TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1 A

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

GUERRA DEL FRANCÈS

Edat contemporània

BLOC II. TEMA 6/1. LA CRISI DE

L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

INICI EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833)

6.1.- Antic Règim i liberalisme (capitalisme).

6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la

monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de

Cadis i la Constitució de 1812.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni

absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.

6.6.- La independència de les colònies americanes.


L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX INICI EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 6.- La crisi de l’Antic Règim (1788/1808-1833) / Tema 1


6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència. Josep I Bonaparte.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis i la Constitució de 1812.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.


TEMA 7.- L’Estat liberal (1833-1874) / Tema 2

7.1.- Les guerres carlines. Absolutisme front liberalisme. Regències.

7.2.- El regnat d’Isabel II. Moderats i progressistes.

7.3.- La revolució de 1868. El Sexenni democràtic. La monarquia d’Amadeu de Savoia. La Primera República

Espanyola.

TEMA 8.- La Restauració monàrquica (1875-1902) / Tema 3

8.1.- El regnat d’Alfons XII. El sistema canovista.

8.2.- El naixement dels nacionalismes.

8.3.- La crisi de 1898.

TEMA 9.- Transformacions econòmiques i canvis socials al segle XIX / Tema 4

9.1.- Les desamortitzacions.

9.2.- El moviment obrer.

ÍNDEX TEMES BLOC II

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTABLANDA

(setembre 1923- gener 1930)

Tema 1 Tema 1 Tema 2

Tema 4

Tema 3

Tema 5

Tema 6

T-7

Tema 8

Tema 10

Tema 11

Tema 12

Tema 13

Tema 14

T-9: Desamortització i Moviment Obrer

Bloc I: Temes 1, 2, 3, 4 i 5

Bloc II: Temes 6, 7, 8 i 9

Bloc III: Temes 10, 11, 12, 13 i 14 T-6

T1 (M1 preromans, M2 2a GPúnica -juny11/A-, M3 Hispània).

T2 (M4 s. XI, cristians i Al-Andalus, M5 expansió ss. XIII-XIV, M6, conquesta Illes Balears).

T3 (M7 territoris RRCC després de conquesta Granada).

T4 (M8 possessions Carles V, M9 possessions Felip II, M10 G30anys, Pau Westfalia i Pirineus -setembre11/A-).

T5 (M11 Tractat Utrecht, GSusccessió, Felip V).

T6 (M12 Guerra Francès).

T7 (M13 GCarlistes -juny12/A-).

T10 (M14 GMarroc -juny10/B; setembre12/A-).

T11 (M15 eleccions 31).

T12 (M16 alçament juliol 36, M17 territoris abans batalla Ebre).

T13 (M18 migracions anys 60, M19 descolonització Àfrica -set10/B-).

T14 (M20 mapa autonòmic amb via accés autonomia).

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 5

ESPANYA S. XVIII

REFORMISME BORBÒNIC

Història Espanya



TEMA 6.- LA CRISI DE L’ANTIC

RÈGIM (1788/1808-1833): REVOLUCIÓ LIBERAL I

REACCIÓ ABSOLUTISTA




6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808)

i la crisi de monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814)

o de la Independència. 6.3.1.- La monarquia de Josep I (1808-13).

6.3.2.- Les noves forces polítiques.

6.3.3.- El desenvolupament de la guerra.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de Cadis

i la Constitució de 1812.

6.4.1.- La formació de les Corts.

6.4.2.- La tasca legislativa de les Corts de Cadis: el primer liberalisme espanyol.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): Sexenni absolutista,

Trienni liberal i Dècada absolutista.

6.5.1.- El retorn a l’absolutisme (1814-1820).

6.5.2.- El Trienni liberal (1820-23).

6.5.3.- La Dècada ominosa o absolutista (1823-1833).

6.5.4.- El conflicte dinàstic.



L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

6.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833):

REVOLUCIÓ LIBERAL I REACCIÓ ABSOLUTISTA

- Carles IV (1788-1808).

- Josep I Bonaparte (1808-1813).

- Ferran VII (1714-1833).

1r 1/3

S. XIX

En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI ANTIC DE L’ RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Ferran VII (1814-1833).

No signarà la Constitució de la

Pepa i tornarà al tro com a

monarca absolut, enganyant

els liberals de Cadis i al poble.

Carles IV (1788-1808).

Continua model social i

econòmic de l’Antic Règim.

Regnarà durant la Revolució

Francesa.

Francisco de Goya y Lucientes

La família de Carles IV (1800)

Oli sobre tela (280 x 336 cm)

Museu del Prado, Madrid, Espanya

(FITXA 124/2010, 77/2011 I 12, desapareix 2013)



En el traspàs del segle XVIII al XIX: CRISI ANTIC DE L’ RÈGIM I LA REVOLUCIÓ FRANCESA

Josep I Bonapart

(1808-1813).

Estatut de Baiona

(Carta atorgada).

Guerra del Francès.



Felip V o d’Anjou (1700-1746).

Ferran VI

(1746-

1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV (1788-1808).

Felip V o d’Anjou

(1700-1746).

Ferran VI

(1746-1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV

(1788-1808).

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME) Durant el primer terç del segle XIX es va produir a Espanya el pas de

l’Antic Règim al liberalisme. La crisi de l’Antic Règim s’ha

d’emmarcar dins el context internacional del moment: la Revolució

industrial a Gran Bretanya, la influència de les idees il·lustrades i les

revolucions polítiques en els Estats Units (1796) i en França (1789).

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME)

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME) A Espanya la substitució del vell ordre polític no va ser sobtada, dins l’enfrontament entre el

liberalisme i l’absolutisme es va mostrar clarament la força de les tradicionals classes privilegiades i

la feblesa de les forces liberals. Fins el final del regnat de Ferran VII, el 1833-35, no s’hi va establir

definitivament un règim polític liberal. De tota manera, el canvi polític no va anar acompanyat d’un

autèntic canvi social i econòmic.

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME) ANTIC RÈGIM: És el nom que donaren els francesos de la Revolució al sistema social i polític

existent en Europa durant els segles XVII i XVIII per a contraposar la nova situació arran de la

revolució amb les circumstàncies anteriors a la Revolució francesa. En el cas d’Espanya es denomina

Antic Règim al sistema anterior a les revolucions burgeses del segle XIX.

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME) QUÈ ÉS L’ANTIC RÈGIM? Es pot definir com el

sistema caracteritzat des de diferents àmbits per:

Punt de vista econòmic: una economia de predomini

agrari, intervenció de l’estat en l’economia a favor del

proteccionisme (pujar els aranzels) i dels gremis.

Punt de vista social: la societat típica és la societat

estamental, és una societat desigual davant les lleis i

basada en els privilegis de les elits. Existeixen dos

estaments: La noblesa i el clergat que tenien privilegis

jurídics econòmics i socials. El Tercer Estat era l’estament

no privilegiat.

Punt de vista polític: una estructura política o sistema de

govern de tipus monarquia absoluta (tot el poder en mans

d’una sola persona, el rei) o bé la seva versió edulcorada,

que al final derivarà en el Despotisme Il·lustrat.

6.1.- ANTIC RÈGIM I LIBERALISME (CAPITALISME) EL LIBERALISME ÉS: La ideologia liberal que es va aixecar en contra del Antic Règim.

Des del punt de vista polític: era contrari a l’absolutisme i el liberalisme polític, representat pels il·lustrats del segle

XVIII, defensava la divisió de poders (Montesquieu ho formularà al seu llibre “L’Esperit de les lleis” de 1748), el

poder executiu (el té el govern, el rei i els seus ministres), el poder legislatiu (poder d’elaborar les lleis en mans d’un

parlament elegit democràticament, no com abans un rei absolutista qui les fa) i el poder judicial (tribunals de justícia),

els tres poders no poden estar concentrats en mans de la mateixa persona, com passa a la monarquia absoluta. A més,

s’ha d’establir un règim democràtic (Rousseau, pare de la democràcia moderna en el seu “Contracte Social” de 1762);

així els representants d’un estat democràtic han de ser elegits per sufragi masculí. En aquest temps, no es planteja el

sufragi femení. Els liberals es divideixen entre els partidaris del sufragi universal (liberals progressistes) o bé el

corrent majoritari que es favorable al sufragi censatari (liberals moderats), que estableix restriccions de tipus

econòmic per poder votar, ja que s’ha de tenir una determinada situació econòmica.


Des del punt de vista econòmic: segueixen les doctrines econòmiques del liberalisme

econòmic que Adam Smith va exposar en el seu llibre “La riquesa de les nacions” de 1776.

Els liberals són partidaris de la no intervenció de l’estat en l’economia, de l’eliminació del

proteccionisme, la llibertat d’empresa i treball, llibertat d’oferta i demanda, el lliurecanvisme,

la llibertat del comerç, de preus... , etc., i el respecte absolut a la propietat privada, ja que fins

aleshores l’Estat controlava les propietats privades i el que passava dins elles.


Des del punt de vista social: Estan a favor de la igualtat davant la llei i l’eliminació dels privilegis. Les diferències no

han de ser jurídiques. Si aquestes desapareixen, les diferències seran únicament econòmiques. És a dir, estan a favor de

la substitució de la societat estamental per una societat de classes.

CARACTERÍSTIQUES DE L’ANTIC RÈGIM

ANTIC RÈGIM LIBERALISME (CAPITALISME)

POLÍTICA - Monarquia absoluta.

- Sobirania reial: el rei té els tres

poders.

- Estat patrimonial i propietat de la

Corona (súbdits).

- Sobirania nacional (sufragi).

- Estat institucional que garanteix els

drets dels ciutadans.

- El rei ha de jurar la Constitució (no

està per damunt d’ella).

- Divisió de poders.

SOCIETAT - Societat estamental (per

naixement), dividida en privilegiats

(noblesa i clergat) i no privilegiats

(camperols, burgesos,...).

- Societat de classes (per riquesa):

burgesia i proletariat.

ECONOMIA -Economia fonamentalment agrària.

- Obstacles al comerç i circulació

de béns immobles (propietat

vinculada o amortitzada).

- Economia: monopolis senyorials.

- Els gremis controlen la producció

artesanal.

- Activitat econòmica lliure (oferta i

demanda).

- Desamortització i desvinculació de

les propietats.

- Abolició dels monopolis i supressió

dels gremis → llibertat de producció,

circulació i contractació.


6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808)




6.2.- El regnat de Carles IV (1788-1808) i la crisi de la

monarquia absoluta.

6.3.- La Guerra del Francès (1808-1814) o de la Independència.

6.4.- La Revolució liberal (1810-1813): l’obra de les Corts de

Cadis i la Constitució de 1812.

6.5.- El regnat de Ferran VII (1814-1833): sexenni

absolutista, trienni liberal i dècada ominosa o absolutista.



L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)


I LA CRISI DE LA MONARQUIA ABSOLUTA

Carles IV accedí al tron espanyol l’any 1788, a la mort del seu pare Carles

III. El seu regnat ve marcat per 2 fets importants:

la Revolució francesa (1789), en el context internacional, i...

l’herència de les reformes de Carles III (Despotisme il·lustrat).

Maria Amàlia de Savoia i Maria Lluïsa de Parma

(1701-1714) (1714-1766 mor)

Felip V o d’Anjou (1700-1746).

Ferran VI

(1746-

1759).

Carles III (1759-1788).

Carles IV (1788-1808).

Retrat eqüestre de Carles IV


I LA CRISI DE LA MONARQUIA ABSOLUTA

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya





(FITXA 124/2010, 77/2011 i 12, desapareix 2013)

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) Immediatament es va veure desbordat per la complexa situació creada per la Revolució francesa

(1789). Les possibilitats de què s’estengués a Espanya la ideologia revolucionària van propiciar la

congelació de totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern als

vells ministres il·lustrats.

Presa de la presó de Bastilla a la Revolució francesa (14 juliol de 1789).

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) Congela totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern als vells

ministres il·lustrats. Floridablanca va ser substituït per Aranda (govern en 1792) i aquest, al seu torn,

per Manuel de Godoy el 1792.

Comte de Floridablanca


Comte d’Aranda

Manuel de Godoy, el príncep de la Pau


PÀNIC DE FLORIDABLANCA: “CORDÓ SANITARI”.

"Prohíbo la introducción y cursos en estos mis reinos y

señoríos de cualesquiera papeles sediciosos y

contrarios a la fidelidad y a la tranquilidad pública, y al

bien y fidelidad de mis vasallos: y en su consecuencia

mando, que cualquiera persona que tuviere, o a cuyas

manos llegare carta o papel impreso o manuscrito de

esta especie, los presente a la respectiva Justicia,

diciendo y nombrando el sujeto que se le haya

entregado o dirigido, si lo supiere o conociere; pena de

que no haciéndolo así, y justificándose por tener,

comunicar o extender tales cartas o papeles, será

castigado y procesado por el crimen de infidencia;

debiendo la Justicia remitir al mi Consejo los papeles

que se les presentaren, denunciaren o aprehendieren

(...).

Carlos IV por orden Circular del 5 de Enero de 1791

Congela totes les reformes iniciades durant el regnat de Carles III i va apartar del govern als vells

ministres il·lustrats. Floridablanca (“Pànic de Floridablanca”, Cordó sanitari”) va ser substituït per

Aranda (govern en 1792) i aquest, al seu torn, per Manuel de Godoy el 1792.

El comte de Floridablanca

Retrat cortesà

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) Manuel de Godoy (1792) va vacil·lar entre el

temor a França i l’intent de pactar-hi per tal

d’evitar l’enfrontament amb el poderós exèrcit

napoleònic. Finalment, l’execució a la guillotina

del rei francès Lluís XVI, el 21 gener de 1793, va

provocar la declaració de guerra a la República

francesa (Guerra de la Convenció contra la

França revolucionària, 1793). El conflicte només

va ser notori a territori català (Guerra Gran,

1793-1795) i se saldà amb la derrota espanyola i

l’acceptació de la pau mitjançant la signatura del

Tractat de Basilea (juliol 1795), davant les

derrotes constants.

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) A partir de 1796, el primer ministre Godoy optà per

una estratègia d’aliances i pactes amb França i

signa, en nom de Carles IV, el Pacte de San

Ildefonso amb la Convenció francesa (etapa del

Directori, 1795-1799), i en 1801 especialment amb

Napoleó Bonapart (etapa del Consolat, 1799-1804)

mitjançant el Tractat de Madrid.

