Treball de Recerca

Control subtil

Estudi sobre el condicionament de la conducta de hàmsters nans xinesos mitjançant estímuls de tipus auditiu

Anna Pujol Manresa Treball de recerca Promoció Aulanova Batxillerat II Tutora: Sra. Calsamiglia Curs 2009/2010 Aula Escola Europea

4

“Don’t you wish you were free, Lenina?”

(Aldous Huxley, Brave New World)

5

Agraïments

En primer lloc vull agrair a la meva tutora, la Sra. Calsamiglia, els seus

consells, que no m’ho donaven “tot mastegat” i que em van ser de gran ajuda. També

vull donar les gràcies als meus avis pel seu suport i per les converses a partir de les

quals van sorgir moltes idees; i en especial a la meva àvia per donar sempre un toc

artístic. Agraeixo als meus pares i a la meva germana la seva paciència i predisposició

a ajudar. No van ser de menys ajuda algun dels comentaris de la meva padrina, que

em van proporcionar una font d’inspiració en el disseny de la gàbia. Vull mostrar

també el meu agraïment als fusters de Mont-Roig, per la seva col·laboració

desinteressada en l’elaboració d’algunes peces. Finalment, no s’han d’oblidar els tres

hàmsters, sense els quals aquest treball no s’hagués pogut dur a terme.

6

Índex

0. Agraïments …………………………………………………………………………5

1. Introducció ……………………………………………………………………….. .7

2. Hipòtesi del treball ………………………………………………………………..11

3. Objectius ……………………………………………………………………...…..11

4. Materials i mètodes ……………………………………………………………….12

4.1 Evolució del treball ………………………………………………….…..12

4.1.1 Tria de notes ……………………………………………….…..12

4.1.2 Tria del disseny de la gàbia en funció de la conducta escollida..14

4.1.3 Tria de reforços ………………………………………………..18

4.1.4 Tria de la raça del rosegador …………………………………..19

4.2 Experiment ……………………………………………………………...19

4.2.1 Primer hàmster nan xinès ………………………………....…..20

4.2.2 Segon hàmster nan xinès ………………………………....…...22

4.2.3 Tercer hàmster nan xinès ……………………………………..23

5. Resultats i Discussió ……………………………………………………………..25

5.1 Primer hàmster ………………………………………………………….25

5.2 Segon hàmster …………………………………………………………..29

5.3 Tercer hàmster ………………………………………………………….30

5.4 Comparació de resultats ………………………………………………...35

5.5 Comparació amb altres experiments ……………………………………37

6. Limitacions de l’estudi …………………………………………………………...40

6.1 Estudis futurs …………………………………………………………....41

8. Conclusions ……………………………………………………………………....43

9. Bibliografia ……………………………………………………………………....46

10. Annex …………………………………………………………………………...49

7

1.Introducció

Triar el tema del treball de recerca no és gens fàcil. S’intenta ser original i

poder sorprendre amb els resultats que s’espera obtenir, però s’ha de saber reconèixer

les pròpies limitacions, tant a nivell tècnic com de temps o de complexitat.

Després de pensar molts temes amb un sol punt en comú, la seva inviabilitat,

poc a poc vaig anar formulant una vaga idea del que seria aquest treball. Es podria dir

que l’origen d’aquesta idea va néixer durant la lectura de Brave New World

(d’ Aldous Huxley).

La idea de la manipulació en un àmbit general, ja sigui polític, ideològic o de

simple “màrqueting”, sempre m’ha interessat. És realment impressionant, i al mateix

temps molt inquietant, que sense que ens en adonem les nostres accions i eleccions

puguin ser condicionades. La societat en si ens fa ser d’una manera o una altra, cosa

que ens porta a plantejar-nos preguntes com ara fins a quin punt estem determinats, ja

sigui per l’època, la condició social o la genètica; i sobretot, fins a quin punt som

realment lliures.

Al llegir Brave New World vaig pensar que estaria bé aprofundir en el terreny

del condicionament, i saber si s’és més sensible a un tipus o altre d’estímul, en funció

del reforç obtingut. També vaig trobar interessant saber si s’és sensible als canvis o

petites variacions d’aquest estímul.

Estaria bé pensar que al entendre millor les bases del condicionament de la

conducta sigui possible escapar d’aquest tipus de comportament; però el principal

problema és que moltes vegades no som conscients d’aquesta determinació dels

nostres actes. Es podria dir que, si més no, m’ha ajudat a estar més atenta davant de

possibles estímuls de tipus condicionant.

Un cop realitzades les hipòtesis del treball calia informar-se sobre el tema, i

ben aviat vaig topar amb els experiments de Pavlov, Skinner i Thorndike entre

d’altres; que em van fer veure que hi ha moltes maneres diferents de condicionar un

comportament, en funció dels mètodes emprats.

I.P.Pavlov (1849-1936) , metge i fisiòleg d’origen rus va formular la teoria del

condicionament clàssic. Segons Pavlov els organismes tenen dos tipus de reflexos: els

incondicionats, que són innats i ens permeten viure adaptats al medi; i els

condicionats. Aquests últims es basen en l’establiment d’una relació entre un estímul

8

(per exemple el so d’una campana) i un reflex incondicionat (com ara salivar). Per

tant, salivar al sentir una campana seria un exemple de reflex condicionat.

Un cop condicionada una conducta es pot dur a terme el procés de

generalització, és a dir ampliar la resposta a estímuls similars (sons de campanes

diferents); o la discriminació, és a dir condicionar el comportament tan sols amb un

estímul concret (centrar el reflex en un sol tipus de campana).

Paral·lelament a Pavlov, Thorndike (1874-1949) va formular la teoria del

condicionament instrumental, que es basa en la llei de l’assaig i l’error. Aquesta llei

estableix que una conducta es veu reforçada si se s’obté un reforç (com ara aliment) al

realitzar-la. El seu experiment més famós va consistir en tancar gats afamats dins una

caixa, que s’obria permetent l’accés a menjar mitjançant una balda. Al principi els

gats obrien la caixa per casualitat, com a conseqüència dels seus moviments.

Thorndike va observar però, que cada vegada tardaven menys en sortir, fins arribar al

punt en què un cop tancats, obrien directament la balda.

Més endavant, F.Skinner (1904-1990), va distingir quatre tipus de

condicionaments instrumentals, en funció del reforç utilitzat. El primer és el de

reforçament positiu que consisteix en premiar la conducta que volem com a resposta.

El càstig, en canvi, dóna un reforç desagradable que fa que la conducta que volem

eliminar desaparegui. En tercer lloc hi ha l’omissió de reforç, en el qual es provoca

l’extinció de la resposta que volem eliminar, deixant de donar un reforç positiu per

aquesta conducta. Finalment hi ha el reforçament negatiu que consisteix en un reforç

desagradable que només s’extingeix amb una conducta concreta, que volem potenciar.

És important recordar que Skinner va observar amb els seus estudis que les

conductes condicionades per càstig o reforç negatiu duraven menys que les altres. En

canvi, va establir que la millor manera de condicionar un comportament és donant el

reforç positiu immediatament després de que es produeixi la conducta que volem

potenciar.

També va establir, com Thorndike ja havia demostrat, que la relació resposta-

reforç és inicialment casual, però que tendirà a repetir-se. El seu experiment més

conegut, similar al dels gats de Thorndike, és la “caixa de Skinner”, que consisteix en

què un ratolí rep el reforç (menjar) quan prem una palanca (resposta). Inicialment

9

prem casualment la palanca, però a força de rebre el reforç el nombre de respostes

augmenta.1

Cal observar que hi ha una gran diferència entre el condicionament clàssic de

Pavlov i l’instrumental de Thorndike o Skinner. El clàssic (també anomenat S) es basa

en aprendre del que passa: sona una campana i rebo menjar. En canvi l’instrumental

(o R) consisteix en aprendre a partir del que es fa: (jo) premo la palanca i rebo menjar.

És per això que hi ha etòlegs que consideren que el primer cas no és un reflex

condicionat, sinó més aviat una apetència condicionada.

Tot i així, aquesta no és la única diferència entre Pavlov i Skinner. Una de les

diferències fonamentals entre els dos és el seu concepte de psicologia en relació amb

la fisiologia, que determina l’enfocament que donen als seus estudis. Pavlov defensa

que la psicologia no és una ciència, sinó que, com a màxim, es podria considerar una

part de la fisiologia. Skinner en canvi opina que la psicologia és la ciència

encarregada d’estudiar el comportament; i marca una clara diferència entre els CNS

(Central Nervous System) i el CONS (Conceptual Nervous System). Skinner

considera que els estudis de Pavlov es limiten a l’observació de conductes derivades

de l’activitat del sistema nerviós; i que per tant no estudia el sistema nerviós

directament, sinó de manera abstracta, i per tant conceptual. L’estudi de la relació

entre la conducta dels organismes i els processos ambientals és el que Skinner

categoritza com a estudi del CONS. El CNS en canvi, es basa en l’estudi real del

sistema nerviós, és a dir des d’un punt de vista fisiològic i biològic.

No s’ha d’oblidar però, que Pavlov és bastant anterior a Skinner, i que al segle

XIX encara no es parlava de l’estudi del comportament. Cal tenir en compte que els

estudis i les observacions del CONS de Pavlov representen la base a partir de la qual

Skinner pot desenvolupar l’estudi del CNS.2

Pel que fa al meu treball vaig escollir experimentar amb el condicionament

instrumental (tipus R) amb reforç positiu, perquè era el que més s’adaptava al que

volia estudiar. El condicionament instrumental és el que causa modificacions en la

1 Informació basada parcialment en el text “Escoles psicològiques II”

(http://blocs.xtec.cat/zadig/files/2009/01/escoles-psicologiques-ii.doc) 2 Informació basada parcialment en els articles: García-Hoz, V. (2003) “A Note on Skinner and Pavlov’s Physiology.” The Spanish Journal of Psychology, 7, 2, 153-160; Francisco Javier Labrador, V.(2004) “Skinner and the Rise of Behaviour Modification and Behaviour Therapy.” The Spanish Journal of Psychology, 7, 2, 178-187; i el llibre de LORENTZ, Konrad (1986). “Fundamentos de la etología. Estudio comparado de las conductas” Barcelona, Paidós. 352 pàg.

10

conducta de tipus voluntària (és a dir no purament instintiva), que és la que jo volia

controlar. El fet de fer-ho utilitzant un reforç positiu és perquè, segons Skinner, les

conductes condicionades amb aquest mètode duren més i s’aprenen més ràpidament.

Tot i que en alguns casos vaig fer ús de petits reforços negatius, el reforç positiu era el

que em permetia guanyar més temps i efectivitat en el treball.

