Síndrome de marfan tdr ÀLEX VALENCIA

Índex

1. Introducció ........................................................................................................... 2

2. Bases de la genètica molecular ............................................................................ 4

3. Síndrome de Marfan .......................................................................................... 17

4. Identificació genètica de portadors de la mutació ............................................. 29

5. Pràctiques .......................................................................................................... 33

6. Entrevistes ......................................................................................................... 36

7. Conclusions ........................................................................................................ 38

8. Agraïments ......................................................................................................... 40

9. Glossari .............................................................................................................. 41

10. Bibliografia ...................................................................................................... 42

Annex 1: Pràctiques de Laboratori ........................................................................... 43

Annex 2: Entrevistes ................................................................................................. 52

APLICACIÓ DE LA BIOTECNOLOGIA A LA SÍNDROME DE MARFAN ÀLEX

VALENCIA

P à g i n a 2 | 63

1. Introducció

Ja des de fa uns anys, tinc clar que la medicina és la carrera que vull estudiar. De ben petit ja tenia

especial interès en sèries sobre “metges” tals com House, Hospital Central, entre altres i

posteriorment, quan em vaig adonar que necessitava més medicina i menys ficció vaig passar als

documentals i a revistes on publiquen els millor articles sobre medicina del món, tals com la revista

Nature. Llegia articles sobre doctors en medicina, que trobaven nous procediments, tractament i

cures per tot tipus de malalties, la qual cosa encoratja a pensar per simple paral·lelisme, que aquests

metges són els superherois d e la nostra societat, salven vides. I jo vull ser un d’ells.

A vegades diuen que fins que no proves quelcom, no saps si t’agradarà. Doncs gràcies als meus pares

i a professors, en els darrers anys he pogut apropar-me encara més a aquest món, fins al punt en

que en 4t d’ESO em vaig assabentar (a través de la Mercè) de l’existència d’un programa

d’investigació per estudiants, que es realitzava durant l’estiu anomenat NEXES. Va ser una

experiència que em va marca molt, ja que per primer cop vaig experimentar el treball de laboratori

que sovint els metges han de realitzar. No va fer més que reafirmar el meu desig d’estudiar

medicina. Per aquest treball de recerca, m’he sentit realment un estudiant de Medicina, ja que vaig

poder realitzar com un estudiant universitari més les pràctiques de laboratori que recolzen aquest

treball.

Per justificar la temàtica del treball, Aplicació de la Biotecnologia a la Síndrome de Marfan, tornem

al meu desig de ser un superheroi. No vull esperar-me a acabar la carrera o el MIR per poder ser-

ho. Vaig estar pensant en com podia ajudar a les persones, com fan els metges a diari, amb els

recursos i coneixements que tinc. Doncs la solució que vaig trobar més adient, va ser donar a

conèixer a tothom que llegís aquest treball o em preguntes sobre ell, una d’aquelles malaltia que es

coneixen com a “rara”, que tot i que afecta a poques persones és necessària la seva investigació.

D’aquesta manera, més enllà del treball, el que més necessiten aquestes malalties, és que la gent

parli d’elles, que les coneguin, que siguin cada vegada més rellevants per a la societat, per tal de

que es pugui activar la maquinaria de la investigació i les persones que les pateixen, puguin millorar

el seu benestar o fins i tot, garantir la seva vida.


VALENCIA

P à g i n a 3 | 63

I per què la Síndrome de Marfan, entre les més de 7000 malalties rares conegudes? Doncs perquè

la simptomatologia d’aquesta malaltia va molt relacionada amb les branques de la medicina que

més m’apassionen: la traumatologia y la genètica.

Així, alhora que aporto el meu gra de sorra per donar conèixer la Síndrome de Marfan estic

profunditzant en les facetes de la medicina que més m’interessen.

En quan a l’estructuració del treball es divideix en: una part teòrica i una de pràctica.

Primerament explico una introducció a la genètica amb la finalitat de poder entendre els apartats

següents . Seguidament faig un estudi genètic i simptomatològic de la síndrome de Marfan. Per altra

part vull mostrar com aplicar la biotecnologia a la síndrome de Marfan mitjançant la part pràctica.

Finalment vull donar a conèixer la malaltia des d’una vessant més propera amb l’ajut de dues

entrevistes.

Una vegada introduït el tema i la estructuració del treball, els objectius bàsics que s’intentaran

completar durant aquesta investigació són:

Ampliar els meus coneixements en biotecnologia, genètica i tot el conjunt de tècniques

per detectar la malaltia.

Conèixer la malaltia amb totes les seves vessants

Veure la relació entre mutació i malaltia

Saber si la biotecnologia pot curar la síndrome de Marfan


VALENCIA

P à g i n a 4 | 63

2. Bases de la genètica molecular

El diccionari de la llengua catalana defineix genètica com la “branca de la biologia que estudia els

fenòmens de l’herència i la variació de les espècies”, és a dir, la manera en que es transmeten els

caràcters morfològics i fisiològics dels essers vius de generació en generació.

La paraula genètica ens fa entendre que els “gens” són la part més important d’aquesta ciència i

que són fonamentals per poder estudiar-la. Per aquest motiu ens hem de plantejar l’estudi de la

genètica començant per la composició d’aquest material genètic. Darrerament, però, han adquirit

gran importància les seqüències reguladores de l’activitat dels gens, que responen a canvis

ambientals, dietètics, etc.

2.1. Àcids nucleics

Les cèl·lules humanes són de tipus eucariota, ja que consten

d’un nucli separat del citoplasma per una membrana pròpia

a l’interior de la qual hi ha els elements que contenen la

informació hereditària, que es troba en els àcids nucleics, i

controlen totes les funcions cel·lulars.

Els àcids nucleics són biomolècules orgàniques formades

per la polimerització* de nucleòtids. Aquestes molècules

s’encarreguen d’emmagatzemar, expressar i transmetre el

material genètic.

L’associació d’una pentosa amb una base nitrogenada

forma un nucleòsid i, la unió d’aquest amb una molècula

d’àcid fosfòric crea un nucleòtid. Aquestes molècules

s’uneixen mitjançant enllaços N-glicosídic i fosfodièsters

respectivament.

Il·lustració 1: Esquema gràfic de la composició dels àcids nucleics.


VALENCIA

P à g i n a 5 | 63

La pentosa, sucre format per 5 carbonis pot ser ribosa (per l’ARN) i desoxiribosa (per l’ADN). D’altra

banda les bases nitrogenades són compostos nitrogenats que es poden dividir en dos grups:

Bases púriques, que són l’adenina i la guanina

Bases pirimídiques, que són la citosina, la timina (ADN) i l’uracil (ARN)

2.1.1. ADN

L’ADN o àcid desoxiribonucleic, és la molècula on es troba la informació genètica d’un ésser viu.

Està situat dins de les cèl·lules, a l’interior del nucli.

Generalment, el nucli ocupa la part central de la cèl·lula i té forma esfèrica. Aquest té una membrana

que permet l’entrada o no de molècules i envolta un medi intern diferent al del citoplasma

anomenat nucleoplasma.

Just a dins es troba condensat i empaquetat l’ADN a causa de la seva llargada i donant lloc a les

anomenades fibres de cromatina que formen els cromosomes. En la següent imatge es pot veure

com una cadena de ADN es condensa primer enrotllant-se al voltant d’unes estructures proteiques

anomenades histones. Aquesta última estructura s’embolcalla més sobre si mateixa i forma unes

estructures en forma de bucle que finalment acaben formant un cromosoma.

Il·lustració 2: Empaquetament del material hereditari.


VALENCIA

P à g i n a 6 | 63

L’ADN està format per dos filaments compostos

per molècules de desoxiribosa i fosfats

enroscats en doble hèlix, units mitjançant unes

bases nitrogenades i enllaçades per ponts

d’hidrogen. L’estructura de l’ADN va ser

proposada per Watson i Crick l’any 1953 a la

revista Nature.

Com hem anomenat anteriorment, hi ha cinc tipus de bases nitrogenades que es troben

normalment a l’ADN i ARN missatger: adenina, timina, citocina, guanina i uracil, la relació de les

quals és complementària, ja que cada una només pot vincular-se amb una altra d’específica. La

seqüència d’aquestes bases determina la informació continguda en cada gen, i que es podrà traduir

en proteïnes. D’altres formes d’àcids nucleics, com el ARN ribosòmic i el ARN de transferència,

incorporen d’altres tipus de bases nitrogenades derivades de les principals, com la xantina i la

hipoxantina.

2.1.2. RNA o ARN

Dintre del nucli hi ha també una estructura important anomenada nuclèol. En aquest nuclèol es

sintetitzen els ARN (àcids ribonucleics) que són similars a l’ADN, però tenen una petita diferència en

la seva estructura. Els segon estan format per la unió d’un grup fosfat, una base nitrogenada i un

glúcid anomenat desoxiribosa mentre que els primers tenen la estructura exactament igual amb

una excepció, en lloc de tenir una desoxiribosa estan formats per una ribosa.

Il·lustració 3: Watson i Crick amb l’estructura de l’ADN

Il·lustració 4: Publicació a la revista nature de la estructura de l’ADN


VALENCIA

P à g i n a 7 | 63

Per tant podem definir a l’ARN o àcid ribonucleic com una cadena curta i monocatenària situada en

el citoplasma. L’ARN presenta diferents tipus, depenent del lloc on es trobi en la cèl·lula i de la funció

que faci:

L’ARN missatger (ARNm), que permet copiar l’ADN per tal de sintetitzar cadenes

polipeptídiques (proteïnes).

L’ARN de transferència (ARNt), la seva funció és la de transportar els aminoàcids per situar-los

sobre l’ARNm en el ribosoma, i formar la cadena de polipèptids d’acord amb el missatge

genètic d’aquest últim.

L’ARN ribosòmic (ARNr), que serveix per donar lloc els ribosomes que sintetitzen les proteïnes.

2.2. Expressió gènica

2.2.1. La replicació

La replicació és un mecanisme que s’utilitza per duplicar el material genètic i poder dur a terme la

mitosi. La replicació de l’ADN és semiconservativa, és a dir, una cada cadena vella actua com a motlle

per la síntesi d’una nova cadena complementaria. Gran part de la informació de que disposem en

relació amb el procés de replicació l’hem obtinguda de bacteris com E. Coli. En aquests organismes

podem comprendre més fàcilment les diferents fases del mecanisme perquè es reprodueixen en

colònies.

Iniciació: L’enzim* helicasa separa les dues cadenes de ADN creant un gran espai entre les dues

cadenes, anomenat bombolla de replicació.

Elongació: L’encebador* comença la polimerització de la cadena de l’ADN. L’ADN polimerasa és un

enzim que permet allargar la cadena, però no la pot començar, per això es necessari un encebador

o primer que en permeti l’inici a la polimerització amb un tros d’ARN. Posteriorment es

substitueixen aquets ARN-nucleòtids dels encebadors.

Terminació: Un factor proteic de terminació s’adhereix a una seqüencia de bases i permet l’aturada

de la replicació.


VALENCIA

P à g i n a 8 | 63

2.2.2. La transcripció i la traducció i síntesi de proteïnes

La transcripció i la traducció i síntesi de proteïnes estan totalment relacionats amb tots els funcions

cel·lulars que es donen en el cos humà i són necessaris per dur-lo a terme.

La relació que hi ha entre aquests processos i el metabolisme del cos és que els enzims són proteïnes

i estructures proteiques. Sense l’ADN el metabolisme no seria possible perquè no hi hauria cap tipus

de síntesi de proteïnes per tant les reaccions químiques del metabolisme no serien possibles, i no

podríem obtenir energia ni assimilar els nutrients necessaris per viure.

Transcripció

El procés de transcripció és aquell pel qual es forma un fragment de ARN a partir de la informació

continguda en un gen. Això es produeix quan un enzim anomenat ARN polimerasa* realitza una

copia d’aquest ADN i es forma un ARN que pot ser de diversos tipus: ARNm, ARNr i ARNt.

Aquest procés de transcripció té les quatre fases següents:

Iniciació: l’enzim RNA-polimerasa 2 s’uneix a una fracció d’ADN determinada la qual no serà

transcrita, aquesta simplement té la funció de iniciar el procés de transcripció i rep el nom de

promotor o encebador.

Il·lustració 5: Procés de replicació


VALENCIA

P à g i n a 9 | 63

Elongació: és el procés en el qual l’enzim RNA-polimerasa recorre tot el filament realitzant-ne

una còpia en forma de RNA, ja sigui missatger, de transferència, ribosòmic o nucleolar. Cal dir

que una vegada que ja s’han transcrit trenta nucleòtids, una caputxa anomenada

metilguanosinatrifosfat s’uneix a aquesta seqüència transcrita. El sentit que té que s’uneixi

aquesta caputxa a aquesta seqüència de ARN és que evita que uns enzims anomenats

exonucleases destrueixin l’RNA missatger en el cas de que s’hagi sintetitzat aquest i també

marcar l’inici de la traducció

Finalització: és produeix quan finalitza el procés de copia del fragment d’ADN. Això es produeix

quan l’ARN-polimerasa arriba a una seqüència de nucleòtids que serveix per parar el procés. Es

coneixen diferents mecanismes de finalització en bacteris, que permeten que el complex

polimerasa i la cadena de ARNm quedin lliures.

