Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

“Sociedad de la Información, tecnologías digitales y educación”, Area

(2002).

Els discursos sobre la societat informacional:

III Revolució Industrial: darrer quart del s. XX. La transformació des d’un model de

societat industrial cap a la Societat de la Informació és un procés en el qual es

creuen factors més complexos que l’aparició i omnipresència de les tecnologies

digitals. Implica transformar les estructures i processos de producció econòmica,

les formes de vida i cultura i les relacions socials.

La globalització és el fenomen històric més representatiu del present. Es vincula

amb la perspectiva regulada pels poders econòmics i governamentals dels països

rics. Però és en realitat la superació dels límits espacials de les fronteres locals per

actuar a nivell planetari. És un procés iniciat a segles anteriors. Ex: Cristòfol Colom.

Les tecnologies no són la causa de la globalització, però sense elles el nostre

present no seria com és. Sense una economia capitalista defensora del mercat

lliure a nivell planetari, difícilment les tecnologies digitals haurien tingut aquest

avenç. I a l’inrevés, sense la presència de les xarxes telemàtiques el fenomen de la

globalització no seria una realitat tal i com la coneixem en el present.

Diversos sectors veuen en les TIC la panacea del progrés. Altres descriuen les TIC

com el triomf d’un model de societat deshumanitzada i tecnocràtica.

4 grans discursos

1. Mercantilista: la Societat de la Informació és com un zoco en el qual es participa a

través de les xarxes de comunicació digitals. Les regles del mercat són les que han de

guiar el desenvolupament de la Societat de la Informació, cosa que suposarà major

benestar material i major “felicitat” per als individus.

Hi ha una necessitat de repensar i reestructurar els models formatius fins ara

utilitzats. Cal convertir l’educació en una necessitat de la infància, de l’edat adulta i

de tots els ciutadans, ja que serà un factor clau per al desenvolupament polític,

social, cultural i econòmic d’aquesta nova etapa de la civilització.

Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

2. Crític – polític: les tecnologies han d’estar al servei del desenvolupament social i

humà, i no controlat pels interessos de les grans corporacions industrials capitalistes.

El moviment antiglobalització o globalització alternativa, principis del qual es

materialitzen a les trobades “Otro mundo es posible”, a Brasil, és l’intent de construir

un discurs alternatiu a la perspectiva mercantilista. Pretén reorientar el

desenvolupament tecnològic sota i criteris socials i polítics. Existeix un discurs polític

vinculat a això que consisteix en la defensa dels drets cívics i democràtics per a la

llibertat d’expressió en l’ús d’Internet enfront als intents de control dels governs.

Millor exemple d’aquesta posició: Electronic Frontier Foundation.

Tecnocentrista: les tecnologies en general i Internet en particular, són l’eix d’un

procés de revolució no només tecnològic, sinó també de la civilització humana, de

canvi social i cultural. Mitifica la tecnologia digital i creu que la tecnologia ens durà

cap a una societat més avançada i perfecta que l’actual.

Apocalíptic: qüestiona el present denunciant la invasió de tecnologies digitals sobre la

nostra civilització occidental, ja que està supeditant la cultura als interessos

tecnocràtics.

Llums i ombres dels efectes de les TIC.

LLUMS

� Major comunicació entre les persones independentment de la seva situació

geogràfica o temporal mitjançant formes orals, escrites o audiovisuals. A més,

aquesta comunicació pot ser sincrònica o asincrònica.

� Accés de forma permanent a gran quantitat d’informació. Els mitjans de

comunicació s’han convertit en objectes imprescindibles de la nostra vida que ens

mantenen sempre informats. Els ciutadans saben què succeeix més enllà del seu

àmbit vital des de la llar i poden accedir a biblioteques, centres, institucions i

associacions telemàticament.

� Milloren l’eficàcia i qualitat dels serveis, es creen bases de dades accessibles des

de qualsevol punt geogràfic, agilitzen tràmits, possibiliten noves formes d’activitat

productiva i afecten també l’àmbit laboral. Canvis més destacables: emergència de

nous llocs de treball relacionats amb el desenvolupament i l’aplicació de la

tecnologia informàtica; el teletreball (desenvolupament de les tasques laborals a

distància utilitzant les xarxes d’ordinadors); llocs de treball més flexibles.

