Tertúlia de lectura en

català

Salvador Espriu

CNL del Maresme

SALVADOR ESPRIU

Biografia

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913. A causa de la feina del pare, llicenciat

en dret i que exercia de notari, la família, originària d’Arenys de Mar, va haver-se de traslladar a

Santa Coloma de Farnés. Després, també per motius laborals, es van traslladar a Barcelona. Els tres

fills grans van néixer a Santa Coloma i les dues germanes petites a Barcelona. Sempre van mantenir la

casa d’estiueig d’Arenys de Mar, on residien tots els seus familiars.

De petit, se’l descriu com entremaliat i juganer. Els moments més feliços els passava a la casa pairal

d’Arenys, on tenia molts amics i es passava el dia rondant per la vila. Li agradava anar a la platja i al

Mal Temps, turó que es troba a la part de llevant de la vila. En aquest paisatge, Espriu era un nen

feliç fins que la mort el va tocar de prop. A principi de la dècada dels vint, quan tenia nou anys, ell i

els seus quatre germans van agafar el xarampió. Tots se’n van sortir bé, però poc després ell va

agafar una infecció que el va fer estar molt temps al llit per curar-se del tot. Al mateix temps, la seva

germana Isabel va morir als set anys. Dos anys després va morir el seu germà gran, als catorze anys.

Aquestes morts i la seva malaltia el van afectar molt i li van canviar la vida. De nen juganer va passar

a ser un nen delicat, sempre amb el perill de recaure. Es va convertir en un amant de tot tipus de

literatura, sobretot li agradaven els llibres de religió i història antiga.

L’octubre de 1930, als disset anys, va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Filosofia

i Lletres. Era un estudiant brillant en les dues carreres que feia, però li agradaven més les lletres que

el dret. El 1933 va participar amb un grup d’universitaris de tot l’Estat espanyol en un creuer pel

Mediterrani i va conèixer els països d’on procedien les grans mitologies clàssiques que tant l’havien

impressionat en les seves lectures i que tanta influència van tenir, després, en la seva obra.

L’esclat de la Guerra Civil va suposar un gran desconcert. Va veure interromputs els seus estudis i el

van mobilitzar des del primer moment, però el seu estat de salut va fer que no anés al front. Mai es

va sentir identificat amb cap dels dos bàndols. Creia que el millor era fer un pacte per acabar la

matança. Va escriure Antígona1, el 1939, per parlar de la lluita entre germans, cosa que ell

considerava que havia passat entre Catalunya i Espanya.

El pare va morir el 1940 i ell va passar a treballar a la notaria, sense deixar mai el conreu de la

literatura. Va participar en la vida clandestina de la literatura catalana de la postguerra. Durant

aquests anys encara passava els estius a Arenys de Mar, amb la seva família. El 1950 va morir la seva

mare. El 1960 va deixar la notaria i feia feines d’assessorament a la mútua mèdica que dirigia el seu

germà. Com que la seva salut no era forta i patia sovint malalties, passava moltes hores llegint i

escrivint. Feia correccions constants a les seves obres, perquè buscava un català modern. Portava

una vida molt reclosa i amb el pas del temps es va convertir en una persona inaccessible. Va morir el

1985, a l’edat de 71 anys.

1Antígona és una tragèdia del dramaturg atenès Sòfocles, que tracta la lluita entre germans pel tron de Tebes.

Salvador Espriu a la literatura catalana

La generació literària de Salvador Espriu va quedar molt marcada per l’esclat de la guerra. Eren joves

d’entre 20 i 25 anys i eren encara aprenents de la vida i la literatura. Els unien idees estètiques i

gustos literaris, però la guerra els va separar del tot. Uns van fugir a l’exili, uns altres van pactar amb

el nou règim i uns altres, com Espriu, es van quedar immersos en la grisor, en el que coneixem com a

exili interior. Com a tret comú podem dir que tenen la visió amarga del món. Se’ls coneix com la

generació del 36 i en formen part, a més d’Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor,

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Pere Calders, Màrius Torres...

La producció literària de Salvador Espriu és extensa. Primer va escriure en prosa i després es va

decantar per la poesia. Els temes recurrents a l’obra d’Espriu són: el passat, el record, el pas del

temps, la mort, la lluita entre germans, Déu, la pàtria... Els subtemes són: el món mariner, la solitud,

el desamor o l’engany amorós. Hi trobem elements de la naturalesa: rials, mar, sorra, pluja... La llum

hi representa la vida, la bellesa, la felicitat i les coses que perduren. La fosca hi representa patiment i

mort. La prosa d’Espriu passa del grotesc al lirisme i és d’una gran puresa lingüística. Cal tenir en

compte, a més, la ironia subtil que impregna els seus textos, i la grandíssima i profunda cultura de

l’autor que també hi és present (annex). L’obra d’Espriu s’inscriu dins de les grans creacions literàries

clàssiques que, a partir de la Bíblia i les grans epopeies antigues fins a Eliot, Joyce o Pound,

participen d’una visió humanista de l’home 2. Espriu assumeix aquesta tradició literària en una

creació personal situada en un context concret, la Catalunya contemporània. Tot i que ell va

qualificar la seva obra de meditació de la mort, el terme és restrictiu per comprendre’n la

complexitat.

