“Una persona com Sherlock Holmes seria una bona mostra

de persona a qui fa un gran servei la reflexió sobre la cultura

de la seva comunitat. Tanmateix, ¿creieu que el famós inves-

tigador hauria tingut el mateix comportament en una cultura

com la japonesa, per exemple? Per a ell tot era comunicació,

tot li parlava, i els objectes o els gestos eren tan bons

missatges per interpretar com les paraules. Aquells indicis,

que per a la major part de la gent no eren significatius, ell

els sabia posar en relació amb els altres i, tan aviat com

podia, sistematitzava tota la informació. Sabia organitzar

l’univers de signes que l’envoltaven d’una manera molt

millor que els altres ciutadans. Ell coneixia bé una cultura

perquè coneixia bé les estructures de la conducta, els hàbits

i fins i tot les relacions amb les coses materials dels membres

de la seva societat. I això el feia capaç de donar resposta a

preguntes que es podia fer sobre els esdeveniments que

podien semblar més insignificants de la vida d’una persona.”

Sebastià Serrano: Signes, llengua icultura. Barcelona: Edicions 62,1980.

SÍMBOLS

PERCOM

PARTIRDe tots aquells hàbits, costums, cre-ences o coneixements que identifi-quen una persona com a membred’una comunitat en diem cultura. I siens preguntéssim quin és el signe osímbol cultural que defineix una so-cietat i la representa, tots ens avin-dríem a dir que és la llengua.

La llengua és l’instrument, el mitjàprivilegiat pel qual assimilem totes les

actituds i els hàbits dels nostres avant-passats. De fet, tota la percepció quetenim del món ens ve desxifrada perla nostra llengua. A la llengua se liafegeixen senyals, símbols de totamena, sovint transmesos de manerainconscient, que serveixen per integraren un tot els nostres comportaments.

Els membres d’una cultura, doncs,han d’aprendre a actuar de maneraque puguin adequar els seus compor-taments a un codi comú, per tal quepuguin ser reconeguts per la resta delsmembres de la seva cultura, si no noes podrien comunicar.

Quan parlem de la cultura d’una so-cietat, parlem de relacions entre lespersones, de paraules, de gestos,d’objectes, d’espais… de mites, delleis, de la concepció del món.

Comunicar els símbols d’un territori,doncs, vol dir donar a conèixer tot elque sabem, vol dir participar en unacte de comunicació comú, ja queaquests elements, aquests símbols,són portadors de tota la informaciód’una comunitat.

El llibre fa visible que la llengua i elssímbols que l’acompanyen són elselements que conformen la identitatcol·lectiva d’una societat, símbols queels seus membres comparteixen i ambels quals s’identifiquen.

Aquest treball fa explícits l’enri-quiment que produeix la diversitatlingüística i cultural, el respecte perles cultures i les llengües del món, iens mostra alguns dels símbols queidentifiquen els membres d’unacomunitat i que donen sentit a la sevaconvivència.

Bernat Joan. Secretari de Política Lingüística i president del Consorci pera la Normalització Lingüística

Un símbol és un signe que les per-sones d’una comunitat, i a vegadesdel món, han establert de maneraconvencional per poder comunicar-se. Si aquestes interaccions no leshaguéssim sotmès a una sèrie deregles o codis, el nostre comportamentseria incomprensible. No podríemestablir relacions humanes de capmena. Per això és tan important teniruna competència de comportamentcomuna.

Símbols pretén mostrar que lespersones de diferents cultures no tansols parlen llengües diferents, sinó quetenen símbols i signes diferents perexpressar les mateixes coses. No exis-teix cap aspecte de la vida humanaen què deixem de comunicar-nos.

La cultura, per exemple, que té molta veure amb la manera com els indi-vidus s’expressen emocionalment,com pensen, com es mouen…, contémolts símbols que és imprescindibleque una persona conegui perquè sesenti integrada en la comunitat.

Símbols vol incidir en el fet que unamanera d’aprendre coses de la culturapròpia és reflexionar sobre les altresi veure què tenim en comú. Si estematents a veure noves maneres de mirarles coses, ens coneixerem una micamillor nosaltres mateixos.

Símbols vol apostar explícitamentper difondre un valor: el del respecteper la diversitat. Estem parlant d’ense-nyar actituds, de sensibilitats, de ma-neres de ser que fomenten una majorcohesió i benestar social.

Des d’aquestes pàgines us vull fer unaforta encaixada de mans com a símboldel meu respecte i agraïment per parti-cipar en iniciatives com aquesta quefan que tots els ciutadans i ciutadanesque vivim al Prat, vinguem d’on vin-guem, compartim signes i símbols queens identifiquen com a comunitat.

SÍMBOLSQUEPARLEN Lluís Tejedor

Alcalde del Prat

El llibre que el lector té a les mans ésfruit de la cooperació entre la DirecciónGeneral de Integración de losInmigrantes del Ministerio de Trabajoe Inmigración, l’Ajuntament del Pratde Llobregat i el Consorci per a laNormalització Lingüística. Ha comptatamb la participació de l’alumnatdel Centre de Normalització LingüísticaEl Prat, l’Escola d’Adults Terra Baixa iel Centre de Promoció Social FrancescPalau, que en el marc del Programaper a una Nova Ciutadania i Immigracióde l’Ajuntament del Prat de Llobregat,ha fet possible que aquest llibre vegila llum.

Aquest llibre és el quart d’una sèrieque té com a protagonistes els i lesalumnes dels cursos de català, queexpliquen els beneficis que els haaportat l’aprenentatge de la llengua,la relació que han establert amb altrespersones gràcies a l’adquisició de lallengua com a vehicle de comunicació,la possibilitat de conèixer la culturadel país on viuen i, sobretot, la satis-facció que els ha representat el fet

d’haver rebut dels seus conciutadansi de les institucions, el reconeixementdels seus respectius orígens.

En definitiva, aquesta sèrie de llibres,un dels quals és Símbols, mostra comla diversitat lingüística i cultural éspositiva i enriquidora per a tota laciutadania.

Símbols mostra que la llengua, queés de vital importància, no és l’únicelement per a la comunicació, sinóque el coneixement d’altres símbolsculturals també serveix per comunicar-se. Té, a més, el valor afegit de mostraruna imatge en què es destaquen elsaspectes positius de la immigració enuna societat caracteritzada per ladiversitat cultural.

Es tracta, en definitiva, d’un projecteple de complicitats entre la ciutadaniadel Prat, les organitzacions del territorii les administracions públiques.

SÍMBOLS

UNPROJECTE

DECOOPERACIÓ

Estrella Rodríguez. Directora General de Integración de los Inmigrantes

ÍNDEXELS GESTOS 08

L’ANELL 10EL MIRALL 12

L’OU DE PASQUA 14EL MATE, EL TE I LA LLET 16

LA CAMPANA 18EL LLIRI I EL CRISANTEM 22

EL CALÇAT 24EL NÚMERO 7 26

LA FESTA DE FER-SE GRAN 28EL COLOR BLANC 30EL COLOR NEGRE 32

EL COLOR BLAU 36EL BRINDIS 38

L’AIGUA 40LA SAL 42

L’ARRÒS 44LA ROSA 48

EL ROSA, EL VERD I EL GROC 50EL COLOR VERMELL 52

LA MÀSCARA 54LES SUPERSTICIONS 56

RESPECTAR I RECONÈIXERELS SÍMBOLS I ELS SIGNESDE TOTES LES LLENGÜES ICULTURES ÉS PROMOURELA DIVERSITAT DEL MÓN

Els gestos,un símbol de comunicació universal

8

Ens hem comunicat sempre, amb gestosi paraules. Necessitem explicar el quesentim; busquem el contacte amb l’altreamb la voluntat de formar part d’unacomunitat. En aquest sentit, l’actecomunicatiu és un procés de participacióen què intervenen el llenguatge i els gestos.L’èxit o el fracàs d’aquest procés dependrà,i molt, de si la persona que rep el missatgeen coneix el codi. Per tant, és necessari queels membres de les comunitats tinguin uncodi comú per poder-se entendre.

