Revista Blanquerna 24

20
07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres 12 Entrevista 04 Editorial 01 Portada Gener 2011 | Universitat Ramon Llull | Núm. 24 Francesco Tonucci “Els únics que poden fer una bona escola són els mestres” www.agorient.com 1949 - 2011 CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50

description

Revista Blanquerna 24

Transcript of Revista Blanquerna 24

Page 1: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada

Gener 2011 | Universitat Ramon Llull | Núm. 24

Francesco Tonucci “Els únics que poden fer una bona escola són els mestres”

www.agorient.com 1949 - 2011CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50

Page 2: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista01 Portada 04 Editorial

Editorial | Sumari | 54 | Editorial | Sumari

Ningú s’atreviria a negar, a aquestes alçades de la his-tòria, la importància que té l’educació per a la bona marxa d’una societat, i més encara, per garantir la convivència, la civilitat i el progrés d’un país. Per això l’educació és, sovint, tema de debat i també de crispació entre els diferents sec-tors implicats: administració, mestres, associacions de pares, sindicats... Qui té la clau de com ha de ser el millor sistema educatiu? La resposta és complexa. Des de Blanquerna, després de 60 anys d’experiència en la formació de mestres, ens hem plantejat una altra pregunta: com ha de ser el mes-tre del futur, el mestre del segle XXI? Per aquest motiu s’ha creat un grup de treball que reflexionarà sobre aquest tema

en clau de futur. I si creiem que un dels pedagogs més reco-neguts internacionalment, el professor Francesc Tonucci, té raó quan diu que “els únics que poden fer una bona escola són els mestres” la qüestió esdevé central.

El professor Francesc Torralba defineix el punt de parti-da en el reportatge que oferim en aquest número: “Que tots els nens i nenes tinguin el dret i el deure de ser escolaritzats és una gran conquesta. El repte és ara dotar aquest sistema d’excel·lència.” La formació dels mestres es converteix en la peça clau per aconseguir el que el professor Tonucci defineix com una “escola democràtica, per a tothom”. “Les reformes le-gals –sostè el professor– no serveixen de gaire si els mestres no són competents i no estan capacitats; un bon mestre pot fer una bona escola, però un mal mestre seguirà fent una mala escola per molt òptima que sigui la llei.”

Una bona formació dels professionals de l’educació, per-què sàpiguen respondre a la realitat de com aprenen els nens avui, és el que a Blanquerna volem aportar: la nostra respon-sabilitat com a formadors de mestres i com a universitat amb vocació de servei públic.

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Maria GuerraConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia: Pere VirgiliCorrecció: Alfa SLImpressió: Arts Gràfiques Orient

Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 24.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

EDITORIAL

La importància de l’educació

04Reportatge

14Opinió

18Conversa

24Notícies

26 30Relat Especial

37Llibres

10Entrevista

Page 3: Revista Blanquerna 24

16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 07 Reportatge

Reportatge | 5

REPORTATGE

El mestre del futur

El dia que Carme Moreno rep a classe un alumne que no sap pronunciar una sola paraula en català ni en castellà, en teoria, ha d’impartir una lliçó sobre els planetes del Sistema Solar. Però, de cop, Júpiter, Neptú i Plutó desapareixen de la seva ment. No pot fer altra cosa que posar-se a la pell d’aquell infant que, a més de ser el nou, no pot fer amics perquè no coneix l’idioma. Així, decideix alterar el temari previst per sor-prendre els estudiants. Tan bon punt comença a parlar, la meitat del grup es queda amb la boca oberta. La professora els està donant la classe en un idioma inventat.

“Vull que es posin en el lloc d’aquell nen que acaba d’arribar i que no entén res”, explica Carme Moreno, mestra jove de l’Escola Garigot de Cas-telldefels. “Els faig preguntes en una llengua rarís-sima, dibuixo gràfics a la pissarra i els descric amb paraules incomprensibles, els interpel·lo sense parar fins que aconsegueixo que ells també parlin un idioma que es van inventant sobre la marxa.” A part de l’empatia, el que pretén la professora és fer-los veure que, quan no es comparteix el codi, cal vèncer una resistència inicial per comunicar-se, cal fer un esforç i que, a més a més, es poden valer dels gestos, de les mirades i de l’entonació. Tota l’estratègia desplegada està al servei que el nouvingut trobi el seu lloc i que la resta de com-panys aprengui d’aquella experiència.

Actituds enèrgiques, decidides i imaginatives com aquesta són cada cop més valorades entre els experts en educació. “El mestre del futur haurà d’excel·lir en capacitat d’empatia, en saber-se po-sar en el lloc de l’altre, en totes aquelles virtuts pròpies de l’hemisferi dret, i això és així perquè cada cop més els nens s’hauran de sentir acollits fora de cap tipus de marginació”, pronostica Jordi Riera, pedagog i vicerector de la Universitat Ra-mon Llull. Jordi Riera fa aquesta afirmació en una conferència davant d’un centenar d’estudiants de Magisteri de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blanquer-na-URL. Hi ha anat a explicar quines habilitats i recursos ha de tenir el mestre del segle XXI. Ell augura un canvi radical en l’educació per una raó molt simple: “Els mestres ens hem passat molt de temps sent especialistes en la resposta, però la força de l’aprenentatge recau en la pregunta, la pregunta té força i capacitat motivadora.”

Davant d’un auditori entregat, Jordi Riera in-tenta explicar amb gestos l’impacte que té un interrogant a la ment humana i descriu amb els dits dues neurones que proven de connectar-se: “Al cervell, una pregunta genera un estat de crisi: una neurona no es troba amb l’altra i no hi pot ha-ver sinapsi. L’angoixa que això genera al cervell fa que moltes altres neurones es mobilitzin.” Per tant, la ment d’un infant ha de treballar amb mol

n dels reptes per excel·lir en l’educació és formar bons mestres. Però com ha de ser el mestre del segle XXI després dels canvis socials que s’han produït en els darrers anys? Per respondre a aquesta pregunta, a la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL s’ha contituït un grup de treball que ajudarà a crear el cos teòric. De moment, en el reportatge

que segueix experts de diferent àmbits de l’educació hi aporten la seva visió per ajudar a situar les claus del tema.

U

Text: Eva ComasIl·lustracions: Josep Rom

Page 4: Revista Blanquerna 24

16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 07 Reportatge

Reportatge | 76 | Reportatge

ta més intensitat quan fa front a un enigma que no pas quan el professor li dóna la feina feta i li explica la lliçó ben mastegada sense que ell hi participi. És cert, l’entonació d’una pregunta aconsegueix con-vocar l’atenció i provocar, “ara bé, un interrogant no ha d’aparèixer mai a l’aula per aterrir l’estudiant”, puntualitza Riera, “perquè quan promovem que el nen tingui por d’equivocar-se, li estem negant la possibilitat d’aprendre i d’avançar”.

Així és. Una de les principals aportacions del discurs actual sobre l’educació és aquesta nova percepció de les equivocacions, tant dels nens com dels mestres. Jordi Riera coincideix amb David Du-ran, professor del departament de Psicologia de l’Educació de la UAB, que “l’error no ha de ser mai un objecte de càstig, sinó una oportunitat per apren-

dre”. Si no aconseguim desdramatitzar l’error, afir-men, no serem capaços de formular-nos preguntes agosarades, que obrin el pensament a solucions inaudites, audaces i imaginatives. I aquest tipus de preguntes són ara més necessàries que mai. En aquest moment en el qual el futur es dibuixa com un mapa incert, “un 50% de les ocupacions dels nens que avui hi ha a les aules encara estan per inventar”. Ho diu David Duran quan corrobora que “som la primera generació que sap positivament que no sap com serà el futur”.

Acceptar socràticament la incertesa, el no saber i fins i tot l’error, és una actitud que apropa el mestre i els seus deixebles, no només a la pregunta formu-lada per primer cop, sinó també al canvi. En efecte, el professor de la FPCEE Blanquerna-URL Andreu Ibarz considera que el mestre ha de desplegar una gran capacitat interna per entendre la realitat en constant transformació: “La relació del mestre amb el saber l’ha de canviar per força, igual que la seva relació amb els nens, amb les famílies, amb els com-panys.” Un mestre que no sigui permeable al canvi és un mestre abocat a l’estrès, la incomprensió i la manca de sentit en la seva trajectòria professional.

Com explica Montse Alguacil, directora del Grau d’Educació Primària de la FPCEE Blanquerna-URL,

“en pocs anys el món s’ha transformat tant com abans canviava amb el pas de diverses genera-cions”. Amb l’objectiu d’integrar aquest canvi social es necessita un model de mestre i d’escola “aco-llidor”. Per Alguacil, “els nens i les seves famílies necessiten uns professors i uns centres educatius que els donin l’oportunitat de participar, de desco-brir el món, la ciència i l’art, i que els ajudin a ser sensibles a la diversitat”. En aquest sentit, l’escola catalana, espanyola i europea pot sentir-se satis-feta d’haver escolaritzat tots els infants de 6 a 16 anys, vinguin d’on vinguin, tinguin les dificultats que tinguin. “Aquest és un èxit que no ens reconeixem prou, una fita que fa només 50 anys era impensable i que és el resultat d’un esforç titànic de professors que han cregut en l’educació com a agent de canvi”, diu Alguacil.

Així també ho subratlla Francesc Torralba, profes-sor de Blanquerna i director de la Càtedra Ethos de la URL. Segons diu, és cert que el sistema educatiu pre-senta mancances i està sobreregulat, però per sobre d’això té una virtut cardinal: garantir la universalitat de l’ensenyament: “Que tots els nens tinguin el dret i el deure de ser escolaritzats és una gran conques-ta.” El repte de futur, per Torralba, és dotar aquest sistema d’excel·lència i per fer-ho, cal personalitzar l’educació: “Hem de tenir clar que no tots els estu-diants han d’arribar al mateix punt. Si un nen despun-ta en intel·ligència lingüística no pot ser que estigui aprenent el verb to be quan amb les seves capacitats podria estar recitant Shakespeare.” Per això, el mes-tre ha d’afinar l’atenció, ha de saber escoltar el nen, veure si té talent lingüístic, musical o emprenedor i, així, “descobrir el diamant en brut que té al davant”.

Cooperació entre els nensSi volem que el sistema educatiu conreï el talent,

els mestres i tota la societat en ple han d’entendre que ara els infants aprenen d’una manera diferent. Ja no en tenen prou amb el llibre de text, no els serveixen els exercicis amb resposta única i neces-siten enfrontar-se a problemes complexos. I el més important de tot: els infants demanen una relació diferent amb el mestre. “L’educació sempre s’ha basat en una relació unidireccional entre professor i alumne, però ara cal trencar aquesta unidireccio-nalitat i crear nous contextos de treball i cooperació entre els nens”, indica Eva Liesa, directora del Grau d’Educació Infantil de la FPCEE Blanquerna-URL.

Certament, aquesta transformació en la relació entre el mestre i el nen ha de traduir-se fins i tot en el disseny arquitectònic de les escoles. Així ho creu Jordi Riera, segons el qual “fins ara la classe era com una capsa de llumins: el mestre i la pissarra al davant, representant el coneixement, i de cara a la pissarra els alumnes com a receptors”. Però en el futur, segons indica, “la classe hauria de ser un node dins una xarxa i probablement l’escola hau-ria de ser rodona per obrir àgores d’aprenentatge multidisciplinàries”. Aquesta seria l’arquitectura perfecta per assolir un dels objectius que apunta Eva Liesa: “que els infants es puguin arribar a en-senyar moltes coses i que el professor pugui po-tenciar aquest intercanvi de coneixements entre els mateixos estudiants”. És amb aquesta intenció que en diverses escoles catalanes alumnes de primària amb problemes de lectura es preparen contes per llegir-los a nens més petits i l’experiència serveix perquè els estudiants que els costa llegir guanyin molta autoestima quan un de més petit se’l mira emocionat perquè aquell conte que li està explicant l’entusiasma. Ho explica Montse Alguacil, per a la qual aquesta iniciativa és enriquidora no només per als nens, sinó per a tota la comunitat educativa. Ella mateixa assegura que les classes tenen èxit quan l’infant sent que allò que se li està explicant no és una idea general aplicable a la massa, sinó quan experimenta que ell és protagonista d’aquells conei-xements, actituds i procediments que està adquirint.

Per David Duran, la nova relació entre mes-tre i alumne es pot expressar també des del punt

de vista de la postura corporal: “El mestre no ha d’ensenyar front als alumnes, sinó al seu costat.” Això és així ja que, segons diu, “la docència s’ha de basar en la col·laboració amb els alumnes”. Du-ran busca una gran participació dels estudiants a les classes, perquè considera que principalment l’aprenentatge és seu: “Els alumnes han de poder triar alguns dels temes que volen aprendre, han de decidir com volen arribar als objectius didàctics i poden anticipar al mestre com ajudaran els seus

companys.” El paper dels professors és organitzar les aules, el treball en equip i “donar peu que els alumnes aprenguin entre ells, que aprenguin entre iguals, que aprenguin d’una manera cooperativa”.

La professora Carme Moreno coincideix plena-ment que el rol del mestre s’ha d’encaminar a bus-car la interrelació entre els nens. Per aquest motiu, planteja jocs i activitats on els mateixos alumnes exposen conflictes, desitjos i propostes que han de mirar de resoldre o realitzar juntament amb els seus companys. “Valoro moltíssim que arribin a acords, que es donin idees i solucions entre ells”, explica. En una ocasió, el conflicte va sorgir quan un alum-ne no volia deixar jugar a bàsquet una nena que no sabia encistellar. La classe va escoltar i discutir

Jordi Riera: “El mestre del futur haurà d’excel·lir pel que fa a la capacitat d’empatia i a l’art de la pregunta”

Carme Moreno: “Busco que els nens comparteixin els seus pro-blemes i siguin capaços de donar-se solucions entre ells”

Page 5: Revista Blanquerna 24

16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 07 Reportatge

8 | Reportatge

el problema i la seva resolució va ser exemplar: al llarg d’uns dies, aquell nen hauria de destinar l’hora de pati a ensenyar a encistellar a aquella alumna. I així ho va fer. Com diu Montse Alguacil, “el nen pot aportar moltes coses i val la pena escoltar-lo”.

De fet, David Duran creu que una de les millors maneres d’aprendre és ensenyant. Per aquest mo-tiu, “un dels reptes que tindrà el mestre al segle XXI serà compartir una cosa que ara monopolitza ell sol dins de les aules: la capacitat d’ensenyar”. Aquesta fita no serà possible si no s’entén que el treball en equip ha de ser un puntal en el qual se sustenti l’educació. “El mestre ha de ser un professional ca-paç d’esperonar la dinàmica de grups a l’aula, la motivació i el clima de cooperació”, assegura Eva Liesa. I David Duran afegeix que aquesta coopera-

ció s’ha d’obrir a la família i a tota la societat per as-solir una xarxa d’aprenentatge comunitari. Per això és tan important que “el mestre aprengui a treballar juntament amb altres mestres, que s’observin en-tre ells i que siguin investigadors sobre les pròpies pràctiques i les dels seus companys”.