11

2. Hipòtesis del treball

La hipòtesis principal del treball és que es pot condicionar el comportament

d’un hàmster nan xinès, fent que associï sons diferents amb conductes i reforços

diferents.

3. Objectius

El primer objectiu d’aquest treball és condicionar el comportament d’un

hàmster nan xinès, de manera que quan rebi un estímul, en aquest cas de tipus auditiu,

aprengui quina resposta ha de donar per tal de rebre el reforç positiu (aliment). Un cop

aconseguit aquest primer pas i valorar si és capaç de distingir els estímuls en funció

del reforç que rebrà, es pot dur a terme el segon objectiu.

Aquest segon objectiu consisteix en mesurar quin marge de discriminació té,

de manera natural3, pels estímuls auditius. Primerament se li ensenya a associar un

estímul amb una resposta i un reforç concrets. Després cal comprovar si quan el

timbre, el registre o la afinació varia, el segueix admetent com a estímul correcte. Fent

aquest experiment pretenc descobrir fins a quin punt es pot condicionar el

comportament del hàmster mitjançant estímuls auditius.

3 No es pretén comprovar quin és el marge de discriminació que se li pot arribar a imposar, sinó quina

discriminació té aquesta raça de rosegadors de manera natural, sense haver-la modificat.

12

4. Material i mètodes

4.1. Evolució del treball

Com és natural, la idea de com seria el treball ha anat variant a mesura que

aquest avançava. Inicialment la idea del treball era comprovar si el sentit de l’olfacte

era més efectiu per condicionar un comportament en hàmsters nans xinesos que el de

l’oïda; o a l’inrevés. Però de seguida em vaig adonar que era pràcticament impossible

controlar les olors que volia que l’animal sentís. És per això que vaig modificar la

hipòtesis del treball i vaig decidir centrar-me en estudiar el condicionament del

hàmster nan a través de sons, més fàcils de controlar i amb més possibilitats de

variacions (timbre, afinació, registre…).

Un cop decidit que utilitzaria sons vaig haver de fer una nova modificació,

perquè determinar només una conducta en funció d’un sol so no era suficient. És per

aquest motiu que vaig escollir dues notes diferents (la i mi) i les vaig relacionar amb

dues conductes i dos reforços diferents.

4.1.1 Tria de notes:

Des del principi ja tenia escollida la nota La (442)4 pel condicionament

auditiu, segurament perquè és la referència a l’hora d’afinar les altres notes. La

segona nota havia de ser tan diferent com fos possible del La, i per això vaig escollir

el Mi.

Quan sona una nota, en realitat sonen tots els seus harmònics; és a dir que el so

d’una nota és en realitat un conjunt format pel so de moltes notes, que sonen al mateix

temps. En funció de quins dels harmònics d’una nota se sentin més o menys, aquesta

té un timbre o un altre.

Quan produïm una nota sentim la nota en qüestió, però també una octava per

sobre, una quinta, una segona octava, una tercera… El conjunt d’aquests harmònics

formen el que s’anomena una sèrie harmònica.

4 El nombre 442 indica la freqüència del so en Hz

13

La nota que no apareix a la sèrie harmònica és la quarta augmentada (tres

tons). Per tant quan sona un La, la única nota que no sentim és un MiЬ. A més, quan

sona un MiЬ no se sent el La. Aquest fet feia del MiЬ la millor nota per ser escollida

com a segon estímul condicionant, ja que permetia evitar possibles confusions.

Tot i així, després de molts dubtes, vaig optar per utilitzar un Mi natural com a

segon estímul. Si volia estudiar els marges de discriminació per afinació de manera

fiable calia que l’estímul fós fàcil de reproduir moltes vegades, amb exactament la

mateixa afinació. Com que amb el violí el Mi és una corda a l’aire l’afinació no depèn

de la posició dels dits, i per tant, si el violí està ben afinat, l’afinació es manté

constant.

Quan sona un Mi el La és la onzena nota de la sèrie; i quan sona un La el Mi

és la sisena nota que apareix. Però de totes maneres els harmònics se senten més o

menys en funció del timbre, i no tant en funció de l’ordre que ocupen a la sèrie.

Inicialment volia introduir una tercera nota, que seria el Sol. La vaig escollir

perquè, com el La i el Mi, és una corda del violí, i per tant se’n pot controlar millor

l’afinació. Aquesta nota va quedar finalment descartada perquè no la vaig associar a

cap reforç positiu. Si el hàmster creuava quan sonava, rebia closques de pipes buides;

i si no creuava no rebia res. Com que el primer hàmster es desorientava, perquè no

sabia què fer per rebre menjar, i això repercutia en l’eficiència del condicionament de

les altres dues notes, vaig decidir limitar l’experiment a condicionar només dos

conductes, amb dues notes. A més, la diferència entre el La i el Sol és de tan sols un

to, i per tant aquesta tercera nota era propensa a causar confusions.

Vaig enregistrar dos La 442 (un una octava per sobre que l’altre) i dos Mi 442

(també dues octaves diferents) amb el violí, i el mateix amb la flauta, de manera que

Sèrie harmònica de Do

14

em fós més senzill condicionar-li el comportament; ja que només necessitava una

gravadora per tal de fer-li sentir la nota corresponent. Així no era necessari tocar el

violí o la flauta a cada sessió de condicionament.

Per tal d’assegurar que el comportament estava condicionat per la variació de

la nota; calia seguir un ordre totalment aleatori a l’hora de presentar els estímuls. És

important també mantenir un mateix volum per totes les notes de l’experiment.

4.1.2 Tria del disseny de la gàbia en funció de la conducta escollida:

Un cop escollides les notes calia associar-

les a dues conductes. Inicialment tenia pensat

utilitzar un túnel que anava d’una punta a l’altra

de la gàbia (com es mostra a la Fig.1). Però el

hàmster nan era massa petit per baixar pel túnel

sense caure, i per tant es quedava atrapat a

l’interior.

La primera gran dificultat del treball va ser idear i construir un sistema tal que,

quan el hàmster realitzés una certa conducta, pogués rebre aliment. De fet durant tot

un mes vaig crear diferents projectes, partint d’una gàbia de dos pisos, de dimensions

39x26x28 (cm); cada un amb els seus inconvenients respectius:

1. Un dipòsit amb menjar que cau quan el hàmster estira un fil:

Aquest sistema està construït amb un pot de plàstic, un fil de llana, una goma de

pollastre i un rotllo de paper higiènic.

Problema principal: no es pot tornar a tancar el dipòsit un cop el hàmster l’ha obert.

si s’estira el fil, s’obre

dipòsit pel menjar

Fig.1

15

2. Un dipòsit que s’obre quan el hàmster corre dins la roda (fent-la girar):

Els materials utilitzats són una roda per ratolins, una corda, un tros de cartró i dues

gomes de pollastre

el fil blanc es caragolava al voltant de l’eix de la roda (segona imatge), de manera que

quan el hàmster la fes girar, el fil s’anés donant, i el cartró baixés (com es veu a la

primera imatge), fent caure el menjar.

Problema principal: a vegades s’encalla el fil i el cartró no baixa.

3. Un dipòsit que es volca deixant caure el menjar quan el hàmster estira un fil.

Construït emprant un pot de plàstic, dues gomes de pollastre i un fil.

quan el hàmster estira el fil

lligat a la boca del recipient, aquest es bolca fent caure el menjar que conté.

Problema principal: el hàmster es pot enfilar per les parets de la gàbia fins arribar al

recipient, i menjar sense estirar el fil. A més sovint el recipient cau quan s’estira el fil.

4. Dividir la gàbia en dos fent una porta de cartró, que s’obre quan el hàmster

estira un fil. El menjar l’espera, per tant, a l’altra banda.

Van caldre quatre gomes de pollastre, un tros de cartró i un fil per construir-ho.

Fil blanc

16

el fil, que estava lligat al

cartró, sortia de la gàbia i tornava a entrar, de manera que quan el hàmster l’estirava el

cartró es desplaçava cap al costat, deixant lliure l’accés a l’escala.

Problema principal: el hàmster pot saltar des del pis de dalt fins al terra de la gàbia, o

pujar i baixar per les parets.

5. Sistema tal que quan el hàmster prem una palanca el menjar li surt disparat

dins la gàbia.

Per aquest model només cal un instrument per guardar caramels, capaç de llençar-los

quan se’n prem un botó.

Quan el hàmster prem una palanca, aquesta prem el botó i el menjar surt disparat dins

la gàbia.

Problema principal: el botó va molt dur i el hàmster no té força suficient. A més el

menjar només pot tenir la forma específica del caramel per poder ser disparat.

6. La gàbia està dividida en dos i es passa d’una banda a l’altra creuant per

damunt d’una “passarel·la”.

Per aquest model van caldre tres peces de fusta (dues quadrades i una rectangular) i

una superfície, també de fusta, per dividir la gàbia.

Forat per on es lliga el fil

Forat per on surt disparat el menjar

botó

17

quan el hàmster arriba a dalt de tot la rampa cau cap a l’altra meitat de la gàbia, on hi

ha el menjar.

Principal problema: la palanca és molt alta i no hi cap quan es tanca la gàbia (xoca

amb la base del pis de dalt). A més el hàmster tindria por de creuar, ja que la baixada

és molt sobtada i pronunciada.

7. Aquest ja és el model definitiu. Consisteix en dividir la gàbia en dos i que el

hàmster pugui passar d’una banda a l’altra a través d’una rampa (com al model

anterior però amb un nou disseny).

En aquest cas vaig necessitar dues arandel·les de butà, una superfície de fusta per

dividir la gàbia, i dues peces de fusta com les del cas anterior, però en comptes de

dues de quadrades una de cilíndrica.

Problemes que va caldre solucionar:

Inicialment la “passarel·la” estava construïda mitjançant una goma de pollastre, però

el hàmster la podia rosegar, i la vaig substituir per un clau. (Fig.2).

El hàmster podia passar d’una banda a l’altra pels costats de la rampa, en comptes de

passar-hi per sobre; és per això que hi vaig col·locar dos trossos de cartró decorats

amb finestres (Fig.3).

Finalment calia decidir com donar-li el menjar. Per això vaig fer un forat en un dels

costats de la gàbia, i utilitzant trossos de fusta i un depressor vaig construir una porta

per on poder introduir el menjar (Fig.4,5,6).

Goma de pollastre

Rampa

18

Fig.2 Fig.3 Fig.4 Fig.5 Fig.6

Un cop decidits els dos estímuls i la primera conducta (creuar la passarel·la), calia

decidir quina seria l’altra conducta. Inicialment era simplement no creuar, però a

mesura que avançava l’experiment la vaig anar concretant, fins que va passar a ser

alçar-se sobre les dues potes posteriors, al pis de dalt.

