Tribuna Arqueologia 2001-2002

2001 - 2002

Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Página 2

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

2001-2002

Direcció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

2001-2002

Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura

Barcelona 2005

© Generalitat de Catalunya i autorsEdició del Departament de Cultura de la Generalitat de CatalunyaPreimpressió: Víctor Igual, Còrsega, 237. BarcelonaImpressió: Printing, SL. SúriaDipòsit legal: B. 26.006-2005ISSN: 1130-7781ISBN: 84-393-6785-6

Sumari

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre(Artesa de Segre, Foradada, Cubells i Alòs de Balaguer, La Noguera)M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch,Josep M. Fullola 7

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont (Garrotxa)Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña 27

La Prunera, un assentament del neolític final a l’aire lliure a la zona delsPrepirineus catalansGabriel Alcalde, Ferran Borrell, Susanna Casellas, Miquel Molist,Mònica Oliva, Maria Saña, Oriol Vicente 39

Noves aportacions al neolític final – calcolític verazià: l’assentament delCamp del Rector (Jorba, Anoia) i les estructures de combustió del sector IIde Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental)Josep Font i Piqueras 61

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta(Sabadell, Vallès Occidental): anàlisi i estudis pluridisciplinarisNúria Villena, Javier López Cachero, Araceli Martín, Xavier Carlús,Carmen Lara, M. Carme Rovira 93

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la Primera Edat del Ferrode Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar-Montsià)David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso 121

El camp de Sitges ibèric de missatges (Tàrrega, l’Urgell)Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes 143

La vil·la romana de Can Farrerons (Premià de Mar, Maresme).Resultats de les darreres intervencionsMarc Bosch de Doria, Ramon Coll Monteagudo, Josep Font Piqueras 167

El castellum de Sant Julià de RamisJosep Burch, J. M. Nolla, Lluís Palahí, Jordi Sagrera, Marc Sureda,David Vivó 189

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona (Barcelonès)Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig 207

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles i aqüícoles)dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana)Jordi Juan-Tresserras, María Josefa Villalba, Rosa M. Playà,Montserrat Comas, Marcos Michel 223

6 Tribuna d’Arqueologia

Prospecció geoarqueològica del curs mitjàdel Segre (Artesa de Segre, Foradada,Cubells i Alòs de Balaguer, La Noguera)M. MERCÈ BERGADÀ,1 JOSEP LLUÍS PEÑA,2 DAVID SERRAT,3

ROSA M. POCH,4 JOSEP M. FULLOLA1

1. Introducció

La prospecció geoarqueològica té com a objectiu la recerca d’assentaments arqueo-lògics mitjançant la informació geomorfològica i edàfica que ens proporciona l’es-tudi dels dipòsits quaternaris; també permet establir una correlació entre l’evoluciódel relleu i les ocupacions antròpiques.

L’àrea d’aquest estudi és la compresa entre Artesa de Segre i Alòs de Balaguer(figura 1). Van suscitar la intervenció els treballs que es duen a terme a la cova delParco (Alòs de Balaguer) a fi de localitzar altres possibles emplaçaments arqueolò-gics i dipòsits quaternaris que complementin les investigacions desenvolupades enaquest indret.

Vam fer aquesta recerca entre els anys 1995 i 1997 i la continuàrem el 2000.La metodologia utilitzada es divideix en dues fases:• Primera fase: documentació bibliogràfica.Es fa una recopilació bibliogràfica exhaustiva tant dels aspectes geogràfic, geo-

lògic, geomorfològic i edàfic com dels aspectes geoarqueològic i arqueològic de l’à-rea. Es documenta tota mena de material cartogràfic (mapes topogràfics, mapes geo-lògics, esquemes geomorfològics, cartes de sòl, fotografies aèries i ortofotomapes...).

• Segona fase: treball de camp.El treball de camp consisteix a:

1. SERP. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat de Barcelona.2. Departamento de Geografía y Ordenación del Territorio. Universidad de Zaragoza.3. Departament de Geodinàmica. Universitat de Barcelona.4. Departament de Medi Ambient i Ciències del Sòl. Universitat de Lleida.

a) conèixer els elements geomorfològics i horitzons edàfics de l’àrea.b) localitzar els assentaments arqueològics coneguts al terreny i definir els di-

pòsits en què se situen.c) cercar nous assentaments arqueològics.d) centrar l’interès en els indrets que presenten una problemàtica geoarqueològica.

2. La situació geogràfica

L’àrea estudiada és a la vall mitjana del Segre en un sector on el curs fluvial deixala direcció normal nord-sud dels rius sud-pirinencs per prendre un camí cap a l’oestentre les localitats de Ponts i Camarasa (full topogràfic 1:50.000. Artesa de Segre328). El riu travessa, en primer lloc, un sector constituït per sediments terciaris queformen part del marge nord de la Depressió Central Catalana per introdui-se, poste-riorment, en les serralades exteriors dels Pirineus a través d’un estret i profund con-gost a partir d’Alòs de Balaguer i, finalment, sortir de nou a la depressió de l’Ebreal tram Camarasa-Balaguer.

El tram de direcció est-oest dóna unes característiques geogràfiques particularsa aquest sector fluvial que no es repeteixen en altres rius dels Pirineus; a més, la re-sistència dels materials entre Alòs de Balaguer i Camarasa genera un paisatge

8 M. Mercè Bergadà, Josep Lluís Peña, David Serrat, Rosa M. Poch i J. M. Fullola

C. del Parco

Comadel Poll

Carbonera II

Carbonera I

A. Xicotó

Puigvirdi

Collada de Xera

Serra Mania

Antona

Ermita del Refet

S. de les Guàrdies

Ermita Mezquita

Serrat del Sabater

Cal Casaca

El Pontd’Alentorn

La Rouredad’en Vernet

Figura 1. Curs mitjà del Segre. Mapa de la situació dels jaciments esmentats en el text.

abrupte, no habitual en una zona tan meridional. Les altituds màximes estan entre669 m (Grialó) al sector d’Artesa i 773 m (el Castellar) al d’Alòs-Camarasa, mentreque el riu davalla a una altitud entre 340 i 250 m.

El clima mediterrani de muntanya mitjana d’aquesta àrea, en la qual les precipi-tacions oscil·len entre els 500 i els 650 mm anuals, contrasta amb l’ambient més secque l’envolta, ja fora de les serralades. Lògicament, aquestes característiques cli-màtiques i les roques que afloren tenen una gran influència en la vegetació que ac-tualment cobreix la zona, sobretot en l’ambient de l’estret d’Alòs de Balaguer.

L’aïllament de la zona, allunyada de les principals vies de comunicació i on hiha pobles que han perdut gran part la població els darrers decennis, ha permès unaconservació excel·lent del medi natural, molt recuperat de la intensa pressió quesens dubte el va afectar en èpoques anteriors. Per això és un paisatge molt interes-sant que facilita el desenvolupament de la recerca geoarqueològica.

3. La litologia i la geomorfologia

Des del punt de vista geològic, podem assenyalar que hi ha dos àmbits ben diferen-ciats. D’una banda, un sector occidental de les serralades exteriors, les quals, pel fetde presentar un desdoblament estructural a la zona meridional, es denominen serra-lades marginals; anomenarem aquest sector occidental sector d’Alòs de Balaguer;de l’altra, una unitat oriental on els materials terciaris es dirigeixen cap al nord iconstitueixen el sector d’Artesa de Segre.

3.1. El sector d’Alòs de Balaguer

Les serralades marginals formen el sector meridional de les serres exteriors i, es-tructuralment, constitueixen una de les unitats tectòniques al·lòctones desplaçadesal sud durant les fases orogèniques alpines. Aquest sector dels Pirineus catalanscomprèn dues unitats d’aquest estil: la nord, que forma part del mantell del Mont-sec, serra que forma el front d’aquesta unitat, i el mantell de Gavarnie, desplaçatposteriorment i que dóna lloc a l’encavalcament frontal de les serres de Mont-roig,Sant Jordi, Boada i Rubió a sobre dels materials terciaris de la depressió del Ebre,que actuà com a unitat autònoma (Seguret, 1972; Pocoví, 1978).

Les roques dominants són calcàries, calcarenites i margues d’origen marí. Tot ique pertanyen a formacions d’una gran potència de sediments a la unitat del Mont-sec, que és més al nord, aquí l’espessor estratigràfica i les sèries aflorants d’aques-tes roques queden reduïdes, respectivament, a causa del caràcter marginal que pre-senten a la conca sedimentària i atès que en desapareixen moltes per encunyamentsmarginals. Les formacions amb més importància geomorfològica per la resistènciaerosiva que ofereixen són les calcàries i calcarenites del cretaci superior (campanià-maastrichtià), que formen els escarpaments i gran part del nucli de les serres de

Prospecció geoarqueològica del curs mitjà del Segre 9

Mont-roig, Sant Jordi o Boada. També cal remarcar les calcàries del juràssic, queformen la part inferior dels penya-segats més occidentals i el nucli anticlinal de Car-bonera, i les calcàries d’alveolines de l’eocè. Aquests conjunts carbonatats presen-ten una estructura en plecs ejectius de sinclinals amples i anticlinals estrets, coml’esmentat de Carbonera, i encavalcaments, com els de les serres de Rubió i delsAr-quells i tot el front del mantell de Gavarnie. En aquests punts de màxima deforma-ció tectònica apareixen els guixos i les argiles del triàsic superior (fàcies Keuper).També hi són presents els materials del keuper a la depressió d’Alòs de Balaguer,que afavoreixen que hi hagi una àmplia vall poc abans de l’inici del congost fluvial.Aquestes estructures giren respecte als eixos normals dels Pirineus per col·locar-sequasi en direcció nord-sud i constitueixen els plecs transversals de Pocoví (1978) ounitats transversals del Segre mitjà (Peña, 1983a).

Cal esmentar una última roca pel paper morfològic que té: els conglomeratsterciaris residuals que dominen al sector nord de l’estret del Segre (el Castellar).Són acumulacions de graves que han experimentat fortament un procés de cimen-tació i que en l’època postorogènica (oligocè) van cobrir la major part de les es-tructures descrites abans i que actualment es conserven al sinclinal de Massana-Alòs de Balaguer, on formen capes subhoritzontals discordants sobre lesestructures pirinenques. Juntament amb les calcàries, són les formacions amb mésimportància càrstica, cosa que ha afavorit la formació de cavitats i abrics d’inte-rès arqueològic.

Una unitat ben diferent és la del sector meridional de les serres entre Camarasa-Cubells i Artesa de Segre. Són relleus estructurals més suaus formats per un anticli-nal de guixos terciaris que ocupen longitudinalment el front pirinenc, anticlinal for-mat per la compressió deguda al desplaçament cap al sud del mantell de Gavarnie(Fm Yesos de Barbastro, Riba [et alii], 1983). Els guixos generen zones d’una granamplitud ocupades pels cultius de secà; hi destaquen relleus de gresos corresponentsal flanc meridional de l’anticlinal (serra Blanca i serra del Senior), que marquen eltrànsit cap als plans lleidatans.

La incisió del Segre es va produir sobre les formacions terciàries discordants delCastellar de forma epigènica i va aprofundir, al llarg del terciari superior i el qua-ternari, i va marcar el nivell de base dels barrancs que drenen la regió, entre els qualsdestaca el barranc del Prat, que baixa des de la serra de Sant Mamet. La incisió vaexhumar els relleus que hi havia sota els conglomerats, de manera que van aparèi-xer les estructures plegades amb sinclinals convertits en sinclinals penjats, que erenels relleus més elevats, i l’anticlinal de Carbonera amb morfologia de comba o vallanticlinal, és a dir, un relleu invertit característic. Les zones altes d’aquestes serresconserven restes de superfícies erosives que van aplanar gran part dels relleus quehi havia abans de l’actual incisió fluvial, superfícies, possiblement, del terciari su-perior, segons Peña (Peña, 1983a).


3.2. El sector d’Artesa de Segre

La zona oriental és formada per argiles i gresos acumulats a la conca terciària del’Ebre durant l’oligocè com a conseqüència de l’erosió dels Pirineus i transportatspels sistemes fluvials. Aquests sediments també van ser afectats per la tectònica, en-cara que s’hi van generar estructures més suaus que a les serralades, si bé aïllada-ment poden aparèixer estructures d’una deformació intensa, com és ara la presènciade diapirisme a Artesa de Segre (Castellot), lligat amb l’anticlinal de guixos esmen-tat, i a Montmagastre i Bellfort, amb diapirismes relacionats amb la fractura d’Alòsde Balaguer-Montargull (Pocoví, 1978). La resta del territori forma part de l’amplaestructura sinclinal del Grialó amb morfologies monoclinals i subhoritzontals es-glaonades que són els relleus més característics d’aquest sector. Els materials touspermeten que el Segre excavi una vall àmplia amb un curs meandriforme encaixatque possibilita una presència important de terrasses fluvials quaternàries.

4. La geoarqueologia

4.1. El sector d’Alòs de Balaguer

4.1.1. La morfologia càrstica: coves i abrics

De la zona prospectada en destacaríem la franja de conglomerats del Castellar, ons’observen algunes balmes i coves amb rebliments; també n’hi ha en altres indretsamb altres roques, com ara les calcàries –és el cas de la serra de Sant Jordi, en laqual hi ha la cova del Corral–. El problema d’aquests indrets és que les cavitats es-tan erosionades per causes naturals o per l’activitat antròpica com, per exemple, lacova del Corral, que es va condicionar per estabular-hi bestiar.

El CastellarEl dom de Sant Mamet té una sèrie de xarxes de fractures ortogonals (Peña, 1983a).Aquestes fractures són la causa de la formació de cavitats i balmes. Quan les frac-tures són molt incisives, l’aigua de la pluja penetra i origina processos de dissolucióde les roques (Bergadà, 1991, 1998; Bergadà [et alii], 1997).Aquestes cavitats sesituen a 120-110 m sobre el nivell del riu; el procés morfològic més característic quees desenvolupa és el rebliment de material detrític..

Uns bons exemples d’aquest procés són la cova del Parco i l’abric del Xicotó.Aquest darrer és, aproximadament, a 500 m de la cova del Parco i té uns 10 m d’am-plada i uns 4 m de fons. És a dins d’un tancat de pedra que havia estat usat, proba-blement, com a corral igual que la cova del Parco.

Durant l’any 1999 es va iniciar un sondatge que encara no s’ha finalitzat i en quèes van documentar quatre nivells, dos dels quals amb ceràmica prehistòrica (nivellsI i II) i la resta amb indústria lítica; el nivell III podria correspondre a l’epipaleolíticgeomètric de fàcies Cocina (Mangado, 2000).


4.1.2. Terrasses fluvials del Segre

El Segre presenta en el curs mitjà un sistema de terrasses fluvials quaternàries for-mat per un nivell superior a 80-90 m d’altura sobre el riu, dos nivells intermedis a40-60 i 18-20 m i una terrassa més baixa a 10-12 m d’altura. Un nivell més recentqueda a uns 2 m del fons al·luvial (Peña, 1975, 1983a). Aquesta seqüència es con-serva bé al sector d’Artesa de Segre, però a la zona occidental els nivells més altssón visibles, únicament, a la depressió d’Alòs de Balaguer, on la vall s’amplia moltals guixos triàsics, i apareixen a 40-60, 20 i 10 m.

Respecte als estrets d’Alòs de Balaguer-Camarasa, només l’ampliació d’al-guns sectors que hi ha a tocar dels barrancs laterals permet detectar la presènciade nivells de terrassa, encara que aquesta relació amb torrents laterals així comles superposicions de nivells i la possibilitat d’estancaments temporals del fonsde la vall de vegades en dificulten la classificació dins el sistema fluvial quater-nari indicat.

Un dels testimonis més complets correspon a un nivell d’uns 17 m de potènciasituat al costat del barranc del Castellar. Per l’altitud de la superfície topogràfica,que queda a més de 20 m sobre el Segre, cal plantejar-se un nivell antic, encara quela base del dipòsit a una altura d’uns 6 m escassos sobre el fons fluvial actual ens fapensar en una acumulació més recent. Es compon de seqüències sedimentàries delbarranc lateral i nivells de graves i llims del Segre.

Aquest és un exemple excepcional de funcionament lateral de moviments enmassa que alternen amb crescudes del Segre, cosa que genera una acumulació depotència inhabitual i sols interpretable suposant unes condicions climàtiques en quèes donava una intensa activitat torrencial tant del Segre com dels barrancs laterals.Malauradament, no s’han trobat restes arqueològiques ni es disposa, encara, de ladatació d’aquesta terrassa.

Les terrasses baixes són més freqüents i pràcticament són a cadascuna de lesconfluències. Novament hi ha interrelacions entre els sediments laterals i els longi-tudinals, però la simplicitat sedimentària és menor. La presència de dipòsits de pa-leoinundacions potenciades per estancaments és molt diferent. En alguns sectors,estan en relació amb les terrasses baixes; en són casos les acumulacions de la zonapropera al barranc del Mu i els sectors del castell d’Alòs de Balaguer i de Carbone-ra I i II. ACarbonera III aquest fenomen té a veure amb la conservació en sectors fa-vorables, com l’interior d’abrics i cavitats. En tots quatre casos es tracta de capes dellim i sorra ben classificades, de vegades amb una espessor considerable (barrancdel Mu, 6 m sobre 3 m de grava; sector del Castell d’Alòs de Balaguer, 8 m sobreles graves del Segre) i amb laminacions lacustres que es poden relacionar amb es-tancaments del riu deguts als estrets que creen els afloraments de nivells calcarisdels flancs de Sant Jordi i de Carbonera. Aquests sediments són just abans de l’es-tret occidental de Sant Jordi (barranc del Mu), abans del flanc oriental de la matei-xa estructura (Carbonera I, Carbonera II i Carbonera III) i abans del flanc occiden-tal de Boada (castell d’Alòs Balaguer), al tancament del qual degué contribuir una


esllavissada de grans blocs de material calcari que formen el sector on hi ha la casade Can Cigaler i on abunden blocs grossos dispersos pel fons del riu.

Entre aquests registres destacaríem el de Carbonera I, en el qual es va localitzaruna làmina amb el dors de sílex. Per les característiques que presenta, es pot datar alpaleolític superior final (figura 2).

4.1.3. Travertins d’Alòs de Balaguer

El barranc del Prat conflueix amb el Segre aAlòs de Balaguer mateix. El fet que circu-li per una conca ampla centrada al vessant sud de Sant Mamet i amb sediments calca-ris permet considerar-ne càrstic el funcionament; constitueix una vall seca característi-ca i actualment porta aigua només quan hi ha fortes tempestes, moments en què tambétransporta una forta càrrega de còdols de calcàries. Poc abans del poble d’Alòs de Ba-laguer, l’aigua surt en surgència i genera el riu pròpiament dit, ja quasi a tocar del Se-gre. En canvi, la terrassa més important que es conserva és formada per travertins, laqual cosa ens fa suposar un sistema fluvial molt diferent, el fons del qual devia estar es-tancat, fenomen que devia permetre la sedimentació de carbonats per desgasificació ensistemes de cascades i àrees de retenció que devien anar creixent, de manera que es ge-nerava un edifici de travertins de més de 12 m d’altura on està situat el poble mateix.


Figura 2a. Carbonera I.a) Vista general del registre.

La morfologia frontal es caracteritza per una successió d’esglaons correspo-nents a una cascada múltiple que genera dipòsits suaument ondulats que vancaient al Segre. Presenten una gran compactació i entre les estructures hi predo-minen les fàcies de molsa i algues, a més de tiges de jonc, fulles, etc. El tall gene-rat posteriorment pel barranc del Prat permet observar aquesta estructura de cas-cada així com el trànsit cap als dipòsits d’estancament situats darrere amb capessedimentàries horitzontals formades per nivells de carbonat polsós i terrígens bà-sicament fins de decantació amb intercalacions de nivells de joncs i canyes comtambé capes més fosques en què hi ha matèria orgànica i fragments de carbons. Enun d’aquests nivells va aparèixer un còdol de quarsita amb una sèrie d’extraccionsunifacials (figura 3).

Pel que fa a la datació dels travertins, de moment només podem dir que la basea partir de la qual es construeix el gran edifici se situa pràcticament al nivell del riuactual; per tant, es tracta d’una formació holocena datable, segurament, entorn del10000-8000 BP, període a què normalment pertanyen aquestes formacions carbonà-tiques (Peña [et alii], 1994; Sancho [et alii], 1997).


Figura 2b. Carbonera I.b) Localització de la làmina de dors.


útil prehistóric

Figura 3a. Travertins d’Alòs de Balaguer.a) Plataforma de travertins. Rebliment.

4.1.4. Vessants

Encara que els vessants s’han degradat molt a causa del fort pendent i la intensapràctica de la ramaderia en el passat, trobem sectors de la vall que conserven res-tes acumulatives. Es reconeix que al nord-est de la península Ibèrica (Gutiérrez;Peña, 1998) hi ha una fase de regularització recent dels vessants que ha deixatuna empremta notable en la major part de valls de les serralades ibèriques i delsPrepirineus i a la depressió de l’Ebre; en concret, al sector de Lleida (Peña [etalii], 1988, 1992, 1996) i Baix Cinca (Sancho [et alii], 1988). Aquesta etapa s’hadatat en una època posterior a l’edat del bronze i fins i tot a la dels camps d’urnes.Per la datació, es pot comprendre el gran interès geoarqueològic que presenta ambvista a la reconstrucció de l’evolució del paisatge recent, perquè els processos ge-neradors són característics d’un clima més humit i segurament més fred que l’ac-tual.

Vam trobar restes d’aquesta acumulació reguladora de vessants a la zona de Car-bonera III d’aquest sector de la vall del Segre, on els dipòsits d’inundació esmentats,que omplen l’interior d’un abric, són fossilitzats per un dipòsit de vessant que con-té ceràmica a mà..

Un altre indret és Carbonera II (figura 4), on es va localitzar en un perfil d’uns2 m de potència una destral tubular de bronze del final de l’edat del bronze i l’inicide l’edat del ferro (Martí, 1970; Bergadà [et alii], en premsa). Aquesta destralestà situada al nivell format per una sorra fina llimosa amb grava subangulosa pro-cedent de l’acumulació del barranc de Carbonera. Un altre registre interessant desdel punt de vista geoarqueològic és el de la coma del Poll.


Figura 3b. Travertins d’Alòs deBalaguer.

b) Còdol amb extraccions unifacials.


Figura 4. Carbonera II.a) Vista general del dipòsit.b) Localització de la destral.c) Destral tubular de bronze.

4.1.4.1. La coma del Poll

La coma del Poll és sobre el flanc oest del sinclinal de Sant Jordi, al marge dret delSegre. És un dipòsit format per materials de vessant (col·luvions i esbaldregalls cal-caris grossos) procedents del serrat del Poll amb una potència de 2,10 m aproxima-dament i que està situat al peu del camí (figura 5). S’hi distingeixen dos nivellscol·luvials, entre els quals apareix un paleosòl edàfic d’un color entre el gris i el ne-gre (tipus A mòl·lic) d’uns 45 cm de potència on hi ha uns quants fragments de ce-ràmica. Per les característiques morfològiques dels fragments, sembla que són unamostra de ceràmica feta a mà i que provenen de grans vasos i tenalles. Quant a la da-tació, deuen ser de l’edat del bronze.

Aquest perfil es pot resseguir uns 20-25 m al llarg del camí. Quan es va ampliaraquesta pista, segurament es va malmetre part del jaciment. En direcció est, aquestnivell edàfic és més cendrós i fins i tot apareixen indicis de rubefacció amb frag-ments que poden ser de tovots; també en aquesta mateixa direcció, el nivell col·lu-vial superior té més potència sedimentària; en canvi, la resta de nivells tendeixen adesaparèixer. En aquest nivell més recent hi va aparèixer un fragment de ceràmicafeta amb torn que semblava moderna.

4.2. El sector d’Artesa de Segre

El sector d’Artesa de Segre es caracteritza, des del punt de vista geològic, per l’al-ternança de nivells d’argiles, margues, gresos, macroconglomerats i microconglo-merats oligocènics de la Fm Molasas de Solsona (sannoisià-estampià segons Riba[et alii], 1975, 1983). Aquests materials estan molt poc deformats a la vall del Se-gre, encara que són més complexos cap al nord (Montmagastre) i el sud (anticlinalde guixos de Cubells-Artesa de Segre-Ponts), de manera que les formes estructuralsmés habituals són les plataformes i cuestas generades per les roques més resistents.L’alternança de roques afavoreix la formació de balmes o abrics al llarg de l’evolu-ció geomorfològica, les quals van ser utilitzades per l’home en el passat.

El Segre presenta una morfologia meandriforme a partir de Ponts i crea espaisde meandres encaixats característics entre Anya i el Pont d’Alentorn. L’evolucióquaternària s’ha manifestat no solament en l’excavació fluvial, sinó també en lesacumulacions de terrasses fluvials on ocupen un ampli sector de la vall en què es di-ferencien cinc nivells esglaonats (Peña, 1975, 1983a), especialment al marge dretentre Anya i Vilves.

La prospecció es va centrar en sectors de vessants en què quasi no es conservenbalmes en l’estat original, però el fet que hi hagi grans blocs de gresos que cobrei-xen part dels vessants i restes arqueològiques abundants degudes a la caiguda i eldesplaçament dels blocs ens permet establir relacions geoarqueològiques impor-tants. S’han publicat treballs geomorfològics (Peña, 1983b; Peña [et alii], 2000);també se n’han publicat sobre els materials arqueològics (Maluquer, 1983, 1988)



Figura 5. Coma del Polla) Esquema de la situació de

l’emplaçament.b) Vista detallada del perfil.

c) Perfil estratigràfic.d) Fragments de ceràmica a mà.

i sobre la presència de representacions gravades sobre un d’aquests blocs (Díez Co-ronel, 1982, 1986-87; Peña, Sancho, 2002). D’altra banda, una balma situada ai-gua amunt de Ponts ja havia estat excavada per Serra Vilar (1918), el treball delqual, malgrat ser bastant antic, és una font d’informació notable per saber l’evolu-ció d’aquests vessants, perquè és l’única que ha estat ben documentada. Igualment,cal dir que hi ha restes d’enterraments en algunes balmes, com els de la Força i elstrobats recentment prop del poble d’Anya.

4.2.1. Dipòsits acumulatius

La roureda de VernetLa roureda de Vernet és un conjunt de cuestas de gresos amb el front orientat al sudal vessant sobre el Segre, mentre que el revers cau suaument al nord. La morfologiade les balmes es conserva malament a causa de la manca gairebé total de nivells depotència suficient perquè es formin abrics profunds; hi predominen les argiles i elsgresos en bancs prims fàcilment erosionables per l’escorrentia superficial. Segura-ment s’hi van formar balmes, com demostren els blocs dispersos pel vessant, la con-servació de les quals ha estat perjudicada pels forts pendents, la proximitat del ni-vell de base del Segre i la desforestació intensa que afecta aquest indret al sectorentre Vernet i Antona.

El paisatge del revers, format per unes quantes capes de gresos i argiles, estàmés ben conservat i enllaça amb els plans de sediments quaternaris del Boix (Bal-domar). La vegetació d’aquesta roureda encara cobreix algunes zones dels voltants,cosa que dóna una idea de com era la vegetació que hi podia haver originàriament.

El Pont d’AlentornEl Pont d’Alentorn presenta les mateixes característiques geomorfològiques que laroureda de Vernet, encara que aquí els grans cingles de gresos i microconglomeratssón més freqüents i la presència d’abrics és més important, fins i tot alguns estanben conservats. Encara que el Segre passa pel peu mateix del vessant i, per tant, po-dria potenciar l’acció erosiva, la coberta vegetal, si bé molt degradada, és suficienten molts llocs per evitar la desaparició del vessant. Hi ha molts blocs de grans di-mensions caiguts de les balmes originals i restes de les acumulacions que devien co-brir els vessants amb una gran espessor de materials. Això, tot i no permetre la con-servació dels abrics originals, sí que possibilita, almenys, el manteniment de lesrestes de les viseres i d’una gran quantitat de restes arqueològiques que, encara queno són in situ, tenen una relació reconstruïble amb el jaciment original.

AnyaA partir del Pont d’Alentorn i fins a Torreblanca, la vall és plenament meandrifor-me i té una gran amplitud. Conflueixen amb el Segre nombrosos barrancs; a més,el paisatge característic és de plataformes i tossals de gresos i microconglomerats


que a la part més oriental, entre Anya i Mas de n’Olives, presenten morfologies abalmes petites aprofitant els nivells resistents. Novament ens trobem amb els blocsque formen part de les àrees superiors dels vessants i que descansen amuntegats alllarg del pendent; també hi ha restes abundants de ceràmica, percussors, molins ipeces de sílex.

L’època a què pertanyen els materials d’aquests dipòsits acumulatius pot ser elperíode comprès entre el neolític i el bronze mitjà, d’una banda, i la primera edat delferro, de l’altra.

4.2.2. Dipòsits no acumulatius

La gran majoria d’assentaments arqueològics són en relleus estructurals i molts es-tan erosionats, la qual cosa fa que siguin difícils d’estudiar des d’un punt de vistageoarqueològic. També cal dir que la majoria de troballes són a les plataformes i laresta, als vessants. Les dels vessants presenten una cobertura vegetal densa que di-ficulta la lectura de l’evolució d’aquests dipòsits.

En algun cas, com ara el serrat del Sabater (Artesa de Segre), el registre és en unnivell al·luvial del Segre molt més antic que l’ocupació arqueològica. Per tant, comque l’ocupació i el nivell fluvial no són sincrònics, l’incloem en aquest apartat.

Els jaciments són els següents:

Artesa de Segre• El poblat d’Antona. Datació: ibèric fins a l’època visigòtica.• Ermita-mesquita. Datació: 800-1150 (món islàmic)–1150-1492.• Cal Casaca. Datació: neolític-bronze.• Les Deveses. Datació: bronze.• Ermita del Refet. Datació: bronze.• Serrat del Sabater (vall de Llebrera). Datació: bronze.• Serra de les Guàrdies. Datació: neolític.

Foradada• Puigvirdi. Datació: bronze-ferro.

Cubells• Serra Mania i Castell Mania. Datació: ibèric fins a l’època àrab.• Collada de Xera. Datació: bronze.

D’aquests registres, els únics en què vam localitzar material arqueològic asso-ciat amb estructures d’hàbitat són el poblat d’Antona, l’ermita del Refet, la serra deles Guàrdies i la serra Mania; els altres són descobertes superficials.


5. Conclusions

Apartir de les dades obtingudes dels diferents registres podem plantejar una sèrie defases evolutives a la zona:

Prehistòria antigaLa majoria de registres de la prehistòria antiga es documenten en contextos càrstics(cavitats de la franja de conglomerats del Castellar (la coneguda cova del Parco, l’a-bric del Xicotó...)), però també als nivells d’inundació del Segre originats al sectord’Alòs de Balaguer per moments d’obturació del curs fluvial, la qual cosa devia ge-nerar estancaments del riu com és el cas del jaciment de Carbonera I. Aquest jaci-ment és un dels que destaquem sobretot des del punt de vista arqueològic perquè sirealment es confirmés que és un assentament, seria el primer que es localitza a l’ai-re lliure a la contrada i, pel fet de ser pròxim tant a la cova del Parco com a l’abricdel Xicotó, suposaria una informació complementària per a les investigacions quees duen a terme als jaciments esmentats.

La hipòtesi que ens plantegem és que aquesta fase es va situar, en el temps, en-tre els anys 12.000 i 10.000 i, quant a la divisió cultural, entre el paleolític superiorfinal i l’epipaleolític.

Després de l’any 10000, hi va haver una etapa d’una forta sedimentació carbo-nàtica, travertins d’Alòs, on hi ha una regeneració de la coberta vegetal i processosd’edafogènesi. És difícil de fer una atribució cultural atès que la presència d’un solcòdol amb extraccions unifacials no és significativa.

Prehistòria recentL’erosió intensa que en les èpoques recents va afectar aquesta zona, sobretot l’àread’Artesa de Segre, va fer que in situ no es conservessin registres anteriors a l’edatdel bronze, tant a l’aire lliure com en abrics amb roques toves. Es van trobar algunsfragments de ceràmica i materials lítics datables en l’època neolítica i a l’inici delbronze, sempre fora de context i barrejats amb restes d’èpoques posteriors. En sónexemples la serra de les Guàrdies, la roureda de Vernet, els abrics de la zona delPont d’Alentorn i Anya.

Durant l’edat de bronze (final?), holocè superior, registrada als jaciments deCarbonera II i la coma del Poll, va tenir lloc una reactivació dels vessants i dels consde dejecció amb la presència d’horitzons edàfics enterrats (tipus A mòl·lic), la qualcosa permet plantejar que fou una etapa de regularització dels vessants amb cober-ta vegetal pròpia d’un ambient més fresc i humit que l’actual. Aquesta fase és gene-ralitzada a la depressió de l’Ebre i a la serralada Ibèrica (Peña [et alii], 1996; So-pena [et alii], 1998).


Agraïments

Volem expressar el nostre agraïment al senyor Rafael Gomà i al senyor Jordi Tru-llol, de l’Associació Cultural la Roureda d’Artesa de Segre, per la seva col·labora-ció en el treball de camp i per tota la informació arqueològica facilitada. També vo-lem donar les gràcies a la doctora M. Àngels Petit, de la Universitat de Barcelona,per les descripcions facilitades del material procedent de la coma del Poll i la Car-bonera II i, finalment, al senyor Ramon Álvarez, de la mateixa universitat, pels di-buixos del material arqueològic.

Aquest projecte s’ha elaborat amb ajuts de la Direcció General del PatrimoniCultural de la Generalitat de Catalunya, amb un ajut d’Intervencions en el Patrimo-ni Arqueològic de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputacióde Lleida i amb el projecte BHA 2000-0716 de la DGICYT del Ministeri d’Educa-ció i Cultura.

6. Bibliografia

Arnáez, J.; García-Ruiz, J. M.; Gómez-Villar, A. (ed.) Geomorfología en Es-paña, III Reunión de Geomorfología, Logroño, SEG Universidad de La Rioja,IPE i IER, Logroño, 1994.

Bergadà, M. M. «Aproximació a l’estudi sedimentològic-paleoclimàtic d’un as-sentament prehistòric: la cova del Parco (Alòs de Balaguer, la Noguera)». A:Cipsela, ix, 33-48, 1991.

Bergadà, M. M. «Estudio geoarqueológico de los asentamientos prehistóricos delPleistoceno Superior i el Holoceno inicial en Catalunya». A: BAR InternationalSeries, 742, 1998.

Bergadà, M. M.; Cervelló, J. M.; Serrat, D. «Karst in conglomerates in Cata-lonia (Spain): morphological forms and sedimentari sequence tipes recorded onarchaeological sites». A: Colloque Karst et Archéologie, Tautavel, juin 1996,Quaternaire, 8 (2-3), 1997.

Bergadà, M. M.; Serrat, D.; Fullola, J. M.; Peña, J. L.; Poch, R. «Prospecciógeoarqueològica del curs mitjà del Segre». A: Jornades d’Arqueologia i Pale-ontologia a Lleida, Generalitat de Catalunya, 2000. [En premsa.]

Díez Coronel, L. «Pinturas rupestres esquemáticas en el valle del Segre (Lérida)».A: Actas del XV Congreso Nacional de Arqueología, Lugo, 1977, 409-422,1979.

Díez Coronel, L. «Los grabados rupestres prehistóricos de Mas de N’Olives». A:Ilerda, xliii, 17-62, Lleida, 1982.

Díez Coronel, L. «La roca con grabados de Mas de N’Olives en Torreblanca (Lé-rida)». A: Ars Prehistorica, v/vi, 71-101, Sabadell, 1986-87.

Gutiérrez, M.; Peña, J. L. «Geomorphology and Late Holocene Climatic Changein Northeastern Spain».A: Geomorphology, 23, 205-217, Elsevier, 1998.


Harvei,A. M.; Sala, M.:Geomorphic processes In Environments With Strong Seaso-nals Contrasts. II: Geomorphic Sistems, Catena Suppl, 13, Braunschweig, 1988.

Maluquer, J. Una indústria lítica de la comarca de la Noguera (Obrador neolíticde la Roureda de Vernet), Publicacions del Museu-Arxiu-2, Artesa de Segre,1983.

Maluquer, J. «Mig segle de recerques prehistòriques a les valls de la Noguera Pa-llaresa i del Segre a les vores del Montsec». A: Col·loqui Internacional d’Ar-queologia de Puigcerdà, 17-26, Puigcerdà, 1988.

Mangado, X. «Abric del Xicotó (Alòs de Balaguer, la Noguera)». A: Jornadesd’Arqueologia i Paleontologia 2000, preactes, Lleida, 2000.

Mapa topográfico de Artesa de Segre núm. 328, Servicio Geográfico del Ejército,escala 1:50.000, 1984.

Martí, F. Las hachas de bronce en Cataluña, Diputació de Barcelona. Barcelona,1970.

Peña, J. L. «Los depósitos cuaternarios del valle del Segre entre Tiurana i Camara-sa». A: Ilerda, xxxvi, 187-217, 1975.

Peña, J. L. La Conca de Tremp i Sierras Prepirenaicas comprendidas entre los ríosSegre i Noguera Ribagorzana. Estudio geomorfológico, Instituto de EstudiosIlerdenses, CSIC, Lleida, 1983a.

Peña, J. L. «Dinámica reciente de vertiente en el valle medio del Segre (Zona deAnia-Artesa de Segre, Prov. de Lérida)». A: VIII Coloquio de Geógrafos espa-ñoles, Barcelona, 123-130, 1983b.

Peña, J. L.; González, J. R. «Hipótesis evolutiva de los cambios en la dinámicageomorfológica del Baix Cinca i Segre (Depresión del Ebro) durante el Pleisto-ceno superior-Holoceno a partir de los datos geoarqueológicos».A: Cuaternarioy Geomorfología, 6, 103-110, 1992.

Peña, J. L.; González, J. R.; Rodríguez, J. I. «Estudi geoarqueològic del Tossalde Moradilla (Lleida)».A: Recerques Terres de Ponent, ix, 31-41, Tàrrega, 1988

Peña, J. L.; González, J. R.; Rodríguez, J. I. «Paleoambientes y evolución geo-morfológica en yacimientos arqueológicos del sector oriental de la depresión delEbro durante el Holoceno superior». A: Pérez Albertí, A [et alii], 63-80.

Peña, J. L.; González, J. R. «Evolució dels abrics de gres a la vall mitjana del riuSegre (sector oriental de la Depressió de l’Ebre)». AGeoarqueologia i Quater-nari litoral. Memorial M. P. Fumanal, 217-227, València, 2000.

Peña, J. L.; Sancho, C. «Alteración i microformas en la roca con grabados de Masd’en Olives (Torreblanca, Ponts, Lleida)». A: Actes del I Congrés Internacionalde Gravats Rupestres i Murals, Institut d’Estudis Ilerdens, Lleida, 2002.

Peña, J. L.; Sancho, C.; Meléndez, A., Jiménez, A. «Las formaciones travertíni-cas holocenas de la cuenca del río Guadalaviar (Sierra de Albarracín, provinciade Teruel). Aspectos geomorfológicos i paleoclimáticos». A: Arnáez, J.; Gar-cía-Ruiz, J. M.; Gómez-Villar, A., i, 159-172.

Pérez Albertí, A [et alii] Dinámica i Evolución de Medios Cuaternarios, Santia-go de Compostel·la, 1996


Pocoví, A. «Estudio geológico de las Sierras Margnales Catalanas (Prepirineo deLérida)». A: Acta Geol. Hispánica, 13 (3), 73-79, Barcelona, 1978.

Riba, O.; Ramírez, J.; Maldonado, A. Mapa Geológico de España, escala1:50.000, Hoja núm. 329 (Pons) y Memoria Explicativa, 47 p. IGME. Madrid,1975.

Riba, O.; Reguant, S.; Villena, J. Ensayo de síntesis estratigráfica y evolutiva dela cuenca terciaria del Ebro, Libro Jubilar J. M. Ríos, ii, 131-159, IGME, Ma-drid, 1983.

Sancho, C.; Gutiérrez, M.; Peña, J. L.; Burillo, F. «A quantitative approach toscarp retreat starting from triangular slope facets (Central Ebro Basin, Spain)».A: Harvei, A. M.; Sala, M., 139-146.

Sancho, C.; Peña, J. L.; Meléndez, A. «Controls on Holocene and present-daitravertine formation in the Guadalaviar River (Iberian Chain, NE Spain)». A: Z.fur Geomorph., 41(3), 289-307, 1997.

Seguret, M. Étude tectonique des nappes et séries d’ecollées de la partie centraledu versant sud des Pirenees: caractère sinsedimentaire, rule de la compressionet de la gravité, Publ. Univ. Sc. Et Tec. du Languedoc (USTELA), série Géol.Structurale, 2, 160 p., Montpeller, 1972.

Serra Vilaró, J. «Excavaciones en la Cueva del Segre. Memoria de los resultadosobtenidos en las excavaciones practicadas en el año 1917», Junta Superior deExcavaciones i Antigüedades, 26 p., Madrid, 1918.

Sopena, M. C.; Peña, J. L. «Evolución del paisaje del Holoceno superior en el va-lle del Cinca, sector de Binaced (Huesca)», Arqueología del Paisaje. Arqueolo-gía espacial, 19-20, 185-197, Terol, 1998.

SSS–Soil Survei Staff, Soil Taxonomi, USDA–NRCS, Washington, 1999.


Les ocupacions neolítiques de la Balmadel Serrat del Pont (Garrotxa)GABRIEL ALCALDE

Universitat de Girona

MIQUEL MOLISTMuseu d’Arqueologia de Catalunya

MARIA SAÑAUniversitat Autònoma de Barcelona

La Balma del Serrat del Pont és un jaciment ubicat a la vall del Llierca (Garrotxa),una zona ben estudiada des d’un punt de vista arqueològic atès que des de l’any1981 s’hi han dut a terme d’una manera continuada diversos projectes d’investiga-ció arqueològica, entre els quals cal esmentar els relacionats amb l’excavació de laCova 120, la cova dels Ermitons o Plansallosa, jaciments situats a poca distànciad’aquesta Balma. Concretament, la Balma del Serrat del Pont és a la confluènciamateix de dos ecosistemes diferenciats, la muntanya abrupta (el massís calcari del’Alta Garrotxa) i la plana, a una altitud d’uns 300 m sobre el nivell del mar.

1. El projecte d’investigació arqueològica de l’excavacióde la Balma del Serrat del Pont

Des de l’any 1989 s’han fet a la Balma del Serrat del Pont unes quantes campanyesd’excavacions arqueològiques en el marc de diversos projectes d’investigació quetenen com a objectiu general explicar l’ocupació prehistòrica de les àrees muntan-yoses de la zona dels Prepirineus. Entre aquests projectes, el que se centra en lesocupacions neolítiques té com a objectius específics documentar la implantació deles primeres societats productores en aquestes àrees, estudiar els processos de do-mesticació animal i vegetal, determinar com es va donar la integració d’aquestsnous processos productius en les estratègies econòmiques generals, i avaluar i ex-plicar els canvis que això va suposar en l’organització i estructuració de les prime-res societats camperoles.

A partir dels treballs de recerca arqueològica fets fins ara, ha estat possible do-cumentar a la Balma del Serrat del Pont una àmplia seqüència arqueològica amb

nombroses ocupacions estructurades i diferenciades que comprenen un període en-tre el vuitè mil·lenni cal aC i l’època actual.

Les ocupacions més recents van de l’època romana al segle XIX. Es tracta d’unesocupacions esporàdiques vinculades a diverses activitats productives com ara la ra-maderia (transhumància) i l’explotació del bosc (producció de carbó), durant lesquals la balma s’utilitzava com a abric natural. No s’ha pogut documentar la cons-trucció de cap estructura d’habitació addicional.

Les ocupacions immediatament precedents daten dels segles III-II aC. Durantaquesta ocupació (nivell arqueològic II.1.a), l’espai cobert que proporciona la bal-ma es degué delimitar amb la construcció a la part nord d’un mur amb blocs de pe-dra calcària de mides diferents (10-40 cm), d’una alçada de 75 cm i una amplada de50 cm a la base. Les diferents anàlisis fetes demostren que va ser una ocupació tem-poral vinculable amb l’activitat ramadera de la cria de porcs. L’espai que delimita elmur és, precisament, on aquests animals devien estar estabulats.

L’ocupació anterior data de 1450 cal aC i és al nivell arqueològic II.2. S’hi vadocumentar la construcció d’una estructura d’habitació rectangular feta amb mate-rials peribles (roure, boix, alzina) dins la qual es van localitzar diverses estructuresdomèstiques (dos fogars orientals en direcció est-oest). Són estructures de combus-tió que tenien funcions diferents.

A sota mateix hi ha una altra ocupació (nivell arqueològic II.3; 2285 cal aC) ambrelació a la qual també es va documentar la construcció d’una estructura d’habitacióinterna associada amb diferents estructures domèstiques. Aquesta estructura d’habi-tació és delimitada per dotze estructures de sosteniment que formen una planta cir-cular en què es van documentar un fogar intern i un altre d’extern. Les estructuresd’habitació i els materials arqueològics recuperats evidencien que aquest indret vaser ocupat per un grup reduït de persones durant un període breu.

L’ocupació anterior (nivell arqueològic II.4; 2616 cal aC) es caracteritza per lapresència d’una estructura d’habitació de planta rectangular la distribució de l’espaide la qual depenia, tal com s’ha evidenciat, de les diferents tasques fetes a l’abric;així, les estructures de combustió són a l’exterior de l’habitació, mentre que les àre-es relacionades amb el processament de recursos vegetals són internes. Relacionatamb aquesta ocupació, hi ha un enterrament col·lectiu en fossa.

A diferència de les ocupacions descrites fins ara, l’ocupació següent (nivell ar-queològic II.5; 2780 cal aC) no presenta cap estructura que es pugui relacionar di-rectament amb l’habitació. L’àrea ocupada es caracteritza per tres grans estructuresde combustió associades amb àrees en què hi ha acumulacions importants de resi-dus de combustió. Aquestes estructures estan situades fora del sostre de l’abric, fetque probablement facilitava l’expulsió del fum. Les característiques dels fogars, di-ferents dels que s’han descrit anteriorment i que tenien un ús domèstic, com tambéles de la resta d’elements del registre arqueològic permeten relacionar aquesta ocu-pació amb el desenvolupament d’una sèrie de tasques específiques de la transfor-mació del metall i la producció d’objectes de coure a petita escala. Amb referènciaa aquestes tasques, es van documentar uns quants objectes i elements relacionables

28 Gabriel Alcalde, Miquel Molist, Maria Saña

amb les fases que constituïen la producció de metalls: vasos forn, toveres, instru-ments per triturar metalls i residus de fosa. L’anàlisi de la composició dels produc-tes acabats constata l’ús de matèries primeres diferents fins i tot dins d’una mateixaocupació. La prospecció feta respecte a les formacions minerals de la vall va cons-tatar una elevada coincidència entre els minerals aprofitats a l’assentament i els delsafloraments més propers.

L’ocupació del nivell arqueològic III.1 (2530 cal aC) correspon a un mateix mo-ment cronològic. Com als dos nivells arqueològics anteriors, s’hi va documentar ac-tivitat metal·lúrgica. S’hi va constatar la presència d’una cabana de planta rectangu-lar amb quatre estructures de sosteniment i un empedrat d’arranjament del sòl. A lapart central hi ha una àrea de combustió.

Si bé l’articulació espacial dels diferents elements arqueològics que formencada ocupació mostra una estructuració diferent de l’espai, l’anàlisi de les restes or-gàniques permet proposar una gestió dels recursos naturals i domèstics semblant pera gairebé totes les ocupacions.

Les tasques que resulten de l’adquisició, el manteniment, la manipulació i elconsum de recursos animals i vegetals no varien gaire d’una ocupació a l’altra. A

Les ocupacions neolítiques de la Balma del Serrat del Pont 29

Figura 1. Planta general del nivell arqueològic III.2 de la Balma del Serrat del Pont.

propòsit d’això, les comunitats que habitaren aquest abric durant el període consi-derat presenten com a característica principal el fet de seguir una estratègia de sub-sistència diversificada i no especialitzada, centrada, sobretot, en l’explotació de re-cursos domèstics. Es va documentar el consum predominant de cereals domèstics;destaca l’absència de lleguminoses. La gestió i l’explotació de recursos animals se-guien un procediment anàleg al descrit amb relació als recursos vegetals. La rama-deria era mixta, es basava en quatre espècies animals i tenia com a finalitat princi-pal la producció i l’obtenció de carn, tal com demostra l’estructura de la poblacióanimal sacrificada de les diferents espècies. Es disposa, això no obstant, de dadesindirectes que indiquen una explotació simultània d’algunes produccions derivades(concretament, llana). Paral·lelament, es va documentar un grau elevat de diversifi-cació pel que fa a l’explotació de recursos salvatges, tant els destinats al consumcom els utilitzats com a combustible. A partir d’aquestes dades, es poden caracterit-zar les diverses comunitats que habitaren aquest abric com a unitats socials autosu-ficients que gestionaven d’una manera relativament autònoma els recursos domès-tics.

2. Les ocupacions del final del quart mil·lenni cal AC

Es poden situar al final del quart mil·lenni cal aC dues ocupacions molt properesen el temps. Es tracta dels nivells arqueològics III.2 i III.3. En aquella època, alsvoltants de l’assentament dominaven els boscos d’alzines, garric i roures, mentreque per la muntanya s’hi devien estendre avets, faigs i bedolls. Els castanyers de-vien ocupar una posició intermèdia. A la vora dels torrents i rierols o als indrets onfeia humitat tot l’any hi devia haver una bona vegetació de ribera amb avellaners,verns i salzes. Aquest paisatge semiobert degué permetre que les garrigues, lesboixedes i les brolles de brucs i estepes hi fossin importants. La resta de paisatgeobert devia ser ocupat per camps de conreu i pastures. Des del punt de vista delclima, som en un moment fresc, més aviat fred (ALCALDE; MOLIST; SAÑA, 2002).

Ambdós nivells tenen unes característiques semblants pel que fa a les diferentscategories del material arqueològic recuperat. La diferència més important entre unnivell arqueològic i l’altre és en l’ús fet de l’espai interior de la balma i en la mane-ra com es va estructurar. Al nivell arqueològic III.2 es va ocupar tot l’espai disponi-ble a sopluig de la balma, mentre que al nivell arqueològic III.3 només se’n va uti-litzar una part.

Durant l’ocupació corresponent al nivell arqueològic III.2 es va construir a labalma una cabana d’estructura rectangular amb tres estructures de combustió situa-des a la banda més exterior de l’abric. A l’interior s’hi va documentar una fossa. Estracta d’una estructura de forma ovalada de 130 x 90 cm, aproximadament, uns 50cm de fondària màxima i una capacitat d’uns 350 L. Probablement, va ser utilitzadaper emmagatzemar-hi cereals. També s’hi va documentar un molí de granit fixat alsòl, fet que demostra que el processament de determinats productes vegetals també


es duia a terme en aquest espai. A l’exterior hi havia fixat un segon molí amb unescaracterístiques molt similars. A excepció de l’emmagatzematge, evidenciat nomésa l’interior, la resta de tasques es feien tant a dintre com a fora de la cabana. Per tant,d’acord amb la dinàmica documentada a les ocupacions lleugerament més recentsd’aquest abric descrites anteriorment, podem afirmar que la finalitat d’aquesta cons-trucció, d’aproximadament 28 m2, era augmentar la protecció natural aconseguidaamb la paret de l’abric.

En canvi, durant l’ocupació corresponent al nivell arqueològic III.3 no es vaocupar tota la superfície coberta (40 m2, aproximadament), sinó que es varen fer ser-vir uns grans blocs de pedra despresos del sostre per construir una paret en sentitnord-sud que devia fer de límit entre els dos espais, l’un ocupat (oest) i l’altre senseutilitzar (est). La manca de restes arqueològiques corresponents a aquesta ocupacióa la part est de la balma sembla indicar que la paret, la base de la qual es va poderidentificar gràcies als grans blocs de calcàries, també tenia una part aèria construï-da, segurament, amb materials peribles. En aquest nivell es van documentar dues es-tructures de combustió situades a la zona més exterior de l’abric. Tanmateix, no esva recuperar cap element estructural que evidenciï una estructura d’habitació inter-



na (cabana).Com a dada important, cal dir que aquesta estructuració diferent de l’espai no

respon, però, a una economia ni a una organització diferents. La gestió tant del medicom dels recursos era similar, si bé el nombre de restes arqueològiques recuperadesa l’ocupació més antiga (nivell III.3) també és força més reduït. Un dels aspectesmés representatius de la vida de les comunitats o grups de persones instal·lades a labalma durant aquestes etapes és el pes important dels recursos locals en els proces-sos utilitzats de producció. Amb relació a això, cal remarcar el fet que pràcticamenttotes les matèries primeres emprades per a la producció lítica i ceràmica provenendels entorns de l’assentament. Les úniques mostres de matèries originàries de zonesmés allunyades són, pel que fa a la producció lítica, laminetes i elements retocats; amés, no es va documentar cap producte que en palesés la transformació a l’assenta-ment mateix. La terra utilitzada en la producció ceràmica i els suports dels instru-ments de treball emprats en el processament dels productes vegetals (molins i mor-ters, bàsicament) es devien produir sobre matèries provinents majorment del’interior del massís de l’Alta Garrotxa i, en una proporció inferior, de la vall delFluvià.

El mateix es pot dir amb relació als recursos animals i vegetals explotats. Si béel nombre de restes de llavors i fruits és relativament reduït, destaca l’àmplia diver-sitat de les mostres. Entre les plantes conreades trobem el blat nu, l’espelta bessona,l’espelta petita i l’ordi nu. Una dada interessant és que no hi ha cap prova que espractiqués l’agricultura als voltants de l’assentament. La producció agrícola –enconcret, la sega– es va documentar indirectament mitjançant l’anàlisi funcional.Unes restes d’aglans, avellanes i raïm silvestre són la mostra de les plantes recol·lec-tades. Quant al tractament i el processament, és interessant assenyalar que l’estruc-turació mateixa de l’assentament demostra que era habitual fer l’operació de la mòl-ta, probablement restringida als cereals domèstics i aglans, i palesada pel fet que hiha àrees de treball específiques amb instruments fixos destinats a aquesta activitat.

En la gestió de recursos animals té un pes molt important l’activitat de caceracom a font de proveïment d’aliments d’origen animal. Bàsicament, es caçaven cér-vols, cabirols, porcs senglars i cabres salvatges. Ocasionalment, també es devienmanipular a la balma alguns carnívors com la guilla i el teixó, encara que no es dis-posa de proves directes que se’n consumís. La pesca, la cacera d’ocells i la capturade tortugues també constituïen unes activitats amb què, esporàdicament, hom esproveïa de suplements alimentaris. Com a dada significativa, també cal destacar lapresència, encara que reduïda, de restes de mol·luscos d’origen marí, d’acord ambaquesta estratègia relativament diversificada. Concretament, són espècies pròpiesdel Mediterrani, de les quals es van trobar restes de cinc exemplars. No es disposa,però, de prou documentació per saber si era habitual destinar aquests animals alconsum. L’elaboració d’objectes ornamentals amb les closques d’aquests mol·lus-cos també s’ha de considerar un dels motius probables del fet que siguin a la balma.En aquesta estratègia d’aprovisionament general, el sacrifici d’animals domèstics(bous, cabres, bous i cavalls) es pot considerar complementari (42,6%); el nombre


d’exemplars d’aquests animals destinats al consum és molt més reduït (NMI = 8)que no el de les espècies salvatges (NMI = 16). La ramaderia tenia com a finalitatprincipal la producció de carn; el sacrifici de cabres era molt important. Les pautesde selecció de l’edat i el sexe dels exemplars sacrificats fan pensar en una ramade-ria mixta amb ramats formats per pocs caps de bestiar criats en règim de semiesta-bulació o a l’aire lliure.

Segons que es desprèn dels resultats que acabem d’exposar, el radi de mobilitatnecessari per satisfer les necessitats productives durant les estades a la balma es li-mitava als entorns de l’assentament. La manca de representació de processos espe-cialitzats de producció, l’àmplia diversitat de recursos explotats, el fet que siguincomplementaris i el caràcter local de la producció són uns trets que indiquen un certgrau d’independència de les unitats socials que ocuparen la balma durant aquellaetapa. No obstant aquesta observació, també cal considerar les proves que demos-tren relacions i graus de dependència envers altres comunitats, unitats o agents so-cials, perquè una part dels instruments lítics de treball i també algunes matèries pri-meres provenen d’àrees situades més enllà de l’entorn de la balma. A més, atesa



l’àmplia diversitat de cicles productius en què estaven immerses aquelles persones,no podem obviar les necessitats de força de treball que de tant en tant o en algunesestacions podien sorgir. Per tant, el grup de persones instal·lades a la balma proba-blement mantenia relacions o vincles amb altres comunitats, estiguessin assentadesa la mateixa vall del Llierca o bé en indrets més allunyats (ALCALDE; MOLIST; SAÑA,2002).

Probablement, mentre s’habitava la Balma del Serrat del Pont es va utilitzar coma assentament el jaciment de la Prunera (Sant Joan les Fonts) (4360 BP), ubicat alcapdamunt de la pujada de Sant Cosme (SAÑA [et alii], 2000). La gran zona exca-vada (més de 2.000 m2) evidencia una densa ocupació d’aquest espai. Les prospec-cions i excavacions que s’hi van fer en extensió van permetre delimitar una superfí-cie mínima de 40.000 m2 en què es va registrar una dispersió notable de materialsarqueològics. S’hi van documentar, igualment, estructures domèstiques que, bàsica-ment, són de combustió, emmagatzematge i cubetes reomplertes de deixalles. A laCova 120 s’hi va documentar presència humana (AGUSTÍ [et alii], 1987). En aquestcas, però, la cova es va utilitzar com a cavitat sepulcral. Pels volts del 4300 BP s’hivan enterrar disset individus (deu adults, dos joves i cinc infants). Es tracta d’ente-rraments de secundaris. És important dir que les proves materials trobades a la Cova120 i a la Balma del Serrat del Pont difereixen força de les aplegades a l’assenta-ment de la Prunera; la distància màxima que hi ha entre els dos últims jaciments ésde 7 km. Aquesta distància no implica, però, que siguem davant de dues comunitatsindependents. Igual que durant el neolític antic, l’especificitat dels cicles i proces-sos productius aplicats pot fonamentar l’heterogeneïtat descoberta.

3. L’ocupació a mitjan sisè mil·lenni cal AC

L’ocupació humana de la balma corresponent al nivell arqueològic III.4 va ser data-da pel mètode del carboni 14 en el 5470 cal aC. Segons que es desprèn de les dadesobtingudes en aquest jaciment, a la vall del Llierca dominaven, en aquella època, lesrouredes amb un estrat arbori i arbustiu compost principalment de boixos i aurons.Concretament, la prova arqueològica trobada a la balma correspon a una instal·lacióbreu i, probablement, de poques persones. Es va determinar només en una petita su-perfície d’uns 8 m2 i presenta una reduïda potència estratigràfica. Es van trobar po-ques restes arqueològiques i no es va constatar cap estructura evident. El fet que noes construís cap estructura (cabana, sitja...) denota que es preveia un trasllat al capde poc temps, cosa que podria obeir a una estada esporàdica a la vall del Llierca de-guda a la realització d’unes tasques molt específiques planificades amb temps (ca-cera d’una espècie animal concreta, obtenció de matèries primeres, prospecció delterreny...).

Tot i haver-hi restes ceràmiques, el nombre de fragments aplegats d’aquestacategoria de materials arqueològics és força reduït. Entre aquestes restes, cal des-tacar-ne dues amb decoració impresa (Cardium), com també sobresurten dos frag-


ments amb cordons llisos. Les restes lítiques tallades són, bàsicament, de matèriesprimeres originàries dels entorns (quars filonià, sílex autòcton) (96%); només unapart molt petita procedeix de la zona exterior del massís de l’Alta Garrotxa (sílex)(4%).

És significatiu que entre les restes de llavors i fruits recuperats gairebé no n’hihagi de cereals conreats. Passa el mateix en les espècies animals. Durant aquestaocupació es va consumir a la balma carn de cabra salvatge, cérvol i porc senglar,espècies que devien ser corrents a la vall del Llierca. També es van trobar restesescadusseres de guilla i d’ocells. Les restes de carnívors petits són corrents en ja-ciments del neolític antic català situats en coves o abrics. L’absència total de pro-ves que en palesin el consum pot fer pensar que aquestes espècies sobretot es ca-çaven per obtenir-ne la pell. En aquesta ocupació, destaca, doncs, la mancaabsoluta de recursos domèstics. Si a aquesta dada hi afegim el fet que tampoc nohi ha estructures d’habitació i ni instruments fixos de treball –a diferència de lesdues ocupacions descrites més amunt–, es corrobora la hipòtesi del caràcter espo-ràdic de l’ocupació, malgrat que durant aquesta també s’hagués explotat una àm-plia varietat de recursos naturals disponibles a la vall. La durada més curta de l’o-


Figura 4. Representació gràfica de les datacions absolutes dels nivells arqueològics III.2,III.3 i III.4 de la Balma del Serrat del Pont.

cupació es podria relacionar amb la pràctica d’estratègies econòmiques i de mo-bilitat diferents. El grau més petit de diversificació documentat en les activitatseconòmiques i l’absència de restes que obeeixen a l’explotació de recursos do-mèstics constitueixen dades indicadores de les diferències que, amb referència al’organització, es poden establir entre aquesta ocupació i les dels nivells III.2 iIII.3 (ALCALDE; MOLIST; SAÑA, 2002),.

A l’hora d’interpretar aquest conjunt de dades s’ha de tenir en compte que laBalma del Serrat del Pont constitueix el jaciment neolític més antic de la vall delLlierca. El jaciment de Plansallosa, situat a escassos metres de la Balma del Se-rrat del Pont, és d’una època relativament més propera: la primera ocupació datad’entre el 5250 i el 4940 cal aC i la segona, més recent, d’entre el 5000 i el 4425cal aC (BOSCH [et alii], 1998). Es tracta, però, d’unes ocupacions amb unes ca-racterístiques força diferents de les documentades a la Balma del Serrat del Pont.A propòsit d’això, cal remarcar que l’excavació de Plansallosa va proporcionarels primers documents sobre l’agricultura i la ramaderia neolítiques a la comarcade la Garrotxa. S’ha proposat (ALCALDE; BOSCH; BUXÓ, 1989) que es devien uti-litzar altres assentaments de la vall, com ara la cova s’Espasa, la cova dels Ermi-tons i la Cova 120, simultàniament a Plansallosa. Una de les particularitats quecal destacar és que la major part d’aquestes cavitats estan obertes en un relleuabrupte i que és difícil d’accedir-hi, especialment la cova s’Espasa i la Cova 120.No obstant això, s’ha de considerar el fet que els nivells neolítics s’han excavatd’una manera sistemàtica només a l’última cova esmentada. La informació dis-ponible sobre la cova dels Ermitons i la cova s’Espasa és més imprecisa. Tot iaixò, cal dir que en cap jaciment d’aquests no hi ha prou proves arqueològiquesper considerar-los hàbitats permanents. A la cova dels Ermitons s’hi van docu-mentar diverses estructures domèstiques (estructures de combustió i una petitafossa), mentre que a la Cova 120 les úniques estructures arqueològiques trobadessón grans fosses o sitges d’emmagatzematge de cereals (AGUSTÍ [et alii], 1987).La dinàmica socioeconòmica de les primeres comunitats agropecuàries a la co-marca de la Garrotxa va contribuir d’aquesta manera a crear un model territorialcaracteritzat pels assentaments a l’aire lliure, preferentment en zones aptes per al’agricultura, no gaire allunyats dels recursos forestals i utilitzats amb una funciómolt concreta com a indrets complementaris d’altres. El poblat veí de la Draga(BOSCH [et alii], 2000), de la mateixa època, si fa no fa, que aquesta ocupació dela Balma del Serrat del Pont, demostra, igualment, que no es pot parlar d’un mo-del únic d’organització comunitària amb referència a les primeres comunitatscamperoles.

Les dades obtingudes fins ara en els treballs fets en el marc del projecte relatiua l’estudi de l’origen i la consolidació de les societats camperoles a la zona dels Pre-pirineus catalans han demostrat que el jaciment de la Balma del Serrat del Pontconstitueix un document de primer ordre amb vista a resseguir i estudiar els canvisentre les darreres societats caçadores i recol·lectores i les primeres societats agríco-les i ramaderes. Ateses les característiques i les condicions d’aquest registre ar-


queològic representatiu d’aquesta etapa de la història a Catalunya, la Balma del Se-rrat del Pont ha esdevingut un document imprescindible per entendre aquest canvino solament a la vall del Llierca o a la comarca de la Garrotxa, sinó també a la zonadel nord-est peninsular. A més de la successió contínua d’ocupacions, tant la meto-dologia rigorosa aplicada com l’excavació en extensió d’una superfície força indi-cadora de la manera com s’organitzava i estructurava l’assentament –qüestió quenormalment no es té en compte en molts jaciments del neolític antic excavats a Ca-talunya– sens dubte permetran disposar dels elements suficients per conèixer els as-pectes i les variables clau a l’hora d’estudiar, caracteritzar i explicar el poblamentdurant l’etapa inicial de l’holocè a Catalunya.

4. Bibliografia

AGUSTÍ, B.;ALCALDE, G.; BURJACHS, F.; Buxó, R.; Juan-Muns, N.; Oller, J.; Ros,M. T.; Rueda, J. M.; Toledo, A. Dinàmica de la utilització de la Cova 120 perl’home en els darrers 6.000 anys, Sèrie Monogràfica del Centre d’Investiga-cions Arqueològiques de Girona, 7, Centre d’Investigacions Arqueològiques deGirona, Girona, 1987.

Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M. Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat delPont (la Garrotxa) entre 5480 i 2900 cal AC, Publicacions Eventuals d’Arqueo-logia de Girona, 7, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 2002.

Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M.; Toledo, A. Procés d’ocupació de la Baumadel Serrat del Pont (la Garrotxa) entre el 2900 i el 1450 cal AC, PublicacionsEventuals d’Arqueologia de Girona, 2, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot,1997.

Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M.; Toledo, A. «La Bauma del Serrat del Pont(Catalogne, Espagne). Un habitat campaniforme à production métallurgique».A: Bell Beakers today. Pottery, people, symbols in prehistoric Europe, 707-710,Servicio Beni Culturali, Trento, 2001.

Alcalde, G.; Molist, M.; Toledo, A. Procés d’ocupació de la Bauma del Serratdel Pont (la Garrotxa) a partir del 1450 AC, PEAG, 1, Museu Comarcal de laGarrotxa, Olot, 1994.

Alcalde, G.; Molist, M.; Toledo, A.; Caravaca, J.; Codina, D. «La Baumadel Serrat del Pont (Tortellà, la Garrotxa), un taller de metal·lúrgia del coured’ara fa 4.000 anys». A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, xxxiii, 43-48,1994.

Alcalde, G.; Molist, M.; Montero, I.; Saña, M.; Planagumà, Ll.; Toledo, A.«Producciones metalúrgicas en el nordeste de la península Ibérica durante el iiimilenio cal AC: El taller de la Bauma del Serrat del Pont (Tortellà, Girona)». A:Trabajos de Prehistoria, 55-1, 81-100, 1998.

Alcalde, G.; Molist, M.; Montero, I.; Planagumà, Ll.; Saña, M.; Toledo, A.«La Bauma del Serrat del Pont y los momentos iniciales de la metalúrgia en el


NE de la Península Ibérica». A: Revista de Arqueología, 247, 20-27, 2001.Bosch, A.; Buxó, R.; Palomo, A.; Buch, M.; Mateu, J.; Tabernero, E.; Casa-

devall, J. El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels pri-mers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Publicacions Eventuals d’Ar-queologia de Girona, 5, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1998.


La Prunera, un assentament del neolíticfinal a l’aire lliure a la zonadels Prepirineus catalans

GABRIEL ALCALDE GURT,1 FERRAN BORRELL TENA,2

SUSANNA CASELLAS PARRA,2 MIQUEL MOLIST MONTAÑÀ3

MÒNICA OLIVA POVEDA,2 MARIA SAÑA SEGUÍ,2 ORIOL VICENTE CAMPOS2

El jaciment arqueològic de la Prunera està situat al costat del coll de Sant Cosme, alterme municipal de Sant Joan les Fonts (Garrotxa), al costat de la carretera N-260(figura 1). Es va descobrir l’any 1990 durant l’observació d’un dels talls produïtsper les obres del traçat de la N-260, prop del punt quilomètric 83. Per tal de confir-mar el jaciment arqueològic de la Prunera, l’any 1991 es varen fer en aquest indrettres sondatges de prospecció d’1 m2 cada un. Aquests treballs previs varen permetreconfirmar que hi havia un jaciment arqueològic en una extensió mínima de 80 m2, amés, amb referència a l’estratigrafia, es va descobrir un sol nivell arqueològic ambuna potència aproximada de 15 cm. Les úniques categories de materials arqueolò-gics documentats durant aquests treballs previs de prospecció van ser restes lítiquesi ceràmiques; no es van observar elements estructurals. L’any 1993 s’efectuà una se-gona intervenció en aquest indret. Va ser una intervenció amb un caràcter d’urgèn-cia que consistí en la supervisió dels treballs d’excavació mecànica fets al sectornord del camp amb motiu de la instal·lació de la conducció de gas natural. Gràciesa aquests treballs es va constatar l’absència de materials arqueològics en aquestapart concreta del camp.