Maduració: és el procés culminant de la transcripció de l’ADN. L’RNA creat està format per unes

seqüències amb informació anomenats exons, i unes seqüències sense informació anomenades

introns. Totes aquestes estan alternades entre si i durant el procés de maduració, els introns són

eliminats. Aquest fenomen es pot veure més clarament en la següent il·lustració:

Il·lustració 6: Eliminació d’introns durant el procés de replicació


VALENCIA

P à g i n a 10 | 63

Una vegada transcrits els fragments d’ADN el que es necessitaria seria la formació en si de les

estructures proteiques, que és el procés denominat com a traducció i síntesi de proteïnes.

La traducció és un procés en el qual intervenen els orgànuls cel·lulars anomenats ribosomes, els

ARN de transferència corresponents i la fracció d’ARN missatger necessària per dur a terme el

procés. Cada ribosoma està format per dues subunitats les quals s’encaixen al voltant de l’ARN

missatger el qual abans ha estat transcrit. Llavors és quan l’ARN de transferència entra en acció.

Aquest transporta els aminoàcids necessaris per la síntesi de les proteïnes corresponents. Llavors

s’uneix a un triplet (tres nucleòtids) de l’RNA missatger amb el qual manté una complementarietat

de bases nitrogenades i es produeix la síntesi d’una proteïna.

Una vegada sintetitzada la proteïna corresponent, l’ARN de transferència que permet la síntesi

d’aquesta proteïna se’n va i n’arriba un altre alhora que el ribosoma es mou lateralment per tal de

traduir un altre triplet. Llavors es sintetitza un nou aminoàcid el qual s’uneix amb el primer

aminoàcid traduït, i aquest procés es va repetint contínuament fins que el ribosoma arriba a

l’anomenat ‘triplet sense sentit’ el qual serveix per donar per finalitzada la traducció. Aquests

triplets són tres: UAA, UAG i UGA.

Il·lustració 7: Procés de traducció en els ribosomes


VALENCIA

P à g i n a 11 | 63

Tot això es possible gràcies al codi genètic que

és el mitjà pel qual podem traduir seqüencies

d’ADN o ARN a proteïnes (seqüencia de

aminoàcids). El codi genètic estableix la relació

entre seqüencies de tres nucleòtids (codons) i

aminoàcids. El codi genètic va ser desentrellat

per un grup d’investigadors dels que formava

part el premi Nobel espanyol Severo Ochoa.

Una vegada realitzat aquest procés de la traducció ja estan sintetitzades les proteïnes o estructures

proteiques les quals realitzen diverses funcions. Funcions importants com proporcionar estructura

a teixits (pell, tendons, pel, ungles...), enzimàtica (la degradació del menjar la realitzen els enzims,

el transport de substàncies en la sang (l’hemoglobina, que transporta gasos o l’albúmina que

sintetitza el fetge), missatgers químics (hormones) i receptors d’hormones unint-se a la membrana

externa de les cèl·lules, una funció energètica i una funció defensiva, ja que els anticossos,

estructures moleculars que permeten neutralitzar algun agent exterior infecciós, estan formats

també per proteïnes. Un error genètic en un fragment de ADN pot canviar aquests processos de

formació de proteïnes, i, conseqüentment, algunes d’aquestes funcions no podran ser completades

i es podrien produir efectes secundaris no desitjables per a un ésser humà en forma de trastorns

diversos. Aquests trastorns podrien afectar a la digestió dels aliments, generar una mala absorció

d’aquests i impedir la realització total de una de les tres funcions vitals, la nutrició.

Il·lustració 8: Taula de codons


VALENCIA

P à g i n a 12 | 63

2.3. Mutacions

Una mutació és una alteració en el material genètic. Aquestes alteracions poden provocar, per

exemple, una alteració en les reaccions enzimàtiques, un trastorn en el metabolisme del cos, les que

anomenem com a malalties genètiques i que poden acabar derivant fins i tot, en la mort. Tot i això,

s’ha de dir que les mutacions també són vitals per la vida ja que, tot i que en el cas d’una malaltia

genètica els efectes secundaris són molt perjudicials, són necessàries per a la evolució, sense

mutacions no hi ha canvi, i sense canvi en la vida no hi ha evolució. Sinó fos per les mutacions,

segurament els éssers humans que som ara no existirien i l’evolució que va tenir lloc des de l’

‘Australopitechus’ fins l’ ‘Homo Sapiens’ hauria quedat estancada i probablement no seriem

bípedes, ni tindríem el cervell tant desenvolupat com el que tenim ara mateix.

Segons el tipus de material genètic afectat ens podrem trobar davant de tres tipus de mutació:

Mutacions gèniques (o puntuals)

Mutacions cromosòmiques

Mutacions genòmiques

2.3.1. Mutacions gèniques (o puntuals)

Les mutacions gèniques són aquelles en les quals

l’alteració es produeix en la seqüència de

nucleòtids d’un gen.

Segons el tipus d’alteració hi pot haver dos tipus de

mutació:

Transicions: es produeixen quan es

substitueix una purina per una altra, o una

pirimidina per una altra. Dit d’una altra

manera, quan és substituïda una adenina per

una guanina o una citosina per una timina.

Transversions: es produeixen quan es

substitueix una purina per una pirimidina o a

l’inrevés. Un exemple seria que en lloc de haver-hi una adenina hi hagués una citosina.

Il·lustració 9: En aquesta imatge es pot observar de manera gràfica els possibles canvis que es podrien

donar en el cas d’una transició i també d’una transversió.

Transició Transversió

Purines Pirimidines


VALENCIA

P à g i n a 13 | 63

Un altre cas que es podria donar és la pèrdua o inserció errònia de nucleòtids. Per exemple, en una

lectura d’ADN, el fragment original podria ser A-T-G-G-T-C-T i el fragment que obtindríem seria A-

G-G-T-C-T en el cas d’una pèrdua (deleció) o A-T-T-G-G-T-C-T si fos una addició.

A = adenina

T = timina

C = citosina

G = guanina

Les causes que poden donar a lloc aquestes mutacions poden ser múltiples però generalment són

les següents:

Errors de lectura: aquests es produeixen durant la replicació de l’ADN. Aquests alhora poden

estar produïts per dues causes més:

a) Els canvis tautomèrics: es produeix pel fet de què cada base nitrogenada pot presentar

dues formes diferents, una anomenada normal i una altra anomenada rara. Per exemple,

en les seves formes normals una timina anirà unida a una adenina, però en la forma

tautomèrica o rara la timina anirà amb la citosina.

b) Els canvis de fase: es produeixen quan hi ha un lliscament del fragment de ADN i origina

una addició d’una base nitrogenada més.

Lesions fortuïtes: són alteracions fortuïtes de l’estructura d’un o uns quants nucleòtids. Hi pot

haver tres tipus de lesions fortuïtes:

Il·lustració 10: canvi tautomèric


VALENCIA

P à g i n a 14 | 63

a) Despurinització: pèrdua de purines (adenina o guanina) per culpa de la ruptura d’un

enllaç entre aquestes i les desoxiriboses.

b) Desaminació: pèrdua de grups amino de les bases nitrogenades. Conseqüentment les

bases s’aparellen amb una base diferent de la que s’haurien d’aparellar.

c) Dímer de timina: es produeix quan s’enllacen dues timines contiguament.

Transposicions: són canvis de lloc espontanis de determinats segments de ADN anomenats

elements genètics transposables. Aquestes generalment són més petites que un gen.

2.3.2. Alteracions cromosòmiques

Aquests tipus de mutacions són les que afecten l’estructura interna del cromosoma. Hi poden haver

quatre tipus de mutacions cromosòmiques que són les següents:

Delecció: representa la pèrdua d’un fragment d’un

cromosoma. Un exemple de malaltia d’aquest tipus

podria ser l’anomenada síndrome de “cri du chat” on és

produeix una deleció en el cinquè cromosoma i les

conseqüències són la emissió de sons semblants als que

fan els gats quan miolen i un retard mental marcat.

Duplicació: és quan un segment cromosòmic es repeteix

una o més vegades ja sigui en el mateix cromosoma o en

un altre.

Inversió: és el canvi de sentit d’un fragment de cromosoma. Generalment aquest tipus de

mutació no aporta cap mena de conseqüència a la persona que la pateix, tot i que pot afectar

els descendents en el cas de què la inversió es dugui a terme en l’encreuament que es produeix

en la meiosi.

Il·lustració 11: Explicació gràfica de la

deleció


VALENCIA

P à g i n a 15 | 63

Translocació: és el canvi de posició o de locus d’un segment cromosòmic. És molt freqüent que

aquest fenomen es produeixi per l’intercanvi de dos fragment de dues cadenes de ADN

diferents. En aquest cas parlaríem d’una translocació recíproca. Com es produeix en el cas de

la inversió, l’individu que pateix aquest fenomen no es veu afectat i només se’n veurien

afectats els seus descendents.

2.3.3. Mutacions genòmiques

Aquest tipus de mutacions són les que es produeixen quan varia el nombre de cromosomes propi

d’una espècie (46 en el cas de la espècie humana). Els casos més comuns són el de nadons amb tres

còpies de cada cromosoma (triploides), però la seva esperança de vida és molt curta no més enllà

dels 5 mesos. La major part d’alteracions en nounats i persones adultes afecten a un sol parell de

cromosomes tant per excés, trisomies, com per defecte, monosomies:

Il·lustració 12: Explicació gràfica de la duplicació o amplificació.

Il·lustració 13: Explicació gràfica de la inversió

Il·lustració 14: Explicació gràfica de la translocació


VALENCIA

P à g i n a 16 | 63

Aneuploïdia: són les que afecten només al nombre de exemplars d’un cromosoma d’un cariotip.

Poden ser diverses segons el nombre. Si no hi ha cap exemplar de un cromosoma s’anomena

nul·lisomia, si n’hi ha un monosomia, si n’hi ha tres trisomia, etc.

Aquesta irregularitat es produeix per causes que poden ser la unió de cromosomes no homòlegs*,

la escissió d’un cromosoma en dos o la distribució errònia dels cromosomes durant la meiosi.

Exemples de malalties genètiques generades per aquest fenomen de la aneuploïdia poden ser la del

‘Síndrome de Down’ produïda per una trisomia en el cromosoma 21 o el ‘Síndrome de Turner’ on

les dones només tenen un cromosoma X.

D’altres alteracions del tipus trisomia afecten als cromosomes 13 i 18 (Síndromes de Patau i

Edwards) l’esperança de vida, però, és igualment molt baixa.

Il·lustració 15: trisomia del cromosoma 21 que dóna com a malaltia la Síndrome de Down

Il·lustració 16: síndrome de Turner


VALENCIA

P à g i n a 17 | 63

3. Síndrome de Marfan

3.1. Concepte de la malaltia

La síndrome de Marfan és un desordre hereditari que afecta a la composició química del teixit

connectiu*. La funció d’aquest és donar suport a les cèl·lules i actuar com a “cola” per proporcionar

resistència i flexibilitat als òrgans, ossos, articulacions, vasos sanguinis i músculs.

Les persones que pateixen la síndrome de Marfan tenen una composició química anormal de les

proteïnes fibroses i proteïnes d’adhesió (col·lagen, fibrilina i elastina) i altres que provenen dels

fibroblasts*. Aquesta composició ocasiona sobretot alteracions del sistema ossi (ossos i lligaments),

sistema visual o ocular (ulls), sistema cardiovascular (cor i vasos sanguinis), sistema pulmonar

(pulmons) i el sistema nerviós (membrana fibrosa que cobreix el cervell i la espina dorsal).

Genèticament és molt variable perquè tan pot estar ocasionada per una mutació puntual com per

una delecció, passant per interrupcions de la codificació de la proteïna.

Posteriorment al punt 4.4 explicaré amb més deteniment cada afectació.

Il·lustració 17: Família amb la síndrome de Marfan


VALENCIA

P à g i n a 18 | 63

3.2. Cronologia de la malaltia

Abans d’aprofundir amb més deteniment en el tema, hem de situar la malaltia en el temps. Per això,

hem de marcar un principi i un final amb l’objectiu d’establir una major relació entre malaltia-autor.

CRONOLOGIA DE LA SÍNDROME DE MARFAN

Any Autor Aportació

1896 Antoine Marfan

Va presentar el cas d’una nena de 5 anys d’edat amb

extremitats excessivament llargues i primes i mans amb

forma de potes de aranya (aracnodactilia) a la Société

des Médicale Hôpitals de Paris.