4.1.3 Tria de reforços:

Inicialment només havia triat un reforç pel La (aliment). En canvi quan sentia

un Mi no havia de creuar, ja que si ho feia no rebia reforç. Com que el primer hàmster

creuava igualment (suposo que no hi tenia res a perdre) se’m va acudir donar-li

menjar. Amb el temps aquest reforç es va anar concretant, i

va quedar limitat a pipes (que havia observat que era el tipus

d’aliment que més li agradava). Les rebria cada cop que no

creués al sentir un Mi. El fet d’alçar-se sobre les dues potes

posteriors va ser una conducta espontània i casual del

hàmster, que vaig voler potenciar només donant-li pipes si ho

feia. Per donar-li les pipes vaig intentar utilitzar un embut

(Fig.7), però les pipes s’hi quedaven encallades; de manera

que vaig optar per un mètode més pràctic, i li donava directament amb la mà.

Inicialment també havia buscat un reforç pel Sol. Com que no volia que

creués, però tampoc que s’alcés sobre les potes posteriors, vaig decidir donar-li el

reforç si creuava, però que aquest no li agradés. No sabia què donar-li, fins que vaig

pensar en reciclar les closques de les pipes (que li donava amb el Mi); que van passar

a ser el tercer “reforç” (de fet no és ben bé un reforç, ja que el que pretén és justament

no reforçar la conducta). Però com que això va confondre i desorientar al primer

hàmster, aquesta conducta, la nota i el reforç associats, van quedar eliminats del

treball.

Fig.7

19

4.1.4. Tria de raça del rosegador:

La idea original era realitzar l’experiment amb un ratolí de laboratori, però

vaig canviar d’opinió quan, després d’anar a moltes botigues d’animals sense trobar

cap ratolí, un dels botiguers me’n va explicar el per què. Els ratolins de laboratori són

uns animals que s’escapen molt fàcilment de les gàbies de barrots; i a més fan molta

pudor per tenir-los dins una botiga. El mateix botiguer em va recomanar el hàmster

nan xinès com a substitut per l’experiment, i em va semblar una bona idea.

Aquesta raça d’hàmsters té una oïda molt desenvolupada, i pot arribar a sentir

ultrasons. No fa pudor i no tendeix a escapar-se. Tot i així, són molt espantadissos i,

sobretot les femelles, poden ser agressives. Són per tant difícils de domesticar.

A més, com tots els hàmsters, disposen d’unes grans bosses que van des de la

boca fins a les espatlles, on poden emmagatzemar grans quantitats de menjar (fins el

20% del seu pes en menjar). Aquest fet em va suposar alguns problemes, ja que els

hàmsters poden arribar a acumular fins a 17Kg de menjar als seus caus.

Un altre dels problemes que suposa experimentar amb hàmsters és que són

animals nocturns, és a dir que es passen la major part del dia dormint. No obstant

això, s’adaptaven fàcilment a l’horari de sessions de condicionament; i en cas que

dormin, és ràpid i senzill despertar-los.

Finalment vaig utilitzar fins a tres hàmsters nans xinesos: dues femelles, una

blanca i una grisa; i un mascle gris. Mentre realitzava l’experiment els hàmsters

estaven tancats a la gàbia, amb un dipòsit d’aigua al qual podien accedir lliurement,

però tan sols tenien menjar quan responien adequadament als estímuls auditius. És per

aquest motiu que cada dia havia de realitzar entre tres i quatre sessions de

condicionament, que constaven d’un seguit de presentacions d’estímuls auditius.

4.2 Experiment

Després d’escollir tant els estímuls com els reforços i les conductes; i un cop

acabada de construir la gàbia ja podia començar l’experiment. Per tenir dades fiables

calia repetir-lo més d’una vegada; i és per aquest motiu que vaig comprar fins a tres

hàmsters nans xinesos.

El mètode emprat ha estat el mateix per tots els hàmsters. Durant la primera

setmana, aproximadament, feia sonar un La quan el hàmster creuava casualment la

rampa; i rebia menjar. Amb uns set dies (el nombre de presentacions de l’estímul

varia en funció del hàmster) ja havia après a assimilar l’estímul i la conducta, i

20

començaven les sessions de condicionament pròpiament dites. Tres o quatre vegades

al dia li feia sonar un seguit de Las, i anotava a un diari (veure Annex pàg.55) les

respostes donades per l’animal; tant les encertades com les errònies5. Un cop

considerava que el primer estímul ja estava prou assimilat, és a dir que el percentatge

de respostes correctes era satisfactori (ja s’havia arribat a obtenir un 100% de

respostes correctes, almenys un dia); introduïa el segon estímul. A partir d’aquest

moment, que acostuma a coincidir amb la segona setmana d’experiment, les tres o

quatre sessions de condicionament combinaven la presentació d’ambdós estímuls, de

manera aleatòria. Els resultats eren igualment anotats al diari. Tot i que aquesta base

teòrica és la mateixa per tots els hàmsters, cada experiment és diferent de l’anterior,

perquè amb l’experiència es van modificant i ajustant alguns aspectes.

4.2.1 Primer hàmster nan xinès

El primer hàmster nan que vaig comprar era una

femella blanca d’uns tres mesos d’edat, a la que vaig

anomenar Eloïse. Vaig estar 43 dies condicionant-li el

comportament.

Primerament li ensenyava a distingir el La i a

associar-lo a la conducta de creuar la passarel·la, per tal de rebre menjar. Un cop ja

tenia bastant assimilada aquesta nota començava a ensenyar-li el Mi. En aquest cas el

hàmster no havia de creuar, tot i que el reforç utilitzat es va anar adaptant a les

necessitats.

Al primer hàmster també vaig provar d’ensenyar-li el Sol, però com que no

tenia cap conducta associada a un reforç positiu, el hàmster es desconcertava; cosa

que influïa negativament en el seu rendiment amb les altres notes.

El reforç que utilitzava pretenia ser negatiu, ja que vaig associar la conducta de

creuar la passarel·la amb rebre closques de pipes. Però aquest reforç no complia les

5 Entenem com encert la realització, per part del hàmster, de la conducta associada a l’estímul

presentat. Per ser considerat com a encert el hàmster disposava inicialment de 15 segons des del

moment en què l’estímul era presentat; però aquest marge es va anar reduint fins a arribar a uns cinc

segons.

21

característiques del reforç negatiu, perquè no molestava ni resultava desagradable al

hàmster. Això feia que fos un reforç més aviat neutre.

Segurament la semblança entre el Sol i el La li causava confusions, i tenia

tendència a creuar. Però com que en comptes de menjar rebia closques de pipa, ja no

tenia interès en creuar; i en molts casos tampoc creuava quan sentia un La. És per això

que vaig decidir eliminar aquest tercer estímul, i no ensenyar-lo als altres hàmsters.

Durant la primera setmana em vaig dedicar a ensenyar al hàmster que hi havia

una relació entre la nota La, creuar la passarel·la, i rebre menjar.

Calia assegurar-se que el ratolí creuava cada cop que sentia la nota La, i no

cada vegada que em veia arribar. És per això que l’anava a veure moltes vegades

durant el dia, i només en alguns casos (quan sonava el La), creuava i rebia menjar.

Inicialment li deixava un marge de quinze segons per creuar a partir del moment en

què sonava la nota; però de mica en mica vaig anar reduint aquest marge fins a uns

cinc o sis segons.

També calia evitar que reconegués com a estímul el so de la gravadora,

independentment de si sonava o no un La. Per evitar-ho posava en funcionament la

gravadora vàries vegades durant el dia, i només rebia menjar si sonava un La. Tot i

que al principi li va costar entendre-ho, un cop vaig haver introduït la nota Mi les

confusions amb el so de la gravadora van reduir-se molt notablement, perquè era

precisament la nota que sonava la que li indicava quina era la conducta que havia de

realitzar.

Els dies de cada dia li feia tres sessions de condicionament: una al matí, una a

la tarda i una a la nit. Els caps de setmana en canvi, li feia unes quatre sessions; tot i

que el nombre exacte variava en funció de la situació (disposició de més o menys

temps). De mica en mica va aprendre a diferenciar el La 442 dels sons de la casa com

ara el telèfon, la televisió, la ràdio… També calia intentar que sentís el mínim

possible el violí o la flauta quan havia d’estudiar.

Un cop assimilat el La, va aprendre el Mi. La segona nota li costava bastant al

principi, perquè quan creuava la feia fora (utilitzant un bastó), però si no creuava no

rebia cap reforç. És a dir que em basava principalment en la utilització d’un reforç

negatiu. Com que aquest hàmster presentava certes dificultats, seguint els principis de

Skinner, vaig decidir potenciar la conducta de no creuar amb un reforç positiu. Al

principi li donava un granet de menjar, però després em vaig limitar a donar-li pipes,

que era el menjar que més li agradava. Vaig observar que s’alçava sobre les dues

22

potes del darrere per rebre la pipa i vaig voler potenciar aquesta conducta específica

només donant-li pipes si ho feia.

Un cop finalitzada aquesta primera part de l’experiment, calia determinar quin

marge de discriminació dels estímuls admetia. És per això que vaig tocar-li quatre

Las, iguals que els que havia gravat, però directament amb el violí i un amb la flauta

travessera; i el mateix amb el Mi. També vaig fer sonar un La i un Mi de la flauta

travessera gravats. Aquesta primera sessió pretenia comprovar la discriminació per

timbre.

Després vaig fer sonar dos SiЪ i dos Fa per la discriminació d’afinació. En

aquest cas només es va utilitzar el violí.

Finalment va sentir un La i un Mi tocats amb el violí, i un La i un Mi tocats

amb la flauta, d’una octava diferent a la que estava acostumat (més alta en el cas del

La, i una octava per sota en el cas del mi6).

4.2.2 Segon hàmster nan xinès

El segon hàmster nan xinès era un mascle gris de tres mesos d’edat, al què

vaig donar el nom de Vladek. En aquest cas les sessions de condicionament només

van durar onze dies; ja que al dotzè dia el hàmster va morir per raons desconegudes.

Tot i així va tenir temps d’aprendre i assimilar la relació entre la nota La,

creuar la passarel·la i rebre menjar. Per ensenyar-li vaig seguir el mateix procediment

que en el cas anterior; és a dir que durant els primers dies, quan el hàmster creuava

casualment la passarel·la, en alguns casos sonava un La i rebia menjar.

Igual que en el primer cas, va tardar set dies en aprendre a reconèixer el La i

associar-lo amb la conducta adequada. Ha estat per tant possible realitzar les sessions

de condicionament durant quatre dies.