Sabent, doncs, que hi havia el jaciment arqueològic de la Prunera i sabent quepodia ser afectat parcialment pels treballs de desdoblament de la N-260 al tramMontagut-Olot, l’any 1999 es va acordar una segona intervenció arqueològica d’ur-gència, en la qual es va evidenciar que el jaciment tenia una superfície molt superiora la documentada en un primer moment. Prenent com a base les dades obtingudes

1. Universitat de Girona.2. Universitat Autònoma de Barcelona.3. Museu d’Arqueologia de Catalunya.

en aquesta intervenció i tenint en compte el traçat de la carretera, un cop avaluada lamagnitud del jaciment, es projectaren i realitzaren quatre intervencions més durantels anys 2000 i 2001, la darrera de les quals va finalitzar al desembre del 2001. Latercera intervenció arqueològica d’urgència i la quarta varen consistir en la supervi-sió dels treballs mecànics de soterrament de la línia elèctrica i de les conduccions degas. En aquestes dues intervencions es va constatar que el jaciment també s’amplia-va considerablement cap a la part sud, just a l’altra banda de la carretera N-260. Esva evidenciar en aquesta àrea la mateixa dinàmica que a la resta del jaciment exca-vat fins aleshores, de manera que es va posar de manifest la gran extensió del jaci-ment, que devia tenir en aquells moments una superfície mínima de 8.000 m2.Apar-tir de tots aquests resultats es van projectar i realitzar les intervencions d’urgènciasisena i setena; la sisena es va centrar a excavar en extensió i la setena, a acabar dedelimitar el jaciment. La superfície total en què es van fer les intervencions superaels 40.000 m2 (figura 2).

Totes aquestes intervencions estan integrades en el mateix projecte d’investiga-ció arqueològica, van ser assumides, segons un encàrrec del Ministerio de Fomen-to, pel Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la Divisió de Prehistòria de la Univer-sitat Autònoma de Barcelona i van ser gestionades des del Servei d’Arqueologia dela Generalitat de Catalunya. Gabriel Alcalde (UdG), Miquel Molist (MAC) i MariaSaña (UAB) es van encarregar de la coordinació i la direcció general de la interven-ció. Els treballs tècnics van ser dirigits per arqueòlegs vinculats a la Divisió de Pre-història de la UniversitatAutònoma de Barcelona: Ferran Borrell, Susanna Casellas,Xavier Clop, Josep Miquel Faura, Mònica Oliva i Oriol Vicente; hi van participarmés de cinquanta persones de diferents universitats catalanes, estatals i estrangeres.

Volem remarcar que el projecte d’investigació arqueològica de l’excavació deljaciment de la Prunera és un projecte que a hores d’ara encara es realitza. Tot i que

40 G. Alcalde, F. Borrell, S. Casellas, M. Molist, M. Oliva, M. Saña, O. Vicente

Figura 1. Localització del jacimentarqueològic de la Prunera.

s’han finalitzat els treballs sobre el terreny, en aquests moments el projecte està cen-trat en el desenvolupament de les analítiques de les diferents categories de materialsarqueològics recuperats. Per tant, els resultats que us avancem són preliminars i nosón definitius.

1. Les intervencions. El plantejament i la metodologia generalde la prospecció i l’excavació arqueològica

En un primer moment, la intervenció directa sobre el terreny es va centrar a delimi-tar la superfície total i a esbrinar la dinàmica general del jaciment mitjançant son-datges sistemàtics d’1 m2 cada un repartits regularment per tota l’àrea afectada.L’estratègia de mostreig seguida va consistir a fer un sondatge cada 10 m. La sepa-ració entre els sondatges es va establir en funció de quatre paràmetres: la informa-ció que es tenia aleshores, la superfície i la topografia del terreny on s’havia d’in-

La Prunera, un assentament del neolític final 41

Figura 2. Superfície del jaciment de la Prunera en què es va fer una intervenció.

tervenir, els mitjans i el temps disponibles. En cas de documentar una presència im-portant de materials arqueològics o estructures arqueològiques, aquests sondatgess’ampliaven en extensió (2 × 2) per tal de documentar d’una manera detallada la di-nàmica del jaciment. En cas de donar-se resultats negatius, s’efectuava un sondatgede reforç seguint el mòdul fixat de 10 m per tal de verificar que no hi hagués cap ja-ciment arqueològic (figura 3). Tots els sondatges fets en aquesta primera fase dona-ren resultats positius, de manera que es va constatar que hi havia dos nivells ar-queològics: el primer (nivell i), recuperat parcialment, ocupa una superfície de 80 m2

i el segon (nivell ii) té una extensió, com a mínim, de 40.000 m2. El fet que el nivellsuperior s’hagi descobert només parcialment a la banda sud pot ser una conseqüènciade les característiques mateixes del camp. Com que es tracta de la part més baixa, elstreballs agrícoles no degueren afectar tant els nivells superficials. Va ser impossibleseguir-lo cap a l’oest i cap al nord. Possiblement, en aquestes àrees va desaparèixer acausa de les alteracions degudes a les terrasses que s’hi van fer i al cultiu.

Els treballs d’excavació en extensió que es van fer en una superfície total de2.500 m2 van permetre documentar la dinàmica d’ocupació de l’assentament. Lescaracterístiques més remarcables sobre aquest procés són:

– la gran dispersió de les restes arqueològiques;– l’alineació en sentit nord-est/sud-oest de les estructures arqueològiques;– l’absència d’estructures relacionables directament amb l’habitació, si bé es

documenten els sòls d’ocupació.Els sòls d’ocupació es localitzen, majorment, seguint la part superior de les es-

tructures i ens indiquen l’espai on la comunitat o les comunitats assentades en


Figura 3. Prospecció i excavació arqueològica al jaciment de la Prunera.

aquest indret devien dur a terme les diverses tasques.Aquests sòls d’habitació es ca-racteritzen per la presència abundant de restes orgàniques descompostes i fragmentsreduïts de basalt i pedres sorrenques. També es van documentar fragments relativa-ment més grossos de basalt i pedres sorrenques, els quals formen agrupacions o ali-neacions, per ara sense cap configuració específica, relacionades, segurament, ambalgun tipus d’element estructural de dimensions més elevades. El fet d’estar distri-buïts irregularment en espais concrets de l’àrea excavada no en permet, de moment,la caracterització. La hipòtesi segons la qual originalment formaven part d’estructu-res o bé estaven relacionats amb alguna activitat desenvolupada és abonada pel fetque aquests fragments de roques aportades de mides més grans només són en àreesamb una densitat elevada de materials arqueològics o al voltant de les estructures.

2. L’organització i l’estructuració de l’assentament

L’excavació en extensió va permetre constatar diferències importants entre els di-versos sectors de l’àrea central del jaciment arqueològic pel que fa a la presència oa l’absència d’estructures i materials arqueològics. Es va observar una tendència ge-neral per la qual les restes arqueològiques disminueixen i n’augmenta la dispersió amesura que ens acostem a les àrees nord i est d’aquesta superfície central, les qualspodrien coincidir amb els límits de la unitat arqueològica central.


Figura 4. Estructura de combustió excavada al jaciment de la Prunera.

Es va excavar un total de trenta-cinc estructures arqueològiques, entre les qualsdominen les relacionades amb la combustió. Segons la forma i la funció, es podenclassificar en les categories següents:

– estructures de combustió (figura 4): sobretot es tracta de fogars de dimensionspetites (40 cm de diàmetre com a mitjana), normalment delimitats per fragments depedres sorrenques i basalt i en els quals hi ha una presència abundant de carbons.Se’n van documentar tant sobre cubeta com sobre el sòl directament. Les estructu-res negatives de combustió solen tenir una fondària de 20-30 cm. També en van apa-reixen de reomplerts de pedres sorrenques o basalts termoalterats, carbons i restesceràmiques o indústria lítica;

– estructures de sosteniment (figura 5): els forats de pal identificats devien fun-cionar com a elements de sosteniment d’estructures aèries com ara cabanes, coberts,tendals o paravents. Acostumen a formar una corona de pedres (principalment, ba-salts) al voltant d’un espai buit. En algunes ocasions es va documentar una pedra ala base del forat que devia impedir la penetració del pal al subsòl;

– estructures negatives/cubetes: es tracta, generalment, d’estructures circulars osemicirculars excavades al subsòl que posteriorment van ser aprofitades per abocar-hi materials de rebuig (ceràmics i lítics, i carbons), la funció original de les qualsdesconeixem.

Com a fet important, cal dir que cadascuna de les diverses estructures excavadesté unes característiques singulars, sigui per la forma o pel contingut que presenten.No es van documentar models recurrents. D’altra banda, també cal remarcar queaquests elements estructurals es distribueixen segons una determinada ordenació es-pacial sense límits interestructurals. A partir d’aquesta observació, es va consideraroportú seguir una estratègia de mostreig que permetés establir d’una manera deta-llada els límits de les unitats d’ocupació per les bandes nord, est, sud i oest. Com aqüestió complementària, es volia aclarir el caràcter i la condició d’aquests límits encas que n’hi hagués, és a dir, constatar si durant les mateixes ocupacions de l’indrethavien estat establerts per les comunitats prehistòriques o bé si eren una conse-qüència directa d’alteracions antròpiques posteriors. Sobre els resultats obtinguts,cal destacar les consideracions següents:

1. Zona nord: hi ha un límit clar de l’ocupació caracteritzat per una disminucióprogressiva de restes arqueològiques i un grau elevat de la dispersió d’aquestes. Al’àrea situada més al nord aquest límit es veu alterat per la construcció a l’època ac-tual d’un mur per fer terrasses.

2. Zona est: hi ha un altre límit clar de la zona o unitat d’ocupació central ca-racteritzat per una disminució progressiva de materials arqueològics. Això noobstant, aquest límit no es correspon amb el del jaciment perquè a partir d’unesbandes determinades (DC-DD/45-46) es va tornar a documentar el sòl d’ocupa-ció i també torna a augmentar la intensitat de restes arqueològiques. A partir d’a-quí el jaciment es veu afectat pels treballs posteriors relacionats amb la cons-trucció d’un mur per fer terrasses i el condicionament d’un camí entre aquestsector i el sector C.


3. Zona sud: no va ser possible constatar límits relacionables amb l’ocupaciócentral. En tots els sondatges fets en aquesta àrea es va recuperar una quantitat im-portant de materials arqueològics. També va ser possible confirmar dos nivells ar-queològics diferents. Per tant, tant la construcció com les remodelacions dutes a ter-me abans al traçat de la N-260 degueren destruir una part important del jaciment dela Prunera.

4. Zona oest: si bé es van documentar els límits de l’ocupació central peraquesta banda, els resultats dels sondatges confirmen, en part, les observacions fe-tes en els treballs d’excavació en extensió. Així, la presència important de materialsarqueològics en els sondatges corresponents a aquesta àrea reforça la hipòtesi que eljaciment continua per aquesta banda.

A partir d’aquests resultats, considerant la probable continuació del jacimentcap a la part est i tenint en compte la superfície total afectada pels treballs mecànicsa fer durant el desdoblament de la N-260, es va considerar oportú intensificar laprospecció al sector C per tal de comprovar si hi havia cap jaciment arqueològic enaquesta àrea. Es va seguir, amb aquesta finalitat, la mateixa estratègia de mostreigque la descrita anteriorment. Es va comprovar que a la banda nord d’aquest sectorla colada de basalt aflora a pocs centímetres de la superfície del terreny. En cas quehi hagués un jaciment arqueològic, estaria alterat totalment pels treballs agrícoles.D’una manera paral·lela, es va comprovar que la morfologia de la colada varia for-


Figura 5. Estructura de sosteniment excavada al jaciment de la Prunera.

ça a partir de la part central d’aquest sector, presenta un fort pendent i forma una cu-beta que s’estén per tot la part sud.

En aquest cas, a diferència de l’àrea central, excavada en extensió, l’assenta-ment era quasi directament sobre la superfície de la colada, fet que podia comportarfer arranjaments o construccions sòlides amb unes característiques diferents de lesque hi havia hagut fins aleshores. Per aquesta raó, es va considerar oportú ampliarels treballs en aquesta àrea d’aquest sector per mitjà de l’excavació en extensió, únicmètode que permetria identificar, definir i caracteritzar els aspectes particulars deri-vats de la instal·lació en aquest indret. Entre els aspectes que podien haver condi-cionat aquesta dinàmica diferencial respecte al sector central es varen considerarcom a hipòtesi:

– les característiques dels dipòsits sedimentaris amb relació a la morfologia par-ticular que presenta la colada basàltica;

– una possible funció específica de les estructures arqueològiques;– les alteracions potencials degudes a diferents agents i processos naturals.Com a fet important, cal remarcar que es van documentar diferències clares en-

tre la part nord i la part sud de l’àrea d’aquest sector en què es van fer les interven-cions. A la part sud la colada basàltica es localitza a pocs centímetres de la superfí-cie del terreny, mentre que la part nord es correspon amb la zona on la cubeta naturalformada per la colada basàltica té més profunditat. Aquest fet va influir i condicio-nar l’estructuració d’aquest espai durant la prehistòria. A la part sud el material ar-queològic surt en contacte pràcticament directe amb la colada. A la part nord, encanvi, el jaciment arqueològic és dins el paquet sedimentari dipositat sobre la cola-da de basalt. Aquest paquet té una potència variable en relació amb la morfologianatural de la colada de basalt.

D’aquesta manera, es van documentar els diversos arranjaments fets per condi-cionar aquest espai amb vista a la instal·lació. Les tasques d’arranjament comprenenl’anivellament de terreny, la construcció d’un límit físic que separa un espai proba-blement interior d’un espai exterior i la construcció de diversos elements estructu-rals vinculats amb les activitats de manteniment de l’espai ocupat. La majoria d’es-tructures s’articulen espacialment a l’esmentat límit físic, la qual cosa corrobora quees fes expressament. A partir d’aquestes consideracions es pot plantejar, com a hi-pòtesi, que en aquest sector del jaciment la instal·lació prehistòrica va aprofitar lamorfologia natural que presentava la colada de basalt com a base de la instal·lació.Per consegüent, els límits naturals de la cubeta formada pel basalt es degueren apro-fitar com a límits de l’ocupació.

3. Característiques més importants de les principals categoriesde materials arqueològics recuperats

És remarcable la gran homogeneïtat que presenten les diferents categories de mate-rials arqueològics recuperats. D’entre les més de 22.000 restes arqueològiques co-


ordenades (276 corresponen al nivell 1), cal destacar el predomini de restes ceràmi-ques (86%). La resta de categories representades són: indústria lítica, restes de fau-na, restes de carbons, restes de llavors i fruits, i objectes d’ornamentació.

3.1. Restes ceràmiques

En el conjunt de restes arqueològiques recuperades a la Prunera en les diferents inter-vencions arqueològiques fetes des de l’any 1999, no hi ha dubte que els productes ce-ràmics constitueixen, per la gran quantitat que se’n va trobar, el conjunt més importantamb una gran diferència. Es van trobar més de vint-i-dos mil fragments de ceràmica.L’estudi d’aquest important conjunt ceràmic, que actualment encara es duu a terme,permet establir, com a hipòtesis, algunes de les seves característiques principals.

La primera dada que cal destacar és la gran fragmentació dels materials cerà-mics. A part d’alguna forma sencera que excepcionalment es va recuperar durant ladarrera campanya de treballs arqueològics, normalment les restes ceràmiques sónfragments que fan impossible la reconstrucció de la forma original dels vasos a quèpertanyien.

La segona característica, que cal relacionar amb la gran fragmentació d’aques-tes restes, és que el nombre de fragments importants, com ara vores, bases, frag-ments decorats i elements de prensió, és proporcionalment reduït en relació amb laquantitat total de fragments recuperats.Amb referència, per exemple, a les restes ce-ràmiques recuperades durant la campanya del 1999-2000, menys d’un 10% delsfragments són importants. Amb les dades disponibles actualment, sembla queaquestes proporcions es mantenen si fa no fa iguals, tot i l’important augment quan-titatiu del conjunt ceràmic que han suposat els treballs fets després de la campanyaesmentada.

El tercer tret que s’ha de remarcar és que a la gran fragmentació s’hi ha d’afegirel deficient estat de conservació de les superfícies dels fragments ceràmics, que po-dria estar relacionat amb els particulars processos postdeposicionals que van afectaraquesta zona i que van afectar la conservació d’altres materials arqueològics; con-cretament, els elements d’origen biòtic que no van estar sotmesos a cap procés decocció, accidental o no.Amb relació a això, els processos reiterats d’alta humitat se-guits de períodes de gran sequedat poden haver estat la causa del mal estat de con-servació d’aquestes peces ceràmiques.

Pel que fa a la composició dels conjunts, de moment s’han trobat una dotzena detipus diferents de vores, entre els quals hi ha un predomini clar de les vores C, E i F.En cada un dels conjunts formats per aquests tipus de vores sembla que els llavisarrodonits (01) segueixen dominant, encara que també hi ha llavis aplanats horit-zontalment (04) o aprimats (09). En canvi, hi ha molt pocs fragments de base. Estracta, en general, de bases planes no allargades (tipus 11A, 12A i 13A). En pocs ca-sos va ser possible calcular els diàmetres. De moment, les mesures corresponen,més aviat, a vasos de boca petita (entre 7 i 12 cm) i mitjana (de 15 a 20 cm).


Un dels trets més rellevants del conjunt ceràmic recuperat a la Prunera (figura 6)és la quantitat de fragments que presenten algun element de prensió. El grup més nom-brós d’elements de prensió és format pels fragments informes amb llengüeta; hi ha al-guns fragments amb dues llengüetes.A les peces en què hi ha doble llengüeta, una potser a la vora o lleugerament a sota i l’altra pot ser una mica més avall, ja al cos del vas.Apart de les llengüetes, també es van documentar mugrons i nanses. Els motius o ele-ments decoratius són força escassos i solen ser cordons llisos, alguns de dobles.

Les matèries primeres amb què estan fets aquests productes ceràmics són forçavariades. Observats a ull nu, s’hi han detectat diversos tipus de terra. Un estudi es-pecífic sobre les característiques de les matèries primeres aviat haurà de confirmaraquesta observació i determinar, en tot cas, les zones on hom s’aprovisionava de lesmatèries primeres utilitzades. A partir de l’examen preliminar dels conjunts cerà-mics també es poden esmentar algunes dades generals relatives a la tecnologia deproducció aplicada, entre les quals es poden destacar com a definidores de les pro-duccions ceràmiques el domini de la cocció reductora, l’àmplia gamma dels gruixosde les parets dels recipients i un tractament molt variat de les superfícies.

El conjunt de característiques formals documentades fins ara permet plantejarque el material ceràmic recuperat al jaciment de la Prunera pertany a un conjunt decontenidors ceràmics produïts per a la realització de diferents funcions, com ara latransformació d’aliments mitjançant la cocció, vaixelles de servir, vasos d’emma-gatzematge de productes sòlids i líquids per a períodes curts i llargs, etc. Gràcies al’estudi aprofundit, en el futur es podrà precisar aquestes qüestions així com apre-ciar la importància de l’ús de productes ceràmics en els diferents processos produc-tius desenvolupats per la comunitat o les comunitats que van utilitzar aquest indretcom a lloc d’habitació en un moment determinat.

Atès el conjunt d’elements morfotipològics determinats fins ara, podem plantejaruna hipòtesi de treball pel que fa a la datació. Sobre aquest punt, cal remarcar l’ab-sència d’elements importants; així, tan sols alguns trets com les vores de vasos petitsi mitjans de perfil en S, algunes vores planes, uns quants elements de prensió com arallengüetes simples o dobles i algunes bases planes ens permeten situar aquest conjunten un moment propi del neolític final-calcolític no campaniforme tenint en compteque algunes d’aquestes peces poden ser trobades, fins i tot, en jaciments de les pri-meres etapes de l’edat del bronze. S’ha de recordar que conjunts ceràmics amb unescaracterístiques similars a les remarcades en el cas de la Prunera van ser documentatsen jaciments propers, com ara la Balma del Serrat del Pont, la Cova 120, alguna ca-vitat del conjunt de Serinyà (els Encantats o el Reclau Viver) o en altres jaciments delnord-est de Catalunya, com la Cavorca III o el Castell. Tal com ha estat assenyalat(Toledo, 1990), en aquesta zona de Catalunya s’ha trobat un conjunt de productesceràmics poc importants que pertanyen a un període que podem anomenar neolític fi-nal-calcolític no campaniforme i que s’assemblen, pel que fa a determinades formesi a determinats elements, als que hi ha en altres zones d’èpoques similars com, perexemple, el Vallès. En definitiva, són els productes ceràmics fabricats i utilitzats perles comunitats que van viure en aquesta zona del nord-est peninsular.



Figura 6. Representació dels elements més importants del conjunt de restes ceràmiquesrecuperades a la Prunera.

3.2. Restes lítiques

Les restes lítiques recuperades al nivell 1 són molt escasses (19), de manera que lesdades que aquí presentem només poden ser considerades com a simples indicis. Lesmatèries primeres utilitzades són el quars, el sílex autòcton i el sílex al·lòcton. No esvan recuperar suports retocats ni nuclis, per la qual cosa no es pot donar gaire in-formació sobre la indústria lítica corresponent a l’ocupació més recent, llevat de lessimilituds que té amb els conjunts del nivell 2 amb relació tant a les matèries pri-meres com a la manera com està tallada la producció lítica.

Del nivell 2 es va analitzar un total de 892 restes lítiques tallades. L’estudi fet so-bre les matèries primeres de les restes lítiques demostra una relativa diversitat; així,es va documentar pòrfir, lidita, esquist, calcària, quars filonià, quars hialí, quarsita,roques silícies autòctones, roques silícies al·lòctones i jaspi. Les matèries primeresautòctones (pòrfir, lidita, esquist, calcària, quars filonià, quars hialí, quarsita, roquessilícies autòctones) deuen ser originàries del massís mateix de l’Alta Garrotxa, siguid’afloraments primaris, com les formacions carbonatades cuisianes, o bé d’aflora-ments en posició secundària –formacions de conglomerats dipositades en diferentsèpoques del paleogen i que formen part de les serralades o en forma de col·luvionsrelacionats amb dipòsits de peu de vessant i dipòsits al·luvials relacionats amb laxarxa hidrogràfica del massís–. L’origen geològic de les matèries primeres foranesés difícil de determinar. Des d’un punt de vista quantitatiu, les roques silícies al·lòc-tones són poc importants i presenten una gran variabilitat. El jaspi podria tenir l’o-rigen en els afloraments que es coneixen a la muntanya de Montjuïc a Barcelona(Carbonell [et alii], 1997), a més d’un centenar de quilòmetres de la Prunera.

Nivell 2: Procedència de les matèries primeres


PROCEDÈNCIA DE LES MATÈRIES PRIMERES

FORANES9,43%

LOCALS90,57%

Per tant, creiem que es poden diferenciar dues estratègies quant al proveïmentde les matèries primeres necessàries per a la producció de l’instrumental lític:

– en la primera, més important pel que fa a la quantitat, es va optar pel proveï-ment de matèries primeres del massís de l’Alta Garrotxa i es van explotar aflora-ments en posició secundària (dipòsits al·luvials i de peu de vessant);

– en la segona, es va fer una selecció de matèries primeres foranes a l’entorn ge-ològic local (jaspis i roques silícies) per a la producció de suports. Hom se’n deviaproveir en afloraments situats a més de 100 km de distància de la Prunera. Als ni-vells III.2 i III.3 del jaciment de la Balma del Serrat del Pont també s’hi va trobarjaspi de la muntanya de Montjuïc (Terradas; Borrell, 2002).

La producció d’instruments lítics

Tot i la dificultat per reconèixer els estigmes habituals de la talla (bulbs, negatius,talons, punts d’impacte...) en les restes de quars, atesa la naturalesa petrogràfica d’a-questa roca, podem avançar que les dues estratègies de proveïment de matèries pri-meres minerals semblen correspondre a dos procediments de transformació, de ma-nera que es pot distingir entre una producció majoritària d’esclats duta a termetotalment a l’assentament mateix i una producció minoritària de suports laminarsfeta exclusivament amb sílex al·lòcton i destinada a l’obtenció de laminetes.Aquests suports eren molt emprats, la qual cosa en va provocar la formatització,fracturació o alteració. La producció d’aquests suports també es devia realitzar, simés no parcialment, al jaciment mateix.

De les 892 restes lítiques tallades, tan sols 83 (9,3%) van ser transformades mit-jançant el retoc (figura 7). Les matèries primeres principals dels suports retocats sónel quars i les roques silícies autòctones i al·lòctones. Tot i això, es constata una pre-ferència clara pels materials silicis al·lòctons a l’hora de dur a terme la formatitza-ció perquè hi ha retocat el 32,5% de les peces amb aquesta matèria primera. De pe-ces amb sílex autòcton només se’n va retocar l’11,8%, mentre que el percentatge deles peces amb quars retocades és del 6%. Bàsicament amb aquests materials, que nosón originaris dels entorns del jaciment de la Prunera, es van elaborar els elementsgeomètrics, les puntes de sageta i els gratadors en contraposició amb els petits gra-tadors, els denticulats i les rascadores, fets amb les matèries primeres locals (sílexautòcton i quars).

Pel que respecta a la categoria de macrolític, es va recuperar un nombre impor-tant de fragments d’objectes relacionats amb el processament de recursos vegetals.Els fragments de molins i morters hi són els més nombrosos. S’ha de destacar quegairebé tots es van fer amb basalt. Presenten formes i mides molt variables i nor-malment es van recuperar associades amb les estructures arqueològiques. En unaquantitat inferior, també hi ha estris polits; en tots els casos són fragments de des-trals.


3.3. Restes orgàniques

Tot i que el nombre relatiu de restes de fauna coordenades és elevat, les que perme-ten que se’n faci la determinació anatòmica i específica són poques. A partir de l’a-nàlisi preliminar feta, destaca el predomini clar de les espècies domèstiques, entre


Figura 7. Representació dels elements més importants del conjunt de restes lítiquesrecuperades a la Prunera (1, 2, 3, 6, 7, 8: puntes de sageta de sílex al·lòcton;

4: geomètric de sílex al·lòcton; 5: triangle de jaspi).

les quals les restes d’ovicaprins i bovins són les que tenen una freqüència més ele-vada. Atesos aquests resultats, es pot proposar, com a idea preliminar, que les co-munitats assentades en aquest indret practicaven, clarament, la ramaderia. L’anàliside l’articulació espacial de les restes de fauna mostra, com en el cas de les restes ce-ràmiques i lítiques, una distribució basada en les diferents funcions de l’espai. D’a-questa manera, la densitat de les dites restes és més elevada a les estructures do-mèstiques i al voltant d’aquestes; n’hi ha més a l’interior de les fosses i cubetesreomplertes de deixalles.

El jaciment de la Prunera es caracteritza per un nombre força elevat de restesmolt ben conservades de carbons, entre les quals destaca una presència relativamentabundant de troncs i branques senceres (figura 8) relacionades, en la majoria de ca-sos, amb residus de combustió abocats al voltant de les estructures de combustió ex-cavades. La relació més habitual és la de branques carbonitzades amb sediments ter-moalterats i cendra. En alguns casos, aquests elements es van dipositar en cubetesconstruïdes expressament amb la idea de llençar-hi tot aquest material i deixar-l’hi,procediment relacionat directament amb les diverses tasques que implica el mante-niment de l’espai ocupat. Tal com es posa de manifest en els resultats preliminarsobtinguts en l’anàlisi d’aquests materials, les restes de carbons recuperades a la Pru-nera tenen orígens diferents:

– d’una banda, es van trobar per tota l’àrea en què es van fer les intervencionsquantitats elevades de petits fragments dispersos de carbó. Són més abundants al’estrat que recobreix el jaciment. No es poden relacionar, doncs, directament ambles diferents ocupacions prehistòriques. La poca diversitat d’espècies (només dues)i el fet que les restes estiguessin molt escampades podria indicar un origen comú,probablement un incendi;

– de l’altra, al mateix sòl d’ocupació i a les mateixes estructures arqueològiques,es van recuperar fragments més grossos que els descrits abans. La variabilitat d’es-pècies és molt més elevada i la distribució és deguda a les diferents tasques fetes al’indret d’ocupació.

Per consegüent, les restes de carbons trobades al jaciment de la Prunera infor-men no solament dels procediments de gestió i proveïment de combustible d’origenvegetal aplicats per les comunitats prehistòriques que habitaven aquest assentament,sinó també d’altres fenòmens esdevinguts o no intencionadament i que deguerencomportar incendis totals o parcials de part de la massa forestal que hi ha als entornsde l’assentament. A propòsit d’això, amb l’anàlisi micromorfològica s’ha constatatque la deposició de sediments que omplen el jaciment es devia produir amb rapide-sa i com a conseqüència d’un esdeveniment catastròfic que podria haver estat un te-rratrèmol i que es podria relacionar amb incendis naturals.

A falta, encara, de resultats definitius sobre les plantes conreades i recol·lecta-des, les dades relatives al pol·len fan pensar en un paisatge força obert als entornsdel jaciment i poblat, més enllà, de rouredes, pinedes i avetoses que devien estarparcialment obertes o esclarissades a conseqüència del conreu o la ramaderia. L’es-tudi del pol·len també demostra la pràctica de la recol·lecció de fruits, glans, avella-


nes i herbes comestibles. De l’estudi de la resta d’herbes (plantatges i cereals sil-vestres) se’n desprèn un clima temperat i més humit que l’actual.

Una altra dada important que ens ha aportat aquest estudi ha estat l’elevat nom-bre (60-90%) d’algues d’aigua dolça dintre del grup dels palinomorfes. Un percen-tatge elevat de pterosperma i pseudoschizaea com el documentat a la Prunera és in-dicatiu que l’aigua s’entollava al jaciment i que aquest s’inundava periòdicament,cosa que afavoria la proliferació d’aquestes algues. Els quists de pseudoschizaea so-vint es relacionen amb moments d’erosió. A partir d’aquestes dades i d’acord ambels resultats preliminars de les anàlisis de la micromorfologia dels sòls, es tractad’un indret on hi podria haver hagut inundacions. Periòdicament, el pla de Sant Cos-me es devia inundar i dessecar, de manera que s’hi devien anar acumular dipòsitscol·luvials de material detrític, entre els quals hi ha l’ocupació prehistòrica de laPrunera.

3.4. Restes d’ornaments

Relacionades amb l’ocupació central (sector B), es van trobar unes quantes pecesd’ornaments personals. Destaquen sis denes de collaret amb unes característiquesuniformes. Són unes peces circulars cilíndriques d’entre 1 i 2 mm de gruix i amb uns


Figura 8. Exemple de restes de carbons recuperades al jaciment de la Prunera.

diàmetres màxims que oscil·len entre 2 i 7 mm. Són fetes d’argila cuita amb des-greixants minerals. Això i les reduïdes dimensions fan que siguin un element singu-lar al registre material del jaciment. Hi ha poques mostres d’ornaments de ceràmi-ca, absent, per ara, a la comarca de la Garrotxa, cosa que cal remarcar. Se’n troben,però, a altres zones de la Península, com en coves del País Valencià, encara que lamajoria de mostres semblants són en jaciments del sud de França, on s’han identifi-cat denes discoïdals, cilíndriques i en forma de barrilet en diversos contextos de ne-olític final.

També sobresurt una dena de collaret de forma circular cilíndrica (LP3517) i fetad’os, possiblement amb una diàfisi. Tecnològicament, ressalta l’alt grau de poliment,que fa que sembli brunyida. Aquest ornament és més abundant i a la zona de la Ga-rrotxa ja se n’havien documentat mostres a la Balma del Serrat del Pont i a la comar-ca veïna del Pla de l’Estany, concretament a la cova de les Encantades de Martís.

Finalment, s’ha d’esmentar la descoberta d’una lamineta d’or enrotllada sobre simateixa i doblegada cap endins que potser és la part d’un anell, un braçalet o unaarracada. No és habitual trobar peces fetes amb or en assentaments a l’aire lliure; pertant, en queda palesa l’excepcionalitat. Així, les primeres descobertes de peces d’ora Catalunya es van fer en sepulcres megalítics de l’Empordà; a banda d’aquestsexemples, només s’ha trobat un gra esfèric a la Balma dels Ossos (Berga) (Martin,1992).

4. Valoració general del conjunt de resultats obtinguts fins ara

L’excavació en extensió d’una superfície de 2.500 m2 va permetre constatar diferèn-cies importants entre els diversos sectors d’aquesta àrea central del jaciment arqueo-lògic pel que fa a la presència o l’absència d’estructures i materials arqueològics.

A propòsit d’això, es va observar una tendència general per la qual les restes ar-queològiques disminueixen i n’augmenta la dispersió a mesura que ens acostem ales àrees nord i est d’aquesta superfície central, les quals podrien coincidir amb elslímits de la unitat arqueològica central. La validesa d’aquest límit també és reforça-da pel fet que les úniques estructures arqueològiques documentades en aquestes zo-nes corresponen, precisament, a estructures de sosteniment. A aquesta consideraciós’hi ha d’afegir el fet que la majoria d’estructures arqueològiques excavades són alcentre i a l’oest de l’àrea excavada en extensió, on també augmenten força la densi-tat i la diversitat de materials arqueològics. A partir de la dinàmica documentada entot aquesta àrea, podem dir que es tracta de la part central de l’ocupació. L’elevatnombre d’estructures excavades i la manera particular com estan disposades, orien-tades seguint un eix principal (nord-est–sud-oest) i espaiades regularment, fan pos-sible que ens hi puguem referir com a unitat.

Tenint en compte la informació exposada, es plantegen algunes hipòtesis entornde l’ocupació i l’ús d’aquest espai amb relació a la formació del jaciment arqueolò-gic de la Prunera:


1. L’assentament de la Prunera és un poblat permanent que devia tenir una ex-tensió considerable i una estructura dispersa articulada entorn de grans unitats. Apropòsit d’això, sembla probable que l’assentament no estava organitzat a partird’unitats independents disperses per tota aquesta superfície, sinó que tot el conjuntd’estructures i materials formaven part del que podria ser una mateixa macroestruc-tura. El fet que les característiques de cada una de les estructures siguin totalmentdiferents reforça l’última constatació. Així, cal dir, per exemple, que cada estructu-ra de combustió excavada té unes característiques singulars, sigui per la forma o pelcontingut que presenten. D’altra banda, tal com s’ha afirmat, segueixen una deter-minada ordenació espacial sense límits interestructurals.

2. L’assentament de la Prunera és el resultat d’ocupacions reiterades, espaiadesen el temps.

3. L’assentament de la Prunera no és ben bé un espai d’habitació. La singulari-tat de les estructures documentades i la manera com estan distribuïdes, a més de larelació numèrica i qualitativa entre les diferents categories de materials arqueolò-gics recuperats (categories sobrerepresentades/absències significatives), són carac-terístiques que poden evidenciar un ús específic d’aquest espai com a centre de tro-bada col·lectiva o comunitària: lloc d’intercanvis, centre ritual, trobada de ramats...Aquesta possibilitat no exclou la hipòtesi 2, encara que sí que la matisa.

A falta de la conclusió de les diferents analítiques que actualment es fan, encarano és possible precisar un dels aspectes clau amb què podrem aprofundir en l’ocu-pació i la formació del jaciment: la durada de l’ocupació. L’homogeneïtat palesadaals conjunts arqueològics recuperats i les característiques de l’estructuració de l’es-pai advoquen per un període de temps no gaire llarg. En relació amb això, també ésinteressant tenir en compte que els resultats preliminars obtinguts en l’anàlisi pol·lí-nica i en la caracterització dels sòls evidencien inundacions periòdiques en aquestindret.

5. L’assentament de la Prunera amb relacióal seu context immediat

Els treballs de camp fets al jaciment arqueològic de la Prunera han evidenciat una di-nàmica d’assentament fins ara poc documentada en el context català del neolític fi-nal. De moment es disposa del resultat d’una de les datacions radiomètriques efec-tuades de restes de carbons: 4360 BP. Aquesta dinàmica d’assentament es deviacaracteritzar per l’establiment a l’aire lliure de «poblats» amb una superfície consi-derable. Quant a aquest punt, s’ha de remarcar que la dispersió de restes arqueològi-ques documentada fins ara arriba a una extensió mínima de 40.000 m2.

Tot i que el volum d’informació disponible encara és molt reduït per treure’nconclusions definitives, els treballs que es fan constaten una sèrie d’aspectes, im-portants a parer nostre, que obliguen a reformular alguns tòpics atribuïts genèrica-ment a les comunitats d’aquell període:


– l’ocupació i l’ús de zones planes també a les àrees muntanyoses;– la presència d’assentaments de dimensions considerables en aquestes àrees.Relacionant aquestes dades amb la resta d’informació disponible de la comarca

de la Garrotxa, considerem que hi ha tres aspectes bàsics a destacar:1. Es documenta un canvi en el model d’assentament respecte a moments pre-

cedents tenint en compte que de moment no s’ha localitzat cap assentament del ne-olític mitjà.

2. L’estructura de l’assentament de la Prunera difereix força de la constatada ales ocupacions coetànies al jaciment de la Balma del Serrat del Pont i, evidentment,de la Cova 120, utilitzada exclusivament com a indret funerari.

3. Es dóna el mateix fenomen amb referència al contingut. Tot i el caràcter pre-liminar de les anàlisis, la distribució de les restes segons categories de materials ar-queològics és força diferent.

Tenint en compte la localització específica, l’estructura i el contingut de cada und’aquests assentaments i la poca distància entre els uns i els altres, sembla probableque els fessin servir d’una manera integrada. Per tant, no seríem, necessàriament,davant de comunitats diferents. L’especificitat dels cicles i processos productiusdesenvolupats probablement fonamenten el grau elevat d’heterogeneïtat observada.La utilització integrada d’un territori obliga a treballar amb unitats d’anàlisi mésgrans que els assentaments mateixos i a considerar, per a aquestes comunitats, ungrau de mobilitat residencial més elevat que no pas el que els han atorgat tradicio-nalment.

Pràcticament, no es disposa d’informació sobre la manera com estaven organitza-des aquestes comunitats. La plena consolidació de les noves formes de producció de-gué comportar, progressivament, concentracions i disgregacions successives de lesunitats de població, probablement relacionades amb l’ús i el control del territori. Lasegmentació degué ser afavorida per la creixent autosuficiència productiva dels dife-rents grups filials. No obstant això, els vincles i les relacions entre poblats es mante-nien, encara que en un grau inferior. Els vincles i les relacions, però, poden canviar fà-cilment. Tan bon punt es tenen per la mà els procediments dels cicles productius, lesrelacions de cooperació es fan menys necessàries amb vista a la supervivència de cadacomunitat. Per contra, esdevé imprescindible disposar, permanentment, de terres ap-tes per al cultiu i la ramaderia. S’incrementen, doncs, les possibilitats de competència.No hi ha proves, però, que hi hagués hagut conflictes durant aquelles etapes.

Per consegüent, durant la revolució neolítica es degué consolidar una nova for-ma de viure. La comarca de la Garrotxa no devia restar al marge d’aquest canvi. Sibé actualment encara es tenen poques proves per explicar amb detall la dinàmica es-pecífica del canvi, la documentació arqueològica existent permet elaborar un primeresbós en què queda patent la transcendència històrica dels esdeveniments que tin-gueren lloc en aquell període. Les noves formes de producció, de gestió de recursosi del territori, i la incorporació als processos productius de nous instruments de tre-ball que facilitaren en gran manera moltes tasques imprescindibles per al manteni-ment i la reproducció de les comunitats són, entre d’altres, alguns elements que so-


vint es posen en relleu quan es parla del neolític. Això no obstant, el veritable ele-ment de canvi, el que va marcar l’esdevenidor i va determinar en gran manera l’or-dre social establert, són les noves relacions que es van establir amb els mitjans deproducció. Així que va ser possible que cadascú se’ls apropiés, també va ser possi-ble fer-ne una acumulació individual. Es fa difícil, doncs, continuar parlant d’igual-tat social a les acaballes del neolític. El signes de jerarquització social no trigarien amanifestar-se.

6. Bibliografia

Agustí, B.;Alcalde, G.; Burjachs, F.; Buxó, R.; Juan-Muns, N.; Ollé, J.; Ros,M. T.; Rueda, J. M.; Toledo, A. Dinàmica de la utilització de la Cova 120 perl’home en els darrers 6000 anys, Sèrie Monogràfica del Centre d’InvestigacionsArqueològiques de Girona, 7, Centre d’Investigacions Arqueològiques de Giro-na, Girona, 1987.

Alcalde, G.; Buch, M.; Mateu, J.; Palomo, A.; Saña, M.; Terradas, X. La Ro-dona, un assentament de grups caçadors-recol·lectors en el Pla d’Olot (La Ga-rrotxa), Publicacions Eventuals d’Arqueologia de la Garrotxa, 6, Museu Co-marcal de la Garrotxa, Olot, 1999.

Alcalde, G.; Borrell, F.; Casellas, S.; Clop, X.; Faura, J. M.; Molist, M.;Oliva, M.; Saña, M. I.; Vicente, O. «Intervencions arqueològiques al jaci-ment de la Prunera (Sant Joan les Fonts, la Garrotxa) durant els anys 2000 i2001». A: Jornades d’Arqueologia de Girona, 2002.

Alcalde, G.; Borrell, F.; Molist, M.; Saña, M.; Vicente, O. «La Prunera, unsite à plein aire du néolithique final dans le NE de la Péninsule Ibérique». A: Dela maison au village dans le Néolithique du sud de la France et du nord-ouestméditerranéen Journées SPF, Marsella, 23-24 de maig de 2003. [En premsa.]

Alcalde, G.; Molist, M.; Saña, M. Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat delPont (la Garrotxa) entre 5480 i 2900 cal. a. c., Publicacions Eventuals d’Ar-queologia de la Garrotxa, 7, Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 2002.

Bosch, A. «El Neolítico antiguo en el nordeste de Cataluña. Contribución a la pro-blemática de la evolución de las primeras comunidades neolíticas en el Medite-rráneo occidental». A: Trabajos de Prehistoria, 51 (1), 55-75, 1994.

Bosch, A.; Buxó, R.; Palomo, A.; Buch, M.; Mateu, J.; Tabernero, E.; Casa-devall, J. El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels pri-mers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Publicacions Eventuals d’Ar-queologia de la Garrotxa, 5. Museu Comarcal de la Garrotxa, Olot, 1998.

Carbonell, C.; Cebrià, A.; Sala, R. El taller de jaspis del Morrot de Montjuïc.Primers indicis de protomineria al paleoestuari del Llobregat, Centre d’Ar-queologia de la Ciutat, Ajuntament de Barcelona, 1997.

Guimerà, J. [et alii] «Geologia II».A:Història natural dels Països Catalans, 2, En-ciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992.


Martín, A. «Estrategias y culturas del Neolítico Final y Calcolítico en Catalunya».A: AAVV Aragón /Litoral Mediterráneo. Intercambios culturales durante laPrehistoria, Institución Fernando el Católico, Saragossa, 1992.

Pallí, Ll. «Estratigrafia del Paleógeno del Empordá y zonas limítrofes». A: Publi-caciones de Geología, 1, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1972.

Terradas, X.; Borrell, F. «La Bauma 3340-2935 cal. a. c. (Nivell ArqueològicIII.2): les restes lítiques tallades». A: Alcalde [et alii], 2002.

Terradas, X.; Borrell, F. «La Bauma 3100-2890 cal. a. c. (Nivell ArqueològicIII.3): les restes lítiques tallades». A: Alcalde [et alii], 2002.


Noves aportacions al neolític final-calcolíticverazià: l’assentament del Camp del Rector(Jorba, Anoia) i les estructures de combustiódel sector II de Can Vinyalets (SantaPerpètua de Mogoda, Vallès Occidental)JOSEP FONT I PIQUERAS

1. El Camp del Rector

1.1. La situació i el marc geogràfic

El jaciment del Camp del Rector està situat al peu del cementiri municipal de Jor-ba (Anoia), nucli enclavat a l’inici de la conca d’Òdena, a l’extrem oriental de laDepressió Central Catalana. Les coordenades UTM són X: 378704; Y: 4606401 Z:360 m sobre el nivell del mar.

L’assentament ocupa un espai que hi ha a recer d’un turó sobre una terrassafluvial de pendent suau que s’alça al nord-est de l’Anoia. A tocar d’aquest indrethi conflueixen la riera de Rubió i un poc més lluny la riera de Clariana. La zonaés muntanyosa; els puigs de la Guàrdia (549 m) i de Montpaó (599 m) dominenla vall per l’esquerra i la serra de Clariana amb els plans de Morera (643 m) ladomina per la dreta. El Camp del Rector és dominat pel pla del Magre (564 m)al sud-oest, pel balç del Tacó a l’oest i pel puig de la Guàrdia al nord. Al sud-ests’obren les terrasses fluvials a banda i banda de l’Anoia i s’ofereixen amplis es-pais bons per al conreu.

Les característiques del terreny del terme de Jorba són les generals de la De-pressió Central Catalana. Es tracta, fonamentalment, de materials recents de l’eraterciària i quaternària, entre els quals destaquen els sediments marins (calcàries,margues, etc.) i d’origen lacustre (conglomerats, gresos, argiles, etc.), que avui cons-titueixen els dipòsits de la zona.

1.2. El motiu, el programa i la metodologia dels treballs

El jaciment fou localitzat durant el programa de supervisió de les obres del tramSanta Maria del Camí-Igualada de la nova autovia de la N-II; concretament, és alpunt quilomètric 4.320-4.390. No es tenia cap indici que hi hagués restes prehis-tòriques en aquest indret, si bé a un centenar de metres s’hi documentà un aboca-dor de material romà durant les tasques de supervisió.

L’empresa Atena va fer els treballs d’excavació i documentació entre el 8 denovembre de 1999 i el 24 de març de 2000 amb un equip de treball format per unarqueòleg director i set auxiliars.

Les restes eren en un antic camp de conreu de cereals i vinya. En localitzar-seel jaciment, la zona ja havia estat rebaixada mecànicament 30-40 cm de profundi-tat i s’hi observaren diversos fragments de ceràmica de factura grollera feta a mài algunes petites aglomeracions de pedres.

Els treballs s’iniciaren amb la neteja de la zona on afloraven més restes i la de-limitació de les estructures que anaven apareixent. Posteriorment, l’excavació dedues fosses aportà una primera valoració de les característiques i la importànciadel jaciment; així, es va constatar que era un camp de sitges de l’època prehistò-rica i es va plantejar la possibilitat d’un programa d’intervenció específic.Amb l’ob-jectiu de delimitar el perímetre del jaciment, es van rebaixar mecànicament 2.370m2, dels quals se’n van excavar uns 1.800, comprenent-hi tot l’assentament pre-històric; es van descartar les àrees on no hi havia elements arqueològics.

El procés d’excavació es va desenvolupar progressivament per sectors i estruc-tures seguint el mètode estratigràfic Harris-Carandini i un sistema de registre espe-cífic per a cada tipus d’unitat. Així mateix, la denominació i la numeració d’estruc-tures i estrats foren establertes d’acord amb els criteris unitaris que presentava cada

62 Josep Font i Piqueras

Làmina 1: Planta general de l’assentament del Camp del Rector.

fossa. A causa de la complexitat que oferien, inicialment es van excavar algunesàrees fent quadrícules. La situació de tots els materials localitzats es va recollir se-gons coordenades en tres dimensions i la planimetria fou aixecada acuradament se-gons les característiques de cada estructura amb un mínim d’una planta i dues sec-cions per a cada una. Finalment, la recollida de mostres i el garbellament de terresvan ser selectius, segons les propietats de les diverses unitats estratigràfiques.

1.3. Les característiques de l’assentament

Estratigràficament, la major part d’estructures localitzades eren cobertes pel nivellsuperficial del camp de conreu, a excepció d’algunes àrees on s’interposava un es-trat d’argiles amb component arenós. En general, les restes eren a una profunditatmitjana d’entre 50 i 70 cm a sota del rasant actual; totes havien estat construïdesal subsòl natural retallant, en els casos de més profunditat, diversos estrats geolò-gics. Aquest substrat era constituït, principalment, per un nivell de llims semi-compactes i l’aflorament irregular d’una segona capa de graves i petits còdols cal-caris. El percentatge elevat de carbonat de calci en aquests estrats es va fer palèsen les concrecions abundants que presentaven tots els materials trobats.

Deixant de banda les estructures prehistòriques, l’excavació també proporcionàun total de vint-i-una estructures negatives de l’època moderna o contemporània re-lacionades amb l’activitat agrícola que s’havia desenvolupat a l’indret. Es tracta, so-bretot, de diverses rases de cultiu i fosses petites possiblement per plantar-hi ceps.Algunes d’aquestes fosses seccionaven lleugerament alguna estructura neolítica.

L’assentament del neolític final-calcolític ocupava un espai d’aproximadament1.500 m2 i cobria tota la superfície de l’àrea excavada. Hi vam distingir un totalde cent vint-i-una estructures, totes de tipus negatiu i amb una forma i una funciódiverses, moltes de les quals són difícils d’interpretar. Com hem dit, les fosses es-taven excavades en el subsòl geològic i presentaven un lleuger seccionament ho-ritzontal causat per l’activitat agrícola que fins fa ben poc es realitzava en aquellsterrenys, així com pels primers rebaixaments fets durant les obres. Això no obs-tant, la conservació de les estructures era notable; així, gran part del seu volum ila forma es mantenien en bon estat. Aquests mateixos factors erosius no van per-metre la conservació del sòl d’ocupació prehistòric, present únicament i parcial-ment a les grans estructures d’habitatge o de producció.

1.4. Tipus d’estructures i funcions possibles

El conjunt d’estructures del Camp del Rector destaca, sobretot, per la diversitat deformes i per la distribució específica, sovint en agrupacions d’un mateix tipus defosses. Per tal d’exposar els resultats de la intervenció, agrupem les estructures endiversos conjunts segons la forma, les funcions possibles i altres casos similars.

Noves aportacions al Neolític final – Calcolític Véraza 63


Làmina 2: Tipus d’estructures localitzades al Camp del Rector.

1.4.1. Estructures tipus cabana

En el grup d’estructures tipus cabana hi incloem tres estructures que presenten unescaracterístiques que les determinen com a estructures singulars amb una coberta aè-ria: unes dimensions considerables, una forma complexa, el fet que hi hagi sistemesde sosteniment de cobertes, l’aparició de restes de terra cuita amb marques de bran-catge, l’abundància de material moble i la ubicació específica en el conjunt de l’as-sentament. La denominació cabana fa referència no solament a estructures d’habi-tatge, que creiem identificades en un sol cas, sinó també a altres de relacionades,probablement, amb activitats productives, l’emmagatzematge o l’estabulació.

E-31: Aquesta estructura és, sens dubte, la més complexa del jaciment. Quanfou localitzada, era una àmplia taca grisosa on afloraven abundants fragments ce-ràmics i algunes pedretes. Un cop excavada, es va descobrir una extensa depres-sió poc o molt rectangular de 8,70 × 8,62 m, de manera que la superfície fa, apro-ximadament, 50,41 m2. És la més gran de l’assentament.

El fons era força irregular, sobretot a l’àrea nord-oest, on el sòl geològic eraretallat per reguerons abundants de dimensions i profunditats variables; en canvi,el fons de la zona sud-est era pla a excepció d’alguna cubeta. En conjunt, la pro-funditat mitjana de l’estructura era d’uns 30 cm. Es documentà un total de set fo-rats de pal excavats al sòl de la depressió (E-36, E-38, E-39, E-41, E-42, E-60 i E-82) d’entre 9 i 23 cm de fondària; se’n van documentar nou més al perímetre(E-25, E-27, E-37, E-43, E-44, E-50, E-58, E-65, E-82). Al nord de l’estructuran’hi havia cinc d’alineats seguint un eix longitudinal nord-est–sud-oest, separatsentre ells per poc més de mig metre; a la zona sud–sud-oest també s’hi observendos eixos, un amb la mateixa orientació i l’altre en sentit nord-oest–sud-est. Calremarcar dues acumulacions de pedres que podrien ser d’elements de falca i desubjecció de pilars verticals. Si bé aquests elements comprenen tot el perímetre dela depressió i testimonien una estructura aèria de coberta, l’observació global nopermet definir amb claredat l’articulació arquitectònica d’aquesta construcció.

El rebliment de l’estructura era constituït per un sol estrat d’amortització pràc-ticament homogeni i format per un sediment d’arena llimosa d’un color gris ne-grós amb molts elements orgànics descompostos. El mateix farciment amortitzaval’interior dels reguerons, les cubetes i els forats de pal que hi havia a la depressió,cosa que dificultava la identificació d’una possible asincronia d’alguns d’aquestsretalls. Aquest estrat aportà una quantitat notable de material arqueològic, la qualconstitueix el 28% del total de materials recuperats a l’assentament. Hi destaquen389 fragments de ceràmica, 19 fragments de sílex i les restes d’alguns fragmentsd’argila cuita amb marques de brancatge.

Els elements d’aquesta construcció ens permeten afirmar que es tracta d’unaconstrucció destinada a activitats productives difícils de concretar; descartem l’úscom a habitatge atesa la manca de prou testimonis per assegurar l’existència de pa-raments de tancament lateral.



Làmina 3: Material ceràmic del Camp del Rector. 1-7: formes hemisfèriques isubesfèriques; 5-14: formes cilíndriques; 15-20: formes ovoides; 21: recipient tulipiforme;

22-23: llengüetes; 24: mugró; 25: cordó; 26-27: pastilles repujades;28: pastilles aplicades; 29-30: incisions.

E-88: Aquesta estructura és una fossa àmplia situada a l’extrem nord-est de l’as-sentament, originàriament adossada al peu del turó on avui hi ha el cementiri de Jor-ba i que li ofereix una bona protecció natural. La planta era irregular i, si fa no fa,el·líptica; estava orientada en sentit nord-est–sud-oest. Les dimensions màximes sónde 7,46 × 4,35 m; la fondària mitjana és de 35 cm i la màxima, de 75 cm. El sòl erapla a la zona central, si bé a l’interior també hi havia unes quantes fosses i cubetes.

Estratigràficament, s’hi observen dues fases d’ocupació i construcció: en laprimera, l’estructura devia comprendre el sector nord-est amb unes dimensionsd’aproximadament 4,20 × 2,60 m (uns 10 m2); en la segona fase, indeterminablea partir de les restes materials, la construcció es va ampliar vers el nord-est i elsud-est, i va assolir les dimensions finals esmentades (25 m2 aproximadament), isobre un mateix nivell es van col·locar, d’una manera regular i separades cosa demig metre, diverses aglomeracions de pedres de dimensions mitjanes que, falca-des per altres de més petites, pensem que són sistemes de sosteniment de puntalsd’acord amb els nombrosos exemples europeus (Audouze; Buschsenschutz,1989).

Les diverses cubetes i fosses petites documentades a l’interior responen, a pa-rer nostre, a estructures que tenien una funció domèstica, en algunes de les qualses van trobar restes de petits carbons i terra cuita (E-99, E-115), de manera que,probablement, eren estructures de combustió.

Als dos estrats de rebliment d’aquesta construcció hi havia fragments abun-dants de ceràmica i d’argila cuita amb desgreixant vegetal i marques de brancat-ge. Aquests elements, el conjunt de suports de puntals, la forma de l’estructura(propera a la de la CR-37 de Can Roqueta (González [et alii], 1999)), la situa-ció concreta a l’assentament i la presència de nombroses estructures domèstiquesi productives a l’exterior ens la fan considerar un fons de cabana emprada com ahabitatge en què es feien activitats domèstiques.

E-96: Aquesta estructura presenta una forma més regular que les construccionsanteriors. És una depressió àmplia poc o molt el·líptica de 5,94 m de llargada ×1,50 d’amplada, la qual cosa comporta uns 8 m2 de superfície. Als dos extrems ien direcció sud-est s’hi obrien dues petites rases possiblement per a l’encaix de pun-tals o de dues petites estaques laterals, amb la qual cosa la construcció devia as-solir uns 14 m2 comptant-hi l’espai elevat resultant.

La superfície de l’interior de la fossa era plana i tenia una fondària mitjana de20,6 cm, a excepció de tres petites elevacions situades a 1,30 m l’una de l’altra idisposades seguint l’eix longitudinal central. Considerem que són un sistema debasament i suport de puntals per al sosteniment d’una estructura aèria similar aldocumentat a l’estructura E-88, perquè, a més, hi havia algunes pedres a manerade falca. D’altra banda, a l’extrem oest de l’estructura hi havia una petita fossa enquè s’acumulaven pedres mitjanes i grosses. El fet que s’hi trobés un gran abun-dància de petits carbons i el color grisós del sediment poden fer pensar en una àreade combustió. L’absència de termoalteració tant al sòl de la cubeta com a les pe-


dres esmentades no ens permet assegurar aquesta hipòtesi.El conjunt estructural es reblia per un sol estrat, força heterogeni de composi-

ció i pobre de materials arqueològics, entre els quals només sobresurt un fragmentd’una placa d’argila cuita. La ubicació d’aquesta construcció a l’àrea de les es-tructures d’emmagatzematge i el fet de tenir una amplada reduïda abonen la hipò-tesi d’una construcció tipus cobert o enramada per fer-hi tasques productives o guar-dar-hi utensilis i productes. Morfològicament, és força semblant a l’hàbitat de CanBertran (Pons, 1994) i a l’estructura MS-55 de la Bòbila Madurell-Poblesec(Martín [et alii], 1996), construccions interpretables d’una manera similar.

1.4.2. Sitges

Hem considerat com a sitges les fosses que tenen la forma tradicional d’aquestes es-tructures. Es tracta del grup que presentava més explícitament la funció primària, sibé la major part foren localitzades en l’estat d’utilització secundària. El grup és cons-tituït per catorze estructures (l’11,6% del total) de planta circular i secció cilíndrica oglobular, a excepció de dos casos amb un perfil troncocònic i fons generalment pla.El diàmetre màxim observat és d’1,13 m, malgrat que la mitjana és de 89,3 cm. Laprofunditat que assoleixen també és escassa: entre 30 i 69 cm. Atenent aquestes di-mensions, són sitges de dimensions reduïdes i volum escàs, similars a d’altres del ne-olític final (Martín [et alii], 1996). Tot i això, cal tenir present el seccionament ho-ritzontal de les fosses, que en la major part de casos pot ser, aproximadament, un terçdel volum conservat. Així mateix, la capacitat d’aquestes sitges és molt variable: en-tre els 93,82 L de l’estructura E-16 i els 691,98 L de l’estructura E-6; la mitjana re-flecteix aquesta variabilitat (274,78 Laproximadament); la capacitat de la majoria d’es-tructures és entre 150 i 400 L. En general, doncs, som davant de fosses amb un voluminferior al de les sitges aparegudes en assentaments d’èpoques posteriors, com l’Ins-titut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995) o Minferri (Alonso; López, 2000).

La major part de sitges tenien un sol estrat de rebliment, fet característic d’u-na reutilització com a abocadors de deixalles domèstiques (cendra, ceràmica, fau-na, etc.). Aquest no és pas el cas de les estructures E-7, E-8, E-9 i E-17, que esdistingeixen dels altres casos pel rebliment marronós sense gairebé gens de mate-rials arqueològics i que no esdevenen contenidors de residus. Respecte a aquestessitges, ens plantegem una amortització natural o bé un rebliment antròpic de sedi-ments no residuals (per exemple, l’excavació de fosses i l’abocament posterior dela terra a les estructures inutilitzades).

Destaquem el segon estrat de rebliment de l’estructura E-108, format exclusi-vament per argiles verdoses amb algunes clapes grises, pràcticament idèntic a laUE 05, un estrat geològic situat a la base del turó del cementiri de Jorba. A talld’hipòtesi, plantegem que la fossa es va utilitzar com a dipòsit de les argiles em-prades en l’elaboració de terra cuita per al bastiment d’estructures complexes –elsfragments localitzats són d’un color i d’una composició semblants– i ceràmiques,


sense excloure una possible funció primària com a sitja.1.4.3. Dipòsits-contenidors

En el grup de dipòsits-contenidors hi hem inclòs deu fosses irregulars de grans di-mensions que, per les característiques que presenten, poden ser estructures d’unvolum notable en què s’emmagatzemaven materials o productes. La forma és cla-rament diferent de les sitges clàssiques; és probable que el principal tret distintiufos l’absència d’un tancament hermètic, si bé cal pensar en possibles sistemes decobriment. Es tracta de fosses irregulars de grans dimensions, generalment deplanta poc o molt el·líptica i d’una longitud superior a 1 m. Tenen una profunditatd’entre 40 i 60 cm i un volum molt més gran que el de les sitges: deixant de ban-da les estructures E-94 (6.500 L), E-33 (4.800 L) i E-19A (2.300 L), molt mésgrans i més complexes quant a la forma, la major part d’estructures tenen una ca-pacitat d’entre 1.100 i 1.800 L.

No ens manquen estructures similars en assentaments semblants, tant en con-textos verazians a la Bòbila Madurell-Can Feu (Martín [et alii], 1996) com enaltres de posteriors a Minferri (Alonso; López, 2000), el Poliesportiu de laUAB (Francès, 1993) o Can Roqueta (González [et alii], 1999). Una estruc-tura similar molt propera a les més complexes, com ara l’E-94 o l’E-33, és al ja-ciment calcolític de Barres (Eyguières, Provença Occidental) (Bargue-Mahieu,1995).

Com succeeix en altres estructures del Camp del Rector, la majoria van teniruna funció secundària com a abocadors; així, totes van proporcionar material ar-queològic. Cal remarcar el fet que, excepte els localitzats en superfície, tots elsmolins es van documentar en aquestes fosses. Destaquem dues estructures: la fos-sa E-51 i l’estructura E-104.

La fossa E-51 contenia un rebliment format gairebé exclusivament per unagran quantitat de pedres i còdols entre els quals es localitzà un molí de dimensionsconsiderables, així com diversos fragments de tres molins més i restes abundantsde terra cuita. Aquesta circumstància ens decidí a denominar-la dipòsit de molins.La ubicació, adjacent a l’estructura tipus cabana E-88, encara fa que tingui mésimportància com a fossa destinada a tasques domèstiques i productives. L’estruc-tura A-II de l’Arenal de la Costa, en la qual també es van trobar restes de torchis,té unes característiques molt similars; s’ha considerat que era un banc de suport demolí. Per tant, pensem que l’estructura del Camp del Rector tenia una funció sem-blant.

L’estructura E-104 tenia al fons dos forats de pal, un en cada extrem, separatsper uns 60 cm i inclinats vers l’interior. Dins d’aquests forats i a l’espai que hi haentremig hi van aparèixer nombroses pedres de dimensions diverses. El conjunt per-met considerar una estructura aèria en forma de V invertida o de ? com a elementde sosteniment d’un o més artefactes col·locats a l’interior de la fossa. Amb rela-ció a això, l’estructura té semblances notables amb altres de localitzades a l’Euro-pa central, com ara la documentada al jaciment del bronze final de Wallwitz (Sa-


xònia) i considerada una fossa de tissatge (Audouze; Buschsenschutz, 1989).1.4.4. Fosses circulars

Hem trobat convenient distingir com a grup diferent de les sitges les fosses cir-culars que no tenien prou profunditat per considerar-les com a tals, malgrat teniren compte el seccionament horitzontal que presentaven. Es tracta d’un conjunt devuit estructures amb un diàmetre comprès entre 60 i 116 cm, un fons generalmentpla i una profunditat d’entre 12 i 33 cm. Ateses aquestes dimensions, el volummitjà, uns 144 L, també és escàs i no es pot incloure en el de les sitges i els «di-pòsits». S’han localitzat estructures similars a la Bòbila Madurell (Martín [et alii],1988), l’Institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995), Minferri (Alonso; López,2000) o el Poliesportiu de la UAB (Francès, 1993). La funció és poc clara, si bél’absència de marques d’activitats domèstiques fa suposar una finalitat d’emma-gatzematge. Destaquem que la major part foren trobades al sector central de l’as-sentament.

1.4.5. Cubetes circulars

Del grup anterior n’hem diferenciat el conjunt de fosses circulars que tenen un dià-metre més petit i que a priori pensem que no són forats de pal, si bé no és des-cartable que en alguns casos ho siguin. Són deu estructures amb el diàmetre com-près entre 35 i 50 cm, la base plana o lleugerament còncava, la profunditat variable(entre 7 i 22 cm) i el volum reduït (18-33 L). El rebliment de la majoria conteniacendra i carbonets abundants, a vegades amb pedretes i còdols alterats, en alguncas, per l’acció del foc. Entre les estructures que presentaven aquests trets destacal’agrupament de tres fosses (E-12, E-13 i E-15) situat a la zona central de l’as-sentament i que forma un conjunt molt homogeni tant per la forma com per laquantitat de cendra que les reblia. Aquests elements ens condueixen a creure quealgunes d’aquestes fosses possiblement són estructures de combustió. En altres ca-sos, creiem que, tenint en compte les dimensions mateixes de les fosses i el fetd’haver-hi trobat pedretes que podrien actuar com a falques, aquestes estructurespoden ser fosses per a l’encaix i suport de contenidors ceràmics, aspecte ben do-cumentat també en jaciments verazians com Riera Masarac (Tarrús; Chinchi-lla, 1985) o a les Escoles Nacionals de Santa Perpètua de Mogoda (Marcet;Morral, 1982), on es documentaren els atuells in situ. També es van localitzar di-versos exemplars d’una època posterior a Minferri (Alonso; López, 2000), men-tre que la funció proposada per a les fosses d’aquestes característiques trobades al’Institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995) o a Can Roqueta (González [et alii],1999) és la mateixa.


1.4.6. Forats de pal

Des del nostre punt de vista, són forats de pal vint-i-quatre estructures del Campdel Rector (el 19,9% del total d’estructures). L’estudi de la major part d’aquestesfosses no planteja dubtes, tant per l’homogeneïtat de les formes i les característi-ques dels rebliments, sense pràcticament cap material, com per la ubicació i elsnombrosos models similars que hi ha. Són fosses de planta circular, secció cilín-drica o lleugerament troncocònica i amb un diàmetre màxim d’entre 18 i 46 cm.Coudart afirma que el diàmetre de la majoria de forats de pal té entre 20 i 40 cm(Coudart, 1998). La fondària de les estructures oscil·la entre 7 i 39 cm i el vo-lum mitjà és de 8,43 L.

Destaquem el conjunt format per setze forats de pal aparegut entorn de l’es-tructura tipus cabana E-31, presumiblement emprats com a elements per a l’encaixde suports d’una coberta. També sobresurt l’agrupació de les estructures E-109, E-105 i E-85, la ubicació de les quals forma un eix en direcció nord-oest–sud-est quepodria ser un sistema de suspensió d’artefactes, productes, etc.; també es podriatractar de forats de pal situats molt a prop de fosses diferents (sitges, dipòsits-con-tenidors, cubetes circulars, etc.) on cal suposar que es feien servir de suport d’es-tructures aèries o com a elements de treball per a tasques relacionades amb el seucontingut.

A Catalunya hi ha estructures similars del verazià a les Escoles Nacionals deSanta Perpètua de Mogoda, ja esmentades (Marcet; Morral, 1982) i a Can Vin-yals, on se’n van descobrir in situ dos exemplars considerats suports de cobertad’una possible cabana (Ten, 1978). Al Llenguadoc i al Rosselló els casos són fre-qüents en diversos hàbitats del període (Gascó, 1980a). També podem destacar elsintegrats en els estructures tipus cabana de Minferri (Alonso; López, 2000) o elsde l’institut de Manlleu (Boquer [et alii], 1995), tots d’una època posterior.

1.4.7. Cubetes petites i fosses regulars

En el grup de cubetes petites i fosses regulars hi hem volgut incloure les fosses pe-tites que morfològicament tenien una planta ben definida, generalment ovalada toti que algunes eren, si fa no fa, rectangulars o triangulars, i que fan de mal englo-bar en els conjunts anteriors. Es tracta de dinou estructures (15,7%) molt poc pro-fundes (entre 4 i 40 cm) i amb farciments bastant homogenis en què sovint hi ha-via carbonets i, menys freqüentment, algunes pedretes. Només en nou s’hi van trobarmaterials arqueològics. En destaca la situació ben distintiva, atès que es van do-cumentar en dos conjunts clarament separats: d’una banda, l’extrem oest de l’as-sentament i, de l’altra, l’interior de l’estructura tipus cabana E-88.

Les fosses presenten formes semblants, si bé no idèntiques, fet que ens con-dueix a plantejar diverses funcions per a cada tipus, malgrat que són difícils d’in-


terpretar. La major part semblen cubetes destinades a activitats domèstiques o pro-ductives; cal valorar la possibilitat que algunes, com l’estructura E-99 o l’E-115,que ocupaven una posició central a la cabana E-88, siguin llars o cubetes de com-bustió, seguint els criteris de Jean Gascó (Gascó, 1985).

1.4.8. Cubetes petites i fosses irregulars

El conjunt de cubetes petites i fosses irregulars és format per les estructures mésindefinides del Camp del Rector. Es tracta d’un total de trenta-tres fosses (27%)variables quant a les dimensions i la forma; en general, fan menys d’1 m de dià-metre i són de planta irregular i secció normalment lenticular. Els diversos estratsde farciment eren molt similars als de les cubetes regulars; es va trobar materialarqueològic a disset estructures, material ben escàs en alguns casos. La forma d’a-questes fosses i l’absència d’un rebliment característic impliquen una gran dificultatper interpretar-les. No en podem determinar la funció amb seguretat, malgrat quea pràcticament tots els assentaments catalans de fosses hi ha estructures similars,com a la Bòbila Madurell (Martín [et alii], 1988) o Minferri (González [etalii], 1999). En nombrosos assentaments europeus, una multitud de fosses petitesirregulars sovint apareixen entre sitges, dipòsits i estructures d’hàbitat (Coudart,1998; Diversos Autors, 1993). Tampoc no podem oblidar que algunes d’aques-tes fosses ens plantegen el dubte de la seva naturalesa antròpica, si bé únicamentamb referència a la forma.

