Anàlisi del post-romantcismeSylvie, Gérard de NervalOriol-Enric BatlleMaig 2016

Sylvie té el format de novel·la de fcció curta, en la que relata la història i desventures amoroses d'un hereu de casa benestant francès que viu al segle XIX a França i deixa el seu poble per començar a viure a París. Al poble, però hi deixa un antc amor seu i hi fa viatges de tant en tant.

Per relacionar Sylvie amb l'assignatura d'Anàlisi de Postromantcisme, trobo que el tret més destacable és com relata a la perfecció l'ideal d'amor romàntc. El protagonista i la seva relació amb les tres dones: Adrienne, Aurélie i Sylvie, que de fet són els únics personatges amb nom del llibre, descriuen un paradigma de la nostàlgia infnita o dels desitjos frustrats pel que fa sobretot a l'amor.Hi ha una dicotomia que implica diferents àmbits de l'imaginari occidental, posant en una banda Aurelie i Adrienne i en l'altra Sylvie. En primer lloc i més important, el desig satsfet. Al llarg de la novel·la, Je o el parisenc, com podem anomenar al protagonista en absència d'un nom millor, arriba a la conclusió, obsessionat per Aurélie que la seva forma d'estmar no implica a la noia objecte del seu amor sinó un ideal de la dona per a ser estmada. "¿Jo? El que jo persegueixo és una imatge, res més." "Vós no m'estmeu! Espereu que us digui: <<L'actriu i la religiosa són la mateixa>>; esteu buscant un drama, res més, i el desenllaç se us escapa."És així doncs, que Je fns i tot acaba sent conscient que no és capaç d'estmar si és correspost, o si es materialitza la noia en lloc de ser una idea. De fet, veiem en repetdes ocasions com és correspost per Sylvie, però ell tan sols actua interessant-se per ella quan no la pot tenir o és lluny. És aleshores que l'exalça: "I Sylvie que tant havia estmat, ¿per què l'he oblidada des de fa tres anys...? Era una noia força bonica, i la més bella de Loisy!".Per altra banda, Adrienne representa l'amor d'infantesa, com en certa manera també ho fa Sylvie, però des del punt de vista d'amor inabastable i etern, que mai desapareixerà del tot i sempre recordarà amb melancolia, tot i haver compartt tan sols uns minuts de passió i connexió.En la línia d'amor inabastable també es troba Aurélie, que en gran part és candidata a obsessió amorosa per la seva semblança amb Adrienne, però que s'ajunta amb l'amor d'idolatraria per les dives (actrius i artstes) que es té quan s'està dins el públic. En el primer capítol trobem companys del Parisenc que comparteixen aquesta manera de viure de forma obsessiva "Beguem, estmem, això és la saviesa! [...] ¿Tu per quina véns?"Entrem llavors en la segona dicotomia de categoritzar l'ideal femení a occident, que és segons la seva castedat o puresa o l'absència d'aquestes. Per una banda Sylvie, que viu en un poble i Adrienne, que és monja(!), representen aquesta virginitat cristana mentre que Aurélie pertany a la vida nocturna de ciutat i és festejada per diversos admiradors. Al mateix temps enllaçada amb aquesta idea trobem la tercera dicotomia, que es correspon amb un dels altres pilars fonamentals del romantcisme que és la idealització del camp atribuint-li els valors de puresa, innocència, ingenuïtat, primitvisme i baixa cultura i a la ciutat s'atribueix l'intel·lectualisme, un sentment de velocitat i estrès frenètc, el pecat en la nit i la insatsfacció fruit d'aquest dolor indefnit i infnit romàntc, que "no pateix la gent del camp perquè són feliços amb coses més simples".Podem també entendre el llibre com una decisió que mai acaba de prendre's del tot entre un amor o un altre: el camp o la ciutat. Durant el transcurs de la narració ens assabentem amb certa pena que Sylvie (que era la candidata rural) perd part dels valors de poble i es fa més "culta", més propera al pensament de la ciutat. Passa de cantar les cançons populars a cantar àries d'òpera de moda i deixa de fer puntes.

Cal destacar l'altra característca més sorprenent del llibre que és la seva estructura narratva: de forma aparentment desordenada, Nerval construeix un clímax fragmentant la historia en pettes històries, records, que el narrador (Je) està reconstruint mentre recorda. Al llarg de la novel·la hi trobem tres temps diferents on transcorre l'acció: hi ha el temps el present, que té lloc sobretot al capítol fnal "Últm full" però l'anem trobant en diferents ocasions quan Je fa comentaris especialment emotus, de vegades dirigint-se al lector. "És per tornar-se boig! [...]. Tornem a posar els peus sobre la realitat". També trobem un primer passat que és el temps narratu més estable. En aquest passat aprenem la història de Je quan aquest, en mig de la seva vida nocturna d'admiració cap a Aurélie recorda gràcies a un diari l'existència de Loisy i de Sylvie i fa un viatge cap allà a altes hores de la nit. Durant aquest viatge, el parisenc va expressant records d'un tercer passat, de la seva infància, adolescència i joventut. El tpus de narració fragmentada i els temps verbals emprats en aquest passat, gairebé tot en pretèrit imperfet, provoca que ens haguem de guiar per diferents esdeveniments clau per saber quan ha succeït aquella narració, com ara la mort de la teta. Malgrat això, fns i tot així és molt difcil seguir el fl conductor, sense ser capaços d'entendre si dos analèpsies són correlatus entre si o no. De fet, durant el llibre trobem referencies temporals com ara “al cap de tres anys” o “Són les quatre de la matnada” però l'única dada concreta i útl temporal que rebem és l'últma paraula del llibre: “1832”. Curiosament l'autor dedica una pàgina sencera a relatar com el parisenc no té cap rellotge (molt estrany tenint en compte la seva posició social i que viu a la ciutat) ni sembla donar-li importancia al temps.Crec que aquesta mateixa característca del llibre (de la desorientació temporal) que el fa difcil d'entendre porta també a una sensació de desorientació temporal i neguit sentmental que lliga amb els altres punts exposats més amunt i porta a entendre el concepte de nostàlgia