1902

Henri Méry i Léon Babonneix

Van estudiar a la mateixa noia però ara amb l’avantatge de la nova tecnologia en forma de radiografia. Van adonar-se

que la seva columna dorsal no estava alineada i que no hi

havia simetria toràcica.

Franz Karl Achard

Va estudiar una altra noia amb manifestacions similars. Va realitzar un article sobre la

aracnodactília i on va comentar la hipermobilitat articular de la seva pacient.

1914 Boeger Va relacionar la síndrome de

Marfan amb la luxació de cristal·lí.

1931 Weve Va demostrar que el trastorn

era heretat de forma autosòmica dominant.

1943 Baier y Cols Van descriure les manifestacions cardiovasculars


VALENCIA

P à g i n a 19 | 63

1955 Mc Kusick

Va pensar que hi havia un component defectuós en el

teixit connectiu, en les fibres elàstiques

1955-60 Diversos investigadors Van demostrar la presència de

microfibres en els teixits extracel·lulars

1986 Sakai i cols Van identificar una

glucoproteïna de 350-KD a la que van anomenar fibrilina

1991 Maurice Godfrey, David

Hollister, Lynn Sakai

Van demostrar que la quantitat de Fibrilina en els teixits de les persones amb

síndrome de Marfan era menor. Per tant que la manca d’aquesta n’era el causant de

la malaltia

Tot i que pugui semblar que el síndrome de Marfan és una malaltia aïllada i molt llunyana a

nosaltres, és possible que persones que coneixem la pateixin sense saber-ho. Tant és així, que

s’especula que personatges històrics com el faraó Akhenaton, el president americà Lincoln, o músics

com Pagannini van ser afectats pel síndrome de Marfan, atenent a les seves característiques

físiques. Més modernament, actors de cinema com Javier Botet són pacients d’aquesta malaltia, a

la que deuen el seu físic tant particular.

Il·lustració 18: Akhenator, Abraham Lincoln, Pagannini i Javier Botet respectivament


VALENCIA

P à g i n a 20 | 63

3.3. Bases moleculars de la malaltia

3.3.1. Gen de la Fibrilina

La causa de la síndrome de Marfan és una alteració del gen FNB1 que codifica la proteïna fibrilina-

1. Aquest gen consta de 65 exons i es troba situat en el braç llarg (q) del cromosoma 15, a la posició

21.1.

El gen de la fibrilina-1 codifica un RNAm que conté

aproximadament uns 10000 nucleòtids. Un error en

qualsevol d’aquests nucleòtids pot causar la síndrome de

Marfan. El mRNA és l’encarregat de produir una proteïna

anomenada fribrilina-1 que conté uns 3300 aminoàcids.

Les molècules de la fibrilina-1 s’uneixen entre elles amb

altres components per formar les microfibres. Aquestes

microfibres poden existir per si soles, però si s’ajunten

amb altres amb l’ajut d’una altra proteïna (elastina)

formarà les fibres elàstiques. Aquestes són les

encarregades de sostenir tot el sistema cardiovascular i

musculoesquelètic.

Quan la persona esta afectada per la síndrome de Marfan,

la molècula fibrilina és més dèbil i per tant no podrà

connectar-se adequadament. En conseqüència, aquesta

matriu extracel·lular no funcionarà correctament.

Il·lustració 19: Cromosoma 15q-21.1

Il·lustració 20: Imatge tridimensional de la fibrilina

Il·lustració 21: formació de fibres elastiques a partir de la fibrilina


VALENCIA

P à g i n a 21 | 63

Com podem veure en la següent imatge la proteïna FBN1 (situada al mig) està unida a diverses

proteïnes d’adhesió com ara el la elastina (ELN) i d’altres de estructurals com la fibulin-5 (FBLN5) i

la fibrilina-2 (FBN2). Les línies blaves representades en la següent imatge mostra la unió entre

aquestes molècules que són el ciment per aguantar teixit connectiu.

En la següent figura podem observar la situació de la

fibrilina dins i fora la cèl·lula. Primerament veiem que la

major concentració de fibrilina radica fora de la cèl·lula

pel fet que es troba en la matriu extracel·lular i actua com

a component estructural dels teixits. Darrerament

trobem fibrilina en el nucli i altres orgànuls en menys

quantitat

Il·lustració 22: Connexions entre proteïnes de la matriu cel·lular

Il·lustració 23: formació de fibres

elastiques a partir de la fibrilina


VALENCIA

P à g i n a 22 | 63

3.3.2. Altres gens que causen la malaltia

A banda de la fibrilina-1 que és la causant de la síndrome de Marfan, s’han trobat més tipus de

fibrilina, com la fibrilina-2 (situada al cromosoma 5) la mutacions de la qual genera una variant de

la síndrome de Marfan, la aracnodactília contractual congènita.

Un altre alteració és produïda pel TGF-β 1 i 2 (factor de

creixement transformant beta 1 i 2) que presenta d’una forma

més agressiva les afectacions cardiovasculars de la síndrome de

Marfan. Els pacients que la pateixen tenen disseccions i

trencaments arterials quan són més joves.

Fins al moment s’han trobat més de 1500 mutacions diferents al

gen FBN1 del cromosoma 15 en les persones que pateixen la

síndrome de Marfan. A més a més, s’ha trobat altres gens

relacionats amb la malaltia amb fenotips molt semblant a la

síndrome de Marfan. Per solucionar aquest problema és fa el

que se’n diu un diagnòstic diferencial*.

3.3.3. Herència

La síndrome de Marfan afecta a 1 de cada 5000 persones, dels

quals d’un 70-85% es heretat de pares a fills. En canvi l’altre 25-

30% es degut a casos esporàdics a causa d’una mutació. Aquesta

malaltia és de tipus autosòmica dominant. Dit en altres paraules,

l’afectat té el 50% de probabilitat d’heretar i transmetre el gen

de la síndrome de Marfan, sense importar si és home o dona.

Aquest fet es pot observar molt gràficament en la següent

il·lustració.

Il·lustració 24: imatge

tridimensional de la fibrilina 2 Il·lustració 24: imatge

tridimensional de la fibrilina 2

Il·lustració 25: En la imatge és mostra un possible cas d’un pare i

una mare portadors de la síndrome de Marfan. Just a sota surten les

possibles combinacions que es podrien donar en el cas de què el

matrimoni tingués descendència. Si així fos, el matrimoni tindria un 50%

fill/a amb la malaltia en el cas de que almenys un dels dos al·lels

dominants en el nounat.


VALENCIA

P à g i n a 23 | 63

3.3.4. Mutacions de la síndrome de Marfan

Actualment, hi ha moltes malalties genètiques que afecten a milers de persones, les quals no saben

que la pateixen ja que aparentment són normals. Això es degut a que encara no han presentat cap

signe ni símptoma, és a dir, són casos subclínics. Exemples de malalties que sovint es donen casos

subclínics són la celiaquia, la hemofília i la SMF. Arran d’això es van posar a la pràctica uns mètodes

per determinar l’ordre exacte d’un segment d’ADN, uns dels quals s’anomena seqüenciació*.

Durant aquests últims anys s’ha portat a terme un projecte que ha permès determinar la seqüencia

del genoma humà complet, és a dir, desxifrar tot l’ADN i arribar a conèixer tots els gens de l’espècie

humana. El projecte genoma humà es va iniciar fa més d’una dècada i va ser dirigit per Watson, un

dels descobridors de l’estructura de l’ADN. La seqüencia del nostre genoma és 99,9% idèntic al de

qualsevol altre esser humà. El 0,1% (unes 3 milions de bases) està representat per delecions,

inversions i polimorfismes d’una sola base. Per saber on es troben aquets errors s’utilitzen tècniques

d’amplificació com la PCR. Com ja hem comentat abans la síndrome de Marfan les mutacions

produïdes són molt variables, és a dir, pot haver estat produït per una mutació puntual, per una

delecció, passant per interrupcions de la codificació de la proteïna. En la següent taula hi ha

descrites les 5 alteracions del ADN més comunes, tot i haver-hi més de 5000 variables. Ara bé, per

saber si una persona està o no afectada per alguna d’aquestes variacions genètiques s’ha de realitzar

unes proves genètiques que s’explicaran pas a pas en l’apartat 5. En el cas del Síndrome de Marfan,

el projecte genoma ha permès conèixer les alteracions de l’ADN que provoquen la malaltia:

Afectació clínica Posició en el

cromosoma 15 Seqüencia Tipus

SMF 28770957 GCCCCG/ATTTGG Canvi d’una guanina a una

adenina

SMF 28958564 ATATTC/TGCTGT Canvi d’una citosina a una

timina

SMF amb afectacions

visuals greus 23290073

Pèrdua de 96 bp (pars

de bases) Delecció

SMF amb afectacions

cardiovasculars greus 4678976

Entre 4678976 i

4679786 aprox. Guany de fragment

SMF 28848294 AGGAGT/CGTCCC Canvi de timina a citosina

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/entrez/query.fcgi?db=PubMed&cmd=search&Dopt=b&term=23290073

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/entrez/query.fcgi?db=PubMed&cmd=search&Dopt=b&term=20364138

http://dgv.tcag.ca/gb2/gbrowse/dgv2_hg38/?plugin=FilterVariants&plugin_do=Filter&FilterVariants.filter_on=no&h_feat=nsv833000&name=chr15:48539935..48680793

http://dgv.tcag.ca/gb2/gbrowse/dgv2_hg38/?plugin=FilterVariants&plugin_do=Filter&FilterVariants.filter_on=no&h_feat=nsv833000&name=chr15:48539935..48680793


VALENCIA

P à g i n a 24 | 63

3.4. Alteracions clíniques del Síndrome de Marfan i diagnòstic

Un factor que està present en la síndrome de Marfan és la variabilitat simptomàtica, és a dir, que

no hi ha un model definit a nivell de signes o símptomes. Per això a l’hora de diagnosticar un pacient

que es cregui que té síndrome de Marfan s’ha de tindre en compte una sèrie de criteris majors i

menors per identificar la malaltia, els quals estan reunits en la nosologia de Ghent*. Els criteris

majors estan formats per quatre clínics i un de genètic, per altra banda, els criteris menors estan

formats només per clínics.

Nosologia de Ghent

A) Criteris majors

a. Sistema esquelètic

Pectus carinatum

Pectus excavatum

Signes Walker-Murdoch y Steinberg

Escoliosis >20°

Extensió de colzes reduïda a <170°

b. Dura

Ectasia dural

c. Sistema ocular

Ectopia lentis

d. Sistema cardiovascular

Dilatació de la aorta ascendent

Dissecció de la aorta

e. Historia familiar/genètica

Parent de primer grau amb síndrome de Marfan

Presencia de mutació FBN-1

B) Criteris menors

a. Sistema esquelètic

Pectus excavatum no quirúrgic

Hipermobilitat articular

Paladar ogival

b. Sistema ocular

Còrnia plana

c. Sistema cardiovascular

Prolapse de la vàlvula mitral

Dilatació de la arteria pulmonar abans dels 40

Dissecció aòrtica descendent toràcica abans dels 50 anys

d. Sistema pulmonar

Pneumotòrax espontani

e. Pell

Hernies recurrents


VALENCIA

P à g i n a 25 | 63

Com s’ha comentat anteriorment, aquesta malaltia mostra una anormal producció de fibrilina, que

comporta una sèrie d’efectes i símptomes els quals s’exposen els més importants en els següents

subapartats.

3.4.1. Sistema musculoesquelètic

Una persona afectada per la síndrome de Marfan acostuma a ser alta, prima i amb molta flexibilitat.

Aquesta flexibilitat s’estén fins als peus, mans i dits els quals són desproporcionadament llargs al

comparar-los amb el tòrax. Aquesta desproporció és el que es coneix amb el nom d’aracnodactília,

característica per la peculiar semblança a unes potes d’aranya. Una altra afectació freqüent és la

curvatura lateral de la columna vertebral (escoliosis), que si no es tracta amb marge de temps pot

arribar a ser molt pronunciada, afectant greument a la salut. Per últim, es pot donar que el os del

pit (estèrnum) sobresurti (pectus carinatum) o que s’enfonsi (pectus escavatum) a causa d’un alt

desenvolupament de les costelles.

Il·lustració 26: Escoliosis

Il·lustració 27: Pectus escavatum

Il·lustració 29: Pectus carinatum

Il·lustració 28: Aracnodactilia en mans i peus


VALENCIA

P à g i n a 26 | 63

3.4.2. Sistema visual

Al voltant del 70% de les persones afectades per la síndrome de Marfan tenen els cristal·lins dels

ulls luxats (ectopia lentis), és a dir, els lligaments que sostenen el cristal·lí es debiliten i aquest es

mou de lloc i queda descentrat. Com a conseqüència poden sorgir problemes de vista segons la

posició dels cristal·lins, primerament pot requerir ulleres, però després es necessària una cirurgia.