1.5. L’anàlisi semimicroespacial de l’assentament

El conjunt d’estructures localitzades al Camp del Rector mostra una clara organit-zació dels diversos espais d’ocupació amb determinades zones destinades a unesfuncions molt concretes. Pensem, doncs, que l’assentament fou planificat i orga-nitzat clarament des del primer moment seguint criteris relatius a l’orientació, laprotecció contra els agents atmosfèrics i l’ús segons les necessitats de cada àrea.També es va constatar que durant l’ocupació de l’assentament s’havien construïtestructures noves i se n’havien arranjat d’altres fins a constituir-se el conjunt finalque ha estat recuperat.

L’assentament agrupa les estructures en una organització espacial ben definidade planta el·líptica, com la d’altres assentaments verazians similars de l’Estat fran-cès (Gascó, 1980a). No hi trobem, però, cap sistema de delimitació, sigui mera-ment marginal o de caràcter defensiu. Com hem exposat, aquesta organització prenuna orientació nord-est–sud-oest, paral·lela a la base del turó on avui hi ha el ce-mentiri de Jorba, de manera que se cercava la protecció que aquell ofereix. Con-siderem que la ubicació de les diverses estructures així com l’anàlisi que se’n potfer permeten distingir tres àrees amb una funció diferent:


1. Espai d’hàbitat i producció (sector nord-est)És una àrea d’uns 325 m2 on distingim clarament dues agrupacions d’estruc-

tures, en la majoria de les quals es duien a terme activitats domèstiques i produc-tives: una al nord i l’altra al sud.

L’agrupació del nord es distingeix per la presència de la cabana E-88, que pen-sem que és una senzilla estructura d’habitatge i que domina el conjunt de fossespetites situades a l’oest. Entre aquestes destaquen, ben a prop, la fossa on es vanlocalitzar diversos molins i on hi havia restes abundants de terra cuita d’un para-ment protector (E-51), l’estructura que, a parer nostre, és un dipòsit d’argiles (E-108), diversos forats de pal (E-105, E-106, E-109), cubetes de petites dimensionsi algunes fosses irregulars entre les quals sobresurt l’estructura E-100, que possi-blement és una petita fornal o cubeta de combustió.

La segona agrupació, al sud, és dominada per l’estructura E-31 i el conjunt desetze forats de pal que s’hi adscriuen. Al voltant de l’àmplia depressió s’hi van do-cumentar el «dipòsit» E-33, sis fosses i cubetes circulars, així com algunes es-tructures irregulars de petites dimensions.

El conjunt d’aquestes estructures ens permet plantejar la hipòtesi que l’àrea nordfou destinada a les activitats domèstiques comunes (habitatge; tractament, elabo-ració i cocció d’aliments, i manufactura d’estris), mentre que l’àrea sud, en què hiha l’estructura E-31, la funció de la qual és incerta, podria ser una zona de treballon es desenvolupessin diverses activitats productives.

Aquest sector és la zona on es van documentar la major part de les restes mo-bles de l’assentament, entre les quals hi havia nombroses restes ceràmiques, frag-ments abundants de sílex –majorment, ascles–, els diversos molins esmentats i gai-rebé totes les restes d’argila cuita.

2. Àrea d’emmagatzematge (sector central)És una àrea d’aproximadament 340 m2 on es van documentar la major part

d’estructures d’emmagatzematge de l’assentament. Quant a les fosses que proba-blement feien de continents de productes en reserva, aquest sector reuneix un to-tal d’onze sitges, cinc fosses circulars i set dipòsits-contenidors. Així mateix, s’ob-serva que la majoria de sitges es concentren a la part nord i que l’agrupament dedipòsits-contenidors és a la part sud i sud-oest.

D’altra banda, en aquest sector ressalta l’estructura tipus cabana E-96, que,com s’ha exposat, podria tractar-se d’un cobert per al desenvolupament de tasquesproductives o per al dipòsit d’elements relacionats amb el tractament dels produc-tes emmatgatzemats. Justament en aquesta àrea s’hi van localitzar cinc cubetes cir-culars, entre les quals hi ha el conjunt format per les estructures E-12, E-13 i E-15, possibles fosses de combustió i cinc forats de pal.

3. Àrea amb una funció incerta (sector oest)Aquesta àrea té una superfície d’uns 170 m2 on es concentra la major part de


fosses petites i cubetes irregulars difícils d’interpretar. Presenta tres agrupacionsd’estructures diverses: al sud el primer conjunt destaca per l’estructura E-73, unalleugera depressió d’aproximadament 14 m2 amb diferents cubetes i reguerons al’interior; al centre hi ha una alineació de cinc fosses petites i irregulars i, més se-parades, una cubeta circular i la rasa E-67; al nord hi ha una concentració de deuestructures, la majoria de les quals són cubetes petites de planta oval i petites rases.

La funció d’aquesta àrea és incerta i de mal determinar tant per l’estat de sec-cionament de la majoria d’estructures com per l’escassetat de materials arqueolò-gics. Una bona part de les fosses contenia, únicament, carbonets i algunes acumu-lacions de cendra i pedres, si bé les característiques dels rebliments eren moltsemblants a les de la resta d’estructures de l’assentament. Una de les hipòtesis queens plantegem és que l’àrea era un sector marginal destinat a activitats relaciona-des amb la producció agrícola.

1.6. Els materials arqueològics

1.6.1. La ceràmica

El conjunt de restes ceràmiques neolítiques del Camp del Rector és format per 1.239fragments, que constitueixen el 75% del total de materials recuperats. Es tracta deceràmica amb unes característiques molt homogènies, pel que fa tant a la facturacom als elements formals i decoratius, que permeten situar aquesta ceràmica en elgrup verazià.

El material va aparèixer en un estat de conservació força precari, molt frag-mentat en la major part de casos i sovint amb una capa de calç natural adherida.Algunes peces també tendeixen a l’exfoliació.

1.6.1.1. Característiques tècniques

En general, la factura dels fragments no presenta grans diferències, si bé els quepertanyen a peces petites acostumen a tenir un tractament més acurat que no pasels atuells mitjans i grossos. Són produccions fetes a mà; la majoria, a més, tenenun aspecte poc polit. Sovint s’hi veuen unes quantes marques d’espàtula, tant al’interior com a l’exterior de les peces. La cocció sembla deficient, de textura moltfràgil i amb un predomini elevat de pastes pràcticament sense depurar; la majoriatenen un color grisenc; el segon color en importància és el marronós i, en un per-centatge minoritari, hi ha l’ocre, el beix i l’ataronjat. El desgreixant mineral és abun-dant, calcari de composició i amb algunes miques de feldspat. És constituït, so-bretot, per partícules molt bastes (més de 2 mm) amb altres de grolleres i mitjanes.El desgreixant natural és perceptible pels vacúols que s’observen tant a la super-fície com a la fractura de les peces. El gruix de les parets no supera en cap cas


l’1,3 mm; els gruixos predominants ronden els 0,8 mm.Els acabats acostumen a ser polits i el color exterior de les peces manté un

equilibri entre els tons grisos i els marronosos, exceptuant alguns fragments ata-ronjats. La major part de peces presenten, però, una variació important del colorpredominant, cosa que evidencia una cocció pobra.

1.6.1.2. Característiques formals

Dels 1.239 fragments de ceràmica recuperats, tan sols 169 (13,64%) tenen una cer-ta forma o estan poc o molt decorats. Tenim 120 fragments de vora, 1 base com-pleta, 4 nanses, 2 carenes, un fragment amb la forma indeterminada i 41 fragmentsinformes amb decoració.

Només es va poder determinar el diàmetre de 37 peces, un nombre represen-tatiu del grau elevat de fragmentació dels atuells. Tenint en compte això i que elgruix de les parets no sempre és indicatiu de la grandària dels atuells, vam optarper distingir associacions seguint fonamentalment criteris formals, deixant de ban-da la grandària i el volum.

De totes maneres, gràcies a les peces de les quals vam obtenir el diàmetre, vampoder distingir tres grups d’atuells quant a la grandària:

1. Grans recipients (diàmetre màxim entre 21 i 32 cm):1 onze vores.2. Recipients mitjans (diàmetre màxim entre 12 i 20 cm): vint-i-una vores.3. Recipients petits (diàmetre inferior a 12 cm): cinc vores.Aquests atuells, d’altra banda, presenten les formes més típiques i característi-

ques de la ceràmica veraziana. Es tracta, fonamentalment, de recipients esferoïdalsi cilindroides de parets sovint bombades i una mica bonyegudes en alguns casos.Tan sols es va recuperar una base identificable, arrodonida i també bombada, coin-cident amb les formes esmentades. Sembla clar, però, que, atesos els trets defini-dors d’aquesta fàcies cultural (Guilaine, 1980; Martín, 1977), tots els atuells lo-calitzats tenen un fons convex d’aquest tipus.

D’acord amb uns criteris formals, vam agrupar totes les formes en cinc con-junts clarament diferenciats distingint entre recipients cilindroides, hemisfèrics isubesfèrics, globulars o ovoides, tulipiformes i carenats. Els grups més represen-tats són el de les formes cilindroides i el de les hemisfèriques i subesfèriques ambcinquanta-tres i quaranta-nou peces, respectivament.

1. Formes cilíndriquesEs van identificar cinquanta-tres peces, entre les quals hi ha cinc grans reci-

pients, tipus tenalla o contenidor i deu formes mitjanes. No es va trobar cap reci-pient petit de forma cilindroide. En general, són peces amb la paret recta i el gruixvariable. Algunes vores són una mica exvasades en forma cilíndrica, malgrat que


1. Totes les mesures fan referència al diàmetre màxim determinat a la boca dels recipients.

la majoria acaben en secció arrodonida o plana. Fonamentalment, són formes lli-ses, però unes quantes tenen els característics tipus decoratius verazians amb ele-ments de prensió (mugrons), així com un cordó llis aplicat arran de la vora i unavora petita d’un atuell decorat amb pastilles repujades.

2. Formes hemisfèriques i subesfèriquesEs van documentar quaranta-nou individus ceràmics, entre els quals hi ha iden-

tificades quatre formes grosses, una de les quals té la vora lleugerament bisellada,quatre bols-escudelles mitjans i tres vasos petits. Tres petites vores confirmen quehi havia atuells molt petits i que es treballava més acuradament. El conjunt escompon, pràcticament, de formes llises amb la vora arrodonida. Només hi ha duesformes decorades amb mamellons i un fragment amb un cordó llis aplicat arran dela vora.

3. Formes globulars o ovoidesLa forma de les quinze peces identificades és, en general, globular, caracterís-

tica de l’olla tancada amb els llavis convergents. Hi ha identificats tres grans reci-pients, el més gran dels quals presenta una decoració de dos mugrons petits su-perposats; cinc atuells mitjans, entre els quals hi ha una olla amb nansa i una peçadecorada amb mugrons petits, i dues olletes. També destaca una altra vora d’ollaamb nansa aplicada. Tota la decoració observada es basa en elements de prensió,si bé la majoria de formes són llises.

4. Formes tulipiformesEl nombre de peces que constitueixen el grup de formes tulipiformes és molt

baix (tres). Tenim un recipient mitjà sense decoració i dues vores també llises. Sónpeces obertes amb vores divergents de perfil sinuós i exvasat i amb parets d’ungruix proper a 0,6 mm.

5. Formes carenadesEs van identificar dues carenes en un estat tan fragmentari que impossibilita

establir cap relació amb una forma concreta, tot i palesar que hi havia recipientscarenats.

BasesEl fet que les peces estiguessin molt fragmentades i la forma que tenien (in-

existència de bases planes) va fer impossible la identificació dels fons. Únicamentes va recuperar la base sencera d’un gran recipient seccionat pel mig. És un fonsconvex d’un diàmetre màxim entre 25 i 30 cm. Va aparèixer fora de context.

NansesNomés tenim quatre nanses entre tots els fragments ceràmics, xifra indicadora

de la raresa d’aquests apèndixs als recipients del grup verazià. En tots els casos


són nanses petites amb el perfil semicircular i sempre aplicades al cos dels atuells.Dues, ja esmentades, formen part d’olles globulars. Una de les nanses pertany al’únic exemplar de ceràmica decorada amb pastilles aplicades, situades a tocar dela nansa.

1.6.1.3. La decoració

Hem de destacar l’abundància de la decoració plàstica per sobre d’altres tipus ambmolt pocs exemplars. Hem distingit entre elements de prensió (motiu més repre-sentat), cordons, pastilles aplicades, pastilles repujades i incisions.

1. Elements de prensióEls elements de prensió són un motiu decoratiu característic de la ceràmica ve-

raziana; de fet, en són el detall més representatiu. En la ceràmica veraziana, a mésd’una finalitat determinada, els elements de prensió tenen un caràcter meramentdecoratiu.2

Al Camp del Rector vam identificar quaranta-quatre fragments amb elementsde prensió decoratius, entre els quals es van distingir vint-i-tres peces amb orelle-tes i vint-i-una amb mugrons.

Vam considerar llengüetes els fragments de pasta de forma allargada i nor-malment de secció cilíndrica, encara que molts són irregulars. L’exemplar méspetit fa 2,3 × 1 cm, mentre que el més gros mesura 4,8 × 1,7 cm; la mitjana deles dimensions és, aproximadament, de 3 × 1,3 cm. No es tracta, doncs, de pro-tuberàncies gaire grosses. Només tenim tres fragments amb llengüetes superpo-sades.

Per mugrons entenem els fragments circulars o ovalats de pasta amb el relleuforça pronunciat, a diferència de les pastilles aplicades. Les dimensions d’aques-tes peces normalment són inferiors a les de les orelletes; l’exemplar més petit me-sura 1,1 × 0,9 cm i el més gran, 2,5 × 2,5 cm. Només hi ha un fragment amb mu-grons superposats.

2. CordonsSolament tenim cinc exemplars de cordons, força fragmentats. Es tracta de

cordons llisos de secció semicircular amb una amplada aproximada d’1 cm. En duespeces el cordó és aplicat arran de la vora mateixa del recipient; respecte als altrescasos, a causa de l’estat fragmentari que presenten, no en sabem la ubicació alsatuells, com tampoc si anaven acompanyats d’altres formes decoratives.

3. Pastilles aplicades


2. A tall d’exemple, vegeu Martín, 1977.

Un fragment petit és l’única mostra de pastilles aplicades. Es tracta de duespastilletes de pasta ceràmica situades a banda i banda d’un extrem de nansa. Sóncirculars i de dimensions reduïdes (5 mm de diàmetre) i sobresurten poc més d’1mm del cos de l’atuell, on estan aplicades.

4. Pastilles repujadesVam documentar tres fragments decorats amb pastilles repujades. Són pastille-

tes o botonets fetes prement des de l’interior cap a l’exterior la pasta ceràmica dela paret del recipient amb un petit instrument punxegut. Les estries provocades peraquesta acció són perfectament visibles a la fractura dels fragments recuperats. Lespastilles són circulars i tenen unes dimensions molt reduïdes (uns 0,3 mm de dià-metre). Totes es presenten en línia horitzontal, separades les unes de les altres pertan sols 0,1 o 0,2 mm. Només un fragment permet suposar que la disposició usualdevia ser en unes quantes files superposades, perquè s’hi observen vint-i-dues pas-tilles agrupades en quatre files diferents.

5. IncisionsTenim tres fragments amorfs que presenten uns traços incisos petits i fins en

una disposició irregular, sempre fets abans de la cocció. La fragmentació de les pe-ces no permet observar-los amb amplitud i desconeixem si formen, en realitat, unveritable conjunt decoratiu.

Tant a Catalunya com al sud de l’Estat francès hi podem trobar nombrosos exem-plars de la ceràmica documentada a la del Camp del Rector. Formes globulars i ci-lindroides, llises o amb elements de prensió aplicats –orelletes, mugrons i cordonsllisos– són en tots els jaciments verazians, com ara el Coll, Can Vinyals o la Bò-bila Madurell (Vallès Oriental i Vallès Occidental) (Martín, 1977; Martín,1985), Riera Masarac (Alt Empordà) (Tarrús; Chinchilla, 1985) o la Roca Roja(Berguedà) (Martín, 1977) per esmentar-ne alguns de Catalunya. Menys fre-qüents són els atuells tulipiforme, presents a Can Vinyals (Vallès Occidental) (Mar-tín, 1985) o a les Valentines (Ouveillan, Aude) (Guilaine [et alii], 1980), aixícom les formes carenades, realment inusuals però localitzades a Canals dels Ave-llaners (Berguedà) (Martín, 1977), Can Sadurní (Baix Llobregat) (Edo [et alii],1986) i sobretot en jaciments francesos (Guilaine, 1980).

Volem destacar la presència de quatre nanses al Camp del Rector, un nombredestacable si tenim en compte que sobretot a Catalunya són molt rares (Martín,1977). Tot i això, alguns exemplars semblants als nostres han aparegut a la Covade la Toralla (Pallars Jussà), Creu del Tussell (Osona) (Martín, 1977) o la Covadel Frare (Vallès Occidental) (Martín, 1985).

Pel que fa a la decoració, encara que les pastilles aplicades i repujades són es-casses, les primeres també són presents a la Cova de la Toralla (Martín, 1977) iles segones, a la Cova Gran de Montserrat (Collbató, Baix Llobregat), a la matei-xa Cova de la Toralla (Martín, 1977), a la Cova del Frare (Martín, 1985) o aljaciment del Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès) (Farré [et alii],


2002). A l’assentament a l’aire lliure de la Mort des Anes (Villeneuve-les-Mague-lonne, Hérault) hi hem trobat, idèntics als del Camp del Rector, uns petits cordonsllisos, idèntics i aplicats a la vora mateixa de la peça (Gasco, 1980b). Molt mésinusuals són els atuells amb petites incisions, dels quals se n’han localitzat exem-plars a Can Sadurní (Edo [et alii], 1986), a Grottes de la Valette (Veraza, Aude)(Guilaine, 1980b) o a la Tuilerie de Grepiac (Haute-Garonne) (Vaquer, 1980).

1.6.2. La indústria lítica

1.6.2.1. La indústria lítica tallada

El conjunt de la indústria de pedra tallada recuperada en l’excavació del Camp del


Làmina 4: Indústria lítica del Camp del Rector. 1-2: puntes; 3-5: gratadors; 6: ganivet;7-9: dents de falç; 10-12: làmines; 13: denes de collaret; 14-15: destrals, 16: cisell.

Rector és compost per setanta-quatre restes, setanta-dues de les quals són de sílex.No es va recuperar cap altre material que s’hagués fet servir, a excepció d’un per-forador de pedra calcària, un instrument indeterminat també fabricat sobre el ma-teix suport d’un fragment amorf de quars. Sembla, doncs, que l’única matèria pri-mera emprada per a l’instrumental lític tallat fou, exclusivament, el sílex.

Es tracta, majoritàriament, de sílex de poca qualitat amb freqüents impuresesblanquinoses; tan sols unes poques restes de sílex blanc i melat presenten propie-tats rellevants. Predomina el sílex de gammes grises i grises amarronades, seguitpel de tons blancs sovint brunencs. El sílex melat constitueix el 16,5% de les res-tes lítiques i sovint presenta, igualment, impureses.

Es van recuperar nou nuclis petits i, en general, molt esgotats. Tres són globu-lars, un és piramidal, n’hi ha un altre que és prismàtic i la resta són polièdrics. Des-taca per la peculiaritat un petit nucli de làmines, igualment molt esgotat, de sílex blanc.

Els productes de talla en brut constitueixen el material més abundant. Els pe-tits fragments amorfs de sílex, sense marques d’ús, no tenen unes característiquesespecials. Les ascles sense retoc (quaranta peces; 54,1%) són predominants ambescreix. Variables de mides i formes, no mostren trets destacables.

El percentatge elevat de restes de talla i la presència notòria de nuclis esgotatsfan evident que el material en brut era transportat directament a l’assentament, ones devien fer les operacions de talla i retoc.

Respecte a l’instrumental, es va recuperar un total de catorze eines, nombreque representa el 18,8% del material lític tallat:

1. Làmines: tres petits fragments de laminetes, totes fragmentades. Nomésuna presenta un retoc simple marginal.

2. Puntes: una punta de fletxa triangular amb peduncle, de retoc pla marginal so-bre sílex blanc translúcid i una punta foliàcia de retoc pla marginal sobre sílex melat.

3. Gratadors: tenim tres gratadors. El primer és frontal, de 4,2 × 3,2 cm i ambalguns retocs laterals. Presenta un front de retocs plans i semiabruptes de sílex me-lat-rosat amb impureses importants. El segon és un gratador frontal simple de 4,8× 4 cm, fet de sílex gris amb vetes blanques. Disposa de taló d’emmanegament iel front està fet amb retoc invasor semiabrupte. El tercer és un microgratador fetamb retoc pla laminar sobre sílex melat amb impureses.

4. Ganivets: es va trobar un ganivet de 6,7 cm de longitud, fragmentat, fetamb retocs abruptes i semiabruptes sobre una làmina de sílex melat fosc.

5. Perforadors: un possible perforador de pedra calcària tallada.6. Instrumental agrícola: tres possibles dents de falç fragmentades, dues so-

bre ascla i una sobre làmina.

1.6.2.2. La indústria lítica polida

1. L’utillatge de mòltaTenim set restes de peces matrius de molí i un fragment d’una peça mòbil.


Destaca el fet que la meitat van aparèixer a l’interior de l’estructura 51.Totes les peces matrius són de pedra calcària, abundant a la zona. Disposem

d’un sol molí sencer, de dimensions notables (46 × 35 × 19 cm), navicular i quepresenta un punteig a la superfície laboral. Són destacables dos fragments tambénaviculars, un dels quals és un exemple clar de petit molí mòbil. Pel que fa alsexemplars restants, el seu estat fragmentari no permet caracteritzar-los.

L’única peça mòbil apareguda també està fragmentada. És una peça de seccióel·lipsoïdal amb les dues cares polides, feta sobre granit i que presenta una degra-dació important que provoca una descomposició ràpida.

2. DestralsTenim dos exemplars de destrals: una de petita i una de fragmentada. La des-

tral petita és de granit, fa 5,75 cm de longitud i té el bisell perfectament simè-tric a l’eix longitudinal. A la part compresa entre el taló i l’àrea del mig de lapeça s’hi observa el desgast provocat per la subjecció al mànec. La destral frag-mentada, de la qual es conserven 8,4 cm de longitud i a la qual manca el tall, ésde roca ígnia.

3. Altres einesDisposem d’un instrument polit de roca ígnia molt fragmentat, fracturat tant

longitudinalment com transversalment, cosa que impedeix veure’n la forma com-pleta. Tot i això, la forma allargada i estreta permet suposar que es tracta d’un ci-sell o un enformador, eines destinades al treball de la fusta.

La indústria lítica tallada té unes característiques molt comunes a la d’altresjaciments del neolític final i forma un conjunt molt representatiu d’aquest perí-ode sense peculiaritats destacables, però. Tant els gratadors, els perforadors, lespuntes pedunculades com les puntes foliàcies formen els conjunts de restes líti-ques tallades pròpies del grup verazià, present en uns quants jaciments (Guilai-ne, 1980; Martín, 1977). El retoc pla, com a la major part de jaciments, és elpredominant. Destaquen, però, la descoberta, únicament, de làmines petites alcontext on precisament afloren les grans fulles sovint arquejades i la presènciad’un percentatge important de sílex melat, atès que la norma és la desapariciód’aquest material (Martín, 1977 i 1992). La indústria lítica polida no té unesparticularitats destacables.

1.6.2.3. Objectes d’adorn

Només es van documentar dues denes petites de collaret (0,75 mm de diàmetre)de forma discoïdal i fetes de pedra. Es van localitzar a l’estructura 18. Es trac-ta d’objectes que també són en altres assentaments verazians (Martín, 1977 i1992).


1.6.2.4. La fauna

El material faunístic del Camp del Rector és format per restes d’ossos de mamí-fers i restes de mol·luscos, totes les quals van ser estudiades pel doctor Jordi Na-dal al SERP de la Universitat de Barcelona. En general, eren de mal determinar acausa de l’estat de conservació. Quant a les òssies, al fet d’estar molt fragmenta-des i a l’acció de diferents agents alteradors de la superfície òssia, s’hi afegia unalt grau de concreció. Amb relació als mol·luscos, la concreció també es donava,però el problema més greu potser era la fragmentació, que dificulta determinar elnombre real d’individus.

1. Restes òssiesSi bé tenim un total de cent quatre fragments de restes òssies, el fet que esti-

guessin tan fragmentades tan sols va permetre identificar-ne disset sense poder es-tablir un nombre mínim d’individus. De les dades de l’estudi de les restes òssies,només se’n van poder deduir tres tàxons: ovicaprins (Ovis aries, Capra hircus),majoritaris, amb tretze fragments; Bos amb tres fragments i Cervus elaphus ambdos fragments d’una banya (Nadal, 2001).

Aquestes restes evidencien els trets generals de l’economia del neolític final,en la qual es va donar un descens dels bòvids i els suids, no identificats al Campdel Rector, i un augment dels ovicaprins, fenomen que s’interpreta com un refor-çament de l’economia ramadera. El Cervus elaphus segueix sent una de les pecescaçades (Martín, 1991).

2. Restes de mol·luscosEl conjunt de restes de mol·luscos és format per un total de trenta-un fragments

de Mytilus localitzats en cinc estructures diferents i que pertanyen a uns quants in-dividus i per dos fragments d’un mateix individu de Glycymeris violascens. Des-taca l’homogeneïtat de les restes de Mytilus cf galloprovincialis, que obeeixen araons simbolicorituals, no pas alimentàries (Nadal, 2001).

1.6.2.5. Objectes de terra cuita

Es va documentar un fragment petit d’una placa d’argila cuita que presenta unaforma de secció trapezoïdal amb l’anvers i el revers pla i dos laterals semiirregu-lars formant angle. Les dimensions són molt reduïdes (4,4 × 4,2 × 2 cm), malgratque està fracturada per dos costats. De color marró clar, s’hi observen nombrosesinclusions de calcàries i algunes miques de dimensions petites. No hi ha cap indi-ci de desgreixant vegetal.

Si bé és evident un ús domèstic, fa de mal concretar ateses les dimensionsabans assenyalades. Pensem que pot tractar-se d’una llar mòbil, una superfície per


cuinar-hi o un element de suport d’atuells. Creiem, però, que si l’objecte haguésestat directament en contacte amb el foc, hi hauria senyals d’una intensa termoal-teració i, a més, aquesta peça hauria estat considerablement més consistent, cir-cumstàncies que no es donen.

No sabem de casos similars en contextos verazians a Catalunya, però sí que hiha objectes semblants en nivells del bronze inicial a la Bòbila Madurell (Miret,1992) o a Can Roqueta (González [et alii], 1999).

1.6.2.6. La terra cuita provinent d’estructures (torchis)

Es van recuperar uns dos-cents fragments de terra cuita, la majoria dels quals apa-reguts a les estructures 88 i 102 i als seus entorns. El fet d’haver-ne trobat frag-ments és degut a la notable fragilitat del material. Es tracta, en tots els casos, d’ar-


Làmina 5: Gràfic de distribució de materials per tipus d’estructures del Camp del Rector.

Dipòsits-contenidors19%

Fosses circulars3%

Cubetes circulars3%

Forats de pal1%

Fosses regulars2%

Fosses irregulars5%

Superficial4%

Cabanes39%

Sitges24%

gila endurida pel foc de colors diversos en una gamma entre tons verdosos i gro-guencs. És freqüent que un mateix fragment ofereixi tons variats. Sovint, també,s’hi observen clapes negroses, recremades per l’acció del foc. La consistència deles mostres també és variable; en destaquen algunes de sorprenentment cuites.

Alguns fragments presenten empremtes, sobretot, d’herbes i fullatge fi, comtambé de tronquets i branquetes. El diàmetre més gran d’aquestes marques ésd’1,8 cm, localitzat en un fragment que en mostra dues empremtes paral·leles ambuna separació aproximada d’1,8 cm.

D’altra banda, les mostres recuperades són diverses de forma perquè, així comalgunes són completament irregulars o bonyegudes, d’altres tenen una cara allisa-da al revers de la cara amb empremtes o boteruda.

Els fragments de terra cuita, de restes de parets o de teulades freqüentment sóndocumentats en jaciments que ja són del neolític mitjà i que tenen unes caracte-rístiques semblants a les del nostre (Miret, 1992; Audouze-Buschsenschutz,1989). Els únics jaciments catalans del neolític final on s’han localitzat aquestselements són el Coll (Martín, 1979) i la Bòbila Madurell (concretament, en al-gunes estructures de la fàcies veraziana; Martín [et alii], 1988; Miret, 1992).Són més comuns al Rosselló i al Llenguadoc (Gascó, 1980).

1.7. La datació de l’assentament

Les restes materials del Camp del Rector no fan estar gens en dubte sobre la fi-liació cultural de l’assentament. El conjunt de material ceràmic porta, exclusiva-ment, els motius representatius i definidors del l’anomenat grup verazià, ben em-marcat en el neolític final-calcolític. Aquest marc temporal relatiu ens és confirmatper l’única datació radiocarbònica de què disposem del Camp del Rector. La da-tació fou feta pel Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Bar-celona sobre restes de material ossi d’origen animal trobades a les sitges E-19, E-18, E-3 i E-6 (Mestres, 2002): UBAR-677: 4355 + 55 BP, calibrada a 2 sigmes:3306-2880 cal BC d’interval màxim (95,4%), la probabilitat màxima és 3102-2880 cal BC (91,9%). La data calibrada experimental resultant és 2920 cal BC.

2. Can Vinyalets II

1.1. La situació i el marc geogràfic

El jaciment de Can Vinyalets és al polígon industrial homònim del terme munici-pal de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). El que s’ha anomenat sec-tor II del jaciment limita al nord i a l’est amb un camí de Polinyà a Ripollet, alsud amb un turó limítrof amb l’autopista A-7 i al sud-oest amb la parcel·la ocupa-da per la nau de Draka Cables, SA.

La zona és representativa del paisatge del Vallès amb les característiques carenes


aturonades i de perfil suau. Aquest sector és abundant en cursos fluvials: al sud-oesthi transcorre, a uns 500 m, la riera de Polinyà i no gaire més lluny, la riera Seca; alnord-est la riera de Caldes també és a menys d’1 km. Actualment, l’entorn és urba-nitzat com a polígon industrial, si bé fins fa poc mantenia el caràcter agrícola.

1.2. El motiu, el programa i la metodologia dels treballs

La causa de la intervenció arqueològica, duta a terme entre els mesos de juny imaig de l’any 2001 per l’empresa Actium, SCP, fou la construcció d’una nova nauindustrial de l’empresa Volpak Packaging Machines, que finançà els treballs. Prè-viament, Arqueociència, SL havia fet el control dels moviments de terres i haviaexcavat diverses estructures entre el final de l’antiguitat tardana i l’inici de l’altaedat mitjana (sector i). En el decurs d’aquests treballs també es van localitzar lesestructures prehistòriques objecte d’aquest estudi (sector ii).

Els treballs s’iniciaren amb la neteja i el rebaix superficial tant de les estructuresvisibles a cop d’ull com de tota l’àrea en què presumiblement hi havia restes arqueo-lògiques, a fi de detectar la totalitat d’estructures, delimitar l’àrea d’excavació i valo-rar l’estratègia d’intervenció. Aquests treballs tingueren com a resultat la delimitaciód’una superfície d’uns 100 m2 on es distingien clarament dues agrupacions diferents.

El procés d’excavació es desenvolupà paral·lelament i en extensió en aquestesdues agrupacions seguint el mètode estratigràfic Harris-Carandini i un sistema deregistre específic per a cada tipus d’unitat. La complexitat que semblaven oferirles restes i la confirmació de tractar-se d’estructures prehistòriques van motivarque tots els materials exhumats fossin situats segons coordenades en tres dimen-sions i que es fes una planimetria acurada. Posteriorment la documentació foucompletada amb l’aixecament topogràfic de cadascuna de les estructures.

La datació de les estructures ja va ser determinada prèviament durant els pri-mers d’excavació; es va evidenciar que les dues agrupacions esmentades abanssón de períodes diferents: l’àmplia estructura localitzada al sud-est, que conside-rem que és un fons de cabana, aportà material ceràmic del bronze mitjà i el con-junt d’estructures del nord-oest proporcionà, per contra, materials pertanyents al ne-olític final-calcolític.

Servint-nos de l’avinentesa de presentar la intervenció arqueològica al Campdel Rector, expliquem, breument, els resultats obtinguts en el conjunt d’estructu-res del neolític final-calcolític de Can Vinyalets II.

1.3. Descripció de les estructures del neolític final-calcolític

El conjunt d’estructures i de materials localitzats al sector ii de Can Vinyalets en-cara s’estudia; s’està en espera d’una anàlisi acurada que en permeti una descrip-ció i una interpretació adequades. Per aquest motiu fem una descripció breu dels



Làmina 6: Planta general de les estructures del neolític final-calcolíticde Can Vinyalets II.

resultats preliminars de la intervenció arqueològica.Les estructures del neolític final-calcolític van aparèixer en una gran taca gri-

sosa amb diverses concentracions de carbons i pedres en què afloraven restes ce-ràmiques abundants. De bon principi, aquest fet ens va plantejar la possibilitat quehi hagués una estructura d’habitatge com també sitges.

L’excavació de les restes proporcionà un conjunt molt homogeni d’estructures,totes relacionades amb activitats de combustió i situades entorn d’una gran fossacentral. En general, sobresortien la quantitat d’acumulacions de cendra i carbonsque hi havia a dins així com l’agrupació de diverses àrees de combustió.

L’estructura principal del conjunt és una àmplia depressió artificial excavadaal subsòl geològic. Es tracta d’una construcció d’uns 40m2, de planta irregular sibé poc o molt oval i orientada en sentit nord-est–sud-oest. L’estructura havia estatseccionada parcialment pels treballs mecànics anteriors, durant els quals s’haviaescapçat bona part del sector nord i pràcticament tot el sector sud. Inicialment, elprimer nivell d’excavació, en el qual hi ha uns quants estrats diferents de compo-sició i de colors, evidencià la complexitat de l’estructura i la possibilitat d’haver-hi diverses fases d’utilització. L’excavació en extensió del conjunt confirmà, pos-teriorment, aquesta hipòtesi. A propòsit d’això, l’estratigrafia del conjunt hapermès distingir-hi, almenys, dos moments d’utilització, encara que l’estudi apro-fundit possiblement determinarà aquestes i altres fases amb relació a l’estratigra-fia. Pel que fa a l’aspecte cronocultural, l’homogeneïtat dels materials indica unaocupació en el neolític final-calcolític i, per tant, la utilització de les estructures enun espai de temps reduït.

La superfície interior de l’estructura es caracteritzava per una zona plana alcentre i a l’àrea sud, mentre que els laterals nord i oest tenien com a tret destacatla presència de quatre grans fosses més o menys circulars i diverses quant a la pro-funditat. Així mateix, al conjunt de la depressió hi havia unes quantes estructurespetites relacionades amb activitats de construcció; destacava la quantitat de cendrai carbons que afloraven en agrupacions diferents.

L’àrea central apareixia en una superfície plana d’uns 14 m2 on es conservavenel darrer sòl d’ocupació i una llar central formada per una acumulació de nombrososcòdols i pedretes i una concentració abundant de carbons (E-10).

Al nord-est de l’àrea central es localitzà una llar plana sobre el sòl natural (E-7), les dimensions conservades de la qual eren 1,24 × 0,81 m perquè havia estatseccionada durant els treballs mecànics. És una superfície argilosa sotmesa forta-ment a rubefacció per la combustió reiterada i al damunt de la qual es documentàun estrat espès i uniforme de cendra que palesava aquesta activitat. A tocar de l’es-tructura, al nord-oest, s’hi havia excavat una cubeta petita de planta oval que po-dria haver actuat com a cendrera o reserva de materials (E-8).

A la zona central hi havia una altra superfície petita de dimensions també sot-mesa a rubefacció (E-11) i propera a una cubeta oval de 54 × 40 cm d’obertura i13 cm de fondària que actuava com a cendrera.

Els extrems nord i oest es caracteritzaven per quatre fosses d’uns 2,5 m de dià-


metre cada una. Totes es relacionaven tant físicament com estratigràficament lesunes amb les altres així com amb l’àrea central de la depressió, de manera que al-menys en una fase determinada formaven un conjunt interrelacionat. No es tractaen cap cas d’estructures assimilables a estructures d’emmagatzematge, sinó quesemblen àrees amb una funció molt definida i destinades a activitats domèstiqueso productives. Les dues fosses localitzades al lateral oest conservaven una fondà-ria d’entre 40 i 60 cm amb diversos nivells de cendra i carbons a l’interior de ca-dascuna. En una fossa destacava una segona llar formada per una acumulació depedretes i còdols, diversos fragments d’argila cuita, nombroses restes de combus-tió i abundants restes òssies animals al voltant (E-14). Les fosses situades al norderen més profundes malgrat estar seccionades horitzontalment; prolongant el puntde més altura conservat, ambdues assoleixen una fondària d’entre 130 i 140 cm.També estaven reblertes per diversos nivells de cendra i carbons, així com pernombroses pedretes, sobretot la fossa del nord-est, on les restes de combustió erenel component principal.

Fent conjunt amb aquesta darrera fossa, en la qual s’integra, també destaca elforn petit descobert en molt bon estat de conservació. És una estructura excava-da al subsòl que fa 1,28 m de llargada × 0,77 m d’amplada i 65 cm de fondària,les parets de la qual van passar, clarament, per un procés de rubefacció. El rebli-ment contenia nombroses restes de combustió així com argila cremada originada,possiblement, en l’enderroc la coberta. La zona frontal també conservava algunespedres que havien rebut una termoalteració continuada, possiblement perquè for-mava part de l’estructura de tancament de la cambra de cocció. Unes primeresanàlisis de les parets de l’estructura per difracció de raigs X indiquen que a par-tir de les fases d’il·lita, microclina i selenita el forn assolí una temperatura d’en-tre 600 i 850 ºC (Font, 2002). De moment desconeixem el producte objecte decocció, si bé, a falta de qualsevol indici, a priori cal descartar l’activitat metal·lúr-gica. Cal pensar, doncs, en la cocció d’atuells ceràmics o bé en l’elaboració deproductes alimentaris. L’estructura CJ-II-1 de Cal Jardiner II (Granollers, VallèsOriental) (Martí [et alii], 1997) o l’estructura E-68 del jaciment del Mas d’enBoixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès) (Farré [et alii], 2002) són possiblesforns del neolític final-calcolític, respecte als quals també desconeixem la matè-ria cuita, encara que es creu que els productes ceràmics eren el material que s’hicoïa.

L’exterior d’aquesta àmplia depressió artificial proporcionà, així mateix, tres es-tructures relacionades amb activitats de combustió. D’una banda, una cubetael·líptica de 64 cm de llargada (E-4) en què també hi havia mostres d’una termo-alteració notable i un farciment de cendra i carbons. Al costat, una fossa petita deplanta rectangular (E-5) es considera que és la cendrera d’aquesta fornal. De l’al-tra, al sector nord-oest una nova superfície sotmesa a rubefacció (E-9) i amb unaamortització de cendra palesava la intensa activitat productiva d’aquest conjuntd’estructures.

Aquestes estructures no van proporcionar cap element de suport d’estructures


aèries, així com cap material procedent d’una possible coberta o parament lateral.Per tant, creiem que aquest complex romania a l’aire lliure, circumstància que s’a-diu amb les intenses activitats de combustió que s’hi desenvolupaven i que difí-cilment podrien fer-se en un ambient tancat.

Pel que fa a les restes materials, que encara s’estudien, destaca l’abundància defragments ceràmics, tots del verazià atenent el fòssil director de mamelló superpo-sat (Martín, 1977; Martín 85), l’únic element pseudodecoratiu que sembla do-cumentar-se. Quant a les restes òssies, s’han conservat notablement diverses man-díbules, peces dentàries i els fragments amb més consistència, la major part de lesquals van ser localitzades prop de les estructures de combustió.

Atenent aquestes primeres dades, d’antuvi considerem probable que aquestconjunt constituís una àrea artesanal i productiva, presumiblement relacionadaamb les activitats domèstiques comunes. Cal esperar fins a la confirmació d’aquestesqüestions amb l’anàlisi conjunta i detinguda de les restes exhumades.

Bibliografia

Alonso, N.; López, J. B. «Minferri (Juneda, Garrigues): un nou tipus d’assenta-ment a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera meitat delsegon mil·lenni cal BC». A: Tribuna d’Arqueologia 1997-98, p. 279-306,2000.

Álvarez, R.; Rauret, A. M. «El neolítico final en la Cueva de les Pixarelles».A: I Congrés del Neolític a la Península Ibèrica. Gavà-Bellaterra 1995, Ru-bricatum, 1, 1996.

Audouze, F.; Buschsenschutz, O. Villes, villages et campagnes de l’Europeceltique. Du début du II millénaire à la fin du I siècle avant J.C., Bibliothèqued’Archéologie, Hachette, París, 1989.

Bargue-Mahieu, H. «Les structures d’habitat chalcolítiques dans les massifs desAlpilles et du Deffends (Bouches-du-Rhône)» A: Guilaine [et alii], 1995.

Boquer, S.; Bosch, J.; Cruells, W.; Miret, J.; Molist, M.; Rodón, T. «El ja-ciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament a l’aire lliurede finals del calcolític». A: Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Cata-lunya, 15, 1995.

Coudart, A. «Architecture et société néolithique. L’unité et la variance de la mai-son danubienne». A: Documents d’Archéologie Française, 67, 1998.

Díaz, J.; Bordas, A.; Pou, R; Martí, M. «Dos estructuras de habitación del ne-olítico final en el yacimiento de la “Bòbila Madurell” (Sant Quirze del Vallès,Barcelona)». A: Actas dos Trabalhos de Antropologia e Etnologia, vol. 35,fasc. 1, p. , 1995.

Diversos Autors. «Le Néolithique au quotidien». A: Actes du XVIe Colloque In-terrégional sur le Néolithique, Documents d’Archéologie Française, 39, 1993.

Edo, M; Millán, M.; Blasco, A.; Blanch, M. «Resultats de les excavacions de


la Cova de Can Sadurní (Begues, Baix Llobregat)». A: Tribuna d’Arqueologia1985-1986, p. 33-41, 1986.

Equip Minferri. «Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’airelliure durant la primera meitat del II mil·lenni cal BC: primers resultats de lesexcavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)». A: Revistad’Arqueologia de Ponent, 7, 1997.

Farré, J.; Mestres, J.; Senabre, M. R.; Feliu, J. M. «El jaciment de Mas d’enBoixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès). Un espai utilitzat des del neolític finsa l’època ibèrica». A: Tribuna d’Arqueologia 1998-1999, p. 113-134, 2002.

Font, O. Anàlisi per DRX de mostres d’argila provinents d’una estructura decombustió del jaciment arqueològic de Can Vinyalets (Santa Perpètua de Mo-goda, Vallès Occidental), CSIC-Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera,2002. [Text inèdit.]

Francès, J. «Les estructures del bronze antic del poliesportiu de la UAB: primersresultats». A: Limes, 3, p. 5-24, 1993.

Francès, J. «Noves excavacions al sector est del jaciment del poliesportiu de laUAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)». A: Revista d’Arqueologia de Ponent,5, p. 147-178, 1995.

Gascó, J. «Les structures d’habitat de plein air du groupe de Veraza». A: Le groupde Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France et Cata-logne, p. 103-108, 1980a.

Gascó, J. «Un habitat de plein air du Néolithique récent: La Mort des Anes (Vi-lleneuve-les-Maguelonne, Hérault)». A: Le group de Véraza et la fin des tempsnéolithiques dans le Sud de la France et Catalogne, p. 177-191, 1980b.

Gascó, J.«Les installations du quotidien. Structures domestiques en Languedoc duMésolithique à l’âge du Bronze d’après l’étude des abris de Font-Juvénal et duRoc-de-Dourgne (Aude)». A: Documents d’Archéologie Française, 1, 1985.

González, P.; Martín, A.; Mora, R. «Can Roqueta. Un establiment pagès pre-històric i medieval (Sabadell, Vallès Occidental)». A: Excavacions arqueològi-ques a Catalunya, 16, Barcelona, 1999.

Guilaine, J. (dir.) Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sudde la France et la Catalogne. A: Actes du Col·loque de Narbonne, 1977,CNRS, París, 1980a.

Guilaine, J. «Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques en Languedocet Catalogne». A: Le group de Véraza et la fin des temps néolithiques dans leSud de la France et la Catalogne, p. 1-9, 1980b.

Guilaine, J; Vaquer, J. (dir.) L’habitat neolithique et protohistorique dans le sudde la France, Séminaires du Centre d’Anthropologie, Tolosa, 1995.

Marcet, R.; Morral, J.: «El jaciment de les Escoles Nacionals de Sta. Perpètuade la Mogoda (Vallès Occidental)». A: Informació Arqueològica, 39, p. 67-73,1982.

Martí, M.; Pou, R.; Carlús, X. Excavacions arqueològiques a la Ronda Sud deGranollers, 1994. La necròpolis del Neolític Mitjà i les restes romanes del Camí


de Can Grau (la Roca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaciments de Cal Jar-diner (Granollers, Vallès Oriental), Generalitat de Catalunya, 1997.

Martín, A. «El Grupo de Veraza en Cataluña». A: XIV Congreso Nacional de Ar-queología, Vitoria, 1975, p. 341-354, 1977.

Martín, A. «El yacimiento veraciense de “El Coll” (Llinars del Vallès)». A: XVCongreso Nacional de Arqueologia, Lugo, 1977, p. 553-558, 1979.

Martín, A. «De la cultura de los “Sepulcros de fosa” al grupo de “Veraza” en elVallès». A: Estudios de la Antigüedad. Prehistoria del Vallès, 2, p. 3-57, Uni-versitat Autònoma de Barcelona, 1985.

Martín, A. «El neolític final. La recerca de nous camins. El verazià». A: IXCol·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Estat de la Investigaciósobre el neolític a Catalunya, 1991.

Martín, A. «Estrategia y culturas del Neolítico Final y Calcolítico en Cataluña».A: Aragón/Litoral mediterráneo. Intercambios culturales durante la Prehisto-ria, Zaragoza, 1990, p 389-397, 1992.

Martín, A; Miret, J.; Blanch, R. M.; Aliaga, S.; Enrich, R.; Colomer, S.;Albizuri, S.; Bosch, J. «Campanya d’excavacions arqueològiques 1987-88 aljaciment de la Bòbila Madurell-Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occi-dental)», Arraona, 3, p. 9-23, Sabadell, 1988.

Martín, A.; Díaz, J.; Pou, R.; Martí, M.; Bordas, A. «Estructuras de hábitat alaire libre veraziences en el Vallés (Barcelona)». A: I Congrés del Neolític a laPenínsula Ibèrica. Gavà-Bellaterra 1995, Rubricatum, 1, p. 447-451, 1996.

Mestres, J. S. Datació per radiocarboni de material ossi d’origen animal proce-dent del Camp del Rector (Jorba, Anoia), Universitat de Barcelona, 2002.[Text inèdit.]

Miret, J. «Bòbila Madurell 1987-88. Estudi dels tovots i les argiles endurides pelfoc». A: Arraona, 11, p. 67-72, Sabadell, 1992.

Nadal, J. Estudi de la fauna recuperada al jaciment de Camp del Rector (Jorba,Anoia), SERP, Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Uni-versitat de Barcelona, 2001. [Text inèdit.]

Pons, E. «L’hàbitat a Catalunya durant el primer mil·lenni aC: els precedents del’habitació consolidada». A: Cota Zero, 10, 1994.

Tarrús, J «Consideracions sobre el Neolític final-calcolític a Catalunya (2500-1800 a.C.)». A. Cypsela, V, 1985.

Tarrús, J.; Chinchilla, J. «El jaciment a l’aire lliure del Neolític Final de Rie-ra Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)». A: Empúries, 47, p. 42-69, 1985.

Ten, R. «Notes entorn del calcolític vallesà». A: Informació Arqueològica, 26, p.5-10, gener-abril, 1978.

Vaquer, J. «Le gisement de la Tuilerie de Grépiac (Haute-Garonne)». A: Legroup de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le Sud de la France etCatalogne, p. 61-63, 1980.


La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental):anàlisi i estudis pluridisciplinarisNÚRIA VILLENA, JAVIER LÓPEZ CACHERO, ARACELI MARTÍN,XAVIER CARLÚS, CARMEN LARA I M. CARME ROVIRA

Introducció

L’AgènciaCatalana de l’Aigua (ACA), organisme delDepartament deMediAmbient dela Generalitat de Catalunya, va portar a terme el projecte modificat de l’estació depura-dora d’aigües residuals de Sabadell-riu Ripoll, com a conseqüència del qual es van afec-tar diferents jaciments paleontològics i arqueològics de la zona de Can Llobateres, CanPiteu i Can Roqueta, sobre els quals es va haver d’intervenir durant el 1999 i el 2000.

Quant a l’arqueologia, l’1 de febrer de 1999 l’Agència Catalana de l’Aigua ini-ciava el control arqueològic dels moviments de terres sota la direcció de MiquelMartí. L’esperança de trobar la necròpolis de Can Roqueta, que Joan Vila i Cincahavia suposat per a aquest sector el 1913, es va complir atès que es va localitzar a laparcel·la 8 de Can Piteu.

El Departament de Cultura decidí que el Servei d’Arqueologia prengués a càrrecseu la tutela i el control científic directe de la necròpolis a fi de garantir el projectei la qualitat de la intervenció. Així, es va establir una estratègia d’intervenció ambels promotors per conciliar els interessos del patrimoni cultural i el projecte de la de-puradora. L’ACA va assumir el cost d’un projecte que va tenir dues fases: la prime-ra va ser d’excavació i documentació de la necròpolis amb el propòsit de lliurar elsterrenys com més aviat millor i la segona va consistir a excavar les urnes.1

1. Volem manifestar la nostra gratitud per la seva comprensió envers aquest projecte i per la seva col·la-boració a la senyora Marta Lacambra, directora de l’ACA; al senyor Guillem Peñuelas, cap del Departamentd’Obres II de l’ACA; al senyor Antoni Pujol i a la senyora Cristina Virgili, directors successius de les obres,així com al personal de la constructora Fomento-SPA, especialment al senyor Carles Esbri, i a l’enginyeriaINYPSA, sobretot al senyor Carles Bardagí. També volem agrair al personal del Museu d’Història de Saba-dell, encapçalat pel director mateix, el senyor Genís Ribé, la seva col·laboració.

L’excavació de la necròpolis no començà fins que no es va reunir un equip ido-ni de professionals arqueòlegs i restauradors que van ser contractats directamentper la mateixa empresa adjudicatària de les obres de la depuradora, Fomento deConstrucciones y Contratas, SA, però sobretot no començà fins que no es va dis-posar d’un projecte metòdic i científic adient, fins que els topògrafs del Serveid’Arqueologia no van situar les bases planimètriques, fins que el Servei de Res-tauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya no va assegurar la super-visió de les tasques de consolidació i estabilització dels materials, especialment elsmaterials metàl·lics, i fins que no es van tenir resoltes qüestions com les infraes-tructures bàsiques que requereix un equip humà durant mesos de feina, el dipòsitimmediat dels materials a peu d’excavació, la vigilància contínua del jaciment i eldipòsit i el trasllat dels materials al magatzem del Museu d’Història de Sabadell,el qual col·laborà intensament des del primer moment també en les tasques per di-fondre el jaciment entre els sabadellencs i per acostar-los-el. L’objectiu bàsic eral’excavació rigorosa metodològicament, la documentació exhaustiva de les dife-rents estructures mitjançant protocols específics (planimetria, fotografies i base dedades informatitzada) i l’obtenció de mostres per a anàlisis pluridisciplinàries pos-teriors garantint sempre la conservació del material moble exhumat, que s’havia deprocessar en la segona fase.

La primera fase, en la qual va treballar un equip format per vint-i-quatre ar-queòlegs autònoms, sis restauradores de l’empresa ABAC i tres obrers de l’empre-sa Arqueociència,2 va durar de l’1 d’abril de 1999 al 29 de gener de 2000 (Carlús;Lara, 2004). Des del Servei d’Arqueologia es va facilitar la informació directa i lacol·laboració d’especialistes de Catalunya i del sud de França.3

Al començament de l’any 2000 s’havia de començar la segona fase, que depe-nia del fet que l’Agència Catalana de l’Aigua elaborés el pressupost adient. El mesd’octubre d’aquell any el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya il’Agència Catalana de l’Aigua van signar un conveni de col·laboració, per executarla segona fase, la qual no s’inicià fins que no es van aconseguir la infraestructura il’equip idonis; per constituir l’equip, en aquesta ocasió la presència d’especialistesera prioritària. El Servei d’Arqueologia va elaborar les bases per les quals Departa-

94 N. Villena, J. López, A. Martín, X. Carlús, C. Lara i M. Carme Rovira

2. Coordinació: Araceli Martín (Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya). Direcció de l’ex-cavació: Xavier Carlús i Carmen Lara. Arqueòlegs tècnics: Miquel Martí, Anna Bordas, Roser Pou, JaumeDíaz, Albert Parpal, Elena Garcia, Gemma Garcia, Anna Vargas, Joan Piera, Teresa Rodón, Elisabeth Arasa,Dolors Codina, Jordi Farré, Josep M. Feliu, Ricard Marlasca, Ricard Villanueva, Glòria Donoso, Eva Orri,Jordi Amorós, Eulàlia Salvat, Xavier Maese, Alexandra Vicent, Jaume Badias i Glòria Soler. Flotació de sedi-ments: Rosa M. Albert. Auxiliars: obrers de l’empresa Arqueociència Serveis Culturals, SL. Topografia i pla-nimetria general: Lluís Sanz i Pilar Camps (Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya), Xavier Car-lús, Ricard Villanueva i Gemma Garcia. Conservació dels materials ceràmics: Marta Valls, Aitana Rius, SílviaLlobet, Anna Herrero, Alexandra Lepori i Montse Vilà (ABAC, Conservació-Restauració, SCP). Restauraciódels materials metàl·lics: Àngels Jorba i Magda Gómez (Servei de Restauració de Béns Mobles de la Genera-litat de Catalunya).

3. Els agraïm a tots el seu interès i els seus consells. No oblidem el gran ajut d’Enriqueta Pons i JoséLuis Maya ni el de Thierry Janin o Henri Duday al llarg de la intervenció global en aquest jaciment.

ment de Cultura de la Generalitat s’havia de regir amb vista a la contractació de l’e-quip; així, per exemple, calien dues direccions especialitzades en antropologia d’in-cineració i en tipologia ceràmica del període de la necròpolis en contacte amb la di-recció de la primera fase a fi de completar, ordenar i articular correctament les dadesmés nombroses; en l’equip també eren necessaris especialistes en mobiliarimetàl·lic i en ceràmica d’importació fenícia, a més d’altres investigadors d’àmbitscom la paleoantropologia, la paleoflora i paleofauna, el processament informàtic dedades, etc. Unes altres tasques que s’havien de tenir presents eren la gestió del la-boratori, el mostreig sistemàtic per a anàlisis futures, la restauració de vasos cerà-mics però primordialment dels perfils ceràmics a fi de reconstruir gràficament urnesi vasos d’ofrenes, el dibuix arqueològic i la consolidació dels materials metàl·lics,que havien de facilitar l’estudi del material moble, etc. Els treballs van iniciar-sel’1 d’abril de 2002 amb un equip de deu arqueòlegs i antropòlegs i una restaurado-ra, però al final van intervenir en el projecte fins a trenta professionals amb el suportde deu col·laboradors eventuals (Carlús [et alii], 2004 a).4 En aquesta fase tambéhi va haver la col·laboració del Servei de Restauració de Béns Mobles de la Gene-ralitat de Catalunya i el Museu d’Història de Sabadell, que va habilitar un espai coma laboratori.

Amb els treballs es pretenia saber com era la necròpolis i quin ús se’n feia: l’ar-quitectura de les tombes, l’ordenació interna del dipòsit funerari, la delimitació i lacaracterització diacròniques del cementiri contextualitzat en l’ocupació protohistò-rica d’aquest gran paratge, la reconstrucció dels rituals funeraris i la jerarquitzacióde la societat. A més, l’anàlisi morfotipològica i tecnològica del material ceràmic imetàl·lic, presumptament estratificat, havia de permetre avançar en la variabilitatd’artefactes, l’activitat econòmica i la jerarquització social, i el grau de relació en-tre les diferents comunitats protohistòriques. Paral·lelament, l’anàlisi antropològi-ca i paleopatològica, arqueobotànica (pol·len, carbons i llavors), arqueofaunística,del carboni 14 i del contingut orgànic dels recipients ajudaria a caracteritzar la po-blació incinerada, el marc ambiental, econòmic, social i temporal, que s’esperavaprecisar.

La necròpolis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta 95

4. Coordinació: Araceli Martín (Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya). Direcció: NúriaVillena i Javier López. Coordinació entre les dues fases del treball de camp: Xavier Carlús i Carmen Lara.Equip d’arqueòlegs i antropòlegs: David Garcia, Jaume Badias, Carme Rovira, Ricard Marlasca, M. EulàliaSubirà, Artur Cebrià i Jordi Amorós. Dibuix arqueològic: Xavier Carlús, Javier López, Ricard Marlasca, Da-vid Garcia i Ramon Álvarez. Restauració dels materials ceràmics: Marta Valls (ABAC, Conservació-Restau-ració, SCP). Restauració dels materials metàl·lics: Àngels Jorba i Magda Gómez (Servei de Restauració deBéns Mobles de la Generalitat de Catalunya). Flotació de terres: Carmen Mensua, Albert Forés, Òscar de Cas-tro i Andrea Toseli (Servei d’Anàlisis Arqueològiques de la Universitat Autònoma de Barcelona). Programainformàtic: Albert Franquesa, Mireia Claveria i Josep Benseny (Proleg). Estudis pluridisciplinaris: DomènecCampillo, M. Eulàlia Subirà i Núria Villena (paleopatologia); Carme Rovira (arqueometal·lúrgia); FrancescBurjachs (pol·len); Jordi Juan i J. Carles Matamala (residus orgànics); Raquel Piqué i Carme Mensua (fusta icarbons); Ramon Buxó (llavors); Mabel Montero (fauna); Museu Tèxtil de Terrassa (teixit); Joan SalvadorMestres (C14). Altres col·laboradors: Jesús Barco, Sandra Val, Mònica Pons, Eneko Alberdi, Genís Mayoral,Gala Gómez, Lola Frutos, Eva Ejarque, Àlex Solé i Blai Antich.

La direcció quadripartida perfilà la metodologia, concretà detalladament la re-cerca i replantejà l’estratègia quan era indispensable en benefici de l’estudi final,sempre amb el suport del Servei d’Arqueologia. L’enorme quantitat de dades va im-pedir finalitzar l’excavació de totes les urnes i de tots els vasos d’ofrenes recuperatsa la necròpolis, si bé el total processat garanteix totalment els objectius previstos,com veurem a continuació.

2. La metodologia d’excavació i el registre de dades

El treball de camp

En la metodologia d’excavació i en el sistema de registre aplicats per a l’estudi dela necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta es va tenir en compte les particularitats d’a-quest jaciment i l’especificitat del lloc ocupat. Així, en establir el mètode d’excava-ció desenvolupat durant la fase de camp (Carlús; Lara, 2004) es va tenir mol-ta cura a documentar aspectes com el procés constructiu de les tombes, és a dir, desde les característiques de les fosses amb presència o absència d’elements arquitec-tònics interns fins al contingut funerari i l’organització interna dels objectes impli-cats en el fet funerari (vasos cineraris, vasos complementaris, aixovar, ofrenes...) ol’estructura superior de cobriment. Igualment, es van analitzar les diverses relacionsfísiques observades entre les estructures. D’altra banda, en el protocol d’excavaciótambé es va incloure la situació segons coordenades en tres dimensions de tots elselements que componen el fet funerari, així com de totes les mostres extretes per ferles diferents analítiques (antracologia, carpologia, palinologia, edafologia, residusorgànics, etc.).

Tot i això, hi va haver diversos problemes que van afectar directament l’estudide certes dades, com la forma i les dimensions de les tombes senzilles, tant del bron-ze final com de la primera edat del ferro. En primer lloc, ens vam trobar amb la di-ficultat d’identificar la forma i les dimensions de determinades tombes situades alsector nord de la necròpolis, atès que el sediment que les reblava tenia les mateixescaracterístiques edafològiques que el substrat natural, d’argiles de matriu sorrenca,en el qual estaven excavades. Quan aquest fet es donava, només la presència i la dis-persió espacial dels artefactes continguts a les tombes i els sistemes de cobriment fa-cilitaven una identificació mínima de la forma de la tomba. En segon lloc, davant ladensitat notable de tombes en alguns sectors de la necròpolis (per exemple, 1,9 es-tructures per metre quadrat al sector nord-oriental), en què, a més, es donaven di-verses relacions físiques, es va optar per fer una excavació en extensió per tal d’in-dividualitzar les tombes i documentar les diferents relacions físiques hi havia entreelles. Finalment, també s’analitzaren els diferents processos antròpics i tafonòmicsque havien intervingut en la degradació, la destrucció o l’arrasament evidenciats enalgunes àrees de la necròpolis per la deficient conservació d’alguns artefactes recu-perats.



Làmina 1: Tipus de cobriments superiors emprats al bronze final i a les primeres etapesdel ferro.

L’excavació de camp es va fer de sud a nord mitjançant una quadrícula de 1.536 m2

(32 × 48 m), subdividida en espais de 128 m2 (8 × 16 m). Aquesta quadrícula enspermeté establir la pauta de l’excavació de les tombes, així com una referència es-pacial immediata de les estructures per tal de situar-les topogràficament. Dins d’a-quest procés, cada estructura excavada, independentment de la situació, la datació ila funció, va rebre un número correlatiu seguint l’ordre d’excavació descrit abans.Finalment, els vasos ceràmics es consolidaren in situ per tal de procurar-ne la con-servació i el trasllat al laboratori.

A banda de les tombes també s’han documentat altres estructures de funció imorfologia diversa, les quals encara romanen en estudi. En aquest punt volem es-mentar l’estructura CPR-763, interpretada anteriorment com a ustrinum.5 Es tractad’una estructura de combustió, de morfologia rectangular, excavada i construïdaamb un sòcol de pedres, les quals estan disposades de manera ordenada dins d’unacubeta que amida 2,10 m de llarg, 1,20 m d’amplada i una fondària conservada queno supera els 40 cm. Aquesta estructura mostra signes evidents d’haver estat em-prada com a llar. S’ha de dir que part de la paret oriental està rubefactada, les pedrescontingudes romanen cremades i en el farciment s’han documentat abundants car-bons i argila cuita. Els estudis preliminars semblaven indicar que ens trobàvem da-vant d’una estructura de combustió associada a la necròpolis. Una revisió posteriorde les dades estratigàfiques, l’estudi del material ceràmic aparegut i la datació ra-diocarbònica d’una mostra de carbó procedent de la capa 2 de l’estructura (UBAR-685),6 invaliden l’adscripció cronocultural i la interpretació que vinculava aquestfogar al clos funerari. Aquesta estructura de combustió s’ha de relacionar, doncs,amb una ocupació precedent que cal situar dins del neolític final.

L’excavació dels vasos

La segona fase de treball es va dur a terme a les instal·lacions del Museu d’His-tòria de Sabadell amb l’objectiu de documentar els elements continguts, analitzarla deposició funerària dels vasos d’incineració, recuperar mostres per a novesanalítiques complementaries i conèixer la dinàmica de destrucció i rebliment delsvasos.

La metodologia d’excavació dels vasos va procurar reproduir les mateixes con-dicions en què es trobaren els vasos al camp. Així, es van orientar i situar segons laposició en què s’havien trobat. Un cop orientats, es va recollir, segons coordenadesen tres dimensions, la situació de tots els elements apareguts; finalment, es van re-presentar gràficament els objectes i els aspectes més destacats de l’interior dels va-sos mitjançant plantes i seccions.


5. Carlús, X. i Lara, C. (2004): La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell,Vallès Occidental), a Tribuna d’Arqueologia 2000-2001, Departament de Cultura, pàg. 60, 63 i 64.

6. 4540 ± 60 BP, cal BC 3380-3080, a 2 sigmes, amb 86,1% de probabilitat.

L’excavació de l’interior dels vasos ens va permetre fer una interpretació tafo-nòmica a partir de la disposició de les restes dins del vas. Així doncs, es va observarun nivell antropològic (capa 2) integrat per les restes humanes cremades dels di-funts, un aixovar personal i diverses ofrenes, no sempre conservades. Aquest con-junt forma un autèntic nivell antròpic que reflecteix alguns aspectes del ritual de lacomunitat. La capa 1, en canvi, correspon al nivell de degradació del vas i, per ex-tensió, de la mateixa tomba. L’excavació del contingut dels vasos permet inferir elprocés d’ensorrament dels enterraments, que, dividit en unes etapes força habituals,podem resumir de la manera següent: la coberta de la tomba s’enfonsa per pressióvertical, la tapadora del vas cedeix a la pressió externa i l’espai buit que hi ha dinsel vas s’omple de sediment, pedres i restes ceràmiques procedents de l’exterior.Així, la capa 1 es va excavar seguint els diferents nivells arqueològics, mentre quela capa 2 es va excavar per talles de 2 cm amb l’objectiu de constatar si hi havia unpatró en la deposició dels ossos.

Es van excavar 729 estructures de les 1.100, aproximadament, identificades, en-tre tombes (663), troballes aïllades (54), fosses amb una funció incerta (7), empe-drats (3), forats de pal (1) i estructures de combustió (1). El 61% de les 663 tombessón del bronze final; el 21%, de la primera edat del ferro, i el 18% presenten un altgrau de degradació o encara estan per datar.

3. L’arquitectura funerària

L’estudi global dels enterraments de Can Piteu-Can Roqueta ens mostra una se-qüència d’activitats que reflecteixen una manera determinada de procedir i un ritualmolt concret. Aquesta successió de fets o d’accions és comuna, en la majoria de ca-sos, a tots els enterraments fets a la necròpolis. Aquesta seqüència comença ambl’excavació de la fossa d’enterrament o loculus, continua amb la deposició dels ar-tefactes funeraris (contenidors, cobertes i aixovar) i es tanca amb el segellament dela tomba mitjançant estructures de cobriment (Carlús [et alii], en premsa b).

L’excavació de l’interior de les urnes ha permès ampliar la visió que es tenia del’arquitectura funerària i dels procediments constructius identificats en la fase decamp. L’excavació dels nivells de destrucció va esdevenir una tasca clau per establiri determinar la forma de les estructures superiors.7

Definim estructura superior com l’element arquitectònic construït sobre l’es-tructura funerària (tombes i estructures rituals) i destinat a protegir o senyalitzar.Dins d’aquest element constructiu s’hi inclouen els cobriments superiors i els ele-ments de senyalització i demarcació de les tombes. Aquestes estructures constituei-


7. En aquest apartat ens cenyirem al que es va construir sobre la tomba i no parlarem dels elements es-tructurals excavats, com ara fosses i complements, els quals són tractats en altres treballs (Carlús; Lara,2004; Carlús, 2002; Lara, 2002) i, succintament, en les conclusions del text que presentem. D’altra banda,volem remarcar que l’excavació de l’interior dels vasos, per la manera com estan disposats i pel contingut quetenen, ens informa més del que hi ha construït que no del que hi ha excavat.

xen la darrera acció dins del procés constructiu de la tomba. El cobriment superiorvisible sobre l’enterrament té tres funcions:

• Delimitació de l’espai de la tomba.• Protecció del conjunt funerari.• Senyalització de l’enterrament.La seva tasca principal és preservar el contingut de les fosses funeràries (vasos, res-

tes òssies i elements d’aixovar). De vegades, aquests elements arquitectònics poden ro-mandre ocults parcialment, com és el cas dels anells de pedres. Complementàriament,els cobriments poden esdevenir elements de senyalització. Les dimensions, que solencenyir-se al diàmetre màxim del conjunt principal en el bronze final i les primeres eta-pes de la primera edat del ferro, en pocs casos ultrapassen els límits del loculus.

L’element bàsic de la construcció és la pedra, tot i que no descartem l’ús d’unatècnica mixta que combinés pedres i sediment procedent de la mateixa excavació dela tomba o recollit pels voltants. La tipologia d’aquestes estructures és variada, potser un reflex del nivell social de l’individu enterrat o pot correspondre a modesd’enterrament d’èpoques diferents (Pons, 1984).

Els tipus de cobriment, que descriurem a continuació, s’han inferit de la natura ila disposició de les pedres localitzades en els diversos nivells identificats en els ente-rraments. Les pedres apareixen dins i fora dels vasos cineraris, als nivells de destruc-ció i, en una proporció inferior, als nivells osteològics. La majoria de cobriments nohan perdurat intactes, perquè han estat alterats, com la resta d’elements integrats enl’àmbit funerari, pels diversos processos tafonòmics desenvolupats al clos arqueolò-gic (agents naturals, agents biològics, avingudes d’aigua, esllavissaments de terra...)i per l’antropització acusada del sector (treballs agrícoles, rebaixos...).

L’aparició de pedres de volums diferents dins de les urnes és un fet que s’expli-ca pel particular procés d’ensorrament i destrucció de les tombes. La fragilitat de lescobertes ceràmiques i el pes de les estructures de protecció són els factors fona-mentals que expliquen la destrucció de la part superior dels conjunts principals i lalocalització de pedres dins de les fosses i dels atuells cineraris. Així doncs, vam tro-bar la majoria de cobriments en posició secundària.

