Smackball 1

1. Introducció

1.1. Justificació

Estem segurs que tots els alumnes de 2n de batxillerat estaran d’acord amb que una de les

parts més difícils dels treballs de recerca és escollir el tema.

Per això, quan va arribar el temut dia que el nostre tutor ens digués que havíem d’anar

començant a pensar amb el tema del treball de recerca, no sabia massa sobre què fer, molts

temes em cridaven l’atenció però no sabia si amb prou força com per dedicar-hi tant de temps

com un treball com aquest requereix. Al cap d’uns dies donant-hi voltes, em va venir el cap que

en l’any anterior, a l’assignatura d’educació física, en alguna sessió havíem jugat a un joc

esportiu que havia creat en Paco Hurtado, el nostre professor, i m’havia agradat molt. Així que,

sense deixar de banda els altres possibles temes, sempre que pensava sobre què fer el treball

em venia a la memòria aquest joc, ja que com més hi pensava més veia que aquest tenia

moltes possibilitats i a més, agradant-me com m’agrada el món de l’esport suposava una

motivació extra.

Així que, quan ja tenia bastant clar que volia encaminar el treball de recerca basant-me amb

aquest joc, vaig anar a parlar amb el Paco Hurtado per comentar-li la proposta; agafar aquell

joc que havíem treballat en algunes sessions i fer-ne d’aquest un esport d’una manera

semblant com Joaquim Benítez havia fet amb el seu esport, el Shootball a partir del “mate”, i a

partir d’aquí vaig començar ja a anar tirant-lo endavant.

Al principi, al fer un plantejament sobre com seria el treball, volia fer moltes coses, masses.

Però era millor que em centrés en una sola cosa i que es fes ben feta. Era molt important,

definir què volia aconseguir i què necessitava per aconseguir-ho.

1.2. Objectius

Com ja he comentat, per a realitzar un treball, és molt important, saber on vols arribar, què

vols aconseguir. En el meu cas, el que esperava jo del treball era, bàsicament, aconseguir crear

un esport, amb totes les característiques que ha de complir, a partir del joc de partida, aquest

esport, havia de ser dinàmic, divertit i de fàcil adaptació a totes les situacions (instal·lacions,

nivells, etc.)

El naixement d'un nou esport: l'smack-ball 1

Per arribar a aquest objectiu, està clar que no ho podia fer directament sinó que havia de

agafar una base teòrica perquè l'esport tingués una coherència i una altra part experimental

(en aquest cas, era jugar molt en el joc i anant-hi aplicant conceptes nous i observar)

Per això, al final, el treball ha quedat, podríem dir, distribuït en unes quatre parts:

• La primera part, és la base teòrica, tracta sobre els esports col·lectius existents: què és

un esport col·lectiu, quines característiques comunes tenen tots ells, etc. Aquesta part

m’ha servit per a l’hora de fer l’smack-ball, tenir en conte tot lo après.

• La segona part seria la d’ ”experimentació”, que ha consistit en totes les pràctiques, és

a dir, anar practicant el joc-esport i anar veient que falla, que es pot millorar, etc.

• La tercera part és la comprovació que l'smack-ball realment el podem considerar un

esport col·lectiu, aquesta part no es podria fer sense les dues anteriors

• La quarta part és la de reglamentació de l’esport i tampoc no es podria fer sense les

dues primeres, ho sigui, a partir de la teoria dels esports col·lectius i les conclusions de

les pràctiques, van naixent les regles, normes... que constituiran el nou esport.

La part més complicada d’aquest treball va resultar ser la segona (i de rebot la tercera i la

quarta), perquè era molt difícil trobar un grup d’unes 14 persones fix per poder disputar partits

i partits (i més essent estiu).

Per sort, un cop començat el curs, tant el Paco, com la Noemí es van oferir per en algunes

sessions seves, poder realitzar les pràctiques, cosa que m’ha facilitat molt la tasca. També dir

que en tot moment tots els alumnes que feien la pràctica, em van ajudar i van implicar-s’hi

molt.

Finalment comentar que malauradament una part del treball que tenia prevista, que era

establir un paral·lelisme entre l’evolució del “mate” al shootball i la de l’smack-ball no l’he

pogut fer ja que no vaig poder contactar amb Joaquim Benítez.


2. Definició del terme “joc” i “jugar”

Els termes “jocs ” i “jugar” tenen un significat molt ampli i és per això que no és fàcil fer-ne

una definició exacte, doncs el fet que aquestes paraules tinguin un caràcter tan polisèmic ha

portat molts problemes als investigadors. Per tant, vista la dificultat s’ha intentat explicar el

més important (en l’àmbit que ens interessa) dels termes.

Doncs bé, si ens basem en les arrels etimològiques (és a dir, els orígens de les paraules) dels

mots “joc” i “jugar” podem veure que ambdós deriven del terme llatí locus locari. D’aquest mot

llatí en deriven tots els mots pertanyents al camp semàntic del joc, que no són pocs. D’aquí

podem comprovar el caràcter polisèmic de la paraula quan l’usem col·loquialment. Així, per

tenir les coses clares agafarem en un inici les definicions del Diccionari General de la Llengua

Catalana:

Joc: Acció de jugar. Exercici recreatiu sotmès a regles en el qual es guanya o es perd. (hi ha

moltes més definicions, però aquesta es la que ens interessa)

Jugar: Passar el temps en alguna cosa que hom fa amb el sol objecte d'entretenir-se, de

divertir-se a partir d’algun joc sotmès a regles. (com abans el segueixen varies definicions més)

Al fet que aquests mots tinguin tantes entrades mostra l’abusiu ús generalitzat d’aquestes

paraules, els usos més comuns són:

→ Joc com a diversió i entreteniment.

→ Joc com activitat no seriosa, realitzada amb certa facilitat.

→ Joc com a activitat no útil, que es contraposa amb la vida seriosa i el treball.

→ Joc com a activitat de caràcter estètic o artístic.

→ Joc com activitat relacionada amb l’eròtic o sexual.

→ Joc com activitat de destresa, astúcia o atzar, o les combinacions d’aquestes.

→ Joc com exercicis realitzats sense finalitat i sotmesos a certes regles.

→ Joc com activitats de diversió realitzades per nens i en menor mesura, per adults.


→ Joc com activitats relacionades amb el mon de l’art, bàsicament en els seu vessant més

creatiu: poesia, dansa, teatre, pintura.

Així, ja podem començar a treure les primeres conclusions, podem considerar l’activitat lúdica

o l’oci, com tota aquella activitat que no contribueix decisivament en la supervivència de

l’animal o de l’espècie. Ara bé, no tota l’activitat ociosa és joc. En definitiva i en una primera

aproximació el concepte de joc podem dir el següent:

1. El joc és una acció, activitat, que forma part del repertori del comportament de l’ ésser

humà.

2. És una activitat sense un objectiu exterior a ella mateixa (directament).

3. És una activitat que causa plaer i/o diversió, el que és l’autèntic “motor intern” del joc.