Conèixer el sistema de signes i símbolsd’una comunitat ens permetrà saber comhem d’actuar: com hem de saludar-nos iacomiadar-nos; com hem de donar elcondol; com hem de divertir-nos; comhem d’expressar l’alegria i la tristesa; comhem de festejar; quina distància física hemde mantenir quan parlem amb unapersona; en quins moments o situacionspodem establir contacte físic o visual ambla persona amb qui parlem; què signifiquenels silencis.

El llenguatge dels símbols se’ns transmetmitjançant la cultura a la qual pertanyem.Si ens posem en contacte amb una culturadiferent de la nostra, hem d’aprendre ainterpretar els nous gestos i símbols pertal que la comunicació sigui del tot efectiva,ja que ens ajudaran a entendre elcomportament de tota la comunitatcultural i a identificar-nos-hi.

A molts països europeus s’acostuma a ferpetons en el moment de saludar-se id’acomiadar-se. Fer-se dos petons a la galta–i en alguns lloc tres– és l’habitual entreles dones i també entre un home i unadona. En canvi, entre els homes és méshabitual fer una encaixada de mans o fer-se una abraçada. La majoria de vegadesels homes només es fan petons si hi hauna relació de parentiu o de parella. Amolts països de l’Amèrica Llatina se’n fannomés un. Al Marroc, per saludar-se, elshomes es fan petons, en canvi, no éshabitual que les dones facin un petó alshomes. I les dones grans estiren les manscap endavant com si anessin a fer unaencaixada, però només es toquen la punta

dels dits, i després cadascuna es fa un petóa la part de sobre de la mà, amb la màtancada.

Per dir que un menjar és boníssim, al Brasiles toquen l’orella amb el dit polze, al’Argentina posen el puny al costat de lacara i el fan girar cap endavant, i a la majoriade països es posen la mà amb els dits totsjunts davant dels llavis i fan el gest com sianessin a fer un petó.

A Grècia i a Bulgària, per dir no aixequenlleugerament el cap i els ulls. Aquest gestés gairebé el mateix que el que a la restade països utilitzen per dir el contrari: diuensí movent el cap amunt i avall.

Al Brasil, fer un cercle amb el dit polze il’índex és un gest obscè. I quan algú voladreçar-se a alguna persona que no coneixli diu ou, ou. Per fer un signe d’aprovaciócap a l’altra persona es premen la part tovade l’orella.

Al Marroc, quan discuteixen molt fortamentes donen un cop amb el puny al palmellde l’altra mà.

La comunicacióha estat per a lahumanitat unanecessitat vital.

L’anell, símbold’amor i de fidelitat

10

L’anell és unsímbol decompromísentre duespersonesarreu delmón.L’aliança que s’intercanvien els nuvis eldia del seu casament és una tradició antigai simbòlica. L’anell simbolitza l’eternitat,perquè no té ni principi ni fi, i la fidelitat.

Els romans i els grecs es posaven l’anellde casament al dit anular de la mà esquer-ra (de fet, el nom del dit, anular, prové delllatí i significa anell). Aquesta és unatradició que s’ha mantingut a Catalunyafins a avui. Per què al dit anular de la màesquerra? Els romans van prendre la tradi-ció de la cultura egípcia. Els egipcis intenta-

ven descobrir com funcionava el cos del’ésser humà i per això feien l’autòpsiad’alguns cossos. Creien haver descobertuna vena que unia el dit anular de la màesquerra directament amb el cor, símbolde l’amor des de ben antic.

Així doncs, egipcis, grecs i romans unienl’eternitat, la fidelitat i l’amor posant-seun anell al dit anular de la mà esquerra.

Això va ser així fins al segle XV a tota lapenínsula Ibèrica. La tradició va canviar

quan l’hereva del tron de Castella i Aragó,Joana la Boja, va casar-se amb Felip d’Àustria.En aquelles contrades d’Europa l’anell decasament, que també s’usava com a símbold’amor i fidelitat, es posava a la mà dretai aquest costum es va estendre a la coronacastellana i encara avui es manté.

En canvi, els territoris que antigamentformaven la corona catalanoaragonesa,Catalunya, València i les Illes Balears, hanmantingut la tradició de posar-se’l a lamà esquerra.

El mirall,símbol de la veritat

12

El mirall, des demolt antic, ha estatun símbol deconeixement, de laveritat i de la claredat.A l’ésser humà sempre l’han fascinat lessuperfícies que reflecteixen la seva imatge,com els llacs, els estanys o les aigüescristal·lines. I aquest simbolisme apareixen nombrosos mites i llegendes que sónel testimoni de la poderosa influència quehan exercit en la humanitat aquestsobjectes capaços de reproduir imatges.

Diuen que els inques van ser, probable-ment, els primers que van utilitzar discospolits d’obsidiana –roca volcànica que espresenta en forma de vidre– per a lafabricació de miralls. Més tard, els romans,grecs, etruscos, egipcis, xinesos i hindúsen van fabricar de bronze, plata i altresmetalls com el ferro.

Es creu que van ser els fenicis els que vanintroduir el mirall de vidre en el mónmediterrani, però l’ús no es va generalitzarfins al segle XV, moment en què a Itàlia

en van començar a fabricar. En aquestaèpoca, els miralls eren veritables joies,amb revestiments d’or i de plata, i erensímbol del poder econòmic de la família.Es feien artesanalment i eren molt cars.Hi ha anècdotes que expliquen que, pertal que els servents tractessin els mirallsamb compte, els amos els advertienseverament que si se’ls trencava tindrienset anys de grans desgràcies.Aquest fet esva convertir en una superstició que encaraavui perdura.

En el simbolisme popular, el mirall trencatha estat sempre un símbol de mala sort.Al Perú i a l’Equador ho és, i a l’Estatespanyol i a Anglaterra diuen que si estrenca un mirall vénen set anys de malasort. En altres països, com Romania, elsanys de mala sort són tants com laquantitat de bocins amb què s’hagitrencat.

Hi ha altres versions que expliquen quela creença en aquesta superstició potobeir a la idea que la imatge reflectida enel mirall és el doble o l’ànima de quil’utilitza i que, per tant, trencar-lo equivala posar la vida pròpia en perill.

Justament perquè duplica la realitat, elmirall també ha estat relacionat amb lamàgia. Per aquest motiu apareix ambfreqüència en llegendes i contes infantils,convertit en màgic, ja que és capaç deprojectar imatges de coses que han passat,capaç de predir el futur, o de veure en elpresent coses que estan passant moltlluny. Però sobretot, el mirall màgic diu laveritat. És conegut el mirall màgic que faservir la madrastra de la Blancaneu. Lamadrastra li pregunta qui és la més bonicadel regne i el mirall, que sempre diu laveritat, li contesta: «la Blancaneu».

L’ou de Pasqua,un símbol de la fecundació

14

L’ou és el símbol còsmic dela fecundació i la creació engairebé totes les cultures. Ésl’engendrador de la vida.Menjar ous per Pasqua és una pràcticamolt estesa a molts pobles d’Europa on,a més, hi ha el costum de buidar-los (obullir-los), pintar-los i decorar-los ambformes i colors diferents.

Les ofrenes i àpats amb ous formen partdels ritus primaverals que celebren larenovació de la natura. Els ous de Pasquai els ous de les mones, a la culturacristiana, serveixen també per explicar elmisteri de la resurrecció de Jesucrist.Segons es diu, la tradició dels ous dePasqua ve de quan el van crucificar: unadona se li va acostar amb un cistell d’ousblancs i quan el va deixar a terra, prop dela creu, els ous van aparèixer tacats ambla sang de Crist.

Amb tota probabilitat, però, la presènciad’ous en el costumari pasqual s’explicapel fet que, antigament, a la primavera,les gallines en ponien molts i n’hi haviaexcedent. Per això s’utilitzaven per posar-los en regals. A Catalunya és una tradició

molt arrelada i hi ha el costum que, perPasqua, el padrí regali la mona o l’ou dePasqua –de xocolata– al seu fillol.

A Anglaterra i a l’Amèrica del Nord éscostum que els menuts de la casa pintini decorin els ous. Els pares els amaguenal jardí o a casa i els infants els han debuscar i trobar. A Anglaterra també és típicregalar-se ous de xocolata per Pasqua.

A França els pares amaguen els ous dexocolata, embolicats amb paper de colors,mentre els infants compten fins a cent.Si la casa té jardí, els amaguen al jardí; sino, dins de casa.

