles peces que un cop confeccionades passen a formar part de l’exposició.

Mentrestant, la Maria acaba d’emprovar-se un dels vestits. La Laura em convida a un cafè, en una de les zones dedicades a l’estar. Una petita zona de descans oberta en un terrassa i que des d’aquest punt puc intuir l’habitatge propietari dels gerents del negoci.

...

Entre vestit i vestit, la Maria té la oportunitat d’explicar-me els treballs i les idees del projecte de rehabilitació d’aquella planta i que han satisfet la necessitats dels propietaris. Partien de la base, de resoldre les necessitats professionals en

65

un sol espai tot compartint l’habitatge, situat a l’altre costat.

En aquest sentit, la botiga-taller es relaciona directament amb un dels principals eixos comercials de la ciutat de Girona, a més a més, de l’orientació a nord, aportant una llum constant i neutre per realitzar minuciosos treballs. I deixant l’habitatge, en orientació sud, obrint totes les estances a l’avinguda Sant Francesc tot aprofitant l’entrada de llum natural.

Dediquem les últimes paraules d’agraïment per l’atenció prestada a l’equip de la botiga. Amb les bosses a la mà, ja podem cridar a l’ascensor que ens farà el viatge de tornada a la planta baixa.

...

A petició personal, a la Maria li he demanat de passar enmig de les obres de rehabilitació que han fet a l’antic hospital de Santa Caterina. Ella aprofita per dir-me ens vindrà de camí per anar buscar els amics de la facultat i anar a dinar. Anirem a un pis d’estudiant, un pis situat en ple eixample de la ciutat de Girona, molt a prop de l’antic Garatge Forné i Ponsa.

Hem d’alleugerir el pas, és probable que quan arribem ja hi sigui tothom i el plat ja sigui a taula.

Piquem 3er 3a de l’antiga casa Pla Cargol, situat en en una cantonada entre el carrer Bisbe Lorenzana i el carrer de Juli Garreta. Un gran vestíbul ens condueix a les escales de l’edifici i en un tres i no res ja som a l’interior de l’habitatge.

66

Entre presentacions i presentacions, la Maria aprofita per ensenyar-me l’interior d’aquest habitatge caracteritzat per grans dimensions de les estances i l’ aparició de diferents espais de successió entre habitació i habitació.

Em crida l’atenció l’espai central enmig de l’habitatge que ocupa la cuina. Intento respondre’m que potser ha estat objecte d’una actuació de rehabilitació, en què la cuina n’és la protagonista.

Les meves hipòtesis s’esvaeixen, amb les explicacions dels companys de la Maria. Ells comenten que el reubicació de la cuina, ha provocat que aquesta es relacioni directament amb la resta de les estances. El mateix temps, aquest canvi possibilita la creació de nous sentits de circulació al voltant d’aquesta. M’expliquen que l’actuació és objecte d’un model d’intervenció aplicable en cadascun dels habitatges del Pla Cargol.

Observo que la cuina pot consolidar-se com a un nucli de serveis independent o bé que forma part del menjador, ja que es disposa d’un sistema de porta corredissa de vidres, provocant un relació directe entre espais.

67

L’estada a Girona se m’ha fet curta. Ha estat una visita curta però molt profitosa. He format part de grans espais en què han estat objecte de petits treballs que han donat lloc a intervencions que han acabat consolidant una necessitat en el dia a dia de les persones que hi habiten.

De camí cap Barcelona, m’emporto grans reflexions al voltant d’aquesta nova arquitectura que ha d’habitar la nostres ciutats i que aprofita espais en desús o que simplempement es consolida en un entorn que per si mateix ja té l’essència d’aquesta arquitectura que ha originat les ciutats.

M’agrada haver format per d’una experiència al voltant d’una arquitectura que ha renovat al seu discurs al voltant del concepte de l’habitatge.

No n’hi ha prou en veure l’arquitectura; s’ha d’experimentar.

S’ha d’observar cóm es va projectar per satisfer un encàrrec

concret i cóm es va adaptar a les idees i al ritme d’una època específica

1

.

1S.E. Rasmussen- La experiencia de la arquitectura p.31S

68