Per desgràcia, no va ser possible ni tan sols començar el condicionament amb

la nota Mi. Igualment, tampoc es van poder dur a terme les proves de discriminació.

6 El La utilitzat per condicionar el comportament era un La 3 (central), mentre que el Mi era un Mi 4. Per estudiar les variacions de registre es presentaven un La 4 i un Mi 3 (central).

Mi 3 La 3

23

4.2.3 Tercer hàmster nan xinès

Finalment, vaig repetir l’experiment amb una

femella grisa de també uns tres mesos d’edat, anomenada

Mimi. L’experiment va durar quaranta-dos dies, i en aquest

cas els estímuls presentats tan sols van ser La i Mi. Com és

d’esperar, amb aquest hàmster van aparèixer noves

dificultats, així com nous progressos. El fet de no utilitzar el Sol com a estímul, va fer

desaparèixer les confusions que es presentaven al primer experiment, i va repercutir

positivament, sobretot en el rendiment del Mi. La femella en qüestió era inicialment

més agressiva que els anteriors, però amb el temps es va anar acostumant a la

presència i el contacte amb les persones, sobretot després d’introduir l’estímul Mi, ja

que li donava pipes amb la mà. Tot i així, si s’equivocava i creuava al sentir un Mi i la

treia amb el bastó, s’hi enfrontava fins que aconseguia fer-la passar de nou a l’altra

banda de la gàbia. Per facilitar les sessions de condicionament i tenir-la més

controlada li vaig treure el sostre de la caseta.

En aquest cas també va haver de superar les confusions causades pel so de la

gravadora, ja que el so previ a la nota Mi era lleugerament diferent del que se sentia

just abans de la nota La. Per solucionar aquest problema es va fer el mateix que en els

casos anteriors, és a dir que de tant en tant sonaven sons de la gravadora, però tant si

creuava la passarel·la com si s’alçava sobre les dues potes posteriors, no rebia cap

tipus de reforç.

El tercer hàmster era també més golafre que els anteriors, i li va costar més

adaptar-se a l’horari de les sessions de condicionament. Sovint, entre sessió i sessió hi

podia haver unes set o vuit hores de diferència; i per suportar la gana va trobar varis

recursos. No tan sols feia reserves de menjar (amb les què ja estava familiaritzada),

sinó que es va menjar les finestres de cartró que decoraven la passarel·la i l’obligaven

a creuar-la correctament. Les finestres en qüestió no van ser substituïdes ni renovades,

ja que el hàmster creuava correctament la passarel·la; és a dir que no passava d’una

banda a l’altra de la gàbia pels laterals de la rampa. A més, el més probable és que

també hagués rosegat les noves finestres.

24

Pel que fa a les reserves de menjar, la tècnica emprada en aquest cas era

diferent de les anteriors. El primer hàmster acumulava el menjar a l’interior de la seva

caseta, de manera que m’era molt fàcil saber quan tenia menjar reservat, i prendre-li.

Però el tercer no guardava el menjar a la caseta, perquè aquesta no tenia sostre, i

segurament no li semblava un lloc prou resguardat. Vaig tardar un cert temps en

descobrir que emmagatzemava menjar, ja que no va ser fins que la vaig sorprendre

“cavant” en un dels racons més resguardats de la gàbia, que em vaig adonar de

l’existència d’aquestes reserves. El fet d’enterrar el menjar va dificultar la possibilitat

de prendre-li les reserves, ja que aquestes eren difícilment localitzables. De totes

maneres el rendiment del hàmster va ser prou satisfactori.

Un cop acabades les sessions de condicionament calia comprovar el marge de

discriminació. Primerament li vaig tocar fins a set Las directament amb el violí i

quatre Mis. Pel que fa a la flauta li vaig tocar un La i un Mi i li vaig fer escoltar dos

La i dos Mi gravats. Un cop acabada aquesta primera part que pretén estudiar la

discriminació de timbre, li vaig fer escoltar dos SiЬ i dos Fa gravats amb violí, per tal

d’estudiar la discriminació d’afinació; i dos La i dos Mi d’una octava diferent a la què

estava acostumat, un amb el violí i l’altre amb la flauta travessera.

No creuava pels laterals, sinó pel centre de la rampa

Restes de les finestres

25

5.Resultats i Discussió

5.1. Primer hàmster:

Amb el primer experiment es va aconseguir condicionar el comportament del

hàmster, a través d’estímuls auditius. Aquest condicionament es va assolir, en el cas

del La, després de set dies (havia sentit el La mentre creuava, seguit d’un reforç

positiu, unes vint vegades). Pel que fa al Mi, va necessitar set dies a partir del moment

en què el va sentir per primera vegada, per associar-lo correctament. Equivalen a unes

vint-i-cinc presentacions, tan sols sis de les quals van anar seguides de la conducta

pertinent, tot i que no van ser reforçades, ja que encara no havia decidit utilitzar un

reforç positiu per aquest estímul. Tot i així realitzant l’experiment tan sols una vegada

no és suficient per afirmar que aquest condicionament és possible per a qualsevol

hàmster nan xinès. És per aquest motiu que calia repetir tot el procés, com a mínim

amb un hàmster més. Amb aquest ratolí s’havia obtingut un 81,1% de respostes

condicionades correctament pel La i un 73,6% pel Mi (de mitjana).

En aquests gràfics podem veure l’evolució del condicionament del hàmster

amb els estímuls corresponents. Hi ha representats el percentatge d’encerts (conductes

correctes segons l’estímul rebut) en relació amb el nombre d’estímuls presentats cada

dia.

Per tal de condicionar el comportament se seguia una pauta, més o menys

estàndard, de presentacions de l’estímul. Un cop el hàmster ja havia assimilat

l’estímul condicionant i l’associava correctament (és a dir a partir de la primera

setmana en el cas del La, i de la tercera en el del Mi), cada dia es realitzaven unes tres

o quatre sessions de condicionament, cada una de les quals constava normalment

d’entre dues i cinc presentacions de cada estímul. De totes maneres cal tenir en

compte que el nombre exacte de presentacions de cada sessió anava augmentant a

mesura que l’estímul estava més assimilat. Així, mentre que durant les primeres

setmanes d’experiment el nombre de presentacions estava al voltant de sis cada dia, a

les últimes setmanes oscil·lava al voltant de vint (per cada estímul). A partir dels

resultats obtinguts cada dia, amb les aproximadament tretze presentacions de cada

estímul, s’han dut a terme les gràfiques presentades en aquest apartat.

26

Els set primers dies no estan representats al gràfic, perquè són els dies que va

necessitar per començar a reconèixer adequadament l’estímul La. Les petites

variacions en el rendiment del hàmster són normals; a més cal tenir en compte que el

nombre de sessions varia cada dia, i per tant hi ha dies en què mantenir un percentatge

és més difícil que en altres. Però hi ha punts amb grans salts, que indiquen grans

variacions en el rendiment del hàmster.

Un cop realitzat el gràfic, calia analitzar-lo i mirar si hi havia alguna relació

entre els alts i baixos i les diferents situacions per les quals havia passat el ratolí.

Sorprenentment, a l’hora de marcar al gràfic les variacions que hi havia hagut en les

sessions, pràcticament totes les marques coincidien en un dels punts d’inflexió.

Un dels desavantatges de treballar amb hàmsters en comptes d’utilitzar ratolins

és que els hàmsters tenen la possibilitat de guardar-se menjar a les “bosses” de les

galtes. Més d’una vegada vaig trobar-me una reserva de menjar a l’interior de la casa

del hàmster, i com que em va semblar interessant ho vaig apuntar al diari. A l’hora de

marcar els dies en què s’havia fet una reserva vaig observar que hi ha una relació

Detecció de reserves de menjar, (seguides de la seva eliminació)

Introducció de l’estímul Mi

Introducció i posterior eliminació de l’estímul Sol

LA

0

20.000

40.000

60.000

80.000

100.000

120.000

0 10 20 30 40 50

temps (dies)

% d

'enc

erts

Serie1

27

directa entre tenir menjar reservat i disminuir el rendiment de les sessions de

condicionament. Només fa reserves quan té molt menjar, i per tant, inevitablement,

pateix menys gana. Amb tant de menjar no té necessitat de mantenir un rendiment

elevat de respostes condicionades. En el gràfic les reserves estan representades per

anelles de color rosa.

Tot i així, la baixada més espectacular del rendiment es produeix al catorzè

dia. Trobar l’explicació d’aquest fet va ser més senzill, ja que de seguida vaig veure

que va ser al tretzè dia quan vaig introduir per primera vegada la nota Mi a

l’experiment. Inicialment el hàmster no escoltava la diferència entre el La i el Mi, i no

sabia en quins casos creuar la passarel·la i en quins no. L’entrada de la nota Mi està

representada al gràfic amb una anella groga.

L’última marca que calia fer al gràfic de l’experiment d’aquest primer hàmster

és la introducció de la nota Sol; i la seva posterior abolició. Aquests dos

esdeveniments estan representats al gràfic amb dues anelles liles. Podem observar que

quan apareix el Sol el rendiment del ratolí disminueix; i que quan desapareix torna a

augmentar progressivament.

Variació del reforç utilitzat

Detecció de reserves de menjar (seguides de la seva eliminació)

Introducció i posterior eliminació de l’estímul Sol

MI

020.00040.00060.00080.000

100.000120.000

0 20 40 60temps (dies)

% d

'enc

erts

Serie1

28

Cal tenir en compte que aquesta taula comença al setè dia a partir del qual va

sentir un Mi per primera vegada, ja que va necessitar un cert temps per assimilar

aquest nou estímul. El primer Mi va sonar el tretzè dia, i aquesta gràfica comença al

dinovè dia d’experiment.

Com en el cas del La, hi ha petites variacions en el rendiment del hàmster

durant els vint-i-quatre dies; però de tant en tant hi ha salts que coincideixen amb

alteracions en el procediment de l’experiment. En aquest cas el dia en què tenia una

reserva de menjar també està marcat amb una anella rosa; i coincideix amb una

disminució important del seu rendiment. Abans i després d’aquesta anella n’hi ha

dues de taronges, que coincideixen amb un augment del rendiment.

Inicialment al hàmster li costava no creuar quan sentia un Mi, ja que si no ho

feia tampoc rebia reforç. És per això que al vint-i-dosè dia vaig començar a donar-li

grans de menjar (primera anella taronja), aconseguint així que pel hàmster no creuar

quan sentia l’estímul Mi fos positiu. Més endavant (segona anella taronja), al observar

que el menjar que més li agradava eren les pipes, vaig limitar el reforç del Mi a pipes,

i les vaig excloure del reforç del La. Tot i que donar un reforç positiu pel Mi va fer

augmentar el rendiment del hàmster davant d’aquest estímul, cal tenir en compte que

va influir negativament en el seu rendiment respecte l’estímul La. Amb el temps però,

va aprendre a diferenciar correctament les notes; i els dos rendiments van anar

augmentant.