4. En major o menor mesura existeix algun tipus de competició.

Ja per acabar la definició del terme en la seva vessant més general, veurem uns quants intents

(molt encertats) de definir el terme segons filòsofs i estudiosos:

Huizinga, J. Joc: “Activitat o ocupació voluntària, que és realitzada dins de certs límits

establerts d’espai i temps, seguint unes regles lliurement acceptades, però incondicionalment

seguides, que té el seu objectiu en ell mateix i s’acompanya d’un sentiment de tensió i alegria”

Banchard i Cheska Joc: “El joc és un tipus d’activitat voluntària marcada per límits

temporals que ofereix un cert contingut de ficció.”

Jocs: “Activitats competitives en les quals hi intervé la destresa física,

l’estratègia i la sort, o qualsevol combinació d’aquests elements i igual com

passa en l’esport, solen desenvolupar-se en les mateixes condicions

ambientals de l’oci”

Rüssel Joc : “Activitat generadora de plaer que no es realitza amb una finalitat exterior a

ella, sinó en si mateixa”

Arribat a aquest punt és interessant l’aportació de Banchard i Cheska diferenciant així el

concepte joc de les seves manifestacions reals que serien els jocs.


3. Definició del terme “joc esportiu”

Sovint, a aquest concepte se li don el nom de “joc preesportiu” ja que es podria confondre el

terme “joc esportiu” amb un tipus d’esport com a tal, directament. Bé, com que el que ens

interessa no és el terme usat sinó el concepte agafarem el terme “joc esportiu”.

Un joc esportiu és aquella manifestació lúdica que compleix totes les característiques d’un joc

però que a més inclou un component d’esportivitat (condició física, coordinació, etc.), essent

així:

1. Una activitat sense un objectiu exterior a ella mateixa (directament).

2. És una activitat que causa plaer i/o diversió, el que és l’autèntic “motor intern” del joc.

3. En major o menor mesura existeix algun tipus de competició.

4. Una activitat que tot i que no requereix unes capacitats físiques específiques, aquestes

influiran en el desenvolupament d’aquest.

El joc esportiu es considera l’antecessor de qualsevol esport, podríem dir que un esport és un

joc esportiu molt perfeccionat i detallat en normes, estratègia, etc.

El joc esportiu, és una activitat física que, com a joc que és segueix unes regles, ara bé

aquestes regles poden ser canviades segons les característiques dels jugadors, d’espai o temps,

etc. Com el reglament, podem dir que tot el que engloba un joc pot variar segons la regió on es

faci, ja que a partir d’una base, els jocs poden anar evolucionant de maneres diferents.

Un exemple molt bo, és el “Mate” un joc esportiu que quasi tothom, per no dir tothom, coneix.

És un joc esportiu que és cert que parteix d’unes normes comunes clares: s’han de “matar” als

rivals impactant-los-hi una pilota i que aquesta boti a terra i que aquest jugador eliminat

ocuparà una zona al darrere de l’equip rival i etc. Ara bé, si poden anar afegint un munt de

normes noves com un camp de morts extra al lateral, dos pilotes, etc. I com hem dit abans, no

només en les normes, sinó depèn d’on es jugui (em refereixo a lloc, no a regió), el camp haurà

d’adoptar unes mides o unes altres, el terreny de joc pot ser diferent, etc. D’una manera o

altra, el joc esportiu, en aquest cas el “Mate”, s’adapta “al que tenim”.


4. Definició del terme “esport”

Últimament, en la nostra societat hi hagut una generalització brutal de l’esport. Avui en dia

tothom fa “esport”. Aquesta massificació de l’esport ha portat a una generalització del

concepte esport, perquè exactament el terme esport que significa?

Com abans hem fet amb el terme joc, començarem amb les arrels etimològiques de la paraula.

Bé, els experts afirmen que el terme “esport” prové del terme provençal: deport. Aquest mot,

designava un conjunt d’entreteniment que es feia en aquell temps a la Provença medieval:

justes poètiques, jocs d’ingeni i exercicis corporals a l’aire lliure.

Bé, el que realment ens interessa però, és el sentit actual del mot, per això cercarem la

definició al Diccionario de la Lengua Española.

1. m. Actividad física, ejercida como juego o competición, cuya práctica supone

entrenamiento y sujeción a normas.

2. m. Recreación, pasatiempo, placer, diversión o ejercicio físico, por lo común al aire

libre.

En la primera entrada trobem el sentit actual mentre que en la segona conserva en part el

significat del provençal en part.

Després de veure el significat donat pel Diccionario de la Lengua Española és interessant

observar com personatges al llarg del temps han definit aquest terme.

Diem, C. Esport: “Joc portador de valor i serietat practicat amb entrega, sotmès a regles,

integrador i perfeccionador, ambiciós dels millors resultats”

Cieps-Unesco. Esport: “Tota activitat física amb un caràcter de joc, que adopta forma de

lluita amb ell mateix , amb els altres o constitueix una confrontació amb elements naturals”

Blanchard i Cheska Esport: “Activitat física esgotadora, competitiva, i agressiva sotmesa a

definicions i reglaments constrictius. És un component cultural amb pautes rituals, i en la seva

composició entren proporcions variables de joc, treball i oci. Es representa a més, en les seves

variants atlètiques i no atlètiques, segons la major o menor quantitat d’esforç físic exigit per la

seva pràctica”


Fins aquí, però no trobem gaires diferencies entre l’esport i els jocs esportius. La principal

diferencia rau en el fet que l’esport està altament reglat i aquestes regles són immutables (tot i

que lògicament, amb el temps els esports van evolucionant). I no només les regles, sinó l’espai

on es juga, el temps que es juga... tot està estipulat i no es pot canviar. Totes aquestes normes

es troben escrites al REGLAMENT de l’esport. El fet que s’hagin de complir aquestes normes

tant estipulades, requereix la figura d’un controlador, l’àrbitre.

A part del reglament, en l’esport s’experimenta una especialització molt elevada en la tècnica

dels moviments i en l’estratègia per aconseguir l’objectiu cosa que tampoc passa ens els jocs

esportius. El fet que hi hagi aquesta especialització requereix la figura d’un que ensenyi aquests

conceptes i/o moviments, l’entrenador.

Un exemple d’esport, pot ser el bàsquet. Aquest esport, tot i presentar adaptacions pels

jugadors més petits, a partir d’una edat segueix unes normes concretes que es troben al

Reglament de la FIBA. En el reglament i trobem totes les regles del joc, les restriccions, les

mides del camp de joc, el terreny, el temps que dura el partit, etc. En contra dels jocs esportius,

aquí han de ser els jugadors i l’espai que s’adapti a l’esport i no al revés.

Arribat aquest punt, podem treure unes quantes conclusions sobre el concepte “esport”:

1. L’esport es un gènere particular del joc, posseint per tant, en part, les característiques

essencials del mateix: activitat desinteressada, que causa diversió, etc.

2. L’esport és un joc de caràcter actiu i altament competitiu. Aquest caràcter competitiu

és l’essència de l’esport.