El volum i la disposició del material lític exhumat ens permeten establir una ti-pologia particular dels cobriments emprats a Can Piteu-Can Roqueta durant el bron-ze final i les primeres etapes de l’edat del ferro. Alguns models inferits tenen l’equi-valent en els tipus proposats per E. Pons. Així, hem determinat set tipus classificatsde menys a més complexitat (làmina 1):

• Pedra aïllada. Cobriment format per un bloc treballat o per un nòdul sensedevastar. Les pedres utilitzades no cobreixen la totalitat de la tomba. Aquest tipuspodria assimilar-se al tipus 1 de Pons (Pons, 1984, 2000).

• Dues pedres aïllades. Cobriment integrat per dos blocs o lloses col·locadesl’una sobre l’altra. Les pedres no estan treballades. Aquest tipus de cobriment po-dria assimilar-se a alguna de les variants del grup 1 de Pons.

• Llosa horitzontal. Cobriment format per una pedra plana, treballada o no, depoc gruix.


• Amuntegament de pedres. Conjunt de pedres, variables de volum i de natu-ra, amuntegades sobre el conjunt principal. Aquest tipus podria ocupar tota la su-perfície del loculus recolzant sobre la tapadora i sobresortint de la tomba en formade túmul petit. És el cobriment més representat.

• Una pedra grossa i reble.8 Estructura de cobriment formada per un bloc o llosade dimensions mitjanes o grans i un conjunt de pedres més petites amuntegades sobrela tomba. Aquest tipus constitueix una variant de l’anterior. A tall d’hipòtesi pensemque aquests amuntegaments estaven disposats sobre el conjunt principal d’una maneramés o menys organitzada. Per tant, la pedra de més volum devia estar situada a la partcentral de l’estructura amb la resta d’elements lítics, els quals hi devien ser al voltant.

• Dues pedres grosses i reble. Estructura de cobriment formada per dos blocso lloses i un conjunt de pedres més petites amuntegades sobre la tomba. Aquest ésuna variant del tipus 4.

• Anell de pedres. Estructura més complexa integrada per un cercle de lloses oblocs que envolten el conjunt principal funerari. Aquestes pedres són visibles par-cialment. L’estructura circular, generalment, té al capdamunt un amuntegament depedres diverses quant al volum.

Les roques emprades en la construcció dels cobriments superiors poden localitzar-se als voltants de la necròpolis mateixa. L’estudi de les roques ens mostra que els nò-duls i les crostes de carbonat càlcic són els materials més emprats en la construcciódels cobriments. La predilecció pels nòduls i les plaques de carbonat sembla tenir unamotivació pràctica. El fet que fossin abundants al medi natural i fàcils d’obtenir deviaser determinant a l’hora d’escollir els recursos necessaris per bastir els cobriments. Elsegueixen en importància la calcària, el conglomerat, la sorrenca i el quars. Tenim benrepresentades aquestes roques paleozoiques en els nivells miocènics situats a prop deljaciment. D’altra banda, els rius i les rieres situats a l’est i l’oest de la necròpolis po-drien haver estat, a més dels esmentats afloraments miocènics, una bona font de re-cursos lítics. Així doncs, la matèria primera necessària per a la construcció de cobri-ments i cobertes de pedra se cercava al mateix territori on estava ubicat el cementiri.Els cobriments sempre inclouen més d’un tipus de roca. La natura de les pedres utilit-zades pot dividir-se en quatre categories: còdols, lloses, blocs i reble.

A banda de les tombes que mostren algun indici de cobriment, hem de destacaraltres tombes on la manca de pedres no permet determinar que hi hagués aquestes es-tructures de protecció. Aquestes tombes sense component lític no estan distribuïdesde cap manera especial; les trobem escampades d’una manera aleatòria per tota la ne-cròpolis. Aquesta manca de marques pot ser deguda a diversos factors:

• La degradació de la superfície de les tombes i la desaparició consegüent delcobriment.


8. Entenem per reble les pedres petites i d’arestes vives que cal diferenciar dels fragments de roca durade dimensions similars, allisats i arrodonits per l’acció de les aigües o el rodolament. Hem adaptat aquest termede la terminologia de la construcció, en la qual reble significa el conjunt de fragments de pedra, etc. eventual-ment barrejats amb morter, etc., amb els quals s’omplen els buits entre les pedres grosses d’una construcció.

• La manca de cobriment lític.• El fet que hi hagués altres sistemes de cobriment peribles que han desaparegut.Un fet remarcable en la majoria d’aquestes tombes és la manca de pedres i la

presència als nivells de destrucció de fragments pertanyents a la coberta ceràmica ial mateix vas funerari. Aquesta presència també es dóna en la major part d’estructu-res on els elements lítics fan pensar que hi havia una estructura de cobriment o pro-tecció. També s’ha de dir que les estructures sense pedres no estan localitzades ensectors gaire antropitzats ni degradats i que es barregen entre les tombes que tenencobriment. La manca d’elements lítics podria indicar, a banda de la manca de cobri-ment, el fet que hi hagués proteccions i senyalitzacions no lítiques integrades per:

• Amuntegaments de sediment en forma de túmuls petits.• Cobriments formats per elements peribles (branques, encanyissats...).D’altra banda, el sediment dels atuells de les tombes amb pedres podria indicar

que hi havia cobriments mixtos constituïts per túmuls petits de terra coronats peramuntegaments de pedres o blocs aïllats. Els investigadors de la necròpolis de LeMoulin de Mailhac ja parlen de la possibilitat de cobriments mixtos fets amb pedrai elements peribles (Taffanel [et alii], 1998; Janin; Chardenon, 2000). D’altrabanda, Pons, per a la necròpolis del Pi de la Lliura (Vidreres, Selva), també trobapossible que la senyalització de les tombes fos feta amb materials peribles que nohan deixat cap rastre en el registre arqueològic (Pons, 2000).

No s’han identificat d’una manera clara senyalitzacions específiques fetes ambartefactes lítics, com ara esteles o cipus. Aquests elements, habituals en àrees comel Baix Segre-Cinca, són absolutament excepcionals a les necròpolis de la Depres-sió Prelitoral. En algunes tombes de les necròpolis de Can Bec de Baix-Agullana,Le Moulin de Mailhac o Punta del Pi hi ha pedres col·locades en una posició verti-cal que podrien sobresortir de terra. Aquestes pedres podrien interpretar-se com asenyals de les tombes. Aquest tipus de senyalització, però, ha estat identificat re-centment per Pons i Solés a la necròpolis del Pi de la Lliura, concretament a la tom-ba E-29 (Pons; Solés, 2002a).

A banda que les senyalitzacions hi fossin i haguessin estat arrasades i afectadesper la sedimentació posterior a ser col·locades, creiem plausible pensar que els ma-teixos cobriments superiors protegien i senyalitzaven. Tot i això, no podem descar-tar elements fets amb pedra o amb material perible que tenien una funció específicad’identificació dels enterraments.

4. La ceràmica

Es va determinar un total de 1987 peces ceràmiques de les 729 estructures estudia-des durant la fase de laboratori, de les quals 833 són del bronze final; 506, de la pri-mera edat del ferro, i 648, indeterminables quant a la datació.

En l’anàlisi de la ceràmica de Can Piteu-Can Roqueta tenim com a eines l’estu-di de la funció dels vasos i el desenvolupament d’una tipologia i d’uns estudis com-


plementaris (sistemes de suspensió i prensió, tècniques i motius decoratius i obser-vació d’alguns aspectes tecnològics) per aproximar-nos a aspectes referits a l’èpocai la datació relativa dels tipus ceràmics.

Des del punt de vista de la funció, es va constatar una diversitat important es-brinant si hi havia vasos i analitzant la composició dels aixovars i la distribució es-pacial dels vasos dins la tomba, la qual cosa encara es va concretar més mitjançantl’excavació dels vasos i la documentació del contingut corresponent. Per tant, des-prés d’aquesta anàlisi profunda, vam establir les categories següents:

• Vas cinerari (VC). És el vas en què hi ha les restes cremades d’un difunt.Normalment duu una tapadora i és al mig de la tomba; en general, destaca entre laresta de vasos per la seva forma, sobretot al bronze final, i per unes dimensions mésgrans.

• Tapadora (T). És el vas de forma troncocònica que sol cobrir i protegir elcontingut funerari, siguin ossos o ofrenes. De vegades també cobreix un vas d’ofre-nes.

• Vas d’ofrenes (VO). Són tots els vasos que acompanyen les restes del difunten el ritual funerari. Alguns poden considerar-se com a vasos personals del difunt,però normalment hem de pensar que potser portaven algun tipus d’ofrena, general-ment alimentària tal com s’ha documentat en alguns exemplars que contenen restesfaunístiques o en què s’han evidenciat altres restes orgàniques mitjançat les anàlisisde contingut (Juan; Matamala, 2002).

• Tapadora cinerària (TC). És un vas morfològicament idèntic a una tapado-ra, però que cobreix i protegeix un dipòsit antropològic sense urna i que, per tant,està col·locat sobre terra mateix.

• Plat (P). És un recipient troncocònic idèntic a una tapadora, però que no co-breix ni protegeix res, sinó que, al contrari, pot contenir alguna ofrena i mai restesincinerades.

• Plat cinerari (PC). Com l’anterior, es tracta d’un vas troncocònic idèntic auna tapadora, però que conté exclusivament les restes incinerades del difunt.

• Contenidor de vas d’ofrena (CVO). És el vas que no conté ossos, però quepot tenir un vas petit d’ofrenes a l’interior.

• Contenidor de vas cinerari (CVC). Com en el cas anterior, es tracta d’un vasque conté a l’interior un petit vas cinerari.

• Vas d’ofrenes dins d’un vas cinerari (VO-VC). És l’urna cinerària que, amés de tenir una funció pròpia de VC, conté a l’interior un vas d’ofrenes.

• Vas cinerari dins d’un vas cinerari (VC-VC). Aquesta categoria inclou elscasos en què un VC té a l’interior un altre vas amb aquesta mateixa funció.

• Vas de funció indeterminada (VI). Aquesta categoria fa referència als vasosque, juntament amb la tomba on són, han estat sotmesos a algun procés de destruc-ció tan fort que fa inviable una reconstrucció mínima del contingut, amb la qual cosaés impossible determinar a quina de les categories esmentades abans pertany. Ma-lauradament, es tracta d’un grup bastant nombrós, tot i que la majoria de casos cor-responen al que hem denominat troballes aïllades, és a dir, concentracions de mate-


rials arqueològics dispersos al jaciment que denoten processos intensos de destruc-ció i que poden provenir d’estructures que a l’origen podrien tenir funcions diver-ses, incloent-hi, no necessàriament, la funerària.

• Vas aliè a l’estructura (VAE). Són tots els fragments de vasos continguts a latomba o a l’interior dels vasos que no pertanyen a cap dels vasos que constitueixenla deposició funerària original. El seu origen és en la dispersió dels fragments cerà-mics procedents de la destrucció d’altres tombes i estructures. En aquest procés, elsVAE acaben formant part del contingut de les tombes i dels vasos en el procés res-pectiu de rebliment. Per tant, l’única informació que aporten fa referència a la dinà-mica de destrucció de la necròpolis mateixa i, com que es tracta, en definitiva, devasos descontextualitzats, s’han de considerar com a VI pel que fa a la funció.

Actualment es fa la tipologia ceràmica a partir d’uns criteris definits per Picazo(1993) i ja assumits per nosaltres, encara que parcialment, en diferents jacimentscom Genó (Maya [et alii], 1998) o Carretelà (Maya [et alii], 2001-2002). La pro-posta es desenvolupa d’acord amb dos punts: definició de les diferents formes cerà-miques presents al jaciment i la descripció dels diferents tipus i subtipus –agrupa-ments restringits en funció de la semblança que hi hagi entre ells– en què podendividir-se les formes.

La definició de les diferents formes ceràmiques del jaciment es va fer analitzant elperfil de les peces per veure si hi havia dos o més punts característics que donessin lloca formes simples o compostes, així com observant l’articulació de les diferents líniesque el formen mitjançant punts d’inflexió, ruptura o discontinus. Segons aquests crite-ris, es van individualitzar quatre formes diferents i una cinquena agrupació ceràmicaformada per vasos morfològicament heterogenis fets amb torn o a mà, com l’askos, ique seran estudiats per mitjà d’altres procediments desenvolupats per R. Marlasca (unaprimera aproximació a Marlasca, 2002 i Marlasca [et alii] (en premsa)). Per tant,aquestes quatre formes individualitzades es caracteritzen pels trets formals següents:

• FORMA1: Es tracta de vasos de perfil simple i oberts de forma troncocònicao hemisfèrica. Aquest grup es compon, majorment, pels clàssics plats tapadora i, enuna proporció inferior, per altres vasos d’acompanyament de dimensions petites.

• FORMA2: És una ceràmica de perfil compost amb un cos generalment tron-cocònic o hemisfèric, de vegades poc o molt globular, que fins a un cert punt derivadel model anterior, del qual es diferencia, fonamentalment, per la presència d’unavora reentrant. La funció pot ser la de tapadora o bé la de vas d’acompanyament, toti que també hi ha alguna peça que devia fer de contenidor cinerari.

• FORMA 3: Es tracta de vasos de perfil complex que tenen un cos més omenys globular, un coll diferenciat, mig cilíndric mig subcònic, i una vora exvasa-da i convexa, a excepció d’algun cas molt concret en què és recta. Respecte a la fun-ció, s’han d’interpretar exclusivament com a contenidors cineraris.

• FORMA 4: Són peces de perfil complex amb la característica forma de essa,més o menys globular, tot i que hi ha una important varietat interna quant a les ba-ses, els peus, els cossos, les vores i la presència o l’absència de nanses. L’ús d’a-quest tipus de peces ceràmiques pot estar relacionat, en certa manera, amb les seves


mides, perquè les grosses són contenidors funeraris, mentre que les més petites po-den ser tant contenidors funeraris com vasos d’acompanyament.

La descripció dels diferents tipus i subtipus en què poden dividir-se les for-mes es va fer per mitjà d’una descripció morfomètrica obtinguda d’unes mesuresbàsiques i de les relacions entre si (índex de perfil, de proporcionalitat i di-mensions) que s’ordenaran segons una estratègia aglomerativa de naturalesa je-ràrquica (anàlisi de conglomerats) i que es confirmaran més endavant per l’anà-lisi factorial dels components principals. Actualment, treballem en aquestasegona fase.

5. Els materials metàl·lics

El conjunt dels materials metàl·lics, apareguts en 209 tombes i que encara s’orde-nen,9 és format, aproximadament, per 551 objectes,10 tot i que, d’elements indivi-duals comptabilitzats, n’hi ha més de 1.500. 250 objectes són de bronze,11 284 sónde ferro i 17 són bimetàl·lics. Hi ha, doncs, força equilibri entre els dos primersgrups i una presència escassa del darrer.

L’estudi arqueometal·lúrgic pretén recuperar el màxim nombre de dades relati-ves a l’ús de metalls per tal de situar la necròpolis d’incineració de Can Piteu-CanRoqueta en el context sociocultural corresponent. Es va concebre d’una maneraglobal integrant les dades de les diferents recerques (tipològica, arqueomètrica i es-pacial).

Una primera línia de treball bàsica aborda la classificació de les peces metàl·li-ques basant-se en els criteris de matèria, tipus i funció. Es completa fent-ne la ca-racterització tecnològica, plantejada per conèixer els trets dels materials, les tècni-ques emprades en elaborar-les i els tractaments o fenòmens d’alteració que haginexperimentat posteriorment. En una primera fase, aquest procés es duu a terme fentexàmens macroscòpics de tots els materials; en la segona, es fan exàmens micros-còpics i de composició d’algunes peces seleccionades.12

El darrer pas consisteix a definir el paper dels materials metàl·lics en el ritual fu-nerari determinant l’estructuració dels aixovars i els ritus d’amortització i de deposi-ció de les peces (en general, en el conjunt de la necròpolis; en particular, en cada tom-ba, i des d’un punt de vista més restringit, quan són a l’interior dels vasos). Finalment,


9. La identificació de la forma d’algunes peces està pendent de la finalització dels treballs de restaura-ció, per la qual cosa les xifres que s’aporten a continuació s’han de considerar provisionals.

10. El concepte d’objecte s’aplica a elements individuals i a conjunts d’elements que formen una solapeça; per exemple, el cinturó identificat a partir dels elements de la placa i diversos ornaments es considera unsol objecte.

11. El concepte de bronze s’aplica d’una manera genèrica a tots els elements fets a base de coure, és adir, siguin de coure pur o d’aliatges com el bronze, perquè no es podrà discriminar entre els uns i els altres finsque no disposem de les anàlisis de composició.

12. S’ha iniciat l’estudi analític de les peces de ferro per SEM/MEB i MSE. L’estudi de les peces debronze (FRX) es fa en el marc del Proyecto de Arqueometalurgia de la Península Ibérica.

en funció dels resultats obtinguts i de les correlacions amb altres contextos arqueolò-gics del mateix horitzó cultural, s’estableixen les possibles atribucions socials de lespeces, que caldrà confirmar amb la resta d’informació del registre arqueològic.

6. L’estudi antropològic

Actualment la paleoantropologia reivindica el seu lloc dins les tasques arqueològiques.El paleoantropòleg és un arqueòleg més de l’equip que aprofita els coneixements fona-mentals de l’osteologia humana per tal d’interpretar la dinàmica i el funcionament deles tombes i dels grups humans que les van construir. L’existència d’una necròpolis esjustifica per la presència dels difunts que hi foren enterrats. Les restes humanes no sónun complement o aixovar de la tomba, sinó l’eix central basant-se en el qual s’haurand’orientar totes les interpretacions. Les restes dels difunts poden donar informació ambrelació a qüestions diferents: el difunt, la població enterrada i la població que va ente-rrar els morts. L’objectiu principal és reconstituir el ritual funerari dels grups humansque van cremar i enterrar els morts a Can Piteu-Can Roqueta.

L’equip de Can Piteu-Can Roqueta va incorporar tres antropòlegs especialistesformats en els camps de les ciències mèdiques,13 les ciències biològiques14 i lesciències humanes.15

Metodològicament, cada vas va ser considerat com si es tractés d’un microjaci-ment en el qual l’arqueologia i l’antropologia es complementaven per donar una in-terpretació de conjunt. Les inquietuds arqueoantropològiques van ser comunicadesals arqueòlegs encarregats d’excavar els vasos perquè poguessin ser crítics davantels efectes tafonòmics que interessen a l’antropòleg. Igualment, van tenir una for-mació elemental en osteologia humana, de manera que estaven capacitats per iden-tificar restes òssies, fonamentals perquè els antropòlegs estableixin una diagnosibiològica. Quan en trobaven, en demanaven la confirmació als dos antropòlegs (N.V. i E. S.), que van ser permanentment a l’excavació i que s’encarregaven de vali-dar o invalidar les «sospites» de l’arqueòleg. Un cop excavat el vas cinerari, les res-tes òssies es donaven a l’antropòleg perquè en fes l’estudi biològic.

L’observació de la disposició de les restes dins el vas pot donar-nos informa-cions molt valuoses. Per exemple, la verticalitat injustificada de les restes sovintposa en relleu que hi havia elements que van ocasionar un «efecte de paret» i que,per la seva naturalesa, es van podrir i no van deixar cap testimoni de la seva presèn-cia. La descomposició d’aquests elements va provocar l’aparició d’espais buits quees van reblir progressivament amb sediment, de manera que aquest, al final, vasubstituir el volum inicial de l’element desaparegut. A partir d’observacions com


13. Doctor Domènech Campillo, cap del Laboratori de Paleoantropologia i Paleopatologia del MuseuArqueològic de Catalunya a Barcelona.

14. Doctora M. Eulàlia Subirà (Universitat Autònoma de Barcelona).15. Doctora Núria Villena (Universitat Autònoma de Barcelona i Université Bordeaux 1 (França)).

aquesta, vam fer palesa la presència esporàdica d’un farcellet que devia contenir lesrestes òssies incinerades (vegeu l’exemple 1, làmina 2). Al vas CPR-296-1A, perexemple, un cinturó de bronze embolcallava els ossos. A vegades es van constatarindicis de possibles ofrenes que es varen dipositar i que no van deixar cap testimo-ni (vegeu l’exemple 3, làmina 2). L’exemple més espectacular és el del vas CPR-946-4A, el qual presenta una doble concavitat a la part del mig. La disposició dediàfisis orientades paral·lelament reflecteix els grapats successius (vegeu l’exemple2, làmina 2) que els grups humans van fer en omplir els vasos cineraris.

L’excavació dels vasos ens va permetre determinar, per exemple al vas CPR-886-2A, la presència de dos individus; la part superior del vas contenia les restesd’un infant i a sota hi vam trobar les restes d’un adult gràcil. Vam poder observar,doncs, que els dos individus estaven separats estratigràficament.

La metodologia utilitzada en l’estudi antropològic

1) La determinació macroscòpica de les restes humanes

En primer lloc, caldrà determinar les restes humanes, l’elevat grau de fragmentacióde les quals farà que moltes siguin indeterminables. La forma de les diàfisis òssiesserà un dels criteris que més ajudaran a reconèixer els diferents tipus d’os.


Làmina 2: Disposició del paquet osteològic i hipòtesis plantejades.

2) L’estudi paleobiològic i el paleodemogràfic

La gran fragmentació de les restes humanes fa que no sempre es pugui esbrinar l’e-dat i el sexe de tots els individus i que, per consegüent, molts esdevinguin indeter-minables. No es tracta, doncs, d’un problema metodològic, sinó d’un efecte lligatamb la preservació de les restes. De totes maneres, és necessari utilitzar els resultatsdisponibles per intentar veure si hi ha cap relació entre l’edat o el sexe dels indivi-dus i els vasos cineraris, els metalls o la seva situació dins del clos funerari.

És imprescindible concretar el nombre mínim d’individus presents en un vas.Tindrem en compte si hi ha «repetició» d’ossos, és a dir, si una part òssia està repe-tida dues o més vegades en un mateix vas, o bé si s’hi associen incompatibilitats os-teològiques (d’edat, de robustesa o de pes).

La mida dels ossos així com la manera com s’hi va fer una fissura sota els efec-tes de la cremació donen indicacions de la intensitat i del procediment de la crema-ció. Podem fer una estimació de la temperatura de la cremació a partir del color delsossos. Caldrà tenir en compte si hi ha parts de l’esquelet amb un color completamentdiferent del d’una altra part, perquè podria ser un tractament paleoetnològic especí-fic que s’atorga al difunt.

La totalitat de les restes òssies seran pesades en una balança electrònica (fiabili-tat de 0,1 g). S’apuntarà el pes de cadascuna de les regions anatòmiques identifica-bles i es consideraran una categoria a part totes les restes que no podran ser identi-ficades. Aquest procediment es realitzarà per a cadascuna de les talles del vascinerari. Aquesta quantificació ens permetrà avaluar si hi ha un patró en el momentde recollir les restes òssies introduïdes a les urnes, és a dir, es tracta de respondreaquesta pregunta: totes les parts de l’esquelet hi són representades o bé hi ha la re-col·lecció preferent d’unes parts en detriment d’unes altres?

7. Conclusions

Hem de considerar la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta com una mostra de ce-mentiri d’incineració de l’occident europeu. El tipus d’enterraments i el ritual iden-tificat són característics dels anomenats cementiris plans (Ruiz Zapatero, 2001).Trobem casos similars en la majoria de necròpolis del bronze final. N’hi ha exem-ples des dels Pirineus fins a l’Ebre; destaquen Can Bec de Baix (Agullana), Colls’Avenc (Tavertet), Can Missert (Terrassa) o el Calvari (el Molar).

De l’anàlisi del contingut dels receptacles funeraris se’n pot inferir un ritual bà-sic basat en la cremació com a mètode de tractament dels cadàvers aplicat abansd’enterrar-los. Segons l’estudi antracològic (Mensua; Piqué, 2002), el combustiblemés utilitzat en el ritual era la fusta d’alzina; la fusta de roure també es feia servir,però en una proporció molt inferior. Aquest aspecte és corroborat per l’anàlisi pali-nològica (Burjachs, 2002) feta, igual que en el cas anterior, a partir del sedimentlocalitzat dins dels vasos. El procés de cremació no va arribar mai a reduir totalment


els difunts a cendra, atès que les temperatures assolides oscil·laven entre els 650 iels 800 ºC. Aquesta interpretació es fonamenta en l’anàlisi dels colors dels ossos lo-calitzats a l’interior dels vasos, els quals van des del blanc trencat fins al blanc guix.

Les restes cremades eren recollides després de la combustió i es dipositaven, ge-neralment, dins d’una urna o, en algun cas molt esporàdic, dins de la fossa mateix.De l’absència de cendra a les urnes o a les fosses se’n pot inferir que les restes òs-sies foren seleccionades d’una manera acurada. Pel que fa a les èpoques, sembla quela fragmentació dels ossos va ser més forta durant el bronze final que a la primeraedat del ferro.

La població d’ambdós períodes sembla relativament jove sobretot per l’aspectede les vores cranials; també ho fan creure les poques vegades que vam trobar sutu-res cranials que estiguessin en fase de tancament. L’edat dels individus adults és ex-tremament difícil de determinar, sobretot els més grans de vint-i-cinc anys perquèno queda cap punt d’ossificació entre els individus compresos en aquest grup quepermeti determinar-ne l’edat. Tan sols les sutures cranials i els processos degenera-tius permeten suposar que es tracta d’adults senils. La cremació sovint va provocarque els cranis esclatessin pel lloc més fràgil, és a dir, per les sutures. Per tant, somconscients que el procés de cremació podria haver provocat un biaix que portaria asobreavaluar els individus joves. No obstant això, tot i tenir en compte aquest biaix,la població és, en general, jove. A més, el nombre d’infants i de joves és relativa-ment elevat des d’un punt de vista demogràfic; a primera vista, sembla que hi hasectors de la necròpolis on es concentren els infants. Cal insistir en el fet que moltsvasos petits considerats, al principi, vasos d’ofrenes al final van ser identificats coma vasos cineraris d’infants. El nombre de patologies identificades és petitíssim, cosaque confirma, una vegada més, que probablement es tracta d’una població jove i so-bretot sana (Campillo, 2002).

Predominen els individus gràcils, la qual cosa pot indicar, d’una banda, una po-blació mediterrània típica i, de l’altra, un nombre important d’individus joves.

Pel que fa al nombre mínim d’individus, la majoria vegades (88,17%) n’hi ha unde sol per vas. El simple fet que en un vas cinerari hi hagi un os repetit dues vega-des no és un argument suficient per afirmar que hi ha dos individus. Ens podem ima-ginar que les restes òssies es recuperaven amb algun estri (pala, cullera...) i que, sen-zillament, es van trobar les restes de l’individu cremat anteriorment. En aquestscasos, pensem que probablement hi ha dos individus sense afirmar-ho. El percen-tatge de casos en què dos individus probables són en un mateix vas de moment ésdel 8,50% del total de vasos. El percentatge de casos en què sens dubte hi ha dos in-dividus dins d’un mateix vas arriba al 2,77%. Dos vasos, un del bronze final (CPR-1068-16A) i l’altre de la primera edat del ferro (CPR-296-1A), contenen dos indivi-dus segurs i un de probable, casos que constitueixen el 0,37%. Finalment, un sol vasdel bronze final (CPR-232-5A) conté amb certesa tres individus, cas que representael 0,18%.

No s’ha documentat cap fossa que hagués estat emprada com a lloc d’enterra-ment i, alhora, com a crematori; per tant, sempre es tracta de cremacions secundà-


ries. La deposició de les restes i dels conjunts funeraris sempre s’efectuà dins d’unafossa feta al terra natural. Les dimensions d’aquestes fosses varien segons les etapesde la necròpolis.

Les estructures d’enterrament del bronze final són senzilles (làmina 3) i podenassimilar-se al tipus 1 de Pons (Pons, 2000). Es tracta de fosses amb una grandàriaajustada al volum dels artefactes continguts, sense complements, dins de les qualses col·locaren les restes de la cremació del mort, ben disposades dins d’osseres ce-


Làmina 3: Composició característica de les tombes del bronze final.

ràmics. Els ossos i l’aixovar són protegits per una coberta ceràmica o per una pedradegudament treballada. Finalment, la tomba pot estar protegida o senyalitzada perdiversos sistemes de cobriment (Carlús, 2002).

Un dels aspectes més remarcables és la simplicitat dels aixovars i dels conjuntsceràmics presents a les tombes. Com ja hem dit, la major part d’enterraments d’a-quest període mostren, d’una manera quasi exclusiva, l’urna cinerària que conté lesrestes del mort i la coberta corresponent. Igualment, destaca el nombre baixíssim deVO –de fet, gairebé no n’hi ha– a les tombes.

Quant a la tipologia, en els VC hi ha una dualitat de formes caracteritzada per lanúmero 3 i la 4, a més d’un únic cas de la 2, mentre que les tapadores són, d’una ma-nera gairebé absoluta, de la forma 1 i, molt escadusserament, de la 2.

Convé destacar que les formes 3 i 4 també componen el gruix dels materials ce-ràmics que provenen de la necròpolis de Can Missert. Precisament, en aquest jaci-ment es donà una evolució tipològica per la qual la forma 4 era la més moderna delconjunt, la qual cosa encara no ens veiem amb cor de confirmar o desmentir a CanPiteu-Can Roqueta.

En la decoració destaquen dos conjunts del bronze final,. D’una banda, les tapa-dores (formes 1 i 2) estan decorades escassament, a excepció de les clàssiques es-tries horitzontals ubicades a l’interior del vas, tant a les parets com al fons formantcercles concèntrics. Més excepcionals, en canvi, són altres decoracions com les in-cisions o les impressions circulars directament sobre la superfície.D’altra banda, ladecoració de les formes 3 i 4 és molt més complexa, tot i que encara no s’ha pogutavaluar si hi ha diferències entre ambdós conjunts. Per tant, en general dominen lesestries de traç prim o ample que componen motius simples (bandes horitzontals, es-pigues o oblics) o més complexos (meandres geomètrics, dents de serra i garlandeso combinatòries entre motius simples i complexos).

En un segon terme, es van documentar altres decoracions fonamentalment im-preses, com són els cercles i les espigues, que també es poden combinar amb les an-teriors. Totes aquestes decoracions són al coll o al cos superior de les peces, encaraque, molt excepcionalment, també tenim impressions a la vora mateixa o estries ho-ritzontals prop de la base.

Pel que fa als metalls, els primers estudis indiquen que durant el bronze finalse’n feia un ús molt restringit en el ritual funerari. El fet d’haver trobat algunes tom-bes amb aquests elements d’alt valor evidencia que hi havia certs grups que tenienun poder més gran d’acumular riquesa i, possiblement, un rol una mica diferent delde la resta de finats. De tota manera, s’ha de dir que la presència d’aquests elementsde prestigi no té cap relació directa amb la complexitat de les tombes on es localit-zen. Les tombes que inclouen mobiliari metàl·lic estan escampades d’una maneraaleatòria a la necròpolis i no estan reunides en agrupacions amb una significació ri-tual ni de preeminència.

Es tracta d’objectes petits i morfològicament força simples d’ús ornamental comara anelles, denes, arracades, agulles de cap enrotllat i braçalets, de cura personalcom navalles (sempre de fulla rectangular o trapezoïdal i amb el mànec longitudi-



Làmina 4: Composició característica de les tombes complexes de la primera edat del ferro.

nal, de vores o bé reblat) i pinces de depilar; també hi ha objectes bèl·lics com lespuntes de sageta amb aletes i peduncle engruixit (o «mailhacianes»). De peces si-milars n’hi ha en conjunts arqueològics del bronze final iii com les necròpolis d’in-cineració de Can Bech de Baix-Agullana (Palol, 1958) i Le Moulin-Mailhac (Taf-fanel [et alii], 1998), i atesa la sistematització vigent sobre la presència del metalla les necròpolis catalanes d’incineració (Pons, 2000), es poden datar entre el 750 iel 650 aC.

A la majoria d’aixovars on hi ha objectes de metall n’hi ha una única peça. Elsaixovars amb més d’un element són una excepció. La totalitat d’elements amortit-zats es localitzen dins del vas cinerari, dipositats sobre el paquet osteològic o inter-calats entre els ossos. Quan els metalls són entre les restes òssies, sempre els trobemsobre d’un llit petit d’ossos, de menys de 3 cm de gruix, generalment col·locats d’u-na manera horitzontal al mig de la capa. També els podem trobar en altres sectorsdel nivell: nord-est i sud-oest. La manera en què estan situats fa pensar en una amor-tització acurada amb intencionalitat ritual.

A banda de l’aixovar metàl·lic, els conjunts funeraris del bronze final podencontenir altres elements amb una significació ritual. Destaquem la descoberta d’unavalva no modificada d’Arca noae, un penjoll perforat fet amb una canina de porc idiversos fragments cremats de fauna, principalment bou i ovicaprí (Saña, 2002).Aquestes restes animals poden interpretar-se com a restes d’un banquet funerari ocom a ofrenes.

En definitiva, durant el bronze final, l’element diferenciador d’un possible esta-tus no està tant en l’arquitectura funerària com en els elements tradicionalment con-siderats de prestigi. La minsa presència d’aquests elements i l’homogeneïtat del sis-tema d’enterrament van ser superades, d’una manera progressiva, amb l’entradadels primers artefactes de ferro.

En el transcurs de l’edat del ferro es van començar a deixar a les tombes rics ai-xovars metàl·lics i ceràmics (làmina 4); a més, la capacitat i el volum dels enterra-ments amb fosses van augmentar notablement fins a arribar a 1.900 L. Les tombesd’aquest període mostren una evolució en l’arquitectura funerària que potser indicala superació dels esquemes arquitectònics anteriors i una concepció més elaboradadel ritual funerari. Així doncs, es construïen tombes variades de forma i, sense dei-xar-se de banda les estructures més petites, en van aparèixer d’altres de forma tron-cocònica i el·líptica de gran volum amb loculi centrals i, en alguns casos, encaixosper bastir estructures de sosteniment dels cobriments superiors. Els petits loculi alfons de les tombes permetien fixar els conjunts principals verticalment. En aquestafase tardana de la necròpolis, la disposició dels elements que formaven l’aixovar deldifunt també va esdevenir molt més complexa i variada que no la del bronze final(Lara, 2002).

Pel que fa a la ceràmica, es va observar una diversificació àmplia dels tipus i unaevolució de les formes de perfil en essa a les urnes cineràries, cada cop més desenvo-lupades en sentit vertical i de perfil bicònic i més angulós, de manera que es defugienles formes globulars anteriors, encara presents en alguns vasos d’acompanyament.


Quant a la funció, es va distingir entre el conjunt principal (VC + T) i els VO. Enel primer, i concretament entre els VC, hi ha un predomini clar de la forma 4 amb per-fils bicònics, vores llargues i força peus, encara que excepcionalment també es do-cumentaren altres perfils en essa més suaus o fins i tot vasos de la forma 2 i 3; enaquest cas, sense la clàssica vora convexa del període anterior. Per tant, les diferèn-cies d’aquests vasos de la forma 4 respecte als del període anterior, que són més glo-bulars, són clares. Entre les tapadores, la forma predominant és la 1 amb nansa o sen-se, tot i que també hi ha tres exemplars de la forma 2; en aquest cas, sense nanses peròen dos casos amb una llengüeta perforada com a sistema de prensió alternatiu.

Amb referència als VO, destaca la gran variabilitat de formes, atès que hi haexemplars de totes les definides abans. Hi sol haver bastants casos de les formes 1 i2 amb nansa, mentre que de vegades hi ha exemplars de la forma 4 amb dues o finsi tot amb nanses. D’altra banda, es va constatar un augment notable dels VO, d’un acatorze per tomba, de manera que VO és la categoria que predomina amb molta di-ferència respecte de les altres (VC, T, P, etc.), la qual cosa esdevé un canvi impor-tant en relació amb el període anterior.

Quant a les decoracions, els vasos d’aquest període es decoren molt menys. Toti això, les tècniques decoratives utilitzades són més variades. D’una banda, hi con-tinua havent els motius acanalats però més simplificats, perquè es redueixen a mo-tius horitzontals, verticals o oblics. De l’altra, trobem diferents tipus d’impressionscom, per exemple, petits traços oblics o que formaven espigues fets amb un instru-ment dentat i situats al coll o sobre la carena. També hi ha les impressions fetes ambuna mena de rodeta i que es disposen horitzontalment o en bandes amb petits traçosoblics, els motius de mitja canya disposats en vertical o en línies horitzontals i lesclàssiques impressions circulars semblants al període anterior. Hi ha, a més, tot unseguit de decoracions fetes amb tècniques molt variades com són les incisions queformen bandes horitzontals de dues o tres línies reomplertes amb altres incisionsverticals també de doble o triple traç, els cordons impresos horitzontalment i les pin-tades amb motius geomètrics variats. Finalment, es van documentar peus de pro-porcions i calats diferents o amb perforacions.

Pel que fa a l’aixovar metàl·lic, es van observar diferències quantitatives i qua-litatives importants respecte al període anterior. La quantitat de metalls apareguts ales tombes de l’edat del ferro supera, de llarg, la d’aquests elements exhumats a lestombes del bronze final; a més, es va constatar una diversificació dels materials (bron-ze, ferro i peces bimetàl·liques) i especialment dels tipus (Rovira, 2002). Es tracta, amés a més, d’elements tècnicament elaborats. Consegüentment, la major part dels ai-xovars de les tombes inclouen algun element metàl·lic de bronze o de ferro.

Respecte a les funcions, hi ha un predomini clar dels objectes ornamentals, peròels destinats a la cura personal i a activitats múltiples, com ara ganivets de midesmitjanes o certes tiges punxegudes, també hi són presents. Les úniques peces ambuna finalitat d’atac que apareixen de tant en tant són els ganivets grans. Altres pecesescadusseres són les de cavalleria. L’àmbit ritual també es manifesta esporàdica-ment mitjançant la presència d’elements del banquet funerari.


Entre els elements ornamentals, n’hi ha alguns, com ara l’agulla de cap enrotllat,que corresponen a tipus difosos a Catalunya durant el bronze final, però que varenperdurar durant l’edat del ferro, per la qual cosa l’adscripció cultural que se’n pot fera Can Piteu encara és provisional, perquè dependrà del context concret en què haginaparegut i de la relació que tinguin amb altres materials, qüestions que a hores d’a-ra s’estudien. Per aquest mateix problema destaquen certes fíbules (les de pivot i lesde doble ressort) que poden indicar un moment de transició entre el bronze final i laprimera edat del ferro (Marlasca [et alii], en premsa). La fíbula de pivot, conside-rada d’origen mediterrani (Giardino, 1995), també s’havia documentat escadusse-rament a la tomba 69 de la necròpolis d’Agullana (Palol, 1958), fora de context ala del Molar (Vilaseca, 1943) i al derelicte de Rochelongue-Agde (Bouscaras;Hugues, 1969, figura 3.13) (Arnal [et alii], 1970, figura 3.3). A la Península vaperdurar fins al segle vi aC (Navarro, 1970). Quant a la de doble ressort, els pri-mers exemplars catalans se situen entre el 750 i el 650 aC. (Palol, 1958; Vilase-ca, 1943), però es va fer servir durant molt més temps. Al nostre jaciment, els dostipus o bé estan descontextualitzats o bé són en tombes on també hi ha ferro.

En aquesta fase es dóna una associació reiterada entre dos elements fèrrics: elganivet del tipus gran Bassin I, algun amb mànec de fusta,16 i la fíbula serpentifor-me, algunes amb restes de teixit adherit,17 que també poden anar acompanyats d’al-tres peces com els cinturons de bronze amb placa (rectangular amb motllures o rom-boïdal calada) d’un garfi que es complementaven amb tot un seguit de botons olàmines aplicats sobre la part de matèria perible, la navalla de mànec tubular, lesagulles de cap biglobular en forma de peça de bronze i de ferro o les agulles de capanular de bronze, les fíbules de pivot, doble ressort i de bronze, les fíbules de ferrode ressort bilateral, les cadenes i els braçalets de bronze i de ferro i algun scalptoriade ferro.

Simultàniament es va constatar que un nombre reduït d’enterraments acumulenmés metall que la resta. Un altre tret molt remarcable és l’aparició escadussera d’e-lements rituals de filiació mediterrània relacionats amb el banquet funerari. Si bé enel mateix horitzó cultural també s’han documentat simpula a les necròpolis d’Agu-llana, Anglès (Pons, 1984) i Llinars del Vallès (Sanmartí, 1993), els asts de rostirsón, ara per ara, únics a la Península i els referents més propers es localitzen a l’à-rea de Mailhac (Diversos Autors, 1997)

En general, podem establir nombrosos paral·lelismes entre aquests materials iels d’altres jaciments catalans (Pons, 1984; Rovira, 1998), i especialment els del’àrea del Vallès, com la necròpolis del Pla de la Brugera (Clop [et alii], 1998), latomba del guerrer de Llinars (Sanmartí, 1993), i els del sud-est francès, com els del


16. L’anàlisi del mànec d’un exemplar va determinar que s’utilitzava la fusta d’evònim (Mensua; Pi-qué, 2002).

17. Es tracta de diverses restes amb «orificis distribuïts de manera molt regular que ens indiquen o bé lapresència del que en el seu moment eren probablement fils d’ordit avui en dia desapareguts o bé el treball d’unteixit de punt», i que sempre trobem associades amb aquest tipus de fíbula, que avui en dia encara s’estudia alMuseu Tèxtil de Terrassa (Masdeu; Morata; Saladrigas; 2002).

derelicte de Rochelongue (Arnal [et alii], 1970) i les necròpolis de Gran Bassin-Mailhac i Le Peyrou-Agde (Nickels [et alii], 1989).

És important assenyalar, igualment, que alguns objectes com les fíbules serpen-tiformes, les plaques de sivella rectangulars motllurades d’un garfi i les agulles bi-globulars, ben conegudes al sud de França, a Catalunya es localitzen únicament ennecròpolis del territori vallesà.

Quant als aspectes rituals dels materials metàl·lics, es va comprovar que l’a-mortització voluntària dels aixovars es feia d’una manera sistemàtica mitjançant lacremació i afectava objectes de tota mena. A més, l’estudi microespacial ens va per-metre constatar diverses pautes de deposició del metall als conjunts funeraris. Així,es diferencien dos àmbits bàsics d’aparició: sigui aïllats o agrupats en qualsevolpunt de la fossa, a l’exterior dels vasos ceràmics o bé a l’interior d’aquests vasos,generalment a l’urna funerària, perquè els recipients d’acompanyament només in-clouen metall molt excepcionalment.

D’altra banda, la situació del metall a les urnes està directament relacionadaamb el paquet antropològic. La majoria apareixen sobre les restes òssies, però tam-bé n’hi ha entremig i molt rarament a sota. La distribució agrupada d’algunes d’a-questes peces fa suposar que es van dipositar unides o protegides, és a dir, lligadeso embolicades amb algun element perible. A més, l’estat d’alguns objectes indicaque ja es devien introduir incomplets al contenidor ceràmic.

Pel que fa a l’atribució sexual dels aixovars, basada en les associacions tipolò-giques i les extrapolacions de dades obtingudes en altres contextos prehistòrics iprotohistòrics, cal dir que és en una fase preliminar i que depèn de l’anàlisi de lesdades paleoantropològiques. D’altra banda, a l’hora de relacionar els materials me-tàl·lics amb els diferents segments socials podem afegir que hi ha conjunts amb unaimportància desigual i que a la majoria d’enterraments d’infants no hi ha materialmetàl·lic.

Aquests conjunts on gairebé sempre apareixen elements de ferro, si s’adme-ten l’ús d’aquest material com a fòssil director i la tradicional datació que se n’hafet al nostre territori, s’han de situar, aproximadament, a la segona meitat del se-gle vii aC.18

A l’hora d’establir el moment final dels materials metàl·lics, cal recordar quesón propis del complex del Gran Bassin I; aquesta característica i el fet de no havertrobat armament pesant de ferro ni certs elements de bronze com les fíbules de peualt ens permeten situar-lo entorn del 600 aC.

Els conjunts funeraris de la primera edat del ferro, igual que els del bronze final,poden presentar altres elements de significació ritual com, per exemple, restes òs-sies animals cremades o no, normalment de bou (Saña, 2002), col·locades directa-ment sobre les restes incinerades del mort, dipositades en vasos d’ofrena o situadesdintre de la tomba sobre el fons. D’altra banda, les anàlisis del contingut ceràmic


18. Val a dir, però, que idèntics elements com ara les fíbules serpentiformes i els ganivets de tipus GranBassin I al proper Midi francès reben una datació inicial, anterior.

van palesar que hi ha productes làctics i cervesa, i també preparacions més elabora-des com un guisat d’ortigues, una conserva de fruita amb mel o la combinació deproductes lactis amb cereals (Juan; Matamala, 2002). Com en el període anterior,aquestes restes animals o de productes elaborats per al consum podrien interpretar-se com a ofrenes o com a restes d’un banquet funerari. Igualment, la presència de di-versos asts de rostir i d’un simpulum dins d’un vas amb cervesa (vas 2B de la tom-ba 18), segons els estudis del contingut, fa suposar aquest banquet, també identificaten altres necròpolis (Bouloumié, 1988).

Abans de concloure, volem fer referència a la datació general del clos funerari,qüestió que encara s’estudia. L’inici de la necròpolis s’ha de datar, amb tota proba-bilitat, en el tombant del segon al primer mil·lenni a. de la n. e. en dates calibrades.Fem aquesta aproximació temporal a partir de certs contextos similars pel que fa alsartefactes (vasos de la forma 3 amb carena suau, coll diferenciat i vora convexa, de-corats amb estries) amb datacions com l’estructura CR-60 de Can Roqueta al sectorDIASA (2950 ( 45 BP) (Mestres, 1999) o la necròpolis del Pi de la Lliura (2850 (40 BP) (Pons; Solés, 2002b).

En l’estat actual de les investigacions, encara no podem fer una divisió internaen fases per al bronze final. Tot i això, podem avançar que la proposta feta al seu diaper a la necròpolis de Can Missert no s’acaba de verificar atès que a partir de deter-minades relacions estratigràfiques es va observar la manca d’una correlació tempo-ral i tipològica. Convé destacar que les formes 3 i 4 també componen el gruix delsmaterials ceràmics que provenen de la necròpolis de Can Missert. Precisament, enaquest jaciment s’establí una evolució tipològica segons la qual la forma 4 era lamés moderna del conjunt, la qual cosa no sembla donar-se a Can Piteu-Can Roque-ta, tal com demostra la presència de tombes en què hi havia ambdós tipus que es ta-llen indistintament, cosa que manifesta, com a mínim, una relació de contempora-neïtat.

Pel que fa a la primera edat del ferro, les dades obtingudes sí que van permetrefer una proposta teòrica pendent d’una confirmació definitiva i basada en l’argu-ment que algunes diferències observades a les tombes, tant a les estructures arqui-tectòniques com als elements que componen els aixovars i les associacions corres-ponents, poden explicar-se des d’un punt de vista temporal. Així, suposem unaprimera fase de transició entre els dos grans períodes situada al segle viii a. de la n.e. i caracteritzada per un ritual funerari senzill amb presència de les primeres cerà-miques bicòniques de vora allargada i exvasada, i de fíbules de pivot, i per la man-ca d’objectes de ferro. Vers el 700 a. de la n. e. podríem establir una segona fase enquè no es van donar canvis quant als rituals i van arribar les fíbules de doble ressortde bronze i els primers objectes de ferro, fonamentalment, ganivets com els deGrand Bassin I. Finalment, durant la segona meitat del segle vii a. de la n. e. es vanfer tombes complexes en convivència amb les senzilles i es van substituir les fíbu-les anteriors per altres models com les serpentiformes i les de ressort bilateral de fe-rro. L’aparició de produccions paleoibèriques i la manca d’artefactes bèl·lics situenel final de la necròpolis cap al primer quart del segle vi ANE.


7. Bibliografia

Arnal, J.; Bouscaras, A.; Hugues, C.; Peyron, J.; Robert, A. «Quelques fibulesdu dépôt marin de Rochelongue (Agde, Hérault)». A: Pyrenae, vi, 53-58, 1970.

Bouloumié, B. «Le syposion greco-étrusque et l’aristocratie celtique».A: Les princesceltes et la Mediterranée, Rencontres de l’École du Louvre, 343-383, París, 1988.

Bouscaras, A.; Hugues, C. «La cargaison des bronzes de Rochelongues (Agde,Hérault)», Rivista di Studi Liguri, xxxiii, 173-184, 1967.

Burjachs, F. Informe preliminar de l’anàlisi palinològica del jaciment de Can Pi-teu-Can Roqueta (Vallès Occidental), 2002. [Informe inèdit.]

Campillo, D. Estudi de les restes osteològiques exhumades a la necròpoli de CanRoqueta-Can Piteu, 2002. [Informe inèdit.]

Carlús, X.; Lara, C. «La necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu-Can Roqueta(Sabadell, Vallès Occidental)». A: Tribuna d’Arqueologia, 2000-2001, Departa-ment de Cultura, Generalitat de Catalunya, 49-75, Barcelona 2004.

Carlús, X. Caracterització de les estructures funeràries del Bronze Final de la ne-cròpolis de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental, Barcelona).Treball d’investigació de tercer cicle. Universitat Autònoma de Barcelona,2002. [Text inèdit.]

Carlús, X.; Lara, C.; López Cachero, X.; Villena, N.; Martín, A. «La necrò-polis d’incineració de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)».A:Jornades d’Arqueologia 2001. Intervencions arqueològiques i paleontològiquesa les comarques de Barcelona (1996-2001), la Garriga, 29-30 de novembre i 1de desembre de 2001, volum I, 115-134, 2004.

Carlús, X.; Lara, C.; López Cachero, X.; Villena, N. «La necrópolis de inci-neración de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Barcelona): caracterización delritual funerario». A: XXVII Congreso Nacional de Arqueología, Huesca, 5-7 demayo de 2003. [En premsa b.]

Clop, X.; Faura, M.; Gangonells, M.; Molist, M.; Navarro, C. «El Pla de laBruguera-Centre de Distribució Sony». A: Excavacions arqueològiques a Cata-lunya, 15, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1998.

Diversos Autors. Mailhac et le premier Âge du fer en Europe Occidentale, Mai-son des Mémoires, Carcassona, 1997.

Feugere, M.; Serneels, V. (ed.) «Recherches sur l’économie du fer en Méditerra-née nord-occidentale». A: Monographies Instrumentum, 4, M. Mergoil, Mon-tagnac, 45-55, 1998.

Giardino, C. Il Mediterráneo occidentale fra il XIV ed VIII secolo a.C. Cerchie Mi-nerarie e metallurgiche. A: Tempus Reparatum, BAR Int Series 612, Oxford,1995.

González, P.; Martín, A.; Mora, R. (ed.) «Can Roqueta. Un establiment pagèsprehistòric i medieval (Sabadell-Vallès Occidental)».A: Excavacions Arqueolò-giques a Catalunya, 16, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Bar-celona, 1999.


Lara, C. Caracterització de les estructures funeràries de la Primera Edat del Fe-rro de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental,Barcelona). Treball d’investigació de tercer cicle, UniversitatAutònoma de Bar-celona, 2002. [Text inèdit.]

Janin, T.; Chardenon, N. «L’evolution des pratiques funéraries du Mailhacien auGrand Bassin I (IX-VII s. Av. n. è): à propos des cimetières mailhacois. Arché-ologie de la mort, Archéologie de la Tombe au Premier Âge du Fer». A: Mono-graphies d’Archéologie Méditerranéenne, 5, 59-64, Lattes, 2000.

Juan, J.; Matamala, J. C. Can Piteu-Can Roqueta. Estudi de continguts de reci-pients ceràmics, 2002. [Informe inèdit.]

Marlasca, R. Els materials d’importació i les imitacions de Can Piteu-Can Ro-queta, 2002. [Informe inèdit.]

Marlasca, R.; Rovira, M. C.; Carlús, X.; Lara, C.; López Cachero, J.; Villena,N. «Materiales de importación en la necrópolis de incineración de Can Piteu-CanRoqueta (Sabadell, Barcelona)». A: Congreso de Protohistoria del Mediterráneooccidental. El período Orientalizante,Mérida, 5-8 de mayo de 2003. [En premsa.]

Masdeu, C.; Morata, L.; Saladrigas, S. Informe preliminar sobre les restes deteixit de Can Piteu-Can Roqueta, 2002. [Informe inèdit.]

Maya, J. L.; López Cachero, J.; González, J. R.; Junyent, E.; Rodríguez, J. I.«Excavaciones (1981-1983) en el poblado de Carretelà (Aitona, Segrià, Llei-da)». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 11-12, 151-233, Lleida, 2001-2002.

Maya, J. L.; Cuesta, F.; López Cachero, X. (ed.) Genó: un poblado del BronceFinal en el Bajo Segre, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 15-171,1988, Barcelona.

Mensua, C.; Piqué, R. Informe preliminar: rentat, flotació i tria de material, 2002.[Informe inèdit.]

Mestres, J. S. «La datació per radiocarboni», a González, P.; Martín, A.; Mora,R. (ed.) «Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell-Vallès Occidental)».A: Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 16, Departa-ment de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1999.

Navarro, R. Las fíbulas en Cataluña, Instituto de Arqueología y Prehistoria, Uni-versidad de Barcelona, 1970.

Nickels, A.; Marchand, G.; Schwaller, M. «Agde, la nécropole du Premier Âgedu Fer». A: RAN, 19, París, 1989.

Palol, P. de «La necrópolis hallstáttica deAgullana (Gerona)».A: Biblioteca Prae-histórica Hispánica, 1, Madrid, 1958.

Picazo Millán, J. V. «La Edad del Bronce en el Sur del Sistema Ibérico Turolen-se, I: los materiales cerámicos».A:Monografías Arqueológicas del SAET, 7, Te-rol, 1993.

Pons, E. «L’Empordà. De l’Edat del Bronce a l’Edat del Ferro (1100-600 aC.)». A:Sèrie Monogràfica, 4, CIAG, Girona, 1984.

Pons, E. «Las necrópolis de incineración del Bronce final y de la Edad del Hierroen Cataluña». A: Archéologie de la mort, archeologie de la tombe au Premier


Âge du Fer (Actes du XXIe Colloque International AFEAF), Conques-Montron-zier 1997, MAM, 5, 31-40, Lattes, 2000.

Pons, E.; Solés, A. «El Pi de la Lliura (Vidreres, la Selva). 2001, una prospeccióprogramada». A: VI Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines, SantJoan de les Abadesses, 10-11 de maig de 2002, 69-75, 2002a.

Pons, E.; Solés, A. «Pi de la Lliura (Vidreres, la Selva): primers avenços sobre lanecròpolis d’incineració del bronze final (1100-950 a.C.). Part I: medi, excava-ció i descripció analítica de les tombes». A: Quaderns de la Selva, 14, 61-93,2002b.

Rovira, M. C. «Les premiers objets de fer en Catalogne (s.VIII-III av.n.è)». A:Feugere, M. [et alii], 1998.

Ruiz-Gálvez, M. (coord.) La Edad del Bronce, ¿primera Edad de Oro de España?Sociedad, economía e ideologia, 257-291, Crítica Arqueología, Madrid, 2001

Ruiz Zapatero, G. «Las comunidades del Bronze Final: enterramiento y sociedaden los campos de urnas». A: Ruiz-Gálvez, M., 2001.

Sanmartí, E. «Una tomba de guerrer de la primera edat del ferro trobada a Llinarsdel Vallès (Vallès Oriental, Barcelona)».A: Treballs del Museu de Granollers, 1,1993.

Saña, M. Informe de les restes faunístiques de Can Piteu-Can Roqueta, 2002. [In-forme inèdit.]

Taffanel, J.; Janin, T. «La nécropole du Moulin à Mailhac (Aude)». A: Mono-graphies d’Archéologie Méditerranéenne, 2, Lattes, 1998.

Vilaseca, S. «El poblado y la necrópolis prehistóricos del Molá (Tarragona)». A:Acta Arqueológica Hispánica, 1, Madrid, 1943.


1. Arqueòleg. GRAP (Grup de Recerques en Arqueologia Protohistòrica). Professor del Graduat Supe-rior en Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Adreça electrònica: [email protected]

2. Arqueòleg. GRAP. Professor titular de prehistòria. Universitat de Barcelona.Adreça electrònica: [email protected]

Les darreres campanyes d’excavació aljaciment de la Primera Edat del Ferrode Sant Jaume-Mas d’en Serrà(Alcanar, Montsià)DAVID GARCIA I RUBERT,1 FRANCESC GRACIA ALONSO2

1. Introducció

Els treballs de recerca al poblat de la Primera Edat del Ferro de Sant Jaume-Mas d’enSerrà (Alcanar, Montsià) pel GRAP (Grup de Recerques enArqueologia Protohistòri-ca), de la Universitat de Barcelona, s’han desenvolupat fins ara al llarg d’un total decinc campanyes d’excavació arqueològica, entre els anys 1997 i 2001. Tot i que la in-tensitat dels treballs ha estat irregular i intermitent degut principalment als baixospressupostos disponibles per a realitzar les actuacions, els resultats obtinguts fins almoment han estat certament espectaculars. Ens trobem davant d’un poblat de la Pri-mera Edat del Ferro conservat pràcticament de forma íntegra, amb una qualitat del re-gistre arqueològic molt allunyada, entre d’altres aspectes per la densitat del nombre detroballes i per la integritat de les estructures documentades, del que estem acostumatsa documentar en el nostre país pel que fa a jaciments coetanis. Presentem en aquesttreball una visió de conjunt del gran volum d’informació que fins al moment ha pro-porcionat l’estudi d’aquest important assentament de la comarca del Montsià.

2. La situació geogràfica i la descripció dels entorns

L’assentament de Sant Jaume-Mas d’en Serrà està situat en un dels darrers estrepsde l’extrem sud-est de la serralada del Montsià, al capdamunt d’un turó de pendents

forts i encarat al sud. Gràcies a la seva situació privilegiada, es domina visualmenta la perfecció, en direcció nord-est, est i sud-est, tot el sector de costa comprès en-tre el port dels Alfacs-la punta de la Banya, és a dir, des de la zona del braç sud deldelta de l’Ebre, i els contraforts marítims de la serra d’Irta-Peníscola, així com totesles zones naturals que es devien utilitzar per fer-hi desembarcaments durant l’anti-guitat situades en aquest sector meridional de la costa montsianenca i que podrienestar relacionades amb l’assentament al tram comprès entre la punta de Benifallim,desembocadura del barranc de Sant Jaume, i les Calafes, al mateix municipi d’Al-canar. Per la banda nord–nord-oest, des del jaciment es veuen els passos naturals–barrancs de pendent suau– a través dels quals aquest sector de la costa comunicaamb la depressió d’Ulldecona, vies de comunicació formades per la xarxa hidrogrà-fica dels barrancs de Mas de Libori, les Cases, Fondo i Roca Roja. Al final mateixd’aquesta xarxa de comunicacions per l’extrem nord, al vessant oest de la serra delMontsià hi ha el poblat coetani de la Ferradura-els Castellets (Ulldecona), que no esveu, però, des del jaciment canareu.3 Sí que es veuen, en canvi, altres assentamentspropers igualment coetanis, com la Cogula (Ulldecona), la Moleta del Remei (Al-canar), el Puig de la Nau (Benicarló, Baix Maestrat) i el Puig de la Misericòrdia (Vi-naròs, Baix Maestrat).

És un assentament en alçada (224 m sobre el nivell del mar) sense denominacióespecífica, tot i figurar a la cartografia 1:25.000 i 1:50.000 de l’IGN amb el nom elRajolar, topònim que no és exclusiu d’aquest lloc perquè als municipis d’Alcanar iUlldecona es coneixen altres llocs amb la mateixa denominació.4 El jaciment és alterme municipal d’Alcanar entre les partides territorials conegudes com a bassa deSant Jaume i Mas d’en Serrà, un sector conegut tradicionalment pels canareus comla zona dels Sants Jaumes perquè és travessat pel barranc de Sant Jaume. És al da-munt d’un promontori de perfil cònic acabat en una plataforma en forma d’altiplà decontorn poc o molt ovalat, de 80 × 40 m de longitud als eixos màxims i amb un pen-dent molt lleuger en direcció sud–sud-est. El jaciment pròpiament dit ocupa uns 570 m2.S’hi accedeix, sobretot, pel vessant oest a través d’una carena suau i llarga; l’accésper la resta de vessants, especialment els cantons est i sud, és extraordinàriamentmés difícil.

Actualment, el cim de l’elevació on hi ha el jaciment no està conreat; tampoc nohi ha evidències de treballs agrícoles pretèrits. És molt significatiu el fet que la zonasuperior del turonet no fou mai antropitzada amb marges de pagès per a la plantaciód’oliveres, fenomen que sí que es dóna tant als diversos vessants del mateix turócom en la major part d’elevacions muntanyoses costaneres del municipi d’Alcanar,

122 David Garcia i Rubert, Francesc Gracia Alonso

3. Tot i que no es veu, no es pot descartar que s’hagués establert un sistema de senyals entre un poblat il’altre per mitjà del fum; aquesta comunicació fins i tot es podria haver realitzat a partir de l’enclavament co-etani de la Cogula (Ulldecona, Montsià).

4. 1/50.000: Mapa Comarcal de Catalunya-22/Montsià. Institut Cartogràfic de la Generalitat.1/25.000: Mapa Topográfico Nacional de España-547-III/Alcanar de l’IGN.1/5.000: Mapa Topogràfic de Catalunya 547-2-5 i 547-1-5Coordenades UTM: 289762 4494265.

per exemple, la Moleta del Remei.5 La part més elevada de l’assentament de SantJaume presentava en el moment de la descoberta una massa de vegetació extraordi-nàriament densa constituïda per una diversitat d’espècies de la flora de matoll méspròpiament mediterrània, entre les quals destaca el margalló (Chamaerops humilis).Els darrers anys, a la part baixa de la falda de l’estrep els planters de cítrics (man-dariners i tarongers) i els vivers hi han anat substituint les antigues explotacions d’o-liveres sense que aquests moviments de terres hagin proporcionat, que sapiguem,notícies de l’existència de restes arqueològiques.

Encara avui, cinc anys després de la primera campanya d’excavació, l’accés alcim des del peu del puig és força complicat perquè els únics camins que hi ha sóncorriols, caminets de caçadors i pastors en què la vegetació molt sovint guanya te-rreny al pas. A més, és necessari fer una mica de revolt per guanyar la carena ràpi-dament i pujar d’aquesta manera per la via d’accés més coherent, la que, segons elnostre parer, constituïa el vell camí cap al poblat. L’accés a través de la carena s’hade relacionar necessàriament amb la porta principal del poblat, la qual encara no haestat documentada. Amb tot, la disposició de l’únic carrer documentat fins ara (C1)i de la torre adossada a la muralla (T1) fa pensar que el tram final d’aquest carrer de-

Les darreres campanyes d’excavació al jaciment de la primera edat del ferro 123

5. La plantació d’oliveres a tota l’àrea recula fins al 1870, aproximadament. Un costum força estès ales-hores era dipositar una moneda de deu cèntims de la Primera República al clot de la planta com a símbol defortuna.

Figura 1. Situació general de Sant Jaume en el context de les terres de l’Ebre.

via passar per davant mateix del pany nord de la muralla, incloent-hi la torre, i quedevia comunicar amb la porta pel cantó nord-est, on, suposadament, enllaçava ambel cap de C1.

3. La història dels treballs de recerca

Les primeres notícies que hi havia un jaciment en aquest cim de la zona dels SantsJaumes van ser proporcionades pel senyor Ramón Esteban, aficionat a l’arqueolo-gia i veí d’Alcanar, el qual, interessat de sempre pels vestigis arqueològics del seumunicipi, al principi de la dècada dels setanta del segle passat va anar aplegant ma-terials del jaciment en les excursions que va fer per aquesta zona. Al cap d’un quanttemps, abans i després de la primera campanya d’excavació, aquests materials vanser estudiats i valorats pel nostre equip (campanya 1/1997) (Gracia; Munilla,1997; Gracia; Garcia; Munilla, 1998; Gracia; Garcia, 1998b; Gracia; Gar-cia, 1999).

L’hàbitat de Sant Jaume no havia estat objecte de cap treball d’investigació ar-queològica programada fins l’any 1997, en què el nostre equip de recerca hi va ini-ciar els treballs. Això no obstant, a instàncies del nostre equip, els Serveis Territo-rials d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya de Tortosa el van incloure en elPla general d’obres i serveis del municipi d’Alcanar i va recomanar que s’hi fes unaactuació preventiva posat que qualsevol moviment de terres l’afectés. Així mateix,el fet que se n’ignorés l’existència va permetre que no s’hi fessin actuacions incon-trolades. Per tant, actualment presenta una superfície verge en què no s’observa capindici de moviment de terres o d’excavacions clandestines a excepció de l’actuaciódel senyor Esteban, esmentada anteriorment.

L’any 1997 la prospecció i el primer recorregut de la zona van mostrar que al-menys hi havia un àmbit denominat posteriorment àmbit 1 o A1 que tenia un nivellpotent d’enderroc i on vam trobar fragments de cobertes i parets de dimensions con-siderables escampats sobre el terreny, així com un volum elevat de materials cerà-mics, per la qual cosa ja vam considerar des del moment inicial que probablementtot el jaciment estava en un estat magnífic de conservació. Tot plegat va ser corro-borat al llarg de les cinc intervencions arqueològiques que s’hi van fer. Els treballsvan ser força desiguals durant aquells anys; així, les dues primeres campanyes(1/1997 i 2/1998) bàsicament van consistir a excavar del tot el que vam denominaràmbit 1 (Gracia; Munilla, 1997; Gracia; Garcia, 1998; Gracia; Garcia, Mu-nilla, 1998; Garcia, Gracia, 1999; Gracia, Garcia, 1999b; Garcia, Gracia,2000b), mentre que la tercera campanya (3/1999) es va haver de dedicar a la netejade la massa vegetal del jaciment i a la definició del parament exterior d’alguns sec-tors de la muralla i la torre 1 (T1) a causa de la falta de suport econòmic (Garcia;Gracia, 1999c; Gracia; Garcia; Munilla, 1999; Gracia; Garcia, 2001b). El2000 i el 2001 les aportacions econòmiques van permetre continuar els treballs, demanera que durant l’any 2000 (4/2000) es van iniciar les tasques d’excavació dels


àmbits 3 i 4 (Gracia; Garcia, 2000; Gracia; Garcia, 2000c), treballs que es vancompletar en la cinquena campanya (5/2001), en la qual també es va poder iniciarl’estudi de C1 (Gracia; Garcia, 2001; Gracia; Garcia, 2001c).

4. Les estructures i la trama urbana.El barri nord o barri 1 de Sant Jaume

El poblat està envoltat d’una muralla formada per dos murs paral·lels i adossats d’u-na amplada aproximada de 0,50 m cadascun. Per tant, l’amplada total de la murallade Sant Jaume és d’1 m, aproximadament. Ara per ara tan sols han estat descoberts25 m lineals del total de la muralla corresponents al sector nord del jaciment. És unfragment de la muralla de Sant Jaume que, a banda del caràcter intrínsecament de-fensiu del llenç, també compleix les funcions de paret de fons del conjunt d’àmbitsque constitueixen el barri nord o barri 1. En la tècnica constructiva escollida per fer-la es va recórrer a pedres de dimensions mitjanes lligades amb argila, excepte a lesparts inferiors del llenç, on les dimensions d’aquestes pedres necessàriament sónmés grans perquè puguin suportar el pes total de l’estructura. Amb tot, també es vaapreciar que esporàdicament algunes d’aquestes pedres es falquen amb altres demés petites i que determinades pedres molt grosses estan tallades amb més esment icura, sobretot les situades en punts clau de la construcció com ara els enllaços entreT1 i la muralla nord o el que sembla la cantonada d’aquest gran mur pel cantó est.

Un element importantíssim del fragment de muralla que hem pogut estudiar finsara és una torre de planta poc o molt rectangular, possiblement d’extrem ovalat i de2,60 × 4 m aproximadament, localitzada a l’extrem est del sector nord d’aquest murdefensiu. Amb tot, com que l’excavació no va afectar aquesta estructura tret del fetd’haver retirat parcialment el nivell superficial de terra que la cobria, encara no po-dem confirmar si aquesta torre es va construir en el moment d’aixecar la resta delmur, hipòtesi que potser és la més coherent arquitectònicament i conceptualment, obé si és una construcció posterior que es va adossar a la muralla original.

Fins ara els treballs de l’excavació pròpiament arqueològica han afectat parcial-ment el terç nord del jaciment. En aquesta àrea ha estat possible identificar un parellde sectors o barris: el que hem anomenat barri 1 o nord i el barri 2 o central. Del ba-rri central, en aquests moments disposem de ben pocs elements estructurals docu-mentats i cap no ha estat excavat, sinó tan sols destapat. De fet, el barri 2, situat mésal sud que el barri 1, va ser documentat com a conseqüència de l’excavació de C1.Efectivament, aquest és un carrer de forma longitudinal, disposat en sentit est-oest,del qual tan sols ha estat possible excavar, de moment, 7,5 m lineals. C1 separa elsàmbits documentats del barri nord i del barri central, per als quals actua com a viade comunicació comuna, de manera que els vertebra. Vam constatar que a aquest ca-rrer s’hi obre un dels dos àmbits documentats al barri central, l’àmbit número 7(A7); quant a l’altre (A6), situat més cap a l’est, encara ens és impossible afirmar elmateix perquè de moment sabem poca cosa més que hi és.


