Recomanacions del Síndic de Greuges en polítiques a la infància i l'adolescència, 2009

RECOMANACIONS DEL

SÍNDIC DE GREUGES

EN POLÍTIQUES PÚBLIQUES

A LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

Annex núm. 8 (maig 2009)

PLA DIRECTORd’infància i adolescència de Catalunya

Generalitat de Catalunya

Equip de producció: Responsable: Jordi Muner Tècnics: Montse Martí, Joan Llosada, Albert Dalmau, Alba Domínguez, Núria Vilarrubias, Agustí Cerdán Barcelona, 2010 Generalitat de Catalunya Departament d’Acció Social i Ciutadania Secretaria d’Infància i Adolescència de Catalunya Paral·lel, 52 08001 Barcelona

Avís legal Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-NoComercial-SenseObresDerivades 3.0 de Creative Commons. Se'n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre que se'n citi l’autor (Secretaria d’Infància i Adolescència. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Generalitat de Catalunya) i no se'n faci un ús comercial. No és permesa la transformació d’aquesta obra per generar una nova obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES

ÍNDEX |

Pàgina

PRESENTACIÓ

INTRODUCCIÓ

1. L’atenció residencial i l’acolliment familiar 1.1. Consideracions i constatacions...............................................................................................4 1.2. Problemes més comuns detectats ..........................................................................................5 1.3. Recomanacions i suggeriments ..............................................................................................5

2. L’atenció en Centres d’acolliment 2.1. Consideracions i constatacions...............................................................................................6 2.2. Problemes més comuns detectats ..........................................................................................7 2.3. Recomanacions i suggeriments ..............................................................................................7

3. El problema del bullying 3.1. Consideracions i constatacions...............................................................................................8 3.2. Problemes més comuns detectats ..........................................................................................9 3.3. Recomanacions i suggeriments ..............................................................................................9

4. Segregació escolar 4.1 Consideracions i constatacions.............................................................................................. 10 4.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 10 4.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 11

5. Escolarització dels 0 als 3 anys 5.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 12 5.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 12 5.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 13 5.4. Principis orientadors........................................................................................................... 13 5.5. Mesures polítiques ............................................................................................................. 13

6. Abusos sexuals i maltractaments infantils 6.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 14 6.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 15 6.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 15

7. Menors immigrants sols 7.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 15 7.2. Problemes més comuns detectats ........................................................................................ 16 7.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 16

8. L’adopció internacional i la custòdia de menors 8.1. Consideracions i constatacions............................................................................................. 17 8.2. Principals problemes detectats............................................................................................. 18 8.3. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 18

9. Menors i joves tutelats 9.1. Principals problemes detectats............................................................................................. 19 9.2. Recomanacions i suggeriments ............................................................................................ 19

Pàg. 1

PLA DIRECTOR d’infància i adolescència

de Catalunya


PRESENTACIÓ|

PRESENTACIÓ

El Pla director d’infància i adolescència de Catalunya és el pla sectorial a través del qual es desplega el Pla estratègic de serveis socials en l’àmbit de la infància i l’adolescència, tal com recull l’article 38 de la Llei de serveis socials. El Pla director vol esdevenir l’instrument que reculli la planificació i l’ordenació de les polítiques, les actuacions i els serveis a la infància i l’adolescència de Catalunya, i fomenti el treball transversal i la cooperació institucional. El Pla director d’infància i adolescència de Catalunya és un projecte desplegat per etapes que es va iniciar a la primeria de l’any 2008 i finalitzarà el 2009. El desenvolupament de cada etapa dóna com a resultat productes que, en el seu moment, constituiran el document final. A fi d’anar fent difusió del treball elaborat a cada etapa s’ha proposat editar els documents resultants. És per això que el document que presentem ha estat un dels productes de l’etapa diagnòstica.

Imma Pérez i Rovira Secretària d’Infància i Adolescència

Pàg. 2


de Catalunya

INTRODUCCIÓ|


INTRODUCCIÓ

A continuació es presenten les conclusions més destacades del Síndic de Greuges amb relació a les polítiques esmentades i les recomanacions que aquesta institució ressalta com necessàries amb vista a la millora dels serveis públics prestats. Entre totes les polítiques sectorials, les referides a l'àmbit de l'educació són les més nombroses i directa o transversalment es troben presents en tots els documents estudiats. L'evolució històrica de la composició social de la població infantil de Catalunya en els últims 10 anys queda reflectida en les prioritats i informes del Síndic de Greuges. A finals de la dècada dels 90 les principals preocupacions d'aquesta institució en matèria de menors es centraven en la manera de donar satisfacció i complir en la seva totalitat els Drets del Nen per als menors desemparats, i en l'actualitat, en la lluita contra la segregació escolar com àmbit d'actuació més urgent.

Pàg. 3


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció residencial i l’acolliment familiar


1. L’atenció residencial i l’acolliment familiar

1.1. Consideracions i constatacions

L’objectiu de L’informe extraordinari del Síndic de Greuges al Parlament de Catalunya sobre els Centres Residencials d’Acció Educativa per a Infants i Adolescents a Catalunya (2003), ha estat observar com funciona el recurs alternatiu a la família de l’atenció residencial, i quina vida hi fan els nois i noies. L’administració, en els darrers anys, i partint de la perspectiva dels drets de l’infant, ha anat dictant instruccions internes de cara a ordenar la vida quotidiana dels infants i adolescents en els centres residencials d’acció educativa (CRAE). L’estudi contempla l’atenció residencial en la seva globalitat i dins del funcionament del sistema de protecció a la infància, així com des de la perspectiva dels drets dels infants i de l’atenció a les seves necessitats. De l’estudi es desprenen les següents consideracions i constatacions, les quals són la base de les propostes que es fa a l’Administració. En aquesta línia, la millora de la qualitat de vida dels infants i adolescents implica, entre altres coses, la prevenció de diverses circumstàncies negatives per al desenvolupament de l’infant i l’adolescent:

a) La prevenció de situacions familiars estressants i vulneradores dels seus drets.

b) La prevenció de la separació dels infants i adolescents

del seu entorn familiar.

c) La prevenció de l’adjudicació d’un recurs alternatiu a la família poc adequat a les necessitats de cada infant i adolescent.

d) La prevenció de la institucionalització permanent.

e) La prevenció de la inadaptació i el conflicte social

present i futur dels nois i noies a càrrec de l’Administració.

El recurs residencial existeix i és bo, però té massa pes dins dels recursos alternatius, en el sentit que els altres són escassos. Per aquest motiu s’atorga sovint com a únic recurs viable, i no com el recurs idoni per a un determinat infant o adolescent. Aquesta manca d’idoneïtat comporta sovint un esforç desmesurat per part dels equips educatius i directius, amb el fi de suplir amb les pròpies energies les mancances del sistema, i un trasbals per a la resta de nois i noies del centre. L’atenció residencial és, ara per ara en el nostre país, el principal recurs quan un infant o adolescent no pot viure a casa i, en determinats casos, com ara els adolescents o grups nombrosos de germans, l’únic recurs disponible. L’acolliment familiar, recomanat en la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants com a l’opció preferida davant de qualsevol altre, va ser fruit dels resultats d’alguns estudis que evidenciaven la bondat d’aquest recurs. L’acolliment familiar, vist des d’una perspectiva àmplia que es concreta en una diversitat de tipus d’acolliment, és aconsellat sobretot com a suport i complement a la criança dels fills pels pares amb dificultats, però també per protegir-los. No hauria d’implicar un distanciament ni un trencament dels vincles familiars i socials, més enllà del que es donaria si l’infant estigués en un centre.

Ambdós recursos, l’atenció residencial i l’acolliment familiar són vàlids si es consideren dins d’un continu constituït per la prevenció, la separació i el retorn a casa, i si estan integrats en una xarxa coordinada i comparteixen els principals objectius de la intervenció. L’actual societat, les famílies i els infants amb noves necessitats han situat el sistema de protecció davant diversos reptes, assolits en major o menor grau al nostre país, i respecte als quals caldria esmerçar esforços per tal de no perdre allò que ha constituït un avenç o per crear-los de nou:

a) Adaptar unes estructures rígides a unes necessitats noves.

b) Buscar un model estable i sòlid de protecció i diversitat

de recursos.

c) Crear una xarxa suficient d’equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA) que asseguri la intervenció i el seguiment de les situacions familiars dels nois i noies internats en centres o bé en acolliment familiar; el desenvolupament real i efectiu del recurs de l’acolliment familiar diversificat, que actuï no com a substitució de la família, sinó que en sigui un ajut i un complement.

1.1.1. Àrees d’avanç i mancances S’evidencien àrees en que cal avançar per arribar als estàndards establerts per la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants, sobretot pel que fa a: el punt de vista de l’infant i de l’adolescent en tot allò que l’afecta i en tot el procediment de protecció:

Procediment de queixa. La ràtio adequada educador/infant.

La formació específica d’educadors per a l’atenció

residencial a adolescents amb problemes conductuals.

Formació dels professionals sobre la Convenció dels Drets dels infants.

La col·laboració dels pares en la cura dels infants quan

això és possible.

Una participació formal i informal més estesa. S’han anat identificant característiques que, una vegada i una altra, en tots els àmbits, destacaven com a facilitadores d’un tipus de vida més similar a la dels nois i noies que viuen a casa, i que promouen la participació, la informació i la comunicació de l’infant i l’adolescent amb el seu nou entorn. Per això es valoren alguns dels trets que haurien de caracteritzar l’atenció residencial en el futur:

Una àmplia xarxa de centres petits que permetin una participació real en el funcionament de la vida quotidiana.

Centres vinculats a l’oferta de serveis socials en una

determinada zona geogràfica.

Centres especialitzats d’educació intensiva per a nois i noies greument danyats emocionalment.

Pàg. 4


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció residencial i l’acolliment familiar


Centres específics d’atenció terapèutica. Finalment, cal establir un catàleg d’infraccions administratives específic elaborat a partir dels drets de la Convenció i dels estàndards de qualitat.

En aquest sentit, cal trobar la manera de fer compatible l’apropament dels centres en aquelles zones on es necessita amb l’especialització dels recursos residencials. Entenem que l’allunyament dels nois i noies de casa seva hauria de ser un fet excepcional basat només en criteris del major interès de l’infant.

1.2. Problemes més comuns detectats

1. La manca d’adequació de les places assignades als infants i adolescents a les seves necessitats i idiosincràsia, a causa d’un nombre insuficient d’oferta i la falta de diversificació de recursos.