Les anelles liles també indiquen en aquest cas la introducció de la nota Sol, i la

seva posterior eliminació. Com amb l’estímul La, l’aparició del Sol va acompanyada

per una disminució del rendiment; i la seva desaparició fa que el percentatge de

respostes correctes augmenti notablement.

Pel que fa als resultats obtinguts en les proves de discriminació, es podria dir

que, almenys aquest hàmster, no discriminava les variacions de timbre ni de registre.

Va reconèixer com a bons tots els estímuls presentats tant si provenien del violí com

de la flauta. Tampoc va fer cap tipus de discriminació quan les notes li eren

presentades en una octava diferent.

Calia, però, assegurar-se de l’existència, o no, de la discriminació per afinació.

Aquest hàmster no discriminava notes amb un semitò de diferència, però sí que

discriminava si la variació era d’un to sencer. Quan se li va presentar un Sol (com a

tercer estímul) el diferenciava del La, tot i que després va patir certes confusions a

causa del reforç utilitzat. El més probable és que les closques de pipa causessin tantes

29

confusions perquè estaven associades a la mateixa conducta que el reforç positiu

utilitzat pel La. Com que el La i el Sol són notes bastant semblants, i estaven

associades amb la mateixa conducta, el hàmster les va acabar confonent. Tot i així,

l’origen d’aquesta confusió és la semblança de les conductes, i no tant de les notes,

que, segons el meu punt de vista, tan sols va potenciar el desconcert patit pel hàmster.

A més, en el cas del Mi gravat amb la flauta travessera, no el va donar per vàlid. Al

comprovar-ne l’afinació es va veure que era més baixa de la que ell estava acostumat

a sentir; fet que es podria interpretar com una discriminació de l’estímul. Podem

afirmar per tant que la discriminació d’aquest hàmster oscil·la entre el to i el semitò,

però era necessari repetir l’experiment per acabar de confirmar els marges de

discriminació per afinació dels hàmsters nans xinesos.

5.2. Segon hàmster:

Amb l’experiment del segon hàmster es pot començar a afirmar que el

comportament d’aquests animals es pot condicionar a través de sons. Tot i que en

aquest cas l’experiment només va durar deu dies, el hàmster responia molt

positivament a l’estímul de la nota La (72,7% de respostes correctes de mitjana). El

gràfic que es va obtenir amb els resultats d’aquest experiment és el següent:

LA

0

50.000

100.000

150.000

8 9 10 11

temps (dies)

% d

'enc

erts

Serie1

Últim dia de vida del hàmster

30

Com amb el primer, es van tardar set dies per condicionar-li el comportament.

Equivalen, en aquest cas, a unes vint-i-cinc presentacions de l’estímul, seguides d’un

reforç positiu, ja que el La sonava en alguns dels casos en què es realitzava la

conducta que es volia condicionar.

Aquest gràfic no es pot analitzar tan a fons, ja que mostra l’evolució del ratolí

durant tan sols quatre dies; quan tot just acabava d’aprendre a assimilar correctament

l’estímul La amb la seva conducta corresponent.

És probable que l’últim dia (anella gris) el rendiment del ratolí disminuís com

a conseqüència de la malaltia que va acabar amb la seva vida el dia següent, tot i que

això no és possible comprovar-ho.

En comparació amb el primer hàmster, aquest sembla tenir més facilitat per

associar correctament el La amb creuar la passarel·la; ja que al novè dia ja té un

rendiment del 100%; mentre que en el primer cas, el hàmster no passava del 80% fins

al dotzè dia. Tot i així, cal tenir en compte que al novè dia tan sols es van dur a terme

tres presentacions de l’estímul; mentre que durant els dotze dies del primer hàmster el

nombre de sessions oscil·lava entre quatre i set, per la qual cosa aconseguir un

percentatge del 100% era més difícil.

Pel que fa a la discriminació, aquest segon experiment no em va poder aportar

cap dada nova, ja que no vaig poder provar si admetia com a correctes o no les petites

variacions de l’estímul.

5.3 Tercer hàmster

Aquest últim experiment va permetre acomplir els objectius proposats, i

acabar de confirmar la hipòtesis del treball. El hàmster en qüestió va respondre als

estímuls de tipus condicionant, obtenint un 72,6%, de mitjana, de respostes correctes

amb l’estímul La i fins un 89,3% amb el Mi. Els resultats es poden apreciar en els

gràfics realitzats a partir de les dades obtingudes durant els, aproximadament,

quaranta dies de sessions de condicionament.

31

En aquest primer gràfic de l’últim experiment podem observar l’evolució del

rendiment del hàmster en relació amb l’estímul La. Els set primers dies no estan

representats, ja que van ser els dies necessaris perquè l’animal aprengués a assimilar

que la relació entre l’estímul i el reforç era la conducta de creuar la passarel·la. Com

en els altres casos, els primers dies feia sonar un La quan el hàmster creuava

casualment a l’altra banda de la gàbia, fins que, al cap de set dies (que en aquest últim

cas equivalen a unes trenta presentacions de l’estímul) ja associava correctament el fet

de sentir el La, i el de creuar.

Des del vuitè dia fins al quaranta-dos, li vaig fer unes tres o quatre sessions de

condicionament diàries, que constaven d’un seguit de presentacions de l’estímul. Si

observem al gràfic les dades obtingudes, es pot apreciar que hi apareixen bastants alts

i baixos. Comprovant la situació del hàmster els dies de les variacions més

espectaculars, es pot apreciar que hi ha una certa relació entre els factors ambientals

en general, i el rendiment.

Introducció de l’estímul Mi

Canvi d’àmbit (estada a Reus)

Descobriment (i eliminació) d’una gran reserva

Enterrament del menjar rebut a les sessions

LA

0

20

40

60

80

100

120

8 11 14 17 20 23 26 29 32 35 38 41

temps (dies)

perc

enta

tge

d'en

certs

Serie2

32

Com en el cas del primer hàmster, la primera baixada important es produeix el

dia setze, amb la introducció del segon estímul; és a dir amb l’aparició de la nota Mi.

Al gràfic apareix representada amb una anella de color groc. És interessant observar

que, normalment, quan el rendiment davant una de les notes és del 100%, el

rendiment respecte l’altra acostuma a disminuir, encara que sigui molt lleugerament.

També juguen un paper molt important les reserves de menjar que

emmagatzemava el hàmster. Com que en aquest cas no les podia controlar tan

fàcilment, apuntava els dies en els quals la veia enterrar el menjar que rebia de les

sessions de condicionament, que al gràfic apareixen marcats amb una anella de color

blau clar. Anotava també els dies en què trobava grans quantitats de menjar

enterrades, i li prenia; aquests estan assenyalats al gràfic amb una anella de color blau

més fosc.

Tant en els casos en què rebia prou menjar com per enterrar-ne, com quan ja

tenia grans quantitats emmagatzemades, el rendiment es veia afectat negativament. En

el cas de l’estímul La, però, el rendiment disminuïa més notòriament quan les

quantitats de menjar eren ja considerables. Aquest tipus de reserva van ser

localitzades dues vegades durant l’experiment, una el dia vint-i-nou i l’altra el

quaranta.

Mentre que el fet de sorprendre el hàmster cavant, després d’una de les sessions es va

produir els dies trenta-dos i trenta-sis.

Reserva dia 29 Reserva dia 40

33

Un cop marcats al gràfic l’aparició de la nota Mi, i la influència de les reserves

de menjar, tan sols quedava una davallada important en el rendiment sense explicar.

Tant en el cas del La, com en el del Mi, durant els dies vint-i-dos i vint-i-tres, es

produeix una disminució del percentatge de respostes correctes. És per aquest motiu

que vaig consultar la llibreta amb els apunts i les dades de cada dia, i una possible

explicació per aquesta baixada podria ser el fet que, des del dia vint-i-dos, fins el vint-

i-quatre, els ratolins van ser traslladats de Barcelona fins a Reus. Tot i que no es pot

afirmar amb certesa, podria ser que el viatge i el canvi d’àmbit afectessin

negativament al seu rendiment. Al gràfic el període d’estada a Reus està representat

amb una anella verda.

Canvi d’àmbit (estada a Reus)

Descobriment (i eliminació) d’una gran reserva

Enterrament del menjar rebut a les sessions

Zona on s’ha sorprès al hàmster cavant Descobriment d’una reserva (dia 40)

Mi

0

20

40

60

80

100

120

16 18 20 22 24 26 28 30 32 34 36 38 40 42

temps (dies)

perc

enta

tge

d'en

certs

Serie2

34

El gràfic comença el mateix dia en què es va introduir l’estímul per primera

vegada; és a dir el dia setze. Cal observar que el rendiment inicial ja és del 100%.

La primera vegada que va sonar, el hàmster no va creuar, per la qual cosa va

rebre el reforç pertinent. Segurament no va creuar perquè no va reconèixer l’estímul

com a bo, és a dir que no el va acceptar com a La. No va ser necessari dedicar uns

quants dies per assolir el condicionament, ja que el fet d’alçar-se sobre les dues potes

posteriors es va anar potenciant a mesura que l’experiment avançava. El més probable

és que els alts i baixos dels primers dies siguin conseqüència de l’adaptació a aquest

nou estímul.

Si marquem al gràfic els mateixos esdeveniments que en el cas del La, és

curiós observar que també es produeixen disminucions en el rendiment d’aquest

estímul. Com en el cas anterior, l’estada a Reus està marcada amb una anella verda; i

va acompanyada d’un lleu descens del gràfic, que es va recuperant, fins arribar al dia

29, en el què vaig localitzar i treure la primera gran reserva de menjar. Aquest

esdeveniment està marcat amb una anella de color blau fosc, de la mateixa manera

que el dia 40, en què la situació es repeteix. És interessant observar que, en el cas del

Mi, la baixada de rendiment és més espectacular els dies trenta-dos i trenta-sis

(marcats amb anelles de color blau clar), quan sorprenia el hàmster amagant el menjar

que li acabava de donar; sobretot si tenim en compte que en el cas del La passava al

revés. Segurament, mentre construeix la reserva li interessa anar aconseguint menjar i

enterrar-lo, per la qual cosa li és més útil rebre el reforç associat al La, ja que rep en

més quantitat i varietat, i més a prop de la reserva. Enterrava el menjar a les

cantonades de la gàbia situades als laterals del forat d’entrada i sortida de menjar. Un

cop ja té grans quantitats emmagatzemades el rendiment per l’estímul La disminueix,

segurament perquè ja té prou menjar com per no fer-ne cas; en canvi respondre a

l’estímul Mi és més senzill i fàcil, i el reforç que rep el menja a l’instant, de manera

que la reserva encara li pugui durar més. Tot i que aquesta podria ser una possible

explicació, no és demostrable, i per tant també podria tractar-se d’una simple

casualitat.