D’acord amb aquesta aliança,

l’exèrcit espanyol va

intervenir en Portugal (maig

de 1801), quan el Consolat va

decidir forçar la neutralitat

portuguesa, declarada per no

rompre la seva tradicional

aliança amb Anglaterra,

provocant l’efímera guerra de

las Naranjas (1804).


Manuel Godoy (1801)

Retratat com a vencedor de la guerra de las Naranjas, Academia San Fernando.

Mitjançant el Tractat de Madrid (1801), Espanya declararia la guerra a Portugal, si

aquesta donava suport als anglesos. Conflicte entre Portugal, França i Espanya.


Almirall Nelson

Des de 1803, Espanya ajuda econòmicament a

França a lluitar contra Anglaterra (12 anys de pau

i acords, de 1796 fins 1808), i posa a disposició la

seva Armada per a la guerra naval contra els

britànics que, amb derrotes importants com les del

cap de Sant Vicent (1797), culminarà amb la

batalla de Trafalgar (1805).


6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) La gravetat de la derrota de

l’armada hispanofrancesa en

Trafalgar no va tenir les

mateixes repercussions en

Espanya i França.

Napoleó, proclamat ja en 1804

empereur des Français, va haver

de renunciar a la invasió

immediata per via marítima de

Gran Bretanya, però va poder

equilibrar la seva posició amb

els triomfs militars successius

d’Austerlitz, el 2 de desembre

de 1805, i de Jena, el 14

d’octubre de 1806, aconseguint

acords de pau amb austríacs,

russos i prussians.

Pel contrari, amb la destrucció de l’armada hispana, Espanya va perdre la seva flota, cosa que

significà la impossibilitat de mantenir obert el comerç amb les colònies americanes i la pèrdua del

seu control, cosa que va agreujar la crisi econòmica, mentre augmentava el recel de la cort cap a la

política d’aliances.

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) En 1807, Carles IV, instigat pel seu favorit Godoy, signa un nou pacte amb França: el Tractat de

Fontainebleau, pel qual es permetia a Napoleó i els seus exèrcits travessar el territori espanyol per

atacar Portugal, aliat d’Anglaterra. Aquest tractat, de fet, deixava les mans lliures a Napoleó, ja

emperador (1804) i triomfant a Europa, per actuar en territori espanyol, fou el seu pretext per envair

la Península. A aquesta política d’aliances s’oposava el fill del rei, Ferran.

6.2.- EL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808) Espanya passa per una crisi econòmica i

financera molt greu pels deutes

acumulats dels governs precedents, les

despeses en les guerres anteriors i la

pèrdua del control del mercat colonial

americà, a més de les males collites

periòdiques i l’escassetat de terres de

conreu que provoquen fam, i el fracàs de

tota reforma fiscal. El deute i el dèficit de

l’Estat cada vegada és major (préstecs i

continuada emissió de vals reials).

Davant d’aquesta situació, Manuel de Godoy enceta una sèrie de

reformes contràries a l’església i la noblesa, encaminades a

augmentar els ingressos: primera desamortització de terres

vinculades de l’església i augment dels impostos, reducció del

poder de la Inquisició, protecció d’artistes i intel·lectuals, intent

de reforma fiscal,..., cosa que fa que es guanyi forts enemics

interns, doncs provoquen el descontent de nobles i església, per

una part, i del camperolat per l’altra, produint-se motins i revoltes.


TEMA 6. LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

• DAVANT LA REVOLUCIÓN FRANCESA, CARLOS IV DECLARA LA GUERRA A FRANÇA.

• LA GUERRA ÉS UN FRACÀS.

• EL MINISTRE GODOY, DECIDEIX CANVIAR RADICALMENT LES ALIANCES ESPANYOLES.

• S’AUTORITZA A NAPOLEÓ A ENTRAR EN ESPANYA PER A ENVAIR PORTUGAL.

Manuel Godoy (1801)


1789. Revolució Francesa por al contagi d’una revolta popular

fre a les reformes iniciades pel Despotisme il·lustrat de Carles III.

canvi de ministres, fora els il·lustrats (Floridablanca, Jovellanos…).

1792. Primer ministre: MANUEL GODOY (jove militar, plebeu).

1793. Execució Lluís XVI de França.

declaració de guerra contra França (Espanya + altres països). Guerra de la Convenció.

Guerra Gran (1793-1795).

1795. Derrota d’Espanya Pau de Basilea (1795).

- retirada tropes franceses territori català (invasió Urgell, Cerdanya, Empordà…).

- subordinació d’Espanya a França.

- conflicte continua entre França – G.Bret. control marítim. Bloqueig continental.

1796. Pacte de San Ildefonso (intervenció en Portugal): Guerra de las Naranjas (1804). 1805. Batalla de Trafalgar.

- derrota armada francoespanyola desastre per a Espanya.

Desastre naval - victòria almirall Nelson.

paralitza el comerç colonial

conseqüències - ingressos Hisenda reial.

CRISI - comerç de teixits catalans per la pèrdua de mercats

- Endeutament.

solucions - contribucions malestar popular.

- reformes desamortització i venda de terres eclesiàstiques.

OPOSICIÓ noblesa i Església ( favor de Ferran VII).

- contra reformes.

- contra Godoy (origen plebeu!).

*malestar popular entre la pagesia + epidèmies (fam i carestia) = mortalitat.

REVOLTES POPULARS CONTRA GODOY (responsable de la crisi).

RESUM

EDAT CONTEMPORÀNIA

6.3.1.- La monarquia de Josep I (1808-13).



6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa amb els fets més importants de la guerra

d’Independència contra Napoleó: Cadis, Bailén, Arapiles, Saragossa, Girona. B2-T1.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (B2-T6/1)

Us present distints models del MAPA 12 sobre la guerra del Francès (1808-1814).

Cal emmarcar el comentari fent referència a la Revolució francesa i l’efecte que va causar

en el regnat de Carles IV, provocant un gir a la seva política reformista, que provenia de

les directrius del reformisme borbònic il·lustrat del seu pare Carles III. La destitució dels

ministres reformadors i el nomenament del favorit Manuel de Godoy.

Esmentar els diferents tractats (San Ildefonso, Fontainebleau, etc), i les revoltes i

motins (Aranjuez, Madrid), així com les abdicacions de Baiona (Estatut de Baiona); i

dins la monarquia de Josep I Bonapart, l’ocupació de la Península i l’aixecament del 2 de

maig de 1808 a Madrid, i la repressió posterior (afusellaments de 3 de maig) a partir

d’aquests fets o començament de la guerra, contar els principals esdeveniments o

batalles, sempre esmentant les fases de la guerra quins països estigueren involucrats,

sense oblidar les ideologies existents en aquest període (afrancesats i patriòtics en les

seves variants), i esmenteu les estratègies de lluita de la resistència (guerrilles i

resistència, desgast).

No oblidar una de les principals conseqüències: les Corts de Cadis i la promulgació de la

Constitució del 1812, en plena guerra, on es va gestar el primer liberalisme espanyol.

Per acabar, en el tractat de Valençay (11 desembre 1813) amb el retorn de Ferran VII i la

restauració de l’absolutisme, en 1814.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (B2-T6/1) ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa amb els fets més importants de la guerra

d’Independència contra Napoleó: Cadis, Bailén, Arapiles, Saragossa, Girona. B2-T1.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 1)

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) Introducció La Guerra del Francès o de la Independència té un triple caràcter:

D’una banda, és un episodi bèl·lic, és una més de les guerres d’alliberament europees contra la invasió napoleònica

(resistència a una ocupació exterior).

És una guerra nacional, no amb un sentit polític, sinó que és nacional perquè els protagonistes no són tan sols els exèrcits

professionals sinó que també és protagonista la població civil.

Al mateix temps, constitueix el primer intent de revolució liberal burgesa a la història d’Espanya, la protagonitzada per les

Corts de Cadis i la Constitució de 1812.

Això es deu a què la guerra suposà l’enfonsament de les institucions pròpies de la monarquia absoluta espanyola i

l’aparició, a la zona resistent a la invasió, d’unes noves institucions (Juntes, Corts de Cadis) i normes legals

(Constitució de 1812), que descansaven en principis liberals i que vulneraven els principis de l’absolutisme (sobirania

reial d’origen diví, concentració de poders en mans del monarca, inexistència d’una declaració de drets i llibertats,

etc.).

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) Context europeu: la península Ibèrica en el sistema napoleònic

Napoleó puja al poder en 1799 (Consolat) i en 1804 (Imperi), en la

seva expansió europea es va trobar amb un gran rival: Anglaterra.

La França napoleònica era la

primera potència continental.

Però Anglaterra dominava la

mar, era la primera potència

marítima, sobretot des de la

seva gran victòria naval de 21

d’octubre de 1805 a la Batalla

de Trafalgar, on l’almirall

Nelson va derrotar l’armada

francesa i espanyola, que varen

quedar destrossades, com a

conseqüència Gran Bretanya va

bloquejar el comerç espanyol

amb les colònies, degut a la

seva hegemonia marítima.

Almirall Nelson


Retrat eqüestre de Manuel Godoy, duc d’Alcúdia, de Goya.


Durant l’època de Napoleó (1799-1808), el primer ministre de Carles IV,

Manuel de Godoy, que era molt ambiciós, primer declara la guerra

juntament amb Gran Bretanya, a França, i quan va perdre, Napoleó

indueix a Godoy a una aliança conjunta contra gran Bretanya.


Com Napoleó no es pot enfrontar a la mar contra Anglaterra posarà en

pràctica el “bloqueig continental”, és a dir, controlarà els ports

europeus per evitar el comerç d’Anglaterra amb la resta d’Europa. Es

tractava d’ofegar econòmicament a Anglaterra.

En aquesta estratègia de bloqueig

continental i amb les seves

contínues conquestes i aliances,

Napoleó pràcticament tenia

controlats tots els ports

europeus, però li fallava un

importantíssim: el port de

Lisboa. Portugal havia estat

sempre país aliat de Anglaterra i

bona part de les matèries

primeres que arribaven de les

colònies portugueses, al port de

Lisboa, s’enviaven cap a

Anglaterra.


Com Napoleó no es pot enfrontar a la mar contra Anglaterra posarà

en pràctica el “bloqueig continental”.


Napoleó vol ocupar Portugal, però per fer-ho ha de travessar Espanya.

L’emperador va convèncer a les autoritats espanyoles, al rei Carles IV (1788-

1808) i al seu favorit Manuel de Godoy, per deixar passar les tropes franceses

per territori hispà per anar ocupar Portugal. El 18 d’octubre de 1807, l’exèrcit

que liderava el general Junot travessa la frontera i s’apodera de quasi tot

Portugal, els sobirans portuguesos varen fugir a Brasil.


La del nord i la del centre per França.

La part del sud es constituirà amb regne, el regne de l’Algarve i

Godoy seria nomenat Príncep dels Algarves.

Les colònies portugueses es repartirien entre França i Espanya, i el

rei d’Espanya seria nomenat emperador de les Amèriques.

Context europeu: la península Ibèrica en el sistema napoleònic

Pocs dies després, el 27 d’octubre de 1807, Godoy i Carles IV signen amb Napoleó el Tractat de

Fontainebleau. En aquest tractat s’havia previst que els exèrcits francesos amb 28.000 soldats

podien travessar Espanya per envair Portugal i Espanya participarà en la invasió amb una força

similar; a canvi, una vegada conquerida, de repartir-la en tres parts, una per a França, altra per a

Espanya i altra per a Godoy, en el tracte final se la repartirien entre Napoleó i Godoy (FR-

GODOY VRS GB-PORTUGAL). Portugal es dividiria en 3 zones o parts:

Manuel Godoy (1801), príncep de la Pau

La reina Maria Lluïsa

Retrat eqüestre: Maria Lluïsa

La reina Maria Lluïsa

A les obres on representa la reina

d’Espanya, queda palesa l’antipatia

que sentia per ella, a causa de la

seva supèrbia, altivesa i el domini

que exercia sobre el rei.

Raó per la qual no la va idealitzar en

els retrats, ans el contrari la pinta

lletja i amb el posat altiu sempre

present en el rostre.

El vestit és de colors freds, on

destaquen especialment els botons,

així com les condecoracions, fent

que ressaltin en contrast amb els

colors més vius del fons.

El rei Carles IV

Mostra l’estima que sent el pintor

per aquest monarca, tot i que es va

deixar influir per la seva esposa

Maria Lluïsa de Parma.

Composició lineal, on els

contorns prenen forma d’arc.

El fons pintat amb colors vius com

el verd, el roig i el blanc..., que

contrasta amb el blau obscur del

monarca, del que, únicament,

destaca la franja roja.

Realça el detallisme de les

condecoracions del rei i els seus

ribets d’or en el vestit.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) Context europeu: la península Ibèrica en el sistema napoleònic Però en els pensaments i objectius de Napoleó no hi havia tan sols el pla portuguès. Efectivament, les autoritats

espanyoles havien estat enganyades i Carles IV no va conèixer mai els plans francesos respecte al nord-est

peninsular, ja que l’exèrcit francès entrà dins Espanya per a la conquesta de tota la península i col·locar-hi el seu

germà Josep. El primer pas era traslladar la frontera pirenaica fins els riu Ebre (les províncies Basques, casi tota

Navarra, la meitat d’Aragó i la major part de Catalunya esdevindrien departaments francesos i el francès seria únic

idioma oficial, apartant les llengües pròpies, i sometent aquest territoris al centralisme polític emergent, cosa que ja

havia intentat Carlemany, mil anys abans, sense oferir res a canvi). El segon pas de Napoleó era controlar els tres

ports principals peninsulars: Lisboa (oest)

Cadis (sud)

Barcelona (est)


De fet, el desplegament de les tropes napoleòniques en direcció als tres ports abans esmentats (cap a

l’oest, sud i est), amb la intenció també d’ocupar Madrid, demostrava que Napoleó volia la conquesta

de tota la península Ibèrica.

A finals del 1807 inici del 1808,

les tropes franceses (uns 100.000

homes) dirigides pel seu cunyat, el

general Murat, entraren pels

Pirineus i ocuparen les cases dels

ciutadans com a lloc de lloguer.