Montse Alguacil ho té clar: un bon mestre par-ticipa de l’esperit de l’entrenador del Barça. Quan Guardiola diu que “un jugador fa més bo els altres” ens està ensenyant a tots que grans individuali-tats milloren i es potencien quan sumen les seves virtuts. És obvi que, no només el nostre país, sinó també el món necessita aquestes virtuts i és per això que Andreu Ibarz conclou que “com a motor

de l’escola i de la comunitat, el mestre és la peça més valuosa i la més difícil d’aconseguir. Arribar a dissenyar un bon mestre és una obra d’art”.

Aquest any, centenars d’estudiants de Magisteri han sortit de les facultats d’Educació del nostre país. Ells són els mestres del futur. Un d’aquests nois és Gal Gomila, que acaba d’estrenar-se com a mestre de música a l’Escola Virolai de Barcelona. Fill d’una família de músics, va diplomar-se el juny passat a la FPCEE Blanquerna-URL i tot just aquest desembre ja ha dirigit el concert de Nadal i ha redactat els primers informes d’avaluació dels seus estudiants. La ment del Gal és plena de projectes, viu amb entusiasme la seva feina i entoma conflictes i entrebancs com a reptes que el faran créixer en la seva professió. Creu que “cal escoltar molt més els alumnes, creure en les seves possibilitats i mai, mai, matar les seves idees”. El fracàs escolar, diu, és una invenció dels buròcra-tes”. I es pregunta: “Com podem dir que un nen ha fracassat? A la vida no es fracassa fins als 30 anys.” En Gal es considera un mestre tendre, provocador i exigent. El seu primer triomf ha estat no refiar-se de les paraules de desànim que sovint envolten el dis-curs sobre l’educació, el seu gran èxit ha estat creure en el que realment vol fer: treballar amb nens perquè aprenguin.

Tan de bo Gal Gomila tingui tanta sort com Car-me Moreno. Per entendre com estimen els seus alumnes aquesta professora només cal saber que aquest Nadal una nena, l’Ariadna, li va escriure una carta. En poques línies escrites en una lletra infantil, l’Ariadna li agraïa de tot cor que l’hagués ajudat a superar alguns atacs de plors arran de la separació dels seus pares. Ho diu Jordi Riera i cal subratllar-ho: “Aquesta feina consisteix a dotar el món de sentit.”

Francesc Torralba: “Necessitem persones atentes, que sàpiguen descobrir el diamant en brut que tenen al davant”

CONFERÈNCIES INFORMATIVES BLANQUERNA-URL 2011-12

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Dimarts, 8 de febrer, a les 19.00hDissabte, 2 d’abril, a les 11.00hDimarts, 3 de maig, a les 19.00hDissabte, 4 de juny, a les 11.00h

C. Císter, 34 de BarcelonaTel. 93 253 30 06

Facultat de Ciències de la Salut

Dissabte, 26 de febrer, a les 10.30hDijous, 31 de març, a les 19.15hDissabte, 30 d’abril, a les 10.30hDijous, 2 de juny, a les 19.15hDijous, 30 de juny, a les 19.15h

C. Padilla, 326-332 de BarcelonaTel. 93 253 31 27

Facultat de Comunicació

Dijous, 17 de febrer, a les 19.00hDissabte, 2 d’abril, a les 11.00hDijous, 28 d’abril, a les 19.00hDissabte, 14 de maig, a les 11.00hDimarts, 28 de juny, a les 19.00h

C. Valldonzella, 23 de BarcelonaTel. 93 253 31 08

Page 6: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres04 Editorial01 Portada 12 Entrevista

Com hauria de ser una escola per a tothom?L’escola hauria de ser un lloc on les diferències so-

cials es modifiquen i es recuperen, però en canvi segueix sent un lloc que augmenta aquestes diferències. I de la mateixa manera, l’escola ha de ser un lloc capaç d’oferir a tots els alumnes una formació cultural de base, que fo-menti la lectura, l’art i la música des de l’etapa infantil, un paper que desenvolupaven abans algunes famílies i que avui l’escola hauria d’assumir. Els nens que no tenen una motivació, els que no tenen una família al darrere seguei-xen fracassant. És molt freqüent esco ltar frases com “el seu fill no em segueix” o “no està interessat, no té prou bases i hauria de recuperar”, que haurien de constituir un delicte perquè, qui ha de seguir qui a l’escola? Jo crec que l’escola hauria de seguir els nens i no a l’inrevés.

En aquest sentit, estem demanant a l’escola que supleixi el que hauria de fer la família? És un debat molt viu, la dissociació família-escola-societat...

Aquest és un tema molt preocupant. El canvi que s’està produint és que avui la família està en conflicte amb l’escola, sempre està preparada per denunciar l’escola per qualsevol cosa que passi; els pares protegeixen mas-sa els fills i desacrediten els mestres. Abans, quan un nen tenia una mala nota a l’escola, quan arribava a casa s’hi afegia l’amonestació dels pares. En canvi avui, massa fre-qüentment, els mestres es troben amb pares confrontats quan els nens porten una nota desfavorable i aquest com-portament de la família té unes conseqüències educatives terribles per al nen i per a l’escola en general.

Quines competències ha de tenir l’escola d’avui?L’escola hauria de ser un lloc d’escolta abans que de

proposta: els nens haurien d’exposar primer de tot quin són els seus coneixements i posar-los damunt la taula com a material de treball, ja que el mestre no pot fer cap proposta si no sap quin nivell de coneixements tenen els alumnes. La carrera escolar sempre hauria de consistir en escoltar primer i després proposar. Per això el rol del mes-tre és l’element clau de l’escola, ha de ser un facilitador, que escolti i proposi mètodes i experiències interessants d’aprenentatge. Una escola en la qual no és el mestre qui sap més i ho transmet a uns alumnes passius si no que el

Entrevista | 1110 | Entrevista

l pedagog i pensador italià Francesco Tonucci, més conegut com Frato pels seus dibuixos, durant dècades s’ha centrat en la investigació en educació, en el desenvo-lupament cognitiu, el pensament i el comportament dels nens. Ha estat l’impulsor de l’exitós projecte La Ciutat dels nens, una nova manera de concebre la ciutat amb els

nens com a referència. És autor d’obres com Por una escuela alternativa, Con ojos de niño, Cómo ser niño, ¿Enseñar o aprender? i Con ojos de maestro i la seva última publicació; Los niños dicen ¡basta! El passat 12 de novembre va participar en unes jornades sobre Diàleg Es-cola-Universitat que organitza la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.

El professor Tonucci ens rep immediata-ment després de pronunciar una conferència –Un maestro nuevo per una scuola nuova– davant dels estudiants de Blanquerna per a la qual s’ha hagut d’habilitar, a més a més de l’auditori, una aula gran. El seu discurs con-

tinua interessant i seduint centenars de joves estudiants de magisteri i els professors que ja fa anys que segueixen la seva obra. Ens saluda radiant, enèrgic i comença aquesta entrevista amb la mateixa passió i energia que fa pocs minuts ha desplegat davant dels estudiants.

E

“Un bon mestre pot fer una bona escola, però un mal mestre seguirà fent una mala escola per molt òptima que sigui la llei”

Com creu que ha de ser el mestre avui?Voldria començar amb l’anàlisi de com era l’escola

d’abans, com és en l’actualitat i com hauria de ser l’escola. L’escola d’abans, la que vaig viure com a alumne (fa 60 anys) era una escola per a pocs, és a dir, un percentat-ge molt elevat dels nens que començaven la primària no l’acabaven i per als nens que continuaven, l’escola era un complement per enriquir el que la família ja oferia. A casa els nens convivien amb llibres, els pares els llegien contes, novel·les, a les sobretaules es discutia sobre tot allò que succeïa al país, viatjaven, anaven al teatre, a museus, a concerts. Per tant, l’escola esdevenia un lloc per a uns pocs que acabarien ocupant llocs importants en l’acadèmia, en la política o en l’economia del país. Des-prés de l’última guerra mundial vam fer un impressionant pas endavant tant polític com social amb la conquesta de les democràcies. La democràcia va portar la garantia d’una instrucció pública per a tothom, que efectivament es va aconseguir: avui l’escolaritat és obligatòria, però l’escola no ha fet els canvis necessaris per ser una esco-la realment per a tothom.

I què és el que no funciona? A l’escola, tot i que ha obert les portes a tots els nens,

encara no s’ha assimilat el que significa que sigui per a tothom. Segueixo pensant que l’escola que proposem, tot i les òptimes intencions i capacitats d’alguns mestres, ofereix una proposta educativa que la majoria de nens no pot seguir. S’ofereix un recurs adequat per a pocs, ja que encara es pressuposa que hi ha una formació cultural bàsica familiar que avui ja no existeix. És cert que avui l’escola no rebutja cap nen, però tampoc li ofereix el que necessita.

I per què no s’ha canviat?S’ha pensat que n’hi havia prou regulant el canvi de

l’escola amb lleis, passant d’una escola per a pocs a una escola per a tothom, però les lleis no canviaran mai l’escola. La clau de volta són els mestres i no les lleis. Les reformes legals no serveixen de gaire si els mestres no són compe-tents i no estan capacitats; un bon mestre pot fer una bona escola, però un mal mestre seguirà fent una mala escola per molt òptima que sigui la llei. Cal una reforma profunda, una revolució interna de l’escola que reconegui que ha de ser una escola per a tothom, per als qui no tenen una fa-mília al darrere, perquè els qui la necessiten d’una forma extraordinària són els més dèbils i per a aquests, l’escola d’avui no té respostes.

Per: Neus Fajas i Marta ClosFotos: Pere Virgili

“Els únics que poden fer una bona escola són els mestres”

ENTREVISTA a Francesco Tonucci, Frato

Page 7: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres04 Editorial01 Portada 12 Entrevista

d’opinió) que amb les tecnologies ja poden garantir un nivell educatiu de promig alt en l’educació restant importància a la figura del mestre. Perquè l’única manera de salvar l’escola, els únics que poden fer una bona escola, són els mestres. Les tecnologies són grans recursos que cal anar introduint a l’escola de forma gradual, però en cap cas poden substi-tuir el paper cabdal que té el mestre. És absurd pensar que les tecnologies són l’instrument que pot provocar el canvi en l’escola perquè només són un mitjà, un mitjà molt valuós que facilita la feina del mestre, que tenen un potencial im-mens però que no faran que el mestre sigui millor. D’altra banda, el model pedagògic cal construir-lo independen-tment dels instruments i les tecnologies són eines i, com a tals, no poden comportar una revolució autònoma o ser la causa d’una revolució.

Vostè afirma que sense un bon mestre no es pot construir una bona escola, però alhora assistim a un deteriorament de l’autoritat del mestre per la manca de reconeixement social.

Respecte al recolzament social dels mestres, l’escola espanyola està millor emparada que la italiana; aquí hi ha més sensibilitat pública cap a l’escola, però probablement no n’hi ha prou perquè els mestres se senten igualment poc reconeguts. Un punt bàsic és que l’escola més important és la dels primers anys. No obstant això, els nostres països segueixen posant l’atenció sobre els nivells més alts. Els mestres més ben preparats, els millor retribuïts i en con-dicions socials millors són els professors d’institut o de la

universitat. Si és veritat que els anys decisius en la vida d’una persona són els primers, aquesta circumstància no coincideix amb l’interès social i polític de les nostres socie-tats sobre aquesta etapa.

Per acabar, un missatge per als pares. Com creu que s’haurien de tractar els nens?

Per una banda, convido els mestres que es tornin a in-teressar pels pares, que afavoreixin el diàleg ajudant-los a entendre que l’escola que tenim és diferent de l’escola que

Entrevista | 13

ells van viure de petits. Els bons mestres sempre ho han fet. D’una altra, voldria demanar als pares que sàpiguen re-conèixer les necessitats dels nens més enllà del que quasi espontàniament pensem, per exemple, respecte del perill, de la por, que sembla que els justifica d’impedir als fills una autonomia de moviment perquè puguin viure experiències profundes i necessàries com el joc. El nen ha de jugar sol i, per deixar-lo, de vegades s’ha de tenir coratge, però si aquesta necessitat es comparteix amb altres pares i els nens surten a jugar lliurement, l’ambient es fa més segur precisament perquè hi ha nens. I també em sembla impor-tant convidar els pares que deixin d’assumir un paper quasi de sindicalistes del seus fills perquè aquesta actitud té unes conseqüències molt greus en l’educació dels nens i en el seu desenvolupament. Cal recuperar l’aliança i la complicitat entre família i escola. I, per últim, crec que els pares haurien de gastar menys diners per als seus fills. Una bona educació dels nens ha de costar poc: menys activitats extraescolars, menys aparells i deixar que els nens s’avorreixin, que tin-guin temps lliure per jugar lliurement, sense la vigilància dels adults i puguin tenir vivències individuals.

12 | Entrevista

mestre és qui sap motivar i aplicar un mètode que potenciï la creativitat, que fomenti una actitud científica i crítica, en definitiva, que desenvolupi la capacitat que ens ajuda a solucionar problemes i desperta en els nens la curiositat de buscar nous camins.

Vostè parla, en les seves conferències, d’una escola democràtica...

Efectivament, una escola democràtica on es respec-ti la llei. L’article 12 diu, sorprenentment, que els nens tenen dret a expressar la seva opinió cada vegada que es prenen decisions que els afecten. Per tant, a l’escola aquest article és vàlid tots els dies: una escola demo-cràtica és aquella que s’obre a la participació dels nens. No es pot fer una escola sense escoltar els nens. Si els escoltem atentament sempre surten propostes noves que val la pena assumir. Per exemple, s’hauria de cons-tituir un consell d’estudiants que es reunís periòdicament amb la direcció per discutir sobre el funcionament de l’escola, no només sobre disciplina o el pati, sinó també del que passa dins de l’aula. Això no significa que s’hagi de fer l’escola com ens diuen els nens, però sí que signi-fica que no podem fer una bona escola sense saber què en pensen.

Com es fa possible una escola com la que descriu?La resposta és molt simple: n’hi hauria prou de tenir

bons mestres, ben preparats i capacitats per fer la tasca que desenvoluparan. S’ha de tenir molt en compte la forma-ció del docent.

I com es forma un bon mestre?Un bon mestre es forma coherentment amb tots els

principis que abans he descrit (escola oberta, creativa, coo-perativa, d’escolta, científica) i els assumim com a meto-dologia de magisteri on els alumnes poden pensar creati-vament, on es tenen en compte les capacitats individuals de cada alumne, on a través del mètode científic es docu-menten les pràctiques escolars que fan i que posteriorment s’analitzaran amb una actitud crítica per poder proposar al-ternatives. L’experiència i la vivència és el que forma, no la transmissió de continguts.