� Permeten superar una visió estreta i localista de la realitat. Augmenta el

coneixement i contacte de les distintes cultures i grups socials del planeta. S’han

Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

anat estenent tendències culturals que anteriorment estaven restringides a grups

culturals locals, cosa que provoca un uniformisme cultural en detriment de la

diversitat cultural. Les xarxes telemàtiques tenen un paper clau en la creació d’una

consciència mundial o planetària.

OMBRES

� Les tecnologies obstaculitzen el progrés cap a un model social més democràtic.

� El progrés tecnològic per si no significa automàticament una millora del benestar

del conjunt dels ciutadans. Al contrari, el creixement sense control ha provocat

que prenem consciència que l’avenç científic – tecnològic és una amenaça per al

modus vivendi de l’espècie humana. La ciència i la tecnologia sense un projecte

polític i social al darrere estan abocats a la pèrdua del sentit i significat de

l’existència de les senyes d’identitat culturals.

� Alguns dels seus efectes negatius es deuen a què encara no hem tingut temps per

adaptar-nos als nous temps degut a l’evolució accelerada, altres es deuen al mal

ús sense preveure les conseqüències negatives sobre el desenvolupament humà i

altres a la sobredosi d’informació sense saber tractar-la adequadament.

� El primer que s’ha de destacar és que la nostra societat és una civilització que

depèn de la tecnologia, que sense màquines digitals no funciona.

� En segon lloc, el procés de globalització està imponent l’hegemonia cultural de la

civilització occidental, fonamentalment nordamenicana. La joventut de la major

part de països consumeix la mateixa roba, música, menjar, pel·lícules, etc.

� L’accés a les noves tecnologies és a l’abast d’aquelles persones que tinguin

possibilitats materials i habilitats adequades per comprar-les i usar-les, cosa que

provoca l’augment de les distàncies culturals i socials.

� Avenç de l’economia de mercat: allò rellevant no són les persones, sinó els

consumidors. El benestar es dirigeix cap als grups socials amb capacitat

econòmica.

� L’ús de les tecnologies comporta la pèrdua de la privacitat. El problema és l’ús

maliciós que en poden fer certs individus.

Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

Els problemes educatius generats per l’omnipresència tecnològica.

El procés de generalització social i difusió de les innovacions tecnològiques exigeix un

procés de reajustament dels individus per poder interaccionar amb les noves formes

culturals.

Aquest procés d’adaptació humana a la innovació mai fou tan radical i dramàtic com

ara. El procés de canvi s’està produint en un termini molt curt i a gran velocitat.

Qualsevol innovació succeïda anteriorment es fou generalitzant de manera pausada a

través d’un procés lent que afectava a diverses generacions. En canvi, la informàtica

ha irromput a les nostres vides i ha arrasat amb les formes culturals.

L’ajustament als requeriments imposats per les noves tecnologies obliga, sobretot als

adults, a realitzar un enorme esforç formatiu destinat a adquirir les competències

instrumentals, cognitives i actitudinals derivades de l’ús de les tecnologies digitals. No

fer-ho significarà sumir-se en l’analfabetisme digital. L’alfabetització tecnològica és

una condició necessària a l’actualitat per a poder accedir i conduir-se intel·ligentment

a través de la cultura i tecnologia digital.

Existeix una escletxa generacional davant les formes culturals i comunicatives que

imposen les noves tecnologies. La generació d’adolescents actuals, nascuts en el

context de la societat de la informació, s’ha acostumat a entendre els nous codis de

comunicació i a usar les tecnologies. Té habilitats que no posseeix un gran

percentatge de població adulta. Noves opcions d’oci, informació, formació i feina.

L’ingent quantitat d’informació no suposa necessàriament un tractament competent

de la mateixa. Rebem moltes informacions, però no sempre les sabem transformar en

coneixement. A. Pérez (2001) paradoxa: a més informació, més desinformació, ja que

un excés de dades provoca la pèrdua de significat d’aquestes.