La luxació del cristal·lí es presenta molt poc en altres malalties, per tant, és un dels criteris majors

que s’ha de tindre en compte al diagnosticar a una persona amb SMF. No obstant això l’afectació

visual més comuna de la SMF és la miopia.

3.4.3. Sistema cardiovascular

La gran majoria de persones que pateixen la síndrome de Marfan, tenen el cor i els vasos sanguinis

afectats. Cal destacar que aquesta és l’afectació més greu que hi ha en la síndrome de Marfan.

El principal problema cardiovascular es dona en l’arteria més important del cos, l’aorta la qual

permet el transport de sang del cor a tot el cos. A causa de la falta de fibrilina, la paret de l’artèria

és més fràgil i es va dilatant fins trencar-se. Això es coneix com aneurisma aòrtic.

Il·lustració 30: Parts més importants d’un ull

Il·lustració 31: Persona amb una luxació de cristalí moderada


VALENCIA

P à g i n a 27 | 63

Dins del cor hi ha unes vàlvules, d’entrada i sortida les quals permeten circular la sang per tot el cos.

Aquestes vàlvules són de composició i mida anormal en la majoria d’afectats per la síndrome de

Marfan. Cal destacar dues cúspides* de la vàlvula mitral que són massa grans per la obertura que

han d’abastir, causant que aquestes cúspides s’ondulin cap enrere quan es contrau el ventricle

esquerre.

Aquest moviment anormal s’anomena prolapse de la vàlvula mitral (PVM) i succeeix en un 75% de

les persones afectades per la SMF. Tot i això, no és un signe de diagnòstic de la síndrome de Marfan

ja que el PVM afecta a un 5% de la població general.

Il·lustració 32: Dues aortes, una d’elles amb aneurisma aòrtic

Il·lustració 33: Valvula mitral normal i un prolapse de la vàlvula mitral


VALENCIA

P à g i n a 28 | 63

3.5. Tractaments simptomatològics

Actualment no hi ha cura per la síndrome de Marfan, però hi ha tractaments a nivell de símptomes

que durant aquestes últimes dècades han permès augmentar la esperança de vida a moltes

persones que pateixen SMF.

3.5.1. Sistema musculoesquelètic

En el sistema ossi, la curvatura de la columna vertebral i la deformitat del pit, representen els

problemes més greus i que poden alterar la funció del cor i els pulmons. Per això, es recomana

realitzar exàmens físics regulars per controlar problemes ossis. Es podria necessitar un reforç

ortopèdic per controlar l’escoliosi i si la curvatura és de més de 40º es necessari realitzar una

cirurgia.

3.5.2. Sistema visual

En el sistema visual, s’han de realitzar revisions oculars per controlar possibles problemes en el ulls.

Les afectacions oculars de la luxació del cristal·lí i la miopia es poden corregir mitjançant ulleres o

lents de contacte. Es podria necessitar cirurgia ocular per problemes més greus.

3.5.3. Sistema cardiovascular

En el sistema cardiovascular es poden realitzar ecocardiogrames per tal de avaluar la funció i regular

la mida del cor i de la aorta. A més a més hi ha fàrmacs que poden disminuir la pressió arterial i la

freqüència cardíaca per la de reduir la càrrega (per exemple, atenolol) sobre l’aorta i evitar el

creixement de la mateixa (per exemple, el losartan). Si per el contrari, la aorta es dilata massa i el

diàmetre supera els límits establerts caldrà una intervenció quirúrgica per reparar-la.


VALENCIA

P à g i n a 29 | 63

4. Identificació genètica de portadors de la mutació

Per identificar correctament als portadors d’alteracions en el gen de la fibrilina cal utilitzar eines

pròpies de l’enginyeria genètica les quals explicaré a continuació.

4.1. Enginyeria genètica

En els últims anys s’han realitzat avenços en genètica molecular a un ritme molt accelerat, els quals

han estat possibles gràcies a l’enginyeria genètica.

L’enginyeria genètica és la branca de la biotecnologia que té com a objectiu modificar genèticament

l’ADN mitjançant tècniques on es reemplaça un fragment d’ADN per un altre modificat

genèticament. Aquestes investigacions en genètica han permès tractar moltes malalties genètiques

que fins ara eren incurables.

4.1.2. Tècniques bàsiques de la enginyeria genètica

Les tècniques que s’utilitzen en enginyeria genètica són molt variades i complexes. A continuació

explicaré les més importants i més utilitzades, algunes de les quals he emprat en la part pràctica

d’aquest treball i per tant he pogut realitzar el procediment pas a pas (el qual es troba detallat en

l’annex 1):

4.1.3. ADN recombinant

L’enginyeria genètica s’ha pogut desenvolupar fonamentalment, gràcies a la tecnologia de l’ADN

recombinat. La tècnica de l’ADN recombinant és un conjunt de tècniques basades en l’obtenció

d’una molècula d’ADN formada a partir de la unió de dos fragments d’ADN de diferent origen.

D’aquesta manera podem fer que qualsevol organisme o virus produeixi una proteïna que fins al

moment no li era possible.

4.1.4. Reacció en cadena de la polimerasa (PCR)

Una manera d’obtenir grans quantitats d’un gen, que no requereix la utilització de vectors

(s’expliquen a continuació) ni bacteris, es la tècnica de la PCR. Aquesta tècnica permet obtenir

moltes rèpliques de fragments d’ADN a partir de petites quantitats d’aquesta molècula. Pel que fa

a l’aplicació pràctica, pot emprar-se per realitzar anàlisis policials i forenses, l’estudi de fòssils i


VALENCIA

P à g i n a 30 | 63

mòmies i al diagnòstic de malalties genètiques. Està basada en cicles de replicació en que augmenta

el nombre de còpies obtingudes.

La tècnica de la PCR s’inicia amb la desnaturalització* del fragment d’ADN que es vol copiar

mitjançant calor. Un cop desnaturalitzat s’afegeixen petits fragments d’ADN, els encebadors o

primers, per a la replicació de l’ADN. L’enzim ADN-polimerasa catalitza la producció de noves

cadenes complementaries a partir d’aquests encebadors. El cicle de replicació es repeteix tantes

vegades com sigui necessari. Més tard per visualitzar els resultats s’utilitza l’electroforesi.

4.1.5. Electroforesi

Per visualitzar el resultat de la reacció de PCR es realitza

habitualment una electroforesi en un gel d’agarosa*. És un

mètode simple i altament efectiu que permet separar,

identificar i purificar fragments d’ADN. Amb aquesta tècnica es

pot comprovar si s’ha amplificat un o més productes de PCR.

La concentració d’agarosa permet augmentar la resolució de

la tècnica, mentre que el voltatge permet augmentar la

velocitat de migració dels diferents fragments. Per visualitzar

Il·lustració 34: Reacció en cadena de polimerasa

Il·lustració 35: Electroforesi


VALENCIA

P à g i n a 31 | 63

les bandes d’ADN al gel cal utilitzar molècules fluorescents com el bromur d’etidi. Aquestes

molècules s’insereixen entre les bases nitrogenades de les cadenes de ADN. El bromur d’etidi forma

uns cromògens* que emeten a 560 nm (ARNm), de color taronja quan s’exposen a llum UV. El límit

de detecció amb bromur d’etidi és de 10 ng de ADN per banda, de manera que els gens amplificats

per la PCR es visualitzen perfectament.

4.1.6. Vectors

Són agents que permeten traspassar la informació genètica d’una cèl·lula a una altra, segons

l’interès que es tingui, adherint el nou material genètic al de la cèl·lula hoste. Els més coneguts i

emprats són els plasmidis, molècules d’ADN que es troben en els bacteris. En segon lloc podem

trobar els bacteriòfags que són un tipus de virus que infecten exclusivament a bacteris.


VALENCIA

P à g i n a 32 | 63

4.2. Aplicació de la biotecnologia a la síndrome de Marfan

En primer lloc, un metge ha de tindre en compte l’historial clínic de la persona que es sospita que

té síndrome de Marfan, avaluant diferents aspectes característics de la malaltia (cor, ulls, ossos...)

Seguidament s’ha fer una extracció de sang ja que és el més fàcil i menys dolorós pel pacient. Una

vegada s’ha extret la sang anem al laboratori per aïllar l’ADN de la resta de components que

infereixen. A continuació, es realitza la lisi cel·lular* i queden els àcids nucleics dissolts en l’aigua i

les proteïnes i lípids sota. Un cop s’ha precipitat s’extreu l’ADN dispers i es determina la seva

quantitat i qualitat mitjançant un aparell anomenat GeneQuant II o d’altres similars que valoren la

puresa de l’ADN aïllat. Després, s’afegeixen unes seqüencies a la dreta i esquerra (primers) de la

cadena per realitzar l’amplificació. Tot seguit, s’efectua l’electroforesi en gel que permet veure si

realment s’ha amplificat. Finalment s’agafa el gel d’electroforesi, se’n talla un tros, es posa dins d’un

tub eppendorf i es diposita en un seqüenciador. El seqüenciador analitzarà la mostra i confirmarà si

la persona té SMF o no.

Una altra aplicació de la biotecnologia a la síndrome de Marfan és quan es vol tindre un fill. En

aquest cas hem de saber si la persona que vol tindre el fill té un o dos cromosomes afectats (un del

pare i l’altre de la mare). Si tingues un i la seva parella fos sana vol dir que hi ha el 50% de

probabilitats de transmetre la malaltia. Però si la seva parella també té un cromosoma afectat el risc

de heretar-la augmenta al 75%. Tot i haver-hi aquest problema de descendència, hi ha solució. Quan

les persones saben que tenen una malaltia hereditària greu i que no té cura, la única solució per no

passar-li a la descendència és realitzant un diagnòstic genètic preimplantacional. En el cas de la

síndrome de Marfan, aquest diagnòstic consisteix en fecundar 10 òvuls i deixar créixer les 8 primeres

cèl·lules de cada òvul. Més tard s’agafa una cèl·lula de cada òvul fecundat i es fa una PCR i es busca

la mutació de la fibrilina que sigui compatible amb els patrons que afecten la malaltia. Com que la

SMF s’hereta amb el 50% de probabilitats, dels 10 òvuls que hi havia s’eliminen els que tenen la

malaltia i s’implanten els sans per fecundació in vitro. Aquesta tècnica ens assegura que el nadó no

tindrà la SMF i que les pròximes generacions no ho desenvoluparan. Així es com es solucionen els

problemes genètics en una família. Tot i això cal destacar que tota l’enginyeria genètica darrera

aquest tractament és extremadament cara i per tant no es troba a l’abast de tothom.


VALENCIA

P à g i n a 33 | 63

5. Pràctiques

El passat mes d’abril de 2014 vaig tindre l’oportunitat de realitzar unes pràctiques sobre les

tècniques bàsiques de la bioquímica dirigida pel doctor Jaume Folch juntament amb alumnes de

nutrició de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de Reus. Aquestes pràctiques consistien en

ampliar un fragment d’ADN a partir d’un fetge de rata amb el seu posterior anàlisi. Gràcies a

aquestes pràctiques vaig poder experimentar de primera mà algunes de les tècniques utilitzades en

enginyeria genètica, i per tant, utilitzades per diagnosticar la SMF. Posteriorment exposaré algunes

reflexions i conclusions que s’han extret de cada pràctica. El procediment complert de cada pràctica

que vaig realitzar al laboratori es troba a l’annex 1.

PRÀCTICA 1: EXTRACCIÓ DEL ADN

L’objectiu d’aquesta primera pràctica, com he comentat, era

extreure l’ADN del fetge d’una rata. Aquest objectiu es va

complir únicament en una hora de laboratori. Tot i això, sense

una prèvia elaboració dels reactius per part del Dr. Jaume,

s’hagués tardat molt més temps pel fet que es necessita molta

precisió per no equivocar-se amb les mesures. Tots els grups de

laboratori van intentar disposar de la mateixa massa, per tenir

la mateixa densitat en totes les mostres. D’aquesta manera

s’assegurava que una mostra nos sortís amb diferent textura a

una altra. Cal destacar que el fet d’haver agafat un tros de fetge

de rata i no la sang no va fer variar el resultat de la pràctica,

però si s’hagués de realitzar la prova en un humà no podríem

tallar un tros d’òrgan sinó que ho hauríem de fer a partir de la sang ja que és més senzill i menys

arriscat pel pacient.

En definitiva, l’extracció de l’ADN és un mètode ràpid, poc intrusiu (si es realitza amb sang o saliva)

i econòmic, amb el que finalment es va obtenir un bon resultat per poder continuar treballant amb

l’ADN aïllat.