3. L’esport, a diferència del joc, està altament institucionalitzat i reglamentat.

4. En l’esport, a diferència del joc, existeix una elevada especialització tàctica i tècnica.


5. Els esports col·lectius

Com en tot, d’esports n’existeixen de varis tipus, nosaltres centrarem la nostra atenció en els

esports col·lectius, doncs el nostre projecte es fonamenta en aquests. Per ser més concrets,

dintre dels esports col·lectius explicarem els esports col·lectius de cooperació-oposició.

Així que per començar, hem de contestar a la pregunta: Què són els esports col·lectius?

Bé, segons l’opinió més generalitzada, l’equip és una suma de jugadors, per tant, la qualitat de

l’equip depèn de la qualitat individual de cada jugador membre. La qualitat d’un jugador ve

donada pel seu palmarès. Per tant, segons aquesta primera visió el millor equip serà aquell que

tindrà millors jugadors (individualment).

Si he exagerat tant anteriorment, és per donar a entendre que en un equip, no juguen jugadors

“al costat” dels altres i ja està, sinó que juguen “juntament” amb els altres. Així que un partit és

la confrontació de dos grups de “força” (en el cas que sigui un esport com el bàsquet).

Per tant, els esports col·lectius són aquells en que els jugadors de l’esport s’organitzen en un o

més grups anomenats equips. Aquests equips, normalment seran rivals uns als altres i la

qualitats d’aquests no dependrà exclusivament de la qualitat individual dels integrants sinó

també de la unió de l’equip.

• Estructura dels esports col·lectius

Feta aquesta breu introducció, agafarem els esports col·lectius de cooperació-oposició. Tots

aquests esports, malgrat les diferenciacions que tenen, compleixen les característiques

comunes bàsiques següents:

1. L’espai: és un terreny tancat, d’unes dimensions més o menys grans, en l’interior

d’aquest espai és on es desenvolupa l’esport. Per tant constitueix el límit d’acció dels

jugadors.

2. L’estratègia: són els tipus de conducte que pot usar el jugador per atacar o defensar.

3. La comunicació motriu: és el llenguatge que utilitzen els jugadors per a realitzar les

accions de cooperació i/o oposició.


4. El reglament: varia segons cada esport, tot i que en tots es mantenen unes

característiques comunes.

1. L’ESPAI

L’espai d’acció on es desenvolupa qualsevol dels esports d’equip posseeix unes característiques

constants. És tancat i les seves dimensions són estrictes i precises (tot i que diferents en cada

esport). La superfície de l’espai està delimitada per línies al terra. Aquest espai és anomenat

terreny de joc. Aquest terreny de joc acostuma a estar dividit en subterrenys, “àrees” o

“zones”. Aquestes zones són peculiars de cada esport i determinen el comportament motriu

dels jugadors dins el terreny de joc. A part de les zones, sovint i poden intervenir obstacles

(com xarxes), metes o objectius (porteries, cistelles, “postes”, etc.), que distribueixen o

divideixen el terreny de joc, que fan organitzar de diferents maneres les accions.

Tots els jugadors han de compartir aquest terreny de joc o bé amb els companys o amb els

rivals. Com que els espais del terrenys de joc estan compartits per molts membres,

diferenciarem els espais de la següent manera:

a) L’espai (terreny de joc) com a distància a recórrer o a superar.

b) L’espai (terrenys de joc) dividit en subespais diferenciats.

c) L’espai (terreny de joc) com a meta o objectiu a aconseguir.

A) L’espai com a distància a recórrer o a superar

Tot espai esportiu posseeix unes dimensions exactes on els jugadors s’han de moure a

recórrer. Un jugador de bàsquet haurà de recórrer quasi tot el terreny de joc per passar de

l’atac a la defensa mentre que un de futbol només es mourà per una zona per passar d’atac a

defensa (habitualment). Així, la tàctica de cada esport es basarà en les distàncies sobre que es

desenvolupen les accions.


B) L’espai dividit en subespais diferenciats

Cada jugador, mentre juga, es troba en uns subespais funcionalment units entre ells, aquests

espais agafen un sentit propi a mida que va evolucionant el joc. Segons on es situen els

jugadors, són assignades les posicions dels jugadors (porter, defensa, pivot, etc). Entre

aquestes zones existeixen:

• Zones fixes: Aquestes zones poden espais on el jugador no hi pot estar, ho sigui; zones

prohibides ( la xarxa de volei, l’àrea de 6 metres a handbol,etc) o zones que faran que

el jugador es comporti seguint unes certes normes (àrea d’atac en el volei, etc)

• Zones variables: Són totes aquelles zones que existeixen en funció de la distribució dels

jugadors dins el camp:

o Prohibides: zones mòbils que depenent d’on es troben els jugadors, la resta de

jugadors no tenen la possibilitat d’estar-s’hi o de jugar-hi (controlar la pilota).

o Utilitzables pels atacants: tots aquells espais lliures en que es poden moure i

desmarcar els atacants per recolzar el jugador amb pilota.

o Zones a defensar: Són aquelles zones que en un cert instant, han de ser

defensades correctament

C) L’espai com a meta o objectiu a aconseguir

Per guanyar qualsevol partit es necessari marcar més gols, punts que l’equip rival, és a dir,

aconseguir que la pilota aconsegueixi penetrar, tocar o passar un blanc concret.

Aquests blancs són espais fixes i són llocs preparats. Es poden tractar del terreny mateix (com

en el volei que la meta és aconseguir fer botar la pilota al terra del terreny de l’equip rival), o

d’una certa part del terreny de joc (com en el rugby), o d’uns objectes especialment dissenyats

(porteries, cistelles, etc).


2. L’ESTRATÈGIA

Sovint, confonem els termes d’estratègia i tàctica, però entendrem estratègia un concepte més

ampli. Ho sigui, estratègia com tots els tipus de conducte que tenint en compte totes les

eventualitats possibles i les seves conseqüències pot utilitzar el jugador i serveix per a indicar-li

el que ha de fer en qualsevol situació del joc. En canvi tàctica és la realització de certes accions

aplicades a determinades situacions generalment preestablertes (ho sigui, situacions

treballades anteriorment que es repeteixen expressament en una determinada situació). Això

fa que la tàctica exclogui la possibilitat de decisió i iniciativa per part del jugador. Mahlo

defineix amb tres frases el concepte tàctica (tot i que la seva visió de la tàctica és més aviat la

que tenim aquí d’estratègia):

1. Percepció i anàlisis de la situació ens permet conèixer la situació

2. Solució mental del problema ens permet començar a realitzar una acció´

3. solució motriu del problema suposa la solució pràctica

Les situacions, poden ser ofensives o defensives, i depenent de com siguin, les situacions

busquen un final o un altre.

La defensa

En el llenguatge corrent, la defensa comença amb la pèrdua de la pilota, sigui per haver anotat

algun punt ( o gol), per haver fallat un punt, sigui per la pèrdua de la pilota a mans de

l’adversari o per cometre alguna falta. En un sentit més ampli, la defensa és una acció que dura

constantment. Preveure las respostes de l’adversari, assegurar l’equilibri ofensiu son ja accions

que des de l’atac formen part d’una defensa.