2 L’humanisme és un moviment de renovació dels estudis clàssics que s’imposà a Europa

durant el Renaixement i considera l’ésser humà el valor suprem.

Annex

I

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l’ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

II

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l’ombra

viatgera d’un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre.

IV

Els meus ulls ja no saben

sinó contemplar dies

i sols perduts. Com sento

rodar velles tartanes

pels rials de Sinera!

Al meu record arriben

olors de mar vetllada

per clars estius. Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,

oratge, foc, paraules

esdevingudes cendra.

XXV

A la vora del mar. Tenia

una casa, el meu somni,

a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures

camins d’aigua, l’esvelta

barca que jo manava.

Els ulls sabien

tot el repòs i l’ordre

d’una petita pàtria.

Com necessito

contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!

Avui cau nit de fosca

damunt la meva casa.

Les roques negres

m’atrauen a naufragi.

Captiu del càntic,

el meu esforç inútil,

qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia

una casa, un lent somni.

XXVI

No lluito més. Et deixo

el sepulcre vastíssim,

abans terra dels pares,

somni, sentit. Em moro,

perquè no sé com viure.

XXVII

Somni, sentit, concretes

barques al vent, difícil

paraula que puc dir-me

encara, entre vells límits

de la vinya i el mar. No lluito

contra l’esforç de viure

no sabent com. M’encerclen

blanques parets, pau alta

i bona ran dels arbres,

sota la pols i l’ombra.

XXX

Quan et deturis

on el meu nom et crida,

vulgues que dormi

somniant mars en calma,

la claror de Sinera.

Cementiri de Sinera, 1946

PETITA CANÇÓ DE LA TEVA MORT

La teva mare broda

en el carrer de l’Om.

La teva mare broda,

broda claror.

La teva mare canta

una cançó,

la vella història trista

d’un gran amor.

La pluja li contava

la teva mort.

la pluja li contava

com has mort sol.

Albes de fred agrisen

tot el record.

La teva mare plora

en el carrer de l’Om.

Les hores, 1952

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

El caminant i el mur, 1954

Comentari dels poemes i de la narració Tereseta-que-baixava-les-escales

Tot i que farem la tertúlia sobre la narració que duu per nom Tereseta-que-baixava-les-escales,

primer llegirem i comentarem poemes d’Espriu. Hi veurem els temes i subtemes que hem dit al

capítol anterior i com són temes recurrents a tota la seva obra.

Espriu va crear un món propi identificat amb Sinera, que és el nom d’Arenys llegit al revés. És

important que tinguem present el concepte d’exili interior, perquè és significatiu per entendre el seu

univers. Espriu es va exiliar en un temps i en un món que eren els seus, i que es van desfer i van

desaparèixer. Era el món i el temps d’una llengua, d’una pàtria, d’un entorn i d’unes vivències

personals i culturals que van desaparèixer i el van deixar orfe.

Els primers poemes de l’annex pertanyen al llibre Cementiri de Sinera. El poema I descriu en pocs

versos la sortida del sol a Sinera, i ens en diu els trets característics del paisatge: rials, carenes,

fonollars i vinyes. El poema també presenta un altre tret característic de l’obra d’Espriu, les

connotacions mítiques que aquí tenen relació amb Febus conduint pel firmament la carrossa del sol.

Està escrit en present, però el record ens porta al passat. El poeta parla del seu destí final, la mort. En

pocs versos fa la síntesi del llibre: partint del passat que era feliç, ara la vida és un passeig cap a la

mort.

El poema II és el desenvolupament del primer. Acaba de descriure el paisatge de Sinera i ens explica

els únics plaers que li queden.

Al poema IV Espriu veu els instants feliços del passat i sap que ja no els tindrà mai més. Ell no s’hi

resigna i encara té foc als llavis, però és un foc que es torna cendra. Espriu parla d’una rosa que va

collir i que pot representar joventut, amor, il·lusió, felicitat...