Es troba a faltar una regulació del funcionament dels centres basada en criteris de qualitat i de bones pràctiques, com ara l’organització dels centres per grups i per programes, que es valoren com a pràctiques desitjables per a una atenció individualitzada de qualitat.

2. La insuficient formació específica dels professionals que treballen en els centres d’adolescents. En l’àmbit normatiu observem una pèrdua de l’embranzida

inicial en el compromís de defensa dels drets dels infants que contenia la Llei 11/1985, i que esdevenia l’eix comú de tota l’actuació de l’Administració en matèria de menors. La separació posterior –d’altra banda necessària– dels àmbits de la justícia juvenil i la protecció en sentit estricte, amb l’administrativització de la protecció dels infants en situació de desemparament, ha comportat una pèrdua de l’èmfasi en la promoció dels drets dels infants ingressats en centres de protecció que, pel seu caràcter formalment penal, sí que s’ha mantingut amb els menors infractors.

3. L’escassa formació d’alguns equips directius i educatius sobre la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants. 4. L’absència d’elaboració i establiment d’un procediment de queixa reglamentat dins dels centres i davant de la Direcció General d’Atenció al Menor. 5. Una encara insuficient adequació de les infraestructures de nombrosos centres al tipus de vida normalitzada adient per als infants i adolescents, que faciliti la promoció d’actituds autònomes i actives.

Es troba a faltar que no s’hagi incorporat la Convenció dels Drets de l’Infant, ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990, a la Llei 37/1991, de protecció dels menors desemparats i de l’adopció, aprovada un any després. No ens referim només a incloure-la com una referència formal, sinó a incorporar-la en l’articulat, com a criteri rector de l’actuació de l’Administració.

6. La distància territorial entre el domicili familiar i el centre on està acollit l’infant: a) obstaculitza els contactes amb els pares i germans; b) provoca i manté en el temps un trencament de l’infant amb el seu entorn natural (barri, escola, veïns, amics, companys, famílies extensa, etc.) en absolut beneficiós per a ell, vist que en molts casos, quan tingui 18 anys, retornarà al seu medi.

Tot i la promulgació posterior de la Llei 8/1995, que ha incorporat la Convenció al nostre ordenament, no s’ha fet un esforç de plasmació normativa dels drets que els menors tutelats internats en centres tenen en el marc d’una actuació protectora. La reforma de la Llei 37/1991 duta a terme l’any 2002 no ha incorporat cap referència a la Convenció, ni tan sols la terminologia, que ha introduït el «terme persona menor», al marge dels d’«infant» i «adolescent» de la Convenció. La formulació dels drets dels infants ingressats en centres amb aquesta reforma tampoc no ha fet aquest esforç de concreció dels drets, que n’asseguraria l’aplicació i constituiria una bona guia per a tots aquells que hi intervenen. Això ens fa pensar que no hi ha un convenciment de la significació i l’obligatorietat dels drets dels infants com a criteri per atendre tots els infants en recurs alternatiu a la família, també els adolescents, que presenten comportaments més conflictius.

7. Es constata la manca d’elaboració i la consegüent aprovació del Reglament de Règim Intern (RRI) en molts centres. El RRI és necessari per justificar científicament les decisions que es prenen, a partir d’un model teòric coherent, de manera que allò que es faci sigui el més convenient a l’interès dels infants acollits, segons els coneixements de què disposem. 8. La dificultat en l’avaluació de la qualitat de l’atenció residencial, deguda a diferents factors, entre els quals la insuficient sistematització de les intervencions en determinats centres, l’absència d’estudis (o dels seus resultats) sobre la situació dels centres a Catalunya, la manca d’establiment de paràmetres a mesurar per aconseguir l’objectiu segons les funcions assignades als centres.

En aquesta línia també trobem a faltar l’establiment d’un servei d’inspecció que focalitzi la seva actuació, a banda dels aspectes materials, a assegurar el respecte dels drets dels infants reconeguts a la Convenció i en general dels estàndards mínims de qualitat que afavoreixen aquesta aplicació –ens hi referim en el capítol dedicat a les recomanacions.

1.3. Recomanacions i suggeriments

a) L’obligada disposició d’un fulletó de benvinguda en tots els centres residencials, amb un contingut informatiu que inclogui com a mínim una salutació de benvinguda i acolliment al centre, informació sobre aquest i el seu funcionament, els drets dels estadants, les normes de convivència, el nom i la competència de les persones responsables i el telèfon de contacte dels professionals de referència del seguiment de la pròpia situació personal i familiar.

En el mateix àmbit de la regulació administrativa, falta, al nostre entendre l’existència de procediments clars, àmpliament difosos, que facilitin la recerca d’assessorament confidencial i permetin al nen adreçar-se a un organisme independent amb poders per investigar, fer recomanacions o adoptar mesures adequades.

b) L’establiment d’un procediment de queixa en el centre i davant la Direcció General d’Atenció al Menor, DGAM, en el qual es regulin les causes que poden motivar la queixa, la forma de queixar-se, a qui cal adreçar-la, qui l’ha de respondre, com ha de ser la resposta i en quin termini.

Pàg. 5


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció residencial i L’atenció en centres d’acolliment


c) La implantació d’un sistema d’avaluació de la qualitat de l’atenció residencial que posi especial atenció a la intervenció educativa des de la perspectiva dels drets dels infants. Aquest sistema hauria d’anar integrat en un procediment instituït d’assessorament, suport i formació individualitzada i específica dels centres per part dels òrgans corresponents de la Direcció General d’Atenció al Menor. d) La regulació normativa específica de la inspecció per a centres residencials d’acció educativa, que parteixi de les condicions més favorables perquè la vida quotidiana dels infants i adolescents en recurs residencial sigui la més semblant possible a la vida dels infants que viuen amb la família, a fi que permeti i faciliti una atenció educativa de qualitat en la qual la participació activa dels nois i noies sigui un dels eixos principals. e) Una planificació del recurs d’atenció residencial que, partint d’un estudi de necessitats, ofereixi la plaça adequada. a cada un dels infants i adolescents que ho necessitin. Cal evitar que l’adjudicació de la plaça es faci segons les disponibilitats de plaça del moment, en comptes de fer-ho segons les necessitats dels nois i noies a protegir. f) La creació de nous centres, especialment per a adolescents, per evitar la llista d’espera per poder ingressar en un centre. La manca de places, ja un assumpte endèmic,manté en greu risc uns infants i adolescents que sovint fa anys que pateixen una situació de mancança en les seves necessitats bàsiques. L’objectiu de mantenir els infants i adolescents en risc en el seu nucli familiar és bo, però som conscients que quan l’equip encarregat de l’estudi i avaluació de la situació personal i familiar del noi fa una proposta d’internament d’un infant o adolescent –ja siguin els equips tècnics dels centres d’acolliment o els equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA)–, és perquè s’han esgotat les altres possibilitats de millora de la vida dels infants, o en altres casos perquè, malauradament, no hi ha altres recursos alternatius a la família o d’ajuda a aquesta. g) La creació de centres diversificats que donin resposta a necessitats diverses, com ara l’atenció a grups de germans, les llars per a població vertical i de poques places, centres i llars en zones rurals on no n’hi ha cap, més centres per a adolescents amb especials dificultats de conducta per integrar-se en centres verticals i mixtos. h) Adopció de les mesures necessàries per aplicar el Decret 4/1994, de descentralització i desconcentració de serveis, fent possible que els infants estiguin més a prop del seu entorn.

2. L’atenció en Centres d’acolliment


L’objectiu de L’Informe extraordinari del Síndic de Greuges al Parlament de Catalunya sobre els centres d’acolliment per a infants i adolescents desemparats de Catalunya, (any 1999) és realitzar una reflexió sobre els Centres d’ Acolliment I conèixer el grau d’aplicació de la Convenció dels Drets dels Infants envers aquests infants i adolescents que es troben en una situació de greu desavantatge en relació amb altres grups d’infants que poden viure en el nucli familiar o amb la seva companyia. Els Centres d’Acolliment per a infants i adolescents desemparats són centres residencials que porten a terme una

acció assistencial i educativa alhora. Es diferencien dels Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) pel fet que els primers estan pensats específicament per acollir nois i noies en situació d’urgència o emergència i per estudiar i avaluar la seva situació personal i familiar. En altres països aquest tipus de centre per a infants i adolescents no existeix com un equipament a part dels CRAE –on resideixen temporalment els menors als quals s’aplica la mesura d’acolliment simple en institució–, sinó que cada un d’aquests centres té unes places especialment reservades a infants i adolescents que hi ingressen d’urgència. Aquests reben una atenció diferent i específica dins del mateix centre i se’ls aplica un programa d’atenció d’urgència, que inclou:

Disponibilitat per acollir un infant o adolescent les 24 hores del dia.

Una atenció en crisi interdisciplinària.

Estudi - avaluació de la situació personal i familiar del

noi o la noia, i la consegüent proposta de recurs i de mesura.

Tots dos models tenen avantatges i inconvenients. Entre els primers trobem el fet que els infants s’estalvien de passar per un altre centre, que per les seves especials funcions i objectius, és necessàriament tancat i fora de la xarxa de serveis socials normalitzada. Però en el nostre país hi ha potser una més llarga tradició i qualitat d’aquest tipus de centre. Això fa que, en conjunt, constitueixin un dels punts forts del sistema d’atenció i protecció a la infància. Cal tenir en compte, a més, dos factors que es donen en tot el territori català i que fan encertada l’existència de centres específics d’acolliment: a) Les llargues llistes d’espera per accedir a una plaça en un centre residencial, que farien quasi inviable la reserva de places per acolliment urgent; b) La sobrecàrrega dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA), que no permetrien realitzar l’estudi-avaluació de la situació de l’ infant amb el detall i la rapidesa indispensables en aquests casos. Hi afegiríem, també, que tant la intervenció en el medi amb infants d’alt risc social com l’estudi- diagnòstic en un centre d’acolliment demanen una especificitat concreta i ben diferenciada. Així, als Centres d’Acolliment hi ingressen els infants en un moment d’especial gravetat de la seva situació personal o familiar, ja que, altrament, són els EAIA els que els estudien en el mateix territori, sense separar els infants del seu nucli familiar, i formulen la proposta de recurs i mesura administrativa que consideren més adequats a cada cas: que romanguin en el nucli familiar amb un pla d’intervenció i contenció, que siguin acollits per la família extensa, que se cerqui una família acollidora aliena o bé que ingressin en un Centre Residencial d’Acció Educativa. Només quan es dóna una de les circumstàncies següents els infants ingressen al centre d’acolliment: en primer lloc, quan l’estudi i l’avaluació de la situació de l’ infant és impossible perquè els adults responsables no faciliten el tracte dels equips encarregats de l’estudi amb els infants o fins i tot s’hi neguen, i tampoc acudeixen ells a les entrevistes, mentre que la situació d’aquests empitjora; en segon lloc, quan hi ha una situació de crisi o d’emergència en el nucli familiar en què resideixen els infants, que posa en perill la integritat física o sexual dels menors. 2.1.1. Àrees d’avanç i mancances