Cal observar que el rendiment d’aquest últim hàmster respecte l’estímul Mi, és

major que els anteriors, segurament gràcies a l’experiència obtinguda amb els

experiments previs. El fet de no introduir la nota Sol, de donar-li un reforç positiu que

li agradés des del principi, o potenciar una conducta clara i específica des del primer

dia han contribuït del cert en aquest augment del rendiment.

35

Pel que fa a la discriminació del so, aquest hàmster semblava un pèl

desconcertat per les variacions dels estímuls. Semblava discriminar en funció de

l’afinació, ja que quan se li va presentar l’estímul La tocat directament amb el violí,

no va donar per bones cap de les quatre presentacions realitzades. Com que em va

sorprendre vaig comprovar-ne l’afinació, i va resultar ser més baixa de la que ell

estava acostumat a sentir. Un cop abaixada l’afinació li vaig tocar tres La més, dos

dels quals ja va reconèixer com a estímuls correctes. A més, tampoc no va reconèixer

els estímuls amb un semitò de diferència, excepte un dels SiЬ. En tots els casos en què

va sentir un Fa va creuar la passarel·la, fet que porta a pensar que per ell el Fa estava

més pròxim al La que al Mi. Si analitzem la sèrie d’harmònics de Fa apareix abans el

La (és la cinquena nota que se sent quan sona un Fa) que el Mi ( quinzena nota que se

sent).

Però, com el primer, els canvis de registre en els estímuls els donava per

vàlids, ja que va realitzar les conductes pertinents al Mi per tots els Mi presentats (tant

els Mi3 com els Mi4). En el cas del La va reconèixer el La4 de la flauta, però no el del

violí. Aquest fet ens podria fer creure que no discriminava per timbre, però el cert és

que aquest hàmster en concret, tot i que no acabava d’acceptar totalment els canvis de

timbre, tampoc els rebutjava. Aquest hàmster no va permetre confirmar que no hi

hagués discriminació, ja que el 50% dels estímuls els va donar per vàlids, i l’altre

50% no. El més probable és que notés una diferència en l’estímul, tot i que fós capaç

d’identificar-lo.

5.4 Comparació de resultats:

Els tres experiments tenen un resultat en comú; a tots els hàmsters se’ls ha

pogut condicionar el comportament. La manera com s’ha aconseguit, i el grau

d’efectivitat però, són una mica diferents, en funció del hàmster.

El primer va necessitar unes vint presentacions de l’estímul La per aprendre’n

la seqüència associada7, després de les quals va obtenir un 81,1% de rendiment. Per

7 Entenem com a seqüència el conjunt estímul-resposta-reforç

36

aprendre la seqüència del Mi va necessitar unes vint-i-cinc presentacions, i el

rendiment final va ser inferior: un 73,6%.

El segon hàmster va haver de sentir unes vint-i-cinc presentacions de l’estímul

abans d’associar-lo correctament, i el rendiment que va assolir va ser del 72,7%. Pel

que fa al Mi no va aportar dades.

A l’últim experiment el hàmster va sentir unes trenta vegades el La abans

d’aprendre a associar-lo correctament, i després va obtenir un rendiment del 72,6%.

En canvi en va tenir prou amb una sola presentació del Mi, i el rendiment assolit va

ser del 89,3%.

Amb aquests resultats, que ja s’havien presentat prèviament per separat,

podem arribar a la conclusió que el primer hàmster és el que té més assimilada la

seqüència associada al La, i menys la del Mi. No és sorprenent, ja que, com ja s’ha

discutit, el Mi va ser un estímul confús per el hàmster en qüestió. Al tercer hàmster en

canvi, li passa al revés; és el que més ha assimilat la seqüència del Mi, i el que menys

la del La. Tampoc és sorprenent que tingui un bon rendiment amb el Mi, ja que des

del principi va ser un estímul clar i fàcil.

Amb aquesta observació podem afirmar que el reforç i la conducta associats a

un estímul són molt importants a l’hora de ser eficients condicionant el

comportament. Com més clara i entenedora és la seqüència, més respostes correctes

s’obtenen.

És interessant reparar en què hi ha una relació directa entre el nombre de

presentacions que es necessiten per assimilar una seqüència, i el rendiment que

s’obtindrà posteriorment. Si des del principi resulta clara i fàcil pel hàmster, tarda

menys en aprendre-la, i obté un major nombre de respostes correctes. Si observem el

gràfic 1 podem apreciar que les seqüències que s’assimilen més ràpidament obtenen

sempre un major rendiment. Si posem com exemple els casos extrems, veiem que

quan el tercer hàmster aprèn la seqüència del Mi, amb tan sols una presentació, el

rendiment que arriba a assolir és màxim: 81,1%. En canvi, el mateix hàmster,

necessita trenta presentacions per aprendre la del La, i el rendiment en aquest cas és

mínim: 72,6%.

37

Segurament no és casualitat que, quan un hàmster obté un alt rendiment amb

un dels estímuls, l’altre en surti perjudicat. El primer i l’últim hàmster en són dos

exemples oposats. Mentre que un té el millor rendiment associat a l’estímul La, el seu

rendiment amb el Mi és molt inferior. Però la diferència encara és més espectacular en

el cas del tercer, ja que obté el millor rendiment de tots amb l’estímul Mi, però el

pitjor amb el La.

Comparant els resultats podem arribar a entendre millor les diferències de

rendiment, establir relacions entre el temps d’aprenentatge i l’efectivitat, o adonar-nos

de la importància d’una seqüència clara i entenedora pel hàmster des del principi.

D’alguna manera, aquesta comparació ens permet entendre millor els resultats

obtinguts.

5.5 Comparació amb altres articles:

És interessant comparar aquest treball, amb altres articles sobre experiments

de condicionament. Sobretot per poder apreciar les semblances i diferències en els

resultats, però també en els mètodes i procediments emprats. També resulta de gran

ajuda per tenir un exemple de presentació per escrit d’un experiment. Tot i que no he

trobat cap article que tractés sobre el comportament condicionat mitjançant estímuls

auditius en hàmsters ni ratolins, sí que he trobat un experiment semblant amb coloms,

i altres experiments de tipus condicionant amb rates.

Pel que fa als experiments amb rates, la majoria utilitzaven el so com a causant

d’ensurts. En un dels casos (Schwartz et alii 1976) s’intentava comprovar si,

gràfic 1

020406080

100

1 2 3 4 5

estímulsnombre de presentacions prèvies

rendiment total (%)

38

presentant un estímul visual just abans del so, es podia inhibir l’ensurt. Les

diferències amb el meu treball són molt clares, ja que l’estímul utilitzat per

condicionar el comportament era de tipus visual; i a més, treballa amb el

condicionament clàssic, ja que no s’intenta potenciar una conducta voluntària de la

rata, sinó atenuar-ne una d’involuntària (no utilitza per tant cap tipus de reforç).

L’experiment en qüestió s’havia realitzat amb cinc ratolins d’uns cinc mesos d’edat, i

el sistema utilitzat per mesurar el “nivell d’ensurt” era d’allò més sofisticat. La gàbia

estava connectada a una màquina capaç de captar els moviments sobtats, provocats

per l’ensurt del ratolí, imperceptibles a simple vista.

Un altre article bastant semblant (Cranney et alii 1985) utilitzava una melodia

suau, que de sobte augmentava significativament el volum, produint així un ensurt en

la rata. L’experiment en qüestió intentava determinar com afectaven els canvis de

freqüència en la inhibició d’aquest ensurt; així com la introducció de pauses entre la

melodia suau i l’ensurt. En aquest cas també s’utilitza el condicionament clàssic, però

l’estímul és de tipus auditiu. Pel que fa als ratolins utilitzats, eren nou i tenien uns tres

mesos d’edat. El mètode emprat per mesurar el “nivell d’ensurt” és el mateix que en

el cas anterior, és a dir que utilitza una màquina capaç de captar moviments sobtats

del ratolí a través d’un sistema magnètic, que transfereix electricitat a una altra

màquina. En funció de la potència elèctrica que es capta es pot determinar si el

moviment a sigut més o menys intens.

El que més semblança té amb el meu experiment és l’article dels coloms

(Porter et alii 1984). En aquest cas s’havien utilitzat fins a cinc coloms de tres races

diferents. Els coloms tenien dos discs a la gàbia, un a la dreta, i l’altre a l’esquerra.

L’experiment consistia en fer que els coloms picotegessin el disc esquerre en sentir

una peça de Bach; i el dret si en sentien una de Stravinsky. Si associaven correctament

cada estímul amb la seva conducta corresponent rebien menjar (reforç positiu). Els

punts en comú amb el meu treball són bastant abundants, ja que utilitza el

condicionament instrumental, a través d’estímuls auditius i reforçament positiu. Tot i

així, l’animal utilitzat canvia, i l’estímul és diferent, ja que utilitza melodies d’uns vint

minuts, mentre que en el meu cas em limitava a utilitzar notes individuals. Els coloms

van respondre correctament als estímuls presentats en un 70% de les sessions

realitzades. Aquest resultat és semblant a l’obtingut en aquest treball; tot i que

lleugerament inferior, ja que el nombre de respostes correctes als estímuls presentats

obtingudes amb aquest experiment és del 77,8%. El resultat prové de fer la mitjana de

39

totes les respostes obtingudes en la totalitat del treball, és a dir les respostes dels tres

ratolins davant qualsevol dels dos estímuls (La o Mi) presentats.

L’experiment dels coloms em va cridar especialment l’atenció, perquè un cop

els coloms ja havien après a diferenciar Bach de Stravinsky, se’ls va presentar

diferents melodies de Scarlatti, Buxtehude, Vivaldi, una altra peça de Stravinsky, una

d’Eliot Carter i una de Walter Piston. Amb aquesta segona part de l’experiment es

pretenia comprovar quines d’aquestes peces, segons el parer dels coloms, tenien més

semblances amb Bach i quines amb Stravinsky. Es va demanar a uns quants voluntaris

que també classifiquessin les obres en funció de si els semblaven més o menys

semblants a les dues primeres de Bach i Stravinsky. El més sorprenent és que la

distribució que van fer els coloms, va ser exactament la mateixa que la proposada pels

humans, excepte pel que fa a la peça de Vivaldi, que els coloms van identificar

majoritàriament amb Stravinsky, i els humans en canvi amb Bach.