El nou repte educatiu consisteix en formar els subjectes com a usuaris intel·ligents

que puguin distingir quines informacions són rellevants. Reconèixer els codis i

aprendre a utilitzar-los per expressar les seves comprensions i arguments, realitzar

judicis ètics i seguir aprenent al llarg de tota la seva vida.

La presentació de la informació a les noves tecnologies: emmagatzemen la informació

de manera que no existeix una única seqüència d’accés a la mateixa, sinó que les

distintes unitats o d’informació estan entrellaçades a través de nodes.

Discontinuïtat argumental de la comunicació: exposar allò bàsic i establir relacions

amb altres informacions que clarifiquin les temàtiques segons els interessos del

públic. Això constitueix una nova manera d’entendre’s, de participar i d’aprendre.

Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

Les institucions educatives es solen introduir lentament els canvis a les seves

estructures. En el context de les societats de la informació aquesta peculiaritat suposa

una inadaptació a les necessitats formatives d’un entorn en contínua transformació.

Se segueix desenvolupant a moltes aules un model de transmissió cultural tradicional.

Les estructures de la formació han d’evolucionar des de la concepció d’ensenyar en i

per a una Societat de la Informació.

Els reptes de l’educació davant les noves tecnologies digitals.

El progrés d’un país no només depèn dels seus recursos naturals, sinó també de la

qualitat i quantitat de recursos humans disponibles. D’aquí sorgeix la necessitat de

planificar i posar en pràctica programes formatius destinats a facilitar l’accés al

coneixement i de les TIC a amplis sectors de la societat. Sense recursos humans

qualificats en TIC, no podrà existir ni avançar la Societat de la Informació.

Reptes i accions per a un projecte educatiu al servei del desenvolupament humà i

democràtic de la societat de la informació

� Integrar les noves tecnologies en el sistema i cultura escolar

El sistema escolar s’ha d’adaptar a les exigències derivades de l’omnipresència

tecnològica sobre la societat i la cultura.

Caldrà integrar les tecnologies a les aules i centres educatius així com replantejar i

redefinir els continguts del currículum. Seran necessaris:

1. Inversions econòmiques en dotació de recursos.

2. Creació de xarxes telemàtiques educatives

3. Formació del professorat i d’assessorament als centres sobre l’ús de les TIC amb

finalitats educatives.

4. Desenvolupar projectes d’educació virtual.

5. Creació de “comunitats virtuals d’aprenentatge” amb materials on line que puguin

ser utilitzats i compartits pels diferents centres i aules.

6. Innovació de les pràctiques docents de cara a facilitar que els processos

d’ensenyament integrin els coneixements propis amb les exigències d’un món

global.

El repte del futur: innovar en tecnologia i modificar el model d’ensenyament. Canvis

en el paper docent, canvis del procés d’aprenentatge, canvis en les formes

organitzatives de la classe i en les modalitats de tutorització.

Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

� Reestructurar els mètodes d’ensenyament. Nous rols per a docents i alumnes.

No serveix que les persones memoritzin. Els alumnes han de tenir autonomia i control

sobre el seu propi procés d’aprenentatge, cosa que implica desenvolupar una

intel·ligència distribuïda. L’individu ha d’aprendre a saber buscar, seleccionar i

analitzar la informació a les fonts que consulta. Allò rellevant de l’aprenentatge no és

el desenvolupament de la capacitat memorística, sinó dels processos d’anàlisi i

reflexió.

És important desenvolupar processos formatius dirigits a què qualsevol subjecte

aprengui a aprendre (habilitats per a l’autoaprenentatge al llarg de la seva vida);

sàpiga enfrontar-se a la informació (buscar, seleccionar, elaborar i difondre aquella

informació necessària i útil); es qualifiqui laboralment per a l’ús de les TIC; i prengui

consciència de les implicacions de la tecnologia a la nostra societat.

La meta és que els infants:

- Dominin el maneig tècnic de cada tecnologia.

- Posseeixin un conjunt de coneixements i habilitats específics que els permetin

buscar, seleccionar, analitzar, comprendre i recrear la gran quantitat d’informació.

- Desenvolupin un cúmul de valors i actituds cap a la tecnologia de manera que no

es caigui ni en un posicionament tecnofòbic ni en una actitud d’acceptació

submisa de les tecnologies.

- Utilitzin els mitjans i tecnologies en la seva vida quotidiana no només com a

recursos d’oci i consum, sinó també com a entorns per a l’expressió i la

comunicació.

El docent ha de guiar el procés d’aprenentatge, és el mediador del saber. Ha de

planificar un procés educatiu obert, flexible, amb fonts actuals, variades, clares,

motivadores, etc. Utilitzant una metodologia interactiva i cooperativa de treball. Ha

de saber analitzar i perfeccionar la seva pràctica educativa ajudant-se dels distints

agents de la comunitat educativa i col·laborant amb altres professionals en projectes

comuns, a més de formar-se permanentment i reflexionar sobre la pràctica educativa.

� Estendre la formació a través de les xarxes d’ordinadors: la teleformació.

L’increment de les necessitats formatives està reclamant la creació de noves xarxes i

formes d’accés a l’ensenyament. Les tecnologies s’estan convertint en una de les

estratègies empleades per a tal finalitat. L’educació a distància permet que molts

ciutadans s’impliquin en activitats formatives des de la seva llar o el seu lloc de treball.

El repte és l’articulació de projectes i que aquests tinguin qualitat pedagògica

necessària per aconseguir que aquesta formació no sigui de segon ordre respecte a les

Natalia Vinent Riudavets. 4t Grau en Educació Infantil, UIB. Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d’Ensenyament – Aprenentatge en la P.I.

modalitats de formació presencial.

És important crear espais d’ensenyament sense limitacions d’espai – temps que

permetin establir relacions col·laboratives a través de comunitats virtuals

d’aprenentatge i que contribueixin al desenvolupament de la cooperació i investigació

educatives.

� Revisar la formació ocupacional a la llum de les noves exigències sociolaborals.

Caldrà:

- Introduir i preparar els treballadors en el coneixement i ús laboral de les TIC.

- Millorar la qualitat dels processos formatius i d’aprenentatge de l’alumnat

recolzant l’activitat docent en l’ús d’aquestes tecnologies.

- Establir i desenvolupar cursos específics de formació amb el teletreball.

- Crear xarxes telemàtiques dirigides a la formació de distints àmbits ocupacionals

oberts a l’accés dels distints sectors socials.

� Educació no formal: l’alfabetització tecnològica per al desenvolupament social

L’educació no formal ha d’atendre les necessitats formatives dels sectors socials que

es troben fora del sistema escolar. Meta: potenciar l’accés i participació democràtics a

les noves xarxes de comunicació d’aquells grups que estan al marge de l’evolució.

Mesures que es poden suggerir:

- Potenciar i recolzar projectes d’associacions culturals, juvenils, ONGs, etc. per

mitjà de subvencions econòmiques, formació inicial als usuaris i recolzament a la

creació i difusió d’informació.

- Transformar les biblioteques i centres culturals no només en el dipòsit de la

cultura impresa, sinó també en espais d’accés a la cultura audiovisual i

informàtica.

L’ús de les tecnologies digitals amb finalitats educatives promet obrir noves

dimensions i possibilitats en els processos d’e – a, ja que: brinden una gran quantitat

d’informació interconnectada per a què l’usuari la manipuli; permeten una major

individualització i flexibilització del procés; transmeten la informació de múltiples

maneres, motivant l’usuari; i ajuden a superar les limitacions espai - temps entre

docents i discents, facilitant així el fet d’estendre la formació més enllà de les formes

tradicionals de l’ensenyament presencial.

L’educació és i seguirà essent una activitat d’interacció humana intencional. En

conseqüència, és política, regulada per valors, idees i sentiments, encara que ara

puguem mediar l’esmentada interacció amb molts artefactes tecnològics.