Pàg. 6


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció en centres d’acolliment


1. L’escolarització dels infants i adolescents fora del centre: aquest és potser l’indicador més destacat del procés de normalització de la vida quotidiana dels infants en Centres d’Acolliment. 2. La participació dels infants i adolescents en activitats esportives, lúdiques i de lleure en el mateix territori, com a complement indispensable de l’anterior. 3. La utilització dels serveis normalitzats de la xarxa pública, principalment en l’àmbit de la salut. 4. La individualització de l’atenció als infants. 5. L’atenció als pares, en el sentit de fer un treball de col·laboració tant en el procés de diagnòstic com per elaborar el Pla de Millora. 6. La coordinació amb la xarxa de serveis de benestar, que ha trencat els històrics funcionaments en paral·lel dels sector terciaris respecte als primaris i secundaris. 7. L’especialització del personal, sobretot pel que fa a la realitat dels infants víctimes de maltractaments i als perpetradors d’aquests. 8. La distribució de l’espai, per fer-lo més similar a un habitatge familiar. 9. L’adequació del parament, a les necessitats dels infants i adolescents que hi resideixen.


A continuació es detalla els problemes que estan estretament relacionats amb els objectius i les funcions dels Centres d’Acolliment, entre els quals s’ assenyalen: 1. L’escassa viabilitat de les propostes tècniques i administratives pot desvirtuar parcialment la funció dels Centres d’Acolliment, ja que un dels objectius principals d’aquests centres, a més a més de l’atenció immediata als infants en situació de desemparament, és d’estudiar les circumstàncies personals i familiars de l’infant a fi d’elaborar la proposta administrativa i tècnica més convenient per al major interès del noi o la noia. 2. Sovint, els Centres d’Acolliment fan de centre residencial, ja que atesa la manca de places en centres residencials d’acció educativa i d’altres recursos alternatius a la família, com ara famílies acollidores, l’estada dels nois i noies s’allarga considerablement. Aquest fet té un doble efecte victimitzador per a ells:

a) Els Centres d’Acolliment no estan, en principi, preparats per a estades llargues, i, si han de funcionar amb ingressos d’altres nois i noies de forma contínua i en condicions d’emergència, això no els permet oferir un entorn estable. b) Els infants necessiten arrelar-se en un territori determinat, amb uns referents adults amb els quals vincular-se en un entorn escolar concret, i uns amics. Justament, són infants que, moltes vegades, han patit una mobilitat i un desarrelament familiar i social notables, i el que necessiten és estabilitat. La manca dels recursos adequats i de sortides àgils per als nois i noies genera llistes d’espera per entrar als Centres d’Acolliment en

situacions molt greus dels infants. El període de temps que transcorre entre que els equips del territori fan la proposta d’ingrés d’uns infants en un centre d’acolliment i l’ingrés efectiu és un temps en què els infants es troben en alt risc: a la gravetat de la situació que ha generat la proposta d’ingrés s’hi afegeix el fet que els equips dels serveis socials d’atenció primària i d’atenció a la infància i adolescència poden intervenir ben poc amb la família, atès que ja l’han informada de la proposta. Els infants tampoc són normalment atesos per la xarxa pública escolar ni lúdica, perquè es troben en un període «mort».

3. La insuficient atenció a la salut mental dels infants i adolescents de la xarxa pública, deixant uns buits que es consideren especialment greus en el cas dels nois i noies sota la tutela de l’Administració:

a) En primer lloc, el fet que quan tornen de l’Unitat de Crisis d’Adolescents (UCA) no estan en condicions de portar una vida normalitzada, sinó que requereixen atenció especialitzada i absolutament individualitzada, genera en certa mesura una menor atenció personalitzada a altres infants i adolescents del centre i provoca sovint un clima de violència conductual perjudicial per als altres estadants. b) En segon lloc, es percep que el nou model de Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ) reforçat especialment per atendre els infants i adolescents que es troben en els Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) no aconsegueix arribar a tots els infants amb la intensitat que requeririen. c) En tercer lloc, el funcionament de les Unitats de Rehabilitació Psiquiàtrica Infantil (URPI) és en algunes zones clarament poc útil en situacions de crisi i agitació d’infants i adolescents amb greus trastorns psíquics.

4. La resistència d’algunes escoles a admetre els infants i adolescents que es troben en els Centres d’Acolliment. Entenem que són nois i noies amb unes característiques que s’aparten de les situacions normalitzades, però el sistema educatiu ha de fer un esforç d’adaptació


Tanmateix el Síndic estima que hi ha aspectes que seria convenient de millorar, com són: 1. L’habilitació dels centres com a cases de família. Massa sovint hem pogut veure encara (fins en edificis de nova construcció o de recent modificació estructural interna), una distribució que recorda la d’un orfenat a base de llargs passadissos i habitacions a banda i banda, amb pocs banys, i amb els espais de serveis allunyats d’aquells on transcorre la vida quotidiana dels infants. En algun cas es tracta de cases aprofitades, i això comporta avantatges i desavantatges, però suposa que cal fer-hi arranjaments, i per tant, dedicar-hi recursos. 2. L’ús adequat i l’aprofitament de l’espai. Tot sovint, l’espai està ben dissenyat per a l’ús a què es destina, però en la vida del centre els espais comuns de menjar i estar de cada petita unitat de convivència no s’utilitzen, sinó que es mantenen els antics espais de grans menjadors, a causa que requereixen menys personal; també és el cas de la infrautilització o la manca total de punts d’estudi en els dormitoris, amb el manteniment de sales grans per fer els deures o estudiar de forma conjunta. Si bé s’entén la dificultat d’adequar la vida quotidiana del centre d’acolliment al que

Pàg. 7


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’atenció en centres d’acolliment i El problema del bullying


3. seria el model d’un medi familiar, cal insistir en la necessitat de treballar per aconseguir-ho. 4. Es detecta encara una escassa participació dels infants i adolescents en alguns centres. La participació és un valor poc present en una societat d’adults, i cal viure- la per estimular-la i facilitar-la, tant en els espais formals com informals d’un centre d’acolliment. Un funcionament convencional del centre com a institució comporta sovint que els infants es trobin lluny físicament i vivencial de les tasques de neteja, alimentació, compres, etc. Aquest model d’institució s’ha de superar si volem normalitzar la vida quotidiana concebuda com a mitjà educatiu i de creixement personal. Cal també fer-lo subjecte actiu de la intervenció de l’equip tècnic, ajudar-lo a definir els seus problemes, les seves necessitats i desitjos pel present i pel futur, facilitar que identifiqui els seus punts forts i fluixos, a començar a prendre el control de la seva vida. Escoltarlo lleialment i prendre seriosament els seus punts de vista. Caldria treballar en «partnership» amb l’infant, en col.laboració real amb ell. En aquest sentit, hem pogut observar importants avenços en determinats Centres d’Acolliment, mentre que en d’altres hem detectat que cal insistir-hi per no aturar-se i seguir avançant en aquesta direcció. 5. La necessària intimitat queda en alguns casos compromesa o fins i tot amenaçada pel disseny de l’edifici i de l’entorn, pel nombre d’infants que han de dormir junts en cada dormitori, per la sobreocupació del centre, pel disseny dels banys etc. Pel que fa a la privacitat, cal avançar més encara per trobar aquell punt d’equilibri entre el drets dels infants i adolescents a tenir vida privada, a tenir secrets i la protecció que ha d’exercir el centre enfront aquella situació maltractadora i vulneradora dels seus drets que ha provocat l’ingrés al centre d’acolliment i que es tradueix necessàriament en una vigilància i control de tota aquesta àrea privada. 6. En relació amb el dret a la informació s’ assenyala que, malgrat que a qualsevol edat un infant té dret a saber quina és la intervenció de l’Administració en la seva vida i la seva família, i els motius d’aquesta, a mesura que creixen, aquest dret a ser informat esdevé una necessitat. Caldria evitar l’omissió de certes informacions, la manca de transparència sobre alguns punts importants (amb la bona intenció de «protegir» l’infant), i el no tenir informació actualitzada del procés que se segueix mentre es troba sota la tutela de l’Administració. En aquest sentit, encoratgem els Centres d’Acolliment a editar opuscles o tríptics informatius sobre el centre, que vagin més enllà de la pura funcionalitat, donant-los la benvinguda i acollida necessàries en el moment de l’ingrés. En aquests impresos hi hauria de constar el nom de la persona de referència dins del centre i en els serveis centrals de l’Administració competent. 7. En relació amb les normes que regulen els contactes i les visites amb la família, recomanem una més gran flexibilitat: el dret de visites es té en tot moment i, per tant, també els primers dies d’estada, amb l’excepció dels casos de greu maltractament físic o psíquic i d’abús sexual, en què és recomanable efectuar un trencament amb l’entorn. El temps que els infants i adolescents passen al centre d’acolliment no hauria de constituir un període d’aïllament del seu passat i futur o un període d’espera, sinó un període d’aturada, d’ajust i creixement. 8. En el cas dels adolescents, caldria adequar més els centres a les seves característiques i necessitats. En primer lloc, són adolescents, no s’ha d’oblidar. Cal ser curosos a trobar aquell punt d’equilibri que propiciï el compliment de la normativa del centre, i una flexibilitat pel que fa als horaris, les