40

7. Limitacions de l’estudi

Un cop finalitzat l’experiment cal saber valorar les limitacions del treball en

qüestió. Evidentment l’ideal hagués estat poder repetir l’experiment més vegades,

amb un major nombre d’hàmsters nans xinesos, per obtenir més dades i més fiables.

Però les limitacions de temps i d’espai no ho van fer possible.

També cal saber fer autocrítica, i reconèixer els errors comesos o possibles

millores en el disseny i la metodologia emprats. El primer aspecte millorable del

treball és l’eficiència a l’hora de condicionar el comportament al primer hàmster. La

inexperiència tant amb les pràctiques de condicionament com amb el tracte amb

hàmsters van causar moltes variacions en els mètodes utilitzats, i aquest fet va acabar

repercutint negativament en els resultats obtinguts. De totes maneres també va tenir

repercussions positives, i és que aquest primer experiment em va servir per aclarir

quins estímuls, quines conductes i quins reforços utilitzaria, i quina era la millor

manera de potenciar l’aprenentatge

Un altre aspecte a millorar és la manca de control sobre les quantitats de

menjar que rebia cada hàmster per sessió. Tenint cura d’aquest aspecte s’haurien

pogut evitar les reserves que construïen els hàmsters, i que repercutien negativament

en el seu rendiment.

Millorant aquests errors s’haurien evitat gran part de les disminucions en el

rendiment dels hàmsters. Per tant, solucionar aquestes imprecisions ajudaria a

potenciar el condicionament.

Per tal d’acomplir el segon objectiu i mesurar els marges de discriminació

també hagués estat millor comprovar com reaccionaven els hàmsters quan l’estímul

se’ls presentava un semitò per sota del que estaven acostumats a sentir. En aquest

experiment tan sols he provat variacions de semitons superiors, perquè tenien una

afinació més controlable amb el violí.

Finalment cal destacar que, tot i que la principal limitació del treball ha sigut

el temps, no ha estat l’única. Els materials dels què disposava per dur a terme

l’experiment també eren limitats, i com ja s’ha pogut apreciar, no és un material

especialitzat, com podria ser el dels altres estudis citats. Tot i així han resultat ser

eficients i han permès dur a terme el treball sense gaires problemes.

41

7.1 Estudis futurs:

S’ha de tenir en compte que el temps de realització és limitat, i es busca

complir uns objectius concrets per provar o negar una hipòtesi determinada. És per

aquest motiu que aquest treball deixa obertes altres vies de desenvolupament i

aprofundiment.

Hagués estat interessant no només estudiar un tipus de condicionament, sinó

fer ús de les comparacions. És a dir, a partir dels resultats obtinguts amb aquest

treball, intentar demostrar si hi ha alguna diferència, per petita que sigui, entre el

condicionament en hàmsters nans xinesos mascles i femelles, o fins i tot entre els

grisos i els blancs.

Una altra opció que vaig valorar és comprovar si el comportament es pot

condicionar més fàcilment i ràpida si el hàmster en qüestió aprèn la conducta per

mimesi. Però aquesta raça de hàmster es caracteritza per la seva agressivitat envers

altres membres de la seva espècie, a no ser que s’hagin criat junts des de ben petits, i

no siguin de sexes oposats.

També es podria fer un estudi més ampli del tema, incloent-hi més notes i més

conductes. O fins i tot comprovar si hi ha alguna nota a la qual els hàmsters nans

xinesos són més sensibles, i que per tant és més eficaç com a estímul condicionador.

Una altra opció seria estudiar quin és el tipus d’aliment amb què el rendiment

d’aquests animals és màxim. És a dir valorar l’efectivitat del condicionament en

funció del reforç positiu utilitzat. Tot i que també es podria comprovar si realment,

com assegura Skinner, el reforç positiu és el més eficient a l’hora de condicionar el

comportament.

Finalment, no s’ha d’oblidar que aquest treball pretén estudiar el

condicionament a través d’estímuls auditius; però també es podria dur a terme amb la

resta de sentits. De fet, seria d’allò més interessant estudiar el condicionament a través

dels cinc sentits, i comparar els resultats obtinguts, per tal de poder establir quin és el

tipus d’estímul al qual els hàmsters nans xinesos són més sensibles per condicionar-

los el comportament.

Pel que fa al marge de discriminació, es podria haver condicionat el

comportament per tal de minimitzar-lo en el cas de l’afinació. En relació amb la

discriminació per registre i per timbre, es podria haver aprofundit en el tema, i

desenvolupar-lo, de manera que el hàmster tan sols donés per bons els estímuls amb

un timbre, un registre i una afinació determinats.

42

Es pot observar que hi ha moltes possibilitats d’estudi dins d’aquest àmbit, que

no ha estat possible incloure en aquest treball, però que podrien ser molt interessants

per possibles futurs estudis. Estudiar la totalitat de les propostes esmentades

implicaria un experiment i un estudi d’una gran complexitat i durada; que no entra

dins de les limitacions d’aquest treball.

43

8.Conclusions

Un cop realitzat l’experiment, es pot afirmar que la hipòtesi plantejada és

certa. Durant la realització d’aquest treball s’ha dut a terme el condicionament del

comportament de tres hàmsters nans xinesos utilitzant estímuls de tipus auditiu.

Pel que fa als objectius plantejats, el primer s’ha acomplert, ja que és el que ha

permès verificar la hipòtesi. Els hàmsters han associat sons diferents amb conductes

diferents, cada una reforçada amb el seu tipus d’aliment corresponent.

El segon objectiu era mesurar el marge de discriminació que presentaven els

individus d’aquesta raça de rosegador de manera natural. L’estudi s’ha pogut dur a

terme en dues ocasions, i s’han obtingut resultats, tot i que no han sigut del tot

precisos.

Es podria dir que, generalment, no feien discriminació per registre ni per

timbre. Però apareixien alguns casos, encara que aïllats, en què sí que es produïa. De

totes maneres és probable que, com les persones, hi hagi hàmsters amb més o menys

oïda musical, i per tant més o menys capaços de distingir les variacions de timbre o

registre. Aquest fet tan sols ens permet arribar a la conclusió que, percebent o no

aquesta variació, els hàmsters nans xinesos acostumen a no ser discriminadors amb

aquest tipus de variacions de l’estímul.

Amb les variacions d’afinació, en canvi, aquests hàmsters semblen ser més

sensibles. Es podria dir que, generalment, discriminen les variacions d’afinació dels

estímuls presentats. El marge de variació que admeten també varia en funció del

hàmster, però oscil·la entre un semitò i un quart de to.

A part de les conclusions derivades de la hipòtesi i els objectius inicials,

aquest treball també ha permès l’elaboració d’altres deduccions. Una d’elles és que és

més fàcil condicionar el comportament quan el reforç utilitzat és més necessari. Si els

hàmsters disposaven de reserves de menjar el rendiment baixava, mentre que si

haguessin passat gana el més segur és que hagués augmentat. Tot i així aquest mètode

té els seus límits, ja que si els hàmsters estiguessin afamats el més probable és que

acabés repercutint negativament. Una altra deducció és que com més se’ls condiciona

el comportament més facilitat semblen tenir per aprendre. El tercer hàmster, que no va

patir les confusions derivades de la introducció de la nota Sol, va assolir un rendiment

molt elevat amb el segon estímul (Mi), en comparació amb el primer (La). Tot i que

aquest fet no es produeix amb el primer hàmster, és interessant recalcar que, un cop

44

finalitzada la seva part de l’experiment, se’l va mantenir durant uns dos mesos en una

gàbia més petita en la què disposava d’una roda. Al primer dia se li va donar menjar

just després de que fes girar la roda. M’ho vaig prendre com un joc, però ella ho devia

assimilar com una nova relació de resposta-reforç, ja que a partir d’aquell moment

cada vegada que em veia arribar, o que tenia gana, feia girar la roda.

El treball també ha permès corroborar l’estudi de Skinner, que estableix que el

reforçament positiu és el més útil per condicionar el comportament, sobretot si es mira

l’experiment del primer hàmster respecte l’estímul Mi.

Un cop finalitzat el treball es podria dir que tots els hàmsters nans xinesos són

sensibles al condicionament a través d’estímuls auditius, independentment de si tenien

una millor o pitjor “oïda musical”.

Abans de donar per tancat el treball vaig sentir curiositat per saber si el que

havia fet amb aquests tres hàmsters era condicionar-los, manipular-los o ensinistrar-

los. Com que no ho tenia molt clar vaig consultar el significat exacte de les paraules al

diccionari. El resultat de la recerca, segons el DIEC va ser:

“Condicionar:

4 tr. [MD] [PS] Modificar el comportament (d’un subjecte amb capacitat

d’aprenentatge) a partir de les seves pautes i d’estímuls externs.

Manipular:

3 2 tr. [LC] [SO] [PS] Influir arterosament (sobre una persona o una

col·lectivitat) per tal que actuïn d’acord amb

interessos que els són aliens.

Ensinistrar:

1 1 v. tr. [LC] Comunicar (a algú) aptesa,

destresa, en algun art, en algun treball, etc.

1 2 v. tr. [LC] per ext. Ensinistrar un goril·la, una

serp.”

En principi, les tres definicions semblen vàlides, però hi ha matisos que les

diferencien. Es podria dir que es tracta d’ensinistrament si considerem que les

conductes potenciades són una destresa. En canvi, parlaríem de manipulació si

consideréssim que els hàmsters actuaven d’acord amb els interessos de l’experiment, i

no dels seus, tot i que realitzessin la conducta per alimentar-se. És justament per

aquestes petites imprecisions que la definició que més s’adiu amb el procediment del

treball és la de condicionament. Tot i això, a partir d’una seqüència condicionant es

45

pot derivar fàcilment en un ensinistrament (més típic d’animals) o en una manipulació

(més freqüent en col·lectius de persones).

En aquest treball s’han utilitzat els sons per modificar la conducta dels

hàmsters. Es podria dir que la música, que acostuma a anar associada a l’expressió i a

la llibertat, també pot convertir-se en una cadena, capaç de condicionar el

comportament, d’una manera subtil però eficient.

46

9.Bibliografia

Llibres:

CARRANZA, Juan (1994). Etología: Introducción a la ciencia del

comportamiento. Universitat d’Extremadura. 590 pàg.

LORENTZ, Konrad (1986). Fundamentos de la etología. Estudio comparado

de las conductas. Barcelona, Paidós. 352 pàg.

HUXLEY, Aldous (1931). Brave New World. Londres, Longman Literature.