El poema XXV és la història de la seva vida. També hi ha connotacions mítiques i compara el seu

viatge per la vida amb el viatge de l’heroi grec Ulisses. Tenia una casa de somnis i una pàtria petita i,

com Ulisses, navegava en una barca per lliures camins. Ara es troba, també com Ulisses, enmig de la

tempesta i sense salvació. A diferència d’Ulisses, però, ell té la petita pàtria que li han destruït i fa un

últim gest desesperat: “qui pot guiar-me a l’alba?”

Al poema XXVI ens diu que el poeta s’ha cansat de lluitar i, com que ho ha perdut tot, ja no sap com

viure i es mor.

Al poema XXVII ens diu que la seva llengua ha esdevingut “difícil paraula” que ell pot dir-se encara

“entre els vells límits de la vinya i el mar”. Ara viu entre parets blanques i té pau prop dels arbres i

sota la pols, a l’ombra.

El darrer poema del llibre, el XXX, és un desig d’immortalitat i de benestar a la claror de Sinera, que

era la representació de la felicitat. És un desig de retornar al passat. Demana als que vegin la seva

tomba que desitgin que dormi somniant mars en calma i la claror de Sinera.

Petita cançó de la teva mort és un poema que pertany al llibre Les hores, de l’any 1952. La primera

part del llibre la va escriure en record del seu amic Rosselló-Pòrcel. El poema pertany a la primera

part de Les hores i el tema de la mort hi és present. També hi trobem la figura de la mare per primera

vegada. Hi ha repetició de frases, per donar èmfasi al que vol dir el poeta. Tota l’estructura del

poema ens recorda la d’una cançó popular. La mare broda claror, és a dir, broda felicitat. Hi trobem

el desamor en la cançó que la mare canta, i que és la història trista d’un gran amor. La claror es torna

pluja que explica a la mare com ha mort el seu fill. Finalment, la claror de la primera estrofa es torna

grisor i fred. És a dir, hi ha el dolor i la tristesa de la mare per la mort del fill.

Assaig de càntic en el temple és un poema que pertany al llibre El caminant i el mur, de l’any 1954.

És un poema dedicat a Catalunya, que estava sotmesa al franquisme i patia un procés de liquidació

lingüística i cultural. Els versos són lliures i la rima també ho és. El poeta ens diu que està cansat de la

seva pàtria i voldria anar a terres més lliures. Ell, però, mai deixarà aquesta pàtria maltractada, bruta

i trista, perquè l’estima i és covard per deixar d’estimar-la. El tema central és la queixa per la situació

del seu poble.

Del 1r al 8è vers tenim el plantejament, el poeta vol anar a un lloc on sigui més lliure.

El nus va del 8è al 13è vers, el poeta imagina que el desig es fa realitat i ens diu què passaria mentre

ell ja seria lluny.

Del 13è al final és el desenllaç i el poeta torna a la realitat, perquè estima aquesta terra i no ha de

marxar-ne mai.

Tereseta-que-baixava-les-escales pertany al llibre de narracions Ariadna al laberint grotesc, de l’any

1935. A la narració diverses veus comenten des del carrer cinc moments de la vida de Teresa baixant

les escales de l’església. Les escales simbolitzen les diferents etapes de la vida d’una persona:

infantesa, joventut, maduresa, vellesa i mort. Cada capítol seria un d’aquests moments de la vida de

Teresa. La temàtica és complexa i ens mostra la decadència familiar que aparta Teresa del seu

enamorat, decadència que va lligada a la de la burgesia com a classe social, i la ironia del destí que

sembla burlar-se del tarannà altiu i arrogant de la dama.

TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES

A Maria Aurèlia Capmany i a Llorenç Vilallonga,

en homenatge i amb la promesa de no revisar ja mai

més aquesta narració.

I

No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar

d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la

volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el

carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la

volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra

banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no

hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra.

Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a

Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de

bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la

Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que

comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com

perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a

jugar. Que la “Panxita” us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar

més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que

semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep

d’Alpens, que era a la trona, el va saludar de per riure com si fos el dimoni, el

pare ho conta sempre. Au, ¿juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui

l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui

toqui que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xibirí, mancà. Tu, una altra

vegada, Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois,

que el Bareu ranqueja. ¿Se li fan condicions i vigila el marro? Bé, que ajudi a

vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si

el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà quasi impossible d’atansar-nos a la

rectoria. Qui xiscla “fet”? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara

amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta

s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, ¿enredaire jo, que em veig atrapada?

Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No

baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em

pots córrer al darrera, plego.