Tret de C1, la resta d’estructures i àmbits documentats i excavats són, íntegra-ment, del barri nord. En aquest barri disposem d’un total de cinc àmbits individua-litzats: d’oest a est, l’àmbit 1 (A1), l’àmbit 2 (A2) (no excavat), l’àmbit 3 (A3),l’àmbit 4 (A4) i l’àmbit 5 (A5). Tots responen a les mateixes característiques es-tructurals: es tracta d’edificis construïts seriadament, per la qual cosa comparteixenparets mitgeres. Aquests murs estan fets íntegrament amb un parament irregular de


0 5 10cm

0 5 10cm

Figura 2. Àmfores fenícies del jaciment de Sant Jaume. Campanyes 1997-2001.

pedres de dimensions mitjanes lligades amb argila groguenca sense una diferencia-ció clara de filades i tenen una amplada mitjana d’uns 50 cm. Les parets sempre apa-reixen amb evidències clares d’haver estat recobertes d’un arrebossat gruixut, engeneral superior a 10 cm, fet a base d’argila fina i depurada d’un color groguenc, laqual també és l’element bàsic dels paviments en forma de terra piconada. La transi-ció entre l’arrebossat de les parets i els paviments es produeix sense solució de con-tinuïtat i adopta la forma de mitja canya a l’altura del punt de contacte entre el muri el terra. Almenys els arrebossats de les parets presentaven una decoració pintada,perquè va ser possible recuperar uns fragments petits pintats amb els colors vermelli blanc. Com a paret de fons, tots els àmbits d’aquest sector comparteixen, com hemdit, el fet d’utilitzar la muralla. La majoria d’àmbits del barri nord, excepte A5, delqual encara no se n’ha identificat l’accés, i A4, que tan sols disposa d’un accés queel comunica amb A5, obren les portes a C1.

Un altre element compartit pels àmbits que es van poder excavar és que en totsels casos hi ha un segon pis o gran entresolat, característica confirmada en l’estudidetallat de la seqüència estratigràfica.Aquest segon pis, normalment farcit del tot dematerials, cobria gran part, probablement la totalitat, de la superfície de l’habitació.Finalment, les cobertes es van poder estudiar a causa d’un greu incendi que va des-truir el poblat i que va contribuir a fer més consistents i durs els materials que lesformaven, de manera que les restes es van preservar posteriorment al procés d’en-derroc de les estructures. Així, es va observar que es disposaven diverses capesd’encanyissats i de matèria vegetal superposats i unides per un cordatge vegetal so-bre un embigat general de troncs gruixuts col·locats d’una manera paral·lela utilit-zant com a suport els murs laterals dels àmbits. Sobre aquestes capes de matèria ve-getal s’hi posava una capa d’argila gruixuda, possiblement barrejada amb calç i ambcòdols en alguns casos, que impermeabilitzava la superfície. A partir d’alguns ele-ments estructurals documentats no es pot descartar que en la fabricació d’aquestescobertes es fessin servir, ni que fos parcialment, elements modulars de forma qua-drangular.

A banda d’aquestes característiques comunes, cadascun dels diversos àmbits enquè es va intervenir també presenta aspectes ben diferents. A1, situat a l’extremnord-oest del jaciment, té la planta quadrangular, adaptada amb tota seguretat a laposició extrema que ocupa en la trama urbanística de l’assentament –en un punt devèrtex on la muralla fa un angle de gairebé noranta graus i on possiblement C1 fauna inflexió molt similar– i a les característiques orogràfiques del mateix turó. Lasuperfície interior és de 22,5 m2 (4,5 × 5 m). Tots els aspectes descoberts durantl’excavació d’aquest espai fan plantejar la possibilitat que no siguem davant d’unàmbit d’habitació, sinó de quelcom similar a un magatzem; un element significatiud’aquesta suposició és que, tot i el grau excepcional de conservació de les estructu-res, no es va localitzar cap tipus de llar de foc, aspecte que habitualment ha estatconsiderat un element sine qua non per a la definició conceptual del que entenempròpiament per àmbit d’habitació, ni tampoc no hi havia gaires restes faunístiques.El que sí que es va trobar és una estructura de vasar, una mena de banc seguit de 5


m de longitud per 0,50 m d’amplada adossat a la part interior de la muralla o murnord i que va ser construït amb una tècnica mixta: a l’extrem est es va aprofitar l’a-florament d’una roca natural, la qual va ser treballada i desbastada per tal de donar-li la forma poc o molt paral·lelepipèdica que buscava el constructor, i a l’extremoest, on aquesta roca natural desapareix sobtadament, el banc es va completar po-sant-hi unes lloses paral·leles a la muralla i al costat de la roca anteriorment desbas-tada i reomplint l’espai deixat amb terra i pedruscall. Finalment, el banc es va reco-brir amb la mateixa argila groguenca amb què es va fer l’arrebossat de les parets i elpaviment.

Una altra estructura específica d’A1 són unes escales formades per tres graons(radi màxim del darrer graó: 1,5 m), disposades a la cantonada sud-est de l’àmbit iamb una planta general en forma de secció d’arc. Tenen una importància cabdal per-què són una mostra clara de l’adaptació de l’arquitectura d’aquest poblat i per ex-tensió d’aquest període al terreny en què s’assenta. Permeten l’accés a l’interiord’A1 des de C1 i són un element que esdevé imprescindible atès que el dit àmbit esva construir no al cim més o menys pla del turó sinó a l’inici del vessant, amb quèse cercava, evidentment, ampliar al màxim tota la superfície útil interna de l’assen-tament; en conseqüència, els constructors havien de cercar recursos, com són aques-tes escales, per salvar la diferència de cota entre el nivell de circulació de la xarxaviària i l’interior d’aquest àmbit. Al bell mig d’aquest àmbit es localitzà un bloc cal-cari desbastat, d’una forma més o menys prismàtica, que complia les funcions debasament d’una columna de fusta, la qual, evidentment, suportava el pis superior ila coberta general de l’estructura. A1 de moment és l’únic àmbit que ha proporcio-nat aquesta estructura, mentre que A3 i A4 no n’han aportat cap. Aquest fet per for-ça té a veure amb la planta d’A1, gairebé quadrangular i de grans dimensions, laqual cosa va fer necessària la construcció d’una gran coberta que probablement noes podia suportar sense aquesta columna central. La planta de la resta d’àmbits, encanvi, és més reduïda i té una amplada que possibilita que la coberta sigui aguanta-da pels murs longitudinals.

La seqüència estratigràfica d’A1, excavat en les campanyes 1/1997 i 2/1998, vapermetre constatar que en aquesta estructura hi havia hagut, com a la resta d’àmbits,un segon pis o gran entresolat dividit a l’interior per un muret construït amb blocsde dimensions petites, paral·lelepipèdics i molt ben escairats. En aquest segon piss’hi aplegaven una gran quantitat de materials, entre els quals destaquen un bonconjunt de vasos ceràmics fets a mà de producció indígena, així com altres de fetsamb torn i que tenen un origen forà; aquest conjunt es completava amb un total deseixanta-set pesos sencers de teler (pondera) i setanta-dos fragments de dimensionsdiverses. El conjunt mínim d’individus d’aquest àmbit era format per uns quarantavasos de ceràmica feta a mà de dimensions diverses, dos grans contenidors de fangbarrejat amb palla, una gran safata que també es devia fer amb fang, un morter fe-nici, un vas de Cruz del Negro, un pithos fenici i una àmfora Ramon T.10.1.2.1. Adiferència d’aquesta riquesa de materials del pis superior, el paviment del pis infe-rior pràcticament era buit de contingut; tan sols destacaven un parell de molins de


vaivé que sens dubte havien caigut del damunt del banc seguit per la seva disposi-ció.

Encara no ha acabat l’excavació d’A3,6 tot i que està molt avançada, de maneraque ja en podem fer la descripció.7 Es tracta d’un espai de forma rectangular, orien-tat en sentit nord-oest–sud-est, les dimensions interiors del qual són 4 × 2,10 m i lasuperfície total fa uns 8,40 m. S’adossa pel cantó nord a la muralla, que li serveix,per tant, de mur de fons; pel sud hi ha una façana formada per un mur estret de 0,25m d’amplada i 1,10 m de llarg. Consegüentment, l’obertura de la porta d’aquest es-pai, que s’obre a C1, a priori és anormalment ampla, perquè mesura la meitat exac-ta de l’amplada total de l’àmbit. Amb tot, les característiques d’aquesta façana pot-ser s’entenen millor quan es relacionen amb les conseqüències de l’estudi de laseqüència estratigràfica.

Efectivament, A3 és similar a A1 en el fet que també hi ha un gran espai supe-rior, un segon pis, el qual també estava farcit de vasos ceràmics i d’altres objectes.Destaca de nou, com passava a A1, la descoberta d’alguns pondera (en concret,quinze exemplars sencers i vint-i-sis fragments de dimensions diverses), omnipre-sents en tots els espais excavats, els quals anaven acompanyats d’una gran quantitatd’objectes d’una varietat excepcional; disposem, per exemple, d’uns quants objec-tes de fang barrejat amb elements vegetals i assecats simplement al sol,8 com araunes peces que hem de denominar necessàriament capses o safates 9 i de diversosdiscos plans d’ús indeterminat.10 A la mateixa habitació també vam documentar dis-cos com aquests molt més endurits. En contra del que es podria pensar, però, la cau-sa d’aquest enduriment té a veure amb l’incendi de l’àmbit perquè determinades pe-ces van estar en contacte directe amb el foc i es van coure, mentre que d’altres no.

A banda d’aquests elements, també es van trobar atuells fets amb la tècnica in-dígena de la ceràmica a mà, no tornejada, pròpia d’aquella època. Es van recuperar


6. A2 de moment no ha estat excavat a causa dels greus problemes de seguretat que plantejava amb re-lació a les estructures, atès que els murs mitgers de totes les habitacions tenen uns 2 m d’alçada de mitjana. Elque separa A1 d’A2 presenta, a més, un cert vinclament cap a l’oest, fet que va aconsellar no excavar A2 per-què, després d’haver excavat íntegrament A1, el sediment del seu interior era precisament l’únic element quemantenia dret aquest mur. En campanyes properes s’assegurarà l’estabilitat i l’integritat del mur per tal d’ex-cavar aquest espai.

7. Només resta excavar el paviment de l’àmbit.8. Els darrers anys, els elements de fang, mobles i immobles, fets durant la protohistòria catalana s’han

estudiat força, la qual cosa ha aportat dades noves i interessants (Belarte [et alii], 2001; Belarte, 1999-2000; Sanmartí [et alii], 2000).

9. A la Ferradura-els Castellets disposem de dos fragments d’aquesta mateixa ceràmica també fets ambuna argila barrejada amb elements vegetals i assecada aparentment al sol. Formen part de la mateixa peça i esvan recuperar a l’habitació 4 (Garcia; Rubert, 1999). S’han localitzat elements similars estructuralment (sa-fates planes) als poblats de Barranc de Gàfols (Belarte [et alii], 1991; Sanmartí [et alii], 2000), Barranc deSant Antoni (Asensio [et alii] 1994-1996) i darrerament també s’ha documentat alguna peça similar a la Mo-leta del Remei (Garcia; Rubert, 1999).

10. Tot i que l’ús que es feia d’aquests discos plans encara és una incògnita, a tall d’hipòtesi inicial espot plantejar que es van fer servir com a suport durant el procés d’elaboració d’alguns vasos ceràmics de pro-ducció local.

uns quants vasos mitjans i petits fets d’acord amb aquest procediment (contenidorsde perfil en S amb la decoració de cordó aplicat, vasets bicònics o globulars de peuanular i tasses nansades amb la decoració de mugronets aplicats). A més, el reperto-ri de les peces ceràmiques es complementa amb una representació extraordinàriad’àmfores fenícies del grup Ramon T.10.1. –concretament, n’hi ha moltes del grupT.10.1.2.1)–, entre les quals fins ara hem pogut determinar que hi ha deu individussencers, a part d’alguns fragments que fan ampliar el nombre mínim d’individus atretze,11 i amb un pithos que també té l’origen en un ambient semita pel que fa a lafactura. El contingut del pis superior ens donava, en definitiva, una possible expli-cació de la gran amplada de l’accés a A3:12 l’objectiu últim podria haver estat per-metre la introducció a l’àmbit de grans contenidors o objectes de gran volum;13 pertant, cal concloure que aquest espai va ser ideat i concebut, abans de construir-lo,com a magatzem i que de bon començament es va destinar, per damunt de tot, a con-tenir grans vasos, probablement sobretot les àmfores que s’hi van recuperar.

Si bé eren molt escadussers, dins d’aquest àmbit també es van trobar alguns ele-ments de metall, sempre molt fragmentats, de dimensions petites i en no gaire bonestat de conservació, de manera que eren porcions d’objectes com, per exemple, unaesfera petita de bronze o bé fragments d’escòria de bronze i de plom. Amb tot, des-taca l’agulla d’una gran fíbula Agullana-Sanchorreja, una fíbula de pivot de la qual,com hem dit, només es va localitzar l’agulla, acabada en una esfera decorada ambprofundes impressions circulars. Són peces similars a aquesta les localitzades, perexemple, a la sepultura 69 de la necròpolis d’Agullana (Girona), datada per P. de Pa-lol pels volts del 550 aC (Palol, 1958), (Maluquer de Motes, 1944; Navarro,1970) o al poblat de Sanchorreja (Àvila) (Maluquer de Motes, 1958; Navarro,1970).


11. Amb tot, a causa de l’estat boníssim de conservació de les estructures, cal pensar que, almenys quanta A3 i A4, els elements documentats al llarg de la seqüència estratigràfica són gairebé tots els que constituïenel contingut dels diversos àmbits en el moment precís del desastre que va destruir l’assentament; no hi va ha-ver pèrdues importants d’elements del registre a causa dels processos post-deposicionals. Amb relació a això,cal analitzar el nombre mínim d’individus entre les àmfores de filiació fenícia tenint en compte la importàn-cia real de les restes, atès que, al nostre entendre, no som davant d’un conjunt format per tretze àmfores em-magatzemades al pis superior d’A3 en el moment de la destrucció del poblat, sinó d’un total de deu àmforesconservades totalment; la resta de fragments, la majoria dels quals són llavis, probablement estan relacionatsamb una voluntat de conservar-los per a un possible ús alternatiu com, per exemple, a manera d’embuts o coma suports inferiors d’altres vasos i àdhuc d’altres àmfores.

12. L’excepcionalitat d’aquesta amplada contrasta amb l’altre accés a l’interior d’un àmbit documentatfins ara, tret del d’A1, que estava en tan mal estat de conservació que impedia veure’n clarament les dimen-sions. Es tracta de l’obertura d’A7 des de C1, que fa uns 60 cm i que a tall d’hipòtesi considerem que ha de serd’un àmbit d’habitació, la qual cosa explica la diferència amb els accessos als àmbits del barri nord, els qualsde bon començament van ser concebuts pels constructors com a magatzems.

13. Amb tot, no es pot menysprear la possibilitat que les àmfores fossin pujades al pis superior d’A3 nopas a través de l’interior de l’àmbit, és a dir, entrant-hi per la porta, sinó des del carrer mateix per mitjà, perexemple, de cordes i a través d’una obertura feta en aquest segon pis i orientada al C1. En aquest segon cas,hauríem de concloure que la gran amplada de la porta del pis inferior devia permetre la introducció no d’àm-fores sinó d’altres objectes de gran volum, potser feixos de fusta, palla o altres elements periples, explicacióque justifica, a més, que no hi hagi gens de restes damunt del paviment.


Figura 3. Àmfores fenícies recuperades a l’àmbit 3 (A3).

0 5 10 15 20

Com passava aA1, el paviment deA3 apareixia sorprenentment buit d’elementsde cultura material moble. Tan sols va ser possible documentar una gran quantitat detroncs carbonitzats de mides diferents que estaven distribuïts aquí i allà per total’habitació i que ens han fet valorar la possibilitat que siguin les restes d’una menad’escala d’accés al pis superior. Amb tot, si bé encara s’han d’estudiar perquè es vanrecuperar en la darrera campanya d’excavacions, no es pot descartar que formessinpart d’alguna estructura o d’algun moble de fusta situat originalment al damunt delpaviment i carbonitzat igualment com a conseqüència de l’incendi.

El cas d’A4 és ben diferent perquè al fet de no haver estat excavat del tot14 s’hiuneix que, estructuralment i funcionalment, forma un conjunt amb, com a mínim,A5, del qual encara no sabem pràcticament res. Efectivament, en l’estat actual de larecerca d’A4 i A5 ja s’han de considerar com a dues parts del mateix edifici –pertant, multicompartimentat– que s’estructura al llarg del barri nord en sentit est-oesti que devia tenir almenys una obertura al mur mitger entre tots dos espais, encara nolocalitzada, a través de la qual comunicaven i la qual possibilita imaginar el funcio-nament comú de les dues habitacions. Si la realitat no era així, si no hi havia aques-ta comunicació entre A4 i A5 pel mur mitger, només es podria accedir a A4 a travésde la coberta, perquè el mur que dóna a C1 no té cap accés. A banda d’això, encarano sabem si aquest edifici multicompartimentat és format per aquests dos àmbits osi se n’hi pot suposar algun més d’acord amb les noves dades aportades per la re-cerca futura.

L’àmbit 4, que, com hem dit anteriorment, va ser excavat tan sols parcialment,té unes dimensions, en sentit nord-sud, similars a les de la majoria d’àmbits del ba-rri nord (en concret, 3,80 m), però en sentit est-oest s’amplien dels 2 m que, aproxi-madament, que fan A2 i A3 a 3,30 m, per la qual cosa l’espai, poc o molt quadran-gular, devia ocupar una superfície de 12,54 m2. Sembla que al començament totl’espai ja es va concebre amb una funció mixta: per una banda, la de magatzem alpis superior, en el qual, com passava en els casos anteriors, va aparèixer extraordi-nàriament farcit de materials i elements, i per l’altra, la relacionada amb uns pro-cessos probablement pseudoindustrials molt concrets duts a terme al pis inferior, toti que encara estan per determinar.15 Efectivament, a l’angle sud-oest del pis inferiordestaca amb força una estructura de planta de quart de circumferència (EST1001)feta de pedres de dimensions mitjanes lligades amb fang i disposades en fileres bas-tant uniformes. Conservada enterament, té una alçada de 0,82 m i un radi d’1,35 m.Tota la superfície exterior està arrebossada de la mateixa argila groguenca que re-cobreix les parets i que constitueix els paviments. Contenia una sèrie de nivells suc-cessius d’argiles molt fines i depurades, fins a una altura mitjana, aproximadament.


14. Només resta excavar un petit testimoni al cantó est.15. Amb vista al nostre estudi, estem a l’espera dels resultats de les analítiques de les mostres que es van

prendre. Amb tot, plantegem la possibilitat que en aquesta estructura es fes algun procés relacionat amb l’ela-boració de les fibres vegetals, és a dir, com a part del procés tèxtil, o bé, per contra, amb el procés de macera-ció o de perfumatge d’algun líquid.

Al damunt de la superfície del primer d’aquests nivells hi va aparèixer un vas forçapeculiar, de dimensions relativament petites, cos de forma hemisfèrica, collet cilín-dric i boca estreta, amb una nanseta a la vora de l’espatlla del vas i finalment ambuna base plana travessada per una gran quantitat d’orificis. Al nostre entendre, ésforça evident que tots dos elements, l’estructura i el vas, estan relacionats amb unafunció que per ara, pendents com estem encara dels resultats de les analítiques de fi-tòlits i de sediments, no es pot precisar, tot i que es pot avançar la possibilitat que enaquesta estructura es fes alguna tasca relacionada amb la maceració de líquids (vi?),els quals devien ser enriquits i aromatitzats amb essències o herbes dipositades dinsdel vas, el qual se submergia en el líquid en maceració. Cal afegir, finalment, que al’exterior es van documentar un parell de grans lloses planes dipositades al damuntdel paviment d’A4 que també estan relacionades amb la funció d’aquesta estructu-ra atès que devien servir com a graons per facilitar les tasques que es feien a dins.

La resta d’A4, és a dir, el paviment d’aquest àmbit descobert fins ara, apareixia,novament i com ja comença a ser habitual, sense restes destacables d’elements decultura material moble. Les unitats estratigràfiques que confirmen que hi ha un pissuperior, però, ens mostren, pel que fa a aquesta segona planta, una realitat ben di-ferent: una altra vegada som davant d’un pis ple d’elements, entre els quals destacaun conjunt de cent cinquanta-sis pondera sencers i trenta-vuit fragments de dimen-sions diverses,16 amb els quals es va documentar una gran quantitat de còdols quesemblaven haver estat emmagatzemats dins d’una mena de sac o gran cove, un pa-rell de vasos de ceràmica a mà de factura indígena i de perfil en S, un vas globular iuna gerreta carenada igualment de factura local, un nou exemplar de disc pla simi-lar als documentats a A3 i un capfoguer de ceràmica. Pel que fa als metalls, conti-nuem amb la mateixa escassetat ja constatada als altres àmbits; es van recuperar lesrestes del que devia ser el mànec i la funda d’una eina, potser un ganivet; aquestconjunt de restes és format, en concret, per un parell de reblons de bronze del mà-nec i quatre grapes, també de bronze, del que devia ser la funda. També es van re-cuperar diversos fragments d’anelletes de bronze i un total de cinc exemplars com-plets de penjolls petits de forma cònica allargada i orifici superior fets de làminafina de bronze, tipus 2 de Rafel, similars als documentats en altres jaciments com,per exemple, la necròpolis de Milmanda (Vimbodí, Tarragona), la necròpolis de CanCanyís (Banyeres, Barcelona), el Túmul del Coll del Moro de Serra d’Almors (Ti-vissa, Ribera d’Ebre, Tarragona), la necròpolis de Mas de Mussols (l’Aldea, BaixEbre, Tarragona), la necròpolis de Mianes (Santa Bàrbara, Montsià, Tarragona), la


16. Sant Jaume de moment ha proporcionat un conjunt inusual de pondera, el nombre total dels qualsfins ara és de 238 exemplars sencers i 136 fragments de dimensions diverses; en certa manera, es pot pensarque el nombre original de pondera en el conjunt dels àmbits 1, 3 i 4 era d’uns 250. En general, altres assenta-ments contemporanis han proporcionat un nombre molt inferior d’aquests elements: 25 a la Ferradura-els Cas-tellets (Garcia; Gracia, 1998c), uns 37 al Tossal Montañés (Valdetormo, Terol) (Moret; Gorgues; Lavia-lle, en premsa) o 15 a Gàfols (Sanmartí [et alii], 2000). Quant a Gàfols, les característiques morfomètriquesdels diversos individus s’adiuen bastant amb les dels exemplars de Sant Jaume, tret del fet que, a banda d’unexemplar, els pondera del poblat de la Ribera d’Ebre tenen dos orificis en lloc d’un de sol.

necròpolis del Bovalar (Benicarló, Baix Maestrat, Castelló) o la necròpolis de la So-livella (Alcalà de Xivert, Castelló) (Rafel, 1997), entre d’altres.

L’últim espai excavat fins ara són els 7,5 m lineals del carrer que separa el barrinord del barri central. L’excavació de C1 va permetre documentar, en primer lloc,una sèrie de nivells estratigràfics de l’enderroc general de les estructures del barrinord o Barri 1 pel pendent de la seqüència estratigràfica. Les seqüències són lleu-gerament diferents davant d’A3 i davant d’A4, cosa que s’explica pel fet que a A3som davant d’una façana amb un mur estret i petit que no devia resistir a la caigudai l’enderroc de part de les estructures interiors d’aquest àmbit en direcció sud, men-tre que a A4 som davant d’un mur lateral, estructural, no de façana i, per tant, enprincipi sense obertures, que en gran part degué impedir la caiguda d’estructuresprocedents de A4 a C1. L’excavació va constatar que el nivell de circulació originalde C1 és el de la roca mare, de manera que es va evidenciar que no hi havia cap ni-vell clar de paviments fets, per exemple, de terra piconada. També cal destacar ladescoberta de diversos vasos esclafats al damunt mateix de la roca mare, entre elsquals hi ha una gran àmfora fenícia (Ramon T.10.1.2.1) i un vas indígena fet a màde perfil en S, elements que han ajudat a definir amb seguretat l’ús que es feia de lasuperfície, grollerament condicionada, de la roca mare natural com a nivell de cir-culació viària. Davant per davant de la façana d’A3, es van recuperar dinou ponde-ra que formaven part dels nivells d’enderroc i destrucció.17

L’amplada del carrer és inusual, 1,35 m, i sorprenentment constant al llarg dels7,5 m descoberts fins ara, sobretot si la comparem amb les dimensions dels carrersd’altres poblats propers coetanis, com la Ferradura-els Castellets o la Moleta del Re-mei. Seguint els esquemes proposats per al conjunt del barri nord en general i per aàmbits com ara A3 en particular, l’explicació d’aquest fet relativament sorprenentha d’estar en la voluntat de crear un espai de circulació prou ample perquè hi po-guessin circular grans volums, per exemple, un animal carregat de mercaderies, far-cells de matèria primera o àmfores, o fins i tot un carro petit. És interessant com-provar que, des d’aquest punt de vista, la planificació urbanística prèvia a laconstrucció d’aquest sector nord del jaciment ja tenia en compte que en aquest ba-


17. No és estrany el descobriment d’aquest conjunt de pondera a la seqüència estratigràfica de C1, unavia de circulació. El fet d’haver estat trobats tots davant per davant d’A3 als nivells d’enderroc i destrucció deles estructures del barri nord, el mur de façana extremament fràgil d’aquest àmbit, la localització relativamentescassa de pondera a l’interior d’A3 (15 individus sencers) i la inclinació dels estrats d’aquest àmbit en direc-ció sud, és a dir, cap al carrer, permeten establir que el conjunt de pesos de teler del carrer procedeixen del pissuperior d’A3; en conclusió, el conjunt de pondera emmagatzemat originalment al pis superior d’A3 era,aproximadament, d’una trentena. Tot plegat també referma la hipòtesi, proposada anteriorment, que no es trac-ta d’un entresolat, sinó més aviat d’un autèntic pis superior que cobria absolutament la superfície total d’A3,des de la muralla fins a la façana. La ruïna i la destrucció d’A3 degueren comportar, doncs, la caiguda de partde material constructiu i d’elements de cultura material moble sobre C1.

rri nord es duguessin a terme les funcions d’emmagatzematge de grans volums ne-cessaris per a les activitats quotidianes del poblat.5. El material ceràmic

El material ceràmic de Sant Jaume es divideix, clarament, en dos grups bàsicsquant a la producció: per una banda, la ceràmica local, feta enterament a mà, i, perl’altra, la ceràmica forastera, de la qual fins ara tan sols n’hem documentat exem-plars fets amb torn. Pel que fa al nombre de fragments, grosso modo, la proporcióentre una producció i l’altra és d’un 75% de ceràmica a mà i d’un 25% de ceràmicafeta amb torn. Aquesta distribució s’apropa molt a la documentada als jaciments co-etanis de la Moleta del Remei (Alcanar) i la Ferradura (Ulldecona), i s’allunya, encanvi, del volum relativament baix de materials importats documentats en altres ja-ciments de la zona del curs baix de l’Ebre com, per exemple, el Barranc de Gàfols(Ginestar).18 Amb tot, no cal dir que el percentatge de ceràmica fenícia a Sant Jau-me no admet cap comparació amb el 57% trobat a l’enclavament d’Aldovesta (Be-nifallet), encara que en aquest cas cal valorar l’excepcionalitat pròpia d’aquest jaci-ment ebrenc.

La majoria de vasos fets amb torn que es van recuperar a Sant Jaume s’englobenen les produccions fenícies de l’àrea de les colònies del Cercle de l’Estret de Gi-braltar. En concret, les característiques macrovisuals permeten incloure la majoriad’aquests vasos en el grup dels fets amb pastes tipus Màlaga, segons Joan Ramon(Ramon, 1995).19 Els grups formals són constituïts, bàsicament, per grans conteni-dors, entre els quals trobem àmfores Ramon T.10.1.2.1 (Ramon, 1995) i els pithoiGonzález 14a de la classificació de la Penya Negra de Crevillent (González,1986), vasos trípodes Schubart XVIII, González C1 i Ros VIII 1/H2, i, finalment,vasos de dimensions mitjanes com els binansats de nanses geminades habitualmentclassificats en les formes 1 de Schubart, PN 11 de González, IV J2 de Ros i 11 2 b2 1 de Belén Pereira (Belén Pereira, 1985), i també coneguts com a Cruz del Ne-gro. En conjunt, aquests elements diversos ens permeten datar l’època d’utilitzacióentre el final del segle vii aC i els primers decennis del segle vi aC.

La producció ceràmica indígena presenta una dualitat derivada de la tècnica em-prada. Efectivament, el grup majoritari el formen els vasos fets amb una pasta feta


18. Pel que fa a la ceràmica feta amb torn del jaciment de la Ribera, disposem d’un 3% del total de frag-ments, un 1% dels individus en càlcul no ponderat i un 6% dels individus en càlcul ponderat per 1 per a la pri-mera fase, i d’un 13% del total de fragments, un 9% dels individus en càlcul no ponderat i un 14% dels indi-vidus en càlcul ponderat per 1 per a la segona fase (Sanmartí [et alii], 2000).

19. Amb tot, alguns dels vasos fets amb torn que es van recuperar presenten unes pastes no relaciona-bles, en principi, amb aquesta producció i, en conseqüència, tampoc amb aquesta procedència, tot i que elsperfils siguin plenament fenicis. Es tracta d’unes pastes molt més depurades, amb poc desgreixant o sense, iun color més ataronjat i vermellós. Les analítiques que a hores d’ara es fan sobre les pastes d’aquestes àmfo-res permetran corroborar que aquests grans contenidors s’han d’incloure, com suposem a tall d’hipòtesi, en al-guna de les primeres produccions amfòriques fetes a l’àrea del sud-est de la península Ibèrica en àmbits pos-siblement indígenes i, d’alguna manera, ja culturalment ibèrics, els quals al començament devien imitar ambtots els detalls les formes de la ceràmica fenícia pel que fa, almenys, als grans contenidors de transport.

amb un desgreixant d’origen calcari amb el qual bàsicament es van fer contenidorsde perfil en S i vora exvasada amb decoració aplicada de cordons amb impressionsdigitals, vasos globulars de vora recta o reentrant amb nanses de cinta, mamellonsallargats perforats o mamellons circulars, i, finalment, bols baixos de base plana oumbilicada molt lleument i sense decoració, tot i que a voltes porten mugronets deprensió. Les superfícies exteriors generalment són allisades; molt excepcionalmentapareixen algunes superfícies brunyides.

L’altre grup de la producció ceràmica indígena és constituït per objectes fets bà-sicament amb argila barrejada amb elements vegetals, generalment sense cocció. Ésdifícil considerar, pròpiament, aquesta variant com a ceràmica. Amb aquesta pastasobretot es van fer dos tipus de contenidors: per una banda, contenidors de grans di-mensions, perfil globular, coll recte i llavi recte, sense decoració però amb un re-vestiment superficial totalment irregular d’aplicacions de fang que faciliten la pren-sió, i, per l’altra, safates de fons pla, poca profunditat i llavi recte, models de què jahem parlat anteriorment.

6. La contextualització històrica de l’assentament

En el tombant del bronze final al primer ferro documentem una població estable a lacomarca del Montsià, la primera de què es té constància en aquesta àrea.20 El pobla-ment va seguir en tots els casos la mateixa tònica, basada en l’edificació en indretselevats d’uns enclavaments mitjans o petits (a excepció de la Moleta del Remei, queja sembla arrencar amb una gran força), construïts generalment unint les cases, quecompartien un mateix mur de fons que alhora feia de mur de tancament del poblat.Les unitats d’habitació normalment s’edificaven a partir de panys de paret fets en-terament de pedres de mida mitjana lligades amb fang,21 fet que no descarta la uti-lització esporàdica d’altres tècniques d’edificació com la construcció amb tàpia otovot (Pallarès; Gracia; Munilla, 1986a).

La població d’aquell moment es concentrava, com ja sabem, exclusivament alsector sud-est de la comarca del Montsià. Al nostre entendre, la concentració de lapoblació a la zona meridional de la serra del Montsià i al voltant del riu de la Sénia


20. A propòsit d’això, la realitat és diferent de la que trobem en territoris propers com la depressió deMora (Ribera d’Ebre), on el que es constata en aquest moment és precisament el fet contrari, és a dir, la con-tinuïtat de la població en relació amb la que hi havia durant el bronze final; l’única diferència és l’augment delnombre d’assentaments documentats. També és molt diferent el poblament documentat, característic d’unapoblació poc assentada al terreny, tret també heretat del període anterior (Noguera, 1997). En conjunt, con-siderem que aquests factors demostren, una vegada més, que, tot i estar englobades innegablement en un ma-teix entorn cultural, la zona del curs baix de l’Ebre en aquella època presentava una dinàmica diferent de la dela costa sud del Montsià i nord de Castelló, és a dir, els territoris situats a banda i banda del riu de la Sénia.

21. J. Maluquer de Motes va documentar a la Ferradura-els Castellets (Ulldecona) murs que arriben a1,30 m d’alçària conservada (Maluquer de Motes, 1983), i a Sant Jaume (Alcanar) es va constatar des de laprimera campanya (1/1997) que les parets mitgeres feien, de mitjana, uns 2 m d’alçària (Gracia; Garcia,1999).

obeïa als mateixos condicionaments que durant el bronze final havien provocat pro-cessos similars en tota la costa llevantina. Es pot suposar que aquest procés va tenira veure amb la sedentarització lenta d’unes comunitats amb una base econòmicaprincipalment, no exclusivament, ramadera, tradicional de les darreres etapes de l’e-dat del bronze, les quals a poc a poc van adoptar una economia basada sobretot enl’agricultura. Els assentaments se situaven com a mesura de seguretat en llocs ele-vats, des dels quals es controlaven tant les terres del voltant, que versemblantments’aprofitaven per a l’agricultura,22 com les vies principals de comunicació, conegu-des i resseguides per tradició per aquestes comunitats. No es pot descartar ni de bontros una certa continuïtat del pasturatge tradicional, d’acord amb el qual es devia se-guir practicant la transhumància cap a les terres altes durant els mesos càlids –en elnostre cas, resseguint el riu de la Sénia amunt cap a les muntanyes dels ports de Be-seit.23

Aquestes comunitats, amb tota probabilitat establertes també a la zona nord dela província de Castelló, són les que devien rebre la visita dels comerciants fenicis,que possiblement cercaven metalls, entre altres matèries primeres, i amb els qualss’establí, de segur, alguna mena d’acord o pacte (viva voce, no cal dir-ho) per al pro-veïment esporàdic de productes de l’entorn cultural semita a canvi del que els feni-cis buscaven. En tot cas, la cristal·lització de tota aquesta dinàmica en un poblamenten el qual semblen intuir-se tant una certa divisió de funcions del territori com unajerarquització territorial incipient, en la qual la Moleta molt possiblement ja tenia unpes específic determinat, conduí a l’inici d’uns nous mecanismes evolutius internsque progressivament generaren una societat complexa.

També com a resum de tot el que hem explicat, i acceptant una jerarquització in-cipient, proposem com a explicació específica del sistema de poblament del sud-estdel Montsià l’esquema següent: un assentament principal com és la Moleta del Re-mei, principal i potser també primerenc,24 del qual no sabem si de bon principi jaanava acompanyat de la resta d’assentaments o bé si aquests van aparèixer després.Una explicació podria ser, per exemple, l’edificació en un moment posterior però enaquest mateix període de l’assentament de Sant Jaume-Mas d’en Serrà, que depenia


22. Els primers resultats oferts per l’estudi carpològic que a hores d’ara es fa mostren que a Sant Jaumehi ha granes de guixa i de pèsol (comunicació oral de R. Buxó).

23. La transhumància, poc valorada com a element important en l’economia de la societat ibèrica(Cura; Principal, 1993), en general es considera una activitat de llarg recorregut que relaciona zones sovintoposades. Els exemples que abonen l’esquema transhumant proposat per a aquesta àrea arriben fins a l’èpocaactual (Cura, Principal, 1993; Obiol, 1989; Otegui, 1985-86).

24. La sèrie de materials documentats a la Moleta del Remei del bronze final-primer ferro, en els qualsdestaquen els grans vasos amb decoració d’estries (Gracia; Munilla, 1993), pot constituir una mostra d’a-questa categoria de lloc principal i de residència de la població dirigent o preeminent. A la Ferradura, en can-vi, tan sols es va poder documentar un fragment petit de ceràmica amb decoració d’estries en tot el conjunt re-cuperat per J. Maluquer de Motes (Maluquer de Motes, 1983; Garcia; Rubert, 1999); aquesta decoracióde moment no és present en els repertoris del Castell d’Ulldecona ni en els de Sant Jaume-Mas d’en Serra.

25. És extremament suggeridora la inclusió en aquesta proposta de les estructures de magatzem docu-mentades a Sant Jaume.

del poblat principal. Sant Jaume podria haver fet la funció de control de la costa, iqui sap si també va ser el responsable primer del contacte directe i periòdic amb l’e-lement comercial fenici 25 en plena dependència del suposat poblat mare, la Moleta,atesa la seva proximitat als paleofondejadors que hi havia a la zona (Gracia; Gar-cia, 1999).Amés, la comunicació fàcil amb la zona de la Ferradura a través dels ba-rrancs, on, recordem-ho, hi ha una de les poquíssimes zones amb una presència mí-nima de metall, i l’orientació de l’única torre d’aquest assentament podrien indicarque l’emplaçament de Sant Jaume també es va pensar amb vista al control d’aquestpas. A propòsit d’això, si es confirma aquesta hipòtesi, haurem de pensar que la Fe-rradura es va edificar per «explotar» –aquest terme és molt relatiu a causa de la mi-gradesa extrema dels recursos metal·lífers d’aquest sector de la Foia d’Ulldecona–el poc mineral de ferro que hi havia i dur-lo a la costa a través dels passos naturalsen direcció a Sant Jaume. Abonen aquesta proposta les petites dimensions de la Fe-rradura i el fet que és de mal localitzar, així com la descoberta d’ítems relacionatsamb el treball del metall que s’hi ha documentat. Finalment, també es pot proposarque la Cogula, una autèntica talaia que, gràcies a la seva altura, controla pràctica-ment tota la Foia d’Ulldecona i des de la qual es veu la Moleta del Remei, Sant Jau-me i el Castell d’Ulldecona, formava part d’aquest organigrama com a punt de guai-ta d’aquest sector oest. Aquest esquema es repeteix d’una manera molt similar a lazona del Baix Maestrat,26 i estem bastant d’acord amb la proposta expressada per al-tres autors (Oliver, 1996) d’una organització social i política de la zona (provínciade Castelló-zona sud del Montsià) molt més complexa del que suposàvem fa poctemps.

7. Conclusions

Les cinc primeres campanyes d’excavació al poblat de Sant Jaume d’Alcanarvan permetre tot just albirar l’enorme potencial científic i patrimonial que pot pro-porcionar un jaciment com aquest, datat entre el final del segle vii aC i els primersdecennis del segle vi aC –aquest segon període és el més probable– i conservat ex-cel·lentment. El grau altíssim de qualitat de la seqüència estratigràfica, que té unapotència que en alguns punts arriba a més de 2 m d’alçària, i les tècniques d’exca-vació i de recuperació de restes actuals han de permetre omplir els grans buits d’in-


26. A. Oliver (Oliver, 1996) proposa que durant la segona meitat del segle vii aC es va donar a la zonaun nou patró d’assentaments basat en poblats amb funcions diferents: assentaments miners, ubicats en zonesproperes a les àrees d’on s’extreia ferro com, per exemple, el Mas Nou o el Mas de Vito, tots dos a Rosell, ien un terreny molt complicat per al conreu; assentaments ramaders, situats prop de les vies de comunicació ide transhumància i prop de les zones de pastura dels voltants com ara el Puig de la Nau de Benicarló, i assen-taments de guaita, petits d’extensió, dependents directament d’assentaments més grans i en els quals s’aixe-caven fortes construccions defensives de muralla i torre, com el Polsegué de Rosell, el qual està en relació ambel coll del Moro de la mateixa localitat.

27. Fins ara han estat descoberts 99,50 m2 de jaciment, dels quals s’han excavat 82,80 m2, el 14,50% deltotal de l’assentament. Per tant, encara resta excavar el 85,50% del jaciment.

formació i resoldre els grans dubtes que sobre aquest període ens han llegat excava-cions antigues, com ara els treballs fets a la Ferradura d’Ulldecona. Amb una super-fície d’uns 570 m2 27 i uns àmbits seriats de característiques, però, individuals benespecífiques, el poblat de Sant Jaume fins ara ha fornit tres àmbits que cal conside-rar bàsicament com a estructures d’emmagatzematge i que plantegen interrogantsinteressants sobre la funció del jaciment i, en conseqüència, sobre l’organització so-ciopolítica i econòmica del territori que té com a eix vertebrador el riu de la Sénia.

Amb els treballs fets a Sant Jaume també es va descobrir un potencial enormerespecte al camp de l’explotació patrimonial: els murs de més de 2 m d’alçària, en-tre els quals cal incloure la muralla i la torre, i les estructures que es van descobrir ique pràcticament estan íntegres tenen un gran potencial pel que fa a una explotaciófutura turisticocultural, aspecte que pot generar un interès evident, sobretot, al mu-nicipi on hi ha l’assentament, és a dir, la vila montsianenca d’Alcanar.

8. Bibliografia

Asensio, D.; Belarte, M. C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santaca-na, J. «El jaciment del Barranc de Sant Antoni (Ginestar, Ribera d’Ebre)». A:Actes: models d’ocupació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.e.a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la depressió de l’Ebre, TaulesRodones d’Arqueologia de Sant Feliu de Codines, Gala, 3-5, 231-246, 1994-96.

Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. «El asentamiento protohistórico de Ba-rranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)». A: Actas del PrimerCongreso de Arqueología Peninsular, Porto, octubre de 1993, Trabalhos de Ar-queologia e Etnologia, vol. 34 (1-2), 231-247, 1991.

Belarte, M. C. «Sobre el uso del barro en la protohistoria del Bajo Aragón: estu-dio de materiales conservados en el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barce-lona». A: Kalathos, 18-19, Seminario de Arqueología y Etnología Turolense,Terol, 65-93, 1999-2000.

Belarte, M. C.; Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (ed.) «Tècniques construc-tives d’època ibèrica i experimentació arquitectònica a la Mediterrània». A: Ac-tes de la I Reunió Internacional d’Arqueologia de Calafell (Calafell, 20, 21 i 22de gener del 2000), Arqueomediterrània, 6, 2001.

Belén, M.; Pereira, J. «Cerámicas a torno con decoración pintada en Andalucía».A: Huelva Arqueológica, vii, 307-360, 1985.

Cura, M.; Principal, J. «El Molí d’Espígol (Tornabous): noves constatacions ar-queològiques i noves propostes interpretatives entorn del món pre-romà». A:Laietània, 8, 63-83, 1993.

Fuegère (ed.). Archéologie des textiles, Lattes, octubre, 1999.Garcia, D. Evolució del poblament a la comarca del Montsià. SS. VII a.C.-III d.C.

Tesi de llicenciatura, 2 volums, 1999. [Text inèdit.]Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya


2/1998, 1998. [Informe preliminar inèdit.]Garcia, D.; Gracia, F. Prospecció a la depressió d’Ulldecona (Montsià). Cam-

panya 1/1998, 1998b. [Informe preliminar inèdit.]Garcia, D.; Gracia, F. «Un conjunto de pondera procedentes del yacimiento prei-

bérico de la Ferradura (Ulldecona, Montsià)». A: Pyrenae, 29, 205-225, 1998c.Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya

1/1997, 1999. [Memòria inèdita.]Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya

3/1999, 1999c. [Informe preliminar inèdit.]Garcia, D.; Gracia, F. «La comarca del Montsià. Balanç de la investigació: època

ibèrica i romana». A: II Congrés d’Història d’Alcanar. Desembre del 2000,2000. [Text en premsa.]

Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya2/1998, 2000b. [Memòria inèdita.]

Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya4/2000, 2000c. [Informe preliminar inèdit.]

Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume/Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya5/2001, 2001. [Informe preliminar inèdit.]

Garcia, D.; Gracia, F. Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià). Campanya3/1999, 2001b. [Memòria inèdita.]

Garcia, D.; Gracia, F. «El poblat de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Mont-sià) i les influències fenícies a la costa meridional catalana». A: Ilercavònia, Ac-tes de les Ieres. Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació.Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001, 2001c. [En premsa.]

Garcia, D.; Gracia, F.; Munilla, G. «El poblado fortificado de la Primera Edaddel Hierro de Sant Jaume-Mas d’en Serrà (Alcanar, Montsià), campañas 1997-1999». A: Jornades d’Arqueologia 1999. Prehistòria, protohistòria i època me-dieval a les comarques de Tarragona (1993-1999), Servei d’Arqueologia de laGeneralitat de Catalunya, 1999. [Text en premsa.]

González, A. «Las importaciones y la presencia fenicias en la Sierra de Crevillen-te (Alicante)». A: Aula Orientalis, 4, 279-301, 1986.

Gracia, F.; Garcia, D. «La primera fase del poblamiento protohistórico en el áreasur de la desembocadura del Ebro. El poblado fortificado de Sant Jaume-Masd’en Serrà (Alcanar). Campañas 1997-1998». A: Revista d’Arqueologia de Po-nent, 9, 115-137, 1999b.

Gracia, F.; Garcia, D.; Munilla, G. «Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar, Ta-rragona). Un asentamiento de transición entre los siglos vii y vi en el área de ladesembocadura del Ebro. Primeros resultados».A: Revista de Estudios Ibéricos,Universidad Autónoma de Madrid, 223-244, 1998.

Gracia, F.; Munilla, G. «Estructuración cronocupacional del poblamiento ibéricoen las comarcas del Ebro». A: Laietania, 8, Mataró, 1993.

Gracia, F.; Munilla, G. Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar, Montsià). Cam-panya 1/1997, 1997. [Informe preliminar inèdit.]


Maluquer de Motes, J. «Avance de los bronces de la necrópolis deAgullana (Ge-rona)». A: Empúries, vi, Barcelona, 1944.

Maluquer de Motes, J. El Castro de los Castillejos en Sanchorreja, Seminario deArqueología, Universidad de Salamanca, Salamanca, 1958.

Maluquer de Motes, J. «El poblado paleibérico de La Ferradura, Ulldecona,Ta-rragona». A: PIP, vii, Universitat de Barcelona, 32 p., 1983.

Moret, P.; Gorues, A.; Lavialle, A. «Un métier à tisser du Vie siècle av.J.C. dansle Bas Aragon (Espagne)». A: Fuegère, 1999.

Navarro, R. «Las fíbulas en Cataluña». A: Publicaciones Eventuales, 16, Institutode Arqueología y Prehistoria, Universidad de Barcelona, Barcelona, 1970.

Noguera, J. Evolució del poblament de la foia de Mora des del Bronze Final al’Antiguitat Tardana: anàlisi i evolució del territori. Tesi de llicenciatura, 2 vo-lums, Barcelona, 1997. [Text inèdit.]

Obiol, E. M. La ganadería en el norte del País Valenciano, Castelló, 1989.Oliver, A. Poblamiento y territorio protohistóricos en el llano litoral del Baix

Maestrat (Castellón), SCC, Castelló, 1996.Otegui, R. «Ir a extremar. Algunas prácticas de trashumancia y pastoreo en la co-

marca del Maestrazgo turolense». A: Kalathos, 5-6, 1985-86.Palol, P. de. La necrópolis de Agullana, Madrid, 1958.Pallarès, R.; Gracia, F.; Munilla, G. «El poblado ibérico de La Moleta del Re-

mei (Tarragona)». A: Revista de Arqueología, 59, 27-35, 1986a.Rafel, N. «Colgantes de bronce paleoibéricos en el N.E. de la Península Ibérica.

Algunas reflexiones sobre las relaciones mediterráneas». A: Pyrenae, 28, 99-117, 1997.

Ramon, J. Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental,Col·lecció Instrumenta, 2, Publicacions de la Universitat de Barcelona, 661 p.,1995.

Sanmartí, J.; Belarte, M. C.; Santacana, J.; Asensio, D.; Noguera, J. «L’as-sentament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Gi-nestar, Ribera d’Ebre)». A: Arqueomediterrània, 5, 244 p., 2000.


El camp de sitges ibèric de Missatges(Tàrrega, Urgell)JAUME BADIAS, IGNASI GARCÉS, ORIOL SAULA, EVA SOLANES

1. La situació del jaciment

El camp de sitges de Missatges és 3 km al sud-oest de Claravalls, poble agregat al ter-me municipal de Tàrrega. Les coordenades topogràfiques són 41º 41’ 48’’ de latitudnord i 1º 05’ 37’’ de longitud est.1 L’altitud és de 315 m. Pel que fa a la distància res-pecte als principals jaciments ibèrics més propers, dista, en línia recta, 1,5 km del Molíd’Espígol (Tornabous), al nord-oest, i 4,5 km del Tossal del Mor (Tàrrega), al sud.

Les restes documentades són en una zona lleugerament elevada respecte als en-torns, més plans, a la vora de l’antiga riera de Claravalls. El relleu actual és el re-sultat de nombroses extraccions de terres que han desfigurat notablement el paisat-ge primitiu. Malgrat tot, en alguns punts encara s’aprecia el nivell original. La basegeològica, formada durant l’oligocè, és constituïda per capes de calcàries lacustres,gresos carbonatats de gra molt fi i llims intercalats amb argiles roges.

2. La descoberta i les intervencions efectuades

El jaciment va ser descobert per uns afeccionats que van excavar una de les sitgesescapçades per uns replanaments fets durant la dècada dels vuitanta del segle pas-sat. Al cap d’uns quants anys, els materials arqueològics recuperats van ser lliuratsal Museu Comarcal de l’Urgell, on van ser dipositats i estudiats (Garcés; Saula,1996).

1. Coordenades geogràfiques corresponents a la xarxa geodèsica europea unificada. Full 360 del MapaTopográfico Nacional. Escala 1: 50.000.

2.1. La campanya de 1996

La primera intervenció, amb caràcter d’urgència, va ser dirigida per Jaume Badias,que havia estat contractat pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya iamb el qual van col·laborar Oriol Saula (Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega) i Ig-nasi Garcés, professor de la Universitat de Barcelona. En aquesta intervenció s’ex-cavà l’indret on els afeccionats havien recollit els materials arqueològics esmentats,el qual està situat a la parcel·la anomenada camp 1. Es va localitzar la sitja trobadapels afeccionats (SJ 1) i es van identificar dues sitges més.

2.2. La campanya de 1998-1999

La intenció de fer nous replanaments a la mateixa parcel·la (camp 1) on durant l’any1996 s’havien excavat les sitges vamotivar una segona actuació també d’urgència. La di-recció va ser a càrrec d’Oriol Saula (Museu Comarcal de l’Urgell), amb qui va col·labo-rar Ignasi Garcés. El Servei d’Arqueologia i el Museu deTàrrega van pagar les despeses.

En aquesta ocasió es van excavar nou sitges més (Badias [et alii], en premsa).Per tal de localitzar altres estructures, es va netejar la zona més elevada de la par-cel·la i es van fer diferents sondatges amb màquina excavadora a la falda sud-oest.Aquests darrers treballs de delimitació permeteren constatar l’absència d’altres ves-tigis en aquest sector.

2.3. La campanya de 1999-2000

La notícia de replanaments futurs en una finca veïna (camp 2) va motivar la terceraintervenció, també amb caràcter d’urgència. Els treballs van ser dirigits per Eva So-lanes, que, contractada pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, vapoder comptar amb la col·laboració del Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega i d’Ig-nasi Garcés. El camp 2 consta de dues zones diferents: una de plana i una altra deformada pel vessant d’un tossal escapçat. Durant aquesta intervenció es va delimi-tar en extensió el terreny i es van excavar els elements localitzats: un total de tren-ta-una sitges noves (figura 1), a més d’altres estructures excavades al subsòl2 (hi hauna notícia breu a Garcés 2001).

3. Les estructures localitzades i la tipologia del jaciment

Les restes descobertes fan de Missatges un jaciment clau per entendre l’emmagatze-matge de gra i el comerç a la plana de l’Urgell entre els segles iii i i aC (Badias [et

144 Jaume Badias, Ignasi Garcés, Oriol Saula, Eva Solanes

2. Cal agrair la col·laboració dels diferents propietaris dels terrenys on hi ha el jaciment en totes les in-tervencions.

alii], en premsa). Es van documentar quaranta-dues sitges concentrades a la bandacentral del camp 2 i una mica disperses al camp 1, que corresponen a un establimentde dimensions mitjanes si el comparem amb conjunts similars d’altres zones de Ca-talunya.3 La localització, però, d’altres estructures diferents (tres cubetes, quatrefosses circulars i una possible bassa), també excavades al subsòl, ens evidencia lapresència d’algun tipus d’hàbitat al mateix indret o en un altre de molt proper. Ma-lauradament, aquest nucli no s’ha conservat. Així mateix, indica una activitat eco-nòmica més complexa que el simple emmagatzematge de cereals, de la qual nomésresten alguns indicis (figura 2).

A causa de l’estat general de conservació del jaciment, no és possible saber elnombre exacte de sitges i d’estructures que hi devia haver antigament; el fet que hihagi sectors completament arrasats i que es concentrin d’una manera irregular hoimpossibilita. D’altra banda, el rebaixament produït també dificulta l’anàlisi de lesestructures localitzades, perquè no en podem saber la fondària o el volum exacte;desconeixem, també, quin era el nivell d’ús del terreny. Malgrat tot, en alguns ca-sos es pot deduir la profunditat aproximada i calcular el volum orientatiu d’alguna

El camp de sitges ibèric de missatges 145

3. Per al nord-est de Catalunya, vegeu BURCH, 1996; per a la costa central, vegeu GARCÍA; ZAMO-RA, 1993; per a la costa tarragonina, vegeu POU [et alii], 1993, i per al Solsonès, vegeu PALMÉ; PRINCI-PAL, 1990.

Figura 1. Vista general del camp 2.

sitja. No sabem, però, la quantitat de gra que s’emmagatzemava a Missatges encada fase. Aquest estat de conservació també afecta la datació d’un nombre impor-tant de sitges, perquè no sabem quins nivells arqueològics eren tallats o quins lesamortitzaven.

3.1. Les sitges

3.1.1. Les característiques i les dimensions

En conjunt, la fondària conservada de les sitges varia molt i oscil·la entre 0,20 m i2,10 m. La mitjana de les profunditats conservades és entre 0,5 m i 1 m. En dues sit-ges (SG 5 i 6), l’alçària conservada, 1,70 m, no devia ser gaire inferior de l’original,que, segons els càlculs que hem fet, devia ser pels volts de 2 m. Hi ha sitges, però,que, en funció del diàmetre de la base, devien assolir fondàries encara més grans(SG 1, 7, 9,11 i 14) (figura 3); en un cas concret (SJ 12) l’alçària conservada és de2,10 m i les parets no sembla que s’acostin. En canvi, podem deduir que la sitja nú-mero 3 no arribava a 2 m.

En la majoria de casos hi ha elements que aporten informació indirecta del dià-metre de la boca de les sitges (figura 4), si bé aquesta només s’intueix en dues (SG 5


Figura 2. Planta general del jaciment.

i 6). A l’interior d’algunes sitges es van recuperar lloses planes de grans dimensions,caigudes o llançades. La forma arrodonida i les mides que presenten van permetre in-terpretar-les com a tapadores o possibles cobertes. Les mesures d’algunes lloses, 60 ×48 cm (SJ 21), 70 × 70 cm (SJ 32) o 50 × 40 cm (SJ 38), ens donen una idea aproxi-mada de la boca, que, en alguns casos, podria fer entre 40 i 60 cm de diàmetre. S’handescobert tapadores de mides afins en altres camps de sitges coetanis, com a les Guàr-dies (el Vendrell, Baix Penedès) (Morer [et alii], 1997; Morer; Rigo, 1999).

Com hem assenyalat, l’estat de conservació de les sitges, tret de quatre casos(SG 5, 6, 9 i 12), en limita el coneixement i dificulta l’establiment d’una tipologiaformal. La major part de seccions només corresponen al fons o a la meitat inferior.La irregularitat de les parets de les sitges és força acusada, les quals, segons el llocper on es fa la secció, esdevenen cilíndriques, troncocòniques o globulars. L’erosióde la part superior de les estructures també pot donar lloc a equívocs. Fins i tot esconstaten casos extrems que presenten una secció inferior mig cònica invertida migglobular (SG 27 i 30).

Hem establert tres tipus de fons: plans, lleugerament còncaus i còncaus. Els per-fils interiors de les parets solen ser oberts i normalment són més o menys rectes opresenten una curvatura. Tot i això, també tenim alguns exemples de sitges cilíndri-ques amb les parets verticals o troncocòniques, i amb parets que poc o molt es tan-quen des de la base (SG 3 i 12 ); d’altres tenen el fons pla i el cos cilíndric però ambun gir de tancament des d’un cert punt (SG 5 i 6). Algunes de les que presenten el


Figura 3. Sitja número 9.

fons còncau tenen les parets més o menys globulars. Hi ha dos casos excepcionals(SG 27 i 30) en què la secció inferior és mig cònica invertida mig globular.

Una aproximació al càlcul del volum de les sitges més ben conservades indicauna capacitat en litres de 4.554 (SJ 5), 4.536 (SJ 6) i 6.082 (SJ 9). Tanmateix, el vo-lum d’algunes sitges (SG 12 i 36), tot i que ens han arribat molt malmeses, semblaque era superior als esmentats perquè, com a mínim, devien tenir un metre més defondària. En concret, la sitja número 12 conserva una capacitat de 9.500 L i la nú-mero 36, de 10.388 L. Aquestes dues estructures, que possiblement eren les mésgrans del jaciment, són de dos moments diferents.

3.1.2. La tipologia

Davant de la impossibilitat d’agrupar les sitges segons la forma o el volum, ens hembasat en el diàmetre del fons, l’únic element gairebé sempre conservat. Posterior-ment hem intentat establir una correlació entre els tipus diferenciats a partir del dià-metre i la informació sobre l’època que aporten els materials arqueològics que con-tenien. Hem de manifestar, però, que la manca d’elements datables en un nombreimportant de sitges limita aquest plantejament. Segons aquest criteri, hem diferen-ciat els tipus següents:


Figura 4. Sitja número 32.

– A: format per les sitges que no superen el metre i mig de diàmetre. Pertanyena aquest grup les sitges 3 i 41.

– B: format per les sitges que tenen entre 1,5 i 2,20 m de diàmetre. Són d’aquestgrup les sitges 2, 4, 5, 6, 8, 10, 15, 19, 20, 21, 22, 23, 26, 27, 28, 29, 30, 32 i 38.

– C: format per les sitges que tenen entre 2,20 i 3 m de diàmetre. Pertanyen aaquest grup les sitges 1, 7, 9, 11, 12, 14, 16, 17, 31, 34, 35 i 39.

– D: format per les sitges que tenen un diàmetre superior a 3 m. Constitueixaquest grup la sitja número 36.

Entre els tipus B i C hi ha un conjunt de sitges que, a causa del seu precari estatde conservació, no és possible incloure en cap d’aquests dos grups (SG 13, 24, 33,37, 40, 42 i 43).

3.1.3. El procés de rebliment

En el moment d’excavar-les, les sitges presentaven reompliments diferents quant a lanaturalesa i l’origen. En determinats casos bona part de la cavitat s’havia omplertd’una manera natural a causa de l’erosió de la sitja mateixa i de les esllavissades deles parets, fet atribuïble al desús consegüent a l’abandonament de l’estructura, un copbuidat el gra. Els sediments originats en aquest procés són capes pràcticament estè-rils pel que fa als materials arqueològics; en canvi, abunden les margues i les argilesdespreses de les parets. No obstant això, les esllavissades sovint alternen amb capesde terres abocades intencionadament. Aquests estrats no antròpics es van documen-tar pràcticament en totes les sitges del camp 2 i en quatre del camp 1 (SG 3, 8, 9 i 10).

També vam constatar la possible presència de nivells de sedimentació deguts aterra arrossegada per la pluja a l’època antiga, intercalats en estrats d’origen antrò-pic, en nou sitges (SG 3, 4, 6, 11, 17, 32, 35, 39 i 40). Són constituïts per fines ca-pes arenoses disposades horitzontalment en què molts pocs hi ha materials arqueo-lògics. Entre aquestes sitges destaquem la número 35, en totes les unitatsestratigràfiques de la qual hi ha nivells de llims barrejats amb restes de les paretsdesfetes i lloses caigudes o llançades al fons. En tot cas, aquestes capes de sedi-mentació originades per filtracions de l’aigua de la pluja indiquen que el reblimentd’algunes sitges va tenir lloc en intervals de temps prou espaiats sense que puguemdeterminar-ne la durada exacta. En altres ocasions, les sitges van restar un quanttemps buides abans del rebliment antròpic (SG 6, 40 i 39).

En altres casos, el sediment que omplia les sitges presentava materials arqueo-lògics, cosa que ens indica que la sitja va ser utilitzada, després de la funció inicial,com a abocador de deixalles i terra. Els materials més freqüents són recipients de ce-ràmica trencats o en desús, restes òssies, fragments d’estris de pedra i, en algunesocasions, eines metàl·liques.

Només en tretze sitges (SG 1, 7, 9, 11, 24, 26, 29, 30, 33, 36, 37, 39 i 43) d’untotal de quaranta-dues hi havia concentracions importants de materials arqueolò-gics. Entre aquestes destaca amb diferència la sitja número 1. En general, es va ob-


4. Objectes restaurats pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya a SantCugat del Vallès i pel Museu de la Noguera com a conseqüència de la col·laboració en l’exposició «La Nogue-ra Antiga». Els materials metàl·lics van ser restaurats al Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Lleida.

servar que les peces més completes, tot i ser fragmentàries, eren a les sitges on hi ha-via més material abocat. Malgrat la pèrdua dels nivells superiors de gairebé totes lesestructures, els materials normalment es concentren als nivells inferiors, aspectemolt evident en tres sitges (SG 9, 11 i 36), on els fragments formen una mena decapa gairebé en contacte amb el terra. En cap cas no es va documentar una deposi-ció ordenada i intencionada d’elements a les sitges.

Pel que fa a la resta de sitges, la presència d’elements materials és menor i estàmés repartida entre els diferents nivells de rebliment. Les peces tenen més fracturesi hi ha molts fragments aïllats, alguns amb aspecte residual. Als nivells superiors ra-rament hi ha més objectes, norma que trenca la sitja número 5.

Hi ha pocs materials constructius entre els sediments de rebliment. Cal esmen-tar, però, la presència de dues pedres amb forat de polleguera a les sitges 2 i 10 i caldestacar d’una manera especial la quantitat notable de tovots i d’arrebossats de fangabocats a la sitja número 8; igualment, s’ha de destacar un possible tovot a la nú-mero 9 i algun element de construcció amb fang a les sitges 7 i 14.

Les restes de macrofauna dins de les sitges són, en general, escadusseres. No-més en quatre (SG 1, 7, 9 i 36) se’n va documentar una quantitat notòria, mentre quen’hi ha força menys en catorze (SG 8, 11, 12, 13, 16, 21, 24, 25, 26 –amb dos cranisque podrien ser de gos–, 28, 29, 31, 33 i 39). En vuit sitges (SG 5, 7, 9, 11, 12, 17,19 i 22) hi vam trobar sediments amb cendra. La cendra molt sovint apareix rela-cionada amb concentracions de carbons i, en algunes ocasions (SG 9 i 12), ambnombroses restes de fauna.

Els metalls són poc rellevants. Destaquem, però, una fanga de ferro, dos botonsi una campaneta de bronze, entre altres restes metàl·liques, a la sitja número 1; dosarpiots, un ganivet i altres restes de ferro, així com un vaset de bronze, a la número9, i un estri de ferro allargat a la número 43.

Els nivells de pedres de procedència local en els reompliments eren, en algunscasos, destacables. Poden indicar que algunes sitges en desús van servir d’abocadordels materials extrets durant l’enderroc i el desmuntatge d’antigues estructures pot-ser per a la construcció de noves. Es van documentar restes de molins en nou sitges(SG 5, 6, 7, 9, 14, 25, 27, 33 i 36). Entre aquestes restes, destaquen la part inferior iel suport circular d’un molí rotatori de pedra sorrenca apareguts a la sitja número 14.

3.1.4. La datació

L’estudi dels materials arqueològics recuperats encara és en una fase preliminar; al-gunes peces que ens aportaran dades clau per datar el jaciment tot just han estat res-taurades.4 A grans trets, hi podem diferenciar tres grups:


1. El grup amb una datació més segura és el més modern; conté elements delsdarrers decennis del segle ii aC que conviuen amb altres d’específics dels dos pri-mers del segle i aC. A aquest grup hi pertanyen vuit sitges (SG 1, 7, 9, 11, 12, 14, 17i 39). Totes aquestes estructures són del tipus C. Demostren una activitat intensa enel període final del jaciment. Tres d’aquestes sitges (SG 1, 9 i 11) foren amortitza-des d’una manera simultània i comparteixen parts dels mateixos recipients cerà-mics. Entre els materials trobats en aquestes sitges hi ha els elements següents:

Àmfores romanes. Predomina, pel nombre d’exemplars trobats, l’àmfora itàli-ca de vi forma Dressel 1 en les tres variants A, B i C. La sitja número 1 ja en conte-nia unes disset. La presència de les Dr 1 B indica una datació de l’inici del segle i aC.Quant a la sitja número 1, cal remarcar un lot format per almenys tres àmfores Dr 1C, en un estat de conservació excel·lent, amb pasta sense components volcànics, su-perfícies amb engalba blanca i regalims de resina a la vora. Procedeixen, segons quesembla, de la Campània septentrional. Al coll hi ha tituli picti traçats amb pinturavermella i les llegendes són afins entre si: F(alernum) AMIN(eum) vel AN(norum)IIII (quattuor), que es refereixen, segons la nostra interpretació, a la qualitat del vide Falern contingut, possiblement de la varietat de raïm blanc amineu i amb quatreanys d’antiguitat. Al coll d’una àmfora Dr 1 A, de pasta amb components volcànics,hi ha el titulus pictus, també pintat de vermell, MMG (la darrera lletra es pot inter-pretar com a C o com a Q), que tal vegada es refereix a la tria nomina d’un merca-tor o d’un negotiator. Algunes d’aquestes àmfores itàliques duien el coll intencio-nadament retallat, potser per reaprofitar l’envàs com a contenidor fix, una pràcticaque també es va documentar a les estances del Camp de les Lloses (Tona, Osona) enquè es feien activitats metal·lúrgiques i que es van datar a la primera dècada del se-gle i aC (ÀLVAREZ [et alii], 2000). Les àmfores d’oli són representades per algunsenvasos Brindisi, entre els quals hi ha un exemplar anepigràfic sencer a la sitja nú-mero 1 i la part superior d’un altre a la número 17 que conté cartel·les a les nanses,en una de les quals (forma Apani V A) es pot llegir Apollo (...). Probablement estracta d’Apolonius, un dels operaris més coneguts de la primera meitat del segle i aCi ben documentat a la propera Iesso (Guissona, Segarra) en un context del 95-90 aC(GUITART [et alii], 1998). Unes poques àmfores procedeixen de la Tripolitània icontenien oli o, més probablement, salaons.

Ceràmica de vernís negre. Hi ha un nombre força notable d’exemplars de campa-niana A tardana, que és representada per la Lamb. 27B i la Lamb. 5. La majoria d’e-xemplars de campaniana B procedeixen de Cales o de la Campània septentrional i mos-tren molta més diversitat de formes: Lamb. 1, 3, 4, 5, 5/7, 8, 10 i Pasquinucci 127/Morel3121. Destaca un exemplar de campaniana B (Lamb. 5) procedent d’Etrúria.

Ceràmica comuna itàlica. Les formes trobades són el plat-tapadoraAguarod 1,l’olleta Vegas 2/Aguarod 19 i el plat de ceràmica de cuina Vegas 14/Aguarod 4.També es localitzà un morter de forma Aguarod 1/Emporiae 36,2. La ceràmica co-


muna romana és representada per alguns bocals amb engalba blanca. Pel que fa a laceràmica de parets fines, es van documentar gobelets de producció peninsular queimiten la forma Mayet II.

Ceràmica ibèrica oxidada. El conjunt més notable són les tenalles amb broc dedecantació fetes amb pastes grogues i vermelles. Les sèries pintades constitueixenun grup important: kalathoi amb decoració vegetal (fulles d’heura exemptes o en-trellaçades i estipulades, teixidors, etc.) (figura 6), geomètrica (semicercles concèn-trics, costellams, etc.) i més rarament zoomorfa. Alguns vasos pertanyen al taller deFontscaldes (Alt Camp) i conviuen amb els vasos pintats d’origen ilerget, que enaquella època van començar a ser de dos colors a causa de la preparació blanquino-sa de les superfícies (Garcés, 2000). Aquestes produccions bàsicament consten decàlats de parets obertes i ala reentrant a l’interior i inclinada vers l’exterior; tambéhi ha la part superior d’una olpa.

Ceràmica ibèrica reduïda. El repertori és format per gerretes bicòniques i bolspetits. Cal esmentar un plat sencer que imita toscament la ceràmica de vernís negrei que és excepcional i atípic tant per la pasta i els desengreixants que conté com perla singular decoració estampillada al fons.

2. Un segon grup de cinc sitges (SG 13, 26, 33, 42 i 43) es pot datar a la sego-na meitat del segle ii aC. Els materials són escadussers i no permeten precisar-negaire la datació. Algunes sitges, com la número 13, només aportaren un fragment dela forma Lamb. 3 de ceràmica campaniana B i un fragment residual del taller de Ro-ses. Un cas similar és el de la sitja 26, en la qual es va trobar un sol fragment d’àm-fora itàlica al costat d’un fragment de vernís negre més antic. La sitja 33 incloïa unfragment d’àmfora itàlica al nivell superficial. Se’n localitzà una quantitat una micamés gran a les sitges 42 i 43 sense cap altre indicador de datació. Tanmateix, el ma-terial ibèric de les sitges d’aquest grup és poc representatiu i només permet suposarun període ampli entre el segle iii i el ii aC. Pel que fa a la correlació entre aquestessitges i la classificació en tipus, les sitges 13, 33, 42 i 43 corresponen al tipus B/C,entorn de 2 m de diàmetre, i la número 26 pertany clarament al tipus B. Així doncs,aquest reduït grup de sitges amb poc material i no gens precís quant a la datació es-taria format per sitges mitjanes o una mica grans.