Principis fonamentals d’una defensa

1. Recuperació de la pilota

2. Evitar la progressió de l’adversari cap a porteria o cap a la zona que li permet anotar

punts.

3. Protecció de la porteria o de les zones properes al tir


Segons els objectius que es busquen a la defensa, els sistema defensiu pot ser:

En zona: Agafa com a referència la pilota, doncs tots els rivals es mouran en funció de com

circula la pilota. Així aquesta defensa procurarà ocupar espais per dificultar la circulació de la

pilota. Això si, sempre sense descuidar-se del rival amb possessió de pilota .

Home a home: Defensa essencialment basada sobre l’individu, estigui o no en possessió de la

pilota per procurar que el jugador no pugui rebre o que un cop tingui pilota, li costi desplaçar-

se.

Mixt: És un sistema que combina la defensa en zona, però que busca defensar en concret un

jugador i aquest és defensat home a home en tot moment. Això permet que la circulació de

pilota sigui més lenta i que el jugador que es vol defensar exclusivament li costi molt poder

rebre la pilota.

El marcatge

Totes les fases d’una defensa es fonamenten en el marcatge. El marcatge es basa en l’oposició

del conjunt de defensors que per les seves respectives situacions i els seus moviments

intenten evitar i/o paralitzar les iniciatives i la realització de les accions ofensives dels

adversaris (l’equip que ataca). El marcatge pot suposar:

1. Interceptar la pilota en un error dels atacants.

2. Arravatar la pilota del peus o les mans del jugador adversari.

3. Frenar, retrassar o parar els moviments dels atacants fins a la zona o objecte

per anotar:

• ocupant els espais lliures

• perseguint l’adversari que ens ha avançat per intentar agafar-lo

• arraconant als adversaris cap a espais menys perillosos

• bloquejant els desplaçaments dels atacants

4. Protegir amb el propi cos la trajectòria de la pilota cap a la porteria, cistella...


L’atac

L’atac comença amb la presa de possessió de la pilota i hipotèticament no hauria d’acabar fins

que s’aconseguís un punt, gol... (excepte en voleibol i esports amb xarxa). A la realitat però

s’acaba quan es perd la possessió de la pilota.

L’atac es basa en els següents principis:

• Conservar la pilota quan s’ha recuperat

• Progressar cap al objectiu perseguit

• Aconseguir punt, gol...

Durant l’atac tots el jugadors de l’equip atacant han de tenir en compte:

• La posició de la pilota

• Els espais lliures per a qualsevol ocupant

• La situació i el desplaçament dels defensors

• La situació del companys

• L’objectiu a aconseguir

El desmarcatge (en els jocs en que hi ha una oposició compartint espai)

Com en la defensa, tot es fonamenta en el marcatge al jugadors rivals, en l’atac per poder

aconseguir l’objectiu de l’esport es fonamenta en desmarcar-te del teu defensor ja sigui:

• Jugador amb pilota: intentar passar i alliberar-te del teu defensor

• Jugadors sense pilota: a part d’alliberar-te del teu defensor, situar-te oportunament al

terreny, de manera que facis possible els passes i facilitis la circulació de la pilota

Aquestes accions de desmarcatge quan un comença a jugar a l’esport són intuïtives i

improvisades. A mida que va augmentant l’especialització cap aquest esport, les accions

continuades per poder-te desmarcar van seguint unes pautes seguides a seguir. Aquestes

pautes o models per moure’t en l’atac s’anomenen jugades.


3. LA COMUNICACIÓ MOTRIU

Als partits de gent debutant a qualsevol esport, es pot sentir una gran comunicació verbal per

voler dir el que es vol que facin els altres companys. En canvi, quan entrem en un grau

d’especialització, tot i que el llenguatge també és molt important (en esports més que d’altres),

els jugadors fan servir una certa comunicació motriu, és a dir, en molts casos no caldrà dir que

vols que faci l’altre, simplement segons els teus moviments els altres captaran com s’han de

moure en l’espai.

4. LA REGLAMENTACIÓ DE L’ESPORT

Tots els esports col·lectius estan sotmesos a un reglament que determina molts aspectes de

l’activitat motriu dels jugadors. La pilota (mida, pes, forma, etc), el temps de joc, i regles que

condicionen el joc són elements a tenir en compte i que els jugadors han d’assimilar com a

factors molt importants que condicionaran la seva actuació.

Si observem el reglament de diferents esports col·lectius, podrem observar que la majoria de

les regles responen a plantejaments molt semblants, per això podem agrupar-les en àmbits

d’actuació com:

a) Dimensions del terreny de joc i material a usar.

b) La composició de l’equip i les seves possibles substitucions : número de jugadors que

poden jugar, com i quan es poden efectuar els canvis, etc.

c) Sobre la utilització dels espais : espais com a objectius a aconseguir (porteries, cistelles,

zones, etc), subzones diferenciades [zones prohibides o semiprohibides (limitació de

temps, per exemple)], espais d’actuació lliure, etc.

d) Arran del temps : Duració del partit, temps màxim de possessió de la pilota per cada

equip, temps en creuar certes zones,etc.

e) Relacions entre els jugadors : grau de contacte físic permès o limitat, penalitzacions

respecte aquestes faltes, llenguatge verbal permès entre aquests jugadors, etc.

f) Utilització del material (pilota i en casos: estics, raquetes, etc.): Parts del cos amb les

que es pot utilitzar la pilota, formes de transportar la pilota i/o manejar-lo, etc.

g) L’àrbitre.


6. L'smack-ball

Un cop fet un cop d’ull pel món dels esports col·lectius i observar que certament tots els

esports col·lectius segueixen aquest model, ja ens centrem en el nostre objectiu, crear l'esport

a partir d’el joc que ja teníem. Bé, començarem explicant les característiques bàsiques del joc

esportiu en qüestió:

Aquest joc, és un joc esportiu col·lectiu format per dos equips els quals comparteixen espais, es

tracta d’un joc esportiu de cooperació-oposició. Les dimensions del camp en el qual es pot

practicar aquest joc han de ser similars a les d’un camp de futbol sala o d'handbol.

L’objectiu d’aquest joc és introduir la pilota a dins la porteria (fer gol) més cops que el rival

impactant la pilota amb qualsevol part del cos que es trobi de cintura en amunt, sempre

impactant, mai es podrà retenir la pilota. Es juga amb una pilota esfèrica de voleibol o de

característiques similars.

Cada jugador, podrà impactar com a màxim 3 cops la pilota per cada cop que la rebi.

El porter pot tocar l’esfèric amb qualsevol part del seu cos.

Bé, d’aquí és des d’on partim, i a partir de les pràctiques que realitzarem anirem plantejant

nous dubtes i hipòtesis en cada una i al finalitzar -la podrem extreure’n unes quantes

conclusions per anar construint de mica en mica l’esport.

La intencionalitat del projecte

Com ja s'ha comentat en la introducció, és molt important saber què vols aconseguir. La

intenció envers aquest projecte d’esport consistia primerament en que complís tot els requisits

d’un esport col·lectiu i un cop això, es volia fer un esport dinàmic, espectacular i molt

important que fos un esport molt fàcil d’adaptar a qualsevol situació perquè tingui sortida en

escoles o simplement pel carrer, és a dir que no sigui un esport que requereixi grans

infraestructures per poder-lo gaudir.