sortides, les relacions i contactes amb la família, la parella o els amics. Tot garantint la seva seguretat i la coherència amb la mesura de protecció adoptada, caldria que la vida d’aquests nois i noies no fos tan diferent de la de la població d’aquesta franja d’edat. 9. En relació amb el Projecte Educatiu de Centre (PEC) i el Reglament de Règim Interior (RRI), tot constatant i valorant l’important avenç dels darrers anys en aquest punt, el Síndic encara ha constatat, en un cas, la manca de projecte educatiu de centre, i, en altres, que no hi ha encara memòria o reglament de règim intern. Sense uns objectius clars, consensuats i treballats per l’equip educatiu, és difícil una acció compactada i coherent, eficaç i estabilitzadora. L’avaluació de la qualitat de l’atenció 2.3.1. Grau d’aplicació de la Convenció dels Drets dels Infants El Síndic s’ha interessat sobretot per conèixer el grau d’aplicació de la Convenció dels Drets dels Infants envers aquests infants i adolescents que es troben en una situació de greu desavantatge en relació amb altres grups d’infants que poden viure en el nucli familiar o amb la seva companyia. Des de la perspectiva de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants, el Síndic no dubta que, en principi, tant els drets de protecció (dels maltractaments i de qualsevol forma d’explotació) com els provisió (alimentació, educació, salut, etc.) hi són garantits. 1. En primer lloc, perquè en el nostre país, com en els altres del món desenvolupat, s’ha avançat molt en la consciència que aquestes necessitats han de ser ateses i això ja és, en general, una realitat. 2. En segon lloc, perquè dins del sistema d’atenció i protecció a la infància fa ja molt de temps que es treballa perquè aquests infants i adolescents que han de sortir del seu nucli familiar per haver estat víctimes de greus situacions vulneradores dels seus drets, siguin atesos dins d’establiments amb uns alts estàndards de qualitat. Queden excepcions, certament. Però al Síndic el preocupa sobretot, el compliment dels drets anomenats de participació (articles 12 al 16 de la Convenció, llibertat d’opinió, d’expressió, de consciència, de religió, dret a ser informat sobre allò que els afecta, dret a participar, a la privacitat i la intimitat). És tota la societat que encara desconeix en bona part aquests drets, i només a poc a poc va tenint consciència de la necessitat de respectar-los. Si fins en el si d’una família i malgrat la progressiva democratització d’aquesta és difícil respectar aquests drets dels seus membres més petits, els infants, molt més complex i difícil resulta d’aconseguir-ho en el marc d’una institució que té l’encàrrec de protegir-los.

3. El problema del bullying


El bullying és un fenomen cruel que fa referència a les “relacions de persecució i victimització entre iguals, que es caracteritzen pel maltractament físic i psicològic sistemàtic en els centres educatius”. Per tant, l'acció pública per lluitar contra el Bullying té un doble caràcter social de protecció del menor i educació del mateix, donat l'àmbit social on es desencadena aquest fenomen.

Pàg. 8


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| El problema del bullying


La normativa que aplica a aquest fenomen és el Decret 279/2006 i dels nombrosos estudis i informes referits al Bullying es poden destacar per la seva anàlisi de la realitat en les aules catalanes, el document Convivència i conflictes als Centres Educatius del Síndic de Greuges, i l'estudi Convivència i confrontació entre iguals en els Centres Educatius del Consorci Institut d'Infància i Món Urbà de Barcelona. (CIIMU). A Catalunya existeixen actualment diversos serveis relacionats amb la prevenció i l’atenció dels casos de Bullying en els centres educatius. Els més actius son: a) L’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) b) La Unitat de Suport a la Convivència Escolar (USCE). D'altra banda, el Síndic de Greuges és la institució que progressivament ha anat acumulant un major nombre de denúncies i queixes d'aquest fenomen i que ha elaborat una sèrie de recomanacions i millores necessàries per prevenir el Bullying. El maltractament, en les seves formes diverses, apareix a

totes les escoles de secundària, però amb nivells d’incidència variats.

El maltractament és un fenomen fonamentalment masculí, ja que els nois són més sovint els protagonistes de les agressions, com a agents i com a víctimes, exceptuant-ne el malparlar, en el qual les noies són les protagonistes.

Per cursos, la incidència de víctimes és més alta a primer d’ESO.

A Espanya, en comparació amb les dades d’altres països, són més freqüents les formes d’exclusió social del maltractament.

L’aula és l’espai per excel·lència on s’acostumen a produir els maltractaments, sobretot l’insult.

Quant a les reaccions davant el maltractament, la majoria d’agredits explica la seva experiència als amics, un 15,7% a la família, i gairebé mai al professorat. Les noies són les que parlen més de les seves agressions. Quan s’ha de demanar ajuda, la majoria dels nois i les noies només la demana a altres amics.


Els professors (caps d’estudi) opinen que els conflictes

no són la seva preocupació principal i veuen la disrupció com el problema principal, seguit de les agressions d’alumnes a professors i del vandalisme, i en un quart lloc, el maltractament entre iguals. Atribueixen les causes a factors que són fora del seu control (família, context social o personalitat de l’alumne) i aparten la responsabilitat de l’escola. Les solucions directes amb els alumnes (tutoria, xerrada, entre altres) es tendeixen a fer en els casos de maltractament menys greus, mentre que les mesures sancionadores i punitives s’apliquen en els casos en què les agressions són més greus (expedients al Consell Escolar, trucades a la policia, etc.)

Continua sent més freqüent un model d’intervenció basat en el càstig.

Es fa palesa la queixa de l’alumnat davant la seva baixa participació en la definició de le normes, i de la poca coherència i arbitrarietat dels docents a l’hora d’aplicar-les.

Malgrat que els joves del primer cicle mostren una opinió més favorable sobre la convivència a l’escola, en aquest període es produeix una incidència més alta del maltractament entre companys.


3.3.1. Recomanacions d’àmbit general o de caràcter normatiu per l’administració educativa 1. Promoure la participació dels centres en programes i plans de millora de la convivència. Difondre bones pràctiques i estendre programes d’intervenció un cop se n’ha avaluat els resultats 2. Donar suport als centres mitjançant recursos, assessorament, formació del professorat i materials específics que els ajudin a aplicar els plans de convivència 3. Evitar la segregació, afavorir l’heterogeneïtat, i dedicar recursos i una atenció especial allà on es concentrin més dificultats o en els sectors més vulnerables 4. Difondre i assegurar l’aplicació de protocols d’actuació per a afrontar les situacions de maltractament entre alumnes 3.3.2. Recomanacions que afecten les prioritats i l’organització dels centres educatius 1. Incorporar la millora de la convivència i el rebuig a qualsevol forma de maltractament com a objectiu prioritari de qualsevol centre educatiu. 2. Promoure la implicació de l’alumnat en la gestió de determinats conflictes. 3. Estendre la pràctica de tutories individuals. 4. Treballar sistemàticament habilitats socials en les tutories grupals. 5. Afavorir una organització que permeti reduir el nombre de docents que intervé en cada grup-classe i assolir una més alta estabilitat de les tutories. 6. Garantir l’observació i la supervisió educativa dels temps i els espais no lectius. 7. Incrementar les funcions i el paper de les comissions de convivència. Garantir-hi la participació de tots els sectors de la comunitat educativa 8. Adaptar i utilitzar el currículum i la metodologia com a elements bàsics per a l’aprenentatge de la convivència 9. Incrementar la participació de l’alumnat i de les famílies a l’hora d’elaborar, aplicar i revisar les normes de convivència 10. Donar informació i formació a les famílies dels alumnes i reforçar la col·laboració família-escola.

Pàg. 9


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| El problema del bullying i La segregació escolar


3. Seguiment de l’aplicació dels protocols actuals, i dels expedients i les sancions aplicats als centres escolars.

3.3.3. Recomanacions específiques per a la intervenció en situacions d’assetjament o violència als centres 1. Establir mesures per a conscienciar tots els àmbits educatius sobre la importància del respecte mutu i de l’exclusió total de qualsevol forma de violència en les relacions.

4. Segregació escolar 2. Garantir en totes les situacions d’assetjament escolar el suport, la protecció i la seguretat de la víctima.

4.1 Consideracions i constatacions

La segregació escolar és un fenomen complex que requereix de la participació àmplia de diversos sectors de l'administració pública. Les seves causes provenen des dels àmbits més macro, com les desigualtats econòmiques o els processos migratoris fins a les decisions preses en els àmbits més pròxims, com pot ser la normativa de cada centre educatiu en relació amb l' esmentat problema. Potser, la idea fonamental per afrontar el problema és la necessària transversalitat de polítiques que han d’activar-se per combatre els problemes de creació de guetos urbans i, per tant, per fer enfront de les arrels estructurals del problema.

3. Intervenir immediatament respecte als alumnes assetjadors i transmetre’ls un clar missatge de tolerància zero a qualsevol tipus d’agressió. 4. Establir circuits de comunicació amb el professorat perquè els alumnes puguin informar de la seva situació els tutors o els responsables del centre. 5. Fer un seguiment continuat de la situació i no dilatar els processos d’investigació i de sanció.

6. Establir mecanismes d’informació i orientació sobre les diverses possibilitats d’actuació davant de situacions d’assetjament escolar.

Pel que fa a la legislació, actualment, la normativa vigent és la Llei Orgànica 2/2006 i el Decret 75/2007 que desenvolupa aspectes més concrets. No obstant això, el Decret 75/2007 no incorpora massa canvis significatius per poder combatre d'una forma més intensa el fenomen de la segregació. Bàsicament, es limita a reproduir el contingut de l'anterior Decret 252/2004 i incorpora les modificacions que estableix la Llei Orgànica d'Educació 2/2006.

3.3.4. Recomanacions sobre la intervenció d’altres agents socials 1. Fer un seguiment de les situacions d’assetjament escolar que es troben judicialitzades (denúncies presentades, desistiments i sobreseïments, mesures adoptades, el dret a la intimitat dels alumnes implicats, etc.) i de la seva repercussió als centres.

Tanmateix, existeix un Pacte Nacional per a l'Educació (PNE), que entre els diversos objectius que persegueix destaca el d'evitar la segregació escolar en el sistema educatiu. Per poder assolir amb plenitud l’objectiu marcat es preveu l’ existència d’una sèrie de Serveis Públics focalitzats en:

2. Garantir la defensa dels professors i els equips directius en l’actuació en exercici de les seves funcions.

a) Una planificació educativa acurada. 3. Recordar a totes les parts implicades l’obligació legal de

col·laborar amb la justícia. b) La realització de mapes escolars equilibrats 4. Defensar la conveniència, com a criteri general, d’exhaurir

totes les alternatives abans de la denúncia per via judicial. c) Els Sistemes de baremació d) L'establiment de zones educatives que afavoreixin l'heterogeneïtat social.

5. Considerar l’oportunitat de revisar els criteris d’actuació en aquells casos en què calgui la intervenció policial als centres escolars o bé l’establiment d’un protocol.

e) L'existència d'Oficines Municipals d'Escolarització (OME).

6. Pel que fa el tractament en els mitjans de comunicació cal sospesar en cada cas els efectes contraproduents que es poden derivar d’un tractament inadequat d’una situació d’assetjament. (crear una alarma innecessària i estendre, fins i tot, el fenomen per un mecanisme d’imitació).

f) L'obertura de centres i línies per compensar les desigualtats. g) L'ús dels instruments de les ràtios o les reserves de plaça.

