Desembre de 2006Núm. 6

DebatEls perills del canvi climàtic

En viuEls tumors del desenvolupament en els nens

Què femPREALT, continuïtat entre l’Hospital i la primàriaL’amniocentesi, una nova prova a l’Hospital

SolidaritatNíger, un país poc turístic

EscrivimPensaments, experiències, sensacions...

Us recomanoLlibres, cinema, escapades i gastronomia

L’entrevistaEulàlia Mestres, infermera de l’Hospital de l’Alt Penedès

Col·leccions i passatemps

BreusApunts dels esdeveniments més destacats

Benvinguts i fins desprésLa gent que ve, la gent que se’n va...

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Infonadales

*Titular: La simbomba de sempre, xumba, xumba, xumba. *Comarcals: Lamula arrossega el bressol de l’infant i el bou esbufega i s’espolsa el gebreamb la cua. *Socials: Han fugit: el fuster no té feina i la dona té por de sermare i del món que l’envolta. *Salut i nutrició: A les brases hi couen unbrou de neu i de molsa.*Internacionals: Tanmateix, esperen que l’estel, lalluna i la creu del sud convisquin en la terra –tal com ho fan al cel– peruns quants segles més... Amén? *Consum: Les festes són un tràmit: la citaés la fartada i la pitança és cara. I el tracte?... fugisser! *Rebaixes: “Si elmeu present no et plau demà pots canviar-lo”... Ningú no gosaria si elregal fos l’amor. *Energia i clima: L’encens s’ha evaporat, hem negligit lamirra i el glaç no ens deixa moure d’aquest porxo daurat. *Cicle festiu: El“felicitador precoç” els desitja bon any 2017. *Titular: La simbomba desempre, xumba, xumba, xumba. *Comarcals: La mula arrossega el bressolde l’infant i el bou esbufega i s’espolsa...

TONI LLOVET

Obrim aquest Taní amb una fo-tografia de l’Hospital nevat.

Una imatge certament típica de l’è-poca nadalenca però que, pel queconstata l’article “El canvi climà-tic”, cada vegada ens costarà mésde veure si continuem malmetentel medi ambient. Aquesta i altresreflexions encara més dures que esrecullen en l’article enceten el nú-mero 6 del Taní, que a més delsclàssics apartats científic i el “Quèfem” inclou diverses crítiques lite-ràries i de cinema, descripcionsd’excursions per la comarca, pro-postes gastronòmiques i una dot-zena d’articles literaris.

Com ja sabreu si sou lectors ha-bituals del Taní, l’apartat “Escri-vim” és un espai on “tot s’hi val”,on es pot escriure sobre qualsevoltema i tractar-lo com l’autor vul-gui. Per això hi trobem articles tanvariats com un relat sobre la gelo-sia, una reflexió sobre el passat ipresent de l’Orient Mitjà, la des-cripció del ritual als difunts aMèxic o un article d’opinió sobrela relació entre el català i el caste-llà a casa nostra.

Altres apartats que inclou elTaní són el de “Solidaritat”, que enaquesta ocasió descriu un viatge aNíger, l’entrevista amb una infer-mera “històrica” de l’Hospital, els“Passatemps” i els “Breus”, queens fan un repàs del que ha passatels últims mesos. I amb unacol·lecció de calendaris “de butxa-ca” encetem un apartat nou queesperem que ens descobreixi lesvostres passions més amagades...

Editorial

Debat2 El canvi climàtic

En viu4 Els tumors del desenvolupament

Què fem7 Programa PREALT: un instrument d’enllaç

10 Les amniocentesis en el nostre Hospital

Solidaritat11 Níger 2006

Escrivim13 El mentider i el llop14 Las dos muertes de Syd Barret15 El progrés de la medicina. Les cloches de Notre-Seigneure16 El català, un dialecte del castellà?17 Asunto espinoso19 Ofrenda a los muertos. “Un ritual mexicano”22 Carta desde Cheliabinsk23 Cuento de Navidad25 En tu ausencia26 El flautista de Hamelín, versión 227 De víctimes i botxins29 Valores que curan: la gratitud30 Nueve años quisiera estar matándola

Us recomano32 La biblia de barro33 Sueños de Einstein34 El viento se llevará nuestras palabras35 Ciència-ficció37 La desmemòria de la memòria?38 Montserrat: Agulles i Frares Encantats40 El Castellot de Castellví de la Marca43 La xocolata44 On podem menjar

Col·leccions45 Calendaris de butxaca

L’entrevista46 Eulàlia Mestres, infermera de l’Hospital Comarcal

de l’Alt Penedès

50 Passatemps

51 Breus

54 Benvinguts i fins després

56 Com hi podeu col·laborar

Núm. 6 • Desembre de 2006

2

DE

BA

T

ROSA ROVIRA

L’INFORME DE 700 PÀGINES elaboratper l’economista Nicholas Stern, iencarregat pel govern britànic deTony Blair, va aparèixer a finald’octubre i va fer saltar l’alarma de-finitiva per les desastroses conse-qüències del canvi climàtic causa-des per les emissions de diòxid decarboni (CO2). Fa més de 20 anysque els científics estan alertantsobre aquest fet.

En aquest informe es demanal’actuació urgent de polítiques quedupliquin la despesa en investiga-cions sobre tecnologies alternativesal carboni. Sinó, la sequera, lamanca d’aigua potable, la calor, lapujada del nivell del mar, l’aug-ment de les malalties, la fam...faran estralls entre la població iconvertiran en refugiades 200 mi-lions de persones, a banda de lesconsiderables pèrdues econòmi-ques que tot plegat pot ocasionar.

Stern considera “aclaparadoresles proves del fet que el canvi cli-màtic presenta seriosos riscs glo-bals i això exigeix una respostaglobal urgent”. Afegeix que “ningúpot predir les conseqüències delcanvi climàtic amb absoluta certe-sa, però sabem el suficient com persaber el risc que suposa”. Sternproposa quatre maneres de retallarles emissions: reduint la demandadel que provoqui excés d’emis-sions, incrementant l’eficiència,actuant en emissions no energèti-ques (com la desforestació) i can-viant cap a tecnologies netes enelectricitat, calefacció i transport.D’altra banda, també aconsellaposar preu a les emissions de car-boni, potenciar les energies nofòssils i les conductes personalsdavant del problema del canvi cli-màtic.

Els millors experts reunits perl’ONU ratifiquen que els gasos,principalment el CO2, són la causade l’escalfament del planeta. Se sapque els 10 anys més càlids estanentre 1990 i 2005, que l’any passates va aconseguir un rècord en elnombre d’huracans a l’Atlàntic,que el gel de l’Àrtic va assolir elseu mínim històric, les onades decalor, les pluges... El programa deNacions Unides per al medi am-bient també posava de manifestl’empitjorament de les previsionssobre l’efecte de l’escalfament aÀfrica, un continent especialmentpobre i vulnerable, pel qual es pre-veuen plans d’ajuda.

El canvi climàtic

Jo pinto el que no puc fotografiar i fotografio el que no puc pintar. Man Ray.

DEBAT 3

Quan falta un mica més d’un anyperquè es posi en marxa el compta-dor del Protocol de Kioto (el2008), amb la qüestió de si es com-pliran els objectius de la reduccióde l’emissió dels gasos d’efecte hi-vernacle, s’inaugura a principi denovembre a Nairobi (Kènia) la Ci-mera Mundial sobre el Canvi Cli-màtic que s’enfronta amb l’emissióde gasos a partir del 2012. Hi parti-cipen els delegats de 189 països,organitzacions no governamentals icentenars d’experts. Les dades ac-tuals apunten a una baixada de les

emissions d’un 3,3% en els 41 paï-sos industrialitzats, que s’apropa al’objectiu de Kioto del 5,2%, tot ique la reducció ha estat possiblegràcies sobretot al desmantella-ment de les empreses dels païsosdel centre i de l’est d’Europa, quevan patir als anys 90 una davalladaa les seves economies, i no als paï-sos industrialitzats, que han aug-mentat des de llavors les sevesemissions; i entre ells, Espanya. Nocal esmentar els Estats Units, paísque consumeix una quarta part dela producció mundial de petroli iemet la mateixa quantitat de gasoscontaminants, i no ha ratificat elprotocol de Kioto. La Xina, i tambél’Índia, seran països que caldrà vi-gilar de prop pel seu fort creixe-ment econòmic.

Al Gore, recentment fitxat com aassessor de Tony Blair en temes

ambientals, acaba de presentar a lesnostres pantalles el documental Aninconvenient truth (Una veritat incò-moda), basat en l’escalfament glo-bal. “Jo vaig ser el proper presi-dent”, així es presenta Al Gore enun film que ho és tot menys avo-rrit. Aquells que l’han vist acabendecidits a canviar d’actitud perpoder salvar el planeta. SegonsGore, ens queden 10 anys perpoder evitar els desastres que vati-cina; després ja no hi haurà camíde retorn. També comenta que “hiha un esglaó entre la negació del fe-nomen i la desesperació. Tenim elconeixement, energies renovables iformes d’estalviar energia... Tansols ens falta la voluntat política, iaquest és un recurs renovable”. Nopodem evitar pensar, tot i que lapel·lícula té valor en si mateixa,que també es tracta d’una bonacarta de presentació mundial d’unpossible futur president de la CasaBlanca, encara que ell diu que “notinc plans per al 2008”.

Les previsions d’augment de tem-peratura d’entre 2 i 5ºC en les prò-ximes dècades, la disminució de lapluja i les onades de calor fan queexperts en salut debatin sobre el riscd’epidèmies de malalties tropicals.De moment, tot apunta que en elspaïsos amb un potent sistema públicde salut, com ara el nostre, malaltiescom la malària, la còlera o la febregroga difícilment es podran conver-tir en epidèmies. En canvi, reconei-xen que el Tercer Món es més sensi-ble a què es produeixin epidèmiesd’aquestes malalties.

L’excés de població mundial i elxoc entre cultures vistos com elsproblemes més importants del pla-neta han passat a un segon terme.Ara es tracta de solucionar l’excésde CO2. Es parla del segrest de car-boni: una tecnologia que consisteixa injectar en dipòsits geològics na-turals a gran profunditat o en elsoceans el diòxid de carboni que escapta allà on es produeix (en plan-tes energètiques o en pous de petro-li o gas). Aquesta tècnica s’està as-sajant al nord d’Europa i a Califòr-nia, tot i que és poc madura i moltarriscada. També es debat sobre l’al-cohol combustible (etanol) com aalternativa o substitut important,dels beneficis de Toyota amb el seucotxe ecològic, i sobretot de la nos-tra capacitat d’estalviar energia ambla calefacció, l’aire condicionat, l’úsd’electrodomèstics classe A, lesbombetes fluorescents, les plaquessolars, el reciclatge, la despesa del’aigua, el transport públic... Tots elsesforços per reduir l’escalfament delplaneta són necessaris, i és fona-mental la nostra actitud, així com elcompromís de les empreses i go-verns de respectar els protocols deKioto i de Nairobi. ■

Un cuadro cobra vida ante la presencia de un espectador sensible, en cuya conciencia se desarrolla y crece. Mark Rothko.

Fa més de 20 anys que els científicsestan alertant sobre les desastrosesconseqüències del canvi climàtic.

Segons Al Gore, ens queden 10 anysper poder evitar els desastres quevaticina; després ja no hi hauràcamí de retorn.

EN

VIU

4

El món comença sempre en un mateix. Ernst Jünger.

JAUME MORA

Els tumors del desenvolupamentsón els tumors que apareixen coma conseqüència de desviacions delprocés de formació dels teixits. Lamajoria dels tumors del desenvo-lupament apareixen durant l’èpo-ca de creixement o “edat pediàtri-ca”, d’aquí la seva denominacióhabitual i incorrecta de “càncer in-fantil” o “càncer pediàtric”, peròtambé poden aparèixer molt des-prés. El càncer que es dóna durantl’època del desenvolupament éspoc freqüent. La incidència a Es-panya és de 132 nous casos anualsper cada milió de nens en edat in-ferior als quinze anys, fet que voldir que es diagnostiquen uns 900nous casos cada any. A Catalunyase’n tracten aproximadament 250.Aquesta incidència és molt infe-rior a la del càncer que afecta elsadults, no obstant això, el granimpacte personal, familiar i socialdel càncer en el nen i el jove supe-ra amb escreix la seva importàncianumèrica.

Aquests tipus de tumors nos’han pogut relacionar amb l’expo-sició a factors ambientals commolts dels càncers de l’adult i, ex-cepte en rares ocasions, tampocsón fruit de predisposició genètica.El seu origen té relació amb altera-cions en el desenvolupament fetal iembrionari a causa, sobretot, a uninfortunat atzar. Aquest fet fa que

les mesures preventives que hompot prendre siguin impossibles,per concepte.

El procés de formació d’un indi-vidu és un medi propici de la trans-formació i proliferació, fet que de-termina els tumors del desenvolu-pament. La presentació d’aqueststumors va paral·lela a les etapes deldesenvolupament, amb una inci-dència superior en els primers cincanys de vida que declina progressi-vament fins a la pubertat, momenten què hi ha el darrer pic de crei-xement i d’aparició de nous tumorsi de diferent tipus. El subgrup detumors del desenvolupament qua-lificats com embrionaris sónaquells que sorgeixen de pobla-cions cel·lulars que no han acabatel procés de diferenciació durant elperíode fetal o postnatal, i solenaparèixer en els primers cinc anysde vida. Alguns d’aquests tumorsembrionaris recapitulen els proces-sos de diferenciació que tenen llocdurant el desenvolupament normaldels teixits, i és per això que resul-ta fonamental el coneixement delsmecanismes normals del desenvo-lupament embrionari per dilucidarel moment en què les cèl·lules es

Els tumors deldesenvolupament

Aquests tipus de tumors no s’hanpogut relacionar amb l’exposició afactors ambientals com molts delscàncers de l’adult.

Dr. Jaume Mora, oncòleg pediàtric, director delLaboratori de Recerca dels Tumors delDesenvolupament de l’Hospital Sant Joan deDéu de Barcelona.

EN VIU 5

Nada espero, nada temo, libre soy. Epitafi a la tomba de Nikos Kazantzakis.

transformen en malignes, d’unabanda, i els mecanismes molecu-lars que operen en aquesta trans-formació, de l’altra.

Una diferència entre el càncerque apareix durant el desenvolu-pament i el que afecta els adultssón els tipus de tumors. En el càn-cer del desenvolupament predomi-nen els tumors dels òrgans hemo-poiètics (òrgans productors delselements de la sang) i limfàtics(leucèmies i limfomes), així comels tumors dels teixits que formenel sistema nerviós (tumors cere-brals i tumors neuroblàstics) i elstumors de teixits de sostenimentcom l’os o el múscul (sarcomes).En els adults predomina el càncerde tipus epitelial (teixits que reco-breixen la pell, llengua, esòfag,còlon, bronquis i pulmons), aixícom el càncer dels òrgans repro-ductors (mama, úter i pròstata).

El càncer del desenvolupamentés una malaltia rara i complexa. Eltractament requereix un equipd’experts en múltiples camps de lamedicina més avançada per obte-nir els millors resultats. No totsels centres ofereixen les mateixesqualitats de servei i per això al’Hospital Sant Joan de Déu hemfet un esforç per integrar profes-sionals de la millor qualitat amb la

tecnologia més avançada. A més,hem integrat especialistes queprovenen de centres internacio-nals pioners en el tractament delcàncer i hem fet un esforç percol·laborar amb centres interna-cionals de prestigi, com el Memo-rial Sloan-Kettering Cancer Cen-ter de Nova York, el St. Jude Rese-arch Hospital de Memphis, l’Insti-tute Curie de Paris o el ColumbiaPresbyterian Hospital de NovaYork. Els nostres casos són ava-luats conjuntament i les nostresdecisions contrastades amb espe-cialistes d’aquests centres. Aixítambé els familiars que desitgenuna segona opinió del seu cas perpart de l’equip del nostre centrepoden beneficiar-se de la interac-ció amb els nostres col·laboradorsinternacionals. Aquestes col·labo-racions ens permeten utilitzartractaments en fase d’investigaciói que els nostres pacients siguintractats en els centres col·labora-dors si no es pot disposar delstractaments a Barcelona. Al vol-

tant del 75% de tots els tumors deldesenvolupament es poden curar(una gran diferència amb els tu-mors de l’adult) amb els tracta-ments de què es disposa actual-ment. Aquesta xifra reflecteix elprogrés en els tractaments i el re-sultat del treball d’unitats especia-litzades en oncologia pediàtrica,integrades per diversos especialis-tes, i coordinades per l’oncòleg pe-diàtric.

A l’Hospital Sant Joan de Déu, elmaig del 2003 vam posar enmarxa el Laboratori de Recercadels Tumors del Desenvolupa-ment. Aquest laboratori té com amissió el diagnòstic moleculardels tumors, el seguiment de lamalaltia mínima residual a nivellmolecular i l’estudi d’aquestes ma-lalties en col·laboració amb grupsinternacionals de recerca. Aquestarecerca té una repercussió directasobre els nostres pacients i permetuna millor categorització dels tu-mors, millor definició de l’abastdel tumor, millor mesura de lesmetàstasis i millor estratificaciódels tractaments. Aquest laborato-ri es l’únic a l’Estat espanyol ac-tualment que engloba totes lestècniques de biologia molecular icel·lular necessàries per al diag-nòstic, pronòstic i investigació

El Laboratori de Recerca delsTumors del Desenvolupament del’Hospital Sant Joan de Déu és única l’Estat espanyol.

Immunofluorescència d’un tumor neuroblàsticamb dos marcadors específics.

Immunofluorescència de la línia de neuroblasto-ma LAN1-55N amb un marcador específic.

Immunofluorescència de la línia de neuroblasto-ma SK-N-AS amb un marcador específic.

6 EN VIU

dels pacients afectes de tumors deldesenvolupament. El Laboratoriestà finançat per fons públics ob-tinguts per diferents projectes derecerca i també per donacions pri-vades de famílies i empreses com-promeses amb el seu sosteniment.

Preguntes més freqüentsdels pares amb nens afectesde tumors deldesenvolupament. Què ésreal i què és mite sobre elcàncer infantil

Els pares dels nens amb càncersempre tenen la pregunta deper què els ha passat al seu filli si en algun sentit ells en sónresponsables.

Malgrat que hi ha molts aspec-tes del càncer infantil que encaradesconeixem, n’hi ha que els co-neixem prou bé. Un dels fets mésimportants que cal recordar és queles formes hereditàries de càncer,és a dir, aquells càncers que espassen de pares a fills, són moltrares. Els pares se senten sovintresponsables del càncer que esdesenvolupa en el seu fill, tot i queen la majoria de càncers que afec-ten els nens no ho són.

Un altre gran patiment per alspares és si els seus altres fillstenen major susceptibilitat perdesenvolupar un càncer.

Cal recordar una vegada mésque els càncers transmesos deforma hereditària són molt rars.La probabilitat que el càncer esdesenvolupi en un altre dels fillsés molt baixa. De la majoria delscàncers que afecten els nens no hi

ha evidència que mostri una sus-ceptibilitat genètica (hereditària).

El tractament del càncer hacanviat.

És important que els pares cone-guin que els tractaments actualshan millorat radicalment respecteals de fa uns anys. Actualment calesperar que més del 70% dels nensque desenvolupen càncer es curin.Algunes de les innovacions, perexemple, inclouen:

1. Tècniques quirúrgiques quepermeten salvar extremitats en elscasos de tumors que afecten elsossos. El resultat és que cal fermenys amputacions.

2. La col·locació de vies centralsha eliminat la necessitat de repeti-des i doloroses puncions.

3. Medicacions més efectivesper al control de la nàusea i els vò-mits.

4. La nutrició parenteral permetmantenir el pes dels malalts.

5. L’ús més efectiu d’antibiòticsha reduït els problemes de les in-feccions derivades del tractament.

6. L’ús de factor estimulador deneutròfils ajuda a la recuperaciódels glòbuls blancs després delstractaments amb quimioteràpia.

Cap d’aquests avenços implicaque el pacient s’ho passarà bé, jaque el maneig del càncer no ésmai fàcil. No hi ha dubte que eltractament curatiu modern delcàncer requereix sovint mesuresintensives i agressives que podenser tòxiques. Malgrat tot, la majo-ria dels efectes secundaris, com lapèrdua del cabell, són reversibles.El cabell del malalt creixerà unavegada hagi finalitzat el tracta-ment.

Podrà el nostre fill o filla portaruna vida normal després deltractament?

La resposta és sí. Els nens sovintresponen extraordinàriament béals tractaments.

Els nens amb càncer realmentes curen?

Una vegada més: la resposta éssí, la majoria es curen.

I què s’entén per curació?El que s’entén per curació és

que els nens amb càncer creixen iesdevenen adults que poden tenirfills.

Els pares sovint estan preocu-pats pels efectes secundarisdels tractaments sobre el crei-xement dels seus fills.

Alguns tractaments poden certa-ment afectar el creixement i, pertant, la talla final del nen. S’inten-ta, però, ajustar la manera coms’administren aquests tractamentsper tal de reduir aquestes compli-cacions. És important que els su-pervivents de càncer infantil si-guin degudament controlats allarg termini per especialistes encreixement. Amb tractaments ade-quats, com el suplement hormo-nal, es pot aconseguir que el nentingui un creixement normal. ■

Per a mes informació:www.hsjdbcn.org(secció d’Oncologia)

Pesimismo de la razón y optimismo de la voluntad. Antonio Gramsci.

QU

È F

EM

7

No nos pararemos en ningún lugar donde el lanzallamas no haya realizado la gran purificación de la nada. Ernst Jünger.

ANNA ABELLEIRA, HCAP

ROSA M. VALADÉS, SAP

LA REGIÓ SANITÀRIA BARCELONA i elCatSalut han impulsat l’elaboraciód’un protocol de preparació de l’al-ta hospitalària i sociosanitària,amb plans operatius territorialsper a la seva implantació, amb l’ob-jectiu de millorar la continuïtat as-sistencial dels pacients donats d’al-ta des de l’hospital d’aguts i delcentre sociosanitari i que requerei-xen seguiment dels problemes desalut per l’atenció primària.

La implantació del programaPREALT a la comarca de l’Alt Pe-nedès es va iniciar l’abril de 2006.

Els criteris per definir la pobla-ció diana són:• Malaltia crònica (MPOC, ICC,

hepatopatia crònica, etc.).• Malalt fràgil.• Continuïtat de procés i de cures

(fractures, ictus, etc.).• Educació en tècniques específi-

ques (insulina, heparines, ma-neig ostomies, sondes, etc.).

• Malaltia terminal.En una primera fase s’ha decidit

començar amb quatre criteris de lapoblació diana, que més endavants’aniran ampliant fins a la seva to-talitat:

• MPOC• ICC• Nafres• Cura de ferides quirúrgiquesEls criteris d’exclusió d’aquest

programa són:• Atenció a domicili superior a

dues vegades per dia.• Pacients que requereixen tracta-

ments que impliquen recursosi/o aparells no disponibles a do-micili.