3. El tercer grup que hem definit reuneix deu sitges (SG 2, 4, 5, 6, 8, 16, 21, 35,36 i 41) datables en un període ampli entre el segon o el tercer quart del segle iii i laprimera meitat del ii aC. Es podrà dividir en subgrups més concrets quan l’estudi es-tigui finalitzat. Així, les sitges 4 i 8 semblen plenament situables en el segle iii aC,però els materials que contenen no són prou significatius per poder-ho assegurar. Lameitat de les sitges d’aquest grup (SG 2, 4, 6, 8 i 21) són del tipus B; una (SJ 41)pertany al tipusA; dues (SG 16 i 35) corresponen al tipus C i la sitja 36, amb un dià-metre excepcional de 3,30 m, és l’única representant del tipus D. La diversitat és no-tòria. Aquest tercer grup es caracteritza per la presència d’aquests elements:


Àmfores grecoitàliques. N’hi ha quantitats petites.Ceràmica púnica. Es van trobar alguns fragments d’àmfora ebusitana, així

com de ceràmica comuna, possiblement púnica.Ceràmica de vernís negre. És representada per la ceràmica del taller de Roses,

formes Lamb. 24/25B, 26 i 27 a/b, i per la Campaniana A antiga i mitjana, formaLamb. 27 a i b.

Ceràmica ibèrica. Destaquen un nombre important d’àmfores ibèriques i al-guns fragments de ceràmica de vernís roig ilerget, entre els quals hi ha una vora afía la forma Junyent 3.6 (Junyent, 1991), alguns càlats cilíndrics de vora d’ala pla-na i decoració geomètrica de semicercles concèntrics i, entre altres recipients, platsamb perfils flexionats, gerres amb broc de pessic, sítules i tenalles amb doble vora.També hi ha gerrets bicònics de ceràmica ibèrica grisa i alguns fragments d’olletesTornabous (CURA; PRINCIPAL, 1993).

4. Resta un ampli grup de vint sitges (SG 3, 10, 15, 19, 20, 22, 23, 25, 24, 27,28, 29, 30, 31, 32, 34, 37, 38, 40 i 44) no determinables quant a la datació, atesa lapresència escassa de material arqueològic. Aquest fet arriba a l’extrem màxim a lessitges 19, 20 i 32, on no es va localitzar cap fragment ceràmic. En els altres casos esva recuperar alguna peça ceràmica de factura ibèrica, feta amb torn o a mà. Malgratque aquestes produccions són poc definidores, el seu aspecte és més afí al de les


Figura 5. Kalathos ibèric de la sitja 1.

aparegudes a les estructures que es daten entre els segles iii i ii aC que no pas al deles que han estat situades pels volts del 100 aC. D’altra banda, l’absència total dematerials itàlics, molt abundants a la fase final del jaciment, també abona aquestaimpressió. La sitja número 30 només contenia algunes peces ceràmiques modeladesa mà i un sol fragment de ceràmica grisa feta a torn.

3.2. Altres tipus d’estructures excavades

A grans trets s’han de distingir dues zones força ben definides i amb una certa sepa-ració que tal vegada corresponen a activitats diferents. Al camp 1 i a les parts sud ioest del camp 2 es van documentar les sitges, mentre que a la banda nord i nord-estdel segon camp es van localitzar altres estructures amb funcions encara no determi-nades amb exactitud. Aquestes estructures, també excavades al terreny natural, sónde dues cubetes de forma ovalada plenes de cendra (CO 46 i 47), tres fosses circu-lars (FC 44, 45 49 i 52) i una possible bassa (BS) de dimensions notables.

3.2.1. Cubetes ovalades

Les dues cubetes són l’una a la vora de l’altra a una distància inferior a 0,5 m.Conserven una fondària de 0,19 m (CO 46) i 0,36 m (CO 47). La longitud màxi-ma en planta és entre 1,15 i 1,30 m; l’amplada oscil·la entre 0,5 i 0,6 m. La dis-posició de les parets és oberta i la base, còncava. Cal destacar que la cubeta nú-mero 47 presenta un retall a l’extrem meridional, amb el fons pla, que aprofundeix10 cm. Aquest retall interior va aparèixer ple de cendra (figura 7). La cubeta con-tenia part d’un vas obert de ceràmica modelada a mà de parets gruixudes, que cal-drà analitzar i estudiar per si pot aportar algun indici referent a les activitats quees feien a la fossa.

Malgrat la provisionalitat del nostre estudi, formalment les cubetes mostrenuna certa afinitat tipològica i mètrica amb els fons dels forns destinats al proces-sament del ferro localitzats al complex de l’època ibèrica del poblat de les Guàr-dies (el Vendrell, Baix Penedès). En concret, la cubeta número 46 recorda elsforns d’enriquiment (Morer; Rigo, 1999) mentre que la número 47, un forn dereducció amb la cubeta interna per recollir la massa de ferro (Morer; Rigo,1999). Cal analitzar, en el nostre cas, si la base geològica permet l’extracció d’ar-giles ferruginoses.

3.2.2. Fosses de planta circular

Es van documentar tres fosses de forma gairebé circular (FC 44, 49 i 52) (figura 7),que presenten un diàmetre aproximat d’1 m. Els fons són lleugerament còncaus. La


fondària màxima conservada oscil·la entre 15 i 25 cm. El rebliment d’aquestes fossessembla el resultat de factors naturals; tanmateix, hem de destacar que a les fosses 44i 49 es van documentar dues lloses d’uns 20 i 40 cm disposades de forma plana.

A les tres estructures anteriors cal sumar-hi una quarta (FC 45) que, tant per laforma i el diàmetre reduït com per la posició al camp, no s’ha interpretat com a sit-ja. No sabem quina funció tenia. La fossa, de planta circular, mesurava 1,10 m dediàmetre i conservava una fondària de 0,35 m. El rebliment constava de diferentsabocaments de cendra i carbons petits; al fons hi havia dipositada una llosa plana.Es va recuperar un recipient ceràmic petit, modelat a mà, de forma cònica que for-mava part del sediment.

3.3.3. La bassa

Al punt d’inflexió entre la zona de les sitges i l’àrea ocupada per les altres estructu-res es localitzà, excavat al terreny natural, un gran retall de perfil còncau que mesu-rava10,5 m de llarg × 9 m d’amplada i conservava una fondària d’un metre i mig alcentre. L’hem identificat com una possible bassa (BS 55). De fet, el lloc on està si-tuat pot obeir a un condicionament topogràfic enmig de dues elevacions; aquest re-tall podria tenir com a funció recollir aigua, tot i que no descartem altres funcions.Les característiques naturals del terreny on està excavat (argiles i margues) facilitenla impermeabilitat de l’estructura.

Relacionada amb aquesta estructura, al nord-oest es va documentar un retallallargat que feia un lleuger pendent cap a la bassa i que s’ha interpretat com unapossible canalització per recollir les aigües pluvials. Conservava uns 20 cm defondària i s’amortitzà entre el 275-250 i el 100 aC. Als materials més antics hi ha-via marques evidents de rodament i erosió, per la qual cosa sembla que es van di-positar per l’arrossegament mateix de les aigües durant el període d’utilització. Elmoment final tant de la bassa com de la canalització es pot situar en els vint anysinicials del segle i aC, com la resta d’estructures més modernes documentades.Aquesta data es basa en els materials romans d’importació recuperats: àmfora ità-lica Dr 1, àmfora d’oli d’Apúlia-Calàbria i ceràmica de vernís negre campanianaB de Cales.

3.3.4. Fossa revestida amb tovots

La fossa circular número 18, situada a la zona de les sitges del camp 2 i amb undiàmetre de 2,57 m (figura 8), és una estructura excepcional. Aquesta construccióconstava d’una sola de tovots ben disposats al fons i a les parets; al seu torn, elstovots de les parets estaven arrebossats. El perfil construït tenia una secció poc omolt troncocònica. Amb tot, només es conserva una fondària d’uns 20 cm fins a lacara superior de la sola. Els tovots del fons mesuraven, de mitjana, 45 × 30 cm,


mentre que els de les parets feien, aproximadament, 35 × 15 cm. Els tovots apa-reixien lligats amb una sorra molt fina, a manera d’argamassa tova; els de la sole-ra, a més a més, anaven encaixats amb petites pedres falcades. A sobre mateix delpaviment, es va documentar un fragment de ceràmica comuna feta amb torn, se-gurament dipositada quan l’estructura ja estava en desús. Entre els pocs fragmentsceràmics que anaren a parar dintre mateix dels tovots, cal destacar un petit frag-ment informe de ceràmica comuna itàlica, indici que situa la construcció d’aquestrevestiment en una època que no podem precisar amb exactitud, però que podemdatar entre el final del segle ii aC i el principi del segle i aC, és a dir, en el darrerperíode del jaciment.

Hem de destacar, també, que al fons de l’estructura, a sota mateix dels tovots delpaviment, hi va aparèixer una gran quantitat de carbons relacionables amb la cons-trucció de l’estructura i que caldrà estudiar per si poden ajudar-nos a esbrinar algu-na dada. Malgrat la llarga tradició ilergeta en la construcció amb fang, aquesta es-tructura constitueix un unicum.

4. El projecte de reconstrucció paleoeconòmicai paleoecològica del camp de sitges de Missatges.Resultats preliminars

Com s’ha assenyalat, la recerca a Missatges començà com a estudi d’uns materialsdescontextualitzats que il·lustraven una etapa poc coneguda a l’Urgell, que, a cau-sa de les circumstàncies, esdevingué una excavació d’urgència. Amb la nova situa-ció, l’equip responsable prengué consciència, malgrat les limitacions d’una inter-venció d’aquestes característiques, que la seva feina no s’havia de limitar a ladocumentació d’unes estructures i d’unes restes materials. El jaciment també podiaser un excel·lent punt d’arrencada per a la recerca pluridisciplinària del paisatgedels entorns i de les activitats d’una comunitat ibèrica i iberoromana a les planeslleidatanes. En definitiva, Missatges podia contribuir a la reconstrucció integral delpassat històric.

Aquest plantejament es concretà en el projecte Reconstrucció paleoeconòmica ihistòrica del camp de sitges iberoromanes de Missatges (Tàrrega, Urgell).5 L’estudise centrà en l’anàlisi de les onze sitges excavades els anys 1996, 1998 i 1999. Els re-sultats obtinguts constitueixen una memòria inèdita que encara és provisional. Lesnoves anàlisis de la campanya 1999-2000 completaran l’estudi i confirmaran o co-rregiran les conclusions establertes fins ara. La continuïtat del projecte de recerca vaser garantida per la concessió de l’estudi Segona fase de la reconstrucció paleoeco-nòmica i històrica del camp de sitges ibèriques i iberoromanes de Missatges (Tàrre-


5. Projecte 1999ACOM 00028 del bienni 1999-2001, coordinat per Ignasi Garcés i Oriol Saula i cofi-nançat per la Direcció General de Recerca del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informa-ció de la Generalitat de Catalunya i el Museu Comarcal de l’Urgell-Tàrrega.

ga, Urgell).6 Un treball d’aquestes característiques és, ara per ara, únic a la comarcade l’Urgell.

Es van fer sis tipus d’anàlisis en què van participar investigadors de quatre ins-titucions diferents.7 Les anàlisis fetes i les persones responsables són les següents:un estudi arqueobotànic a càrrec de la doctora Natàlia Alonso, membre del GIP dela UdL; un estudi antracològic fet per la doctora Raquel Piqué amb la col·laboracióde Carmen Mensua al Servei d’AnàlisisArqueològiques de la UAB; un estudi de lesrestes faunístiques i malacològiques fet conjuntament pel doctor Jordi Nadal, mem-bre del SERP de la UB, i per Xavier Gòmez, becari FI del GIP de la UdL; un estudidels residus en els sediments, en el material de mòlta i en el contingut de recipientsceràmics a càrrec del doctor Jordi Juan-Tresserras, membre del SERP de la UB; unestudi arqueometal·lúrgic, conduït per Carme Rovira, col·laboradora del Museu Na-cional d’Arqueologia (Barcelona); un estudi de les restes constructives amb fang fetper la doctora Carme Belarte, professora d’arqueologia de la UB.


Figura 8. Fossa revestida amb tovots (FR 18).

6. Projecte 2001ACOM 00011 del bienni 2001-2003, a la coordinació del qual es va incorporar Eva So-lanes.

7. De la fase prèvia de tractament general i tria de mostres se’n va ocupar Montserrat Gené.

4.1. L’estudi carpològic

S’ha d’advertir que l’anàlisi carpològica no permet saber amb certesa quins produc-tes es guardaven a les sitges atès que, recordem-ho, foren buidades i reomplertesd’una manera natural o amb deixalles. No obstant això, és lògic suposar que els in-dicis recuperats en els abocaments, moltes vegades originats per neteges de llocsd’hàbitat propers, no eren, en essència, diferents.

En general, les densitats de restes són baixes i varien molt segons la naturalesadels estrats, des de 0,3 restes per litre de mostra a la UE 57 (SJ 5) fins a 32,8 restesper litre de la UE 99 (SJ 9), rica també en deixalles de tota mena. El nombre total derestes trobades és de 1.354 tàxons, el 52% dels quals són plantes conreades, el 15%,plantes silvestres, i el 33%, espècies indeterminades.

Es van identificar set tàxons de plantes conreades; cinc són cereals (blat dur o nucomú, ordi vestit, blat de tipus compacte, blat vestit i ordi nu), un és una llegumino-sa (llentia) i l’altre és una fruita (raïm conreat).

L’anàlisi detallada indica unes pràctiques agrícoles clarament cerealístiques ca-racteritzades pel predomini del blat nu o comú dur, una planta d’hivern, que cons-titueix el 61% de les plantes domèstiques i apareix en el 75% de les estructuresanalitzades. En l’ordre d’importància el segueix a molta distància l’ordi vestit, queés una planta tant d’hivern com de primavera i que constitueix el 24,8% de les res-tes conreades. Aquest percentatge, però, és enganyós, perquè gairebé tot aquestordi va aparèixer a la sitja número 9 i en un estat molt fragmentari. La resta de ce-reals identificats són percentualment secundaris i es poden considerar conreusmarginals: el blat nu de tipus compacte, el blat vestit i l’ordi nu. El primer nomésassoleix el 5% dels individus conreables, als quals potser cal sumar el 7,6% d’in-determinables; el segon, sigui pisana o espelta petita, és representat per un sol frag-ment de base de gluma i el tercer, i darrer, per dos exemplars d’ordi nu que són pu-rament testimonials.

També hi ha alguns indicis de consum de lleguminoses; en concret, de llenties,la lleguminosa més freqüent en l’àmbit ibèric. Mereix una menció especial la pre-sència de dues mostres de raïm domèstic procedents de la sitja número 9.

Es van identificar catorze tàxons de plantes silvestres de famílies diverses, en-cara que la major part es poden incloure en el grup de les plantes adventícies, quecreixen als camps, i de les ruderals, que ho fan als indrets freqüentats per les co-munitats humanes o als marges de camins. Algunes llavors de jonc ens fan pensarque a prop hi havia llocs humits, siguin zones endorreiques (recordem la possiblebassa 55), cursos d’aigua propers o aigües estancades en camps de conreu maldrenats.


4.2. L’estudi antracològic

L’estudi antracològic de Missatges es basa en l’anàlisi de 449 fragments de carbóprocedents de 8 de les 11 sitges de les dues primeres intervencions. S’ha de tenir encompte que la presència de fusta sempre és aleatòria com a conseqüència de l’acti-vitat humana, però també s’ha de recordar que els entorns condicionen l’oferta. Esvan identificar catorze tàxons d’arbres o d’espècies arbustives. L’espècie més docu-mentada és el roure (77,9% dels fragments de carbó, s). La fusta de roure estava as-sociada amb el material de construcció abocat a la sitja número 8, datada en el segleiii aC. El roure, però, també és el tàxon més representat en totes les datacions i apa-reix en la major part d’unitats estratigràfiques estudiades. Aquesta descoberta ha es-tat tota una sorpresa i ens indica un medi forestal no llunyà poc degradat. Comple-ten la mostra amb moltes menys mostres boixos, til·lers, alzines-garrics i arboços,que a les zones no conreades indiquen un paisatge de boscos mixtos de roures i al-zines o bé amb rouredes als cims dels tossals i les elevacions i alzinars a les cotesbaixes. Cal considerar l’explotació esporàdica de ripisilva amb oms (documentatsen un nombre important d’unitats estratigràfiques), salzes i àlbers-pollancres, aixícom de la vegetació halòfila per la presència de tamarius, propis de clapes seques osalobres. El pi roig-pinassa podria ser indistintament en medis diferents. També calfer esment, per les implicacions econòmiques que pot comportar, de la figuera, unarbre introduït a la regió per l’home, encara que en els temps remots. La diversitatde tàxons segurament és ocasionada per la necessitat de combustible, que es regeixper un patró menys selectiu. En canvi, trobem un patró més selectiu en els materialsde construcció, entre els quals s’emprava especialment el roure.

Ara per ara, amb l’estudi de les mostres de només vuit sitges, és impossible dis-tingir canvis en el patró de proveïment de fusta en els segles que el jaciment de Mis-satges va ser actiu. No obstant això, l’anàlisi dels tàxons d’aquest conjunt d’estruc-tures ens indica un medi ric en fusta bona, a diferència del jaciment contemporanide les Roques del Sarró (Lleida), ateses les dades disponibles (EQUIP SARRÓ,2000), o del més proper de Vilars d’Arbeca, encara que aquest és de la primera edatdel ferro i de l’època ibèrica antiga (Alonso [et alii], 1994-96). Missatges, no llunydel segon indret, planteja unes possibilitats diferents amb una vegetació en què, d’a-cord amb les dades actuals, hi havia més espècies arbustives, aspecte que caldràconfirmar en la segona fase de l’estudi.

4.3. L’estudi arqueofaunístic

Les restes de macromamífers estan distribuïdes d’una manera molt desigual amb754 registres a la sitja número 9, 483 a la malmesa sitja número 1 i 125 a la núme-ro 8; en canvi, cinc sitges no contenien cap os i la resta en tenien quantitats insigni-ficants. Com que aquestes restes obeeixen a abocaments antròpics, l’anàlisi que se’nfaci es podrà fer extensiu a la totalitat de les sitges estudiables en la segona fase. Els


macrovertebrats i algunes petxines marines van ser recollits manualment en el pro-cés d’excavació, mentre que les restes de microvertebrats (ocells, peixos i rosega-dors) i microcargols continentals procedeixen, majoritàriament, de les mostres deterra rentades en el procés de recuperació de material carpològic. Les tafonomies re-sultants són diverses, des de les que indiquen pautes econòmiques fins a les pura-ment accidentals. Aquestes darreres, però, poden esdevenir un indici en la recons-trucció paleoambiental.

En el capítol de macrovertebrats, cal destacar l’absència de cavalls. Entre elsmacromamífers identificats fins ara, s’observa que tots són espècies domèstiques.Sorprèn l’absència d’indicis d’activitats cinegètiques, que haurien aportat un com-plement carni, o fins i tot de la simple recol·lecció del banyam dels cérvols per a lafabricació d’estris. Aquest fet pot ser purament casual, però si la segona fase delprojecte confirmés aquesta manca, podríem plantejar la possibilitat d’una pauta so-cial restrictiva d’aquestes pràctiques.

Entre les úniques espècies domèstiques documentades, els ovicaprins consti-tueixen poc més de la meitat de les restes. En aquest grup, tot i el nombre elevat derestes diferenciables (74,07%), les ovelles superen (16,73%) les cabres (9,20%). Elsegon lloc de preferència és per als suids, que superen els bòvids. Aquesta correla-ció és normal en altres zones ibèriques a l’època plena i tardana. Convé, però, re-cordar el temps de vida més llarg de bous i vaques i el profit econòmic que se’n treuen forma de llet, derivats (cuir, tendrums) i, pel que fa als primers, com a força detreball al camp.

Les edats de sacrifici dels animals fan pensar en una gestió dels ramats d’ove-lles, cabres i porcs que tendeix a un equilibri entre les poblacions infantil, jove i sub-adulta, d’una banda, i adulta, de l’altra. Aquesta gestió devia comportar el consumperiòdic de la carn i la continuïtat dels ramats. Per contra, entre els bovins l’edat desacrifici sembla retardar-se entre la població jove i l’adulta. El profit que se’n treiadevia consistir a aprofitar les capacitats físiques dels animals abans no minvessin,moment en què eren consumits.

Entre les espècies no domèstiques determinades destaca un individu d’eliomysquercinus (rata cellarda), un animal de costums forestals que pot confirmar les da-des que es desprenen de l’estudi antracològic. Tradicionalment s’ha considerat queva ser introduït a la península durant l’edat mitjana, però cada vegada hi ha més ca-sos, com el nostre, aparentment anòmals. Hi ha poques restes ictiològiques, que es-tan en fase de confirmació. Les restes malacològiques d’origen terrestre recupera-des a Missatges són clarament aportacions naturals, sense cap valor subsistencial.

4.4. L’estudi dels residus en sediments

Un bloc d’estudis d’una naturalesa diferent són les anàlisis dels residus en els sedi-ments, en el material de mòlta encara enganxat als molins i en el contingut de reci-pients ceràmics sencers. El mètode emprat és la caracterització arqueomètrica mit-


jançant l’observació microscòpica òptica, la microscòpia electrònica d’escombratgei la tècnica combinada de la cromatografia de gasos amb l’espectrometria de mas-ses. Es van fer tretze anàlisis, majoritàriament de les sitges 9 i 11 i també de la sitjanúmero 7, totes de la fase final del jaciment.

Destaquem dues mostres de cendra recollides a la sitja número 9, que confirmenla presència de pol·len de roure, alzina i pi. De la sitja número 11 s’analitzà el con-tingut d’una olleta modelada a mà on es localitzaren, entre les restes microscòpi-ques, esclereides de fruits carnosos i, entre les restes orgàniques, àcid ceròtic, ca-racterístic de la cera d’abella. Aquests resultats són un possible indici d’algunamena de preparat de fruita amb mel. L’anàlisi microscòpica del sediment d’un molírotatiu passiu de la sitja número 7 va permetre la identificació de fitòlits de silici degramínies i d’esquelets silicis tipus triticum de la variant aestivum/durum i d’algunsmidons, que poden provar que al molí esmentat es va moldre blat comú dur. Final-ment, l’anàlisi d’un còdol de la sitja número 1 va detectar àcids grassos, caracterís-tics dels greixos de mamífers terrestres i que es podrien haver utilitzat en el procésd’adobatge de pells o cuirs.

4.5. L’estudi arqueometal·lúrgic

L’objectiu de l’estudi arqueometal·lúrgic en aquesta primera fase va ser determinar lacomposició dels metalls recuperats i, si era possible, la tècnica seguida en el procés d’e-laborar-los amb la finalitat de fer una aproximació al treball in situ o bé a l’aprovisio-nament exterior. El mètode bàsic va consistir a extreure una mostra petita de metall ianalitzar-la per microscopis electromagnètics. Podem afirmar que les eines de ferro dela sitja número 9 van ser fetes alternant l’escalfament i el martelleig. Els claus es mani-pulaven directament des de làmines rectangulars plegades sobre si mateixes i compac-tades. AMissatges es va documentar el ferro dolç i l’acer baix en carboni; el primer ésdúctil i el segon, més dur. Una de les poques escòries localitzades a la sitja número 9 ésde coure i de moment és l’únic indici segur d’una activitat metal·lúrgica local.

4.6. L’estudi de les restes constructives

En la primera fase del projecte, l’objectiu principal van ser les restes constructivesabocades a la sitja número 8, datada al segle iii aC. Entre els fragments recuperatshi ha bàsicament toves i revestiments. Entre les primeres destaca una tova de di-mensions petites, gairebé sencera, que mesura 25 cm de llargada, 14 cm d’ampladai 12 cm d’alt. Els revestiments de fang, molt més abundants, tenen, de mitjana, uns3 cm de gruix amb la superfície exterior allisada i la cara interna irregular. Es vaconstatar que a la cara allisada s’hi va aplicar un enlluït amb espàtula, format per ar-gila groga molt diluïda; en alguns punts, s’hi aplicà un pigment negre (de carbó o decendra) després de l’allisatge.


Pel que fa a la construcció amb fang, l’excepcional fossa revestida amb tovots(FR 18) podrà aportar interessants novetats en aquest camp tan bon punt s’acabil’estudi detallat en la segona fase del projecte,.

Algunes sitges contenien grans quantitats de pedres poc o molt escairades i irre-gulars, potser procedents de construccions o del seu rebuig. La descoberta de duespedres de polleguera (SG 2 i 10) va fornir indicis més clars d’edificacions. La pri-mera estructura es va datar al final del segle iii o al principi del segle ii aC i, de lasegona, no va ser possible precisar-ne la data.

5. Conclusions

Les estructures descobertes fan pensar que l’activitat principal del jaciment era lapròpia d’un camp de sitges, encara que les cubetes, les fosses i la possible bassasemblen indicar altres funcions, tal vegada relacionables amb l’explotació del ferro,per una banda, i amb activitats ramaderes, per l’altra. L’estat d’arrasament, degut asuccessives extraccions modernes de terres i a alguns replanaments, va impedir do-cumentar, en tots els casos, la boca de les estructures, que estan conservades a fon-dàries diferents. Per la mateixa causa, no disposem de cap prova directa que de-mostri d’una manera clara que hi hagués un hàbitat al mateix indret. Amb tot, lapresència abundant de peces ceràmiques, restes de fauna, estris lítics o metàl·lics i,en particular, restes constructives amb fang i pedra ens indica indirectament la pre-sència d’un hàbitat proper. La constatació de jaciments no excavats situats a menysd’1 km de Missatges, com els Vilars (Claravalls), els Tossalets (Tàrrega) i Aguilella(Barbens), palesen una ocupació àmplia del territori, segurament interrelacionada.

La datació, basada en les peces ceràmiques recuperades, demostra que el lloc vaser actiu durant força temps. L’ocupació és evident des del segon terç del segle iiiaC ateses les importacions de vasos de vernís negre dels tallers occidentals. Ambtot, hem de fer referència a uns pocs fragments residuals de ceràmica àtica de vernísnegre de la darreria del segle iv aC. El període final se situa entre els darrers decen-nis del segle ii aC i el començament del segle i aC, d’acord amb nombroses mostresde ceràmica de vernís negre campanianes A i B, àmfores Dr. 1 A, B i C i altres im-portacions. A falta d’un estudi definitiu dels materials, podem datar el moment finalpels volts del 90 aC i potser al 80 aC. a tot estirar. Aquesta data es desprèn de la pre-sència d’àmfores Dr 1 B i de la comparació amb conjunts afins com una sitja de Bu-rriac (Cabrera de Mar, Maresme) datable entre el 90 i 80 aC (Miró, 1991); les sit-ges del Decumanus B d’Empúries, entre el 110-90 i el 90-80 aC (Aquilué [et alii],1984); el conjunt amfòric d’Azaila, a la vall de l’Ebre, amb exemplars d’Apúlia i lestres variants de la Dr 1 –algunes Dr 1 C amb tituli picti– (Beltrán, 1976), que M.Beltrán situa cap al 75 aC (Beltrán, 1984), i les fosses de Guissona, datades al95-90 aC (Guitart [et alii], 1998). La Dr 1 B també es documenta en els nivellsfundacionals de la ciutat romana d’Aeso (Isona, Pallars Jussà), entre el 100 i el 80 aC(Payà [et alii], 1994).


La darrera etapa de Missatges és la que manifesta més activitat amb sitges de di-mensions més grans, en el rebliment de les quals es van trobar materials ceràmicsibers i itàlics abundants i variats, així com eines de ferro i restes d’altres menes. Enaquesta etapa es devien fer servir la fossa revestida amb tovots i la bassa. Les dadesde què disposem palesen que l’abandonament del lloc fou total, perquè no es va do-cumentar cap material posterior al segon decenni del segle i aC.

El fet que a Missatges hi hagi sitges datables en ple segle iii aC pot obeir a unaactitud previsora de les necessitats alimentàries quan s’habità el barri extramursal Molí d’Espígol, construït entorn del 300 aC (Cura; Principal, 1993). Una al-tra possibilitat, que no exclou l’anterior, és que abans de la conquesta romana jas’iniciés una activitat de resposta als estímuls comercials grecs i púnics. Enaquest supòsit, Tornabous funcionaria com a centre redistribuïdor de les importa-cions. Aquesta relació entre un nucli urbà principal, Molí d’Espígol, i assenta-ments amb camp de sitges, Missatges, també es donava entre Sant Julià de Ramisi Bosc del Congost (Gironès), Burriac (Maresme) i els establiments de la sevavall, les Toixoneres de Calafell i les Guàrdies del Vendrell (Baix Penedès), entrealtres casos.

Des d’una perspectiva històrica, sembla que els camperols protohistòrics deles planes lleidatanes van solucionar la qüestió de les reserves domèstiques em-prant sistemes fins ara desconeguts però diferents de les sitges. Els únics prece-dents documentats es remunten a la primera meitat del segon mil·lenni abans deCrist a Minferri (Juneda, Garrigues) (Equip Minferri, 1997). Hi ha, però, un no-table hiatus temporal entre aquestes sitges i les de Missatges, com també una cla-ra diferència de les proporcions (Equip Minferri 1997). Als poblats fins ara ex-cavats només s’ha pogut documentar una solitària sitja a l’estrat vi del tall de laPedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens, Noguera), datable a la primera edatdel ferro (Gallart; Junyent, 1989). Amb aquesta magra realitat, cal sospesar lapossibilitat d’una reintroducció de les sitges des del litoral al final del segle iv aC,tot i que no podem descartar que hi hagués hagut una continuïtat no constatada ar-queològicament de l’ús de les sitges. Els camps de sitges als afores dels poblats,que tenien una funció econòmica de caràcter col·lectiu que anava més enllà delconsum domèstic i familiar (PONS, 1998), es van generalitzar al litoral a partirdel segle v aC.

Missatges aporta una novetat en la investigació ilergeta, fins ara centrada nomésen l’estudi de l’interior dels poblats. El coneixement d’aquest jaciment, que encaras’estudia, amplia horitzons sobre la base econòmica dels entorns del Molí d’Espí-gol. Amb relació a això, aporta dades noves a les hipòtesis contraposades, una de lesquals defensava la funció d’aquest nucli com a cruïlla de camins ramaders (Cural;Principal, 1993), mentre que l’altra sostenia que era un centre de producció cerea-lística (Junyent, 1981).

Resta sense aclarir el motiu dels diferents tipus i de les diferents capacitats deles sitges de Missatges; les explicacions són variades i poden obeir a considera-cions temporals, a la variabilitat de la producció de gra o a altres factors. Per altra


banda, és interessant confirmar que Missatges va superar la crisi que a mitjan segleii aC va patir el Molí d’Espígol. Al final del segle ii aC i a l’inici del segle i aC, elpaper del camp de sitges es va intensificar i sembla que va finalitzar amb la im-plantació d’un nou model d’explotació agrícola més entrat el segle i aC, ja dintrede la romanització.

Precisament l’etapa frontissa entre dos mons conegué una proliferació dels campsde sitges a l’Urgell i a la Segarra. Deuen ser d’aleshores les estructures que J. Colo-mines localitzà a la plaça del Bell Pla de Guissona (Colomines, 1941); les anomena-des fosses del camp 1 de la mateixa localitat, per a les quals s’ha proposat la data del95-90 aC (Guitart [et alii], 1998); les dues sitges incompletes de Cortals (Cervera,Segarra), datades al final del segon quart del segle i aC (Lafuente; López, 1987), iles cinc sitges trobades als Molàs (Verdú, Urgell), en les quals hi havia alguna àmforagrecoitàlica i Dr 1 (Saula, 1994). Amb més incertesa cal afegir-hi la sitja ibèrica do-cumentada en prospecció a la Bòvila Auró (Vilagrassa, Urgell) i altres indicis veïns:els Tossalets (Tàrrega), el Pla de Tàrrega i el Pla del Perelló (al nucli urbà d’aquestaciutat) (Garcés; Saula, 1996). També s’han de considerar les notícies de la destruc-ció de diverses sitges als voltants del Molí d’Espígol. Totes aquestes estructures es lo-calitzen entre l’Urgell i la Segarra i, tenint en compte les dades actuals, semblen obeira un fenomen situat en una àrea concreta que, atès l’estat present de coneixements, noté cap equivalent més a l’occident, si exceptuem les sitges trobades al jaciment de laTrona del Marino (Balaguer, Noguera), encara per estudiar.

La concentració de sitges en aquestes dues comarques pot ser deguda a un simpleatzar enmig d’una investigació poc desenvolupada. No obstant això, tampoc no podemnegar el volum d’importació d’àmfores púniques i de vasos grecs al Molí d’Espígol(Cura; Sanmartí, 1989) i la seva presència escadussera en jaciments de comarquesmés occidentals. El fet que la distància entre aquestes dues comarques i la costa fos in-ferior tal vegada era la causa del límit de la rendibilitat en l’intercanvi comercial, que,tot i això, haurien d’ésser de qualitat per justificar un circuit d’aquesta naturalesa.

No sabem si en la fase final Missatges continuava sent habitat per ibers, fet pro-bable atesa la continuïtat aparent de les estructures i de la cultura material, llevat del’augment d’importacions. Les grans quantitats de vi i d’oli itàlics i altres productesde luxe, com ara un vas de bronze, són, si fa no fa, comparables als elements recu-perats dins de les «fosses» del camp 1 de Guissona. Aquests, com que eren en unaciutat romana pels volts dels anys que va ser fundada, s’han justificat dient que erenel resultat de la demanda d’itàlics arribats a aquesta zona com a unitats militars o bécom a colons (Guitart [et alii], 1998).

Missatges pot exemplificar el comportament dels assentaments rurals. El jaci-ment ens evidencia que una part dels productes itàlics també era canalitzada vers elsconsumidors locals, fet possible si suposem que aquests també els valoraven amb elvi de qualitat al capdavant. Tot això era possible perquè mantenia viva la capacitatde centre receptor de les collites dels entorns.


6. Bibliografia

Alonso, N. «Cultivos y producción agrícola en época ibérica». A: Saguntum-PLAV, Extra III, 25-46, 2000.

Alonso, N.; Garcés, I.; Junyent, E.; Lafuente, A.; López, J. B.; Miro, J. M.;Ros, M. T.; Rovira, M. C. «L’assentament dels Vilars. (Arbeca, les Garrigues):territori, recursos i activitats productives». A: Gala, 3-5, Sant Feliu de Codines,319-339, 1994-96.

Álvarez, R.; Duran, M.; Mestres, I.; Molas, M. D.; Principal, J. «El jacimentdel Camp de les Lloses (Tona, Osona) i el seu taller de metalls». A: Saguntum-PLAV, Extra III, 271-281, 2000.

Aquilué, X.; Mar, R.; Nolla, J. M.; Ruiz deArbulo, J.; Sanmartí, E. El fòrumromà d’Empúries, Barcelona, 1984.

Badias, J.; Garcés, I.; Saula, O. «Avenç de les excavacions als Missatges de Cla-ravalls (Tàrrega). La conservació dels cereals a l’Urgell en els segles iii-i aC».A: Jornades d’Arqueologia, 2000, Servei d’Arqueologia de la Generalitat deCatalunya, Lleida. [En premsa.]

Beltrán, M. Arqueología e Historia de las ciudades antiguas del Cabezo de Alca-lá de Azaila (Teruel), Inst. Fernando el Católico, Saragossa, 1976.

Beltrán, M. «Nuevas aportaciones a la cronología de Azaila». A: Boletín del Mu-seo de Zaragoza, 3, 125-152, Saragossa, 1984.

Burch, J. «L’ús de sitges en època republicana al nord-est de Catalunya». A: Re-vista d’Arqueologia de Ponent, 6, 207-214, Lleida, 1996.

Diversos Autors. La Noguera antiga. Dels primers pobladors fins als visigots,Museu d’Arqueologia de Catalunya, Museu de la Noguera i Ajuntament de Ba-laguer, 2001.

Colomines, J. «Poblado ibérico de Guissona». A: Ampurias, iii, 35-38, Barcelona,1941.

Cura-Morera, M.; Principal, J. «El Molí d’Espígol (Tornabous): noves constata-cions arqueològiques i noves propostes interpretatives entorn del món pre-romà». A: Laietania, 8, 63-83, Mataró, 1993.

Cura-Morera, M.; Sanmartí, J. «Les importacions d’àmfores i ceràmiques co-munes del poblat ibèric del Molí d’Espígol (Tornabous, Urgell)». A: Empúries,48-50, vol. 1, 270-279, Barcelona, 1989.

Equip Minferri «Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’airelliure durant la primera meitat del ii mil·lenni cal. BC: primers resultats de lesexcavacions en el jaciment de Minferri (Juneda, les Garrigues)». A: Revistad’Arqueologia de Ponent, 7, 161-211, Lleida, 1997.

Equip Sarró «Les Roques del Sarró (Lleida, Segrià): evolució de l’assentament en-tre el 3600 cal. a.de la n. e. i el 175 a. de la n. e.». A: Revista d’Arqueologia dePonent, 10, 103-173, Lleida, 2000.

Gallart, J.; Junyent, E. Un nou tall estratigràfic a la Pedrera, Vallfogona de Ba-laguer-Térmens, La Noguera, Lleida, Estudi General de Lleida, 1989.


Garcés, I. «Les ceràmiques ibèriques pintades tardanes i romanes de tradició indí-gena a les valls del Segre i Cinca». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 10, 11-64, Lleida, 2000.

Garcés, I. «Els sons del ferro a la Noguera. La cultura ibèrica». A: Diversos Au-tors, 2001, 116-137.

Garcés, I.; Saula, O. «La sitja tardo-ibèrica dels Missatges (Tàrrega, l’Urgell)».A: Urtx, 9, 7-66, Tàrrega, 1996.

García, J.; Zamora, D. «La vall de Cabrera de Mar. Un model d’ocupació del te-rritori a la Laietània ibèrica». A: Laietania, 8, 147-179, Mataró, 1993.

Guitart, J.; Pera, J.; Carreras, C. «La presència del vi itàlic a les fundacions ur-banes del principi del segle i aC a l’interior de Catalunya: l’exemple de Iesso».A: Actes dels Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi al’antiguitat i el comerç al Mediterrani Occidental, 39-65, Barcelona, 1998.

Junyent, E. «Emporion i la iberització de Catalunya»: A: L’Avenç, 38, 36-41, Bar-celona, 1981.

Junyent, E.; Alastuey, A. «La vaixella ilergeta de vernís roig». A: Revista d’Ar-queologia de Ponent, 1, 9-50, Lleida, 1991.

Lafuente, A.; López, J.B. «Els Cortals (Cervera): aproximació a l’estudi de duessitges ibèriques». A: Miscel·lània Cerverina, V, 11-31, Cervera, 1987.

Miró, J. «Un conjunto de ánforas tardo-republicanas de un silo del poblado ibéricode Burriac (Cabrera de Mar, Barcelona)». A: Saguntum, 24, 53-67, València,1991.

Morer, J.; Rigo, A. Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies (ElVendrell), Aucat, SA, Barcelona, 1999.

Morer, J.; Rigo, A.; Barrasetas, E. «Les intervencions arqueològiques a l’auto-pista A-16: valoració de conjunt». A: Tribuna d’Arqueologia 1996-1997, 67-98,Barcelona, 1997.

Palmé, M.; Principal, J. «Interpretació històrica sobre el jaciment de Sant Miquelde Sorba». A: Actes del Vuitè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puig-cerdà, 8-11 desembre de 1988, 23-25, Puigcerdà, 1990.

Payà, X.; Puig, F.; Reyes, T. «Primeres datacions dels nivells fundacionals d’Ae-so». A: Revista d’Arqueologia de Ponent, 4, 151-172, Lleida, 1994.

Pons, E. «Les sitges en l’època ibèrica». A: Els ibers, prínceps d’Occident, 104-107, Fundació La Caixa, Barcelona, 1998.

Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. «El poblament ibèric a la Cessetània». A:Laietania, 8, 183-206, Mataró, 1993.

Saula, O. «Història de les excavacions arqueològiques a la comarca de l’Urgell(II). De la postguerra a l’any 1975». A: Urtx, 6, 5-33, Tàrrega, 1994.


La vil·la romana de Can Farrerons(Premià de Mar, Maresme).Resultats de les darreres intervencionsMARC BOSCH DE DORIA, RAMON COLL MONTEAGUDO,JOSEP FONT PIQUERAS (ACTIUM)

1. Introducció

Un conjunt d’obres d’urbanització i de soterrament d’infraestructures al terme mu-nicipal de Premià de Mar (Maresme), executades sobretot entre els anys 1999 i2002, van fer descobrir diverses restes arqueològiques al barri de Can Farrerons.Les troballes, que van ser excavades i documentades científicament, pertanyen auna vil·la romana de grans dimensions. El jaciment arqueològic ja era conegut desde l’any 1969, però arran de les darreres intervencions s’ha evidenciat la necessitatde regular l’activitat constructora d’aquesta zona per tal de garantir la preservacióde les restes. Ho preveu el Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic, am-biental i històric, aprovat recentment pel consistori premianenc.

El valor científic i el creixent interès social i polític que desperta el patrimonicultural també fan imprescindibles els treballs de recerca que expliquin la impor-tància, la funció i l’evolució d’aquesta vil·la romana. Això i l’òptim estat de conser-vació d’algunes parts del conjunt arqueològic fan evident la necessitat d’adequar-nealguns sectors com a centres d’interpretació arqueològica» amb la doble finalitat dedifondre i aprofundir l’estudi del patrimoni històric local.

2. La situació del jaciment

La vil·la romana de Can Farrerons està situada al municipi de Premià de Mar (Ma-resme), que és un nucli format en una època relativament moderna, malgrat que hiha nombroses proves de poblament antic (v. gr., Coll, 1991; Coll, 1995). Fins a lesacaballes del segle xvi i l’inici de la centúria següent no es va començar a desenvo-

lupar l’anomenat Barri de Mar, administrativament dependent de Sant Pere de Pre-mià (l’actual Premià de Dalt). L’any 1836, ja notablement crescut, Premià de Mar esva segregar administrativament i va consagrar parròquia pròpia el 1841 amb advo-cació a sant Cristòfol.

La vil·la romana de Can Farrerons està emplaçada a la part nord-est de Premiàde Mar, uns 200 m a sota del Camí del Mig, pràcticament al límit amb el terme mu-nicipal de Premià de Dalt, entre el Torrent Fontsana a llevant i la carretera de Vilas-sar de Dalt (BV-5023) a ponent, que s’uneixen a la part alta, amb la qual cosa es for-ma un gran triangle; al sud és delimitada per la Gran Via de Lluís Companys, tot i

168 Marc Bosch, Ramon Coll, Josep Font

Figura 1. Àrea arqueològica de la vil·la romana de Can Farrerons: la Gran Via de LluísCompanys, 229 (1), Mas Foixà (2), Vallpremià (3), carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (4),carrer de Santiago Rusiñol (5), l’Horta Farrerons (6), la Gran Via de Lluís Companys-

carrer de Santiago Rusiñol (7).

que probablement s’estén alguns metres més avall. Actualment la zona urbanitzadapren el nom de Barri de Can Farrerons en al·lusió als antics camps de l’Horta Fa-rrerons.1 Les coordenades UTM són: x: 446890; y: 4594250; z: 12 m (làmina 1).

3. El sector 1: la Gran Via de Lluís Companys, 229 (1969)

Les primeres notícies de restes arqueològiques en aquesta zona són del final de ladècada de 1960, època en què el creixement de la població del municipi féu im-prescindible el desenvolupament urbanístic de Premià de Mar. En la bibliografia ar-queològica aquest jaciment s’ha anomenat Gran Via 229 o Vil·la de la Gran Via finsque les actuacions dels darrers anys han permès interpretar un conjunt més ampli.2

Efectivament, el carrer de la Gran Via de Lluís Companys té una notable tradicióhistòrica a Premià arran del descobriment al mes de març de l’any 1969 de restes co-rresponents a la part noble d’una vil·la romana. Es descobriren les restes d’una aulade 8,20 × 5,32 m, pavimentada amb un opus tessellatum en què hi havia motius ge-omètrics policroms. El mosaic consta de dues parts de fases diferents: la primera,del segle ii dC, mesura 6,80 × 5,32 m; la segona, datada als segles iv o v dC, fa 1,40× 5,32 m (Barral, 1978; Prevosti, 1981; Montlló, 1991). A sota d’aquest mo-saic s’hi observà un rudus de 22 cm de gruix.

En aparèixer el mosaic, s’avisaren els tècnics del Museu Arqueològic de Barce-lona, que, quan van arribar, ja el trobaren destapat. Es decidí treure’l per tal que noes perdés.3 Es va comprovar que hi havia cinc dipòsits. Els tres centrals mesuraven1,37 m de profunditat × 0,60 d’amplada interna i 2,26 m d’amplada total. Les paretstenien un gruix de 0,45 m. N’hi ha dos que comuniquen per la part alta (sobreeixi-dor?). Com a curiositat, cal dir que s’observaven les marques de les sandàlies cla-vetejades dels constructors damunt del recobriment de calç de les parets. Un delsdos laterals, situats sota la part més moderna del mosaic, està recobert d’opus signi-num i l’altre, de rajols.

Com a materials arqueològics més destacables, es recuperaren: TS Sigil·ladaaretina, TS Sudgàl·lica, TS Hispànica, TS Africana A, imitacions de TS Africana A,llànties, ceràmica comuna romana, vidre, un fragment de clau de ferro, una petxina,

La vil·la romana de Can Ferrerons. Resultats de les darreres intervencions 169

1. Antigament hi havia dos Can Farrerons: Can Farrerons d’avall, que ja no hi és, i la propietat actual,anomenada aleshores Can Farrerons de dalt, situada a la confluència de la carretera Premià de Mar-Vilassar deDalt i el Torrent Fontsana. Devem aquesta informació a la senyora Maria Dolors Cassà, de Premià de Mar.

2. A partir d’ara, ateses les troballes fetes, creiem més adient utilitzar el nom de vil·la de Can Farreronsper a aquest jaciment. Si ens hi referíssim dient «vil·la de la Gran Via», podríem generar confusions no desit-jades.

3. Cal esmentar que al lloc que ocupa l’actual número 231 del carrer de la Gran Via de Lluís Companys,anys abans de construir-se l’edifici s’hi excavà un pou i s’hi trobaren tessel·les, segons la informació de la sen-yora Maria Dolors Cassà, de Premià de Mar. D’altra banda, d’acord amb el testimoni de l’alcaldessa actual dePremià de Mar, la senyora Maria Jesús Fanego, hi havia un motiu figurat en què un amoret cavalcava un dofí,el qual, pel que sembla, no es va documentar l’any 1969, devia formar part d’un segon mosaic de què no sa-bem res més i encara devia donar més rellevància a les troballes d’aquella època.

tres ullals de porc senglar i un fons de campaniana del tipus calena tardana (essen-cialment Prevosti, 1981). Tenint en compte que el que s’excavà aleshores era a sotadel mosaic, als nivells que reblien aquestes estructures, tot plegat ens ofereix unesdatacions que en cap cas no arriben al baix imperi atès que manquen tipus com araTS Lucente, TS Africana C o TS Africana D, ben documentats en altres sectors deljaciment.4 A més del que hem descrit, es documentaren la llinda d’una porta amb elforat corresponent per a la polleguera, alguns enterraments5 i parets fetes amb pe-dres petites-mitjanes lligades amb calç, unes parets molt similars a les documenta-des en la segona fase de la intervenció del col·lector i a l’edifici octogonal de CanFarrerons.

4. El sector 2: Mas Foixà (1979)

Les restes de la vil·la romana de la Gran Via 229 són clarament relacionables ambles de l’antic Mas Foixà (sector 2), on es recolliren alguns fragments d’àmfora ro-mana del tipus Pascual 1. Per informacions orals, es té coneixement d’altres restesarqueològiques destruïdes en aquest mas en construir allí una part de la urbanitza-ció Vallpremià l’any 1979 sense que s’hi fes cap control arqueològic. Segons lesnostres notícies, al petit parc que feren al davant dels edificis encara hi queden res-tes d’un abocador que podrien ser excavades i que són a uns 2 m de fondària. Pelque fa a aquest lloc, també es diu que, teòricament, hi ha un dolmen prehistòric;així, l’antiga masovera de la casa i altres persones ens han explicat que es tractavade dues pedres paral·leles amb una tercera de sostre i que a dins s’hi havien trobat«morts». Lamentablement, no disposem de cap element gràfic que, efectivament, hisigui. (Gómez; Coll, 1990; Coll, 1991; Coll, 1992; Coll, 1995; Cazorla;Coll; Járrega, 1997).

5. El sector 3: Vallpremià (1979 i 1996)

Un altre punt vinculat amb la mateixa vil·la és la part superior de la urbanitzacióVallpremià (sector 3). Durant la seva construcció, a l’agost de 1979, a uns 2 m defondària, també es va trobar una sèrie de materials romans bàsicament amfòrics (del


4. A propòsit d’això, en els fons del Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya resta un lot de mate-rials arqueològics procedents d’aquesta intervenció de 1969 que encara no han estat estudiats per ningú, quesapiguem. Quan es faci aquest estudi, potser haurem de variar les dates que presentem en aquest resum. De-vem a la doctora Marta Prevosti les nostres notícies sobre algunes circumstàncies de l’excavació.

5. En alguns articles de la premsa d’aquells anys s’havia especulat si aquestes tombes eren d’enterra-ments dels segles xvi-xvii. Examinada la documentació fotogràfica de la intervenció d’aleshores, sembla moltmés plausible que sigui de l’època romana, perquè són sota el mosaic. A l’edifici de Can Farrerons també esvan trobar enterraments, si bé d’una època diferent.

tipus Dressel 1C i sobretot Pascual 1), fragments de ceràmica comuna ibèrica i ro-mana, i alguns fragments d’imbrices. Pel que sembla, formaven part d’un abocadorque tampoc no fou documentat arqueològicament (Coll, 1995; Cazorla; Coll;Járrega, 1997).Amb tot, alguns veïns de la zona ens han informat que hi havia «ar-cades» i parts pavimentades que foren destruïdes en excavar els fonaments de l’edi-fici actual.

Cal incloure en aquesta enumeració de troballes les del control arqueològic duta terme l’any 1996 amb motiu de la canalització del Torrent Fontsana, que ja es re-lacionaren amb les restes del Mas Foixà i de Vallpremià en la memòria corresponent(Coll, 1996). Essencialment, el que es va descobrir van ser àmfores púniques ebu-sitanes, àmfores itàliques (Lamb. 2?), ceràmica romana de cuina itàlica, àmforesibèriques, ceràmica ibèrica comuna (oxidant i grisa), ceràmica ibèrica feta a mà,àmfores romanes locals, ceràmica comuna romana local, ceràmica comuna romanade cuina, dolia, material constructiu relativament abundant (tegulae, imbrices, frag-


Figura 2. Planta topogràfica de l’edifici octogonal de l’Horta Farrerons (sector 6).

ments d’opus signinum i tovot), així com materials més moderns (segles xvii-xx)procedents dels nivells superiors. Tot plegat no fa res més que confirmar la relativaextensió d’aquest assentament romà.

6. El sector 4: el col·lector del carrerde Mossèn Cinto Verdaguer (1999-2000)

A les acaballes de l’any 1999 s’inicià la construcció d’uns col·lectors d’aigües plu-vials al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer de Premià de Mar. Aquesta obra d’in-fraestructures, promoguda per l’Agència Catalana de l’Aigua (Generalitat de Cata-lunya) i executada per la constructora Guinovart & OSHA, tenia com a finalitatesmorteir els efectes de les intenses rierades que sovint afecten el municipi.

Aquesta nova infraestructura comença en una base de bombeig situada al tramentre el Torrent Fontsana i el carrer de Santiago Rusiñol i travessa el poble de cap acap, de manera que afecta gran part de la població. Els antecedents arqueològics delbarri de Can Farrerons i la descoberta de restes ceràmiques en altres punts de Pre-mià de Mar motivaren fer un control intens dels treballs d’excavació. L’objectiudels nostres treballs fou determinar si hi havia restes arqueològiques, documentar-les i evitar que fossin afectades per l’obra (Bosch; Coll; Montlló, 2002).

La descoberta d’un mur (UE 1004) entre els carrers de Santiago Rusiñol i deMas i Abril i la identificació, uns quants metres abans, d’un estrat on hi havia mate-rials arqueològics romans (UE 1003) van posar en evidència la continuïtat del jaci-ment tradicionalment conegut amb el nom de Vil·la de la Gran Via. La intenció ini-cial era la simple documentació de l’estructura i la continuació de l’obra perquè elscol·lectors només n’afectaven el coronament i seguien amb una lleugera ascensió.Això no obstant, uns quants metres més endavant una màquina va detectar més ele-ments constructius, per la qual cosa es determinà la paralització de l’obra en aquesttram.

L’espai excavat es va limitar a la rasa habilitada per la mateixa obra, d’una am-plada variable entre 3 i 4 m i d’unes dimensions totals de 86,81 m2. Els resultats del’excavació i documentació de les unitats estratigràfiques palesen la presència d’unassentament romà actiu durant cinc centúries, des de l’època augustal, o poc abans,fins al segle v dC. En aquest assentament tan dilatat en el temps hi podem veure di-ferents etapes o fases constructives.

La fase inicial d’ocupació presenta alguns murs relacionats amb dues estructu-res probablement vinculades amb les operacions de metal·lúrgia. No ens és possiblesaber les dimensions d’aquest primer establiment, ni veure la planta sencera de l’e-dificació a causa de les dimensions escasses de l’espai excavat.

La factura dels murs documentats és molt similar: estan construïts al sòl naturali els paraments són de pedres de dimensions mitjanes i petites lligades amb argila.Als extrems est i oest s’hi van descobrir, respectivament, el mur de la unitat estrati-gràfica 1061 i la primera fase de la unitat estratigràfica 1004, els quals probable-


ment limiten una edificació i el mur de la unitat estratigràfica 1016, que es divideixclarament en dos àmbits. A l’àmbit situat a l’oest s’hi van documentar dos murs més(UE 1064 i 1062) que conservaven només la primera filada i que es degueren utilit-zar per compartimentar l’espai.

A la part central de l’àmbit s’hi va documentar una fornal, probablement per a laproducció metal·lúrgica; l’interestrat de la unitat estratigràfica 1066, de planta ova-lada i amb les parets sotmeses a rubefacció, és la cubeta de combustió del forn; alcostat mateix s’hi va descobrir la meitat inferior d’una àmfora Pascual 1 (UE 1067)amb un orifici petit al fons que creiem que devia servir per refredar amb aigua elsobjectes que eren cuits a la fornal; a la banda sud l’estructura es completava amb unmuret fet de pedra seca (UE 1065) que devia protegir la cubeta de combustió.

A més d’aquest element, també es va documentar un forn petit excavat al sòlnatural; es tracta de l’interestrat 1068, de planta ovalada i amb les parets també re-cremades per termoactivitat. Als nivells arqueològics posteriors (UE 1061 i 1053)s’hi van trobar conjunts de terra recremada, fragments d’escòria de ferro i algunsobjectes metàl·lics que creiem que provenen de l’activitat «industrial» d’aquestafase.

Tots aquests elements arqueològics estaven construïts al terreny natural de lazona. Els nivells conservats de circulació (UE 1005/1009, 1047, 1056), d’argila i deterra batudes, van aportar un material arqueològic escàs, en el qual destaca l’àmfo-ra local, la TS Itàlica i alguna imitació d’Aretina i també ceràmica comuna ibèrica.Per raons estratigràfiques i davant l’escàs material recuperat, considerem que la faseinicial del jaciment és de l’època d’August o d’un període una mica anterior al can-vi de l’era, sense poder precisar més la datació.

La segona fase detectada es relaciona directament amb la primera perquè n’a-profita alguns elements. Constatem que les estructures bàsiques de l’edificació (UE1004, 1016 i 1061) es van continuar utilitzant, però el nivell de circulació va expe-rimentar un petit augment topogràfic, de manera que els estrats de les unitats estra-tigràfiques 1061, 1053 i 1021, descoberts en tot l’àmbit de l’excavació, cobreixenalgunes estructures anteriors.

Damunt d’aquests estrats també s’hi van documentar dues fornals: l’interestratde la unitat estratigràfica 1055, de planta ovalada i amb les parets recremades pertermoalteració, i a la banda sud del quadre d’excavació 5 un bloc del terreny geolò-gic sotmès a rubefacció (UE 1063) que no es va poder excavar perquè era fora del’àmbit d’actuació.

Entre els nivells de circulació destaca l’important conjunt de materials que apor-tà la unitat estratigràfica 1053, si bé considerem que molts materials recuperats enaquest estrat provenen de fases posteriors (ús i amortització). Entre aquests mate-rials recuperats sobresurten nombrosos fragments de TS Sudgàl·lica, TS Hispànica,comuna romana, parets fines i itàlica de cuina del tipus roig pompeià, àmfores ro-manes locals dels tipus Pascual 1 i Dressel 2/4, a banda d’alguns exemplars de ver-nís negre (Calena tardana i Campaniana A), TS Itàlica (Aretina), etc. L’anàlisi d’a-quest conjunt, tenint en compte l’absència de materials com l’africana de cuina,


encara ens situa en l’època de la dinastia julioclàudia, possiblement a les acaballesde l’època de Neró. Creiem que la presència de materials arqueològics més anticsindica la relació d’aquestes reformes amb el moment d’ocupació (fase i).

La tercera fase històrica és constituïda per unes reformes globals de l’assenta-ment romà. En primer lloc, es van documentar uns nivells de terra (UE 1052 i 1023)que van amortitzar gairebé totes les estructures anteriors i que fa de nivell de circu-lació de la nova construcció. En aquest estrat hi ha dos murs fets de pedra i calç (UE1059 i 1060), construïts amb la tècnica de l’encofrat i que són perpendiculars l’un al’altre; d’altra banda, a l’àmbit est, el mur de la unitat estratigràfica 1004 va ser re-format íntegrament amb la mateixa tècnica constructiva. No sabem quina funció te-nien aquestes estructures, però sí que sabem que ens trobem a l’interior d’un edificiromà que tenia els paviments de terra trepitjada. Creiem que es tracta, simplement,d’un dels punts de la part rústica de la vil·la romana.

No es va identificar cap rasa de fonamentació. D’acord amb els materials ar-queològics recuperats a l’estrat de la unitat estratigràfica 1052, podem datar aques-ta fase entre el final de l’època de la dinastia julioclàudia i el principi de la flàvia(tercer quart del segle i dC). Destaca la presència de TS Sudgàl·lica, de les primeresformes de TS Hispànica i també d’una petita mostra de les formes més antigues dela ceràmica africana de cuina.

La quarta fase documentada es caracteritza per una reforma de l’edificació cons-truïda en la fase anterior. En primer lloc, s’alçà el nivell de circulació amb l’estratde la unitat estratigràfica 1048, que va aportar un dels conjunts de materials ar-queològics més importants de la intervenció. Damunt d’aquest sediment s’hi cons-truïren diverses estructures de característiques diferents.

A la part central del quadre d’excavació s’hi documentà la base d’un dipòsit pe-tit (UE 1015) de planta quadrada i fet d’obra amb un recobriment interior d’opussigninum. Aquesta estructura es va construir sobre el mur central de la primera fasearqueològica (UE 1016), que li devia donar més solidesa. No podem relacionar di-rectament aquest element amb el conjunt de les estructures, però creiem que corro-bora la funció d’aquest establiment com a lloc de treball o magatzem.

Edificat al sediment de terra comentat (UE 1048), també es documentà un murde pedra seca, la unitat estratigràfica 1050, orientat d’est a oest i de mal interpretarper l’escàs espai excavat.

El material recuperat a la unitat estratigràfica 1048 ens proporciona la dataciód’aquesta fase de reformes. S’hi va identificar molt material variat d’èpoques, desdel segle i aC fins a la primera meitat del segle ii dC. Hi destaquen nombrosos frag-ments de TS Africana A, TS Hispànica, una vora de plat de ceràmica vidrada roma-na, àmfores locals, bètiques, etc.

Es va documenta l’excavació de dues fosses de grans dimensions (UE 1051 i1058) d’una etapa posterior a la fase iv. Ambdues són de planta pràcticament circu-lar o semicircular i no sabem quin ús se’n feia.

Aquests interestrats són farcits d’un important sediment de terra amb molt ma-terial arqueològic, així com de restes de matèria orgànica (ossos, mol·luscos, etc.).


Les unitats estratigràfiques 1019 i 1020, similars als nivells d’amortització detectatsa l’extrem est (UE 1003) i oest (UE 1013) del quadre, indiquen un moment d’abo-cament de residus domèstics.

En aquests nivells es va recuperar un conjunt important de material en què so-bresurten diverses formes de TSAfricana D, TS Paleocristiana, àmfores romanes deproducció africana, etc., totes datables fins a la primera meitat del segle v dC o unamica més enllà.

Sobre aquests nivells també s’hi van descobrir dos murs (UE 1012 i 1017/1057)fets de pedres de dimensions mitjanes i grans, i lligats amb fang. La precarietat delsparaments ens fa pensar que es tracta de límits dels camps o barraques petites.

La darrera fase romana documentada correspon l’amortització del jaciment.L’estrat d’argila (UE 1011) cobreix pràcticament tot el quadre d’excavació. Cal re-marcar que en el conjunt recuperat no hi ha materials posteriors a la fase v. Peraquest motiu, creiem que es tracta d’un sediment postdeposicional aportat per fac-tors naturals (rierades).

A uns 20 m en direcció oest, dins el tram del carrer de Mossèn Cinto Verdaguerentre Mas-Abril i Batista i Roca, s’hi detectà el coronament d’un mur (UE 1014)orientat d’est a oest. El parament és de pedra i calç, i la tècnica constructiva tambésembla la de l’encofrat. Dues consideracions ens fan plantejar si es tracta de la parsurbana de la vil·la atès que als entorns s’hi recolliren alguns fragments d’estuc po-licromat desprès de la paret i l’estructura és a la part posterior de l’immoble que hi


Figura 3. Mosaic de la pars urbana trobat al sector 1.

ha al número 229 de la Gran Via de Lluís Companys, indret on l’any 1969 es des-cobriren les primeres restes de la vil·la, entre les quals destacava una habitació ambmosaics (vegeu supra).

7. El sector 5: el col·lector del carrerde Mossèn Cinto Verdaguer (1999-2000)

El sector 5 de la vil·la de Can Farrerons també va ser documentat amb motiu de lesobres de construcció del col·lector del carrer de Mossèn Cinto Verdaguer (Bosch;Coll; Montlló, 2002). Inicialment no era previst excavar aquest sector, però lesnecessitats de l’obra obligaren a instal·lar un sobreeixidor des de la cruïlla entre elscarrers de Verdaguer i de Rusiñol fins al centre de la plaça del Doctor Ferran, on ha-via d’enllaçar amb l’antic col·lector que va de muntanya a mar.

La descoberta d’un primer mur (UE 1028) que va fer la maquinària de l’obraobligà a seguir la rasa amb més cautela tot preveient que es trobarien més elementsantics construïts. Les dificultats d’aquest tram de l’obra no ens van permetre desco-brir més d’1 m d’amplada. La nostra intervenció es limità a la documentació delselements construïts fins al nivell del pas del col·lector. Per tant, no es va poder bai-xar més avall dels nivells d’enderroc i amortització. L’espai d’intervenció arqueolò-gica comprenia 20 m de llargada.


Figura 4. Dipòsit localitzat al sector 4.

Malgrat no poder datar acuradament les estructures aparegudes, s’hi va observaruna successió d’almenys dues fases constructives.

Un conjunt de parets fetes de pedres de dimensions petites, lligades amb calç iconstruïdes amb la tècnica de l’encofrat enclouen un conjunt d’habitacions difícilsde delimitar perquè la llargada màxima descoberta és d’un metre i mig, a tot estirar.Estan orientades de nord-est a sud-oest (UE 1028, 1038, 1044 i 1033) i de nord-oesta sud-est (UE 1031, 1034-1035). El nivell que amortitza aquestes restes és formatper un enderroc de dimensions considerables en què hi ha materials de construcciócom tegulae, ímbrex i maons (UE 1029). Aquest estrat, on hi ha molt de material ar-queològic, data l’amortització de les construccions al segle v dC.

La tècnica constructiva i les característiques d’aquests murs són similars als dela tercera fase detectada al sector 4 del jaciment, datables al final de la dinastia ju-lioclàudia o al principi de la flàvia.

8. El sector 6: l’Horta Farrerons (2000-2002)

Al final de l’any 2000 començaren les obres d’urbanització dels darrers camps de lafinca anomenada Horta Farrerons, situada al nord del barri de Can Farrerons. Teninten compte el conjunt de restes exposades abans, d’antuvi hi havia molta expectati-va sobre el contingut arqueològic d’aquesta zona, per la qual cosa era del tot neces-sari controlar els moviments de terres.


Figura 5. Estructura de combustió del sector 5.

Les prospeccions mecàniques fetes entre els mesos de novembre del 2000 i ge-ner del 2001 van fer aflorar restes a la cantonada entre el carrer d’Enric Granados iel nou vial en construcció (Coll, 2000b; Coll, 2001a; Coll, 2001b), on es localit-zaren diversos murs. Atesos els resultats, per l’abril del 2001 s’efectuaren els tre-balls de neteja i prospecció en extensió d’aquest sector rebaixant tot el sediment noantròpic fins a la delimitació del conjunt d’estructures i fent unes quantes cales pertal de valorar la importància de les restes. El resultat fou la localització d’una com-plexa trama de murs en un estat excepcional de conservació que definien un edificisingular de l’època romana (Coll; Font, 2001a). L’excavació en extensió de lesrestes de l’Horta Farrerons s’inicià al juliol del 2001 i durà fins entrat l’any 2002. Laintervenció fou executada per l’empresa Actium i finançada per l’empresa cons-tructora, Mas Soler, SA, l’Ajuntament de Premià de Mar i la Generalitat de Catalu-nya, segons l’acord a què havien arribat.

El resultat dels treballs d’excavació de l’Horta Farrerons fou la localitza-ció d’un notable edifici àulic, amb un plantejament arquitectònic singular i unaconservació excepcional de les estructures d’obra. El conjunt de restes exhuma-des i documentades encara estan en procés d’estudi; per tant, presentem unesdades preliminars i subjectes als resultats de l’anàlisi acurada que a hores d’arase’n fa.


Figura 6. Vista aèria de l’edifici octogonal de l’Horta Farrerons (sector 6).

8.1. Característiques arquitectòniques

L’edifici de l’Horta Farrerons comprèn, aproximadament, 735 m2, incloent-hi l’an-nex exterior on hi ha situat un praefurnium. Fins ara se n’han excavat entorn de 425,de manera que en resten 180 per a una intervenció futura i uns 105 que són fora del’àrea afectada per les obres. És clar que l’obra fou plantejada prèviament i alçadade nova planta en una única fase constructiva. La planta de l’edifici és octogonal ipresenta una distribució interna perfectament dissenyada a partir d’un pla geomètricben establert i on els errors de mesura sobre el terreny són exigus (Fàbrega, 2002).L’orientació també és ben definida perquè cada una de les façanes de l’octògon estàorientada exactament vers un dels punts cardinals. La longitud màxima de l’edificiés, des de qualsevol lateral o angle, d’aproximadament 30 m; cada façana fa 12 mde longitud.

La distribució interna també reuneix particularitats singulars i, com dèiem, ba-sades en una original projecció geomètrica. El nucli de l’edifici i de l’espai que re-gularitza i distribueix el conjunt de vint-i-dues habitacions és un àmbit central, tam-bé de planta octogonal i ubicat seguint la mateixa orientació que els mursperimetrals exteriors. Aquest àmbit, de 14 m de longitud màxima i una superfícied’aproximadament 148 m2, devia ser un pati central a manera d’atri (A-15). Desd’aquest espai s’accedeix als vuit departaments individualitzats que formen l’edifi-ci, cada un amb un nombre diferent d’habitacions segons les necessitats funcionals.La distribució d’aquests àmbits segueix un patró geomètric basat en quatre habita-cions àmplies, d’uns 40 m2 i de planta quadrangular, als laterals nord-oest, nord-est,sud-est i sud-oest i la subdivisió d’àmbits més petits als laterals nord, est, sud i oest,els quals segueixen, en tots els casos, un patró simètric que obeeix a la divisió de lesestances mitjançant una paret longitudinal i una paret transversal; aquest esquemaes trenca, únicament, per lleugeres desviacions motivades per la funció dels àmbits.El resultat és l’obtenció de nombroses habitacions de planta trapezoïdal que indi-quen que, des d’un punt de vista arquitectònic, l’edifici presenta una complexitatsingular projectada clarament abans de construir-lo i que es posa més èmfasi en l’as-pecte geomètric que en el pròpiament funcional.

El conjunt fou edificat mitjançant la tècnica de l’encofrat i alçant els murs ambfilades progressives que permetessin la col·locació correcta del material constructiu.En diversos punts, les parets encara mostren l’empremta dels taulons de subjecció.Les parets foren alçades en una ajustada rasa de fonamentació excavada en el sòl ge-ològic, motiu pel qual no es va localitzar cap material ceràmic que en permetés ladatació. Això no obstant, cal distingir entre, d’una banda, els murs de l’octògon ex-terior i de l’interior i, de l’altra, els dels grans àmbits quadrangulars de les paretsmitgeres dels àmbits menors, perquè únicament als primers hi ha una banqueta àm-plia de fonamentació.