7. La necessitat de la col·laboració dels altres serveis del sistema de benestar de la zona en la qual està ubicada l’escola: serveis bàsics d’atenció social primària, equips socials especialitzats, centre de salut, forces de seguretat, educadors de carrer, entitats de lleure, etc.


Elevada complexitat del sistema educatiu amb un baix

finançament públic de l’educació. 3.3.5. Recomanacions sobre la necessitat de seguir i

investigar les situacions d’assetjament escolar Consolidació del fenomen de la segregació escolar. Més segregació dins dels barris que entre barris d’un

mateix municipi, i més segregació dins dels sectors públic i privat que entre sectors de titularitat.

1. Realitzar estudis que permetin fer un seguiment periòdic sobre l’evolució de la realitat.

2. Realitzar estudis sobre l’eficàcia dels programes de intervenció. Desigualtats importants entre municipis, molt

condicionades a les polítiques educatives desenvolupades.

Pàg. 10


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| La segregació escolar


a) S'ha de potenciar les taules mixtes de planificació o els plans educatius d'entorn.

Marc legal favorable per a la lluita contra la segregació escolar, amb un desplegament de mesures normatives poc desenvolupat.

b) S'ha de disposar d'una guia, protocol o referència sobre:

Polítiques per combatre la segregació escolar clarament insuficients per evitar que es formin guetos als centres segregats. • Com i per què augmentar les ràtios d'un centre

La reproducció de la segregació escolar per les polítiques de planificació educativa i la gestió de la matrícula viva.

• Com distribuir l'alumnat d'incorporació tardana

La importància de la zonificació escolar l’hora d’afavorir l’heterogeneïtat interna en la composició social dels centres

• Com delimitar les zones escolars

c) Cal involucrar més als Ajuntaments, per ésser els actors de proximitat que millor informats estiguin i que puguin decidir de manera més encertada.

Dèficits en la planificació de l’oferta educativa i en l’homologació de les condicions estructurals dels centres sostinguts amb fons públics

Escassa capacitat de control dels fraus :És conegut el recurs del fals empadronament com a mecanisme per facilitar l’accés a determinats centres que no són propers al domicili familiar. També ho és la presentació de certificats mèdics falsos que al·leguen trastorns del sistema digestiu, aspecte que atorga punts complementaris en el procés de baremació de les sol·licituds.

d) Concreció política i tècnica de les administracions responsables per afrontar el problema. Si descendim al nivell més pròxim al problema tenim les següents recomanacions sobre la segregació escolar en l’àmbit de la prevenció. a) Elaboració de Mapes Escolars mes Equilibrats: Dèficits en els processos d’informació a les famílies

• Introduir variables territorials i socials. • Desigualtats socials existents en l’accés a la informació, que provoquen diferències en els nivells de coneixement del sistema educatiu i de l’oferta escolar i que, en darrer terme, condicionen els criteris en la Tria d’escola.

• Utilitzar meses mixtes, amb la participació del municipi i del Departament d’Educació.

• L’existència de prejudicis socials sobre l’oferta escolar que contribueixen a consolidar la segregació escolar

b) Per a la Homogeneïtzació de l’Oferta Escolar: • Garantir la gratuïtat real del conjunt de centres sufragats amb fons públics, que actualment encara no existeix. • Dèficits d’informació relacionats amb els

drets de les famílies vinculats a l’escolarització dels fills.

• Assegurar unes condicions materials de qualitat per el conjunt de centres sufragats amb fons públics. • Dèficits d’informació relacionats amb el

procediment de preinscripció i matrícula. • Evitar la proliferació de centres ubicats en aules prefabricades provisionals.

• Dèficits relacionats amb l’atenció prestada en algunes oficines municipals d’escolarització

• Millora de les metodologies i dels instruments d'investigació social utilitzats per a la previsió de l'evolució i del comportament de la demanda escolar.

La manca de pautes clares en la gestió de les reclamacions

• Accelerar els processos de construcció dels nous centres.


El Síndic de Greuges, ha elaborat una sèrie de recomanacions sobre això en el seu informe especial del 2008 sobre el tema.

c) Per a la Zonificació Escolar: • Revisar els models de zonificació imperants per combatre la segregació escolar.

Una de les principals línies d'actuació pública ha de ser la consecució plena dels objectius dissenyats en el PNE, que introdueix el contracte programa entre centres concertats i l'Administració Pública. L' impuls polític sobre això, s'ha de centrar en els següents punts:

• Preservar els valors positius del factor de proximitat (per enfortir les relacions entre escola i entorn), juntament amb criteris que trenquin un determinisme excessiu entre barri i escola, especialment quan es tracta de barris que concentren una sèrie de problemàtiques socials.

a) S’ha de crear els mecanismes necessaris per aconseguir la màxima implicació de tots els centres educatius sostinguts amb fons públics i fer-los corresponsables de l'objectiu d'evitar els processos de segregació i concentració escolars.

d) Ús de Ràtios:

• Evitar concedir ampliacions de ràtio o de grups mentre altres centres amb una demanda més feble encara tinguin vacants disponibles.

b) S’ha d’ incloure entre els seus objectius i indicadors, mesures explícites encaminades a combatre la segregació escolar, mesures que impliquin un compromís efectiu de corresponsabilitat en l'escolarització de la població en situació de risc educatiu i social.

• Aplicar la reducció de ràtio en els centres segregats, a fi de reduir el nombre de vacants disponibles i la complexitat educativa que ha de gestionar el centre.

D'altra banda, i d’ àmbit més local, es suggereixen una sèrie de mesures per millorar l'eficiència de la tasca desenvolupada en les Oficines Municipals d'Escolarització (OME):

• Limitar les ampliacions de ràtio al foment de la distribució equitativa de l'alumnat amb necessitats educatives específiques.

Pàg. 11


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| La segregació escolar i L’escolarització dels 0 als 3 anys


e) En l'Adscripció als Centres considerar que:

• L'adscripció de centres de primària segregats amb altres de secundària prestigiats socialment revaloritza la imatge que té la demanda escolar dels primers. I l'adscripció de centres de primària no segregats amb centres de secundària segregats contribueix a orientar cap a aquests últims una demanda més heterogènia socialment.

f) En la Reserva de Places:

• Possibilitar que la reserva de places pogués estendre's més enllà del període de preinscripció.

g) En la previsió d'un màxim d'alumnat amb necessitats educatives específiques per centre:

• Se suggereix que sigui el Departament d'Educació qui fixi aquest límit màxim per centre.

h) Sistema de Barem:

• Atorgar un pes més important a factors socials. • Discriminar més entre situacions familiars. Es poc raonable que, en un context reconegut de risc de pobresa en habitatges monoparentals, aquest no pugui ser un criteri inclòs en un decret d’admissió.

• Ordre d'accés segons puntuacions en els barems (especialment si es dóna més pes als factors socials), i no segons les opcions de preferència.

i) Control d'Irregularitats:

• Vigilar els falsos empadronaments o les falses malalties.

Totes aquestes recomanacions i millores poden i han de conduir a una distribució de la demanda més equilibrada entre les diferents escoles de Catalunya.

5. Escolarització dels 0 als 3 anys


En l’Informe al Parlament 2006, el Síndic de Greuges exposava que la institució rebia un nombre creixent de queixes que feien referència a l’atenció als infants de zero a tres anys. L’increment de la demanda, la percepció creixent entre la ciutadania del dret a l’accés a aquests recursos educatius, l’expansió de l’oferta i els dèficits de regulació i supervisió sobre els quals aquesta s’ha anat desenvolupant, que afecten negativament la qualitat del servei ofert, són alguns dels factors que expliquen l’augment de queixes experimentat en els darrers anys. En l’Informe al Parlament també s’esmentava que les queixes referides a la manca de places disminuïen en proporció, però augmentaven les relatives a qüestions de funcionament i qualitat de l’atenció educativa prestada. A mesura que l’escolarització s’estén i que augmenta la valoració de la importància de l’educació a la primera infància, s’incrementen també les exigències de qualitat sobre l’oferta. Val a dir que l’oferta d’educació infantil de primer cicle a Catalunya s’ha anat configurant en un context de manca de criteris normatius clars sobre la regulació del seu

funcionament. Aquesta situació ha derivat en una important dispersió de models d’escola bressol, així com també de requeriments exigits. I paral·lelament, també, això ha contribuït a generar situacions en les quals la qualitat no es garantia suficientment. L’Escolarització de 0 a 3 anys conforma un objectiu estratègic perquè presenta una sèrie d’avantatges per diversos motius: a) Faciliten la conciliació de la vida familiar i laboral. b) Són una inversió social. c) Permeten una ciutadania plena. d) Redueixen les desigualtats socioeducatives. e) Possibiliten una educació universal de qualitat a tot Catalunya. Pel que fa a la legislació, el dret a disposar d'aquest tipus de centres, i l'obligació dels poders públics de proporcionar aquest servei queda reflectit en nombrosos textos normatius. D'una banda cal senyalar: a) El Dret a l'Educació que proclama la Constitució Espanyola (CE) en el seu art. 27. b) Igualment l'art.18.3 de la Convenció de Drets del Nen i els Decrets 65/1982 derogat a Catalunya pel Decret 282/2006. c) Igualment, la LOGSE aprovada en 1990 i derogada en el 2006 per la Llei Orgànica 2/2006 d'Educació (LOE) actualment vigent. d) Finalment amb major concreció la Llei 5/2004 de guarderies de qualitat, desenvolupa aquest tipus de centres. Són múltiples els avantatges i aportacions positives que aquest tipus de centres aporten a la societat. Totes elles justifiquen una acció de promoció ferma per part dels poders públics. a) Aporta l'oportunitat d'estimulació cognitiva i de motivació per a l'aprenentatge. b) Neutralitza les desigualtats de capital educatiu familiar. c) La rendibilitat de l'oportunitat és especialment rellevant per als nens provinents de llars en situacions de desavantatge social. d) Evita interrupcions en les trajectòries professionals de les dones.


1. Dèficits relacionats amb l’accés als serveis de suport a l’escolarització.

- Els professionals de les escoles bressol tenen menys recursos que els de la resta d'etapes educatives

2. Dèficits relacionats amb la fragmentació de competències relacionades amb la gestió de l’escolarització de 0 a 3 anys.