Il·lustració 36: ADN aïllat dispers en aigua


VALENCIA

P à g i n a 34 | 63

PRÀCTICA 2: QUANTIFICACIÓ DE L’ADN AÏLLAT

En aquest cas, l’objectiu era quantificar l’ADN extret i valorar la seva puresa. Tot i complir-se aquest

objectiu, cal dir que moltes mostres d’ADN no van poder ser utilitzades a la següent pràctica ja que

no complien els mínims de quantitat i/o qualitat. Per aquesta raó, en la següent pràctica alguns

grups vam compartir una mateixa mostra d’ADN. L’eina que s’empra que controla la quantitat és el

GeneQuant II que mesura aquest paràmetre de la mostra d’ADN o ARN. En contrast amb la primera

pràctica, aquesta ja és més costosa de realitzar, degut sobretot a l’elevat preu de la maquinaria

utilitzada.

Si ens trobéssim davant l’ADN d’un pacient amb síndrome de Marfan s’hauria de realitzar el mateix

procediment per tal de garantir el seu posterior anàlisi.

PRÀCTICA 3: AMPLIFICACIÓ D’ADN PER PCR

El propòsit d’aquesta tercera pràctica va ser amplificar les mostres d’ADN que tinguessin suficient

quantitat i qualitat (determinat a la pràctica anterior). D’aquesta manera en aproximadament una

hora es va poder realitzar una PCR de qualitat. Per altra banda, cal destacar que els reactius que

s’utilitzen en el procediment són de baix cost i que junt amb la rapidesa amb la que es pot realitzar

fan d’aquest procediment un dels més quotidians dels professionals del sector. Tot i això, cal para

molta cura a l’hora de realitzar-la, ja que hi ha un gran nombre de passos a seguir i saltar-se un o

invertir l’ordre establert significaria contaminar i perdre la mostra.

Com a impressions personals, em va sobtar el gran ventall d’aplicacions i utilitats de la PCR en la

nostra societat, tals com biotecnològiques, diagnòstic de virus, paràsits, malalties infeccioses i

hereditàries passant també per les ciències forenses i l’arqueologia.

En conclusió, la PCR és una eina d’investigació i diagnosi de laboratori molt polivalent que dóna

moltes possibilitats als investigadors, i que ha dia d’avui s’ha convertit en un procediment essencial

per a moltes aplicacions.


VALENCIA

P à g i n a 35 | 63

PRÀCTICA 4: ELECTROFORESI EN GEL D’AGAROSA DELS PRODUCTES DE LA PCR

Finalment, la quarta i última pràctica és necessària per analitzar visualment els resultats de la PCR,

ja que no es pot observar a ull nu si en la mostra s’han amplificat els fragment de ADN (objectiu de

la PCR). En aquest cas cal destacar la diferència de temps que requereix aquesta pràctica en

comparació amb les altres ja que únicament l’electroforesi en sí (sense comptar el temps de

preparació) es triga entre 60-90 min a realitzar. Però abans d’això s’ha de preparar el gel d’agarosa

i deixar-lo refredar. A més a més, s’ha de tindre especial precaució manipulant el Sybr green

(molècula fluorescent per visualitzar les bandes de l’ADN) perquè es un agent molt tòxic. Per

aquesta raó havia d’utilitzar guants en tot moment, per tal d’evitar el contacte amb la pell.

Per concloure, destacar que l’electroforesi a l’igual que la PCR és una tècnica que avui dia es fa

diàriament i és clau per tal que malalties genètiques com la síndrome de Marfan puguin detectar-

se abans que es presentin els símptomes i per tant, poder millorar la qualitat de vida dels afectats.

Il·lustració 37: Visualització de la electroforesi mitjançant l’aparell de visualització ImageMaster VDS


VALENCIA

P à g i n a 36 | 63

6. Entrevistes

Després de la introducció a les bases de la genètica, explicació teòrica de la síndrome de Marfan i

havent realitzat unes practiques aplicables a la síndrome de Marfan, observarem aquesta malaltia

des de una vessant més personal, explicada directament per les persones que la pateixen i conviuen

amb ella a diari. Per aquesta raó, vaig contactar amb l’associació d’afectats per la síndrome de

Marfan de Catalunya, concretament amb el president d’aquesta, Jaume Roselló, buscant informació

de primera mà sobre la malaltia. Gràcies a la seva predisposició, em vaig desplaçar a Barcelona per

realitzar-li una entrevista perquè m’expliqués que fa l’associació i personalment com viu el dia a dia

amb la malaltia. Posteriorment, ell mateix em va posar en contacte amb una altra persona que patia

la SMF, en Vicenç Guillén.

6.1. Entrevista: Jaume Rosselló

Les preguntes que em vaig preparar per a l’entrevista, es podrien agrupar en dos tipus: unes

dirigides a l’associació i les accions que realitzen per millorar la vida dels afectats per la SMF i les

altres relacionades amb la malaltia i de caire més personal.

Com a reflexió sobre la primera part de l’entrevista (sobre l’associació), destacar que realitza una

funció social essencial per a les persones que pateixen la SMF, ja que sovint passen desapercebudes

si busquen ajuda mitjançant les vies convencionals. L’associació SIMAC, no només ajuda clínicament

als pacients, sinó que recolza psicològicament a les persones afectades i als seus familiars. Tot i això,

s’observa un gran inconvenient: només existeixen tres llocs en els quals es pot rebre l’atenció

necessària (l’Hospital 12 d’Octubre de Madrid, l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i L’hospital

universitari Virgen de la Victoria de Màlaga). La llunyania d’alguns afectats a aquests hospitals fa

que s’hagin de desplaçar sovint o que no puguin rebre l’atenció que necessitarien per garantir el seu

benestar i seguiment de la malaltia.

Per altra banda i com a impressió personal, dir què quan vaig entrar a l’establiment on em vaig

reunir amb en Jaume Rosselló, m’esperava poder-lo distingir a simple vista, degut a la imatge mental

que m’havia fet sobre les persones que patien aquesta malaltia. Però res més allunyat de la realitat,

quan vaig trobar al Jaume, mai hagués dit que patia la SMF. D’aquesta manera vaig poder comprovar

la variabilitat de manifestacions d’aquesta malaltia segons la persona i el gran nombre d’afectacions

diferents que hi ha, les quals sovint, no afecten a l’aspecte exterior de la persona.


VALENCIA

P à g i n a 37 | 63

6.2. Entrevista: Vicenç Guillén

L’entrevista realitzada al Vicenç va ser totalment de caire personal. Va ser el primer cas de la SMF

amb luxació del cristal·lí d’Europa, fet que va provocar que el seu cas sortís en nombroses revistes

mèdiques i d’investigació arreu d’Europa. A més a més, va ser el primer en realitzar-li l’operació

necessària per la luxació del cristal·lí. Per aquesta raó, és una persona amb molta experiència amb

la malaltia i molt activa en tot tipus d’associacions internacionals que ajuden a persones que tenen

dubtes sobre el que en Vicenç ja ha viscut en primera persona.

Vull donar èmfasi a un escrit que en Vicenç va realitzar fa dos anys, per tal de mostrar els seus

sentiments més íntims en vers la seva vida amb la SMF i que ha ajudat a moltíssimes persones que

la pateixen. És per aquesta raó que recomano enèrgicament llegir aquest escrit que es troba a

l’annex 2, el qual no s’ha modificat de cap manera, per tal de mantenir l’essència que volia

transmetre en Vicenç. A aquest annex també es pot trobar les transcripcions completes de les

entrevistes.

Il·lustració 39: Vicenç Guillén


VALENCIA

P à g i n a 38 | 63

7. Conclusions

Una vegada arribats a aquest punt puc afirmar que he assolit els objectius que vaig establir al principi

del treball.

Cada vegada són més persones que poden accedir a tractaments de la síndrome de Marfan,

(malaltia que pateix 1 de cada 5000 habitants) gràcies sobretot, a la repercussió mediàtica sobre

aquesta malaltia, que ha proporcionat casos recents com pot ser el recent cas de Isaiah Austin,

jugador de la NBA que fa menys d’un mes es va retirar a causa dels símptomes que patia per la

Síndrome de Marfan. Aquest reconeixement mediàtic és sovint (per desgràcia) condició

indispensable perquè s’investiguin malalties com la SMF.

Pel que fa als objectius personals del treball, cal dir que sens dubte he assolit els coneixements que

m’esperava i més, sobre les tècniques i procediments utilitzats en la biotecnologia per la detecció

de malalties. Fins i tot, anant més enllà de la teoria, he pogut realitzar aquests procediments jo

mateix en uns laboratoris molt ben equipats. Gràcies a això, he pogut interioritzar molt més els

coneixements durant la realització del Treball de Recerca i corroborar l’atzar que hi ha darrera una

mutació genètica. A més a més, he tingut l’oportunitat d’estudiar la malaltia des de la vessant clínica,

psicològica i personal, amb les entrevistes realitzades a Jaume Rosselló i Vicenç Guillén, dos afectats

per la malaltia que puc assegurar que hem van fer veure la malaltia amb uns altres ulls.

Cal destacar que tot i els avançats tractaments, una persona que pateixi la SMF mai deixarà de tindre

la malaltia, ja que és una mutació genètica. Tot i això, com ja s’ha exposat, si que hi ha esperança

pels nounats sempre que es tingui la informació i les eines necessàries. I és aquí on flaqueja la

medicina. Una persona que pateixi una malaltia genètica i sàpiga que hi ha moltes probabilitats que

el seu fill també la tingui, té dret a que el seu fill no neixi predestinat a passar nombroses vegades

per quiròfans i hospitals. És per això que penso que el govern hauria d’oferir més ajudes a aquests

col·lectius de persones per tal que puguin accedir als procediments d’enginyeria genètica plantejats

en aquest treball i assegurar així, que els descendents d’aquestes persones queden lliures de la

carrega de la malaltia, ja sigui la Síndrome de Marfan o qualsevol altra malaltia genètica.

Vull afegir que aquest treball m’ha fet reflexionar sobre la idea general de les mutacions genètiques:


VALENCIA

P à g i n a 39 | 63

Com ja va avançar Darwin, l’evolució de l’ésser humà va estretament lligada a les mutacions que per

obra de l’atzar van apareixent generació rere generació. Sovint aquestes mutacions ens porten més

problemes que avantatges, però hem de ser capaços tant de sobreposar-nos als símptomes que

puguin causar mitjançant la medicina, com ser capaços d’identificar aquestes mutacions com a eines

i saber-les utilitzar, com són els casos de molts pianistes que pateixen la Síndrome de Marfan que

utilitzen els seus dits característics per tocar d’una manera molt destacada el piano o el cas de l’actor

Javier Botet, molt disputat per directors de cinema, gràcies al seu característic cos.

Per acabar, destacar que m’ha agradat molt realitzar el Treball de Recerca i ha estat una experiència

molt enriquidora personalment. Crec que m’ha reafirmat els objectius sobre el meu futur i m’ha

deixat clar, que aquest passa per la medicina.


VALENCIA

P à g i n a 40 | 63

8. Agraïments

Personalment, vull agrair-li a la meva tutora, Dolors Sans, la seva atenció i el seguiment d’aquest

treball. A més, gràcies a l’ajut realitzat pel doctor Jaume Folch, de la Universitat Rovira i Virgili de la

Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de Reus. Li agraeixo la seva atenció i disposició d’uns dies

per aclarir-me molts dubtes sobre el treball i especialment, de l’apartat de la identificació genètica

dels portadors de la mutació.

També, li dono les gràcies al president de l’Associació d’afectats per la síndrome de Marfan de

Catalunya, Jaume Roselló, per donar-me la oportunitat de realitzar-li una entrevista, així com a

Vicenç Guillén per mostrar-me des d’un àmbit més personal la SMF.

Finalment, vull agrair el suport de la meva família i tot l’ajut que he necessitat durant aquests mesos

que he estat realitzant el treball ja que sempre han estat a la meva sencera disposició per a qualsevol

viatge per la recerca d’informació.


VALENCIA

P à g i n a 41 | 63

9. Glossari

Agarosa: és un polisacàrid format per galactosa alfa i beta que s’extreu de les algues dels

gèneres Gellidiumi Graciallaria.

Cromògens: que produeix matèries colorants o origina coloracions

Cúspides: part del cor que permet tancar les vàlvules del cor.

Desnaturalització: és un canvi estructural de les proteïnes o àcids nucleics on perden la seva

estructura terciària, estructura secundària i la seva funció per haver aplicat una força externa

o compost químic.

Diagnòstic diferencial: És el procediment pel qual s’identifica una determinada malaltia,

entitat nosològica, síndrome o qualsevol condició de salut-malaltia mitjançant l’exclusió

d’altres possibles causes que prestin un quadre clínic semblant al que el pacient pateix.

Encebador o primer: és una cadena d’àcid nucleic que serveix com a punt de partida per a la

replicació de l’ADN

Enzim: molècula de naturalesa proteica produïda per les cèl·lules vives de l’organisme, que

afavoreix i regula les reaccions químiques en els éssers vius.