Mentre, part dels exèrcits

invasors ocupen el nord, un

tercer exèrcit travessa els

Pirineus orientals i entra en

Catalunya.


Godoy, davant les nombroses tropes invasores, comença a recelar de les

intensions de Napoleó, i tracta infructuosament de salvar la situació.


El poble reaccionà front la invasió i això va produir incidents a Aranjuez i Madrid, mentre els

monarques Carles IV i Ferran VII es trobaven a Baiona.

Context europeu: la península Ibèrica en el sistema napoleònic

El poble reaccionà front la invasió i això va produir incidents a Aranjuez i

Madrid, mentre els monarques Carles IV i Ferran VII es trobaven a Baiona.


6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) Inici de la Guerra del Francès: el Motí d’Aranjuez, Madrid, Baiona

ARANJUEZ: Amb anterioritat al Motí d’Aranjuez, ja s’havia produït el Procés d’El Escorial (1807):

el príncep d’Astúries, futur Ferran VII, junt a part de la noblesa i el clergat, conspira per a tirar a

Godoy i a son pare i fer-se amb el poder, però és descobert i delata als que havien conspirat junt a ell

per aconseguir el perdó de son pare.


ARANJUEZ: Després de l’ocupació de Portugal, un exèrcit francès, conduït

per Murat, es dirigí a Madrid. La cort de Carles IV i Godoy es traslladen al

Real Sitio de Aranjuez, davant la imminent arribada dels francesos a Madrid, i

Godoy aconseguí convèncer Carles IV de la necessitat que la família reial anés

a Andalusia camí d’Amèrica.

Aquesta decisió, l’anormal presència i el constant moviment de tropes estrangeres per territori espanyol

i el temor a una invasió del país fou aprofitat per la noblesa i el clergat (un grup de personal relacionat

amb la Cort), que s’oposaven a la política de Godoy i eren partidaris de l’infant Ferran, per

promoure una revolta popular contra el favorit del rei, Godoy.

General Murat


ARANJUEZ: El dia 19 de març de 1808, els revoltats s’amotinen davant del Palau Reial

d’Aranjuez.


ARANJUEZ: El dia 19 de març de 1808, els revoltats s’amotinen davant del Palau Reial

d’Aranjuez, on es trobava el rei. Amb el Motí d'Aranjuez augmenten els partidaris de Ferran. La

intenció era treure Godoy del poder i aconseguir la substitució del rei pel seu fill.


ARANJUEZ: Temorós Carles IV (1788-1808) destitueix Godoy, que

fou empresonat, i el rei abdicà (19 de març) en el seu fill Ferran VII

(existien desacords entre ells).


ARANJUEZ: Els amotinats aconseguiren els seus objectius, però els fets van fer evident la crisi

profunda de la monarquia espanyola. El mateix dia, el príncep d’Astúries Ferran és coronat rei

com a Ferran VII (1814-1833).

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) ARANJUEZ: Sembla que Ferran va participar sufragant (pagant) el motí

contra el seu pare (o bé instigant).

“Como los achaques de que adolezco no me permiten soportar por más

tiempo el grave peso del gobierno de mis reinos, y me sea preciso para

reparar mi salud gozar en clima más templado de la tranquilidad de la vida

privada; he determinado, después de la mas seria deliberación, abdicar mi

corona en mi heredero y mi muy caro hijo el Príncipe de Asturias. Por tanto es

mi real voluntad que sea reconocido y obedecido como Rey y Señor natural

de todos mis reinos y dominios. Y para que este mi real decreto de libre y

espontánea abdicación tenga su exacto y debido cumplimiento, lo

comunicaréis al consejo y demás a quienes corresponda”.

Dado en Aranjuez, a 19 de marzo de 1808.-Yo, el Rey.- A don Pedro

Cevallos”. Gaceta de Madrid, 25 de marzo de 1808.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) ARANJUEZ: Cinc dies més tard, el

nou monarca Ferran VII entra en

Madrid i els madrilenys li oferiren

el seu reconeixement, el recorregut

des de la Porta d’Atocha, pel carrer

d’Alcalà, fins el Palau d’Orient va

tardar sis hores.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) ARANJUEZ: Murat, que havia entrat amb les seves tropes en Madrid,

vint-i-quatre hores abans, no reconeix oficialment el nou rei i convenç a

Carlos IV per a que envií una carta a Napoleó, negant la validesa de la

seva abdicació. Mentrestant, entreté a Ferran VII amb la promesa que

Napoleó en persona vindrà a visitar-lo.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: Carles IV decideix recuperar la corona i va escriure a Napoleó per comunicar-li els

esdeveniments i reclamar el seu ajut per recuperar el tron que li havia usurpat el seu propi fill Ferran

VII, però Napoleó és ara l’àrbitre de la situació militar i, també, de la situació dinàstica.

CARLES IV RECORRE A NAPOLEÓ

“Senyor germà meu: V. M. deu conèixer segurament amb pena

els esdeveniments d’Aranjuez i els seus resultats, i no deu

veure amb indiferències un rei que, forçat a renunciar a la

corona, ve a lliurar-se als braços d’un monarca, aliat seu,

subordinant-se totalment a la disposició de l’únic que pot

donar-li la seva felicitat, la de tota la seva família i la dels seus

fidels vassalls, jo no he renunciat en favor del meu fill sinó

forçat per les circumstàncies”. (...)

“Adreço a V. M. I. una protesta contra els fets d’Aranjuez i contra la meva abdicació. Em lliuro totalment i

confio en el cor i en l’amistat de V. M. (...)”

De V. M. I., el seu germà i amic Carles, març del 1808. (Traduït del castellà).

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: L’emperador reafirma la seva impressió de feblesa, corrupció i incapacitat de la

monarquia espanyola i, a finals de 1807, Napoleó decideix definitivament envair Espanya, perquè la

dèbil monarquia de Carles IV li era ja d’escassa utilitat i era més favorable als seus interessos la

creació d’un estat satèl·lit, ocupant el tron i annexant el país a l’Imperi.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: Efectivament, aprofitant el succeït al motí d’Aranjuez i el fet que les tropes franceses del

general Murat havien ocupat ja el nord d’Espanya (emparant-se en el tractat de Fontainebleau),

Napoleó podrà decidir qui ha de ser el rei. Per això, Carles IV i Ferran VII van ser convocats a la

ciutat fronterera de Baiona, on l’emperador dels francesos va aconseguir arrencar les successives

abdicacions de Baiona (“Las renuncias de Bayona”, de 5 de maig de 1808).

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: Murat convenç a Ferran VII, perquè surti cap a la frontera a rebre l’emperador i així, amb

engany, arriba a Baiona, allí, els francesos li proposen que renuncií al tron i davant la seva negativa,

esperen l’arribada de Carles IV, la seva esposa Maria Lluïsa de Parma i el favorit de amb dos,

Godoy. Ferran VII se n’adona de la traïció dels francesos en discutir amb el seu pare Carles IV i li

retorna la corona al seu pare Carles IV i aquest abdica en favor de Napoleó.

Joachim Murat , Maréchal (1804), roi de Naples de

1808 à 1815.

Joachim Murat. General Murat

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: Carles IV demana ajuda a Napoleó, qui crida a Carles IV i a Ferran VII a Baiona.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: A Baiona, Ferran VII tornà a abdicar en favor del seu pare Carles IV i aquest en favor

de Napoleó.

“Mi venerado padre y señor: Para dar a V. M. una prueba de mi amor, de mi obediencia y de mi sumisión, y

para acceder a los deseos que V. M. me ha manifestado reiteradas veces, renuncio a mi corona en favor

de V. M. deseando que pueda gozarla muchos años”.

Abdicación de Fernando VII en Carlos IV (Bayona, 5 de mayo de 1808).

“Art. 1: S. M. el rey Carlos (...) No pudiendo ser las circunstancias actuales ser sino un manantial de

disensiones, tanto más funestas cuanto las desavenencias han dividido su propia familia, ha resuelto

ceder, como cede por la presente, todos sus derechos al trono de las Españas y de las Indias a S. M. el

emperador Napoleón, como el único que, en el estado a que han llegado las cosas, puede restablecer el

orden......”

Abdicación de Carlos IV en Napoleón (Bayona, 5 de mayo de 1808).

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: A Baiona, Ferran VII tornà a abdicar en favor del seu pare Carles IV i aquest en favor

de Napoleó.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: Immediatament després, Napoleó va lliurar la corona espanyola al seu germà Josep I

Bonaparte (rei d’Espanya de 6 juny 1808-1813), més conegut com a “Pepe Botella” (diuen per la seva

afició a la botella) i convocà Corts.

Gravat satíric que representa a Josep Bonaparte damunt un cogombre, en referència al

seu nom en italià (Peppino), i que ironitza sobre la seva afecció per la beguda.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) BAIONA: Creació d’un estat satèl·lit, ocupant el tron i annexant el país a l’Imperi.

Es nota que el pintor no sent

apreciació pel príncep Ferran, per

la qual cosa el pinta més bé lleig,

igual que a la reina.

Realcen els colors vius (roig i

groc) de la vestimenta, així com el

daurat de les condecoracions, en

comparació als obscurs del fons.

El representa amb una expressió

altiva i de superioritat.

El príncep Ferran

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V

Reina Mª Lluïsa

El rei Carles IV

Infant Francesc de Paula

El príncep de Parma

La Princesa

Maria Lluïsa,

amb el seu fill

D. Antonio Pascual i

Dª Carlota Joaquina

Dª Isabel

D. Carles

Maria Isidre

Ferran VII

La promesa de

Ferran VII

Goya






Goya (1746-1828)

És un RETRAT COL·LECTIU (1800-01), realitzat en Aranjuez. Representa la família reial (el monarca acompanyat de l’esposa, germans i fills), retratada amb gran esperit observador, uneix a la veritat física la psíquica.

Els rostres de gran realisme deixen veure la psicologia i els caràcters dels personatges. Apareixen amb vestimentes de la Cort, que són d’interès per la minuciositat dels detalls, i els distintius honorífics (bandes, medalles, joies...).

Fa un homenatge a “Las Meninas” de Velázquez, doncs Goya s’autoretrata, a l’esquerra, darrere d’un enorme llenç, dempeus i amb escàs moviment, com una figura silenciosa que no participa de l’escena.

COMPOSICIÓ: Respon a un sentit jeràrquic dels personatges segons el lloc que ocupen. Tots estan dempeus i contemplen un personatge misteriós, que posa per al pintor, estan col·locats casi en línia recta i en l’ordre que exigeix el protocol reial. Les figures formen, als dos costats, dos grups compactes, per a deixar en el centre un espai més ampli, on es situen els reis amb el seu fill menor.

La LLUM, que arriba de l’esquerra, fa que brillen les sedes i les joies i eludeix els rostres, destacant els objectes i les teles (a recalcar la lluïssor de les condecoracions). El conjunt de brillants uniformes i vestits clars destaca del fons en penombra. Goya crea un espai, on col·loca l’escena, no mitjançant la il·luminació i la superposició de plans, sinó a través del volum dels cossos de la família reial.

RETRAT DE FAMÍLIA DE CARLES IV

F

A

M

Í

I

L

I

A

C

A

R

L

O

S

I

V






Goya (1746-1828)

Detall de Maria Lluïsa de Parma i Donya Isabel

Goya (1746-1828)

Esbós de la infanta M. Josefa (germana de Carles IV)

Goya (1746-1828)

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID, 2 DE MAIG DIA DE CÒLERA: Mentrestant, l’administració borbònica es troba sense

cap visible (Ferran VII és a Baiona) i amb ordres de cooperar amb els francesos, i en Madrid,

l’ambient és molt hostil cap a les forces invasores i es respira una atmosfera carregada d’inquietud.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID, 2 DE MAIG DIA DE CÒLERA:

REVOLTA DAVANT EL PALAU REIAL

Des de primeres hores del matí del dia 2 de maig 1808, es congrega un allau de

gent davant el Palau Reial, en la Plaça d’Orient, on la resta de la família

reial, que encara es trobava a Palau, es prepara per a marxar cap a Baiona.

La població de Madrid creia que Napoleó havia segrestat a Ferran VII, segons el

rumors que s’havien difós per la ciutat, ignorant la manera exacta com s’havien

produït els esdeveniments.

En el moment de pujar al cotxe el petit infant Francesc de Paula per conduir-lo

cap França, qui anava plorant, qualcú va cridar: “¡Que nos lo llevan!, en un

moment homes i dones van rodejar les carrosses tractant d’impedir el viatge.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID, 2 DE MAIG DIA DE CÒLERA: REVOLTA DAVANT EL PALAU REIAL

Les forces de l’invasor comencen a disparar, aquest fet obre la pàgina de la història (gravada a sang i

foc) de la guerra de la Independència contra l’invasor francès, en caure els primers màrtirs. El

poble de Madrid s’aixeca de manera espontània contra la presència francesa, dirigit pels notables

locals, els interessos del quals perillaven per les mesures revolucionàries que podia emprendre el nou

rei, amb el seu reduït nucli d’afrancesats.

La revolta va

amalgamar diferents

expectatives, aquells

que defensaven una

nació sobirana que

faci legítim el canvi

dinàstic (de Carles a

Ferran), els que

lluitaven per la

independència, com

també a les classes

dominants temoroses

del poble amb armes.


LLUITA EN LA PORTA DEL SOL

La notícia del succés de la Plaça d’Orient es va

propagar per tot Madrid; homes, dones i el jovent

armats amb navalles, tisores i pals surten al carrer

mentre criden: “¡A morir matando!”, “¡No más

esclavos!”. Des de finestres i balcons cauen maons,

pedres, mobles i calderetes d’aigua o oli bullint.

Heroiques dones i indomables homes

presenten resistència a l’invasor, mentre

ancians i nins es refugies en el temple

del Buen Suceso de la Porta del Sol. Els

soldats continuen metrallant i la lluita

es prolonga durant tota la nit, morint

patriotes espanyols i soldats francesos.

El renou del canons i els tirs es

propaguen com la pólvora per tot

Madrid.