• Absència de cuidador a domicili.• No acceptació del malalt/cuida-

dor.El circuit comença en l’àmbit

hospitalari o sociosanitari, on s’i-dentifica el malalt que pot ser in-clòs en aquest programa, es detec-ten les necessitats, es planifiquenles cures a l’alta conjuntament ambla infermera responsable de l’aten-ció i es coordina el seguiment ambl’atenció primària entre 24 o 48hores abans de l’alta. L’atenció pri-mària realitzarà la primera visita adomicili en les primeres 24 o 48hores després de l’alta hospitalària.

En els següents algoritmes repre-sentem aquests conceptes.

Programa PREALT: un instrumentd’enllaç

8 QUÈ FEM

He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. Natsume Soseki.

Circuit del programa PREALT

Algoritme dels professionals de la xarxa d’enllaç

Equip d’atenció primària

Alta convencional:• Alta mèdica• Informe d’infermeria

Visita hospitalària de la infermera d’enllaç de l’atencióprimària de salut:• Consensua amb la infermera hospitalària el pla de

cures• Recull la documentació:

alta mèdica/alta d’infermeria/alta social, si cal• Planifica la primera visita domiciliària a les 24 o 48

hores després de la data d’alta• Coordina la continuïtat de les cures amb l’EAP

No inclusió en el programa PREALTInclusió en el programa PREALT

(acordant amb el metge la data probable d’alta)

Població diana:• MPOC• ICC• Nafres• Cura ferides

Criteris d’inclusióCriteris d’exclusió

Malalt

Infermera de l’equip d’atenció primària

Adjunts d’infermeria de l’atencióprimària de salut

Infermera d’enllaç de l’atencióprimària de salut

Coordinadora processos d’infermeria SAP

SAP Alt Penedès-GarrafHospital Comarcal de l’Alt Penedès

Infermera d’enllaç de l’Hospital

Metge coordinador delPREALT

Supervisores d’infermeria

Directora d’infermeria HCAP

Consorci Sociosanitari de Vilafranca

Coordinadora d’infermeria CSSV

Coordinadora d’infermeria

Coordinadora d’infermeriaCSSV

Infermeria assistencial

Equip assistencial:metges, infermeres, treballadores socials

Gerència

HospitalCentre sociosanitari

24-48 hores abans de l’alta hospitalària

Infermera d’enllaç hospitalària:• Comunica a la infermera d’enllaç de

l’atenció primària de salut• Realitza una valoració inicial del malalt• Inicia el pla de cures conjuntament

amb la infermera responsable

QUÈ FEM 9

El pensament és l’única possessió segura que tenim. George Steiner.

Funcions dels professionals dela xarxa d’enllaç

En l’àmbit hospitalari• Directora d’infermeria de l’Hos-

pital- Impulsa el projecte i n’assumeix

el lideratge.• Infermera d’enllaç

- Detecta els malalts, en col·labo-ració amb el metge coordina-dor del programa.

- És la receptora de les demandesdels professionals de l’Hospitalper coordinar l’alta.

- Fa el seguiment durant l’ingrés.- Planifica el pla assistencial pre-

vist a l’alta.

- Es coordina amb la infermerad’enllaç de l’atenció primària.

- Fa arribar, amb els temps pre-vistos, la informació necessàriaa la infermera d’enllaç de l’a-tenció primària per consensuarel pla terapèutic.

• Infermera d’unitat- Assumeix la gestió del procés

assistencial del pacient: valorala situació, preveu les necessi-tats de cures, de recursos mate-rials i de suport familiar, hoposa en coneixement de la su-pervisora de la unitat per ferefectiu l’enllaç, i en deixa cons-tància a través de l’alta d’infer-meria.

• Metge- Participa en l’elaboració del pla

assistencial previst a l’alta pelque fa referència al pla farmaco-lògic i de suports especials (o-xigenoteràpia, nebulitzacions,prescripció d’aparells ortopè-dics...).

• Treballadora social- Participa en la valoració de la

necessitat de suport i de segui-ment social en les casos en quèes consideri necessari.

En l’àmbit d’atenció primària• Coordinadora d’infermeria del

SAP Alt Penedès-Garraf- Impulsa el projecte i n’assu-

meix el lideratge.• Infermera d’enllaç

- És el referent per als professio-nals d’atenció primària en lesmesures que afavoreixin l’aten-ció del pacient a domicili, comara la gestió de cites, el mate-rial d’ajuda o continuïtat de lescures.

• “Moure’s pel territori”- És un professional que es

“mou” pel territori, que ha depoder fer visites conjuntes ambprofessionals de l’atenció pri-mària, al domicili del pacientso als centres.

• Infermera de l’EAP/infermeragestora de procés- És la infermera que té assignat

el pacient en el seu equip d’a-tenció primària. Continuarà lagestió del procés assistencialdel pacient.

Elements de comunicació

La informació sobre el pacient espodrà obtenir a partir de: l’alta mè-dica, l’informe d’infermeria, l’in-forme social (si escau) i el full decontinuïtat de cures, i es podranutilitzar els mitjans disponibles iadients en cada moment: paper,correu electrònic i telèfon mòbil.

Propostes de millora delprograma PREALT

• Un dels indicadors de qualitatd’aquest programa és aconseguircomunicar, amb una antelació de24 a 48 hores, la data d’alta hos-pitalària a l’atenció primària.Això permetrà iniciar, el mésaviat possible, tot el circuit decontinuïtat. En la mesura en quèes pugui, s’hauria d’intentar de-terminar la data d’alta en el ma-teix moment que s’inclou un ma-lalt dins d’aquest programa. Enels set primers mesos que por-tem d’implantació, s’ha aconse-guit comunicar en un 54% l’altaabans de les 48 hores, en un 24%abans de les 24 hores i en un16% el mateix dia de l’alta.

• Establir un circuit dels pacientsinclosos en el programa des del’atenció primària a l’hospitalà-ria.

• Que tots els nivells assistencialsidentifiquin els pacients PREALT.

10 QUÈ FEM

Admiro a los intensos, a los que van con todo, a los que no se detienen ante nada: a los hombres y mujeres que dejan un pedazo de piel por donde caminan. Guillermo Arriaga.

EVA PASCUAL

HUGO MALDONADO

EL MES DE MAIG vam començar a feramniocentesis a l’Hospital. Aques-ta és una prova de diagnòstic pre-natal que s’utilitza per a l’estudicromosòmic del fetus. Permet va-lorar el nombre de cromosomesaixí com alteracions estructuralsdels mateixos.

En què consisteix?Es tracta de l’extracció de líquid

amniòtic (uns 16 cc) amb unaagulla introduïda al sac gestacio-nal sota control ecogràfic per nodanyar el fetus. La maniobra duraentre 2 i 3 minuts aproximada-ment. Sol ser una prova ben tole-rada per la dona, tot i que algunes

pacients refereixen dolor amb lapunció que remet un cop finalitza-da la intervenció. No s’utilitzaanestèsia local ja que el lloc de lapunció pot variar segons la posi-ció fetal.

Quins resultats s’obtenen?La prova serveix per conèixer el

cariotip fetal, és a dir, el nombrede cromosomes que contenen lescèl·lules fetals. La informació ge-nètica d’un individu està contin-guda en aquests “paquets d’infor-mació” anomenats cromosomes.La informació emmagatzemada enels cromosomes està molt ben or-denada, de manera que si s’hi ob-serven desordres pot ser per dife-rents anomalies, algunes de lesquals són conegudes, de les altresno se’n coneixen les repercussionsi d’altres són heretades d’algundels progenitors. Algunes altera-cions són tan petites que no espoden descartar per aquesta tècni-ca i requereixen mitjans més sofis-ticats. De totes maneres, solen co-rrespondre a malalties conegudesprèviament en l’àmbit familiar.Cal destacar que un resultat nor-mal del cariotip no significa el nai-xement d’un nen o nena sans, jaque l’amniocentesi només és unapart de l’estudi fetal.

Quins riscos té l’amniocentesi?En ser una prova invasiva el risc

més important, tot i que poc pro-

bable, és l’avortament (1 pèrduafetal de cada 100 proves). De ve-gades també es produeix la “rup-tura puntiforme de la bossa”, és adir, vessament de líquid amniòtica través de l’orifici de punció.Aquesta complicació sol tenir unbon pronòstic i la normalitat es re-cupera simplement fent repòs.

Quan està indicada?Amniocentesi i síndrome de

Down solen estar relacionades enl’àmbit popular. Certament, la sín-drome de Down és la causa de re-tard mental de tipus genètic millorconeguda avui en dia, ja que elspacients són portadors de tres cro-mosomes número 21 en comptesde dos. Aquesta alteració es diag-nostica mitjançant l’amniocentesi.

Les principals indicacions per al’amniocentesi són l’edat maternaigual o superior a 38 anys en elmoment del part i, en dones me-nors de 38 anys, un resultat posi-tiu del triple screening amb risc desíndrome de Down superior a1/270. Aquestes són les dues indi-cacions principals, circumstànciesque es donen en gairebé un 95%de les amniocentesis practicades.■

Les amniocentesis en el nostre Hospital

SOL

IDA

RIT

AT

11

Sin nobleza de espíritu, la democracia sucumbe ante su propia libertad. Rob Riemen.

MONTSE ROMAGOSA

NÍGER NO ESTÀ entre les destina-cions turístiques més sol·licitades;de seguida veureu per què. La sevasuperfície és d’1.267.000 km2, és adir, és tan gran com Espanya, Por-tugal i França junts. Té 12 milionsd’habitants, el 64% dels qualsviuen sota el llindar de la pobresa(menys d’1 $USA per dia), i la po-blació té una esperança de vida de44 anys.

El clima es pot definir com calu-rós, sec i polsós, amb una estacióseca que els dos primers mesos esconsidera fresca (20ºC de mínimai 35ºC de màxima), després és ca-lurosa (30ºC de mínima i 45ºC omés de màxima) i més tard arribal’època més agobiant, amb unacombinació de temperatures moltelevades, humitat i tempestes desorra que són el preludi de l’esta-ció plujosa. L’estació plujosa és si-nònim de vida, pels variats tons deverd que la vegetació ens regala ique les persones i els ramats espe-ren amb alegria i esperança, peròtambé és sinònim de mort, per lesepidèmies de còlera, paludisme,febre tifoide, etc.

La primera activitat econòmicadel país és l’agricultura –mill,sorgo i arròs–; la segona, la rama-deria –vaques, cabres, bens, ca-mells, burros i cavalls–. Té un delsdipòsits d’urani més grans delmón, mines d’or i petroli de recentdescobriment. Tot i això, la degra-dació dels ecosistemes causadaper les perllongades sequeres,unes pràctiques d’agricultura in-

sostenible, la tala d’arbres no pla-nificada, i la manca d’aigua cana-litzada, d’infraestructures higieni-cosanitàries –excepte en alguneszones de les ciutats– i d’emmagat-zematge de residus sòlids i líquidsde qualsevol tipus, juntament ambaltres factors, fan que Níger ocupi,any rere any, el darrer lloc de lallista d’índex de desenvolupamenthumà que publica anualmentl’OMS.

Malgrat tot aquest panorama,les ganes de veure què hi feia l’Im-ma –una bona amiga, excompanyadel Laboratori i de l’Hospital– enaquest racó de món, em van portara Níger aquest estiu. Aprofitantque l’Imma tenia una setmana debreak, vàrem fer turisme per lapart nord del país, la més desèrti-ca –Teneré, Massís de l’Aïr–, habi-tada principalment pels tuareg iels peul, grups ètnics de tradiciónòmada.

Vàrem començar assistint a unacelebració molt especial d’aquestspobles nòmades, la cure salée ocura de sal, que té lloc cada any alfinal de l’estació de les pluges a laregió de l’Ingall. Aquesta regió ésmolt rica en sal i els nòmades hiporten els seus ramats, ja queaquestes pastures tenen un efectedesparasitador i aporten moltes vi-tamines. Però és també una troba-da social: hi ha música, balls, cur-ses de camells i es discuteixentemes polítics i socials sota l’òpticade les seves tradicions però ambassistència de representants del go-vern central. Tot un espectacle!

Níger 2006

12 SOLIDARITAT

Els homes tuareg vénen amb ca-mells i les dones, amb burrets, totsben empolainats amb les seves mi-llors selles i guarnicions. Els tua-reg (un 10% de la població deNíger) pertanyen a una societat al-tament jeràrquica per naturalesa isón monògams. La dona tuareg ésindependent i coneix molt bé elsseus drets. Originàriament erennòmades, però actualment la ma-joria són seminòmades o sedenta-ris. Són comerciants, artesans, ra-maders i agricultors –han creatoasis molt productius en arbresfruiters al Massís de l’Aïr.

Els peul (un 9% de la població)són ramaders nòmades i es despla-cen buscant pastures. Hi ha ungrup en particular, els peul-bororo,que intenten mantenir la seva ma-nera de viure més tradicional. Des-prés d’assistir a la cure salée, els bo-roro continuen la seva festa parti-cular, el Gerewol, un autèntic con-curs de bellesa masculí en el qualels homes es pinten i vesteixen lesseves millors robes per tal que lesdones els triïn. Les dones tenendret a provar-los... I si no en que-den satisfetes, l’endemà els tornen!

D’aquí vàrem marxar cap alMassís de l’Aïr, amb els seus oasis–fins i tot vàrem veure raïm–, i laciutat d’Agadez, l’assentamenttuareg més important. Desprésvàrem anar cap al sud, cap a Ma-yahi, al Departament de Maradi,on l’Imma porta gairebé onzemesos treballant com a infermeranutricionista en un projecte d’Ac-ción contra el Hambre. La part suddel país està habitada pels Hausa(54% de la població), sedentaris,dedicats principalment a l’agricul-tura, i que viuen en comunitatsagrícoles amb una estricta organit-

zació basada en la tradició. Sónpolígams, i cada dona té una mit-jana de set fills. Les dones són ma-joritàriament les que tiren enda-vant les famílies, treballant elscamps i criant els fills.

En aquesta regió, Acción contrael Hambre té projectes de nutrició ide seguretat alimentària. Quant a lanutrició, estan treballant en la de-tecció i tractament de nens ambmalnutrició. Han format personalsanitari del país i han creat unsequips de treball que es desplacenals pobles el dia de mercat. D’a-questa manera les dones –algunescaminen fins a 10 km per anar-hi,sempre amb el petit a l’esquena–aprofiten el viatge per “comprar” iper portar els fills a revisió.

Al centre de salut pesen i medei-xen els nens; si detecten una mal-nutrició la passen a un dels pro-grames de tractament, que seràambulatori en cas de malnutriciómoderada o severa sense patologiaassociada, però necessitarà hospi-talització en cas de malnutrició se-vera amb patologia associada.

Als nens ingressats els donenuna llet especial; i als ambulatoris,

una pasta feta de cacauet. I donen“ració de protecció” per als altresnens de la família, per asegurarque el nen malnutrit té la seva rac-ció de tractament sencera. A lesmares se’ls fa educació alimentà-ria, perquè donin als fills una ali-mentació el més variada possible.Tot i que procuren seguir els con-sells, aquestes dones sovint han delluitar amb les tradicions –la sevatradició basa quasi exclusivamentl’alimentació en el mill– i amb elsmarits... Per això, als homestambé se’ls fa educació sanitària.

En els programes de seguretatalimentària reparteixen llavors decultiu a la població vulnerable percultivar altres cereals quan no ésèpoca de mill. També donen ca-bres a les dones, que les han de fercriar dues vegades –i donar aques-tes cries a altres dones– i aleshoresja són seves.

Al nostre món hi ha molta gentque creu –si més no, ho diu– queals països en vies de desenvolupa-ment la gent és feliç perquè no co-neix altra cosa. Crec que una per-sona es pot començar a plantejarla felicitat quan té les necessitatsbàsiques –alimentació, sanitat ieducació– cobertes. A Níger lamajoria no tenen res d’això; de fet,la majoria no tenen res de res. I johe vist moltes carones i moltsullets molt tristos!

Hi ha un debat obert des de famolts anys sobre el paper de lesONG, les seves maneres d’actuar,etc. Segurament tenen moltescoses per millorar i/o canviar.Però, amb tots els matisos que se livulgui donar, la seva tasca a mi emsembla admirable, no només pelque fan sinó també per les condi-cions sota les quals ho fan. ■

Aquell que s’elegeix a si mateix èticament es té a si mateix com a tasca. Søren Kierkegaard.

13

ESC

RIV

IM

MONTSE CASTRO FORNS

XAVI MALLOLAS CASTRO, “DIRECTOR”

— Quin avorriment! Ja me’l sé...Era tarda nit, feia una fresca

molt agradable i realment no es-peràvem quedar sorpresos amb elcontingut d’un conte per tots jaconegut. Una colla de marrecss’havien organitzat en un tres i nores per passar una bona estonafent una representació. El directorde l’obra no era la primera vegadaque improvisava un guió i, fins itot, altres vegades ja s’havia espa-vilat per fer efectes especials. Laresta d’actors, com no, eren cosinsi amics. Tots plegats tenien entretres i deu anys, artistes en potèn-cia. En aquest cas, l’única nenadel grup va ser l’escollida per alpaper de mentider (quina casuali-tat!). La resta serien els pastorsque protegirien ninots de peluix ialguna nina atrotinada, en comp-tes d’ovelles.

Enmig de gresca i xerinola, elconte anava avançant. Llavors, lamentidera va cridar dos cops:“Veniu, que ve el llop, ajudeu-me!”. Com era d’esperar, les duesvegades els pastors van córrer perajudar la cosina i el llop no va apa-rèixer. Però, vés per on, el tercercop que l’Alba va demanar ajuda, iper sorpresa de tots, mentre el llopes cruspia tots els ninots dels pas-tors, aquests van sortir per ajudar

la mentidera. No sé d’on van treu-re els pals, però el pobre llop varebre patacades a tort i a dret. Jasabeu com són els nens: quan elsdones la mà, t’agafen la màniga.Així doncs, en aquest cas els pas-tors es van fer costat els uns als al-tres fins al final (fins i tot la terce-ra vegada). Sense adonar-se, esvan ajudar a ells mateixos i almentider. Els bens estaven prote-gits i el llop escarmentat. Però, i elmentider? Què se’n va fer delmentider? Va quedar sol com unmussol, sense amics, sense cosins,sense els pastors i sense protago-nisme. Això sí, el llop va rebre unad’estomacades... i al cap i a la fi,sense ell no hauria estat possibleaquest conte, ja que el llop era eldirector.

Per cert, la coreografia del conteva ser molt original, el contingut,brillant i el mentider va tenir unanova oportunitat. ■

El mentider i el llop

En aquest cas els pastors es van fercostat els uns als altres fins al final.Els bens estaven protegits i el llopescarmentat.

Pinto com escric, per trobar-me. Per retrobar-me. Henri Michaux.

Antoni Clavé.

J. SANZ SANTOS

El 23 de noviembre de 1997, alconocerse el suicidio el día an-

terior del líder y cantante de labanda australiana INXS, un queri-do amigo mío levantó su cerveza ybrindó “por Michael Hutchence,un nuevo mártir del rock’n’roll”.No sé si el propio Hutchence pen-saba en el momento de ahorcarsesi se convertiría en un nuevo mito,ni tan siquiera creo que le impor-tara, ya que estaba sumido en unaprofunda depresión y atormentadopor las peleas de su mujer con suexmarido, el mediocre cantanteBob Geldof (el mismo que sólosabe organizar conciertos benéfi-cos y que interpretó la película TheWall). Lo cierto es que (a falta dever el impacto que pueda tener lapelícula basada en su vida que seestá rodando) Hutchence está lejosde convertirse en una leyenda delrock y adornar las camisetas deadolescentes de todo el mundocomo otros ilustres suicidas (IanCurtis, Kurt Cobain...). Sus ex-compañeros de INXS tampoco esque ayuden a crear el mito manci-

llando su memoria con una ver-gonzosa vuelta a los escenarios.

Syd Barret, al igual que Hutchen-ce, forma parte de la mitología mi-noritaria del rock. Barret, del queDavid Bowie dijo que era el mejorartista del siglo XX (frase sin dudaexagerada pero ilustrativa) murióel pasado 7 de julio. No obstante,este paso no dejó de ser un purotrámite; Barret había muerto hacíaaños y el mito ya estaba forjado.

Roger Barret nació en 1948 enCambridge, hijo de un patólogo, ydesde pequeño mostró interés porla música. Al llegar a la Facultadde Arquitectura en 1965 cofundóla banda Pink Floyd con RogerWaters, Nick Mason y RickWright. En aquel momento Barretera el líder indiscutible del grupo ybrillaba con luz propia por encimadel resto. Suyos son los primerossingles del grupo y suyos todos lostemas de lo que constituye uno delos mas apabullantes debuts de lahistoria del rock: The piper at thegates of dawn. No se sabe muy biensi la esquizofrenia de Barret preci-pitó su adicción al LSD o fue alrevés, la cuestión es que anduvonavegando entre el autismo y laparanoia durante meses hasta quesus compañeros decidieron susti-tuirlo por David Gilmour en 1969tras una escandalosa gira por Amé-rica. Pink Floyd se supo reponer ala ausencia de Barret y un par dediscos les bastaron para pasar de lamaravillosa psicodelia del disco dedebut al pretencioso rock sinfóni-co con el que consiguieron abarro-

tar estadios. Mientras tanto, Barretinició una carrera en solitario conmás sombras que luces hasta quefinalmente, aquejado de diabetes yde trastornos psiquiátricos múlti-ples, en 1970 se encerró en casa desu madre en Cambridge y volvió arecuperar su nombre original:Roger Barret. En su encierro vo-luntario, Barret se dedicaba a cavarhoyos en el jardín, a pintar grandescuadros, a coleccionar monedas ya criar conejos que se morían dehambre porque olvidaba darles decomer. Se le veía gordo y calvo conunos guantes de jardinero y en cal-concillos por su jardín con un as-pecto muy lejano al de una estrelladel rock. No quería saber nada delmundo (del que estaba aislado) ymucho menos de su pasado enPink Floyd.

Hace unos años un periodistaacudió a entrevistarle y le pregun-tó: “Usted es Syd Barret, ¿no? ¿po-dría hablar con usted?”. Barretmiró al periodista de hito en hitocomo si hubiera pronunciado lafrase en una lengua extraña y res-pondió “Syd no puede hablar conusted”. Y probablemente ésta fuerala realidad, Syd Barret hacía añosque había muerto. Roger Barret fa-lleció el pasado 7 de julio y aunquefuera la misma persona poco teníaque ver con el genio-loco que hacecasi 40 años compusiera un puña-do de singles de una originalidadúnica y que forman parte de la másselecta historia del rock. ■

Las dos muertes de Syd Barret

14 ESCRIVIM

Soy amplio y contengo muchedumbres. Jorge Luis Borges.

ESCRIVIM 15

Els arbres són les columnes del cel. El dia que desapareguin, el firmament caurà. Proverbi indi.

KGV

Després de la tuberculosi i d’al-tres malalties infeccioses, la

hidropesia (anasarca) fou durantsegles una de les malalties cròni-ques més importants, així com unade les principals causes de mort.Actualment sabem que les causesson múltiples, però la més fre-qüent és la fallida cardíaca.

Fou en el transcurs del segle XIIIque uns botànics europeus vandescriure una planta que, per la

forma de didal de les seves flors,rebia el sobrenom de les cloches deNotre-Seigneure (campanes deNostra Senyora).