També es volia que fos un esport que enganxés, i està demostrat que perquè això passi, el joc

ha de ser competitiu,ja que la competició és l'autèntic motor intern de tots els esports ja

existents. A més, els esports que avui en dia triomfen són aquells que a part de ser

competitius, les qualitats físiques hi tenen un grau de importància elevat (el desig a millorar

físicament per poder jugar millor a aquell esport causa un sentiment de superació que

enganxa). Per això, en el nostre esport també hem considerat que això és important que

succeeixi


7. El nom

Alhora de triar vam agafar la paraula “Smackball”, aquest nom era el que hi ha li havia designat

en Paco Hurtado al joc. I, és que, agafa bastant l’essència del joc. Doncs, el joc es basa en

desplaçar la pilota sense retenir-la a les mans (mentre et mous). Per tal de no retenir la pilota

hi ha dos solucions:

1. Tocs de voleibol.

2. Colpejant la pilota amb una mà, com una bufetada (per altra banda són vàlids a

Voleibol)

Doncs, bé per donar nom a l'esport, hem tingut en compte la segona manera de moure la

pilota.

“Smack”, en anglès significa:

Smack [smæk]

Nom1 (cop) bufetada2 (so) soroll sonor3 (argot) heroïna

Verb transitiu1 donar una bufetada a2 familiar picar3 figurat to smack one's lips,“relamir-se”verb fig. to smack of, tenir un sabor a

Com ja podem suposar, hem agafat aquesta paraula amb el significat de l’entrada 1. La

traducció al català podria ser: “La pilota colpejada” o “La pilota bufetejada”. Tanmateix, a

Internet, es va trobar un esport/joc d’un grup de nois que ja havia agafat aquest nom (no cal

entrar amb detalls sobre aquest), per això posarem un guió entremig: Smack-ball.


8. Característiques de l'smack-ball

Com ja hem explicat anteriorment , tots els esports col·lectius compleixen unes

característiques que els defineixen, bé doncs, per comprovar si podem considerar l’smack-ball

com un esport hem de comprovar que segueixi aquestes característiques i, en el cas que no les

segueixi, modificar quelcom per tal que les compleixi i passi a ser així un esport col·lectiu:

1. L’ESPAI

Tenir un espai marcat on es desenvolupa l’acció era la primera característica dels esports

col·lectius. Bé, en l'smack-ball, això ja hi és ja que l’acció es desenvolupa en un camp tancat de

mides similars a les del futbol sala ( les dimensions s’especificaran al Reglament). A grans trets,

aquest terreny de joc estarà dividit en àrees o zones . Com en l’ handbol o el futbol, l’objectiu o

meta aconseguir serà la porteria. Aquestes ja faran que el terreny de joc s’organitzi en funció

d’elles. Tot el terreny de joc estarà compartit per tots els jugadors. Aquí també diferenciarem el

camp de joc en:

A) L’espai com a distància a recórrer o a superar

En el cas de l'smack-ball, aquest espai es podria resumir que és tot el camp, tot i que com és

lògic, depenent de la posició de cada jugador es mourà més per unes zones que per altres.

B) L’espai dividit en subespais diferenciats

Respecte a les zones fixes en l'smack-ball, no n’apareixen de prohibides, simplement hi ha una

zona al camp (veure fig. 1) on els jugadors ofensius, només i poden passar, és a dir, no es poden

detenir dins aquella zona i també, si la reben dins d’aquí hauran de rematar al primer toc.

Com a zones variables, tampoc no n’hi cap de prohibida, simplement hi ha els espais lliures per

ser utilitzats pels atacants i zones de perill a vigilar pels defensors.

C) L’espai com a meta o objectiu a aconseguir

Per guanyar un partit és necessari marcar més gols (o fer més punts) que el rival. En aquest cas

la meta a aconseguir per anotar un punt (gol) és la porteria (mides especificades al reglament).


2. L’ESTRATÈGIA

Fiquem un exemple de cada fase (general) de l’estratègia per comprovar que es compleixin:

1. Percepció i anàlisis de la situació ens permet conèixer la situació Ex: Acabes de rebre

la pilota i veus que el teu defensor està especulant (està separat de tu).

2. Solució mental del problema ens permet començar a realitzar una acció Ex: Per tal de

fixar el jugador i poder-lo passar després amb una arrencada, optes per retenir la pilota uns

instants.

3. Solució motriu del problema suposa la solució pràctica Ex: Efectivament, retens la

pilota, el defensor tem d’un xut directe o d’una passada còmode per tant s’apropa a tu, en

aquell instant arrenques i amb sort i una bona arrencada hauràs aconseguit superar el defensor

(ara vindria una altre situació que començaria de nou al punt 1 Et veus amb angle de xut a

porteria a una distància molt bona, etc.)

* Al mateix temps el defensor estarà seguint les tres fases de l’estratègia en cada acció.

La defensa

Mirant la teoria, tornem a comprovar que en l'smack-ball, es compleixen els 3 principis bàsics d’una defensa d’un esport col·lectiu de cooperació-oposició:

1. Recuperació de la pilota

2. Evitar la progressió de l’adversari cap a porteria o cap a la zona que li permet anotar

punts.

3. Protecció de la porteria o de les zones properes al tir

Com que l’esport és nou, encara no s’ha especialitzat en la defensa, tanmateix hem agafat la

defensa home a home tot i que sol tendir a defensa en zona (més aviat per la poca intensitat

que per la intencionalitat defensiva)

El marcatge

El marcatge és el principi bàsic de totes les defenses de qualsevol esport col·lectiu de

cooperació-oposició, i també de l'smack-ball.


1. Interceptar la pilota en un error dels atacants. Interceptar una passada

dels atacants, en un mal xut i començar a atacar.

2. Arravatar la pilota del peus o les mans del jugador adversari. Mentre la

pilota es troba en l’aire (entre toc i toc) es pot prendre.

3. Frenar, endarrerir o parar els moviments dels atacants fins a la zona o

objecte per anotar:

• ocupant els espais lliures Col·locant-te amb un espai que és útil

ocupar per un jugador ofensiu i no deixar que aquest l’ocupi.

• perseguint l’adversari que ens ha avançat per intentar agafar-lo Un cop

l’atacant t’ha superat intentar tornar-te a ficar entre ell i la porteria per impedir

un avanç còmode.

• arraconant als adversaris cap a espais menys perillosos Està clar que

com menys angle de xut amb la porteria menys perillós serà aquell atacant, per

tant, és bo anar fent anar l’atacant a zones on es quedi atrapat com podrien

ser les cantonades (ideal) o simplement les línies de fons o de banda.

• bloquejant els desplaçaments dels atacants Col·locant-te en la

trajectòria d’algun jugador ofensiu i no deixa’l avançar amb el cos, tingui o no

tingui pilota.

4. Protegir amb el propi cos la trajectòria de la pilota cap a la porteria, cistella...

L’atac

L’atac en aquest esport es basa en els principis següents:

• Conservar la pilota quan s’ha recuperat.