DEFENSA DEL PARC D’ARTILLERIA DE MONTELEÓN

Mentrestant, els soldats espanyols estan aquarterats i sense ordres directes del rei, confosos i

passius. Però el capità Luís Daóiz no es resigna a veure morir el poble i arenga els seus soldats, als que

s’uneixen els capitans d’artilleria Pedro Valverde i Rafael Goicochea, i el tinent Jacinto Ruiz

Mendoza amb trenta voluntaris més, al crits de: “¡Viva Ferran VII!”, “¡Viva Espanya!, es refugien tots

al Parc d’artilleria, situat en el barri de las Maravillas (avui de Malasaña).

Amb ells es tanquen

els veïns de la ciutat

més valents, agrupats

en dos bàndols:

“manolos” (habitants

dels barris més alts:

Rastro, Lavapiés, Puente i

calle de Toledo,..) i

“chisperos” (veïns dels

barris alts: Maravillas,

Barquillo, San Antón, ...).



Entre tots defensen el Parc d’artilleria de Monteleón, arrastren

amb el braços els canons i tan sols tenen deu granades.

Avança la columna del general Lefranc i, quan la tenen a tir,

disparen els canons a través de la porta, per a què l’impacte sigui

major; augmenta l’entusiasme del poble i l’enemic es retira.



Però, Murat mana nombrosos reforços i aquell munt de valents mor lluitant heroicament.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID: AFUSELLAMENTS DE LA MONCLOA

Tot i l’heroisme, Murat va poder controlar l’allau de gent

que envaïa carrers i places. Les tropes franceses tenen

controlades les posicions estratègiques i penetren pels

diferents extrems de la ciutat. La guàrdia imperial mata amb

ganivets als grups, destaca la crueltat dels llancers i

mamelucs, que forcen les cases on es suposa que els han

disparat, i degollen als seus habitants.


La càrrega dels mamelucs

El 2 de maig de 1808

MADRID: AFUSELLAMENTS DE LA MONCLOA

Així, l’aixecament popular madrileny, que va ser durament reprimit per les tropes franceses de

Murat el mateix dia 2 de maig i immortalitzat per Goya amb “La càrrega dels mamelucs” (tropes

musulmanes al servei de Napoleó sota les ordres del general Murat), posava de manifest la dissociació

entre la voluntat del poble i el govern titella instaurat per Napoleó.


Murat publica un bàndol, ordenant l’afusellament de tot espanyol que sigui trobat amb armes de

qualsevol tipus, centenars d’innocents foren afusellats, sense haver estat encausats, simplement per

dur “cortaplumas” o tisores.

“Soldados, mal aconsejado el populacho de Madrid, se ha levantado y ha

cometido asesinatos; bien sé que los españoles que merecen el nombre

de tales han lamentado tamaños desórdenes, y estoy muy distante de

confundir con ellos a unos miserables (...).

Pero la sangre francesa vertida clama venganza. Por tanto, mando lo

siguiente:

(...) Art. 2 Serán fusilados todos cuantos durante la rebelión

han sido presos con armas.

(...) Art. 5 Toda villa o aldea donde sea asesinado un francés

será incendiada.

(...) Art. 7 Los autores de libelos impresos o manuscritos que

provoquen a la sedición serán pasados por los armas.

Dado en nuestro Cuartel General de Madrid a 2 de Mayo de 1808.

Joachim MURAT


Les causes de la guerra foren: l’absència física del rei Ferran VII (considerat segrestat), el

ressentiment contra l’ocupació francesa, rebutjada pel poble des del començament, i la brutal

repressió del dia 2 de maig i del dia següent, quan es van produir els afusellaments del 3 de maig en

la muntanya del “Príncipe Pio”, que el genial pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes

immortalitzà i traslladà al llenç...

Els afusellaments de la Muntanya del “Príncipe Pio” o els

afusellaments del 3 de maig de la Moncloa, a Madrid

(1814, Goya).

..., tots aquells horrors que ens

deixen estorats a les

generacions posteriors.

Joachim Murat. General Murat

ELS AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE 1808 (1814)

FRANCISCO DE GOYA Y LUCIENTES (1746-1828)

MUSEU DEL PRADO. MADRID

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID: EL BÀNDOL DEL ALCALDE DE MÓSTOLES

La proclama contra l’invasor en Madrid i la repressió posterior, tot plegat va tenir com a conseqüència

que, pocs dies més tard, les principals ciutats espanyoles seguiren l’exemple de Madrid i la població

se’n revoltà ràpidament contra l’invasor. Als viatgers que surten de Madrid se’ls demana notícies del

que està passant a la capital i es reuneixen en grups per llegir les cartes que arriben de l’heroica vila.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID: EL BÀNDOL DEL ALCALDE DE MÓSTOLES

A Móstoles, poble proper a Madrid, el seu patriòtic batlle

reuneix als veïns i els arenga: “¡La Patria está en peligro!

¡Madrid perece víctima de la perfidia francesa! ¡Españoles,

acudid a salvarla!..”.

Homes i dones entusiasmats, s’armen amb trabucs vells, navalles i

pals, per combatre l’invasor, dirigit pel batlle.

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) MADRID: EL BÀNDOL DELS ALCALDES DE

MÓSTOLES

Molt aviat van sorgir per tot arreu Juntes

d’Armament i Defensa que van reaccionar enfront

del desconcert i l’absència de poder, i no es van

sotmetre a les autoritats.

Amb l’aixecament a

Madrid, el dia 2 de

maig de 1808,

comença la guerra

del Francès.

3.- TERCERA ETAPA: GUERRA DEL FRANCÈS I RETORN FERRAN VII (1808-1819)

RETORN REI: segona crisi

3.1.- Gravats: Els desastres

de la Guerra

3.2.- Quadres patriòtics o

pintura històrica

3.3.- Obres realistes o

expressionistes

RETORN DE

FERRAN VII:

segona crisi

GUERRA DE LA

INDEPENDÈNCIA

O DEL FRANCÈS

(1808- 1814)

El pintor sembla tancar-se en

si mateix, i els esdeveniments

polítics contribuïren a imprimir un

sentiment d’angoixa en la seva

obra de maduresa.

3.1.- Gravats: Els desastres de la

Guerra

3.- TERCERA ETAPA:

GUERRA DEL FRANCÈS

I RETORN FERRAN VII

(1808-1819)

GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808- 1814)

GRAVATS:

Els desastres

de la guerra

ALTRES OBRES:

LA CÀRREGA DELS MAMELUCS

ELS AFUSELLAMENTS DE LA

MUNTANYA DEL PRÍNCIPE PÍO O ELS

AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE

LA MONCLOA (1814)

EL COLÓS (no autoria)

GRAVATS

“ELS DESASTRES DE LA GUERRA” (1808-9 i 1811)

Esto es peor

El sueño de la razón produce monstruos

GOYA

AIGUAFORT

AIGUATINTA

… variant de…

(planxa matriu de metall).

GOYA

AIGUAFORT (planxa matriu de metall).

-1r pas: consisteix en envernissar una planxa metàl·lica.

- 2n: es realitza un dibuix amb un punxó, gratant sobre la capa de vernís.

- 3r: fet el dibuix s’introdueix la planxa en aiguafort (àcid nítric rebaixat amb

aigua), que aprofundeix les zones gravades amb el punxó i desprotegides de

vernís.

- 4t: D’aquesta forma on abans hi havia les retxes del dibuix ara hi ha solcs.

- 5è: Per acabar, es posa tinta sobre la planxa i després es neteja amb un drap,

quedant tinta dintre dels solcs.

- 6è: Després es posa un paper damunt, es pressiona amb una premsa que es

diu tòrcul i el paper absorbeix la tinta. D’aquesta forma es poden fer les còpies

que es vulguin.

3.- TERCERA ETAPA: GUERRA DEL FRANCÈS I RETORN FERRAN VII (1808-1819)

3.2.- Quadres

patriòtics o pintura

històrica

QUADRES PATRIÒTICS O

PINTURA HISTÒRICA

La guerra contra l’invasor francès va

impressionar fortament a Goya per la seva

crueltat, i farà que emeti el seu judici

personal sobre els horrors que la guerra

provocava.

En El dos de maig o la càrrega dels

mamelucs (tropes musulmanes al servei de

Napoleó sota les ordres del general Murat) es

ressalta l’heroisme i la lluita del poble de

Madrid, que s’alçà en armes contra els

francesos, i la càrrega contra ell, a la Puerta

del Sol.

“El mamelucs” ben armats, en contrast

amb els ganivets i punyals del valent poble.

No predomina el primer pla, tot el conjunt

destaca al mateix temps, tot el poble que

s’enfronta les tropes invasores.

Al centre de la composició, un mameluc, soldat sota ordres franceses cau mort del

cavall, mentre un madrileny continua apunyalant-lo i un altre fereix mortalment al cavall.

Al fons, les figures dels madrilenys, que amb els ulls desorbitats per la ràbia, la ira i la

indignació apunyalen amb les seves armes blanques a genets i cavalls, mentre els

francesos rebutgen l’atac i intenten fugir.



En aquesta composició destaca el sentit èpic, el moviment impetuós, l’enèrgic valor

expressiu dels rostres i, fins i tot, dels cavalls, es denota el pànic en els ulls i el desig

d’abandonar el lloc. La llum violenta, un fort, ric i vibrant cromatisme, i una execució de

ràpida pinzellada amb grans taques, és com si el pintor hagués estat envaït per la mateixa

acció. L’altre quadre que fa parella amb aquest, i és la seva continuació, és Els

afusellaments del 3 de maig.

QUADRES PATRIÒTICS O

PINTURA HISTÒRICA

L’obra és una font històrica dels

afusellaments de patriotes en la

muntanya del Príncipe Pío, el 3 de maig

de 1808, i de la duríssima repressió de

les tropes franceses contra els

madrilenys, que s’havien aixecat contra

ells.

Més que una obra que perpetuí el fet

de la insurrecció nacional, Goya ens llega

un testimoni antibèl·lic, que denuncia la

crueltat i la barbàrie; lluny del tractament

heroic i grandiloqüent de la pintura

històrica d’altres èpoques, és com un

document d’un reporter fotogràfic, que

utilitza els seu objectiu per denunciar les

atrocitats.

Davant d’un escamot (pelotón)

d’execució de soldats francesos

(devastador i símbol d’opressió), que

dispara i ha matat, es troba un grup de

patriotes (innocència) s’enfronta amb la

mort.


Afusellaments del 3 de maig 1808 (1814)



(FITXA 125:09-10; 78: 10-11 i 11-12; 43: 12-13)

Els afusellaments de la Muntanya del “Príncipe Pio” o els

afusellaments del 3 de maig de la Moncloa, a Madrid (1814)

El grup és heterogeni i el quadre plasma les distintes reaccions dels personatges que

van a ser afusellats, cada persona s’enfronta amb la mort de distinta forma; al centre, un

home, que destaca, per la camisa blanca i el calçó groc, de la resta de companys, vestits

amb vestimentes brunes (“pardas”) somortes (mortecinas), aixeca els seus braços i el cap

amb mirada desorbitada, i sembla increpar als seus executors; a la seva dreta, un altre de

genolls resa; qualcú es tapa els ulls no volent ni veure el seu propi rostre; altre les orelles...

En primer pla i en terra, jeuen (yacen) els cossos amarats (“empapados”) en sang dels

cadàvers dels ja executats, que completen la visió tràgica de l’escena.

78




En la composició es pot distingir tres grups: els ja afusellats, els que estan a punt de

ser-ho i els que esperen.

El contrast entre escamot d’afusellament, que forma un bloc compacte amb les

baionetes calades, i que oculta les cares, que dóna a entendre que no són culpables,

únicament obeeixen ordres, i els gestos patètics de les víctimes contribueix a crear la idea

de violència, la força dramàtica que posseeix el quadre.

Tot i que els personatges tenen una fisonomia, una expressió, i realitzen un gestos, al

pintor el que li interessa és el conjunt.

43

125

Al fons apareix la muntanya de Príncipe Pío,

realitzada amb pigmentacions en taques de color.

LLUM: El quadre està il·luminat pel fanal (farol) col·locat en terra, que incideix directament

en el grup de patriotes i, també, per una llum lúgubre d’alba, que tot ho inunda, la il·luminació

es centra, sobretot, en el personatge de camisa blanca, que desafia l’escamot i accepta la

seva mort, per tant, el colorit és més bé esmortit, poc precís, i tan sol trenca aquesta tonalitat

la irrupció més brillant de la figura en els braços oberts.

Tot i que els afusellaments foren de dia, Goya prefereix la nit per emfatitzar el drama.

La TÈCNICA es

caracteritza per la

llibertat en la

pinzellada furiosa.

Amb dues obres es complementen i mostren

els horror de la guerra.

La intensitat expressiva d’aquestes obres

convertiren Goya en un precursor del

romanticisme.

Obres que, pel seu contingut, adquireixen

una profunda dimensió moral i simbòlica.

Les va realitzar en

tornar Ferran VII, a

ocupar el tron en 1814,

recordant les tristes

visions de la guerra.

Restauració 2008

Execució Maximilià Éduard Manet

L’execució de l’emperador Maximilià el 19 juny de 1867

(1868-69)


Versió grafiti 3 de maig, Madrid


• EL POBLE DE MADRID SE SUBLEVA I FERRAN VII ES PROCLAMA REI.

• NAPOLEÓ CONVOCA A CARLES IV I A FERRAN VII A BAIONA.

• ALLÍ OBLIGA A ACCEPTAR A JOSÉ BONAPART COM A REI D’ESPANYA.






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA





6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) Aquests successos tan importants foren coneguts ben aviat a França; mentre Ferran VII i Carles IV

foren empresonats a Baiona per Napoleó, que els havia tornat a enganar, i va nomenar al germà,

Josep I, rei d’Espanya.

“Art. 1: S. A. R. el príncipe de Asturias se adhiere a la cesión hecha por el rey Carlos de sus derechos al

trono de España y de las Indias en favor de S. M. el emperador de los franceses....y renuncia, en cuanto

sea menester, a los derechos que tiene como príncipe de Asturias a la corona de España y de las Indias”.

Renuncia a los derechos de Fernando VII en Napoleón (Bayona, 10 de mayo de 1808).