A Espanya, al començament de la democràcia, hi va haver moltes experiències educatives: escoles inno-vadores, creatives, algunes que reivindicaven que els nens a l’escola s’han de divertir. Des d’alguns sectors aquests corrents han estat molt criticats perquè s’ha vist que els estudiants que arribaven a la Universitat no tenien la base cultural de la qual vostè parlava.

En primer lloc, penso que el joc, divertir-se, és una ex-periència personal, molt íntima i que hauria de succeir fora del control dels adults. Per tant, l’escola no és el lloc per ju-gar tenint en compte totes les connotacions que té per a mi el joc. Segon, em sembla molt injust el judici sobre aques-tes experiències d’escoles renovadores que han estat una minoria extrema i, per tant, el fracàs cultural actual no se’ls hi pot atribuir. D’aquests alumnes universitaris que no lle-geixen, el 90% surten d’escoles tradicionals, transmissores, que no han funcionat però potser tampoc han funcionat les innovadores; és un tema que caldria analitzar amb més pro-funditat. El que sí que puc afirmar és que un nen que ha vis-cut una bona experiència escolar normalment té uns resul-tats millors, sempre que aquesta experiència s’hagi produït al llarg de tota l’etapa educativa escolar. En cas contrari, els resultats cauen en picat. Un exemple claríssim d’aquesta situació passa a Itàlia: els informes Pisa situen l’educació infantil entre les millors del món, però l’educació superior se situa entre les més baixes. L’educació hauria de ser cohe-rent dels 3 als 14 anys.

Alguns experts, sobretot els gestors, diran que el que vostè apunta està molt bé, però que costa molts diners...

Al contrari, el que ha costat molts diners és no invertir en fer possible aquest canvi. A més, una bona escola es pot fer amb pocs recursos tant materials com econòmics. He cone-gut mestres molt importants, com Mario Lodi, integrant del Movimento di Cooperazione Educativa, que va estar tota la vida en una escola rural amb molt pocs recursos i unes lleis molt poc favorables al canvi i, malgrat tot, ens ha deixat una empremta inesborrable. D’altra banda, s’ha invertit molt poc en formació del professorat, que és l’únic que necessitem perquè una escola sigui bona: mestres capacitats coheren-tment amb el model escolar.

Les noves tecnologies han introduït algun canvi en

com ha de ser el mestre del s. XXI?Crec que pensar que les noves tecnologies han introduït

canvis en el model educatiu també ha estat una gran equi-vocació. No comparteixo l’opinió de col·legues psicòlegs o investigadors que pensen (espero que ja hagin canviat

“Em sembla important convidar els pares que deixin d’assumir un paper quasi de sindicalistes del seus fills perquè aquesta actitud té unes conseqüències molt greus en l’educació dels nens i en el seu desen-volupament”

“Un nen que ha viscut una bona experièn-cia escolar normalment té uns resultats millors, sempre que aquesta experiència s’hagi produït al llarg de tota l’etapa edu-cativa escolar”

Page 8: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 16 Opinió

Opinió | 1514 | Opinió

Opinió

La percepció del risco era el mateix començar a fer aquest ar-ticle quan me’l varen encarregar, un 28 de desembre, que quan m’hi he posat, un 10 de gener. D’haver escrit a final d’any, hau-

ria estat més optimista que no pas en fer-ho dues setmanes després. Potser m’afecta un dels clàs-sics de la literatura financera (El increíble efecto enero de Robert Hauguen y Josef Lakonishok per a Ariel), que explica per què els primers dies de l’any els operadors de borsa prenen decisions inesperades… perquè tenen tot l’any per rectificar-les si han errat. Sóc, avui, dels que creu que aquest any veurem coses pitjors que els anys anteriors. La raó és precisament la contrària del que s’està dient: no hem superat cap crisi. Hi som submergits i entrem en el quart any sense tenir a l’abast un dels trets fonamentals quan s’han comès errors i s’han analitzat bé: no es veu que hi hagi penedi-ment, ni molt menys propòsit d’esmena. I sense esmena, així ens ho ensenyaven els catequistes dels anys 50, no hi ha possibilitat de rectificació.

Tampoc és qüestió de posar-se pessimistes. Del final de la primera dècada del XXI, en guardo el record d’algunes bones lectures optimistes. La darrera, una traducció d’un assaig de John Lan-chester, un periodista i novel·lista anglès d’una bona trajectòria vital. Per ser fill d’un banquer de banca global (HSBC) nascut a Hamburg i crescut a Calcuta, Hong Kong i Brunei, fins a arrelar a Oxford, Lanchester s’ha pogut mirar la crisi i els seus efectes amb el to del noi que des de petit ha viscut prou experiències per dir “es veia a venir…” El seu llibre té per títol una interjecció, ¡Huy! (Ana-grama). No cal interpretar-ho com un crit de dolor, sinó més aviat de sorpresa.

Quan dic que no hem escarmentat em refe-reixo que ja tothom sap que hi ha hagut algun error. Però, quin? Per ambientar la recerca, Lan-chester recorre a la intriga i parla de l’assassí que tots tenim a prop. A casa, a la feina, quan viatgem. Gairebé mai el podem evitar. No és invi-sible, tot el contrari. És ben visible. Fins i to es pot dir que en alguns casos està senyalitzat. L’any passat va matar més de mil persones a la Gran Bretanya i no va sortir a cap informatiu. Ni cap xarxa social li ha dedicat cap crida de denúncia. L’assassí que tenim ben a prop són… les esca-

les! Sí, molta gent mor en caure per les escales, de manera fortuïta. Molt probablement és gent gran, o no tant, que és ingressada ferida i al cap del temps mor. Poca broma amb les estadísti-ques britàniques, que són molt fiables. I quina és la lliçó que en traiem, d’aquesta amenaça subes-timada? Que no tenim percepció del risc. I sense aquesta percepció, el més probable és que un dia ens entrebanquem.

El risc actual és creure’ns que la crisi ha estat només un error de càlcul i que tard o d’hora vindrà algú que refarà els càlculs i tornarem on érem, és a dir, a gastar per damunt de les nostres possibili-

tats (subtítol del llibre, per desfer el misteri: Por qué todo el mundo debe a todo el mundo y nadie pue-de pagar). Encara avui pensem que en l’economia domina més la mecànica que la psicologia i que algú, en algun lloc, ja està reparant la maquinària per tornar on érem abans de l’agost del 2007 (cosa que no serviria de res, perquè els errors vénen d’uns quants anys més enrere, quan es va impo-sar la tesi que el diner, com més barat, millor per a tothom).

Si algú vol una recepta per als mesos i anys a venir només se m’acut aquesta: tornar a mirar el valor i el preu de les nostres necessitats. Penseu que en plena crisi sistèmica dels anys 20 John M. Keynes va escriure un assaig sobre les possibili-tats econòmiques dels néts de la seva generació. Qui es reia del llarg termini (“d’aquí a cent anys, tots calbs”) va profetitzar que el 2030 (un segle més tard), la Gran Bretanya seria 4 vegades més rica que llavors. Falten 10 anys i la predic-ció ja s’ha complert amb excés (avui ho és 4,6). I aquesta és l’altra: hem estat nosaltres mateixos els que ens hem fixat unes necessitats cada cop més insaciables. Això sí que s’ha acabat. I no crec que sigui tan dolent: és aturar-se abans de baixar les escales.

NJosep Maria Ureta

Periodista especialitzat en

temes econòmics d’El Periódico de

Catalunya

Nous temps, noves capacitatsa carrera professional i la perspectiva de progrés social dels que tot just ara s’incorporen al mercat laboral, en els propers anys inevitablement vindran

condicionades per l’evolució del mercat laboral i per una recuperació econòmica que es preveu lenta i de caràcter incert. Un context actual que, per altra banda, no fa més que accentuar ten-dències laborals, econòmiques i socials, que ja acumulen uns quants anys amb nosaltres. Apuntem-ne algunes, tot començant pels reptes i acabant per les recomanacions.

La mobilitat social, és a dir, la capacitat dels més joves de fer un salt endavant respecte de la posició econòmica heretada dels pares, tendeix a la baixa. Les xifres d’atur, encara altes en els propers anys, a curt termini i per a molts sectors implicarà la sobrepreparació de molts candidats respecte de les característiques del lloc de tre-ball ofert. En aquest punt no podem deixar de tenir present l’estratègia Europa 2020 de la Co-

missió Europea per al creixement econòmic de la UE, actualment en discussió. Una estratègia que planteja, entre altres objectius, augmentar notablement el nombre de graduats universita-ris.

Si ens endinsem en l’àmbit laboral, en un context de creixent rotació en el lloc de treball, comprovarem com al final de la seva vida la-boral les generacions més joves continuaran treballant de mitjana en més empreses que no pas ho van fer els seus pares. La fidelitat del treballador cap a l’empresa continuarà doncs baixant. També es reduirà de manera acusada la distinció entre els treballadors per compte aliè i els treballadors per compte propi. En l’actual context laboral (internacionalitzat, de treballs i horaris flexibles, amb retribució en base a re-sultats i cada cop menys segons el compliment amb uns horaris fixos), un nombre cada cop

més gran de treballadors tindrà un peu en tots dos camps. Dit d’una altra manera, tots serem en un moment o altre, si no alhora, treballadors per compte aliè i autònoms o emprenedors, un fet que ens convertirà, per una via o una altra, en treballadors de microempreses que han de lluitar per millorar la seva exposició al mercat, per mantenir i millorar la seva reputació i la seva capacitació.

Per als futurs ocupats del nostre mercat labo-ral, la internacionalització dels mercats i l’auge de les economies emergents, s’incrementarà

l’ocupabilitat del personal més obert a la inter-nacionalització, amb un coneixement lingüís-tic més ampli. També la d’aquell candidat més acostumat a gestionar les diferències cultu-rals, la d’aquells que han estat més exposats a l’esfera internacional. Viatjar, conèixer món i experimentar la multiculturalitat són ja, a hores d’ara, bones inversions professionals.

Per altra banda, les empreses perdran cada cop més l’interès per comptar amb professio-nals que destaquin pels seus coneixements tècnics. Coneixements que es donaran per des-comptats o s’aprendran, en molts casos, en la mateixa empresa. Paral·lelament, les empreses incrementaran el seu interès per comptar amb persones amb capacitats en la gestió d’equips, individus orientats a resultats, capaços de ge-nerar un bon clima de treball, de ser optimistes i propositius. Uns atributs que veurem normal-ment empaquetats sota el títol de capacitats de lideratge. Una carrera, doncs, aquesta darrera, que inevitablement haurem de desenvolupar de manera progressiva al llarg de la nostra vida laboral i que ara, tot just a l’inici d’una vida la-boral, a penes comencem a intuir. Tanmateix, una carrera que només podrem realitzar des de l’acumulació d’experiència, l’autoobservació i la generació d’una ètica personal sòlida i reflexiva.

LDavid Murillo Bonvehí

Doctor en SociologiaProfessor del Dept.

Ciències Socials d’ESADE (URL)

La crisi econòmica. El món professionalOpinió La crisi econòmica. Anàlisi

“Si algú vol una recepta per als mesos i anys a venir només se m’acut aquesta: tornar a mirar el valor i el preu de les nostres ne-cessitats”

“La capacitat dels més joves de fer un salt endavant respecte de la posició econòmica heretada dels pares, tendeix a la baixa”

“Conèixer món i experimentar la multiculturalitat són ja bones in-versions professionals”

Page 9: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 16 Opinió

Opinió

El narcisos confososna de les tasques més apassionants amb què ens enfrontem els analistes de ten-dències és entendre i explicar quina és la realitat que viuen els fills de la Catalun-

ya de principis dels 90. No la realitat que creiem nosaltres que viuen ni la que els hi expliquem els pares o professors. No; la clau és com veuen ells la realitat del mercat avui.

La tasca no és gens fàcil atès que són realment diferents a les generacions precedents. Els joves tenen una gran consciència de màrqueting, publi-citat i investigació. Saben que les marques estan desesperades per saber què volen, què diuen, què senten... Els mateixos problemes que tenen els pa-res, quan no entenen els fills, els tenen els nostres clients, les marques que donen forma al seu món. Per conèixer com són, hem de buscar aproxima-cions que provenen més de conviure amb ells i in-filtrar espies que de tancar-los en una sala a veure què opinen.

En la seva majoria, el gruix dels joves cata-lans de classe mitja-alta solen ser fills d’un be-

nestar que per a ells significa tenir quasi bé tot el que volen. Se’ls ha dit que són el centre del seu món i han de fer saber constantment què volen i què senten. Per això són de naturalesa negociant i argumenten per igual amb pares, professors, marques i productes.

Des de petits han vist que les distàncies emo-cionals, polítiques, físiques i sexuals s’escurçaven amb la mateixa velocitat que ells anaven passant de curs. L’aspiracionalitat i la recerca de referents s’ha fet bidireccional i gràcies a la tecnologia po-den també ser compartides. Poden accedir al món extern en qualsevol moment i portar tot el seu món amb ells. Es fan fotos i vídeos que pengen a les xarxes socials redefinint de passada el concep-te de privacitat. No és que no siguin privats, sinó que han après a fragmentar-la: són, a la vegada,

persones físiques i personalitats tecnològiques co-mercials.

La capacitat de fragmentar ve dels missatges comercials. Els seus consums principals (moda, tecnologia) tenen un model de negoci basat en el fet que estan incomplerts, que sempre poden se-guir. El que compren (o pirategen) és un tros del continu que són nous capítols, noves tendències i modes. Harry Potter, Lady Gaga, H&M, iPhone i Gran Theft Auto... tots tenen col·leccions, seqüe-les, singles, edicions especials, noves versions...

Ens trobem amb una generació que no se sent còmoda amb discursos hieràtics i absoluts ni amb la complexitat d’argumentació. Atès que tot està sem-pre sotmès a revisió i a una aparent millora constant, els gran temes són per a ells part de les narratives que s’han de poder integrar en la cascada pública/privada dels 140 caràcters del Twitter o el Facebook.

L’accessibilitat dels recursos tecnològics per accedir al món i la banalització dels continguts han donat una generació emmirallada en ella i la seva potencialitat. No tots els joves són així i després d’investigar-los molt es confirma que conceptes com classe social i estils de vida no s’apliquen en aquests joves. Són únics i busquen gent que sigui igual d’única. El que tenim quan podem accedir a una conversa grupal dels joves que prescriuen a la resta és una gran batalla d’unicitat formada per la suma de referències, aficions i poder d’amplificació.