• Progressar cap al objectiu perseguit.

• Aconseguir gol.


Durant l’atac tots el jugadors de l’equip atacant han de tenir en compte:

• La posició de la pilota

• Els espais lliures per a qualsevol ocupant

• La situació i el desplaçament dels defensors

• La situació del companys

• L’objectiu a aconseguir (gol)

El desmarcatge (en els jocs en que hi ha una oposició compartint espai)

• Jugador amb pilota: intentar passar i alliberar-te del teu defensor

• Jugadors sense pilota: a part d’alliberar-te del teu defensor, situar-te oportunament al

terreny, de manera que facis possible els passes i facilitis la circulació de la pilota.

Totes les característiques són comunes amb la resta d’esports de la seva classe.

3. LA COMUNICACIÓ MOTRIU

Com vam comentar en la part teòrica, com més s’especialitza l’esport va apareixen més i més

comunicació motriu i la verbal tot i que és molt important, passa a un possible segon pla.

Doncs aquesta característica de moment no es don gaire (tot i que al jugar-hi jugadors d’altres

esports com bàsquet o handbol, aquesta hi era més present), entenem que en el cas que s’anés

especialitzant en aquest esport la comunicació motriu, en espais... anés adquirint importància.

4. LA REGLAMENTACIÓ DE L’ESPORT

Annex 1.


9. LES PRINCIPALS REGLES DE L’SMACK-BALL I LA SEVA EVOLUCIÓ

Bé, com ja hem descrit anteriorment, l’smack-ball parteix d’unes normes bàsiques que ja

existien en el joc. Ara bé, com hem passat d’aquelles limitacions i regles a les descrites al

reglament? I també, perquè aquelles que hem conservat regles són les que són?

Abans de llegir aquest apartat, és oportú haver-se llegit ja l’Annex 1 (doncs aquí no

s’especifiquen les situacions que surten, simplement parla del perquè han aparegut).

• Les dimensions del camp

Les dimensions del terreny de joc són les mateixes que les d’un camp d’handbol, ja que volem

que l’smack-ball sigui un esport que es pugui adaptar a tots els llocs possibles (pistes escolars,

poliesportius, etc.).

• El nombre de jugadors

En el joc de partida, no hi havia un nombre de jugadors determinat per a jugar un partit. A

partir de les pràctiques, vam veure que el nombre ideal era de 6 jugadors (5+1), doncs eren

suficients com per ocupar tots els bons espais que existeixen sense estar “atapeïts” en el

camp. A més, al ser 5 jugadors (a part del porter), permetia que hi hagués molta interacció per

part de tots ells.

• Les substitucions

Al ser un esport on els esforços que es realitzen són anaeròbics, ja que des de que la pilota està

viva no existeix un moment de descans (si es juga correctament), l'entrenador podrà efectuar

els canvis que vulgui per permetre la recuperació del jugador, doncs si la regla sobre les

substitucions fos com la del futbol, el jugadors, probablement no podrien rendir al màxim

durant tot el partit.


• El temps de joc

Aquest esport, és un esport molt dinàmic, de molta intensitat física. Per això hem aplicat el

temps com s’usa en el bàsquet (excepte en cas d’empat). Doncs creiem que al haver-hi quatre

períodes facilitava el descans i era una bona manera d’estructurar el temps. El fet de parar el

temps està clar que ho apliquem pel fet que sinó el partit seria molt curt.

• El període extra i la ronda de penals

La veritat es que volíem que els partits no es poguessin quedar en empat. Per això en el cas

que aquest es doni es juga una pròrroga a gol d’or, per què? Doncs perquè volem premiar

l’efectivitat, per això el primer que marqués ja s’emportaria la victòria, ara bé existia la

possibilitat que cap equip es trobés encertat i que es tardés molt temps a marcar aquest gol,

per això se li dona un temps de 5 minuts per aconseguir un gol. En cas que cap equip marqués

es va aplicar la ronda de penals, doncs si una cosa es clara, és que de la ronda de penals

sempre en surt un guanyador. (malgrat tot, els empats no són massa usuals en l’smack-ball)

• El control de la pilota

La intenció d’aquest esport era basar-se amb moviments molt dinàmics amb un cert grau de

control que permetés espectacularitat en les jugades. Doncs bé, el com controlar la pilota és

molt similar al del joc de partida.

La pilota es podrà controlar amb una part del cos que es trobi de cintura en amunt. Això

permetrà que es pugui tenir un major control de la pilota.

Per avançar tenint el control de la pilota, no podrem retenir la pilota, tampoc podrem efectuar

un bot usat a bàsquet, doncs aquest també es consideraria retenció. Així, creiem que només

permetent l’avançament mitjançant aquells tocs vàlids en voleibol donaran una rapidesa en el

joc i també serà una innovació en la manera de controlar la pilota respecte la resta d’esports.

Del joc base també hem agafat la norma de limitar els tocs, doncs al limitar els tocs fa que

l’esport sigui més dinàmic i hi hagi una major implicació directa de tots els membres de l’equip.


Tanmateix, tres tocs per persona ens va semblar una mica just. Per això, en les pràctiques vam

afegir un quart toc el qual va resultar favorable.

Com és lògic el porter pot tocar la pilota amb qualsevol part del cos (sempre que es trobi dins

la seva àrea) ja que si una pilota va baixa pugui ser refusada amb els peus.

• La retenció de la pilota

En les pràctiques, tenint en compte lo descrit en el punt anterior, apareixia un problema.

Aquest era el fet que els defenses deixant un espai entre ells i els seus atacants dificultaven

molt el joc. Clar, el només tenir quatre tocs i no poder retenir la pilota feia que l’atacant just al

rebre hagués de efectuar els quatre tocs immediatament, per tant no donava temps:

- A que la resta dels companys poguessin desmarcar-se amb perillositat.

- Fixar el defensor per iniciar un bon 1x1.

A més, el joc sovint perdia molt el control i es tornava una mica boig.

Per tant, per tal que aquestes dificultats fossin superades, vam haver d’introduir la retenció.

Però, quan podrem retenir-la?

El que no volíem, era que la pilota es pogués retenir sempre que es volgués ja que llavors el joc

perdria part de la seva essència, la velocitat del joc i la interacció continua i ràpida de tots els

membres d’un equip. Per tant, mesurant els pros i els contres d’una cosa i l’altre, la possibilitat

de poder retenir la pilota només quan l’acabaves d'entrar en contacte amb ella, ens va semblar

l’adequada i efectivament, posada en pràctica, realment, sense perdre l’essència, el joc

millorava tant per jugar-hi com per ser vist. També és important el fet de posar un límit de

temps en aquesta retenció, perquè només serveixi per ficar cap, o per fixar el defensa, no per

especular, ja que el joc perdria els conceptes fonamentals.