213 pàg.

Pàgines d’internet:

DIEC2 (2007). Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans.

3 pàg. http://dlc.iec.cat (consulta gener 2010)

IES Maria Aurèlia Capmany (2009). A l’ombra de Zadig. Escoles

Psicològiques II: El conductisme. Bloc de Filosofia de l’IES Maria Aurèlia Capmany.

9 pàg. http://blocs.xtec.cat/zadig/files/2009/01/escoles-psicologiques-ii.doc (consulta

agost 2009)

Info Mascota (2009). El hàmster. Maria Isabel Santos. 4 pàg.

http://www.infomascota.com/pmamiferos/generales/213-el-hamster (consulta

novembre 2009).

Info Mascota (2009). El hàmster enano chino. Maria Isabel Santos. 4 pàg.

http://www.infomascota.com/pmamiferos/generales/45-generales/202-el-hamster-

enano-chino?phpMyAdmin=VmUnaY1Mia115xKo7LOfTR6wjl0 (consulta

novembre 2009).

IPKT (2009). Skinner (Theory of learning). Institut Perguruan Kuala

Terengganu. 18 pàg. http://www.scribd.com/doc/10037955/Skinner (consulta

setembre 2009)

Articles:

Debra Porter i Allen Neuringer V.(1984) “Music Discriminations by Pigeons.”

Journal of Experimental Psychology, 10, 2, 138-148.

Francisco Javier Labrador, V.(2004) “Skinner and the Rise of Behaviour

Modification and Behaviour Therapy.” The Spanish Journal of Psychology, 7, 2, 178-

187.

47

Gail M. Schwartz, Howard S. Hoffman, Christopher L. Stitt i Roger R. Marsh

V.(1976) “Modification of the rat’s acoustic startle response by antecedent visual

stimulation.” Journal of Experimental Psychology, 2, 1, 28-37.

García-Hoz, V. (2003) “A Note on Skinner and Pavolo’v Physiology.” The

Spanish Journal of Psychology, 7, 2, 153-160.

Jacquelyn Cranney, Michelle E. Cohen i Howard S. Hoffman, V.(1985)

“Reflex modification in the rat: the inhibitory effects of intensity and frequency

changes in steady tones.” Journal of Experimental Psychology, 11, 1, 112-119.

Fotografies:

David Davis (2009) Bill Bailey and the Ger-Bills. The libertarian alliance

www.libertalianalliance.wordpress.com/2009/11

Max Aguilera-Hellweg. (2005) Le cellule della vita. National Geographic

V.16,1 www.nationalgeographic.com.it/nat_geo/riv_sch.jsp?codArt=217

48

49

ANNEX

50

1. Fragment transcrit del diari utilitzat durant la realització del treball. Inclou

els apunts obtinguts des del dia deu fins al vint-i-cinc, de l’experiment del primer

hàmster nan xinès.

10è dia 7:00 Encenc la gravadora, creua, no rep reforç Sona La, no creua Sona La, creua i rep reforç 18:15 Sona La, no creua [Té reserva de menjar] 22:30 Sona La, creua i rep reforç 11è dia 7:00 Encenc la gravadora, creua, no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 19:15 Sona La, creua (al cap de 10 segons) i rep reforç 23:15 Sona La, baixa de pis, creua i rep reforç 12è dia 7:00 Encenc la gravadora, creua, no rep reforç Sona La, baixa de pis, creua i rep reforç 14:45 Encenc la gravadora, no creua Sona La, creua i rep reforç 22:45 Encenc la gravadora, creua i no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 13è dia 7:45 Encenc la gravadora, no creua Sona La, creua i rep reforç x2 16:00 Sona Mi, baixa de pis, no creua Sona Mi, creua i no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 19:00

51

Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i no rep reforç 22:40 Sona Mi, creua i no rep reforç x2 Sona La, creua i rep reforç 14è dia 7:00 Sona Mi, no creua Encenc gravadora, creua i no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 15:30 Sona Mi, creua i no rep reforç x2 Sona La, no creua x3 Sona La, creua i rep reforç 18:15 Sona Mi, creua i no rep reforç 19:30 Sona Mi, creua i no rep reforç 20:00 Sona La, no creua Sona La creua i rep reforç 15è dia 10:15 Sona Mi, no creua Sona La, creua i rep reforç x2 16:00 Sona La, no creua Sona La, creua i rep reforç 18:45 Sona Mi, creua i no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 19:45 Sona Mi, es mou però no creua Encenc la gravadora, creua i no rep reforç 23:00 Sona La, creua i rep reforç 16è dia 10:30 Sona Mi, no creua Sona La, creua (al cap de vint segons), no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 13:00 Sona Mi, creua i no rep reforç 14:00

52

Sona La, creua i rep reforç 18:30 Sona Mi, no creua Sona La, creua i rep reforç 20:00 Encenc la gravadora, creua i no rep reforç Sona Mi, creua i no rep reforç Sona La, creua i rep reforç 23:15 Sona La, creua i rep reforç x2 Sona Mi, creua i no rep reforç 17è dia 7:00 Sona La, creua i rep reforç 18:15 Sona Mi, creua i la trec Sona La, creua i rep reforç 20:30 Sona Mi, creua i la trec 22:30 Sona Mi, creua i la trec Sona La, creua i rep reforç 18è dia 7:00 Sona La, creua i rep reforç 16:15 Sona Mi, creua i la trec x2 Sona La, creua i rep reforç 21:00 Sona Mi, creua i la trec Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i la trec 23:15 Sona La, creua i rep reforç 19è dia 7:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i la trec 15:00 Sona Mi, no creua Sona La, no creua Sona Mi, creua i la trec Sona La, creua i rep reforç 19:45

53

Sona Mi, no creua Sona La, creua i rep reforç 23:00 Sona Mi, creua i la trec x2 Sona La, creua i rep reforç 20è dia 7:00 Sona La, creua i rep reforç 14:30 Sona La, no creua Sona Mi, creua i la trec Sona La, creua i rep reforç 23:00 Sona Mi, creua i la trec x2 Sona La, creua i rep Sona Mi, no creua i rep un gra de menjar x2 Sona La, creua i rep reforç 21è dia 7:00 Sona La, creua i rep reforç 15:45 Sona Mi, no creua i rep un gra Sona Mi, creua i la trec Sona Mi, no creua i rep un gra Sona La, creua i rep reforç 21:15 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep un gra 22è dia 11:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i la trec x2 Sona Mi, no creua i rep un gra 12:30 Sona Mi, no creua i rep un gra Sona La, creua i rep reforç 14:30 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i la trec Sona Mi, no creua i rep un gra 20:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i la trec x4 Sona Mi, no creua i rep un gra

54

Sona La, creua i rep reforç [Té reserva] 23è dia 11:00 Sona Mi, creua i la trec Sona Mi, no creua i rep un gra Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, creua i la trec x2 Sona Mi, no creua i rep un gra x2 15:00 Sona Mi, no creua i rep un gra 18:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep un gra Sona La, creua i rep reforç 23:00 Sona Mi, creua i la trec x2 Sona Mi, no creua i rep un gra Sona La, creua i rep 24è dia 10:30 Encenc la gravadora, no creua Sona Mi, no creua i rep un gra Sona La, creua i rep reforç 15:30 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep un gra Sona Mi, creua i la trec 18:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep un gra 20:30 Sona Mi, creua i la trec x2 Sona Mi, no creua i rep un gra x2 Sona La, creua i rep reforç 23:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep un gra 25è dia 7:00 Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep pipa 18:15 Sona La, creua i rep reforç

55

Sona Mi, creua i la trec 21:00 Sona Mi, creua i la trec Sona Mi, no creua i rep pipa Sona Mi, creua i la trec Sona Mi, no creua i rep pipa x2 Sona La, creua i rep reforç 23:00 Sona Mi, creua i la trec x2 Sona Mi, no creua i rep pipa x3 Sona Mi, creua i la trec Sona Mi, no creua i rep pipa Sona La, no creua Sona La, creua i rep reforç Sona Mi, no creua i rep pipa

56

2. Transcripció d’un fragment de l’entrevista a Antonio Armario, científic

especialista en l’estudi de la fisiologia i les patologies derivades de l’estrès, duta a

terme per Toni Orensanz. L’entrevista en qüestió va ser publicada al diari La

Vanguardia, el dia 25 de setembre de 2009.

Les rates tenen estrès com nosaltres?

En tenen, i s’assembla molt al que vivim els humans. Tots els mamífers tenen

emocions, i és evident que les seves emocions bàsiques són com les nostres. Des

d’aquesta perspectiva, és obvi que aquesta experiència emocional els determina allò

que fan i, en aquest sentit, són molt a prop del humans.

Quines emocions tenen com les nostres?

La por, per exemple. De fet, se suposa que és amb els mamífers que apareix

l’emoció, i això és molt interessant biològicament perquè fa que la conducta nostra no

sigui automàtica.

Els invertebrats no senten emocions?

Quan hi ha un estímul, els invertebrats sempre responen automàticament, com

si fossin autòmats.

Ens assemblem més a les rates o als porcs d’allò que ens havíem

imaginat?

Sí. El substrat emocional és comú a tots els mamífers, i la base del sistema

nerviós i molts mecanismes bioquímics i fisiològics són molt semblants. Passa, però,

que els humans tenim una capacitat cerebral molt superior, i això ens perment

introduir matisos.

Estudien en rates l’estrès o la depressió humana.

És clar, perquè se suposa que aquesta base comú emocional és l’origen de

molts problemes i de moltes patologies psiquiàtriques humanes.

Posi’m un exemple d’experiment…

Una prova que hem fet durant anys ha estat posar una rata dins d’un tanc amb

aigua d’on no pot escapar i l’animal, en primera instància, prova de sortir-ne…Però

57

quan s’adona que no pot escapar, es queda quiet, com si renunciés a tot. Entra en una

espècie de depressió.

I mediquen la rata?

Li donem antidepressius, i quan ho fem, la rata torna a intentar escapar i torna

a buscar sortides. Els antidepressius en els animals fan això: et fan persistir a buscar

una sortida ni que vegis que no existeix. És un experiment senzill però que ens permet

veure que les reaccions són molt semblants i que els models biològics són

equiparables.

I entre els cervells, hi ha tanta diferència?

Tampoc. Els cervells d’un humà i d’una rata no són gaire diferents, les

estructures bàsiques són molt semblants. A primera vista sí que semblen molt

allunyats però, en realitat, l’únic que canvia és que els humans tenim el cervell adaptat

a la locomoció bípeda i que l’escorça cerebral ens ha crescut tan extraordinàriament

que és com si ens haguéssim posat una perruca.

58