La major part de l’obra es construí amb blocs de granit de grandària diversa iemprant el morter de calç com a material d’unió. De tant en tant, també s’utilitzarenalgunes peces de ceràmica, entre les quals hi ha fragments de doli i pivots d’àmfo-


ra. Els brancals de la major part de portes són les úniques parts de murs fetes d’obraamb maons massissos. El granit tan sols es va treballar per als grans carreus que for-men la cadena dels angles exteriors, punts que requereixen més solidesa. En con-junt, la fermesa de l’obra és l’element principal que ha fet possible la conservacióde la major part de parets a una altura propera a 2 m.

8.2. Fases de l’ocupació

D’antuvi distingim tres fases d’ocupació de l’edifici, també subjectes a la revisiócompleta dels materials exhumats i de la seqüència estratigràfica.

El problema més important que presenta l’edifici és la datació de la primera faseconstructiva i també d’ocupació. Ja hem esmentat que les ajustades rases de fona-mentació, a manera d’encofrat al substrat geològic mateix, no possibilitaven un re-bliment posterior que proporcionés materials ceràmics. D’altra banda, els nivellsd’ocupació d’aquest primer moment probablement es van eliminar durant la segonafase a causa de les noves necessitats constructives. Aquests factors han comportatl’absència de qualsevol mena de material que faciliti la datació certa de la construc-ció de l’edifici. Només tenim una certa seguretat respecte a alguns materials que demoment ens permeten determinar l’etapa final d’aquest primer període. Els nivellsinferiors localitzats als àmbits subterranis del sector on hi ha un balneum, això és elshipocaustos i el praefurnium, que formen l’amortització de l’activitat original delsàmbits, han proporcionat peces que indiquen una etapa del final del segle iv o de l’i-nici del segle v.

El període constructiu és, de moment, incert, i qualsevol proposta no deixa deser una conjectura. La proliferació de la planta octogonal en l’arquitectura romanaes generalitzà, principalment, vers els segles iii i iv; per a un altre edifici similar, ellocalitzat al final dels anys setanta del segle passat a Valdetorres del Jarama (Ma-drid) i el més proper al de l’Horta Farrerons, es proposa una datació del final del se-gle iv (Caballero, 1985;Arce [et alii], 1986). La construcció de l’Horta Farreronspot ser, perfectament, d’aquesta època.

Una qüestió també important i que cal relacionar amb el problema de la data-ció és esbrinar si la construcció de l’edifici fou, de debò, acabada i si tingué un pri-mer període d’activitat real. Com hem dit, l’absència de nivells estratigràfics d’u-na primera fase és un factor important. També ho són l’absència de paviments enla major part d’estances i l’aparença d’edifici incomplet a causa de la falta d’un en-lluït a les parets. Tots aquests fets poden tenir una explicació en l’activitat que esdugué a terme a l’edifici durant la segona fase, com també en la possible arreplegade materials de qualitat. Si bé la localització de paviments in situ només es consta-ta, de moment, en dos àmbits, l’excavació de l’edifici documentà voluminosos es-trats solament formats per opus signinum trossejat (p. ex., els àmbits 6 i 10). Amés,a l’àmbit 15 s’hi exhumaren fragments de paviment hidràulic de gran espessor,possiblement d’estructures que contenien líquids (lacus?). Al departament del bal-


neum, l’enderroc proporcionà nombrosos fragments d’estuc i a l’àmbit 7 un de pin-tat amb franges variades de colors. Se’n desprèn, si més no, que bona part de l’e-difici fou finalitzada.

La qüestió de l’ocupació en una primera fase encara planteja més dubtes, perquèla manca de dades és pràcticament absoluta. Només podem afirmar que abans de lasegona fase el forn del praefurnium es va fer servir plenament. L’estratigrafia ques’hi relaciona, constituïda bàsicament per restes de combustió, i la termoalteraciótant del sòl com de l’estructura mateixa ho testimonien. No hi ha elements que nopermetin relacionar aquesta activitat del praefurnium amb la funció original, la qualcosa sí que es dóna, en canvi, en la segona fase.


Figura 7. Hipocaust de l’edifici de l’Horta Farrerons (sector 6).

A causa dels problemes exposats, també és dificultós saber la funció de la majorpart d’àmbits i de l’edifici mateix en el període original. Basant-nos en els elementsarquitectònics, tan sols la podem determinar amb certesa al sector oest. El departa-ment ofereix, sens dubte, les particularitats d’un balneum constituït per un conjunt devuit àmbits relacionats els uns amb els altres. Com als altres sectors, l’accés al bal-neum es fa a través de l’àmbit 15. La primera estança (A-7) devia ser un petit apody-terium, on es conserva gran part del paviment d’opus signinum. Des d’aquest espais’accedeix al frigidarium (A-4), també amb paviment hidràulic i amb la piscina, re-duïda, al nord (A-5). Seguint un recorregut lineal, al sud del frigidarium hi ha situatel tepidarium (A-3) i, posteriorment, el caldarium (A-2). A l’extrem sud del departa-ment, adossat al caldarium, es va documentar l’alveus, de planta absidal (A-1). Elpraefurnium, com ja s’ha dit, és un annex exterior adossat al caldarium, al qual dónaaccés l’arcada de forn. El conjunt de l’àrea termal és de dimensions reduïdes, d’a-proximadament 70 m2 sense comptar el praefurnium. Destaca perquè és la zona mésben conservada de l’edifici i, especialment, pel seu caràcter subterrani, els hipocaus-tos, el sòl dels quals és d’opus signinum; els hipocaustos, a més, mantenien, in situ ia la major part de l’altura original, el conjunt de pilae de suport de la suspensura.També sobresurt la comunicació entre l’hipocaust del caldarium i el del tepidariummitjançant tres arcades amb els brancals orientats a la sortida del praefurnium.

La resta d’àmbits i departaments són de mal interpretar, si bé és captivadora la hi-pòtesi que alguns eren cubicula i que, possiblement, algunes de les àmplies estancesquadrangulars eren triclinia,. Una primera anàlisi de la distribució de les estances tam-poc no ens permet fer-ne fàcilment una interpretació, perquè els departaments diferei-xen els uns dels altres pel nombre d’àmbits. El departament sud-oest reuneix quatreestances i és, a part del balneum, el sector amb més àmbits. El nord-est, davant de l’an-terior, té una disposició similar, si bé amb tres àmbits. La resta reuneixen dues habita-cions i, pel que fa als àmbits 8 i 14, potser els més singulars, les àmplies estances for-men un únic departament. Aquesta indefinició tampoc no facilita la interpretació delconjunt de l’edifici, malgrat que l’ús com a residència és innegable. Tampoc no po-dem oblidar, però, l’atractiva idea que fossin tot d’espais de lleure. El dubte més im-portant té a veure amb les característiques dels ocupants de l’estructura, atès que caltenir present que l’edifici forma part d’una gran vil·la on ja es van documentar altressectors de restes nobles. La similitud amb l’edifici de Valdetorres del Jarama és mésque evident (Caballero, 1985; Arce [et alii], 1986), com també sorprèn la coinci-dència en alguns problemes, encara que algunes hipòtesis sobre el fet que fos mansioo hospitium no són pas plantejables atès el caràcter no aïllat de l’Horta Farrerons.

Deixant de banda les dificultats del període original, la qüestió indubtable del’Horta Farrerons és la segona ocupació de l’edifici. Pràcticament tota la seqüència es-tratigràfica excavada correspon a aquesta fase i és, per tant, el període més ben definitdel jaciment. A propòsit d’això, aquest període planteja dubtes escassos a d’interpre-tació. Quant a l’època, aquesta segona ocupació va tenir lloc entre els segles v i vi i esva caracteritzar per la reocupació de l’edifici, que possiblement romania en unes con-dicions òptimes, per destinar-lo a diverses activitats productives. La funció original


tant de les estances com dels departaments va ser anul·lada i reconvertida per a les no-ves necessitats. Solament es constata la continuïtat com a habitatge als àmbits 2 i 3,antics caldarium i tepidarium que en aquella etapa devien esdevenir sengles habita-cions d’habitatge en què es van documentar el sòl d’ocupació així com una llar de foc.

Al nord-est, els àmbits 4, 5, 7, 8 i possiblement també el 6 acolliren una instal·la-ció vinícola amb tots els components pertinents. A l’àmbit 4 es va refer el pavimentd’opus signinum i s’hi va col·locar una premsa de palanca, torculum, de la qual res-ten una lleugera plataforma circular i els dos encaixos de l’arboris. L’àmbit 7 acollíel contrapès de la premsa, de manera que es va haver de foradar el paviment per tald’encaixar-la-hi. L’àmbit 5, antiga piscina del frigidarium, va ser reutilitzat com alacus vinarius, connectat amb la premsa a través d’un tub de ceràmica que travessa


Figura 8. Tepidarium de l’edifici de l’Horta Farrerons (sector 6).

el mur divisori entre les estances.A l’àmbit 6 s’hi instal·là un dipòsit rectangular d’1m de fondària i revestit d’opus signinum, possiblement també lacus vinarius d’a-quell període. L’àmbit 8 va esdevenir una vertadera cella vinaria en què es va do-cumentar una quarantena d’alvèols de dolis deguts a fases successives d’instal·laciódels recipients. En gairebé totes les habitacions excavades s’hi van localitzar diver-ses fosses que presumiblement també contenien dolis; per tant, l’edifici es deguéconvertir en un gran magatzem. Unes quantes fosses eren molt profundes, respectea les quals en un primer moment ens vam plantejar la hipòtesi que fossin sitges oabocadors, però la localització de tres dolis in situ va permetre la interpretació defi-nitiva. Excepcionalment, aquests dolis, trobats sencers, estaven completament ente-rrats amb la vora a uns 20 cm a sota de l’alvèol superior de la fossa. En cadascuna,la boca del recipient era tapada per una teula i segellada amb cendra humida. L’in-terior era gairebé buit, perquè tan sols hi havia restes de pòsit a la part inferior.

A més de la instal·lació vinícola, en alguns àmbits també s’hi van instal·lar enaquell període diferents estructures de combustió que informen d’un probable tallerde metalls. Es tracta, principalment, de nombroses cubetes excavades al sòl geolò-gic on s’observen clarament una termoalteració deguda a les altes temperatures iuns quants estrats de residus com ara cendra, carbons, etc.Aquestes fornals són, ma-joritàriament, a l’àmbit 15, tot i que també n’hi ha als àmbits 8 i 17. Formant partd’aquest conjunt, a l’espai central hi ha una àmplia estructura semicircular, adossa-da als murs limítrofs dels àmbits 20 i 21, formada per pedres petites i fragments ce-ràmics i coberta per una capa d’argila sotmesa a rubefacció. L’estructura, lleugera-ment sobreelevada respecte al sòl d’ocupació, també respon a una gran àrea decombustió. L’ús que es va fer de l’àmbit 23, un cop amortitzat l’antic praefurnium,estava relacionat amb el tractament de metalls; s’hi van trobar diverses restes decombustió i d’escòries de ferro.

La reutilització de l’edifici és, doncs, evident i comportà la utilització d’un con-junt d’estructures com una notable instal·lació industrial en les quals es duien a ter-me dues activitats ben definides, la vinícola i la metal·lúrgica. Durant aquell perío-de també es van construir unes quantes parets a l’àmbit 15 i al sector exteriorsud-oest, totes relacionades amb el procés de reforma de la funció de l’edifici. Men-trestant, les estructures d’obra de l’edifici original pràcticament no es van alterar.

Finalment, la darrera fase d’activitat, prèvia a l’abandonament definitiu de l’in-dret, data vers la segona meitat del segle vi, en què, negligides les instal·lacions pro-ductives, es van fer algunes inhumacions als sectors oest i sud-oest. Es van docu-mentar, però, dues inhumacions d’individus en el període perinatal de l’època del’ocupació industrial (àmbits 9 i 11). Hi ha dues inhumacions d’adults a l’àmbit 2 iuna a l’àmbit 3 del sector oest, totes en fosses simples i una amb una olla de cerà-mica de cuina com a ofrena funerària. L’àmbit 23 també va ser triat per fer-hi unainhumació d’un individu en el període perinatal. A més, a l’àrea exterior sud-oests’hi localitzà una petita necròpolis formada per set inhumacions, totes d’infants ex-cepte una per a un adult. La majoria de tombes són de tegulae de doble vessant i sen-yalitzades per un túmul de pedres (Coll; Font, 2001b; Font, 2002).


9. El sector 7: la Gran Via de Lluís Companys-carrer de Santiago Rusiñol (2002)

Després de les intervencions arqueològiques descrites, es va excavar gran part delsolar situat entre la Gran Via de Lluís Companys, els carrers de Santiago Rusiñol ide Mossèn Cinto Verdaguer i el Torrent Fontsana (de gener a juliol del 2002).Aquesta intervenció, que encara s’estudia, va ser promoguda per Monza 2000 In-mobiliaria, SL i executada per l’empresa d’arqueologia Actium.


Figura 9. Inhumacions d’infants localitzadesa l’exterior de l’edifici de l’Horta Farrerons (sector 6).

Com a informació preliminar, podem avançar que aquesta actuació va propor-cionar les restes d’una gran àrea de magatzem vinícola, en el qual es va descobrir unconjunt molt important d’àmfores locals del tipus Pascual 1. L’edifici comprèn, pelcap baix, 650 m2 (documentats) i s’hi distingeixen diversos àmbits, malgrat que pre-sentava un estat precari de conservació. En molts casos només es van detectar les ra-ses de fonamentació i a l’interior s’hi van localitzar, entre d’altres, algunes estruc-tures de combustió i dues inhumacions. En general, les restes es poden datar entre elfinal del segle i aC i el final del segle i dC; després de l’abandonament d’aquestesestructures, encara a l’època romana, l’espai fou destinat als treballs agrícoles(Quadrada, 2002)

10. Altres indrets en què es va intervenir

A banda d’aquests sectors on van aparèixer restes arqueològiques, també es van ferprospeccions o excavacions en altres indrets del barri de Can Farrerons que no vandonar fruit: el número 225 de la Gran Via de Lluís Companys (any 1987), la canto-nada dels carrers del Doctor Batista i Roca i de Mossèn Cinto Verdaguer (any 2002),i els torrents Amell i Fontsana (any 1996). La importància d’aquestes actuacions,que només han permès documentar restes ceràmiques provinents de rierades, rau enel fet que permeten establir uns límits aproximats del conjunt de la vil·la romana.

11. Conclusions

Les intervencions arqueològiques dels darrers anys al barri de Can Farrerons de Pre-mià de Mar (Maresme) han proporcionat una nova dimensió en el coneixement dela vil·la coneguda tradicionalment amb el nom de Gran Via 229.

En primer lloc, hem obtingut una nova delimitació més precisa del jaciment per-què la topografia de les restes comprèn una àrea de 4,8 ha, aproximadament, deli-mitada per dues rieres a l’est i l’oest (Torrent Fontsana i l’actual carretera de Premiàde Mar a Vilassar de Dalt); el límit nord probablement era a l’encreuament d’amb-dues rieres, si bé fins ara només s’ha prospectat fins a l’edifici octogonal de l’Hor-ta Farrerons; el límit sud és més difús perquè no s’hi ha fet cap intervenció impor-tant.

Quant a l’època, la vil·la comprèn restes des del període augustal fins a l’anti-guitat tardana amb una possible diferenciació de sectors segons l’etapa. A granstrets, els indicis fan pensar que a l’època inicial i durant l’alt imperi la part cons-truïda de la vil·la era entorn de l’actual Gran Via de Lluís Companys, de manera quela pars urbana devia ser al sector 1 i la pars rustica, composta per un conjunt d’e-dificis i estructures, al voltant de la plaça del Doctor Ferran (sectors 2, 5 i 7). Cons-tatem que durant el baix imperi romà alguns d’aquests sectors van esdevenir resi-duals a la vil·la, per la qual cosa l’ocupació era a la zona nord del jaciment, tal com


demostren les fases tardanes (abocadors) del sector 4 i de l’Horta Farrerons.Les restes conegudes del jaciment ofereixen, doncs, les característiques funcio-

nals i evolutives de les vil·les romanes d’aquest territori. Per les dimensions i les da-tacions globals, Can Farrerons és afí a les vil·les properes de Torre Llauder de Ma-taró (Prevosti; Clariana, 1988; per a les darreres intervencions, Cerdà; Pérez,1991) o Can Sentromà a Tiana (Gurt; Ferrando, 1987)

13. Bibliografia

Arce, J.; Caballero, L.; Elvira, M. A. «El octógono de Valdetorres de Jarama(Madrid)». A: Historia 16, 124, Barcelona, 1986.

Barral, X. Les mosaïques romaines et médievales de la Regio Laietana. Barcelo-na, 1978.

Bosch, M.; Coll, R. «Acaba la intervenció arqueològica que afectava el col·lec-tor». A: Premià 2001, 4, 13, Premià de Mar, 2000.

Bosch, M.; Coll, R.; Montlló, J. «Intervenció arqueològica en l’execució delprojecte de col·locació dels col·lectors d’aigües residuals al carrer Mn. CintoVerdaguer de Premià de Mar (el Maresme). Desembre de 1999 a març del 2000.Memòria científica», Premià de Mar, 2002. [Text inèdit.]

Caballero, L. «El edificio octogonal, tardorromano, de Valdetorres de Jarama(Madrid)». A: Tribuna d’Arqueologia 1983-1984, Barcelona, 1985.

Cazorla, F.; Coll, R.; Járrega, R. «Els darrers jaciments arqueològics desco-berts a Premià. Una aportació a l’inventari arqueològic de Premià de Dalt i Pre-mià de Mar (El Maresme)». A: XIII Sessió d’Estudis Mataronins, 177-202, Mu-seu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 1997.

Cerdà, J. A.; Pérez, S. «Darreres excavacions d’urgència davant del Clos Arqueo-lògic de Torre Llauder (Mataró. El Maresme)». A: Laietània, 6, 127-147, Mata-ró, 1991.

Coll, R. «Breu resum d’arqueologia premianenca». A: Premià de Mar. Guia turís-tica, 27-28, Premià de Mar, 1991.

Coll, R. «El jaciment arqueològic de Mas Foixà (Premià de Mar)». A: Full Infor-matiu, 28, 2-4, AECC, Premià de Mar, 1992.

Coll, R. «Premià de Mar arqueològic». A: Premià de Mar. Guia Informativa, 6-7,Premià de Mar, 1995.

Coll, R. Memòria del seguiment arqueològic dut a terme en les obres d’ampliaciódels torrents Amell i Fontsana (Premià de Mar, El Maresme). Setembre-octubrede 1996. Servei d’Arqueologia, Barcelona, 1996. [Text inèdit.]

Coll, R. «Les darreres descobertes arqueològiques a Premià (1995-2000)». A: Pre-mià 2001, 2, 28, Premià de Mar, 2000a.

Coll, R. Informe dels treballs de seguiment arqueològics duts a terme durant l’e-xecució de les obres d’urbanització de l’Horta Farrerons (Premià de Mar, octu-bre-novembre de 2000, Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2000b. [Text inèdit.]


Coll, R. Informe dels treballs de seguiment arqueològics duts a terme durant l’e-xecució de les obres d’urbanització de l’Horta Farrerons. Segon informe preli-minar (Premià de Mar, octubre de 2000-gener de 2001), Servei d’Arqueologia,Barcelona, 2001a. [Text inèdit.]

Coll, R. Informe dels treballs de delimitació del jaciment arqueològic de l’HortaFarrerons (segona fase dels treballs) i propostes d’actuació (Premià de Mar, ge-ner-febrer de 2001), Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2001b. [Text inèdit.]

Coll, R.; Carpio, I. «Resultats de l’excavació d’urgència en el solar de la Gran Via225 (Premià de Mar)».A: Full Informatiu, 17, 4-6,AECC, Premià de Mar, 1990.

Coll, R.; Cazorla, F. «Vilassar de Mar arqueològic». A: Els Quaderns de «Sin-gladures», 2, 1-8, Singladures, 13, Vilassar de Mar, 1992.

Coll, R.; Font, J. «L’edifici termal de Can Farrerons. Primers resultats». A: Pre-mià 2001, 20, 24-27, Premià de Mar, 2001a.

Coll, R.; Font, J. Estat de la intervenció arqueològica al caient de l’avantprojec-te arquitectònic dels locals comercials i del museu arqueològic (Premià de Mar,octubre de 2001), Servei d’Arqueologia, Barcelona, 2001b. [Text inèdit.]

Coll, R.; Montlló, J. «La gestió del patrimoni arqueològic. El paper de les admi-nistracions locals». A: Ilturo, 2, 77-85, Cabrera de Mar, 2000.

Fàbrega, A. Geometria del jaciment romà d’Horta Farrerons (Premià de Mar),Súria, 2002. [Text inèdit.]

Font, J. Intervenció arqueològica d’urgència al jaciment de l’Horta Farrerons(Premià de Mar, juliol-desembre de 2001). Informe Preliminar, Servei d’Ar-queologia, Barcelona, 2002. [Text inèdit.]

Gómez, J.; Coll, R. «Un dolmen a Premià de Mar?» A: Full Informatiu, 22, 7,AECC, Premià de Mar, 1990.

Gurt, J. M.; Ferrando, F. «La vil·la de Sentromà (Tiana) i el conreu de la vinya.Valoració aproximada a la vista de les restes arqueològiques conservades». A: ICol·loqui d’Arqueologia Romana: El vi a l’antiguitat, economia, producció icomerç al Mediterrani occidental. Badalona, 1985. Badalona, 1987.

Menéndez, F. X. «Municipi i patrimoni cultural. Drets i deures dels ajuntaments ala llum de la llei de patrimoni cultural de Catalunya de 1993». A: Segones Jor-nades de Patrimoni Cultural i Societat, 125-144, AECC, Argentona, 1999.

Montlló, J. Estudi musivar de Baetulo i Iluro. Ciutat i àrea rural, Barcelona,1991. [Text no editat.]

Olesti, O. El territori del Maresme en època republicana (s. III-I a.C.). Estudi d’Ar-queomorfologia i Història. Mataró, 1995.

Prevosti, M. Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, 2 volums, Mataró,1981.

Prevosti, M; Clariana, J.-F. Torre Llauder. Vil·la romana, Generalitat de Catalu-nya, Barcelona, 1988.

Quadrada, R. Informe preliminar. Intervenció arqueològica al solar situat entre laGran Via de Lluís Companys, els carrers Santiago Rusiñol i Mn. Cinto Verda-guer i el Torrent Fontsana de Premià de Mar (el Maresme), Mataró, 2002. [Text


inèdit.]

1. Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona.

El castellum de Sant Julià de Ramis(Gironès). Darreres novetats

190 J. Burch, J. M. Nolla, Ll. Palahí, J. Sagrera, M. Sureda, D. Vivó

Figura 1. Vista aèria de la muntanya de Sant Julià de Ramis,amb el castellum en primer pla.

JOSEP BURCH,1 J. M. NOLLA,1 LLUÍS PALAHÍ,1 JORDI SAGRERA,1

MARC SUREDA,1 DAVID VIVÓ1

1. La descripció de l’indret

La ubicació especial de la muntanya de Sant Julià de Ramis ha condicionat gran partde la seva història. Situada pràcticament com a element de divisió entre les planesde l’Empordà i de Girona en una zona des d’on es controla l’únic punt de comuni-cació entre ambdues, és un emplaçament que la converteix en un lloc ideal per vigi-lar el territori. Qui domini aquesta muntanya controla el Congost i, per tant, l’eix decomunicació nord-sud que el travessa. Aquest fet no solament succeïa a l’època an-tiga, durant la qual passava per aquí el denominat camí d’Hèracles, que els romanstransformarien en la ViaAugusta, sinó que es dóna encara avui atès que pel Congosthi circulen l’autopista A-7, la Carretera Nacional II, la via del ferrocarril i, pròxi-mament, el tren de gran velocitat.

A més, les característiques especials del terreny, que fan de la muntanya de SantJulià una elevació amb una terrassa superior allargassada però força planera, la con-vertien en el lloc ideal per construir-hi un gran assentament des del qual es contro-lessin les terres dels entorns. Això va motivar la construcció de l’oppidum. Aquestfet, indirectament, va provocar que la muntanya fos l’indret idoni perquè els romanshi establissin un punt de control durant els primers segles de la seva ocupació a tra-vés d’un pacte amb els qui detenien el govern. Un cop més, la muntanya va esdeve-nir un indret estratègic durant les guerres sertorianes, un enclavament que els exèr-cits de Pompeu no podien ultrapassar sense neutralitzar-lo. Fins i tot un copabandonat l’oppidum i substituït per una nova ciutat, Gerunda, que controlaria la viad’una manera molt més directa, a la muntanya de Sant Julià hi va seguir havent doselements molt importants en el procés d’aculturació emprès per Roma: per una ban-da, una torre de guaita a l’extrem occidental i, per l’altra, un gran temple al costatcontrari, que devia ser visible de molts quilòmetres lluny a través de la plana em-pordanesa, com també devia ser un important element de propaganda.

Totes aquestes circumstàncies es continuaven donant a l’època baiximperial,durant la qual, d’acord amb un extens programa destinat a defensar les principals

El «castellanum» de Sant Julià de Ramis. Darreres novetats 191

vies de comunicació de les províncies, s’edificà una caserna que tenia com a objec-tius primordials controlar, un cop més, el Congost i servir de defensa avançada o dereforç a la ciutat de Gerunda. Ningú no es podia arriscar a atacar-la deixant a l’es-quena una fortificació que no solament podia suposar un perill greu per a la rere-guarda, sinó que, ocupant el Congost, podia tallar qualsevol retirada o arribada dereforços als invasors.

A la muntanya de Sant Julià de Ramis hi havia dos indrets que a cop d’ull sem-blaven òptims per bastir-hi una caserna i una torre de guaita.Ambdós estaven situatsa l’extrem occidental de la muntanya i estaven separats per una petita vall. Actual-ment, el més occidental és ocupat per un castell construït a l’època moderna.Aques-ta construcció, parcialment excavada a la roca, ha alterat poderosament el sector i, amés, ha fet desaparèixer totes les restes anteriors que hi pogués haver a l’indret. Detota manera, les dimensions de les obres que es van haver de fer per construir aquestcastell fan pensar que la terrassa no oferia, inicialment, l’espai suficient per bastir-hi una gran caserna. Encara que fos així, però, l’altre indret tenia molts avantatges.Per una banda, es tractava d’un lloc protegit d’una manera natural per tres costats.Així, pel nord i pel migdia la muntanya presentava un gran pendent, mentre que aponent hi havia la vall esmentada suara. Per l’altra, tot i aquest entorn abrupte, la te-rrassa superior oferia una superfície planera, estreta però molt llarga, que hi perme-tia construir diversos edificis. A més, com a elements definitius s’havien de consi-derar les restes que hi havia: un turó artificial on probablement ja hi havia hagut unatorre de guaita durant les darreres dècades de la república i les restes del recinte em-murallat de l’oppidum ibèric, que encara es conservaven parcialment intactes i quefacilitaven força les mesures defensives.

2. Els precedents. El poblat ibèric

Les restes del poblat ibèric d’aquesta zona són escasses i disperses. La construcció dela caserna baiximperial, que va fonamentar tots els murs en la roca del subsòl, vamalmetre en gran manera totes les construccions anteriors. No obstant això, podemdividir les restes en dos apartats: els habitatges del barri occidental i el recinte de lesmuralles, les quals estan en més bon estat que els habitatges, atès que, d’aquests, éspràcticament impossible esbrinar-ne les dimensions.Als problemes per saber-ne l’es-tructura s’hi afegeixen els relacionats amb la datació per tal com les construccionsposteriors no solament van malmetre els edificis més antics, sinó que també afecta-ren l’estratigrafia.A l’extrem del carrer estava situada una de les portes principals delpoblat, com veurem, closa i traslladada als darrers temps de la construcció.

L’urbanisme d’aquest sector s’articulava al voltant d’un carrer en direcció est-oest que travessava la zona d’hàbitat, de la qual resten alguns murs dispersos, aixícom els retalls a la roca d’algunes cases.

En les excavacions també es van descobrir part de les muralles que tancaven elpoblat ibèric per la banda occidental. L’aspecte que tenen actualment i que, en al-


guns aspectes, no difereix gaire del que oferiren als constructors de la caserna bai-ximperial és el resultat de diverses fases constructives entre les quals cal destacar ladarrera. Al principi del segle i aC, les defenses d’aquest sector es van transformarradicalment. Es van cloure l’antiga porta i el camí que hi portava, situats al mig dela terrassa en direcció oest-est, i es va construir una muralla doble al sector. Al da-vant d’aquesta estructura es va crear un turonet artificial que actuava com a coixídefensiu. Per fer-lo, es va aprofitar la roca mateixa del subsòl (pissarra esquistosa),


Figura 2. Planta general de les restes excavades del castellum de Sant Julià de Ramis.

es va fer desaparèixer completament l’antic camí i es va obrir un vall a la banda dellevant. També es va modificar el tram de migdia de la muralla bastint un poderósmur de 2,5 m d’amplada amb contraforts interns situats cada 3 m. L’extrem nordtambé va ser transformat eliminant part de la muralla doble que hi va haver fins lla-vors i que va ser substituïda per un mur molt més gruixut però únic; a més, es vaobrir, segurament, una porteta a l’extrem de tramuntana, gairebé a tocar el barranc.La funció d’aquest mur nou era clarament defensiva, perquè, per accedir-hi, caliapassar per un espai estret, encaixonat entre la muralla i el penya-segat esmentat. Calrelacionar totes aquestes reformes, dutes a terme immediatament abans de l’aban-donament del poblat, amb el conflicte militar que va enfrontar Sertori i el generalGneu Pompeu, i que conclogué amb la victòria del segon, la qual comportà, entre al-tres conseqüències, la fundació de la ciutat de Gerunda, que des d’aleshores va exer-cir, d’una manera directa, el control del camí en direcció nord-sud, la Via Augustaromana, atès que aquesta via la travessava pel mig.

Com veurem, una part important d’aquestes darreres defenses republicanes,moltes de les quals ja estaven arrasades o força ensorrades, fou aprofitada com a lí-mit occidental de la caserna baiximperial, especialment el turó artificial, autènticpunt fonamental de l’indret, on es va bastir una torre de guaita.

2. El «castellum»

Apartir del principi del segle i aC, el sector romangué abandonat durant més de qua-tre segles. Hi havia un element que, si bé no s’ha conservat, podria ser consideratl’embrió de la gran caserna. S’aprofità el turó artificial per bastir-hi una torre deguaita des de la qual es tenia una vista excepcional sobretot de l’Empordà, en unsector que era invisible des de la ciutat de Gerunda. D’aquesta torre, potser de fus-ta, no n’hem conservat restes, però un conjunt important de materials ceràmics in-dica clarament una presència humana considerable i permanent, però, tanmateix, es-poràdica un cop esdevingut l’abandonament general del lloc.

Sigui com vulgui, en un moment del baix imperi, que s’ha de situar clarament enles reformes engegades al principi del segle iv i destinades a una defensa més bonade les províncies i, sobretot, dels camins, es va bastir a l’indret un castellum estruc-turat entorn d’una torre de guaita. El lloc era ideal no solament perquè es tenia uncontrol absolut dels voltants i un domini del camí en direcció nord-sud que portavaa Gerunda, sinó perquè el terreny oferia grans avantatges.

Per una banda, el turó artificial proporcionava una plataforma ideal per bastir-hial damunt la torre de guaita. Per l’altra, la terrassa ocupada anteriorment per l’oppi-dum ibèric proporcionava un espai planer idoni per construir-hi els edificis nous; per


2. Cal valorar aquest punt amb cautela, per tal com l’ampliació de les excavacions cap a l’est podria con-firmar la presència de més edificis en aquesta direcció i el fet que l’espai ocupat pel castellum fos més granque la visió que en tenim actualmen.


Figura 3. Castellum de Sant Julià de Ramis. 1ª fase.

acabar-ho de completar, les antigues muralles, si bé parcialment ensorrades i neces-sitades de reparacions, oferien una línia de defensa pràcticament construïda i que espodia aprofitar fàcilment. A aquests fets cal afegir-hi les característiques del terreny,que proporcionava una defensa natural per tres bandes, atès que l’extensió cap a lle-vant de la terrassa era l’únic espai relativament obert i accessible.2

De fet, aquests elements previs condicionaren, almenys parcialment, les cons-truccions noves, perquè, com es pot apreciar, les cambres de la banda nord de l’edi-fici nou s’adapten al perímetre delimitat per l’antiga muralla, en un intent d’aprofi-tar al màxim la plataforma que aquesta delimitava.

Un element important, almenys inicialment, d’aquest autèntic castellum és la to-rre de guaita bastida a la part superior del turó artificial. Només se’n conserven al-guns murs que en delimitaven el basament, construïts, com tots els murs d’aquestperíode, amb pedres lligades amb morter i alçats amb l’ajuda d’un encofrat. Aquestsmurs dibuixen un basament irregular, quasi trapezoïdal, que en realitat no fa res mésque adaptar-se a la forma del turó. La funció era crear una plataforma superior pla-nera i sòlida per poder alçar la vertadera torre, avui perduda.

Per aprofitar l’antic turó artificial, va caldre refer parcialment la muralla, que enpart apareixia ensorrada. Aquest fet és corroborat per la descoberta de trams petitsde mur amb morter i, sobretot, per la construcció d’un mur que actuava com a ele-ment de contenció del farciment del turó artificial, bastit immediatament al damuntde l’antiga muralla.

El sector nord de la muralla també devia estar molt arrasat, perquè alguns basa-ments de les noves defenses (concretament, dues estructures fetes de pedra lligadaamb morter) es van bastir a una cota molt baixa; per tant, al segle iv gairebé no hihavia muralla en aquell sector.

El sector ocupat antigament pel barri occidental del poblat va ser terraplenatdel tot. La zona central va ser rebaixada fins a la roca, de manera que es va crearuna superfície planera per fonamentar-hi els murs de l’edifici i col·locar-hi els pa-viments de morter, mentre que a tramuntana i migjorn, on la roca iniciava el pen-dent natural de la muntanya, es van fer grans farciments de terra emprant el mate-rial que s’havia retirat del sector central. Així, l’edifici, que a la part central estàdisposat sòlidament sobre la roca del subsòl, penja al damunt del desnivell pelnord i, sobretot, pel sud. Amb vista a la fonamentació sobre la roca, es van haverde construir uns fonaments de fins a 4 m de potència amb contraforts poderosos ala banda de migdia.

L’edifici que va ocupar aquesta plataforma es va construir amb pedres locals lli-gades amb morter i emprant la tècnica de l’encofrat per bastir els murs. En unsquants s’aprecien algunes filades i restes incipients de construcció en opus spica-tum. Per reforçar alguns angles i construir pilastres i llindars, es van fer servir ca-rreus de gres del temple republicà, ja abandonat de feia temps i que estava situat al’espai ocupat actualment per l’església dels Sants Metges.

L’ús d’aquest material als punts que acabem d’esmentar va obeir a una necessi-tat constructiva. Els angles de qualsevol fonamentació sempre són la part més feble


i necessiten, pel que fa a les pilastres, blocs quadrats i relativament grans. Això noes podia aconseguir amb la pedra local, atès que la pissarra no es pot tallar en blocsperquè s’exfolia. En el període de la construcció de l’edifici aquest problema es varesoldre amb l’aprofitament de blocs del temple. Uns quants segles més tard, quanes reformà l’edifici, es va haver de recórrer al travertí per aconseguir aquests blocs,a causa d’unes raons que ens escapen.Aquest travertí provenia de la zona de les Go-ges, uns quants centenars de metres al sud-oest del sector que ocupa la muntanya deSant Julià.

L’edifici, de forma quasi simètrica segons un eix est-oest, s’estructurava a partird’una gran nau central (àmbit 13) de més de 8 m d’amplada i gairebé 30 m de lon-gitud. Estava envoltada de pilastres construïdes a base de blocs de gres i travessada,pel mig, per una fila de pilars de característiques similars destinats a sostenir l’em-bigat del sostre. Les pilastres no segueixen una alineació perfecta, però això no ésun error, sinó un efecte buscat d’una manera voluntària, perquè les bigues transver-sals devien recolzar sobre la fila de bigues centrals i devien repartir el pes d’una ma-nera més esglaonada que no si haguessin travessat de banda a banda. Aquesta es-tructura denota clarament que la nau anava coberta amb un sostre de doble vessant.

Els murs estaven disposats sobre la roca del subsòl, on es van obrir rases de fo-namentació tant per als murs com per a les pilastres i que feien entre 20 cm i mésd’1 m de profunditat. Als llocs on ja hi havia una rasa de fonamentació més antigapertanyent a les antigues defenses de l’oppidum, com ara l’angle nord occidental dela cambra, tant el mur nou com les pilastres de gres s’aprofundien fins al final del’antiga rasa per recolzar contra la roca.

Les cambres situades a tramuntana i migdia d’aquesta gran nau es distribueixenamb simetria, de tal manera que a les quatre cambres localitzades al nord n’hi co-rresponen quatre més a la banda de migjorn.

La cambra 6, situada a la banda nord-oest del conjunt, mesura 6 m × 8 m; cons-truïda totalment sobre la roca natural, conservava un paviment de morter, caracte-rística que es repeteix a totes les estances.Al costat de migdia hi havia una gran por-ta amb un llindar de blocs de gres, avui quasi desaparegut, que en una fase posteriorva ser reformada reduint-se’n l’obertura, que a l’origen devia fer prop de 2 m.

Al nord hi ha una cambra (àmbit 17) de dimensions molt més petites (4 m × 3m) que aprofitava l’espai que hi havia entre el descrit anteriorment i l’antiga mura-lla ibèrica. Aquesta cambra ja estava mig construïda al punt on el turó inicia la bai-xada cap al nord; per tant, la meitat de tramuntana de la cambra es va construir al da-munt d’un farcit de terraplenament. En aparença, aquesta cambra no es comunicavadirectament amb l’àmbit 6, mentre que al costat nord es conservaven les restes d’u-na porta d’aproximadament 1 m d’obertura el llindar de la qual devia ser de blocs degres, dels quals actualment només en resta l’empremta.

Entre els àmbits 6 i 17 i la muralla ibèrica hi ha un espai de forma similar a dostriangles units per un vèrtex que, tot i no formar part de cap estança, va ser terraple-nat parcialment i pavimentat amb un sòl de calç. Diem «parcialment» perquè a lapart més propera a la muralla no es va enretirar la totalitat dels enderrocs, de tal ma-


nera que els paviments de morter que es van construir a l’indret no recolzaven con-tra la muralla, sinó contra aquests enderrocs.

A llevant dels àmbits 6 i 17 està situat l’àmbit 4, una gran estança de 10,5 m ×6,5 m que en una fase posterior va ser subdividida, però que en aquesta primera eta-pa constituïa una unitat. En aquest cas, a causa de l’eixamplament natural de la te-rrassa superior en aquest sector, només va caldre farcir el terreny per anivellar-lo al’extrem de tramuntana. No es conserva cap marca de porta a la banda de migdia,però aquesta segurament era a tramuntana, on la superfície de la part central del murpresenta una zona molt polida, allà on devia ser el llindar de la porta. Devia tenir,aproximadament, 1,5 m d’amplada.

L’àmbit 1 es localitza a llevant del 4 i ofereix un estat força fragmentari perquègran part dels murs perimetrals han desaparegut. Tot i això, encara se’n distingeix elperímetre, que defineix una cambra de quasi 9 m × 6 m. L’estat d’arrasament delsmurs impedeix precisar on era la porta d’accés.

A migdia trobem quatre cambres idèntiques a les situades al costat de tramunta-na. Aquest fet és força remarcable perquè es van haver de construir grans farcits deterraplenament, grans murs de contenció i contraforts poderosos per manteniraquesta simetria no solament en la distribució, sinó també en les dimensions;aquesta opció s’explica pel fet que aquestes estances eren força més enllà del punton la roca del subsòl comença a davallar. A més, en aquest costat es va haver d’a-frontar un altre problema. Alguna capa de roca del sector era formada per vetes deroca més tova que la dels entorns, que s’esmicolava per l’erosió i provocava enso-rraments, amb els quals s’arrossegaven les capes superiors i tot allò que hi haguésal damunt. Aquest problema ja l’havien tingut els habitants del poblat ibèric, quevan haver de reformar, en diverses ocasions, la muralla del sector a causa de les es-llavissades freqüents. La solució final va ser construir un gran mur de 2,5 m d’am-plada amb contraforts abundants a la cara interna. Tot i això, actualment la murallapresenta senyals d’haver-se ensorrat per efecte d’aquesta erosió. També per aques-ta raó els constructors del castellum van col·locar a la banda sud contraforts pode-rosos per ajudar a sostenir l’estructura. Tanmateix, a hores d’ara, els murs de labanda de migdia apareixen parcialment desplomats i afectats per aquests ensorra-ments.

La simetria entre ambdós sectors arriba al punt que també es repeteix a migdiafins i tot l’espai situat a l’extrem nord-oest entre les estances i la muralla i que esmantenia pavimentat com a zona oberta, però. Així entre els àmbits 16 i 24 i la mu-ralla sud-oest de l’oppidum ibèric es va localitzar un espai que, malgrat no anar co-bert, sí que es va pavimentar amb un sòl de morter de gran qualitat i gruix, tal compassa a la banda nord.

L’àmbit 16, de quasi 6 m × 7,20 m, és la cambra simètrica de l’àmbit 6. A tra-muntana s’hi obria una gran porta amb llindar de blocs de gres que, com succeeix al’àmbit 6, en una fase posterior va ser reduïda d’obertura.

Com a l’àmbit 6, darrere de l’àmbit 16 hi ha una estança petita i quadrangular.Així, l’àmbit 24, de gairebé 4 m × 2,5 m, devia fer de torre, oberta al barranc de mig-



Figura 4. Castellum de Sant Julià de Ramis. 2ª fase.

dia. No sabem on era la porta d’accés a aquesta cambra, que, forçosament, feia co-municar la cambra amb els àmbits situats a tramuntana o llevant, si tenim en comp-te que la cambra penja sobre el barranc pels altres dos costats. En aquesta habitacióno es van recuperar restes de cap nivell de circulació i el nivell d’abandonamentarribava fins a la roca del subsòl. Nosaltres considerem que aquest fet és degut a lafunció de la cambra, una torre, que segurament al principi era buida i pavimentadade fusta. En un moment posterior, es va farcir la part inferior de la torre i s’hi va po-sar un paviment de morter.

A llevant d’aquestes dues cambres trobem l’àmbit 20, que amb unes dimensionsde més de 10 m × 6 m constitueix el simètric de l’àmbit 4. A les cambres de la ban-da de migdia no es podia col·locar la porta a la part contrària de la gran nau central,per tal com a migdia només hi ha el barranc; per això, en aquesta estança, localitzemla porta a l’angle nord-oriental, de la qual es conserva una part del llindar de gres.És possible que també hi hagués una porta similar a migdia de l’àmbit 4, però el murestà tan arrasat que és impossible confirmar-ho.

La darrera habitació de la banda de migdia és l’àmbit 22, que és el simètric del’àmbit 1. Té una superfície de 8 m per 6 m; la porta d’accés devia estar situada atramuntana, on el mur està molt malmès, per la qual cosa no en podem descriureamb precisió la ubicació ni les dimensions.

Totes les cambres del costat de migdia de l’edifici mostren una característica co-muna: els contraforts poderosos que s’estenen com a autèntiques arrels que aferrenl’edifici al sòl.Així, els murs nord-sud dels àmbits 20 i 22 van cap a migdia, més en-llà del límit de les cambres, per actuar com a contraforts. El fet de construir-los pro-bablement va ser motivat per la fragilitat del subsòl d’aquest costat del turó. Aques-ta situació, a la qual ja hem fet referència en parlar de l’oppidum ibèric, éscorroborada pels contraforts i, indirectament, per la seva ineficàcia. Probablementvan complir la seva funció mentre l’edifici es feia servir –no cal oblidar, com veu-rem, que en una etapa posterior s’hi va afegir un segon pis–, però un cop abandonat,es van ensorrar, precisament, la façana de migdia i, sobretot, els angles de les cam-bres.

Tot això dibuixa un gran edifici definit per un cos central, la gran nau o àmbit13, amb un sostre més alt que el de les cambres laterals, cosa que devia facilitar lail·luminació d’aquesta gran sala per mitjà de finestres situades a la part alta. A cadacostat d’aquesta gran nau, hi havia un seguit de cambres més baixes amb funcionsdiverses, des de torres de defensa i de guaita fins a barracons, magatzems, cuines imenjadors.

A llevant d’aquest primer edifici, n’hi ha un altre que vam poder excavar moltparcialment i la funció del qual no queda gens clara. Les restes recuperades delimi-ten una zona quadrangular amb un quadrat interior. L’espai entre l’un i l’altre, simi-lar a un passadís, es trobà pavimentat amb morter. A tramuntana, les restes han des-aparegut, tallades per la construcció del camí modern, que en aquest sector varebaixar fins i tot una part del sòl geològic. A migdia, en canvi, només es conservael gir del mur interior del quadrat, perquè l’exterior devia estar situat en una zona


actualment desapareguda per l’erosió. Aquest edifici, que a migdia també té un con-trafort exterior, presenta una orientació diferent de la del que acabem de descriure.Aquesta peculiaritat s’explica fàcilment perquè el que va fer la segona construcciófou adaptar-se al gir que la terrassa superior del turó fa cap al nord-est. Encara queamb la part descoberta és complicat intentar esbrinar la funció d’aquesta cambra, síque hi ha alguns indicis que ens poden aportar dades sobre l’estructura.

Per començar, és molt curiós observar que el mur que limita el quadrat interiorpel costat de migdia se sosté sobre la roca del subsòl, mentre que el paral·lel aaquest, que devia tancar l’estructura exterior, no s’hi aguanta. Aquesta paradoxa potdemostrar que en realitat l’edifici pròpiament dit era al quadrat central, mentre quel’anell exterior, pavimentat amb un sòl de morter, era un passadís o ambulacre queenvoltava l’edifici amb uns murs que no estaven destinats a suportar un gran pes i,potser, amb un pòrtic senzill.

El sector nord-oest de la caserna devia tenir un nivell de circulació més elevatque el que es conserva actualment. Hi ha diversos elements que ho denoten. Per unabanda, els llindars de les portes dels dos àmbits que s’obren en aquesta direcció (àm-bits 4 i 17) estan força enlairats en relació amb el sòl actual, que és el mateix que hihavia a l’època republicana. Per l’altra, la situació de la porta d’accés al recinte tam-bé aporta dades. Sembla que era a l’extrem nord-occidental de les muralles, en unindret molt proper on hi havia l’antiga muralla republicana. La construcció de dosbasaments de pedra i morter al damunt de les restes de la muralla devia correspon-dre als brancals de la porta nova. La situació d’aquests dos elements indica que lamuralla estava completament arrasada en aquest punt i que la porta nova era lleuge-rament més cap a l’interior de la terrassa que no la republicana, al damunt d’un tramque antigament era muralla; per tant, s’hi passava pel damunt en entrar. Altrament,les restes d’enderrocs de la caserna localitzades en aquest punt eren a una cota qua-si 0,50 m més alta que l’antic nivell republicà de circulació.

3. Les reformes

En un moment determinat, després de la desaparició de l’Imperi romà d’Occident icom a conseqüència de l’enfonsament del regne visigot de Tolosa i la intervencióostrogoda que serví per conservar la Septimània, es van fer un conjunt de reformesa la caserna que en van canviar radicalment la fesomia. La més important fou laconstrucció d’un pis superior al damunt de les cambres situades a tramuntana i mig-jorn de la gran nau central de l’antic edifici principal. Per fer-ho, es van col·locar totun seguit de pilastres al voltant i al mig de les diverses estances. Aquestes pilastres,la construcció de les quals va comportar que es rebentessin els antics paviments demorter i la construcció d’uns altres de nous, es van bastir amb blocs de travertí i node gres. Aquest és un tret important perquè en la majoria de reformes d’aquell perí-ode es va recórrer al travertí per construir pilars o refermar angles, de manera que esva canviar el costum d’usar blocs de gres del vell temple republicà.


Entre els enderrocs que formaven els nivells d’abandonament de l’edifici, vamrecuperar una gran quantitat de fragments del paviment del pis superior construït enaquesta reforma. Es tracta, en tots els casos, d’un paviment sòlid d’opus signinum,molt fi i polit, i amb una preparació que arriba a 30 cm de gruix. Amb aquestes di-mensions i aquest pes, no és estrany que s’haguessin de construir tantes pilastres al’interior de cada cambra (normalment, tres a cada mur i una de central).

La construcció d’aquest pis a les cambres laterals també va comportar una re-forma a la nau central. Amb l’elevació dels murs perimetrals, a la nau central ja nohi podia entrar claror a través de finestres, però tampoc no va ser necessari perquèes va desmuntar el sostre d’aquesta nau, i el que anteriorment era un gran espai co-bert va esdevenir un gran pati central.

A ponent d’aquest gran espai s’hi bastí un mur de nord a sud que el comparti-mentava i del qual només se’n conserva el retall a la roca; va tenir, com a conse-qüència, la modificació de les portes dels àmbits 6 i 16, les dimensions de les qualses van reduir a la meitat. No sabem quines eren les diverses funcions dels dos sec-tors separats per aquest mur, però sí que és segur que al costat de ponent el nivell decirculació era format per una gran quantitat de palets petits de riera, mentre que alde llevant se seguien emprant paviments de morter.

A l’est i a l’exterior de l’edifici s’hi construïren dues torres adossades a l’es-tructura original. Aquestes dues torres (àmbits 25 i 32), de 2 m × 4 m, flanquejavenla porta d’accés al recinte, que era sobre l’eix de l’antiga nau. La torre de migdia,disposada parcialment sobre el barranc, presentava dos grans contraforts com a re-forç, la base dels quals era de carreus de travertí.

En aquella etapa, tal com posa de manifest la seqüència estratigràfica, l’edificiquadrangular situat més cap a l’est fou desafectat i arrasat, perquè la seva ubicació,davant mateix de les dues noves torres i la porta, hauria dificultat entrar i sortir del’edifici principal.

4. La funció

El primer que cal saber per entendre la raó de la construcció d’aquesta caserna, laseva ubicació i fins i tot la seva distribució és la situació política per la qual traves-sava l’Imperi romà al principi del segle iv. Després d’un període d’una gran inesta-bilitat política i social al llarg del segle iii, es van donar molts canvis en tots els àm-bits. Roma ja no era una potència expansiva, sinó una societat que lluitava per lasupervivència i les fronteres ja no eren un punt a partir del qual es pogués estendreni uns límits ferms i segurs que asseguraven la tranquil·litat de les províncies.Aquesta nova posició defensiva també havia de tenir unes conseqüències directes enla formació i distribució de l’exèrcit, així com en l’adopció de noves tàctiques mili-tars. Les invasions i lluites esdevingudes al llarg del segle iii i la pressió constantexercida contra les fronteres de l’Imperi havien demostrat que les tàctiques anti-gues, basades essencialment en una forta defensa en línia establerta a les fronteres,


ja no eren pràctiques. El seu gran problema, bàsicament, era que, un cop travessadaaquesta primera i quasi única línia de defensa, un exèrcit o, fins i tot, un grup de gue-rrers relativament reduït es podia moure amb gran llibertat per l’interior de les pro-víncies.

Hi va haver, doncs, dues conseqüències fonamentals: l’establiment d’una novadefensa amb profunditat, per la qual els punts fortificats ja no es concentraven sola-ment a la frontera, sinó que es distribuïen al llarg del territori amb vista, especial-ment, al control i la defensa de les vies principals de comunicació, elements vitalsper al funcionament de l’Imperi tant administrativament com econòmicament i mi-litarment, i la creació de cossos mòbils d’exèrcit que patrullaven pel territori i quees podien traslladar amb rapidesa als punts on esclatés un conflicte.

En aquest programa defensiu, el control de la Via Augusta era un element es-sencial per mantenir la seguretat de la província de la Tarraconensis. Era un delspunts principals de penetració en qualsevol intent d’invasió d’Hispània; per tant, eltram entre els Pirineus i Tarraco constituïa un element bàsic des del punt de vista de-fensiu. En aquest tram, la ciutat de Gerunda era la primera ciutat hispana des de laqual es controlava aquest camí i amb la qual es trobaria qualsevol invasor desprésde travessar els Pirineus i la plana empordanesa, impossible de defensar. La impor-tància de Gerunda a l’època baiximperial potser derivava més d’aquesta funció es-tratègica que de la seva rellevància o pes com a civitas.

Per tant, d’acord amb el nou projecte defensiu, s’havia de fortificar aquest tram.Cal situar en aquesta perspectiva la construcció de les dues fortificacions de les Clu-ses, a la zona pirinenca, des d’on es vigilava el pas de la frontera entre la Gàl·lia iHispània, la remodelació de les muralles de Gerunda a l’època diocleciana i, final-ment, la construcció del castellum de Sant Julià de Ramis.

Les funcions del castellum eren diverses i la seva situació era òptima per com-plir-les. Per una banda, s’hi controlava el pas de la Via Augusta pel Congost que co-munica l’Empordà amb el pla de Girona. Per l’altra, el domini que exercia sobre laplana de l’Empordà permetia preveure qualsevol atac. A més, la seva situació, apoca distància de Gerunda, feia impossible atacar-la sense haver conquerit o neu-tralitzat abans el castellum. Cal tenir present que les forces que afrontava Roma al’occident de l’Imperi eren tropes molt aptes per fer ràpids cops de mà però poc pre-parades i motivades per dur a terme setges llargs. Això es complicava moltíssim si,a més, es deixava a l’esquena una fortalesa des d’on es podien enviar tropes per ata-car els assetjadors o per tallar la via, cosa que evitava l’arribada de reforços o fins itot podia tallar una via de retirada en cas de derrota.

La distribució dels edificis sembla obeir a una altra funció. Molt probablement,la guarnició aquarterada habitualment al castellum era reduïda i estava destinada es-sencialment a tasques de patrulla i, sobretot, de vigilància des de la talaia annexa ala fortificació. Els espais disponibles feien possible, però, albergar una quantitat ele-vada de tropes en moments esporàdics o de perill. Podien ser tant tropes de viatge,que devien utilitzar el castellum com a lloc de repòs i aprovisionament, com refor-ços acantonats específicament a l’indret en situacions de perill. De fet, tot i que en


les excavacions solament s’ha descobert, de moment, un edifici sencer i part d’unsegon, és molt probable que el castellum ocupés molta superfície de la terrassa su-perior de la muntanya. Diversos elements semblen indicar-ho: el fet que hi hagi res-tes de murs de pedra lligada amb morter a punts relativament allunyats del sectorexcavat que podrien correspondre a altres edificis o instal·lacions relacionats amb lacaserna i el fet que en les excavacions fetes fins ara no s’hagin descobert restes d’al-guns elements essencials que hi devia haver en una fortalesa com aquesta, els mésimportants dels quals, probablement, són la cisterna o reserva d’aigua i l’abocador.A més, en acollir tropes de pas, es devia aprofitar tota la terrassa per allotjar no so-lament els soldats sinó també els cavalls i la impedimenta.

L’època de la reforma també es pot relacionar amb canvis històrics importants.L’enfonsament de l’Imperi romà d’Occident i la substitució a Hispània de l’elit do-minant per la visigoda van comportar canvis no solament en les estratègies militarssinó també en les prioritats. Cal situar en aquest context les reformes del castellum.A cop d’ull, la construcció d’un pis superior a l’edifici i la conversió de l’anteriorsala central en un pati semblen indicar un augment de la capacitat per acollir tropes.Això podria ser enganyós, però; cal tenir present que l’edifici situat a llevant fouabandonat i arrasat. Altrament, la construcció de la porta a l’est, flanquejada per to-rres, i la conversió de la gran sala en un pati central fan pensar en una disminució del’espai. Llavors el castellum constituïa un element fortificat, tancat en si mateix iprotegit per torres, que en cas de perill esdevenia un nucli fortificat. La construcciódel nou pati central, clos, sembla definir un autèntic pati d’armes, un element queavança, en certa manera, l’organització dels castells medievals. La divisió d’aquestespai en dos sectors –l’occidental pavimentat amb palets petits de riera– pot fer pen-sar en una zona destinada als cavalls de la tropa. Hi ha, però, prou indicis per conti-nuar suposant un ús complementari de la resta de la gran plataforma, potser diferentdel que abans s’havia seguit però amb un valor segur.

Atenent les dades estratigràfiques que ho abonen, relacionem aquest segon perí-ode de la història del castellum amb l’anomenat intermedi ostrogot, durant el qual,de resultes de la derrota de Vouillé (507) i la mort del monarca Alaric II, semblavaque tot el regne se n’anava en orris. La intervenció ràpida i decidida de Teodoric, reid’Itàlia i dels ostrogots, l’home, aleshores, més poderós d’Occident, en benefici delsinteressos del seu nét Amalaric no solament consolidà la Septimània, sinó que afa-vorí una extensió més decidida dels gots per Hispània amb vista a controlar-la. Lanecessitat de mantenir els lligams amb el territori al nord de les Alberes i el propò-sit d’assegurar una defensa i un control eficaços de les vies expliquen les reformesi les millores fetes a Sant Julià, que, se’ns fan paleses en la narració detallada delsfets de 673-674 en què va tenir lloc la revolta de Pau contra Vamba.

El final de l’ús de la fortificació s’ha de situar en els primers anys del segle viiii relacionar directament amb l’enfonsament del regne visigot, l’arribada dels mu-sulmans i el conflicte posterior amb les tropes carolíngies. Quan aquestes van arri-bar a Girona i el territori va quedar englobat en la mal anomenada Marca Hispàni-ca, el castellum de Sant Julià de Ramis va perdre tota la importància estratègica.


Llavors l’enemic ja no venia del nord, sinó, en tot cas, del sud, de manera que ja nocalia controlar el Congost ni l’accés a la plana de Girona. L’única dada d’aquestaèpoca ens la proporciona un document de l’any 834 que parla del Castellum frac-tum, la qual cosa demostra que en aquella època l’obra d’origen romà ja restavaabandonada i en un estat semiruïnós. Uns quants segles més tard, probablement alsegle x, quan la situació canvià es bastí un altre castell situat just a la muntanya dedavant de Sant Julià de Ramis i destinat a protegir la plana de Girona i la ciutat: elcastell de Montagut.

5. Bibliografia

Burch, J.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D. Excava-cions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià de Ramis. 1. El sector de l’an-tiga església parroquial, Sant Julià de Ramis, 2001.Burch, J.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.; Vivó, D. «Ex-

cavacions al poblat ibèric de Sant Julià de Ramis». A: Sisenes Jornades d’Arqueo-logia de les Comarques Gironines, 227-236, Sant Joan de les Abadesses, 2002.

Burch, J.; Garcia, G.; Nolla, J. M.; Palahí, L.; Sagrera, J.; Sureda, M.;Vivó, D. Excavacions arqueològiques a Sant Julià. 2. El castellum, Sant Julià deRamis. [Text en premsa.]

Castellví, G. Le monument romain de Panissars (Trophées de Pompée?) et lafranchissement Pyreneen de la Voi Domitienne, Lille, 1991.

Castellví, G. «Clausurae (Les Cluses, P.-O.): forteresses-frontière du Bas Em-pire Romain». A: Rousselle, 81-118.

Castellví, G; Comps, J.-P.; Kotarba, J.; Pezin,A. Voies romaines du Rhône à l’È-bre: via Domitia et via Augusta, Documents d’Archéologie Française, 61, París, 1997.

Castellví, G.; Gavage, C.; Laforgue, J. «1.3. La via Domitia en montagne: lefranchissement des Pyrénées». A: Castellví [et alii], 201-214.

Castellví, G.; Nolla, J. M.; Rodà, I. «La identificación de los trofeos dePompeyo en el Pirineo». A: Journal of Roman Archaeology, 8, 5-18 i dues làminesen color, 1995.

Castellví, G.; Nolla, J. M.; Rodà, I. (ed.) Le trophée de Pompée dans lesPyrénées (71 av. J.-C.) (Col de Panissars, Le Perthus, Pyrénées-Orientales, Fran-ce. La Jonquera, Alt Empordà, Catalogne, Espagne). [Text en premsa.]

Fabre, G.; Mayer, M.; Rodà, I. Inscriptions romaines de Catalogne. V. Sup-plément aux volumes I-IV et instrumentum domesticum, Múrcia, 2002.

Luttwak, E. N. The grand strategy of the Roman Empire: from the first centuryAD to the third, Baltimore, 1996.

Mayer, M. «Castrum quod vocatur clausuras». A: Rivista di Studi Liguri, lix-lx, 207-212, 1993-1994.

Nolla, J. M.; Palahí, L.; Vivó, D.«El castellum de Sant Julià de Ramis i la de-fensa de la via Augusta a l’antiguitat tardana». A: Els castell medievals a la Medite-


rrània nord-occidental. Arbúcies, 5, 6 i 7 de març de 2003. [Text en premsa.]Nolla, J. M.; Rodà, I. Memòria de les campanyes d’excavació efectuades a

Santa Maria de Panissars (la Jonquera, Alt Empordà) entre 1989 i 1993, Girona,1994. [Text inèdit.]

Richardot, Ph. La fin de l’armée romaine (284-476), París, 1998.Rousselle, A. Frontières terrestresç, frontières célestes dans l’Antiquité, Co-

llection Etudes, 20, Perpinyà, 1995.

1. Director de la intervenció arqueològica.2. Directora de la intervenció arqueològica.3. Cap del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

Les excavacions a l’antic convent deSanta Caterina de Barcelona (Barcelonès)JORDI AGUELO,1 JOSEFA HUERTAS,2 FERRAN PUIG3

1. Preàmbul

La intervenció arqueològica al mercat de Santa Caterina va ser motivada per les obresde la seva remodelació i va permetre la recuperació de part del solar de l’antic conventhomònim.Aquesta intervenció formava part un projecte del Servei d’Arqueologia delMuseu d’Història de la Ciutat-Institut de Cultura de Barcelona (MHC-ICUB) i es vafer en diferents fases, sempre simultàniament amb l’estudi de les fonts bibliogràfiquesi documentals. La intervenció va ser portada a terme per l’empresa CODEX, SCCLamb el permís corresponent de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Ge-neralitat de Catalunya i sota la direcció tècnica de Josefa Huertas i Jordi Aguelo, i vaser finançada per l’Institut de Mercats de Barcelona i Foment de Ciutat Vella.

Els treballs d’excavació arqueològica fets entre el 1999 i el 2002 encara no hanfinalitzat; per tant, cal dir que els resultats tenen un caràcter provisional, perquè es-tan en fase d’estudi. Tanmateix, aquests resultats han posat de manifest la impor-tància històrica de les restes localitzades en aquest solar, les quals ens permeten do-cumentar diferents fases que comprenen des de contextos prehistòrics fins acontextos dels nostres dies i que tot seguit exposarem.

Abans de començar, però, farem una referència breu a la situació del jaciment, ales intervencions arqueològiques fetes als voltants del mercat de Santa Caterina i alconeixement que la historiografia tenia d’aquest solar abans d’iniciar la intervencióarqueològica.2. La situació del jaciment

El solar del mercat de Santa Caterina, situat al barri de la Ribera de Barcelona, ésdelimitat per l’avinguda de Francesc Cambó, els carrers de Freixures, de Colomines

208 Jordi Aguelo, Josefa Huertas, Ferran Puig

i d’en Giralt el Pellisser, i per la plaça de Santa Caterina.Pel que fa al context històric, aquest jaciment era fora de les muralles de la ciu-

tat romana de Barcelona, molt a prop d’una de les vies d’accés. Posteriorment, quana l’època medieval la ciutat començà a créixer amb l’aparició de burgs o «viles no-ves», era entre la de Sant Pere i la Vilanova del Mar.

A partir del segle xiii, aquest espai va ser ocupat pel convent de Santa Caterina,considerat el més gran dels que hi havia dins de la ciutat de Barcelona. Aquest con-vent, de l’orde dels predicadors o dominics, és força conegut tant per la seva im-portància històrica –va ser la primera seu del Consell de Cent de Barcelona, entre al-tres coses– com pel paper que s’acostuma a atorgar-li en la introducció del gòtic aCatalunya, atès que és considerat el primer edifici d’aquest estil arquitectònic i queva establir el model d’església de nau única amb capelles entre contraforts, volta decreueria i absis poligonal. Malauradament, el conjunt conventual va desaparèixer amitjan segle xix, i només en resten algunes representacions i descripcions, entre lesquals cal destacar els treballs de Josep Casademunt i Caietà Barraquer.

3. Les intervencions arqueològiques precedents

Tot i que no es documenten intervencions anteriors específicament al solar del mer-cat, a banda dels sondatges fets el 1997-1998 i dirigits per J. Huertas i J. Morer, po-dem esmentar com a antecedents arqueològics les excavacions fetes als terrenys queantigament constituïen el convent de Santa Caterina, el solar del qual tenia una ex-tensió més gran que el del mercat actual.

Bàsicament, en aquest apartat caldria esmentar les intervencions dutes a termeal subsòl de l’avinguda de Francesc Cambó els anys 1984 (dirigida per M. T. Mirói A. Oliver) i 1986 (dirigida per J. O. Granados [et alii]), on es van descobrir dife-rents seqüències estratigràfiques, entre les quals destacava la de l’època romana enquè hi havia restes d’un possible abocador d’àmfores del període fundacional i unanecròpolis tardoimperial. També es documentaren un conjunt de fonaments de cons-truccions de l’època medieval.

Posteriorment, a banda de la intervenció feta al solar del mercat, entre els anys2001 i 2002 també es va excavar la prolongació de l’avinguda de Francesc Cambósota la direcció d’A. Bordas i G. Torres; concretament, a la zona on la planimetriaantiga localitza l’hort del convent.

Les excavacions a l’antic convent de Santa Caterina de Barcelona 209

4. La història

Segons la historiografia, els dominics arribaren a Barcelona el 1219 i al comença-ment es van establir al barri del Call. Quatre anys més tard, la ciutat els va fer do-nació d’una capella i unes cases situades fora de les muralles, més enllà de la rierade Sant Joan. El mateix any, el 1223, Jaume I concedí a aquests llocs el títol de reialmonestir.

El 1243 començaren les obres d’un nou convent en uns terrenys cedits pel bisbede Girona Berenguer de Castellbisbal; el 1252 el temple estava construït fins a l’a-rrencada dels arcs i el 1275 només restava concloure el darrer tram de l’església. El1492 Alfons de Baena va construir l’arc d’ingrés a l’església.

El 1249 els consellers de Barcelona iniciaren les seves reunions a la capella deles Verges del convent de Santa Caterina, la qual fou enderrocada al segle xvi.

El 1252 fra Berenguer de Palou cedí un terreny com a cementiri del convent, quetemps a venir esdevindria un claustre, el qual seria substituït, posteriorment, per unaplaça amb un pòrtic a tocar de l’església, enderrocat el 1820 i reconstruït i enderro-cat els anys trenta del segle xix.

En el període 1602-1608 es va construir una nova línia de capelles i el Santís-sim, a tocar del carrer de Colomines. A la primera meitat del segle xviii, es van ferdiferents obres d’arranjament a l’església com a conseqüència del bombardeig de laciutat durant el setge de 1714, en el qual Santa Caterina rebé 365 impactes.

El 1823 s’enderrocà la part del convent que hi havia entre el carrer del Tragí i lazona que esdevindria la prolongació del carrer de Freixures, de manera que van que-dar a la vista els dos claustres. Aquest enderrocament comportà que cap al 1830 esreconstruís tot aquest sector.

El 1835 el convent fou assaltat i el 1837 s’enderrocà l’església i bona part delconvent. Pocs anys després, es construí el mercat de Santa Caterina o d’Isabel II al’indret on havien estat les edificacions principals de l’antic convent dominic.Aquest mercat s’inaugurà el 1848 i ha arribat fins a l’època actual amb un seguit dereformes.

5. Les intervencions arqueològiquesal mercat de Santa Caterina: 1999-2002

Entre el 1999 i el 2002 es van desenvolupar diferents campanyes arqueològiques,les quals es van fer seguint el mètode de registre estratigràfic proposat per EdwardC. Harris. Les podem agrupar en unes quantes fases d’intervenció que tingueren fi-nalitats diferents i plantejaren problemes també diferents. Tot seguit les descriurembreument.

En una primera fase, es van fer tres intervencions. La primera va ser el 1999 i va


4. Dibuix de Judit Vico.

consistir a obrir en extensió el solar del mercat, cosa que permeté constatar la granquantitat i complexitat de les estructures que hi havia al subsòl d’aquest solar.Aquesta circumstància portà a fer una segona intervenció, duta a terme al principide l’any 2000, en la qual s’excavà el solar amb l’objectiu de documentar d’una ma-nera intensiva i extensiva les restes localitzades al subsòl del mercat de Santa Cate-rina, així com avaluar-les i interpretar-les. Els límits de la intervenció foren deter-minats pel projecte mateix d’actuació al mercat i pels marges de seguretat ques’hagueren de deixar, els quals van ser marcats per la direcció de l’obra i van serd’uns 2 m en relació amb la façana del carrer de Colomines i d’entre 4 i 6 m als la-terals dels carrers de Freixures i d’en Giralt el Pellisser, així com a l’avinguda deFrancesc Cambó, on es conserven les façanes de l’antic mercat, les quals es vanapuntalar. Al final de l’any 2000 es va fer una nova intervenció per tal d’excavar idocumentar uns quants vasos sepulcrals.