Com és lògic, les millores que ens ha ofert la retenció de la pilota han estat:

- Tenir un temps per pensar abans d’actuar, permetent que els companys es

poguessin moure adequadament


- Fixar el defensor: d’aquesta manera, si un defensor no se’t fixa, pots efectuar un

bon xut o una passada amb una estabilitat que et permetrà afinar, per tant el

defensor per impedir això, vindrà a defensar-te de més a prop i aquí és quan

intervindran les arrencades per poder-lo trencar. És a dir l’aparició d’1x1 potents.

- En un moment que el joc està molt esvarat, retens la pilota per posar-hi cap i a

partir d’aquí montes els moviments.

Aquesta aportació que sembla tant simple, realment va se la que va fer que el joc donés un pas

de gegant a un esport.

• L’àrea restringida

En el joc de partida, el camp de joc, no tenia cap àrea ni zona que limités el joc, simplement hi

havia les línies limítrofes i la de mig camp.

Al no haver-hi, per exemple una àrea pel porter, un jugador ofensiu podia estar-se molta

estona davant a porteria esperant una passada. A més, sense àrea, no hi havia referència sobre

on col·locar-se i l’equip ofensiu jugava molt desordenat.

Per això, en les pràctiques, al principi vam introduir una àrea inspirada amb la d’handbol, més

petita però amb les mateixes funcions/limitacions que la d’handbol. La veritat, és que el joc

encara va empitjorar més ja que es creava una línia defensiva entorn de l’àrea que el tampoc

poder-la travessar (estava prohibit entrar a l’àrea) feia quasi impossible un bon joc ofensiu; el

joc es tornava molt estàtic i era molt complicat aconseguir gol.

Per això, intentant, agafar coses de l’àrea prohibida, vam proposar una àrea restringida ( veure

Reglament). Al aplicar-la a les pràctiques, realment feia que els jugadors ofensius tinguessin

una referència sobre on col·locar-se i a més, mentre permetia els talls, feia que no poguessin

quedar-se gaire estona prop de porteria.


• La porteria com a meta a aconseguir

D’entrada, ja partíem de la porteria en el joc de partida. I és que, si tants esports la tenen com

a meta a aconseguir és per alguna cosa. En les pràctiques, vam proposar una nova manera

d’aconseguir punt, és a dir canviar l’objectiu a aconseguir, malgrat això, vam considerar que la

porteria feia més bona funció.

• El penal

Quan es comet una falta a un jugador que es troba en una posició molt propicia per fer gol

(dins l’àrea), és lògic que l’equip que la comet, es mereix una penalització major que la d’una

simple falta, per això agafant la regla del futbol vam aplicar-ho al joc.

• La falta de resolució

Hi ha altres faltes que es cometen en el joc que tampoc es mereixen ser penalitzades amb una

oportunitat tant clara de gol com n’és el penal. Per això, basant-nos en part amb l’hoquei, vam

fer crear una situació de 2x1 durant uns instants per faltes o penalitzacions que tot i que

mereixen més càstig que una simple sac o xut de la línia (1 o 2) no arriben a mereixes el penal.

• La pilota

L’elecció sobre quina pilota havia de ser la utilitzada per jugar a l’smack-ball era partint de com

aquesta havia de ser utilitzada.

Havia de ser una pilota que botés força, que no fos molt dura (per poder-la colpejar) i d’una

mida considerable. Per sort, avui en dia ja existeix una pilota que compleix totes aquestes

característiques, la pilota de voleibol. Aquest serà la que s’usa en l’esport.


10. La tècnica de l'smack-ball

Com en tots els esports, en l’smack-ball hi intervé una certa tècnica. Tot seguit, descriurem els

moviments tècnics més bàsics i explicarem quan els farem servir:

10.1. El toc de dits

El toc de dits, és un moviment tècnic que ja apareix en el voleibol. En l’smack-ball, ens serà

molt útil per a realitzar bones centrades com per jugar entre l’equip al primer toc

Per a realitzar un toc de dits, la pilota s'impulsa amb

una explosiva acció de flexió i extensió dels dits, com si fos un amortiguador que absorbeix i

repel·leix la pilota sense agafar-la ni subjectar-la. Els braços adquireixen una forma de rombe,

amb els colzes oberts i els palmells de les mans mirant-se entre si, dits oberts i índex apuntant

als ulls (aproximadament). En el moment d’extensió de dits, també s’han d’estirar els braços

cap amunt. L’ideal és que només faci falta utilitzar els tres primers dits de cada mà.


10.2. El toc de mà baixa

També apareix en el voleibol.

Aquest toc, ens serà molt útil

alhora de fer passades o

centrades llargues un cop ja

hem iniciat el moviment amb

pilota.

Per a realitzar un toc de mà

baixa ideal, la posició inicial ha de ser amb els braços solts, separats, peus una mica més oberts

que l'ample de les espatlles, tronc cap a davant, cames i malucs una mica flexionats. S'estenen

els braços davant del tronc, mans unides, entrant en contacte amb els avantbraços, sense

doblegar els colzes i tirar el cos cap amunt.

Com ja s’ha dit, aquest és el toc de mà baixa ideal, en realitat, mentre et trobis en joc mai et

trobaràs amb aquesta posició ideal, però sempre has d’intentar a tendir a aquesta disposició,

tant com es pugui.

• Els serveis o xuts des de parat

Per treure una falta o un servei, farem servir el moviment tècnic que s’usa en el voleibol per

sacar. Es podrà fer amb un sac de tennis (per

dalt) o un sac des de baix

El sac de tennis, es comença agafant la

pilota amb les dos mans, tirant la pilota cap

amunt per sobre del cap i quan aquesta

comença a baixar però encara està per

sobre del teu cap impactar-la amb el palmell

de la mà. Amb aquest moviment es guanya

potència del llançament respecte l’altre.


El sac des de baix, es

comença també amb la

pilota agafada. Tot

seguit, la pilota passa a

ser subjectada tan sols

amb una mà i l’altre va

agafar impuls. La pilota

sempre ha d’estar a

l’altura de la cintura aproximadament. El braç que estava agafant impuls es mou cap endavant

fins a arribar a impactar la bola. Amb aquest moviment, es guanya precisió en la passada.

Tant un moviment com un altre, no només seran utilitzats per treure un servei o una falta.

Doncs, si acabo de rebre la pilota i decideixo retenir-la, en el cas que la volgués passar o xutar

directament sense desplaçar-me amb la pilota ho podria fer utilitzant aquests moviments. Pel

xut de penal, també utilitzarem aquest moviment tècnic.

• El xut al primer toc

En el cas que al rebre la pilota tu ja et trobis en una bona posició

de xut i vols xutar sense retenir la pilota, ho pots fer de qualsevol

manera mentre no infringeixis les normes, tot i que una manera on

guanyaràs potència i podràs xutar des d’una posició elevada serà

mitjançant una rematada de voleibol. La rematada en handbol, es

fa des de l’aire sempre, després de saltar, ara bé, aquí no serà

imprescindible haver saltat anteriorment (no hi ha cap xarxa que et

faci passar la pilota per sobre). Doncs bé, la rematada serà com la

fase final d’un sac de tennis.

La resta de tocs que es poden fer, no reuneixen una tècnica concreta, simplement han de

complir amb les limitacions de l’esport.