Pàg. 12


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’escolarització dels 0 als 3 anys


Cal tenir present que una de les reivindicacions més esteses entre els professionals del sector fa referència a la reducció d’aquestes ràtios. Tot i això, no solament les ràtios que estableix el Decret són altes, sinó que de vegades la normativa no es compleix.

- El marc normatiu de competències compartides pot comportar una difusió de responsabilitats. - Els municipis no sempre tenen els recursos suficients per tractar necessitats imprevistes.

6. Dèficits relacionats amb la quantitat i la qualificació dels professionals

- El marc normatiu dóna un important marge de decisió als ajuntaments per gestionar l'admissió de l'alumnat.

3. Dèficits relacionats amb el procés d’admissió d’alumnat.

- Els requisits de qualificació del personal són inferiors als de la resta d'etapes educatives. - Un 4% de les escoles analitzades no té cap professional amb títol universitari.

- La consideració de determinats anys d'empadronament al municipi limita l'accés de la població nouvinguda.

- Durant el primer trimestre de 2007 el Síndic ha rebut dues queixes sobre presumptes maltractaments.

- Cal introduir millores en el procediment actual d'assignació de places de llistes d'espera

7. Dèficits relacionats amb les condicions de treball 4. Dèficits relacionats amb el control i la supervisió de la qualitat educativa de l’oferta.

- Les condicions laborals del sector són amb freqüència precàries. - S'ha de promoure la figura del responsable local dels

serveis de 0 a 3 anys. - L'externalització pot ser una estratègia per estalviar-se les condicions laborals que ofereix la mateixa l'Administració.

- Una part significativa de centres declara no tenir definit un projecte educatiu.

- L'assignació de categories professionals és motiu de desigualtat sociolaboral.

- No hi ha cap administració que supervisi els establiments que operen com a escoles bressol sota altres noms.

5.3. Recomanacions i suggeriments - Alguns ajuntaments regulen els serveis adreçats a la infància en les seves ordenances.

El Síndic realitza suggeriments i recomanacions encaminats a millorar la prestació dels serveis d’atenció a la primera infància a Catalunya. En aquesta línia el Síndic identifica tres principis orientadors que considera fonamentals per a la definició de polítiques públiques adreçades a la primera infància; d’altra banda recomana un conjunt de mesures polítiques que han de permetre millorar la situació del sector.

- La manca de regulació fa que no es pugui assegurar la qualitat dels centres no autoritzats. - No hi ha cap administració que supervisi els establiments que operen com a escoles bressol sota altres noms.

- Alguns ajuntaments regulen els serveis adreçats a la infància en les seves ordenances 5.4. Principis orientadors

5. Dèficits relacionats amb les ràtios d’infants 1. Equitat social i territorial: Fonamental per evitar les

disparitats socials i territorials en l’accés de les famílies catalanes al primer cicle de l’educació infantil.

- El Síndic ha rebut queixes sobre l' incompliment de les ràtios d'infants.

2. Qualitat i reconeixement educatiu: Existeix dificultat de mantenir els estàndards de qualitat en serveis caracteritzats per una gran diversitat de formes de provisió. La qualitat ha de ser, doncs, un criteri fonamental que ha de guiar l’expansió del servei

Les ràtios per unitat, precisament, determinen els temps i les possibilitats de dedicació dels professionals a cadascun dels infants escolaritzats. En termes generals, les escoles bressol públiques presenten ràtios d’infants per grups més baixes que les del sector privat. 3. Corresponsabilitat de les administracions educativa

i locals: Es reclama la presència activa d’un òrgan central que estableixi els mecanismes necessaris per garantir que el servei s’ofereixi amb condicions de qualitat i d’equitat educativa.

Les ràtios les defineix el Decret 282/2006, que regula l’educació infantil de primer cicle. En l’article 12, estableix que el nombre màxim d’infants per grup ha de ser, per als grups amb infants menors d’un any, de vuit, per als grups amb infants d’un a dos anys, de tretze, i per als de dos a tres anys, de vint.

5.5. Mesures polítiques Cal dir però, que les ràtios establertes per decret són

superiors a les existents en els països europeus capdavanters en polítiques d’atenció escolar de la primera infància. Dinamarca, Itàlia o França, per exemple, presenten ràtios per grup fins a un 50% més reduïdes que les que mostra Catalunya.

1. Polítiques de promoció de l’oferta escolar.

- Continuïtat del Pla de creació d’oferta escolar pública. - Fixació de taxes d’escolarització pública mínimes obligatòries.

Pàg. 13


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’escolarització dels 0 als 3 anys i Abusos sexuals


- Reconeixement de la demanda no satisfeta. - Supervisió dels serveis lúdics i educatius infantils d'atenció no regular.

- Planificació mixta de l’oferta de places entre el Departament d’Educació i els ens locals

8. Diversificació de les polítiques d’educació i cura adreçades a la primera infància.

2. Millora de l’accessibilitat i reducció de les desigualtats socials. - Diversitat de polítiques de cura a la infància.

- Incorporació de nous criteris d'accés i baremació. - Supervisió dels serveis lúdics i educatius infantils

d’atenció no regular. - Unificació dels criteris de prioritat d'accés.

- Polítiques d'accessibilitat quant als costos. 6. Abusos sexuals i maltractaments infantils 3. Polítiques de subjectivitat quant a la valoració de l’escolarització de 0 a 2 anys per part de les famílies. 6.1. Consideracions i constatacions

- Fixació de taxes d'escolarització pública mínimes obligatòries. Al llarg dels darrers anys ha augmentat notablement la

detecció d’abusos i altres maltractaments a menors d’edat (0-18 anys segons la Convenció dels Drets dels Infants de 1989). La creixent exigència de la necessitat de protegir els menors per part de les institucions i la conscienciació cada dia més gran de tots els sectors de la societat han contribuït sens dubte a una major visibilitat d’aquest greu problema.

- Planificació mixta de l'oferta de places entre el Departament d'Educació i els ens locals.

4. Increment sobre els requeriments de qualitat de l’oferta.

Un dels temes més sensibles i seriosos que afronten les societats actuals és poder garantir la seguretat plena dels menors i poder actuar eficaçment en la prevenció i protecció de les víctimes d'abusos sexuals i altres maltractaments a menors.

- Reducció de les ràtios de nens requerides. - Restricció normativa de pràctiques que perjudiquen la qualitat de l'acció educativa.

La normativa que més es centra en aquests temes es la següent:

- Requisits de qualitat educativa de l'oferta en els convenis de concessió dels ajuntaments.

a) L’Art. 2.3 de la Llei 37/1991 - Millora d'aspectes relacionats amb els requisits de

provisió de professionals. b) L’Art. 25.3 de la Llei 8/1995 5. Millora del control sobre la qualitat educativa de

l’oferta. c) L’Art. 11.e del Decret 279/2006 Cal d’estacar l’ existència d’un Protocol marc d’actuacions en casos d’abusos sexuals i altre maltractaments greus a menors que hauria de poder esdevenir un document de referència que, a més de ser seguit per les diferents institucions, serveixi de punt de partida per a l’elaboració de protocols específics interns de cada institució i de relació entre institucions, protocols que hauran de fer-se compatibles amb aquest document marc. Així mateix, les possibles especificitats de cada demarcació territorial caldrà que siguin coherents amb allò que estableix aquest protocol marc.

- Supervisió d'escoles infantils autoritzades per part de la Inspecció d'Educació. - Inspecció per part del Departament d'Educació de centres no autoritzats que actuen com escoles infantils. - Control sobre els processos d' externalització.

6. Millora de les condicions de treball dels professionals.

- Revisió i definició precisa de les categories professionals. La Generalitat compta amb els següents serveis per garantir

la protecció i la seguretat dels menors front a aquesta mena d'actes d'agressió:

- Diàleg social per a l'homologació de les condicions salarials i horàries del sector.

a) La Fiscalia de Menors - Formació permanent b) La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA)

7. Regulació dels serveis d’educació i cura adreçats a la primera infància.

c) Unitat de Detecció i Prevenció del Maltractament Infantil (UDEPMI)

- Regularització dels serveis que actuen de manera equivalent a les escoles infantils sense autorització del Departament d'Educació.

d) Equip de Valoració de Maltractaments Infantils (EVAMI) e) Registre Unificat de Maltractaments Infantils (RUMI) - Regulació dels serveis educatius i lúdics d'atenció no

regular. f) El servei telefònic INFÀNCIA RESPON - Regulació explícita de l'escolarització primerenca a la

Llei d'Educació de Catalunya. g) Protocol marc d'actuacions en casos d'abusos sexuals i altres maltractaments greus a menors.

Pàg. 14


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Abusos sexuals i Menors immigrants sols


1. Cal que la DGAIA sigui més flexible a l’hora de potenciar la participació de les famílies biològiques en la relació amb els infants tutelats


2. Canvis organitzatius, un nombre més alt de professionals i també modificacions en la funció protectora. Caldria anar vers un model que conciliés la protecció de l’infant sobre la base de valoracions rigoroses de la situació d’alt risc, el respecte als pares i els cuidadors, mitjançant la garantia del procediment, i la certesa de posar a l’abast dels familiars dels infants les eines efectives per a un canvi.

1. Algunes situacions que es denuncien al Síndic posen de manifest que el sistema presenta deficiències que no permeten garantir sempre l’eficàcia obligada de la protecció dels infants maltractats. 2. En ocasions una decisió motivada i en defensa de la integritat dels infants per part de la DGAIA no comporta que els ciutadans afectats, en aquest cas, pares, mares i familiars d’infants dels quals l’Administració ha assumit la tutela, percebin la seva situació com d’indefensió.

3. Bona observació de com està l’infant, estudi de totes les alternatives possibles, escolta, i oferiment del lloc més segur i que cobreixi millor les necessitats de l’infant.

3. Manca de comprensió dels procediments administratius o en la forma d’aplicació d’aquests, però sobretot en la diferent comprensió del mateix concepte de bon tracte i mal tracte, i de les mancances personals, familiars i socials per cobrir les necessitats bàsiques dels fills.

4. Aplicació efectiva del Protocol Marc i el compromís de les diverses administracions per fer efectiu el compliment de cadascun dels passos que fixa el Protocol des del moment que es detecta un cas de maltractament.

4. El sentiment d’haver estat agredits en allò més privat fa que en ocasions les famílies acudeixin a la institució demanant, de vegades, una defensa legal que sovint també vehiculen a través de la via judicial d’oposició al desemparament.