En una segona fase, es portà a terme la resolució de 6 d’octubre de 2000 de la Co-missió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, segons la qual calia preservar lesrestes arqueològiques localitzades a l’angle del solar on coincidien els carrers d’en Gi-ralt el Pellisser i de Colomines, tal com es preveia a la Proposta agost 2000-Mercat deSanta Caterina», i en la qual s’establia que les restes serien museïtzades. Segons lamateixa resolució, la resta d’estructures afectades per la construcció del nou mercat


5. Planimeria de F. Palma, J. M. Puche i J. Vico.

Figura 1. Planta de la inhumació doble i secció de la fossa on es va documentar.Bronze inicial.

serien desmuntades, cosa que s’havia de fer d’una manera sistemàtica amb una meto-dologia arqueològica, sota la direcció d’un tècnic i amb l’autorització del director ge-neral del Patrimoni Cultural. El desmuntatge s’havia de fer per fases temporals co-mençant per les estructures més modernes i acabant per les més antigues fins a esgotarel jaciment. Aquesta intervenció es dugué a terme l’any 2001 i permeté documentarmoltes solucions tècniques emprades en la construcció dels diferents edificis ques’han anat succeint en aquest solar, com també es van constatar altres estructures an-teriors, les quals no es van documentar fins que no es va fer el desmuntatge esmentat.També cal assenyalar que aquesta intervenció permeté documentar restes del bronzeinicial que no es documentaren fins que no es completà el desmuntatge.

En la tercera fase, un cop fetes les pantalles i els ancoratges corresponents persubjectar la terra, es van excavar els marges de seguretat i es van desmuntar desprésd’haver-se documentat les diferents seqüències estratigràfiques. Amb aquesta inter-venció, que es dugué a terme entre el final del 2001 i el començament del 2002, escompletà la informació aportada per les dues fases anteriors.

Finalment, la quarta fase, actualment en curs (2002), consisteix a excavar i ade-quar l’excavació de la zona de reserva per museïtzar-la.

6. Els resultats de les intervencions de 1999-2002


Figura 2. Planta de les estructures dels segles I-VI dC. 1. Estructures altimperials.2. Necròpolis tardoimperial.

La primera ocupació del solar és testimoniada per tres retalls, dels quals un està aï-llat i és de secció troncocònica i parets corbes. En aquest retall, a més, s’hi va loca-litzar un enterrament d’inhumació doble en posició fetal (figura 1).4 Segons els es-tudis preliminars, són una dona adulta i un nen, el qual no està gaire ben conservat.El material associat és del bronze inicial.

Els altres dos retalls estan junts; morfològicament, un és de secció globular il’altre, de secció ovoide. Al primer s’hi van trobar les restes d’un ovicaprí jove enconnexió anatòmica, i al segon, força material ceràmic, constituït per ceràmiquesdecorades amb incisió de la superfície abans de la cocció, la qual es combina ambla impressió, que serveix d’element complementari, de manera que es formen unscordons impresos espigats entorn de la vora de la peça, d’on pengen unes garlan-des incises. Es van documentar un vas semiesfèric i un altre d’ovoide amb aques-tes decoracions. A l’espai delimitat per les garlandes del vas ovoide s’hi observenmotius solars impresos. Es considera que aquests materials pertanyen al grup delnord-est, per la qual cosa ens situen en el bronze inicial, en un moment epicampa-niforme.

A continuació es va documentar un hiatus fins a arribar a l’època fundacional dela ciutat romana, en la qual es van localitzar alguns murs de factura molt pobra iabocaments de materials, bàsicament amforic (Dressel 2-4 i Pascual 1). És possibleque aquestes estructures siguin les restes d’una vil·la, tot i que el seu estat deficientde conservació en dificulta la interpretació (figura 2).5 Cap a mitjan segle i dC esvan abandonar aquestes construccions.


Figura 3. Planta de les estructures altmedievals. 1. Convent. 2. Cases.

Tot seguit hi ha un segon hiatus fins a una zona de necròpolis de l’època bai-ximperial datable entre els segles iv i vi dC (figura 2) i en què es van trobar ente-rraments en fossa simple, àmfores, tegulae de doble vessant i edificacions funerà-ries.

Sobre aquesta necròpolis s’hi van documentar dos dels seus límits, el septen-trional i l’occidental; a més, tenim constància que depassa els límits del mercat alscarrers de Colomines i d’en Giralt el Pellisser. Les tombes estan distribuïdes regu-larment. Les edificacions funeràries estan situades a la zona més propera a la via,mentre que els altres tipus d’enterraments són a la més allunyada. Aquests presen-ten dues orientacions: la majoria estan orientats en direcció sud-oest–nord-est i unsquants tenen una orientació nord-oest–sud-est. Els individus estan inhumats i són endecúbit supí amb els braços encreuats a sobre de la cintura o de la pelvis, menys elsinfants de les àmfores, que estan en posició fetal. Es van trobar prop d’un centenarde tombes, en les quals no es va localitzar cap mena d’aixovar associat.

També s’ha d’assenyalar la presència d’una tomba de tegula isolada a tocar delcarrer de Freixures (figura 2).

Aquesta zona de necròpolis devia formar una parcel·la molt ben delimitada dinsde les àmplies zones d’enterrament descobertes al barri de la Ribera. Molt proba-blement era molt a prop del ramal de la Via Augusta que actualment forma els ca-rrers dels Carders i dels Corders. El que la diferencia de la resta són les esmentadesedificacions funeràries, que evidencien que aquesta necròpolis era utilitzada per fa-mílies rellevants de la colònia. Atenent els tipus constructius i, bàsicament, els tipuslocalitzats d’àmfores (p. ex., Keay XXIV a), es pot datar entre el segle v i el vi dC.

Tot seguit trobem una quantitat important de sitges i pous d’aigua que amortit-zen les estructures anteriors, datats entre el període final de la necròpolis i el seglexii i caracteritzats per la presència de ceràmica espatulada i importacions àrabs.

Posteriorment en aquesta fase hi ha documentades un seguit d’estructures quecorresponen, bàsicament, a fonaments. Les relacions entre aquests fonaments enshan permès constatar diferents projectes constructius associats amb un conjunt re-formes i que ara detallarem. Cal dir, amb relació a la datació dels diferents projec-tes, que els materials apareguts estan en fase d’estudi; per tant, les datacions que do-narem són aproximades i s’hauran de sotmetre a una revisió posterior.

El primer d’aquests projectes és un conjunt d’edificacions construïdes al voltantd’un pati i, doncs, en disposició claustral. Cal assenyalar, però, que, si bé aquestesedificacions foren utilitzades pels dominics, no sembla pas que ells mateixos lesedifiquessin totes, sinó que més aviat devien reaprofitar unes edificacions prèviesque devien constituir un conjunt concebut per viure en comunitat.

Entre les restes d’edificis d’aquest projecte (figura 3), tenim els fonaments d’u-na església, la qual creiem que és la capella que la historiografia esmenta com a do-nació feta als dominics en el període d’instal·lar-se al solar ara excavat. Aquesta ca-pella o, més ben dit, església es va localitzar de mig cos als peus dins l’esglésiaenderrocada el 1835. Aquesta és d’una sola nau i amb un absis semicircular, encaraque, poc o molt, és ultrapassat, al cantó nord-oriental i té uns 25 m de llarg × uns 11


d’ample; les característiques físiques dels fonaments fan pensar que probablementes tractava d’una construcció amb coberta de volta de canó.

Aquesta església no és, però, un edifici aïllat, sinó que té altres edificacions as-sociades que semblen correspondre a un conjunt on es vivia en comunitat o s’hi ha-via viscut abans de l’arribada dels dominics. Aquest conjunt tingué una existènciarelativament llarga si considerem que es van documentar la modificació i la com-partimentació de diferents espais, com també diferents creixements del conjunt ini-cial. Aquest conjunt s’ha d’emmarcar entre els segles xi-xii i el xiii. No hem d’o-blidar que els dominics arribaren a Barcelona el 1219, tres anys després de lacreació d’aquest l’orde, i, concretament, al solar que va motivar aquesta intervencióel 1223.

Amb relació a les restes de construccions associades a l’església esmentada,convé saber que hi vam trobar una sèrie de dependències al cantó nord-occidentaldistribuïdes en disposició claustral. Entre aquestes tenim una sala amb contrafortsque podria ser el dormitori i que posteriorment va ser compartimentada. Una altrasala que ha estat interpretada com a refectori és de planta rectangular i té adossadesals murs unes petites tàpies esglaonades i recobertes de calç que delimiten un espaipetit on, d’una banda, hi ha el mur que tanca la sala i, de l’altra, una mena de con-traforts petits que no compleixen cap funció estructural i que es van repetint regu-larment. Creiem que aquestes tàpies poden ser una mena de bancs per seure-hi ambl’esquena contra el mur sense haver de donar l’esquena a ningú. Els «contraforts pe-


Figura 4. Planta del creixement del convent altmedieval amb l’arribada dels dominics.1. Estructures antigues. 2. Estructures noves.

tits» podrien ser la base del suport d’unes taules. D’aquesta manera, la comunitatdevia seure per menjar distribuïda seguint les línies que marquen els murs de la salai sense que ningú donés l’esquena a ningú. Aquesta manera d’organitzar l’espai delrefetor que seguia la comunitat no és gens estranya en el món de les comunitatsmendicants. Hi ha altres dependències que encara estan en fase d’estudi per establir-ne la funció. Es van documentar diversos enterraments situats tant a l’interior comals voltants del temple que també estan relacionats amb la capella.

Un forn de metalls que degué servir per fer la campana de l’església és, proba-blement, de la mateixa època que la capella. La datació d’aquest forn, malaurada-ment, no es pot precisar amb seguretat, si bé, atesa l’estratigrafia, és força clar queha de ser contemporani de la capella.

Hi ha unes quantes edificacions, probablement domèstiques, que són contempo-rànies de l’estructura conventual que acabem d’estudiar (figura 3). Tenen una orien-tació totalment diferent de la del conjunt descrit i possiblement es van construir alperíode inicial d’urbanització de l’alta edat mitjana fora de la ciutat de Barcelona; alsegle xiii van ser amortitzades a causa del creixement del convent dominic. Malgrattot, és força possible que haguessin funcionat amb el conjunt conventual de la ca-pella. Probablement aquestes construccions són les que la ciutat donà als pares pre-dicadors, els quals van fer unes reformes dels edificis per adequar-los a les seves ne-cessitats.

El material ceràmic relacionat amb aquestes edificacions és format per peces


Figura 5. Planta del convent de Santa Caterina a mitjan segle XIII. 1. Estructures antigues.2. Estructures noves.

molt escadusseres de ceràmica vidriada que permeten situar l’inici de la construc-ció, de la qual es van documentar diferents fases que s’estan estudiant, en un perío-de encara no fixat concretament i comprès entre mitjan segle xi i l’inici del xii.

El creixement d’aquesta comunitat forta i en expansió de seguida comportà elgran programa constructiu propi de la primera etapa del gòtic. Tanmateix, construirles estructures noves i viure al mateix lloc va provocar que optar per una transiciócom menys traumàtica millor (figura 4). Això va fer que l’església que hi havia esmantingués fins al moment en què la nova estigués prou avançada per servir a la co-munitat. Així mateix, els membres de l’orde van ocupar o construir dues grans ha-bitacions que estaven situades fora del centre del convent primitiu i que presentenuna orientació diferent de la que tenen la resta d’edificacions del convent. Una ha-bitació, en la qual hi ha contraforts interns, està molt malmesa, perquè es va espo-liar en una època posterior i només conserva les fonamentacions de l’encofrat per-dut. L’altra, de forma rectangular amb contraforts exteriors, va funcionar fins al’última etapa del convent i és l’única que ens va permetre la documentació de di-verses fases del paviment.

A partir de la dècada dels anys trenta del segle xiii, s’inicià el gran projecteconstructiu de Santa Caterina de Barcelona que partí d’una església amb contrafortsexteriors i una capçalera triabsidal construïda a llevant de l’antiga capella. De pri-mer, se’n construïren tres trams i s’arribà fins a l’absis de la capella esmentada.L’antiga església fou enderrocada un cop consagrada la nova, la qual, just després,es va perllongar fins a la línia mateixa de façana de l’antiga església (figura 5). Així,


Figura 6. Planta del convent de Santa Caterina als segles XIV-XV. 1. Estructures antigues.2. Estructures noves.

al començament es va construir una església d’una sola nau amb la capçalera triab-sidal i sense capelles laterals. Tot seguit s’hi van afegir el campanar, la sagristia iuna capella adossada amb contraforts als angles externs, la qual és amortitzada pelmur de tancament de les capelles gòtiques que es van construir posteriorment.

L’engrandiment, però, no es limità a l’església, sinó que, partint d’aquesta, es des-envolupà un gran programa constructiu, a conseqüència del qual es van amortitzar to-tes les estructures anteriors i el panorama de la zona canvià radicalment. Aquest pro-grama constructiu és identificable fàcilment gràcies a la tècnica de fonamentacióutilitzada, la qual és comuna a tots els murs de les edificacions que el formen. La fo-namentació presenta tres parts diferenciades; en primer lloc, es reblia la rasa amb ca-pes molt compactades de terra; en segon lloc, s’hi construïa a sobre la banqueta i, fi-nalment, s’iniciava el mur amb unes filades de carreus per regularitzar. Cal assenyalarque aquesta tècnica també s’havia utilitzat a l’hora de construir la primera església i elpòrtic que funcionà amb aquesta, si bé amb alguna petita diferència.

Així, aquest programa va començar per la construcció d’una gran sala amb con-traforts exteriors que planteja la possibilitat que hi hagués una coberta amb arcs dia-fragma que es documenta als plànols de Casademunt i Barraquer amb unes dimen-sions, però, molt reduïdes i amb el nom aula capitular. Durant l’excavació es va veureque aquesta sala, el tancament de la qual no es va documentar, ultrapassa els 60 m dellargada i que presenta dotze contraforts exteriors. Al principi constituïa un únic àm-bit i posteriorment es va compartimentar. Es podria considerar que era el dormitori,encara que les seves grans dimensions fan pensar en altres dependències. Quant a la


Figura 7. Planta del convent de Santa Caterina als segles XVI-XVIII. 1. Estructures antigues.2. Estructures noves.

datació, per referències de la documentació escrita, n’hem pogut situar la construccióentre 1248 i 1261. Al nord-est d’aquesta sala es va localitzar un mur paral·lel que po-dria formar part d’un passadís o una altra sala de la mateixa llargada i 4,50 m d’am-plada.

Simultàniament amb el dormitori es construí la sala capitular, que, situada alnord de la galeria del claustre, és de planta quadrada amb contraforts exteriors alsangles i cantonades aixamfranades a l’interior que ens recorda construccions com elmonestir de Pedralbes i de la qual fins ara no se’n tenia cap notícia. Segons la do-cumentació de Santa Caterina, el capítol o sala capitular fou construït amb les al-moines de Jaume Gerard el 1248.

El claustre és de planta quadrada i té una superfície superior a la del claustre ques’enderrocà el 1837. Aquest no tenia coberta de creueria, sinó que segurament erade fusta, si pensem que no té cap contrafort per descarregar-hi el pes. Aquest edifi-ci, segons la documentació escrita, fou consumat el 1268.

És curiós fer notar que la sala capitular no recolza al mur del dormitori, sinó quedeixa un passadís que forma una via natural per arribar a les dues habitacions mésproperes a l’hort. De la més gran ja n’hem parlat abans, però en aquella època es vaconstruir una habitació més petita que tanca aquesta zona.

Per finalitzar la descripció d’aquesta fase, hem de parlar de les habitacions si-tuades al sud-oest del claustre i que formen el límit del convent amb el carrer delTragí. Bàsicament, aquí podem situar una gran sala amb contraforts exteriors i al-gunes sales de servei de dimensions petites.

Més endavant, aquest programa constructiu va ser objecte d’un seguit de modi-ficacions, les quals hem de situar entre el segle xiv i l’inici del xv (figura 6). Vanconsistir a afegir capelles laterals a banda i banda de l’església i a construir un absispoligonal a la capçalera, amb la qual cosa s’obtenia la imatge de l’església gòtica deSanta Caterina que tots coneixem.

Aquesta ampliació de l’església implicà, però, la desaparició de la galeria delclaustre immediata a l’església i el desplaçament consegüent d’aquesta galeria, demanera que es reduïa l’espai destinat al pati del claustre, cosa que al final comportàla reedificació de tot el claustre, el qual continuà funcionant amb la sala capitular dela fase anterior.Apartir d’aquell moment es canviarà el sistema de coberta, que ales-hores era de creueria.

Aquesta església amb l’ampliació de l’època barroca i aquest claustre són elsedificis que van arribar al segle xix i van ser dibuixats en el moment de l’enderro-cament del convent.

També data d’aquella època el pati o claustre cementirial, situat davant de la fa-çana de l’església i del qual només hem documentat els vasos sepulcrals, que es dis-tribuïen a les galeries d’aquest claustre.

Finalment, també és d’aquell període la nau paral·lela al claustre, situada al sud-oest de la sala capitular. És rectangular, dividida en dos àmbits per un mur central.Hi ha a tocar una estructura en forma de ela, molt barroera de construcció, que man-té al mateix punt dos contraforts de pedra ben escairada i la funció de la qual es des-


coneix.Posteriorment es van fer més reformes, algunes de força importants (figura 7).

La primera està relacionada amb la desaparició de la sala capitular i els edificis im-mediats, la qual és al límit nord del claustre. Les restes ens parlen d’un enfonsamentde l’estructura com a resultat d’una falla del terreny, probablement provocada peruna extracció de terra. D’aquell període es va documentar un gran retall reblert denivells amb materials ceràmics que es poden datar al segle xvi. A sobre d’aquestanivellament del terreny s’hi va construir el segon claustre, del qual només es vandocumentar dues galeries. Es van recuperar importants elements arquitectònics gò-tics de les fonamentacions que podrien pertànyer a l’antiga sala capitular.

La necessitat d’un lloc nou per situar-hi la sala capitular condicionà la particiódel dormitori que hi havia a l’est dels claustres. En aquella època es va ampliar lasala paral·lela al dormitori i es van alçar tres contraforts associats, d’on es van recu-perar una gran quantitat d’elements arquitectònics, amb una presència important decapitells gòtics.

Al principi del segle xvii, es construí la segona línia de capelles del costat de l’e-pístola, de les quals es van trobar poques restes en l’excavació atès que estaven si-tuades al carrer de Colomines, fora del solar del mercat.

La construcció d’una cripta a la zona dels peus del presbiteri i algunes refor-mes menors van marcar el segle xviii. La cripta és formada per trenta-tres nínxolsdisposats en bateries de quatre per quatre amb un nínxol central a la paret mésallunyada de les escales d’accés, a la part inferior del qual hi ha escrita la data deconstrucció (1793). A la cripta, concretament a sobre d’aquest nínxol, es va loca-


Figura 8. Planta del convent de Santa Caterina al segle XIX. 1. Estructures antigues.2. Estructures noves.

litzar un alt relleu datable a l’època del gòtic tardà. Aquesta peça es va reutilitzarclarament i es va repintar abans de col·locar-la a la cripta. Representa la Vergeamb el Nen i té a banda i banda dues figures d’orants (una de masculina i una defemenina).

Finalment, la darrera reforma és del segle xix (figura 8), just després del trienniliberal, que comportà la demolició de totes les edificacions que donaven al carrerdel Tragí. Entre les construccions iniciades al segle xix, cal destacar les porteries iles botigues, sobre les quals es va edificar la nova biblioteca, a més del pòrtic del da-vant de l’església, la casa del convent, coneguda més tard amb el nom casa d’en Bo-rrell, i Nostra Senyora de Gràcia en un altre emplaçament. Cal assenyalar que l’es-pai reconstruït ja no arribà al carrer del Tragí, sinó al carrer de Freixures, quealeshores va ser perllongat fins a l’actual plaça de Santa Caterina. Aquest és l’as-pecte final del convent de predicadors de Barcelona, del convent de Santa Caterina.

7. Conclusions

Per concloure, és interessant remarcar una sèrie d’idees bàsiques, perquè l’excava-ció va permetre una aproximació diferent a un conjunt àmpliament conegut peròmalauradament desaparegut fins ara, a més d’aportar dades importants sobre l’ocu-pació d’aquest solar abans de l’arribada dels dominics.

En primer lloc, s’ha de destacar la presència de restes del bronze inicial; con-cretament, del grup del nord-est. Cal recordar les poques dades de què disposem so-bre el pla de Barcelona i aquell període.

En segon lloc, volem assenyalar la gran importància de la necròpolis tardoimperiallocalitzada en aquest sector tant per les dimensions com per les seves característiques,atès que s’hi van trobar no solament enterraments en fossa simple, àmfora o tegulae dedoble vessant, sinó també edificacions sepulcrals on hi havia diferents formae. Tambécal remarcar el fet d’haver pogut delimitar perfectament dos límits d’aquesta necròpo-lis, un dels quals fixat clarament per un mur que la tanca i que van respectar les prime-res edificacions medievals, possiblement perquè hi havia consciència que hi era.

En tercer lloc, creiem que s’ha d’esmentar la presència d’un conjunt monàstic delqual fins ara no teníem notícia i que hem de situar en contextos altmedievals, igualque unes quantes edificacions de la primera etapa de la urbanització de la ciutat.

I, en quart lloc, podem veure, fonamentalment, que el convent de Santa Cateri-na va ser el fruit d’una evolució per la qual un programa constructiu es va desenvo-lupar al llarg del temps. Aquest programa presenta una gran coherència i varia enfunció de les necessitats del convent. Al començament, les dependències relaciona-des amb la vida comunitària es van prioritzar per damunt de l’església reaprofitantles edificacions de l’antic convent i fins i tot construint alguna dependència. Méstard, probablement pel fet que l’església havia de créixer, es va crear un nou pro-grama constructiu que no es limità a l’església, sinó que afectà tot el conjunt con-ventual. Posteriorment, la monumentalització de l’església va fer que s’absorbís


part del primer claustre i va comportar modificacions.El procés que acabem de descriure no es pot encabir entre els límits temporals

vigents fins ara. La lectura de la documentació s’hauria de revisar en funció de l’ar-ticulació derivada de les dades proporcionades per l’excavació. No hem d’oblidarque ja fa temps que alguns historiadors de l’art, com ara Ortoll, van criticar la inter-pretació tradicional del convent de Santa Caterina i que l’estudi fet pel dominic Me-ersseman, publicat fa anys a la revista Archivum Fratrum Praedicatorum i titulat«L’architecture dominicaine au XIIIième siècle. Législation et pratique», pot sermolt útil a l’hora d’entendre per què es va construir una església molt més gran i perquè després es va monumentalitzar aquesta, com també a l’hora d’esbrinar en quincontext temporal s’emmarquen aquestes construccions.

Segons Meersseman, els predicadors eren els encarregats de l’ofici diví en unaesglésia pública, tal com diu la butlla d’institució de 1216; a més, Sant Domènec elsdonà la missió d’evangelitzar les masses. El 8 de desembre de 1219, la Santa Seudonà una carta de recomanació per als pares predicadors adreçada a tots els arque-bisbes, bisbes, abats i altres prelats a fi que els procuressin totes les facilitats perpredicar als territoris respectius. No obstant això, cap al 1240 i en alguns casos finsi tot abans, l’orde es trobà de cop davant la necessitat d’engrandir pràcticament to-tes les seves esglésies. Precisament en aquella època el clergat secular manifestàuna hostilitat oberta. Les prestacions obligatòries i els dons espontanis dels fidelsque anaven destinats, en gran part, als ordes mendicants van fer que les canòniquesveiessin disminuir els ingressos considerablement. La conseqüència no fou altra quedeixar de convidar-los a predicar a les seves esglésies col·legials i parroquials, i finsi tot oposar-se categòricament que hi anessin.

Aquesta situació va fer que els dominics tinguessin la necessitat d’anar a predi-car a altres indrets que no fossin les esglésies públiques i, per tant, d’anar a les se-ves esglésies conventuals, que a partir d’aleshores, a més d’acollir l’ofici d’una ma-nera convenient, serien les esglésies on s’evangelitzarien les masses. Si fins aquellmoment l’església dels predicadors s’havia definit per la fórmula única ecclesiamedificare ad divina celebranda, a partir de llavors caldria que reunís una nova con-dició: ad capiendos homines in praedicationibus sufficiens spatium habeat.

La monumentalització de l’església gòtica de Santa Caterina, que habitualments’havia datat al segle xiii i que en realitat és de la centúria següent, és difícil d’ac-ceptar en els temps d’Humbert de Romans, és a dir, entre 1254 i 1263, així com enels temps de qualsevol predecessor, perquè en aquella època la normativa arquitec-tònica dels dominics era vigent i s’aplicava. Una altra cosa és a partir de 1264 enquè els diferents generals de l’orde van fer els ulls grossos davant les transgressionsmanifestes de la llei. El 1297 es va admetre un projecte de supressió en les consti-tucions de tot allò que fos relatiu a l’alçària màxima dels edificis, i el 1298 i el 1300es va aprovar. A partir d’aquell moment no hi havia cap problema, almenys legal-ment, per edificar tan alt com es volgués.

Ara bé, el gran projecte conventual de Santa Caterina que data del segle xiii ésel que va funcionar amb l’església de capçalera triabsidal i aquest gran projecte ar-


quitectònic es va fer en vida de Sant Ramon de Penyafort, un personatge amb unagran influència en la societat del segle xiii, tant en la cort de Jaume I com a Roma,i amb un gran prestigi en l’orde dels predicadors.

Les dades aportades per la intervenció arqueològica al mercat de Santa Caterinapermeten aclarir alguns punts foscos del convent, però també plantegen interrogantsnous que ens haurien de portar a un diàleg obert entre les restes arqueològiques i lesfonts documentals que hi ha. Es fa imprescindible tornar a llegir la documentacióescrita de què disposem tenint en compte l’aportació de l’arqueologia, la qual, comhem vist, posa en qüestió la interpretació tradicional que s’ha fet des de la històriade l’art i sobre la base, únicament, de les fonts escrites i els gravats conservats d’a-quest conjunt conventual barceloní. A partir d’ara també disposem de fonts arqueo-lògiques que caldrà tenir presents en el discurs interpretatiu sobre Santa Caterina.

8. Bibliografia

Aguelo, J.; Artigues, P. Ll.; Huertas, J. Informe de la intervenció arqueològicarealitzada al Mercat de Santa Caterina. Barcelona (Barcelonès), 2000. [Infor-me inèdit.]

Andreu, R. M. El convent de Santa Caterina. Segle XIII, Universitat de Barcelona,1987. [Tesi de llicenciatura inèdita.]

Barraquer, C. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del si-glo XIX, vol. ii, Barcelona, 1906.

Barraquer, C. Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX,vol. i, Barcelona, 1915.

Bassegoda, J. «El convento de Santa Catalina de Barcelona de la Orden de Predi-cadores». A: De re restauratoria, núm. 1, 1972.

Caballé, F.; González, R. El mercat i antic convent de Santa Caterina de Barce-lona, 1998. [Estudi inèdit.]

Casademunt, A. Santa Catalina. Recopilación y ampliación de los borradores dela monografía de la iglesia y claustro del derruido convento de Padres Domini-cos de Barcelona..., Barcelona, 1886.

Diago, F. Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de Predicadores, desdesu origen y principio hasta el año de 1600, 1599.

Maya, J. L. «Calcolítico y Edad del Bronce en Cataluña». A: Aragón / Litoral Me-diterráneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria, Institución Fernan-do el Católico, 515-554, 1992.

Maya, J. L.; Petit, M. A. «El grupo del Nordeste. Un nuevo conjunto de cerámicascon boquique en la Península Ibérica». A: Anales de Prehistoria y Arqueología

1 Universitat de Barcelona.2 Museu de Badalona.3 Universidad Mayor de San Andrés (La Paz).

de la Universidad de Murcia, 2, 49-71, 1986.Meersseman, G. G. «L’architecture dominicaine au XIIIième siècle. Législation et

pratique». A: Archivum Fratrum Praedicatorum, xvi, 1946Ortoll, E. «Algunas consideraciones sobre la iglesia de Santa Caterina de Barce-

lona». A: Locus Amoenus, 2, 47-63, 1996.

224 J. J. Tresserras, M. J. Villalba, R. M. PlayÀ, M. Comas, M. Michel

Arqueologia dels sistemes precolombinsde producció (agrícoles i aqüícoles)dels Llanos de Moxos(Hoya Amazónica Boliviana)JORDI JUAN-TRESSERRAS,1 MARÍA JOSEFA VILLALBA,1

ROSA M. PLAYÀ,1 MONTSERRAT COMAS,2 I MARCOS MICHEL3

1. Introducció

En molts països l’arqueologia té un paper fonamental en projectes de desenvolupa-ment territorial, especialment com a recurs turístic. En el cas que ens ocupa, l’ar-

Arqueologia dels sistemes precolombins de producció dels llanos de moxos 225

BRASIL

PERò

BOLŒVIA

PARAGUAY

CHILE ARGENTINA

Llanosde

Moxos

Riberalta

Santa Cruz

Trinidad

La Paz

San Ignaciode Moxos

0 500 km

Figura 1. Mapa de localització geogràfica, en el que s'indiquen els límits dels Llanos deMoxos i la zona en la que se situen els tres jaciments examinats.

queologia està vinculada directament amb la recuperació de tècniques productivesprecolombines en el marc d’un projecte de futur sobre alternatives en l’ús sosteni-ble del medi.

El projecte Arqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles iaqüícoles) dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana) s’emmarca en elconveni subscrit per al període 2000-2002 entre la Dirección Nacional de Ar-queología del Viceministerio de Patrimonio del Ministerio de Cultura de Bolívia iles organitzacions no governamentals per al desenvolupament HOYAM (Centrode Estudios Hoya Amazónica), de Santa Cruz de la Sierra, i CEAM (Centro de Es-tudios Amazónicos), de Barcelona. Desenvolupar aquest projecte va ser possiblegràcies a l’esforç d’investigadors de la Universidad Mayor de San Andrés (LaPaz, Bolívia) i de diverses institucions espanyoles (la Universitat de Barcelona, laUniversitat de Girona, el Museu de Badalona i el Centro de Estudios Amazónicos)i amb el suport de la Unidad de Arqueología del Viceministerio de Cultura del go-vern de Bolívia i l’ajut del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport del govern del’Estat espanyol a través del programa d’ajuts a excavacions arqueològiques al’exterior.

El projecte forma part del Programa Hoya Amazónica, el qual, coordinat pelCEAM i l’HOYAM, té com a objectiu principal «promoure el desenvolupamentsostenible dels pobles indígenes de l’Amazònia per mitjà de la recuperació integraldels elements culturals desenvolupats pels pobles dels Llanos de Moxos de l’Ama-zònia boliviana a l’època precolombina, i experimentant i adequant les seves estra-tègies adaptatives a l’entorn global actual». La UNESCO va concedir al ProgramaHoya Amazónica el certificat de qualitat del Decenni Mundial per al Desenvolupa-ment Cultural.

L’any 1994, l’equip de CEAM-HOYAM va formular, a partir de l’anàlisi de lesrestes precolombines que hi havia a Moxos, un model de producció agroaqüícolaque permetia explicar una contradicció aparentment sense resolució: l’evidència derestes d’una rica agricultura intensiva de l’època precolombina en sòls avui pràcti-cament improductius. El sistema utilitzat es basava en la captura de nutrients delmedi aquàtic per incorporar-los al sòl. L’experimentació d’aquest model en campselevats de cultiu (camellones) al llarg de les investigacions va demostrar que, apli-cant-se, s’augmenta del 430% la producció dels cultius de més qualitat, com ara elblat de moro i les plantes perennes sensibles a la inundació. Aquest sistema, queconstitueix un paradigma d’agricultura sostenible, no necessita fertilitzants i possi-bilita la creació d’un sòl fèrtil amb efectes acumulatius; a més, la producció que ge-nera permet a una explotació familiar obtenir excedents importants. La seva exten-sió social és viable partint de dos factors principals: la disponibilitat de terra a uncost baix i una inversió escassa.

En aquesta perspectiva, els objectius de la intervenció arqueològica es van cen-trar a saber quins foren els sistemes de producció agrícola i aqüícola dels pobladorsdels Llanos de Moxos abans de l’arribada dels espanyols amb la finalitat d’una pos-sible recuperació, com també contribuir a l’estudi de la seqüència cronocultural de


la zona i obtenir dades per a la reconstrucció paleoambiental de l’àrea i la seva inte-rrelació amb les seqüències d’ocupació humana del territori.

2. Els Llanos de Moxos, el país de l’aigua

La zona d’estudi està situada a les planes d’inundació de la capçalera del Madera,afluent principal de l’Amazones, que ocupen la denominada Hoya Amazónica Bo-liviana.Aquest territori, conegut amb el nom de Llanos de Moxos, forma part del de-partament del Beni, és una de les àrees més extenses de sabana d’inundació a les te-rres baixes americanes i té una extensió d’uns 145.000 km2. Els Llanos de Moxossón formats, principalment, per sabanes i boscos en galeria. Uns 55.000 km2 són zo-nes de dens bosc tropical, rius amb meandres, llacunes i zones inundades perma-nentment. La regió és una gran bassa sedimentària entre la Serralada Oriental i lesfloracions de l’Escut Brasiler a la frontera amb el Brasil.

El Beni té un clima tropical humit amb una mitjana anual molt variable de pre-cipitacions (de 1.000 a 4.000 L). La temperatura mitjana anual se situa al voltantdels 24 ºC.A l’època de pluges, generalment de novembre a maig, hi ha inundacionscausades pel desbordament dels rius que surten de mare per les fortes precipita-cions. De la mateixa manera, l’estació seca, que s’inicia al mes de juny, pot ser ex-


Jaciment arqueol�gic

San Ignaciode Moxos

LAGUNAMAPUNANI

LAGUNAISERERE

LAGUNACACERES

Arroyo

Maturayaca

LAGUNAMAUSA

LAGUNASAN VICENTE

RoApere

Arroyo

Huirico

CARRETERASANTA ANA

CATAINTERNADO

N

Arroyo

Matire

0 5 km

MOXITANIA

Figura 2. Localizació dels jaciments arqueològics de Carretera de Santa Ana,Cata Internado i Moxitania.

trema i durar uns quants mesos. Els rius que descendeixen de la Serralada Orientala la sabana aporten sediments rics als sòls pobres, formats per argiles compactes iimpermeables (Denevan, 1966).

Actualment, la major part del territori està destinat a explotacions de ramaderiaextensiva que tenen un rendiment molt baix per hectàrea. L’agricultura practicada ala regió és de subsistència i es basa en petites explotacions als tossals –anomenadeslomas, és a dir, terrenys més elevats– o en chacos guanyats a la muntanya que sónabandonats quan la terra s’esgota. Aquestes circumstàncies obliguen els indígenes afer feines temporals pròpies de cada estació als grans latifundis (estancias), mentreles dones resten a les comunitats fent-se càrrec de la unitat familiar i de les feinesagrícoles.

Les capacitats de càrrega del medi mitjançant aquest sistema han arribat al límit,per la qual cosa la regió està en una situació d’estancament. La gran extensió de te-rres necessària per a la ramaderia extensiva, l’única activitat rendible, és un factorlimitat per a la població indígena, que no disposa del capital mínim necessari percrear una explotació, de manera que es consolida el latifundisme com a sistema pre-dominant de propietat de la terra.

La població indígena actual de la zona es compon, fonamentalment, de mojeños(ignasians i trinitaris), de la família arawak. Les altres ètnies són els yuracarés i elscanichanas, del grup chapacura; els chimanes, del grup tacana; els sirionó, delgrup tupí-guaraní, i els itomamas, que parlen una llengua sense cap parentiu cone-gut. S’hi han arribat a classificar setze grups lingüístics. En els darrers cent anys, elnombre d’ètnies indígenes s’ha anat reduint fins al 50%. Actualment, la poblacióblanca sols constitueix el 15% dels habitants i es concentra a la ciutat de San Igna-cio de Moxos.

3. L’estat de les investigacions

Les primeres notícies relatives a construccions o «obres de terra» precolombines, talcom les cròniques anomenen els camellones (camps elevats de cultiu) i les platafor-mes elevades, els canals, els dics, els sistemes de drenatge i les reserves d’aigua deles planes benianes, foren proporcionades pels conqueridors espanyols que van arri-bar a la zona i pels jesuïtes que s’hi van assentar després. Segons relata el cronistaJ. Eder, quan els religiosos van establir les missions de Moxos en el segle xviii, vantrobar abandonats els grans sistemes de cultiu, molt probablement per la minva im-portant de la població indígena deguda a les malalties que es van introduir a l’èpo-ca de la conquesta (Eder, 1772).

Cap al final del segle xviii les planes de Moxos ja havien atret l’atenció de viat-gers i naturalistes de renom com Thadesus Hanke (1794), Alcides D’Orbigny(1832), Agustín Palacios (1845), Guibbon (1854) i George Church (1870). Els pri-mers treballs arqueològics són de l’inici del segle xx; els pioners de l’arqueologiabeniana destaquen per les condicions difícils que van haver d’afrontar per fer la seva


feina a les selves de l’orient bolivià. Al començament d’aquell segle no hi havia ca-mins, sinó senders i vies de ferradura pels quals s’havia de transitar a peu i en mulaal llarg dels mesos que duraven les expedicions. La navegació de rius de gran cabalcom el Beni va ser fonamental en aquestes empreses, atès que els viatges en barcas-ses facilitaven l’accés als marges i a les terrasses altes, indrets on hi havia la majo-ria de jaciments arqueològics.

El baró Erland Von Nordenskiöld, notable investigador suec, és considerat elpare de l’antropologia i l’arqueologia de les Terres Baixes de Bolívia. El 1909 va feruna de les expedicions bolivianes més importants, perquè va viatjar des del Chacopel riu Pilcomayo i va arribar als rius Mamoré i Itenez. El resultat d’aquest recorre-gut és recollit en la seva extensa bibliografia (Nordenskiöld, 1910, 1911, 1913,1924). L’any 1932 va morir a causa de la malària. Un altre investigador destacat foul’uruguaià Marius del Castillo, que entre 1925 i 1929 va explorar el riu Beni des deles capçaleres fins a la desembocadura travessant les pampes de Moxos i visitant lesmissions jesuítiques. A ell es deu una descripció geogràfica, etnogràfica i arqueolò-gica del riu Beni (Castillo, 1929). Posteriorment, l’humanista i americanista suísAlfred Metraux va estudiar la complexa situació dels grups ètnics autòctons del te-rritori de Moxos i va definir l’Amazònia boliviana com l’autèntic el Dorado dels an-tropòlegs (Metraux, 1942).

El veritable impulsor de les actuacions arqueològiques a Moxos fou, però, l’en-ginyer petrolier nord-americà Kenneth Lee, figura mítica del Beni, que l’any 1957,sobrevolant la zona durant el període de treballs de la Shell Oil Co, va reconèixer lessuperfícies extenses i elevades de terreny sembrades de grans «obres de terra» arti-ficials. Aquest texà enamorat del Beni va explorar tot l’orient bolivià i va arribar a


N

MOXITANIA

San Ignaciode Moxos

LAGUNAMAPUNANI

LAGUNAISERERE

LAGUNACACERES

160

160

160Arroyo

Maturayaca

Tossal 1

Camellones(camps elevats)

MoxitaniaTerrapl�

Jaciment arqueol�gic

0 2 km

0 5 km

Figura 3. Localització del jaciment arqueològic de Moxitania.

conèixer, pam a pam, els Llanos de Moxos. Va defensar la importància dels canalsadjacents als camellones com a generadors de vida aquàtica i llot orgànic, aptes pera l’agricultura i la piscicultura; va plantejar la importància de la planta aquàtica ta-rope (jacint d’aigua) per fertilitzar els camellones i des de la seva posició de res-ponsable del Centro de Investigaciones Arqueológicas del Beni va saber transmetrela seva curiositat i el seu entusiasme fins a la seva defunció l’any 1999, per la qualcosa avui és considerat el promotor més important de les investigacions arqueològi-ques posteriors.

Les intervencions dels investigadors bolivians també han de ser remarcades. Lesprimeres van ser més aviat exploracions impulsades per la curiositat un xic exòticaque no pas projectes organitzats d’investigació. Destaca el treball de Gregorio Cor-dero Miranda, que fou membre de l’Instituto Nacional deArqueología. De formacióautodidàctica, Cordero va fer una incansable feina arqueològica. Les seves explora-cions al riu Beni constitueixen un treball clàssic i de gran importància per les des-cripcions detallades dels jaciments i contextos arqueològics de San Buena Ventura iVacua Trau (Cordero, 1984). Max Portugal Ortiz fou un altre interessat en el pas-sat precolombí del Beni. En la seva obra destaca una sèrie d’articles publicats en larevista Pumapunku i dedicats a l’arqueologia del Beni (Portugal, 1972, 1975). Laseva tesi de llicenciatura, «Arqueología de la región del Beni» (1978), és la prime-ra síntesi analítica sobre la ceràmica trobada al riu Beni.

Les missions científiques estrangeres en territori benià van rebre un gran impulsa partir dels anys seixanta del segle passat. Les notables obres o construccions arti-ficials que s’havien descobert qüestionaven profundament la creença comuna, abo-nada des de l’època dels inques, que les terres baixes foren habitades per tribus sal-vatges. Un dels investigadors dels Llanos de Moxos més important d’aquella èpocaés el geògraf nord-americà William Denevan, vinculat a la Universitat de Wiscon-sin. El seu treball geogràfic, en el qual es descriuen les característiques generals deles obres artificials de terra i els camellones, va suposar un estímul considerable peral desenvolupament d’estudis similars sobre les planes inundables d’Amèrica, amés a més de ser realment un dels treballs més complets sobre Moxos. Denevan vaproposar que les obres de terra havien estat originades per unes societats que va de-nominar cacicazgos de sabana (Denevan, 1966).

A la dècada dels vuitanta, Bernardo Dougherty va dirigir les investigacions de lamissió argentina de la Universitat de la Plata. Els seus treballs van ser influenciatsfortament pel corrent determinista ecològic, que nega el desenvolupament cultural ila civilització a l’Amazònia. Aquesta teoria del determinisme ecològic fou planteja-da per l’antropòloga nord-americana Betty Meggers (1971), que va crear un correntde pensament molt defensat pels investigadors de l’Smithsonian Institution, a laqual ella pertanyia. Tanmateix, actualment aquesta teoria és molt qüestionada. Unaltre investigador que aquells anys va iniciar els seus treballs al territori de Moxosés Clarck Erikson. Les seves prospeccions i els seus sondatges persegueixen, mésaviat, l’estudi específic de terraplens i camellones. A tots aquests estudis, recent-ment s’hi ha sumat la missió arqueològica alemanya del projecte Lomas de Casaba-


re, que actualment és en la fase d’excavacions a Loma Mendoza (Trinidad) sota ladirecció de l’arqueòleg Heiko Prümers, de l’Institut Alemany d’Arqueologia(KAVA).

4. La intervenció arqueològica (2000-2002)

Un equip format pels arqueòlegs que subscriuen aquest article, un enginyer agrò-nom especialista en sòls, i peons i un xofer per facilitar els desplaçaments va ser elresponsable dels treballs de camp fets a les estacions seques, generalment entre elsmesos de juliol i agost. Els estudis de materials arqueològics es van fer a la zona dela intervenció arqueològica, mentre que la resta d’anàlisis de laboratori es van fer aBarcelona i Madrid. Així, es va poder disposar de les instal·lacions de diferents uni-versitats i laboratoris i es va comptar amb la col·laboració dels equips que hi treba-llen; concretament, hi van col·laborar els Serveis Cientificotècnics de la Universitatde Barcelona, la Facultat de Física i Química de la Universitat de Barcelona, el La-boratori d’Antropologia i Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el De-partament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, el Laboratori d’Arqueobo-tànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Madrid i la Facultat deCiències de la Universitat Autònoma de Madrid.

En primer lloc, es van fer intenses prospeccions de camp, tant terrestres com aè-ries, per localitzar el màxim nombre d’estructures en terra i integrar-les en el sistemad’informació geogràfica de Moxos, elaborat pel CEAM i l’Institut Cartogràfic de laGeneralitat de Catalunya amb imatges del satèl·lit LANDSAT. Un cop reconegut el


1

Crani

T bia i peron�

F mur

Frag. de crani

V rtebres

Costelles

2

0

50 cm

0 20 cm

Figura 4. Moxitania. Tossal 1. 1: Visió en planta de la tapadora i de l'esquelet trobat ala base de la urna i 2: Esquelet d'un individu femení en connexió anatómica.

terreny, es van seleccionar les zones aptes per sondejar-ne els sòls amb vista a la re-collida i l’estudi de mostres (camellones, canals associats, terraplens i tossals d’ocu-pació) mitjançant anàlisis pol·líniques de fitòlits i midons i de compostos orgànics.

Es van fer intervencions en tres jaciments funeraris ubicats al voltant de les lla-cunes Mausa i Iserere, al terme de San Ignacio de Moxos, i a la conca del riu Ape-re. Aquests jaciments són l’estancia (hisenda) Moxitania, la carretera de Santa Anai el sondatge de l’Internat.

5. L’ESTANCIA Moxitania

L’estancia Moxitania és una hisenda dedicada a l’explotació ramadera i situada 15km al nord-est de San Ignacio de Moxos. S’hi arriba pel camí de l’antic escorxadortravessant la pista gran d’aterratge de San Ignacio. El camí és una pista àmplia de te-rra oberta al bosc, a la qual s’accedeix fàcilment i amb seguretat, especialment a latemporada seca. Les coordenades geogràfiques, segons la cartografia de l’InstitutoGeográfico Militar (IGM, 1977), són 65º 36’W 14º 56’ S; és a una altitud d’uns 200m. És una gran extensió de terreny que s’estén entre bosc o pampa alta i sabana opampa baixa. L’activitat econòmica principal és la ramaderia, per a la qual cada ve-gada es van acumulant més terres de pampa guanyades al bosc mitjançant la cremaper obtenir pastures. L’agricultura també hi és present com a activitat menor ambcultius de yuca, blat de moro, arròs i plàtans.

El conjunt arqueològic de la Moxitania té una importància singular per la quali-tat de les «obres de terra». El jaciment comprèn una superfície extensa de terreny depampa i bosc d’uns quants quilòmetres. Una primera prospecció va permetre reco-nèixer un gran terraplè que al llarg d’uns 4 km de traçat condueix a la llacuna Mapu-nani; d’aquesta manera, s’assegura el subministrament d’aigua, especialment a l’è-poca seca. Les extensions amples de camellones alternen amb sèries de camellones icanals perpendiculars a ambdós costats del terraplè. Esquitxen el territori petites ele-vacions de terreny, tossals o illes de boscos, més o menys circulars i de dimensionsvariables amb cursos d’aigua a la vora (rieres i rierols) que van suposar fonts d’ali-mentació garantida. Aquests tossals solen ser llocs d’hàbitat o d’enterrament.

La intervenció a la Moxitania es va centrar en tres punts: el terraplè, els came-llones i el tossal (loma 1).

Al terraplè i als camellones les actuacions van consistir en diversos sondatges desòls de 3 × 2 m de costat i 3 m de profunditat amb la finalitat d’avaluar-ne la for-mació i els índexs de fertilitat i amb vista a l’estudi de microrestes que poguessinaportar informació sobre el cultiu practicat pels agricultors precolombins. A la loma1 es va fer una intervenció arqueològica per recuperar un conjunt funerari descoberten fer un sondatge d’estudi del sòl.

La loma 1 és una petita extensió de terreny de 16 m de diàmetre amb una lleu-gera elevació respecte a la resta i és a poca distància dels camellones i del terraplè.L’anàlisi dels perfils del sondatge va mostrar un sòl totalment alterat que no conser-


vava cap estructura edafològica a causa de l’activitat d’uns tèrmits que van destruirla formació del sòl en aquest sector i que el van substituir per una «arquitectura sub-terrània» de cambres i túnels que ocupen els espais lliures que deixen els materialsarqueològics dipositats.

A una profunditat entre 240 i 300 cm es va localitzar una gran urna ceràmica deforma ovoide (100 × 80cm) que contenia un esquelet en connexió anatòmica. L’ur-na duia una gran tapa que en protegia el contingut. Una sèrie de recipients petits iuna altra urna més petita formaven l’aixovar funerari.

5.1. La carretera de Santa Ana

El jaciment de la carretera de SantaAna era un tossal tallat en gran part en construir-se la carretera del Perú a Santa Ana de Yacuma. L’indret és uns 40 km al nord-oestde San Ignacio de Moxos, prop de la comunitat de Las Mercedes i a poca distància


0

10 cm

0

10 cm

Figura 5. Moxitania. Tossal 1. Urna funerària i tapadora.

de la localitat de San Pedro del Apere, entre els rius Matire i Apere. Les coordena-des geogràfiques són 14º 59’ 59’’ S i 65º 45’ 11’’ W. La intervenció en aquest jaci-ment va consistir a avaluar la troballa i a recopilar el màxim d’informació. Coinci-dint amb la nostra estada a San Ignacio durant les tasques del treball de camp, elDepartament d’Arqueologia de la Prefectura de Trinidad ens va informar de la lo-calització d’aquest enterrament destruït per les obres i va requerir el nostre ajut perfer una actuació de rescat. La zona del Perú és molt rica en estructures arqueològi-ques. Els voltants del riu Apere constitueixen un dels indrets més densos de came-llones, terraplens, tossals i masses d’aigua, cosa que explica la densitat i la concen-tració de construccions precolombines.

Formen el jaciment tres grans urnes de ceràmica de grans dimensions, similars a lade la Moxitania. Dues contenien esquelets humans que foren saquejats i la tercera, queva restar quasi intacta, sols contenia fragments de recipients ceràmics indiscriminats.Una gran varietat de recipients petits i mitjans, la majoria amb decoració incisa i debona factura, integrava el que devia ser l’aixovar funerari que ens va arribar destruït.

L’anàlisi de la informació permet dir que es tracta d’un tossal funerari d’unes di-mensions superiors a les de la Moxitania i en què també hi ha enterrament en urna.

5.2. L’Internat

El jaciment de l’Internat és dins de la hisenda ramadera coneguda amb el nom de laQuinta o Lechería de Tito Abularac. Situada al sud de San Ignacio, és al camí vellque va a la localitat de Libertad i a poca distància del Centre Experimental Mausa.A més de l’explotació ramadera, la finca es dedica al cultiu d’espècies agrícoles(blat de moro, yuca, plàtans, papaia, etc.). Les coordenades geogràfiques són 15º 1’21’’ S i 65º 40’ 16’’W.

Es tracta d’una finca al terreny de la qual hi ha nombroses restes arqueològi-ques. En aquest cas, la pampa s’explota com a pastures des de fa molt de temps, perla qual cosa les estructures antigues estan molt deteriorades i són poc reconeixedo-res des del nivell del sòl. Els tossals es conserven bé perquè estan protegits de lagran erosió que provoquen els ramats.

El sondatge de l’Internat va ser una actuació de l’any 1996 en un tossal per ungrup d’alumnes de l’internatArajuruana de San Ignacio de Moxos, dirigits i animatsper un professor d’aquest centre docent. Es va obrir un petit pou d’aproximadament1 m de diàmetre i 1,5 m de profunditat on es van localitzar dues grans urnes amb unesquelet dins i petits recipients disposats al voltant que devien formar l’aixovar. Elsmaterials ben conservats i tota la informació de camp foren dipositats a la parròquiade San Ignacio.

Amb motiu de la futura adequació del fons i del museu d’aquesta parròquia enun centre d’interpretació de la ruta de les missions jesuítiques i franciscanes de l’o-rient bolivià, ens van demanar l’estudi d’aquests materials; així, podrien disposar detres col·leccions arqueològiques de la zona, la valoració de les quals s’integraria al


futur centre d’interpretació.De l’estudi fet se’n desprèn, igualment, que es tracta d’una altra troballa funerà-

ria en un tossal de característiques similars a les anteriors.

6. Estudis específics: les restes humanes de la hisenda Moxitania

L’esquelet trobat a l’urna funerària de la loma 1 va ser analitzat al Departamentd’Antropologia i Biologia de la Universitat Autònoma de Barcelona per Alícia Ale-san i Assumpció Malgosa.

Les restes són d’una dona adulta d’entre trenta i trenta-cinc anys, de talla mitja-na (158 cm d’estatura) i esquelet mitjanament gràcil. La preservació de l’esquelet ésbona amb un índex de representació del 100%. Els ossos estan en un estat molt bode conservació. Presenten una gran duresa i la superfície mostra una pàtina peculiarque en principi sembla indicar l’acció d’algun agent tèrmic.

Entre les restes de la dona es van localitzar uns quants ossos d’un altre individumolt poc representat. Es tracta d’un fetus d’entre trenta-quatre i trenta-sis setmanesde gestació, el sexe del qual no es va poder determinar per manca d’elements diag-nòstics i la talla s’estima entre 44 i 72 cm. L’edat del fetus i les circumstàncies de ladescoberta permeten proposar que els esquelets són d’una mare i el seu fill, mortsper les complicacions d’un part prematur, les quals van causar una mort perinatal, o


0 5 cm00

5 cm5 cm

99-MX-L1-1

99-MX-L1-2

99-MX-L1-3

99-MX-L1-4

Figura 6. Moxitania. Tossal 1. Recipients de l'aixovar funerari amb decoració incisa.

bé es tracta d’una mort deguda a la de la gestant i que potser va provocar l’expulsiópost morten del fetus.

6.2. Les microrestes vegetals i els compostos orgànics

Les anàlisis de les microrestes vegetals i dels compostos orgànics van ser fetes perJordi Juan-Tresserras, un dels codirectors del projecte, al Laboratori d’Arqueologiade la Universitat de Barcelona.

Per fer l’estudi arqueomètric dels residus recuperats a les zones d’intervenció, esva aplicar un procediment d’extracció que permetés una anàlisi d’indicadors ma-croscòpics, microscòpics, químics i bioquímics (Juan-Tresserras, 1997). Lesmostres es van dipositar en contenidors estèrils i es van traslladar al Laboratorid’Arqueologia de la Universitat de Barcelona per a la identificació dels residus mit-jançant l’observació microscòpica combinada amb lupa binocular, microscòpia òp-tica de contrast de fase de Zernike i microscòpia electrònica amb microanalitzadorde raigs X (EDS) incorporat, i la tècnica combinada de cromatografia de gasos i es-pectrometria de masses. L’aplicació en l’arqueologia amazònica d’aquest mètodeinnovador permet l’obtenció d’un gran nombre d’indicadors.

En el sondatge fet a la loma 1 es van prendre mostres de sediment, del contingutdels recipients de l’aixovar i del càlcul dental de l’esquelet de dona localitzat a l’ur-na. Segons els resultats preliminars, hi ha fitòlits de blat de moro (Zea mays) en unrecipient de l’aixovar –concretament, a la ceràmica decorada (99MX-L1-2) (figura8.3)– que podrien ser residus de chicha, beguda alcohòlica típica de la zona que en-cara es consumeix avui dia. Les anàlisis no revelen la presència de microrestes ni decompostos orgànics als altres recipients.

Amb relació al càlcul dental de l’esquelet, es van identificar restes de midons ifitòlits del mateix tipus de blat de moro localitzat al recipient ceràmic, així com es-clereides i traqueides característiques de fruits carnosos d’angiospermes dicotiledò-nies –hi destaquen les Annonaceae– que podrien ser residus d’elements vegetalsconsumits per la dona.

L’anàlisi de les mostres procedents de perfils de camellones pròxims a la loma 1va identificar restes característiques de jacint d’aigua o tarope (Eichhornia sp), blatde moro (Zea mays), urucú (Bixa orellana), entre altres espècies. La presència de ta-rope en ambdós perfils confirma les hipòtesis inicials sobre la utilització d’aquestaplanta com a fertilitzant.

En l’anàlisi de les microrestes d’algun dels plats raspador de la carretera de San-ta Ana, es van detectar fitòlits i midons de blat de moro (Zea mays) i de yuca (Ma-nihot sp).

L’estudi dels sòls va permetre saber quina estructura tenen els camellones. Lesanàlisis van ser fetes per Jaume Boixadera, del Departament d’Agricultura de la Ge-neralitat de Catalunya.

Aquests sòls mostren dos processos de formació amb sediments similars. Estracta de sòls amb una fertilitat mitjana.


– Una fase de formació sedimentària en què es va desenvolupar la formació dela pampa; són sòls de llims argilosos i mal drenats.

– Una fase superposada d’intervenció humana en què es va practicar el conreu.Presenta una morfologia diferenciada perquè els camellones i els canals es vanconstruir en aquests sòls. La fertilitat és superior atès que els camellones facilitenl’areació, de manera les condicions de cultiu milloren. Són sòls amb més sorra, pos-siblement per la formació de dunes eòliques.

Posteriorment, es va instal·lar el bosc actual, desenvolupat de fa uns quants cen-tenars d’anys, probablement a partir de l’època en què l’agricultura precolombina esva deixar de practicar.

7. Anàlisis palinològiques

L’estudi palinològic va ser fet per José Antonio López del Laboratori d’Arqueobo-


0 5 cm

98-INT-598-INT-6

98-INT-3

00 5 cm5 cm

98-INT-15

Figura 7. Cata Internado. Recipients decorats amb pintura vermella i bol amb decoracióincisa en la superfície interna.

tànica del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Madrid. Es van estu-diar deu mostres procedents de dues estancias distintes: La Víbora, pròxima al Cen-tre Experimental Mausa i als entorns del jaciment de l’Internat, i La Moxitania.

Es van identificar pòl·lens i espores fossilitzats en sediments dels camellones se-güents:

– Estancia La Víbora: canal 2/cara 2 i camellón cara1– Estancia Moxitania: camellón al costat de la loma 1Les dades obtingudes semblen constatar el paisatge existent, relativament obert,

de pampa o sabana dominada fonamentalment per plantes herbàcies, sobretot pergramínies. Reflecteixen, així mateix, l’ambient de sòls humits per l’abundància demicrofòssils no pol·línics, indicatius d’aigües mesoeutròfiques, fonamentalmentzignemals, com ara Spirogyra i Zygnema tipus.

Pel que fa a la possible existència de cultius, els resultats més significatius de lesdeu mostres analitzades de camellones són els següents:

– Presència de Xanthosoma sagittifolium tipus, una espècie de la família Ara-ceae. És una planta típica de l’Amèrica tropical, on es coneix amb el nom de gualu-sa, i que té una gran importància com a conreu alimentari. Els seus petits bulbs sub-terranis proporcionen un alt contingut en carbohidrats, fonamentals en certsambients tropicals. Poden ser consumits rostits, fregits, en puré o sopes, bullits, etc.Igualment, les fulles o rebrots joves es poden consumir bullides.

– Identificació d’un segon palinomorf: Ilex, possiblement Ilex guayusa, de lafamília Aquifoliaceae. Aquesta espècie és coneguda en la llengua vernacla amb elnom de guayusa. Es tracta d’un arbre cultivat per moltes tribus que té un alt contin-gut de cafeïna i amb el qual s’elabora una beguda estomacal, tònica i calmant deno-minada mate i que, a més a més, prevé la ressaca i elimina el gust amarg de l’aya-huasca (Schultes; Raffaud, 1990). N’hi ha en un percentatge no gaire elevat(3-6%), cosa que podria ser deguda a la seva escassa capacitat dispersiva o al fet deser una espècie escassament conreada a la zona d’estudi.

– Identificació de blat de moro (Zea mays) en cinc mostres en percentatges (ca.10%) que fan pensar que es conreava en aquesta zona. Suposem, a més, que va serun dels conreus principals i majoritaris en el context dels camellones. Les dades es-mentades contrasten amb els estudis preliminars fets per Debora Pearsall (Universi-tat de Missouri), que no van posar de manifest la presència de blat de moro.

– Es pot dir una cosa semblant respecte a la yuca (Manihot sp), identificada enels espectres pol·línics en uns percentatges del 3-7%, els quals indiquen que proba-blement es conreava.

– Identificació de pol·len de Bixa (urucú) i Gossypium (cotó fluix), que podemconsiderar com a cultius menors perquè apareixen a les mostres en percentatges bai-xos (inferiors al 3%).

8. Els testimonis d’activitats tèxtils


Les anàlisis referides a les activitats tèxtils van ser fetes per Jordi Juan-Tresserrasals Serveis Cientificotècnics de la Universitat de Barcelona.

Al llarg de l’excavació i del mostreig de l’urna funerària de la loma 1 de l’es-tancia Moxitania, es van identificar al sediment marques de fibres filades i entretei-xides que, un cop observades per un microscopi electrònic, es podria determinar queeren d’un teixit. Amb relació a això, amb l’estudi del sediment vam descobrir unaconcentració important de grans de pol·len de cotó fluix (Gossypium sp) i fragmentsde plomes de dimensions microscòpiques, de les quals desconeixem les caracterís-tiques específiques.

L’anàlisi per cromatografia líquida d’alta eficiència d’unes taques mig verme-lles mig ataronjades que impregnaven el sediment interior de l’urna funerària vaconstatar la presència de bixina, un carotenoide insoluble en aigua característic del’urucú (Bixa orellana L.).

9. La datació absoluta


98-CSA-SE-1 98-CSA-SE-2 98-CSA-SE-58

98-CSA-SE-59 98-CSA-SE-60 98-CSA-SE-61

98-CSA-SE-6 98-CSA-SE-3

0 5 cm

Figura 8. Carretera de Santa.Ana. Bols de perfil globular, bols carenats oberts i tancats.Decoracions incises.

En cap dels tres jaciments no es va trobar material orgànic que es pogués analitzarmitjançant el mètode del radiocarboni. La datació absoluta es va establir per termo-luminescència de peces ceràmiques. Van fer les anàlisisAsunción Millán, Pedro Be-neitez i Tomás Calderón al Laboratori de Datació Radioquímica de la UniversitatAutònoma de Madrid.

Amb les anàlisis del material ceràmic es va concretar el temps que va transcó-rrer des de l’últim procés tèrmic important, considerant aquest el moment de coccióde la ceràmica. Els resultats obtinguts de les mostres estudiades indiquen que l’úl-tim procés d’escalfament energètic fou el següent en anys:

– Mostra 98MX-L-U-132. Fragment d’urna funerària de la loma 1 de l’estanciaMoxitania: 1075 ± 156 anys BP, que en datació de calendari correspon al períodeentre els segles viii i xi dC.

– Mostra 98CSA-SE-Tl. Fragment ceràmic de tapadora-bol que porta decora-ció incisa a la vora de la carretera de Santa Ana: 933 ± 91 anys BP, que, segons ladatació de calendari, és el període que va del segle x al xii dC.

– Mostra 96INT-SE-6. Fragment de recipient amb decoració vermella pintadadel jaciment de l’Internat: 938 ± 80 anys BP, que, d’acord amb la datació de calen-dari, correspon al període comprès entre el segle x i el xii dC.

Aquestes dades ens mostren unes dates de fabricació de la ceràmica molt pròxi-mes les unes a les altres. Els jaciments de la carretera de Santa Ana i de l’Internatsembla que són clarament contemporanis, mentre que la datació de la loma 1 del’estancia Moxitania se situa una mica més endarrere.10. Els materials ceràmics

Es van dibuixar tots els fragments dels quals es va poder restituir la forma i es vanfotografiar tots els que eren diagnòstics. Per a la presentació final dels dibuixos, esva aplicar un tractament digital.

Els recipients localitzats als tres jaciments estudiats tenen unes característiquesmorfològiques i tècniques molt similars. Tot i que s’hi podrien fer matisacions, comque es tracta d’un estudi preliminar, ens limitarem a explicar els trets més generals.

Les formes que es presenten es classifiquen en diversos grups. El conjunt és for-mat per escudelles de perfil carejat, generalment amb decoració incisa; plats tapa-dora, la majoria decorats amb motius incisos a la cara interna; atuells de cos globu-lar amb coll de parets lleugerament convexes; atuells o vasos de cos globular sensecoll; plats i altres recipients amb peu anul·lar.

Observem dos tipus de decoració: incisa i pintada. La incisa sol presentar-se,en la majoria de casos, sobre superfícies ben depurades, brunyides i fosques(cocció reductora). Els motius són geomètrics. En uns casos formen conjunts delínies simples, i en altres, desenvolupaments serpentiformes molt complexos. Lacarretera de Santa Ana i l’estancia Moxitana en van proporcionar els millorsexemples.

La decoració pintada és més escassa. Sol tractar-se de pintura vermella o de co-lor de vi sobre superfícies clares, blanques o taronges. El prototipus més singular es


va localitzar a l’Internat i és la mostra sobre la qual es va obtenir la datació. Tambées van trobar recipients amb bandes de pintura grisa.

Destaca una fusaiola bellament decorada que ens confirma l’activitat tèxtil, queja havíem detectat en el procés d’anàlisi de sediments.

També destaquen la diversitat de plats raspador que es van localitzar i la varie-tat de solcs o estries que presenten. L’anàlisi de sediments va revelar, com hem as-senyalat, que en un hi havia restes de yuca i blat de moro.

Encara no podem formular cap proposta de classificació de correlacions amb al-tres troballes del Beni. Amb relació a això, hem de tenir en compte que els diversosestudis no sempre porten una datació fiable dels materials, per la qual cosa hem detreballar amb moltes reserves. Els resultats de les excavacions actuals, com la de lamissió alemanya a la Loma Mendoza (Trinidad), ens podran ser més útils.

Tanmateix, en un intent d’aproximació i tenint en compte la informació publi-cada, fem les reflexions següents:

Aquests estils ceràmics es podrien relacionar amb el que Dougherty i Calandra(1981) anomenen, en general, horitzó estilístic incís i Meggers i Evans (1978) de-nominen puntejat d’Amazònia, que, segons Dougherty i Calandra, a Bolívia pot co-rrespondre a l’estil Masicito de Nordenskiöld (1913). Una configuració tardana a laseqüència amazònica (entorn de l’any 1000 dC i posterior).

També es podrien relacionar amb la fase terminal de Bustos Santelices, que si-tua entre el 400 i el 1100 dC, o bé amb la fase Mamoré, que Dougherty (1984)col·loca en un període també excessivament ample (entre el 345 i el 1200 dC). Ke-neth Lee (1975) proposa que la ceràmica pintada pot ser originària del nord; con-cretament, de l’Amazones, d’on devia venir a través dels canals.

La convivència en el temps d’ambdós estils, com mostren les datacions de ter-moluminescència en els tres jaciments, invalida la tesi de Ponce Sanginés (1978),segons la qual la decoració incisa és més antiga que la pintada.

En tot cas, volem que quedi ben clar que aquestes afirmacions no són més que re-flexions confrontades a altres dades en un marc de referència que necessita confir-mar-se. L’únic referent vàlid i fiable és l’aportació de noves excavacions que propor-cionin seqüències estilístiques fiables estratigràficament i amb una datació absoluta.

11. Valoració general

El projecteArqueologia dels sistemes precolombins de producció (agrícoles i aqüí-coles) dels Llanos de Moxos (Hoya Amazónica Boliviana) tenia com a objectiu fo-namental la recuperació d’elements culturals creats pels pobles de l’Amazònia bo-liviana a l’època precolombina. Els resultats obtinguts al llarg dels tres de duradade la primera fase del projecte van aportar dades qualitativament importants i novesen el registre fins ara conegut sobre les ocupacions prehispàniques als Llanos deMoxos.

L’aplicació de tècniques analítiques en el camp de l’estudi arqueomètric dels re-


sidus recuperats a les zones d’intervenció va suposar un enfocament metodològicinnovador de l’arqueologia amazònica. A més, s’hi va obtenir un gran nombre d’in-dicadors desconeguts fins aleshores.

La caracterització del mateix tipus de blat de moro al càlcul dental de l’esquelet,a les restes de midons i fitòlits d’un vas de l’aixovar i a les mostres de pol·len delscamellones permet proposar el conreu local d’aquesta espècie, que, igualment, eraun dels cultius principals i majoritaris a la zona estudiada. Això mateix proposemper a la yuca, identificada tant als espectres pol·línics com als plats raspador. Junta-ment amb aquestes espècies, les altres varietats documentades com la gualusa, ambun gran valor alimentari, i altres cultius menors com l’urucú evidencien una activi-tat agrícola diversificada i més complexa del que s’havia suposat. La presència detarope confirma la hipòtesi inicial sobre la utilització d’aquesta planta, capturada enel medi aquàtic, com a nutrient en els cultius precolombins.

La identificació de pol·len de cotó fluix als camellones i la concentració degrans de pol·len al sediment de l’urna funerària demostren el cultiu d’aquesta espè-cie i reforcen el resultat de l’estudi de marques de teixit en el context sepulcral.

Els testimonis de pol·len de gualusa als camellones, cultivada encara avui permoltes tribus pel seu alt valor estimulant, es pot relacionar amb els possibles residusde chicha trobats en el contingut d’un recipient de l’aixovar funerari. La ingestió dechicha i d’altres begudes igualment estimulants en celebracions i cerimònies és uncostum ancestral molt arrelat encara avui en les poblacions indígenes.

Una altra aportació interessant pel fet de ser una novetat és la identificació d’u-rucú en contextos funeraris utilitzat com a colorant. Abans ja hem mencionat laidentificació recent d’aquesta mateixa espècie també als enterraments de LomaMendoza (Trinidad).

En el registre dels tres jaciments sepulcrals es pot observar una certa coherènciai alguns paral·lelismes. Tots tres enterraments són primaris, estan col·locats dinsd’una urna i hi ha recipients ceràmics. Els plats raspador, que indiquen el processa-ment de la yuca, entre altres espècies conreades, estan ben representats. El jacimentde la carretera de Santa Ana mostra, a més a més, una varietat d’aquests estris cerà-mics. Igualment, hi ha paral·lelismes en les tècniques decoratives, tant en els mor-fotipus pintats com en els incisos. Finalment, les datacions estan ben relacionades isituen aquests enterraments en una fase tardana que devia coincidir amb el períoded’expansió cap a les terres baixes del sud.


Tribuna Arqueologia 2001-2002

Documents

Transcript of Tribuna Arqueologia 2001-2002