Però com tots els amors de joventut, el final sol ser dramàtic. Això sí que no canvia. El seu estimat, el mercat, quan entra en crisi, comença a fer coses que els joves no entenen. Ja no tot és possible, no hi ha feina, no hi ha casa, no hi ha diners... com pot ser? On és el que m’han dit? On és la meva vida?

Ara és necessari activar la palanca que faci que els joves potenciïn valors com la solidaritat, el res-pecte al medi ambient i la indiferència cap a la di-ferència. Valors que tenen inoculats des de petits i que han d’emergir encara que només sigui perquè són part del pes de la responsabilitat que el mercat ha dipositat sobre ells. Aquesta fricció formidable, en la qual l’alienació a què han estat sotmesos els joves xoca amb un mercat explícit i directe, és on ens trobem ara. Tenim una generació de joves que els han dit que havien d’enamorar-se d’ells ma-teixos per enamorar un món que, ara, té proble-mes més importants que un temper tantrum.

U

“Som davant d’una generació que no se sent còmoda amb discursos hieràtics ni amb la complexitat de l’argumentació”

Daniel Córdobadirector de

The Hunter, analis-ta de tendències i

professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna-URL.

Alenades d’aire més net

any 2011 s’ha estrenat amb l’entrada en vigor de la Llei 42/2010 que modifi-ca la Llei 28/2005 de mesures sanitàries davant el tabaquisme i reguladora de la

venda, el subministrament, el consum i la publici-tat dels productes del tabac. El propòsit de la Llei és reduir el dany associat al tabac i, per això, té com a objectius evitar l’inici del consum de tabac, particularment entre els joves, garantir el dret dels no fumadors a respirar aire lliure de fum de ta-bac i ajudar a la deshabituació aquelles persones que ho sol·licitin. Aquesta Llei està en consonàn-cia amb la normativa europea i les directrius de l’Organització Mundial de la Salut.

L’efecte nociu del tabac, especialment la seva associació amb el càncer i amb problemes de salut respiratoris, fa molts any que està docu-mentat. En els darrers anys, a més, s’ha cons-tatat que el fum ambiental del tabac (altrament conegut com fum de segona mà) també és molt perjudicial i pot produir infart de miocardi en per-sones amb malalties coronàries. Tots aquests co-neixements han fet que, en la majoria de països desenvolupats, aparegués un rebuig social del tabac i s’adoptessin mesures legislatives i fiscals per reduir-ne el consum. Com a resposta, s’han observat alguns moviments detractors a la regu-lació.

Al nostre país, la Llei de 2005 va limitar l’ús del tabac en molts espais però encara va perme-tre fumar en determinats entorns. Per exemple, el lloc de treball va esdevenir un espai lliure de fum, però no per a tothom. El personal de bars, restau-rants o discoteques on fumar era encara permès va continuar exposat al fum del tabac. La nova Llei amplia la prohibició de fumar a tots els espais d’ús públic tancats i incideix, especialment, en els establiments d’hostaleria, restauració i oci que ara són espais sense fum per a tots.

D’altra banda, no poder fumar en el lloc de treball ha fet que moltes persones fumadores hagin reduït el nombre de cigarretes consumides diàriament i, fins i tot, s’hagin plantejat deixar de fumar amb bones possibilitats d’èxit. Aquest com-portament, de retruc, ha contribuït a fer menys visible l’hàbit tabaquer i a reforçar una millor imat-ge social.

El nombre total de morts atribuïbles al taba-quisme actiu a Catalunya l’any 2006 va ser de 8.673 (6.984 en homes i 1.689 en dones) i re-presenta el 15,5% del total de morts en persones de 35 anys o més. A aquesta xifra cal afegir-hi entre 700 i 800 morts addicionals causades per l’exposició a l’aire contaminat pel fum de tabac (tabaquisme passiu). Tanmateix, coincidint amb el període d’aplicació de la Llei de 2005, a l’àrea me-tropolitana de Barcelona s’ha observat una dis-minució del nombre d’ingressos hospitalaris per infart de miocardi entre 2004 i 2006. La magnitud del descens és de l’11% en homes i del 9% de do-nes, percentatges que representen una reducció molt important del nombre d’infarts que arriben a l’hospital. Des del punt de vista biològic, aquest

declivi pot ser atribuïble a l’efecte beneficiós de la prohibició de fumar, com s’ha pogut verificar també en altres països com Itàlia, Escòcia i An-glaterra, on lleis similars a la que ens ocupa es van implementar fa més temps.

Per tot això i més, sigui benvinguda una Llei que no pretén marginar els fumadors sinó protegir els no fumadors i propiciar canvis beneficiosos en l’estat de salut de tota la població en conjunt, al-hora que ajuda a recuperar petits plaers com sen-sacions olfactives i sabors gairebé oblidats. La nostra societat ha de recolzar la iniciativa gover-namental de manera que, amb lògica i normalitat, se superin les resistències a la implementació d’aquesta i altres polítiques públiques adreçades a aconseguir més i millor quantitat i qualitat de vida per als ciutadans. Molt desdibuixat queda ja el record de les sales de cinema on el fum del tabac dels espectadors es barrejava amb el dels actors situats al voltant d’una taula de joc o amb la pols que alçaven els trots dels cavalls dels indis i els americans per les prades del llunyà oest...

L’Dra. Emília Sánchez

Metge, especialista en Salut Pública i vicedegana de

Postgrau i Recerca de la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL

La ‘llei del tabac’Opinió La crisi econòmica i els joves

“No pretén marginar els fumadors, sinó protegir els no fumadors (...) alhora que ajuda a recuperar petits plaers com sensacions olfactives i sabors gairebé oblidats”

Opinió | 1716 | Opinió

Page 10: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 20 Conversa

es plataformes on line han viscut en els darrers anys un creixement exponencial. Algunes han estat una moda passatgera, però d’altres tenen un fort impacte social que fa pensar que han vingut per quedar-se. És el cas de Facebook, la xarxa social amb més de 500 milions d’usuaris que permet, entre altres funcionalitats, compartir amb amics informació

personal, comentaris i material audiovisual les vint-i-quatre hores del dia. Aquest fenomen ha obert el debat sobre si les xarxes socials han transformat de forma radical les relacions socials i com afecta aquest canvi els diferents entorns de les persones. Des de diverses perspectives en parlen Joan Mayans, investigador i president de l’Observatori de la Cibersocietat (www.ciber-sociedat.net); el Dr. Josep Lluís Micó, periodista, professor i coordinador del Grup de Recerca Digilab-Laboratori de Comunicació Digital de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL; i el Dr. Xavier Carbonell, psicòleg, professor i responsable del Grup de Recerca en Conductes Desadap-tatives de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.

Conversa entre J.L. Micó, Xavier Carbonell i Joan Mayans

CONVERSA

L

Societat, cultura i política en xarxa

de què, però aquest canvi no és provocat només per les TIC o les xarxes socials. Crec que les xarxes socials són més producte d’aquesta pauta de comportament con-temporània occidental que no el contrari.

XC: Per definició, les revolucions les porten els joves. Per exemple, en el món de la música, el rock’n’roll el van portar els joves, una nova forma d’entendre la música. El que potser passa és que el rock’n’roll durant molts anys el va seguir escoltant gent jove, i la gent jove que es feia gran. Però les persones que ja tenien 50 anys quan va néixer el rock’n’roll no el van adoptar.

JLM: En tot cas, tots dos heu coincidit a dir que les xarxes van néixer com una moda, tot i que, tenint en compte la dimensió que han adquirit en el present, ja no ho són. També heu comentat que estan alterant, modificant o aportant noves dimensions a les relacions socials. Les desnaturalitzen perquè perdem contacte físic o les en-forteixen perquè ajuden a matisar o enriquir aquest con-tacte? És només una qüestió retòrica, formal, d’un en-torn nou que té les seves normes, o això de debò influeix en les relacions directes?

JM: El registre comunicatiu propi que es dóna en els mitjans electrònics és important, és substantiu. No és qüestió de si som més hipòcrites on line o si hi ha una contradicció entre les formes que utilitzem quan ens trobem cara a cara i les que utilitzem quan fem servir un canal digital. De fet, al llibre Género Chat, que va publicar Gedisa el 2002 vaig estar estudiant com el registre mateix de la comunicació en un entorn purament textual construïa realment el format de la relació. L’espai de relació, que abans era un canal de xat però que igual podia ser el mur de Facebook o un correu electrònic, crea les seves

pròpies normes i registres comunicatius. La relació que construïm a la xarxa té un registre propi diferent de quan ens veiem cara a cara, però també són diferents els nos-tres registres quan ens veiem cara a cara en funció d’on ens trobem; en un dinar familiar o si ens trobem en un pub per veure un partit de futbol, els codis també serien diferents.

JLM: Però són permeables? : Per a mi són completament permeables, compatibles i es

reforcen mútuament. No hi ha una relació on un registre o un canal en desvirtuï l’altre. Estic segur que el meu en-torn social és més ric gràcies al fet que tinc unes eines o uns espais de comunicació i de relació social que fa 20 anys no tenia.

XC: Sí, jo crec que és molt encertat el que dius: el mitjà és el missatge. El telèfon en el seu moment, ja no parlo del mòbil sinó del fix, ja va representar un canvi, la mateixa escriptura ja va representar un canvi. Abans el canal de comunicació era oral i, per tant, tots aquests nous canals el que fan és afegir noves possibilitats però res més, és un canvi que forma part del procés evolutiu. Quan parlem d’aquests temes penso molt en Darwin, perquè dels canvis que es produeixen només es man-tenen els que són adaptatius i això provoca un canvi en l’individu i un canvi en la relació amb l’ambient. Doncs passa el mateix amb les xarxes: potser tu ara tens més relacions diferents de les que tenies abans, potser ara et relaciones més amb la gent que té Facebook i has deixat de relacionar-te amb una gent que ja no està en la teva ona.

JM: Però ara ja parlem de gent completament perifèrica, els que no tenen cap manera de comunicar-se digitalment.

Josep Lluís Micó: Pràcticament hi ha unanimi-tat a l’hora d’afirmar que les xarxes socials no són una moda. En el passat, semblava que al-tres aplicacions havien de canviar-nos la vida, per exemple Second Life, però realment no va ser així. En canvi, el cas de xarxes com Face-book o Twitter és molt diferent, oi? Per què?

Xavier Carbonell: Jo diria que, en principi, són una moda. El que passa amb les modes és que algunes es queden i d’altres que arriben amb molta força –com Second Life– no són útils i desapareixen. Però sembla que les xar-xes socials sí que serveixen: ara tindran un boom, seguiran pujant, després baixaran però s’estabilitzaran possiblement amb una taxa de penetració força elevada.

Joan Mayans: Les xarxes socials com a tals no són una moda, però sí que hi ha molts apli-catius dels que ara conformen l’escenari de l’entorn 2.0 que cauran. Tot i que Facebook té pocs números d’acabar caient, d’aquí a cinc anys no serà el que coneixem ara. Facebook és un fenomen que està aquí per quedar-se, ja que constitueix un canvi radical en les pau-

tes de relació amb els altres.JLM: Quan hi ha una novetat d’aquesta magni-

tud, les dues reaccions més habituals són, per una banda, el rebuig frontal, perquè desperta recels o fa por, i, per l’altra, l’entusiasme, el se-guiment incondicional, el proselitisme. Creieu que el fet que hagin estat els joves els primers a adoptar les xarxes socials influeix en el ti-pus de relacions que tenen també els adults? És a dir, estan canviant les relacions per la in-fluència dels joves als grans i no a la inversa, com històricament era habitual, dels grans als joves?

JM: Hi ha una pregunta que probablement en Xavier, com a psicòleg, podrà explicar millor i il·lustra aquesta qüestió: si la societat en ge-neral s’està juvenitzant o no. Personalment crec que l’adopció de noves tecnologies qua-si sempre ha vingut donada per la joventut i potser sí que ho vincularia amb uns corrents més antropològics o sociològics del món con-temporani, on els adults cada vegada fem més de joves i els joves fan cada vegada més d’adults. No sé què és causa o conseqüència

Coversa | 1918 | Coversa

Page 11: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 20 Conversa

Conversa | 21

JLM: Sense renunciar a afegir-hi material de collita pròpia. El DJ només punxa, però també cal que hi hagi compo-sitors i intèrprets.

JM: És clar, però el copy-paste que fa un DJ el fa a base d’elaborar diferents peces per donar un sentit personal ubicat en un entorn en concret, en aquella classe en concret i en aquells alumnes en concret. Aquesta “loca-lització” sempre és diferent i original.

XC: El risc sempre hi és. També hi havia el professor que es va sentir amenaçat per les fotocòpies perquè allò que havia d’explicar a classe l’alumne ja ho portava fotoco-piat. Les tecnologies haurien d’implicar un canvi en la manera d’entendre l’educació; no vol dir que un mestre deixi de fer de mestre però, com tu deies, ha de tenir un paper diferent.

JLM: Us preguntava també per la política. En una època en què una pseudodisciplina com el màrqueting polític ha aconseguit tant de predicament, no us fa l’efecte que aquestes eines, sobretot després del boom posterior al triomf de Barack Obama als EUA, propicien que hi hagi més màrqueting que política?

JM: Però és que fer política és fer màrqueting. Governar és una altra cosa perquè al capdavall fer una bona cam-panya electoral és una qüestió que s’acaba el dia que hi ha eleccions. La campanya és comunicació, és màrque-ting, i ha estat així des del temps d’Atenes i dels sofistes. Al cap i a la fi, la retòrica política atenenca també era un mitjà de comunicació.

JLM: Us en poso un exemple. Un industrial fa molt bon màrqueting de la seva empresa, llavors li fan moltes co-mandes i quan les ha d’atendre resulta que té la fàbrica

20 | Conversa

JLM: Això és interessantíssim. Els vincles que teníem amb algunes persones amb les quals ens relacionàvem s’han afeblit perquè elles no estan connectades?

JM: T’ho poso a l’inrevés. Els vincles que podien quedar afeblits pel fet de no estar formant part de la xarxa social més immediata disposen a través de les xarxes socials de noves formes i motivacions per tal de formar-ne part. Per exemple, la meva mare -que viu a 800 quilòmetres- es posa un portàtil a casa i intenta aprendre’n el dia que veu que si no es connecta no pot veure les fotografies de la seva néta, perquè enviar una fotografia per correu postal s’ha acabat. Per tant, aquesta gent que es podia quedar al marge troba amb aquests possibles vincles afeblits una motivació per utilitzar-ho i com que és efectiu ho utilitzen. La corba de dificultat i utilitat està completa-ment descompensada. Fa molts anys, en una presen-tació, recordo que el director de Local Ret ens deia que l’aplicatiu que ha fet penetrar més Internet en la franja d’edat de 50 anys endavant és el de Caprabo en línia.