L’any 1542, el metge i botànicalemany Leonhard Fuchs la va ba-tejar amb el nom de Digitalis pur-purea, per la forma i color de lesseves flors. Aquesta planta era co-neguda popularment per les sevespropietats curatives en el tracta-ment de la hidropesia. Ara bé, enno conèixer les dosis que caliadonar al pacient i per l’ús indiscri-minat que moltes vegades es feia,apareixien freqüentment els efec-tes tòxics de la planta, que provo-caven la mort de molts pacients.Fou aquesta la causa del despresti-gi que en pocs anys va obtenir, finsque es va retirar de la farmacopeade l’època.

No va ser fins l’any 1770, queuna pacient va demanar al metged’un poble a pocs quilòmetres de laciutat anglesa de Birmingham, Wi-lliam Withering, l’opinió sobre unaantiga recepta familiar. Aquest va

comprovar que contenia digital iva decidir tornar-la a utilitzar.L’any 1785, William Withering pu-blicà els seus estudis sobre l’ús dela digital amb el títol Descripció dela digital i del seu ús medicinal ambobservacions pràctiques sobre la hi-dropesia.

No fou fins a finals del segle XIXque es va aïllar el principi actiu. Seli va donar el nom de digitalina odigitoxina.

L’ús dosificat i controlat de la di-gital la van iniciar metges coml’holandès Wenckebach i l’escocèsJames McKenzie.

Aquests metges van ser els queper primera vegada van observarque una de les causes de la hidro-pesia podia ser deguda a contrac-cions irregulars del múscul cardí-ac. A aquest trastorn li van donarel nom de “fibril·lació auricular”.

Van comprovar que la digital ac-tuava compassant aquelles con-traccions donant-li al cor una acti-vitat més reposada.

El bon ús d’un medicament dedifícil dosificació va establir unanorma en la conducta medica: “Elvalor d’un medicament el determi-na, en bona part, la intel·ligènciadel metge que l’administra”. ■

• López Piñero, J.M. La medicina en la his-toria. Madrid: La Esfera, 2002.

• Pinós, T. Médicos y aventuras. Barcelona:Editorial Planeta, 1996.

El progrés de la medicina. Les cloches de Notre-Seigneure

La hidropesia (anasarca) fou durantsegles una de les malaltiescròniques més importants, així comuna de les principals causes demort.

16 ESCRIVIM

Sólo se está bien en otra parte. Marguerite Yourcenar.

XAVIER BOTET

La llengua catalana està tocadade mort. I, sorprenentment,

no seran els nostres veïns espa-nyols o francesos els que la liqui-din. Malauradament, som els ma-teixos catalans qui l’estem malme-tent tant que d’aquí a pocs anyshaurà desaparegut, no tan solscom a llengua de cultura, sinócom a llengua de comunicació.

Hi ha una tendència creixent aemprar els mots més semblants alcastellà; és a dir, entre diversos si-nònims, el més utilitzat és sempreel que més s’assembla al castellà.Aquesta actitud seria, en part, ex-plicable entre els castellanopen-sants que saben parlar català; peròés reprovable entre els catalano-pensants. D’aquests n’hi ha dosgrups:

a) Els defensors del català ano-menat “light” que –i això és unaelucubració personal– en el fons elque pensen és que el català hauriade quedar reduït a l’àmbit familiar,com passava a l’època franquista ocom passa actualment a València.Per a ells el català és una llenguamenor que es veuen obligats a ferservir perquè ara és políticamentcorrecte, però la llengua amb laqual en realitat se senten còmodesés l’espanyol. Dins d’aquest grupde persones hi hauria els membresde Foro Babel i tots aquells defen-sors del bilingüisme que conside-

ren que Catalunya és un país bi-lingüe per “naturalesa”.

b) La majoria dels ciutadans quereben la influència dels mitjans decomunicació. És evident que, en elsegle XXI, són aquests els quetenen el poder efectiu d’emmotllarla llengua. Tres exemples d’àmbitsmolt diferents, però que són prousignificatius: pillar, esvoranc ocondemor són expressions que, aforça de ser utilitzades a la ràdio ila televisió, han arrelat en el llen-guatge quotidià. La segona és unexemple d’exercici de recuperacióde lèxic genuïnament català, men-tre que les altres dues són exem-ples d’introducció de mots inven-tats o castellanismes que, llunyd’enriquir, el que fan és empobrirla nostra llengua i fer-la cada copmés semblant al castellà.

És vital per a la pervivència delcatalà defugir el català “light”, elcatalà castellanitzat, el català cò-mode, i recuperar el lèxic que hemanat perdent.

Quan hem de traduir un text delfrancès al català, l’hem de rees-criure de bell nou. En canvi, quanhem de traduir un text del castellàal català, ens limitem, utilitzant elprocessador de textos, a treure al-gunes “n” finals, canviar algunsaccents, modificar els acabamentsverbals i, esporàdicament, substi-tuir algun mot. Quan és possiblefer una traducció d’aquesta mane-ra vol dir que la diferència entreles dues llengües és mínima, i aixòés molt perillós per a la més feble,en aquest cas el català.

Hi ha un acudit del desaparegutEugenio que, amb una petita mo-dificació, és tota una tesi doctoralde sociolingüística: Quatre de latarda, dos avis, boina al cap i garrota la mà, asseguts en un banc de laplaça del seu poble a la província deBurgos. Un li diu a l’altre:

— Mira..., que los catalanes alpan le llamen “pa”... bueno. Que alvino le llamen “vi”... bueno. Pero alqueso, al queso que se ve tan clara-mente que es queso, que le llamen“for-mat-ge”... no lo entiendo...

L’Administració espanyola, en laseva estratègia per fer desaparèi-xer el català i substituir-lo per la“lengua común de todos los espa-ñoles”, ha insistit, des de fa segles,a qualificar el català de dialecte.Aquesta actitud es pot llegir alBOE, a reials decrets i en altres do-cuments oficials. Tot i que científi-cament tenim clar que es tracta

El català, un dialecte del castellà?

Toni Catany.

ESCRIVIM 17

Para elevarnos, descendemos a nuestro interior. Voltaire.

d’un exercici d’estupidesa o deperversió, l’actual dinàmica socio-lingüística a casa nostra acabaràper donar la raó a qui de forma tangrollera ha qualificat la nostrallengua com a dialecte del castellà.

Quan el català i el castellà siguintan similars que qualsevol espa-nyol o hispanoamericà que arribi aCatalunya pugui entendre senseproblemes una conversa entre ca-talans, estarem en un punt senseretorn. Per què escriure en català?Per què etiquetar en català? Perquè fer anuncis en català? Per quèdoblar pel·lícules al català? Perquè fer pàgines web en català? Perquè fer cursos d’extensió universi-tària en català? Per què ensenyaren català? Per què parlar en catalàsi és pràcticament igual al castellài aquesta llengua té un públic po-

tencial infinitament superior? Perquè he de malgastar diners do-blant les meves activitats si fent-les directament en espanyol estal-vio costos i les llengües són quasiidèntiques? Quin sentit té ense-nyar a la canalla o als nouvingutsque la mateixa cosa es pot dir: as-tella o astilla, formiguer o hormi-guero, balancejar o balancear, exci-tat o excitado, vigilància o vigilan-cia, flamenc o flamenco, parat oparado, pròxim o próximo, escolliro escoger. Els infants i els immi-grants pensaran que és absurd ifaran la seva tria en funció dequina de les dues llengües elssigui més útil per al seu desenvo-lupament diari, és a dir, triaran elcastellà. Però si aprenen queaquests mateixos conceptes en ca-talà es diuen: ascla, boïc, bransole-

jar, adelerat, aguait, àlic roig, atu-rat, proper i triar, aleshores potsersí comprendran que el català ésuna llengua diferent del castellà,una llengua rica amb una llargahistòria, una llengua de culturaamb una extensa literatura antiga imoderna, una llengua que val lapena aprendre.

Cal, doncs, una acció decididaper frenar aquesta forta tendènciacap a la convergència d’ambduesllengües. Més ben dit, cal frenar laprogressiva similitud del catalàenvers el castellà. Hem de fer unesforç per tal d’evitar que mots ge-nuïnament catalans, sense sem-blança amb les seves traduccions ad’altres llengües, especialment l’es-panyol, siguin titllats d’arcaismes,ridiculitzats i relegats a l’armari del’àvia d’on no sortiran mai més. ■

BALBANI

Es preferible veredicto de médi-co que sentencia de juez

según nos advierte el inefable doc-tor Leclerc a propósito del caso dela señora Maria T. Un caso confinal feliz como queda expresadoal final del presente relato, pero...siga leyendo por favor.

La señora Maria T. ingresó en elHospital para realizar los estudiospertinentes con la intención de re-mediar su falta de apetito acompa-ñada de dolor abdominal. “Llevotres meses enferma; desde la bodade mi hija”, confesó al doctor Le-clerc, y éste apuntó dicha circuns-

tancia en la historia clínica bajo elepígrafe “escenarios”, que en estecaso adjetivó como feliz.

El doctor Leclerc presta aten-ción a todas las confesiones de lapaciente y toma nota cual un no-tario levanta acta, porque su espí-ritu es clínico. Su signo distintivoes el fonendoscopio, que lleva enel cuello como un vellocino paraatrapar pepitas de oro diagnósti-cas. Medita sus decisiones y en laexposición de su pensamiento em-plea los puntos suspensivos enlugar de la interjección. Muestraun temperamento conciliador y,aunque es tolerante con la sinra-zón del prójimo, es un juez muy

severo consigo mismo. Nuncaabandona lo bueno y útil por loscantos de sirena de aquello que, enel futuro, quizás será mejor. En al-gunas ocasiones le vemos sentadoa la cabecera de un enfermo mori-bundo mostrando cariño y compa-sión como en el famoso cuadro deLuke Fildes (1891).

Al explorar a la paciente delimi-tó con la palpación abdominal unapequeña zona algo dura y doloro-sa en la fosa ilíaca derecha. Consemblante sonriente desmentidopor las arrugas de su frente pre-guntó: “¿ha tenido fiebre?, ¿dia-rrea?, ¿vómitos?”. “No, ¿tendríaque tener?”, contestó preocupada.

Asunto espinoso

18 ESCRIVIM

El camino hacia arriba y hacia abajo es uno solo y el mismo. Heráclito.

“Vamos a realizar varias explo-raciones dado que los análisis desangre detectan un poco de ane-mia y la “velocidad” está altera-da”, dijo.

El enema opaco, ecografía y escá-ner abdominal mostraban una tu-moración en el intestino ciego,pero no se pudo realizar la colo-noscopia dada la rebeldía del sigmaa la progresión del fibroscopio.

“Tenemos que operarla.”“¿Qué tengo, doctor?”“Le hemos encontrado un tumor

intestinal.”“¿Maligno?”“No lo sabemos.”El doctor Leclerc informa a los

familiares y manifiesta sus peoresaugurios.

Consultado el cirujano Lecoq,inmediatamente está de acuerdoen la necesidad de practicar una

laparotomía exploratoria. El doc-tor Lecoq posee los atributos re-queridos por el preeminente ciru-jano A. Cooper (1768-1841), dis-cípulo de John Hunter: “vista deáguila, mano de mujer y corazónde león”, y aunque ya no exhibepajarita como signo distintivo desu profesión, manifiesta con des-mesura un talante propicio a latoma de decisiones en situacionesdifíciles. Su corazón felino le hacerefractario al consenso y le traicio-na con destellos de intolerancia yaque su temperamento es quirúrgi-co. Es un juez muy benévolo de símismo. Se confiesa fashion victimy está al día en las novedades in-formáticas, la automoción y el ins-trumental quirúrgico.

Aquella mañana el doctor Le-clerc fue requerido en quirófanopor el doctor Lecoq y pensó lopeor. Otras veces se había tratadode comprobar en la mesa de ope-raciones la extensión de un tumorinoperable, pero, en esta ocasión,Lecoq mostró a Leclerc una tumo-ración en el intestino ciego de ca-racterísticas inflamatorias.

“No me parece cáncer”, dijo.“¿Es un plastrón apendicular?”“No. Mira aquí el apéndice in-

tacto.”“Hagamos una hemicolectomía.

El estudio anatomopatológico di-rá.”

El postoperatorio transcurriósin incidencias y unos días mástarde informaron a la señora MariaT. del pronóstico favorable de suenfermedad, ya que se trataba deun plastrón inflamatorio desarro-llado tras la perforación causadapor una pequeña espina de pesca-do. Leclerc mostró satisfacciónpor tan benigno desenlace aunque

sentía no haber reparado en otrasposibilidades y que Lecoq reafir-mara su disposición quirúrgica.Volvió a la historia clínica pregun-tando a la paciente: “¿Dónde cele-braron la boda?”. “En el restau-rante Le Poisson d’Or”, contestósonriente. Leclerc sintió un pin-chazo en su orgullo clínico y cam-bió el adjetivo “feliz” por “mórbi-do” en el epígrafe “escenarios” a lavez que se lamentaba por no haberprofundizado en la anamnesis. Elcaso clínico fue presentado en unasesión del servicio y el jefe le pre-guntó: “¿Cómo se encuentraahora la paciente?”. “No tienedolor y recupera peristaltismo in-testinal pero... está un poco desga-nada”, contestó. “Supongo que‘hará bola’ con el pescado”, replicóel jefe. “Yo también hago bola conle coq”, pensó Leclerc.

La señora Maria T. dedicó a susmédicos las siguientes cuartetas:

A una mala espinaEspina que em torturaves

sense poder-te trobarel dolor que tu em donavesno el podíem detectar.

Un bon dia els doctorsdecidiren descobrir-tei obriren el meu cosaixí et buscaren per dintre.

Quina alegria tan granen poder descobrir la causatu que em portaves el mali em deixaves tan malalta.

Gràcies a la cirurgiat’han apartat de mitinc més forces cada diai ja no em pots fer patir.

Què bonica es veu la vidaquan la pots curar en salutm’ha retornat l’alegriaque tant havia perdut.Spinario. Museo Capitolino di Roma.

ESCRIVIM 19

La atmósfera de horror es sólo el primer plano. Lo más hondo requiere una búsqueda intensa. Para encontrarlo es preciso atravesar este horror. Karl Jaspers.

GUSTAVO JURADO & ARLETT TORRES

Después de la conquista espa-ñola se estableció en México

el Día de Todos los Santos y de losFieles Difuntos. Los evangelizado-res cristianos, para lograr sus obje-tivos de convertir a los pueblos in-dígenas al catolicismo, se vieron enla necesidad de adoptar algunastradiciones indígenas, mezclándo-las con sus enseñanzas y así darlesuna forma nueva y, por supuesto,rica en tradición. Asignaron unafecha fija dentro del calendariocristiano: primero y segundo denoviembre. La religión católicacambió totalmente el conceptosobre la muerte. Se la empezó a vercomo algo temible pensando en laspenas del purgatorio y del infierno,con la esperanza para muchos dela felicidad y del descanso eterno.Para lograr la conversión de lospueblos prehispánicos compara-

ron el “Mictlan”1 con el infierno, sele dio la imagen a la muerte de unesqueleto con guadaña, y se empe-zó a rendir culto a las ánimas delpurgatorio. Fue en el siglo XVIIcuando se trató de quitarle lo te-rrorífico para darle un aspecto deamabilidad, viéndola sin miedo ycon fe.

Hoy día, para la gran mayoría delpueblo mexicano la celebración pa-gano-religiosa con motivo del díaconsagrado por el rito católico a losfieles difuntos se desenvuelve enmedio de una extraña y desconcer-tante mezcla de ofrendas, ritos, li-turgias y celebraciones diversas entodos los pueblos, rancherías y ciu-dades de nuestro país. Tiene tal co-lorido, tal riqueza folclórica y cos-tumbrista, que puede que no existaotro pueblo donde el culto a losmuertos sobreviva con tanto arrai-go y con manifestaciones tan defi-nidas como en México. A propios yextraños asombra la dedicacióntanto física como económica con laque los mexicanos honramos anuestros muertos. Es extraña ymuy arraigada entre las comunida-des indígenas la idea de que en elmás allá se otorga al difunto licen-cia para visitar a sus parientes queaún viven en el mundo terrenal; setrata pues de un huésped ilustre alque hay que agasajar, festejar ybrindar toda clase de atenciones.

En la actualidad, en muchos ho-gares mexicanos se elige un lugar

de la casa donde se improvisa unaltar con imágenes religiosas, se cu-bren los espejos, se coloca la foto-grafía del difunto, y todo sobre unmantel blanco al cual se le deshojacempoalxochitl2. También se deco-ra con frutas, que forman parte dela comida que se ofrece a los muer-tos, colocando después los demásalimentos así como los cirios o laslámparas de aceite que arderán todala noche. El incensario de barroocupa un lugar importante, ya queahí se quema incienso, mirra3 y es-toraque4 con el fin de limpiarles elambiente y el camino a las almas delos fieles difuntos. De los alimentos,los difuntos sólo tomarán la esen-cia, creencia que vale la pena recor-dar que también fue practicada por

Ofrenda a los muertos.“Un ritual mexicano”

Se le dio la imagen a la muerte deun esqueleto con guadaña, y seempezó a rendir culto a las ánimasdel purgatorio.

20 ESCRIVIM

Pero todo lo excelso es tan difícil como raro. Baruch Benedict Spinoza.

los egipcios. Además, se colocansombreros, rebozos y otros objetosque usaron los difuntos, lo mismoque herramientas y demás utensi-lios de trabajo.

El 2 de noviembre al mediodíalas almas de los difuntos adultosson despedidas con una comidadonde se pueden encontrar unagran variedad de guisos mexica-nos, entre los que destacan elarroz, cocinado de diferentes ma-neras, mole con pollo o guajolote5,pozole6, frijoles de olla, tortillas,frutas como jícamas7, cañas deazúcar, cacahuates, dulces –entrelos que aparecen las tradicionalescalaveritas de azúcar o chocolate–,cocadas, calabazas, limones relle-

nos, camotes, amaranto, jamonci-llos (dulce de leche), calabaza entacha, peras e higos cristalizados,tamarindo, arroz de leche y con-servas de tejocote8, guayaba o du-razno. Igualmente hay aperitivoscomo cerveza, el tradicional pul-que9, tequila o la bebida favorita deaquellos seres queridos. No podíanfaltar los cigarrillos para quienesacostumbran a fumar.

Los alimentos suelen ser muyvariados de ofrenda a ofrenda; sinembargo, las ofrendas que actual-mente se colocan no son totalmen-te diferentes a las prehispánicas; enrealidad sólo se transformó susti-tuyendo sus componentes origina-les. De acuerdo con la tradición, laofrenda debe componerse de ele-mentos esenciales que nunca de-ben o pueden faltar. Éstos son:

• El agua (considerada comofuente de vida), se ofrece a las áni-mas para que mitiguen su sed des-pués de un largo camino y comofortalecimiento para su regreso almás allá.

• La sal (elemento de purifica-ción), sirve también para que elcuerpo no se corrompa.

• El fuego (la flama que producesignifica luz, fe y esperanza).

• El incienso (ofrenda a los dio-ses).

• El perfume de reverencia sobe-rana, para alejar a los malos espíri-tus.

• El pan, que es precisamenteuno de los alimentos más impor-tantes en la ofrenda aunque no esde origen mexicano puesto que elcultivo del trigo y el establecimien-to de las panaderías en Américatienen su origen durante la Colo-nia. Lo cierto es que en México alpan se le dio una característica

propiamente nacional, una decora-ción que consiste en adornar susuperficie con pequeñas tiras de lamisma pasta, las cuales guardangran semejanza con los huesos quecomúnmente son llamados “cani-llas”, y sobre éstos se coloca unagran “lágrima”, que simboliza elcráneo humano.

• Las flores: las blancas (alelí ynube) significan pureza y ternura;las amarillas (cempoalxochitl), sig-nifican riqueza, flor de oro. Se creeque antiguamente eran usadas co-mo medicamento, para curar, con-servar la vida y alejar la muerte.

• El petate, que es un objeto deofrenda para el descanso, para me-recer el banquete.

• Los juguetes, como el perro iz-cuintle10, para las ánimas infantilesson elemento de juego. Por otrolado, el perro izcuintle ayudaba alas ánimas a cruzar el caudalosorío Chiconahuapan, último parallegar al Mictlan (lugar de losmuertos).

Existen otros alimentos tradicio-nales en la cocina mexicana quetambién se incluyen en muchasofrendas como son:

• El mole. Su origen se remontaa la época prehispánica. Figurabacomo uno de los platillos más im-portantes destinados al consumode aquellos seres más importantes

El 2 de noviembre al mediodía lasalmas de los difuntos adultos sondespedidos con una comida.

ESCRIVIM 21

Conócete a ti mismo, no te aventures a escudriñar a Dios; a la humanidad le corresponde estudiar al hombre. Alexander Pope.

de la sociedad, como gobernantes,sacerdotes y guerreros. La palabramole se deriva del náhuatl molli, yse utiliza para referirse a cualquiersalsa con chile. Con el tiempo elplatillo original fue enriquecidocon especias, ingredientes traídosde Europa. Actualmente, esteguiso se elabora con más de 40 in-gredientes; los hay de todos colo-res y sabores: mole rojo, molenegro (este es típico de Oaxaca),mole verde, mole amarillo, molede olla, pipían, manchamanteles.La elaboración del mole variarásegún la región y según la cocine-ra. Una especie de mole que se usamucho en el centro de la repúblicalleva el nombre de “asado” o“asado de boda”, y se sirve casisiempre acompañado con carne depuerco. Es tradicional que en lasofrendas de los muertos, el moleaparezca servido con arroz y polloo guajolote.

• Tamales. Al igual que el mole,fue uno más de esos platillos origi-narios del México antiguo. La pa-labra proviene del náhuatl tamalli

con la que se designaba el pan ela-borado con maíz. Existen muchasmaneras de hacerlos: con anís, re-llenos de arroz con leche, mole,chile verde, rajas, con carnes deaves, pescado o puerco, y en algu-nos lugares se hacen con capuli-nes11. En realidad sería difícil enu-merar todas las formas de elaborartamales.

• El chocolate12. Bebida origina-ria de México que no puede faltaren los altares de los muertos comoofrenda a niños o adultos. La pala-bra se deriva del náhuatl xocolatl,formada por los vocablos atl(agua) y cocotl (choco), que se re-fiere al ruido que las semillas decacao hacen cuando el agua co-mienza a hervir y en la meriendaen que se remueve. Antes de la lle-gada de los españoles, el cacao seutilizaba para elaborar una bebidacon agua que tenía un sabor agrio.Se empleaba además como mone-da para llevar a cabo el intercam-bio (trueque) comercial y para elpago del tributo, por lo que se letenía en gran estima. Se dice queMoctezuma se tomaba durante eldía 40 tazas de esta bebida comoafrodisíaco. Durante la Colonia, elcacao se comenzó a preparar conleche y endulzarse con azúcar. Conello pasó a convertirse en una delas bebidas más solicitadas no sóloen la Nueva España, sino inclusoen Europa, ya que era considerada“bebida de reyes”.13 ■

1. Mictlan o Mitlán: en la mitología aztecaera el nivel inferior de la tierra de losmuertos y se encontraba muy al norte.Los guerreros que morían en el campo debatalla y las mujeres que morían en elparto eran las únicas personas que noiban al Mictlan después de la muerte, asícomo los “muertos por agua” (ahogados,tocados por un rayo o de hidropesía) queiban al Tlalocan. Tienen que hacer unduro viaje desde la tierra a Mictlan, peroles ayuda el guardián del más allá Xolotl.

