Gustave Eiffel: Torre

Eiffel

Títol: Torre Eiffel.Autor: Alexandre Gustave

Eiffel (Dijon, 1832 – París, 1923).

Cronologia: 1887-1889.Estil: arquitectura del

ferro.Tipologia: monument

commemoratiu.Materials: ferro forjat.Localització: Champs de

Mars (París).

Fitxa tècnica

Obres del mateix autor

Viaducte Garabit (1879-1884)

Pont de Forth (1883-1890)

Biografia dels autors

Enginyer i arquitecte francès, Alexandre Gustave Eiffel es va graduar a l’escola d’Arts i Oficis de París l’any 1855 i es va especialitzar en la construcció de portes metàl·liques. L’any 1867 va fundar la consultora Eiffel et Cie., amb la qual va aconseguir molta anomenada en l’ús del ferro com a material constructiu. Pioner a l’hora de considerar el factor aerodinàmic en les seves construccions, Eiffel va utilitzar els seus coneixements per desenvolupar arriscades construccions metàl·liques, com per exemple ponts, o l’espectacular torre que porta el seu nom i que s’ha convertit en el símbol més conegut de París.

Descripció formal

La torre Eiffel és una enorme estructura metàl·lica feta amb més de 15000 peces de ferro entrecreuades i agafades amb més de 2,5 milions de cargols, que s’aixeca fins a una alçada de 324 m; d’aquests, els 24 últims corresponen a l’antena de ràdio que s’hi va afegir posteriorment.

La forma piramidal de la torre, dividida en quatre parts separades per tres plataformes, potencia la sensació de verticalitat.

El primer bloc arriba fins a una alçada de 57 m i fa les funcions de base. Aquesta estructura de planta rectangular la formen quatre grans pilars inclinats que descansen damunt de vuit gats hidràulics cadascun i que van units cadascun i que estan units per mitjà de quatre arcs.

Damunt d’aquesta planta rectangular s’aixequen unes altres quatre potes amb una lleugera inclinació cap endins, fins a una alçada de 115 m, on hi ha la segona plataforma. Més amunt, la curvatura iniciada al pis inferior fa que els pilars es trobin i que arribin fins a un mirador situat a 274 m d’alçada.

Els quatre costats són idèntics. Aquesta característica, que respon a una clara necessitat d’estabilitat de l’estructura, va ser vista conceptualment com un prototipus de la simetria. Al seu interior hi ha escales i ascensors que permeten l’ascens i descens dels visitants, així com també restaurants, magatzems i botigues, i fins i tot un museu, situat a les dues plataformes inferiors.

La torre Eiffel és el monument més alt de París, i es divisa des de qualsevol lloc de la ciutat. La seva ubicació, a prop del riu, a l’ampli parc dels Champs de Mars, li permet disposar d’una proporcionalitat, i una integració urbanística excel·lent, malgrat que en un primer moment va ser molt criticada.

Entorn i integració urbanística

Funció, contingut i significat

La Segona Revolució Industrial va facilitar el fet que a mitjan segle XIX s’organitzessin, a diferents ciutats del món, exposicions en què es mostraven els grans avenços de la invenció tecnològica i industrial. Com havia passat ja amb el Crystal Palace de Joseph Paxton a l’Exposició Universal de Londres l’any 1851, la torre Eiffel també va ser concebuda amb l’objectiu de ser el símbol de l’Exposició Universal de París, celebrada l’any 1889 en commemoració del centenari de la Revolució Francesa.

En l’època, la torre Eiffel no va tenir gaire acceptació, i un gran nombre d'intel·lectuals, politics i enginyers la van rebutjar. Malgrat tot, ha esdevingut actualment el símbol de París i fins i tot de França. Uns anys, abans, a la ciutat de Barcelona, Eiffel havia presentat la seva proposta a l’organització de l’Exposició Universal del 1888. El seu projecte no va ser acceptat i es va preferir la construcció d’un arc de triomf, obra de l’arquitecte català Josep Vilaseca.

Models i influències

Durant la Revolució Industrial, el ferro i el vidre va començar a utilitzar-se com a material arquitectònic i això va afavorir la construcció d'edificis amb grans espais interiors (estacions de ferrocarril, mercats o biblioteques) com el Crystal Palace de Joseph Paxton. L’ús d’aquests materials també va permetre edificar ponts i viaductes molt agosarats. Aquesta novetat va ser majoritàriament impulsada pels enginyers, mentre que els arquitectes construïen edificis seguint els models del passat.

En aquest context, la torre Eiffel és el paradigma del futur de l’arquitectura basada en l’enginyeria, en contraposició a la mirada inerta de l’arquitectura historicista envers el passat.

Joseph Paxton: Crystal Palace (1851)Charles Barry: Parlament de Londres (reconstruït a partir de 1840)