JLM: En qualsevol cas, la teva mare té un avantatge i és que tu ets el seu fill. Si en lloc de ser qui ets i de dedicar-te al que et dediques, tinguessis una altra feina i un do-

mini inferior de les eines tecnològiques, potser ella no s’hi veuria tan capaç.

JM: Però jo sóc investigador d’aquest àmbit. Cap dels meus arguments més acadèmics sobre noves tecnologies van tenir cap efecte en ella. No és una qüestió de ser un usuari molt avançat, sinó de tenir una pauta de compor-tament d’allò més fàcil, agafar unes fotografies i penjar-les. No cal ser un expert. De fet, els arguments més efectius, són els menys experts.

JLM: Sigui com sigui, ens queda molt per recórrer. El Par-lament de Finlàndia ha declarat que Internet és un dret fonamental perquè el 95% de la població està familiarit-zada amb aquesta plataforma. A Catalunya, o a Espan-ya en conjunt, amb prou feines arribem al 50%. Què us sembla si passem de les relacions socials a àmbits en què les xarxes socials tinguin altres aplicacions i utilitats, com l’escola, l’empresa o la política?

XC: Amb la crisi la gent que s’ha quedat sense feina fa servir ja no el Facebook sinó altres xarxes més pro-fessionals. És un canvi que neix d’una necessitat, en aquest cas trobar feina. Tu parlaves de la relació entre aprenentatge i efectivitat, no? Si un nou aprenentatge resulta efectiu es farà servir a l’escola, a l’empresa, a tot arreu. Potser a l’escola és més fàcil perquè ja hi ha un canal, les noves tecnologies que estan al servei del mestre per compartir coneixement. El que encara falta és el procés que podrien aportar aquestes xarxes. No és el docent qui imparteix coneixement amb un Power Point o que penja un document de treball, sinó que en-tre tots generem coneixement a través d’un instrument que es diu xarxa social i aquesta realitat trigarà més temps a arribar però possiblement els joves mestres aniran incorporant aquestes idees. La transmissió de coneixement ja no és unívoca, d’un sol canal, sinó que es genera d’una manera diferent.

JLM: Sense que això comporti cap risc perquè s’esvaeixi el principi d’autoritat del professor sobre l’estudiant, oi? Perquè si tendim a aquesta simetria absoluta, ens pas-sem de moderns i d’oberts i acabem en l’extrem oposat, en què tan vàlid és el que diu l’últim dels alumnes com el docent expert en la matèria. Creieu que aquest perill és més teòric que real?

JM: Quant a l’escola, l’educació o l’aprenentatge, el que dic quasi sempre que em pregunten sobre la qüestió de canvis de rol és que el professor ha de fer de pro-fessor i l’alumne ha de fer d’alumne, independentment que l’alumne tingui unes competències tècniques, que en algun cas en concret poden ser més evolucionades que les d’un mestre. El que hem de fer és solucionar aquesta situació: el mestre s’ha de preparar per ensen-yar en un entorn diferent. Una de les claus de la reno-

vació, perquè l’escola vagi al ritme necessari per poder seguir fent la seva feina en un món que ha canviat molt ràpidament en l’àmbit tecnològic, és invertir en el reci-clatge dels mestres perquè puguin ser competents. No pot ser que perquè un alumne sàpiga més de Facebook se li desmunti al mestre el principi bàsic de la generació d’aprenentatge.

JLM: I tampoc pot ser que una metodologia construïda des-prés d’anys d’esforç i pensament quedi anul·lada per una novetat d’aquesta mena.

JM: El professorat s’ha de reciclar potser amb més urgència que en altres moments de canvi i s’haurà de reciclar no només quant a continguts sinó quant a coneixements tècnics i pràctics. I no és tan difícil reciclar-se en aquest aspecte concret quan un nen de 12 anys ho pot fer per-fectament. El grau d’exigència que li pot suposar a un professor no és tan elevat. D’altra banda, tot i que el mestre ha de seguir fent de mestre i s’ha de mantenir la jerarquia en la qual es recolza el mètode educatiu, hi ha tendències pedagògiques que diuen que l’alumne ha de participar activament, que les classes han de ser una mena d’obra col·lectiva on cadascú té el seu rol. El professor d’avui ha de fer de DJ; ja no ha d’estar com-ponent una música original i guardant el seu original en una caixa per portar-la a la següent classe, perquè els recursos estan a l’abast de tothom. No es pot explicar la Segona Guerra Mundial com una successió de fets, no té cap valor perquè aquesta informació està a tot arreu; en canvi, connectar uns fets amb uns altres per elaborar un discurs és un recurs, un procediment que no està a la Viquipèdia ni en una successió de dades.

Xavier Carbonell “Abans, el canal de comunicació era oral i per tant tots aquests nous canals el que fan és afegir noves possibilitats, però res més, és un canvi que forma part del procés evolutiu”

Page 12: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 20 Conversa

buida, perquè realment no elabora res, només es dedica al màrqueting. Crec que hi ha una diferència notable.

JM: Fer de polític o la política com a retòrica és una qüestió de màrqueting i governar és una altra cosa. La dicotomia entre màrqueting polític i política per a mi no existeix. En canvi fer de polític i fer de governant sí que és diferent.

JLM: Per a mi, són dos aspectes indissociables.XC: Abans em sorprenien les campanyes televisives dels

EUA. Ara em sorprenen les campanyes que fan ser-vir les xarxes socials. És aquest procés de vendre el producte de la millor manera, de la manera que es considera més convenient per aconseguir els objec-tius, amb televisió, amb retòrica, amb xarxes socials... Com sigui sempre estarem intentant vendre aquest producte.

JLM: Llavors coincidiu en la resignació absoluta davant dels missatges buits.

JM: Crec que les xarxes socials, les TIC, tenen una influèn-cia molt gran en política perquè democratitzen com a mínim l’accés o la transparència cap al governant. Avui dia si un alcalde no té bloc, per a mi és sospitós. Si no utilitza el canal més directe que podia tenir per parlar amb la ciutadania em sembla que o bé tecnològicament no és competent, per tant el fa un governant poc prepa-

rat, o bé es tracta d’una persona que vol ocultar alguna cosa i per tant és un governant poc de fiar.

JLM: La conclusió, doncs, seria que és bo fer màrqueting polític a través d’aquestes eines precisament perquè permeten prescindir dels professionals del màrqueting. Si Barack Obama respon amb la seva Blackberry als correus electrònics que li arriben i els comentaris que li deixen al mur del Facebook i alhora va twittejant cons-tantment, queda anul·lat el paper de l’intermediari. És això?

JM: No del tot. Hi ha intermediaris prescindibles i n’hi ha d’imprescindibles. Dependrà del valor que aportin. Un pe-riodista o un expert en estratègia comunicativa tenen un paper significatiu. Tant per explicar l’acció de govern com per reclamar transparència en aquesta acció, les tecnolo-gies no tenen un equivalent a abans, són molt importants. Això no treu, però, que aquests intermediaris amb valor puguin conviure amb la font informativa directa.

JLM: Abans dèiem que si un nen de 12 anys ho pot fer, com no ho ha de fer un mestre o un polític. Llavors, com ha de ser l’educació dels pares als fills en aquest àmbit?

JM: Jo crec que el pare ha de fer de pare i no en pot defugir ni negligir pel fet que li faci mandra saber com funciona Facebook.

XC: I si no en sap?JM: En 10 minuts saps com va. És com pensar que pel

fet que un nen sàpiga fer servir el comandament de la televisió ha de fer la programació de la televisió. No té res a veure una cosa amb l’altra. Els pares no podem defugir la responsabilitat que tenim pel fet que ens faci mandra, que no en sapiguem o perquè ens faci por una determinada tecnologia. Els pares hem d’ensenyar els fills a viure en aquest món, i aquest món que trobaran els nostres fills serà intensament tecnològic, més encara del que ho és avui dia. El fet de dir “busca’t la vida”, o pitjor encara “això no es toca”, és treure als teus fills una crossa o moltes de les coses amb les quals hauran de caminar per la vida. No hi ha millor manera de garantir que acabin trepitjant fang que no fent el que hem de fer, que és acompanyar-los en aquest aprenentatge. I si per fer-ho hem d’aprendre durant 10 minuts com funciona una plataforma deter-minada, només hi ha una resposta èticament respon-sable: posar-s’hi.

XC: Els pares tenen aquesta responsabilitat i l’han tin-gut sempre, de manera que no poden renunciar-hi. El que passa és que a vegades demanem als pares que siguin perfectes, que siguin capaços d’aprendre les tecnologies que coneixen els seus fills i un pare pot tenir el dret que no li interessi algun d’aquests aplica-tius. Tot i així, els pares ni podem dir als fills que se

Joan Mayans “Crec que les xarxes socials, les TIC, tenen una influència molt gran en polí-tica perquè democratitzen com a mínim l’accés o la transparència cap al gover-nant”

les arreglin sols davant l’ordinador ni tampoc prohibir-los-hi l’accés. Cap de les dues postures ens portaran enlloc. Potser els fills ens ensenyen algunes coses i els pares hem de tenir la capacitat també d’aprendre d’ells. No hem de ser el seu mestre en tot, no hem de tenir les claus de totes les possibles revolucions que passen en el món, que n’hi ha moltes. El món evolucio-na contínuament i no podem tenir tanta responsabilitat com a pares com per conèixer-ho tot i poder guiar els nostres fills en tot.

JLM: Els pares tenen dret a no saber-ho tot, però tam-bé és cert que tenen por. Segons l’últim informe de l’Eurobaròmetre, els percentatges de casos de menors que havien denunciat assetjament a través d’Internet o del mòbil, o que havien rebut material violent o por-nogràfic, eren molt reduïts. La proporció més elevada era la dels nens que demanaven ajuda als pares perquè se’ls havia penjat la màquina o perquè tenien algun vi-rus. Així de simple. Les addicions són un altre assumpte. En Xavier en sap més...

XC: Nosaltres vam començar a estudiar el tema de les addiccions i hem anat evolucionant bastant. Primer ens vam preguntar si l’addicció a substàncies podria donar-se també a algunes tecnologies, concretament Internet, de la mateixa manera que es pot ser addicte a una con-ducta, al joc, al sexe, al treball o a les compres. Després hem descobert que Internet no és una addicció en si, només és el mitjà per a algunes addiccions. Per exem-ple, en lloc d’anar a jugar al casino es juga a través d’Internet.

JLM: Internet és l’eina, la plataforma, però l’addicció és el joc.

XC: També pot passar que una persona que podria tenir un trastorn sexual, a través d’Internet troba els recur-sos que d’una altra manera li hauria estat molt difícil d’aconseguir (fotografies, contactes, etc). També hi ha gent que passa molt de temps consultant pàgines de viatges, d’animals o de qualsevol altra cosa: ho po-dem atribuir a una addicció? Més que una addicció és una pèrdua de temps; i què passa si aquesta pèrdua de temps es produeix a la feina? Pot ocasionar pro-blemes però no seria una addicció. Creiem que només és possible pensar que hi ha una addicció quan una persona es construeix una identitat nova, quan esta-bleix una relació d’anonimat i utilitza Internet per al-terar el seu estat de consciència, com l’efecte que es pretén aconseguir amb les drogues. Però hi ha fron-teres que són difícils de distingir. Els meus alumnes expliquen que van passar una etapa “enganxats al Messenger”. Què vol dir? Doncs que com a fruit de la seva etapa evolutiva de l’adolescència van “perdre el

Josep Lluís Micó “Segons l’últim informe els percentat-ges de casos de menors que havien de-nunciat assetjament a través d’Internet o del mòbil, o que havien rebut material violent o pornogràfic, eren molt re-duïts”

temps” amb el Messenger. No és que siguin addictes a Internet ni addictes al Messenger. L’adolescència ha passat i ja està. Però quan una persona xateja amb desconeguts i es fa passar per una altra, podria esdevenir una addicció? Podria, però només és un condicionant.

JM: Estic tan content de sentir a un psicòleg dir això! Perquè fa 15 anys que discuteixo amb psicòlegs precisament perquè crec que durant molts anys s’ha patologitzat un comportament que no era patològic. I això passava so-bretot per una qüestió de distància, de mandra, de por, d’incomprensió, per entendre realment com funcionaven unes dinàmiques socials que eren noves.

JLM: Dels pocs estudis empírics que hi ha centrats en les xarxes socials, en destaca un, de la Universitat de Ha-rrisburg, a Pensilvània, on van tenir una setmana un grup de 800 alumnes, professors i personal d’administració i serveis sense poder-se connectar. Hi van detectar al-guns casos d’estrès, i, a mi, em van cridar l’atenció les conclusions de la recerca perquè, quan les vaig llegir fredament, vaig pensar que jo podria ser un d’ells: obli-gar algú a passar més d’una setmana desconnectat em sembla cruel.

Conversa | 2322 | Conversa

Page 13: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 28 Relat 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 26 Notícies

El passat 30 de novembre, la Fa-cultat de Ciències de la Salut Blanquer-na-URL va organitzar la 8a Jornada d’Estudiants, que en aquesta edició es va dedicar al tema de la Marató de TV3 sota el títol “Capacitar les dis-capacitats. Lesions medul·lars i cere-brals adquirides” amb la participació de professionals de la salut i estudiants i exestudiants de Blanquerna-URL. L’acte central de la Jornada va ser una taula rodona sobre l’“Aproximació mul-

tidisciplinària a les lesions medul·lars i les malalties cerebrals adquirides” en la qual van intervenir: Begoña An-drés, infermera clínica de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, i Josep Medina, cap de Fisioteràpia de l’Institut Guttmann. Durant la Jornada es van presentar 62 treballs d’estudiants en format comunicació, pòster i taller i al migdia es va organitzar un dinar on es van recaptar 750 euros que es van destinar a la Marató de TV3.

II Jornada ‘Solidaritat i Logopèdia’ a la FPCEE

I Jornada de Prevenció i Salut Escolar: ‘Vers una escola segura i saludable’

El Dr. Josep Brugada inaugura els màsters universitaris de la FPCEE

Blanquerna Comunicació organitza un cicle de conferèn-cies per parlar sobre el ‘Futur de Catalunya’

El passat mes d’octubre i novembre, la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL va organitzar un cicle de conferències sobre le eleccions al Parlament de Catalunya, que van comptar amb la participació de diferents representants de la política catalana: Joan Puigcercós, Felip Puig, Montserrat Nebrera i Albert Ribera, entre d’altres. Va tancar el cicle una taula rodona d’anàlisi de campanyes amb di-versos especialistes que es dediquen a construir i analitzar campanyes electorals.

El passat 16 de desembre, la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL va organitzar la II Jornada sobre “Solidaritat i Logopèdia”, on es van presentar les accions que s’estan portant a terme arreu del món i en què participen els logopedes. Entre d’altres experiències es van expo-sar els projectes de dos centres de la Fundació Vicenç Ferrer a l’Índia: un projecte d’intervenció logopèdi-ca precoç amb infants sords i amb dificultats del llenguatge i un altre d’intervenció logopèdica al Centre de Paràlisi Cerebral de Kundero.