Fibroblast: són cèl·lules pròpies del teixit conjuntiu encarregades de la síntesi dels

components de la matriu.

Homòleg: és cadascun del parell de cromosomes que té un organisme eucariota diploide, i

que aparella entre si durant la meiosi.

Lisi cel·lular: trencament de la membrana cel·lular

Nosologia: és la branca de la medicina que tracta de les malalties en general i les classifica

des del punt de vista explicatiu.

Nosologia de Ghent: és un mecanisme que ajuda a professionals en la diagnosi del SMF

Polimerització: reacció química en la qual combinen diverses molècules per formar-ne una

altra de més pes molecular anomenada polímer.

Seqüenciació: és cadascun dels mètodes de laboratori que tenen per objectiu determinar

l’ordre dels nucleòtids adenina, guanina, citosina, i timina en un fragment d’ADN.

Teixit connectiu: és aquell teixit l'origen del qual és el mesènquima embrionari i que té com

finalitat servir de sustentació i envoltar la resta de teixits de l'organisme, l'intercanvi de

nutrients, la defensa contra infeccions així com la regulació de la calor corporal.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cromosoma

http://ca.wikipedia.org/wiki/Organisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Eucariota


VALENCIA

P à g i n a 42 | 63

10. Bibliografia

[1] Turnpenny, Peter; Ellard, Sian. Emery’s Elements of Medical Genetics. 13ª ed. Barcelona: Elsevier,

2009.

[2] B. Greene, Walter. Essentials of Musculoskeletal care. 2ª ed. Buenos Aires: Panamericana, 2002

[3] J. Spalton, David; A. Hitchings, Roger; A. Hunter, Paul: Atlas of Clinical Ophthalmology. 3ª ed.

Madrid: Elsevier, 2006.

[4] Kumar, Vinay; K. Abbas, Abul; Fausto, Nelson; N. Mitchel, Richard: Robbins Basic Pathology. 8ª

ed. Barcelona: Elsevier, 2008.

[5] Kumar, Vinay; K. Abbas, Abul; Fausto, Nelson; C. Aster, Jon: Robbins Pathologic Basis of Disease.

8ª ed. Barcelona: Elsevier, 2010.

[6] P. Judge, Daniel; C. Dietz, Harry. Marfan syndrome. Desembre 2005

[7] Shi-Min, Yuan; Hua, Jing. Marfan syndrome: an overview. Desembre 2010

[8] Ju, Xiaoxi; Ijaz, Talha. Regulates Extracellular Matrix Remodeling Associated With Aortic Dilation

in a Fibrillin. Desembre 2014

[9] Robledo, Gabriel. Catedral de Genètica, Facultat de Cs. Veterinàries, UBA, Consulta: 19-8-2014.

www.geneticabioterio.wordpress.com

[10] Associación de afectados de la síndrome de Marfan. Alacant. Consulta: 26-8-2014

http://sindromemarfan.blogspot.com.es/

[11] Fernàndez, Héctor. Associación de síndrome de Marfan. Consulta: 9-9-2014

http://www.marfan.es/

[12] Rodríguez, Juan Carlos. El hombre que no pudo dejar de crecer. Consulta : 15-9-2014

http://www.elmundo.es/

[13] The Nemours Fundation. Síndrome de Marfan. http://kidshealth.org/

[14] Dr. Ponce. http://www.doctorponce.com/. Gener 2013

[15] Forteza, Alberto. Síndrome de Marfan. El desarollo de nuevas tecnologias en diagnostico

genético. https://www.youtube.com

http://www.geneticabioterio.wordpress.com/

http://sindromemarfan.blogspot.com.es/

http://www.marfan.es/

http://www.elmundo.es/

http://kidshealth.org/

http://www.doctorponce.com/

https://www.youtube.com/


VALENCIA

P à g i n a 43 | 63

Annex 1: Pràctiques de Laboratori PRÀCTICA 1: EXTRACCIÓ I PURIFICACIÓ DE ADN A PARTIR DE FETGE DE RATA

1. OBJECTIUS:

- Extreure ADN a partir de fetge de rata.

2. MATERIALS I REACTIUS:

Reactius:

- Etanol 70%

- Cloroform

- Etanol absolut

- Tampó Tris-HCl (0,1 M i pH 7,4)

- Tampó de precipitació selectiva de ADN (CTAB 5%, 0,4M NaCl)

- Tampó de lisi i desnaturalització (DTAB 8%, 1,5M NaCl, 50mM EDTA, 0,1M Tris-HCl, pH 8,6)

- Aigua bidestil·lada estèril

- Solució NaCl 1,2 M

Font d’obtenció de ADN:

- 500mg de fetge de rata

Material de laboratori:

- Guants

- Eppendorfs

- Agitador de tubs

- Puntes de pipeta autoclavades

- Tubs de 10 ml

- Pipetes Pasteur

- Bany d’aigua

- Microcentrífuga

- Centrífuga


VALENCIA

P à g i n a 44 | 63

3. PROCEDIMENTS:

1. Lisi i desnaturalització del teixit

1.1. Col·locar uns 100 mg de teixit hepàtic en un homogeneïtzador manual, de vidre, en 5 ml de tampó Tris i procedir a homogeneïtzar el teixit. Disposar 0,5 ml en un tub de vidre.

1.2. Afegir 1 ml de tampó de lisi i desnaturalització (DTAB).

1.3. Agitar el tub suaument i incubar a 68ºC durant 5 minuts.

1.4. Afegir 1,5 ml de cloroform.

1.5. Tapar i barrejar per inversió.

1.6. Centrifugar a 3000 rpm durant 15 minuts a temperatura ambient.

1.7. Recollir la fase aquosa (en la qual es troba l’ADN) en un tub net amb l’ajuda d’una pipeta Pasteur.

2. Precipitació i resuspensió de l’ADN

2.1. Afegir 3,0 ml d’A-MQ i 0,5 ml de CATB 5%.

2.2. Barrejar per inversió fins que apareixi el precipitat de ADN.

2.3. Centrifugar a 3000 rpm durant 5 minuts.

2.4. Decantar el tub sobre paper de filtre

2.5. Abocar el precipitat amb 0,4 ml de NaCl 1,2 M.

2.6. Agitar el tub fins observar una bona dissolució.

2.7. Transvasar la solució a un eppendorf amb l’ajuda d’una pipeta Pasteur.

Il·lustració 40: Recollida del ADN amb una pipeta Pasteur


VALENCIA

P à g i n a 45 | 63

2.8. Afegir 1 ml d’etanol absolut.

2.9. Barrejar per inversió fins que s’observi novament el ADN.

2.10. Centrifugar en Microcentrífuga durant 3 minuts.

2.11. Eliminar el sobrenedant i resuspendre el precipitat amb 1 ml d’etanol 70%.

2.12. Centrifugar en Microcentrífuga durant 3 minuts.

2.13. Eliminar el sobrenedant i assecar la resta d’etanol.

2.14. Dissoldre el precipitat de ADN amb 50 μl d’A-MQ per agitació.


VALENCIA

P à g i n a 46 | 63

PRÀCTICA 2: QUANTIFICACIÓ DEL ADN AÏLLAT

1. OBJECTIUS:

- Quantificar el ADN extret

- Valorar la puresa del ADN aïllat

2. MATERIAL I REACTIUS:

Reactius

- Aigua destil·lada estèril

Material de laboratori

- Guants

- Eppendorfs i puntes de pipeta autoclavades

- GeneQuant II (Pharmacia)

Material genètic

- ADN

3. PROCEDIMENT:

1. Preparació del GeneQuant II.

1.1. Connectar l’aparell, i esperar al missatge: "Instrument Ready".

1.2. Programar l’aparell entrant en "set-up" i, amb les opcions "select" i "enter", passar per les opcions de "set-up", introduint els paràmetres relatius a la mostra a valorar:

- Pas de llum de la cubeta (mm): Path length 10.

- Impressora: Printer off.

- Número de mostra: Sample núm. 0 (a l’inici) - Data (ajustar diàriament).

- Mes (ajustar diàriament).

- Any (ajustar diàriament).

- Compensació de fons: Use 320 nm NO.

- Factor de dilució: Factor 10.- Factor: dsADN 50.


VALENCIA

P à g i n a 47 | 63

2. Realització del blanc o mesura de referència.

2.1. Teclejar "set ref" (apareix missatge Please Wait).

2.2. Després d’una senyal acústica (apareix missatge Insert Reference), introduir la cubeta amb aigua estèril en el compartiment de la mostra.

2.3. Després d’un segon senyal acústic (Remove Reference), enretirar la cubeta de referència.

2.4. Esperar que l’aparell indiqui “ABSORBANCE 260 nm 0.000 AU”

3. Valoració de les mostres problema.

3.1. Realitzar una dilució 1/10 de la mostra de ADN (10 µl de mostra amb 90 µl d’aigua estèril).

3.2. Teclejar "sample" (apareix el missatge Please Wait)

3.3. Després d’una senyal acústica (apareix el missatge Insert Sample), introduir la cubeta amb la dilució 1/10 de la mostra de ADN aïllat.

3.4. Després de la segona senyal acústica (apareix el missatge Remove Sample), enretirar la cubeta.

3.5. Anotar els resultats d’absorbància, concentració i rati.

Il·lustració 41: Preparació del GeneQuant II


VALENCIA

P à g i n a 48 | 63

PRÀCTICA 3: AMPLIFICACIÓ DE DENA PER PCR

1. OBJECTIUS:

- Amplificació d’un fragment del ADN aïllat.

- Estudiar la relació entre producte amplificat i número inicial de còpies de ADN

2. MATERIALS I REACTIUS

Reactius:

- Mostra de ADN prèviament aïllat en la pràctica 1

- 10 x PCR tampó (Bu)

- dNTP mix 20 mM (dNTP)

- Taq-polimerasa 5 U/μl (Taq)

- Primer 10 pmols/μl. F1: 5'-- 3'

- Primer 10 pmols/μl. R2: 5'-- 3'

- Aigua destil·lada estèril

Material de laboratori:

- Microcentrífuga

- Termociclador (Applied)

- Eppendorfs i puntes de pipeta autoclavats

3. PROCEDIMENT:

1. Preparació de la PCR:

1.1. Col·locar 0,1 μg de ADN aïllat en la pràctica 1 en el tub (en aproximadament 1 μl)

1.2. Preparar la mescla de reacció d'acord amb la taula (multiplicar segons el nombre de tubs totals):

- 1 μl Primer Forward

- 1 μl Primer Reverse

- 5 μl 10x PCR Buffer

- 1 μl Deoxynucleotide Mix

- 2,5 μl RedTaq genomic polymerase

- 38 μl Aigua destilada


VALENCIA

P à g i n a 49 | 63

1.3. Barrejar la mostra de ADN amb 49 μl de la mescla de reacció:

2. Preparació del termociclador.

2.1. Connectar l’aparell i esperar que realitzi l’autotest.

2.2. Recuperar el programa 03 i comprovar que segueix la següent rutina de treball: 1 cicle: 94ºC - 5 minuts

30 cicles: 94ºC - 1 minut.

55ºC - 1 minut. 72ºC - 1 minut.

1 cicle: 72ºC - 5 minuts.

3. Si el programa és correcte col·locar els tubs dins l’aparell, tancar la cobertura superior i iniciar la reacció, RUN enter.

4. Recollir els tubs al finalitzar els cicles de la PCR i guardar-los a 4ºC.


VALENCIA

P à g i n a 50 | 63

PRÀCTICA 4: ELECTROFORESI EN GEL D’AGAROSA DELS PRODUCTES DE LA PCR

1. OBJETIUS:

- Valoració i interpretació dels resultats obtinguts amb la PCR.

2. MATERIAL I REACTIUS:

Reactius:

- TAE 50 x (100 ml: 24,2 g Tris, 5,71 ml àcid acètic glacial, 10 ml EDTA 0,5 M pH 8,0).

- Bromur d’etidi (1mg/ml).

- Tampó d’electroforesi (TAE 1 x).

- Tampó d’aplicació (glicerol 50 %, blau de bromofenol 0,25 %, EDTA 1 mM pH 8).

- Aigua destilada estèril.

- Agarosa.

Material de laboratori

- Tubs, Eppendorfs i puntes de pipeta estèrils.

- Microcentrífuga.

- Guants.

- Estàndard de ADN (Base pair Leader).

- Cubeta d’electroforesi (Pharmacia LKB-GNA 100).

- Font d’electroforesi (Pharmacia LKB-GPS 200/400)

- ImageMaster VDS (Pharmacia).

Font de ADN

- Producte de les PCR de las pràctiques anteriors.