A Bulgària hi ha la tradició de fer bullirels ous. Després els posen dins d’un potamb pintura amb l’ajut d’una cullera, elstreuen i, quan ja estan secs, els embo-liquen amb flors de colors i els posen dinsd’un mitjó durant cinc minuts. Per acabar,els pelen i se’ls mengen.

A Polònia, per Pasqua, hi ha la tradició deportar un cistell d’ous a l’església elDissabte Sant, per tal que el capellà elbeneeixi. El cistell, a més dels ous, contésal –per protegir els aliments i que no esfacin malbé–, xai cuit amb sucre, xoriço,pa i dolços típics de Setmana Santa. Eldiumenge de Resurrecció s’ho mengen.

El mate, el te i la llet,begudes que segellen sentiments

16

Al Marroc, per exemple, els casamentsduren tres dies i el tercer, els nuvis esbeuen un bol de llet i es mengen un dàtilfarcit d’ametlles per segellar el seucasament i per desitjar que duri persempre. Beure te, en canvi, als països delmón àrab i islàmic, s’associa a les trobadesfamiliars i a l’hospitalitat. El costum ésservir te verd amb menta, es pren moltcalent i se’n beu a qualsevol hora del dia.

Uns altres llocs on és molt característicbeure te és a Xile i al Regne Unit, sobretotés popular i conegut el te de les cinc dela tarda, tot i que el costum de prendre’nno el va estendre cap d’aquests dos països.El te va entrar en contacte amb elseuropeus quan els portuguesos van arribara l’Índia, lloc on ja estava molt estès. Elcostum de fer servir les fulles del te perdonar bon sabor a l’aigua bullida es vautilitzar per primera vegada a la Xina, capal 2500 a. de C.

El mate és una beguda típica dels païsosde l’Amèrica del Sud i és un símbol d’amis-tat, sobretot a l’Argentina i a l’Uruguai.Quan ofereixen mate als conviats estanobligats a acceptar-lo encara que no elsagradi.

Aquesta infusió va ser utilitzada originà-riament pels indis guaranís, que utilitzavenl’herba anomenada mate. El recipient ques’utilitza per cebar el mate (afegir aiguacalenta a l’herba) és el mate, que pot serde carabassa curada, o un gerret de fango de fusta. La infusió es pren amb labombilla (tub metàl·lic amb un filtre al’extrem que s’utilitza per xuclar el mate).La pava es el recipient on s’escalfa l’aiguaper cebar el mate. Es considera que l’aiguaestà a punt just abans que bulli. Si l’aiguabull, ja no serveix per fer mate.

Darrere de la manera de servir el mates‘hi amaga un simbolisme popular que

ha existit sempre i que tothom que ésd’alla coneix. Per exemple, no s’had’ensillar (aprofitar part de l’herba d’unainfusió per preparar-ne una de nova) elmate quan es vol oferir a una personaque es respecta i s’estima perquè signi-ficaria que és un afecte fingit. O tampocs’ha d’oferir el mate amb la bombilla capendarrere, perquè és una manifestació demenyspreu. N’hi ha molts més de signi-ficats, en funció de les variants de la prepa-ració: dolç, amarg, molt dolç, rentat, llarg,amb pela de taronja…

Una altra de les infusions és el matecocido. En aquest cas sí, que cal que l’aiguabulli. Els més joves normalment beuen elmate de llet perquè reemplacen l’aiguaper llet. I, al litoral argentí i al Paraguai espren el tereré, que en guaraní significamate fred.

En alguns països aquestesbegudes comuniquensentiments.

La campana,un mitjà de comunicació molt antic

18

El llenguatge de lescampanes ha estatuna de les tradicionsmés simbòliquesal món.El campanar és un element arquitectònicque habitualment destaca per damuntde les teulades i que identifica una pobla-ció. A més de ser un bell element arqui-tectònic, antigament tenia unes altresfuncions: les campanes eren un instru-ment de comunicació, servien per avisarla població de qualsevol tipus d’esdeve-niment, com ara festivitats, morts, foc,tempestes, etc.

Com a instrument musical, la campanaprové de l’Orient i va ser introduïda al’Estat espanyol pel cristianisme. Al’Occident, el primer lloc on es va utilitzarva ser a Itàlia.

La campana és un instrument musical depercussió i de nota determinada, en formade copa invertida i que es posa en vibraciócolpejant la superfície interna amb unbatall. Cada una té una nota fonamentali cada campana té un nom propi. Al Prat,per exemple, hi ha cinc campanes: la més

gran es diu Petra, Paula i Montserrat; lasegüent en mida es diu Mercè, Elisa iMadrona; després ve la Josepa, Roser iLlúcia; la penúltima és la M. Magdalena,Ramona i Carme, i finalment, la més petitaes diu Rosario, coneguda també com laBacallanera. Aquesta campana és l’únicaque es va salvar després de la Guerra Civili pertany a l’antiga església barroca delPrat.

Tradicionalment, la feina de campaner espodia considerar, més que un ofici, un artque es transmetia de pares a fills, querequeria destresa i tècnica per voltejar lescampanes. Però, a més, el campaner erael comunicador que donava les notíciesal poble, traduïa els esdeveniments encampanades. Les campanes eren un mitjàde comunicació, un llenguatge no verbalque tothom coneixia i podia decodificar.En alguns casos, el campaner podia sertambé el sagristà de l’església o bél’ermità.

Hi ha un munt de tocs, profans i religiosos,que demostren que les campanes, arreudel món, són les veritables predecessoresde les tecnologies de la informació: tocde l’àngelus, toc de tempesta, toc de foc,toc de riuada, toc de festa, toc de bateig,toc de casament, toc de difunts…

A Catalunya hi ha moltes frases fetes alvoltant de la campana: repicar i anar a laprocessó; anar a toc de campana; fercampana; fer una volta de campana; sentirtocar campanes i no saber on.

Al Prat, encara avui, es fa servir el toc deles campanes per comunicar-se amb lapoblació. Toquen per informar de l’horade missa –toc de l’àngelus–, a les vuitdel matí, a les dotze del migdia i a les noudel vespre. El toc de glòria es fa per Nadal,per Pasqua i per la Festa Major i, final-ment, en els enterraments, es fa el toc dedifunts.

PARLAR LA LLENGUA DELLLOC ON ES VIU ÉS CREAR

UN VINCLE D’UNIÓ I DESOLIDARITAT ENTRE ELS

QUI LA PARLEN

El lliri i el crisantem,dues flors de simbolisme universal

22

Al llarg de la història algunesflors han anat adquirint unsimbolisme universal, malgratque el que representenno coincideix arreu.Aquest és elcas del lliri i delcrisantem.El lliri és una flor que des de sempre haestat utilitzada amb una finalitat orna-mental i que és molt admirada per la sevaestructura, bellesa i olor. Els grecs i elsromans, en les cerimònies de casament,utilitzaven lliris per fer la corona de lanúvia, com a símbol de puresa i inno-cència. En el món cristià, també té aquestsimbolisme i en moltes cases, per Pasqua,es fan rams de lliris blancs, que simbolitzenla resurrecció de Crist. A l’Argentina, encanvi, el lliri simbolitza la mort.

El crisantem, també anomenat rosa delsmorts, és la flor dels cementiris, s’associaals morts a la majoria de països d’Europa.És la flor amb què s’adornen els taüts iles tombes. Això, en gran part, es deu alfet que floreix al final de la tardor, entreels mesos d’octubre i desembre.Probablement, a Europa, ningú no gosariaregalar un ram de crisantems a unapersona estimada, perquè aquestes florshan de buscar els seu espai al cementiri.A Mèxic, en canvi, regalar crisantems és

una declaració d’amor. A les illesBritàniques i a l’Amèrica del Nord i delSud, el crisantem és ben rebut enqualsevol moment.

A l’Orient, el crisantem és objecte d’admi-ració des de fa segles. Simbolitza una llargavida i l’erudició. Pensen que el crisantemguarda el secret de la vida eterna. Per alsjaponesos, el crisantem és la flor d’or,l’emblema nacional i la insígnia de lafamília imperial.