El passat 19 de gener va te-nir lloc la I Jornada de Prevenció i Salut Escolar: “Vers una escola segura i saludabe” organitzada per Blanquerna-URL juntament amb Gassiot Assegurances i Prevenció Risc Escolar S.L. El fil conductor de la jornada va ser la prevenció dels riscos escolars, tant dels que afecten els alumnes com els pro-fessionals que hi treballen.

El passat 5 d’octubre, el Dr. Josep Brugada, director mèdic de l’Hospital Clínic de Barcelona, va inaugurar el curs 2010-11 dels Màsters Universitaris de la FPCEE Blanquerna-URL. El Dr. Brugada és l’autor que va identificar la malaltia coneguda com a Síndrome de Bru-gada, el síndrome que causa mort sobtada cardíaca inesperada en cors aparentment sans.

El VI Congrés Internacional de Comunicació i Realitat tractarà ‘Life without media’

La 8a Jornada d’Estudiants de Blanquerna Salut es dedica a ‘Capacitar les discapacitats’

El VI Congrés Internacional Co-municació i Realitat, que organitza la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL cada dos anys i que tindrà lloc del 30 de juny a l’1 de juliol, plantejarà com seria la vida sense els mitjans de comunicació. Els responsables del programa científic ho expliquen així: “Imaginar la mort dels media serveix per entendre quina és la seva funció. Si a la vida li extirpem els mitjans de comunicació, el cos social es queda sense tres facultats bàsiques: perd la democràcia, l’economia de lliure mer-cat i la il·lustració de la població. Fins ara, els mitjans de comunicació han aglutinat professionals amb una mis-sió nuclear en el món occidental. Han exercit de mitjancers de l’intercanvi social. Han constituït un territori comú per confrontar idees, per compartir coneixements, així com per vendre i comprar productes i serveis. Al llarg de més d’un segle, la premsa, el cine-ma, la ràdio, la televisió, les accions de

relacions públiques i les campanyes publicitàries han esdevingut la plaça pública que ens ajuda a construir un ‘nosaltres.”

El Congrés comptarà amb la parti-cipació d’experts d’àmbit internacional, entre d’altres: David Buckingham, pro-fessor d’Educació de l’Institute of Edu-cation, London University, on dirigeix el Centre for the Study of Children, Youth and Media; Adela Cortina, catedràtica d’Ètica de la Universitat de València i di-rectora de la Fundació ÉTNOR i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Mo-rals i Polítiques; Nick Couldry, professor de Comunicació Social al Goldsmiths, University of London i director del seu Centre per l’estudi de Global Media and Democracy; i Toby Miller, científic social interdisciplinari, autor de nombroses pu-blicacions i president del Department of Media & Cultural Studies a la Universitat de California. Trobareu tota la informació del Congrés a: http://cicr.blanquerna.url.edu/

L’Aula Salut tractarà ‘La mort, sentit i acompanyament’ L’Aula Salut Blanquerna tractarà

aquesta 6a edició el tema de “La mort, sentit i acompanyament”, amb dues taules rodones que tindran lloc els dies 11 i 18 de maig respectivament. La primera taula de debat abordarà “El sentit de la mort” i hi participaran el Dr. David Jou, catedràtic de Física de la UAB; i el Dr. Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Cata-lunya. Moderarà el Dr. Antoni Nello, catedràtic d’Antropologia i Ètica de

Blanquerna-URL. La segona sessió es dedicarà a “L’acompanyament a la mort” i hi intervindran Xusa Serra, infermera responsable de formació i docència i acompanyament en els processos de dol i mort a l’Hopital Ge-neral de Catalunya; la metgessa M. Antonia Liviano, de la Fundació Nues-tros Pequeños Hermanos; i Eduard Vidal, director general del Grup Mé-mora. Moderarà la taula el professor de la FCS Xavier Vidal.

Més de 700 estudiants participen en la 8a edició dels Tallers Salut-Escola

Un total de 717 estudiants de batxillerat procedents de 53 cen-tres educatius de tot Catalunya han participat durant el mes de gener en els quatre tallers que or-ganitza la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL: “Aprèn la reanimació cardiorespiratòria bàsica” (Infermeria); “L’alimentació per aconseguir un bon rendiment intel·lectual” (Nutrició); “Cuida la teva esquena” (Fisioteràpia); i “Aprèn a utilitzar els músculs co-rrectament per prevenir lesions: anàlisi muscular del gest” (Labora-tori d’Anàlisi del moviment).

Notícies

Beatriz Lezcano, Begoña Andrés, Josep Medina i Farah Anani

IX Mostra de Comunicació de Batxillerat Blanquerna

Un total de 30 escoles de ba-txillerat de Catalunya i les Balears participen en la IX Mostra de Comu-nicació de Batxillerat Blanquerna, que en aquesta edició introdueix una nova proposta: el portal informatiu multimèdia. Els treballs seleccionats s’emetran en un programa espe-cial per Televisió de Catalunya, per RAC1 i per les ràdios i televisions del Consorci Local i Comarcal de Co-municació, i es publicaran al web del Departament d’Educació. Els millors treballs participaran al Festival Inter-nacional de Televisió de Barcelona, que organitza l’Observatori Europeu de TV Infantil i també es projectaran al CaixaFòrum.

Noticies | 2524 | Noticies

Page 14: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 28 Relat

El relat | 27

EL RELAT: Emprenedors

Espaiveu.com, una iniciativa per divulgar el món de la veu

A primers de febrer del 2008, va néi-xer la idea d’associar-nos per fer alguna cosa junts al voltant de la veu. Les prime-res reunions ens recordaven els projectes que fèiem al seminari de la carrera. Un petit grup, interessos i objectius comuns, la facultat com a lloc de trobada i un pro-fessor que animava. Totes, malgrat ser estudiants de diferents promocions, ha-víem realitzat projectes d’innovació als seminaris de tercer de la diplomatura de Logopèdia. Uns dedicats a la relació en-tre la veu i l’ansietat, d’altres a la preven-ció dels trastorns de la veu en col·lectius específics i algun altre de dedicat a la di-vulgació de la logopèdia.

Compartíem l’interès per la veu huma-na i l’objectiu d’oferir informació i accions per a la prevenció de les alteracions de la veu. Tots teníem ja experiència a realitzar cursos per a mestres o altres professio-nals i en algun cas havíem creat els nos-tres propis consultoris logopèdics. Tenim empenta i actitud emprenedora. La crea-ció d’Espaiveu.com ens permetria millo-rar les nostres accions gràcies a la coo-peració i millorar la nostra projecció en el mercat de la formació especialitzada.

Espaiveu és una iniciativa de divulga-ció del món de la veu humana i del seu paper en la comunicació, que parteix d’uns valors compartits que els identifi-quen i que inspiren els seus projectes, les accions i els productes que oferei-xen. Ens presentem amb vocació de ser-vei que defineix la nostra motivació per conèixer i satisfer les necessitats dels qui s’interessen per la veu i la comuni-cació, donant una resposta a les seves peticions i suggeriments i anticipant-nos a aquestes necessitats sempre que sigui possible.

Hem fet de la integritat un tret iden-titari, és el nostre compromís ètic, personal i professional. Els membres d’Espaiveu ens hem compromès amb la formació i a participar en els diferents productes formatius, assumint aquest repte amb il·lusió i responsabilitat, com una oportunitat per desenvolupar noves competències.

Apostem per la iniciativa i defensem la disposició i capacitat per actuar amb dinamisme i proactivitat, anticipant-nos i contribuint al canvi i millora en el món de la veu. Finalment, confiem en la nostra

spaiveu és la plataforma de comunicació d’un jove equip de logopedes dedicats a l’estudi i la cura de la veu. Espaiveu el formem quatre profes-sionals diplomades a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL (Laura González, Ledicia Iglesias, Marina Pintanel

i Ariadna Planas), amb la participació d’en Josep M. Vila, professor de la Facul-tat, i d’en José Ma, metge ORL de Tarragona. Són joves emprenedors que han dissenyat el seu propi futur professional. El que segueix és el relat de la seva experiència.

E

Page 15: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 32 Especial 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 28 Relat

en un curs telemàtic de prevenció dels trastorns de la veu.

El programa del curs consta de diferents propostes per prevenir la fatiga vocal, conèixer els hàbits d’higiene i l’ergonomia vocal, així com també millorar el gest postural per facilitar un gest vocal més eficaç i confortable. El format telemàtic permet als docents trobar tota la infor-mació necessària recollida en un mateix espai virtual.

El curs es presenta amb una metodologia de tipus teoricopràctic. Els textos explicatius de les bases teòriques fonamentals sempre vénen acompanyats de diferents tipologies d’exercicis en funció dels continguts a treballar: exercicis d’autoavaluació, exercicis d’anàlisi i exercicis vivencials. Tots els aprenentatges es fonamen-ten en la interacció pràctica i experiencial entre l’ordinador i els participants del curs. Pretenem que aquest curs pugui ser una bona formació ini-cial per als docents que no hagin estat mai en contacte amb la cura de la veu. Però sobretot creiem que la nostra proposta permet a docents que hagin fet cursos anteriorment recordar i ge-

neralitzar tots els aprenentatges, que, per la seva complexitat, acostumen a ser de difícil aplicació.

La Beca Guixà ens esperona i ens ajuda a continuar la iniciativa de divulgar el coneixement i la cura de la veu a la xarxa i en les diferents ac-cions professionals. La veu és la nostra passió i poder treballar, estudiar, divulgar, investigar en allò que t’agrada és un bon pas per fer-ho bé. Espaiveu és per a nosaltres una aventura coo-perativa en la qual ens reconeixem com a joves professionals emprenedors formats a Blanquer-na que hem incorporat com a propis els valors que ens van ensenyar durant les classes teori-copràctiques del seminari.

capacitat d’aprenentatge i autodesenvolupament, fem nostre el valor de la inquietud per ampliar, de forma autònoma, el coneixement i capacitats individuals, que vam adquirir en els seminaris de Blanquerna.

Un dels primers passos en el nostre projecte va ser la concepció de l’espai virtual, del website. En aquest espai virtual és possible trobar informa-

ció sobre la veu, les seves alteracions i com mi-llorar-la. També s’hi poden conèixer les diferents iniciatives formatives dirigides als col·lectius que necessiten la veu com a eina de treball.

En aquest sentit, les logopedes que formem Espaiveu dediquem una part del nostre temps a la formació permanent de mestres i professors en l’àmbit de la prevenció de les alteracions de la veu. En els darrers mesos hem obtingut un pre-mi concedit pel Col·legi de Logopedes de Cata-lunya, la Beca Guixà. Es tracta d’un premi per a l’estímul, promoció i suport a la creació de mate-rials en català per a la tasca del logopeda. Amb aquesta iniciativa, el Col·legi vol retre homenatge i mantenir viu el record de Josep Guixà, que fou mestre de molts logopedes i creador d’un estil de fer i viure la nostra professió.

La Beca Guixà ens ha estat concedida pel projecte de plataforma telemàtica per la preven-ció dels trastorns de la veu en els docents. Som conscients que en la tasca docent la veu és, sens dubte, la principal eina de comunicació i que, de fet, el risc de patir problemes de veu és molt evi-dent. Sense veu, o amb una mala veu, el mestre ensenya pitjor i els alumnes aprenen menys. En aquest sentit, afirmem que la formació dels futurs mestres en aspectes del coneixement i cura de la veu és encara insuficient en el nostre país, tot i que és cert que la conscienciació dels docents en actiu sobre els problemes de veu comença a ser important. La proposta de prevenció es concreta

“Som conscients que en la tasca do-cent la veu és, sens dubte, la prin-cipal eina de comunicació i que, de fet, el risc de patir problemes de veu és molt evident”

“Espaiveu és per a nosaltres una aventura cooperativa en la qual ens reconeixem com a joves professio-nals emprenedors formats a Blan-querna que hem incorporat com a propis els valors dels seminaris

30 anys al servei de les escoles

Monitoratge

LimpiezaCatering

MantenimentMantenimiento

MonitorajeNeteja

GRUPO PROLIMSA

C/ Diputació 180, 1º A · 08011 Barcelona · Fax: 93 451 63 93

www.grupoprolimsa.com

93 101 01 48 · 93 209 43 00

28 | El relat

Page 16: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 32 Especial

Especial | 31

ESPECIAL Honoris Causa

Octavi Fullat ja no serà més el professor que tindrem a tercer. Així era com anticipàvem, als anys 80, a la Uni-versitat Autònoma, la seva presència a les aules curulles d’estudiants. Els de tercer ens trobàvem al bar de Lletres amb els grans, estudiants de quart, enmig d’un núvol de tabac, d’escalfor i d’olor de cafè amb llet, a primera hora del matí, l’aire fresc de Bellaterra engaltat a la cara. Buscàvem la taula dels de quart, carregant a l’espatlla les cadires que amb prou feines havíem enxampat per atzar, sèiem al seu costat i preguntàvem, amatents, amb l’alè dels qui volen saber, a quin grup ens havíem de matricular: “Aquest és excel·lent, una assignatura fantàstica, sobretot no us per-deu filosofia de l’educació”, i nosaltres, obedients i sobretot confiant en els més grans, fèiem la creueta que tocava al formulari de la matrícula. I esperàvem. I les nostres expec-tatives eren grans perquè volíem admirar els bons profes-sors. Volíem sentir-nos propers dels homenots acadèmics: eren una tribu de la qual poder formar part en un futur ima-ginable. I poder explicar després, un dia, amb tota la vani-

E

tat de l’intel·lectual que ha fet camí i ha assolit una obra, que aquests homenots formaren part de la nostra pròpia novel·la pedagògica. Era l’època dels grans ideals universi-taris, que ens marcaven la ruta. Octavi Fullat formà part del nucli essencial d’aquests ideals.

A l’hora de la veritat, ja érem a tercer i després de tan-ta espera, tota expectativa quedava superada pels esdeve-niments, millor dit, filosofia de l’educació, en si mateixa, en constituïa un de molt especial, d’esdeveniment, un instant únic en la rutinària seqüència d’assignatures: sabíem que a l’hora de l’Octavi fèiem experiència universitària d’una manera irrepetible. El filòsof F. Nietzsche digué una vegada, en el tom-bant del segle dinou, referint-se als professors d’universitat, que el veritable problema dels professors es reduïa a si tenien alguna cosa a dir. En el cas d’Octavi Fullat, aquest problema quedava dissolt en el moment de començar a parlar. Què diu aquest professor? Diu coses. I sempre tenia coses a dir als joves que l’escoltàvem. La recança de Nietzsche es feia, en canvi, molt evident i de manera lamentable en altres casos. Però no, mai de la vida, a les classes de l’Octavi.