3. PROCEDIMIENT:

1. Preparació del gel:

1.1. Dissoldre 1 g d’agarosa en 49 ml d’aigua destilada.

1.2. Afegir 1 ml de TAE 50 x (concentració final: 1 x) en calent i un cop dissolta l’agarosa.

1.3. Afegir 25 µl de Sybr green (concentració final: 0,5 µg/ml). S’ha de vigilar durant la manipulació de tot el material exposat, doncs és un agent alquilant tòxic.

1.4. Abocar el gel en el motllo prèviament preparat i disposar la regleta d’aplicació de mostra.


VALENCIA

P à g i n a 51 | 63

1.5. Deixar refredar el gel.

2. Preparació de la mostra:

2.1. Col·locar en un eppendorf, 5 µl del producte de la PCR (si cal, afegir 2 µl del tampó d’aplicació).

3. Preparació de l’estàndard:

3.1. Col·locar en un eppendorf, 1 µl de Base-pair Leader i 7 µl d’aigua destilada.

3.2. Afegir 2 µl del tampó d’aplicació de la mostra i vòrtex.

4. Electroforesi de l’ADN:

4.1. Omplir la cubeta d’electroforesi amb el tampó.

4.2. Col·locar el gel i vigilar que quedi perfectament cobert pel tampó.

4.3. Aplicar 10 µl en els pouets del gel d’acord amb el disseny acordat.

4.4. Connectar els elèctrodes de l’aparell.

4.5. Electroforesi a 60 V, durant 60-90 minuts.

5. Visualització del gel:

5.1. Un cop finalitzada l’electroforesi, recollir el gel en la placa de plàstic

5.2. Disposar el gel en l’aparell de visualització "ImageMaster VDS".


VALENCIA

P à g i n a 52 | 63

Annex 2: Entrevistes

Entrevista a Jaume Roselló

Preguntes com a president de la Associació d’Afectats per la síndrome de Marfan:

Quan es va crear aquesta associació?

Aquesta associació es va fundar al any 2009. Al 2009 es quan es constitueix i ens registrem al registre

d’entitats al departament de governació de la generalitat de Catalunya.

Que és el que fa concretament l’associació?

L’Associació d’Afectats per la Síndrome de Marfan (SIMA Catalunya) és una entitat sense ànim de

lucre, formada per afectats d’aquesta síndrome i els seus familiars.

Divulguem i donem a conèixer la Síndrome de Marfan tant a les administracions públiques sanitàries

com a tota la població en general. Volem millorar la qualitat de vida dels afectats així com la dels

seus familiars.

En quins àmbits ajuden a les persones que pateixen aquest síndrome?

Nosaltres estem molt connectats amb la unitat de la Síndrome de Marfan de l’Hospital Universitari

de la Vall d’Hebron. El que intentem es donar costat als afectats i familiars perquè no els sigui un

impacte tant fort de conèixer o saber que tenen aquesta afectació.

A més a més d’ajudar-los a conèixer la malaltia els ajudeu a la part clínica?

Si, hi ha dues unitats que ajuden als afectats d’aquesta síndrome, una a Madrid, l’hospital 12

d’Octubre i una altra a Catalunya, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Com a tal la única que és

multidisciplinària és la de Vall d’Hebron, ja que la de Madrid només esta orientada a les malalties

del cor.

D’on va sorgir la idea de crear aquesta associació?

La idea no és nova. Aquesta síndrome es caracteritza per les malalties cardiovasculars i a través de

les visites al cardiòleg és d’on surt aquesta idea. El qui ha estat un bon catalitzador es el doctor


VALENCIA

P à g i n a 53 | 63

Arturo Evangelista, que es el coordinador mèdic de la unitat Síndrome de Marfan de l’hospital

universitari de la Vall d’Hebron.

Creu que s’inverteixen prou recursos per investigar sobre la síndrome de Marfan?

No, perquè és una de les malalties minoritàries menys minoritària. Et posaré un exemple; hi ha una

prevalença de 1 de cada 5000 persones pateixin la síndrome de Marfan en canvi en el càncer, de

cada 5000 hi ha 500 persones afectades. Per tant no es pot invertir diners en una cosa que afecta a

poques persones. Tot i això s’està estudiant molt en la cirurgia cardíaca no només per aquesta

afectació sinó per totes les valvulopaties.

Actualment creu que els tractaments són adequats o degudament personalitzats? (bona

atenció medica)

En la síndrome de Marfan hi ha un conjunt de afectacions que poden o no manifestar-se. Per

exemple hi ha persones afectades que tenen un síndrome de Marfan el qual es manifesten tots els

símptomes i per tant han de portar més tractaments mèdics que no una persona que només pateixi

un símptoma com podria ser l’aneurisma aòrtic, si es dones aquest cas només hauria de visitar el

cardiòleg.

Preguntes com a pacient

Es vostè un afectat directe de la síndrome de Marfan?

Si, ho sóc.

Quan i com es va adonar que patia la síndrome?

Aquesta malaltia genètica, el 75% de les vegades ve dels progenitors i l’altre 25% es una mutació

espontània. En el meu cas, el meu pare estava afectat i va ser el primer en rebre la mutació. Dels

tres germans que som, el gran no era fill del meu pare i jo i el meu altre germà vam heretar aquesta

síndrome. Jo tinc una filla que pateix aquesta afectació i el meu germà afectat també te una filla

amb aquesta síndrome.

Quan van operar al meu pare van dir-li que tenia la possibilitat de transmetre aquesta síndrome.

Tot i això ami no me’l van diagnosticar fins que no vaig tindre 10 anys, havent estat operat del cor.

Em van fer un estudi genètic i es va detectar que tenia una mutació al gen que codifica la Fibrilina.


VALENCIA

P à g i n a 54 | 63

Quines són les característiques del síndrome que se manifesten en el seu cas? (els canvis en la

visió, els ossos, el cor, etc)

La primera característica es l’aneurisma aòrtic. Actualment tinc 59 anys, quan tenia 50 anys em van

haver d’operar de cataractes d’un ull i dos anys després d’un altre. Als 50 anys no és normal que

t’operin de cataractes, acostumen a sortir als 65-68 anys això es degut a tot el sistema visual afectat

per aquesta síndrome. De moment no tinc cap més afectació, però el que sí he notat es un problema

en els tendons. Això es causat per la mateixa mutació genètica que provoca que el teixit conjuntiu

sigui més feble. Puc dir que porto una vida normal completament.

Quin tipus de medicació concreta ha de prendre segons les característiques que s’expressen

en el seu cas?

Jo en el meu cas estic prenent betabloquejants, es a dir, una alentidor dels batecs del cor perquè

redueix el consum d’oxigen al cor. Estic prenent un altre medicament pel cor que el que fa es relaxar

les parets de les arteries, que es diu “Losartan”. A més a més, com que estic operat del cor, i porto

la vàlvula aorta mecànica he de prendre un anticoagulant, el “Sintrom”. Això en el meu cas. Però en

altres casos han de prendre analgèsics pels mals d’esquena.

En el cas que hagi de prendre medicació, és totalment gratuïta? Paga vostè una part o ha de

pagar la totalitat del medicament?

Pago una part. Ara fa 3 anys aproximadament que sóc un malalt crònic, i he de donar un full a la

farmàcia que posa que tinc una malaltia crònica.

Com afecta aquesta malaltia a la seva vida diària en comparació a una persona que no la

pateixi?

En el meu cas tinc una vida completament normal, jo no sóc un Marfan que en diuen “florit”, que

pateix totes les afectacions. Aquest té problemes, al caminar, en la seva estructura òssia, i això li

limita relativament la vida. Coneixem a coneguts i associats que estan en cadira de rodes perquè el

seu esquelet no és suficientment fort, els seus tendons no són suficientment resistents i s’acaba

degenerant.


VALENCIA

P à g i n a 55 | 63

Però en el meu cas hi ha tres coses que no puc fer. No em deixen anar amb bicicleta, no em deixen

muntar a cavall i no puc muntar en globus.

Com creu que veu la societat aquesta malaltia?

No la veu, passa desapercebuda. En canvi si parlem de un Marfan “florit”, no passa desapercebut,

perquè ja pensem que li passa alguna cosa. Però normalment no som fàcilment detectables, has de

saber bastantes coses i fixar-te en petits detalls abans de dir que aquesta persona es possible que

ho sigui.

En Fernando Rodríguez, que es biòleg molecular, deia textualment que la Síndrome de Marfan era

la malaltia menys rares de les malalties rares, per tant passem molt desapercebuts.

Per exemple, un síndrome de Down es veu molt, és molt aparent, nosaltres no.

Em podria explicar alguna experiència que l’hagi marcat vers aquesta malaltia?

En el moment que et diuen que t’has de operar de cor, és un moment molt dur. Per exemple, els

que són “florits” normalment els operen bastant joves, però els que no ho som això passa sobre els

40 anys. Una persona als 40 anys està enfocant a la seva professió, la seva família, la seva vida. Com

que això et passa en la edat adulta, ja penses en els fills i dius: hauran heretat aquesta patiment els

meus fills? Es una davallada forta, no només per tu, sinó per ells.

Creu que realment la síndrome de Marfan és una malaltia? (o es pot treure profit, em refereixo

als casos de Michael Phelps, Pagannini)

No és un malaltia, és una conjunt d’afectacions. Per mi la definició de síndrome és un conjunt de

coses que totes juntes et determinen una manera de fer i de ser.

Hi ha un tal Javier Botet, que aprofita aquestes afectacions per actuar en pel·lícules de terror. El cas

de Michael Phelps, no crec que sigui un Marfan. El Pagannini, no ho se perquè ja es mort. Diuen que

el Jimi Hendrix també ho era, perquè era capaç de fer uns acords amb el diapasó de la seva guitarra

elèctrica, que si no hagués tingut les mans allargades i dislocades d’alguna manera es impossible

que pogués fer-los.

Grans personatges o personatges molt clars no hi ha, tot i que només destacaria el cas de Abraham

Lincoln, el expresident dels Estats Units d’Amèrica.


VALENCIA

P à g i n a 56 | 63

Quin consell donaria a una persona que pateix la síndrome de Marfan de la seva vivència com

a afectat?

Jo el que li recomanaria primer, que vagi a la unitat del Vall d’Hebron, que no s’amagui a si mateix

allò que li esta afectant sinó que sigui una miqueta valent, i que ho accepti de cara. Si ho accepta

amb la actitud un 50% de la malaltia ja la té dominada. Hauria de posar-se en les mans d’uns bons

professionals, seguir al peu de la lletra el que et diuen, perquè estan pràcticament assegurant la

teva subsistència.

A mi quan em van detectar l’aneurisma jo vaig poder fer dues coses, la primera, no fer-li cas a

l’operació i segueixo amb la meva vida normal, i la segona, fer-li cas als professionals, que et facis

els controls, i si han de reparar l’aneurisma que el reparin.

Pensa una cosa, la perspectiva de vida davant un trencament de la aorta és un 50%, es a dir, llençar

una moneda al aire encara que t’agafi un bon hospital amb bons metges. En el meu cas va ser

programat, les meves esperances de vida estaven en el 85%. Em van operar l’any 1998 i al meu

germà al 2008 i les esperances de vida ja eren un 95% amb una altra tècnica diferent a la que em

van fer ami.

Per tant la recomanació de dono a tothom és anar a algun professional especialitzat en aquesta

malaltia, perquè és la única manera de superar-ho.


VALENCIA

P à g i n a 57 | 63

Entrevista a Vicenç Guillén

Preguntes com a pacient

Ets un afectat directe de la síndrome de Marfan?

Si, ho sóc.

Quan i com et vas adonar que paties aquesta malaltia?

Als 7 anys es van adonar que patia alguna malaltia relacionada amb els ossos i músculs, però el

diagnòstic no va ser fins l’any 2003, es a dir quan em van posar “la etiqueta” dient que tenia la

síndrome de Marfan. Des de l’any 1967 els meus professos començaven a adonar-se que tenia algun

problema a l’hora de llegir o escriure perquè m’aprovava molt per veure quelcom. D’aquí va vindre

el meu primer símptoma luxació o desviació del cristal·lí. A més, el meu va ser l’únic cas a Europa

que tenia síndrome de Marfan i la luxació de cristal·lí alhora. Van fer-me fotografies, articles en

revistes mediques a nivell Europeu.

Quines són les característiques del síndrome que se manifesten en el teu cas? (els canvis en la

visió, els ossos, el cor, etc)

En el meu cas es manifesten alteracions oculars, afectacions al cor, allargament de membres

(aracnodactília) i els pulmons. Estic operat del cor, de la vista, de pulmons, una cosa que és típica en

la síndrome de Marfan és el pneumotòrax, que pot ocasionar un trencament de pleura, i d’aquests

jo n’he patit quatre. La meva filla ara té 14 anys, quan tenia 11 va patir un pneumotòrax, cosa que

no es normal quan s’és tan petit, ja que normalment es pateix durant els 18 i 24 anys perquè es fa

més esforç, ets esportiu, et mous i pot trencar-se la pleura. Puc dir que les meves característiques

són les típiques, que són tres; luxació del cristal·lí, lesió coronària i els membres llargs, que també

s’anomenen de “llibre”.