II

No les havies vistes? Noi, d’on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha

estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar,

per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la “Panxita” a

Dantzic. És estrany, no havien d’anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per

mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un

passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li

demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes

d’objectes magnífics: Cristalleries de Trieste, porcellanes procedents de

Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç

de Pastor. O ell els va anar a trobar, perquè estima Teresa. Sospito que no ha

tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes

noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m’hi avinc,

Teresa és més bonica. Sobretot d’ençà del retorn, li endevino una lluïssor als

ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia

és més fina, però no té la personalitat de Teresa i està delicada. La mare va

morir tísica, recorda-ho, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del

fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla

blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una

criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja

s’atansen. Mira com baixen les escales de l’església, ni freguen els graons.

Teresa és esplèndida, tu queda’t amb Júlia. Ja te’n pots riure, ja, però semblen

unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l’enramada, seran les reines.

III

No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan

alegre! És que són molts cops, l’un rera l’altre. Júlia es va morir, després d’una

lenta agonia, d’haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia

mateix que va morir, la “Panxita” va encallar a les boques del Roine. No, no va

ser una pèrdua econòmicament considerable, perquè en Vallalta és ric, però

estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha

avorrit el navegar. Es passa els dies a la “Pietat”, la seva horta, enmig d’arbres i

de llibres, contemplant el mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un

vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la

memòria. Quin home va ser! Diuen que va arribar a assistir, de brivall, a

l’expedició d’en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els

comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a

les Nicobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en

la calma de les seves arbredes, i la filla el cura, el vigila. Sí. Teresa és una dona

potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una

paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no

et veurà. Baixa d’esma les escales.

IV

Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i

lleuger alhora, d’un ritme igual, segur, d’una escola, d’un estil que s’han perdut.

Sí, Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar?

Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al

soldat plantat, a saltar i parar. I això ara és ben lluny. Aleshores el poble se’ns

apareixia com si fos més gran, immens, d’un color molt més ric, amb un altre

caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada

tarda esperàvem al sorral l’amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn

d’algun veler d’Amèrica o de la mar remota de la Xina. El meu pare també va

ser pilot i anava fins a Rússia, a través d’aigües gelades, vorejant niells de glaç.

Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l’església escandalitzava

amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels

canyars dels rials, amb l’esgarrifança d’una aventura prohibida. Avançàvem mig

a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d’un miracle. Hi havia

potser una cortina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt

la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l’incident d’una topada

amb algun fantasma. Tot va passar. Vàrem anar creixent i jo em vaig casar.

Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb

el capità Vallalta, en la “Panxita”. Més tard la fragata va naufragar, i al cap de

poc Júlia i el vell es varen morir. I ara ja ho veus. Teresa passa pel meu costat

sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos,

passa fregant-me i ni em mira, i la meva família és almenys tan antiga com la

seva, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot va canviar, Teresa

és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que

també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia

l’imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-

fleca, carrer de la Torre. Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa’t

ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.

V

Tu diràs, ¿la caixa de la “Fragata” no serà de fusta bona? I fuig, la neboda és

ganyona, anem, però no escatimarà un cèntim en un detall de tant supòsit. Al

cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s’exposarà a les estisores de les llengües.

Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora; els camins de la vida. El senyor

Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya’t, és tan vell i

es queda tot sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber. Sí, una gentada,

aquest espectacle no es veu sovint, dones com la “Fragata” no es moren cada

dia. Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes

potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no em fa peça.

Déu m’ha fet ben dreta igual i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa’t

com la ronden, ahir l’allunyaven gairebé a fuetades, i avui fixa’t com la llepen.

Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, la Narcisa Mus.

Aquestes últimes, totes tres, varen amortellar la vella, perquè la Paulina, la

neboda, no en va ser capaç, i ja li passen el platet, les males pues. Saps el que

em va contar la Narcisa? Ve’t aquí que, mentre buscaven la mantellina de la

morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d’un home dintre una capseta, el

retrat d’un jove alt i fort. I, espera’t, hi havia un nom a sota, un nom estrany,

com de gavatx. I ningú no va sospitar res, com que va viatjar tant! I ella tan

dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, que Déu l’hagi

perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho

veus: un, d’amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va

fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són

estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t’ho

deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l’esberlaran

daltabaix de les escales.

Guió de lectura

Vocabulari:

Amorrar Fer tocar proa a terra

Marro Joc popular

Brivall Noi entremaliat i eixerit

Fer patotes Fer trampes

Filustrar Clissar, veure

Ranquejar Coixejar

Niell Roca en el mar que fa com un petit illot

Ganyona Gasiva, avara

Gavatx Francès (despectivament)

Baiard Dues barres llargues paral·leles amb una plataforma al mig per transportar-hi,

a pes de braços, persones i material divers.