2. Cempoalxochitl: significa “veinte flores”.Es una flor compuesta, que varía en lastonalidades de anaranjado a amarillo, yes muy aromática. Son de ornamento fú-nebre.

3. Mirra: lo que los reyes magos regalabanantes de la Play Station.

4. Estoraque: y esto pa’que?5. Guajolote: pavo.6. Pozole: plato típico compuesto por un

caldo con maíz, carne y especias.7. Jícamas: tubérculo en forma de fruta (o al

revés).8. Tejocote: rataegus pubescens, fruto pe-

queño de color amarillo, de sabor ácido.9. Pulque: bebida tradicional nativa de Me-

soamérica que se obtiene de la fermenta-ción de los jugos del maguey (cactácea)conocidos como aguamiel, concentradosen el corazón de la planta, antes de quesalga la flor, ya que ésta puede consumirtodos los nutrientes y no podría ser posi-ble obtener el aguamiel.

10. Perro izcuinctle: perro muy feo que notiene pelo pero que es muy caro.

11. El capulín o chapulín (prunus virginia-nus) es una especie silvestre del génerode los cerezos natural de Norteaméricameridional. Su nombre proviene del ná-huatl capolin. Su fruto, de color entrepúrpura y negro, es comestible y se uti-lizaba medicinalmente en la prepara-ción de aguardiente para tratar enfer-medades de los pulmones, o en jarabespara aliviar la tos. Es una planta tóxica:las hojas tiernas, la semilla y la cortezacontienen un glucósido que al ser inge-rido provoca dificultad para respirar, es-pasmos, coma y muerte repentina.

12. Por cierto, ¡¡qué bueno está el Cola-cao!!

13. Enhorabuena lector, has llegado al finalde esta erudita descripción.

22 ESCRIVIM

Filosofar és aprendre a morir. Michel Eyquem Montaigne.

PILAR PÉREZ

Cuando el “Guada” me propu-so escribir en la revista Taní,

le dije que sí. Pensé: “Escribirésobre Rusia, los niños, la adop-ción, las sensaciones, los senti-mientos...” Después, el día a día,la falta de tiempo y los propiosniños me impidieron cumplir mipromesa. Hoy, paseando por losbosques de Cheliabinsk, bajo unsol abrasador y un calor sofocante,decido que sí, que voy a escribir.No sé si es la deshidratación queestimula mis neuronas, o la tran-quilidad que me da el saber quetenemos el proceso casi completa-mente resuelto –el primero, por-que después vendrá lo más impor-tante y para toda la vida–. Elhecho es que empiezo a pensarmientras caminamos y, después,sentados bajo la sombra de los ár-boles, empiezo a tomar notas. Es-cribo lo primero que se me ocurre,

después ya tomaré más informa-ción y lo retocaré para que quedebonito.

Cheliabinsk es una ciudad depoco más de un millón de habi-tantes situada en la ladera de losUrales, a medio camino entreMoscú e Irkutsk, en la antiguaruta de la seda. De hecho, su sím-bolo es un camello con una mon-tura de seda, en rojo y oro. Atra-vesada por el río Muacc (léaseMiassa), tiene una gran extensión,tan solo limitada por bosques,lagos y una importante industriasiderometalúrgica.

Pensé que nunca volveríamos, yaquí estamos. Del último viaje mellevé un recuerdo amargo y nopocos sinsabores. Pero cuandoNastya nos dijo “tendréis una niñasana en un corto período de tiem-po” (póngase acento ruso), nosmiramos –la decisión de hecho yaestaba previamente tomada, trasmúltiples consultas a la psicóloga,la asistenta social, los niños, entrenosotros– y decidimos jugar al pó-quer, sin preguntar por lo ortodo-xo del método, pero en Rusia nohay nada ortodoxo, salvo las igle-sias, y aquí estamos.

Pasaron los meses, en breve re-cibimos respuesta y fuimos a co-nocer en un viaje relámpago a unaniña preciosa de ojos tristes. Des-pués el tiempo pasaba, sin obtenerrespuestas, tan solo un goteo deinformación pobre y poco espe-ranzadora. Las preguntas y co-mentarios: ¿no viajáis ya?, ¡quévalientes!, ¿y con este ya paráis?,

yo también adoptaría... No, sí, sí?correlativamente. Ya se sabe, Rusiaes así!

Por fin el mensaje, día de juicio,los preparativos del viaje, las des-pedidas.

Es la enésima vez que venimos aesta ciudad, pero creo que sólo eneste viaje la hemos conocido. Mez-cla de pasado y progreso, un cen-

tro que quiere ser europeo, llenode juventud, muchos estudiantes(escuelas, universidades) se mez-clan con soldados. Cheliabinsk esun importante centro cultural, conteatros, auditorios, museos..., ymilitar, importante productor dearmamento. Salpicado de recuer-dos soviéticos, las ancianas bus-cando latas en las papeleras parasobrevivir, los edificios grises tris-tes, serios y monótonos, los merca-dillos con los puestos con produc-tos de la tierra mezclándose con

Carta desde Cheliabinsk

Pensé que nunca volveríamos, yaquí estamos. Del último viaje mellevé un recuerdo amargo y no pocossinsabores.

ESCRIVIM 23

Moltes cultures, una humanitat. Zygmunt Bauman.

las nuevas aportaciones extranje-ras, ahora al abasto de todos (losque tienen dinero). Las chicastodas con vaqueros, los chicos conchándal, todos con botellas en lasmanos (no todas de alcohol).

Y en medio de todos nosotros, laniña. Soplamás del mandamás, lla-mando a las mujeres a ser madres,él las apoyará, perdemos 2 millonesde habitantes al año, hay que au-mentar la natalidad, mejorar laeducación y la sanidad. “Todo esto

es muy bonito, pero...”, nos dicenlas traductoras, orgullosas de sunación pero realistas. Y cuando lle-gas al orfanato, o casa cuna comoallí los llaman, cientos de niñosabandonados. Algo falla, ya se sabe,falta de medidas sociales, inexis-tente planificación familiar, falta derecursos, alcoholismo, pobreza...

Cheliabinsk es la ciudad madrede mis hijos y Barcelona la adopti-va, como lo fue la mía. Aspiro elaire cuanto puedo, para poder

transmitir lo mejor posible susorígenes.

Pasa el tiempo, el proceso conti-núa dulcemente, sin sobresaltos. Laniña ya sonríe, pronto marchare-mos. Internet, los amigos, las llama-das, los hijos. Recuerdos, el mayor,unos ojos llenos de cariño, “mamaquédate un poquito más, hasta queme duerma”, el pequeño, rebosantede alegría, “un abrazo muy fuerte,¡mi mama!”. Cuando te miro a losojos, se me pasa todo. ■

JOSEP LLUÍS ÁVALOS

María, que ya estaba pasada decuentas, iba a lomos de un

burro; era bien entrada la tarde y alo lejos aparecieron al fin las lucesde Belén. Hacía frío. José, que ibaa pie a su lado, se ayudaba con uncayado, meditabundo y preocupa-do; llevaban muchos días de cami-no y les quedaba muy poco dine-ro; dependerían de los demás. AJosé, carpintero, no le asustaba eltrabajo. Lucharía, se ofrecería paratrabajar en lo que hiciera falta; sumujer y el hijo que esperaban eransu sentido en ese momento.

Cuando llegaron al pueblo la gé-lida noche se cernía ya sobre todo;hasta un perro ladró al oírles, perosin insistencia. María hacía rato quetenía contracciones y en algún mo-mento no pudo evitar un gemido dedolor. José, azorado, llamó a lapuerta de la posada y al poco seabrió una trampilla. Mouad, con un

fanal en la mano, observó la cara deJosé desconfiado, eran malos tiem-pos. Por fin exclamó: “¡Son dosdracmas por ti y tu mujer!, el asnova a parte”. “¡Pero señor!”, replicóJosé, “no tenemos tanto dinero y mimujer está a punto de parir”. Secerró la trampilla, de golpe, mien-tras Mouad blasfemaba en voz bajaal otro lado de la puerta.

José miró en derredor buscandootra luz, no la halló; pero unos ins-tantes después la trampilla de lapuerta se abrió de nuevo; Mouad lehabló: “¡Por... medio dracma... os

daría cobijo en... el pesebre quehay cerca del río, al otro lado delpuente.” José inclinó la cabeza enseñal de asentimiento y entregó elmedio dracma que le quedaba aMouad. Después azuzó al animalhacia el lugar convenido; al menostendrían un techo esa noche.

Una estrella blanca brillaba en elfirmamento justo encima del esta-blo, José la había visto ya hacía unrato pero concentrado en su mujerno pensó más en ello. En el pese-bre, junto a un buey y una mula,se precipitó el parto y un niñonació llorando, impregnado desangre y amor.

Él le había preparado un lechocon la paja del establo y su mantapara su compañera y su hijo.María estaba muy cansada y elniño lloraba; sacó un pecho y ledio teta, y Jesús empezó a mamar.José irradiaba felicidad y los mira-ba, orgulloso y humilde; sonrien-te, apretaba la mano de María y la

Cuento de Navidad

En el pesebre, junto a un buey y unamula, se precipitó el parto y un niñonació llorando, impregnado desangre y amor.

24 ESCRIVIM

El silenci és el remei de tots els nostres mals. Talmud.

besaba, y al niño. No pudo conte-nerse y el brillo de unas lágrimasapareció en su rostro; tenían a suhijo tan deseado.

De pronto, en el silencio de lanoche de Belén, José escuchó unospasos; miró por la rendija, variosfaroles se acercaban. Era el hoste-lero Mouad seguido de unos pas-tores a los que había explicado losucedido. Mouad, al que le remor-día la conciencia, llamó a la puer-ta y José le abrió; ambos se saluda-ron con una inclinación leve y res-petuosa de la cabeza.

Mouad observó la escena mien-tras se acariciaba la perilla. En unacama hecha de paja y una manta,un niño recién nacido dormía; sumadre recostada de lado lo con-templaba y con su mirada ilumi-naba su cara y lo acariciaba; elsueño del niño era la visión máspróxima a la inocencia que elhombre haya conocido jamás, yeso era el camino más corto a la fe-licidad en esos momentos paraambos. El hospedero se enternecióaún más. “¡Toma José!”, le dijoalargándole la mano, “tu mediodracma y estos panes y fruta; sonmi regalo para vosotros por el na-cimiento de vuestro hijo.” Y, abra-zándolo, añadió: “Que tengassalud y larga vida, José, para guiar-le con rectitud, para que Él nosayude a todos.” Oyendo estas pa-labras, unos cuantos de los pasto-res se acercaron y dejaron sus hu-mildes presentes: requesón, miel,manteca y roscos de vino; losdemás encendieron un fuego paracalentar la fría noche.

El buey rumiaba y la mula exha-laba vapor mientras todo estoacontecía. Eran los testigos del na-cimiento.

Lejos de allí tres reyes magos,montados en camellos con suspajes y unos regalos, seguían unaestrella que les había de conducira ver al hijo de José y de Maríapara entregarle sus primeros ju-guetes.

Y dicen que ese niño creció fuer-te y trabajador y fue un orgullopara sus padres y una luz para supueblo.

Así me lo contaron y así os locuento. Bon Nadal! ■

ESCRIVIM 25

No pensis, i no pensis en no pensar en res. Zen.

KELA

Sentí su aliento en mi espalda, sus dedos rozando mi pelo, su cuerpo ausente del mío, sus ojos, su alma, todosu ser ausente de este mundo.

Recoger los pétalos de las rosas, las lágrimas de rocío, los suspiros de la mañana.

Mirar las fotografías con las que tantas cosas compartí: los estudios, los trabajos, los sueños y todos y cadauno de los minutos de una hora, de las horas de un día y de los días de una vida.

Sentí su aliento en mi espalda, sus dedos rozando mi pelo, su cuerpo ausente del mío, sus ojos, su alma, todosu ser ausente de este mundo.

Tu voz por las mañanas despertaba mis sentidos, y tus gestos, tus miradas, loca de amor me volvían. Eras unadroga, mi afición, mi vicio, mi todo y ahora no eres nada.

Esas tardes por el bosque donde los árboles susurraban nuestros nombres, donde los rayos del sol acariciabannuestros rostros, donde el cielo y la tierra se unían en un solo ser.

Rincones de alegría, de paz, de felicidad, de amor el uno por el otro, de pleno gozo eterno, donde las horasse detienen y el tiempo no pasa.

Sentí su aliento en mi espalda, sus dedos rozando mipelo, su cuerpo ausente del mío, sus ojos, su alma,todo su ser ausente de este mundo.

Y en la pena y en la alegría de los días que me quedanpor vivir, sola, triste, ausente de tu cuerpo, de tusojos, de tus manos, de tu aliento, le pido a la vidaun rayo de esperanza para pasar de la mejor manerala espera de nuestro reencuentro, en que los cuerposse pierden y las almas se juntan.

No temas, cariño, no pierdas la cordura que tus ojos,tus manos, tu aliento, por siempre míos serán y enel cielo y en la tierra siempre unidos permanecerán.

Sentí su aliento en mi espalda, sus dedos rozando mipelo, su cuerpo ausente del mío, sus ojos, su alma,todo su ser ausente de este mundo.

En tu ausencia

Camille Claudel.

J. SANZ SANTOS

En la ciudad de Hamelín, a unos150 km de Hannover, en Ale-

mania central, el empedrado de lascalles está pintado con ratas decolor blanco. Estos roedores fun-cionan a modo de hito indicandoun recorrido turístico por una ciu-dad medieval muy agradable peroque, como otras muchas ciudadesalemanas, siembra en el visitante lapregunta sobre cuantos edificiosno dejan de ser meras reconstruc-ciones.

Hamelín existe, lo mismo queBremen, en cambio las historiasque se explican en ambos cuentosque inmortalizaron, entre otros, loshermanos Grimm ofrecen másdudas. En cualquier caso pareceque el cuento del flautista está ba-sado en un hecho real: una migra-ción acontecida durante la EdadMedia por parte de muchos habi-tantes de Sajonia, la región alemanadonde se encuentra Hamelín. En elcuento se explica que tras negarseel alcalde de Hamelín a recompen-

sar al flautista por haber desparasi-tado la ciudad, éste se va de lamisma arrastrando a los niños conel sonido de su flauta hacia “unlugar mágico” al otro lado de unagruta. En el siglo XI un rey magyar(Geza II) fomentó la colonizaciónde una parte del imperio húngarocon granjeros de Sajonia. Estos co-lonos fundaron siete ciudadesamuralladas: las Siebenburgen enalemán, en lo que actualmente seconoce como Transilvania. Asípues, antes de que Cluj se llamaraCluj se llamó Klausenburg, Brasovfue Kronstadt, Sighisoara fueSchässburg (la Nuremberg de Tran-silvania) y la ciudad más importan-te de todas, Hermannstadt, se co-noce actualmente como Sibiu.

Durante años los habitantes deestas ciudades fortificadas tuvieron

un fuero de libertades y privilegiosespeciales. Sólo comerciaron entreellas ignorando absolutamente loque ocurría a su alrededor y pre-servando su lengua y sus costum-bres. Se abrazaron firmemente a lareforma, lo cual aumentó aun mássu sentimiento germánico en unaregión y una época que constituíanun auténtico crisol de razas, cultu-ras y religiones. Con el desmem-bramiento del imperio austrohún-garo tras la primera guerra mundiallas ciudades pasaron a pertenecer ala actual Rumanía. Los estados deánimo son enfermedades contagio-sas, así que no es de extrañar queen los años 30, con el advenimien-to del nacional-socialismo y susdelirios de pangermanismo, granparte de los habitantes de las Sie-benburgen se embriagaran de fana-tismo y formaran parte de las fac-ciones mas virulentas de las SS quecometieron atrocidades en la pe-nínsula balcánica. Tras la derrotaalemana durante la segunda guerramundial, los sajones que no pere-cieron en combate fueron deporta-

26 ESCRIVIM

La civilización es un permanente ejercicio en el respeto. El respeto a lo divino, a la Tierra, al prójimo y, por ende, a nuestra propia dignidad. Johann Wolfgang von Goethe.

El flautista de Hamelín,versión 2

ESCRIVIM 27

Quien ha vivido en la sombra ha vivido bien. Ovidio.

dos a Siberia o a las minas del Don-bass en la Ucrania oriental. Lospocos que quedaron vieron comoperdían los derechos exclusivos delos que gozaban desde hacía años ytuvieron que emigrar a la Repúbli-ca Federal Alemana. Ion Mihai Pa-cepa, responsable de la policía po-lítica rumana durante la dictadurade Ceausescu, comentó que “judí-os y alemanes, junto con el petró-leo, eran los mejores productos ex-portables de Rumanía”. Hoy en díaapenas quedan sajones en Transil-vania, los que volvieron a Alema-nia son considerados alemanes de

segunda y los que permanecieronsiguen mirando con recelo a “losgitanos que ocupan sus ciudades”.

Resulta paradójico pero la histo-ria real de estas ciudades no dejade ser un cuento que encierra unamoraleja. Si estos sajones fueroncapaces de levantarse en armas yde acometer villanías contra losque durante años fueron sus veci-nos en virtud de un sentimientonacional, religioso... a pesar dehaber abandonado su “patria” haceocho siglos, ¿cómo nos podemosextrañar de casos semejantes comolos serbobosnios o los albanokoso-

vares? La gente mira hacia el ladomientras pasa por barrios converti-dos de la noche a la mañana en au-ténticos guetos para inmigrantes yno les importa casi nada si se adap-tan o no a nuestra forma de vidamientras “no den mucho la lata”.Hoy en día hay ciudades fortifica-das sin necesidad de muralla. Elhecho de que unos jóvenes británi-cos de Leeds se inmolaran en losatentados de Londres del 7 de juliodel año pasado contra sus conciu-dadanos por las creencias religio-sas lo confirma. ■

GEORGINA GIMÉNEZ

Abans de la primera guerra delGolf, a l’Irak convivien les co-

munitats xiïta, sunnita i kurdasense que hi haguessin problemesseriosos entre elles. Com és,doncs, que després del conflicte,Saddam Hussein va matar cente-nars de milers de xiïtes i kurds?En acabar la guerra, els americansvan incitar els xiïtes del sud i elskurds a la rebel·lió, però un coptota aquesta població es va aixecaren armes contra Saddam, els ame-ricans i els britànics van marxar del’Irak i els van abandonar a la sevasort. La represàlia no es va fer es-perar i Saddam, utilitzant el gasque li havien subministrat les po-tències occidentals en la guerracontra l’Iran, va exterminar els re-bels kurds i xiïtes. Els kurds esta-ven tan aterrits que els camps de

refugiats estaven buits; preferienviure a les muntanyes abans queacceptar l’ajuda d’una gent que jaels havia abandonat un cop i, amés, quedaven molt a mercè delsturcs, que els perseguien per evi-tar que reclamessin el territori quecorrespondria al Kurdistan. D’al-tra banda, els xiïtes del sud no po-dien marxar de l’Irak perquè laseva terra és fronterera amb Ku-wait, enemic des de la invasió ira-quiana.

Ara els kurds demanen justícia,i amb raó. Però, de debò volen jus-tícia? I si és així, estan disposats aasseure’s al banc dels acusats jun-tament amb els turcs per respon-dre del milió i mig d’armenis quevan exterminar? La matança delsarmenis que va tenir lloc el 1915va ser planificada i sistemàtica. Elscadàvers llançats a l’Èufrates van

formar un gran dic que va canviarel curs del riu. Fins i tot Adolf Hi-tler va parlar de l’holocaust arme-ni meravellat sobretot per la totalimpunitat amb què van actuar elsassassins. Era possible exterminartot un poble i obtenir com a res-posta la total indiferència de la co-munitat internacional. No cal dirque per a ell això va ser una fontd’inspiració i el va encoratjar aportar a la pràctica el seu pla abo-minable d’eliminar els jueus. Laparaula “genocidi” va ser inventa-da el 1944 per Raphael Lenkin–jueu polonès– per referir-se a latragèdia armènia. Molts anys des-prés, Simon Peres va arribar anegar que hagués existit mai capholocaust armeni per no perdre elfavor dels turcs.

S’asseuran al banc dels acusatsles milícies falangistes cristianes

De víctimes i botxins

28 ESCRIVIM

¡Deteneos y pensadlo mejor! Observad: se está reduciendo el alma. Stuart Mill.

libaneses per respondre de la mas-sacre que van perpetrar contra elspalestins dels camps de Sabra iXatil·la, protegides per l’exèrcit is-raelià d’Ariel Sharon durant elmandat de Menahem Begin? Quinfutur té un poble com el palestí,que posa als seus fills el nom deKalash en honor al creador del’AK47 –l’Automat Kalashnikova–el cèlebre rifle d’assalt i l’inventmés lucratiu del segle XX?

Amb quin dret Israel reclamaajuda per eliminar una força–Hamas– que anys enrere va atiarper soscavar el moviment Al Fatahde Iasser Arafat? L’Estat israeliàtambé exigeix que Hezbollah com-pleixi la resolució 1559 del Con-sell de Seguretat de l’ONU segonsla qual aquesta formació hauria dedisoldre la seva branca armada.No obstant això, Israel semblapatir una mena d’amnèsia selectivapel que fa a les resolucions ante-riors, la violació de les quals vapropiciar el naixement del Partitde Déu sota la protecció d’Iran iSíria. Entre altres coses, les Na-cions Unides van resoldre en rela-ció amb el conflicte araboisraeliàla prohibició d’annexionar-se te-rritoris per la força, la prohibicióen els territoris ocupats de canviarles estructures demogràfiques i co-lonitzar aquests territoris, l’obliga-ció de permetre a les poblacionsexpulsades per les operacions mi-litars el retorn als seus pobles i larecuperació dels seus béns, i l’obli-gació per part de l’ocupant de pro-tegir les poblacions civils.

S’asseuran al banc dels acusatsels membres de les Nacions Uni-des que van acordar un cruel em-bargament contra l’Irak que va

provocar la mort de 500.000nens? Ho faran també els exèrcitsamericà i britànic, que amb elsseus projectils d’urani empobritutilitzats en la primera guerra delGolf són sospitosos d’haver mortmilers de xiïtes del sud afectes deleucèmia i altres càncers?

Per què els Estats Units tenen elmaleït costum de posar noms em-blemàtics per als indígenes ameri-cans a les seves armes: Apache,Tomahawk, Cheenook...? Potseranomenar Lincoln a un míssil oGeorge Washington a un helicòp-ter de combat és més immoral queutilitzar paraules que tothom rela-ciona amb els salvatges pell-rogesdels westerns? Creuen que aixòfarà més acceptables aquestes mà-quines per als seus compatriotesanglosaxons?

El mateix any en que tots ensmanifestàvem contra la guerra, elnostre país s’embutxacava 320 mi-lions d’euros amb la venda d’ar-mes lleugeres, el 40% de les qualsva anar a parar a països que vulne-ren el codi de conducta de la UnióEuropea (Israel, Aràbia Saudí,Ghana i, indirectament, SierraLeone, Nigèria, Angola i Sudan).