Era impossible d’anticipar o de preveure: no llegia notes, deambulava amunt i avall de l’aula, una hora i mitja caminant sense aturar-se, en un bellugueig constant; posava exemples de la seva pròpia vida, la seva personal (i indefugible) mane-ra de veure el món; els seus sentiments, interessos, punts de vista, vehemència, somriure burleta… tot plegat una re-velació per cada classe. Un immens ventall de possibilitats en el context de l’aula grisa i boirosa, on més d’un centenar d’alumnes s’arraulien als bancs de fusta, guixats a la superfí-cie amb els grafits dels qui, avorrits, escriviren un dia bocins de joventut amb bolígrafs destinats a anotar altres coses, co-

Octavi Fullat: la convicció existencial del mestre

l passat dia 8 d’octubre va tenir lloc l’acte d’investidura com a doctors honoris causa del Dr. Antonio Damasio, pro-

fessor de la càtedra David Dornsife de Neurociència, Neurologia i Psi-cologia a la University of Southern California, i del Dr. Octavi Fullat, catedràtic emèrit de Filosofia de l’Educació de la UAB i professor del programa de Doctorat de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL. La in-vestidura es va fer a proposta de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL i l’acte va estar presidit per la rectora de la Universitat Ramon Llull, la Dra. Esther Giménez-Salinas. El Dr. Ignasi Ivern i la Dra. Anna Pagès van fer, respectivament, l’elogi dels mè-rits del Dr. Damasio i del Dr. Fullat. En els dos articles que segueixen resu-meixen el perfil professional i humà dels doctors honoris causa per la URL.

Els professors Octavi Fullat i Antonio Damasio, investits doctors honoris causa per la Universitat Ramon Llull

ses importants, que potser podrien servir per emplaçar, una vegada llicenciats, un món d’alternatives, un món millor.

Les classes de filosofia de l’educació, cadascuna d’elles de manera individual en la sèrie de les previstes durant l’any, configuraven un hàpax com diria Vladimir Jankélé-vitch referint-se als mots únics que no tenen precedent ni traducció, un instant irreductible.

Octavi Fullat ha deixat una empremta inoblidable en els qui hem fet camí en el món acadèmic i que, en certa mane-ra, som els seus fills i filles (en el sentit, és clar, de la filiació intel·lectual, que no deixa de ser una manera de tenir fills). La transmissió del saber filosòfic sobre el fet educatiu ha fiblat les existències de cadascú de nosaltres: no és qual-sevol cosa, quan això es produeix en la vida, d’una manera concreta i precisa. Quan té lloc com un esdeveniment real, no virtual ni mediàtic.

Octavi Fullat ens féu entendre que la universitat és com una casa gran que ens agombola, sota el sostre de la qual hem de seguir vivint una vida d’interès acadèmic i intel·lectual. Seguir vivint una vida també a la universitat no és pas cap cosa òbvia encara que ho sembli, no és pas cap cosa que s’hagi de donar per suposada. El professor Fullat ens ha en-senyat que no hem de donar, en cap cas, res per suposat. I menys la Universitat! Perquè no n’hi ha mai prou amb el que sabem i no ens hi hem de conformar de cap de les maneres. L’inconformisme del perquè ha de fiblar la nostra relació amb els estudiants i amb el saber, del qual mai acabem de dispo-sar del tot. Res més lluny del tedi, de la son i de l’ensopiment, d’una idea burocràtica i boirosa de la vida acadèmica...

Octavi Fullat és un filòsof de l’educació. Aquesta frase resumiria la trajectòria de la seva obra, una visió problema-

Text: Dra. Anna Pagès

E

30 | Especial

Page 17: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 32 Especial

“L’ensenyant, el professor, espontàniament creu que l’alumne, l’ensenyat, no sap res i que per això està allí, davant seu, com una pissarra que espera que li escriguin coses damunt. El professor es considera un savi, almenys davant del seu alumne, el qual passa a ser un element pas-siu i receptiu. Aquí rau el greu error del catedràtic: pensar que aprendre consisteix a transitar de la ignorància al saber i que aquest trànsit és l’obra del mestre. I no és pas així. L’ensenyat és un element actiu, ja que d’antuvi, té els seus gustos i les seves aptituds respecte del saber (...) Però, allò que l’alumne porta a la Universitat i, concretament, a la relació ensenyant-ensenyat, és un projecte existencial personalíssim; ell té una manera peculiar de concebre la forma de realitzar la vida. (...) El catedràtic, també, porta a l’acte d’ensenyar quelcom més d’un saber –o, almenys, l’hauria de portar– com és el voler-saber i un determinat voler ser. Un catedràtic no és un llibre que parla, un robot, sinó una convicció dins de l’existència. És un pobre profes-sor aquell que parla escèpticament; i dic pobre perquè no passa de ser un simple instrument, en lloc de ser una perso-na. Malauradament, molts desitjarien que els catedràtics no fossin éssers humans, sinó maquinotes fàcils de dominar.”

Des dels inicis, Octavi Fullat estigué vinculat a la Uni-versitat Ramon Llull, on impartí la lliçó inaugural del curs 1993-1994 amb el títol Problemes d’axiologia antropològi-ca. Més endavant s’ocuparia de la docència de filosofia de l’educació i del curs d’epistemologia dins del programa de doctorat de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport-Blanquerna, i seria membre de la comissió de doc-torat de la Universitat.

Algunes de les seves obres més rellevants són Paideia, Marx i la religió (1974), Les finalitats educatives en temps de crisi (1982), La peregrinación del mal (1988), Filosofía de la Educación. Paideia (1988), Política de la Educación. Politeya-Paideia (1994), El pasmo de ser hombre (1995).

Especial | 3332 | Especial

titzadora del fenòmen educatiu. Efectivament, enfront del to-talitarisme i la repetició burocràtica, la filosofia de l’educació és per ell una manera de veure l’experiència educativa que consisteix en no esgotar-la en si mateixa. Hi ha sempre quel-com pendent, inacabat, en el fet educatiu. Aquesta idea ha permès contrarestar, en l’època de totalitarisme tecnicoins-trumental en què vivim, en l’època de la garantia i del res-no-es-perd, la tossuderia del control de l’acció educativa. El que fem, en educació, no és segur. Aquí trobem la grandesa d’un discurs que proposa a professors, mestres i pedagogs fer l’esforç de mirar una mica més enllà, d’albirar un horitzó.

És difícil fer referència a l’obra de tota una vida però hi ha una fórmula possible si identifiquem alguns vectors que la travessen. En l’obra d’Octavi Fullat, hi trobaríem tres vectors essencials:

1. La vida que s’ensenya, ensenyar com es realitza el viure; emplaçar el desig de viure com a fonament de la pràc-tica educativa, inspirant-se en aquella frase de l’Emili de J.J. Rousseau que diu: “Viure és l’ofici que li vull ensenyar.”

2. En segon lloc, l’existència, el límit de la qual compar-tim amb els altres, la presència de la llibertat com la pos-sibilitat d’escollir –i, aquí, naturalment, hi ha la presència d’Albert Camus–.

3. Tercer vector: Déu, la pregunta latent que acompan-ya tant el viure com la consciència de la vida; la presèn-cia de Déu en les minúscules vicissituds quotidianes, en l’inesperat i l’inexplicable.

Aquests tres vectors defineixen la convicció existen-cial del professor, de l’educador, que camina al costat de l’educand, de l’estudiant. Caminar devers el que ens espera, que ens ha estat promès. Que ens fa bellugar i viure amb sentit en l’experiència amb els altres. I en el desig de saber.

Quan es tracta de definir la relació entre professor i alum-ne, Fullat delimita la “convicció existencial” i planteja el vincle educatiu com una recerca de la veritat inacabada:

“Pensem perquè existim”, el mestratge d’Antonio Damasio

Text: Dr. Ignasi Ivern

Antonio Damasio és un referent internacionalment re-conegut en el camp de les neurociències. La seva recerca ha contribuït al coneixement de les bases neuronals de la memòria, del llenguatge, de la consciència i sobretot de les emocions i ha demostrat que juguen un paper central en la cognició social i en la presa de decisions.

Durant gairebé 30 anys va ser professor i cap de neu-rologia dels hospitals i clíniques de la Universitat d’Iowa, on va ocupar la càtedra Van Allen. En estreta col·laboració amb la seva dona, Hanna Damasio, també neuròloga de reconegut prestigi, va convertir la facultat de medicina en un lloc de peregrinatge dels especialistes en neurociències de tot el món.

Actualment és professor de la càtedra David Dornsife de Neurociència, Neurologia i Psicologia a la Universitat del Sud de Califòrnia, a Los Angeles i director del Brain and Creativity Institute a la mateixa universitat.

A més de centenars d’articles d’investigació publicats en les més prestigioses revistes científiques, Damasio ha exercit una tasca divulgativa extraordinària. Els seus llibres, traduïts a més d’una trentena de llengües, han es-tat autèntics best-sellers de la literatura científica. Volem destacar entre d’altres: L’error de Descartes (1994), que el gener d’enguany ha estat escollit per la revista francesa Sciences Humaines com un dels 20 llibres publicats entre

el 89 i el 2009 que han contribuït més a canviar la nostra visió del món; La sensació del que passa (1999), escollit el 2001 com un dels 10 millors llibres de l’any per The New York Times Book Review; i més recentment A la recerca de Spinoza (2003) i I el cervell va crear l’home (2010).

Quin és el mestratge de Damasio? Per no trair el seu llegat i complir amb el compromís de fer un escrit breu i clar, presentaré les seves aportacions en forma de decàleg. Preneu aquests apartats com a petites dosis de clarividèn-cia que ens puguin guiar en la recerca i el coneixement.

1. Qualsevol concepció global de la ment hauria de con-templar les emocions i els sentiments. Emoció i sentiment són dues coses diferents: una emoció és un canvi que es produeix en el teu cos i en el teu cervell. Un sentiment és la idea que tens d’aquest canvi; és a dir, la representació d’una emoció. Les emocions s’alineen amb el cos, els sen-timents, amb la ment.

2. Sense cos, no hi ha ment. Sentir una emoció està associat a canvis en la cartografia neural de l’estat del cos. Els estats emocionals arriben primer i els sentiments des-prés. La ment existeix perquè existeix un cos que li sub-ministra continguts. La ment existeix per al cos, està de-dicada a explicar la història dels múltiples esdeveniments del cos, i utilitza aquesta història per optimitzar la vida de l’organisme.

Page 18: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 39 Llibres12 Entrevista04 Editorial01 Portada 32 Especial

no es va aturar aquí. Comprendreu l’admiració que Da-masio sent per aquest filòsof quan, al segle XVII i contra corrent, planteja que podem utilitzar el nostre cervell per induir-nos emocions beneficioses i fins i tot que podem arribar a sanar el cos des del cervell, treballant la repre-sentació dels estats corporals.

10. Consciència. Els éssers humans no només mostrem compassió per un altre ésser que sofreix, sinó que, a més, sabem que sentim compassió. Spinoza planteja: “La ment humana no només percep les modificacions del cos, sinó també les idees d’aquestes modificacions.” La noció recursi-va “idea d’idees” és important per molts aspectes. Per exem-ple, obre el camí per representar relacions i crear símbols. I el que és igualment important, obre una via per crear una idea del jo. Per a Damasio això és fonamental per a la ge-neració de la consciència. Si no sentíssim el nostre orga-nisme, si no notéssim els seus canvis, no hi podria haver consciència.

En el dilatat curriculum vitae del professor Antonio Da-masio destaquen, entre altres mèrits i honors científics, el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica el 2005, a més dels premis Pessoa, Signoret, i Cozzare-lli; així com nombrosos doctorats honoris causa, entre els quals hem d’incloure el darrer concedit per la Universitat Ramon Llull, l’octubre de 2010.

Malgrat l’èxit dels seus llibres, Damasio no es consi-dera un autor divulgatiu, ni tampoc ho vol ser. Sap molt bé que el cervell és complex i, per bon comunicador que sigui, els seus escrits no seran mai planers. Certament el cervell és com un univers reduït. La seva extrema comple-xitat requereix ments lúcides per desxifrar-lo, capaces de destriar allò que és fonamental i d’indicar les dreceres a seguir. Newton deia: “El que sabem és una gota d’aigua, el que ignorem és l’oceà.” Antonio Damasio ha il·luminat amb les seves tesis el camí cap a la comprensió de la ment humana. És un autèntic far del coneixement que ens guia i orienta enmig de l’oceà de les neurociències.

Especial | 3534 | Especial

3. Prendre decisions: pensar en termes de fu-tur. L’objectiu del raonament és la presa de decisions i l’essència de decidir és seleccionar una opció de resposta pensant en termes de futur. Les emocions intervenen en aquests processos de manera inexorable. Som humans per tenir emocions que entreteixeixen i canalitzen els nos-tres pensaments. Si el coneixement s’elabora sobre la base d’experiències passades, la intel·ligència consisteix, doncs, en prendre aquest bagatge emocional del passat com a referència per adoptar decisions noves.

4. Marcadors somàtics. Sempre se’ns ha ensenyat que per obtenir els millors resultats hem de prescindir de les emocions. El processament racional ha de deslliurar-se de la passió. Damasio ens mostra a través dels marcadors somàtics com les emocions intervenen en el procés de pre-sa de decisions.

5. L’error de Descartes. Descartes és l’emblema d’una sèrie d’idees sobre el cos, el cervell i la ment que, d’una manera o altra, segueixen essent influents en les ciències i les humanitats d’Occident. Quin va ser l’error de Descartes? Possiblement l’afirmació més famosa de tota la història de la filosofia sigui: “Penso, per tant existeixo.” Presa en sentit literal, aquesta afirmació il·lustra el contrari del que Dama-sio creu sobre els orígens de la ment i sobre la relació entre

ment i cos. Som i després pensem i només pensem en la mesura en què som, atès que el pensament està en realitat causat per les estructures i les operacions de l’ésser. L’error de Descartes és la separació abismal entre el cos i la ment.

6. Avís a la psicologia. L’error de Descartes encara té influència actualment. Si la ment es pot separar del cos, potser es pugui intentar comprendre sense apel·lar a la neurobiologia, sense la influència dels coneixements de la neuroanatomia, la neurofisiologia i la neuroquímica. A Damasio li resulta paradoxal que molts científics cognitius, que creuen que poden investigar la ment sense recórrer a la neurobiologia, no es considerin dualistes.

7. Avís a la medicina. Les facultats de medicina igno-ren en gran mesura les dimensions psicològiques, so-cials i polítiques de la condició humana i es concentren

en la fisiologia i la patologia del cos. Hem progressat molt en el diagnòstic i el tractament dels òrgans i siste-mes malalts de tot el cos, inclòs el cervell. Però, a causa d’una visió cartesiana de la humanitat, el seu producte més preciós, la ment, ha estat menystingut per part de la medicina corrent, fins i tot per la neurologia, l’especialitat que va sorgir de l’estudi de les malalties cerebrals.