Qüestions per comentar:

1. El títol de la narració, Tereseta-que-baixava-les-escales, s’assembla molt

al del conte infantil La rateta que escombrava l’escaleta. De la mateixa

manera que tothom mirava la rateta, Teresa Vallalta rep les mirades de

tothom mentre baixa les escales de l’església. Els dos títols tenen, a més,

el mateix nombre de síl·labes mètriques. Sabries dir quantes en tenen?

2. El títol de la narració està lexicalitzat per guionets. Amb quina finalitat

creus que l’autor el lexicalitza?

3. Quines expressions lliguen el text al món mariner?

4. Com et sembla que és l’adolescència de la Teresa i dels seus germans?

5. “Avui estan radiants, conten i no acaben”. Què fan exactament la Teresa

i la seva germana Júlia?

6. “El pare els concedeix tot el que li demanen”. En aquesta frase hi ha dos

pronoms febles. A què es refereix cada un i quina funció fa?

7. “Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no?

No m’hi avinc”. Pots explicar la funció del pronom hi i dir a què es

refereix?

8. Quins dos personatges et sembla que són la mostra del desamor o

engany amorós?

9. Fes dos derivats de les paraules següents. Cal que en diguis la categoria

gramatical.

Cridem (cridar v.tr. / v. intr.)

Dimoni m.

Persuadir v. tr.

Immens adj.

10. Dos dels grans temes de l’obra d’Espriu són el pas del temps i la mort.

Pots dir quina frase n’és la mostra a cada capítol en relació amb les

escales?

11. Amb quin àlies es coneix Teresa Vallalta, i per què?

12. La narració ens dóna una visió de la burgesia catalana, a través de

Teresa Vallalta, i de la història d’una època al Maresme. Quan l’autor

ens diu que Teresa baixa les escales “ amb pas de dama”, què ens vol

dir?

13. En aquesta narració, i pel que fa a la llengua, Espriu utilitza un registre i

un grau de formalitat que és diferent a cada capítol, i que s’adiu amb

l’edat de la protagonista a cadascun. Posa’n exemples.

14. Els fragments que tens a continuació pertanyen a l’obra d’Eugeni d’Ors

La Ben Plantada que simbolitza Mediterranisme i sobretot noucentisme3

La protagonista també es diu Teresa. Et sembla que podem establir

algunes semblances i diferències entre les dues Tereses?

...passeja en aquest moment per la platja. Ve conversant

encara amb unes amigues. És sempre la més alta, i més

alta que ella no hi ha sinó el cel i la nit. Callant, aplicant

l’orella, podeu, de dalt estant del Casino, entendre les

seves paraules.

Llavors ocorre quelcom d’íntimament dolç. ...... heu sentit

com la Ben Plantada parla amb les seves amigues en

català pur i escaient.

3 Segons Murgades, el noucentisme és el moviment políticocultural que, entre 1906 i

1923, tipifica les aspiracions de la burgesia catalana i estableix pautes de comportament

social. Tendeix a bastir una Catalunya ideal, d’acord amb els patrons burgesos de

l’Europa Occidental.

............

... si el moviment de la Ben Plantada és presidit per la música,

la gràcia dels seus ulls deu caure sota la competència i jurisdicció

d’Urània, musa de l’Astronomia.

............

.... la Ben Plantada estiueja en un poble de marina. La riera el travessa pel

mig.

A l’hivern, la platja és, més enllà de la via del tren, nua i deserta.

Però a l’estiu la poblen i animen les barques i barraquetes dels banys. El

nombre de barques augmenta a més a més i entre elles s’agita una curiosa

activitat marinera.

..........

A mi ara dels homes, tant me fa. Però m’agradaria tenir criatures que fossin

meves.

Com més hi pensem, mentre passen més jorns, més la hipòtesi es fa

versemblant. Mil detalls la semblen confirmar, mil veus l’han recollida i la

donen ja per segura. Algú cita noms i tot, i conta historietes. La Ben Plantada

deu tenir un promès fora d’aquí.

.........

Arribà al Casino, però un minut després la vaig albirar encara més alta... Tot

d’una ja no la vaig veure més.

Al lloc on ella desapareixia, apuntava una estrella d’argent. És una estrella

nova. Demà li donaran un nom. Jo no sabré donar mai a l’estrella un altre

nom, sinó el nom dolcíssim de Ben Plantada.

..........

He rebut aquest bitllet de la Ben Plantada:

El vostre Ronsard diu: ”Cuillez dès aujourd’hui les roses de la vie”.

La rosa de la meva, de vida, és el meu promès.

Una bona encaixada de

Teresa

15. Fes una relació de les obres de Salvador Espriu.