Tots estem disposats a reclamarel que ens correspon per justícia,però no estem tan disposats adonar el que en justícia corresponals altres.

En la meva opinió, la situacióactual de l’Orient Mitjà és el fruitd’una mala política colonial brità-nica i francesa amb el vistiplaudels Estats Units. Se’ns ha venutuna imatge falsament romànticaen la persona de T.E. Lawrence –elfamós rei sense corona d’Aràbia–,quan en realitat en aquell territori

s’està perpetrant un dels crimsmés sagnants contra la humanitatdes de fa gairebé un segle. Elpoder imperialista –humiliant ipaternalista cap als “pobresmoros”– va partir Síria, es va “in-ventar” el Líban, va crear unafrontera artificial entre Iran i Irak,va prometre la mateixa terra (queno era seva) a palestins i jueus...No costa entendre que tota aquellagent visqui una esquizofrènia per-manent, ja que desitja i al mateixtemps odia profundament el mónoccidental i el que representa,però es tracta d’un sentiment benarrelat i no d’una rauxa passatgerade quatre fanàtics, i això és de di-fícil solució.

Nois, ens han venut tantesmotos que podríem montar unconcessionari. Zbeili!

Per cert, encara hi ha Mags al’Orient?

Nota: Vigileu en quin context uti-litzeu el terme “antisemita”. Lamajoria, fins i tot gent de la cultu-ra, creu que semita i jueu són elmateix, i això és un error. Els des-cendents de Sem procedien delnord d’Aràbia i es van dispersarper tot el Mitjà, Pròxim Orient iÀfrica formant diverses tribus: aca-dis, amorrites, arameus, hebreus,fenicis, àrabs i abisinis (aquests úl-tims van arribar a Etiòpia). ■

Pablo Picasso.

ESCRIVIM 29

La nostra facultat de jutjar, de distingir el que està bé del que està malament, depèn de la nostra capacitat de pensar? Hannah Arendt.

CARMEN ÁLVAREZ

Un porcentaje nada desprecia-ble de enfermedades tienen su

origen en conflictos emocionales.Nuestra salud depende de nues-

tra visión del mundo, de nuestrasactitudes y en última instancia delgrado de armonía y madurez denuestro mundo emocional. Es poreso que los valores humanos, váli-dos en todas las épocas y culturas,tienen un valor terapéutico pre-cioso.

Uno de estos valores o virtudesdel carácter es la gratitud.

Vivimos en un mundo en el quelos seres humanos somos medidospor el aspecto externo, la capaci-dad de consumo y el dinero quetengamos. En la polaridad queexiste entre dar y recibir noshemos situado en el polo de reci-bir, pedir y exigir, consiguiendo alfinal tener más derechos que de-beres.

Este comportamiento es adecua-do en la niñez, donde necesitamosser cuidados y protegidos, pero yano es así en la etapa de la adoles-

cencia y mucho menos en la edadadulta, en la que se debe pasar derecibir a dar (a los amigos, a loshijos o a la sociedad).

Las fuerzas que fomentan la pri-mera etapa de dependencia, sea através de nuestros hábitos (fumar,comprar, beber, comer) o de laforma en la que nos relacionamos(apego a los padres, amigos) sonmuchas y fuertes, pero en liberar-nos de ellas radica la clave de lapaz y la felicidad.

Para ganar la libertad hay quecambiar las coordenadas. Trasla-dar la búsqueda inacabable de

tener lo que se quiere a la sabia ac-titud de querer lo que se tiene pa-rafraseando las palabras de JeanPaul Sartre.

Quien esté orientado a pedir,contabilizar, recibir y calcular seencuentra a merced de los demás yde los acontecimientos externos,siendo muy fácil por tanto quetenga un sentimiento de víctima,se irrite, se frustre y culpe a sus fa-miliares, jefes, gobierno o Dios desus sufrimientos.

Al cambiar el foco de actuacióny querer lo que se tiene, nos nutri-

mos de los acontecimientos, losintegramos y aprendemos.

Desde la gratitud dejamos de servíctimas y nos hacemos responsa-bles de nuestra vida desde el inte-rior, siendo la mejora externa unarespuesta a ese mismo proceso in-terno. Vivimos en una realidadque observa al mundo con miradade paz y los sucesos cotidianos seconvierten en oportunidades deaprendizaje y mejora en nuestrocrecimiento como seres humanos.

Podremos, en suma, sentir quelos discursos de la mística y laciencia sobre la interconexión detodas las cosas y sobre la unidadde la vida dejan de ser una teoría,y son una certeza en el corazónque da sentido a nuestra existen-cia. ■

Valores que curan: la gratitud

Nuestra salud depende de nuestravisión del mundo, de nuestrasactitudes y en última instancia delgrado de armonía y madurez denuestro mundo emocional.

En la polaridad que existe entre dary recibir nos hemos situado en elpolo de recibir, pedir y exigir.

30 ESCRIVIM

El millor de la vida és el passat, el present i el futur. Pier Paolo Pasolini.

CARLOS RANERA

Siempre hay varios actores en laescena de los celos... James

Joyce entregó a Nora a un íntimoamigo, un tal Roberto Prezioso.Todos sabemos que fue un geniocomo escritor, pero al parecer fra-casó en su vida privada, y fueronlos celos los que se instalaron,como un cáncer, en su matrimonio.

El individuo, en su desarrollo,puebla su universo pulsional cuan-do el objeto de necesidad da paso alobjeto de deseo (no estaría de másrescatar en este punto la poesía deAntónio Botto, el ideal estético deFernando Pessoa). En los celos, elsujeto se pliega, se desliza en direc-ción opuesta hacia la necesidad,desde el deseo. La imposibilidad deque el otro pueda satisfacer las de-mandas en las que lo que se pide esimposible –ser madre y amante, serprotegido y al mismo tiempo dese-ado– explica que los celos regresenal Yo de placer necesario. Pero se-guiremos luego. Vamos a conocerahora al protagonista, actor princi-pal de la escena “nueve años qui-siera estar matándola”.

Su nombre de pila es José, dirésu edad después de su primer rela-to. ¡Ay que ver lo que rejuvenecenlos celos! Fue remitido al Centrode Salud Mental, desde el Serviciode Urgencias del Hospital General,por ideación suicida. Le acompa-ñan su mujer y uno de sus hijos.

— Fui yo mismo quien animó ami esposa para que fuera a un ma-sajista, por los problemas de espal-da que padece. En la primera se-sión no pasó nada; eso sí, me llamóla atención que tuviera que desnu-darse y ponerse encima una especiede bata, casi transparente. Yo esta-ba muy atento. Permanecía sentadoen la misma sala, frente a ellos. A lasalida, de vuelta a casa, quise pre-guntarle si se había sentido incó-moda, o tal vez, si en algún mo-mento se había excitado, pero nome atreví. Pensé que me pondría enevidencia. Preferí esperar a la se-mana siguiente. Mi mujer habíacambiado. La veía contenta, comodeseando que llegara el viernes, elmomento de desnudarse y de po-nerse esa bata. El saludo fue exce-sivamente cariñoso, “Hola Maria-na, me alegro de verla”. Ese díacambió la camilla por una extrañasilla. Explicó que aquella silla per-mitía corregir la curvatura lumbary estimular las extremidades infe-riores. Se parecía a una silla demontar a caballo, sólo que en su ejemedio, resaltaba un almohadilladocon el que se lograban separar glú-teos y muslos. Mi mujer se sentósobre la silla. De repente se me ace-leró el corazón, me puse enfermo yellos ni siquiera lo advirtieron.Apoyó su sexo en la almohadilla,su sexo se movía... ¡Ay, dios mío!No puedo seguir. Me pongo enfer-mo. La mataré o me mataré.

— Si lo prefiere, hablamos deotra cosa.

— No sé... Fue en la tercera se-sión, en la despedida... ¡Terrible!¡Se besaron! Un beso baboso, en lacomisura de los labios. ¡Una putainfiel! La estaría matando toda lavida.

“La estaría matando”... esa fraseme hizo recordar, ¿ha leído ustedOtelo? Otelo también se creyó bur-lado por su mujer, Desdémona, yse atormentaba pensando algo te-rrible: “nueve años quisiera estarmatándola”.

Siempre hay varios actores en laescena de los celos. Los celos sur-gen cuando ese Yo de placer sufi-ciente hace una regresión a un Yode placer necesario; dicho de otramanera, cuando el objeto deldeseo se transforma en un objetode necesidad. Entonces, surge eltemor a la pérdida. Los celos,como síntoma, se desarrollan enuna atmósfera de fascinación haciael objeto que se tornó necesario.

La relación de pareja era buena,informa Mariana, su esposa. Unamujer menuda, coqueta y educada.

— Después del cáncer de prósta-ta, hace ahora seis años, se quedóimpotente; yo había perdido elapetito sexual mucho antes y, aun-que nunca se lo quise decir, parano ofenderlo, prefería las cosas taly como estaban.

Mariana estaba asustada, perple-ja; nunca imaginó ver a su maridoasí.

— Estos días han sido horribles,me secuestró en casa, me controla-ba las llamadas y me amenazabacon matarme si decía algo a mishijos. Durante cuatro días, apenasdormimos. Nos vigilábamos mu-tuamente. Yo esperaba que cayera

Nueve años quisieraestar matándola

ESCRIVIM 31

Trobo tantes diferències entre jo i jo mateix, com entre jo i els altres. Michel Eyquem Montaigne.

rendido para avisar a mis hijos. Nohablábamos, tan sólo murmurabade vez en cuando: puta infiel.

No se cómo, convencí a José deque debía dormir. Aceptó el trata-miento con la condición de quesus hijos nunca supieran el verda-dero motivo de la triste separaciónque iban a protagonizar sus pa-dres.

— Ya me dirá usted, a los 82años...

Una semana más tarde José pare-cía estar completamente recupera-do, aunque ahora sí aparentaba laedad que tenía. No era para nada elhombre locuaz, ácido, de discursofluido y ágil de la primera visita,aquél hombre de la mirada pícaraescondida detrás de sus lentes.Tampoco ayudaba su aspecto.Había cambiado la corbata y eltraje por un cómodo atuendo deestar por casa. Se mostró cabizbajoy serio, poco hablador. Me percatéde sus enormes y oscuras bolsasbajo los ojos y las pronunciadasarrugas de su frente. Las manostemblorosas, un cierto tinte anémi-co en la piel y una expresión comode vencido, cansado... Valoré laposibilidad de que pudiera tratarsede un efecto secundario del trata-miento, aunque en realidad estabapersuadido de que este cambio sedebía a que la remisión del deliriole había llevado de la mano a sutiempo, a un tiempo real. Si los de-lirios tienen tanta fuerza cómopara transformar la realidad de laspalabras, de lo abstracto, delmundo simbólico y la relación conlos otros, porque no han de podermodificar el aspecto, la expresión yla apariencia...

Mariana suspiró, aliviada. El tra-tamiento antipsicótico a dosis

bajas parecía eficaz. La semanahabía sido tranquila y José nohabía hecho ninguna referencia alo sucedido.

Mariana, un Goya para la actrizsecundaria; una buena vida, perollena de dedicación, de soledad yde libros (José era librero). Todauna vida para un un hombre rígi-do, exigente, buen padre y buentrabajador, pero frío y egocéntrico.Tras la noche de bodas José decidióque debían dormir en habitacionesseparadas. Dormirían juntos sólocuando “hicieran uso del matrimo-nio”. Nunca se sintio violentada,pero sí inmensamente sola.

Siempre hay varios actores en laescena de los celos: secundario, otal vez no, coprotagonista, es elfalo.

Dos días después llamó por telé-fono uno de los hijos. Explicó, an-gustiado, que su padre se había idode casa. Se fue vestido con traje ycorbata. Se llevó una pequeña ma-leta y dejó un escrito: “Nadie meentiende, me voy. Mariana, tienesque volver con tu masajista.”

Joyce controlaba los intensoscelos que le atormentaban entre-gando a su mujer a otro hombre.Un comportamiento perverso seerigía en defensa frente a la viven-cia de los celos.

Reviso la literatura, como siem-pre alarmante: delirio celotípico ysuicidio, delirio celotípico y homi-cidio, delirio celotípico y medicinalegal... Debí ingresarlo. Me fascinóel caso, perdí a la persona. Meacordé de mi maestro, de mi pasopor el manicomio, de los jardinesde la locura, del largo éxodo delpsicoanálisis de aquella Europaque yo admiraba y apenas conocía,hacia Cataluña. De Francesc Tos-quelles, de Werner Wolf... Maria-na, pobre Mariana, otra vez sola.

Doy parte al juzgado y a la poli-cía. Búsqueda y captura. Ingresoinvoluntario. Es como una recetade cocina: dorar y reservar, añadirsal y pimienta, mezclarlo todo ydejar cocer diez minutos.

Al alta.— Quería explicarle... Después

de lo de la próstata me quedé im-potente. Desde entonces no tuveninguna erección, hasta que mimujer me fue infiel con el masajis-ta. Me fui de casa por que me sen-tía avergonzado. No se como aca-bará esta historia...

La convicción delirante persistesin la más mínima conciencia deenfermedad. El riesgo de otro pasoal acto en cualquier momento con-tinua presente.

António Botto viene a aliviar lapesadumbre:

“Todos esos que yo amé, muchoantes de a ti amarte, fueron gradasque subí, para después alcanzar-te... No vale la pena, créeme, com-plicar nuestro destino...” ■

Henry Moore.

US

RE

CO

MA

NO

32

A quien incansable siempre se esfuerza, podemos salvarlo. Dios a Fausto de Goethe.

MONTSE BADIA

La biblia de barroJulia NavarroPlaza & Janés editores, S.A.

A ROMA, un home es confessa:“Pare, m’acuso que mataré unhome...”.

Al mateix temps Clara Tannen-berg, una jove arqueòloga nétad’un poderós home de fosc passat,anuncia durant un congrés el des-cobriment d’unes taules que, deser autèntiques, serien la provacientífica de l’existència del pa-triarca Abraham: es tractaria del’obra d’un escribà que va recollirel relat del profeta sobre la creaciódel món, la confusió de les llen-gües a Babel i el diluvi universal.Una autèntica “biblia de barro”.

Quatre avis amb ganes de ven-jança, traficants d’art sense escrú-pols, un home a l’ombra que mouels fils –“El Mentor”–.

Viatjarem fins els temps bíblicspassant per l’Europa de la segonaguerra mundial, Egipte, Síria, Es-tats Units, Itàlia, França, Espanyai l’Irak de Saddam Hussein.

Amb un equip d’arqueòlegs, pocabans del començament de l’últi-ma guerra del Golf, Clara posaràen marxa unes arriscades excava-cions que faran que moltes perso-nes vulguin acabar amb la sevavida, amb la del seu avi i amb totala seva descendència. Milionaristraficants d’art, dos assassins asou, un capellà que va escoltaruna confessió que mai no haviad’haver escoltat... són alguns delsprotagonistes d’un trencaclosquesinquietant que no es resol fins al’última pàgina. ■

LLIBRES

La biblia de barro

Clara posarà en marxa unesarriscades excavacions que faranque moltes persones vulguin acabaramb la seva vida, amb la del seu avii amb tota la seva descendència.

US RECOMANO 3333

Vivere ardendo e non sentire il male. Gaspara Stampa.

NÚRIA PARRAMON

Sueños de EinsteinAlan LightmanTusquets Editores, S.A.

T’IMAGINES UN MÓN en què el tempsés un cercle i torna enrere sobre ellmateix? Tornaries a viure exacta-ment i infinita la teva mateixa vida.

I un món en què la gent no tin-gués memòria? “Sin memoria, ca-da noche es la primera noche, cadamañana la primera mañana, cadabeso y cada roce son los primeros”.

T’imagines viure en un món onnomés es viu un dia o, per contra,en un món on es viu eternament?

Somnis, somnis sobre el temps.A Berna, a principi del segle XX,

un jove empleat de patents, AlbertEinstein, fa mesos que somnia

sobre les múltiples possibles natu-raleses del temps. Totes possibles,potser en altres móns, però d’entreelles una li sembla més convin-cent: la seva nova teoria del temps.

Alan Lightman, físic i professorde cosmologia, va irrompre l’any1992 en el mercat literari dels Es-tats Units situant aquesta obra enles llistes de llibres més venuts iguanyant-se elogis de la crítica.

L’autor, amb la seva prosa poèti-ca, et summergeix en petits contesde móns imaginaris on el temps ésel gran protagonista i t’encomananoves perspectives d’això tanpreuat que anomenem temps. Ettrobes dins un món on no hi hafutur, en què cada instant és l’úl-tim; en un món en què el tempstranscorre més lentament per lagent que està en moviment; en unmón en què el temps és un sentit,com la vista o el tacte; en unmón...

Recordo que la primera vegadaque vaig llegir aquest llibre em vaagradar molt. No recordo quan vaser, però potser és el que menysimporta.

“Hay un lugar donde el tiempoestá detenido. Las gotas de lluviacuelgan en el aire, inmóviles. Lospéndulos de los relojes quedansuspendidos en algún punto de surecorrido. Los perros alzan el hoci-co y ladran en silencio. Los peato-nes están congelados en las callespolvorientas, las piernas levanta-das como sostenidas por hilos. Elaroma de los dátiles y los mangos,el coriandro y el comino flotan enel espacio.

Cuando un viajero se acercadesde cualquier dirección, semueve cada vez más lentamente.Los latidos de su corazón se dis-tancian, la respiración se adorme-ce, la temperatura baja, los pensa-mientos se apagan, hasta que llegaal centro y se detiene. Porque éstees el centro del tiempo. A partir deaquí el tiempo, inmóvil en el cen-tro, se mueve hacia fuera en círcu-los concéntricos, aumentando sua-vemente de velocidad a medidaque el diámetro es mayor.

¿Quién iría en peregrinación alcentro del tiempo? Padres con sushijos. Enamorados.

[...]Algunos dicen que es mejor no

acercarse al centro del tiempo. Lavida es una copa de tristeza, peroes noble vivir la vida y sin tiempono hay vida. Otros no están deacuerdo. Preferirían una eternidadde plenitud aunque en esa eterni-dad estuvieran congelados y clava-dos como una mariposa en sucaja”. ■

LLIBRES

Sueños de Einstein

Alan Lightman, físic i professor decosmologia, va irrompre l’any 1992en el mercat literari dels EstatsUnits.

34 US RECOMANO

La percepción es una de las claves del arte. Eduardo Chillida.

ROSA MARTÍNEZ DALMASES

El viento se llevará nuestras palabrasDoris LessingEdiciones B

¿DE CASUALIDAD?... Encontré estelibro de Doris Lessing. Lo comprésólo (pensando que quizás no loleería) porque ella es autora de latrilogía Shikasta, Matrimoniosentre las zonas 3, 4, 5 y Los experi-mentos sirianos... que impactaronmis veinte años.

Y este libro, que sí he leído y enpoco tiempo, me hace pensar si re-almente “¿sabemos lo que ocu-rre?” o si las informaciones hacenque tengamos una visión distor-sionada de la realidad.

Trata sobre el Afganistán de losaños 80 en lucha con los rusos. Ynarra el viaje de la autora a cam-pos de refugiados en Pakistán, yentrevistas a muyahidines, mulás,médicos, viudas...

El título hace referencia a unade las conversaciones con un co-mandante afgano que decía que,aunque demostraran sus necesida-des, Occidente no repararía en ladestrucción a la que eran someti-dos (los rusos, entre otras cosas,destruían las escuelas para que noaprendieran los niños, y los hospi-tales para que los heridos no sepudieran curar).

En una entrevista con un maes-tro, éste decía: “Las mujeres handejado de cantar... Hace tiempo,antes de la catástrofe, en los pue-blos sólo se oía el canto de las mu-jeres. Ahora están hacinadas comoanimales en los campamentos”...“Toda una generación de poetas,dramaturgos, escritores e intelec-tuales ha desaparecido en sus pri-siones y desde entonces no se havuelto a saber de ellos... ¿Por quéel mundo no ha protestado?”.

Finalmente entrevista a TaywarKakar, maestra de 37 años con 7hijos. Trabajó en la resistencia af-gana. Sufrió prisión y torturas du-rante un año. No le sacaron nada yla liberaron. Tuvo que ir como re-fugiada a Pakistán. A la pregunta“los rusos dicen estar devolviendola libertad a las mujeres de Afga-nistán ¿qué piensas de eso?”, seechó a reir y afirmó que antes de lacatástrofe no había ninguna mujeren prisión, y ahora las cárceles es-taban llenas de mujeres (1986).

Años después Estados Unidos,en nombre de no sé qué, invadióotros lugares “en son de paz” pro-duciendo más guerra y destruc-ción.

Realmente ¿sabemos cuál es larealidad de lo que nos cuentan?

Nasrudín le dijo a su padre:“Padre: dicen que veo doble, perosi fuera cierto veria cuatro lunasen lugar de dos”.

PD: Doris Lessing nació en 1919en Irán, hija de militar británico, yse crió en Rodesia. Fue PremioPríncipe de Asturias de las Letrasen 2001. ■

LLIBRES

El viento se llevará nuestraspalabras

Y este libro me hace pensar sirealmente “¿sabemos lo queocurre?” o si las informacioneshacen que tengamos una visióndistorsionada de la realidad.

US RECOMANO 35

El vacío no se ocupa, no se pinta, se piensa. Jorge Oteiza.

DAHLIA

A QUÈ ENS REFERIM quan parlem deciència-ficció? Tots nosaltres tenimuna idea bastant aproximada delque creiem que és, però és molt di-fícil fer-ne una definició precisa, jaque estem parlant de dos termesantagònics. De totes les possiblesdefinicions que he trobat, només lasegüent expressa la meva idea: laciència-ficció és un gènere de fic-ció on els relats especulen ambl’impacte d’avenços tecnològics icientífics, presents o futurs, sobrela societat o els individus. Tambéhi ha qui diu que, per definició,potser seria més correcte anome-nar-la ficció científica.

Dins d’aquest gènere la temàticaés molt variada: futurs temporals,possibles invents o descobrimentscientífics i tècnics, contacte ambextraterrestres i les seves conse-qüències, robots... Així, els relatsque es desenvolupen solen referir-se a vida extraterrestre, exploraciói colonització de l’espai, robots iintel·ligència artificial, viatges enel temps, clonació i manipulaciógenètica, futurs apocalíptics, elcontrol del món pels ordinadors iles màquines...

La primera vegada que es va sen-tir a parlar de l’expressió “ciència-ficció” fou el 1926, quan HugoGernsback la incorporà a la porta-da de la revista Amazing Stories(Estats Units), fundada per ell ma-teix i dedicada exclusivament a leshistòries de ciència-ficció.

Fer una cronologia de com haevolucionat la ciència-ficció és unamica complicat i extens. Molts en-tesos consideren Frankenstein o elmoderno Prometeo (1818) de MaryW. Shelley com la primera obra deciència-ficció. En ella i per prime-ra vegada apareix la idea de crearvida artificial a través de la ciència(prototip del que ara seria un an-droide, un robot o un cyborg).