Actualment creus que els tractaments són adequats o degudament personalitzats? (bona

atenció medica)

Sí, ja que tenim una unitat clínica a la Vall d’Hebron, a la qual jo, evidentment m’hi vaig apuntar i

més tard van realitzar-me un estudi per identificar-me tots els possibles símptomes i signes per


VALENCIA

P à g i n a 58 | 63

adjudicar-me un especialista o un altre. Aquesta clínica consta d’unes instal·lacions amb un grup de

metges que fan el seguiment de cada pacient.

Quin tipus de medicació concreta has de prendre segons les característiques que s’expressen

en el seu cas?

Tinc amics de la associació de la síndrome de Marfan que es fan truites i batuts de pastilles. Poden

arribar a prendre fins a 24 pastilles al dia.

Jo actualment prenc 3 pastilles, dues són al matí i l’altre a la nit.

Una d’aquestes pastilles és un anticoagulant anomenat “aldocumar” el qual és diferent al “sintrom”

però l’efecte és el mateix.

Porto una vàlvula mitral artificial de metall, feta d’iridi i platí, i per aquesta raó prenc aquesta pastilla

per evitar que es facin coàguls de sang perquè com que les vàlvules normals s’encarreguen de desfer

aquests coàguls, aquesta de metall no pot perquè és rígida i no pot fer-ho

La segona pastilla és el “losartan” que té una funció preventiva, ja que controla i evita que el

diàmetre de la aorta creixi.

Finalment la última pastilla que és “l’atenolol”, és un beta bloquejant que serveix per alentir les

pulsacions del cor o donar-li el ritme ja que jo pateixo una arítmia i una taquicàrdia les dues coses

juntes.

En el cas que hagis de prendre medicació, és totalment gratuïta? Paga vostè una part o ha de

pagar la totalitat del medicament?

No és gratuïta, per sort la medicació que m’estic prenent no és molt cara gràcies a la seguretat social

perquè cobreix bona part de la medicació. Pensa que jo amb aquests tres tipus de pastilles si m’he

de comprar les tres caixes em poden sortir per 2 o 3 euros, i em poden arribar a durar un mes o mes

i mig. No es una despesa massa important. Conec gent de la associació que té una despesa mensual

en medicaments molt significativa. Però jo no tinc cap despesa en quan a medicaments.


VALENCIA

P à g i n a 59 | 63

Creus que s’inverteixen prou recursos per investigar sobre la síndrome de Marfan?

Podria dir “no ho sé”, perquè no m’arriba informació. Jo, sobretot tinc molt de diàleg amb metges,

i ells parlen amb els ulls. Si estan interessats en la malaltia es veu. Realment els millors investigadors

són ells, i són els que fan la investigació en vers tot el grup de Marfan que tenen. A nivell de

laboratori no sé si s’estan preocupant. Però jo diria que no perquè no té un interès massa gran i es

centren en altres malalties que afecten a un col·lectiu més ampli com ara la vacuna de la Sida o la

que han trobat recentment, la de l’hepatitis B.

Com afecta aquesta malaltia a la teva vida diària en comparació a una persona que no la

pateixi?

Aquí hauries de llegir un relat que vaig escriure fa 2 anys que me’l van publicar a SIMA de Sud-

Amèrica, que tracta sobre com es sent una persona que pateixi o no la malaltia, que vol fer

determinades coses i que ara no les pot fer però que abans les feia i ara ja no pot realitzar.

Jo actualment tinc la invalidesa per culpa de la taquicàrdia i de la arítmia que em va donar. Era

comercial de vendes, venia cotxes i és un tipus de feina estressant encara que no ho sembli, perquè

has de tindre el vehicle que vol el client, has de tindre el vehicle impecable, no hi ha d’haver cap

errada, etc.

Encara que tingui la invalidesa, sóc una persona activa i necessito fer alguna cosa. No em puc quedar

a casa sense fer res.

A més a més em van comentar que hi havia la possibilitat de treballar a la ONCE sense perdre la

pensió de la invalidesa. A banda de comercial de vendes he treballat operador de sistemes

informàtics a la empresa de “Kelloggs”, he estat en una empresa de publicitat fent anuncis.

Aquesta és la única limitació que tinc.

Com creus que veu la societat aquesta malaltia?

Des del meu punt de vista crec que la ignora totalment, no es dona compte de que la patim. Només

alguns s’interessen superficialment, per exemple, anant pel carrer i que et diguin “mira quina

persona més alta i prima”. No hi ha aquella pregunta pel darrera que diu: per què és tan alt?


VALENCIA

P à g i n a 60 | 63

Personalment, crec que la societat no esta preparada per conèixer a fons aquesta malaltia, ja que

quan parlo amb algú sobre aquesta afectació no volen saber res. En canvi on em puc parlar més

sobre aquest tema es en el cercle dels malalts que tenim la síndrome de Marfan.

Em podries explicar alguna experiència que l’hagi marcat vers aquesta malaltia?

Una de les experiències que més m’ha marcat va ser un dia a Tarragona, baixant de la catedral per

la baixada Misericòrdia al costat de l’Ajuntament. Em vaig trobar un noi que anava demanant

almoina. Em va preguntar que si li podria donar un euro, jo vaig dir que sí. Mentres li donava l’euro,

em va preguntar: estàs així per la droga?

Aquesta pregunta em van deixar sense paraules. Va ser la única persona que s’ha preocupat pel que

em passa físicament sense que li donges fàstic per ser molt alt i prim.

Creu que realment la síndrome de Marfan és una malaltia? (o es pot treure profit, em refereixo

als casos de Michael Phelps o Pagannini (violinista)

Jo crec que el Michael Phelps pot patir la síndrome de Marfan, però en un nivell mínim. El primer

que ens recomanen els que patim la síndrome de Marfan i som alts i prims és la natació. A més a

més en Michael Phelps té una alçada considerable, és molt flexible, i té braços i cames llargues, cosa

que és comuna en la síndrome de Marfan.

Potser hi ha gent que diu que Michael Phelps no ho és ja que hi ha diverses fonts d’informació a

internet que diuen que ell pateix aquesta malaltia i pàgines web que diuen el contrari.

Quin consell donaria a una persona que pateix la síndrome de Marfan de la seva vivència com

a afectat?

N’he donat molts, a nivell sud-americà. Hi ha una ignorància total sobre la malaltia i a través de

Facebook ens passem informació sobre temes d’interès col·lectiu, com ara les afectacions del cor

més freqüents en la SM. Tinc 5 grups, estic amb el de Veneçuela, Argentina, Perú, xat Marfan i el

d’aquí Espanya.

Dins d’aquests grups ens fem preguntes, com per exemple: es pot tornar a desprendre el cristal·lí

una vegada t’han operat?


VALENCIA

P à g i n a 61 | 63

Com que hi ha moltes tècniques per operar la luxació del cristal·lí, el consell que dono sempre es

que sigui la tècnica que sigui has de seguir sempre els passos del metge, ja que ell serà el que

t’explicarà com serà la operació i com quedarà l’ull.

He donat a més a més molts consells i passos perquè la gent no es desesperi. A vegades et diuen

que s’han fet la prova i m’han d’operar i estic espantat. Jo els hi dic a tots el mateix: si vas al dentista

a treure’t un queixal, fa més mal que una substitució de la vàlvula mitral. No tens res a perdre.

A continuació trobareu el text escrit per Vicenç Guillén que mostra com es sent una persona que

pateix la síndrome de Marfan:

El penúltim esglaó

Estic sentat a les escales del porxo, al penúltim esgraó. Deuen ser al voltant de les sis del matí. Tot i

que es estiu fa fresca però no m’importa perquè se està bé.

No se perquè sempre miro cap el cel, mirant la forma dels núvols. Potser intento veure si avui plourà

o farà sol. Miro el voltant; arbres, flors, terra, muntanyes, papallones que volen sense un rumb

definit, ocells cridaners que voltegen sense saber on van però sembla que s’ho passant be.

Em veig sol... molt sol, però a la vegada em sento feliç.

De vegades està sol ajuda a comprendre moltes cosses. A trobar se a un mateix. Sóc feliç aquí i

també seria feliç… estan en una estació de trens veien marxar o arribar a la gent, tot i que el de

menys es la gent. El que m’agrada són els trens.

Em veig sol... molt sol, però em sento feliç.

Al voltant de la casa hi ha una infinitat de camins que semblen no acabar-se mai. N’hi han

d’escarpats i d’altres que són planers. N’hi ha d’amples i d’altres que mentre camines, vas topant

contínuament amb les branques dels arbres o amb les fulles dels matolls que creixen al voltant.

Un dels camins et porta al costat del mar. Es bonic mira el mar. Et sents tan petit quan veus aquella

immensitat d’aigua. Des de dalt del turó fins arribar a les roques deuen haver cinquanta metres o

més, però és impressionat la vista que hi ha.


VALENCIA

P à g i n a 62 | 63

Em veig sol... molt sol, però sóc feliç.

Elles venen corren i cridant. Sempre amb la alegria als seus llavis. No paren, volen més i mes. Els hi

agrada que els hi expliqui coses però... no em deixen acabar mai. Sempre tenen alguna cosa a dir.

Em fan riure molt.

Qualsevol bestiola que corri per terra els hi crida l’atenció. Intento explicar quin tipus de bestiola

són, tot i que de vegades no tinc ni idea.

Volen anar a un lloc o un altre. Però jo vull quedar-me allí... veien el mar, veien el cel, contemplant

ells ocells... i elles marxen corrent i rient.

Em veig sol... molt sol. però estic content i feliç.

Les forces m’estan abandonant. Ja no puc portar el ritme d’abans. El camí que porta cap a el mar

cada vegada sembla més llarg.

Ara no em sento en aquella roca perquè em fan mal els ossos i el dolor a la esquena és insuportable.

Baixar pel camí ho faig be, tot i que és escarpat, però tornar... tornar és un calvari. Es costa amunt i

les cames no responen com abans. Es com si em fiquessin unes passes a les cames per impedir que

camini. Arribo si... però ho faig esgotat. Molt esgotat.

Em veig sol... molt sol. però estic content.

Ella és una màquina. Sempre ha estat una màquina. Es pur nervi i no para. Lluitadora fins al límit.

L’hi agradava descobrir cosses noves i conèixer cosses per descobrir. Es la persona que mai... mai

m’ha vist com els demes. No era aquell noi “llarg i prim”.

En el seu moment jo era quelcom així com un príncep blau. Trobava solucions per tot. L’ajudava en

tot el que podia. però al casar-nos la cosa va canviar.

Començava molt aviat la feina i tornava molt tard. Ella estava sola a casa però sempre hi havia la

mare... o la germana o... Sempre hi havia algú.

Un dia jo em vaig trobar molt malament. Vaig agafar una grip molt, molt grossa i vaig acabar al llit

amb quaranta de febre. El metge va veure que hi havia quelcom més que una grip i va resultar que

estava malalt del cor... molt malalt. Tant es així que em van tindre que operar.


VALENCIA

P à g i n a 63 | 63

Em veig sol... molt sol. però feliç.

Ella estava de cinc mesos però cada dia agafava el meu estimat tren des de Tarragona i anava a

veure’m al hospital a Barcelona. Es una maquina... una maquina forta i nerviosa. Capaç de dur per

davant tot el que es fiqui.

Des de llavors ha sigut un calvari d’operacions d’una cosa o un altre.

Les forces cada vegada són més minses. Potser es normal o potser no, però es així. Ella està malalta,

però continua. Té força, té esperit, té empenta, té sang, budells, ràbia...

Jo l’hi ensenyava les coses de la natura. L’hi ensenyava com és la vida. L’hi feia costat quan no es

trobava be. La portava aquí... allà. Sortíem, ballàvem. L’hi donava sorpreses i fèiem de tot.

Ara no puc...

No tinc forces. Em canso. Estic esgotat. Les cames no responen. No puc lluitar perquè diuen que

no... i quan diuen que no, es que no.

No faig res...

No puc fer res.

Segurament un dia baixaré aquell camí que em porta al mar i el veuré amb tota la seva bellesa. El

cel estarà immens i els ocells estaran volant com mai els haure vist. però jo ja no pujaré el camí.

Tindré que esperar a que elles vinguin per dir-los que m’ajudin a pujar, i aniran a avisar a ella...

vindran totes i em deixaran al penúltim esglaó del porxo contemplant la forma dels núvols... Potser

avui plourà.

Em veig sol... molt sol.

No faig res.

No puc fer res...

Sóc feliç però... no estic content.

Síndrome de marfan tdr ÀLEX VALENCIA

Documents

Transcript of Síndrome de marfan tdr ÀLEX VALENCIA