7. Menors immigrants sols

7.1. Consideracions i constatacions 5. S’adverteix en alguns casos una manca de capacitat de la DGAIA per personalitzar i flexibilitzar la seva intervenció, en el sentit de permetre la participació dels pares en la cura dels fills en allò que no afecti negativament els infants

De la mateixa manera que en la resta de processos migratoris, les diferències econòmiques, de nivell de vida, de possibilitats de futur entre el país d’origen d’aquests adolescents i aquest són essencials en la generació de les expectatives que els porten a emigrar. De manera més específica, cal tenir present que s’esdevé el que es podria definir com a infantilització dels processos migratoris, o com la cara adolescent i jove d’una part de la pobresa.

6. La manca de coordinació entre institucions continua sent un dels principals problemes del sistema de protecció a la infància. 7. Manca d’una actitud més proactiva de defensa del menor tutelat i una certa resistència a col·laborar amb les famílies o les persones denunciants o amb les institucions i els serveis que també hi intervenen són aspectes deficitaris del sistema de protecció a la infància.

La major preocupació respecte als menors immigrants sols, és donar-los una protecció suficient que permeti que cap dels seus drets quedi vulnerat. La seva peculiar situació d'indefensió lingüística, econòmica i social, dificulta l'acompliment ple dels seus drets.

8. Algunes queixes plantegen situacions de manca de centre adequat, de demora en l’assignació de centre, de manca de família acollidora, d’itineraris erràtics d’adolescents sense la intervenció necessària de l’Administració, de manca de celeritat en el procés de protecció, o de tracte poc curós a l’infant o el seu entorn, entre altres.

Les principals normes jurídiques que vetllen per la integritat dels drets d'aquests menors són: a) La Convenció dels Drets dels Infants b) La CE, especialment és els seus art 24.1 i art. 39.4

c) La Llei 1/1996 de Protecció Jurídica del Menor. 9. Lentitud a l’hora d’establir mesures protectores i d’executar-les, situacions d’inadequació del recurs de cara al benestar de l’infant o saturació dels equips d’atenció a la infància que els impedeix realitzar l’acompanyament i les valoracions necessàries amb garanties.

I les lleis pròpies d'atenció i protecció dels nens i els adolescents: d) La Llei 37/1991

10. Dèficits en la capacitat de les administracions de compartir un únic conjunt d’indicadors especialitzats que permetin una valoració eficaç i homogènia de les situacions d’alt risc per als infants

e) La Llei 8/1995 La Generalitat compta amb diversos serveis d'atenció als menors immigrants sols que han pogut veure els seus drets com menor vulnerats. No obstant això la situació d'aquests serveis públics els hi cal millores urgents:

11. Manca d’aplicació efectiva del Protocol Marc establert l’any 2006. a) Els centres de Dia i de Nit. Es troben actualment, en una

situació desbordada que, en si mateixa, genera tensió i conflicte. Deurien reconvertir-los en centres de 24 hores, ja siguin d' acollida o residencials d'atenció educativa.


Pàg. 15


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Menors immigrants sols


b) Els Centres Residencials d'Atenció Educativa (CRAES). Veure en el punt 2.1

Sembla que està augmentant el nombre dels més joves (13-15 anys)

c) La Direcció General d'Atenció a la Infància (DGAIA). Les dilacions tenen un efecte especialment negatiu en el grup dels que arriben amb 17 anys

d) El Departament de Benestar i Família de la Generalitat.

La saturació dels centres genera tensió i conflictes entre els menors

Aquestes dos ultimes institucions en concret, haurien d'arribar a acords amb organismes similars de les principals comunitats autònomes a les quals van a parar els adolescents immigrats sols, sobre les formes, el temps i els mecanismes per documentar i tutelar a aquests nois, i evitar el maltractament que la descoordinació els està provocant.

S'han d'evitar les xarxes d'atenció diferenciades segons l'origen de l'adolescent

Més d'un 40% dels joves internats als centres de justícia juvenil són estrangers

Existeix un instrument fonamental dins de les polítiques públiques sobre immigració que és el Pla de Ciutadania i Immigració 2005-2008. No obstant això, com ha constatat el Síndic de Greuges,en el seu informe sobre menors immigrants sols, l' esmentat pla, “no fa cap reflexió ni anàlisis específic sobre el fenomen dels adolescents sols que han arribat aquí” (p32, 2006). Aquesta absència llasta sens dubte aquest important instrument d'acció social.

El retorn imposat genera nous intents d'emigrar

El Pla del Govern no fa cap reflexió sobre el fenomen dels menors sols.


En el seu afany per garantir els plens drets dels immigrants menors sols, els departaments de Justícia, i Benestar i Família haurien d'establir, amb urgència, formes de treball conjunt i d'ajuda mútua, de manera que els adolescents i joves sota les mesures de la justícia de menors puguin veure com són ateses, de manera ràpida, les seves necessitats derivades d'una situació de desprotecció.

D’acord amb el que estableix la Constitució, especialment l’article 39.4, la Llei 1/1996 de protecció jurídica del menor, les lleis pròpies de Catalunya (Llei 37/1991; Llei 8/1995) d’atenció i protecció dels infants i adolescents i, tenint en compte l’article 3 de la Convenció sobre els drets de la infància de les Nacions Unides, que estableix que “en totes les accions que concerneixin l’infant, tant si són dutes a terme per institucions de benestar social públiques o privades, o per tribunals de justícia, autoritats administratives o cossos legislatius, la consideració principal ha de ser l’interès primordial de l’infant”, el Síndic fa les recomanacions següents:

Igualment s'haurien d'establir els mecanismes necessaris per assumir la tutela d'aquests menors de manera immediata, sense perjudici que posteriorment pugui ser modificada. Per garantir la tutela efectiva dels jutges sobre els menors immigrants sols existeix diversa normativa:

La complexitat del fenomen i la seva permanència en el temps obliguen que sigui considerat de manera integrada pels diversos departaments de la Generalitat per evitar convertir-la en una simple qüestió de protecció de menors.

a) L'article 299 del Codi Civil b) L'article 84 de la Llei 30/1992

c) Els articles 5.1 i article 35 de la Llei Orgànica 8/2000 1. La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, del Departament de Benestar i Família de la Generalitat, hauria d’arribar a acords amb organismes similars de les principals comunitats autònomes en què van a parar els adolescents immigrats sols sobre les formes, el temps i els mecanismes per a documentar i tutelar aquests nois, i evitar el maltractament que la descoordinació els està provocant. Igualment, hauria de fer el mateix amb els responsables de la Delegació del Govern de l’Estat a Catalunya amb les qüestions relacionades amb les seves competències.

d) L'article 20 de la Llei sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya e) L'article 92 del Reial decret 2393/2004. Un aspecte important que la justícia hauria de considerar, és que la repatriació del menor immigrant no és un objectiu que degui ser perseguit a qualsevol preu. Doncs en molts casos les conseqüències poden ser tremendament perjudicials per a la persona afectada.

2. La Generalitat ha de tenir una planificació clara i estable. 3. Malgrat que les dinàmiques i les composicions dels moviments migratoris dels adolescents sols són canviants, el Govern de la Generalitat i, específicament, el Departament de Benestar i Família ha de tenir unes directrius i una planificació clares i estables, i evitar la provisionalitat i l’atenció dominada per l’emergència. No sembla que les previsions fetes en el Programa de menors no acompanyats i en el Programa d’autonomia i inserció sociolaboral dels menors sense referents familiars del Pla de ciutadania i immigració 2005-2008 siguin suficients. A més, dóna per bons alguns dels recursos que s’han assenyalat com a inadequats.


La resposta al problema no pot venir d'un únic departament i d'una única administració

Les planificacions de la DGAIA no s'han seguit ni acomplert

L'últim any ha augmentat molt el nombre de menors que ha arribat a Catalunya

4. La Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis i Comarques haurien d’impulsar acords amb els diversos ajuntaments que en formen part per facilitar a la Generalitat la creació de centres i recursos per als menors

Els recursos residencials estan saturats Els nois provinents del Marroc no són un col·lectiu homogeni

Pàg. 16


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Menors immigrants sols i L’adopció internacional


5. en els seus territori, explicar als seus conciutadans i conciutadanes el sentit i la forma de funcionament d’aquests recursos i donar suport a les entitats que els gestionen.

7.3.3 Sobre les propostes de retorn 1. Per procedir a un retorn, s’ han de tenir-se en compte sempre els factors següents:

I. Un coneixement rigorós de la realitat familiar de la qual provenen.

7.3.1 Sobre la tutela

II. Un procés de treball amb l’adolescent i la seva

família sobre la conveniència del seu retorn i l’elaboració d’un projecte personal diferent.

1. Ateses les situacions de desprotecció en què es troben, de facto, aquests adolescents, la pauta general hauria de ser assumir la tutela de manera immediata, sens prejudici que posteriorment pugui ser modificada.

III. Una planificació de l’ajuda que rebrà en el lloc d’origen.

2. La DGAIA hauria d’iniciar, des del primer dia, els tràmits per documentar i empadronar el menor i la gestió inicial del seu permís de residència.

2. Tot i que el retorn no sigui l’opció sempre més adequada, el procés de treball amb aquests nois ha d’incloure formes de manteniment dels vincles familiars, que impliquin les famílies tant com sigui possible en el seu projecte de futur.

3. Aquesta celeritat hauria de ser especialment aplicada a aquells nois que tenen més de 17 any i poden arribar a la majoria d’edat enmig dels tràmits. Seria raonable que, en tot cas, l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats continues prestant-los atenció. Aquesta nova àrea que acaba de ser creada (Decret 243/2005) hauria de tenir molta més capacitat d’actuació i recursos que el Pla de majors de 18 anys existent fins ara.

7.3.4 Sobre els sistemes de registre i l’expedient del menor El Departament de Benestar i Família hauria de disposar d’un sistema adequat de gestió dels expedients i registrar el seguiment de les atencions que presta als infants i adolescents, de manera que es pugui conèixer el nombre i les característiques de les persones ateses, el temps d’estada en els recursos, la seqüència de les intervencions i l’avaluació bàsica d’allò que s’ha fet

4. Es considera que la declaració de desemparament i la tutela són decisions administratives que afecten els menors i que, en el cas dels adolescents immigrats sols, no tenen cap persona adulta que els pugui donar suport. És per això que han d’estar informats i poder comptar, si volen, amb el suport d’un lletrat o d’un representant legal extern.

Col·laboració entre ens i departaments 1. Els departaments de Justícia i Benestar i Família haurien d’establir, amb urgència, formes de treball conjunt i d’ajuda mútua, de manera que els adolescents i joves sota la mesura de la justícia de menors puguin veure com són ateses, de manera ràpida, les seves necessitats derivades d’una situació de desprotecció. El mateix hauria de passar quan els menors estan sota tutela i passen a institucions de justícia.