D’un caire ben diferent és l’apor-tació de Jules Verne amb Cinco se-manas en globo (1851), De la Tierraa la Luna, Veinte mil leguas de viajesubmarino i molts altres; ell utilitzaels últims descobriments científicsper desenvolupar un món imagi-nari i anticipa el que esdevindrà re-alitat en el nostre present. Un altreescriptor del segle XIX és H.G.Wells, autor de La guerra de losmundos i de La máquina del tiempo,entre altres; les seves novel·les sónd’orientació científica i futuristaperò, a diferència de Verne, tenenun rerefons de clara crítica social.

Altres autors destacats que hanescrit relats de ciència-ficció sónSir Arthur Conan Doyle, JohnWyndham, Mark Twain, Jack Lon-don, Edgar Rice Burroughs, KarelCapek, Aldous Huxley, C.S. Lewis,Isaac Asimov, Arthur C. Clarke,

Robert A. Heinlein, George Or-well, H.P. Lovecraft, William Gib-son, Ray Bradbury...

Un cop descrita la informacióbàsica de la ciència-ficció, la finali-tat d’aquest article és donar a co-nèixer l’obra d’un escriptor poc co-negut, Stanislaw Lem. Amb ell hegaudit de novel·les que m’hantransportat a móns hilarants i in-imaginables!

Stanislaw LemVa néixer el 12 de setembre de

1921 a Lwów, ciutat d’Ucraïna, quefins al 1939 va pertànyer a Polònia.De família jueva, Lem es va salvarde l’extermini nazi per ben poc.Durant la guerra fou membre de laresistència, treballava de mecànic isoldador, cosa que aprofitava perfer petits sabotatges. Quan l’URSSva ocupar la ciutat, Lem fou repa-triat a Cracòvia (1946) on va re-

AVUI PARLAREM DE...

Ciència-ficció

La ciència-ficció és un gènere deficció on els relats especulen ambl’impacte d’avenços tecnològics icientífics, presents o futurs, sobre lasocietat o els individus.

La primera vegada que es va sentira parlar de l’expressió “ciència-ficció” fou el 1926.

36 US RECOMANO

No menys que el saber em plau el dubtar. Dante Alighieri.

prendre els estudis de psicologiaque havia començat a Lwów.Aquell mateix any va publicar laseva primera obra, Hombre deMarte, en una revista juvenil. El1948 va deixar els estudis de medi-cina, ja que, tot i que era d’ideolo-gia socialista, no compartia lesidees de Trofim Lysenko, afavori-des pel dogma oficial, sobre l’here-tabilitat dels trets adquirits (negavaqualsevol evidència de la ciènciaque no s’adaptés a l’ideal marxista).

En la seva obra destaca el con-tacte entre humans i civilitzacionsextraterrestres i també sobre el

futur tecnològic. Tot i que moltesde les seves novel·les estan escritesen clau d’humor, amaguen un pro-fund pessimisme respecte a la hu-manitat.

Els seus primers relats tenien uncaire utòpic, cosa que l’ajudà a evi-tar la censura soviètica. Això vapassar amb la seva primeranovel·la, Los astronautas (1951) iamb La nebulosa de Magallanes(1955).

Diarios de las estrellas (1957)inicia la seva vena d’escriptor satí-ric, però mantenint un profundsentit filosòfic. Consisteix en di-verses històries curtes d’humornegre, protagonitzades per IjonTichy, un astronauta embarcat enmeravelloses i absurdes aventuresper l’espai i el temps, que també

protagonitzarà altres de les sevesnovel·les.

Solaris (1961) és considerada laseva obra mestra; és una novel·lad’ambientació claustrofòbica, oní-rica i angoixosa; els seus tres per-sonatges estan dotats d’una perso-nalitat molt treballada per Lem iels diàlegs són brillants. Solaris ésun planeta errant amb una òrbitairregular, un ens alienígena amb elqual als humans els és impossiblecomunicar-se, i amb la capacitat depoder llegir el nostre subconscientmés íntim. L’obra en sí és una críti-ca del món científic i de la sevaforma antropocèntrica de pensa-ment (visió i interpretació distor-sionada de l’univers), un estudi dela psicologia humana i les rela-cions afectives. L’adaptació cine-matogràfica de Solaris feta per An-drei Tarkovsky va rebre el premidel Festival de Cannes de 1972 i vafer famós Lem. L’any 2002 se n’hafet una altra versió dirigida per Ste-ven Soderbergh.

Retorno de las estrellas (1961)tracta d’un astronauta que torna ala Terra després d’un viatge de 23anys a la velocitat de la llum i deles implicacions que comportenl’aïllament i la necessitat de rea-daptar-se a una societat totalmentdiferent de la que va deixar.

Historias de robots i Ciberíada(1965) són contes protagonitzatsper robots; Lem els utilitza per cri-ticar subtilment la nostra societatactual.

La voz de su amo (1968) parlad’un missatge extraterrestre que in-tenten desxifrar un grup de cientí-fics i és utilitzada per criticar moltdurament el món científic actual.

Vacío perfecto (1971), una críticade llibres que en realitat no s’han

escrit mai, i Un valor imaginario(1973) són d’estil satíric i reflexiu iens mostren la solidesa de la sevacultura i formació filosòfica.

Congreso de futurología (1971)situa l’astronauta Tichy en unremot congrés de futuròlegs queserveix per mostrar-nos com, grà-cies a la química, podem veure elmón com a nosaltres ens agradaria.

Memorias encontradas en una ba-ñera (1979) és la història d’unspersonatges desquiciats tancats enun refugi nuclear.

La investigación (1959) és unanovel·la de misteri i crims d’am-bient kafkià, i La fiebre del heno(1976) barreja elements de novel·lanegra amb ciència-ficció.

Fiasco (1986) es considera la se-va novel·la més madura i reflexiva.

Passats els anys i amb la deca-dència del comunisme, abandonàla ciència-ficció i es dedicà a es-criure informes d’anàlisi per al-guns governs i organitzacionssobre el futur més proper.

Va ser membre fundador de laSocietat Polonesa d’Astronàutica, iva treballar en matèries com lesmatemàtiques, cibernètica i filoso-fia. Des de 1973 ensenyava litera-tura polonesa a la Universitat deCracòvia. Va morir el 27 de marçde 2006 a Cracòvia. ■

En l’obra d’Stanislaw Lem destacael contacte entre humans icivilitzacions extraterrestres i tambésobre el futur tecnològic.

US RECOMANO 37

Res no ve del no res. Isaac Newton.

SERGI FARRERAS

EN AQUEST NOU NÚMERO del Taní m’a-gradaria parlar-vos d’una pel·lículaque vaig anar a veure no fa molttemps, però recent al moment d’es-criure-ho. Es tracta de Salvador,una gran producció que relata lesaccions i l’assassinat del jove Salva-dor Puig Antich.

La posada en escena i l’acció delfilm aconsegueix que la sala esmantingui en un silenci sepulcral iquan s’encenen els llums són pocsels que no tenen els ulls vermells oel mocador a la mà.

La banda sonora, de Lluís Llach,i un reguitzell de bons actors aju-den a fer que la pel·lícula sigui la-crimògena i fan que els especta-dors es posin ràpidament a la pelldel jove Salvador.

Sota el meu humil parer és unabona pel·lícula, que fins i tot vaestar proposada per anar a Holly-wood; ara bé, últimament es parlamolt de memòria històrica i el go-vern diu que la potencia. Aquítambé se’n parla, ja que la pel·lícu-la vol ser un reflex de la realitat, iaquí jo hi tinc unes quantes objec-cions.

Els que van viure aquella època ique ens ho han explicat o escrit hocorroboren.

Els carcellers, la policia de la po-liticosocial, eren famosos per laseva gran duresa i la pràctica decontínues tortures. En el film, aPuig Antich, un cop a la presó ni eltoquen.

Al cinema també s’observa comJesús Irrurre, carceller “amic” d’enSalvador, quan els botxins l’assas-sinen realitza crides en contra delrègim i sembla que es transformi.Hi ha denúncies de presos de tor-tures i pallisses del tal Irrurre, undels carcellers més durs que humi-liava, reprimia i tenia el sobrenomde Rambo, fins i tot un cop mortFranco.

Potser aquesta variació de la per-sonalitat d’Irrurre es deu a què uncop la “democràcia” va estar ins-taurada i ferma, aquest individu esva “transformar” i en l’actualitat ésun dirigent d’un sindicat majorita-ri espanyol.

Tothom recorda la cançó Marga-lida de Joan Isaac, com a banda so-nora dels fets de Puig Antich, peròen el film és oblidada i ni s’esmen-ta ni utilitza.

Exmembres del MIL i companysde Salvador també han criticat lareferència al grup, que es basa enanècdotes sense importància i si-lencia la seva ideologia, les sevesaccions i, el més important, la sevafinalitat.

Les seves aspiracions no erenuna democràcia com l’actual, comse sobreentén en el film, sinó unasocietat sense classes, autogestio-nada políticament i econòmica apartir de la participació, en igualtatde tots els seus individus consti-tuïts en assemblea permanent.

Puig Antich i el molt anònimHeinz Chez van morir plegats algarrot vil. De confusió cap, per lavida, van perdre la vida. No hopodem ni menysprear ni oblidar.

Bé, sigui com sigui, després d’ha-ver vist la pel·lícula i haver llegitcoses a favor i coses en contra, crecque és una bona pel·lícula que faemocionar, però més semblant auna novel·la que no pas una cròni-ca històrica. ■

CINEMA

La desmemòria de la memòria?

La banda sonora, de Lluís Llach, iun reguitzell de bons actors ajudena fer que la pel·lícula siguilacrimògena.

38 US RECOMANO

Tot és difícil abans de ser senzill. Thomas Fuller.

JORDI RESA

EL MASSÍS DE MONTSERRAT es troba alsud de la depressió central catala-na, adossat a la serralada prelito-ral, a la confluència de les comar-ques del Baix Llobregat, el Bages il’Anoia. L’envolten els municipisdel Bruc, Marganell, Monistrol iCollbató.

Montserrat s’aixeca sobre la valldel Llobregat, amb una altitud mà-xima de 1.237 m a la Miranda deSant Jeroni.

La seva inconfusible silueta la fafàcilment visible en dies clars desdels Pirineus fins a les serraladeslitorals.

La morfologia montserratinas’explica per dues raons: l’aïlla-ment del massís i la intensitat del’erosió interior.

La muntanya es troba envoltadade suaus relleus, a causa de fenò-mens d’erosió diferencial dels se-diments (ventalls al·luvials diposi-tats primer per grans extensions

de rius i posteriorment per la inun-dació i retirada marina).

Aquests fenòmens d’erosió hananat aïllant una massa de conglo-merats d’enorme compacitat i du-resa (còdols cimentats). Ha col·la-borat a aquest aïllament l’existèn-cia de falles que separen el massís,pel sud-oest, de la depressió delBruc i, per l’est, de la depressió deVacarisses i l’encaixament del Llo-bregat.

A l’interior del massís l’erosió haanat conformant un relleu on a lesparts baixes predominen les cin-gleres amb fronts columnars o enplec de llibre, i a les altes els mo-nòlits individualitzats, de formescomplexes o simples.

La massa de conglomeratsmontserratins es troba partida peruna xarxa de fractures verticals–les diàclasis– per on s’infiltra l’ai-gua modelant les canals i arrengle-rant els serrats i els monòlits.

Algunes d’aquestes fractures sónmés importants o han tingut unmoviment de falla, com les delPortell Estret, el Coll de Porc i elPortell de Migdia, que divideixenel massís transversalment en lesregions de les Agulles, els Frares,els Ecos-Montgròs i la de Sant Je-roni o el Tabor Montserratí. D’a-questa regió parteix la Vall Mala ode Santa Maria, que separa la Serrade Lluernes i la de Tebaida al nord,de la Serra de l’Alzina de les Papa-

rres i Tebes al sud. Aquesta vall nosegueix la direcció de les diàclasiscom les canals, i és el testimoni,amb els torrents de Sant Joan i deSanta Caterina, d’una antiga xarxafluvial que drenava cap al sud ique va ser capturada pel Llobregatquan aquest s’encaixà de nord asud al límit oriental del massís(aquesta captura és visible al To-rrent de Santa Maria, a la zona delmonestir, i al Torrent de la Salut,prop de Collbató).

Aquesta antiga afluència cap alsud indica que el vessant meridio-nal de Montserrat és geomorfolò-gicament més antic i que aquestaés la causa de la seva asimetriaamb el vessant nord encinglerat.

El paisatge montserratí és el re-sultat d’una intensa erosió lligadaa processos de dissolució càrstica,gelivació, retrocés mecànic delscingles, caigudes de blocs, etc.

Després de diversos incendis iaiguats s’han succeït intensos fe-nòmens d’erosió, que han provo-cat la destrucció de camins, la for-mació de cons de dejecció al peude les torrenteres i de cicatrius ales cingleres.

El bosc característic de la mun-tanya és l’alzinar. El sotabosc variasegons l’orientació i altitud i endestaca la densitat de vegetació enforma de lianes. Sobre terrenyrocós trobem varietat d’arbusts ien les fissures de les roques savi-nes, alzina i boix.

La fauna montserratina és varia-da (artròpodes, amfibis, rèptils,aus i mamífers). Podrem observarel pit-roig, el corb, el falcó peregríi l’àguila cuabarrada; esquirols iguineus; el senglar, molt abun-dant, i que es passeja de nit, i lacabra salvatge, que es deixa veure

ESCAPADES

Montserrat: Agulles i Frares Encantats

US RECOMANO 39

No deixis que el fruit de la teva acció sigui el motiu i tampoc no t’aficionis a la inacció. Bhagavad Gita.

sovint al vessant sud de la mun-tanya.

Des del 10 de juliol de 1987 elmassís està protegit per la llei grà-cies a la creació del Parc Natural dela Muntanya de Montserrat.

L’itinerari proposat travessa elmassís per les regions occidentalsde les Agulles i els Frares Encan-tats.

AccésEl punt de partida és el Coll de

Can Maçana. S’hi accedeix per l’au-tovia Barcelona-Lleida, sortidaMontserrat/Manresa. A l’alçada del’Hotel Bruc ens desviem a la dretaper la B-111 i seguim per la BP-1101 en direcció al monestir. Alquilòmetre 2,3 arribem a l’àrea delColl de Can Massana (rètol).També des de Monistrol, prenent lacarretera que puja al monestir finsla cruïlla del pàrquing, on tombema la dreta per la BP-1103, arribemfins al Coll de Can Massana.

Si no disposem de vehicle, lacompanyia d’autobusos HispanoIgualadina, amb sortida des de Bar-celona, ens porta al Bruc. Des delpoble es pot accedir a Can Massa-na pel camí dels Pallers (1h 20’).

Descripció de l’itinerariDes de Can Massana (716 m) se-

guim el GR 172 (senyal) en direc-ció est al Collet de Guirló. Desprésd’una pujada deixem a la dreta elcamí a Sant Pau Vell (senyal), es-glésia romànica recentment apun-talada, excel·lent mirador de laregió d’Agulles. Val la pena apro-par-s’hi.

A la bifurcació del Collet de Guir-ló (797 m) (15’) sortim del GR iagafem en direcció sud-est el co-rriol de la dreta (marques blanques-grogues i senyal Refugi 1,150 km)faldejant la paret oest d’Agulles.

Arribem al Coll de les Portelles(883 m) i el superem amb una fàcilgrimpada, tot i que convé parar-hiatenció. Des del coll (30’) seguimel camí del Pas del Príncep (mar-

ques blanques-grogues) en direc-ció est i en lleugera baixada fins alRefugi (45’).

El Refugi d’Agulles Vicenç Barbé(900 m) pertany a la xarxa de refu-gis de la Federació d’Entitats Ex-cursionistes de Catalunya (FEEC).Es va inaugurar el 15 de gener de1965 en record del malaguanyatescalador Vicenç Barbé, mort quanescalava l’agulla La Caputxa alsanys quaranta.

Construït per la Federació Cata-lana de Muntanya, avui FEEC, dis-posa de guarda i 20 places, empra-des bàsicament pels escaladors.

El Refugi va patir l’octubre del2003 els efectes d’un tornado queel va malmetre de forma impor-tant, especialment la teulada. Ambla reparació dels desperfectes, s’ha

Desnivell258 m

HorarisL’itinerari es pot completar en 2h 30’.

Recomano fer-ho en un matí o una tarda iimpregnar-se de l’ambient montserratí:llums, colors i formes.

DificultatFàcil. El camí és a trams ample i deixa

fer i en altres estret, pedregós i irregular.Grimpada senzilla al Coll de les Portelles.Itinerari senyalitzat.

Cal parar atenció de no relliscar en elstrams de camí amb còdols i humits, i a lagrimpada entre les Portelles.

AiguaEscassa. Font de l’Esllavissada i Font del

Porc. Sovint es troben seques. El millor ésportar-la de casa. Al Refugi en trobarem dedipòsit (no tractada) i se’n ven embotella-da.

Època recomanableTot l’any. Els mesos de calor cal evitar les

hores de màxima insolació. Amb el fredconvé abrigar-se.

CartografiaMontserrat. Parc Natural de la Muntanya

de Montserrat. Esc. 1:5000 i 1:10000. Alpinai Geostel, 2004.

Telèfons d’interèsRefugi Vicenç Barbé: 93 412 07 77 –

607 74 30 70Patronat de la Muntanya de Montserrat:

93 828 40 07 – 93 835 06 44Emergències: 112

Webswww.meteocat.comwww.feec.org

Bibliografia• Ribera-Mariné, Ramon. Caminant a

Montserrat. El massís. Barcelona: Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, 1992.Col·lecció Cavall Bernat, 22.

• Portella Rifa, Joan. Els camins de l’Alba. 1.Montserrat. Granollers: Editorial Alpina iGeostel, 2005.

• Martínez Rius, Albert. Aproximació a lageologia de Montserrat. Muntanya CEC.Any 130. Núm. 864. Abril 2006.

40 US RECOMANO

La independència sempre va ser el meu desig, la dependència sempre va ser el meu destí. Paul Verlaine.

aprofitat per ampliar-lo i millorar-ne l’ús i les prestacions.

Des del Refugi podrem gaudird’excel·lents vistes a agulles comla Miranda de les Bohigues, lesBessones i l’Agulla de l’Arbret,entre altres.

Passat el Refugi, a l’esquerra dei-xem la Canal Ampla (roca gravada–Coll d’Agulles, Coll de Porc–).Cal seguir les marques blanques-grogues i les grogues. Travessem elClot del Trago. Atenció! Arribem auna bifurcació i prenem el camídel Torrent del Lloro, a la dreta se-guint les marques blanques-gro-gues (el corriol de l’esquerra portaa les agulles del Dit i del Lloro;marques blaves).

Caminem ja pel vessant sud delsFrares Encantats.

Creuem el Pas del Príncep (911m) deixant a banda i banda les agu-lles Gran i Petita del Príncep. Dei-xem a la dreta el trencall que portaal Torrent de les Grutes. La vista ala regió dels Ecos no té preu!

Seguim al nord cap a la Font del’Esllavissada (es troba a l’esquerra

del camí entre un caos de blocs) imés endavant passem la Bauma del’Esllavissada (bivac).

Arribem al Coll de Porc (974m). Preneu el camí del coll (se-nyalitzat Roca Foradada i SantaCecília pel GR 172) que faldeja laparet nord de Frares. Deixem deseguir marques blanques-groguesper seguir marques blanques.

Al llarg de la travessa és possibleque observem la presència d’esca-

ladors ja en la paret oest d’Agullesi en més d’un dels monòlits a l’a-mable entorn del Coll de les Por-telles i del Refugi. Passat el Coll dePorc, a la vessant nord dels FraresEncantats, l’ambient que es percepés un altre. La fama de vies expo-sades i poc equipades explica labaixa afluència d’escaladors enaquesta zona, tot i comptar ambitineraris d’enorme bellesa.

Passem per la Font del Porc.Faldegem al peu del Frare Gros,l’Asiàtica, el Lloro, el Bisbe i la Bo-leta Foradada. Arribem a una bi-furcació on el camí fa un gir de180º. A terra una roca pintada in-dica Agulles (poc llegible); és elcamí al Portell Estret. Cal seguir elcamí a la dreta en descens fins alGR 172 (senyalitzat). A partir d’a-quest punt caminem en direccióoest cap a la Roca Foradada i pas-sem per sota l’impressionant sos-tre de la Cadireta.

Faldejant la paret nord d’Agullesarribem a l’encreuament del Colletde Guirló. Seguim a la dreta fins aCan Massana. ■

JAUME ROIG

A CAVALL ENTRE L’ALT i el Baix Pene-dès, el Castellot és uns dels perfilssingulars de les nostres contrades ique podem reconèixer fàcilmentdes de molts indrets. És per això

que us proposo pujar-hi, encaraque només sigui perquè quan elveieu de lluny pugueu dir que hiheu estat. Si ja ho heu fet, potserveureu coses noves, i si més no lavista des de dalt és mereixedora del’excursió.

La sortida és una passejada quees pot fer en un matí, sense mati-nar i per tornar a casa a l’hora dedinar. No és difícil, es pot fer ambcanalla, i tot caminant per un en-torn agraït, podrem comprendremillor el que devien ser els castells

ESCAPADES

El Castellot de Castellví de la Marca

de defensa de la Marca Hispànicaen les lluites pel territori contraels moros. No és en va que el mu-nicipi es diu Castellví de la Marca.

AproximacióUns 10-15 minuts de cotxe des

de Vilafranca.Per la carretera de Sant Jaume

dels Domenys (BV-212) deixemen una rotonda la carretera de LesConilleres a la dreta. Travessem LaMúnia i just passat el km 7 girema la dreta en direcció al Mas de laPansa i Castellví de la Marca (BV-2176). Veiem el Castellot davantdel nas i cada cop més a prop. Se-guim per la carretera fins que des-prés de travessar la Riera de Mar-mellar veiem de front el cartell:“Les Conilleres 3,5 (Castellví de laMarca)”. Girem pel trencall quesurt a l’esquerra. És un camí asfal-tat que al començament es bifurcaen dos. Anem pel de la dreta ques’enfila fins a Sant Sadurní de Cas-tellví. En uns 300 m trobarem ondeixar el cotxe.

Sant Sadurní de Castellví és unrecinte despoblat, amb el cemen-tiri i una ermita romànica dels se-gles XI i XII en un estat de con-servació precari, de la qual es potveure el campanar a través de lareixa que habitualment està tan-cada.

CaminadaDepenent de com camineu de

depressa i del que us entretingueu,compteu en unes 2 hores i mitjafins que torneu a trobar el cotxe.El temps descrit a la caminada éssense comptar les parades i a unpas no massa lleuger.

Sortida. Pedrera abandonada.Seguint la paret de pedra quetanca el recinte de Sant Sadurní deCastellví, surt un camí carreter iveiem de front una petita pedreraabandonada. Si sou curiosos usaconsello dedicar uns 5 minuts apujar-hi (per l’esquerra). Podreuveure les mitges canals que vandeixar les barrines i un bloc deroca a mig treure després de dina-mitar-lo.

Continuem pel camí ample queplaneja vorejant el Castellot per ladreta. Al fons a la dreta veiem laRiera de Marmellar i les CasesNoves de la Riera, al davant el Masde Cal Noia amb l’ermita de laMare de Déu del Vinyet a tocar d’elli mig amagada per una pineda.Anem cap a la part obaga del bosc.

9 min. Bifurcació de camins.Deixem a la dreta el que baixa, ique ens duria al fons de la Riera deMarmelar, per continuar pel que,de front i vorejant les penyes delCastellot, s’endinsa al bosc humit.