El calçat, un símbold’identitat i d’estatus social

24

Per als hebreus l’ús d’un calçat determinatpodia ser senyal d’autoritat, de domini,de pacte, de propietat, de menyspreu ifins i tot de bellesa.

Descalçar-se també tenia –i té encara–un simbolisme molt important per alshebreus: es treien el calçat per menjar;en moments de desgràcia i de dol; alscaptius se’ls prenia el calçat com a partdel seu càstig, perquè es considerava quecaminar descalç era un símbol de degra-dació. La llei de Moisès requeria fer treureuna sabata a l’home que refusés prendreper esposa la dona del seu germà mort.També era molt comú descalçar-se abansd’entrar en un temple, algun recinte sagrat,algun palau reial o en una casa particular.

El gest de treure’s el calçat és també ungest usual en els temples hindús i elsislàmics.

El calçat en general, però, ha estat, junta-ment amb la vestimenta i el barret, unelement de desenvolupament i deprotecció per a l’ésser humà. Ha permès

identificar territoris i països i també haestat un símbol de l’estatus social: poder,posició i riquesa són algunes de lesconnotacions que acompanyen el calçat.

Diuen que els faraons portaven sandàliessumptuoses, amb la punta aixecada mirantcap enrere, i a la sola s’hi dibuixaven elsenemics capturats, de manera que el faraó,simbòlicament, els aixafava cada vegadaque caminava.

El calçat també està envoltat de supers-ticions. A l’edat mitjana es creia que lessabates fetes malbé, amb forats i defor-mades, retenien l’esperit i el caràcter delsseus amos. A molts països lligaven unessabates velles al carruatge dels nuvis ensenyal de bona sort, costum que despréses va canviar utilitzant llaunes o altresestris. A Anglaterra es creu que deixar unasabata a sobre d’una taula porta malasort.

En els contes populars les sabates tambéocupen un lloc important i tenen unsimbolisme màgic: la sabata de vidre de

la Ventafocs; les botes de set llegües queen Polzet agafa de l’ogre que els té captius,a ell i els seus germans; les sabates deplata de la bruixa del conte del mag d’Oz,que la Dorothy utilitza per retornar al seumón.

L’espardenya és un símbol que identificaCatalunya, perquè ha estat el calçat quetradicionalment ha portat la gent de pagès(sobretot en zones poc humides) i tambéel de les classes populars urbanes. Enalgunes contrades la paraula espardenyaes fa servir per referir-se a qualsevol calçaten general.

Actualment, cada tipus de calçat transmetuna idea de l’activitat que s’està fent iconstitueix una icona que pot seridentificada gairebé per tothom. Es podriaassociar una xancleta a l’estiu, una xirucaa la muntanya, una vamba a l’esport, unasabata de taló punxegut i prim a una festa,unes sabatilles al fet d’estar per casa…

Des de molt antic el calçat amagaun simbolisme important. En lesSagrades Escriptures hi ha moltesreferències simbòliques al calçat.

El 7, el número ambmés màgia i misteri

26

Al llarg de la història,els símbols querepresenten elsnúmeros no hanestat sempre elsmateixos.A Mesopotàmia es representaven enforma de tascó; a Egipte amb jeroglífics;a Grècia amb les lletres del seu alfabet; aRoma amb els símbols: I=1, V=5, X=10,C=100, D=500, M=1000, i actualments’utilitza el sistema numèric que vanintroduir els àrabs.

Per a Pitàgores els números definien iexplicaven l’harmonia còsmica. Gairebétotes les tradicions i cultures han utilitzatel valor dels números per expressarmissatges transcendents. La humanitat,al llarg dels temps, ha atorgat als númerosun valor simbòlic, però el número ambmés màgia, misteri i fascinació ha estatdes de sempre el set.

Les primeres observacions humanes delcel van permetre detectar set cossoscelestes, que eren fàcilment identificables

perquè descrivien moviments diferentsdels de les estrelles. Aquests set cossoseren: el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Venus,Júpiter i Saturn. De fet, els noms dels diesde la setmana provenen d’aquests cossoscelestes.

El número set no només el trobem a lacultura cristiana, sinó també a la culturaprecolombina de l’Amèrica Llatina. Per alsasteques, el número set era sagrat. A lacultura jueva el set té un paper fonamentali és el que domina el cicle de l’any.

El set apareix en diverses cultures comun número del destí. En realitat, està moltmés present en la nostra vida del que ensimaginem: la setmana té set dies; Déu vacrear el món en set dies; al nostre planetahi ha set mars; els pecats capitals són set;hi ha set notes musicals; l’arc de Sant

Martí té set colors… Parlem de les setmeravelles del món, de les set vides queté un gat… El número set també apareixen els contes tradicionals: La Blancaneui els set nans, el Polzet tenia set germansi les botes de l’ogre eren de set llegües…

Però… el set és un número de bona sorto de mala sort? Sembla que la mala famadel set ve dels temps dels sacerdots i savissumeris, que basaven els seus càlculsmatemàtics en un sistema sexagesimal(en què es compta o calcula per seixan-tenes) i es van trobar que hi havia númerosdifícils de transcriure, el primer dels qualsera 1/7 (els era impossible expressar lasetena part d’alguna cosa amb fraccionssexagesimals). Aquesta irreductibilitat vafer que aquest número fos considerat demalastrugança. En alguns països, com Xile,en canvi, el set és el número de la bona sort.

La festa de fer-se gran

28

La festa dels quinze anys,anomenada també fiesta dequinceañera, és una de lescelebracions socials mésimportants en algunes zonesde l’Amèrica Llatina.La festa dels quinze anys és, de fet, unacte ritual de presentació en societat deles noies el dia que arriben a aquesta edat,com una data que simbolitza l’acabamentde la infantesa i l’inici de la vida adulta.Per a les famílies representa la possibilitatde demostrar el seu nivell econòmic, ques’exhibeix amb la qualitat i els costos dela festa.

Aquesta festa està inspirada en els ballsde la noblesa anglesa i de l’alta burgesiafrancesa del segle XIX, en què les joveseren presentades en societat. Aquest fetels permetia conèixer homes per poder-s‘hi casar. Aquestes festes les van imitarmolts països del món; de fet, en algunsllocs encara es fa però amb la variant delsdivuit anys, és a dir, de la majoria d’edat.

A l’Amèrica Llatina és una tradició tanarrelada que no només la celebren lesfamílies benestants, sinó que ho fa tothom.La gent que no és d’alta societat, però, hiha introduït altres elements com ara anara missa amb els convidats abans de la festa.

El ritual té diferents variants segons el lloc,tot i que la base és sempre la mateixa: lanoia que celebra l’aniversari obre el ballamb el seu pare, amb un ball que anome-

nen vals tot i que molt sovint el que esballa no correspon a aquest gènere musical.Els acompanyen els chabelanes, que al’origen eren els possibles pretendents.Actualment, però, només són ballarins. Enalguns llocs, en aquest primer ball, el pareregala a la filla una nina, la última muñeca.Tothom va vestit de gala, les noies, perexemple, van amb vestits de color verd,rosa i blau clar, excepte a Puerto Rico quevan de color blanc. Després se serveix elbanquet i, a l’hora de les postres, la noiafa el tradicional tall de la torta. A l’Argentina,es fa també la ceremonia de las quinzevelas, festa en què la noia dóna quinzeespelmes a les persones que per a ella hanestat més importants en aquests quinzeanys. No hi falta el brindis i continua elball. Si la festa s’allarga, se serveix el queen alguns llocs de Mèxic anomenen elrecalentado, que consisteix a escalfar elmenjar sobrant.

Al Perú el ritual de la festa de fer-se grantambé es fa per als nois. A la festa, el noiporta un mocador a la mà, el llança endar-rere i l’agafa el seu pare. Immediatament,el pare li dóna la clau de casa com a símbolque ja s’ha fet gran i és una persona res-ponsable.

El blanc,un símbol universal de la pau

30

Dotar les coses de colorha estat, de sempre,una obsessió dela humanitat.Els colors formen part del nostre entornquotidià i sempre ens donen un missatge.A la natura els colors parlen: els masclesde diferents espècies tenen colors vistososper atraure les femelles; les plantes i florssón de colors per atraure els insectes. Elscolors, a la natura, serveixen per perpetuarles espècies. Els humans també ensmovem per codis de colors. Els colorscomuniquen i cada cultura els atorgasimbolismes diferents. Els humans estemcontínuament triant colors i els nostrescolors respiren diversitat.