7.3.2. Centres i recursos 1. La DGAIA hauria de desenvolupar el conjunt de la seva xarxa de recursos per a la protecció de menors de manera global i normalitzada i evitar –llevat d’aspectes breus i concrets relacionats amb l’acollida inicial- la creació reiterada de nous serveis exclusivament per a menors immigrats.

2. El Departament de Justícia hauria de conèixer prèviament les repatriacions que es fan a partir dels centres educatius dels quals és responsable i garantir que es fan d’una manera adequada, respectuosa amb lla condició de joves d’aquests adolescents, i, tenint present que estan sota la seva responsabilitat perquè eren o són menors, amb coneixement del que succeirà quan arribin al seu país d’origen.

2. Igualment, en un breu termini, s’haurien de transformar els centres de dia i de nit i convertir-los en centres de 24 hores, ja siguin d’acollida o residencials d’atenció educativa. En la reforma de les lleis de protecció, s’hauria d’eliminar la possibilitat de creació d’aquests recursos tan específics, apareguts amb la modificació de la Llei 37/1991 de l’any 2002.

3. S’haurien de reactivar els acords de col·laboració i treball conjunt que, anys enrere, van signar la DGAIA i alguns ajuntaments de l’àrea metropolitana per al seguiment i el suport conjunt dels adolescents immigrats sols. S’hauria d’arribar a nous acords de treball conjunt i implicar-hi més ajuntaments de Catalunya. És especialment important que això sigui reactivat per part de l’Ajuntament de Barcelona i que els educadors i treballadors socials de les seves unitats d’atenció social primària s’impliquin amb més intensitat en el tema.

3. Les adjudicacions de serveis a entitats col·laboradores de la DGAIA han de tenir prou recursos econòmics perquè els professionals que presten atenció a aquests adolescents siguin remunerats adequadament i valorats de forma que s’eviti la gran rotació que hi ha actualment. La supervisió exercida activament ha de controlar aquesta rotació i facilitar-ne el suport i l’ajuda adequats. 4. Els centres de dia i de nit s'han de convertir en centres de 24 hores. 5. Els immigrats menors de 16 requereixen una preocupació especial. D’una banda, en el manteniment i la construcció de vincles afectius, de l’altra, en les respostes formatives que han de rebre. S’ha de pensar de manera especial com se’ls facilita l’escolarització obligatòria i se’ls adapten els programes d’inclusió i atenció a la diversitat existents, per evitar la desescolarització avançada. Però, també cal que la desposta protectora els serveixi d’orientació per accedir als recursos de formació ocupacional, si escau, quan tinguin l’edat.

8. L’adopció internacional i la custòdia de menors


Existeixen diversos àmbits on la tasca de l'administració pública es barreja amb l'àmbit privat de les famílies. Entre aquests casos, es troben els dos que s'analitzen aquí, l'adopció internacional i la custòdia de menors. 8.1.1 Adopció Internacional

Pàg. 17


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| L’adopció internacional


En aquest sentit, la Llei parteix de la consideració de l’adopció com una mesura de protecció dels menors que no poden trobar una família al seu país d’origen, i estableix els principis que l’han de regir prenent com a guia l’interès superior de l’infant: els principis de la Convenció de Nacions Unides sobre els drets dels infants i el Conveni de l’Haia, del 29 de maig de 1993, sobre protecció dels drets de l’infant i cooperació en matèria d’adopció internacional.

En el cas de l'Adopció Internacional, la principal preocupació de l'administració pública és la realització dels tràmits i la garantia de seguretat dels menors en tot moment. La normativa que regeix aquest procediment és la Llei Estatal 54/2007. No obstant això, seguint les recomanacions internacionals d'organismes com el ECPAT, centrats en la lluita contra la prostitució infantil, el maltractament i el tràfic de menors, el Síndic de Greuges recomana que l'estat introdueixi explícitament en la legislació la prohibició de qualsevol forma de càstig corporal als nens, inclosa l'esfera privada. És d'esperar que aquesta menció a l'esfera privada, sigui suprimida en el futur Llibre II del Codi Civil, actualment en tràmit, que regula la potestat dels progenitors.

3. El Síndic ha posat en marxa el Consell Assessor Jove, format per 14 joves de 15 anys de diversos centres de secundària. Finalment, cal destacar la posada en marxa del Consell Assessor Jove (CAJ). Des del mes d’octubre del 2007 catorze joves de diversos centres d’ensenyament secundari de Catalunya es reuneixen regularment a la seu del Síndic i debaten sobre aspectes com ara l’assetjament escolar, els drets dels infants en contextos de conflicte familiar o la situació dels infants en centres residencials d’acció educativa.

Custòdia de Menors La custòdia de menors pot produir-se per múltiples causes, no obstant això l'important que s'ha de tenir en compte és que independentment dels motius inicials, el fi últim és una integració familiar i social satisfactòria i plena del menor.

8.2. Principals problemes detectats Instruments de la Generalitat:

Queixes sobre diversos aspectes relacionats amb la complexa tramitació dels processos d’adopció internacional.

a) La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA)

Dificultats en la gestió del volum d’actuacions, la informació deficitària sobre l’expedient d’adopció, l’acreditació d’ECAI mediadores amb els països d’origen dels menors i les garanties d’adoptabilitat dels infants o la seguretat jurídica als països d’origen dels menors.

b) Els Centres d'Educació Especial c) Les Ajudes ales famílies d' acollida d) El seguiment i el suport psicològic al menor

La crisi de les adopcions al Congo han afectat diversos expedients que encara estan pendents de tramitació

Àrea d’avenç i millores

Complexa gestió i lentitud de tramitació d’aquests expedients, el transcurs del temps, la despesa econòmica generada en viatges, el temps invertit en reunions, les absències laborals dels sol·licitants i el consegüent desgast emocional que aquesta situació els ha generat, és evident que l’ICAA pot millorar notablement tant els aspectes de gestió dels expedients com el sistema de relacions amb les famílies sol·licitants.

1. Han augmentat les queixes sobre els processos d’adopció i els conflictes intrafamiliars. Al llarg de l’any 2007 ha augmentat el nombre de queixes relacionades amb l’àmbit dels drets dels infants i els adolescents en un 25% (225 en nombres absoluts). Aquest augment és positiu des del punt de vista de la confiança de les persones en la institució, si bé encara es tracta de xifres relativament baixes, tenint en compte la quantitat d’infants i joves en situacions de desprotecció.

Falta l’accés a les plenes garanties d’adoptabilitat dels infants als països d’origen o el sistema de supervisió i acompanyament de les ECAI.

Per temes concrets, cal destacar especialment El creixement de dos àmbits de queixa: els processos d’adopció i els conflictes intrafamiliars i les seves conseqüències sobre els drets dels infants. Cal destacar, tanmateix, l’esclat del cas dels maltractaments a la nena Clàudia, un episodi que, com l’any anterior respecte a la menor Alba, ha tornat a evidenciar deficiències del sistema protector.


Existeixen diverses recomanacions que el Síndic de Greuges realitza al model d'actuació actual.

2. L’aprovació de la Llei d’adopció internacional és un pas endavant en la regulació d’un àmbit de demanda creixent.

Es recomana a la DGAIA que sigui més flexible a l'hora de potenciar la participació de les famílies biològiques en la relació amb els nens tutelats.

D’altra banda, el 29 de desembre passat es va publicar la Llei estatal 54/2007, de 28 de desembre, d’adopció internacional. Aquesta regulació és conseqüència del notable augment del nombre de menors estrangers que han estat adoptats per espanyols els últims anys. Amb aquesta llei es pretén facilitar el marc normatiu necessari perquè l’adopció es dugui a terme amb les màximes garanties i especialment amb respecte a l’interès superior del menor i als seus drets.

S'ha de millorar els serveis i les ajudes a les famílies que en ocasions resulten insuficients.

Existeix una falta greu de centres especialitzats per atendre a nens i joves amb problemes de trastorn mental o de deficiències psíquiques.

Pàg. 18


de Catalunya

RECOMANACIONS DEL SÍNDIC DE GREUGES| Menors i joves tutelats


Pàg. 19


de Catalunya

9. Menors i joves tutelats

La inserció és una part fonamental de les polítiques públiques destinades a menors i joves tutelats. El seu àmbit d'actuació s'estén fins als joves de 21 anys, i l'objectiu últim és la integració social plena d'aquests joves. Pel que fa a la legislació, actualment existeixen: la Llei 13/2006, de 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter econòmic de la Generalitat i el Decret 123/2007, de 29 de maig, pel que es determina el règim aplicable a la sol·licitud i concessió de les prestacions socials de caràcter econòmic de dret subjectiu i, es concreten els requisits per al reconeixement del dret a les prestacions creades en desenvolupament de la Llei 13/2006, de 27 de juliol. Actualment amb l'objectiu de donar seguiment i assessoria als joves afectats, la Generalitat compta amb l'Àrea de Suport als Joves Tutelats i Ex Tutelats (ASJTET) que gestiona el Pla Interdepartamental de Majors de Divuit.

9.1. Principals problemes detectats

Els problemes que detecta el Síndic tenen a veure amb les dificultats per mantenir el suport als joves que han estat tutelats per l’Administració, especialment en casos evidents de desprotecció, les limitacions per beneficiar-se dels ajuts i el suport de programes un cop complerta la majoria d’edat, la retirada d’ajuts econòmics en el cas de famílies acollidores un cop els joves acollits fan els divuit anys o la manca de centres especialitzats per acollir joves majors d’edat amb algun tipus de trastorn o incapacitació.


No obstant això com destaca el Síndic de Greuges, convé realitzar nombroses millores a l'atenció que es presta a aquests menors. a) Ajuda tècnica i educativa en els àmbits de l'habitatge i la inserció laboral. b) Garantir un seguiment socioeducatiu i psicològic, un suport afectiu i un suport i assessorament econòmic i jurídic continuat. c) Corregir les limitacions per beneficiar-se de les ajudes i el suport de programes després de complir la majoria d'edat. d) Corregir la retirada d'ajudes econòmiques en el cas de famílies acollidores quan els joves acollits compleixen els 18 anys. e) Solucionar el problema de falta de centres especialitzats per acollir a joves majors d'edat amb algun tipus de trastorn o incapacitat.

Recomanacions del Síndic de Greuges en polítiques a la infància i l'adolescència, 2009

Healthcare

Transcript of Recomanacions del Síndic de Greuges en polítiques a la infància i l'adolescència, 2009