11. Conclusions

Després d’haver realitzat la part teòrica juntament amb les pràctiques he tret certes

conclusions, moltes d’elles, diferents del que em pensava en un inici.

Bé, per començar, estudiant els esports col·lectius i les característiques d’aquests, és a dir a

partir de la base teòrica podem dir:

• Dintre del món dels esports, els esports col·lectius són uns del tipus que creen més

afició. Segurament pel fet que cada partit que es disputa és un món, una lluita

entre dos forces. A més, en aquest tipus d’esports, cada partit pots trobar-te un

nou espectacle, és a dir, els fets que succeiran depenen en tot moment de les

reaccions dels adversaris, cap partit serà igual a un altre.

• Tot i que cada esport col·lectiu te la seva manera de controlar la pilota,

d'aconseguir el punt, el terreny de joc pot variar de mides... l'essència de tots ells,

és la mateixa, parteixen d'unes característiques bàsiques.

• El motor intern de tots els esports, és a part del propi plaer que et suposa realitzar-

lo, la competitivitat que existeix.

A l’hora de crear el reglament, les conclusions sobre l’smack-ball ja hi han hagut de ser

plasmades, tot i així, les que mereixen ser esmentades són:

• L’esport resultant, hem pogut comprovar que compleix amb les característiques que

tots els esports col·lectius comparteixen i el mateix temps, manté l’essència del joc de

partida, és a dir un joc dinàmic, ràpid, de molta interacció de tots els membres de

l’equip, etc.

• L’smack-ball, podrà ser adaptat a qualsevol pista d’handbol o futbol sala ja existent,

això li hauria de permetre una ràpida i fàcil introducció a les escoles .

• A diferència del que ens pensàvem, si bé que és un esport que tothom pot jugar i

gaudir, requereix unes certes qualitats tècniques i físiques per jugar-hi bé, amb un cert

nivell, això amb part és positiu ja que demostra que és un esport on si es volgués

progressar s'hauria d'entrenar tant a nivell individual com a nivell d'equip. És a dir, no


és un esport on a partir d'un nivell bàsic ja no es pot avançar, tens molt marge de

millora, com en els grans esports.

• Relacionat amb lo esmentat anteriorment, és un esport que al requerir una tècnica una

mica complicada, sempre que es vulgui jugar bé, s'hauria d'introduir a partir d'una

certa edat ja que els tocs de voleibol són tocs que amb els nens petits els hi costen.

• La tendència dels jugadors, era anar al fàcil, és a dir, tocar la pilota a palmejades i no

tocs de dits,de ma baixa... a mida que vam anar fent més pràctiques, però, van anar

veient que realment usar aquests tocs en certes situacions era més ràpid i precís.

• És un esport que a l'hora de ser entrenat, permet moltes variants, cosa que pot facilitar

molt el seu aprenentatge.

• Els esforços que requereix l'smack-ball, són anaeròbics, ara bé, entre esforç i esforç

existeix un descans. Amb esforços anaeròbics vinc a dir que a diferència d'altres

esports com el futbol, des que la pilota està viva no hi ha un moment de descans per

cap jugador (si es juga correctament), continus esforços curts però de gran intensitat,

on tots els jugadors han de defensar i tots han d'atacar.

• El ser un esport on els esforços són anaeròbics el partit ha d'estar dividit en períodes

per tal que els jugadors puguin tenir un temps de recuperació. Al poder fer el canvis

sempre que es vulgui també té a veure amb els esforços que demana el joc

• No es donaven gaires faltes, possiblement perquè el grau d’especialització era poc i per

tant no jugàvem amb contactes.

• Tot i que aquest esport ja té el reglament fet, a mida que si anés jugant, es podrien o

més ben dit s'haurien d'anar millorant tantes coses com fos possible.

Podem concloure que l'smack-ball es podria definir com un esport col·lectiu d'oposició-

cooperació en què els dos equips comparteixen un mateix espai, aquests dos equips lluiten per

un objectiu comú, fer més gols que el rival. Un esport dinàmic, innovador i divertit on tots els

membres d'un equip interaccionen amb importància amb totes les tasques del joc.


12. El futur de l'smack-ball

La intenció envers aquest projecte, és fomentar tant com en la seva mesura sigui possible

l'smack-ball a les escoles, instituts, jornades, etc.

Tant aviat com es pugui, ens ficarem amb contacte amb el Xavi Borràs, qui coordina força les

activitats esportives del patronat municipal d'esports per si és possible en les pròximes

jornades esportives que es celebren el maig hi pot aparèixer aquest esport per tal que la gent

el comenci a conèixer i per tal d'ampliar una mica la visió dels nens/es i nois/es trencant així

amb el tòpic del esports reis.

També seria important pode'l proposar com una activitat als cursets d'Esportiueig que es

celebren cada estiu a Igualada o ampliar l'oferta de la canya pirenaica en la modalitat de

poliesportiu.

13. Bibliografia

RUIZ, J: Juegos y deportes alternativos. Lleida. Editorial Deportiva Agonos, 1996

LASIERRA, G; LAVEGA, P: 1015 juegos y formas jugadas de iniciación a los deportes de equipo.

Barcelona. Paidotribo

BLÁZQUEZ, D: Iniciación a los Deportes de Equipo. Barcelona. Ediciones Martínez Roca, 1986

BENíTEZ, J: Reglament oficial del shootball. Barcelona. Josep Castro-Zapata.

FALKWOSKI, M; ENRÍQUEZ, E: Aprendiendo a jugar. Madrid. Libreria deportiva ”Esteban Sanz

M.”


14. Webgrafia

Regles de Basquetbol FIBA:

http://www.basquetcatala.cat/recursos/documents/reglaments/REGLAS%20CAT.pdf

Pàgina oficial del shootball:

http://www.shoot-ball.com/

Reglament oficial de voleibol 2001-2004:

http://web.educastur.princast.es/cpr/nalon_caudal/materiales/materiales_efisica/reglamentos/voleibol/reglas%20de%20juego%20de%20voleibol.htm

Reglament handbol:

http://www.fchandbol.cat/publico/home.asp

15. Agraïments

Primer agrair al tutor del treball, Paco Hurtado, ja que l'esport s'ha basat directament amb el

joc que ell ens va proposar en algunes de les seves sessions i que m'ha ajudat a anar elaborant

tant el treball com el reglament. També agrair tant a ell com també a la Noemí per deixar-me

realitzar la pràctica en algunes de les seves classes.

Tot aquest treball no hagués estat possible sense l'ajuda de tots aquells que han col·laborat en

les pràctiques per això agrair a tots aquells que d'una manera directa o indirecta han

col·laborat en elles: tots aquells alumnes de 1r de Batxillerat i els companys que en pràctiques

externes al centre van assistir.

Finalment, agrair l'Ateneu Igualadí per deixar-me usar la seva pista per a realitzar les pràctiques

externes a les del centre.


http://www.basquetcatala.cat/recursos/documents/reglaments/REGLAS%20CAT.pdf

http://www.fchandbol.cat/publico/home.asp



http://www.shoot-ball.com/

Smackball 1

Documents

Transcript of Smackball 1