18 min. Sortida del corriol delPas del Clau. Hem d’estar alertaquan a la dreta del camí veiem unaprimera placa blanca “Ensinistra-ment de gossos de caça” i unamarca verda en una pedra al margedret del camí una mica més enllà.Unes 30 passes més endavant, perl’esquerra puja un corriol que ensduu també al Castellot pel Pas delClau i que descriuré més endavantper qui sigui més atrevit.

24 min. Antiga pedrera. Seguimel camí ample fins que acaba enun cul de sac. Això havia estat an-tigament una pedrera, ara ja co-berta de vegetació i el camí quehem fet fins ara devia ser per alscarros que treien la pedra.

26 min. Sortida de corriol. Recu-lem uns 50 m pel mateix camí i a laclariana hem de buscar un corriolque surt, baixant per la dreta, i ques’enfila cap a la part superior del’antiga pedrera. Si ningú l’ha desfetacostuma a haver-hi una fita.

32 min. Cruïlla de camins. (Vi-gileu!) Trobem una pedra ambuna marca verda a terra al migd’una cruïlla de camins. Hem d’a-nar pel que surt més a la dreta i pelque tobarem marques verdes pin-tades als arbres.

38 min. Pista ampla. Arribem auna pista de muntanya per a cot-xes, la seguim amunt cap a l’es-querra, en trobem una altra queens ve per la dreta i que no hem deseguir. Continuem pujant per lamateixa pista.

45 min. El Castellot. Són les ruï-nes del castell vell de Castellví do-cumentat des de l’any 977 i les del’església de Sant Miquel. Aquestera un castell de vigilància situaten una atalaia fantàstica i un llocestratègic que domina tot el Pene-dès, i es comunica visualment ambel Castell de Font-Rubí i el de Sant

US RECOMANO 41

Qui tornant a fer el camí vell n’aprèn el nou, pot considerar-se un mestre. Confuci.

42 US RECOMANO

Tingueu tanta cura del final com del principi i no tindreu fracassos. Lao Tsé.

Miquel d’Olèrdola. Mentre pugemtambé veiem, per l’esquerra i asota envoltada de bosc, la Torre deCan Pascol.

De les restes de la Torre i de l’es-glésia, és interessant fixar-se en lavolta que queda de la coberta del’església i d’una altra que devianéixer sobre els arcs, on encara esveuen les marques de l’encofrat ique probablement es van fer ambfinalitat decorativa.

La vista ens allarga per tota laplana tancada per llevant i mig-jorn per les muntanyes de l’Ordal,el Garraf i la serralada Litoral ambel puig de l’Àliga, fins que s’obre almar per les platges del Vendrell(l’actual Comarruga). Al sud so-bresurt el Montmell per sobre deles muntanyes més properes. AlNord, el Castellar i la serra de laLlacuna. A la llunyania distingimMontserrat, Sant Llorenç de Muntamb el Montcau, el Montseny ambel Matagalls...

53 min. Cova del Castellot. Re-culant, pel mateix camí pel quehem pujat, n’hem de buscar unaltre que baixant surt per l’esque-rra i que va vorejant per sota lespenyes del Castellot fins que ambuna mica de baixada ens durà finsa la Cova, que en realitat és unabauma o un abric. La vista que esté des de dins és maca, amb el re-tall de la boca de la cova i al fonsles siluetes de Montserrat, SantLlorenç del Munt i el Montseny.

Tornem enrere pel mateix camí.Fixeu-vos en una placa que el1997 el Centre Excursionista delPenedès va col·locar per comme-morar el 50è aniversari de la pri-mera escalada al Castellot. Aques-tes parets estan plenes de vies d’es-calada.

1 hora 5 min. Camí de baixada.Arribem al camí ample pel quehem pujat i de baixada, molt aviat,trobem una creu groga i blanca enuna pedra al mig del camí i mar-ques grogues i blanques a l’esque-rra que ens indiquen el camí debaixada.

1 hora 6 min. Font de cocó. Auns 10-15 m de la sortida delcamí, hem de parar atenció perveure una font de clot o de cocó.Encara que sembli estrany, pel llocon és sempre té aigua però actual-ment no és potable.

1 hora 30 min. Arribada. Se-guint les marques grogues i blan-ques, per un camí fressat i que so-vint pot provocar algun cop decul, anem baixant pel Fondo delVicari. Aquesta part de bosc es vacremar el 1998 i és interessantveure com al costat de les restesd’arbres cremats s’ha anat recupe-rant el sotabosc. Arribem als cot-xes després de passar a tocar de lapedrera que hem vist a la sortida.

Variant pel Pas del Clau o dela Cadena (per als mésatrevits)

Al començament del corriol hiha una pedra amb una marcaverda i altres marques verdes, queens guiaran pel corriol que pujadecidit fins al Pas del Clau o de laCadena. Es diu així perquè un

clau posat fa més de 30 anys –i aratambé una cadena– ens ajuden asuperar un graó de la cinglerad’uns 8-9 metres d’alçada. No ésdifícil de pujar però s’ha de ser de-cidit i tenir certa habilitat. Si con-tinuem ens durà a la Cova i al Cas-tellot sense pèrdua en uns 15 mindes de la sortida del camí ample.

Un cop acabada la caminada, si esvol, es pot tornar amb cotxe perles Conilleres per no fer el mateixcamí. Però si no teniu ganes de ferel dinar i no heu trobat ningú queus convidi, sempre teniu el recursde quedar-vos a dinar al restaurantde l’Estanc de la Múnia. Diuenque no s’hi menja malament i perun preu assequible. ■

US RECOMANO 43

La por és l’origen de totes les religions. Thomas Hobbes.

ESTER VENTOSA

LA XOCOLATA es originària de Mèxic,probablement del 1500 aC. Al segleIII dC la beguda de la xocolata eraconsumida principalment per laclasse alta dels maies amb fins ceri-monials. En la seva composició esbarreja el cacau amb el pimentó,vainilla, mel o altres components.

Cristòfol Colom va portar algunsgrans de cacau per mostrar-los alsReis Catòlics, però ningú no vasaber què fer-ne i van ser oblidats.Un cop els espanyols van conèixerl’existència del fruit i de la begudaque fabricaven els asteques amb ell,van quedar sorpresos per la sevatessitura i la seva fàcil preparació.

Els frares establerts a Mèxic vanenviar al port de Barcelona un ca-rregament de cacau juntament ambla fórmula per a la seva elaboració.Va ser traslladat fins al Monestir dePedra, on els frares van començar apreparar i consumir xocolata, espe-cialment en els períodes d’absti-nència.

El seu alt preu la va convertir enla beguda oficial dels reis i la cortespanyola. A començament delsegle XVII, les infantes espanyolesvan introduir aquest costum aFrança. D’aquesta manera es va es-tendre el seu costum per Europa ies va convertir en signe de distinciói elegància.

El 1828, Conrad van Houten vapatentar un mètode per extreure elgreix dels grans de cacau i obtenircacau en pols i grassa de cacau.

Gràcies a això, va ser possible fa-bricar les modernes rajoles de xo-colata. El 1879 Rodolphe Lindt vadesenvolupar un procés que vapermetre donar a la xocolata, quefins a aquesta data tenia un saboràcid i una tessitura sorrenca, el de-licat sabor i la fina tessitura duraque ara coneixem.

La raó que la xocolata sigui tantbona és que el seu punt de fusió ésuna mica menor que la temperatu-ra del cos, de manera que es fon adins de la boca. La xocolata contéendorfines que són estimulants peral cervell, que produeixen sensa-cions de plaer, i per això, algunscreuen que és un afrodisíac.

Si tu ets com jo, i no pots viuresense xocolata, aquí tens una re-cepta, per gaudir amb més plaer dela vida.

Brownies200 gr de xocolata negra fondant100 gr de nous2 ous100 gr de sucre75 gr de farina50 gr de mantega1 pessic de vainilla en polsi un pessic de sal

Es desfà la xocolata amb la man-tega a foc lent. Es baten els ousamb el sucre, la vainilla i la sal. S’a-fegeix farina i les nous trinxadetes(no molt petites) i la xocolata des-feta. Es barreja tot i es cou a 180graus durant uns 20 minuts.

Espero que us llepeu els dits! ■

LA CUINA DE L’HOSPITAL

La xocolata

La xocolata conté endorfines quesón estimulants per al cervell, queprodueixen sensacions de plaer, i peraixò, alguns creuen que és unafrodisíac.

44 US RECOMANO

ENRIC DUQUE

CervantesClassicisme i tret assegurat a Ribes

Hi ha dies que ve de gust l’aventu-ra, l’exploració, la descoberta i n’hiha d’altres que vols allò de tota lavida, sense ensurts ni invents. Hi hadies que vols un menjar sòlid, clàs-sic i ben fet. Si és així, no ho dubtis,vés al Cervantes. Allà no es compli-quen la vida però fan molt bé allòque dominen, que és ni més nimenys que l’art de coure al forn o ala brasa les viandes més selectes.

A la carta hi trobareu dos menús,a dos preus diferents. Els dos tenenuns entrants que no es trien i unallarga llista de segons dels quals entries un i tens l’avantatge que vas apreu fet. S’inclouen les postres.

Us puc recomanar de forma di-recta i sense embuts l’espatlleta dexai de llet i el filet amb foie, peròtot fa molt goig. Juro que repetiré.

Fitxa tècnicaCervantesMiguel de Cervantes, 28Sant Pere de RibesTel.: 93 896 29 87Preu: 30 euros

AliguéUn 10 a Manresa

Diuen que hi ha restaurants quevalen un viatge. Aquest n’és un, imés si és un viatge de no res com ésanar a Manresa avui dia.

L’Aligué té una història típica a laCatalunya actual. Antiga casa demenjar que els fills dels propietaris,moguts pel bullit gastronòmic decasa nostra, han convertit en unrestaurant d’elit.

L’Aligué no té estrelles però jo li’ndonaria un cabàs. És tan bo quequan comences a menjar ja estàspatint per quan s’acabi.

Mentre us espereu pel primerplat us portaran unes mini gambe-tes amanides que són ja tot un clàs-sic i algun altre aperitiu que va can-viant. Si decidiu anar-hi ara és idealperquè és temps de bolets i allà elsbroden. Trobareu plats clàssics(cua de bou magnífica) i d’altres demés innovadors que us faran caurela baba, i quan arribeu a les postresno podeu deixar de tastar el coulantde xocolata que és de pecat mortalde sacrilegi. Aneu-hi, no us dece-brà.

Fitxa tècnicaAliguéEl Guix, 8-10ManresaTel.: 93 873 25 62Preu: 40-50 euros

AcaiDescobriment al Poble Sec

No hi ha dubte que Barcelona estroba en ebullició gastronòmica ila prova és que no paren d’obrir-senous restaurants a tort i a dret. Ma-lauradament, no tots assoleixen lesexpectatives creades. Un que sí lescobreix, i amb escreix, és aquestque avui us recomano, i he de con-fessar que ho faig amb entusiasme.

Es tracta d’un petit restaurantque han obert al cor del Poble Secen Manel Pirelli i l’Anna Valés, xefi maître respectivament. Joves, em-prenedors, preparats i procedentsdel Raval on han fet l’aprenentatgecorresponent.

La seva aposta és molt clara: bonproducte, acurada elaboració ipreus continguts. Difícil? Sí. Im-possible? No!!!

L’Anna i en Manel ho aconse-gueixen. Ofereixen una carta curtaque canvia constantment i dosmenús degustació, un de llarg perals golafres i un de curt pels quecontrolen el pes i la cartera. Jo des-tacaria unes sardines a “la sala-mandra” (que és una manera decoure-les) que són una delícia, unsrogers amb trompetes de la mortque estan de mort i un estruç queés tota una troballa. Capítol a partmereixen les postres: sensacionals.Aneu-hi, us encantarà.

Fitxa tècnicaAcaiElkano, 69BarcelonaTel.: 93 600 78 39Preu: 40 euros

GASTRONOMIA

On podem menjar

Fot

ogra

fia: D

omèn

ech

Fre

ixed

es.

Recordo fins i tot el que no vull. Oblidar no puc el que vull. Ciceró.

45

El mejor medio para hacer buenos a los niños es hacerlos felices. Oscar Wilde.

MARICELA HERNÁNDEZ

DES DE BEN JOVENETA vaig començara guardar calendaris de butxaca. Alprincipi els guardava en una capsade sabates i crec que no sabia benbé si volia col·leccionar-los o no.

Va ser després que, en començara tenir-ne bastants, vaig sentir lail·lusió de cercar-ne més i decol·leccionar-los. Cada vegada esfeia més difícil saber els que tenia ija no en tenia prou amb la capsa desabates per guardar-los. Aleshoresels vaig posar en àlbums i classifi-cats per temes i anys.

Els tinc classificats per temesmolt diferents: paisatges verds, deneu, postes de sol, entitats bancà-ries, flors, monuments, entitats as-seguradores, bodegons, religiosos,

còmics, animals, signes del zodíac,fires comercials, mapes regionalsetc. i, dins dels temes, per anys, delmés antic al més recent.

Actualment tinc una col·leccióde 2.356 calendaris classificats, elmés antic dels quals és un de temareligiós de l’any 1959. Després d’a-quest, cronològicament van elsdels anys 70 i fins l’actualitat.

En tinc de ben diferents: d’enti-tats bancàries que ja no existeixen,de productes alimentaris que jahan canviat totalment l’envàs, depaisatges preciosos, de religiososamb frases que et fan reflexionar,d’altres que reflecteixen molta ten-dressa com els de nens al costatd’animals, els de clubs de futbolque molts aficionats voldrien tenir,etc.

Cada vegada és més difícil acon-seguir-ne i sort dels amics i gentque coneixen aquesta afició meva ime’n donen. També faig intercanviamb altres col·leccionistes. De re-petits en tinc aproximadament uns500.

Per a mi seguir aquesta col·lec-ció i passar estones a la nit, quantothom a casa meva ja dorm, en-dreçant calendaris i mirant-los i re-mirant-los és un plaer. És disfrutard’una cosa que m’agrada i que emserveix de desconnexió total peruna estona de la vida laboral i fa-miliar.

Així doncs, quan facis neteja dela bossa, del bitlleter o quan vagisa un lloc i vegis calendaris de but-xaca, pensa en mí i serà el millorregal que em puguis fer. ■

CO

L·L

EC

CIO

NS Calendaris

de butxaca

En començar a tenir-ne bastantsvaig sentir la il·lusió de cercar-nemés i de col·leccionar-los.

46

L’E

NT

RE

VIS

TA

VAIG COMENÇAR A ESTUDIAR infermeriaals disset anys i encara estic estu-diant. L’art de cuidar persones nos’aprèn en uns dies. La mevail·lusió era aprendre el que haviade saber, el que havia de fer, la ma-nera com ho havia de fer, i el certés que han estat uns trenta anysmolt interessants. Vaig tenir lagran sort de formar part de la pri-mera promoció d’infermeres del’Escola Comarcal d’Infermeriaanomenada Mare Ràfols.

El fet de viure i treballar a Vila-franca ha estat un fet decisiu? Aquí a la Vila ens coneixíem moltentre els veïns i la relació és méspropera i directa. A mi m’agradavael tracte directe amb les persones,escoltar-les, observar-les; de fet,des de joveneta treballava en la bo-tiga de comestibles que portava lameva mare. Vaig néixer en una fa-mília amb profundes conviccions

cristianes, en la qual els valors i lescreences impregnaven la vida fa-miliar. Vaig ser i sóc la cinquena devuit germans i crec que ha estat totun privilegi. El responsable que joavui sigui infermera en part és elmeu pare, que coneixia el meu ta-rannà, sabia que era despresa, vo-luntariosa i que m’agradava tenircura dels de casa.

Quins records tens de l’Escolad’Infermeria?De l’Escola d’Infermeria guardobons records. Hi vaig conèixer l’-Helena Mestre, la Teresa Boada, laMaite Martínez, les “Pilis” Alcalà iLópez, el Josep Mateu, entre altres.Per a les germanes que portavenl’Hospital vam ser com un malson;ho volíem saber tot, els qüestionà-vem la manera com feien les cures,fèiem corredisses per veure quanes feia una extracció, es col·loca-ven sondes, etc., volíem democra-

“Tenir cura de lespersones ambconvenciment desdel grau deresponsabilitat queet trobis!”Eulàlia Mestres Bertran, infermera de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

La forma se logra cuando el color alcanza su perfección. Paul Cézanne.

titzar-ho tot. No existien els regis-tres de curs, tot estava al cap de lagermana i del metge a qui corres-ponia el pacient. De mica en micaes van anar adaptant a la invasiód’estudiants i se’ns va tenir més encompte.

La infermera de llavors era moltdiferent?La infermera era l’ajudant delmetge, érem ATS. El que teniavalor era el moment del metge: elque deia, el que feia. Amb tot, hede dir que vaig aprendre molt de laimportància del confort, de la se-guretat, del saber estar, de la higie-ne, de l’alimentació, del saber en-tendre, del comprendre la situacióde l’altre...

I un cop vas acabar els estudisquè vas fer?M’interessava la idea de treballar enels pobles. Vaig fer suplències els

mesos d’estiu i el treball que es feiaen aquell moment no era el que jom’esperava (a mi m’agradava el queara és l’atenció domiciliària d’aten-ció primària). Per tant, vaig buscarfeina en els hospitals. Però tenia unproblema: havia estudiat en una es-cola de comarques i érem com in-fermeres de segona i així m’ho vanfer saber; em van dir: “les bonessón les de Bellvitge, Sant Pau, SantaMadrona, el Clínic”. Per tant, emcalia demostrar el que havia après iles supervisores d’aquell temps usasseguro que imposaven. La mevaestima per les supervisores va sertan gran que sempre m’havia ditque mai seria com elles. D’aquí emve l’al·lèrgia a aquesta paraula!

I vaig trobar feina als Camils. Pera mi va ser una segona escola. Crecque vaig tenir l’oportunitat deviure la millor època d’aquest cen-tre si tenim en compte l’evolucióque ha fet. Es respirava il·lusió, in-

terès, s’organitzaven xerrades,grups de treball, els metges i les in-fermeres preparaven els protocolsconjuntament, es feia el seguimentdels malalts, es recollien dades,anàvem a fer entrevistes a domici-li. Els professionals d’infermeriaparticipaven en les associacionsprofessionals, en jornades i con-gressos. Amb ells vaig estar-hi cincanys... inoblidables!

Quan vas tornar a l’Hospital deComarcal de l’Alt Penedès?Vaig tornar a l’Hospital amb laidea de treballar a qualsevol unitatmenys a Traumatologia. Doncs bé,o acceptava treballar a Traumato-logia o perdia el lloc. Era l’any 84i l’Hospital havia canviat el siste-ma de treball des de l’any 80.

Qui recordes d’aquella època?Vaig conèixer la doctora Centelles,amb qui vaig fer una part de l’en-trevista. Vaig trobar-me amb algu-nes companyes de l’escola que s’-havien quedat, com la Isabel Pala-cios o la M. Jesús Aguilera. Elsmetges eren uns altres; recordo elsmetges traumatòlegs, en Garreta ien Riba; vaig treballar amb els ac-tuals Josep Rodríguez i la MontseGonzález, entre altres. Hi haviaquinze llits i molta activitat qui-rúrgica. Els pacients sortien direc-tament de quiròfan a planta, eraun continu, s’assumien tots els pa-cients amb decúbits per desbridar,peus de pacients diabètics, etc. Lameva idea de Servei de Traumato-logia va canviar totalment. Vaigaprendre molt, també aquí vam ferreunions conjuntes metges i infer-meres; després s’hi van afegir elsfisioterapeutes.

L’ENTREVISTA 47

Prefiero morir de pie que vivir siempre arrodillado. Emiliano Zapata.

48 L’ENTREVISTA

El amor es lo único que crece cuando se reparte. Antoine de Saint-Exupéry.

Sempre has defensat la neces-sitat de dedicar temps al treballen equip? És imprescindible per al bon fun-cionament del servei en beneficidel pacient. Evidentment cal esforçi voluntat dels professionals. Finsfa pocs anys tot es feia amb aquestesperit, posant-hi ganes i tempspersonal. En aquella època es vanfer treballs i ens van acceptar unacomunicació a un congrés de Trau-matologia que es va fer a València.En guardo bons records! Treballà-vem molt.

Han canviat molt les relacionshumanes en aquesta professió?La relació familiar que teníem ambels pacients, amb les famílies ientre els companys dels diferentsgrups implicats (metges, auxiliars,portalliteres, senyores de la neteja,infermeres), feia que ens ho pas-séssim bé venint a treballar. Recor-do que cada matí i tarda, un copfetes les cures, fèiem sortir a totsels pacients que podien fora del’habitació perquè els toqués el sol,perquè es relacionessin i es mobi-litzessin. Es reunien persones detotes les edats en el passadís cen-tral del servei, on hi havia molts fi-nestrals, molta lluminositat. Dura-va una hora o hora i mitja però eragenial!

Quan vas anar a parar a Urgèn-cies?L’any 1988. No cal que us diguique vaig aprendre molt dels com-panys i companyes amb qui vaigtreballar. La responsable d’infer-meria era la Teresa Boada, hi haviala M. Mar López, l’Encarna Valle,en Francesc Duque, i els metges,

com en Francesc Gibert i en JaumeAlba, entre altres.

Al mateix temps a l’Hospital hihavia debat, es demanava reconei-xement i millores salarials i vaigparticipar en el Comitè d’Empresad’aquells anys. A nivell d’inferme-ria també manteníem l’interès permillorar coneixements i habilitats ies va començar a gestar el Comitède Docència d’Infermeria. Recordoque ens vam embarcar en el conei-xement de les diferents teories pertal de definir un model a seguirque ens facilités treballar les curesi tenir cura dels pacients de formaintegral.

I et proposen la supervisió d’in-fermeria?Sí, l’any 1992. Per a mi era unrepte, ho havia de fer bé, sabia elque no havia de fer i calia cercarformes democràtiques de ser res-ponsable de les unitats d’inferme-ria que m’adjudicaven. Per a mi eltracte amb el personal d’infermeriahavia de ser el mateix que teniaamb els pacients: de respecte, decomprensió, d’escolta, d’observa-ció, i les respostes havien de ser ar-gumentades. Havia de transmetreel que s’esperava d’ells, d’elles. Totseren persones adultes i per tanthavia de recollir el seu pensar i elseu fer. El meu treball havia de fa-cilitar el seu. I amb els anys m’heconvençut que un dels objectiusmés importants de ser responsableen la gestió és tenir cura del perso-nal d’infermeria de la mateixa ma-nera que ells han de tenir cura delspacients que atenen. Cal facilitarels mitjans per poder fer una bonaatenció assistencial, cal gestionaraquests mitjans adequadament te-

nint en compte el que ens diuenles persones que els necessiten di-rectament, sempre. S’hi ha de ser,s’ha d’estar implicat en el medi, enel servei per veure i viure les ne-cessitats, per fer una adequada ges-tió de personal.