El blanc, segons el simbolisme, és el colormés perfecte. Mai no s’hi associa unconcepte negatiu. És el color del principide tot, del naixement i de la resurrecció,aquest és el motiu pel qual, a la majoriade religions, els morts s’embolcallen ambroba blanca. El simbolisme del blanccomença amb referències a la llum, i tambésignifica pau i rendició. Les aus blanquesacostumen a ser un símbol universal de lapau, la bondat i la felicitat. En la culturaoccidental la cigonya, simbòlicament, portaels nadons a les famílies i per això és unsímbol de la felicitat.

El blanc és el color espiritual i el favoritper a moltes religions. A Grècia era el colordels déus. El cristianisme represental’Esperit Sant amb un colom blanc. Elcolor dels déus es va convertir també enel color dels sacerdots. El blanc és el colorlitúrgic per excel·lència. Com més alt ésel càrrec, més clara és la vestimenta; peraixò el Papa va de color blanc.

També simbolitza atributs com la debilitati la fragilitat, la higiene, la virginitat i lapuresa; per això les núvies es vesteixende blanc.

Al Marroc, el blanc apareix en moltsmoments importants de la vida. Elscasaments, allà, duren tres dies i el tercer,la núvia s’ha de posar un vestit de colorblanc. També és el color del dol. Les dones,quan es mor el marit, es vesteixen decolor blanc. Els homes i les dones tambées vesteixen de blanc quan van de pere-grinació a la Meca. Els nens van vestits decolor blanc en el moment de la circum-cisió. Al Marroc, quan algú és molt bonapersona i molt estimat per tothom es diuque té el cor blanc. I quan volen expressarque s’han quedat en blanc, a diferènciad’aquí, diuen que s’han quedat en blau.

A Catalunya tenim moltes frases fetes queinclouen el color blanc: quedar-se en blanc;ser el blanc de totes les mirades; tenir cartablanca en un assumpte; passar la nit enblanc; quedar blanc com el paper; fer blanc.

El negre,el símbol del final

32

El negre ésl’absència dellum i per aixòs’associa atot allò queés negatiu.A la natura, el negre és un color difícil detrobar, només el trobem a l’interior de laTerra: el petroli, el carbó…

El mal, la mort, els mals presagis sempres’han amagat darrere d’aquest color.Personatges malvats de la cultura popularvan de color negre: les bruixes, Dràcula…Els animals negres, com els corbs, elsratpenats, els gats negres…, són protago-nistes de llegendes sobrenaturals.

El negre simbolitza el final, per això és elcolor de la mort i del dol. A molts païsosdel món, per representar el dol, les personeses vesteixen amb roba negra.

El negre simbolitza la foscor, la nit, ladesgràcia, el misteri, el terror, la maldat.Molts senyals de trànsit que indiquenadvertiment són negres i grocs. El negreés el color de la bandera pirata.

En molts llocs del món i sobretot a lessocietats occidentals i als països del’Amèrica Llatina, el negre és utilitzat ambconnotacions negatives i és el color de lamala sort –a Itàlia, en canvi, el color de lamala sort és el lila fosc. La majoria decultures tenen un munt d’expressions quereflecteixen aquest concepte: ser l’ovellanegra, veure-ho tot negre, tenir un dia negre,tenir un cor negre (Marroc), la màgia negra,humor negre, novel·la negra…

El negre també fa referència a allò prohibiti il·legal: el mercat negre, les llistes negres.

A Anglaterra, els escolars anomenen blackMonday, que vol dir dilluns negre, el primerdia de l’escola després de les vacances.Malgrat tot, el negre, tampoc no ho té tannegre. També s’hi associen simbolismespositius: és un símbol de l’elegància; enanglès l’expressió the new black, el nounegre, vol dir últimes tendències. Tambéés el color del prestigi i representa laseriositat i l’autoritat; per això l’utilitzenels jutges en els seus vestits a la majoriade països occidentals, diversos ordesreligiosos en els seus hàbits i els graduatsuniversitaris. En les arts marcials, el cinturónegre significa un nivell molt alt deconeixements.

CONÈIXER ELS SIGNES I ELSSÍMBOLS D’UNA COMUNITATVOL DIR POSSEIR EL CODI

PER ENTENDRE ELCOMPORTAMENT DE LESPERSONES QUE HI VIUEN

El blau,el color de la calma

36

Els colors han comunicat sempre.Han identificat llocs,territoris, banderes,supersticions i finsi tot sentiments.

Durant molt de temps es va creure queDéu es comunicava amb els mortals através de l’arc de Sant Martí. També escreia que els colors acostaven la gent aDéu, aquest és un dels motius pels qualsles catedrals i les esglésies tenien vitrallsde colors.

Els colors no tenen el mateix significat atot arreu. Per exemple, la tristor, a lamajoria de llocs del món es representaamb el color gris. A Anglaterra, en canvi,ho fan amb el blau. Aquesta associacióde la tristor amb el color blau està tanarrelada en el món anglosaxó que fins itot s’hi ha associat una tendència musical,el blues, que vol dir blau. Aquest movimentmusical el van crear els esclaus negresque treballaven als camps de cotó delsEstats Units i és un cant de lament i detristor per la seva situació.

A Anglaterra el color blau és present enmoltes expressions. Del que a Catalunyaen diem ser un/una pilota, a Anglaterraen diuen el noi/la noia dels ulls blaus. Deles pel·lícules pornogràfiques, en diuenpel·lícules blaves, perquè el llapis de lacensura era de color blau. Per aquestamateixa raó, l’acudit picant, que aCatalunya anomenem verd, per alsanglesos és un acudit blau. També hi hael costum que la núvia porti una peçavella, una de nova, una de deixada i unade blava.

A Alemanya, quan algú ha begut moltdiuen que està blau. A Rússia, un noitranquil és blau i una noia tímida és blava.I, per als japonesos ser blau és ser jove.El blau s’associa al cel, al mar i a l’aire.Expressa confiança, calma, seguretat iintel·ligència; per això, els uniformes demolts oficis són de color blau.

Contràriament al que es pensa, inicial-ment, el color blau era un color femení.En el cristianisme el color blau té unsimbolisme molt important, la Mare deDéu anava vestida amb una túnica blava.Amb el temps, el color blau es va associara la força i a la capacitat masculina, enpart relacionat a la vestimenta dels soldats.Per aquest motiu el color blau, actualment,a moltes cultures, té connotacionsmasculines.

En moltes cultures és coneguda l’expressióser de sang blava, que vol dir ser de famíliaaristòcrata o ser de família reial; això esdeu al fet que els aristòcrates i membresde la reialesa, com que no treballaven alcamp, tenien la pell tan pàl·lida que se’lspodia veure les venes de color blavós.Finalment, a molts llocs, el príncep blaués el noi que considerem ideal, que tétots els atributs positius que s’atorguena aquest color.

El brindis,un gest universal de celebració

38

Brindarés l’acteritual debeure per lasalut i laprosperitatindividual ocol·lectiva.

El brindis és uns dels costums socials més universals. S’utilitzaper atorgar solemnitat a un acte o simplement per reunir-se ibeure conjuntament.

Hi ha qui diu que l’origen del brindis ve dels temps dels grecsi estaria relacionat amb la mostra de confiança i amistat quel’amfitrió oferia als seus convidats. En els grans convits i banquetsque organitzaven els més benestants en honor d’algú osimplement per passar-s‘ho bé, els criats servien les copes atothom i l’amfitrió aixecava la copa i feia un glop, com a senyalque la beguda no contenia cap verí. (Cal recordar que en aquelltemps la millor manera d’eliminar els enemics era enverinar labeguda.)

Tot i que per brindar n’hi ha prou amb fer el gest d’aixecar lacopa cap a la resta de comensals, en molts llocs els agrada fertopar les copes lleugerament amb la resta de comensals veïns.Diuen que el gest de fer-les topar també té un origen lligat a lapor d’enverinament. Antigament, colpejar les copes amb vigortenia la funció de traspassar una part del líquid d’una copa al’altra, per demostrar que no hi havia verí en cap d’ambduesbegudes. Així, si alguna en contenia, hauria quedat repartit.

Arreu del món hi ha diferents formes de brindar. Habitualment,el brindis es fa tal com hem explicat més amunt. Al Marroc,però, aixequen la copa i no hi ha el costum de fer-les topar. AXile hi ha el costum de brindar en cadena. S’anomena així perquèles dues persones que brinden entrellacen el braç amb quèaguanten la copa (fent la forma d’una cadena) i beuen tot ellíquid de cop.

En alguns països a l’hora de brindar, en aixecar la copa, diuenalguna paraula o expressió relacionada amb els bons desitjos ola felicitat.

També és habitual posar-se dempeus en el moment de fer elbrindis, és un gest universal. Diuen que només s‘accepta queho facin asseguts els mariners. Hi ha una història que explicaque el rei anglès Jordi IV solia marejar-se a bord, la qual cosa liimpossibilitava posar-se dret i brindar amb dignitat; per aixòbrindava assegut. Així doncs, aquest costum es va estendre aquasi tots els mariners del món i només brinden dempeus siel mariner més gran o de major jerarquia diu la frase: «En posiciód’arbre!».

L’aigua,un símbol universal de purificació

40

En gairebé totes les religionsi cultures, l’aigua té un doblesignificat: és la font de la vidai un mitjà de purificació.L’aigua neteja el cos i, per extensió, es creuque el purifica. Aquesta qualitat li confereixun alt valor simbòlic, fins i tot sagrat. Ésper això que l’aigua constitueix un elementprimordial en les cerimònies i ritusreligiosos.

S‘han trobat evidències de cultes religiososen moltes fonts d’Europa occidental, desdel període neolític fins a l’edat de bronze.

L’acte del baptisme, practicat per moltís-simes religions a tot el planeta, implicadepurar l’anima de faltes passades–nostres, dels nostres avantpassats o detots els éssers humans. Així, un rajolí aiguano només és un poderós agent de netejaespiritual, sinó que es creu que és capaçde netejar mil·lennis de pecat.

Aquest contacte amb l’aigua es fa dediferents maneres segons les cultures. Enels primers segles del cristianisme, perexemple, els cristians adults eren batejatsen una espècie de pila plena d’aigua quetenia dues escales: per una es baixava al’aigua i representava el moment depurificació dels pecats i, per l’altra, espujava i representava el renaixement auna altra vida.

Per a altres cultures com la hindú, total’aigua és sagrada i els llocs sagrats nor-malment es troben a la vora dels rius,considerats també sagrats. És moltconeguda la devoció dels hindús al riuGanges, on es banyen per purificar-se.Milions de peregrins, procedents de totsels llocs de l’Índia, viatgen a Benarés, laciutat de la mort, per assistir al ritu hindúde la cremació. Segons la llegenda, elGanges flueix més enllà dels confins dela terra fins a moksa, el regne del nirvana.

Tot i que l’aigua està lligada a la vida,també està vinculada a la mort. En moltescultures, l’aigua no només s’utilitza perpurificar el cos del difunt que es preparaper a la vida en el més enllà, sinó tambéper netejar les persones que hi han estaten contacte.

Com a element purificador, l’aigua tambéestà vinculada a supersticions i creencesrelacionades amb la natura. Encara avuien algunes regions d’Astúries, el diumengede Rams, beneeixen els camps, les casesi els estables amb branques de llorer quehan estat beneïdes primer pel capellà perexpulsar-ne qualsevol mal.

Al Prat, encara avui s’utilitza l’aigua perfer benediccions populars. El diumengede Rams es beneeixen les palmes,palmons i rams de llorer. Per Sant Isidre,els animals, i per Sant Cristòfol, els cotxes,tractors, camions i tota mena de vehicles.

La sal,un símbol d’allò que perdura

42

Des de sempre la sals’ha associat a lapuresa, seguramentpel fet que té unapropietat moltimportant: no escorromp mai.En el Levític, el segon llibre més importantde la Bíblia, ja s’hi recull aquest simbo-lisme de la sal: els romans i els hebreussalaven els cadàvers per purificar-los iperquè fossin admesos a l’altra vida.

Per al pobles primitius, la sal no nomésrepresentava allò perdurable, capaç d’evitarque els aliments es malmetessin, sinó quees va convertir en l’element simbòlic quesegellava els pactes que havien de durarper sempre.

Leonardo da Vinci, en el seu quadre L’últimsopar, va pintar un saler tombat sobre lestovalles, al costat del colze de Judes Iscariot,com a símbol de la traïció d’aquest apòstol.

La importància de la sal ve de molt antic.A Roma, per exemple, als soldats se’ls

pagava amb un grapat de sal, d’aquí ve laparaula salari. Més tard aquest costum esva substituir per una petita quantitat dediners, amb la finalitat que ells mateixosse la poguessin comprar. A l’antiga Xina,la sal era, després de l’or, el bé més preuati va tenir un paper molt important en elsistema monetari dels mongols. MarcoPolo, al segle XIII, va escriure que al Tibets’utilitzaven unes coques planes de salcom a monedes.

Ens els països orientals era costumtradicional, com a senyal d’amistat i debona voluntat, col·locar sal davant delsestrangers. Aquest simbolisme del’hospitalitat ha perdurat fins avui. El diade la cavalcada dels Reis d’Orient lesautoritats reben Ses Majestats amb pa isal com a símbol d’hospitalitat.

A més, però, a la sal se li atribueixen usosmàgics en nombroses cultures i civilit-zacions. Es creu que la sal evita la corrupciói protegeix contra el mal. Encara avui esfa servir per fer fugir els mals esperits deles cases i per purificar-les. A Còrdova, ales zones rurals, quan hi ha una tempestaes llança sal arreu i es posen unes tisoresobertes amb les puntes orientades a latempesta en algun lloc de la casa. ARomania hi ha la creença que si es tombaun saler a casa hi haurà un conflicte greuamb la primera persona que vingui. Pertal d’evitar-ho, cal llançar sal al llindar dela porta. A Anglaterra, també es consideraque tombar el saler porta mala sort i quanpassa, per contrarestar-ho, es tiren unpolsim de sal per sobre l’espatlla.

L’arròs,un símbol de fertilitat i d’abundància

44

El costum de llançar arròsals nuvis a la sortida de lacerimònia civil o religiosa téuna llargatradició.

A l’edat mitjana, a Europa era costumllançar arròs als que s’acabaven de casar.L’origen d’aquest ritual s‘ha de buscar al’Orient, on l’arròs, igual que el blat en altrescultures, és símbol de fertilitat i també s’haassociat a la prosperitat i a l’abundància.

A l’Estat espanyol, per exemple, abansd’adoptar el costum de llançar arròs al capdels nuvis, els llançaven blat o civada, i enalgunes regions d’Alemanya, els llançavennous o ametlles als peus.

En determinades zones rurals d’Andalusiarecollien les llavors que havien llançat a laparella i les sembraven. Segons com evolu-cionava el que s’havia sembrat, es podiainterpretar com seria el futur de la parella.

La tradició de llançar cereals als nuvis–l’arròs com a aliment principal a l’Àsia,o el blat, aliment bàsic a Europa– s’inter-pretava com un desig d’abundància, deprosperitat (perquè mai no els faltés elmenjar) i de fertilitat per a la nova parella.

A la cultura gitana és costum llançar anis-sos als nuvis per desitjar-los bona sort.Actualment en alguns casaments tambées llancen pètals de rosa.

En les narracions orals més antigues hiha una llegenda hindú que atribueix unorigen diví a l’arròs, que és el menjar mésquotidià de més de la meitat de lahumanitat des de fa milers d’anys.

Diu que Xiva, un dels tres déus quegovernaven l’univers, volia casar-se ambuna noia molt maca. Ella li va demanar, coma prova d’amor, que li portés un alimentque pogués menjar-ne tota la vida sensecansar-se’n. Xiva el va buscar i buscar, peròno el va trobar. I la noia, decebuda, va morirde tristesa. Quaranta dies després, de la sevatomba va sorgir una resplendor d’on vanéixer una planta que mai no havia vistningú. Xiva la va reconèixer de seguida: eral’aliment que la noia li havia demanat.Aquest déu, llavors, va regalar aquesta plantaa la humanitat, per tal que s’alimentés diarere dia en memòria de la seva estimada.Aquella planta era l’arròs.

COMPARTIR LA LLENGUA IUN PROJECTE COMÚ DECIUTAT VOL DIR SABER

CONVIURE AMB UNSVALORS, UN COMPROMÍSI UNA CONFIANÇA MUTUS

La rosa,la més simbòlica de totes les flors

48

La rosa és, segurament, lamés simbòlica de totesles flors.

Moltes cultures coincideixen que la rosa,segons de quin color sigui, pot simbolitzarla bellesa, l’amor i la passió, la virtut, lavirginitat, la innocència, la puresa, l’amistat,i fins i tot la gelosia, el misteri i el pecat.La rosa és la flor per excel·lència del festeig,però també ho és del matrimoni i de lamort.

Les essències extretes de les roses hanestat útils per fabricar perfums, cosmètics,tes, remeis medicinals i fins i tot beuratgesper a l’amor.

Restes fòssils demostren que la rosaexisteix des de temps prehistòrics. Lesprimeres van aparèixer en jardins asiàticsfa més de 5.000 anys, i es van introduir aEuropa a l’època de l’Imperi romà.

Hi ha molta mitologia i llegendes relacio-nades amb la rosa. Per als babilonis, sirians,egipcis, grecs i romans, era un símbol debellesa. A Egipte i Grècia va tenir unaespecial rellevància i a Roma encara enva tenir més. Segons la mitologia grega,

Cíbele, la deessa mare, va crear aquestaflor per venjar-se d’Afrodita, la deessa del’amor, ja que només la bellesa de la rosali podia fer ombra.

A Romania hi ha una llegenda que explicaque el sol es va enamorar d’una princesaque estava banyant-se en un llac. El solva aturar-se i durant tres dies no es vabellugar. Llavors Déu, en veure perillarl’ordre de l’univers, va convertir en rosala princesa i va manar al sol que seguís elseu camí. Diuen que aquest és el motiupel qual les roses s’inclinen quan els tocael sol.

La rosa és l’emblema de països, de ciutatsi de famílies. A Catalunya, el dia de SantJordi és tradició regalar roses vermelles apersones a qui estimes. A Itàlia, es regalensempre en nombres senars (1, 3, 5…).

La rosa vermella també és l’emblemad’Anglaterra i hi ha la creença que si cauenpètals d’una rosa vermella acabada detallar, la mala sort no trigarà a arribar. A

Gal·les, la rosa vermella representa lainnocència i el silenci, per això es posa ales tombes dels infants. Per als poblesindígenes dels Estats Units, la rosa vermellasimbolitza la seguretat i la felicitat i n’hisol haver en les cerimònies matrimonials.

Segons de quin color siguin, les rosessimbolitzen coses diferents. La vermellaés el símbol universal de l’amor, del desigi la passió; la blanca de la puresa; la decolor rosa de l’afecte i la gratitud; la decolor taronja simbolitza la fascinació is’utilitza per felicitar algú que hagiaconseguit una fita important, i finalment,la groga s’associa amb alguna cosanegativa. Qui les envia d’aquest color aalgú li vol transmetre gelosia o enveja.Aquest simbolisme encara es conserva aAnglaterra, en alguns països d’Europa ien algunes regions de l’Amèrica Llatina.En canvi, una rosa de color groc als EstatsUnits s’associa amb el sol, amb l’energiai l’alegria.

El rosa, el verd i el groc,els colors de la primavera

50

És el color de la cortesia, de la sensibilitat,de tot allò sentimental, de la feminitat.També representa la infància, la delicadesa,la suavitat, la tendresa. És el color delromanticisme, per això en aquestessituacions diem que es veuen les coses decolor rosa. A l’Estat espanyol, la premsarosa, la constitueixen els mitjans infor-matius que se centren en esdevenimentssocials i en la vida privada dels famosos.La novel·la rosa és el gènere literari queparla d’històries d’amor i que acaba sempreamb un final feliç. Al Japó, les pel·lículesroses són les pornogràfiques. Hi ha moltesexpressions amb aquest color: estar comuna rosa, o la que fan servir els americansdels Estats Units: think pink, pensa en rosa,que vol dir pensa positivament.

És el color d’allò que és fresc, sa, natural.Actualment és una ideologia, la delsecologistes, i identifica un estil de vida. Ésun color apropiat per simbolitzar lajoventut, l’esperança, la tranquil·litat i larelaxació, És el color sagrat de l’islam. AlMarroc, les núvies porten un vestit de colorverd el primer dia del casament. Tots elsestats àrabs tenen el color verd a les sevesbanderes. També és un color que significallibertat, per això és present als semàforsi als senyals que indiquen la sortidad’emergència. També és un color litúrgicper a l’Església catòlica: els capellans portenla casulla verda els diumenges del tempsordinari i simbolitza que no és capcelebració especial. Hi ha moltesexpressions amb aquest color: a l’AmèricaLlatina i a l’Estat espanyol són comunesles expressions vell verd, posar verd algú,estar molt verd. A Grècia diuen que aixòsón cavalls verds per dir que una cosa ésuna ximpleria.

A causa de la seva relació amb l’or, és elsímbol d’allò que mai no es fa malbé, delque és etern en temps i espai. És un colorque simbolitza la festa. Al Marroc hi ha elcostum de pintar les parets de groc; peraixò fan servir l’expressió estar groc comla paret per dir que una persona estàpàl·lida, cansada o malalta. També diuentenir un somriure groc quan es refereixena una persona hipòcrita. Però el groc és uncolor contradictori: també simbolitza l’odi,la bogeria, la malaltia, el verí i, en algunescultures, la mala sort. És el color de latraïció, Judes Iscariot habitualment apareixvestit amb una túnica groga. Quan unvaixell hissa la bandera groga vol dir ques’hi ha declarat una epidèmia; a les platgesla bandera groga adverteix que s’ha d’anaren compte; a l’època medieval aquestabandera significava que hi havia pesta. Elsnazis, per identificar els jueus, els cosienuna estrella de David de color groc a laroba.

Tots elssentimentsassociats al rosasón positius.

El verd s’associaa la naturalesa, ala vida, a la salut.

El groc té un gransimbolismeastral, vinculat ala llum del Sol.

El vermell,símbol de la passió

52

Al principi dels tempsla humanitatdistingia nomésun color:el vermell dela sang.Al món podem trobar mites, històries illegendes que contenen aquest color. Quicregui que Adam va ser el primer home,ha de saber que el nom Adam vol dir fetd’argila vermella. També hi ha paratgesnaturals de color vermell: el Grand Canyonde Colorado, als Estats Units; la mar Roja;la plaça Roja de Moscou; el desert vermella Jordània; el riu Tinto a Huelva i… el riuLlobregat, que antigament s’anomenavaRubricatus, que significa riu vermell perquèarrossegava terres vermelloses.

El color vermell simbolitza la passió, l’amor,la intensitat, l’alegria, l’eufòria, la violència,la vergonya, l’energia i la compassió.

Una part important del folklore espanyoles representa amb el color vermell. Indicapassió, sang i vida. És un color present enla majoria de les banderes del món. També

representa l’infern, els diables sempre vande color vermell. Al Japó és un color queporten exclusivament les dones, és símbolde la seva sinceritat o joia, i quan es volfelicitar algú per algun motiu es pinta l’arròsde color vermell.

És el color del poder. S’han vestit de vermellels sacerdots, els cardenals, els reis, elsnobles i els emperadors. Per als romanstambé significava poder i glòria. Els edictes,la signatura i els segells romans eren detinta vermella i portaven el lacre de colorvermell. També eren vermells els seus escutsd’armes. A l’edat mitjana els nobles pro-hibien als seus súbdits que es vestissin devermell. Actualment, a Bolívia, és el coloramb què es vesteixen els soldats. Avui,encara, quan es rep una persona importantes posa una catifa vermella a terra en ellloc per on ha de passar.