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) Per tal de donar un caràcter modernitzador a la

nova monarquia, el primer que fan Napoleó i Josep

I fou convocar un simulacre de Corts espanyoles a

Baiona. Reunides, el 15 de juny de 1808, unes

Corts espanyoles, una assemblea de notables

designada per les autoritats franceses aprova un text

ja redactat (una Carta Atorgada). Així, Josep I

promulga una mena de constitució per Espanya,

l’Estatut de Baiona de dia 7 de juliol de 1808, que

proclamava rei d’Espanya a Josep Bonapart I,

que era llavors rei de Nàpols.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) “Españoles: después de una larga agonía vuestra nación

iba a perecer. He visto vuestros males y voy a

remediarlos. Vuestra grandeza y vuestro poder hacen

parte del mío. Vuestros príncipes me han cedido todos

sus derechos a la corona de España. Yo no quiero reinar

en vuestras provincias; pero quiero adquirir derechos

eternos al amor y al reconocimiento de vuestra

prosperidad. Vuestra monarquía es vieja; mi misión es

renovarla; mejoraré vuestras instituciones, y os haré

gozar, si me ayudáis, de los beneficios de una reforma,

sin que experimentéis quebrantos, desórdenes y

convulsiones. Españoles: he hecho convocar una

asamblea general de las diputaciones de las provincias y

ciudades. Quiero asegurarme por mí mismo de vuestros

deseos y necesidades. Entonces depondré todos mis

derechos, y colocaré vuestra gloriosa corona en las

sienes de un otro Yo, garantizándoos al mismo tiempo

una constitución que concilie la santa y saludable

autoridad del soberano con las libertades y privilegios

del pueblo. Españoles: recordad lo que han sido

vuestros padres, y contemplad vuestro estado. No es

vuestra la culpa, sino del mal gobierno que os ha regido;

tened una gran confianza en las circunstancias actuales,

pues yo quiero que mi memoria llegue hasta vuestros

últimos nietos, y exclamen: Es el regenerador de nuestra

patria.”

Napoleón Bonaparte, Bayona, 25 de mayo de 1808.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) Josep Bonapart I (el rei intrús) arriba a Madrid el 20 de

juliol de 1808 i no fou acceptat per la població (quatre

dies després es fa la proclamació entre la indiferència del

poble), però si li varen donar suport un grup

d’intel·lectuals espanyols partidaris de l’ocupació

francesa i de Napoleó (anomenats afrancesats); poc

després escriu al germà:

En efecte, el poble espanyol no deixa de manifestar el seu odi (el dia anterior, 19

de juliol s‘havia produït la derrota del general Dupont a Bailén).

"No me asusta mi posición, pero es única en la historia; no

tengo aquí un solo partidario".

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) Constantment, l’anomenen “Pepe Botella” i circulen dibuixos caricaturescs i lletretes (“letrillas”)

al·lusives; sembla que Josep Bonapart no bevia.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) A Espanya arriba ple de bons

propòsits i en contra de la seva

voluntat. Adonant-se de la raó del

poble espanyol, escriu a Napoleó:

"“Tengo por enemiga a una nación de doce millones de

habitantes, bravos y exasperados hasta el extremo... Todo lo que

se hizo aquí el 2 de mayo, es odioso....; No se ha tenido ninguna

consideración para este pueblo.... No, señor: Estáis en un error,

vuestra gloria se hundirá en España...”.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13) L’Estatut de Baiona de dia 7 de juliol de 1808 adoptà reformes importants per tal d’acabar amb

l’Antic Règim. Contenia molts trets de la Revolució francesa (igualtat de tots els espanyols davant la

llei, impostos per a tots i supressió dels privilegis de la noblesa i el clergat, abolició de la Inquisició,

llibertats econòmiques, certa llibertat de premsa, racionalització de l’administració, promoció de

l’ensenyament, etc...), i anava acompanyada de desamortització o desvinculació de les

primogenitures i fi del règim senyorial. Aquesta constitució no va entrar mai en vigor (paper

banyat) per l’estat de guerra que hi havia a Espanya.

6.3.1.- LA MONARQUIA DE JOSEP I (1808-13)






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA





6.3.2.- LES NOVES FORCES POLÍTIQUES Davant la nova situació de la presència francesa i mentre tenia lloc la guerra d’alliberament contra

l’exèrcit francès va néixer un moviment revolucionari impulsat per minories liberals i reformistes,

que actuaren davant la inactivitat de les autoritats precedents, sempre reconeixent la figura de Ferran

VII com rei d’Espanya.

La societat espanyola

es va dividir en dos

grups i vàries postures

diferents:

A.- Els afrancesats.

B.- El front patriòtic o

resistent, oposats a

Josep I per diferents

raons:

B.1.- Noblesa i clergat, els absolutistes.

B.2.- Il·lustrats i burgesos liberals.

B.3.- I la majoria de la població.

6.3.2.- LES NOVES FORCES POLÍTIQUES




diferents:

A.- Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats,

pertanyents a les capes més altes de la societat, que acceptaren la

legitimitat de Josep I, i el veien com un monarca fort i el règim

napoleònic com l’única opció de dur a terme les reformes il·lustrades que

defensaven i que eren necessàries per acabar amb l’Antic Règim i

modernitzar el país, sense necessitat d’una revolució liberal.

6.3.2.- LES NOVES FORCES POLÍTIQUES La societat espanyola



diferents:

A.- Els afrancesats, una minoria d’intel·lectuals il·lustrats.

B.- Front patriòtic o resistent, oposats a Josep I per diferents raons:

B.1.-Noblesa i clergat, els absolutistes que reclamaven la tornada de

Ferran VII i de l’Antic Règim, que no desitjaven el canvi per por a perdre

tals privilegis.

B.2.- Il·lustrats i burgesos liberals que volien aprofitar per a fer una

revolució liberal parlamentària que acabés amb l’Antic Règim. Els

liberals pertanyien a la intel·lectualitat i a la burgesia mitjana. Influïts pels

principis ideològics de la Revolució francesa representaren el sector

políticament més actiu del moment. Defensaven el principis de sobirania

nacional, divisió de poders, Constitució, i dissolució de la societat

estamental. Un grup important d’intel·lectuals que s’oposaven a Napoleó

són anomenats Jovellanistes, perquè adoptaren la línia de pensament

il·lustrada de Jovellanos. Esperançats amb la monarquia de Ferran VII

com a fórmula capaç de complir el programa del Despotisme Il·lustrat,

representaven l’intent d’harmonitzar reformes modernitzadores amb

l’existència de les institucions tradicionals.

B.3.- I la majoria de la població, que veia l’exèrcit francès com a invasor

i cruel, i reclamava la tornada de Ferran VII, “el desitjat”. Tanmateix,

la gran massa de la població es va mostrar indiferent a un plantejament

polític clar. Influïda pel clergat i per un pensament tradicional van

participar en la guerra impulsats per l’odi a l’ocupant amb una actitud

reaccionària.

Gaspar Melchor de Jovellanos

6.3.2.- LES NOVES FORCES POLÍTIQUES La societat espanyola es va dividir en dos grups i vàries postures diferents:


- “Digues, fill: què ets tu?

- Sóc espanyol per la gràcia de Déu.

- Quines obligacions té un espanyol?

- Tres: ser cristià, i defensar la pàtria i el rei.

- Qui és el nostre rei?

- Ferran VII.

- Qui és l’enemic de la nostra felicitat?

- L’emperador dels francesos.

- Qui és aquest home?

- És un malvat, un ambiciós, el principi de

tots els mals i el final de tots els béns i el

resum i dipòsit de tots els vicis.

- És pecat assassinar un francès?

- No, pare: és una obra meritòria alliberar la

pàtria d’aquests violents opressors.”

Catecisme espanyol del 1808.




diferents:


B.- Front patriòtic o resistents, oposats a Josep I per diferents raons.

6.3.2.- LES NOVES FORCES POLÍTIQUES La societat espanyola



diferents:


B.- Front patriòtic o resistents, oposats a Josep I per diferents raons.

REGNAT CARLES IV I MONARQUIA DE JOSEP I

1807. Tractat de Fontainebleau (Godoy – Napoleó):

- autoritza exèrcits francesos a entrar a Espanya.

- excusa: atac a Portugal (aliat de Gran Bretanya conflicte per control marítim).

- tracte: repartir Portugal i crear Principat per Godoy.

1808. Entrada tropes franceses:

- acceptació autoritats borbòniques.

- rebuig de la població.

- situació de tropes en zones estratègiques (BCN, Vitòria, Madrid….).

objectiu: desplegar-se per tot el territori.

REVOLTES contra: Motí d’Aranjuez (1808, feblesa monarquia).

- ocupació francesa.

- actitud rei + Godoy.

- nobles i clero: NO reformes, SÍ retorn Ferran VII.

- classes populars (malestar).

Carles IV demana ajuda a NAPOLEÓ per lluitar contra el seu fill, Ferran VII.

conscient debilitat monarquia espanyola,

- invasió d’Espanya: annexionar el país a l’imperi.

1808: abdicació a Baiona

- Napoleó obliga a Carles IV i Ferran VII que abdiquin a favor de Napoleó.

- nomena un nou rei: el seu germà: Josep I (Pepe Botella).

JOSEP I codi de Baiona:

- igualtat davant la llei, impostos i accés als càrrecs públics.

TRENCA AMB L’ANTIC RÈGIM.

- + reformes: - abolició règim senyorial.

- desamortització de terres Església.

- desvinculació de les primogenitures i de les terres de mans mortes.

Poc suport social. Per què?

- govern considerat il·legítim, foraster, posat per les armes.

- + actuacions violentes dels soldats.

INSURRECCIÓ població contra el nou monarca.

RESUM






















L’ANTIC RÈGIM (1788/1808-1833)

EDAT CONTEMPORÀNIA





6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) Evolució del conflicte. Generalització de l’aixecament i fracàs del pla francès. Fases

INICI GUERRA (origen en maig 1808). Davant

l’ocupació (per part de França), el caos i l’absència

del rei en Madrid (estaven a Baiona) i la pèrdua de

poder de les institucions de la monarquia, la

població de la capital, Madrid, es revolta (2 de

maig) contra l’exèrcit francès (resistència per part

d’Espanya) i el general Murat reacciona amb una

violenta repressió (bàndol i dies 2 i 3 de maig).

INICI GUERRA (origen en maig 1808). El general Murat reacciona amb una violenta repressió

(bàndol i dies 2 i 3 de maig).

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14)

“Soldados, mal aconsejado el populacho de Madrid, se ha levantado y ha

cometido asesinatos; bien sé que los españoles que merecen el nombre

de tales han lamentado tamaños desórdenes, y estoy muy distante de

confundir con ellos a unos miserables (...).

Pero la sangre francesa vertida clama venganza. Por tanto, mando lo

siguiente:

(...) Art. 2 Serán fusilados todos cuantos durante la rebelión

han sido presos con armas.

(...) Art. 5 Toda villa o aldea donde sea asesinado un francés

será incendiada.

(...) Art. 7 Los autores de libelos impresos o manuscritos que

provoquen a la sedición serán pasados por los armas.

Dado en nuestro Cuartel General de Madrid a 2 de Mayo de 1808.

Joachim MURAT


INICI GUERRA (origen en maig 1808). Resistència per part d’Espanya contra l’exèrcit francès i el

general Murat reacciona amb una violenta repressió (bàndol i dies 2 i 3 de maig).




Els afusellaments de la Muntanya del “Príncipe Pio” o els afusellaments

del 3 de maig de la Moncloa, a Madrid (1814, Goya).

Evolució del conflicte. Generalització de l’aixecament i fracàs del pla francès. Fases

INICI GUERRA (origen en maig 1808). Resistència per part d’Espanya contra l’exèrcit francès i el

general Murat reacciona amb una violenta repressió (bàndol i dies 2 i 3 de maig).


El poble espanyol considera que

la renuncia de Ferran VII no ha

estat lliure, sinó forçada i que per

tant no és vàlida.

Que el titular de la sobirania,

Ferran VII, està captiu i, en

aquestes circumstàncies,

correspon a la societat

l’organització de l’estat i dirigir la

guerra contra els francesos.

INICI GUERRA (origen maig 1808). El moviment popular madrileny i el

manifest del batlle de Móstoles es propaguen, i provoquen revoltes populars

semblants per tot el país (Móstoles, Sevilla, Valladolid, Oviedo, València,

Saragossa, Cartagena, Girona), i s’organitza la resistència popular, començant

la guerra. La majoria d’Espanya, excepte els afrancesats, s’aixeca en armes

convençuts de dues coses:

6.3.- LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814) INICI GUERRA (origen maig 1808). SUBLEVACIÓ DE LES JUNTES PROVINCIALS

Per aquest motiu la població s’organitza en Juntes Ciutadanes d’Armament i Defensa, que es

declaren dipositàries de la sobirania en absència del rei i adoptaren la missió d’organitzar

l’aixecament militar contra les tropes franceses. Aquestes Juntes Ciutadanes es reuniran en Juntes

Provincials primer, i més tard en una Junta Suprema Central governativa, que assumeix el poder

d’un país on les velles institucions eren incapaces de reaccionar davant l’invasor per coordinar i dirigir

la guerra.


• EL TRASLLAT DE LA FAMÍLIA REIAL A FRANÇA PROVOCA LA REBELIÓ DEL 2 DE MAIG DE 1808.

• ES CREEN “JUNTES” PER A LLLUITAR CONTRA FRANÇA.

• ES RECORRE A LES GUERRILLES.

INICI GUERRA (origen maig 1808).


ASTÚRIES CUNA D’INDEPENDÈNCIA Oviedo (Astúries) s’aixeca el 9 de maig, el poble s’apodera de la casa d’armes (hi havia 100.000 fusells), els

estudiants universitaris són els primers en armar-se, les tropes fraternitzen amb el poble i les autoritats es posen al

capdavant del moviment i declaren la guerra a Napoleó.

El 24 de maig s’havia constituït la seva Junta, que s’autoproclama sobirana

contra un poder central, en principi legítim (Ferran en abandonar Espanya havia

exigit obediència a l’autoritat del francesos), però aquesta declara la guerra a

França (coneguda com Guerra de la Independència, del Francès o Peninsular).

S’organitza un exèrcit i s’envien dos emissaris a Anglaterra per demanar

ajut. Com a resposta, les autoritats envien al Principat un batalló del Regiment

d’Hibernia des de Bilbao i un esquadró de carrabiners reials des de Valladolid,

per controlar la rebel·lió, però sense èxit.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre

1808): es van produir fracassos francesos. La

majoria de les ciutats no ocupades per França,

segueixen l’exemple de la sublevació asturiana

(Cantàbria dia 27, Galícia dia 30, Lleó en juny,

Cadis, Sevilla, etc), cosa significa un greu revés

pels plans de conquesta pacífica i amb pocs

costos de Napoleó, que va aïllar els cossos

expedicionaris de Portugal, Barcelona, Madrid

o Vitòria i no esperava trobar grans resistències.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 6) PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808): es van produir fracassos francesos.

Napoleó va aïllar els cossos

expedicionaris de Portugal,

Barcelona, Madrid o

Vitòria i no esperava trobar

grans resistències.

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808): es van produir fracassos francesos. La Junta de

Catalunya acorda formar un exèrcit de 40.000 homes, i crida a lleva (“quinta”) entre els 16 i 40 anys,

que es va mantenir fins 1814. Les previsions de Napoleó es van desbaratar a causa de la resistència

popular, donat que l’exèrcit francès és incapaç d’avançar des de Barcelona cap al sud i l’interior,

les tropes franceses són derrotades dues vegades en El Bruch, mentre la sublevació de Girona, liderada

per Joan Clarós entre altres, trenca les línies de subministrament amb França; els francesos no poden

arribar a València des de Madrid i són derrotats a Bailén en el seu intent d’ocupar Andalusia i, per

això, els francesos s’han de replegar a la submeseta Nord i a la vall de l’Ebre, abandonant Madrid.

En definitiva, tot i que Napoleó va intentar annexar Catalunya, Aragó i Navarra a França oferint

gran autonomia, fou en aquests indrets on es va lluitar amb més fervor contra ell.



En definitiva, tot i que

Napoleó va intentar annexar

Catalunya, Aragó i Navarra

a França oferint gran

autonomia, fou en aquests

indrets on es va lluitar amb

més fervor contra ell.

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808): es van produir fracassos francesos.


PRIMER SETGE DE SARAGOSSA

Saragossa és assetjada pel general francès Lefebvre, que

amenaça degollar a tots els habitants si no es rendeixen;

els valerosos aragonesos resistiran heroicament en una

defensa que els immortalitzà.

I quan cauen els

homes, sorgeix la

heroïna famosa,

Agustina d’Aragó,

una dona del poble

que passa a la

història, perquè va

encendre la metxa

de canó que aturà

als assaltants.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) La població s’organitza en Juntes Ciutadanes

d’Armament i Defensa, que es declaren

dipositàries de la sobirania en absència del rei i

es reuniran en Juntes Provincials primer, i en una

Junta Suprema Central governativa més tard,

que coordinarà i dirigirà la guerra contra els

francesos.




I quan cauen els homes, sorgeix la heroïna famosa,

Agustina d’Aragó, una dona del poble que passa a la

història, perquè va encendre la metxa de canó que

aturà als assaltants. Una jota brava brota del seu pit

exaltat:

“La Virgen del Pilar dice

que no quiere ser francesa,

que quiere ser capitana

de la tropa aragonesa.”



Glorioses jornades on els “baturros” es defensaren aferrissadament del setge a Saragossa amb

pedres i sacs de terra per a taponar les escletxes (brechas) de les murades fetes per la metralla

enemiga, i quan ja no posseeixen res més, les tanquen amb el cadàvers dels seus germans caiguts.

Davant les amenaces de capitulació, el general Palafox contesta: “¡Guerra a cuchillo!”. El 31 d’agost

els francesos aixequen el setge de Saragossa, que els costà més de 3.000 baixes.



En definitiva, tot i que Napoleó va intentar annexar Catalunya, Aragó i Navarra a França oferint

gran autonomia, fou en aquests indrets on es va lluitar amb més fervor contra ell.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) FASES: PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808). Principals fets:

Campanya de l’est: L’exèrcit francès es trobà amb la aferrissada resistència al setge de les ciutats de

Saragossa i Girona, que varen poder resistir, tot i que de forma dramàtica, els setges als quals varen ser

sotmeses pel poder napoleònic. Fracassa el pla francès d’ocupació del litoral peninsular del

Mediterrani.

Campanya de l’oest: quan les

tropes franceses avancen cap a

Portugal, l’exèrcit anglès dirigit

pel duc de Wellington

desembarca a Oporto. Fracassa

el pla francès d’ocupació a

Portugal.

Campanya del sud: l’exèrcit

francès comandat pel general

Dupont parteix de Toledo cap a

Cadis, derrota als espanyols en el

Puente de Alcolea i entra en

Còrdova, que saqueja

violentament, però és derrotat,

sorprenentment, a la Batalla de

Bailén.


Campanya del sud: La Batalla de Bailén fou la primera derrota d’un exèrcit napoleònic

en tota Europa, infringida per les restes de l’exèrcit regular espanyol comandat pel general

Castaños, el 19 de juliol de 1808 (al dia següent arriba Josep I a Madrid). Tres dies després

es signa la capitulació de Bailén, lliurant els francesos estendards, banderes, vasos sagrats

robats en el seu pas per Andalusia i 20.000 presoners.


Campanya del sud: Cadis també va resistir a l’atac inicial dels francesos, vençuts a la

batalla de la Barrosa, en Chiclana de la Frontera. Fracassa el pla francès d’ocupació

d’Andalusia.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808) es van produir fracassos francesos.

LA JUNTA SUPREMA CENTRAL EN ARANJUEZ

Conseqüència d’aquestos fracassos successius (sobretot de Bailén) es produeix una situació

compromesa en la Cort de Josep I, que ha d’abandonar Madrid, i l’exèrcit francès, comandat pel duc

de Marlborough, s’ha de replegar a la submeseta Nord i, després, Josep I recula amb les tropes fins

a la línia de la vall de l’Ebre, en espera que Napoleó envií reforços.



Mentrestant, les Juntes Ciutadanes d’Armament i Defensa ja s’havien organitzat en Juntes

Provincials, i ara aquestes acorden constituir una Junta Suprema Central governativa del regne, que

assumeix el poder i coordina i dirigeix la guerra contra el francès, en un país on les velles institucions

eren incapaces de reaccionar davant l’invasor.

Junta Suprema Central governativa d’Espanya i les Índies

Real Sitio d’Aranjuez



Mentre Ferran VII roman captiu, acorden que el poder de la Junta Suprema (constituïda per dos

diputats de cada província) és sobirà, procedint la nova Junta a ordenar la vida econòmica i militar

del país, al capdavant de la qual posen al respectable i ancià comte de Floridablanda, i s’instal·len en

el Real Sitio d’Aranjuez, on es reuneix per primera vegada el 25 de setembre de 1808.



La Junta Suprema (constituïda per dos diputats de cada

província), al capdavant de la qual posen al respectable i

ancià comte de Floridablanda, s’instal·la en el Real Sitio

d’Aranjuez, on es reuneix per primera vegada el 25 de

setembre de 1808.

El comte de Floridablanca

Retrat cortesà


“ESPAÑOLES: La Junta Suprema

Gubernativa, depositaria interina de la

autoridad suprema, ha dedicado los

primeros momentos que han seguido a

su formación a las medidas urgentes

que su instituto y las circunstancias le

prescribían. Pero desde el instantes de

su instalación creyó que una de sus

primeras obligaciones era la de dirigirse

a vosotros...El opresor de Europa vio ya

llegado el momento de arrojarse sobre

una presa que tanto tiempo codiciaba, y

de añadir el florón más brillante y rico a

su ensangrentada corona...Las

provincias de España, indignadas, con

un movimiento súbito y solemne se

alzaron contra los agresores y juraron

perecer primero que someterse a tan

ignominiosa tiranía.”

Proclama de la Junta Central.

Aranjuez. 26-X-1808

Junta Suprema Central governativa d’Espanya i les Índies

PRIMERA FASE GUERRA (maig a octubre 1808) es van produir fracassos francesos.




També a Madrid es celebra el dia 1 d’Octubre, un Consell de generals, que divideix en quatre els

exèrcits espanyols:

a.- un al País Basc i nord de Castella;

b.- altre a Catalunya dirigit per Juan Manuel

Vives;

c.- un tercer pel centre dirigit per Castaño;

i d.- el quart per Aragó, dirigit per Palafox.


Aixecament de Valdepeñas (Ciudad Real)


a.- un al País

Basc i nord de

Castella;

b.- altre a

Catalunya dirigit

per Juan Manuel

Vives;

c.- un tercer pel

centre dirigit per

Castaño;

i d.- el quart per

Aragó, dirigit per

Palafox.

També a Madrid es celebra el dia 1 d’Octubre, un Consell

de generals, que divideix en quatre els exèrcits espanyols:



Davant aquesta situació adversa, Napoleó i la Grande Armée entren

dins Espanya i la guerra comença a canviar. Els francesos

recuperen Madrid i bona part d’Espanya, i comencen a

reorganitzar el territori (s’inicia la 2a FASE de la guerra).

Febrer 1808. Tropes franceses a Barcelona.

- ocupació de punts estratègics (Castell Santt Ferran, Figueres).

Maig 1808. Madrid. Revolta popular contra tropes franceses per impedir la marxa de la família reial a Baiona.

- es creia que estaven segrestats per Napoleó.

- forta repressió general Murat.

- Ànims per revoltar-se contra la invasió!

- També contra autoritats tolerants amb l’invasor.

Organització de JUNTES D’ARMAMENT I DEFENSA.

- buit de poder per abdicació a Baiona.

- alternativa de poder al nou monarca.

- 1r eren locals.

JUNTES - dirigides per partidaris de Ferran VII (clergues, militars, nobles…).

- objectiu: canalitzar l’agitació popular.

+ tard es creen JUNTES PROVÍNCIALS per coordinar actuacions. En total 18.

- assumeixen la sobirania ( tenen el poder).

JUNTES - declaren la guerra a Napoleó.

- busquen suport a GRAN BRETANYA.

Setembre 1808 JUNTA SUPREMA CENTRAL nova forma de govern:

- dirigir el país.

- coordinar la lluita.

- membres. Floridablanca, Jovellanos… (Il·lustrats).

- reconeix a Ferran VII com a rei legítim.

- assumeix l’autoritat reial fins el retorn rei.

1810. Trasllat Junta a CADIS (ciutat ajudada pels britànics).

LLUITA ARMADA: GUERRILLES.

RESUM


6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 – juliol 1812), que respon a la reacció francesa.

L’evacuació de Madrid i la difícil situació de l’exèrcit francès a conseqüència de la Batalla de

Bailén (19 juliol 1808) van fer decidir a Napoleó a desplegar noves tropes a Espanya.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 - juliol 1812).

NAPOLEÓ BONAPART ENTRA EN ESPANYA

L’emperador decideix encapçalar les seves tropes i, el dia

8 de novembre de 1808, arriba a a la península amb un

exèrcit d’uns 250.000 homes de la Grande Armée,

vencedors en les principals ciutats europees. Es tracta

d’un exèrcit veterà, acostumat als moviments ràpids i a

viure sobre el terreny, que domina ràpidament la

resistència espanyola i als exèrcits anglesos desembarcats

en la península, dirigits pel general John Moore.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 8) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 - juliol 1812).


NAPOLEÓ BONAPART ENTRA EN ESPANYA

La Grande Armée, avança des de la línia de l’Ebre i en una ràpida campanya de tres setmanes,

derrota a les forces dels exèrcits espanyols tan lleugerament formades en Espinosa, Burgos i Tudela,

avançant camí cap a Madrid.

El 11 de novembre de 1808

es produeix la batalla

d’Espinosa de los Monteros

i el 30 la batalla de

Somosierra, i tot i que les

tropes patriòtiques, ben

situades, causen moltes

baixes a l’enemic, l’exèrcit

francès, superior en nombre i

millor organitzat

militarment, passa per la

serra de Guadarrama.


El 11 de novembre de 1808 es produeix la

batalla d’Espinosa de los Monteros i el

30 la batalla de Somosierra, i tot i que les

tropes patriòtiques, ben situades, causen

moltes baixes a l’enemic, l’exèrcit francès,

superior en nombre i millor organitzat

militarment, passa per la serra de

Guadarrama.


El 11 de novembre de 1808 es

produeix la batalla d’Espinosa de

los Monteros i el 30 la batalla de

Somosierra, i tot i que les tropes

patriòtiques, ben situades, causen

moltes baixes a l’enemic, l’exèrcit

francès, superior en nombre i

millor organitzat militarment,

passa per la serra de

Guadarrama.

PORTS DE MUNTANYA. Somosierra (Madrid)

1

PORTS DE MUNTANYA. Somosierra (Madrid)


Batalla de Somosierra (Madrid)


L’EMPERADOR EN MADRID

Sense perdre temps, Napoleó dirigeix l’atac contra Madrid amb precaució. La vila no està fortificada

i compta amb una guarnició reduïda a uns 500 soldats. Les forces napoleòniques prenen el parc del

Retiro amb facilitat i, poc després, el dia 4 de desembre, capitula Madrid.



Napoleó, com si fora el rei, proclama decrets des de Chamartín,

marginant a Josep I Bonapart, que es troba en el palau de El Pardo.

L’emperador i el seu germà el 20 de desembre entren en Madrid amb

gran pompa. Poques hores després, ja instal·lat el rei Josep I en el Palau

Reial, Napoleó surt de la capital, convençut de tenir Espanya esclavitzada

i vençuda.

Madrid al segle XIX

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 – juliol 1812).


Després de Madrid, les victòries són constants contra patriòtics i anglesos

(Uclés, Ocaña,...). Després les tremendes derrotes d’Uclés el 13 de gener de

1809 i d’Ocaña el 19 de novembre de 1809, la Junta Central, representant del

govern de l’Espanya no ocupada, abandona la Meseta i es refugia, primer en

Sevilla, i després en Cadis, que resisteix un llarg i brutal setge.

Des de Cadis, la Junta Central assisteix

indefensa a la capitulació d’Andalusia,

cosa que permet l’ocupació de

pràcticament tot el territori espanyol

excepte Cadis i l’enfonsament de

l’exèrcit regular espanyol. Tot i que

Napoleó ha de vèncer encara els

anglesos, que es troben a la península, i

li tallen el pas cap a França.



Napoleó es prepara per encalçar les forces del britànic Moore, però ha de partir cap a París a corre

cuita: la seva presencia és requerida perquè l’Imperi austríac li ha declarat la guerra el 6 de gener de

1809. Deixa a la península al mariscal Soult amb la missió de rematar la guerra en el nord-oest, qui

ocupa Galícia després de la batalla d’Elviña i gira cap al sud per atacar Portugal des del nord; i deixa

altre cos de l’exèrcit dirigit per Ney en la reraguarda del mariscal Soult amb la missió de col·laborar en

l’ocupació d’Astúries.

Però, la resistència popular amb

l’ajut dels subministrament d’armes

de la flota anglesa, va impossibilitar

la pacificació de Galícia, que

evacuaren després la derrota de Ney

en la batalla de Puentesampayo

(juny de 1809). Galícia i València

romanen lliures de tropes

franceses, València no capitularà

fins després, en gener de 1812.


SEGON SETGE DE SARAGOSSA

Més de 36.000 homes amb seixanta canons, dirigits

pels mariscals francesos Moncey i Morlier ataquen

de nou a Saragossa, defensada pels braus aragonesos

a les ordres de Palafox.

Assalt de les tropes franceses al monestir de Santa Engràcia,

8 de febrer 1809

Palafox, retratat per Goya


SEGON SETGE DE SARAGOSSA

Després un mes d’atacs infructuosos, el general Lannes entra el dia 1 de febrer de 1809 en la ciutat,

lluitaren durant tres setmanes carrer per carrer i casa per casa, s’ataca a l’enemic des de teulades i

finestres. Tot i els molts casos d’heroïcitat, l’amuntegament dels aragonesos i l’escassetat d’aliments

que provoca fam i la pesta (de 55.000 habitants en queden 18.000 i d’aquestos 14.000 malalts, i tan sols

queden 4.000 combatents). Palafox també està malalt; humanament ja no és possible resistir i el 20 de

febrer capitulen. Els francesos no troben la bella ciutat, sinó un enorme cementeri.

Baturro fent guàrdia durant els setges de

Saragossa. Marcelino de Unceta (1902)


SETGE DE GIRONA

Un any després de la data gloriosa

del 2 de maig de 1808, Girona,

ciutat assetjada dues vegades

inútilment, ho intenta per tercera

volta el general Saint-Cyr, amb

30.000 homes i gran luxe

d’artilleria. Tot l’estiu ataquen els

francesos sense aconseguir entrar.

Tot i la resistència aferrissada del

general Álvarez de Castro i i dels

girondins, la fam i l’epidèmia

delmen als herois. Més de 20.000

homes perden els francesos, fins

ocupar la plaça el 10 de desembre

de 1809. Álvarez de Castro fou

empresonat i n’hi ha indicis de

mort violenta.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 8) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 – juliol 1812).


ELS ANGLESOS EN ESPANYA

Des de Portugal entra en

Espanya un exèrcit

comandat pel general

anglès John Moore amb

intenció d’arribar a

Madrid, però en contínua

lluita amb els soldats de

Napoleó, és obligat a

replegar-se fins La

Coruña, on després de

dura batalla, aconsegueix

reembarcar les forces

britàniques cap a la seva

pàtria, morint Moore en

aquesta empresa en gener

de 1809.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 -

juliol 1812).


El general anglès John Moore és obligat

a replegar-se fins La Coruña, on

després de dura batalla, aconsegueix

reembarcar les forces britàniques cap a la

seva pàtria, morint Moore en aquesta

empresa en gener de 1809.

Estàtua commemorativa de John Moore

en A Corunya

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 -

juliol 1812).


Novament s’internen els anglesos en Portugal a les

ordres del general Wellington, al principi de 1810, i

aconsegueix dominar la línia del Tajo.

En terres portugueses s’enfronten

als soldats de Bonapart, dirigits pel

general Massena, (Coimbra,

Torres-Vedras en setembre de

1810). Lord Wellington reuneix

130.000 homes, entre exèrcit propi i

les milícies espanyoles i

portugueses, i junts aconseguiran

abatre el general Massena.


LA GUERRA DE GUERRILLES

La Junta Suprema Central, que reconeixia a Ferran VII com a rei, nomena una regència i

convoca unes corts per organitzar políticament la situació, i ho fa amb una pràctica revolucionària i

en nom de la sobirana nacional, en tant no tornés el monarca.



Mentrestant, la resistència popular a l’ocupació francesa està limitada a les forces regulars que

queden i els patriòtics espanyols rebran l’ajuda de portuguesos i anglesos amb la intervenció de les

tropes britàniques del general Wellington des de Portugal.



A més, cal esmentar un fet primordial en la història de la guerra de la

Independència, i és que amb un desavantatge militar clar front a l’exèrcit

francès, el poble va utilitzar dues formes de combatre la presència francesa

en el territori espanyol: les guerrilles i la resistència.

La resistència en les ciutats front als setges francesos (guanyen temps i

desgasten l’oponent).

Les guerrilles, que controlaven gran part de les zones rurals. Les accions de

les partides de guerrillers varen mantenir dispersos i ocupats nombrosos

contingents francesos.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) LA GUERRA DE GUERRILLES

Els guerrillers pertanyen a diverses classes socials i s’agrupen per

partides sota el comandament del més expert i audaç. Ressusciten la

guerra de desgast, l’atac espontani per sorpresa i amb retirada

immediata, que afavoreix l’abrupte territori peninsular (una tàctica ja

utilitzada amb anterioritat); persegueixen els moviments de l’exèrcit

enemic, ataquen avançades, assalten combois i correus, i quan causen

pèrdues o baixes als francesos, desapareixen pel terreny desigual, que

coneixen millor que els invasors, als que posen constantment en “jaque”.

“Por su origen las Juntas eran un poder revolucionario. Pero

por su composición... por su identificación con la legitimidad

fernandina, por la ausencia en ellas e proyectos e ideas

políticas claras unánimes, las Juntas era un poder provisional,

transitorio y, en todo caso, ambivalente... la Junta Central

Suprema... fue un gobierno débil, incapaz y muy moderado, la

antítesis de un gobierno revolucionario...La revolución

española no nació, pues, de las ideas o de conflictos entre el

poder y la sociedad; nació como consecuencia de una

situación de guerra y la guerra determinó el curso de los

acontecimientos. Se trató de una guerra desordenada y

caótica, librada en múltiples frentes... y en la que, junto a las

formas usuales de la guerra tradicional, aparecerían como

novedades la guerra de guerrillas y la resistencia popular en

ciudades sitiadas (Zaragoza, Gerona).”

Josep Fontana: La Crisis del Antiguo Régimen , Barcelona,

Crítica, 1992.

Emboscada de guerrillers espanyols

a un exèrcit francès


ELS GUERRILLERS

Els guerrillers fustiguen (“hostiguan”), cada vegada més, als francesos. Molts quedaren

immortalitzats. Destaquen el navarrès Francisco Espoz y Mina, de 30 anys, que combat al costat del

seu oncle Javier Mina; en les muntanyes de Burgos, el cura Jerónimo Merino; en Salamanca, Julián

Sánchez El Charro; en La Manxa, el metge Juan Palarea; en Catalunya, el baró d’Eroles, Francisco

Miláns del Bosch i d’altres.


En Catalunya, el baró d’Eroles,

Francisco Miláns del Bosch

Javier Mina

en Navarra

Francisco Espoz y

Mina, de 30 anys

Julián Sánchez El

Charro en

Salamanca

En muntanyes de

Burgos, el cura

Jerónimo Merino

En La Manxa, el

metge Juan Palarea


ELS GUERRILLERS

La guerrilla de Francisco Espoz y Mina, en quaranta-tres accions de

guerra, vencen als més famosos generals francesos. Al capdavant de la seva

partida, domina vàries places, imposa una contribució de 100 unces d’or

mensuals a la duana francesa d’Irún. Quan mor en 1836, la seva viuda

rep el títol de comtessa i el nom del general Espoz y Mina s’inscriu en el

Congrés dels Diputats, entre d’altres herois de la llibertat.

“No apareciendo en Navarra un hombre que perteneciendo a las clases de

títulos, de mayorazgos o de riqueza, tuviese alguna nombrandía y prestigio

para levantar de reunión.... formáronse algunos grupos pequeños de patriotas

para causar todo el mal posible a los franceses... Y que más podía pedirse en

aquellos primeros tiempos a unos hombres que la mayor parte no conocíamos

más manejos que el de la laya, el azadón y la podadera, ni más negocio que el

de recoger el producto que nuestras pequeñas posesiones nos rendían....

Porque en toda acción y principalmente siendo de sorpresa, según mi táctica,

conviene para vencer, y vencer ponto con poca pérdida, gastar poca munición:

el golpe primero que aurda y la bayoneta enseguida.

Mis voluntarios, perdido el contacto, pudieron sustraerse de caer en manos de

los franceses conservándose en parajes de difícil acceso y experimentando

grandes privaciones.”

Espoz y Mina. Memorias (1810)


ELS GUERRILLERS

Tal malson representen per als invasors, que el general francès Soult

promulga en Andalusia aquest decret:

“No hay ningún ejército español fuera del de S. M. católica Don José

Bonaparte. Así que todas las partidas que existan en las provincias, cualquiera

que sea su número y cualesquiera que sean sus comandantes, serán tratadas

como reuniones de bandidos y los individuos de ellas cogidos con las armas

en la mano, serán fusilados y sus cadáveres expuestos en los caminos

públicos”.

MAPA 12.- GUERRA DEL FRANCÈS (model 8) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 – juliol 1812).


Juan Martín Díaz, El Empecinado

per Francisco de Goya y Lucientes

SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 - juliol 1812).

ELS GUERRILLERS

Però el més famós guerriller fou Juan Martín Díaz, conegut com “El Empecinado”. Neix en

Castrillo de Duero (Valladolid), té 33 anys quan esclata la guerra. Abans havia lluitat contra França en

el Rosselló. S’exalta la seva fortalesa física, el seu cor generós i el seu amor a la llibertat.


En muntanyes de

Burgos, el cura

Jerónimo Merino

Javier Mina

en Navarra

Francisco Espoz y

Mina, de 30 anys



En La Manxa, el

metge Juan Palarea

Julián Sánchez El

Charro en

Salamanca

Juan Martín Díaz,

El Empecinado


ELS GUERRILLERS

Comença formant una guerrilla de mitja dotzena de veïnats equipats i armats per ell mateix. Amb el seu

grup intercepta correus, lluita i fa presoners. Superant mil perills, li du papers importantíssims al

general anglès Moore. Rep mil duros de recompensa per aquest servei, els quals dedica a comprar

cavalls i muntures per a augmentar l’equipament de la seva guerrilla. Aquesta guerrilla esdevé

l’adversari més temible dels francesos. Els variats i abundants èxits, fa que la Regència el nomeni

general. Més tard fou perseguit per demanar a Ferran VII que restablís la constitució. Quan en

1825 el condueixen al patíbul “cadalso”, romp els seus lligaments i mor lluitant contra els seus

botxins (“verdugos”).


RESISTÈNCIA GADITANA

Durant l’any 1810 sobrevenen nous ensurts. Napoleó, després de vèncer els austríacs, envia més

reforços als seus exèrcits de la península. Amb aquestos reforços, el rei Josep I envia al general Soult

cap Andalusia. Amb poca resistència prenen Sierra Morena, entren en Sevilla i assetgen Cadis.

A la població gaditana se

l’uneixen les forces

espanyoles d’Extremadura i

5.000 homes, entre anglesos i

portuguesos que envia el

governador de Gibraltar. Els

gaditans formen una milícia de

8.000 voluntaris.


"Con las bombas que tiran los fanfarrones

se hacen las gaditanas tirabuzones"

RESISTÈNCIA GADITANA

Cadis és protegida des del mar,

per esquadres anglesa i

espanyola.

El dia 6 de març 1810, un gran

temporal causa pèrdues de

vàries naus, una d’elles anglesa.

Els francesos disparen contra els

nàufrags llençats a la costa i els

incendien els bucs.

A les seves peticions de rendició,

les valeroses dones canten:


CONSELL DE REGÈNCIA EN CADIS

La Junta Central es trasllada a l’Isla de León i es nomena un Consell

de Regència constituït pel bisbe d’Ourense Pedro de Quevedo y Quijano,

el conseller d’Estat Francisco de Saavedra, el general Castaños, el

mariner Antonio Escaño i el mexicà Miguel de Mendizábal.



Tota Espanya, des dels Pirineus fins a Cadis, es troba en mans del rei Josep, però el poble es

resisteix i la guerra dóna un gir més cru. Les tropes irregulars i els guerrillers són tractats per

Napoleó amb crueltat i les dones ultratjades.


SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 - juliol 1812).


Als motius que sumaven els espanyols s’uneix ara un sentiment religiós,

perquè l’emperador s’ha apoderat dels Estats Pontificis i s’ha endut

presoner, a França, al papa Piu VII.

Com a conseqüència

augmenta l’acció de

les guerrilles i el rei

Josep I, acaba

dominant tan sols

els territoris ocupats

per tropes franceses.


En muntanyes de

Burgos, el cura

Jerónimo Merino

Javier Mina

en Navarra

Francisco Espoz y

Mina, de 30 anys



En La Manxa, el

metge Juan Palarea

Julián Sánchez El

Charro en

Salamanca

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) SEGONA FASE: de predomini francès (octubre 1808 - juliol

1812).

PROCLAMACIÓ DE LES CORTS DE CADIS

Entre gran alegria del poble, el 24 de setembre de 1810, són

proclamades les Corts generals extraordinàries. Els diputats

es reuniren, aquest memorable dia, en el Saló de l’Ajuntament

de la Isla de León. Abans d’iniciar l’assemblea, es dirigeixen

presidits per els regents, a l’Església per escolta l’ofici.


PROCLAMACIÓ DE LES CORTS DE CADIS

Els diputats realitzaren el jurament majestuosament:

-"¿Juráis- se les pregunta- defender la religión católica, apostólica y

romana, la integridad del territorio nacional, el trono de Fernando VII y el

desempeño fiel de vuestro cometido?

- ¡Sí juramos!- responden con nutrida voz.

- Dios os lo premie si así lo hiciereis y si no os lo demande.“

S’albira l’alba de la llibertat

espanyola, enmig d’una guerra

contra el país estranger, i mentre

es troben les Corts envoltades i

fustigades per l’enemic.


Jurament de les Corts per part dels diputats


LA GUERRA EN 1811

En aquestos dies terribles obren les sessions els representants del país i fins el 20

de febrer de 1811 no es traslladen a Cadis. Els francesos els bombardegen

sense parar. El general Castaños, amb ajuda dels anglesos, venç les hostes de

Napoleó en Extremadura. Aquest triomf unit a l’ocupació per sorpresa del

castell de Figueres, aixeca l’ànim i les fallides esperances.

En maig de 1811, Tarragona és

intensament bombardejada i es

defensen amb abundants canonada i

metralla. Els bucs anglesos

descarreguen contra els francesos.

Moren més de 4.000 resistents de

Tarragona, la Catedral és el darrer

reducte i el 28 de juny cau la ciutat

en poder francès. En gener i febrer

de 1812, capitulen València,

Peñíscola i Dènia, mentre que Tarifa

resisteix.

Les Corts promulguen en Cadis la

Constitució que es aclamada amb

entusiasme pel poble el 19 de març.

Es convoca a la nació a eleccions per

a Corts ordinàries en l’any 1813.

SEGONA FASE: de predomini francès (novembre 1808 - juny 1812).



desembre 1813

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) TERCERA FASE (juliol 1812 - desembre 1813): és el final de la guerra.

LA GUERRA EN 1812

La guerra en Espanya repercutirà en la guerra internacional de Napoleó i a l’inrevés. Des de la

primavera de 1812, canvià el signe de la guerra, que comença a ser desfavorable per als francesos,

quan les dificultats a la campanya russa obliguen a Napoleó a mantenir dos fronts.


LA GUERRA EN 1812

En el front oriental les

tropes franceses varen

començar a tenir

problemes amb el fred rus

i Napoleó ha de desplaçar

una part de l’exèrcit allí, i

han d’abandonar

Espanya.

Mentre, en el front occidental (Espanya) es veu frustrat l’inicial pla de passeig militar perquè la seva

campanya contra Rússia absorbeix ara elevats contingents de soldats, cosa que deixa l’ocupació

francesa de la península en una situació incerta.


LA GUERRA EN 1812

L’afebliment francès provocà l’ofensiva conjunta hispano-britànica contra les tropes franceses a

Espanya, i aquesta nova situació és aprofitada per les guerrilles, que intensifiquen les seves accions

de guerra per sorpresa. En juliol de 1812, Wellington amb exèrcit anglo-portuguès i des de Portugal,

pren Badajoz.


LA GUERRA EN 1812

En juliol de 1812, Wellington amb exèrcit anglo-portuguès i des de Portugal, pren Badajoz i

aconsegueix la victòria en la batalla de Ciudad Rodrigo i tot i que els francesos que quedaren triomfen

a la batalla d’Uclés, els patriòtics i anglesos (Wellington) vencen completament als francesos a la

batalla dels Arapiles (a prop de Salamanca, 1812), expulsen els francesos de l’oest i amenacen Madrid;

gran victòria anglohispanoportugesa, on jugà un paper fonamental el guerriller Juan Martín, El

Empecinado. En aquesta batalla s’aconsegueixen 7.000 presoners i altres tants morts i ferits, i tres

generals. El dia 12 Wellington victoriós arriba a Madrid, obliga a evacuar al rei Josep que es retira a

València.


Plànol de la batalla d’Arapiles (22 de juliol 1812, Salamanca)


LA GUERRA EN 1812

Patriòtics i anglesos (Wellington) vencen a la Batalla dels Arapiles (Salamanca, 1812), gran victòria

anglohispanoportugesa, on jugà un paper fonamental el guerriller Juan Martín, El Empecinado.


LA GUERRA EN 1812

Les guerrilles, formades per pocs homes, actuaven a la part de Castella i atacaven als francesos que

abastien a les seves tropes (duien pa, coreu, aliments...). Entre elles, destaquen les guerrilles

encapçalades per Juan Martín, El Empecinado (l’home més cercat per tot Europa) i el cura Merino.

Juan Martín Díaz, El Empecinado

per Francisco de Goya y Lucientes


DERROTA DELS FRANCESOS EN VITÒRIA

Wellington és nomenat per les Corts “general en cap de les forces espanyoles” i li es concedit el títol

de duc de Ciudad Rodrigo. Les forces del rei Josep que sortiren de Madrid, s’uneixen a les del

general Soult, cosa que compromet la situació de Wellington, que ha de tornar a Portugal para refer

l’exèrcit, circumstància que aprofita el rei Josep I per a entrar de nou en Madrid el 2 de novembre de

1812.



Napoleó no pot enviar reforços degut a la desastrosa campanya de les seves delmades tropes en Rússia,

i li ordena traslladar la cort a Valladolid, a meitat de març de 1813. Les tropes anglo-espanyoles

obligen a Josep a retirar-se de Valladolid en març i, successivament, a Burgos, Miranda de Ebro i

Vitòria en juny, on el rei “Intrus” és derrotat a la batalla de Vitòria el 21 de juny de 1813, essent

obligat a creuar la frontera precipitadament. Cau en poder dels espanyols l’equipatge del rei, els seus

papers íntims i un immens botí, procedents del saqueig francès.



El rei “Intrus” és derrotat a la batalla de Vitòria el 21 de juny de 1813, essent obligat a creuar la

frontera precipitadament.

Monument a la batalla de Vitòria


ELS FRANCESOS ES RETIREN D’ESPANYA

El general espanyol Freire derrota els francesos a la batalla de San Marcial el 31 d’agost 1813; el

mateix dia els anglo-portuguesos prenen San Sebastián. Wellington ocupa Pamplona el 31 d’octubre

de 1813 i penetra després en territori francès, cosa que obliga a retirar-se a l’exèrcit francès.



Napoleó negocia la pau i la tornada de Ferran VII (el seu presoner) al tron espanyol, mitjançant la

signatura del tractat de Valençay, desembre 1813; vergonyós tractat de pau, que les Corts ordinàries

reunides a Madrid a principis de 1814, rebutgen mitjançant un decret i un manifest amb data 2 de

febrer 1814.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) TERCERA FASE (juliol 1812 - desembre 1813):

és el final de la guerra. Napoleó negocia la pau i la

tornada de Ferran VII al tron espanyol (Tractat de

Valençay, desembre 1813).



Final del conflicte, les tropes franceses comencen a abandonar el territori espanyol (1814) i Ferran

VII torna a ser rei d’Espanya. Però, el tractat de Valençay restituïa en el tron a Ferran VII, el desitjat,

com a monarca absolut, i amb ell es va encetar un temps de desil·lusions per a tots aquells que, com

els diputats reunits en les Corts de Cadis, cregueren que la lluita contra els francesos era l’inici de la

revolució espanyola i també de la Guerra d’Independència Hispanoamericana.



El 6 de febrer abdica Napoleó en Fontainebleau. Es pacta la suspensió

d’hostilitats entre Wellington i els francesos Soult i Suchet, els dies 18 i

19 d’abril de 1814, obligant a retornar a Espanya totes les places

ocupades.


BATALLES I COMBATS EN TERRES I AIGÜES ESPANYOLES

Espanya va acabar sent la perdició de Napoleó. El propi Napoleó Bonapart ho reconeix:

“Esta maldita Guerra de España fue la causa primera de todas las desgracias de Francia. Todas las

circunstancias de mis desastres se relacionan con este nudo fatal: destruyó mi autoridad moral en Europa,

complicó mis dificultades, abrió una escuela a los soldados ingleses esta maldita guerra me ha perdido”.

6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) TERCERA FASE (juliol 1812 - desembre 1813): és el final de la guerra. 3a fase de la guerra (1812- 1814)

- Excessiu desplegament de l’exèrcit francès contínuament fuetejat per la guerrilla.

- Napoleó retira tropes per les dificultats al front rus.

- Gran Bretanya (Wellington) intervé des de Portugal contra l’exèrcit francès (1812).

- Victòria decisiva de Wellington a Arapiles (1812). Retirada Francesa de Madrid.

- Persecució dels francesos: Derrotats a Vitòria i a San Marcial (1813).

LLUITA ARMADA

Forta resistència de les ciutats de Girona, Saragossa, Tarragona... SETGE !!!

Tropes de voluntaris militars, sometents, resistents població civil:

- 1r èxit BRUC (6-14 junt 1808).

- Victòria a BAILÉN:

- Andalusia lliure.

- Fre a la invasió.

- Francesos concentrats al nord de l’Ebre.

- Força a Josep a abandonar Madrid.

Tardor 1808. SEGONA FASE GUERRA: Avenç exèrcit napoleònic:

RESISTÈNCIA A L’INVASOR: GUERRILLES.

- escamots locals de 30/50 persones.

- membres: advocats, pagesos, artesans, estudiants, advocats….

- direcció: elits cultes: militars i clergues.

- feien actes de sabotatge: destrucció d’instal·lacions, interferir moviments de tropes, assalt a combois

d’aprovisionament.

Pressió pels exèrcits francesos.

Dificulta el control del país i manté viu el sentiment antifrancès.

CATALUNYA. OCUPACIÓ I ANNEXIÓ.

1808-1809. Principats ciutats catalanes ocupades.

1811. Tot el territori ocupat (resistència amb atacs de la guerrilla).

Intent de Napoleó d’apropar-se als catalans:

- llengua catalana oficial.

- gener 1812 annexió a l’imperi.

- creació de 4 departaments i arribada de molts funcionaris per organitzar el país segons el model francès.

- intent de fer reformes i millores. Col·laboració il·lustrats catalans.

Continua resistència popular atacs guerrilla:

frena intents de reformes.

Estiu 1812 TERCERA FASE I FINAL GUERRA. Canvi de rumb en la guerra a Europa:

- difícil campanya de Rússia (trasllat de tropes).

- forces espanyoles + guerrilles + tropes angleses (general Wellington):

victòria d’ARAPILES (Salamanca).

- Josep I abandona Madrid, ciutat a mans angleses agost 1812.

- Napoleó canvi de plans: Tractat de Valençay (1813).

- reconeix Ferran VII.

- retira exèrcits.

RESUM


6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) Les diferents opcions polítiques. Va ser la primera vegada que tots els espanyols s’uneixen amb un

objectiu: l’expulsió del francesos del territori espanyol, organitzats en Juntes. En aquesta unió

existia una diversitat de visions i/o ideologies: els “patriotes”, com els absolutistes, volien a Ferran

VII com a monarca absolut; els liberals volien fer una revolució per aconseguir una constitució, i els

il·lustrats volien també a Ferran VII com a rei, però amb una monarquia liberal (on el rei governaria

amb restriccions, només com a figura de l’Estat i no tindria el poder absolut), els afrancesats, i també

la visió de ciutadans que defensaren el poble.

ACTITUDS DAVANT LA INVASIÓ

- intel·lectuals.

AFRANCESATS - alts funcionaris. Col·laboren amb la nova monarquia.

- part alta noblesa.

- Vinculats al Despotisme il·lustrat.

- Volien reformes sense revoltes.

- Van ser perseguits per Ferran VII.

- Clero i noblesa retorn absolutisme amb Ferran VII.

defensa tradició + religió catòlica.

- NO canvis socials.

- Il·lustrats reformes i modernitzar el país en el marc de l’Antic Règim.

FRONT PATRIÒTIC

(gruix població) - Liberals: burgesos i professionals canvi en el sistema polític.

- Volen eliminar privilegis gremials i drets senyorials.

- Llibertat de propietat, comerç i indústria.

- Liberalisme basat en:

- Una constitució.

- Sobirania nacional.

- Divisió de poders.

- Institucions representatives.

- Abolició privilegis estamentals.

- La guerra com un moviment de defensa i resistència invasor.

MAJORIA POBLACIÓ

- Defensa de retorn de Ferran VII + prerrogatives Església catòlica.

RESUM


6.3.3.- DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA (1808-14) CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA DEL FRANCÈS. El 1814 les conseqüències de la guerra es

van fer notar a Espanya.

Pèrdues o desastre demogràfic:

- A causa de la duresa dels combats, les represàlies, i l’augment d ela fam i de les epidèmies.

- Mortalitat: 500.000 morts espanyols, 200.000 francesos i 60.000 d’altres països.

- Exiliats al final de la guerra: unes 12.000 famílies (afrancesats i liberals, molts d’ells intel·lectuals) per por a la repressió

practicada per Ferran VII.

Pèrdues econòmiques:

- Destrucció d’edificis i ciutats (Girona, Saragossa, Salamanca), comunicacions, etc.

- Desmantellament de fàbriques a Catalunya i Andalusia.

- Abandonament dels camps, etc.

- S’accentuà el dèficit financer de la Hisenda espanyola per:

- les enormes despeses que representaren les maniobres militars,

- així com per la disminució o cessament d’ingressos procedents del comerç amb Amèrica.

Repercussions culturals i socials:

- Destrucció i espoli d’abundant patrimoni artístic durant el conflicte.

- Exili de molts d’intel·lectuals (Goya).

- Un agreujament del retard de la societat espanyola.

Conseqüències polítiques:

- La guerra fomentà el sentiment patriòtic espanyol (fins aleshores molt limitat) i representà...

- Un moment d’extraordinària difusió del liberalisme.

- Tot i que Ferran VII reimplantà la monarquia absoluta el 1814, la Constitució de Cadis serà un referent fonamental

en la lluita dels sectors liberals per destruir l’Antic Règim a Espanya.

- Participació creixent dels militars a la política (pronunciaments).

- Finalment, propagació de la dinàmica revolucionària al procés d’independència de l’Amèrica espanyola amb la

formació de juntes que es feren càrrec del poder. Aquestes juntes americanes anaren preparant l’emancipació dels seus

països, que tingué lloc principalment durant el regnat de Ferran VII, després d’unes dures guerres en què destacaren

generals com Bolívar i San Martín.

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1 A

Història Espanya



CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

GUERRA DEL FRANCÈS

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 6/1 B

Història Espanya



CRISI ANTIC RÈGIM: LA

PEPA I TORNA FERRAN VII

Edat contemporània

GRAVATS “ELS DESASTRES

DE LA GUERRA” (1808-9 i 1811)

La Guerra...

Quin horror!!!

TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS

Education

Transcript of TEMA 6 A. CRISI ANTIC RÈGIM. GUERRA FRANCÈS