Com has viscut aquesta respon-sabilitat?Puc dir que el temps que he formatpart de la direcció d’infermeriam’he sentit còmoda fent una gestiódescentralitzada i compartida,s’han pogut fer realitat moltes pro-postes plantejades pel personald’infermeria de les unitats on heestat i sóc conscient que n’hanquedat altres per aconseguir. Hecompartit molts d’aquests pensa-ments i sentiments amb les altresresponsables que tothom coneix:la Teresa Boada, la Montse Vidal, laMaite Martínez, la Carme Miret, laMaria Díez... per nombrar les delstorns de matí i tarda d’uns anys en-rere, i amb les directores d’infer-meria que hem tingut: l’HelenaMestre i la Carme Rizo.

Fa poc temps vas deixar la su-pervisió!Si, ara segueixo fent d’infermera,he deixat la responsabilitat de lagestió i d’estar en la direcció d’in-fermeria, però segueixo fent el quem’agrada, fer d’infermera, tenircura de les persones que vénenamb problemes de salut. Vaig dei-xar-ho voluntàriament, i m’he que-dat en el servei on estava l’any 92,per dir-ho així. Sempre he pensatque era una tasca temporal. Hanestat quasi tretze anys i crec que jaconvenia un relleu. Podré seguirtreballant igualment tots els valors

L’ENTREVISTA 49

i les creences que em donen sentit:la llibertat, amb tota la creativitat,autonomia i independència quecomporta. El respecte envers elsaltres, en totes les actituds i el ta-rannà que comporta. La sensibili-tat, imprescindible per desenvolu-par la nostra feina, empatia, con-fiança, tendresa. Justícia, amb totel que comporta de drets i deures.

La infermeria ha canviat tantcom la nostra societat?La societat, la política, la implica-ció, el saber de les persones hancanviat molt. S’ha evolucionat i lainfermeria també ho ha fet, en totsels nivells. Però la societat està endeute encara amb aquesta profes-sió. S’ha castigat als professionalsd’infermeria; la infermeria encarano es una carrera professional re-glada com les altres. No hempogut ser llicenciades ni doctoresen infermeria, tot i que l’any 1978,quan vaig finalitzar a l’escola, jaho reclamàvem.

Fer d’infermera es molt més quedonar assistència puntual, cons-tant, anar amunt i avall d’un serveia 120 per hora facilitant recursos,administrant medicació, propo-sant i/o resolent problemes del diaa dia. I això ho sap tothom, perquètothom et demana, tothom volque tinguis un temps per a ell. Lespersones es volen sentir còmodes,segures, volen ser escoltades,volen ser ben tractades, volen con-trastar les seves opinions amb lesdels professionals, volen que se’lsfaciliti el que necessiten, volentenir o millorar la seva qualitat devida, i nosaltres hi estem d’acord,també som ciutadans. Per tant calque es reconegui i es valori quèvol dir fer d’infermera avui i aquí itambé en el nostre centre.

Actualment com es veu la infer-meria?Avui a la Universitat, en les esco-les d’infermeria, ja han deixat en-rere les teories, el llenguatge d’in-fermeria, els diagnòstics, les defi-nicions, etc. per centrar-se enaquesta relació de persona ambproblemes de salut i professionald’infermeria. S’estan centrant endemostrar com es treballa i laqualitat que en resulta si es fad’una o d’altra manera. Es dónaimportància al treball interdisci-plinari... Una es pregunta quantde treball interdisciplinari es fa enel meu centre?, quant d’aquest es-tarien disposats a fer els profes-sionals del meu centre? Hem estatun centre capdavanter en moltescoses; seria bo mantenir aquestnivell i viure els canvis i les pro-postes amb més intensitat.

A banda d’infermeria, has conti-nuat estudiant?Si, m’he anat formant. En totsaquests anys he pogut estudiartreball social, he fet cursos d’an-tropologia, de sociologia i de salutpública. Actualment segueixo laformació d’infermeria de grau su-perior, el que en diríem que seràen un futur la llicenciatura.

Alguna altra passió?El medi, he dedicat moltes hores ihe compartit aquesta passió ambmoltes persones del meu entornproper i molt llunyà. Em sentomuntanyera, m’agrada trepitjar elterritori, conèixer els espais i laseva gent i he après a estimar-lo ia cuidar-lo també. D’aquí que par-ticipés en la formació del grupecologista de Vilafranca l’any 86,un treball silenciós i constant ques’ha anat desenvolupant en totsaquests anys i que hem compartitamb els altres grups sorgits en elsdiferents pobles de la comarca.Actualment es treballa per aconse-guir fer realitat un somni per amolts dels nostres avantpassats iper a nosaltres, que és que se’nsreconegui com una entitat territo-rial diferenciada, com una vegue-ria que és el Gran Penedès. Também’agrada la dansa i la música.

Per acabar?Espero seguir dedicant temps i es-forços a tot allò que ens faci sermés persones, més humans, mésrespectuosos i més saludables. ■

Que la comida sea tu alimento y el alimento tu medicina. Hipócrates.

50

JAUME ALBÀ

MONTSE GONZÁLEZ

HORITZONTALS 1. Es produeix quan hi ha, perexemple, un gran terratrèmol, i col·lapsaqualsevol servei d’urgències. 2. HemorràgiaDigestiva Intestinal. “Peta”, “canuto”, obase de sopa freda. 3. Al revés, port romà obufetada blasfema amb falta d’ortografia. Elprimer que et fan treure quan t’han de visi-tar. 4. Operació urològica que evita proble-mes paternofilials. 5. Comença l’artroscò-pia. Part distal del cadàver. Al mateix co-mençament de l’urèter. Repetit, deposiciómés aviat sòlida. 6. 50 de la capital italiana.Alguna de la planta del pie es muy dolorosa iotra se puede instalar en las válvulas cardía-cas en la endocarditis infecciosa. 7. EstenosiMitral. Dreta. Pot ser de calor, marina o del’electrocardiograma. Principi d’insolació.8. Denominació d’origen d’un oli vegetal es-sencial a la dieta mediterrània o també ex-conseller. No se li poden demanar peres. 9.Fi de l’atac epilèptic. Prefix mèdic que voldir que no n’hi ha. “... i serem”. 10. Cone-gut per molts malalts per Valderrama, egre-gi internista.

VERTICALS 1. El cognom d’aquest metge éssinònim de caos, sobretot a Urgències, peròno n’hi ha per tant. Comença a ser greu. 2.Al revés, canta més algun peu que el tenord’aquesta òpera de Verdi. Al revés, Unitat deCures Intensives Maternals. 3. Al revés, tel’has de treure si vols que t’explori el metge.Part proximal de l’ungla. Comença l’ADN.4. Acaba la caspa. Al revés, ordre de cuida-dores hospitalàries fundada pel Dr. Darder(el del negre de Banyoles). 5. Al revés, al’estiu els de calor et poden matar. Comen-ça a fer ràbia. Nom de guapíssima micro-biòloga castellanitzat. 6. Comencen el tornde nit. El sultà dels anestesistes. Ona pre-sent a l’ECG. 7. Ràdio Riudebitlles Rural

Okupada. Tuna de la Facultat de Medicinaescapçada pel degà. Final del tumor. 8. Alrevés, ho faig si em trenquen el cor. Quasiés un gas. Si ho estàs, no has d’anar a capmetge. 9. Femení: qualitat d’aversió otemor malaltís. Organització Olotina Mèdi-ca. 10. L’inici de qualsevol endoscòpia. Ini-cia l’asma per triplicat. Supervisora d’infer-meria de baixa maternal.

[Solucions a la pàgina 56.]

Ordenar bibliotecas es ejercer de un modo silencioso el arte de la crítica. Jorge Luis Borges.

Mots encreuatsPA

SSA

TE

MP

S

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

51

Inici del projecte dequalitat a l’Hospital

Amb el nom de Projecte Q s’hainiciat un procés que ha de portarl’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès a disposar d’un pla de milloracontinua de la qualitat. Es tractade definir i implementar unmodel de qualitat amb la col·la-boració i participació del màximnombre de persones de l’Hospital,que estableixi un nivell d’autoexi-gència, ens permeti avaluar-nos itambé acconseguir l’acreditaciódel centre per part del Departa-ment de Salut, prevista per aljuny de l’any 2007.

6a Festa-torneig JoanPetit Nens amb Càncer

El Consorci Sanitari de l’Alt Pene-dès col·labora en l’organització dela 6a Festa-torneig Joan Petit Nensamb Càncer, que enguany se cele-bra al municipi de Vilafranca delPenedès.

Mitjançant aquesta festa itine-rant es vol assolir una millor cons-cienciació de la societat respectedel càncer infantil i recollir recur-sos per a la investigació. Es tractad’un esdeveniment solidari de su-port a la recerca de la FundacióSant Joan de Déu en la investiga-ció del càncer infantil, un petit-gran homenatge als nens i nenesque lluiten contra la malaltia.

Durant una setmana s’han realit-zat diverses activitats de sensibilit-zació, sobretot dirigides a les esco-les i als professionals de la salut,que han contribuït a difondre larealitat del càncer infantil, els úl-tims avenços i l’esperança que els

acompanya. A l’Hospital s’ha orga-nitzat una conferència del Dr.Mora sobre els tumors del desen-volupament i l’exposició “Teixits”al Passadís.

El dissabte 16 de desembre, alPavelló d’Hoquei Municipal, ambla participació d’uns 300 nens inenes de 3 a 6 anys i de 80 volun-taris, se celebra el Torneig no com-petitiu d’hoquei base, en què elmés important és jugar.

Alta participació en la4a Jornada d’Infermeriade l’Alt Penedès

Organitzada conjuntament entrel’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès, el Centre Sociosanitari RicardFortuny i el Servei d’Atenció Pri-mària Alt Penedès-Garraf, el dis-sabte 11 de novembre es va cele-brar la 4a Jornada d’Infermeria del’Alt Penedès sota el lema “Enlla-cem l’atenció. Unifiquem lescures”. Hi van participar més de90 persones, infermeres i infer-mers majoritàriament.

Des del seu inici, ara fa 9 anys,aquestes jornades han tingut unobjectiu comú: les cures inferme-res en l’atenció a les persones, ihan contribuït al desenvolupa-ment del rol autònom propi delsinfermers i les infermeres.

BR

EU

S

Todos quieren tener amigos y nadie quiere serlo. Denis Diderot.

52 BREUS

Lo pasado ha huido, lo que esperas está ausente, pero el presente es tuyo. Proverbio árabe.

De cada edició n’ha sorgit unainiciativa que contribueix aaquests objectius: l’informe d’in-fermeria a l’alta, protocols d’actua-ció i coordinació de les cures i elprotocol de nafres, la infermerad’enllaç, el programa PREALT, etc.

En aquesta quarta edició, igualque en les altres, s’han tractattemes que dibuixen l’escenari defutur, i és en aquest sentit que esva plantejar la conferència sobre laLlei de dependència. També es vanpresentar 17 comunicacions sobretemes diversos, el protocol de curadel peu diabètic, diferents aspectesd’educació sanitària, l’alletamentmatern, la infecció hospitalària,l’atenció domiciliària, la utilitzaciódels serveis d’urgències a l’Alt Pe-nedès, etc.

Per acabar la jornada es va ana-litzar l’activitat de la infermerad’enllaç o gestora de casos, recent-ment creada al sistema sanitarique coordina l’atenció a pacientscomplexos evitant reingressos iprocurant la millor atenció encada moment, independentmentdel nivell assistencial que corres-pongui.

Integració dels últimscontingentsd’especialitats del’atenció primària

Dimecres 15 de novembre es va ferefectiva la integració dels especia-listes de Cardiologia i Urologiaque encara visitaven al CAP de Vi-lafranca, amb la qual cosa es vatancar el procés d’integració d’es-pecialistes de l’atenció primària al’Hospital, iniciat l’any 1990.

Marina Geli garanteixuna inversió de7.158.000 euros per al’Hospital

Mitjançant la signatura d’un con-veni entre el Departament de Saluti el Consorci Sanitari de l’Alt Pe-nedès es va establir el compromísde realitzar les inversions per al’ampliació de l’Hospital, la reno-vació dels sistemes d’informació,la digitalització de la radiologia ialtres inversions ordinàries i d’e-quipaments de l’Hospital. Aquestainversió prevista per al període

2005-2010 suma un import totalde 7.566.041,00 euros, dels qualsun 94,61% anirà a càrrec del De-partament de Salut, a través delCatSalut i el 5,39% restant l’assu-mirà el CSAP.

La primera fase d’aquesta inver-sió, que correspon a l’ampliació deConsulta Externa i l’Hospital deDia, ja està en marxa i es preveuque s’inicïin les obres durant elmes de desembre, amb un terminid’execució de dotze mesos. El pro-jecte també inclou la construcciód’un edifici nou annex a l’Hospitalper al CLI (Consorci del Laborato-ri Intercomarcal de l’Anoia, l’AltPenedès i el Garraf), de maneraque s’alliberarà l’espai per a la se-gona fase de les obres d’ampliacióde la sala de parts, urgències i lacirurgia sense ingrés.

El Dr. Jaume Grau vadeixar l’Hospital perincorporar-se a laCorporació SanitàriaClínic com a adjunt a ladirecció mèdica

El Dr. Jaume Grau va assumir ladirecció mèdica de l’Hospital Co-marcal de Vilafranca (antic hospi-tal) l’any 1992 i des de llavors finsel novembre de l’any passat vadesenvolupar aquesta responsabi-litat participant de la vida del’Hospital, especialment en la pla-nificació i posada en marxa del’actual Hospital Comarcal de l’AltPenedès. Des del novembre de2005 fins que es va incorporar a laCorporació Sanitària Clínic deBarcelona, el juliol de 2006, va serdirector de planificació del Con-sorci Sanitari de l’Alt Penedès. Lafotografia va ser presa durant elsopar organitzat en honor seu i enquè li vam desitjar molta sort imolt d’èxit en la seva nova etapaprofessional.

Pla per a la millora delconfort i l’accessibilitatde l’Hospital

Després de la reorganització de lesunitats d’hospitalització, que harepresentat una millora importantpel que fa a l’increment d’habita-

BREUS 53

Aprender música leyendo teoría musical es como hacer el amor por correo. Luciano Pavarotti.

cions individuals, i de l’ampliacióprovisional de la Consulta Exter-na, s’han instaurat un conjunt demesures que s’agrupen en el Plaper a la millora del confort i l’ac-cessibilitat a l’Hospital. Aquest Plapretén regular l’accés a l’Hospital,sobretot a l’àrea d’hospitalització,mitjançant la identificació de totesles persones que s’hi mouen i elreforç de l’horari i el paper delcontrolador i el vigilant de segure-tat.

Campanya “Feml’Hospital més amable”

Dirigida tant als professionals comals usuaris de l’Hospital, la cam-panya “Fem l’Hospital més ama-ble” té l’objectiu de reforçar lesnormes de funcionament de l’Hos-pital que són imprescindibles peraconseguir una bona convivènciaentre tots: usuaris, acompanyantsi personal sanitari.

S’ha començat amb el dissenyd’un pàmpol, símbol de l’Hospi-tal, que ens acompanya i recordales normes bàsiques per a unabona relació. Ara per ara ho faamb el format d’impresos i car-tells, però també s’està treballanten l’edició d’un audiovisual queles reculli en imatges, un idiomaque és universal.

Comencen lesteleguàrdies TAC al’Hospital Comarcal del’Alt Penedès

Des del passat 17 de juliol, gràciesa un acord entre entre l’HCAP iUDIAT (centre de diagnòstic perla imatge de la Corporació ParcTaulí de Sabadell), es poden ferTC (escàners) cranials urgentsfora de l’horari de presència físicadel radiòleg a l’Hospital Comarcalde l’Alt Penedès.

Fins ara, els TC cranials urgentsde pacients no crítics en horarinocturn i en cap de setmana re-querien trasllat a un altre centre, idesprés els pacients tornaven al’Hospital. L’acord de col·laboraciósignat aquest estiu estableix quefora de l’horari laboral del metge

radiòleg de l’Hospital, el tècnic fala prova i envia les imatges via in-ternet a la UDIAT, on hi ha unmetge radiòleg durant les 24 horesdel dia que llegeix les imatges ienvia l’informe que facilita el diag-nòstic al metge de l’Hospital quehagi demanat la prova. Aquest sis-tema, que representa una milloraevident per a l’usuari, s’ha implan-tant en altres hospitals de tot Ca-talunya.

Un any des de la posadaen funcionament delCentre Sociosanitari deVilafranca RicardFortuny

El mes d’octubre de 2005 es vaposar en marxa el Centre Sociosa-nitari de Vilafranca Ricard For-tuny i des de llavors l’atenció so-ciosanitària a l’alt Penedès s’haampliat i millorat significativa-ment amb l’increment de llits deconvalescència, l’Hospital de Dia,la Consulta Externa de Geriatria,etc.

A l’Hospital, a més de la reorga-nització de l’atenció als pacientspal·liatius i de la UFISS, s’ha mi-llorat la derivació dels malalts ate-sos que requereixen atenció socio-sanitària.

Les millores també han afectatla Residència Sant Francesc, ques’ha orientat cap a l’atenció socialamb l’increment de llits de resi-dència assistida i el nou Centre deDia.

54

Cuando lo hayas encontrado, anótalo. Charles Dickens.

Divisió mèdicaAnna Alberti CasasMuriel Álvaro EnfedaqueJaime Ballabriga AleaFrancesc Xavier Botet del CastilloEsther Campoy ReolidAlicia Gargantilla VázquezMaria Monera OlivellaAristóteles Osorio LandaRené Julián Rodríguez GasparottiRodolfo Fabián Romero

MontenegroMartha Genovev Toapanta

ValenciaMiguel Ángel Vicente HernándezVicente Villalba Munera

Divisió d’InfermeriaMaría Fátima Becerra BeltránMar Casas RosCarolina de la Fuente BenitoPatricia Garcia MorenattiLidia Guisasola PradosNoelia Hinojosa ZamoraRubén Edgard Kobluk MasalykaNuria Estefani López RamírezAntonio Mancebo BelmonteManuela Mateos SánchezEva Mogas XartoEmma Montes GalianaRoser Nacher GandiaCristina Peris CortesMercè Míriam Reyes Jurado

Divisió administrativaElisabeth Cruz RiveroCristina Ferrer Naylor

Divisió econòmicaMontse Puig RaventósNuria Margalef Rivero

COM CADA ANY, quan arriben aquestes dates hem de fer un seguit de refle-xions i avaluar com ens ha anat l’any. En fer-ho, ens adonem que hem fetnoves amistats i sobretot hem acollit molts companys nous. La nota ne-gativa sorgeix quan recordem tots aquells que ja no hi són per diferentsmotius (excedències, fi de contracte, etc.), però que sempre estaran en elnostre record i en la memòria d’aquest Hospital que ja té més de 600 anys.

Tot seguit us refresquem una mica la memòria tot citant els diferentsmoviments de l’any 2006.

Nouvinguts (altes, col·laboradors, etc.)BE

NV

ING

UT

S I

FIN

S D

ESP

RÉ

S

BENVINGUTS I FINS DESPRÉS 55

Con números se puede demostrar cualquier cosa. Thomas Carlyle.

Divisió mèdicaJoan Albilani ChibaroAlberto Alier FabregoElva Edith Alvarado OrdayaRoberto Álvaro RodríguezJosé Javier Benito GonzálezM. Beatriu Bilbeny de FortunyFerran Caballero MestresMiguel Ángel Canales CañadaAurora Falco CotsLourdes Guerrero BaenaJorge Luis Ruiz Socarras

Divisió d’InfermeriaMari Luz Aranda CórdobaMarta Bernado VidalClara Busquets DoménechJordi Caldu PintadoAnna M. Calvo SorollaM. Teresa Callejón GimenoAnna Cantón OrtizDavid Cusco BoschSusana Garcia AndreuNuria Guirado GallegoFrancesc López RodríguezM. Concepción Martin PoloLourdes Montoliu AlbetLucía Moya LorenzoOsmeli Navarro SuredaRosa Nin GonzálezSilvia Poyatos ManrubiaR. Dolores Raventós TornerRosa Roca PinyolMontserrat Sánchez FloresM. del Mar Segura MartínAntonio Sidera RespallMireia Suriol BasPatricia Toledo Moreno

Divisió administrativaLaura Agullo AguilaSonia Fueyo GonzálezNuria Lorente ColoméMaria Montane VergeYolanda Tarrago Sánchez

Divisió econòmicaJosé M. Aguilaniedo Pena

NouvingutsJoan Jeremias Tutusaus (director economicofinancer)Jordi Martínez Roldan (director mèdic)

A reveureMontserrat Mallorquí Vicens (cap de Recursos Humans)Albert Garcia Rodríguez (director mèdic)Jaume Grau Cano (director mèdic)

Baixes (excedències, fi de contracte, etc.)

Moviments en la Direcció de l’Hospital

56

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

mena de col·laboracions: llargues icurtes, científiques i periodísti-ques, íntimes i expansives... Enaquesta experiència ja hi hancol·laborat i hi col·laboren moltespersones, però esperem que s’hianimi encara més gent. Com jasabeu, a la revista tothom hi té ca-buda. Animeu-vos a participar-hi!

Com hi podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial i professional.

En viu és l’apartat per a articles decaràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentarl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per tothom.

A Solidaritat us expliquem lesactuacions de cooperació en quèhem participat.

Escrivim és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomanem.Per què no podem aconsellar elsaltres dels petits plaers que ensatorguem a nosaltres mateixos?

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

Teniu alguna Col·lecció privadaque vulgueu fer pública? Voleuparticipar a fer-nos passar l’estonaamb els Passatemps?

Els Breus són el recull de les notí-cies dels mesos anteriors. Més quenovetats, són un recordatori: “Allòescrit és el que perdura”.

També esperem que ens feu arribarnoves citacions cèlebres que pu-guem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles

Per facilitar la confecció de la revis-ta hem pensat que l’extensió mésidònia dels articles està entre una idues pàgines. Per als articles d’unapàgina heu d’escriure al voltant de2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si elsacompanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 espaisi de dues imatges. Si feu un articlede creació esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i deposar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, és millor que ens les feuarribar en paper, i si són imatgesdigitals recordeu que cal que tin-guin prou resolució (perfecte sisón a 300 ppp a mida real i en for-mat JPEG o TIFF). Les imatgesque es poden baixar d’Internet–encara que es veuen prou bé perpantalla– habitualment són d’unaqualitat insuficient perquè quedinben impreses. Tingueu en compteels drets d’ús de les fotografies queenvieu.

SOLUCIONS DELS MOTS ENCREUATS

HORITZONTALS. 1. CATÀSTROFE. 2. HDI. PORRO.3. AITSO. ROBA. 4. VASECTOMIA. 5. A. ER. U. CA.6. L. VERRUGA. 7. EM. D. ONA. I. 8. SIURANA.OM. 9. C. AN. SOM. 10. GUADARRAMA.

VERTICALS. 1. CHAVALES. G. 2. ADIA. MICU.3. TITSEV. U. A. 4. A. SEREDRAD. 5. SPOC. R.ANA. 6. TO. TURÓN. R. 7. RRRO. UNA. R. 8.OROM. GA. SA. 9. FÒBICA. OOM. 10. E. AAA.IMMA.

Restauració

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n08720 Vilafranca del PenedèsTel. 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióJordi AltésCristina CanalsTeresa CuscóRaquel FernándezAntoni LlovetHelena MestreMercè PeralRosa Rovira

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid