LUDI

SAGUNTINI

Abril 2010

Part II: Antígona de Sòfocles

Em diuen Σοφοκλής i vaig viure entre els anys 496 i 406 a.C. a Atenes. Estic considerat, juntament amb Esquil i Eurípides, una de les figures més destacades de la tragèdia grega.

De tota la meua producció literària

només es conserven set tragèdies

completes i alguns fragments d’altres

desaparegudes:

A banda d’Antígona, sóc

conegut per Èdip Rei i Electra, entre

d’altres.

Anéu a assistir a la representació d’ ANTÍGONA, que va ser escenificada per primera vegada l’any 442 a.C. Vos deixe amb la protagonista…

Són personatges de caràcter fort. A

vegades incoherents i amb dubtes; però que

finalment accepten el seu destí.

Vaig introduir un tercer actor en l’escena, cosa que va fer els diàlegs més àgils.

Els meus herois i heroïnes tenen major complexitat psicològica que els d’Esquil i Eurípides.

Sóc Antígona. El meu tio vol castigar-me per respectar les lleis divines que defensen la famíllia i complir amb els deures que tenim amb els nostres difunts. Per això m’he enfrontat a ell, que prefereix que complim les lleis que imposa l’Estat i ell mateix, com a rei de Tebes.

A més, estic resentida amb Ismene, la meua germana. No

ha volgut ajudar-me. És covard i prefereix complir les

lleis dels homes per por.

ESTA ÉS LA MEUA FAMÍLIA…

LÀBDAC

LAI JOCASTA CREONT EURÍDICE

ÈDIPMÈGARA HEMÓ

ETÈOCLES POLIN ICES ISMENE ANTÍGONA

En morir Èdip, rei de Tebes, els dos fills varons van acordar tornar-se anualment en el tro. Però, després del primer any, Etèocles s’apodera del regne i no vol cedir el tro a Polinices. Així que aquest, amb un exèrcit reclutat a Argos, assetja la ciutat.

…I AQUESTA ÉS PART DE LA MEUA HISTÒRIA:

Davant les set portes de la muralla es produeixen uns combats singulars als quals moren els sis generals de l’exèrcit invasor, juntament amb Policines,mort pel seu propi germà.

Creont, el nou rei, inaugura el seu govern amb un decretexemplar: ordena deixar sense soterrarel cos de Polinices.

L’obra comença en eixir el sol al dia següent d’aquestes

morts.

Antígona li ho conta a Ismene, i li demana ajuda per a honrar el cadàver del germà, malgrat la prohibició del nou rei. Però Ismene té por de les conseqüencies que pot tenir aquesta acció.

Antígona retrau l’actitud de la seua germana però decideix continuar amb el seu pla.

Un guardià arriba a palau i anuncia que algú ha soterrat Polinices i que ningú no sap qui ha sigut.

El cor d’ancians creu que els déus han intervingut , però Creont pensa que algú ha sobornat els guàrdies i ordena desenterrar el cos.

Antígona intenta soterrar el cos de nou i realitzar els rituals funeraris, però es capturada pels sentinelles.

Davant el seu tio, Antígona explica que ha desobeït el decret perquè les lleis dels homes no poden prevaler sobre les divines. Es mostra orgullosa del que ha fet i no té por de les conseqüències.Creont sospita també d’Ismene i vol condemnar ambdúes a mort.

Ismene, encara que no ha desobeït la llei, es confesa culpable. Tanmateix, Antígona no vol que la seua germana muira amb ella. Finalment, només Antígona és condemnada a mort: serà tancada viva a una tomba excavada a la roca.

Hemó, fill de Creont i promés d’Antígona, demana a son pare que la perdone. Creont es nega i decideix que aquesta muira en presència del seu fill. Hemó no vol veure-la morir i ix precipitadament.

Antígona camina cap a la mort, sense empenedir-se de la seua acció, però ha perdut l’altivesa i resolució que mostrava abans, i mostra el seu temor. La humanització d’Antígona resalta el dramatisme del moment.

L’endeví cec Tirèsies avisa a Creont que els corbs i els gossos arranquen troços del cadàver de Polinices i els deixen als altars i les cases: els déus mostren així la seua còlera.Acusa a Creont d’imprudent i vaticina que algú de la seua sang pagarà amb la vida els seus errors. Creont, davant les profecíes de l’ancià, cedeix i es disposa a rectificar les seus faltes.

Però Creont rectifica massa tard: un missatger explica a Eurídice, la seua dona, que aquest va suplicar el perdó dels déus i va honrar el cadàver de Polinices amb els corresponents rituals funeraris.

Però quan es disposava a alliberar Antígona del sepulcre on havia sigut tancada, la va trobar penjada i a Hemó també mort al seu costat. S’havia suïcidat en trobar-la morta.

Creont ha de suportar encara una desgràcia més. Quan arriba a palau amb el seu fill mort, rep la notícia de que la seua dona, en conéixer les notícies, s’ha suïcidat.

El cor finalitza amb el prec d’obrar amb prudència i respectar les lleis divines.

FIIES Henri Matisse

Paterna