Com que és un color que crida l’atenciófàcilment, en molts llocs del món es faservir per senyalitzar i per indicaremergència, perill, atenció, prohibició iaturada. És el color amb què indiquem lesrebaixes, les faltes d’ortografia, els diesfestius en un calendari i, si no tenim dinersal banc, és que estem en números vermells.És el color més present a la publicitat i,juntament amb el verd i el daurat, el coloramb què identifiquem el Nadal. A Hondureses fan regals embolicats amb paper decolor vermell per celebrar el dia de l’amori l’amistat.

S’ha convertit en el color del luxe: moltsregals de luxe i etiquetes de productes sónde color vermell. El robí és una de les pedresprecioses més valorades i la seda vermella,el teixit més car. Tot el que es fa servir perprovocar és de color vermell.

La màscara,quin símbol amaga?

54

Actualment, enmolts llocs delmón, la màscaraserveix peramagar la carade qui la portaamb la finalitatde no serreconegut, o perrepresentar unaidentitat diferentde la pròpia.

Per això, la màscara és un símbol de dis-bauxa, de festa, relacionat amb el Carnaval.Les màscares, però, s’han utilitzat des del’antiguitat amb finalitats cerimonials irituals i en representacions teatrals.

Se sap que des del paleolític l’ésser humàha utilitzat màscares. Els asteques lesutilitzaven durant les cerimòniespúbliques, festivitats religioses i fins i toten les batalles. En aquesta cultura erenun objecte de privilegi i s’usaven com aofrenes a les divinitats i com a ofrenesfuneràries. N’hi havia que suggerien unatransfiguració en aus, saures o felins.

Algunes troballes arqueològiques handemostrat que eren molt usades a Egipteper perpetuar-hi els rostres dels morts. Esfeien mirant d’imitar al més fidelmentpossible el rostre del difunt i es col·locaven,juntament amb el taüt, a la tomba. Segonsla classe social a la qual pertanyés el mort,es podia arribar a revestir amb una làminad’or.

Moltes cultures han utilitzat aquestelement per fer els seus rituals, perrepresentar deïtats, éssers mitològics oesperits malignes, amb significats moltdiferents. Si la màscara era d’animals,podia simbolitzar el prec per assegurarl’èxit de la caça. Altres cultures lesutilitzaven per espantar pestes i malalties.

A la Grècia antiga es van utilitzar en lesobres dramàtiques i se’n feien amb unagran varietat de dissenys. N’hi havia querepresentaven el dolor, la tristesa, l’alegria,el goig…

L’ús de la màscara va evolucionar a Roma,quan la van començar a portar actors enels seguicis fúnebres, perquè es reco-negués i recordés el rostre del difunt. Apartir d’aquí, ràpidament va ser utilitzadaamb altres finalitats. Els actors la vancomençar a fer servir per representarfidelment els rostres dels personatges queestaven interpretant i també per repre-sentar escenes burlesques dels ritussagrats. Després se’n va adoptar l’ús enles festes saturnals i es va començar autilitzar amb caràcter festiu, per disfressar-se, sobretot a Venècia, durant el Carnaval.

En algunes ciutats de Mèxic i de l’AmèricaCentral, organitzen festivals on combinenles tradicions cristiana i indígena. Consis-teixen en desfilades i teatre de carrer, iexpliquen una història en la qual es fanservir unes màscares fetes especialmentper a aquell dia i que després passaran aser una peça de museu. Són fetes a mà ide fusta, amb cordes, banyes o dentsd’animals, o cautxú.

A l’Àfrica les màscares tenen un papermolt important en les cerimònies tradi-cionals i danses de teatre. Hi ha quatrecategories de màscares: esperits delsavantpassats, herois mitològics, combi-nació de l’avantpassat i l’heroi, i esperitsdels animals.

Supersticions,símbols de bona sort i de mala sort

56

La por d’allò que és desconegut, d’allò queés incomprensible i que no es pot inter-pretar, ha portat la humanitat a buscar unaresposta a tot, segurament per una qüestióde supervivència. Això ha donat lloc a lanecessitat de crear elements que serveixinper protegir-se de les adversitats i perpreveure el futur. És el que anomenem:supersticions.

Les supersticions no estan basades en unaraó fonamentada, sinó que són producted’una interpretació errònia d’una causalitat.Cada cultura ha creat les seves, per atraurela bona sort o per evitar desgràcies. Semprehi ha hagut supersticions, però la majoriade les que han perdurat fins avui vénendels romans: creences com entrar la núviaen braços a la nova llar, casar-se en certesdates o tallar-se els cabells segons el ciclede la Lluna.

A la cultura gitana, col·locar un nadó asobre d’una taula és un símbol de malauguri.

A Xile, per Cap d’Any, es posen tres patatesa sota el llit, una de pelada, una altra a migpelar i una altra de sencera. Amb els ullstancats, se n’ha d’agafar una i segons quinas’agafi, té un significat de bona o de malasort per a l’any que comença. Si s’agafa lapelada vol dir que serà un any de malasort; si s’agafa la que està a mig pelar voldir que serà un any més o menys bo, i sis’agafa la que està sencera vol dir que seràun any molt bo. També per Cap d’Any, elsxilens acostumen a donar voltes al voltantd’una taula amb les maletes a les mansper tal de tenir bona sort durant tot l’any.

Al Marroc, quan algú de la família o unapersona propera ha de viatjar a fora, es tiraun got amb aigua a terra per desitjar quetorni i perquè no li passi res de dolent.

Moltes cultures coincideixen a dir Jesús oaltres expressions de benedicció quan algúesternuda. L’origen d’aquesta creença eltrobem en la pesta negra, epidèmia queva sacsejar Europa a l’època medieval. Lamalaltia es transmetia per l’aire, per aquestmotiu el papa Gregori I va recomanarencomanar-se a Déu. També moltescultures coincideixen a creure que trobarun trèvol de quatre fulles és símbol debona sort o a creure que una ferradurapenjada a la porta atraurà la bona sort obé expulsarà la mala sort.

Des de sempre, la por haformat part dels sentimentsde la humanitat.

CNL EL PRAT DE LLOBREGATEl Centre de Normalització Lingüística El Prat de Llobregat forma part delConsorci per a la Normalització Lingüística, un ens creat a partir de lavoluntat comuna de la Generalitat de Catalunya i de nombrososajuntaments, consells comarcals i diputacions, amb l’objectiu de facilitarel coneixement, l’ús i la divulgació de la llengua pròpia de Catalunya entots els àmbits.

El Consorci per a la Normalització Lingüística disposa d’una xarxa de 22centres distribuïts per tot el territori.

CPS FRANCESC PALAUEl Centre de Promoció Social Francesc Palau és una associació privadasense ànim de lucre. Té com a objectiu la promoció integral de la persona,des de l’àmbit de la cultura, els valors i el sentit socialitzador.

El Centre ofereix acollida, cursos, tallers i orientació laboral, amb unaatenció preferent a la dona, a les persones nouvingudes i a les que viuensituacions amb major risc d’exclusió.

Un equip professional i un nombrós grup de persones voluntàries fanpossible, dia a dia, portar endavant la tasca del Centre.

CFA TERRA BAIXAEl Centre de Formació d’Adults Terra Baixa és un centre de formació depersones adultes, oficial i gratuït, que depèn del Departament d’Educacióde la Generalitat de Catalunya. Té una oferta formativa que abasta desd’aprendre a llegir i escriure fins a la preparació per accedir a la universitat.

PRODUCCIÓAjuntament del Prat de LlobregatConsorci per a la Normalització Lingüística

ORGANITZACIÓPrograma Municipal de Nova Ciutadania i ImmigracióCNL El Prat de LlobregatCPS Francesc PalauCFA Terra Baixa

FOTOGRAFIAIrene Gallardo Cabrerizo

IL·LUSTRACIÓAna Yael Zareceansky

DISSENY GRÀFICRomán Gutiérrez - Pixel Infografia i Disseny

ASSESSORAMENT TERMINOLÒGICTERMCAT, Centre de Terminologia

IMPRESSIÓArts Gràfiques Orient, SA

NOMBRE D’EXEMPLARS3.000

DIPÒSIT LEGALB-00.000-2009

El Prat de Llobregat, maig de 2009

CRÈDITS

No sé si jo he triat el Prat per viure o si el Prat em va triar a mi.El que sí que tinc clar és que el Prat és el meu lloc al món.