8. Sentir el que senten els altres. El nostre cervell és ca-paç d’actuar com un simulador. L’organisme nodreix de sen-yals el cervell, el qual es forma una imatge de l’organisme per regular-lo i influir-lo. El cervell és capaç de simular el cos. Molts sentiments són això, simulacions d’estats corporals. Si veig patir una persona, el meu cervell té la capacitat de si-mular aquest patiment en mi, de recrear-lo. Jo entenc l’altre perquè el meu cervell recrea sensacions de l’altre. Damasio ha contribuït a la comprensió de les bases neurobiològiques d’aquests processos que són al rerefons de la Teoria de la Ment, de l’empatia i en definitiva de la mateixa comunicació humana.

9. Cercant Spinoza. Spinoza es va contraposar a la perspectiva cartesiana. Tant la ment com el cos són atri-buts paral·lels, manifestacions de la mateixa substància: “La ment humana és la idea del cos humà.” Però Spinoza

“Antonio Damasio ha il·luminat amb les seves tesis el camí cap a la comprensió de la ment humana. És un autèntic far del coneixement que ens guia i orienta enmig de l’oceà de les neurociències”

“Antonio Damasio ha il·luminat amb les seves tesis el camí cap a la comprensió de la ment humana. És un autèntic far del coneixement que ens guia i orienta enmig de l’oceà de les neurociències”

Page 19: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial12 Entrevista04 Editorial01 Portada

La convergència comunicativa a la prem-sa local i comarcal, de Pere Masip i Josep Lluís Micó (coord.)Recull els resultats de la recerca dels profes-sors de la FCC Dr. Pere Masip, Josep Lluís Micó, Dr. Carles Ruiz, junt amb David Do-

mingo (URV), Sònia González (UVic / URL) i Anna Nogué (ACN) sobre els processos de convergència als mitjans de proximitat catalans. Va merèixer el III Premi de Recerca de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Barce-lona: Generalitat de Catalunya, 2010. (Col·lecció Lexicon. Papers, 6).

Quin futur imaginem? Vint anys després del mur de Berlín, de Francesc TorralbaEl professor de Blanquerna Dr. Francesc Torralba, juntament amb Arcadi Oliveres i Joan Rigol, reflexiona sobre l’evolució en l’àmbit del pensament durant aquests últims

vint anys des de la caiguda del Mur de Berlín. S’estudien tres àmbits: el discurs polític, el social i l’utòpic. Proemi de Joan Enric Vives. Barcelona: Pagès editors, 2010. El llibre també s’ha publicat en castellà: ¿Qué futuro imagi-namos? Veinte años después del muro de Berlín (Edito-rial Milenio).

Collita de somnis, d’Antoni MiralpeixLa cantata Collita de somnis, del professor de la FPCEE Antoni Miralpeix, és una visió poètica i musical de les vivències i trajectò-ria d’una escola al llarg del temps. És el fruit d’un encàrrec de l’escola Decroly fet i pensat

de manera que sigui generalitzable a tot el món educa-tiu. Parla de valors, de natura, d’instants màgics. Parla de somnis que els infants, els mestres, els pares i la societat en general aconseguim fer realitat a través del dia a dia en el món educatiu. Tritó edicions, 2010.

Aloma, núm. 26La revista Aloma de la FPCEE dedica l’es-pai de Temàtica a “Gestacions de risc i nens prematurs: un vincle difícil?”, coordinat per la professora de la FPCEE Remei Tarragó. En aquest monogràfic han participat els mem-

bres de l’equip de la Unitat de Cures Intensives Neonatals de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Completa el número l’Espai obert, apartat dedicat a articles enviats per diferents autors, i la secció “Lectura”. www.raco.cat/index.php/Aloma

Vides improbables, de Ferran SáezPartint del valuós material que durant més de trenta anys va anar recollint l’historiador amateur Samuel Carasso Cohen (1919-2001), l’assagista i professor de la FCC Dr. Ferran Sáez, ha provat d’ordenar el complex

trencaclosques biogràfic de diferents autors que van viu-re entre final del segle XVI i començament del XVIII. El llibre pot ser llegit com una veritable novel·la d’intriga, on res no acaba sent el que semblava en un primer moment. És la història dels marges: la de la veu remota, bigarrada i enigmàtica de personatges que no van tenir sort amb la posteritat. Són vides improbables, deliciosament ondu-lants. Barcelona: Editorial Acontravent, 2010.

Convivir con el trastorno mental. Ciclismo y música, dos grandes aliados, d’Antoni ChavesEl professor de la FPCEE relata en aquest lli-bre la història d’un pare i el seu fill que pateix un brot psicòtic en el periple que comencen

pel sistema sanitari públic, totalment ineficient –diu– pel que fa als pacients amb trastorns mentals; per les asso-ciacions de familiars, en les quals només es troba amb gent vençuda; així com pel sistema sanitari privat, amb uns costos inassumibles. En aquest camí, el pare entén que ha d’escollir el seu propi camí per tal d’ajudar el seu fill i això el portarà al món del ciclisme i a la música. Bar-celona: Laertes Editorial, 2010.

La atención temprana. Un compromiso con la infancia y sus familias, de Climent Giné, Joana M. Mas i d’altres (coord.) Els professors de la FPCEE Dr. Climent Giné (degà) i Joana M. Mas han coordinat aquest llibre en què s’ofereix un apropament

a la concepció i a la pràctica de l’atenció precoç, centra-da en la família com a motor de desenvolupament, que incorpori tant qüestions relatives als seus fonaments, organització i intervenció com els nous reptes derivats dels avenços de les ciències i de la investigació. L’aten-ció precoç ha pogut beneficiar-se de les aportacions que, des dels diferents camps del saber, han ampliat el co-neixement del nadó i del que necessita per desenvolu-par-se. Editorial UOC, 2010.

Novetats editorials

El món no s’atura. Cada dia volem

arribar més lluny. Més ràpid. Tenim

somnis i objectius per fer realitat.

Volem avançar, sempre endavant.

Per això neix CatalunyaCaixa, una

entitat amb esperit de superació,

creada pensant en tots els teus reptes.

AVAnçAr és CoMPrEndrE quE Els rEPTEs no s’ACAbEn MAi

39 Llibres

Page 20: Revista Blanquerna 24

07 Reportatge 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial12 Entrevista04 Editorial01 Portada 39 Llibres

Ars Brevis, núm. 15L’anuari de la Càtedra Ramon Llull Blanquer-na 2009 dedica l’apartat Monogràfic a les for-mes i expressions de la dimensió religiosa, en què diferents estudiosos del fenomen religiós en la cultura occidental exploren la dimensió

religiosa des de diversos angles. S’hi explora la relació entre la dimensió política i religiosa, les possibilitats i di-ficultats del diàleg interreligiós, la relació entre la pràctica esportiva i la celebració religiosa i, finalment la inculturació de la fe en la cibercultura, amb articles de Lluís Duch, Joan Martínez Porcell, Jordi Osúa i Francesc Torralba. L’apartat Estudis recull 15 escrits que fan referència a temes diver-sos sobre educació, pensament, antropologia, filosofia, història i religió. La secció Recensions tanca aquesta edi-ció de l’anuari. www.raco.cat/index.php/arsbrevis

Inteligencia táctica deportiva. Entenderla y entrenarla, de Josep SolàEl professor de la FPCEE Dr. Josep Solà aborda dues temàtiques diferenciades en re-lació amb la intel·ligència tàctica esportiva. La primera explica la noció d’intel·ligència tàctica

esportiva des del model psicològic, on desenvolupa els conceptes de tècnica i estratègia esportiva com a compor-taments esportius ben diferenciats i reflexiona sobre les diverses interpretacions de la tàctica i la seva relació amb les diferents tipologies d’aprenentatge esportiu. La sego-na, proposa l’entrenament i l’educació de la intel·ligència tàctica i ofereix un model didàctic, intervencions pedagògi-ques concretes i programació de la tàctica esportiva. Bar-celona: Editorial INDE, 2010.

Historia de la música, de Magda PoloLa professora de la FCC Magda Polo descriu els principals fonaments de les obres musi-cals occidentals i també dels seus protago-nistes. També ressalta les característiques que defineixen els principals estils musicals

i les seves formes més representatives, al mateix temps que proposa descobrir, compàs a compàs, la màgia que es tanca en aquest art tan peculiar, llenguatge artístic uni-versal per excel·lència, que és la música. Santander: Ed. Publican 2010.

La música de los sentimientos. Filosofía de la música de la ilustración, de Magda PoloEn aquest llibre, la professora de la FCC ex-plica com el Segle de les Llums va diluint la seva confiança en la raó per obrir les portes

als sentiments. En l’escenari musical, la Querelle des Bouffons aixecarà una polèmica de repercussions incal-culables per a la música de finals del s.XVIII. Si bé el mo-tiu principal d’aquesta polèmica és la preferència cap a la música francesa o la italiana, aquest no serà el seu centre neuràlgic perquè les derivacions constataran, un cop més en la història i l’estètica de l’art dels sons, el predomini cap a una música que considera l’harmonia com el seu eix central i recupera el protagonisme de la melodia, en un context en què els tractats sobre l’origen del llenguatge, per part dels il·lustrats, reavivaran la inqüestionable vincu-lació de la música amb la poesia.

L’esnobisme, de Jordi BusquetEl periodista i professor de la Facultat de Co-municació Blanquerna-URL Vicent Sanchis fa un recorregut per les diverses etapes de la dictadura franquista, a través de la censura que s’aplicava en l’edició espanyola. L’estu-

di Franco contra Flash Gordon li ha valgut el Premi Joan Fuster d’Assaig. Flash Gordon es va publicar per prime-ra vegada als Estats Units l’any 1934 i el 1935, durant la República, es va començar a editar a la Península. Des-prés, el còmic va viure diverses etapes durant la dictadura franquista, amb edicions el 1940, 1942, 1947, 1959, als anys seixanta i la darrera el 1971. València: Editorial Tres i Quatre, 2009.

Sonido, Música y Espiritualidad, de Jordi A. JausetEl professor de la FCC Dr. Jordi A. Jauset analitza per què el so i la música afecten les persones d’una forma tan intensa i influeixen holísticament en cadascuna de les dimensi-

ons humanes, inclosa l’espiritual. Explica com els avenços de la neurociència constaten la potencialitat de les propie-tats terapèutiques de les vibracions sonores. Gaia Edicio-nes, col. “Kaleido/Scopio”, 2010.

En aquesta carta hi ha tabac. Epistolari d’un soldat de l’exèrcit republicà (1938-1939), de Miquel PeraltaAquest llibre, del professor de la FCC Miquel Peralta, és un epistolari fins ara inèdit escrit per una matrimoni durant la guerra civil, men-

tre ell (l’Esteve Mas) és al front dels Pirineus reclutat per l’exèrcit republicà, i ella (la Paquita Anglada) es queda a casa, a Terrassa, amb una filla de tres anys i un altre fill en camí. L’encreuament de les cartes permet, d’una banda, conèixer la tràgica realitat de la guerra i de l’altra, la vida d’una ciutat trasbalsada per la violència i la gana. El gener de 1939 l’Esteve és fet presoner per les tropes franquistes i destinat a un camp de concentració. Cossetània edici-ons, 2010.

Principios de rehabilitación cardíaca, d’Eulogio PleguezuelosEl professor de la FCS Eulogio Pleguezuelos és el coordinador i un dels autors, juntament amb el professor també de la FCS Àlex Merí i d’altres, d’aquesta publicació. El llibre s’es-

tructura en tres grans seccions: en la primera es fa un re-pàs dels aspectes bàsics de l’anatomia i la fisiologia; en la segona s’analitza l’etiologia, el diagnòstic i el tractament de la patologia coronària, així com el de la insuficiència cardíaca, i en la tercera s’aprofundeix en els aspectes fonamentals de la rehabilitació cardíaca estructurada per patologies. Editorial Médica Panamericana, 2010.

La metàfora audiovisual, de Romà GuardietEl professor de la FCC Dr. Romà Guardiet ex-plica com el cinema, la televisió i les diverses formes de publicitat fan un ús massiu, efectiu i, de vegades, abusiu de la metàfora audiovi-sual. Però quan s’intenta concretar-ne la for-

ma i la naturalesa comencen a aparèixer discrepàncies i el professor Guardiet dóna algunes claus estructurals innovadores que ajuden a entendre algunes de les raons de la diversitat de conceptes que conviuen sota les metà-fores audiovisuals que es troben al cinema, la televisió i la publicitat. Editat per Trípodos, col·lecció “Papers d’Estudi”, 2010.

En el curs del temps. Un itinerari a través de 800 anys de literatura catalana, d’En-ric SòriaEn el curs del temps recull una tria dels diver-sos papers que, des de l’any 1997 cap aquí, ha escrit l’escriptor i professor de la FCC Enric

Sòria sobre literatura catalana. Aquests textos són cons-truïts sobre un coneixement excepcionalment vast i pro-fund de les obres i dels autors que s’hi tracten. El resultat final de l’obra és un trajecte que s’endinsa a través de tota la història de les lletres catalanes, un itinerari de troba-lles i d’entusiasmes, de descobertes i de discrepàncies, de reflexions, d’intuïcions i d’il·luminacions, que constitu-eixen, en definitiva, un bell testimoni de reconeixement de la lectura com a forma de vida. Com bé diu el mateix Enric Sòria, un llibre és una carta, i sempre ens l’envia algú. El recull En el curs del temps és, d’aquesta manera, una carta d’amor a la literatura, i també, una incitació al diàleg amb un interlocutor de privilegi. Editorial Moll, col·lecció “Els Llibres de Pròsper”.

La metamorfosis del deporte. Investigaci-ones sociales y culturales del fenómeno deportivo contemporáneo, de Xavier Pu-jadas (coord.)El Grup de Recerca i Innovació sobre Esport i Societat, de la FPCEE ha publicat aquest lli-

bre que explica els diversos canvis que ha experimentat el món de l’esport en el nostre entorn. D’aquesta manera, s’hi estudia l’esport com a element històric de modernit-zació durant el segle XX, com a articulador d’identitats i d’espais a la ciutat, com a fet lúdic, així com a espai per a la mediació social. També s’atura a analitzar la relació existent entre immigració i esport, alimentació i esport, turisme esportiu i desenvolupament, així com els canvis als clubs i a les instal·lacions. Confeccionat des d’una perspectiva interdisciplinària, el llibre ha estat escrit per experts en els àmbits de la història, l’antropologia, la psi-cologia, la sociologia, l’educació física i la gestió esportiva. Barcelona: Editorial UOC, 2010.